A PEU

Vull demanar perdó a tots aquells que darrerament han intentat deixar-me comentaris al blog i no han pogut. Us explicaré què ha passat: Ja feia temps que estava rebent aquí al blog tant "spam" en els comentaris que vaig configurar-lo de tal manera que no poguessin entrar. Es veu que ho vaig fer tant malament, que no només vaig evitar l’ "spam" sinó que vaig evitar que em deixéssiu qualsevol tipus de comentari. Us en demano perdó novament.

Ja trobava una mica estrany que haguéssiu quedat tots muts de cop i volta… No és pas que us passeu massa amb això dels comentaris però sí que de tant en tant en deixeu alguns. Però he descobert que no podíeu deixar-los quan m’han començat a arribar a través de correus electrònics i algú em deia que no podia comentar res al blog.  Simplement resulta que, com que sóc bastant maldestre en això de la informàtica, havia configurat malament. Ara ja està solucionat i espero de nou els vostres comentaris.

I aprofitant que parlem del correu brossa explicaré el què és per aquells que no sàpiguen la història del seu origen, aprofitant l’explicació que fa la Viquipèdia.

El correu brossa (SPAM en anglès) són els missatges enviats per un mitjà electrònic, indiscriminadament i massiva, sense el consentiment dels receptors. La seva finalitat generalment és comercial, amb missatges prenent forma d’anunci, tot i que també són freqüents els enganys amb intenció de treure profit econòmic de les víctimes. Tradicionalment els seus mitjans han estat el correu electrònic i els grups de discussió però amb popularització de noves tecnologies de comunicació electrònica l’spam hi ha saltat i el podem trobar en altres mitjans com blogs, wikis, fòrums i similars, missatgeria instantània, etc.

Avui dia, el principal mètode de distribució de correu brossa — són els ordinadors zombies infectats — en la seva majoria PCs amb Windows.

És una pràctica rebutjada per la comunitat d’usuaris d’aquests mitjans tant per les molèsties que causa com per els perjudicis que suposa: a un nivell global és especialment destacable l’augment del tràfic a Internet –i molt tràfic pot fer anar més lenta la xarxa–, mentre que a un nivell individual, aquells usuaris que no facin servir una tarifa plana estaran, a la pràctica, pagant per rebre els missatges no desitjats (mitjançant la seva connexió). És per això que existeixen eines per detectar i esborrar el correu brossa abans de baixar el correu electrònic.

Com a conseqüència dels seus efectes negatius molts països han promogut lleis contra el correu brossa, inclosos membres de la Unió Europea i s’ha arribat a prohibir en alguns.

En els darrers anys l’ús del correu brossa s’ha incrementat notablement, donat que enviar-ne a centenars de persones de les quals es coneix l’adreça electrònica és molt fàcil, ràpid i barat.

Qui envia correu brossa pot esperar de rebre, en retruc, centenars o milers de correus de protestes o d’insults. Molts proveïdors de correu electrònic, però, recomanen no contestar mai a l’spam, ja que al remitent li pot servir de confirmació de que l’adreça electrònica existeix i està en ús.

L’origen de la paraula SPAM prové d’una marca americana de carn de porc enllaunada . Aquesta adquireix l’ús actual amb connotacions de cosa innecessària i sobreabundant a partir d’un esquetx molt popular dels Monty Python.

Està molt estudiat per la psicologia: en cas de desastres naturals com terratrèmols, inundacions, incendis, etc, es desencadenen una sèrie de reaccions positives entre la gent com la solidaritat, la resistència física i psíquica de molta gent, l’ajuda mútua, etc. Però també moltes reaccions negatives que ens mostren fins a quin punt pot arribar l’espècie humana i com en aquestes situacions extremes ens assemblem molt als animals. Són reflexions que suren després de veure terratrèmols com el d’ Haití o el de Xile.

En aquests casos els oportunistes es fan presents al lloc sinistrat per treure profit de la desgràcia dels altres i els lladres locals arriben com les mosques a la mel, sense cap mena d’escrúpols per arrambar amb el que puguin. I ja no sols aquest tipus de persones sense escrúpols. De seguida arriben les empreses "voltors" (delinqüents sense consciència) que s’apropien de la reconstrucció, de l’ajuda internacional i de l’autoritat política de les àrees colpejades.

És davant d’aquestes calamitats quan es es despullen les pobreses de l’home, les febleses del sistema i els horrors del capitalisme. És bo observar en aquestes situacions el fenomen psicosocial, mesurar en aquestes circumstàncies el procés evolutiu o involutiu de l’espècie, preocupar-se pels dèficits de sensibilitat, ordre i civilització en els nostres temps i plantejar possibles rutes de sanejament .

Si bé és cert que la desesperació i manca de recursos porta als damnificats a cercar aliments, medicines i bolquers "per qualsevol mitjà", s’han observat innombrables casos de ‘vergonyosa avarícia, vandalisme i oportunisme denigrant. S’ensorra l’ordre públic, la policia es veu impotent davant l’allau, es saquegen els supermercats, roben sense pensar el que prenen.

Però la "podridura" és molt més endins, segons els psicòlegs socials.  Diuen que és en la construcció del mateix subjecte contemporani, a la sang, en els gens, en l’esperit postmodern forjat entre valors de "plàstic" i idolatries esteticistes de mercat i vanitat.
Com estudiar i abordar aquest fenomen? Com reeducar la nostra gent víctima i victimari, proporció clonada del desordre implícit en les nostres formes de vida?

La psicologia d’emergències i desastres és una branca molt recent de la Psicologia que s’ocupa de les repercussions que aquests esdeveniments tràgics desencadenen en la suma social i mental de les poblacions víctimes. D’altra banda és la base per a l’absorció menys dràstica del cop i aplana el camí per a la normalització de les situacions crítiques.

Uruguai ja té nou president des de fa 15 dies. Vaig tenir curiositat per llegir el discurs del president Mujica per veure què deia i com ho deia. Les dues coses crec que eren molt interessants, venint de qui venien.

El discurs em va agradar, encara que ja sé que una cosa són les paraules i una altra són els fets. Però em va agradar, sobretot, per una cosa: va ser un discurs que era realista i mirava cap al futur.

Les dues coses son importants. Mujica és un home que toca de peus a terra i sap que no li serà fàcil governar. Però tothom coincideix que ha començat amb molt bon peu i és molt ben vist i considerat per tothom. En una paraula: s’ha guanyat un respecte que semblava que no li concedien.

I és un home que mira cap al futur. És clar que ell té un passat molt especial (guerriller que es va passar un munt d’anys a la presó) i el país també el té (cop d’estat militar que va dividir el país i va expulsar molts uruguaians cap a l’exterior). Però en el discurs deixa de banda aquest tema i diu clarament que el futur és de tots i l’han de construir entre tots. Em sembla que és el missatge més interessant que va donar.

I ara és l’hora de la feina i no de les paraules. Mujica haurà d’aconseguir tirar endavant reformes que va començar el seu antecessor també del Frente Amplio però que no va aconseguir dur a terme. Tabaré Vázquez va dur a terme tres reformes per al país que jo considero indiscutibles: la productiva, la distributiva i la social. Ara, al país n’hi falten dues més: la reforma de l’ Estat i la comunicativa. Si Mujica ho aconsegueix farà que Uruguai canviï de fesomia i sigui un país completament diferent del que era.

Tant de bo ho aconsegueixi. I un petit (de fet, potser no tant….) detall per acabar: Llegeixo en un diari la següent notícia:

MÚJICA PREDICA LA AUSTERIDAD DANDO EJEMPLO

El Mundo, 15/02/2010

El Presidente de Uruguay, José Mújica, ha decidido que el 87% de su salario vaya destinado a la construcción de viviendas populares. Mujica predica la austeridad dando ejemplo, ya que desde que asumió el poder ni ha cambiado de residencia ni de coche, ya que ha renunciado a la limusina oficial.

El que dèiem: Menys paraules i més fets com aquest!!!

El Pep Guardiola ha dit: "El senyor Clos y el senyor Gallego menteixen. I ho saben".

No seré jo qui defensi el Pep Guardiola perquè se sap defensar sol i segur que se sap defensar molt millor del que sabria fer-ho jo. Però sí que vull opinar sobre la sanció d’un partit que li han posat, deguda a l’expulsió que l’àrbitre Clos Gómez.

El més greu del cas és que l’àrbitre va fer constar a l’acta del partit  que Guardiola havia dit: "Pitas todo al revés" y "no te enteras de nada". El Pep afirma, en canvi, que no va dir res d’això, sinó que el que va dir fou: "¡Le empuja, le empuja! Árbitro, ¿no has visto que le empuja?".

Si després del partit no haguéssim pogut veure en una TV els llavis de Guardiola no hauríem pogut saber qui deia la veritat. Hauria estat una paraula contra una altra i, per tant, no hauríem sabut qui mentia. Però el cas es que un canal de TV va poder gravar ben d’a prop la boca de Guardiola mentre deia el que deia. I més encara: va fer llegir els seus llavis a persones que saben llegir-los i es va demostrar que Guardiola va dir el que va dir. Per tant, hauria estat lògic que posteriorment el Comitè de Competició li hagués tret la sanció veient que el que havia mentit havia estat l’àrbitre. Doncs, no: van mantenir la sanció i van confirmar com a mentider a Guardiola.

O sigui: que va ser la confirmació i l’elogi de la mentida. Van fer un monument i un elogi públic a la mentida; i van confirmar que es pot mentir impunement que no passa res. I no sols no passa res, sinó que es veu que el que té raó és l’autoritat. QUE L’AUTORITAT NO MENTEIX O, SI MENTEIX, LA SEVA MENTIDA ÉS CONVERTEIX EN VERITAT I, PER TANT, ÉS VÀLIDA. Aquest seria el raonament que en podem treure de tot plegat.

Però tots coneixem Guardiola i sabem que és un senyor; i, com a senyor que és (ho ha demostrat a bastament), va dir que "no estava massa orgullós del que va fer i que podia entendre l’expulsió. Però que si van recórrer l’expulsió és perquè el senyor Clos i el senyor Gallego mentien. "Jo m’equivoco i me’n vaig a la graderia, però ells menteixen i ho saben". També va dir: "Si torno a veure una targeta vermella espero que sigui perquè m’ho mereixo". "Els àrbitres van mentir i el pròxim dia que vegi al senyor Clos li comentaré".

Estem ben arreglats amb la justícia d’aquests Comitès de Competició! Estem ben arreglats si se segueix imposant en el món de la justícia el camí de la mentida!

Aquest és un dels millors retrats que he vist de Pau Casals. I mireu que n’hi han fet un munt…. És del pintor i fotògraf cubà Jesse A. Fernández (La Havana 1925- París 1986). Aquí s’hi descobreix un Pau Casals que ens atreu tant intensament cap al seu violoncel que quasi ens fa sentir "El cant dels ocells". És el retrat de l’ànima de Pau Casals.

Apassionat per l’exactitud, el fotògraf ha sabut atrapar instants, desitjos, estats d’ànim d’un munt de personatges famosos que perviuen, intactes, en la fugacitat de la quietud ombrívola. Eren allà, quiets davant seu, però ell va saber transportar-los a altres món fantàstics amb aquests jocs de llums i ombres que sabia crear; aquests màgics clarobscurs són la imatge plural, contradictòria i última d’unes vides immòbils que la càmera imposa sobre els personatges que retrata.

Qui li agradi una mica la fotografia sabrà veure-hi aquesta grandesa i sabrà valorar-ho com correspon. Ell deia que "les noves generacions ja han après a llegir una foto. En el nostre temps, la gent s’ha tornat drogoaddicta de la imatge". És cert. I ho és més encara quan amb les noves tècniques, les noves càmeres i els nous programes d’ordinador es por crear i recrear a partir d’una simple taca sobre un paper. A França s’ha arribat a presentar una tesi doctoral, defensada per Roland Barthes, consistent en trenta fotografies. Això ja dóna una idea molt precisa i gràfica del fenomen actual de l’art fotogràfic.

El súmmum, doncs, és aconseguir una fotografia concentrada que no es conformi amb la cara, que atengui paral·lelament el fons; que sigui eficaç i, al mateix temps, silenciosa; que sigui rotunda, però que respiri per la seva fragilitat. Ell ho va aconseguir.