27 set. 2016

POLÍTICS AMB IDEES

Classificat com a POLÍTICA

Veient el que veiem a la política espanyola, he arribat a la conclusió que hi ha polítics amb idees, polítics sense idees i polítics amb idees fixes. Quan una persona es posa en aquest terreny tan pantanós de la política, s’hi pot posar amb ganes de treballar pel bé comú i, per tant, amb bona intenció i amb idees noves. S’hi pot posar per tal de solucionar els problemes de la gent, que és la darrera finalitat de la política. També s’hi pot aterrar per «viure del cuento, –com sovint podem veure-, per fer-se ric i com un bon trampolí per fer bons negocis. Aquests del PP són els que millor ho fan això i han resultat ser-ne un alumnes excel·lents.

Hi ha polítics amb idees i també hi ha polítics amb «mala idea». Vull dir que hi ha polítics amb molt mala intenció. Són aquells que no volen arreglar problemes sinó que només es volen arreglar ells. Els seus problemes i la seva butxaca. Sí, desgraciadament també n’hi ha uns quants d’aquests. Polítics que no tenen ni idees, ni ideari. O bé tenen aquell famós ideari que s’atribueix a Grouxo Marx: «Aquests són els meus principis. I si no li agraden, en tinc altres». El senyor Rivera n’és un bon exemple. Vendre’s al millor postor és el seu ideari.

Hi han polítics amb unes idees i unes promeses que saben que no podran portar mai a la pràctica. Ho saben, però en campanya electoral tot val i no els fa res prometre una i altra vegada allò que saben fefaentment que no podran acomplir mai. I el que és pitjor: alguns dels que els escolten, s’ho creuen. Els resultats que veiem en són un bon exemple. Aquí no es castiga la corrupció, ni les males pràctiques ni res. Tot segueix igual i tot seguirà igual per aquest camí.

Hi han aquells polítics lampedusians que fan servir sovint aquell principi de que «si volem que tot segueixi igual, ho hem de canviar tot». Aquests gestualitzen molt per tal de que sembli que fan molta feina i canvien les coses. Però tot és pur gest, pur teatre, pura façana. Focs d’artifici per distreure el personal. 

Hi ha encara molts polítics nostàlgics i polítics que viuen a la lluna. Les idees que tenen són les de fa dos segles enrere. No s’han adonat que l’Espanya d’avui no és la mateixa de fa 50 anys enrere. No s’adonen de res, no entenen res i pensen que tot pot seguir igual com quan hi havia Franco. Encara van vestits amb el vestit de primera comunió i no pensen canviar-se’l. I, el que és pitjor: volen que tots segueixen amb aquell mateix vestit.

Ja ho veieu: els polítics espanyols són polítics amb idees. Però amb idees fixes. Molt fixes.

No hi ha resposta

21 set. 2016

Per què escrivim?

Classificat com a Blogs,LITERATURA

Les persones necessitem comunicar-nos d’alguna manera. Els dibuixos que descobrim a les cavernes dels neandertals i les primeres escriptures dels humans civilitzats són formes de comunicació. Les persones sempre han tingut aquesta necessitat i han buscat qualsevol mitjà per fer-ho. Alguns tenen facilitat per parlar; altres en tenen per interpretar; altres per dibuixar; altres per escriure. Tots necessitem comunicar i acostumem a buscar la millor forma per fer-ho. Alguns tenen molta facilitat per fer-ho i a altres els costa molt. Les paraules són comunicació. Els silencis també. I ho és la cara i el cos, i els gestos i la manera de vestir. Als que ens agrada escriure, ho fem perquè tenim alguna cosa a dir. De fet, tots tenim moltes coses a dir. El que més costa, a vegades, és dir-les. No tothom sap o vol expressar-se. Tenim por al què diran, perquè pensem que no sabem expressar-nos, per vergonya, etc…

Les xarxes socials –tot i els enormes defectes que podem trobar-hi- tenen la virtut de que han ajudat a molta gent a expressar-se. És com si fos una eina que ajuda a començar i que, posteriorment, alguns s’animen a passar a altres mitjans més complexos. Les xarxes socials fan que ens surti aquell impuls primari que tots tenim a expressar-nos a través d’una foto, d’un pensament, d’una afirmació que ens repugna o, al contrari, d’alguna amb què ens sentim totalment identificats. A alguns els és molt fàcil expressar sentiments i altres busquen més la distància emocional. Però tot plegat són formes d’expressió totalment vàlides per compartir idees o realitats que vivim.

Els blogs acostumen a ser això: eines per expressar-nos, per crear connexions amb altres o fins i tot per aclarir-nos nosaltres mateixos. Escriure fa que hagis de pensar què diràs, com ho diràs, per quin motiu ho vols dir i et veus obligat a prendre’t aquell temps necessari per posar les idees en ordre. Normalment no escrivim perquè ens llegeixin, tot i que sempre s’agraeix saber que hi ha algú a l’altra banda que potser està interessat en allò que escrius. I, per damunt de tot, s’agraeix que hi hagi algun comentari sobre allò que hom ha escrit, sense que s’hagi d’estar d’acord al cent per cent amb els punts de vista. Generalment els blogs que tenen més èxit són aquells que plantegen aspectes i punts conflictius i, per tant, creen un intercanvi de comentaris molt rics. També és cert que, a vegades, hi ha discussions de molt baix nivell i fins i tot invectives ben barroeres i poc educades. Sé d’algun blog que ha hagut de tancar els comentaris perquè s’hi abocaven intolerables insults personals.

Posar-se a escriure és prendre’s una estona per a un mateix, aïllar-se del món, deixar anar la imaginació, fer treballar una estona el cervell (diuen els especialistes que escriure retarda l’envelliment del cervell), recordar, buscar la paraula o l’expressió més adequada per expressar allò que tens dins del cap i que vols comunicar de la millor manera possible. Els blogs no acostumen a ser escrits amb textos molt treballats; més aviat la majoria de les vegades són textos espontanis i sense massa pretensions literàries. No cal dir que també hi ha excepcions i que hi han blogs d’un gran qualitat literària i molt ben escrits.

Compartir el que hom escriu ja és per ell mateix un acte de valentia perquè sabem que allò pot generar simpatia o antipatia a qui ho llegeixi. De totes maneres, si es fa des de la honestedat, generalment es crea una empatia molt interessant que ve reflectida en forma de comentaris ben interessants. Tots tenim coses per explicar. Tots tenim punts de vista sobre els temes que la vida ens va regalant. Tots els éssers humans tenen la seva història i alguns la tenen ben interessant i, per tant, és una llàstima que no la comparteixin. A tots ens han passat moltes coses, hem conegut llocs i persones molt interessants i tots tenim moles històries per explicar i punts de vista per opinar. El tema és prendre’s la llibertat necessària i atorgar-se el permís per fer-ho, eliminant els prejudicis que tots tenim en algun moment i sabent que tenim sempre la llibertat d’imposar-nos els límits que vulguem. Els blogs donen molta llibertat i cadascú ha de trobar la comoditat en aquesta llibertat. Diuen que els blogs van passant de moda poc a poc i són substituïts per altres coses. Potser sí. Però entretant aniré escrivint en aquest blog i n’aniré llegint. N’hi ha tants d’interessants!

No hi ha resposta

17 set. 2016

Menys por i més humanitat

Classificat com a Emigració

En el darrer apunt que feia en aquest blog reflexionava que l’emigració és un problema com qualsevol altre, que s’ha de plantejar bé per poder-lo resoldre. Deia també que l’emigració té pros i contres i que les solucions simples no porten enlloc (no s’arregla posant tanques i muralles). Avui seguiré amb la reflexió, tenint en compte que algunes de les dades que exposo són tretes de diverses pàgines que parles sobre el tema.

Quan parlem d’emigració cal tenir en compte dues coses: parlem de persones i parlem de riquesa i pobresa. Tota persona busca un lloc al món on poder viure millor i té el dret a poder-lo trobar. Les corrents migratòries s’han mogut sota aquest principi durant tota la història de la humanitat, tot i que l’origen i destí de les migracions no sempre és fàcil de destriar perquè hi intervenen factors molt diversos. A vegades els motius són molt clars: hi han països en guerra, grans sequeres o catàstrofes naturals, circumstàncies que fan que la gent es vegi obligada a fugir per buscar llocs millors. Però també hi ha els emigrants econòmics; aquells que marxen lliurement del seu país simplement per a buscar una situació millor. Els uns miraran de sobreviure com podran en un país d’acollida, treballant en el que sigui i buscant una certa estabilitat per tal de poder estalviar una mica i poder tornar algun dia al seu país. Ho aconseguiran o no, però aquest és el seu pensament i desig íntim. Altres, en canvi, ja no pensaran mai més en tornar i s’establiran definitivament al lloc on creguin que es poden trobar bé amb la ferma determinació de quedar-s’hi i començar una nova vida. Podríem dir que uns emigren lliurement i altres per obligació.

Uns i altres, però influiran tant en el país receptor com en el país d’origen. Els països receptors reben mà d’obra jove i barata i els països d’origen reben molts diners dels familiars que han emigrat. Segons el “Libro de datos sobre migración y remesas 2016”, publicat per l’ Associació Mundial de Coneixements sobre Migració i Desenvolupament pertanyent al Banc Mundial, durant l’any 2015 uns 250 milions d’emigrants a tot el món van fer enviaments superiors als 600.000 milions d’euros a les seves famílies dels seus països d’origen. La xifra no és pas gens minsa: és molt pròxima a la mitjana del del producte interior brut de les tres primeres economies de la UE: Alemanya, Regne Unit i França; i és quasi una sexta part del d’ EEUU. Un altra dada significativa, segons explica Dilip Ratha, coautor del llibre del Banc Mundial, és que l’import dels enviaments triplica el valor de l’ ajuda per al desenvolupament. I afegeix alguna cosa més: “Addicionalment, els migrants mantenen més de 500.000 milions d’euros en estalvis anuals. En conjunt, les remeses i els estalvis són una important font de finançament de projectes de desenvolupament que poden millorar la vida i el mitjà de manteniment en les economies en desenvolupament”.

Les dades del Banc Mundial indiquen que els 10 països que més migració generen són l’Índia, Mèxic, Rússia, Xina, Bangla Desh, Pakistan, Filipines, Afganistan, Ucraïna i Regne Unit. Per la seva part, els que major nombre d’emigrants reben són els Estats Units, Aràbia Saudita, Alemanya, Rússia, Emirats Àrabs Units, Regne Unit, França, Canadà, Espanya i Austràlia. I sí, hem llegit bé: Rússia i Regne Unit estan en els dos “top 10”. El més important corredor de migració és Mèxic-EEUU, amb 13 milions de desplaçats (dades de 2013). A certa distància segueixen per aquest ordre, Rússia-Ucraïna, Bangla Desh-Índia i Ucraïna-Rússia. La també coautora del llibre, Sonia Plaza, afegeix un aspecte qualitatiu: “Nombroses investigacions demostren que la migració, de treballadors tant amb molta qualificació com sense, genera nombrosos beneficis pels països receptors i pels d’origen. La diàspora dels països en desenvolupament i la migració de retorn poden ser una font de transferències de capital, comerç, inversió, coneixements i tecnologies”.

És clar, doncs, que per als països emissors aquest capital que els entra és una cosa molt bona per a ells. I segurament que ho és també un major grau de formació professional o d’experiència dels que retornen. Respecte als països receptors, hi ha un primer benefici que se sol presentar com indispensable “tirita” per aquesta ferida cada cop més gran que és l’envelliment de la població als països desenvolupats. L’increment de l’esperança de vida i el descens de la natalitat als països desenvolupats condueix a un carreró sense sortida que es visualitza en una previsió de Nacions Unides: l’any 2050 set països d’Àsia, 24 països europeus –Espanya entre ellsi quatre països d’Amèrica Llatina-Carib tindran PSR (nombre de persones de 20 a 64 anys dividit pel nombre de majors de 65) per sota de 2; és a dir, menys de dos persones productives per cada una no productiva. Amb aquesta ràtio és impossible mantenir les prestacions socials que tenim ara.

El problema és que massa sovint barregem economia productiva amb disquisicions polítiques o ideològiques. “Existeix àmplia evidència –diu la «Organización Internacional de Empleadores» en el seu informe Migración laboral internacional, del mes de novembre 2014– de que a llarg plaç, l’emigració no només ofereix oportunitats econòmiques per als emigrants i les seves famílies, sinó que també fomenta el creixement econòmic, i que els emigrants contribueixen de manera clara i positiva en les economies i societats en les que viuen i treballen”. Segons una projecció feta per vàries organitzacions internacionals pel 2020, si els països amb excedents de mà d’obra traslladessin a les zones amb envelliment creixent aquesta gent, seria possible superar amb garanties d’estabilitat el PSR (citat abans) de 2 en tots aquests països que començarien a ser deficitaris abans d’arribar a l’apocalíptic, en aquest sentit, 2050.

Tot i que tots els factors socioeconòmics apunten a la necessitat d’entendre’s els països amb índexs d’envelliment alt i els que tenen excedents de mà d’obra jove, els Estats no es decideixen a obrir fronteres de bat a bat degut als factors polítics i econòmics que dèiem abans. I és aquí on es posen en vidència moltes incongruències, moltes pors, molts fariseismes i moltes hipocresies: per una banda diem que l’emigració és un Dret Humà fonamental, però per altra banda diem que la immigració no ho és. És a dir: hom pot abandonar el seu país quan vulgui, sempre que no estigui sota un règim tirànic, però si ho fa corre el risc de quedar-se eternament als llims (o quedar-se vagant pels espais siderals, com deia l’inefable Margallo) perquè pot ser que no trobi un Estat que li permeti entrar. La tenacitat humana davant d’aquesta situació es transforma en aquests tristos espectacles que veiem cada dia : legions de sense papers”, “espaldas mojadas”, centenars de persones escalant tanques de filferro o tancats com ovelles en caps de refugiats amb la secreta esperança dins del seu cor de trobar alguna cosa millor per a ells, sense drets i sense res de res. I podríem recordar aquí els temps en què Europa incrementava molt la seva població i la possibilitat que tenia la gent d’anar a «fer les Amèriques», on se suposava que qualsevol podia tenir l’oportunitat de millorar el seu nivell de vida. Uns 50 milions d’europeus procedents, majoritàriament, del Regne Unit, Itàlia, Irlanda, Alemanya, Espanya, Portugal i Rússia es van embarcar, literalment, en un flux constant i creixent per l’ “efecte crida”. Van ser 50 milions d’emigrants que van haver de d’esquivar innombrables prohibicions o normes restrictives… en origen! Perquè els països de destí al continent americà els rebien amb els braços oberts: no hi havia traves de cap mena. Es fàcil pensar que, potser, la primera economia del món no seria el què és sense haver comptat amb aquesta corrent migratòria.

Per tant, potser convindria tenir menys por i una mica més d’humanitat, que vol dir tenir una mica més de compassió per les desgràcies dels humans. Pensem que parlem de persones embarcades en aquesta gran barca que és el nostre món i que potser caldria compartir més i millor les riqueses que ens ofereix. I que els polítics comencin a posar-se les piles perquè si no, el problema es farà cada com més gran.

2 respostes

14 set. 2016

La immigració: un problema o una vergonya?

Classificat com a Immigració

El Regne Unit i França se sumen a la vergonya espanyola de les tanques antiemigrants amb el que ja es coneix com ‘La Gran Muralla de Calais’, que Londres i París aixecaran per bloquejar el pas dels emigrants de ‘La Jungla’ al Canal de la Mànega. Serà una tanca com les de Ceuta i Melilla. Pobra i única resposta dels Estats de la Unió Europea davant dels fluxos migratoris!. Aquesta és l’ Europa que, justament, ha esborrat de la seva identitat tota referència a una cultura cristiana que, de fa segles, ha conformat Europa. En realitat han anat molt més enllà -com es queixa el bisbe de Tànger, Santiago Agrelo-: “han esborrat qualsevol referència a una cultura humanista, humanitària, humana. Aquestes concertines estarien millor a l’entrada dels parlaments que adopten mesures que apunyalen els pobres”.

Certament que la immigració pot ser un problema. I gros! De fet, ho pot ser -i ho és- com ho és el trànsit, el sistema de salut, l’educació o tantes i tantes altres coses. La societat té grans problemes (alguns d’ells ben antics) sense resoldre i en crea constantment de nous, però tenim la sort que sempre hi ha algú que posa tota la bona voluntat i els coneixements per resoldre’ls. Per això elegim per exemple els polítics, perquè juntament amb els tècnics resolguin problemes i veiem com procuren fer-ho amb més o menys encert. Quan no se’n surten els critiquem i quan se’n surten els ho reconeixem. És el que toca i ells ho saben. Per desgràcia, tot i posant-hi bona voluntat, no sempre troben els camins adequats; altres vegades, però, fins i tot sembla que no volen trobar els camins necessaris mentre veuen com els problemes se’ls podreixen a les mans.

La immigració és un un problema que s’ha de mirar de resoldre com qualsevol altre. Però, com tot problema, un principi bàsic és procurar plantejar-lo bé. Quan in illo tempore estudiava matemàtiques el professor ens recordava sempre que si no plantejàvem bé el problema mai arribaríem a la solució adequada. I em sembla que el problema de la immigració fa anys que el plategem malament i, per tant, mai arribarem a una bona solució. Una bona part del problema de la immigració el trobem en la mala comunicació i en els foscos interessos de caràcter ideològic o econòmic difícils d’identificar, potser perquè hi ha més polítics que miren a curt termini que no pas estadistes autèntics amb mirada global i amb perspectiva. O potser perquè, en general, només seguim pensant en el món que tenim i no en el que deixarem a generacions posteriors. La veritat és que no sembla interessar, o no es considera important, que es faci arribar a la ciutadania informació contrastada sobre els pros i contres de la immigració. Perquè és innegable que hi ha pros i contres; negar-ho seria posar-se una vena als ulls i no voler veure la realitat. Sens dubte, si s’expliqués -fins i tot en termes econòmics- que la inversió en atenció social a l’emigrant durant els seus primers anys reporta un retorn a mig termini i que els beneficis són superiors en diversos dígits, les pors desapareixerien. I potser fins i tot podríem començar a parlar en termes de llibertat d’emigració per a tothom, cosa fins ara impossible de fer.

A més de plantejar-lo malament, la immigració és un fenomen que té mala premsa i no fem gran cosa per canviar-li la cara i explicar la realitat. L’any 2006 Espanya comptava amb 3.880.000 d’immigrants. Segons els registres oficials el 2015 ja eren 4.925.089 el nombre d’estrangers amb certificat de registre o targeta de residència en vigor. Ara bé, cal dir -cosa que s’amaga sovint- que la proporció de ciutadans europeus establerts a Espanya sobre el total d’estrangers amb residència legal a l’ Estat no ha parat de créixer durant la crisi econòmica. El 2008 els comunitaris representaven un 40% del total de l’estrangeria i el 2014 ja era el 56,32% (Observatorio Permanente de la Inmigración. OPI). Acostumem a posar l’emigració al mateix sac i fem pocs esforços per analitzar les coses. Tanquem els ulls davant dels aspectes positius i critiquem els aspectes més negatius. Som així de simples!

Caldria que escoltéssim un entès com Ian Goldin, professor de Globalització i Desenvolupament a la Universitat d’Oxford, que en el seu llibre “Persones excepcionals: com la migració ha transformat el món i definirà el nostre futur “. En aquest llibre diu: “Algunes persones creuen que els immigrants prenen els treballs a altres i destrueixen les economies. L’evidència comprova que aquesta és una opinió errònia. ¡Als Estats Units, els inmigrantes han estat fundadors de companyies com Google, Intel, PayPal, eBay i Yahoo! De fet, els immigrants considerats mà d’obra qualificada constitueixen més de la meitat de fundadors de les start-ups a Silicon Valley i de més de la meitat de les patents, fins i tot quan constitueixen menys del 15% de la població “. I afegeix: “La immigració és bona. I, en l’era de la globalització, les barreres que frenen la migració representen una amenaça al creixement econòmic i la sostenibilitat. Però la migració lliure, com el comerç completament lliure, segueix sent un pla utòpic, fins i tot quan dins de certes regions (com Europa) s’ha comprovat que això funciona “.

Continuarem amb el tema…

No hi ha resposta

12 set. 2016

“Estem a punt”

Classificat com a Independència

Imatge de la Diada de Catalunya 2016 a Lleida. (Foto: Agustí Arbonés)
ESTEM A PUNT. Aquest poema “ESTEM A PUNT” és de Josep Pedrals i el podreu trobar a You Tube clicant damunt d’aquest enllaç.

Perseveràvem, tossuts,

per una il·lusió inconcreta

i ara que està a cinc minuts,

que tenim la roba feta,

anem tots de previnguts,

de ganduls, perepunyetes?

“Altre cop tornar-se a moure?”

“Calen més preparatius?”

És just aquest, el motiu:

que es va fent tard i vol ploure!

Si aquest any no hi insistim

per fatiga o per recel,

penseu que això penja prim,

que va molt just, ve d’un pèl.

Si hem estat tan insistents

i ens hem posat colze a colze,

afinem els instruments

que ja estem a punt de solfa.

És perquè no falta gaire,

ho tenim molt acostat,

ja quasi se’n sent la flaire,

està a la punta del nas.

Tenim un peu a l’estrep.

Hi som a frec, ben arran.

L’arribada és imminent,

ho estem gairebé tocant.

Tenim fetes les maletes,

el país ja trenca el bull.

Ens acostem a la meta.

ESTEM A PUNT.

No hi ha resposta

06 set. 2016

Què ens queda?

Classificat com a Dignitat,Feina,Mario Benedetti

Sí, què ens queda?. La pregunta que encapçala aquest apunt és ben pertinent per a tothom i convindria que ens la féssim de tant en tant, afanats com estem empaitant certes coses. Correm molt, però què queda després de tantes corredisses, tants afanys, tants mal-de-caps, tates presses, tanta activitat frenètica, tantes frisances, tants desficis i tantes preocupacions? Els que ja som grans és possible que poguem valorar en la seva justa proporció les coses perquè tenim més perspectiva i ens les podem mirar amb més distància. Però, i els joves? El seu apassionament, els grans anhels que es desperten en èpoques juvenils , la vehemència que posen amb les coses i les aspiracions que de manera natural els planteja la vida poden ocasionar més d’una decepció. La vida d’un jove comporta -pel mateix fet de ser-ho- tenir esperances, treballar per aconseguir coses, preocupar-se, buscar amb vehemència i afanyar-se molt. Però també comporta desenganys, no poder trobar allò que hom desitja vivament i no poder desenvolupar les capacitats que hom té.

Fa pocs dies que llegia unes paraules de Papa Francesc, pronunciades en el marc de la festa de Sant Gaietà -patró del pa i del treball-, festa que se celebra a diferents racons del món i d’una manera especial a l’Argentina (San Cayetano). El Papa Francesc ha enviat una carta al president de la Conferència Episcopal Argentina on parla de la importància del treball ja que “ens confereix dignitat”. Al santuari de San Cayetano (a Liniers, un barri de Buenos Aires) s’hi apleguen cada 7 d’ d’agost milers de fidels que participen en la celebració de la memòria litúrgica del sant i que fan cues quilomètriques pels carrers del barri, esperant més de 10 hores per poder estar a prop de la imatge del sant. Què esperen? Què busquen tota aquesta gentada? Pa i feina. No res més. Ni tampoc no res menys, que no és pas poca cosa.

Pa i treball: heus aquí dues coses fonamentals en la vida de tota persona. Molta gent s’apropa aquest dia a aquell santuari angoixada perquè no té cap de les dues coses. Al món no hi ha feina per a milions de persones i, com a conseqüència, tampoc tenen res per a menjar. És angoixant buscar feina i no trobar-ne; és angoixant saber que tampoc no poden tenir perspectives per poder-ne trobar algun dia i, per això molts d’ells en llancen desesperats cap a l’aventura d’Europa o cap a altres llocs incerts i perillosos del planeta amb el cor encongit, la mirada humida per llàgrimes de dolor i la incertesa dun futur millor. Ha de ser molt trist per un pare de família haver-ho de deixar tot, creuar rius, mars i països, tot posant i posar en perill la seva família amb l’esperança de poder trobar alguna feina i veure poc a poc que no hi ha cap possibilitat d’aconseguir-la.

A Sant Gaietà li demanen pa i treball. El pa és més fàcil aconseguir-ho perquè sempre hi ha alguna persona o institució bona que t’ho brinda -almenys a l’Argentina- on encara hi han moltes institucions solidàries. Hi ha llocs al món que ni aquesta possibilitat tenen… Però feina, és tan difícil d’aconseguir!, sobretot quan seguim vivint moments en els quals els índexs de desocupació són significativament alts. El pa soluciona una part del problema, però només a mitges –diu el Papa-, perquè aquest pa no és el que tu guanyes amb el teu treball. Una cosa és tenir pa per menjar a casa i una altra és portar-lo a casa com a fruit del teu esfprç i del teu treball.  Perquè és exactament això darrer el que confereix dignitat. Quan demanem treball estem demanant poder sentir-nos dignes; en aquesta celebració de Sant Gaietà es demana aquesta dignitat que ens confereix el treball; poder portar el pa a casa. Treball, sostre i terra, tres coses bàsiques dels Drets Humans i tres coses que confereixen dignitat a la persona. Quan la saviesa popular fa servir aquella dita: “viure a l’esquena dels altres” (una dita per qualificar a qui, podent treballar no ho fa) vol dir que els que viuen amb l’esquena dreta podent treballar no són gent digna. I encara hi ha massa gent que viu a les costelles dels altres i menja el pa de l’ase sense adonar-se que ell mateix es torna indigne i fa que altres no es puguin guanyar la vida dignament.

Podríem completar aquest apunt amb un poema de Mario Benedetti, que acabo de llegir i que no coneixia. Trobo que és ben adequat per al moment que vivim.

 

¿QUÉ LES QUEDA A LOS JÓVENES?

¿Qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de paciencia y asco?
¿sólo grafitti? ¿rock? ¿escepticismo?
también les queda no decir amén
no dejar que les maten el amor
recuperar el habla y la utopía
ser jóvenes sin prisa y con memoria
situarse en una historia que es la suya
no convertirse en viejos prematuros

¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de rutina y ruina?
¿cocaína? ¿cerveza? ¿barras bravas?
les queda respirar / abrir los ojos
descubrir las raíces del horror
inventar paz así sea a ponchazos
entenderse con la naturaleza
y con la lluvia y los relámpagos
y con el sentimiento y con la muerte
esa loca de atar y desatar

¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de consumo y humo?
¿vértigo? ¿asaltos? ¿discotecas?
también les queda discutir con dios
tanto si existe como si no existe
tender manos que ayudan / abrir puertas
entre el corazón propio y el ajeno /
sobre todo les queda hacer futuro
a pesar de los ruines de pasado
y los sabios granujas del presente.

Mario Benedetti

3 respostes

30 ag. 2016

Els cauran les dents

Classificat com a POLÍTICA

Fa temps que vaig decidir escriure tan poc com poguéssobre política en aquest blog. Abans ho feia més, però m’ha avorrit aquest ambient polític tan tèrbol, tan fosc i tan brut. No és pas que no hi hagi motius. Més aviat en sobren, perquè hi ha una colla de polítics que s’han especialitzat a fer el ridícul i cada cop que obren la boca diuen una bestiesa o una mentida. Quan érem petits ens deien que si dèiem mentides ens caurien les dents. Alguns polítics ja hauria de fer temps que no els n’hauria de quedar ni una!. Per això he decidit noamoïnar-m’hi gaire perquè hauria de perdre massa temps a criticar-los, desmentir-los i posar-los en evidència. He decidit no posar-me pedres al fetge, no fer gaire cas a tot el que escolto o llegeixo d’alguns d’ells, cada cop més cara-dures (els del PP i C’s semblen especialment entrenats en l’art de fer fàstic i de la mentida). Amb els seus pactes de pa sucat amb oli, plens de cinisme, avinences i mala llet ja es veu l’alçada moral d’aquesta gent i el que busquen. Em sembla que cada dia enganyen menys gent i de mica en mica es van retratant ells sols. Encara no puc entendre com arrepleguen els vots que arrepleguen…

He decidit que val més prendre-s’ho tot plegat amb calma i esperar que els polítics catalans tinguin una mica més de seny i vagin portant les coses vagin cap al seu camí natural, que no pot ser altre que el de la independència d’una espanya que no va enlloc i que ha perdut totalment el nord. Tot i aquesta bona disposició interna amb que miro de llevar-me cada matí per no perdre el bon humor, hi han coses que me’l fan perdre tan ban punt obro l’ordinador i em poso a llegir els diaris. Llavors és quan, de tant en tant, oblido els bons propòsits i no puc deixar passar sense comentar algunes coses.

I una d’elles és la que fa referència al trilingüisme que proposa aquest pacte malgirbat i malparit a què han arribat aquests dos socis pallassos (amb perdó dels pallassos de veritat….). No ho podia dir millor el Josep M. Ganyet en una piulada rodona que va fer ahir al seu Twitter:
Monolingües dient a bilingües que han de ser trilingües. #trilerlingüisme
Clar i català: No cal ser gaire llest per arribar a la conclusió que l’acord al qual han arribat el Partit Popular i Ciutadans pretén, entre d’altres mesures, carregar-se el model d’immersió lingüística vigent a Catalunya que, a criteri de la gran majoria d’entesos, ha donat molts bons resultats. La seva excusa és que a les escoles catalanes no s’ensenya prou castellà, contradient fins i tot el que fa evident el famós informe PISA que demostra que Catalunya està per damunt de la mitjana espanyola en quant al domini del castellà.
Això en quant a l’espanyol, tal com els agrada anomenar aquesta llengua. En quant a l’anglès que diuen -com a excusa- que volen implantar a tot el territori espanyol, és simplement la proposta amagada que, de fet, ja fa anys que persegueix el partit d’Albert Rivera. Com diu EL Nacional.cat, és voler implantar un model trilingüe a les escoles catalanes i fer que les llengües vehiculars siguin el català, el castellà i l’anglès. És a dir, que no només es facin classes específiques de d’aquestes llengües, sinó que es facin assignatures curriculars, com les ciències o les matemàtiques, en aquests tres idiomes per igual. I, aquest projecte és pensat, només, per robar hores al català tot i que no ho volen reconèixer. L’argument a què s’aferra Ciutadans és que a Catalunya hi ha un baix nivell d’anglès, i que només les famílies que “poden pagar mil euros al mes per portar els nens a escoles estrangeres” saben aquest idioma (es veu que a la resta d’Espanya aquestes coses no deuen passar….). Aquesta tesi, però, queda desmentida quan es comproven les dades del nivell de coneixement d’anglès per comunitats autònomes a Espanya. Catalunya, lluny de veure’s perjudicada pel model educatiu basat en la immersió lingüística, es situa en la tercera posició del rànquing, segons l’estudi EF English Proficiency Index de l’any 2015. Pel que fa a les ciutats, Barcelona és el segon nucli amb més domini de l’anglès, gairebé amb la mateixa puntuació que Madrid. En general, el nivell d’anglès dels catalans és considerat alt i només el superen el País Basc i Navarra. Per darrere, també amb un nivell alt, s’hi troba Madrid, les Illes Canàries, Cantàbria, les Balears, Galícia i Astúries. D’altra banda, el nivell de coneixement de la llengua que hi ha a la resta de comunitats és considerat moderat. Múrcia, el País Valencià i Castella la Manxa tanquen la cua del rànquing. A ningú se li escapa, però, que la immersió lingüística catalana és al punt de mira d’aquesta gentota per tal de fer-hi bona punteria i disparar tanta munició com puguin per liquidar-la.
Aquestes coses, entre moltes altres, són les que m’indignen, em fan fàstic i fan que em posi a escriure sobre temes que ja semblaven superats i acceptats. Però no se’n sortiran per més que facin. Si no ho va aconseguir l’autèntic i original (el caudillo Franco), menys ho aconseguiran aquests aprenents franquistes de pa sucat amb oli.

No hi ha resposta

27 ag. 2016

Quan el llibres es planten

Classificat com a CULTURA,Lectura

116Amb motiu del canvi de domicili, entre els 5250 objectes que teníem entaforats als armaris i que no van servir per a res durant anys, ni hi han gaires perspectives perquè un dia serveixin per alguna cosa (però que tothom acostuma a guardar sense saber per què) hi havia un munt de llibres vells, passats de moda i sense el mínim interès perquè els continués guardant. Vaig pensar que era un bon moment per a fer una neteja a fons i que els contenidors de paper m’ho agrairien infinitament perquè ja devien estar una mica cansats de menjar només caixes de cartró. Cada cop que hi passava a prop m’imaginava que em deien que ja era hora de canviar de menjar i que no els vendria malament una mica de cultura com a plat fort o, com a mínim, per postres.

Aquells calorosos dies de finals de juliol em vaig fer la ferma i íntima promesa que llençaria un munt de coses i que faria una bona tria a la biblioteca. Però resulta que les llibreries, les biblioteques i qualsevol paper que tingui alguna cosa escrita tenen una especial fascinació per a mi i hi trobo una estranya i misteriosa bellesa que m’enganxa de tal manera i amb una força que no puc superar. Un llibre és per a mi molt millor que qualsevol llaminadura o llepolia per un infant, tot i que cada cop em costa més llegir llibres. Però segueixen agradant-me molt, tenir-los a les mans i fullejar-los per a saber de què van. M’agraden els llibres, m’agrada llegir, m’agrada escriure i m’agradaria saber fer-ho sense faltes d’ortografia i amb una bona sintaxi, cosa que cada cop és menys freqüent entre els joves i una habilitat que ja no es desenvolupa gaire.
Mentre anava triant els libres i posant-los en caixes em semblava anar sentint crits d’angoixa i de por. Cada un d’ells devia pensar on redimonis aniria a parar, si seguiria viu i si tornaria a les lleixes de la llibreria, encara que fos ple de pols. Però imaginava que tots ells tenien la secreta il·lusió de seguir vivint i no ser trinxats per horroroses màquines al cap de pocs dies. Tot llibre deu tenir la mateixa esperança de supervivència que té qualsevol persona perquè un llibre és un ésser viu que acompleix una funció ben determinada. Alguns ens han ajudat a ser menys estults, a aprendre coses molt interessants, a formar-nos com a persones i ens han fet passar molt bones estones. També cal reconèixer que alguns altres no són res de l’altre món, que no valen la pena i que no cal perdre-hi ni un minut; i fins i tot en podríem trobar algun de ben maligne, perniciós i amb molt males intencions. Vaja, exactament com les persones!. Un dels plaers més grans que he experimentat en molts moments de la meva vida ha estat passejant-me per una biblioteca, respirant aquella característica olor a paper i tinta, triant llibres a l’atzar i llegint títols i autors sense to ni so pel simple plaer de poder mirar i triar entre tota aquella meravella de ciència, saviesa i paraules ben escrites. No sé si aquest tipus de persones com jo se’ns pot qualificar de viciosos i una mica malalts.
El cas és que cada cop em costava més fer la tria i fer créixer la pila dels llibres que havia decidit llençar. És com si els llibres es plantessin seriosos davant meu i, amb una colla d’arguments ben triats i molt ben pensats, em diguessin que jo no tenia cap dret per decidir sobre la seva vida o la seva mort; que ells s’havien ben guanyat el dret de seguir allà per molt anys perquè algun dia bé els havia triat i els havia donat un lloc que ara era ben seu; que no tenia cap dret a desnonar-los i deixar-los al carrer, a la intempèrie o, al que es pitjor, ser tirats amb menyspreu al contenidor. Em sembla que, entre els precs, els laments i la pols també hi corria més d’una llàgrima que a mi m’encongia el cor. I el que podeu suposar va acabar passant: que vaig ser incapaç d’acomplir aquella ferma determinació i que, a fi de comptes, no vaig poder llençar-ne gaires, tot i saber que alguns potser no els llegiria mai més. Però potser ja em consolava saber que eren allà i que, si un dia ho necessitava, tots estarien ben disposats a donar-me un cop de mà i a fer-me passar una bona estona.

2 respostes

22 ag. 2016

Llegir desperta

Classificat com a Lectura

Llegir pot fer dormir o pot fer somiar. Pot adormir o pot desvetllar. Quan érem joves i estudiàvem literatura, tots els professors ens indicaven alguns llibres per llegir. Recordo que em feia una mica de mandra haver de llegir alguns dels clàssics que ens recomanava. Tot professor que es vulgui fer valer una mica ha de recomanar algunes lectures obligades d’alguns clàssics de la literatura mundial. Però que no es fa prou bé perquè cada llibre té el seu moment i alguns, llegits a certa edat, poder servir de vacuna i fer avorrir la lectura i les ganes de llegir per a tota la vida. Segons com i quan l’agafis, un llibre et pot fer adormir. En canvi, el mateix llibre en un altre moment de la teva vida et pot fer somiar.

Recordo que alguns dels llibres que ens recomanaven no m’entraven de cap manera. Em semblaven pesats, avorrits i llunyans. En canvi, n’hi havia d’altres que m’enganxaven de tal manera que no trobava la manera de deixar-los. Recordo fins i tot d’haver llegit alguna vegada, amb una llanterna amagada sota els llençols, algun llibre que m’havia enganxat profundament. No es tracta de qualitat literària, ni de res que s’hi assembli, sinó que hi han grans autors que a certa edat no es poden llegir. Més aviat és qüestió d’elecció adequada del llibre. Cada edat té uns interessos determinats i la gràcia és encertar en els temes per tal que la lectura no comporti un esforç sinó que més aviat sigui un estímul. Possiblement es tracta de que algú et sàpiga recomanar els llibres adequats per tal de que vagis agafant gust per la lectura sense adonar-te’n. Poc a poc aniràs trobant tu mateix el temes i els llibres que t’interessin i els aniràs llegint amb ganes.

Si un llibre fa adormir, malament rai. Un llibre ha de fer gaudir, ha de fer somiar, ha de transportar-te a un altre món (real o imaginari) i t’ha d’obrir horitzons nous. Un llibre ha d’obrir la ment. Ha d’ajudar a pensar coses noves. Ha de desvetllar el cervell. Un llibre ha de qüestionar o, simplement, ha de crear un moment de gaudi, únic i meravellós. A vegades és un plaer i altres potser una obligació. Però hauríem de procurar que aquesta obligació es transformi en plaer. Hauríem de procurar que ni la televisió, ni els vídeo-jocs, ni el cine, ni qualsevol dels molts i cada cop més abundants mitjans moderns prenguin el lloc a la lectura. Cada cosa té el seu moment, però la lectura no l’hauríem de deixar mai perquè sempre ens regalarà coses noves, ens farà viatjar a mons meravellosos, ens farà conèixer llocs i persones interessants i, el que és més important. ens obrirà la ment. Una persona amb una ment oberta és sempre capaç d’entendre millor el món, les altres persones, les altres cultures. Una persona amb la ment oberta sabrà respectar més, sabrà entendre millor els esdeveniments i tot allò que li toca viure i l’envolta. Llegir pot ser una autèntica vacuna contra tota mena de prejudicis, xenofòbies i limitacions. Llegir sempre obre portes i mai en tanca. El coneixement és infinit i la lectura ens en regala una part. Estimula sentits i emocions, provoca reaccions, ajuda a formar noves opinions i crea noves perspectives. Els psicòlegs diuen que l’ona expansiva que comença al nostre cervell connectant les neurones, continua el seu efecte interconnectant-nos amb les persones i el món. Si sabem triar el llibre adequat, comprovarem com el llegir relaxa i és una gran teràpia per l’estrès perquè és una activitat plaent per si mateixa.

Doncs ja ho veieu: llegir no fa adormir sinó que, tot al contrari, ha de fer somiar. Bon estiu i bona lectura.

Comentaris tancats a Llegir desperta

16 ag. 2016

Donar la vida per una causa

Classificat com a Pere Casaldàliga

Fa molts anys ja que vaig veure una pel·lícula italiana que em va agradar molt, però que no recordava massa ni qui era el director. Gràcies a internet he pogut saber que es titulava Maccheroni i que el director era Ettore Scola. Es tracta de la història de dos antics amics que es retroben després de molts anys. Un d’ells recorda molt bé l’amistat i l’altre pràcticament no es recorda de res. La memòria té aquestes coses… La mateixa cosa viscuda per dues persones, a un se li ha quedat gravada per sempre i l’latre l’ha oblidada completament. Però en tota amistat hi han coses que queden i que costa que s’esborrin del tot. És com aquell arbre que sembla que és mort, però que si es torna a regar i cuidar torna a brotar i torna a reviure.

En aquesta pel·lícula hi ha una deliciosa seqüència en què diuen: “La vida elegeix a qui estima.La mort en sí mateixa no existeix perquè mai pot esborrar el que una persona ha fet durant la seva vida. Pot esborrar la mort els seus mèrits i el seu llegat? No. de cap manera. Així que… MORT què ets? No ets res de res. Ja t’agradaria ser tan important com la VIDA, però la Vida dura tota una vida i tu, Mort, només dures un instant, un moment de res. Només existeixes el moment què arribes”.

Aquests dies ha corregut la notícia (per segona vegada en molt poc temps) de la mort del bisbe Pere Casaldàliga. Tots els que l’estimem i el seguim, sabem que el bisbe Pere està molt delicat de salut. El “germà Parkinson” –com diu ell mateix amb el bon humor i la fina ironia que el caracteritza- l’acompanya fidelment des de fa una colla d’anys. Ja en té 88 i, per tant, ja no és jove i ha de conviure amb les dificultats pròpies de l’edat i de la malaltia. Però, de moment, de morir-se res de res. Diu que no en té pas ganes… La foto que acompanya aquest apunt ens diuen que va ser feta aquesta mateixa setmana.
La mort és no-res si ho comparem amb tota una vida plena i rica. La mort és un pas, un moment, cap a una altra realitat que no sabem qcom es ni què és. Però sí que podem saber què ha estat la vida d’una persona, i tot el seu llegat. Els creients i els no creients potser no ens posarem d’acord en el que hi ha després, però sí que ens podem posar d’acord amb el que hi ha hagut aquí. Podem saber i valorar els fruits que ha donat la vida fecunda de moltes persones que han passat per aquest món fent el bé i mirant de fe-lo millor. Podem valorar –fins i tot sense posar-nos del tot d’acord- les causes per les que han lluitat, viscut i potser fins i tot mort algunes persones. Però ningú podrà negar que viure i lluitar per les causes en què un creu no és una cosa digna de lloança i que mereix el respecte de tothom. El bisbe Pere ens deixa un munt de riquesa en les seves lluites i això és el que importa.

Fa pocss dies que va morir també un altre lluitador, potser menys conegut i potser més contravertit. Em refereixo a l’uruguaià Eleuterio Fernández Huidobro. Molts no el coneixereu de res. Deixeu que us en parli una mica el seu amic i ex president de l’ Uruguai José (Pepe) Mujica.  Eleuterio Fernández Huidobro (conegut com «El Ñato») va ser un polític, escriptor i periodista uruguaià pertanyent al Frente Amplio. Va ser ministre de Defensa durant la presidència de José Mujica i la segona presidència de Tabaré Vázquez. Va ser un dels fundadors i principals dirigents del Movimiento de Liberación nacional-Tupamaros. Va caure presoner el 8 d’octubre de 1969 i es va fugar de la presó de Punta Carretas juntament amb altres 110 presos al setembre de 1971. Va ser detingut novament el 14 d’ abril de 1972 i va passar 12 anys a la presó durant la dictadura cívico-militar. Va ser alliberat al 1985. Eleuterio Fernández Huidobro va ser una de les figures clau per entendre la vida política uruguaiana durant els darrers 50 anys.
JAIME FUENTES, bisbe de Minas (Uruguai) el va voler acomiadar amb una emotiva carta titulada HASTA EL CIELO; ÑATO!, tot i les desavinences que havien tingut en alguns moments de la seva vida. I un altre testimoni que m’agradaria aportar és el del seu amic José Mujica, que va voler dir-li adéu al cementiri amb aquestes paraules:

Quisiera tener un poco del humor, dentro del drama, que tenía el ‘Ñato’, para soportar los enviones que nos plantea la existencia. Pero simplemente diré, a nombre de los viejos compañeros, que pertenecemos a un tiempo que se va. Que soñamos con un mundo en el que lo mío y lo tuyo no nos separara, y pusimos nuestra juventud, y seguramente nos equivocamos mucho, y hemos estado prisioneros de pasiones, de sueños, de un mundo lo mejor posible para los seres humanos, de esperanzas, y pagamos con desalientos, y derrotas, pero siempre con una cuota de esperanza y humor para volvernos a levantar y volver a empezar.
Hemos estado prisioneros de cuanta cosa puede existir, menos del odio, porque aprendimos, en base a soledad y la distancia a lo largo de los años, que la lucha de la liberación es por los oprimidos, pero es también por los opresores. Por un mundo mucho mejor que el que nos ha tocado vivir.
Aprendimos con Mandela, a soledad de reja y silencio, la dura verdad, que le cuesta muchísimo entender a muchos queridos y antiguos compañeros, que es no hay lugar para odiar, el lugar es para apasionarse y querer.
Quisiera creer en Dios y en el más allá, para tal vez jugar al truco y organizar mejor el infierno y el paraíso, que algunos defectos ha de tener. Pero no puedo creer.
Sé perfectamente que vas a vivir allí donde haya una causa que redimir, donde haya gente aplastada, olvidada, donde haya un sueño por el que vale la pena comprometer la vida para luchar. Vas a estar vivo y presente querido compañero, frente a todas las injusticias. ¡Hasta siempre. Hasta siempre compañero!”.

Vida i causes. Causes i vida. Són coses que van molt juntes en el recorregut d’algunes persones. Donar la vida per una causa no és cap broma. A vegades és molt difícil i perillòs. Gràcies a Déu que segueix havent-hi moltes persones que creuen més en la vida que en la mort i que val la pena donar la vida per alguna cosa que s’ho valgui. Persones que tenen esperança i que creen esperances. Que lluiten perquè el món sigui una mica més just i que es posen al costat dels que més ho necessiten. No sempre són entesos per tothom, ni tenim l’obligació de compartir al cent per cent les seves postures. Però sí que cal tenir-los respecte i entendre que tothom té el dret de poder-se equivocar en un moment donat. Fa poc que deia el bisbe Pere: “El meu somni al jubilar-me era anar a l’Àfrica, per estar en oració i solidaritat amb els germans d’aquell continent marginat. La salut, no obstant això, ja no secunda el meu somni i no vull donar feina a ningú. A Europa ja no hi tornaré. Em quedo al Tercer Món”.

Doncs que sigui encara per molt temps!

No hi ha resposta

12 ag. 2016

El nostre ceibo

Classificat com a Amèrica Llatina,Argentina,Uruguai

Una de les grates sorpreses que m’he trobat al nou domicili ha estat trobar vora casa un arbre plenament florit que no és gens habitual a les nostres terres, que crida de seguida l’atenció i que m’ha recordat els temps que jo vaig viure a l’ Uruguai. Em refereixo a un ceibo,que el meu germà va plantar prop de casa ja fa uns quants anys i que recordo com va tenir prou maldecaps per fer-lo sobreviure. Els primers anys, petit i tendre com era, no suportava les baixes temperatures que es donen a l’hivern a la plana d’Urgell i uns quants graus sota zero aviat li rostien les rames. Tornaven a brotar amb persistència cada primavera, però al pobre ceibo li costava Déu i ajuda sobreviure. De seguida el meu germà va tenir la bona pensada de tapar-lo amb mantes tèrmiques i poc a poc va anar agafant cos i sembla que s’anà acostumant i adaptant al fred a mida que s’anava fent gran. Ara és un bon arbre que fa un bon goig -especialment en aquest temps que, com podeu veure a la foto, està tot florit- i fa una bona patxoca.
El ceibo (Erythrina crista-galli) és un arbre originari de Sud-amèrica i és conegut amb diferents noms:árbol del coral, bucaré, ceibo, cachimbo, flor de coral, pico de gallo, sananduva… Es troba amb abundància i de forma natural al costat dels rius i llocs humits, especialment al nord-est i centre oest d’ Argentina, a tot l’ Uruguai, a l’est de Bolívia, al sud del Brasil i a gran part del Paraguai. A l’Uruguai i a l’ Argentina és tan abundant que l’han designat com a arbre i flor nacional.
És un arbre que al seu ambient natural es fa força gros. Té una soca irregular, de fusta poc dura i, en moltes ocasions, surten vàries branques des de terra. Les flors són de color vermell i tenen un tacte avellutat molt elegant i una forma que, com diu el nom científic llatí, pot semblar una cresta de gall. Fa una tavella allargada plena de petites llavors de color fosc. D’una d’aquestes llavors arribada de l’ Uruguai va sortir el nostre ceibo i en podem presumir força, ja que és un exemplar únic pels nostres verals. Tothom qui el veu florit en queda fascinat i pregunta quina mena d’arbre és aquell. Es pot reproduir de dues formes: o sembrant les llavors o per esqueix. Pot ser un elegant arbre de jardí que segur que cridarà l’atenció si us decidiu a plantar-lo.
Hi ha una bonica llegenda a l’ Argentina, que s’ha anat transmetent per tradició oral sobre aquest arbre. Explica el següent:
«Cuenta la leyenda que en las orillas del Paraná vivía una indiecita fea, de rasgos toscos, llamada Anahí. Aunque era fea, en las tardes veraniegas deleitaba a toda la gente de su tribu guaraní con sus canciones inspiradas en sus dioses y el amor a la tierra de la que eran dueños… Pero llegaron los invasores, esos valientes, atrevidos y aguerridos seres de piel blanca, que arrasaron las tribus y les arrebataron las tierras, los ídolos, y su libertad.
Anahí fue llevada cautiva junto con otros indígenas. Pasó muchos días llorando y muchas noches en vigilia, hasta que un día en que el sueño venció a su centinela, la indiecita logró escapar, pero al hacerlo, el centinela despertó, y ella, para lograr su objetivo, hundió un puñal en el pecho de su guardián, y huyó rápidamente a la selva. El grito del moribundo carcelero, despertó a los otros españoles, que salieron en una persecución que se convirtió en cacería de la pobre Anahí, quien al rato, fue alcanzada por los conquistadores. Éstos, en venganza por la muerte del guardián, le impusieron como castigo la muerte en la hoguera. La ataron a un árbol e iniciaron el fuego, que parecía no querer alargar sus llamas hacia la doncella indígena, que sin murmurar palabra, sufría en silencio, con su cabeza inclinada hacia un costado. Y cuando el fuego comenzó a subir, Anahí se fue convirtiendo en árbol, identificándose con la planta en un asombroso milagro. Al siguiente amanecer, los soldados se encontraron ante el espectáculo de un hermoso árbol de verdes hojas relucientes, y flores rojas aterciopeladas, que se mostraba en todo su esplendor, como el símbolo de valentía y fortaleza ante el sufrimiento.»
Tot i la cruesa d’aquesta llegenda una mica trista, els pobles que l’han anat transmetent de pares a fills no li donen a aquest arbre connotacions negatives sinó exactament tot el contrari. A tota la regió del Plata hi ha infinitat de llegendes, cançons i poemes dedicats a aquesta vistosa flor i també per això a l’ Argentina l’any 1942 la flor del ceibo va ser designada símbol nacional, en competència amb altres boniques flors que es troben allà i la van incorporar a l’escut del país juntament amb la gorra frígia, que ja des de l’època romana era el distintiu dels lliberts i per aquest motiu durant la guerra d’Independència dels Estats Units i també durant la Revolució Francesa va ser adoptada com a símbol de la llibertat.

No hi ha resposta

09 ag. 2016

Pobresa de llenguatge

Classificat com a LITERATURA,Llengua

Hi ha un vídeo a You Tube que es titula “Pelajes entreverados”, que podreu escoltar si cliqueu https://www.youtube.com/watch?v=TtACnXjsRgI És una milonga dedicada als diferents pelatges dels cavalls. En una sola cançó hi surten 54 noms de pelatges diferents. A mi me la van fer escoltar quan vaig arribar per primera vegada a l’Uruguai, ara al desembre ja farà 40 anys. Em van dir que em podria ser útil per entendre la riquesa del llenguatge que cada poble té. I a fe de Déu que era veritat. Els primers dies no entenia res i pensava que la gent tenia una manera de parlar molt estranya i que a vegades ni semblava castellà. Em va cridar poderosament l’atenció els múltiples sentits que donaven a les paraules. Allò de parlar en doble sentit allà en saben molt. I no només en doble, sinó que a vegades en triple o més sentits. Jo m’hi perdia fàcilment en aquella selva i em semblava que no en sortiria. A poc a poc, però, un en va aprenent i, a més, jo vaig tenir la sort de tenir companys que m’hi van ajudar molt. Recordo especialment al Llorenç Mambrilla, que va ser qui em va fer escoltar per primera vegada aquesta cançó que us he dit –entre moltes altres- i em va passar una llibreta que ell va fer servir quan va arribar al país per primera vegada, on hi anotava l’equivalent d’una paraula criolla o gautxa al català o al castellà d’ Espanya. Tot i que a l’ Amèrica llatina es parli castellà, hi ha un munt de paraules que és incapaç d’entendre una persona qualsevol arribada d’Espanya i que tota la vida ha viscut en castellà. És que el castellà d’aquí no és el castellà d’allà, ni de bon tros! Ni les paraules, ni els girs, ni les formes gramaticals, ni els accents, ni els usos quotidians…

Això que passa amb els noms dels diferents tipus i colors dels pèls dels cavalls, passa també en tots els camps. Un pagès de tota la vida no dirà arbre –així de manera genèrica- a un presseguer o a un oliver, per exemple, sinó que especificarà el nom de cada arbre. Cada ofici té els seus noms propis i les persones que el exerceixen els fan servir sense ni adonar-se’n perquè ja des de petit han après els noms de les seves eines i dels seus oficis. Desgraciadament s’ha anat perdent vocabulari –jo el primer- i sembla que poca cosa s’hi pot fer si no es canvien els currículums educatius. El llenguatge s’aprèn llegint els clàssics i els grans autors, passejant-se pels llocs i fixant-se com parla cadascú. I si no ho entenem, preguntant què vol dir aquella paraula o aquella expressió. Tenir un vocabulari pobre voldrà dir no poder expressar correctament allò que un pensa i que vol comunicar. No es podrà fer entendre bé, tindrà poca conversa i, a més, serà avorrida. Cal llegir, cal consultar els diccionaris, cal trobar els sinònims que expressin exactament allò que volem dir i en el context en què ho volem dir.

Alguns professors atribueixen aquesta creixent pobresa de llenguatge a les noves tecnologies, a què es llegeix i s’escriu menys que abans. També detecten moltes més faltes d’ortografia i una sintaxi cada cop més estrafeta. No es tracta de fer servir paraules estranyes, complicades i difícils, sinó d’anar ampliant el llenguatge amb paraules i expressions noves i mirar de fer-les servir correctament. L’estiu és un bon moment per a buscar una estona per llegir. Tenim més temps, estem més relaxats i ens movem per llocs diferents dels habituals. Si hi posem una mica d’interès, escoltarem paraules noves que podrem anar incorporant al nostre llenguatge.

I recordem allò de què la nostra llengua l’hem de preservar i salvar cadascú de nosaltres. Ningú més ho farà.

2 respostes

07 ag. 2016

L’enquistament de la corrupció

Classificat com a Corrupció

Sobre el problema de la corrupció política
Fa més d’un any vaig escriure un apunt en aquest mateix blog que es titulava ENS EN SORTIREM AMB LA CORRUPCIÓ?. Ja començava dient que era un apunt una mica pessimista o força realista (ja diuen que un pessimista és un realista ben informat). Segueixo essent pessimista en aquest tema, tot sabent que no ens en sortirem mai del tot perquè jo crec en el pecat original. Ho podria dir d’una altra manera per als que no són creients: l’home no és naturalment bo, sinó que tenim racons foscos. Tots. No se n’escapa ningú.

Hi ha dues armes efectives per a poder combatre la corrupció: la premsa, que la treu a la llum del dia i la justícia que la persegueix i castiga. Un analista polític uruguaià feia una comparació entre la corrupció a l Argentina i la corrupció al Brasil que vaig trobar molt encertada quan el vaig llegir: A l’Argentina les denúncies que alguna premsa i alguns jutges feien als insignes Kirchner (marit i muller), quedaven guardades anys en els calaixos dels jutjats i els principals jutges eres visitants assidus de la Casa Rosada. Hi havia una gran majoria de jutges comprats, intimidats i cecs fins que no van caure aquells governs totpoderosos. La justícia i una bona part dels jutges eren corruptes i no hi havia res a fer perquè els Kirchner tenien poder i diners per corrompre tot el que tocaven.

Al Brasil –un país on la corrupció és una cosa institucionalitzada-, en canvi, el motor de la lluita contra la corrupció al govern va estar des del primer moment en òrgans del govern. El govern argentí frenava la lluita i al Brasil Dilma Rousseff mai va interferir ni va frenar res i els jutges han pogut fer la seva feina i investigar on va ser necessari. Només quan intervé la justícia de manera eficient es pot posar fre (encara que no sigui de forma total) a la corrupció. Justícia i corrupció no s’haurien de barrejar mai perquè qui està en contra de la corrupció necessàriament ha d’estar a favor de la justícia.

Per què he fet aquesta introducció i he comparat aquests dos països? Doncs perquè considero que espanya s’assembla molt més a l Argentina que al Brasil. Aquí el Tribunal Constitucional i una bona majoria de jutges són els braços que fa servir el PP per anar aguantant el tipus, amagar la porqueria que s’ha anat acumulant durant anys i no fer neteja per tal de què les coses quedin en evidència. A més, A Espanya hi ha un agreujant: aquí la premsa cada com és més mansoia, menys crítica, més venuda, menys valent i cada cop és més clar que a les grans empreses periodístiques el que els importa és fer diners i aguantar com sigui un estatus quo que ja els va prou bé. A més, amb l’excusa dels separatismes i algunes altres pors irracionals i infundades –però molt arrelades en aquesta Espanya cada cop més de pandereta- no s’atreveixen a aixecar la veu i destapar coses. I quan algun diari valent ho fa, ja es cuiden ben aviat de tapar-ho tot. Tenen el poder per fer-ho i el fan servir. I la gran premsa queda muda i els Tribunals muts i mirant cap a una altra banda.

Per això continuo sent pessimista. Mentre no tinguem una premsa lliure i valenta i una justícia justa no podrem fer net. Espanya seguirà sent un cau de corruptes que campen al seu aire i el PP seguirà guanyant eleccions i fent els tripijocs que siguin necessaris per a no haver d’aixecar el cul de les poltrones. Mala peça al teler té aquesta Espanya amb aquests governs corruptes i amb aquesta premsa covarda i vergonyant!

No hi ha resposta

31 jul. 2016

Temps de collita

Classificat com a Ecologia,Natura

L’estiu és temps de collita. És el temps en què la terra es torna agraïda de veritat i retorna tot l’esforç i les suors de qui l’ha cuidada, si no és que el mal temps n’hagi fet alguna de les seves. La terra acostuma a ser agraïda sempre si se la tracta bé. Això ho saben bé els pagesos que, durant mil·lennis, l’han anat coneixent de mica en mica.
Primerament només la trepitjaven per anar a caçar i per moure’s d’un lloc a l’altre. De mica en mica es van anar fent seva una petita extensió i se la van anar estimant a base d’amanyagar-la amb la seva suor. Va ser quan es va anar abandonant el nomadisme i la gent va començar a establir-se en un lloc. La terra és un dels motius perquè la gent s’arreli en un lloc i s’hi quedi a viure. La terra fa l’home i l’home fa la terra.
Com ja he explicat aquests darrers dies, he canviat de casa i de poble. He passat de viure en un bloc de pisos en una ciutat petita, a viure en una casa de poble amb terreny suficient per a arbres, jardí i fins i tot per poder-hi fer hort. Realment és un canvi prou important com per notar que l’estil de vida és força diferent, tot i que mai he estat home de ciutat. Mai m’ha agradat gaire viure en ciutats grans.
Ara m’he de plantejar aprendre a fer certes coses que no havia fet mai com, per exemple, fer hort. Els coneguts em diuen que és molt fàcil i que tot és posar-s’hi. Ho hauré d’intentar perquè ja sé que, tot i essent més fàcil i còmode comprar certes coses al supermercat -i potser fins i tot més econòmic-, poder menjar allò que tu mateix has plantat i cuidat té tot un altre sentit. I també un altre gust, especialment si ha crescut de forma natural i sense gaires insecticides. Diuen que és possible poder fer hort sense gaires fertilitzants i productes químics. Fer un petit hort propi estic segur que aporta un munt de beneficis (i no parlo només dels de tipus econòmic) perquè és tota una lliçó veure com neixen, creixen les plantes i es cullen els fruits. Miraré si és possible fer aquí a casa un hort ecològic i procurar que les hortalisses, plantes, arbres i llegums que es conreïn es basin en tècniques que respectin el procés natural dels aliments que se sembren. Ja se m’han ofert bons mestres per a ensenyar-me’n.
Ara serà qüestió d’anar-m’hi posant de mica en mica, tot i que per a certs cultius ja m’hauré arribat tard. Cada cultiu s’ha de fer en l’època de l’any que sigui més propícia. Per exemple, hi ha cultius que necessiten ser plantats a l’estiu, i d’altres que necessiten fer-ho a l’hivern. Gràcies a l’horta orgànica s’aconsegueix fer coincidir cada sembra amb l’època de l’any que toca, cosa que no passa amb molts altres cultiu d’hivernacle que podem se cultivats de forma artificial durant tot l’any. I, pel que m’han explicat, un dels punts forts de l’horta orgànica és que no es fa ús de productes químics artificials perquè s’acceleri la producció o perquè el cultiu surti més bonic i amb major calibre, sinó que es prepara bé el sòl amb fertilitzants naturals perquè el cultiu creixi bé i sa. I finalment, el control de les plagues no es fa amb pesticides químics, sinó que es tracten amb pesticides orgànics, cosa molt més natural i molt menys tòxic per al cultiu.
Ja podeu veure, doncs, tota la feina que m’espera… tenint ben present aquell refrany que diu “que el camí de l’infern està ple de rajoles de bones intencions”. Val més una bona obra que mil bones intencions.

3 respostes

24 jul. 2016

Desencantats?

Classificat com a Decepció,Independència

Hi han persones que tenen la virtut d’encantar, de fascinar, d’encisar. Hi han persones que, com més les coneixes i les tractes de prop, semblen encara molt millors del que t’imaginaves. També n’hi han altres que d’entrada poden semblar aspres, poc simpàtiques, gens atraients però, un cop tractades, et fan canviar de parer. I també passa el contrari. Hi han persones que d’entrada et produeixen un dolç arravatament i quedes fascinat a l’instant, però que una vegada les vas coneixent et van desencantant i desenganyant.

Això passa molt sovint amb els polítics que, amb tota la bona fe que encara ens queda, hi depositem moltes esperances, o bé ja de bon començament els les retirem totes. Possiblement no hauríem de fer ni una cosa ni l’altra. Més aviat hauríem de fer cas a aquella dita de l’ Evangeli que diu : «Per les seves obres els coneixereu» (Mt 7,15). Vull dir que d’entrada no ens hauríem de deixar encaterinar tan fàcilment i potser tampoc hauríem de ser tan desconfiats. És un bon principi aquell de deixar 100 dies de coll a qualsevol polític i, seguint aquest mateix criteri, també a qualsevol altra persona que no coneguem prou. Ja anirem veient com es comporten i el temps ja anirà dient la seva i aniran deixant rastre les seves bones o males obres…

No puc deixar de confessar que jo m’he tornat un més d’aquesta llarga i àmplia munió de desencantats que va deixant això que denominem «procés» i tot l’ambient que l’acompanya. I no pas perquè no hi cregui, ni perquè no vegi que la independència de Catalunya sigui l’únic camí que ens queda i que seria la millor solució per a tots. El desencantament em ve pel fet de que veig que falta més unitat i que no hi ha un camí prou clar i compartit per la majoria d’independentistes; i també perquè cada cop es fa més patent allò de «tants caps, tants barrets» i, per tant, si no aconseguim una mica d’unitat d’acció i criteris no arribarem a bon port. Està bé que les coses es debatin i que el procés no es pugui fer amb la velocitat que esperàvem i de la manera que s’intuïa de bon començament. Potser les expectatives eren massa elevades i -ingenus de nosaltres- ens havíem fet més il·lusions del compte. Potser vam posar el nivell massa alt i ara veiem que ens resulta molt difícil arribar-hi. Però el que jo imaginava no era cap utopia o, si voleu, seguix essent la mateixa utopia de sempre. Perquè d’alguna manera s’ha de seguir creient en utopies tot pensant que que es poden realitzar. I creure en utopies amb els peus ben plantats a terra és el que dóna esperança.

De mica en mica ens hem anant preparant psicològicament i ideològica per aquest moment que, tard o d’hora, estic segur que arribarà. Cal trobar la forma millor, la més eficaç, la més pacífica, la més democràtica, la menys conflictiva sense deixar de ser audaços i valents quan arribi el moment. Però cal ser astuts com les serpents, però candorosos com els coloms, com diu l’evangeli (Mt 10,26). Creure en la independència de Catalunya és creure que podem fer un país nou, millor per a tots, més just, menys corrupte, tenint en compte els sectors més desfavorits, mirant de no deixar ningú a les cunetes de la vida.

Creure en la independència de Catalunya és voler aconseguir objectius audaços i allunyar aquells defectes arrelats de segles. Sabem que no ho aconseguirem mai del tot perquè l’ambició humana, el diner, les poltrones i els càrrecs (amb tots els privilegis que comporten), les temptacions de tota mena que tots tenim en major o menor grau no ens permetran fer un país perfecte. Ja ho sabem. Però hem d’aspirar a fer-lo molt millor que el que tenim. Hem de procurar allunyar les il·legalitats i procurar elegir gent que pensi més en al país que no pas en ells mateixos. No hem de ser conformistes podent arribar tan lluny com hem somiat. Potser una mica desencantats, però molt esperançats.

No hi ha resposta

19 jul. 2016

CÒMPLICES

Classificat com a Dictadura,Mentides,POLÍTICA

Václav Havel, el dramaturg txec que va encapçalar la resistència en la seva pàtria i que, un cop lliure dels soviètics, va ser el seu primer president electe, assenyala en els seus “Assaigs Polítics” que el seu enfrontament amb el règim comunista al seu país no es va basar tant en diferències ideològiques, de teoria econòmica o en estructures de classe; ell es va enfrontar al sistema per un supòsit bàsic: prendre’s la vida com a veritat enfront de la vida com a mentida. I afegeix: “El poder és presoner de les seves pròpies mentides i és per aquesta causa que ha de continuar falsificant el passat, el present i el futur (…). L’individu no ha de creure forçosament totes les mistificacions que li expliquen, però a vegades ha de comportar-se com si les cregués o tolerar en silenci o, fins i tot, estar en bones relacions amb els que les produeixen. I, a fi de comptes, tot això obliga a viure en la mentida “.
Ahir va fer 80 anys d’un dels dies més foscos i tristos de la història d’Espanya: el començament de la guerra civil. El 18 de juliol de 1936 es van iniciar 2 anys, 8 mesos i 11 dies de la sagnant contesa bèl·lica. Una guerra que va esquinçar les famílies, els pobles i la societat espanyola sencera. Va ser l’inici d’un punt sense tornada i d’una repressió que va condemnar a centenars de milers d’espanyols a una repressió o un exili que es perllongaria durant més de quatre dècades. I l’inici d’un relat històric fals i desfigurat per part dels que van guanyar la guerra. L’inici d’una gran mentida en la que hi van col·laborar molts amb més o menys de bon grat. Una dictadura sempre produeix màrtirs, herois, col·laboracionistes, covards i gent silenciosa que ha de fer forçosament teatre per poder seguir vivint ells i la seva família. Es va imposar un règim de terror i es va anar construint una memòria històrica desfigurada. Encara duren moltes d’aquestes coses, més o menys dissimulades. Encara queden molts franquistes amagats en ells mateixos i silenciosos. I també en queden alguns ben des acomplexats i tolerats. Potser massa tolerats per una societat que no s’ha atrevit a fer net del tot.
En en seu càlid esllanguiment, el temps de vacances permet, sigui a l’ombra fresca d’un arbre de muntanya o en un sofà amb aire condicionat, que hom tingui més temps per llegir allò que durant l’any ha anat deixant o rellegir allò que a un més li agrada. Un autor que us recomano llegir, si no ja ho heu fet, és Vàclav Havel perquè ens farà reflexionar una mica en les mentides en què tant sovint estem instal·lats potser sense adonar-nos-en. A mi m’ha fet reflexionar també sobre aquestes coses un amic escriptor uruguaià que he llegit aquests dies: Juan Martín Posadas.
Hável va viure de ben a prop aquell imperi de la Unió Soviètica, que va ser una vasta construcció política i social, producte d’una revolució que es va fonamentar damunt d’ossos triturats i consciències mordassades tant dels seus enemics com dels seus propis fills. Uns van ser devorats per les purgues i en els camps de treballs forçats i els altres es van anar consumint en una il·limitada entrega personal a una pretesa causa comunista que amb els temps ha resultat inútil, falsa, mentidera i que ha sortit massa cara pels resultats que se n’han tret. Fou un cost molt gran per a milers i milers d’homes i dones arrencats de les seves famílies, dels seius paissatges familiars, de les seves rutines i afectes i condemnats als calabossos, a judicis simulats, a l’afusellament o al desterrament a Sibèria. I tota aquesta tragèdia era coneguda per tothom i silenciada també per tothom. Uns, eren simples peons de la revolució, els buròcrates de l’estat que ho callaven tot i ho imputaven com a costos necessaris, quasi insignificatnts, per a la construcció del sistema. Els altres, les víctimes, els seus familiars, veïns i gent corrent i anònima, sabien i callaven per tal de poder conservar la casa, el reconeixement social, la feina… o la vida.

L’imperi de la Unió de Repúbliques Socialistes es va desintegrar, com tots sabem, i la influència d’aquesta ideologia és ben minsa actualment. Les causes d’aquest des inflament ha estat vàries, però rellegint alguns autors com Hável hom s’adona que una de les principals causes fou instal·lació de la mentida en forma de política. es va adoptar una tergiversació sistemàtica de la versió de les coses: la lleialtat destruïa la veritat.
Més o menys com aquí, vaja… Potser seria hora d’analitzar tant i tants silencis còmplices, des emmascarar moltes persones que van fer molt de mal amb els seus silencis o les seves inhibicions, recuperar la memòria històrica i insistir una mica més en ensenyar la veritat de com van anar les coses. Si no, també nosaltres serem còmplices com ho van ser ells.

No hi ha resposta

13 jul. 2016

Al·leluia! Hem sobreviscut.

Classificat com a PSICOLOGIA

Sobreviure després d’un terratrèmol, d’un naufragi, d’un accident d’aviació o d’una circumstància d’aquelles que podríem anomenar de gran calibre sembla que ja sigui considerat un mèrit per si mateix. Aquells que en resulten vius, surten als diaris, a la tele i són tractats com herois. En canvi, aquells que han sobreviscut a una mudança són tinguts per a no-res; tothom els oblida, ningú els considera com herois i han de passar el mal trago ells sols i sense el mínim reconeixement. En fi, que és una monumental injustícia i s’hauria de reivindicar que aquests anònims herois també sortissin als diaris encara que només fos per un dia.

Escric això després d’haver quasi sobreviscut a una mudança. I dic quasi perquè encara no totes les coses són al seu lloc i amb un mínim d’ordre per poder moure’m per casa sense prendre mal. Encara ens passa que busquem durant hores allò que necessitem i no hi ha forma de trobar i et surt a cada moment allò que no necessites per ares. De totes maneres, però, sembla que ja li tenim el peu al coll i la cosa s’acosta a la recta final. Ja n’havia sentit a parlar a més d’un del que és una mudança, però no li havia donat importància fins que no m’ha tocat a mi. Ja feia dies que ensumava la tempesta a mida que s’acostava el dia i el nombre de caixes anava creixent en proporció directa amb l’estrès.  Però el punt més alt va arribar el passat dilluns dia 4 -el dia D-, amb els nivells màxims d’ansietat, nervis i la hipertensió pels núvols. I, per acabar-ho d’adobar, vam agafar els dies més calorosos del que portem d’estiu… Tant la meva dona com jo vam passar un parell de nits dormint força malament i ella fins i tot va haver d’anar al seu metge de capçalera, que li va receptar pastilles de paciència, molta calma i li va regalar una frase –que jo no havia sentit mai-i que trobo que és antològica i que hem anat repetint com una espècie de mantra durant aquests inquiets i inquietants dies: “Una mudança és com un incendi i tres mudances un infern”. Després he descobert que una cosa semblant també la va dir Benjamin Franklin… El cas és que, segons alguns estudis, les mudances són la tercera situació que més estrès causa a l’ésser humà. just per darrere dels acomiadaments i la pèrdua d’un ésser estimat. Qui ho havia de dir!

Fer una mudança comporta trencar amb una forma de viure, amb uns hàbits, amb unes relacions socials i uns espais familiars habituals que provoquen inestabilitat emocional a tots els membres de la família i que, per desgràcia, no només sembla que aquesta inestabilitat se sumi, sinó que sembla que es multipliqui en proporció geomètrica i es desfermi per totes bandes. Confesso que a mi m’ha deixat esgotat físicament, mentalment i emocional, tot i que he mirat de prendre-m’ho amb la màxima calma i de manera positiva, sabent que junt amb algunes pèrdues també obtindré altres guanys que no he de menystenir. Però tot i així, sempre queden interrogants que van donant voltes al cap i no deixen dormir bé. Hom ha de pensar que una mudança, com qualsevol canvi a la vida, és un creixement i una evolució, tot i que a certa edat sempre ens costa més i ens tornem menys flexibles i menys resilients. A mida que ens fem grans generalment ens costa més canviar d’hàbits i trencar amb el model de vida en el que ens hem anat instal·lant de mica en mica.

I per acabar la pregunta transcendental: Com és que quan fem un trasllat sempre se’ns trenca aquella peça que més estimem i, en canvi, allò que no ens agrada gens i que no sabem per quins set sous no hem gosat llençar mai de la vida no es trenca mai i , per tant, seguirà acompanyant-nos ‘in saecula saeculorum’?. Si algú té la resposta, agrairia que me la fes arribar.

Una resposta fins a ara

01 jul. 2016

Mudances

Classificat com a Blogs,PSICOLOGIA,Vacances

Estic de mudança i n’estic fins al monyo de tants tràfecs i de tantes caixes. Qualsevol mudança  porta molt enrenou, trasbals infinits i maldecaps de tota mena. Jo sóc més aviat de rutines. En situacions de mudança s’han de lligar mil caps i s’ha de pensar en mil coses. I per uns dies vius envoltat de caixes. Tot plegat fa que sorgeixin molts nervis i es produeixi una sensació claustrofòbica. Sort que ja s’acaba!

No he fet cas a la famosa dita de d’  Ignasi de Loiola, el fundador dels jesuïtes, que de manera molt sàvia deia: “En tiempos de tribulación no hacer mudanzas”. Ja sé que ell no es referia a un canvi de casa i de poble com és el meu cas. No es referia a mudances materials sinó a mudances espirituals i a la manera de comportar-se en qualsevol temps difícil i turbulent. Però tota mudança porta inquietud i nervis.

No sé si calia fer-ho. Una vegada jubilat i havent arribat el moment que tocaria restar tranquil i més aviat quiet, m’he embrancat en una mudança. Me’n torno al poble on vaig néixer. Vol dir que per uns dies hauré de fer vacances del blog perquè prou feina tindré a posar ordre a la nova casa i acostumar-me a un nou ambient, un nou ritme de vida i a un munt del coses diferents. Quan em llevi de bon matí veuré un nou paisatge i tot em semblarà diferent. Hauré d’acostumar-me a fer vida de poble i a trobar un altre ritme de vida. Hauré de trobar aquelles coses que m’ajudin a sentir-me bé amb mi mateix i amb l’entorn. Penso que m’hi sabré acostumar. De totes maneres ja ho veurem… Hauré d’aprendre a veure i viure un entorn nou, a mirar-lo amb mirada nova i aconseguir contemplar aquesta nova vida  per tal de poder viure-la i sentir-la de manera nova i trobar-m’hi bé.

Per tant, no feu cas ni us estranyeu que durant uns dies no escrigui res. Faré un descans i quan estigui situat de nou i en tingui ganes, ja hi tornaré. No sé si seran molt o pocs dies. Ja ho veurem. Ningú m’empeny ni ningú m’obliga a res. Però  prometo tornar a enredar-vos amb els meus escrits a tots aquells que teniu la gentilesa i la infinita paciència de llegir-me.

Que tingueu un bon estiu i fins aviat.

2 respostes

25 juny 2016

Spainexit

Classificat com a Partido Popular (PP),POLÍTICA

Calma! Construïm Europa!

Escric això avui, que és jornada de reflexió. I demà a votar un altra vegada. Quina mandra que em fa, ho reconec! I la mandra prové, sobretot, pel fet de que als catalans el govern de Madrid ens queda cada cop més lluny i no ens serveix absolutament per a res. I Europa, de moment, ens fa poc cas i no ens ajuda tampoc gaire. La veritat és que aquests Europa, que semblava que ens hauria de salvar de tots els mals, no ajuda gaire a ningú que sigui pobre. Més aviat sembla que hi és per ajudar els bancs; o sigui als rics.

M’acabo d’assabentar que en aquesta rica i desgraciada Europa hi ha un organisme que es diu ESM (Mecanisme Europeu d’ estabilitat) i que serveix per a resoldre les crisis que puguin sofrir els països de la zona de l’euro. L’ESM emet instruments de deute per tal de finançar els préstecs i altres formes d’ajuda financera als Estats membres d’aquesta zona. La decisió que condueix a la creació de l’ESM va ser presa pel Consell Europeu al desembre de 2010 i l’ESM va ser inaugurat el 8 d’octubre del 2012. Aquest Mecanisme Europeu d’Estabilitat (ESM) hauria de ser un component important de l’estratègia general de la UE per salvaguardar l’estabilitat financera de la zona euro. L’ESM hauria de proporcionar ajuda financera als Estats membres que sofreixen dificultats de finançament i ho hauria de fer ajudant de forma solidària els més pobres. Resulta que ell 31 de desembre de 2013, el programa d’assistència financera per a Espanya ESM va expirar. Però l’ESM havia desemborsat un total del 41.300.000.000.000 € al govern espanyol per a la re capitalització del sector bancari del país. O sigui, que va servir majoritàriament per ajudar els bancs.

Com que jo m’hi perdo en els números que tenen tants zeros, prefereixo deixar aquests temes per als experts. Però on encara no em perdo, és en el tema que cada dia es posa en evidència: que aquesta Europa que ara mateix tenim no serveix per als pobres, ni per als joves, ni per a les nacions sense estat com Catalunya, ni serveix per aquells que pensàvem que l’Europa unida seria una altra cosa. Per tant, anar a votar demà realment em fa més aviat poca il·lusió i molta mandra. I encara me’n fa menys d’il·lusió quan veig un govern espanyol del PP que no creu gens en la democràcia i quan escolto els líders dels partits d’àmbit espanyol que volen substituir el PP veig que tampoc hi creuen massa. Diuen que això dels referèndums no és una cosa gaire bona i que més aviat s’ha de fer servir poc. Ja podeu veure per on van les coses…

I, per altra banda, resulta que quan hom s’atreveix a parlar amb tota la bona fe de les clavegueres de l’estat (com vaig fer el l’apunt anterior) surt una senyora que es diu Cristina Julià Ros -a qui no tinc el gust de conèixer- i m’escriu un comentari que no m’atreveixo a reproduir per respecte al bon gust i a la bona educació (que encara penso que s’ha de mirar de conservar). Es veu que a aquesta senyora no li va agradar que parlés dels franquistes que encara hi ha al PP, com per exemple el ministre Jorge Fernández Díaz i tants d’altres.

Resulta que aquests franquistes poden dir i fer el que vulguin; poden saltar-se les lleis elementals de la democràcia; poden tirar la merda que vulguin sobre persones i institucions ben dignes i no passa res. Aquesta Europa unida, a la que ens han dit que hem que hauríem de tenir confiança i que diuen que hi és per ajudar-nos, calla com una morta. Encara no he sentit res dels dirigents europeus sobre aquestes fastigoses converses entre el ministre Jorge Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. Aquesta és la democràcia que Europa vol tutelar i la que nosaltres hem de creure? Poden seguir vigents aquests tics franquistes en uns Europa que vulgui ser creïble? Ens cal jornades de reflexió com la d’avui per a saber a qui hem de votar i a qui no?.

La senyora Cristina Julià Ros, entre altres coses, m’acusa de separatista. I jo li dic des d’aquí: Cóm no ens hem de voler separar d’una Espanya com aquesta, que no és res més que una monarquia bananera que no creu en la democràcia i que és plena de fills de franquistes reconeguts i que ells mateixos segueixen sent franquistes de cor? Senyora Cristina, en vols uns quants noms?. Anoti:

Manuel Fraga Iribarne i la seva germana Elisa Fraga Iribarne, que es va casar amb Carlos Robles Piquer, un altre franquista d’elit.

-La saga gallega la podríem completar amb l’ex ministre Romay Beccaría i Álvaro Lapuerta, ex tresorer nacional de PP.

-També hi trobem José María Aznar, que provenia d’una família franquista de pro. El seu avi Manuel Aznar Zubigaray va ser catalogat com el «periodista del régimen», falangista, portaveu del règim Feixista i ambaixador de l’Estat del General Franco davant l’ONU; va dirigir diversos diaris com La Vanguardia. Al desembre de 1960 se li va concedir la Gran Creu del Merito Militar. El tinent general Antonio Barroso, ministre de l’Aire, va pronunciar un discurs en el qual apuntava que Manuel Aznar, sempre havia posat la seva ploma al servei de l’exèrcit i dels seus ideals. L’homenatjat va dirigir unes paraules als assistents en els quals va tributar encesos elogis a l’exèrcit espanyol, reiterant la seva obediència i fidelitat, i amistat lleial a l’invicte cabdill. I també podríem citar el seu pare, Manuel Aznar Acedo, que també va ocupar llocs rellevants a la ràdio, premsa i TV franquistes

-Per bona part dels exministres d’Aznar planeja l’ombra del dictador. Així passa amb l’ex ministre portaveu, Pío Cabanillas, fill de Pío Cabanillas Gallas; Josep Piqué, exministre d’Afers Estrangers, fill de Josep Piqué, l’últim alcalde franquista de Vilanova i la Geltrú; Jesús Posada, exministre d’Administracions Públiques, fill de qui va ser governador civil de Sòria amb Franco. Potser qui més pes franquista porti en el seu cognom és Federico Trillo, fill d’un important i estret col·laborador del dictador a la regió de Múrcia.

-El cognom Oreja és un altre dels grans del PP amb passat franquista. Jaime Mayor Oreja i el seu germà Carlos, exconseller d’Educació del Govern de la Comunitat de Madrid, són nebots de qui va ser subsecretari del Ministeri d’Informació i Turisme, Marcelino Oreja Aguirre.

-Sens dubte, una de les majors xarxes de descendència franquista és la que ha creat el cognom Fernández-Miranda. Enrique Fernández-Miranda Lozana és fill de Torcuato Fernández-Miranda i Hevia, qui, a més, li va prestar altres plançons al franquisme i al PP, ja que els seus nebots Manuel i Alfonso van ocupar càrrecs amb Franco i amb el primer Govern Aznar

-També l’exministra de Justícia Margarita Mariscal de Gante gaudeix de passat franquista ja que és filla de qui va ser jutge del Tribunal d’Ordre Públic, Jaime Mariscal de Gante. El ròssec dels fills del franquisme passa per Juan Chozas emparentat amb Barranco Bermúdez, Gabriel Elorriaga fill de Gabriel Elorriaga Fernández i Gustavo de Arístegui San Román, que té antecedents franquistes per part de pare i oncle. També Víctor Torre de Silva i López de Letona ex subsecretari del Ministeri de Defensa compta amb un cognom de gran sonoritat franquista: és nét de José María López de Letona, que va ser ministre d’Indústria.

-Un altre cognom amb pedigrí és Calvo Sotelo. Els fills de l’expresident Leopoldo Calvo-Sotelo també van ostentar càrrecs en el primer Govern Aznar. Leopoldo, va ser subsecretari d’Estat del Ministeri d’Interior i Víctor va ocupar el mateix càrrec al Ministeri de Foment.

-No pot quedar en oblit el cognom Fernández-Cuesta de qui va ser secretari d’Estat d’Energia del primer Govern Aznar, Nemesio Fernández-Cuesta. El susdit és fill de Nemesio Fernández-Cuesta i nét del fundador, al costat de José Antonio Primo de Rivera, de Falange Espanyola, Raimundo Fernández-Cuesta.

-A la llista d’ex alts càrrecs del primer Govern Aznar que descendeixen de franquistes de pro, si és que no ho van ser ells mateixos, estan Abel Matutes, Rafael Arias-Salgado, Fernando Arias-Salgado, Mònica Ridruejo, Enrique Giménez-Reyna, ex secretari d’Estat d’Hisenda, càrrec del que va dimitir per ser el protagonista del major escàndol financer del Govern popular, el cas Gescartera.

-En el nivell autonòmic també abunden els plançons franquistes, com Julia García-Valdecasas, ex delegada del Govern a Catalunya, filla de Francisco García-Valdecasas, conegut per la seva actuació repressiva a la universitat de Barcelona. Un altre fill del franquisme és l’ex president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, els pare i avi van ocupar destacats càrrecs sota el mandat de Franco.

– Una altra, Alícia Sánchez-Camacho. El seu pare Francisco Sánchez-Camacho va aconseguir el grau de Comandant de la Guàrdia Civil durant la dictadura Franco-Feixista.

-I podríem acabar amb un que aquests dies està molt de moda: amb Jorge Fernández Díaz. Voleu saber-ne una mica més de la seva família?

En los años 50 en Barcelona se creó la “Brigada para la represión del barraquismo”, para controlar la cantidad de barracas que surgían por la montaña de Montjuic, de gente que venía de Andalucía principalmente y de Extremadura en busca de trabajo. Necesitaban poner al frente a un verdadero represor, y trajeron de Valladolid al Teniente Coronel de Caballería Eduardo Fernández, conocido por su afinidad al régimen y su despiadada forma de actuar con los vencidos de la guerra.
Montó un régimen de terror en las montaña de Montjuic y en le estación de Francia, donde campaba por sus anchas devolviendo en el mismo tren que venía a cantidad de gente que llegaba buscando trabajo después de dejarse la pasta en ese billete de tren.
La demolición de chabolas, extorsión y chantaje para no ser “Deportado” tanto en Montjuic como en el Somorrostro son recordadas aun por quien las vivieron.
Sus hijos, en los colegios de la Salle en Barcelona, eran conocidos como los “Hijos del represor”, siempre a sus espaldas, por supuesto.
Como “Premio” a su lealtad a España y a los españoles y devolviendo favores su hijo mayor, con 18 añitos fue colocado en la Diputación de Barcelona, donde evidentemente hizo carrera, donde enchufo, a su vez, a su mujer, a tres hermanos y las mujeres de estos.
Hoy en día, si viviera, estoy seguro que el Teniente Coronel estaría orgulloso de que su hijo actúe como él lo hubiera hecho al frente del Ministerio del Interior, de su primogénito Jorge Fernández Díaz, del “Hijo del represor” que aún recuerdan muchos…

No hi ha resposta

22 juny 2016

Les rates i les clavegueres

Classificat com a Partido Popular (PP),POLÍTICA

Que les rates viuen a les clavegueres ja ho sabíem.

Que les clavegueres de l’ Estat són plenes de rates ja ho sabíem. Que el ministre Fernández Ordóñez és la rata més grossa i la que mana al Ministerio del Interior de fa una colla d’anys també ho sabíem.

Que el PP és ple de rates franquistes també ja ho sabíem. Aquestes gravacions que acaben de sortir a la llum no ens han de venir de nou als que estem mitjanament ben informats i seguim l’actualitat. Aquesta gent treballa així i se senten a gust enmig de la merda de les clavegueres i de la corrupció. I no dimitiran ni marxaran fins que algú no els foti una puntada al cul.

“¡Españoles!. Franco ha muerto” va dir fa 40 anys Carlos Arias Navarro. N’esteu segurs que “Franco ha muerto”? A mi no m’ho sembla pas. Els mateixos tics franquistes segueixen ben vigents en una gent que no és demòcrata, ni creu en la democràcia, ni hi creurà mai. Del que més entenen és de guerra bruta. La van aprendre en temps de Franco i segueixen fen-la amb total impunitat. Fan servir tots els mitjans de què disposen –que són molts- només per als seus interessos.  I els seus interessos ja sabem quins són…

I encara hi ha gent que els vota…

No hi ha resposta

Anteriors »