No us ha passat alguna vegada que mireu una altra persona de la vostra mateixa edat i penseu: què vella que sembla! Segurament… jo no semblo tan vell?
Si és així, llegiu aquesta història que m’ha fet arribar una amiga.
Feia poc que havia canviat de dentista. Estava asseguda a la sala d’espera per a la meva primera consulta amb ell. A la paret estava penjat el seu diploma, amb el seu nom complet.
De sobte, vaig recordar un noi alt, ben plantat, cabell negre, que tenia el mateix nom, i que estava a la meva classe de l’ institut, feia més o menys 30 anys enrere. Podria ser el mateix noi pel qual jo estava secretament enamorada?
Però després de veure’l al consultori, ràpidament vaig rebutjar aquella idea. Era un home pelat, amb els pocs cabells que li quedaven ja blancs, i la seva cara estava plena d’arrugues. Semblava massa vell com per haver estat el meu company de classe.
Després que va examinar les meves dents, li vaig preguntar si havia estudiat a l’ Institut X.
-Sí, Sí! Va somriure amb orgull.
Li vaig preguntar: -Quin any vas acabar?
-El 1975. Per què m’ho preguntes?
Jo li vaig dir: Tu estaves a la meva classe!
Ell em va mirar detingudament ………. i llavors ….
AQUEST TIO LLEIG,
CALV,
ARRUGAT,
GORDO,
CANÓS,
DECRÀPIT,
FILL DE P…,
em va preguntar:
-DE QUINA ASSIGNATURA ERES PROFESSORA?

Aquesta història –que m’ha fet molta gràcia- m’ ha fet pensar en un tema que considero important i que llegia aquests dies: la forma com envellim i els factors que afavoreixen un bon envelliment. La majoria de vells de diferents cultures i de diferents països estaven d’acord en una colla de punts:

-En primer lloc, cal dir que, malgrat les dificultats, la majoria valora de manera positiva la seva vellesa.

-En segon lloc, per acord unànime, pensen que el més important és la salut.

-En tercer lloc, per diferent ordre d’importància segons els països, entre d’altres aspectes, valoren les relacions familiars, els contactes socials, la seguretat econòmica (més ara en temps de crisi), la capacitat d’adaptar-se als canvis i també de mantenir-se actiu.

Em sembla que hi hauré d’anar pensant, ara que he trobat un amic que m’ha dit: Noi, que vell que et trobo!

Hi han coses que ofenen el sentit comú i la sensibilitat més mínima d’una persona. Aquests dies en tenim bons exemples, veient com es paguen milionades per un futbolista enmig d’una greu crisi econòmica que afecta milions de persones que, a vegades, no tenen res per dur-se a la boca. I cada anys passa més o menys el mateix quan arriba l’estiu. I no és només cosa d’un club. Són molts que entren en aquesta dinàmica, que un dia s’hauria de parar.

Però no només trobem aquest exemple. En trobaríem una varietat força completa si ens poséssim seriosament a buscar-ne. Tots sabem de sobres que hi ha molta gent que pateix i ho passa malament: manca de treball, els sous no arriben per pagar el que costa la vida, uns guanyen molt i altres guanyen poc; molts han hagut d’emigrar a altres regions o països per poder viure. La gent pateix també per altres coses. Hi ha una cosa que es nota molt: la vida s’ha posat impossible. No només perquè tot ha pujat i els jornals no arriben, sinó a més perquè a gairebé tothom se l’ha ficat al cap que avui fan falta per viure moltes coses que abans no teníem.  La gent sent la necessitat de tenir el que no té: el que no té cotxe vol tenir-ne, el que no té la televisió de plasma vol tenir-la. I per això s’ entrampa i després ha de pagar més lletres que les que pot pagar. Així resulta que tothom vol tenir més per ser més que el veí o el parent o el company de treball.

D’altra banda, gairebé ningú s’atreveix a anar "contra corrent". És a dir, tothom fa, o sent ganes de fer, el que veu que fan els altres: la gent aspira a tenir cada vegada més coses, per ser més. Per això, a molts se’ls han trasbalsat les idees i pensen que cada un val, no pel que és, sinó pel que té. L’important, per a molta gent, no està en ser honrat o treballador o bon company, sinó en tenir molts diners o un càrrec important o mitjans per a passar-ho bé i divertir-se. Per això, si bades, t’enganyen i s’aprofiten de tu. I és que  no  importa el que cadascú és, sinó el que cadascú té.

Un altre problema cada dia més greu és la falta de feina. Això ho noten sobretot els que estan a l’atur. No només perquè no guanyen el que necessiten, sinó a més perquè se senten inútils; tot aquell no és un gandul o un aprofitat vol treballar per guanyar-se la vida honradament i per fer alguna cosa de profit.

Per això cal parlar d’indecència. Seria hora que els que manen es posessin a buscar solucions una mica més imaginatives. Vull dir que potser s’hauria de canviar l’organització del treball. Primer, perquè s’acabi l’atur. Segon, perquè cadascú guanyi un bon jornal. Tercer, perquè cada treballador tingui interès en el que fa.

I potser seria hora que algú digués –o obligués- a bancs i caixes a deixar diners, no pas per aquestes indecències sinó que els deixessin per altres fins més socials.

Hi han coses que ofenen el sentit comú i la sensibilitat més mínima d’una persona. Aquests dies en tenim bons exemples, veient com es paguen milionades per un futbolista enmig d’una greu crisi econòmica que afecta milions de persones que, a vegades, no tenen res per dur-se a la boca. I cada anys passa més o menys el mateix quan arriba l’estiu. I no és només cosa d’un club. Són molts que entren en aquesta dinàmica, que un dia s’hauria de parar.

Però no només trobem aquest exemple. En trobaríem una varietat força completa si ens poséssim seriosament a buscar-ne. Tots sabem de sobres que hi ha molta gent que pateix i ho passa malament: manca de treball, els sous no arriben per pagar el que costa la vida, uns guanyen molt i altres guanyen poc; molts han hagut d’emigrar a altres regions o països per poder viure. La gent pateix també per altres coses. Hi ha una cosa que es nota molt: la vida s’ha posat impossible. No només perquè tot ha pujat i els jornals no arriben, sinó a més perquè a gairebé tothom se l’ha ficat al cap que avui fan falta per viure moltes coses que abans no teníem.  La gent sent la necessitat de tenir el que no té: el que no té cotxe vol tenir-ne, el que no té la televisió de plasma vol tenir-la. I per això s’ entrampa i després ha de pagar més lletres que les que pot pagar. Així resulta que tothom vol tenir més per ser més que el veí o el parent o el company de treball.

D’altra banda, gairebé ningú s’atreveix a anar "contra corrent". És a dir, tothom fa, o sent ganes de fer, el que veu que fan els altres: la gent aspira a tenir cada vegada més coses, per ser més. Per això, a molts se’ls han trasbalsat les idees i pensen que cada un val, no pel que és, sinó pel que té. L’important, per a molta gent, no està en ser honrat o treballador o bon company, sinó en tenir molts diners o un càrrec important o mitjans per a passar-ho bé i divertir-se. Per això, si bades, t’enganyen i s’aprofiten de tu. I és que  no  importa el que cadascú és, sinó el que cadascú té.

Un altre problema cada dia més greu és la falta de feina. Això ho noten sobretot els que estan a l’atur. No només perquè no guanyen el que necessiten, sinó a més perquè se senten inútils; tot aquell no és un gandul o un aprofitat vol treballar per guanyar-se la vida honradament i per fer alguna cosa de profit.

Per això cal parlar d’indecència. Seria hora que els que manen es posessin a buscar solucions una mica més imaginatives. Vull dir que potser s’hauria de canviar l’organització del treball. Primer, perquè s’acabi l’atur. Segon, perquè cadascú guanyi un bon jornal. Tercer, perquè cada treballador tingui interès en el que fa.

I potser seria hora que algú digués –o obligués- a bancs i caixes a deixar diners, no pas per aquestes indecències sinó que els deixessin per altres fins més socials.

Ésser seguidor del  Real Madrid no és cap pecat, però és un defecte molt gros i difícil de corregir. Ser madrileny no és culpa de ningú, sinó més aviat de les circumstàncies. Perquè el 80% de madrilenys només ho són d’adopció i no pas de naixement. Per tant, tampoc és cap pecat atribuïble a ningú. Viure en un lloc determinat és fruit de les circumstàncies. Però entendre la realitat o no entendre-la ja és fruit de la bona voluntat o de la intel·ligència.

Això ho dic pels alguns amics,(i fins i tot alguns familiars), madrilenys que tinc. No ho dic per a tots. I de veritat que els considero amics. Jo els estimo de veritat i crec que ells a mi també. Però discrepem de moltes coses des de fa temps. Ells ho saben i jo també. Per això de certs temes no se’n parla per no crear mala maror i distorsionar la convivència. I no se’n parla ara, perquè ja n’hem parlat mo0lt i no ens hem entès. Jo respecto la seva opinió però també espero que ells respectin la meva.

I la meva opinió i el meu punt de vista sobre certes coses és tan allunyat del seu que , possiblement, mai arribin a trobar-se si no és que canviïn molt les circumstàncies i s’esmerci més esforç en l’educació, canviant molts esquemes. Políticament, esportivament, culturalment, socialment -i tots els “ment” que vulgueu- som a anys llum i molt diferents. Les percepcions i les realitats de les coses es viuen de manera diferent segons el lloc on hom es trobi. Un ric que tota la vida ha viscut en un palau i en una torre d’ivori difícilment pugui fer-se càrrec de les dificultats que passa un pobre per a sobreviure. El mateix els passa a certs polítics que no xafen el carrer i no se’ls embruten les sabates. Hi han polítics que viuen lluny de la realitat i altres que escolten la gent. Jo em fio molt més dels darrers.

Per això molts seran incapaços d’entendre, per exemple,  l’espectacular xiulada que desenes de milers de catalans i bascos van dedicar a l’himne i al rei d’Espanya a la final de la Copa del seu títol, a València. Aquests amics madrilenys només escolten emissores madrilenyes, veuen TV madrilenyes i llegeixen diaris madrilenys. I quan dic madrilenys, vull dir “nacionales”, que per a mi és el mateix. Per tant, seran incapaços d’entendre mai la sensibilitat “perifèrica”, emprant el llenguatge que ells mateixos fan servir. Parlar català és una pèrdua de temps; conservar certes tradicions no serveix de res; reivindicar Estatuts i finançaments és una tonteria;  i dir que som diferents és un complex de superioritat que tenim alguns. Aquesta és la realitat i serà difícil  canviar-la perquè és una realitat que no coneixen ni esperen trobar-se després d’haver-se alimentat durant anys d’aliments carregats d’odi contra els catalans.. És un xoc difícil de superar…

Aquest port d’avui vol contestar algunes opinions que rebo d’aquests amics que, per delicadesa, no me’ls deixen escrits aquí però que me’ls envien per correu. Jo penso que seria millor que s’atrevissin a iniciar un debat públic on tothom pugui opinar. Per això jo he considerat que és millor fer la resposta públicament. Espero que el debat continuï amb total llibertat i maduresa.

Amics madrilenys, una abraçada!

Acabo d’escoltar aquest vídeo

 http://www.vilaweb.tv/?video=5707

on el professor Joan Solà i Cortassa parla del català. Crec que val la pena que l’escoltem unes quantes vegades. Els que no enteneu el català i que em llegiu habitualment, em perdonareu. Però aquest vídeo és de les coses més aclaridores i importants que he escoltat darrerament.

Joan Solà és nascut a Bell-lloc d’Urgell. Parla amb el mateix to que parlo jo. Quan l’escolto, ressona dins meu el català que he escoltat tota la vida i el dring del català oriental que parlo jo. Ja m’agradaria dir el que diu ell i de la manera com ho diu. Encara que l’accent és el que menys importa.

Escolteu-ho, si us plau:

http://www.vilaweb.tv/?video=5707

Mentre el Realísimo va fitxant galàctics (es veu que no n’aprèn) nosaltres el que hauríem de fer és fitxar gent con el professor Solà. A veure si d’una vegada aprenem què significa ser català, parlar-lo i ser sensible a una llengua i a tot el que significa. Vull dir que Joan Solà sí que és un crac! Aquests fitxatges són els que hauria de fer Catalunya. Aquesta mena de gent són els que compten. Fan calladament la feina cada dia. No els escoltem prou. Només surten als diaris quan els donen un premi, com en aquest cas.

Això sí que és un crac que val tots els milions d’ euros del món!

Sempre que volem parlar d’una persona que ha vingut de fora, però que està integrada en un lloc determinat, que s’hi troba bé, que té una relació normal amb la gent i la cultura d’on viu, diem que està arrelada. Està bé. És una forma de parlar acceptada i, en part, tenim raó quan parlem així.

Però resulta que les persones no som arbres ni plantes. No tenim arrels com els arbres, que fan que siguin inamovibles. Les nostres “arrels” són d’una altra mena. Les persones tenim molta més capacitat d’adaptació que les plantes. I la nostra adaptació social i cultural és molt distinta i molt més rica que la que una planta té en un territori concret. Per tant, potser hauríem de repensar què volem dir amb la paraula “arrelament”.

Qui perd les arrels, perd la identitat, es diu sovint. Potser ho hauríem de matisar. Hi ha una certa raó en aquesta expressió, però la identitat d’una persona no són només les arrels, sinó tot un conjunt de valors, creences, voluntats, capacitats que fan que una persona sigui capaç d’adaptar-se a una nova situació, a vegades molt desfavorable.

Quan parlem d’emigració hauríem de tenir en compte això. Hi han emigrants que s’adapten i altres que no, essent inclús del mateix país. Vol dir que hi ha un component de voluntat molt important. Només cal que ens fixem en l’emigració més antiga que tenim aquí a Catalunya. Quants andalusos parlen català? Quants no en parlen perquè no han volgut parlar-lo? Quants se senten més andalusos que catalans encara ara, després de 40 o 50 anys d’ésser entre nosaltres? Quants s’han “arrelat”, integrat i quants no? No he consultat estudis sociològics, però sé que n’hi ha algun de ben interessant i aclaridor. Ara no ve al cas i no cal citar-lo. Però sí que hauríem de tenir tot això en compte, ara que es torna a parlar tant sobre el castellà, el català i el futur de la nostra llengua. La tendència i el camí que emprengui la immigració que tenim a Catalunya serà la que, al final de tot plegat, decideixi el futur.

Joaquin Sabina deia en una cançó “Siempre que lucha la KGB contra la CIA, gana al final la policía”.
Això és el que els passa als cubans amb MSN Messenger, que està bloquejat per als usuaris cubans. D’això justament es queixa la blogera més famosa de Cuba, Yoani Sánchez, quan explica totes les penalitats que passen els cubans per a connectar-se a internet. Han de fingir ser turistes i colar-se d’estranquis en un hotel. No sempre tenen sort perquè està tot molt controlat i hi ha una llista immensa de llocs on és impossible connectar-se. Fins aquí lògic i normal en un règim com el cubà. És el que tots esperàvem.

Però la cosa més sorprenent és quan explica que no només hi ha la prohibició des de dins, sinó que hi ha una prohibició també des de fora. O sigui des d’  EEUU. Microsoft ha publicat una nota que diu exactament així:  “Se ha cortado Windows Live Messenger IM para los usuarios de países embargados por EEUU”. Què us en sembla? Qui hi surt perdent amb tot això? Com sempre el pobre ciutadà sense gaires mitjans ja que els governants i la gent del partit ja tenen els seus propis canals per a comunicar-se. Jo ho trobo una salvatjada de part de Microsoft. No en tenien prou amb una prohibició que ara en tenen dues. I a callar!

A mi em sembla que no valorem mai prou el que significa tenir uns mitjans de comunicació lliures. Ja sé que un mitjà no és totalment lliure. Sempre hi ha un amo darrere. Però sí que ho haurien de ser els mitjans públics. És una vergonya amb el que ha passat amb la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió des que hi han els socialistes al poder. El Sr. Farran no se n’ha estat de dir clarament que s’havia de treure la crosta nacionalista d’aquests mitjans. Quasi ho han aconseguit.

I per acabar una coseta per al Sr. Farran: Vostè que diu que creu tant amb la llibertat, per què no deixa que la gent opini en el seu blog. La llibertat, si no ho tinc entès malament, és opinar i deixar opinar al contrari. Resulta que vostè opina i pontifica però ningú el pot contradir de res perquè té les portes de casa seva ben tancades. Obri el seu blog i veurà que fora del seu partit també hi ha vida i opinions diverses.

Aquests dies estic llegint un llibre impactant, excepcional en tots els sentits. Un llibre emocionant, un llibre que us recomano .El llibre es titula “La sociedad de la nieve” i tracta d’un tema que fa anys que m’interessa i que m’ha fet llegir, buscar i pensar molt. És el tema de l’accident que van patir 45 uruguaians als Andes, dels quals en van sobreviure 16 després de 72 dies abandonats al fred extrem, a la fam i a la set, a la solitud de la muntanya i a la desesperació d’una situació extrema que pocs éssers humans han viscut.De la tragèdia s’han fet uns quants llibres i un parell de pel·lícules. Algun dels sobrevivents ha dit que la pel·lícula més famosa que s’ha fet sobre el tema “VIVEN” es una novel·la rosa respecte al que van passar. Aquest és per a mi el llibre definitiu perquè tots els 16 supervivents parlen de com va viure cadascú aquella terrible experiència. S’expliquen els fets però –el que és més important per a mi- s’explica la vivència personal de cada un. És un llibre que ha estat escrit després de 30 anys d’haver passat els fets. Un llibre madurat, reposat. Si fos un llibre de ficció diríem que la història resulta increïble i exagerada de tanta cruesa com hi ha. Però resulta que va ser i és veritat.Penso acabar-lo de llegir aviat perquè és un llibre que enganxa i costa deixar-lo. I penso tornar-ne a parlar un altre dia perquè és un llibre que ens ensenya moltes coses importants en uns moments en que la societat està canviant tant. D’aquell grup humà ells en van dir “la societat de la neu”. Realment va ser una experiència –forçada per unes circumstàncies especials, si voleu- d’un tipus de societat nou. En un escenari sense mesura i solitari aquella colla de nois arriben a crear una societat diferent a totes les conegudes, pautada per la misericòrdia i l’alternativa d’anar més enllà de tot el que pot semblar possible.Etiquetes de Technorati: Amistat,Valors,Vida i mort,Uruguai,Solitud,Societat

Aquests dies estic llegint un llibre impactant, excepcional en tots els sentits. Un llibre emocionant, un llibre que us recomano .El llibre es titula “La sociedad de la nieve” i tracta d’un tema que fa anys que m’interessa i que m’ha fet llegir, buscar i pensar molt. És el tema de l’accident que van patir 45 uruguaians als Andes, dels quals en van sobreviure 16 després de 72 dies abandonats al fred extrem, a la fam i a la set, a la solitud de la muntanya i a la desesperació d’una situació extrema que pocs éssers humans han viscut.De la tragèdia s’han fet uns quants llibres i un parell de pel·lícules. Algun dels sobrevivents ha dit que la pel·lícula més famosa que s’ha fet sobre el tema “VIVEN” es una novel·la rosa respecte al que van passar. Aquest és per a mi el llibre definitiu perquè tots els 16 supervivents parlen de com va viure cadascú aquella terrible experiència. S’expliquen els fets però –el que és més important per a mi- s’explica la vivència personal de cada un. És un llibre que ha estat escrit després de 30 anys d’haver passat els fets. Un llibre madurat, reposat. Si fos un llibre de ficció diríem que la història resulta increïble i exagerada de tanta cruesa com hi ha. Però resulta que va ser i és veritat.Penso acabar-lo de llegir aviat perquè és un llibre que enganxa i costa deixar-lo. I penso tornar-ne a parlar un altre dia perquè és un llibre que ens ensenya moltes coses importants en uns moments en que la societat està canviant tant. D’aquell grup humà ells en van dir “la societat de la neu”. Realment va ser una experiència –forçada per unes circumstàncies especials, si voleu- d’un tipus de societat nou. En un escenari sense mesura i solitari aquella colla de nois arriben a crear una societat diferent a totes les conegudes, pautada per la misericòrdia i l’alternativa d’anar més enllà de tot el que pot semblar possible.Etiquetes de Technorati: Amistat,Valors,Vida i mort,Uruguai,Solitud,Societat

Avui parlarem de futbol per variar una mica de registre.

Florentino acaba de fitxar a Kakà per 67’2 milions d’euros. I encara se’n gastarà molts més, sense tenir-los i sense saber-se massa bé d’on sortiran. Aquest tipus d’exageracions en el mercat futbolístic el considero totalment immoral. I no demostra res més que hi han capricis que es paguen car, cosa que no dóna garantia de res.

Penso que justament és ara l’hora de Barça per demostrar que té sentit comú i que els diners sols no donen títols. El Barça ha caigut masses vegades en aquest mateix error que cau ara el Realísimo i sembla que no està disposat a caure-hi més, per ara. En aquest sentit dono tota la raó a Laporta que sembla que no perd el cap.

Aquest any que hem tingut la sort de viure els barcelonistes ens ha donat tan bones lliçons en tots sentits que hauríem d’aprendre-les d’una vegada per totes. Per exemple: per guanyar títols el més fonamental és l’esforç, l’esperit d’equip, la disciplina, la humilitat, la intel·ligència, l’aprofitament de recursos, la planificació, etc Totes aquests coses s’han ja dit i no cal repetir-les.

Però sí que seria una bona oportunitat de donar una bona lliçó al Florentino. Li hauríem de demostrar que amb la meitat de diners podem ser tan bons com ells i que podem tornar a guanyar títols l’any vinent. I li hauríem de dir –sense dir-ho, o dient-ho al camp- que nosaltres tenim seny, personalitat i que en sabem més que ells. Això sí, sense dir-ho amb grans declaracions. Hem d’anar fent la nostra i seguir el camí començat, que és el bo. I dient a tot el món que la nostra marca es Unicef, o alguna semblant. Dient a tot el món que els valors del l’esport no són només econòmics, sinó que l’esport ha d’anar acompanyat de valors socials i valors humans de tot tipus.

Crec que és d’aquesta manera que farem un Barça gran i un Barça admirat com mai a tot el món. Per acabar, només una anècdota personal: als anys 80 jo vivia a l’ Uruguai, país on es viu el futbol de forma molt intensa. Quan parlava del Barça em deien que només era un “segundón” del Madrid. Ara, en pocs dies, he rebut un munt de felicitacions d’amics d’allà admirats pel bon futbol i, sobretot, com ha fet les coses durant aquest any. Algú m’ ha dit: el Barça s’ha tornat en un model a imitar a tot el món.

No sabeu pas l’orgull barcelonista que hom sent quan et diuen aquestes coses. Tant de bo puguin seguir-ho dient, tot i els molts milions del Florentino.

Des d’aquí m’adhereixo a l’homenatge que es farà aquest vespre a PEPE RUBIANES al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Ja s’ha dit quasi tot del Pepe en aquests tres mesos que fa que es va morir. S’ha dit tot el bo i tot el dolent, com sempre. Però el que s’ha dit de bo del Pepe supera per golejada les poques mesquineses que algun mesquí periodista ha escrit.

El fet que s’hagin venut quasi totes les entrades d’un Palau on hi caben 15.000 persones ja ho diu tot. La gent estimava el Pepe encara que fos un llenguallarga, fes servir algunes paraulotes malsonants i es rigués de Déu i sa mare. Però darrere d’aquesta façana hi trobaves un home tendre, molt intel·ligent i molt lliure. I un gran artista. Era d’aquelles persones que atreien l’atenció i et podien tenir absort tantes hores com ell volgués. Això vol dir que era un gran artista.

Gallec de naixement i català d’adopció. Les dues coses eren importants per a ell. Però jo diria que era un home d’aquells universals perquè s’obria a tothom i tothom s’obria a ell. Havia fet riure nens i grans de molts països. Era un home que no tenia un NO si era per una bona causa.

Aquest post d’avui, simplement vol ser un record per a ell. Jo sempre el vaig admirar en moltes de les seves facetes. Però, sobretot, l’admirava com a persona lliure. Que en els temps en què vivim….ja és molt!

Paul Preston. Foto: ÁLVARO MONGE

Deia Paul Preston en una entrevista d’avui mateix: "No percebo que Catalunya vagi de víctima". És clar que no va de víctima; és víctima.

És una víctima d’Espanya econòmicament. No hi ha manera que es reconeguin que ens roben. Perquè el que marxa i no torna és molt. Massa. Això no té res a veure amb la solidaritat. Jo sóc solidari amb qui vull, quan vull o quan puc. Que et facin ser solidari a la força és una cosa que no entenc.

El pitjor dels governs d’Espanya és que, sabent que som víctimes, no ho reconeix i deixa que vagi rodant la bola de la mentida. Amaguen tant com poden les estadístiques per tal que no es vegi l’engany amb tota claredat. I sense aprovar un Estatut just i un finançament també just saben que segueixen tenint-nos la soga al coll i que saben que ens poden escanyar del tot quan vulguin.

És així de dur. Però és així.

Aquests dies m’han convidat a col·laborar en una nova iniciativa que ha nascut al Pla d’Urgell com és  PLATÒNIC.CAT

 http://www.platonic.cat/

Per principi, no m’hi he pogut negar, encara que sé que hi podré aportar molt poca cosa. Però, tal com em suggeria la invitació,  tot suma. I amb aquest esperit és que he acceptat. És un tema de comarca, encara que lògicament vol transcendir-la. I ho ha de fer.

Del tema de les comarques s’ha escrit molt i podríem seguir discutint si ha estat ben recuperada o no la iniciativa de l’any 1936, quan Pau Vila va fer la primera divisió territorial de Catalunya a petició de la Generalitat. No es pot negar que la idea de comarca és una idea antiga, lògica i elemental. La gent s’agrupa per unes determinades afinitats i les tendències naturals de veïnatge responen a una sèrie de necessitats naturals. Pau Vila va tenir com a idea vertebradora les necessitats socials de la gent amb el predomini de la idea dels mercats. On va la gent a mercat? On hi ha el mercat hi ha d’haver la capital de la comarca. En aquest sentit, és indubtable que la comarca del Pla d’Urgell era necessària. I va ser una bona idea reivindicar-la i, per fi, crear-la. I, per sort nostra, ara ja la tenim. Ara fem-la créixer i fem que esdevingui, si pot ser, una comarca modèlica. Eines en tenim. Fem-les servir.

Aquesta idea que servia per altres temps potser ja no serveix pels temps actuals on internet i les noves tecnologies han trencat totes les barreres i han capgirat la lògica de les coses comunament sabudes i acceptades. Però és ara justament quan ens hem de fer noves preguntes i buscar noves solucions als nous reptes que ens proposa la nova societat de la comunicació global en la que ha esdevingut aquesta mateixa societat.

El món s’ha fet petit, les distàncies s’han escurçat però les persones segueixen tenint les mateixes necessitats, les mateixes inquietuds i, bàsicament, els mateixos problemes. Per tant, també haurem de buscar solucions semblants, encara que no poden ser mai idèntiques. En la nostra comarca -i arreu del món- els codis de conducta del comportament humà són semblants i és cap on a mi em sembla que hauríem de caminar: feina en equip, persistència, afectes, intel·ligència i, sobre tot, esperances. Això m’ho van ensenyar els supervivents uruguaians de l’accedent dels Andes. I crec que és totalment cert. Sempre ho he tingut en compte con una bona lliçó per a tots els aspectes de la vida.

Bon camí, doncs, a aquesta nova iniciativa! Tant de bo arribi a ser una eina útil.

He de confessar-vos que sempre que he pogut he anat a votar. Creia fermament que la democràcia es feia així: votant.

He de confessar-vos també que a mida que ha passat el temps –i els anys se m’han anat posant damunt com una espècie de pols pesada- he anat deixant per camí moltes coses. Entre elles, la creença que la democràcia ja no només es fa votant. Al contrari, diria jo. Les darreres votacions m’han confirmat que votant no arreglem gran cosa i n’espatllem moltes altres, com per exemple certes il·lusions, sentiments i la ferma creença que anem endavant. Crec fermament que anem endarrere com els crancs.

Les campanyes s’han tornat tant embafoses, tant pesades, tant baixes  de nivell, de continguts i d’intel·ligència que em fan platejar deixar de votat i…que s’ho facin!.

Però el diumenge aniré a votar. Desencisat de moltes coses. Però amb el convenciment de que no servirà per a gran cosa. Sóc europeista però no d’aquest tipus d’europeisme que només serveix per anar marejant la perdiu. Molts diputats, molts diners i pocs resultats. Diuen que les grans decisions es prenen a Europa. M’ho haurien d’explicar millor això perquè no ho entenc. Pels catalans els resultats han estat tant minsos, tan poca cosa, tant pobres, que no sé si podríem trobar una sola cosa que ens afavoreixi una mica. Suposo que deu ser degut a allò que es diu en el món eclesiàstic: “De Roma torna allò que hi ha anat”. Vull dir que si els diputats espanyols no ajuden gens als catalans, poca cosa farem. A Europa sabran allò que els expliquem. I explicacions sobre Catalunya en tenen ben poques. I les poques que tenen, si són com les de Vidal Quadras, valdria més que no les tinguessin.

Faré, doncs, un esforç i aniré a votar. I tant de bo canviïn algun dia les coses i ens donin algun diputat més per la gent que som a Catalunya. Només així potser algun dia ens podrem fer escoltar.

Vaig llegir una vegada que, un matí d’un dia qualsevol, un noi va entrar a una estació de Metro, vestit amb uns pantalons texans, una samarreta barata i va situar-se a prop de l’entrada …  Extreu un violí de la caixa i comença a tocar amb entusiasme per a tota la gent que passa per allà. És l’hora punta del matí.
Durant els 45 minuts que va estar tocant el violí, va ser pràcticament ignorat per tots els passatgers del Metro. Ningú sabia, que aquest músic, era precisament Joshua Bell, un dels millors violinistes del món, executant sense parar les peces musicals més consagrades de la història, amb un instrument molt especial, un violí Stradivarius, estimat en un valor de més de 3 milions de dòlars.
Uns dies abans, Bell, havia tocat a La Simfònica de Boston, on els millors llocs per al concert costaven la “irrisòria” xifra de 1000 dòlars cada entrada. Tenia 41 anys d’edat. En plegar de tocar al metro tenia en la seva funda del violí, que havia posat a terra davant seu, 32 dòlars.

Aquesta experiència, que es va gravar en vídeo, mostra als homes i dones que caminen molt ràpid, cadascun anant a la seva, però tots indiferents al so del violí … La iniciativa va ser realitzada pel Diari The Washington Post, amb la finalitat de llançar un debat sobre el valor de l’art, i del seu context.

CONCLUSIONS? Tantes com vulgueu, però jo en destacaria tres:

– Estem acostumats a donar valor a les coses només quan estan en un determinat context. En aquest cas, Bell, era una obra d’art en si mateix, però fora de context, un artefacte de luxe sense l’etiqueta de la marca. Les marques blanques no són apreciades encara que el producte sigui idèntic al d’una marca famosa. Un nou ric o un famós mai comprarà una marca blanca.

– La societat actual no fa més que crear snobs. Gent sense criteri ni personalitat.Només està bé el que la societat accepta, el que surt a la TV, el que està de moda, la pel·lícula més anunciada, el llibre més venut, aquell que està dins uns paràmetres determinats.

– No caldria plantejar-nos quin tipus d’educació donem als nostres nens i el nostre jovent? N’ hi haurà prou en retirar els llibres de text i donar-los un ordinador portàtil a cada un? Amb la facilitat que tenim actualment a les fonts del coneixement i on tot ho trobem al Google, no hauríem de canviar alguns criteris i formes d’educar?

Aquesta pregunta ens la fem permanentment des de fa anys. Respostes? Tantes com vulgueu. Quina és la bona? No ho sé. Deu ser difícil saber-ho i sempre s’haurà de tenir en compte la cara del prisma des d’on es respon.

La meva resposta és clara: és català aquell que vol ser-ho. Ni més ni menys. Però justament aquí hi ha la dificultat. Alguns paràmetres hi deu haver per poder respondre, no? En alguna cosa ens haurem de basar, no?. Tot el que vulgueu: però en el fons tot rau en la voluntat, en el desig i en la sensibilitat. Perquè no n’hi ha prou del fet d’haver nascut a Catalunya, de treballar-hi, o de fer molts anys en que s’hi viu. Això no vol dir res. El que és essencial, penso jo és estimar-se Catalunya i voler ser català.

Els catalans amb els que parla Víctor Alexandre en el seu llibre tenen tants trets de catalanitat que no els fa dubtosos de res. Tots ells són persones integrades en una societat, estimen i valoren una cultura, parlen una llengua, etc  Són el que en podríem dir exemplars. Ells no han nascut a Catalunya, però hi viuen i se l’estimen.

Aquest tema m’ha vingut al cap a rel de l’ ínclit Alejo Vidal Quadras. Escoltant el que diu i el que proposa és evident que no és català. Perquè no en vol ser ni se’n sent. I també em dóna voltes al cap de fa dies el tema de com s’ha de fer una bona acollida d’immigrants per tal de fer una més fàcil integració aquells que vulguin fer-la.

No seré pas jo qui doni carnets de catalanitat ni qui doni solucions. Però sí que penso que és un tema suficientment important com perquè s’estudiï bé, es consensuï i s’apliqui urgentment si volem salvar la llengua i, en definitiva, salvar Catalunya. Hi han models en un fotimer de països i potser tampoc ens caldria inventar la sopa d’all.

Segons l’ Institut Superior d’ Estudis Psicològics hi han col·lectius, com el de l’ensenyament i altres similars, que són els principals afectats per la depressió, la fatiga psíquica, l’estrès i altres malalties psíquiques o derivades d’elles, com el que s’anomena síndrome del cremat o burnout.

Crec que l’estudi és molt interessant i per això us en mostro un resum. Crec que és un bon moment per reflexionar-hi en aquesta recta final de curs. Som a l’esprint final i ens cal apretar les dents, respirar fons i acabar la cursa el més dignament que puguem.

El burnout és la fase final de l’estrès continuat i es caracteritza per un pronunciat desgast laboral després de diversos anys de treball. Se’l qualifica com una síndrome d’esgotament d’emocions, despersonalització i manca d’èxit i de realització personal en el treball.
Des del punt de vista psicològic, per evitar que un treball ens cremi ha de reunir una sèrie de característiques: que sigui motivador, que no sigui repetitiu i que existeixi un cert reconeixement de la nostra tasca.

Els principals símptomes del cremat no apareixen de cop, formen part del procés de desgast laboral; entre ells destaquen la irritabilitat i sobtats canvis d’humor, cansament crònic i falta d’energia, percepció desproporcionada dels propis errors i incapacitat per veure els èxits laborals, absències injustificades al treball, insomni …
Aquests símptomes formen part d’una llarga llista de malalties que donen lloc al cercle viciós de l’estrès laboral.
Existeixen tècniques per evitar el burnout, com el fet de fomentar la formació  en tècniques de relaxació física-psíquica i en la resolució de conflictes. A nivell personal, també hi ha estratègies que poden evitar o prevenir la síndrome del cremat:
• No sobrecarregar de tasques i menys si no formen part de la tasques habituals.
• Utilitzar els canals de comunicació que hi hagi a l’empresa: departament de recursos humans, correu intern, sistema de suggeriments … per informar els superiors de les preocupacions que ens inquieten. També es pot parlar amb persones de confiança que tinguin influència i puguin solucionar la situació d’angoixa.
• Esbrinar si altres persones han passat per la mateixa situació i preguntar com ho van solucionar.
• Delimitar les funcions: demanar que s’organitzin reunions periòdiques en les que tots puguin donar la seva opinió sobre el seu propi treball, clarificar en quins àmbits és responsable cadascun i quantes tasques pot assumir sense arribar a desbordar.
• Aprendre a controlar les emocions: no enfadar-se quan es cregui que t’estan cometent una injustícia. Cal intentar exposar les queixes amb explicacions basades en fets concrets i proposant solucions. És important que quan s’exposi un problema es demostri que no afecta només a un mateix, sinó a tot l’equip.
En el moment de pressió cal saber demanar ajuda: algunes persones es cremen quan se’ls exigeix assumir tasques per les que no s’està preparat. Per evitar-ho es pot demanar un curs de formació o buscar l’ajuda d’un company més experimentat.
Moltes d’aquestes tècniques depenen de l’entorn de treball on s’estigui treballant i algunes situacions seran insalvables, però el que cal tenir clar és que l’estrès té a veure amb la resposta personal davant la vida i el treball.
Els freqüents canvis en l’entorn laboral actual ens exigeixen una gran capacitat d’adaptació i la reacció que tinguem davant d’ells pot ser decisiva per superar-ho o no.
Per tant, reduir l’estrès no sempre està relacionat amb la quantitat de treball, sinó amb l’actitud que té l’individu a reaccionar davant moments difícils o de canvi.

Bon final de curs a tots!

Etiquetes de Technorati: Estrès,Feina,Psicologia

Aquests polítics –i parlo en general- sembla que no n’aprenen. Arriben unes eleccions i automàticament es posen a dir tonteries. A veure qui la diu més grossa! A veure què puc dir o puc fer per cridar l’atenció. A veure a qui li puc ficar el dit a l’ull per tal que respongui enfurismat i puguem iniciar una discussió. Encara que la discussió sigui sobre quelcom que no importi a ningú. És igual. La qüestió és discutir i cridar l’atenció.

Ara arriben les eleccions al Parlament Europeu. Ja han començat a disparar tonteries. Després en vindran unes altres i seguiran disparant les mateixes tonteries. Perquè no es parla dels problemes de cada dia, no; es parla de temes nous, inventats per aquella ocasió determinada. Si cal inventar un tema, s’inventa i santes pasqües!. Temes que cridin l’atenció per uns dies. Després s’obliden i ja està.

Em dóna tota la sensació que ens prenen per rucs. Es pensen que no ens en adonem d’aquest joc que s’inventen. No s’adonen que la gent té memòria i, a fi de comptes, li preocupen poques coses però importants: si té feina, si l’atenció sanitària és bona, si el sou li arriba a fi de mes, si els fills poden estudiar, si poden caminar pel carrer amb seguretat, si els joves poden comprar un pis quan es casen… Els temes de sempre i els temes que els preocupen cada dia. Aquests són els autèntics temes que  haurien de distreure l’atenció sempre.

Per tant, no ens estranyem que el personal no estigui disposat a jugar aquesta mena de joc estrany i es queda a casa. No s’adonen que el fet de no anar a votar és una forma de protesta, una resposta callada a tanta imbecil··llitat per minut que gasten els polítics aquests dies. A aquest pas, cada dia votarem menys i cada dia passarem més de la política. I això és molt greu. Però serà així.

Entre altres coses podrien aprendre’n una mica del Pep Guardiola: parlar poc i bé.

En la nostra cultura el pa i el vi són més que simplement aliment bàsic i quotidià. En altres cultures serà l’arròs, la cervesa i qualsevol altre aliment.

El pa i el vi per a la nostra cultura formen una parella indestriable. L’un acompanya l’altre i l’ un fa més bo l’altre. A més d’aliment, per a nosaltres són simbòlics.

En la vida no tot és pa. També hi ha vi. Hi ha els seus moments seriosos, de feina callada, treball senzill, amagat, repetitiu i cansador. Però, de tant en tant, arriben els moments alegres, de celebració joiosa i d’alegria efervescent.

Les persones necessitem les dues coses: Feina, aliment, eficàcia, suor…

Però també necessitem: Alegria, proximitats, respecte, caliu, celebració, amistat…

Necessitem acollir i sentir-nos acollits. Necessitem entendre i ser entesos i acceptats.

Crec que és una bona reflexió per començar un mes de Juny en que s’acaba un curs, es recolliran fruits i es tancaran portes de col·legis, instituts i feines diverses.

Un mes en que el pa i el vi es barregen indestriablement. Un mes en que la feina i les vacances van de bracet.

Una amiga em fa arribar la notícia de la presentació d’un llibre sobre 5 ceramistes uruguaians, entre ells el meu admirat Cacheiro.

Aquí us la deixo.

El jueves 11 de junio, a las 19 y 30 horas, en el Centro Cultural de España,
se llevará a cabo la presentación del libro:
Rescate de la Memoria Cerámica en el Uruguay.

Autoras del libro: Mercedes González, Rosina Rubio y Carmen Zorrilla

Prólogo: Olga Larnaudie.

Cinco ceramistas uruguayos son recordados a través de su obra y de su vida.

Gurvich y su escultura casi lúdica, López Lomba y su sabio tratamiento de las superficies esmaltadas, Eva Díaz y su disfrute de lo imprevisto del Rakú, Cacheiro evocando a la naturaleza, Collell con su fusión de la céramica y la pintura, son los artistas seleccionados para este rescate de la memoria.

Este trabajo se propone acercar a todos los uruguayos una parte de su patrimonio cultural, que revela una riqueza aún desconocida para la mayoría. De una forma amena pero rigurosa, estos grandes ceramistas se van revelando como seres humanos y como pioneros de un aspecto del arte nacional que se caracteriza por su calidad y su diversidad.

Este libro se distribuirá gratuitamente a todos los Centros Culturales del país buscando llegar al público más diverso, ya que es un Proyecto premiado por los Fondos Concursables / Ministerio de Educación y Cultura, en su edición 2008.

La entrada a la presentación es libre.

Cuenta con el auspicio del SEMM, Imprenta Imprimex, Escuela Superior de Cerámica, Giorgio Carlevaro Laboratorio de cerámica, Infantozzi Materiales, y Colectivo Cerámica Uruguay.

Colaboran con la difusión: MAPI, Museo Gurvich, Museo Torres García, AgendArte, Arte y Diseño y Montevideo Comm.

Passats de copes en tots sentits. Això és el que ha fet en aquests moments el Barça. S’han passat en fer una temporada perfecta i portar a casa tres copes, cosa molts difícil de repetir. Amb el temps anirem agafant perspectiva i veurem com n’és de gran aquesta gesta esportiva.

I passats de copes ahir alguns jugadors en la rua i en els parlaments que es van fer en les celebracions del Camp Nou. Algun d’ells semblaven desconeguts. Per una vegada els hi podem perdonar? Jo crec que sí. L’ocasió valia la pena i alguna cervesa de més tampoc és res de l’altre món.

Però ara hauríem de guardar les copes i les emocions després d’haver-ho gaudit tot plegat. Les tres copes a les vitrines del museu. I la temporada sencera l’hauríem de guardar en la memòria personal i col·lectiva. Perquè la vida segueix, els problemes seguiran essent els mateixos i qui els haurem de resoldre serem nosaltres. Recordem que no tot s’acaba amb el futbol….

Tant de bo sapiguem trobar les claus adequades per resoldre’ls, tal com ho ha fet aquest gran grup liderat pel Guardiola.

Felicitats culers! Visca el Barça!

No puc negar que sóc barcelonista des de sempre. Culer de veritat. I que m’agradava molt jugar a futbol i encara m’agrada ara veure un bon partit. I no puc negar que desitjo de cor que avui guanyi el Barça. I tant de bo que aquest vespre puguem veure un partit tan bonic com alguns que ens ha regalat el Barça aquest any.

Però penso que no tot s’acaba amb el futbol i que no trobo bé que sembli que no hi ha vida fora del futbol.

I sí que hi ha vida. Per exemple:

Avui mateix ens hem assabentat  que una nena  siberiana de 5 anys ha viscut tota la seva vida tancada en un pis en companyia de gossos i gats, sense calefacció, aigua i sistema de sanejament.

Seguiran vivint gent sense sostre als carrers, seguiran els bancs d’alguns parcs ocupats per persones que la única esperança que tenen és acabar-se el bric de vi que tenen a les mans.

Seguirem sabent que molta gent no tenen res de res. Ni menjar, ni aigua, ni esperança de tenir-ne mai.

Seguirem sabent moltes coses prou lletges, si volem saber-les i no tanquem els ulls.

I seguirem sabent també que a la revenda es compren entrades pel partit d’aquesta nit a 1000 € o més…

Aquest senyor de la foto és Santiago Niño Becerra. Jo no li coneixia la cara però sí que l’havia escoltat per la ràdio i havia llegit algun article seu. Realment és un senyor que es fa escoltar. És abrandat en les seves explicacions. És d’aquelles persones que sembla que es creu el que explica. Convenç. És doctor en Ciències Econòmiques i Catedràtic d’ Estructura Econòmica de l’ Institut Químic de Sarrià (Universitat Ramon LLull).

Ja fa temps que el seu discurs és molt catastrofista i sembla que arribi la fi del món en l’economia mundial. En una paraula: un futur desolador. No sé si n’hi ha per tant o no. No hi entenc d’aquestes coses. Però sí que val la pena escoltar veus discordants a les veus del Govern (i de molts Governs).

Mireu algunes de les “perles” que deixa anar en una entrevista de La Vanguardia que podeu llegir sencera aquí: http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/20090525/53710571404.html

"A mitjans del 2010 és quan veritablement començarà la crisi".
"El nivell de deute és brutal, les entitats financeres tenen uns forats tremends encara que no es vulgui admetre".
"La recuperació de la crisi estarà basada en la productivitat i en l’eficiència, la qual cosa significa que sobra i sobrarà sense remei mà d’obra".
"A Espanya, un país molt dependent, la crisi serà duríssima per l’estructura del PIB basat en el totxo, el turisme, l’automòbil i en infraestructures barates ja insostenibles. O hi ha un canvi del model productiu capaç d’absorbir tota aquesta població o anem a una taxa d’atur del 30% ".
"Amb el 2010 anem a entrar en una aturada de l’activitat econòmica. No crec que faci fallida cap banc, perquè l’Estat els sostindrà, però la gent no podrà treure els seus diners lliurement perquè si es buiden els bancs l’Estat no podrà sostenir-los".
"Cada persona podrà consumir un nombre determinat de litres de combustible al mes (…) Els camioners hauran d’estudiar les seves rutes i se’ls facilitarà combustible per cobrir, però per sortir el cap de setmana no hi haurà".
"Viurem d’acord amb les necessitats i no amb els desitjos. Impensable la renovació de vestuari cada temporada i ja està baixant el percentatge de divorcis, totes aquestes coses que abans generaven PIB ".
"Tindran feina els que realment siguin útils, els que s’hagin especialitzat".

Hi han notícies que fan mal de veritat. Deixen mal gust a la boca i a l’estómac. Fan mal a l’ànima. Em refereixo a la notícia que ha sorgit aquests dies dels abusos a menors a internats d’Irlanda.

El problema, en si mateix, no és si els abusos són d’algunes persones de l’Església Catòlica. Que també ho és, i gros. El problema és  per què es produeixen aquest mena d’abusos a menors, en molts camps de la nostra societat i en la majoria de països. Per què es produeixen abusos constants a persones indefenses i atemorides pel pes de l’autoritat moral d’una altra persona?.

Perquè la decepció profunda, quan llegeixes aquest tipus de notícies, la produeix el fet de saber, per exemple, que un policia és el cap d’una banda de lladres; o el cap de la presó és un extorsionador d’interns; o que un metge es dedica a operar il·legalment sense cap tipus d’higiene i precaució; que una autoritat política deixa distribuir droga perquè se’n beneficia econòmicament… En fi, que podríem seguir la llista d’abusos. A menors, a desvalguts, a gents indefensa i analfabeta, a gent pobra.

En el cas de l’ Església Catòlica crec que encara és més greu perquè es juga amb el llegat sagrat de Jesús de Natzaret. En totes les institucions hi han persones nobles i incorruptes, ja ho sabem. Però també és cert que n’hi han de corruptes i innobles i que els responsables haurien de filar més prim i no deixar passar certes coses. O, el que és pitjor, deixar-les passar a uns sí i a altres no. O fer públiques algunes i amagar-ne altres. És cert que la roba bruta a vegades és millor rentar-la dins de casa. Però s’ha de rentat. El que no pot ser és tenir la casa plena de roba bruta i fer veure que no n’hi ha.

Tots tenim la nostra responsabilitat (institucions i persones) en els nostres actes i tots hauríem d’intervenir quan sabéssim algun cas. Tots som una mica hipòcrites a vegades. O covards. Doncs bé: en certes coses no hauríem de transigir i hauríem de ser nosaltres els primers responsables en denunciar aquest tipus d’abusos. I si és a menors, molt més perquè la cosa és molt més greu encara.

És essent responsables que serem més lliures.

La mort de Benedetti m’ha fet pensar aquests dies amb un fet que estan vivint milions de persones amb més o menys sort. És el fet de l’exili, no pas voluntari sinó forçós. L’exili voluntari no és mai tan dur com l’exili forçós. I dins d’aquest darrer hi ha l’exili de la persona que troba acolliment i el de la persona que no en troba i se sent desarrelada, buida i psicològicament sola.

Hi ha l’exili i, a vegades hi ha el ‘desexili’, que no deixa de ser també prou dur. Benedetti el reflexiona magistralment en una petita i deliciosa novel·la força autobiogràfica anomenada “Andamios”. Amb aquest símil tan diàfan i clar d’una bastida, que es posa i després es treu, parla de la vida que es construeix en un lloc i potser al cap d’un temps hom ha d’anar plegant les seves coses per anar a un altre lloc a bastir , de nou, una nova vida. I resulta que aquell lloc que, inicialment era teu (el teu lloc en el món, on havies nascut i viscut) ara ja no ho és perquè les coses, les persones i els llaços afectius ja són uns altres. I novament et tornes a trobar desarrelat i sol.

Aquesta realitat es podria il·lustrar amb dos textos del Mateix Benedetti:

L’exili

«Me echaban y me amenazaban de muerte. De Uruguay tuve que irme porque estaban a punto de meterme preso y torturarme. De Buenos Aires, porque una asociación profascista me puso en una lista de condenados a muerte y me dieron 48 horas para que me fuera. Me marché a Perú y me metieron preso sin que yo hubiera hecho absolutamente nada político. Me deportaron a Argentina, donde estaba amenazado de muerte. Me ofrecieron asilo en Cuba, donde dirigí un departamento de literatura en La Casa de las Américas —por primera vez me gané la vida literariamente—. Y de La Habana, a Madrid». ( de ‘Poemas revelados’)

EL ‘desexili’

«El exilio es el aprendizaje de la vergüenza. El desexilio, una provincia de la melancolía».

Benedetti va aconseguir tornar a l’ Uruguay el 1985. «El país había cambiado después de diez años de dictadura, pero yo también, después de 12 años domiciliado en cuatro países tan distintos. De los gobiernos no se aprende nada, pero de la gente de la calle yo aprendí mucho y entonces volví diferente, más maduro, otra persona, aunque siempre con el arraigo de mi ciudad». (de ‘Poemas revelados’)

Valdés agafa la pilota. L’acaricia mentre la posa suaument sobre la ratlla blanquíssima de l’àrea. Mira els companys amb una breu ullada. Veu que tots estan ben marcats. No roba cap opció clara de passar la pilota amb garanties de no perdre-la. Opta per donar-la al Puyol que s’ha desmarcat a un costat.

La rep Puyol i la dóna ràpidament al Piqué quan veu que se li atansa un davanter contrari. La rep Piqué i la passa cap a l’altra banda a Sylvinho.

Sylvinho corre una bons metres amb  la pilota per la banda i ulla al mig del camp  Xavi, que s’ha desmarcat per poder rebre-la en condicions. Li dóna. Xavi fa un ball d’aquells seus tan elegants i se’n rifa tres a l’ hora. Cóm s’ho fa per girar-se i , de cop, quedar sol amb la pilota?. Són jugades fetes mil vegades i que sorgeixen inconscientment i automàtica.

Veu que Iniesta s’ha desmarcat i li passa llarga perquè, amb un control dirigit, es planti vora l’àrea contrària. Veu que Eto’o s’ha desmarcat i li passa. Aquest, ràpidament i amb un primer toc admirable, la regala al Messi. Messi a Bojan. Bojan a Messi altre cop.

La gent crida embogida. Han estat pocs tocs i ben ràpids. S’han plantat a ran d’àrea contrària en un minut. Messi està rodejat de contraris. L’entren amb bastant mala fe un parell de defenses. Se’ls rifa a tots dos d’un saltironet i un parell de fintes.

Quina meravella! Això és un futbol preciosista, refinat, meravellós i tot amidat al centímetre. És espectacle, però també és creació, fantasia i saber fer.

Messi dubta un instant amb la pilota al peu. Allà davant veu al Jaume Pubill totalment desmarcat, sol, vora l’àrea i amb opció de gol. Li passa.

En aquest precís instant, quan la pilota ja venia cap a mi, em desperto. Tot ha estat un somni. Ha estat el gol somniat, però impossible!

No em va agradar  “El Codi da Vinci” de Dan Brown. Potser és un bon novel·lista, -cosa que jo poso en dubte- però trobo que és força ignorant o ingenu quan parla de coses d’església i fa un aiguabarreig de coses que fins i tot fa riure. Més aviat penso que és un llibre que es va posar de moda, s’hi van bolcar molts diners en propaganda i, per tant, els vam llegir milions de persones. Amb “Àngels i dimonis” volen fer el mateix. No sé si se’n sortiran.

Per tant, no penso perdre el temps en llegir el llibre i en veure la pel·lícula d’aquest autor que està altre cop de moda. Pel que he pogut llegir de la crítica del llibre, parla del mateix de sempre i sembla que amb la mateixa mala traça de sempre.

A una novel·la jo li demano que no sigui avorrida i que no hi hagi errors de bulto. Després, tindrà més o menys ganxo però el que no pot fer un autor és ser un desinformat i no tenir cap mena de reparo en mostrar-ho obertament.

En fi, que és el típic autor de moda que farà molts diners perquè algú haurà invertit en alguna cosa que no importa massa que tingui qualitat o no. Importa que sigui popular i que es vengui. Una llàstima, però les coses són així.

Una amiga que em llegeix em comentava fa uns dies que sóc molt crític en els meus posts. Potser sí que és veritat. Però miraré de defensar-me una mica i donar el meu punt de vista de perquè ho sóc.

El fenomen dels blogs té tant èxit justament per això, crec jo: perquè tothom pot dir el que li sembla i ho pot dir, si vol, sense gaires miraments. A vegades és una forma d’esbafar-se davant d’una injustícia, una opinió contrària o algun fet que hom creu que no ha quedat prou clar. Per aquest motiu jo a vegades sóc crític. Perquè tinc ganes d’expressar la meva opinió, generalment amb to positiu. La crítica pot ser positiva o negativa. Procuro fer crítica positiva. També és cert que hi han molts posts que no són gens crítics, sinó ben laudatoris i positius davant d’alguna persona o realitat que jo considero que val la pena destacar.

Sempre procuro ser educat perquè penso que les coses s’han de dir educadament. Però sí que a vegades reconec que sóc una mica dur i dic les coses “clar i català”, com s’acostuma a dir. Reconec  també, que alguna vegada em poso a escriure encara enfurismat i una mica rabiós per alguna cosa que he llegit o sentit. Però és que a vegades es llegeix cada cosa!

Per tant, avui he escrit una mica “en defensa pròpia” i esperant que sempre que em llegiu i no estigueu d’acord amb alguna opinió meva, m’ho digueu (públicament o privadament com algú ja fa…)

I per acabar vull dir una cosa: Un blog és un lloc d’opinió i debat obert. Si no es falta al respecte, crec que es pot dir tot. Per això no estic gens d’acord amb alguns blogs de polítics on no es poden contestar les opinions. Justament ells haurien de ser exemple de qui està disposat a dialogar amb el ciutadà i contrastar opinions. Pel que sembla, a alguns els fa por escoltar opinions distintes a les seves i escoltar veritats com un temple que a vegades poder resultar una mica indigestes.

És clar que mai és bo generalitzar i en aquest cas tampoc no ho vull fer. Però veient el panorama de polítics que es van imposant (també és cert que a vegades degut a pactes inintel·ligibles i il·lògics) em faig sovint la pregunta de si tenim polítics preparats.

El darrer cas d’aquests és Patxi López,el primer lehendakari no nacionalista (no entenc massa que volen dir amb això…). I jo em recordava del que em va dir fa anys un bon amic, bon coneixedor del món polític bilbaí: "Patxi López, l’únic que ha fet en la seva vida ha estat lligar-se a la seva dona, que està ben bona, per cert".

A Patxi López, que és un polític del qual no es coneixen ni estudis realitzats ni treballs anteriors, se li suposa la capacitat de portar endavant una societat tan difícil com la basca i més en temps de crisi.  A dia d’avui encara no li he escoltat ni una sola frase fora de tòpics i bones intencions. Un Obama en “paleto” com llegia fa pocs dies en un bloc d’un noi basc.

Ni ha anat a la universitat, ni coneix el que és un feina dura, ni tan sols sap com sona un despertador a les 6 del matí. Polític professional des dels vint anys. El pitjor que li pot passar a una persona. No coneix la realitat, sinó que coneix la realitat deformada i filtrada des de l’òptica d’un partit. Perquè als polítics els caldria haver viscut amb la gent i treballant uns quants anys almenys, com qualsevol fill de veïna.

I no ens cal anar massa lluny per trobar-ne més d’aquests. El nostre president tampoc és un exemple a imitar. Quina diferència dels polítics que teníem una quant anys enrere. I no vull citar noms. Però hi havia gent de molta talla a tots els partits. Per exemple,els catalans poc podem esperar de les Sorayas i de les Magdalenas, dels Rajoys i dels Zapateros. I del Chávez menys encara. Ell mirarà molt cap Andalusia i poc cap aquí, ja ho veureu. Comentàvem ahir amb uns amics, mentre sopàvem, que la majoria de polítics importants no saben l’anglès, ni altres llengües que no siguin el castellà i per tot arreu han d’anar amb els intèrprets. I que molts d’ells fa anys que no han obert un llibre i alguns possiblement no n’han obert mai cap.

És ara quan recordo una anècdota que explicava una noia del PSOE que va haver de compartir un pis a Madrid amb unes amigues del partit que ara tenen alts càrrecs en el partit i a Espanya. Explicava ella que en aquell pis la única cosa que es llegia era l’ HOLA perquè no hi havia cap llibre. Cap llibre en un pis en el que hi dos alts càrrecs del govern.

Aquest noi basc del que us parlava abans es feia una pregunta (que també em faig jo): ¿Hi ha algun llibre a casa del Patxi? La cosa pinta que no n’hi deu haver cap. Com a molt hi haurà informes sobre els “nacionalistes” i el dolents que són.

PASATIEMPO

Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía

luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque era océano
la muerte solamente
una palabra

ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros

ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.

——————————————————————————————-

Aquest home feia poesia de tot: del dolor, de l’amor, de la vida, de la mort, dels sentiments, de qualsevol cosa material o immaterial.

Amb paraules senzilles. Com qui no diu res. Perquè tothom ho pogués entendre.

Et trobarem a faltar els que ens agrada llegir-te. Adeú, Mario!

——————————————————————————————-

Mauricio Rosencof

“Nos quedan para siempre sus libros y su conducta. Esa integridad… hoy la literatura universal siente un desgarro por este uruguayo sencillo. Tal vez el mensaje más profundo que nos deja es que el olvido está lleno de memoria”.

Eduardo Galeano

“Benditos sean los hombres honestos como él”.  “El dolor, se dice callando”.

José Saramago

"Hemos perdido y hemos ganado porque están ahí sus libros, que afortunadamente nos sobreviven".

——————————————————————————————-

Aviat arribarà l’estiu i tornaran les corrides de toros. Ja sé que hi han persones i associacions que fa anys que lluiten contra els toros. Simplement m’hi vull sumar.

Fa pocs dies que llegia al periodista Santi Capella i Rabassó parlant dels toros. Entre altres coses, deia:

“I no accepto (perquè senzillament tinc 52 anys i molta via feta) que ara em vingui, en ple segle XXI, cap pseudosaberut erudit i estudiós del taurinisme, a explicar-me que la tauromàquia això, o allò, perquè jo li proposaré una altra cosa: canviar els braus per jaguars, panteres, tigres de bengala o lleons africans, a veure quants es deixen impressionar per una capa vermella i un homenet amanerat, vestit amb sabates de dona i marcant el cul i els testicles, amb una jaqueteta ridícula i tot arrebossat de brillantets, amb un barret que sembla una cassola girada, un clown vaja…, i a veure quants d’aquests homenets tan valents amb els remugants, tenen bemolls de clavar-los les banderilles a aquests felins, sobretot si estan una mica famolencs. “

Ara que venen les eleccions europees ens diran que hem d’anar a votar perquè són molt importants. Ens diran que la major part de les lleis que ens regiran es fan allà. Jo em pregunto per què els partits no ens diuen que proposaran lleis que aboleixin les tortures. I quan parlo de tortures parlo de totes les que es puguin fer a qualsevol ésser viu. Per tant, així com es prohibeixen les lluites de galls, per exemple, per quin motiu no s’han de prohibir les corrides de toros i tot allò que faci sofrir els animals més enllà del que és necessari?

Hem començat un nou segle però seguim vivint molt endarrerits en moltes coses. Una d’elles és permetre que se segueixi conservant aquesta gran salvatjada que són les corrides de toros. I de cap manera podré acceptar mai que aquesta brutalitat s’anomeni art. Si per cas, art de fer sofrir un animal.

Quant temps més haurem d’arrossegar aquest debat infame de “toros si, toros no”?

Hi han llengües que realment són minoritàries perquè les parlen poca gent. Però n’hi han d’altres, com el català, que no ho són. Però els nostres polítics s’empenyen en que ho sigui. No és minoritària sinó que la minoritzen, que és molt diferent!

I no ho és perquè parlen català més de 9 milions de persones, encara que amb les lògiques varietats dialectals. Molta més gent que un bon grapat de llengües europees.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Català

Françoise Ploquin (Le Monde diplomatique) fa notar que es mostra un sentiment de malaltia quan un francès usa l’anglès per demanar informació en un carrer de Florència, Sevilla o Coïmbra, sense parlar de Montevideo o Porto Alegre. O quan un hispanòfon o un lusòfon actuen de la mateixa manera a París. Aquesta actitud ignora el parentesc entre les llengües del sud d’Europa (i per tant de l’Amèrica Llatina) nascudes del llatí.

Entre les llengües romàniques —francès, italià, espanyol, català, portuguès, romanès—, la intercomprensió no solament és desitjable, sinó que és possible i fàcil d’adquirir. La intercomprensió és el fet d’entendre llengües sense parlar-les: cada un parla o escriu en la seva llengua, i entén o llegeix la de l’altre. Aquesta gestió, que no necessita cap coneixement previ del llatí, té la naturalesa de soldar un conjunt de països que pertanyen a la mateixa família de llengües, i que tenen interessos i cultures pròximes.
Els escandinaus han entès bé aquesta noció de família de llengües, i des de fa molt de temps: un danès, un noruec i un suec s’entenen entre ells parlant cadascú la seva llengua. El costum d’ajudar-se en les semblances (utilitzant-les preferentment quan s’expressen) i l’estudi de les diferències sistemàtiques (coneixent les que no pertorben la comprensió) permeten als escandinaus comunicar-se fàcilment entre ells, i així existir com a comunitat. Així, després d’un segle, cada un d’aquests tres països ensenya a l’escola les bases de la gramàtica de les llengües dels dos altres.
Els treballs dirigits amb equips d’estudiants voluntaris, però no especialistes (Eurom4), demostren que en seixanta hores un locutor d’una llengua romànica pot aconseguir llegir i entendre textos en tres de les altres llengües (llibres, enciclopèdia, articles de premsa). En la majoria de temes, no obstant això cal una mica més de temps per aconseguir una bona gestió de la comprensió oral (conversació, pel·lícules, ràdio i televisió).

Aquí a l’estat espanyol de totes aquestes coses encara no se n’han assabentat i sembla que no se’n volen assabentar. I segueixen amb la guerra de la llengua dia rere dia. I ni els passa pel cap que el català o el gallec també es podria ensenyar a altres llocs de l’estat, com es pot ensenyar el francès, l’italià o l’anglès. Però això aquí no ho entendran mai i ja ni cal que ens hi escarrassem. Resulta que el català s’ensenya en més universitats fora de la península que en la mateixa península ibèrica.

La llengua de l’Imperio segueix essent la única llengua possible d’un Imperio que va de capa caiguda perquè el món cada dia està més interconectat. I si algú ha de guanyar, no serà el castellà. Però d’això no se n’adonen.

Avui faré la competència al Xavier Sala i Martin amb un text deliciós sobre teories econòmiques que un amic que em llegeix m’ha fet arribar i que em demana que publiqui.

Com que el trobo molt divertit i, de tant en tant, ens convé riure una mica aquí us transcric. Ni l’escola de Chicago ho podria millorar.

Les Principals Teories Econòmiques explicades amb vaques.

Socialisme: Tu tens 2 vaques. L’estat t’obliga a donar-li’n 1 al teu veí.
Comunisme: Tu tens 2 vaques. L’estat te les expropia i et dóna una mica de llet.
Feixisme: Tu tens 2 vaques. L’estat te les expropia i et ven una mica de llet.
Nazisme: Tu tens 2 vaques. L’estat te les expropia i et dispara al cap.
Burocràtic: Tu tens 2 vaques. L’estat te’n demana una i la perd ; muny l’altra i després llença la llet a la cloaca.
Capitalisme tradicional: Tu tens 2 vaques. En vens una i et compres un toro. Fas més vaques. Venes les vaques i guanyes diners. Després et jubilaràs ric.
Capitalisme modern: Tu tens 2 vaques. En vens 3 a la teva empresa que cotitza a borsa mitjançant lletres de crèdit obertes pel teu cunyat al banc. Després, executeu un intercanvi de participació de deute amb una oferta general associada, amb lo qual que ja tens les 4 vaques de moment, amb exempció d’impostos per 5 vaques. La llet que fan les teves  6 vaques és transferida mitjançant intermediari a una empresa amb seu a les Illes Caiman, que torna a vendre els drets de les 7 vaques a la teva companyia. L’informe anual afirma que tu tens 8 vaques amb opció a una més. Agafes les teves  9 vaques i les talles a trossets. Després vens a la gent les teves 10 vaques trossejades. Curiosament durant tot el procés ningú sembla adonar-se que, en realitat, tu només tens 2 vaques.
Economia japonesa: Tu tens 2 vaques. Les re dissenyes a escala 1:10 i que et produeixin el doble de llet. Però no et fas ric. Després rodes tot el procés en dibuixos animats. Els anomenes “Vakimon” i incomprensiblement, et fas milionari.
Economia alemanya: Tu tens 2 vaques. Mitjançant un procés de re enginyeria aconsegueixes que visquin 100 anys, mengin un cop al mes i es cuidin soles. Ningú no creu que tingui cap mèrit.
Economia russa: Tu tens 2 vaques. Comptes, i te’n surten 5. Tornes a comptar i te’n surten 257. Tornes a comptar i  surten 3 vaques. Deixes de comptar vaques i obres una altra ampolla de vodka.                                                                                                                 Economia xinesa: Tu tens 2 vaques. Tens 300 treballadors per munyir-les munyides. Expliques al món la teva increïble ràtio de productivitat lletera. Dispares sobre un periodista que es disposa a explicar la veritat.
Capitalisme americà: Tens 2 vaques. En vens una i forces l’altra a produir la llet de quatre vaques. Et quedes sorprès quan se’t mor.
Economia iraquiana: Tu no tens vaques. Ningú creu que no tinguis vaques, et bombardegen i t’ envaeixen el país. Tu segueixes sense tenir vaques.
Economia Índia: Tu tens 2 vaques. Les poses en un altar per adorar-les. Després segueixes menjant arròs al curri.
Economia Suïssa: Hi ha 5000000000 vaques És obvi que tenen amo però ningú sembla saber qui és.
Economia francesa: Tu tens 2 vaques. Llavors et declares en vaga, organitzes una revolta violenta i talles totes les carreteres del país, perquè tu el que vols són 3 vaques.
Economia neozelandesa: Tu tens 2 vaques. La de l’esquerra et sembla cada dia més atractiva.
Capitalisme italià: Tens dues vaques. Una d’elles és la teva mare, l’altra la teva sogra, ¡¡maledetto!
Capitalisme britànic: Tens dues vaques. Les dues estan boges.
Economia espanyola: Tu tens 2 vaques, però no tens ni idea d’on són. Però com que ja és divendres baixes a esmorzar al bar que tenen el Marca i li fas un repàs d’una hora. Si de cas, ja et posaràs a buscar-les el dimecres després del pont del Pilar.

La BBC deu ser un dels millors models de ràdio i TV pública, segons diuen els experts. Arribar a les seves cotes de qualitat és molt difícil veient on som ara i veient la distància que ens separa. Anys llum, diria jo. I el més terrible és veure que, en lloc d’anar-nos hi atansant, sembla que cada cop ens en allunyem més.

Un mitjà de comunicació públic (ràdio, TV, diari, revista o el que vulgueu) hauria de tenir una premissa essencial: ésser el més objectiu i respectuós possible amb tots els ciutadans. Exactament perquè el paguem entre tots i va dirigit a tots. Una cosa distinta és un mitjà privat, que és d’una persona i diu el que aquella persona li vol fer dir i ningú pot recriminar-li la tendència que pugui tenir.

Dic això pel que va passar ahir amb l’himne espanyol al camp de Mestalla. Sense entrar en si s’havia de xiular o no, en si era previsible o no que passés, el que és intolerable és que una TV pública no ensenyi el que passa i ens vulgui amagar o manipular la realitat.

Cada dia TVE ens omple de programes anomenats “del cor” d’allò més barroer i “cutre”. Cada dia deforma la realitat amb l’ “España Directo” o “Gente”. Cada dia comença la secció d’ esports parlant d’un equip de futbol (ja sabeu quin és…) com si els altres no existissin o fossin una poqueta cosa. Cada setmana hem d’aguantar pel·lícules de “Cine de Barrio” que ja sabem la qualitat cinematogràfica que tenen. S’han d’aguantar unes tertúlies amb la gent que seleccionen les consignes dels governs de torn. I podríem anar continuant.

Perquè, això sí: tots els governs de torn han caigut en els mateixos errors. I ja no em refereixo ara només a TVE, sinó que això passa igualment a les TV autonòmiques, potser de forma encara més exagerada.

El model britànic és un model a seguir, però sembla que no interessa seguir-lo. Entre tant, haurem de seguir aguantant “brometes” com les d’ahir, manipulacions contínues i interessades i, això sí, pagant-ho tot plegat de les nostres butxaques i sense dret a dir-hi res.

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Aquests dies de discursos polítics podríem fer un munt de comentaris amb tot el que s’escolta allà a Madrid. Però em sembla que no val massa la pena. Per tant, faré un post ben curt i us diré que el resum del que estic escoltant seria:

QUI ÉS MËS PINXO?

Exactament això: Pura ostentació, pura pantomima, pures paraules, pura promesa. Tots presumeixen de ser els millors, de ser els que ho han fet més bé. Tots prometen i inflen o desinflen els números segons els convé.

Avorridors fins a l’infinit. Tornem a escoltar el de sempre. Els retrets de sempre, les promeses de sempre, les anàlisis de sempre. Tot massa llarg, massa pesat, massa trist, massa decebedor. Molt presumir del que han fet i del que faran. Però res de res.

Els parlaments han de ser això? Em sembla que no. Em sembla que avorriran el personal i ja ni votarem. Al final, no representaran a ningú, cada cop més allunyats del poble.

Una llàstima, perquè la política no és això.

Lleó Tolstoi té un llibre que convindria llegir en moment de depressió i crisi com aquests. La depressió pot ser personal i social. Les dues es retroalimenten. La gent, a vegades, pel fet de veure les coses negres creu que tot es negre. I en temps de crisi, de tant parlar-ne, cada dia hom és més procliu a l’angoixa i a la depressió encara que moltes vegades no hi hagi motius personals.

El llibre es diu “ Una confessió” i l’escriu quan estava a prop de fer 50 anys i ja era ric, famós i admirat. Però de cop i volta va entrar en una profunda crisi.  La descriu així: “La meva vida es va aturar. Podia respirar, menjar, beure i dormir; de fet, no podia no respirar, no menjar, no beure i no dormir. Però no hi havia vida en mi perquè no tenia desitjos. Si desitjava alguna cosa, sabia per endavant que d’això no en resultaria res, tant si es realitzés com si no. Si un fada se m’ hagués aparegut i m’hagués ofert fer realitat tots els meus desitjos, no hagués sabut què demanar.”
Amb aquests símptomes, avui segurament li haurien diagnosticat una depressió. Però el 1880 no s’havien inventat el Lexatín ni el Prozac. Per sort per la humanitat, Tolstoi va sortir a pols del seu pou i va escriure aquest llibre impagable, on ho explica amb el seu talent de narrador excepcional. Després d’estar a la vora del suïcidi, el comte mundà i escriptor d’èxit es va metamorfosià en el cristià heterodox que coneixem, el profeta de barba blanca i brusa camperola que predicava la no violència i va ser el mestre de Gandhi.

Una de les causes del malestar de la nostra societat jo crec que és perquè ho volem tot. Ja tenim molt, però encara volem més. Estàvem acostumats a viure bé i semblava que la cosa no tindria aturador. I ara sembla que tot se’n va en orris i que ja no hi ha res a fer. I això de fer sacrificis no va amb la manera de ser i de fer la la gent d’avui. Possiblement la gent que va viure les necessitats de la postguerra sí que ho podria entendre. Però la majoria de gent ja ha viscut massa bé.

Escoltant alguna de les propostes dels nostres polítics estava pensant que cap d’ells no s’atreveix a dir la veritat i dir les coses tal com són. I no s’atreveixen a formular propostes una mica dures perquè perdrien vots.

La lectura de Tolstoi ens aniria bé en aquests moments i ens seria de molta més utilitat que escoltar els discursos del debat de política general al Congrés dels Diputats.

Josep-Maria Terricabras diu que, sovint, quan es parla de valors es fa en to de queixa: bé perquè es lamenta la crisi de valors, bé perquè s’enyoren valors del passat, o perquè s’afirma que els joves no tenen valors, que la família
i l’escola no s’ensenyen. Es parla molt de valors, però gairebé mai no
resulta clar què es vol, què es lamenta, què es critica. Ell indica 4 punts importants que s’haurien de tenir en compte i que a mi també em semblen molt importants.

1. Que els valors són apresos. Que no és mai per casualitat que una societat valori més unes coses que altres.

2. Que, en una societat plural, hi ha multitud de valors i que cadascú
ha d’exercir la responsabilitat de triar. Perquè els valors demanen llibertat i coratge.

3. Que els valors morals no són els únics i sovint no són els més importants. Si no es té una idea de la persona que es vol ser, del món que es vol construir, no es pot avançar gaire. I, si s’avança, es fa a les palpentes, com per casualitat.

4. Que el problema bàsic no és que els nostres valors estiguin en crisi sinó justament el contrari: que som massa poc crítics amb els nostres valors.

Jo crec que en moments de crisi com els actuals hauríem de repensar tot aquest món dels valors. Des de la mateixa escola, fins a la família. A mi em sembla que la societat encara està vivint com vivia 20 anys enrere i que no ens estem adonant que el món ha canviat molt en poc temps i que contínuament està canviant. I em sembla que no ens en adonem i el jovent no sé fins a quin punt se n’adona també.

Vaig entrar al consultori, em vaig treure l’abric i em vaig atansar fins al  divan.
Em vaig asseure; no estava en condicions d’estirar-me.
Havia de mirar la cara del meu analista. D’altra manera no hauria estat  capaç d’emetre una sola paraula. Sabia que el que havia descobert podia canviar el curs de la meva teràpia. Percebia que per primera vegada estava a punt de desxifrar per què m ‘afectava tant no entendre la realitat, una cosa que els passa també a molts polítics, només que a ells no els importa.
Mirant-lo als ulls, li vaig dir al meu terapeuta:
"La meva mare, el meu pare i els meus educadors m’han enganyat tota la vida. Sempre".
I sense immutar-me vaig anar desfent  el nus de la meva angoixa. "… I no van ser només mentides . Jo puc perdonar-los que m’hagin assegurat que si prenia la sopa creixeria. Però no puc perdonar-los aquestes calúmnies que van afectar la meva vida per sempre. "
Amb la càrrega addicional de saber que no podia recordar-les totes, vaig començar a enumerar les que encara ressonaven en el meu turmentat cervell:
– Si et passa alguna cosa al carrer, truca a la Policia, que ells t’ajudaran.
– Els lladres tenen por a la Policia.
– Jutge no ho pot ser qualsevol; primer ha de demostrar la seva honestedat. 
– Per integrar un partit polític has de  tenir la mateixa línia de pensament que la resta dels teus companys.
– Si volem guanyar molts diners has de treballar molt.
– El que roba va a la presó.
– Els periodistes han de ser objectius i en cap moment mostrar la seva ideologia; només han d’informar i això serveix per formar.
– Si ho han dit per la tele, és veritat.
– Al final, sempre guanyen els bons.
-Catalunya és un país ric, amb moltes possibilitats, per això aquí ningú
es mor de fam. 
– El banc és el lloc més segur per a guardar els diners.
– El client sempre té raó.
– Si ets honest sempre t’ anirà bé a la vida.
– Els meus drets acaben on comencen els dels altres i viceversa.
– Els polítics són els representants del poble.
– Un president, quan assumeix, declara el seu patrimoni, i quan acaba
el seu mandat no pot tenir més que quan va assumir.
– Després de les eleccions, el candidat que va perdre es posa a disposició del
que va guanyar per ajudar-lo.
– Cap país pot immiscuïir-se en assumptes interns d’un altre.
– Tots els ciutadans tenen els mateixos drets i obligacions.
– Com es menja aquí, no es menja enlloc.
– Els països rics ajuden els països pobres.
– L’esclavitud es va acabar fa molt temps i està prohibit que els nens treballin.
– Després de treballar tota la vida, el premi és que pots jubilar-te i viure
sense treballar.

En arribar en aquest punt, em vaig penedir de mirar-li la cara al meu terapeuta … Ell també estava plorant a llàgrima viva, mentre destrossava el retrat familiar que fins aquell moment estava sobre la taula de la consulta i que cuidava com un tresor.

En una visita d’un amic al centre de discapacitats on treballo em va dir: Quina feina tan dura que és aquesta! Jo li vaig contestar: No pas tan dura com moltes altres i molt més agraïdes que la majoria.

I crec que és la veritat. Almenys així és com sincerament ho sento. La convivència que diàriament tenim entre els nois i noies, monitors i tècnics és la normal de qualsevol altra feina. Però amb alguna particularitat que també fa que tot plegar sigui diferent. Per això m’ha semblat oportú explicar, de tant en tant coses del meu taller, com ja ho he fet alguna altra vegada. Ho faré a través de breus flaixos

1.-El Quico avui ha arribat enfadat amb tot al món i em sembla que també amb part de la nostra galàxia. No cal pas que li preguntis què li passa perquè t’engegarà a fregir espàrrecs amb els seu llenguatge enfarfollat i amb els seus soliloquis interminables. Com sempre, ningú

l’entén massa bé. Però tots hem sabut que està enfadat perquè el diumenge esperava que el visitessin els seus familiars i, per alguna raó, la visita es va aplaçar per algun altre dia… Això  ell no s’ho acaba i passarà un parell de dies d’aquells de “mira’m i no em toquis”.  I tant simpàtic que és quan vol!

2.-El Josep s’ha passat una bona estona telefonant i telefonant amb el telèfon mòbil espatllat que li van regalar, com si es tractés vertaderament d’algun negoci a punt de tancar. Segur que estava telefonant al seu germà o a la seva mare per explicar-los alguna de les seves dèries. Però el telèfon que no li toquin! I si no en té cap a mà, li serveix qualsevol cartró retallat a mida d’un telèfon. La línea és la mateixa i la comunicació és la mateixa.

3.-Els dos Alberts ja fa dies que van “flipant” amb les victòries consecutives del Barça. Aquests dies l’eufòria no és la de sempre que hi ha un bon resultat. Ara ja és una eufòria totalment desfermada! Tots sabem que aquests dies i fins que no arribem a Roma, el tema únic, continu i repetitiu serà el futbol. Per a ells dos quasi res més existirà al món tan important com això.

Ja ho veieu, doncs: Com podem estar avorrits amb uns companys tan entranyables com aquests?

HO DEIXO TAL COM M’HO HA FET ARRIBAR UN AMIC URUGUAIÀ. PELS CATALANS POTSER SERÀ UNA MICA DIFÍCIL ENTENDRE EL VOCABULARI. PERÒ SEGUR QUE TOTS PODEN ENTENDRE EL CONTEXT.

ES UNA MICA LLARG, PERÒ VAL LA PENA.

——————————————————————————————-

Así es la vida. Primero te llevaban a los bautismos y vos no te enterabas ni te acordabas de nada.

Después cumplías tu primer añito y tampoco te enterabas. Esas fabulosas fiestas estaban hechas para los papás y los abuelos del nene y, más aún, para los papás y los abuelos de los nenes de los demás.

Por tercero o cuarto de secundaria te empezaban a llover invitaciones en cartulinas blancas con letras doradas: ¡Llegábamos a los cumpleaños de 15!

Ocho o diez años después, aparecían los casamientos.

La misma que cumplió quince te avisaba que ‘vamos a ser dos’, o incluso alguna se animaba con Benedetti y te ponía ‘Somos muchos más que dos’.

Siete u ocho meses después (nueve a más tardar)entendías que no había sido ‘ni en la calle’ ni ‘codo a codo’. Y como nos quedaba un hueco grande, sin festejos, hasta que llegaran las Bodas de Oro, a alguien se le ocurrió inventar "Los Cumpleaños de 60.ó 70"¡Y estuvo genial!

Yo no sé quien fue, pero alguien fue, no tengo dudas.

¡Sí, señor!!. Por suerte está de moda encontrarte con gente gorda, pelada, hecha pelota, sorda y canosa que alguna vez trepó muros con nosotros.

Es casi, casi la Fiesta de la Nostalgia.

– No tengo idea qué ropa ponerme -le dije a mi mujer.

– ¿Vos no tenés idea? -me contestó- ¿Y yo?, que la última vez que me sacaste fue cuando vino KATUNGA al PALACIO SALVO.

Lo que no nos quedaba estrecho, no permitía que se prendieran los botones.

Lo que no nos ajustaba las muñecas, nos estrangulaba el cuello.

Los zapatos nos comprimían los dedos y el verbo que conjugábamos por primera vez era ‘matambrear’ ; casi todo nos matambreaba alguna parte del cuerpo.

Fui hasta el ropero y le dije a mi mujer:

– Vos vestite en el baño. Cuando yo esté listo te aviso y nos encontramos en el pasillo.

Me puse una camisa de seda, pero sólo me prendió un botón. El de más abajo, el que ponen al final, justo el que queda adentro del pantalón y nadie se entera si prendió o no. Entendí finalmente lo de ‘al santo botón’.

Para disimular me puse un buzo de lana, que de tan justo que me quedaba me marcaba el ombligo con una perfección que ni labrado.

– ¿Y si les decimos que se nos enfermó Raquelita y los padres tenían que salir? – gritó mi mujer desde el baño como haciendo fuerza para

cerrar un cajón, un baúl …. o un pantalón.

– ¡Noooo, le dijimos a Pedro que íbamos a ir! – le dije transpirando y cinchando con unas botas de cuero que me puse por última vez cuando fuimos al estreno de" El Graduado" .

Para taparme el monumento al ombligo, me puse un sacón de lana de aquellos que se tejían a mano y que llevaban un cinturón también de lana.

El pantalón lo dejé para lo último porque sabía que sería el que demandaría el esfuerzo mayor. Subir, subió. Pero los ganchitos que lo tenían que cerrar ni siquiera se conocieron.

Usé el cinto. Le hice un agujero extra, bien en la puntita. El próximo cumpleaños …..se lo hago en el anexo.

Desde el baño escuché a mi mujer que seguía haciendo fuerzas, se apoyaba en las puertas, se agarraba del bidet y se quejaba como nunca la había escuchado.

Me puse una corbata para disimular que el botón de arriba no prendía ni prendiendo y con las botas sin terminar de calzar salí caminando como pude.

Nos encontramos en la mitad del pasillo.

Mis botas dobladas en el tobillo, parecían indicar que estaba bailando un malambo, pero quietito.

Nos miramos. Mi mujer solo atinó a apagarla luz. No nos podíamos mover, caminar, ni respirar. Ni siquiera teníamos fuerza para llorar.

Cuando nos repusimos, mi mujer me juró por Cacho Bochinche que nunca más iría a un cumpleaños de más de 60.

Como todavía quedaban dos días la convencí para llevar a la modista la ropa que nos probamos. Habría que agregarle, cortarle, ponerle o sacarle (más ponerle que sacarle).

Cuando llegó el día del cumpleaños éramos otra cosa, nos movíamos con cierta gracia, incluso ensayamos a hacer como que saludábamos al llegar.

Después probamos una vez (una sola vez) a agacharnos, e hicimos como que bailábamos para saber de antemano si algo de aquello se rompería, se despegaría, se desarmaría o se descosería en algún momento.

Quedamos bastante conformes, pero nuestros hijos nos cerraron con llave por fuera y nos prohibieron salir vestidos así. Nos amenazaron con no dejarnos ver nunca más a nuestra nieta.

¡Pero nuestra rebeldía efervescente y sesentona no se rinde!

¡Saltamos por la ventana y contentos y rejuvenecidos nos fuimos al encuentro de los compañeros de una generación pujante y vital!

Abrimos la puerta doble.

Pedro nos esperaba como si fuera una quinceañera. Le dimos el regalo a la vez que en un segundo observamos todas las mesas y pudimos ver que casi todos estaban matambreados.

Sólo se salvaban tres o cuatro parejas, el resto fue al mismo shopping que nosotros.

Nos sentaron en una mesa grande con otras personas

– ¿Quién es el señor canoso que está al lado mío? -le pregunté en voz baja a mi mujer.

– Es Carlitos, fueron compañeros del liceo y es tu actual peluquero.

– ¿Carlitos?… Hace diez minutos que estoy conversando con él y no me daba cuenta de dónde lo conocía. Está hecho pelota. No se mantiene como me mantengo yo.

Giré, le pasé el brazo por la espalda y tratando de disimular le dije:

– ¡Carlitos viejo y peludo!…¡Estás igualito Carlitos!!

– Y voooos estás hecho bolsaaaa!!!-

me dijo y empezó a toser de tal manera que la mujer, con pañuelito al cuello igual que la mía, se tuvo que parar a atenderlo.

– Levantá los brazos, viejo. Tomate una cucharada de esto por favor, tenés que cuidarte, a vos te faltan dos años para tu cumpleaños de 70.

Enfrente a nosotros, en la misma mesa, estaba Beto con la esposa (alias Incamable) que se había puesto toda la pintura que encontró en la casa, incluyendo una mano de enduído, dos de fondo, esmalte sintético y antióxido.

Beto se me acercó y en secreto me dijo:

– ¿Te acordás de Mónica? ¿Te acordás que estaba que se partía? ¿Te acordás que todos estábamos enamorados de ella en facultad?

– Claro que me acuerdo. ¡Siempre me acuerdo de ella!

¡¡Tooodos los días me acuerdo de ella!! ¡¡¡¡SÍÍÍÍÍI, NO DEJO DE ACORDARME DE ELLAAAA!!!!!

!Y esto se ve que con la emoción lo dije fuerte porque mi mujer me pisó sin querer con los dos tacos aguja.

– ¡¡Mirá para la pista! ¡¡Salió a bailar con el marido, mirala!!! -me dijo Beto, babeándose.

Giré la cabeza y solo conseguí ver a una señora mayor, entrada en años y en nalgas que se movía con mucha gracia.

– No la veo -le dije- debe de estar bailando atrás de la gorda culona…

La conversación en la mesa se fue poniendo linda.

Todas las frases comenzaban con: ‘¿Te acordás de…?’, ‘¿Vos estabas el día que…?’, ‘El que no está bien es…’,’¿Sabés quien tuvo otro nieto….?’, ‘Viste quién se murió?’.

Las manos empezaban a hablar más que las bocas. Cuando alguien trataba de recordar quién fue que le chocó el auto al padre en el 60, aparecían los ‘¿eeeehhhh?’, ‘¿Cómo

era?…’ ‘El petiso…’ ‘¿Cómo se llamaba el petiso?…’Y la
mano golpeaba el aire, la mesa o el hombro del otro:’el de pelo largo crespo que se hacía la toca, ¿cómo era que se llamaba?’

– ¿Y ustedes ya tienen nietos? – preguntaba Ariel.

– Si, una – le decía mi mujer.

– ¿Dos nietas ya?

– No, una sola.

– ¿Dos varones? ¡Mirá vos!

– ¡¡UNA NIETAAAA!

– ¿Neneta? Que lindo nombre. Disculpá que no te escucho bien. Están poniendo la música muy alta. A ese jovencito que está con el combinado deberían calmarlo un poco.

– Acá tengo una foto de Raquelita- le dijo mi mujer.

– Ni te molestes – contestó Ariel – sin los lentes no veo un pomo.

La fiesta estaba bien buena, la música pasaba de" Zapatos Rotos" a" Yo en mi casa y ella en el bar "y de" La Lambada" a" Los Iracundos ".

De la pista me hacían señas para que saliéramos a bailar.

– ¡¡Vamos cheeee!! ¡Manga de aburridos!! ¡Cómo en los sesenta, negro!….. ¡Vengan cheee!

Dos veces me tenté y dos veces me senté. Dos veces me paré y dos veces mi mujer me pegó un pellizcón en zonas de compromiso, me aplicó el plan taco aguja y me gritó en secreto al oído:

– ¡¡Esperá a los lentos, si bailamos esto se nos descose todo!! ¿Por qué no vas a fumar un cigarro afuera con Carlitos y Oscar?

Ahí viene el mozo ¿Te pido algo?

– Sí, pedime un Omega Tres con bastante hielo. Ya vengo.

– Mi amor – me dijo mi mujer cuando me paré- llevá el celular por las dudas y llevá este papel con la dirección anotadita.

Afuera aprovechamos para recordar todas las minas que estaban buenas y nunca nos dieron pelota, todos los nabos a quien les quedamos debiendo una trompada y todos los campeonatos que nunca ganamos.

En la vereda de enfrente alcanzamos a ver que Beto hablaba con una señora, le mostraba la cédula y le preguntaba dónde quedaba el local en el que estaba un rato antes festejando un cumpleaños de más de 60.

Desde adentro, el tipo del parlante avisaba que había aparecido Juanita y que estaba junto al tipo que pasaba la música.

Que fueran a retirarla allí.

Fue una noche inolvidable, a las 11 nos tomaron la presión a todos y un enfermero atendía sin costo a los que se sofocaban bailando.

Junto con los souvenir, en un detalle realmente novedoso, a los que queríamos seguir tomando cerveza nos iban dando pañales desechables.

¡Formidable invento esto de los cumpleaños de más de 60!

Más que nada ahora, que todavía estamos hecho unos potros!!

Ja sé que no ho hauria de fer i que si ho sabés el meu metge m’ho prohibiria. Però hom és dèbil a la temptació o és que necessito la meva dosi de masoquisme; però us he de confessar que, de tant en tant, (tampoc massa sovint, eh!) entro a la pàgina web de la COPE. Escoltar-la no ho faig. Em sembla que no aguantaria i vomitaria…

Ja podeu suposar que hi trobo moltes “perles”. La COPE no canviarà per més que marxis dos de les seves estrelles. A vegades aquestes perles fan plorar de tanta tristesa que produeixen i a vegades  fan riure per l’exageració o la bestiesa que s’hi detecta.

Aquets dies estan eufòrics amb el País Basc i amb els acords que han arribat els dos gran partits nacionalistes espanyols (PSOE y PP). Ens recorden a tots els grans i “democràtics” pactes que han fet. Es veu que entenen la democràcia com els convé. I, per altra banda, venen a dir que fins ara no hi havia democràcia al País Basc. Durant tots aquests anys no es va votar potser?

“Treinta años. Ese es el tiempo que el PNV ha gestionado y gobernado el País Vasco a su antojo. En algunas ocasiones – las menos – lo ha hecho con piel de cordero y en otras – las más – recogiendo las nueces que caían del árbol que agitaba ETA con sus atentados, sus secuestros y su extorsión.”

Haurem d’esperar a veure com gestionen tot això i quan temps duren plegats. Certament no els veig massa futur. Però tampoc no en veia aquí a Catalunya i ja veieu: un tripartit darrere l’altre.

Què tindrà la política que enganxa tants culs als seients?

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

És bo, és necessari, és just, és saludable, és beneficiós en tots els sentits treure a passejar el gos. Conec molta gent que el treu a passejar de manera educada, civilitzada, com correspon. D’aquests no me’n puc queixar. Al contrari. Els admiro perquè a mi em faria una mandra enorme haver de treure a passejar el gos quan arribo de treballar, o quan plou, o quan fa fred, o quan fa calor. A mi em faria mandra treure a passejar el gos sempre. Per això no tinc gos.

Per això i per altres raons. No sóc gaire amant dels animals en general. I tenir un animal en un pis no m’agrada. Em sembla que si visqués en una casa de pagès o en una casa amb pati ho veuria diferent..

Deia que no em queixo dels ben educats. Em queixo dels mal educats i mal educades que treuen a passejar el gos i deixen que ho embrutin tot a qualsevol lloc i mai no recullen res. A més, m’he assabentat que hi ha gent que s’hi guanya la vida. No està malament i més ara que no hi ha feina. Podria ser una sortida per alguns. Però això sí: demanaria que fossin ells qui passegessin el gossos i no pas que el gossos els passegessin a ells. Perquè hi han gossos infinitament millors que les persones que els passegen. No són ni de bon tros tan bèsties!

Ja una vegada vaig parlar d’aquest tema. Hi ha una noia al meu barri que cada dia treu a passejar 7 o 8 gossos. Però ara m’adono que són ells qui la treuen a passejar a ella. Estan més nets els gossos que ella. Crec que és una bona manera de que prengui l’aire i no es mori asfixiada dins casa seva.

Ara només falta que algun Policia Municipal la vegi algun dia i tingui la delicadesa de dir-li que ha de plegar les caques…

No voldria semblar o ser pessimista. Una cosa és semblar-ho i una altra ser-ho. Però a vegades ens podem sentir decebuts de certes coses o de certes persones i és llavors quan ens envolta el pessimisme.

Però també podem veure les coses des del punt de vista positiu. M’explicaré: quan una persona, una institució, una situació, o qualsevol altra cosa ens decep, a vegades és l’origen i el punt de sortida d’una nova situació i de noves actituds. És com les crisis. Si se saben aprofitar són purificadores.

El diccionari ens diu que DECEBRE vol dir enganyar. No respondre, algú o alguna cosa, a allò que hom n’esperava. Desenganyar.

Segurament que tots hem decebut als altres i tots ens hem sentit decebuts. Per tant, tots hem d’entonar el “mea culpa”. Acomplir les expectatives sempre és perillós perquè pot ser que l’altre esperi molt més del que hom pot donar. I quan hom dóna el que pot, no està obligat a més, diuen.

I per entendre millor el que vull dir, posaré dos exemples:

1.-ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA. És un partit al que moltíssims catalans havien dipositat moltes expectatives. Només cal veure els resultats que va treure en les darreres eleccions. Em dona la sensació que està decebent a molts catalans. Per culpa seva? Per culpa del qui tenia més expectatives de les degudes? Possiblement una mica do tot. Però certament que no s’han fet les coses bé des del meu punt de vista. I això els passarà factura. Segur!

2.-EL BARÇA. L’any passat ens va acabar de decebre a tots. Després d’uns bons anys de bon futbol, tot plegat es va anar dissolent com un terròs de sucre en el cafè i l’equip va començar a entrar en una espècie de desídia. Hi havíem dipositats masses esperances? Els jugadors van deixar de fer la seva feina? Els encarregats van tancar els ulls, van deixar fer a cadascú el que volgués i se’n van anar a jeure?  Doncs segurament que una mica de tot.

I els exemples podrien seguir en tots els camps. Per tant, quan sentim frustrades les nostres esperances, quan ens sentim decebuts per alguna cosa, persona o situació haurem de mirar cap a fora, però també haurem de mirar cap a dins de nosaltres mateixos. Potser llavors veurem que hauríem de tocar més de peus a terra, no ser tan babaus, buscar noves sortides, tenir imaginació per fer altres coses i buscar el costat positiu de les coses.

Esquerra Republicana de Catalunya em sembla que està en un camí totalment equivocat i es tanca en si mateix, fa callar les boques crítiques i no obre camins de sortida nous. Els seus dirigents creuen que tenen la raó i la veritat absoluta. Ells s’ho trobaran…

En canvi el Barça aquest any ha fet tot el contrari. Els seu President va entregar l’equip a una persona molt intel·ligent, com ho és en Guardiola,  que ha sabut transformar un equip, una afició i un entorn en quelcom nou, innovador i il·lusionant. De decepció, hem passat a il·lusió i satisfacció.

Sempre hi ha un decebut perquè hi ha algú que decep. No ho oblidem. Però també és veritat que de la decepció en pot sortir coses noves.

Tags: ESPORTS

Així ho canta Raimon en la seva cançó  “Mentre s’acosta la nit” (una de les seves cançons més boniques),  i així sento que sóc jo ara, en aquest moment de la meva vida. M’apropia, per tant aquest lletra.

Dic això, per un correu que he rebut d’un amic antic, de fa molts anys, amb el qual hem tingut darrerament poca relació però que considero de veritat amic, d’aquells que perduren al llarg de tota la vida. M’explica que llegeix el meu bloc i que descobreix una nova cara en la meva persona. Em diu textualment: “Ets un Jaume diferent al que jo havia conegut i que suposava”.

I deu ser cert. Jo mateix me n’adono que he canviat en moltes coses. El temps no passa en va. Hom es fa vell, hom canvia les situacions, la perspectiva, les emocions, la feina, l’entorn i mil coses més. La vida ens dóna coses i ens en treu d’altres. La vida és canviant i nosaltres també anem canviant inevitablement. Tant de bo ho féssim sempre en positiu, però no sempre és així ni és possible.

Quan vaig decidir-me a escriure un blog, va ser justament per aquest motiu. Perquè hom té coses a dir i a vegades no sap com, quan, ni on dir-les. A vegades parlem i ningú ens escolta. A vegades tenim ganes d’escoltar i ningú parla. Jo he de confessar que estic admirat de les coses que llegeixo en alguns blogs. Coses molt boniques, molt interessants, molt enriquidores. És clar que selecciono i em quedo amb els blogs que m’interessen….

Aquest amic em diu que descobreix en mi una persona diferent; que penso diferent al que ell suposava; que escric millor del que ell pensava (moltes gràcies, Joan) i que tinc un blog atractiu perquè és divers i toco totes les tecles del piano. Em fa gràcia això del piano, quan jo sóc un autèntic negat per la música….

De fet, això és justament el que pretenia. El títol de bloc i el subtítol ja ho diuen: passejant a peu, a poc a poc, s’observa millor la vida. I la vida està feta de records, vivències, sofriments, alegries, desitjos insatisfets i satisfaccions acomplertes. Però és clar que a la meva edat ja són més els records que els projectes i més el passat que el futur.

Gràcies per llegir-me, per encoratjar-me i per animar-me a que segueixi escrivint. Ara només falta que us animeu a deixar més comentaris en el mateix blog i no només a través del correu i a títol personal…

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Eduardo Galeano deu ser un dels escriptors i intel·lectuals que més ha escrit sobre el món del futbol. És clàssic el seu llibre “El fútbol, a sol y a sombra” on retrata intel·ligentment, amb ironia, humor i, a voltes, sarcasme el futbol i tot el món que l’envolta.

I és d’això que volia parlar avui. És una llàstima que el futbol hagi deixat d’esser només un esport que juguen 22 jugadors amb noblesa i art. I ja fa molts anys que ha deixat de ser-ho perquè l’envolta un munt d’interessos econòmics, polítics i de molt altres menes. Qui manega la situació en un moment determinat es val d’una persona que és qui executa les ordres que li són donades. A vegades misteriosament i sibil·linament  i altres vegades amb prou cara dura a plena llum del dia. Aquesta persona és l’àrbitre. Quants àrbitres no han robat partits quan els ha convingut! Quantes faltes no assenyalades, quantes targetes no mostrades, quants gols anul·lats durant anys i anys!

Galeano diu:

“L’àrbitre és arbitrari per definició. Aquest és l’ abominable tirà que exerceix la seva dictadura sense oposició possible i l’ ampul·lós botxí que executa el seu poder absolut amb gestos d’òpera. Xiulet a la boca, l’àrbitre bufa els vents de la fatalitat del destí i atorga o anul els gols. Targeta en mà, alça els colors de la condemna: el groc, que castiga el pecador i l’obliga el penediment, i el vermell, que el llança a l’exili.
Els jutges de línia, que ajuden però no manen, miren des de fora. Només l’àrbitre entra al camp de joc, i amb tota raó es persigna en entrar, perquè s’aboca davant la multitud que rugeix.
El seu treball consisteix en fer-se odiar. La única unanimitat del futbol: tots l’ odien. El xiulen sempre, mai l’aplaudeixen.
A vegades, poques vegades, alguna decisió de l’àrbitre coincideix amb la voluntat del seguidor, però ni així aconsegueix provar la seva innocència. Els derrotats perden per ell i els victoriosos guanyen malgrat ell. Coartada de tots els errors, explicació de totes les desgràcies. Els seguidors haurien d’inventar-se’l si ell no existís. Quant més l’odien, més el necessiten.
Durant més d’un segle, l’àrbitre va vestir de dol. Per qui? Per ell mateix. Ara dissimula amb colors.”

Tant de bo avui no passi com en el partit a Barcelona, on el Madrid només va anar a caçar. En lloc de jugadors de futbol els del Madrid semblaven caçadors, amb l’escopeta a punt. Aquell dia anaven a caçar a Messi, sobretot, i l’àrbitre els va dir: endavant! Jo us deixo fer, teniu el meu permís. I bé que s’hi van abonar!

Només si l’àrbitre és una mica just, avui s’acomplirà justament el que fa dies que està escrit: que el Barça és el millor equip, és el que fa millor futbol i és el que ha de guanyar la lliga.

Amén!

Tags: ESPORTS

No us heu preguntat mai per què a l’Índia, un país on hi ha molta fam, la gent, enlloc de menjar-se les vaques com aquí, n’ha fet un animal sagrat i de culte?

Resum d’una tesi doctoral d’una persona que s’anomena YALIEL i que vaig trobar molt interessant. http://xat.cat/?L=blogs.blog&article=3435

"La vaca no sempre ha estat un animal protegit a l’Índia. Els primers textos de l’ hinduisme ni protegien ni menyspreaven la vaca, que era de consum habitual.
Això va canviar amb l’augment de la població, fet que va portar a substituir el sistema de pasturatge (ramaderia) pel de l’agricultura. L’explicació d’aquest canvi és que si els animals es mengen els cereals i després els humans ens mengem els animals, es perden en el procés moltes calories i proteïnes (que són les que els animals fan servir per viure); en canvi si els humans ens alimentem directament de cereals s’aprofita molt més el valor calòric d’aquest aliment.
Tot i així, la cria de bestiar no es pot suprimir totalment, perquè els pagesos en necessiten com a eina de treball (per arrossegar les arades, per exemple).
El budisme fou la primera religió contrària al sacrifici d’animals.
L’aparició del budisme, doncs, està molt relacionada amb el sofriment dels pagesos i la necessitat d’utilitzar les terres per conrear, en lloc de per alimentar el bestiar. Buda va prohibir el sacrifici d’animals, va condemnar la supressió de qualsevol tipus de vida, va substituir els rituals (que sovint anaven acompanyats de sacrificis d’animals) per la meditació, i va fer de la pobresa i les bones obres els mitjans de salvació.
Les vaques no competeixen amb els humans pels aliments, ja que mai no pasturen les terres de conreu (s’alimenten de deixalles); fan servir els fems de les vaques com a adob i fertilitzant pels conreus, com a combustible per les cuines, i també com a material de construcció (barrejat amb aigua).
Molts pagesos no poden comprar un tractor; a més de la benzina, haurien d’afrontar el cost de les reparacions i de les peces de recanvi. D’altra banda, la manca de fems els obligaria a comprar adobs químics. Els tractors són més eficients que els animals de tir en explotacions de grans dimensions, però a l’Índia hi predominen les petites propietats.
Per tenir animals de tir (bous) cal una vaca, per tant, el pagès que té una vaca posseeix una “factoria” per produir bous.
Algunes possibles conseqüències de la supressió del tabú de la vaca a l’Índia podrien ser les següents:
– Els preus es dispararien fins a assolir els nivells internacionals.
– S’haurien de dedicar molts cereals a engreixar el bestiar, per tant, molts camps de conreu haurien d’esdevenir pastures.
– S’enriquirien només una minoria de comerciants i pagesos, però la majoria de la població pagesa s’arruïnaria.
La majoria de les vaques més estèrils i menys productives són propietat dels pagesos més pobres; però, atès el caràcter sagrat de la vaca, si se’n van a pasturar al camp d’un ric terratinent no la poden foragitar. Així mateix,si la vaca es posa malalta, l’estat se’n fa càrrec gratuïtament.
A més, les vaques també incrementen la renda de les famílies pobres donant-los la seva llet.Així doncs, en definitiva, tenir una vaca és una garantia per a les famílies pobres.
La vaca dóna llet, és la mare del bou (l’animal de tracció més eficaç i barat per al tipus de sòl i clima de l’Índia), i consumeix deixalles. Per tant, deixant-la viva genera molta més vida que matant-la."

Xavier Sala i Martín (Cabrera de Mar, el Maresme, 1963) no es pot negar que és un home tan brillant com les americanes que sol vestir. És una persona que allà on és, es deixa veure i el que diu, generalment no deixa indiferent a ningú. Podríem dir que és un home amb americanes brillants però també amb idees brillants i amb molt saber dins els seu cap. I crec que el més important no és el seu aspecte, sinó el que diu.

L’acabo d’escoltar en una ràdio i m’ha tornat a seduir. Jo no entenc gens d’economia  i, per tant, no sé si els seus anàlisis, son encertats o no. Sé que té els seus incondicionals i els seus detractors. Però alguna cosa deu saber quan és reconegut com una autoritat mundial en economia i se li han concedit una colla de premis i és consultor del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional…

Però el que admiro més d’ell són les explicacions clares i senzilles que fa de les coses. Fins els més rucs podem entendre el que diu. Ho explica tot tant senzill i planer que tothom ho entén. I diu les coses sense pèls a la llengua, que també és prou interessant.

Avui ha fet una anàlisi sobre la crisi econòmica mundial admirable, des del meu punt de vista. Ha dit evidències, però ha dit coses que no sentim dir als nostres dirigents. I diu que no fa prediccions perquè cap economista pot fer-les. Diu que no és la feina dels economistes. Ja diuen que els economistes no endevinen mai res quan fan previsions de futur.

Quan s’ha referit a Espanya ha estat tant clar que els nostres dirigents haurien de quedar vermells de vergonya. Des del Zapatero, que negava la crisi fa ben poc, fins als ministres que van tocant campanes sense solta ni volta i que és evident  que sense cap pla de xoc amb cara i ulls. Quan ha caigut un sector tan important com la construcció, què pensa fer el Govern? Obra pública? Donar diners als Ajuntaments per que arreglin carrers? Ni tan sols obliga als aturats a anar a fer cursos a una Acadèmia o a la Universitat si volen cobrar el subsidi d’atur. Ell diu que això hauria de ser el mínim exigible, com ho és a altres països. I que aquí l’únic que protegim són els llocs de treball i no pas als treballadors. Ha dit un munt de coses interessant, com quasi bé sempre.

En fi, que un altre cop m’ha agradat molt el que ha dit i que seguiré llegint els seus articles i escoltant-lo quan tingui ocasió. Per dos motius fonamentals: perquè l’entenc i perquè quasi sempre el que diu fa reflexionar. Si ens convenç o no, ja dependrà de cadascú.

Si, altre cop estan a punt d’aixecar-nos la camisa als catalans. Dit d’una altra manera: ja podem començar a omplir fulls de denúncia perquè el robatori està a punt de perpetrar-se.

Parlo simplement per pura intuïció. No tinc fonts informatives fiables ni tinc conductes secrets. Tampoc sóc un entès en política. Simplement olfacte, intuïció i sentit comú.

El raonament de tal afirmació simplement l’he fet pel que veig i escolto. Veig moviments en els partits força sospitosos. Veig canvis de llenguatge molt subtils, però canvis a fi de comptes. Escolto paraules i promeses que fa un mes enrere no escoltava. I tot plegat perquè Zapatero necessita urgentment suports. S’ha quedat més sol que la una i necessita aliats per sobreviure. I qui millor que els catalans?

Els catalans ja han demostrat infinitat de vegades que ens prestem a tot i ens ho creiem tot. Els catalans fa segles que som enganyats i ens han aixecat tantes vegades la camisa que ja no ve d’aquí…

Ara, de cop,  ens ho prometen tot: rodalies, Estatut, diners a cabassos. Aviat ens diran que som generosos i tot! En pocs dies han canviat tant el llenguatge que fa por i tot! En castellà hi ha una dita que diu: “Si la limosna es muy grande hasta el Santo desconfía”. Jo , de vosaltres, desconfiaria. Almenys això és el que em passa a mi: que cada dia sóc més desconfiat i ja quasi no em crec res.

I, sinó, temps al temps. Volen tancar les coses ben aviat perquè s’atansen eleccions. Com menys problemes sobre la taula i menys gent descontenta, millor. I tot el que fins ara era dolent s’ho tornat bo de cop i volta. Ja veureu que els socialistes catalans començaran a trobar-ho tot bé. I ja veureu que Esquerra callarà i acceptarà, com està fent des de fa una bona temporada, si els segueixen donant-los alguna engruna que els faci contents.

YA NO

Ya no será,
ya no viviremos juntos, no criaré a tu hijo
no coseré tu ropa, no te tendré de noche
no te besaré al irme, nunca sabrás quien fui
por qué me amaron otros.
No llegaré a saber por qué ni cómo, nunca
ni si era de verdad lo que dijiste que era,
ni quién fuiste, ni qué fui para ti
ni cómo hubiera sido vivir juntos,
querernos,
esperarnos,
estar.
Ya no soy más que yo para siempre y tú
Ya no serás para mí más que tú.
Ya no estás en un día futuro
no sabré dónde vives, con quién
ni si te acuerdas.
No me abrazarás nunca como esa noche, nunca.
No volveré a tocarte. No te veré morir.

——————————————————————————————

Ahir va morir a Montevideo Idea Vilariño als 89 anys. No és una poetessa massa coneguda fora de Uruguai, la qual cosa no vol dir que no sigui una gran poetessa.

Jo la vaig descobrir allà cap a l’any 77, quan vivia a l’ Uruguai. Va ser per pura casualitat. Un dia, passejant per Montevideo, em vaig parar davant una llibreria que tenia una cistella plena de llibres desordenats en plena vorera. Els meus ulls de seguida van anar directes sobre un petit llibre que es titulava “Poemas de amor”. L’agafo, el fullejo i m’enganxa immediatament. El compro i el llegeixo sencer en el viatge de tornada a l’autobús. Em va fascinar aquella poesia tan senzilla, tan expressiva, tan sincera, tant normal que a vegades semblava prosa. Però quina prosa tan poètica. Encara el conservo aquest llibre com un petit tresor.

A partir d’aquí ja vaig comprar altres llibres seus. Us la recomano vivament si encara no la coneixeu.

Us deixo l’enllaç de Vikipedia per si voleu saber-ne alguna cosa més.

http://es.wikipedia.org/wiki/Idea_Vilariño

I per acabar una petita indiscreció: Ella i Juan Carlos Onetti,un dels grans escriptors uruguaians i llatinoamericans van ser amants durant almenys 40 anys. Aquest llibre que us he citat és fruit d’aquesta passió. Ho vaig saber molt més tard. És una dada sense importància però a mi em va agradar saber-ho perquè Onetti també és un altre autor favorit meu.

El que us deia: Llegiu-la.

No sé qui deia que “El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament”. Si no és veritat sempre, ho és en moltíssims cassos. En aquesta mateixa línea podríem dir que el poder fa dictadors. Els fabrica del no-res. Misteriosament.

Gent que era demòcrata, oberta, dialogant es converteix des del mateix moment que toca una mica de poder en dèspota, dictatorial, superba i individualista. Com més poder, més gran és el dictador. No sé què ho fa, però és així. Només cal veure molts ministres de govern, caps d’estat, presidents d’empresa, presidents d’escala, directors de col·legi, presidents d’equips de futbol…. La llista és immensa i tant llarga que no l’acabaríem.

Poseu-vos a pensar per un moment la quantitat de gent que coneixeu i com el poder (petit o gran) els ha anat transformant. Jo en conec molts i segur que a vosaltres us en sortirà una llista ben llarga.

La personalitat humana és complicada. No és gens senzilla, encara que ho pugui semblar en molts cassos. Perquè si no, no s’expliquen les transformacions que s’esdevenen en moltes persones. Persones que eren dialogants, que tenien els seus amics amb qui parlaven i consultaven coses, persones que reconeixien els seus límits i de cop i volta ho saben tot, entenen de tot i no els cal consultar res més. Això ho veiem cada dia.

Per exemple: un professor que sap de paleta més que els mateixos paletes. Un metge que entén de cotxes més que qualsevol mecànic. Un cap de personal que comença a introduir reformes sense solta ni volta en la seva empresa com si tingués un títol de la millor universitat del món. Ministres que, abans de ser-ho, deien unes coses i després en diuen –i fan- unes altres completament distintes, com si els hagués arribat de cop i volta la inspiració divina i els mateix Esperit Sant els hagués inspirat la nit abans.

I podríem seguir…. Però no cal perquè em sembla que ja m’enteneu.