25 juny 2016

Spainexit

Classificat com a Partido Popular (PP),POLÍTICA

Calma! Construïm Europa!

Escric això avui, que és jornada de reflexió. I demà a votar un altra vegada. Quina mandra que em fa, ho reconec! I la mandra prové, sobretot, pel fet de que als catalans el govern de Madrid ens queda cada cop més lluny i no ens serveix absolutament per a res. I Europa, de moment, ens fa poc cas i no ens ajuda tampoc gaire. La veritat és que aquests Europa, que semblava que ens hauria de salvar de tots els mals, no ajuda gaire a ningú que sigui pobre. Més aviat sembla que hi és per ajudar els bancs; o sigui als rics.

M’acabo d’assabentar que en aquesta rica i desgraciada Europa hi ha un organisme que es diu ESM (Mecanisme Europeu d’ estabilitat) i que serveix per a resoldre les crisis que puguin sofrir els països de la zona de l’euro. L’ESM emet instruments de deute per tal de finançar els préstecs i altres formes d’ajuda financera als Estats membres d’aquesta zona. La decisió que condueix a la creació de l’ESM va ser presa pel Consell Europeu al desembre de 2010 i l’ESM va ser inaugurat el 8 d’octubre del 2012. Aquest Mecanisme Europeu d’Estabilitat (ESM) hauria de ser un component important de l’estratègia general de la UE per salvaguardar l’estabilitat financera de la zona euro. L’ESM hauria de proporcionar ajuda financera als Estats membres que sofreixen dificultats de finançament i ho hauria de fer ajudant de forma solidària els més pobres. Resulta que ell 31 de desembre de 2013, el programa d’assistència financera per a Espanya ESM va expirar. Però l’ESM havia desemborsat un total del 41.300.000.000.000 € al govern espanyol per a la re capitalització del sector bancari del país. O sigui, que va servir majoritàriament per ajudar els bancs.

Com que jo m’hi perdo en els números que tenen tants zeros, prefereixo deixar aquests temes per als experts. Però on encara no em perdo, és en el tema que cada dia es posa en evidència: que aquesta Europa que ara mateix tenim no serveix per als pobres, ni per als joves, ni per a les nacions sense estat com Catalunya, ni serveix per aquells que pensàvem que l’Europa unida seria una altra cosa. Per tant, anar a votar demà realment em fa més aviat poca il·lusió i molta mandra. I encara me’n fa menys d’il·lusió quan veig un govern espanyol del PP que no creu gens en la democràcia i quan escolto els líders dels partits d’àmbit espanyol que volen substituir el PP veig que tampoc hi creuen massa. Diuen que això dels referèndums no és una cosa gaire bona i que més aviat s’ha de fer servir poc. Ja podeu veure per on van les coses…

I, per altra banda, resulta que quan hom s’atreveix a parlar amb tota la bona fe de les clavegueres de l’estat (com vaig fer el l’apunt anterior) surt una senyora que es diu Cristina Julià Ros -a qui no tinc el gust de conèixer- i m’escriu un comentari que no m’atreveixo a reproduir per respecte al bon gust i a la bona educació (que encara penso que s’ha de mirar de conservar). Es veu que a aquesta senyora no li va agradar que parlés dels franquistes que encara hi ha al PP, com per exemple el ministre Jorge Fernández Díaz i tants d’altres.

Resulta que aquests franquistes poden dir i fer el que vulguin; poden saltar-se les lleis elementals de la democràcia; poden tirar la merda que vulguin sobre persones i institucions ben dignes i no passa res. Aquesta Europa unida, a la que ens han dit que hem que hauríem de tenir confiança i que diuen que hi és per ajudar-nos, calla com una morta. Encara no he sentit res dels dirigents europeus sobre aquestes fastigoses converses entre el ministre Jorge Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. Aquesta és la democràcia que Europa vol tutelar i la que nosaltres hem de creure? Poden seguir vigents aquests tics franquistes en uns Europa que vulgui ser creïble? Ens cal jornades de reflexió com la d’avui per a saber a qui hem de votar i a qui no?.

La senyora Cristina Julià Ros, entre altres coses, m’acusa de separatista. I jo li dic des d’aquí: Cóm no ens hem de voler separar d’una Espanya com aquesta, que no és res més que una monarquia bananera que no creu en la democràcia i que és plena de fills de franquistes reconeguts i que ells mateixos segueixen sent franquistes de cor? Senyora Cristina, en vols uns quants noms?. Anoti:

Manuel Fraga Iribarne i la seva germana Elisa Fraga Iribarne, que es va casar amb Carlos Robles Piquer, un altre franquista d’elit.

-La saga gallega la podríem completar amb l’ex ministre Romay Beccaría i Álvaro Lapuerta, ex tresorer nacional de PP.

-També hi trobem José María Aznar, que provenia d’una família franquista de pro. El seu avi Manuel Aznar Zubigaray va ser catalogat com el «periodista del régimen», falangista, portaveu del règim Feixista i ambaixador de l’Estat del General Franco davant l’ONU; va dirigir diversos diaris com La Vanguardia. Al desembre de 1960 se li va concedir la Gran Creu del Merito Militar. El tinent general Antonio Barroso, ministre de l’Aire, va pronunciar un discurs en el qual apuntava que Manuel Aznar, sempre havia posat la seva ploma al servei de l’exèrcit i dels seus ideals. L’homenatjat va dirigir unes paraules als assistents en els quals va tributar encesos elogis a l’exèrcit espanyol, reiterant la seva obediència i fidelitat, i amistat lleial a l’invicte cabdill. I també podríem citar el seu pare, Manuel Aznar Acedo, que també va ocupar llocs rellevants a la ràdio, premsa i TV franquistes

-Per bona part dels exministres d’Aznar planeja l’ombra del dictador. Així passa amb l’ex ministre portaveu, Pío Cabanillas, fill de Pío Cabanillas Gallas; Josep Piqué, exministre d’Afers Estrangers, fill de Josep Piqué, l’últim alcalde franquista de Vilanova i la Geltrú; Jesús Posada, exministre d’Administracions Públiques, fill de qui va ser governador civil de Sòria amb Franco. Potser qui més pes franquista porti en el seu cognom és Federico Trillo, fill d’un important i estret col·laborador del dictador a la regió de Múrcia.

-El cognom Oreja és un altre dels grans del PP amb passat franquista. Jaime Mayor Oreja i el seu germà Carlos, exconseller d’Educació del Govern de la Comunitat de Madrid, són nebots de qui va ser subsecretari del Ministeri d’Informació i Turisme, Marcelino Oreja Aguirre.

-Sens dubte, una de les majors xarxes de descendència franquista és la que ha creat el cognom Fernández-Miranda. Enrique Fernández-Miranda Lozana és fill de Torcuato Fernández-Miranda i Hevia, qui, a més, li va prestar altres plançons al franquisme i al PP, ja que els seus nebots Manuel i Alfonso van ocupar càrrecs amb Franco i amb el primer Govern Aznar

-També l’exministra de Justícia Margarita Mariscal de Gante gaudeix de passat franquista ja que és filla de qui va ser jutge del Tribunal d’Ordre Públic, Jaime Mariscal de Gante. El ròssec dels fills del franquisme passa per Juan Chozas emparentat amb Barranco Bermúdez, Gabriel Elorriaga fill de Gabriel Elorriaga Fernández i Gustavo de Arístegui San Román, que té antecedents franquistes per part de pare i oncle. També Víctor Torre de Silva i López de Letona ex subsecretari del Ministeri de Defensa compta amb un cognom de gran sonoritat franquista: és nét de José María López de Letona, que va ser ministre d’Indústria.

-Un altre cognom amb pedigrí és Calvo Sotelo. Els fills de l’expresident Leopoldo Calvo-Sotelo també van ostentar càrrecs en el primer Govern Aznar. Leopoldo, va ser subsecretari d’Estat del Ministeri d’Interior i Víctor va ocupar el mateix càrrec al Ministeri de Foment.

-No pot quedar en oblit el cognom Fernández-Cuesta de qui va ser secretari d’Estat d’Energia del primer Govern Aznar, Nemesio Fernández-Cuesta. El susdit és fill de Nemesio Fernández-Cuesta i nét del fundador, al costat de José Antonio Primo de Rivera, de Falange Espanyola, Raimundo Fernández-Cuesta.

-A la llista d’ex alts càrrecs del primer Govern Aznar que descendeixen de franquistes de pro, si és que no ho van ser ells mateixos, estan Abel Matutes, Rafael Arias-Salgado, Fernando Arias-Salgado, Mònica Ridruejo, Enrique Giménez-Reyna, ex secretari d’Estat d’Hisenda, càrrec del que va dimitir per ser el protagonista del major escàndol financer del Govern popular, el cas Gescartera.

-En el nivell autonòmic també abunden els plançons franquistes, com Julia García-Valdecasas, ex delegada del Govern a Catalunya, filla de Francisco García-Valdecasas, conegut per la seva actuació repressiva a la universitat de Barcelona. Un altre fill del franquisme és l’ex president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, els pare i avi van ocupar destacats càrrecs sota el mandat de Franco.

– Una altra, Alícia Sánchez-Camacho. El seu pare Francisco Sánchez-Camacho va aconseguir el grau de Comandant de la Guàrdia Civil durant la dictadura Franco-Feixista.

-I podríem acabar amb un que aquests dies està molt de moda: amb Jorge Fernández Díaz. Voleu saber-ne una mica més de la seva família?

En los años 50 en Barcelona se creó la “Brigada para la represión del barraquismo”, para controlar la cantidad de barracas que surgían por la montaña de Montjuic, de gente que venía de Andalucía principalmente y de Extremadura en busca de trabajo. Necesitaban poner al frente a un verdadero represor, y trajeron de Valladolid al Teniente Coronel de Caballería Eduardo Fernández, conocido por su afinidad al régimen y su despiadada forma de actuar con los vencidos de la guerra.
Montó un régimen de terror en las montaña de Montjuic y en le estación de Francia, donde campaba por sus anchas devolviendo en el mismo tren que venía a cantidad de gente que llegaba buscando trabajo después de dejarse la pasta en ese billete de tren.
La demolición de chabolas, extorsión y chantaje para no ser “Deportado” tanto en Montjuic como en el Somorrostro son recordadas aun por quien las vivieron.
Sus hijos, en los colegios de la Salle en Barcelona, eran conocidos como los “Hijos del represor”, siempre a sus espaldas, por supuesto.
Como “Premio” a su lealtad a España y a los españoles y devolviendo favores su hijo mayor, con 18 añitos fue colocado en la Diputación de Barcelona, donde evidentemente hizo carrera, donde enchufo, a su vez, a su mujer, a tres hermanos y las mujeres de estos.
Hoy en día, si viviera, estoy seguro que el Teniente Coronel estaría orgulloso de que su hijo actúe como él lo hubiera hecho al frente del Ministerio del Interior, de su primogénito Jorge Fernández Díaz, del “Hijo del represor” que aún recuerdan muchos…

No hi ha resposta

22 juny 2016

Les rates i les clavegueres

Classificat com a Partido Popular (PP),POLÍTICA

Que les rates viuen a les clavegueres ja ho sabíem.

Que les clavegueres de l’ Estat són plenes de rates ja ho sabíem. Que el ministre Fernández Ordóñez és la rata més grossa i la que mana al Ministerio del Interior de fa una colla d’anys també ho sabíem.

Que el PP és ple de rates franquistes també ja ho sabíem. Aquestes gravacions que acaben de sortir a la llum no ens han de venir de nou als que estem mitjanament ben informats i seguim l’actualitat. Aquesta gent treballa així i se senten a gust enmig de la merda de les clavegueres i de la corrupció. I no dimitiran ni marxaran fins que algú no els foti una puntada al cul.

“¡Españoles!. Franco ha muerto” va dir fa 40 anys Carlos Arias Navarro. N’esteu segurs que “Franco ha muerto”? A mi no m’ho sembla pas. Els mateixos tics franquistes segueixen ben vigents en una gent que no és demòcrata, ni creu en la democràcia, ni hi creurà mai. Del que més entenen és de guerra bruta. La van aprendre en temps de Franco i segueixen fen-la amb total impunitat. Fan servir tots els mitjans de què disposen –que són molts- només per als seus interessos.  I els seus interessos ja sabem quins són…

I encara hi ha gent que els vota…

No hi ha resposta

18 juny 2016

Cardenals i cardenals

Classificat com a Església

En el darrer apunt que vaig publicar parlava d’un cardenal; concretament parlava del cardenal Cañizares de València i li feia una crítica que a mi em semblava ben merescuda. Algú m’ha escrit dient-me que era molt injusta aquesta crítica i que el cardenal tenia prou raó en tot això que ha dit i fet aquests dies i que ha aixecat molta polseguera. Són punts de vista ben respectables. Com també de respectable deu ser-ho el meu. I miraré d’explicar-me.

Jo penso que no tots els cardenals, bisbes, capellans o cristians són iguals i pensen el mateix. I per això avui he volgut recollir les paraules d’un altre cardenal força diferent en la manera de pensar i de fer. Parlo del CARDENAL MONTENEGRO. Francesco Montenegro és bisbe d’ Agrigento i a la Conferència Episcopal Italiana és el president de la Comissió de Migracions des del 2013 i presideix la Fundació “Migrantes”. S’ha involucrat profundament en tots els esforços que es fan per ajudar a desenes de milers d’immigrants que travessen el Mediterrani i desembarques a les illes italianes de Lampedusa i Sicília com a primera etapa del seu llarg i perillós viatge cap a Europa. El cardenal Montenegro va acompanyar el Papa Francesc quan va visitar Lampedusa  el juliol de 2013 en el seu primer viatge oficial fora de Roma.

No cal dir que aquest pensa molt diferent de Cañizares. Només cal llegir aquestes paraules que va recollir ahir mateix la revista SIR (Servizio Informazione Religiosa).

17 de juny de 2016

Davant dels 366 cadàvers d’emigrants morts durant el naufragi del 3 d’octubre de 2013 a Lampedusa “vaig tenir una gran crisi de fe, que encara em marca”: ho ha confiat, davant d’una sala d’actes ben plena d’estudiants, el cardenal Francesco Montenegro, arquebisbe d’Agrigento i president de Càritas italiana, durant el diàleg sobre migracions que ahir a la nit va organitzar el Centre Astalli a la Universitat Pontifícia Gregoriana.

“Trobar-se davant de 366 cadàvers et fa sentir aixafat i espantat – ha explicat – Ser al moll de Lampedusa i veure aquells rostres em va provocar una crisi de fe; no només vaig sentir a Déu llunyà, sinó que realment no el vaig sentir. Llavors vaig veure un policia que plorava com un nadó. Aquella mateixa nit vaig escriure al Papa per explicar-li el meu problema, que com a bisbe hauria hagut d’ajudar els altres i, en canvi, estava fora de lloc.” El que passa avui dia a Europa, ha continuat, és “un tema feixuc que no el podem situar en la caritat sinó en la justícia”. El problema no és la immigració sinó la injustícia que hi ha al món i el món es regeix per aquesta injustícia. Si no comencem a combatre la injustícia, no es trobaran les solucions”. “Nosaltres ens hem rentat les mans i continuem estant a les grades, com al Colisseu – ha afirmat – i amb el polze cap amunt o cap avall, decidim el destí d’aquells que poden viure o morir”. Per contra, ha conclòs, “hem de començar a viure la cultura de l’acollida, que és la capacitat de mirar l’altre als ulls, i l’altre està feliç perquè veu reconeguda la seva dignitat humana”.

Com diu el títol, hi ha cardenals i cardenals. A mi, certament, alguns em mereixen més respecte que altres (pel que diuen, pel que pensen i fins i tot estèticament em sento més a prop a uns que a d’altres). Aquest Cardenal italià va per tot arreu amb la seva Vespa blava i mai s’ha vestit amb aquella llarga cua vermella.

No hi ha resposta

15 juny 2016

Aquests cardenals!

Classificat com a Església

Un home que es disfressa de la manera que veiem a la foto no és de fiar. Jo no me’n fiaria d’aquesta mena de pallassos! I si aquest home és un cardenal de l’església catòlica  que cada dos per tres fa manifestacions sospitoses encara me’n fiaria menys. La Fiscalia Provincial de València va obrir diligències d’Investigació Penal contra el cardenal i arquebisbe de València, Antonio Cañizares, com a presumpte autor d’un delicte d’odi contra els homosexuals i les dones. Segons el Codi Penal, en cas de ser processat, el cardenal podria enfrontar fins a tres anys de presó. És clar que no anirà a la presó –ni cal, certament-, però sí que és clar que una persona que diu les coses que diu hauria d’anar a aquell l’infern en el que ell deu creure (si hi fos, cosa que jo no crec).

Com que estic segur que no hi ha aquesta mena d’infern que ens van fer creure que hi havia, sí que hi hauria d’haver alguna forma de càstig per a persones com el Cañizares. Carmen Andreu, la fiscal encarregada de determinar si monsenyor Cañizares ha comès un delicte contra el col·lectiu gai i contra el feminista és la fiscal delegada de delictes d’odi. La representant del Ministeri Públic haurà d’investigar la denúncia presentada pel col·lectiu Lambda de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals que va denunciar l’arquebisbe per les seves “condemnables declaracions homòfobes i masclistes contra les persones homosexuals i el moviment feminista”. Cañizares va carregar durant una homilia contra la “important escalada contra la família per part de dirigents polítics, ajudats per altres poders com el ‘imperi gai’ i certes ideologies feministes”, subratllant que les “lleis que comenten la ideologia de gènere” (en clara referència a les legislacions que advoquen per la igualtat efectiva entre home i dona) són “les més insidioses que hi ha hagut en tota la història de la Humanitat”. Aquestes paraules, unides a moltes altres frases poc o gens encertades del prelat van acabar amb la paciència de Lambda, que farts dels menyspreus del cardenal van decidir presentar una denúncia. I trobo que van fer molt ben fet.

Totes aquestes paraules de l’ínclit Cañizares van portar al prelat a rebre una reprimenda del Papa Francesc qui, segons fonts vaticanes, li va recordar que “Espanya està vivint un moment electoral i polític molt complicat en què l’Església ha de ser instrument constructiu, i no element desestabilitzador”. Però em sembla que no n’ha fet gaire cas…

El cardenal Cañizares ha cultivat altres perles. També va dir coses prou espatarrants i força fora de to sobre els refugiats: “Aquesta invasió de refugiats és del tot blat net?”.  O sobre les eleccions catalanes passades: “No entrem en valoracions polítiques, però des del punt de vista moral el que succeeixi el 27 de setembre planteja unes qüestions de summa gravetat”, era la seva forma de descriure les eleccions catalanes i, a més, va afegir, “Déu vol la unitat, és el que li és grat, encara que ens entestem a obrar el contrari, per raons que res tenen a veure amb l’Evangeli ” va dir durant una vigília convocada per pregar per la unitat d’Espanya.

Ha carregat contra  tots, especialment contra l’esquerra. Però també li va semblar el PP massa tou  quan temps enrere es va aprovar la reforma de l’avortament, de la qual va dir que: “El Govern, oblidant els seus principis, desdient-se de gestos anteriors i tornant-se enrere de les promeses electorals , va aprovar una mínima reforma, més real que aparent, de la llei vigent que consagra el dret a l’avortament “.

En fi, que aquesta no és la meva església. No és la església dels pobres (agafant el mot pobre en tots sentits de la paraula) que va voler Jesús i que em dóna la sensació que vol el Papa Francesc. Per què us penseu que ha tingut el Papa tant interès en establir la festa de Santa Maria Magdalena? El cardenal Cañizares no l’hauria fet mai una cosa així.

2 respostes

10 juny 2016

Les arrels

Classificat com a PSICOLOGIA

Aquesta setmana acabem les classes de llengua que des de fa ja una colla d’anys un grup de voluntaris fem a grups d’immigrants. Darrerament la majoria d’alumnes que m’han tocat procedeixen dels països del Magrib (que parlen diverses llengües i dialectes d’origen àrab) i subsaharians (amb predomini del francès i anglès). Aquest any m’ha tocat un grup en què la majoria no coneixien gens –o molt poc- ni el català ni el castellà. Alguns d’ells analfabets són totals. Les dificultats que sorgeixen per comunicar-nos ja us podeu imaginar que són grans. Però anem fent el que podem i el cas és que d’una manera o altra la comunicació sorgeix. No cal dir que un dels mitjans al que més hem de recórrer és a dibuixos o fotos i el que primer treballem és el vocabulari bàsic. Fa ben pocs dies que, tot parlant d’arbres i fruites, va sortir la paraula arrel i, és clar, vaig haver de fer el corresponent dibuix d’un arbre que de seguida va donar-los la idea exacta del que és una rel, un tronc o unes fulles.

I el fet de parlar de les arrels m’ha fet pensar en el que aquests dies estic vivint. A casa nostra estem en ple procés de mudança de casa i de poble. Després de 30 anys de viure a Mollerussa –on hi vaig tenir la feina fins que em vaig jubilar- ens en tornem a Castellnou de Seana, el meu poble natal. Després d’haver recorregut “la ceca, la meca i les valls d’Andorra”, per dir-ho d’alguna manera, torno a les arrels i es fa palès que aquella dita “RODA EL MÓN I TORNA AL BORN” no ha perdut actualitat. És bo que tinguem inquietuds per veure món i conèixer coses noves; és bo sortir de l’ou, experimentar coses noves, caminar per nous camins, però en molts cassos és fa cert allò de que finalment acabem tornant a casa, amb els nostres i amb allò que coneixem i reconeixem. També hi ha aquella altra dita popular amb significat semblant que fa: “Rodaràs, rodaràs i a casa te’n tornaràs”. I és que hi ha unes rels primigènies que mai cabem d’abandonar del tot…

Però voldria anar una mica més enllà i dir que, tot i havent-hi aquestes arrels que podríem dir-ne físiques (poble, casa, família, amics d’infància…), també n’hi ha unes altres d’espirituals que anem fent al llarg de la vida per allà on passem. Unes i altres ens alimenten i ens han permès ser el que som. Hi han molts tipus d’arrels, però en definitiva, entenem com arrel aquella part oculta d’alguna cosa, de la qual procedeix la part visible. Les arrels són el que et subjecten i et lliguen a la terra, a les persones. I, si volem ser sincers, hem de reconèixer que no només a una terra en concret sinó a moltes. A totes aquelles persones i coses que t’han donat la vida, t’han  format i educat. Les arrels d’una persona són aquestes subjeccions a la vida que t’han fet i et fan feliç que t’empenyen a seguir endavant, a viure la vida com mereix ser viscuda. La família, el poble, la casa pairal, tot allò que quan érem infants ens va marcat tant, són unes arrels poderoses, certament, que ens acompanyen durant tota la vida. Són arrels inoblidables i que queden dins nostre encara que el paisatge hagi canviat amb el temps.

Però hi ha també aquelles altres arrels que vam anar fent aquí i allà.  Les d’aquelles persones que ens van sostenir en un moment de desànim; aquelles que ens van animar, les que ens van enriquir ensenyant-nos coses noves o obrint-nos nous horitzons; aquelles que ens van fer somriure o ens van deixar reposar el cap entre els seus braços; les arrels que vam plantar en aquell paisatge, en aquell riu o en aquell bosc que ens va meravellar en un moment determinat; aquelles arrels que ens vam regalar la gasolina necessària per posar al nostre motor per seguir caminant –i ensopegant- per la vida; aquelles que ens han permès arribar fins on som amb una certa il·lusió i ens han permès ser l’arbre que som amb els fruits més o menys abundants que hàgim pogut donar.

Per això cal ser sempre molt agraïts a totes les arrels per més que estiguin amagades, hagin restat anònimes o no es vegin. Les arrels sempre acostumen a ser molt discretes tot i sabent que la funció que fan és fonamental.

No hi ha resposta

05 juny 2016

40 anys de futbol en català

40 anys LaTdP

Un període de 40 anys ja és un bon recorregut. I si aquest recorregut s’ha hagut de fer amb no massa mitjans i molt d’esforç, encara té més importància. Ahir es va celebrar la festa per commemorar els 40 anys de La Transmissió d’en Puyal, 40 anys de narracions de futbol en català amb Joaquim Maria Puyal al capdavant.

Va ser el 5 de setembre de 1976 quan va fer la primera narració d’un partit en català, des de Ràdio Barcelona. Deu anys després va continuar a Catalunya Ràdio… i fins ara!.Eren uns temps aquells que les coses no eren fàcils pel català per més que més d’un ho vulgui negar i restar-li importància. Ara tot és molt més fàcil. Cal agrair, per tant, aquells pioners que van ser uns visionaris i sabent que a través del futbol podien normalitzar un àmbit important de la vida catalana. Hi ha ajudat, sens dubte, aquesta etapa gloriosa del Barça que ho ha guanyat quasi tot. Moltes gràcies i per molts anys a tot el llarg equip de col·laboradors que durant aquesta etapa ha tingut el Puyal i que ens han fet gaudir com ningú de la narració d’un esport tan popular i amb tants seguidors.

I per una altra banda jo m’atreviria a dir que aquest tipus de transmissió tan particular i única –per a mi la millor, i amb diferència- que ha sabut fer el Puyal ha ajudat a democratitzar la visió d’aquest esport, elevar-lo de categoria i ampliar-ne l’àmbit d’audiència. Potser no m’explico massa bé i segur que ho fa molt millor el famós escriptor uruguaià Eduardo Galeano, en el seu llibre  Fútbol a sol y sombra (1995), quan fa la següent afirmació: “¿En qué se parece el fútbol a Dios? En la devoción que le tienen muchos creyentes y en la desconfianza que le tienen muchos intelectuales”. És exactament així, tot i que cada vegada menys. Fa uns anys semblava que fos un pecat gravíssim que un intel·lectual tingués la gosadia de parlar de futbol. Dir que el futbol t’agrada i confessar que es miren partits de futbol per TV ja no és cap pecat mortal, ni venial. Ja ha deixat de ser pecat, com ho han deixat de ser moltes altres coses absurdes… Per sort s’han anat canviant visions i esquemes en molts àmbits i també en aquest!

I si han canviat les transmissions, també han canviat els futbolistes. Que un futbolista pugui parlar bé, fer un discurs coherent o fer reflexions interessants també és cada cop més normal. Com ho és –i ho hauria de ser encara més sovint- trobar de tant en tant una entrevista interessant en un diari esportiu. Potser fins i tot vendrien més diaris si ho intentessin… És el bon regust que em va quedar a mi no fa gaires dies tot llegint una entrevista que va concedir Bojan Krkić  a Joan Monfort  (DIARI SPORT). Llegir una entrevista plena de sentit comú i veure com un noi jove no ha perdut el cap tot i tenir diners i fama és reconfortant. I també s’ha de dir que no és ell sol qui fa quedar bé al gremi del futbolistes. En trobaríem molts més, tot i ser ben cert que acaba de ser encara el més comú i normal. El més normal i decebedor és veure com el futbol s’està convertint en un espectacle amb pocs protagonistes, molts espectadors, en un circ mediàtic i en un espectacle on s’hi mouen molts diners i un dels negocis més lucratius del món. I als futbolistes els empresaris el compren, el venen, el cedeixen, el traspassen com una mercaderia més: i molts d’ells es deixen portar a canvi de la promesa de més fama i més diner. I com més èxit té i més diners guanya, més lligat està.

He volgut recollir algunes de les respostes de l’entrevista a Bojan, un noi del Pla d’ Urgell que va entrar de ben petit al Barça, fins arribar al primer equip -on s’hi va estar quatre anys- però que els camins del futbol el van portar lluny del Camp Nou i ara gaudeix en l’Stoke City.

-“En el futbol hi ha situacions injustes perquè és una persona la que decideix si jugues o no… Pots no estar-hi d’acord i hi ha moments que hom no ho entén, però he arribat a la conclusió que en el futbol, ​​com menys preguntes et facis, millor”.

-“A la llarga, quan em retiri, podré dir que he jugat al Britannia Stadium un dimecres a les set de la tarda amb fred i vent. Saps? No sempre cal jugar a Camp Nous, Old Traffords i amb climes agradables. Això també forma part del futbol, ​​són experiències que t’emportes”.

-“Abans, sincerament, mai no m’hauria imaginat el fet de jugar en un altre equip. Portava dotze anys al Barça. I ara, doncs sí. M’he adonat i he après que el més important en el futbol a l’hora d’acabar una carrera són les experiències. Més que els títols. El que vius en el dia a dia només ho saps tu. Els títols, doncs sí, tens allà quatre copes que has guanyat en un prestatge, però allò no et dóna res. El que veritablement et dóna és el que has crescut com a persona, com a jugador, les experiències que has viscut en diferents llocs, els idiomes … Tot!”

-“Quan em retiri vull estar prop de casa, però no estar a prop de casa meva, sinó prop de la meva gent. I poder traslladar totes les experiències que he adquirit gràcies al futbol. Sobretot amb gent que comença, que alternin el col·legi amb el futbol. Aquesta etapa és una etapa important i complicada. Potser sent entrenador, assessor … L’objectiu és compartir una mica les meves vivències. Quan més gratificat em sento pel futbol és quan algú em demana fer un vídeo quan algú es casa i els fa il·lusió. O perquè una nena ha superat una malaltia. O perquè ho necessita. És quan més orgullós em sento de ser futbolista, el poder traslladar aquesta força que tenim el dia de demà em faria il·lusió”.

-“Per a mi no hi haurà res tan bonic com aquella etapa de jugador del planter. Recordo perfectament del primer dia que vaig arribar, amb nou anys, a fer les proves. No parlava castellà, per a res, només el de l’assignatura de l’escola. I vaig començar a parlar-ho amb gent que venia de diferents llocs, d’Andalusia … D’aquella època em queden moltes coses: els encarregats de cuidar-nos li donaven molta importància, no al futbol, ​​sinó a l’educació, a com comportar-te fora del Barça”.

-Què és més difícil, fer-se famós o deixar de ser-ho? “Tots els canvis són impactants. Però a mi això no m’inquieta perquè tinc molt clar qui sóc, de qui m’envolto. I sí, és la vida, un dia vam deixar de ser anònims i vam passar a ser a coneguts i quan deixarem el futbol potser haurem de tornar a ser anònims. Jo sempre he intentat fer la vida normal practicant futbol. Vaig a Barcelona i em moc amb metro. I a Londres també”.

-“En el futbol importa més ​​el cap que el talent. Moltíssim més. He vist molt talent que no ha triomfat per no tenir cap.

No hi ha resposta

01 juny 2016

Ho tenim tot. Ens falta tot.

Classificat com a Emigració,POLÍTICA,SOCIETAT

Llegeixo la notícia de l’agència Reuters i veig aquesta impactant fotografia: Un nadó immigrant ofegat en els braços d’un salvador alemany. El nadó, que sembla no tenir pas més d’un any d’edat, va ser tret de la mar el divendres després d’haver bolcat un vaixell de fusta. Quaranta-cinc cossos van arribar al sud del port italià de Reggio Calàbria diumenge a bord d’un vaixell de la marina italiana, juntament amb 135 supervivents del mateix incident.

Recordeu la fotografia del nen sirià de tres anys d’edat –Aylan- trobat bocaterrosa sense vida en una platja de Turquia l’any passat? Ara tenim aquesta, que posa un rostre humà a les més de 8.000 persones que han mort a la Mediterrània des de l’inici de 2014. Tant la notícia com la foto impacten a qualsevol que tingui una mica de sensibilitat i ens haurien de fer pensar. L’organització alemanya  Mar-Watch va recollir 25 cossos, entre ells un altre infant, i va decidir per unanimitat la publicació de la foto. Per què s’han de publicar aquestes fotos tan colpidores? Simplement per a fer una crida als polítics de la UE, que si els fan mal d’ulls i no les volen veure, potser haurien de fer alguna cosa més de les que fan ara.

Sabeu el que va escriure en una redacció a l’escola la filla d’un pescador després que el seu pare li expliqués el que li havia passat un dia mentre pescava? Explicava que el seu pare havia vingut de la mar i que, quan recollien les xarxes, en lloc de peixos vius pescaven homes morts.  I li explicava que a vegades es trobava que no sabia a qui triar per salvar primer i el sentiment de culpabilitat que li quedava després de prendre la decisió …, el que se t’escapi algú de les mans … el haver volgut i no haver pogut … aquell “i si hagués fet això o allò …”.

I ara unes quantes reflexions: Us imagineu el complicat que deu ser gestionar totes aquestes realitats tan dures i les conseqüències que a curt i llarg termini significa tot això? Què diran els llibres d’història d’aquí 30 o 40 anys quan expliquin aquesta dura realitat dels refugiats i de com es va consentir una cosa semblant si es veia cada dia  desgràcies d’aquest calibre?

Voleu dir que les generacions futures no jutjaran la nostra generació com com indiferents, intolerants, egoistes i un llarg etc. en sentit negatiu?. I possiblement ens mereixerem aquesta qualificació per haver permès i consentit a aquests delictes penals i morals. Afegiran a la llista un altre crim contra la humanitat. Ja n’hi han hagut molts al llarg de la història; doncs un altre més.

No podrem al·legar desconeixement, ni ignorància, ni falta de mitjans. Res d’això ens podrà eximir de la nostra responsabilitat perquè en ple 2016 els ciutadans europeus vivim en l’era tecnològica i ho sabem tot i amb tots els detalls. Tenim ordinadors, mòbils, tablets, drones, hi ha en Senyor Google, i tants diaris digitals com vulgueu que ens posen la realitat davant els nassos a l’instant … Ho tenim tot a l’abast d’un clic i al mateix temps ens falta tot. Ho tenim tot i ens falta tot. Ens falta cor, sensibilitat, compassió, empatia i un altre llarg etc., ara en positiu. Som la generació més ben informada de la història i ens falta formació en humanitat. Com més rics en informació més pobres en formació. Llavors, si no és ignorància- que ja hem vist que no ho es- no serà indiferència?. No volem compartir el nostre espai, per por i per temors infundats i paguem perquè tots aquests nens, dones i homes no “ens envaeixin”. Creem indignes camps de refugiats sense cap tipus de rubor i vergonya.  I anem pescant nens morts … dia si i dia també.

Aquesta és l’ Europa que somniàvem?  Aquesta és l’ Europa que volíem? Aquest són els governants que ens mereixem? Aquesta gent és la que haurem de tornar a votar ben aviat? Serveixen per alguna cosa els Parlaments Europeus i les organitzacions internacionals? Preguntes i més preguntes… Reflexions que ens haurien de fer tornar aquesta mica de sensibilitat que sembla que tots plegats hem anat perdent.

No hi ha resposta

31 maig 2016

Currículums

Classificat com a LITERATURA,Mario Benedetti,Poesia

En aquests temps de poca feina i massa candidats buscant-ne, triomfa una cosa que en diuen currículums. El currículum -com és sabut- és el conjunt de les dades personals i els mèrits acadèmics i professionals d’una persona que sol·licita un lloc de treball.  En uns temps de poca feina i moltes entrevistes inútils, les empreses fan presentar currículums; currículums que la majoria de les vegades ni llegeixen i que van directament a la paperera. Encara funciona més del que ens pensem allò que s’ha fet sempre: normalment es dóna la feina a qui tingui la recomanació d’un familiar, d’un amic o a qui ja és conegut per alguna feina anterior. I això que ha estat costum comú al llarg dels temps és comprensible que segueixi essent habitual perquè en molts cassos segueix vigent allò de que val més boig conegut que savi per conèixer.

Per això mateix considero que se n’abusa una mica d’aquest costum de fer presentar un currículum (que de poca cosa servirà la majoria de vegades) i que valdria molt més anar directament a l’entrevista que totes les empreses fan als candidats. Els nois i noies que han de començar a treballar per primera vegada s’atipen de presentar el seu currículum a infinitat d’empreses que n’acumulen munts damunt la taula i que no es miren gaire.

El gran escriptor i poeta uruguaià Mario Benedetti té un poema que m’agrada molt i que parla de l’autèntic currículum que podríem presentar més o menys tots i que seria el següent:

  CURRÍCULUM

El cuento es muy sencillo
usted nace
contempla atribulado
el rojo azul del cielo
el pájaro que emigra
el torpe escarabajo
que su zapato aplastará
valiente

usted sufre
reclama por comida
y por costumbre
por obligación
llora limpio de culpas
extenuado
hasta que el sueño lo descalifica

usted ama
se transfigura y ama
por una eternidad tan provisoria
que hasta el orgullo se le vuelve tierno
y el corazón profético
se convierte en escombros

usted aprende
y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio
para saber que al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su peor momento un desamparo
y siempre siempre
un lío

entonces
usted muere.

Mario Benedetti

No hi ha resposta

26 maig 2016

Què vol dir ‘diversitat funcional’?

Demà, divendres 27 de Maig, a les 20h i a la sala d’actes de la Comunitat General de Regants dels Canals d’Urgell (Av. Jaume I) de Mollerussa, ACUDAM organitza una conferència + col·loqui amb Mònica Terribas. A la conferència i el posterior col·loqui mirarem de reflexionar sobre la relació dels mitjans de comunicació i les persones amb discapacitats diverses.

No es pot posar en dubte que els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental com a constructors d’opinió i, per tant, també el tindran a l’hora de trencar els estereotips que sovint es tenen sobre certs col·lectius de persones. Les paraules donen forma al pensament i són més poderoses del que ens pensem. No només designen objectes, persones o conceptes sinó que també conformen el pensament i aquest, a la vegada, condiciona les nostres actituds. Per això, per canviar actituds inadequades, perjudicials, equivocades o injustes és necessari començar a canviar la forma en que parlem i la terminologia que fem servir.

Per sort, s’ha fet un llarg camí a l’hora de parlar i tractar les diferents formes de discapacitats. Però falta molt i tots tenim tendència a caure en els errors de sempre perquè no ens acabem d’acostumar a tractar el tema amb naturalitat i, per tant, les persones es veuen afectades per la qualificació més o menys negativa que acompanyen les nostres paraules o actituds. Ho fem la majoria de vegades sense cap mala intenció, però ho fem. Caldria que aprenguéssim a definir les persones pel que són i no pels títols que tenen, pels diners, pels càrrecs o pels diagnòstics que els metges els han assignat. Per això hauríem d’aprendre d’una vegada que les persones no són la seva discapacitat sinó que la tenen. Com la tenim tots, per altra banda, en algun o altre aspecte de la nostra persona o de la nostra vida.

Com deia, s’han fet molts passos en quant a paraules, conceptes, maneres de fer i de tractar certes discapacitats. I el pas que s’està fent actualment -i que és molt interessant-és el que va cap a una substitució progressiva de la paraula “discapacitat” per “diversitat funcional”. Aquesta expressió la va anar gestant i fent-la pública el Foro de Vida Independiente (FVI), un moviment de persones amb discapacitat que ha reflexionat molt i molt bé sobre aquest tema. Caldria que tots féssim un passeig per la seva pàgina web i segur que ens seria molt profitós. Entretant, mirarem si aquesta conferència-col·loqui amb la Mònica Terribas ens resulta prou interessant i ric com per aprendre’n una mica més. Ja en parlarem…

No hi ha resposta

21 maig 2016

Espanya: un hipotètic Estat de Dret

Classificat com a POLÍTICA

Els Estats de dret es regeixen per un sistema de lleis i institucions ordenat al voltant d’una constitució, la qual és el fonament jurídic de les autoritats i funcionaris, que s’han de sotmetre a les normes d’aquesta. Aquest és el principi sagrat que hauria de regir sempre. Però a Espanya es veu que les coses no van ben bé així, tot i dir-se amb tota pompa i platerets ESTAT DE DRET. Per començar, tenim una Constitució que ja va néixer l’any 78 d’un part ben peculiar. A les portes d’aquella clínica hi havia militars ben atents  per si calia posar-hi cullerada. I pel que s’ha anat sabent amb el temps, i tant que n’hi van posar! Per això ens ha quedat una Constitució que aquests tribunals i funcionaris postfranquistes  -la majoria d’ells amb obediència cega a un PP ple de franquistes- la fan servir a la seva conveniència, se la passen pel cul cada dos per tres i en fan interpretacions cada cop més dubtoses. Per això cada dia es fa més evident que aquest hipotètic Estat social i democràtic de Dret és un títol una mica –o molt- falsari i per això molts no acceptem aquest status i tenim unes ganes immenses de marxar-ne com més aviat millor.

Quan una llei neix injusta cal combatre-la fins a la seva adequada esmena o la seva derogació. És molt clar i evident qui és el que decideix o hauria de decidir la injustícia de les lleis: és el poble. Les lleis són fetes per tal de que tots els ciutadans (i no només una part) siguin iguals davant d’aquesta llei. I si hi ha milions de ciutadans que se senten discriminats per aquesta llei se suposa que alguna cosa s’hauria de canviar. No n’hi ha prou en dir: les coses estan ja bé com estan, ja que és el legislador, tenint la majoria representativa, qui promulga la llei. Aquesta és justament la desgràcia per una bona part del poble espanyol si no aconsegueix canviar aquest pervers sistema que no atorga la mateixa justícia per a tothom, que no procura la convivència i regulació entre les persones sinó que és una justícia per a l’interès espuri d’uns quants grups de poder. Hi han molts estudiosos que diuen que trobaríem poques lleis que aguantessin un mínim estudi crític sobre la seva l’ètica o moralitat a l’hora d’aplicar-les. Les lleis s’apliquen massa sovint malament perquè els tribunals són partidistes i d’ideologies prou conegudes. Només cal veure la genealogia de molts ministres, funcionaris i  el de la delegada del govern a Madrid –la ínclita Concepción Dancausa– que aquesta setmana s’ha retratat amb la seva particular i ridícula decisió de les estelades.

Podríem citar un munt de casos sobre la il·legitimitat de les lleis injustes però legals. Qualsevol dictadura coneguda n’és una clara mostra i són públiques les injustícies que amb un adequat aparell legal fonamenten normes bàsiques o Constitucions. Però això també es dóna en els casos de les mal anomenades democràcies que, tot i gaudint de gran legitimitat no tenen un ordenament jurídic prou just ja que mai -o gairebé mai- tenen la ratificació posterior de la majoria dels ciutadans o fins i tot es prohibeixen directament referèndums o altres formes de participació directa. Ho saben bé els espanyols repassant la recent història on encara hi conviuen massa records franquistes i on massa coses encara fan el tuf de cinquanta o seixanta anys enrere.  Només cal veure la foto que acompanya aquest apunt, on es pot veure que la Fundación Nacional Francisco Franco gaudeix de molt bona salut i segueix venent loteria amb molt d’èxit. Ah! i recordeu una cosa: Va ser el  pare de la política que ha prohibit les estelades qui va ser el fundador de la Fundació Francisco Franco.

Una resposta fins a ara

18 maig 2016

Xirinacs, a contracorrent

Classificat com a Lluís M. Xirinacs,Vida i mort

Ahir TV3 va estrenar en el seu programa “Sense ficció”el documental “Xirinacs, a contracorrent”. El vaig mirar amb interès perquè Xirinacs va ser una figura que em va cridar l’atenció ja des de ben jove i perquè considero que Catalunya no hauria d’oblidar alguna de les seves lliçons en uns moments en que la ètica i la dignitat política sembla que s’han fos per art de màgia. A Xirinacs se li podran discutir moltes coses i se li podran retreure molts errors, però va ser una persona que ens va donar una lliçó de dignitat admirable tant en la seva vida com sobretot i de forma especial amb la seva lúcida i peculiar mort.

El documental  (que es pot recuperar clicant AQUÍ) fa una evolució cronològica de la vida de Xirinacs, destacant tots els episodis de la lluita contra el poder en el context en què succeïren. Recorda la seva trajectòria i aprofundeix en les motivacions d’aquest excapellà que va acabar passant per la presó, que va acabar fent vagues de fam i enfrontant-se al poder. I alhora també parla del seu entorn, dels seus amics, dels qui el van seguir i dels qui el van oblidar i menysprear i per què.

Xirinacs, a contracorrent ressegueix la vida de Lluís Maria Xirinacs a través de les aportacions de diversos entrevistats entre els quals hi ha les seves germanes Anna Maria i Montserrat Xirinacs, l’economista Arcadi Oliveres, l’escriptor Lluís Busquets, els activistes polítics Jaume Asens i David Fernández i figures històriques del catalanisme com Miquel Sellarès i Jordi Carbonell.

Xirinacs va ser candidat tres anys consecutius al Premi Nobel de la Pau, va fer diverses vagues de fam i es va passar més de sis-cents cinquanta dies davant la presó Model de Barcelona demanant l’amnistia. Però també va ser un home polèmic: l’any 2002 es va declarar “Amic d’ETA” i va fracassar en l’intent de crear un partit polític, que no va obtenir representació parlamentària. A més de l’acció política, també va elaborar un model filosòfic que encara avui es desenvolupa i va treballar en un sistema econòmic alternatiu al capitalisme i el comunisme. Acusat d’il·luminat o boig per alguns, per a d’altres es tracta d’un referent de la no violència i la pau.

El documental acaba amb unes declaracions molt aclaridores del seu metge de capçalera i que jo –ni potser la majoria de gent- desconeixia. Resulta que fou el seu metge qui l’acompanyà el 6 d’agost de 2007, dia del seu 75è aniversari, al paratge de Can Pegot, al terme municipal d’Ogassa, sota la muntanya de Sant Amanç. Xirinacs li va demanar. Aquell lloc va ser escollit per ell per a ser el seu punt Omega. Va ser l’11 d’agost que van trobar el seu cadàver en aquest bosc del Ripollès, on va voler passar els seus últims dies amb “la meva soledat i el meu silenci”. Aquesta voluntat, la declarava un escrit que deixà al seu despatx, en el qual recordava també haver viscut 75 anys en uns Països Catalans ocupats i recriminava als líders polítics catalans llur “covardia” en matèria de nacionalisme. Encara que alguns mitjans van donar per fet que s’havia suïcidat, l’autòpsia revelà que Xirinacs s’havia deixat morir per inanició, en un acte de sobirania pròpia.

Fou justament aquest acabament del programa el que a mi em va fer pensar en un interessant llibre de Hans Küng, un text breu de l’any 2014 amb el que als seus 86 anys, afectat per un Parkinson progressiu, va voler coronar la seva vida i la seva obra. El títol “Mort feliç”constitueix molt més que un simple testament vital i vol ser tot un programa de vida. Jo no he llegit el llibre, però sí que vaig llegir i guardar un bonic text de José Arregi on el comentava.

Küng diu que triar la forma i el moment de morir no és cap contradicció sinó que és simplement la realització de la paradoxa de la vida: només es pot ser feliç donant-se. I és també la paradoxa de la mort que es fa donació i es torna decisió, expressió, culminació de la vida. La mort pot ser feliç, ja que la vida que es dóna no mor. I per a H. Küng això no és cap joc de paraules buit, sinó que és l’horitzó que il·lumina la seva vida sencera inclosa la mort. Sap del que parla, doncs a això ha consagrat els seus inesgotables energies físiques, emocionals, intel·lectuals, espirituals.

Mort feliç o eutanàsia significa morir sense tristesa i sense dolor, o amb el mínim de tristesa i de dolor inevitable. Morir en plena consciència. Acomiadar serenament dels éssers estimats. Assumir sense angoixa la pena de la separació; a la pena hi ha consol, en l’angoixa no; la pena no impedeix la felicitat, l’angoixa sí.

Morir en profund assentiment a tota la vida, acceptant-ho tot, dient sí a tot, també a les ferides sofertes i, el que és molt més difícil, a les ferides infligides: no he estat perfecte, ho sento, però a això he arribat, i així està bé; m’agradaria que moltes coses haguessin estat millors, però està bé com està; dic sí a tot, sense justificar res. Dir: “La meva obra està acabada: aquí us la deixo”. I no cal que sigui una “gran obra”, com la de Hans Küng, ni ningú pot mesurar la grandesa de l’obra per la grandària o el nombre o la qualitat dels llibres escrits, ni per l’èxit aconseguit, o l’influx exercit. Coronar la vida humilment. Morir en pau.

Doncs bé, com a creient, pensador i humanista, afirma Küng: en el moment en que la meva vida ja no posseeix per a mi qualitat humana suficient, puc i he de triar aquesta “mort feliç”, digna, bella, bona. Mort germana, no enemiga. Hi ha un temps per viure i un temps per morir. I jo puc, he de decidir-ho responsablement. “L’ésser humà té el dret a morir quan no té cap esperança de seguir portant el que segons la seva opinió és una existència humana”. Refusar, perllongar indefinidament la vida temporal forma part de l’art de viure i de la fe en la vida eterna. Ja s’havia pronunciat en el mateix sentit fa 20 anys, el 1995, en un altre llibre (Morir dignament, Trotta 1997) escrit en col·laboració amb el seu amic i col·lega Walter Jens.

Assistim a un canvi radical de paradigma. La legislació social dels diversos països -amb comptades excepcions com Holanda o Suïssa- pateix encara un gran retard respecte de l’opinió social. I el retard és més gran en el cas de la jerarquia eclesial. Sostenir, com sosté, que només és lícita l’ajuda passiva” (desconnectar un aparell d’alimentació o de respiració, per exemple) no deixa de ser una ficció. ¿Hi ha tanta diferència entre desconnectar un aparell i proporcionar una dosi major de morfina que em portarà a la mort o al descans final? La jerarquia eclesiàstica corre el risc de tornar a equivocar-se, com es va equivocar a propòsit dels mètodes de contracepció o de fecundació anomenats “artificials”.

Triar la mort de manera humana és la forma final de triar la vida de manera humana. I la humanitat no està definida ni dictada per una divinitat exterior ni representada per cap religió. El creient hauria de poder tenir una mort feliç com a definitiva donació confiada de si a la Realitat primera i última, com a trànsit a la Realitat profunda, a la Realitat Fontal, a la Vida sense origen ni fi.

Dir que no podem triar la mort perquè no som amos de la vida és una màxima tramposa. No som amos de la vida ni de la mort, però som responsables de la vida i, per tant, també de la mort, i aquí no és decisiva la distinció entre creient i no creient. No només podem, sinó que hem de triar responsablement -dic responsablement- quan i com morir, sense altre límit que el nostre benestar i el benestar comú, començant pel de les persones més properes. I els metges i les persones més properes haurien de poder  atendre la demanda de qui lliurement els demana -o de qui lliurement hagués deixat expressada aquesta demanda-un ajut per a ben morir.

És una exigència de la cura de la vida, i no hi ha un altre mandat diví ni una altra divinitat que la Vida, la cura d’aquesta vida, la Bondat i el Bon Viure.

No hi ha resposta

13 maig 2016

Condecorar guàrdies civils

Avui voldria aportar per a tots aquells que no el coneguin aquest text que acabo de llegir en el Facebook del bisbe de Tànger, Monsenyor Santiago Agrelo Martínez.

Ja n’he parlat alguna altra vegada d’aquest bisbe, que parla clar i evangèlicament. Considero que és un testimoni valuós que cal escoltar entre tanta grisor, foscor i entre tants silencis vergonyants com abunden en l’episcopat espanyol. Podreu trobar també el text en aquest enllaç

https://www.facebook.com/agrelomartinez?fref=nf

Cadena 13 TV. Programa: “El Cascabel”. Día 12 de mayo.
La noticia es: «El Ministerio del Interior ha decidido condecorar a los ocho guardias civiles que la semana pasada fueron absueltos definitivamente de la acusación de haber maltratado a un migrante en la valla de Melilla, según ha anunciado el titular del Departamento en funciones, Jorge Fernández Díaz. »

Los comentarios en la tertulia: Los guardias civiles, unos héroes, a los que sólo podemos estar agradecidos por el servicio que prestan. Los emigrantes, unos delincuentes, agresivos, que no tienen derecho alguno a acercarse a nuestras fronteras.

Me repugna que se apalee a nadie. Me asombra y me sobrecoge que un Ministro del Gobierno de España condecore a quienes golpean –con razón o sin ella- a personas indefensas. Me indigna que en la televisión de la Conferencia Episcopal Española se exalte a quienes apalean a emigrantes, y se dé a entender que los apaleados son agresores violentos, números sin derechos, como si todo lo que se les debe fuesen los golpes que se les dan. Me pregunto si es eso lo que piensan los obispos que pagan a quienes eso dicen.

A esos emigrantes, acosados por el hambre, las enfermedades, las penalidades, las fuerzas del orden y hasta por los elementos de los que dispone el buen Dios, se les priva de derechos, se les trata como desechos, y se les criminaliza para que la sociedad los considere desechables. En 13 TV olvidan que esos hijos de nadie son los predilectos de Dios; olvidan que la Palabra de Dios se hizo carne, no para que hubiese obispos ni periodistas sobre la tierra, sino para que hubiese buenas noticias para los pobres.

Si en una televisión se exalta la violencia contra los emigrantes, se desprecia a los sin papeles como si en esa condición dejasen de tener derechos y necesidades personales, se pisotea el evangelio, yo jamás pensaría que esa televisión pueda ser de la Iglesia.
¡Si los es, es un escándalo!

No hi ha resposta

12 maig 2016

Com a casa

Classificat com a Emigració,PSICOLOGIA

El darrer apunt que vaig fer al blog acabava dient que el remei per sentir-se com a casa en qualsevol lloc és no fer-se la pregunta de si algun dia tornaré a tenir la sensació completa d’una llar, sinó que és simplement preguntar-se com puc sentir-me a casa en el lloc en el que estic en aquest moment i amb aquelles experiències que em toqui viure. Per dir-ho d’una altra manera: per poder sentir-se com a casa no es pot tenir el cap en un lloc i els peus en un altre.

Crec que val la pena seguir amb el tema de què deu voler dir això de “sentir-se com a casa” i aprofundir-lo una mica. Sentir-se com a casa significa trobar un lloc que em sigui familiar, on m’hi trobo segur, aquell lloc que m’acull com el ventre de la mare i on hi trobo la calma i l’equilibri suficients per a viure i trobar aquella identitat personal a la que tots aspirem. No sempre és fàcil aconseguir-ho quan som lluny de casa perquè la distància ens fa idealitzar tot aquell món que hem deixat i les situacions i entorns nous no sempre són fàcils d’entomar i ens poden produir fàcilment ansietat, pors de tota mena, nostàlgia i tristesa.

Tots nosaltres hem après des de petits una sèrie de pautes culturals que ens afaiçonen d’una determinada manera; costums, menjars, relacions, clima… Quan ens falta això ens podem arribar a sentir com desarmats, despullats i indefensos; ens pot fer sentir que som en un lloc que no ens pertany i al que tampoc nosaltres li pertanyem. Ens podem sentir com si ens trobéssim penjats d’un fil i que aquest fil es pot trencar en qualsevol moment. Ens pot crear molta inseguretat i estranyesa el fet d’enfrontar-nos  amb tota la ambigüitat que ens proporciona aquell entorn nou. Totes les cultures proporcionen una sèrie de claus culturals i pautes conegudes de forma inconscient que fa que ens donin sensació de pertinença. Quan arribem a un altre país cal fer l’esforç de captar-les, d’aprendre-les i fer-les nostres si no ens volem sentir eternament forasters. I el mateix pot passar quan tornem al nostre país després de molt temps de ser fora perquè moltes d’aquelles pautes que ens eren familiars i conegudes potser han canviat durant els anys d’absència.

Tota experiència nova ens pot fer qüestionar aquells valors propis que fins llavors vivíem amb una normalitat absoluta i que mai ens havíem parat a repensar. Una nova cultura, un nou país i unes noves formes de fer i de relacionar-se ens poden fer sentir inestabilitat emocional perquè posen en qüestió els nostre valors i les nostres creences més primàries. I tota aquesta moguda emocional els experts ens expliquen que es produeix en diverses fases o etapes: de l’eufòria inicial que sentim davant de qualsevol novetat es passa al rebuig perquè comences a comparar situacions. Llavors és quan comencen a sortir alguns problemes que no sabem com resoldre. D’aquí es passa a aquella situació de començar a trobar en falta la pròpia casa i comences a veure els defectes del nou lloc. Arribes en aquell moment en què et planteges si t’hi quedes o te’n vas; si et capaç de fer l’ajustament necessari o si et sents incapaç de poder-t’hi aclimatar. Si t’hi sents capaç, arriba llavors el moment de l’adaptació lenta i el moment de la incorporació de tot aquell món nou que et vas fent teu. És el que s’anomena biculturalitat. Hi ha gent que és capaç d’arribar a aquest punt i ha gent que no n’és mai capaç. Gent que és capaç d’entendre altres cultures i gens que no arriba a entendre mai res. Gent que és capaç de viure feliç en un altre entorn i gent que no i que sempre viurà amargat, fins i tot si torna al seu propi país perquè sent allò d’aquella cançó que diu: “no soy de aquí ni soy de allá”. Pot arribar a sentir que no és d’enlloc, una de les sensacions més dures que hom pot sentir perquè tots necessitem tenir arrels i sentir que en tenim.

I acabaré amb unes bones recomanacions que ens caldria tenir en compte quan marxem de casa per un temps per viure en un altre país. Aquestes són: intentar conèixer el nou lloc i intentar submergir-se en la nova cultura (és essencial conèixer-ne la llengua); mirar de ser justos i equilibrats i no veure només les coses dolentes perquè segur que, junt amb les dolentes, també en té un munt de bones. I finalment, fer l’esforç d’ incorporar tot allò de bo que ens proporciona la nova situació. Només així podrem trobar sentir-nos com a casa allà on sigui i amb les condicions que sigui.

No hi ha resposta

08 maig 2016

Tornar a casa

Classificat com a Emigració,PSICOLOGIA

Acabo de deixar a l’autobús que la durà a l’aeroport una amiga uruguaiana  que ha estat uns dies a casa. Ha vingut per a fer el Camí de Sant Jaume i, de pas, hem pogut estar uns dies junts. Com és natural, hem parlat molt de l’ Uruguai (un país que estimo molt pel fet d’haver-hi viscut una bona colla d’anys), de Catalunya, d’Espanya i hem fet les inevitables comparacions de temps, de llocs, de costums, de formes de viure, etc, etc… Hem parlat de com de diferents són les formes de vida en els diversos llocs i de quina manera se sent el xoc quan hom baixa d’un avió i comença a veure i escoltar la vida d’un altre lloc.

és clar que també és cert que anar a un altre país de visita o de turisme no és el mateix que haver-hi d’anar a viure per alguna força major (econòmica, com a refugi per escapar-se d’alguna dictadura) o per la simple raó de buscar una vida millor. Podríem dir que no és el mateix fer-ho per obligació que fer-ho per devoció. Parlant amb l’amiga recordàvem el dur que havia estat per alguns haver hagut de sortir del país corrents i de pressa, sense poder-se emportar res i sense ni tan sols haver-se pogut acomiadar dels parents o amics. I potser una de les coses pitjors: sense saber quan s’hi podrà tornar.

Recordeu aquella cançó de Facundo Cabral que diu: “No soy de aquí…, ni soy de allá,
no tengo edad, ni porvenir, y ser feliz es mi color de identidad”.
Expliquen que Facundo Cabral i Jorge Cafrune van haver de sortir de l’Argentina per motius polítics i van anar cap a l’Uruguai, el país veí i més fàcil d’escapar-se. Allà es guanyaven la vida cantant on podien. Un dia, després d’una funció on van coincidir tots dos, van sortir a prendre unes copes i tots dos portaven dins l tristesa per haver hagut de deixar l’Argentina, sense data fixa per tornar. Temps abans Cafrune li havia demanat a Cabral que li compongués un tema i la promesa mai no s’acabava de complir. Aquella nit Cafrune li va tornar a demanar el tema i sembla que fou en aquell moment quan Cabral va agafar la guitarra i va improvisar “No soy de aquí, ni soy de allá”. L’endemà Cafrune li hauria demanat la lletra de la cançó a Cabral i aquest no la recordava. Sort n’hi va haver que algú havia gravat la cançó en una gravadora casolana i van poder refer el tema a partir d’allà.

Marxar d’un lloc sense perspectives clares de quan s’hi podrà tornar, establir-se en un altre país per una temporada llarga, haver de viure en una altra cultura –a vegades ben diferent de la pròpia- i després tornar al cap dels anys al propi país, crea una situació personal estranya que s’ha estudiat en psicologia i que se n’ha dit “Xoc cultural invers” o “Síndrome de l’etern viatge”. El cantant cubà Carlos Puebla també ho va expressar amb la  cançó “Este es mi pueblo”; una cançó molt bonica i que fa així:

Hoy he vuelto a mi pueblo después de una ausencia muy larga,
y encontré que ni el pueblo es el mismo ni yo soy igual
al que ayer, con pupilas aldeanas, cantó su alegría
en las noches, aquellas transidas de orgullo local.
Hay tristeza en las calles desiertas y el parque vacío.
Hay tristeza en los muelles sin barcos y en el litoral.
Hay tristeza en las tardes que mueren enfermas de hastío.
Hay tristeza en la gente del pueblo, tristeza mortal.
Pero así, con su amarga tristeza, sin sol y sin luna,
y con toda la angustia presente de un suelo sin paz.
Ese pueblo es mi pueblo, el de siempre, el de toda la vida,
el que ofrenda su vida y su sangre por la libertad.

Tornar a casa per a quedar-s’hi després d’una temporada expatriat és sentir-se pletòric, és alegria, energia, abraçades a preu fet, festes continuades de benvinguda i una  situació com la de sentir-se al cel. Normalment, com més llarg hagi estat el temps a fora i com més llarga  la distància, més gran seran aquestes sensacions, però també igual de gros serà el cop de realitat que sorprendrà a un expatriat retornat. Els experts diuen que aquest “xoc cultural invers” o aquest sentiment tan especial “no es pot descriure si no s’ha viscut. És com una caiguda lliure, com surar sense rumb en unes aigües tranquil·les. Et sents fora de lloc “, explica Corey Heller.

Comença quan el retornat comprova que la vida ha seguit mentre ell no hi era. Era obvi, és clar, però no se n’adonava ni l’afectava perquè era lluny. No vivia el canvi de costums i de rutines, el tancament dels bars de sempre o l’aparició de paraules com noces, hipoteca o nadó al vocabulari dels teus amics. I ell, que aparentment era a casa seva, on tot seria fàcil i normal, es troba amb que, desapareguda l’eufòria inicial, ha de començar el procés de readaptació a una vida, que creia la de sempre, però que resulta ser encara més nova que la que acaba de deixar enrere. Ha de començar una feina de reconstrucció enorme i que mai havia imaginat amb el risc de no sentir-te mai com a casa si no la fa bé. “Viure en un altre país et canvia per sempre. Mai seràs el mateix i mai veuràs les coses de la mateixa manera “, diu Heller.

Entre tant desconcert, cerca de lloc i més davallades anímics de les que t’esperaves, un dia es descobreix pensant amb nostàlgia en aquella ciutat d’acollida de la que abans tantes ganes tenia de marxar. Troba a faltar la que va ser casa seva en els últims temps, però que mai va arribar a sentir com a tal, de la mateixa manera que ara no sent com a casa seva el lloc on ha tornat. En definitiva, comença a sentir de forma molt intensa allò que alguns especialistes n’han dit el síndrome de l’etern viatger, el d’aquells que un cop van marxar i ara no saben tornar, dels que no saben a quin lloc pertanyen i a quin lloc poden considerar la seva llar.

I la única solució, ens diu Heller, és posar-hi remei quan hom és fora de casa. I el remei és “no fer-se la pregunta de si algun dia tornaré a tenir la sensació completa d’una llar. És simplement preguntar-se com puc sentir-me a casa en el lloc en el que estic en aquest moment, amb aquestes experiències, trobant, així, en cada moment la manera de tornar a casa “.

2 respostes

03 maig 2016

Paper o digital?

Fa molt temps que no compro un diari de paper. I, pel que diuen, aquesta és una tendència general imparable. Jo estic subscrit a un diari digital i n’acostumo a repassar uns quants més; i això mateix crec que ja ho fa la majoria de gent. I ho fan de manera especial els joves amb el cada dia més imparable ús del mòbil. Els venedors de diaris de paper expliquen el que tots ja sabem: el paper es ven cada vegada menys. El periodisme (periodistes i empreses) haurien de prendre bona nota d’aquest fet i n’haurien de prendre especialment els diaris digitals si no volen arribar a aquest mateix punt sense retorn. No n’hi ha prou amb informar, sinó que s’ha de fer bé. La gent cada cop busca i espera més una informació de qualitat i una informació a la que hi pugui accedir amb rapidesa i comoditat.

Quan comprava el diari els diumenges recordo que marxava carregat de suplements, col·leccionables d’enciclopèdies o de qualsevol altra cosa i cupons per obtenir objectes de tota mena. En algun moment vaig creure que la gent comprava més el diari per tota aquesta faramalla que l’acompanyava que no pas pel mateix diari i per informar-se. Aquesta fal·lera col·leccionista sembla que ja ha anat de baixa i sembla que aquest model de premsa les empreses ja el van descartant de mica en mica perquè s’adonen que, si volen salvar els diaris de paper, hauran d’anar per altres camins. I l’únic camí és fer, com deia abans, una informació de qualitat, especialitzada i honesta. Se suposa que per això existeix el periodisme i existeixen els bons periodistes. Cada vegada és més difícil ser independent perquè les empreses es mouen per grans, obscurs i inconfessables interessos. Aquests dies hem vist com el president del grup Prisa, Juan Luís Cebrián, ha imposat la censura a alguns periodistes i fins i tot n’ha fet fora algun. Trobo que és un molt mal camí aquest que han emprès algunes empreses periodístiques i em sembla que a fi de comptes ho pagaran car.

El futur es presenta negre per aquells que no siguin honestos, independents i innovadors. El que ha arribat als diaris de paper, arribarà també als digitals si no corregeixen certs errors i no aprenen la lliçó. Aquells que pensen que sobreviuran generant clics amb informacions de curiositats de baix contingut, tests de temes diversos, vídeos virals, “memes”, il·lusions òptiques, títols enganyosos, falses notícies i fotos de culs i pits, estan equivocats. I comprovo amb cert estupor que alguns diaris digitals tiren per aquest camí. Jo ja n’he deixat de llegir-ne algun per aquest motiu i, com jo, molta gent farà el mateix. Hom vol informació i no pas enganys i mentides. Quan t’adones que et prenen el pèl, marxes a un altre lloc on trobes que encara creuen en el respecte al lector.

La informació de qualitat, lliure i independent serà el veritable negoci del periodisme del futur, diuen als entesos. I a mi em sembla que tenen tota la raó del món.

No hi ha resposta

30 abr. 2016

Inútils totals

Classificat com a POLÍTICA

Quan es feia la mili obligatòria  a alguns els declaraven “inútils totals” i tots nosaltres hem tingut algun amic o conegut que va poder aconseguir aquesta –en aquells temps- preuada qualificació d’”inútil total”. Ja sé que no hi ha ningú que sigui un inútil total i que tothom serveix més o menys per una cosa o una altra o que, ben mirat, tots som inútils per alguna cosa. Aquests quatre insignes personatges que veieu aquí retratats puc assegurar, després d’haver vist el que hem vist, que són uns inútils totals per a fer política. El primer d’ells ja ho ha demostrat sobradament en aquests darrers anys de govern del PP. Els altres no ho han pogut demostrar governant, però sí que ho han demostrat negociant. Han demostrat que no serveixen,m que no són aptes per aquests afers i que seria molt millor que cadascú se’n tornés a fer la feina que feia.

La política diuen que és l’art de resoldre els problemes de la ciutadania. Això és el que jo pensava i deu ser el que pensa la majoria de la gent que anem a votar com corderets quan toca. La majoria encara hi va de bona fe, però no sé quan temps durarà si la cosa continua així. Ja a l’època de l’antiga Grècia, Plató i Aristòtil van demostrar estar molt ocupats i preocupats per la política, a la que consideraven la suprema ciència pràctica per a poder aconseguir les grans aspiracions humanes. Per això José Antonio Marina, un filòsof actual, ens recomana llegir Aristòtil en un moment de descrèdit polític tan evident. Aquest descrèdit no es fa evident només a Espanya, sinó que el trobem en molts altres llocs; i el trobem especialment en un lloc on sembla que no hi hauria de ser: al Parlament Europeu. Suposo que el mal exemple que donen allà a Brussel·les·les s’escampa fàcilment per la resta d’ Europa i els polítics espanyols n’han resultat ser uns deixebles molt aplicats.  Aquella dita que tenen els valencians sobre la gent de Massamagrell: “Sou com els de Massamagrell que cadascú va per ell” als polítics espanyols els va com l’anell al dit. Al Parlament Europeu cadascú va per ell i aquest mal exemple s’escampa sense aturador com les males herbes s’escampen pels camps.

La política hauria de ser aquell espai públic on s’hi generen i mantenen través del diàleg els consensos mínims i necessaris per tal de trobar les solucions per als problemes d’interès comú. Per això haurien de servir els parlaments i els governs. Si hi ha incapacitat de diàleg i la impossibilitat de fer-ho lliurement i honesta, ja podem plegar. Llavors, la política no serveix de res i els polítics encara menys perquè vol dir que només hi són per a buscar la seva pròpia menjadora. Aquests quatre personatges de la foto que encapçala aquest apunt han demostrat que són com els de Massamagrell i cadascú ha anat només per ell. Han tingut nul·la capacitat de diàleg i, al cap i a la fi, han demostrat que aquesta Espanya de la qual sempre parlen no els importa gens ni mica, Se n’omplen la boca però només és per mastegar-la, emportar-se’n el suc i després vomitar-la. En les campanyes electorals (cada dia més inaguantables, carregoses i insofribles) hem d’escoltar promeses que saben que seran impossibles d’acomplir i de les quals després se n’obliden completament. És molt fàcil prometre quan hom és a l’oposició i sap del cert que mai governarà. Ja no és tan decent fer promeses impossibles quan hom sap que és molt possible arribar a governar. I el que és intolerable és oblidar-se de tot el que s’ha dit quan hom és al govern i es fa l’orni fent veure que ha perdut la memòria.

Però la indecència arriba al màxim quan aquests mateixos polítics que han arribat al govern –i el PP n’és l’exemple arquetípic- comencen a retallar prestacions a discapacitats, pensions, sanitat, ensenyament, etc. però sí que tenen diners per a engrandir el pressupost militar, fer AVES que no porten ningú, aeroports sense avions, infraestructures inútils, elevar la corrupció a un grau mai imaginat i manipulant els tribunals de forma descarada per tal de sortir-ne il·lesos de tot plegat. El diner hi és, però només hi és per a ells i no en volen sentir a parlar de repartir-lo de forma equitativa. Aquests quatre personatges de la foto haurien de tenir la decència de reconèixer que, si han estat incapaços de posar-se d’acord per a fer un Govern de coalició, se n’haurien d’anar cap a casa. Però no ho faran perquè ser polític és uns professió molt cobejada, dóna bons rendiments a curt termini i de relativament fàcil accés perquè no es necessiten títols de cap mena i només cal tenir bon padrins.

Qui pot voler seguir en una Espanya com aquesta? Doncs només aquells que saben que es poden aprofitar  del pastís que els serveixen cada dia a taula. Només aquells que s’han de preocupar de menjar-se’l i no els cal pensar en qui l’ha fet amb molt d’esforç. Només aquells que saben que podran continuar sent corruptes sense que els passi res. Alguns grans polítics han estat d’acord en dir que la política és l’art de fer allò que és possible. Els nostres polítics l’han girat al revés i han fet de la política l’art de fer allò que és impossible. I, per tant, no faran altra cosa que frustrar la gent, complicar-los la vida i fer que encara creguin menys en ells, tot i que ja hi creuen ben poc.

Una resposta fins a ara

27 abr. 2016

Crucifixos

Classificat com a RELIGIÓ,SOCIETAT

 

IMAG1563Llegeixo en el Blog de Cristianisme i Justícia un article de TERE IRIBARREN titulat CRUCIFIJOS. De manera curta i concisa ens diu magistralment què significa la creu i el crucificat. I ho fa recordant una antiga anècdota molt adequada pel missatge que ella ens vols donar en el seu apunt.

Si voleu llegir-lo directament a la pàgina web del blog, ho podreu fer clicant en aquest enllaç. De totes formes, m’ha semblat que valia la pena facilitar-ne també el contingut íntegre i ací el teniu a continuació:

Crucifijos

“Patxi López quita crucifijos del congreso”. Leo la noticia y me acuerdo de otra que allí por 1979  salió  en los periódicos.

Cuando Tierno Galván fue a ocupar el despacho oficial en el Ayuntamiento, sobre la mesa de trabajo encontró  un crucifijo. Uno de los acompañantes del señor Tierno sugirió la oportunidad de retirarlo. El viejo profesor -como cariñosamente se le llamaba- dijo: «Dejen el crucifijo donde está. Es un símbolo de paz».

Tierno Galván, siendo agnóstico reconocido, consideró que la separación entre Iglesia y Estado no le obligaba a quitar el crucifijo del Ayuntamiento de Madrid, como pedían otros de su partido, puesto que se trata de un recuerdo de un hombre justo que fue víctima de los poderosos. El crucifijo es algo más que un símbolo cristiano.

Se dice también que siendo ya alcalde intentaron quitar el crucifijo de su despacho, a lo que respondió: “La contemplación de un hombre justo que murió por los demás no molesta a nadie. Déjenlo donde está.”

Esto me lleva a una reflexión que quiero compartir: A muchas personas de formación cristiana, la cruz se les ha convertido en factor de resignación. El dolor de Jesús, como el de tantos hombres  y mujeres que han sido asesinados por defender la justicia, ha sido abaratado por una tradición de la piedad católica que ha desfigurado el sentido real de la cruz y  ha banalizado la seriedad del drama.

La cruz es el resultado de una vida entregada, de una vida que no se resignó ante la injusticia establecida. Y en vez de ser un motivo de sumisión, es un lugar de resistencia y lucha.

Me pregunto si en el presente el quitar la cruz es ahorrarse el esfuerzo y el dolor de la lucha contra los poderosos de este mundo injusto.

Estamos en tiempos que deberíamos bajar a muchos crucificados de la historia y no sería  tan comprensible que un signo tan provocador lo apartásemos de nuestra mirada.

Alguna altra vegada he escrit que no sóc partidari de posar creus als llocs públics perquè són llocs que pertanyen a tothom, són llocs de tots, llocs compartits per gent de tota mena. En una societat laica això no toca. Però una cosa és un lloc públic i una altra un lloc privat. Una cosa és posar-ne i una altra és treure’n. Una cosa és respecte i tolerància i una altra la intolerància cega i la falta de respecte per als signes religiosos de tota mena. No cal compartir les idees per a respectar-les. A mi no em fa mal que un musulmà o un jueu expressin la seva fe i exposin signes religiosos als seus llocs de culte o al jardí de casa seva. Tampoc em molesta que vagin pel carrer amb la vestimenta corresponent a la seva cultura o religió (amb la única condició de que han de poder ser identificats i, per tant, han de mostrar la cara). Tot això no em molesta si, al mateix temps els cristians també poden mostrar els seus signes allà on sigui. La fe –qualsevol tipus de fe o creença-és una qüestió personal, respectable i, per tant, tolerable si es fa servir el sentit comú i no s’exposa amb formes agressives o imposades, com han fet massa vegades al llarg de la història algunes religions (també la cristiana).

Quan, per exemple, veiem aquests dies en els noticiaris de la TV els ulls de tants nens, que ens miren esgotats de tant plorar i de tant sofriment, no podem fer altra cosa que sentir dolor i ràbia i no tenim dret ni ens cal saber ni esbrinar la procedència o la religió. En el fons d’aquest ulls només hi hem de veure una creu immensa i un dolor inexplicable. És la mateixa creu de sempre, la de tants i tants innocents que al llarg de la història han sofert alguna forma de crucifixió. Però, com bé diu la Tere Iribarren, tot això que contemplem esgarrifats cada dia ha de ser un motiu de resistència i lluita i no pas de submissió i d’acceptació de tanta i tanta injustícia. I si la mort d’aquell innocent crucificat al Gòlgota té algun sentit és justament el de l’esperança d’una vida més fraterna i més justa per a tots. Per tant, no s’hi val esquivar les creus i els crucificats que trobem pel camí i no s’hi val esquivar tantes creus reflectides en el fons de tants i tants ulls d’innocents amb els que ens creuem cada dia pel carrer.

No hi ha resposta

25 abr. 2016

A un camp d’arbres (de pomeres)

Classificat com a LITERATURA,Poesia

No us plany el sol, ni el glaç ni la rosada

que diàriament us sotmet el seu bany.

I seguiu drets, estàtics com estàtues

davant temibles escamots de mosquits.

Estilitzats, alts i prims, però ferms

com aprenents sardanistes al ras,

entrellaçant-vos les mans en renglera,

uniformats com estudiants britànics.

Pacients peluts, de cabells model Einstein,

suporteu bé els perruquers diligents

que usen tisores automatitzades.

Silueta-plagi dels colls de girafa,

la vostra nou es multiplica en nous.

El suposat rostre fantasmagòric

és el d’un sàtir per naturalesa.

Cos curvilini de branques obertes

amb ereccions vàries i incontrolades,

desvergonyits ofeneu les roselles

que resten eternament sufocades.

No coneixeu més que els marges del camp.

Ni amb l’ajut de la rosa dels vents

quan inclineu la testa encabellada

i doblegueu l’espatlla destrament

heu conquerit el somni vell de caminar

vers l’horitzó que contempleu solemnes,

impertorbablement.

Joan Francesc Dalmau i Llagostera, Només respiren, Lleida, Pagès, 2000, p. 63.

JOAN FRANCESC DALMAU (Miralcamp, 1968). Poeta i narrador.
Els seus inicis artístics van lligats al món de la cançó. De ben petit mostra una clara inclinació cap a activitats artístiques. Poesia i cançó són dues formules que li permeten de trobar reflectides les seves idees i vivències en una forma d’art directa i assequible. De seguida s’adona que són també el mitjà ideal per satisfer la seva necessitat d’expressar-se.
Com a escriptor, l’any 2000 obté el premi Les Talúries amb el poemari Només respiren. Des d’aleshores, però, ha publicat, bàsicament, narrativa: Per darrere i a les fosques(2001), contes d’humor irreverent; una novel·la policíaca amb rerefons existencialista Ni viu ni mort (Premi Mn. Romà Comamala 2003), i La pell dels altres(Premi Ramon Roca Boncompte 2006), entre d’altres.
Al 2007 comença a escriure articles per al diari de Lleida La Mañana en el que té una secció d’opinió en català “Cartes des de Ferney”. S’ha format també en l’escriptura de guions.
És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i de l’Associació de Guionistes de Catalunya (GAC).

No hi ha resposta

18 abr. 2016

Tolerància

Classificat com a SOCIETAT

No és fàcil ser tolerant quan les idees o conviccions dels altres no corresponen amb les nostres o bé hi xoquen frontalment. Tots hem viscut aquell moment de crispació i fins i tot ràbia quan acabem de llegir o escoltar alguna cosa que toca frontalment els nostres sentiments o manera de pensar. Tolerar vol dir respectar i no pas necessàriament compartir. Es poden tenir unes idees pròpies en matèria religiosa, ètica, política, estètica, etc. i saber respectar les des altres. Tolerar no vol pas dir callar i fer veure que tot és bo i bonic i perfecte. Tolerar és també denunciar allò que veiem que no és prou bo, però saber fer-ho amb educació, amb correcció i amb les paraules i actituds adequades. No vol pas dir que no costi, però es pot fer i s’hauria de fer. S’hauria d’ensenyar la tolerància des de la família i les escoles. Hauríem de mirar de fer societats tolerants i obertes.

Tolerar és saber mirar el món amb mirada panoràmica. Vol dir no fixar els ulls en un únic lloc i tancar excessivament el focus. Vol dir saber mirar les persones i les coses amb mirada d’amic. Tots tenim amics amb qui no compartim infinitat d’idees, però sí que compartim afectes, sentiments i vida en comú. A l’amic li perdonem molts errors justament perquè som amics i sabem que ell també ens els perdona a nosaltres. Tolerar és saber mirar d’una altra manera.

Tolerar és mirar d’allunyar prejudicis en una societat en què  sembla que cada cop en té més. Mirem malament les persones d’altres cultures, colors o races perquè no les coneixem prou i ens fan por. No ens adonem que per les venes de totes les persones hi corre la mateixa sang vermella i que tots hem mamat la mateixa llet blanca, hem respirat el mateix aire i hem begut la mateixa aigua. El vestir, el menjar, l’educació o els costums poden ser diferents però les persones estan fetes del mateix fang i tenen una ànima exactament igual.

Tolerar vol dir mirar de viure en harmonia amb els que ens envolten: familiars, veïns, companys de feina i conciutadans, mirant de buscar sempre solucions compartides als problemes i les dificultats pròpies de les relacions humanes. És creure que el contacte ens pot enriquir i no pas empobrir. Que ens pot portar coses noves i no pas prendre’ns les nostres. Incorporar vol dir enriquir-se. Tancar vol dir empobrir-se. Ser tolerant vol dir no fer servir la llei del més fort, que equival moltes vegades a la llei de la selva. Sé més, ser més fort, ser més ric, ser més potent, no vol dir ser millor ni tenir la raó.

Tolerar és no guardar rancors en els racons més amagats del cor, passar per alt petites coses sense importància, oblidar petits malentesos, paraules inadequades i moments de nervis que poden haver tacat algun moment de la nostra vida.

Tolerar és no obligar ningú a pensar o viure igual que jo. Si jo pretenc ser lliure, els altres també ho pretenen i hi tenen dret i hem de saber que la nostra llibertat acaba on comença la dels altres. Els demés tenen les seves raons tot i que nosaltres potser no les entenem sempre. Cadascú té un passat que ens marca més del que voldríem i que no és fàcil d’abandonar. Hauríem de construir societats on cadascú podés trobar el seu espai.

Tolerar és també saber que ningú és perfecte i que nosaltres tampoc ho som. Primer que res hauríem de saber ser tolerants amb nosaltres mateixos i segurament que així també ho seríem més amb els demés. Qui no té limitacions? Si pensem que nosaltres no en tenim vol dir que no ens hem parat prou a mirar-les. I vol dir també que la nostra societat del primer món no necessàriament és millor que altres societats del que anomenem tercer món. Totes les societats tenen coses bones i coses dolentes.

Tolerar és saber que la perfecta unitat és formada justament per la diversitat. Ser tolerant és saber incorporar les diversitats, els matisos, els tons diversos en la nostra vida. Com la llum que, quan la descomponem, veiem que és formada pels 7 colors de l’arc de Sant Martí; que són diversos i que junts formen aquesta perfecció i unitat de la llum blanca que ens il·lumina a tots, que ens dóna vida i ens permet viure.

2 respostes

13 abr. 2016

Pudor i fàstic

Classificat com a LITERATURA,POLÍTICA

Aquell personatge que anys enrere explicava la seva pròpia història (Historia de un idiota contada por él mismo.Anagrama, 1986) quan encara no era acadèmic de la RAE, aquest dies s’ha posat a disparar a tort i a dret com un boig i ens ha regalat un munt de perles de tots colors: declaracions pujades de to, escrits enverinats i verinosos buscant la controvèrsia, frases plenes de masclisme, classisme i molta mala educació. Com podeu suposar, estic parlant de l’escriptor Félix de Azúa que aquests dies, volent fer de Messi mediàtic, s’ha posat a repartir joc i donar tema als mitjans de comunicació. La setmana passada va escriure al seu blog un article que titula HEDOR i que m’agradaria comentar una mica.

Comença l’article dient : “El Holocausto judío comenzó en Austria cuando unos fornidos idiotas, disfrazados con el traje nacionalista, obligaron a los dueños de algunos comercios de Viena a pintar en sus escaparates la palabra “judío” en grandes letras blancas”. Després fa una defensa del seu amic bufó Boadella i dels xiprers que algú va tallar davant de la seva finca en un poblet de l’ Empordà, continua amb una de les seves obsessions contra el que alguns anomenen nacionalisme català i acaba criticant el silenci general que diu que impera a Catalunya, imposat d’una manera semblant a com ho feien els nazis. I acaba l’article dient que tot això: “Da un poco de asco”.

Fàstic, repugnància, avorriment, ràbia… és el que em produeixen també a mi personatges com ell, que són capaços de mentir, distorsionar i manipular la realitat tal com ho fan habitualment. A vegades ho fan descaradament i altres subtilment, fins i tot amb aquella certa elegància que gasten alguns intel·lectuals perdonavides quan se situen per sobre del be i del mal i que es creuen amb la capacitat moral de jutjar-ho tot. Hi ha un tipus de personatges com aquest del que us parlo que sembla que s’han tornat incapaços de reflexionar i s’han posat en una situació de tancament de la ment, d’eclipsi del pensament i de fer qualsevol tipus d’esforç intel·lectual que els pugui ajudar a entendre una mica les situacions. És el que en podríem dir “pensament unidireccional i obsessiu”.

El mateix fàstic que diu que li produeix a ell la situació político-social de Catalunya me’l produeix a mi personatges com ell. Una repugnància que va creixent fins arribar al vòmit quan llegeixo com són capaços d’invertir els termes de les coses i capgiren la realitat. Resulta que ara els jueus són els nazis i els nazis els jueus. Fan trampa i els sembla que ningú ho veu ni se n’adona. Veuen i critiquen el suposat nacionalisme català i no veuen el seu supernacionalisme espanyol. Veuen la palla a l’ull del veí i no veuen la biga que porten a l’esquena.

Aquest senyor és, des de fa un temps, acadèmic de la llengua espanyola i serà el propietari de la cadira corresponent a la lletra “H” de la Real Academia Española (RAE). La lletraH deriva de l’hebreu heth, que a les llengües semítiques significa “tancat” (per això té la barra al mig). El protosinaític va fer servir un nus i el fenici va utilitzar una tanca o una reixa per a representar el concepte “tancat”.  Deu ser per això que ha titulat el seu article “Hedor”, que és la mateixa pudor de caducades, podrides, tancades i passades de moda que fan les seves idees i les seves sortides de to. Aquest home deu saber molt bé què és un idiota perquè en va fer un llibre autobiogràfic. Idiota i estúpid són dues paraules amb significat semblant. Per això –i per acabar- vull portar aquí l’assaig d’un altre autor –Carlos M. Cipolla, professor emèrit d’Història Econòmica en Berkeley-  sobre “Las Leyes Básicas de la Estupidez Humana”, que és força millor i més realista que el seu llibre (que es va vendre més pel títol cridaner que no pas pel contingut) i que li recomanaria amb tot fervor al senyor Azúa i que les transcric per si les volem llegir i aplicar tots nosaltres (que tampoc no ens aniria malament).

1ª Llei. Sempre tendim a subestimar el nombre de gent estúpida.

a) Persones que havíem pensat que eren racionals i intel·ligents, de sobte resulten ser estúpides sense cap mena de dubte.

b) Tots els dies ens veiem afectats en qualsevol cosa que fem per gent estúpida que invariablement es apareixen en els llocs menys apropiats.

2a llei. La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la persona.

3a Llei. “La Llei d’Or”. Una persona estúpida és algú que ocasiona mal a una altra persona, o un grup de persones, sense aconseguir avantatges per a ella mateixa, o fins i tot resultant-ne danyada.

4a Llei. La gent no estúpida sempre subestima el poder de causar dany de la gent estúpida. Constantment se’ls oblida que en qualsevol moment, i sota qualsevol circumstància, el associar-se amb gent estúpida invariablement constitueix un error costós.

5a Llei. Una persona estúpida és la persona més perillosa que pot existir. És prou conegut que la gent intel·ligent, sense importar la hostilitat que puguin tenir, són predictibles, mentre que les persones estúpides no ho són.

3 respostes

Anteriors »