Etiqueta arxiu 'PSICOLOGIA'

26 nov. 2010


La negació: mecanisme de defensa

Classificat com a PSICOLOGIA

Avui m’he hagut de barallar (això sí: per telèfon, havent d’aixecar una mica la veu, però al cap i a la fi sense sang) amb una persona per motius de feina. És una persona que és capaç de treure de polleguera al més pintat. La prova és que ja ens hi hem barallat la majoria de companys de secció.

El tema de la discussió: negar una evidència confirmada, avalada i observada per un munt de gent un dia rere un altre. A mi és de les coses que em fan més ràbia i que, per altra banda, sé que és normal en certes persones. És un tema que ja ha estat prou estudiat per la Psicologia. Però continua fent-me ràbia, què hi voleu fer! Suposo que aquest apunt d’avui només vol ser, a fi de comptes, una necessitat d’esbravar-se i la necessitat de treure la ràbia de dins. per doneu… Però, ja que hi som, aprofitarem per parlar una mica del tema, que per altra banda, podem estendre a tots els ordres de la vida i dels comportaments humans.

La negació és un mecanisme de defensa que es fa quan hi ha un fet que és massa incòmode d’acceptar. Llavors, se’n fa rebuig en lloc d’acceptar-lo, insistint que no és veritat, tot i que la majoria de vegades l’evidència és aclaparadora.

La negació pot tenir diversos graus o diverses formes: Es pot arribar a negar la realitat del fet desagradable en tot el seu conjunt; admetre el fet però minimitzant la seva importància; admetre el fet i la seriositat però negant la responsabilitat; negar l’impacte del fet en si mateix o en altres persones per a treure’s sentit de culpabilitat; negar el coneixement dels fets i fer veure que no se’n sabia res; negar que el fet faci ja molt temps que succeeix o es repeteix i per últim, trobaríem el que se’n diu la negació de la negació, que és potser el més interessant i en el qual m’hi vull aturar una mica.

Negació de la negació: Això pot ser un concepte difícil per tal de que molts l’identifiquem en nosaltres mateixos.Però és una barrera important per poder canviar comportaments que fan mal. La negació de la negació implica els pensaments, les accions i els comportaments que reafirmen la confiança que res necessita ser canviat en el comportament personal. Aquesta forma de negació es barreja una mica amb totes les altres formes de negació, però implica més autoengany i, per tant, més dificultat de canvi.

I, per acabar i aprofitant que demà és jornada de reflexió aquí a Catalunya, aprofitar l’apunt d’avui per dir que els catalans no ens hauríem d’auto-enganyar més temps. Els fets són els que són, les evidències són tantes en tots els ordres de la vida, que a mi em sembla que la única forma de resposta als comicis que tindrem diumenge és votar per algun dels partits que ens impulsen cap a la independència de Catalunya, encara que aquesta no esperem que sigui imminent ni potser tinguem encara massa clars els passos a seguir. Però, com deia abans, ja prou d’enganys, de pors, d’amenaces i, a fi de comptes, d’auto-enganys. Si volem ser un poble digne i que pugui viure amb dignitat, anem a votar el diumenge per gent que impulsi i defensi els drets de Catalunya. I, el que és més important: després exigim a aquests polítics que acompleixin les seves promeses, que normalment són moltes en tots aquests dies de campanya. Sort!

2 respostes

17 nov. 2010


Un Babel constant

No fa massa estona que parlava amb una amiga del soroll i del silenci. Alguns necessiten soroll per viure. Necessiten soroll, moviment, llums, música forta, estímuls visuals i auditius de tota mena i poden treballar, viure i funcionar entre crits. Encara més: necessiten tot això per poder viure a pler.

Altres, –i aquest és el meu cas- necessitem silenci. Alguns necessiten silenci total. No és exactament el meu cas, que podria qualificar de quasi-silenci. El meu hàbitat ideal seria el silenci trencat per una música de fons, si pot ser clàssica o simplement música relaxant. És quan em sento bé i és quan puc pensar, llegir o escriure aquestes tonteries (bé, no vull ser tant negatiu i ho deixaré en reflexions…) que ara mateix esteu llegint.

Aquesta conversa que us deia m’ha fet recordar una cosa que vaig llegir fa molt de temps i que no sé exactament on ni de qui és. Però ja us dic d’entrada que no és meu aquest text que volia ser una exegesi una mica humorística del passatge bíblic de la torre de Babel, que és a on cada dia ens atansem més. El nostre món se’ns torna cada cop més sorollós, ple de brogit, música, imatges, flaixos, notícies, xerrameca de tota mena i cada com hi han més canals de TV, més diaris, més emissores de ràdio, més revistes i més informació que ens omple el cap i també el cor i que ens deixa mentalment mig estabornits.

El text al que feia referència i que ve molt a tomb mb tot això,  deia més o menys així:

Al principi dels temps cada home i cada dona parlava una llengua diferent, i per a les coses essencials s’entenien per signes i senyals, de manera que tots vivien en pau. Un dia a algú se li va ocórrer, en algun dels molts moments d’oci que tenien i entre cacera i cacera, d’anar edificant una torre alta, ben alta, i els veïns s’hi van anar afegint una mica per curiositat, o per amistat o per allò de voler ser una mica més que la tribu del costat…

El cas és que la torre va anar pujant tant i tant que Jahvé es va preocupar, doncs podien arribar fins al cel i molestar-lo. Ja se sap que a Jahvé el molesta molt el soroll… Va pensar què podia fer per aturar aquells homes tan decidits i tan treballadors i aviat va trobar la solució: va fer que tots parlessin la mateixa llengua, de manera que aviat van començar a discutir i a barallar-se, i la torre es va quedar a mig fer, sense acabar i amb la seguretat de que allò no continuaria gràcies a les moltes opinions i als molts debats que contínuament suscitava. Per això a aquella torre la van anomenar "Babel", que vol dir "confusió.

3 respostes

22 nov. 2008


Regal d’idees.

Classificat com a CÀRITAS,PSICOLOGIA,Voluntariat

xxxxx.jpgAcabo d’arribar d’un curs que ens ha donat al Sant Crist de Balaguer, l’ Albert Fonts -psicòleg- sobre formació del voluntariat.

Érem uns 80 voluntaris i professionals de Càritas de tres diòcesis: La Seu d’ Urgell, Solsona i LLeida.Hi hauria moltes coses per comentar i considero que ha estat molt ric. Voldría regalar-vos algunes idees que, en definitiva, són el pòsit que m’ha quedat, com en una bóta de bon vi.

-“Estima’t, estima i no et caldrà ser egoista”.

-“La societat actual és poc amorosa i ens ha fet creure que, com més tinguis i t’aïllis, millor estaràs i ens ha portat a desconfiar dels altres; a voler gaudir sense compartir; a tenir por i a no fiar-nos dels qui ens envolten… quan, de fet, tots som semblants, tots necessitem dels altres i tots tenim ganes de viure amb goig i ser feliços!.

-“Ens hem de concedir temps, energia i relacions personals profitoses per poder carregar piles. Temps per poder ser conscients de com ens afecta el dolor i el treball en favor dels altres. Energia per no defallir, ja sigui bona alimentació, descans, lectura, formació, etc. I finalment, relacions personals en les que sigui jo erl qui rep l’ajuda i l’atenció. Persones amb qui pugui parlar de mi, del que em passa i del que sento sense haver de fingir o dissimular, i si cal amb un professional que m’ajudi a posar nom al que sento i visc. En poques paraules, com més et coneguis i et valoris, més podràs ajudar els altres”.

Ser voluntari( sigui del que sigui), necessita uns requisits per a fer-ho bé. Per a no deformar la idea matriu del voluntari. Aquest tipus de formació és essencial per ajudar-nos a tots.

Gràcies, Eduard!

No hi ha resposta

« Següents