22 abr. 2020

CONFINATS AMB POESIA: MANUEL DE PEDROLO

Publicat en 17:41 sota Poesia

MANUEL DE PEDROLO va nàixer l’1 d’abril de 1918 a l’Aranyó i morí a Barcelona el 26 de juny de 1990.

És un dels grans escriptors catalans, Va conreà tots els gèneres literaris, poesia, assaig, teatre, narrativa i contes. Li servien tots els gèneres per explicar el seu pensament i recrear nous mons que o bé retrataven una societat complexa i reprimida –políticament, sexualment, socialment- o n’imaginava un de nou amb unes altres possibilitats, sobre tot d’alliberament personal o col·lectiu.

La seva poesia és possiblement la part menys coneguda de la seva obra, però el seu llenguatge poètic li serveix per explorar-se a si mateix i al món en el que li toca viure.

Heus ací uns exemples:

LÍMITS

Han posat una altra estacada,

ferro, acer, alumini, llauna impura, no ho sé,

i ens han barrat la cantonada

que solíem travessar.

No era un costum, però; la llibertat no ho és.

Ara ens avesarem pels nous camins a les palpentes,

farem marrada sota els xiulets

que perllonguen la tanca,

ben reclosos i units,

pàrvuls o bèsties, ja ho diran

quan siguem adults, quan siguem humans

i hàgim abatut la cleda.

O potser no diran res ni caldrà,

les màquines parlen un llenguatge uniforme, rondinen, mormolen i espeteguen,

desprenen gasos i rebenten rodes amoroses,

parpellegen fars, s’aturen i engeguen,

L’estacada ens atura, ni homes ni dones,

ni cares ni mans,

i avui hem trobat una altra fita

que orienta el ramat, peus i suor,

llana:

radicalment, la llibertat.

(1967)

———————————————————-

A CADASCÚ SEGONS LES SEVES NECESSITATS

El pa és de casa,

el vi del celler,

el sol de l’amo,

i no paga.

Els homes baten el gra,

els homes trepitgen la verema,

i l’amo no paga.

Li pugen el vi,

li pasten el pa,

i s’asseu a taula.

És el nostre vi,

és el nostre pa,

i les dones serveixen a taula.

L’amo no paga;

l’amo menja a taula,

xerrica el porró

i rota, si li dóna la gana.

És el nostre vi,

és el nostre pa,

però l’hem de comprar

-si volem beure,

si volem menjar-

amb el sou que no paga.

(1967)

—————————————————————

NO SÉ QUÈ EM POSSEEIX

No hi ha res, ni cap lloc on anar:
tot allò que el sol em prometia
es passeja per mudes artèries,
flameja poc, només algun cop
pertorba els castells del meu silenci;
llavors neix un vers, no sé què neix
ni com s’ho fa: parlo lliurement
de coses ignorades, de coses
que els meus dits no sabrien guardar.

Reixes a través (Poemes 1944-1952)

2 respostes

2 respostes a “CONFINATS AMB POESIA: MANUEL DE PEDROLO”

  1. Joanen 23 abr. 2020 en 13:49 1

    Quan jo era estudiant feia teatre amb un grup i un dia em van encomanar anar al pis de Pedrolo (que jo tant admirava) a buscar el manuscrit de dues peces teatrals curtes que vam estrenar a diferents llocs. Em va rebre a la porta sense invitar-me a entrar o fer conversa però em costa oblidar l’emoció. Després el grup va estrenar (sense mí) la Tècnica de Cambra. El seu teatre fou notable. Vaig veure com va estar exposat als insults més grollers de la premsa controlada, de comunista cap amunt. Al final de la Dictadura va quedar molt desenganyat perquè els universitaris van ignorar la seva obra. Em plau que algú el recordi. Fou un dels nostres grans escriptors

  2. Jaume Pubillen 25 abr. 2020 en 17:17 2

    Hola Joan: És cert. Era un home força esquerp i una mica solitari. Però un dels grans escriptors catalans moderns, no gaire reconegut ni promocionat popularment perquè era un esperit lliure que no es casava amb ningú. Aquí prop de casa (al castel de Concabella) hi tenim la seu de la seva fundació, molt interesant de visitar.
    Una abraçada a la distància, Joan. I a veure si entre tots podeu parar que aquest boig que teniu de president digui és animalades.

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*