28 gen 2012

Jaume Pubill

Com el crancs

Classificat com a Església

De fet, no vull parlar dels crancs sino que vull parlar de l’ Església. I en vull parlar després d’escoltar aquests dies coses força gruixudes en boca de bisbes. Arguments que m’han fet retrocedir en el temps i m’han recordat els crancs, que la dita popular diu que caminen enrere (en realitat no és cert que els crancs caminin cap enrere, sinó  que caminen predominantment cap al costat i, si convé, també poden caminar endavant i enrere).

Deia que volia parlar de l’església i tampoc és cert del tot perquè el que voldria fer és parlar d’alguns bisbes, que em fa l’efecte que encara viuen ancorats en temps pretèrits i sense entendre que hi ha hagut un Vaticà II que va canviar moltes coses i va obrir noves perspectives i noves visions del món. El que va passar, però, és que aquell “Aggiornamento” , aquella posada al dia -que va ser una de les paraules clau que s’utilitzà durant el Vaticà II – tan necessària per a l’església en general i per a bisbes i capellans en particular, va quedar a mig fer. La posada al dia s’havia de fer necessàriament perquè “s’estava posant vi nou en bots vells” (Lluc 5,36). Era necessari un esperit de canvi i una obertura mental en una església que s’havia fet vella en tots els sentits. “Aggiornamento” va ser el nom donat al programa pontifici de Joan XXIII en el discurs que va pronunciar el 25 de gener de 1959. Però la meitat de les coses es van quedar en paper moll. El ´gran teòleg Hans Küng acaba de dir no fa gaire: "Crec en Déu i en Crist, però no en l’Església"."L’Església catòlica està malalta. S’ha de desenvolupar el Vaticà II".

Abans del Concili Vaticà II la visió de l’església era totalment euro cèntrica i tancada en sí mateixa i després la visió va ser ecumènica (que vol dir universal) i oberta al món. I ja no només va ser una visió universal en quan a espai i territoris, sinó que volia ser culturalment universal, oberta a totes les cultures i altres visions del món. L’església, la fe, les creences s’havien d’arrelar en altres cultures i s’havien de transformar en noves formes de viure l’evangeli. El mal va ser que aquella flor que començava a créixer, de seguida van mirar de tallar-la o ofegar-la. Joan XIII volia obrir finestres perquè es ventilés la casa i els que van venir van mirar de tancar-les de seguida per tal de que no es ventilés massa. Seguien tenint por a refredar-se. I, conseqüentment, l’atmosfera es va tornar a enrarir. I aquí estem…

L’església potser no ha anat del tot enrere -com es diu popularment que fan els crancs-, però sí que ha anat fent passos d’un costat a l’altre mentre el món caminava endavant i, al cap i a la fi, ha acabat caminant només cap a la dreta i sense voler anar endavant amb decisió. Per això m’ha fet molta gràcia un article que he llegit aquest dies de l’EMMA TORRALBA titulat  Carnet per punts per a bisbes on va traient punts a alguns bisbes per les coses que han dit i que, gràcies a Déu, han estat ben contestades i ben criticades per molta gent, tant de dins com de fora de l’església. Perquè actualment no es poden tenir visions de la realitat com les dels arquebisbes de Valladolid, de Tarragona o del bisbe de Córdoba, a qui se’ls hauria de treure una bona colla de punts com fa l’ EMMA. El món evoluciona i l’església ha d’evolucionar sense trair el missatge de Jesús. No cal que fem gaires invents; simplement cal que llegim l’evangeli amb ulls nous i sense prejudicis. Alguns teòlegs, bisbes, capellans i laics ho han sabut fer i el món els escolta perquè estic segur que l’església té moltes coses a dir i moltes coses a oferir encara a un món que no sempre acompleix les expectatives que racionalment esperem de la ciència i la tècnica i a qui no li aniria gens malament una visió evangèlica. Però justament són aquestes respostes el que l’església no sap donar al món actual. Amb aquestes intervencions públiques –tan escandaloses i tan fora de lloc- d’alguns bisbes justament es fa tot el contrari: allunyar l’església del món i crear més desconfiança i més distància.  

No hi ha resposta

26 gen 2012

Jaume Pubill

Ballo per dins

Classificat com a Cinema,DISCAPACITAT

Es pot ballar per dins i es pot ballar per fora. Així com es pot riure o plorar per dins i per fora. I no sempre succeeix simultàniament sino que a vegades es riu per fora i es plora per dins. O viceversa. El títol d’aquest post “Ballo per dins” és el títol d’una excel.lent pel·lícula que aquests dies vèiem (i la treballàvem) a la feina.

Com molts ja saben, treballo en un centre de discapacitats intel·lectuals i trobo que és molt adequada perquè et fa reflexionar sobre la feina que fem. Però no és només útil i adequada per a gent que treballa amb discapacitats sinó que por servir de reflexió a qualsevol que vulgui mirar al seu voltant i sàpiga comprendre que tots estem molt més interconnectats del que ens imaginem i que tots servim i som servidors al mateix temps i, per tant, tots som molt més dependents del que ens pot semblar. I que es pot servir de moltes maneres: amb ànima o sense ànima. I que, professionalment, hauríem de millorar moltes coses per fer la vida més feliç als altres i per ser més feliços nosaltres mateixos, que és del que es tracta en darrera instància, crec jo.

Aquesta és la paraula clau de la pel·lícula: dependència. O, si voleu, independència o interdependència.

"Inside I’m Dancing" (que és el seu títol en anglès) explica la història de Michael, un jove de 24 anys amb paràlisi cerebral que des de fa molt de temps viu al Centre Residencial Carrigmore per a Discapacitats. La seva vida es transforma quan s’instal·la en aquell centre el rebel Rory O’Shea. Michael es queda sorprès en descobrir que el xerraire Rory, que només pot moure la seva mà dreta, és capaç d’entendre el seu gairebé inintel·ligible forma de parlar. El caràcter dinàmic i rebel de Rory serveix per animar Michael, i el porta a conèixer el món que hi ha més enllà de Carrigmore.

Junts els dos homes aconsegueixen vèncer el sistema i s’instal·len en un pis. Contracten la bonica Siobhan com la seva ajudant personal, perquè cuini, netegi i s’ocupi de les seves necessitats. La noia es converteix aviat en un element essencial perquè els dos protagonistes tinguin èxit en el seu intent de portar una vida independent, però ella també comença a adonar-se que la seva responsabilitat, per molt gratificant que li resulti, li porta moltes complicacions.

“Ballo per dins” és una història que reflecteix la necessitat i viabilitat de la vida independent, en persones amb diversitat funcional o discapacitat, brindant una visió interessant sobre la figura de l’assistent personal i les múltiples possibilitats que aquesta elecció pot afavorir.

FITXA TÈCNICA
TÍTOL ORIGINAL: Rory O’Shea Was Here (Inside I’m Dancing)
ANY: 2004
DURACIÓ: 100 min
PAÍS: Regne Unit
DIRECTOR: Damien O’Donnell
GUIÓ: Jeffrey Caine (GUIÓ) Christian O’Reilly (HISTÒRIA)
MÚSICA: David Julyan
REPARTIMENT: James McAvoy, Steven Robertson, Romola Garai, Brenda Fricker
PRODUCTORA: Coproducció GB-Irlanda-Francia
GÈNERE: Drama

No hi ha resposta

24 gen 2012

Jaume Pubill

Actuar d’ofici

Classificat com a Futbol,Justícia

No sóc jurista i més aviat soc una mica al·lèrgic als termes jurídics. He llegit sentències que semblen escrites en una llengua d’un altre planeta. Deu ser perquè el comú dels mortals no les puguem entendre…

Aquests dies es parla molt que s’hauria “d’actuar d’ofici”. Què deu voler dir? En poques paraules –i de manera senzilla- deu voler dir que és quan un funcionari o un organisme té coneixement de que una norma no es compleix com s’hauria de complir  i llavors els responsables tenen l’obligació d’investigar i d’indagar què ha passat, perquè la mateixa llei els indica que aquestes són les seves funcions i la seva obligació. (Si no és així, que algú m’ho corregeixi).

En aquesta Espanya de toreros, castanyoles, panderetes i caspa –molta caspa- l’imperi de la llei és un imperi molt particular: aquí la llei s’aplica depenent de qui és l’implicat. No us ho creguéssiu pas allò de que “todos los españoles son iguales ante la ley”!

En el cas del futbol la llei s’aplica molt sovint segons de quin color és la camiseta. I, per acabar-ho d’adobar, la llei l’aplica un jutge únic (una fórmula magistral per evitar controvèrsies) anomenat Alfredo Flórez Plaza. És jutge únic del Comité de Competición de la RFEF i té un llarg historial de sentències estranyes des de Febrer de 2003, que és quan va prendre possessió. Té només 85 anys.

El Codi Disciplinari de la Reial Federació Espanyola de Futbol conté, perfectament definida, la facultat del jutge únic del Comitè de Competició per actuar "d’ofici" quan consideri que es cometen actes extra esportius en un partit de futbol i que no van ser recollits (qualsevol quina sigui la causa, sospitosa o no) pel "jutge de primera instància" (l’àrbitre). En una paraula, com en qualsevol altre"delicte".

Veurem què farà aquest senyor perquè, després d’una setmana, encara no ha tingut temps de reunir-se amb si mateix (no hem quedat que és jutge únic?). Però, per si encara no sap què hauria de fer, li recordaré algunes de les coses que els diaris van dir aquests dies:

El País: El Madrid perdió ante el Barça. Y Pepe pisó a Messi. El portugués, deliberadamente con el delantero en el suelo, apuntó con su pie al paso flanqueando al argentino, y atinó en la mano del ‘diez’. El jugador del Real Madrid es reincidente, tras los sonados casos de Casquero (Getafe) y Xavi Torres (Levante).

David Sánchez (Futboleros): "Pepe es un idiota".

José Damián González (Punto Pelota): "Yo no castigaría a Pepe, directamente no debe seguir en el Madrid. Pepe necesita una camisa de fuerza metafóricamente hablando".

Óscar Pereiro (Punto Pelota): "Es una vergüenza, no se puede permitir. Este tipo no sé qué hace jugando al fútbol, no tengo palabras".

Joaquín Ramos Marcos (Punto Pelota): "Lo de Pepe es para pensárselo bien. No sé si hay que quedarse con él hasta final de temporada o que se vaya ya. Esto yo no lo había visto en el Madrid".

Elías Israel (Punto Pelota): "La imagen del Madrid está quedando en entredicho con Pepe, es indigno".

Lluís Mascaró (Punto Pelota): "Lo de Pepe es lamentable. Alguien en el club le tendría que decir que no pierda los nervios porque no es normal".

Siro López (Punto Pelota): "Pepe es un impresentable, y no interesa que siga en la plantilla. Es más lo que resta que lo que suma".

Roberto Palomar: "El comportamiento de Pepe en el Clásico, y en otros muchos partidos que constituyen para él un auténtico historial delictivo, es intolerable. Sólo la providencia evita que cada uno de estos encuentros se convierta en una carnicería. El Real Madrid, en la persona de Florentino Pérez, debe valorar muy seriamente la posibilidad de deshacerse de un jugador que es una vergüenza para el Real Madrid, que no está ni a la altura de la historia del club, ni a la altura de sus compañeros ni de la profesión de futbolista".

Way Rooney: "Pepe. Menudo idiota. Hay gente que te hace perder la paciencia".

"Ja, ja. Este gol pone a Pepe en su sitio".

Joan Vehils (director de Sport) –"El Comité de Competición debería actuar de oficio"–: "El Comité de Competición debería servir para algo en una imagen tan clara que además es una agresión, y por lo tanto debería actuar de oficio al margen de que el Barça lo denuncie o el árbitro lo refleje en el acta".

Santi Nolla (director de Mundo Deportivo) –¡Pepe, fuera del fútbol!–: "No cabe en el fútbol de hoy. Pertenece al Jurásico de los carniceros. Pepe no salió ayer expulsado del Bernabéu, a pesar de protagonizar una acción vergonzante para él, su entrenador y su club. El tipo se detuvo, vio dónde estaba la mano de Messi, apoyada en el suelo, y la pisó al más puro estilo de un violento forajido".

J.M Artells (director adjunto Mundo Deportivo) –Pepe, pandillero y cobarde–: "Pepe simplemente es un cobarde y esas imágenes pisando malvadamente a Messi en el suelo dieron la vuelta al mundo para escarnio de un jugador violento e inestable y para vergüenza del club. El crack que hace feliz al mundo, pisoteado y volteado por un rival que destilaba rabia y resentimiento. Muy triste. Pepe da asco. Iracundo y farsante".

Quim Doménech: "No sé lo cree nadie, ahora Pepe es igual como humorista que como agresivo. El Madrid se equivoca más y lo ha empeorado con esta pseudodisculpa de Pepe. Para salir ahí, decir lo que ha dicho y reírse de la gente del fútbol, que no salga".

Piqué: "No tengo un compañero como Pepe en el vestuario. Pero todo el mundo lo vio, todo. Las opiniones marcan. No me planteo tener un compañero que actúe como Pepe. Hay un árbitro que lo puede ver o no, pero hay gente que se dedica a ello. Hay imágenes. Si hacen bien su trabajo, veremos qué deciden"

Després de tot això potser aquest senyor ho podria tenir una mica més clar. Veure…

2 respostes

23 gen 2012

Jaume Pubill

Quin gran discurs!

Classificat com a POLÍTICA

Avui m’ha vingut de gust copiar un discurs. Un discurs una mica llarg, pronunciat fa 40 anys per Cantinflas -suposadament davant l’Organització de Nacions Unides- en una pel·lícula en la qual feia el paper d’ambaixador.

El discurs té quaranta anys però podria repetir-se quasi al peu de la lletra en qualsevol fòrum polític amb absoluta i vigent actualitat.

Discurs de Sa Excel·lència l’Ambaixador, davant de l’ Assemblea Internacional

"M’ha tocat ser l’últim orador, cosa que m’alegra molt perquè, com qui diu, així els agafo cansats.
No obstant això, sé que tot i la insignificança del meu país que no té poder militar, ni polític, ni econòmic ni de bon tros atòmic, tots vostès esperen amb interès les meves paraules ja que del meu vot depèn el triomf dels Verds o dels Vermells.
Senyors Representants:
Estem passant un moment crucial en què la humanitat s’enfronta a la mateixa humanitat.
Estem vivint un moment històric en què l’home científicament i intel · lectual és un gegant, però moralment és un pigmeu. L’opinió mundial està tan profundament dividida en dos bàndols aparentment irreconciliables, que s’ha donat el singular cas que la diferència és només d’un vot. El vot d’un país feble i petit que pot fer que la balança es decanti d’un costat o d’un altre.
Estem, com qui diu, davant d’una gran bàscula: un platet ocupat pels Verds i un altre platet ocupat pels Vermells. I ara arribo jo, que sóc de pes ploma, com qui diu, i segons on jo em col · loqui, d’aquest costat es decantarà la balança.
¡Facin-me el favor! …
¿No creuen vostès que és molta responsabilitat per a un sol ciutadà? No considero just que la meitat de la humanitat, sigui la que sigui, quedi condemnada a viure sota un règim polític i econòmic que no és del seu gust, només perquè un frívol ambaixador hagi votat, o l’hagin fet votar, en un sentit o en un altre.
Qui els parla, el seu amic … jo … no votaré per cap dels dos bàndols
(Veus de protesta).
I jo no votaré per cap dels dos bàndols a causa de tres raons:
Primera, perquè, repeteixo que no seria just que només el vot d’un representant, que potser està malalt del fetge, decidís el destí de cent nacions;
Segona, estic convençut que els procediments, repeteixo, recalco, els procediments dels Vermells són desastrosos (veus de protesta de part dels Vermells), i
Tercera! … perquè els procediments dels Verds tampoc són d’allò més bondadosos que diguem.
(Ara protesten els Verds)
I si no callen ja jo no segueixo, i es quedaran amb la curiositat de saber el que hauria dit.
Insisteixo que parlo de procediments i no d’idees ni de doctrines. Per a mi totes les idees són respectables encara que siguin "ideetes" o "ideasses", encara que no estigui d’acord amb elles.
El que pensi aquest senyor, o aquest altre senyor, o aquest senyor (assenyala), o aquest d’allà de bigoti que no pensa res perquè ja se’ns ha adormit, això no impedeix que tots nosaltres siguem molt bons amics.
Tots creiem que la nostra manera de ser, la nostra manera de viure, la nostra manera de pensar i fins al nostre mode de caminar són els millors; i tractem d’imposar el nostre vestit als altres i si no ho accepten diem que són uns tals i uns quals i al cap d’una estona anem a mata-degolla.
Vostès creuen que això està bé?
Tan fàcil que seria l’existència si respectéssim la manera de viure de cadascú. Fa cent anys ja ho va dir una de les figures més humils però més grans del nostre continent:
"El respecte al dret aliè és la pau".
(Aplaudiments)
Així m’agrada … no que m’aplaudeixin, però sí que reconeguin la sinceritat de les meves paraules.
Jo estic d’acord amb tot el que va dir el representant de Salchichonia amb humilitat, amb humilitat de paletes no agremiats hem de lluitar per enderrocar la barrera que ens separa, la barrera de la incomprensió, la de la mútua desconfiança , la de l’odi, el dia que ho aconseguim podem dir que hem volat la barrera.
Però no la barrera de les idees, això no!, Mai!, El dia que pensem igual i actuem igual deixarem de ser homes per convertir-nos en màquines, en autòmats.
Aquest és el greu error dels Vermells, el voler imposar per la força les seves idees i el seu sistema polític i econòmic, parlen de llibertats humanes, però jo els pregunto:
Existeixen aquestes llibertats als seus propis països?
Diuen defensar els Drets del Proletariat però els seus propis obrers no tenen ni el dret elemental de la vaga, parlen de la cultura universal a l’abast de les masses però empresonen als seus escriptors perquè s’atreveixen a dir la veritat, parlen de la lliure determinació dels pobles i no obstant això fa anys que oprimeixen una sèrie de nacions sense permetre’ls que es donin la forma de govern que més els convingui.
Com podem votar per un sistema que parla de dignitat i acte
seguit atropella el més sagrat de la dignitat humana que és la llibertat de consciència eliminant o pretenent eliminar Déu per decret?
No, senyors representants, jo no puc estar amb els Vermells, o millor dit amb la seva manera d’actuar; respecte la seva manera de pensar, ja s’ho faran, però no puc donar el meu vot perquè el seu sistema s’implanti per la força en tots els països de la terra.
(Veus de protesta)
¡Qui vulgui ser Vermell que ho sigui, però que no pretengui tenyir als altres!
(Els Vermells s’aixequen per sortir de l’Assemblea).
Un moment joves!. Però per què són tan sensibles? Però si no aguanten res, no, però si no he acabat, seguin, seguin…
Ja sé que és costum de vostès abandonar aquestes reunions quan senten alguna cosa que no és del seu grat; però no he acabat, prenguin seient, no tinguin pressa … encara he de dir alguna cosa dels Verds,
¿No els agradaria escoltar-ho?
Seguim (va i pren aigua i fa gàrgares, però s’adona que és Vodka).
I ara, els meus estimats col·legues Verds, vostès què van dir?:
"Ja votarà per nosaltres", no?, Doncs no, joves, i no votaré per vostès perquè vostès també tenen molta culpa del que passa al món, vostès també són mig superbs, com que si el món fossin vostès i els altres tinguessin una importància molt relativa, i encara que parlen de pau, de democràcia i de coses molt boniques, de vegades també pretenen imposar la seva voluntat per la força, per la força dels diners.
Jo estic d’acord amb vostès en què hem de lluitar pel bé col · lectiu i individual, a combatre la misèria i resoldre els tremends problemes de l’habitatge, del vestit i del suport. Però en el que no estic d’acord amb vostès és amb la forma que vostès pretenen resoldre aquests problemes, vostès també han sucumbit davant el materialisme, s’han oblidat dels més bells valors de l’esperit pensant només en el negoci, a poc a poc s’han anat convertint en els creditors de la humanitat i per això la humanitat els veu amb desconfiança.
El dia de la inauguració de l’Assemblea, el senyor ambaixador de Lobaronia va dir que el remei per a tots els nostres mals estava a tenir automòbils, refrigeradors, aparells de televisió… i jo em pregunto:
¿Per què volem automòbils si encara caminem descalços?, Per a què volem refrigeradors si no tenim aliments per ficar dins?, Per a què volem tancs i armaments si no tenim suficients escoles per als nostres fills?
(Aplaudiments).
Hem de pugnar perquè l’home pensi en la pau, però no solament impulsat pel seu instint de conservació, sinó fonamentalment pel deure que té de superar-se i de fer del món un estatge de pau i de tranquil·litat cada vegada més digna de l’espècie humana i dels seus alts destins.
Però aquesta aspiració no serà possible si no hi ha abundància per a tots, benestar comú, felicitat col · lectiva i justícia social.
És veritat que està en mans de vostès, dels països poderosos de la terra, Verds i Vermells!, el ajudar-nos a nosaltres els febles, però no amb obsequis ni amb préstecs, ni amb aliances militars.
Ajudin-nos pagant un preu més just, més equitatiu per les nostres matèries primeres, ajudin-nos compartint amb nosaltres els seus notables avenços en la ciència, en la tècnica … però no per fabricar bombes sinó per acabar amb la fam i amb la misèria.
(Aplaudiments)
Ajudin-nos respectant els nostres costums, la nostra dignitat com a éssers humans i la nostra personalitat com a nacions per petits i febles que siguem; practiquin la tolerància i la veritable fraternitat que nosaltres sabrem correspondre, però deixin ja de tractar-nos com a simples peons d’escacs en el tauler de la política internacional.
Reconeguin-nos com el que som, no només com a clients o com a ratolins de laboratori, sinó com a éssers humans que sentim, que patim, que plorem.
Senyors representants, hi ha una altra raó més per la qual no puc donar el meu vot: fa exactament quatre hores que vaig presentar la meva renúncia com a ambaixador del meu país, espero em sigui acceptada.
Conseqüentment no els he parlat a vostès com Excel·lència sinó com un simple ciutadà, com un home lliure, com un home qualsevol però que, no obstant això, creu interpretar el màxim anhel de tots els homes de la terra, l’anhel de viure en pau, l’anhel de ser lliure, l’anhel delegar als nostres fills i als fills dels nostres fills un món millor en què regni la bona voluntat i la concòrdia.
I que fàcil seria, senyors, aconseguir aquest món millor en què tots els homes blancs, negres, grocs i mestissos, rics i pobres poguéssim viure com a germans.
Si no fóssim tan cecs, tan obcecats, tan orgullosos, si només regeixin les nostres vides per les sublims paraules, que fa dos mil anys, va dir aquell humil fuster de Galilea, senzill, descalç, sense frac ni condecoracions:
"Estimeu-vos … estimeu-vos els uns als altres", però desgraciadament vostès van entendre malament, van confondre els termes, i què és el que han fet?, què és el que fan?:
"Armeu-vos els uns contra els altres". …
He dit …".
 Mario Moreno (Cantinflas) 1966, Mèxic

4 respostes

21 gen 2012

Jaume Pubill

Fem un pacte?

Classificat com a POLÍTICA

Joan Fuster (Serra d’Or, núm. 234-març 1979 en un article que titulava “Aprensions a propòsit del "pactisme" no es mostrava gens d’acord a que

els catalans siguem una gent tendencialment "pactista", o, en tot cas, més "pactista" que els pobles del costat. Ell "pactisme" es produeix en qualsevol lloc del món, quan no hi ha més remei. Els catalans no hem estat especialment "pactistes", si no fou per obligació: l’obligació del vençut, que espera no ser-ho del tot, és el "pacte".

Quan es pacta amb segons quines condicions la història és prou explícita i ja se sap qui guanya: hi guanya la "classe dominant", la d’ací i la d’allà, unànime, malgrat les aparents discrepàncies. No ha existit, entre nosaltres, cap "pacte" de la línia pactista que no s’hagi convertit en un mediocre “engañabobos”. Això ja era evident en l’època de don Francesc Cambó. Cambó fou un polític increïblement més espavilat que tota la fauna que suporta avui el Principat, i no parlem ja del País Valencià i de les Illes. Cambó pactava, pactà, i el sufragi universal se li girà d’esquena. Les modulacions del sufragi universal, conformades pels televisors, són, avui, un factor nou. Cambó ja és pura arqueologia. Però els "pactes" del "pactisme" tradicional, ¿on ens portaran?… Jo només voldria advertir, ara, que, en la història de la Catalunya estricta, i en la de tots els Països Catalans, cada "pacte" ha estat una claudicació, i que tot això del "pactisme" com a mecanisme polític és i serà una burla. "Pactar" és perdre: sempre. Malgrat els aparents avantatges provisionals.

En aquests moments que sembla que tot justeja molt (justeja l’economia, justegen els polítics, justeja l’ètica i la moral…) alguns poden pensar que és el moment d’un gran pacte que ens tregui a tots del forat. Potser sí. Però hem de saber que –com sempre- hi sortirem perdent.

Jo més aviat seria partidari de tensar la corda per veure si es trenca o per veure fins on arriben les possibilitats de que aguanti. Justament ara és quan s’hauria de pactar menys que mai. Que surtin al carrer bombers, funcionaris, mossos i tothom qui vulgui. D’on no n’hi ha no en raja i tothom sap que les arques estan escurades. Potser si els catalans deixem de cobrar a final de mes ens adonarem de tot el que no tenim, del que ens prenen i del que no tindrem mai si seguim pactant. No serveix més allò del “peix al cove” perquè ja no hi ha peix i el poc que hi ha es cuidaran bé de repartir-se’l els que encara en tenen una mica.

Per tant, és hora d’estirar la corda. Això sí: tots plegats i tots a la una. Alguns ja sabem que no s’hi afegiran i buscaran mil excuses. Però tant se val. Ara és el moment de plantar cara perquè l’adversari també se sent dèbil, per més majoria absoluta que tingui, i ells també necessitaran Déu i ajuda per treure el carro del pedregar. Tant de bo hi hagués una mica de lucidesa per part dels partits que volen una Catalunya gran.

5 respostes

Anteriors »