A PEU

Doncs, per desgràcia, sí que importa, encara que diguin allò que "al pot petit hi ha la bona confitura". Però no em refereixo a allò que tots penseu. Em refereixo als països, a les nacions, als pobles.

Catalunya, per a la majoria dels catalans, és un país i és una nació. Però que ho pensem i ens ho creguem no serveix per a res perquè l’Estat -per desgràcia nostra- és qui té el poder i aquest invent de les autonomies poc ha servit per a donar-nos poder de veritat. A fi de comptes, tot ha de passar per Madrid i allà ja sabem el pa que s’hi dóna. El mateix l’Estatut reconeix obertament que som una nació, encara que sembla que fins i tot per a conservar el títol sembla que costarà. A aquest Estatut li han passat el ribot per tots costats. Ja ni sabrem què en queda i ja veurem si en podrem aprofitar alguna cosa o valdrà més llençar-los a les escombraries. Aquella gent del Tribunal Constitucional es veu que no ho té gaire clar això que som una nació, encara que som molts que sí que ho tenim ben clar. Però cal recordar que som un país petit, sense influències, amb poques ajudes i amb molts enemics que constantment ens volen fer la punyeta i ens estan posant constantment pals a les rodes. SÓN ELLS QUI DECIDEIXEN QUÈ HEM DE SER I NO PAS NOSALTRES QUE DECIDIM QUÈ VOLEM SER.

Només cal veure el que és aquesta indecència de tribunal, àrbitres de l’arbitrarietat, que per decència haurien de dimitir tots ara mateix. Han perdut la equanimitat, la dignitat, la vergonya i tot el que vulgueu. Però conserven el poder de decidir; un poder que els han donat uns partits polítics, que es distribueixen el poder d’acord a les seves conveniències i que ja els va prou bé que continuïn així. Els petits és com si juguéssim un partit de futbol amb els quatre àrbitres en contra: resulta que l’àrbitre principal és del PSOE; un jutge de línea és el PP; l’altre jutge de línea és de IU i el quart àrbitre és una marioneta qualsevol que no se sap qui l’ha nombrat. Els petits no importem ni decidim i  moltes vegades és per culpa nostra, perquè ens compren (i, per tant, ens venem ) per un plat de llenties.

Aquests dies hem vist que Catalunya no pot jugar contra Espanya ni en futbol platja perquè seria rebaixar-se massa i reconèixer "de facto" que existim. No podem fer consultes i de seguida es posen en peu de guerra. Això no ho poden tolerar. Fins i tot hi van haver amenaces clares als jugadors espanyols que estaven disposats a jugar. El pes de la llei i les multes haurien caigut sobre d’ells si s’hi haguessin atrevit. Per tant, ja ho veieu: la mida sí que importa i els petits no comptarem per a res mentre no tinguem més poder polític del que tenim. Si no ens el dóna Europa, no cal pas esperar-lo d’ Espanya i si alguna cosa positiva en pot sortir d’aquest actitud intransigent de l’ estat és el fet de que cada dia faran més independentistes i potser farà que d’una vegada hi hagi "rebel·lió a la granja".

Una de les diferències entre democràcia i dictadura és que en democràcia s’ha de respondre, s’ha de donar comptes i els ciutadans tenen drets (entre ells, el dret a saber) i en una dictadura no hi ha drets: ni a preguntar, ni a saber, ni a protestar.

Yoani Sánchez és una coneguda bloguera cubana, de la qual ja us n’he parlar alguna altra vegada. Tinc el seu blog entre els meus favorits i intento anar-lo llegint (no pas els comentaris, però). Crec que és una bona periodista i explica, des de dins i de prop el que està passant a l’ illa. No és la única que ho fa, però ella trobo que ho fa molt bé i és una delícia llegir-la.

Fa un temps que va enviar un qüestionari amb 7 preguntes a Barack Obama i un altre, amb 7 preguntes més, a Raúl Castro. Suposo que ja deveu imaginar el que ha passat: que Obama l’ha contestat i Raúl "encara no". La Tv se n’ha fet ressò aquests dies. És el que dèiem: que qui creu que el poble té dret a saber, contesta el que li pregunten. Qui no creu en els drets, ja no té cap necessitat a contestar. Més clar, l’aigua.

Som molt crítics amb els polítics. Jo, el primer. Però ho som, sobretot, amb aquells que es creuen que el poder els ve del cel i no se n’adonen que el poder els arriba de baix, del poble. Si es fessin més propers, fossin més francs i clars, complissin un 10% del que prometen a les campanyes… serien més ben valorats.

En aquest cas Obama ens ha donat una bona lliçó a tots, però sobretot als polítics: un dels homes més poderosos del món s’ha "rebaixat" a contestar en un blog d’una pobra periodista d’un pobre país. És només un signe. Però un signe ben evident del que deu creure què és la democràcia. En podríem aprendre tots plegats, no us sembla?

De tant en tant, m’agrada llegir poesia encara que reconec que no en sóc un gran lector. I m’agrada rellegir poetes que ja conec (que no són pas gaires, malauradament). Però, de tant en tant, en descobreixo algun de nou per a mi, encara que potser sigui ja molt conegut per altra gent.

Acabo de descobrir el mexicà Jaime Sabines (1926-1999), que diuen que és un dels millors poetes mexicans. Potser el millor després d’ Octavio Paz. Almenys diuen que és potser el més popular.—, sí, creo, el más popular.

Us deixo una mostra d’un poema que m’ha agradat,

‘Me encanta Dios. Es un viejo magnífico que no se toma en serio. A él le gusta jugar y juega, y a veces se le pasa la mano y nos rompe una pierna o nos aplasta definitivamente. Pero esto sucede porque es un poco cegatón y bastante torpe con las manos.
Nos ha enviado a algunos tipos excepcionales como Buda, o Cristo, o Mahoma, o mi tía Chofi, para que nos digan que nos portemos bien. Pero esto a él no le preocupa mucho: nos conoce. Sabe que el pez grande se traga al chico, que la lagartija grande se traga a la pequeña, que el hombre se traga al hombre. Y por eso inventó la muerte: para que la vida —no tú ni yo— la vida, sea para siempre.
Ahora los científicos salen con su teoría del Big Bang… Pero ¿qué importa si el universo se expande interminablemente o se contrae? Esto es asunto sólo para agencias de viajes.
A mí me encanta Dios. Ha puesto orden en las galaxias y distribuye bien el tránsito en el camino de las hormigas. Y es tan juguetón y travieso que el otro día descubrí que ha hecho —?frente al ataque de los antibióticos— ¡bacterias mutantes!
Viejo sabio o niño explorador, cuando deja de jugar con sus soldaditos de plomo y de carne y hueso, hace campos de flores o pinta el cielo de manera increíble.
Mueve una mano y hace el mar, y mueve la otra y hace el bosque. Y cuando pasa por encima de nosotros, quedan las nubes, pedazos de su aliento.
Dicen que a veces se enfurece y hace terremotos, y manda tormentas, caudales de fuego, vientos desatados, aguas alevosas, castigos y desastres. Pero esto es mentira. Es la tierra que cambia —y se agita y crece— cuando Dios se aleja.
Dios siempre está de buen humor. Por eso es el preferido de mis padres, el escogido de mis hijos, el más cercano de mis hermanos, la mujer más amada, el perrito y la pulga, la piedra más antigua, el pétalo más tierno, el aroma más dulce, la noche insondable, el borboteo de luz, el manantial que soy.
A mí me gusta, a mí me encanta Dios. Que Dios bendiga a Dios.’

 

Jaime Sabines

Es fa difícil parlar de la pobresa, dels que passen gana i dels països pobres des d’on som. És difícil parlar de pobresa des de la riquesa. De seguida et diran que ets un populista i que parlar d’aquests temes és molt fàcil; massa fàcil.

Potser sí. Reconec que és relativament fàcil parlar de la pobresa, de la gana, veient-ho de lluny com ho veiem nosaltres. Encara que no tant, si tenim una mica de sensibilitat i consciencia, perquè la majoria de nosaltres mengem tres cops al dia i, a més, mengem el que volem i quan volem i podem comparar situacions. Però al nostre costat potser ja podrem veure més d’una família que ho està passant malament I aquí a Europa no ens podem queixar! Ens sobra menjar per tot arreu!

La crisi econòmica està tenint un gran impacte en aquelles persones que lluiten per sobreviure. I aquestes cada dia són més. La fam crònica ha passat d’atacar 913 milions de persones el 2008, a fer-ho a més 1000 milions aquest any 2009. Aquesta xifra equival a una sisena part de la població mundial.

Ha crescut la gana i han crescut els preus dels aliments (17% en dos anys). Des de l’any 1970 que no creixia la fam. Semblava que la teníem més o menys dominada, però ha arribar la crisi mundial i s’ha vist que no.

I tot això, a les portes d’unes festes que ja s’acosten amb els corresponents, coneguts i repetits sopars d’empresa, sopars d’amics, sopars de coneguts i sopars de saludats… Sopars i dinars de família, exuberants i superflus….

Com cada any, quina vergonya!.

Armando Quintero Laplume coneixia i era amic de Tomàs Cacheiro. A la seva pàgina web, que us recomano visitar, http://cuentosdelavacaazul.blogspot.com/2009_11_01_archive.html

fa el següent retrat del seu amic:

Un río que sigue nutriendo nuestras vidas.
Tomás Cacheiro. Cacheiro. Cacharro. Barro y fuego. Docente. Maestro. Ceramista. Decidor. Combativo, inconforme, risueño. Como siempre, afortunadamente. ¿Religioso de tan ateo?Caudal de hombre. Dios antiguo vitalmente renovado, y desatado. Disfrutador de mesas, del “bon vin” y la vineta, con hongos asados, calamares rebosados o caracoles, por él mismo preparados. Gustador de atardeceres acompañado de Bach, Mozart, Albéniz o Vivaldi. Amigo. Hermano. Padre. Abuelo. Hemingway no de mar, de tierra adentro.Una y otra vez – en estos años de distancias, no de olvidos- uno vuelve a sentir cómo fluye la vida por sus venas, por sus músculos, por sus vellos; en el brillo de sus ojos; en el sonido de su voz de diablo viejo. Una y otra vez uno vuelve a verla, a oírla, a olerla en su cuerpo semidesnudo nadando por el río; remando en sus aguas; arrastrando los troncos de sus orillas; moviendo el barro de sus barrancos; creando sus cerámicas, tan imposibles de paciencia, tan a fuego lento en sus cocidas o; simplemente, descansando a la sombra de los árboles, al rumor de los vientos. Sacudiendo su energía que, más que de un Olimar, es de un Cebollatí crecido.Una y otra vez, a la luz y al tiempo, uno lo vuelve a escuchar depositando preguntas como frutos, como flores, como hojas recién nacidas para asombrarnos con su inefable persistencia por lo vivo. Una y otra vez: renovando como siempre la alegría, la ternura y la capacidad de asombro de todo ser humano que son, en él, más poderosas que las muertes, las separaciones y las dudas. Más vivas que la vida.

Semblanza tomada de ¿Quieres contar cuentos? de Armando Quintero: "Recuerdo III".
El texto fue leído en el homenaje al ceramista en la ciudad de Treinta y Tres al año de su fallecimiento y recogido como Testimonio en el libro Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay (2009 M. González, R. Rubio y C. Zorrilla)
http://rescatememoriaceramicauruguay.blogspot.com/