23 febr. 2017

LES PORTES DEL CEL

Classificat com a Educació

Dilluns passat Sant Pere va haver d’obrir de bat a bat la porta del cel per tal de que hi pogués entrar la imponent figura de Xavier Melgarejo, psicòleg i pedagog, mort prematurament als 53 anys a causa d’un càncer de pulmó, ell que no havia fumat mai de la vida…

Era un dels bons referents en el camp de l’educació al nostre país. Jo no el coneixia personalment i només el vaig poder escoltar una vegada en una xerrada que va fer, ara fa un parell d’anys, a Mollerussa. Ens va parlar del seu darrer llibre «Gracias, Finlandia» on exposa les bondats del sistema educatiu finlandès, basat en tres elements: el valor de la lectura, l’estima de la infància i la preparació del professorat.

Segons expliquen els entesos, era una de les persones que més sabia de temes d’educació al nostre país i, segons aquests mateixos entesos, l’educació és una de les inversions més efectives i rendibles que pot fer un país. Un euro invertit en educació diuen que es multiplica per cinc i, per tant, no ens hauria de saber greu invertir-hi. Alguns es pensen que per millorar l’educació només cal fer una nova i enèsima reforma educativa, fer grans canvis en els llibres de text o comprar força ordinadors a les escoles. Els llibres de text segurament que són els menys importants, cosa que les editorials no deuen voler escoltar ni de lluny perquè és un bon negoci. Per comprar els llibres de text els pares quasi bé s’han de vendre el nen i els nens, per poder-los carregar, ja han de portar motxilles amb rodes de tant que pesen. Aviat hauran de llogar un taxi per anar a l’escola de tant carregats com aniran. No han entès encara que no són els llibres els que ensenyen; són els mestres amb la seva traça per treure tot el que hi ha de millor dins de cada nen i nena. No caldria tantes assignatures de noms exòtics i estranys i crec que seria millor anar a les quatre o cinc importants de sempre. Sembla que no cal ensenyar humanitats i filosofia perquè són assignatures que desvetllen massa i, ja se sap, no convé tenir ciutadans massa desvetllats…

El Xavier Melgarejo ens explicava que Finlàndia havia sabut teixir prou bé tots els fils com per bastir una educació pionera al món i de les que treu millors resultats globals. Potser s’hauria d’anar fent una mirada cap allà i aprendre totes les coses bones que diuen que té l’educació finlandesa. I en un temps de crisi com el que estem vivint, és urgent pensar en una educació gratuïta per tothom i preservar la igualtat d’oportunitats. Amb això ja hauríem fet un bon començament.

No hi ha resposta

17 febr. 2017

CRÒNICA D’UNA SENTÈNCIA ANUNCIADA

Classificat com a Justícia

La famosa novel·la de Gabriel García Márquez «Crónica de una muerte anunciada» ja ens diu com com acaba des de la primera frase de la primera pàgina: “El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana…” L’escriptor no ens vol amagar res. Per tant, la sorpresa no cal que la busquem en cap moment i només ens cal saber que el més interessant de la novel·la és tota la narració dels fets i com García Márquez, aquest gran mestre de la narració, ens ho explica.

La sentència que s’ha conegut aquest matí sobre el Cas Nóos no podíem esperar que fos altra cosa que la «crònica d’una sentència anunciada» per ser qui eren els personatges jutjats i per com veiem que funciona la justícia espanyola. ¿Recordeu aquells discursos nadalencs del Rei on cada dos per tres se’ns recordava que tots els espanyols som iguals davant la llei i que, quan els escoltàvem, tots ens fèiem un tip de riure perquè allò no s’ho creia ningú? Doncs exactament això és el que ha passat: que hem pogut comprovar que no tots som iguals davant la llei, per més que l’insigne advocat Roca i Junyent ens hagi refregat pels morros aquest mateix matí que «això demostra que tots som iguals davant la llei», mentre levitava d’alegria, segons les seves pròpies paraules.

Quan el 2014 Cristina de Borbó va declarar davant del jutge Castro es va fer la distreta i la desmemoriada. Ens recorden les cròniques que només va contestar a 15 de les 400 preguntes del jutge, al·legant la «confiança que tenia en el seu marit». Durant la vista, com es va anar veient, les paraules de la infanta es van centrar en tirar pilotes fora. En concret va dir 59 vegades ‘no ho recordo’, 189 ‘no ho sé’, 23 ‘no recordo’ i 58 ‘ho desconec’. Ja ho veieu: com per regalar-li una carretada de cues de pansa, que diuen que conserven la memòria.

Una altra desmemoriada famosa que hem pogut escoltar aquests dies als tribunals ha estat la exministra del PP, Ana Mato, enredada juntament amb el seu exmarit i un munt de càrrecs públics en l’anomenada «trama de la Gürtel». Ella tampoc no sabia quan guanyava el seu marit, no sabia res de les nombroses i elevades despeses familiars, dels cotxes d’alta gama que tenien al garatge de casa i d’un Jaguar que va aparèixer al jardí de casa sense que ningú sabés d’on havia sortit. Es va fer la beneita i va tirar tantes pilotes fora com va poder. I ja veureu com en surt sense deixar gaires pèls al forat de la gatera…

Ens prenen per rucs i potser ho semblem i tot. Aquí tothom calla i ningú s’atreveix a dir res a personatges tan importants perquè certes coses en aquesta Espanya torera encara es toleren massa bé. ¿Ningú els ha explicat a aquestes senyores -i als seus advocats- que estem al segle XXI i que hi han coses que no se les creu ningú?. No s’adonen aquests insignes advocats i jutges que aquest tipus de defenses que fan de les seves clientes més aviat haurien de ser agreujants que no pas atenuants? Ningú els ha explicat que a mitjans del segle passat sí que podia passar alguna cosa així perquè a les dones en aquells temps se’ls imposaven unes altres obligacions i poc podien posar cullerada en els assumptes familiars considerats importants?. En aquell temps, per desgràcia, la majoria de dones encara eren poc considerades socialment i la majoria no accedia encara als estudis.

Els senyors jutges que els ha tocat jutjar aquestes egrègies senyores els podien haver regalat, juntament amb la sentència, el següent Manual que s’entregava a les dones que en temps franquistes havien de fer l’anomenat «Servicio Social» a la Seccion Femenina i que va ser vigent almenys fins l’any 1960 (i potser algun més encara).


Guía de la buena esposa

Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo. Especialmente, su plato favorito. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero.

Prepárate: retoca tu maquillaje, coloca una cinta en tu cabello. Hazte un poco más interesante para él. Su duro día de trabajo quizá necesite de un poco de ánimo, y uno de tus deberes es proporcionárselo.

Durante los días más fríos deberías preparar y encender un fuego en la chimenea para que él se relaje frente a él. Después de todo, preocuparse por su comodidad te proporcionará una satisfacción personal inmensa.

Minimiza cualquier ruido. En el momento de su llegada, elimina zumbidos de lavadora o aspirador. Salúdale con una cálida sonrisa y demuéstrale tu deseo por complacerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos.

Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a cenar o a otros lugares de diversión sin ti. Intenta en cambio comprender su mundo de tensión y estrés, y sus necesidades reales. Si tú tienes alguna afición, intenta no aburrirle hablándole de ésta, ya que los intereses de las mujeres son triviales comparados con los de los hombres. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así; no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar.


No hi ha resposta

14 febr. 2017

MAGALDI, LA FISCAL DEL CABELL MERAVELLÓS

Classificat com a Justícia

La fiscal en cap de Barcelona, Anna Maria Magaldi ha fet avui una roda de premsa tota ofesa i enfadada pel que va passar divendrespassat a la sortida del judici del 9-N. Ha explicatavui la seva versió dels fets. Ho podeu seguir, fil per randa a ELNACIONAL.CAT i a altres mitjans.

Fa una colla d’afirmacions que m’agradaria comentar. Per començar la roda de premsa afirma amb un to indignat i alhora victimista: “Jo no menteixo mai”. Dedueixo que pensa que els demés acostumem a mentir quan parlem i que a ella -potser per ser fiscal, o perquè creu que és d’una casta més elevada- li hem de suposar una major perfecció, una superioritatmoral i una integritat que els altre pobres mortals no tenim i mai podrem aconseguir. Hi han jutges, fiscals i papes de Roma que menteixen com els demés, tenen els mateixos defectes de tothom i són igualment creïbles -o no- com qualsevol altra persona. Per tant, a vostè ens la creurem, o no, si ens demostra que el que diu s’ajusta a la veritat i ho pot demostrar. Les imatges que hem pogut veure no deixen les coses massa clares i potser els mossos d’esquadra que van veure l’escena de prop podran donar més detalls. Després d’afirmar que vostè no menteix mai, ha seguit assegurant que els manifestants sabien perfectament qui era perquè, diu: “Sóc conegudíssima, no només pel meu meravellós cabell”. I què vol dir amb això? És clar que l’escridassada anava per vostè i ja pot suposar que també pel aquesta justícia arnada que representa.

En un moment de la roda de premsa assegura que va témer per la seva integritat i que estudiarà l’actitud del jove que se li va acostar i la va increpar. Fa molt ben fet si creu que hi ha delicte. Però també potser hauria d’estudiar altres cassos d’amenaces i delictes de tota mena -similars i potser més greus fins i tot-, que els fiscals deixen que passin desapercebuts quan haurien d’actuar d’ofici. Senyora Magaldi, no creu que en alguns cassos filen molt prim i en altres fan els ulls molt grossos depenent de qui es tracta?. Només caldria que mirés una mica a Facebook i en trobarà tants cassos com vulgui, si s’hi vol passar una estona…

Tots hem pogut veure la seva sortida del Palau de Justícia i la seva baixada per les. Més aviat semblava una vedet a qui li agrada cridar l’atenció que no pas una persona que vol passar desapercebuda. Només li faltava saludar; el somriure de superioritat que va regalar al públic ja el va saber posar prou bé… I té raó quan diu que alguns es van dirigir a vostèsabent qui era. Em fa gràcia quan diu: «Sóc molt fumadora i portava unes quantes hores sense fumar. Davant meu hi havia un grup d’unes 20 o 30 persones que estaven al darrere d’unes tanques, al costat, un nombre indeterminat de càmeres de televisió». Justifica d’aquesta manera aquella baixada per les escales i la seva actitud desafiant amb els manifestants: “Vaig començar a baixar les escales. A la segona, van començar els crits de ‘fora, fora, fora la justícia espanyola’. Jo no podia baixar corrent les escales, abaixar el cap i sortir corrent d’aquella situació. S’estaven dirigint a mi com a membre d’una institució de l’Estat. Per això em vaig mantenir dreta, ferma i mirant aquelles persones, durant uns segons que em van semblar interminables. Aquesta actitud m’imagino que no devia agradar els ciutadans”. Doncs no, senyora Magaldi, aquestes actituds no agraden gens als ciutadans quan veuen que la justícia espanyola no és igual per a tots, que tenen la mà trencada per portar ràpidament a la fiscalia certes coses i saben fer molt né l’orni per deixar-ne passar moltes altres, la qual cosa indigna força, com pot suposar. Per què no dirigeixen més la vista cap a ministres del govern del PP o cap a membres de la casa reial? Ja sé que alguns estan per damunt de la llei i són «inviolables» i no se’ls pot jutjar. Però no seria hora ja que s’abandonés això tan estrany de la immunitat i que els fiscals miressin una mica més de prop els actes i negocis privats del rei, per exemple? No caldria mirar de prop algun ministre de l’Interior i altres persones i organismes de l’ Estat que saben nadar molt bé per les clavegueres i saben ruixar ben ruixats de merda certes persones i inventar-se el que sigui per enfonsar la seva trajectòria política?.

No justificaré els insults a ningú i comprenc que a una fiscal de «cabell meravellós» com vostè no li agradin. Però sàpiga que certes coses tampoc ens agraden al comú dels mortals, que devem ser persones de carn i ossos com vostè. Afirma que no va provocar ningú i que només els miro, no els insulto, ni faig botifarra i els trec la llengua. Només hauria faltat això! Però al meu poble diuen que «qui no vulgui pols que no vagi a l’era» i em sembla que vostè aquell dia tenia moltes ganes de quedar plena de pols. D’altra manera no hauria fet aquella baixada triomfal. Només li hauria faltat una catifa vermella com fan les gran estrelles de Hollywood…

Una altra afirmació seva que m’ha fet una mica de gràcia: “Jo no sóc altra gent, sóc la fiscal en cap de Barcelona”, com volent deixar clar que vostè representa una institució de l’Estat i que insultar-la a vostè no és el mateix que insultar qualsevol altra persona. Deia també: Jo no sóc un polític i això no va en el càrrec. I malament seria que hi arribés a anar”. N’està segur? A vostè no se li pot dir res i a un polític sí? Serà pel seu «cabell meravellós» o per algun altre motiu?. Ens ho haurà d’explicar més tot això perquè, jo almenys, segueixo sense entendre-ho. Com ha dit algú avui, em sembla que vostè té la pell molt fina i sàpiga que aquesta justícia no se la creu ningú…

Una resposta fins a ara

13 febr. 2017

Honroses excepcions

Classificat com a Empreses,Feina

cuando-anunciar-el-embarazo-en-el-trabajo-2

Llegeixo a IL CORRIERE DELLA SERA una notícia que no s’acostuma a llegir gaire sovint: «Contracten una dona de 36 anys, embarassada de 9 mesos».
Explica Martina Camuffo que mentre s’asseia a la taula per signar el contracte es va tocar la panxa i va dir:”Encara no m’ho crec”. Estem acostumats a que algunes empreses -més de les que pensem- a vegades prefereixen contractar homes abans de dones perquè s’imaginen que no tenen tantes obligacions familiars ni tantes baixes; o bé no contracten dones joves pel perill de que quedin embarassades i hagin de deixar de treballar durant setmanes. Alguna vegada s’ha donat el cas fins i tot que una de les condicions que ha posat l’empresa és de que no pot quedar embarassada.
Martina Camuffo tenia 36 anys i estava a punt de ser mare per segona vegada (té ja una nena de dos anys). Sembla un conte de fades -d’aquells que ens explicaven de petits- la història d’aquesta jove italiana, contractada en el novè mes d’embaràs. Sabien que hauria d’agafar la baixa per maternitat al cap de pocs dies i així i tot la van contractar. Expliquen els amos de l’empresa, Samuele Schiavon i Stefano Serena que havien vist treballar Martina en una altra empresa, que els va agradar com treballava i ara que volien ampliar l’equip havien pensat en ella.
En aquesta notícia jo hi veig dues o tres coses prou interessants com per reflexionar-hi una mica: La primera és que, malauradament, excepcions com aquesta no fan més que confirmar la regla. Són coses que no passen gaire sovint i per això, quan passen, són notícia.
La segona, que ens haurien d’interessar més les qualitats d’una persona que no pas altres aspectes força menys importants (aspecte físic, edat, sexe, situacions personals, etc). La competència i les capacitats no sempre es poden demostrar -per més que es tinguin- quan hom és jove. Als joves els demanen una experiència que és impossible tenir amb 20 anys. La capacitat i la competència es demostren damunt el terreny i fent la feina. A les persones joves cal donar-los simplement l’oportunitat de demostrar-ho. Cal posar confiança en les persones, encara que tinguin una situació personal o familiar complicada. Potser aquest justament hauria de ser un motiu més per atorgar-los aquesta oportunitat i no hauria de ser una excepció com la de la notícia. Les persones que més necessiten una feina acostumen a ser molt més complidores i eficients, justament perquè la necessiten imperiosament i no la volen perdre.
I una tercera i darrera cosa. Ja seria hora que les empreses sabessin que acomiadar per aquest tema, fer bullying, mobbing o qualsevol altra mena d’assetjament, a més de ser denunciable, és contraproduent per la mateixa empresa perquè causa un clima de por generalitzada a tots els treballadors; poden pensar que avui toca a una dona però que un dia els pot tocar a qualsevol d’ells, homes inclosos (de moment, no pas per quedar embarassats, evidentment, però més endavant ves a saber….). Quan en una empresa s’assetja psicològicament a un treballador/a es crea un ambient de por i fins i tot de terror que fa mal a la mateixa empresa i que més d’una vegada deriva a conductes abusives de tota mena (agressions físiques, verbals, conductes ofensives o amenaçadores que afecten la dignitat de les persones). Les millors empreses són les que tenen els seus treballadors contents i les que saben trobar l’equilibri entre feina i benestar i les que saben conjuminar l’àmbit laboral amb el personal i familiar.

2 respostes

09 febr. 2017

La por a la llibertat

Classificat com a Llibertat

José Martí, l’apòstol de la independència de Cuba, va dir en un discurs en homenatge a Adolfo Márquez Sterling, periodista cubà que va lluitar aferrissadament contra el colonialisme espanyol: «Porque el hombre que clama, vale más que el que suplica: el que insiste hace pensar al que otorga. Y los derechos se toman, no se piden; se arrancan, no se mendigan». Arribats a un cert punt, hauríem de tenir present aquest principi si no volem perdre la dignitat que tenim com a persones i com a poble. Quan s’ha procurat fer tot el possible per fer les coses dins de la llei; quan s’han intentat canviar lleisi que creiem injustes; quan ja no hi han més sortides dignes per a fer fer valer els nostres drets hem de creure que l’únic camí ja no és demanar-los, sinó prendre-nos-els. I no necessàriament s’ha de fer de forma violenta, sinó que hi han moltes formes pacífiques i imaginatives. I em sembla que serà exactament això el que ens caldrà fer, vist com transcorren les coses.
És clar que podrem podem parlar de conflicte de drets i és clar que ni els mateixos juristes s’acaben de posar d’acord en aquest terreny. Però almenys hauríem de tenir la possibilitat de discutir-ho. S’hauria de poder parlar de tot i s’haurien de poder posar en qüestió cert temes que no són de cap manera intocables ni «paraula de Déu». Els drets humans es defineixen generalment com aquelles llibertats, facultats, institucions o reivindicacions bàsiques que corresponen a tota persona pel simple fet de la seva condició humana, per tal de garantir-li una vida digna. Aquests drets es posseeixen independentment de quina sigui la situació legal o jurídica del país o regió en el que habita i de factors com l’estatus, l’ètnia, la nacionalitat o qualsevol altra circumstància de l’individu en qüestió. D’ençà a finals del segle XVIII es comença a concretar que els drets humans són inalienables i inherents a la persona. No poden ser concedits, limitats, canviats o venuts i tan sols poden ser assegurats o violats.
Quan un govern arriba al punt de que la única sortida que troba a una reivindicació de la majoria d’un poble és la negació i l’amenaça, malament rai! L’amenaça i la por són els principals enemics de la llibertat i hem arribat a un punt que l’estat espanyol únicament es val de l’amenaça de la por. I ho fa a través de tribunals manipulats i forçant el dret i les lleis a favor seu. Ho fa amenaçant, manipulant, fent servir les mateixes eines que sempre fan servir els escanyapobres: l’amenaça, la por i les pràctiques mafioses. Un mal camí aquest de l’extorsió fent ús de la força, del poder, dels tribunals coaccionadors, exigint, imposant, multant, judicialitzant, etc… perquè aquesta actitud no fa més que radicalitzar els conflictes i la lluita.
La por és un recurs que s’ha fet servir molt sovint al llarg de la història. Els dictadors en saben molt d’això. Però no només ells; ho fan servir certes empreses, certs governs que es diuen democràtics però que no en són gens ni mica; ho fan servir institucions i persones diverses que tenen poder. La por produeix angoixa perquè et posa davant d’un perill real o imaginari i no sempre tendim a reaccionar adequadament. El que estem veient aquests dies en el judici del 9-N que es desenvolupa al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i que pretén aclarir si hi va haver o no delicte de l’expresident de la Generalitat Artur Mas i de les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau en aquell procés participatiu, és exactament això: la pretensió d’un judici fet per un tribunal-titella que, fent veure que fa un judici d’acord a la llei, no fa altra cosa que fer un judici polític fent servir conceptes com “delicte”, “acció il·legal”, “desobediència”, “prevaricació”, “saltar-se la llei”… consideracions totes elles gens tranquil·litzadores per al comú dels mortals. Pretenen donar una lliçó a uns quants per tal de fer por a la majoria. Influents diaris estrangers,referint-se al judici a Mas, Ortega i Rigau, expliquen als seus lectors, les excepcionals circumstàncies que han assegut al banc dels acusats tres governants que no han fet més que iniciar un procés participatiu en el qual inicialment i per unanimitat els fiscals del TSJC van considerar que no hi havia delicte. Si ho comparem amb els diaris, ràdios i televisions de Madrid no hi ha color Ells ja saben d’avant-mà el resultat i fins i tot un s’atreveix a titular en primera plana:“Veredicte per unanimitat”, donant per suposat que la sentència serà condemnatòria. Això és periodisme? Això és un país on hi impera la democràcia? Això no són pressions, ells que parlen de les pressions que fem els catalans?.
Jo no hi vull viure en un país on es donen aquestes coses…

 

No hi ha resposta

05 febr. 2017

VOLEM UN PAÍS DIGNE

Classificat com a Democràcia

1320novembre2028129Els catalans volem un país digne i per poder-ho aconseguir ens cal recuperar la dignitat que des de fa segles ens està robant un estat espanyol totalment indigne. I per poder tenir un país digne només tenim un camí: el dret a decidir el nostre futur, un futur que volem molt diferent del present que ens toca patir.

Ens cal construir urgentment un país millor i més just en tots sentits perquè això que tenim no s’aguanta per enlloc. Si volem ser dignes ens haurem d’esforçar a construir unes institucions dignes que ajudin a fer ciutadans dignes. Caldrà una millor educació, una millor justícia social i millor justícia en general, una millor sanitat, una millor política, etc… Caldrà enfortir una democràcia que ha caigut en el descrèdit total perquè cada cop s’ha difuminat més la divisió de poders. Ara ja no sabem on és el legislatiu, l’executiu i el judicial. Està tot tan barrejat que ja no sabem qui manarà que ens jutgi, amb quines lleis ens jutjaran, com seran interpretades, qui ens jutjarà o per quins motius ens jutjaran. No em negareu que cada dia ens donen més motius i arguments per dubtar de la imparcialitat de la justícia i per desconfiar.

Demà, 6 de Febrer, se celebra a Barcelona un judici que cap país autènticament democràtic s’atreviria a fer sense que li caigués la cara de vergonya. Es jutjaran uns polítics que no han fet res més que escoltar els desitjos del poble. I no pas d’una part petita d’aquest poble, sinó d’una gran majoria. Catalunya va ser un país ocupat militarment en un moment de la seva història i mai cap règim ni govern durant tres-cents anys no ha permès que els catalans s’autodeterminessin sobre el seu destí col·lectiu. I ara estem disposats a fer-ho perquè tenim mil arguments i mil motius per defensar poder votar el nostre futur i arguments jurídics suficients com per voler que la nostranació tingui tot el dret a constituir-se en Estat propi. Una altra cosa és que no se’ns vulgui reconèixer i permetre aquest dret…

Per això demà al matí s’aplegarà una munió de gent (i molts més que no hi serem físicament però sí que hi serem en esperit) davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per a donar suport a l’expresident Artur Mas, a l’exvicepresidenta Joana Ortega i a l’exconsellera Irene Rigau. Ells estan acusats d’un delicte de desobediència i prevaricació com a responsables del 9-N., però tots els que vam anar a votar hauríem d’estar al seu costat per defensar la democràcia, perquè anar a votar no pot ser mai un delicte.

16299474_1254975341263353_8692976691190895966_n (1).jpg

Publicat dins de Democràcia, Sin categoría | Etiquetat com a | Edita

No hi ha resposta

02 febr. 2017

Sentir-se indefens

Classificat com a Llibertat

Un dels contes preferits de JORGE BUCAY es titula “El elefante encadenado”. Hi he pensat inmediatament quan he vist la foto d’aquest cavall. Copio a continuació el conte per aquells que no els coneguin.

De pequeño me gustaba el circo. Me encantaban los espectáculos con animales y el animal que más me gustaba era el elefante. Me impresionaban sus enormes dimensiones y su fuerza descomunal. Después de la función, al salir de la carpa, me quedaba extrañado al ver el animal atado a una pequeña estaca clavada en el suelo con una cadena que le aprisionaba una de las patas. La cadena era gruesa, pero la estaca era un ridículo trozo de madera clavado a pocos centímetros de profundidad. Era evidente que un animal capaz de arrancar un árbol de cuajo también podía tirar de aquel minúsculo tronco y huir.

¿Por qué no la arranca y se escapa? —pregunté a mis padres.

Me contestaron que era porque estaba amaestrado. La respuesta, sin embargo, no me satisfizo. «Si estaba amaestrado, ¿por qué lo tenían atado?». Pregunté a parientes y maestros y pasó mucho tiempo, mucho, hasta que alguien que resultó ser un sabio me dio una respuesta convincente: «El elefante del circo no se escapa porque está atado a una estaca parecida desde que era muy, muy pequeño ».

Entonces me imaginé el elefante recién nacido y atado a una estaca. Seguro que el animal tiró y tiró tratando de liberarse. Debía terminar el día agotado porque aquella estaca era más fuerte que él. Al día siguiente debía volver a probar con el mismo resultado y al tercer día igual. Y así hasta que un día terrible para el resto de su vida, el elefante aceptó su impotencia y se resignó a su destino. Desde entonces, el elefante tenía grabado el recuerdo de su impotencia. Y lo que es peor, nunca más volvió a cuestionarse ese recuerdo y nunca más volvió a poner a prueba su fuerza.

A menudo a las personas nos pasa lo mismo. Vivimos encadenados a estacas que nos quitan libertad. Pensamos que «no podemos» hacer tal cosa o tal otra sencillamente porque un día, hace mucho tiempo, lo intentamos y no lo conseguimos. Entonces nos grabamos en la memoria este mensaje: «no puedo y no podré nunca». Esta creencia autoimpuesta nos ha limitado desde entonces y no la hemos cuestionado más. Seguramente ahora somos más fuertes y estamos más preparados, pero aquel recuerdo nos frena a la hora de intentar liberarnos.

El filòsof John Dewey ja deia que una societat lliure ha de produir persones lliures; o sigui, persones amb capacitat d’elecció i de descenniment per comprendre el que passa i el que els passa. Persones que que siguin capaces de canviar la seva situació si així lliurament ho decideixen. No han de ser persones que es regeixin pel que s’anomena «la indefensió apresa», terme que fa referència a la condició d’un ésser humà o un animal que ha après a comportar-se passivament, sense poder fer res, tot i tenint oportunitats, per canviar la seva situació. És trist que encara hi hagi un munt de persones que siguin incapaces de tenir el control de la seva situació vital per culpa de que els hagin fet creure que no poden fer res i que tot ha de seguir igual per sempre més.

El PP ens vol fer creure als catalans que no podem canviar la situació en la que estem. Fins i tot diuen més: que ells no poden ni volen canviar-la. Per tant, haurem de pensar que la única alternativa serà voler canviar-la nosaltres mateixos i no acceptar més com a «inevitable» l’actual situació. La seva consigna és que ens hem de resignar a seguir com estem i que , fem el què fem, no servirà de res perquè ells miraran d’evitar-ho com sigui. Saben que tenen el poder de la majoria i que poden evitar qualsevol legítima aspiració que surti dels seus esquemes i que a base de lleis i decrets convertiran en il·legítima.

Per tant, em faig algunes preguntes: Hem de ser elefants encadenats tota la vida sense poder elegir el nostre destí? Quina sortida tenim per canviar aquesta situació si se’ns barren tots els camins? Es pot parlar de democràcia en una situació com aquesta o més aviat hem de parlar d’autocràcia? Per què es mira en lupa determinades persones i s’ignoren altres que estan fent exactament el mateix? La llei és igual per a tothom, tal com ens prediquen contínuament?…

No hi ha resposta

29 gen. 2017

CULTURA DE LA SUBMISSIÓ

Classificat com a CULTURA

Que en altres temps ens haguessin inculcat la cultura de la submissió no era estrany. Franco era molt Franco i el seu règim va durar i durar més que les famoses piles Duracell. Va durar tant, que va morir al llit i les conseqüències d’aquells nefastos temps encara perduren més o menys dissimulats en molts àmbits de la societat i, no cal dir-ho, en el polític.

Diguem-ho clar i català: els partits majoritaris espanyols no creuen -ni potser han cregut mai- en la cultura de la llibertat. Creuen més en la submissió i en la docilitat de l’inferior envers el superior; no han après que les minories també mereixen el respecte i que cal escoltar-les. Saben que, com que són més, tenen tots els fils del poder, els poden moure com i quan vulguin i poden fer-se el fatxenda com «el primo Zumosol, que es pot passejar pel món sense necessitat de donar explicacions de res, que per això és alt i fort. De forma més dissimulada i no tan grollera ni evident, els partits majoritaris espanyols han governat com pensa fer-ho Trump. D’aquesta mateixa manera s’ha comportat la monarquia, que no ha tingut mai necessitat d’explicar res perquè ningú ha gosat demanar-li explicacions. I així anem…

D’això jo en dic cultura del sotmetiment. Han governat sotmetent i creient que és la manera correcta i adequada i, el que és pitjor, fent creure al personal que han d’estar prou contents de ser governats d’aquesta manera i, per tant, muts i a la gàbia. Fruit d’aquestes llargues dècades de foscor, d’una falsa transició -venuda com la cosa més perfecta del món- se’ns ha ofert escombraries i hem patit una autèntica devastació cultural dissimulada amb tocs de permissivitat extrema que volia semblar llibertat però que en realitat n’estàvem molt i molt lluny. Ho podem veure en els programes de la tele; en una educació controladora; en unes lleis que fan i voten la majoria de sempre i que també sempre, sempre, s’interpreten restrictivament; amb uns tribunals manipulats per tots costats; amb una distribució de la riquesa totalment injusta i poc equitativa; en el poc respecte a les minories, etc. etc. I el problema seguirà in aeternum mentre no hi hagi algú que es decideixi a trencar aquest maleït cercle viciós. El plantejament que fan és el mateix dels canals de TV que ofereixen programes-escombraria i l’excusa és que «a la gent els agraden», cosa que és totalment falsa. Si oferissin alguna cosa millor la gent aniria canviant de gustos, però els sembla que no cal perquè d’aquesta manera tot és més fàcil, barat i més digerible. D’aquesta mediocritat en va ser un gran mestre Berlusconi, que va començar a Itàlia i ho ha anat exportant a tot el món. Televisió mediocre, educació mediocre, polítics mediocres, democràcia mediocre, societat mediocre. I ja ens va bé i que duri, deuen pensar…

Per què diem que volem lluitar per la llibertat, per valors autèntics, per una democràcia contrastada si després ningú dels que podrien fer-no mouen un sol dit per aixecar una mica el llistó? Jo crec que més aviat el que pretenen és idiotitzar el personal i com menys consciències es despertin millor perquè d’aquesta manera és més fàcil governar-los. Marx deia que la religió era l’opi del poble. Ara hi podríem afegir-hi moltes altres religions i molts altres drogues dures: consumisme, esport, toros, moltes hores de feina pels que poden treballar i diversions de tota mena. Diuen que hi han dues formes d’impedir que els éssers humans pensin: la primera, fer-lo treballar moltes hores i la segona obligar-lo a divertir-se sense interrupció. L’ésser humà en transforma llavors en una «cosa» que podem utilitzar sense cap mena de mala consciència. Si cosifiquem la persona i la seva llibertat la podem usar i llençar, i no passa res. I la podem enganyar, la podem aixafar, la podem engabiar, la podem fer creure a garrotades i la podem sotmetre en tots sentits… Crearem una cultura molt ben estructurada de la submissió i llestos. Tots a creure com en un quarter que, si aixeques la veu, te’n vas al calabós. Ens volen submisos i sotmesos. Manipulables i callats com a morts. Matem el subjecte i llavors només queda un simple objecte, que és el que volen aconseguir. Volen que les persones no aspirin a la llibertat, a una vida pròpia, a una llengua pròpia, a gustos propis, a la forma d’amor que creguem millor o a l’art. O a marxar d’un Estat que sentim i comprovem cada dia que no ens estima i al que nosaltres hem deixat d’estimar, si és que alguna vegada el vam estimar.

I sembla que ningú vulgui veure un problema que cada dia es fa més gran. Ningú fa res per voler-lo solucionar. Els grans pensadors, els gran intel·lectuals espanyols i la majoria de mitjans de comunicació callen com morts perquè la majoria d’ells mengen en una menjadora plena a vessar que el Papa-Estat es cuida prou bé d’omplir cada dia. És la cultura del sotmetiment sofisticada a la enèsima potència que cal cuidar molt i molt bé perquè vagi durant molts anys més.

No hi ha resposta

26 gen. 2017

Neurocientífics de pacotilla

Classificat com a Ciència

No n’hi ha prou de tenir títols universitaris. No n’hi ha prou de tenir molts llibres escrits. No n’hi ha prou de ser col·laborador en programes de ràdio o TV. No n’hi ha prou de tenir una certa fama com a comunicador i fins i tot haver rebut alguns premis. Ja sabem que això dels premis no sempre són prou ben merescuts, altres vegades ben injustos i que més d’un es dóna per motius molt allunyats de l’estricta justícia i oblidant sovint persones que se’ls mereixen potser molt més que els premiats. Però això ja sabem que va com va i no cal donar-hi gaires voltes. Per desgràcia vivim en un món cada cop més ple d’enganyifes i faltat de rigor. La única solució serà tornar-nos una mica gnòstics, ser molt més crítics i posar en qüestió tot el que llegim, escoltem o vegem. Perquè trobem científics mig tocats de l’ala que s’han fet famosos amb teories inversemblants; empresaris que tenen èxit «enredant per allà i enredant per aquí», com ens explica en Peret a la seva cançó «El mig amic» dedicada al seu pare, un gitano eixerit que va pujar tota la seva família venent teixits per la comarca de Vic. Hi han arquitectes famosos que fan autèntics nyaps, periodistes que ens prenen el pèl sense que ens en adonem o presidents com el de EEUU que més valdria que estiguessin tancats dins d’un manicomi i vigilats de ben a prop pel perill social que comporten.

Parlo de tot això després d’haver escoltat per la ràdio una entrevista a Adolf Tobeña en ocasió d’haver publicat un llibre titulat «Neurologia de la maldad»No cal haver estudiat gaire per saber que el que diu al seu llibre és una cosa tan evident que posada a la boca d’un psiquiatra com ell fa riure: «la quota de malvats, torturadors i defraudadors està assegurada en cada generació». Això ho sabem des que el món és món, de la mateixa manera que sabem que hi ha persones bones i persones dolentes i que no a tots ens mena el mateix sentit moral per moure’ns per la vida. Ell defensa que els dolents neixen així, que la cosa ja ve de fàbrica i que no se’n tornen al llarg de la seva vida a causa de l’escola, la família o l’ambient. A molts col·legues seus i a molts estudis prou seriosos els sembla que això és una mica discutible i que l’afirmació que fa és molt -però molt- relativa. Malament rai si creguéssim que l’educació no servís per a redreçar conductes i millorar la gent! Ja podrien plegar mestres i pedagogs!

Recordo que a mi ja em van xocar una mica les afirmacions d’aquest senyor quan ara fa un parell d’anys ens va explicar una teoria una mica estranya parlant de l’esclat sobiranista a Catalunya. Llavors arribava a la conclusió que l’independentisme ha generat un corrent «d’arrossegament automàtic» que l’ha portat a convertir-se en un «fenomen social massiu» i que per això ha crescut tant. La seva teoria era de que l’ésser humà tendeix a «alinear-se amb el ramat» i «els mecanismes neurals» que hi ha al nostre cervell fan que seguim el corrent de la resta. Per fer aquesta afirmació es basava en l’experiment ASCH, aquell en què la pressió d’un grup podia fer canviar l’opinió d’un individu. No s’ha preguntat el senyor Tobeña que aquest independentisme cada cop més efervescent significa justament anar a contracorrent d’un llarg adoctrinament que s’ha fet a Espanya durant anys i panys? No s’adona que qui va justament a corrent del vent que bufa és justament la majoria d’espanyols que segueixen votant PP, tot i que els surt la corrupció i la merda per les orelles? Li sembla adequat al senyor Tobeña tractar un problema polític amb paràmetres psiquiàtrics? No serà més aviat que tot és molt més senzill i que les causes les hem de buscar en la mateixa naturalesa humana que desitja ser lliure; que no li agrada ser manipula i maltractada; que arriba un moment que es cansa d’aguantar les injustícies i diu prou? No sap el senyor Tobeña que l’experiment Asch no es pot aplicar a valors de grups heterogenis i que no es pot barrejar la psicologia social (camp on es va fer l’experiment) amb la neurociència? En fi, que tenim pseudocientífics que els sembla que han descobert la sopa d’all i que potser no fan més que oferir-nos un poti-poti d’idees sense massa importància i més velles que l’anar a peu.

No hi ha resposta

21 gen. 2017

UN MÓN DE MEDIOCRES

Classificat com a SOCIETAT

Ahir vaig estar mirant una estona la presa de possessió de Trump i escoltant el seu discurs. Veient tot aquell espectacle tan ben muntat i escoltant el que escoltava anava pensant com havia estat possible que aquell home hagués pogut arribar allà on era en aquell moment i pogués dir el que deia. Ja se n’han fet molts anàlisis i més que se’n faran. Ja s’han buscat moltes explicacions i s’han analitzat a fons els motius i els per què EEUU ha estat capaç de votar un home com ell i, en canvi, van deixar de votar Bernie Sanders que li dóna deu mil voltes, mira-ho per on ho miris…
Mentre mirava tot allò, pensava que de fet no era només EEUU que havia deixat arribar a president un mediocre com Trump i que tenim ben a tocar nostre molts més països governats per mediocres integrals. Hem arribat a un moment en què la majoria de societats ja no miren capacitats, honestedat, preparació intel·lectual, valors morals, etc., sinó que simplement es deixen entabanar per aquell que té la llengua més llarga, la boca més gran, per aquell que crida més fort i promet més coses (encara que siguin impossibles de fer), per aquell que amb diners ha sabut tocar els ressorts necessaris i comprar les voluntats i mitjans com per arribar dalt de tot. Dóna la sensació que cada vegada més la gent vota sense pensar gaire i sense analitzar si l’enreden o no, perquè ens anem acostumant a la vida fàcil en tots sentits i això de pensar i analitzar és molt farragós i cansa molt. És molt més fàcil asseure’ns davant la tele i mirar programes escombraria. Ens agraden més els missatges buits de contingut que aquells que són molt profunds i ens obliguen a pensar. Ens hem tornat tots una mica més mediocres i, per tant, elegim polítics mediocres que, com deia algú, entre tots no sumen ni un cervell, però aquí els tenim governant-nos de forma pèssima i deixant-nos governar mansament com un ramat de corders.
Aquests dies, per exemple, els diaris diuen que estem pagant la llum més cara que mai i veiem com surt el ministre de torn a explicar-nos els motius. El que no ens diu és que les companyies guanyen calés com mai i que aquells ministres que van permetre que es frenessin les energies renovables en benefici de les grans companyies de gas o elèctriques ara s’asseuen als seus consells d’administració cobrant bones morterades. Ens recorda David Fernàndez en un article magistral al diari ARA titulat L’ultim que pagui la llum «que tenim una quarantena llarga d’exministres i expolítics endollats a sous estratosfèrics als consells d’administració de les grans energètiques -i que Felipe Gonzalez s’avorreix a Gas Natural per 120.000 euros anuals-».
Hem anat construint societatst de mediocres on triomfen massa sovint els més mediocres en tots els camps i, per tant, també en el polític. Tenim polítics mediocres i queden arraconats els que són excepcionals i valuosos perquè potser ens deixen massa retratats. No ens agrada que algú ens digui les veritats, ens tregui la son de les orelles i ens deixi en ridícul. Ja estaria bé que algun polític comencés a ser valent i s’enfrontés amb aquest estatus quo de no voler canviar res per tal de que tot segueixi igual i se’n vagin aprofitant sempre els mateixos. Ja estaria bé que algun polític digués prou, decidís deixar de ser mediocre i comencés a qüestionar coses, comencés a parlar clar i aportés idees noves i una mica revolucionàries. Ja estaria bé que algun polític tingués la talla suficient com per liderar un canvi en profunditat i trencar amb tot allò que s’hagi de trencar. Els catalans el necessitem com el qui més.

No hi ha resposta

18 gen. 2017

Fer-ne 69 o fer un 69?

Classificat com a Jubilació

26087034-pareja-de-ancianos-caminando-juntosDemà en faig 69, que no és el mateix que fer un 69. Ja m’enteneu… Demà faig 69 anys i, com que ja estic jubilat, no tinc el perill que em jubilin amb aquesta edat, tal com es rumoreja que passarà aviat. Els experts recomanen retardar l’edat de la jubilació i rebaixar-ne les prestacions si volem que el sistema no faci figa.

Si fos alemany el perill no seria tan imminent. Llegeixo que elBundesbank (el banc central alemany) recomana elevar l’edat de jubilació fins als 69 anys l’any 2060. Estic segur que aquí això arribarà molt més aviat perquè la bossa que teníem molt plena el PP s’ha cuidat prou bé de buidar-la i ja no hi queda quasi res en aquests moments. Per tant, s’haurà de buscar una solució urgent i, és clar, haver de recptar una medicina amarga com aquesta ningú està disposat a posar-s’hi. Però no hi haurà més remei i els polítics haurien de moure una mica el cul si no volen que el tema els agafi amb els pixats al ventre.

Treballar més temps i, a la vegada, elevar les contribucions de la jubilació són inevitablement dues condicions indispensables pel banc alemany. No cal dir que aquí també ho seran i ja tothom ha anat acceptant el fet més o menys resignadament. L’esperança de vida augmenta, la qual cosa significa que els jubilats cobraran la seva pensió durant més temps. Al mateix temps la relació entre el nombre de treballadors que cotitzen i jubilats que cobren s’amplia. Tampoc afavoreix el fet de que moltes feines s’han tornat molt precàries -sobretot entre els joves- i, per tant, les cotitzacions que generen aquests soussón miserables. M’agradaria saber si algun dia aquests joves es podran jubilar amb una pensió digna i si no haurem arribat al moment de plantejar-nos de veritat algun tipus de renda bàsica -o mínima- universal. Cada dia se’n parlarà més, serà un tema molt controvertit però, pel que llegeixo, em sembla que la cosa haurà d’anar inevitablement per aquí…

El tema de la renda mínima universal ja fa dies que és sobre la taula. En sentirem a parlar molt en els pròxims temps. Jo ja fa temps que en llegeixo coses i veig que ni els entesos es posen massa d’acord com ha de ser o si fins i tot és possible. Alguns no només la creuen possible sinó que fins i tot la creuen inevitable. Altres diuen que ni les societats riques no s’ho podran permetre. Veurem cap on deriva la qüestió i els que no hi entenem res només ens quedarà el remei d’anar-ho seguint de prop i mirar atentament com s’esbatussen els entesos.

Si miro de forma egoista el panorama que se’ns acosta potser fins i tot és una sort fer demà 69 anys…

2 respostes

14 gen. 2017

LA TAN DESITJADA FELICITAT

Classificat com a Felicitat

16-12-23-72-trama

Han passat les festes i tornem a la rutina. La majoria de nosaltres ens hem atipat en aquestes festes de Nadal i Cap d’any de desitjar “Bon Nadal” i “Feliç Any Nou” a familiars, amics, coneguts i potser fins i tot a algun estrany. Potser una mica per costum; potser perquè aquests dies segueixen essent i els sentim especials; una mica perquè tenim dins nostre un desig de felicitat al que tots aspirem i que aquests dies aflora i es manifesta, potser de manera natural i sense ni adonar-nos-en. A vegades són fórmules fetes i rutinàries, però la major part de les vegades ho diem de cor i volem pels altres i per nosaltres mateixos aquest desig profund de felicitat -potser el més profund de tots- a què tots aspirem.
Mai podrem ser feliços del tot, ni fer feliços del tot als demés. Què més voldríem la majoria de nosaltres! És possible que a alguns no els importi massa, però estic segur que la majoria de gent són bones persones i volen el millor per a tots aquells que estimen i per a tothom. Per això procurem regalar petits granets de felicitat i per això la desitgem de cor en aquestes festes entranyables per a la majoria de nosaltres. Mai podrem ser feliços del tot perquè no hem après com se’n pot ser, ni potser fem el possible ni el necessari per ser-ne. Molt sovint ens auto enganyem i anem a buscar una i altra vegada la felicitat allà on no la trobarem.
Perquè en què consisteix ser feliços? No és una resposta fàcil, ja que pot ser moltes coses, fins i tot aparentment contradictòries. Tampoc deu ser el mateix per tothom. A uns els farà feliços una cosa i a altres una altra, però segurament que trobaríem uns comuns denominadors amb els que hi estaríem tots d’acord. Ser feliç no vol dir estar sempre alegre; no vol dir deixar de tenir problemes; tampoc vol dir estar lliures de dolors o d’angoixes. Malauradament, totes aquestes coses són consubstancials en nosaltres i ens acompanyaran sempre. Tampoc consisteix en què s’ens realitzin tots els desitjos, tret que hàgim après a no desitjar res. Però segurament que la majoria estaríem d’acord que ser feliç és viure en pau, viure en harmonia, sentir-se bé amb si mateix, amb els altres i amb tot l’univers: en pau amb tot, malgrat tot. Què més voldríem poder assolir això, no?
Això no és sempre possible ni cal que ho sigui. Potser només cal que sapiguem que mai podrem assolir una felicitat plena, ni un estat d’ànim perfecte, ni una parella perfecta, ni una família perfecta, ni una salut perfecta. Potser només cal que sapiguem que podem viure amb molt menys del que desitgem i que necessitem moltes menys coses de les que constantment aspirem. Potser només cal que siguem conscients de que som éssers imperfectes, inacabats, i que és inacabada la nostra felicitat fins i tot en el millor dels casos. A més, caldria que ens preguntéssim si realment podríem ser feliços mirant al nostre voltant i veient que hi ha tanta infelicitat. Podríem ser feliços del tot fins que no ho sigui tothom? Qui podria ser enterament feliç mentre hi hagi països famolencs, refugiats que es moren de fred abandonats en molts racons d’Europa, guerres que no s’acaben mai ni mai més, gent a l’atur o amb salaris miseriosos, etc? Podrem realment ser feliços si tanquem el nostre cor a les desgràcies alienes?.
És clar que gaudir de salut i d’unes condicions econòmiques mínimes poden ajudar, o fins i tot ser indispensable, per a que la majoria de persones puguin ser felices. Però no hem de pensar que que com més salut, o més èxit tinguem, o més rics siguem, més feliços serem. Sovint passa més aviat el contrari: com més tenim més volem. I com més volem, inevitablement, més infeliços som. És prou coneguda aquella dita de que «no és feliç qui ho té tot sinó qui es conforma amb el que té i és». I a aquell que no té res, que li fa mal tot, que potser ha perdut la feina o que potser sap que ja no en trobarà mai més; a aquell que està moralment enfonsat o dins el negre abisme d’una depressió i que només pensa en voler-se morir… no sabria massa què dir-li. Potser només dir-li que es cuidi i es deixi cuidar. Que no desesperi, si us plau, i que sàpiga que estem asseguts al seu costat sense gaires paraules però amb la nostra presència per si li fa falta un cop de mà.
Per tant, seguim desitjar-nos de tot cor un bon any; que mirem de ser feliços vivint en pau amb tot i amb tothom; que desitgem molt menys del que realment necessitem i que cada matí ens regali prou esperança com per deixar-ne encara una mica a la tauleta de nit quan ens en anem a dormir.

No hi ha resposta

08 gen. 2017

Fem un acudit: parlem de democràcia a Espanya.

Classificat com a Democràcia

Ja sé que molts defensen que Espanya és una democràcia i que aquest invent de les autonomies ha estat el gran invent del S XX. Jo ja fa anys que en sóc molt escèptic i cada dia que passa em convenço més que Espanya s’està convertint dissimuladament i de mica en mica en una pseudodemocràcia totalment ostatge de la mentalitat d’un Estat tardofranquista. Aquí segueix manant el mateix establishment de sempre format per les elits financeres-empresarials, polítiques, militars, jerarquia catòlica, unes elits intel·lectuals amorrades a les menjadores del poder i uns mitjans de comunicació cada dia més pseudofranquistes (controlats pel poder del PP).
És bo no oblidar que el que tenim és el resultat del «tejerazo» del 1981, en el que els líders polítics confinats al Congrés van ser “convidats” a acceptar un acord tàcit pel qual es declarava intocable l’estatus quo (establishment) associat al sistema monàrquic ( joancarlisme), al sistema polític bipartidista (implantació de les llistes tancades i de la Llei D’Hont) i a la defensa de la “unitat indissoluble de la nació espanyola”. És bo recordar com es va fer l’actual Constitució, amb els militars ben drets i espiant rere la porta. Aquí molts pocs s’atreveixen a aixecar la veu i s’ha anat creant una deriva totalitària emparada per l’espiral del silenci de la majoria dels mitjans de comunicació de masses. El que realment s’ha establert a Espanya és una distòpia, terme encunyat a finals del segle XIX per John Stuart Mill com a alternativa a Eutopia o utopia, emprat per Tomàs Moro. Distòpia seria “una utopia negativa on la realitat transcorre en termes antagònics als d’una societat ideal”. Les distòpies se situen en ambients tancats o claustrofòbics emmarcats en sistemes antidemocràtics, on l’elit governant es creu investida del dret a envair tots els àmbits de la realitat en els seus plans físic i virtual i fins i tot, en nom de la sacrosanta seguretat de l’Estat.
La deriva totalitària de l’Estat espanyol està ben emparada per l’espiral del silenci dels mitjans de comunicació de masses de l’establishment (PRISA, Vocento, Grup Planeta, Grup Godó, Grup Zeta, Editorial Prensa Ibérica, Unidad Editorial, TVE i Mediaset España, COPE, 13TV, Intereconomia…). Una fórmula de solapament cognitiu que instaura la censura a través d’una deliberada i sufocant acumulació de missatges d’un sol signe (tot l’entorn abertzale és ETA i el nacionalisme català és diabòlic, etc.), amb el que es produiria un procés en espiral o bucle de retroalimentació positiva.
Després de la formació d’un nou Govern en minoria de Rajoy -que compta amb la col·laboració directa de Ciutadans i l’abstenció estratègica i vergonyant del PSOE-, assistirem, com a molt, a l’escenificació de la metamorfosi del règim del 78 mitjançant una reforma edulcorada de l’actual Constitució vigent que implementarà un Estat monàrquic, jacobí i euro cèntric, seguint la màxima del gatopardisme ( “Canviar-ho tot perquè res no canviï”) i a la instauració d’un règim autocràtic. L’autocràcia seria la forma de Govern exercida per una sola persona (en aquest cas un partit) amb un poder absolut, il·limitat, inflexible, centralista i autoritari. Els sistemes autocràtics (governs de facto), serien doncs una mena de dictadures invisibles sustentats en sòlides estratègies de cohesió (manipulació de masses) i repressió social (promulgació de decrets llei que voldrien semblar constitucionals però no ho seran mai a la vida, per més que quedin revestits pel vernís democratitzador del Tribunal Constitucional de torn (Llei Mordassa).
De mica en mica anem veient que es va incrementant -de forma molt subtil, això sí- la censura a molts nivells. Es liquida, per exemple, la representació institucional aconseguida per EH Bildu en base al suport popular; es prohibeix rotundament la celebració d’un referèndum sobre la independència a Catalunya; es prohibeix la crítica a la monarquia i es fa una interpretació totalment restrictiva de la Constitució, mesures que retraten l’evident final de la més llarga experiència pseudo democràtica de la història de l’Estat espanyol.
Al pas que anem, parlar de democràcia aquí serà cada cop més un acudit dolent. Els de dins ja fa temps que n’estem convençuts. I els de fora haurien de venir a veure-ho de prop i segur que queden esgarrifats.

No hi ha resposta

04 gen. 2017

AQUESTA PESADA BOIRA…

Classificat com a Natura,Pla d' Urgell

Escric des del Pla d’Urgell que, com molts territoris de les Terres de Ponent,estem abonats a la boira. Els que coneixeu la comarca ja sabeu que la boira és un dels fenòmens atmosfèricsquasi imprescindibles als hiverns del Pla i no es pot negar que li donen personalitat pròpia. Ja sé que hi ha grans defensors de la boira però, què voleu que us digui, a mi tants dies seguits de boira no em fan gens de gràcia i ja els hi regalo.
 L’hivern que estem transitant es veu que vol fer honor a aquesta acostumada, pesada i ja massa monòtona grisor i s’hi està lluint de valent. En una paraula: que vol quedar bé i fer honor als hiverns del Pla. N’hi ha que sembla que vulguin ser una mica més benignes amb nosaltres i, com aquells perdonavides de les pel·lícules, es fan els magnànims i ens en obsequien amb pocs dies. Però el més normal és que la tinguem molts i molts dies seguits.La boira és molt bonica si només et visita tres o quatre dies, si no has de sortir de casa, si no has de conduir o treballar a fora, si vols lluir-te amb alguna foto artística o si tens un bon foc que t’escalfi la casa i prou temps de sobra per passar l’estona sense grans obligacions…D’altra forma, la boira és un greu inconvenient, un problema gros i un gran entrebanc per a poder fer vida normal.

Orientar-se dins d’una boira espessa és fa difícil perquè difumina la realitat i t’enganya amb traïdoria. Les formes netes desapareixen, perdem els punts de referència i sembla que totes aquelles certeses a les que estem tan ben agafats quedin també difuminades. La boira espessa produeix inseguretat en tots sentits i s’afegeix a les moltes inseguretats que ens toca viure en aquests dies. Certes inseguretats, a mida que em faig gran, cada cop em fan més por i, com la boira, aquelles promeses i aquelles incertes certeses que ens fan els polítics no m’agraden; malament rai quan ens diuen que no ens cal patir per les pensions, pels llocs de treball, per la crisi econòmica i que aquest any que comencem serè molt millor i que, encara que no ens ho diguin obertament, ens pinten un panorama en el que sembla que podrem lligar els gossos amb llonganisses.

Tota Europa viu actualment hores d’inquietud, en part perquè en l’horitzó mundial s’han desdibuixat algunes certeses que semblaven definitives i en part perquè semblava que estàvem ben encaminats i que la Unió Europea seria una unió real que ens ajudaria a tots a viure millor; a que hi hagués més justícia distributiva i que, en definitiva, tots hi sortiríem guanyant perquè els països rics ajudarien els més pobres. Ens ho havien dit tantes vegades que ens ho vam creure. I ara veiem que res d’això és veritat, que cadascú mira només pels seus interessos i que la Unió Europea es dissol de mica en mica com un terròs de sucre en una tassa de cafè, que resulta cada dia més amarg i difícil d’empassar-se. Els anglesos, que acostumen a ser gent molt pragmàtica, diuen que ells se’n van, que en aquesta olla de grillsen què s’ha tornat Europa ells no hi tenen res a fer; als Estats Units guanya les eleccions un personatge indecent i impredictible, que ja veurem per on ens porta. El món en general, no només no s’acaba d’arreglar i estabilitzar una mica, sinó que sembla que cada cop hi ha més punts calents i en conflicte. Tot això ens deixa amb mal regust de boca i en una incòmodaincertesa. Massa boira arreu hi veig…

Segons ens explica l’Agència Catalana de Meteorologia –el  METEO.CAT-, aquestmes de desembre que acabem de passar«la boira va aparèixer a les nostres comarques 26 dies dels 31 que té el mes. D’aquests 26 dies, 21 van ser de boira persistent, de manera que no es va veure el sol per boira baixa o boira alta, malgrat que no van ser els 21 dies consecutius. Per altra banda, la boira vamarcar l’evolució dels termòmetres, sobretot en un tram final del mes caracteritzat per una tendència descendent que només es va trencar al final. Van ser dies amb una amplitud tèrmica mínima i amb temperatures per sota dels 5º C». Si hi sumem els dies d’aquest mes de gener recent començat ja devem sumar 30 o 31 dies. I encara no s’ha acabat això…
La boira és un fenomenincert i traïdor perquè, quan menys t’ho penses, ja tens el perill al damunt. Ho saben aquells que s’han de moure en vehicle en dies de boira baixa i acaben cansats d’haver de posar tanta atenció i tots els sentits en estat d’alerta durant hores. Les certeses ens donen un cert benestar psicològic i són necessàries per no perdre els estreps. Però no ens tocarà cap més remei que acostumar-nos a entomar les incerteses dels dies boira com les d’aquest hivern i situacions complicades en tots els àmbits que haurem d’anar desxifrant com puguem. Potser ens hem de fer càrrec que s’han acabat les certeses i que el nostre món s’ha tornat líquid, inconstant, ple d’inseguretats, vacil·lacions i interrogants, com deia el sociòleg Zygmunt Bauman en el seu llibre que es va posar de moda fa un parell o tres d’anys.
 
Caldrà rearmar-nos psicològicament de confiança, i buscar nous camins i noves oportunitats en aquest any que comencem. Un any que ha de ser fonamental pels catalans, però també ho serà per la resta del món. Un any ple de perspectives i d’inseguretats que no necessàriament han de ser totes dolentes. Les oportunitats cal saber-les aprofitar quan passen i caçar-les al vol perquè, si no, poden tardar molt temps a tornar a passar. No hem d’esperar que les coses ens les portin els Reis Mags o que ens caiguin del cel. Tot el que vulguem aconseguir ens ho haurem de guanyar, treballant molt i amb molta imaginació. Serà feina dels polítics trobar el camí adequat, però serà feina nostra empènyer-los i fer-los-hi costat quan calgui. Sense massa presses i calculant bé on posem els peus per no caminar en fals. Amb o sense boira el futur és a les nostres mans i caldrà gestionar-lo amb molta cura.

Una resposta fins a ara

30 des. 2016

16 coses que el Carles Capdevila ha après aquest 2016

Classificat com a Autoestima,Valors

Carles Capdevila acaba d’escriure aquestes sàvies reflexions. Me les faig meves i us les comparteixo. Valen la pena.
16 coses
que he après
aquest 2016
1. Que acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Deixes anar pes i et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds. Quan es tanca una porta s’obren soletes un munt de finestres.
2. Que l’amabilitat pot ser la idea més revolucionària. Té el poder transformador de les persones que porten el somriure posat, que transmeten optimisme, que ens fan riure, que per allà on passen milloren l’ambient.
3. Que en lloc de lamentar-nos quan el cos se’ns queixa i deixar anar un “maleït genoll”, tocaria valorar els anys que fa que ens suporta i es doblega al nostre servei. En lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que fa el que pot i més per mantenir-nos drets.
4. Que la joia de viure no té mètodes però té mestres. Convé acostar-nos, a l’espera del contagi, a gent senzilla, que té en la bondat i l’estima i la cura dels altres el focus, que passen desapercebuts en un món que premia més el cinisme que la ingenuïtat.
5. Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. I que la cura de les persones és la tasca més important del món, i la menys valorada.
6. Que no es pot discutir mai amb un imbècil. La clau és detectar-los i frenar-los abans, però això requereix una societat madura i respectuosa que ignori la provocació barata i admiri més els valors que no els resultats a qualsevol preu.
7. Que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic. Sobretot si també sabeu riure plegats.
8. Que mai no és tard per aprendre a caminar, i que amb l’amic amb qui més camino som molt més amics des que caminem plegats: ets més sincer, més directe, més profund.
9. Que sense confiança no hi ha motivació, perquè confiar sovint dóna més fruit que vigilar.
10. Que em sedueixen els optimistes pencaires. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament, si no hi posem remei aviat. I per això s’arremanguen. I mantenen aquest punt d’ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir l’esperança.
11. Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir el sí entusiasta i possible al que vols hauràs de dir el no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.
12. Que el pitjor de la por és quan ens pilota, quan s’instal·la al volant. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.
13. Que som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem. I com que hem vingut aquí a relacionar-nos, l’educació és l’art i ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn. Només sent-hi de veritat, de tot cor, sempre, pots aprendre i ensenyar a ser-hi.
14. Que ens cal més mala llet i més esperança. Hem d’estar més emprenyats i més il·lusionats alhora. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim. I simultàniament anar arreglant amb les mans el dia a dia, des de l’inconformisme, amb ambició i amb la certesa absoluta que és possible.
15. Que calen metges i mestres amb visió de capçalera, que en lloc de dedicar-se al trosset assignat i prou, siguin capaços d’agafar distància i tenir cura de persones senceres, de cap a peus.
16. Que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i l’alegria de viure. No hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som, que ens troben guapíssims al marge del que dicti el mirall. Que ens miren sempre amb bons ulls.
30 de desembre del 2016 DIARI ARA

Una resposta fins a ara

27 des. 2016

ANY NOU, ANY MILLOR?

Classificat com a Independència

L’any passat acabava l’any amb un apunt titulat 2015: Un any fastigós. Aquest any el podria acabar amb un títol semblant perquè, certament, no podem dir que les perspectives siguin gaire millors en cap àmbit. Ni des d’una perspectiva mundial ni catalana, la cosa està per tirar coets i per fer gaire xerinola. En molts aspectes més aviat s’ha retrocedit de forma evident i amb Trump als EEUU la cosa encara pinta més malament…
Però no m’agrada ser negatiu del tot i sempre penso en aquella famosa frase que diu que quan una porta es tanca, se n’obre una altra. O aquella altra que diu que Déu escanya però no ofega. Fins i tot en les situacions més negatives hem de trobar un bri d’esperança. Si no, malament rai! El més fumut és quan entre la porta que es tanca i la que s’obra hi ha un passadís fosc, interminable, d’aquells que no s’acaben mai. És difícil caminar quan no es veu la llum al final del túnel i quan s’esperen el brots nous i no acaben de sortir mai ni mai més. És lògic preguntar-se si hi ha alguna llum que ens espera a la sortida del túnel o si la llavor que esperem que germini és viva o ja s’ha mort i, per tant ja podem anar esperant asseguts… En algunes ocasions és ben normal que l’esperança defalleixi i els interrogants es facin persistents i creixin en cada moment que passa. I és normal quan alguns entabanadors ens prometen coses que sabem del cert que no acabaran d’arribar mai. Ens han enredat tantes vegades que ja ens hem tornat com aquells gats escaldats que s’allunyen ben de pressa de l’aigua calenta.
Però, per altra banda, també tots tenim l’experiència d’allò de que no hi ha mal que duri cent anys i això és el que al cap i a la fi ens dóna esperança i el que fa que la flameta que tots portem dins nostre no s’acabi d’apagar i ens ajudi a que nosaltres mateixos ens creem les pròpies oportunitats que ni existeixen. Els processos acostumen a ser llargs, incerts i fastigosos en tots els àmbits i s’han d’anar inventant constantment amb molta imaginació. Són aquests passadissos llargs que no sabem on ens portaran, tot i que hem d’estar ben segurs que la sortida hi és i la porta ja és oberta i que el que ens cal fer és caminar, lluitar, fer el camí necessari i posar els mitjans per arribar-hi. Potser ens caldrà canviar els mètodes, potser ens caldrà variar el rumb; potser haurem de fer de la necessitat virtut; potser totes aquestes dificultats que anem trobant ens faran créixer, transformar-nos i ser prou forts per quan arribi el moment decisiu. La qüestió és no caure en el fatídic desànim total.
Sempre m’ha fet pensar aquella expressió castellana que diu ‘de perdidos al río’, que no vol dir res més que perduts per perduts, la manta al coll i endavant les atxes. Un cop començada una cosa arriscada hem de mirar de dur-la a terme com sigui i acceptant totes les conseqüències. Perdut per perdut, m’agafo allà on puc. No hi ha res a perdre i molt a guanyar i, ja que hi som a un pas, ja no ve d’aquí. Catalans, aquest nou any ha de ser històric. Ara sí!

BON ANY NOU I QUE TANT DE BO SIGUI NOU DE VERITAT!

4 respostes

20 des. 2016

Quin Nadal celebrem?

Classificat com a Cristianisme,Leonardo Boff,Nadal

Ernst Bloch, filòsof marxista i ateu, diu:

“L’estable, el fill del fuster,

el predicador enmig de gent senzilla

i el patíbul final

són el resultat del material històric

i no pas fruit del material daurat,

preferit per la llegenda”.

Explica el teòleg Leonardo Boff que Nadal és un mite cristià. Però és un mite veritable. Des de fa almenys 50 anys, l’exegesi bíblica sobre aquests textos mostra que no es tracta d’un relat històric, sinó d’alta i refinada teologia elaborada pels evangelistes Mateu i Lluc (Marc i Joan no diuen res de la infància de Jesús) per provar que Jesús era realment el Messies, el fill de David i el fill de Déu.

Amb aquesta finalitat, recorren a gèneres literaris, que semblen història però que són en realitat recursos literaris, com, per exemple, els Mags d’Orient (que representen els pagans i dels savis), els pastors (els més pobres i considerats pecadors per tractar amb animals que els feien legalment impurs), l’Estrella i els àngels (per mostrar el caràcter diví de Jesús), Betlem, que no seria una referència geogràfica sinó un significat teològic: el lloc, segons les profecies, d’on vindria el Messies, diferent de Natzaret, totalment desconeguda, on probablement hauria nascut Jesús. I així altres tòpics.

Però el més important de tot és que enfront dels relats tan commovedors del Naixement podem dir que estem davant d’un grandiós mite, entès positivament com ho fan els antropòlegs: el mite com la transmissió d’una veritat tan profunda que només el llenguatge mític, figurat i simbòlic és adequat per expressar-la. És la funció de tots els mites que han creat la majoria de cultures i religions. Un mite és veritable quan el sentit que vol transmetre és veritable i il·lumina tota la comunitat. Així el Naixement de Jesús és un mite cristià ple de veritat, de proximitat de Déu i de familiaritat.

Nosaltres fem servir avui altres mites per mostrar la rellevància de Jesús. Per exemple és significatiu un mite antic que l’Església va aprofitar en la litúrgia de Nadal per revelar la commoció còsmica davant el naixement de Crist i que diu així:

«Quan la nit anava per la meitat del seu curs es va fer un profund silenci. Llavors, les fulles xerraires van callar com mortes. Llavors, el vent que xiuxiuejava va quedar quiet en l’aire. Llavors, el gall que cantava es va aturar enmig del seu cant. Llavors, les aigües del rierol que corrien, es van paralitzar. Llavors les ovelles que pasturaven es van quedar immòbils. Llavors, el pastor que aixecava el seu bastó va quedar petrificat. En aquest moment tot va parar, tot es va suspendre, tot va fer silenci: naixia Jesús, el salvador de la humanitat i de l’univers ».

NADAL vol comunicar-nos que Déu no és aquesta figura severa i d’ulls penetrants que vol escrutar les nostres vides. Apareix com un nen. No jutja, només vol rebre afecte i jugar.

I vet aquí que del Pessebre va venir una veu que em va xiuxiuejar:

«Oh, criatura humana, per què tens por de Déu?. No veus que la seva mare va faixar el seu fràgil cos?. No t’adones que ell no amenaça ni condemna ningú?. No sents com plora suaument?. Més que ajudar, necessita ser ajudat i rebre afecte. No saps que ell és Déu-amb-nosaltres com tots nosaltres?». I ja no pensem més, donem pas al cor que sent, es compadeix i estima. Quina altra cosa podríem fer davant d’un Nen sabent que és Déu humanitzat?

Potser ningú hagi escrit millor sobre el Nadal i el Nen Jesús que l’escriptor portuguès Fernando Pessoa, que diu: «Ell és l’etern nen, el Déu que faltava. El és el diví que riu i que juga. És un nen tan humà que és diví».

Més tard van transformar el Nen Jesús en Sant Nicolau, en Santa Claus i, finalment, en el Pare Noel. No té importància, perquè en el fons, l’esperit de bondat, de proximitat i de regal diví hi és en tots ells. Per això l’editorialista Francis Church del The New York Sun, l’any 1897, va estar molt encertat en respondre a Virgínia, una nena de 8 anys que li va escriure: “Estimat Editor: digues-me la veritat: Existeix el Pare Noel?”.

I ell sàviament li va respondre:

«Sí, Virgínia, el Pare Noel existeix. És tan cert com que existeix l’amor, la generositat i la devoció. I tu saps que tot això existeix de veritat i aporta més bellesa i alegria a la nostra vida. Que trist seria el món si no existís el Pare Noel! Seria tan trist com si no hagués nenes com tu. No existiria la fe dels infants, ni la poesia i la fantasia, que fan la nostra existència lleu i bonica. Però per això hem d’aprendre a veure amb els ulls del cor i de l’amor. ¿Si hi Pare Noel? Gràcies a Déu viu i viurà sempre que hi hagi nens grans i petits que han après a veure amb els ulls del cor».

Procurem mirar sempre amb els ulls del cor i no només per Nadal. Malauradament la majoria de nosaltres hem estat educats per mirar només amb els ulls de la raó i en la vida, ja ho sabem prou, no tot és “raonable”.

BON NADAL I BON ANY 2017 a tots els amics i seguidors d’aquest blog.

No hi ha resposta

15 des. 2016

EL COSTAT BO

Classificat com a Valors

“Tots tenim un costat bo. O molt bo” és el lema de La Marató d’aquest any, que se centrarà en l’ictus i les lesions cerebrals i medul·lars traumàtiques. No cal dir que és una d’aquelles bones causes perquè hi col·laborem tots d’una manera o altra.

Però no em voldria fixar tant en el tema, sinó més aviat en el lema. Es parla molt sovint de com la societat va perdent valors, de les dificultats que tenim per sortir de la crisi justament perquè, en general, som poc solidaris, perquè cadascú va a la seva i perquè hi ha unes minories molt espavilades que s’aprofiten de les debilitats dels altres. Tot això té una part de veritat i és molt cert que si hi hagués una mica més de justícia social i equitat, les coses serien molt diferents. Però no podem generalitzar de cap de les maneres i jo no estic gens d’acord amb aquesta cançoneta de que tot és dolent, tot va malament i que no hi ha res a fer. Potser, de tant repetir-la, al final anirà quallant com aquelles mentides que, després de repetir-les moltes vegades alguns se les creuen.

I el meu desacord no és només conceptual sinó que és un desacord empíric. Vull dir que conec moltíssims cassos de gent absolutament bona i profundament solidària. Gent que, com diu el lema de La Marató, no té només un costat bo -o molt bo-, sinó que són gent bona per tots els costats per on els miris. I no és qüestió només de sort o de casualitat conèixer molts cassos impressionants de solidaritat. És més aviat procurar fixar-se una mica en les moltes persones que tenen bon cor i són bona gent. Entre molts irresponsables, trobem molts més responsables; entre molts lladres, hi trobem moltes més persones honrades; entre molts egoistes, hi trobem molts més generosos i solidaris. Tots sabem, per exemple, com són en aquests dies les condicions laborals de molta gent. Hi ha una precarietat total i fa molta llàstima i mal al cor escoltar algunes històries de gent que ha de treballar en condicions inhumanes i que a final de mes arriba amb un sou que no el permet viure dignament. Però, al costat d’això, trobes una altra gent que tenen treballadors al seu càrrec i miren de buscar les condicions necessàries per millorar-los les condicions encara que això els resti rendibilitat. Entre molts empresaris que es pensen que encara viuen en el temps dels esclaus i no s’adonen que el nom d’explotadors els va com l’anell al dit, també n’hi trobem d’altres que són honestos, que tenen sentit de la justícia, que són amables i considerats amb els seus treballadors. I potser no són tanta excepció de com ens podríem pensar. Si anéssim repassant totes les persones que han passat per la nostra vida possiblement el balanç no seria tan negatiu com ens podríem pensar i trobaríem moltes bones persones que ens influït o ajudat d’una manera o altra.

Tots sabem que hi ha molt poques persones perfectes, però també és veritat que tots tenim algun costat bo, o molt bo, com diu el lema de La Marató. La major part de la gent, encara que no sempre siguem del tot generosos, sí que ho som moltes vegades; encara que no sempre diguem la veritat, sí que la diem la majoria de les vegades i em sembla que la majoria de les vegades procurem actuar de la millor manera que sabem i com les circumstàncies ens permeten. Cal seguir creient que la majoria de les persones són bona gent, perquè estic convençut que en són. I si no ho són més és perquè potser no en saben més.

Propostes com les de La Marató -i tantes i tantes de similars- em fan creure que la humanitat no està perduda i que junt amb les queixes i les crítiques que hem de fer -perquè cal fer-les per no ser indolents i submisos- hem d’actuar de forma positiva deixant de banda la passivitat i el derrotisme. Potser no podrem canviar la realitat, però sí que podem canviar la nostra postura i la mirada davant de la realitat. Caldrà ser inflexibles amb aquells que facin les coses malament, però caldrà reconèixer i emmirallar-nos en aquells que fan les coses bé. I per sort, hi ha tanta i tanta gent en qui emmirallar-nos…

Deia Samuel Smiles que “la vida té el seu costat ombrívol i el seu costat brillant; de nosaltres depèn triar el que més ens plagui”. Les persones també tenen quasi sempre algun costat bo: mirem-lo.

Una resposta fins a ara

12 des. 2016

DAVANT D’UNA PORTA VELLA

Classificat com a Vida i mort

73ee3-dsc_0012_11

Prop de casa hi ha aquesta porta. L’havia vista moltes vegades però no m’hi havia fixat prou bé fins ahir. Ahir, mentre passejava, m’hi vaig aturat i em van venir ganes de fer-li una foto.

M’ha fet pensar una bona estona aquesta porta. M’ha fet pensar en el què va ser durant un temps i en el què és ara. I com aquesta porta, tantes altres coses que, al seu temps feien un servei, eren totalment necessàries -i fins i tot imprescindibles- i ara ja no serveixen per a res. Quantes coses que ens servien, ens van ser útils durant anys i panys i s’han anat desfent o enderrocant amb el pas del temps. Davant d’una porta esbalandrada i desballestada com aquesta; davant d’un edifici que veus que està caient a trossets o davant de tantes i tantes coses que s’han anat fonent poc a poquet, que han anat desapareixent sense deixar rastre, hom es pregunta inevitablement sobre la fragilitat i la volatilitat de les coses, de les persones, de les idees, dels costums, de certes tradicions, d’un tipus de vida que havíem viscut i que ara ja no en queda res.

No voldria que això semblés una lamentació. Podria ser-ho també, perquè amb moltes d’aquestes coses antigues s’hi han perdut moltes coses bones. Però els nous temps també ens en han dut de noves i també bones. Les riuades fortes, si ens hi fixem bé, tenen coses negatives i a vegades fan molt mal; però també s’emporten molta brutícia i deixen al descobert tot allò que a les lleres dels rius hi fa nosa i s’ha de treure amb urgència. «Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda ell tot sol, però, si mor, dóna molt de fruit», ens diu l’ Evangeli. Moltes vegades cal primer morir per després reviure; derruir per poder construir després; cal deixar allò vell per poder construir coses noves; cal saber desprendre’s per poder adquirir; cal no mirar sempre enrere per poder veure el que tenim a l’horitzó…

Com les portes, que s’obren i es tanques i les dues funcions són necessàries i importants. Una porta serveix per entrar i per sortir. Protegeix i guarda, però també obre horitzons i dóna llibertat. Dóna hospitalitat i ofereix alliberament. Aquesta porta de la foto va fer el seu servei durant molts anys i va cuidar-se de guardar i protegir bé les coses que es guardaven dins d’aquell cobert. Ara tot allò s’ha acabat; ja ha fet la seva feina i no cal lamentar-se. No serveix de res. Les portes delimiten espais, àmbits, donen benvingudes i són testimonis de comiats. Poden ser mitjans d’hostatge o d’expulsió. Poden tancar el vell i obrir el nou.dsc_0013

Però no em negareu que davant d’una porta com aquesta ens hauríem de treure el barret i, si us he de ser franc, em doldrà el dia que la veuré a terra. Em mereix molt respecte. Qualsevol dia vindrà un beneit i d’una puntada de peu la tirarà a terra sense cap mena de consideració. Oblidarà allò que ens van ensenyar de petits: que cal trucar abans d’entrar i cal que ens donin permís per a no trepitjar desconsideradament l’àmbit de qui hi ha darrere de la porta. Per creuar una porta cal que ens donin el corresponent permís i, si som gent de bona voluntat, pensem que ens les obriran totes.

2 respostes

08 des. 2016

DOGMÀTICS

Classificat com a RELIGIÓ

Un cop per setmana rebo al meu correu l’escrit setmanal que el teòleg brasiler Leonardo Boff publica a SERVICIOS KOINONIA. Són textos que, estant-hi o no plenament d’acord, ajuden i fan pensar. I això de pensar mai no és endebades. L’escrit d’aquesta setmana parla d’algunes facetes poc conegudes de Fidel Castro. Jo no parlaré d’aquest personatge perquè ja tothom n’ha parlat a bastament i el que se’n parlarà encara… La història, com a tothom, l’anirà posant al lloc que li correspon i tots ens en podrem fer una composició més exacta de la seva vida i de la seva obra.

No parlaré de Fidel, però sí que voldria parlar d’una frase amb què Boff encapçala el seu escrit. Diu ell que «cada cosa o cada persona té moltes facetes. Com vaig dir una vegada, cada punt de vista és la vista des d’un punt. Cadascun ocupa un punt en aquest planeta i en la societat de la qual forma part. I des d’aquest punt veu la realitat que aquest punt permet veure. Així que no podem absolutitzar cap punt de vista com si fos l’únic. Això dóna origen als fonamentalismes i a les discriminacions».

Quanta raó que té! Em sembla que molts ensenyaments de la història que hauríem d’haver après ens els hem saltat. Es veu que aquell dia no vam anar a classe… Critiquem constantment els fonamentalismes de tot tipus que la humanitat ha hagut de patir i resulta que estem caient en els mateixos errors de sempre. La nostra tendència és la del blanc i negre i ens oblidem dels indispensables matissos. Ho fem amb les persones, amb els esdeveniments, amb els països, amb les teories filosòfiques o teològiques… Ho fem quasibé amb tot i caiem, sense voler, en els mateixos tòpics de sempre, en els mateixos estereotips i en els mateixos prejudicis. Ens costa canviar el xip mental que s’ha instal·lat al nostre cap i obrir una mica el cervell a nous aires. Critiquem els dogmes i tots nosaltres estem temptats a ser dogmàtics per poc que ens descuidem.

Una persona m’ha fet arribar una nota -molt amable i educada, s’ha de dir tot- dient que jo criticava el dogma de la Immaculada Concepció (la festa d’avui) en el meu apunt anterior. Ben bé no crec que fos una crítica, sinó que més aviat era una pregunta llençada a l’aire sobre si els dogmes i la vida cristiana han d’anar tan inevitablement units com ens han fet creure; era una simple pregunta sobre la utilitat dels dogmes, del seu context històric i de cóm els dogmes han arribar a ser-ho dins de l’església. És clar que hi han hagut teòlegs que hi han reflexionat molt sobre aquest tema i, per tant, no pretenc pas fer-ho millor que ells. El gran teòleg Karl Rhaner deia que els dogmes no havien de ser punts d’arribada sinó més aviat punts de partida de cara a viure i entendre millor la fe cristiana. Volia dir amb això que un dogma no ha de ser mai una cosa tancada sinó una qüestió oberta. En el si de l’església a vegades no es qüestiona tant el cos de doctrina sinó el funcionament autoritari per mitjà del qual una institució diu als seus membres què han de pensar, com si fossin nens petits, i els obliga a acceptar fòrmules marcades per un temps i una cultura molt allunyada dels temps actuals. Fins i tot els dogmes s’han de poder mirar, aprofundir i explicar amb les dades i les visions noves que proporcionen els estudis teològics i bíblics que es van fent. La teologia, com qualsevol altra ciència, no hauria de tenir cap límit ni cap línia vermella que no es pugui traspassar si el que es pretén és buscar la veritat; i ja sabem que la veritat es busca moltes vegades una mica a les palpentes, en la penombra i entre llums i ombres i sense la pretensió d’aconseguir-la sencera. No hi ha una sola veritat -de la que nosaltres pretenem fer-nos-en amos i senyors-, sinó que hi ha petites veritats. Per això quan es parla de dogmes, inevitablement s’ha de parlar també d’heretgies, que també contenen petites o grans veritats que s’han de tenir en compte. Dogma i heretgia van plegats i han estat les heretgies les que han fet avançar la teologia. Explicael teòleg José Arregi que va conviure durant molts anys amb un franciscà vell i savi que deia sovint : «De tota la història de l’ Església, només m’interessen els heretges. Només ells han aportat alguna cosa vertadera». El mateix Rhaner va escriure que «l’heretgia no només és sana i necessària. És també inevitable».

Aquest any hem inaugurat l’ any dedicat a Martí Luter, «el millor teòleg cristià», com l’anomenava Daniel Olivier, sacerdot catòlic i professor de l’ Institut Catòlic de París. El 31 d’ Octubre de 2017 s’acompliran 500 anys d’aquell dia en què Martí Luter, profund creient, brillant professor i genial escriptor, va clavar a la porta de l’església del palau de Wittenberg les 95 tesis contra la venda d’indulgències. I cal dir també que Luter no estava sol, sinó que amb ell hi havia la majoria dels esperits més il·luminats d’aquell temps: Erasme, Moro, Valdés, Vives… I com a resposta la jerarquia romana va fer el pitjor que es podia fer: va posar en marxa la Contrareforma que encara arrosseguem fins ara. No tots tenien la raó, però sí que tots tenien una part de raó. Desgraciadament uns i altres va acabar aliant-se amb el poder i van començar les guerres en nom de la religió (quin contrasentit!), a favor o en contra d’uns dogmes i unes institucions que feien aigües per tot arreu i ja llavors es veia que no tenien gaire sentit perquè el món, la cultura i la visió de les coses començava a canviar d’una manera espectacular.

Per tant, recordem allò que dèiem al principi: cada punt de vista és només la vista des d’un punt i estarà bé celebrar l’any Luter i que Roma reconeixi al final, tal com el Papa Francesc va suggerir en el seu viatge a Suècia, que Luter va ser profeta evangèlic d’un nou temps. I recordar també que de dogmàtics no n’hi ha només dins de les esglésies…


3 respostes

Anteriors »