Resultats de la recerca per a "solsona"

16 gen. 2010


Testament públic de Xavier Jounou.

He tingut ocasió de llegir el testament de l’alcalde de Solsona, mort als 50 anys, el dia 13 de gener. Uns amics me l’han fet arribar destacant que "és un missatge de primera magnitud, amb molts valors i que hauria de llegir i fer pensar molta gent d’aquest país". Hi estic totalment d’acord i per això avui el copia per si algú el vol llegir, cosa que recomano vivament.

COMIAT DE XAVIER JOUNOU I BAJO, ALCALDE DE SOLSONA

Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.

Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.

Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles, Laura i Rut. Els meus pares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s’han des viscut per mi i m’han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l’escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m’ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.

Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova… He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut.

En fi, m’he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tan estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m’he sentit, malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal; no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.

Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.

Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.

Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.

I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.

Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!

Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.

Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.

Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.

Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!

Xavier Jounou i Bajo

Etiquetes de Technorati: ,,,,,

5 respostes

08 gen. 2010


Siguem justos.

Classificat com a Emigració,Valors

Una notícia d’avui mateix:

"Dos immigrants marroquins troben una bossa amb 500 euros a Solsona i la lliuren a la policia. La bossa pertanyia a una veïna d’ Odèn que la va perdre a l’aparcament d’un supermercat. Els immigrants van trobar la bossa i la van portar a la policia local, que va poder localitzar la propietària gràcies al fet que aquesta havia denunciat la seva pèrdua davant els Mossos d’Esquadra".

Podria explicar algun altre cas que conec. Un de primera mà: la meva senyora va deixar la bossa de mà vora la porta del cotxe a l’hora d’aparcar-lo i va marxar. A cap d’una estona hi va tornar i ja no hi era. Ja el donava per perdut quan , al cap d’una estona, una amiga li truca per telèfon i li diu: "Has perdut la bossa?. Mira, m’ha trucat un senyor i m’ha dit que ha trobat una bossa de mà i ha trucat al primer telèfon de l’agenda que ha trobat. M’ha dit que l’anessis a recollir a tal adreça".

Va anar-hi corrent, no cal dir-ho. I no era pels diners, que quasi no n’hi havia. Era per la documentació, sobretot. I es va trobar amb una família d’origen senegalès amb tres o quatre nens, que no va voler de cap de les maneres cap tipus de recompensa. Van dir-li que ells eren persones honrades i que ho feien per principi.

De persones honrades n’hi ha a tot arreu. A tots els països hi ha persones bones i persones dolentes…. Hi ha gent honrada i gent molt poc honrada a tot arreu.

Cassos com aquests em fan pensar: Som sempre justos amb els emigrants? Els jutgem justament? Em penso que a vegades no i encara estem moguts moltíssimes vegades per un munt de prejudicis, no us ho sembla?

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

17 des. 2009


Volem bisbes "normals".

Classificat com a Església,RELIGIÓ

  Fa ja molts anys (els més grans ens en recordarem prou) que es va fer aquella campanya de "VOLEM BISBES CATALANS". Es va fer molta pressió a Roma i va donar prou bon resultat, veient les intencions que tenien en aquell temps de castellanitzar l’episcopat català. Ara haurem de fer una nova campanya per demanar "bisbes normals". I quan dic normals, vull dir persones que coneguin la terra, la gent, la llengua, els costums del lloc on hauran de viure i treballar.

Ara, ja fa una temporada, que corre la brama que hi haurà relleu al bisbat de Solsona i que l’elegit serà Vicente Juan, actual bisbe d’ Eivissa en la mateixa línea d’actuació que s’ha fet amb Munilla al País Basc. Com ja fa una bona colla d’anys, van fent bisbes a persones d’una tendència dretana ben declarada i gent que no és representant -ni de bon tros- de la diversitat del Poble de Déu.

Davant d’aquestes veus que van corrent jo em faig algunes preguntes:

-S’ha consultat al Poble de Déu de Solsona? Respon a les esperances que els fidels de Solsona tenen posades en el nou bisbe?

-S’ha de portar una persona de fora? No hi ha ningú al propi bisbat que pugui ser un bon pastor de la pròpia comunitat? Antigament els responsables de les comunitats els elegia la mateixa comunitat i sempre era algun dels seus membres.

-S’ha tingut en compte la perversitat que té l’actual sistema de nomenament de bisbes? Creieu que aquest sistema és prou evangèlic? Recordem el que deia Sant Cebrià a mitjan S. III: "Cap bisbe ha de ser imposat".

-Serà una persona que integrarà o exclourà; unirà o dividirà? Segons els precedents que en tenim més aviat serà això darrer.

-Roma nomena pastors o funcionaris controladors? "De Roma ve allò que a Roma va", es diu amb tota raó. I ja sabem qui informa Roma, qui proposa, quina mentalitat es vol imposar a través dels nous bisbes que, de mica en mica (com la gota malaia) van imposant a tot arreu com a corretges de transmissió del Vaticà.

Jesús no va designar cap mena de bisbe i no va elegir els 12 apòstols per ser dirigents de les comunitats. De fet, no ho van ser mai. La teoria segons la qual els bisbes són successors dels apòstols no és de Jesús, ni de Pere, ni de Pau, sinó d’ Irineu de Lió a finals del segle II, i quan ell parla de successió apostòlica no parla només del bisbe de Roma. Per ell tots els bisbes tenen la mateixa autoritat.

També s’ha de recordar que Roma no s’arrogà el dret de nomenar bisbes fins al segle XIV, i que ho va fer justament per aturar la ingerència creixent de les naixents monarquies europees. Avui no té cap sentit. Com podrà ser l’ església llar d’humanitat, profecia d’alliberament, sagrament de Jesús? Quin sentit té que el bisbe de Roma tingui el poder de nomenar els més de 5.000 bisbes dels cinc continents i que d’aquesta manera manegi tota l’Església d’acord a la seva teologia particular, amb la seva nombrosa cort de nuncis i de presidents polititzats de Conferències episcopals i enmig d’innombrables intrigues curials i polítiques?

Podem anomenar això Església de Jesús, animada per l’Esperit de Déu que allibera i consola?

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

17 oct. 2009


Vells xirucaires.

Classificat com a Amistat

Fa 50 anys que una cinquantena de nens es trobaven per primer cop al Seminari de Solsona per començar uns estudis amb la intenció d’arribar a ser capellans. El món ha donat moltes -moltíssimes- voltes sobre si mateix i la vida també les ha donades en cada un d’aquells marrecs, avui convertits en vells xirucaires  que es tornen a trobar a Verdú i dinaran junts a Guimerà, reproduint una ja també vella tradició de 22 anys en que ens retrobem cada any.

Avui serem una vintena d’aquells cinquanta, alguns amb les corresponents parelles. Algun hi faltarà perquè ja no hi és i alguns altres perquè aquest any no poden, però amb la promesa explícita que "l’any vinent si". Avui tornarem a calçar-nos les xiruques i tornarem a pujar a la muntanya de la nostàlgia, de les anècdotes i de la vella amistat que van iniciar al seminari de Solsona.

Quan ara fa poc més d’un any que vaig iniciar aquest blog , sobretot animat per les lectures de molts altres blogs escampats per aquesta immensa blogosfera que és el món, pensava en el que és la vida de molta gent i en com alguns la saben pintar i la saben explicar tan bé. En molts casos són vides que no tenen res a veure amb la meva, però m’he adonat que tampoc ens separen tantes coses, almenys no essencials. Ens passem mitja vida intentant protegir  idees pròpies, creient que són diferents i úniques i després descobreixes que en un elevat percentatge comparteixes el gust per pel·lícules, moments, llibres, músiques, paisatges… que et lliguen i t’agermanen en alguna cosa més que unes aficions comunes, perquè connecten amb el que ets i amb el que t’importa. Segurament que aquest matí, quan ens hem aixecat cadascú per anar a la trobada anual, hem pensat que hi anem perquè encara ens uneixen coses semblants i que per això val la pena anar-hi.

Algú ha dit que no s’han comptabilitzat més de 10.000 idees diferents en el món. No sé si això és veritat i només es pot aplicar a la societat occidental, però estic segur que ens sorprendríem amb la quantitat de gent que es desperta als matins pensant en el mateix, amb els milers de persones a les que els fa mal el mateix i a les que els fan feliços coses molt semblants. Si no fóssim tan egòlatres i si no anéssim tan de pressa per la vida, ens adonaríem que no som tan diferents i que actes com el d’avui són essencials i necessaris per la supervivència de l’espècie. Segueixo pensant que les persones, a més del menjar i el beure, tenim les necessitats vitals de l’amistat, de l’afecte, de la família, del passar una estona junts per riure i menjar plegats.

Tant de bo ens duri molts anys més aquesta tradició i tant de bo per molts anys puguem anar-nos retrobant tots.

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

11 jul. 2009


Carta al Bisbe Jaume Traserra.

Classificat com a Església,Fòrum Ondara

Avui compleix 75 anys el Bisbe de Solsona. Vol dir que li ha arribat l’hora de presentar la seva renúncia. Personalment, crec que era un moment esperat per molts. És el que se sent a molta gent "sotto voce".

El Fòrum Ondara, de capellans de Solsona,

http://bisbatdesolsona.org/ondara/

ha escrit una carta al bisbe que he cregut interessant reproduir perquè recull el sentiment i el pensament de molta gent.

Arran dels 75 anys del Sr. Bisbe

Per la Guia de l’Església de Solsona, sabem que el nostre bisbe, Jaume Traserra, l’11 de juliol compleix els 75 anys. Per davant de tot la nostra felicitació: “Per molts anys, Sr. Bisbe! Que el Senyor li concedeixi molts més anys de vida ben fructífers i feliços”.

Segurament que, com a fidel observador que és de les normes de l’Església, presentarà al Sant Pare, si no l’ha presentada ja, la seva renúncia. I és possible que pensi també que aquest era un moment esperat pel Fòrum Ondara. Així ho podia fer entendre la broma del rellotge regressiu. Tanmateix podem assegurar-li que no estem especialment preocupats per la decisió que pugui prendre la Santa Seu.

Primer, perquè, tot i que estem convençuts que el bisbe pot influir molt en la bona marxa de la diòcesi, creant un bon clima en la comunitat diocesana, encoratjant-la en uns moments difícils a compartir i irradiar la seva fe, marcant el rumb de la pastoral i, sobretot, amb la proximitat als seus diocesans, hem de confessar tanmateix que, dissortadament, ens hem acostumat a no esperar-ne gaire. Per altra banda, sabem molt bé que no ens podem fer il•lusions amb un possible canvi, ja que, si mirem el panorama episcopal, tampoc no hi veiem tantes diferències.
Per la nostra banda, pot estar segur que, si la Santa Seu creu oportú prorrogar la seva estada entre nosaltres, encara que sigui sense un excessiu entusiasme, l’acceptarem amb un veritable esperit eclesial, amb la mateixa fidelitat que ens ha mantingut tothora al peu del canó. Creiem que amb el bisbe passa una mica com amb aquell arbre fruiter, que, encara que no et doni els fruits dolços que n’esperaves, sempre hi pots anar a buscar ombra. A més a més, ben segur que ha fet prou coses bones, que potser nosaltres no hem sabut apreciar degudament. Per tot, gràcies.

De totes maneres, els components del Fòrum Ondara –un fòrum que va néixer la tardor del 1999 (poc després del Fòrum Joan Alsina), no pas com un grup d’oposició al bisbe, sinó com una trobada mensual d’amics– no podíem estar d’acord amb algunes opcions bàsiques que el bisbe ha pres en el govern del bisbat, i així ho vam manifestar a partir del primer aniversari del seu  pontificat, primer confidencialment i després públicament. Ens va fer la impressió que el nostre bisbe (ara que estan de moda els símils futbolístics) no sabia amb quin equip comptava ni en quin camp jugava. I això és del que nosaltres volíem fer-lo adonar. Perquè, d’allò de pujar a un tren en marxa, com ens havia promès, res de res. Més aviat hauríem de dir que, en vuit anys que fa que està entre nosaltres, ha demostrat un interès especial a capgirar-ho tot.

Més concretament, no podíem estar d’acord: amb el seu capteniment autoritari, que ha portat a la pràctica desactivació dels consells diocesans;amb la primacia del dret i de l’ortodòxia per sobre de les persones i de la seva comunió, que ha fet que el bisbat de Solsona perdés aquell aire de família i bona companyonia que sempre havia tingut; amb una perniciosa discriminació que semblava que dividís el clergat, religiosos i fidels entre agents de primera línia i personal de farciment; amb la imposició de la jubilació forçosa, causa de moltes nafres personals, sobrepassant el to exhortatiu del cànon 538-3, especialment en una situació de tanta penúria de capellans; no podíem estar d’acord amb el desmantellament d’un sistema econòmic com el de l’Ajuda a l’Església, basat en la comunió de béns, elaborat amb la participació de tots i aprovat en una assemblea diocesana, substituint-lo, per decret, per un sistema que consagra una dicotomia radical entre l’economia de la cúpula i la de la base, entre la del bisbat i la de les parròquies i capellans, com si es tractés de dues empreses rivals.
Potser sí que les nostres acusacions o reflexions van anar sovint carregades d’una excessiva agressivitat. En demanem disculpes i, més cristianament, en demanem perdó. No era la nostra intenció ofendre ningú.

 
Repetim, per molts anys! No voldríem enterbolir-li pas el temps que pugui quedar-se entre nosaltres. Li desitgem una estada plàcida i fecunda i voldríem, per la nostra part, que les nostres relacions poguessin ser en endavant més fluïdes i afectuoses, sense que condicionin la nostra llibertat.

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

22 nov. 2008


Regal d’idees.

Classificat com a CÀRITAS,PSICOLOGIA,Voluntariat

xxxxx.jpgAcabo d’arribar d’un curs que ens ha donat al Sant Crist de Balaguer, l’ Albert Fonts -psicòleg- sobre formació del voluntariat.

Érem uns 80 voluntaris i professionals de Càritas de tres diòcesis: La Seu d’ Urgell, Solsona i LLeida.Hi hauria moltes coses per comentar i considero que ha estat molt ric. Voldría regalar-vos algunes idees que, en definitiva, són el pòsit que m’ha quedat, com en una bóta de bon vi.

-“Estima’t, estima i no et caldrà ser egoista”.

-“La societat actual és poc amorosa i ens ha fet creure que, com més tinguis i t’aïllis, millor estaràs i ens ha portat a desconfiar dels altres; a voler gaudir sense compartir; a tenir por i a no fiar-nos dels qui ens envolten… quan, de fet, tots som semblants, tots necessitem dels altres i tots tenim ganes de viure amb goig i ser feliços!.

-“Ens hem de concedir temps, energia i relacions personals profitoses per poder carregar piles. Temps per poder ser conscients de com ens afecta el dolor i el treball en favor dels altres. Energia per no defallir, ja sigui bona alimentació, descans, lectura, formació, etc. I finalment, relacions personals en les que sigui jo erl qui rep l’ajuda i l’atenció. Persones amb qui pugui parlar de mi, del que em passa i del que sento sense haver de fingir o dissimular, i si cal amb un professional que m’ajudi a posar nom al que sento i visc. En poques paraules, com més et coneguis i et valoris, més podràs ajudar els altres”.

Ser voluntari( sigui del que sigui), necessita uns requisits per a fer-ho bé. Per a no deformar la idea matriu del voluntari. Aquest tipus de formació és essencial per ajudar-nos a tots.

Gràcies, Eduard!

No hi ha resposta

« Següents