Etiqueta arxiu 'POLÍTICA'

06 abr. 2017


L’HORA DE LA TRANSGRESSIÓ

Classificat com a POLÍTICA

cruzar-linea-1Ahir vaig tenir la santa paciència de seguir una bona estona la compareixença de l’exministre de l’Interior Fernández Díaz i el llavors director de l’oficina Antifrau de Catalunya Daniel de Alfonso. Dir que em vaig indignar escoltant aquests personatges mentiders i covards és poc. Va arribar un moment que semblava que estava assistint a una pel·lícula, no sé si de terror, de gàngsters, de ciència-ficció o simplement d’aquelles tan dures pròpies del neorealisme italià. En poca estona vaig escoltar tantes mentides, tantes incongruències, tant desafiament, tanta falsa superioritat moral i tanta fatxenderia que pensava com pot ser que tot un poble pogués seguir suportant persones com ells en llocs destacats de la vida pública. En els països democràtics gent d’aquesta mena ja faria temps que haurien dimitit o bé serien a la presó. Aquí no, aquí encara gallegen amb el cap ben alt i sense cap tipus de vergonya.

Per començar, cap dels dos va reconèixer que haguessin escoltat les gravacions. Si els criden a comparèixer justament per causa d’aquestes gravacions, com poden -pregunto jo- comparèixer dient que no les han escoltades i afirmant amb tota la barra que han estat manipulades? Com saben si han estat manipulades, o no, si no les han escoltades?. Ni mentir amb una mica de traça saben fer! Això que el diputat Rufian els anava recordant tot sovint aquell precepte que diu: No mentiràs

Davant situacions com aquestes no ens queda altra sortida que dir adéu a un Estat que ens pren el pèl i ens acusa de transgressors de la llei quan ell mateix és el primer transgressor, quan ell mateix és el primer manipulador i interpretador malèvol de les lleis a través dels òrgans de què disposa. O mirem de fer que la política sigui una cosa una mica més digna, o pleguem tots i esquincem la baralla. No cal perdre temps en Comissions d’investigació o anant a Madrid a què se’ns rifin permanentment…

Em sembla que potser ha arribat l’hora de la transgressió clara i directa d’aquestes lleis injustes que tothom pot saltar-se, menys nosaltres. Desobeir les lleis, les ordres o els preceptes arribarà un moment que caldrà fer-ho tant sí com no, si d’una vegada volem alliberar-nos d’aquesta tropa. Ha arribat el moment de superar alguns límits i rebel·lar-se. Ha arribat el moment de dir prou i ja és hora de què el Govern de Catalunya ens indiqui el camí que cal recórrer per veure d’una vegada per totes si som majoria o no els que volem desfer-nos d’aquesta cosa tètrica que s’anomena Espanya. Com a demòcrates acceptarem el resultat que la majoria voldrà, però estic segur que, si deixessin fer les coses com correspon, serem majoria els que voldrem marxar. Han estat segles de persecució sistemàtica i de tripijocs de tota classe per fer-nos desaparèixer i no ho han aconseguit. Han buscat les pessigolles a tothom que pugui tenir una mica d’influència i ho han fet sense manies en els moments que han cregut més convenients per ells. Han jugat brut durant segles, però ara ja ens tiren permanentment la cavalleria al damunt perquè veuen que estem decidits a marxar. Ha arribat el moment de dir prou i el moment de transgredir la línia vermella. Per dignitat i perquè sabem que tenim raó. Deixem l’autoodi, les divisions, les manies i totes les claudicacions que hem anat fent al llarg de la història. Deixem de banda el passat i mirem només el futur. No podem claudicar més davant d’aquesta gentota i ens hem d’armar de coratge perquè, com ens diu Quim Gibert en el llibre ELOGI DE LA TRANSGRESSIÖ (fet per diversos autors), “anem curts de coratge a l’hora d’avançar agosaradament cap a tots els obstacles que ens priva de ser un poble normal, un poble lliure”. I, com diu també el professor Ramon Camats, un altre dels autors del llibre, “que si aquests estats intenten imposar criteris de justícia basats en la força, apareix el dret a la desobediència i, si escau, a la revolta pacífica”.

No hi ha resposta

02 abr. 2017


Piqué i la llotja del Bernabeu

Classificat com a Futbol,POLÍTICA

palco-bernabeu-partido-real-madrid_1012409252_6719237_1020x5741

Aquest dimecres passat el jugador del Barça, Gerard Piqué, va fer unes explosives declaracions després del partit de la selecció espanyola en la que ell va tenir-hi un paper destacat. Els periodistes li van estirar la llengua i, ja se sap, quan a Piqué li estiren la llengua fa com les serps. A vegades pica i pica fort. I aquesta vegada va picar fort. Podeu llegir les declaracions AQUÍ.

No va dir res que no se sabés i fos de domini públic. La llotja del Bernabeu és molt més que una llotja on hi van convidats a veure partits de futbol. Potser com moltes altres, però aquesta és una llotja especial perquè hi va la flor i nata de tota classe de poders espanyols. Hi van polítics, jutges, banquers i tutti quanti… La veritat és que Piqué té més raó que un sant quan diu que allà s’hi mouen els fils del país (suposo que volia dir de l’Estat, perquè a Espanya de països n’hi ha més d’un). Els fils, com en els teatres de titelles, s’han de moure sense que es vegin i la gràcia justament és aquesta: moure els fils sense que es noti i fent veure que els personatges es mouen per si mateixos. Tots sabem que el món es mou molt sovint per interessos de tota mena i, com que no els sabem o ho fem veure, quedem contents i enganyats… i tots tan feliços.

Ja sabeu que jo vaig viure una colla d’anys a l’Uruguai i recordo que allà es donava una cosa similar. L’equivalent a la llotja del Bernabeu allà serien els asados a las estancias, que vindrien a ser als cortijos o a qualsevol gran propietat d’un terratinent. En temps del dictador Franco aquests intercanvis de favors i interessos es feien en les grans caceres que li preparava algun d’aquells estómacs agraïts tan abundants en aquells dies. Llegia no fa gaire en un diari uruguaià que el senador Besozzi va organitzar un d’aquests asados a la seva estancia de Soriano i que va fer parlar molt perquè hi havia l’expresident Mujica i gent d’altres partits i, com sol passar, tothom va mirar «de arrimar el ascua a su sardina», com diuen els castellans.

Si hom vol ser veritablement independent s’ha de vigilar molt a acceptar certes invitacions. Explica un amic meu -exsenador uruguaià- que hi havia un famós i molt respectat comentarista de futbol d’aquell país -Carlos Solé- que sempre deia: “yo no como asados ni con jueces ni con jugadores”. Era un home que es declarava independent i que feia de la seva independència un tresor. I no acceptava invitacions per tal de què després pogués plantar la canya a qui fos i que no hi hagués cap tipus de sospita.

Reunir-se amb els poderosos i els famosos de tota mena té el seu atractiu. Normalment és una bona inversió que al cap i a la fi acaba donant bons rendiments. Pot ser vanitat, interès, fama, sortir als diaris… o el que vulgueu. Però anar a la llotja del Bernabeu o que t’aconvidin a certs llocs és una temptació a la qual és molt fàcil sucumbir. Veure a segons qui allà i després lligar caps per coses que succeeixen a despatxos o audiències no costa gaire. Deien que la dona del César no només havia de ser honesta sinó que ho havia de semblar. Doncs, això. Gerard Piqué té tota la raó del món quan diu el que diu. I és molt difícil contradir-lo veient el que estem veient i comparant, per exemple, els judicis que han engegat a Messi o a Neymar per evasió d’impostos i com deixen de banda al madridista Cristiano Ronaldo. O, si fem la comparació,veurem la deferència amb què alguns jutges tracten alguns polítics assidus a la llotja madridista i la salvatge lupa que fan servir amb altres polítics independentistes. Quan diem «blanco y en botella» tots endevinem de seguida que es tracta de llet, de tant obvi i evident com és. Doncs igualment quan Piqué parla dels fils que es mouen a la llotja del Bernabeu tots sabem de quin fils es tracten. I no cal fer-se el desentès ni defensar-se parlant de valors perquè ja sabem quins valors fa servir el senyor Florentino.

No hi ha resposta

29 març 2017


Quan fou mort el combregaren

Classificat com a Partido Popular (PP),POLÍTICA

El refranyer popular acostuma a ser molt savi. En una frase curta pot arribar a dir moltes coses i coses d’una gran profunditat. Quan un auxili o remei arriba tard es fa servir el refrany que encapçala aquest text: «Quan era mort el combregaren», que en castellà podríem trobar l’equivalent en aquell refrany que fa: «A buena hora, mangas verdes».

Aquest refrany el faria servir per explicar el que va succeir ahir amb l’inefable Rajoy, que ve a Barcelona, fa quatre promeses ja velles i reiteradament incomplertes davant d’una colla de fans que se’l miraven satisfets com si veiessin Nostre Senyor -admiradors incondicionals d’un enigmàtic personatge que ni ell mateix sap ben bé on va- i torna a marxar cap a Madrid satisfet d’ell mateix i content com unes pasqües. Deixa anar unes quantes promeses que sap ben bé que mai es compliran i queda tan ample. Fa més de 20 anys que els governs de Madrid prometen coses que després no fan. És el «timo de la estampita» amb el que ens enreden sempre i, babaus de nosaltres, hi caiem amb les quatre potes.

Jo no ho entenc! De veritat que no entenc com aquesta gent del PP té les penques de fer aquesta mena de sainets sense ni enrogir ni una molla. I tampoc entenc com encara es deixen prendre el pèl escoltant embadalits tantes promeses i tantes mentides. Només cal veure les cares dels que eren a primera fila de l’auditori per veure que són gent comprada o, si voleu, gent que s’ha venut al millor postor. Gent amb grans interessos econòmics que han de quedar bé de la manera que sigui amb el govern. Germà Bel, una de les persones més enteses en tot el que fa referència a infraestructures desmunta en un article tot el que aquest beneit que tenim de Presidente va dir. Ho podeu trobar si us hi voleu entretenir una estona. Com deien els de LA COMPETÈNCIA a Rac1: «:Rajoy a Catalunya prometent 3900M € en Rodalies. “Jau Rajoy! Tú, en la colonia, prometer caballo de hierro pero sólo hay cabra de cartón”».

Dilluns passat, per exemple, el ministre de Foment espanyol va pujar a un tren en proves per arribar a Castelló i fer-se la fotografia explicant que arribarà aviat a la capital de la Plana. Des del mateix tren fa una piulada, sorprenent, per dir que el corredor mediterrani avança perquè Castelló serà més a prop de Madrid. Ja ho veieu, el corredor del Mediterrani passant per Madrid. Qualsevol dia diran que faran arribar el mar a Madrid i alguns s’ho creuran. Apropen Castelló a Madrid i l’allunyen de València perquè els entesos descobreixen que so que l’arribada del TGV Madrid-Castelló causarà un retard de vuit minuts i mig en tots els altres trens que fan la ruta entre València i Castelló. I, si ho analitzem bé veurem com els 3,7 milions de passatgers que cada any van de València a Castelló perdran vuit minuts de la seva vida per trajecte per tal que els 116.000 usuaris que Renfe creu que tindrà el TGV vagin una mica més de pressa, com fa notar VICENT PARTAL a VilaWeb. Dit d’una altra manera: trenta-un viatgers de rodalia hauran d’aguantar un retard de vuit minuts i mig per cada (presumpte) viatger que tindrà el TGV.

Ahir Mariano Rajoy va fer de «trilero» altre cop . Va repetir, per enèssima vegada, les promeses que han fet per arreglar rodalia i que ja va prometre el ministre socialista Pepín Blanco fa una colla d’anys enrere. Rajoy va prometre ahir 4.000 milions d’euros en els trens de rodalia de Barcelona fins al 2025. I Blanco havia promès 4.000 milions d’euros en els trens de rodalia de Barcelona que s’hi havien d’haver esmerçat entre el 2008 i el 2015. Ho heu llegit bé: és la mateixa xifra. Però encara és més greu que d’aquells diners promesos només en va arribar el 10%. El govern espanyol va prometre 4.000 milions i en van arribar 400. I si encara ens volem indignar més, cal dir ben alt i fort que el famós túnel que han construït entre Chamartín i Barajas, a Madrid, pagat amb els diners del corredor mediterrani, costa 935 milions.

Ens tracten de rucs, però no tots ho som i alguns sabem veure les coses i potser algun dia la gran majoria de catalans veuran l’estafa permanent que ens fan i llavors tots a córrer perquè els catalans no marxis. I podrem dir amb tota la raó: «Quan fou mort el combregaren».

2 respostes

11 març 2017


REALITAT O FICCIÓ?

Classificat com a POLÍTICA

Diferenciar la ficció de la realitat és una capacitat que quan som infants no tenim i que l’anem adquirint progressivament a mida que ens anem fent grans. Si aquesta capacitat no l’adquiríssim podríem concloure que patim algun tipus de retard o malaltia mental (paranoia, psicosi, deliri, etc.) justament perquè aquests tipus de malalts acostumen a barrejar i a confondre sovint realitat amb ficció.

Explico això perquè de tant en tant llegeixo el blog (que no vull citar per no fer-li propaganda gratuïta) d’un noi esquerranós -comunista desenganyat, que fa tots els esforços possibles perquè no es noti gaire que un dia va ser-ho i que ara ni ell mateix sap massa on és- que ens acusa, un dia sí l’altre també, de somiatruites als que tenim ganes i no en perdem l’esperança de que Catalunya pugui arribar a ser un dia una república independent. Diu que confonem realitat amb ficció (per tant, estem encara en una etapa infantiloide, segons ell) i que vivim en una espècie de món irreal fabricat per alguns dirigents burgesos de casa bona que ens han entabanat per poder-se salvar ells de greus acusacions. Sí, amics, aquest vell concepte que fan córrer els mitjans «messetaris» encara funciona. D’aquesta manera despatxa alegrament la qüestió dient que una majoria de catalans vivim contents i enganyats i que d’alguna manera, tot i que no ens acusa de psicosi individual, sí que ho fa de psicosi col·lectiva (que és una manera fina de dir-nos malalts mentals, infantiloides que viuen en un setè cel meravellós, gent que confonem realitat amb ficció i que, segons proclama ell amb una boca de pam i mig, «el que anomenem “realitat” gairebé no és altra cosa que una ficció compartida per la majoria (encara que no per tots), o en tot cas és obvi que aquesta “realitat” està severament influenciada per la ficció».

Segons ell, l’afirmació de que «tots els homes neixen iguals», per exemple, és una ficció sobre la qual hem construït infinites realitats polítiques. Segons aquest bon xicot, només alguns catalans tenen el poder de copsar la realitat tal com és (ell és un d’aquests privilegiats) perquè afirma que «una vegada, quan encara pensava que les novel·les de ficció eren el resultat d’una imaginació desbordant que superava les estretors del món real, vaig conèixer la història d’una veïna de l’escala i vaig descobrir que Anna Karènina i Emma Bovary són tristos comentaris al marge, i que Tolstoi o Flaubert van ser tipus d’imaginació escassa. La ficció de l’amor, la de la bondat de les ciències i els homes, la ficció de la democràcia, la ficció de la justícia (de la qual ja parlava Plató), la ficció de la vida després de la mort … són només això , ficcions. I no obstant això, sobre elles s’ha construït el món conegut. En el seu nom s’han aixecat empreses, imperis, religions. I el que és pitjor: en el seu nom s’ha assassinat a milers, a milers de milions de persones».

A partir d’una certa edat -segons ell- es veu que hi ha ficcions i ficcions. Ficcions bones i ficcions menys bones. Ficcions benintencionades i ficcions dolentes. Ficcions el motiu de les quals és canviar la realitat i ficcions que tenen per objectiu fer veure que es vol transformar perquè segueixi igual: que governin els de sempre, per exemple. I aquest últim és el cas de la ficció catalana que s’autoproclama “procés d’independència”. Segons diu, hi ha alguna cosa de Tolien en el procés català i afirma que els catalans que no creuen en la independència (com ell mateix) comencen a estar solemnement farts dels epítets que reben, pensats per mantenir la ficció tolkeniana del món (ens acusa de que els anomenem unionistes, espanyolistes o fatxes). Diu que ells són catalans com ningú més, catalans que no aixequem banderes per haver nascut en un lloc, ja que hom no escull on neix i que han de suportar això com poden i sense metafísica barata ni de bon tros d’èpica de Hollywood tal com fem nosaltres. Afirma també que «si crec en alguna ficció, aquesta és la ficció del federalisme, i els meus motius per creure en el federalisme són tan legítims i tan vàlids com els seus, senyoret Puigdemont i senyoreta Forcadell. I els podria posar exemples que el federalisme és un model real (!) De construcció social, justa i cohesionada» i que no oblidéssim pas que ells són la majoria. La veritat no sé com compten i quina visió de la realitat tenen com per apropiar-se així per les bones d’una majoria que, fins ara, encara nosaltres no ens hem apropiat…

Segueixo amb el seu text: «Els explicaré un altre assumpte personal: treballoen un barri dels que vostès (es refereix als nostres governants catalans)anomenen “desfavorits”. La realitat és dura i les ficcions entre les persones que hi viuen, abundants. Tot i que no són les mateixes ficcions que les dels nostres solemnes governants -això cal puntualitzar bé, perquè és rellevant. En aquest barri, castellanoparlant i araboparlant per excel·lència, veig esperances, moltes, i aquestes esperances són molt diferents als somnis dels senyorets que són al Parlament promulgant desobediències i secessions, totes invariablement molt solemnes. Si algun dia xoquen les esperances d’uns i les d’altres potser tindrem el desafortunat “xoc de trens” del que amb tant de gust parlen els senyorets, però del que no saben res».

A partir d’aquest escrit, espero tenir el dret de poder fer els meus comentaris i les meves preguntes. Per exemple: qui és que vol que la realitat segueixi igual com fins ara, nosaltres o ell?. Nosaltres ja n’estem una mica farts d’aquesta realitat fastigosa i tenim ganes de canviar-la. Qui nega a qui el dret a decidir el nostre futur, nosaltres o ell?. Veus com la seva són les que s’escolten més en aquest ens que en diuen Espanya i els que n’hauríem d’estar una mica tips són nosaltres que, per més fort que cridem, la nostra veu no es pot escoltar enlloc més que aquí a Catalunya. Davant un panorama de monoteisme polític espanyolista aterridor i absolutament dominant en la premsa espanyola poques veus «espanyoles» exigint respecte i llibertat d’expressió per als ciutadans i els pobles que componen l’actual estat espanyol es poden sentir i potser fins i tot crec que podem tenir una mica de raó quan el respecte a la democràcia que la major part de ciutadans espanyols diuen professar no es veu per enlloc i l’únic que se sent arreu són braços aixecats amb una Constitució convertida en tòtem divinitzat i intocable davant del qual ens hem d’agenollar i adorar. Si això no és un missatge neo-feixista que els partits nacionalistes espanyols (PP, PSOE, Ciutadans, etc.), mitjançant el seu control efectiu dels mitjans de comunicació, segueixen intentant imposar a la societat, què és? Com el podem anomenar aquest fenomen i quin grau de democràcia podem atorgar a Espanya davant d’aquesta situació que els de fora no poden entendre?.

Entre les poques veus discordants que es poden sentir més enllà de l’ Ebre hi trobem la de l’Angel González Quesada, periodista de SALAMANCARTVAL DIA.ES, que en un article del dissabte 25 de Juliol del 2015, titulat CATALUNYA LLIURE diu coses com les que segueixen i que aquest noi del que us parlava podria llegir amb molt de profit:

¡Catalunya lliure!

Como si hubiesen escuchado de pronto el apocalíptico toque de corneta que anunciara la inminente invasión de los bárbaros, los tertulianos, los portavoces, los periodistas, los bustos parlantes y hasta los desocupados marujos/as que tanto abundan en este país, han caído en la cuenta de que los proyectos independentistas catalanes significan una amenaza a no-se-sabe-qué, y han desplegado todos sus gestos, sus anatemas, sus santas indignaciones y hasta sus amenazas contra quienes han osado alterar su verano con semejantes utopías.

Si no fuese porque estamos tan acostumbrados a la mediocridad periodística y política de este país, las andanadas de descalificaciones e insultos que se vierten contra el proyecto soberanista catalán y sus defensores, podrían inquietarnos seriamente. Pero habituados a la imparable verborrea de quienes todavía se creen generadores de opinión y adalides del pueblo, escuchamos sus admoniciones no mucho más indolentes que aburridos.

El proyecto soberanista catalán, planteado por fuerzas políticas y sociales de Cataluña desde hace lustros y, particularmente estructurado en propuestas concretas hace tres años, ha tenido este verano la virtud de destapar bruscamente las más palurdas esencias patrioteras del centralismo español. Abanderado por políticos, tanto gobernantes como opositores, cuyas actitudes ante la cuestión catalana causan tanto espanto como aflicción, vergüenza ajena y ganas de vomitar, la respuesta a los planteamientos políticos, de impecable corrección, de quienes gestionan el proceso independentista, no ha sido sino el vocerío y la burda descalificación, cuando no el insulto, la amenaza o, como algunas declaraciones de ministros y ministrillos, la mezquindad, la bajeza moral y la chabacanería.

Los intentos de aglutinar un rancio nacionalismo españolista frente a las legítimas aspiraciones del pueblo catalán, recuerdan demasiado los argumentos, los discursos y las decisiones que se sucedieron en este país en los años treinta del pasado siglo y que, entre otras cosas, nos sumieron en el más oscuro túnel de la indignidad franquista. Hoy, aunque bisoños todavía en materia de democracia y reconocimiento de derechos, pero integrados en una comunidad internacional muy lejana de aquellos devaneos caudillistas del siglo XX y, supuestamente, lo suficientemente informados para comprender, analizar, respetar y debatir en sus justos términos cualquier propuesta o aspiración democrática de los individuos y los pueblos, la inquietante unanimidad que muestran los grandes medios de comunicación españoles contra las aspiraciones de Cataluña y la falta de respeto por quienes la defienden, no casualmente coincidente con la estrecha mirada y la cortedad viejuna y anquilosada de los grandes partidos políticos en el tema de las nacionalidades, la independencia y los derechos colectivos, nos muestran, todavía, demasiados flecos imperiales, revelan escasos hábitos democráticos y nos anuncian que nos queda mucho que aprender.

Fuente:  http://salamancartvaldia.es/not/86705/-catalunya-lliure-#leaf

No hi ha resposta

26 nov. 2016


ALGÚ MENTEIX

Classificat com a Partido Popular (PP),POLÍTICA

L’ex-ministre Margallo, un dels millors amics de Rita Barberá, acaba de dir a El Programa de Ana Rosa que l’ex-alcaldessa de València necessitava el seu sou de senadora perquè “no tenia altres ingressos ni estalvis de cap mena“. No ho he vist, però diuen que s’ha mostrat “profundament” afligit per la mort de la dirigent política i ha manifestat que “hi ha hagut una profunda injustícia” envers Rita Barberá. Margallo ha dit també que “Rita vivia en una casa de lloguer i estiuejava a Xàbia a casa d’una germana seva, aquest era tot el seu patrimoni després d’una vida al servei dels altres. Hi ha hagut una cacera mediàtica que l’ha afectat tremendament”

Què voleu què us digui, però jo no em crec Margallo. I no me’l crec perquè estem massa avesats que aquesta gent del PP, fins i tot quan menteixen descaradament ho fan amb una professionalitat tan gran que sembla que diuen les coses seriosament i que fins i tot sembla que es creuen el que diuen. I no me’l crec perquè justament ara fa un parell d’anys, ELDIARIO.ES publicava la següent notícia: «Rita Barberá, el cargo público que más cobra en España». La alcadesa de Valencia cobró más de 100.000 euros en sueldos de sus cargos y 50.000 euros en sobresueldos del PP.(25/09/2014). Per tant, aquí hi han coses que no lliguen. Una de les dues coses deu ser mentida. O menteix Margallo, o menteix El Diario. Però com que els sous dels càrrecs públics els pot saber tothom, resulta que El Diario no menteix i sabem que durant anys la senyora Rita va tenir un dels sous més alts entre els càrrecs públics. I explicava aquest diari amb tot detall que «el sueldo de la alcaldesa de Valencia, Rita Barberá, es el mayor percibido por un mandatario público en España. Con 156.000 euros brutos supera al hasta ahora más bien pagado, Artur Más, President de la Generalitat (144.000 euros brutos), pero además duplica el del Presidente del Gobierno, Mariano Rajoy (78.185,04 euros brutos), y triplica el del President de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra (50.513,95 euros brutos).

Aquest era el seu sousou. Però cal recordar que la ínclita Rita va ser alcaldessa de valència durant 24 anys. Vol dir que va tenir temps d’estalviar; i si no tenia res, com diu Margallo, és que tenia la mà foradada… I tots sabem que, si està ben demostrat que molts polítics reben regals, a València ha sigut la cosa más habitual durant anys i anys. Per això fins i tot el Tribunal Suprem segueix investigant tota la gran màfia valenciana de la qual tothom coincideix en què Rita Barberá n’era la capitost. Però això potser algun dia s’esclarirà i en podrem saber més detalls.

Penso que si Margallo tingués llàstima de la pobre Rita -que en pau descansi, si pot-, també n’hauria de tenir dels milers de persones que moren cada anys degut a la pobresa energètica, o per unes pensions de misèria que fan que no puguin menjar com caldria, o per tots aquells que són desnonats i han d’abandonar casa seva. El PP és tan cínic que ara s’aboca en pes a defensar la Rita quan saben prou bé que és indefensable. Hi han victimismes i fariseismes que més aviat provoquen el vòmit de tan fastigosos com arriben a ser.

També podria tenir llàstima el senyor Margallo dels molts joves que no tenen feina. Ja voldrien molts d’ells poder treballar o alguna perspectiva de poder fer-ho algun dia. I ja es conformarien amb la mitat del que cobrava la pobra Rita. Amb els sous de misèria que molts d’ells cobren, la majoria dels que ara anomenen «millennials» o «ni-ni» saben que, si poden treballar, els tocarà treballar molts més anys i potser fins i tot fins el dia que es morin. I no pas amb els sou de la Rita… Per tant, menys victimisme, menys mentides i menys fariseisme senyor Margallo!

Una resposta fins a ara

06 nov. 2016


NO N’HI HA UN PAM DE NET

Classificat com a Ètica i Moral,POLÍTICA

Quan volem dir que una cosa està corrompuda o plena d’irregularitats fem servir aquesta expressió que encapçala aquest apunt. Aquest dimarts als EUA hi haurà eleccions a president i podem fer servir perfectament aquesta expressió per fotografiar el què passa allà. El Joan Gil, que és un amic meu que fa més de 30 anys que viu allà i coneix bé aquell país i té també un blog a EL PUNT/AVUI (es diu Els EUA són diferents) acaba d’escriure un apunt esfereïdor parlant d’aquestes eleccions. Podeu llegir-lo clicant AQUÍ.

El Joan -un bon coneixedor del món nord-americà, com deia- es lamenta de com han anat les coses en tot aquest llarg camí cap a l’elecció del president -o presidenta- possiblement més influent del món. Quan llegeixes els intríngulis que s’amaguen darrere d’una elecció i algú que els coneix a bastament te’ls explica una mica, te’n fas creus i podem dir amb tota la raó del món que en política -com en tants altres àmbits- no n’hi ha un pam de net i que l’ètica que hauria d’acompanyar qualsevol governança que es vulgui fer apreciar allà no es veu per cap costat. Com en tants altres llocs, per altra banda. I no cal anar pas massa lluny per a comprovar-ho…

Fa justament un parell de dies que en un dinar d’amics va sortir aquest tema i es va debatre una bona estona. Algú em va suggerir que ja tenia tema per parlar al meu blog, sabent que de tant en tant parlo de política. És veritat. És un tema del qual se’n pot treure suc abundantment i, per desgràcia, de manera massa habitual. Entre uns i altres, els companys van anar farcint la discussió d’anècdotes ben sucoses que jo anava escoltant atentament. Algunes feien riure i altres feien plorar de llàstima. Hi havia algú que va tenir un càrrec municipal i podia donar testimoni de primera mà de tot plegat…

Als afers públics la corrupció, en major o menor grau, sempre n’hi ha hagut i tots ho sabem. Hi ha estat en tots els temps, en totes les cultures i en totes les religions. Ja en el famós Codi d’Hammurabi (1700 anys abans de Crist) es fixaven clarament penes per als governants corruptes. Moltes d’aquestes lleis

s’assemblen, tant pel que fa al contingut com a la redacció, a les que trobem al Deuteronomi i que Jahvè transmeté a Moisès. El famós Ciceró va denunciar la corrupció de Verres al món romà. El cardenal Mazarino en la seva obra Breviari dels polítics parla en un capítol dels regals. I així podríem seguir fins avui en l’àmbit municipal i en àmbits nacionals o estatals. A la política s’hi hauria d’arribar per vocació i esperit de servei i no pas com un trampolí per a fer diners. Hi han personatges que no han treballat (i per tant, cobrat) mai fora del seu partit o partits (si parlem de transfuguisme, que també existeix més del que sembla). Molta d’aquesta gent no té cap tipus de principis ètics personals i, per tant, tampoc els tindran quan toquin assumptes públics. Molts dels nostres polítics no saben el què és la imparcialitat, la honradesa i l’equitat i per això anem com anem. Ja no està de moda parlar d’ètica o de valors morals i per això mateix poden arribar a presidenta o president dels EUA persones tan sospitoses com Hillary Clinton o Donald Trump. Si l’una és dolenta, l’altre és encara pitjor.

Però ja s’ho faran! El que sí que hauríem de mirar és de no caure nosaltres en els mateixos errors i defectes ara que estem en un moment tan delicat. Persones íntegres poden ajudar a fer un país íntegre, just i modern. I poden ser exemple i estímul per a tothom. A veure si en som capaços.

No hi ha resposta

02 oct. 2016


De quines esquerres em parleu?

Classificat com a POLÍTICA

Tota aquella generació que vam viure –de més a prop o de més lluny- l’esperit del Maig del 68 i que va restar il·lusionada amb tota aquella gran sacsejada, s’està morint d’inanició. No pas físicament, perquè encara en queden molts de vius; però sí que s’està morint d’exhauriment per no haver sabut assimilar els grans canvis que la societat ha fet aquests darrers anys. Ja fa temps que se li ha mort aquell esperit revolucionari que semblava que havia de canviar tantes i tantes coses. De la mateixa manera que se li ha arrugat la cara, se li ha arrugat l’ànima. La joventut d’aquells dies va assumir majoritàriament causes d’esquerres que han anat abandonant de mica en mica al llarg dels anys. Aquells que van veure en aquella revolució estudiantil una oportunitat per canviar la «vella societat», han anat deixant pel camí tots aquells ideals, carnets i formes de vida. Ho podem anar constatant dia a dia a tot el món i de forma especial a Europa.

Europa s’ha tornat de dretes i tinc la impressió que tot el món s’està tornant de dretes. Ja sabem que les dretes sempre s’han mogut i unit per interessos i les esquerres ho han fet per principis. Les esquerres estan perdent els principis i s’han anant venent sense cap mena de vergonya al variat mercat d’interessos diversos i, per tant, estan fent el joc a les dretes sense cap mena de rubor. Mireu el que va passar ahir mateix amb el PSOE, partit que molts ja dubtàvem que fos d’esquerres -com ells deien que era- i que ara ens demostra que s’ha tornat de dretes sense cap mena de rubor. El consumisme i la corrupció estan matant les utopies que molts d’aquells joves tenien fa uns anys. El capitalisme més salvatge guanya terreny i sembla que no hi ha res a fer i que no tingui aturador.

Carlos Alberto Libânio Christo (més conegut com Frei Betto), aquell frare dominic brasiler, teòleg de l’alliberament i una persona que ha donat suport a tots els moviments d’esquerres de tot el món ens recordava en un escrit recent la diferència entre ser d’esquerres i ser esquerrà (jo més aviat en diria esquerranós):

«Ser d’esquerra és, des que aquesta classificació va sorgir amb la Revolució Francesa, optar pels pobres, indignar-se davant l’exclusió social, no estar conforme amb qualsevol forma d’injustícia o, com deia Bobbio, considerar una aberració la desigualtat social. Ser de dretes és tolerar injustícies, considerar els imperatius del mercat per sobre dels drets humans, encarar la pobresa com un fet incurable, creure que hi ha persones i pobles intrínsecament superiors als altres.

Ser esquerrà -patologia diagnosticada per Lenin com «malaltia infantil del comunisme» – és quedar enfrontat al poder burgès fins arribar a formar-ne part. L’esquerrà és un fonamentalista de la seva pròpia causa. Encarna tots els esquemes religiosos propis dels fonamentalistes de la fe. S’omple la boca amb dogmes i venera un líder. Si el líder esternuda, ell aplaudeix; si plora, ell s’entristeix; si canvia d’opinió, ell ràpidament analitza la conjuntura per intentar demostrar que en l’actual correlació de forces ell és allà».

Els grans partits espanyols (i catalans) que es diuen d’esquerra -tant els tradicionals com els que han sorgit nous- es mouen en unes categories tan allunyades de la realitat i dels problemes del poble que han deixat de ser poble. Els sindicats, que haurien de vetllar pels drets dels treballadors i pel seu benestar s’han venut al capital i s’asseuen a les mateixes poltrones, colze amb colze amb els capitalistes i amb tots aquells que saben com va això de les portes giratòries. Quan surten d’un lloc ja entren directament a un altre per seguir munyint la vaca del capital. S’han tornat tots plegats una elit que viu en un altre món, que parla un altre llenguatge i que li fa nosa el tuf de la gent pobra. Només utilitzen la gent per arreplegar vots, aprofitar-se’n i viure bé dels rendiments que en trauran d’aquests vots. L’esquerrà s’ha tornat -en general- una persona sense principis i amb molts interessos. Exactament com els de la dreta, amb la única diferència que uns miren de dissimular-ho i els altres no tenen cap problema en mostrar-ho obertament. Però s’han tornat exactament iguals uns i altres.

Com també passa amb els nacionalistes espanyols, que són calcats els de dretes i els d’esquerres i que ràpidament es posen d’acord en titllar de dimonis els nacionalistes catalans. Ells poden ser-ho; nosaltres no. Ells no se n’amaguen i en fan fins i tot bandera. Nosaltres, en canvi, no tenim dret a opinar, a decidir i ni a existir. Aquí cal ser espanyol, vulguis o no vulguis, i d’aquesta qüestió ni se n’ha de parlar. Aquella esquerra que semblava que tenia la ment oberta i que parlava de l’alliberament dels pobles s’ha tancat en ella mateixa i ha canviat el vi de garrafa pel whisky importat, el cava pel xampany francès, les cases humils de poble per les mansions en urbanitzacions cares i els pisos de barri pels àtics luxosos del centre de la ciutat. Han adoptat el principi de que tot el més car és més bo! Aquests esquerranosos -que ja ni esquerrans són- passen pel costat dels companys d’altre temps i no els reconeixen; quan els demanen alguna cosa no els reben i ho fan fer per la secretària. Han oblidat els vells temps, han oblidat els vells principis i han renegat de tot els que pugui delatar-los com a gent d’esquerres.

Contemplant aquest vergonyós panorama que ens regalen les esquerres des de fa ja uns quants anys jo em pregunto: de quines esquerres em parleu?

No hi ha resposta

27 set. 2016


POLÍTICS AMB IDEES

Classificat com a POLÍTICA

Veient el que veiem a la política espanyola, he arribat a la conclusió que hi ha polítics amb idees, polítics sense idees i polítics amb idees fixes. Quan una persona es posa en aquest terreny tan pantanós de la política, s’hi pot posar amb ganes de treballar pel bé comú i, per tant, amb bona intenció i amb idees noves. S’hi pot posar per tal de solucionar els problemes de la gent, que és la darrera finalitat de la política. També s’hi pot aterrar per «viure del cuento, –com sovint podem veure-, per fer-se ric i com un bon trampolí per fer bons negocis. Aquests del PP són els que millor ho fan això i han resultat ser-ne un alumnes excel·lents.

Hi ha polítics amb idees i també hi ha polítics amb «mala idea». Vull dir que hi ha polítics amb molt mala intenció. Són aquells que no volen arreglar problemes sinó que només es volen arreglar ells. Els seus problemes i la seva butxaca. Sí, desgraciadament també n’hi ha uns quants d’aquests. Polítics que no tenen ni idees, ni ideari. O bé tenen aquell famós ideari que s’atribueix a Grouxo Marx: «Aquests són els meus principis. I si no li agraden, en tinc altres». El senyor Rivera n’és un bon exemple. Vendre’s al millor postor és el seu ideari.

Hi han polítics amb unes idees i unes promeses que saben que no podran portar mai a la pràctica. Ho saben, però en campanya electoral tot val i no els fa res prometre una i altra vegada allò que saben fefaentment que no podran acomplir mai. I el que és pitjor: alguns dels que els escolten, s’ho creuen. Els resultats que veiem en són un bon exemple. Aquí no es castiga la corrupció, ni les males pràctiques ni res. Tot segueix igual i tot seguirà igual per aquest camí.

Hi han aquells polítics lampedusians que fan servir sovint aquell principi de que «si volem que tot segueixi igual, ho hem de canviar tot». Aquests gestualitzen molt per tal de que sembli que fan molta feina i canvien les coses. Però tot és pur gest, pur teatre, pura façana. Focs d’artifici per distreure el personal. 

Hi ha encara molts polítics nostàlgics i polítics que viuen a la lluna. Les idees que tenen són les de fa dos segles enrere. No s’han adonat que l’Espanya d’avui no és la mateixa de fa 50 anys enrere. No s’adonen de res, no entenen res i pensen que tot pot seguir igual com quan hi havia Franco. Encara van vestits amb el vestit de primera comunió i no pensen canviar-se’l. I, el que és pitjor: volen que tots segueixen amb aquell mateix vestit.

Ja ho veieu: els polítics espanyols són polítics amb idees. Però amb idees fixes. Molt fixes.

No hi ha resposta

30 ag. 2016


Els cauran les dents

Classificat com a POLÍTICA

Fa temps que vaig decidir escriure tan poc com poguéssobre política en aquest blog. Abans ho feia més, però m’ha avorrit aquest ambient polític tan tèrbol, tan fosc i tan brut. No és pas que no hi hagi motius. Més aviat en sobren, perquè hi ha una colla de polítics que s’han especialitzat a fer el ridícul i cada cop que obren la boca diuen una bestiesa o una mentida. Quan érem petits ens deien que si dèiem mentides ens caurien les dents. Alguns polítics ja hauria de fer temps que no els n’hauria de quedar ni una!. Per això he decidit noamoïnar-m’hi gaire perquè hauria de perdre massa temps a criticar-los, desmentir-los i posar-los en evidència. He decidit no posar-me pedres al fetge, no fer gaire cas a tot el que escolto o llegeixo d’alguns d’ells, cada cop més cara-dures (els del PP i C’s semblen especialment entrenats en l’art de fer fàstic i de la mentida). Amb els seus pactes de pa sucat amb oli, plens de cinisme, avinences i mala llet ja es veu l’alçada moral d’aquesta gent i el que busquen. Em sembla que cada dia enganyen menys gent i de mica en mica es van retratant ells sols. Encara no puc entendre com arrepleguen els vots que arrepleguen…

He decidit que val més prendre-s’ho tot plegat amb calma i esperar que els polítics catalans tinguin una mica més de seny i vagin portant les coses vagin cap al seu camí natural, que no pot ser altre que el de la independència d’una espanya que no va enlloc i que ha perdut totalment el nord. Tot i aquesta bona disposició interna amb que miro de llevar-me cada matí per no perdre el bon humor, hi han coses que me’l fan perdre tan ban punt obro l’ordinador i em poso a llegir els diaris. Llavors és quan, de tant en tant, oblido els bons propòsits i no puc deixar passar sense comentar algunes coses.

I una d’elles és la que fa referència al trilingüisme que proposa aquest pacte malgirbat i malparit a què han arribat aquests dos socis pallassos (amb perdó dels pallassos de veritat….). No ho podia dir millor el Josep M. Ganyet en una piulada rodona que va fer ahir al seu Twitter:
Monolingües dient a bilingües que han de ser trilingües. #trilerlingüisme
Clar i català: No cal ser gaire llest per arribar a la conclusió que l’acord al qual han arribat el Partit Popular i Ciutadans pretén, entre d’altres mesures, carregar-se el model d’immersió lingüística vigent a Catalunya que, a criteri de la gran majoria d’entesos, ha donat molts bons resultats. La seva excusa és que a les escoles catalanes no s’ensenya prou castellà, contradient fins i tot el que fa evident el famós informe PISA que demostra que Catalunya està per damunt de la mitjana espanyola en quant al domini del castellà.
Això en quant a l’espanyol, tal com els agrada anomenar aquesta llengua. En quant a l’anglès que diuen -com a excusa- que volen implantar a tot el territori espanyol, és simplement la proposta amagada que, de fet, ja fa anys que persegueix el partit d’Albert Rivera. Com diu EL Nacional.cat, és voler implantar un model trilingüe a les escoles catalanes i fer que les llengües vehiculars siguin el català, el castellà i l’anglès. És a dir, que no només es facin classes específiques de d’aquestes llengües, sinó que es facin assignatures curriculars, com les ciències o les matemàtiques, en aquests tres idiomes per igual. I, aquest projecte és pensat, només, per robar hores al català tot i que no ho volen reconèixer. L’argument a què s’aferra Ciutadans és que a Catalunya hi ha un baix nivell d’anglès, i que només les famílies que “poden pagar mil euros al mes per portar els nens a escoles estrangeres” saben aquest idioma (es veu que a la resta d’Espanya aquestes coses no deuen passar….). Aquesta tesi, però, queda desmentida quan es comproven les dades del nivell de coneixement d’anglès per comunitats autònomes a Espanya. Catalunya, lluny de veure’s perjudicada pel model educatiu basat en la immersió lingüística, es situa en la tercera posició del rànquing, segons l’estudi EF English Proficiency Index de l’any 2015. Pel que fa a les ciutats, Barcelona és el segon nucli amb més domini de l’anglès, gairebé amb la mateixa puntuació que Madrid. En general, el nivell d’anglès dels catalans és considerat alt i només el superen el País Basc i Navarra. Per darrere, també amb un nivell alt, s’hi troba Madrid, les Illes Canàries, Cantàbria, les Balears, Galícia i Astúries. D’altra banda, el nivell de coneixement de la llengua que hi ha a la resta de comunitats és considerat moderat. Múrcia, el País Valencià i Castella la Manxa tanquen la cua del rànquing. A ningú se li escapa, però, que la immersió lingüística catalana és al punt de mira d’aquesta gentota per tal de fer-hi bona punteria i disparar tanta munició com puguin per liquidar-la.
Aquestes coses, entre moltes altres, són les que m’indignen, em fan fàstic i fan que em posi a escriure sobre temes que ja semblaven superats i acceptats. Però no se’n sortiran per més que facin. Si no ho va aconseguir l’autèntic i original (el caudillo Franco), menys ho aconseguiran aquests aprenents franquistes de pa sucat amb oli.

No hi ha resposta

25 juny 2016


Spainexit

Classificat com a Partido Popular (PP),POLÍTICA

Calma! Construïm Europa!

Escric això avui, que és jornada de reflexió. I demà a votar un altra vegada. Quina mandra que em fa, ho reconec! I la mandra prové, sobretot, pel fet de que als catalans el govern de Madrid ens queda cada cop més lluny i no ens serveix absolutament per a res. I Europa, de moment, ens fa poc cas i no ens ajuda tampoc gaire. La veritat és que aquests Europa, que semblava que ens hauria de salvar de tots els mals, no ajuda gaire a ningú que sigui pobre. Més aviat sembla que hi és per ajudar els bancs; o sigui als rics.

M’acabo d’assabentar que en aquesta rica i desgraciada Europa hi ha un organisme que es diu ESM (Mecanisme Europeu d’ estabilitat) i que serveix per a resoldre les crisis que puguin sofrir els països de la zona de l’euro. L’ESM emet instruments de deute per tal de finançar els préstecs i altres formes d’ajuda financera als Estats membres d’aquesta zona. La decisió que condueix a la creació de l’ESM va ser presa pel Consell Europeu al desembre de 2010 i l’ESM va ser inaugurat el 8 d’octubre del 2012. Aquest Mecanisme Europeu d’Estabilitat (ESM) hauria de ser un component important de l’estratègia general de la UE per salvaguardar l’estabilitat financera de la zona euro. L’ESM hauria de proporcionar ajuda financera als Estats membres que sofreixen dificultats de finançament i ho hauria de fer ajudant de forma solidària els més pobres. Resulta que ell 31 de desembre de 2013, el programa d’assistència financera per a Espanya ESM va expirar. Però l’ESM havia desemborsat un total del 41.300.000.000.000 € al govern espanyol per a la re capitalització del sector bancari del país. O sigui, que va servir majoritàriament per ajudar els bancs.

Com que jo m’hi perdo en els números que tenen tants zeros, prefereixo deixar aquests temes per als experts. Però on encara no em perdo, és en el tema que cada dia es posa en evidència: que aquesta Europa que ara mateix tenim no serveix per als pobres, ni per als joves, ni per a les nacions sense estat com Catalunya, ni serveix per aquells que pensàvem que l’Europa unida seria una altra cosa. Per tant, anar a votar demà realment em fa més aviat poca il·lusió i molta mandra. I encara me’n fa menys d’il·lusió quan veig un govern espanyol del PP que no creu gens en la democràcia i quan escolto els líders dels partits d’àmbit espanyol que volen substituir el PP veig que tampoc hi creuen massa. Diuen que això dels referèndums no és una cosa gaire bona i que més aviat s’ha de fer servir poc. Ja podeu veure per on van les coses…

I, per altra banda, resulta que quan hom s’atreveix a parlar amb tota la bona fe de les clavegueres de l’estat (com vaig fer el l’apunt anterior) surt una senyora que es diu Cristina Julià Ros -a qui no tinc el gust de conèixer- i m’escriu un comentari que no m’atreveixo a reproduir per respecte al bon gust i a la bona educació (que encara penso que s’ha de mirar de conservar). Es veu que a aquesta senyora no li va agradar que parlés dels franquistes que encara hi ha al PP, com per exemple el ministre Jorge Fernández Díaz i tants d’altres.

Resulta que aquests franquistes poden dir i fer el que vulguin; poden saltar-se les lleis elementals de la democràcia; poden tirar la merda que vulguin sobre persones i institucions ben dignes i no passa res. Aquesta Europa unida, a la que ens han dit que hem que hauríem de tenir confiança i que diuen que hi és per ajudar-nos, calla com una morta. Encara no he sentit res dels dirigents europeus sobre aquestes fastigoses converses entre el ministre Jorge Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. Aquesta és la democràcia que Europa vol tutelar i la que nosaltres hem de creure? Poden seguir vigents aquests tics franquistes en uns Europa que vulgui ser creïble? Ens cal jornades de reflexió com la d’avui per a saber a qui hem de votar i a qui no?.

La senyora Cristina Julià Ros, entre altres coses, m’acusa de separatista. I jo li dic des d’aquí: Cóm no ens hem de voler separar d’una Espanya com aquesta, que no és res més que una monarquia bananera que no creu en la democràcia i que és plena de fills de franquistes reconeguts i que ells mateixos segueixen sent franquistes de cor? Senyora Cristina, en vols uns quants noms?. Anoti:

Manuel Fraga Iribarne i la seva germana Elisa Fraga Iribarne, que es va casar amb Carlos Robles Piquer, un altre franquista d’elit.

-La saga gallega la podríem completar amb l’ex ministre Romay Beccaría i Álvaro Lapuerta, ex tresorer nacional de PP.

-També hi trobem José María Aznar, que provenia d’una família franquista de pro. El seu avi Manuel Aznar Zubigaray va ser catalogat com el «periodista del régimen», falangista, portaveu del règim Feixista i ambaixador de l’Estat del General Franco davant l’ONU; va dirigir diversos diaris com La Vanguardia. Al desembre de 1960 se li va concedir la Gran Creu del Merito Militar. El tinent general Antonio Barroso, ministre de l’Aire, va pronunciar un discurs en el qual apuntava que Manuel Aznar, sempre havia posat la seva ploma al servei de l’exèrcit i dels seus ideals. L’homenatjat va dirigir unes paraules als assistents en els quals va tributar encesos elogis a l’exèrcit espanyol, reiterant la seva obediència i fidelitat, i amistat lleial a l’invicte cabdill. I també podríem citar el seu pare, Manuel Aznar Acedo, que també va ocupar llocs rellevants a la ràdio, premsa i TV franquistes

-Per bona part dels exministres d’Aznar planeja l’ombra del dictador. Així passa amb l’ex ministre portaveu, Pío Cabanillas, fill de Pío Cabanillas Gallas; Josep Piqué, exministre d’Afers Estrangers, fill de Josep Piqué, l’últim alcalde franquista de Vilanova i la Geltrú; Jesús Posada, exministre d’Administracions Públiques, fill de qui va ser governador civil de Sòria amb Franco. Potser qui més pes franquista porti en el seu cognom és Federico Trillo, fill d’un important i estret col·laborador del dictador a la regió de Múrcia.

-El cognom Oreja és un altre dels grans del PP amb passat franquista. Jaime Mayor Oreja i el seu germà Carlos, exconseller d’Educació del Govern de la Comunitat de Madrid, són nebots de qui va ser subsecretari del Ministeri d’Informació i Turisme, Marcelino Oreja Aguirre.

-Sens dubte, una de les majors xarxes de descendència franquista és la que ha creat el cognom Fernández-Miranda. Enrique Fernández-Miranda Lozana és fill de Torcuato Fernández-Miranda i Hevia, qui, a més, li va prestar altres plançons al franquisme i al PP, ja que els seus nebots Manuel i Alfonso van ocupar càrrecs amb Franco i amb el primer Govern Aznar

-També l’exministra de Justícia Margarita Mariscal de Gante gaudeix de passat franquista ja que és filla de qui va ser jutge del Tribunal d’Ordre Públic, Jaime Mariscal de Gante. El ròssec dels fills del franquisme passa per Juan Chozas emparentat amb Barranco Bermúdez, Gabriel Elorriaga fill de Gabriel Elorriaga Fernández i Gustavo de Arístegui San Román, que té antecedents franquistes per part de pare i oncle. També Víctor Torre de Silva i López de Letona ex subsecretari del Ministeri de Defensa compta amb un cognom de gran sonoritat franquista: és nét de José María López de Letona, que va ser ministre d’Indústria.

-Un altre cognom amb pedigrí és Calvo Sotelo. Els fills de l’expresident Leopoldo Calvo-Sotelo també van ostentar càrrecs en el primer Govern Aznar. Leopoldo, va ser subsecretari d’Estat del Ministeri d’Interior i Víctor va ocupar el mateix càrrec al Ministeri de Foment.

-No pot quedar en oblit el cognom Fernández-Cuesta de qui va ser secretari d’Estat d’Energia del primer Govern Aznar, Nemesio Fernández-Cuesta. El susdit és fill de Nemesio Fernández-Cuesta i nét del fundador, al costat de José Antonio Primo de Rivera, de Falange Espanyola, Raimundo Fernández-Cuesta.

-A la llista d’ex alts càrrecs del primer Govern Aznar que descendeixen de franquistes de pro, si és que no ho van ser ells mateixos, estan Abel Matutes, Rafael Arias-Salgado, Fernando Arias-Salgado, Mònica Ridruejo, Enrique Giménez-Reyna, ex secretari d’Estat d’Hisenda, càrrec del que va dimitir per ser el protagonista del major escàndol financer del Govern popular, el cas Gescartera.

-En el nivell autonòmic també abunden els plançons franquistes, com Julia García-Valdecasas, ex delegada del Govern a Catalunya, filla de Francisco García-Valdecasas, conegut per la seva actuació repressiva a la universitat de Barcelona. Un altre fill del franquisme és l’ex president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, els pare i avi van ocupar destacats càrrecs sota el mandat de Franco.

– Una altra, Alícia Sánchez-Camacho. El seu pare Francisco Sánchez-Camacho va aconseguir el grau de Comandant de la Guàrdia Civil durant la dictadura Franco-Feixista.

-I podríem acabar amb un que aquests dies està molt de moda: amb Jorge Fernández Díaz. Voleu saber-ne una mica més de la seva família?

En los años 50 en Barcelona se creó la “Brigada para la represión del barraquismo”, para controlar la cantidad de barracas que surgían por la montaña de Montjuic, de gente que venía de Andalucía principalmente y de Extremadura en busca de trabajo. Necesitaban poner al frente a un verdadero represor, y trajeron de Valladolid al Teniente Coronel de Caballería Eduardo Fernández, conocido por su afinidad al régimen y su despiadada forma de actuar con los vencidos de la guerra.
Montó un régimen de terror en las montaña de Montjuic y en le estación de Francia, donde campaba por sus anchas devolviendo en el mismo tren que venía a cantidad de gente que llegaba buscando trabajo después de dejarse la pasta en ese billete de tren.
La demolición de chabolas, extorsión y chantaje para no ser “Deportado” tanto en Montjuic como en el Somorrostro son recordadas aun por quien las vivieron.
Sus hijos, en los colegios de la Salle en Barcelona, eran conocidos como los “Hijos del represor”, siempre a sus espaldas, por supuesto.
Como “Premio” a su lealtad a España y a los españoles y devolviendo favores su hijo mayor, con 18 añitos fue colocado en la Diputación de Barcelona, donde evidentemente hizo carrera, donde enchufo, a su vez, a su mujer, a tres hermanos y las mujeres de estos.
Hoy en día, si viviera, estoy seguro que el Teniente Coronel estaría orgulloso de que su hijo actúe como él lo hubiera hecho al frente del Ministerio del Interior, de su primogénito Jorge Fernández Díaz, del “Hijo del represor” que aún recuerdan muchos…

No hi ha resposta

22 juny 2016


Les rates i les clavegueres

Classificat com a Partido Popular (PP),POLÍTICA

Que les rates viuen a les clavegueres ja ho sabíem.

Que les clavegueres de l’ Estat són plenes de rates ja ho sabíem. Que el ministre Fernández Ordóñez és la rata més grossa i la que mana al Ministerio del Interior de fa una colla d’anys també ho sabíem.

Que el PP és ple de rates franquistes també ja ho sabíem. Aquestes gravacions que acaben de sortir a la llum no ens han de venir de nou als que estem mitjanament ben informats i seguim l’actualitat. Aquesta gent treballa així i se senten a gust enmig de la merda de les clavegueres i de la corrupció. I no dimitiran ni marxaran fins que algú no els foti una puntada al cul.

“¡Españoles!. Franco ha muerto” va dir fa 40 anys Carlos Arias Navarro. N’esteu segurs que “Franco ha muerto”? A mi no m’ho sembla pas. Els mateixos tics franquistes segueixen ben vigents en una gent que no és demòcrata, ni creu en la democràcia, ni hi creurà mai. Del que més entenen és de guerra bruta. La van aprendre en temps de Franco i segueixen fen-la amb total impunitat. Fan servir tots els mitjans de què disposen –que són molts- només per als seus interessos.  I els seus interessos ja sabem quins són…

I encara hi ha gent que els vota…

No hi ha resposta

21 maig 2016


Espanya: un hipotètic Estat de Dret

Classificat com a POLÍTICA

Els Estats de dret es regeixen per un sistema de lleis i institucions ordenat al voltant d’una constitució, la qual és el fonament jurídic de les autoritats i funcionaris, que s’han de sotmetre a les normes d’aquesta. Aquest és el principi sagrat que hauria de regir sempre. Però a Espanya es veu que les coses no van ben bé així, tot i dir-se amb tota pompa i platerets ESTAT DE DRET. Per començar, tenim una Constitució que ja va néixer l’any 78 d’un part ben peculiar. A les portes d’aquella clínica hi havia militars ben atents  per si calia posar-hi cullerada. I pel que s’ha anat sabent amb el temps, i tant que n’hi van posar! Per això ens ha quedat una Constitució que aquests tribunals i funcionaris postfranquistes  -la majoria d’ells amb obediència cega a un PP ple de franquistes- la fan servir a la seva conveniència, se la passen pel cul cada dos per tres i en fan interpretacions cada cop més dubtoses. Per això cada dia es fa més evident que aquest hipotètic Estat social i democràtic de Dret és un títol una mica –o molt- falsari i per això molts no acceptem aquest status i tenim unes ganes immenses de marxar-ne com més aviat millor.

Quan una llei neix injusta cal combatre-la fins a la seva adequada esmena o la seva derogació. És molt clar i evident qui és el que decideix o hauria de decidir la injustícia de les lleis: és el poble. Les lleis són fetes per tal de que tots els ciutadans (i no només una part) siguin iguals davant d’aquesta llei. I si hi ha milions de ciutadans que se senten discriminats per aquesta llei se suposa que alguna cosa s’hauria de canviar. No n’hi ha prou en dir: les coses estan ja bé com estan, ja que és el legislador, tenint la majoria representativa, qui promulga la llei. Aquesta és justament la desgràcia per una bona part del poble espanyol si no aconsegueix canviar aquest pervers sistema que no atorga la mateixa justícia per a tothom, que no procura la convivència i regulació entre les persones sinó que és una justícia per a l’interès espuri d’uns quants grups de poder. Hi han molts estudiosos que diuen que trobaríem poques lleis que aguantessin un mínim estudi crític sobre la seva l’ètica o moralitat a l’hora d’aplicar-les. Les lleis s’apliquen massa sovint malament perquè els tribunals són partidistes i d’ideologies prou conegudes. Només cal veure la genealogia de molts ministres, funcionaris i  el de la delegada del govern a Madrid –la ínclita Concepción Dancausa– que aquesta setmana s’ha retratat amb la seva particular i ridícula decisió de les estelades.

Podríem citar un munt de casos sobre la il·legitimitat de les lleis injustes però legals. Qualsevol dictadura coneguda n’és una clara mostra i són públiques les injustícies que amb un adequat aparell legal fonamenten normes bàsiques o Constitucions. Però això també es dóna en els casos de les mal anomenades democràcies que, tot i gaudint de gran legitimitat no tenen un ordenament jurídic prou just ja que mai -o gairebé mai- tenen la ratificació posterior de la majoria dels ciutadans o fins i tot es prohibeixen directament referèndums o altres formes de participació directa. Ho saben bé els espanyols repassant la recent història on encara hi conviuen massa records franquistes i on massa coses encara fan el tuf de cinquanta o seixanta anys enrere.  Només cal veure la foto que acompanya aquest apunt, on es pot veure que la Fundación Nacional Francisco Franco gaudeix de molt bona salut i segueix venent loteria amb molt d’èxit. Ah! i recordeu una cosa: Va ser el  pare de la política que ha prohibit les estelades qui va ser el fundador de la Fundació Francisco Franco.

Una resposta fins a ara

13 maig 2016


Condecorar guàrdies civils

Avui voldria aportar per a tots aquells que no el coneguin aquest text que acabo de llegir en el Facebook del bisbe de Tànger, Monsenyor Santiago Agrelo Martínez.

Ja n’he parlat alguna altra vegada d’aquest bisbe, que parla clar i evangèlicament. Considero que és un testimoni valuós que cal escoltar entre tanta grisor, foscor i entre tants silencis vergonyants com abunden en l’episcopat espanyol. Podreu trobar també el text en aquest enllaç

https://www.facebook.com/agrelomartinez?fref=nf

Cadena 13 TV. Programa: “El Cascabel”. Día 12 de mayo.
La noticia es: «El Ministerio del Interior ha decidido condecorar a los ocho guardias civiles que la semana pasada fueron absueltos definitivamente de la acusación de haber maltratado a un migrante en la valla de Melilla, según ha anunciado el titular del Departamento en funciones, Jorge Fernández Díaz. »

Los comentarios en la tertulia: Los guardias civiles, unos héroes, a los que sólo podemos estar agradecidos por el servicio que prestan. Los emigrantes, unos delincuentes, agresivos, que no tienen derecho alguno a acercarse a nuestras fronteras.

Me repugna que se apalee a nadie. Me asombra y me sobrecoge que un Ministro del Gobierno de España condecore a quienes golpean –con razón o sin ella- a personas indefensas. Me indigna que en la televisión de la Conferencia Episcopal Española se exalte a quienes apalean a emigrantes, y se dé a entender que los apaleados son agresores violentos, números sin derechos, como si todo lo que se les debe fuesen los golpes que se les dan. Me pregunto si es eso lo que piensan los obispos que pagan a quienes eso dicen.

A esos emigrantes, acosados por el hambre, las enfermedades, las penalidades, las fuerzas del orden y hasta por los elementos de los que dispone el buen Dios, se les priva de derechos, se les trata como desechos, y se les criminaliza para que la sociedad los considere desechables. En 13 TV olvidan que esos hijos de nadie son los predilectos de Dios; olvidan que la Palabra de Dios se hizo carne, no para que hubiese obispos ni periodistas sobre la tierra, sino para que hubiese buenas noticias para los pobres.

Si en una televisión se exalta la violencia contra los emigrantes, se desprecia a los sin papeles como si en esa condición dejasen de tener derechos y necesidades personales, se pisotea el evangelio, yo jamás pensaría que esa televisión pueda ser de la Iglesia.
¡Si los es, es un escándalo!

No hi ha resposta

30 abr. 2016


Inútils totals

Classificat com a POLÍTICA

Quan es feia la mili obligatòria  a alguns els declaraven “inútils totals” i tots nosaltres hem tingut algun amic o conegut que va poder aconseguir aquesta –en aquells temps- preuada qualificació d’”inútil total”. Ja sé que no hi ha ningú que sigui un inútil total i que tothom serveix més o menys per una cosa o una altra o que, ben mirat, tots som inútils per alguna cosa. Aquests quatre insignes personatges que veieu aquí retratats puc assegurar, després d’haver vist el que hem vist, que són uns inútils totals per a fer política. El primer d’ells ja ho ha demostrat sobradament en aquests darrers anys de govern del PP. Els altres no ho han pogut demostrar governant, però sí que ho han demostrat negociant. Han demostrat que no serveixen,m que no són aptes per aquests afers i que seria molt millor que cadascú se’n tornés a fer la feina que feia.

La política diuen que és l’art de resoldre els problemes de la ciutadania. Això és el que jo pensava i deu ser el que pensa la majoria de la gent que anem a votar com corderets quan toca. La majoria encara hi va de bona fe, però no sé quan temps durarà si la cosa continua així. Ja a l’època de l’antiga Grècia, Plató i Aristòtil van demostrar estar molt ocupats i preocupats per la política, a la que consideraven la suprema ciència pràctica per a poder aconseguir les grans aspiracions humanes. Per això José Antonio Marina, un filòsof actual, ens recomana llegir Aristòtil en un moment de descrèdit polític tan evident. Aquest descrèdit no es fa evident només a Espanya, sinó que el trobem en molts altres llocs; i el trobem especialment en un lloc on sembla que no hi hauria de ser: al Parlament Europeu. Suposo que el mal exemple que donen allà a Brussel·les·les s’escampa fàcilment per la resta d’ Europa i els polítics espanyols n’han resultat ser uns deixebles molt aplicats.  Aquella dita que tenen els valencians sobre la gent de Massamagrell: “Sou com els de Massamagrell que cadascú va per ell” als polítics espanyols els va com l’anell al dit. Al Parlament Europeu cadascú va per ell i aquest mal exemple s’escampa sense aturador com les males herbes s’escampen pels camps.

La política hauria de ser aquell espai públic on s’hi generen i mantenen través del diàleg els consensos mínims i necessaris per tal de trobar les solucions per als problemes d’interès comú. Per això haurien de servir els parlaments i els governs. Si hi ha incapacitat de diàleg i la impossibilitat de fer-ho lliurement i honesta, ja podem plegar. Llavors, la política no serveix de res i els polítics encara menys perquè vol dir que només hi són per a buscar la seva pròpia menjadora. Aquests quatre personatges de la foto que encapçala aquest apunt han demostrat que són com els de Massamagrell i cadascú ha anat només per ell. Han tingut nul·la capacitat de diàleg i, al cap i a la fi, han demostrat que aquesta Espanya de la qual sempre parlen no els importa gens ni mica, Se n’omplen la boca però només és per mastegar-la, emportar-se’n el suc i després vomitar-la. En les campanyes electorals (cada dia més inaguantables, carregoses i insofribles) hem d’escoltar promeses que saben que seran impossibles d’acomplir i de les quals després se n’obliden completament. És molt fàcil prometre quan hom és a l’oposició i sap del cert que mai governarà. Ja no és tan decent fer promeses impossibles quan hom sap que és molt possible arribar a governar. I el que és intolerable és oblidar-se de tot el que s’ha dit quan hom és al govern i es fa l’orni fent veure que ha perdut la memòria.

Però la indecència arriba al màxim quan aquests mateixos polítics que han arribat al govern –i el PP n’és l’exemple arquetípic- comencen a retallar prestacions a discapacitats, pensions, sanitat, ensenyament, etc. però sí que tenen diners per a engrandir el pressupost militar, fer AVES que no porten ningú, aeroports sense avions, infraestructures inútils, elevar la corrupció a un grau mai imaginat i manipulant els tribunals de forma descarada per tal de sortir-ne il·lesos de tot plegat. El diner hi és, però només hi és per a ells i no en volen sentir a parlar de repartir-lo de forma equitativa. Aquests quatre personatges de la foto haurien de tenir la decència de reconèixer que, si han estat incapaços de posar-se d’acord per a fer un Govern de coalició, se n’haurien d’anar cap a casa. Però no ho faran perquè ser polític és uns professió molt cobejada, dóna bons rendiments a curt termini i de relativament fàcil accés perquè no es necessiten títols de cap mena i només cal tenir bon padrins.

Qui pot voler seguir en una Espanya com aquesta? Doncs només aquells que saben que es poden aprofitar  del pastís que els serveixen cada dia a taula. Només aquells que s’han de preocupar de menjar-se’l i no els cal pensar en qui l’ha fet amb molt d’esforç. Només aquells que saben que podran continuar sent corruptes sense que els passi res. Alguns grans polítics han estat d’acord en dir que la política és l’art de fer allò que és possible. Els nostres polítics l’han girat al revés i han fet de la política l’art de fer allò que és impossible. I, per tant, no faran altra cosa que frustrar la gent, complicar-los la vida i fer que encara creguin menys en ells, tot i que ja hi creuen ben poc.

Una resposta fins a ara

04 abr. 2016


Mariano AVE

Classificat com a POLÍTICA

NO vaig veure l’entrevista que li van fer a Marianico El Corto, però veig que avui tothom en parla i n’he llegit alguna cosa. Per principi procuro no veure certs programes o escoltar certs tipus d’entrevistes perquè el meu metge m’ho va prohibir. Em va dir que no anava bé ni per fetge ni per l’estómac. És per allò de la bilis i de les llagues…

No veure, llegir o escoltar certes coses no vol pas dir no assabentar-se’n i viure a la lluna de València. Procuro estar al dia de les coses que m’interessen i, per suposat, que la política m’interessa. Procuro llegir certs diaris o escoltar certes emissores però me n’estalvio d’altres, com m’estalvio els llocs, els menjars, els espectacles o les persones que no m’agraden. No és cap obligació ser masoquista o fer-se mala sang. Per altra banda, és clar que hom –inevitablement- s’assabenta de les coses, però sembla que en diferit no fan tanta impressió i es digereixen millor. Personatges nefastos –pel que diuen i pel que fan- com Rajoy miro d’estalviar-me’ls. Però les ruqueries de l’alçada d’un campanar que diu cada dos per tres transcendeixen i es passegen per les xarxes social per poder-ne fer befa pública i acudits que retraten el personatge i en mostren la poca alçària intel·lectual i la encara menys densitat moral que té.  Ahir, entre altres coses, es veu que li van preguntar sobre les infraestructures i ell va contestar: “Tenemos buenos trenes y autopistas. Pero vacíos, va replicar l’Èvole… Sí, vacíos, pero los tenemos.”.

Típica resposta d’un gallec que exerceix de gallec més que ningú (es diu que quan hom veu un gallec en una escala mai podrem saber si puja o baixa). D’acord amb aquest prototipus potser una mica gastat i no sé si del tot cert, sí que podem dir que Rajoy és el típic personatge que sap escapolir-se en tot moment i sap mentir sense que se li noti gaire.Mariano AVE –ai no, Rajoy- es vanagloria de tenir AVES sense passatgers, autopistes sense cotxes o aeroports sense avions. El fet és que els tenim i això és el més important, segons ells. Buits, però els tenim. Com el tenim a ell -Marianico El Corto-, un personatge buit del tot, inepte total, mentider fi i descarat total, mira’l per on el miris. I s’ho creu tant això que l’important és que el tinguem a ell, que vol continuar quatre anys més. L’important és que jo hi sigui, deu pensar, encara que no faci res o el poc que faig sigui un desastre. No sé com encara hi pot haver algú que no s’adoni d’aquesta presa pèl constant i repetida!

Amb aquesta mena de governants Espanya mai podrà ser moderna, culta, educada, efectiva i europea. I amb tants mitjans de comunicació que constantment li riuen les gràcies tampoc. Faltarien unes quantes entrevistes més de periodistes que rasquessin una mica més, que li busquessin les pessigolles i que el posessin entre l’espasa i la paret. Necessitaríem diaris que no servissin només per netejar-se el cul. Necessitaríem intel·lectuals que no fossin tan nacionalistes espanyols i que van sempre amb aquelles ulleres fosques que no deixen veure la realitat. Necessitaríem tantes coses que sabem del cert que mai podrà tenir aquest país, que no acabaríem mai. Per això alguns seguim ben decidits a marxar-ne tan aviat com puguem tot demanant que, si us plau, els polítics catalans procurin tenir una mica més alçada i procurin ser millors que aquesta calamitat de Presidente que alguns van escoltar ahir, les contestes del qual reprodueixen els diaris i són lògicament tema burla .

No hi ha resposta

03 març 2016


Discos ratllats

Classificat com a POLÍTICA

Recordeu aquells discos de vinil que, quan es ratllaven, repetien una i mil vegades el mateix? Diuen que, quan semblava que se n’havien anat definitivament, ara tornen i que hi ha un mercat a l’alça d’aquest producte vintage . No sé si és una moda passatgera i si només persistirà entre una minoria de col·leccionistes nostàlgics. La tecnologia avança tant i tan de pressa que em sembla que ningú sap ben bé cap on anirem a parar en aquests camps. Sigui com sigui, no vull parlar pas avui dels discos de vinil sinó d’aquells polítics que sempre repeteixen el mateix. Alguns són com un disc ratllat i fa temps que els podem escoltar massa sovint, sobretot quan parlen als parlaments. Per sort no tots són així. A mi m’agraden els polítics que tenen alguna cosa interessant per dir i que saben com dir-la, encara que no siguin de la meva corda. La majoria són repetitius, avorrits, no ens diuen res de nou i s’acontenten a repetir allò que el cap de files els diu que han de dir. Abans que obrin la boca ja sabem que ens diran. Aquesta mena de polítics no m’interessen gens ni mica.

Un dels defectes que trobo en molts polítics és que viuen en una espècie de torra d’ivori, en un món artificial –ara en diríem virtual, potser-, lluny del carrer i dels problemes de la gent i més interessats en tenir un lloc destacat dins del partit i si pot ser un càrrec ben remunerat, encara molt millor. El món polític és com una espècie de microclima que fa que hi creixen persones una mica estranyes, més dedicades moltes vegades a pensar en ells mateixos que no pas en el bé del país al qual haurien de servir. Una bona prova en són els infinits cassos de corrupció que sorgeixen en tots els partits que toquen poder d’una manera o altra. Alguns se n’adonen i miren de sortir d’aquesta espècie de teranyina que els engabia sense adonar-se’n i surten al carrer a escoltar la gent. Una de les virtuts que hauria de tenir tot polític és la de saber escoltar i no només escoltar els cercles reduïts que els envolten, sino a tothom. També a la gent que no pensa com ells. És interessant escoltar la gent dels altres partits. I tant interessant com escoltar és saber parlar i saber arribar. Avui dia, quan hi han mil maneres diferents de comunicar i mil mitjans per a fer-ho, cal aprendre a fer-ho bé. Veig que molts polítics ho estan aprofitant molt bé: tenen Twitter, Facebook i un munt de coses més. Però també s’ha de saber fer-ho servir bé perquè, si no, es tornen a convertir en discos ratllats que la gent no escolta. Discos ratllats més moderns, però ratllats a fi de comptes.

Escoltar, parlar i comunicar bé. Heus ací tres virtuts que jo considero bàsiques per un polític. I ja se sap que per comunicar bé, hom s’ha de creure el que comunica sense fingiments i interpretacions buides. He seguit poc aquests dos dies de debats d’investidura i, per tant, tampoc m’atreveixo a fer cap judici fonamentat. Però els trossos que he escoltat –sobretot en els líders dels dos grans partits espanyols- m’han semblat discos ratllats. No han fet més que repetir coses que ja estem farts d’escoltar. I els que ells mateixos es diuen representants d’una nova política no han fet res més que despotricar, malparlar i dir fàstics dels demés i derruir, derruir sense cap proposta ferma de voler construir res amb cap i peus. Em sembla que haurien d’assajar una altra mena de discurs i intentar fer una altra mena de política. Si no, malament rai!

No hi ha resposta

29 febr. 2016


Sobre la justícia

Classificat com a Justícia,POLÍTICA

La justícia ha de ser justa i proporcionada. Això que sembla una perogrullada no ho és sempre i aquí a Espanya encara menys. Ho veiem cada dia amb uns tribunals i uns jutges que no paren de fer el ridícul sempre que poden. No tots, és clar, però sí que una bona majoria. I l’escala podria anar des del món de l’esport (Déu n’hi do la parcialitat de les sentències esportives!) fins a les sentències del Tribunal Constitucional. La parcialitat, la discrecionalitat, l’arbitrarietat, la vel·leïtat, la capritxositat i la volubilitat de que fan gala alguns tribunals faria caure la cara de vergonya a una persona mitjanament normal. Però com que sembla que no en tinguin –i si en tenen, la dissimulen prou bé- no passa res i ells segueixen anant per aquests mons de Déu tan amples i amb el cap ben alt i, el que és pitjor, tenint-nos a tots per rucs.

De fet, el principi de proporcionalitat hauria de servir per a regir-nos en tots els ordres de la nostra vida i per això aquest principi és una columna fonamental en l’ordenament jurídic de tots els països que volen ser civilitzats. Ja ho deia Sant Tomàs en la seva Summa Teològica (I-II, c. 95, a. 3) quan es referia a com havia de ser la llei humana: deia que havia de ser justa, possible segons les naturalesa i les costums del país, proporcionada als llocs i als temps i convenient per a la conducta humana. El pensament de Sant Tomàs segueix vigent en molts aspectes encara avui i hauria d’estar present en els diversos debats sobre la legitimitat de les lleis que promulguen els estats i que haurien de servir per garantir la convivència o la justícia per a tots els membres, especialment per aquells que tenen menys garanties pel fet de ser socialment dèbils, desvalguts o que no tenen veu.

He fet tota aquesta llarga introducció perquè demà surt de la presó Arnaldo Otegi, un d’aquests cassos paradigmàtics de tot això que deia més amunt. En un cert moment de la seva vida va formar part d’un comando d’ETA, va participar en un segrest, el van jutjar i va anar a la presó els anys que li corresponien. En un altre moment de la seva vida aquest home va anar canviant -com molt bé ens explica Antoni Batista, un dels periodistes que millor coneixen el país basc i que millor coneixen Otegi- cap a posicions dialogants i encarades a que l’ETA més dura i sanguinària deixés definitivament la violència i entrés a un camí de pau. L’Antoni Batista l’ha entrevistat vàries vegades, s’hi ha acostat, l’ha escoltat i diu que aquest home tindrà un gran paper en l’ Euskadi del futur. El que sí que és clar és que aquest home ha estat un dels que ha patit aquesta discrecionalitat de la justícia espanyola. Quan va sortir de la presó la única cosa que va intentar fou re encaminar una organització violenta cap a la vida política normal, fet que la hipòcrita llei de partits espanyola va considerar il.legal.

En Toni Soler en ho explica al seu blog: “Per aquest delicte polític, Otegi haurà passat més de sis anys a la presó, ni un dia menys, sense cap opció a reducció de pena. Perquè ens en fem una idea, el general Galindo, condemnat per la mort de Lasa i Zabala, només va passar 4 anys a la presó (i l’havien condemnat a 70 anys). I el general Armada, cervell del 23-F, va ser condemnat a 30 anys i només en va complir 5. En el cas d’Otegi, doncs, es pot parlar de desproporció i fins i tot d’acarnissament, que només s’explica per motius polítics. En efecte, els poders de l’Estat l’han vist com una amenaça justament perquè semblava l’únic líder capaç d’apartar el món abertzale de la violència i convertir-lo en una força de govern. L’empresonament d’Otegi ha estat condemnat per tots els partits bascos, tret de PP i Ciutadans, i el Premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel l’ha considerat “una ofensa a la humanitat”.

“A l’Estat no l’interessa ETA, però sí que li interessa agitar el fantasma d’ETA perquè amb aquest fantasma contamina l’independentisme”, assegura Antoni Batista. L’Estat espanyol el que no pot guanyar a les urnes ho porta als tribunals. Als seus tribunals. A aquells tribunals dels quals parlava al principi d’aquest apunt. I així ens va… Cap persona civilitzada i mitjanament raonable i democràtica; cap país que apreciï una mica la democràcia i que l’estimi una mica i la vulgui, no podrà entendre això que passa a Espanya.

2 respostes

26 febr. 2016


Enyorant les primaveres lliures

Classificat com a POLÍTICA

No fa gaires dies que un company em feia la següent reflexió: Te’n recordes de les esperances que teníem posades en aquells anys darrers del franquisme?. És clar que me’n recordo. Eren esperances ben fresques, esperances que ens semblava tocar amb els dits.  Estàvem convençuts d’estar vivint un fi de cicle i que les coses començarien a canviar d’un dia per l’altre. Ens entusiasmava veure les imatges dels canons dels fusells dels soldats portuguesos amb els clavells vermells que els entregava el poble. Ens entusiasmaven els crits de “o povo unido jamais será vencido”. Vibràvem amb la cançó Grandola vila morena. I per acabar-hi d’arrodonir, al cap de poc Lluís Llach va escriure “Abril 74” on ens deia: “Companys, si enyoreu les primaveres lliures, amb vosaltres vull anar, que per poder-les viure jo me n’he fet soldat”.

Eren esperances que es tocaven amb els dits perquè Franco ja estava a les acaballes. Tothom sabia que ja estava molt malalt i més d’un i de dos van començar a posar ampolles de cava a la nevera.L’estiu del setanta-quatre el van haver d’ingressar en un hospital i va haver de cedir els poders a Juan Carlos, tot i que va fer una revifalla, que la gent més interessada del seu entorn familiar i del règim  va aprofitar per fer-li recuperar tot el poder i d’aquesta manera preparar les coses de la millor manera per als seus interessos. Es creien tant allò que havia dit que “lo dejaba todo atado y bien atado”  que no dubtaven que el règim franquista continuaria molts anys més.

Altres no ho tenien tan clar i, com deia Lluís Llach, sabien que “encara hi ha combat”  i que aquell combat costaria de guanyar. Però hi havia moltes esperances de que finalment es guanyaria, malgrat que les darreres espernegades van ser molt dures. Cal recordar que el setembre del 75 els sectors més durs es van imposar i la Guardia Civil i la Policia Armada van afusellar cinc militants d’ETA i GRAPO, acusats de matar policies, malgrat les pressions internacionals i les peticions papals de clemència. I al novembre d’aquell mateix any mor Franco i comencen una sèrie de moviments polítics als que se’ls ha anomenat ‘transició’. Les primaveres lliures semblava que es començaven a fer realitat.

Però ja hem anant veient que no ha estat pas així. Hem viscut 40 anys d’una desmemòria històrica vergonyosa i vergonyant. Aquest mateix novembre passat encara es va celebrar el quarantè aniversari de la mort del general Franco en determinats àmbits nacionalistes espanyols amb cerimònies de tota mena. La Fundació Nacional Francisco Franco (FNFF) gaudeix de tolerància envers un dels personatges responsables d’un dels períodes més foscos de l’Europa del segle XX i li va dedicar misses en 15 llocs de culte catòlic.La representació del general Franco no és prohibida per la llei espanyola. Al contrari, el govern espanyol subvenciona la FNFF, sota cobert de recerques generals sobre el franquisme, amb vocació científica. Aquesta fundació d’extrema dreta, presidida per María del Carmen Franco y Polo, filla del dictador, pretén afavorir el «coneixement sobre la figura|cara de Francisco Franco en totes les seves dimensions, així com sobre els encerts del seu règim» i convida tranquil·lament a un sopar titulat «40 anys després, Franco viu» en un hotel de Madrid. Un dels seus animadors, Francisco Torres García, firma aquest mes un article titulat «Franco superestrella». Malgrat el pas del temps i l’adveniment de la democràcia espanyola, nombrosos vestigis franquistes persisteixen, especialment senyals distintius i monuments. A Madrid, l’Hospital del generalíssim Franco no va tancar les portes fins l’any 2001.

Aquest és el panorama després de 40 anys. Durant tot aquest període (des del principi i fins ara mateix) hem tingut franquistes més o menys encoberts en alguns partits polítics i no se n’han hagut d’amar gaire perquè semblava normal i tot. Recordem el cas de Rodolfo Martín Villa, ministre de Governació el 1976, quan van ser assassinats 5 manifestants a Vitòria i que va acabar sent conseller d’Endesa i després president de Sogecable. I al ram de la banca i de les grans empreses públiques i privades hi troben lloc els grans elefants franquistes per tal de que s’hi puguin retirar. Tot plegat, una transició que s’havia qualificat arreu de modèlica i que, a mida que l’analitzem de prop, veiem que ha estat tan mal feta que ja parlem d’una urgent segona transició perquè la primera ha servit realment per ben poca cosa. Bé, sí que ha servit per algunes coses que ara es fan evidents: perquè es situessin en el poder els mateixos de sempre i que, quan l’anessin perdent, trobessin la porta giratòria adequada per tornar-s’hi a instal·lar fins al dia de la seva mort. I des de la nova situació poder seguir predicant, aconsellant, assenyalant, criticant i tot el que faci falta. En qualsevol racó i en qualsevol moment de la política espanyola trobem casos ben il·lustratius del pas de càrrecs de responsabilitat política a alts càrrecs en grans empreses, molt sovint multinacionals de l’Íbex-35. Ens en recorda alguns Josep Casulleras Nualart a Vila‏Web

Felipe González: L’ex-president espanyol socialista va ser membre del consell d’administració de Gas Natural des del 2010 fins l’any passat. Cobrava 126.500 euros bruts anuals pel càrrec, i el va acabar deixant perquè, segons que va dir, s’avorria molt.

Josep Borrell. L’ex-ministre socialista, precisament de governs de Felipe González, és conseller d’Abengoa, la companyia energètica que és en pre-concurs de creditors. El seu sou duplicava el de González com a conseller a Gas Natural: l’any 2011 va cobrar 300.000 euros, 200.000 dels quals en dietes i els altres 100.000 pel fet de ser membre de comissions del consell.

Jordi Sevilla. Un altre cas d’un membre del govern espanyol que va acabar treballant en una gran multinacional és el d’aquest ex-ministre d’Administracions Públiques de Zapatero. És diferent dels anteriors perquè fou un fitxatge fet poc després de deixar el càrrec de ministre. Sevilla es va incorporar per a fer d’assessor a la consultora Price Waterhouse Coopers el 2009. Fins que l’any passat Pedro Sánchez el va recuperar com a assessor per al partit.

Ángel Acebes. Un dels ministres més recordats de l’últim govern d’Aznar viu uns anys daurats, si més no econòmicament, com a conseller de l’elèctrica Iberdrola, des de l’abril del 2012. La retribució anual que rep és d’uns 317.000 euros bruts. Abans d’anar a parar a Iberdrola, Acebes fou conseller del Banco Financiero y de Ahorros (BFA), matriu de Bankia. De fet, és encausat per suposada apropiació indeguda, falsificació de comptes anuals i administració fraudulenta durant la gestió a Bankia.

Eduardo Zaplana. Un altre ex-ministre d’Aznar, i ex-president de la Generalitat Valenciana, que va anar a para a una de les grans empreses espanyoles. Segurament és el cas més sonat de portes giratòries. El 2008 va deixar el càrrec de portaveu al congrés espanyol arran de la nova derrota del PP a les urnes, i poc després va deixar l’escó per esdevenir delegat europeu de Telefònica, un càrrec que va mantenir fins el 2012 i que li va permetre de multiplicar per deu els ingressos: va passar a cobrar mig milió d’euros anuals. El 2012 va sortir del consell d’administració de Telefònica, per la reducció de membres que hi va haver, però va continuar formant part de la multinacional, com a adjunt a la secretaria general tècnica adjunta a la presidència.

Abel Matutes. El qui fou ministre d’Afers Estrangers amb José María Aznar, i ex-batlle franquista d’Eivissa, va passar a formar part del consell d’administració del Banc de Santander el 2002, i hi va romandre fins l’any passat. Cobrava anualment uns 45.000 euros anuals.

Narcís Serra. Un altre ex-ministre il·lustre, en aquest cas socialista. L’any 2005, retirat ja de la primera línia política, va ser nomenat president de Caixa Catalunya. Va mantenir el càrrec fins el 2010, quan va culminar la fusió amb les caixes de Tarragona i de Manresa. Com a president de l’entitat cobrava uns 250.000 euros anuals. Però el seu sou s’inflava molt més (n’hi ha que diuen que superava el milió d’euros) pels diners percebuts com a membre del consell d’administració de Gas Natural i Applus, amb participació a La Caixa.

José María Aznar. L’ex-president espanyol, el 2011, va començar a formar part de l’elèctrica que va acabar de privatitzar, Endesa. Va entrar-hi com a assessor extern en relacions internacionals; el sou oscil·lava entre 300.000 euros i 400.000 euros anuals.

Miquel Roca. Va abandonar la primera línia política el 1999, després d’haver estat secretari general de CDC, portaveu de CiU al congrés espanyol i havent intentat disputar la batllia de Barcelona a Pasqual Maragall. Roca té càrrecs en diverses empreses de l’Íbex-35, com ara la constructora ACS, de la qual és conseller des del 2003 i per la qual cobra 97.000 euros anuals. També és secretari sense rang de conseller d’Abertis des d’aquell mateix any i conseller d’Endesa des del 2009, un càrrec pel qual cobra uns 300.000 euros. A més, des de l’any 2000 és secretari del Banc Sabadell. A banda, les seves bones relacions amb la casa reial espanyola han portat el seu bufet d’advocats, Roca Junyent i Associats, a defensar la germana de Felipe VI, Cristina de Borbó, en el cas Nóos.

I veient el panorama que es presenta en aquests darrers anys en una Espanya que té una democràcia de pandereta, institucions caduques, justícia gens imparcial, corrupció descontrolada, un franquisme que vol tornar a treure el cap sense complexos, etc etc… seguim enyorant les primaveres lliures i sabem de ben segur que encara h ha combat. El combat ara és per fugir-ne com més aviat millor.

2 respostes

04 febr. 2016


Qui és mereixedor de menyspreu?

Classificat com a Corrupció,POLÍTICA

11 dels 14 ministres d’Aznar estan imputats, van cobrar sobresous o han hagut de dormir alguns dies a la presó.

——————————————————————-

Un dels articles més durs, més directes, més indignats i més inflamats contra Rajoy i contra el PP que he llegir darrerament l’ha escrit avui el professor Ramón Cotarelo. Us deixo l’enllaç per si voleu anar al seu blog per poder-lo llegir: DESDE MI MAS PROFUNDO DESPRECIO

Del professor Cotarelo ja n’he parlat altres vegades. L’acostumo a llegir perquè considero que és dels analistes polítics més clarividents que hi ha i crec que fa uns comentaris sobre l’actualitat política prou ajustats perquè ens l’escoltem. I sobre el que passa a Catalunya és dels qui millor ho entenen enllà de l’ Ebre. En el seu article d’avui parla del menyspreu que li mereix aquesta gent del PP i ho fa des de la justa indignació. I amb raó, perquè jo estic també d’acord amb ell en què darrerament hem tingut una colla de governants indignes, mira’ls per on els miris.

Per a mi és mereixedor de menyspreu aquell que fa les coses malament essent-ne conscient.  I aquest principi val tant per un dentista, per un polític, per un professor, per un bisbe o per un pagès. Val per tots i per totes les professions. En altres temps més llunyans hi havia com una espècie de codi d’honor personal per fer les coses bé i es valorava la professionalitat, la paraula donada, les coses ben fetes, alguns valors socials i personals que sembla que darrerament s’han anat perdent. Parlant de política, concretament, dóna la impressió que els principis fundacionals dels partits i els principis morals personals s’haguessin anat quedant pel camí i alguns partits resulten ja irrecognoscibles. Ser íntegre sembla que ja no cal per a ser polític i sembla que més aviat s’ha de ser tot el contrari si es vol subsistir en aquest món força obscur, ple de paranys i de sucoses temptacions. Aquells anys de vaques grasses estava ben vist fer negocis tèrbols i operacions arriscades –per dir-ho d’alguna manera- i al límit de la llei. I si alguna vegada es podia fer servir la llei de l’embut per portar l’aigua al propi molí i es trepitjava aquella subtil línia vermella entre legal·litat i il·legalitat, no passava res. Tothom ho sabia i tothom callava per allò de que ‘tots ho fan’ i hi havia diners per a tot i per a tots. Si desapareixia algun bitllet del munt ningú ho notaria… Però va arribar la crisi i les coses anaven seguint igual perquè els vicis costa molt de canviar-los.

És cert que tots podríem trobar en la nostra memòria accions personals o de grup que potser en cert moment de la nostra vida eren ben vistes o tolerades i que ara ens repugnarien i no les faríem de cap de les maneres. En consciència social crec que s’ha avançat força i la societat cada cop accepta menys les desigualtats, certs privilegis i certes posicions heretades de naixement. Sí, em refereixo a això de la Corona que encara ens toca arrossegar… També la societat acceptarà cada vegada menys l’actual forma de fer política. Les coses canviaran encara que aquestes marmotes que tenim no vulguin fer-ho. Si no ho fan de grat, ho hauran de fer per força, tot i que uns resultats del baròmetre del CIS que han sortit avui mateix sobre la intenció de vot fan posar els pèls de punta. Sembla mentida que la gent no s’adoni del que està passant!

Fa temps que es veu venir que aquest estat de coses i aquestes maneres de fer han d’acabar malament i no cal ser profeta per endevinar-ho. A la sortida final de les clavegueres es veu sortir la merda, encara que la portin mar endins perquè no en vagi massa. Resulta que ningú s’havia adonat de res, ningú sabia res i encara ara –quan tenen un peu i mig a la presó-  tenen la barra de negar l’evidència. Per això mateix, aquesta gent que ara haurà de passar pel jutjat -i més d’un per la presó- i que encara són capaços de negar les coses més evidents és que necessàriament han de ser objecte de menyspreu. Per això el professor Cotarelo diu el que diu  i té més raó que un sant, tot i que ell no hi cregui massa…

Una resposta fins a ara

30 gen. 2016


Usurpadors del poder

Classificat com a POLÍTICA

Aquí a Catalunya ja ho vam tenir molt complicat a l’hora d’elegir President. Va costar, però finalment i amb molts entrebancs va sortir. A Espanya em dóna la impressió que, tal com pinta el panorama, encara hopoden tenir pitjor. Dic ‘poden’ –i potser no ho hauria de dir, perquè sento Madrid molt i molt lluny, tot i sabent que encara són ells qui ens governen i els que tenen la bossa. Per tant, no seria del tot bo caure en la temptació del “ja s’ho faran”. De moment en depenem, ens agradi o no, i seguirem depenent-ne si no canviem les coses.  I les coses no són fàcils de canviar si no hi ha predisposició de diàleg,  que no hi és ni s’espera que hi sigui. Les minories han d’anar fent la feina per elles mateixes perquè ningú més els la farà. Dins d’Espanya els catalans som minoria i, tal com estan les coses, no podem influir gaire a Madrid perquè no ens acostumen a escoltar gaire i mai no ens han entès. L’estatus quo actual fa que tinguin l’aixeta i ens donen l’aigua que volen i quan volen. Aquesta situació, si la mirem objectivament, ens hauria d’indignar, però sembla que encara hi ha molts catalans que no se n’adonen i sembla que la vulguin aguantar estoicament per secula seculorum .
 
Aquesta situació d’enfrontament i mirades de reüll entre els grans partits que vivim aquests dies seria prou divertida si no fos que fa molta de llàstima i indica que tenen un concepte de democràcia molt primari. Els sembla que la situació de poder privilegiada i compartida  que han tingut durant anys els gran partits corre perill i qualsevol dels que arriben nous només arriben per usurpar-los el poder.  No saben què és governar en coalició i haver d’escoltar veus diferents. No tenen cultura democràtica. Encara creuen que les majories poden fer el que els roti i que les minories s’han d’aguantar, que per això són minories. No sé qui serà el nou president del Gobierno de España, però no tinc gaires esperances que sigui algú que vulgui escoltar, entendre i arreglar una situació com la de Catalunya, que resulta incòmoda per a tots. Només cal escoltar aquestes velles mòmies socialistes que han aixecat la veu aquests dies per adonar-se’n. Com també és interessant escoltar les veus d’aquests que arriben per fer –diuen- una nova política i que em dóna la sensació que de nova no en té res perquè parteix dels mateixos vicis i prejudicis de sempre. Són moments difícils perquè el temps de les majories s’han acabat, no se n’adonen i no estan acostumats a governar en coalició.
El surrealisme s’ha establert a Madrid i em dóna la sensació que s’hi quedarà una bona temporada. Per molta imaginació que hi posin no els serà fàcil trobar un President de Govern. Aquí no ens serà fàcil governar, però allà encara els serà més difícil. Esperarem expectants…

Una resposta fins a ara

24 gen. 2016


Bons propòsits incomplerts

Classificat com a España,POLÍTICA

A tots ens neixen -no sé ben bé d’on i potser en algun moment de debilitat- bons propòsits. De tant en tant, ens en neix un. Cada començament d’any acostumem a aparèixer-ne més del compte. Llavors tots comencem a fer-nos promeses que després poques vegades s’acompleixen. Són molt típiques les d’anar al gimnàs per tal de perdre algun d’aquells quilets de més que tan ens amoïnen; la de deixar de fumar, repetida tantes i tantes vegades perquè sabem que ens fa mal; la d’estudiar anglès, tant imprescindible avui dia; la d’estalviar per poder fer aquell viatge planejat i somniat de fa anys; la de telefonar més sovint als amics… Tantes i tantes promeses i bons propòsits que s’esvaeixen aviat, pacíficament, i que anem oblidant poc a poc i sense gaires remordiments. Deuen ser aquelles petites misèries de la vida que ens acompanyen a tots inevitablement i que, de tan familiars i quotidianes, ja ni en fem cas i acceptem de forma natural que desapareguin.

Aquest any jo també me’n vaig fer una. Em vaig fer l’íntim i ferm propòsit de no escriure sobre política al meu blog. Fins ara ho havia complert, però ja veig que no podré dur-ho a terme. Veient com pinten les coses i veient en panorama que se’ns acosta durant aquest propers mesos serà inevitable fer-hi un repàs. Es fa molt difícil no dir res sobre algunes mentides que s’escolten i, tot i procurar no caure en la temptació, ja veig que arribarà un moment que no em podré mossegar més la llengua si no vull morir enverinat. I dic que no podré resistir-m’hi perquè no fa gaires dies, per exemple, vaig sentir algú del PP que assegurava que havien executat el 92,8% (m’agradaria saber com es calcula tan exactament la xifra) del seu programa i que es tenien molts prejudicis i s’escampaven falsos mites sobre la gestió de Rajoy.

Doncs no, els bon propòsits i les promeses que un dia va fer Rajoy tampoc s’han complert. Ni de bon tros! Una de les coses que aquesta gent del PP diuen és que amb Rajoy s’han creat un milió de llocs de treball. El que no expliquen és quina és la qualitat d’aquests llocs i que, en realitat hi ha mig milió menys de contractes indefinits a jornada complerta que quatre anys enrere, segons dades de la mateixa Seguridad Social. Diuen també que hi ha menys atur que quan va arribar (4,3 milions contra 4,8). El que no diuen és que llavors estàvem en plena recessió i ara estem en un 3,4% de creixement perquè el més fort de la crisi ja ha passat i Europa sencera va recuperant-se poc a poc. I tampoc expliquen que milers i milers de joves se n’han hagut d’anar a buscar-se la vida a altres països i que molts ja han deixat de buscar feina perquè han perdut totalment l’esperança de trobar-ne.Tampoc parlen de la precarietat en que ha caigut el mercat laboral entre contractes temporals i de temps parcial, ni parlen de la caiguda de sous que hi ha hagut. Hem arribat al nivell del 2007.

I no parlem de la corrupció, que se n’han destapat més cassos que mai en aquests darrers anys, tot i que el PP i els seus tribunals fidels i obedients a la veu del seu amo (amb l’excepció d’algun jutge valent) han mirat de tapar tot el que han pogut. Tenim una Espanya governada per un presumpte corrupte –com anomena a Rajoy el professor Cotarelo- i per un partit que ha estat imputat per la destrucció dels ordinadors de l’ ínclit Bárcenas per tal de que no trobessin tota la merda que devia haver-hi amagada allà dins; tenim una Espanya on la germana i el cunyat del Cap d’ Estat han hagut d’asseure’s al banc dels acusats per delictes econòmics i en la que el seu pare va haver d’abdicar corrents i de pressa perquè tenia un comportament nefast en tots els aspectes i que ha fet un dineral –impossible d’aconseguir en circumstàncies normals- i que va destapar la revista Forbes i que ningú s’ha pres la molèstia d’explicar.

Tenim un Gobierno de España que no ha estat capaç de parar els desnonaments, que ha fet lleis que van clarament contra els pobres i que, en canvi ha rescatat  bancs per valor de 56.181 milions no té perdó de Déu. I els experts diuen que la major part d’aquests crèdits no es recuperaran mai més. Què en podem dir d’un President que paga l’atenció mèdica del seu pare amb diners públics i no és capaç de pagar ajudes a milers de dependents que estan en llistes d’espera o han vist retallades les ajudes que ja tenien?

Un Gobierno de España que no ha acomplert quasi res del que va prometre, que ha governant a cops de decrets-llei, que ha anat compulsivament contra Catalunya en tot el que ha pogut, que sembla que només hagi tingut interès en amagar els problemes no pot continuar governant Espanya de cap de les maneres. És cert que ara les coses depenen més dels altres partits que no pas d’ells mateixos i que també tots plegats han col·laborat força en aquest immens i pudent desordre que s’ha tornat Espanya. Però tornar a tenir de Presidente algú que s’ha vist que és mut, paralític, hamletià, que és una paret de frontó impassible i que deixa podrir els problemes perquè és incapaç de resoldre’n cap i que, quan s’atreveix a parlar, no se sap expressar i descobreixes que és un mentider compulsiu o un trilero i un cantamañanas… crec que seria massa càstig per a tots. Potser caldria que tots sabessin estar a l’alçada d’aquest moment i sabessin aprofitar aquesta situació privilegiada per fer una Espanya diferent, més moderna, més neta, més oberta i més democràtica. I considero que Catalunya, tot i que ha de seguir fent el seu camí, també hi pot donar un cop de mà. Potser fins i tot un cop de mà decisiu…

6 respostes

18 des. 2015


Cap a una política humanista

Classificat com a POLÍTICA

image

Ahir ACUDAM va tenir l’honor de rebre una visita molt particular amb motiu del la celebració dels seus 40 anys d’existència. Ahir va visitar i va passar el dia a Mollerussa el Sr.Nils Arne Kastberg, ex-Director d’UNICEF, Director Executiu de la Fundació La Ventana de los Cielos i membre de la Junta Internacional d’Special Olympics. Va visitar el centre, va compartir amb les persones que hi són ateses una estona i va ser entrevistat per les persones que realitzen a l’ACUDAM els cursos de formació.
Per finalitzar el seu dia d’estada a la nostra ciutat, va donar una roda de premsa prèvia a la seva xerrada principal motivada pels 40 Anys de l’ACUDAM: “Una Vida entre refugiats i nens al mon. Desafiaments i assoliments”
Un gran dia, una gran sort, una gran persona.  Podreu trobar un petit reportatge i una breu entrevista amb ell a MOLLERUSSA TELEVISIÓ

“No estem tenint a Europa polítics com Nelson Mandela o Václav Havel” ens ha dit a la conferència. Ha vingut a dir que els polítics europeus no estan a l’alçada de les circumstàncies. Nils Arne, ha afirmat des de Mollerussa que l’ajuda que la Unió Europea ha destinat als refugiats sirians s’ha coordinat massa tard i de forma insuficient. En aquest sentit ha considerat que el més adequat hauria estat donar suport als països més propers al lloc del conflicte, com ara Jordània, Líban o Turquia on, ha recalcat, són els grans receptors dels centenars de milers de persones que han hagut de fugir de casa seva.

Arne ha exposat a la capital del Pla d’Urgell l’experiència viscuda amb els nens refugiats en diferents conflictes armats on també ha treballat amb persones amb discapacitat, de les que ha dit que, en aquests casos es troben en una situació d’exclusió social. Una problemàtica que per l’exdirector d’UNICEF passa, entre d’altres, per la regeneració política en les institucions. (Mollerussa TV)

I per acabar, voldria treure’n una conseqüència del que ens ha dit aquest senyor. Davant de les eleccions de diumenge caldria que tots tinguéssim ben present que la deteriorada situació política que viu l’estat espanyol no s’arreglarà si no regenerem urgentment les institucions i la classe política. Ens calen polítics que pensin en les persones i en les persones més desfavorides. Ens calen polítics humanistes. Mentre hi hagi persones sense escrúpols que entrin a la política per fer diners; mentre hi hagi persones que canvien de partit com qui canvia de jaqueta simplement per treure’n un profit personal; mentre hi hagi lleis fetes a mida d’alguns i amb plena consciència de que només serviran per a cobrir-se les espatlles; mentre hi hagi lleis i tribunals totalment parcials i afavoridors d’una situació beneficiosa només per alguns; mentre no canviïn les formes velles de fer política no anirem bé. Cal regenerar i cal fer-ho a fons i urgentment.

Des del meu punt de vista, els catalans tenim encara moltes més raons -i prou concretes- per anar a votar el diumenge 20D, atès que encara no som independents i ens sortiria molt a compte poder-ho ser. Cal anar a votar i cal anar a votar independència:

1. Perquè a dins i a fora continuïn veient que hi som. Vam guanyar el 9N, el 24M i el 27S.

2. Perquè cada vot independentista menys, és un vot a favor de C’s, PP, PSC i CSQEP.

3. Perquè tot escó que no tinguem, el tindran els unionistes.

4. Perquè un cop a Madrid només defensarem els nostres interessos. Sempre som a temps a abandonar els escons.

5. Perquè, atès que les enquestes diuen que no hi haurà majoria per formar govern, podem fer Espanya ingovernable, cosa que, de retruc, ens beneficia.

6. Perquè, tenint com tenim tot un Estat en contra, la nostra força és el vot.

Que hi hagi sort diumenge i tant de bo canviï aquest panorama tant fosc que ens toca viure.

No hi ha resposta

06 des. 2015


Flatus vocis

Classificat com a POLÍTICA

Quan in illo tempore vaig estudiar una mica de filosofia (la veritat és que no pas gaire, força mal estudiada  i amb l’obligació moral de confessar que ja he oblidat quasi tot el que vaig aprendre) recordo que hi havia un concepte que en deien ‘flatus vocis’, una expressió llatina relativa a les paraules sense sentit o buides de significat. Sembla mentida que aquest concepte encara segueixi tenint tan èxit i que sobretot en tingui en èpoques de campanya electoral com la que acabem de començar.

Ja he confessat altres vegades que les campanyes electoral m’avorreixen molt i que, per si per mi fos, elegiria poder-nos-les estalviar. Estic segur que molta gent li agrairíem infinitament a aquell atrevit que fos capaç de fer un decret d’anul·lació definitiva i perpètua de tals períodes  de temps perdut miserablement i de nul·la utilitat. I ho dic ben convençut i, si voleu, fins i tot provaré d’argumentar-ho.

En èpoques electorals els polítics –tots i malauradament quasi sense excepció- prometen el que saben que no podran fer, exageren, transformen la realitat com autèntics mags i, el que és més greu, menteixen tan descaradament com poden. Saben molt bé que dient obvietats, no concretant gran cosa i generalitzant molt, en poden eixir vius. Pensen que sempre els queda la sortida de donar la culpa a la crisi o a les diverses circumstàncies que els futur els depararà (òbviament, tot el que succeeixi sempre haurà anat en contra seva) per a poder capgirar tots els arguments i promeses que havien fet en època electoral. Dir la veritat, exposar les dificultats i pintar un panorama fosc no ven i no dóna vots. Per tant, pensen que dient coses ben boniques, pintant el panorama de color rosa i fent moltes promeses se’n poden sortir admirablement i que el seu públic en pot sortir content i enganyat i que tal dia farà un any de tot plegat.

Els problemes d’un país tots sabem que són difícils d’afrontar i gens fàcils de solucionar. Però dir-ho clar i català i de forma senzilla i clara per tal de que tots ho puguem entendre no dóna vots i no sé ben bé per quin motiu sembla que a tots ens agrada una mica que ens enganyin. Parlar de l’atur, de la forma d’Estat, de la corrupció, de com es pot donar una major participació a la gent per tal de que la democràcia comenci a tenir una mica de sentit i entre tots puguem resoldre els problemes no convé perquè els comprometria massa i després no sabrien com sortir-se’n. En època electoral val quasi bé tot i sembla que es puguin amagar totes les atrocitats comeses pels que han governat i ressaltar angèlicament totes les virtuts d’aquells que encara no han tocat poder i, per tant, estan encara incòlumes o quasi bé.

Per tant, tot el que sentim aquests dies que vindran seran flatus vocis, paraules buides de sentit, moltes promeses i molts enganys. I cal saber que deixar-se enganyar pot semblar divertit ara, però que les conseqüències vindran després. Defensar l’impossible, prometre el que no es pot donar, afirmar certes coses que són tot el contrari del que la realitat ens mostra durament són flatus vocis, paraules sense sentit (per més que facin tots els esforços possibles –i més- per tal de defensar-les i que sembli que vulguin dir alguna cosa); i voler-se desmarcar d’un adversari que, en el fons saben prou bé que és quasi com ells, tampoc no té té gaire sentit perquè, a fi de comptes, la realitat i el temps ens mostren que la majoria cauen en els mateixos defectes de sempre.

Sentirem a parlar de “prou corrupció”, de “portes giratòries”, de “creació de milers de llocs de treball”, de “lluita contra el frau fiscal”, de “baixada d’impostos”, de “canvi de model laboral”, de “rebaixa del IRPF”, d’”ajudes als més febles i desprotegits”, de” la unitat d’Espanya i no deixar marxar els catalans”, de “reforma de la justícia”, de “millorar l’ensenyament”, “de treballar pel bé dels ciutadans”, de “les pensions”… Sentirem expressions de tota mena contra els contraris: “que aquell és un mentider, que l’altre és un impostor o un demagog, que tal ha fet o ha deixat de fer”…

Tot flatus vocis. S’obliden que, en darrer terme, els únics que hauríem de poder jutjar som nosaltres i que comencem a estar tips de tantes paraules buides.

No hi ha resposta

25 nov. 2015


“Por la gracia de Dios”

Classificat com a Franco,POLÍTICA

Ser franquista no és cap pecat. Tothom pot ser i pensar el que vulgui . Només faltaria! No és cap pecat, però sí que trobo que, a aquestes alçades del partit, és ser molt curt de vista i no voler veure i acceptar un munt d’evidències que amb el temps han anat aflorant després d’una colla d’anys d’esforços per preservar un mite que alguns han procurat cuidar com fos.

Ahir, vaig saludar un senyor conegut meu que feia temps que no veia però es veu que em deu llegir de tant en tant. Només saludar-nos i només començada la conversa, em va retreure l’apunt que vaig escriure amb motiu de la mort de Franco. No només no estava d’acord amb el que jo deia, sinó que de seguida va saltar cap al tema dels diners gastats en les “ambaixades catalanes” i amb el tema de la independència, tot afirmant que ell no era independentista (no calia que m’ho digués, doncs jo sabia prou que ell era un vell admirador de Franco)  i que veia aquests temes de molt diferent manera. Després d’intercanviar uns breus punts de vista, vam haver de deixar la conversa perquè érem en un acte que estava a punt de començar; van quedar que deixaríem el tema per un altre dia…

Tothom té el dret de ser franquista –i també a no ser-ho, suposo- i dormir amb una foto de Franco a la tauleta de nit (com vaig veure una vegada a casa d’un industrial de la pell de Vic), perquè  gràcies a Franco molts havien pogut conservar i augmentar el seu patrimoni i es van poder enriquir aprofitant molt bé aquells llargs anys de “movimiento” en què uns colla procurava que tot estigués quiet i ben quiet . És absolutament normal aquesta manera de pensar en una persona que es pot aprofitar de les circumstàncies sense haver de donar comptes a ningú. És normal, però és molt poc ètic veure les coses només des del punt de vista dels propis interessos. Si volem ser una mica respectuosos amb la realitat i la veritat, ens cal obrir una mica els ulls i veure tot el conjunt. Només d’aquesta manera tindrem la visió panoràmica de tota la realitat i tindrem els elements necessaris per ser una mica justos.

No tenia cap intenció de parlar de Franco avui, però la breu conversa amb aquest senyor m’hi ha portat. Quan parlem de Franco i del franquisme quaranta anys després de la seva mort i, per tant, amb força perspectiva i amb prou temps per a que les coses hagin pogut agafar el solatge i el pòsit que, com en el vi, dóna el temps i els repòs, no ho fem sense motius. Durant aquests anys s’han anat coneixent més i més coses (i no pas gaire bones) de Franco i de la seva família. S’han escrit biografies serioses i estudis de tota mena. Si encara hi han franquistes convençuts no serà pas per falta d’informació contrastada. Si encara hi ha franquistes tan i tan convençuts com aquests dels que parlem és perquè són molt curts de vista  i no volen veure la realitat. Llegia fa un parell de dies un article del periodista Juan Miguel Baquero a ELDIARIO.ES on parlava, per exemple, de que Franco va acumular una fortuna de 400 milions gràcies a tot un entramat corrupte que havia teixit entorn seu. En el seu article cita historiadors prou seriosos com Ángel Viñas que diu que “Franco se consideraba el Estado, España. Necesitaba dinero y se apropió de él” (La otra cara del caudillo (Crítica, 2015). Aquesta obra, o altres com les de l’hispanista Paul Preston, no fan més que fer un pas més en tot el seriós procés de desmitificació que han anat fent durant aquests anys historiadors seriosos i objectius. També cita noms com el del periodista Mariano Sánchez Soler  (“Los Franco S.A.” o “Ricos”) o l’historiador José Luis Gutiérrez Molina.

Tots els historiadors seriosos es van posant d’acord en que Franco va ser un gran corruptor i un gran corrupte, tot i que ‘no se’n sap de la missa la meitat’ com diu  l’historiador Francisco Espinosa: “No se sabe mucho más de lo publicado hasta ahora. Aquí no se conservan los archivos de los presidentes ni mucho menos de los dictadores”. L’enriquiment il·lícit no va quedar-se només en l’autòcrata sinó que va fer sorgir ben aviat entorn seu tota una oligarquia franquista que va durar fins la transició i que s’ha anant esfilagarsant i podríem dir que d’alguna manera encara és ben present en alguns àmbits.

“Francisco Franco, caudillo de España por la gracia de Dios” ha resultat ser, a fi de comptes, a més d’un sanguinari dictador, un gran lladre (espero que no sigui també ‘por la gracia de Dios’) i al seu costat queden curtes totes les trames Gürtel, tots els Bárcenas, Correas i tot el reguitzell d’actuals corruptes. De fet, val a dir que moltes de les coses que estem sofrint aquests darrers anys són fruit d’aquest llarg mestratge del dictador i va crear un status quo del qual encara no n’hem sabut sortir. Aquí sempre s’ha fet els ulls grossos amb la corrupció política. El PP actual –amb Rajoy al davant- n’és un bon paradigma amb la brutícia dels sobresous ben demostrats durant anys i ben repartits entre aquesta camarilla del PP. Aquests mentiders compulsius són els hereus directes d’aquest caudillo i fan servir exactament els mateixos mètodes. Ens explica l’escriptor Ramón Cotarelo que, després de varis intents inútils, va poder alquilar a la xarxa la pel·lícula “B” de David Illudain (interpretada per Pedro Casablanc (Bárcenas) i Manuel Solo (jutge Ruz) amb guió de Jordi Casanovas. LA VOZ DE GALICIA es pregunta què passa amb aquesta pel·lícula sobre els papers de l’ex tresorer del PP que només s’ha pogut projectar en 16 sales i costa trobar als llocs on en lloguen. Es veu que és una bomba i fan tots els possibles perquè no exploti. La pel·lícula reprodueix al peu de la lletra les declaracions de Bárcenas davant el jutge Ruz a l’ Audiència Nacional on revela la trama de finançament il·legal del partit durant 20 anys, els pagaments i els cobraments en negre, els sobresous periòdics d’alguns dels principals dirigents, especialment Mariano Rajoy i María Dolores Cospedal on el mateix Bárcenas afirma haver entregat en mà 25. 000 euros a cadascú.

Podríem seguir rebolcant-nos en aquestes aigües pútrides i no acabaríem…  No sé si val la pena perquè la història anirà posant les coses al seu lloc. Però d’una cosa sí que n’estic segur: que els que encara continuen sent franquistes, o be viuen a la lluna, o tenen mala intenció i segueixen amb els seus ressentiments personals. I, què voleu que us digui, crec més en aquesta segona possibilitat.

2 respostes

21 nov. 2015


Els perillosos són a la Moncloa

Escric això mentre per la ràdio expliquen que milers de policies i guardes de seguretat de tota mena envolten l’ estadi Santiago Bernabeu en motiu del clàssic. Està bé i potser és necessari i tot, encara que trobo que en fan un gra massa. Cal preparar-se contra el terrorisme, tot i que tots sabem prou bé que aquest desplegament és més per tranquil·litzar consciències –les dels que governen i les dels governats- que no pas per una altra cosa… Aquesta mena de desplegaments tots sabem que no poden ser permanents i que no serveixen per gran cosa més que per treure aquesta mena de por momentània que a tots ens envaeix  en un moment determinat i que, de mica en mica, va desapareixent de forma natural. És llei de vida per tal de poder sobreviure en aquesta mena de selva en què s’ha tronat el món. Ens acostumem a viure amb por, com ens acostumem a la pudor, al fred, a la calor, a viure bé, al clima o  a treballar molt més del que seria convenient. Tots sabem que les persones som capaços d’adaptar-nos quasi bé a tot, com ens han demostrat, per exemple, els sobrevivents de camps de concentració.
Per tant, crec fermament que avui els perillosos no són al voltant de l’ estadi Bernabeu. No són pas tan rucs els terroristes. Els perillosos de veritat saben esperar el moment i trobar el lloc propici per atacar, com l’esperaven pacientment els bandolers amagats rere les mates  a que passés pel camí aquell a qui volien assaltar. Cal estar preparats, sens dubte, però per a certs perills i per a certes circumstàncies cal acceptar que no tenim altre remei que acostumar-nos-hi a viure procurant no tenir massa angoixa. Mai podrem combatre un llop solitari que vulgui fer mal, com mai podrem evitar un accident de tràfic per més en compte que anem.
I ja que parlem bandolers i assaltadors de camins, avui també m’han vingut al cap -tot escoltant la ràdio- aquests macarrons o alcavots de la Moncloa. En castellà anomenen ‘macarras’ o ‘chulos’ aquells que viuen de les prostitutes i que, a més, es comporten de manera altiva, insolent i falsament protectora. Els macarrons en realitat no protegeixen gaire sinó que més aviat s’aprofiten de la debilitat d’unes pobres dones que es veuen obligades a fer cantonades. Escoltant el que avui estan dient l’ínclit Rajoy o el sorneguer Montoro m’adono que els vertaderament perillosos són a la Moncloa quan fan servir, per exemple i entre altres coses, aquesta estranya cosa que anomenen FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica) per acollar encara més als catalans, que saben prou bé que estem amb l’aigua fins al coll; una aigua que ens han anant abocant de mica en mica fins a deixar-nos mig ofegats.
El FLA és una línia de crèdit creada pel govern espanyol al juliol del 2012 amb el context de la crisi econòmica. Està concebuda perquè l’Estat deixi diners a les comunitats autonòmiques en forma de préstecs, i que aquestes no hagin de finançar el seu deute als mercats. Està dirigit pràcticament per l’Institut de Crèdit Oficial, que és competència del Ministeri d’Economia i Competitivitat, actualment presidit pel ministre Luis de Guindos. Encara que cada Comunitat Autònoma té unes condicions pròpies a cada préstec, tenen l’obligació de dedicar el préstec principalment en pagar el deute que tinguin amb bancs o entitats financeres. Des del 2012, fins a 24.458 milions han anat a parar a les mans de la Generalitat i que representa un percentatge del 42% total. Els diners han servit per pagar les farmàcies, els concerts sanitaris i saldar contractes d’obres, entre d’altres. Tot i que és cert que els interessos que han hagut de pagar les comunitats han anat baixant a mida que han passat els anys (el 2012 van començar al 5,18%, en els següents ha anat descendint progressivament fins arribar al 1% fixat per aquest 2015) estem pagant uns interessos més alts del que paguen ells quan obtenen diner al mercat. A més, cal tenir en compte que una bona part d’aquests diners prové del Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas (actualment presidit pel ministro Cristóbal Montoro), una bona part dels quals aportem els catalans i que no ens són retornats mai de forma proporcional i justa.
Per tant, torno a dir que a la Moncloa hi tenim gent molt perillosa, que es comporten com autèntics macarrons  que viuen a despeses dels diners que aporten les comunitats autònomes més riques i que no els són justament retornats. Aquí en sabem força d’incompliments, retards en els pagaments, promeses incomplertes, estafes de tota mena i darrerament d’amenaces ben pròpies d’un alcavot professional. Ara només cal preguntar-nos fins quan durarà aquest mal son…

No hi ha resposta

15 nov. 2015


Risc d’atemptat

Classificat com a POLÍTICA,Terrorisme

Un dels ministres d’Interior espanyols més cínics i miserables -que jo recordi- és Jorge Fernández Díaz. Aquest personatge acaba d’afirmar que Catalunya “té un risc singular” d’atemptats. Entenc que es deu referir a atemptats jihadistes perquè d’alguns altres fa temps que no només en tenim riscos sinó que es produeixen de forma habitual i en rebem de tots colors. El diccionari diu que ‘un atemptat és un acte fet amb la intenció de danyar greument alguna cosa. I en una altra accepció diu que un atemptat és un delicte consistent en l’ús de violències, d’amenaces i de resistències contra les autoritats, llurs agents i els funcionaris públics quan obren en execució de les lleis o en l’exercici de llurs funcions’.

Jo no sé si pel ministre Fernàndez Díaz el Parlament de Catalunya, el President de la Generalitat o els Consellers són autoritats. Em temo que no els tenen com a tals. I em temo que per a ell -i per a molta gent del Gobierno del Estado- les úniques autoritats de veritat  creuen que són ells i ningú més; per tant, tenen carta lliure per amenaçar i exercir violència –no física perquè Europa no ho veuria bé i, per tant, no s’hi atreveixen- contra les nostres institucions i contra el poble català. Una forma clara d’aquest exercici al que hi són tan afeccionats és el tenir-nos escanyats econòmicament i recórrer totes les lleis que surten del Parlament per tal de fer-nos veure qui mana. Tenen un munt d’escolanets al seu servei per aconseguir-ho. Com que ells tenen aquesta mentalitat, tampoc fan gran cosa per perseguir tota la catalanofòbia que corre per les xarxes des de fa molt temps i que creix quan es produeix algun fet destacable o algun català (sigui esportista, Conseller, escriptor o un simple ciutadà sense renom de cap mena) s’atreveix a opinar amb llibertat sobre algun tema que a ells els sembla impertinent. La catalanofòbia ells no la consideren atemptat a la llibertat d’expressió, ni ho consideren violència i ho deixen passar tot fent els ulls grossos. És normal també que un periodista s’afarti de dir coses ben gruixudes contra els catalans en un canal de TV, escrigui en un diari opinions que ratllen la xenofòbia o deixi anar les seves gracietes contra els catalans. No passa res. Peccata minuta… Jo, que considero aquestes coses també com un atemptat a les formes de vida democràtiques, dec ser una persona estranya perquè no  entenc aquestes diferents vares de mesurar i les formes barroeres de fer política que fan servir.

Els atemptats de París són certament un altre tipus d’atemptats i cal lamentar-los. Però cal lamentar igualment totes les formes de racisme, xenofòbia, maltractaments i altres morts, conseqüència directa d’un munt de polítiques mal fetes per la majoria de governs europeus i dels mateixos EEUU, que permeten situacions que porten inevitablement conseqüències que després hem de lamentar una mica farisaicament. Quan sembrem la llavor del mal, de la violència, del menyspreu, de la injustícia i de l’odi estem creant inferns que ens porten per aquests mateixos camins a resultats semblants. Cal recordar aquí al ‘Trio de las Açores’ en el context de la guerra d’ Irak (George W. Bush, Tony Blair i José María Aznar) i en referència a la reunió que van fer aquests personatges en aquelles illes el 15 de març de 2003 i les tristes conseqüències que va portar tot allò?.

Ja sé que el que diré a continuació no justifica la barbàrie que hem viscut aquests dies. Però cal saber que els terroristes tenen en el seu punt de mira el món occidental perquè som els occidentals en bona mesura culpables de les seves desgràcies que sempre castiguen els més pobres entre els pobres. Ho deia fa un parell de dies el bisbe de Tànger Santiago Agrelo:

”Porque, antes de que en París hubiese terror, ese terror lo hay en innumerables caminos del mundo, y lo padecen miles y miles de personas inocentes. De esas personas, conozco a muchísimas, y me toca calmar su dolor de cada día con mi impotencia de cada día. No hace falta ser un lince para ver que las gentes de los caminos van a encontrar a partir de hoy menos posibilidades de las poquísimas que aún les quedaban, y eso es lo que yo advierto, denuncio, y lamento, por mucho que con ello escandalice. Estoy hablando de mis hijos, que no tienen detrás un ejército que los proteja, ni unas embajadas que los reconozcan, ni unos consulados que los protejan, ni unas leyes a las que puedan acogerse, porque ‘no existen’: Esta es una humanidad con menos derechos de los que se conceden a los animales domésticos. Así, que por mucho que escandalice, seguiré alertando, denunciando y lamentando que sea esta humanidad sufriente la que paga las consecuencias de todas las barbaries”.

I, per acabar, una altra reflexió: si hem de lamentar morts, lamentem-los tots de la mateixa manera i no fem diferències ni posem a primera plana dels noticiaris uns i deixem de banda els altres. Un mort europeu és exactament igual a qualsevol altre. I això ho oblidem massa sovint….

Una resposta fins a ara

12 nov. 2015


Llibertaris, lliberticidis i mal educats

Classificat com a POLÍTICA

Aquest dies al Parlament de Catalunya hi veiem una mica de tot. Hi estem veient uns personatges –ben pocs, només 10- que diuen tenir un ideal llibertari. Són els de la CUP. Els respecto, com miro de respectar tothom que es faci mereixedor de respecte. Els idearis anarco-llibertaris són tan respectables com qualsevol altre ideari, però no acabo d’entendre’ls ni compartir-los perquè em temo que massa sovint els falta tocar de peus a terra. Tot i això segueixo respectant els seus punts de vista si, com fan, els exposen amb respecte i educació.

El que no acabo d’entendre és com, en un moment com l’actual, es pugui ser tan llepafils, tan purista, tan milhomes, com per voler-se fer valer per un preu molt més alt del que en realitat valen. És cert que el preu de les coses puja al mercat quan no n’hi ha amb abundància. Però també és cert que un dels perills que corren els paradistes és que, a fi de comptes, la gent faci números, deixi de comprar-los i se n’hagin d’entornar amb la mercaderia cap a casa i allà se l’hagin de menjar ells tots solets o esperar que se’ls podreixi. A mi em dóna la sensació que aquesta bona gent de la CUP, en lloc de ser llibertaris, s’han tornat lliberticides sense adonar-se’n. El seu concepte de llibertat no l’entenc ja que, per preservar-la la maten. Deu diputats –que representen el que representen- s’atorguen el poder una mica capriciós de negar les ànsies de llibertat de milers de persones que han depositat les seves esperances en un nombre de diputats força superior. Ja sé que això és la democràcia, però també sé que aquests manera d’entendre la llibertat fa de mal digerir en uns moments com els actuals on tota la potent maquinària d’un Estat com l’espanyol ens va en contra i mira d’aniquilar-nos i fer-nos caure en el més gran ridícul. No sé si s’adonen que els darrers canvis i les darreres lleis-mordassa fetes al seu gust, mida i conveniència estan dirigides exactament contra gent com ells per tal de retallar llibertats personals i  públiques. Després que no es queixin quan entrin als seus casals llibertaris  i constatin que la gent passa olímpicament d’ells…

Tenim llibertaris-lliberticides i tenim mal educats. Perquè no podem definir millor que molt mal educada la diputada del PP Andrea Levy, fent gestos molt ostensius per cridat l’atenció, males cares, mastegant xiclet en plena sessió parlamentària i avui, per acabar-ho d’adobar, portant la manta per fer veure que venia a fer la migdiada al Parlament.  Ja ho destacava un diari ahir mateix quan deia que “la seva actitud ha estat d’allò més peculiar: mastegar xiclet de manera exagerada, tenir un posat prepotent, fatxenda i apàtic o gesticular exageradament en senyal de desaprovació”. D’això jo en dic simplement mala educació, males formes i menyspreu a un càrrec representatiu i remunerat. Si per ella anar al Parlament és avorrir-se, que es quedi a casa que segurament que hi estarà molt més confortable. Però que a fi de mes no pari la mà perquè gent com ella no es mereix un sol euro de diner públic. I els seus correligionaris de bancada li podrien pagar classes d’educació, a veure si en treu algun profit.

Serà veritat allò de que cada país té els polítics que es mereix? Potser sí. Cal pensar-ho una mica.

2 respostes

10 nov. 2015


Al principi

Classificat com a POLÍTICA

Al principi tot costa molt. Tot és làbil, tremolós, insegur. Tot és ple de clarobscurs i tremolors. Tot és líquid, gelatinós… Al principi tot és exploració, temptejos, camins entre boires i amb companys de camí desconeguts; al principi hi ha més desconfiança, moltes pèrdues i retrobaments i molta incertesa. Els començaments són sempre molt durs. Però també molt il·lusionadors. La gran fortalesa dels començaments és la força dels propis convenciments i dels principis morals de cadascú. és el que ens dóna força i ens fa seguir.

Tot costa molt sempre, però al principi tot costa encara molt més. Però les circumstàncies són les que són i s’han d’entomar tal com venen. El que no podem fer de cap de les maneres és deixar passar el tren amb la fútil, fugaç i inútil esperança de que ja en passarà un altre ben aviat. Potser algun dia passarà però anem-nos fent càrrec de que no passarà aviat, que pot tardar molt i que ara és el moment d’espènyer fort i tots junts. Per més que molt ho neguin, podem aconseguir-ho. No és cap entelèquia ni cap utopia.

Ara és el moment de donar passos ferms i segurs tots aquells que veuen les coses clars; és el moment de ser intel·ligents, de negociar tot el que calgui i fins on calgui per tal d’arribar a un acord. És el moment de retratar-se, tot i que alguns ja s’han retratat i han quedat ben retratats.

Per això em va agradar llegir la carta oberta publicada ahir per l’antropòleg i històric militant comunista Manuel Delgado que, amb la seva habitual lucidesa analitzava el moment actual i anunciava que abandonava Comunistes de Catalunya, formació fruit de la fusió del PCC i del PSUC Viu i integrant de la coalició Esquerra Unida i Alternativa i plegava arran de la votació negativa de Catalunya Sí que es Pot a la declaració independentista, juntament amb el PP, Ciutadans i el PSC. Entre altres coses, diu Manuel Delgado a la carta:

“En nom d’aquesta fidelitat he assumit com a propis els nostres errors. He suportat la nostra complicitat amb la repressió de Joan Saura contra els moviments socials i amb la destrucció de la Barcelona popular i la seva entrega al més brutal neoliberalisme. No he entès com podíem desaprofitar l’oportunitat irrepetible de participar i àdhuc contribuir a orientar esdeveniments transcendents que implicaven un autèntic procés de ruptura democràtica, que havíem repetit que desitjàvem i davant del qual, ara que el teníem davant els nassos, ens arronsaven, incapaços d’entendre el que passava i menys d’intervenir per reforçar el seu vessant més social.

Però ni els servilismes ni les pusil·lanimitats em feien perdre l’esperança que en algun moment prendríem consciència de la importància extraordinària de la  dinàmica històrica en què ens trobàvem immersos i recuperaríem alguna cosa de la nostra vella audàcia a l’hora d’analitzar i passar a l’acció.

El que no m’imaginava és que acabaríem sent un obstacle per la història i ni en el pitjor malson no podia figurar-me la paorosa imatge d’aquest matí al parlament: els nostres diputats votant colze amb colze amb els hereus del franquisme, que és el que tantes vegades hem repetit que és el Partit Popular, ni tampoc amb les disfresses postmodernes de la “España una, grande y libre” que és Ciutadans.

En fi. En aquestes condicions està clar que no puc continuar militant a Comunistes de Catalunya. Si us plau, accepteu la meva baixa i la meva dimissió com a membre del Comitè Central.”

Ara és el moment en què els nostres polítics demostrin la seva talla, la seva vàlua i es convencin de que han de fer el que calgui per a no defraudar les esperances de molta gent. És l’hora de no ser curts de vista i mirar a llarg termini. Endavant, doncs. Bona feina i molta sort

No hi ha resposta

28 oct. 2015


Tots callen com morts

Classificat com a POLÍTICA

Una de les coses que produeixen més tristesa és atansar-se a una casa abandonada, però on encara s’hi poden veure senyals de vida. Hi han molts pobles abandonats, tot i que sembla que darrerament se’n tornen a recuperar alguns. Però quan alguna vegada m’he atansat a una d’aquestes cases, la seva visió m’ha fet pensar què se n’han fet de les arrels d’aquelles llars i dels projectes i il·lusions que s’hi van arrecerar. Quan hom és jove i comença a bastir una llar o entra per primera vegada en un pis carregat d’il·lusió i projectes no es pot arribar a imaginar que tot allò pot arribar a quedar arruïnat, ple de brutícia, abandonat i ple de teranyines. Aquestes cases vençudes pel temps, per les crisis i per les diverses circumstàncies de la vida fan que hom es torni una mica filòsof i es pregunti els per què de tot allò, qui hi devia viure i per quins motius o circumstàncies van decidir un dia abandonar-ho.

Alguns voldrien veure Catalunya com una casa arruïnada i abandonada. Voldrien veure els seus habitants abatuts i derrotats. Des de fa molts segles que alguna mala gent fa tot el que pot i posa els mitjans necessaris perquè així sigui. Pel seu gust els agradaria veure Catalunya com la Barcelona del 1714 i, com volia el general Espartero, quan deia que“Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años”, també ho voldrien per Catalunya molta altra gent. Ho han demostrat a bastament alguns monarques espanyols al llarg de la història i sembla que ara segueixen la mateixa tradició alguns dels actuals polítics quan deixen anar amb molta mala baba, molt d’odi i lleis fetes a mida les seves males intencions contra nosaltres. Però no ho aconseguiran perquè dins de les nostres cases i dels cors de molts catalans encara hi queda molta esperança, molt esperit de lluita, molts projectes per acomplir i moltes ganes de resistir totes les malvestats que vinguin.

Una de les coses que més ràbia em fa, és veure com la majoria de mitjans de comunicació espanyols (amb tots els “mandamassos” que s’hi amaguen al darrere) callen de manera vergonyant i amb total cinisme davant de les injustícies que patim cada dia. Posen els platós de televisió, les pàgines dels seus diaris i les antenes de les seves ràdios al servei del més bocamoll i el més mal educat de cada casa per tal de que ens omplin d’improperis i d’insults. En això hi ha barra lliure i sembla que facin concursos a veure qui la diu més gruixuda i qui pot dir l’insult més gros. I, evidentment, cap tribunal s’hi posa ni els para els peus. Contra els catalans tot s’hi val i es pot mentir, insinuar malèvolament i insultar directament, sigui a la recent elegida presidenta del Parlament, al mateix president de la Generalitat i, si fa falta, al Parlament en ple. Avui n’ha donat una mostra més aquest (per dir-ho d’alguna manera) periodista que presenta el programa matinal d’una de les cadenes de ràdio espanyoles més repugnants i vomitives -la COPE- quan ha titllat de  “zafía” i “sectaria” a Carme Forcadell. I no és ell sol, sinó que a aquest pim-pam-pum s’hi apunta un munt de gent. I tots callen com morts.

Caldria que llegissin una mica Cervantes i prendre’n nota quan diu en un lloc del Quijote:” Porque aunque pusieron silencio a las lenguas, no le pudieron poner a las plumas…..las cuales…. suelen dar a entender a quién quieren, lo que en el alma está encerrado…”. Tots sabem que Cervantes va viure i va haver de sofrir la Inquisició i mil i una malvestats. Per això, després d’una vida plena de decepcions i de males experiències, en tornar del seu captiveri a Alger, per poder-se fer passar l’amargor i potser com  a única forma de protesta va escriure aquestes paraules que acabem de llegir i que vindrien a ser el crit de rebel·lia que actualment alguns fan quan diuen: “No ens faran callar!”. Ja ho diu també l’ Evangeli: “Si vosaltres calleu, parlaran fins i tot les pedres”. Per tant, és moment de no callar i aguantar ben fort. Venen mals temps i l’hivern serà llarg…

No hi ha resposta

14 oct. 2015


Perillós o prometedor?

Classificat com a SOCIETAT

Que el món canvia molt ràpidament –molt més que en qualsevol època passada- és un fet que ningú no pot negar. Canvia el món i necessàriament han de canviar les persones i la seva manera de pensar si no es volen quedar fora de joc. Els que ja som grandets ho veiem cada dia: si no fem una mica d’esforç en posar al dia la nostra manera de pensar i si no aprenem les noves tecnologies, ens adonem que aviat no entendrem res i quedarem analfabets totals. Ordinadors, mòbils i tota mena d’artefactes estranys ens sorprenen cada dia i s’imposen ràpidament. Els nens i els joves assimilen ràpidament tots aquests canvis i aparells, els fan servir i s’hi mouen com el peix a l’aigua. Els grans no tenim sempre l’ànim, l’agilitat mental i la preparació per a poder seguir el ritme. És clar que parlo de la majoria i que hi han algunes excepcions.

El que passa amb la tècnica, amb la cultura, amb els mitjans de comunicació, etc., passa també en la política o en altres àmbits de la societat. No ens hem d’espantar, però sí que cal estar alerta per poder desxifrar el món que ens toca viure i les noves formes de llenguatge. Els esdeveniments ens parlen i ens diuen moltes més coses de les que podem suposar. Si fem com l’ínclit president  Rajoy que sembla viure permanentment a la lluna i no assabentar-se de res (per incapacitat o per tàctica política), estarem perduts. Ja veiem com li va a aquesta dreta encarcarada, antiga i arnada que governa Espanya i, si segueix així, els anirà encara pitjor perquè no s’adonen que la modernitat (que ells encara no han acabat d’acceptar) ha quedat enrere i ja estem en la postmodernitat. Fins i tot alguns d’ells sembla que estan ancorats encara en ple segle dinou i no són capaços d’entendre cap dels processos que estan canviant el món.

Catalunya fa temps que parla al carrer i al Parlament i alguns sembla que segueixen essent sords, cecs i muts. Tenen enquestes d’opinió, els arriben veus per tots costats, tenen fets, tenen proclames, tenen manifestacions, tenen reclamacions de tota mena i res de res. No els treus d’allà on són i és ben clar que no han après a llegir ni a interpretar res de res. Només saben manar i manar de la manera que es manava abans, amb el “mando y ordeno”. No saben veure les noves reclamacions i propostes (que a fi de comptes són les de sempre) i no saben veure que la política del futur serà molt diferent de l’actual i que una de les bases fonamentals seran les noves formes de comunicació. Per sort, ara ens podem comunicar fàcilment i ràpid. Amb un simple WattsApp que corri en cadena i que es transforma en poc temps en una bola de neu,  es pot convocar una manifestació en una hora, es poden canviar els plans d’un dia per l’altre i es poden coordinar fàcilment estratègies que poden arribar a desesperar i fer anar de corcoll tot un govern i el poden deixar en ridícul. El món, per bé o per mal, és molt diferent, està tot ell connectat i està en una dinàmica de canvi constant i frenètic. I davant d’aquesta realitat podem tenir por o podem tenir esperança, pot inquietar-nos o pot esperançar-nos; aquesta nova realitat pot ser perillosa o prometedora d’acord a com la sapiguem entomar i si la sabem llegir o no.

Aquí a casa nostra ja fa temps que estan passant coses i més que en passaran en aquests pròxims mesos. Ens esperen esdeveniments que ningú és capaç de preveure i que s’hauran d’anar interpretant a mida que es vagin produint. Demà mateix en tenim un de molt important: tot un President de la Generalitat s’haurà de presentar a declarar davant d’un tribunal força des legitimat i desprestigiat per haver desobeït, segons ells, unes lleis que la majoria considerem injustes i que sempre les interpreten com volen.Segueixen sense ser ni equànimes, ni objectius, ni tolerants.  I sembla que ningú vulgui obrir els ulls per veure i fer alguna cosa en aquesta Espanya on els toros segueixen sent més importants que cap altra cosa. Quina vergonya haurien de tenir aquests que encara se senten espanyols!

PS: A l’hora de penjar l’apunt d’avui m’ha quedat una part que no ha sortit. L’acabo d’afegir ara. Perdoneu.

No hi ha resposta

02 oct. 2015


Còmplices i col·laboradors necessaris

La por. El silenci. La vergonya. El propi interès. La desídia. La negligència. La complicitat… Totes aquestes coses –i segurament que algunes més- són elements necessaris perquè injustícies i maldats de tota mena es puguin fer realitat. Tots sabem que en un crim, per exemple, hi ha l’autor directe i, en molts cassos, una colla de còmplices. No he estudiat dret penal ni en sé absolutament res, però no em fa cap falta per saber que un còmplice és responsable penal d’un delicte o d’una falta per haver col·laborat d’una manera o altra en l’execució del fet. Una vegada descoberts els còmplices, podrem discutir sempre els matisos i si la complicitat és més o menys directa i de si hi ha hagut cooperació necessària o no.

Això que es dóna en alguns delictes i faltes, també passa de forma molt més desapercebuda en molts aspectes del nostre dia a dia. Si ho mirem bé, tots som més o menys culpables d’algunes coses no prou exemplars que succeeixen al nostre voltant. Potser caldria que  analitzéssim una mica millor totes les nostres complicitats implícites o explícites i segurament que en trobaríem tantes que ens posaríem les mans al cap esgarrifats.

Partint de la base que a tots ens caldria fer aquest personal examen de consciència, m’agradaria parlar d’aquest immund partit de dretes espanyol que es diu PP i de les nombroses complicitats que li ha costat ben poc trobar en les seves accions vergonyants contra una bona part de la societat i de forma directa i molt especial contra el poble català aquests darrers anys. Parlem clar i català: els grans còmplices del PP en allò que ells mateixos han definit com a “problema català”, són la majoria de partits d’àmbit estatal (de dreta, de centre i d’esquerra), les institucions de Justícia de l’ Estat plenes de membres posats a dit i disposats en tot moment a ballar el ball que toqui, la mateixa Monarquia, la major part de la jerarquia eclesiàstica, l’exèrcit, una gran part d’intel·lectuals, la gran banca i la majoria de mitjans de comunicació. Amb el tema de Catalunya, tots ells s’entenen perfectament i es coordinen de forma natural, meravellosa –i malèfica- i sense cap mena d’esforç. Només cal que mireu atentament la foto que encapçala aquest apunt… No és cap novetat perquè fa segles que dura, tot i que aquests darrers anys s’ha intensificat enormement amb els governs del PP. Tots aquests que he anomenat són els cooperadors necessaris per arribar on hem arribat i així cal jutjar-los sense cap mena de rubor. Alguns ho són, per no haver mogut ni un sol dit i per no haver dit ni una sola paraula davant de les flagrants injustícies. D’això se’n diu silenci còmplice o pecat d’omissió. Altres, pecant directament de mala fe i sabent prou bé el que feien. Només cal veure la mala baba que hi ha darrere d’algunes sentències judicials, darrere d’algunes lleis i en els continus intents d’asfíxia econòmica a que ens tenen sotmesos. D’això en podem dir a dreta llei un evident mal govern en contra de Catalunya

Qualsevol jutge mitjanament just i lliure podria fer sortir a la llum moltes de les injustícies que sovint ens ha tocat patir en aquests darrers anys. Però no diuen res i col·laboren ben contents amb aquest PP de majoria absoluta que, a hores d’ara, ja ni ho intenta amagar. Sap que anar contra Catalunya li dóna vots i molt bon rendiment i, per tant, no cal amagar-ho ni dissimular-ho. Ja sé que alguns em direu que torno amb la mateixa cançó de sempre i que torno a fer el discurs del victimisme i de la queixa (sempre ens acusen del mateix) i que els governs catalans en tenen una bona part de culpa de tot el que passa. No negaré pas que aquí no hem fet les coses prou bé i que n’hem fet moltes de malament, però això no és excusa per no reconèixer que se’ns està castigant molt durament, molt més del que mereixem i se’ns aplica una vara d’amidar totalment trucada. I el que és pitjor: qui ens castiga és el que menys hauria de fer-ho perquè és el més corrupte de tots.

No els agrada que parlem d’espoli però la realitat i l’ evidència fa que això nostre ho sigui en tota regla. Mirem alguns exemples? Mirem-los: els estudiants catalans reben només el 5% de totes les beques de l’ Estat i els estudiants de Madrid en reben el 58%… Si tinguéssim seguretat social pròpia la nostra renda per càpita augmentaria uns 2.400€ l’any… El “Ministeri de Cultura” fa una despesa anual per cada espanyol de 47 euros i per cada català només de 5 euros… Aquí encara viatgem amb el 40% dels trens construïts per l’Estat durant la dècada dels 70 -i que ells van considerar obsolets-, mentre que Madrid només té el 4%…Cada any el Ministerio de Fomento deixa d’invertir una bona part del que ens tocaria per llei i entretant fa autopistes que van buides de cotxes en altres llocs d’ espanya i AVES que costen una milionada i que aniran sense passatgers i només faran que donar pèrdues…A Catalunya, per l’AVE, el govern va invertir 316 euros per català, però en el mateix any va invertir 1.198 per andalús, 894 per madrileny, 574 per aragonès i 407 per castellanomanxec…Com podem conformar-nos a que el dèficit fiscal català ells el rebaixin a 8.500 milions d’euros –un 4,35% del PIB–, per bé que, emprant el mateix mètode, la Generalitat calculi que era d’11.000 milions?… Com podem tolerar que per cada 12,7 milions d’euros que s’inverteixen en medi-ambient a l’aeroport del Prat, s’inverteixin 300 milions al de Barajas?… Entre 1985 i 2005 només s’han es van construir a Catalunya 20 quilòmetres d’autovies mentre que a Madrid se’n van acabar prop de 900 en idèntic… A Catalunya només s’inverteix una mitjana del 12% del PIB espanyol anual tot i aportar el 22% del mateix PIB espanyol?… I els peatges de les autopistes que nosaltres hem de pagar religiosament i a altres els surten totalment gratis… I podríem seguir, seguir i seguir amb un llarg i evident rosari de greuges. Espanya és un mal negoci en tots sentits i ho seguirà sent sempre mentre no marxem perquè ens considera i ens tracta com una colònia. I ha arribat el moment que una gran part de catalans diem que ja n’estem tips de colonitzadors!

Com podem ser catalans i sentir-nos espanyols –com ells voldrien- si cada dia ens menyspreen, ens espolien, ens maltracten, ens menteixen, i no reconeixen els nostres drets més elementals? Realment sentir-se espanyol a Catalunya compensa? Com pot ser que encara hi hagi algú que es deixi enganyar veient tot això? Tret d’honroses excepcions, a Espanya no hi tenim gaires amics que ens defensin, ni aliats que alcin la veu. Al contrari. D’Espanya només ens en cal esperar recriminacions, acusacions, incomprensió i molta mala llet. Pocs ens defensaran allà. Tampoc ho farà l’esquerra espanyola que, com deia no fa gaires dies Julià de Jòdar en un article “la pitjor esquerra que pot tenir un país és una esquerra hipòcrita”. Per això ara trobo que és ser molt curt de vista i tenir molt poc sentit polític nosaltres mateixos “ens fem el llit” –com vulgarment es diu- els uns als altres i actuem de tal manera que només fem que perjudicar-nos a nosaltres mateixos. Als còmplices de fora caldrà sumar-hi els col·laboradors necessaris de dins per fer descarrilar el tren de la independència? Espero que no siguem tan rucs per permetre-ho.

No hi ha resposta

28 set. 2015


Avui ha tornat a sortir el sol

Classificat com a POLÍTICA

La jornada d’ahir havia de ser excepcional. Molts l’esperàvem més excepcional del que en realitat va ser. Jo vaig anar-me’n al llit amb el cap ple de xifres, tants per cent, opinions i interpretacions de tota mena dels resultats electorals catalans. Però avui m’adono que potser no va ser tan excepcional i que va ser, com avui, un dia qualsevol. Avui ha tornat a sortir el sol com cada dia –com ahir-, m’he llevat més o menys a l’hora de cada dia, he tret la gosseta a donar una volta, he esmorzat, he engegat l’ordinador per llegir els diaris i veure quin correus hi havia… En fi, que el dia d’avui m’ha semblat un dia qualsevol, molt semblant a molts altres i que el dia d’ahir no va ser tan excepcional com jo i molts més esperàvem.

No sé si ens cal esperar dies excepcionals. Ben pensat, en la vida d’una persona hi han pocs dies excepcionals i el més comú és que la majoria dels dies que vivim siguin ben corrents i normals. Als que els toqui anar a treballar, hi hauran d’anar; els que estem jubilats seguirem omplint el temps amb cosetes que donin sentit a la nostra vida; els nens i nenes s’aixecaran lleganyosos per anar a l’escola com sempre; el món donarà voltes a la mateixa velocitat de sempre i la lluna canviarà de color de tant en tant per cridar l’atenció. Però els dies seguiran sent ben normals per a la gran majoria de gent. També pels catalans i també per tots aquells polítics que s’atreveixen a proclamar als quatre vents que han guanyat, que han tret molt bons resultats i que tot és alegria i xerinola sense acabar-se d’adonar –o potser perquè se n’adonen massa- que les coses no han canviat tant.

Jo cada cop veig menys dies excepcionals i més dies qualsevols. No sé pas si creure’m allò de que “el tren només passa només una vegada” o, al contrari, que “la vida ens dóna sempre segones oportunitats”. Pensant-ho bé, potser són certes les dues coses…Avui ha tornat a sortir el sol com sempre i veig que seguiran havent-hi els mateixos problemes de sempre i farem més o menys el de sempre per viure –alguns-, sobreviure –altres- i malviure –molts-. I és que la vida acostuma a ser més monòtona del que voldríem i als dies plans i grisos els hi hem d’anar posant una mica de pebre i sal per tal de que tinguin una mica més de gràcia. Als dies normals els hem de donar sentit posant-los-hi adjectius i amanint-los una mica per tal de poder-nos els empassar amb una mica més de gràcia.

No esperem dies excepcionals i mirem de que els dies comuns i ordinaris no siguin vulgars.Si aconseguim això ja haurem fet molt. Avui els nostres polítics hauran de fer la seva feina –callada, grisa i desconeguda per la majoria de nosaltres- per tal de que aquest país faci els passos necessaris per poder ser ell mateix, per poder deixar de ser súbdit de Madrid i per ser algun dia no massa llunyà lliure i digne. I potser llavors podrem dir que aquell dia ha sigut un dia excepcional. Entretant, convencem-nos que seguirem vivint molts dies normals; potser encara ens esperen un munt de dies normals i corrents. Però no hi fa res si un dia arriba aquest dia excepcional que tots esperem.

3 respostes

26 set. 2015


Jornada de reflexió

Classificat com a Independència,POLÍTICA

 

                                  POLÍTIC EN CAMPANYA ELECTORAL

 

 

 CIUTADÀ EN JORNADA DE REFLEXIÓ

 

 

POLÍTIC EN PLE MÍTING

 

MOMENT DE PARLAR

O MOMENT DE SEGUIR CALLANT?

 

 EL MÀXIM SOMNI D’UN GOVERNANT

 

 

537912_310003845788263_1050548155_n

TERCERES VIES

 

APROFITEM-LO

DEMÀ ES EL DIA

No hi ha resposta

23 set. 2015


Voteu amb el cap; voteu amb el cor; però no voteu amb el cul!

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

11873434_899354486820650_6409802611670621783_n

Aquesta frase que encapçala l’apunt d’avui l’acabo d’escoltar a la ràdio. L’ha dit l’economistaSala i Martín. Trobo que és una bona frase per resumir tot el que hem hagut d’escoltar, patir i viure aquests darrers temps. És un bon consell, tenint en compte que encara hi pot haver molta gent que, després d’amenaçar-nos amb tota mena de plagues, vagi a votar amb por o amb el cul petit, com se sol dir quan hom fa les coses amb por. També es fa servir l’expressió “fer una cosa amb el cul” quan volem dir que la fem de forma maldestra, sense pensar i sense gaire cura. Anar a votar diumenge s’ha de fer amb el cap, amb el cor però de cap manera amb el cul i encara menys amb el cul petit. Que això quedi ben clar!

Diumenge és un dia massa important com perquè no anem a depositar el nostre vot amb molta cura, tenint molt clar el què votarem i fer-ho sense cap tipus de por i amb toral llibertat d’esperit. Hem de votar allò que que el nostre cor desitja i allò que potser sempre hem somniat llargament i que mai havíem cregut del tot que fos possible aconseguir. Ara pot ser el moment de fer-ho possible i, per tant, hem d’actuar en conseqüència. Amb el cor lliure i el cap clar. Per això crec que és molt oportuna l’editorial conjunta que més de cent mitjans catalans publiquen a partir d’avui i que recullo a continuació. Les associacions catalanes de premsa, revistes i mitjans digitals membres de la Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals (AMIC, ACPC i APPEC) agrupa més de cinc-cents mitjans d’informació i ens diuen el següent:

VOTEU EN GRAN

És imminent l’instant en què milions de ciutadans d’aquest país, individualment davant l’urna, hauran de respondre a un emplaçament col·lectiu. D’aquesta jornada pot emergir, o no, un procés d’emancipació nacional basat en l’exercici democràtic, una superació del marc que deriva de la transició política de finals dels anys setanta del segle passat. Algun dia els historiadors fixaran l’inici del procés en el qual estem immersos com a societat però, avui, volem cridar l’atenció sobre els símptomes preocupants que s’han aguditzat al llarg d’aquests dies de campanya electoral.

És intolerable la pressió que s’ha exercit sobre els mitjans de comunicació públics d’aquest país. Una manifestació massiva, coberta informativament per mitjans dels cinc continents, ha estat equiparada per la Junta Electoral Central a un simple espai de propaganda. TV3 ha estat obligada, via blocs electorals, a cedir espais suposadament informatius a voluntat dels partits que no van participar a la manifestació, sense cap mena de justificació periodística. Aquestes arbitrarietats, combinades amb una actitud agressivament propagandística dels mitjans de Madrid, ha fet irrespirable el clima informatiu d’una campanya que hauria d’haver estat un espai de debat entre projectes polítics, tots igualment legítims.

Tots els mecanismes de l’estat s’han orientat a la intimidació dels electors catalans, que han estat bombardejats amb tota mena de mentides, exageracions i distorsions de la realitat. Contra la il·lusió d’un projecte d’emancipació s’hi ha contraposat l’amenaça d’una suposada venjança orquestrada per l’estat espanyol a nivell internacional. Contra l’acció d’un sí, la immobilitat d’un no.

Per tot plegat, els mitjans que som més arran de carrer i que la defensa del país i de la seva gent, forma part del nostre ADN, volem deixar clar que aquesta és una societat madura, que confia en si mateixa per a la construcció del propi futur. No hi ha res que no es pugui decidir a través de les urnes. Així que, voteu el que voteu, voteu en gran.

No hi ha resposta

17 set. 2015


L’hora dels energúmens

Classificat com a POLÍTICA

Han arribat els fatídics quinze dies als que reconec obertament que hi tinc una aversió tal que ratlla ja a fòbia. Em refereixo als 15 dies d’obligatòria campanya electoral abans d’unes eleccions. Són dies que em cansen i m’avorreixen. Són dies especialment destinats a obtenir els vots dels ciutadans per mitjà de propaganda repetitiva i generalment sense suc ni bruc -i sense gaire imaginació- en tots els mitjans possibles; són temps de mítings, de discursos fal·laços, pujats de to i de molt soroll ambiental.

Procuraré no parlar gaire de política durant aquests dies per no afegir-me a l’ambient carregat que haurem de suportar. I encara ens tocarà escoltar més coses terribles degut als moments únics en què vivim. En lloc de ser temps d’idees, d’arguments, d’explicacions sàvies i pausades, de civisme i de pedagogia per tal de que cadascú pugui elegir l’opció que li sembli millor, ens trobarem amb un temps ple d’energúmens, de gent furiosa i colèrica, de gent exaltada, embogida, força troglodita i primitiva en els raonaments. En una paraula: un temps en què es crida més que no pas s’explica i argumenta. Un temps que ens recorda allò del feixista Millán-Astray a la universitat de Salamanca en resposta a unes paraules d’ Unamuno: “Abajo la inteligencia; viva la muerte!”

Ja sé que de gent bàrbara i primitiva n’hi ha a totes les èpoques de l’any. Però sembla que durant aquest temps de campanya electoral s’intensifica la seva presència, sembla que en surtin de sota les pedres i que n’hi hagi molts més del compte. Fins i tot, alguns que no ho semblaven se’n tornen en campanya electoral. En temps com aquests ja estem acostumats a que surtin informes falsos de la UDEF (Unidad Central de Delincuencia Económica y Fiscal) o de qualsevol altre lloc que depengui del Ministerio del Interior contra alguns partits o persones determinades; estem acostumats a que alguns diaris facin bullir l’olla uns quants dies amb unes quantes mentides i dades inventades o manipulades (que passades les eleccions es comprova que era tot fals) per tal d’influir en els resultats. Però el mal ja està fet i aquí ningú demana perdó. Ja sabem que Espanya no és un país seriós, però ho és encara molt menys en època d’eleccions perquè no sap fer bé la seva feina i la fa amb molt mala fe, com en el cas de l’enviament de  butlletes per poder votar des de l’estranger. És vergonyós –tot i que sabem que de vergonya en tenen poca aquesta gent del Gobierno de España- saber que es faran realitat altra vegada les dades de que només 16.271 catalans, un 10,38% dels inscrits al CERA, tenen esperances de rebre les butlletes que els permetran votar. Ja s’ho faran venir bé per tal de que no arribin a temps i posaran tots els entrebancs necessaris perquè altre cop es produeixi aquesta irregularitat inexplicable en un país que vol ser democràtic.

A la barbaritat habitual dels Toros de la Vega i altres bàrbares tradicions semblants sense cap ni peus i altres costums que no fan més que despertar els instints menys nobles de l’ésser humà, ara s’hi afegiran els energúmens polítics que es dedicaran a mostrar odi i repulsió a tot el que no sigui pensar com ells. Tornaran a sortir els Millán-Astray de sota les pedres; subjectes que es pensen que és igual i totalment lícit matar animals de forma bàrbara que matar persones, l’honor i la vida dels quals els importa un rave. Es creuen amb dret a ferir i matar tot allò que se’ls posi davant i no sigui com ells volen o pensen. Sembla que les campanyes electorals només serveixin per treure baixos instints i fer-nos retrocedir uns quants segles. Fins i tot crec que alguns tenen ganes de tornar a les cavernes (físiques i intel·lectuals).

No espereu aquests dies, doncs, reflexions assenyades, paraules amables, tranquil·litat d’esperit, clima de pau o qualsevol cosa positiva. Més aviat esperem-ne tot el contrari sense fer-nos massa mala sang. Diuen que no hi ha mal que duri mil anys. Siguem optimistes i pensem que les campanyes electorals només duren quinze dies… tot i que ens n’espera una altra d’aquí ben poc temps. A veure si ho aguantarem!

No hi ha resposta

27 jul. 2015


Cotarelo dixit: “Carta abierta a Felipe VI”

Classificat com a Monarquia,POLÍTICA

Estimado señor: en 1716, un antepasado suyo, Felipe V, abolió de un plumazo los derechos y libertades catalanas tras someter Barcelona mediante conquista militar. Trescientos años después quiere el destino que venga usted a impedir que los recuperen.Acaba usted de espetar un discurso a un gobernante democrático, elegido por las urnas, como usted no lo ha sido, cuyo contenido esencial reside en recordar la necesidad de respeto al principio de supremacía de la ley, sin el cual, no es posible la sociedad civilizada.

¿Con qué autoridad dice usted eso a un presidente que, como él mismo señaló en una entrevista posterior, nunca se ha saltado la ley? Contestemos a esta fastidiosa pregunta.
Su autoridad personal en la materia que, a fuer de republicano, este blog no reconoce, es inexistente. Su poder viene directamente de la designación de un militar golpista, un delincuente perjuro que se alzó contra su gobierno y usted no ha tenido el coraje ni la gallardía de refrendarlo mediante una consulta a la ciudadanía, un referéndum en el que esta decida si quiere seguir con la monarquía o prefiere la República, el último régimen legítimo que hubo en España, pues el suyo no lo es.
Usted carece de autoridad pero se hace eco de la del gobierno español, ese sí, elegido por sufragio universal. Es este quien ha enviado a usted a Cataluña a recitar el catón elemental del Estado de derecho: el respeto a la ley, que a todos nos obliga, incluidos los gobernantes.
En términos abstractos esto es cierto. En términos concretos, aquí y ahora, en España, no solo no lo es, sino que es una burla. El gobierno que exige a Mas el cumplimiento de la ley, la cambia a su antojo, unilateralmente, sin consenso alguno, valiéndose de su rodillo parlamentario cuando le conviene, de forma que esa ley ya no es una norma de razón universal, general y abstracta que atienda al bien común, sino un dictado de los caprichos del gobierno del PP que, como sabe usted perfectamente, es el más corrupto, arbitrario e incompetente de la segunda restauración. Un solo ejemplo lo aclara: el mismo día que el presidente de ese gobierno, un hombre sin crédito ni autoridad algunos, sospechoso de haber estado cobrando sobresueldos de procedencia dudosa durante años, denuncia que los soberanistas catalanes intentan “cambiar las reglas del juego” al desobedecer la ley, sus acólitos presentaban un proyecto de ley de reforma del sistema electoral español para cambiar las reglas de juego a tres meses de unas elecciones. Y nadie en España, ni un medio de comunicación, ni un publicista ha denunciado esta arbitrariedad, esta ley del embudo.
Ciertamente, los gobernantes dicen que, si a los catalanistas no les gusta la ley, pueden cambiarla, pero legalmente, como han hecho ellos. No tengo a usted por una lumbrera, pero imagino que no se le escapará la impúdica hipocresía de este razonamiento pues los catalanes jamás serán mayoría en cuanto catalanes en España y, por tanto, no pueden materialmente cambiar la ley y están condenados a vivir bajo la que la mayoría les impone. Siempre. Por si no lo sabe usted, eso se llama “tiranía de la mayoría” y es tan odiosa como la de la minoría.
No, señor, el asunto ya no es de respeto a la ley. El asunto es de legitimidad, o sea mucho más profundo y antiguo. Pero, por no abusar de su paciencia, se lo expondré a usted en tres sencillos pasos a imitación de la triada dialéctica hegeliana que sirve para explicar la evolución de la realidad, pero también su involución.
Primero vino una guerra civil y cuarenta años de dictadura que forjaron una realidad española en la que se mezclaban los sueños de fanfarrias imperiales con los harapos de un país tercermundista, gobernado por los militares y los curas, como siempre. Fascismo, nacionalcatolicismo, centralismo, ignorancia, represión y robo sistemático. Fue la tesis.
Luego llegó la transición, la negación de la tesis, la antítesis. España se convertía en una democraciahomologable con el resto de los europeas. Se negaba la dictadura. El Estado se descentralizaba y devolvía libertades a los territorios, se promulgaba una Constitución que consagraba la separación de la Iglesia y el Estado y propugnaba un Estado social y democrático de derecho. Y se acariciaba la ilusión de que era posible una continuidad normal del Estado, por encima de los avatares históricos.
Por último llegó la negación de la antítesis, la negación de la negación, la síntesis. Con el triunfo aplastante del PP en 2011, volvió el espíritu de la dictadura, el gobierno de los  curas (o de sus sectarios del Opus Dei), el nacionalcatolicismo. Se conservó la cáscara de la Constitución, pero se la vació de contenido con la ayuda del principal partido de la oposición, cómplice en esta involución y se procedió a recentralizar el país, atacando el régimen autonómico y burlando las expectativas catalanas, de forma que su estatuto carece de contenido. De nuevo con la ayuda del PSOE y la diligente colaboración de todas las instituciones del Estado. La que más se ha usado ha sido un Tribunal Constitucional carente de todo prestigio y autoridad moral por estar plagado de magistrados al servicio del gobierno o sectarios del Opus Dei, con su presidente a la cabeza, militante y cotizante del PP.
Así están hoy las cosas en España, señor mío. Un gobierno de neofranquistas y nacionalcatólicos, empeñados en imponer sus convicciones como ley de la colectividad, corroído por la  corrupción, basado en un partido al que algún juez considera una asociación de delincuentes. Un gobierno que ha provocado una involución sin precedentes, una quiebra social profunda (lea usted las estadísticas de pobreza, las de paro, las de productividad, las verdaderas, no las que fabrica esta manga de embusteros) y una quiebra territorial mucho más profunda, que él mismo reconoce de una gravedad extrema y de la que es el único responsable por su incompetencia, autoritarismo y corrupción.
¿Cree usted que ese gobierno tiene autoridad para hablar de la ley?  ¿La tiene usted?
No le extrañe que los catalanes quieran liberarse de esta tiranía personificada en estúpidos provocadores como ese que quiere “españolizar a los niños catalanes”. Muchos otros, si pudiéramos, haríamos lo mismo. No quieren, no queremos, vivir otra vez el franquismo.
Y usted, le guste o no, lo representa.

Carta oberta publicada originalment al bloc de Ramon Cotarelo.

Una resposta fins a ara

22 jul. 2015


…i tanmateix, es mou!

Classificat com a POLÍTICA

Eppur si muove (o E pur si muove) és una frase atribuïda a Galileo Galilei. Es tradueix com «I tanmateix, es mou». S’explica que la va pronunciar després de veure’s obligat a abjurar de la visió heliocèntrica del món davant el tribunal de la Santa Inquisició. Ja sabem el que significava en aquell temps haver de presentar-se davant d’aquell tribunal. S’hi jugaven anys de presó, desterraments i, fins i tot, la vida en alguns cassos. L’autoritat és l’autoritat i ja sabem que qui la té li agrada fer-se valer. I també sabem que per a certes autoritats les coses no són com són, sinó com ells volen que siguin. Dit, duna altra manera: si ells diuen que no passa res, doncs no passa res… tot i que nosaltres seguirem dient eppur si muove.
Com podeu suposar, em refereixo al que està passant des de fa temps entre el Govern de Rajoy i el de la Generalitat i als retrets que mútuament es van intercanviant i que cada dia aniran en augment . Allà diuen que no passa res (tot i que ara han canviat una mica les paraules i el que diuen ara és que no passarà res). Suposo que no són tan cecs ni tan imbècils com per pensar que no passa res. Per ells España és UNA i afirmen amb contundència total que seguirà essent UNA. Però, tal com deia José Bergamín, decebut en veure com esdevenien les coses ja en temps de la Transició, “si España es una, ¿dónde está la otra”. Per aquesta gent cavernícola i tan poc demòcrata del PP, España és UNA, i amb una idea d’unitat molt particular i molt seva i pretenen que segueixi sent UNA i INTOCABLE pels segles dels segles. Són com el Tribunal de la Inquisició que imposen les idees i s’atribueixen la raó -tota la raó-, tot i que és molt dubtós que tinguin la veritat. Raó i veritat no sempre caminen juntes. Ells creuen que la veritat i la raó es poden imposar per la força, sense adonar-se que potser les coses han canviat, les situacions són diverses, el temps és un altre i que ja és l’hora de començar a discutir amb honestedat certes coses que creuen intocables. I més si ho exigeixen des d’ Europa. Ho hem vist amb Grècia i ho veuríem amb Espanya en el precís moment que la Merkel digui que això s’ha d’arreglar d’alguna manera.

2 respostes

22 juny 2015


L’autèntic problema

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

48 Així que el filisteu s’avançà per enfrontar-se amb David, aquest va sortir dels rengles de l’exèrcit i corregué a plantar-li cara. 49 David va ficar la mà al sarró, en tragué una pedra, brandà la fona i va encertar el filisteu al mig del front. La pedra se li va clavar al front i ell caigué de cara a terra. 50 David havia vençut el filisteu i l’havia mort només amb la fona i una pedra, sense empunyar l’espasa. *(I Samuel 17, 48-50).
Tots coneixem aquesta història de David i Goliat, recollida a la Bíblia i tots sabem bé el que significa: és la victòria del petit davant del gran, del desvalgut enfront del poderós. No sempre el gran ha de guanyar inevitablement, per més que el petit sembla tenir-ho tot en contra. El problema que normalment tenim és que confonem el ser més fort amb ser més bèstia, amb el que té més força física. No sempre és així i a vegades el més fort té molt múscul i poc cap. Els llatins a aquest li deien  brutus, que  vol dir estúpid, brutal o irracional. D’aquí ve també la denominació jugar brut, que vol dir actuar no pas amb el cap i de forma lògica i recta, sinó amb trampes i amb trucs il·lícits. I molt sovint aquesta suposada superioritat és la seva més gran feblesa i debilitat, tal com ens explica el psicòleg Malcom Gladwell, cèlebre autor de La clau de l’èxit (Taurus, 2007). En un altre llibre seu ha re formulat el mite de David i Goliat defensant que els desvalguts, inadaptats i els febles (o, millor dit, els underdogs, una cosa així com “els previsibles perdedors”) no són en realitat les víctimes, sinó aquells que, precisament per les seves dificultats, arriben més lluny.
No sé si aquesta teoria és vàlida o no i si la podríem confirmar sempre. Potser no. Però em va bé per explicar-me a mi mateix per què he de tenir esperança i per què els catalans ho tenim millor del que sembla en aquests moments tan delicats, políticament parlant. És clar, però, que hem de ser més vius que forts. O dit d’una altra manera: hem de fer virtut de la nostra necessitat i hem de convertir en fortalesa la nostra aparent feblesa. No sé si ho sabrem fer i tindrem prou traça per fer-ho. No sé si ens ho acabem de creure prou. D’alguna manera a tots ens agrada sentir-nos febles quan sabem que no som poderosos com altres. Però hem de saber que la fortalesa és només una aparença, ens recorda Gladwell. Tots els Goliat tenen importants punts febles que un contrincant avesat pot descobrir i aprofitar.  “Si el més fort guanya totes les batalles, no hi ha cap esperança per a la resta de nosaltres, oi?”. Fins i tot els poderosos prefereixen identificar-se amb el desvalgut: “Si els mateixos que tenen tot el poder, tots els diners i tota l’autoritat són els que han de guanyar totes les baralles, ¿per a què seguir endavant? Així que aquesta història serveix per als que no tenim grans esperances, però hem de pensar que de tant en tant podem arribar al cim. Això és absolutament cert, i és del que tracten les històries dels underdogs “.
On és doncs l’autèntic problema? Mirem de descobrir-ho amb un exemple: Imaginem-nos una empresa relativament petita que s’enfronta a grans desafiaments degut al moment de crisi que li toca viure. Per començar, actua en un mercat interior que s’ha estancat o potser fins i tot reduït. Imaginem-nos que aquesta empresa té una petita porció del mercat i s’enfronta a un competidor dominant. Per si faltés alguna cosa, aquest competidor dominant té el poder i els mecanismes d’un Estat, rep tots els subsidis que necessita i que li permet, si cal, regalar el que produeix. L’empresa petita, en canvi, ha de vendre el seu a un preu que, com a mínim, li permeti recuperar uns costos extremadament rígids. Amb totes aquestes dades a la mà, el pronòstic és senzill: en poc temps l’empresa dominant acabarà per quedar-se amb tot el mercat, per la simple raó que està regalant el que l’altra ven.
Però, què passa si no és això el que realment veiem que passa i si, en contra de tot pronòstic, l’empresa gran i subsidiada no deixa de perdre clients durant de mica en mica, mentre que l’empresa petita aconsegueix vendre el seu producte cada vegada a més gent i fins i tot sap trobar clients a l’estranger? La resposta òbvia l’hem de trobar en l’enorme diferència que hi ha en la qualitat del producte. El producte que ven l’empresa gran cada dia té menys atractiu. S’ha comprovat que ha perdut competitivitat al mercat. Per tant, és el moment adequat per al petit, per al que té un producte atractiu, de qualitat i il·lusionador.
Per tant, en el mateix problema podem trobar el camí per a la solució. Tot és qüestió de saber plantejar-lo bé, de ser més viu i més llest que el contrari, de saber definir l’estratègia adequada i anar més units del que estem ara. Allò de que la unió fa la força segueix essent veritat i ens ho hem de creure. Per a mi, aquest és l’autèntic problema i també la única solució. I és exactament el que em preocupa veient el que estic veient…

No hi ha resposta

16 juny 2015


Gentussa

Classificat com a POLÍTICA

En tots els àmbits i en totes les professions es troba bona gent; gent que mira de fer bé la seva feina, mira pels altres, està sempre disposada a donar un cop de mà i sabem que te’n pots refiar. I, per altra banda, també trobem gent de baixa estofa, de la pitjor mena, gent que només miren per ells i, si cal aixafar caps, els xafen sense cap mirament. És el que comunament anomenem gentussa. Com deia, arreu trobem de tot. Sempre considero que el món encara va rodant prou bé, malgrat tot, gràcies a aquesta bona gent que amb la seva aportació va greixant els mecanismes socials.

Per tant, tot i que potser parli més dels polítics, no em refereixo només a ells. Em referiré a tota la gentussa que trobem en el nostre dia a dia i que col·labora a que tots siguem una mica més infeliços, gràcies a que són especialistes a tocar allò que no sona al proïsme. Sembla com si alguns s’hi haguessin especialitzat i han après a fer-ho d’una forma tan refinada que quasi és d’admirar. Hi ha, per exemple, uns estils de fer política, d’exercir la medicina, de fer de mestre o de funcionari que són totalment condemnables i que s’haurien d’anar acabant per les bones o per les males. Vull dir que hi haurien d’haver lleis adequades per tal de que certes persones no poguessin exercir la seva professió de la manera com ho fan. M’hi ha fet pensar una notícia que he llegit avui sobre el relleu de l’alcaldia de Cádiz.  L’ anterior alcaldessa, María Teófila Martínez Saiz  del PP, ha hagut de plegar, després de 20 anys d’alcaldessa, perquè el líder de Por Cádiz sí se PuedeJosé María González Santos, Kichi, ha estat elegit nou alcalde. I ahir va dir això en la seva primera roda de premsa, tal com explica EL DIARIO DE CÁDIZ:

“Hoy hemos partido no de cero, sino de menos cero, porque han borrado todos los contactos de prensa, no hay wifi, la web está parada, no hay ordenador en el despacho, los teléfonos no funcionaban a primera hora porque las baterías estaban descargadas… Es un poco la metáfora del estado de la ciudad”

Com podeu veure, tot un relleu modèlic!.Hi han moltes maneres de fer política i, per desgràcia, en veiem algunes -més sovint del que seria desitjable- que no són gens exemplars. Com aquesta de Cádiz, per no anar més lluny. Sort n’hi ha que la majoria encara són gent honrada i honorable i fan que la cosa vagi marxant. Hi ha hagut durant massa anys -i encara en queda molts rastres- un estil o escola d’acció política representada per aquells polítics que es pensen que són els señoritos del cortijo i que poden fer i desfer al seu antull. Alguns fan política de forma paternalista i reparteixen segons els seu criteri els beneficis i els favors. Parlar de justícia, d’equitat o de democràcia és una cosa que no va amb ells. Alguns es creuen amb el dret a no donar explicacions de cap mena perquè obliden que han estat elegits pel poble. S’ocupen dels problemes de la gent, però abans s’ocupen de resoldre –sempre en benefici propi- els seus problemes. És una filosofia de govern que ha imperat durant una munt d’anys i que, per sort, sembla que la gent se’n va atipant i ja els va arraconant poc a poc. Necessitem una nova manera de fer política, una nova manera de construir el país, uns projectes que pensin molt més en la gent, que siguin més justos, menys mafiosos, més participatius, més democràtics…

Potser serà a partir dels Ajuntaments, que és la forma més propera al ciutadà de la política, que caldrà anar enviant cap a casa tota aquesta gentussa. Si volem un país nou, un país que vol renéixer i que no es resigna només a no morir d’inanició, un país que no es conforma en perllongar eternament la seva agonia, cal canviar les coses urgentment. I cal canviar la maleïda mentalitat o costum de dividir-nos i fraccionar-nos un i altre cop. Ara tampoc serem capaços d’anar junts a conquerir la nostra llibertat?

No hi ha resposta

12 juny 2015


Política i religió

Classificat com a POLÍTICA,RELIGIÓ

Acabo de llegir un article curt però molt aclaridor, al meu parer, sobre l’eterna polèmica de si un religiós s’ha de posar en política. es titula Dues monges sota la llum dels focus i l’ha escrit Lluís Serra Llansana, germà marista que serveix l’URC (Unió de Religiosos de Catalunya) com a secretari general i també ha realitzat tasques directives i docents a la Universitat Ramon Llull. El tema ha estat sempre ben vigent i, de tant en tant, torna a sortir a la palestra per alguna causa concreta. No cal dir que algunes de les “culpables”  són aquestes dues monges tan mediàtiques que tenim aquí a casa i la fama de les quals ha traspassat fronteres. Em refereixo a Lucía Caram i Teresa Forcades. Totes dues desperten passions i totes dues tenen un munt de furibunds detractors i de profunds seguidors. Com diu el final del citat article, “caminar sobre la corda del funàmbul és arriscat, però és la seva opció. Molt diferent en tots dos casos. En Lucía, l’acció social. En Teresa, la militància política”.

És arriscat, és polèmic, és perillós, per a molts és criticable, però a mi em sembla que és necessari i en trobaríem un munt d’antecedents si ens poséssim a buscar. Només en citaré alguns de ben coneguts: Martin Luther King, Desmond Tutu, Òscar Romero, Pere Casaldàliga, els màrtirs jesuïtes del Salvador, etc. Fer política no vol dir de cap manera fer només política de partit. És fa política de moltes maneres i la millor de totes és el testimoni. Alguns la fan alineant-se descaradament amb partits que conculquen clarament drets humans i que defenses l’estatus dels poderosos i altres es posicionen també descaradament a favor dels pobres i dels seus drets. Tot és política. O no?

Els religiosos són, abans de res, ciutadans i poden expressar les seves opinions sobre qualsevol cosa. També poden expressar la seva opinió política. Com un metge, un mecànic o un professor universitari…Però aquest no és, al meu entendre, el nucli de l’assumpte sinó que la clau la trobarem en com ho fa i mirant quins interessos defèn. Podrem discutir més o menys els mètodes, ens podran agradar més o menys, podrem estar-hi també més o menys d’acord, però si la seva actuació i el seu discurs és per defensar els drets humans, estar al costat del que sofreix, dels exclosos, dels oprimits i dels espoliats, llavors em sembla que no hi ha res a dir. Podrem discutir els mètodes, però no podem discutir la seva opció i la seva lluita per una societat més justa i millor.

Per tant, no només és bo que hi diguin la seva sinó que és necessari. Possiblement serà millor que ho facin des de fora d’un partit concret, però tampoc és contradictori que ho facin unint-se a l’actuació d’un partit que comparteixi els seus mateixos valors. I sempre serà bo per a la societat que algú des de fora aixequi la veu per denunciar formes de fer política que no siguin honestes i prou ètiques. En el cas de les dues monges de les que parlàvem al principi crec que són un bon exemple de parlar clar i català i faríem bé d’escoltar-les, tot i que no estiguem al cent per cent d’acord amb el que diuen.

No hi ha resposta

10 juny 2015


Pactes diabòlics

Classificat com a Partits polítics,POLÍTICA

¿Es posible hacer un pacto con el diablo?Hem sentit a parlar moltes vegades dels pactes amb el diable. Hi ha un munt de llegendes i tradicions a tot Europa que en parlen des de ben antic. El pacte diabòlic consisteix en oferir la pròpia ànima a canvi d’algun favor impossible d’aconseguir per un altre camí. Es fan pactes per aconseguir poder, l’amor d’alguna persona, diners, l’eterna joventut o coses per l’estil. Aquests dies són dies de pactes als Ajuntaments o en algunes Comunitats autònomes i alguns d’ells resulten estranyíssims i molt difícils d’entendre. La primera sensació que fan és que són pactes diabòlics ja que, a canvi d’un càrrec per a tu, n’hi ha d’haver una altre per a mi, deixant de banda principis, promeses i paraules que –com se sap. se les emporta qualsevol ventada.

I així anar fent. Amb l’única condició de tocar poder de prop, una poltrona on aposentar el cul i uns calaixos ben grossos on guardar el principis, alguns polítics es passen aquests dies de pactes abans d’anar a la platja i fer vacances. Aquí és on s’escau exactament allò del Grouxo Marx: “Aquests són els meus principis; si no us agraden, en tinc uns altres”. La política, com en altres ordres de la vida, no sempre funciona per principis ètics clars i nets. Més aviat es mou entre dues aigües i entre llums. I sovint amb aigües brutes i poca, molt poca, llum. No sé si algun dia això canviarà i si n’aprendrem una mica d’alguns països on la res publica és una cosa força més clara, pública, i es fa amb llum i taquígrafs. Aquí no hi estem acostumats i encara no ho exigim prou. Per això encara posem massa confiança en polítics d’aquest estil.

Tot això no vol dir pas que sigui enemic dels pactes. En tots els ordres de la vida crec que són inevitables per tal de poder viure o, almenys, sobreviure. Pactem amb els amics, amb la família, amb els veïns. Pacten els mestres amb els alumnes; pacten els entrenadors de futbol amb les seves figures… Pactar és bo. Les treves són bones. Les negociacions en tots els terrenys són sempre convenients, necessàries i, molt sovint imprescindibles. El que no accepto com a bo o legítim són els pactes contra natura. Vendre’n l’ànima al diable no acostuma a sortir a compte, tot i que tot hi hem estat temptats alguna vegada i potser ho hem fet i tot. Adulterar els principis propis tampoc acostuma a sortir a compte perquè més d’hora o més tard es fa present el fracàs. Em sembla que tots nosaltres hem sentit el propi fracàs -més o menys gran- per haver abandonat pel camí principis que consideràvem imprescindibles per poder viure amb dignitat. Poques persones han sigut sempre totalment rectes i poques persones poden dir que no s’han desviat ni un centímetre dels seus ideals. I si n’hi ha alguna, cal fer-li un monument i prendre’n exemple tots plegats.

Els fracassos, en aquest terreny, són molt comuns i tampoc cal estranyar-se’n. Però caldria que els evitéssim sempre que puguem i molt més ara que tots parlen de regeneració, neteja i començar de nou. Si els nostres polítics fan pactes lògics, naturals i beneficiosos pels ciutadans, tots ho entendrem, i fins i tot els aplaudirem.Ala Ajuntaments això sembla més fàcil, fins i tot, perquè els temes són molt propers al ciutadà. Altres tipus de pactes no els entendrem mai a la vida, per més que ens els expliquin pel dret i pel revés. Són legítims? Són necessaris? No s’han preguntat si a la llarga no hi sortiran perdent?. Sembla que no s’ho plantegen això. O si s’ho han preguntat i ho han analitzat, no els importa gaire. Calen menys paraules, menys explicacions d’allò que havien dit i més fets. Tot el que no sigui pactes que pensin en el ciutadà no els entendrem i cal condemnar-los.

No hi ha resposta

03 juny 2015


El clarivident Xavi

Classificat com a Barça,Futbol,POLÍTICA

El jugador del Barça Xavi Hernández és una persona clarivident dins i fora del camp. Dins del camp, tots hem pogut veure durant una bona colla d’anys com la seva manera d’entendre i practicar el futbol és la més senzilla i pràctica que existeix, que no vol dir que sigui fàcil. I ho és perquè té dins del seu cap tot el que passa al camp i sap trobar en cada moment la sortida adequada als problemes que els crea l’equip contrari. Això que aparentment és tan fàcil, no ho és gens ni mica i només en gaudeixen certs privilegiats. Aquesta mateixa manera que té el Xavi de jugar a futbol i de trobar solucions als problemes és la manera que em sembla millor per anar per la vida. Si hi ha una solució senzilla, millor que no pas fer servir la complicada. Diuen que les persones intel·ligents són aquelles que fan semblar senzilla una cosa complicada i saben trobar la sortida adequada als problemes. Tenir sentit pràctic per a fer les coses és també una altra cosa que admiro dels que tenen aquest do o aquesta qualitat.

Encertar en una opinió o en un judici no sempre és fàcil perquè freqüentment ens deixem portar pels nostres prejudicis, per les nostres fòbies o fílies. Per exemple: no m’agraden gens ni mica aquells que amaguen la falta d’arguments, de claredat o de preparació sota el paraigua de la verborrea, dels sofismes o directament de la mentida. No m’agraden aquells que parlen i parlen per a no dir res o, el que és pitjor, per rebatre amb amenaces els que no pensen com ells. o amb mentides i arguments de baixa volada. Normalment són gent complicada i fa la vida complicada als demés. I a mi no m’agrada la gent complicada.

De tot el soroll mediàtic que ha despertat la xiulada del Camp Nou, de totes les controvèrsies que ha encès i de tots els comentaris que he escoltat, el que més m’ha agradat ha estat el del Xavi, que des del sentit comú (que cal recordar que generalment és el menys comú dels sentits) ha dit, ras i curt:

 “Estem en democràcia i tothom pot opinar: Haurien de preguntar-se per què es produeix aquest fet i no pensar només en sancionar-lo.”.

Poques paraules i ben dites. Paraules sàvies. Una anàlisi d’una realitat que no ha estat capaç de fer cap dels que manen a Madrid, d’una realitat que ens toca patir des de fa molts anys, però tota ella molt més agreujada, deformada i complicada en aquests darrers temps, quan molts milers de catalans han decidit que ja n’hi ha prou i han decidit plantar la canya. Això, com era d’esperar, no ha agradat gens ni mica a tot un grup de gent que no ha estat capaç mai d’analitzar causes, veure els per quès de les coses, estudiar com s’arriba a certs punts de no retorn, ni ha volgut entendre mai una realitat concreta que, per més que no els agradi, existeix i cada dia creix més. Falta de capacitat? Falta de preparació? Miopia intel·lectual? Mala fe? Impotència? Gelosia? Hi deu haver una mica de cada cosa d’aquestes, crec jo, i segurament que algunes més. Però no vull ser massa dolent i crec que és millor deixar-ho amb amb incapacitat manifesta per veure i analitzar la realitat’.

La gent que ha tingut durant segles el poder -i el bastó-, que s’ha valgut durant anys d’arguments tronats i gens democràtics, que no ha sabut escoltar ni palpar les inquietuds d’un poble, no serveix per governar. I parlo per a gent de dretes i per a gent que s’han dit d’esquerres però que, ni uns ni altres, han entès res de Catalunya. I acompanyen tota aquesta tropa un munt de periodistes, intel·lectuals, formadors d’opinió, tertulians del munt de cadenes i emissores de les Espanyes. Quasi ningú ha estat capaç d’ajudar a que les coses es vegis des d’un altre angle. Més aviat han atiat el foc quan han vist qualsevol intent d’aixecar el cap i plantar cara d’uns ciutadans que han estat durant segles subjugats. Mentre ens han vist submisos, contemporitzadors, covards, botiflers, mentre des d’aquí s’ha fet la política del peix al cove, a ells ja els anava bé. En pic han vist que hem decidit dir prou i que un bon munt de gent està disposada a marxar, ha començat la repressió de totes les formes possibles. Franco l’exercia sense complexos i de forma clara i evident. Els d’ara han anat perdent les subtilitats i els complexos i ara ja ho fan d’una manera semblant als vells temps del gallec. Per alguna cosa són els deixebles avantatjats i nostàlgics del franquisme i per alguna cosa estan convençuts de que són ells els que manen, i ningú més ha de gosar atansar-se al pastís. Per això es creuen amb el dret a l’amenaça, a l’insult, a la prepotència o a lleis sancionadores. Si cal, prohibiran parlar, escriure o xiular; i si encara cal més, prohibiran respirar. Com ha dit el Xavi, no entenen que en una democràcia es pot opinar, escriure, dir o xiular el que sigui, a qui sigui amb la condició de que es faci de manera pacífica. Que el respecte a les coses, a les persones o als símbols no s’imposa sinó que es mereix i s’adquireix fent les coses bé.Les coses s’han fet tan malament darrerament que han perdut i els hem perdut tot el respecte. I amb tot aquest panorama, segueixen essent incapaços de preguntar-se res o de preguntar-nos per què fem el què fem o volem el què volem.

A fi de comptes és una mica paradoxal que l’anàlisi més encertat i més lúcid de tot plegat l’hagi fet un futbolista com el Xavi. Deu ser que, com a al gespa del camp, té les coses sempre molt clares perquè abans de passar els problemes pels peus els ha passat pel cap. Primer els resol amb el cap i després els peus fan el que han de fer. No com altres, que sembla que no tinguin cap i només tinguin l’orgue que fabrica la testosterona…

3 respostes

31 maig 2015


Quin himne? Quins xiulets?

Classificat com a ESPORTS,Futbol,POLÍTICA

Ahir estava assegut a la meva butaca disposat a mirar el partit de la final de la Copa del Rei. Deien, que deien, que deien, que xiularien l’himne espanyol i que xiularien el Rei con ja s’ha fet costum en aquestes ocasions en què el barça arriba a la final.
M’hi havia assegut ben allargassat -tan llarg com sóc, que no és gaire- disposat a veure com guanyava el Barça. Com acostumo a fer sovint, poso la imatge de TV3 i el so de Catalunya Ràdio. M’agrada la narració del Puyal i el seu gran equip. Vaig veient els prolegòmens del partit, com els jugadors es preparen al túnel de vestidors; veig com surten al camp; veig com s’afileren els jugadors dels dos equips i veig com tothom es prepara i es posa ben dret. Noto cert nerviosisme en els rostres de les autoritats i tots estaven tesos i afilerats com xoriços. I, de cop, comença un soroll infernal. M’imagino que són les anunciades xiulades però, la veritat, no sé distingir ben bé si és això o algun reactor que s’ha enlairat de l’aeroport del Prat i passa en aquell precís moment per damunt del camp. No sento himne, no sento xiulets, no sento ningú i el Puyal resta mut. Només soroll. molt soroll. Les càmeres només enfoquen rostres d’esportistes i d’autoritats. Res de públic. No puc saber si xiulen, si berenen o què fan. Res de res. No enfoquen ningú de les graderies. Sembla que s’ha fos la gent. No hi són. No existeixen. No xiulen. Han desaparegut de cop i volta.
Després m’he pogut assabentar que sí que es va xiular, que hi va haver himne, males cares en alguns, mala llet en altres i fins i tot algun comunicat fet pel Gobierno de España a corre-cuita i en hores intempestives… Si n’estarien d’emprenyats que fins i tot algun funcionari va haver de treballar redactant un curiós COMINICADO (que podeu llegir clicant  AQUÍ) un dissabte al vespre a les 11 de la nit! Algú l’ha qualificat de ridícul. Jo el qualifico directament de franquista, de país amb molt dèficit de democràcia, que la única cosa que sap fer és amenaçar els ciutadans. Vergonya, molta vergonya haurien de tenir. I no s’haurien d’estranyar que molts de nosaltres vulguem marxar d’un país com aquest,
I una altra cosa. Acabo de llegir que aquest sindicat que s’autoanomena Manos Limpias –i que no és res més que una colla de franquistes nostàlgics- també ha posat denúncia a tot bitxo vivent. Haurien de saber uns i altres que, segons explica el diari LA MAREA,  xiular l’himne és fins i tot un dret segons el jutge Pedraz de l’ Audiència Nacional. Hi ha un auto de la sala que jutja delictes penals a l’ Audiència Nacional que va considerar (any 2009) que xiular l’himne d’España és una cosa emparada per la llibertat d’expressió. Ho podeu veure AQUÍ

2 respostes

28 maig 2015


De prometre a complir hi ha molt a dir

Classificat com a POLÍTICA

Segueixo amb el tema de l’últim apunt que vaig escriure fa un parell de dies, amb el perill de que em faci pesat. Perdoneu-me el que em llegiu, però són les reflexions que em faig aquests dies i vull compartir-les.
S’ha acabat el temps de les promeses. De mica en mica s’aniran desvetllant totes les incògnites de qui governa a cada ajuntament. En alguns llocs ha quedat prou evident perquè els resultats han estat clars. En altres, però, la situació s’ha tornat molt més complexa i el resultat vindrà després de moltes i llargues hores de reunions i negociacions i em sembla que val més que no sapiguem massa com s’ha cuinat tot plegat perquè encara ens agafarien basques i no podríem digerir-ho. És moments com aquests que la política es trona més fastigosa. Quants cassos s’han vist de transfuguismes per diners, de compres,  vendes i distribucions de càrrecs amb evidents i vergonyants interessos!
Si les campanyes electorals són fastigoses per allò de que es promet molt més del que saben que podran donar, encara ho és més escoltar els polítics a l’hora de negociar poder tocar una mica de cuixa. Perquè en molts cassos dóna la impressió que el que interessa és només poder tenir una mica de poder i s’obliden dels ciutadans i de la construcció del país. “De prometre a complir hi ha molt a dir”, diu el refrany. “Prometre és com una veta, que dura fins que no peta”. I ara és quan arriba el temps de tensar la veta mirant de que no els peti a les mans, cosa cada dia més difícil d’aconseguir en les actuals circumstàncies. Prometre no fa pobre”, diu un altre refrany. Però és delicat prometre essent pobre i sabent de segur que seguirem essent-ne, perquè quasi tothom (menys el PP) està d’acord i no sembla no haver lloc a discussió: els anys que vénen seguiran sent difícils. Sembla evident que poc a poc anirem millorant la situació econòmica perquè sembla que vam tocar fons. Però és evident també  que aquell vent de cua que durant uns anys ens va fer volar sense massa dificultats i ens va facilitar molt les coses, fa temps que s’ha acabat i potser ja no tronaré més. Això no ho dic pas jo –que d’aquestes coses no hi entenc un borrall-, però és el que diuen la majoria d’entesos.Més que vent de cua, el que ens hem d’esperar a partir d’ara és vent per tots costats i més d’una tempesta per trampejar…
Per això farien bé tots plegats de no seguir pel camí de les promeses i fer volar coloms i ser ben realista, posant les coses ben claretes damunt la taula per tal de que tots sapiguem el que ens espera i de quin mal haurem de morir. Sembla que el que s’anomena “les esquerres” van guanyant terreny, com sembla guanyar-ne també l’independentisme aquí a Catalunya. Les dues coses són prou bones si no es cau en la pura ideologia i es deixa de banda la realitat. Els motlles són bons i ajuden, però a vegades cal trencar-los perquè ja no serveixen. Ara és un moment per trencar motlles, sigui de grat o per força, perquè la situació econòmica i social ha canviat i ha canviat molt. Es faran amb una bona part del poder gent nova, amb idees noves i somnis nous. Però la realitat és la que és i quan aterrin a la dura realitat es trobaran amb el que es trobaran i potser hauran de guardar a la caixa dels bons propòsits algunes de les promeses. Però això no és nou i s’hi han trobat tots els partits que els ha tocat governar alguna vegada. Alguns d’ells ja saben quin pa s’hi dóna; a alguns altres em sembla que els vindrà molt de nou i se’ls farà molt difícil governar amb tantes sensibilitats diverses com han hagut d’amalgamar en aquesta temporada. Per tant, no ens hem d’estranyar que comencin a deixar de ser simpàtics; que la popularitat els baixi de forma inversament proporcional al temps que els toqui governar; que, com en les millors famílies, comencin a sortir discòrdies, algunes esgarrapades i més d’una mala cara.
Els partits anomenats tradicionals tenen l’avantatge de que ja saben quin pa s’hi dóna i estan molt més estructurats per lluitar contra la disbauxa que comporta tocar poder, si no es va molt alerta. Per altra banda tenen l’inconvenient de que s’han acomodat massa a una situació de privilegi que potser els semblava que no se’ls hi havia d’acabar mai. I, com diu la dita de l’ historiador britànic Lord Acton , “el poder corromps, i el poder absolut corromp absolutament”. En canvi, els nous partits tenen l’avantatge de sortir a l’escena verges i sense pecat original. Porten, sens dubte, moltes idees noves, noves formes de fer política, moltes ganes de ser honestos i molta il·lusió. Tot això és molt bo, però pot ser també un inconvenient si no vigilen i no toquen molt de peus a terra mirant de fer possible allò impossible, fent realitat els somnis i fent servir el diàleg per tal de buscar complicitats. Si no és així vaticino que els serà molt difícil poder governar mitjanament bé. Donem-los almenys els 100 dies de confiança que tot nou governant mereix i tant de bo aquestes eleccions siguin el començament d’una nova etapa.

No hi ha resposta

26 maig 2015


Som uns caps de carabassa!

Classificat com a Independència,POLÍTICA

“Ser un cap de carabassa” és una expressió  catalana que significa ser poc llest., ésser tòtil curt, ésser ruc, ésser pallús, ésser cap de suro o coses semblants. Després de veure els resultats de les eleccions municipals –que, la veritat sigui dita, m’han deixat un regust agredolç- em sembla que els catalans que volem la independència hauríem de fer alguna cosa per a pressionar els partits que la defenses per tal de que deixin de fer el pallús i vagin una mica més units cap a l’únic objectiu important en aquests moments. I que facin alguna cosa concreta per tal de que se sumi com més gent millor a aquest projecte il·lusionador.

Sí, em dóna la sensació de que som poc llestos i, si no canviem les estratègies i no anem plegats, no arribarem enlloc. S’han fet un munt d’anàlisis dels resultats de diumenge i encara se’n faran molts més. Durarà dies i dies la comèdia i hi donarem tombs i més tombs. Farem números a tort i a dret i,com sempre, tots tiraran l’aigua cap al seu molí. Pocs seran els que reconeixeran els propis errors i tots, de portes enfora, semblaran contents i satisfets. Si poguéssim entrar, però, a les cuines i poguéssim escoltar el que s’hi diu i veure el que s’hi cou, potser no veuríem tantes bones cares i hi trobaríem una mica més de preocupació. I trobo que, tot i els bons resultats globals per als independentistes, no podem estar satisfets de com han anat algunes coses i encara menys de com poden anar en aquests mesos que falten, si no s’esclareixen ràpidament certes qüestions i els partits no posen negre sobre blanc el que pensen sobre aquest tema. Cal pensar només en sumar i sumar per fer gruix i tenir més força.

Mentre uns s’organitzen, s’uneixen i fan front comú, els altres es dediquen a fer bullir l’olla de les diferències, a treure les volves de pols de tots els racons possibles i a barallar-se per futileses i coses sense cap importància. Per això dic que som uns caps de carbassa i molt poc llestos; i ho dic amb una certa decepció, perquè sembla que no sabem distingir el que és important d’allò secundari, l’urgent del que no ho és, les coses que ens uneixen de les que ens separen. Tenim davant nostre una lluna lluent, encisadora, somrient i a l’abast de la mà i no la veiem perquè ens dediquem a mirar el dit que l’assenyala, com diu la famosa dita taoista. El savi sap veure la lluna i el neci només veu el dit. Això és el que ens passa, per desgràcia…

Aquestes eleccions trobo que han donat prou pistes -i prou clares- com per pensar que la gent comença a estar farta del PP, d’alguns partits tradicionals i de les formes de fer política que tenim. Una bona majoria de gent vol un canvi i em sembla que està prou ben disposada a donar la confiança a qui vulgui fer-lo. Qui serà capaç de fer-lo? Serem tan estúpids, tan necis de no veure que hem d’anar junts cap al mateix objectiu i que ens hem de posar d’acord com sigui?

No hi ha resposta

23 maig 2015


Cal votar “Ajuntaments per la independència”

Classificat com a Independència,POLÍTICA

Demà serà un dia important i no hem de confondre’ns ni barrejar les coses. Aquests dies ens han predicat amb molt bones paraules i amb moltes promeses. Tantes, que potser se’ns fa difícil i tot poder distingir les unes de les altres. Des de fa temps que intenten per tots els mitjans possibles confondre’ns, dividir-nos i desanimar-nos. Des de fora, no cal dir-ho. Ho veiem cada dia i hi posen molts esforços. Hi ha ministres espanyols només dedicats a això des de fa temps. Però el més trist és que també intenten fer-ho alguns des d’aquí mateix. Tenim molts cavalls de Troia dins de casa i no ens en adonem. Les eleccions de demà són un pas més -molt important, això sí- per a la independència del nostre país i no l’hauríem de desaprofitar.

Siguem clars: Cal que recordem que només el vot a CDC, ERC, CUP,SI i Reagrupament garanteix la victòria independentista. Els altres, a la meva manera de veure, només són fum, teranyines i pals a les rodes per al futur d’una Catalunya lliure. Per tant, alerta i no ens deixem enredar. Ahir mateix ja va intentar enredar la troca des de Barcelona l’ Ada Colau quan va atribuir el suport de l’ex President d’ Uruguai, Pepe Mujica, a la seva candidatura BcnenComú. I, com ella, molts altres intentaran enredar-nos amb arguments i fal·làcies més o menys clares.  José Mujica ha hagut de desmentir el suport a la candidatura d’Ada Colau amb una carta prou dura com per fer pujar els colors a la cara a qui va donar la notícia i va manipular de forma tan barroera la foto que es van fer.

En una dura carta signada per l’assistent del ex-president d’Uruguai, Fernando Ferrón, aquest desmenteix el suport de José Mujica a la candidatura de Colau i l’acusa d’una burda manipulació. Recorda que l’ex-president es trobava de visita privada a Barcelona i, com fa sempre, mai no nega una salutació a qui se li atansa. Tothom sap l’estil proper i planer de Mujica. Davant de l’evidència, l’equip de coordinació de campanya de Barcelona en Comú ha explicat que va ser “un error” publicar un comunicat en què s’assegurava que José Mujica donava suport a Ada Colau. La demagògia i el populisme de Colau han quedat al descobert. Nou i lamentable lerrouxisme, molt poca ètica i força barra que, en plena campanya electoral i aprofitant que Mujica estava al Bar Zurich de Plaça Catalunya de Barcelona esmorzant, Colau ho aprofités en clau electoral. La foto va ser utilitzada i enviada als mitjans de comunicació, alguns dels quals van titular, “Mujica vota Ada Colau”. Ho han hagut de desmentir amb la següent carta:.

Estimada Montserrat,
Compartimos su malestar y su preocupación. El Sr. Mujica no dió ningún apoyo político a nadie, primero porque está en un viaje privado y como es característico en él no niega nunca ni un saludo ni una foto a nadie.
Lo lamentable y poco ético es que alguien en plena campaña electoral y donde el Sr. Mujica, en el bar Zurich de Plaza Cataluña donde estaba desayunando, permitió el poder hablar a varias personas entre ellas dos periodistas que ya le habían realizado reportajes en Uruguay y una tercera persona con la que había compartido mesa y charla en Montevideo.
Entendemos que hubo un aprovechamiento indebido de su figura y de su buen hacer.
Por parte nuestra lamentamos esta manipulación. Mujica no se lo merece.”
Un saludo,
Fernando Ferrón

Ens emplenem la boca massa sovint amb la paraula democràcia i després la fem servir molt malament. Caldria ser més curós i recordar que, en seu origen, la paraula grega es formada per dues paraules:demos (que es tradueix com “poble”) i kratós (que vol dir “poder” o “govern”). En l’ actualitat s’ entén que la democràcia és un sistema en el que el poder no radica en una sola persona sinó que es distribueix entre tots els ciutadans. Per tant, les decisions s’haurien de prendre segons l’opinió de la majoria. La qual cosa vol dir que, si en un Ajuntament la majoria de regidors vol posar una bandera determinada  al balcó ho hauria de poder fer. Avui, això tan elemental, no és possible perquè tenim una democràcia tutelada que fa més por que una pedregada i que, si en en volem deslliurar, només ho podrem fer essent independents i podent-nos organitzar per nosaltres mateixos per mitjà d’una Constitució força millor de que se’ns va imposar fa anys i que no els ha interessat modificar gens ni mica (o que han modificat al seu gust quan i en el què els ha interessat).

Hem de tenir ben clar, doncs, que PSC, PP, ICV-EUiA, Ciudadanos, Podemos I Barcelona en Comú només ens garantiran ajuntaments súbdits d’Espanya i, per tant, cal no fer-los cas. Demà, doncs, cal que fem un pas més cap al pas definitiu del proper 27 de setembre i votar llistes que ens puguin dur clarament cap a la independència. Sense els Ajuntaments, Consells Comarcals i Diputacions en mans de persones que creguin de debò en la independència i sobretot sense una Barcelona independentista el procés resta tocat. Alerta, doncs, i no ens deixem entabanar. Que no ens omplin el cap d’il·lusions, d’idees agradables però falses i que no ens enganyin més amb bones paraules, que exactament això és el que vol dir la paraula “entabanar”…

No hi ha resposta

08 maig 2015


L’hora de la xerrameca

Classificat com a POLÍTICA

Som en temps d’eleccions municipals. Som, malauradament, en temps de xerrameca. mítings i tertúlies polítiques, com molt  bé sabem tots. En lloc de que els fets vagin acompanyats de paraules, resulta que les paraules es queden en pures paraules, sense ni tan sols anar acompanyats de fets. Ara és el temps de les promeses que no s’acompliran. Ara és l’hora en què tots ens prometran llocs de treball i una felicitat que s’acostarà al nirvana que, com bé sabeu, és l’ideal suprem de la felicitat, el lloc on tot és magnífic, no hi ha dolor i tot és pura felicitat.

És una desgràcia sense remei haver de patir, cada dos per tres, aquests tediosos períodes electorals on tot és pura xerrameca i promeses. Parole, parole, parole… que deia aquella famosa cançó italiana. Si us plau, polítics, estalvieu-nos aquests dies de sofriment, de pantomima i de rialla Colgate. Estalvieu-nos les mentides, les fantasies, les promeses que sabeu que no complireu i estalvieu-nos aquella sensació de que ens esteu prenent el pèl. Estalvieu-nos la sensació de que som una colla de rucs d’orelles llargues.

Perquè , a vegades, sí que semblem una mica rucs, perquè us tornem a votar quan no us ho mereixeu gens ni mica. No tot és culpa vostra, per tant. Si tots fóssim una mica més conseqüents i us neguéssim el vot quan no us l’heu merescut, tot aniria millor. Si miréssim una mica més prim i féssim marxar a casa seva els corruptes, els que només busquen el càrrec per poder cobrar a fi de mes, les coses anirien d’una altra manera. Si miréssim quines coses no funcionen i esbrinéssim qui n’és el culpable i li féssim pagar, tot aniria millor. Si votéssim més amb el cap que no pas amb el cor o per costum, també tot seria diferent. Si vosaltres no us tapéssiu tant les vergonyes els uns als altres o tots miréssim una mica més pel bé comú, el país aniria força més bé.

Massa gent –no tota, per sort- s’ha oblidat que la política és un servei al poble i per damunt de tot als més desfavorits. Massa gent és encara a la política per enriquir-se i la prova és que cada dia surten nous cassos de corrupció. I som tots tan rucs que seguim votant els mateixos, tot i sabent que són uns aprofitats. Estem dient que volem un país nou i millor. Doncs, posem-nos-hi! Comencem per buscar polítics honestos per als nostres Ajuntaments i comencem a arraconar tots aquells que han donat suficients proves de que no volen arreglar res i de que ja els va bé la situació actual. Hi han hagut tantes i tan evidents proves de que la forma tradicional de fer política no serveix, que potser ara començarem a veure que la gent n’està una mica tipa i que té ganes de canviar. Triar alcaldes i regidors hauria de ser el primer pas per trobar candidats honestos i amb capacitat de gestionar el dia a dia de la gent. A les eleccions municipals és on possiblement puguem deixar més de banda les ideologies i els principis filosòfics dels partits. És aquí on cal ser molt pràctic i buscar gent que arregli les coses que tenim més a prop i que lluiti pel seu municipi. És ara quan cal buscar gestors que no facin malbé els diners de tots i en treguin el millor profit possible dels impostos que tots paguem. I una cosa que jo considero essencial: cal triar gent amb capacitat de diàleg i d’entendre’s amb els contrincants dels altres partits. Cal saber triar gent que sàpiga anar unida per buscar el bé comú i no per fer només la punyeta al contrari.

De moment cal pensar en les municipals i no menystenir el poder dels municipis. Després ja vindran les altres i, entretant, ja podrem anar veient qui és qui i què vol fer cadascú. Perquè si un gran nombre de municipis catalans fan front comú davant d’aquesta mena de fer política tan bruta, tan traïdora i tan vomitiva del PP no hi tindran res a fer, per més que vulguin aniquilar-nos com sembla que volen fer.

No hi ha resposta

11 abr. 2015


Mentiders compulsius

Classificat com a Partido Popular (PP),POLÍTICA

De mentiders en volten més dels que caldria per aquests mons de Déu i –siguem sincers- tots hem dit alguna mentida piadosa (d’aquelles que se’n diu “de conveniència”, que serveixen per sortir del pas i que no fan mal a ningú). Però una cosa és dir mentides piadoses i una altra és ser mentider compulsiu que, com explica la psicologia,´pot arribar a ser un trastorn prou greu com per haver de ser tractat. Les persones afectades tenen la tendència a mentir molt sovint i de forma usual, generalment per cridar l’atenció o despertar admiració. L’objectiu que tenen és mirar de manipular la realitat per fer-la més cridanera de la que en realitat és i d’aquesta manera fer que els demés es fixin en ells.

Aquest matí escoltava a El Suplement de Catalunya Ràdio al director de l’agència de detectius Método 3, Francisco Marco, on assegurava que la presidenta del Partit Popular de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, no va dir la veritat durant la seva compareixença en la comissió parlamentària contra el frau:“Va mentir en tot. Alícia Sánchez Camacho és una mentidera. Va anar al Parlament a mentir perquè és una mentidera compulsiva”, deia  durant l’entrevista. La veritat sigui dita, jo ja no sé a qui creure’m de tots els compareixents en aquesta comissió. Tot plegat fa un tuf de podrit que va venir basques i més aviat convida a apagar la ràdio. No sé qui té raó, però pels rastres que han anat deixant aquesta gent del PP jo cada cop em convenço més de que són una colla de mentiders compulsius, començant pel president del Govern, Mariano Rajoy, seguint pel seu ínclit ministre de l’ Interior Jorge Fernández Díaz i acabant per la ja molt desgraciadament coneguda nostra Alícia Sánchez-Camacho. EL PP és un partit de cínics i mentiders compulsius que, per continuar governant, faran tot el que sigui necessari, incloent-hi la mentida si és necessari. Aquest ministre de l’ Interior ja ens n’ha donat mostres massa sovint escampant merda damunt dels independentistes, propagant mentides en moments claus, deixant d’investigar el que caldria investigar per fer surar la veritat i esquitxar amb tota la mala fe l’independentisme català vinculant-lo amb el jihadisme. En una democràcia com Déu mana aquest home ja l’haurien enviat a casa seva a cuidar l’hort… A incompetents com ell i com gent del seu partit no puc entendre com els espanyols encara tenen els nassos de seguir votant-los…

Ningú es podia imaginar que es retrocedís tant en aquests anys de govern popular en quant a la pèrdua de llibertats democràtiques. Cada llei que fa aquesta gentussa representa un pas enrere pel que fa a respectar la democràcia. L’anomenada Llei Mordassa és l’exemple més clar per implantar i justificar una violència “legal” impensable en una societat democràtica moderna. Volen tornar al temps dels “grisos” i al temps de la dictadura franquista, quan manifestar-se comportava dures penes de presó i quan es detenia la gent per qualsevol causa justa o injusta. Aquest PP que governa Espanya amb majoria absoluta intenta això i, si badem massa, ho aconseguirà. Tenen nostàlgia del feixisme més caspós d’altres temps i faran el que sigui per tornar-hi amb la modificació de la Llei de Seguretat Ciutadana o amb totes les trampes que creguin convenients. Davant d’un Codi Penal, aprovat en solitari pel PP i denunciat per quasi tota l’oposició i per les organitzacions de Drets Humans de tot el món, fins i tot els Catedràtics de Dret Penal de 33 universitats hi han protestat i han exigit la seva derogació. La ONU i Amnistia Internacional, en concret, han presentat informes denunciant el “greu retrocés” per a les llibertats que significa en nou Codi Penal i la Llei de Seguretat Ciutadana. Serviran per alguna cosa totes aquestes protestes? Em temo que no si els espanyols no comencen a obrir els ulls i no els fan fora en les eleccions que aniran venint properament.

No hi ha resposta

23 març 2015


Veïns

Tenir bons veïns és una cosa molt interessant. I útil. A vegades, la família i els amics els tenim lluny i no gens a mà en aquells moments d’urgència en què necessitem algú. I aquest algú que tenim més a mà són els veïns que, si son bons i hi tens bones relacions, hi pots comptar per a tot el que convingui. En canvi, si no hi tens  confiança o directament estàs a mata-degolla amb ells –com a vegades succeeix- estàs ben fregit i et trobes amb una espècie d’indefensió total.

Pensava en això mentre llegia un text de Juan Martín Posadas(un conegut meu que havia estat senador a l’Uruguai i que ara es dedica a escriure) que parlava de com en poden ser de perillosos els veïns. Ell es referia a l’ Argentina i al Brasil, dos gegants que poden aixafar el ‘paisito’ només que moguin un mil·límetre un dit del peu, i que els seus respectius problemes político-econòmics hi arriben sempre com un tsunami molt perillós. Tot i que és un llarg debat, molt creuen que l’Uruguai va néixer gràcies als bons afers i múltiples tripijocs de Lord Ponsonby, un altiu i eficient diplomàtic anglès que el govern de Londres va enviar al Río de la Plata. Al desembre de 1824 el Parlament anglès va reconèixer les Províncies Unides del Rio de la Plata i hi va signar un acord comercial. Quan la província Cisplatina es va revoltar contra el seu aliat, l’Imperi de Brasil i Buenos Aires va donar suport als díscols orientals, Londres es va posar en campanya per arreglar les coses i va encarregar la tasca als seus hàbils diplomàtics i va enviar-hi a Lord John Ponsonby, com Enviat Extraordinari i Ministre Plenipotenciario. Tot i que va deixar escrit que allà no s’hi trobava gens a gust, Ponsonby es va mostrar extraordinàriament apte i eficient per a la tasca que li van encomanar. El seu objectiu era aconseguir la pau, mantenir les aliances i afavorir el comerç sense involucrar militarment Anglaterra. Per a això va identificar amb lucidesa cadascun dels actors, la seva personalitat i els seus interessos i va aconseguir una comprensió rica i complexa de tots ells. També va veure la potencialitat de la Banda Oriental per assumir el seu propi destí: el millor port del Plata, sòl fèrtil, el millor clima de la regió. “Molts dels seus habitants […] són tan cultes com qualsevol persona de Buenos Aires i molt capaços de constituir un govern independent, probablement […] ben administrat.”

Complerts els seus objectius va tornar a Londres i aviat li van encomanar una nova destinació amb una certa similitud amb la que acabava de dur a terme. El Congrés de Viena, que estava reorganitzant Europa, va reunificar després de tres segles Holanda i Bèlgica per aconseguir una potència forta enmig de Prússia i França. Però Guillem I, incapaç de tancar ferides seculars, no es comportava com a monarca del “Regne Unit dels Països Baixos” sinó com a rei holandès i ocupant de Bèlgica. El 25 d’agost de 1830 al teatre de la Monnaie de Brussel·les, es representava una òpera: “La Muette de Portici”. Quan el tenor cantava l’“Amor sagrat de la pàtria / doneu-nos l’audàcia i l’orgull”, el públic va sortir del teatre al crit de “Visca la llibertat”, i es va reunint una multitud revoltada per tot el país. Guillem I va enviar 12.000 soldats a Brussel·les, hi va haver uns 1.200 morts d’ambdós bàndols i al novembre un Congrés Nacional belga va declarar la independència.

L’1 de desembre va arribar Lord Ponsonby amb la recurrent missió d’aconseguir la pau i mantenir l’equilibri europeu sense involucrar militarment Anglaterra. Una altra vegada va posar en joc la seva mirada autònoma i de llarg termini, notable coneixement dels homes, energia i capacitat per adequar les seves apostes a la marxa dels esdeveniments. Primer va recolzar als “orangistes”, partidaris dels holandesos, per evitar que els belgues s’unissin a França. Però un dia, mentre caminava per Brussel·les va veure una baralla entre nens; un d’ells va insultar l’altre dient-li: “francès pollós”. Probablement li van venir a la memòria aquells llunyans orientals que toleraven malament als porteños i brasilers. L’endemà va anar a veure a Jean-Baptiste Nothomb, un dels líders belgues i li va dir: “Creu que els belgues tenen la força per esdevenir una nació lliure? Se sent capaç de respondre per aquest país? Si és així compti amb mi “. “El regne de Bèlgica va néixer en aquest moment”, diria després amb orgull. Per imposar l’alternativa del príncep bavarès Leopold, Ponsonby va proposar, va negociar i va amenaçar. Al Congrés es va llegir una carta seva on donava a entendre que si s’hi oposaven, les coses podrien anar tan malament que es podria arribar “fins a la mateixa extinció de la paraula` belga` “.

L’any 1832 va ser enviat a Turquia, un polvorí internacional que el va tenir com a protagonista durant nou anys. Altre cop hi va intervenir amb una certa reconeguda eficiència. Guizot, el polític i historiador francès, va realitzar una interessant observació sobre el caràcter de Ponsonby i per extensió a la diplomàcia britànica en general: No estava integrada per mers funcionaris, executors dòcils de les ordres d’un govern, sinó per aristòcrates amb segles de ” pràctica en un govern constitucional “. D’allí la seva independència de criteri respecte als seus propis ministres. “Lord Ponsonby va arribar a l’ambaixada de Constantinoble dient:`sóc aquí perquè vaig voler, i faré el que vulgui i me n’aniré quan em sembli bé`”. Era un diplomàtic que sabia fer la seva feina i creia de veritat que valia la pena fer-la bé.

Tota aquesta llarga història sobre aquest bon home m’ha fet pensar en què és molt important tot el que els catalans puguem anar fent en aquests temps tant interessants que estem vivint com a poble que necessita una sortida,que la busca i que segur que, tard o d’hora, la trobarà. Cal anar preparant el terreny, cal anar construint estructures d’estat i no deixar que ens prenguin les poques que tenim, tal com està decidit a fer el PP (ho veiem cada dia). I, si fos possible, tot això ho haurien de fer en bloc tots els partits que creuen en la independència –cadascú a la seva manera, però que hi creuen-.

Crec necessari i imprescindible que es facin les coses bé i sense presses. En moments com aquest cal no tenir pressa –tot i que en tinguem molta- i que és millor allò de ‘poc a poc i bona lletra’ o com diuen els castellans ‘vísteme despacio que tengo prisa’.  Nosaltres hem de mirar de fer les coses tan bé com sapiguem, però tot i així no hem d’oblidar mai que tenim uns veïns que poden ser aliats i facilitar-nos molt les coses o poden ser enemics aferrissats que mirin de posar tants pals a les rodes com els sigui possible. D’Espanya ja sabem que n’hem d’esperar. Però ¿i dels demés membres de la Comunitat Europea?. ¿Ho treballem prou? ¿Serem prou vius i pràctics com per anar a convèncer aquells que en realitat manen? Potser caldria que aprenguéssim una mica de la història i convèncer als que en realitat tenen l’autèntic poder i manen de veritat al món, que siguin tan pragmàtics com ho va ser Lord Ponsonby i Anglaterra en aquelles ocasions. Una mirada seriosa o una paraula de la Merkel, per exemple, val més que mil discursos abrandats de Rajoy i tots els pals a la roda que ens vulgui posar. Caldria no oblidar-ho.

No hi ha resposta

13 març 2015


La casta i la caspa

Classificat com a POLÍTICA

Ser jubilat té els seus avantatges. Tot i que pràcticament cada dia em desperto i m’aixeco més o menys a la mateixa hora (potser pel costum de tants anys), el fet de no haver d’anar a fitxar em permet allargassar l’ esmorzar sense presses i estiregassar les primeres hores del matí l’estona que em dóna la gana. Ser jubilat porta annexada la condició favorable de disposar de més temps i de poder distribuir-lo de la manera que a un li sembli més convenient.

Una de les coses que no podia fer quan treballava era poder veure sencera l’entrevista a la persona convidada al programa “Els matins” de TV3 i la posterior tertúlia. No és que sempre m’interessi i hi pari atenció, però avui tenien de convidat al dirigent de Podemos, Juan Carlos Monedero. Me l’he escoltat amb atenció durant una estona. Exactament fins al moment que m’he adonat que feia les mateixes giragonses que la majoria dels polítics de “la casta” -que ells tan combaten i tant detesten- a l’hora de contestar les preguntes sobre la seva visió de Catalunya que li feia la periodista Lídia Heredia. Aquests de Podemos volen ser diferents i miren de presentar-s’hi de totes les maneres possibles, però cauen en els mateixos vicis dels polítics de “la caspa” (així els batejo jo), els polítics de sempre; aquells que poques vegades parlen clar i que acostumen a nedar i guardar la roba. Monedero considera que “la independència de Catalunya és un somni que no és real i que és un disbarat. El somni de tornar a començar pot semblar una solució adequada, però després no és real perquè fa cinc segles que vivim aquesta aventura en comú”. Si el gran argument és que fa cinc segles que vivim junts… pleguem. Jo creia que tenien millors i arguments una mica més sòlida i de més pes.

El que menys m’agrada d’un polític és que no parli clar. No m’agrada ni als  d’aquí, ni als d’allà. No m’agraden els polítics que ells denominen “casta”. Ni els d’aquí, ni els d’allà. No m’agrada cap polític- sigui d’on sigui- que no sigui honest, que s’aprofiti del seu càrrec, que no sàpiga desenganxar el cul de la cadira, que enyori massa el cotxe oficial, que no agafi mai el metro, el tren o l’autobús, que no s’embruti les sabates amb la pols del carrer, que s’embutxaqui diners públics, que faci servir el seu càrrec per endollar familiars o que no sigui a la política per a servir el poble. No m’agraden aquestes formes casposes, antigues -i, per desgràcia, massa corrents- de fer política, ni els els polítics casposos que coneixem.

No m’agrada que se segueixi fent el mateix discurs de sempre. Aquell discurs de moltes paraules, molta verborrea i moltes consignes sense contingut. Tot plegat, per no dir gran cosa o a vegades per a no dir res. Aquests de Podemos parlen de que “estamos viviendo un momento histórico, un momento de ilusión”;parlen de “combatir la casta” i parlen de “la gentuza que nos ha declarado la guerra a los ciudadanos”, a “los banqueros responsables de los desahucios”, a “los poderes ocultos que han secuestrado la democracia”, a “los políticos podridos que se llenan los bolsillos mientras los niños pasan hambre en los colegios. “La batalla contra la desigualdad es lo que Podemos representa, ante todo, y cuando llegue al poder “los peces pequeños se comerán a los peces grandes”.

Que no em vinguin a parlar de “casta” persones que consideren que Botín no és casta (qui ho és, doncs?) o que el Rei d’ Espanya “tendría muchas posibilidades de ganar unas elecciones como jefe de Estado porque tiene “enorme simpatía” por parte de los españoles”. Conceben una nova societat feta de castes semblants a les que ja tenim i que conceben una societat dividida tan jeràrquicament com fins ara. Per a la gent de Podemos, mana qui mana i Madrid ha de seguir manant. Catalunya no comptarà per a res si no és dins d’aquesta Espanya que ells conceben com una unitat intocable. Ja se li comença a veure la pota al llop i més que li veurem a mida que hagin d’anar concretant les coses. I quan governin ja sabem amb qui se n’aniran al llit i amb qui formaran societat anònima. Més o menys com el PP i el PSOE fan sempre que es tracti algun tema referent a Catalunya. Els costa poc unir-se contra els interessos de Catalunya. Caspa una altra vegada!. Més caspa! La caspa espanyola de sempre!

Parlen molt dels famosos “Círculos”, que són la base de Podemos. Diuen que són l’essència de la democràcia i que no es fa res sense ells. El model del que parlen sembla un model assembleari on tot es discuteix, on tot es vota i on es debaten les idees amb total llibertat i apertura. En teoria els cercles haurien de ser autònoms i haurien de ser escoltats. A la pràctica, ja comencem a veure que no és així.Podemos es basa totalment en un fort lideratge individual que no escolta gaire, manipula molt i on s’ha fet ben palès que certes idees que no hi caben dins d’aquest poti-poti informe, ple d’indefinicions i molt tèrbol que és Podemos.. Els catalans que creiem en la independència ho tenim força cru si volem el seu suport. En definitiva, volen que l’estructura de l’ Estat sigui la mateixa de sempre i que els grans canvis no entren dins de les seves perspectives. Caspa! La mateixa caspa de sempre!. Els mateixos tics de sempre! I, si no, que ens demostrin el contrari, que comencin a parlar clar i que mirin de fer-ho ben aviat perquè ens puguem assabentar ben bé què pensen.

5 respostes

« Següents - Anteriors »