Avui m’ha vingut de gust copiar un discurs. Un discurs una mica llarg, pronunciat fa 40 anys per Cantinflas -suposadament davant l’Organització de Nacions Unides- en una pel·lícula en la qual feia el paper d’ambaixador.
El discurs té quaranta anys però podria repetir-se quasi al peu de la lletra en qualsevol fòrum polític amb absoluta i vigent actualitat.
Discurs de Sa Excel·lència l’Ambaixador, davant de l’ Assemblea Internacional
"M’ha tocat ser l’últim orador, cosa que m’alegra molt perquè, com qui diu, així els agafo cansats.
No obstant això, sé que tot i la insignificança del meu país que no té poder militar, ni polític, ni econòmic ni de bon tros atòmic, tots vostès esperen amb interès les meves paraules ja que del meu vot depèn el triomf dels Verds o dels Vermells.
Senyors Representants:
Estem passant un moment crucial en què la humanitat s’enfronta a la mateixa humanitat.
Estem vivint un moment històric en què l’home científicament i intel · lectual és un gegant, però moralment és un pigmeu. L’opinió mundial està tan profundament dividida en dos bàndols aparentment irreconciliables, que s’ha donat el singular cas que la diferència és només d’un vot. El vot d’un país feble i petit que pot fer que la balança es decanti d’un costat o d’un altre.
Estem, com qui diu, davant d’una gran bàscula: un platet ocupat pels Verds i un altre platet ocupat pels Vermells. I ara arribo jo, que sóc de pes ploma, com qui diu, i segons on jo em col · loqui, d’aquest costat es decantarà la balança.
¡Facin-me el favor! …
¿No creuen vostès que és molta responsabilitat per a un sol ciutadà? No considero just que la meitat de la humanitat, sigui la que sigui, quedi condemnada a viure sota un règim polític i econòmic que no és del seu gust, només perquè un frívol ambaixador hagi votat, o l’hagin fet votar, en un sentit o en un altre.
Qui els parla, el seu amic … jo … no votaré per cap dels dos bàndols
(Veus de protesta).
I jo no votaré per cap dels dos bàndols a causa de tres raons:
Primera, perquè, repeteixo que no seria just que només el vot d’un representant, que potser està malalt del fetge, decidís el destí de cent nacions;
Segona, estic convençut que els procediments, repeteixo, recalco, els procediments dels Vermells són desastrosos (veus de protesta de part dels Vermells), i
Tercera! … perquè els procediments dels Verds tampoc són d’allò més bondadosos que diguem.
(Ara protesten els Verds)
I si no callen ja jo no segueixo, i es quedaran amb la curiositat de saber el que hauria dit.
Insisteixo que parlo de procediments i no d’idees ni de doctrines. Per a mi totes les idees són respectables encara que siguin "ideetes" o "ideasses", encara que no estigui d’acord amb elles.
El que pensi aquest senyor, o aquest altre senyor, o aquest senyor (assenyala), o aquest d’allà de bigoti que no pensa res perquè ja se’ns ha adormit, això no impedeix que tots nosaltres siguem molt bons amics.
Tots creiem que la nostra manera de ser, la nostra manera de viure, la nostra manera de pensar i fins al nostre mode de caminar són els millors; i tractem d’imposar el nostre vestit als altres i si no ho accepten diem que són uns tals i uns quals i al cap d’una estona anem a mata-degolla.
Vostès creuen que això està bé?
Tan fàcil que seria l’existència si respectéssim la manera de viure de cadascú. Fa cent anys ja ho va dir una de les figures més humils però més grans del nostre continent:
"El respecte al dret aliè és la pau".
(Aplaudiments)
Així m’agrada … no que m’aplaudeixin, però sí que reconeguin la sinceritat de les meves paraules.
Jo estic d’acord amb tot el que va dir el representant de Salchichonia amb humilitat, amb humilitat de paletes no agremiats hem de lluitar per enderrocar la barrera que ens separa, la barrera de la incomprensió, la de la mútua desconfiança , la de l’odi, el dia que ho aconseguim podem dir que hem volat la barrera.
Però no la barrera de les idees, això no!, Mai!, El dia que pensem igual i actuem igual deixarem de ser homes per convertir-nos en màquines, en autòmats.
Aquest és el greu error dels Vermells, el voler imposar per la força les seves idees i el seu sistema polític i econòmic, parlen de llibertats humanes, però jo els pregunto:
Existeixen aquestes llibertats als seus propis països?
Diuen defensar els Drets del Proletariat però els seus propis obrers no tenen ni el dret elemental de la vaga, parlen de la cultura universal a l’abast de les masses però empresonen als seus escriptors perquè s’atreveixen a dir la veritat, parlen de la lliure determinació dels pobles i no obstant això fa anys que oprimeixen una sèrie de nacions sense permetre’ls que es donin la forma de govern que més els convingui.
Com podem votar per un sistema que parla de dignitat i acte
seguit atropella el més sagrat de la dignitat humana que és la llibertat de consciència eliminant o pretenent eliminar Déu per decret?
No, senyors representants, jo no puc estar amb els Vermells, o millor dit amb la seva manera d’actuar; respecte la seva manera de pensar, ja s’ho faran, però no puc donar el meu vot perquè el seu sistema s’implanti per la força en tots els països de la terra.
(Veus de protesta)
¡Qui vulgui ser Vermell que ho sigui, però que no pretengui tenyir als altres!
(Els Vermells s’aixequen per sortir de l’Assemblea).
Un moment joves!. Però per què són tan sensibles? Però si no aguanten res, no, però si no he acabat, seguin, seguin…
Ja sé que és costum de vostès abandonar aquestes reunions quan senten alguna cosa que no és del seu grat; però no he acabat, prenguin seient, no tinguin pressa … encara he de dir alguna cosa dels Verds,
¿No els agradaria escoltar-ho?
Seguim (va i pren aigua i fa gàrgares, però s’adona que és Vodka).
I ara, els meus estimats col·legues Verds, vostès què van dir?:
"Ja votarà per nosaltres", no?, Doncs no, joves, i no votaré per vostès perquè vostès també tenen molta culpa del que passa al món, vostès també són mig superbs, com que si el món fossin vostès i els altres tinguessin una importància molt relativa, i encara que parlen de pau, de democràcia i de coses molt boniques, de vegades també pretenen imposar la seva voluntat per la força, per la força dels diners.
Jo estic d’acord amb vostès en què hem de lluitar pel bé col · lectiu i individual, a combatre la misèria i resoldre els tremends problemes de l’habitatge, del vestit i del suport. Però en el que no estic d’acord amb vostès és amb la forma que vostès pretenen resoldre aquests problemes, vostès també han sucumbit davant el materialisme, s’han oblidat dels més bells valors de l’esperit pensant només en el negoci, a poc a poc s’han anat convertint en els creditors de la humanitat i per això la humanitat els veu amb desconfiança.
El dia de la inauguració de l’Assemblea, el senyor ambaixador de Lobaronia va dir que el remei per a tots els nostres mals estava a tenir automòbils, refrigeradors, aparells de televisió… i jo em pregunto:
¿Per què volem automòbils si encara caminem descalços?, Per a què volem refrigeradors si no tenim aliments per ficar dins?, Per a què volem tancs i armaments si no tenim suficients escoles per als nostres fills?
(Aplaudiments).
Hem de pugnar perquè l’home pensi en la pau, però no solament impulsat pel seu instint de conservació, sinó fonamentalment pel deure que té de superar-se i de fer del món un estatge de pau i de tranquil·litat cada vegada més digna de l’espècie humana i dels seus alts destins.
Però aquesta aspiració no serà possible si no hi ha abundància per a tots, benestar comú, felicitat col · lectiva i justícia social.
És veritat que està en mans de vostès, dels països poderosos de la terra, Verds i Vermells!, el ajudar-nos a nosaltres els febles, però no amb obsequis ni amb préstecs, ni amb aliances militars.
Ajudin-nos pagant un preu més just, més equitatiu per les nostres matèries primeres, ajudin-nos compartint amb nosaltres els seus notables avenços en la ciència, en la tècnica … però no per fabricar bombes sinó per acabar amb la fam i amb la misèria.
(Aplaudiments)
Ajudin-nos respectant els nostres costums, la nostra dignitat com a éssers humans i la nostra personalitat com a nacions per petits i febles que siguem; practiquin la tolerància i la veritable fraternitat que nosaltres sabrem correspondre, però deixin ja de tractar-nos com a simples peons d’escacs en el tauler de la política internacional.
Reconeguin-nos com el que som, no només com a clients o com a ratolins de laboratori, sinó com a éssers humans que sentim, que patim, que plorem.
Senyors representants, hi ha una altra raó més per la qual no puc donar el meu vot: fa exactament quatre hores que vaig presentar la meva renúncia com a ambaixador del meu país, espero em sigui acceptada.
Conseqüentment no els he parlat a vostès com Excel·lència sinó com un simple ciutadà, com un home lliure, com un home qualsevol però que, no obstant això, creu interpretar el màxim anhel de tots els homes de la terra, l’anhel de viure en pau, l’anhel de ser lliure, l’anhel delegar als nostres fills i als fills dels nostres fills un món millor en què regni la bona voluntat i la concòrdia.
I que fàcil seria, senyors, aconseguir aquest món millor en què tots els homes blancs, negres, grocs i mestissos, rics i pobres poguéssim viure com a germans.
Si no fóssim tan cecs, tan obcecats, tan orgullosos, si només regeixin les nostres vides per les sublims paraules, que fa dos mil anys, va dir aquell humil fuster de Galilea, senzill, descalç, sense frac ni condecoracions:
"Estimeu-vos … estimeu-vos els uns als altres", però desgraciadament vostès van entendre malament, van confondre els termes, i què és el que han fet?, què és el que fan?:
"Armeu-vos els uns contra els altres". …
He dit …".
Mario Moreno (Cantinflas) 1966, Mèxic
Tags: Cantiflas, POLÍTICA
De fet, no vull parlar dels crancs sino que vull parlar de l’ Església. I en vull parlar després d’escoltar aquests dies coses força gruixudes en boca de bisbes. Arguments que m’han fet retrocedir en el temps i m’han recordat els crancs, que la dita popular diu que caminen enrere (en realitat no és cert que els crancs caminin cap enrere, sinó que caminen predominantment cap al costat i, si convé, també poden caminar endavant i enrere). 
No sóc jurista i més aviat soc una mica al·lèrgic als termes jurídics. He llegit sentències que semblen escrites en una llengua d’un altre planeta. Deu ser perquè el comú dels mortals no les puguem entendre… 
