Arxivar per maig de 2020

29 maig 2020


TEMPS DE CALLAR

Classificat com a Informació

En aquest temps de confinament m’ha passat una cosa curiosa. Jo, que era d’escoltar força la ràdio, llegir diaris i procurar estar ben informat, m’he trobat que cada cop sentia menys ganes de notícies, de tertúlies i de xerrameca. Poc a poc vaig anar deixant d’escoltar la ràdio i cada dia que passava escoltava menys notícies. Mirava televisió, però de seguida em van embafar les rodes de premsa del Gobierno d’Espanya (amb aquells estaquirots ridículs plens de medalles i ferralla al pit); i m’embafaven també les interminables rodes de premsa del Govern de la Generalitat, per la qual cosa vaig optar per escoltar música i llegir llibres, potser com una sortida per sobreviure davant aquella dura i crua realitat que ens mostrava la televisió d’uns hospitals que no donaven l’abast i gent que es moria víctima d’un virus misteriós i cruel. Trobava en tot plegat massa paraules buides, massa escenificació i ganes de protagonisme en un moment que la realitat desbordava qualsevol explicació. No els negaré bona intenció, però no n’hi havia prou.
Deia que em vaig refugiar en la lectura -potser fugint inconscientment d’alguna por desconeguda- i crec que em va anar molt bé. Triava llibres i articles que m’ajudessin a reflexionar i a asserenar-me. Entretant, també m’anava adonant que em marxaven les ganes d’escriure res. I, com que encara em dura aquesta espècie d’indolència i apatia, he decidit fer un temps de silenci i deixar d’escriure en aquest blog. No sé fins quan. He pensat que per no tenir res a dir, val més callar.
Per tant, adéu. Potser ens retrobarem algun dia quan aquesta «nova normalitat» no sigui tant nova i sigui més normalitat.

4 respostes

23 maig 2020


EN TEMPS DE PANDÈMIA

Classificat com a Ètica i Moral

En aquests temps de pandèmia s’han dit i escrit moltes coses. He llegit barrabassades sense fonament, basades en les fake news més peregrines;però he llegit algunes altres coses amb molt de valor i que ens poden ajudar a reflexionar i pair aquest allau de coses que ens caigut damunt i que ens poden arribar a ofegar. Entre les coses valuoses que he llegit hi ha una entrevista que Nació Digital va fer a una persona que tinc la sort de conèixer a través d’algunes classes seves en què he pogut assistir. Ella és Begoña Román, doctora en filosofia, especialitzada en ètica aplicada. És Presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials a Catalunya, Vocal del Comitè de Bioètica de Catalunya, i membre dels Comitès d’ètica assistencial de l’Hospital Clínic, del  d’atenció primària del Institut Català de la Salut, i de l’Hospital Sant Rafael.

Permeteu-me extreure algunes idees d’aquesta entrevista. Crec que ens poden ajudar a reflexionar. Ella s’ha referit sovint al concepte de happycràcia, una cultura de la vida que vivia al marge de la mort i el patiment, obsedida només pel benestar més tangible i d’esquena a les vulnerabilitats. Ara, de cop, i gràcies al coronavirus i la magnitud de les seves xifres, la societat ha comprovat que ens morim. Begoña Román ens parla del gran tabú, la mort, de com s’ha convertit en protagonista indesitjada de la quotidianitat macabre i de com podem conviure-hi.  


– De cop, ens hem sentit molt vulnerables. S’ha acabat la happycràcia a la qual s’ha referit en algun moment?

– No crec que s’hagi acabat, però sí que hi havia la prioritat de maximitzar la felicitat, aquesta happycràcia a la qual es refereix. Hi havia unes prèvies que donàvem per assolides i consolidades i hem vist que en qualsevol moment es poden fer malbé, com pot ser l’estabilitat d’una vida quotidiana perquè ens ataca un virus que posa per sobre criteris de biologia i supervivència sobre coses de qualitat i felicitat.   


– Amb un esdeveniment com la pandèmia, la mort ha guanyat un protagonisme inesperat.

– Som una societat que, de cop i volta, s’adona que ens morim. Des que tenim una societat molt centrada en el benestar i disposem d’una estructura com els tanatoris, sembla que ens havíem oblidat del fet que els humans ens morim. Tenim un cos vulnerable a malalties, al virus i a l’edat. Ens hem mort tota la vida, però la nostra societat creia que tenia una assegurança a tot risc que no era real.   


– En situacions com aquesta, canviem la manera d’afrontar la mort? La mort deixa de ser tabú o, pel contrari, el gran temor adopta formes noves?

– Miri, de les coses bones que ens porten aquestes crisis, com és que tenim capacitat de resiliència i de solidaritat, hi ha el recordar que som fràgils i que cal deixar constància de desigs del que voldríem i del que no voldríem. Hauríem d’aprofitar per parlar de com volem morir-nos i de quin tipus de prioritats faríem a l’hora de triar en cas que entréssim en una UCI. És el que anomenem els plans de decisions anticipades. No només de com vull morir, sinó de pensar que, posem per cas, si ha d’entrar una mare de família amb criatures petites que no tenen pare, deixar constància que s’ha de donar-li prioritat a ella. És un moment ideal per parlar de les coses essencials i de com volem morir.   

– És especialista en bioètica. Precisament la crisi sanitària ha comportat preguntes bioètiques importants, com això que ara ens deia. Estem on hauríem d’estar en aquest àmbit? Quines assignatures pendents té la bioètica en el camp sanitari?

– La bioètica és una ètica aplicada, que vol dir que avança a cops de pragmatisme. Fins ara, la bioètica estava centrada en el pacient individualment. Una pandèmia com la vivim ens obliga a parlar d’una bioètica de les poblacions, en el bé comú i la salut pública. Hem format els professionals a prendre decisions pensant en el malalt que està atenent i no tant a prendre-les tenint tota la població al davant. Es treballa en categories possibilistes: salvar les màximes vides possibles i màxima qualitat possible. Però hem de tenir present que el 80% dels factors de la salut són socials. Quan donem altes, hem de pensar també en qui se n’ocupa d’aquestes persones. Tenir en compte circumstàncies que poden anar des de violència de gènere a casos de soledat. No només s’han de prioritzar bons hospitals, sinó també bones polítiques de cura. 

– Hi ha àmbits de l’atenció que es troben especialment abandonats? 

– Per suposat que n’hi ha. Patim la infravaloració dels professionals de l’àmbit assistencial, de tuteles, de serveis socials, de les cures quotidianes. No només dels que tenen cura de la gent gran, sinó també dels que estan al costat de persones discapacitades, dels sense sostre, etcètera.

– No és una anomalia que el personal sanitari hagi de fer alhora de familiar dels qui es troben en una situació final?

– En general, els professionals assistencials, a banda de la gran capacitat tècnica, tenen una gran vocació de servei i s’està posant de relleu aquests dies. Tenen en compte que tenen davant seu, a més d’una vida biològica, una història, una biografia, i saben que si els seus parents no els poden acompanyar, ells han de suplir l’escalfor de la proximitat i la presència familiar. I la majoria ho estan fent. Ho tenen incorporat per jurament hipocràtic i deontologia professional. Però no és el mateix. Per això, el Comitè de Bioètica de Catalunya hem recomanat que, en la mesura del possible, un familiar pugui anar a fer costat a aquestes persones que estan al final i que es comprometin a fer després els quinze dies de confinament.   

– Quin paper poden jugar les creences religioses en el moment d’afrontar una situació final? 

– Jo crec que tothom té creences. Però l’important no té tant a veure amb les seves creences com en la reconciliació que hagi fet amb la seva vida. Per això defenso que hem de parlar de la mort, que no ha de fer por ni recança. La mort forma part de tota vida i és bo que ens agafi preparats. 

– Què vol dir que ens agafi preparats?

– No vol dir que després anirem a un nirvana o a un cel, segons les diferents tradicions. És dir: jo estic content amb la vida que he portat, que l’única oportunitat que he tingut sobre la terra ha valgut la pena, el temps que hagi estat. Aquestes són les persones que se’n van tranquil·les. Però la pregunta que fa dona molt de si. Jo no crec que la persona que té creences com una inversió en la vida eterna es trobi que això li genera més tranquil·litat que angoixa, com la que tenia Unamuno respecte a la fe del miner.    
 
– Hi ha un sector de la població que potser viu la mort dels altres d’una manera encara més especial. Penso en els infants que veuen -o no veuen- la desaparició dels avis.

– Efectivament, els nens necessiten una explicació sobre on estan els avis o els oncles. O per què no podem anar a visitar-los. Jo soc partidària dels ritus, que han generat totes les cultures. Ritus d’inauguració de la vida, de presentació de la parella, del matrimoni… I de la mort. Si en aquesta pandèmia no podem estar fent aquest acompanyament a les persones que hem perdut, ni acomiadar-nos del cos, ens haurem d’inventar ritus de comiat. I és important sobretot pels nens, no només per fer el dol sinó també pel tipus de relació que vulguin establir amb els avis. Però és important no negar als nens la mort i la tristor, la manifestació del plor. Cal explicar-los que la mort existeix i que puguin conviure amb l’absència. 

– Què hauríem de tenir en compte per quan acabi la pandèmia?

– Una cosa important. Una vegada els serveis sanitaris vagin donant les altes, no oblidem que el més important que ens toca fer ara és cuidar els altres. Com he dit abans, i cal repetir-ho, el 80% dels factors determinants de la salut són socials. Ara ens hem abocat als mitjans clínics. Però després ens tocarà abocar-nos a les condicions socials. Això passa per millorar les condicions del personal sanitari, però alhora de les famílies. S’ha de reivindicar diners per a la recerca en el Covid-19, sens dubte, però la vida quotidiana continua. Després d’això, hi haurà molta gent en estrès posttraumàtic que necessitarà psicòlegs i els serveis sanitaris no poden cobrir-ho en aquests moments. Caldran molts educadors socials aquest estiu per a molts nens que necessitaran sol i colònies.      

No hi ha resposta

18 maig 2020


CONFINAT I ESPERANÇAT

Classificat com a Malaltia

Avui, si no he perdut el compte, portem ja 66 dies de quarantena. El govern d’Espanya, degut als molts casos de contagi de la COVID-19 que anaven sortint, va declarar un estat d’alarma que començaria el dia 15 de març, la qual cosa va portar associada la imposició d’una quarantena (i els primers dies de confinament total als domicilis) que a hores d’ara encara dura.
Els que més o menys m’aneu seguint ja haureu vist que durant tot aquest temps no he escrit res de tipus personal en aquest blog, on només he anat recollint poesies de tant en tant. No tenia esma, ni ganes, ni ànims per a escriure res des del moment en què em vaig assabentar que el meu germà tenia tots els símptomes de la Covid-19 i que segurament haurien d’ingressar-lo. Ha estat, per tant, un temps estrany, ple de neguits, pors i temors. Durant aquests dies he llegit molts diaris, algun llibre que no necessités gaire esforç de concentració, he procurat informar-me molt sobre aquesta malaltia, he vist alguna pel·lícula i força televisió. Em costava concentrar-me en lectures una mica serioses i profundes, i encara més escriure. Sí que he procurat fer cada dia una petita crònica basada en els informes que diàriament em donaven els metges per tal d’anar-la passant a familiars i amics que s’interessaven per la salut del meu germà. Ell va començar amb els primers símptomes al cap de pocs dies d’haver-se iniciat la quarantena i el dia 1 d’abril ja van haver-lo d’internar. Va arribar a estar molt greu durant uns quants dies, però sembla que poc a poc se’n va sortint. Avui encara segueix internat però amb perspectives de que li donin l’alta ben aviat.
Deia que portem 66 dies de quarantena i que hem hagut se suportar uns quants dies de confinament total. Una experiència que la majoria no havíem tingut mai i de la qual ens en recordarem tota la vida. El fet d’haver-nos de confinar a casa em feia plantejar moltes coses: de quina manera ho estaria passant aquella gent que no tenia casa, o que havia de viure amuntegada en petits espais, sense les mínimes comoditats?. En situacions com aquestes pensava que és quan es fa més evident les diferències entre rics i pobres, i que molts de nosaltres som uns afortunats. Pensava en aquells que fa anys que són a la presó i que potser ja s’hi han acostumat a aquesta mena de confinaments. Pensava en els nostres polítics i líders socials que els ha tocat d’estar injustament a la presó i que aquesta pandèmia ha agreujat l’estat que alguns d’ells havien pogut començar a tastar.
I també vaig pensar de seguida en un llibre que havia llegit feia molts anys i que ara em semblava que era un bon moment per rellegir. Es titula «Memorias del calabozo», un relat testimonial publicat entre 1987 i 1988 de Mauricio Rosencof y Eleuterio Fernández Huidobro. En el llibre es narra l’experiència carcerària que van viure entre setembre de 1973 i març de 1985 junt amb José Mujica, durant la darrera dictadura militar a l’Uruguai. El fet fou conseqüència de la seva militància en el Movimiento de Liberación Nacional – Tupamaros. Entre els centenars de presos polítics que va haver-hi a l’Uruguai la situació d’uns quants d’ells va ser molt particular: nou dels principals integrants de la conducció de l’organització van ser presos per la justícia militar en qualitat d’ostatges, és a dir, a risc de ser ajusticiats davant de qualsevol acció subversiva que atemptés contra l’ordre militar. Van ser separats del Penal de Libertad on es trobava la majoria dels militants de l’organització guerrillera i d’altres agrupacions i partits igualment proscrits, i traslladats en tres grups de tres, durant onze anys pels calabossos dels diferents casernes militars de país, romanent cada un en absolut aïllament i incomunicació, i sotmesos al tractament ja conegut cap als presos polítics a les dictadures militars del con sud d’Amèrica Llatina. Al dos anys del seu alliberament, Rosencof i Huidobro reprenen el diàleg truncat en aquelles dates en un registre d’àudio i que posteriorment és editada en forma de llibre.
Deia que aquests dies he tingut oportunitat de rellegir-lo (val molt la pena rellegir i acostuma a ser molt enriquidor) i també he tingut oportunitat de veure la pel·lícula que el 2018 es va filmar amb el títol de LA NOCHE DE LOS 12 AÑOS, basada en el llibre. No havia tingut oportunitat de veure-la i considero que val la pena. Es molt fidel al llibre i està molt ben feta.
Per tant, no tot ha estat dolent durant aquest llarg temps de confinament. Entre les moltes males notícies de mort, por i sofriment que es deriven de la pandèmia del coronavirus a casa nostra i a tot el món també hi trobem brins d’esperança com aquest:
«Maria Branyas, la persona més longeva de Catalunya i de l’Estat espanyol, amb
113 anys, ha superat la malaltia en una residència on han mort diverses persones positives. La seva família i les cuidadores de la residència Santa Maria del Tura d’Olot, on resideix des de fa més de vint anys, ja remarcaven abans de la crisi de la covid-19 que la Maria tenia una salut de ferro. Sens dubte, ha
quedat ben demostrat».
Ara només falta que trobin ben aviat una vacuna…

No hi ha resposta

05 maig 2020


CONFINATS AMB POESIA: JOAN MARGARIT

Classificat com a Poesia

Joan Margarit Consarnau és un dels nostres grans poetes actuals. Poeta en català i castellà, ha escrit simultàniament tota la seva obra en ambdues llengües. Nascut a Sanaüja (Segarra, Catalunya) el 1938. Arquitecte de professió, és catedràtic de Càlcul d’Estructures de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.

La seva obra és molt extensa, de fa molt temps ben reconeguda i justament premiada. Una bona part d’ella ha estat traduïda a diversos idiomes.

«Cantem el propi misteri, i cal decidir des d’on cantar: aquesta és la recerca que cada poeta realitza a la seva manera»… «Deixar constància del que s’ha sentit en un moment donat, o sigui, intentar conservar-ho contra el desgast del temps, és una de les defenses més elementals contra l’angoixa pel caràcter efímer de la nostra vida»… «Cada poema assenyala un fet en la meva vida, però la intenció en el moment d’escriure’l va més enllà. La seva finalitat última és que hi hagi algú en algun lloc que, en llegir-lo, s’adoni que també és ell o ella qui ha posat un munt de pedres en algun lloc elevat de la seva pròpia vida per assenyalar un episodi interior».

Un dels temes constants a la seva obra és el tema de la mort. Se li va morir una germana i dues filles. Una d’elles en néixer. L’altra, la Joana, als trenta anys. Diu això de la Joana:

SOBRE LA JOANA (2002): «La Joana estava afectada de la síndrome de Rubinstein-Taybe, una deficiència alhora física i psíquica que implicava problemes motors que l’obligaven a utilitzar crosses i cadira de rodes. Ella va comprendre que el seu benestar depenia de l’afecte dels que l’envoltaven i va aprendre molt aviat que l’afecte genera més afecte. De la vida de la Joana parlen molts poemes estesos per la meva obra, i potser els més entenedors siguin, en primer lloc, Els ulls del retrovisor, un cant a la seva bellesa que és la seva bondat pertanyent al llibre Aiguaforts, recollit al volum Els primers freds. Els altres dos són Nit fosca al carrer Balmes, un poema del llibre Estació de França que parla del naixement de la Joana el 1970, i el poema Txaicovski, també del llibre Aiguaforts, que narra i analitza uns fets que jo no vaig poder enfrontar poèticament (és a dir , realment ) fins molt més tard. .

Trenta anys després, la història va acabar els últims vuit mesos de la vida de la Joana, que són el tema del llibre que du el seu nom. Sempre va ser present l’angoixa en imaginar la seva indefensió una vegada que el pare i la mare haguessin desaparegut. La paradoxa és que ells dos són els orfes.»

 

ÚLTIM PASSEIG

Ja no menjava, em queien els cabells,
tot el dia tenia els ulls tancats.
Però, de matinada, era al balcó
i algú entre els arbres del carrer em parlava
amb una veu semblant a la veu de la mare,
que dormia en el llit del meu costat.
De sobte vaig deixar d’estar cansada
i vaig baixar al carrer sense les crosses.
Mai no havia pogut caminar així,
vaig sentir que em tornava l’alegria:
la malaltia era una pell suada
que ara deixava caure en el carrer.
No m’havia sentit mai tan lleugera.
Vaig mirar enrere cap al meu balcó,
la barana com una partitura,
i vaig dir adéu al pare i a la mare.

La vida em va elegir pel seu amor.
La mort, també.

UN POBRE INSTANT

La mort no és més que això: el dormitori,
la tarda lluminosa a la finestra,
el radiocasset a la tauleta
-tan aturat com el teu cor-
amb les cançons cantades ja per sempre.
L’últim sospir que has fet roman encara
suspès a dintre meu: no deixo que s’acabi.
Saps quin concert és el proper, Joana?
Sents com juguen els nens al pati de l’escola?
Després d’aquesta tarda,
saps com serà la nit, la nit de primavera?
Vindrà gent.
I la casa encendrà tots els seus llums.

2 de juny del 2001

NO HI HA MIRACLES

Plovia amb deixadesa.
A les nou de la nit -dinou d’octubre-
la Joana arribava espantada al quiròfan
voltada per nosaltres, que ens quedàvem
en la saleta mal il·luminada de vora els ascensors.
Diu que ella, en un intent desesperat
de salvar-se, va dir t’estimo al metge.
Esperàvem la fada que ens tornés
la Joana tranquil·la, la de sempre,
els ulls espurnejant de confiança.
A les onze, mirant per la finestra,
les gotes de la pluja relliscaven
pel vidre com si ho fessin per la nit.
La nit era la fulla d’una dalla.

PROFESSOR BONAVENTURA BASSEGODA

El recordo alt i gros,
procaç, sentimental: llavors vostè
era una autoritat en Fonaments Profunds.
Sempre va començar la nostra classe
dient: Senyors, bon dia. Avui
fa tants anys, i tants mesos, i tants dies
que va morir la meva filla.
I solia eixugar-se alguna llàgrima.
Teníem uns vint anys,
però aquell homenàs que vostè era
plorant en plena classe
mai no ens va fer somriure.
Quant fa que ja vostè no compta el temps?
He pensat en vostè i en tots nosaltres
ara que sóc una ombra amarga seva,
perquè la meva filla,
fa dos mesos, tres dies i sis hores
que té en la mort el fonament profund.

SÚPLICA

D’aquest matí d’hivern, amable i tebi,
per favor, no te’n vagis
i queda’t submergida en aquest pati,
com un naufragi, dins la nostra vida.
Entre el llorer i els testos d’aspidistres
de fulles verdes, amples i romàntiques,
per favor, no te’n vagis, no te’n vagis.

Tot està preparat perquè tu hi siguis,
doncs, queda’t, per favor, i no te’n vagis.
Digue’m si te’n recordes: necessito
unes paraules amb la clara i fonda
veu de l’absència per preguntar-te
pel teu fugaç triomf sobre el mai més.
Però calles, descanses al passat,
aquest llit de tristesa fulgurant.

I així has anat tancant-te en la poncella
de la fosca durant aquests vuit mesos,
fins que ara, horroritzada per la llum,
sorgeix aletejant la papallona
pàl·lida, furiosa, de la mort.

Però, si estàs morint-te, encara vius,
i faig esclatar l’última alegria
del teu rostre cansat
amb les petites mans entre les meves.
Morir-se encara és viure, em repeteixo.
D’aquest matí d’hivern, amable i tebi,
per favor, no te’n vagis, no te’n vagis.

No hi ha resposta