29 nov. 2020
COMPRAR AL BARRI O A INTERNET?
No podem negar que el comerç de proximitat té uns avantatges clars enfront d’altres tipus de comerç: podem veure i tocar el producte; coneixem qui ens despatxa i ens pot oferir el seu consell; tenim immediatament el producte; en molts casos sabem que el producte és fet o cultivat vora de casa; crea i manté llocs de treball del nostre entorn, etc. És necessari mantenir aquest tipus de comerç, però la realitat és que cada dia en desapareixen més i amb la pandèmia això s’ha agreujat. Anys enrere els seus competidors eren les cadenes i grans superfícies. Ara els ha sortit un competidor encara més potent i més perillós: el comerç electrònic o el que es coneix com a «e-commerce».
No cal dir que el comerç electrònic també té uns avantatges i per aquest motiu creix tant i tan ràpidament. Diuen els entesos que uns dels aspectes positius que té és justament que estan deslocalitzats del punt de venda i la reducció de costos que això els suposa. Poden abaratir el preu final perquè s’estalvien lloguers de locals, la llum i molts impostos. Estan sempre oberts, molts d’ells treballen sense estocs i no fan res més que ser purs intermediaris d’un producte que ens envia directament la fàbrica o un proveïdor que ells tenen.
Uns i altres també tenen desavantatges, òbviament, i cal ser-ne conscients i sospesar-les. Em sembla, però, que si ho mirem globalment hi veurem una lluita molt desigual i, si els petits començos no s’espavilen, acabaran morint molts d’ells. El petit comerç s’haurà d’especialitzar molt i buscar nous camins i noves estratègies en un món cada cop més global, més connectat, i on les lleis capitalistes imperen tant si volem com si no. No hem d’oblidar tampoc que la greu i llarga crisi econòmica que ens toca viure farà que molta gent hagi de mirar cada cop més on pot estalviar algun euro per poder arribar a fi de mes.
De tot això en tenim tots experiències diàries i segur que en podríem explicar un fotimer. Aquí n’exposo una de ben personal, que fa referència a uns medicaments que es poden comprar sense recepta tant a les farmàcies del nostre poble com a internet. Veient la diferència de preu i que la majoria de les vegades has de fer cua dues vegades a la farmàcia (una per encomanar-los i una altra per anar-los a buscar) perquè quasi mai els tenen en estoc i els han de demanar, no estem temptats tots a encomanar-los a una farmàcia online i que ens els portin a casa? I també em pregunto per què hi ha d’haver tanta diferència en el preu dels mateixos pantalons, les mateixes sabates, el mateix joguet, el mateix mòbil, el mateix medicament… si tot plegat surt dels mateixos laboratoris o de les mateixes fàbriques… Que algú m’ho expliqui, si us plau!
Heus aquí l’exemple concret del que us parlava (tinc el corresponent tiquet per si voleu comprovar-ho):
FARMÀCIA DOSFARMA (Internet)
VS
FARMÀCIA HABITUAL DEL POBLE
-Dosfarma: Xerostom Dentífrico 50m 3,75 €/ud.
–A la farmàcia habitual 7,55 €/ud.
-Dosfarma: Xerostom Colutorio Boca Seca 250ml 5,23 €/ud.
–A la farmàcia habitual 10,80 €/ud.
-Dosfarma: Xerostom Sustituto Salival en Gel 25 m 5,23 €/ud
–A la farmàcia habitual 10,65 €/ud.
3 respostes
Bon dia senyor Bofill. Planteja un tema interessant i de molta actualitat. Cert que el model de petit comerç està quedant desfasat però la qüestió té molts vessants. Les diferències de preu també tenen a veure pel fet que la botiga petita és blanc fàcil per tota mena d’impostos, taxes i tributs que sovint no paguen empreses grans. També hi ha la qüestió d’immediatesa quan es necessita un article per ara mateix. I em venen al cap molt més motius per donar suport al comerç local, fins i tot des d’un punt de vista social. Per resumir, tot aquell que no vagi massa just de diners hauria de comprar local.
La major part de les coses que comprem no són necessàries, com els medicaments -els seus efectes iatrogènics són la 3ª causa de mort als països rics (els països pobres no es poden permetre aquestes merdes)-. Allò que ens ennobleix i allibera (una mica) és només necessitar l’essencial.
El comerç de proximitat, Montserrat, no morirà mai del tot. Però s’ha d’espavilar. Jo també crec que és essencial.
Guillem, no és una posició una mica extremista la teva? No sols no la comparteixo, sinó que no et puc donar la raó en el fons de la qüestió. De medicaments, com de tot, n’hi ha de prescindibles i de necessaris. Com menjar vestir, viatjar… de totes les coses se’n pot fer de més o de menys.
Una abraçada a tots dos,