Etiqueta arxiu 'Llengua catalana'

09 ag. 2016


Pobresa de llenguatge

Classificat com a LITERATURA,Llengua

Hi ha un vídeo a You Tube que es titula “Pelajes entreverados”, que podreu escoltar si cliqueu https://www.youtube.com/watch?v=TtACnXjsRgI És una milonga dedicada als diferents pelatges dels cavalls. En una sola cançó hi surten 54 noms de pelatges diferents. A mi me la van fer escoltar quan vaig arribar per primera vegada a l’Uruguai, ara al desembre ja farà 40 anys. Em van dir que em podria ser útil per entendre la riquesa del llenguatge que cada poble té. I a fe de Déu que era veritat. Els primers dies no entenia res i pensava que la gent tenia una manera de parlar molt estranya i que a vegades ni semblava castellà. Em va cridar poderosament l’atenció els múltiples sentits que donaven a les paraules. Allò de parlar en doble sentit allà en saben molt. I no només en doble, sinó que a vegades en triple o més sentits. Jo m’hi perdia fàcilment en aquella selva i em semblava que no en sortiria. A poc a poc, però, un en va aprenent i, a més, jo vaig tenir la sort de tenir companys que m’hi van ajudar molt. Recordo especialment al Llorenç Mambrilla, que va ser qui em va fer escoltar per primera vegada aquesta cançó que us he dit –entre moltes altres- i em va passar una llibreta que ell va fer servir quan va arribar al país per primera vegada, on hi anotava l’equivalent d’una paraula criolla o gautxa al català o al castellà d’ Espanya. Tot i que a l’ Amèrica llatina es parli castellà, hi ha un munt de paraules que és incapaç d’entendre una persona qualsevol arribada d’Espanya i que tota la vida ha viscut en castellà. És que el castellà d’aquí no és el castellà d’allà, ni de bon tros! Ni les paraules, ni els girs, ni les formes gramaticals, ni els accents, ni els usos quotidians…

Això que passa amb els noms dels diferents tipus i colors dels pèls dels cavalls, passa també en tots els camps. Un pagès de tota la vida no dirà arbre –així de manera genèrica- a un presseguer o a un oliver, per exemple, sinó que especificarà el nom de cada arbre. Cada ofici té els seus noms propis i les persones que el exerceixen els fan servir sense ni adonar-se’n perquè ja des de petit han après els noms de les seves eines i dels seus oficis. Desgraciadament s’ha anat perdent vocabulari –jo el primer- i sembla que poca cosa s’hi pot fer si no es canvien els currículums educatius. El llenguatge s’aprèn llegint els clàssics i els grans autors, passejant-se pels llocs i fixant-se com parla cadascú. I si no ho entenem, preguntant què vol dir aquella paraula o aquella expressió. Tenir un vocabulari pobre voldrà dir no poder expressar correctament allò que un pensa i que vol comunicar. No es podrà fer entendre bé, tindrà poca conversa i, a més, serà avorrida. Cal llegir, cal consultar els diccionaris, cal trobar els sinònims que expressin exactament allò que volem dir i en el context en què ho volem dir.

Alguns professors atribueixen aquesta creixent pobresa de llenguatge a les noves tecnologies, a què es llegeix i s’escriu menys que abans. També detecten moltes més faltes d’ortografia i una sintaxi cada cop més estrafeta. No es tracta de fer servir paraules estranyes, complicades i difícils, sinó d’anar ampliant el llenguatge amb paraules i expressions noves i mirar de fer-les servir correctament. L’estiu és un bon moment per a buscar una estona per llegir. Tenim més temps, estem més relaxats i ens movem per llocs diferents dels habituals. Si hi posem una mica d’interès, escoltarem paraules noves que podrem anar incorporant al nostre llenguatge.

I recordem allò de què la nostra llengua l’hem de preservar i salvar cadascú de nosaltres. Ningú més ho farà.

2 respostes

07 maig 2013


M.A.P.A. (Mapa Aragonés Propio de Aragón)

Classificat com a Llengua

No hi ha resposta

17 nov. 2012


“Españolizar” o el pecat de ser català

Classificat com a CULTURA,Llengua,POLÍTICA

 XAVIER CUBERO

Francisco Javier Cubero Egea va néixer a Badalona (Barcelona, Espanya) el 1960.

Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona i tècnic especialista en Arts Gràfiques, actualment desenvolupa la seva tasca docent en el programa de Graduat Superior de Disseny de l’Escola Elisava, centre adscrit a la Universitat Pompeu Fabra, i al Col · legi Santa Teresa de Lisieux de Barcelona, on és professor de llengua i literatura.

Autor de diversos llibres inèdits de poesia, poemes seus han aparegut en diverses revistes espanyoles i d’altres països com Argentina, Colòmbia, Mèxic o Perú. Ha publicat “El corazón de limo” (Barcelona: Paralelo Sur Ediciones, 2007).

És el creador i editor del portal d’Internet eldigoras.com i director de la revista de literatura Paralelo Sur, publicació semestral en paper editada a Barcelona.

Ha escrit aquest magnífic text que convindria que llegís el Sr Ministre Wert, cosa que dubto que faci. Deu tenir altres feines més importants…

“ESPAÑOLIZAR” O EL PECADO DE SER CATALÁN

Haber nacido en 1960 me proporciona una cantidad considerable de recuerdos, entre ellos el de un niño de 6 años que cada mañana, en el patio del colegio, cantaba el “Cara al sol” con el brazo en alto, como si fuera un juego, mientras una bandera, roja y gualda, ascendía por el mástil.
De aquella época es también una fotografía de escolar dócil posando ante un decorado de libros, con un ventanal de cipreses pintados al filo de un arroyo, un busto de Cervantes y un mapa político de España. Una fotografía en blanco y negro coloreada con anilinas tristes ya, de tiempo y de experiencia.
Quien supo de materias obligadas, como una Religión centrada en el pecado y en la culpa o aquella denominada Formación del espíritu nacional guiada por el odio y por el miedo para cultivar un nacionalismo español de hoja perenne, oye ahora mensajes parecidos, bajo la misma bandera que esconde el águila aunque esté claro que mantiene las garras afiladas.
Así el país, aquel país tan impuesto como ficticio, vuelve hacia el blanco y negro maquillado de anilina, de la mano de un ministro de Educación apellidado Wert: «Sí, nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes».
Fui un alumno catalán curiosamente españolizado. Mi madre, nacida en Granada, contrajo matrimonio con mi padre, nacido en Zamora, y algún tiempo después nacía yo en la ciudad de Badalona. El catalán estaba perseguido por el nacionalismo español gobernante, la escuela era en castellano, la ideología venía de la mano de aquellas enciclopedias Álvarez que, sin embargo, recuerdo con afecto. El tiempo tuvo que llevarse la mitad de mentira, de imposición y de odio que contenían ciertas enseñanzas. Algo debió ayudar tener buenos maestros que no eran catalanes, una madre cariñosa e inteligente que les pedía a los vecinos que nos hablasen catalán a mi hermano y a mí, o un abuelo andaluz tan republicano como honesto.
Pero los vecinos que eran catalanes nos hablaban en castellano, ¿quién sabe cuánto de cortesía y cuánto de miedo podía haber en aquella buena gente cuyo pecado principal consistía en ser catalanes y hablar catalán en Catalunya? ¿A alguien se le ocurre que se le pueda prohibir hablar su lengua a un castellano en Castilla? Ahora parece que la memoria es frágil, aquí no sólo se persiguió al republicano, también se persiguió al catalán sólo por serlo, algunos se olvidaron pronto o se inventaron otra historia.
Crecí en un país cuyo interés era españolizar a los niños catalanes. Aunque yo no hablaba catalán tuve que acostumbrarme a ser “polaco” y decidí aprovechar, a los veinte años, el Servicio militar obligatorio que me llevó a Sevilla para empezar a hablar un catalán titubeante con aquellos catalanes que no me conocían. Así, cuando volví, empecé a construir mi segunda lengua, el catalán, a pesar de un franquismo que pensábamos muerto, a pesar de una educación españolizante, a pesar de quienes nos llamaban polacos, como si fuera una broma, como si no se destilase en el apelativo ese odio ancestral de “lo español” hacia lo diferente, ese afán de imposición y tabla rasa.
Empecé a hablar catalán por voluntad propia y por convencimiento de que esa lengua debía ser tan mía como la otra, por vivir en una tierra integradora a la que durante mucho tiempo se le ha negado su esencia de nación. Y eso nada tenía en contra de España, de una España ideal que siempre ha sido bombardeada desde la Meseta y desde sus aledaños. De una España que fuera tan integradora como Catalunya, que estuviera orgullosa de una diversidad real. Una España que hoy ya parece imposible.
Pareció un proyecto viable en la mal llamada Transición, donde hubo ejemplos de diálogo y donde las concesiones a la presión de la oligarquía franquista y de un ejército contaminado dieron a luz una Constitución pactada que, a pesar de todo, podía suponer un marco de convivencia. La politización de los tribunales acabó con ese sueño y un Tribunal constitucional manipulado y disminuido en número demostró que lo votado en un parlamento y refrendado por la mayoría de una población podía ser deshecho por un puñado de magistrados. ¿Democracia?
El 11 de septiembre de 2012 salió a la calle un pueblo cansado de tres siglos de incomprensión, cansado de la continua involución de la política española, cansado de la corrupción de la casta política, cansado de la gestión de la crisis financiera. No es el dinero lo que mueve las banderas independentistas, es la dignidad que un día y otro pisotea esa Castilla antigua que se llama España.
Y la respuesta es el insulto y vuelve a ser el miedo. La respuesta es seguir intentando arrinconar la lengua hermana en ese cainismo miserable que lastra la historia de lo que pudo ser España y hoy no es más que el Estado español. Ahora nos dicen que no somos soberanos, que no podemos decidir nuestro futuro, ni los catalanes de padres catalanes, ni los catalanes de padres castellanos, extremeños, andaluces… Esto es la democracia española, escrito en castellano, con el dolor de quien creyó en una democracia verdadera y hoy se pregunta a qué espera el 15M, a qué esperan los verdaderos demócratas para salir a denunciar en la calle el regreso del odio, de la intransigencia, de la uniformidad.
Soy profesor de castellano en Barcelona, mis alumnos hablan dos lenguas con el mismo orgullo, el castellano con un dominio similar o mejor que el de la mayoría de los niños de Castilla. En mis clases de castellano no hay ideología, hay reflexión. Hay lengua, una lengua castellana hermosa y rica, con una tradición literaria que está muy por encima de la política cicatera de estos tiempos. Mis alumnos no necesitan que venga nadie a españolizarlos, quieren crecer libres y ser demócratas y que se les acepte porque son personas y no porque puedan ser votantes. Son catalanes en un sistema educativo integrador, donde la lengua vehicular es el catalán, la lengua propia de Catalunya. Esa Catalunya que pudo ser nación española y que tendrá que ser nación europea, lo que siempre ha sido; pero de la mano de un independentismo gestado fuera de Catalunya por los intolerantes.
¡Qué lástima que en el resto de España haya tan poca empatía, tan poca capacidad de entender lo diferente!
Mañana es 12 de octubre, no voy a celebrar vuestra incomprensión. Ser catalán era, para muchos catalanes, la única manera de ser español; ahora será la única forma que tiene un catalán de ser europeo.
No soy nacionalista, los nacionalistas son Wert o Rajoy, el que calla. Soy catalán, señores, mi padre es de Zamora, mi madre de Granada. No voy a alegrarme ni voy a repartirme cuando llegue la independencia. Soy catalán, votaré por esa independencia,  y espero que algún día podamos ser buenos vecinos, al fin y al cabo soy profesor de castellano, esa lengua que otros llaman español.

         

 

69 respostes

06 ag. 2011


El Tribunal Constitucional és com el “perro del hortelano”

Classificat com a POLÍTICA

Una sorpresa (relativa) que hom es troba quan va per aquests mons de Déu és el desconeixement que hi ha de Catalunya i de la seva llengua. A molts llocs del món (a Llatinoamèrica passa sovint i ho dic per pròpia experiència) es desconeix que Catalunya tingui llengua pròpia. És una conseqüència més de la colonització espanyola, tant nefasta en tants sentits, i que va fer que es deformés tota la realitat del que podríem dir-ne Espanya.

Si es desconeix el català, conseqüentment i evident, encara es desconeixerà més el fet  que a la Val d’Aran es parla l’aranès. En temps de la dictadura aquesta realitat era desconeguda fins i tot pels catalans perquè mai a la vida ens havien explicat a l’escola que allà s’hi parlés una altra llengua. Jo ho vaig descobrir de ben gran, quan durant uns quants estius vaig treballar-hi i vaig poder gaudir d’aquella bonica sonoritat de l’aranès que encara es parlava molt entre la gent del poble. Parlo dels anys 70…

Per tant -i ho dic pels que no ho saben- la Val d’Aran és un territori molt bonic, situat a la cara nord del Pirineu i entre muntanyes i paisatges meravellosos. La Val d’Aran sempre ha mirat molt cap al que ara és França perquè era la seva sortida natural per al comerç i les relacions de tota mena. Justament per aquest motiu (i perquè les mateixes muntanyes feien de frontera natural) la seva llengua pròpia és l’aranès (en occità: aranés), una varietat de l’occità, del dialecte gascó, afí a les varietats de Comenge. És llengua pròpia de la Vall d’Aran (era Val d’Aran). És llengua oficial de la Comunitat Autònoma de Catalunya conjuntament amb el castellà i el català des de l’aplicació del nou estatut el 9 d’agost del 2006.

Un miler de veïns de la Val d’Aran van sortir fa uns dies als carrers de Viella per participar en la tradicional Corsa Aran per sa Lengua, en defensa de l’aranès com a llengua pròpia i com a resposta a l’anunci del Govern espanyol de presentar un recurs al Tribunal Constitucional en contra de la Llei de l’aranès. El “democràtic” Estat espanyol, representat pel seu Tribunal Constitucional, ha fet –una vegada més- com “el perro del hortelano: que no come él ni deja comer al amo”.  No es reconeix res més que no sigui genuïnament castellà. Com bé sabem, els gossos no solen ser vegetarians (és a dir, que no mengen majoritàriament verdures); així que són bons guardians d’un hort perquè no es menjaran els productes que s’hi conreen i tampoc deixaran que altres animals, que sí que són vegetarians, s’hi s’acostin per menjar-se la producció de l’hort.

Recordeu el que fan els nens petits? Un nen té un munt de joguines i rep la visita d’un altre nen. Ja sabeu el que acostuma a apassar: encara que no ell no jugui amb les seves joguines tampoc deixa que l’altre nen hi jugui.  És com el gos de l’hortolà, que ni menja ni deixa menjar. Els psicòlegs dirien que això és una cosa molt pròpia d’un estat d’infantesa i d’inseguretat, com es deu trobar l’Estat espanyol amb el seu castellà que, si no l’imposen, potser temen que la gent deixi de parlar-lo en benefici de l’anglès i –posem per cas- del xinès. I després ens critiquen a nosaltres i diuen que imposem el català! Quin cinisme! Ells tenen el Tribunal Constitucional per fer les lleis que vulguin i nosaltres –pobrets de nosaltres-, estem nusos del tot, amb una mà davant i una altra darrere sense poder fer complir de cap manera allò que ens sembli just. El nostre parlament per a què serveix? D’això en diuen democràcia?

D’això jo en dic: POCA VERGONYA!

No hi ha resposta

17 nov. 2010


Un Babel constant

No fa massa estona que parlava amb una amiga del soroll i del silenci. Alguns necessiten soroll per viure. Necessiten soroll, moviment, llums, música forta, estímuls visuals i auditius de tota mena i poden treballar, viure i funcionar entre crits. Encara més: necessiten tot això per poder viure a pler.

Altres, –i aquest és el meu cas- necessitem silenci. Alguns necessiten silenci total. No és exactament el meu cas, que podria qualificar de quasi-silenci. El meu hàbitat ideal seria el silenci trencat per una música de fons, si pot ser clàssica o simplement música relaxant. És quan em sento bé i és quan puc pensar, llegir o escriure aquestes tonteries (bé, no vull ser tant negatiu i ho deixaré en reflexions…) que ara mateix esteu llegint.

Aquesta conversa que us deia m’ha fet recordar una cosa que vaig llegir fa molt de temps i que no sé exactament on ni de qui és. Però ja us dic d’entrada que no és meu aquest text que volia ser una exegesi una mica humorística del passatge bíblic de la torre de Babel, que és a on cada dia ens atansem més. El nostre món se’ns torna cada cop més sorollós, ple de brogit, música, imatges, flaixos, notícies, xerrameca de tota mena i cada com hi han més canals de TV, més diaris, més emissores de ràdio, més revistes i més informació que ens omple el cap i també el cor i que ens deixa mentalment mig estabornits.

El text al que feia referència i que ve molt a tomb mb tot això,  deia més o menys així:

Al principi dels temps cada home i cada dona parlava una llengua diferent, i per a les coses essencials s’entenien per signes i senyals, de manera que tots vivien en pau. Un dia a algú se li va ocórrer, en algun dels molts moments d’oci que tenien i entre cacera i cacera, d’anar edificant una torre alta, ben alta, i els veïns s’hi van anar afegint una mica per curiositat, o per amistat o per allò de voler ser una mica més que la tribu del costat…

El cas és que la torre va anar pujant tant i tant que Jahvé es va preocupar, doncs podien arribar fins al cel i molestar-lo. Ja se sap que a Jahvé el molesta molt el soroll… Va pensar què podia fer per aturar aquells homes tan decidits i tan treballadors i aviat va trobar la solució: va fer que tots parlessin la mateixa llengua, de manera que aviat van començar a discutir i a barallar-se, i la torre es va quedar a mig fer, sense acabar i amb la seguretat de que allò no continuaria gràcies a les moltes opinions i als molts debats que contínuament suscitava. Per això a aquella torre la van anomenar "Babel", que vol dir "confusió.

3 respostes

07 oct. 2010


El llenguatge s’empobreix?

Classificat com a Català,Ensenyament,Escola,Llengua

  Aquests dies rellegeixo a estones un deliciós llibre que em van regalar aquest estiu i que us recomano a tots: “Diccionari d’expressions lingüístiques”, d’ Antoni Llull Martí.

És un llibre deliciós perquè recull expressions del mallorquí col·loquial de principi del S. XX. Expressions que cada dia van quedant més arraconades per altres que en moltes ocasions no són gens legítimes ni tenen la meitat de gràcia d’aquestes.

Els experts ens poden dir (si és que es posen d’acord) el per què s’empobreix tant el nostre llenguatge. El de tots, quasi sense excepció. Serà la TV, serà l’escola, serà que no llegim prou  els clàssics antics i moderns, que són els que ens donen pautes de com parlar bé i escriure bé i ens fan tornar més rics i més expressius.

No sóc capaç de fer cap diagnòstic de la situació en què ens trobem, però sí que vull transmetre la meva preocupació en aquest sentit, sobretot quan escolto parlar per la ràdio i la TV a molta gent. També alguns periodistes, que sembla que haurien de ser d’alguna manera mestres de la paraula..

Aquest llibre ens regala expressions que ens diverteixen, que són gràfiques, justes i algunes d’elles prou profundes com per expressar la saviesa popular, que és d’allà on hem de pouar tots.

Un en cito alguns exemples:

-“Parlar d’asseguts”=parlar detingudament d’una cosa.

-“No treure fesomia”=tenir un aspecte demacrat, fer molt mala cara.

-“Dir la mala pèssima”=parlar molt malament d’algú.

-“Enamorat fins a les rels dels cabeis”

-“Cuca molla”=es diu d’una persona apocada i poruga.

-“Cridar a morir de l’enuig”.

-“Fer navegar els galindons”=caminar.

-“Quedar sense polsos”=quedar atordit.

-“Tastar la gràcia de Déu”=menjar alguna cosa.

-“No haver tastat la gràcia de Déu”=estar dejú.

-“menjar-se un ham per sa punta”=menjar massa o amb voracitat.

N’hi ha també una sèrie que comencen amb “Més que…” que tenen per finalitat no tant establir una comparació, sinó expressar una qualitat o defecte en grau molt alt. N’hi han de molt divertides:

-“Més atapits que ses pues d’un eriçó”.

-"Més aturat que un ase vei”.

-“Més atupat que un ase de llenyater”.

-“Més estirat que un parpal”.

-“Més eixut que un suro”.

-“Més tort que sa justícia”.

-“Més xalest que un gorà a’s mig d’una guarda de someres”.

-“Més sèrio que una patata”.

-“Més embuiós que una colla d’escrivans”.

Una resposta fins a ara

03 gen. 2009


La llengua a la Franja

Classificat com a Català

  Segons explica Natxo Sorolla, reconegut sociolingüista de la Franja,des de desembre de 2007 Aragó és l’únic territori que segueix les dinàmiques dissenyades al més pur estil imperial, en la intenció d’homogeneïtzar tots los seus ciutadans. És l’únic territori del seu voltant que no ha desplegat una legislació específica per a protegir i normalitzar la seua diversitat lingüística. Ja tenia aquest honor a nivell de tot l’Estat, des de fa un temps.

  • El gallec té la seua pròpia legislació a Galícia i Astúries
  • L’asturià a Astúries
  • El basc a Euskadi i Navarra
  • Eo català a Catalunya, País Valencià i Illes Balears
  • L’occità a la Vall d’Aran
  • Però ni el català ni l’aragonès són llengües oficials a l’ Aragó.

I a més, avui hem descobert que fins i tot la democràcia més homogeneïtzadora de les que ens envolten, la República Francesa, mitjançant el Consell Regional dels Pirineus Orientals ha aprovat la Carta del català.A efectes reals, segons ens explica Natxo Sorolla. significa que han aprovat la Llei de llengües de la Catalunya Nord. I Marcelino Iglesias, polític clau durant la declaració de Mequinensa i que fins i tot s’havia allistat al PSC, va a la seua protegint lo patrimoni cultural d’Aragó, parlant amb els morts si cal. S’ofereix a protagonitzar les polèmiques que calgui per als béns dels capellans. Però en totes les seus legislatures no ha aprovat una simple Llei de llengües per a Aragó, ni ha deixat per escrit a l’Estatut d’Aragó que s’hi parla català i aragonès.En tot cas, en saber la notícia que la Catalunya del Nord ja tenia la seva Llei , en Natxo diu que s’’ha posat a buscar informació, sense massa èxit, de quins territoris de llengua catalana queden per tenir Llei de llengües.“ La web de Bibiloni m’ha ajudat. I com que la Wikipedia no tenia la informació centralitzada, he creat l’article de Dret lingüístic del català. Podeu completar-lo si voleu (també el del Marc Belzunces, que demana que completem de la traducció de la Carta). En definitiva, tots los territoris tenen legislació sobre el català.Una vegada tancat m’ha començat a vindre un escalfred, tal com anava descomptant territoris que no tenen Llei de llengües. M’he quedat en la Franja sola. I si voleu, hi podeu afegir els 700 habitants del Carxe. Aquí a la Franja només tenim un Estatut que té modalitats lingüístiques sense nom, i una llei de patrimoni cultural que té nom per a les llengües no oficials, sense arribar a desenvolupar mesures de normalització lingüística”.Natxo Sorolla, sociolingüista de la Franja.Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

02 nov. 2008


Sr. Vázquez Honrubia

Classificat com a POLÍTICA

Sr. Vázquez Honrubia: Veu aquesta llengua? Doncs aquesta llengua la traiem els catalans per riure’ns de vosté, que no té la més remota idea del per què serveix una llengua. Vosté s’ha rigut de la nostra i aquesta llengua es riu de vosté. No pas de la seva llengua. De vosté, que hauria d’anar a l’escola a que li ensenyessin què és una llengua i per a que serveix.I posats a ensenyar-li coses, li podrien ensenyar una mica d’educació i li podrien fer repassar la Costitució que sembla que la té una mica rovellada.Vosté també deu tenir una llengua, dic jo; que no sé quina és però me la imagino. Jo li respecto la llengua però cada dia em costarà més respectar-lo com a jutje i com a persona educada.Els catalans la podem ensenyar la llengua tan orgullosos com vosté. La tenim tan neta i tan útil com la seva. I no perdré el temps explicant-li el per què seveix una llengua perquè no ho entendria, em penso. Ja podem xiular, que si l’ase no vol beure…

2 respostes