08 març 2009
“Si el ruc porta picarol, la somera també en vol”
Aquesta dita catalana l’hauríem de tenir present en aquests moments de crisi generalitzada. Es parla molt de la crisi però em sembla que ningú sap ben bé què en sortirà de tot plegat. Tot dependrà de com es comportin els grans països després que s’injectin diners fresquets a les seves economies.
Aquests dies he llegit opinions de tots els gustos i de gent que, en principi, sembla seriosa. Però ja sabem que els economistes només encerten allò que ja ha passat. Més o menys com tothom…
Però si alguna cosa veig en comú en tots ells és que de la crisi se’n sortirà poc a poc. Que no s’arranjaran les coses d’un dia per un altre. Que durarà una colla d’anys i que els grans països seran la màquina de tren que estiri els demés. I algú diu que possiblement hi hagi alguna màquina nova estirant l’economia mundial. O sigui, que sortiran alguns països reforçats i segurament que seran ells qui liderin una nova economia.
Com deia abans, tot plegat són opinions i, de fet, en aquests moments ningú sap ben bé què en sortirà de tot plegat.
Per tant, penso que és un moment adequat de pensar la dita catalana que poso de títol: són moments per no voler-ho tot, per no demanar-ho tot, per no fer projectes faraònics. Són moments de treballar com les formigues. Poc a poc i bona lletra. Fent feina menuda. Aprofitant el que tenim. No sentir enveja dels que tenen més.
Però també són bons moments per a pensar què som, què és el que tenim, com ho podem aprofitar millor, quins plans de futur són possibles. Per això necessitem líders que marquin camí. I ho dic, sobretot, per Catalunya que està immersa en la incertesa i sense cap líder al davant que marqui camins.
Se’ns en ha anat en Pepe.Amb el seu llenguatge descarat i lliure, ens ha fet riure un munt de vegades. Un gran humorista, un gran professional, un home lliure, un home que deia unes veritats com un temple de grans, rient rient….Es fotia del món i es fotia d’ell mateix.A mi em queia molt bé. Des d’aquí el meu petit homenatge.Adéu Pepe!Us deixo aquests tres vídeos perquè, tot recordant-lo, rigueu una mica.
Xatejant ahir amb una amiga uruguaiana em deia que el país ja només està mirant a les eleccions de l’Octubre. Parlàvem de qui guanyaria quines possibilitats tenia cada partit. Jo m’estimo molt l’ Uruguai i sempre miro d’estar al dia del que passa, a través de les converses amb amics d¡allà (ara tan fàcils amb això d’internet) o llegints diaris i revistes.Inevitablement, va sortir el nom de Pepe Mujica en la conversa. Molts de vosaltres no sabeu qui és aquest personatge. Els meus amics uruguaians sí que ho saben. És un home que desperta passions: a favor o en contra. És d’aquells que no deixa indiferent.Voldrial parlar una mica d’ell, sobretot pels qui no el coneixeu. I si voleu llegir-ne més, aneu a: 
Joan Maragall, el gran poeta català – allà al 1898, quan Espanya perdia les seves colònies- escrigué aquest poema. Vol dir que el debat ve de llarg. És un debat llarg i avorrit.Avorrit perquè Espanya mai ha escoltat les veus dels seus “fills que parles llengües no castellanes”, com diu Maragall. I quan després de segles no t’escolten, quan has de parlar des de la inferioritat hom decideix que val més callar, o tirar pel dret, o revoltar-se, o enfadar-se, o fugir, o claudicar, o ves a saber què…El poema mostra desafecció. És la desafecció i l’avorriment que sentim els catalans després de tant picar sobre ferro fred i d’escoltar tantes promeses incomplertes. L’avorriment d’aquell que no se sent escoltat ni espera que l’escoltin mai. L’avorriment del ruc que està fart de rebre: el fan treballar i ni tan sols li donen de menjar.ODA A ESPANYA (Joan Maragall)Escolta, Espanya, la veu d’un fillque et parla en llengua no castellanaparlo en la llengua que m’ha donatla terra aspraen aquesta llengua pocs t’han parlaten l’altra, massa.T’han parlat massa dels saguntinsi dels que per la pàtria morenles teves glòries i els teus records,records i glòries només de mortshas viscut trista.Jo vull parlar-te molt altrament.Per què vessar la sang inútil?Dins de les venes vida és la sang,vida pels d’ara i pels que vindranvessada és morta.Massa pensaves en ton honori massa poc en el teu viuretràgica duies a morts els fills,te satisfeies d’honres mortals,i eren tes festes els funerals,oh trista Espanya!Jo he vist els barcos marxar replensdels fills que duies a que morissinsomrients marxaven cap a l’atzari tu cantaves vora del marcom una folla.On són els barcos? On són els fills?Pregunta-ho al Ponent i a l’ona bravatot ho perderes, no tens ningú.Espanya, Espanya, retorna en tu,arrenca el plor de mare!Salva’t, oh!, salva’t de tant de malque el plor et torni fecunda, alegre i vivapensa en la vida que tens entornaixeca el front,somriu als set colors que hi ha en els núvols.On ets, Espanya? no et veig enlloc.No sents la meva veu tronadora?No entens aquesta llengua que et parla entre perills?Has desaprès d’entendre en els teus fills?Adéu, Espanya!Etiquetes de Technorati: 
Ja sé que sóc una mica “raret”en moltes coses. Ho reconec.Hi han moltes coses que no m’agraden i que em fan anar a contra corrent infinitat de vegades i en moltes ocasions.Per exemple: no m’agraden certes revistes (Lectures, Hola, Glamour, 10 Minutos, Cuore, Mia, Clara…). No m’agraden certs programes de TV (per entendre’ns, el que en diuen “del cor”). No m’agrada cert tipus de literatura, per ben escrita que sigui. No m’agrada cert tipus de música…I no m’agrada gens disfressar-me per Carnaval. Mai ho he fet. Ni de petit. I no crec que sigui per sentit del ridícul. Crec que és quelcom més. Ho hauria d’estudiar algun entès, d’aquests que fan tests i sessions llarguíssimes (i cares) de psicoanàlisi….És que aquests dies només veus disfresses per tot arreu. Els nens van i venen disfressats. Les colles de nois i noies surten a ballar disfressats. Les discoteques fan concursos de disfresses.Els polítics no cal que es disfressin perquè normalment en van tot l’any i aquests dies no se’ls nota res diferent.Tampoc cal que es disfressin els banquers. De fet, ja ni ho intenten. Podrien disfressar els resultats dels seus respectius bancs per no donar sensació d’abundància infinita. Però ja no ho intenten. Públicament fan ostentació dels seus robatoris a plena llum del dia i, per tant, dels seus resultats sempre bons. Cada any millors.A mi no m’agrada disfressar-me, ni l’ostentació, ni els “xismes”, ni les converses sense suc ni bruc, ni seguir sempre la corrent; no m’agrada seguir la moda, ni el dolç, ni tantes altres coses que fan que a vegades en mirin com a bitxo rar, una mica malament (d’on ha sortit aquest “tio”?)Per tant, no us estranyi si, un any més no em veieu disfressat. I no intenteu tampoc convèncer-me que ho faci.Bon Carnestoltes. Bon Carnaval. Bones “Carnes tollendas”. Bones “Carnes tollitas”. Bon “Carnevalle” a tots els que el celebreu.Etiquetes de Technorati: 
Avui, us copio un article d’ Hernan Casciari, periodista argentí, per donar un toc d’humor al blog i perquè m’ha semblat interessant.—————————————————EL MUNDO SEGUN CASCIARIPor Hernán Casciari.Leí una vez que la Argentina no es mejor ni peor que España, sólo más joven. Me gustó esa teoría y entonces inventé un truco para descubrir la edad de los países basándome en el ‘ sistema perro’. Desde chicos nos explicaron que para saber si un perro era joven o viejo había que multiplicar su edad biológica por 7. En el caso de los países hay que dividir su edad histórica entre 14 para saber su correspondencia humana . ¿Confuso? En este artículo pongo algunos ejemplos reveladores. Argentina nació en 1816, por lo tanto ya tiene 190 años. Si lo dividimos entre 14, Argentina tiene ‘ humanamente ‘ alrededor de 13 años y medio, o sea, está en la edad del pavo. Es rebelde , pajera, no tiene memoria, contesta sin pensar y está llena de acné (¿será por eso que le dicen el granero del mundo ? Casi todos los países de América Latina tienen la misma edad y, como pasa siempre en esos casos , forman pandillas. La pandilla del Mercosur son cuatro adolescentes que tienen un conjunto de rock. Ensayan en un garaje, hacen mucho ruido y jamás han sacado un disco . Venezuela, que ya tiene tetitas, está a punto de unirse a ellos para hacer los coros . En realidad, como la mayoría de las chicas de su edad, quiere tener sexo , en este caso con Brasil, que tiene 14 años y el miembro grande. México también es adolescente , pero con ascendente indígena. Por eso se ríe poco y no fuma ni un inofensivo porro, como el resto de sus amiguitos, sino que mastica peyote, y se junta con Estados Unidos, un retrasado mental de 17, que se dedica a atacar a los chicos hambrientos de 6 añitos en otros continentes.En el otro extremo está la China milenaria. Si dividimos sus 1,200 años por 14 obtenemos una señora de 85, conservadora, con olor a pipí de gato , que se la pasa comiendo arroz porque no tiene -por ahora- para comprarse una dentadura postiza. La China tiene un nieto de 8 años, Taiwán, que le hace la vida imposible. Está divorciada desde hace rato de Japón, un viejo cascarrabias, que se juntó con Filipinas, una jovencita pendeja, que siempre está dispuesta a cualquier aberración a cambio de dinero.Después, están los países que acaban de cumplir la mayoría de edad y salen a pasear en el BMW del padre . Por ejemplo, Australia y Canadá, típicos países que crecieron al amparo de papá Inglaterra y mamá Francia, con una educación estricta y concheta, y que ahora se hacen los locos. Australia es una pendeja de poco más de 18 años, que hace topless y tiene sexo con Sudáfrica; mientras que Canadá es un chico gay emancipado, que en cualquier momento adopta al bebé Groenlandia para formar una de esas familias alternativas que están de moda.Francia es una separada de 36 años, más puta que las gallinas, pero muy respetada en el ámbito profesional. Tiene un hijo de apenas 6 años: Mónaco, que va camino de ser puto o bailarín… o ambas cosas. Es amante esporádica de Alemania, camionero rico que está casado con Austria, que sabe que es cornuda, pero no le importa. Italia es viuda desde hace mucho tiempo. Vive cuidando a San Marino y al Vaticano , dos hijos católicos idénticos a los mellizos de los Flanders. Estuvo casada en segundas nupcias con Alemania (duraron poco: tuvieron a Suiza), pero ahora no quiere saber nada con los hombres. A Italia le gustaría ser una mujer como Bélgica: abogada, independiente, que usa pantalón y habla de política de tú a tú con los hombres (Bélgica también fantasea a veces con saber preparar espaguettis).España es la mujer más linda de Europa (posiblemente Francia le haga sombra , pero pierde espontaneidad por usar tanto perfume ).. Anda mucho en tetas y va casi siempre borracha . Generalmente se deja follar por Inglaterra y después hace la denuncia. España tiene hijos por todas partes (casi todos de 13 años), que viven lejos. Los quiere mucho, pero le molesta que , cuando tienen hambre, pasen una temporada en su casa y le abran la nevera. Otro que tiene hijos desperdigados es Inglaterra. Sale en barco por la noche, se tira a las pendejas y a los nueve meses aparece una isla nueva en alguna parte del mundo . Pero no se desentiende de ella. En general las islas viven con la madre , pero Inglaterra les da de comer . Escocia e Irlanda, los hermanos de Inglaterra que viven en el piso de arriba , se pasan la vida borrachos y ni siquiera saben jugar al fútbol. Son la vergüenza de la familia. Suecia y Noruega son dos lesbianas de casi 40 años, que están buenas de cuerpo, a pesar de la edad, pero no le dan bola a nadie. Cojen y trabajan, pues son licenciadas en algo . A veces hacen trío con Holanda (cuando necesitan porro); otras, le histeriquean a Finlandia, que es un tipo medio andrógino de 30 años, que vive solo en un ático sin amueblar y se la pasa hablando por el móvil con Corea. Corea (la del sur) vive pendiente de su hermana esquizoide. Son mellizas, pero la del norte tomó líquido amniótico cuando salió del útero y quedó estúpida . Se pasó la infancia usando pistolas y ahora, que vive sola , es capaz de cualquier cosa. Estados Unidos, el retrasadito de 17, la vigila mucho, no por miedo, sino porque le quiere quitar sus pistolas . Israel es un intelectual de 62 años que tuvo una vida de mierda. Hace unos años, Alemania, el camionero, no lo vio y se lo llevó por delante. Desde ese día Israel se puso como loco. Ahora, en vez de leer libros, se lo pasa en la terraza tirándole piedras a Palestina , que es una chica que está lavando la ropa en la casa de al lado.Irán e Irak eran dos primos de 16 que robaban motos y vendían los repuestos, hasta que un día le robaron un repuesto a la motoneta de Estados Unidos y se les acabó el negocio. Ahora se están comiendo los mocos. El mundo estaba bien así, hasta que un día Rusia se juntó (sin casarse) con la Perestroika y tuvieron como docena y media de hijos. Todos raros , algunos mongólicos, otros esquizofrénicos. Hace una semana , y gracias a un despelote con tiros y muertos, los habitantes serios del mundo descubrimos que hay un país que se llama Kabardino-Balkaria. Un país con bandera, presidente , himno, flora , fauna ….y ¡ hasta gente! A mí me da un poco de miedo que aparezcan países de corta edad, así, de repente . Que nos enteremos de costado y que , incluso , tengamos que poner cara de que ya sabíamos, para no quedar como ignorantes Y yo me pregunto: ¿ Por qué siguen naciendo países , si los que hay todavía No funcionan?————————–I, després de tot plegat, jo em pregunto: D’aquests països com Catalunya, fills no reconeguts per ningú, (no pas perquè no se’n sàpiga el pare i la mare), deixats de la mà de Déu, tan vells i tan bells com qualsevol altre, tant carregats de virtuts i defectes com qualsevol altre… què n’hem de fer? Etiquetes de Technorati: 
Un amic psiquiatra, que de tant en tant llegeix el meu blog, m’ha fet arribar un comentari sobre les llàgrimes, els sentiments i tota una colla de precisions sobre coses del seu ram: el seu ram són les emocions, els sentiments i el viure (gaudir i patir) de les persones. Sobre la vida, en definitiva.Em diu que és cert tot el que dic sobre les llàgrimes de Federer, però que encara s’hi podria fer una altra lectura (i moltes altres diria jo)… Sobre els sentiments s’ha escrit molt i encara s’escriurà molt. Els sentiments són una cosa massa rica per tal que es puguin explicar, per més llibres que s’escriguin sobre el tema.El meu amic em comenta que, possiblement, una de les coses que va fer plorar tant desconsoladament a Federer fou el fet d’adonar-se que li havia passat una oportunitat d’or per a seguir de número 1 en el món del tennis, El fet de que s’adonés que ja no és discutible; que hi ha algú que el guanya i el guanya en inferioritat de condicions (recordeu que Nadal acabava de jugar un partit que durà més de 5 hores….); el fet de que el temps no passa en va inclús quan encara s’és jove (una cançó deia: “el tiempo pasa, nos vamos volviendo viejos”)….Tot plegat fa que les llàgrimes de Federer es puguin llegir en un altre context. Les llàgrimes poden expressar tantes coses que tots en podem fer moltes lectures. Però aquesta del meu amic m’ha semblat interessant.Com interessant és el que em diu: que no hem de tenir por de plorar; que plorar és sa, és beneficiós, és terapèutic, és catàrtic, és humà, és beneficiós, és descarregador de tensions, és bo per renovar sentiments, és bo per unir les persones, és bo per fer-nos sentit petits, poca cosa, dèbils, persones….Per tant, us convido a plorar quan en tinguem ganes. Homes -sí, també els homes- i dones, plorem quan en tinguem ganes. La nostra salut psíquica ens ho agrairà!Etiquetes de Technorati: 
Veure Federer plorar després d’haver perdut la final d’ Austràlia a mi em va sobtar i, en el fons, em va agradar perquè vaig veure un Federer diferent, humà, no un robot com a vegades ens l’han pintat.Podem plorar d’alegria o de dolor. Podem plorar per dolor físic o per dolor moral. Podem plorar per fora o plorar per dins.Els sentiments els podem expressar de moltes maneres: amb la paraula, amb gestos, amb crits, rient, plorant, amb silencis…Cada persona els expressa a la seva manera i segons el seu caràcter i la seva psicologia. També cada societat els expressa de diferent manera i, per això mateix, a alguns ens ha sorprès que un esportista de la talla de Federer, un noi tan fred com ell, pugui arrencar a plorar després d’un partit.Aquest tipus d’esportistes són els que arriben fins dalt de tot. Són aquells que es prenen les coses seriosament. Tant seriosament que poden sentir una tristesa immensa que els fa saltar les llàgrimes quan perden un partit important. És aquella frustració que hom pot sentir quan creu que ha fet tot l’ humanament possible per guanyar i no ha pogut; que ha jugat molt bé, i ni així ha pogut guanyar. Aquests esportistes són l’exemple per a tots perquè creuen en el que fan. Els diners que guanyen no és el més important per a ells. Ni els títols, ni el reconeixement públic, ni el “glamour” són importants. El que és realment important és la superació personal que assoleixen.I, per acabar, no vull deixar de valorar les paraules de Nadal, que fou un digne guanyador en tots sentits: en el terreny de joc i en l’elegància que va demostrar vers l’adversari tocat. Aquest tipus de partits i aquests esportistes són els que fan que l’esport, quan és net i digne, sigui tan bonic.Etiquetes de Technorati: 
“ÉS COMPATIBLE LA FE AMB LA LLUITA”Aquesta notícia que comento avui és d’aquelles que voldria comentar més sovint. Malauradament, no és així. Les notícies sobre l’església normalment tenen l’epicentre en el Vaticà i amb els seus capellans amb “collet” blanc o amb bisbes amb borles morades.El president de Paraguai i ex bisbe catòlic Fernando Lugo i diversos teòlegs de l’esquerra llatinoamericana, com Leonardo Boff, demanen revitalitzar la Teologia de l’Alliberament, en el marc del Fòrum Social Mundial, a la ciutat brasilera de Belém.”Més que mai els teòlegs tenen aquesta gran responsabilitat de prestar els ulls, les orelles” a les necessitats de la gent, va dir Lugo davant una platea plena de persones del Moviment Sense Terra i activistes d’altres organitzacions.La Teologia de l’Alliberament “rescata elements genuïnament cristians: allò que se li va arrabassar al poble, i valoritza els pobres”, va destacar.”Estic convençut que la Teologia de l’Alliberament va salvar la meva fe (…) Els moviments socials a l’Equador (on va exercir com a capellà) em van ensenyar que és absolutament compatible la fe amb la lluita”, va concloure. “Avui més que mai, els pobres estan cridant i estan patint perquè aquesta crisi és global. Hem de donar centralitat als pobres, perquè hi ha risc que els poderosos busquin solucions i preservin els seus privilegis”, urgí al seu costat el conegut teòleg catòlic brasiler Leonardo Boff, que va penjar els hàbits el 1992 per desavinences amb el Vaticà.”Els pobres, la vida i la terra són els nostres grans desafiaments, als quals definitivament (els teòlegs de l’alliberament) podem contribuir”, va dir Boff.”El més estrany és que un cristià no faci política”, va afirmar per la seva banda Frei Betto, teòleg dominic i una de les figures emblemàtiques de l’esquerra catòlica llatinoamericana, qui va moderar el debat.”La Teologia de l’Alliberament ha de servir per trobar-nos amb el poble de nou”, va dir el pastor protestant noruec Berge Ragnar Furrer. En el Fòrum, el president de Bolívia, Evo Morales, que va participar el dijous d’un debat amb els seus col·legues de Brasil, Veneçuela i Equador, arremeté contra “grups de l’Església Catòlica, els jerarques de l’Església Catòlica, enemics de les transformacions pacífiques “.I, esmentant el lema del Fòrum Social, “Un altre món és possible”, va manifestar: “Jo vull dir, una altra fe, una altra religió, una altra Església també és possible”.Etiquetes de Technorati: 
Després d’un dia tràgic de vendaval sorollós com el que vam patir ahir, s’agraeix la calma d’avui. El vent va bufar fort tot el dia. Molestava en tots sentits. Va fer destrosses i morts. La calma i el silenci d’avui s’agraeixen.L’ambient sorollós em desagrada profundament perquè destarota i desequilibra el psiquisme de les persones i fins i tot les bèsties canvien els costums. Ens hem acostumat al soroll i a la xerrameca i hem desvalorat el silenci i els silencis. No defensaré pas la vida monàstica per a tothom, basada en el silenci. Alguns hi estan cridats i altres no. Alguns sabran fruir del silenci i altres no.Però sí que tots necessitem estones de silenci per a retrobar-nos amb nosaltres mateixos, per poder reflexionar i pensar en el que ens envolta, en el que fem i en el que som.Diuen que el silenci és incompatible amb la ràdio. Que un petit silenci es fa molt llarg. Jo crec que no. Crec que la ràdio ens hauria d’acostumar als silencis per tal de que poguéssim reflexionar sobre moltes coses interessants que es diuen. Sentim tantes coses que no les podem digerir. El que és irresistible és el parlar per parlar. Parlar per a no dir res. La xerrameca.En la música, els entesos diuen que els silencis tenen molta importància. Diuen que donen valor i rellevància a la melodia. Donen respirs a qui interpreta i a qui escolta. El silenci pausa la vida en general i , per això mateix, ens cal recuperar el silenci i els silencis. No cal parlar sempre. No cal parlar a tot arreu. No cal parlar per parlar. No cal moure’s sempre. No cal sortir, voltar i viatjar sense descans. També és bonic quedar-se algun cap de setmana a casa, ben tranquil i. si pot ser, en silenci. Podem trobar-nos amb nosaltres mateixos pensant no tant amb el que hem de dir, sinó pensant amb el que potser no ens cal dir.Si no tenim res interessant per a dir, potser val més quedar-nos callats. I, és clar, també m’ho dic a mi mateix això…Etiquetes de Technorati: 
Si us dic que el pop és un animal de la nostra fauna de terra endins em direu que estic tocat de l’ala. Però és veritat: de pops en trobareu a tot arreu: mar endins i terra enllà.El pop és un animaló amb un munt de tentacles. No sé quants, però molts. I els fa servir tots! I més en tingués! Els ocupa tots en tots moments. Mira de fer-se seu tot el que té al seu voltant. Ho agafa tot molt fort i no ho deixa. Costa molt desfer-se dels pops. Viu del que pot arreplegar. Se n’aprofita. Se n’alimenta.A més de tentacles, té uns bons ulls. Ben grossos i ben oberts. De cervell no sé si en té massa, però tampoc té massa importància. No li cal, perquè la feina li fan els altres.Li agrada controlar. Li agrada fer-se seu tot el que l’envolta. S’amaga i espera. I sempre cau algun incaut. Llavors, l’agafa, l’estreny fort i …ja ha begut oli! Ja no se’n pot desfer més.I també hi ha una altra classe de pops:Els mol·luscs cefalòpodes que posseeixen vuit braços amb dues fileres de ventoses en cadascun d’ells. Es caracteritza per tenir el cos tou amb un cervell ben desenvolupat i dos ulls grans i complexos que li donen una bona visió.Poden arribar a canviar, de forma molt ràpida, el color i la textura de la seva pell. Passen gran part de la seva vida amagats entre les roques i forats naturals i moltes espècies, com el pop comú, poden arribar a créixer fins a 1 m. de llarg.Viu en fons rocosos a les zones litorals. A l’hivern el pop comença a acostar-se a la costa per realitzar la reproducció, romanent al litoral fins a la primavera. És un animal de costums nocturnes i s’alimenta de crustacis, peixos petits i mol·luscs.Però aquests darrers no m’interessen gens ni mica… si no és al plat.Etiquetes de Technorati: 
Els amics hom els tria. La família no es tria. Et ve donada. Els amics van canviant al llarg de la vida. Se’n deixen uns i se’n troben uns altres.Però n’hi ha que persisteixen. Són aquells amics de l’ànima, Aquells amb qui t’entens sense parlar. Aquells que són còmplices. Aquells amb qui has rigut i amb qui has plorat. Aquells amb qui has compartit.Ahir em van donar la notícia que s’havia mort una amiga. Un càncer de pàncrees que amb dos mesos la va dur a la tomba. No era una amiga de l’ànima però sí que era una bona amiga.El seu ex marit m’ha donat la notícia. I una cosa curiosa: després d’una colla d’anys de no tenir notícies d’ella, fa uns mesos que ella em va trucar. Vam tenir uns pocs mesos de relacions per internet a través de missatges i xats. Vaig retrobar-me amb ella després d’una colla d’anys.No n’estic segur. Però em dóna la sensació que ella ja sabia que s’estava morint. Però va tenir la delicadesa de no dir-m’ho. Semblava contenta. Però també és cert que semblava que amagava alguna cosa.Al cel siguis Rosa. Les teves paelles (i tantes altres coses) eren molt bones. Eres bona cuinera. Però més que res: eres molt bona amiga. Al cel siguis.Etiquetes de Technorati: 
Avui m’he regalat aquest poema de Joan Margarit que vull compartir amb tots els que vulguin.A sota el poso en castellà per algú que sé que em llegeix en aquesta llengua i fa servir el traductor de Google. I no vull que un traductor qualsevol destrossi un poema tan bonic. La traducció és del mateix Joan margarit.ULISSES EN AIGÜES D’ÍTACAVas arribant a l’illa i ara sapsel que vol dir la vida, el que és l’atzar.El teu arc serà pols damunt la lleixa.Pols seran el teler i la seva peça.Els pretendents que acampen a l’eixidasón ombres que Penèlope somia.Vas arribant a l’illa: els roquerars,com el temps l’Odissea, els bat la mar.Ningú no ha teixit mai la teva absènciani ha desteixit l’oblit sense cap fressa.Per més que, a voltes, la raó ho ignori,Penèlope és una ombra del teu somni.Vas arribant a l’illa: els gaviansque cobreixen la platja no es mouranquan la travessis sense deixar empremta,perquè no has existit: ets la llegenda.Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,i potser va plorar-lo alguna dona,però en el somni d’un poeta ceccontinues salvant-te. Al front d’Homer,etern i rigorós, cada trenc d’albaun solitari Ulisses desembarca.Joan Margarit—————————————————————ULISES EN AGUAS DE ITACAVas llegando a la isla, ahora sabesqué es el azar. Vivir, qué significa.Tu arco será polvo en un estante.Polvo será el telar y la pieza que teje.Los pretendientes, que en el patio acampan,son sombras de los sueños de Penélope.Vas llegando a la isla mientras bateel mar contra las rocas de la costa,igual que el tiempo contra la Odisea.Nadie tejió nunca tu ausencia. Nadievino tampoco a destejer tu olvido.Por más que, a veces, la razón lo ignore,Penélope es la sombra de tu sueño.Vas llegando a la isla: las gaviotascubren la playa y no se moveráncuando al pasar no dejes huella alguna,pues tu no existes: eres la leyenda.Quizá un lejano Ulises murió en Troya,y quizá lo lloró alguna mujer,pero en el sueño de un poeta ciegocontinúas salvándote:en la frente de Homero, riguroso,eterno, cada vez que rompe el albaun solitario Ulises desembarca.Joan MargaritEtiquetes de Technorati: 
19 de gener de 1948. Diu que era un dia de fred i neu. No ho recordo. Era molt petit. Tant petit, que acabava de néixer.Van dir que em dirien i em diria Jaume. No vaig dir res ni vaig protestar, entre altres raons, perquè no sabia parlar. No em sembla malament el nom. El meu oncle (padrí de bateig) també se’n deia. La culpà va ser seva…Almenys no em van posar un nom d’aquests tan moderns impronunciables…De tota aquesta història ja fa 61 anys. Entro en una nova dècada, cosa que em fa pensar una mica. Darrerament sembla que poso més atenció a certes coses, a certs detalls insignificants que sembla que es tornen més significatius i més profunds. I, per suposat, més personals. A vegades aquestes petites coses em semblen metàfores de la vida.Per exemple: Trec una cervesa ben fresca de la nevera i em poso davant de la TV per veure un partit del Barça. Aquesta cervesa, ben fresca, és una delícia que gaudeixo moltíssim. Una cervesa ben fresqueta, amb alguna cosa per picar, no té preu!Però aquesta mateixa cervesa, l’endemà, no val res. Sembla pixats de ruc. S’ha tornat una cosa esbravada, passada, vella, sense gust de res, un líquid que no se sap ben bé què és..I llavors penso: Les darreres dècades de la meva vida no es tornaran com aquesta cervesa que deia? He arribat molt esbravat? Em queda molt de temps encara per arrossegar-me per aquests móns de Déu? Sabré trobar encara expectatives i al·licients per anar vivint? No m’agradaria ser com aquells futbolistes que no es volen retirar i s’arrastren per aquests camps…Bé, esperem que no sigui com la cervesa que us deia. La cervesa esbravada la llancem a l’aigüera. La meva vida encara no la vull llençar. Fins i tot, entrant en una de les darreres dècades de la meva vida.Etiquetes de Technorati: 
El socialisme d’alguns fa riure, francament. Converteixen les paraules en res. Es pensen que el nom “fa la cosa” però en aquest cas no. Perquè ells se n’anomenin, no vol dir que ho siguin. No pas tots, per sort…Socialisme és molt més del que alguns diuen i de les polítiques que fan. També per sort. El poeta Kavafis va escriure que Ítaca no existeix. Allò que existeix és el viatge cap a Ítaca. El mateix es podria dir del socialisme.I també es podria dir que malgrat els naufragis, el viatge val la pena. Això ho deia Eduardo Galeano, (Montevideo, Uruguai).Potser aquests que es diuen socialistes es podrien llegir això que segueix i veure si les polítiques que fan des del govern van en aquest sentit…”SOCIALISME és un camí que fa la gent. Un camí que ha de fer la humanitat sencera si vol arribar a algun lloc que valgui la pena.El socialisme, (el nom pot ser un altre si aquest repugna o té amo), és el camí de la gent que desitja el seu alliberament i s’organitza per aconseguir- lo.“Desitjar l’alliberament” és fàcil de dir, però cal ser pencaire perquè inclou i combina pràctiques complexes. Alliberar-se passa per integrar-se personalment i, així, irradiar autoestima. L’autoestima és la potència per relacionar-nos amb els altres com a companys en una fita comuna. Autoestimaés aprendre a estimar-se amb altres, per a altres.Les fites comunes, on tothom i cadascú s’enriqueix i creix personalment, ni tan sols es poden imaginar sense autoestima. L’autoestima és evangèlica i,per això, humana, en tant que els éssers humans ’assumeixen com a reconeixement i acompanyament, com a creadors. Una fita comuna és, per exemple, la relació de parella. Però també ho és la producciópolítica i cultural de l’espècie, avui espècie biològica, però no pas humana. “Socialisme” és un nom per aquesta esperança multicolor: sóc capaç de construir humanament una relació de parella. En sóc capaç,perquè m’esforço i m’organitzo, de construir amb altres, amb milions, l’articulació amable, fructífera, de l’espècie. Sóc capaç, amb molts, de construir el meu poble, la meva nació. Socialisme, com s’adverteix, és un nom del procés per a la construcció diferenciada, ara, d’un futur, si és que la humanitat, la gent, desitja tenir aquest futur. No té alternativa. “Helio Gallardo,San José, Costa Rica.Etiquetes de Technorati: 
“El que s’ha desencadenat a Gaza és un crim de guerra i la bogeria d’un país. Israel no va esgotar els procediments diplomàtics abans d’embarcar-se en una altra terrible campanya de mort i destrucció”.Qui això escriu és un periodista israelià, Gideon Levy, cronista del diari Haaretz, ex portaveu de Shimon Peres quan era ministre de Defensa.I és que no cal ser un defensor de la “causa palestina”, ni molt menys del pre modern fonamentalisme a l’estil Hamàs, per adonar-se que el que està succeint en aquests moments a Gaza és una veritable carnisseria. No es pot parlar tan sols de guerra quan “uns disposen de caixes de llumins i altres d’un arsenal de bombes”, deia en aquests des el president del Brasil.I no serà hora de que algú es torni a fer la pregunta de sempre: No seria ja hora que les Nacions Unides (dit d’una altra manera: els governs dels principals Estats del món mundial) creessin una força per parar aquest tipus de desastres de seguida que s’iniciïn a qualsevol part del món? Tot és qüestió de voluntat: en alguns cassos de “bona voluntat” i en altres, de “mala voluntat”. Dit d’una altra manera: quan es vol una cosa es fa i s’aconsegueix. Quan no interessa (i en aquest cas sembla que no interessa) no es fa ni s’aconseguirà mai.I, entretant, ens anirem escandalitzant i omplirem els diaris de fotos de nens ensangonats.Etiquetes de Technorati: 
L’altre dia parlàvem amb una amiga sobre les relacions virtuals. Em preguntava què n’opinava jo.Al final de tot plegat, va ser ella qui més va opinar i, per tant, és ella qui m’ha fet la feina avui…Si em llegeix, ja veurà que no he fet més que copiar les seves apreciacions, afegint-hi algun comentari de tant en tant, ja que estem bastant d’acord en els punts de vista.Jo diria que les relacions virtuals seran bones o dolentes segons l’ús que en fem. Jo crec que el fons de tot plegat és si diem la veritat o mentim. En les nostres relacions reals algunes vegades no diem la veritat. Diem mitges veritats, mitges mentides, veritats senceres, grans mentides, petites mentides… I amb algunes persones concretes diem el que ell o ella sentir perquè no volem perdre el temps o perquè ja sabem no sabrà acceptar allò que li hauríem de dir, però que és incapaç d’acceptar.Les relacions virtuals tenen alguns AVENTATGES:-Ens relacionem amb persones que viuen a milers kilòmetres de distància. Ens podem enriquir amb punts de vista diversos. Podem sentir punts de vista totalment diferents als nostres. podem viure realitats impensables fa una colla d’anys enrere.-Ens sentim lliures per dir o fer el que un vulgui, perquè som lluny, no ens veiem las cara i moltes vegades ni ens coneixem ni ens coneixerem mai. Podem opinar obertament i ens des acomplexem.-Ens sentim nosaltres mateixos quan arribem a establir una relació sana i rica: no ens importa demostrar ser més intel.ligent, ni mes macos, ni més cultes … Ens mostrem sense caretes. Ens mostrem tal com som i no ens fa vergonya dir-ho ni reconèixer-ho. Som molt més transparents.A vegades, però, també tenen alguns INCONVENIENTS:-Ens podem inventar la realitat i la podem deformar. Podem dir coses que no són. Podem mentir descaradament. Fer fantasia i explicar una realitat que mai hem pogut assolir.-Ens podem enganxar a aquest tipus de relacions “virtuals” i podem abandonar les relacions que en diem “normals”.En fi, podríem trobar més aspectes, tant positius com negatius, però deixarem la reflexió per un altre dia.Etiquetes de Technorati: 
Ja no pensem que ara fa un any no teníem aigua. Tenim molt mala memòriaper a certes coses. I les autoritats tampoc em sembla que facin gran cosa per fer-nos-en recordar.Hi han llocs on els nens tenen set set. Però no una set qualsevol sinó d’aquesta que et deixa la llengua enganxada al paladar. Estan acostumat a tenir set. A vegades molta, massa. Un de cada tres humans viu en països on la manca d’aigua és desesperant.El nen és aquí, amb la boca com com un paper, i tu et rentes les dents. I mentre te les rentes i et mires al mirall, l’aixeta continua oberta, i el nen mira. Si ara que et rentes les mans deixessis el tap posat, aquests restes d’aigua bruta serien un tresor per al nen, però en aquest joc del repartiment, ell només pot panteixar.I et mira mentre rentes els plats i, entre plat i pla, l’aigua continua sortint. I corre neta per la canonada. El nen està tan deshidratat que la boca mai se li farà aigua. I l’aigua corre, a la banyera, a la cisterna, al jardí, al rentaplats, a la rentadora -freda i calenta-, al carrer i a les fonts públiques…Cada deu minuts que passes rentant el cotxe, gastes 200 litres d’aigua. Un dipòsit de 200 litres d’aigua pura. El nen hi cabria dret dins del dipòsit. Però en el repartiment li toca un altre tipus de lloc. No s’ofegarà amb aigua; s’ofegarà de set. És una sort que el nen visqui lluny. Dins de 20 anys es calcula que dos de cada tres persones tindran problemes per aconseguir aigua. Són moltes. Diuen que la pròxima guerra mundial serà per causa de l’aigua. Si això fos veritat, potser que vigilem amb l’aigua mentre hi hagi, perquè el futur serà negre (sense aigua o, potser pitjor, on n’hi hagi encara).Etiquetes de Technorati: 
