A PEU

Porto avui un acudit que il:lustra perfectament–em sembla a mi- el que ens està passant a la majoria dels que fem servir ordinadors, telèfons mòbils i altres eines modernes i sofisticades d’aquest tipus. Sense ni adonar-nos-en, fem que qualsevol cosa anodina, habitual, personal, sense importància i sense cap gràcia, es transformi en important, transcendent, pública, coneguda i publicada.

Amb els mòbils, els ordinadors (un conegut meu els anomena “orinadors”), el twitter, el facebook i les xarxes socials estenem la nostra roba íntima i particular a les cordes públiques sense cap mena de pudor ni vergonya. La màxima de que “la roba bruta es renta a casa” ja no serveix més. Ara es renta al carrer, als platós de TV, a les ràdios, a les xarxes socials i es fa bugada de tot. Allò que abans s’amagava per pudor ara ja no s’amaga. Amb gran normalitat el privat es fa públic i es comparteix fàcilment. No sé si ens hi han anat acostumant a aquest canvi les TV, amb els seus programes del cor on els sentiments afloren, es critiquen, surten a la llum i es fa la dissecció d’allò més íntim dels éssers humans, o a què és degut. El cas és que s’ha fet un gir copernicà en aquest aspecte..

La quotidianitat, allò que és normal perquè passa cada dia, -com el caminar cap a la feina, dinar, rentar-nos la cara o anar a fer un cafè- ho donem a conèixer, li donem importància, ho piulem, ho twitegem, ho convertim en SMS i anunciem com a grans novetats que “en aquest moment estic pujant a l’autobús”, “estic menjant a un xinès” o estic a punt de dutxar-me.

Això és bo o és dolent? No ho sé. Sí que sé, però que és símptoma de què la gent és molt més desinhibida, més lliure (?) i més espontània. Ens felicitem públicament pel Face i el que ens diem ho sap mig món.  On ens portarà tot això? Tampoc no ho sé. Potser a un Wikileaks universal que se’ns engolirà com un diluvi….

Tags: Informació, Internet, MITJANS DE COMUNICACIÓ, Relacions socials

Una arqueta del segle XIV, una de les obres en litigi.

El que s’esperava ha arribat. Es veia venir. Els Bisbes catalans s’han abaixat els pantalons davant de les pressions del Vaticà en el litigi de les obres d’art del Museu de Lleida i avui han emès un comunicat conjunt en què demanen que les obres d’art sacre que es disputen les diòcesis de Lleida i Barbastre-Montsó siguin lliurades a la diòcesi aragonesa, com va demanar el Vaticà el febrer del 2009 mitjançant un escrit formulat per la Secretaria d’Estat Vaticana i que es va fer arribar al bisbe de Lleida, Joan Piris.

Els nostres Bisbes demostren ser més romans que catalans. Demostren molt poca fermesa davant de les pressions i jo, com a català i cristià, no puc entendre aquesta actitud. Els meus bisbes no defensen les nostres coses. Semblava que sí, però ha sigut que no. D’això jo en dic falta de dignitat, abaixar-se els pantalons (o la sotana) i covardia davant d’alguns grans poders fàctics  (civils i eclesiàstics) que han pressionat molt fort.

Catalunya potser no pinta gran cosa davant del món. Som molt petits. Però és clar que no pinta res davant el Vaticà. Amb això, es demostra una vegada més. I si en tota aquesta història es troben traïdors dins de la mateixa església catalana, molt millor, perquè així el resultat final quedarà més dissimulat. És com a Troia, que l’enemic era dins del cavall. Es buscaran tants subterfugis com vulgueu, però les obres d’art deixaran de ser nostres (com es demostra prou bé en els darrers documents que no s’han volgut acceptar com a prova) si el Govern català no hi posa remei i fermesa.

Serem petits, serem poc importants, no ens donaran la raó… però, almenys, siguem ferms i dignes en defensar el que creiem fermament  que és nostre. Almenys que no diguin que hem perdut la dignitat, la única cosa que li queda a la víctima de la injustícia, la única cosa que et queda quan t’ho han pres tot. Catalunya s’ha sabut defensar al llarg de la història i, gràcies a això, conservem la llengua, les costums, les institucions i cert prestigi internacional. No deixem que ens prenguin una cosa més… I els Bisbes catalans potser que vagin pensant en confessar-se d’aquest greu pecat d’omissió i de la covardia que estan demostrant.

Tags: Art, Església, Museu de Lleida

Els aldarulls, els cotxes cremats i els actes vandàlics que s’han produït aquests dies a Salt són símptoma d’alguna cosa. Em direu que és tan evident, que ja ni cal parlar-ne. Potser és evident i potser alguns ja ho tenen estudiat i analitzat. Però, si és així, s’hauria d’explicar i divulgar més.Aquestes coses no es donen perquè sí i sense cap motiu en particular. Els d’aquest cap de setmana passat tenien l’origen en el suport que un grup de joves volien donar al noi que fa una setmana va caure daltabaix d’un cinquè pis en intentar escapar de la policia per haver robat una moto. Aquest noi va quedar greument ferit i avui mateix ha mort.

S’hauria de buscar la raó de tot això; o sigui, allò que explica, fa entenedora, fonamenta, justifica, aquests fets. No ens hauríem d’enganyar i amagar el cap sota l’ala. Si no mirem les causes i les analitzem una mica, ens enganyarem a nosaltres mateixos i ens equivocarem.

Els aldarulls no han de ser una excusa. No ho poden ser. No es pot fer servir un un desgraciat accident per cremar contenidors i cotxes. No és just, ni adequat i és, simplement, una mostra d’incivisme, una cosa de que que n’anem sobrats darrerament. Darrera de tot això hi han unes causes que entre tots hem de trobar. Les autoritats han de ser els primers en analitzar-les i segurament que ja ho han fet. Però, a més de les autoritats, ho han de fer els partits, les sociòlegs, els organisme cívics i tothom que hi pugui aportar alguna cosa. Perquè l’alcaldessa de Salt, tota sola, no podrà resoldre-ho. Aquest tipus de problemes van molt més enllà i s’hi ha d’implicar tota la societat per tal que aquest punts calents no arribin a ser un incendi que no es pugui apagar.

Unes causes són clares: concentració en certs barris o certes ciutats d’immigració, condicions econòmiques i socials precàries, falta de feina, nivells de cultura i educació també força baixos, fracàs escolar molt alt degut a totes aquestes circumstàncies i joves amb nul.les expectatives de futur i, alguns d’ells,  manipulats per gent sense escrúpols i malfactors. Gent dolenta que aprofita qualsevol cosa per manipular menors d’edat i mirar de pescar en aigües tèrboles.

La societat hi podria fer alguna cosa més de la que fa. Els jutges no haurien de deixar anar delinqüents amb desenes de condemnes en ferm. Els policies haurien de vetllar molt més del que ho fan i perseguir aquells que saben que són capaços de desestabilitzar. però amb això sol no n’hi ha prou. S’han de buscar camins educatius i d’integració social nous. Segurament s’haurien de buscar noves vies i provar noves fórmules.

Tot això val diners, vol esforç, vol persones amb molta dedicació, però és el que més rendirà en el futur. Un amic meu – en Lluís Massana– que ha dedicat la seva vida a l’educació i que s’ha jubilat aquests dies deia en una entrevista que li feien: "La societat es canvia formant les persones". Lluís Massana, ha intentat fer a l’Escola Inter municipal del Penedès el mateix que feia en la lluita clandestina al temps de la dictadura: canviar les coses, transformar. “Era el que jo i el que tothom volia fer en aquella època. Però bé, en termes concrets, el que volia fer era bàsicament formar ciutadans lliures; lliures, participatius i implicats socialment. Avui és el model normal, però llavors era una cosa extraterrestre i… bé, el cas és que al començar vam tenir problemes”.

Certament que va tenir problemes, però dono fe que els nois i noies que va formar li ho han agraït molt i el resultat va ser exce.lent, segons els mateixos testimonis d’alguns alumnes. Aquest és el camí que caldria fer urgentment en aquest llocs.

Tags: Delinqüència, Educació, Ensenyament, Escola, Immigració, Manifestacions violentes, Salt, SOCIETAT

SET POEMES D’ANIVERSARI

No t’ennueguis amb records. Set claus

barren set portes. Saps prou bé què hi ha

darrera cadascuna per tornar-hi

amb el pretext d’enyors o negligències.

No s’esmena la vida ja viscuda

i aquest crepuscle de balaix desvetlla

noves veus que vulneren tots els límits.

Guarda la trista borra dels secrets

al fons obscur de qualsevol butxaca.

Que no t’exclogui el vent dels seus combats

ni la mar, dels seus ocis. Per colrar-te

de nou la pell hauràs d’obrir finestres.

No sentis massa pietat de tu.

Llença les claus i aprèn-te més encara.

Miquel Martí i Pol

Gràcies a tots els que m’heu felicitat avui, dia del meu aniversari.

Gràcies a aquells amb els que ens coneixem des de fa molts anys i gràcies als nou arribats a la meva vida.

Tots sou importants perquè tots m’heu regalat la vostra amistat, el vostre afecte i tots m’heu donat alguna cosa.

Faig servir un poema que m’ha arribat amb una de les felicitacions i trobo que és molt bonic, com tot el d’en Martí i Pol.

Gràcies a tots i que en puguem celebrar molts més en vida vostra.

Tags: Aniversari, Miquel Martí i Pol, Relacions humanes

Avui el Pep Guardiola compleix 40 anys. Demà jo en compleixo 63. Som del mateix signe –Capricorn- tots dos, encara que no sé si ens assemblem massa (de fet, jo no hi crec massa en això de l’horòscop). Poques coses ens deuen unir a mi i al Pep, si no és aquest fet de ser del mateix signe i ser els dos uns enamorats del Barça i del futbol. Ell hi va destacar, en va fer una professió i s’ha fet un nom i un merescut prestigi en aquest món tan complicat. Per a mi era simplement una afició i no hi vaig destacar perquè em faltaven qualitats i interès. Però m’ho passava d’allò més bé jugant a futbol i amb això ja he quedat satisfet.

Però hi ha una cosa que us vull explicar, aprofitant aquest aniversari. Quan jo era jove i jugava a futbol en un club modest, anàvem a jugar a un poblet petit del Bages, que era encara més petit que la ciutat del meu equip: Solsona. El club de futbol de Solsona en aquells temps jugava a la categoria de Segona Regional i ens tocava jugar al mateix grup del Santpedor. Era cap als anys 70-72. Recordo molt bé el camp, els diversos partits que hi vaig jugar i el bé que ens ho passàvem. No guanyàvem ni un duro: simplement ens venien a buscar en taxi a tres o quatre companys, ens pagaven el dinar i ens portaven al camp. Jugàvem el partit i, amb el mateix taxi, ens retornaven a Sant Cugat del Vallès, que era on estudiàvem i residíem. Ens ho passàvem molt bé i amb això ja en teníem prou. Segurament que el Pep no m’havia vist jugar perquè en aquells anys només en tenia 1 o 2 i no crec que fos ja tan prematur com per anar a veure futbol…

És una simple anècdota que he recordat avui, mentre escoltava la roda de premsa que feia. Mentre l’escoltava anava augmentant la meva admiració pel Pep. M’agradava com a jugador, m’agrada molt com a entrenador, però encara m’agrada més com a persona. Considero que una persona així fa més senyor, més gran i més admirat un club com el Barça. Tant de bo ens duri molts anys i tant de bo seguim tenint entrenadors com ell quan ja no hi sigui.

És una persona amb molts més valors dels que aparentment es veuen. Alguns d’aquests valors es veuen de seguida, ja d’entrada. Però altres es van descobrint a mida que analitzes coses, entrevistes, paraules, gestos, comportaments… Però  si n’hagués de destacar alguns, diria que és una persona senzilla, humil, molt respectuosa amb els demés, treballadora, amb sentit comú, intel·ligent, assenyada, humana, líder, tenaç… Treballa ell, fa treballar els jugadors i, tots junts, fan un equip, una pinya que fa que uns facin millors els altres i amb l’esforç i la qualitat de tots, facin un equip extraordinari que a vegades ratlla l’excel·lència.

Per molts anys, Pep, i que et tinguem molts més més entre nosaltres i que puguem celebrar tants triomfs com fins ara!

Tags: Barça, Futbol, Guardiola

Segons les últimes notícies de fonts molt ben informades s’ha sabut que un senyor(?) que darrerament s’ha tret el bigoti i ha pogut mostrar, per tant, bastanta més cara (de la que ja habitualment té) ha anunciat públicament una de les seves conegudes grans i brillants idees (amb molta barra i més poca vergonya del que li era habitual).

S’ha sabut que aquest senyor, quan governi el PP, pensa manar al seu escolanet Rajoy anular aquest invent de les autonomies (potser fins tot estaria bé, ves per on!) perquè gasten molt i no ens ho podem permetre en èpoques de crisi com l’actual.

S’ha sabut que això dels nacionalismes no és una cosa que li agradi massa (excepte el “nacionalismo español”, per suposat!). Per tant, cal aprofitar aquest bon moment per retallar encara més poder i recuperar el centralisme que en mala hora es van deixar escapar de les mans.

I s’ha sabut (encara que això no s’ha pogut confirmar) que pensa donar tot el seu sou vitalici d’expresident, i els seus sobresous milionaris per estar en un fotimer de consells d’administració i fer servir el poder que encara té. També donarà de forma altruista el que cobra per les seves conferències i pels els torbs negocis que ajuda a fer al seu gendre Alejandro Agag … als negrets de l’Àfrica (pobrets!).

I, per acabar, vull recuperar un text d’un llibre seu on es demostra clarament que una cosa són les paraules i una altra els fets.

“La austeridad, entendida en su sentido originario como sobriedad, sencillez y ausencia de alardes, a de ser la primera característica del comportamiento de los poderes públicos y de sus servidores. Recuperar el sentido de la austeridad es una tarea que me propongo llevar a cabo. Un gobernante no debe olvidar nunca que cada peseta que gasta procede del dinero del contribuyente y que el despilfarro ha de ser considerado como un atentado a la misma democracia. Confieso que frente al gusto por las parafernalias del poder me resulta mucho más atractivo hacer de la sencillez una señal distintiva de comportamiento. Convertir este criterio en hábito es un antídoto contra muchos males”.
José maría Aznar. La Segunda Transición, pág 65)

Españoles todos: ¡Para Quijote yo!

Yo no era independestista. Lo escribo así, en español, una lengua en la que fui instruido en tiempos del Dictador y en la que he publicado varios libros y múltiples artículos y con la que me relaciono con gran cantidad de amigos y conocidos. No es mi lengua materna, lo es el catalán, y me siento orgulloso de dominarla. A pesar de la ya mencionada imposición. ¿Un ejemplo? Cuando estudiaba bachillerato, la profesora de biología me hizo salir al entarimado y me preguntó el funcionamiento del aparato digestivo, con los nervios propios de mi timidez, al llegar al punto de hablar del hígado, me salió su designación catalana, “fetge”, y la mezquina profesora me soltó una bofetada.

Yo no era independentista. Siempre he entendido que lo que algunos llaman “problema catalán” es en realidad el “problema español”. La mayoría de los que hablán de lo catalán como de algo problemático lo hacen desde la ignorancia, ellos solamente hablan una lengua. Una exalumna, ahora amiga, hablaba euskera y español, vino a vivir a Cataluña y ahora también domina perfectamente el catalán. Si fuera a vivir a Galicia, seguro que aprendería el gallego. Sin problemas. Por una estricta cuestión de confraternización.

Yo no era independentista. Tenía la ilusión (que, por lo que parece, viene de iluso) de que podríamos abandonar ese suplicio agónico del Estado de las Autonomías y construir un verdadero estado federal. Pero ha sido todo un engaño, un engaño de los políticos, de los españoles y de los catalanes, soy consciente de ello. Yo no era independentista porqué pensaba que los estúpidos tópicos y las nefandas mentiras que vierten sobre Cataluña los medios de comunicación carpetovetónicos, ahora también el Tribunal Constitucional, serían superados por los individuos. Pero demasiados ciudadanos españoles se han aferrado al anticatalanismo más cerril. ¿Dónde están las voces de mis amigos españoles que tantas veces me habían confiado su apuesta por el federalismo, por la España plural?

Yo no era independentista. Y, ¿qué debo hacer ahora? ¿Someterme a los dictados de unos juristas que quieren imponer la lengua única, la España indivisible? Justamente, una vez más, los españoles que hablan una sola lengua se atreven a sugerir —a proponer, a ordenar— que saber más de un idioma peninsular es una pérdida de tiempo, si no una injuria. Wittgenstein decía que con cada lengua comprendemos el mundo de una manera distinta, pero el Estado español se dirige a la uniformidad. Con el silencio de tantos y de tantos ciudadanos que asienten sin pestañear.

Jo no era independentista. Però vaig prometre’m que mai més ningú no em donaria una bufetada per fer servir la llengua amb què els meus pares em parlaven de petit, la mateixa amb què he explicat contes als meus fills, amb què he escrit els meus textos més íntims, amb què he parlat d’amor i de llibertat. Amb mi que no hi comptin.

JOAN MARIA MINGUET BATLLORI
Doctor en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona.
Professor d’Història de l’Art Contemporani i d’Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona.
President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA)

http://www.joanminguet.net/

Tags: Independència

Aquests dies sortia als diaris una notícia que deia que dues germanes, Gladys i Jamie Scott, condemnades a cadena perpètua pel robatori d’onze dòlars a mà armada, sortien de presó perquè una necessita un ronyó que l’altra li donarà.

Davant d’aquesta notícia jo em faig unes quantes preguntes:

-És just que per un robatori a mà armada d’onze dòlars hi hagi cadena perpètua?

-No s’han de tenir en compte les circumstàncies? Aquestes noies van ser condemnades pel robatori a mà armada de 11 dòlars a dos homes que les portaven a un club nocturn de Mississippi el 1993. Les dones no tenien antecedents penals, eren molt joves en el moment dels fets i sembla que les portaven contra la seva voluntat.

-És una raó convincent la que va donar el Governador de l’ Estat de Mississipi, Haley Barbour, president de l’Associació de Governadors Republicans?. Va dir que una raó per a la seva decisió va ser que el tractament de diàlisi de Jamie Scott era una càrrega financera per a l’estat. Michael Shapiro, cap de trasplantaments d’òrgans en el centre mèdic de la Universitat de Hackensack a Nova Jersey, va criticar la decisió d’imposar una condició per l’alliberament. Va qualificar la decisió de faltada d’ètica i que probablement és il legal.

-És igual la justícia per un ric que per un pobre?

-A l’hora d’impartir justícia els jutges són imparcials? No hi entres motius polítics o ideològics en les seves sentències?

En aquest cas sí que podríem dir que ser lliure costa un ronyó!

• 24’5 milions € destinen a Rodalies els Pressupostos de l’Estat per al 2009, ajornant fins l’any 2092 el compliment del Pla de Rodalies de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona.71.9 milions €  per a infraestructures a tot Catalunya és la quantitat prevista, ajornant fins l‘any 2026 el compliment pel Ministeri de Foment de les inversions acordades amb la Conselleria l’any 2006, que havien d’acabar-se l’any 2012.
• 85% de l’obra pública a Catalunya pressupostada per l’Estat l’any 2007 no s’ha fet.L’agost de 2008 Adif només ha executat 139 milions€ dels 914 milions€ assignats.
• 40% menys rep Catalunya d’obra pública estatal el 2003-2007.L’Estat ha licitat obra pública per valor del 2% del PIB fora de Catalunya, i 1’2% del PIB a Catalunya.
• 100 % de temps addicional és el que triga el tren entre Barcelona i l’aeroport el 2007 comparat amb el 1982.En 1982 hi havia un comboi directe cada 20 minuts que arribava en 10 minuts a l’aeroport. En 2007, en surt un cada 30 minuts i en tarda 20.
• 9% es queda Catalunya en 2007 de la recaptació catalana per a fins socials.91% de la recaptació a Catalunya per a institucions socials se la queda Espanya: 127 milions € dels 140 m. ingressats. Els catalans no en reben res dels diners recaptats fora de Catalunya, i només un 9% del que paguen ells.
• 9,76% de dèficit fiscal és el més elevat de les regions europees, especialment si el compares amb altres regionsAquitània (+2’31%), Migdia-Pir. (+5’51%), Provença (+1’34%), Abruços (+13’65), Úmbria (+1’08%), Suècia Oc. (-1’22%), Suècia sud (+0’73%), Yorkshire (+0’44%), Midlands E. (-0’46%), South West (+0’29%), Escòcia (+5’49%), Renània-Pal. (-2’92%), Niedersachsen (-1’13%), Lisboa-Tejo (-1’95%). Conclou Castells: “Ens trobem, doncs, que com a regions europees reben un tracte diferent. Regions europees del mateix nivell de renda tenen uns saldos fiscals diferents amb el sector públic central, depenent que estiguin situades en països rics o en països pobres. Com més ric sigui el país, més favorable serà el tracte, perquè més pobra serà aquesta regió en termes de país.”
• 3,2 milers de milions de pessetes és la diferència de la recaptació a la província de Barcelona entre 1951 i 1956Trias Fargas, el 1960, revela que la recaptació de l´Estat a la província de Barcelona passa de 2´4 milers de milions de pessetes el 1951 a 5´5 milers de milions el 1956, i la despesa pública en el mateix període passa de 0´7 a 1´1 milers de milions.
• 147 milions aportava Barcelona a l’Estat i en rebia a canvi 16 el 1900, mentre que Madrid n’aportava 112 i en rebia 166Graell en els pressupostos de 1900: Madrid paga a l´Estat 112 milions i rep en despesa pública 166 milions, Barcelona aporta 147 milions i en rep 16.
• 0€ per al català, 90 milions € per l’espanyol. El govern espanyol destina el 2008 90 milions d’€ per l’Instituto Cervantes.0 € destina el govern espanyol el 2008 per promoure la llengua i cultura catalanes a l’exterior, quan segons la seva Constitució (art.3) són “objeto de especial respeto y protección”.
• 2.622 € li va costar Espanya a cada català el 2005.Cada català va pagar a Espanya 2.622€ més del que va rebre en despesa pública estatal. És la quantitat més alta en deu anys: 1995-1.355€, 1996-1.340€, 1997-1.494€, 1998-1.593€, 1999-1.771€, 2000-1.451€, 2001-1.840€, 2002-1.775€, 2003-2.178€, 2004-2.270€, 2005-2.622€.
• 18.595 milions €, 10’2% del PIB, dèficit fiscal català el 2005.És la xifra més alta en deu anys: 1995 -6’8%, 1996 -6’5%, 1997 -7%, 1998 -7’2%, 1999 -7’7%, 2000 7’2%, 2001 -7’6%, 2002 -7’4%, 2003 -9’1%, 2004 -9%.
• 3’4 punts menys de dipòsits bancaris té Catalunya de 1987 a 2007. Madrid, 11 punts més.Catalunya comptava amb el 19’3% dels dipòsits bancaris de l’Estat l’any 1987, i baixa al 15’9% el 2007. Madrid tenia el 18’7% el 1987, i puja al 29’7% el 2007.
• 29 Lleis i Decrets contra Catalunya, en any i mig.Des del gener del 2007 fins a maig de 2008, l’Estat ha legislat contra les competències establertes en el nou Estatut.
• 104’6% de la mitjana estatal el 2006 té Catalunya en riquesa per càpita per paritat de poder adquisitiu.La renda per càpita dels catalans és el 116% de la mitjana estatal, però després de la ‘solidaritat’ baixa al 104’6% el 2006. Les famílies catalanes transfereixen fons i tenen menys poder de compra que les de les regions espanyoles receptores: de la posició 4ª abans de la ‘solidaritat’ cau a la 9ª després, per sota Madrid, País Basc, Navarra, Aragó, Castella-Lleó, Cantàbria, Rioja i Melilla.
• 9ª  entre les CCAA per poder adquisitiu en 2006.Catalunya cau per sota Melilla, mentre que en renda per càpita és la 4ª. És l’efecte dels subsidis, impostos i despesa de l’Estat, i el major nivell de preus de Catalunya, que transfereix riquesa a regions espanyoles que la superen.
• 32.219 milions€ és el pressupost de la Generalitat pel 2007.Després de 30 anys d’autonomia, i per a 7’5 milions d’habitants, la Generalitat té la meitat per habitant que Escòcia, que en només 8 anys d’autonomia ja té un pressupost de 46.200 milions €.
• 36’5% voten sí a la independència, 22% voten no (UOC 2008)Nascuts als PPCC (Sí 43’6%, No 19’7%), nascuts a la resta de l’Estat (Sí 20’6%, No 25%), barcelonins (Sí 36’6%, No 25%). Per electorats, ERC (Sí 84%, No 3%), CiU (Sí 52%, No 15%), IC-Verds (Sí 32%, No 22%), PSC-PSOE (Sí 25%, No 28%), PP (Sí 11%, No 70%).
• 6 posicions ha perdut Catalunya en competitivitat IMD en tres anys, baixant de la 28 a la 34 entre 2003 i 2006.
• 73’3% és la mitjana d’execució de les obres públiques de l’Estat pressupostades a Catalunya en 2001-2005.És com si cada tres anys en vingués un en què no s’invertís res a Catalunya. Joan Rossell, President de Foment del Treball Nacional.
• 14’9% és la inversió en infraestructures pressupostada per l’Estat a Catalunya el 2007.L’Estatut de Catalunya obliga a invertir el 18’85%.
• 2’4% és la inversió prevista per REE a Catalunya entre el 2008 i el 2011.Catalunya consumeix el 19% de l’electricitat, i ha rebut en inversions d’infraestructures elèctriques el 4’9% el 2002, el 3’8% el 2003, el 6’7% el 2004, el 14’1% el 2005, el 6’5% el 2006.
• 30% més de freqüències en rodalies Madrid-Alcalá que en Barcelona-Mataró.És la mateixa distància, però el preu del bitllet Bcn-Mataró és un 40% més car que el Mad-Alcalá.
• 1 punt perd Catalunya entre 1995 i 2005, baixant del 19’5% del PIB al 18’5%.Madrid guanya un punt, passa del 16’5% al 17’5%.
• 12’7 milions € en mesures mediambientals per l’aeroport de Barcelona, 300 milions per a Barajas.AENA ha pagat l’aïllament acústic de 13.600 habitatges en 12 municipis al voltant de Barajas, però  no n’ha pagat cap al voltant de l’aeroport del Prat
• 7% de les inversions en infraestructures elèctriques s’han fet per l’Estat a Catalunya el 2006.De 510 milions € d’inversions de REE, Catalunya n’ha rebut 35-40, mentre genera el 16’16% de l’electricitat i en consumeix el 17’9%.
• 100% més, el doble, ha invertit entre 2001 i 2006 l’Estat a rodalies de Madrid que a Barcelona.
• 39% de les obres pressupostades pel Ministeri de Foment a Catalunya no es fan.Un altre 19% de les obres s’executen en un percentatge inferior a la meitat de la quantitat pressupostada.
• 26% dels llocs de treball catalans són de titulació superior el 2006, baixant del 26’6% del 2005, i fent-se superar per Espanya.El 35’1% dels llocs de treball de Madrid són de titulació superior el 2006, universitària o FP de 3r grau. Catalunya perd, del 2005 al 2006, el 5% d’aquests llocs de treball, 13.200, mentre Madrid guanya 46.490 i Espanya 201.050.
• 18’2% de les empreses que facturen més de 20 milions € són catalanes.47’8% d’aquestes empreses són de Madrid.
• 20 KM d’autovies ha fet l’Estat a la província de Barcelona en 1985-2005.A Madrid n’ha fet 600 km.
• 27% de les filials de multinacionals són a Catalunya, el 50% a Madrid el 2007.
• 32 de les 50 empreses més grans són a Madrid el 2007.
• 0’90 Km d’autovia gratuïta cada 10.000 catalans, 2’35 km cada 10.000 espanyols el 2007.En autopistes de peatge, 0’92 km per 10.000 catalans, 0’59 km per 10.000 espanyols. S’inclouen les autovies i autopistes fetes tant per l’Estat com per les C.C.A.A.
• 0’53 KM d’autovia gratuïta de l’Estat per 10.000 catalans, 1’63 KM per 10.000 espanyolsEn autopistes de peatge de l’Estat, 0’64 KM per 10.000 catalans, 0’48 KM cada 10.000 espanyols. 2007.
• 11’98% són les inversions reals 1991-2006 a Catalunya del Ministeri de Foment.
• 3.084 € per català, 4.278 per madrilenyva pressupostar el Ministeri de Foment entre 1997 i 2007.
• 4 punts perd el PIB català per càpita de 1995 a 2005.Baixa del 123% de la mitjana al 119%, prenent el conjunt de l’Estat com a 100.
• 5’9% de les autovies en construcció el 2008 per l’Estat es fan a Catalunya.El Ministeri de Foment construeix el 2008 1.321 KM d’autovia, dels quals 78 a Catalunya.
• 69% de les importacions catalanes són de fora de l’Estat el 2005.Catalunya importa el 2005 de la resta de l’Estat per valor de 30.570 milions d’euros, i de la resta del món per valor de 67.449 milions d’euros.
• 46% de les exportacions catalanes el 2005 van fora de l’Estat.Catalunya exporta a la resta de l’Estat per valor de 50.514 milions d’euros, i a la resta del món 42.361 milions d’euros. Els primers clients catalans són França, País Valencià, Aragó, Madrid, Alemanya.
• 12% de la despesa pública entre 1986 i 2006 la rep Catalunya.Entre 1986 i 2006 els catalans són el 16% de la població, el 20% del PIB, paguen el 24% dels impostos, i reben el 12% de la despesa pública
• 31% de la producció catalana s’exporta fora de l’Estat el 2005, pujant del 22% del 1995.Les exportacions a la resta de l’Estat són ara el 37% de la producció catalana, i en el cava el 20%.
• 23’1 % de les 5.000 empreses més grans de l’Estat té Catalunya el 2007, baixant del 24’6% del 2006.Madrid ha pujat del 28’8 al 30’7%. Si compten la facturació, la de les catalanes ha baixat del 18’2% al 17’9%, i les de Madrid pujat del 47’6% al 49’8%.
• 75 empreses de les 5.000 més grans de l’Estat ha perdut Catalunya de 2006 a 2007.Landscape, Colonial, Samsung, Braun, United Biscuits, Ono, …
• 3 posicions perdudes per Catalunya entre 2006 i 2007en l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU, baixant a la 18ª. Espanya puja a la 13ª, per primera vegada supera Catalunya, que ha baixat entre el 2000 i el 2007 de la 14ª a la 18ª, mentre Espanya ha pujat de la 21ª a la 13ª.
• 12ª en creixement és Catalunya entre les C.C.A.A. entre 2006 i 2008
• 6,5% és el percentatge d’inversió europea sobre el total espanyol que rep Catalunya entre 1986 i 1993L´Estat espanyol, segons Ribas, rep entre el 1986 i el 1993 una aportació positiva europea de 3´6 bilions de pessetes, de la qual només el 6´5% li correspon a Catalunya.
• 10-11% de la producció catalana equival al seu dèficit fiscal amb l’Estat espanyolEl 1995 Colldeforns, per a l´Institut d´Estudis Autonòmics, calcula que el dèficit fiscal equival al 10-11% de la producció catalana, o a 110.000 ptes. per habitant i any. Els espanyols tenen un superàvit fiscal de 47.000 ptes./habitant, “per cada 100 pessetes que els residents a Catalunya van pagar al govern central, se´n van retornar, via despesa, 70; per als residents a la resta de Espanya, per cada 100 pessetes pagades se´n van retornar 115”.
• 21% és el percentatge d’impostos europeus que paga Catalunya, tot i rebre únicament el 8% de la despesaEl 1991 Catalunya paga el 21% dels impostos europeus de l´Estat espanyol, i rep a canvi el 8% de la despesa europea, amb un dèficit per habitant i any de 9.000 ptes. Catalunya, indica Vergés, aporta en pessetes per habitant el 35% més que Espanya i rep el 50% menys. Espanya aporta, en milers de milions, 588, en rep 883, i té un saldo positiu de 295, que és el 50% de la quantitat inicialment aportada. Catalunya aporta 123 milers de milions, en rep 69, i té un saldo negatiu de 54, que és el 44% de l´aportació inicial. Espanya rep per càpita el doble que Catalunya (22.690 contra 11.438), amb el resultat de que cada espanyol rep d´Europa 7.573 ptes., i cada català li dóna 8.970 ptes.
• 6% del PIB era el dèficit fiscal a Catalunya a l’any 1994 segons CastellsCastells calcula que l´any 1994 el dèficit fiscal es situa entorn dels 740.000 milions de pessetes (entre 687.500 i 781.700), al voltant del 6% del PIB. Catalunya, amb una població del 15´56% i un PIB del 19´05%, paga el 19´29% del total de la recaptació pública, i rep el 13´66% de la despesa. Si prenem la mitjana espanyola com a 100, cada català paga 123´95 i rep 87´79, és a dir, paga un 24% més que la mitjana, i en rep un 12% menys.
• 9,76% del PIB és el dèficit a Catalunya amb un 22% més en PIB que la mitjana espanyola, mentre que a la regió de París és de 4,36% i 51% respectivamentÉs il.lustratiu comparar aquest dèficit fiscal amb el d´altres territoris europeus, posant en relació llur PIB per càpita sobre la mitjana de l´Estat respectiu i llur respectiu dèficit fiscal: Catalunya, que supera la mitjana espanyola de PIB en un 22%, té un 9´76% de dèficit; la regió de París supera la mitjana francesa de PIB en un 51% i té un dèficit del 4´36%; Baviera supera la mitjana alemanya en un 16% i el seu dèficit és del 3´53%; Baden-Württemberg la supera en un 18%, amb un dèficit del 4´38%; el South East supera la mitjana britànica en un 17%, i té un dèficit del 6´36%; i la regió d´Estocolm supera la mitjana sueca en un 21%, dèficit del 7´53%.
• 13,87% és la diferència entre la renda generada a Catalunya i la renda disponible al final del procés distributiuLa diferència entre la renda generada a Catalunya i la renda disponible al final del procés redistributiu és, segons López i Casasnovas, el 8´83% l´any 1973, el 10´85% l´any 1980, i el 13´87 l´any 1990. El percentatge de renda que Catalunya transfereix és cada cop més alt.
• 34% és el percentatge final sobre el pressupostos de la Generalitat de l’obra licitada per l’EstatSegons la Cambra de Comerç, de l’obra compromesa en Pressupostos per a Catalunya per l’any 2006, l’Estat només ha licitat el 34%.
• 51,2% són els recursos que ha destinat el Ministerio de Cultura a Madrid, mentre que a Catalunya és el 2,8%Del 1993 al 1996 el Ministeri de Cultura ha destinat el 51’2% dels seus recursos a Madrid, i el 2’8% a Catalunya. A Madrid li corresponen cinc mil pessetes per habitant i any, a Catalunya dues-centes pessetes per habitant i any.
• 4 punts per sota se situa la inversió pública a Catalunya respecte la mitjana estatal.El percentatge de despesa pública sobre el PIB s’hi mou a Catalunya entre tres i quatres punts per sota de la mitjana estatal entre 1995 i 2005.
• 34 milions € és la subvenció rebuda a Madrid pel Consejo Superior de Deportes, mentre a Catalunya 7,5 milionsEl Consejo Superior de Deportes, entre l’any 2000 i el 2005, va subvencionar Madrid amb més de 34 milions €, i Catalunya amb 7’5 milions €.
• 20% inferior és el que varen rebre els estudiants catalans en concepte de bequesL’any 2004 els alumnes catalans, que són el 15% del total, van rebre un 9% de les beques, i el seu import és un 20% inferior al de la mitjana estatal.
• 416 milions € és la inversió en rodalies de Madrid, mentre que a Barcelona és de 153 milions €La inversió ministerial en trens de rodalies entre 1995 i 2009 a Barcelona és de 153 milions €, a Madrid de 416 milions €.
• 6.200 milions € és el que ha costat l’ampliació de l’aeroport de Barajas que havia estat pressupostada en 1.033 milions d’euroL´ampliació de l´aeroport de Barajas, pressupostada en 1.033 milions € l’any 1999, ha costat 6.200 milions €. AENA ha invertit a Barajas, entre 1992 i 2004, un 57’8% de la seva inversió total, quan el volum de trànsit de Barajas és el 22’2%.
• 316 € per català, 894 per madrileny el 2004L´any 2004, l´any de la construcció de l´AVE a Catalunya, el Ministeri inverteix 1.198 € per andalús, 894 per madrileny, 574 per aragonès, 407 per castellà-manxec, i 316 per català.
• 6 són les vegades que multiplica la inversió de Barajas en relació a El PratDel 1992 al 2000 la inversió a l´aeroport de Barajas multiplica per sis l´esmerçada a l´aeroport del Prat.
• 135% del que li correspondria per població és el que rebia Madrid de l’EstatA l´inici de la democràcia Madrid rebia el 28% de la despesa pública amb només el 12% de la població i el 16% de la renda, tot referit al conjunt de l´Estat; és a dir, un 135% del que li correspondria per població. En termes de comparació, a la centralista França, París rep un 40% per sobre de la xifra que li tocaria per nombre d´habitants.

  El 1996, les inversions públiques a Madrid es reparteixen a parts iguals entre l´autonomia i l´Estat central, mentre a Catalunya tres quartes parts les fa la Generalitat, suplint la manca d´un Estat central que inverteix a Catalunya una tercera part del que fa a Madrid, i una quarta part menys que la mitjana espanyola. El mateix any, l´inversió pública de l´Estat central és a Madrid de 87.000 milions de ptes., 17.400 ptes. per habitant; i a Catalunya 47.000 milions de pts, 7.833 ptes. per habitant.

• 12% és la inversió a Catalunya de l’Estat entre 1986 i 1997 quan té el 16% de poblacióDe la inversió pública del conjunt de les administracions en els anys 1986-1997, Catalunya rep el 12%, quan té el 16% de la població i el 19´5% del PIB, tot referit al conjunt de l´Estat. Catalunya només rep el 68´5% de la inversió que li tocaria considerant uns criteris mitjans d´eficiència i població, i el 61´5% si es tingués en compte només el PIB. La inversió hauria de ser un 45´8% superior a la realitzada. El percentatge d´inversions reals realitzades per l´Estat a Catalunya, segons les dades del Ministeri d´Economia i Hisenda extractades per Huguet, no arriba cap any al 7´65% que és el que li correspondria per població sobre el total inclosa la part no regionalitzable. En la dècada 1983-1993, la despesa ministerial és a tot l´Estat de 158.112 ptes. per habitant, catalans inclosos, però aquests surten a només 80.239 ptes. cadascú.
• 218.855 milions de pessetes més hauria d’haver rebut Catalunya en 1984-1996 en inversió pública de l’EstatEl total d´inversió pública a Catalunya des de l´any 1984 fins al 1996, segons els Pressupostos generals de l´Estat, és de 401.157´1 milions de pessetes. Si n´hagués rebut en proporció a la seva població del conjunt invertit a les cinc C.C.A.A. referides (Andalusia, Canàries, Galícia, País Valencià), li correspondrien 218.855 milions de pessetes més.
• 1.251 milions € serien els beneficis de l’inexistent TGV Madrid-Barcelona-França, 2.036 milions d’euros el dèficit de la línia Madrid-SevillaEls beneficis de l’inexistent AVE Madrid-Barcelona-França superen als costos en 1.251 milions €, comptant l’estalvi de temps per als viatgers, la reducció de costos en altres transports alternatius, i el descens de congestions i accidents de carretera, antre altres factors. Aplicant els mateixos criteris a l’AVE Madrid-Sevilla, els costos superen els beneficis en 2.036 milions €.
• 20,9% és el percentatge dels recursos generats per Catalunya sobre el total del sistema fiscal estatalLa memòria econòmica de les Cambres de Comerç cridava l´atenció sobre un fet singular: “Catalunya és la comunitat generadora de més recursos tributaris de l´Estat espanyol, tant en termes de pessetes per habitant (397.794 pts./hab.) com en termes de percentatge sobre el total de recursos generats pel sistema fiscal estatal (20´9%). Amb relació a les comunitats autònomes del 151, Catalunya recapta el doble d´impostos per habitant, prop de 400.000 pts./hab., sobre 200.000 ptes./hab. (any 1995). La pressió fiscal a Catalunya per recaptació de l´IRPF sobre el PIB és del 8´6% mentre a les comunitats autònomes del 151 és del 6´3%. És a dir, una pressió fiscal el 27% més elevada a Catalunya que a la resta de comunitats autònomes del 151.”
• 22,1% d’impostos recaptats a Catalunya el 1978, mentre que la despesa pública era del 13,1%Bricall, el 1978, posa en relació els percentatges de Catalunya en el conjunt de l´Estat, de població (15´6%), renda generada (20´1%), impostos recaptats (22´1%) i despesa pública (13´1%), sent també deficitària la seguretat social: “Catalunya participa amb el 22´13%, rebent, en contrapartida, el 17´39% de les seves despeses.”
• 25% dels impostos recaptats a tot l’Estat els pagava Catalunya el 1959Pi i Sunyer, el 1959, constata que Catalunya, amb el 12% de la població de l´Estat, paga gairebé el 25% dels impostos recaptats.
• 9 vegades menys va rebre de l’Estat la UB el 1933 en relació a la Universitat de MadridLa Universitat de Barcelona, el 1933, va rebre un pressupost 9 vegades inferior a la de Madrid.
• 14,25% de les inversions estatals rebia Catalunya en 1984-1993 quan la seva població era del 28,6%, de les CCAA de competències similarsLes inversions regionalitzables del període 1984-1993 s´hi fan a Catalunya en un percentatge del 6´72% del total de l´Estat. Si els termes de comparació són les Comunitats Autònomes de competències similars (Andalusia, Canàries, Galícia, País Valencià), Catalunya rep el 14´25% d´aquest conjunt, quan la seva població és el 28´6%.
• 19% del seu PIB aportava Catalunya a l’Estat, mentre que en rebia el 6’4% el 1933Alzina, el 1933, calcula que Catalunya, amb el 6´4% de superfície i 12% de població, aporta al pressupost de l´Estat el 19%, i en rep el 5´6%. “Seguint ço que preveu l´Estatut, en 1933 es destinarien a Catalunya 39´6 milions de pessetes, mentre que d´assignar-li el mateix percentatge que a les altres regions li correspondrien 105´1 milions de pessetes.” Posa de manifest que la xarxa ferroviària catalana no té ni un quilòmetre electrificat, i que no hi ha via doble en tota l´extensió del ferrocarril de Barcelona a França; mentre que els ports de Barcelona i Tarragona, que recapten el 42´6 del total dels ingressos de duanes marítimes, reben una inversió del 2´3% del total dels pressupostos de l´Estat per a ports, que van a Sevilla (14´6%), Cadis (8´3%), Huelva (3´9%), Almeria (5´3%), Ceuta (2´4%), o Bilbao, Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas, ports que en reben el 7´2% cadascú.
• 20% dels ingressos de l’Estat eren aportats per Catalunya, fet que significaven uns 307 milions de pessetes el 1932Fàbregas, el 1932, indica que Catalunya aporta el 20% dels ingressos de l´Estat, uns 307´7 milions de pessetes, i en rep 82: “un ciutadà català paga 123 pessetes mentre que un ciutadà de la resta de la nació paga solament 60 pessetes anyals. Per altra banda, un habitant de Catalunya percep per despeses estatutàries la suma anyal de 48 pessetes, i l´habitant de la resta del país en percep 75.”
• 341 pessetes pagava cada català com a tribut anyal a l’Estat, i cada no català unes 93 pessetes el 1925D’acord amb Llord, el 1925 cada català paga unes 341 pessetes com a tribut anyal a l´Estat, i cada no català, solament unes 93 pessetes. Per a pavimentar Madrid, prop de 8 milions de pessetes, per a totes les carreteres de Catalunya, 6´5 milions de pessetes. A Catalunya, una escola pública per cada 1.000 habitants, quan, la resta de l´Estat, té 3 escoles per la mateixa quantitat d´habitants. Espanya té 32 escoles oficials d´arts i indústries, corresponent-ne a Catalunya, que és el territori més industrial de l´Estat, solament 3. Igualment, de 20 escoles de comerç que regenta l´Estat, en corresponen solament a Catalunya una, quan n’hi correspondrien 3, si ens atenim a la densitat de població i al major desenrotllament del comerç. De les onze universitats de l’ estat espanyol, Catalunya només en té una.

http://www.cercleestudissobiranistes.cat/grafiques

http://www.cercleestudissobiranistes.cat/enten/xifres#

La Fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes va constituir-se legalment el darrer 11 d’octubre de 2007 amb l’objectiu de fomentar l’anàlisi dels costos i de les oportunitats perdudes per a Catalunya a causa de la seva pertinença a Espanya, i per tant, del fet de no disposar d’un Estat propi. Promou estudis i informes, i organitzen conferències i seminaris amb la finalitat de contribuir a la creació i consolidació de factors reals de poder catalans (empresarials, ideològics, mediàtics, energètics, de benestar i de seguretat) que proporcionin avenços tangibles en la consecució de l’objectiu sobiranista.

Entrar a aquesta pàgina

http://www.cercleestudissobiranistes.cat/

és submergir-se en un altre món. Un món dantesc. Un món que fa agafa por i fa caure la cara de vergonya. Et fa sentir ridícul i que et prenen el pèl i els quartos. Si en teniu ganes i temps, entreu-hi.

Ja us aviso que el post d’avui és molt llarg i potser no és per llegir-lo tot seguit. Però és perquè el tinguem molt present i perquè vegem on arriba l’evidència de les coses. Dit d’una altra manera: que els catalans no ens queixem perquè sí, perquè som victimistes i perquè sempre plorem. Vegeu-ho amb els vostres propis ulls i a veure si teniu fetge i aguant per arribar fins al final.

—————————————————————–

Entenem que la via autonomista es troba esgotada, que el problema essencial dels dèficits que pateix la nació rau en la política de discriminació econòmica, cultural i social contra Catalunya que sistemàticament exerceix l’Estat espanyol, avalada pel disseny constitucional sorgit d’ençà de la transició, que impedeix al poble de Catalunya i al seu Parlament decidir el futur de la nació, reduint l’autogovern a una mera descentralització administrativa i escanyant la societat catalana detraient-li any rere any més d’un 10% del P.I.B., més de 19.000 milions d’euros que cada any van a Espanya i no tornen. Aquest desequilibri fiscal es reprodueix de manera gairebé sistemàtica en molts altres camps de l’economia, les infraestructures, els serveis públics, la tecnologia, els béns socials, la qualitat de vida,…

En aquesta secció en posem de manifest alguns.

• 33% és el percentatge d’obra pública adjudicada pel Ministeri de Foment en inversió en carreteres del 2006 al 2012

  El 27 d’octubre de 2005 la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Foment de l’Estat varen signar un protocol d’inversió de carreteres en què el ministeri de Foment es comprometia a invertir 2.609 milions d’euros en carreteres entre 2006 i 2012. Gairebé quatre anys i mig després, la inversió adjudicada real dista molt dels acords a què es va arribar el 2005. L’Estat només ha adjudicat el 33% de les obres previstes quan falten només dos anys per acabar-se el termini previst per a les inversions. Ni la disposició addicional tercera de l’Estatut ha corregit unes xifres d’inversió que, a hores d’ara, disten molt de les optimistes previsions inicials.

• 4,7% és el descens del PIB català el 2009 en relació a l’any 2008, quan la mitjana estatal cau en un 3,8%

  Segons el darrer informe de la Fundació de Caixes d’estalvi (FUNCAS), el Producte Interior Brut a Catalunya va descendir gairebé un 1% més que el de la mitjana de l’Estat espanyol durant el 2009 en relació al PIB del 2008. Catalunya també va liderar el 2009 la destrucció d’ocupació amb una taxa global de més del 16%

• 2446,26 euros anuals correspondrien a l’increment de la pensió mitjana si Catalunya disposés d’un sistema de Seguretat Social propi

  D’acord amb l’estudi que la Fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes va fer públic el passat mes de juny, el dèficit de la balança fiscal de la Seguretat Social de Catalunya va ser de 3.644 milions d’euros per a 2007, el que suposa un 1,85% del PIB. En aquest sentit, per exemple, per a l’any 2007, la pensió mitjana en un sistema de Seguretat Social propi (català) hagués pogut augmentar en 174,73 euros mensuals i 2.446,26 euros anuals. D’una pensió mitjana anual de 9.856,84 euros es passaria a una pensió mitjana de 12.303,2 euros.

• 5 vegades més va costar la Terminal 4 de l’aeroport de Madrid que la Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona

  La Terminal 4 de l’aeroport de Madrid, que va ser inaugurada el passat 2006, va costar 6.200 milions d’euros, set vegades més del que s’havia pressupostat uns anys abans quan l’obra es va projectar. Per contra, la Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona ha costat 1.258 milions d’euros, cinc vegades menys que la terminal madrilenya, i s’ha inaugurat aquest mes amb més d’un any i mig de retard. Aquesta nova terminal de Barcelona ha costat únicament el doble que una nova estació de tren a Madrid, l’estació de Sol, inaugurada també aquest mes que ha costat 570 milions d’euros.

• 37,72% dels trens més “obsolets” de tot l’Estat circulen a Catalunya, mentre que únicament el 9% a la Comunitat de Madrid

  63 trens construïts durant la dècada dels anys 70 encara circulen per Catalunya. Això suposa un 37,72% de tots els trens més antics que encara estan en funcionament a l’Estat espanyol. D’aquests, únicament 16, és a dir, el 9,52% de tots els trens de l’Estat ho fan en la Comunitat de Madrid, que té un nombre significativament molt inferior de trens “obsolets” que Catalunya.

• 2 vegades més de funcionaris públics per habitant té Extremadura en relació a Catalunya

  8 de cada 100 ciutadans extremenys treballen com a funcionaris, el doble que a Catalunya on no s’arriba a 4 de cada 100 ciutadans. A Extremadura la segueixen Castella, Aragó i Andalusia. Catalunya és la comunitat autònoma amb menys funcionaris per habitant de tot l’Estat espanyol. Madrid és la comunitat autònoma amb més funcionaris de l’administració de l’Estat espanyol.

• 1000 milions d’€ més d’inversió en rodalies és el que s’emporta Madrid en relació a Barcelona, tot i disposar de 84 Km menys de vies

  D’acord amb els Plans de Rodalies del Ministeri de Foment pel 2008-2015, la inversió a Barcelona serà de 4000 milions d’€ quan a Madrid serà de 5000 milions d’€, tot i que Barcelona compta amb 447 Km de rodalies i Madrid únicament amb 363 Km. Igualment, el pla preveu la construcció de 115 Km de nova via a Madrid, mentre que únicament 25 Km a Barcelona. També contempla la construcció de 25 noves estacions a Madrid, mentre que únicament 9 a Barcelona. I finalment, cal destacar que les vies a Madrid es quadrupliquen (66 Km) i a Barcelona, únicament es dupliquen (88 Km).

• 64% és el percentatge de la recaptació dels catalans per a fins socials que es queda a Espanya el 2008

  El 2008 únicament 17 dels 47 milions que els catalans van decidir destinar a fins socials a través de la seva Declaració de l’IRPF revertiren sobre ONG catalanes. Catalunya, tot i ser la comunitat autònoma més solidària de l’Estat, amb una mitjana de contribuents que destinen els seus impostos a aquest fi del 12% per sobre del conjunt de l’Estat espanyol, es troba permanentment discriminada per una administració espanyola que prioritza les ONG espanyoles per sobre les catalanes.

• 5.229’6 milions d’€ més hauria d’haver retingut Catalunya dels seus impostos el 2008 pel nou Estatut

  Dels impostos pagats pels catalans, Catalunya podria haver recuperat un 2’4% del PIB, reduint l’espoli fiscal a només el 8% del PIB si s’hagués acomplert l’Estatut en matèria d’inversions públiques de l’Estat. Espanya, però, robarà amb una mà el que deixa de robar amb l’altra: l’any 1992, Catalunya va recuperar 728 m. en impostos i perdre 626 m. en ‘fons de suficiència’; l’any 1997 el guany en impostos fou de 931 m., la pèrdua en ‘fons de suficiència’ 931 m.; l’any 2001 el guany en impostos fou de 3.908 m., la pèrdua en ‘fons de suficiència’ de 3.684 m. El ‘fons de suficiència’ 2008 per a Catalunya és 2.889 m., veurem com esdevé negatiu per, encara que compleixen l’Estatut, espoliar Catalunya igual…o més.

No fa massa dies que parlava de Warren Buffet i de la seva filosofia dels negocis. No sóc ni economista, ni entenc res d’economia. Però sí que m’agrada llegir coses sobre el tema o escoltar gent que hi entén.

Per això em va cridar l’atenció llegir la història del multimilionari Warren Buffett, nascut el 30 d’agost de 1930 a Omaha, Nebraska i veure quina és la seva filosofia inversora.

Buffet és un inversor, empresari i filàntrop estatunidenc, considerat com un dels més grans inversors en negocis de tota mena. Amb una fortuna personal estimada en 52 mil milions de dòlars, Forbes el va designar com la persona més rica del món a partir del 11 de febrer de 2008, però va ser destronat d’aquest títol per Bill Gates el 17 de setembre del mateix any, després que les seves accions a Berkshire Hathaway caiguessin el 15%. El 2010 ocupa la tercera posició segons la classificació de Forbes, després de Carlos Slimm, en primer lloc, i Bill Gates, en segon.

Buffett és conegut per la seva adhesió al valor d’inversió i per la seva filosofia d’austeritat personal, malgrat la seva immensa riquesa. El seu sou anual l’any 2006 va ser d’aproximadament 100.000 dòlars, xifra que es troba a la part baixa dels salaris en comparació d’altres alts executius d’altres companyies amb salaris més alts. Viu a la mateixa casa en el centre d’Omaha que va comprar el 1958 per $ 31.500, en l’actualitat té un valor de voltant de $ 700.000.

Buffett també és un conegut filàntrop. El 2006, va anunciar un pla per regalar la seva fortuna. El 99% d’ella anirà a parar a la Fundació Bill i Melinda Gates. El 2007, va ser inclòs en la llista de la revista Time de les 100 persones més influents en el món. Buffet també és membre de la Junta de Síndics de l’Grinnell College.

Buffet va encunyar la seva filosofia inversora en 20 punts:

• La lluita de classes existeix, és un fet, però la meva és la dels rics i l’estem guanyant.
• Mai inverteixi en un negoci que no pugui entendre, com en tecnologies complicades, per exemple.
• Si no pot veure caure un 50% de la seva inversió sense que li vingui pànic, no inverteixi en el mercat de valors.
• No intenti predir la direcció del mercat de valors, de l’economia, dels els tipus d’interès o de les eleccions.
• Compri companyies amb bon historial de beneficis i posició dominant de mercat.
• Sigui temorós quan altres són cobdiciosos i viceversa.
  L’optimisme és l’enemic del comprador racional.
• La capacitat de dir “no” és una enorme avantatge per a un inversor.
• Gran part d’èxit es pot atribuir a la inactivitat. La majoria dels inversors no resisteix la temptació de comprar i vendre constantment, però la pedra angular ha de ser la letargia, vorejant la mandra.
• Les oscil·lacions salvatges de preus estan més relacionades al comportament dels inversors que als resultats empresarials.
• Un inversor necessita fer molt poques coses bé si evita grans errors. No cal fer una cosa extraordinària per aconseguir resultats excel·lents.
• No prengui seriosament els resultats anuals, sinó les mitjanes de quatre o cinc anys.
• Centreu-vos en el retorn de la inversió (no en els guanys per acció), el nivell d’endeutament i els marges de benefici.
• Inverteixi sempre a llarg termini.
• És absurd el consell de que “mai es fa fallida agafant un benefici”.
• Recordeu sempre que el mercat de valors és maníac-depressiu.
• Compri un negoci, no llogui les accions.
• Busqueu empreses amb mercats amplis, forta imatge de marca i consumidors fidels, com Gillete o Coca Cola.
• També són interessants algunes companyies amb marques consolidades però que estan infravalorades per dificultats transitòries. Per buscar aquestes oportunitats, s’han d’aprofitar els mercats baixistes.
• Cerqueu companyies amb gran capacitat de generació d’efectiu i que, un cop en marxa, no necessitin grans reinversions.
• Com més absurd és el comportament del mercat, millor serà l’oportunitat per a l’inversor metòdic.

Vaig llegir una història que em va agradar molt. Vull compartir-la i espero que també us agradi als que la llegiu.

Era un matí mogut; eren les 8:30, quan un senyor gran, d’uns 80 anys, va arribar a l’hospital perquè li traguessin els punts d’un dit. El senyor va dir que tenia pressa i que tenia una cita a les 9:00.
Vaig comprovar els seus senyals vitals i li vaig demanar que s’assegués, sabent que potser passaria més d’una hora abans que algú pogués atendre’l. El vaig veure mirant el rellotge i vaig decidir, que ja que no estava ocupat amb un altre pacient, podria examinar la seva ferida. Durant l’examen, vaig comprovar que estava curat i em vaig disposar a treure-li els punts i curar la seva ferida.

Mentre li feia les cures, li vaig preguntar si tenia una cita amb un altre metge aquell matí, ja que el veia tan nerviós. El senyor em va dir que no, que simplement havia d’anar al geriàtric per esmorzar amb la seva esposa.

Li vaig preguntar sobre la salut d’ella.Ell em va respondre que ella feia temps que hi era ja que patia d’Alzheimer.Li vaig preguntar si ella s’enfadaria si arribava una mica tard. Em va respondre que feia temps que ella no sabia qui era ell, que feia cinc anys que ella no podia ja reconèixer-ho. Em va sorprendre, i llavors li vaig preguntar: “I vostè hi segueix anant cada matí, tot i que ella no sap qui és vostè?”
Ell va somriure i, acariciant-me la mà, em va contestar: “Ella no sap qui sóc, però jo encara sé qui és ella”.

Se’m va posar la pell de gallina i vaig haver de contenir les llàgrimes mentre ell se n’anava. I vaig pensar: “Aquest és el tipus d’Amor que vull a la meva Vida.”.

Quin és l’Amor veritable?. Segur que no és el físic, ni el purament romàntic. L’Amor Veritable és l’acceptació de tot el que s’és, s’ha estat, el que serà  i no serà.

La gent més feliç no necessàriament té el millor de tot, sinó que són aquells que fan tot el que poden i ho fan de la millor manera que poden.

I la història acabava amb aquesta frase:

"La vida no es tracta de com sobreviure a una tempesta, sinó com ballar sota la pluja! "

Com per anar-hi pensant…

Tags: Alzheimer, Amor, Malaltia, Malalties mentals

Mireu com es podria explicar avui el que va succeir fa 2000 anys.

Algú -amb molt d’enginy- ha mirat d’explicar-ho amb el llenguatge actual. Més actual impossible!

Llegeixo avui en aquest mateix diari que “el nunci pressiona els bisbes catalans perquè signin un escrit a favor de l’entrega de l’art de la Franja a Aragó”. Un cop tingui el document signat pels bisbes, el Vaticà reclamarà a la Generalitat l’entrega de l’art.  Per aconseguir l’entrega de l’art a Barbastre, el nunci està pressionant els bisbes catalans perquè firmin una carta de suport a l’entrega “acordada” l’octubre passat entre els bisbes de Lleida i Barbastre, Joan Piris i Alfonso Milián. Segons explica Fratini al diari  El Heraldo de Aragón, els bisbes catalans estan obeint tot i que n’hi ha dos que encara hi són reticents. El nunci confia que aquest mes o al febrer ja el tindrà. El document signat pels bisbes catalans sobre la taula, el Vaticà posarà llavors tota la pressió negociadora sobre les noves autoritats del govern de la Generalitat.

Fins aquí la notícia. Ara jo em pregunto què  hi ha darrere de tot això? Dit en poques paraules: Hi ha tota una fosca trama que va començar l’any 1995 i que ha anat continuant fins ara. Quan s’acabava el Concili Català de 1995, el Vaticà va obsequiar l’Església catalana amb el desmembrament del bisbat de Lleida i la creació del nou bisbat de Barbastre-Montsó.

El vaticà, a través del Nunci, ha anat fent pressions fortíssimes primerament sobre el bisbe Piris de Lleida i ara segueix amb els altres. Vol forçar la capitulació vergonyosa. I pel pas que anem ho aconseguiran, si el Govern de la generalitat no s’hi posa ben ferm. S’ha de dir, en honor del fins fa poc Conseller Tresserres, que fins ara el Govern català ha mantingut una posició clara i enèrgica i s’ha negat rotundament a fer cas a aquestes vergonyats pressions.

El bisbe de Lleida apel·la a l’obediència a Roma. I Roma es plega a les pressions de la Conferència Episcopal Espanyola, dels bisbes aragonesos i de l’Opus Dei, que té en aquell bisbat el bressol del seu fundador i el seu gran santuari de Torreciudad.

El Bisbat de Lleida ha presentat documents que demostren la propietat d’aquestes obres i el Vaticà ha refusat estudiar-los. On és la justícia. Veient tals manipulacions, tant i tant malicioses, com podem seguir creien en el Vaticà els catalans?

No basta que arribi el Papa a Barcelona, digui que la Sagrada Família és una magnífica catedral, digui unes paraules en català dins una missa trilingüe, és faci més o menys el simpàtic i se’n torni a Roma com si res hagués passat. Nosaltres esperem justícia.

Tags: Museu de Lleida

Què us han portat els Reis?. Aquesta era avui la pregunta més usual i repetida al nostre taller. Els nois i noies d’ ACUDAM, els educadors, els tècnics…tornàvem avui a treballar després de 15 dies de vacances nadalenques, em sembla que ben merescudes.

A diferència de molts altres treballadors, els usuaris d’ ACUDAM es moren de ganes de tornar al taller ocupacional o al centre especial de treball per a fer les activitats i la feina que han anat aprenent, a vegades amb certa dificultat i altres vegades tan ràpidament com ho faríem nosaltres. Al nostre taller cadascú fa la feina segons les habilitats , l’autonomia i les possibilitats de cadascú.

Però el que més esperen és trobar retrobar-se amb els seus amics, amigues i el seu ambient, al que ja s’han habituat i on s’hi troben com el peix a l’aigua.

Una noia que té moltes dificultats per a parlar i, per tant, per a fer-se entendre ens volia explicar, ens volia explicar que els Reis li havien deixat un gosset. Fins aquí tot bé. I ens explicava que era petit. També molt bé aquest segon pas.

Tercer pas: saber el nom. Cóm es diu el gosset?. I ella que ens contesta amb un so semblant a “Ac”. Que no.  Potser “Jack”? No, no!.

Després d’una bona estona que si “Jack”, que si “Ac”, que si “Llac”, que si “Clac”… Així hem estat assajant i imaginant noms una bona estona, fins que ja quasi havíem decidit deixar-ho.

Finalment ha arribat la clau que ens obria la porta. Un monitor va i li pregunta de quin color era el gosset. Ella respon: negre.

-“Black”, es diu “Black”…. Evidentment! Negre en anglès es “Black”.

Per fi ho hem aconseguit. Ella s’ha pogut expressar i nosaltres l’hem pogut entendre. Exactament és això la comunicació. poder-nos expressar, poder transmetre les nostres vivències, les nostres històries, els sentiments, els desitjos, els anhels, els contes, les tristeses i les coses que ens fan sofrir; també les il·lusions i les coses boniques que ens passen, com aquesta de que els Reis ens deixen un gosset negre que es diu “Black”.

A la llibreta de comunicació que té aquesta noia, feta amb fotos, dibuixos, paraules i icones diverses, (que ella busca poc a poc, pacientment i on finalment troba i assenyala amb el dit allò que busca) avui hi hem afegit aquest gosset negre que veieu a dalt, amb la paraula “Black” a sota. A partir d’avui li serà ben fàcil explicar a tothom que els Reis li han deixat un gosset que es diu “Black” , que és negre i que és petit.  Bé, és petit ara, però ja creixerà prou!.

Tags: Acudam, Comunicació

Les llengües tenen ànima. Com les persones i les coses. Quan entres a una casa hi pots veure com són les persones que hi viuen. Quan escoltes una persona pots saber com és per les seves paraules i les seves expressions.

Ahir m’escrivia des de Nova York en JUANOT, que té un blog que es diu “NOVA YORK ÉS DIFERENT”, comentant-me un post meu i preguntant-me què volia dir una paraula típicament lleidatana i que ell no coneixia. Li contestava que la llengua catalana –com quasi totes les llengües- tenen moltes varietats dialectals i que cada una mostra d’alguna manera la manera de ser d’on es parla. La realitat es diu, es mostra, es retrata des d’una perspectiva concreta i a partir d’una manera de parlar concreta.

Vaig rebre aquest escrit anònim (almenys per mi) que retrata això que dic:

LA LLENGUA DIU MOLT DE NOSALTRES:
Ells diuen ‘perro viejo’ i ‘mosquita muerta’ allà on nosaltres diem ‘gat vell’ i ‘gata maula’.
La sort màxima de la rifa és un masculí ‘el gordo’, allà, i un femení, ‘la grossa’, aquí.
De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui ‘Virgen’ i nosaltres que sigui ‘Mare de Déu’.
Ells paguen ‘impuestos’, que ve d”imponer’, i nosaltres ‘contribucions’ que ve de ‘contribuir’.
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns ‘sinvergüenzas’, mentre que els corresponents catalans són, només, uns ‘poca-vergonyes’.
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen ‘madera’ quan nosaltres toquem ‘ferro’.
Allà celebren cada any les ‘Navidades’ mentre que aquí amb un sol ‘Nadal’ anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un ‘bon dia’ i una ‘bona nit’ cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días’ i ‘buenas noches’ diaris.
A Espanya es veu que ho donen tot, dar besos, abrazos, pena, paseos … ‘ mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets ‘fer petons, abraçades, pena, un tomb…’.
Allà diuen ‘¡oiga!’ quan aquí filem mes prim amb un ‘escolti!’
Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen ‘morenos’ i nosaltres ‘rossos’, colors que s’oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment ‘almeja’ i aquí ‘figa’, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.
Mentre ells ‘hablan’ -i fan!- aquí ‘enraonem’, és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.
Allà per ensenyar alguna cosa a algú ‘adiestran’ i aquí ‘ensinistrem’. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l’ensenyament sobre la ‘destra’ (dreta) i els altres sobre la ‘sinistra'(esquerra)…

Tota una concepció del món, doncs, s’endevina rere cada mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu, d’una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

Tags: Catalunya, Espanya, Llengua catalana, PAÏSOS

Escolteu aquest vídeo, que no és llarg (8m) i val la pena. Dóna bo escoltar persones que parlin tan clar i que, a més saben del què parlen.

[Youtube=http://www.youtube.com/watch?v=VlelJa79Juo&feature=player_embedded#!]

Arcadi Oliveres i Boadella (Barcelona, 1945) és un economista català i un reconegut activista per la justícia social i la pau. Es llicencià en Ciències econòmiques l’any 1968 a la Universitat de Barcelona. El 1993 es doctorà presentant una tesis sobre el cicle de l’economia de defensa i aconseguí una plaça de professor titular del departament d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Expert en relacions nord-sud, comerç internacional, deute extern i economia de defensa, imparteix també nombroses classes de màsters i postgraus en cooperació i desenvolupament. Col·labora habitualment en diferents moviments socials i cristians i en diverses publicacions solidàries, i participa en nombroses taules rodones i conferències sobre relacions nord-sud i desarmament.

El 1974 començà a participar en l’organització internacional catòlica Pax Christi dedicada a la promoció de la pau i la reconciliació entre els pobles. El 1981 començà a militar en l’ Associació Justícia i Pau de Barcelona, dedicada a la promoció dels drets humans i la pau, organització de la qual n’és l’actual president des del 2001.

Ha estat col·laborador regular de les revistes Canigó i Serra d’Or i el Diari de la Pau, i ha participat en més de 60 llibres o publicacions.

(Extret de Wiquipèdia)

Passades les festes nadalenques tornem a la crua realitat de cada dia i ens trobarem de patac amb la llarga costa amunt d’un mes de gener que serà cruel perquè ens trobarem amb apujades generalitzades dels productes que més fem servir. Ens en recordarem prou d’aquest més de Gener!

Ens han anunciat que, quan farem ús de la sanitat pública, ens donaran la factura del que costaria la nostra visita, la nostra operació o la nostra estada a l’hospital. Potser no està malament del tot aquesta innovació. Però a mi em sembla que és malaguanyat el paper, malaguanyada la tinta, malaguanyat temps que passaran les impressores imprimint-ho i malaguanyat el temps que passaran els funcionaris fent tota aquesta feina…

Perquè el problema no és tant si gastem més o menys en la cosa mèdica (que es gasta molt, certament), sinó en com estem lligats de mans i peus els catalans amb el dèficit fiscal que arrosseguem i que, pel que s’ha vist, els Reis Mags d’Orient no han tingut el bon gust d’arreglar-nos.

Llegia aquest matí un article d’en CARLES BOIX  (catedràtic de ciència política i afers públics a Princeton University. La seva recerca i docència se centren en les àrees d’economia política i política comparada) que el problema que tenim no és només de tresoreria (que també ho és). El problema no és que la Conselleria d’Economia hagi anunciat aquesta setmana que la Generalitat té un dèficit de 7.200 milions d’euros o el 3,6% del PIB català. El problema no és tampoc que l’única solució passi per eliminar 4.600 milions d’euros dels pressupostos públics, és a dir, una setena part de tota la despesa directa de la Generalitat o, en altres termes, un 2,5% del PIB català (cosa no impossible, però molt difícil, segons diuen els entesos).

El problema real és com s’arregla el dèficit fiscal. Segons Boix “El problema fiscal de Catalunya és, més enllà de la gestió més o menys encertada de la fiscalitat per part del govern anterior, la conseqüència directa de l’estructura pressupostària existent a l’Estat”… “L’Estat de les autonomies ha descentralitzat la gestió quotidiana de molts serveis però ha mantingut un sistema de “solidaritat” que deixa sense recursos suficients Catalunya, País Valencià i Illes Balears”.”Aquesta situació obliga els governs d’aquestes regions a endeutar-se per fer front a una demanda de serveis socials, sanitaris i educatius inflexible”.

Per tant, el problema no és només de tresoreria sinó que l’escanyament actual té un responsable directe: un sistema fiscal que atenta als interessos de Catalunya, que lliga aquest país de cap a peus, i que cal trencar.

Tags: Carles Boix, Catalunya, Crisi, ECONOMIA

Alguns han demanat coses quasi impossibles. A veure si els hauran escoltat…

Altres demanaran coses potser més possibles. De fet, seran més possibles si entre tots volem que així sigui…

Tags: Pares i fills, Reis, Tradicions

LOS REYES MAGOS (De la Missa Criolla)

Llegaron ya, los reyes y eran tres
Melchor, Gaspar y el negro Baltasar
Arrope y miel le llevarán
Y un poncho blanco de alpaca real.
Changos y chinitas duérmanse
Que ya Melchor, Gaspar y Baltasar
Todos los regalos dejarán
Para jugar mañana al despertar.
El Niño Dios muy bien lo agradeció
Comió la miel y el poncho lo abrigó
Y fue después que sonrió
Y a medianoche el sol relumbró.

La Missa Criolla és una obra musical per a solistes, cor i orquestra, de naturalesa religiosa i folklòrica, creada pel músic argentí Ariel Ramírez. Els textos litúrgics van ser traduïts i adaptats pels sacerdots Antonio Osvaldo Catena, Alejandro Mayol i Jesús Gabriel Segade.

Considerada una de les obres cimeres de la música argentina. L’obra va ser inspirada per -i està dedicada a- dues monges alemanyes, Elisabeth i Regina Brückner, que durant el nazisme van ajudar amb aliments als presoners d’un camp de concentració.

L’obra va ser composta i gravada el 1964 i llançada com àlbum en 1965, amb el destacat grup folklòric Los Fronterizos.La Missa Criolla ha estat interpretada per destacats artistes de tot el món i es tracta de l’única obra musical argentina editada als cinc continents.

S’atansen els Reis. Dies de regals. Dies de joguets. Tots tenim a la memòria aquelles primeres nits de Reis en què ens en anàvem a dormir emocionats i nerviosos. Esperàvem veure què ens deixaven els reis durant la nit. Teníem un ull obert i l’altre tancat i de bon matí ja ens despertàvem i no calia que ens cridessin. Ens llevàvem sols.

A vegades el que ens deixaven era ben poca cosa. Eren temps de crisi permanent i normalment era la meitat del que havíem demanat en aquella llarga carta, en la que explicàvem el bé que ens havíem portat durant l’any i la il·lusió que ens faria que ens portessin tal o qual cosa…

El millor joguet és aquell que fa que es rebi amb il·lusió i que faci perdurar aquesta il·lusió durant molt de temps. Voldrà dir que és el joguet adequat si entreté i educa (la ment o el cos). Jugar és essencial per al desenvolupament equilibrat del nen i cap a la seva preparació per a la seva vida adulta. Aquí podríem recordar les paraules de l’especialista en educació infantil Jean Château: "un nen que no sap jugar serà un adult que no sabrà pensar".

Per tant, escollir una bona joguina no és fàcil. No necessàriament  és aquella que està de moda (cada any n’hi ha alguna de nova), ni aquella que anuncien tant per TV, ni la més cara, ni la més atractiva. Cal veure els gustos de l’infant, els seus interessos i les seves necessitats. Veure què vol i què necessita. Pensem que, a més de joguets, hi ha llibres que ajudaran a que aprenguin i fomentaran la seva imaginació. Una de les coses que recordo més dels meus Reis de quan era petit, són els llibres que em posava a llegir frenèticament el mateix dia de Reis. De llavors em ve el gust a llegir i escriure.

I una altra cosa: no cal regalar muntanyes de joguets. Val més pocs i ben triats. Tampoc no cal comprar-los tots durant aquests dies. Durant la resta de l’any hi haurà ocasió per fer altres regals (aniversari, onomàstica, etc). I potser seria bo també que abans se’n parlés amb els mestres i professors. Ells poden saber tan o més que els pares quines necessitats té cada nen.

I a nosaltres els grans? Què ens portaran el reis a nosaltres? Tot serà benvingut si no és el negre carbó, no us sembla?

Tags: Emocions, Felicitat, Joguets, Nit de Reis, Tradicions

Van baixar del tren poc a poc, amb dificultat, perquè la noia estava prenyada. De fet, estava a prop d’infantar. No li podien quedar gaires dies. El noi la va ajudar amb delicadesa i amb l’altra mà va agafar una maleta vella que portaven.

Feien cara de cansats. El viatge havia estat llarg i semblaven desconcertats. Es veia que no sabien cap on tirar. Sortiren per una porta lateral d’aquella gran estació, caminant poc a poc perquè ella tenia moltes dificultats. Volien demanar alguna cosa a la gent que passava ràpidament pel seu costat i ningú s’aturava. Tothom anava amb pressa.

Van sortir al carrer i es van topar amb garlandes de llum de colors que il·luminaven aquelles cares tristes. Els comerços encara estaven oberts i els aparadors estaven plens de coses brillants, de llums i d’arbres de colors, de llumetes que s’encenien i s’apagaven contínuament i música de Nadales. Molta música de Nadales que ressonava per tot arreu i a gran volum. Tot plegat marejava una mica.

Van seguir caminant carrers enllà sense massa destí. Buscaven una església. Tenien l’íntima esperança que allà els podrien donar allotjament per aquella nit o bé els dirien d’algun lloc. Segurament que el rector tindria algun raconet on refugiar-se. Havien arribat sense diners, fugint de la gana i la pobresa d’aquell poble petit que ja no els podia oferir res més i on veien que no no hi tenien més futur.

Van arribar davant les portes del temple i les van trobar tancades. Van preguntar pel rector però ningú sabia donar-los raó de res. Van seguir caminant fins que van entrar a una botiga preguntant si hi havia algun lloc a prop on poder passar la nit. La resposta devia ser negativa veient la cara d’abatiment del noi. Es van abraçar una mica desesperats. Era ja tard i començava a fer fred. Les botigues s’anaven tancant i només quedaven les llums penjades als carrers que no deixaven veure les estrelles del cel  i que miraven de lluny com aquella gran ciutat se n’anava adormint.

La parella seguia caminant. Van arribar a un plaça on hi havia al bell mig un avet ple de llums. S’assegueren en un banc.i van treure de la maleta vella i  atrotinada una manta. L’home va abrigar la noia, tot posant-li la manta a les espatlles. Li fa ver un petó i se n’anà caminant a veure si trobava res. La noia es va quedar sola, petita, cada cop més minúscula i perduda en la foscor  de la nit. Estava molt trista, molt cansada i es va posar a plorar, mirant de dissimulant una mica per tal de que ningú la pogués sentir.

Al cap d’una bona estona passaren per allà un parell de persones. Es van aturar i s’hi van acostar. Parlaren una estona i van seure un a cada costat d’aquella noia. Fins que va arribar el seu marit. Van parlar una estona tots plegats i les cares anaren canviant. Les abraçades es feien visibles. Els plors es van anar convertint en rialles i xerrameca. Eren voluntaris d’ ARRELS que els acollien aquella nit i que deien que els ajudarien.

Al cap d’una estona va arribar una furgoneta i van pujar-hi tots. Ja veien que aquella noia no podia caminar més estona si no volia tenir el nen al mig del carrer. Van baixar davant la porta de l’alberg d’ Arrels. Aquella nit dormirien calentets. Una senyora els va acompanyar a una habitació acollidora i endreçada. Els va preguntar com es deien.

-Ella  es diu Maria. Jo, Josep. I el nen es dirà Jesús.

Tags: Conte de Nadal, LITERATURA, Nadal

Ahir a la tarda vam enterrar el Josep de Biosca.Voldria fer uns ràpids apunts de caràcter personal per a qui no el coneixien perquè persones com ell són d’aquelles que tothom hauria de conèixer.

Jo no el coneixia massa, però sí que ens havíem vist en algunes ocasions, quasi sempre tristes, com en enterraments o malalties, perquè érem de família llunyana. Però ell hi era sempre present en aquestes circumstàncies, perquè un dels moltíssims valors que tenia en la seva vida era el de la família: sabia qui era tothom, sabia com estava tothom i estava alerta de tot.  Si volies saber qui era algun familiar llunyà a qui no situaves prou bé dins de l’arbre genealògic, podies preguntar-li-ho a ell.

Era un home molt conegut a la comarca, molt estimat i molt admirat. Estimava el poble, la comarca i la terra. És un digne representant d’allò que se’n diu societat civil. Persones com ell són la base d’una societat activa i viva; perquè l’esforç personal, la iniciativa, l’exigència i la dedicació que persones com ell regalen a la societat és quelcom impagable amb diners. Persones com ell són imprescindibles per un poble, per una comarca i per un país.

Nascut a Cal Biosca de Castelltallat a Sant Mateu de Bages, ha estat de sempre un lluitador incansable en la defensa del bosc i de la seva gestió, com a millor eina per a la prevenció dels incendis forestals.
Ha estat voluntari de forma activa durant tota la seva vida, tant en les tasques d’extinció dels focs forestals com les actuacions divulgatives per donar a conèixer la problemàtica del focs. Ha lluitat contra les flames en tot tipus de focs, des dels que s’han pogut apagar ràpidament, fins els més grans que hi ha hagut al país, el del 1994 (Bages-Berguedà) i el del 1998 (Bages-Solsonès).

Ha estat ferm impulsor, des de la dècada dels 90, de la utilització de la biomassa forestal com a font d’energia renovable en qualsevol de les seves possibles utilitzacions. La considera indispensable per aconseguir revitalitzar i donar de nou el valor que havien tingut els nostres boscos en dècades passades, i no acabin arrasats de nou per les flames.

Duocastella va ser guardonat amb el Premi Honorífic Joaquim Maria de Castellarnau dels XII premis a la prevenció d’incendis forestals 2008 de la Diputació de Barcelona, en reconeixement a la seva trajectòria en la prevenció d’incendis.

Segons explica Regió 7 i altres diaris va ser el fundador i actual vicepresident de l’Agrupació de Defensa Forestal (ADF) Amics del Bosc i una de les persones que històricament han estat més vinculades amb la lluita contra incendis forestals al Bages. La trajectòria de Duocastella, que havia estat hospitalitzat fins al dia abans de morir, destaca per la vinculació fins a l’últim moment en la lluita contra els incendis forestals i havia participat en l’extinció d’una gran part dels focs que al llarg dels anys han afectat els boscos del Bages.

A més a més, va impulsar la creació de l’ADF Amics del Bosc, que, fundada el 1986, agrupa els municipis d’Aguilar de Segarra, Fonollosa, Rajadell, Sant Mateu de Bages i Sant Pere Sallavinera. Duocastella va presidir l’ADF des que es va fundar fins a l’any 1999. El 20 de maig d’aquest mateix any, Duocastella va rebre la primera i una de les poques medalles d’honor de Protecció Civil de Catalunya que s’han concedit en reconeixement de la seva lluita contra els focs forestals i la conservació del bosc. Menys d’un any abans del reconeixement, en l’incendi que el 18 de juliol del 1998 va arrasar milers d’hectàrees a la Catalunya central, Duocastella va patir cremades de segon i tercer grau al 13 % del cos mentre lluitava contra aquest incendi que també va afectar la seva propietat. Més recentment, havia estat un dels impulsors, juntament amb la federació d’ADF del Bages i el Consell Comarcal, d’una cooperativa per donar sortida comercial a la biomassa que s’acumula als boscos del Bages, que els converteix en un autèntic polvorí i que es pot convertir en combustible per generar calefacció i aigua calenta sanitària.

La multitud que acompanyà la família i volgué acomiadar ahir la tarda el Josep, n’és la prova fefaent de com l’estimava la gent.

Que descansi en pau.

Tags: Bosc, Josep Maria Duocastella Morera, SOCIETAT

A partir d’ara no es podrà fumar a un munt de llocs públics. La gent deixarà de fumar més per aquest motiu? Ho dubto. Veurem fins on arriben els resultats de tan bona intenció…

La gent es morirà menys per respirar fum en llocs tancats, per fumar menys. Però es morirà més pels refredats que agafarà quan surti a fumar al carrer.Les portes de les oficines i els restaurants seran, a partir d’ara, fumadors públics. Passar per davant d’aquests llocs serà com passar per damunt d’un camp de mines: un perill!

Fet i fet, i posats a prohibir, podrien començar a fer lleis prohibint coses molt pitjors: que els bancs robessin menys, per exemple.

Posats a prohibir, podrien prohibir que certs jutges i tribunals segueixen sent tan injustos en les seves sentències.

I podríem tenir el dret d’esperar –encara que sigui fumant- que les polítiques dels governs afavorissin una mica més els desfavorits.

I -sense fumar- espero que aquest any que comencem ens vagi traient  de la crisi. Que ja n’hi ha prou!

Tags: Fumar, Prohibicions

Com és preceptiu, començo l’any pensant en quins bons propòsits em cal fer.

M’hi poso una estona seriosament i me’n surten un fotimer. En primer lloc em surten els típics: fer esport, aprimar-se, dedicar més temps a llegir i menys a l’ordinador ordinador, canviar alguna cosa del meu caràcter, ordenar els llibres, telefonar més a la família i als amics, deixar de fumar (ai no, que ja no fumo….), aprendre anglès, viatjar més…

Veig que són els de sempre i que són molts, massa per poder-los dur a terme tots. Em proposo –altra vegada molt seriosament- reduir-ne uns quants i quedar-me amb els fonamentals.No sé pas quins triar!

Després de tornar-hi a pensar una bona estona i veure que no me’n sortiré, decideixo canviar de propòsits com qui canvia de camisa. Total… ningú me’n demanarà comptes.

Decideixo, finalment, estudiar xinès. L¡altre dia a la tele vaig escoltar un expert -mot expert-  que deia seriosament –molt seriosament- que el xinès mandarí era la llengua del futur. Per tant, m’ho vaig creure a ulls clucs. Decideixo, per tant, començar a estudiar xinés mandarí aquest any 2011 (com costa escriure 2011 !!!).

Em disposo seriosament (altre cop seriosament)  a veure com ho puc fer i ho demano a Sant Google que, com sempre, m’ofereix totes les oportunitats del món i em porta fins a la pàgina adequada. Aquí està, davant els meus ulls la gran meravella http://www.xina.cat/ 

Entro, me la miro i me la remiro. M’ho torno a pensar una estona i definitivament arribo a la conclusió que deixaré aquest meu bon propòsit per l’any vinent i que, de moment, seguiré amb la meva vida de sempre.

Que tingueu tots un bon any nou, carregat de bons propòsits!

Tags: Any nou, Autocrítica, Propòsits

Aquest video que us presento per acabar l’any vol dir-nos que a vegades vivim tan atabalats que no ens adonem que la vida va fent el seu camí sense ni adonar-nos-en. TOT VA CANVIANT si nosaltres ho volem fer canviar. Aquesta noia ucraïnesa, amb l’art de les seves mans i una mica d’arena, és capaç de fer meravelles creant i transformant contínuament la realitat. Cal art, però també cal voluntat. La matèria primera i les possibilitats quasi tots les tenim al nostre abast.

La vida, per si mateixa, ja va fet el seu curs. Acaba un any i en comença un altre. Es transforma tot, ens transformem nosaltres, tot canvia i tots canviem. Un canvi d’any és adonar-se d’això: que deixem coses enrere i que en tenim moltes més al davant. El cas és que en siguem conscients.

Un canvi d’any ens pot fer adonar que no hem de perdre més temps pensant en els errors, en l’odi, en la venjança, en les coses dolentes que ens han fet o hem fet, en el xafardeig, en l’auto flagel·lació, en l’auto complaença i en les mil accions i emocions negatives que potser ens han acompanyat aquest any que acabem.

I -al contrari- ens pot fer adonar que cal que gaudim dels minuts, de les hores i dels dies que se’ns van regalant. De les coses bones que ens anem trobant, de la nostra capacitat innata d’experimentar i de gaudir de coses noves, de nous amics, de nous amors i de noves experiències que inevitablement ens regalarà el nou any.

Bon any nou i fins l’any vinent!

Un grup d’experts en dret: catedràtics, jutges i advocats han creat la Plataforma: “Otro derecho penal es posible” i han publicat un dossier en el qual desmunten amb estudis seriosos 13 mites populars sobre els qui delinqueixen:

1. S’afirma que el sistema penitenciari espanyol és benèvol, en canvi és el més repressiu d’Europa :
. La tassa de criminalitat a Espanya és menor que la mitjana europea:
-2008: la tassa de delictes a Espanya és de 46’7 per cada 1000 habitants; a Europa de 70’4
-La delinqüència a Espanya globalment descendeix des de fa 20 anys (Boletín Criminológico del Instituto Interuniversitario de Criminología, nº 116, de setiembre-ocubre 2009); ara bé, Espanya té un dels percentatges de presos més alts d’Europa. En els últims 30 anys s’ha quadruplicat: 1980: 18.583 presos; 2009: 76.771 presos. En els últims 9 anys han augmentat un 70 %: 1900, 45.309 persones; 2009, 76.771
– En el Codi Penal de 1995 s’elimina la redempció de les penes . Aproximadament el 80 % de presos compleix íntegrament la seva pena en la presó. Hi ha qui ha comès delictes sense sang i, tot i així, té una acumulació de penes, que de fet és com si tingués una pena perpètua.

2. S’hauria d’implantar la pena perpètua,de fet existeixen penes perpètues, que per la seva acumulació d’anys de presó i per la seva impossibilitat de revisió són més estrictes que les perpètues d’alguns estats europeus.

3. El perfil mitjà dels presos és d’alta perillositat , doncs no, la majoria no estan empresonats per cometre actes greus i violents.

4. Les presons són còmodes i segures. Són espais en què la mort té una presència constant.

5. De l’existència d’una correlació directa entre augment de delictes i el nombre de persones preses, a la desvinculació entre el nombre d’infraccions penals i l’augment de persones empresonades.

6. Els delictes són expressió de la llibertat humana. Una gran majoria de presos tenen un vinculació directa amb situacions d’exclusió social. És molt fàcil de carregar-los la culpa i fer-los servir de cap de turc.

7. Del sistema penal protegeix les víctimes, al sistema penal les manté en sofriment sense oferir diferents possibilitats de reparació del dany.

8. Només es compleix una part de les penes. Les penes es compleixen íntegrament i la gran majoria de presos ho fan en recinte penitenciari.

9. S’haurien de limitar els permisos per seguretat ciutadana. Doncs bé, els permisos de sortida són un instrument rehabilitador necessari, humanitzador i d’escàs risc.

10. La llei del menor és molt tova i no castiga, ara bé, la intervenció penal entre majors de 14 anys i menors de 18 és superior a la dels adults, i les sancions acostumen a ser molt més dures.

11. De la pretesa eficiència del sistema penal a la manifesta incapacitat del sistema penal per resoldre satisfactòriament els conflictes.

12. N’entren per una porta i en surten per una altra a molts entren a la presó, fins i tot, sense haver estat jutjats.

13. Del pressupòsit els delinqüents, en general, són persones sense moral i compassió a, en més casos del que es pensa, tenen un sentiment de penediment i estarien disposats a reparar el dany causat.

Sobre el desenvolupament de totes aquestes 13 tesis, aneu a Otro derecho penal es posible 

http://www.otroderechopenal.aldeasocial.org
   

(Extret del blog de l’amic Jaume Obradors Suades “Des del Bages”)

Tags: Codi Penal, Dret, Justícia, SOCIETAT

L’amic Jaume Obradors,  en el seu blog Des del Bages, explica la seva experiència de voluntariat a la presó Els Lledoners. Em sembla prou interessant difondre-la.

Després de sis mesos d’exercir el voluntariat en una de les presons més modernes de Catalunya: Els Lledoners (Bages)

Aquest juliol passat vaig començar d’anar, com a voluntari del SEPAP, una mica atemorit, a la Presó dels Lledoners. Ara ja m’hi passejo molt més relaxadament. Encara recordo les zigazagues que vaig haver de fer el primer dia abans d’arribar als mòduls, les quals em van fer perdre l’orientació de l’espai. En arribar davant dels mòduls, vaig poder contemplar un Santuari i unes muntanyes que m’eren familiars, però que no acabava de situar, perquè estava desorientat. I no us penseu pas que el dia següent ho entengués, em va costar molt. Ja sé que jo tinc una memòria visual desastrosa, tanmateix sóc de la zona! A mi aquest fet ja em diu molt, després de saber que un pres d’una presó espanyola quan li van preguntar què faria el primer dia que sortís, va respondre: un Km en línia recta. Un company veterà de l’entitat ens comentava que els presos quan surten per primer cop es troben totalment desorientats i no saben cap a on han d’anar.

Un altre fet important: els primers presos amb qui vàrem conversar eren nois de 30 a 40 anys que ja portaven 10 anys o més a la presó i els en quedaven uns altres tants, tot i no haver matat a ningú – segons ells-. Han sortit, han tornat a entrar, tenen judicis pendents. Tenen dones amb fills a fora de la presó amb les quals algun no ha conviscut mai. I t’adones que la pobresa s’estén a tota la seva família. Més endavant vaig començar a descobrir els immigrants: magrebins,asiàtics, sud-americans, de l’est, sud-saharians…amb moltes dificultats per entendre’ns. Aquests darrers encara estan més tenallats per la misèria, tot i que fa poc que hi són: alguns enxampats al Port per portar droga, altres per discutir-se amb la seva ex-dona al carrer. Recordo un sud-americà, molt ben educat i amb estudis secundaris amb quatre anys de presó per haver intentat passar droga al Port de Barcelona – poca en devia portar, ja que les penes per entrar droga eren molt dures: 9 anys de presó. Ara amb el nou Codi Penal, que va entrar en vigor el dia 23 de desembre passat, s’han reduït molt, sempre que no formin part d’una xarxa. La dona d’aquest últim noi fa poc va tenir un accident en què va morir el seu fill de dos anys. El vaig trobar abatut i sense ni un euro per poder comunicar-se amb la seva dona, que vivia a casa dels seus germans al seu país. De la nova situació d’aquest noi me’n vaig assabentar per aquells primers amb qui vaig entrar en conversa als primers dies: també a la presó hi ha gestos semblants al bon samarità de l’evangeli!

La situació és molt complexa i la diversitat és enorme: nois de moltes nacionalitats barrejats amb altres d’aquí de llarga i curta durada: un còctel explosiu al mig del pati, l’únic lloc comú de vida social. Tots voldrien treballar i no hi ha treball , i encara menys, redempció de les penes. Amb tot, voldria deixar molt clar que hi he trobar molt bona acollida per part dels nois i noies funcionaris que fan els serveis de vigilància, des del director al simple vigilant, passant per les assistents i treballadores socials. No m’ho pensava. Evidentment parlo en general, a tot arreu hi ha de tot.

Bé, mentrestant m’he anant formant una mica i he descobert que la millor justícia és la restaurativa: aquella en què la víctima i l’agressor es poden reconciliar. Per la víctima és important poder veure el rostre de l’agressor i poder-li demanar per què ho va fer, altrament dirà mil penjaments sobre la justícia, ja que no es traurà l’agressor del seu imaginari per més que se’l condemni. Els qui tenen experiència de mediació t’expliquen casos de reconciliació gairebé impensables. Però el dret penal espanyol no va per aquí. Els jutges estan educats en una justícia punitiva: a tal delicte, tal pena. Una versió atenuada de la llei del talió: ull per ull, dent per dent. Les violències sempre sorgeixen d’unes crisis, és a dir, d’altres violències que són difícils de suportar. Les presons són “el chivo expiatorio”, és a dir, el sacrifici de l’altre per restaurar el desequilibri, la crisi que s’ha provocat en no acceptar el diferent per por d’alguns de perdre la seva bona situació (estic aplicant la teoria de l’antropòleg francès René Girard sobre l’origen de la violència i la necessitat del sacrifici o de la víctima emissària per restablir l’ordre diví i/o humà. És evident que tant l’actitud de Jesús de Natzaret com la no-violència impliquen una consciència totalment diferent: Jesús no vol víctimes ni cap sacrifici! S’ha acabat el fet de culpabilitzar els més febles! Però això potser només ho entenen els més senzills! El mite de Nadal – amb sentit antropològic- per més que posi en relleu la gratuïtat i la transcendència dels fets, aquesta sempre potencia el Sí de la voluntat de cada membre: Josep, Maria i Jesús. A l’inrevés del mite grec d’Èdip, en el qual aquest mata el seu pare, s’ajunta amb la mare – sense saber-ho- i queda cec per la ceguesa del Destí. Tampoc s’assembla al mite de la Deessa de la Raó de la Il·lustració, la il·lusió que amb la intel·ligència ho resoldrem tot, denunciat profèticament per Nietzsche i els moviments d’avantguarda de principis del segle XX, i consumat el seu esfondrament per les dues guerres mundials, pel feixisme, nazisme i estalinisme. No oblidem que la il·lustració va justificar la compra d’esclaus sud-africans per garantir que els europeus poguessin continuar tirant safrà a l’olla, en canvi el mite de Nadal és universalment inclusiu: olla per a tothom, altrament no s’entén el pessebre.

Tags: Els Lladoners, Justícia, Presons

Ahir a la tarda em va trucar una noia peruana per una qüestió de feina. Va aprofitar per felicitar-me les festes i també jo a ella. Li vaig preguntar com havia passat ella el dia de Nadal  i em va sorprendre quan em va dir: “como un dia qualquiera” perquè aquí –deia ella- aquestes festes se celebren tan diferent del seu país que no les pot celebrar.

Quan va penjar el telèfon vaig quedar-me pensant una estona i em van passar pel cap tot un seguit de pensaments que m’agradaria compartir.

És una mica trist tenir els peus en un país i el cap en un altre. Ja sé que és una mica inevitable, a vegades i en certs moments, pensar en la família que és lluny, en el teu país d’origen, en les costums, en el clima que hom ha viscut de petit i que t’ha anat modelant i t’ha anat fent tal com ets. En certs moments és comprensible. Però el que és incomprensible és que això succeeixi cada dia. Que aquí només s’hi vingui per treballar i guanyar uns diners i després tancar-se a casa amb els teus compatriotes, parlant només dels teus temes , de la teva gent, del teu país… i tancant totes les portes a les coses d’aquí. Aquest país on viuen no els diu res. No senten gens seu, ni proper, cap dels temes d’actualitat que porten els diaris o surten a la tele. La única tele que veuen és la del seu país amb les parabòliques que entelen balcons i terrats i que els manté fidelment connectats a milers de quilòmetres.

El poeta i filòleg Ricard Mirabete té una frase en el seu llibre Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) que resumeix aquest sentiment: “Ser d’on no hi visc, romandre on no hi sóc”. Hi han milers de persones que viuen en un món que no és el seu. Són arbres trasplantats que van fent la viu viu, però que mai arribaran a ser un arbre sa, fort i ben format; un arbre ben arrelat i amb ganes de donar fruit. Ja sé que no tots els immigrants són iguals ( per sort) i que molts saben fer aquesta transformació necessària per a ser feliços on el destí o la necessitat els ha portat. No parlo d’aquests. Parlo d’aquells que, per més anys que passin, aniran perduts, des ubicats i  seran incapaços de celebrar una festa nova diferent a les seves, seran incapaços de tastar un plat nou i descobrir-hi un nou sabor; seran incapaços de fer amics nous que segurament que els enriquirien i, a la vegada, ells tindrien la possibilitat d’enriquir-los. Parlo d’aquells que no entendran mai res del que veuen al seu entorn, patint molt i fent patir.

Per aquesta gent, aquests dies de Nadal lluny de casa són dies fatals; dies de nostàlgies allargassades i de plors que ploren; dies de tristor infinita i de torrons amarg; dies de xerrades llargues des de les cabines telefòniques dels cybers. Trist, però real.

Per acabar, us deixo uns versos d’en Ricard Mirabete que poden il·lustrar totes aquestes reflexions:

Remoure la pols dels marges
besar prenys de terra al palmell
deixar-se endur pels turons
de tots els matins. Sargir la clivella,
fer-se nit amb el dol.
Recomençar, estimar,
obrir nous viaranys que no s’acaben en tu.
Estar a l’inici de l’esperança.

Tags: Immigració

Un bon amic m’ha fet arribar una pregària de Nadal escrita per Mossèn Jesús Huguet, una molt bona persona, un home molt lúcid, molt intel·ligent i un dels molt bons capellans que té el Bisbat de Solsona. Mossèn Jesús Huguet és el principal impulsor del Fòrum Ondara, del qual se n’ha parlat tant aquests dies amb motiu de la carta que han adreçat al nou Bisbe de Solsona. Va ser professor del Centre de Pastoral de Barcelona durant 20 anys. Ara “em dedico als vells i als malalts, els pobres del nostre temps, des de la parròquia de Solsona”, com diu ell mateix en una recent i interessant entrevista al diari Público. Aprofiteu l’enllaç, que us la recomano vivament.

Aquest amic em diu que aquesta pregària ha sortit publicada al diari Regió 7. He trobat que és molt bonica per a compartir-la. A fi de comptes un blog també serveix per això: per compartir coses personals i per compartir coses d’altri que siguin interessants.

“Tant bon punt apareixereu a la terra, els habitants del món aprendran la bondat” (Is 26, 9)
Aquest és, Senyor, el prec que voldria fer-vos aquest Nadal: ensenyeu-nos a ser bons.
Però bons de veritat.
Amb la bondat del pa, que a tothom agrada i mai no cansa.
No pas amb una bondat trista i avorrida, sinó amb una bondat reconfortant, que irradiï coratge i alegria i sigui per als cansats i afeixugats com un doll d’aigua fresca.
No pas amb una bondat tova i estèril, sinó amb una bondat diligent i activa, que no s’arronsi davant les dificultats i el compromís, que tingui uns ulls ben oberts per a descobrir les necessitats i unes mans ben llargues per a posar-hi remei.
No pas amb la bondat del bona fe, però sí amb la bondat del que, a pesar de tot, té fe en Déu i en les persones.
Feu-nos bons, Senyor, amb una bondat senzilla i franca, que no humiliï ni carregui.
Amb una bondat lúcida, que, sense deixar de veure les males passades, no es deixi vèncer per elles.
Amb una bondat, que no es cansi de perdonar.
Amb una bondat que no es defensi, però que desarmi.
Amb una bondat tan flexible amb els poderosos, com misericordiosa amb els febles. Amb una bondat que per a tothom abasti, pels bons i pels dolents, pels amics i pels enemics.
Amb una bondat que faci venir ganes de ser bo.
Feu-nos bons, Senyor, amb la bondat tendra i humil del Nadal.

Tags: Església, Mossèn Jesús Huguet, Nadal

Com veu un nen argentí la justícia social. No és un acudit encara que ho sembli.És d’aquelles coses que, quan les llegeixes, cusen una mica de tristesa..

COMPOSICIÓN ESCOLAR DE UN ALUMNO DE EGB2. PUBLICADA POR EL DIARIO NORTE DE RESISTENCIA -Chaco- EN SU EDICION DEL 07 /11/06 (PAG..42).
ENVIADA AL DIARIO POR BELEN ALVAREZ, DIRECTORA DE ESCUELA DE LA LOCALIDAD DE QUITILIPI-CHACO

 
QUE ES LA JUSTICIA SOCIAL?
La maestra nos dio como tarea hacer una redacción con este título.

Yo descubrí que la Justicia Social es la mejor ayuda para los pobres y permite a las personas vivir sin trabajar. No me resultó muy difícil por que es el caso de mi familia y otros vecinos. En casa estamos todos muy contentos, el único que está enojado es mi abuelo que protesta por que cree que así no se levantará el país. El sale a cortar pasto en los otros barrios, limpia jardines y arregla bicicletas. Dice que eso es ganarse la vida, pero mis padres se ríen y piensan que él está fuera de onda.

Antes vivíamos en la casa de mi abuelo, que es grande pero algo vieja.. Papá se ocupaba de mecánico y mi mamá vivía quejándose, porque además de trabajar para su patrona, también tenía que lavar las ropas y las camisas engrasadas de papá. Mi hermana cocinaba, mi hermano era cadete y yo hacía los mandados.

Siempre íbamos a la escuela porque mi abuelo le dijo a mi papá que si no nos mandaba, teníamos que irnos de su casa. Ocurrió que una tarde llegaron unas señoras que parecían maestras, pero no eran. Mi papá no quiso atenderlas y hablaron con mi mamá. Le dejaron unos papeles. Durante la cena mi mamá dijo que el tema era la Justicia Social y contó lo lindo que sería porque nos darían una vivienda nueva y gratis. Mi papá se rió y mi abuelo se quedó muy pensativo. Al final papá fue a firmar los papeles. Y era cierto!!!.

Cuando inauguraron el barrio nos fueron a buscar en un colectivo. Conocimos al gobernador y otros altos funcionarios. La casita es increíble: tiene baño, cocina, canillas con agua y focos por todas partes. Aplaudimos tanto porque también dijeron que no tendríamos que pagar impuestos ni agua ni luz. Otro día volvieron las mujeres con más papeles. Mi mamá se ocupó de sacar fotocopias de todos los documentos de la familia. Al tiempo las señoras le vinieron a mostrar la lista y le dijeron que tenía que ir a cobrar todos los meses como Jefa de Hogar.

También llegaron unos muchachos y le mostraron otra lista para ir a retirar las mercaderías de los galpones. Despues mi papa se fue a una reuníon del barrio y consiguieron un comedor donde vamos todos los chicos y tambien traemos una ollita a nombre de mi abuelo, pero el no sabe nada, que si no arma un lío bárbaro.

Ayer inauguraron una sala para tener remedios gratis. Mi mamá esta muy contenta, ya no tiene que ir a lavar la ropa y mi papá ya no le trae camisas engrasadas porque aceptó ser el referente del barrio y cobra otro plan mas. Le prometieron que si ganamos la intendencia lo pasarán a contrato seguro. Tiene que repartir los papeles, hacer las listas y ayudar en los actos.

Mi hermano mayor se hizo piquetero, le dan ropa y le pagan doble cuando hace turno noche. Cuando sea mayor de edad le darán un plan para él también. Mi hermana y yo cobramos la beca escolar, aunque este año fuimos poco a la escuela por los paros y porque faltamos mucho porque vamos a las manifestaciones. Sólo mi abuelo no aceptó el beneficio de la Justicia Social y sigue viviendo solo en la casa vieja. Mi papá dice que es porque esta fuera de onda y es un viejo amargado.

Cuando sea mayor, voy a ser piquetero, despues me gustaria ser referente del barrio y ayudar a los pobres para que todos gocen de la Justicia Social y no tengan que andar trabajando por unas miserables monedas, como dice mi papá.

Lo que sí me da mucha lástima es mi maestra ¡ Pobre !. ella no entiende porque como estudió mucho tiene la cabeza cansada; ella dice que lo mejor que hay es estudiar. En el aula somos casi todos los chicos  que tenemos la familia con la Justicia Social.

Mi seño nos mira las zapatillas modernas que llevamos y dice que tenemos que lavarlas, que miremos las de ella que son viejitas pero limpitas pero pronto vendrán los señores del galpón y nos dirán que pasemos a retirar mas mercaderías y ropa nuevita. Yo a veces le llevo algunas galletitas ricas para
que coma en el recreo ( porque como nos dan mucho mi mamá se las daba al perro).Pero ella es tan buena que prefiere dejárselas a los perritos y dice que cuando cobre se va a comprar zapatillas y comestibles en el súper pero creo que nos miente, hace muuuucho que tiene las mismas.

Me parece que mi mamá no la quiere a mi seño; hoy tenía que ir a la escuela a buscar mi boletín pero no pudo ir porque volvió muy cansada, tuvieron reunión con la gente que da los planes y salieron en micros, claro !, pobre mi mamita, volvió muy tarde; me dijo decile a esa que te dé a vos el boletín y si no quiere que se lo meta en el c u l o . Yo sí la quiero porque aunque da consejos tontos cree que está bien.

Me hubiera gustado llevarla a que conozca mi nueva casita y todo lo que tiene, ya hace dos meses que estamos allí pero mis hermanitos con tanta alegría juegan a la pelota todo
el día y se rompieron las lamparitas, la cocina y se le salieron las puertas al mueble de guardar las ollas , ahora mami las pone en el piso. El baño también se rompió todo pero mi papi hizo uno en el fondo como el que teníamos antes, creo que es mejor porque no se necesita tirar agua, además nos explicó que los del gobierno la hicieron con materiales baratos y malos y por eso se rompe todo.

Bueno, ya hice mi redacción con lo que pidió la seño.Creo que me sacaré un Felicitado.

Ahhhhhhhh, me olvidaba de contar que mi abuelo se murió, dijo el médico que fue de tristeza pero yo creo que fue por no querer comer la ollita de comida.
Fin.

Tags: Ètica i Moral, Justícia social, Valors

Artur Mas ha estat investit el 129è president de la Generalitat de Catalunya. Jo no l’he votat, però entenc que és qui ho havia de ser. Per molts motius, que ara no venen al cas, Artur Mas és en aquests moments la persona més adequada per dur Catalunya endavant. Però un dels principals motius crec que és el fet que és l’únic que podia fer un govern fort. I farien bé els altres partits, que diuen estimar Catalunya, de recolzar-lo davant la pluja,i els mals vents i les tempestes que ens vindran de ponent. Seria una mostra de patriotisme der un front comú. No n’estic gens segur que tinguin la dignitat de fer-ho, deixant de banda els partidismes que ens acostumen a fer tant de mal.

Però justament aquí rau el quid de la qüestió. Fins on podrà o voldrà dur aquesta Catalunya endavant? Veient el que es va veient, estem en un carreró sense sortida gràcies a uns jutges imparcials i polititzats que no deixaran caminar Catalunya a cap destí que no sigui el que ells considerin oportú (per al bé de la resta dels espanyols, ja s’entén). De cap manera deixaran que els catalans escullin el seu propi destí. Potser s’està acostant l’hora de la veritat. L’hora de menys paraules i més fets.

Per això Mas tindrà un paper determinant en aquests anys que li tocarà governar. Haurà de saber escoltar. Veurem cap on vol anar i com hi vol anar. Veurem si voldrà fer cas dels catalans que volem escollir nous camins cap a la independència o si passarà de llarg davant d’aquesta inquietud i aspiració cada dia més palpable. Sigui com sigui, tindrà unes quantes patates calentes a les mans.

La de la aspiració a la independència de cada cop més catalans serà una. Però n’hi haurà una altra també important: com gestionarà els euros en temps de crisi molt greu. Ja estem prou ofegats perquè no ens acabin d’ofegar del tot. Les respostes que Mas doni des de la Generalitat seran observades molt de prop. I potser li caldrà plantar cara una i altra vegada davant de les injustícies que constantment rebem.

Pel que fa a l’economia, seria un bon moment per aplicar el que diu el multimilionari nord americà Warren Buffett (del qual en vull parlar un dia d’aquests) que, dins de les seves idees peculiars, dóna uns consells que serien de bona aplicació pel Govern de la Generalitat en aquests moments d’arques buides i plenes de teranyines.

Diu el següent:
A. Els diners no creen l’home, sinó que va ser l’home el que va crear els diners.
B. La vida és tan simple com tu vulguis fer-la.
C. No facis el que els altres diguin què has de fer. Escolta’ls, però després fes el que el faci sentir millor.
D. No vagis darrere les marques. Posa’t aquelles coses que et facin sentir còmode.
E. No gastis els teus diners en coses innecessàries. Gasti en aquelles coses que de veritat necessites.
F. Després de tot, és la teva vida. Per a què donar als demés la oportunitat de dirigir-la?
G. Si els diners no serveixen per compartir-los amb els altres, llavors per a què serveixen? Ajuda en la capacitat en què puguis fer-ho. Sempre hi haurà recompensa per aquells que saben compartir.
H. No gastis els diners que no tens. El Crèdit, Préstecs, etc. van ser inventats per la societat de consum.
I.. Abans de comprar alguna cosa, pensa: Què em passarà si no ho compro? Si la resposta és ‘Res’, no ho compris, perquè no ho necessites.

”Res vam dur quan vam arribar al món i res ens n’endurem …”

“PENSO QUE EN LA MEVA VIDA NOMÉS TINC DOS CAMINS:

-L’UN EM PORTARIA A MORIR RÀPIDAMENT.

-L’ALTRE EM PORTARÀ A UNA VIDA MERAVELLOSA.

NINGÚ DIU QU EEL PIANO S’HAGI DE TOCAR AMB LES MANS”

Aquesta manera de pensar de Liu Wei, -aquest noi xinès-, és la que fa falta avui a la nostra societat en general i al món de l’educació dels joves en particular.

M’agradaria saber on ha quedat en aquests darrers anys el valor de l’esforç i la superació. Si per cas, dels pocs “valors” que s’han ensenyat ha estat el de guanyar diners sense esforç. I així anem…

Alguns han fet grans fortunes especulant, fent totes les trampes possibles i comprant i venent sense fre perquè en cada operació hi guanyaven moltíssim. Però ja veiem on ens ha portat tot plegat.

Seria hora de tornar a valorar l’esforç i en sentit de superació, no per guanyar diners, sinó per ser millors persones i aconseguir la felicitat. Aquest noi xinès ens ensenya el camí: molt d’esforç, molta sang, suor i llàgrimes i molta imaginació. Encara que el piano s’hagi tocat tota la vida amb les mans, ell ens diu que també es pot tocar amb els peus (o amb el que convingui….)

Bona reflexió per aquestes festes. No us sembla?

NADALA 1974
Avui tothom espera un altre Advent.
Avui girem els ulls cap a Orient.
L’estable un altre cop farà de soli?
No res! El que esperem és el petroli.

NADALA 1975
Entre un jove i un vell,
com dos pastors, parlant,
diàleg s’establia:
-Sense Cabdill i amb Rei,
ens naixerà l’Infant?
Si abans naixia…

CAP “PERÒ”
Quan engegui el primer plor
allà dins a l’establia
li direm que l’alegria
eixa nit no té un “però”.
I que rigui prest, tot d’una,
que en el cel, estels i lluna,
riu que riu, van fent l’ullet
a Josep, també a Maria
i als pastors mig morts de fred.

NADAL DE NADALES (1990)
Nadal de nadales,
d’enyor i retorns.
Ja bato les ales
per novells entorns.
La mar queda llunya,
Menorca, també.
Recordant ses cales
des de Catalunya,
el meu nou recer,
cantaré nadales
amb enyorament.
El retorn a casa
-un nou naixement-
curulla la rasa
d’amor i esperança.
Ja sento frisança
pel diví Nadó.
Que accepti l’ofrena
que faig a balquena:
retorns i l’enyor.

NADALA 1989
Neix l’Infant. -I què?-, dirà
l’home rebel, rabadà
de pastures massa humanes
que no copsa ni té ganes
del misteri divinal.
Neix l’Infant. I l’Al·leluia,
que la pau a tots ens duia,
dintre teu ressonarà
-si fas fora el rabadà-
per les festes de Nadal.

XIST! XIST! XIST! (1978)
No feu cap renou
que l’Infant vol néixer,
no feu cap renou
que vol néixer el Sol. Xist! Xist! Xist!
Calli la natura,
no piuli l’ocell;
que regni tot d’una
un silenci greu.
Que emmudeixi l’ona,
no titil·li el cel,
que no parli l’home, tots calleu!, calleu!
Que aquesta Nit santa
no xiuli ni el vent,
ni la tramuntana,
ni el mestral… ni res.
Xist! Xist! Xist!
No feu cap renou
que l’Infant vol néixer,
no feu cap renou
que ha nascut el Sol!

NADALA MARINA (1977)
Ara ja sóc de mar endins!
En ell he de marcar camins
a platges de calma i pau.
He vist més refulgent l’Estrella!
L’Infant, nascut d’una Donzella,
m’ha fet present d’un mar més blau.
El rem vogarà coratjós
guiant la barca de tots dos:
Nadal serà la nostra nau!

Tags: Bisbe Deig, Nadal, Nadala

Johan Cruyff va ser molt bon futbolista. Dels millors. Però ha estat  -i és- una persona una mica original, amb la quan no s’hi entén tothom. Sobretot, si no es fa el que ell diu i com ell ho diu.

A Johan Cruyff li agrada xerrar. A vegades, més del compte i amb risc de que no l’entengui ningú. I li agrada ficar el nas allà on no el demanen. I té un ego força gran. No li agrada que no li facin cas.

Per això jo crec que hauria de parlar menys del que parla i aprendre a quedar discretament a un segon lloc, que és on li pertoca. Crearia menys problemes i no es posaria tan de peus a la galleda com es posa tan sovint. Però això deu ser impossible en ell. Només cal veure l’article que va escriure l’any 2005 quan defensava poder dur publicitat a la samarreta del Barça (llegir article complert en PDF) i veure el que diu ara (Llegir article complert) contra l’acord de patrocini amb Qatar Foundation.

També potser s’hauria d’haver mossegat la llengua quan va dir que “Messi no podia parlar amb mig món per no saber anglès”. I pretén donar lliçons un senyor que no és capaç d’expressar-se ni mitjanament bé ni en català ni en castellà havent-se passat mitja vida en aquest país. Avui l’escoltava a Catalunya Ràdio i em feia pena perquè era incapaç de dir mitja frase ben dita. Quan ell parla és impossible entendre’l, a vegades pel què diu i sempre per cóm o diu. I el menyspreu que sempre ha tingut amb el català és proverbial. Ho va acabar d’arreglar dient textualment: "Yo también vengo de un país pequeño y no pretendo que todo el mundo hable holandés. Más o menos, hablo inglés, español y alemán, pero no pienso violar el catalán. Lo que tengo que explicar da igual decirlo en castellano".

Fa poc escoltava el periodista holandès Edwin Winkels que deia que Cruyff no parla bé ni l’holandès, que és la seva llengua. A Holanda, diu aquest periodista, tampoc l’entenen quan parla. Mireu si ho deu fer bé!.  Ni parlem, doncs, dels altres idiomes!. Aquest mateix periodista va presentar un llibre titulat ‘Escuchando a Cruyff’ que recull 150 frases cèlebres de l’ex entrenador del Barça, frases que s’han convertit en una manera d’entendre el futbol i la vida. De futbol potser en sap molt. Però la seva forma de veure la vida podria ser molt més discutible, segons expliquen alguns dels seus amics. Una persona tan superba com és i que es mira als demés des d’uns esglaons més enlaire tampoc és exemple de res. A vegades sembla que es pensa que és Déu perquè es creu amb dret a criticar tothom.

Si vol treure drapets al sol, potser podríem començar a treure els seus, que en té molts i de molts variats colors. Avui deia que “amb aquesta Junta és molt difícil que torni a ser president d’honor”. A mi em sembla que un personatge així ja no ho havia d’haver estat mai i val més que no ho sigui mai més. Un president d’honor jo entenc que ha de ser tota una altra cosa.I si un president d’honor ha de portar mala maror i dividir els socis potser val més que no ho sigui…

Tags: Barça, Futbol, Johan Cruyff

He rebut un correu d’aquells que van corrent per internet. No sé pas d’on ha sortit. Però jo m’hi sumo completament amb l’esperit que transmet: ELS CATALANS HEM DE SER SOLIDARIS! És clar que sí. Cal ser-ho, de totes totes. Mireu, si no:

MANIFEST DE SOLIDARITAT AMB ESPANYA
VULL SER SOLIDARI!
TINC MOLTES GANES DE SER IGUAL QUE ELS ALTRES ESPANYOLS!
Tinc la nacionalitat espanyola. Visc a Catalunya i vull ser solidari amb la resta dels espanyols i viceversa ..
NO VULL ser diferent, però sí que vull ser igual que els altres i tenir els mateixos drets i les mateixes condicions de vida que tots ells.
PER AIXÒ:
VULL: Que el meu IPC, (l’últim del 4,10%) sigui el de la mitjana de tot Espanya, és a dir, el 3,80%.
Cada any és superior a Catalunya i m’allunya de la resta dels espanyols.
VULL: Que un habitatge a Barcelona, valgui el mateix que un altre en qualsevol punt d’Extremadura. El cost d’un a Barcelona em permetria comprar-ne tres a Extremadura, viure en un i llogar els altres dos i així aconseguiria incrementar els meus ingressos.
VULL: Que l’aigua, que jo pago a 18,00 EUR m3, valgui igual que la d’una urbanització propera a València, que costa 0,20 EUR m3.
VULL: Que el bitllet ordinari del Bus de Saragossa amb un cost de 0,75 EUR, sigui el que em costa a mi, que ara pago 1,25 EUR per desplaçament urbà.
VULL: Que l’Impost de Transmissions Patrimonials del País Basc, que ara està exempt, sigui igual per als meus fills quan heretin (si és que ho aconsegueixen), ja que a Catalunya s’aplica una escala semblant a la de l’IRPF
VULL: Que la ITV, que a Melilla costa 19,00 EUR, sigui la que jo pagui aquí en comptes dels 44,65 EUR que jo pago.
VULL: Que de les sis sortides per carretera que té per exemple la ciutat de Madrid, siguin de pagament almenys cinc, com passa a Barcelona.
VULL: Que quan els meus fills comencin el curs tinguin els llibres de text gratuïts com a Extremadura i no gastar-me’n entre 200 i 300 euros com aquí i ara.
VULL: Que la xarxa d’autopistes que travessa Andalusia, Extremadura, Múrcia, Castella-la Manxa i Castella-Lleó sigui totalment de pagament i tan cara com la que cobreix Catalunya, i no gratuïta com ara, tot i que la densitat del seu tràfic és 1 / 5 part de les nostres autopistes.
VULL: Implants dentals GRATUÏTS com a Extremadura.
VULL: Per si canvio d’opinió algun dia, canvi de sexe GRATUÏT com a Extremadura.
VULL: Que quan vagi a comprar un ordinador als meus fills, tingui una subvenció igual que a Andalusia, País Basc, Cantàbria, Astúries etc ….
VULL: En definitiva, SER IGUAL QUE UN CIUTADÀ EXTREMENY, ANDALÚS, MANCHEC, CASTELLÀ o LLEONËS.
Com a pensionista, tindré uns ingressos idèntics als demés. Per això, quan jo sigui IGUAL que tots els espanyols, amb tot el que em sobri, gustosament
SERÉ SOLIDARI!!!
Mentrestant, ho he de ser per força.

Potser ja seria hora d’acabar d’una vegada amb tants mites, mentides i demagògia com ens carreguen als catalans, que ja estem una mica tips de pagar les necessitats nostres i alguns capricis dels veïns…

Tags: Catalunya

      ISLA IGNORADA

Soy como esa isla que ignorada
Late acunada por árboles jugosos
-en el centro de un mar
que no me entiende,
rodeada de NADA,
sola solo-.
Hay aves en mi isla relucientes
Y pintadas por ángeles pintores,
Hay fieras que me miran dulcemente,
Y venenosas flores.
Hay arroyos poetas
Y voces interiores
De volcanes dormidos.
Quizá haya algún tesoro
Muy dentro de mi entraña.
¡Quién sabe si yo tengo
diamante en mi montaña,
o tan sólo un pequeño pedazo de carbón!
Los árboles del bosque de mi isla
Sois vosotros, mis versos.
¡Qué bien sonáis a veces
si el gran músico viento
os toca cuando viene del mar que me rodea
A esta isla que soy, si alguien llega,
Que se encuentre con algo es mi deseo
-manantiales de versos encendidos
y cascadas de paz es lo que tengo-.
Un nombre que me sube por el alma
Y no quiere que llore mis secretos;
Y soy tierra feliz -que tengo el arte
De ser dichosa y pobre al mismo tiempo-.

Para mí es un placer ser ignorada,
Isla ignorada del océano eterno.
En el centro del mundo sin un libro,
SÉ TODO, porque vino un misionero
Y me dejó una Cruz para la vida
-para la muerte me dejó un misterio-.

GLORIA FUERTES

(De Isla Ignorada. Ediciones Torremozas, 1999)

Tags: Gloria Fuertes, Poesia

Aquests dies s’està parlant molt del retard de l’edat de la jubilació. És d’aquelles coses (entre altres) que seran inevitables si tots volem cobrar una mica i que tampoc ens han d’espantar tant perquè actualment s’arriba a certa edat molt millor del que s’arribava fa unes dècades.

Els que estem en l’etapa molt pròxima a la jubilació aquest tema possiblement no ens afecti massa. Però sí que afectarà als més joves. Nosaltres -els adults ja una mica grans, com eufemísticament alguns ens anomenen als vells- potser ens ho podrem mirar una mica des de la barrera. però són temes que portaran llargues i àrdues discussions.

Ser vell (a mi m’agrada més dir-ho així) en moltes cultures és un condició que genera dignitat, prestigi, honorabilitat i respecte. Aquí entre nosaltres sembla que tots aquests conceptes més aviat s’han perdut una mica (malauradament) i ja aviat ni es podrà dir la paraula vell perquè tindrà connotacions pejoratives.

Tenir 60 o 70 o 80 anys és tenir dues vegades 30 o 40 anys; és reconèixer la densitat i riquesa de l’ahir i la fragilitat i la precarietat del demà; és estar disposat a viure intensament la dècada que s’obre amb la lúcida convicció que pot ser la darrera -o si més no la última per a poder viure intensament-; és el moment de no posposar ja els somnis i fer-los realitat en la mesura del possible; és alegrar-se quan, en despertar-se de bon matí,  i a un li fa mal alguna cosa: una articulació, la gola, el cap…, perquè significa que ets viu.

Tenir 60 o 70 anys és tenir respecte als miralls perquè no menteixen i ja no tornaran a mentir mai més. Tenir 60 o 70 anys és per fi saber qui són els teus veritables amics i amigues i haver-se guanyat l’enorme privilegi de no simular més davant dels altres; és saber dir "no" quan és "no", és conèixer-se a fons i poder, per fi , dialogar amb el teu propi cos, conèixer els capricis de les digestions, els ritmes del teu cor, la capacitat dels teus pulmons i la susceptibilitat de les articulacions en temps de pluja.

Tenir 60 o 70 anys és burlar-se de totes les dietes de les revistes femenines perquè ja un sap perfectament quina és la seva dieta de vida. És conversar amb la soledat i mai sentir-se sol amb ella. És ja no demanar permís a ningú per complir un vell somni, per anar a cinema a les tres de la tarda, prendre una copeta abans de la telenovel·la·la o encendre el llum a les tres de la matinada un capítol de "A la recerca del temps perdut" de Marcel Proust perquè no pots aconseguir agafar el son. És saber que ningú ens espera a casa i alegrar-se perquè podràs esmorzar o dinar el que més t’agrada: una amanida acompanyada de pa i formatge. Poder menjar el que et sembla a l’hora que et sembla és un veritable luxe.

Tenir 60 0 70 o 80 anys és sorprendre’s del que has aconseguit amb els teus fills o les teves filles que ja estan en la dècada dels 30 o del 40. És inaugurar per fi noves mirades, nous diàlegs amb aquest sentiment de despreniment i de lleugeresa enfront d’ells o elles. El fet, fet està i ja no existeix sinó la sorpresa davant d’aquests homes o dones que un dia, fa molt, van habitar en les seves entranyes i, una mica més tard, es van refugiar en els seus braços buscant consol.
Tenir 60,70 o 80 anys avui és de vegades ser una àvia indecent, enamorada, lleugera i des culpabilitzada. És entendre el misteri de la vida i començar a enfrontar-se amb la mort, sense por ni tristesa perquè és allà traient el cap, tímidament però inexorablement. És començar a acomiadar-se massa d’hora, sempre massa d’hora, de bons amics o amigues.

Tags: Jubilació, Vellesa

Segons la OIT, uns 12 milions de nens menors de 14 anys són explotats amb sous de misèria al Tercer Món produint les coses que els països rics comprem després a preus exorbitants.

Moltes de les marques més famoses són a la llista de dos periodistes austríacs, Klaus Werner i Hans Weiss, que han passat una llarga temporada documentant-se sobre aquestes pràctiques i fins i tot s’han fet passar per proveïdors davant alguna de les empreses per a comprovar la veracitat dels fets. El resultat ha estat el «Llibre negre de les firmes de marca», editat a Àustria, Alemanya i Suïssa per la solvent i seriosa editorial Deuticke.

Cal això per poder produir més barat? Cal matar de gana a tanta gent perquè altres puguem menjar bé? Aquest vídeo ens exposa uns quants d’aquests llocs on es produeixen activitats tan vergonyants. Segurament que no ho podrem canviar tot de cop. Però un petit gest que fem, per petit que sigui, segur que serà important si se suma a milers de petits gestos. Caldria que penséssim si deixem de comprar marques com:

Adidas
Volum de negoci: 5.800 milions d’euros (965.000 milions ptes.)
Nike
Volum de negoci: 9.500 milions d’euros (1,5 bilions ptes.)
Levi’s
Volum de negocis: 5.160 milions d’euros (860.000 milions de ptes.)
Disney
Volum de negocis: 2.710 milions d’euros (450.000 milions de ptes.)
Chicco
Volum de negocis: 1.140 milions d’euros (190.000 milions de ptes.)
H. C. Starck (Filial de la multinacional alemanya Bayer) Volum de negoci: 665 milions d’euros (110.646.000 de ptes.)
Samsung
Volum de negoci: 37.300 milions d’euros aprox. (6,2 bilions de ptes.)
Siemens
Volum de negoci: 78.000 milions d’euros (13 bilions de ptes.)
Chiquita
Volum de negoci: 2.500 milions d’euros (415.000 milions de ptes.)
McDonald’s
Volum de negoci: 44.700 milions d’euros (7,4 bilions de ptes.)
Nestlé
Volum de negoci: 53.000 milions d’euros (8,8 bilions de ptes.)
TotalFina ELF
Volum de negoci: 114.000 milions d’euros (19 bilions de pessetes)
Daimler Benz
Volum de negoci: 160.000 milions d’euros (26 bilions de ptes.)

S’acosta Nadal. Com cada any, CÀRITAS fa una campanya per recordar-nos que ens cal ser solidaris i que hi ha molta gent que necessita ajuda. Amb la dura crisi actual, encara més.

Càritas ens recorda que “UNA SOCIETAT AMB VALORS ÉS UNA SOCIETAT AMB FUTUR” i ens convida a portar a la pràctica i compartir una sèrie de valors que ens acosten a viure unes relacions més humanes i més justes, com poden ser: la comunió, la participació, la diversitat,i la gratuïtat, la fraternitat i el compromís.

Aquest MAPA DEL METRO de GRANCIUTAT ens pot fer reflexionar per on anem i per quina línia  o zona ens movem amb més freqüència…Pensem-hi:

ZONA A: Una societat amb valors és una societat amb futur.

ZONA B: Una societat sense valors és una societat sense futur, en Crisi

LINIA 4

-La línia és GRATUÏTA.

-Hi treballa personal VOLUNTARI.

-Circula les 24 hores, inclosos festius, per via de SERVEI.

-Arriba als indrets més oblidats de GRANCIUTAT.

-Sempre para en cas d’emergència.

-Segell de Qualitat atorgat pels seus nombrosos VALORS.

-Línia de gran rendibilitat SOCIAL.

-Es mou amb energies renovables i sostenibles que surten del COR. protegeix el medi ambient humà.

-Accessibilitat en totes les estacions per a qualsevol usuari que tingui alguna disminució de cor, especialment en les estacions que tenen  correspondència amb les línies 1, 2 i 3.

-És una línia amb gran projecció de FUTUR.

-Es garanteix i s’assegura als usuaris un viatge d’alta FELICITAT

-Vagons climatitzats amb l’escalfor de la FRATERNITAT i la frescor del COMPROMÏS.

Tags: CÀRITAS, Església, Valors

Aquests dies, tot llegint les notícies sobre els 4 crims d’Olot, em pregunto què hi deu passar pel cap d’una persona que arriba a fer una monstruositat com la que ha fet en Pere Puig.

S’han dit moltes coses i no se sap encara quines són certes i quines no. Inclús s’estan afirmant coses totalment contradictòries que no ajuden gens a entendre bé els fets. Però el cert és que aquest home va cometre 4 assassinats aparentment a sang freda i sense prou explicació de les causes. Per això jo penso que alguna cosa terrible es covava dins seu; una cosa així no és fa per què sí. Suposo que hi deu haver una malaltia mental perquè, si no, no s’explica.

Es pot viure trobant sentit a la vida. Llavors hom viu feliç, estructurat i content. La vida generalment té sentit quan les coses ens van mitjanament bé, tenim una família, una feina, unes relacions socials i unes amistats que ens cohesionen i ens enforteixen.

Es pot viure sense trobar-hi sentit. Llavors hom viu amargat i tot es veu fosc. Les malalties, la solitud, la manca de relacions, la manca de feina, les drogodependències etc , fan que viure sigui una càrrega molt pesada per a molta gent. A vegades una càrrega insuportable. I per això es poden entendre molts suïcidis, darrere dels quals s’hi troba alguna cosa d’aquestes.

Però i aquell que és capaç de matar d’aquesta manera? Què és el què li passa? Malaltia mental? Segurament que sí. Però també hi poden haver altres causes que potser desconeixem i que hi han ajudat. És clar que cal condemnar un fet així però també cal compadir-se d’una persona que es veu abocada a actuar així per alguna causa. Cal buscar la causa i cal procurar evitar-la en altres persones. Una malaltia mental és un estat emocional de la persona que tendeix a impedir relacionar-se de forma autònoma amb la realitat que l’envolta i que pot portar a situacions de gran des estructuració de la personalitat, d’aïllament i patiment, tant personal com de l’entorn familiar.

La malaltia mental, com explica en Jordi Foix (Associació Els Tres Turons) és possiblement una de les formes de patiment que històricament, a les nostres societats occidentals, ha estat mes envoltada d’imatges externes esbiaixades que poc han tingut que veure amb la realitat. La por, el desconeixement, la superstició, interessos i tendències socials dominants, etc., han fet que la persona que patia una problemàtica greu de salut mental quedés estigmatitzada per vida, relegada a ser subjecte de la caritat o directament tancada, com si hagués comés alguna mena de delicte.

Fets com aquest haurien de ser explicats per especialistes i entesos que ens els fessin entendre millor i no tant per la premsa groga, rosa i sensacionalista que no fa més que complicar les coses.

Tags: Malalties mentals

Amb les informacions i filtracions de Wikileaks ens podem adonar d’unes quantes coses importants.

1. Que de tota la informació que alguns diaris han comprat i tenen ben guardada,  només en filtren la que els interessa i quan els interessa. En tenen molta més de guardada, que possiblement no es publicarà mai perquè no els interessa publicar-la. Per tant, cal anar alerta i pensar que potser això de la llibertat d’informació no ens ho hem de creure tant al peu de la lletra. Ja sabem que hi ha mitjans partidistes. Però és que n’hi ha alguns d’extremadament partidistes i saben molt bé com deformar la realitat dient simplement allò que els interessa.

2. Que els EEUU tenen uns espies que de certes coses potser en saben un munt, però que a l’hora d’interpretar aquestes mateixes coses fan riure de tan simplistes com són a l’hora d’analitzar-la. O simplistes o rucs: perquè els fan creure coses que els expliquen i que són sopars de duro. Segueixen tenint la visió centralista i madrilenya de sempre perquè és allà on van a pouar. Per tant, amb aquest tipus d’espies seguiran tenint la visió deformada que tenen ara mateix.

3. Que veient el que estem veient, de qui ens podrem refiar? On són els secrets d’Estat i la informació de caire personal? Si tot arriba a veure la llum un dia o altre, cal amagar tant les coses o convindria que els que ens governen fossin més transparents per tal que ens els creguéssim una mica més.

4. Fins on és veritat el que llegim? Fins on informen o desinformen els diaris? Fins on es manipula tot? No haurem arribat ja a allò del “Gran Germà” que ho veu tot, ho sap tot i ho controla tot?

Podria seguir amb moltes més preguntes, però per avui ja n’hi ha prou per sentir-se una mica més enganyat, una mica més malfiat i una més escèptic davant del que llegim i del que ens expliquen. La informació sembla que hauria de servir per fer una societat –i, per tant, unes persones- més lliure. Anem pel bon camí?

Tags: Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Tots fem alguna vegada alguna pregunta una mica ximple. Quan ens en adonem,voldríem no haver-la fet. Però hi han persones que les fan contínuament . A aquestes persones que fan preguntes ximples caldria respondre’ls amb respostes intel·ligents.

Aquí teniu algunes d’aquestes preguntes,  amb algunes respostes possibles.
Quan et veuen estirat, amb els ulls tancats al sofà o al llit, amb la llum apagada i et pregunten:
– Estàs dormint?
– NO!, ESTIC ENTRENANT PER QUAN EM MORI!!
Quan portem un aparell elèctric per reparar i pregunten:
– Té algun problema l’aparell?
– NO, L’APARELL ESTAVA CANSAT D’ESTAR A CASA I L’HE TRET A PASSEJAR UNA ESTONA!!!
Quan està plovent i s’adonen que sortiràs al mig de l’aigua i pregunten:
– Sortiràs amb aquesta pluja?
– NO, ESPERARÉ A QUE TORNI A PLOURE UN ALTRE DIA!.
Quan t’acabes d’aixecar del llit i et diuen:
– T’has despertat?
– NO. SÓC SOMNÀMBUL!
El teu amic et truca a casa i  pregunta:
– On ets?
– AL POL NORD! UN TORNADO SE M’HA ENDUT LA CASA ALLÀ!
Acabes de dutxar-te i mai falta aquell que et diu:
– T’has dutxat?
– NOOO, HE FET CAÇA SUBMARINA AL VÀTER!
Ets davant l’ascensor de casa teva, amb una caixa que pesa com un mort, vermell com un pebrot, arriba un veí i et pregunta:
– Puges?
– NO, NO, ESTIC ESPERANT QUE BAIXI EL MEU APARTAMENT!
L’home arriba a la casa de la seva núvia amb un fabulós ram de flors i ella li diu:
– Flors?
– NO, NO … SÓN PASTANAGUES!                                   Estàs en el bany quan algú pica a la la porta i pregunta:
– Hi ha algú???
– NO …. SÓC LA PORTA QUE S’HA TANCAT SOLA I HA APRÈS A PARLAR!
Un tipus entrant en una veterinària.
– Té verí per a rates?
– Sí que en tenim. Se n’emportarà? , pregunten.
– NO PORTARÉ ELS RATOLINS PERQUÈ EN MENGIN AQUI!
Un tipus agafa un bolígraf i un talonari de xecs.
– Pagarà amb xec?
– NO, ESCRIURÉ UN POEMA EN AQUESTA FULLETA.
Un home està pescant. Canya de pescar a la mà, línia a l’aigua, assegut.
– Què, pescant?
– NO … AQUÍ HI HA CONILLS, LLEBRES I PERDIUS …, ELS PEIXOS ACOSTUMAT A ESTAR A LA MUNTANYA.

Tags: Humor

El “Plan de Empleo Rural , conegut popularment com el PER, va néixer el 1984 de la mà del Govern socialista presidit per Felipe González. En principi aquest subsidi estatal era destinat als agricultors extremenys i andalusos que no podien treballar de forma continuada durant l’any.

Els subsidis agrícoles -vigents 25 anys després en el camp andalús i extremeny- van néixer amb el pretext de fomentar l’ocupació agrícola, generar llocs de treball i, en definitiva, crear riquesa per evitar l’exili de milers de treballadors.

Quin ha estat el resultat? Què s’ha aconseguit? S’ha aconseguit que Andalusia i Extremadura segueixen ostentant el vergonyós honor de liderar les regions més pobres d’Espanya i les taxes més elevades de desocupació.  El PER només ha servit per comprar el vot socialista amb el que s’enriqueixen centenars de càrrecs polítics de les dues regions. De fet, el pla es va convertir des del seu naixement en un brou de cultiu idoni per fomentar la corrupció i mantenir en la inactivitat i en el mercat negre a milers de jornalers. A Andalusia és comú comprar “peonadas” i fer mil tripijocs per poder viure tot l’any treballant només un mes.

Té sentit seguir així? És just i equitatiu que uns se’n puguin aprofitar i altres no? Posats a subvencionar potser caldria pensar en subvencionar altres activitats més productives. I si ens ho subvencionessin des de fora, millor encara!

Amb aquesta manera de pensar mai sortirem de la crisi perquè els governs segueixen amb la mentalitat antiga que deia: “¡Qué inventen ellos!”. I així anem….

Tags: Crisi, ECONOMIA, PER

Avui vull parlar d’una persona molt desconeguda a Europa, però molt coneguda a Amèrica Llatina.  Vull parlar de María Elena Walsh , poetessa, escriptora, música, cantautora, dramaturga i compositora argentina. Al seu país és “un mite vivent”, i amb raó.

Va néixer l’1 de febrer de 1930 a Ramos Mejía, suburbi de la ciutat de Buenos Aires. Finalitza els seus estudis a l’Escola Nacional de Bellas Artes, als 17 anys, quan va escriure el seu primer llibre: "Otoño Imperdonable". Ja abans, el 1945, havia publicat els seus primers versos en la revista "El Hogar" i en el suplement literari de "La Nación".
Convidada per Juan Ramón Jiménez, va viatjar als Estats Units en 1948. El 1952 va marxarr cap a Europa, vivint a Paris durant 4 anys. En aquesta època comença a escriure versos per a nens. El 1959 escriu guions per a televisió, ràdios, cançons per a nens, i obres de teatre.

Tota la seva rebel.lia, el seu desencís, la seva oposició, el seu amor a la natura i els nens han quedat reflectits en nombrosos poemes, novel·les, contes, cançons, assajos, i articles periodístics. Es podria dir moltes més coses d’ella, però el millor seria llegir-la i escoltar les seves precioses cançons per a nens.

Aquí us deixo dues de les cançons més conegudes seves. Són una petita mostra i tant de bo serveixin per a que algú la conegui una mica més.

La vaca estudiosa

Había una vez una vaca
en la Quebrada de Humahuaca.
Como era muy vieja,
muy vieja, estaba sorda de una oreja.
Y a pesar de que ya era abuela
un día quiso ir a la escuela.
Se puso unos zapatos rojos,
guantes de tul y un par de anteojos.
La vio la maestra asustada
y dijo: – Estas equivocada.
Y la vaca le respondió:
¿Por qué no puedo estudiar yo?
La vaca, vestida de blanco,
se acomodó en el primer banco.
Los chicos tirábamos tiza
y nos moríamos de risa.
La gente se fue muy curiosa
a ver a la vaca estudiosa.
La gente llegaba en camiones,
en bicicletas y en aviones.
Y como el bochinche aumentaba
en la escuela nadie estudiaba.
La vaca, de pie en un rincón,
rumiaba sola la lección.
Un día toditos los chicos
se convirtieron en borricos.
Y en ese lugar de Humahuacala
única sabia fue la vaca.

-x-x-x-x-x-x-x-x-

Manuelita la tortuga

Manuelita vivía en Pehuajó
pero un día se marcó.
Nadie supo bien por qué
a París ella se fue
un poquito caminando
y otro poquitito a pie.
Manuelita, Manuelita,
Manuelita dónde vas
con tu traje de malaquita
y tu paso tan audaz.
Manuelita una vez se enamoró
de un tortugo que pasó.
Dijo: ¿Qué podré yo hacer?
Vieja no me va a querer,
en Europa y con paciencia
me podrán embellecer.
En la tintorería de París
la pintaron con barniz.
La plancharon en francés
del derecho y del revés.
Le pusieron peluquita
y botines en los pies.
Tantos años tardó en cruzar el mar
que allí se volvió a arrugar
y por eso regresó
vieja como se marchó
a buscar a su tortugo
que la espera en Pehuajó

Tags: América Llatina, Argentina, LITERATURA, Maria Elena Walsh

José Gurvich és un ceramista uruguaià

Va néixer a Lituània el 1927, i arribà als 6 anys a l’Uruguai. El seu és Zusmanas Gurvicius. José Gurvich és el nom que va adoptar a l’Uruguai Va créixer i es va educar a Montevideo, al Barri Sud. L’adaptació de Gurvich al país d’adopció va ser ràpida.

Provinent d’una família molt humil, va treballar des dels 13 anys a una fàbrica d’impermeables de goma. Una jornada de 8 hores. Després de la feina, Gurvich anava a l’estudi de l’Escola Nacional de Belles Arts, on va estudiar amb José Cúneo. Aprenia violí amb David Julbe i allà va conèixer a Horacio Torres. El 1945, abandonà el Cercle de Belles Arts i va passar al Taller Torres García, on va començar dibuixant i pintant. Després seria docent en aquest taller.

Va participar en les moltes exposicions col.lectives del Taller TG, a Montevideo i a l’interior del país. Cap a 1950, pel seu contacte amb José Collell, descobreix la ceràmica. Al principi, juntament amb altres artistes del Taller Torres, compren les coses que ells pinten. Més tard comença a crear les seves pròpies obres, la majoria d’elles funcionals. El 1954 viatja a Europa. A Roma produeix i exposa ceràmiques a la galeria Sant Marc, el 1955.

A partir de 1955 va viatjar a Israel, Itàlia, Espanya i Grècia. Va viure i treballar en un Kibutz en tres oportunitats, on va reprendre les seves arrels jueves. . El 1957 es va mudar al barri del Cerro, a la casa que era del pintor Fonseca. El 1960 es va casar amb Julia Helena Añorga.

El 1962 va realitzar diversos murals. En aquest mateix any va néixer el seu fill Martín José. El 1963 va traslladar-se a la casa del Cerro, on va instal.lar dos tallers: un de pintura i un de ceràmica. En aquests anys va ensenyar a joves com Adolfo Nigro, Ernesto Vila i molts altres. Va exercir una gran tasca com a docent ressaltant especialment la importància de conèixer la història de l’Art. Pintava i, simultàniament, feia ceràmica.

A finals dels 60, va realitzar una sèrie de peces de ceràmica en les que va produir, en forma tridimensional, el món d’imatges fantasioses que també apareixen en la seva pintura. Els temes més freqüents són: la parella, els afectes, l’home còsmic, l’home i la dona universal, les formes espacials i les imatges basades en personatges de la realitat quotidiana.

El 1970 emigra a Nova York, amb la seva esposa i el seu fill. Ja instal lat, es relaciona amb els artistes del Taller TG i participa en diverses exposicions col.lectives.

La vida a Nova York no va ser fàcil. Tot i això, Gurvich va desenvolupar una intensa activitat artística. Va treballar molt en ceràmica, en exploracions escultòriques. Comença a fer projectes per enormes monuments. El 1974, José Gurvich mor d’una afecció cardíaca, als 47 anys, deixant diverses obres inacabades.

Les seves obres estan poblades d’imatges que combinen i registren elements de la iconografia religiosa jueva, la seva gran admiració pels mestres Pieter Brueghel, Jeroni Bosch i Marc Chagall i per sobretot les vivències i impressions d’una vida transcorreguda en llocs tan diversos com Montevideo, Israel i Nova York.

“Vull aturar l’espontaneïtat de la forma. Vull obrir una finestra en el no-res … en l’espai infinit. Vull fer un art que es dirigeixi cap al centre mateix de l’HOME” (José Gurvich)

Text extret del llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay” de Mercedes González, Rosina Rubio i Carmen Zorrilla.

Tags: Ceràmica, José Gurvich, Uruguai

Demà consagren bisbe de Solsona a Mossèn Xavier Novell. Se n’ha parlat força darrerament als mitjans de comunicació i un grup de capellans del bisbat de Solsona –el Fòrum Ondara– també li ha fet una carta oberta .

El nomenament de bisbes als darrers anys ha seguit una línia ben clara i ben previsible. I no sols aquí sino arreu del món. Els elegits han de ser de doctrina recta i profunda obediència a les consignes de Roma. S’ha acabat allò d’anys enrere de nomenar persones que fossin profetes –com el bisbe Pere Casaldàliga, per exemple- i que sabien portar el missatge amb paraules noves i amb gestos entenedors i clars per a tothom. Eren persones lúcides i els seus gestos profètics feien que el missatge de Jesús fos entenedor i transformador.

I és una llàstima això que està succeint perquè “si no hi ha profetes al món, el món quedaria cec ", com va dir Benjamín Forcano a Vitòria-Gasteiz, en la presentació d’un magnífic llibre, concebut i dirigit per ell: “Pere Casaldàliga. Les causes que donen sentit a la seva vida. El retrat d’una personalitat” (Ed. Nova Utopia).

Com també diu un altre teòleg que parla lliure i clar (José Arregi) “què seria de nosaltres si no tinguéssim profetes? Quedaríem privats de llum i de guaites per entreveure el futur, el futur probable que ens amenaça i el futur alternatiu que hem de construir. Quedaríem muts, sense poder pronunciar de forma veraç el present que pateix la gran majoria, ni proferir eficaçment el futur que està a les nostres mans.”

Necessitem bisbes profetes i no pas bisbes funcionaris; necessitem pastors i no pas directors generals, que porten els bisbats com si fos una sucursal d’una gran empresa; necessitem bisbes que no ens diguin tant el què hem  de fer i com ho hem de fer, sinó que indiquin camins de llibertat i d’esperança, per tal de que cadascú inventi noves formes de fer-ho. La única pastoral vàlida no és la que ens ve tan teledirigida i ben indicada des de Roma sinó la que es pensa i es crea des de la realitat de cada lloc. Caldria fer més concilis provincials i que després es deixessin aplicar les conclusions a les que s’arribi; caldria escoltar més les comunitats amb els seus problemes; caldria que els pobles diversos, dins de la gran diversitat del món, fossin força més escoltats. Potser no caldria tants Nuncis-Controladors i una mica més de llibertat, tal com la tenien el profetes de la Bíblia que, cada cop que en sorgia algun, el poble recobrava la fe i l’alè. El Bisbe Pere Casaldàliga –com molts altres- ha estat un profeta gloriós allà enmig de la selva amazònica brasilera. Ha estat amb el poble i ha donat ànims al poble. Ha sabut crear una comunitat cristina viva i ella mateixa profètica.

"Va sorgir un profeta", repeteix la Bíblia. Sempre hi ha hagut profetes i cada vegada que en sortia un la història recobrava alè. Ara ens caldria uns quants bisbes-profetes d’aquesta mena. Persones que no renyessin tant i animessin més. Persones que no condemnessin i alliberessin tal com ho feia Jesús que va trencar esquemes i va indicar camins nous. Persones que posin per davant de tot la persona i no tant la llei.

Avui ens caldrien uns quants Peres que, quan molt a contracor va ser nomenat bisbe (el 1971), va seguir vivint i vestint i profetitzant com abans. No va canviar ni d’hàbit, ni d’hàbits I allà s’ha quedat quan es va jubilar (el 2005), amb la fe i la lluita de sempre: la terra i els indígenes. I allà segueix avui, pràcticament reclòs a casa a causa del "germà Parkinson", però sense perdre en absolut la llum de la ment, la flama del cor, l’espurna de la paraula. Profeta dret fins a la fi, o fins al principi final que arribarà quan arribi. Expliquen que una vegada, mentre acompanyava uns peons que tallaven arbres de la selva amazònica sota la pistola dels hisendats, amb la seva navalla i el cor ardent va escriure una fulla de palmera silvestre:
"Som un poble de gent, / som el Poble de Déu. / Volem terra en la terra, ja tindrem terra en el cel. Una nova terra que ell imagina com "un plat / gegantí / d’arròs, / un pa immens i el nostre, / per la fam de tots".
Una terra sense mals, una terra sense fam. És el somni de Déu per la terra i el cel.

"Tot és relatiu menys Déu i la fam", va declarar Casaldàliga en un dels seus genials aforismes que haurien de figurar a la capçalera de tots els nostres llibres de teologia, encícliques i rituals, ens recorda Arregi. No donen glòria a Déu les nostres paraules, dogmes i cultes, com no han cessat de cridar els profetes davant reis i sacerdots. No creix Déu perquè s’omplin els temples d’encens i de fidels. Només creix Déu quan s’omplen de pa totes les taules. Terra lliure i pa saborós van ser el somni de Jesús. Pere Casaldàliga s’ha rebel.lat i ha cridat contra tots els poders econòmics i polítics responsables directes de la misèria al món, i contra totes les estructures religioses que pacten amb ells per acció o omissió. Casaldàliga és una rara espècie de bisbe i profeta subversiu, a glòria de Déu a la terra i salvació del planeta. (I per honra i credibilitat de l’Església, tan necessitada), segueix dient Arregi.

"Em diuen subversiu / i jo els diré: ho sóc, / pel meu poble en lluita, visc. / Amb la meva poble en marxa, vaig". I rebla: "Crec que avui només es pot viure revoltats. I crec que només es pot ser cristià s’és revolucionari, perquè ja no n’hi ha prou amb pretendre ‘reformar’ el món ". I explica per què: "l’Evangeli és la subversió dels interessos, perquè és la demolició dels ídols". L’acomodament i / o la covardia el revolten: "Jo em rebel·lo contra els tres manaments del neocapitalisme, que són: votar, callar i veure la televisió".

Vet aquí el profeta d’ulls il.luminats, d’oïda atenta, de cor apassionat, de llavis inspirats, enamorat de Jesús i irat per la injustícia fins la rauxa. Vet aquí el profeta lliure, fill de la Llibertat de l’Esperit. Un cop va escriure: "Si em bateges una altra vegada, posa’m per nom Pere Llibertat".

"Jo m’atinc al que s’ha dit"
Jo m’atinc al que s’ha dit:
La justícia,
malgrat la llei i el costum,
malgrat el diners i l’almoina.
La humilitat,
per a ser jo, veritable.
La llibertat,
per a ser home.
I la pobresa,
per a ser lliure.
La fe, cristiana,
per caminar de nit,
i, sobretot, per caminar de dia.
I, en tot cas, germans,
Jo m’atinc al que s’ha dit:
L’Esperança!
(Pere Casaldàliga)

Tags: Bisbat de Solsona, Bisbes, Església, Pere Casaldàliga, Xavier Novell

El defensor xinès del drets humans, Liu Xiaobo, actualment empresonat, ha estat proclamat  guanyador del Premi Nobel de la Pau 2010, ha informat el Comitè Nobel noruec des d’Oslo.

El comunicat del Comitè Nobel ressalta que el premi ha estat atorgat a Xiaobo per la seva "prolongada lluita pacífica en defensa dels fonamentals drets humans a la Xina".
La cerimònia de lliurament ha tingut lloc avui 10 de desembre a Oslo, però ningú ha pogut anar a recollir el premi perquè ell està empresonat i la seva dona està sota arrest domiciliari. La seva cadira estava simbòlicament buida.

Xiaobo va participar en els disturbis de la plaça pequinesa de Tiananmen, el 1989, va estar empresonat durant gairebé 20 mesos i va romandre des de llavors sota estricta vigilància.
El 2008, va ser novament detingut i a finals de 2009 sentenciat a onze anys de presó per instigar a "la subversió contra el poder de l’Estat" per la Carta 08, un manifest en el qual més de 300 ciutadans xinesos demanen major llibertat d’expressió, respecte als drets humans i eleccions lliures al país.

Almenys aquest any el Premi Nobel no és discutit -ni discutible- per la majoria de persones i països lliures. Tant de bo aquest premi recuperi el prestigi otorgant-lo a persones com ell.

Des d’aquest raconet li dedico aquest poema de Gloria Fuertes, la poetessa que amb paraules senzilles diu grans veritats.

Que los hombres no manchen los ríos.

Que los hombres no manchen el mar.

Que los niños no maltraten los árboles.

Que los hombres no ensucien la ciudad.

(No quererse es lo que más contamina,

sobre el barco o bajo la mina.)

Que los tigres no tengan garras,

Que los países no tengan guerras.

Que los niños no maten pájaros,

Que los gatos no maten ratones,

Y, sobre todo, que los hombres

No maten hombres.

Gloria Fuertes  (del seu llibre "Versos fritos")

Tags: Drets humans

Tots tenim dret a la vaga. Però no tenim dret a vagues salvatges com la que van fer els controladors el passat divendres. Tota la raó que puguin tenir (si és que en tenen, que no ho sé) queda anul·lada amb la seva actuació boja i des qualificadora.

A aquests senyors ( i senyores) els recordaria que no són els únics que viuen estressats; que no són els únics que tenen responsabilitats importants; que no són persones mal pagades; que no s’hi val tot a l’hora de reivindicar coses ( amb raó o potser amb no tanta)… I encara se’ls podria recordar moltes altres coses. 

Fa un parell de dies que un metge els ho recordava en una carta que publica el diari El País. Aquest metge els feia la següent reflexió als senyors controladors (i controladores):

“Sóc llicenciat en Medicina i Cirurgia després de sis anys d’estudis, especialista en Medicina Interna i en Nefrologia després de vuit anys i doctor en Medicina. Treballo en un hospital públic des de fa 25 anys amb malalts trasplantats o amb insuficiència renal. He vist morir a pacients de totes les edats sota la meva responsabilitat. Sóc delegat sindical i sé el que és tractar amb l’Administració. He vist a la televisió com un representant dels controladors aeris parlava de pressió i estrès, i com els havien portat al límit: "Abandonar el lloc de treball al·legant problemes de salut".
Espero que cap dels controladors o els seus familiars vagi a un hospital i li diguin que no el poden atendre perquè gairebé tots els professionals sanitaris estan "malalts".Podran al·legar que la meva responsabilitat és diferent, i jo els preguntaré per què el meu sou és molt inferior al seu treballant més de 2.100 hores l’any. Per la crisi ens han baixat el sou i altres millores laborals, però mai, mai, he pensat en abandonar les meves obligacions amb els pacients.
Els repto a que vagin a un hospital i vegin treballar el metges i infermers amb pacients greus. Que acudeixin a qualsevol quiròfan on s’està realitzant un trasplantament, o extraient un ronyó a un donant sa que l’hi dóna a un familiar, i així un llarg etcètera, perquè vegin el que és l’estrès. No hi ha res més estressant que veure morir un pacient malgrat els esforços realitzats.
El que han fet té un nom: manca d’ètica i professionalitat. Tota la resta és demagògia.

JOSÉ MANUEL GONZÁEZ-POSADA – Metge-Santa Cruz de Tenerife – 07/12/2010

Tags: Vaga

Des de molt jove, Marco Aurelio López Lomba es va interessar per l’art. Va ingressar al Círculo de Bellas Artes el 1936, on en particular apreciar l’obra de Cúneo i Laborde. Posteriorment va obtenir una beca de l’Escola Superior de Belles Arts de la Cárcova a Buenos Aires.

Més endavant va viatjar per Amèrica Llatina i va romandre diversos anys a l’altiplà bolivià. Va conèixer el Mato Grosso, Colòmbia, Equador i Europa. Va recórrer Itàlia i a Nàpols va estudiar la tècnica del fresc pompeià. Va acabar el seu viatge a París.

Va tenir el seu primer contacte amb la ceràmica a la fàbrica La Paz, a través del seu director Ariel Rodríguez. Aprèn i experimenta allí durant dos anys. Coneix després a Carlos Páez Vilaró i al costat d’aquest i Rodríguez, formen el Taller de Artesanos. La societat no dura molt i López Lomba es muda al seu taller al carrer Charrúa.

Cap a finals dels 50 i a partir de la dècada del 60, López Lomba produeix ceràmiques funcionals, amb gran cura de les formes, les textures, els dissenys, els esmalts. Va participar en mostres de creació en ceràmica a l’aire lliure, una de les quals la va realitzar en el marc de les concorregudes Firias de Arte del diari El País, organitzades per María Luisa Torrens.

En els seus esgrafiats predominen línies i figures geomètriques superposades, però també es troben alguns dissenys figuratius, com peixos, xarxes de pescadors, bous i cavalls.

A finals de 1960 va realitzar una exposició titulada Mostra de l’objecte, amb més de 150 peces, al Centre d’Arts i Lletres de El País.
“En treballar van sorgint, per si sols, la forma, el dibuix, el color i la textura. D’aquesta manera, així mateix, la composició segueix una harmonia naturalment contínua “, deia el 1961.

López Lomba compartia les seves proves i les seves recerques. En el seu taller es van formar, entre molts altres: Carlos Caffera, Duncan Quintela, Violeta Samacoitz, Alvar Colombo, Eduardo Rubio, José Bulmini i Sadi Lassús (molts dels que al seu torn van crear els seus propis tallers de docència).

“Tenia l’estampa dels antics artesans. Una deixadesa en el vestir, una permanent barba vermellosa, una mirada expectant i un càlid enteniment de la convivència humana “.(Nelson Di Maggio)

Text extret del llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay” de Mercedes González, Rosina Rubio i Carmen Zorrilla.