Etiqueta arxiu 'Ètica'

23 maig 2020


EN TEMPS DE PANDÈMIA

Classificat com a Ètica i Moral

En aquests temps de pandèmia s’han dit i escrit moltes coses. He llegit barrabassades sense fonament, basades en les fake news més peregrines;però he llegit algunes altres coses amb molt de valor i que ens poden ajudar a reflexionar i pair aquest allau de coses que ens caigut damunt i que ens poden arribar a ofegar. Entre les coses valuoses que he llegit hi ha una entrevista que Nació Digital va fer a una persona que tinc la sort de conèixer a través d’algunes classes seves en què he pogut assistir. Ella és Begoña Román, doctora en filosofia, especialitzada en ètica aplicada. És Presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials a Catalunya, Vocal del Comitè de Bioètica de Catalunya, i membre dels Comitès d’ètica assistencial de l’Hospital Clínic, del  d’atenció primària del Institut Català de la Salut, i de l’Hospital Sant Rafael.

Permeteu-me extreure algunes idees d’aquesta entrevista. Crec que ens poden ajudar a reflexionar. Ella s’ha referit sovint al concepte de happycràcia, una cultura de la vida que vivia al marge de la mort i el patiment, obsedida només pel benestar més tangible i d’esquena a les vulnerabilitats. Ara, de cop, i gràcies al coronavirus i la magnitud de les seves xifres, la societat ha comprovat que ens morim. Begoña Román ens parla del gran tabú, la mort, de com s’ha convertit en protagonista indesitjada de la quotidianitat macabre i de com podem conviure-hi.  


– De cop, ens hem sentit molt vulnerables. S’ha acabat la happycràcia a la qual s’ha referit en algun moment?

– No crec que s’hagi acabat, però sí que hi havia la prioritat de maximitzar la felicitat, aquesta happycràcia a la qual es refereix. Hi havia unes prèvies que donàvem per assolides i consolidades i hem vist que en qualsevol moment es poden fer malbé, com pot ser l’estabilitat d’una vida quotidiana perquè ens ataca un virus que posa per sobre criteris de biologia i supervivència sobre coses de qualitat i felicitat.   


– Amb un esdeveniment com la pandèmia, la mort ha guanyat un protagonisme inesperat.

– Som una societat que, de cop i volta, s’adona que ens morim. Des que tenim una societat molt centrada en el benestar i disposem d’una estructura com els tanatoris, sembla que ens havíem oblidat del fet que els humans ens morim. Tenim un cos vulnerable a malalties, al virus i a l’edat. Ens hem mort tota la vida, però la nostra societat creia que tenia una assegurança a tot risc que no era real.   


– En situacions com aquesta, canviem la manera d’afrontar la mort? La mort deixa de ser tabú o, pel contrari, el gran temor adopta formes noves?

– Miri, de les coses bones que ens porten aquestes crisis, com és que tenim capacitat de resiliència i de solidaritat, hi ha el recordar que som fràgils i que cal deixar constància de desigs del que voldríem i del que no voldríem. Hauríem d’aprofitar per parlar de com volem morir-nos i de quin tipus de prioritats faríem a l’hora de triar en cas que entréssim en una UCI. És el que anomenem els plans de decisions anticipades. No només de com vull morir, sinó de pensar que, posem per cas, si ha d’entrar una mare de família amb criatures petites que no tenen pare, deixar constància que s’ha de donar-li prioritat a ella. És un moment ideal per parlar de les coses essencials i de com volem morir.   

– És especialista en bioètica. Precisament la crisi sanitària ha comportat preguntes bioètiques importants, com això que ara ens deia. Estem on hauríem d’estar en aquest àmbit? Quines assignatures pendents té la bioètica en el camp sanitari?

– La bioètica és una ètica aplicada, que vol dir que avança a cops de pragmatisme. Fins ara, la bioètica estava centrada en el pacient individualment. Una pandèmia com la vivim ens obliga a parlar d’una bioètica de les poblacions, en el bé comú i la salut pública. Hem format els professionals a prendre decisions pensant en el malalt que està atenent i no tant a prendre-les tenint tota la població al davant. Es treballa en categories possibilistes: salvar les màximes vides possibles i màxima qualitat possible. Però hem de tenir present que el 80% dels factors de la salut són socials. Quan donem altes, hem de pensar també en qui se n’ocupa d’aquestes persones. Tenir en compte circumstàncies que poden anar des de violència de gènere a casos de soledat. No només s’han de prioritzar bons hospitals, sinó també bones polítiques de cura. 

– Hi ha àmbits de l’atenció que es troben especialment abandonats? 

– Per suposat que n’hi ha. Patim la infravaloració dels professionals de l’àmbit assistencial, de tuteles, de serveis socials, de les cures quotidianes. No només dels que tenen cura de la gent gran, sinó també dels que estan al costat de persones discapacitades, dels sense sostre, etcètera.

– No és una anomalia que el personal sanitari hagi de fer alhora de familiar dels qui es troben en una situació final?

– En general, els professionals assistencials, a banda de la gran capacitat tècnica, tenen una gran vocació de servei i s’està posant de relleu aquests dies. Tenen en compte que tenen davant seu, a més d’una vida biològica, una història, una biografia, i saben que si els seus parents no els poden acompanyar, ells han de suplir l’escalfor de la proximitat i la presència familiar. I la majoria ho estan fent. Ho tenen incorporat per jurament hipocràtic i deontologia professional. Però no és el mateix. Per això, el Comitè de Bioètica de Catalunya hem recomanat que, en la mesura del possible, un familiar pugui anar a fer costat a aquestes persones que estan al final i que es comprometin a fer després els quinze dies de confinament.   

– Quin paper poden jugar les creences religioses en el moment d’afrontar una situació final? 

– Jo crec que tothom té creences. Però l’important no té tant a veure amb les seves creences com en la reconciliació que hagi fet amb la seva vida. Per això defenso que hem de parlar de la mort, que no ha de fer por ni recança. La mort forma part de tota vida i és bo que ens agafi preparats. 

– Què vol dir que ens agafi preparats?

– No vol dir que després anirem a un nirvana o a un cel, segons les diferents tradicions. És dir: jo estic content amb la vida que he portat, que l’única oportunitat que he tingut sobre la terra ha valgut la pena, el temps que hagi estat. Aquestes són les persones que se’n van tranquil·les. Però la pregunta que fa dona molt de si. Jo no crec que la persona que té creences com una inversió en la vida eterna es trobi que això li genera més tranquil·litat que angoixa, com la que tenia Unamuno respecte a la fe del miner.    
 
– Hi ha un sector de la població que potser viu la mort dels altres d’una manera encara més especial. Penso en els infants que veuen -o no veuen- la desaparició dels avis.

– Efectivament, els nens necessiten una explicació sobre on estan els avis o els oncles. O per què no podem anar a visitar-los. Jo soc partidària dels ritus, que han generat totes les cultures. Ritus d’inauguració de la vida, de presentació de la parella, del matrimoni… I de la mort. Si en aquesta pandèmia no podem estar fent aquest acompanyament a les persones que hem perdut, ni acomiadar-nos del cos, ens haurem d’inventar ritus de comiat. I és important sobretot pels nens, no només per fer el dol sinó també pel tipus de relació que vulguin establir amb els avis. Però és important no negar als nens la mort i la tristor, la manifestació del plor. Cal explicar-los que la mort existeix i que puguin conviure amb l’absència. 

– Què hauríem de tenir en compte per quan acabi la pandèmia?

– Una cosa important. Una vegada els serveis sanitaris vagin donant les altes, no oblidem que el més important que ens toca fer ara és cuidar els altres. Com he dit abans, i cal repetir-ho, el 80% dels factors determinants de la salut són socials. Ara ens hem abocat als mitjans clínics. Però després ens tocarà abocar-nos a les condicions socials. Això passa per millorar les condicions del personal sanitari, però alhora de les famílies. S’ha de reivindicar diners per a la recerca en el Covid-19, sens dubte, però la vida quotidiana continua. Després d’això, hi haurà molta gent en estrès posttraumàtic que necessitarà psicòlegs i els serveis sanitaris no poden cobrir-ho en aquests moments. Caldran molts educadors socials aquest estiu per a molts nens que necessitaran sol i colònies.      

No hi ha resposta

12 gen. 2019


PREMIAR ELS DOLENTS?

Classificat com a Ètica i Moral,SOCIETAT

Hem arribat a un punt que sembla que ens agrada premiar els dolents. I quan parlo de dolents, vull dir els dolents en tots els ordres, tan en els personals com els professionals. A la vida de cada dia hi trobem polítics, funcionaris, metges, mecànics o mestres bons i dolents perquè tots ells, amagats darrere d’una professió, d’un títol o d’una façana social hi ha una persona que és pare, fill, germà, amic, etc. És, abans de tot, persona. A la vida de cada dia, en definitiva, hi trobem bones i males persones que fan bé o malament la seva feina i que van per la vida mirant d’ajudar al proïsme o mirant de trepitjar caps sense miraments de cap classe. Hi ha persones que són sensibles amb els altres, procuren molestar el menys possible, estan sempre disposats a donar una mà. I en trobem d’altres que sembla que visquin en una selva i, per tant, la seva llei és la de la selva. Aquesta és la pura realitat.

Serveixi aquesta introducció per mirar de respondre una pregunta que moltes vegades em faig: serveix d’alguna cosa ser bona persona? La nostra societat premia prou les bones persones i castiga prou les dolentes? I la conclusió que en trec és que no som prou justos. I per això tenim una societat en molts aspectes malalta, que no funciona tal com hauria de funcionar i sembla que ningú hi vulgui o hi pugui posar remei. Els jutges -que haurien de ser els que vetllessin perquè les coses es fessin ben fetes i els que haurien d’aplicar lleis justes i amb criteris coherents amb el sentit comú-, veiem que en molts casos són els primers que no respecten l’esperit de la llei. Els polítics són uns altres que el poble tria per tal que vetllin pel bé comú i, a l’hora de la veritat, veiem que miren més pels seus interessos i pels interessos dels poderosos que no pas pels dels més febles i més necessitats de la societat. Només cal mirar en què queden la majoria de promeses que fan en campanya electoral. Diuen que de prometre ningú no es fa pobre, i a fe de Déu que és veritat!, perquè no fan res més que prometre a tothom i en cada moment. Què hi ve a fer avui a Barcelona Pedro Sánchez? Doncs, ras i curt, a prometre milions i més milions per als catalans (perquè ara ens necessita), però que tots sabem que no arribaran mai, com no es van complir mai les promeses fetes per altres governs de Madrid en èpoques anteriors. Mals governants i jo diria que mala gent. I si voleu que no sigui tan radical, mals professionals; molt mals polítics.

Deia Howard Gardner -un entès en aquests temes- que perquè un professional tingui èxit ha de ser abans de res una bona persona. I no ho deia perquè sí, sinó que ho ha estudiat molt al llarg de la seva extensa carrera i amb estudis avalats per la Universitat de Harvard. I la conclusió que n’ha tret és que els millors professionals en tots els camps són persones excel·lents, compromeses i ètiques i que les males persones no aconseguiran mai fites d’excel·lència perquè els falta la cosa més important: l’ètica. Una bona persona és aquella que actua amb integritat i seguint determinats principis ètics i demostrant coherència entre el que diu i el que fa. En aquest sentit, podria aportar una experiència personal de fa ben pocs dies: la meva dona va haver d’anar a la Seguretat Social perquè necessitava un certificat de jubilació per rescatar un pla de pensions. Vam fer un viatge inútil a l’oficina de Tàrrega perquè una funcionària ens va dir que no ens el podia fer, sense donar-nos explicacions de cap mena i amb una atenció més aviat escassa (per no dir-ho d’una altra manera). Quan vam tornar al banc i els ho vam explicar van quedar una mica sorpresos i ens van dir que sí que ens el podien fer i que ens l’havien de fer. Llavors vam demanar hora a l’oficina de Balaguer i allà tot va ser bona atenció, totes les explicacions que vam necessitar i vam sortir-ne amb el certificat que necessitàvem.

Un bon professional és capaç de dialogar, posar-se al lloc de l’altre, veure les seves necessitats i procurar buscar les solucions més adequades en cada circumstància. Si no som capaços de premiar el bon professional i castigar el dolent, no farem mai un país millor i, en definitiva, una societat millor i més justa, que és al que aspirem una bona part de catalans quan parlem i volem l’independència del nostre país. Aspirem a marxar d’un Estat corrupte per fer-ne un altre de millor. Ni més ni menys.

No hi ha resposta

23 febr. 2016


Estar al dia

Classificat com a CULTURA,Ètica i Moral,LITERATURA

No he llegit El nom de la rosa (diuen que se n’han venut 30 milions d’exemplars) i tampoc he llegit  El pèndol de Foucault. No estic “à la page”, com dirien els francesos. Ha mort UMBERTO ECO i jo, malauradament, he de reconèixer que no “estic al dia” sobre el que escrivia i tampoc no poc fardar d’estar al dia en el tema de lectures importants. Em fa una mica de gràcia veure que quan mort un escriptor famós, tothom diu que ho ha llegit tot d’ell. Alguns periodistes se’n vanten, ostenten el seu alt nivell de cultura, es glorien d’haver-lo conegut abans de ningú, i es vanaglorien d’haver escrit sobre el personatge alguna cosa quan encara no era conegut pel gran públic. Vivim en uns temps en que això de presumir de les coses és massa comú. Jo he de confessar que, tot i que he llegit algunes coses al llarg de la meva vida, em falta llegir autors i obres de les que són considerades fonamentals i imprescindibles i prou que ho lamento. Alguns d’ells ja no els llegiré mai i sé que m’hauré perdut grans coses. Hauria de llegir més perquè llegir enriqueix tant que et fa viure vides noves, llocs desconeguts, experiències meravelloses i realitats inimaginables. Llegir obre la ment, obre horitzons i eixampla totes les dimensions de la persona humana. Aquests dies en que tothom ha parlat d’aquest gran savi que ens ha deixat vaig llegir que Eco havia dit que “el que no llegeix, als 70 anys hauré viscut només una vida. Qui llegeix haurà viscut 5.000 anys. La lectura és una immortalitat cap enrere”.

D’Umberto Eco jo només n’he llegit unes cartes que es van intercanviar amb el cardenal de Milà, Carlo Maria Martini, acceptant una proposta de la revista Liberal l’any 1995. Després es va recopilar tot aquest material i va sortir publicat en forma de llibre amb el títol ¿En qué creen los que no creen? Un dialogo sobre la ética., Ed. Temas de hoy, Madrid, 2005 [1996], 166 pág. Per tant, jo no puc jutjar aquest personatge des del punt de vista literari, ni com a filòsof , ni tan sols com a intel·lectual perquè el conec molt poc. Però sí que l’intercanvi de cartes amb el cardenal Martini em va deixar el bon sabor de boca d’un personatge, representant de la cultura laica, ateu confés, però molt respectuós amb les creences cristianes de les quals ells pervenia. En la seva joventut  va formar part activa dels moviments juvenils d’Acció Catòlica, va estudiar Filosofia a Torí i es va doctorar en 1954 amb una tesi sobre l’estètica de Sant Tomàs d’Aquino, qui, segons va publicar llavors en una nota irònica, va tenir molt a veure amb la seva progressiva descreença i el seu final abandonament de l’Església catòlica. Aquella nota deia: “Podríem dir que ell, Tomàs d’Aquino, m’ha curat miraculosament de la fe”. De totes formes, mai va deixar d’interrogar-se sobre Déu, el més enllà i el sentit de la vida. Deia ja cap al final de la seva vida que “el gran problema que afronten els éssers humans és el de trobar un camí per acceptar el fet de que cada un de nosaltres haurà de morir” i deixava entreveure la possibilitat de que hi ha alguna cosa sobrenatural. Va reconèixer públicament la seva admiració envers el papa Francesc. “Estic convençut de que el papa Francesc està representant un fet absolutament nou en la història de l’ Església i, potser, en la història del món”. Per a ell, el diàleg entre el món laic i el món catòlic ha de donar-se sobretot entorn als temes ètics. L’ètica d’Eco se sosté en allò que ell anomena “ètica del reconeixement de la importància dels demés”.

Tothom reconeix que ha mort un gran intel·lectual, un home de pensament lliure, crític amb aquell periodisme que es ven al millor postor i que tan abunda actualment; un home que deia el que pensava; un home dialogant, respectuós i amb una gran capacitat d’anàlisi del món i de la societat. Ha deixat un llibre pòstum que sortirà d’aquí uns dies i que es titula Pape Satàn Aleppe —fet en base ales columnes que publicava al setmanari L’Espresso—, i on hi ha segons el seu editor, “la història dels darrers 15 anys, i per això porta com a subtítol: Cròniques d’una societat líquida”.

No hi ha resposta

02 nov. 2014


La UDEF: Unión de estafadores federados

Classificat com a Ètica i Moral,Mentides

Temps enrere, ningú no sabia què era la UDEF.  Ara ja ho comencem a saber. Però no us confonguéssiu pas; de laUDEF que jo parlaré avui no és la Unidad de Delitos Económicos y Fiscales. Aquesta és una altra. La UDEFde la que vull parlar és exactament la Unión de Descarados y Estafadores Federados (UDEF), una espècie d’organisme mafiós que es dedica simplement a mentir i emmerdar per encàrrec. Voleu saber com treballen? Els donen uns noms de persones o institucions i, vinga, mans a la feina!. Comencen a fer córrer notícies fictícies, totalment falses i sense cap prova ni fonament, sobre tots aquells de la llista que algú els fa arribar. Algú que mana –i mana molt- els passa l’encàrrec i ells es cuiden d’assenyalar-lo amb el dit per tal d’emmerdar-lo, desprestigiar-lo i enfonsar-lo tant com calgui. No miren prim, ni avaluen les conseqüències personals, familiars, laborals, polítiques… És igual: quan cal empastifar, empastifen sense  gaires miraments. Ells en són especialistes i són els que en saben més i els que ho poden fer millor perquè disposen de tots els mitjans: informació privilegiada, protecció, mitjans de comunicació sense escrúpols, periodistes comprats amb diner negre, connexions íntimes amb les clavegueres del poder i moviment discrecional per aquests mateixos llocs…

Aquesta unió de cara-dures i poca-vergonyes federats han donat proves de que, quan s’hi posen, fan molt bé la seva feina i no es pot negar que són els millors. Ja ho han demostrat unes quantes vegades i saben que juguen a favor del temps, perquè el temps ho fa oblidar tot i creuen de veritat allò de que “menteix, menteix, que alguna cosa sempre queda”. Es nota que tenen un cap d’operacions molt ben bregat i que és un autèntic crack en aquesta feina. Sap jugar les seves bases en el moment oportú (per exemple abans d’unes eleccions, o en moments claus i importants de la vida d’una persona o d’un país). Tenen els còmplices necessaris en els llocs adequats. Només cal aixecar el telèfon i suggerir que seria bo fer córrer tal o qual notícia i de seguida s’hi posen. Aquests capitosts ja es cuidaran  de filtrar-los algunes dades més o menys precises per començar la feina d’embrutiment. No caldrà ni comprovar si aquestes dades són verídiques -o no- perquè aquesta associació mafiosa de poca-vergonyes tenen prou poder per fer creure a tothom que ells no s’equivoquen mai. Per això són tan eficaços! Aquests mafiosos poden fer córrer de tot: que algú té diners a bancs de Suïssa, que enganya la seva dona, que fa negocis bruts, que fa córrer molt diner negre o que ha llogat sicaris per fer matar algú. No s’hi posen pas per coca cosa i, com deia, no miren prim!

Posem un exemple fictici? Vinga, posem-s’hi! Si jo pertanyés a aquesta UDEF que us deia, podria dir tranquil·lament que al senyor ministre de l’ Interior d’ Espanya l’han expulsat de l’ Opus Dei per fals, mentider i perquè algun dia no ha anat a missa. Sé de bones fonts (pel seu mateix director espiritual) que no és prou devot i que algun dia s’oblida de resar a Sant Josemaría Escrivá de Balaguer (i aquí aportaria  la fotocòpia d’una fotocòpia d’una carta manuscrita pel mateix director espiritual -que no és tan bona persona com sembla- en què indica que aquesta persona no és adequada per per pertànyer a l’ Obra). Ho faria publicar a la portada del diari El Mundo i en faria fer uns quants articles sobre el tema a alguns escriptors il·lustres. També manaria que en parlessin durant uns quants dies en algunes tertúlies a ràdios i TV del règim (COPE, INTERECONOMIA, 13TV)…

Podríem seguir amb altres exemples, però no cal. Podríem dir que un munt de polítics estan emmerdats fins al coll (cosa que és veritat), però aquí caldria fer una bona tria per parlar bé d’uns i molt malament d’altres. Per afegir-hi una mica més de picant a l’assumpte, podríem arreglar-ho afegint-hi unes quantes coses inventades per fer més creïble la història. I és clar, podríem parlar de polítics catalans, d’institucions civils catalanes o de qui vulgueu. Això sempre ven molt!  I també, és clar, caldria evitar parlar malament d’algunes persones o institucions, tot i que hi hagi proves de que hagi fet coses mal fetes. No cal dir que s’ha de distingir ben bé entre banquers bons i banquers malvats; entre famílies amb provat prestigi i famílies sense cap tipus de pedigrí… N’hi ha de molt patriòtiques i d’altres que no ho són tant. Ara bé, cal tenir en compte que l’encàrrec sempre ha ve venir de dalt, que serà qui avaluï la situació i doni l’ordre oportuna. En aquell precís moment es comença a posar la maquinària en marxa, s’engreixen els mecanismes de tota la maquinària amb força diner negre perquè els pinyons rodin ben fi i comencen unes quantes trucades per determinar i tenir ben clar a qui es vol fer mal o es vol enfonsar. I en un parell de dies tenim la feina enllestida… Sí, amics, això és la UDEF de la que us parlo!

I recordeu que això no és res més que exemples ficticis i totalment inventats de les seves actuacions. Potser un altre dia podrem parlar de cassos reals i fins i tot podrem donar noms.

Una resposta fins a ara

04 març 2014


Els petits gestos

Classificat com a Ètica i Moral

Recordeu aquell personatge que sortia ja fa uns anys a TV3 i que es deia Capità Enciam? Era un personatge de ficció que intentava fer-nos entendre -amb un sentit de l’humor ben peculiar- que era molt bo i molt útil reciclar, encara que fos a través de petits gestos. Per això sempre acabava proclamant el seu lema dient: “Els petits canvis són poderosos”.

I trobo que és molt cert. En tots els àmbits de la vida els petits gestos, les petites coses normalment són decisives i tenen molta importància. Primerament, perquè la majoria de nosaltres no estem capacitats, ni potser tenim oportunitat, de fer grans coses. La vida de la majoria de nosaltres consisteix en fer una vida d’allò més normal, una vida que no crida gaire l’atenció i que passa molt desapercebuda. Només algunes persones –poques- tenen molta rellevància i tenen el poder de canviar la història, per a bé o per a mal. A més, normalment només ens fixem amb aquests grans fets i menyspreem els petits detalls. Aquí podríem recordar aquella popular cançó anglesa que diu:

Per un clau es va perdre una ferradura,
per una ferradura, es va perdre un cavall,
per un cavall, es va perdre una batalla,
per una batalla, es va perdre un Regne.
I tot per un clau d’una ferradura.

Un dia m’explicava una persona que es va donar de baixa de Telefònica perquè la companyia havia contractat Rodrigo Rato, un dels imputats pel cas Bankia. En un primer moment vaig pensar que era un gest sense importància, però després, pensant´ho bé, vaig veure que no ho era i que si molta gent féssim petits gestos com aquest potser les coses canviarien. Això potser ho podríem fer amb companyies elèctriques, bancs, comerços, restaurants, etc. L’altre dia llegia una notícia a 20 minutos  de que 20 exministres i dos expresidents estan a sou de les grans companyies espanyoles. La notícia era de l’any 2012. En aquest moments ja deuen ser el doble perquè, si alguna cosa tenen aquesta gent, és que de seguida troben qui els fitxi perquè les empreses saben que en trauran un bon rendiment pels contactes a tots els nivells han anat fent durant la seva vida política. I no cobren pas poc!

Jo n’he fet algun d’aquest gestos i no me’n penedeixo. Fins i tot a vegades penso si no hauria de ser més valent i fer-ne alguns més. I potser ens hi hauríem de posar tots a fer-ne per tal de que no segueixin prenent-nos tant el pèl. I si ens el volem deixar prendre, almenys que sapiguem qui ens el pren. I una altra cosa: potser és tant important fer el gest com explicar-lo. Si vaig a un lloc i no m’atenen bé potser no n’hi ha prou de no tornar-hi a anar, sinó que potser cal que diem a l’amo o a l’encarregat que no n’hem quedat contents, que no hi tornarem més i que en farem difusió entre amics i familiars del nostre desencant. Un petit gest sense importància? Potser sí, però un munt d’aquests gestos poden fer canviar algunes coses com s’ha pogut comprovar amb el tema de les Preferents o dels desnonaments. Amb les xarxes socials actualment estan canviant moltes coses i els petits esforços se sumen molt ràpidament i creixen amb una rapidesa que comencen a fer por a alguns poderosos. Segur que no ho canviarem tot, però segur que podrem canviar-ne moltes.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2v1hgNWQP

4 respostes

14 març 2011


Socialitzar només les pèrdues i mai els guanys

Classificat com a ECONOMIA,Ètica i Moral,POLÍTICA

Sempre em pregunto qui fa les lleis. Vull dir: qui hi ha darrere dels que fan les lleis? Quin tipus de pressions reben els nostres polítics? De tant en tant, s’explica alguna cosa i surt als diaris que algú ha cobrat de sota mà o ha fet algun “xanxullo”. Però poques vegades surt el que de veritat importa.Els llestos de sempre quasi sempre surten impunes.

Com és que, quan l’economia anava bé, ningú mirava prim. Bancs i caixes guanyaven muntanyes de diners i ningú els demanava comptes. Tot valia. I els clients no en participàvem gens d’aquesta bonança. Com a màxim, t’oferien diners sense gaires avals i fent la vista ben grossa. Controls? Ni un. Devien pensar que algú altre enterraria el darrer…

Les empreses que es dedicaven al totxo van omplir-se les butxaques fent tot tipus de disbarats. Van estirar més el braç que la màniga. Amb quatre dies es feien rics. Quan tenien els diners desapareixien. I ara que tothom s’espavili com pugui.

I així podríem anar explicant com els especuladors han fet l’agost durant una colla d’anys. Capten a interessos baixos i presten a interessos alts. I així i tot, ara demanen ajuda al Govern. I l’ajuda consisteix en pagar entre tots allò que han fet malament només uns quants. Mai se socialitzen els guanys sinó que només se socialitzen les pèrdues.

Qui ha d’intervenir? Se suposa que l’Estat, fent lleis que no permetin certs abusos. On són aquestes lleis? Es fan complir? Fins quan se seguirà amb la mala pràctica de finançar indústries i sectors que se sap que fracassaran. Premiar el fracàs, subvencionar sense sentit i seguir donant a tort i a dret pals de cec no porta enlloc.

Com pot seguir tenint confiança el ciutadà quan veu aquestes coses. Aquí, no només no hi ha ètica. Tampoc hi ha estètica.

No hi ha resposta