31 maig 2016

Currículums

Classificat com a LITERATURA,Mario Benedetti,Poesia

En aquests temps de poca feina i massa candidats buscant-ne, triomfa una cosa que en diuen currículums. El currículum -com és sabut- és el conjunt de les dades personals i els mèrits acadèmics i professionals d’una persona que sol·licita un lloc de treball.  En uns temps de poca feina i moltes entrevistes inútils, les empreses fan presentar currículums; currículums que la majoria de les vegades ni llegeixen i que van directament a la paperera. Encara funciona més del que ens pensem allò que s’ha fet sempre: normalment es dóna la feina a qui tingui la recomanació d’un familiar, d’un amic o a qui ja és conegut per alguna feina anterior. I això que ha estat costum comú al llarg dels temps és comprensible que segueixi essent habitual perquè en molts cassos segueix vigent allò de que val més boig conegut que savi per conèixer.

Per això mateix considero que se n’abusa una mica d’aquest costum de fer presentar un currículum (que de poca cosa servirà la majoria de vegades) i que valdria molt més anar directament a l’entrevista que totes les empreses fan als candidats. Els nois i noies que han de començar a treballar per primera vegada s’atipen de presentar el seu currículum a infinitat d’empreses que n’acumulen munts damunt la taula i que no es miren gaire.

El gran escriptor i poeta uruguaià Mario Benedetti té un poema que m’agrada molt i que parla de l’autèntic currículum que podríem presentar més o menys tots i que seria el següent:

  CURRÍCULUM

El cuento es muy sencillo
usted nace
contempla atribulado
el rojo azul del cielo
el pájaro que emigra
el torpe escarabajo
que su zapato aplastará
valiente

usted sufre
reclama por comida
y por costumbre
por obligación
llora limpio de culpas
extenuado
hasta que el sueño lo descalifica

usted ama
se transfigura y ama
por una eternidad tan provisoria
que hasta el orgullo se le vuelve tierno
y el corazón profético
se convierte en escombros

usted aprende
y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio
para saber que al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su peor momento un desamparo
y siempre siempre
un lío

entonces
usted muere.

Mario Benedetti

No hi ha resposta

26 maig 2016

Què vol dir ‘diversitat funcional’?

Demà, divendres 27 de Maig, a les 20h i a la sala d’actes de la Comunitat General de Regants dels Canals d’Urgell (Av. Jaume I) de Mollerussa, ACUDAM organitza una conferència + col·loqui amb Mònica Terribas. A la conferència i el posterior col·loqui mirarem de reflexionar sobre la relació dels mitjans de comunicació i les persones amb discapacitats diverses.

No es pot posar en dubte que els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental com a constructors d’opinió i, per tant, també el tindran a l’hora de trencar els estereotips que sovint es tenen sobre certs col·lectius de persones. Les paraules donen forma al pensament i són més poderoses del que ens pensem. No només designen objectes, persones o conceptes sinó que també conformen el pensament i aquest, a la vegada, condiciona les nostres actituds. Per això, per canviar actituds inadequades, perjudicials, equivocades o injustes és necessari començar a canviar la forma en que parlem i la terminologia que fem servir.

Per sort, s’ha fet un llarg camí a l’hora de parlar i tractar les diferents formes de discapacitats. Però falta molt i tots tenim tendència a caure en els errors de sempre perquè no ens acabem d’acostumar a tractar el tema amb naturalitat i, per tant, les persones es veuen afectades per la qualificació més o menys negativa que acompanyen les nostres paraules o actituds. Ho fem la majoria de vegades sense cap mala intenció, però ho fem. Caldria que aprenguéssim a definir les persones pel que són i no pels títols que tenen, pels diners, pels càrrecs o pels diagnòstics que els metges els han assignat. Per això hauríem d’aprendre d’una vegada que les persones no són la seva discapacitat sinó que la tenen. Com la tenim tots, per altra banda, en algun o altre aspecte de la nostra persona o de la nostra vida.

Com deia, s’han fet molts passos en quant a paraules, conceptes, maneres de fer i de tractar certes discapacitats. I el pas que s’està fent actualment -i que és molt interessant-és el que va cap a una substitució progressiva de la paraula “discapacitat” per “diversitat funcional”. Aquesta expressió la va anar gestant i fent-la pública el Foro de Vida Independiente (FVI), un moviment de persones amb discapacitat que ha reflexionat molt i molt bé sobre aquest tema. Caldria que tots féssim un passeig per la seva pàgina web i segur que ens seria molt profitós. Entretant, mirarem si aquesta conferència-col·loqui amb la Mònica Terribas ens resulta prou interessant i ric com per aprendre’n una mica més. Ja en parlarem…

No hi ha resposta

21 maig 2016

Espanya: un hipotètic Estat de Dret

Classificat com a POLÍTICA

Els Estats de dret es regeixen per un sistema de lleis i institucions ordenat al voltant d’una constitució, la qual és el fonament jurídic de les autoritats i funcionaris, que s’han de sotmetre a les normes d’aquesta. Aquest és el principi sagrat que hauria de regir sempre. Però a Espanya es veu que les coses no van ben bé així, tot i dir-se amb tota pompa i platerets ESTAT DE DRET. Per començar, tenim una Constitució que ja va néixer l’any 78 d’un part ben peculiar. A les portes d’aquella clínica hi havia militars ben atents  per si calia posar-hi cullerada. I pel que s’ha anat sabent amb el temps, i tant que n’hi van posar! Per això ens ha quedat una Constitució que aquests tribunals i funcionaris postfranquistes  -la majoria d’ells amb obediència cega a un PP ple de franquistes- la fan servir a la seva conveniència, se la passen pel cul cada dos per tres i en fan interpretacions cada cop més dubtoses. Per això cada dia es fa més evident que aquest hipotètic Estat social i democràtic de Dret és un títol una mica –o molt- falsari i per això molts no acceptem aquest status i tenim unes ganes immenses de marxar-ne com més aviat millor.

Quan una llei neix injusta cal combatre-la fins a la seva adequada esmena o la seva derogació. És molt clar i evident qui és el que decideix o hauria de decidir la injustícia de les lleis: és el poble. Les lleis són fetes per tal de que tots els ciutadans (i no només una part) siguin iguals davant d’aquesta llei. I si hi ha milions de ciutadans que se senten discriminats per aquesta llei se suposa que alguna cosa s’hauria de canviar. No n’hi ha prou en dir: les coses estan ja bé com estan, ja que és el legislador, tenint la majoria representativa, qui promulga la llei. Aquesta és justament la desgràcia per una bona part del poble espanyol si no aconsegueix canviar aquest pervers sistema que no atorga la mateixa justícia per a tothom, que no procura la convivència i regulació entre les persones sinó que és una justícia per a l’interès espuri d’uns quants grups de poder. Hi han molts estudiosos que diuen que trobaríem poques lleis que aguantessin un mínim estudi crític sobre la seva l’ètica o moralitat a l’hora d’aplicar-les. Les lleis s’apliquen massa sovint malament perquè els tribunals són partidistes i d’ideologies prou conegudes. Només cal veure la genealogia de molts ministres, funcionaris i  el de la delegada del govern a Madrid –la ínclita Concepción Dancausa– que aquesta setmana s’ha retratat amb la seva particular i ridícula decisió de les estelades.

Podríem citar un munt de casos sobre la il·legitimitat de les lleis injustes però legals. Qualsevol dictadura coneguda n’és una clara mostra i són públiques les injustícies que amb un adequat aparell legal fonamenten normes bàsiques o Constitucions. Però això també es dóna en els casos de les mal anomenades democràcies que, tot i gaudint de gran legitimitat no tenen un ordenament jurídic prou just ja que mai -o gairebé mai- tenen la ratificació posterior de la majoria dels ciutadans o fins i tot es prohibeixen directament referèndums o altres formes de participació directa. Ho saben bé els espanyols repassant la recent història on encara hi conviuen massa records franquistes i on massa coses encara fan el tuf de cinquanta o seixanta anys enrere.  Només cal veure la foto que acompanya aquest apunt, on es pot veure que la Fundación Nacional Francisco Franco gaudeix de molt bona salut i segueix venent loteria amb molt d’èxit. Ah! i recordeu una cosa: Va ser el  pare de la política que ha prohibit les estelades qui va ser el fundador de la Fundació Francisco Franco.

Una resposta fins a ara

18 maig 2016

Xirinacs, a contracorrent

Classificat com a Lluís M. Xirinacs,Vida i mort

Ahir TV3 va estrenar en el seu programa “Sense ficció”el documental “Xirinacs, a contracorrent”. El vaig mirar amb interès perquè Xirinacs va ser una figura que em va cridar l’atenció ja des de ben jove i perquè considero que Catalunya no hauria d’oblidar alguna de les seves lliçons en uns moments en que la ètica i la dignitat política sembla que s’han fos per art de màgia. A Xirinacs se li podran discutir moltes coses i se li podran retreure molts errors, però va ser una persona que ens va donar una lliçó de dignitat admirable tant en la seva vida com sobretot i de forma especial amb la seva lúcida i peculiar mort.

El documental  (que es pot recuperar clicant AQUÍ) fa una evolució cronològica de la vida de Xirinacs, destacant tots els episodis de la lluita contra el poder en el context en què succeïren. Recorda la seva trajectòria i aprofundeix en les motivacions d’aquest excapellà que va acabar passant per la presó, que va acabar fent vagues de fam i enfrontant-se al poder. I alhora també parla del seu entorn, dels seus amics, dels qui el van seguir i dels qui el van oblidar i menysprear i per què.

Xirinacs, a contracorrent ressegueix la vida de Lluís Maria Xirinacs a través de les aportacions de diversos entrevistats entre els quals hi ha les seves germanes Anna Maria i Montserrat Xirinacs, l’economista Arcadi Oliveres, l’escriptor Lluís Busquets, els activistes polítics Jaume Asens i David Fernández i figures històriques del catalanisme com Miquel Sellarès i Jordi Carbonell.

Xirinacs va ser candidat tres anys consecutius al Premi Nobel de la Pau, va fer diverses vagues de fam i es va passar més de sis-cents cinquanta dies davant la presó Model de Barcelona demanant l’amnistia. Però també va ser un home polèmic: l’any 2002 es va declarar “Amic d’ETA” i va fracassar en l’intent de crear un partit polític, que no va obtenir representació parlamentària. A més de l’acció política, també va elaborar un model filosòfic que encara avui es desenvolupa i va treballar en un sistema econòmic alternatiu al capitalisme i el comunisme. Acusat d’il·luminat o boig per alguns, per a d’altres es tracta d’un referent de la no violència i la pau.

El documental acaba amb unes declaracions molt aclaridores del seu metge de capçalera i que jo –ni potser la majoria de gent- desconeixia. Resulta que fou el seu metge qui l’acompanyà el 6 d’agost de 2007, dia del seu 75è aniversari, al paratge de Can Pegot, al terme municipal d’Ogassa, sota la muntanya de Sant Amanç. Xirinacs li va demanar. Aquell lloc va ser escollit per ell per a ser el seu punt Omega. Va ser l’11 d’agost que van trobar el seu cadàver en aquest bosc del Ripollès, on va voler passar els seus últims dies amb “la meva soledat i el meu silenci”. Aquesta voluntat, la declarava un escrit que deixà al seu despatx, en el qual recordava també haver viscut 75 anys en uns Països Catalans ocupats i recriminava als líders polítics catalans llur “covardia” en matèria de nacionalisme. Encara que alguns mitjans van donar per fet que s’havia suïcidat, l’autòpsia revelà que Xirinacs s’havia deixat morir per inanició, en un acte de sobirania pròpia.

Fou justament aquest acabament del programa el que a mi em va fer pensar en un interessant llibre de Hans Küng, un text breu de l’any 2014 amb el que als seus 86 anys, afectat per un Parkinson progressiu, va voler coronar la seva vida i la seva obra. El títol “Mort feliç”constitueix molt més que un simple testament vital i vol ser tot un programa de vida. Jo no he llegit el llibre, però sí que vaig llegir i guardar un bonic text de José Arregi on el comentava.

Küng diu que triar la forma i el moment de morir no és cap contradicció sinó que és simplement la realització de la paradoxa de la vida: només es pot ser feliç donant-se. I és també la paradoxa de la mort que es fa donació i es torna decisió, expressió, culminació de la vida. La mort pot ser feliç, ja que la vida que es dóna no mor. I per a H. Küng això no és cap joc de paraules buit, sinó que és l’horitzó que il·lumina la seva vida sencera inclosa la mort. Sap del que parla, doncs a això ha consagrat els seus inesgotables energies físiques, emocionals, intel·lectuals, espirituals.

Mort feliç o eutanàsia significa morir sense tristesa i sense dolor, o amb el mínim de tristesa i de dolor inevitable. Morir en plena consciència. Acomiadar serenament dels éssers estimats. Assumir sense angoixa la pena de la separació; a la pena hi ha consol, en l’angoixa no; la pena no impedeix la felicitat, l’angoixa sí.

Morir en profund assentiment a tota la vida, acceptant-ho tot, dient sí a tot, també a les ferides sofertes i, el que és molt més difícil, a les ferides infligides: no he estat perfecte, ho sento, però a això he arribat, i així està bé; m’agradaria que moltes coses haguessin estat millors, però està bé com està; dic sí a tot, sense justificar res. Dir: “La meva obra està acabada: aquí us la deixo”. I no cal que sigui una “gran obra”, com la de Hans Küng, ni ningú pot mesurar la grandesa de l’obra per la grandària o el nombre o la qualitat dels llibres escrits, ni per l’èxit aconseguit, o l’influx exercit. Coronar la vida humilment. Morir en pau.

Doncs bé, com a creient, pensador i humanista, afirma Küng: en el moment en que la meva vida ja no posseeix per a mi qualitat humana suficient, puc i he de triar aquesta “mort feliç”, digna, bella, bona. Mort germana, no enemiga. Hi ha un temps per viure i un temps per morir. I jo puc, he de decidir-ho responsablement. “L’ésser humà té el dret a morir quan no té cap esperança de seguir portant el que segons la seva opinió és una existència humana”. Refusar, perllongar indefinidament la vida temporal forma part de l’art de viure i de la fe en la vida eterna. Ja s’havia pronunciat en el mateix sentit fa 20 anys, el 1995, en un altre llibre (Morir dignament, Trotta 1997) escrit en col·laboració amb el seu amic i col·lega Walter Jens.

Assistim a un canvi radical de paradigma. La legislació social dels diversos països -amb comptades excepcions com Holanda o Suïssa- pateix encara un gran retard respecte de l’opinió social. I el retard és més gran en el cas de la jerarquia eclesial. Sostenir, com sosté, que només és lícita l’ajuda passiva” (desconnectar un aparell d’alimentació o de respiració, per exemple) no deixa de ser una ficció. ¿Hi ha tanta diferència entre desconnectar un aparell i proporcionar una dosi major de morfina que em portarà a la mort o al descans final? La jerarquia eclesiàstica corre el risc de tornar a equivocar-se, com es va equivocar a propòsit dels mètodes de contracepció o de fecundació anomenats “artificials”.

Triar la mort de manera humana és la forma final de triar la vida de manera humana. I la humanitat no està definida ni dictada per una divinitat exterior ni representada per cap religió. El creient hauria de poder tenir una mort feliç com a definitiva donació confiada de si a la Realitat primera i última, com a trànsit a la Realitat profunda, a la Realitat Fontal, a la Vida sense origen ni fi.

Dir que no podem triar la mort perquè no som amos de la vida és una màxima tramposa. No som amos de la vida ni de la mort, però som responsables de la vida i, per tant, també de la mort, i aquí no és decisiva la distinció entre creient i no creient. No només podem, sinó que hem de triar responsablement -dic responsablement- quan i com morir, sense altre límit que el nostre benestar i el benestar comú, començant pel de les persones més properes. I els metges i les persones més properes haurien de poder  atendre la demanda de qui lliurement els demana -o de qui lliurement hagués deixat expressada aquesta demanda-un ajut per a ben morir.

És una exigència de la cura de la vida, i no hi ha un altre mandat diví ni una altra divinitat que la Vida, la cura d’aquesta vida, la Bondat i el Bon Viure.

No hi ha resposta

13 maig 2016

Condecorar guàrdies civils

Avui voldria aportar per a tots aquells que no el coneguin aquest text que acabo de llegir en el Facebook del bisbe de Tànger, Monsenyor Santiago Agrelo Martínez.

Ja n’he parlat alguna altra vegada d’aquest bisbe, que parla clar i evangèlicament. Considero que és un testimoni valuós que cal escoltar entre tanta grisor, foscor i entre tants silencis vergonyants com abunden en l’episcopat espanyol. Podreu trobar també el text en aquest enllaç

https://www.facebook.com/agrelomartinez?fref=nf

Cadena 13 TV. Programa: “El Cascabel”. Día 12 de mayo.
La noticia es: «El Ministerio del Interior ha decidido condecorar a los ocho guardias civiles que la semana pasada fueron absueltos definitivamente de la acusación de haber maltratado a un migrante en la valla de Melilla, según ha anunciado el titular del Departamento en funciones, Jorge Fernández Díaz. »

Los comentarios en la tertulia: Los guardias civiles, unos héroes, a los que sólo podemos estar agradecidos por el servicio que prestan. Los emigrantes, unos delincuentes, agresivos, que no tienen derecho alguno a acercarse a nuestras fronteras.

Me repugna que se apalee a nadie. Me asombra y me sobrecoge que un Ministro del Gobierno de España condecore a quienes golpean –con razón o sin ella- a personas indefensas. Me indigna que en la televisión de la Conferencia Episcopal Española se exalte a quienes apalean a emigrantes, y se dé a entender que los apaleados son agresores violentos, números sin derechos, como si todo lo que se les debe fuesen los golpes que se les dan. Me pregunto si es eso lo que piensan los obispos que pagan a quienes eso dicen.

A esos emigrantes, acosados por el hambre, las enfermedades, las penalidades, las fuerzas del orden y hasta por los elementos de los que dispone el buen Dios, se les priva de derechos, se les trata como desechos, y se les criminaliza para que la sociedad los considere desechables. En 13 TV olvidan que esos hijos de nadie son los predilectos de Dios; olvidan que la Palabra de Dios se hizo carne, no para que hubiese obispos ni periodistas sobre la tierra, sino para que hubiese buenas noticias para los pobres.

Si en una televisión se exalta la violencia contra los emigrantes, se desprecia a los sin papeles como si en esa condición dejasen de tener derechos y necesidades personales, se pisotea el evangelio, yo jamás pensaría que esa televisión pueda ser de la Iglesia.
¡Si los es, es un escándalo!

No hi ha resposta

12 maig 2016

Com a casa

Classificat com a Emigració,PSICOLOGIA

El darrer apunt que vaig fer al blog acabava dient que el remei per sentir-se com a casa en qualsevol lloc és no fer-se la pregunta de si algun dia tornaré a tenir la sensació completa d’una llar, sinó que és simplement preguntar-se com puc sentir-me a casa en el lloc en el que estic en aquest moment i amb aquelles experiències que em toqui viure. Per dir-ho d’una altra manera: per poder sentir-se com a casa no es pot tenir el cap en un lloc i els peus en un altre.

Crec que val la pena seguir amb el tema de què deu voler dir això de “sentir-se com a casa” i aprofundir-lo una mica. Sentir-se com a casa significa trobar un lloc que em sigui familiar, on m’hi trobo segur, aquell lloc que m’acull com el ventre de la mare i on hi trobo la calma i l’equilibri suficients per a viure i trobar aquella identitat personal a la que tots aspirem. No sempre és fàcil aconseguir-ho quan som lluny de casa perquè la distància ens fa idealitzar tot aquell món que hem deixat i les situacions i entorns nous no sempre són fàcils d’entomar i ens poden produir fàcilment ansietat, pors de tota mena, nostàlgia i tristesa.

Tots nosaltres hem après des de petits una sèrie de pautes culturals que ens afaiçonen d’una determinada manera; costums, menjars, relacions, clima… Quan ens falta això ens podem arribar a sentir com desarmats, despullats i indefensos; ens pot fer sentir que som en un lloc que no ens pertany i al que tampoc nosaltres li pertanyem. Ens podem sentir com si ens trobéssim penjats d’un fil i que aquest fil es pot trencar en qualsevol moment. Ens pot crear molta inseguretat i estranyesa el fet d’enfrontar-nos  amb tota la ambigüitat que ens proporciona aquell entorn nou. Totes les cultures proporcionen una sèrie de claus culturals i pautes conegudes de forma inconscient que fa que ens donin sensació de pertinença. Quan arribem a un altre país cal fer l’esforç de captar-les, d’aprendre-les i fer-les nostres si no ens volem sentir eternament forasters. I el mateix pot passar quan tornem al nostre país després de molt temps de ser fora perquè moltes d’aquelles pautes que ens eren familiars i conegudes potser han canviat durant els anys d’absència.

Tota experiència nova ens pot fer qüestionar aquells valors propis que fins llavors vivíem amb una normalitat absoluta i que mai ens havíem parat a repensar. Una nova cultura, un nou país i unes noves formes de fer i de relacionar-se ens poden fer sentir inestabilitat emocional perquè posen en qüestió els nostre valors i les nostres creences més primàries. I tota aquesta moguda emocional els experts ens expliquen que es produeix en diverses fases o etapes: de l’eufòria inicial que sentim davant de qualsevol novetat es passa al rebuig perquè comences a comparar situacions. Llavors és quan comencen a sortir alguns problemes que no sabem com resoldre. D’aquí es passa a aquella situació de començar a trobar en falta la pròpia casa i comences a veure els defectes del nou lloc. Arribes en aquell moment en què et planteges si t’hi quedes o te’n vas; si et capaç de fer l’ajustament necessari o si et sents incapaç de poder-t’hi aclimatar. Si t’hi sents capaç, arriba llavors el moment de l’adaptació lenta i el moment de la incorporació de tot aquell món nou que et vas fent teu. És el que s’anomena biculturalitat. Hi ha gent que és capaç d’arribar a aquest punt i ha gent que no n’és mai capaç. Gent que és capaç d’entendre altres cultures i gens que no arriba a entendre mai res. Gent que és capaç de viure feliç en un altre entorn i gent que no i que sempre viurà amargat, fins i tot si torna al seu propi país perquè sent allò d’aquella cançó que diu: “no soy de aquí ni soy de allá”. Pot arribar a sentir que no és d’enlloc, una de les sensacions més dures que hom pot sentir perquè tots necessitem tenir arrels i sentir que en tenim.

I acabaré amb unes bones recomanacions que ens caldria tenir en compte quan marxem de casa per un temps per viure en un altre país. Aquestes són: intentar conèixer el nou lloc i intentar submergir-se en la nova cultura (és essencial conèixer-ne la llengua); mirar de ser justos i equilibrats i no veure només les coses dolentes perquè segur que, junt amb les dolentes, també en té un munt de bones. I finalment, fer l’esforç d’ incorporar tot allò de bo que ens proporciona la nova situació. Només així podrem trobar sentir-nos com a casa allà on sigui i amb les condicions que sigui.

No hi ha resposta

08 maig 2016

Tornar a casa

Classificat com a Emigració,PSICOLOGIA

Acabo de deixar a l’autobús que la durà a l’aeroport una amiga uruguaiana  que ha estat uns dies a casa. Ha vingut per a fer el Camí de Sant Jaume i, de pas, hem pogut estar uns dies junts. Com és natural, hem parlat molt de l’ Uruguai (un país que estimo molt pel fet d’haver-hi viscut una bona colla d’anys), de Catalunya, d’Espanya i hem fet les inevitables comparacions de temps, de llocs, de costums, de formes de viure, etc, etc… Hem parlat de com de diferents són les formes de vida en els diversos llocs i de quina manera se sent el xoc quan hom baixa d’un avió i comença a veure i escoltar la vida d’un altre lloc.

és clar que també és cert que anar a un altre país de visita o de turisme no és el mateix que haver-hi d’anar a viure per alguna força major (econòmica, com a refugi per escapar-se d’alguna dictadura) o per la simple raó de buscar una vida millor. Podríem dir que no és el mateix fer-ho per obligació que fer-ho per devoció. Parlant amb l’amiga recordàvem el dur que havia estat per alguns haver hagut de sortir del país corrents i de pressa, sense poder-se emportar res i sense ni tan sols haver-se pogut acomiadar dels parents o amics. I potser una de les coses pitjors: sense saber quan s’hi podrà tornar.

Recordeu aquella cançó de Facundo Cabral que diu: “No soy de aquí…, ni soy de allá,
no tengo edad, ni porvenir, y ser feliz es mi color de identidad”.
Expliquen que Facundo Cabral i Jorge Cafrune van haver de sortir de l’Argentina per motius polítics i van anar cap a l’Uruguai, el país veí i més fàcil d’escapar-se. Allà es guanyaven la vida cantant on podien. Un dia, després d’una funció on van coincidir tots dos, van sortir a prendre unes copes i tots dos portaven dins l tristesa per haver hagut de deixar l’Argentina, sense data fixa per tornar. Temps abans Cafrune li havia demanat a Cabral que li compongués un tema i la promesa mai no s’acabava de complir. Aquella nit Cafrune li va tornar a demanar el tema i sembla que fou en aquell moment quan Cabral va agafar la guitarra i va improvisar “No soy de aquí, ni soy de allá”. L’endemà Cafrune li hauria demanat la lletra de la cançó a Cabral i aquest no la recordava. Sort n’hi va haver que algú havia gravat la cançó en una gravadora casolana i van poder refer el tema a partir d’allà.

Marxar d’un lloc sense perspectives clares de quan s’hi podrà tornar, establir-se en un altre país per una temporada llarga, haver de viure en una altra cultura –a vegades ben diferent de la pròpia- i després tornar al cap dels anys al propi país, crea una situació personal estranya que s’ha estudiat en psicologia i que se n’ha dit “Xoc cultural invers” o “Síndrome de l’etern viatge”. El cantant cubà Carlos Puebla també ho va expressar amb la  cançó “Este es mi pueblo”; una cançó molt bonica i que fa així:

Hoy he vuelto a mi pueblo después de una ausencia muy larga,
y encontré que ni el pueblo es el mismo ni yo soy igual
al que ayer, con pupilas aldeanas, cantó su alegría
en las noches, aquellas transidas de orgullo local.
Hay tristeza en las calles desiertas y el parque vacío.
Hay tristeza en los muelles sin barcos y en el litoral.
Hay tristeza en las tardes que mueren enfermas de hastío.
Hay tristeza en la gente del pueblo, tristeza mortal.
Pero así, con su amarga tristeza, sin sol y sin luna,
y con toda la angustia presente de un suelo sin paz.
Ese pueblo es mi pueblo, el de siempre, el de toda la vida,
el que ofrenda su vida y su sangre por la libertad.

Tornar a casa per a quedar-s’hi després d’una temporada expatriat és sentir-se pletòric, és alegria, energia, abraçades a preu fet, festes continuades de benvinguda i una  situació com la de sentir-se al cel. Normalment, com més llarg hagi estat el temps a fora i com més llarga  la distància, més gran seran aquestes sensacions, però també igual de gros serà el cop de realitat que sorprendrà a un expatriat retornat. Els experts diuen que aquest “xoc cultural invers” o aquest sentiment tan especial “no es pot descriure si no s’ha viscut. És com una caiguda lliure, com surar sense rumb en unes aigües tranquil·les. Et sents fora de lloc “, explica Corey Heller.

Comença quan el retornat comprova que la vida ha seguit mentre ell no hi era. Era obvi, és clar, però no se n’adonava ni l’afectava perquè era lluny. No vivia el canvi de costums i de rutines, el tancament dels bars de sempre o l’aparició de paraules com noces, hipoteca o nadó al vocabulari dels teus amics. I ell, que aparentment era a casa seva, on tot seria fàcil i normal, es troba amb que, desapareguda l’eufòria inicial, ha de començar el procés de readaptació a una vida, que creia la de sempre, però que resulta ser encara més nova que la que acaba de deixar enrere. Ha de començar una feina de reconstrucció enorme i que mai havia imaginat amb el risc de no sentir-te mai com a casa si no la fa bé. “Viure en un altre país et canvia per sempre. Mai seràs el mateix i mai veuràs les coses de la mateixa manera “, diu Heller.

Entre tant desconcert, cerca de lloc i més davallades anímics de les que t’esperaves, un dia es descobreix pensant amb nostàlgia en aquella ciutat d’acollida de la que abans tantes ganes tenia de marxar. Troba a faltar la que va ser casa seva en els últims temps, però que mai va arribar a sentir com a tal, de la mateixa manera que ara no sent com a casa seva el lloc on ha tornat. En definitiva, comença a sentir de forma molt intensa allò que alguns especialistes n’han dit el síndrome de l’etern viatger, el d’aquells que un cop van marxar i ara no saben tornar, dels que no saben a quin lloc pertanyen i a quin lloc poden considerar la seva llar.

I la única solució, ens diu Heller, és posar-hi remei quan hom és fora de casa. I el remei és “no fer-se la pregunta de si algun dia tornaré a tenir la sensació completa d’una llar. És simplement preguntar-se com puc sentir-me a casa en el lloc en el que estic en aquest moment, amb aquestes experiències, trobant, així, en cada moment la manera de tornar a casa “.

2 respostes

03 maig 2016

Paper o digital?

Fa molt temps que no compro un diari de paper. I, pel que diuen, aquesta és una tendència general imparable. Jo estic subscrit a un diari digital i n’acostumo a repassar uns quants més; i això mateix crec que ja ho fa la majoria de gent. I ho fan de manera especial els joves amb el cada dia més imparable ús del mòbil. Els venedors de diaris de paper expliquen el que tots ja sabem: el paper es ven cada vegada menys. El periodisme (periodistes i empreses) haurien de prendre bona nota d’aquest fet i n’haurien de prendre especialment els diaris digitals si no volen arribar a aquest mateix punt sense retorn. No n’hi ha prou amb informar, sinó que s’ha de fer bé. La gent cada cop busca i espera més una informació de qualitat i una informació a la que hi pugui accedir amb rapidesa i comoditat.

Quan comprava el diari els diumenges recordo que marxava carregat de suplements, col·leccionables d’enciclopèdies o de qualsevol altra cosa i cupons per obtenir objectes de tota mena. En algun moment vaig creure que la gent comprava més el diari per tota aquesta faramalla que l’acompanyava que no pas pel mateix diari i per informar-se. Aquesta fal·lera col·leccionista sembla que ja ha anat de baixa i sembla que aquest model de premsa les empreses ja el van descartant de mica en mica perquè s’adonen que, si volen salvar els diaris de paper, hauran d’anar per altres camins. I l’únic camí és fer, com deia abans, una informació de qualitat, especialitzada i honesta. Se suposa que per això existeix el periodisme i existeixen els bons periodistes. Cada vegada és més difícil ser independent perquè les empreses es mouen per grans, obscurs i inconfessables interessos. Aquests dies hem vist com el president del grup Prisa, Juan Luís Cebrián, ha imposat la censura a alguns periodistes i fins i tot n’ha fet fora algun. Trobo que és un molt mal camí aquest que han emprès algunes empreses periodístiques i em sembla que a fi de comptes ho pagaran car.

El futur es presenta negre per aquells que no siguin honestos, independents i innovadors. El que ha arribat als diaris de paper, arribarà també als digitals si no corregeixen certs errors i no aprenen la lliçó. Aquells que pensen que sobreviuran generant clics amb informacions de curiositats de baix contingut, tests de temes diversos, vídeos virals, “memes”, il·lusions òptiques, títols enganyosos, falses notícies i fotos de culs i pits, estan equivocats. I comprovo amb cert estupor que alguns diaris digitals tiren per aquest camí. Jo ja n’he deixat de llegir-ne algun per aquest motiu i, com jo, molta gent farà el mateix. Hom vol informació i no pas enganys i mentides. Quan t’adones que et prenen el pèl, marxes a un altre lloc on trobes que encara creuen en el respecte al lector.

La informació de qualitat, lliure i independent serà el veritable negoci del periodisme del futur, diuen als entesos. I a mi em sembla que tenen tota la raó del món.

No hi ha resposta

30 abr. 2016

Inútils totals

Classificat com a POLÍTICA

Quan es feia la mili obligatòria  a alguns els declaraven “inútils totals” i tots nosaltres hem tingut algun amic o conegut que va poder aconseguir aquesta –en aquells temps- preuada qualificació d’”inútil total”. Ja sé que no hi ha ningú que sigui un inútil total i que tothom serveix més o menys per una cosa o una altra o que, ben mirat, tots som inútils per alguna cosa. Aquests quatre insignes personatges que veieu aquí retratats puc assegurar, després d’haver vist el que hem vist, que són uns inútils totals per a fer política. El primer d’ells ja ho ha demostrat sobradament en aquests darrers anys de govern del PP. Els altres no ho han pogut demostrar governant, però sí que ho han demostrat negociant. Han demostrat que no serveixen,m que no són aptes per aquests afers i que seria molt millor que cadascú se’n tornés a fer la feina que feia.

La política diuen que és l’art de resoldre els problemes de la ciutadania. Això és el que jo pensava i deu ser el que pensa la majoria de la gent que anem a votar com corderets quan toca. La majoria encara hi va de bona fe, però no sé quan temps durarà si la cosa continua així. Ja a l’època de l’antiga Grècia, Plató i Aristòtil van demostrar estar molt ocupats i preocupats per la política, a la que consideraven la suprema ciència pràctica per a poder aconseguir les grans aspiracions humanes. Per això José Antonio Marina, un filòsof actual, ens recomana llegir Aristòtil en un moment de descrèdit polític tan evident. Aquest descrèdit no es fa evident només a Espanya, sinó que el trobem en molts altres llocs; i el trobem especialment en un lloc on sembla que no hi hauria de ser: al Parlament Europeu. Suposo que el mal exemple que donen allà a Brussel·les·les s’escampa fàcilment per la resta d’ Europa i els polítics espanyols n’han resultat ser uns deixebles molt aplicats.  Aquella dita que tenen els valencians sobre la gent de Massamagrell: “Sou com els de Massamagrell que cadascú va per ell” als polítics espanyols els va com l’anell al dit. Al Parlament Europeu cadascú va per ell i aquest mal exemple s’escampa sense aturador com les males herbes s’escampen pels camps.

La política hauria de ser aquell espai públic on s’hi generen i mantenen través del diàleg els consensos mínims i necessaris per tal de trobar les solucions per als problemes d’interès comú. Per això haurien de servir els parlaments i els governs. Si hi ha incapacitat de diàleg i la impossibilitat de fer-ho lliurement i honesta, ja podem plegar. Llavors, la política no serveix de res i els polítics encara menys perquè vol dir que només hi són per a buscar la seva pròpia menjadora. Aquests quatre personatges de la foto que encapçala aquest apunt han demostrat que són com els de Massamagrell i cadascú ha anat només per ell. Han tingut nul·la capacitat de diàleg i, al cap i a la fi, han demostrat que aquesta Espanya de la qual sempre parlen no els importa gens ni mica, Se n’omplen la boca però només és per mastegar-la, emportar-se’n el suc i després vomitar-la. En les campanyes electorals (cada dia més inaguantables, carregoses i insofribles) hem d’escoltar promeses que saben que seran impossibles d’acomplir i de les quals després se n’obliden completament. És molt fàcil prometre quan hom és a l’oposició i sap del cert que mai governarà. Ja no és tan decent fer promeses impossibles quan hom sap que és molt possible arribar a governar. I el que és intolerable és oblidar-se de tot el que s’ha dit quan hom és al govern i es fa l’orni fent veure que ha perdut la memòria.

Però la indecència arriba al màxim quan aquests mateixos polítics que han arribat al govern –i el PP n’és l’exemple arquetípic- comencen a retallar prestacions a discapacitats, pensions, sanitat, ensenyament, etc. però sí que tenen diners per a engrandir el pressupost militar, fer AVES que no porten ningú, aeroports sense avions, infraestructures inútils, elevar la corrupció a un grau mai imaginat i manipulant els tribunals de forma descarada per tal de sortir-ne il·lesos de tot plegat. El diner hi és, però només hi és per a ells i no en volen sentir a parlar de repartir-lo de forma equitativa. Aquests quatre personatges de la foto haurien de tenir la decència de reconèixer que, si han estat incapaços de posar-se d’acord per a fer un Govern de coalició, se n’haurien d’anar cap a casa. Però no ho faran perquè ser polític és uns professió molt cobejada, dóna bons rendiments a curt termini i de relativament fàcil accés perquè no es necessiten títols de cap mena i només cal tenir bon padrins.

Qui pot voler seguir en una Espanya com aquesta? Doncs només aquells que saben que es poden aprofitar  del pastís que els serveixen cada dia a taula. Només aquells que s’han de preocupar de menjar-se’l i no els cal pensar en qui l’ha fet amb molt d’esforç. Només aquells que saben que podran continuar sent corruptes sense que els passi res. Alguns grans polítics han estat d’acord en dir que la política és l’art de fer allò que és possible. Els nostres polítics l’han girat al revés i han fet de la política l’art de fer allò que és impossible. I, per tant, no faran altra cosa que frustrar la gent, complicar-los la vida i fer que encara creguin menys en ells, tot i que ja hi creuen ben poc.

Una resposta fins a ara

27 abr. 2016

Crucifixos

Classificat com a RELIGIÓ,SOCIETAT

 

IMAG1563Llegeixo en el Blog de Cristianisme i Justícia un article de TERE IRIBARREN titulat CRUCIFIJOS. De manera curta i concisa ens diu magistralment què significa la creu i el crucificat. I ho fa recordant una antiga anècdota molt adequada pel missatge que ella ens vols donar en el seu apunt.

Si voleu llegir-lo directament a la pàgina web del blog, ho podreu fer clicant en aquest enllaç. De totes formes, m’ha semblat que valia la pena facilitar-ne també el contingut íntegre i ací el teniu a continuació:

Crucifijos

“Patxi López quita crucifijos del congreso”. Leo la noticia y me acuerdo de otra que allí por 1979  salió  en los periódicos.

Cuando Tierno Galván fue a ocupar el despacho oficial en el Ayuntamiento, sobre la mesa de trabajo encontró  un crucifijo. Uno de los acompañantes del señor Tierno sugirió la oportunidad de retirarlo. El viejo profesor -como cariñosamente se le llamaba- dijo: «Dejen el crucifijo donde está. Es un símbolo de paz».

Tierno Galván, siendo agnóstico reconocido, consideró que la separación entre Iglesia y Estado no le obligaba a quitar el crucifijo del Ayuntamiento de Madrid, como pedían otros de su partido, puesto que se trata de un recuerdo de un hombre justo que fue víctima de los poderosos. El crucifijo es algo más que un símbolo cristiano.

Se dice también que siendo ya alcalde intentaron quitar el crucifijo de su despacho, a lo que respondió: “La contemplación de un hombre justo que murió por los demás no molesta a nadie. Déjenlo donde está.”

Esto me lleva a una reflexión que quiero compartir: A muchas personas de formación cristiana, la cruz se les ha convertido en factor de resignación. El dolor de Jesús, como el de tantos hombres  y mujeres que han sido asesinados por defender la justicia, ha sido abaratado por una tradición de la piedad católica que ha desfigurado el sentido real de la cruz y  ha banalizado la seriedad del drama.

La cruz es el resultado de una vida entregada, de una vida que no se resignó ante la injusticia establecida. Y en vez de ser un motivo de sumisión, es un lugar de resistencia y lucha.

Me pregunto si en el presente el quitar la cruz es ahorrarse el esfuerzo y el dolor de la lucha contra los poderosos de este mundo injusto.

Estamos en tiempos que deberíamos bajar a muchos crucificados de la historia y no sería  tan comprensible que un signo tan provocador lo apartásemos de nuestra mirada.

Alguna altra vegada he escrit que no sóc partidari de posar creus als llocs públics perquè són llocs que pertanyen a tothom, són llocs de tots, llocs compartits per gent de tota mena. En una societat laica això no toca. Però una cosa és un lloc públic i una altra un lloc privat. Una cosa és posar-ne i una altra és treure’n. Una cosa és respecte i tolerància i una altra la intolerància cega i la falta de respecte per als signes religiosos de tota mena. No cal compartir les idees per a respectar-les. A mi no em fa mal que un musulmà o un jueu expressin la seva fe i exposin signes religiosos als seus llocs de culte o al jardí de casa seva. Tampoc em molesta que vagin pel carrer amb la vestimenta corresponent a la seva cultura o religió (amb la única condició de que han de poder ser identificats i, per tant, han de mostrar la cara). Tot això no em molesta si, al mateix temps els cristians també poden mostrar els seus signes allà on sigui. La fe –qualsevol tipus de fe o creença-és una qüestió personal, respectable i, per tant, tolerable si es fa servir el sentit comú i no s’exposa amb formes agressives o imposades, com han fet massa vegades al llarg de la història algunes religions (també la cristiana).

Quan, per exemple, veiem aquests dies en els noticiaris de la TV els ulls de tants nens, que ens miren esgotats de tant plorar i de tant sofriment, no podem fer altra cosa que sentir dolor i ràbia i no tenim dret ni ens cal saber ni esbrinar la procedència o la religió. En el fons d’aquest ulls només hi hem de veure una creu immensa i un dolor inexplicable. És la mateixa creu de sempre, la de tants i tants innocents que al llarg de la història han sofert alguna forma de crucifixió. Però, com bé diu la Tere Iribarren, tot això que contemplem esgarrifats cada dia ha de ser un motiu de resistència i lluita i no pas de submissió i d’acceptació de tanta i tanta injustícia. I si la mort d’aquell innocent crucificat al Gòlgota té algun sentit és justament el de l’esperança d’una vida més fraterna i més justa per a tots. Per tant, no s’hi val esquivar les creus i els crucificats que trobem pel camí i no s’hi val esquivar tantes creus reflectides en el fons de tants i tants ulls d’innocents amb els que ens creuem cada dia pel carrer.

No hi ha resposta

25 abr. 2016

A un camp d’arbres (de pomeres)

Classificat com a LITERATURA,Poesia

No us plany el sol, ni el glaç ni la rosada

que diàriament us sotmet el seu bany.

I seguiu drets, estàtics com estàtues

davant temibles escamots de mosquits.

Estilitzats, alts i prims, però ferms

com aprenents sardanistes al ras,

entrellaçant-vos les mans en renglera,

uniformats com estudiants britànics.

Pacients peluts, de cabells model Einstein,

suporteu bé els perruquers diligents

que usen tisores automatitzades.

Silueta-plagi dels colls de girafa,

la vostra nou es multiplica en nous.

El suposat rostre fantasmagòric

és el d’un sàtir per naturalesa.

Cos curvilini de branques obertes

amb ereccions vàries i incontrolades,

desvergonyits ofeneu les roselles

que resten eternament sufocades.

No coneixeu més que els marges del camp.

Ni amb l’ajut de la rosa dels vents

quan inclineu la testa encabellada

i doblegueu l’espatlla destrament

heu conquerit el somni vell de caminar

vers l’horitzó que contempleu solemnes,

impertorbablement.

Joan Francesc Dalmau i Llagostera, Només respiren, Lleida, Pagès, 2000, p. 63.

JOAN FRANCESC DALMAU (Miralcamp, 1968). Poeta i narrador.
Els seus inicis artístics van lligats al món de la cançó. De ben petit mostra una clara inclinació cap a activitats artístiques. Poesia i cançó són dues formules que li permeten de trobar reflectides les seves idees i vivències en una forma d’art directa i assequible. De seguida s’adona que són també el mitjà ideal per satisfer la seva necessitat d’expressar-se.
Com a escriptor, l’any 2000 obté el premi Les Talúries amb el poemari Només respiren. Des d’aleshores, però, ha publicat, bàsicament, narrativa: Per darrere i a les fosques(2001), contes d’humor irreverent; una novel·la policíaca amb rerefons existencialista Ni viu ni mort (Premi Mn. Romà Comamala 2003), i La pell dels altres(Premi Ramon Roca Boncompte 2006), entre d’altres.
Al 2007 comença a escriure articles per al diari de Lleida La Mañana en el que té una secció d’opinió en català “Cartes des de Ferney”. S’ha format també en l’escriptura de guions.
És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i de l’Associació de Guionistes de Catalunya (GAC).

No hi ha resposta

18 abr. 2016

Tolerància

Classificat com a SOCIETAT

No és fàcil ser tolerant quan les idees o conviccions dels altres no corresponen amb les nostres o bé hi xoquen frontalment. Tots hem viscut aquell moment de crispació i fins i tot ràbia quan acabem de llegir o escoltar alguna cosa que toca frontalment els nostres sentiments o manera de pensar. Tolerar vol dir respectar i no pas necessàriament compartir. Es poden tenir unes idees pròpies en matèria religiosa, ètica, política, estètica, etc. i saber respectar les des altres. Tolerar no vol pas dir callar i fer veure que tot és bo i bonic i perfecte. Tolerar és també denunciar allò que veiem que no és prou bo, però saber fer-ho amb educació, amb correcció i amb les paraules i actituds adequades. No vol pas dir que no costi, però es pot fer i s’hauria de fer. S’hauria d’ensenyar la tolerància des de la família i les escoles. Hauríem de mirar de fer societats tolerants i obertes.

Tolerar és saber mirar el món amb mirada panoràmica. Vol dir no fixar els ulls en un únic lloc i tancar excessivament el focus. Vol dir saber mirar les persones i les coses amb mirada d’amic. Tots tenim amics amb qui no compartim infinitat d’idees, però sí que compartim afectes, sentiments i vida en comú. A l’amic li perdonem molts errors justament perquè som amics i sabem que ell també ens els perdona a nosaltres. Tolerar és saber mirar d’una altra manera.

Tolerar és mirar d’allunyar prejudicis en una societat en què  sembla que cada cop en té més. Mirem malament les persones d’altres cultures, colors o races perquè no les coneixem prou i ens fan por. No ens adonem que per les venes de totes les persones hi corre la mateixa sang vermella i que tots hem mamat la mateixa llet blanca, hem respirat el mateix aire i hem begut la mateixa aigua. El vestir, el menjar, l’educació o els costums poden ser diferents però les persones estan fetes del mateix fang i tenen una ànima exactament igual.

Tolerar vol dir mirar de viure en harmonia amb els que ens envolten: familiars, veïns, companys de feina i conciutadans, mirant de buscar sempre solucions compartides als problemes i les dificultats pròpies de les relacions humanes. És creure que el contacte ens pot enriquir i no pas empobrir. Que ens pot portar coses noves i no pas prendre’ns les nostres. Incorporar vol dir enriquir-se. Tancar vol dir empobrir-se. Ser tolerant vol dir no fer servir la llei del més fort, que equival moltes vegades a la llei de la selva. Sé més, ser més fort, ser més ric, ser més potent, no vol dir ser millor ni tenir la raó.

Tolerar és no guardar rancors en els racons més amagats del cor, passar per alt petites coses sense importància, oblidar petits malentesos, paraules inadequades i moments de nervis que poden haver tacat algun moment de la nostra vida.

Tolerar és no obligar ningú a pensar o viure igual que jo. Si jo pretenc ser lliure, els altres també ho pretenen i hi tenen dret i hem de saber que la nostra llibertat acaba on comença la dels altres. Els demés tenen les seves raons tot i que nosaltres potser no les entenem sempre. Cadascú té un passat que ens marca més del que voldríem i que no és fàcil d’abandonar. Hauríem de construir societats on cadascú podés trobar el seu espai.

Tolerar és també saber que ningú és perfecte i que nosaltres tampoc ho som. Primer que res hauríem de saber ser tolerants amb nosaltres mateixos i segurament que així també ho seríem més amb els demés. Qui no té limitacions? Si pensem que nosaltres no en tenim vol dir que no ens hem parat prou a mirar-les. I vol dir també que la nostra societat del primer món no necessàriament és millor que altres societats del que anomenem tercer món. Totes les societats tenen coses bones i coses dolentes.

Tolerar és saber que la perfecta unitat és formada justament per la diversitat. Ser tolerant és saber incorporar les diversitats, els matisos, els tons diversos en la nostra vida. Com la llum que, quan la descomponem, veiem que és formada pels 7 colors de l’arc de Sant Martí; que són diversos i que junts formen aquesta perfecció i unitat de la llum blanca que ens il·lumina a tots, que ens dóna vida i ens permet viure.

2 respostes

13 abr. 2016

Pudor i fàstic

Classificat com a LITERATURA,POLÍTICA

Aquell personatge que anys enrere explicava la seva pròpia història (Historia de un idiota contada por él mismo.Anagrama, 1986) quan encara no era acadèmic de la RAE, aquest dies s’ha posat a disparar a tort i a dret com un boig i ens ha regalat un munt de perles de tots colors: declaracions pujades de to, escrits enverinats i verinosos buscant la controvèrsia, frases plenes de masclisme, classisme i molta mala educació. Com podeu suposar, estic parlant de l’escriptor Félix de Azúa que aquests dies, volent fer de Messi mediàtic, s’ha posat a repartir joc i donar tema als mitjans de comunicació. La setmana passada va escriure al seu blog un article que titula HEDOR i que m’agradaria comentar una mica.

Comença l’article dient : “El Holocausto judío comenzó en Austria cuando unos fornidos idiotas, disfrazados con el traje nacionalista, obligaron a los dueños de algunos comercios de Viena a pintar en sus escaparates la palabra “judío” en grandes letras blancas”. Després fa una defensa del seu amic bufó Boadella i dels xiprers que algú va tallar davant de la seva finca en un poblet de l’ Empordà, continua amb una de les seves obsessions contra el que alguns anomenen nacionalisme català i acaba criticant el silenci general que diu que impera a Catalunya, imposat d’una manera semblant a com ho feien els nazis. I acaba l’article dient que tot això: “Da un poco de asco”.

Fàstic, repugnància, avorriment, ràbia… és el que em produeixen també a mi personatges com ell, que són capaços de mentir, distorsionar i manipular la realitat tal com ho fan habitualment. A vegades ho fan descaradament i altres subtilment, fins i tot amb aquella certa elegància que gasten alguns intel·lectuals perdonavides quan se situen per sobre del be i del mal i que es creuen amb la capacitat moral de jutjar-ho tot. Hi ha un tipus de personatges com aquest del que us parlo que sembla que s’han tornat incapaços de reflexionar i s’han posat en una situació de tancament de la ment, d’eclipsi del pensament i de fer qualsevol tipus d’esforç intel·lectual que els pugui ajudar a entendre una mica les situacions. És el que en podríem dir “pensament unidireccional i obsessiu”.

El mateix fàstic que diu que li produeix a ell la situació político-social de Catalunya me’l produeix a mi personatges com ell. Una repugnància que va creixent fins arribar al vòmit quan llegeixo com són capaços d’invertir els termes de les coses i capgiren la realitat. Resulta que ara els jueus són els nazis i els nazis els jueus. Fan trampa i els sembla que ningú ho veu ni se n’adona. Veuen i critiquen el suposat nacionalisme català i no veuen el seu supernacionalisme espanyol. Veuen la palla a l’ull del veí i no veuen la biga que porten a l’esquena.

Aquest senyor és, des de fa un temps, acadèmic de la llengua espanyola i serà el propietari de la cadira corresponent a la lletra “H” de la Real Academia Española (RAE). La lletraH deriva de l’hebreu heth, que a les llengües semítiques significa “tancat” (per això té la barra al mig). El protosinaític va fer servir un nus i el fenici va utilitzar una tanca o una reixa per a representar el concepte “tancat”.  Deu ser per això que ha titulat el seu article “Hedor”, que és la mateixa pudor de caducades, podrides, tancades i passades de moda que fan les seves idees i les seves sortides de to. Aquest home deu saber molt bé què és un idiota perquè en va fer un llibre autobiogràfic. Idiota i estúpid són dues paraules amb significat semblant. Per això –i per acabar- vull portar aquí l’assaig d’un altre autor –Carlos M. Cipolla, professor emèrit d’Història Econòmica en Berkeley-  sobre “Las Leyes Básicas de la Estupidez Humana”, que és força millor i més realista que el seu llibre (que es va vendre més pel títol cridaner que no pas pel contingut) i que li recomanaria amb tot fervor al senyor Azúa i que les transcric per si les volem llegir i aplicar tots nosaltres (que tampoc no ens aniria malament).

1ª Llei. Sempre tendim a subestimar el nombre de gent estúpida.

a) Persones que havíem pensat que eren racionals i intel·ligents, de sobte resulten ser estúpides sense cap mena de dubte.

b) Tots els dies ens veiem afectats en qualsevol cosa que fem per gent estúpida que invariablement es apareixen en els llocs menys apropiats.

2a llei. La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la persona.

3a Llei. “La Llei d’Or”. Una persona estúpida és algú que ocasiona mal a una altra persona, o un grup de persones, sense aconseguir avantatges per a ella mateixa, o fins i tot resultant-ne danyada.

4a Llei. La gent no estúpida sempre subestima el poder de causar dany de la gent estúpida. Constantment se’ls oblida que en qualsevol moment, i sota qualsevol circumstància, el associar-se amb gent estúpida invariablement constitueix un error costós.

5a Llei. Una persona estúpida és la persona més perillosa que pot existir. És prou conegut que la gent intel·ligent, sense importar la hostilitat que puguin tenir, són predictibles, mentre que les persones estúpides no ho són.

3 respostes

10 abr. 2016

De Lesbos a Idomeni

Classificat com a Emigració

La frontera entre Grècia i Macedònia s’ha convertit en un nou tap per als refugiats, que s’acumulen i malviuen al camp d’Idomeni, lloc que s’està convertint en el nou símbol del drama dels refugiats. Aquesta petita població a tocar de la frontera entre Grècia i Macedònia dóna nom a un dels camps de refugiats que suporten més pressió en l’actualitat.

La població d’Idomeni té uns 150 habitants. Al camp de refugiats hi ha més de 14.000 persones que malviuen amb l’esperança que les deixin passar cap a Macedònia. I n’hi continuen arribant més cada dia, a centenars.

Com que només poden travessar la frontera cap a Macedònia amb comptagotes, a Idomeni, s’hi amunteguen tots els refugiats que fan el camí des de Salònica.

Metges sense Fronteres i altres ONGs han habilitat grans tendes, però no poden acollir tots els que hi arriben. La majoria dormen en petites tendes, però es calcula que hi ha 1.600 persones que, directament, dormen al ras.

Les zones mèdiques i d’abastiment estan saturades. El tap en què s’ha convertit la frontera entre Grècia i Macedònia està provocant un autèntic desastre humanitari.

La situació és insostenible, perquè el camp té una capacitat de només 1.600 refugiats. El govern grec reconeix que ja no dóna l’abast per atendre els milers de refugiats que no paren d’arribar; la majoria, famílies senceres amb molts nens petits.

Un amic m’ha fet arribar aquest poema, que m’ha semblat molt adient publicar en aquests moments d’autèntic drama per a tanta i tanta gent.

De Lesbos a Idomeni

Immensos solcs de vergonya, 

la nostra vergonya,

sobre una mar plena de mort;

a cada minut una nova esperança perduda

a l’illa de Lesbos.

Darrere, nous cossos suren a l’aigua.

A Ulisses li han barrat el viatge.

 

Terra endins, cadenes taponades

d’insolència i perversió

amb tolls de solidaritat

davant un dantesc paisatge, 

és el sofriment humà

camí d’Idomeni.

I de sobte, la tanca

amb dies de pols de les bombes

i altres, plens de fang

que ofeguen la humiliació

vora el foc esmorteït

en fredes i humides nits

amb cares de nens sense la il·lusió

amb cares d’avis que enterren el futur

amb cares que han perdut l’ esperança.

 

Fa temps que la caixa de Pandora 

ha obert totes les malvestats.

 

Darrere el mur el poble senzill

desitja amb ànsia la justícia

mentre avergonyit plora l’insult

dels seus governants innobles

mancats de memòria,

marcats per l’esvàstica.

Massa farts d’ opulència i egoisme

per recordar la història.

 

Retorna l’holocaust

on els forns tenen durada

per uns pobles desesperats.

Massa temps de fam i mort

massa temps d’èxode amb la brúixola trucada.

I Judes, amb trenta monedes,

estripa l’acord i es tapa la cara.

 

Sigueu benvinguts

al paradís de la vergonya!

Toni G. (març 2016)

No hi ha resposta

07 abr. 2016

Camins i dreceres

Classificat com a Independència

Acabo de llegir un magistral article de PERE CARDÚS CARDELLACH sobre el que ens hem posat d’acord en anomenar “procés català”. Trobo que és molt encertat el nom que li hem donat a aquest llarg camí que estem fent cap a la independència de Catalunya. És un procés perquè aquestes coses no es fan de cop, ni surten com bolets si no es fan a base de revolucions i violència. I aquest no és el nostre cas. No ho ha de ser de cap manera perquè ja hem après que aquest mai pot ser el camí.

L’article del que us parlo es titula “La via oficial, la via pedra a la sabata i la via berguedana” i l’ha publicat avui a VilaWeb. Llegiu-lo, si us plau, que trobo que és molt lúcid i aclaridor. Acaba dient: “Això (la independència) no es farà sense trencar cap plat. Val la pena que el plat es trenqui quan decideixi el bàndol català. Tot passa pel moment que algú faci creure Espanya. Perquè algú faci creure Espanya, cal que Catalunya esdevingui una ‘qüestió ineludible’. Val la pena de fer-ho sense crear una situació més caòtica del compte. Però alguns s’hauran d’escabellar. Si no hi estem disposats, és que devem pensar que no val la pena. I sí que val la pena.”
A alguns llocs s’hi pot anar de diverses maneres, amb mitjans diversos, amb diferents ritmes de marxa, per camins rals o per dreceres intricades. Hi ha un adagi català que diu. “Si vols fer drecera no deixis la carretera”, que vol dir que val més no deixar el camí segur per un altre d’insegur. Però és justament aquí i ara que ens caldria fer la pregunta de si som al camí segur o si més aviat no som en un cul-de-sac. Per tant, cal veure si aquest procés iniciat val la pena acabar-lo o no. Jo estic amb el Pere Cardús i crec que hem d’estar disposats a fer-lo i que val la pena.
L’hem de fer per autopista, tranquil·lament, prenent-nos tot el temps del món i fent parades a cada fonda que trobem pel camí o més aviat hem de mirar de fer-ne via i, si cal, agafar alguna drecera? Heus aquí la qüestió, que diria aquell … L’article del que us parlo planteja diverses solucions i ens ajuda a pensar què ens cal fer i com. Les dreceres a vegades són perilloses perquè, tot i que abreugen el camí, poden fer que ens perdem si no les encertem. Les dreceres són perdedores si no coneixem bé el terreny que xafem, si no anem ben equipats i si no tenim un bon guia. És cert que, si l’encertem, arribarem abans a aquell objectiu desitjat i amb menys esforç. Però arriscarem més i potser perdrem bous i esquelles. Per anar per la drecera s’ha de ser molt eficaç, tenir les coses molt clares, fer una gran pinya, tenir una gran majoria, anar tots a l’una i treure’ns  tots els dubtes del damunt. I això no és gens fàcil, com podem comprovar ara mateix, perquè el nostre procés és molt particular. Com que l’estem creant i mai ningú l’ha fet, és possible que anem tots una mica a les palpentes. No trobarem gaire ajuda de ningú fins que no hi estiguem ben embarcats i les coses es vagin complicant (i no només per nosaltres, sinó que inevitablement les coses es complicaran per tots, espanyols i europeus inclusos). El procés ha d’arribar a ser una “qüestió ineludible” per a tots i s’haurà d’arribar a un punt en que tots es vegin obligats a seure per parlar i solucionar la qüestió.
Justament aquest dies s’ha anunciat que cinquanta-cinc anys després d’haver escrit Manuel de Pedrolo “ACTE DE VIOLÈNCIA”, el 1961, i quaranta-un després que fou publicada (Edicions 62, 1975), l’editorial de Carcaixent (Ribera Alta), Sembra Llibres, reedita la novel·la de Pedrolo. Caldria llegir-la (o rellegir-la) perquè allà es parla d’insubmissió i de desobediència, situacions que d’una manera o altra ens tocarà viure. Caldrà trencar algun plat –o molts- i caldrà fer-ho encara que ens sàpiga greu perquè la vaixella potser era aquella que ens van regalar quan ens vam casar i feia molts anys que ens acompanyava i li teníem molt d’afecte.

No hi ha resposta

04 abr. 2016

Mariano AVE

Classificat com a POLÍTICA

NO vaig veure l’entrevista que li van fer a Marianico El Corto, però veig que avui tothom en parla i n’he llegit alguna cosa. Per principi procuro no veure certs programes o escoltar certs tipus d’entrevistes perquè el meu metge m’ho va prohibir. Em va dir que no anava bé ni per fetge ni per l’estómac. És per allò de la bilis i de les llagues…

No veure, llegir o escoltar certes coses no vol pas dir no assabentar-se’n i viure a la lluna de València. Procuro estar al dia de les coses que m’interessen i, per suposat, que la política m’interessa. Procuro llegir certs diaris o escoltar certes emissores però me n’estalvio d’altres, com m’estalvio els llocs, els menjars, els espectacles o les persones que no m’agraden. No és cap obligació ser masoquista o fer-se mala sang. Per altra banda, és clar que hom –inevitablement- s’assabenta de les coses, però sembla que en diferit no fan tanta impressió i es digereixen millor. Personatges nefastos –pel que diuen i pel que fan- com Rajoy miro d’estalviar-me’ls. Però les ruqueries de l’alçada d’un campanar que diu cada dos per tres transcendeixen i es passegen per les xarxes social per poder-ne fer befa pública i acudits que retraten el personatge i en mostren la poca alçària intel·lectual i la encara menys densitat moral que té.  Ahir, entre altres coses, es veu que li van preguntar sobre les infraestructures i ell va contestar: “Tenemos buenos trenes y autopistas. Pero vacíos, va replicar l’Èvole… Sí, vacíos, pero los tenemos.”.

Típica resposta d’un gallec que exerceix de gallec més que ningú (es diu que quan hom veu un gallec en una escala mai podrem saber si puja o baixa). D’acord amb aquest prototipus potser una mica gastat i no sé si del tot cert, sí que podem dir que Rajoy és el típic personatge que sap escapolir-se en tot moment i sap mentir sense que se li noti gaire.Mariano AVE –ai no, Rajoy- es vanagloria de tenir AVES sense passatgers, autopistes sense cotxes o aeroports sense avions. El fet és que els tenim i això és el més important, segons ells. Buits, però els tenim. Com el tenim a ell -Marianico El Corto-, un personatge buit del tot, inepte total, mentider fi i descarat total, mira’l per on el miris. I s’ho creu tant això que l’important és que el tinguem a ell, que vol continuar quatre anys més. L’important és que jo hi sigui, deu pensar, encara que no faci res o el poc que faig sigui un desastre. No sé com encara hi pot haver algú que no s’adoni d’aquesta presa pèl constant i repetida!

Amb aquesta mena de governants Espanya mai podrà ser moderna, culta, educada, efectiva i europea. I amb tants mitjans de comunicació que constantment li riuen les gràcies tampoc. Faltarien unes quantes entrevistes més de periodistes que rasquessin una mica més, que li busquessin les pessigolles i que el posessin entre l’espasa i la paret. Necessitaríem diaris que no servissin només per netejar-se el cul. Necessitaríem intel·lectuals que no fossin tan nacionalistes espanyols i que van sempre amb aquelles ulleres fosques que no deixen veure la realitat. Necessitaríem tantes coses que sabem del cert que mai podrà tenir aquest país, que no acabaríem mai. Per això alguns seguim ben decidits a marxar-ne tan aviat com puguem tot demanant que, si us plau, els polítics catalans procurin tenir una mica més alçada i procurin ser millors que aquesta calamitat de Presidente que alguns van escoltar ahir, les contestes del qual reprodueixen els diaris i són lògicament tema burla .

No hi ha resposta

01 abr. 2016

El viatge de la teva vida

Classificat com a Emigració,Exili

Segurament que tots, des de petits, hem volgut fer aquell fabulós viatge que vam imaginar a partir d’alguna lectura, d’algun reportatge vist a la tele, d’alguna conversa entusiasta amb algun amic… Segurament que tots, en algun moment, hem tingut aquest somni. El meu va sorgir de la lectura, quan era encara ben jovenet, d’aquell relat que Edmundo de Amicisva incloure al seu llibre CORAZÓN i que es titulava De los Apeninos a los Andes (com podeu suposar vaig llegir-lo en castellà).
Segurament que tots hem donat voltes i més voltes al nostre particular viatge, se’ns ha passejat pel cap moltes vegades, hi hem somniat i hem dit que algun dia faríem aquell viatge meravellós que, sens dubte, es convertirà en el viatge de la nostra vida.
En aquest enllaç  ELVIAJEDESUVIDA   us deixo un vídeo que podria ser el viatge de la nostra vida. I si no ho és de la nostra, ho és la de moltes persones. Us suggereixo que mireu primer el vídeo i després seguiu llegint.
———————————–
I ara, després d’haver vist el vídeo, podem llegir el següent testimoni:
“Si te digo la verdad, es que no sé cómo estoy. Físicamente fatal; ahora mojado y con frío, y el teléfono hasta me tiembla en la mano. ¿Quieres saber la verdad? Lo que me tiembla es el alma, y estoy llorando y estoy cansado. Y me siento hasta mal por decirte que estoy agotado, cuando todos aquí están mucho peor que yo, y son niños y niñas pequeños que tienen más frío que yo y que casi han dormido en la lluvia, que vienen de hacer kilómetros a saco, de ver morir incluso a familia. Horrible.
Ayer fue terrible y hoy también… No es sitio para niños ni familias. No es sitio para nadie. Y no tengo derecho a quejarme porque tengo un país al que volver, un piso con gas natural y mil privilegios que echo mucho de menos. Veo a estos críos y… no tienen nada y tendrán todavía menos. Hoy fue durísimo, un caos por momentos… gritos, lloros. ¿Sabes que en cuestión de creencias soy un completo ateo, verdad? Pues hoy no… aquí no… porque esta gente necesita que seas tú el que creas en algo o creas en ellos. Hoy me pidieron que me quedase un poco más con ellos, que rezase con ellos y ¡joder! un Padrenuestro aquí hasta suena bien. No pude decirles que no, y no me importó y no me importa seguir mojado y cansado. Si con esto arrancan una mínima sonrisa, bienvenidos sean todos los Padrenuestros del mundo y en todas las lenguas. Cuanto más de todos, más del mundo, y el mundo es de todos.
Me va a costar volver con todo esto encima. Más le cuesta todo a ellos que no tienen ni futuro y menos ahora. Diles a tus alumnos que lo que vive esta gente es un puto infierno, y que somos nosotros los que consentimos esta mierda, estas vallas. En España también las tenemos y son más altas. A veces pienso por qué no nos odian. Yo no les ayudo gran cosa, estoy trabajando. Ayer fue horroroso todo, y entre todos colaboramos. Echas una mano en lo que se puede que no es mucho. Hoy fue todo distinto, cuando te piden que te quedes, y te ofrecen compartir lo único que a ellos les queda y que es tan suyo e importante… Y consideran que eres importante para ellos… emociona y quieres que sea verdad aunque esa verdad sea sólo de ellos y para ellos. Quieres que por lo menos tengan algo, aunque tú ahí no tengas nada. Las fotografías de la prensa son reales pero ahí no salen los gritos y los lloros de fondo. Y los vídeos obvian el olfato, el tacto y el gusto.
Un abrazo fuerte, muy fuerte amigo”
Extret del Facebook de SANTIAGO AGRELO MARTÍNEZ

No hi ha resposta

31 març 2016

Feixisme en estat pur?

Classificat com a SOCIETAT

El periodista JM ALVAREZ parlava en el seu blog d’un “Vergonzoso cumpleaños de un fascista”. Jo no m’atreviria a tant i potser no posaria a tots els assistents al mateix sac. Però, deixant de banda el gruixut qualificatiu, sí que estic d’acord que aquesta mena d’esdeveniments que de tant en tant ens regala aquesta Espanya de pandereta són una vergonya. És el país del’Escopeta Nacional que es repeteix de manera semblant un dia i una altre sense cap mena de complexos. L’ambient que es respira en aquesta mena de festes és aquell ambient tardo franquista que tant bé saben reproduir a la Villa i Corte.

Em refereixo a la festa que Mario Vargas Llosa i la seva nova parella, Isabel Preysler, van celebrar en un hotel de Madrid. Una festa por todo lo alto amb motiu del 80è aniversari del Nobel. A més d’amics i familiars hi van assistir tot un munt de personatges de variat pelatge. Us en diré uns quants i cadascú que opini el que vulgui: els expresidents del Gobierno espanyol Felipe González y José María Aznar, així com altres homòlegs llatinoamericans com como Sebastián Piñera, Andrés Pastrana, Álvaro Uribe y Luis Alberto Lacalle. Tots ells presidents de la dreta més dretana.

Us en dic uns quants més? Aquí els teniu: els polítics Rosa Díez, Albert Rivera, Marta Rivera de la Cruz, Esperanza Aguirre; els periodistes Juan Cruz, Boris Izaguirre, Federico Jiménez Losantos, Iñaki Gabilondo i Juan Luis Cebrián. A més del fill de Vargas Llosa hi havia el ministro d’Industria y Turismo, José Manuel Soria, l’ambaixador d’ EEUU, James Costos i el seu marit, el disseny Michael Smith i Mis Capriles, esposa del dirigent opositor veneçolà Antonio Ledesma.

Durant la festa, els convidats van rebre com a regal el llibre “Ideas en libertad”, una obra que rendeix homenatge a Vargas Llosa a través de la ploma de 80 autors, entre els que hi figuren Luis María Ansón, Juan Luis Cebrián, Antonio Garrigues Walker, Arcadi Espada, Carlos Espinosa de los Monteros, Esperanza Aguirre, Álvaro Pombo, Carlos Rodríguez Braun o Mauricio Macri, entre altres.

Un bon i variat ramell de personatges, no? No cal qualificar-los. Ells mateixos es retraten. I el que sí evidencia tot plegat és que certes coses no passen mai de moda i que allò de que“Dios los cria y ellos se juntan” continua ben vigent.

No hi ha resposta

28 març 2016

Els presentadors de les conferències

Classificat com a CULTURA

No fa gaire que vaig anar a una conferència. En aquell cas la presentadora va fer una llista tan llarga i exhaustiva de dades diverses del conferenciant que a mi, sincerament, em va cansar. Vaig pensar que un dia en parlaria aquí al blog.

Si hi ha alguna cosa que no m’agrada gens i trobo força ridícula, és allò que alguns presentadors (no només en el cas del què parlava al començament) acostumen a fer abans de les conferències, taules rodones o tertúlies vàries.  Tots ho hem vist i ho hem hagut de patir moltes vegades. Em refereixo a aquelles llargues presentacions del personatge (o personatges) en qüestió amb tot un reguitzell inacabable de títols, càrrecs, feines, etc. I si el conferenciant només és un rai! El mal és que a vegades són 6 a la mateixa tertúlia i s’ha de passar per aquet llarg i feixuc calvari sis vegades…

Quan hom s’asseu molt ben disposat a escoltar santament i pacient una conferència que li han dit que seria molt interessant i, ja d’entrada, algú agafa el micro i et comença a recitar una llarga llista dient-te que aquella persona és “president de tal lloc, assessor i expert, que té el doctorat en tal o qual cosa, que és coordinador de tal altra, soci-consultor de tal empresa, col·laborador, promotor del tink-tank de moda, que ha escrit 48 llibres (i llavors et van recitant, com si fos un interminable rosari, tots els títols de cada un dels llibres), que ha escrit 2567 articles en tal o qual diari o revista científica”… aquell hom que us parlava més amunt comença a remenar el cul a la cadira i li comença a agafar el neguit, o la son, o les dues coses plegades. Després de tota la llarga llista de titulacions només li hauria faltat dir al presentador o presentadora les vegades que anava al wàter cada dia, on hi anava, què menjava per esmorzar, quants fills tenia i quina era la marca del seu cotxe. Aquesta mena de presentacions no les suporto. Fan perdre temps, avorreixen i no aporten gran cosa. Amb el nom i un parell de dades importants hauríem fet el mateix fet.

Entretant, el personatge en qüestió va mirant el seu presentador molt satisfet de tot el seu llarg i brillant currículum; una mica encuriosit per saber d’on redimonis ha tret tota aquella informació; amb mirada múrria pels errors que va detectant en el recitat de la llarga llista, mentre pensa que – inevitablement- haurà de passar uns altres cinc minuts en corregir-los; auto admirat-se satisfet d’aquell viquipèdic repàs de tota la seva llarga i profitosa trajectòria professional i, finalment, amb l’inconfés i silent desig de poder començar d’una punyetera vegada la seva conferència perquè, si no, no tindrà temps de dir tot el que volia dir.

Segurament que no em llegirà cap futur presentador. Però si per casualitat ho fes, agrairia que tingués presents algunes de les coses que he escrit perquè, sense voler pecar de falsa modèstia, em sembla que seríem molts els que els ho agrairíem. Molts presentadors no s’adonen que amb un parell de minuts n’hi hauria prou per presentar el conferenciant i la conferència. Tampoc s’adonen que la gent no va a escoltar-los a ells sinó que han vingut per escoltar al conferenciant i que el que la majoria dels assistents esperen és que desaparegui com més aviat millor de la seva vista i deixi de dir coses que, o bé ja són sabudes, o no interessen gaire. O el que és pitjor: que -com alguna vegada ha passat- digui coses que després el mateix conferenciant haurà de desmentir, contradir o matisar…

No hi ha resposta

23 març 2016

Creure: per què i per a què?

Classificat com a Espiritualitat,Setmana Santa

6

Aquests dies, que per alguns són Sants, (caldria preguntar-se si la Setmana Santa ho és de santa per a la majoria) sempre m’agrada fer –i fer-me-reflexions de caire espiritual. Trobo que són dies molt adequats per reflexionar sobre la nostra fe tots aquells que creiem.

Alguns encara creiem, tot i que em dóna la sensació que cada dia ni ha més gent que ho fa sortint dels camins oficials i habituals. He sentit dir a molts: jo crec, però crec a la meva manera. I ens podríem preguntar si encara val la pena tenir fe o creure en Déu, en un món en el que es dóna molta importància en el veure, en el tocar, en l’aquí i l’ara, en el carpe diem, en tot el que sigui material i comprovable, en tot allò que es pugui mesurar i pesar. Aquí ens caldria recordar l’apòstol Tomàs en aquell passatge de l’Evangeli quan li diuen que han vist el Senyor  i ell respon: “… Doncs jo “si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la ma dins el costat, jo no creuré pas,” aquest sant apòstol, Tomàs, podria ser molt bé patró de molts que diuen avui mateix amb ell: “si no ho veig, no ho crec” (Joan 20, 19-31).

La foto que acompanya aquest text ens diu que, davant certes coses, l’actitud potser hauria de ser exactament la contrària. “Algunes coses han de ser cregudes per a ser vistes”. Hi han coses que no es veuen ni es toquen. La frase no és res més que una invitació a canviar la nostra actitud davant certes realitats i que no sempre el més raonable és creure només en tot allò que és comprovable. Moltes vegades ens hem de refiar de la paraula dels altres, com un nen que es refia del que li diu la mare, o l’alumne es refia del que li explica el mestre. S’ho creuen sense demanar explicacions perquè es refien d’aquella persona i creuen que no els enganyarà. A tots ens passa que molt sovint ens hem de refiar dels companys o d’algunes persones a qui creiem només perquè ens mereixen confiança. Sí o no? Ens explica l’ Evangeli que al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: “Pau a vosaltres.” Després digué a Tomàs. “Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, siguis creient.” Tomàs li va respondre: “Senyor meu i Déu meu!” Jesús li diu: “Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!”.

Creure sense haver vist. No sempre és fàcil. Alguns diuen que ells no rebutgen Déu però que se n’han anant allunyant sense saber ben bé per quins motius i sense plantejar-s’ho  gaire a fons. El que els passa és que no encerten què han de creure i tampoc veuen molt clar per a què et pot servir la fe. Per què no comencem per fer-nos algunes preguntes?

Potser la primera pregunta que sorgeix en el nostre interior és la més senzilla i, a la vegada, la més complicada: ¿Per què creure? Canvia alguna cosa la vida el fet de creure o no creure? Serveix la fe realment per a alguna cosa? Aquesta pregunta només és possible quan pensem equivocadament que tenir fe és creure una sèrie de coses enormement estranyes que res tenen a veure amb la vida i quan no s’ha viscut mai l’experiència viva de Déu.  És aquella experiència única i profunda de sentir-se acollit per Ell enmig de la solitud i l’abandó, sentir-se consolat en el dolor i la depressió, sentir-se perdonat en el pecat i el pes de la culpabilitat, sentir-se enfortit en la impotència i caducitat, sentir-se impulsat a viure, estimar i crear vida enmig de la fragilitat.

Per tant, per què creure? Per viure la vida amb més plenitud. Per situar-ho tot en la seva veritable perspectiva i dimensió. Per viure fins i tot els esdeveniments més banals i insignificants amb més profunditat. Per atrevir-te a ser humà fins al final. Per no ofegar el teu desig de vida fins a l’infinit. Per defensar la veritable llibertat sense retre el teu ser a qualsevol ídol esclavitzant. Per romandre obert a tot l’amor, tota la veritat, tota la tendresa que es pot encabir en l’ésser. Per seguir treballant la teva pròpia conversió amb fe. Per no perdre l’esperança en l’home i en la vida. I podríem seguir i trobaríem tantes respostes personals com creients.

Estic rellegint aquests dies el llibre  TESTIMONI D’AMOR. ESGLÉSIA I PAÍS, que és un recull de textos de Mossèn JESÚS HUGUET. A la pàgina 135 hi ha un text titulat Un animal de realitats en què recull un text  de Jordi Pujol que deia: “Als vint-i-tres anys jo era un jove de molta fe. Ho veia tot molt clar, amb una claredat gairebé petulant. Ara també tinc fe, però es troba embolcallada pel misteri. És la fe viscuda des de l’acceptació que no tot es pot entendre, que la nostra capacitat de comprensió és limitada. La mirada no et permet veure més enllà de l’horitzó. Podria ser que en aquest més enllà no hi hagués res. però tu saps, o creus que creus, o vols creure, que hi ha alguna cosa sense saber ben bé què. Un gran esperit, una gran ànima, l’ànima de tot. Una infinita, positiva i activa força moral. Això és Déu”.

El misteri. El dubte. La permanent incertesa basada, però, en la confiança. Creure sense veure-hi, o sense veure-re-hi del tot, però entreveient la llum. L’entreveure. El caminar una mica a les palpentes. L’interrogar-se constantment. No fer servir la tàctica de l’estruç -ens diu Mossèn Huguet-, “que pot servir per a les qüestions relatives però que no serveix per a les qüestions fonamentals en què hi va tota l’existència. perquè és perquè, com diria el filòsof Zubiri, sóc un animal de realitats i per això he de confessar que m’he passat tota la vida furgant en el misteri, tot i saber que no l’arribaré a desentranyar mai”.Racionalment no podem passar de la racionalitat. Aquell que pretengui dominar racionalment les coses de Déu, ell mateix , amb la seva actitud, es barra el camí de la fe. Com diu la guineu del Petit Príncep, només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls. Però hi ha intuïcions que són encertades del tot.

No hi ha resposta

Anteriors »