A PEU

Ja he dit alguna vegada –i si no, us ho dic ara- que treballar a ACUDAM és un dels grans regals que Déu m’ha fet en la meva vida. Treballar amb nois i noies discapacitats psíquics ho comparo com un gran jardí d’emocions i d’afectes. Produeix més o menys la mateixa sensació que passejar per un gran jardí ple de flors, totes elles molt boniques.

Ja sé que tot ésser humà té virtuts i defectes i que ells són com tothom. Però tenen generalment un avantatge: són transparents i espontanis. No tenen gaires plecs amagats i, si els tenen, no els saben amagar com ho fem nosaltres.

És interessantíssim veure com van evolucionant des del moment que entren al centre i a mida que es van centrant en la feina i es van adaptant. Com tothom quan entra a un lloc nou, han de superar aquesta fase inicial de desconcert i d’adaptació  totalment lògica. Però després  tothom comenta: “Està més centrat, més tranquil, més receptiu … I, sobretot, ha començat a utilitzar recursos que en l’etapa inicial costava trobar”.

Us posaré un exemple que explicava una mare, de com és el seu fill i de com es relaciona amb la gent.
”Al desembre, ens escapem uns dies a Galícia. Allà, sopem una nit en una preciosa casa rural.  El sopar va transcórrer en un ambient familiar, encara que coincidim en una gran taula amb gent que no ens coneixíem de res. És un dels costums, dels secrets i de les particularitats d’aquesta casa el fet de barrejar una mica la gent per tal de que es coneguin. 
I allà, com acostuma a fer i malgrat que el solen excitar una mica massa aquestes situacions amb desconeguts, Javier va començar a entaular conversa amb tothom d’una manera coherent, amb sentit i sense dispersions:
va trobar en el taller i en les seves vivències amb els amics una font estupenda de connectar amb els altres. No va parar en tot el sopar d’explicar coses. Va constituir-se en el centre.
A ells, és clar, vam haver d’explicar-los-hi una mica  de què estava parlant. Però, com sol ser habitual, es va guanyar l’afecte de tots els presents amb els seus gestos compradors i trencadors de barreres i la seva prodigiosa memòria: als deu minuts d’estar allà, ja recordava els noms d’aquelles deu persones noves en la seva vida”.

Això és el que els fa ser únics i fa que sigui un autèntic privilegi  treballar amb ells. És una font constant de renovació, un carregador de piles diari. Jo sempre ho dic: cansen i descansen, alhora.

La maternitat no és només el fet de portat el fill o la filla 9 mesos al ventre i després parir-lo. La maternitat i la paternitat és, essencialment, el fet de voler el fill, de desitjar-lo. Més encara: és acceptar-lo si arriba sense ser esperat o desitjat en aquell moment.

Els ventres s’obren i deixen anar un nen o una nena però les ments es tanquen des d’aquell precís moment en moltíssims cassos. I al contrari: hi han ments tancades a la paternitat o maternitat concreta d’un fill o una filla, però obertes a la humanitat.

Estic esperant una col·laboració que vaig demanar a una amiga meva que va tenir un nen essent ja madura. No acaba d’arribar però me l’ha promès i sé que un dia d’aquests m’arribarà. Quan m’arribi el publicaré. Serà la mirada d’una mare ja veterana en un determinat moment de la seva vida. Sé que serà interessant la seva exposició.

Jo no tinc fills i moltes vegades m’he preguntat cóm és la paternitat des del punt de vista de qui sí que en té. O biològics, o adoptats. Però la mirada sobre el fill és necessàriament diferent de qui en té i de qui no en té. Hi han mirades diferents però no pas millors unes de les altres.

Tota aquesta reflexió me l’he fet a partir d’uns comentaris d’uns pares que defensaven aferrissadament el seu fill en una situació que tenia poca defensa…. Però pensava: és el seu fill; és la seva visió de les coses. Hi tenen dret. Tenen dret a veure els seus fills de determinada

manera però també tenen l’obligació de veure les coses tan objectivament com sigui possible.

Això deu ser educar: mirar amb amor un nen i ser capaç de castigar-lo o corregir-lo si és necessari.

Etiquetes de Technorati: Educació,Maternitat/paternitat,Psicologia

Aquest és el llibre que m’han regalat avui, diada de Sant Jordi. No és un llibre nou. Va ser editat l’any 2007. Però és justament ara que de veritat se n’ha anat.

L’he fullejat només. Quan l’hagi llegit ja en donaré la meva opinió. però ja us puc avançar que serà positiva, perquè el Pepe no fa més que explicar la seva vida. Per tant, ha de ser interessant, com ho era ell mateix i com ho va ser la seva vida i la seva obra. Era una persona que sempre parlava “clar i català” tot i essent gallec. Això sí: un gallec que es fa criar aquí. Ell se sentia gallec i català i sempre va defensar la interculturalitat i la llibertat per damunt de tot.

Pepe Rubianes  Me’n vaig   Badalona: Ara Llibres, 2007

“Pepe Rubianes explica aspectes desconeguts de la seva carrera teatral, de la seva vida, i del seu lligam irrenunciable amb l’Àfrica, com també uns quants detalls de polèmica i  la persecució que va patir per les seves declaracions sobre la unitat d’Espanya.

Me’n vaig és un text despullat però també enèrgic, una autèntica rebel·lió contra els fanàtics d’extrema dreta, una reflexió extremadament lúcida sobre la relació entre Catalunya i Espanya, i un assaig contra les estupideses del sistema i del món en què ens ha tocat de viure. Aquest llibre, pensat i dit des d’Etiòpia, reflecteix la valenta, rebel i alhora tendra personalitat de Pepe Rubianes.” (Ara Llibres)

|

Catalunya Ràdio està perdent audiència a marxes forçades. Així ho indiquen els resultats que han sortit avui mateix. Era d’esperar. Era un d’aquells vaticinis que tothom sabia que es complirien. No calia tenir cap bola del futur ni ésser endeví. Quasi tothom hi estava d’acord.

Però on més s’ha notat en el programa del matí. Quan es va acomiadar l’Antoni Bassas ja es veia a venir la catàstrofe. Quan van anunciar que el substituiria la Neus Bonet ja tots vam tenir la certesa que era un error garrofal. D’aquells que clamen al cel.

Ja es veia que la Neus Bonet no tenia ganxo. Tenir ganxo és essencial en qualsevol professió per a triomfar. Però en la ràdio és essencial. Igual com ho és a la televisió. Ja no em poso en les tendències polítiques, en la independència i en la capacitat professional que pugui tenir aquesta senyora. No m’hi poso perquè no tinc evidències ni punts de vista prou justos i fundats de cap d’aquestes  coses. Però sí que un conductor de programes ha de tenir ganxo per tal d’atreure oients.

Només escoltar la Neus Bonet a mi ja em venen ganes d’apagar la ràdio o canviar d’emissora. Una persona  amb una veu freda, seca, sense ànima no pot conduir un programa. És una persona que a mi personalment no m’atreu gens. L’escolto de tant en tant alguna estona curta (tampoc tinc temps de fer-ho més, la veritat) per dir-me a mi mateix que potser ha canviat. Per convèncer-me que no és tan dolenta com jo me la imagino. No puc aguantar-la. He de canviar de seguida d’emissora.

Ja es poden anar espavilant si no volen perdre tots els oients de la franja matinal. Que comencin a posar fil a l’agulla perquè aviat ja no serà ni la segona emissora més escoltada a Catalunya.

Catalunya Ràdio no es mereix tal càstig. Havia arribar a unes cotes de qualitat tan altes que es feia difícil conservar-les. Però és que sembla que ho hagin fet a propòsit. Una emissora pública hauria de tenir unes altres mires i tenir prou ganxo perquè sigui escoltada per una majoria de catalans.

Esperem que sàpiguen esmenar el camí.

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Hi ha una pàgina web que, si t’hi subscrius, t’envia cada dia una paraula o una frase i n’explica el significat a través d’exemples d’escriptors. Una web interessant, instructiva i que us la recomano vivament. Es diu RODAMOTS: http://www.rodamots.com/mot.asp?nm=2257

Avui m’arriba la frase “Fer la puta i la Ramoneta” i explica la frase així:

Fer la puta i la Ramoneta

Actuar amb duplicitat.
No sabràs mai com pensa ni què es proposa, perquè sap fer la puta i la Ramoneta per tal de quedar bé amb tothom i no comprometre’s.
També: jugar a la puta i a la Ramoneta
Una frase feta molt semblant, fer la puta ramoneta, significa procurar enganyar algú amb adulacions i afalacs.

A continuació de llegir això, me’n vaig al diari AVUI, com cada dia quan arribo de treballar, per veure quines notícies hi ha interessants. I em trobo amb la següent notícia:

“ El vicepresident tercer del govern espanyol i ministre de Cooperació Territorial, Manuel Chaves, ha assegurat aquest dimarts, després de la reunió amb el president català, José Montilla, que el traspàs de Rodalies es faria efectiu aquest mes de maig i que l’acord de finançament hauria de quedar enllestit també "al llarg d’aquest mes de maig" abans de convocar la comissió de Política Fiscal i Financera. Montilla i Chaves han qualificat la torbada de "positiva, fructífera, satisfactòria i profitosa" i que els "canvis substancials"es començaran a veure a partir "d’aquí a l’estiu".

Montilla i Chaves han assegurat que estan convençuts que la trobada que s’ha celebrat aquest migdia al Palau de la Generalitat servirà per desbloquejar els temes pendents de l’agenda catalana i "facilitar i impulsar" la reunió sobre finançament que la ministra d’Economia, Elena Salgado, i el conseller d’Interior i Relacions Institucionals, Joan Saura, faran aquest dijous.”

No sé pas per què, per quin misteriós motiu, el meu cervell  de seguida ha lligat les dues coses: la frase i la notícia.

No serà que tinc el cervell contaminat? No serà que m’he tornat escèptic i ja no em crec res de res del que ens diuen a Madrid? No serà que aquí ens diuen una cosa i allà una altra?

Hi ha una pàgina web que, si t’hi subscrius, t’envia cada dia una paraula o una frase i n’explica el significat a través d’exemples d’escriptors. Una web interessant, instructiva i que us la recomano vivament. Es diu RODAMOTS: http://www.rodamots.com/mot.asp?nm=2257

Avui m’arriba la frase “Fer la puta i la Ramoneta” i explica la frase així:

Fer la puta i la Ramoneta

Actuar amb duplicitat.
No sabràs mai com pensa ni què es proposa, perquè sap fer la puta i la Ramoneta per tal de quedar bé amb tothom i no comprometre’s.
També: jugar a la puta i a la Ramoneta
Una frase feta molt semblant, fer la puta ramoneta, significa procurar enganyar algú amb adulacions i afalacs.

A continuació de llegir això, me’n vaig al diari AVUI, com cada dia quan arribo de treballar, per veure quines notícies hi ha interessants. I em trobo amb la següent notícia:

“ El vicepresident tercer del govern espanyol i ministre de Cooperació Territorial, Manuel Chaves, ha assegurat aquest dimarts, després de la reunió amb el president català, José Montilla, que el traspàs de Rodalies es faria efectiu aquest mes de maig i que l’acord de finançament hauria de quedar enllestit també "al llarg d’aquest mes de maig" abans de convocar la comissió de Política Fiscal i Financera. Montilla i Chaves han qualificat la torbada de "positiva, fructífera, satisfactòria i profitosa" i que els "canvis substancials"es començaran a veure a partir "d’aquí a l’estiu".

Montilla i Chaves han assegurat que estan convençuts que la trobada que s’ha celebrat aquest migdia al Palau de la Generalitat servirà per desbloquejar els temes pendents de l’agenda catalana i "facilitar i impulsar" la reunió sobre finançament que la ministra d’Economia, Elena Salgado, i el conseller d’Interior i Relacions Institucionals, Joan Saura, faran aquest dijous.”

No sé pas per què, per quin misteriós motiu, el meu cervell  de seguida ha lligat les dues coses: la frase i la notícia.

No serà que tinc el cervell contaminat? No serà que m’he tornat escèptic i ja no em crec res de res del que ens diuen a Madrid? No serà que aquí ens diuen una cosa i allà una altra?

No sóc gaire amic de l’ Hugo Chávez ni de la seva política populista. També és veritat que no tot el que fa és dolent. Però és una persona que no m’agrada i a qui no li tinc confiança.

Però sí que li aprovo el gest que va tenir durant la V Cimera de les Amèriques d’oferir el llibre d’ Eduardo Galeano “Las venas abiertas de América Latina” a Barack Obama. És un dels millors regals que podia haver fet a Obama.

http://es.wikipedia.org/wiki/Las_venas_abiertas_de_América_Latina

Jo vaig llegir aquest llibre, recomanat per un amic, l’any 1975 abans d’anar a viure a l’ Uruguai. Recordo que em va dir aquest amic: “Si llegeixes aquest llibre i l’entens, entendràs el què és Amèrica Llatina”. Em sembla que vaig entendre el llibre -cosa no massa difícil- perquè és un llibre entenedor i gens complicat. Em sembla que si Obama el llegeix i l’entén, tindria molt de guanyat per entendre aquests països que estan al sud d’ EEUU i el podria ajudar a fer un altre tipus de polítiques amb aquest països. Jo li diria el mateix que em va dir el meu amic a mi. El llibre va ser escrit l’any 1971 però considero que segueix essent tan actual com sempre en el seu fons. Va ser prohibit en molts països de la mateixa Amèrica Llatina perquè deia unes veritats massa grosses per aquelles dictadures militars que es van establir a tot el con sud durant aquells anys.

A partir de llavors he continuat llegint Galeano i he de confessar que sempre hi frueixo molt amb tot el que escriu. És un home que escriu senzill però de forma molt rica. Moltes vegades de forma poètica. Us recomano qualsevol llibre seu si encara no el coneixeu. Els catalans el podem entendre molt perquè ell també entén Catalunya. Va viure aquí a casa nostra una bona colla danys, exiliat per la dictadura uruguaiana.

Us deixo l’adreça de la seva pàgina web (no oficial) on hi trobareu tot el que vulgueu.

http://eduardogaleano.net/

No parlo de les de l’Índia. Parlo de les grans figures de l’esport, de l’espectacle o de la política.

Els diem “vaques sagrades” perquè són intocables, inabastables, sagrats, excelsos, grandiosos, rics…. i tot el que vulgueu afegir. Però  això mateix és la causa de la seva vulnerabilitat. Això és el que els torna fràgils, llunyans i, a fi de comptes, ídols caiguts. Perquè quasi tots ells, quan cauen del pedestal, es foten grans trompades. Molts d’ells ja són irrecuperables. Han perdut el sentit de la realitat i ja no saben viure amb els peus a terra. De tant viure a les estrelles, dalt de tot del firmament, quan posen els peus a terra s’entrebanquen. Ronaldinho i Maradona , per exemple, són alguns d’ells.

Aquest tipus de gent necessita que tothom estigui al seu servei, que estiguin rodejats constantment de gent que els digui que són els millors. Quan obren el diari s’han de veure a primera plana, constantment lloats. Per això es beuen l’enteniment i no duren massa temps i es cansen de fer bé la seva feina.

A més petit nivell trobem gent d’aquesta mena en la nostra vida diària. Només cal mirar la necessitat constat d’algunes persones d’estar envoltades de gent. No saben estar ells sols en un despatx, en una feina ´qualsevol sense que algú els elogiï constantment i els digui el “macos” que són, el bé que ho fan tot i que sense ells no podríem viure.

I, és clar, s’ho creuen i immediatament ens perdonen la vida a tots els altres pobres mortals que som uns pobres desgraciats i que servim per a res. Però resulta que els que realment fan la feina són aquest pobres desgraciats des del seu silenci i el seu anonimat. Un dia rere l’altre. Anys i anys!. Anys i panys! I com aquelles piles que no s’acaben mai, duren i duren, fan el seu camí dia rere dia i són els que tiren el món endavant sense sortir mai a les portades del diari ni a la TV.

Aquest any, el nostre estimat Barça s’ha després d’algunes d’aquests vaques sagrades i ja veieu la campanya que fa. S’han vestit tots d’obrers i s’han posat a treballar seriosament. I el barça està fent història i història de la bona.

I per acabar una cosa: no cal que busqueu aquest síndrome a cap llibre de psicologia perquè me l’acabo d’inventar i no el trobareu enlloc.

Llars-Residència Acudam- Mollerussa

Aquesta és la sensació que traspuava a la cara d’aquells nois i noies quan un dia d’aquesta Setmana Santa vam anar a visitar les Llars d’ Acudam amb uns amics.

I no només se sabien i se sentien feliços, sinó que no tenien cap reparo en manifestar-ho clarament. La felicitat els sortia per tots els porus del seu cos quan ens ensenyaven el seu “piset” i ens deien que allò era casa seva. Amb els petits detalls que trobem a qualsevol casa: les fotos dels pares, de la família,  dels amics… Les flors al balcó, cuidades amb amor. Els peluixos a sobre el llit…

Acudam ja tenia una Residència des de feia temps per a nois i noies discapacitats psíquics que havien perdut els pares i que no poden estar amb els germans. Però estaven tots junts tots i calia fer alguna cosa per a les persones amb discapacitat intel·lectual més autònomes o semi autònomes. I es va pensar en fer 14 pisets (7 per planta), compartits per dues persones, amb els seus dormitoris, banys, estar-menjador, cuina… A més d’uns espais comuns per a activitats comunes…. Ara ja fa més d’un any que hi viuen.

Tota una meravella, que fa que la qualitat de vida d’aquestes persones millori considerablement i que mostrin obertament tanta satisfacció. Els meus amics van quedar bocabadats amb tanta comoditat. Un d’ells deia amb humor: Cóm s’ha de fer per fer la sol·licitud d’entrada? És que qualsevol de nosaltres viuria en un piset d’aquests, havent vist les comoditats que tenen.

Tots necessitem el nostre raconet on sentir-nos nosaltres mateixos, on podem somniar i viure. Aquest nois i noies ja l’han trobat: reconeixen que allò és seu, que allà hi tenen les seves coses, la seva roba, els seus records, les seves copes guanyades en competicions, les seves fotos, les seves colònies i perfums, els seus amics, la seva vida…

Es veu que els corresponsals a Madrid dels diaris anglesos tenen alguns problemes de comprensió de la realitat. O tenen problemes o més aviat crec que són opinions interessades. Vull dir que opinen per interès. Perquè en treuen bon profit. Perquè darrere seu hi ha algú prou potent que els diu el que han de dir i els suca fort per tal que ho diguin. Si no és així, jo sóc incapaç d’entendre-ho.

Ara és el corresponsal a Madrid (on, si no?) del Financial Times qui em sembla que va una mica despistat. Tant despistat, que cita a De Gaulle on no ve al cas. Per què ens diu que “ni Charles de Gaulle ni els seus successors no haurien tolerat mai que es promoguessin oficialment tantes llengües i dialectes a Espanya avui”.

Després de llegir això, dic:

-Charles De Gaulle què hi pinta en la seva cita. Aquest senyor no podia ni tolerar ni deixar de fer-ho absolutament res a Espanya perquè em sembla que fou president de França. Per tant, poca cosa podia dir o deixar de dir a l’estat espanyol. Em sembla que el corresponsal s’ha posat de peus a la galleda. Ruc no ho deu ser pas tant… Interessat és possible que si. Caldria veure quins són els seus interessos i de qui cobra per aquests comentaris tan verinosos.

-Tots coneixem com n’era de centralista Charles De Gaulle i els seus successors. França és l’exemple perfecte d’un estat centralista. El resultat és prou evident a França on les llengües que ells en diuen regionals no compten per a res i són despectivament considerades encara ara. Res de nou, per tant.

-El corresponsal ve del Regne Unit, que és una unió política de quatre països que el constitueixen:Anglaterra, Irlanda del Nord, Escòcia i Gal·les. Per tant, podria saber de què va la cosa aquesta de les “regions” que diu ell. No tinc cap dubte de que ho sap. Altra vegada em pregunto: qui li fa dir això? Quin interès té en criticar una cosa que al seu país és evident i més o menys normal des de fa segles? Encara que cap llengua és oficial al Regne Unit, la llengua predominant és l’anglès però hi han altres llengües nadiues com són les llengües celtes insulars: gal·lès, còrnic, irlandès i gaèlic escocès. L’escocès (la llengua més propera al anglès) es parla a Escòcia. Això ja indica de les diversitats amb que estan acostumats a conviure els anglesos.

Farien bé aquests diaris d’enviar gent una mica més independent i al quals no se’ls veiés tant el llautó.

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Ja us vaig parlar d’aquest llibre presentat a Castellnou de Seana, amb motiu de la Festa Major d’aquest any. És el llibre número 19 de la col·lecció Estudis Castellnouencs. Una col·lecció editada per Pagès Editors des del seu inici i que, com ens deia avui el mateix editor, és exemplar en molts sentits. Entre altres, que editar llibres no significa fer grans tirades i vendre’ns molts.

Aquest petit poble del Pla d’ Urgell té 800 habitants i els llibres que es publiquen són temes que es redueixen a coses del poble.  Però no per això no deixen de ser interessants i demostra que un tema específic pot tenir interès general.

El llibre d’aquest any toca el tema dels mestres, de l’ensenyament a Castellnou de Seana. D’aquí el títol: d’una bona sembra en depèn una bona collita si hi ha una bona saor quan toca. Els mestres són els que sembren i les llavors van creixent i van fent el seu camí. Cada llavor és única i cada llavor dóna el seu preuat fruit. I, pel que es veu, a Castellnou hi va haver una bona sembra.

El llibre recull records d’alguns mestres que encara són vius i d’una colla d’alumnes que expressen els seus records, quasi sempre nostàlgics, però també quasi sempre bons records. Donava bo veure alguns dels mestres que vam conèixer. Donava bo veure les abraçades que es donaven amb alumnes, ara ja homes i dones ben drets i fets. Alguns pares i altres ja avis. I la vida és això: ser agraït amb aquells que van sembrar una bona llavor en temps no massa fàcils i amb molts pocs mitjans al seu abast .

Gràcies a tots els mestres que vam tenir. En bona part, gràcies a ells som el que som. Personalment tinc un gran record del Sr. Josep Reynal. Estic segur que el gust per la lectura va ser una de les llavors que va sembrar ell en la meva vida. Recordo que em regalava uns llibres de l’editorial Bruguera que eres obres clàssiques reduïdes i adaptades als nens. Entre el text hi havia intercalada la mateixa història en forma de còmic. Era un sistema ben enginyós: normalment es començava pel còmic i s’acabava llegint el text sencer. A mi personalment, això és el que em despertà el gust a llegir i és de les coses que recordo amb més intensitat del Sr. Reynal, un dels mestres “històrics” al nostre poble i desaparegut ja fa uns quants anys. He de confessar que el dia del seu enterrament vaig plorar a l’església a la missa de cos present. Contínuament em venien a la memòria petits detalls de la nostra relació. Una relació molt rica que va durar tota la vida a través de visites personals, primerament i per carta posteriorment degut a la distància. Però el que sí que us puc assegurar és de les moltes llavors que lle va sembrar, que va anar regant durant molts anys, juntament amb moltes altres persones i que segur que han donat el seu fruit, potser no tant abundós com hauríem d’haver esperat: però fruit agraït, a fi de comptes, per la molta get que l’hem pogut recollir.

Etiquetes de Technorati: Mestres,Ensenyament,Castellnou de Seana

He gaudit d’uns dies de descans. No han estat només vacances.

Han estat uns dies de descans, de desconnexió.

Uns dies de retrobament amb amics.

Uns dies de compartir vivències i records.

Una dies de celebracions: de la vida en tots els seus aspectes.

Uns dies de celebracions religioses.

Uns dies de celebrar la vida. D’enriquiment de l’esperit.

Són dies que valoro molt en tots els sentits. Ara a esperar les pròximes!

El coneixeu? Aquest tío (no puc dir senyor) que abans feia teatre i ara fa anys que la caga i sembla que la vol seguir cagant, va escriure un llibre que es diu “Memòries d’un bufó”.

Jo crec que ara no arriba ni a bufó.Els bufons feien riure al personal.  Ara és un pobre home ressentit, que no sé si fa riure a ningú. S’ha refugiat en mans de la Presidenta de la Comunidad de Madrid perquè ha vist que és una bona menjadora. Ara ja ni fa gràcia. Bé: una mica de gràcia sí que la fan les coses que diu.  Ara s’ha tornat un funcionari obedient que diu el que allà volen sentir. Els bufons feien això per als reis.

Un dia li vaig escriure un mail criticant-li unes quantes coses que, des del meu punt de vista, trobava molt desencertades: tant a nivell personal i a nivell artístic. Vaig mirar de fer-ho amb educació. La seva resposta va ser furibunda i mal educada. Semblava que responia un petit déu a qui ningú tenia dret a criticar. Parlava des de la veritat absoluta i el ressentiment.

A partir d’aquell dia ja veig acabar de saber qui era aquest personatge que potser un dia llunyà feia riure. Ara ja no fa riure. Fa més aviat llàstima.

Jordi Benplantat em contesta un post del dia 12 d’aquest mes d’abril que portava com a títol: “Cap a una tercera república?”, amb els següents termes:

Jordi Benplantaten 12 Abr 2009 en 22:262

aixó de “republica espanyola” es un oximoron, oi?
A mi m’es indiferent si es republica bananera o monarquia taronjera, si es “espanyola” no m’interesa. Aixó ja ho hem vist.

Volia aclarir algunes coses:

1.- No és un oxímoron. Fa servir un terme molt culte però que a mi no em sembla que correspongui en aquest lloc. “Oxímoron”, segons el diccionari, és “un procediment gramatical consistent a unir dues paraules aparentment contradictòries, per conferir un caràcter inesperat a l’expressió d’una idea”. Els mots “República” i “espanyola” no veig per enlloc que siguin contradictoris. Ni tan sols aparentment contradictòries. Ja ha existit. Jo acceptaria una Federació de Repúbliques Ibèriques, una República Catalana i fins i tot acceptaria una República, purament i simple. Ja hauríem avançat un bon tros…

2. Confesso per endavant que no sé gaire història. Però és que en aquest cas jo no volia parlar d’història. Simplement volia parlar d’una realitat que es va donar a Catalunya, Espanya, Federacions de Repúbliques Ibèriques (o com vulgueu di-ho) i que va fer que les coses canviessin i s’establissin novetats en la política espanyola i, de retruc, en la catalana. Que la cosa no va durar i no va acabar bé…. doncs ja ho sabem.

3.- A mi m’agradaria prou que Catalunya fos independent. Però les coses són com són. La qual cosa no vol dir que no hàgim de fer el que bonament pugui cadascú. Però també he de dir que si jo em sentís respectat, tractat amb igualtat, escoltat per govern d’Espanya, potser tampoc el somnis anirien tan lluny… i demanaria certes coses. Però el cert és que em sento enganyat, tractat injustament, espoliat, sense vot ni veu per a res. Per tant, tinc dret a demanar un altre estat de coses per a mi i per al meu país.

4.- Cada vegada confio menys en els partits polítics. En tots. Reconec que en tots els llocs hi ha gent de bona fe i gent prou vàlida. Però ens han estat prometent tantes coses, xerren tant, i ens respecten tan poc… que ja ni els faig cas. Ja no hi confiava gaire però ara he deixat de confiar-hi del tot. A no ser que surtin nous partits rejovenits i renovats i que vulguin canviar de veritat les coses. Dels que hi ha no me’n serveix cap. I m’avergonyeixo del meu Govern i del meu President pel poc dignes que els considero. I pel poc que defensen Catalunya.

5.- Em deceben moltes coses però em segueixen esperançat moltes altres. El món es renova constantment i estic segur que de tot plegat en sortirà alguna cosa nova i potser una nova realitat política. Per què no?

Ja sé que molts dels que em llegeixen ja saben prou bé el que és la Mona de Pasqua. Per tant, deixeu-ho córrer i aneu-vos-en a llegir alguna cosa més profitosa.

Però és que també em llegeix gent de fora de Catalunya i alguns llatinoamericans que sempre em pregunten com és que el dilluns de Pasqua no vaig a treballar. Llavors els he d’explicar ´per què faig festa i el que és la tradició de la mona. Per tant, és més per a ells el post d’avui, tret en la seva major part de Viquipèdia. http://ca.wikipedia.org/wiki/Mona_de_Pasqua

La mona de Pasqua és un obsequi que es fa per Pasqua florida als infants (fillols, néts, nebots o fills, segons les comarques) en tot el Principat de Catalunya i en el País Valencià; en canvi, és un costum desconegut a les illes Balears. La mona sol consistir en una coca o pastís rodó i caramullat, que porta un ou o molts d’ous durs, amb la closca, encallats dins la pasta de farina; en certes regions el pastís té la forma d’algun objecte o animal, d’una gallina, d’un simi, d’un minyó, etc.

En la meva comarca del Pla d’Urgell es distingeix la mona de casa, elaborada per les dones a casa seva i consistent en una coca voltada d’ous i recoberta de llavors d’anís, i la mona d’adroguer, que es fa a casa del confiter i consisteix en una tortada gran que en porta una altra de més petita a sobre, i totes dues recobertes de blancs d’ou i voltades d’ous durs a la part inferior.

El nom de MONA sembla que ve, igual que el portuguès monda, del llatí (annona) mŭnda ‘(vianda) neta, bonica’ (cf. J. Coromines en BDC, xxiv, 51). Encara que també hi ha alguna altra opinió que deriva mona de l’àrab munna ‘provisions de boca’ (Assin: Al-Andalus, ix, 34).

Les mones presenten una gran diversitat. En un principi era una massa de pastís amb ous a sobre, tal i com es mostra al dibuix de la dreta del segle XIX, però amb el temps els ous van esdevenir de xocolata i al final va acabar esdevenint la base de la mona. Al País Valencià i Múrcia, per contra, no va evolucionar i encara manté la forma original de pastís (tonya) amb l’ou dur al damunt.

Actualment al País Valencià la mona de Pasqua es pot trobar en lloc de amb un ou dur al damunt, amb un caramull de clara d’ou, que es cou amb la mateixa cuita de la mona, quedant una mena de caputxó.

Tradicionalment el padrí regalava la mona al seu fillol el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida després de missa. El Dilluns de Pasqua era tradició que es reunissin dues o tres famílies o un grup d’amics i que anessin a menjar a algun indret la mona plegats, en un àpat en el que no hi mancava el conill a la brasa, la paella i, sobretot, el vi.

Gairebé a tot Catalunya i al País Valencià, és tradicional que el padrí obsequiï el seu fillol, amb la mona, en la que sempre hi ha l’ou. La tradició de la Mona de Pasqua va aparellada amb la dels flequers-pastissers, els quals fan autèntiques filigranes arquitectòniques amb la xocolata.

Bona mona a tots els qui en mengeu!

Etiquetes de Technorati: Catalunya,Costums,Societat

El 14 d’Abril de 1931 la Segona República es proclamà en un entorn festiu i esperançat. La República va ser el marc polític que va possibilitar els majors avenços socials de tots els temps en el nostre país. Un projecte de país que es va veure truncat pel cop d’estat feixista de 1936.

Recordar aquests avenços, recordar el moment en el qual els espanyols van deixar de ser súbdits per passar a ser ciutadans, i recordar  aquelles persones que van defensar las llibertats des del 18 de juliol del 1936 fins a la fi del franquisme, és un deute moral de tothom.
Aquest any 2009 es compleix el 70 aniversari del final de la guerra i del començament de l’exili.

No seria hora de mirar cap al futur, plantejant-nos noves fites i nous projectes de llibertat?

Veient com van les coses en aquesta Espanya de “charanga y pandereta”, que no vol canviar ni vol deixar canviar, no haurem de fer alguna cosa per sortir d’aquest impàs on estem ficats?

Estem en un context de crisi financera i econòmica, corrupció i impunitat, en un clima de neoliberalisme desenfrenat, d’un Estatut que no es vol aprovar, d’un encaix de Catalunya en un Estat desencaixat…. Tot plegat va creant un caldo de cultiu prou apte per a somniar nous passos a fer i per a tenir noves expectatives. Els partits no faran gran cosa per canviar la situació, ni cal esperar-ne gaire. Però la consciència social creix i el món canvia molt ràpidament i tots plegats ens adonem que els esquemes actuals no serveixen. Un canvi econòmic i social s’està forjant diuen alguns experts. Serà veritat?

El temps ho anirà dient, però em sembla que les coses necessàriament aniran canviant per la mateixa força de la raó i des raons.

He descansat un parell de dies de blog, d’internet, d’ordinador i de tecnologies diverses perquè he tingut la visita d’uns amics. Aquest matí se n’han anat.

Avui és Dissabte Sant i he buscat aquest foto que per a mi resulta molt expressiva. Us explicaré que em diu a mi i que cada un li busqui el seu propi significat, si vol fer-ho i s’hi n’hi troba algun.

1.- La Setmana Santa per a mi continua tenint el significat religiós de sempre: d’alguna manera celebro, concentrat en una setmana, el misteri de la meva fe en Jesús de Natzaret. El meu sentit de la vida, de la mort, de la transcendència, dels “PER QUÈ” més fonamentals de la meva vida depenen de la meva fe en Jesús de Natzaret. No necessito necessàriament les celebracions per a celebrar o reafirmar la meva fe, però tot m’hi ajuda. La Setmana Santa són dates que m’ajuden. Però m’ajuden perquè em fan reflexionar sobre el que és la meva fe: en la vida, en les persones i en Déu.

2. Per a mi la fe és creure el Déu i en l’home. En els homes. Millor, dit, en les persones. En la Humanitat. Aquest sepulcre de la foto, amb la porta tancada, em fa reflexionar amb el que hi ha darrere la porta. Amb la possibilitat de que tot revisqui, ressusciti, o en que tot mori i es quedi sense sentit. Jo crec que tot té possibilitat de nova vida, de nou sentit, de renovació, de transformació, de novetat…..si nosaltres som capaços de donar sentit a la vida com li va donar Jesús de Natzaret amb la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció.

3. Aquest dies he tingut a casa amics que vaig fer 30 any enrere. Amics fets lluny de casa, en unes circumstàncies especials, en un ambient diferent del que tenim avui. Però l’amistat ha durat. El temps no ha esborrat la vivència i les vivències. La vida compartida és millor. És més plena, té més sentit i és la que perdura. La vida d’aquest amic ha donat mil voltes. La meva també. Però els lligams han perdurat. No s’han afeblit. I no s’ha afeblit perquè durant aquests anys hem ant compartint les vides respectives. Ell ha fruït i ha patit amb mi i jo he gaudit i patit amb ell. La Pasqua per a mi és això: compartit vida i mort. I tenir l’esperança de la Resurrecció.

4.-Pasqua és a tocar. Ressuscitarem si som capaços de pensar que darrere de la porta del sepulcre encara hi ha vida. Que en el món hi ha vida. Que el món té possibilitats de transformació. de millorament. Si seguim creien que les persones, les coses i les situacions podem millorar i que nosaltres hi podem posar el nostre granet d’arena en aquesta millora.

Aquesta és la meva Pasqua i aquest és la Pasqua que us desitjo als amics que em llegiu, tant als creient com als no creients. Perquè tots podem fer un món millor amb el respecte, l’amor i l’esperança.

BONA PASQUA A TOTS!

Tags: Fe

Estem ben arreglats amb aquesta ministra que ens ha regalat Zapatero avui!!! Com que no ho sabria dir millor, us deixo amb el post que una autoritat en matèria de Tecnologia i Sistemes d’Informació com és ENRIQUE DANS va escriure dimarts.

http://www.enriquedans.com/2009/04/una-pesadilla-angeles-gonzalez-sinde-ministra-de-cultura.html

Una pesadilla: Angeles González-Sinde, ministra de cultura

Relevos en el gabinete. Un gobierno que se enroca en sus posturas y en su composición, y con él, la peor noticia que la red podría recibir: la designación nada menos que de Ángeles González-Sinde, hasta ahora Presidenta de la Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España (AACCE), como ministra de cultura.

Un nombramiento que por su carácter de auténtica provocación, debería hacer saltar todas las alarmas de la red, equivalente a haber nombrado a un miembro del Ku Klux Klan o a un talibán como ministro de igualdad: recordar la pasada gala de los Goya, con esta mujer insultando a todos los internautas y reclamando mayor protección contra eso que denomina “piratería”, hace que se nos pongan todos los pelos de punta.

En lugar de buscar una persona equilibrada, moderna, capaz de entender el nuevo escenario tecnológico en el que se desarrolla la creación cultural, se ha decidido optar por una persona radical, retrógrada, incapaz de entender algo como la red, y obsesionada por la criminalización de las descargas y por obtener prebendas de las empresas de telecomunicaciones. Una persona que califica el canon como claramente insuficiente, cuya designación destruye cualquier posibilidad de alcanzar un equilibrio entre los derechos de los internautas y de los ciudadanos en general y los de esos creadores aferrados a modelos de negocio imposibles hoy en día y que están dispuestos a llevar a todo el mundo a la cárcel con tal de mantener su situación. La decisión de poner a esta mujer ahí es, en realidad, un clarísimo pago por el apoyo de la farándula durante la campaña electoral: a todos los efectos, bien podían haber puesto a Teddy Bautista y llamar a la cartera “Ministerio de la SGAE”.

Decididamente, una muy, muy mala noticia. Vienen tiempos muy oscuros a la red.

ACTUALIZACIÓN: Interesante récord… Ángeles González-Sinde aún no ha tomado posesión, y ya cuenta con grupo propio en Facebook pidiendo que se vaya. La descripción no podía ser más clara, “Aún no has jurado el cargo como ministra pero nosotros ya te la tenemos jurada. Dispuesta a darle la puntilla al P2P en España. O tú o nosotros”.

ACTUALIZACIÓN II: “La elección de González-Sinde, una provocación de Zapatero contra Internet“, lectura recomendable en la web de la Asociación de Internautas. Y ya tenemosbanner,

Avui venia de comprar i m’he trobat un senyor gran, amic meu. Com que aquests dies no treballo i tinc més temps, ens hem quedat xerrant una bona estona. Ell anava al CAP a curar-se la cama. Diu que fa 9 mesos que hi va pràcticament cada dia.

M’ha comentat, molt enfadat, de que l’atenen força malament i del mal caràcter de la seva infermera. Diu que es passa hores mortes esperant que l’atenguin i que, moltes vegades metges i infermeres se’n van a fer el cafetó mentre tenen els pacients esperant. Que tot el dia hi ha les llums enceses, encara que faci un sol que espetegui i s’hi vegi prou. Que tot això passa perquè aquesta gent són funcionaris i cobren igual a final de mes, treballin millor o pitjor i que poc els controlen si fan bé la seva feina o no. En fi, tot un memorial de greuges contra els funcionaris.

M’explicava que a ell no li importava massa esperar perquè està jubilat i tampoc té altres obligacions. Mentre espera, parla amb uns i altres i diu que s’ho passa prou bé observant com és la gent i com es comporta. Em deia que allà hi coneixia tot tipus de persones i tot tipus de maneres de fer: des del que arriba altiu i tibat i ni diu “bon dia”, fins al pobre emigrant que és d’allò tant atent amb tothom i ajuda a aixecar-se de la cadira a qui veu que no pot.

Jo no tinc massa relació amb funcionaris i, la veritat, he tingut experiències de tota mena. També tindria alguna anècdota força desagradable per contar. però no ho faré avui perquè amb el que us he explicat del meu amic ja en deveu tenir ben bé prou.

Però sí que us vull fer aquest “regalet” que he trobat: és una carta de reclamació al departament de Trànsit de la Generalitat de Catalunya.

“Bon dia,

No entenc com podem tenir un servei tan dolent en quan a atenció al client; he trucat 3 o 4 cops i no hi ha manera que agafeu el telèfon. He enviat també un correu electrònic i tampoc me l’ heu contestat.

Total perquè les cartes de multes (això si que funciona bé, d’alguna cosa heu de menjar suposo) concretament les de Requeriment de Dades del conductor, no està indicat a quina direcció s’han d’enviar aquestes dades.

Ho he intentat fer a traves de la web, cosa que m’ha estat impossible, ja que la web que posa a la carta et porta a la pàgina d’inici. I degut al meu baix nivell informàtic, (només tinc el títol de enginyer informàtic de gestió), no dec haver aconseguit arribar al formulari online.

En fi, millor paro de perdre el temps, que amb uns quants que el perdin ja n’hi ha prou. Espero que una carta per correu certificat sigui suficient, i que els responsables d’aquest mal funcionament tinguin 20 segons lliures per llegir la carta i intentar que això sigui més fàcil per a tothom, sinó d’aquí uns anys en comptes de  la unió europea, ens fitxaran per a la unió africana subdesenvolupada.

Salutacions”

Són així realment la majoria de funcionaris? T’ho posen sempre tan difícil? Van a escalfar només els culs de les cadires com es diu? A veure si algun funcionari defensa una mica el seu gremi.

Bones vacances de Setmana Santa per a tots aquells que en feu!

Tags: Funcionaris

Foto extreta de Uruguay Total

——————————————————

Aquests dies tindré la visita d’un amic d’Almeria que vaig conèixer a l’ Uruguai. Recordarem aquells ja llunyans dies, plens d’anècdotes i bons moments.

Una de les coses que em van sobtar quan vaig arribar a l’Uruguai fou la forma com s’anomenava la Setmana Santa i, sobretot, com se celebrava. Era l’any 1976 i jo venia d’un país on Setmana Santa era una setmana diferent, sociològicament parlant amb un gran contingut religiós, palès en tots els àmbits: des de la TV, fins als espectacles i les processons i funcions religioses.

Per començar, ja em va xocar que a la Setmana Santa l’anomenessin “Semana de Turismo” o “Semana Criolla”. Tot plegat té uns antecedents que us vull comentar, encara que sigui breument.

Alguns antecedents
L’ any 1886
Els joves liberals van optar en general pels "plaers del camp" per Setmana Santa, com comentava La Tribuna Popular el 1888. La investigació ens va permetre detectar ja el 1876 les sortides juvenils cap a l’interior i la formació de "campaments" durant la Setmana Santa. El 1886, un diari  de Salto esmenta les "caceres" organitzades per "diversos joves de la nostra societat (als) que res els importen les excomunions i altres tonteries de la gent de “casulla i bonet”.  O sigui que l’actual Setmana de Turisme va néixer d’una militant actitud liberal. (José Pedro Barros, Història de la sensibilitat a l’Uruguai – Tomo 2, El disciplinament)
L’any 1911
Es va eliminar la prestació d’honors militars en els actes religiosos de l’Església Catòlica i els seculars de l’exèrcit nacional. A més es va prohibir la presència de l’exèrcit com a institució en les cerimònies religioses, es va suprimir el càrrec de capellà en l’exèrcit i es va ordenar que la bandera nacional no saludés a persones ni a símbols religiosos. L’any 1919
El batllisme va  aconseguir  per mitjà de la llei del 23 d’octubre de 1919 la secularització dels”feriados” religiosos: el dia de Reis, 6 de gener, es va convertir en "Dia dels nens", la Setmana Santa a "Setmana de Turisme" , el dia de la Mare de Déu, 8 de desembre, a "Dia de les Platges", i el de Nadal, 25 de desembre, a "Festa de la Família" (Barra-Nahum, Batlle, els estancieros i l’imperi britànic – Tomo 4).

Amb aquests precedents no és estrany que poc a poc el país s’anés adaptant a les noves formes, als nous aires i al nou vocabulari. Encara ara els uruguaians es disposen a celebrar: la resurrecció de Crist alguns, la Setmana Criolla altres, la Volta Ciclista uns quants més i les vacances la majoria. Hi ha qui optarà per quedar-se tranquil a la ciutat i dedicar-se al cinema, però sens dubte, alguna cosa els unirà a tots: el bacallà, la Pascualína i els ous de Pasqua.

De totes maneres, Montevideo estarà animada per gent que arriba de l’interior del país per passejar-se pel gran parc de “EL Prado” i celebrar la Setmana Criolla. La tradicional festa gaucha, organitzada per la Intendència de Montevideo, compta amb concurs de genets, espectacles artístics, exposició i venda d’artesanies, així com una variada oferta de gastronomia criolla. Allà es veu coratge i destresa amb els cavalls. Els genets, payadores i tropilleros són les estrelles del Prado i del parc Roosevelt; busquen lluir però també guanyar algun peso extra per la seva participació.

Com diuen allà: FELIÇ SETMANA SANTA DE TURISMO CRIOLLO!

L’altre dia, llegint un blog, del qual no recordo el títol, algú parlava dels “Juegos reunidos Geyper”. Els recordeu? No sé si encara existeixen. Però els que ja tenim una edat (més aviat, molta edat) els recordem molt bé perquè en la nostra infantesa hi vam jugar moltes hores: hi havia un parxís, una baralla de cartes, la Oca, un dominó, escacs… En aquella meravellosa capsa hi havia reunits un munt de possibilitats per a gaudir de llargues i fredes tardes d’hivern. A l’estiu sortíem més al carrer a jugar a futbol.

La COPE és com uns “juegos reunidos” de personatges amb mala llet. En les fotos de dalt en surten dos, però podríem fer-ne un bon ram. Tots junts farien patxoca! Resulta que aquests dos, concretament, estan a la corda fluixa. No se sap si es quedaran o se n’aniran. Em temo que ja no els serveixen i, si poden, els faran fora. Personalment me n’alegraria moltíssim i esperaria que aquesta emissora es convertís en alguna cosa digna d’escoltar. I si volen dir-se cristians, que ho demostrin ara que tenen ocasió de canviar aquest tipus de personal tan vergonyós.

En aquesta vergonyant emissora hi trobem una mica de tot: tontos útils, feixistes reconvertits, petits déus egòlatres, periodistes aprofitats, nostàlgics de l’anterior règim, franquistes que ensenyen la cara sense cap tipus de vergonya. De tot, menys gent assenyada i equilibrada. Una emissora que diu que té com a lema la VERITAT però resulta que és una veritat segrestada, manipulada, esbiaixada, que es basa en la calúmnia , l’ insult i la mentida…. Lamentables personatges, representants insignes de la premsa groga més groga.

Gent que fa llàstima perquè són energúmens amb micròfon. Perillosos, molt perillosos. Perquè no són rucs i saben molt bé el que es fan i tenen influència sobre molta gent les seves mentides i tergiversacions. Tenen uns raonaments i un vocabulari molt particulars, ple d’escopinades al contrari, a tot aquell que no pensi exactament com ells.

Esperem que en aquest cas “Dios reparta suerte”, com diuen en vocabulari taurí,  i desapareguin per sempre del nostre panorama.

Tags: Cadena COPE, Església, Periodisme

 Primerament i abans de res: Un gran aplaudiment al Sr. Pagès, editor modèlic de les terres de Lleida. Molts haurien de copiar el seu “savoire faire” en matèria d’edicions. Pagés Editors està preparant un llibre que recollirà una transcripció totalment fidedigna del dietari, escrit a mà, pel Bisbe Josep Messeguer fa més de cent anys, on es detalla com es van aconseguir les peces que conformen la col·lecció del Museu Diocesà de Lleida, per mitjà de la compra o de l’ intercanvi.El dietari personal del bisbe de Lleida entre 1876 i 1891, Josep Messeguer, en què detalla en primera persona com va aconseguir les obres de la col·lecció del Museu Diocesà, part de les quals reclama la diòcesi de Barbastre, es publicaran el mes de setembre vinent.Pagès ha indicat que “s’ha hagut de transcriure perquè la lletra del bisbe és molt difícil de llegir, i hem tardat molt a fer aquest procés, però no hem canviat ni una coma perquè no ens puguin acusar d’haver fet interpretacions del text”.  “Es tracta d’un llibre que llançarà molta llum sobre la polèmica quant a la propietat de les obres”, ha assegurat avui Pagès.El text anirà acompanyat de fotografies aportades pel bisbat de Lleida del museu que va crear Josep Messeguer amb les peces d’art sacre.Pagès ha dit que la transcripció del dietari la realitzen la conservadora Carmen Bernabé i l’ historiador Isidre Puig, i que va ser el bisbe emèrit de Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta, qui va cedir el dietari de Messeguer a petició de l’editor.(FONT :diari avui)Calia donar a conèixer la veritat”, afirma Carmen Berlabé, conservadora del Museu de Lleida, que juntament amb Isidre Puig, doctor en història de l’art, han transcrit literalment els 120 folis del dietari del bisbe Josep Meseguer d’entre finals del XIX i principis del XX. Aquest document permet demostrar que la col·lecció d’art sacre del bisbat de Lleida es va constituir de forma legítima i que, gràcies a aquest prelat, es van salvar desenes d’obres d’art de ser venudes per quatre monedes a antiquaris i marxants o perdudes en racons de les parròquies.El dietari, juntament amb factures, correspondència, llibres de la secretaria del bisbat i altres documents acrediten que les 113 obres d’art que reclama la diòcesi de Barbastre-Montsó són propietat del bisbat de Lleida. Part d’aquest material s’ha editat ara al llibre El dietari del bisbe Josep Meseguer i el Museu Diocesà de Lleida (Pagès Editors). Un volum, amb imatges inèdites, que es presentarà a Lleida i en pobles de la Franja de Ponent i que ha costat quatre anys de feina als autors.Informacions esbiaixadesBerlabé afegia que fent públic aquest material es pretén “rectificar les informacions esbiaixades” sobre l’origen de la col·lecció. I es que des d’Aragó s’ha arribat a qualificar el bisbe Meseguer d’espoliador o d’enganyar els mossens. La veritat és que totes les peces recuperades per Meseguer en 15 anys de bisbat estaven en desús, arraconades i en mal estat. Josep Meseguer les va comprar, va acceptar donacions i, la majoria, les va permutar per imatges noves, que era el que volien els rectors, tant de la Franja de Ponent com de la resta de la diòcesi. Els mossens creien que la imatgeria desgastada i vella feia perdre devoció entre els fidels, segons Isidre Puig.Meseguer va crear el Museu Diocesà el 1893 i les obres servien per formar els seminaristes en arqueologia sagrada, segons explicava Berlabé, i així preservar el patrimoni.El llibre inclou còpies de documents, per exemple sobre com legalment es va adquirir la Mare de Déu de Saidí, un retaule d’aquesta parròquia re aprofitat com a porta, la compra de béns de Vilanova de Sixena o del frontal de Buira, obres reclamades des d’Aragó. Malauradament, el Vaticà no ha volgut mai examinar aquest conjunt documental i per això fa 15 anys que es manté viu el conflicte entre les dues diòcesis.El llibre s’afegeix al de dos catedràtics aragonesos de dret canònic sobre el procés judicial eclesiàstic i El complot (Pagès Editors) de l’escriptor Eugeni Casanova, sobre la trama política i vaticana d’aquest litigi.(Noticies tretes de diversos diaris).Etiquetes de Technorati: Museu de Lleida

Tags: Museu de Lleida

Pere Casaldàliga sembla que ja hauria d’estar de tornada de tot. Per la seva edat, per la seva malaltia, pel seu llarg recorregut en tots els sentits: com a home, com a religiós, com a bisbe, com a lluitador per causes grans i petites.Però no n’està. De tant en tant ens va regalant (com petites píndoles miraculoses) la seva paraula plena d’utopies, els seus gestos senzills i la seva mirada crítica, però plena d’amor,  sobre tot i sobre tots. Ja fa molts anys que aquest home diu coses profundes i boniques, sobretot amb la seva poesia. No sé si heu descobert la seva poesia, però ja us dic que val la pena. N’ha escrit en català (poca), en portuguès i en castellà. Quan ell va començar a escriure poesia, encara d’estudiant, només es feia servir el castellà quasi de forma exclusiva. I després ja se’n va anar a rodar món…. fins que va arrelar al Brasil i va fer servir, sobretot, el portuguès. Però els seus llibres estan traduïts a un munt de llengües i té lectors fidels a tot el món.Crec que aquest tipus de persones són les que il·luminen, sense ells voler-ho, el camí i la vida de milions de persones des de la humil petitesa d’una  flama de candela, en un lloc amagat i oblidat de la terra. Són persones que sense fer aparentment grans coses, donen contínuament esperança i  vida.Us poso a continuació un poema seu.VOY A PASAR LA VIDA-Voy a pasar la vidamás o menos inútil,más o menos poeta.No habré tenido un hijo.No habré sido magnate ni gerente de lucros,ni albañil o mecánico.Habré plantado unos contados árbolesy habré escrito unos libros,muchas cartas,hojas hijos al viento.-Procura que la Gracia y la Ternurallenen de vino nuevo …tu ánfora de barro.Dios mide a su manera la eficacia.Ama a todos los hijos de los hombres.Di tus palabras como las semillasque mueren pero brotan.Haz de tu corazón célibe soloun ambulante hogar desatrancado,una lona de circo bullanguero.Deja las digitales de tus pies peregrinoscomo besos en llama solidariasobre la carne de la Madre Tierra.Posa tus ojos, tibios ya de ocaso,como lumbres de aceite, acurrucadasen la vigilia universal del Tiempo.(Pere Casaldàliga)Etiquetes de Technorati: Pere Casaldàliga

Tags: Pere Casaldàliga

El Joaquim és un veí de blog que a hores d’ara és a Nova York amb la seva primera néta en els braços, acabada de néixer. Avui ens ho ha fet saber a tots, ben modestament, com aquell que no ho vol dir, però es nota que n’està content i feliç. I és que no n’hi ha per menys! 

Al final del seu post d’avui ens compara la zona 0, una zona de destrucció i mort amb la vida nova que acaba de sorgir a la seva família.

Això m’ha fet pensar en el fet que la vida té el seu propi ritme de naixements i morts, d’alts i baixos, de felicitat i dolor, de creixements i decreixements, de crisis i d’eufòries, d’alegries i penes. En una paraula: de contrastos permanents.

La vida és aquella llavor que resta quieta i somorta a l’ hivern

i que germinarà se sobte a la primavera,

quan ja s’hagin fos les boires i els freds

que ens fan estar immòbils i embrionaris.

Llavors reviurem, cridarem, direm, farem,

o no farem moltes coses. Però renaixerem !

La vida ens diu que hem de ser vigorosos per dir el que cal dir,

per dir la veritat quan calgui dir-la.

Ens fa encendre  les llums per aniquilar l’ombra.

L’ombra dels xiprers, morta i apagada,

esdevindrà flama viva i llum clara.

La mort de l’ hivern ens donarà els descans necessari

per agafar forces,

per vèncer, per viure i reviure,

i saber transformar-nos de nou.

Sabrem dir les veritats i que ens les diguin

i els records amargs els tornarem dolços.

La primavera ens ha donat la llum

per trobar el forat de sortida.

I l’estiu portarà el seu fruit abundós altra vegada

i la tardor ens tornarà la grisor

i ens prepararà per retrobar de nou la mort.

Aquest és, fou i serà el ritme de la vida.

 
Dura Lex Sed Lex:  “La llei és dura, però és la llei”.

Aquest aforisme llatí és veu que només és aplicable a alguns, segons quan i segons com. Les lleis, que són fetes per complir-se, es veu que cada vegada són més subjectives i cada vegada és menys necessari complir-les.

Ho dic per tot el que ens toca patir –i ens tocarà patir, encara- en referència a l’Estatut. Qui hauria de fer complir la llei és el primer en no complir-la. I aquí ningú diu res. Vull dir, ningú important. Vull dir, algú que es podria i s’hauria de fer sentir. Vull dir el Govern, per exemple. Vull dir tots els partits catalans que un dia ens van fer creure que votar l’ Estatut era necessari i important.

Doncs es veu que no. Es veu que és tan poc important aquest llei que tots se la poden passar pel forro. Quin cas haurem de fer a les lleis d’ara en endavant? Caldrà seguir-les complint?. Segurament que si deixéssim de pagar a Hisenda, per exemple, al dia següent tindríem la policia a casa i cap a la garjola falta gent….

O sigui, que això de que la llei és la llei, res de res. Més aviat hauríem de dir: “feta la llei, feta la trampa”. Perquè si troben raons per a no complir l’Estatut, aprovat legalment a Madrid, ja podem trencar la baralla. Ja no hi han regles de joc ni hi ha res. I l’Estat de Dret, amb que s’omplen tant la boca ja no existeix. Darrerament cada cop en veiem més exemples. Quan convé il·legalitzar un partit es fan les pertinents lleis per fer-ho. Quan es vol posar algú a la presó o es vol que algú no en surti, s’agafa la llei pertinent i s’aplica “sui generis” …i tots contents i enganyats.

Si els romans alguna cosa bona van fer va ser fer lleis. I amb les lleis, un Imperi i uns ciutadans que creien que la llei els emparava. Aquí  aviat no ens quedarà res: ni llei que ens empari ni jutges que la facin complir.

Tags: Estatut de Catalunya, Justícia, Llei

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs s’uneix al malestar que cada dia es nota més contra el nostre govern que fa ben poc per Catalunya i pels catalans.

Un govern que ha fracassat perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I un govern profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Per mitjà dels blogs, -cadascú a la seva manera-, seguirem donant a conèixer el nostre malestar. Ja som més de 50. Ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit… a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

Tags: Autodeterminació, PAÏSOS

“Tres dies a la setmana, un home entra ben d’hora a la seu del PSE-EE a Bilbao carregat amb llibres. Prem el botó de l’ascensor, puja a la planta noble i enfila directament al despatx del secretari general del partit. Tothom el coneix. Saluda a qui troba al seu pas. «Egunon», és clar. És ell la persona que avui en dia encara pot, i deu, amonestar cada vegada que es despista al candidat socialista a lehendakari en plena cresta de l’onada.
L’home amb tal poder de recriminació truca a la porta amb naturalitat i accedeix al despatx de Patxi López. Aquest i el responsable socialista de Biscaia, José Antonio Pastor, ja ho tenen tot preparat. Llibres, bolígrafs i quaderns sobre la taula. El ‘maisu’ ha arribat. «Egunon», «egunon». Els alumnes López i Pastor obren els llibres. Comencen a recitar. Comença la classe de basc. Hora i mitja seguida.”

Això ho publica El Correo Digital de Vizcaia avui.

Només un parell de preguntes o reflexions, sorgides de la lectura d’una de les ja famoses CONCULCACIONS (147) de Claudi Romeu.

1. Us sembla normal que el president d’un país no parli ni entengui la seva llengua?

El president d’aquest país, el “Lendakari” que serà elegit d’aquí a pocs dies no parla basc. Sí, “ Patxi Lopez” parla espanyol i sempre s’ha de dirigir als seus ciutadans en una llengua que no és la del país. Té bemolls l’assumpte, arribar a ser el President d’un país sense parlar-ne la llengua pròpia.

No em digueu que no és un rècord. Si algú coneix algun cas agrairé que em sigui indicat ja que jo no n’he sabut localitzar cap. És un cas excepcional, cosa que sols ho aconsegueixen gent i/o grups especialitzats com són espanyols i francesos, veritables experts en aconseguir destrossar un país amb la màxima brutalitat que qualifiquen de democràtica.

I no riguem perquè als catalans ens ha anat ben just a la darrera elecció d’un President. Sí, és de tots conegut que el que fa de president a Catalunya, parla català de fa quatre dies, amb prou dificultats com perquè milers de persones provinents de llocs més llunyans i possiblement amb menys temps de residència a Catalunya, el parlin molt millor que aquest exemplar que ens ha caigut a sobre, també tan democràticament.

2. Això us sembla normal en un país democràtic?

A mi em sembla que el tema és molt greu, gravíssim. Si els catalans i bascos no som capaços de canviar aquest fenomen imposat pels espanyols, és que som uns desgraciats, sense personalitat ni identitat nacional i ens mereixem que ens destrossin sense miraments perquè som uns indignes ciutadans dels nostres respectius països.

Tant els uns com els altres, espanyols i francesos, han dedicat els màxims esforços durant la major part de la seva història, a aconseguir liquidar els catalans. Dit clar i català, sols els podem considerar els nostres enemics i aquest és l’únic tracte que podem dedicar a aquests impresentables veïns.

(  Claudi Romeu, 28 de març del 09)

Suposo que no cal afegir-hi gran cosa més. Per la meva part, només dir que ratifico totalment aquesta opinió i que ens queda un llarg camí per recórrer per fer de Catalunya (i de l’Estat Espanyol) un lloc normal, digne i democràtic. Mentre es donin cassos com aquests no serem mai normals i no anirem enlloc.

Tags: País Basc, Patxi López

La paraula ESTIGMA prové del grec i vol dir: SENYAL, MARCA. Té diverses accepcions  segons el diccionari, però la que ens interessa aquí és la primera:|| 1. Senyal o marca indeleble. La calvície era considerada un estigma de la naturalesa, Pla SB 173. Especialment: a) Marca feta amb ferro roent com a signe d’infàmia o d’esclavatge.Atribut que converteix el seu portador en una persona diferent i poc atraient, de manera que el desacredita socialment. La paraula prové del grec στίγμα ‘senyal, marca’.L’ escriptora nord americana Susan Sontag té un llibre, que vaig llegir fa ja molts anys, que es diu “La malaltia com a metàfora”. Ella sempre va ser una escriptora polèmica per les seves reflexions crítiques sobre la societat, la guerra, la política, et. Sempre va tenir visions innovadores de les coses, que van xocar frontalment amb moltes maneres de pensar de la societat del seu temps. Era una persona molt crítica amb la societat en general i amb la nord americana en particular.En aquest llibre parla dels prejudicis col·lectius que es tenen sobre algunes malalties determinades. Les seves reflexions sobre la malaltia i les metàfores negatives que l’acompanyen les va fer, sobretot, a partir de la seva leucèmia, malaltia que la va dur a la tomba. Va parlar de la tuberculosi (la malaltia més cèlebre del S XIX), de la Sida i, sobretot del càncer. A aquestes, s’hi podria afegir la lepra com a malaltia típica de temps primitius i les malalties mentals com a representatives dels temps actuals.Tota malaltia greu és vista amb molta prevenció. Però, ens hem preguntat per què unes les mirem amb tanta prevenció, amb tanta por, amb tanta càrrega negativa? I per quin motiu estem posant en aquest mateix calaix les malalties mentals actualment?  Suposo que deu ser degut a que cada dia es descobreix més coses del cervell humà i de les emocions que mouen la persona. Però això no fa que es puguin curar encara certs tipus de malalties mentals. estem encara en l’època del misteri, del descobriment, de la por.De les metàfores associades amb una malaltia greu, Sontag assenyala una en particular, sens dubte la més nociva: la metàfora militar. El cos es concep com un camp de batalla; el cos lliura enfront del càncer un combat aferrissat del que amb molta freqüència surt vençut. Contràriament a la tuberculosi, una afecció molt localitzada, i fins fa poc molt controlada, el càncer representa l’horror d’una invasió generalitzada, amb escaramusses imprevisibles, i teràpies brutals que representen una mena de contraofensiva militar.Fins fa poc, el càncer era la malaltia tabú per excel·lència, la que persistia en la seva malignitat i encara ara  malgrat les múltiples victòries que oferia la ciència mèdica sobre molts altres patiments. L’escriptora resumeix així: “Es pensava en la tuberculosi com una mort decorativa, sovint lírica. El càncer és un tòpic estrany i encara escandalós per a la poesia, i es preveu inimaginable tornar estètica aquesta malaltia “.La malaltia, com a metàfora, és també una esplèndida reflexió sobre l’estigma social: una malaltia greu deixa de ser un patiment merament clínic per esdevenir una marca infamant. A l’ inici del seu llibre, Sontag parla de la malaltia com el costat nocturn de la vida, com una ciutadania incòmoda, i afegeix: “Cada persona en néixer posseeix una ciutadania dual, en el regne dels sans i en el regne dels malalts . Encara que tots preferiríem només utilitzar el passaport bo, tard o d’hora cada un es veu obligat, almenys per un temps, a identificar-se com a ciutadà d’aquell altre lloc “. El propòsit declarat de l’escriptora és despullar a la malaltia d’una càrrega metafòrica nociva que només engendra discriminació, segregació i estigma, i un gran ostracisme per al malalt, és a dir, per a qui no s’inscriu amb aplom suficient en el món dels saludables .Etiquetes de Technorati: Malalties,Relacions socials

Tags: Malalties, Relacions socials

Em direu que estic obsès amb Cacheiro. Ja n’he parlat unes quantes vegades d’ell en aquest blog. Però és que és un personatge que em segueix fascinant després de molts anys.

Cacheiro va deixar molts dibuixos, molta ceràmica però, que jo sàpiga, molt poca cosa escrita. Espero que el grup de recerca que s’ha format a Montevideo per recobrar la memòria de grans ceramistes uruguaians puguin aportar més coses sobre aquest singular artista.

Cacheiro era un home molt culte.Sempre explicava que havia après tant dels intel·lectuals republicans espanyols que van haver-se de refugiar a altres països. Amb qui va tenir molta relació fou amb José Bergamín i sempre deia que amb ell havia après de tot, però sobretot havia après el sentit de la cultura i la dignitat que ha de tenir un intel·lectual. Sempre deia que hom no es pot vendre per un plat de llenties.

Cacheiro explicava en una entrevista que li van fer que a  la capçalera del llit tenia un llibre molt bo: "Al diable amb la cultura", de Herbert Reed. Deia que aquest llibre deia moltes coses interessants i el situava en el lloc adequat.
Cacheiro també va abandonar la cultura formal, aquesta cultura que transforma la cultura en mercaderia.

Diu en l’entrevista:

“DB – A propòsit d’això vostè diu una cosa que té a veure també amb la seva obra i amb la seva vida: la cultura, quan es transforma en mercaderia. Diuen per allà -no sé si és cert- que les seves obres es venen i es revenen a vegades, i arriben molt lluny, i se’n van fins a Europa. I a vostè això poc li importa, i poc cobra per això.
TC – Vaig fer una quantitat de “toritos” que em van demanar per exportar a l’Argentina. En aquell moment necessitava tenir un mitjà de transport perquè el lloc on vivia em distanciava una mica dels llocs on jo volia arribar. I ho vaig fer. Em llevava cada dia a fer el mateix, a fer el mateix, a fer el mateix. I això em va permetre comprar una camioneta.
Després em van encarregar una altra vegada que fes el mateix. I m’hi vaig resistit. No em volia aixecar tots els dies a fer el mateix. Em semblava que era una mica una immoralitat.
Picasso, amb la seva mordacitat, diu coses que tenen sentit: "Prefereixo copiar a altres, i no a mi mateix". I això fa mal, quan un es veu a si mateix que està fent el mateix.”

Llegint això penso en com s’han arribat a prostituir molts artistes per tal de vendre, actuar i viure com a “marajàs”. I com els ajuntaments, diputacions, governs contracten (compren) moltes vegades artistes per tenir-los al costat i adquirir un dubtós prestigi. El gran representant d’això és l’ Albert Boadella, que se n’ha anat a Madrid, renegant de Catalunya però posant-se al servei de l’Esperança Aguirre, que l’utilitza tant com pot per al seu benefici. Un dia ja en parlaré més llargament a propòsit del que em va contestar el Boadella a un retret meu fet a través de correu electrònic per unes declaracions que havia fet. Però deixem-ho per un altre dia….

D’això Cacheiro n’hauria dit “prostitució”. I jo també ho dic.

Tags: CULTURA, Tomàs Cacheiro

Pont i catedral de Solsona. Pintura de Jaume Adam

——————————————————————————————-

Parlar de l’ església és fàcil. Parlar-ne bé, ja no ho és tant. L’església mateix dóna prous motius per a que la gent –sigui cristiana o no- sigui crítica. El dret el tenim. Però també el deure d’opinar.

Per sort, hi han bisbes, capellans i laics que se senten lliures per dir el que els sembla. És la mateixa llibertat de fills de Déu que els fa dir el que pensen. Els Fòrum Ondara és un d’aquests espais de llibertat on s’expressa lliurament opinions sobre l’església, sobretot, però també sobre altres aspectes de la vida.

Si hom entra en la seva pàgina web  http://ondara.galeon.com/ es podrà veure que les seves reflexions són profundes i assenyades.

“El Fòrum Ondara és un espai obert a tots els capellans del Bisbat de Solsona on ens trobem amb freqüència per tal d’ajudar-nos mútuament en la tasca engrescadora d’anunciar l’evangeli de Jesús, tot exercint la llibertat de reflexionar i opinar sobre l’església i sobre el món amb un esperit de comunió amb tota l’església i amb tota la humanitat a la qual pretenem servir. Una comunió que no vol ni pot ser uniformitat, sinó una sola fe en la diferència i en la pluralitat, com sempre són els dons de l’Esperit de Déu.

Ens sentim vius i volem ser presents en el camí de l’inici del tercer mil·lenni, partint de l’experiència d’un passat esperançador, després d’haver fruït de l’esperança que ens va brindar el Concili Vaticà II, malgrat els intents regressius dels darrers anys.

Volem mantenir-nos actius en les noves circumstàncies, sempre immersos amb aquells que lluiten per la renovació, idea que nosaltres tenim plasmada en el document diocesà "La Reconversió Missionera".

Ara que s’apropa el temps de les primeres comunions constaten que fa basca com la gent viuen aquests esdeveniments. Que el 80% és comèdia.

Que cal, en concret amb els pares dels nens de Primera Comunió, explicar-los-hi que el que faran els seus fills no és una anècdota sinó que és el fonament de la nostra esperança. Es diu també que no és comèdia el que fan sinó ignorància profunda del que és la Primera Comunió i el cristianisme en general, i es queden en allò que es veu i es ven.

Tags: Església

En les últimes setmanes, els preus internacionals del menjar han tornat a baixar a nivells "normals" després d’estar pels núvols una bona colla de mesos. Però la  FAO, amb motiu del Dia Mundial de l’Alimentació insisteix que la fam al món continua creixent. Aquesta potser és una crisi que no fa tants titulars com la financera o la del petroli, però és la més cruel, perquè la vida de moltes persones està en risc.

Aquesta reflexió me la faig a partir d’una notícia que vaig escoltar fa uns dies: un restaurant de Barcelona ha decidit treure el preu del menú. Tothom qui vulgui podrà anar a menjar i, a l’hora de pagar, se’ls portarà un sobre on cadascú podrà posar-hi el que vulgui. El propietari deia que fins ara no estava pas descontent dels resultats.

Perquè caldria preguntar-nos: és necessari seguir pagant tant pels dinars o sopars que es fan a molts restaurants? Els preus no són realment abusius, si mirem els preus de les matèries primeres? Cal que el primer món gastem tant em menjar mentre els altres móns es moren de gana? Parlem de crisi: però sabrem adaptar la nostra vida a la crisi?

Hom no sap el que és passar gana fins que un dia en passa. Hom no sap el que és anar a peu fins que un dia es queda sense cotxe. Hom no sap que és la crisi fins que es queda sense feina i la seva vida canvia totalment.

Seguim vivint per damunt de les nostres possibilitats en quasi tots els terrenys i encara no ens en hem adonat. L’home, a diferència dels animals, menja fins afartar-se. Menja sense gana. Llença el menjar, el crema, el destrueix per raons de mercat. Això jo no ho he acabat d’entendre mai, encara que m’ho han explicat. Com no entenc que d’una ampolla de vi se’n pugui pagar 1000 euros. Em moriré sense entendre-ho.

Tan animals que seguim essent en tantes coses i aquesta característica d’ells, tan bona i que hauríem d’haver conservat, resulta que l’hem abandonada. Potser haurem d’aprendre de nou dels animals!

Etiquetes de Technorati: Menjar,Economia,Crisi

Tags: ECONOMIA, Menjar

Una conversa escoltada fa pocs dies. Una persona pregunta a una altra pel seu fill discapacitat i ho fa amb els següents termes: 
– "Què tal està el teu fill? ¿Es troba millor? Noteu alguna millora?"
Això em fa reflexionar sobre el natural que resulta per moltíssima gent equiparar Discapacitat amb Malaltia, sigui la discapacitat física, sensorial o intel lectual.
És cert que algunes discapacitats intel·lectuals tenen associades diverses patologies. La síndrome de Down, per exemple, ha d’estar molt pendent de les cardiopaties. En altres casos -com el del fill d’aquesta senyora -l’epilèpsia té una incidència més gran. Però això no significa que els nois i noies amb qui jo treballo, siguin malalts.
Encara hi ha pares que tenen el convenciment que els metges els oculten la "cura" per al seu fill.
S’ha de ser sempre políticament correctes amb el llenguatge?. Ella afirma que no cal ser tan prudents amb els termes col·loquials perquè acabaríem per no poder expressar-nos espontàniament mentre pensem a quin col lectiu podem ofendre.
Però el llenguatge perverteix a vegades la realitat. No fa gaire, aquests nois i noies de qui parlem eren "retardats" o "tarats". Avui, termes com "millora", "cura", "teràpia" no fan més que convertir en recurrents dels llocs comuns sobre la discapacitat contra els que tant combatem els que la vivim des de dins.
Els mitjans de comunicació a vegades no ajuden molt en aquest sentit , encara que s’ha millorat molt. Cal tenir una cura exquisit cada vegada que apareix una notícia sobre el codi de tal o qual gen: associat a la discapacitat i la seva hipotètica "cura", pot generar falses -o si més no, llunyanes en el temps- expectatives a pares desesperats.
He llegit en alguna part que la discapacitat és una "condició de vida". M’agrada aquesta definició perquè també ho és ser alt o baix, tenir els ulls clars o foscos, ser dretà o esquerrà …
I només cal mirar en Xavi, la Laura o la Núria per constatar la seva alegria de viure, la seva (hiper) activitat esgotadora, el seu cos perfecte, els seus ulls espurnejants, els seus sentiments tant nobles…per adonar-nos que es podrà anomenar de moltes maneres la seva disminució; podrem penjar-los etiquetes velles o noves, però per descomptat "malaltia "no és una etiqueta que se’ls pugui atribuir.

Tags: Síndrome de Down

Quan anem als països àrabs, una de les coses que més criden l’atenció són els mercats i la forma de comprar i vendre que tenen. Sobretot, crida l’atenció el constant regateig que hi ha entre el que ven i el que compra. És la seva manera de fer tradicional, acceptada per tothom i en la que tots saben ben bé les regles del joc.

Ara això ja ens ha arribat també aquí perquè en els nostres mercats hi han moltes parades amb àrabs venent. Molts de nosaltres ja ens hem acostumat també al regateig. Aquí no hi estàvem massa acostumats i, a mi personalment, em feia sempre com una espècie de vergonya. De petit ho havia vist fer al meu pare i a mi mai m’havia agradat. I continua sense agradar-me. Posats a mercadejar regatejant, hom no sap si compra bé, si li prenen el pèl o si ha fet el gran negoci de la seva vida. Em refereixo quan hom no té referències clares del preu objectiu del preu d’una cosa.d’una cosa. És clar que caldria parlar també si les coses tenen preus objectius: algú deia que el preu d’una cosa és el que el comprador vol pagar. Potser sí….

Tota aquest llarga introducció és per dir que Catalunya està immersa en un autèntic “mercat persa”, en un mercadeig avorridor amb l’Estat. Ja fa massa que dura i em sembla que tot plegat és una presa de pèl.

Primerament, aquí sabem prou bé tot el deute històric. S’ha calculat per activa i per passiva. Hi han estimacions altes, baixes i mitjanes. Ni així sembla possible posar-se d’acord.

I el motiu és només un: no hi ha nivell equitatiu en el mercadeig. Una part té la força i els diners i l’altra, la necessitat urgent. És com aquell que si es mor de gana, pagarà el que sigui per un tros  de pa. I a Catalunya la fan delir dient-li: si voleu alguna cosa, haureu d’acceptar el que us donem o si no, res de res!

I aquí és on hi ha el frau absolut, el robatori, la cara dura, o com vulguem anomenar-ho. Sense igualtat de condicions no podem fer res. Bé, res si que podem fer: plantar-nos com a país. Però això és encara una cabòria, quelcom inassolible. Per dignitat potser un dia s’haurà de fer.

Però queda dignitat, encara, a Catalunya?

Mòmia de la cultura Chachapoyas exhibida àl “Museo de la Nación” de Perú.“El crit” del pintor Edvard Muunch (1893) Galeria Nacional- Oslo——————————————————————————————-Aquestes dues fotos, que aparentment no tenen res a veure entre elles, tenen una cosa en comú: reflecteixen angoixa, ansietat, por, desesperació…Alguns diuen que Munch es va inspirar en una mòmia per pintar el seu quadre “El crit” En realitat, la ciència s’ha entestat a treure bona part del seu mèrit a l’artista noruec, autor del cèlebre cuadre. La versió oficial del pintor sobre la seva obra mestra és que va ser fruit d’un atac d’ansietat. “Estava donant un passeig amb dos amics, el sol ja es ponia i, de sobte, el cel es va tornar vermell com la sang […], em vaig quedar quiet, tremolant per l’ansietat, i vaig sentir un crit infinit travessant la natura”, va escriure Munch a el seu diari el gener de 1892.Jo he pogut veure i viure atacs d’ansietat i, la veritat és que fan sofrir. Sofreix molt qui pateix l’atac i qui vol ajudar-lo i no sap con fer-ho.Però, què és l’ansietat? Ens ho descriu molt bé el Dr. Ricardo Ros.L’ansietat és una resposta que tenim els éssers humans (i també els animals) quan el nostre cervell comprova que existeix un perill que posa en risc la nostra vida.Però, què passa si el nostre cervell interpreta com perillós una cosa que és inofensiu? Immediatament envia símptomes d’ansietat, com si el perill fos real. Si existeix un perill real, l’ansietat fa que fugim o evitem aquesta situació, és a dir, ens ajuda a posar fora de perill.Podríem dir que hi ha dos tipus d’ansietat: l’ansietat positiva, que és conseqüència de perills reals, i l’ansietat negativa, que respon a pors que només estan en la nostra imaginació. La primera és bona perquè ens mobilitza i ens porta a buscar una solució, mentre que la segona és negativa perquè ens bloqueja i ens impedeix treure-li gratificació a la vida.Dr. Ricardo Ros, Llicenciat en PsicologiaEtiquetes de Technorati: Ansietat,Salut,Malalties mentals,Psicologia

"El més atroç de les coses dolentes de la gent dolenta, és el silenci de la bona gent "

(Mahatma Gandhi)

A l’ Uruguai volen derogar la Llei de l’ Impunitat. D’aquí 30 dies hi haurà un Plebiscit per derogar una llei inconstitucional, encara vigent al país, que viola absolutament els drets humans.
És el moment de corregir aquest error, producte de la por d’aquella
època, i tancar aquesta ferida per sempre, a més d’utilitzar totes les
vies possibles per trobar les restes dels desapareguts.
Costa tant derogar aquestes lleis, resta de dictadures passades? Doncs sembla que sí. A molts països llatinoamericans s’ha intentat i a tots ha costat molt i no sempre s’ha aconseguit.

I no cal que anem tant lluny. Aquí hem quelcom semblant amb la qüestió de les fosses comunes, dels papers de Salamanca, o de la retirada de signes franquistes.

Fa vergonya que a hores d’ara encara puguis passar per carrers on hi han penjades plaques de feixistes declarats. I una estàtua de Franco es va retirar fa ben poc temps.

Des d’aquest petit racó de món i des d’aquest encara més petit racó de la blogosfera, desitjo que als meus amics uruguaians els vagi bé i puguin aconseguir les firmes necessàries per guanyar el Plebiscit i que cada família pugui saber on són els seus familiars desapareguts i es posis a llum pública tots els disbarats dels temps foscos de la dictadura.

Tags: Democràcia, Dictadura, Justícia

«L’amo fa el mosso, i el mosso fa l’amo». Aquesta dita catalana significa que la manera d’esser del superior sol influir damunt el súbdit, i viceversa.

La paraula MOSSO ja significa en si mateixa que és algú que està al servei d’ algú altre i és quelcom que no hauríem d’oblidar. És clar que això, que podria servir en general, vull aplicar-ho avui als Mossos d’ Esquadra en particular, després de veure el que ha passat aquests dies de càrregues policials als ciutadans. I dic bé: als ciutadans. Perquè allà no van rebre només els estudiants. Van rebre periodistes, gents que passava pel carrer, dones amb nens, persones grans, etc

Sense entrar en el fons de la qüestió de si s’havia de fer o no el desallotjament, el que sí que vull dir és el següent:

1. L’actuació dels Mossos va ser totalment desproporcionada. Quan s’actua s’ha de vigilar que no hi hagi extralimitacions. Ens queixàvem, per exemple, de quan Israel bombardejava Palestina i les bombes mataven tot el que trobaven a sota, fossin civils o el que sigui.Aquí va ser semblant.

2. Els Mossos tenen uns caps que els manen. No sé si aquests caps saben manar o estan influenciats per algú. El que sí que és cert és que els caps no han sabut manar o els Mossos no han sabut obeir. Totes les feines són delicades. Però la de la Policia és absolutament delicada. La llei és la llei i s’ha de fer complir en tots els àmbits i en totes les situacions. I s’ha de ser just sempre: no es pot ser dur amb uns i tendre amb altres. Els Mossos estan al servei dels ciutadans. De tots els ciutadans: també d’aquells que són a casa seva i són molestats per sorolls, per baralles de carrer, per tràfic de drogues o perquè hi ha algú que circula malament.

3. Aquests tipus d’actuacions fan mal a la vista en un país desenvolupat on els mitjans són molts per tal de no tenir d’arribar a la violència gratuïta. Haurien de revisar protocols d’actuació i veure com ho fan altres policies. Per més que diguin que la nostra policia té un “alt grau de preparació” és veu i es demostra que no és veritat. Un petit grup d’estudiants els causa problemes. Què passarà quan els enfrontaments siguin amb un grup gran de gent?

4. I per acabar: No s’hauria de fer mai realitat aquell altre refrany que diu: «Mossos vingueren que de casa ens tragueren». Els polítics no haurien d’oblidar que  estan al servei del poble i un Conseller que no fa bé la seva feina, ja sap el que li toca si té una mica de dignitat..

Tags: Ciutadans, Democràcia, Palestina, Poilicia

«L’amo fa el mosso, i el mosso fa l’amo». Aquesta dita catalana significa que la manera d’esser del superior sol influir damunt el súbdit, i viceversa.

La paraula MOSSO ja significa en si mateixa que és algú que està al servei d’ algú altre i és quelcom que no hauríem d’oblidar. És clar que això, que podria servir en general, vull aplicar-ho avui als Mossos d’ Esquadra en particular, després de veure el que ha passat aquests dies de càrregues policials als ciutadans. I dic bé: als ciutadans. Perquè allà no van rebre només els estudiants. Van rebre periodistes, gents que passava pel carrer, dones amb nens, persones grans, etc

Sense entrar en el fons de la qüestió de si s’havia de fer o no el desallotjament, el que sí que vull dir és el següent:

1. L’actuació dels Mossos va ser totalment desproporcionada. Quan s’actua s’ha de vigilar que no hi hagi extralimitacions. Ens queixàvem, per exemple, de quan Israel bombardejava Palestina i les bombes mataven tot el que trobaven a sota, fossin civils o el que sigui.Aquí va ser semblant.

2. Els Mossos tenen uns caps que els manen. No sé si aquests caps saben manar o estan influenciats per algú. El que sí que és cert és que els caps no han sabut manar o els Mossos no han sabut obeir. Totes les feines són delicades. Però la de la Policia és absolutament delicada. La llei és la llei i s’ha de fer complir en tots els àmbits i en totes les situacions. I s’ha de ser just sempre: no es pot ser dur amb uns i tendre amb altres. Els Mossos estan al servei dels ciutadans. De tots els ciutadans: també d’aquells que són a casa seva i són molestats per sorolls, per baralles de carrer, per tràfic de drogues o perquè hi ha algú que circula malament.

3. Aquests tipus d’actuacions fan mal a la vista en un país desenvolupat on els mitjans són molts per tal de no tenir d’arribar a la violència gratuïta. Haurien de revisar protocols d’actuació i veure com ho fan altres policies. Per més que diguin que la nostra policia té un “alt grau de preparació” és veu i es demostra que no és veritat. Un petit grup d’estudiants els causa problemes. Què passarà quan els enfrontaments siguin amb un grup gran de gent?

4. I per acabar: No s’hauria de fer mai realitat aquell altre refrany que diu: «Mossos vingueren que de casa ens tragueren». Els polítics no haurien d’oblidar que  estan al servei del poble i un Conseller que no fa bé la seva feina, ja sap el que li toca si té una mica de dignitat..

Tags: Ciutadans, Democràcia, Palestina, Poilicia

Ahir, amb uns amics vam anar a passejar -aprofitant el pont i el bon dia que feia- al recuperat estany d’ Ivars. Ens ho vam passar molt bé.

Ja s’ha assolit la fita d’omplir-lo del tot. Gràcies a les abundoses pluges d’aquest hivern i a la neu de la muntanya l’ estany ja és ple. És bonic. Dóna bo veure’l.

Crec que la gent del Pla d’ Urgell hem d’estar contents i agraïts d’haver recuperat alguna cosa nostra que ens havien pres. La recuperació de la memòria històrica passa també per aquí: recuperar persones, fets, documents, paisatges, etc.

Un poble digne que vulgui conservar la seva dignitat ha de donar importància també a aquestes coses. Cal que es creixi econòmicament; cal que recuperem i conservem la llengua, les costums i el que sempre ha estat nostre. També els paisatges que un dia es van destruir per interessos particulars, no sempre massa clars. Generalment sempre per interessos econòmics de particulars. Només cal veure algunes platges o alguns racons de muntanya, abans paradisíacs i ara fets una porqueria.

I crec que no seria just si aquí no fes una especial menció i un reconeixement agraït al batlle d’Ivars Ramon Maria Guiu, que ha estat l’ impulsor, amb la seva tossuderia, les seves ganes i la seva il·lusió d’aquesta bonica realitat que és avui l’estany.

Ja és bonic, però encara ho serà més amb els futurs projectes d’introduir cavalls al canyissar, posar-hi barques per fer passejos per dins de l’aigua i plantar-hi arbres. Ara bé: també cal que tots plegats ho sapiguem aprofitar i respectar. Per això cal que es repeteixi l’escena que vam veure ahir: un grups de nens petits, que amb els seus mestres i els guies feien una visita a l’estany on descobrien, potser per primera vegada a la seva vida, la fauna i flora del seu país.

Per molts anys es puguin fer semblants obres!

Tags: Ecologia, Estany d'Ivars i Vila-Sana, Fauna, Flora

L’AMETLLER FLORIT

A mig aire de la serra

veig un ametller florit.

Déu te guard, bandera blanca,

dies ha que t’he delit!

Ets la pau que s’anuncia

entre el sol, núvols i vents…

No ets encara el millor temps

pro en tens tota l’alegria.

– Joan Maragall –

Aprofitant que faig pont a la feina, hem quedat amb un grup d’amics d’anar a celebrar la primavera prenent una mica el sol, l’aire i dinant a fora.D’aquí una estona anirem a l’ Estany d’ Ivars. Passejarem, observarem aus, veurem ametllers florits, xerrarem, trencarem la monotonia de cada dia i estrenarem la primavera.Oblidarem per una estona aquest món de cada dia i ens penjarem d’algun núvol que passi per anar a donar un tomb. Veurem com la vida recomença contínuament i potser agafarem oxigen i ganes per una temporada més.Bona primavera, amics.Etiquetes de Technorati: A Peu,Estany d’ Ivars,Joan Maragall,Passejar,Primavera

Tags: A PEU, Joan Maragall, Passejar, Primavera

El nom de la malaltia prové del déu Príap.

Diu la Viquipèdia:

El priapisme és una erecció mantinguda i dolorosa del penis, sense relació amb l’estímul sexual. Aquesta erecció només afecta als cossos cavernosos del penis, de tal manera que els cossos esponjosos no hi participen (el gland es mostra flàccid, per tant). Els cossos cavernosos es congestionen i no poden evacuar correctament la sang que contenen, que pot coagular-se i mantenir el procés.

El mot deriva del llatí Príap, un déu masculí de la fertilitat.

El priapisme pot ser primari o secundari i pot ser degut a diverses causes, com l’anèmia de cèl·lules falciformes, el mieloma múltiple, la policitèmia, l’esclerosi múltiple, prostatitis, uretritis, amiloïdosi, neoplàsies, alcohol, marihuana, andrògens, corticoides, entre d’altres factors desencadenants o contribuents.

És possible la remissió espontània, però un priapisme perllongat, de durada superior a dues o tres hores és tributari d’atenció mèdica urgent. La principal conseqüència de priapismes perllongats és una disfunció erèctil permanent.

El gran filòsof de tots els temps IMMANUEL KANT tenia priapisme perllongat.

Fins aquí l’enciclopèdia. Ara afegeixo jo:

El gran filòsof Kant tenia priapisme. Però Catalunya també en té: amb l’assumpte de l’Estatut, amb l’assumpte del finançament, amb mil assumptes no resolts ni amb ganes de resoldre.

Des de Madrid ens van donant Viagra perquè anem aguantant ben drets, erectes. Sobretot que no cessi la tensió, que no s’abaixi la “cosa”. Cal trempar i seguir trempant fins a les pròximes eleccions i fins quan sigui…. I llavors ens tocarà tornar-nos a creure les repetitives mentides de sempre. Catalunya ja no és una autonomia, ni una regió, ni una nació: és una malaltia crònica. Catalunya sofreix priapisme. Vegeu, sinó:

-Ens anem mantenint  dolorosament erectes com podem. És un anar aguantant sense remissió. Bé hem de viure, no?

-D’estímuls bons no en rebem cap ni un des de fa temps. Només ens venen garrotades. I a callar! Ens perdonen la vida constantment i encara n’hem d’estar agraïts. Fa vergonya aliena escoltar alguns dirigents catalans del PSC com el Sr. Zaragoza, el Sr. Ferran i alguns altres. Almenys podrien callar com el Sr. Montilla, que no té mai res a dir.

-Els cossos cavernosos (els més foscos) són els que fan el fet. Els esponjosos  (els actius) no hi participen. La societat civil catalana està muda, quieta. Només els polítics són els que fan i desfan; els que prometen i prometen coses que no arriben mai.

-Entretant, ens anem ofegant amb la nostra pròpia sang. Per a algunes Comunitats el finançament arriba quan toca. Amb les Comunitats lleials es pot complir. Amb nosaltres no. Catalunya sempre ha estat deslleial, segons ells. Som uns inconformistes i no en tenim mai prou. Val més que ens anem fent la idea que aquesta mena de coses són incurables. No hi ha res a fer. És una disfunció permanent. Ja ni cal que anem al metge.

Jo només demano que ens enterrin amb un taüt ben bonic. Ah! i que el govern de Madrid pagui els funerals. És el mínim que pot fer.

Tags: Humor

El dia 8 de febrer  feia una entrada parlant de “La bona sembra” , un llibre fet per gent de Castellnou de Seana, sobre els mestres que ha tingut el poble de després de la guerra fins avui.

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/category/castellnou-de-seana/

Feia aquell dia una petita ressenya de l’acte i us prometia que parlaria del llibre quan l’hagués llegit. Ja l’he llegit i l’he gaudit. És un llibre més dins de la col·lecció Estudis Castellnouencs, que dirigeix el meu cosí Miquel Galitó Pubill amb molt bon criteri i que mereix sempre l’ interès  de molta gent del poble, de la comarca i d’ una bona colla de gent amiga del poble.

Parlar de temes locals té el perill de quedar-se tancat en interessos tancats, petits i locals. Però també és cert que els temes generals no tenen mai cap interès si no tenen arrels i no toquen el cor de gent concreta. Cada persona és un món. Cada país i cada poble és distint. Però hi ha una rel comuna, uns interessos comuns, uns desitjos comuns  que fan que certs temes no siguin ni particulars ni generals: són simplement temes importants.

I un d’aquests temes és el de l’ensenyament. Tots hem tingut mestres a la nostra vida que han deixat una petja profunda. A vegades molt profunda! Tant profunda, que en moltes ocasions han dirigit la vocació de moltíssimes persones d’arreu del món. Grans homes han fet el que han fet i han estat el que han estat gràcies als seus mestres, que en un moment donat de la seva vida van saber encarrilar aquella incipient vocació i aquells incipients neguits sobre una cosa determinada.

El llibre del que us parlo avui consta de tres grans parts:

1. Els nostres mestres. Hi ha la relació de mestres que han passat pel poble i es dóna la veu a alguns mestres que encara són vius o a alguns dels seus fills.

2. Els alumnes. Hi ha col·laboracions d’una colla d’alumnes on hi han records, anècdotes i històries ben vives i interessants.

3. Identitats. El grup de redacció del llibre fa una sèrie d’interessants comentaris, que volen ser com un recull de tot plegat i que situen una mica tot l’ambient escolar d’una trista postguerra, de com es va anar sortint d’aquell clima ranci i tancat (no pas per culpa dels mestres, precisament) i com el poble s’ha anat espavilant per donar el que va poder als mestres d’un poble petit i als nens de Castellnou.

Tot plegat, un llibre molt interessant, que encara donarà per molts més comentaris. Com que hi ha més dies que llonganisses….només us dic que CONTINUARÂ!!!

Tags: Castellnou de Seana, Ensenyament, Escola

Nikosia és l’última ciutat dividida. Per muralles, idees, religions i un suposat abisme cultural.

Creiem que, d’una o altra manera, tots portem una certa Nikosia dins de la geografia del cos i la ment. Algú va separar en dues a Nikosia, però nosaltres viatgem constantment a banda i banda d’aquesta frontera. I és des d’aquest dualisme, des d’aquest vaivé que explicarem  la nostra història; que és tan real i legítima com qualsevol altra.

Això és el que diuen unes persones que, fa una temporada ja, han començat una experiència innovadora, original, trencadora de límits i de fronteres. Reconec que encara no conec massa què és, ni coneixia la seva existència. Però el poc que he pogut veure i sentir m’ha sobtat positivament. Crec que és una experiència que s’ha de divulgar.

Nikosia és un programa realitzat per un trentena de persones que pateixen malalties mentals com l’esquizofrènia. S’emet cada dimecres a través de Ràdio Contrabanda i per internet. Aquest projecte és un sistema de rehabilitació per a malalts mentals. 

Us deixo unes adreces per si voleu saber-ne més.

http://www.vilaweb.tv/?video=4799

http://ayudanikosia.blogspot.com/

http://pod-serve.com/podcasts/show/radio-nikosia

Tags: Malalties mentals, Relacions socials

Allò que la naturalesa no dóna, (la Universitat) Salamanca no ho concedeix.

He recordat aquesta frase avui, quan uns companys de feina m’han dit que anaven a Salamanca a un seminari, un congrés o alguna cosa semblant. He de dir, per endavant, que aquest comentari no va per a ells. Vol ser una reflexió, un comentari en general, sobre el món de la universitat i dels estudis i la seva relació amb la vida laboral i de la vida en general.

M’ha fet recordar un professor que vaig tenir, que tenia la mania d’anar distribuint els millors alumnes a universitats famoses. Deia: tu aniràs a Roma; tu, a Salamanca; tu, a Comilles; tu a la Sorbona… i així anava predint el futur dels millors estudiants. La veritat és que en va endevinar ben pocs futurs i tots hem fet el que hem pogut a la vida sense anar a grans universitats. Per dir-ho d’una altra manera: la millor universitat és la vida mateixa i, en definitiva, és la que millor ensenya.

Aquesta frase llatina, de totes maners, considero que és prou profunda i ens diu tota una colla de coses que voldria comentar:

1. Quan no hi ha fusta, pocs mobles farem. Si no hi ha base, ja podem fer. Si hom no té un mínim d’intel·ligència, ja podem anar estudiant tant com vulguem i ja podem anar a les universitats més prestigioses i ja podem fer tants cursos com vulguem: serem tan rucs com al principi.

2. Les persones més intel·ligents no són les que han estudiat més ni són aquelles que tenen més títols penjats a la paret. La intel·ligència no és només coneixements, sinó la forma d’aplicar aquests coneixements a la vida en general.

3. He conegut gent analfabeta que donava mil voltes a molta gent amb títol universitari. Tenia sentit comú, habilitats, coneixements adquirits en la vida pràctica, bona memòria, esforç,  etc. Els ha anat bé a la vida sense haver anat a l’escola. Però han posat tot allò que és necessari per viure i per viure feliç. D’aquestes persones podríem dir: “Quod natura non dat, reddere cura potest (Allò que la naturalesa no dóna, l’esforç ho pot proporcionar.)

4. El món universitari i el món de l’empresa en el nostre país no han anat mai junts ni s’han entès massa bé. En aquest sentit, EEUU i alguns altres països ens donen mil voltes. Allà els estudis són per poder treballar un dia en una empresa. I moltes empreses ja van directament a la universitat a buscar els seus treballadors.

5. La universitat de Salamanca antigament tenia molt prestigi. Aquella persona que havia tingut la possibilitat d’estudiar a Salamanca tenia un prestigi social notable. I d’alguna manera volien dir: “Aunque la mona se vista de seda, mona se queda”. O el que és el  mateix: volien dir ruc a una persona, però ho feien d’una manera fina i amb un refrany llatí, que sempre queda més bé. I encara n’ hi ha un altre de refrany que va en el mateix sentit: “El que asno fue a Roma, asno torna”. O aquest altre: “El que llega jumento, no sale sabio”

6. Els estudis no fan miracles. Fan falta estudis i dots naturals per a les feines i per a totes les professions. Per això em sembla tan important recuperar la formació professional, tan abandonada i menystinguda durant una colla d’anys.

"Para hacer esta silla con raíces que comienzan y se siguen, y se continúan y se continúan, fue largo tiempo recorriendo las costas del río. Y después fui seleccionando para construir una forma. Y si usted mira, se da cuenta de que yo no puedo haber inventado eso. Lo crearon los materiales

Aquests dies m’ha visitat un amic català que fa 40 anys que viu a l’ Uruguai. Allà vam viure junts un parell o tres d’anys i fou a través d’ell que jo vaig conèixer a Tomàs Cacheiro.

Asseguts al sofà repassàvem fets i gent del “paisito”. Miràvem de posar-nosl dia. Davant nostre teníem tres ceràmiques de l’amic comú Cacheiro i vam sortir a parlar d’ell, inevitablement.

No fa massa ja us vaig parlar de Cacheiro en un post en aquest mateix blog.

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2008/11/16/tomas-cacheiro/

Avui deixaré que us parli ell a través d’uns textos d’una entrevista que li van fer l’any 1999. Si la voleu llegir tota, –cosa que us recomano- podeu fer-ho a:

http://www.espectador.com/text/clt06073.htm

Cacheiro vive en Paso Averías, a orillas del río Cebollatí, hace ya unos cuantos años. Se radicó allí luego de que debiera dejar su actividad como docente, en tiempos de la dictadura militar, cosa que, obviamente, significó una contrariedad en su vida, un momento de disgusto. Esta circunstancia lo llevó a vivir en este lugar, en el que hay muy pocos habitantes, ¿no?

"Yo salía en bote, juntaba leña, pescaba, llevaba una vida semejante a la de ellos. Y en cuanto me empecé a parecer a ellos, se fueron abriendo las relaciones"

TC – Sí. Cerca de allí hay un pobladito que no pasa de 50 personas. Y la mayoría son gente muy mayor. Porque el lugar no se presta para que un joven pueda vivir. No hay medios de trabajo. La mayor parte de los habitantes son jubilados, ancianos, que están radicados en su lugar, viviendo con un mínimo muy elemental.
Gente que quiero mucho, con la que nos relacionamos mucho. Cuando viene alguna creciente y debo salir de mi lugar, no tengo un lugar donde no me pueda quedar. Y eso hoy importa. En cualquiera de las casas de ellos pido un rincón para quedarme, y lo tengo. Hemos abierto una amistad muy generosa, que me costó un poco al principio. Porque yo caí allí un poco como subversivo. Y la propaganda cae mucho sobre la gente inocente. Que, después, son las primeras víctimas. Eso lo dice muy bien Picasso en Guernica, cuando empapela el caballito, la primera víctima de la corrida de toros.
Y el tiempo me fue reponiendo en la relación con esa gente porque yo salía en bote, juntaba leña, pescaba, es decir que llevaba una vida semejante a la de ellos. Y en cuanto me empecé a parecer a ellos, se fueron abriendo las relaciones. No sé si me explico.
DB – ¿Y usted fue "subversivo"?
TC – Bueno: me resistí a la dictadura. ¿Eso es subversión?
En alguna medida, el que está vinculado a este mundo de la cultura, del arte, es un poco forastero en la ciudad; es un tipo medio extraño que no se adapta a los mecanismos sociales. En toda forma de arte, cuando se incluye algo nuevo, es natural que el pueblo la rechace. Ya lo dice Platón, y lo recuerdo con cierta frecuencia: al artista -si es que me cabe el calificativo de artista- hay que expulsarlo de la ciudad porque rompe el pacto social. Y las ciudades tienen un pacto secreto.
Yo diría que no fue sólo la dictadura la que me expulsó de mi trabajo. Porque lo que más me dolió -me dolió y me sigue doliendo, aunque me repone el afecto de los que fueron mis alumnos- fue quedarme sin mis clases, que eran mi forma de vida. Dar una clase de historia del arte ante adolescentes… ¡ah, qué cosa seria! Y el arte madura en la comunicación. ¡Cuántas veces iba a clase convencido de que estaba preparado para tratar ese tema, y en el momento de exponerlo me daba cuenta de que no! Me daba cuenta que tenía que revisar más a fondo y desde otros ángulos la cosa.
Y muchas veces iba a clase con miedo de no estar preparado. Y la comunicación me iba abriendo caminos, de modo que llegaba a mi casa y anotaba cosas descubiertas en la clase con el diálogo de muchachos. Eso fue muy importante.
Y… ¿cómo le voy a decir? Fue mi forma de vida, más que mi medio de vida. Me dolió mucho apartarme de eso.
DB – Pero eso no le impidió seguir estudiando. Usted ha seguido estudiando.
TC – Sí. En la cabecera de cama tengo un libro que es muy bueno: "Al diablo con la cultura", de Herbert Reed. Dice mucha cosa y me ubica en muchas cosas.

….

"Dios hizo al hombre de barro
y fue muy frágil su paso.
Para mi sed de Dios
hice de barro mi vaso.
A pesar de despertarme
antes que aclare la aurora,
entre recuerdos y mates,
me voy quedando sin horas.
Se hallaron en un cacharro
la edad que un pueblo tenía;
no quedará sin edad
el poblado de Averías.
No pretendo con mis versos
hablar en tono profundo.
Un alfarero no sabe
ver con palabras el mundo.
Para animarme a ofrecer
lo que verseando sostengo
tengo el tiempo que he dudado
de las razones que tengo."
…

En el corazón del barro
sueña una forma dormida.
Sueño que acuna mis manos,
soñando sueños de vida.
Andan y andan mis manos
en torno al barro rondando:
velan el alma dormida
que en el barro está soñando.
No tienen pausa mis manos
cuando el barro se despierta.
Mi vida no tiene pausa,
mi mano no está desierta."

——————-
Transcripción: Fernando Iglesias
Edición: J
orge García Ramón
Fotos: Catálogo de la Intendencia Municipal de Montevideo

Tags: Tomàs Cacheiro

Avui fa un mes que tinc parella lingüística. I avui, com cada dissabte, ens trobarem una estona a la tarda amb l’ Ahmed per a fer petar la xerrada en una mena de llengua que no se sap ben bé què és. El dissabte és el dia que em va millor a mi perquè no treballo. A ell li va bé sempre perquè va tenir un greu accident laboral i ja fa molt temps que no treballa.

Ens trobem i anem a fer un cafè o a passejar i, entretant, parlem del que s’escau. Aquesta és la finalitat. També és cert que seria millor que hi hagués una certa base de català. La parella és més per a millorar el català que hom té i acostumar-se a fer-lo servir.

Però no em queixo. Encara no ens hem divorciat i espero que, de moment, no ho fem. Ell fa els seus esforços que, la veritat, no són gaire grans. Jo li dic que miri més TV catalana i que escolti la ràdio. No té gaires oportunitats, em diu ell, de parlar el català perquè viu amb marroquins, no treballa i no té amics catalans. El català no l’entén massa. Li he de traduir moltes coses encara.

I d’això és del que em queixava l’altre dia que parlava d’aquest mateix tema i que voldria profunditzar una mica avui. La nostra xarxa social cada cop és menys catalana a mida que els pobles creixen i es fan diversos. Les escoles salven una mica,  i de moment, la situació. Almenys la quitxalla que puja aprèn el català i és capaç de parlar-lo. Vull dir que la base hi és. Altra cosa és que després es faci servir aquesta llengua apresa a l’escola.

És quan arribem en aquest punt quan penso que els ajuntaments i les associacions civils haurien de posar els seus esforços. Els esplais, els clubs esportius, les associacions diverses de tot tipus i les empreses privades és on haurien d’esmerçar més esforços per tal que la vida social es pogués fer en català. Si anem al cine i no hi ha pel·lícules en català no farem res. Si anem a un bar i el cambrer no entén un borrall de català no farem res. Si anem a una escola de futbol i la llengua normal és el castellà, no farem res. Si no fem una mica d’esforç tots plegats a parlar en català a tots aquests nouvinguts que el volen aprendre, no farem res.

S’ha escrit molt sobre el tema i ni els expert es posen massa d’acord com s’han de fer les coses. Però el govern català crec que hauria de fer més esforços i pressionar més a Madrid. I ell mateix posar més diners i més mitjans, per més que partits com el PP o Ciutadans només facin que posar pals a les rodes de forma constant. Són una autèntica vergonya aquests partits!!!

El català –com qualsevol altra llengua- mai s’ha d’imposar, però sí que s’ha d’ajudar si no volem que mori d’inanició i es converteixi en llengua de museu o una llengua morta com el llatí. Des de Madrid no ens hi ajudaran pas. I possiblement tampoc ens hi ajudaran a Brusel·les. Serà una tasca que ens pertocarà fer a nosaltres els catalans.

, Política

Tags: Ciutadans, PP

A mi l’Espinàs és un personatge que sempre m’ha fascinat. Sempre l’he admirat i l’he llegit, valorant-lo com un gran escriptor. Si fóssim un país normal, l’ Espinàs estaria al cap d’a munt de tot, amb premis a dojo.Fa molts anys que el llegeixo. Però els llibres que més m’agraden d’ell són els viatges a peu. El meu bloc es diu A PEU, en part, en homenatge a ell. Em sembla que dels 20 llibres de viatges a peu que ha escrit, almenys n’he llegit 15…. No ho recordo bé, però sempre hi he gaudit molt llegint-lo. És d’aquelles proses que m’agraden a mi: aparentment senzilles, amb un llenguatge col·loquial i planer, descriptiu de petits detalls però alhora profunds. Parla de persones anònimes, de coses vulgars, de sentiments. Però ho fa senzillament, que és el que més costa.En aquests llibres es reflexa la persona que és l’ Espinàs: senzilla, humana, tranquil·la, polifacètica, irònica, reflexiva, intel·ligent…Ara acaba de publicar : ‘A peu per Múrcia’ (Josep M. Espinàs  Ed. la Campana) el seu vintè viatge, al sud del País Valencià. Ja ha complert 82 anys i segueix caminant i segueix escrivint com els déus. L’obra forma part d’una sèrie que va començar a publicar fa més de cinquanta anys i Josep M. Espinàs no podria haver triat un lloc pitjor per cridar l’atenció dels lectors’, va comentar l’editora de la Campana, Isabel Martí: ‘Als llibres de l’Espinàs no hi ha cap trama que enganxi.’ Aleshores, com és que té tant d’èxit? Martí mateix ho explica: ‘La gràcia de l’Espinàs és la música que posa darrere les paraules i que converteix en matèria literària allò que aparentment és vulgar.’

Heus ací tots els viatges  ‘A PEU’. Us convido a llegir-ne algun, si encara no ho heu fet i ja veureu que hi quedareu enganxats.

A peu pel Pallars i la Vall d’Aran (primera edició 1957), ‘A peu pel Priorat’ (primera edició 1962), ‘A peu per la Segarra’ (primera edició 1972), ‘A peu per la Terra Alta’ (1989), ‘A peu per la Llitera’ (1990), ‘A peu per l’Alt Maestrat’. (1991), ‘A peu pels camins de cendra’ (1994), A peu per l’Alcalatén (1996), ‘A peu pel Matarranya’ (1996), ‘A peu pel Comtat i la Marina’ (1996), ‘A peu per Castella’ (1999), ‘A peu pel País Basc’ (2000), ‘A peu per Extremadura’ (2001), ‘A peu per Galícia’ (2002), ‘A peu per Andalusia’ (2003), ‘A peu per la Costa da Morte’ (2004), ‘A peu per Mallorca’ (2005), ‘A peu per Aragó’ (2006) i ‘A peu per l’Alt Camp’ (2007.)Etiquetes de Technorati: Josep Maria Espinàs,A peu,Viatges,Literatura

Tags: A PEU, Josep Maria Espinàs, LITERATURA, Viatjar

“Estic fart d’aquesta vida, ningú reconeix el meu potencial”. Aquestes foren les paraules de Tim Kretschmer, l’estudiant que ha matat 15 persones d’una escola.

Què volia dir amb aquestes paraules? Què significaven? Què pot portar a un noi de 17 anys a fer un disbarat d’aquesta envergadura?

Possiblement hi deuen haver moltes causes. Possiblement alguna era essencial per explicar un comportament semblant. Possiblement hi havia moltes causes que no se sabran mai. Possiblement hi havia algun tipus de disfunció greu de conducta o algun tipus de malaltia mental. És igual. No ho acabarem de saber mai.

Però sí que sabem que aquest tipus de frustracions greus que sofreixen alguns adolescents algunes vegades es podrien evitar si en les escoles i en les famílies es donessin algunes circumstàncies que actualment no es donen i que possiblement s’haurien de revisar. Un amic meu educador de llarga trajectòria sempre em diu: la canalla d’ara va lligada massa llarg. Va solta. Ell sempre diu que els nens i nenes, els nois i noies d’avui en dia s’haurien de fermar una mica més curt. I ell no ho diu en el sentit de treure’ls llibertat. Ho diu perquè la infantesa i la joventut són temps d’aprenentatge, temps de corregir, temps d’aprendre, temps de proves, temps d’aprendre on són els límits, temps d’aprendre lleis i normes, responsabilitats….

I hem passat per un llarg temps on res de tot això semblava que no tenia cap importància. Un llarg temps on l’educació de molts joves en deixava en mans de no se sap qui. El meu amic educador diu que això s’hauria d’acabar urgentment si volem salvar una joventut on cada dia tindrà més oportunitats de fer més coses perquè el món cada dia s’obrirà més. I amb ell, les possibilitats.

Tags: Ensenyament, Escola, Familia, Malalties mentals, Mestres

He de reconèixer que m’agrada el futbol i que m’agradava molt veure jugar Maradona. Però mai m’havia agradat el seu caràcter i la seva manera de fer. Avui vull parlar de futbol i d’algunes actituds que es donen massa sovint entre les gran estrelles del futbol.

“Maradona representa todo lo bueno y lo malo de Argentina”, diuen allà. I és cert. Ha arribat al més alt de tot en el món del futbol i també va tocar el fons més amarg i dolorós de tots. Com més amunt el mono puja a l’arbre, més se li veu el cul. I a Maradona ja se li comença a veure el cul…

Després d’una vida sense rumb, l’han fet seleccionador d’ Argentina. Per acabar-ho d’arreglar! Ja es veu que això no pot acabar bé! Un personatge com ell acabarà a les trompades amb tothom perquè no accepta que ningú faci ombra al seu costat. Ja ha començat amb Riquelme i segur que seguirà amb altres. Apostaria que acabarà malament amb Messi…

Va créixer pensant que allò que el feia únic en una cosa (jugar a futbol com ningú), el feia únic en tot. Va perdre la brúixola en un moment determinat i de de llavors està totalment perdut, va dir algú.

Riquelme ha renunciat a jugar amb la selecció. És el millor que pot fer Riquelme, per dignitat i per no haver d’aguantar un “xulo” com Maradona. Riquelme és un tipus una mica especial, tothom ho sap. Però és una persona humil, callada i a qui no li agrada aguantar certes coses.

Crec que ha fet bé i jo li ofereixo el meu aplaudiment.

Tags: Maradona

Sortosament, cada cop ho són menys d’ invisibles. Sobretot en la societat occidental. En altres societats són tan invisibles com ho han estat al llarg de la història.A mi m’agrada més que se celebri el Dia internacional de la DONA, en general, que no pas de la DONA TREBALLADORA. El que s’ha de valorar és la persona. sigui home o dona. De treballador ja s’hauria de suposar que ho som tots. Cadascú fa la seva feina i tots hauríem de valorar la feina dels demés, siguin homes o dones.El mal és que al llarg de la història hi han hagut molts INVISIBLES, com diu Eduardo Galeano en el seu llibre ESPEJOS: indis, negres, esclaus, dones, infants, etc. Gent invisible, (generalment els més febles) perquè han sofert, anònimament, mil i una calamitats sense veu ni sense drets a piular. I el mal és que encara queden molts invisibles arreu del món.En alguns llocs de Mèxic manava la tradició que els melics de les nounades fossin enterrats sota la cendra de la cuina, perquè des de petites aprenguessin quin és el lloc de la dona, i que d’allà no se surt.Quan va esclatar la revolució mexicana, moltes van sortir, però portant la cuina a coll. Per les bones o per les dolentes, per segrest o per ganes, van seguir els homes de batalla en batalla. Portaven el nadó enganxat a la mamella i a l’esquena les olles i les cassoles. I les municions: elles s’ ocupaven que no faltessin “tortitas” a les boques ni bales als fusells. I quan l’home queia, elles agafaven l’arma.En els trens, els homes i els cavalls ocupaven els vagons. Elles viatjaven al sostre, pregant a Déu que no plogués.Sense elles, la revolució mexicana no hagués existit. A cap se li va pagar pensió.Com no es paga pensió, ni es poden jubilar, tantes i tantes dones que es cuiden de la casa i dels fills i treballen tan o més que molts homes.Etiquetes de Technorati: Dia de la Dona

 Ahir vaig menjar caragols. Em sembla que m’agraden de totes maneres: a la llauna, a la cassola, a la gormanta, a la brutesaca, caragols amb conill, etc.  I suposo que m’agradaria qualsevol tipus de plat amb caragols que es fa per aquests móns de Déu i que encara no he tastat.Parlant amb una amiga veneçolana d’aquest tema dels caragols s’esgarrifava que mengéssim “semejantes bichos, parecidos a gusanos”. A molts països i a moltes persones no els parleu de menjar caragols, que els agafa, de cop, com una espècie de fàstic que els deixa K.O. A vegades , quan els parles de caragols, es pensen que són els de mar. Aquests encara els toleren. Però quan els expliques que no, que els que també mengem –a més dels de mar- són els de terra, llavors sí que ja no s’ho poden creure ni imaginar.Els caragols de terra (també anomenats cargols) son mol·luscs gasteròpodes de l’ordre dels pulmonats, que han desenvolupat un pulmó per a respirar l’aire atmosfèric; tenen la conquilla helicoïdal i generalment dextrorsa, de mida i color variables segons les espècies. El cap és proveït de quatre tentacles: els inferiors són petits, i els superiors, més llargs; hi porten dos ulls simples a l’extrem.Un dels plats més apreciats i més populars de les nostres terres lleidatanes són els Caragols a la llauna . És una especialitat culinària de la cuina catalana. És un plat ben senzill en què els caragols són cuites al forn o a la brasa amb una llauna. Solen anar acompanyats d’una salsa picant. Aquest és especialment típic de les terres de Lleida, on organitzen des del 1980 l’Aplec del Caragol de Lleida, un esdeveniment que dura tot un cap de setmana i on es mengen tones de caragols cuinats i menjats en Colles d’amics enmig de gran xerinola ( i amb Canals i Nubiola o quelcom semblant…)També es pot trobar la caragolada (o cargolada i caragolà), una preparació similar, al Camp de Túria, l’Empordà i el Rosselló.A les Terres de l’Ebre, els Ports i el Maestrat valencià, es mengen les vaquetes, un tipus de caragol de terra que sol anar acompanyat amb xai o conill.Els caragols cuits són una especialitat d’altres cuines, com ara la cuina francesa.Bon profit a tots. I qui no els hagi tastat mai, l’animo a fer-ho. Ja veureu que no quedarà decebut.Etiquetes de Technorati: Caragols,Gastronomia catalana

Tags: Gastronomia catalana