Hi ha una pàgina web que, si t’hi subscrius, t’envia cada dia una paraula o una frase i n’explica el significat a través d’exemples d’escriptors. Una web interessant, instructiva i que us la recomano vivament. Es diu RODAMOTS: http://www.rodamots.com/mot.asp?nm=2257

Avui m’arriba la frase “Fer la puta i la Ramoneta” i explica la frase així:

Fer la puta i la Ramoneta

Actuar amb duplicitat.
No sabràs mai com pensa ni què es proposa, perquè sap fer la puta i la Ramoneta per tal de quedar bé amb tothom i no comprometre’s.
També: jugar a la puta i a la Ramoneta
Una frase feta molt semblant, fer la puta ramoneta, significa procurar enganyar algú amb adulacions i afalacs.

A continuació de llegir això, me’n vaig al diari AVUI, com cada dia quan arribo de treballar, per veure quines notícies hi ha interessants. I em trobo amb la següent notícia:

“ El vicepresident tercer del govern espanyol i ministre de Cooperació Territorial, Manuel Chaves, ha assegurat aquest dimarts, després de la reunió amb el president català, José Montilla, que el traspàs de Rodalies es faria efectiu aquest mes de maig i que l’acord de finançament hauria de quedar enllestit també "al llarg d’aquest mes de maig" abans de convocar la comissió de Política Fiscal i Financera. Montilla i Chaves han qualificat la torbada de "positiva, fructífera, satisfactòria i profitosa" i que els "canvis substancials"es començaran a veure a partir "d’aquí a l’estiu".

Montilla i Chaves han assegurat que estan convençuts que la trobada que s’ha celebrat aquest migdia al Palau de la Generalitat servirà per desbloquejar els temes pendents de l’agenda catalana i "facilitar i impulsar" la reunió sobre finançament que la ministra d’Economia, Elena Salgado, i el conseller d’Interior i Relacions Institucionals, Joan Saura, faran aquest dijous.”

No sé pas per què, per quin misteriós motiu, el meu cervell  de seguida ha lligat les dues coses: la frase i la notícia.

No serà que tinc el cervell contaminat? No serà que m’he tornat escèptic i ja no em crec res de res del que ens diuen a Madrid? No serà que aquí ens diuen una cosa i allà una altra?

Hi ha una pàgina web que, si t’hi subscrius, t’envia cada dia una paraula o una frase i n’explica el significat a través d’exemples d’escriptors. Una web interessant, instructiva i que us la recomano vivament. Es diu RODAMOTS: http://www.rodamots.com/mot.asp?nm=2257

Avui m’arriba la frase “Fer la puta i la Ramoneta” i explica la frase així:

Fer la puta i la Ramoneta

Actuar amb duplicitat.
No sabràs mai com pensa ni què es proposa, perquè sap fer la puta i la Ramoneta per tal de quedar bé amb tothom i no comprometre’s.
També: jugar a la puta i a la Ramoneta
Una frase feta molt semblant, fer la puta ramoneta, significa procurar enganyar algú amb adulacions i afalacs.

A continuació de llegir això, me’n vaig al diari AVUI, com cada dia quan arribo de treballar, per veure quines notícies hi ha interessants. I em trobo amb la següent notícia:

“ El vicepresident tercer del govern espanyol i ministre de Cooperació Territorial, Manuel Chaves, ha assegurat aquest dimarts, després de la reunió amb el president català, José Montilla, que el traspàs de Rodalies es faria efectiu aquest mes de maig i que l’acord de finançament hauria de quedar enllestit també "al llarg d’aquest mes de maig" abans de convocar la comissió de Política Fiscal i Financera. Montilla i Chaves han qualificat la torbada de "positiva, fructífera, satisfactòria i profitosa" i que els "canvis substancials"es començaran a veure a partir "d’aquí a l’estiu".

Montilla i Chaves han assegurat que estan convençuts que la trobada que s’ha celebrat aquest migdia al Palau de la Generalitat servirà per desbloquejar els temes pendents de l’agenda catalana i "facilitar i impulsar" la reunió sobre finançament que la ministra d’Economia, Elena Salgado, i el conseller d’Interior i Relacions Institucionals, Joan Saura, faran aquest dijous.”

No sé pas per què, per quin misteriós motiu, el meu cervell  de seguida ha lligat les dues coses: la frase i la notícia.

No serà que tinc el cervell contaminat? No serà que m’he tornat escèptic i ja no em crec res de res del que ens diuen a Madrid? No serà que aquí ens diuen una cosa i allà una altra?

No sóc gaire amic de l’ Hugo Chávez ni de la seva política populista. També és veritat que no tot el que fa és dolent. Però és una persona que no m’agrada i a qui no li tinc confiança.

Però sí que li aprovo el gest que va tenir durant la V Cimera de les Amèriques d’oferir el llibre d’ Eduardo Galeano “Las venas abiertas de América Latina” a Barack Obama. És un dels millors regals que podia haver fet a Obama.

http://es.wikipedia.org/wiki/Las_venas_abiertas_de_América_Latina

Jo vaig llegir aquest llibre, recomanat per un amic, l’any 1975 abans d’anar a viure a l’ Uruguai. Recordo que em va dir aquest amic: “Si llegeixes aquest llibre i l’entens, entendràs el què és Amèrica Llatina”. Em sembla que vaig entendre el llibre -cosa no massa difícil- perquè és un llibre entenedor i gens complicat. Em sembla que si Obama el llegeix i l’entén, tindria molt de guanyat per entendre aquests països que estan al sud d’ EEUU i el podria ajudar a fer un altre tipus de polítiques amb aquest països. Jo li diria el mateix que em va dir el meu amic a mi. El llibre va ser escrit l’any 1971 però considero que segueix essent tan actual com sempre en el seu fons. Va ser prohibit en molts països de la mateixa Amèrica Llatina perquè deia unes veritats massa grosses per aquelles dictadures militars que es van establir a tot el con sud durant aquells anys.

A partir de llavors he continuat llegint Galeano i he de confessar que sempre hi frueixo molt amb tot el que escriu. És un home que escriu senzill però de forma molt rica. Moltes vegades de forma poètica. Us recomano qualsevol llibre seu si encara no el coneixeu. Els catalans el podem entendre molt perquè ell també entén Catalunya. Va viure aquí a casa nostra una bona colla danys, exiliat per la dictadura uruguaiana.

Us deixo l’adreça de la seva pàgina web (no oficial) on hi trobareu tot el que vulgueu.

http://eduardogaleano.net/

Es veu que els corresponsals a Madrid dels diaris anglesos tenen alguns problemes de comprensió de la realitat. O tenen problemes o més aviat crec que són opinions interessades. Vull dir que opinen per interès. Perquè en treuen bon profit. Perquè darrere seu hi ha algú prou potent que els diu el que han de dir i els suca fort per tal que ho diguin. Si no és així, jo sóc incapaç d’entendre-ho.

Ara és el corresponsal a Madrid (on, si no?) del Financial Times qui em sembla que va una mica despistat. Tant despistat, que cita a De Gaulle on no ve al cas. Per què ens diu que “ni Charles de Gaulle ni els seus successors no haurien tolerat mai que es promoguessin oficialment tantes llengües i dialectes a Espanya avui”.

Després de llegir això, dic:

-Charles De Gaulle què hi pinta en la seva cita. Aquest senyor no podia ni tolerar ni deixar de fer-ho absolutament res a Espanya perquè em sembla que fou president de França. Per tant, poca cosa podia dir o deixar de dir a l’estat espanyol. Em sembla que el corresponsal s’ha posat de peus a la galleda. Ruc no ho deu ser pas tant… Interessat és possible que si. Caldria veure quins són els seus interessos i de qui cobra per aquests comentaris tan verinosos.

-Tots coneixem com n’era de centralista Charles De Gaulle i els seus successors. França és l’exemple perfecte d’un estat centralista. El resultat és prou evident a França on les llengües que ells en diuen regionals no compten per a res i són despectivament considerades encara ara. Res de nou, per tant.

-El corresponsal ve del Regne Unit, que és una unió política de quatre països que el constitueixen:Anglaterra, Irlanda del Nord, Escòcia i Gal·les. Per tant, podria saber de què va la cosa aquesta de les “regions” que diu ell. No tinc cap dubte de que ho sap. Altra vegada em pregunto: qui li fa dir això? Quin interès té en criticar una cosa que al seu país és evident i més o menys normal des de fa segles? Encara que cap llengua és oficial al Regne Unit, la llengua predominant és l’anglès però hi han altres llengües nadiues com són les llengües celtes insulars: gal·lès, còrnic, irlandès i gaèlic escocès. L’escocès (la llengua més propera al anglès) es parla a Escòcia. Això ja indica de les diversitats amb que estan acostumats a conviure els anglesos.

Farien bé aquests diaris d’enviar gent una mica més independent i al quals no se’ls veiés tant el llautó.

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Jordi Benplantat em contesta un post del dia 12 d’aquest mes d’abril que portava com a títol: “Cap a una tercera república?”, amb els següents termes:

Jordi Benplantaten 12 Abr 2009 en 22:262

aixó de “republica espanyola” es un oximoron, oi?
A mi m’es indiferent si es republica bananera o monarquia taronjera, si es “espanyola” no m’interesa. Aixó ja ho hem vist.

Volia aclarir algunes coses:

1.- No és un oxímoron. Fa servir un terme molt culte però que a mi no em sembla que correspongui en aquest lloc. “Oxímoron”, segons el diccionari, és “un procediment gramatical consistent a unir dues paraules aparentment contradictòries, per conferir un caràcter inesperat a l’expressió d’una idea”. Els mots “República” i “espanyola” no veig per enlloc que siguin contradictoris. Ni tan sols aparentment contradictòries. Ja ha existit. Jo acceptaria una Federació de Repúbliques Ibèriques, una República Catalana i fins i tot acceptaria una República, purament i simple. Ja hauríem avançat un bon tros…

2. Confesso per endavant que no sé gaire història. Però és que en aquest cas jo no volia parlar d’història. Simplement volia parlar d’una realitat que es va donar a Catalunya, Espanya, Federacions de Repúbliques Ibèriques (o com vulgueu di-ho) i que va fer que les coses canviessin i s’establissin novetats en la política espanyola i, de retruc, en la catalana. Que la cosa no va durar i no va acabar bé…. doncs ja ho sabem.

3.- A mi m’agradaria prou que Catalunya fos independent. Però les coses són com són. La qual cosa no vol dir que no hàgim de fer el que bonament pugui cadascú. Però també he de dir que si jo em sentís respectat, tractat amb igualtat, escoltat per govern d’Espanya, potser tampoc el somnis anirien tan lluny… i demanaria certes coses. Però el cert és que em sento enganyat, tractat injustament, espoliat, sense vot ni veu per a res. Per tant, tinc dret a demanar un altre estat de coses per a mi i per al meu país.

4.- Cada vegada confio menys en els partits polítics. En tots. Reconec que en tots els llocs hi ha gent de bona fe i gent prou vàlida. Però ens han estat prometent tantes coses, xerren tant, i ens respecten tan poc… que ja ni els faig cas. Ja no hi confiava gaire però ara he deixat de confiar-hi del tot. A no ser que surtin nous partits rejovenits i renovats i que vulguin canviar de veritat les coses. Dels que hi ha no me’n serveix cap. I m’avergonyeixo del meu Govern i del meu President pel poc dignes que els considero. I pel poc que defensen Catalunya.

5.- Em deceben moltes coses però em segueixen esperançat moltes altres. El món es renova constantment i estic segur que de tot plegat en sortirà alguna cosa nova i potser una nova realitat política. Per què no?

El 14 d’Abril de 1931 la Segona República es proclamà en un entorn festiu i esperançat. La República va ser el marc polític que va possibilitar els majors avenços socials de tots els temps en el nostre país. Un projecte de país que es va veure truncat pel cop d’estat feixista de 1936.

Recordar aquests avenços, recordar el moment en el qual els espanyols van deixar de ser súbdits per passar a ser ciutadans, i recordar  aquelles persones que van defensar las llibertats des del 18 de juliol del 1936 fins a la fi del franquisme, és un deute moral de tothom.
Aquest any 2009 es compleix el 70 aniversari del final de la guerra i del començament de l’exili.

No seria hora de mirar cap al futur, plantejant-nos noves fites i nous projectes de llibertat?

Veient com van les coses en aquesta Espanya de “charanga y pandereta”, que no vol canviar ni vol deixar canviar, no haurem de fer alguna cosa per sortir d’aquest impàs on estem ficats?

Estem en un context de crisi financera i econòmica, corrupció i impunitat, en un clima de neoliberalisme desenfrenat, d’un Estatut que no es vol aprovar, d’un encaix de Catalunya en un Estat desencaixat…. Tot plegat va creant un caldo de cultiu prou apte per a somniar nous passos a fer i per a tenir noves expectatives. Els partits no faran gran cosa per canviar la situació, ni cal esperar-ne gaire. Però la consciència social creix i el món canvia molt ràpidament i tots plegats ens adonem que els esquemes actuals no serveixen. Un canvi econòmic i social s’està forjant diuen alguns experts. Serà veritat?

El temps ho anirà dient, però em sembla que les coses necessàriament aniran canviant per la mateixa força de la raó i des raons.

Estem ben arreglats amb aquesta ministra que ens ha regalat Zapatero avui!!! Com que no ho sabria dir millor, us deixo amb el post que una autoritat en matèria de Tecnologia i Sistemes d’Informació com és ENRIQUE DANS va escriure dimarts.

http://www.enriquedans.com/2009/04/una-pesadilla-angeles-gonzalez-sinde-ministra-de-cultura.html

Una pesadilla: Angeles González-Sinde, ministra de cultura

Relevos en el gabinete. Un gobierno que se enroca en sus posturas y en su composición, y con él, la peor noticia que la red podría recibir: la designación nada menos que de Ángeles González-Sinde, hasta ahora Presidenta de la Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España (AACCE), como ministra de cultura.

Un nombramiento que por su carácter de auténtica provocación, debería hacer saltar todas las alarmas de la red, equivalente a haber nombrado a un miembro del Ku Klux Klan o a un talibán como ministro de igualdad: recordar la pasada gala de los Goya, con esta mujer insultando a todos los internautas y reclamando mayor protección contra eso que denomina “piratería”, hace que se nos pongan todos los pelos de punta.

En lugar de buscar una persona equilibrada, moderna, capaz de entender el nuevo escenario tecnológico en el que se desarrolla la creación cultural, se ha decidido optar por una persona radical, retrógrada, incapaz de entender algo como la red, y obsesionada por la criminalización de las descargas y por obtener prebendas de las empresas de telecomunicaciones. Una persona que califica el canon como claramente insuficiente, cuya designación destruye cualquier posibilidad de alcanzar un equilibrio entre los derechos de los internautas y de los ciudadanos en general y los de esos creadores aferrados a modelos de negocio imposibles hoy en día y que están dispuestos a llevar a todo el mundo a la cárcel con tal de mantener su situación. La decisión de poner a esta mujer ahí es, en realidad, un clarísimo pago por el apoyo de la farándula durante la campaña electoral: a todos los efectos, bien podían haber puesto a Teddy Bautista y llamar a la cartera “Ministerio de la SGAE”.

Decididamente, una muy, muy mala noticia. Vienen tiempos muy oscuros a la red.

ACTUALIZACIÓN: Interesante récord… Ángeles González-Sinde aún no ha tomado posesión, y ya cuenta con grupo propio en Facebook pidiendo que se vaya. La descripción no podía ser más clara, “Aún no has jurado el cargo como ministra pero nosotros ya te la tenemos jurada. Dispuesta a darle la puntilla al P2P en España. O tú o nosotros”.

ACTUALIZACIÓN II: “La elección de González-Sinde, una provocación de Zapatero contra Internet“, lectura recomendable en la web de la Asociación de Internautas. Y ya tenemosbanner,

 
Dura Lex Sed Lex:  “La llei és dura, però és la llei”.

Aquest aforisme llatí és veu que només és aplicable a alguns, segons quan i segons com. Les lleis, que són fetes per complir-se, es veu que cada vegada són més subjectives i cada vegada és menys necessari complir-les.

Ho dic per tot el que ens toca patir –i ens tocarà patir, encara- en referència a l’Estatut. Qui hauria de fer complir la llei és el primer en no complir-la. I aquí ningú diu res. Vull dir, ningú important. Vull dir, algú que es podria i s’hauria de fer sentir. Vull dir el Govern, per exemple. Vull dir tots els partits catalans que un dia ens van fer creure que votar l’ Estatut era necessari i important.

Doncs es veu que no. Es veu que és tan poc important aquest llei que tots se la poden passar pel forro. Quin cas haurem de fer a les lleis d’ara en endavant? Caldrà seguir-les complint?. Segurament que si deixéssim de pagar a Hisenda, per exemple, al dia següent tindríem la policia a casa i cap a la garjola falta gent….

O sigui, que això de que la llei és la llei, res de res. Més aviat hauríem de dir: “feta la llei, feta la trampa”. Perquè si troben raons per a no complir l’Estatut, aprovat legalment a Madrid, ja podem trencar la baralla. Ja no hi han regles de joc ni hi ha res. I l’Estat de Dret, amb que s’omplen tant la boca ja no existeix. Darrerament cada cop en veiem més exemples. Quan convé il·legalitzar un partit es fan les pertinents lleis per fer-ho. Quan es vol posar algú a la presó o es vol que algú no en surti, s’agafa la llei pertinent i s’aplica “sui generis” …i tots contents i enganyats.

Si els romans alguna cosa bona van fer va ser fer lleis. I amb les lleis, un Imperi i uns ciutadans que creien que la llei els emparava. Aquí  aviat no ens quedarà res: ni llei que ens empari ni jutges que la facin complir.

Tags: Estatut de Catalunya, Justícia, Llei

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs s’uneix al malestar que cada dia es nota més contra el nostre govern que fa ben poc per Catalunya i pels catalans.

Un govern que ha fracassat perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I un govern profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Per mitjà dels blogs, -cadascú a la seva manera-, seguirem donant a conèixer el nostre malestar. Ja som més de 50. Ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit… a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

Tags: Autodeterminació, PAÏSOS

“Tres dies a la setmana, un home entra ben d’hora a la seu del PSE-EE a Bilbao carregat amb llibres. Prem el botó de l’ascensor, puja a la planta noble i enfila directament al despatx del secretari general del partit. Tothom el coneix. Saluda a qui troba al seu pas. «Egunon», és clar. És ell la persona que avui en dia encara pot, i deu, amonestar cada vegada que es despista al candidat socialista a lehendakari en plena cresta de l’onada.
L’home amb tal poder de recriminació truca a la porta amb naturalitat i accedeix al despatx de Patxi López. Aquest i el responsable socialista de Biscaia, José Antonio Pastor, ja ho tenen tot preparat. Llibres, bolígrafs i quaderns sobre la taula. El ‘maisu’ ha arribat. «Egunon», «egunon». Els alumnes López i Pastor obren els llibres. Comencen a recitar. Comença la classe de basc. Hora i mitja seguida.”

Això ho publica El Correo Digital de Vizcaia avui.

Només un parell de preguntes o reflexions, sorgides de la lectura d’una de les ja famoses CONCULCACIONS (147) de Claudi Romeu.

1. Us sembla normal que el president d’un país no parli ni entengui la seva llengua?

El president d’aquest país, el “Lendakari” que serà elegit d’aquí a pocs dies no parla basc. Sí, “ Patxi Lopez” parla espanyol i sempre s’ha de dirigir als seus ciutadans en una llengua que no és la del país. Té bemolls l’assumpte, arribar a ser el President d’un país sense parlar-ne la llengua pròpia.

No em digueu que no és un rècord. Si algú coneix algun cas agrairé que em sigui indicat ja que jo no n’he sabut localitzar cap. És un cas excepcional, cosa que sols ho aconsegueixen gent i/o grups especialitzats com són espanyols i francesos, veritables experts en aconseguir destrossar un país amb la màxima brutalitat que qualifiquen de democràtica.

I no riguem perquè als catalans ens ha anat ben just a la darrera elecció d’un President. Sí, és de tots conegut que el que fa de president a Catalunya, parla català de fa quatre dies, amb prou dificultats com perquè milers de persones provinents de llocs més llunyans i possiblement amb menys temps de residència a Catalunya, el parlin molt millor que aquest exemplar que ens ha caigut a sobre, també tan democràticament.

2. Això us sembla normal en un país democràtic?

A mi em sembla que el tema és molt greu, gravíssim. Si els catalans i bascos no som capaços de canviar aquest fenomen imposat pels espanyols, és que som uns desgraciats, sense personalitat ni identitat nacional i ens mereixem que ens destrossin sense miraments perquè som uns indignes ciutadans dels nostres respectius països.

Tant els uns com els altres, espanyols i francesos, han dedicat els màxims esforços durant la major part de la seva història, a aconseguir liquidar els catalans. Dit clar i català, sols els podem considerar els nostres enemics i aquest és l’únic tracte que podem dedicar a aquests impresentables veïns.

(  Claudi Romeu, 28 de març del 09)

Suposo que no cal afegir-hi gran cosa més. Per la meva part, només dir que ratifico totalment aquesta opinió i que ens queda un llarg camí per recórrer per fer de Catalunya (i de l’Estat Espanyol) un lloc normal, digne i democràtic. Mentre es donin cassos com aquests no serem mai normals i no anirem enlloc.

Tags: País Basc, Patxi López

"El més atroç de les coses dolentes de la gent dolenta, és el silenci de la bona gent "

(Mahatma Gandhi)

A l’ Uruguai volen derogar la Llei de l’ Impunitat. D’aquí 30 dies hi haurà un Plebiscit per derogar una llei inconstitucional, encara vigent al país, que viola absolutament els drets humans.
És el moment de corregir aquest error, producte de la por d’aquella
època, i tancar aquesta ferida per sempre, a més d’utilitzar totes les
vies possibles per trobar les restes dels desapareguts.
Costa tant derogar aquestes lleis, resta de dictadures passades? Doncs sembla que sí. A molts països llatinoamericans s’ha intentat i a tots ha costat molt i no sempre s’ha aconseguit.

I no cal que anem tant lluny. Aquí hem quelcom semblant amb la qüestió de les fosses comunes, dels papers de Salamanca, o de la retirada de signes franquistes.

Fa vergonya que a hores d’ara encara puguis passar per carrers on hi han penjades plaques de feixistes declarats. I una estàtua de Franco es va retirar fa ben poc temps.

Des d’aquest petit racó de món i des d’aquest encara més petit racó de la blogosfera, desitjo que als meus amics uruguaians els vagi bé i puguin aconseguir les firmes necessàries per guanyar el Plebiscit i que cada família pugui saber on són els seus familiars desapareguts i es posis a llum pública tots els disbarats dels temps foscos de la dictadura.

Tags: Democràcia, Dictadura, Justícia

«L’amo fa el mosso, i el mosso fa l’amo». Aquesta dita catalana significa que la manera d’esser del superior sol influir damunt el súbdit, i viceversa.

La paraula MOSSO ja significa en si mateixa que és algú que està al servei d’ algú altre i és quelcom que no hauríem d’oblidar. És clar que això, que podria servir en general, vull aplicar-ho avui als Mossos d’ Esquadra en particular, després de veure el que ha passat aquests dies de càrregues policials als ciutadans. I dic bé: als ciutadans. Perquè allà no van rebre només els estudiants. Van rebre periodistes, gents que passava pel carrer, dones amb nens, persones grans, etc

Sense entrar en el fons de la qüestió de si s’havia de fer o no el desallotjament, el que sí que vull dir és el següent:

1. L’actuació dels Mossos va ser totalment desproporcionada. Quan s’actua s’ha de vigilar que no hi hagi extralimitacions. Ens queixàvem, per exemple, de quan Israel bombardejava Palestina i les bombes mataven tot el que trobaven a sota, fossin civils o el que sigui.Aquí va ser semblant.

2. Els Mossos tenen uns caps que els manen. No sé si aquests caps saben manar o estan influenciats per algú. El que sí que és cert és que els caps no han sabut manar o els Mossos no han sabut obeir. Totes les feines són delicades. Però la de la Policia és absolutament delicada. La llei és la llei i s’ha de fer complir en tots els àmbits i en totes les situacions. I s’ha de ser just sempre: no es pot ser dur amb uns i tendre amb altres. Els Mossos estan al servei dels ciutadans. De tots els ciutadans: també d’aquells que són a casa seva i són molestats per sorolls, per baralles de carrer, per tràfic de drogues o perquè hi ha algú que circula malament.

3. Aquests tipus d’actuacions fan mal a la vista en un país desenvolupat on els mitjans són molts per tal de no tenir d’arribar a la violència gratuïta. Haurien de revisar protocols d’actuació i veure com ho fan altres policies. Per més que diguin que la nostra policia té un “alt grau de preparació” és veu i es demostra que no és veritat. Un petit grup d’estudiants els causa problemes. Què passarà quan els enfrontaments siguin amb un grup gran de gent?

4. I per acabar: No s’hauria de fer mai realitat aquell altre refrany que diu: «Mossos vingueren que de casa ens tragueren». Els polítics no haurien d’oblidar que  estan al servei del poble i un Conseller que no fa bé la seva feina, ja sap el que li toca si té una mica de dignitat..

Tags: Ciutadans, Democràcia, Palestina, Poilicia

«L’amo fa el mosso, i el mosso fa l’amo». Aquesta dita catalana significa que la manera d’esser del superior sol influir damunt el súbdit, i viceversa.

La paraula MOSSO ja significa en si mateixa que és algú que està al servei d’ algú altre i és quelcom que no hauríem d’oblidar. És clar que això, que podria servir en general, vull aplicar-ho avui als Mossos d’ Esquadra en particular, després de veure el que ha passat aquests dies de càrregues policials als ciutadans. I dic bé: als ciutadans. Perquè allà no van rebre només els estudiants. Van rebre periodistes, gents que passava pel carrer, dones amb nens, persones grans, etc

Sense entrar en el fons de la qüestió de si s’havia de fer o no el desallotjament, el que sí que vull dir és el següent:

1. L’actuació dels Mossos va ser totalment desproporcionada. Quan s’actua s’ha de vigilar que no hi hagi extralimitacions. Ens queixàvem, per exemple, de quan Israel bombardejava Palestina i les bombes mataven tot el que trobaven a sota, fossin civils o el que sigui.Aquí va ser semblant.

2. Els Mossos tenen uns caps que els manen. No sé si aquests caps saben manar o estan influenciats per algú. El que sí que és cert és que els caps no han sabut manar o els Mossos no han sabut obeir. Totes les feines són delicades. Però la de la Policia és absolutament delicada. La llei és la llei i s’ha de fer complir en tots els àmbits i en totes les situacions. I s’ha de ser just sempre: no es pot ser dur amb uns i tendre amb altres. Els Mossos estan al servei dels ciutadans. De tots els ciutadans: també d’aquells que són a casa seva i són molestats per sorolls, per baralles de carrer, per tràfic de drogues o perquè hi ha algú que circula malament.

3. Aquests tipus d’actuacions fan mal a la vista en un país desenvolupat on els mitjans són molts per tal de no tenir d’arribar a la violència gratuïta. Haurien de revisar protocols d’actuació i veure com ho fan altres policies. Per més que diguin que la nostra policia té un “alt grau de preparació” és veu i es demostra que no és veritat. Un petit grup d’estudiants els causa problemes. Què passarà quan els enfrontaments siguin amb un grup gran de gent?

4. I per acabar: No s’hauria de fer mai realitat aquell altre refrany que diu: «Mossos vingueren que de casa ens tragueren». Els polítics no haurien d’oblidar que  estan al servei del poble i un Conseller que no fa bé la seva feina, ja sap el que li toca si té una mica de dignitat..

Tags: Ciutadans, Democràcia, Palestina, Poilicia

El nom de la malaltia prové del déu Príap.

Diu la Viquipèdia:

El priapisme és una erecció mantinguda i dolorosa del penis, sense relació amb l’estímul sexual. Aquesta erecció només afecta als cossos cavernosos del penis, de tal manera que els cossos esponjosos no hi participen (el gland es mostra flàccid, per tant). Els cossos cavernosos es congestionen i no poden evacuar correctament la sang que contenen, que pot coagular-se i mantenir el procés.

El mot deriva del llatí Príap, un déu masculí de la fertilitat.

El priapisme pot ser primari o secundari i pot ser degut a diverses causes, com l’anèmia de cèl·lules falciformes, el mieloma múltiple, la policitèmia, l’esclerosi múltiple, prostatitis, uretritis, amiloïdosi, neoplàsies, alcohol, marihuana, andrògens, corticoides, entre d’altres factors desencadenants o contribuents.

És possible la remissió espontània, però un priapisme perllongat, de durada superior a dues o tres hores és tributari d’atenció mèdica urgent. La principal conseqüència de priapismes perllongats és una disfunció erèctil permanent.

El gran filòsof de tots els temps IMMANUEL KANT tenia priapisme perllongat.

Fins aquí l’enciclopèdia. Ara afegeixo jo:

El gran filòsof Kant tenia priapisme. Però Catalunya també en té: amb l’assumpte de l’Estatut, amb l’assumpte del finançament, amb mil assumptes no resolts ni amb ganes de resoldre.

Des de Madrid ens van donant Viagra perquè anem aguantant ben drets, erectes. Sobretot que no cessi la tensió, que no s’abaixi la “cosa”. Cal trempar i seguir trempant fins a les pròximes eleccions i fins quan sigui…. I llavors ens tocarà tornar-nos a creure les repetitives mentides de sempre. Catalunya ja no és una autonomia, ni una regió, ni una nació: és una malaltia crònica. Catalunya sofreix priapisme. Vegeu, sinó:

-Ens anem mantenint  dolorosament erectes com podem. És un anar aguantant sense remissió. Bé hem de viure, no?

-D’estímuls bons no en rebem cap ni un des de fa temps. Només ens venen garrotades. I a callar! Ens perdonen la vida constantment i encara n’hem d’estar agraïts. Fa vergonya aliena escoltar alguns dirigents catalans del PSC com el Sr. Zaragoza, el Sr. Ferran i alguns altres. Almenys podrien callar com el Sr. Montilla, que no té mai res a dir.

-Els cossos cavernosos (els més foscos) són els que fan el fet. Els esponjosos  (els actius) no hi participen. La societat civil catalana està muda, quieta. Només els polítics són els que fan i desfan; els que prometen i prometen coses que no arriben mai.

-Entretant, ens anem ofegant amb la nostra pròpia sang. Per a algunes Comunitats el finançament arriba quan toca. Amb les Comunitats lleials es pot complir. Amb nosaltres no. Catalunya sempre ha estat deslleial, segons ells. Som uns inconformistes i no en tenim mai prou. Val més que ens anem fent la idea que aquesta mena de coses són incurables. No hi ha res a fer. És una disfunció permanent. Ja ni cal que anem al metge.

Jo només demano que ens enterrin amb un taüt ben bonic. Ah! i que el govern de Madrid pagui els funerals. És el mínim que pot fer.

Tags: Humor

El dia 8 de febrer  feia una entrada parlant de “La bona sembra” , un llibre fet per gent de Castellnou de Seana, sobre els mestres que ha tingut el poble de després de la guerra fins avui.

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/category/castellnou-de-seana/

Feia aquell dia una petita ressenya de l’acte i us prometia que parlaria del llibre quan l’hagués llegit. Ja l’he llegit i l’he gaudit. És un llibre més dins de la col·lecció Estudis Castellnouencs, que dirigeix el meu cosí Miquel Galitó Pubill amb molt bon criteri i que mereix sempre l’ interès  de molta gent del poble, de la comarca i d’ una bona colla de gent amiga del poble.

Parlar de temes locals té el perill de quedar-se tancat en interessos tancats, petits i locals. Però també és cert que els temes generals no tenen mai cap interès si no tenen arrels i no toquen el cor de gent concreta. Cada persona és un món. Cada país i cada poble és distint. Però hi ha una rel comuna, uns interessos comuns, uns desitjos comuns  que fan que certs temes no siguin ni particulars ni generals: són simplement temes importants.

I un d’aquests temes és el de l’ensenyament. Tots hem tingut mestres a la nostra vida que han deixat una petja profunda. A vegades molt profunda! Tant profunda, que en moltes ocasions han dirigit la vocació de moltíssimes persones d’arreu del món. Grans homes han fet el que han fet i han estat el que han estat gràcies als seus mestres, que en un moment donat de la seva vida van saber encarrilar aquella incipient vocació i aquells incipients neguits sobre una cosa determinada.

El llibre del que us parlo avui consta de tres grans parts:

1. Els nostres mestres. Hi ha la relació de mestres que han passat pel poble i es dóna la veu a alguns mestres que encara són vius o a alguns dels seus fills.

2. Els alumnes. Hi ha col·laboracions d’una colla d’alumnes on hi han records, anècdotes i històries ben vives i interessants.

3. Identitats. El grup de redacció del llibre fa una sèrie d’interessants comentaris, que volen ser com un recull de tot plegat i que situen una mica tot l’ambient escolar d’una trista postguerra, de com es va anar sortint d’aquell clima ranci i tancat (no pas per culpa dels mestres, precisament) i com el poble s’ha anat espavilant per donar el que va poder als mestres d’un poble petit i als nens de Castellnou.

Tot plegat, un llibre molt interessant, que encara donarà per molts més comentaris. Com que hi ha més dies que llonganisses….només us dic que CONTINUARÂ!!!

Tags: Castellnou de Seana, Ensenyament, Escola

Avui fa un mes que tinc parella lingüística. I avui, com cada dissabte, ens trobarem una estona a la tarda amb l’ Ahmed per a fer petar la xerrada en una mena de llengua que no se sap ben bé què és. El dissabte és el dia que em va millor a mi perquè no treballo. A ell li va bé sempre perquè va tenir un greu accident laboral i ja fa molt temps que no treballa.

Ens trobem i anem a fer un cafè o a passejar i, entretant, parlem del que s’escau. Aquesta és la finalitat. També és cert que seria millor que hi hagués una certa base de català. La parella és més per a millorar el català que hom té i acostumar-se a fer-lo servir.

Però no em queixo. Encara no ens hem divorciat i espero que, de moment, no ho fem. Ell fa els seus esforços que, la veritat, no són gaire grans. Jo li dic que miri més TV catalana i que escolti la ràdio. No té gaires oportunitats, em diu ell, de parlar el català perquè viu amb marroquins, no treballa i no té amics catalans. El català no l’entén massa. Li he de traduir moltes coses encara.

I d’això és del que em queixava l’altre dia que parlava d’aquest mateix tema i que voldria profunditzar una mica avui. La nostra xarxa social cada cop és menys catalana a mida que els pobles creixen i es fan diversos. Les escoles salven una mica,  i de moment, la situació. Almenys la quitxalla que puja aprèn el català i és capaç de parlar-lo. Vull dir que la base hi és. Altra cosa és que després es faci servir aquesta llengua apresa a l’escola.

És quan arribem en aquest punt quan penso que els ajuntaments i les associacions civils haurien de posar els seus esforços. Els esplais, els clubs esportius, les associacions diverses de tot tipus i les empreses privades és on haurien d’esmerçar més esforços per tal que la vida social es pogués fer en català. Si anem al cine i no hi ha pel·lícules en català no farem res. Si anem a un bar i el cambrer no entén un borrall de català no farem res. Si anem a una escola de futbol i la llengua normal és el castellà, no farem res. Si no fem una mica d’esforç tots plegats a parlar en català a tots aquests nouvinguts que el volen aprendre, no farem res.

S’ha escrit molt sobre el tema i ni els expert es posen massa d’acord com s’han de fer les coses. Però el govern català crec que hauria de fer més esforços i pressionar més a Madrid. I ell mateix posar més diners i més mitjans, per més que partits com el PP o Ciutadans només facin que posar pals a les rodes de forma constant. Són una autèntica vergonya aquests partits!!!

El català –com qualsevol altra llengua- mai s’ha d’imposar, però sí que s’ha d’ajudar si no volem que mori d’inanició i es converteixi en llengua de museu o una llengua morta com el llatí. Des de Madrid no ens hi ajudaran pas. I possiblement tampoc ens hi ajudaran a Brusel·les. Serà una tasca que ens pertocarà fer a nosaltres els catalans.

, Política

Tags: Ciutadans, PP

Aquesta dita catalana l’hauríem de tenir present en aquests moments de crisi generalitzada. Es parla molt de la crisi però em sembla que ningú sap ben bé què en sortirà de tot plegat. Tot dependrà de com es comportin els grans països després que s’injectin diners fresquets a les seves economies.

Aquests dies he llegit opinions de tots els gustos i de gent que, en principi, sembla seriosa. Però ja sabem que els economistes només encerten allò que ja ha passat. Més o menys com tothom…

Però si alguna cosa veig en comú en tots ells és que de la crisi se’n sortirà poc a poc. Que no s’arranjaran les coses d’un dia per un altre. Que durarà una colla d’anys i que els grans països seran la màquina de tren que estiri els demés. I algú diu que possiblement hi hagi alguna màquina nova estirant l’economia mundial. O sigui, que sortiran alguns països reforçats i segurament que seran ells qui liderin una nova economia.

Com deia abans, tot plegat són opinions i, de fet, en aquests moments ningú sap ben bé què en sortirà de tot plegat.

Per tant, penso que és un moment adequat de pensar la dita catalana que poso de títol: són moments per no voler-ho tot, per no demanar-ho tot, per no fer projectes faraònics. Són moments de treballar com les formigues. Poc a poc i bona lletra. Fent feina menuda. Aprofitant el que tenim. No sentir enveja dels que tenen més.

Però també són bons moments per a pensar què som, què és el que tenim, com ho podem aprofitar millor, quins plans de futur són possibles. Per això necessitem líders que marquin camí. I ho dic, sobretot, per Catalunya que està immersa en la incertesa i sense cap líder al davant que marqui camins.

Tags: ECONOMIA, Enveja

«Ningú parla de merda més que el qui n’està untat». Aquesta frase se la podrien aplicar aquests dies els del PP.  S’han passat tots aquests anys d’oposició criticant els adversaris i treien al sol la poca o molta roba bruta que trobaven o, a voltes, només s’imaginaven.

Bé, sembla que ja els ha arribat l’hora a ells, que s’han omplert la boca fins a vomitar. S’han dedicat a criticar a tort i a dret defectes que ells mateixos tenen a cabassos. Aquest és exactament el sentit de la frase del títol.

I després d’anar a darrere d’uns i altres, ensumant els culs dels altres partits com a gossos perdiguers per si trobaven alguna pudor sospitosa, ara resulta que els sospitosos són ells.

Ara hauran de començar a explicar qui ha fets tants regals de vestits al Sr. Presidente de la Comunidad Valenciana Francisco Camps i per quin motiu han estat regals tan generosos amb ell . I el Srs. Ricardo Costa, José Víctor Campos Guinot, Rafael Betoret Parreño això  i alguns alts càrrecs més del PP hauran d’anar explicant tot el que s’ha trobat en una Caixa B d’un pis de Madrid que tenia tota aquest extensa xarxa de corrupció a l’engròs. I només és el començament. És la serp que comença a treure el cap. Quan surti tota la serp ja veureu que és una boa considerable.

O, si no, temps al temps.

Tags: Corrupció, PP

Encara no s’ha produït el pacte però tothom el veu venir: al País Basc els socialistes pactaran amb qui sigui (amb el mateix diable si fos necessari) amb la única finalitat de governar.

A Catalunya va passar més o menys el mateix. Els socialistes catalans van fer un primer tripartit, un segon i en faran tants com puguin, també amb l’única finalitat de no aixecar el cul de la cadira.

Però jo no em queixo d’això. La lleis de la democràcia fa que aquestes coses es puguin donar. Del que em queixo és d’aquesta demonització que es fa del nacionalisme per part dels partits, diguem-ne grans (una dubtosa grandesa, per cert, és la que mostren a vegades). I també em queixo de la poca vivesa i perspectiva política que mostren els nacionalistes en general. Són tan miops i tan egoistes que tos es miren només el melic i el bé del seu partit. Els pactes com GALEUSKA, o coses semblants, són paper moll, coses per quedar bé. Però res seriós.

El “grans” faran una Llei de Partits, modificaran tantes lleis com sigui necessari i es posaran d’acord el PP i el PSOE amb la única finalitat d’arrabassar el poder allà on ells no hi són. De nacionalisme espanyol no en parlen. Es veu que aquest no deu existir. La “grandeza y la unidad de España” es veu que és el més important. Està en perill España, diuen ells. La veritat és que no sé el que volen salvar…. Espanya ja ha naufragat fa temps i deuen voler salvar les restes del naufragi. Ja hi posen bona voluntat, ja….!

O sigui, que anem-nos preparant: cada dia veurem més pactes amb el diable. Ara només falta saber qui és el diable.

Tags: Nacionalisme, Pactes, PP, PSOE

Xatejant ahir amb una amiga uruguaiana em deia que el país ja només està mirant a les eleccions de l’Octubre. Parlàvem de qui guanyaria quines possibilitats tenia cada partit. Jo m’estimo molt l’ Uruguai i sempre miro d’estar al dia del que passa, a través de les converses amb amics d¡allà (ara tan fàcils amb això d’internet) o llegints diaris i revistes.Inevitablement, va sortir el nom de Pepe Mujica en la conversa. Molts de vosaltres no sabeu qui és aquest personatge. Els meus amics uruguaians sí que ho saben. És un home que desperta passions: a favor o en contra. És d’aquells que no deixa indiferent.Voldrial parlar una mica d’ell, sobretot  pels qui no el coneixeu. I si voleu llegir-ne més, aneu a: http://es.wikipedia.org/wiki/José_MujicaJJosé Alberto Mujica Cordano (Montevideo, 20 de maig de 1934) és un polític uruguaià,ex-ministre de Ramaderia, Agricultura i Pesca. També conegut com “el Pepe”. Ex diputat i actual senador per el Front Ampli casat des de 2005 amb la senadora i dirigent històrica del Moviment de Participació Popular, Lucía Topolansky, després d’una prolongada convivència.És un dels pre-candidats del Front Ampli (actual govern del país) per a les eleccions internes de l’any 2009, de les quals emanarà el candidat oficial d’aquest partit per les eleccions presidencials de 2009. Aquest fet ha despertat amors i odis en la gent. Us he de dir que a mi em cau simpàtic. Sense conèixer-lo en profunditat i sense saber si seria prou adequat , us he de confessar que m’agradaria que arribés a ser president de l’ Uruguai un home com ell.Pertany a una generació que va protagonitzar les dècades més calentes de la recent història llatinoamericana. Alguns com el, van decidir iniciar la transformació social des de la lluita armada.  Va estar en un enfrontament armat amb l’exèrcit.Diu que encara recorda l’ olor de pólvora …Després va ser detingut i va romandre en captivitat per més d’una dècada, fins el retorn de la democràcia. Durant molts anys va ser enterrat en un calabós i ell mateix diu que s’entretenia amb les formigues.”Sí, és cert, comencem a caure quan Uruguai va entrar en la dictadura i després d’estar en diversos penals, a un grup ens van posar en uns calabossos que estaven enterrats. I també és veritat allò de les formigues: havia de fer alguna cosa per distreure’m i l’únic que tenia eren unes formigues. Després de concentrar-bé, vaig poder escoltar, i encara que vostè no ho cregui, les formigues criden.Va ser torturat. “La tortura era com el pa de cada dia en tots els centres de detenció. A més, en els anys en que vaig pres, també vam tenir altres penes. No sé si és tortura, però com es pot definir el estar durant tres anys sense banyar-se i menjant “mondongo” podrit … ( No m’agrada parlar d’això, perquè en la societat de merda en la que estem hi ha una espècie de cultiu del sacrifici d’aquella època. I, sap què, no hi va haver cap sacrifici: ens va faltar velocitat i ens van posar a la presó  ens posàrem a a canviar el món. Però ara se li dóna una gran importància a tot això. Hi ha un joc vanitós de l’explotació dels sacrificis que tants soldats anònims devien haver tingut. Jo no oblido, però tampoc visc per cobrar. Hi ha coses que no te les retornarà ningú, és una cosa absolutament impossible. I els que sobrevivim hem de donar gràcies a la vida a cada nou alba, tenir una mirada positiva i pensar per endavant.”Em vaig menjar un munt d’anys de cana (presó) i dues hores després de sortir ja estava militant”, va assenyalar a la televisor uruguaiana Canal 10.Ara, després de gairebé dues dècades de brega en democràcia, finalment, aquest tupamaro de 69 anys aconsegueix el somni de qualsevol guerriller: arribar al poder. Però en aquest cas va passar pel vot, no per les armes.En fi, la història de Mujica és particular. De tupamaro, guerriller i pres polític, ara es menciona com a possible president. Després de passar-se anys fent de pagès i senador alhora, ara podria ser president.  El “Pepe” Mujica, com li diuen, té en aquests moments una alta popularitat a l’Uruguai. Això no només es deu a la seva trajectòria de lluita, patiment i resistència, sinó que té un estil franc i directe que li ha generat simpaties en classes mitjanes i rurals, encara que altres han considerat “una falta de serietat” algunes de les seves actituds, com anar al Parlament sense vestit (trajo i corbata).”Sé que les condicions no són senzilles, els pobres no demanen molt, demanen alguna cosa, sobretot que no els fotin (jodan)”, va indicar.I com enfronta Mujica a aquells que moltes vegades l’ han criticat? “A la burgesia jo la vull munyir, no la vull aixafar. El tipus avivat agafa la vaca lletera, la mata, ven els quarts posteriors al carnisser i damunt es fa un bon rostit (asado). El tipus intel·ligent la pastura i la muny  cada dia . Però la deixa menjar i la deixa viure”.Un tipus curiós i interessant aquest Pepe Mujica!Etiquetes de Technorati: Uruguai,Pepe Mujica,Frente Amplio,Política

Tags: Frente Amplio, Pepe Mujica

Cal que expliqui per alguns amics no catalans que sé que em llegeixen des de molt lluny i que no saben gaires coses de la realitat catalana que el pa amb oli és una menja ben humil. Però, a la vegada és simbòlica. És simbòlica o bé s’hi ha tornat gràcies a la popular cançó:

Volem pa amb oli, pa amb oli volem.
Volem pa amb oli, pa amb oli volem.
Volem pa amb oli, pa amb oli volem.
Si no ens en donen, si no ens en donen
no callarem…

o amb la variant:

ens el prendrem.

Dit en altres paraules: el menjar, o te’l donen o bé te’l prens. Tots tenim dret a menjar, encara que sigui un humil “pa amb oli”. Però també tots tenim dret a escollir el que volem menjar i a que no ens prenguin el poc o molt que és nostre i que ens hem guanyat amb les nostre pròpies mans i amb el suor del nostre front.

1. Demanar pa amb oli és no demanar res i demanar-ho tot. Podem començar per demanar pa amb oli i acabar amb un gran dinar. Les utopies s’aconsegueixen fent un primer pas.

L’acte dels “10.000 a Brusel·les per l’autodeterminació
de la nació catalana “ és quelcom similar: És demanar-ho tot. Alguns diuen que per no aconseguir res. Ja ho veurem. Tot és començar. A vegades, quan es comença un camí ningú sap on ens portarà. Tot depèn de les ganes, dels mitjans i de l’esforç que hi posem i també, no cal dir-ho de la paciència i la perspectiva històrica que tinguem. Totes les coses grans van començar essent petites.

Els de la plataforma “10.000 a Brusel·les per l’ autodetermi9nació” ens ho recorden:
La  nació  catalana  és  una  nació  sense  estat  propi  amb  més  de  mil  anys  d’història, actualment  té  la  majoria  del  seu  territori  dins  de  l’Estat  Espanyol,  compta  amb  13 milions d’habitants oficials, amb un llengua pròpia que  compta amb una important i extensa literatura, amb una economia basada en els serveis i industrial i un PIB de 482
miliards (milers de milions) de dòlars (que representa el 30,5% del PIB  espanyol i un PIBpc de més de 37.000 dòlars). 
Històricament,  la nació catalana fou una gran  potencia dins  d’Europa,  arribant  en  el segle XIV a ser la nació més poderosa del Mar Mediterrani. Però al principi del segle XVIII, va perdre la independència en una guerra contra una aliança entre els espanyols i francesos.  
Des  de  fa  300  anys  els  catalans  han  intentat  sempre  reconquerir  la  seva  llibertat  i malgrat  guerres,  persecucions  polítiques  i  els  darrers  40  anys  de  dictadura  feixista, que  ha  estat  sotmès  la  seva  llengua  i  cultura,  la  identitat  catalana  segueix  ferma  i
plena de força per demanar poder ser reconeguda com un estat propi dins d’Europa.  
La  societat  civil  catalana,  des  de  totes  les  seves  institucions  culturals,  esportives  i cíviques,  està  duent  a  terme  moltes  iniciatives  per  reivindicar  el  nostre  dret d’autodeterminació com a poble europeu. 

2. Per què ho demanem ara? 
Ara  que  vivim  en  un  món  cada  cop  més globalitzat,  Catalunya,  i  per  extensió  el  conjunt dels  Països  Catalans,  travessa  una  cruïlla
històrica  difícil  i  confusa.  El  manteniment  de  la submissió  durant  tres-cents  anys  de  la  nostra nació  per  part  de  l’estat  espanyol  constitueix  la llosa més gran per al nostre desenvolupament i,  encara  més,  posa  en  perill  la  nostra supervivència  com  a  nació  dins d’una Europa on només es reconeixen els estats. 
Ha  arribat  l’hora.  El  cul-de-sac  a  què  ens  han portat les recents reformes estatutàries com la de l’Estatut  de  Miravet,  aprovat  el  2006,  després d’una  forta retallada (i  actualment a  les mans  del
Tribunal Constitucional espanyol, que pretén limitar-ne encara més les competències), hauria  de  fer  reflexionar  molt  seriosament  el  conjunt  de  la  classe  política  i  de  la societat  civil  del nostre  país que  vol  un futur  millor.  Ha  arribat  el  moment  que  els catalans i les catalanes decidim el nostre futur, és l’hora d’esdevenir sobirans com
a  nació  plenament  reconeguda  en  el  context  internacional  per  desplegar  totes  les nostres capacitats col·lectives. 
Els darrers anys la política, tant catalana, com espanyola i europea, ens ha ensenyat que no hi ha cap més alternativa, per poder ser catalans amb els mateixos drets i deures  que altres pobles  d’Europa, que  disposar d’un estat  propi.  Per  això  cal que anem a Brussel·les a demostrar la nostra voluntat de ser un estat membre de
la Unió Europea.

Tags: Autodeterminació

Que la Renfe no vagi de cap manera, ho suportarem com sigui. Ja hi estem acostumats.

Que el flamant aeroport ens el segueixin gestionant des de Madrid sembla que serà inevitable. I que sembla que parlarà més castellà que català també ho aguantarem ferms i decidits. Només faltaria!

Que els diners que ens deuen des de temps immemorials i que van arribant amb compta gotes ara sembla que arriben al dia iens volen fer creure que són uns grans complidors de promeses….. doncs, també ens ho creurem. Acostumem a ser crèduls els catalans.

Que l’Estatut arribarà un dia o altre, doncs també ens ho creurem. La fruita, quan està madura del tot, –quasi podrida- ella sola cau de l’arbre.

Que el finançament serà el millor de tota la història i que, quan arribi, podrem viure sense treballar perquè els diners ens sortiran per les orelles….. també ens ho empassarem.

Els catalans ho aguantem tot. Les mentides contínues sobre Catalunya, sobre el català com a llengua imposada de l’ imperi català, al final ens les creurem fins i tot nosaltres.

Tenim una infinita paciència, ben pròpia del de ruc català. Però demanaria que, almenys, no els seguim fent el joc des d’aquí. Ja seria hora que els nostres polítics, les nostres institucions, els nostres jerarques diguessin alguna cosa i no ens fessin combregar amb rodes de molí.

Perquè llavors, a més de rucs, serem imbècils.

A mida que em faig gran deixen d’interessar-me certes coses i me n’interessen d’altres. Una de les coses que no m’interessa gens és la política de partit. La veritat sigui dita, mai m’ha interessat massa, encara que és cert que en cert moment de la meva joventut van estar a punt de convèncer-me a entrar en un partit. M’ho vaig pensar una colla de dies, vaig dubtar, m’ho vaig pensar i repensar i, al final, vaig dir que no.

No us explicaré les raons que vaig sospesar, que van ser moltes. Era temps de clandestinitat i podia haver-hi perill. Però aquesta va ser la raó que menys va pesar. La que més va pesar per dir que NO, va ser veure i conèixer d’a prop alguns partits polítics i sindicats.

Amb això no vull desmerèixer pas els polítics professionals o els polítics vocacionals. N’hi ha de tots tipus: aquells que fan servir la política per a ells i aquells que es posen al servei del ciutadà i de la societat.

Només he de dir que, amb els anys, reconec que l’elecció va ser bona. N’estic cada vegada més convençut. Actualment la política de partit no només no m’interessa gens sinó que més aviat em repugna. Veus tantes coses! I quasi a tots els partits, siguin de dretes, esquerres, dalt o baix…

La política no es fa només des de dins dels partits. Es fa política des de qualsevol lloc de la societat. Només cal tenir l’ànim i la voluntat de fer-ho.

Tags: Partits polítics

Primerament, dir que aplaudeixo amb les úniques dues mans que tinc (i si en tingués 4, també ho faria) l’expulsió de l’eurodiputat del PP, Luís Herrero, de Veneçuela. Si volia criticar alguna cosa del referèndum, o de Chávez, podia haver-se esperat a que acabés tot plegat. Hi anava com a observador, no com a comentarista de la COPE. Són tics típicament espanyolistes i colonialistes. Li està bé.

I una vegada dit això, també he de dir que té força raó en el fet de  que no es respecten els drets humans a Veneçuela i que la llibertat d’expressió és pot posar raonablement en dubte.

I m’explicaré:

Chávez ha aconseguit dividir el país en dos fronts irreductibles. El pitjor que pot fer un governant és atiar l’odi entre les persones, les classes socials i les races.

Ha aconseguit també que hi hagi a Veneçuela la inflació més gran de llatinoamèrica; que augmentés 12 vegades el deute extern del país i que Veneçuela tingués el dubtós honor de ser el país més car de tota la zona i amb la segona inflació més alta de tots els països del món.

Ha aconseguit acabar amb la sanitat veneçolana, que estava a un nivell acceptable anys enrere. La pobresa creix de forma alarmant al país i cada vegada es veuen més nens als semàfors per poder menjar alguna cosa.

Ha aconseguit controlar tots els poders públics i mira de controlar tots els mitjans de comunicació (si ha de tancar alguns canal de TV més crític del conte, ho fa sense miraments).

S’està emmirallant constantment en Fidel Castro, que darrerament més aviat no és exemple de res de bo. Ho omplert els país de cubans que no se sap ben bé què hi van a fer, si no és a enriquir-se.

Es vol perpetuar en el poder de forma indefinida. D’aquí el referèndum de demà. Això a mi em sona a alguna cosa: tics dictatorials? Borratxera de poder? Digueu-ne com vulgueu. Aquest és Chávez, un aprenent de dictador que, si pot,  es doctorarà aviat en l’assignatura “Dictadura para la ciudadanía”.

Espero que els veneçolans no li permetin!

Tags: Dictadura, Fidel Castro

Primera observació: No vaig veure el programa de les preguntes a Zapatero en el programa de TV. No m’interessa. Zapetero (Pinotxo) ja ha deixat d’interessar-me fa temps. Massa mentides. Massa cara dura.

Segona observació: Aquests tipus de programes haurien de ser encara més lliures. Van dir-me que aquest darrer ho va ser força. me n’alegro.

Vaig poder veure el tall on una noia basca, amb síndrome de Down,  li demanava a Zapatero el que fa uns dies comentava jo en un post: per què no s’aplica la llei de que en les empreses hi hagi un 2% de discapacitats?

Jo deia: feta la llei, feta la trampa. O sigui, fem tantes lleis com vulguem que després no les aplicarem i no passarà res.

Zapatero va voler quedar bé, com sempre. Inclús la noia va quedar quasi convençuda que un dia d’aquests li arribarà una trucada de la Moncloa de que la cridaran per treballar allà.

Quina cara dura! Quina manera d’enganyar als ciutadans! Quina barra! No sols no faran aplicar una llei que fa anys que està en vigor, sinó que diran que ja l’apliquen.

A qui haurem de votar? Hi haurà algun partit que faci el que diu? Fets i no paraules. Exactament és el que volem els ciutadans.

Tags: Síndrome de Down

  El socialisme d’alguns fa riure, francament.  Converteixen les paraules en res. Es pensen que el nom “fa la cosa” però en aquest cas no. Perquè ells se n’anomenin, no vol dir que ho siguin. No pas tots, per sort…Socialisme és molt més del que alguns diuen i de les polítiques que fan. També per sort. El poeta Kavafis va escriure que Ítaca no existeix. Allò que existeix és el viatge cap a Ítaca. El mateix es podria dir del socialisme.I també es podria dir que malgrat els naufragis, el viatge val la pena. Això ho deia Eduardo Galeano, (Montevideo, Uruguai).Potser aquests que es diuen socialistes es podrien llegir això que segueix i veure si les polítiques que fan des del govern van en aquest sentit…”SOCIALISME és un camí que fa la gent. Un camí que ha de fer la humanitat sencera si vol arribar a algun lloc que valgui la pena.El socialisme, (el nom pot ser un altre si aquest repugna o té amo), és el camí de la gent que desitja el seu alliberament i s’organitza per aconseguir- lo.“Desitjar l’alliberament” és fàcil de dir, però cal ser pencaire perquè inclou i combina pràctiques complexes. Alliberar-se passa per integrar-se personalment i, així, irradiar autoestima. L’autoestima és la potència per relacionar-nos amb els altres com a companys en una fita comuna. Autoestimaés aprendre a estimar-se amb altres, per a altres.Les fites comunes, on tothom i cadascú s’enriqueix i creix personalment, ni tan sols es poden imaginar sense autoestima. L’autoestima és evangèlica i,per això, humana, en tant que els éssers humans ’assumeixen com a reconeixement i acompanyament, com a creadors. Una fita comuna és, per exemple, la relació de parella. Però també ho és la producciópolítica i cultural de l’espècie, avui espècie biològica, però no pas humana. “Socialisme” és un nom per aquesta esperança multicolor: sóc capaç de construir humanament una relació de parella. En sóc capaç,perquè m’esforço i m’organitzo, de construir amb altres, amb milions, l’articulació amable, fructífera, de l’espècie. Sóc capaç, amb molts, de construir el meu poble, la meva nació. Socialisme, com s’adverteix, és un nom del procés per a la construcció diferenciada, ara, d’un futur, si és que la humanitat, la gent, desitja tenir aquest futur. No té alternativa. “Helio Gallardo,San José, Costa Rica.Etiquetes de Technorati: Socialisme

Tags: Socialisme

El diputat del PSC al Parlament Joan Ferran considera necessari ‘arrencar la crosta nacionalista’ de TV3 i Catalunya Ràdio per a aconseguir unes emissores de la Generalitat neutrals i sense biaix partidista, i afirma que aquests mitjans són ‘despietats’ amb el govern català. ‘Respecto profundament la llibertat dels professionals de Catalunya Ràdio i de TV3, però alguns encara es veuen arrossegats per la inèrcia de tants anys de ‘pujolisme’, per una visió esbiaixada del país. Hi ha inèrcies, grups i sistemes de treball enquistats des de fa molts anys (…). El millor seria començar de nou, fer taula rasa del passat: un reset’.

Aquestes paraules de Joan Ferran d’ara fa menys d’un any han donat els seus resultats. I ara –per a reblar el clau- ens obsequia amb un llibre. Ha sabut aprofitar el temps el senyor Ferran! No he llegit el llibre ni penso llegir-lo, però pel que diuen sembla que serà polèmic. La crosta socialista es veu que surt per tots costats.

Pobra Catalunya amb aquest tipus de gent!. Els esquemes mentals d’aquesta mena de gent són prou clars i prou clars i senzills. Faran el possible per dur-los a la pràctica: Catalunya ha de ser el que Madrid vulgui que sigui. Drets en seguirem tenint-ne ben pocs amb aquesta mena de gent. Deures tots. Els deures dels súbdits vers el senyor.

I després es diuen moderns! No s’adonen que viuen a l’Edat Mitjana

Tags: Socialisme

La vida és una mica com ens la mirem en un moment determinat. Una mateixa cosa pot fer riure o plorar, segons l’estat d’ànim que tinguem a l’hora d’escoltar-la. Això ho dic perquè la frase que avui he escoltat no sé si fa riure o plorar.

Resulta que estava escoltant el periodista Carlos Mendo, madridista confés, en una tertúlia on es parlava dels mals del Realísimo. Tots els tertulians coincidien en que la cosa anava de mal borràs a cal Madrid. Em direu que tinc mal gust i que això no són coses que s’hagin d’escoltar. Però, què voleu que us digui…m’ho passava bé veient com tots es posaven d’acord en que el Madrid és una olla de grills, de fa una bona temporada.

I aquí és on surt Carlos Mendo i diu “Lo que debería suceder és que debería volver Santiago  Bernabeu”. I jo he pensat: I el Generalíssimo! No et fot! Si tornessin tots potser si que posarien ordre. Aquell ordre que tots sabem que van posar des de Madrid per una bona colla d’anys…

Com que era després de dinar i estava fent el cafè, la frase m’ha resultat graciosa. O sigui, que m’ha fet gràcia; que m’ha fet riure. Però a mida que hi he anat pensant…ja no me’n feia tanta de gràcia. Pensava: mira si en queden de nostàlgics de temps pretèrits  encara!. Nostàlgics de Bernabeu, però també nostàlgics de moltes altres coses. Escoltant  Carlos Mendo en tenim un bon exemple. I quan opina d’altres temes, com “els nacionalismes” , ja ni cal dir-ho. Nostàlgia pura!. Falangisme pur!

Entre tant, esperaré a veure si un dia d’aquests organitzen una tertúlia parlant del bé que va el Barça.

Vistes algunes sentències i vistes com van les coses al món de la justícia podríem dir que la justícia no és només cega sinó que pateix moltes mancances més: És cega, és sorda, és manca, és paralítica…  Els que diuen que va sobre rodes suposo que més aviat voldran dir que va en cadira de rodes.

Bé, més que la justícia en si mateixa, alguns jutges i algunes de les instàncies que han d’aplicar la llei i, inclús, alguns dels que fan les lleis. El congrés dels diputats a vegades sembla més aviat un lloc on fer a gust unes llargues migdiades. S’haurien de fer lleis justes i lleis que afavorissin la major part dels ciutadans. I no és així, ni de bon tros! El Congrés, a vegades, sembla més un edifici on hi puguin fer niu els coloms que no pas una fàbrica de lleis justes. Les lleis són com les salsitxes: val més no saber com van ser elaborades. Es pacta quasi tot. I molts dels pactes van acompanyats de molts diners. A vegades el Congrés sembla més un mercat. Recordeu, si no, què passa quan s’han de votar els pressupostos generals… I no cal dir que els que porten el pes del mercadeig  són els que més manen i els que tenen més veu. La veu i el vot, encara que es digui que tots en tenen, no és veritat que la tinguin per igual tots els grups.

Això, al ’hora que es fan les lleis. A l’hora d’aplicar-les o interpretar-les la cosa va molt pitjor. Algunes sentències que es poden llegir són impossibles d’entendre. Es impossible entendre que s’obrin causes sense base jurídica i inventant-se les bases jurídiques. És impossible d’entendre que un parell o tres de grups de persones que no representen res ni ningú puguin asseure a tot un Lehendakari al banc dels acusats. És impossible d’entendre que es puguin il·legalitzar partits segons vagi bé o no en un moment donat. Segons el vent bufi a favor o en contra…

El que dèiem: que la justícia és cega, però qui l’aplica sembla que està borratxo. Borratxo…o que és més viu del compte!

Tags: Justícia

“El que s’ha desencadenat a Gaza és un crim de guerra i la bogeria d’un país. Israel no va esgotar els procediments diplomàtics abans d’embarcar-se en una altra terrible campanya de mort i destrucció”.Qui això escriu és un periodista israelià, Gideon Levy, cronista del diari Haaretz, ex portaveu de Shimon Peres quan era ministre de Defensa.I és que no cal ser un defensor de la “causa palestina”,  ni molt menys del pre modern fonamentalisme a l’estil Hamàs, per adonar-se que el que està succeint en aquests moments a Gaza és una veritable carnisseria. No es pot parlar tan sols de guerra quan “uns disposen de caixes de llumins i altres d’un arsenal de bombes”, deia en aquests des el president del Brasil.I no serà hora de que algú es torni a fer la pregunta de sempre: No seria ja hora que les Nacions Unides (dit d’una altra manera: els governs dels principals Estats del món mundial) creessin una força per parar aquest tipus de desastres de seguida que s’iniciïn a qualsevol part del món? Tot és qüestió de voluntat: en alguns cassos de “bona voluntat” i en altres, de “mala voluntat”. Dit d’una altra manera: quan es vol una cosa es fa i s’aconsegueix. Quan no interessa (i en aquest cas sembla que no interessa) no es fa ni s’aconseguirà mai.I, entretant, ens anirem escandalitzant i omplirem els diaris de fotos de nens ensangonats.Etiquetes de Technorati: Palestina,Israel

Tags: Israel, Palestina

S’està preparant tormenta. Tot fa olorar que les coses vénen maldades. Ens podem equivocar, però tothom, menys el PSC-PSOE (més PSOE que PSC), tenen poques paraules d’esperança i optimisme. Tot anirà bé, segons ells i Catalunya sortirà afavorida; Zapatero complirà la seva paraula (jajaja…) i tot seran flors i violes.

Però el que se’ns atansa és tota una altra cosa. El xàfec serà gros, segons comenta la resta del món assenyat i lúcid. I és que no hi ha motius que ens puguin fer pensar el contrari. Vegem:

-El diner ha desaparegut. Els que en tenen, l’amaguen i els que no en tenen no en troben per enlloc. El mercats estan parats del tot i seguiran parats una bona temporada. Quant Bancs aniran tancant?…

-L’Estatut sortirà més pelat que una gallina abans d’anar cap a l’olla. Ja podem preparar plans A,B, C i D…. que no hi haurà res a fer per contestar amb una mica de dignitat a un Tribunal que de constitucional no en té res. En podrien dir Tribunal Polític, que seria més exacte. I com a bona “voz de su amo” i com a bons tutors de lo “ejpañol” de la “unidad de España” donaran café para todos i ben descafeïnat per tal de que no ens faci mal i no ens posi nerviosos. Heu vist que satisfets n’han sortit de la Moncloa una tal Aguirre, un tal Camps i genteta d’aquest tipus?.

-Ara no tenim una RENFE que funcioni ni la tindrem. Com que no hi ha diners, no hi haurà RENFE, ni Rodalies ni res de res. Condemnats a anar en bici, a peu o en cotxe particular (caldrà aprofitar-ho ara que la gasolina és barata i abans de que es tripliqui el preu, cosa que passarà aviat, diu algú…)

-Tindrem un gran aeroport a Barcelona però mig buit. Com que no tindrem vols internacionals, la meitat de l’aeroport no servirà de res. L’economista Tremosa “dixit”. I els catalans que vagin demanant un aeroport internacional amb cara i ulls que a les Castilles ni se n’assabenten ni se’n volen assabentar per cuidar els propis interessos de Barajas.

-El finançament de Catalunya  ja us podeu imaginar el que serà. De bon principi pinten bastos perquè és el pitjor moment de la història i, és clar, no ens podran donar ni la meitat del que ens mereixem per justícia i necessitem si no volem ser un vagó de cua. Ara ja no sm locomotora ni res. Som el vagó del carbó per seguir alimentant unes altres locomotores.

-I la llengua, i la cultura. I les ajudes socials que ja no arribaran a temps per a molts vells, i la sanitat i les empreses que tancaran, i la gent que quedarà sense feina, i els emigrants que es tornaran conflictius quan no puguin ni menjar ni tornar al seu país….

-Internacionalment, Catalunya és desconeguda i maltractada (tema Seleccions esportives) i ningú la defensa ni diu res. Al contrari, és Ejpaña mateixa qui posa pals a la roda a tot arreu on puguem aixecar una mica el cap.

Podríem anar seguint una bona estona. Ens esperen problemes grans i governs petits. El PSC no ha estat a l’alçada , ni hi està i no cal pas esperar que hi estigui. ERC està fent el ridícul, un dia sí i l’altre també llepant el cul de qui mana. La facció més digna ha de callar, de moment.

Ja podem obrir el paraigües que caurà una pedregada que ens matarà si no ens aixopluguem aviat. D’aquí a pocs dies començarem a veure-ho i ja no pararem per una bona temporada.

Mala manera de començar l’any!

Tags: ECONOMIA

Em dóna la sensació que mig món està esperant Obama com un salvador. Aquell déu que ha de venir i que ens ha de salvar; aquell que ens alliberarà de tots els mals.Segurament que no farà res de tot això però sí que pot generar confiança si, només arribar, posa en marxa tot un seguit de mesures que tot el món està esperant.En aquest sentit els analistes no es posen tots d’acord, però sí que la majoria pensa que es farà notar en arribar a la Casa Blanca. El món està inmers en una crisi tan gran que això es fa necessari i urgent. Ahir llegia que, segons el que faci Obama, la crisi pot durar un any o en pot durar tres.Tot plegat em fa pensar que porser un déu no ho és, però quasi. Si serà poderón un home com ell que milions de persones depenem d’ell en molt sentits.Em direm que això ja se savia, que ja ho savíem tots que el president d’ EEUU él l’home més poderós del món. Però és que ara ho palpem; ara ho notem de forma fehafent.Així com els cristians diem ara a l’ Advent: “Veniu, Senyor Jesús”, tots plegats haurem de dir : “Veniu, Senyor OBAMA”.Etiquetes de Technorati: Obama,EEUU

Tags: Obama

Era una cosa que corria pels passadissos de Madrid:” A Zapatero li passa alguna cosa”. Doncs ja s’ha pogut confirmar: A Zapatero li surt una cara nova sota l’orella dreta. Una cara que mira cap al costat (com fent-se l’orni, el desentès) mentre l’altra mira endavant.Si no us ho creieu, mireu la foto que publico aquí al costat…

I encara corre una altra notícia, que no us la puc confirmar encara, però us en faré una petita entrega per tal que us hi aneu fixant: sembla que n’hi està per sortir una tercera al clatell.

I tot plegat, quina importància té, us direu. Doncs sembla que és per poder mirar a la vegada cap a Catalunya i cap a la resta d’ Espanya sense agafar torticoli. Sembla que hi ha una prestigiosa clínica madrilenya (Clínica Moncloa-PSOE. SA) que fa aquests tipus de cirurgia a petició d’alguns interessats i es remoreja (ja sabeu que Madrizzz viu de rumors) que la majoria de clients són polítics. Segurament que aquest tipus de cirugia s’exportarà a l’ estranger veient l’èxit que té.

A Zapatero, per exemple, li vindrà de primera: amb una cara podrà dir als catalans que complirà al peu de la lletra el que aquí diguem i amb l’altra dirà tot el contrari sense el més mínim dolor. Ni tan sols haurà de girar el coll i dissimular!

Tags: Mentides, Zapatero

La meva estimada amiga veneçolana deu tenir avui un gust agredolç a la boca.Chávez ha tornat a guanyar als comicis a les governacions regionals de Veneçuela però ha perdut en tres dels estats més importants i ha perdut l’alcaldia de Caracas.
La meva estimada amiga veneçolana, amb la que he parlat moltes hores de tot “l’humà i diví”, no suporta Chávez. Ha estat ella qui m’ha anat explicant algunes coses del que ella un dia va qualificar i dir “un dictador” trampós. És veu que és un especialista en fer trampes.
A mi, sincerament, en principi no em queia tan malament. La veritat és que seguia poc la política veneçolana. Des que tinc aquesta amiga, ho segueixo tot més d’a prop. Sobretot, m’agrada llegir algun dels seus discursos. Trobo que és un bon comunicador. Això no se li pot pas negar. Això sí: un comunicador-humorista. Perquè si hom segueix la lògica de qualsevol discurs seu és com un acudit portat a l’infinit. Tipus Cantinfles: que xerra i xerra i no diu res. I quan diu alguna cosa, generalment són mentides. Té entre cella i cella EEUU. Això és el que el salva. Sempre té una sortida al seu discurs fent un atac a la nació del nort… No dic pas que en moltes coses no tingui pas raó. Però té tants tics de dictador, de militar “xusquero”, d’home fals…que ja no me’l crec de res. Això sí: em fa riure. A vegades ric per no plorar, també és cert.
Encara no he parlat amb la meva estimada amiga veneçolana per poder comentar les coses… Però ja sé que té un regust agredolç a la boca. La conec bé.

Tags: Chávez

Acabo de llegir un article de Sala i Martín, en aquest mateix diari, titulat “Avergonyit”. Si li hagués de posar nota, li posaria un 10 rodó.

El trobo perfecte. Perfecte perquè rebat, un a un, tots els punts de l’acusació pública que ens feia un diari no fa massa dies. El que s’havia d’haver fet des del Govern -si s’havia de fer alguna cosa- era el que ha fet el professor: defensar-se amb arguments. Opinió tothom en pot tenir. Raó, només en tenen els que tenen arguments vàlids. Jo puc opinar sobre química o meteorologia i dir tants disbarats com vulgui. Com que no en sé un borrall d’aquests temes, puc dir mil tonteries, dir que és la meva opinió i quedar tan ample. Però si algú que en sap em fa explicar aquesta opinió, faré el ridícul.

Per tant, considero que, amb tants arguments com tenim, no els hem fet servir. No hem sabut defensar-nos. La Generalitat tenia prou gent preparada per a posar les coses al seu lloc. Aquest article s’hauria d’enviar al diari. Professors, tècnics, especialistes en mil matèries haurien de parlar més i millor. Sala i Martín serà discutible en moltes coses (segur que en les jaquetes de colors ho és….) però no ho serà en el fet de que parla “clar i català”. A Sala i Martín se l’entén. Sap divulgar. I, a més d’opinió, té raons.

I, el que és més important: TË RAÓ. Ara només cal que, persones com ell ho facin saber. A diaris, a revistes. On sigui. S’ha de fer saber que la veritat no és aquella que la COPE, EL Mundo, The Economist, Ciutadans, etc volen imposar. La veritat és una altra ben diferent. La veritat és la que exposa en Sala i Martín.

Tags: ECONOMIA

Qui ens ho havia de dir que en un poblet tan tranquil, tan turístic i tant bonic com CAUTERETS hi enxampessin Txeroki!El meu record de Cauterets es remunta als anys 70 quan treballava els estius, com un estudiant qualsevol, de guia turístic. Un dia per setmana, -invariablement- fèiem la ruta Vielha-Cauterets. Us he de confessar que aquests indrets del Pirineu francès són dels més bonics que jo conec. És clar que tampoc no el conec massa…Us recomano anar-hi, si no el coneixeu. Queda just al darrere d’Ordesa, al Pirineu aragonès.Cauterets és un poblet amb fonts termals. Els francesos són molt donats a “prendre les aigues” i en tota aquest zona del Pirineu hi han molt llocs termals. És un lloc petit, tranquil, silenciós. Des de Cauterets s’arriva al llac de Gaube, passant pel Pont d’ Espanya. Molt a prop d’aquí hi ha el circ de Gavarnie, un altre lloc que s’ha de visitar. Només s’hi arriba a peu o amb rucs i cavalls que van fent el camí vora un petit riuet com un rosari interminable. Llocs preciosos. Llocs impressionants.Què hi feia aquí Txeroki? Es diu que ETA està molt debilitada. Es diu que els dirigents han de moure’s d’un lloc a l’altre per tal que no els puguin seguir la pista tan fàcilment. Es diu que cada dia estan cometent més errors i és més fàcil seguir-los.Es diu…. es diu….Es diuen moltes coses d’ETA. Però el cert és que fa 50 anys que existeix i que cap govern no ha pogut vèncer-la i aniquilar-la. No han pogut o no han volgut. Perquè la meva humil opinió és que no s’ha volgut negociar prou per solucionar el tema. Alguns han posat tants pals a la roda com han pogut. No s’ha creat un clima adequat per poder negociar. No s’ha col.laborat prou des dels diferents partits per arribar a una negociació justa….Alguns segueixen dient -i sembla que no es cansen- que la única solució és policial. Rucs!!! Més que rucs!!! Que no ho heu vist que aquest solució ha fracassat durant 40 anys? En posen a la presó tres i en surten cinc més… La solució ha de ser política: negociar, negociar i negociar.

Tags: Eta, POLÍTICA

He trobat aquesta perla. No puc resistir-me a difondre-la perquè, tot i que hauria de ser normal, no ho són -lamentablement – actituds com la de la Sra. Abelló. La dignitat només roman en la gent com la Montserrat Abelló? Gràcies, senyora AbellóDissabte passat. Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. ‘Nacionals’ i de ‘Cultura’ en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l’entén, i des d’aquell instant l’assaig passa a la llengua del país veí. Tot d’una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: ‘Jo no entenc el castellà’. Sorpresa evident. Estem acostumats a no protestar, a callar com si res, com si la nostra dignitat no fóra important, sinó accessòria. Sorprèn, sembla, que algú es comporte, simplement, amb dignitat, sense escarafalls, però també sense deixar-se aixecar la camisa ni assumint el paper de colonitzat sense drets. Potser per això l’assaig continua en espanyol amb la flor i nata de la cultura catalana, com si no hagueren oït la senyora Abelló. Amb un detall afegit: cap dels premiats de la cultura nacional no se suma a la protesta. I malgrat tot, malgrat el silenci i la mala educació evident, aquella dona de cabells blancs i de mirada espurnejant, la senyora Abelló, poetessa, amb la força i la raó que li dóna haver aguantat dècades de misèria i d’opressió torna a dir amb tanta senzillesa com rotunditat: ‘He dit que jo no entenia el castellà’. I, ara sí, ara aconsegueix que els organitzadors tornen a parlar com parlen tots els presents a la sala menys un.  Em lleve el barret, senyora.Vicent PartalMail obert

Tags: Dignitat

Ja sé que apostar en aquests moments per Obama no té cap mèrit. És pujar al carro guanyador.M’és igual. Fa mesos que desitjo que guanyo Obama i sé que guanyarà Obama. D’aquí una estona me’n vaig a dormir i sé que demà em llevaré amb Obama president de EEUU.No sé si serà un bon president. Espero i desitjo que sí. Quasi n’estic segur que ho serà.Però el que sé és que ha estat com un terratrèmol. Ho ha somogut tot. Ha fet caure murs i EEUU haurà d’obrar parets noves.Haurà de canviar el xip. Haurà d’escoltar paraules noves. Idees noves. Veurà un home interessat en els més pobres i haurà de veure com moltes coses i molts esquemes canviaran.Això és el que més valoro. Estic segur que aquest nova manera de fer política sortirà d’ EEUU i s’anirà escampant per tot el món.Estic segur que les relacions internacionals seran diferents a partir d’ Obama.Tant de bo aquell somni de Martin Luther King comenci a fer-se realitat pel fet que una persona, ara president d’EEUU, un dia s’ho va creure.Obama no defraudis. No ens defraudis.

Tags: Obama

Sr. Vázquez Honrubia: Veu aquesta llengua? Doncs aquesta llengua la traiem els catalans per riure’ns de vosté, que no té la més remota idea del per què serveix una llengua. Vosté s’ha rigut de la nostra i aquesta llengua es riu de vosté. No pas de la seva llengua. De vosté, que hauria d’anar a l’escola a que li ensenyessin què és una llengua i per a que serveix.I posats a ensenyar-li coses, li podrien ensenyar una mica d’educació i li podrien fer repassar la Costitució que sembla que la té una mica rovellada.Vosté també deu tenir una llengua, dic jo; que no sé quina és però me la imagino. Jo li respecto la llengua però cada dia em costarà més respectar-lo com a jutje i com a persona educada.Els catalans la podem ensenyar la llengua tan orgullosos com vosté. La tenim tan neta i tan útil com la seva. I no perdré el temps explicant-li el per què seveix una llengua perquè no ho entendria, em penso. Ja podem xiular, que si l’ase no vol beure…

Tags: Llengua catalana

No pas “Déu, Pàtria, Rei” com corresponia. Aquest noi marroquí va sortir-se dels paràmetres establerts i ha hagut de passejar-se pels tribunals.La cosa ha acabat bé. Però podia haver acabat ben malament al Marroc.Només al Marroc? Aquí uns nois que van cremar fotos del Rei nostre (bé, del d’alguns…) i no pas del Rei del Marroc (si haguessin cremat fotos del Rei del Marroc no els hauria passat res) també han hagut de passejar-se pels tribunals. I per uns tribunals que només entenen el castellà. I davant d’un jutge que es riu del català i de tot el que representa.Un jutge que haurien de jutjar-lo a ell ara mateix per ultratge a un país.Però així com al Marroc no hi ha democràcia tampoc n’hi ha aquí respecte a algunes coses. Per exemple: l’Estatut de Catalunya no cal complir-lo encara que sigui una llei que, en teoria haurien de complir tots.En fi, que després de tot plegat potser valdria més ser polac…. Una cosa volia dir per acabar: el noi marroquí tenia tota la raó del món. Val més el Barça que tots els reis del món plegats.

L’extrem dret corre per la banda i veu l’ocasió ideal per fer gol i vol aprofitar-la. Pràcticament li regala el gol la defensa contrària.Què puc fer? Passaré la pilota al centre a veure si algú aprofita el passi i sap respondre bé. Per suposat que el devanter centre aprofita el passi. L”equip català està mig adormit. Ja fa temps que no juga gens bé. No reacciona. No se sap bé si és per culpa de l’entrenador o de la directiva. Però la cosa no rutlla. L’equip  està mig adormit i li colen un gol. Un senyor golàs!No cal dir que hi col.laboren els àrbitres de Madrid. Entre tots, li colen un gol més (ja ni se sap quants ens n’han colat….). Volem una selecció catalana però em sembla que hem d’aprendre a defensar-nos una mica. Hem de fer un equip més potent. Més viu.Un gol més a Catalunya!  Parlo, és clar, del gol al President del parlament de Catalunya. Què us pensàveu?

Tags: Futbol, POLÍTICA

Jo et critico a tu perquè has gastat no sé quant en el cotxe oficial.Tu em critiques a mi perquè he dit el que no s’havia de dir.Ell ens critica a nosaltres porque volem fer coalició amb ells.Nosaltres critiquem els altres perquè no volen donar-nos el que ens pertoca.Vosaltres ens critiqueu a nosaltres perquè vam dir no sé quines coses abans d’ahir.Ells es critiquen a ells mateixos perquè la facció tal no diu el que va dir la facció qual…I, entre tots, la casa per escombrar!!!Què en som de desgraciats els catalans!!

Al nostre poble hi ha moguda en el govern municipal. Durant molts anys va manar CIU amb les normals crítiques dels altres..

Ara manava el PSC amb el suport d’ ERC.

Fa pocs dies ERC abandonava el PSC perquè diu que  s’ha caigut en els mateixos vicis de sempre. Serà això la política? Ha de continuar fent pudor necessàriament? 

Tags: Ajuntaments

Continuï Llegint »

Tags: Eta

Una amiga de Saragossa em va convidar a casa seva per tal de visitar l’Expo. Hi vaig anar l’endemà de la Diada.En mala hora vaig acceptar la invitació!Vam passar fred a darrera hora i cues durant tot el dia.

I, per acabar-ho d’adobar, hi havia de visita la Reina, que te la trobaves per on anessis.Tot plegat per formar encara més cues doncs per allà on passava ho trobaves tot tancat..

En fi, que mai més! Aquesta mena d’exposicions em sembla que ja només serveixen per arranjar zones de la ciutat que, d’altra manera, no s’arranjarien mai.La cosa aquesta anava sobre el tema de l’aigua. Suposo que aquella burrada que deien que farien als Monegros no es farà mai. Perquè això sí que seria una contradicció!

Tags: Expo

Qui és el ric?

Qui és el ruc?

Qui és el lladre?

Qui es va morint, poc a poc, d’inanició?

Endevineu-ho….

Però estic segur que ja sabeu de què i de qui parlo. Un donaré una pista:

Us sona això de finançament, d’Estatut retallat i després passat pel forro i pel ribot?

Aquests dies, que he començat a treballar després de les vacances, estava pensant què se’n fan del meus impostos que cada mes (religiosament) se’m queda l’ estat espanyol. Estava pensant que amb els meus impostos els extremenys compren un ordinador per a cada nen mentre que aqui en tenim un per a cada 5; els andalussos fan operacions d’estètica (pits i culs) mentre aquí ens hem d’esperar 5 mesos per una pròtesi de genoll; els castellans promouen la seva llengua arreu del món com si fos la única que es parla per aquests verals i pensant-se que és “just i necessari” que sigui així… (Què es creuen aquests catalans! Que aquest tipus de “dialecte” val la pena ensenyar-lo? Però si fa vergonya! Aquestes coses val més amagar-les darrera la porta.)

I, entretant , mentre em disposo a començar a treballar amb ànims i pensant que estic fent alguna cosa positiva  (a més de guanyar-me les garrofes) resulta que em diuen que els meus impostos marxaran per no tornar mai més….

I lllavors no sé si tornar-m´hi a posar o val més que continuï fent vacances.

Vacances pagades per qui? Potser a partir d’ara les meves vacances me les pagaran els espanyols aquests que deia…

Tags: Lladres

     Ara s’acosta l’11 de Setembre i els nostres polítics s’ompliran la boca          amb discursos. Com cada any.No seria hora de que fessin un gest de dignitat nacional? Encara que          fos  un petit gest.Com per exemple: plantar cara tots junts. No parlar cada un pel seu compte i fer moviments d’amagatotis dels altres. Fer un front comú. Dir a Madrid que quan vingui un ministre, aquí no serà ben rebut si no ha complert amb el seu deure…No sé si el poble català pot esperar alguna cosa semblant dels nostres polítics (tots, sense excepció). Perquè em sembla que ens estem acostumant al fatalisme: acceptem l’inacceptable com si fos l’ordre natural de les coses i com si les coses no poguessin anar d’ una altra manera: Catalunya pot seguir essent expoliada, cal pagar molt i cobrar poc, cal que als hospitals s’hagi de fer cua…. “O ESO O NADA”, com ha dit l’eminent Solbes. O això, o nosaltres farem el que voldrem. O agafes les engrunes, o et quedes sense res. El fatalisme condemna els catalans a ser , no uns pobres infeliços,  sino uns POBRES FELIÇOS.No pot ser que a Catalunya no hi hagi cap persona capacitada per dir-li que no té raó i plantar-li cara de veritat…En aquests propers dies podrem veure si ens continuen prenent el pèl i si ens el deixem prendre com fins ara.

Tags: Nació

És aquesta l’exacta sensació que tinc des de fa ja temps. Amb els pressupostos, amb l’ estatut, amb els  serveis que rebem, amb les declaracions que sentim, amb els manifestos…. Sempre sóm els catalans els dolents, els insolidaris, els estranys, els egoïstes…. El que deia: sóm cornuts i encara ens toca pagar el beure. I, pel camí que anem, encara ens el tocarà pagar durant una bona temporada.

Tags: Catalans, POLÍTICA