15 juny 2019

NO HO TORNAREM A FER!

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

No, no ho tornarem a fer. No pas si ho fem com ho estem fent fins ara. Desunits. Enfrontats en allò més secundari i oblidant el que és fonamental. Sense perspectiva clara. Sense tenir ben present el que ha passat i sense una fita clara d’on volem anar. No ho farem, si seguim mirant egoísticament cadascú per casa seva. Per la seva butxaca. Per la seva poltrona. Sense un pla comú i consensuat en allò que és fonamental en aquests moments. No, així no ho tornarem a fer…

El president d’Òmnium Cultural, JORDI CUIXART, va deixar caure davant el tribunal del Suprem, amb una valentia infinita que l’honora, aquesta frase: HO TORNAREM A FER!. Recollia el sentiment clar de moltíssima gent que mentè els ànims per seguir endavant malgrat tot. El Jordi deia que no es penedia de res només començar el seu torn de paraula allà al Suprem. Deixava clar que per ell el més important era refermar-me en tots els exercicis de drets fonamentals”. Se m’està jutjant per ser el 10è president d’Òmnium, se’ns jutja per manifestar-nos, per expressar-nos i per votar”, ha assegurat, “Doncs ho tornarem a fer com fins ara, pacíficament i amb tota la determinació”.

No ho tornarem a fer si equivoquem el camí. Si no anem junts. Si tenim massa pressa. Si no preparem bé les tàctiques i les estratègies per posicionar-nos davant d’uns poders d’un Estat molt més fort que nosaltres; que ens vol aniquilar, que vol arrabassar-nos coses que ja consideràvem adquirides per sempre. Amb un simple 155 s’ha tornat a fer amo absolut de la situació i ha demostrat que el Govern de la Generalitat és el que és. Poca cosa. Simbòlic. Sense poder real. Per a ells una autonomia més a qui lligaran les mans quan els convingui i a qui retiraran tot allò que els faci nosa.

Davant d’això només queda el recurs de la unitat. Saber que no ens cal anar a guerres que ja d’antuvi tenim perdudes. Allò que deia ERC de que separats seríem més ja hem vist que no només no és veritat sinó que hi estem perdent molt. Tots i a tot arreu. A la Generalitat. Als Ajuntaments. A les Diputacions. Arreu. El primer que cal fer és reconèixer-ho i buscar una estratègia comuna davant d’aquest trista i desesperant situació. Si no és d’aquesta manera, no no tornarem a fer. Cal un lideratge compartit, parlat, consensuat. Cal fer menys declaracions patriòtiques, però buides de contingut, i més accions efectives. Cal fer menys actes de protesta folklòrics i més actes efectius. Potser ha arribat l’hora de fer una desobediència civil. Davant lleis injustes i tribunals contaminats s’haurà de buscar altres fórmules més efectives. Sempre pacífiques, això sí. Això no ho podem abandonar mai si no volem perdre la raó que ens hem guanyat a pols. Caldrà una desobediència no violenta i unitat. Molta unitat. Només així HO TORNAREM A FER!

No hi ha resposta

09 juny 2019

LA TRINCA ELS ANOMENAVA “FAIXISTES”

Classificat com a POLÍTICA,SOCIETAT

En el temps de La Trinca, com sabeu, era ben viva la censura. Per això s’havien d’espavilar per dir certes coses fent revolts i metàfores. Com que el feixisme encara cuejava i, per al·lusió, algú s´hi podia sentir identificat, van haver de fer una cançó amb el títol LA FAIXA on deia que La faixa està de rebaixa,no se’ls veu gaire optimistes aquells fabricants de faixes, altrament dits: faixistes”.

I la causa de tot plegat era perquè perdien pistonada pel fet que ens acostàvem a Europa. “Que tant acostar-se a Europa!, que tant canviar de “jaquetes”!. Si no vetllem pel negoci, anirem a fer punyetes. Doncs, fent números, he vist, que si segueix anant de baixa caldrà tornar a dir al país: O faixa… o caixa!”.

Però aquesta Europa no és el que tots pensàvem que seria i ara més aviat sembla que es vulgui tornar cau i refugi de feixistes. Sembla que tornen a guanyar terreny els fabricant de faixes. Perquè gent com aquests de Vox si no els considerem ultradreta feixista, què són? Són només populistes a la manera espanyola, com diu algú?. Em sembla que no hem de badar més, i encara menys si tenim en compte l’auge d’aquest tipus de forces a Europa, on veiem que l’ultradreta segueix gaudint de molt bona salut i posa en escac i mat l’antic projecte europeu. Aquests tipus de partits podem denominar-los com vulguem i,tot i que en realitat són força heterogenis, tenen una cosa en comú: són partits populistes, euroescèptics, racistes i d’extrema dreta. Segons un estudi que s’ha fet, actualment l’extrema dreta és present en 17 parlaments de la UE. En 7 països han entrat ja a l’executiu o li donen suport des de fora. En 2 governen en solitari… Tenim Hongria amb el primer ministre Viktor Orbán com a gran referent. A Polonia hi tenim el partit ultradretà Llei i Justícia que governa en solitari. Tenim Matteo Salvini a Itàlia. Tenim la líder Marine Le Pen del Front Nacional a França, un dels rostres més coneguts de l’ultradreta europea. A Àustria l’islamòfob i euroescèptic Partit de la Llibertat(FPÖ) també té molt èxit. A Alemanya Alternativa per Alemanya(AfD). A Holanda el Partit de la Llibertat de l’islamòfob i euròfob Geert Wilders. A Grècia el partit neonazi i molt violent Alba Daurada. I aquí tenim a VOX que va obrint forat poc a poc i al que els partits tradicionals li fan reverències i els deixem ser acusació particular en judicis. I potser encara ens en deixem algun…

Ja els tenim aquí. És el feixisme sense complexos i a pit descobert. I alerta, que no són només aquells vells nostàlgics que no han deixat mai d’aixecar el braç amb la salutació feixista i de besar la “rojigualda”. No, no són ells sols. Molts -cada cop més- són joves. És una nova generació de feixistes que no van conèixer directament aquell passat però en senten nostàlgia perquè volen un tipus de societat sense emigrants, sense maricons, sense dones emancipades; diuen que volen més ordre i llei (i no cal dir que volen rei). Joves que fan servir la violència sense cap mena d’escrúpols contra aquells que no pensen com ells. Caps buits, cossos plens d’asteroides i cors plens d’odi. No, no són els de sempre. Si per cas, els de sempre els donen ales i els defensen des dels tribunals. Quant jutges no queden encara d’aquesta ideologia? Aquí, com podem veure, no ‘ha fet net i aquests joves són els seus hereus i són una nova generació que ens portarà a la ruïna si no vigilem. Són intolerants i amb idees criminals. Si cal sortir a treure estelades de nit ben armats amb pals de beisbol, surten. Si cal sortir a caçar persones independentistes, surten. Si cal caçar gais o lesbianes, els cacen. I cada cop més protegits per la llei. Una vergonya, en definitiva, en una societat que es proclama democràtica!

No siguem ingenus. No són els de sempre i són tan perillosos com aquells venedors de faixes dels que parlava La Trinca si la societat no fa alguna cosa i si entre tots no fem algun pas més. Quedem avisats.

No hi ha resposta

31 maig 2019

DESORIENTACIÓ

Classificat com a POLÍTICA

El professor ALFONSO DURAN PICH va publicar abans de les eleccions un article al seu blog ALFDURANCORNER.COM titulat DESORIENTACION. El considero magistral en molts sentits, però per damunt de tot perquè fa un excel·lent resum dels temps que estem vivint i considero que l’encerta completament.

Podeu llegir-lo en versió original al seu blog, però us el reprodueixo aquí mateix per més comoditat. Recomano a tothom que el llegeixi, tot i ser una mica llarg.

=====================================

DESORIENTACIÓ
Fecha: 21/03/2019

Després de la mort del dictador, els poders fàctics de l’Estat van teixir una xarxa d’aliances amb els petits grups de l’oposició i van presentar un escenari de democràcia formal, que en els seus fonaments era un franquisme al que s’havia aplicat un lífting de mínims. En aquesta operació cosmètica de perruqueria de barri s’incloïen uns partits polítics etiquetats com “de dretes i d’esquerres” , un gruix de normes i procediments que van anomenar “constitució” (que incloïen capítols redactats pels militars feixistes) i una aparent descentralització administrativa (les comunitats autònomes) per encobrir els drets de les nacions històriques de l’Estat.

Després es va demanar al poble que votés i el poble, en la seva gran majoria temorós i desorientat, va votar a favor d’allò que la autoritat competent presentava. I així hem arribat fins aquí.

L’espectacle s’ha mantingut incòlume durant més de quaranta anys, però fa aigües per tot arreu i té un futur dubtós. Hi ha diversos fronts que expliquen l’ensorrament del tinglado i cal tractar-los separadament.

El primer front és l’ideològic. Al món occidental (és un eufemisme) els partits oficials de dretes i esquerres s’han integrat, en la praxi, en un magma liberal-conservador, amb petites diferències. Les TIC, la globalització, la financiació de l’economia i el pes del “Big Business“. A escala mundial han produït una transferència de poder cap al gran capital, que utilitza els polítics professionals com empleats ben remunerats. A l’Estat Espanyol, a la petita escala que li correspon, ha passat el mateix. D’una banda tenim productes obsolets (com el PP o el PSOE) i, de l’altra, tenim nous entrants (Ciutadans o Podem) llançats al mercat com si es tractés d’una nova colònia per a executius agressius. Mentrestant els fons de cobertura internacionals, els fons d’inversió i els fons sobirans, amb la participació domèstica de les grans empreses ahir públiques i avui privatitzades, del lobby d’obra pública dependent del BOE i de la banca oligopolística, preparen les receptes que després els seus empleats serviran als comensals: una mica de llibertat, unes gotes de democràcia, una mica de patriotisme i tot ben remenat i barrejat amb “la Roja”.

El segon front és l’econòmic i el fracàs del model desenvolupat. Des del pla de l’economia política, en el sentit genuí del terme (treballar per a la polis en termes d’eficàcia i eficiència), la bona economia es fonamenta en la correcta assignació de recursos i, posteriorment, en la seva adequada gestió. L’Estat espanyol ha fracassat sempre en el primer i en el segon, beneficiant, això sí, a les elits extractives i rendistes que s’han quedat l’excedent generat. Exemples de mala assignació són abundants, com les inversions en la xarxa radial ferroviària d’alta velocitat (absolutament innecessària), la proliferació d’aeroports i la seva poc ajustada dimensió, la despesa extraordinària en armament, la xarxa viària d’autovies en zones d’escàs trànsit, la barra lliure de poliesportius, etc. En paral·lel, s’han produït grans buids en aquelles infraestructures que sí que eres claus per a facilitar l’activitat empresarial, com el famós i ja abandonat “corredor del Mediterrani” de mercaderies. Pel que fa a la gestió, el difícil és trobar un àrea que ens permeti donar un aprovat. Finalment hem de referir-nos a la transferència de rendes entre comunitats, amb el teòric propòsit de crear plataformes d’enlairament econòmic en territoris poc explotats industrialment. Els resultats han estat desastrosos. S’ha drenat de liquiditat de forma sostinguda a les zones amb cultura empresarial i òptima ubicació geoestratègica (el cas de Catalunya és paradigmàtic) i no s’ha creat res útil a les zones subvencionades. No només això, s’ha estimulat el subsidi com a forma de vida.

El tercer front és el polític. Catalunya ha dit prou. La voluntat majoritària i transversal dels seus ciutadans de decidir el seu futur a través d’un referèndum ha estat bloquejada per l’Estat, que ha utilitzat les seves capacitats (legals i no legals) per dinamitar un projecte de naturalesa democràtica. Però el contenciós se li ha anat de les mans a l’Estat espanyol, gràcies en part a la projecció internacional dels polítics exiliats. El fet que altres estats no intervinguin (els Estats es protegeixen els uns als altres) no vol dir que parlamentaris, acadèmics, analistes, assagistes, periodistes i polítics de tot el món no observin atentament el que està passant. Allò que s’ha descrit com “esperit de la Transició”, un relat inventat pel Règim (que segueix incrustat en el ” Deep State“), ha entrat en fallida. Res s’aguanta; ni la monarquia, ni la pluralitat d’estaments que la secunden, ni la plèiade d’alts funcionaris que han viscut i viuen graciosament d’aquest embolat.

I ara cal votar i fer-ho, com a mínim, per triplicat. Hi ha unes eleccions generals (el parlament de l’Estat), unes eleccions municipals (els ajuntaments de cada població) i unes eleccions al parlament europeu. Són temes diferents i cal tractar-los separadament.

Em referiré exclusivament a Catalunya i als catalans, que és l’únic àmbit que m’importa. El que facin o deixin de fer els espanyols que viuen a Catalunya (com la senyora Arrimadas i succedanis) no és de la meva incumbència, tot i que imaginem que repartiran el seu vot entre el PSOE, el PP, Ciutadans i Vox. El poden decidir l’atzar, perquè en el fons s’assemblen molt més del que aparenten.

En termes estratègics, els catalans haurien de votar en les eleccions generals opcions independentistes (Junts per Catalunya, ERC, Poble Lliure) per aconseguir després un col·lectiu que tingui el suficient pes com per bloquejar certes decisions del govern de l’Estat. L’ideal hagués estat una candidatura unitària, però les reticències de l’estructura de comandament d’Esquerra Republicana no ho ha fet possible. Els seus arguments que en el fet d’anar separats se sumen diferents sensibilitats independentistes no tenen base estadística i, com a molt, són una hipòtesi de treball. El que no és una hipòtesi és que la llei d’Hondt premia els partits grans. Sembla que els que sí que la coneixen són els assessors del senyor Casado, que tracten d’evitar la incidència de Vox als territoris que ells consideren de la seva propietat.

Les eleccions municipals són més senzilles per interpretar-les en clau catalana. La recomanació és la mateixa i probablement no hi haurà canvis significatius. També aquí ens hem trobat amb la voluntat d’Esquerra Republicana de treballar amb marca pròpia. El més greu és que això ho facin a Barcelona, que simbòlicament és la capital d’una Catalunya independent i republicana. Com que aquí no compten els corrents sinó la llista més votada, pot ocórrer que es perdi l’alcaldia. Si això passa, caldrà passar comptes. Si un assumeix més riscos dels que pot dominar, ha d’acceptar el premi però també el càstig.

Tenim el mateix relat a les eleccions europees, on un tàndem Puigdemont-Junqueras hauria estripat totes les costures en el pla internacional. Esquerra no ho ha volgut i repeteix les seves coalicions històriques, com si res hagués passat. El seu comportament m’indueix a creure, preferiria equivocar-me, que ja se senten còmodes amb el model autonòmic.

No faig menció específica -sempre en clau catalana- al grup polivalent format per Comuns, Podem, Podem, Iniciativa i altres, perquè, en viure en la indefinició permanent, sóc incapaç de conèixer quin és el seu projecte polític. Alguns d’ells, que pretenen representar en exclusiva el patrimoni històric de l’esquerra, haurien de fer autocrítica, abandonar l’ambigüitat i comprometre’s amb uns o altres. Si encara no s’han adonat que la qüestió de la independència de Catalunya té prioritat sobre la qüestió social, millor que es dediquin a una altra cosa.

Al carrer la gent demana unitat, però alguns no escolten. El acabaran pagant. Els partits polítics en general han entrat en declivi. S’han anquilosat. No es renoven. Les estructures impedeixen la millora. Al final la democràcia directa, que és l’autèntica, s’anirà imposant amb diferents formats.

Una de les virtuts del President Puigdemont és que ha dinamitat les restes d’un partit que va ser hegemònic però que ha perdut la seva raó de ser. Jo no milito ni he militat mai en cap partit. Serà que la meva ànima àcrata predomina per damunt del meu sentit de l’ordre. Per això em sento lliure de lligams partidistes. Votaré per les candidatures de Junts per Catalunya en tots els fronts. Per coherència, per dignitat i per respecte.

ALFONS DURAN PICH

No hi ha resposta

27 maig 2019

L’ENDEMÀ D’ELECCIONS

Classificat com a POLÍTICA

Escric aquesta petita reflexió l’endemà d’eleccions. Ara descansarem una mica. Els dies de campanya se m’han fet llargs i pesats perquè venim enllaçant massa discursos, massa paraules, massa crits, massa teatre dolent i massa insults. Ara arriba l’hora del fets i de portar a terme tot allò que ens han promès.

La política hauria de ser servei a la ciutadania i procurar que la cosa pública funcioni. Caldria humanitzar la política -tal com es reclama sovint- , la qual cosa significa que la persona hauria de ser el centre de tot. Caldria també que poguéssim creure algun dia que un altre món més just és possible. Caldria posar el ciutadà al centre dels debats i pensar més en les persones i menys en projectes faraònics i sense massa sentit. O potser sí que tenen un sentit: embutxacar-se uns quan milions uns quants pocavergonyes sense escrúpols. Caldria que un dia poguéssim arribar a creure que els que ens governen pensen més en els altres que en ells mateixos.

Els governants tenen una gran responsabilitat, però nosaltres també la tenim. Per això els elegim. I no ens podem queixar si tornem a caure una i altra vegada en el mateix parany i a ensopegar en la mateixa pedra. Quan elegim, hauríem d’elegir pensant en el bé de la majoria i no només en el nostre propi bé. No sé pas si ho fem sempre això…

La política s’hauria d’humanitzar, de la mateixa manera que s’hauria d’humanitzar la societat sencera. L’empresa, l’esport, la feina, l’economia. I tantes i tantes coses que poc a poc hem anat deshumanitzant. Però, a la vegada, també s’hauria de polititzar la societat; això vol dir informar-se millor, contrastar opinions, ser més crític amb les informacions que ens arriben, comprometre’ns més amb la cosa pública, buscar el bé comú, posar-se al servei dels més desfavorits, etc.

Ara arriba l’hora de la feina i el moment en què molts es retrataran. Veurem com molts polítics pensen més en el partit -i a fi de comptes amb ells mateixos- que no pas en el bé comú. Tant de bo siguem capaços de destapar-los les vergonyes. I tant de bo els mitjans de comunicació siguin més valents del que en general són i facin la funció que els correspon: dir la veritat i destapar les mentides i els mentiders. Tant de bo!

2 respostes

19 maig 2019

QUIXOTS

Classificat com a Cervantes,LITERATURA

Sempre val la pena rellegir Eduardo Galeano. Els seus textos, escrits amb frases curtes, rotundes i sovint plenes d’ironia, metàfores i paradoxes, són quasi sempre plens de contingut.

Aquest text que recullo avui ens podria anar bé als catalans pel moment que vivim…

——————————————————————————————————

DON QUIJOTE DE LAS PARADOJAS- Por Eduardo Galeano

Nació en prisión esta aventura de la libertad. En la cárcel de Sevilla, “donde toda incomodidad tiene su asiento y donde todo triste ruido hace habitación”, fue engendrado Don Quijote de la Mancha. El papá estaba preso por deudas.
Exactamente tres siglos antes, Marco Polo había dictado su libro de viajes en la cárcel de Génova, y sus compañeros de prisión habían escuchado, y escuchándolo habían viajado.

***

Cervantes se propuso escribir una parodia de las novelas de caballería. Ya nadie, o casi nadie, las leía. Estaban pasadas de moda. La tomadura de pelo fue un esfuerzo digno de mejor causa. Y sin embargo, esa inútil aventura literaria resultó mucho más que su proyecto original, viajó más lejos y más alto y se convirtió en la novela más popular de todos los tiempos y de todas las lenguas.
Merece gratitud eterna el caballero de la triste figura. A don Quijote los libros de caballería le habían quemado la cabeza, pero él, que se perdió por leer, salva a quienes lo leemos. Nos salva de la solemnidad y del aburrimiento.

***

Famosos estereotipos: don Quijote y Sancho Panza, el caballero y su escudero, la locura y la cordura, el soñador hidalgo con la cabeza en las nubes y el labriego rústico de pata en tierra.
Es verdad que don Quijote se vuelve loco de remate cada vez que monta a Rocinante, pero cuando desmonta suele decir frases que vienen del más puro sentido común, y en ocasiones pareciera que se hace el loco sólo por cumplir con el autor o el lector. Y Sancho Panza, el ramplón, el bruto, sabe ejercer con ejemplar sutileza su gobierno de la ínsula de Barataria.

***

Tan frágil que parecía y fue el más duradero. Cada día cabalga con más ganas, y no sólo por la manchega llanura. Tentado por los caminos del mundo, el personaje se escapa del autor y en sus lectores se transfigura. Y entonces hace lo que no hizo, y dice lo que no dijo.
Don Quijote jamás pronunció la más famosa de sus frases. “Ladran, Sancho, señal que cabalgamos” no figura en la obra de Cervantes. ¿Qué anónimo lector habrá sido el autor?

***

Metido en su armadura de latón, montado en su rocín hambriento, don Quijote parece destinado a la derrota y al ridículo.
Este delirante se cree personaje de novela de caballería y cree que las novelas de caballería son libros de historia. Sin embargo, no siempre cae despatarrado en sus lances imposibles, y a veces hasta aplica honrosas tundas a los enemigos que enfrenta o inventa. Y ridículo es, qué duda cabe, pero entrañablemente ridículo. Cree el niño que una escoba es un caballo, mientras el juego dura, y mientras dura la lectura los lectores acompañamos y compartimos los andares estrafalarios de don Quijote.
Reímos de él, sí, pero mucho más reímos con él.

***

No te tomes en serio nada que no te haga reír”, me aconsejó alguna vez un amigo brasileño. Y el lenguaje popular se toma en serio los delirios de don Quijote y expresa la dimensión heroica que la gente ha otorgado a este antihéroe. Hasta el Diccionario de la Real Academia Española lo reconoce así. Quijotada es, según el diccionario, “la acción propia de un quijote” y quijote es aquel que “antepone sus ideales a su conveniencia y obra desinteresada y comprometidamente en defensa de causas que considera justas, sin conseguirlo”.

***

Dos veces pidió Cervantes empleo en América, y dos veces fue rechazado. Algunas versiones dicen que era dudosa su limpieza de sangre. Los estatutos prohibían viajar a las colonias americanas a quien llevara en sus venas glóbulos judíos, musulmanes o heréticos, que se trasmitían a lo largo de no menos de siete generaciones. Quizá la sospecha de algún abuelo o bisabuelo que fuera judío converso explica la respuesta oficial a las solicitudes de Cervantes: “Busque por acá en qué se le haga merced”.
El no pudo venir a América. Pero su hijo, don Quijote, sí. Y en América le fue de lo más bien.

***

En 1965, el Che Guevara escribió la última carta a sus padres.
Para decirles adiós, no citó a Marx. Escribió: “Otra vez siento bajo mis talones el costillar de Rocinante. Vuelvo al camino con mi adarga al brazo”.

***

En sus malandanzas, evocaba don Quijote la edad dorada, cuando todo era común y no había tuyo ni mío. Después, decía, habían empezado los abusos, y por eso había sido necesario que salieran al camino los caballeros andantes, para defender a las doncellas, amparar a las viudas y socorrer a los huérfanos y a los menesterosos.
El poeta León Felipe creía que los ojos y la conciencia de don Quijote “ven y organizan el mundo no como es, sino como debiera ser. Cuando don Quijote toma al ventero ladrón por un caballero cortés y hospitalario, a las prostitutas descaradas por doncellas hermosísimas, la venta por un albergue decoroso, el pan negro por pan candeal y el silbo del capador por una música acogedora, dice que en el mundo no debe haber ni hombres ladrones ni amor mercenario ni comida escasa ni albergue oscuro ni música horrible”.

***

Unos años antes de que Cervantes inventara a su febril justiciero, Tomás Moro había contado la utopía. En el libro de Tomás Moro, Utopía, u-topía significaba no-lugar. Pero quizás ese reino de la fantasía encuentra lugar en los ojos que lo adivinan, y en ellos encarna. Bien decía George Bernard Shaw que hay quienes observan la realidad tal cual es y se preguntan por qué, y hay quienes imaginan la realidad como jamás ha sido y se preguntan por qué no.
Está visto, y los ciegos lo ven, que cada persona contiene otras personas posibles, y cada mundo contiene su contramundo. Esa promesa escondida, el mundo que necesitamos, no es menos real que el mundo que conocemos y padecemos.
Bien lo saben, bien lo viven, los aporreados que todavía cometen la locura de volver al camino, una vez y otra y otra, porque siguen creyendo que el camino es un desafío que espera, y porque siguen creyendo que desfacer agravios y enderezar entuertos es un disparate que vale la pena.

***

Ayuda lo imposible a que lo posible se abra paso. Por decirlo en términos de la farmacia de don Quijote: tan mágico es este bálsamo de Fierabrás, que a veces nos salva de la maldición del fatalismo y de la peste de la desesperanza.
¿No es ésta, al fin y al cabo, la gran paradoja del viaje humano en el mundo? Navega el navegante, aunque sepa que jamás tocará las estrellas que lo guían.

No hi ha resposta

15 maig 2019

COL·LABORACIONISTES O RESISTENTS?

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

Fa un parell de dies que em va trucar un amic i, entre altres coses, vam parlar de l’actualitat política, tal com ho venim fent sempre que ens veiem o ens trobem. Ell, que és una persona força radical en molts aspectes i amb un elevat grau de consciència política i social, fa temps que es mostra obertament desenganyat de la realitat que viu el nostre país. Diu que ja ha deixat de votar i noto que ja ni vol estar alerta de com es van desenvolupant les coses políticament parlant. Podríem afegir-lo com un més al sac dels desenganyats que cada dia em dóna la impressió que és més ple. En un moment de la conversa em va preguntar si jo havia anat a votar a les darreres eleccions. Quan li vaig dir que sí, em va dir: «Com un espanyolet més!». Li vaig reconèixer que sí; que encara que no em sentís gens ni mica espanyol, la realitat és la que és i que, fins que no siguem independents, jo votaré per aquells que d’una manera més o menys encertada ens poden portar cap a la desitjada independència. Ho faré des d’un esperit crític, però ho faré.

A França, durant l’ocupació nazi, els francesos van definir les dues situacions bàsiques possibles davant d’aquella realitat amb dos noms molt ben posats: el col·laboracionisme i la resistència. Es tracta de dues actituds diametralment diferents davant d’una mateixa situació donada.

Per a uns, el que havia passat era irreversible i atès que no se li pot demanar a una persona comú ni la força d’un màrtir per entregar la seva vida per allò que creu, ni l’esperit d’anacoreta per a sostreure’s totalment del seu medi, deduïen que no hi havia més remei que plegar-se davant allò inevitable que els havien imposat i accedir a formar part d’aquella realitat.

Per als altres, la situació imposada també estava més enllà de les seves possibilitats concretes d’impedir-la, però es negaren a legitimar-la amb el seu consentiment i encara menys amb la seva col·laboració.

Si això ho portem a l’actual situació catalana, també podríem trobar actituds semblants a les que he descrit. El meu amic és l’anacoreta que fuig de la realitat i es refugia a la muntanya esperant millors temps. N’hi ha d’altres que són obertament col·laboracionistes i, sense cap mena de rubor ni de vergonya, ho declaren obertament i accepten la realitat tal com és. Però també n’hi ha molts que creiem que en aquests moments algunes formes de resistència són necessàries, com ho van ser en altres moments de la història d’aquest país. L’ésser humà és lliure, però no ho és deslligat de la realitat ni ho és mai totalment per més que alguns ho intentin. Ser lliure és ser artífex de la pròpia vida i escollir el propi destí. Però en la vida de tots nosaltres hi ha moltes coses donades, és a dir, coses que trobem al nostre voltant i fora del nostre abast, fora de la nostra voluntat o fins i tot contra la nostra voluntat i respecte a les quals no puc fer res. Però l’ésser humà no és lliure només respecte a aquell terreny de la seva vida que està buid i que ell va omplint amb decisions pròpies i autònomes, sinó que també ho és en la forma com se situa davant de les condicions donades que no pot canviar. És lliure de dir: ho accepto, m’ho empasso, m’hi avinc, o de dir: no puc fer res per evitar-ho però que no comptin amb mi per un paper en aquest sainet. En el fons la persona es va fent lliure sobretot en la manera com actua davant d’allò que troba en la seva vida i que no prové dels seus designis.

Alguna cosa molt similar passa amb els pobles i les nacions; a vegades treballen la seva llibertat en un espai obert on poden determinar-se al seu albir. Però la majoria de vegades han de forjar el seu futur, la seva societat i, en definitiva, la seva vida amb molts elements imposats, més enllà de l’abast immediat de les seves possibilitats concretes de canviar-los o impedir-los. La llibertat d’aquest poble -o la seva renúncia- es va donant en la manera com aquest poble se situa i es mou davant d’aquest present condicionat. Es va donant en el lenta comprensió de que la llibertat a la que pot accedir no és absoluta, però a la vegada no es pot refugiar en l’excusa de que, perquè no puc aconseguir tot el que vull no faig res. El discurs que fan alguns de la llibertat perfecta i absoluta moltes vegades no és res més que un camuflatge per a tapar de forma decorosa la incapacitat d’elaborar la llibertat possible, la por a conquerir la llibertat real.

Tot somni d’un futur millor per a Catalunya suposarà sempre una superació del passat i qualsevol projecte de canvi inclourà, de forma velada o explícita, una desautorització del que patim en aquests moments i suposarà sempre un major o menor grau de rebel·lia. I si podem aconseguir un esperit de resistència sense agressivitat, encara millor. Perquè l’esperit de resistència ha de ser hàbil, seriós i sense donar arguments al contrari. És el que ens permetrà la llibertat interior fins i tot davant d’allò que ens volen imposar i que ens pot semblar inevitable. És allò que aconsegueix que se segueixin fent coses quan sembla que no es pot fer gran cosa. És el que preserva incòlumes els valors que alguns volen arrasar amb molta mala intenció i mala baba. És allò que va teixint dia a dia les accions -potser petites, però molt importants- que faran que ens anem atansant de mica en mica a l’ideal que volem. No es tracta de proclamar només que volem un demà millor, sinó d’anar-lo fent amb allò que és possible per arribar a l’impossible, com diu Lluís Llach en una cançó seva.

No hi ha resposta

09 maig 2019

MÀRTIRS

Fa poc més de mig any que van fer sant l’arquebisbe assassinat de El Salvador ÒSCAR ROMERO. No calia. El poble ja el considerava un màrtir i, per tant, ja el tenia com un sant. Els màrtirs són persones que ens conviden a continuar la lluita i els somnis pels quals ells van donar la vida. El bisbe Pere Casaldàliga -un autèntic profeta dels nostres temps- deia en referència a Romero i a tantes i tantes persones que lluiten i donen la seva vida diàriament per la llibertat i la justícia: «Ai de l’església si oblida els seus màrtirs!». Jo diria que també «ai d’aquella societat que oblida els seus lluitadors!».Per tant, no només hauríem de parlar de «màrtirs cristians» sinó que podríem posar al mateix sac totes aquelles dones i homes, líders obrers o camperols, indígenes, sindicalistes, estudiants, polítics… que han estat empresonats, exiliats o assassinats per haver lluitat per una societat socialment equitativa i lliure, de manera que es fes realitat aquell principi que diu que «a ningú li hauria de sobrar res per tal de que a ningú li falti res».

És encara vàlid lluitar per utopies? Segur que sí. Perquè, què seria del món sense gent utòpica?. Romero, per exemple, ni tan sols va tenir el suport de Joan Pau II quan va anar a visitar-lo al Vaticà. Va haver de passar per un veritable calvari d’humiliacions i desdenys fins que no va ser rebut pel papa, que tampoc va ser gens receptiu davant de la situació de persecució que estava sofrint ell mateix i davant les massacres i violència que sofria el seu poble. Joan Pau II únicament li va dir que no tenia temps de llegir els informes que li presentava i que la única cosa que havia de fer era reconciliar-se amb el govern de El Salvador, un govern repressor contra les organitzacions camperoles que Romero considerava intolerable.

Davant d’això, Romero podia fer dues coses: abaixar el cap i tornar-se submís a les indicacions del Vaticà o revelar-se davant d’una flagrant injustícia com la que veia cada dia. Va optar per la segona i, per tant, va optar per allò més complicat. Si hagués optat pel primer camí, sabia del cert que seria premiat amb el solideu vermell de cardenal de la «Santa Església Catòlica». Amb una trajectòria d’ortodòxia fidel hom «fa carrera», com vulgarment es diu. I no només dins de l’església, sinó arreu. L’establishment no vol persones massa crítiques i complicades. Vol corders que segueixin el ramat i no pas cabres que vagis al seu aire… Poca gent es complica la vida quan ja són vells. Canviar seguretats per perills i certeses amassades amb els anys per noves incerteses, és més aviat una aventura per a joves. Als vells els costa canviar. És llei de vida. I també és llei de la història que a mida que una autoritat adquireix més poder, més s’allunya de la gent i més insensible es torna el seu cor. Vas pujant i et vas allunyant de la realitat perquè l’alçada emborratxa i aïlla.

Òscar Romero va trencar aquestes dues lleis: es va «convertir» quan ja tenia 60 anys i va ser quan va pujar a l’escalafó dels càrrecs eclesiàstics del seu país quan es va atansar de veritat a la gent i a la realitat. Romero va creure que s’havien de defensar els drets humans fonamentals quan, acabat de nombrar arquebisbe de San Salvador, els militars van assassinar el sacerdot jesuïta Rutilio Grande, un bon amic seu. Va dir que «si a ell el van matar per fer el que feia, a ell li tocava fer el mateix camí». Per aquesta causa va començar a lluitar i per això mateix va morir. A mida que va anar descobrint el sofriment del seu poble per la pobresa i la repressió a la que estava sotmès va anar descobrint el seu camí.

Totes les societats, totes les comunitats -religioses o laiques- haurien de descobrir els seus profetes i els seus màrtirs. Màrtirs que potser no han mort, però sí que sofreixen presó o exili. Crec que mereixen de part nostra el reconeixement i l’agraïment per la seva aportació a fer una societat més justa, més igualitària i més lliure.

 

No hi ha resposta

03 maig 2019

“SOLA, FANÉ, DESCANGAYADA”

Classificat com a Partido Popular (PP),POLÍTICA

Sense pretendre emular el famós poema de Rubén Darío «La princesa está triste» en què descrivia la tristor d’una princesa,
La princesa está triste… ¿qué tendrá la princesa?
Los suspiros se escapan de su boca de fresa,

que ha perdido la risa, que ha perdido el color.

La princesa está pálida en su silla de oro,

está mudo el teclado de su clave de oro;
y en un vaso olvidado se desmaya una flor”
podríem dir que “la marquesa del PP” està trista. De fet, tot el PP està trist. Encara més: tota la dreta i l’extrema dreta espanyola està trista i afligida perquè els darrers resultats no han sigut tan bons com esperaven.
Aquest PP de Casado, desbocat, provocador i abocat sense complexos cap a l’extrema dreta va enviar a Catalunya el millor que tenia: la inefable marquesa Alvarez de Toledo, que venia amb tota l’altivesa que la seva classe aristocràtica li permetia. Estirada com un cagarro sec i més estirada que un bacallà, es passejava pels platós i pels carrers de Catalunya amb aires de superioritat i com dient: ja us diré jo el que ningú s’atreveix a dir. Això sí, en castellà perquè el català no cal saber-lo a Catalunya i, a més, és una llengua menyspreable,una llengua pròpia de la classe baixa i que no fa gens ni mica per una aristòcrata com ella.
Però la marquesa se n’ha hagut de tornar a Madrid amb la cua entre cames, “sola, fané y descangayada” com diu el famós tango d’Enrique Santos Discépolo «Esta noche me emborracho».La lletra d’aquest tango, que es va fer famós als anys 30 del segle passat, retrata una dona que en altre temps va ser jove i bonica i que, al final de la seva vida treballa servint copes a la barra d’un cabaret, ja vella, decadent i fracassada. Això és el que li ha passat a la marquesa, que ara haurà de tornar a VOX, que és el lloc d’on no hauria d’haver marxat mai.
Aquí copiaré la lletra d’aquest famós tango amb el significat d’alguns lunfardismes. L’argot «lunfardo» va néixer als barris portuaris de Buenos Aires i Montevideo i que després es va anar estenent, es fa servir sovint a les lletres dels tangos. A continuació us deixo el significat d’algunes paraules que surten a la lletra d’aquest tango:
  • Descangayar o descangallar: provendría del gallego escangallar que significa descoyuntar, fatigarse mucho o del portugués escangalhar, romper, estropear; es posible que al cruzarse con la voz española descuajeringar se haya llegado a la grafía actual.
  • Fané =palabra francesa que significa fuera de moda y, figuradamente, marchito.
  • Rajar = derivación del argotismo español najar que tiene el significado de huir. Requiesca in pache: fonetización y sustantivación de la expresión latina Requiescat in pace, con la que se inicia una oración que se ofrenda a los difuntos, que en el caso indica el grado de postración de la persona.
  • Mamao = mamado, borracho.
 
ESTA NOCHE ME EMBORRACHO
Sola, fané, descangayada,
la vi esta madrugada
salir de un cabaret;
flaca, dos cuartas de cogote
y una percha en el escote
bajo la nuez;
chueca, vestida de pebeta,
teñida y coqueteando
su desnudez…
Parecía un gallo desplumao,
mostrando al compadrear
el cuero picoteao…
Yo que sé cuando no aguanto más
al verla, así, rajé,
pa’ no yorar.
¡Y pensar que hace diez años,
fue mi locura!
¡Que llegué hasta la traición
por su hermosura!…
Que esto que hoy es un cascajo
fue la dulce metedura
donde yo perdí el honor;
que chiflao por su belleza
le quité el pan a la vieja,
me hice ruin y pechador…
Que quedé sin un amigo,
que viví de mala fe,
que me tuvo de rodillas,
sin moral, hecho un mendigo,
cuando se fue.
Nunca soñé que la vería
en un “requiscat in pace”
tan cruel como el de hoy.
¡Mire, si no es pa’ suicidarse
que por ese cachivache
sea lo que soy!…
Fiera venganza la del tiempo,
que le hace ver deshecho
lo que uno amó…
Este encuentro me ha hecho tanto mal,
que si lo pienso más
termino envenenao.
Esta noche me emborracho bien,
me mamo, ¡bien mamao!,
pa’ no pensar.

No hi ha resposta

27 abr. 2019

REFLEXIÓ PER A UNA JORNADA DE REFLEXIÓ

Classificat com a POLÍTICA

Reflexionar sempre és bo i normalment ho fem poc. Convé reflexionar en tots els àmbits de la vida i, per tant, també en el polític. El dia abans de les eleccions ha implantat això tan innecessari que en diuen «jornada de reflexió». I penso que és innecessari aquest jorn perquè els que han tingut una mica d’interès en saber com van les coses en el món polític ja n’han tret les seves pròpies conclusions i, per tant, ja tenen el vot més que decidit. I els que passen de la política, o bé seguiran passant-ne o aniran a votar per unes conviccions mentals prou arrelades perquè mai ni ningú els faci canviar un pèl.

Em sembla que és cert (o potser només és una intuïció meva) que tots n’estem una mica tips de la política -i potser més concretament d’alguns polítics- per allò que deia Groucho Marx de què «la política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer-ne un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats». Per tant, la previsió del que en sortirà d’un còctel com aquest ja es pot preveure: un autèntic desastre. No voldria generalitzar, perquè no és bo ni just. No podem posar-los tots en el mateix sac. Però no ens hem d’enganyar: tots veiem i escoltem el que diuen abans d’unes eleccions i el que diuen -i fan- molts polítics després. Tots veiem com les promeses se les emporta el vent i d’una bona part de les coses que hi ha als programes no se’n recorda mai més ningú.

És cert que, com a mal menor, el poder que aconsegueixen és una mica efímer i tard o d’hora el poble els fa baixar del pedestal on havien pujat molt cofois i pensant que allò duraria tota la vida. Llàstima que aquest poble de qui tant parlem i tant hi confiem sembla que està més adormit del compte i no hi ha jornades de reflexió que valguin, ni res que el faci reflexionar una mica. Trobo que aniria bé que als nens i als joves se’ls ensenyés ja a l’escola aquesta capacitat que tenim els humans que s’anomena «reflexió»; i aniria bé que la gent reflexionés en profunditat no només per poder anar a votar amb criteri, sinó per a la resta de coses de la vida quotidiana que l’ajudarien a ser més feliç, més just, a viure amb més seny, a conviure millor, a demostrar que som éssers intel·ligents i no simples robots programats vés a saber per qui…

Per exemple, hauríem de reflexionar per poder distingir aquells polítics que criden molt i fan molt soroll però no diuen res que valgui la pena, d’aquells altres que diuen coses assenyades i, per damunt de tot, saps que són honestos i faran el que podran per servir la societat. I això no s’aconsegueix amb una pantomima anomenada «jornada de reflexió» que cada com té menys sentit en un món intercomunicat per totes bandes. La reflexió vol temps, tranquil·litat, distanciament, ulls crítics, formació, lectura, compromís cívic, etc. per tal de treure conclusions personals de les coses. No podem pensar que la política és només anar a votar i una vegada dipositada la papereta dins l’urna ja està tot fet; com si llavors ja poguéssim quedar tranquils per una temporada perquè ja hem fet la nostra part i arriba l’hora dels polítics.

Aquesta vegada és força diferent el panorama que tenim davant i, per tant, encara ens caldrà anar més alerta: tenim gent a la presó i tenim gent a l’exili; tenim unes institucions espanyoles que ens van en contra i s’han proposat aniquilar coses que ens podíem pensar que ja teníem conquerides; tenim una amenaça de l’extrema dreta a les portes, tal com passa en altres països europeus, fet que ens hauria de preocupar moltíssim. Segueixo pensant que no ha estat una bona idea no anar més junts i fer llistes comunes per a fer un front comú davant tants perills. Però ara ja és tard per lamentar-se’n i només em queda l’esperança que sabran corregir errors després d’aquesta amarga experiència que estem passant.

Que tinguem una mica de sort i tant de bo dilluns ens despertem amb una mica més de sol davant tants dies i dies núvols i boires que ens toca suportar!

No hi ha resposta

20 abr. 2019

Notre Drame

Classificat com a RELIGIÓ

——————————————————-

Para Dios vale infinitamente más un niño que todas las catedrales del mundo juntas

La primera noticia personal que recibí del incendio de la Catedral de París fue el WhatsApp de un amigo que decía:

“La Catedral de París en llamas en Semana Santa, ¿será un signo?”

Mi respuesta fue esta: “Cuando los discípulos reclamaron la atención de Jesús sobre la grandeza del templo de Jerusalén El contestó: ‘no quedará piedra sobre piedra’. El verdadero templo de Dios son los seres humanos. Al final no se nos va a preguntar por ningún templo, ninguna catedral, ninguna basílica, solo por los seres humanos: ‘tuve hambre, tuve sed… Mateo 25,31-46. San Pablo dice:  ‘el templo vivo de Dios donde El habita son los seres humanos” . (Ver 1ª Corintios 3,16-17).

La primera cita la recogen tres Evangelistas, signo de su autenticidad. Marcos la narra así en 13,1-2: “Al salir del templo, uno de sus discípulos le dice: “Maestro, mira qué piedras, y qué construcciones”. Jesús le contestó: “¿Ves esas grandiosas construcciones? No quedará piedra sobre piedra que no sea derruida”.

Jesús no vino a enseñarnos a  construir iglesias, ni catedrales, ni basílicas. Vino a enseñarnos a:

  • a amarnos unos a otros,
  • a sentir hambre y sed de justicia,
  • a dar de comer al hambriento,
  • a dar de beber al sediento,
  • a vestir al desnudo,
  • a acoger al forastero (inmigrante),
  • a atender al enfermo,
  • a visitarlo en la cárcel.

Podemos ver los textos en Juan 13,34-35, Mateo 5,6 ó Lucas 6,21 y Mateo 25,31-46.

Hemos visto a la gente llorar mirando las llamas, otros que no podían ni mirar, otros comentando que Notre Dame es el monumento más visitado del mundo con 15 millones de turistas al año.

De esos 15 millones, seguro que no van ni un millón al año, al menos a visitar a los más pobres de Africa, de Suramérica, o de la India, ni mucho menos a quedarse con ellos para acompañarlos, enseñarles a superar el hambre, la sed, el frío, la enfermedad, para que puedan vivir allí un poco más dignamente y no tengan que emigrar exponiéndose a perder la vida por el camino o pasar mil penurias si llegan a destino. Ni a echar una mano a los miles de mujeres africanas que alimentan a sus recién nacidos con huevos de hormiga porque sus pechos no dan leche ni la pueden conseguir, o peor aun los dejan abandonados en cualquier lugar o en el fondo de una letrina porque no tienen absolutamente nada que darles, o les rompen un brazo o una pierna para que den más pena y ponerlos a pedir. Esto no son frases sensacionalistas, son hechos concretos que están sucediendo todos los días.

A la Francia que llora Notre Dame y va a gastar muchos millones en reconstruirla, habría que preguntarle qué está haciendo con el Niger donde con su multinacional Areva extrae uranio para alimentar a sus 59 centrales nucleares, mientras que el Níger tiene un IDH de tan solo 0,354, que refleja un país en extrema pobreza con PIB 360 € por persona y año en 2017, escasamente 1 € al día, situándose así entre los tres países más pobres (empobrecidos) del mundo.

En el mundo desarrollado hemos sustituido a Dios por la religión,  y profanado así el mensaje liberador integral del hombre, que envío al mundo por medio de su Hijo Jesucristo, para que todo ser humano pudiera llegar a vivir dignamente.

Los poderosos de hoy económica y políticamente, que se consideran los amos del mundo, pasan tan indiferentes ante el sufrimiento de los cientos de millones de oprimidos, “que son como locos enamorados de la muerte, que no tienen la honradez de reconocer que matan para robar”, como las materias primas a los países pobres.

A ver si nos comprometemos todos a luchar por un mundo más justo y digno para todos los seres humanos y toda la creación, porque: “Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, pueden cambiar el mundo” (Eduardo Galeano), y así entre todos hacemos de él el mejor templo vivo de Dios para todos los seres humanos, pues “yo he venido para que todos tengan vida y vida en abundancia, dice Jesucristo.


BONA PASQUA A TOTS!


 

No hi ha resposta

14 abr. 2019

LA FARSA CONTINUA DESPRÉS DE MÉS DE 2000 ANYS

Classificat com a Justícia

Fa un parell d’anys que l’advocat sevillà JOSÉ ANTONIO MARTÍNEZ va repassar des del punt de vista jurídic el procés judicial que va acabar amb la mort de Jesús el Galileu. La conclusió que en treu de l’estudi és que va estar ple d’irregularitats i que, com que no el podien processar formalment per blasfèmia, el van acusar fins i tot d’insubmissió fiscal. La notícia la podeu llegir al següent enllaç: El proceso judicial contra Jesucristo fue una ‘farsa’.

Aquest advocat -doctor en Dret penal i Ciències Criminals per la Universitat de Sevilla- conclou que el procés que va patir Jesús no tenia com a finalitat jutjar-lo, sinó matar-lo. Diu que “desde el punto de vista jurista fue infame por las innumerables irregularidades cometidas a lo largo del proceso, lleno de crasas y flagrantes ilegalidades e indefensión”, ja que“el sumo Sacerdote ya tenía previsto dar muerte a Jesús” i que van decidir “hacer una farsa de un juicio sin garantías jurídicas, con apariencia de legalidad procesal y judicial, presentando testigos falsos, pero aún así, no lograron conseguir pruebas ciertas que le incriminaran en delito alguno”.

Us sona una mica tot aquest tema? Ara que ve Setmana Santa i que milions de persones creiem en aquest Jesús i recordem la seva mort i resurrecció, no fóra sobrer reflexionar com ho poden arribar a ser d’injustos alguns judicis i com d’indefenses es poden sentir algunes persones davant de tanta justícia injusta. Jesús, com tantes i tantes persones al llarg de la història, també va estar pres, va ser discriminat i va haver de viure en carn pròpia l’oprobi, la mala Justícia que li van aplicar uns mals jutges en un judici preparat amb tot el cinisme per condemnar-lo a la creu, que en aquell temps era la pitjor mort a la qual es podia condemnar un acusat.

Sí, és clar, ja heu entès que vull parlar dels presos polítics i exiliats catalans. Aquesta farsa de judici que s’està fent al tribunal Suprem de Madrid es pot qualificar amb totes les lletres com a «FARSA». I no ho dic jo, que de lleis no hi entenc gens ni mica, sinó que ho diuen centenars d’entesos en Dret i lleis. Per més que alguns vulguin defensar el contrari, aquest judici és com un partit de futbol amb un àrbitre comprat per un dels equips. Per tant, ja podem fer gols, que el contrari sempre en farà un més i guanyarà el partit perquè estrafaran el reglament fins on calgui per tal que el contrari guanyi el partit. No puc acabar d’entendre, veient el que estem veient, que encara hi hagi algun prestigiós advocat de la defensa d’algun dels presos -com el mateix Sr. Melero- que pugui dir que el cap d’aquesta banda de jutges que formen el tribunal Constitucional ho fan prou bé… Serà perquè guarden fins a cert punt les formes i les aparences, però no pas perquè el judici sigui gaire just a parer de molts experts en el tema.

M’he passat moltes estones llegint una pàgina que un grup de juristes, professors de dret d’arreu de l’estat espanyol i entitats pels drets humans han impulsat amb el nom de INTERNATIONAL TRIAL WHATCH (Catalan Referendum case). En aquest lloc hi trobareu uns informes setmanals extraordinaris que supervisen i posen a l’abast del públic el judici del procés per tal de determinar si es respecten ‘el dret de defensa, l’existència i la durada de la presó preventiva, el judici imparcial, l’equilibri de parts, la pràctica de proves’ i la competència del Suprem en el cas. No cal dir que el resultat de la lectura d’aquestes pàgines és demolidor per un judici ple d’anomalies en un Estat que es diu democràtic, però que resulta que no ho és gaire si mirem com funciona la justícia…

El què dèiem: després de més de 2000 anys, resulta que hi han judicis que continuen essent una autèntica farsa!

Una resposta fins a ara

12 abr. 2019

EL SECTOR DE LA disCAPACITAT

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

Unes 6.000 persones del sector d’atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual i especials dificultats es van manifestar ahir a Barcelona per exigir millores en el finançament públic de les entitats i dels Centres Especials de Treball (CET) per revertir les retallades i congelacions que pateixen des de fa anys, unes reduccions que, segons les empreses i les entitats del sector, han provocat «una precarització progressiva en la qualitat de l’atenció a aquestes persones». En el conjunt de Catalunya posa en risc 10.000 llocs de treball i també els serveis d’atenció a 40.000 persones amb discapacitat.

Una seixantena de persones del centre ACUDAM de Mollerussa hi han participat, junt amb altres persones provinents de més de 200 entitats de Catalunya associades a l’AEES Dincat (Associació Empresarial d’Economia Social-Discapacitat Intel·lectual de Catalunya). Tota aquesta gent ha sortit al carrer per alertar i denunciar la insostenibilitat dels serveis d’atenció a persones amb discapacitat. A Lleida perillen 650 llocs de treball de persones amb discapacitat, provinents d’11 Centres Especials de Treball (CETs). Han de fer front a un augment d’1,5 milions d’euros anuals per poder pagar als seus treballadors amb discapacitat. La mobilització ha denunciat la situació límit en què es troben les entitats i fer visible l’escenari generalitzat de desprotecció i vulnerabilitat del sector, després de 10 anys de finançament i tarifes de serveis congelats. Els fons públics dedicats als serveis de suport a les persones amb discapacitats van patir greus retallades amb la crisi econòmica del 2008. Des d’aleshores, fa 10 anys que estan congelades.

El departament de Treball ha explicat que Catalunya ha “complert amb els seus compromisos” i ha assegurat que seguirà fent front a tots els acords als quals s’ha compromès amb les entitats i empreses del sector. El secretari de Treball també ha avançat que la Generalitat iniciarà els tràmits i “les accions legals” per “exigir a l’Estat el compliment de les seves obligacions”. “No pot seguir passant que l’Estat tingui compromisos i obligacions de finançament i que segueixi posant al llom de la ciutadania de Catalunya la responsabilitat de donar-hi resposta”, ha etzibat el secretari, que també ha explicat que aquest any, tot i que les normes estatals preveuen repartir els recursos en funció de les persones ateses, “això no es complirà”. “Ens arribaran el 16% dels recursos quan ens correspondria el 22%”, ha assegurat Ginesta.

Malament rai quan un país deixa de banda els seus ciutadans més febles i més necessitats!

 

No hi ha resposta

05 abr. 2019

“SANTO SUBITO”

Classificat com a Església,Fòrum Ondara

“Santo subito!” va ser el crit en italià que es va poder escoltar i llegir en alguna pancarta als funerals de Joan Pau II, a Roma, el 8 d’abril del 2005. No era una iniciativa espontània, sinó que va ser molt ben dirigida i preparada per un dels moviments catòlics emergents durant el seu pontificat -els Focolars- i que va mobilitzar un bon grup de fidels, especialment joves.

Aquest tipus d’iniciatives no són pròpies només de l’església, sinó que també passa en els  actes multitudinaris que els partits polítics fan en campanyes electorals (preparem-nos aquests propers mesos!), en esdeveniments esportius, en concerts d’alguns músics emblemàtics, etc. “Nihil novum sub sole”, que deien els llatins. El que no veig gaire clar és que aquest tipus d’efervescències serveixin per gran cosa -si no és per esbravar-se-, perquè el temps ho va posant tot al seu lloc, la pols de l’oblit va reposant irremeiablement damunt les coses i la mateixa història posa els esdeveniments i personatges al lloc que els toca;  de fet, acostuma a quedar només allò o aquells/es que han estat importants i transcendents i que han deixat algun tipus de marca inesborrable. Les campanyes i els intents diversos per netejar imatges han existit sempre i molts ho continuaran intentant, però generalment amb intents fallits.

Exactament això és el que pensava jo quan  aquestes darreres setmanes llegia al Full Diocesà de Solsona ( ho podreu trobar AQUÍ ), una setmana darrera l’altra, elogis i més elogis del que fou bisbe de Solsona i recent traspassat bisbe Jaume Trasserra. N’hi havia per tant? El Full del dia 3 de Febrer va donar la notícia de la seva mort, com corresponia. Però és que els del dia 10, 17, 24 de febrer, 3 i 24 de març va seguir publicant testimonis enaltidors, encomiàstics, falaguers, laudatoris i fins i tot ditiràmbics. Ni un de sol una mica crític o, almenys, que donés veu a gent d’alguna altra corda i que potser pogués fer referència a alguna ombra que, com tota persona, devia tenir també.

Avui he rebut el full setmanal  “FENT CAMÍ PER LA SEGARRA RURAL”, que edita el grup de Parròquies de l’Arxiprestat de la Segarra, al bisbat de Solsona. Hi ha un escrit dels capellans que formen el Fòrum Ondara i del qual ja n’he parlat alguna altra vegada. El transcric aquí perquè crec que és justament l’altra veu que fa falta i que és silenciada reiteradament en els mitjans oficials del Bisbat. Podeu trobar els resums de les seves reunions i dels butlletins que publiquen AQUÍ. De totes maneres, us transcric el darrer escrit per si el voleu llegir directament.

EL RECORD DEL BISBE TRASERRA

La mort del que fou bisbe de Solsona, Jaume Traserra, ha obert un debat sobre el seu record com a bisbe d’aquesta diòcesi i la seva actuació. Comprenem –i molt– el sentiment del seu adlàter, amic, company, dofí i finalment successor com a bisbe, Xavier Novell. Entenem el seu sentiment davant la mort del bisbe Traserra i l’acompanyem en el sentiment. Aquest sentiment personal, però, no creiem que sigui motiu suficient per fer una campanya en el Full Diocesà de lloances i “canonització accelerada” d’un bisbe que va provocar una greu crisi en tot el bisbat important criteris aliens a una diòcesi rural com Solsona i establint un cordó sanitari entre un presbiteri que sempre s’havia mantingut agermanat, agermanament propiciat per una diòcesi petita on tots ens coneixem. Al costat de les coses positives, que sens dubte tenia, la seva actuació com a bisbe en el seu conjunt no ho va ser tant i va provocar conflictes en els capellans, en les parròquies, en les autoritats municipals, conflictes que ja portava com a rèmora de la seva diòcesi d’origen, sobretot amb l’arquebisbe titular. Les opinions aportades durant setmanes en el Full Diocesà, no deixen de ser criteris de persones particulars sobre la persona de Jaume Traserra, que segurament en les distàncies curtes era educat, refinat, amb sentit de l’humor i amable. Tanmateix, no creiem que el Full sigui el lloc idoni per reflectir aquestes opinions personals sobre la seva persona. Igualment, en la semblança que el mateix Full va publicar sobre la seva actuació com a bisbe, hi ha una evident asèpsia en tractar la seva trajectòria, ometent (no sabem si voluntàriament) aspectes importants del seu pas per Solsona. Creiem que no s’haurien d’haver publicat tants elogis i sí haver presentat la mort del bisbe discretament, deixant només per al seu funeral (amb transport pagat per als assistents) l’expansió emocional i sentimental del seu successor, que comprenem i acceptem. Tanmateix, en ares de no fer cap tort a la història, volem manifestar també que durant el seu pontificat, la realitat viscuda per molts al bisbat va estar marcada per un trencament amb etapes anteriors; per eliminar iniciatives que estaven donant molt de fruit, com ara l’Ajuda a l’Església que era una manera d’entendre l’economia de comunió de béns com un servei pastoral; per anular qualsevol record del bisbe anterior, Antoni Deig; per ignorar tota una assemblea diocesana del 1996-1998 (bisbe, capellans, seglars) fruit del Concili Provincial Tarraconense del 1995; per deixar en l’oblit a un sacerdot no permetent que escrivís més al Full Diocesà per tenir més obertura de mires que ell; per marginar sacerdots grans i/o malalts relegant-los a simples adscrits a alguna parròquia; per adular els sacerdots joves, fent-los creure que ells salvarien una església en declivi obviant les experiències i lliurament de sacerdots amb una gran trajectòria pastoral; per convertir les oficines del bisbat en un lloc educadament amagat a on t’havies d’esperar com un foraster, quan fins llavors era la casa oberta a tots; per una gestió econòmica no transparent basada en “fer diners” per sobre de l’atenció pastoral a parròquies i municipis, utilitzant, a més, l’economia com a instrument de poder… En fi, per fer de la diòcesi el seu camp de treball personal no inclusiu, de la qual cosa encara en paguem les conseqüències i pensem que les ferides ocasionades tardaran molt en cicatritzar.

Fòrum Ondara-7 i 14 d’abril de 2019 Núm. 1049

 

No hi ha resposta

31 març 2019

L’ÀNIMA NO CAP EN UNA MALETA

Classificat com a Immigració,Xenofòbia

Fa un parell d’anys que va aparèixer als mitjans la notícia que Diego Arcos, un periodista argentí que viu a Catalunya des de fa 23 anys, va declarar que és independentista. Ell no va amagar en cap moment que estava vinculat a l’ANC i a organitzacions d’emigrants, fet que semblava indignar alguns sectors de l’unionisme, com la del líder de C’s a l’Hospitalet de Llobregat, Miguel García, conegut per haver presidit el club de futbol la ciutat i participar en tertúlies com Punto Pelota. La reacció xenofòbica d’aquest individu va ser instar Arcos a “marxar per on ha vingut”. García responia d’aquesta manera les afirmacions d’Arcos al Diario Popular argentí on assegurava que volia deixar de “ser súbdit del rei d’Espanya.

Diego Arcos, que sap en primera persona què és i significa l’emigració, ha escrit un bonic text sobre aquest tema a l’AGENDA LLATINOAMERICANA 2019 i no he pogut vèncer la temptació de reproduir-lo. Trobo que val molt la pena la reflexió.

PÈRDUES MIGRATÒRIES: L’ÀNIMA NO CAP EN UNA MALETA

La maleta del migrant no pot incloure tot allò que l’ha convertit en una persona única i irrepetible. En aquell moment de segellar el passaport o baixar d’una pastera es produeix un tall. És un renéixer, amb un part dolorós, i el començament d’un creixement i d’un aprenentatge. Tota la construcció cultural i emotiva d’una persona i el seu llinatge pateix una fractura. I també es perd una relació amb la nostra natura. Fins i tot la ciència de la salut mental ha definit un “Dol Migratori”. Les pèrdues a les quals em referiré aquí es limiten als aspectes emotius i culturals, no pas als econòmics i professionals.

L’esdevenir temporal amb els éssers estimats: familiars i amics. Créixer, madurar i envellir en comunitat és una característica de tots els grups humans. No podem compartir amb ells els rituals socials vinculats al registre del pas del temps, els aniversaris, les dates biològiques, com l’entrada en la pubertat i edat adulta. Els que estimen el migrant no l’esperaran per envellir o fins i tot per morir-se. No veurà casar-se els fills dels parents i amics, però n’estarà assabentat, per patir la felicitat des de lluny, en un locutori.

La pèrdua de la rereguarda familiar. Un migrant sap que perdrà el seu entorn afectiu i de parentiu al qual podria acudir en cas de necessitat, i que això no ho recuperarà fins que no arribi la reconstrucció de la seva família i la construcció dels nous llaços socials. D’aquí és d’on ve la solidaritat entre immigrants, fins i tot aquells que no són del mateix origen. La solidaritat entre un senegalès, un pakistanès i un uruguaià, serà instantània, atès que malgrat les diferències culturals, el fet migratori els uneix.

El llegat dels avis i àvies. El paper de contenció de les àvies i els avis, així com el valor de la transmissió oral i cultural, de la identitat del llinatge familiar i de la identitat queda limitat als viatges, si és que es pot, o la comunicació digital o telefònica.

Les trucades fatals sobre pares i avis. Els que tenen familiars grans, pateixen la por de les trucades del país d’origen que els anunciïn una notícia terrible, dient que algú ha mort de sobte o que està malalt de mort i no es pot viatjar a participar del dol. No es pot, per temps, o per diners o per papers, en els casos de persones irregulars, que si surten de l’Estat no hi podran tornar a entrar. Patirà el dol lluny i sol o poc acompanyat.

Les trucades fatals sobre fills i filles que s’han quedat. La pèrdua del paper de pare o mare és un patiment terrible, només alleujat pels diners que s’envien i els viatges de visita. Són molts els relats del retorn després d’anys en què els fills no reconeixen els pares ni n’accepten la seva autoritat, creant una crisi dolorosa.

La pèrdua de l’entorn social i natural, de les constel·lacions familiars i socials. Les olors familiars, l’olor de la mare, conegut des de l’univers amniòtic i de la lactància, els ambients comuns, de menjars, de les flors i les fruites, de les plantes a la primavera, de la pluja d’estiu, etc. Els registres aromàtics i els sabors del seu passat restaran, amagats en les neurones, esperant que un viatge o un somni els posi en marxa una altra vegada.

La pèrdua dels paisatges. Es pot arribar a gaudir i fins i tot a estimar els nous paisatges, però no tindran mai el valor sentimental i identitari dels d’origen. I pot donar-se una segona pèrdua, l’emigrant que torna després d’uns anys i passa per davant de casa sense reconèixer- la. No només ha perdut el seu paisatge, per la seva partida, també el paisatge l’ha perdut a ell.

Les pèrdues lingüístiques. Un migrant ha d’aprendre una altra forma d’expressar-se. Fins i tot encara que parli la mateixa llengua del país de destinació. Les expressions i els girs són diferents. L’aprenentatge del nou lèxic o de la nova llengua comporta el desplaçament de la identitat idiomàtica. D’altra banda, en les societats d’origen, les llengües segueixen canviant. Però cada generació de migrants congela el seu lèxic original tal com estava en el moment de la partida. El retornat ha deixat de ser un membre de la societat de la qual va partir. Ni d’allà ni d’aquí. Però potser la part més important del procés migratori, és que hem hagut d’inventar-nos una Ítaca personal. Penso que el tema emotiu, espiritual i identitari necessita expressar-se en idees, lleis i normatives, però només es pot avançar des de l’interior de cada persona, fent bategar el cor col·lectiu, tan real com la intel·ligència comuna de la gran tribu del país d’acollida. Per aquesta raó, és necessari que la nova ciutadania participi en la construcció de la República amb l’objectiu principal de defensar el nostre dret a ser feliços, a viure en pau i en harmonia interna i amb la natura.

No hi ha resposta

23 març 2019

LA MARQUESA

Classificat com a Partido Popular (PP)


Pep Albinyana explica al seu blog GÀLIMque al balcó de l’Ajuntament de València, a l’hora de la mascletà  hi havia el ministre valencià del govern espanyol José L. Ábalos. Són dies de passar per allà a deixar-se veure, sobretot enguany que toca fer (pre) campanya amb el permís de la Junta Electoral. Es veu que l’home va contestar les quatre o cinc preguntes que li va fer la periodista d’Àpunt en un castellà rotund. Només per acomiadar-se va deixar anar un parell de paraules, tímidament, en vernacle.

Aquest mateix senyor, poc després, va criticar Cayetana Álvarez de Toledo -la candidata cuneradel PP per Barcelona al congrés espanyol- per ‘enorgullir-se de no parlar català’ i diu que aquesta expressió és un elogi a la ignorància. Potser s’hauria d’escoltar a si mateix: no sé si el seu monolingüisme castellà és un elogi a la ignorància, però sí que és un menyspreu continu als indígenes.

Però és cert. La senyora marquesa Cayetana Álvarez de Toledo (que sembla que acaba de sortir d’un quadre d’ El Greco) és una autèntica «cunera» perquè els «cuneros» eren, a l’Espanya d’abans i de després del 1900, aquells diputats que sortien elegits –fraudulentament– per un districte amb el qual no tenien cap mena de vincle i que, a vegades, fins i tot s’enorgullien de no haver trepitjat mai (Francesc B. Culla dixit). En subratllar que “ser de fuera” i “no hablar catalán, però entenderlo” forma part de les seves credencials polítiques i exactament per aquest motiu la marquesa candidata –suposo que conscientment, -no en va és doctora en història per Oxford– reivindicà les bondats del ‘cunerismo’. Cal no oblidar que aquesta senyora és excol·laboradora de Federico Jiménez Losantos, impulsora i portaveu de la plataforma espanyolista Libres e Iguales, alta directiva de la FAES, articulista d’El Mundo’ i aznarista en estat pur. Fa temps que Doña Cayetana exhibeix una manifesta i fòbica hostilitat contra el sobiranisme català.

Podríem fer servir l’expressió d’una fallera major valenciana, que responia a una altra que deia que preferia parlar en castellà, tot i que entenia el valencià. Li deia: «El meu gos també entén el valencià, però encara no ha après a parlar el castellà».

No hi ha resposta

19 març 2019

EL VOT I LES PERSONES AMB DISCAPACITAT

Classificat com a DISCAPACITAT


Democracia plena también para los discapacitados

La Creu del Sud és el blog d’en FRANCESC MATEU I HOSTA, metge, director d’Oxfam Intermón a Catalunya des del 2004 i moltes altres coses dins del seu àmbit professional. Però fora de l’àmbit professional és membre d’Espai21, un col·lectiu de pares i mares amb fills amb la Sd de Down i de la Plataforma Ciutadana per l’Escola Inclusiva que reuneix moltes entitats que treballen per la inclusió de tots els infants a l’escola.

Però en Francesc Mateu és també pare d’un fill amb Síndrome de Down i, com és natural, s’ha indignat amb una disposició del BOE referent a una recent reforma de la llei electoral que permet votar a les persones discapacitades. Trobo que és prou interessant com per portar-lo al meu blog i difondre aquest interessant article. Si el voleu llegir al mateix blog, cliqueu AQUÍ

Fiscalitzar el vot de les persones amb discapacitat?

Article publicat originariament al diari ARA en versió una mica redudida: bit.ly/ARAvotJoan19CAT

El passat 6 de desembre coincidint amb el 40 aniversari de la Constitució el BOE va publicar una reforma de la llei electoral que permetia votar a les persones discapacitades acabant així amb una anomalia històrica de la democràcia espanyola. Tots els que tenim fills discapacitats coneixem els raonaments absurds i les decisions arbitràries de molts jutges que durant anys han intervingut per negar aquest dret: se’ls preguntava per exemple quants senadors aporta Catalunya al senat o distingir entre un sindicat i un partit polític. I quanta gent no votaria a l’Estat espanyol si apliquéssim aquest criteri a tothom? Afortunadament, i seguint les consignes del dret internacional, aquest dret s’ha recuperat i en les properes eleccions podran votar 100.000 persones i escaig.

A les portes d’una època carregada de convocatòries electorals ja ens disposàvem a gaudir d’aquesta primera oportunitat, quan ens hem trobat amb una nova disposició del BOE, aquesta vegada per mandat de la Junta electoral, que ens ha deixat glaçats. La Junta electoral, en una disposició més ideològica que tècnica, ha decidit limitar el dret aprovat pel govern i fiscalitzar el seu exercici, ja que, encara que admet que no es pot “evitar” que els discapacitats puguin votin, qualsevol membre de la taula, apoderat o interventor, podrà valorar si el seu vot és “conscient, lliure i/o voluntari” i, si considera que no ho és, ho haurà de fer constar a l’acta i apuntar el nom i el DNI de la persona discapacitada. Ni apoderats ni interventors poden tenir la capacitat de decidir si un vot és conscient, lliure i voluntari i molts menys en el cas d’una persona amb discapacitat, perquè avaluar una persona i treure conclusions no és quelcom que es pugui fer mentre vota.

Algú s’imagina que en entrar a un col·legi electoral hagués de passar el filtre d’interventors o apoderats que decidissin si el nostre vot és conscient, lliure o voluntari? Us passa pel cap? Quines preguntes ens farien per determinar aquesta llibertat, consciència o voluntarietat? Quanta gent no podria votar en aquest cas? Caceres de bruixes de votants? Avaluaran la capacitat de molts avis i àvies ingressats a residències? La de molta gent que vota a partits disposats a retallar fins i tot el dret a vot si tenen l’oportunitat? No sembla acceptable, però quan parlem de persones discapacitades sovint acceptem raonaments que no hauríem d’acceptar. Com que les nostres capacitats són les majoritàries menyspreem les seves, i pensem que la diferència els inhabilita. El dret a votar, com qualsevol altre dret humà, és inherent al fet de ser persona i prou.

Fa uns dies Arcadi Espasa posava en dubte el seu dret a la salut i educació públiques i ara els aprovem el dret a vot per qüestionar-ho immediatament després. Prou! Pensant en el meu fill, em sembla surrealista que amb la il·lusió de les seves primeres eleccions, algú comenci a investigar sobre la seva capacitat o llibertat de votar el que vol votar. Prou vegades cada dia ja suportem les microvulneracions (o no tant micro) de drets que tenen perquè ara també hagin de passar un tràngol així al col·legi electoral. Si no es pot impedir el vot, quin és l’objectiu d’aquest dictamen? Criminalitzar a les persones amb discapacitat i perpetuar la idea que qualsevol pot qüestionar la seva consciència, llibertat o voluntarietat.

És molt greu. Ara, qualsevol persona, encara que no tingui cap formació, podrà jutjar, sembrar sospites i decidir si el vot del meu fill és lliure, conscient i voluntari. Tenint en compte que en aquestes eleccions hi haurà apoderats i interventors de partits predisposats a retallar drets dels ciutadans i ciutadanes, ni fet a mida. Un abús de poder contra els més vulnerables per part d’una Junta Electoral ancorada en el passat, i que només s’entén com a revenja per una llei que no els deu haver agradat.
Exigim que la Junta electoral canviï aquesta disposició. No pot ser que els teòrics garants d’un procés siguin els principals sospitosos de negar els drets del mateix procés. El meu fill amb la Síndrome de Down té, a hores d’ara, més clar a qui vol votar que els seus germans. Si això no es canvia, haurem d’entendre que no som a un estat de dret, sinó a un estat que atorga a qualsevol el poder d’interpretar el dret d’un tercer, sobretot si aquest pertany a un col·lectiu vulnerable.

Si voleu col.laborar, hi ha una campanya oberta de signatures perque deroguin el decrethttp://chng.it/B5Vn7ZCQbT 

No hi ha resposta

15 març 2019

LA LLAVOR DE L’ODI

Classificat com a Drets humans

Un amic – amb qui no compartim moltes idees de tipus polític, però sí moltes altres coses i molt d’afecte-, em va recomanar fa temps el llibre autobiogràfic d’Stefan Zweig: “El mundo de ayer. Memorias de un europeo” que es va publicar el 1944. Ell era austríac, jueu, escriptor, humanista i pacifista i, com qualsevol jove educat en aquella Àustria imperial, en un ambient segur i estable, podia haver cregut que s’havia acabat qualsevol episodi de barbàrie i podia haver vist el futur com una cosa brillant i abocat al progrés. Decebut, va acabar suïcidant-se al Brasil.


Aquest home va ser capaç de veure, en aquells convulsos temps que li tocà viure, alguna cosa que el va fer sospitar que Europa no anava prou bé i considerava un deure moral contar allò que ell intuïa com una espècie d’avís per navegants. Potser ara diria el mateix en una Europa que fa aigües per tots costats i sembla que ningú ho vulgui arranjar. Això mateix podíem haver cregut els que vam viure l’experiència de la transició espanyola a la democràcia. En els anys setanta del segle passat molta gent estava prou convençuda d’ haver empès un camí de progrés social i polític i que quedaven enrere conflictes bèl·lics, propiciats per ideologies enfrontades, per la desigualtat d’oportunitats i de riquesa, i que s’obria un camí de canvis a millor. Però podem comprovar cada dia que les coses no han anat ben bé així, que la transició va ser una porqueria en molts aspectes i que potser seria ben profitós aprendre d’europeus com Zweig per prendre consciència que les llavors de la reculada poden estar sembrades i que és urgent frenar el seu creixement destructiu. El mateix Federico Mayor Zaragoza ha escrit alguna vegada que “la Unió Europea hauria de ser el catalitzador de la unió mundial”, un ideal que jo no veig per enlloc i, al pas que anem, ni se l’espera.


Una d’aquestes llavors destructives, com al temps de Hitler i Stalin, és el triomf dels discursos de l’odi, cada dia més palpables en alguns líders polítics d’aquí (Vox, Cs i PP, especialment) i en altres parts d’ Europa i d’ Amèrica. La filòsofa Adela Cortina ens explica que el discurs de l’odi és “qualsevol forma d’expressió , la finalitat de la qual consisteix a propagar, incitar, promoure o justificar l’odi, el menyspreu o l’aversió cap a determinats grups socials, des d’una posició d’intolerància. Qui recorre a aquest tipus de discursos pretén estigmatitzar determinats grups i obrir la veda perquè puguin ser tractats amb hostilitat, dissol les persones en el col·lectiu al qual s’agredeix i llança contra el conjunt el seu missatge destructiu”. Ella diu que «potser moltes vegades no podem arribar a parlar d’odi, però sí que podem parlar de fòbies socials que s’expressen en forma d’aversió, de menyspreu o de rebuig, unes patologies socials que s’haurien de superar si no volem portar el carro cap al pedregar. S’inclouen entre elles el racisme, la xenofòbia, l’antisemitisme, la misogínia, l’homofòbia, l’aversió als membres de determinades confessions religioses, o la forma més comuna de totes, la aporofobia, el rebuig al pobre». Ella creu que la única solució és un diàleg, que jo penso que no es veu per enlloc. Un bon exemple el tenim en el judici que es fa a Madrid a independentistes i al qual s’hi ha arribat per falta de diàleg, per molt odi contingut i massa desig de venjança. I tot plegat, aprofitant-se del poder de l’Estat i dels seus obedients lacais. Algú creu encara que aquesta farsa es pot anomenar judici?.


Des d’un punt de vista jurídic, el principal problema rau en el conflicte entre la llibertat d’expressió, que és un bé preuat en qualsevol societat oberta, i la defensa dels drets dels col·lectius, objecte de l’odi, tant pel que fa a la seva supervivència com respecte de la seva identitat i de la seva autoestima. El problema és summament greu, perquè cap dels dos costats pot quedar eliminat. Es tracta de defensar els drets de tots, especialment dels qui són socialment més vulnerables i es tracta d’entendre que no hi ha superiors ni inferiors, sinó que totes les persones són iguals en drets i deures. I en aquest terreny el dret, tot i ser imprescindible, no és suficient. Cal també política i diàleg, perquè el conflicte entre llibertat d’expressió i discurs de l’odi no se supera només intentant esbrinar fins on és possible fer mal a altres sense incórrer en un delicte. Potser caldria que féssim servir també altres eines pròpies de societats demòcrates i avançades.

No hi ha resposta

08 març 2019

LA DONA I LA CONQUESTA

Classificat com a GENERAL

Hi ha un robatori que els europeus van practicar des que van arribar al Brasil, al segle XVI. És el robatori de dones i nens. Des que els primers jesuïtes van arribar a Salvador, el 1549, s’emportaven per força, del si de les seves famílies, nens de vuit a catorze anys, dient que els educarien a les seves escoles. Els sacerdots volien que els joves obeïssin les seves ordres, ja que els adults no acceptaven la nova doctrina.
Altres sacerdots, més tard, posaven els nens en col·legis i internats, lluny de les seves famílies, per ensenyar-los el catecisme. Allà, aquells joves aprenien a menysprear la manera de ser de la seva nació i eren tractats com a ignorants i endarrerits. Més greu era el robatori de dones, capturades amb l’ajuda de gossos, o amb un llaç des del cavall, per dur-les a viure amb els soldats conqueridors, o amb els colons. Els homes dels poblats indígenes morien en les lluites i les dones eren apressades i es convertien en mares de mestissos. El robatori de dones inicià el mestissatge, ja que el fill de les unions entre soldats, comerciants o colons amb les dones del lloc, tenia per pare un portuguès i per mare una índia. La població llatinoamericana és, majoritàriament, fruit d’aquest mestissatge que va involucrar no tan sols els indígenes sinó també els africans portats com a esclaus. El mestissatge que va originar el poble llatinoamericà no va ser tan pacífic com s’acostuma a dir. De vegades va ser dut a terme amb molta violència.

Eduardo Hoornaert, teòleg catòlic holandès-brasiler.

———————————————————————————-
“El capitán Alonso López de Ávila prendió una moza india y bien dispuesta y gentil mujer, andando en la guerra de Bacalar. Ésta prometió a su marido, temiendo que en la guerra no lo matasen, no conocer otro hombre sino él, y así no bastó persuasión con ella para que no se quitase la vida por no quedar en peligro de ser ensuciada por otro varón, por lo cual la hicieron aperrear”. (Diego de Landa, “Relación de las cosas de Yucatán”).
Una dona maia va morir devorada pels gossos. La seva història, reduïda a unes quantes línies, concentra una de les versions extremes de la relació amb l’altre. El seu marit no li va deixar cap possibilitat d’afirmar-se com a subjecte lliure: el marit, que temia morir a la guerra, va voler conjurar el perill privant a la dona de la seva voluntat. La guerra no va ser només una història d’homes: tot i essent l’home mort, la seva dona li havia de seguir pertanyent. Quan va arribar el conqueridor espanyol, aquella dona ja no era més que el lloc on s’enfrontaven els desitjos i voluntats de dos homes. Matar els homes, violar les dones: aquestes eres les proves que un home tenia el poder i les seves recompenses. La dona escollia obeir el seu marit i les regles de la seva societat; posava tot el que li quedava de voluntat personal a inhibir la violència de la qual havia estat objecte. Però, justament, l’exterioritat cultural va determinar el desenllaç d’aquest petit drama: no va ser violada, com ho hagués pogut ser una espanyola en temps de guerra, sinó que la van lliurar als gossos perquè , al mateix temps, era índia i dona que negava el seu consentiment. Mai no ha estat més tràgic el destí de l’altre.

Tzvetan Todorov, antropòleg (La qüestió de l’altre).

No hi ha resposta

02 març 2019

DEMOCRÀCIA. DEMO…QUÈ?

Classificat com a Democràcia

CUANDO ESTÁBAMOS LEJOS

(Idea VilariñoBraulio López)

Tanto añorar y añorarte,
tanto soñar y esperarte,
tanto penar y sufrir,
tanto rodar para al fin
dar con los huesos aquí.
Y encontrarte y no encontrarte.

Qué lindo iba a ser volver
a vivir en democracia.
–¿En demo, qué?
–En democracia.
–Tutelada.
–En democracia.
–Recortada.
–En democracia.
–Vigilada.
–En democracia.
–Bien mandada.

Cuando estábamos lejos, compañero,
qué ganas de volver a este aujero.
¡Ojo!, que aunque lo llame aujero,
yo lo quería y lo quiero.

Sin embargo, tanto tiempo,
tanto tiempo que esperé,
y ahora ni sé si me cuentan
una firmita que eché.

La gente cantaba fuerte,
lo del «tiranos, temblad».
Pero qué querés, hermano,
por fuerte que se cantó,
los que seguimos temblando,
somos siempre vos y yo.

Cuando estábamos lejos, compañero,
qué ganas de volver.

Cuando estábamos lejos, compañero.

Aquest poema de la gran poeta uruguaiana IDEA VILARIÑO, que després es convertí en una popular cançó interpretada pel duo més famós a l’Uruguai «LOS OLIMAREÑOS», m’ha fet pensar molt en el tipus de democràcia que estem vivint a Espanya en aquests moments: una democràcia cada dia més tutelada, retallada, vigilada i ben manada, com diu molt bé la cançó. Quan es posen les lleis per damunt de la voluntat del poble la democràcia comença a fer figa. Quan se sacralitza una Constitució que ha quedat més vella que els nostres vestits de primera comunió i quan només es vol interpretar de manera restrictiva dient que no hi cap un referèndum d’autodeterminació quan, d’altra banda, reputats experts diuen tot és contrari vol dir que no anem bé. Aquests dies ho podem constatar escoltant el judici a l’anomenat procés català.

El senador del PDeCAT, Josep Lluís Cleries, ho acaba de denunciar quan assegura que l’informe de la Guàrdia Civil que inclou Torra en la investigació judicial de l’1-O deixa en “evidència” que “hi ha una persecució de les idees” i que “la democràcia espanyola està en caiguda lliure”. Una bona majoria d’entesos coincideixen que en aquest judici els delictes dels quals se’ls acusa “no s’aguanten per enlloc i que el veredicte hauria de ser l’absolució”.

Uns jutges prevaricadors han fabricat un relat fals en connivència amb un partit corrupte i ple de merda fins al coll; uns altres partits que fins ara teníem com a democràtics els han donat suport per allò de «la sagrada unidad d’Espanya», i ara es troben que han de fer cabre els delictes dins d’aquest relat, encara que hagin de forçar les lleis fins a límits insospitats.

Seguir el judici per TV significa haver d’aguantar personatges que no es recorden de res, que no assumeixen cap responsabilitat i que, si han de mentir, ho fen sense cap mena d’escrúpol. L’única esperança que ens queda és que aquesta potinejada tan colossal passarà als tribunals europeus. Llavors, però, els acusats ja s’hauran menjat uns quants anys de presó injusta.

Un altre cop vergonya, vergonya i més vergonya per aquesta Espanya on la democràcia tira enrere com els crancs. Democràcia?. Demo…què?.

2 respostes

24 febr. 2019

DEONTOLOGIA PROFESSIONAL

Classificat com a Informació

Anys enrere, quan volíem assabentar-nos d’alguna notícia escoltàvem la ràdio, llegíem algun dels pocs diaris als quals teníem accés o miràvem l’única cadena de TV que hi havia. Tot plegat feia que la informació que teníem de les coses era realment molt limitada. Actualment el panorama ha canviat del tot. Amb internet tenim accés a un munt d’informació que fins i tot se’ns pot fer excessiva i inabastable. Cada dos per tres ens anuncien l’arribada d’una nova capçalera digital a l’univers mediàtic, cosa que sempre és una bona notícia. Sembla que la tendència és que, a poc a poc, aniran minvant els diaris de paper i augmentaran els diaris digitals. Al capdavall, em sembla que aquest fet hauria de ser motiu d’alegria per a tots els que creiem en la llibertat d’expressió i en la saludable policromia mediàtica.
No obstant això, veig que alguns nostàlgics de temps pretèrits no estan massa contents perquè diuen que estan proliferant -sobretot a Internet-, mitjans que, amb vocació generalista, estableixen per endavant el seu ideari polític i la balança està desequilibrada sota el pes de l’opinió enfront del de la informació. I es queixen de què això crea un problema deontològic d’origen: quan hagin de triar entre objectivitat o fidelitat a la ideologia fundacional, a vegades confosa amb línia editorial, a qui obeiran, es pregunten? Aquests mateixos es queixen de què quan un mitjà de comunicació es declara republicà, marxista, falangista o nacionalista, en el fons ens està advertint que els seus periodistes també ho són. I si algú no ho és, és igual, escriurà com si ho fos. Que les seves informacions estan al servei de «la causa». Que supedita el rigor informatiu al cap polític o ideològic.
Jo els preguntaria si aquests senyors no creuen en allò que s’anomena deontologia professional, que és el conjunt de principis i regles ètiques que regulen i guien una activitat professional. Aquestes normes determinen els deures mínimament exigibles als professionals en l’acompliment de la seva activitat. Totes les persones tenen, amb tot el dret del món, la seva manera de pensar o els seus valors. Però això no hauria de ser obstacle de què, quan un metge opera, un advocat defensa, o un jutge jutja, ho facin amb criteris ètics i respectant la seva pròpia deontologia professional. Si un periodista menteix descaradament, no és un bon periodista. Com no ho és un lampista que intencionadament no fa bé la seva feina. O un paleta, o un mestre, o un capellà…
Per tant, jo ja em conformaria que, quan llegeixo un diari, sabés de quina ideologia és i que estigués segur de què no m’enganya quan em dóna informació. Una altra cosa és quan em dóna opinió. Amb la informació hauríem d’estar sempre d’acord i hauria d’estar segur que no em menteix; amb l’opinió no cal, perquè ell pot tenir la seva i jo la meva. I aquí és on hi ha el problema la major part de les vegades. I no cal dir que aquest principi pot servir per a un periodista qualsevol i també pel jutge Llarena, que va construir un castell damunt de l’arena i, pel que sembla, en qualsevol moment caurà del tot (deontologia professional: zero). I, si no, temps al temps…

No hi ha resposta

20 febr. 2019

UNITAT D’ESPANYA, PAELLA I TOROS

Classificat com a POLÍTICA

Bertín Osborne no deixa de sorprendre quan ell parla, tan «dicharachero», tan simpàtic i tan espontani. Acaba de fer unes declaracions al programa Deluxe (Telecinco. On si no!). Al programa hi havia una altra intel·lectual de gran alçària: Belén Esteban.Es veu que en un moment donat i parlant de política, aquesta senyora va dir: “Jo estic encantada que hi hagi eleccions però tinc un problema ara mateix: no sé a qui votar perquè no hi ha cap partit que em pugui convèncer”.
Ien aquell moment va entrar a escena Bertín dient:“En aquests moments, amb la situació política que tenim a casa nostra i veient també l’entorn dels països propers … En aquests moments , em serveix qualsevol partit que defensi la unitat d’Espanya, que defensi els valors que tenim els espanyols de tota la vida … Jo sóc un enamorat del meu país. M’encanta Espanya, m’encanta la paella, la platja, els toros. .. M’encanta el que ens ha fet diferents, el fet diferencial espanyol respecte als altres països que ens envolten”.
Ja ho veieu: el més important per a un país no és tenir millor educació, millor sanitat, més feina i menys atur, més ajudes socials, més drets civils, més respecte pels tots els drets humans. El més important per aquest senyor és la unitat d’Espanya, els toros i la paella…
Si aquesta és l’Espanya que volen una majoria d’espanyols (i sembla que ho és, si els partits els representen), he de dir rotundament que no és la meva. I ja molt temps que s’ha fet palesa aquesta evidència i es fa palesa en cada moment en aquest judici indigne i amb un tribunal indigne.

No hi ha resposta

13 febr. 2019

UN JUDICI ESPERPÈNTIC

Classificat com a Justícia,POLÍTICA

Es diu sovint que la premsa és el quart poder. I segurament que és veritat. Però també sabem que ho és tant per bé com per mal. Tots sabem que una notícia es pot servir en safata de plata, però pot ser una gran mentida o una gran manipulació. Avui he trobat una entrevista feta per SATO DÍAZ al diari CUARTOPODER, que és un diari prou crític amb la realitat com perquè ens el llegim amb una certa atenció. Aquest diari ens servirà les notícies des d’una altra perspectiva i això sempre és bo i enriquidor. L’entrevista m’ha semblat prou interessant com per portar-la aquí, tot i ser una mica llarga. Us la deixo…

—————————————————————————————-
 Sato Díaz, lunes, 11 de febrero de 2019 

Hoy comienza en el Tribunal Supremo el macrojuicio contra los dirigentes políticos y sociales catalanes encarcelados por los hechos del otoño pasado, momento cumbre del proceso independentista. Un juicio de los más importantes de la historia española por sus repercusiones políticas, que será observado con lupa desde fuera y dentro del Estado español por una gran cantidad de periodistas de todo el mundo. Además, las sentencias que redacte el Supremo supondrán un nuevo punto de inflexión en el conflicto territorial con Catalunya, las consecuencias políticas de este juicio serán de gran relevancia para la recomposición de nuevos consensos, o la dificultad a los mismos, en el corto y medio plazo político. Hablamos, en cuartopoder.es, con una de las caras más visibles del entorno de los comunes en su relación con el soberanismo y con todo lo relacionado a los presos políticos catalanes.

Jaume Asens (Barcelona, 1972) es coportavoz de Barcelona En Comú en el Ayuntamiento de Barcelona y responsable municipal del Área de Derechos de la Ciudadanía, Participación y Transparencia. Abogado de profesión, defensor de los derechos humanos, ha actuado como defensa de activistas y personalidades políticas y sociales en muchas ocasiones. Entre los casos más conocidos en los que ha participado se encuentra la acusación contra Luis Bárcenas en 2013 y las acusaciones en el caso Millet, caso Palau o Ciutat Vella. Políticamente, además de miembro destacado de Barcelona En Comú y Catalunya En Comú, fue uno de los impulsores del manifiesto “Mover ficha”, que dio lugar a la aparición de Podemos como candidatura a las elecciones europeas de 2014.

— Òmnium Cultural tiene una campaña llamada “Juicio a la Democracia”. ¿Cree usted también que este juicio supone un juicio a la democracia española?— Desenmascarar las derivas despóticas en el seno de un régimen democrático no es fácil. Decía Montesquieu que no existe peor tiranía que la ejercida bajo la ley con apariencia de justicia. También decía Platón que la peor forma de injusticia es la justicia simulada. Y este juicio es un esperpento tiránico con apariencia de justicia. Este juicio tiene poco que ver con la justicia. Por eso, el papel de los que somos juristas es clave para desenmascarar esa arbitrariedad disfrazada de derecho. El catedrático sevillano de derecho constitucional, Perez Royo, es uno de los más lúcidos en esa tarea. Él dice que el juicio no es un acto de justicia sino un ejercicio vengativo de persecución contra unos opositores políticos. Derecho Penal del Enemigo en estado puro. No se juzgan hechos sino ideas. Y se rompe esa idea que nos había vendido que en democracia cualquier idea es defendible por medios políticos y pacíficos.Con el conflicto vasco, siempre se repetía esa letanía. Y ahora nos encontramos que se pide penas de prisión más altas para unos políticos pacifistas que para quien se ha integrado en una organización que comete asesinatos. Eso significa una banalización brutal de la distinción entre medios pacíficos y medios violentos. Las reglas del juego han volado por los aires. Están aplicando el mismo rodillo de la plantilla vasca a un conflicto armado protagonizado por una minoría que a un conflicto que tiene detrás a más del 80% de los catalanes y que gira alrededor de unas urnas. No es extraño que Casado diga impunemente que en Cataluña se sigue la agenda de ETA. Necesitan inventarse que ha existido violencia para aplicarles las mismas receptas de la política antiterrorista.Ahora mismo la realidad política en España pivota a través de este proceso judicial. De hecho, como dice el periodista Enric Juliana, el Supremo se ha convertido en el principal guionista de la política española, marca sus ritmos. Incluso desde el propio Supremo se ha decidido quién debe ser president de la Generalitat y quién no.

— Parece cada vez más claro que no existe voluntad política por parte del Estado de resolución de este conflicto, estamos ante un caso evidente de judicialización de la política.

— El juicio no es más que una pieza de una estrategia represiva global de una derecha que se ha apropiado de la mayoría de resortes del poder para terminar con el independentismo. Para convertir una reivindicación democrática en una cuestión criminal. Como en otras ocasiones, España se muestra incapaz de abordar democráticamente un conflicto político. Su reacción violenta es la de un nacionalismo orgulloso y de raíz imperial que se siente herido. Nos muestra el lado más oscuro de un Estado que se quita las caretas en medio de un estado de opinión exaltada por la caverna mediática. Lo que está pasando no se ha visto nunca en Europa.El mejor espejo de esa barbarie jurídica, de hecho, es la que proviene de Europa. Lo que viene, por ejemplo, de las invectivas del Consejo de Europa, de los relatores internacionales o del Comité de derechos humanos. En la mayoría de países europeos lo que pasó en Cataluña se interpretó como actos de naturaleza política que deberían de tolerarse en democracia desde el punto de vista penal. No todo lo que puede ser ilegal es delictivo. La realización de un referéndum puede ser contraria a derecho, pero no es un crimen. Es un acto político que, en la medida en que además puede ser invalidado, no genera ningún efecto. A la política hay que combatirla desde la política. Eso es lo que dice, por ejemplo, la sentencia del tribunal alemán. A Puigdemont lo detuvieron en Alemania pensando que allí, a diferencia de Bélgica, les darían la razón. Y el mazazo judicial fue espectacular. Tampoco hay que olvidar que los otros exiliados están en libertado en los otros tres países donde están. Si todos ellos estuvieran en España estarían en prisión. Esa es la mejor prueba de que se trata de una persecución política.El frente internacional liderado por el abogado Gonzalo Boyé es un boquete gigante a la línea de flotación del juicio. Lo que en un lugar se percibe como hechos delictivos gravísimos contra el orden constitucional, con penas de hasta 40 años de cárcel, en el otro no pasan de ser simples hechos políticos sin relevancia penal. El otro boquete es el de la causa penal que se sigue en un juzgado de Barcelona donde desde el Ayuntamiento estamos ejerciendo la acusación contra los policías que cargaron contra ciudadanos indefensos. Allí donde el juez de Barcelona no ve violencia en los manifestantes sino en la policía, en el Supremo ven un conato de rebelión. Es el mundo al revés. El Supremo cree que los policías actuaron correctamente, sin uso excesivo de la fuerza, y son los dirigentes políticos los que deben ir a la cárcel acusados de sedición y organización armada.En ese contexto, tiene sentido la campaña de Òmnium de la que hablábamos antes sobre el “Juicio a la Democracia”. Quieren que el acusado pase a ser acusador, y el acusador pasa a sentarse al banquillo de los acusados. Como el juicio es político hay que hacerle frente también con argumentos políticos. Los jueces y los fiscales han hecho de políticos exaltados. Por eso el debate tiene que ir a la raíz del problema: la violación de los derechos civiles y políticos de la mayoría de los catalanes.

— Desde algunos sectores del independentismo se asegura que “la sentencia ya está escrita”. ¿Comparte esta afirmación?

— No es solo una opinión de los independentistas. Son muchos en la derecha que actúan como si la condena ya estuviera dictada. En el PP y Ciudadanos hablan de prohibir los indultos o de en qué prisión deben cumplir la condena. Y ellos de todo eso saben de lo que hablan. No olvidemos que Cosidó afirmaba que controlan por detrás lo que sucede allí. No olvidemos que el ministro de Justicia del PP, Catalá, siempre anticipaba sin rubor el contenido de las resoluciones judiciales.O sea que sí. Me gustaría equivocarme pero creo que la sentencia está escrita en términos generales. Habrá condena y será dura. “Más dura será la caída”, decía la Fiscalía. Ya sabemos lo que piensa la derecha política y mediática. También los fiscales o magistrados de su órbita. Ahora solo falta saber los detalles de la condena.

— Algunos juristas consideran que el Tribunal Supremo no es el competente para este juicio. ¿Lo comparte? ¿Por qué?

— Los hechos sucedieron en Catalunya. Es allí donde deberían juzgarse. En un Estado de derecho, el derecho a ser juzgado por el juez ordinario y predeterminado por ley es un pilar fundamental de un sistema de justicia con garantías. Y en este caso, somos muchos los juristas que creemos que se ha vulnerado ese derecho. El juicio debería celebrarse ante el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya y no en el Supremo. Ese es uno de los aspectos de ilegitimidad del juicio. El otro derivado de este es que se priva a los acusados del derecho a recurrir la sentencia en segunda instancia ya que el Supremo es el último eslabón de la pirámide judicial.Hasta que llegó el independentismo, estos hechos nunca habían sido competencia del Supremo o de la Audiencia Nacional. Los casos más famosos de sedición, como el de los controladores aéreos, se juzgaron siempre en audiencias provinciales. De hecho, el juez Garzón intentó investigar por rebelión los crímenes fruto del golpe franquista y se le dijo que eso no era competencia suya. ¿Por qué sucede eso ? Pues la respuesta ya la podemos encontrar en la querella inicial del fiscal Maza, la de “Más dura será la caída”. Allí ya se apuntaba lo que dijo hace poco el fiscal de la Audiencia Nacional, Pedro Rovira. La tesis es que los magistrados que trabajan en Catalunya están contaminados por el ambiente. No es un argumento nuevo.Aunque en Catalunya no hay violencia, se utiliza el mismo argumento que en la lucha antiterrorista del País Vasco. El Supremo ya revocó, por ejemplo, la condena por torturas a Portu y Sarasola con la idea de la falta de imparcialidad de los jueces residentes allí. La idea era que los jueces que vivían allí se confundían porque vivían allí. Y veían torturas donde no había nada. Desde Madrid, en cambio, se veía lo correcto.  Ahora pasa lo mismo. Es muy cínico decir que en Madrid a los magistrados no les influye el clima de exaltación e intransigencia nacionalista. Estoy seguro que muchos de los magistrados del Supremo se levantan cada día leyendo el ABC o La Razón. Los tribunales centralizados son muy permeables al inquisitorial ambiente político y mediático que se respira en la capital del Estado. Si quieren jueces totalmente ajenos al conflicto, que miren a Europa. El ambiente del tribunal alemán o belga sí que no es el mismo que el de Madrid o Catalunya. Llarena, en una de sus resoluciones, se pone como parte agredida por lo sucedido. Esos magistrados como él sí son parte del conflicto, los europeos no.

— El Gobierno ha activado la diplomacia, para contrarrestar la imagen exterior que el juicio y el independentismo puedan dar durante estos meses. En este sentido, una de las expresiones que se intenta contrarrestar es el de presos políticos. ¿Son, los dirigentes sociales y políticos catalanes que han estado en prisión preventiva más de un año presos políticos? ¿Por qué?

— Lo de la campaña de Borrell, déjeme que le diga que creo que vulnera la directiva europea que obliga a los poderes públicos a no interferir el derecho a la presunción de inocencia de cualquier acusado.Y sobre si son presos políticos, me parece claro. Lo explica muy bien el que fue el jefe de los fiscales en Cataluña, José María Mena. No hay duda que lo que les ha llevado a la prisión es su actividad política. Los partidos y medios del régimen dicen que no han sido enviados a prisión por sus ideas, sino por delitos previstos en el Código Penal. El enfoque puramente legal, no obstante, hace aguas. Desde esa óptica, no hay presos políticos en ninguna parte. O si se reconocen, son los de otros países u otros tiempos.No existe ningún estado que reconozca tener presos políticos. Siempre hay un artículo del Código Penal que avala su persecución. Hasta en Corea del Norte se apela a la ley para encarcelar a los disidentes. Ni siquiera se le concedió esa condición al más célebre de los presos políticos, Nelson Mandela. El gobierno sudafricano lo encarceló por un delito parecido al de los presos políticos catalanes. Mahatma Ghandi no tuvo tampoco tal reconocimiento. Las autoridades británicas coloniales lo condenaron por sedición. Un cambio de criterio en ese aspecto solo se produce si previamente hay una ruptura con el régimen dominante. Los presos antifranquistas, por ejemplo, tuvieron que esperar al fin del franquismo para que eso sucediera. En la Ley de Amnistía de 1977 se amnistiaban precisamente los actos de intencionalidad política. Los disidentes antifranquistas fueron, de hecho, juzgados también por rebelión y sedición por el régimen de los golpistas del 1936. En la propia Ley de Amnistía se hacía referencia a esos delitos como actos políticos susceptibles de ser amnistiados. La invocación de esos delitos suele ser un recurso habitual para perseguir a los opositores.¿Quiénes son, entonces, los “presos políticos”? No existe una definición universal aceptada y, por ello, el asunto suele ser motivo de todo tipo de disputas. Normalmente, se considera como tal quien ha resultado arrestado por sus actividades políticas, especialmente si son críticas o muestran oposición a un Gobierno. La Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa fijó, en el 2012, algunos criterios. Consideraba que lo eran cuando, por ejemplo, existía motivación política en sus actos o en la voluntad de las autoridades para encarcelarlo. También cuando el proceso judicial era claramente injusto y con un contenido político significativo.Sea como sea, el debate de fondo es fundamentalmente político. Tiene que ver con la opinión que se tenga del preso y del régimen que lo encarcela. Buena prueba de ello es la diferente vara de medir que utilizan unos y otros en función de quien sea quien. Los que suelen caracterizar a los independentistas como peligrosos golpistas no dudan luego en otorgan la categoría de presos políticos a opositores venezolanos como Leopoldo López o considerar un acto democrático el reciente golpe de estado de la oposición. Y ello, a pesar de los métodos defendidos por unos y otros. Mientras los primeros apelan a la desobediencia civil pacífica, los segundos llamaban a derrocar al presidente a través también de métodos no pacíficos que han terminado en ocasiones con decenas de muertos.Otro ejemplo sintomático de esa disparidad de trato la vimos con los activistas del 15-M que rodearon el Parlament en el 2011. No pocos de los que exigen ahora la libertad de sus compañeros presos reclamaban entonces tratar a los disidentes como sediciosos. Merecían, según ellos, ir a la Audiencia Nacional para ser condenados a más de cinco años de cárcel. Uno de los gestos de mayor dignidad ha sido, precisamente, ver esos mismos represaliados saliendo a defender la libertad de quienes les querían meter entre rejas a ellos.

— La plataforma International Trial Watch pretende llevar observadores internacionales al juicio, pero el Supremo parece que no les facilitará espacio dentro de la sala. ¿Qué opina?

— Que es un error. Vamos a ver un juicio bajo la batuta de VOX donde no se deja entrar a observar el juicio a premios nobeles de la paz o ex relatores de la ONU. El Supremo va a hacer esfuerzos en dar la apariencia de imparcialidad para contrarrestar la imagen pública que tiene ahora y poder golpear luego con más dureza. Pero es muy mal  inicio empezar vetando a los observadores. Es poco inteligente.

— Rebelión, sedición. ¿Por qué defiende que estos delitos no tienen cabida teniendo en cuenta los hechos del otoño del año pasado?

— No es que lo defienda yo es que es lo que dice la mayoría de catedráticos de Derecho Penal de España en un manifiesto. Ni rebelión ni sedición, dicen. También lo dicen prestigiosos ex magistrados del Supremo como Xavier O’Callaghan, Martín Pallín o Joaquín Giménez. Y es lo que piensan también los jueces en Bélgica, Alemania, Escocia o Suiza. En un estado de derecho es delito lo que está así regulado en el Código Penal. Y cuando se define la sedición se exige un alzamiento público y tumultuario. Ni lo de la concentración del 27 de septiembre ni lo del 1-O son eso. Decir lo contrario es cargarse el derecho de protesta y, por tanto, la democracia. Desde esa perspectiva, lo de la PAH podría ser interpretado también como sedición.El momento más perverso de su relato fantasioso es cuando responsabiliza a los acusados de la violencia policial del 1-O.  O cuando equipara que haya violencia con que pueda haberla. Eso es tanto como legalizar el pre-crimen: juzgar a alguien no por lo que ha hecho sino por lo que pudo haber hecho y no hizo. También es un insulto a la inteligencia cómo interpretan el episodio de los Jordis encima del coche. Lo que hicieron era ayudar a que la manifestación no se fuera de las manos. Pedían a la gente que se fuera a casa.Sobre la rebelión, cuando el Código Penal la define está pensando en los dos golpes militares del último siglo, el del 1936 y el 23-F. El Supremo, para esquivar la norma, hace un relato retorcido, artificioso, con el que equipara una insurrección armada como la de Tejero con las protestas pacíficas y sin armas de los independentistas. Para sostener el artificio, necesitan hacer una redefinición distorsionada del concepto de violencia para construir un escenario de violencia sin violencia. Les importa poco que para ello tenga que contradecir las previsiones de la ley y lo que había dicho de forma repetida en el pasado. No creo que ni ellos se crean ese relato, pero lo necesitan para el objetivo que buscaban con esa incriminación: quitarles el acta de diputados y dejarles fuera de juego. Eso explica, por ejemplo, que la Audiencia Nacional, donde se juzga sólo a la cúpula policial, no tenga necesidad de recurrir a la acusación de rebelión. La jueza Lamela afirma categóricamente en el procesamiento que no hubo la violencia de la rebelión en los acontecimientos de septiembre y del 1-O.No podemos olvidar que Marchena ya había hecho algo parecido cunado fue ponente de la sentencia sobre los indignados del 15-M que rodearon el Parlament en protesta por los recortes sociales de Mas. Entonces ya se asoció la presión ambiental que allí se vivió con la violencia. La Audiencia Nacional  les absolvió. A excepción de un caso, los magistrados consideraban que no existían pruebas de participación en los altercados contra aquellos que estaban sentados en el banquillo. Eso generó mucha indignación en los propios miembros de la clase política afectada por unos hechos. A mí no se me olvida que muchos de ellos hicieron lo posible para que los hechos fueran juzgados en la Audiencia Nacional, y no en los juzgados Barcelona. Y que les pedían hasta 6 años de prisión.Lejos de la socorrida apelación al respeto por las decisiones judiciales, CIU, PP, PSC y Ciudadanos salieron en tromba a rechazar la absolución y exigieron al Parlament recurrir el fallo ante el Supremo. Tampoco se me olvida que ERC se abstuvo e IC-EUiA junto a la CUP se opusieron. La ofensiva unió, también, a buena parte de las cabeceras de la prensa madrileña y catalana. Finalmente, Marchena tumbó la sentencia y consideró que la simple presencia de los manifestantes en el lugar de los hechos ya era suficiente para condenarles. No hacía falta que hubieran hecho ningún acto concreto de violencia. Entonces, esa decisión fue aplaudida por muchos de los que ahora se indignan cuando el Supremo utiliza un argumento parecido pero esta vez contra sus compañeros de partido. Y es que mucha gente de la ex CIU o ERC se creen que los abusos empiezan ahora con la persecución de los independentistas. Esto viene de lejos. Algunos llevamos toda la vida luchando contra ellos. También cuando los protagonizaban sus gobiernos.Tampoco se me olvida que cuando llevamos la petición de indulto al Pleno del Ayuntamiento para que los jóvenes del 15-M no entraran a la cárcel, CIU se opuso. Todo eso que he vivido no me lleva para nada al resentimiento. Ni me impide sentir la injusticia que están viviendo ahora ellos en carne propia. Una injustica es una injusticia. Y hay que solidarizarse con quien la sufre aunque sea un adversario que no ha hecho lo propio con los tuyos. De hecho, ahora me siento emocionalmente muy vinculados tanto a ellos como a sus familiares.

— ¿Cómo valora que la figura de la acusación popular la ostente un partido político, el ultraderechista Vox?

— Me recuerda a cuando fue Falange quien logró sentar al juez Garzón en el banquillo de acusados por intentar investigar los crímenes del franquismo. El acusado logró girar la tortilla y sentar al acusador en el banquillo. Ahora, la presencia de un partido postfranquista, machista y xenófobo como Vox ejerciendo la acusación con fines electorales es una imagen que nos vuelve a retorcer el estómago.Es indignante que utilice el juicio como su plató televisivo para hacerse autobombo. Y lo más grave es que el Supremo va de la mano de los ultras. Si no fuera por Vox, el exconsejero Forn estaría ya en libertad. Lo de Vox es una de las cosas que les cuesta más entender en Europa y las defensas lo van a utilizar en su campaña de internacionalización del conflicto.

— Si la sentencia es condenatoria, ¿cómo puede afectar a la situación política y al conflicto territorial?

— Tras la imagen de centenares de heridos que tan solo querían poner una papeleta en una urna, creo que entramos en la dimensión desconocida. Cuando un Estado democrático no confía en resolver los conflictos con métodos democráticos, se abren todas las cajas de pandora. Vivimos un estado de excepción encubierto que empezó incluso antes de allí.Creo que todo empieza con la imposición del Estatut del PP contra la voluntad de los catalanes. Y frente lo que se había pactado en el Congreso o en el Parlament. Allí es donde se produjo lo que Pérez Royo caracterizó como una suerte de golpe de Estado. El pacto constitucional se lo cargaron ellos de forma unilateral. El Tribunal Constitucional le dio al PP la llave de la Constitución territorial como si fuera su propiedad privada. Desde entonces, se apropiaron de la Constitución aquellos que al inicio estuvieron en contra de ella. El independentismo es una respuesta a todo eso. Con el PP en el poder, se convierte en Catalunya en la fuerza hegemónica. La aplicación del 155 del PP, Ciudadanos y PSOE volvió a poner encima de la mesa que el derecho penal es la auténtica constitución para Catalunya. Y desde entonces ha sido imposible volver a hacer política.Los poderes del Estado en manos de la derecha están desbocados. En España ahora mismo no se puede hablar de nada más que de lo que la derecha considera debe hablarse. Y un PSOE que ha olvidado su tradición republicana y antifranquista se ve arrastrado a ese marco. Por el contrario, las fuerzas del cambio no disponemos de suficiente músculo para desbloquear la situación con una alternativa democrática. Pueden pasar años hasta que tengamos la oportunidad de empezar a desmontar todo el andamiaje de excepcionalidad que la derecha ha levantado para cercar la democracia y el ejercicio del derecho a la autonomía.

— El domingo vimos una manifestación multitudinaria en Madrid por la unidad de España. No fue tan masiva como se esperaba, pero refleja un ambiente en el Estado de confrontación contra el independentismo.

— Es evidente que el conflicto ha servido para cerrar filas en España. No había pasado nada parecido desde épocas muy oscuras. Hay un retroceso en el espíritu del tiempo, en el ambiente democrático a raíz de lo de Catalunya, pero también en el resto del Estado. Se vio cuando se aplicó el 155, se ha visto con los delitos de odio, con el secuestro de libros, el veto a obras de arte o las condenas a raperos por sus letras. Hay una regresión que tiene que ver con lo que está pasando en Catalunya, pero allí se están aplicando medidas de excepción que luego se desplazan a otros fenómenos. La concepción que se está imponiendo, por ejemplo con lo de la sedición, amenaza el derecho de protesta en todo el Estado.Lo que está en juego es la democracia en todo el Estado y no sólo en Catalunya. Contemplada con la gravedad que los hechos se merecen, la persecución política que estamos viviendo desatan los fantasmas evocados por la vieja advertencia de Niemöller. Primero les tocó a unos, luego a los otros, y más adelante a mí, pero ya era tarde. Ojalá la advertencia llegue también a los que miran hacia otro lado y piensan que esto es sólo un problema de los independentistas.No hay que olvidar que, en España, los regímenes democráticos han sido breves paréntesis o anomalías. Hay valores de la democracia que tienen un arraigo débil, sobre todo cuando la cuestión nacional está en juego. A la derecha le ha costado mucho asumir un marco de libertades y de pluralidad. Por eso, Gil de Biedma decía que de todas las historias de la Historia, sin duda la más triste es la de España. Pues eso.

Una resposta fins a ara

10 febr. 2019

UNITAT, SI US PLAU!

Classificat com a POLÍTICA


En el moment que escric això a Madrid està ressorgint el franquisme en tot el seu esplendor. Em temo que faran una gran manifestació. Han sabut triar el moment adequat i han sabut tocar la fibra de la «unidad de España» que mai falla. Des dels temps de la Falange de José Antonio Primo de Rivera que aquells principis fundacionals no han deixat mai d’estar presents. Què us penseu que és la FAES de l’Aznar? FA-ES vol dir FALANGE ESPAÑOLA, ni més ni menys. I què és el que proclama Ciudadanos? Doncs aquests mateixos principis, demagògicament molts ben servits i, quan ha convingut, ben dissimulats. Però el fons és el mateix i l’anticatalanisme ha perviscut exactament en el temps.
És clar que jo no penso mirar-los per la tele, ni escoltar-los, perquè no tinc ganes de vomitar l’esmorzar, ni de fer-me mala sang. Estic segur que la Plaza Colón de Madrid s’assemblarà massa a aquella Plaza de Oriente dels temps de Franco d’infausta memòria. Hi haurà una barreja estranya de partits polítics i de personatges que se’ns faria difícil classificar-los en algun espai polític. A més dels nostàlgics de sempre (que encara en queden molts) hi trobarem gent que sap aprofitar totes les circumstàncies favorables als seus interessos i està acostumada a pescar en aigües tèrboles.
Cada vegada se’m fa més difícil creure en la política tradicional i, en concret, en alguns polítics. Alguns, és clar, no em representen gens ni mica i jo no he cregut mai en ells. Però també em resulta cada cop més difícil creure en altres que d’alguna manera hi havia tingut una mica, o fins i tot molta sintonia, i que ara s’ha anat difuminant i ha entrat en crisi. Els noto desconcertats, incapaços de canviar res i el seu desconcert ens el transmeten a la gent del carrer. Semblava que havia entrat gent nova, amb noves idees i un llenguatge nou; semblava que serien capaços de renovar un sistema que és evident que ha arribat a la fi de l’esgotament. Res de tot això està passant. La dreta es baralla ferotgement per trobar el seu lloc i, per aconseguir-ho, s’ha de tornar cada cop més de dretes per competir amb partits d’extrema dreta que se’ls estan menjant la seva parcel·la. I l’esquerra, com acostuma a ser ja habitual, no sap on balla, desconcertada del tot i cada cop més dividida.
I els partits catalanistes? Doncs veiem amb cert estupor que són incapaços de fer un front comú davant dels atacs que rebem per tots costats. En moments crucials com aquest em sembla que tocaria saber clarament qui és l’enemic comú i anar una mica units en el més fonamental, perquè els pronòstics no són bons ni pels presos, ni pels exiliats, ni pels catalans de bona fe que tenen ganes que ens respectin una mica i que ens donin l’oportunitat de dir-hi la nostra.
Unitat, si us plau. Una mica d’unitat!

No hi ha resposta

03 febr. 2019

UNA DEMOCRÀCIA MALALTA

Classificat com a Democràcia

Posted on 3 febrer, 2019by jpg

Quan en algunes tertúlies o programes de TV sento algú que sacralitza la llei o la Constitució i les posa per damunt de tota la resta, em poso nerviós perquè a mi em van ensenyar -i m’ho crec de veritat – que per damunt de tot hi ha les persones i que les lleis estan fetes per a les persones i no pas al revés. Dit d’una altra manera: el que hauria de comptar és l’esperit de la llei i la seva justa interpretació i no pas l’esclavatge de la lletra d’aquesta llei. Per això algunes sentències d’alguns jutges semblen més d’un altre planeta que no pas de la terra. Justament perquè estan faltades del mínim sentit comú i no toquen gens de peus a terra.

Amb tot el que estem vivint aquests dies al nostre país això queda palpablement demostrat. Podem comprovar que la democràcia està prou malalta perquè algú es disposi a començar a fer alguna cosa. Disfressem de democràcia actuacions que no són gens democràtiques i creem una façana com en aquells westerns que es rodaven al desert d’Almeria: al darrere de la façana no hi havia res. Millor dit, sí que hi ha els partits de sempre, les eleccions de sempre, els parlaments de sempre…; però constatem que res de tot això serveix per a solucionar els problemes i donar resposta a les inquietuds de la gent. Tenim una aparent democràcia revestida, això sí, de vestits ben bonics que anomenem lleis o Constitució, sense que se’ns torni vermella la cara de vergonya. Darrere d’aquestes lleis hi ha molt sovint corrupció, favoritisme, nepotisme, clientelisme i les aliances espúries i necessàries per a una governabilitat sospitosa i plena d’uns vicis que provoquen grans estralls. I també sabem tots en quines circumstàncies es va fer la Constitució espanyola i potser ja seria hora de què comencessin a reformar-la…

Estic totalment d’acord amb el capellà i columnista brasiler Alfredo J. Gonçalves quan diu que «sembla que els partits polítics facin tot el possible per desencisar la gent perquè sovint fan exactament tot el contrari d’allò que entenem per democràcia. D’aquí la desconfiança i la desil•lusió creixents de la societat amb relació a la política i els polítics, als partits, als governs i als parlaments, així com a la lleialtat dels promotors i a les decisions dels jutges. La democràcia, en la seva concepció més original i genuïna, es pot dir que ha canviat del camp de la política al camp dels moviments socials. O, en termes més exactes, de l’àmbit de l’Estat a l’àmbit de la societat civil».

Per desgràcia nostra això encara no ha succeït entre nosaltres i, pel que sembla, tardarà a passar. Una altra política i una altra democràcia són possibles, però fem ben poca cosa per aconseguir-ho. El sistema de representació en tres poders del règim democràtic –legislatiu, judicial i executiu- es troba totalment desequilibrat i desacreditat. Els sectors dominants de la societat han institucionalitzat un cercle viciós en què el poder econòmic compra els llocs claus del poder polític, el qual, al seu torn, garanteix a través de la llei el seu domini perpetu sobre la resta de sectors. El Congrés es converteix en una espècie de taulell de negocis, on gran part dels polítics està més interessada en projectes de poder que no pas en projectes d’Estat. Elegit per les capes populars, el parlamentari sovint acaba ignorant les seves necessitats bàsiques a canvi de beneficis personals, familiars o de classe. La cadena de representativitat s’interromp i la població més necessitada queda a la intempèrie, fet que s’agreuja encara més amb la corrupció crònica de les institucions públiques. La distància entre els problemes que afligeixen la població, d’una banda, i els projectes debatuts a les sessions del Parlament i del Senat, de l’altra, mai no ha estat tan gran.

El Pare A.Gonçalves escriu sovint sobre els problemes del seu Brasil, però el que diu serveix exactament per a nosaltres. El descrèdit del sistema representatiu ha portat a debat l’anomenada democràcia directa o participativa. Experiències com ara plebiscits populars, referèndums, projectes de llei a partir de les bases i assemblees populars, entre d’altres, mostren la possibilitat de noves vies de participació en les decisions pel que fa als destins del país.

Veient el que veiem aquests dies i a les portes d’un judici totalment polititzat i manipulat (des del mateix tribunal que haurà de dictar sentència fins a l’acusació -un partit com Vox-) trobo que és d’urgent necessitat crear nous canals, nous mecanismes i nous instruments de control de la res publica per part dels diversos sectors de la població. Si volem salvar la democràcia bé caldrà fer alguna cosa, no trobeu?

No hi ha resposta

27 gen. 2019

LUCIA, EMBOLICA QUE FA FORT

Classificat com a Immigració,Independència


g

Reconec que he llegit només una novel·la de la LUCIA ETXEBARRIA, però sé que és reconeguda com una bona escriptora. Reconec també que estic molt d’acord en una part de les seves opinions sobre diversos temes que he escoltat o llegit. També és veritat que en altres, gens ni mica.

Acabo de llegir un article seu titulat EL NIÑO DEL POZO Y LOS NIÑOS DEL MAR. En quasi tot el que hi escriu hi estic d’acord. Però he de reconèixer que hi fa una afirmació totalment gratuïta, força mal intencionada i sense cap mena de fonament quan diu: «En primer lugar, nosotros somos primates, primates ligeramente evolucionados. Y es fácil manipularnos. Es fácil hacernos pensar en términos de ‘nosotros contra ellos’. Y como expliqué en el artículo del pasado domingo, eso es lo que están haciendo ahora muchos políticos: Bolsonaro, Trump, Vox, los partidarios del ‘brexit’, los independentistas catalanes. Hacer pensar que las personas que no son de tu patria no tienen tus mismos derechos».

Senyora Lucía, vols dir que has de posar al mateix sac Bolsonaro Trump, Vox, els partidaris del brexit i els independentistes catalans? Et sembla que és ètica una opinió com aquesta, deixada anar com de passada, sense cap mena d’argumentació i sense venir gaire a tomb? Vols dir que no fas allò que diu la dita castellana de que«aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid…» deixar-ne anar una de ben grossa per enredar una mica la troca i embolica que fa fort, com diem els catalans?

Et sembla, Lucía, que els independentistes catalans som racistes, intolerants, supremacistes (com ens acusa més d’un i de dos) i que pensem que els que no són catalans no tenen els nostres mateixos drets?.Potser no saps que un d’aquests vaixells que rescaten persones al mar és el OPEN ARMS, que pertany a una ONG de Badalona i que el seu fundador -l’Òscar Camps-, és més català que el pa amb tomàquet o la sardana?.

Potser no saps que una gran part de les ajudes que rep per poder dur a terme aquesta tasca humanitària surten de les butxaques de molts catalans i que el port de Barcelona és dels pocs on es pot refugiar?.

Potser no saps tampoc que el ple de l’ Ajuntament de Barcelona (que potser no havies caigut que és una ciutat catalana) va reclamar al Ministeri de Foment el desbloqueig immediat del vaixell retingut al port de Barcelona per tal de poder seguir fent la seva labor solidària i que la proposta va ser aprovada amb els vots de Barcelona en Comú, PDECat, CUP i els regidors no adscrits, mentre el PP i Ciudadanos van abstenir-se i el PSC hi va votar en contra?

Potser tampoc saps quins són els partits independentistes i quins són els espanyolistes o, si ho vols més fi, els unionistes? Potser tampoc saps quants immigrants acull Catalunya en comparació a altres llocs d’ Espanya i com aquí mirem d’atendre’ls tan bé com sabem i podem.

Lucía, no s’hi val fer trampa. És com si posés a tu o a les teves novel·les al mateix sac que algun altre autor o una altra literatura d’aquelles que fan vomitar. A vegades val la pena llegir dues vegades el que s’escriu…

No hi ha resposta

21 gen. 2019

FAKE NEWS

Classificat com a Informació

Cada dia més sentim a parlar de les fake news. Sembla que és un mal inevitable en aquesta era digital on les notícies corren més que la pólvora i en moments fan la volta al món sense temps de contrastar res. Les Fake news, un terme que s’ha posat de moda per designar la desinformació i les mentides que trobem cada dia corrent per la xarxa a vegades tenen més credibilitat que la mateixa veritat. És veritat que sempre hi ha hagut desinformació (ara ho anomenem fake news o postveritat) i flagrants mentides. Ha existit sempre, tot i que en altres formats, però les xarxes socials han ajudat a expandir aquesta plaga d’una manera que sembla imparable. Són “informacions” que ens arriben per Whatsapp, Facebook, Twitter o Instagram, una varietat de canals que fa difícil aturar aquesta tendència.

Sabem distingir una notícia o una imatge real d’una falsa? S’ha elaborat guies de coses que ens hem de preguntar abans de compartir una informació: quina és la font (si és anònima, fiable, si hi ha testimonis…); quin és el mitjà en què s’ha difós el missatge (ho comparteix una pàgina que no és un mitjà de comunicació?, en quants mitjans s’ha publicat?…), i en relació amb el contingut (qüestions com la data de la informació, si aquesta és partidista o subjectiva, morbosa, si crida a l’acció, si té faltes d’ortografia…). Seria important no expandir rumors, notícies o continguts sense comprovar-ne l’origen. Qüestionar-se tot allò que us grinyola o que trobeu sospitós és un símptoma de maduresa crítica, que facilita l’exercici dels nostres drets com a ciutadans.

Un dels temes més actuals envoltats de moltes mentides (o almenys mitges veritats) és el tema de l’immigració.Amb el lema “Para que no te engañen VOXES falsas, ni te hagan cómplice de maltratar a quienes son más débiles que tú», un grup de membres de la Comunitat Sant Tomàs d’Aquino, pertanyent a Cristianes i Cristians de Base de Madrid han publicat un text amb dades preses de l’Institut nacional d’Estadística 2018 (INE) amb dades de 2017, Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), Oficina Econòmica de Presidència de Govern i Eurostat. Aquí van els 7 punts que ells han resumit. Seria bo que ens paréssim una estona a pensar-los i a contrastar-los amb tot el que ens arriba sobre el tema.

  1. ¡No nos invaden!En España vivimos 46.528.024 personas de las que 4.419.621 son extranjeros, 32,3% de la UE y los 67,7% del resto del mundo (5,3% de Europa no en la UE, 31% de América Latina, 16,3% de África y 15,2% del resto del mundo (INE).
  2. ¡No masifican nuestra escuela!De las 8.127.822 matriculaciones en la escuela no universitaria, los/as extranjeros representan el 8,5%; con un abandono escolar del 35,8% frente al 15,8% de los nativos (INE).
  3. ¡No congestionan nuestros centros sanitarios!Aunque acuden a urgencias un 3,2% más que los nativos por retiro de “tarjetas sanitarias”, visitan un 7% menos al médico de cabecera y un 16,7% menos al especialista. Consumen solo el 5% del gasto total de sanidad en España (Científicos del CSIC).
  4. ¡No nos quitan el puesto de trabajo!De los 22,7 millones de población activa, el 17, 2% está en paro: el 15,8% son nativos y el 28% extranjeros (INE).
  5. ¡Incrementan nuestra economía!En un 30% la incrementaron entre el 1995 y 2010 (¡y en un 50% entre el 2000 y 2005!) (Oficina Económica de Presidencia de Gobierno).
  6. ¡Mantienen nuestra precaria natalidad! De los 416.583 nacimientos que tuvimos en 2017, el 18,2% se produjeron entre los/as extranjeros (INE).
  7. ¡Rejuvenecen nuestra población!Frente a los 44 años de media de la población nativa europea, los/as migrantes tienen una media de 37 años (Eurostat).

No hi ha resposta

17 gen. 2019

EL PES DEL PASSAT

Classificat com a SOCIETAT

Un dels més grans problemes que té un país és la divisió en fronts. Aquí tenim partits polítics que han tingut molta cura i han posat molts esforços (i diners) en dividir la societat catalana i, de retruc, l’espanyola. Van començar aquí i ara continuaran la feina a Andalusia amb el nou govern d’extrema dreta (PP, Cs i VOX) que han fet; una extrema dreta que sap fer molt bé aquesta mena de feines brutes amb diners encara més opacs i bruts. A més, ara se senten encoratjats perquè sembla que els ve el vent a favor a molts llocs del món. Deu tocar això ara per allò que en diuen la llei de pèndol…

Quan en un país una meitat de la població creu que el principal obstacle per al progrés és l’altra meitat, i aquesta pensa, al seu torn, el mateix de l’altra, aquest país té problemes. Quan hom es posa a analitzar quins són els eixos sobre els quals es defineix aquesta divisió és fàcil extraviar-se. Algú ha parlat del tema de les ideologies com a eix de la divisió. Crec que el problema no està tant en el tema ideològic com en l’històric o, si es vol, el cronològic: el pes de l’ahir, el pes del passat.

Al nostre país hi són presents totes les divisions habituals de les societats: entre rics i pobres, joves i vells, ciutat i camp … A totes elles cal reconèixer-les, no dissimular-les i enfrontar-les permanentment perquè sempre hi haurà joves i vells, rics i pobres (el que no hauria de passar és que els pobres siguin sempre els mateixos i els rics també). Però crec que l’eix que separa els ciutadans d’avui circula per sota de totes aquestes categories visibles esmentades habitualment: se situa en les coordenades del temps, el temps real i el temps mític. Hi ha, a grans trets, una meitat (de ciutadans, d’intel·lectuals, polítics, empresaris, periodistes, etc.) que creu -sembla que hi ha un tema de fe en l’assumpte aquest- que s’ha de tornar a ser com érem. Hi ha encara molta nostàlgia del franquisme com es pot comprovar aquests dies.

L’altra meitat pensa que del passat cal aprendre’n però no copiar i que el futur no s’ha de buscar en el passat. Per a uns el país ideal, aquell que ha de ser, és el que va ser (en un passat mític). Per a altres això és justament el fre. El quid de l’assumpte no està en seguir tancats a les pinacoteques sinó a sortir a pintar paisatges nous.

Estem en un moment en què hem de decidir entre un país (Espanya i també Catalunya) que no vol morir i un país que cerca néixer. Les discussions i els estires i arronses que s’entrecreuen en la superfície visible i quotidiana oculten (o revelen si es mira amb atenció) la divisió de fons. Es tracta d’una divisió i un enfrontament històrics entre Espanya i Catalunya que fa anys i panys que dura. En les pròximes eleccions (que en venen unes quantes) veurem que es disputaran sobre el mateix eix, amb uns que votaran per un passat que no volen perdre passi el que passi i uns altres votaran per deixar enrere el que ja va passar.

No hi ha resposta

12 gen. 2019

PREMIAR ELS DOLENTS?

Classificat com a Ètica i Moral,SOCIETAT

Hem arribat a un punt que sembla que ens agrada premiar els dolents. I quan parlo de dolents, vull dir els dolents en tots els ordres, tan en els personals com els professionals. A la vida de cada dia hi trobem polítics, funcionaris, metges, mecànics o mestres bons i dolents perquè tots ells, amagats darrere d’una professió, d’un títol o d’una façana social hi ha una persona que és pare, fill, germà, amic, etc. És, abans de tot, persona. A la vida de cada dia, en definitiva, hi trobem bones i males persones que fan bé o malament la seva feina i que van per la vida mirant d’ajudar al proïsme o mirant de trepitjar caps sense miraments de cap classe. Hi ha persones que són sensibles amb els altres, procuren molestar el menys possible, estan sempre disposats a donar una mà. I en trobem d’altres que sembla que visquin en una selva i, per tant, la seva llei és la de la selva. Aquesta és la pura realitat.

Serveixi aquesta introducció per mirar de respondre una pregunta que moltes vegades em faig: serveix d’alguna cosa ser bona persona? La nostra societat premia prou les bones persones i castiga prou les dolentes? I la conclusió que en trec és que no som prou justos. I per això tenim una societat en molts aspectes malalta, que no funciona tal com hauria de funcionar i sembla que ningú hi vulgui o hi pugui posar remei. Els jutges -que haurien de ser els que vetllessin perquè les coses es fessin ben fetes i els que haurien d’aplicar lleis justes i amb criteris coherents amb el sentit comú-, veiem que en molts casos són els primers que no respecten l’esperit de la llei. Els polítics són uns altres que el poble tria per tal que vetllin pel bé comú i, a l’hora de la veritat, veiem que miren més pels seus interessos i pels interessos dels poderosos que no pas pels dels més febles i més necessitats de la societat. Només cal mirar en què queden la majoria de promeses que fan en campanya electoral. Diuen que de prometre ningú no es fa pobre, i a fe de Déu que és veritat!, perquè no fan res més que prometre a tothom i en cada moment. Què hi ve a fer avui a Barcelona Pedro Sánchez? Doncs, ras i curt, a prometre milions i més milions per als catalans (perquè ara ens necessita), però que tots sabem que no arribaran mai, com no es van complir mai les promeses fetes per altres governs de Madrid en èpoques anteriors. Mals governants i jo diria que mala gent. I si voleu que no sigui tan radical, mals professionals; molt mals polítics.

Deia Howard Gardner -un entès en aquests temes- que perquè un professional tingui èxit ha de ser abans de res una bona persona. I no ho deia perquè sí, sinó que ho ha estudiat molt al llarg de la seva extensa carrera i amb estudis avalats per la Universitat de Harvard. I la conclusió que n’ha tret és que els millors professionals en tots els camps són persones excel·lents, compromeses i ètiques i que les males persones no aconseguiran mai fites d’excel·lència perquè els falta la cosa més important: l’ètica. Una bona persona és aquella que actua amb integritat i seguint determinats principis ètics i demostrant coherència entre el que diu i el que fa. En aquest sentit, podria aportar una experiència personal de fa ben pocs dies: la meva dona va haver d’anar a la Seguretat Social perquè necessitava un certificat de jubilació per rescatar un pla de pensions. Vam fer un viatge inútil a l’oficina de Tàrrega perquè una funcionària ens va dir que no ens el podia fer, sense donar-nos explicacions de cap mena i amb una atenció més aviat escassa (per no dir-ho d’una altra manera). Quan vam tornar al banc i els ho vam explicar van quedar una mica sorpresos i ens van dir que sí que ens el podien fer i que ens l’havien de fer. Llavors vam demanar hora a l’oficina de Balaguer i allà tot va ser bona atenció, totes les explicacions que vam necessitar i vam sortir-ne amb el certificat que necessitàvem.

Un bon professional és capaç de dialogar, posar-se al lloc de l’altre, veure les seves necessitats i procurar buscar les solucions més adequades en cada circumstància. Si no som capaços de premiar el bon professional i castigar el dolent, no farem mai un país millor i, en definitiva, una societat millor i més justa, que és al que aspirem una bona part de catalans quan parlem i volem l’independència del nostre país. Aspirem a marxar d’un Estat corrupte per fer-ne un altre de millor. Ni més ni menys.

No hi ha resposta

06 gen. 2019

CARTA ALS REIS

Classificat com a RELIGIÓ

Tot mirant la cavalcada dels Reis a la tele i veient les cares plenes d’il·lusió dels nens i nenes, recordava les cartes què fèiem als Reis quan érem petits. Bé, recordava les meves cartes, però em sembla que totes s’assemblaven una mica. Totes les cartes dels nens i nenes de tot el món -fossin rics o pobres- pecaven per demanar massa. A les cartes sempre demanàvem coses, algunes de les quals resulta que mai arribaven. Potser érem massa ambiciosos… Els pares ja feien el possible per fer-nos entendre que els Reis no podien fer contents a tots els nens del món, perquè érem molts i no podien arribar a tot arreu. Però nosaltres no ho acabàvem d’entendre perquè pensàvem que per alguna cosa eren Reis Mags i, per tant, podien fer tot el que volguessin.

El cas és que tots els nens i nenes que fan la carta als Reis acostumen a demanar molt més del que seria raonable. Per si de cas hi ha sort… I amb el temps van descobrint que els Reis són els pares, que no són mags i que en la màgia acostuma a haver-hi trampa, encara que no es vegi a simple vista. I és llavors quan els cau el món al damunt. Però, si ho pensem bé, els grans fem el mateix, caiem en el mateix error i podem constatar que ens costa poc demanar. O si no, què és el que fem quan resem els que encara resem de tant en tant? Ens és molt fàcil demanar i no ens recordem gaire d’agrair. Ens costa poc demanar impossibles i ens costa més posar-nos a treballar per fer possibles totes les nostres il·lusions i esperances. És cert que aquella frase que va fer famosa el maig del 68 i que deia: «Siguem realistes. Demanem l’impossible» és una frase molt maca i molt suggerent, però també sabem que per aconseguir els impossibles hem de posar-nos a treballar en coses possibles.

He sentit algú que deia que havia deixat de resar Déu perquè no escoltava mai les seves oracions i que havia arribat a la conclusió de què Déu no era totpoderós i bo perquè, si ho fos, ens escoltaria i faria alguna cosa més per curar les nostres penes i totes les desgràcies que es produeixen al món. Tenim, en general, idees molt equivocades sobre Déui no ens adonem que demanar no hauria de ser res més que prendre consciència de les nostres necessitats, compartir-les amb Déu i comprometre’ns a resoldre-les d’acord amb les nostres possibilitats. I Ell ens pot ajudar perquè sabem que Ell creu en els homes i per això va enviar Jesús. Perquè Jesús tingués i sentís les mateixes necessitats, els mateixos dolors que nosaltres. I perquè caminés al nostre costat, compartint, escoltant, estimant, protestant i, en definitiva, vivint al costat nostre. Déu no és totpoderós si nosaltres no fem la nostra part de la feina i a Jesús no li va estalviar res, ja des del seu naixement en la pobresa i la debilitat total. Jesús no va buscar ni tenir mai poder, però sí que va caminar al costat dels dèbils i ens vaensenyar que l’única sortida que tenim és la bondat i la fraternitat.

Una gran majoria de coses que creiem i que ens van ensenyar sobre Déu les hauríem de passar pel sedàs de la crítica. Sant Agustí ja deia que tot el que diem de Déu no és Déu i que, com diu el bisbe Pere Casaldàliga, hauríem de deixar a Déu ser Déu i, simplement, intentar viure’l, respirar-lo, transparentar-lo amb el testimoni de la nostra vida, sense tantes paraules, definicions i dogmes. Hauríem de deixar que els Reis Mags siguin només Reis i conservin les il·lusions i ens portin esperança. La feina grossa l’hem de fer nosaltres.

2 respostes

01 gen. 2019

LA VERITAT FALSEJADA

Classificat com a POLÍTICA

L’any que acabem d’acomiadar ha estat un any difícil per a la societat catalana i per alguns dels seus membres destacats. Una societat que s’ha vist sacsejada d’una forma molt dura i de manera molt rude per la força d’un Estat que ha fet servir tot el seu poder d’una manera bestial, poc democràtica i sense cap classe de mirament damunt de persones i institucions. Molts hàbits, comportaments i escales de valors que ja teníem assumits per causa d’uns anys de democràcia -que ara anem veient que no és de la qualitat que suposàvem- s’han vist atropellats sistemàticament i covarda per una gent que hauria de ser garant de la justícia i de l’ordre i per altra gent -mala gent- que han vist que podrien treure profit d’una situació que en castellà té l’expressió justa quan diu que «en aguas revueltas, ganancia de pescadores».
En aquestes aigües tèrboles hi han anat a pescar alguns partits sense cap mena d’escrúpol i exercint una de les coses més greus i repulsives que una societat pugui suportar: el falsejament sistemàtic de la realitat. I en aquest falsejament s’hi han apuntat diaris que en algun temps els consideràvem seriosos i ràdios i televisions que fan el que sigui per tenir audiència. I ja se sap que contra Catalunya i els catalans s’hi val tot, demonitzar dóna molts vots i fa pujar l’audiència ràpidament. I si la veritat s’ha d’amagar, s’amaga; si s’ha d’envernissar, s’envernissa; i si s’ha d’empastifar, s’empastifa sense miraments… Si cal inventar una realitat de ficció ho fan i la propaguen sense miraments. La falta d’ètica a l’hora d’informar és tan evident que ja hi comença a haver gent a Europa que no se’ls creuen, però aquí també.
Alguns polítics i el mateix rei repeteixen cada minut que cal diàleg i que les coses s’han de fer dins de la Constitució, quan ells mateixos saben molt bé que tot es pot fer si hi ha voluntat de fer-ho i que les lleis i les Constitucions es poden interpretar de moltes maneres. Ells bé ho fan quan els convé. Hi ha una premissa, però, que no podem oblidar mai: la democràcia s’ha de sustentar en la veritat i restaurar la veritat és, abans de res, anomenar les coses pel seu nom i dir què és violència i què no ho és. El poble pot ser violent (cosa que no ha succeït a Catalunya) però l’Estat també pot ser-ho de manera injusta i desproporcionada (cosa que sí que va passar amb les forces de seguretat que van enviar aquí per estomacar gent que només volia votar). Caldria començar per discernir i anomenar pel seu nom tots els tipus de violència i tot tipus d’injustícia i aquesta és una feina que encara no s’ha començat a fer.
Aquest any 2019 serà un any de judicis a polítics catalans i escoltarem coses gruixudes tant a l’Audiència Nacional com als jutjats catalans. Tant de bo els mitjans de comunicació se’n facin ressò i no segueixin distorsionant la realitat i amagant el cap sota l’ala. El que ja es coneix com «el problema català» no es resoldrà volent-lo amagar. Alguna cosa més hauran de fer si no volen que duri i s’enquisti anys i panys.

No hi ha resposta

28 des. 2018

INNOCENT DE MI

Classificat com a Drets humans,Justícia,Llibertat

Sí, avui dia dels Sants Innocents, m’he decidit a continuar aquest blog que havia deixat abandonat durant una temporada.
Innocent de mi, decideixo continuar-lo sabent que hauré d’escriure més o menys el mateix de sempre i que hauré de seguir avorrint-vos amb les meves dèries de sempre.
Perquè, innocent de mi, segueixo tenint esperança que algunes coses canviïn, tot i que sé prou bé que serà difícil veient el que està passant. Acabem un any que no ha estat gens bo per una gran majoria de catalans i veiem com ens han estat prenent el pèl una colla de jutges i polítics que no han sortit encara d’aquest franquisme sociològic que viu una gran part de la societat espanyola i que, pel que es preveu, no en sortiran pas durant aquest any que estem a punt de començar i que tampoc, probablement, ja no en sortiran mai més. Allò de què van deixar-ho tot «atado y bien atado» es veu que era veritat.
Innocent de mi, confiava una mica en el que en diem democràcia i que les esquerres espanyoles sabrien fer ús d’allò que anomenem llibertats individuals i socials; confiava una mica en -pel que es veu- aquesta espècie en extinció que en diem intel·lectuals espanyols (que, per definició, vol dir que hauria de ser gent que fa servir l’intel·lecte); confiava en què les institucions europees vetllarien una mica més pels drets humans i per les llibertats individuals i la dels pobles.
Confiava, innocent de mi, en el fet que moltes coses anirien una mica diferent de com han anat. Innocent de mi, confiava també que algunes persones aixecarien la veu davant de tanta injustícia i que els presos polítics que encara tenim a les presons a hores d’ara ja serien tots a casa seva.
Innocent de mi, encara segueixo esperant. Les utopies es veu que es fan esperar i que és moment d’esperar contra tota esperança. Perquè estic segur que arribaran nous temps. Tard, però arribaran.
Que tingueu un bon any nou i gràcies a tots els que passeu per aquí.

Una resposta fins a ara

25 nov. 2018

PARÈNTESI

Classificat com a Blogs

La primera accepció al diccionari de la paraula PARÈNTESI és la que és un dels signes de puntuació que fem servir quan escrivim. Però també hi ha una accepció que defineix el parèntesi com a «suspensió o interrupció» d’alguna cosa.
Això és el que faré amb aquest blog: un parèntesi. I espero que sigui només una interrupció i no pas una suspensió. De totes maneres, el temps ho dirà. En aquestes darreres setmanes he estat molt atabalat amb altres assumptes (especialment amb la mudança que acabem de fer) i les pròximes seguiran essent també una mica complicades. Per tant, he decidit que el millor era fer un parèntesi. I com que algú m’ha preguntat què passava i el motiu d’aquesta poca activitat al blog, he pensat que hohavia d’explicar i avisar.
Espero tornar a donar senyals de vida en algun moment -que espero que sigui aviat- i gràcies per l’interès que alguns m’heu demostrat…

No hi ha resposta

03 nov. 2018

O MARXES, O ET TANQUEM!

Classificat com a Llibertat

Quan en un país molts ciutadans senten en el seu interior la disjuntiva de quedar-se al seu país i haver de callar si no vols anar a la presó o bé haver de marxar per sentir-se lliure, aquest país vol dir que té mala peça al teler. Ja sabeu de què parlo. Al nostre país a molts ciutadans se’ls presenta aquest dilema que comporta tota una sèrie d’inconvenients personals i familiars. Ser lliure vil dir poder-se’n sentir en tot moment sense por que t’engarjolin per dir o fer alguna cosa que no és delicte en si mateixa, però que alguns jutges malnascuts li ho consideren. La llibertat no és tal si darrere hi ha por i garrotada.

I això que és vàlid aquí entre nosaltres, també ho és en molts altres països on s’ha anat degradant de tal manera la democràcia que ja no en queda res. Per exemple aquest Brasil de Bolsonaro que ha agafat una deriva perillosíssima i on a hores d’ara ja hi ha molts brasilers que es plantegen marxar. Teòricament el món és de tots i tothom hauria de poder escollir on vol viure. O, si voleu, només hi hauria d’haver fronteres i policies per guardar l’ordre públic i la llibertat dels ciutadans. Quan un país fa lleis per evitar que els seus ciutadans siguin i se sentin lliures, malament rai!. Aquí ja sabem de què va l’assumpte i ho comencen a saber molts altres països que han elegit règims d’extrema dreta…

Llegia fa un parell de dies la periodista brasilera Patricia Alvarez, que viu a l’Uruguai –terra de Pepe Mujica- com explicava amb tota mena de detalls com emigrar al país veí en cas que la política brasilera persegueixi algú, fet que sembla que començarà a ser freqüent a partir d’ara. La victòria de Jair Bolsonaro s’ha convertit en un malson per a milers i milers de brasilers i les xarxes socials ja parlen de milers de persones que estan ben decidides per emigrar a l’Uruguai, un país que segueix sent progressista, molt més demòcrata que alguns dels seus veïns. La periodista detalla tots els documents i els passos que són necessaris per poder fer aquest pas de manera legal. Podeu llegir-ho AQUÍ.

No és trista una situació com aquesta en ple segle XXI? No és trist i indignant el que ens està passant a Catalunya amb gent a l’exili i gent a la presó? Partits polítics, associacions, entitats, personalitats de tots els camps, no hi podeu fer alguna cosa més per tal que aquestes coses no passin? No hi podria haver una mica més d’unitat en moments com aquests per poder fer una oposició i accions conjuntes amb cara i ulls?

No hi ha resposta

29 oct. 2018

URUGUAI ENTRE FLAMES

Classificat com a Uruguai

En un moment tan delicat  com el que viu Amèrica Llatina en aquests moments, he trobat un article al diari El País que crec que val la pena llegir: VIVIR EN UN VECINDARIO EN LLAMAS

És el comentari del llibre “La tenue virtud. Uruguay como excepción al caos en la región” de CLAUDIO FANTINI ( Ed. Planeta) i el firma MAGDALENA MARTÍNEZ

En un país de 3,4 millones de habitantes, rodeado de dos gigantes sumidos en una profunda crisis, muchos se preguntan hasta qué punto Uruguay podrá resistir al caos económico de Argentina y a la degradación institucional y democrática que sufre Brasil.La publicación de la La tenue virtud. Uruguay como excepción al caos en la región, del periodista Claudio Fantini, ha llegado pertinente, casi profética, ya que pudo captar el momento actual, a pesar de que nadie pronosticó la serie de turbulencias que sacudieron a la región en 2018. Fantini, de nacionalidad argentina y corazón rioplatense, compara la situación en varios países latinoamericanos tratando de que los uruguayos tomen plena conciencia de sus cualidades democráticas y de que las preserven a toda costa.“En el pueblo uruguayo, en sus deportistas, en sus artistas y en su clase dirigente (el resto de los Sudamericanos) encuentran, en términos generales, un nivel de decencia, humildad y sentido común que no hallan en sus respectivos países”, escribe el autor. Los datos son conocidos en la región: Uruguay tiene la mayor clase media y las menores diferencias sociales de Sudamérica. En medio de 12 años de crecimiento económico ininterrumpido, el país ha avanzado en una ambiciosa agenda de derechos: despenalización del aborto, legalización de la marihuana, matrimonio gay, ley de protección de las personas trans…La base de construcción de esta isla de estabilidad ha sido la moderación, lentitud en las decisiones, la capacidad política de crear consensos y el apego a la institucionalidad republicana.¿Son conscientes los uruguayos de esa virtud y podrán conservarla? El autor piensa que no se debe de dar nada por seguro en estos tiempos de violencia y demagogia. Al final del libro, el actual presidente del país, el socialdemócrata Tabaré Vázquez, así como dos expresidentes, Julio María Sanguinetti (Partido Colorado, conservador) y Luis Alberto Lacalle (Partido Nacional, centro derecha) ofrecen su visión, contrapuesta, de la realidad mundial y uruguaya. Forman parte de una generación de políticos (todos superan los 75 años) con una noción profunda de la democracia y el republicanismo. Para Uruguay, el relevo será un desafío que llega en medio de fuertes turbulencias en la región.

No hi ha resposta

12 oct. 2018

LA UNIÓ FA LA FORÇA

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

Corre una frase que diu: «Quan Nostre Senyor vingui a la terra no ens trobarà units, però ens trobarà reunits». I és cert. Si d’alguna cosa estic segur -i ja ho he escrit més d’una vegada en aquest blog- és que ens reunim molt, –massa potser– però ens unim ben poc. I no hauríem d’oblidar que en política, com en la majoria d’àmbits de la vida, la unió fa la força. És en moments com aquests que estem vivim en els últims temps quan és més imprescindible i més la necessitem aquesta unió, que els partits polítics catalans sembla que s’entesten no voler. És moment de fixar-se més en el que ens uneix que no pas en el que ens separa i tenir ben present l’objectiu comú final.

No sóc ningú per dir com ho han de fer, però sí que els diria el què han de fer. Em sembla que una gran majoria de catalans estaríem d’acord en demanar-los que tinguin ben clar quin és l’enemic comú i quines formes de lluita i quines estratègies han de mirar de trobar per a fer-hi front. Formes de lluita n’hi ha moltes i han canviat al llarg de la història. Ara hauríem de trobar la més adequada i la que més s’adaptés a les condicions històriques que li toca viure a aquesta Catalunya assetjada per jutges sense escrúpols que s’han convertit en escolanets de governs corruptes i per lleis injustes, injustament interpretades i aplicades. Quan hom et vol fer mal és legítim defensar-te i fer-ho de la millor i més intel·ligent manera possible.

És evident que faran l’impossible per tal que no aconseguim la independència i, si la volem aconseguir, ens tocarà ser activistes i rebels d’una manera diferent de com ho eren en temps passats les persones que també van ser inconformistes amb tot el que trobaven que era injust i que volien canviar. Ja sé que serà difícil trobar el punt de coincidència entre l’anarquisme consubstancial que porta l’ADN d’algun partit polític, la rebel·lia «políticament correcta» d’algun altre i la «políticament incorrecta» que sens dubte tocarà exercir en algun moment o altre. Ens tocarà ser activistes d’una altra manera a com ho havíem sigut en altres temps i ens caldrà buscar noves estratègies i formes d’operar. Els partits sembla que d’això no se n’adonen i, per poc que badin, perdran el tren de la història que passa volant davant seu. La ciutadania cada cop confia menys en sindicats, partits i grups tancats que sembla que tinguin com a única consigna seguir regles teledirigides, inamovibles, intocables i indestructibles. No s’adonen que avui la gent vol ser més democràtica i participativa; que la gent no se sent còmoda seguint consignes unificades sota una sola etiqueta. La gent és cada dia més diversa i valora més la diversitat, que no vol dir tenir objectius comuns. Les formes poden ser diferents; els objectius han de ser comuns.

En algun moment caldrà desobeir i s’hauran de trobar noves formes de desobediència, de rebel·lia, de resistència passiva o de lluita social. I caldrà fer-ho sense violència i tan pacíficament com sigui possible si volem ser creïbles i respectats; potser ens caldrà destruir des de dins i no des de fora; potser haurem de conservar institucions per canviar-les i millorar-les; potser haurem de deixar de ser antisocials i buscar més aviat conformar comunitat i grup amb uns mínims objectius comuns; potser haurem de deixar radicalitats que divideixen i no porten enlloc i anar cap a un treball col·laboratiu entre persones d’ideologia diversa si no volem caure en la frustració que no faria més que portar-nos a seguir com sempre; potser haurem de ser fins i tot «políticament correctes» per tal de passar el més desapercebuts possible en un ambient totalment hostil i perseguidor de qualsevol espurna de rebel·lió. Dit d’una altra manera: potser caldrà inventar rebel·lions més silencioses, que no les percebin fins que ja no siguin capaços d’aturar-les i sufocar-les, perquè ja hem pogut comprovar que en aquest país fer-se massa visible com a rebel no només és molt perillós sinó que és estúpid. Com que aquí no podem comptar amb les garanties bàsiques de qualsevol democràcia haurem de fer-ho d’una altra manera. Però ho haurem de fer inevitablement i els partits ja s’hi poden començar a arromangar si no volen que la gent els abandoni totalment. Menys reunions i més unió!

No hi ha resposta

04 oct. 2018

NORMAL O SUBNORMAL?

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

Llegia fa pocs dies a VilaWeb un article del professor ANTONI CASTELLS TALENS amb aquest mateix títol NORMAL O SUBNORMAL? Que jo he fet servir per al meu apunt d’avui. Val la pena que el llegiu si teniu una mica de temps, ja que el professor Castells parla des de la pròpia experiència, que en realitat és quan millor es diuen i s’expressen les coses. És clar que tots podem i tenim el dret a parlar del que sigui, només faltaria! Però tots sabem per experiència pròpia que normalment es parla de manera diferent d’un tema quan et toca d’aprop o quan et toca de lluny i només teoritzem. No és el mateix parlar d’una malaltia, d’una mala experiència familiar, d’una pèrdua o d’una feina quan ho hem experimentat en primera persona.
Tot això ve a tomb perquè avui comencen els Jocs Special Olympics a La seu d’Urgell-Andorra 2018 i que duraran quatre intensos dies. I també ve a tomb per un comentari que he escoltat sobre aquestes persones amb capacitats diferents que m’ha fet pensar immediatament en l’article que us citava del professor Castells. Com que jo no podria pas millorar tot el que ell diu sobre el que significa normalitat i subnormalitat, us prego que el llegiu i en treien les vostres pròpies conclusions.
He de confessar que jo vaig aprendre molt quan durant 29 anys vaig tenir la sort de tractar amb aquestes persones a la feina que feia a ACUDAM, un taller per a persones de capacitats diferents que és una referència a la comarca del Pla d’Urgell. Vaig aprendre molt i, em sembla, que va canviar la meva percepció, la manera d’entendre certes coses i la meva visió de la vida i de certs valors que la societat atorga a les coses. Tots hem fet molts passos en aquest sentit i no ens podem queixar de com hem evolucionat. Però també és cert que encara falta molt camí a recórrer, si tenim en compte algunes expressions que encara podem escoltar o que nosaltres mateixos diem sense adonar-nos-en. Els Jocs Special Olympics ens ensenyen una cosa fonamental per a la vida: no és millor aquell que ho aconsegueix, sinó que fins i tot pot ser millor aquell que ho intenta sense aconseguir-ho…
Bons Jocs Special Olympics, campions!

No hi ha resposta

27 set. 2018

L’INFERN D’ESPANYA

Classificat com a Democràcia

S’atansa l’1 d’octubre, data d’amarg record per Catalunya. Ara farà un any que van enviar una colla de bèsties a atonyinar catalans pel simple fet de voler votar en un Referèndum sobre la independència de Catalunya. Entre cops de porra i mil dificultats vam votar més de dos milions de ciutadans. Durant un any hem pogut comprovar les conseqüències de tot plegat.

Ja feia molts anys que estàvem vivint en una involució permanent. Alguns ho negaven de forma reiterada i cínicament, però l’1-O ens va donar la raó i tothom ho va poder veure perquè aquelles terribles imatges van fer la volta al món. Espanya semblava que hauria estat capaç de passar de l’infern del franquisme al purgatori d’una transició que semblava que podia ser passable i possible cap a un estat democràtic de veritat. Al cap i a la fi, hem pogut comprovar que aquest invent que molta gent ha lloat durant anys no ha estat més que un gran bluf i que Espanya s’ha convertit en un Estat fracassat. En una paraula, hem tingut una transició-mentida on no es van fer els deures. En lloc d’anar endavant, hem anat enrere i al dia d’avui seguim tenint jutges, militars i institucions amb massa tics franquistes. Un Estat que no ha sabut buscar sortides correctes a les inquietuds dels ciutadans.

A la Divina Comèdia, Dante Alighieri ens diu que els que tenen la desgràcia d’anar a l’infern es troben escrit a la porta d’entrada la següent frase: «Lasciate ogni speranza, voi que intrate!» «Els que entreu aquí, perdeu tota esperança. No hi ha res després d’això. No hi ha res més que això. No tinguis falses esperances. No hi ha més oportunitats. No hi ha més misericòrdia. No hi ha més perdó. Tot acaba aquí».

Espanya és el nostre infern. Vull dir l’infern dels catalans i el d’alguns altres pobles d’aquest Estat en ruïnes. És clar que en volem fugir. Qui no voldria fugir de l’infern si pogués?. Per a molts altres, en canvi, és la glòria i, és clar, a aquests no les parleu de marxar ni volen sentir de cap manera que nosaltres els abandonem. No en volen sentir a parlar perquè hi han trobat moltes prerrogatives i molts privilegis. Hi sortirien perdent massa…

D’Espanya ja no cal esperar-ne res més. Han donat tot el que podien donar i s’ha demostrat que no han entès res. No ens han entès ni ens volen entendre. El mal és que encara som dins d’aquest infern i només ens queda l’esperança de poder-ne sortir algun dia. A Espanya li podríem aplicar la frase que Dante escriu a la porta de l’infern.

Tot i que moltes doctrines diuen que l’infern, com a lloc concret, no existeix; o bé, com diu Schopenhauer que «l’infern és el món”; o, com diu Sartre, que «l’infern són els altres», jo he arribat a la conclusió que l’infern és Espanya, entre molts altres inferns que podem trobar per aquests mons de Déu. Sens dubte que eren grans inferns els camps de concentració de Hitler i del doctor Mengele. Ho han estat -i ho són- tants i tants llocs on hi ha guerres, amb la corresponent destrucció de territoris i persones. Però Espanya va pel camí de ser un petit o gran infern del qual no en deixen sortir milions de persones que aspiren a alguna cosa millor que la que tenim. Aspirem a tenir una democràcia com Déu mana i no ens deixen. Serà degut al fet que tenen terror a què la gent s’expressi lliurement? Serà que no creuen en la democràcia? Serà que les lleis espanyoles cada dia són més injustes? Serà que… Chi lo sa!

No hi ha resposta

19 set. 2018

CURRÍCULUMS FALSOS

Classificat com a Mentides

Jo no ho sabia, però es veu que mentir en el currículum vitae (CV) és una pràctica bastant habitual, segons he pogut llegir en la pàgina d’una agència d’aquestes que ajuden a buscar feina. Alguns currículums menteixen clarament quan s’inventen titulacions que l’interessat no ha olorat mai ni de lluny. Altres són currículums tan maquillats que semblen tota una altra cosa del que en realitat són i altres són currículums prou creatius i amb tanta imaginació a l’hora de redactar-los que els podríem anomenar «currículums artístics» perquè hi ha més ficció que no pas realitat. Vaja, com en les pel·lícules de ciència-ficció!.
Ho veiem ara que van sortint a la llum els currículums de certs polítics i que, veient el panorama, s’afanyen a corregir a les webs per tal que no els puguin eixampar. Alguns, però, no hi han arribat a temps i els han divulgat totes les mentides que contenien. I no es tracta només de posar que el seu nivell d’anglès és mitjà-alt quan en realitat és incapaç de mantenir una senzilla conversa en la llengua de Shakespeare. Es tracta de coses tan greus com posar que es té un títol que en realitat no es té.
Aquestes empreses que ajuden a buscar feina aconsellen no posar en el teu Currículum Vitae res que no puguis defensar després allà on sigui; però per altra banda diuen que cal fer el CV com si fos la teva àvia qui està parlant de tu. I ja sabem com són les àvies quan parlen dels néts…
Que tothom ho ha fet sempre, que està de moda, que els polítics són els primers a fer-ho -i de quina manera!- és una veritat com un temple. Sí, tot això està molt bé, però et servirà d’alguna cosa tot el que has posat en el teu brillant CV quan t’enxampin? Més aviat no et servirà de res i segurament que et perjudicarà més del que et penses. Mireu, si no, el què els està passant a tants polítics ara que van furgant els seus CV. La cosa, però no és d’ara. Recordeu el cas de l’exdirector de la Guàrdia Civil Luís Roldan ja fa una colla d’anys? I després podríem fer una llarga llista, que inclouria la senyora Cristina Cifuentes, Leyre Pajín, Celestino Corbacho, José Montilla, José Blanco, Pablo Casado, Toni Cantó, José Manuel Franco,Juan Merlo, Tomás Burgos, Juan Manuel Moreno, Gema Igual, Joana Ortega, Isabel Ambrosio, Estela Goikoetxea, Bernat Soria, Estela Goikoetxea, Manuel Gutiérrez, César Zafra, Elena Valenciano, Albert Rivera, Carina Mejías i tants i tants altres…
De fet, els CV no fan altra cosa que mostrar el que ha fet una persona i d’alguna manera indica si és honesta o no, perquè si menteix en el seu currículum vol dir que en la seva vida personal i laboral tampoc serà gaire de fiar, no us sembla?

No hi ha resposta

10 set. 2018

LA LLIBERTAT

Classificat com a Llibertat

LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.

Joan Margarit i Consarnau (SanaüjaPonent11 de maig del 1938) és poeta, arquitecte i catedràtic jubilat de la Universitat Politècnica de Catalunya.

No hi ha resposta

07 set. 2018

LA VIRREINA DEL PSOE

Classificat com a Immigració,POLÍTICA

En un article molt dur a elnacional.cat, JORDI GALVES ens presenta Teresa Cunillera, la virreina de Catalunya que ha nomenat el PSOE. Li fa un bon repàs a ella i, al seu torn, ho aprofita per fer-lo a l’Iceta, Borrell i altres prohoms d’aquest PSC que a poc a poc s’ha anat retratant. El PSOE ja sabem com és de fa temps no no ens ha d’estranyar. El PSC, anys enrere, no era com ells, però ara s’ha anat mostrant com és i podem veure que són absolutament iguals.
Quan un Gobierno de España nou i flamant com el que té ara Espanya és capaç de nomenar ministres com Borrell o Grande-Marlaska és que anem malament. Fernando Grande-Marlaska,ministre de l’Interior, acaba de dir: No permetrem la immigració violenta que atempti contra el nostre país i les forces de seguretat”. Acusar de violència als emigrants és una fal·làciacom una casa de pagès, interessada i cínica, que es fa córrer per justificar la violència que Governs i forces de l’ordre, a un costat i a l’altre de les tanques de Ceuta i Melilla, exerceixen contra ells. Només caldria repassar quants morts i ferits en els darrers 20 anys hi ha hagut entre les forces de l’ordre (més aviat del desordre) i quants entre els emigrants. Caldria veure quants mutilats per causa de les concertines hi ha hagut i quants policies o guàrdia civils han perdut un braç, un peu o un ull. Caldria repassar quants, entre les forces de l’ordre marroquines, espanyoles o europees, han estat violats, prostituïts, venuts, garrotejats, deportats, robats i humiliats i quants immigrants ho han estat. I ara només faltava la darrera crueltat, la darrera humiliació, la darrera vexació, com és dir violents a les víctimes evidents de la nostra violència, del nostre odi cap als pobres, del nostre menysteniment als drets de qualsevol persona humana. No ho dic jo tot això, sinó que ho denuncia dia rere dia l’arquebisbe de Tànger, que veu i viu el problema de ben a prop i cada dia.
Amb aquest mateix cinisme parla Pedro Sánchez, Grande-Marlaska, Iceta o Cunillera, que fan servir paraules una mica més refinades, però que en el fons diuen el mateix que qualsevol d’aquests elements indesitjables del PP o de Ciudadanos. Tots menteixen cínicament quan insisteixen en presentar com a violents els emigrants, els independentistes o qualsevol que defensi uns drets humans que es veu que no són els seus encara que això signifiqui la mort, la presó o l’exili d’innocents.
En aquest 11 de setembre que tenim a les portes caldria que els ho recordéssim de la manera que sigui: omplint els carrers, posant pancartes o cridant ben alt i fort que no són demòcrates i que en una democràcia de veritat les coses no es fan d’aquesta manera.

Una resposta fins a ara

31 ag. 2018

MUDANCES

Classificat com a LITERATURA

Cada mudança és un trastorn, un capgirell, un tràngol ple de desassossecs i inquietuds de tota mena. Però la vida és mudança, canvi, transformació, metamorfosi. Si no hi ha mudances la vida no és res, tot i que diuen que a cada mudança es perd un llençol o una flassada. O més coses, fins i tot. En cada mudança s’hi perd, però també s’hi guanya.
Sí, les mudances són gairebé inevitables, siguin reals o metafòriques. Les mudances sempre estan plenes de nostàlgies i es mouen entre el dolor i l’alegria. Entre plats i tasses, entre caixes i mobles, entre estris inútils que anem arrossegant sense gaire sentit s’hi mouen vides, persones, afectes, records, desil·lusions i esperances.
L’escriptor Fabio Morábito les veu així:
MUDANZA
A fuerza de mudarme
he aprendido a no pegar
los muebles a los muros,
a no clavar muy hondo,
a atornillar sólo lo justo.
He aprendido a respetar las huellas
de los viejos inquilinos:
un clavo, una moldura,
una pequeña ménsula,
que dejo en su lugar
aunque me estorben.
Algunas manchas las heredo
sin limpiarlas,
entro en la nueva casa
tratando de entender,
es más,
viendo por dónde habré de irme.
Dejo que la mudanza
se disuelva como una fiebre,
como una costra que se cae,
no quiero hacer ruido.
Porque los inquilinos
nunca mueren.
Cuando nos vamos,
cuando dejamos otra vez
los muros como los tuvimos,
siempre queda algún clavo de ellos
en un rincón
o un estropicio
que no supimos resolver.

Una resposta fins a ara

27 ag. 2018

ESPIGOLADES D’ESTIU (6): DESMENTIR MENTIDES

Classificat com a Mentides

És més fàcil embrutar que netejar. És més fàcil destruir que construir. És més fàcil mentir que desmentir. Darrerament es menteix massa amb referència a l’anomenat procés català i veiem que massa sovint es fa realitat en el periodisme i en la política d’aquests darrers temps aquella famosa frase que diu:«Menteix, menteix, que alguna cosa queda». Vol dir que anem malament.
Sempre hi ha hagut premsa groga, sensacionalista, periodistes mentiders i manipuladors a qui importava més vendre diaris que no pas la mateixa veritat. Ara en diuen fake news i tenen un èxit espatarrant. Els bons periodistes sempre diuen que les notícies s’han de contrastar abans de publicar-les i així ho fan els diaris seriosos. Ara es veu que ja no cal i sembla que s’hagi donat llum verda a les mitges veritats o directament a la mentida i, el que és pitjor, sense necessitat de desmentiment. Quan una cosa es comprova que no és veritat i s’ha de desmentir vol dir que abans s’ha mentit. Dels diaris amb més difusió, els millors en el camp de la mentida són La Razón, El Mundo, l’ABC, El País o El Periódico, i ho fan amb grans frases de portada, amb fotos falses, o amb el que faci falta per mantenir les seves tesis preestablertes i els seus atàvics prejudicis. I no cal dir que també s’hi afegeixen algunes cadenes de TV i algunes emissores de ràdio (ja us podeu imaginar quines…).
Als periodistes s’hi han afegit alguns polítics de forma molt entusiasta aprofitant la volada i preveient que de tot això en poden treure un grapat de vots. Aquí també podríem fer-hi un rànquing i trobaríem que els millors en el camp de la mentida són Vox, Ciudadanos, UPYD, seguits a poca distància del PP, tots dos partits bons emuladors de Goebbels, el famós ministre de la Informació popular i propaganda del Tercer Reich d’Adolf Hitler. Fins i tot sembla que es vulguin fer la competència a veure qui les diu més grosses per poder engreixar els seus fidels votants. Són tan miserables que no s’adonen que finalment poden perdre bous i esquelles, tot i que ara esgarrapen algun vot a costa dels catalans.
Podríem afirmar, sense por a equivocar-nos, que sembla que s’hagin posat d’acord i que estan ben convençuts que «el unionismo unido jamás será vencido» si criden ben fort i alt tots junts «A por ellos!»I ara que arriba una tardor que tornarà a ser calenteta ja ens podem anar preparant perquè tot això anirà en augment.
I entretant Franco, allà al Valle, esperant frisós a veure què en faran dels seus ossos…

No hi ha resposta

26 ag. 2018

ESPIGOLADES D’ESTIU (5): VISCA LA INCOHERÈNCIA!

Classificat com a Europa

La Unió Europea viu en la incoherència permanent pel que fa als seus propis principis fundacionals, als objectius que diu voler assolir i als valors que diu defensar. La Unió Europea ha anat fent una sèrie de lleis que haurien de ser vigents en tots els seus estats membres i que pretenen garantir quatre llibertats fonamentals: la llibertat de moviment de les persones, dels béns, dels serveis i del capital. Quantes d’aquestes lleis s’acompleixen de veritat? Quantes se’n volen seguir complint?
Sigui per debilitat, per inseguretat o pels egoismes de tota mena que mostren els Estats membres, el fet és que s’ha convertit en una olla de grills on regna la inconsistència i la incoherència. Tots ens vam alegrar quan vam intuir que els valors de la nostra civilització occidental es consolidaven a través d’una naixent UE en aquell ja llunyà 1993. Ens semblava que, per exemple, la llibertat d’expressió avançava decidida i que ningú acabaria a la presó per delictes d’opinió o per voler canviar situacions injustes de manera tan democràtica com és un referèndum o posar unes urnes. Sembla que ens n’hem oblidat… Pel que podem anar veient a diferents Estats d’Europa, les llibertats retrocedeixen dia a dia, no es respecten els tractats i tothom va a la seva anteposant els seus propis interessos als comuns.
Convindria saber qui som els europeus, què som i què volem ser; convindria preguntar-nos què vol dir ser europeu i si encara estem compromesos amb la llibertat d’expressió, amb la llibertat de moviment i en les llibertats en general; si encara creiem en valors com el de l’acollida o si ja hem oblidat que a nosaltres també ens van acollir altres països en moments de dificultats. Convindria saber si l’economia ja ha passat definitivament per davant de les persones i si ja hem arraconat del tot els drets humans en què semblava que crèiem fa uns anys. Potser no cal que ara la gent estigui disposada a morir en guerres fratricides i en guerres per la pàtria o la religió. Però tampoc cal negar les identitats nacionals i no permetre que la gent vulgui seguir lluitant per les seves arrels culturals i nacionals. Si no volem caure en nacionalismes suprematistes, cal permetre i reconèixer la diversitat i procurar que la gent cregui en un sentiment europeu positiu i integrador, cosa que ara passa totalment al contrari i més aviat es deixa de creure -i amb raó- en Europa, una Europa buida de continguts, a la defensiva i poruca.
«Integrar no és el mateix que donar hospitalitat», escrivia Marcello Pera. I afegia: «Integrar és assumir que existeix alguna cosa a qui li atribuïm tant valor que demanem al que arriba que ho respecti, que ho apreciï i que ho comparteixi». Però jo afegeixo que això és impossible si nosaltres mateixos no ens ho creiem. Europa mai podrà integrar ningú si el que arriba percep que arriba a una Europa decadent i no pas florent i vital. Europa se’ns ha tornat vella i sembla que no la volem rejovenir. No sé si la UE ens servirà o no. El que no ens servirà de cap manera és aquesta UE d’ara si no fan urgentment alguna cosa per canviar-la.

No hi ha resposta

20 ag. 2018

ESPIGOLADES D’ESTIU (4): ELS VELLS ROQUERS

Classificat com a Vellesa

Com diu aquella cançó de quan Miguel Ríos encara era jove (finals dels 70) «els vells roquers no moren mai». Bé, potser alguns sí que es moren o, si no es moren, estan ja molt tocats pel pas del temps, tot i que mirin de dissimular-ho. És admirable, certament, veure encara els Rolling Stones com segueixen fent gires, gravant discos i tocant per aquests mons de Déu com si el temps no els fes mal. Mick Jagger acaba de complir 75 anys; Keith Richard els complirà al desembre; Charlie Watts en té 77; i Ron Wood, el més jove, 71. Hom pensa, com és possible tenir encara tanta força i tantes ganes de fer coses en aquestes edats tardorenques?…
Per altra banda, però, també és veritat que veiem altres cantants fent el ridícul als escenaris i alguna gent d’edat ja una mica avançada fent-lo fora dels escenaris o, millor dit, fent-lo a l’immens escenari de la vida, oblidant-se que ja no són joves, tot i que pretenguin ser-ho amb operacions semblants a una taxidèrmia mal feta. Tenim, per exemple,  Joaquin Sabina que, després d’arrossegar durant els darrers anys la seva veu rogallosa pels escenaris, de cop i volta es queda mut enmig d’una actuació. No entenc massa com no veia venir que això li passaria més aviat que no pas tard. Després de deixar els espectadors amb un pam de nas va manifestar que aquella nit se n’havia anat a dormir «molt trist» després d’haver dit que «mi plan no era envejecer sin dignidad. Mi plan era pasar de la adolescencia a la vejez, sin ser adulto”. Potser en teoria no és mal plan, però a la pràctica ja hem vist que sí que ho era i, després d’aquesta amarga experiència, ha hagut de reconèixer que «cuando les cuenten que envejecer es una cosa fantástica, porque la experiencia y la sabiduría… Mienten como bellacos. Envejecer es una puta mierda”.
I en tenim altres que, si no vigilen, els passarà el mateix. Per exemple Joan Manuel Serrat y Luis Eduardo Aute, tots dos amb 74 anys. Serrat està fent una gira per celebrar els 50 anys de la publicació del disc Mediterráneo, un disc que conté 10 cançons que han convertit aquest disc en una peça antològica. Però resulta que aquest àlbum va sortir a la venda l’any 1971, és a dir, que està celebrant els 50 anys tres anys abans de la data que s’hauria de fer. I per altra banda ja fa anys que no aporta res de nou i més aviat sembla un disc ratllat. Serrat, creu-me, deixa estar ja això de cantar i dedica’t a fer d’avi o a fer hort!. Potser ha avançat la gira perquè té por que li passi com al seu amic Sabina… I Aute, al seu torn, va sofrir l’agost del 2016 un infart que el va mantenir en estat de coma durant dos mesos. Suposo que aquest ja ni ho probarà això de tornar als escenaris…
I com aquests vells roquers, una colla de companys d’estudis de la nostra jovenesa també ens anem tornant nostàlgics, sense la pretensió, això sí, de fer el ridícul com aquests cassos que he citat abans. Resulta que hem creat un grup de WhatsApp per demostrar que encara som una mica modernets i que volem estar à la page. No sé pas si aconseguim dominar gaire això de les noves tecnologies, però ho intentem. Ahir mateix ens vam passar el dia recordant vells temps a partir de l’avís d’un company nostre que va aixecar la llebre  dient-nos que un altre company d’aquells temps estava sortint a la tele. I, és clar, de seguida va córrer la veu i ens va faltar temps per començar a recordar temps passats. De cap i volta vam retrocedir 40 anys i la memòria -aquesta capacitat del nostre cervell de retenir i recuperar informació- es va posar en funcionament i, com en aquells pous de la nostra infància, en què a mida que trèiem aigua vèiem com n’anava entrant, anava sorgint un record després de l’altre a mida que anàvem parlant. Ho podríem comparar també amb aquells cabdells de fil que, una vegada trobat el cap, l’anem estirant, estirant, i tot va sortint espontàniament a partir d’un primer estímul.
Nostàlgia? Potser sí. Però no hem de quedar-nos ancorats en els temps passats que, per més que ho digui algú, no sempre van ser millors. La nostàlgia pot ser positiva, però també pot ser inútil. Pot ser un refugi, un oasi momentani, que ens indiqui tot el camí que vam projectar i que potser hem fet. O potser no. Recordant temps passts potser ens adonarem que ens hem quedat a mig camí o fins i tot molt més lluny d’aquelles fites que ens proposàvem. Per això la nostàlgia del passat mai no pot ser el refugi definitiu. Únicament ha de servir per viure amb més intensitat el present i veure que potser no tot ho hem perdut pel camí.

No hi ha resposta

17 ag. 2018

ESPIGOLADES D’ESTIU (3): TERRORISME

Classificat com a Terrorisme

Avui fa un any que va ser un dia de dolor i sofriment a Barcelona i Cambrils. Un dolor que es va estendre a moltes altres persones, famílies i països.
Avui, tot recordant-ho, ens podríem fer una reflexió: Pot tenir algun sentit tot aquest sofriment, tot aquest dolor i totes les pèrdues que es van produir? Cadascú s’ho haurà de respondre, però em sembla que la resposta només la trobarem si som capaços de trobar el sentit incondicional que té la vida i que, com a éssers humans, estem orientats cap a la recerca d’aquest sentit que molt sovint queda amagat darrera de les situacions de tot tipus que ens toca viure.
Va ser Víctor Frankl -de qui ja n’he parlat altres vegades- qui ens va donar un model molt vàlid per tal de trobar respostes als interrogants més existencials de la nostra vida. Una de les coses que ens diu és que és precisament el sofriment inevitable el que serveix de despertador a les persones, allò que ens desafia a caminar amb dignitat la resta de la seva vida; allò que ens impulsa a créixer, a madurar, a canviar-nos a nosaltres mateixos; a tenir accés a la dimensió espiritual del nostre ésser en un procés tot sovint desconegut per al món emocional de la nostra psique.
Ens diu que per fer tot aquest procés hi ha tres pilars bàsics: la llibertat, la percepció de sentit i el sentit de la vida. Tenim llibertat d’opció i tenim la capacitat de trobar la raó de viure podent modificar la nostra realitat si ens hi posem seriosament.
Ens diu Frankl: ”LA VIDA NO ÉS UN LLIBRE QUE HAGI DE SER LLEGIT, SINÓ UN PERGAMÍ QUE ESTÀ ESPERANT SER ESCRIT».
Les persones no podem evitar el nostre destí però a nosaltres -i únicament a nosaltres- ens correspon decidir l’actitud amb què l’afrontem. Només nostra serà serà la decisió de deixar-nos arrastrar com una fulla al vent en una tempesta de tardor, o aixecar-nos forts com un arbre que es doblega però que no s’acaba de trencar. No som joguets del destí, sinó que som lliures i responsables per acceptar-lo i canviar-lo.

No hi ha resposta

14 ag. 2018

ESPIGOLADES D’ESTIU (2): IMMIGRANTS

Classificat com a Immigració

Ho adverteix el professor de Dret Penal a la Universitat de Màlaga, JOSÉ LUÍS RODRÍGUEZ CANDELA, expert en immigració i polítiques d’integració social en un article al diari EL PAÍS: Les devolucions il·legals no paren a Espanya i, a més resulta difícil defensar que la Guàrdia Civil estigui habilitada per agafar de braç un immigrant que acaba d’entrar i retornar-lo al Marroc tot arrossegant-lo per terra.
Tothom que es vulgui dir demòcrata i defensor dels drets humans hauria de llegir aquest article. El tema de la immigració és un tema delicat, complicat de resoldre i de molta actualitat aquests darrers temps. Però, com qualsevol tema complicat, el que no es pot fer és amagar-lo sota la catifa i esquivar-lo. Amb aquests temes el que s’ha de fer és discutir-los, consensuar-los, dialogar-los i, abans de qualsevol altra cosa, respectar el drets humans.
Ens ho recorda a tots l’arquebisbe de Tànger SANTIAGO AGRELO: «Es contra la justicia. Es también contra la ley. A los emigrantes se les pisotea, se les maltrata, se les hace sufrir. Quienes eso hacen, se deshonran a sí mismos y deshonran a las gentes de Marruecos tradicionalmente acogedoras y hospitalarias».
Europa aportarà diners per tal de que Espanya negociï amb al Marroc un control més eficaç de la immigració a les fronteres. N’hi ha prou amb això? Serà eficaç? Són més importants les fronteres que les persones? No estem fent dels immigrants una mercaderia objecte de negociació de les màfies com si fossin esclaus? Europa no es comporta més o menys com els negrers d’altres temps de mal record?
Europa només sap moure el cul quan li toquen la butxaca. Sembla que els diners són més importants que les persones i els seus drets. No tenim vergonya, no ens avergonyim de res. Ni tan sols de no tenir un mínim d’humanitat i compassió; ningú aixeca la veu; els pobres sobren; posem més Policia i més Guàrdia Civil a les fronteres i tot arreglat; sembla que el món és nostre, l’administrem nosaltres segons els nostres mesquins interessos, i els demés que es fotin; fem lleis mordassa que així arreglarem les coses…
Vergonya, vergonya, vergonya!

No hi ha resposta

12 ag. 2018

ESPIGOLADES D’ESTIU (1): CAMINAR

Classificat com a LITERATURA

Els que ja som una mica grans encara hem vist espigolar els camps i sabem el que significava per a molta gent que, en èpoques de penúria, arreplegava el que bonament podia del que restava de les collites, especialment dels cereals. Quan la sega es feia manualment sempre quedaven espigues escampades a terra que algú passava a arreplegar i aprofitava per millorar una mica l’economia familiar. El gest d’ajupir-se per recollir les espigues que havien quedat al camp el va immortalitzar Jean-François Millet en la seva pintura anomenada “Les espigoladores” (1857).
Abans s’aprofitava tot molt més i no es feia com ara que vivim en la cultura consumista de l’usar i llençar, o sigui, d’un sol ús. Els espigoladors actuals ara els trobem remenant contenidors, arreplegant menjar, mobles vells o roba.
Quan era petit, a l’escola ens feien aprendre un poema (en castellà, naturalment) que retratava exactament el que volia dir «espigolar». El poema és un fragment de «La vida es sueño» de Calderón de la Barca i feia així:
«Cuentan de un sabio que un día
tan pobre y mísero estaba,
que sólo se sustentaba
de unas hierbas que cogía.
¿Habrá otro, entre sí decía,
más pobre y triste que yo?;
y cuando el rostro volvió
halló la respuesta, viendo
que otro sabio iba cogiendo
las hierbas que él arrojó.»
La calor tan forta d’aquests dies passats va fer marxar fins i tot les ganes de pensar. Hom s’ha de refugiar a casa a redós de l’aire condicionat llegint un bon llibre i, de tant en tant, passar per sota la dutxa. Per tant, aquests dies omplirem el blog de reflexions espigolades d’ací i d’allà i esperarem d’aquesta manera la tardor calenta (políticament parlant) que ens espera a la cantonada.
1. Una primera espigolada. Llegia aquests dies que Jean-Jacques Rousseau, per a poder pensar, caminava; i que Friedrich Nietzsche ho feia per la muntanya per a poder escriure; Martin Heidegger passejava per la Selva Negra per experimentar l “ésser” d’una forma més autèntica que la que li permetia la vida en societat (i es veu que també ho aprofitava per buscar bolets); Immanuel Kant travessava Königsberg (l’actual Kaliningrad) sempre a les cinc de la tarda com un rellotge, sol, respirant profundament pel nas (consideravaque fer-ho per la boca a l’aire lliure podia perjudicar la salud), sempre pels mateixos carrers i vestit exactament igual que el dia anterior. Robert Louis Stevenson, Walt Whitman, William Wordsworth, Ezra Pound, Jack Kerouac, Patrick Leigh Fermor, Bruce Chatwin, Régis Debray, Gary Snyder, Patti Smith y Sophie Calle també van ser o són grans caminants (i han escrit sobre el tema),i alguns dels textos fonamentals de vàries cultures (el Poema de Gilgamesh, el Mahabharata,el Pentateuc) narren llargs trajectes a peu. “Pots anar caminant a tots els llocs si tens el temps suficient”, va escriure Stephen Wright.
Un bon tema per repensar i per fer honor al títol d’aquest blog.

No hi ha resposta

03 ag. 2018

EXTREMA DRETA I FEIXISME

Classificat com a POLÍTICA

M’ha arribat avui una frase de José Saramago que no coneixia. L’he buscada en algun dels seus llibres i no l’he trobada. Em sembla que la va dir en una entrevista que li van fer a Colòmbia i que, com un profeta modern, va endevinar què passaria en un futur no llunyà, tant a Europa com a Llatinoamèrica. Va dir que “els feixistes del futur no tindran aquell estereotip de Hitler o de Mussolini. No tindran aquell gest de militar dur. Seran homes que parlaran de tot allò que la majoria voldran sentir. Sobre bondat,família,bons costums,religió i ètica”.
José Saramago va criticar les tendències autoritàries que anaven sorgint tant en alguns governs de l’esquerra llatinoamericana com en alguns partits europeus:”Hay desaparecidos, secuestrados, paramilitares, guerrilleros que en un principio, supongo, tuvieron ideales para cambiar algo, pero degeneraron en secuestradores y narcotraficantes, y lo peor es que ya no sabrán vivir de otra forma”. I també va advertir sobre el resorgiment del feixisme al vell continent:”En Europa estamos asistiendo al resurgir de la derecha, a la presencia de la extrema derecha con insignias fascistas”.
Com podem anar comprovant dia a dia, la premonició i els mals auguris de Saramago es van acomplint arreu molt més ràpidament del que podíem pensar. I no es tracta només de països de dubtosa qualitat democràtica, sinó que es tracta d’una onada que recorre tot el món. EEUU, amb l’inefable Trump, sembla que vol liderar aquesta trista lliga de l’extrema dreta, que potser no arriba a feixisme en tots els cassos, però sí que s’hi va acostant, el va festejant i li fa la gara-gara perillosament.
A Europa són tres països els que sembla que marquen el camí: Hongria, amb el partit de Viktor Orbán (FIDESZ) i amb JOBBIK, un partit neofeixista i clarament xenòfob. Tenim també França, amb el Front Nacional de Marine Le Pen; Dinamarca, amb el Partit del Poble Danès; Grècia, amb Aurora Dorada; Bulgària, amb Atac. I trobaríem altres partits més petits i de moment menys important en altres països com Àustria, Suècia i Holanda.
I ara tocaria parlar d’Espanya que, ja de temps antics i de la mà d’ Aznar, sembla evolucionar ràpidament cap aquests camins tan perillosos de la mà de l’actual PP i de Ciudadanos, molt ben animats per un munt de diaris, emissores de ràdio i TV i una colla de periodistes que s’exprimeixen cada dia el cervell per veure qui la diu més grossa, especialment contra Catalunya i els catalans des que el procès d’independència s’ha posat a caminar. En molts cassos, feixisme pur i dur i sense que ningú hi posi remei. I tan primmirats com són amb segons qui i segons què!
En voleu una mostra? Us la porto, tot i que ja us aviso per endavant que no és meu el recull sinó que el va publicar VILAWEB el divendres 07.02.2014 i que a hores d’ara la llista seria molt més llarga.
Per si no voleu anar al text publicat al diari us el transcric aquí mateix. Us aconsello -això sí- que, quan el llegiu, prepareu una bona til·la per tal de no agafar gaire mala llet i que no us afecti al fetge i a la vostra salut en general…

Antologia d’insults contra els catalans i Catalunya

L’agressivitat contra el procés d’independència de Catalunya s’expressa en alguns casos amb insults i amenaces greus que acostumen a quedar impunes sense que cap jutjat actuï d’ofici. La incitació a l’odi i la xenofòbia tenen noms i cognoms, molt sovint reincidents. El col·lectiu ‘Herois indepes‘ s’han dedicat a recollir les frases més esperpèntiques, amenaçadores i insultants de la caverna espanyola i n’ha fet una col·lecció de cromos. Un dels membres col·laboradors del col·lectiu, David d’Enterria (Twitter), n’ha extret una llista amb tots els insults, que ha volgut publicar a VilaWeb. Us l’oferim a continuació:

‘Subnormales’ (Antonio Gala, 03.02.2014)
‘Del Tercer Mundo’ (Curri Valenzuela, 31.01.2014)
‘De la Edad Media’ (Mariano Rajoy, 02.02.2014)
‘Hobbits’ (Jorge Moragas, 25.01.2014)
‘Incultos’ (M.A. Trujillo, 16.12.2013; i Arturo Pérez Reverte, 09.12.2013)
‘Egotistas carnívoros, genocidas la peste’ (Del Pozo, 02.12.2013)
‘De psiquiátrico’ (Alfonso Ussía, 29.11.2013)
‘Tontos de la estelada’ (Alejandro Vara, 12.11.2013)
‘Radicales anti-convivencia’ (Victoria Prego, 07.10.2013)
‘Porreros al·lucinògens’ (Joaquim Coll, 04.10.2013)
‘Homosexuales, drogadictos y gente de mal vivir’ (Gerardo Bellalta, 06.09.2013)
‘Sectaris’ (Toni Bolaño, 19.08.2013)
‘Anestesiats’ (Xavier Sabaté, 19.08.2013)
‘Potenciales delincuentes’ (Sigfrid Soria, 23.07.2013)
‘Mierdas, para no verlos’ (P. Trigueros, 22.07.2013)
‘Catalanes de mierda’ (Juan Carlos Gafo, 20.07.2013)
‘Nacionalismo cerrado, retrógrado, provinciano y alicorto’ (José María Carrascal, 02.07.2013)
‘Embobados, patéticos y paletos’ (Alfonso Merlos, 01.07.2013)
‘Chusma, delincuentes’ (Alejo Vidal-Quadras, 17.05.2013)
‘Crueles’ (Cristina López Schlichting, 12.04.2013)
‘Catetismo, paletismo, provincialismo, enanismo, caciquismo’ (Hermann Tertsch, 05.04.2013)
‘Traidores’ (Ignacio González, 21.03.2013)
‘Pobre gente que no tiene nada que hacer’ (Arcadi Espada, 20.02.2013)
‘Retrasado mental, nacionalista tarado’ (Francisco Alamán, 01.02.2013)
‘Cosa gangrenosa’ (Jiménez Losantos, 29.01.2013)
‘Paletos, ignorantes, ladrones’ (César Vidal, 29.01.2013)
‘Exaltadores del odio’ (Gerard Bellalta, 28.12.2012)
‘Talibans’ (Alicia Sánchez-Camacho, 27.12.2012)
‘Catetos’ (Jaime González, 24.12.2012)
‘Miserables’ (José García Domínguez, 14.12.2012)
‘Débiles, enfermizos con inclinación al robo’ (Cesar Vidal, 03.12.2012)
‘Timadores sin escrúpulos’ (Eduardo Goligorsky, 30.11.2012)
‘Chantajistas’ (Martín Prieto, 30.11.2012)
‘Como república bananera’ (Esperanza Aguirre, 14.11.2012)
‘Salivadores como el perro de Pavlov’ (Alejo Vidal-Quadras, 10.11.2012)
‘Región sin ley’ (Esperanza Aguirre, 05.11.2012)
‘Como guardia pretoriana de Pilatos’ (Armas Marcelo, 05.11.2012)
‘Como la prostituta del chiste’ (César Vidal, 01.11.2012)
‘Terroristas’ (Maria José García Cuevas, 31.01.2014)
‘Como ETA’ (De Veciana, 05.01.2014)
‘Proetarras’ (ABC, 17.12.2013)
‘Como ETA’ (Mayor Oreja, 21.10.2013; i Belloch, 30.09.2013)
‘Més greu que els terroristes’ (Enric Millo, 23.09.2013)
‘Contra la democracia’ (Javier Cercas, 17.09.2013)
‘Como Goebbels’ (Fernando Savater, 16.12.2013)
‘Como el fascismo y Franco’ (Federico Quevedo, 11.12.2013)
‘Como los nazis’ (Rosa Díez, 11.12.2013)
‘Propaganda del odio’ (Albert Rivera, 10.12.2013)
‘Xenófobos’ (Antonio Pérez Henares, 24.10.2013)
‘Criminal y genocida’ (De Diego, 16.10.2013)
‘Golpistas’ (Hermann Tertsch, 16.10.2013)
‘Como nazis’ (Ketty Garat, 14.10.2013)
‘Como Hitler’ (Montse Suarez, 08.10.2013)
‘Como Goebbels’ (José Antonio de Yturriaga, 24.09.2013)
‘Como la Alemania años 30’ (Pedro J. Ramirez, 23.09.2013)
‘Como las juventudes hitlerianas’ (Jiménez Losantos, 18.09.2013)
‘Como campos de exterminio nazis’ (José Domingo, 06.09.2013)
‘Como Hitler, golpe de estado’ (Jordi Cañas, 26.07.2013)
‘Com les eleccions nazis’ (Gabriel Colomé, 24.07.2013)
‘Chantajistas como Hitler’ (Arcada Espada, 17.07.2013)
‘Malalts, com el franquisme’ (Toni Bolaño, 3.07.2013)
‘Yihadistes nazis’ (Hermann Tertsch, 3.07.2013)
‘Com l’Alemanya de Hitler’ (Rafael Maluenda, 15.05.2013)
‘Com el nazisme. Adoctrinats’ (Enric Millo, 15.05.2013)
‘Como ideólogos nazis’ (Pedro G. Cuartango, 13.05.2013)
‘Como el regimen nazi’ (Cristina López Schlichting, 09.05.2013)
‘Como el estalinismo y nazismo’ (Telemadrid, 09.05.2013)
‘Como época de Hitler’ (Javier Mariscal, 02.05.2013)
‘Como con Franco’ (C. Alberdi, 18.04.2013)
‘Fascismo lingüístico’ (Toni Cantó, 16.04.2013)
‘Como el Berlín nazi’ (Albert Boadella, 03.04.2013)
‘Como los nazis’ (Santiago Abascal, 11.03.2013)
‘Como el nazismo’ (G. Serrano, 08.03.2013)
‘Como Hitler y Mussolini’ (Rodríguez Ibarra, 07.03.2013)
‘Parafascistas’ (Félix de Azúa, 05.03.2013)
‘Como Goebbels’ (Jordi Cañas, 28.02.2013)
‘Como los nazis’ (Pío Moa, 18.02.2013)
‘Como el Berlín comunista’ (Albert Boadella, 03.01.2013)
‘Asesinos de niños, genocidas’ (Enrique de Diego, 03.12.2012)
‘Golpistas’ (Rodríguez Ibarra, 03.12.2012)
‘Como Alemania nazi’ (José Bono, 15.11.2012)
‘Como golpe de estado’ (García-Margallo, 12.11.2012)
‘Con déficits democráticos, caudillismo’ (El País, 09.11.2012)

No hi ha resposta

01 ag. 2018

TOTA L’OBRA DEL BISBE PERE CASALDÀLIGA ON-LINE

Classificat com a Pere Casaldàliga

El bisbe Pere va complir 90 anys aquest febrer passat. Com tothom sap el bisbe Pere té parkinson. Adriano Ciocca, l’actual bisbe de São Félix do Araguaia, comenta que la malaltia, que de fa anys pateix el bisbe Pere, segueix la seva implacable cursa, que ara ja no pot ni parlar, però que «la presència d’en Pere Casaldàliga es un ànim, una força, una bandera constant. El seu testimoni és l’Evangeli de Nostre Senyor, no només de paraula sinó amb el seu compromís de vida».
JOSÉ MARÍA CONCEPCIÓN RODRÍGUEZ,un bon amic del Bisbe Pere, ha cregut convenient fer-li un regal d’aniversari per aquests 90 anys i ha tingut la bona idea de fer un portal en línia amb tota la seva bibliografia disponible a tothom per a fer-ne descàrrega gratuïta per exprès desig del bisbe Pere. Ell mateix en serà l’administrador de tota l’obra i de l’arxiu-biblioteca online. Llibres, articles, poemes i molts més continguts de l’autor es van pujant al portal per a que tota la seva obra quedi establement garantida per sempre.
Accedir-hi és molt fàcil. Tots els continguts estan emmagatzemats a la plataforma Academia.edu, on podem veure els títols, descarregar-los, comentar-los online amb altres interessats, fer-nos seguidors del portal i rebre notificacions.
SI VOLEU FER-HI UNA ULLADA, PODEU FER-HO AQUI.
La presència i el testimoni del bisbe Pere es mantenen vius a través del temps i continuen injectant esperança a tots aquells que desitgin comprometre’s en la construcció d’un altre món possible, més just, fratern, igualitari, en pau; d’una altra església més senzilla, pobre comunitària i profètica; d’unes altres relacions entre les persones on primi el respecte a les diferents opcions, a l’amistat, la cordialitat, la solidaritat.
Parlar i reflexionar de tots aquests valors en un món que sembla cada cop més desgavellat segueix essent una tasca necessària i imprescindible i l’obra del bisbe Pere ens hi pot ajudar.

No hi ha resposta

25 jul. 2018

UNA GUILLA PER GUARDAR EL GALLINER?

Classificat com a Justícia


Seria prudent posar una guineu a guardar el galliner? Suposo que tots estaríem d’acord en què seria una idea de ximple i que el resultat seria trobar totes les gallines mortes l’endemà.
Doncs això que sembla tan evident i de sentit comú no sembla que ho tinguin en compte alguns. M’explicaré poc a poc per tal de fer-me entendre i perquè la història que us explicaré és una mica llarga. Però em sembla que al final podrem lligar caps i arribarem a la conclusió del títol d’aquest apunt.
1. Llegeixo a el diario.es la notícia de que «Llarena dará una conferencia en Uruguay sobre “la fuerza vinculante de los tribunales internacionales” en el primer aniversario del 1-O». De seguida penso: Ho he llegit bé? Llarena parlant d’un tema que, com hem pogut veure, li causa una repugnància infinita i que no se’l creu gens ni mica. Només cal llegir el que va dir sobre els jutges alemanys quan els va acusar d’haver anticipat un judici als independentistes investigats sense tenir-ne, segons ell, cap competència. Ataca tranquil·lament els jutges alemanys per haver conferit al testimoni del President Puigdemont «un valor probatori» sense haver-lo comparat amb «l’extensa» investigació feta a Espanya. Els alemanys no es van creure les invencions de Llarena, com no se les creu ningú amb un dit de front.
2. Llegeixo avui mateix una altra notícia a El Punt/Avui: «La justícia europea diu que es pot rebutjar una euroodre si hi ha “risc” que es violi el dret a “un jutge independent”. He pensat també de seguida: Ho haurà escoltat bé això el senyor jutge Llarena? Jo he pensat que potser això es podria aplicar als nostres jutges, que d’independents no en tenen res per més que ells defensen aferrissadament que sí.
3. Llegeixo també que la coordinació del curs de l’ Uruguai va a càrrec del magistrat de l’Audiència de Barcelona i exjutge degà de la capital catalana José Manuel Regadera Sáenz, que com Llarena pertany a la conservadora Associació Professional de la Magistratura (APM), majoritària a la carrera. A més d’aquest curs sobre protecció de consumidors en el qual participarà el jutge Llarena, el programa també inclou altres dos cursos especialitzats en violència de gènere, que també se celebrarà a Montevideo al setembre. Violència de gènere i José Manuel Regadera poden anar junts o més aviat són coses impossibles de barrejar igual que l’aigua i l’oli? Més aviat això darrer si tenim en compte el que li va passar a aquest jutge l’any 2011 segons explicava El País«La Audiencia de Barcelona ha confirmado la multa de 360 euros impuesta al ex juez decano de Barcelona José Manuel Regadera por una falta de lesiones a raíz de la pelea conyugal que le costó el cargo en 2009».
4. Per tant, lligant caps, veig que aquests cursos d’especialització judicial per a magistrats iberoamericans els organitza l’ Aula Iberoamericana del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) y la Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo (AECID). Tot plegat la «crème de la crème» del conservadurisme espanyol més conservador. I veig també que hi ha molt amiguisme ideològic en tots aquest cursos oficials.
I veig també com, a fi de comptes, no tenen gens en compte el sentit comú i posen a donar xerrades a dues guilles a un grup de gallines a qui no els garanteixo gaire bon final. Un jutge que no creu en la justícia europea els xerrarà sobre justícia europea. I un altre jutge condemnat per violència conjugal parlarà sobre violència de gènere… Ja m’hi agradaria ser-hi per veure què diuen!

No hi ha resposta

« Següents - Anteriors »