A PEU

Pier Paolo Pasolini, fou un poeta, novel·lista, cineasta, dramaturg i assagista italià nascut a Bolonya el 1922.

Fill d’un militar feixista i una mare profundament catòlica, les seves idees sempre van ser d’esquerra, arribant fins i tot a unir-se durant una temporada al partit comunista.

Als disset anys es va matricular a la Universitat de Bolonya per estudiar Filosofia i Lletres, i cinc anys després va publicar el primer llibre de poemes.

Una etapa molt important de la seva producció literària es va produir entre 1954 i 1966, quan va publicar "Les cendres de Gramsci", "El rossinyol de l’Església catòlica", "Poesia en forma de rosa", i els assajos "Passió i ideologia", i "La religió del meu temps".

Va ser a més un gran guionista i director de cinema. Els seus escrits sobre crítica social van aconseguir gran brillantor amb un dels seus últims treballs, "Cartes luteranes", en què va analitzar la situació decadent de la societat italiana.
Va ser assassinat el 2 de novembre de 1975, a la ciutat de Roma.

Des d’avui i fins al 31 de juliol, la Filmoteca de Catalunya oferirà una aproximació a la figura d’un dels grans intel·lectuals contemporanis amb una retrospectiva íntegra (mai feta abans a Catalunya) amb material inèdit provinent de la Cineteca de Bolonya, la seva ciutat natal, i Roma.

“Pasolini molestava a tothom: era un home cristià, però comunista i homosexual; li agradava portar bons cotxes, però atacava la burgesia…”, diu d’ell el cineasta Xavier Juncosa, que va treballar 12 anys a Itàlia i coneix amb profunditat l’obra de Pasolini.

Heus aquí un poema seu:

AL PRÍNCEP
Si torna el sol, si cau la tarda,
si la nit té un gust de nits futures,
si una migdiada de pluja sembla tornar
de temps massa estimats i mai posseïts del tot,
ja no trobo felicitat ni en gaudir ni en patir per aquestes coses:
ja no sento davant meu tota la vida …
Per ser poetes, cal tenir molt de temps:
hores i hores de soledat són l’única manera
perquè es formi alguna cosa, que és força, abandonament,
vici, llibertat, per donar estil al caos.
Jo, ara, tinc poc temps: per culpa de la mort
que em ve a sobre, en l’ocàs de la joventut.
Però per culpa també d’aquest nostre món humà
que roba el pa als pobres, i als poetes la pau.

(De "La religió del meu temps" 1961)

Tags: Pier Paolo Pasolini, Poesia

“S’ha de ser imbècil per creure algunes coses de les que parles en el teu blog. S’ha de ser ruc per creure que algun dia Catalunya serà independent”. Aquestes afirmacions me les va fe -no fa gaire- una persona que va entrar al meu blog i, pel que sembla, no li van agradar gaire alguns apunts que va llegir, sobretot pel que fa referència a la independència de Catalunya. Lògicament que està en el seu dret compartir, o no, els meu punts de vista, cosa que respecto profundament.

Com a resposta, podria dir-li moltes coses a aquesta persona i podria donar-li arguments de tota mena. Però no sempre els arguments es volen entendre i no sempre serveixen igual per a tothom.

Em sembla, però, que la millor resposta la dóna Eduardo Galeano en aquest poema:

Utopía

Ella está en el horizonte.
Me acerco dos pasos,
ella se aleja dos pasos más.
Camino diez pasos
y el horizonte se corre
diez pasos más allá.
Por mucho que yo camine
nunca la voy a alcanzar.
¿Para qué sirve la utopía?
Sirve para eso:
para caminar.

Eduardo Galeano

Tags: Eduardo Galeano, Independència, Utopia

Si existeix l’infern, el dictador Videla segur que hi ha anat de patac.

De la presó a l’infern, passant –això sí- pel repudi de tota una societat traumatitzada, fins avui i segur que per molts anys encara, pels assassinats, tortures, segrestos i desaparicions de milers de persones a l’ Argentina dels anys 70.

Era el 24 de març de l’any 1976 quan va néixer aquella ominosa dictadura militar. Va costar molts anys i molts esforços poder jutjar i condemnar els responsables principals i dur-los a la presó. Un d’ells era Videla, que aquest divendres va morir als 87 anys en una presó de Buenos Aires sense haver donat en cap moment mostres de penediment. Això deu ser el pitjor que pot succeir-li a una persona: no adonar-se de l’immens mal i el gran dolor que ha provocat i no sentir cap mena de penediment. Hi han proves evidents de tot plegat. Han estat confirmats els segrestos i desaparicions d’uns 30.000 opositors, mentre que uns 500 nens van ser robats als seus pares que es trobaven en captivitat. Gràcies a l’ingent tasca de les “Madres de la Plaza de Mayo” i d’altres organitzacions humanitàries s’ha aconseguit que 108 d’ells recuperessin la seva veritable identitat.

Aquesta manera de pensar és comú als dictadors. L’activista pels drets humans Sara Méndez, que va portar Videla als jutjats, ha dit que el dictador

“siempre mantuvo su convicción de que al que piensa distinto hay que eliminarlo”. “Yo me pongo a pensar que una persona que vivió más de 80 años y su muerte provoca tanto regocijo, la primera reflexión es ¡qué tremenda pena para la humanidad! Porque en definitiva Jorge Videla es un producto de este mundo, de esta época, de estas sociedades”.

“Fue un hombre que nunca se arrepintió de lo que hizo, nunca reconoció los crímenes aberrantes cometidos. Yo lo tuve muy cerca en muchas oportunidades, cuando ocupó el banquillo de los acusados en los juicios que se llevaron adelante en la República Argentina”.

“Su actitud era la de una persona que mantenía enteras sus convicciones, que eran justamente las de que al opositor político, al que piensa distinto, había que eliminarlo; no importaba la forma, no importaban los medios, sino que había que eliminarlo”.

A Sara Méndez li van robar el seu fill, Simón Riquelo, als pocs dies de néixer al Juliol de 1976 i que va poder recuperar després de vàries dècades. Com ella, quantes famílies ploren encara els seus morts per culpa d’aquest home? Quantes famílies es pregunten  com van morir, on poden ser, on anar-los a buscar, qui els va matar, quan, com, on…

Moltes preguntes. Massa preguntes sense resposta les que que aquest home ha deixat i massa respostes les que s’ha emportat al seu infern. Perquè, tal com apuntava al començament d’aquest aquest apunt, no sé si existeix l’ infern o no. Però sí que existeix –amb tota seguretat- l’infern particular que cadascú es crea o crea al voltant seu quan esdevé un persona tan nefasta com ho va ser Videla. Sartre deia que “l’infern són els altres”. Sí, l’infern el creen persones com ell quan produeixen morts, dolor i patiment buscat, volgut i sense cap mena de lògica i sentit. O, més ben dit, l’únic sentit i la única lògica -ben perversos!- els hi donen ells quan condemnen a mort impunement, roben la identitat d’una persona, i creen un infern aquí a la terra que és ben bé el del filòsof Sartre. Un infern determinat per aquest tipus de persones que omplen  de llàgrimes i dolor tota una societat i, com a conseqüència, el món sencer. Perquè el món és una unitat i el món és més bo o més dolent si nosaltres ho som.

Tags: Argentina, Dictadura, Jorge Videla

Aquest fi de setmana és Festa Major aquí a Mollerussa i, com cada any, han fet un programa amb tots els actes festius. Aquest matí, mentre l’estava fullejant, m’he topat amb una foto antiga de la Plaça Major. Una foto dels anys 60 del segle passat… Als que ja tenim uns quants anyets ja ens comencen a quedar una bona colla records del segle passat!. I un dels records que m’ha portat aquesta imatge antiga és la d’una sabateria que hi havia en aquesta plaça on em van comprar les meves primeres sabates “Gorila”, molt populars en aquell temps perquè regalaven una piloteta verda amb cada parell de sabates. Els de la meva edat ho recordareu prou bé!. Jo recordo encara avui l’escena i la il·lusió que em va fer la famosa piloteta verda (em sembla que més que les mateixes sabates!) el dia que amb el pare vam anar a comprar-les. Eren famoses per la seva resistència i duresa (en tots els sentits). Després, per pura curiositat, he mirat a internet i he pogut comprovar que encara les fabriquen (molt més maques i molt més modernes que aquelles de la meva infantesa, és clar!) i també he pogut comprovar que perdura encara com a símbol de la marca la famosa i desitjada piloteta verda amb el goril·la.

Tot això per dir només una cosa: que el regal d’aquella “piloteta verda” era una bona estratègia per a vendre i aquesta mateixa estratègia encara dura avui en molts àmbits de la nostra vida. Sembla que encara no estem prou escamnats de que ens prenguin el pèl amb regals, que no valen res en si mateixos però que a molts encara els fan molta il·lusió. Per a molta quitxalla d’aquell temps -que quasi no tenia joguets perquè eren temps difícils- aquella piloteta significava molt i era l’ham perfecte per tal de que et venguessin la moto, com es diu popularment. Quantes vegades ens hem deixat enganyar amb regals enverinats!. Han passat a la història els miralls que els espanyols intercanviaven amb els indis americans amb or o plata. Aquells miralls eren tan encisadors, tan captivadors, amb tan atractiu per aquella gent que no els havia vist mai, que queien a la trampa amb les quatre potes.

Exactament això és el que ha fet Espanya durant segles amb Catalunya i, durant segles, molts s’han deixat enredar per les “pilotetes verdes”, els miralls de tota mena i les promeses de felicitat eterna. Per sort, cada vegada queden menys persones engalipades i entabanades per tantes promeses i la crua i dura realitat quotidiana fa veure quines són les perverses intencions que s’amaguen darrera la “piloteta verda”. Intencions que fins fa poc s’amagaven i que ara ja es mostren obertament sense cap mena de rubor: ara ja es pot dir clarament que la intenció és “españolizar a los niños catalanes”, fer-nos gruar cada fi de mes amb els diners que han d’arribar de Madrid, fer que els tribunals dictaminin sempre en contra nostra, posar tants pals a la roda com sigui possible per tal de que perdem la paciència i desistim…

Fa un temps, un dels economistes que més ha encertat les previsions (l’economista Niño Becerra), va fer un tuit que es va fer popular: "CAT demana un rescat de 5 mil milions a algú a qui entrega cada any 16 mil milions més del que rep". Ens volen fer patir econòmicament, culturalment, ens volen arraconar com a poble, volen seguir abusant de nosaltres, segueixen dient-nos a tort i a dret insolidaris, garrepes, dolents, lladres, nazis, egoistes i tots els pitjors qualificatius que vulgueu. De víctimes ens hem convertit en victimaris. Ara ja no s’estan de res i s’ha alçat la veda i ja es pot disparar a matar que no passa res. Hem quedat sols i sense defensa i ens haurem d’espavilar si volem sobreviure.

Per això em preguntava al títol d’aquest post si encara no estàvem escamnats, si encara era possible que algú amb quatre dits de front no veiés aquest espoli. Perquè això és un espoli en tota la regla i amb totes les lletres. Un espoli econòmic i un espoli de la nostra dignitat com a poble perquè ens volen prendre la nostra manera de ser i de fer, la nostra llibertat i les nostres legítimes aspiracions. Ja no podem ni decidir, segons ells. Què ens queda doncs?. Com acabava un article la Pilar Rahola fa uns mesos “Ens tenen, doncs, de genolls, que és com han volgut tenir-nos sempre. La qüestió és fins quan serà sostenible aquesta situació o, més ben dit, fins quan no veurem que és insostenible. Perquè hi ha una cosa pitjor que no tenir estat propi, que és dependre d’un Estat amb tendències naturals al vampirisme”.

Tags: Catalunya, Independència

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, va presentar el passat 12 d’ octubre una PROPOSTA DE PLA DIOCESÀ
PASTORAL 2012-2020 en el marc del que s’ha anomenat Nova Evangelització i de la qual ell n’és un ferri defensor. El Pla proposa 9 prioritats d’actuació, la darrera de les quals fa referència a l’ ACCIÓ CARITATIVA de l’ Església i diu així:

9. L’acció caritativa
Establir un procés de formació en clau d’evangelització per a tots els professionals i col·laboradors de Càritas, com a curs preparatori per a esdevenir col·laborador.
Crear institucions vinculades a Càritas, però independents, per atendre camps específics: presos, drogoaddictes, dones maltractades, acollida de dones embarassades, discapacitats físics i psíquics, immigrants, transeünts, aturats.
Calendari:
- Des de l’octubre de 2015: Iniciar la formació en clau d’evangelització.
- Des d’octubre de 2017: Promoure la creació d’institucions que atenen necessitats específiques de col·lectius necessitats.

Avançant-se força al calendari inicial, ara ens ha sorprès enviant una carta a tots els Rectors del Bisbat, comunicant-los que vol canviar el marc normatiu de les Càritas de les diferents Parròquies del Bisbat. Basant-se en un “Motu propio” del Papa Benet XVI diu que s’han de canviar els estatuts de totes les Càritas – diocesana, arxiprestal i parroquial- d’acord amb algunes normatives que el proper dia 18 de maig presentarà a tots els presidents de Càritas. Vegem alguns punts d’aquesta carta:

- “Els seus estatuts però hauran d’establir que el rector, l’arxipreste o el bisbe, segons correspongui, tindrà sempre la darrera paraula en totes les decisions, ja que la forma pròpia de Caritas no és la d’una associació de fidels sinó l’església parroquial, arxiprestal o diocesana en acció a favor dels més pobres”). 

- “El nomenament de president de qualsevol junta de Caritas correspondrà al bisbe a proposta del Rector, a partir d’una terna elaborada per votació en l’assemblea. En situacions extraordinàries es podrà nomenar el president sense convocar l’assemblea. Els altres membres de la Junta seran nomenats pel rector a proposta del president”.

- “Tothom que respecti la identitat eclesial de Caritas podrà col·laborar amb Caritas. Tenint present però el que estableix el dret sobre les condicions per a ser membre d’una associació pública de fidels caldrà establir dos tipus de pertinença a Caritas: membre i col·laborador. Podran ser membres els fidels catòlics que rebuts els sagraments de la iniciació cristiana, trobant-se en situació canònica regular, participen habitualment de l’eucaristia dominical. Podran ser col·laboradors fins i tot els no batejats sempre que respectin la identitat eclesial de Caritas. Els membres tindran vot en les assemblees i podran ostentar càrrecs en l’estructura de Caritas (membres de la junta i responsables de programes). Els col·laboradors podran col·laborar en les accions i programes de Caritas però no podran participar en les assemblees, ni ser elegits per a ostentar cap càrrec en l’estructura de Caritas. El rector membre nat de les junta de Caritas expedirà el document que acredita la condició de membre de Caritas. Els qui no gaudeixin d’aquesta condició tindran per defecte la condició de col·laboradors.

Determino que, des del dia 2 de maig i fins a l’aprovació de les modificacions dels estatuts de cada Caritas, s’obri un temps de provisionalitat durant el qual no es pugui prendre cap decisió extraordinària, especialment cap renovació de president i dels altres membres de les juntes i de les comissions de Caritas – diocesana, arxiprestal i parroquial -. Encarrego als rectors que vetllin per a que es respecti aquesta mesura.

Atentament,

+ Xavier, Bisbe de Solsona

Solsona, 2 de maig de 2013

El juliol passat el Bisbe ja va fer una declaració que indicava el camí cap on volia que es transités. Deia: "També som una Església per als pobres, perquè dediquem un gran nombre de col·laboradors a l’atenció dels pobres", però creia que manca  ser una Església dels pobres, "una comunitat que fa realitat l’anunci de Jesús a la sinagoga de Natzaret: els pobres són evangelitzats, es converteixen i entren a formar part de l’Església."

El bisbe Novell conclou que cal arribar a un treball caritatiu que porti els pobres a la conversió, al camí de fe i a la incorporació a la comunitat parroquial. En aquest sentit, apunta a que els col·laboradors de Càritas "han d’aprendre a evangelitzar, sense deixar de realitzar la tasca d’acolliment, de promoció d’inserció laboral, de formació, d’ajuda material. Han de descobrir la mística de fer tot això de tal manera que suscitin interrogants, propiciïn el diàleg sobre el perquè de llur caritat, fins a fer possible l’anunci significatiu de Jesús i la proposta d’un camí de conversió." Aquest "plus" de la pastoral caritativa, -explica,- demana "una formació en clau d’evangelització per als actuals professionals i col·laboradors de Càritas", que es tradueix en un curs de capacitació evangelitzadora que ha d’esdevenir el curs introductori per a arribar a ser col·laborador de l’acció caritativa parroquial.

Davant d’aquests plantejaments jo em pregunto: quin és el paper dels laics en l’església si sempre la darrera paraula en tot la tenen els capellans i el bisbe?.

Què pretén aquesta distinció que fa el bisbe  entre “membres” i “col·laboradors”?.  No entenc massa què pretén. O potser sí que es pot entendre, si hom pensa en el desfici que encara tenen alguns bisbes de controlar i fiscalitzar les parròquies, les institucions i, a fi de comptes, les persones que formen part de l’església. Encara s’ha de seguir pensant que els laics i laiques no poden tenir veu pròpia i que, justament per això, potser algunes vegades no concordaran necessàriament amb el pensar del que anomenem autoritat?.

Penso que hi ha molta gent que col·labora amb Càritas o amb altres activitats de l’ Església i fa una extraordinària labor i que, a partir d’ara, no tindrà vot ni veu perquè potser no són prou “gent de missa”?. És necessària aquesta distinció que pretén fer el bisbe?.

Hem de seguir pensant encara que l’Església només ha de pensar en evangelitzar els pobres o potser també hauríem de pensar que és més important deixar-se evangelitzar per ells?. I quan dic “pobres” no ho dic només en sentit material, ja m’enteneu.

Potser seria hora de tornar a reflexionar aquell passatge de l’ Evangeli (Mc. 12, 38-44) en què Jesús alerta la gent sobre els escribes del temple i la seva falsa religió que només busca la pròpia glòria i explotar els més dèbils. I, en canvi, seguidament enalteix el gest que ha observat en una pobra vídua que és generosa fins a l’extrem.

Vanitat i falsedat dels escribes.— 38 En el seu ensenyament deia: «Guardeu-vos dels escribes. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, de ser saludats a   les places 39 i d’ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs als convits; 40devoren les cases de les viudes i amb intenció fingida fan llargues oracions; aquests sofriran una condemna més severa».

Ofrena d’una viuda pobra.— 41 Es trobava assegut davant la sala del tresor, i mirava com la gent hi tirava diners; i molts rics hi tiraven molt. 42 S’hi presentà una viuda pobra i va tirar-hi dues peces menudes, que fan un quadrant. 43 Llavors va cridar els deixebles, i els digué: «Us asseguro que aquesta viuda pobra hi ha tirat més que tots els qui tiren al tresor; 44 perquè tots hi han tirat d’allò que els sobra; ella, en canvi, de la seva indigència, hi ha tirat tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure».

Per tant, em sembla que no ens hauríem d’equivocar: moltes de les persones més valuoses que col·laboren a l’ Església són aquestes persones senzilles, de cor gran i generós, que treballen a Càritas o en altres camps i que fan el que sigui necessari per acollir els germans necessitats. Potser algunes d’elles no van a missa sempre, ni són considerats fidels exemplars segons els esquemes mentals d’alguns bisbes. Potser ni pertanyen explícitament a l’ Església, tot i que la seva religió potser és la més autèntica perquè són les que millor segueixen Jesús i perquè elles són les que més se li assemblen.

Potser el Papa Francesc ens volia dir alguna cosa nova amb els signes que va fer el Dijous Sant passat i amb algunes altres paraules que ha dit durant aquest breu temps i ens pot donar pistes del que és més important en l’exercici de la caritat. La societat canvia i l’Església també pot canviar si es vol intel·ligible Jesús als homes i dones actuals.

Tags: CÀRITAS, Església, Xavier Novell

CÀRITAS EUROPA ha publicat recentment un estudi realitzat en col · laboració amb les Càritas nacionals de Grècia, Irlanda, Itàlia, Portugal i Espanya, entre altres,

En un informe de 68 pàgines, s’intenta avaluar l’impacte de les crisis i les anomenades polítiques d’austeritat implementades pels governs dels països amb dificultats de finançament en els mercats financers, amb el suport de les institucions comunitàries i el Fons Monetari Internacional.

L’originalitat d’aquesta anàlisi és haver posat el punt de vista en els efectes d’aquestes mesures en les persones, especialment les més afectades. Les Càritas nacionals coneixen les seves cares i els drames que hi ha darrere. Els tècnics que van fer l’estudi coneixen les dades estadístiques i en fan la corresponent interpretació. El resultat d’aquesta combinació virtuosa és que estem davant d’una obra de gran valor que representa justament la situació en el conjunt de la Unió Europea i, amb més detall, l’experiència concreta dels 5 països en crisi (Irlanda, Itàlia, Grècia, Portugal i Espanya).

L’evidència empírica presentada en aquest estudi demostra clarament que la política de donar prioritat a l’austeritat per reduir el deute públic i imposar reformes estructurals basades en la despesa pública no funciona en termes macroeconòmics i imposa a la gent, especialment als més vulnerables , un alt cost social, en forma d’atur, redueixen el poder adquisitiu i creen més desigualtat en l’accés als béns essencials, creen empobriment i totes les seves conseqüències indirectes. És un camí que no solament és injust, és contraproduent des de la perspectiva del desenvolupament i una amenaça per a la cohesió social i la democràcia. Aquest camí és, d’altra banda, igual de perillós i nociu per un altre motiu: posa en perill la cohesió europea i legitimitat política de la mateixa UE i soscava el seu futur.

Malgrat la retòrica del discurs polític europeu que parla ​​ara de la necessitat de creixement econòmic, aquest discurs està sent desafiat per la mateixa realitat, per la manifesta falta de voluntat política i la incapacitat institucional de la UE per fer front a aquesta situació. L’informe no es limita a un diagnòstic de la situació sinó que conté un conjunt de recomanacions ben raonades i oportunes per trencar el cercle viciós del deute i l’austeritat.

En una entrevista molt interessant feta per EL INVERSOR INQUIETO a JUAN JOSE LOPEZ, tècnic de l’ Equip d’ Estudis de Càritas Española (us la recomano vivament) ens diu que a Espanya la crisi ha provocat que la pobresa severa s’hagi multiplicat per dos en cinc anys.

La crisi és molt més que números, són drames personals i familiars darrere d’aquests números patint les conseqüències d’un país que supera els 6.200.000 aturats. La desesperació, la falta d’ànim, la pobresa en totes les seves vessants -no només l’econòmica-  arriba a les famílies espanyoles. Càritas ho sap de bona mà ja que està en la primera línia d’ajuda per intentar portar esperança allà on la crisi l’ha fet desaparèixer.

Tags: CÀRITAS, Crisi

Encara que ens pugui semblar poc, el títol de Lliga que ahir va aconseguir matemàticament el Barça, té més valor del que sembla perquè -com és sabut- aquesta temporada ha estat plena de dificultats de tota mena, algunes d’elles extra esportives. Per tant, avui toca felicitar el Barça per aquest títol de lliga aconseguit de forma ben brillant i en circumstàncies ben especials.

És cert que aquests darrers mesos hem vist un Barça disminuït, que ens ha donat uns quants disgustos, sense prou empenta i diferent del d’aquests anys passats. Però és cert també que això no vol dir que no es pugui tornar a refer si entre tots saben tornar a trobar al camí que van marcar el tàndem Pep-Tito aquests anys i que el Pep va resumir fa uns dies en una conferència a Buenos Aires. M’agradaria recollir avui algunes coses de les que va dir perquè crec que són essencials en aquests moments que viu l’equip.

Pep Guardiola va ser distingit pel cap del “gobierno porteño”, Mauricio Macri, com a "hoste d’honor" de la Ciudad de Buenos Aires i va dir d’ell que "és un exemple d’humilitat per a nens i joves de tot el món i una clara prova del que significa el valor del treball en equip per superar-se i aconseguir objectius". I després va precisar: "Nois, és un honor tenir aquí amb nosaltres a qui ha conduït un cicle increïble en la història del futbol mundial com a tècnic del que molts pensem que ha estat el millor equip de la història".

Després d’aquesta distinció, Guardiola va respondre preguntes de nens i nenes de diferents escoles primàries de la ciutat i va dir coses com les següents: "És un orgull molt gran haver format part del Barcelona però la vida segueix i cal buscar altres reptes".

Cal recordar que Guardiola va ser un dels artífexs -entre 2008 i 2012- d’una revolució futbolística al guanyar amb el FC Barcelona 14 títols en 17 tornejos disputats, amb un estil de possessió elegant de la pilota, contundència golejadora i respecte per l’espectacle. Ja només en la seva primera temporada va aconseguir la Lliga, Lliga de Campions, Mundial de Clubs, Supercopa d’Europa, Supercopa d’Espanya i Copa del Rei.

I no només compten els títols. En el seu històric pas com entrenador del Barça, va tenir el mèrit i la capacitat d’ amalgamar individualitats com la d’un cada dia més sorprenent Messi  (quatre vegades millor jugador de la FIFA), amb una colla d’extraordinaris jugadors i fer-ne de tot plegat un conjunt guanyador i que feia goig de veure jugar.

Va indicar que el secret de l’èxit del Barcelona va ser "haver trobat uns jugadors que van fer del seu ofici, de la seva professió, una cosa molt, molt amateur". "Quan arribes molt amunt, tot és molt professional, tot és molt seriós, molt quadriculat. En canvi, ells mai van perdre aquesta passió pel joc". Va dir també que els seus jugadors del Barça van ser "els aficionats més professionals que he conegut. Un es fa futbolista de petit perquè li agrada xutar la pilota. Vam intentar des del primer dia fins a l’últim que això no ho perdessin".

Per tant, ara toca refer l’equip, refer els ànims, refer la moral, refer la salut d’algunes persones que ho han passat malament, refer la pinya  i tornar l’equip al lloc on estava aquests anys passats amb humilitat, paciència, intel·ligència, sense nervis i sense presses perquè la base i l’estructura ja hi és i és ben ferma i ben sòlida. Segur que ho aconseguiran. Visca el Barça!

Tags: ESPORTS, Futbol; Barça

Llegia avui en el blog BUSCANDO WASLALA, que és el blog d’una parella de rodamóns que ha donat voltes per molts països i que recorre en aquests moments alguns països de Llatinoamèrica en auto stop, a peu o amb mitjans ben rudimentaris que, com en el Camí de Sant Jaume, l’experiència més gratificant per a ells no és arribar a la meta –per molt desitjada que sigui- sinó el propi camí que van fent, amb tot el que comporta.

Jo no he fet mai el Camí de Sant Jaume però és una cosa que m’agradaria fer algun dia i que no descarto pas. N’he llegit diverses experiències i quasi totes coincideixen en que és una experiència que marca d’alguna manera la persona: a vegades és espiritual i altres simplement és una experiència humana de superació i esforç. Sigui com sigui, és possible que sigui veritat la frase de que el més important sigui el camí en sí mateix. En qualsevol camí que una persona fa (i la vida mateixa podria ser-se el paradigma) es troba una mica de tot: coses bones i dolentes; persones interessants i positives i persones tòxiques i negatives; moments que recordarem tota la vida i altres que voldríem oblidar per sempre… Però l’interessant és anar caminant, anar fent, ocupar-se del present, valorar-lo i no obsessionar-se massa pel futur.

Vivim els catalans moments importants. Històrics. Il·lusionants, però també una mica preocupants perquè les coses no semblen ser massa clares i el camí es fa molt difícil. I més que se’n farà! Però no hauríem d’oblidar que el més important és el camí en sí mateix, anant fent els passos que hàgim de fer. Sense falses il·lusions però sense arronsar-nos.

Tags: A peu

Tags: Llengua catalana

Difícilment es pot fer més el ridícul. Alguns fa temps que el fan al País Valencià i a Mallorca. Ara els volen emular els aragonesos amb una llei que s’aprovarà amb els vots del Partido Popular y del Partido Aragonés.

Deu ser difícil fer-ho pitjor. Per això encara estic impressionat pel que acabo de llegir a La Vanguardia :

Lleida (ACN). – La càmera parlamentària d’Aragó votarà aquest dijous la llei de llengües que dóna al català el nom de llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental (LAPAO) i l’aragonès, llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i prepirinenca (LAPAPYP).

Què me’n dieu?

Tags: Llengua catalana

Quan avui llegia i escoltava les declaracions que Mourinho va deixar anar ahir en una roda de premsa que va fer per sorpresa, em vaig ratificar en allò que durant aquests anys he cregut i que aquest personatge (volia dir senyor, però em sembla que no s’ho mereix) ha anat mostrant en tot moment: que és un impresentable egocèntric que deixa anar tota la bilis i la mala llet que porta dins ara que sembla que ha decidit anar-se’n sense triomfar com ell hauria volgut i veient –tot i no reconeixent-ho- la poca collita que ha fet.

L’egocentrisme (del llatí ego, "jo", i "centre") és una actitud psicològica en la qual l’individu es considera el centre de l’ univers i dóna valor a les coses en tant que li són d’utilitat pròpia; igualment, és incapaç de posar-se en el lloc de l’altre per considerar des d’allí els fenòmens. En una accepció més àmplia, és egocèntric aquell qui considera que el seu punt de vista i els seus interessos són més importants que el dels altres. Per això l’egocèntric fa servir amb molta freqüència la paraula "jo", “me”, “meu”  quan parla de les “seves” coses

Els psicòlegs diuen que el llenguatge egocèntric és normal trobar-lo en les fases infantils de la persona però que també es pot trobar també en fase adulta. És el cas d’aquest home que –fa temps- en una entrevista concedida a la TV SIC de Portugal, deia que “havia deixat de ser egoista i egocèntric”. Cóm seria abans si ara és així!. Tot i així, en una altra entrevista reconeixia que “m’agrada guanyar per la satisfacció dels que m’envolten i que alguns m’han qualificat d’egoista perquè m’agrada donar-me ànims i aixecar la meva autoestima. crec que el fet de ser egoista m’ha fet diferent dels demés tècnics del món”. En què quedem? Veient el que vam veure ahir, no sembla haver canviat massa…

Sembla que ha decidit marxar i ho farà amb la cua entre cames, després d’haver fet gastar un munt de diners al Madrid, haver dividit el club, el vestuari, haver menystingut alguns jugadors amb actituds i declaracions públiques i mentides clamoroses. La roda de premsa d’ahir caldria que algun psicòleg l’analitzés bé i ens expliqués tot el que hi havia amagat sota les seves paraules, els seus gestos i la seva actitud prepotent. En trauríem una bona lliçó del que no ha de ser un entrenador de futbol… i del que és un autèntic prototipus de persona egocèntrica.

Tags: PSICOLOGIA

Cada vegada es veu més gent gran a les universitats, a cursos de tota mena, a xerrades i conferències. La gent gran, actualment, té moltes més inquietuds intel·lectuals i vitals que les de fa uns anys enrere, segurament perquè molts d’ells ja van tenir més oportunitats d’estudiar de joves que no pas els seus pares que els va tocar els foscos i tristos temps de la guerra, de la postguerra i de la cruel i empobridora dictadura franquista.

Em van explicar el cas d’una senyora -ja gran- que es va posar a estudiar literatura i, al principi, els companys de curs –quasi tots ells nois i noies molt joves- li qüestionaven força la seva elecció i el seu gust de seure en aquells bancs de la universitat envoltada de gent amb una notòria diferència d’edat. La veien molt gran i, per tant, els semblava que ja no li podien quedar gaires anys de vida i tampoc veien que aquella opció fos per trobar una feina. Quan un dia li van preguntar pel “quid” de la seva elecció, ella els va dir que no ho feia per tenir un títol, ni per guanyar-se la vida sinó que ho feia simplement pel simple i senzill plaer de saber. Els deia que davant de la infinitud del saber tant era disposar de dos anys de vida que de cinquanta o cent. Ni que Déu li regalés 100  anys més de vida no arribaria a poder saber res més que una molt mínima part del que la humanitat ha descobert, investigat, escrit o ha fet.

Per tant, la pregunta no era el “per què” ho feia sinó el “què”. Motius en trobaríem molts i cada persona té els seus, tots molt legítims i segurament que molt valuosos per a cadascú. L’important de veritat és el “què”, o sigui el saber (la saviesa) per sí mateix, el fet d’aprendre, el fet de desenvolupar la ment, el fet de voler ser millor i anar més enllà un mateix. Llegir, pensar, aprendre coses noves ens fa nous a tots. Fa que no ens acabem d’estancar del tot i, per tant, podrir-nos. L’aigua estancada es podreix. Les persones també, si no són capaces de sortir de seu petit món particular, un món que -amb els anys- generalment anem reduint. l’anem fent més petit i el construïm sense mires a l’exterior de nosaltres mateixos. Les mateixes limitacions pròpies de l’edat ens limiten físicament i intel·lectualment, si no vigilem.

Trobo que és bo que els ajuntaments, les universitats, els centres culturals, les associacions i tothom que pugui organitzi coses de tipus cultural i trobo que està molt bé que la gent gran s’hi apunti, ells que disposen generalment de més temps i més oportunitats. La vida d’un jubilat pots ser feta de viatges de l’ IMSERSO -que estan molt bé i també són molt necessaris- però també d’aquesta altra vessant més intel·lectual i enriquidora del món dels llibres o d’internet. Internet és una altra gran possibilitats que ens regala la vida actual per tal de desenvolupar de mil formes diverses la nostra ment i el nostre esperit. Podem anar de Marx a Jesús, de la filosofia ala teologia, de la literatura a la cosmologia en pocs minuts perquè els mitjans actuals ens ofereixen totes aquestes possibilitats fins i tot sense sortir de casa.

Jubilats, aprofiteu-ho!.

Tags: Vellesa

EL MATÏ DIGITAL publicava el 22 de Novembre passat una altra  carta a un polític, després del ressò que va tenir la que va dirigir a Alicia Sánchez Camacho al mes d’Octubre. Suposo que volia que s’assabentessin, tant els del PP com els del PSOE, del que pensem una bona part de catalans. I ho feia amb el seu estil directe i sense pèls a la llengua –tal com ha de ser, per altra banda- perquè sembla que cap dels dos grans partits espanyols ho volen entendre. Aquí teniu la carta:

Carta al Sr.Bono

Respetado señor.

Soy un cura catalán con poca cosa más y con suficiente instinto de conservación para ahorrarme los panfletos y sandeces de una campaña electoral.

Así que fué al biés que le oí en televisión despachándose a sus anchas temperamentales sin dejar de ser bondadoso.

Usted repudiaba aqeullas apreturas políticas dictatoriales de antaño mandadas por el general, pero conservaba la misma idea de él en cuanto a la sagrada unidad de España, que ampliándola a la insaciable voracidad madrileña, llega a lo grotesco queriendo que el Mediterráneo desagüe en el Manzanares.

Lo dejo porque voy a por más.

Con la anchura de horizontes que le caracteriza, usted ha dicho una y otra vez que se puede ser catalán y español. Tal dilema no le toca a usted, español sin ser catalán, pero me toca de lleno a mi que soy catalán y me lo ponen muy negro para sentirme español.

Compréndame.  A mis noventa y dos años he vivido cuarenta y seis, la mitad justa, con el catalán prohibido en las escuelas.

Me responderá que ahora no andamos por tales duricias y que más de un resquemado añorando otros tiempos se queje de un español olvidado en la pedagogía.

Dejémoslo.  No voy a apedrearlo con un memorial de agravios, pero desde la ignominia del café para todos hasta hoy no recuerdo un solo gesto de ustedes de comprensión para con los catalanes.

Me apena ver como nunca comprenderán que el catalán es para mi tan sagrado como para ustedes el castellano.  Y si para ser español tengo que aceptar el mínimo desprecio de mi idioma, me es imposible serlo.

Es muy difícil, pero espero que nos comprendan, sólo podremos ser españoles si nos aceptan alegremente como catalanes.

Así hemos llegado a este momento.  Ustedes nos han cerrado todas las puertas, sólo nos queda una, ya me entiende.

Con todos mis respetos.

Mn. Josep Maria Ballarín

Tags: Josep M. Ballarín, POLÍTICA

Seguint amb el mateix tema d’ahir i sabent que parlar dels bancs –i, sobretot, de les males pràctiques d’alguns banquers- és un assumpte del que en podríem parlar molt i no acabaríem mai, avui m’agradaria aturar-me en un altre aspecte: el de les execucions hipotecàries, un assumpte gravíssim que cada dia toca a més gent i que aquest govern incompetent del PP no sap (o no vol) resoldre, com és evident que no sap resoldre la majoria d’assumptes que té entre mans i que ens porta a tots cap al precipici

El diari ‘El País’ publicava fa uns dies aquest gràfic que veieu aquí, extret d’un estudi del Colegio de Registradores de España, que deia:

“El fin de la burbuja inmobiliaria provocó, solo durante el año 2012, que la banca se quedara con 30.034 primeras viviendas por impago de los créditos, una media de 115 desahucios por día hábil o, lo que es lo mismo, uno cada 15 minutos. El número de viviendas, de primera y segunda residencia, que se quedaron los bancos el año pasado, asciende a 38.778, según el mismo informe. Otro dato que muestra la crudeza de la situación es que la banca admitió 11.441 daciones en pago en primera vivienda ante la insolvencia de sus clientes. Y, por último, el informe afirma que en 2012 se iniciaron 65.778 procesos de ejecución hipotecaria”.

Un autèntic problema social, per tant, que el Govern del PP no vol resoldre. Sembla que alguns governs autonòmics s’ho miren amb una mica més de sensibilitat i busquen maneres de resoldre el problema. El d’Andalusia ha estat el primer en fer un Decret LLei que, entre altres coses, regula l’expropiació temporal d’habitatges propietat dels bancs.I segur que seguiran altres per aquest camí perquè, tal com van les coses no sembla just ni raonable deixar més gent al carrer, podent trobar solucions com es podrien trobar. Ja seria hora que algú s’enfrontés obertament als bancs i els digués que no n’hi ha prou de guanyar diners sinó que han de tenir també una funció social en moments com els actuals. I que si a ells els han ajudat, potser també ha arribat l’hora que ells ajudin una mica.És intolerable acceptar sense indignar-se una notícia com la que porten avui els diaris: “Els quinze membres del consell d’administració de la Sareb van guanyar 142.917 euros al desembre del 2012, el primer mes de funcionament del conegut com a "banc dolent", dels quals 32.916 euros els va rebre la presidenta, Belén Romana”.

És en aquest sentit que ha parlat l’artista, activista i creador Dionisio González, un asturià de naixença però que viu i treballa a Sevilla, que és Doctor en Belles Arts i professor de la Universitat de Sevilla, molt famós pel disseny de les seves cases (que alguns diuen que són impossibles, però que ell les defensa com a molt possibles). Opinant sobre el Decret de la Junta d’Andalusia deia:

“Me parece una ley defensiva ante una ley abusiva. Da la sensación de que el decreto de expropiación de la Junta más que un golpe de efecto es un golpe de afecto. Esta situación llega después de muchos suicidios y escenas dramáticas que han enrojecido a la Unión Europea que nos impuso unas reglas demasiado severas. Sin embargo, ya sabemos que es más fácil que caiga un Gobierno que un banco. Hasta ahora hemos salvado a los bancos y ellos nos han correspondido con el mayor de los desafectos y la inhumanidad”.

On és el dret a una vivenda digna que recull la Constitució? Qui es cuida de fer-lo acomplir? On són mes mesures adequades per tal de posar una mica re racionalitat als drets fonamentals de les persones, que cada dia són més conculcats i més oblidats?. Els grans culpables d’aquest desgavell són els governs  i els bancs i caixes. Els governs perquè no fan lleis adequades i una mica més justes. I els bancs i caixes perquè s’estan beneficiant molt de tot plegat posant com excusa la crisi i fent pagar tots els plats trencats a la pobra gent que ha quedat sense feina i sense poder pagar les hipoteques. Ja sabem que alguns han estirat més els braç que la màniga però també és cert que els bancs en són en gran part culpables per no haver pres prou mesures i no haver explicat bé la lletra petita. Bancs, constructores, immobiliàries, ajuntaments… tots en són una mica culpables. Per tant, a tots ells els correspon ara d’arreglar una mica la situació tan desesperada per a moltes famílies que, de cop i volta, es veuen al carrer i sense ni poder menjar.

Tags: ECONOMIA

Avui rebia un correu on explicava que la banca a Espanya (el que llavors s’anomenava taula de canvi) va aparèixer durant el regnat de Jaume I El Conqueridor (1213-1276). La legislació romana i goda que regia aquest negoci va ser substituïda.

Aquests són alguns dels articles d’aquella nova legislació bancària que havia sortit:

El 13 febrer 1300 es va establir que qualsevol banquer que es declarés en fallida seria humiliat per tot el poble, per un pregoner públic i forçat a viure en una estricta dieta de pa i aigua fins que tornés als seus creditors la quantitat completa dels seus dipòsits.

El 16 maig 1301 es va decidir que els banquers estarien obligats a obtenir fiances i garanties de terceres parts per poder operar i aquells que no ho fessin no se’ls permetria estendre unes estovalles sobre les seves taules on treballaven. El propòsit d’això era fer saber a tothom que aquells banquers no eren tan solvents com aquells que usaven estovalles, és a dir, que estaven recolzats per fiances. Qualsevol banquer que trenqués aquesta regla (per exemple, que operés amb unes estovalles, però sense fiança) seria declarat culpable de frau.

No obstant això  i malgrat tot, els banquers aviat van començar a enganyar els seus clients. A causa d’aquests enganys, el 14 agost 1321 es va establir que aquells banquers que no complissin immediatament els seus compromisos, se’ls declararia en fallida, i si no pagaven els seus deutes en el termini d’un any, caurien en desgràcia pública, el que seria pregonat per portaveus per to el poble. Immediatament després, el banquer seria decapitat directament davant del seu taulell i les seves propietats venudes per pagar als seus creditors.

Existeixen evidències documentals de que això es complia. Per exemple, el banquer català Francesc Castelló, va ser decapitat directament davant seu taulell en 1360, en estricte compliment de la llei.

I acabava el correu amb aquest apunt: A  veure si PRENEM NOTA … Per qui comencem?

Jo no seria tan dràstic. No cal arribar al límit de decapitar ningú. Però sí que potser alguns banquers necessitarien que se’ls fes “escrache” i es fessin públics els abusos que cometen. És immoral que, en plena crisi, amb la necessitat urgent de crear feina i necessitant préstecs per a subsistir moltes empreses completament viables, no prestin diners i només pensin en augmentar els seus beneficis. Els bancs han estat ajudats amb milers de milions i ells no són capaços d’ajudar a qui ho necessita per fer que la societat pugui seguir funcionant mitjanament bé en un moment de crisi. Avui mateix, per exemple, llegia que
el BBVA ha guanyat 1.734 milions d’euros el primer trimestre, un 72% més que al mateix període de l’any passat, sobretot gràcies a la bona marxa dels mercats emergents i a la venda d’actius. I com aquest, alguns més. Ja sé que els bancs existeixen per guanyar diners i que no són Càritas… Però d’aquí a tancar l’aixeta del crèdit en un moment com el que estem vivint hi va un bon tros.

Potser sí que haurem de començar aprendre nota i haurem de començar a posar els nostres pocs diners en altres bancs. L’anomenada banca ètica pot ser una bona solució.

Tags: ECONOMIA

El diari BON DIA, que es reparteix gratuïtament per les contrades de Lleida, cada any fa un anuari que -mes a mes- repassa els esdeveniments més significatius de l’any. Per fer-ho, el diari demana a una colla de persones  de les comarques de Lleida que tenim blog i que el diari té l’amabilitat d’enllaçar-nos, si volem escriure un petit article sobre l’esdeveniment de l’any anterior que a nosaltres ens sembli important.

Ahir, diada de Sant Jordi, va sortir al carrer l’anuari del 2012. Aquest és l’article que jo els vaig enviar:

L’ESCALADA INDEPENDENTISTA

Els alpinistes saben bé què significa l’escalada. Saben que per arribar al cim de les grans muntanyes han de superar milers de dificultats. Tot i això, tots ells somnien en poder fer els 14 pics que tenen més de 8.000 metres. És el gran somni de qualsevol alpinista.

El gran somni d’una majoria de catalans és la independència. Independència, aquesta aspiració que alguns -de forma una mica despectiva- han anomenat escalada independentista,  no és res més que el desig de llibertat que tot ésser humà porta a dins i que surt d’una manera o altra quan aquesta es negada sistemàticament. Som cada un de nosaltres qui ens sentim lliures o no i no són ells qui ens ho han de dir. Si tenim lleis i Constitucions que no ens serveixen per ser-ho, cal canviar-les. I si volem decidir el nostre futur, cal crear els instruments per a poder-ho fer.

En aquest procés d’escalada que ja fa temps que vam començar, l’any passat vam fer un dels cims emblemàtics el dia 11 de Setembre amb la gran manifestació de Barcelona que -ho vulguin o no- marcarà una fita dins del procés sobiranista català. Des de llavors han canviat algunes coses i encara en canviaran moltes més, tot i els ingents esforços que hi posen des de Madrid per a frenar aquest procés. Ho faran jugant tant brut com puguin i sabent que tenen molt més poder que nosaltres i sabent que tenen els àrbitres interpretant les lleis a favor de les seves conveniències. Ho intentaran de totes les maneres, però també hem d’estar convençuts que el procés no té marxa enrere i que aquell 11 de Setembre es va aconseguir una gran fita perquè, a fi de comptes, el que fa que les coses es produeixin és la voluntat popular. Aquesta és la nostra força i el nostre poder. Sabem que davant nostre encara hi tenim altres cims per conquerir, que ens esperen i que no podem defallir.

Han passat molts dies des que vaig escriure l’article. Sembla que les coses no es mouen; sembla que els ànims ja no són els que eren; sembla que, fins i tot, s’ha anat establint un cert pessimisme, o sigui, aquell estat d’ànim que ens fa semblar que vivim en la pitjor situació possible. Alguns ja apunten que  hem agafat un camí sense sortida. Però jo crec que no és cert i segueixo pensant el que pensava llavors: que la força la tenim nosaltres –el poble- i serà el que nosaltres vulguem que sigui i que sabrem trobar el camí que ens porti cap allà on volem anar. Potser haurem de fer marrades; potser equivocarem camins per voler fer massa via, voler fer dreceres i voler arribar abans; potser haurem de tornar enrere per tal de retrobar el camí bo… Però segueixo pensant que ens sortirem perquè noto en l’ambient que el poble català cada dia es convenç més de que hem de buscar sortides (pitjor que ara difícilment podrem estar) i perquè cada dia som més. Els entrebancs que ens posin no faran altra cosa que enfortir-nos, per bé que potser ens farà ser més cauts i més vius. Però -tard o d’hora- tot arribarà, ja ho veureu!

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

Darrerament ens arriben de Roma bones notícies. Ja era hora!. Avui en llegia una d’aquelles que valen la pena: Monsenyor Romero ( Sant Romero d’Amèrica, com l’ha batejat Pere Casaldàliga) podrà ser aviat sant. El Papa Francesc així ho vol i ha desbloquejat el procés de beatificació, segons ha explicat Vincenzo Paglia, president del Pontifici Consell per la Família.

Qui va ser arquebisbe de SAN SALVADOR va ser assassinat d’un tret al cor mentre celebrava missa el 24 de març de 1980, ara fa 33 anys. L’any 1994 es va obrir el procés de beatificació a El Salvador. Una vegada acabat el procés diocesà, l’any 1996 el procés va passar al Vaticà i allà es va parar tot. Joan Pau II i després Benet XVI no ho veien amb bons ulls, com tampoc els agradava gens la teologia de l’alliberament. Per sort, el Papa Francesc veu les coses d’una altra manera i sembla que vol donar resposta al clam popular de fer sant al màrtir Romero. Un signe més d’esperança que ens dóna aquest Papa!

Pere Casaldàliga li va fer aquest poema, que ja s’ha fet clàssic.

San Romero de América, Pastor y Mártir nuestro

El ángel del Señor anunció en la víspera…
El corazón de El Salvador marcaba
24 de marzo y de agonía.
Tú ofrecías el Pan,
el Cuerpo Vivo
-el triturado cuerpo de tu Pueblo;
Su derramada Sangre victoriosa
-¡la sangre campesina de tu Pueblo en masacre
que ha de teñir en vinos de alegría la aurora conjurada!
El ángel del Señor anunció en la víspera,
y el Verbo se hizo muerte, otra vez, en tu muerte;
como se hace muerte, cada día, en la carne desnuda de tu Pueblo.
¡Y se hizo vida nueva
en nuestra vieja Iglesia!
Estamos otra vez en pie de testimonio,
¡San Romero de América, pastor y mártir nuestro!
Romero de la paz casi imposible en esta tierra en guerra.
Romero en flor morada de la esperanza incólume de todo el Continente.
Romero de la Pascua latinoamericana.
Pobre pastor glorioso, asesinado a sueldo, a dólar, a divisa.
Como Jesús, por orden del Imperio.
¡Pobre pastor glorioso,
abandonado
por tus propios hermanos de báculo y de Mesa…!
(Las curias no podían entenderte:
ninguna sinagoga bien montada puede entender a Cristo).
Tu pobrería sí te acompañaba,
en desespero fiel,
pasto y rebaño, a un tiempo, de tu misión profética.
El Pueblo te hizo santo.
La hora de tu Pueblo te consagró en el kairós.
Los pobres te enseñaron a leer el Evangelio.
Como un hermano herido por tanta muerte hermana,
tú sabías llorar, solo, en el Huerto.
Sabías tener miedo, como un hombre en combate.
¡Pero sabías dar a tu palabra, libre, su timbre de campana!
Y supiste beber el doble cáliz del Altar y del Pueblo,
con una sola mano consagrada al servicio.
América Latina ya te ha puesto en su gloria de Bernini
en la espuma-aureola de sus mares,
en el retablo antiguo de los Andes alertos,
en el dosel airado de todas sus florestas,
en la canción de todos sus caminos,
en el calvario nuevo de todas sus prisiones,
de todas sus trincheras,
de todos sus altares…
¡En el ara segura del corazón insomne de sus hijos!
San Romero de América, pastor y mártir nuestro:
¡nadie hará callar tu última homilía!

Pere Casaldàliga

Tags: Església, Monsenyor Romero, Pere Casaldàliga

Sense entendre-hi gens ni mica i simplement com a observador i lector del que diuen els que -en teoria- en saben més veig el panorama político-social una mica complicat pels catalans. La planificació que fan els grans partits espanyols del nostre futur (el de Catalunya) és tan evident que ja no cal confiar gens ni mica en una sortida digna. Parlen de diàleg, però el diàleg no el sé veure per enlloc. Únicament ens queda anar fent els passos necessaris per anar planificant el nostre futur independent.

Als catalans no ens deixaran fer altra cosa que gestionar la misèria. Aquesta és la pura i dura realitat. La crisi-estafa que estem vivint és el pretext perfecte per portar-nos al límit entre la vida i la mort. No ens deixaran morir perquè –senzillament no els convé- però faran tot el possible per tenir-nos amb l’aigua al coll i restar a les seves mans. L’únic que ens queda és marxar com més aviat millor, tot i que faran l’impossible perquè això no es produeixi.

Entretant, ens tindran collats i haurem de rebaixar totes les nostres expectatives: pitjor sanitat, pitjor educació, pitjors ajudes socials, menys drets, menys feina, pitjors salaris…  Com a molt, ens deixaran gestionar la misèria. Ens deixaran triar el color de la caixa amb la quan voldrem ser enterrats perquè, a fi de comptes, és de les poques coses que ens deixaran fer. Per això és urgent que vagin quallant iniciatives com les de la Forcades i l’ Oliveres: assolir la independència i gestionar els nostres diners, les nostres necessitats i les nostres coses de la forma més neta i correcta possible. Tot alhora. No una cosa sense l’altra perquè és impossible si no van totes juntes. No aconseguirem cap independència política si no tenim independència econòmica. Sortiríem molt millor de la crisi si ens deixessin ser solidaris sense ofegar-nos. I, segons ens diuen molts economistes de gran prestigi, no és veritat el que deia l’altre dia "The Times" que alertava que, amb la independència, Catalunya seria "més pobra".

I és fals perquè la realitat ens demostra que Catalunya és com aquell que es tira a l’aigua per salvar el company que s’ofega i el que surt ofegat és ell. Tant de bo fóssim capaços d’aconseguir aquesta necessària unitat per tal de que la força per a fer front a l’enemic fos més gran i, junts, poguéssim buscar i trobar les complicitats externes per poder fer els passos necessaris. De moment, Kosovo sembla que ho ha trobat, tot i que li ha costat una colla d’anys…

Tags: Catalunya, POLÍTICA

Cada any, quan arriba Sant Jordi, ens arriba una gran inundació, no pas d’aigua sinó de llibres. Llibres nous arreu. Un munt. Una autèntica benedicció si no fos perquè són massa i hom no pot arribar a tots els que voldria llegir. Però està bé que n’hi hagi molts perquè sempre n’hi ha algun que fa el pes i acabes comprant-lo i llegint-lo, cosa que està molt bé, no trobeu?.

Aquest any ja tinc triat –i demanat al propi autor-el llibre que compraré. És d’un amic virtual (no ens coneixem personalment) que té un blog que jo segueixo amb total devoció perquè trobo que val molt la pena. El blog es diu  "CON CARTONES POR LA CALLE" i l’autor és l’ ENRIQUE RICHARD, un voluntari de la Fundació Arrels. Com que el llibre l’ha auto editat ell mateix només es pot adquirir a Arrels Fundació (Riereta, 24), a la llibreria Claret (Roger de Llúria, 5) i a la rambla del Raval per Sant Jordi.

I per què us el recomano amb tant interès, sense ni tan sols haver-lo llegit?. Doncs perquè el llibre no és res més que una compilació de les vivències i les profundes reflexions que l’ Enrique ha anat plasmant al seu blog des de l’any 2007, encara que la seva relació amb les persones que viuen al carrer ja porta 10 anys. Jo l’he anat seguint durant una colla danys i ell sempre explica que la única cosa que pretenen aquests voluntaris és compartir temps, relació, companyia… Escoltant amb respecte, sense prometre res i estant –simplement- al seu costat. Tal com explica en un reportatge que li va fer  Rosa Mari Sanz a El Periódico, cada dimarts des de fa una dècada, Enrique Richard es troba amb Puri González per recórrer carrers de Barcelona i observar aquells a qui pocs miren, persones que han fet d’un banc, una plaça, un caixer o qualsevol racó un lloc on passar la nit i també part del dia. Homes i dones amb una pobresa cronificada que no desitgen gaire cosa més que una mica d’atenció i respecte. O simplement que els deixin tranquils.

Aquest llibre convida a la reflexió i denuncia situacions d’injustícia, alhora que reflecteix la manera de treballar d’un equip de 18 persones que acompanyen desenes de sense sostre. A vegades, fins i tot, fins a la mort.  L’Enrique explica que les persones dormen al ras són una mica més de 800 a tota la ciutat, al marge de les 700 persones instal·lades en assentaments i les 1.300 allotjades en centres i albergs). «Després de set anys de relació amb nosaltres, un dia Juan José va accedir a dormir en una pensió. La primera nit ho va fer a terra, al damunt de les rajoles fredes de l’habitació».

Però encara que l’èxit de la seva feina pugui semblar que una persona aconsegueixi una vida normalitzada, Richard no ho veu necessàriament així. «És molt relatiu. Hi ha qui està bé al carrer i no fa mal a ningú. Encara que sigui difícil d’entendre», explica. I recorda sense amagar la sensació de fracàs Enrique, a qui no hi havia manera de convèncer perquè dormís sota un sostre. «Demà hi aniré, demà hi aniré», deia sempre. Al cap de setmanes, mesos, insistint-hi, va acceptar una habitació. Al cap de tres dies, o potser quatre, va morir. «Era home de carrer. Només volia veure les estrelles quan es llevava…»

Durant aquesta dècada, aquest voluntari confessa que el carrer li ha ensenyat, entre moltes altres coses, que a fora hi ha poques amistats, que els que viuen en la pobresa extrema són desconfiats i menteixen per sobreviure, que la majoria pateix addiccions que vénen d’abans, que una mica de responsabilitat tenen de la seva situació, i que una vegada s’hi troben, el més urgent no és el més important. «Recordo un cop que preocupats per la salut d’un home li vam anar a preguntar pel seu dit. Tenia necrosi. ‘¡Tothom em pregunta pel dit. Ningú pregunta per mi!», ens va dir enfadat. «La urgència per a ell no era el més important. Per això el que intentem és entrar en la persona. Cadascú té un somni», assegura. I no té per què ser un sostre.

Però hi ha casos que no poden esperar gaire i preocupen de manera especial Arrels: el d’aquells en edat laboral amb dures situacions que encara no són cròniques. Aquesta oenagé ha vist com des de l’inici de la crisi, el 2007, s’ha quadruplicat el nombre de persones sense casa ateses de la franja d’entre 20 i 35 anys, i s’ha doblat entre els de 35 i 50. Per això, planegen reforçar el seu equip de voluntaris de carrer, passant dels 18 actuals a un centenar, i aplicar l’estratègia Housing first (vivenda primer), que funciona en altres països i que aposta per allotjar en pisos sense sostre sense condicionar l’accés a la participació de processos socioeducatius.

Tags: Blogs, Enrique Richard, Fundació Arrels, Pobresa, SOCIETAT, Voluntariat

Ja sé que aquest títol pot semblar contradictori perquè les coses són legítimes o il·legítimes (d’acord o no a la llei), però difícilment poden ser les dues coses a la vegada. Potser sí que és veritat, però jo penso que hi han lleis tan injustes que esdevenen il·legítimes i, per tant, difícils d’entendre i acomplir. Per exemple, les lleis que provenen d’una dictadura. Però d’aquest tema no en parlaré perquè no hi entenc i ja hi filòsofs del dret que n’han parlat.

Del que volia parlar és del famós “escrache” o escarni, tan de moda aquests dies. En aquest tema tampoc els juristes es posen gens d’acord si és legítim o no. Però sí que podríem dir que hi han coses tan vergonyants i tan sense sentit que provoquen en la societat formes noves de revolta, justament perquè aquesta mateixa societat ha deixat de creure en les lleis i en les institucions. Segueix sent un escarni a la intel·ligència seguir parlant d’una Europa social en uns moments en que ho és tot, menys social. Es creu en els mercats, en els interessos d’alguns països, en interessos polítics, es creu que el neoliberalisme és l’únic i millor camí per sortir de la crisi (cosa totalment discutible) però no es creu en fer noves polítiques socials pensant en els més pobres.

I per aquest motiu s’ha arribat on s’ha arribat: s’han buscat noves formes de protesta i s’han trobat gràcies a internet i les noves tecnologies. S’està passant de la indignació a la revolta social perquè ens hem anat fent grans i ja hem deixat de creure en massa coses: no creiem en España; no creiem en les institucions; tampoc en les lleis i en els que les apliquen; no creiem en aquesta democràcia ni en un Estat que s’està descomponent per la mateixa corrupció que experimenta a tots els nivells; no creiem en una justícia que està sota els dictàmens del poder polític i que reforma les lleis a la seva conveniència (la llei de l’embut). Els tribunals no donen abast a tants casos de corrupció, a tant lladronici, a tanta mentida disfressada de veritat, a tantes coses que abans potser no es posaven en dubte i que ara fan aigües per tots costats…

Davant d’aquest estat de coses, què cal fer? Què cal creure? Com s’ha d’actuar? Com es poden defensar els pobres desgraciats a qui els han pres la casa o els quatre estalvis que tenien? No hi han raons absolutament objectives per escridassar aquells que són culpables i que van encara pel carrer amb el cap ben alt?. No hi ha cap manera de fer-los pagar el que han fet, encara que només sigui escridassant-los i fent-los passar una mica de vergonya?. Com es pot dir que els que fan “escraches” estan incomplint la llei, si els mateixos polítics l’estan incomplint permanentment i són ells qui han trencat totes les regles més sagrades que ha de tenir una societat democràtica?. Què és legítim i què il·legítim?…

No m’estranya, doncs, que els ciutadans posin la confiança en altres moviments socials i en altres formes de constituir una societat. S’està creant una nova societat i la majoria dels que ens governen no ho saben veure. S’està gestant un terratrèmol en el si de la societat que algun dia d’aquests explotarà. Ja serà massa tard i llavors tot seran laments per no haver-se’n adonat a temps!

Tags: Corrupció, ECONOMIA, Ètica i Moral, Neoliberalisme, POLÍTICA, SOCIETAT