A PEU

Amb la Marxa cap a la Independència i la manifestació del passat Onze de Setembre, els catalans vam evidenciar l’existència d’una majoria social favorable a la independència i vam empènyer la classe política a fer les passes necessàries per a la consecució d’un Estat independent.

Aquest 11 de Setembre, cal convertir la Diada en l’avantsala de la independència. El món ha de tornar a mirar cap a Catalunya per a que vegi quina és la voluntat majoritària i democràtica del poble català i, alhora, reforçar el procés que ha de permetre als catalans d’assolir la llibertat no més tard del 2014.  Ara és l’hora de la Via Catalana. Enllaçats, units, resseguint el país amb una cadena humana per tal de convertir en realitat l’anhel majoritari dels catalans, esdevenir un nou Estat d’Europa.

Per garantir que tothom tindrà el seu lloc a la història, muntarem un dispositiu fotogràfic aeri i terrestre perquè quedi constància de cada català i catalana que ha contribuït al llarg del recorregut a fer possible la Via Catalana.

Hi ha antecedents de cadenes humanes. El 23 d’agost del 1989, els ciutadans d’Estònia, Letònia i Lituània van fer la Via Bàltica enllaçant amb una cadena humana les seves tres capitals per a reivindicar les seves ànsies de llibertat. A la primavera següent ja eren països independents gràcies a la gran mobilització i a la repercussió internacional aconseguida.

Continuant, doncs, amb noves iniciatives que estan fent visible la voluntat d’un ampli sector de catalans d’assolir la independència del nostre país, n’ha sorgit una altra ben interessant: LA CADENA DE BLOGS PER LA INDEPENDÈNCIA. Emulant la cadena humana que enllaçarà Catalunya de nord a sud, també està en marxa una cadena, en aquest cas de blogs, que al llarg de la setmana de l’Onze de Setembre, i seguint un ordre establert, publicaran apunts sobre qualsevol aspecte que ens belluga i ens motiva per forma part d’aquesta cadena, ja sigui amb imatges, textos, poemes, pensaments, humor…

Així, el meu blog A PEU -que és el número 168 de la cadena- s’ha volgut afegir a aquesta iniciativa i quedarà enllaçat amb LO ROGLE, que és el blog número 167 de la cadena i amb el 169, que és el blog de l’ Albert AMB CRITERI PROPI

Per a més informació i per poder fer un seguiment d’aquesta proposta bloguera  podeu consultar http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com

Tags: Blogs, Independència

Segurament que vaig a contracorrent i pot sonar una mica estrany això que diré: no m’agrada twitter i m’agrada encara menys aquesta mena d’escriptura –si se’n pot dir així- que fan servir molts, sobretot joves, on s’estalvien les vocals i el text es torna una mena de jeroglífic consonàntic on hem d’anar endevinant què volen dir. Ja sé que cada cosa té el seu lloc i que twitter pot servir perfectament per a transmetre una notícia, per enllaçar un article i fer circular ràpidament aquesta mena d’immediatesa a la que estem tots tan enganxats. Potser per això sí que serveix, però per a poca cosa més. Trobo que és una eina interessant però una mica pobra.

Els que em coneixeu ja sabeu que jo sóc més aviat de poques paraules i que m’agrada la concreció. M’agrada allò que es diu “d’anar al gra” i detesto més aviat la palla. M’agrada dir les coses de forma senzilla i de la manera menys rebuscada possible i, potser per aquest fet, no m’agraden massa els autors romàntics. Deu ser per això que twitter no m’agrada tant perquè em limiti a escriure en 140 caràcters (en això segurament que hi estaria prou d’acord) sinó perquè trobo que es fa servir força malament. Trobo que es twiteja pel fet de twitejar i sense intenció ni necessitat de dir res important la major part de les vegades: “Stic morzant un caf+llet i dpres a la platja”. Molt bé, i què?. Hem pensat què busquem quan fem una piulada? Potser només busquem estar connectats per fugir una mica de les nostres solituds… Hem pensat si als demés els interessarà gaire, gens o molt el que diem? Cal economitzar tant el llenguatge per dir una sola frase?

Hem catalanitzat “twitejar” per “piular” i això està bé. Però cal no oblidar que que “piulen” alguns animals i “parlen” les persones. A veure si el twitter ens farà tornar més animalons del comptes i ens prendrà la riquesa de les paraules i de l’expressió escrita. De molt petits ens van ensenyar a llegir i a escriure, els nostres mestres van esforçar-se molt per fer-nos redactar una mica bé i que aprenguéssim una mica de gramàtica i sintaxi; a expressar amb el llenguatge oral o escrit els nostres sentiments i el nostre món i el que hi passa. Trobo que seria una llàstima abandonar tot aquest esforç per caure en l’economia excessiva del llenguatge que, segurament que ens portarà a un empobriment general de la nostra expressió, tal com documenten alguns professors d’universitat que diuen que els arriben alumnes que no saben redactar i que no els entenen quan escriuen. La bona literatura hauria de seguir tenint un lloc destacat en la nostra vida i a l’hora d’escriure hauríem d’emmirallar-nos en els bons autors de sempre,  i en aquells actuals que són capaços –encara- de dir coses boniques i de manera excelsa amb paraules i frases ben construïdes. No és pas el mateix dir una cosa ben dita o mal dita!

Segurament que tots ens ho vam passar bé en algun moment de la nostra vida llegint algun autor en concret que va saber fer-nos arribar els seus sentiments fins al fons del nostre cor. Hauríem d’aprofitar l’estiu per retrobar-lo, rellegir-lo i reforçar de nou el gust per la lectura i hauríem de recobrar altre cop aquell autor que ens va fer plorar, riure o somniar. Hauríem de llegir-lo de nou i potser fins i tot intentar nosaltres de fer alguna cosa semblant, tot i sabem que segurament mai podrem arribar a fer-ho tan bé.

Llegir, escriure, retrobar el gust per la lectura i l’escriptura és un bon moment aquest de l’estiu i les vacances. Al mar, a la muntanya o a recer de casa nostra amb l’aire condicionat que ens dóna confort i ens fa estar en condicions adequades. Molt bones vacances a tots aquells que, com jo, les comencem aquests dies! Bon estiu!

Tags: Comunicació, Lectura, LITERATURA, Twitter

El divendres passat van rebre ‘La clau i la lletra’ d’Antoni Tàpies, guardó que les reconeix amb el XXV Premi Internacional Catalunya l’ex-primera ministra de Noruega i ex-secretària general de l’OMS, Gro Harlem Brundtland, i la jove estudiant i activista paquistanesa Malala Yousafzai.

En rebre el guardó, Malala Yousafzai va reclamar no ser recordada com la dona disparada pels talibans sinó com la que lluita pels drets de l’educació de tothom, homes i dones.  Algunes coses de les que va dir:

-‘El meu missatge: no espereu que ningú ho faci, feu-ho per vosaltres mateixos’. ‘Aquest és el meu somni, la meva ambició’, va precisar.

-‘Ara és el moment per solucionar els problemes’. Davant d’això, va apel·lar a la ‘unitat’ i l”educació‘ com a ingredients per fer-ho possible. ‘Si estic sola parlant, no ho aconseguiré, però si anem junts, ho aconseguirem’, va afirmar.

Aquestes paraules m’han fet repensar coses de l’actual moment polític català. Als catalans ens perden les divisions. No sabem anar units. Aquest és el nostre pecat de segles, que hem pagat molt car i que ara ho tornarem a pagar si no anem alerta. Hem d’anar junts i moure’ns com els bancs de peixos, que es mouen com si fossin un únic organisme. Llegia no fa gaire un article sobre això i ho vaig relacionar de seguida amb les paraules de la noia paquistanesa. Els banc de peixos estan compostos per milers de peixos i no obstant això els seus moviments estan perfectament organitzats i sincronitzats perquè la seva jerarquia és perfectament ben definida.

Fa un parell d’anys, la revista Science publicava un estudi sobre el moviment dels bancs de sardines quan es disposen a iniciar una migració. Succeeix que es reuneixen a l’Atlàntic Nord i esperen amb paciència que vagin arribant els seus congèneres. Així fins que s’arriba a una determinada densitat de població. Llavors comença l’onada. Sembla el públic d’un estadi quan fa aquest moviment. És com una reacció en cadena, és un moviment sincronitzat de milions d’individus sobre una àrea de fins a 40 quilòmetres. I és justament això i la posició dins del grup el que els fa sobreviure.

Els científics ha arribat a les següents conclusions: els peixos més en forma i més famolencs són els que van al capdavant. I són també els que dirigeixen els moviments de la resta del grup. Els peixos que van darrere gasten un 23% menys d’energia i no sempre són els mateixos, van variant segons les condicions. Això sí, els que poden aportar menys oxigen als músculs, és a dir, els que estan en pitjor forma, es queden situats darrere a rebuf dels forts.

Els bancs de peixos i els eixams d’insectes s’agrupen per dos motius: aconseguir menjar i evitar (o minimitzar) les possibilitats de ser devorats pels seus depredadors. S’ha observat que les posicions al lateral del banc són més perilloses, perquè la majoria (encara que no tots) els depredadors ataquen per aquesta zona. Així que aquestes posicions no són molt bones. No obstant això, és on arriba la millor menjar. A les posicions centrals i més protegides, al nucli del banc, arriba menys menjar. Així que encara queden incògnites obertes sobre el moviment dels bancs de peixos i la seva organització.

Però no us sembla que seria interessant que els catalans n’aprenguéssim una mica d’això? Moltes vegades els animals ens ensenyen un munt de coses. Potser que els observéssim una mica i n’aprenguéssim. Ens hi va la supervivència com a poble. Ens arriben castanyots per tots costats i més que ens en arribaran. S’acosten moment molt durs. Caldrà que tots anem com un banc de sardines per tal de que no se’ns cruspeixin vius!. Ja sabeu a qui em refereixo…

Tags: Catalunya, POLÍTICA

La Marisol Echeberria anava al tren que va descarrilar a Galícia amb el seu fill de set anys. Ella i el seu fill van salvar la vida entre aquell infern de ferros, foc, crits i terror. Però enmig d’aquells moments terribles havia d’arribar un moment bonic quan, una vegada al llit de l’hospital, va descobrir que estava embarassada de set setmanes i que el fetus estava bé.

Barrejats amb el dolor i la mort sempre hi ha petits senyals de vida i esperança i són aquests els que ens cal buscar sempre.

Expliquen que una vegada hi havia un arbre que vivia de puntetes sobre una terra àrida. Aquest arbre oferia un somriure a la primavera, quan brollaven les tiges, alegria a l’estiu quan maduraven els seus fruits i nostàlgia a la tardor quan s’anava quedant nu.

Un hivern van venir uns homes seriosos i el van tallar. L’arbre va veure com l’arrencaven d’aquell tros de terra i se’l van emportar. Era un arbre fort i valent, que va resistir fins a la seva mateixa mort, i és que sabia el que és aguantar el flagell de la sorra que portava el vent i l’alè gelat de la nit que congela fins la saba.No va deixar escapar ni una sola queixa quan el van tallar. Tan sols va deixar anar una petita llàgrima que va anar a caure en el buit que va deixar a la terra.

Ningú se’n va adonar, però amb el pas del temps, d’aquella llàgrima va créixer un altre arbre que també era fort. Un dia, els homes que tallaven els arbres, es van adonar que l’arbre nou que havia crescut, tenia forma d’au. I van quedar sorpresos, perquè mai havien vist cosa igual. Tant els va cridar l’atenció, que es van acostar a ell per tallar-lo. Però abans de donar el primer cop de destral, l’arbre es va posar a volar i les seves fulles a tremolar com plomes al vent. Els homes que tallaven arbres van avisar un caçador. Va disparar i va caure mort l’arbre que volava, amarant la terra amb les gotes de sang que rajaven de la seva ferida.

L’any següent una gran arbreda ja estava creixent en aquell lloc. Cada gota de sang havia arribat a ser un arbre que s’aixecava cap al cel amb les arrels clavades a la terra.

Aquest conte l’explicava un nen a un caminant. Quan el nen va acabar de parlar, el caminant li va preguntar:

-"Qui t’ha ensenyat aquest conte?".

-"El meu avi és l’arbre en forma d’au, al qual van matar d’un tret. Jo he nascut de la seva sang …."

Quan el nen va marxar movent els braços en forma d’ales, el caminant va quedar sorprès i pensant en una altra història que ell tenia oblidada ….

Tags: Vida i mort

Un altre sudaca!, vaig sentir que deia una persona, referint-se al nou entrenador del Barça i parlant d’ell amb força menyspreu. Segurament que no en sabia res d’aquest bon home i també molt segur que fa només una setmana que en va començar a sentir parlar. Per no saber, no devia saber ni si és bon entrenador o no, quin és el seu currículum i tampoc si ho farà bé o no a can Barça. De fet, ningú ho pot saber això i potser cal que esperem una mica per jutjar-lo.

M’empipa molt escoltar expressions despectives com aquesta, quan es refereixen a la gent llatinoamericana. La paraula “sudaca” es va posar de moda a la dècada dels 70 del segle passat quan van començar a arribar molts exiliats llatinoamericans que van aterrar a Espanya fugint de les dictadures de Xile, Argentina i Uruguai. El terme és clarament despectiu tot i que, de mica en mica, ha anat desapareixent i sortosament avui ja quasi no s’empra.

Em va empipar sentir aquesta persona al carrer, però també he notat un to una mica semblant en alguns comentaristes d’una ràdio catalana aquests dies. És cert que cap d’ells va  fer servir la paraula “sudaca”, però sí que van fer una mica de conyeta de la seva manera de vestir (una mica antiquada, deien), de la seva manera de parlar, del sobrenom “Tata”, de si sabia on arribava, etc. etc. M’empipa força aquesta manera que tenen alguns –cada vegada menys, com deia abans- de tractar la gent de fora, sobretot quan es fa des d’aquesta posició una mica superba, des d’un cert complex de superioritat europeu i com si nosaltres fóssim els millors, ho sabéssim tot i ningú dels que venen de fora ens hagi d’ensenyar res.

Segurament que aquestes persones no recorden que un “sudaca” pot ser perfectament un descendent directe d’un oncle seu o potser un parent més o menys llunyà que va haver de marxar cap a Sud Amèrica perquè aquí es moria literalment de gana. No recorden aquests saberuts que aquí molta gent vivia en un estat molt precari, que la gent menjava poc i malament, que a les cases no hi havia aigua corrent i, per tant, la higiene era més aviat poca, que el polls i les puces eren molt abundants, que l’educació i les formes de viure eren molt primàries. Molta gent que va haver de marxar va fer fortuna, va poder refer la seva vida, normalment van ser molt ben acollits i els van donar tota mena d’ajudes i unes garanties legals que mai havien tingut. Molts d’aquells emigrants van establir-se en aquells països i, com es diu vulgarment, “van ser feliços i van menjar anissos”. Sí, molta gent va trobar un lloc on viure i ser feliç, poder treballar i formar una família. Els descendents d’aquella gent són els que han arribat aquí en un viatge de tornada semblant al viatge d’anada que van fer els seus avis o els seus pares i, per tant, no veig per quin motiu ens en hem de riure, fer-ne befa o tractar-los amb menyspreu.

I a aquests periodistes i tertulians tan saberuts els recordaria que molts dels que venen –obligats per les circumstàncies o per pròpia elecció- potser fins i tot tenen més preparació que ells, segur que més categoria moral, i potser més ganes de treballar i tot. Alguns d’ells han après la nostra llengua, estan treballant millor que molts de nosaltres, ens hi podríem emmirallar perfectament i fins i tot potser quedaríem malparats en la comparativa.

Per tant, menys conyeta amb aquest home que acaba d’arribar per fer d’entrenador al Barça, una mica de respecte a ell i a tots els que com ell venen a guanyar-se la vida honestament i una mica més d’obertura de mires en aquests periodistes tan intel·ligents i tan primmirats. Val més que no facin judicis precipitats i esperin una mica. Potser tindran fins i tot raó. Però potser no i hauran de callar. Veurem. Donem-li una mica de temps a les coses. El que jo li dic és: benvingut  Gerardo “Tata” Martino i que tinguis molta sort.

Tags: Barça, Emigració

Ja fa més de quatre mesos que va ser escollit aquest argentí que la majoria de gent no coneixíem de res i que ara ja coneix tothom. En aquest curt temps s’ha fet popular, ha despertat moltes esperances i també molts recels. S’ha parlat molt dels seus gestos, de la seva manera de fer, dels petits canvis que ha començat a fer. Però em dóna la sensació que això només ha estat l’aperitiu i que ara, passat l’estiu, començarà el dinar de veritat.

L’aperitiu acostuma a dir com serà el dinar que vindrà després. L’aperitiu, des del meu punt de vista, ha estat bo i no ha estat allò de sempre i que no crida l’atenció. Aquest bon home ja ha començat a servir algunes coses originals. Però no ens podem quedar de cap manera amb això perquè jo em sentiria defraudat i decebut. Ens ha posat la mel a la boca i si després no ve res més…

Però estic segur que vindran coses. Ara va de bo. Aquests dies a Rio segurament que ja veurem i escoltarem coses interessants, tot i que aquestes concentracions i viatges multitudinaris a mi no m’agraden gens ni mica. Aquesta visita ja la trobar programada i l’havia de fer tant sí com no, però seria molt millor que no continués per aquest camí i sembla que ja ha insinuat que alguns tipus de viatges no el farà. Veurem.

Fins ara ha estat el moment dels gestos. Ara comença el moment dels fets. Fins ara no ha fet coses que el comprometessin massa. Ara comença l’hora de la veritat i serà quan haurà de fer la feina bruta, difícil i sempre dura dels canvis a la Cúria. I aquí s’hi pot agafar els dits perquè allà hi ha molts llops amb pell de corder que li posaran tants pals a la roda com puguin. Això ja s’espera i ell ja s’ho espera. També ho ha dit.

N’hi haurà prou en fer reformes a la cúpula? N’hi haurà prou de fer reformes en la forma i no fer-les en el fons?. Darrere de cada reforma, darrere de cada gest, darrere de cada sermó o encíclica hi ha d’haver una teologia nova i una nova forma d’entendre Déu, l’ Església, la societat, la persona, l’economia… i tantes i tantes coses. L’església no pot quedar-se tancada en sí mateixa i desconnectada de la realitat. Els teòlegs han de poder dir lliurement les coses i no tallar-los les ales tal com s’ha fet aquests darrers anys. Els bisbes de tot el món han de poder dir la seva d’acord amb les diferents cultures i les diferents sensibilitats, que no es poden negar ni ofegar tal com s’ha fet també en aquests darrers anys. Si cal fer un altre Concili, que el faci. S’hi s’ha d’escombrar casa, que es faci i que es faci sense amagar la porqueria sota les catifes, que al Vaticà i als palaus episcopals n’hi ha massa. Potser caldrà treure catifes i tot i deixar el terra original ja que massa vegades les catifes amaguen la realitat que hi ha a sota. A vegades el terra no és prou bonic però és l’autèntic. És el que hi ha i és el que volem.

Les coses no són fàcils de canviar i els canvis sempre són difícils i lents perquè significa un canvi de mentalitat. Però a mi em sembla que ja faria molt aquest bon home d’ insinuar camins i alguns punts importants cap on anar. Traçar rutes i camins per tal d’anar-los fent poc a poc; anar traient pedres del mig del camí per tal de que s’hi pugui caminar millor; netejar de males herbes i treure les bardisses… Molta, molta feina l’espera!

Jo ja fa temps que segueixo la major part dels gestos, dels sermons i del que va dient sense que sembli que li doni importància. Però va deixant anar coses… La música m’agrada i ara falta veure com serà la lletra. Una bona cançó ha de tenir les dues coses interessants i ben treballades. Ara és el moment de posar-se a treballar de valent. Caldrà escoltar-lo a Rio, calia haver-lo escoltat a Lampedusa, cal escoltar els breus comentaris que fa a les misses diàries, cal anar escoltant el que diuen els que el coneixen de fa temps i els que saben les seves dèries. Tot plegat fa que l’esperança que la majoria de gent hi tenim posada es vagi convertint en realitats i en canvis, no sols de cara sinó de fons. Fins ara ha agradat molt més, que no pas ha disgustat, tot i que una minoria deu tenir posada la por al cos. Pregarem per ell –tal com va demanar que ho féssim- per tal de que Déu l’ajudi a ser valent i pugui fer el que s’ha proposat fer i que trobi les persones adequades  per fer-ho.

Tags: Papa Francesc, RELIGIÓ, Teologia

Resulta que un tal Juan Carlos Gafo, director adjunt del Comissionat Marca Espanya, va piular divendres des del seu twitter: "Catalanes de mierda. No se merecen nada". Després, això sí, es va disculpar, tot i que les seves disculpes no li han servit per mantenir el càrrec ja que el ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, l’ha destituït. Quina altra cosa podia fer, si no?.

El fet en sí mateix no tindria més importància i fins i tot podria ser anecdòtic si no fos que ja estem massa acostumats a aquest tipus de reaccions per part d’alguns espanyols, alguns d’ells amb càrrecs públics fins i tot. Massa sovint,  jutges i autoritats competents, deixen passar aquests insults sense que hi hagi reaccions de cap mena. Aquesta vegada hem d’aplaudir el ministre Margallo perquè ha reaccionat ràpid i bé i tant de bo serveixi de precedent  i, sigui a l’exèrcit, als ministeris, als quarters de la Guàrdia Civil o de la Policia, a les duanes dels aeroports, als jutjats o a les oficines públiques, algú tingui una mica més de sensibilitat cap a aquestes actituds racistes, incíviques i molt poc democràtiques d’alguns funcionaris públics i pari els peus a qui es passi de la ratlla, cosa que no passa ara.

Resulta que –per a més inri i més escarn- aquest tal Gafo és un militar i diplomàtic (quina diplomàcia gasta aquest home i on va estudiar?) espanyol que va ser cap de protocol de La Moncloa entre el 2004 i el 2008, i ambaixador al Líban entre el 2009 i el 2012, entre altres càrrecs diplomàtics. Sort que és diplomàtic també, perquè si només fos militar enviaria ara mateix els tancs a Catalunya perquè, segons diu, no ens mereixem res. Exactament no sé què vol dir amb aquest “res”, però intueixo que deu voler dir que ens mereixem l’espoli i que ens facin morir de fam.

Molts catalans, quan han necessitat anat a les ambaixades espanyoles, ja s’han queixat més d’una vegada de com són tractats. Jo mateix en tinc una mala experiència personal quan em van fer anar a jurar bandera a l’ ambaixada de Montevideo amb una citació que, només llegir-la, em va espantar… També podem recordar el que va passar a les eleccions al Parlament del 25 de Novembre de 2012. Alguns partits  van haver de denunciar les moltes traves que trobaven a consolats i ambaixades espanyoles d’arreu del món per a poder votar. Deien: “Se’ls hi dóna llargues, se’ls hi diu que la documentació no hi és o que no val la pena votar”. I el fet és que molts no van poder votar de cap manera per més que ho van intentar com fos i després de fer molts viatges.

Aquesta és la democràcia que gasta Espanya. Una democràcia que si la miressin des d’ Europa amb una mica de deteniment veurien que té molts tics franquistes i que és avalada per una Constitució teledirigida, mirada molt de prop  per un postfranquisme imperant, per la por i votada en unes circumstàncies força especials. Aquest tal Gafo s’havia de cuidar –se suposa- de deixar bé aquest invent que s’han tret de la màniga de la “Marca España”. Els resultats, pel que es veu, no són pas gaire bons i la imatge que Espanya transmet a l’estranger és la d’un Estat que s’enfonsa en la corrupció, no dóna permís per fer una consulta democràtica, fa servir l’insult i la mentida, maltracta econòmicament i lingüísticament un país com Catalunya, que no desitja res més que poder triar el camí que vol seguir.

Veient tot això, no acabo d’entendre com no hi ha més gent que no veu que només ens queda un camí: fugir com més aviat millor “d’aquesta gent tan ufana i tan superba”.

Tags: POLÍTICA

Quan parlem diem tots moltes coses i ens en callem encara moltes més. Ho fa tota la gent assenyada per tal de no crear contínuament conflictes, ja que seria impossible viure si tots diguéssim el que pensem. No és convenient dir tot el que hom pensa i, si podem coincidir en què ser franc és bo, també potser coincidirem en què ser-ho massa i dir les coses pel broc gros és ser curt de gambals i per parlar massa i a deshora ens posem sovint en jardins dels qual després no sabem com sortir-ne.

En qualsevol conversa, manifestació o escrit quasi sempre és tant important el que es diu com el que no es diu. Són important les paraules, però ho són igualment el to, el context, l’actitud, la forma, la gestualitat, les metàfores, el mateix rostre o els ulls. A vegades sobren les paraules i altres vegades falten. No és fàcil trobar el punt just per tal de no crear mals entesos i perquè l’altra persona rebi exactament allò que volem transmetre i el que espera. Entre amics de veritat o entre persones que es coneixen molt, sovint sobren les paraules perquè de seguida endevinem el que vol dir l’altre i comprenem exactament el que vol transmetre. Els especialistes en comunicació ho saben bé i de seguida guipen les coses, cosa que als profans generalment ens passa desapercebut.

Parlar o callar, heus ací la qüestió, que va dir aquell. No sempre és fàcil encertar-ho ni sempre els altres han de fer el que nosaltres esperem. Un exemple el podríem trobar en la notícia que va saltar ahir als mitjans: el Tito Vilanova deixa de ser entrenador del Barça perquè ha d’iniciar un nou tractament per al seu càncer i no pot fer compatible les dues coses. Les reaccions ja les vam poder veure ahir mateix als medis de comunicació i a les xarxes socials. Avui han seguit i segur que aquests pròxims dies seguiran. Hem pogut veure les reaccions dels jugadors, d’altres entrenadors, dels amics, dels dirigents de clubs rivals, dels seguidors del Barça i fins i tot dels seguidors del Madrid o de l’ Espanyol, els equips més rivals d’entre els rivals. Tots s’han comportat com a senyors davant un fet que psicològicament ens toca a tots el cor i les fibres més sensibles de la nostra persona. Davant del dolor o de la malaltia d’una altra persona s’ha de ser molt insensible o molt dolent per no posar-se al seu costat i fins els enemics més acèrrims a vegades canvien la visió i es mires l’altra persona de manera diferent. És normal, és humà i és el que a tota persona amb un pèl de sensibilitat i humanitat li surt de dins.

Per tant, en alguns moments podríem aplicar aquella frase que diu que “qui vol entendre alguna cosa, no necessita gaires paraules”. És cert: en alguns moment sobren les paraules i prenen rellevància els gestos i les actituds. Davant del dolor que sofreix l’altra persona pot ser més important una bona abraçada en silenci, una mirada, unes llàgrimes o una simple i breu paraula. No calen gaires disquisicions ni grans discursos. Més aviat sobren, si m’apureu!. Per això és important el que diem, el que callem i el que fem…Exactament per això, davant del que li passa a Tito Vilanova, trobo que la majoria de reaccions han estat molt positives, de la qual cosa me n’alegro molt. Justament és en certs moments que es demostra la grandesa o la mesquinesa de les persones. Torno a dir que me n’alegro molt. Tito, aquesta batalla la guanyaràs!

POST SCRIPTUM: He de confessar que aquest post no acabava d’aquesta manera. Ja l’havia penjat al blog i fins i tot algú ja l’havia llegit. Acabava d’una forma massa dura i fent una afirmació que el temps ha desmentit, de la qual cosa me n’alegro molt.. Per tant, crec que era de justícia rectificar i així ho he fet, i he de dir que amb molt de gust. He esborrat al final i l’he acabat d’una altra manera. Simplement en volia deixa constància.

Tags: PSICOLOGIA

Una de les coses que més m’han impressionat de la notícia que escoltava avui sobre els 22 nens morts per enverinament a l’Índia és la forma com acabava la notícia:

 “El governador de Bihar, Nitish Kumar, després d’assabentar de les morts va anunciar una compensació a la família dels nens morts per 200.000 rupies (2.569 euros) i va enviar als malalts a un millor hospital”.

La notícia, en sí mateixa, ja és terrible en molts sentits: els nens moren per haver consumit aliments proporcionats pel mateix govern; alguns dels nens moren després de passar 15 hores per evacuar-los; la majoria d’aquests nens anaven als serveis gratuïts que oferien les escoles per tal de poder menjar una mica i, a la vegada, com a reclam per als pares perquè enviessin els seus fills a l’escola. Però no em negareu que és ben trist donar 2.500 euros per la vida d’un nen! Si valdrà poc la vida d’un infant en un país pobre!

Ja hi estem acostumats –potser massa i tot- a veure a la TV o als diaris notícies de nens que són explotats econòmicament o sexualment. Ens anem fent insensibles davant d’aquestes notícies, nosaltres que encara tenim quasi tot el necessari per viure i als nostres infants encara els podem oferir l’indispensable. Però l’escletxa entre la pobresa i la riquesa cada cop en va fent més ampla en el nostre món i , quan ens en adonem ja no serem a temps per poder establir els ponts necessaris per tal de que una part de la població quedi fora definitivament del que en diem l’Estat del benestar.

A l’Índia diuen que hi ha uns 120 milions de nens reben un esmorzar gratuït a les escoles i que potser ja no mengen res més durant la resta del dia. Aquí a casa nostra cada vegada hi han més infants amb necessitats elementals mal cobertes i moltíssima gent de bona voluntat fan molts esforços per rebaixar una mica tantes necessitats. Potser caldrà pensar una mica què ens caldrà fer pels infants, ja que a vegades són els més pobres d’entre els pobres. Caldrà pensar com respectem i protegim els seus drets elementals: dret a la vida, a tenir una família, a la salut , al joc, a l’educació, a no ser explotats, etc. etc.

Notícies com aquesta em fan pensar que encara estem molt lluny d’un món una mica més just i que la tasca principal que han de fer els governs és la de pensar primer en les persones.

Tags: Pobresa

LOS COBARDES

Hombres veo que de hombres
sólo tienen, sólo gastan
el parecer y el cigarro,
el pantalón y la barba.

En el corazón son liebres,
gallinas en las entrañas,
galgos de rápido vientre,
que en épocas de paz ladran
y en épocas de cañones
desaparecen del mapa.

Estos hombres, estas liebres,
comisarios de la alarma,
cuando escuchan a cien leguas
el estruendo de las balas,
con singular heroísmo
a la carrera se lanzan,
se les alborota el ano,
el pelo se les espanta.
Valientemente se esconden,
gallardamente se escapan
del campo de los peligros
estas fugitivas cacas,
que me duelen hace tiempo
en los cojones del alma.

¿Dónde iréis que no vayáis
a la muerte, liebres pálidas,
podencos de poca fe
y de demasiadas patas?
¿No os avergüenza mirar
en tanto lugar de España
a tanta mujer serena
bajo tantas amenazas?
Un tiro por cada diente
vuestra existencia reclama,
cobardes de piel cobarde
y de corazón de caña.
Tembláis como poseídos
de todo un siglo de escarcha
y vais del sol a la sombra
llenos de desconfianza.
Halláis los sótanos poco
defendidos por las casas.
Vuestro miedo exige al mundo
batallones de murallas,
barreras de plomo a orillas
de precipicios y zanjas
para vuestra pobre vida,
mezquina de sangre y ansias.
No os basta estar defendidos
por lluvias de sangre hidalga,
que no cesa de caer,
generosamente cálida,
un día tras otro día
a la gleba castellana.
No sentís el llamamiento
de las vidas derramadas.
Para salvar vuestra piel
las madrigueras no os bastan,
no os bastan los agujeros,
ni los retretes, ni nada.
Huis y huis, dando al pueblo,
mientras bebéis la distancia,
motivos para mataros
por las corridas espaldas.

Solos se quedan los hombres
al calor de las batallas,
y vosotros, lejos de ellas,
queréis ocultar la infamia,
pero el color de cobardes
no se os irá de la cara.

Ocupad los tristes puestos
de la triste telaraña.
Sustituid a la escoba,
y barred con vuestras nalgas
la mierda que vais dejando
donde colocáis la planta.

MIGUEL HERNÁNDEZ

(Viento del pueblo-1937)

Tags: LITERATURA, Miguel Hernández, Poesia

Com a molts, suposo, m’ha sorprès l’emprenyada del Pep i la vomitada que ha deixat anar en una roda de premsa i quan no venia a tomb. Dic que ens ha sorprès a molts perquè encara no he llegit ni he escoltat ningú que ens expliqués exactament la causa i el per què de tanta ràbia que semblava continguda de feia temps i deixada anar ara de cop.

De fet, qui ho ha d’explicar hauria de ser el mateix Guardiola i, no només no ho ha fet, sinó que ha enredat la troca de mala manera perquè no ha estat gens clar en les seves queixes. Si feia massa temps que s’aguantava, si tenia queixes i tenia ganes de dir coses, que les hagués dit, però que les hagués dit clares tal com les va dir al Mourinho aquella vegada a Madrid: tothom el va elogiar perquè ho va fer exactament quan tocava i quan ja feia massa temps que aguantava impertinències de tota mena d’aquell mal educat. Llavors va ser molt clar i tothom ho va poder entendre de seguida i li va reconèixer que tenia més raó que un sant. Per a mi, ara ho ha fet a destemps i malament; fora de temps, perquè no hi ha hagut causa clara (que se sàpiga) que hagi pogut encendre la metxa i malament, perquè ningú ha entès massa res del que realment ha pogut passar.

No tots sabem fer una queixa en el moment oportú i de la manera adequada i a tots ens ha passat alguna vegada que hem ficat la pota en el moment més inoportú. Per tant, també hem d’entendre que li hagi pogut passar a ell. Però, justament  perquè no hem acabat d’entendre massa com han anat les coses i perquè no ha estat gens clar, sí que tots esperem alguna explicació més d’aquesta explosió verbal quan les coses es refredin i s’assentin una mica. I si cal esperar-la d’algú, és justament del Pep, que té prou capacitat per fer-ho.

Tot el que he llegit i escoltat fins ara han estat especulacions sobre coses que han passat, malentesos, divergències lògiques i situacions que poden haver estat possibles causes de desavinences. Però totes aquestes coses no deixen de ser rumors i especulacions que ja fa temps que duren i que és possible que s’hagin anat incrementant fins al punt on hem arribat. Però és justament en arribar en aquest punt quan calia aclarir les coses i no pas confondre-les més de la forma en què ho ha fet el Pep, fent esclatar una bomba que ha sorprès tothom i malferit alguns.

Jo he estat el primer en no escatimar elogis al Guardiola perquè em semblava que se’ls mereixia prou, tant com a entrenador com a persona. I, com jo, molta gent. I justament perquè ens semblava conèixer el Pep no ens esperàvem aquesta reacció tan intempestiva i tan malgirbada. No sé quina n’ha estat la causa, però a vegades massa elogis i massa adulacions poden arribar a pujar al cap, poden marejar una mica i infondre més vanitat de la que podem suportar i hom pot creure que ja té dret a tot i carta blanca. I no és pas així, ni de bon tros, per més Guardiola que se sigui!.

Per tant, el que jo ara esperaria del Pep i de la Junta del Barça és que no seguís aquest serial per les ràdios i els diaris, que un dia es fessin una trucada, quedessin per dinar plegats i enraonessin (un mot molt català aquest d’ “enraonar”); o sigui, que exposessin les seves raons, es fessin els retrets que s’hagin de fer i es donessin les explicacions oportunes. En una paraula, que si fos possible fessin les paus i aclarissin les coses. Potser em direu que tinc massa bona fe i espero massa d’un submón com el de l’esport en què les aigües acostumen a baixar massa tèrboles i per on hi corre més merda de la que ens pensem. Però em sembla que tots els ho agrairíem molt i aniria molt bé a tothom. I, entretant, no puc deixar de dir-li al Pep: “No és això, Pep, no és això”.

Tags: Barça, Futbol, Guardiola

Lluís Bou recull al diari EL SINGULAR DIGITAL una carta de Mossèn Ballarín on defensa Mas i el procés independentista.

Mossèn Josep Maria Ballarín ha fet una contundent defensa del president Artur Mas i del procés independentista que viu Catalunya, en el nou llibre que ha escrit titulat "Pluja neta, bassals bruts", en el qual ha decidit parlar de política.

En la forma d’una carta adreçada a Mas, Ballarín fa un repàs molt gràfic d’episodis històrics i surt en defensa del president de la Generalitat per tal que condueixi el procés sobiranista, davant els atacs que ha rebut. L’autor de ‘Mossèn Tronxo’ aposta amb realisme escèptic de pagès per "una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa".

Publiquem com avenç editorial la carta completa de Ballarín, que inicialment era un article a El Matí Digital. Es pot llegir com un dels capítols del volum editat per Efadós.

"President

Amic Mas, no et tracto d’honorable perquè vull que se sàpiga ben sabut que ets un vell amic meu enllà de títols i  honorabilitats.

De la mena que et costarà que la gent t’entengui, no tens res de l’èpica gloriosa del President Macià ni d’aquella follia urgellenca del malaurat Companys.  I no crec que et puguin comparar als polítics que fan el borinot per la mediàtica.

No esperis que ningú t’acabi d’entendre en allò més bell que ets.

Ni èpic cabdill de pobles, ni revolucionari per canviar la història en falses esperances, ni capaç de ficar-se a les merdissaires de la política del país.

Ets el tipus d’home més estrany que produeix la política d’aquest país, sense jugar a la botifarra, sense menar ramat d’ovelles, sense tenir una botigueta per les Rambles, sense remenar a cap Caixa, ets allò que no hi ha gairebé enlloc en aquest país i en el seu govern.

Ves què et dic, ets un home normal, la mena més estranya d’homes que hi ha al món, fet per tenir dona i canalla i fet per allò que avui dia gairebé no hi ha, ets fet per al treball ben fet, com un fuster dels que ara no hi ha que sabia fer anar la garlopa. I amb aquest estil has fet política demostrant que l’instint de mestre Pujol no l’enganyava.

De patac vas trobar-te amb aquells d’enllà.  Com que no em ve d’una ratlla t’ho explicaré com un dels meus records del temps de la República.  Discutint de l’Estatut de Catalunya un que li deien Royo Vilanova es va esbravar cridant: "mierda para el Estatuto" i "muera Catalunya". Nogensmenys que el José Antonio Primo de Ribera li va respondre que "Catalunya era una part d’Espanya" i feia l’elogi del nostre país i de la seva gent, però la vessava, hi afegia que quan una part d’Espanya volia separar-se calia lligar-la més fort sense contemplacions perquè no fugís.

Aquest era l’esperit del Negrín i companyia i, naturalment, el va emprar mestre Franco.

Per no allargar-me a la bestiesa del "café para todos" i la llarga història que hem patit d’ençà de la transició, tots els governs d’enllà sabent-ho o no sabent-ho no van sortir de la posició del falangista que, almenys, parlava clar.

I en aquestes vas sortir tu.  Un madrileny mai no podrà entendre què són un paleta o un forjador catalans, i molt menys anant de gairell com l’edifici de Bankia, mai no serà capaç de saber què s’amaga de tenacitat en la botiga del senyor Esteve.

Així va arribar un dia en el qual, sense més remei, tu vas haver de parlar d’independència. Val a dir, que la gent et va entendre perquè això de la independència la portem en el subconscient i no gosem parlar-ne massa perquè se’ns arronsa el melic tenint-ho per impossible.

I vet ací.  Sense foguerades patriòtiques, sense escarafalls, sense fanatismes i sense odis tu havies trobat un camí.

Ja hi vam ser. Em fa vergonya pensar que aquesta terra meva produeix tants imbècils per centímetre quadrat. Va ser un clamor, havies perdut les eleccions. Mentida, les havies guanyades talment el que tenia més escons no arribava a la meitat dels teus, però amb escons o sense  els pollastrets de vuit rals t’han picotejat sense compassió ni respecte.

He patit per tu, te les han dit totes i de com més males en deien més gran feien la teva persona no ja com a home de cada dia sinó com a polític.  Estic per dir que en aquest merder de xafarderies, callant i apesarat, tu ets l’únic camí.

Tu ets l’únic camí. I que callin les granotes dels bassals de mala pluja. T’han bastonejat, amb el que diuen els diaris d’enllà, no cal fer-ne cabal i espero que el seny català que tenen alguns dels polítics, benauradament, se’ls imposi per trobar una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa.

Josep M. Ballarín"

Tags: Independència, Josep M. Ballarín

Estem acostumats a la prepotència que acostumen a gastar els governs espanyols amb els que ells consideren súbdits o inferiors. Jo dic que aquesta actitud no és res més que reminiscències de la relació metròpoli-colònia a la que Espanya es va acostumar durant alguns segles. Primerament les  colònies les tenien a ultramar i, quan les van perdre, van buscar-ne altres de més properes. Però la mentalitat segueix.

Per això el cap de la diplomàcia espanyola, José Manuel Garcia-Margallo, va tenir aquella primera reacció tan fora de lloc i tan fora de to envers el president de Bolívia i l’incident amb el seu avió quan va dir que “ Espanya no ha de disculpar-se amb Bolívia pels problemes que va tenir quan va sobrevolar Europa”. Típic!. No ho van veure pas així els presidents de sis països membres de la Unasur (l’Argentina, Bolívia, l’Equador, Surinam, l’Uruguai i Veneçuela) quan van exigir a Espanya, França, Itàlia i Portugal que demanin "disculpes públiques" per haver denegat el trànsit aeri a l’avió oficial d’ Evo Morales i van afirmar que "el greuge sofert pel president Morales ofèn no només el poble bolivià sinó totes les nostres nacions".

I és exactament així com van encara pel món alguns països: amb prepotència. No creuen en el diàleg, amb el pacte, amb el respecte a les lleis i a la raó. Creuen només en la força, que és el que han fet servir durant segles i a la que estan molt acostumats. Ho veiem també amb EEUU i altres països que han manat molt i segueixen tractant els demés com a súbdits. A l’escut nacional de Xile hi ha una llegenda que diu: “Por la razón o la fuerza”; frase que es remunta a l’època de la independència i que podríem considerar una versió moderna del lema llatí “aut consiliis aut ense” (“o per consells o per espasa”), en referència al clàssic dualisme saber-poder que podem trobar al pensament platònic i que més tard es representaria amb la balança (com a símbol de la justícia, de la raó i del Dret) i l’espasa (com a símbol del poder i de la força).

Per això podem parlar clarament de prepotència espanyola; o sigui, d’abús de poder amb els que considera inferiors. Ells són els millors, els superiors i els perfectes mentre que els altres són inferiors, pitjors i imperfectes. Ells són els mestres que ho saben tot i els altres son els aprenents que no saben res. per això podem mirar per damunt de l’espatlla i poden tenir complex de superioritat sense que se n’hagin d’avergonyir. A ells no els cal negociar ni respectar perquè parteixen de la base que els que tenen la raó únicament són ells. Per això quan parlen ho fan com aquest ministre del PP i quan actuen ho fan des d’una superioritat moral que s’atorguen ells mateixos i que ningú els ha donat.

Amb els països llatinoamericans els governs espanyols acostumen a actuar així. I si són d’esquerres encara més perquè ja se sap que han d’estar bé amb l’amo ianqui, que és qui dóna les indicacions oportunes. No importa que EEUU sigui qui fa les escoltes il·legals i espiï qui li sembli. Els és igual ficar-se en la intimitat de la gent, dels organismes i dels mateixos governs però –això sí- el pobre extècnic de la CIA, el nord-americà Edward Snowden, acusat de filtrar informació confidencial sobre els programes d’espionatge dels EUA i la Gran Bretanya, no té dret a res ni a ser asilat per algun país. Qui li doni asil ja es pot anar preparant…. Les amenaces són ben clares!

Una autèntica marranada a la llibertat i a la democràcia que tant proclamen!

Tags: Democràcia

El dia 23 de Juny publicava en aquest mateix blog  un apunt amb el títol de “Gent curiosa”, on em preguntava per què no es publica i s’investiga més a fons el que va dir el NEW YORK TIMES referent als comptes secrets a Suïssa i el frau fiscal d’alguns espanyols, tal com ha escrit el professor VICENÇ NAVARRO al seu blog?.

Inicialment havia publicat l’apunt –que havia recollit d’internet sense contrastar-lo- amb una llista de noms (del PP i d’altres partits) de defraudadors a Hisenda. Resulta que el mateix dia em va escriure un senyor (a qui no tinc el gust de conèixer) molt enfadat per haver publicat aquella llista, atribuïda al professor Navarro, i que m’exigia retirar immediatament del meu blog si no volia que em portés als tribunals ja que el mateix professor Navarro havia reconegut que li havien modificat l’article i hi havien afegit aquella llista apòcrifa. El primer que vaig fer va ser comprovar si era cert el que em deia aquell senyor i, efectivament, ho era. Vaig retirar de seguida la llista de noms però vaig deixar unes quantes frases de l’article perquè s’ajustava exactament a la intenció de fons del meu post: que la corrupció és molt gran i que caldria investigar-la molt millor. A vegades passen coses així i per internet corren coses que no són certes i, per tant, tots hauríem de ser més curosos amb les fonts.

Però, com deia, el fons de la qüestió segueix existint i ben vigent: Espanya s’ha convertit en un país de gran defraudadors i de grans lladres. Per això ja no podem parlar d’ “Alí babà i els 40 lladres” sinó que hem de parlar dels 4.000 i potser fins i tot dels 40.000… Alguns d’ells –ara sí- provats, comprovats i condemnats per la mateixa justícia. I cada dia en surten uns quants més!. I, cosa curiosa, podem comprovar que la gran part d’aquesta gent són dels dos partits més importants (com podeu veure a la imatge extreta de Wikipedia), amb trames molt ben organitzades, amb dobles comptabilitats, amb sobres, comissions, maletins i maletes plenes de diner negre.

Voleu passar una estona (amb el nas tapat, això sí, per no sentir la pudor que fan) per poder comprovar qui és tota aquesta patuleia?. Cliqueu aquí http://wiki.15m.cc/wiki/Lista_de_pol%C3%ADticos_condenados i trobareu tota la mostra fins l’any 2009 i en podreu seguir cada un dels cassos. 

La siguiente es una lista de políticos condenados.

El fiscal general del Estado Cándido Conde-Pumpido, reveló que en noviembre de 2009 se estaban tramitando un total de 730 causas contra cargos públicos por corrupción. PSOE y PP acumulaban entonces 464 del total de las causas (264 el PSOE y 200 el PP). En cuanto al resto de partidos políticos, Coalición Canaria acumulaba 43 causas, CiU 30, el Partido Andalucista 24, Izquierda Unida 20, el Grupo Independiente Liberal (GIL) 17, Unió Mallorquina 7, Esquerra Republicana de Catalunya 5, Bloque Nacionalista Galego 3 y PNV otras 3.^[1][2]

En mayo de 2012 había en España 800 cargos públicos y políticos imputados en casos de corrupción y 100 de ellos fueron en las listas a las elecciones.^[3]

A continuación se incluyen aquellos casos en los que ha habido condena por un tribunal. Para políticos imputados véase «Lista de políticos imputados» y para aquellos que han sido finalmente absueltos véase «Lista de políticos absueltos».

Ja veieu, un munt!. Però des del 2009 les coses han anat bastant pitjor i és justament ara que es comencen a destapar les olles més grans amb el Cas Bàrcenas, Gürtel, Caixa Bank, Caja Madrid, etc, etc. Tant de bo hi hagi jutges valents que facin la seva feina i llavors veurem com començaran a sortir malparats gent del PP, sobretot, amb un gran protagonisme de dirigents actuals o del passat més immediat. Protagonisme que, per més que vulguin amagar, no podran perquè les proves són tan evidents que ja no es creu ningú cap dels desmentits i dels silencis vergonyants que fan els actuals dirigents d’aquest partit corrupte que ja no gosen ni pronunciar alguns d’aquests noms tan il·lustres en les llistes del lladronici estatal. Em dóna la sensació que tindrem aviat grans sorpreses perquè alguns personatges no suporten gaire bé les reixes mentre veuen que alguns altres de la seva corda la campen tan alegrement a fora…

Tags: Corrupció

Les primaveres àrabs, que tanta esperança havien despertat i de les que se’n va parlar tant a finals del 2010 i començaments del 1011, no acaben d’arribar. És cert que hi han hagut durant tot aquest temps protestes i manifestacions als carrers, que fins i tot han aconseguit enderrocar alguns governs però res ha acabat de quallar com s’esperava i com s’albirava fa un parell d’anys. I és que fer una revolució ben feta, una revolució que doni fruits, no és gens fàcil. Sabem bé que no tots els pobles  han estat capaços i que no sempre han acabat bé. I potser encara és més difícil en els països on la tradició pesa tant i la religió fa la gent molt fatalista. Fer una revolució enfront a una dictadura no és fàcil, doncs.

Un tret identificador de qualsevol dictadura  és el silenci imposat. Silenci a la premsa, silenci al carrer, silenci a les fàbriques, a les universitats, fins i tot silenci dins les llars; silencis i més silencis…  Silencis exteriors que porten a angoixants silencis interiors, per més que la gent mira de resistir com pot. Les atmosferes s’enrareixen, les relacions humanes canvien i la societat sencera es torna estranya. Les maneres de fer canvien i la por –una forma molt primària de supervivència- es fa ostensible en tots els àmbits de la vida. I llavors és quan neix la resistència a aquests silencis i surten nous escriptors, o nous cantants, o nous mestres que miren de treballar aquesta resistència amb textos que diuen les coses amb paraules plenes de doble sentit i amb codis nous o és quan es creen nous mecanismes per poder sobreviure amb dignitat, que és de les darreres coses que una dictadura pot arrabassar.

Quan no es poden fer les revolucions exteriors a voltes no queda més remei que fer la revolució interior en base a creences profundes, lleialtats a un mateix o a unes idees en les que hom creu fermament. I en base a moltes revolucions interiors, en base a buscar –i trobar- tubs d’escapament molt imaginatius és com se salven les societats i els pobles per poder potser fer algun dia la revolució exterior.

Això és el que està passant, crec jo, amb alguns països àrabs ara mateix: es va forjant aquest revolució de mica en mica, amb gran sacrificis, grans esforços i en el dens silenci que volen imposar els governs, els exèrcits -o qui sigui- i que no sempre aconsegueixen. L’ànsia de llibertat, l’afartament del descontentament per les injustícies i les desigualtats, els models polítics que volen imposar els dictadors d’aquests països i que no satisfan a ningú, van creant i transmetent de mica en mica la llavor de la revolució que algun dia esdevindrà imparable perquè, gràcies a Déu, sempre queden persones dignes que fan d’aquesta dignitat bandera i lluita. Persones dignes, esperançades i que creuen quela democràcia és possible. Persones que transmeten valors i esperança al seu voltant tot creient i dient que algun dia aquesta situació s’ha d’acabar i, per tant, fomentant l’esperit de lluita sense defallir i fomentant l’autoestima necessària per tirar endavant.

Tant de bo Egipte, Tunísia, Algèria, El Líban, Líbia i tant altres països que estan buscant noves formes de vida en democràcia tinguin sort i forces per trobar això que busquen amb tanta ànsia i que tan necessiten.

Tags: Dictadura, Llibertat, Primaveres àrabs, Revolució

L’economista XAVIER SALA-I-MARTÍN explica en un interessant post del seu blog, titulat “Messi, Google y el truco del "doble irlandés", tot l’assumpte de la demanda judicial d’ Hisenda contra Messi. La majoria dels mortals no hi entenem gaire d’aquestes coses perquè els nostres sous no donen per fer gaires tripijocs amb els nostres diners i ja fem prou si arribem a fi de mes. Però és interessant i curiós saber com juguen les grans fortunes amb els seus diners i com fan complicades enginyeries financeres per tal d’estalviar-se impostos trobant mètodes i escletxes legals per fer-ho…

Jo crec que els que guanyen molts diners –persones o empreses- és prou just, equitatiu i saludable que paguin més impostos que els que no guanyen gran cosa o potser fins i tot no guanyen res; però també és cert que no deu ser gaire bonic veure com l’Estat t’atraca a mà armada i s’aprofita de forma indeguda de la teva feina: una cosa és la justícia social i una altra el saqueig o l’extorsió, vingui d’on vingui (i si ve de l’ Estat encara és pitjor). Per això s’han inventat i consolidat els paradisos fiscals i les mil i una argúcies legals per pagar els mínims impostos. Sala-i-Martín explica amb detall com s’ho fan grans empreses com Google o Facebook i personatges com Messi i altres famosos per a pagar menys amb el “"truc” anomenat “doble irlandès”. Llegiu l’article que és molt il·lustratiu. Acaba l’article amb aquestes paraules:

“D’alguna manera, el ministre Montoro s’ha aprofitat de la imatge de Messi igual que s’aprofita de la imatge de quantitat de famosos per extorsionar-los-hi uns quants milions d’euros. I és que això d’amenaçar la gent que viu de la seva imatge perquè acabin pagant per tal d’evitar escàndols és una pràctica habitual de l’Agència Tributària espanyola. De passada, el fisc aprofita el nom de les persones a les que persegueix per fer la campanya de  "conscienciació" de la resta dels ciutadans perquè no tinguin temptacions de defraudar a hisenda. El més irònic és que hisenda utilitza el nom d’aquests famosos per fer la seva pròpia campanya sense pagar ni un euro i, el que és pitjor, sense pagar impostos per això”.

Podríem dir que el que fa el Sr. Montoro és el que fan els xulos, no en el sentit de fatxendes, fanfarrons i provocadors –que també-, sinó en el sentit que col·loquialment s’empra aquesta paraula per designar les persones que viuen a costa d’una o més prostitutes (i que tenen com a sinònims: macarra, macarró, alcahuet o proxeneta). Sí, podríem dir que l’ Estat moltes vegades actua exactament com un proxeneta que exprimeix i extorsiona tan com pot. A alguns més que altres, és clar!. Catalunya en sap un bon tros d’això i segur que alguns dels ciutadans més rics també ho saben.

El mal, però, no és tan aquest, perquè ja he dit que jo sóc partidari que els rics paguin més impostos per tal d’anivellar d’alguna manera les diferències i fer una societat més justa. El mal, en realitat, rau en què a alguns els toca pagar perquè Hisenda els té sota la seva mirada i altres se n’escapen impunement perquè ningú els controla. Si tots paguéssim els impostos que ens correspon segons la llei no podríem dir res, aniríem tots molt millor i altra cosa seria… El mal és que les actituds xulesques que fan servir ministres com Montoro no ajuden gens ni mica a que la gent sigui més responsable a l’hora de pagar, sinó que més aviat provoquen l’efecte contrari: la gent busca nous mètodes per defraudar i es confirma allò de que “feta la llei, feta la trampa”. I són actitud xulesques les d’aquell individu que amenaça i exigeix que li paguin quan ell és el primer deutor. Un exemple el tenim amb l’ Estat, que no paga el que per llei li deu a la Generalitat i, en canvi, exigeix que la Generalitat pagui: una actitud de perfecte macarra!

D’acord que Messi pagui el que hagi de pagar i el que li correspongui segons la llei. Però com ell, tots els altres!. Que si no hi hagués tants defraudadors podrem mantenir els hospitals, les escoles o els tallers ocupacionals com el que jo treballo i al que cada dia que passa hi arriba menys subvencions.

Tags: impostos

CERRO CHATO és un petit poble de l’interior de l’ Uruguai que no destacaria per res en particular si no fos perquè allà, el dia 3 de Juliol de 1927, s’hi fa fer un plebiscit on va votar per primera vegada una dona en tota l’ Amèrica del Sud. Ens diuen les cròniques de l’època que “que la primera mujer en reivindicar su derecho a ejercer la ciudadanía fue una mujer de color, de 90 años, inmigrante del Brasil, llamada Rita Ribera”.

Com a cosa curiosa cal destacar que el plebiscit es va fer degut a la singular situació geogràfica que té aquest petit poble: Cerro Chato es troba situat a la cruïlla de tres “Departamentos” (vindrien a ser les nostres províncies) en la 8 ° secció del departament de Durazno, 4 ° secció de Florida i la 6 ° secció de Treinta y Tres, sobre la ruta n ° 7 i al quilòmetre 280 de la via fèrria Montevideo-Melo, més precisament als 33 ° 06 ‘latitud S, i als 55 ° 06’ longitud O. Volien arreglar aquesta anòmala situació i que la jurisdicció del poble passés a un sol Departamento. Van votar, va guanyar Durazno per ampla majoria però, no obstant això, els resultats del plebiscit mai van ser presos en consideració per les autoritats de l’època, i la iniciativa d’annexió es va perdre en el temps, mantenint fins avui la mateixa situació que en 1927, situació que ja no volen canviar justament per la seva singularitat. Per això cada any aquest dia recorden amb goig aquell “Plebiscito de cerro Chato” i aquesta curiosa situació se la prenen amb prou bon humor quan diuen que

Los “Cerrochatenses” tienen otro privilegio en su localidad, ya que es el único lugar del país, donde en un clásico boliche se puede “cantar” truco en Durazno y decir “quiero” en Treinta y Tres, ante
la sorprendida mirada del parroquiano sentado en Florida, cuyo “tintillo” está al alcance de su mano… pero en Durazno

Què té de particular, que mereixi ser recordat un plebiscit d’un petit poble perdut enmig del camp fa més de 80 anys enrere? És que el Plebiscit del 3 de Juliol de 1927, va ser un fet històric per a l’Amèrica Llatina ja que va ser la primera vegada que la dona va poder sufragar. Per contextualitzar, la importància d’aquest fet només cal que comparem algunes dates de països de rellevància mundial:

El primer estat a oferir el sufragi universal (i també permetre a les dones presentar-se a eleccions per al parlament) va ser Austràlia del Sud en 1902 i Tasmània en 1903.

Portugal, de 1931 a 1971, només podien votar les dones que tenien la secundària aprovada. Del 71 en endavant va ser universal.

Sud Àfrica, de 1930 a 1994, només podien sufragar les dones blanques. Del 94 en endavant també va passar a ser universal.

Regne Unit, de 1918-1928 accedien al vot les dones de 30 anys; a partir de 1928 podien votar de 18 anys en endavant.

Kuwait, des del 2005 poden votar totes les dones majors de 18 anys.

A Espanya, el dret al vot de les dones va ser reconegut a la Constitució de 1931, i la primera vegada que van poder exercir aquest dret va ser en les eleccions generals de novembre de 1933. La dictadura de Franco va anul·lar el sufragi femení i les eleccions lliures, que no es van poder a exercir fins el 1976 durant la Transició espanyola.

Tags: Democràcia, Plebiscito de Cerro Chato, Uruguai

D’aquí a ben pocs dies farà 28 anys d’aquella bonica nit de dissabte en què s’escaigué el 6 de Juliol de 1985 i que, junt amb la que ara és la meva dona, vam tenir la sort d’assistir al concert que Lluís Llach va oferir al Camp del Barça i on més de 100.000 persones vam vibrar i gaudir d’un inoblidable concert.

Demà dissabte -28 anys després- el Camp del Barça tornarà a vibrar altre cop en un concert que han anomenat “CONCERT PER LA LLIBERTAT” on hi participaran artistes catalans i internacionals de diverses generacions que interpretaran cançons pròpies en una primera part i les cançons més emblemàtiques de Lluís Llach en la segona part del concert.

Aquesta vegada no hi seré, però sí que el seguiré en directe per TV3 perquè serà, sens dubte, un gran esdeveniment ple de sentit, de contingut i de significació. Podríem preguntar-nos si cal un concert “per la llibertat”. Sí que cal, perquè -com molt bé han dit els organitzadors- el Concert per la Llibertat serà un gran esdeveniment de país, un clam de la societat civil per reclamar, a través del llenguatge universal de la música, el dret del poble català i de tots els pobles del món a poder decidir lliurement i democràtica el propi futur.

L’11 de setembre de 2012, més d’un milió de persones es van manifestar a Barcelona amb el desig de poder exercir la pròpia sobirania cap a l’estat propi. El Concert per la Llibertat vol ser una nova ocasió perquè la veu del poble sigui escoltada dins i fora de Catalunya, i un esdeveniment que contribueixi a implicar tothom en la construcció del futur col•lectiu del país.

S’ha parlat aquest dies que hi han hagut fortes pressions a alguns artistes per tal que no hi participin i alguns ja s’han fet enrere. Jo crec que no cal donar massa importància a aquest fet ja que la participació cal que sigui ben lliure i espontània i qui no en tingui ganes, o no comparteixi la idea, que no hi participi. Cal sentir-se lliure per poder ser lliure. I ser lliure vol dir –abans de tot- respectat l’opinió dels demés i de cap manera hem de fer com la “caverna mediàtica” que pressiona amb males arts, amb males formes i fins i tot amb amenaces. No hem de ser com ells ni posar-nos a la seva altura perquè nosaltres som demòcrates i nosaltres cal que fem el camí que ens hem marcat i que s’hi afegeixi qui vulgui sense pressions de cap mena.

Sí, però, que serà un acte important per motius diversos: serà un acte únic que agruparà més de seixanta artistes, perquè és fa en un espai emblemàtic, perquè serà un acte històric, perquè serà una de les demostracions cíviques i polítiques més importants de l’any, perquè el món sabrà que volem ser lliures per decidir el nostre futur, perquè després de molts segles, ara és el moment, ara és la nostra oportunitat.

Tags: Catalunya, Independència, Llibertat, Música, SOCIETAT

Mira que suspendre llengua (espanyola), geografia i història… De llengües estrangeres, ni li’n van ensenyar.

Vaja, que el Wert no li donarà beca.

(Gràcies, amic Lluís Boixadera, per fer-me arribar aquesta autèntica perla, que no he pogut superar la temptació de publicar i que seria bo que seguís la cadena de distribució…)

Tags: Beques, Cuktura, Humor, Rajoy

Puc dir amic a una persona que no conec físicament? Què significa, en realitat, conèixer? Coneixem realment als que ens envolten? Totes aquestes preguntes em feia ahir mentre anava a conèixer, a trobar-nos i a passar una estona amb una persona que jo ja considerava amiga, tot i no haver-nos conegut encara “personalment”. Perquè, pensant-ho bé, què vol dir “conèixer personalment” (com solem dir ordinàriament) una persona?.  Per sintonitzar amb algú és necessari conèixer-se físicament, haver estat junts, haver parlat, haver conviscut?. Un munt de vegades convivim, treballem, compartim fins i tot moltes hores amb un grapat de persones amb les que no establim cap mena de comunicació profunda. De fet, si ho analitzem una mica, la majoria de relacions que tenim són relacions tirant a superficials.

Deia que ahir a la tarda em feia tot aquest munt de reflexions mentre anàvem amb la meva dona a conèixer físicament una persona amb la que havíem tingut una comunicació –que ara anomenaríem “virtual”- al llarg de vora dos anys. Ens vam conèixer a través d’aquest blog. Ell el llegia i un dia se li va ocórrer deixar un comentari, que jo li vaig contestar. I va venir un correu, i després un altre, i un altre… Durant aquest temps ens hem anat escrivint, hem comentat coses, hem compartit realitats ben dures (com la de la seva greu malaltia), ens hem sentit agermanats en una colla de coses i hem viscut un tros de vida –cadascú la seva, certament- en certa comunió. Des d’un moment determinat s’establiren uns llaços que jo qualificaria d’amistat, tot i sabent que era un tipus d’amistat una mica peculiar. Però quina amistat no és peculiar?

Llegia no fa gaire com Marcello Rosati Vitali, (doctor en Filosofia y professor de la Universidad de Pisa, autor de varis llibres i articles especialitzats sobre comunicacions, fenomenologia i corporeïtat) explicava que va el 1985 quan un informàtic anomenat Jaron Lanier va utilitzar per primera vegada la paraula "virtual" per qualificar el camp de les noves tecnologies. Si volem ser precisos, Lanier va utilitzar aquesta expressió per designar la realitat que estava en joc en les experiències sensorials completes -és a dir les experiències en les quals tots els sentits estan implicats- amb l’ajuda d’un mitjà electrònic. Aquesta realitat es diferencia evidentment d’aquella amb la qual estem en contacte habitualment. Per aquesta raó va sentir la necessitat d’utilitzar un adjectiu nou per caracteritzar-la: es tracta d’una "quasi-realitat", d’una "realitat virtual". Jaron Lanier segurament no s’imaginava que aquesta paraula -que ell utilitzava probablement com a sinònim de "fictici", o de "imaginari"- tenia significats filosòfics complexos i caracteritzava de manera inesperada les paraules a les quals es referia. Des que el terme "virtual" (del llatí “virtualis”) neix a l’Edat Mitjana com a traducció de la paraula aristotèlica “dinaton” fins arribar al sentit actual ha passat per moltes fases diverses i segurament que ha adquirit també molts sentits diferents fins que hem arribat al punt que aquest concepte de "virtual" comporta ara un significat alhora més vast, més profund, més ric i més precís el de “quasi-realitat o pseudo-realitat” de la que parlava Jaron Lanier. Deixo aquest estudi per als filòsofs i altres entesos en comunicació per tal de que ens en treguin l’entrellat i ens expliquin millor el que és…

La realitat-real, però, (sí, aquesta que en definitiva és la que compta) és que ahir a la tarda vam passar tres hores molt agradables parlant, compartint vida, història i històries personals i passant-nos d’allò més bé amb aquest amic, trobat i abraçat per primera vegada de forma física aquesta tarda, un amic virtual convertit en amic de carn i ossos (de fet, més ossos que carn… ja que encara s’està refent de la seva malaltia) en un pati i en un entorn molt tranquil i bucòlic d’un poblet petit de la Plana d’ Urgell, sota l’ombra d’un arbre, respirant aire pur i compartint una ratafia i una coca casolana  (gens virtuals, per cert) en les que hi cantaven els àngels. I van passar i repassar un munt de temes; i van arreglar el món; i si la marinada massa fresca no ens n’hagués fet fora potser encara hi seríem…

I pensava avui -mentre escrivia aquest apunt- que ja són 5 els amics virtuals que se m’han fet reals, que he pogut abraçar, des que l’ant 1996 vaig tenir el meu primer ordinador i des que, un parell d’anys més tard, em vaig començar a connectar a internet i vaig començar a retrobar antigues amistats i a fer-ne de noves. Aquest és el gran avantatge d’aquest món anomenat virtual –però que és ben real- que ens ofereix internet i que, ben aprofitat, té un munt de coses positives com aquesta que us acabo d’explicar.

Tags: Amistat, Internet, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Eduardo Galeano a “BOCAS DEL TIEMPO” ens aporta unes quantes preguntes prou interessants –i algunes ben simpàtiques- per tal que ens facin pensar una mica:

Gente curiosa

Soledad, de cinco años, hija de Juanita Fernández:
– ¿Por qué los perros no comen postre?
Vera, de seis años, hija de Elsa Villagra:
– ¿Dónde duerme la noche? ¿Duerme aquí, abajo de la cama?
Luis, de siete años, hijo de Francisca Bermúdez:
– ¿Se enojará Dios, si no creo en él?  Yo no sé cómo decírselo.
Marcos, de nueve años, hijo de Silvia Awad:
– Sí Dios se hizo solo, ¿cómo pudo hacerse la espalda?
Carlitos, de cuarenta años, hijo de María Scaglione:
– Mamá, ¿a qué edad me sacaste la teta?  Mi psicóloga quiere saber…

Eduardo Galeano – Bocas del tiempo.

Jo n’hi afegiria algunes més:

-Per què Hisenda investiga tant a alguns i tan poc a altres? Per què Hisenda persegueix molt més de prop als catalans que a altres, tal com es pot comprovar comparant el nombre d’inspeccions fiscals fetes a Catalunya i a altres llocs d’ Espanya?

-Per què Blesa surt tan aviat de la presó i d’altres s’hi consumeixen anys i panys havent fet malifetes molt menors?

-Per què hi han famílies –algunes reials- que són inabordables, opaques, impossibles d’investigar i, per tant, intocables?

-Per què no es publica i s’investiga més a fons el que va dir el NEW YORK TIMES referent als comptes secrets a Suïssa i el frau fiscal d’alguns espanyols, tal com ha escrit el professor VICENÇ NAVARRO al seu blog ?

“Una discusión importante de tales artículos es el ocultamiento por parte de Emilio Botín y de su familia de unas cuentas secretas establecidas desde la Guerra Civil en la banca suiza HSBC. Por lo visto, en las cuentas de tal banco había 2.000 millones de euros que nunca se habían declarado a las autoridades tributarias del Estado español. Pero, un empleado de tal banco suizo, despechado por el maltrato recibido por tal banco, decidió publicar los nombres de las personas que depositaban su dinero en dicha banca suiza, sin nunca declararlo en sus propios países. Entre ellos había nada menos que 569 españoles, incluyendo a Emilio Botín y su familia, con grandes nombres de la vida política y empresarial.

Según el New York Times, esta práctica es muy común entre las grandes familias, las grandes empresas y la gran banca. El fraude fiscal en estos sectores es enorme. Según la propia Agencia Tributaria española, el 74% del fraude fiscal se centra en estos grupos, con un total de 44.000 millones de euros que el Estado español (incluido el central y los autonómicos) no ingresa”.

-Per què sempre han de pagar els més pobres els pecats dels més rics?

-Per què durant les crisis sempre passa que n’hi han uns quants que es fan més rics, mentre que la gran majoria es tornen més pobres?

I podríem seguir fent-nos preguntes d’aquest estil. Però no acabaríem!

Tags: ECONOMIA, SOCIETAT

Aquesta gent del PP ara fins i tot tenen la barra de sortir amb aquesta “collonada” –que diria Josep Pla"- de “MARCA ESPAÑA”… En diuen que totes les altres “marques” autonòmiques s’han de retirar perquè no es pot anar per lliure i cadascú promocionar les seves coses. El que els fa nosa és la “Marca Catalunya i per això diuen que cal que ens retirem de tot arreu que ja se’n cuidaran ells de promocionar el que calgui…

Quina barra!. No sé què poden promocionar si no és el de sempre: toros, flamenc, sol i platja.  Perquè tot el demés és pura nul·litat, coses mal fetes (les “chapuzas”, que dirien en castellà), males formes de fer les coses, incompetència i desprestigi absolut. Tenim l’aigua al coll, ens falta poc per ofegar-nos i fa només dos dies que acaben d’inaugurar una altra ruïnosa línia d’ AVE tan alegrement i com si no passés res!. España s’ha convertit en un país de xoriços, de castes de privilegiats, de corruptes i en aquest pas els toros espanyols portaran xoriços en lloc de banyes. Serà el millor símbol de la Marca España i la millor confirmació de l’evolució natural d’algunes espècies típicament espanyoles.

Aquesta nova política d’ Estat que s’han inventat per millorar –diuen- la imatge d’aquesta mena de cosa anomenada España ha de servir per millorar la posició internacional d’aquest Estat a tots els nivells i ha de beneficiar a tots, diuen. Quan el prestigi cau tan baix com ha caigut i quan les coses sembla que es fan amb el cul i no pas amb el cap és difícil poder millorar res i vendre una marca tan desprestigiada tal com ho volen fer ells.

A Alemanya hi viu un brillant periodista que es diu Juan Moreno i acaba d’escriure una crònica per al setmanari ‘Der Spiegel’, en la qual diu que renuncia públicament al seu passaport espanyol perquè l’Ajuntament de la seva localitat natal, situada a Almeria, l’ha convidat a pronunciar el pregó de les festes el pròxim mes d’octubre i no s’hi veu en cor perquè les diria massa grosses, veient tot el que veu per aquests verals. A la crònica parla d’unes quantes coses típiques d’ Espanya: des del dòping a la corrupció. Es pregunta per on hauria de començar el pregó i si hauria de dir tot el que pensa realment sobre el
seu poble i sobre Espanya en general. "Per on hauria de començar, amics? Pels 200 polítics espanyols que han de respondre per casos de corrupció?", es pregunta.

I segueix escrivint: “Dubto entre referir-me primer als casos de dòping que acaben amb breus penes de llibertat condicional, i sospita què dirien els del poble si al·ludís a la bellesa de les platges espanyoles, sembrades amb 24.000 cases que violen impunement la llei de costes. Recorda, amb cert rubor, les declaracions de la ministra Fátima Báñez que atribuïa la marxa d’Espanya de milers i milers de joves a l’ànsia d’aventures. "Canvien de Madrid a Delmenhorst perquè volen armar un sagramental", ironitza. Recorda amb tristesa que "Espanya té els polítics que es mereix". "Estic fart del ploriqueig en els cafès, del malparlar sobre Merkel, sobre Europa i ja no puc més. Quan la música encara sonava a la gran festa espanyola, ningú s’interessava per Merkel", retreu als seus compatriotes.

"Espanya és un país en què els polítics dels pobles guanyen eleccions perquè porten grups de música populars a les festes o perquè posen noms als carrers de persones sobre les quals la gent no gosa parlar. Un país en el qual fins als convents es paga en negre al jardiner. Un país en què hi ha pobles, com el dels meus pares, en què la majoria dels habitants o treballen en negre, o no paguen impostos com han de fer o li deuen la seva feina als amics polítics ", continua amb amargor, per concloure que "en honor d’un país així, prefereixo no pronunciar cap discurs". I s’acomiada dient el tal Juan Moreno: "Em quedo a casa, a Alemanya".

Això, amics meus, és una petita mostra de la “Marca España” de la que tant se n’omplen la boca. Vergonya els hauria de fer!

Tags: España

Aquesta dona que veieu a la foto tocant el piano és l’ Ana Esther. Fins aquí res d’especial.

Però sí que es torna especial la notícia que llegia ahir en un diari uruguaià, una notícia que em va fer pensar. Deia que en un dels hospitals més importants de Montevideo –l’ HOSPITAL MACIEL-, en una sala que hi ha al soterrani preparada per tal que els familiars hi puguin anar a descansar, a prendre mate, a desconnectar una estona del dolor que els toca viure tant de prop a les habitacions, s’hi pot escoltar la música d’un piano, interpretada magníficament per l’Ana Esther, una dona de 82 anys. L’Ana Esther és una ex empleada de l’Hospital i dos dies per setmana porta la seva cadireta i les seves partitures en una bossa de plàstic com si fossin un tresor. Allà s’asseu i es posa a tocar, tot manifestant que: "si em roben això, em roben la vida …". Els dimarts i dijous al captard tothom que és en aquella sala pot gaudir del piano de l’Ana Esther.

Em va fer pensar com una dona de 82 anys encara té els ànims de fer aquest  excel·lent i voluntariós gest per tal d’alleugerir d’alguna manera els llargs dies d’estança en un hospital acompanyant algun familiar o amic malalt. Però es veu que no hi van només els familiars sinó que hi van també els treballadors, alguns pacients que ja poden sortir de les habitacions i fins i tot algú que vol gaudir una estona de la música que toca aquesta bona dona.

Em va fer pensar en tants éssers anònims que fan petites accions com aquesta però que, màgicament, es tornen grans i importants per a molta gent perquè són ofertes amb amor  i de forma totalment altruista. A més, tots els que hem hagut d’estar d’acompanyants uns quants dies en un hospital sabem de la importància de gestos d’aquest tipus: gent que s’ofereix a fer-te un favor; gent que et dona una conversa agradable; gent que t’ofereix la seva amistat, tot i no conèixer-te de res… I és que les sales d’espera dels hospitals uneixen molt. Deu ser perquè el dolor ens fa fràgils, ens fa ser més humans, menys distants, més propers i més generosos. Als corredors, a les cafeteries i les sales d’espera dels hospitals s’hi comparteixen llàgrimes, penes i dolor, però també rialles, acudits, paraules d’ànim i gestos de germanor. Són llocs on els cors estan molt disposats a obrir-se, a rebre i també a oferir emocions, tendresa i humanitat.

Ja sé que als hospitals hi han molt bones iniciatives (culturals, recreatives, etc.) per tal de que la gent estigui millor. Aquesta seria una més per afegir. Tant de bo gestos com aquest fossin habituals i sabéssim copiar-los i estendre’ls.

Tags: SOCIETAT

Són temps moguts, complicats i difícils els que estem vivint. Hi han molts fronts oberts i poques possibles sortides. Cada dia sabem amb més certesa que no en sortirem de forma ràpida d’aquesta situació i això crea inestabilitat, incerteses i por.

Els psicòlegs diuen que tenir por és normal i és una forma d’auto protegir-nos davant d’un entorn desconegut i a voltes feréstec. Tenir por, doncs, és normal. Ara bé, avergonyir-nos de la nostra por, amagar-la o dissimular-la no és bo i els psicòlegs diuen que és l’inici d’una futura fòbia. Cal ser, doncs, realistes i reconèixer les nostres fragilitats –que tots en tenim, i moltes- i mirar les pors de cara. Per tant, no hem de tenir por a les pors si no volem caure en el pànic. I ja sabem que el pànic és el descontrol i justament en moments crítics el que menys ens podem permetre és el descontrol. L’ ideal seria poder controlar la realitat però, com que això no és sempre possible, més que mai necessitem controlar-nos nosaltres mateixos. I això ja és més possible, tot i que sigui difícil. Però aquests mateixos psicòlegs dels que parlava ens diuen que és possible trencar el cercle viciós de les pors que ens tenallen, ens esclavitzen i no ens deixen ser lliures.

Canviar la forma de mirar les coses ens pot ajudar. Posarem uns quants exemples: dia sí, dia també, ens envien des d’Espanya missatges negatius, missatges terrorífics, missatges apocalíptics per tal de fer-nos sentir por. Si ens independitzem, diu el Ministre d’Exteriors, José Manuel Garcia-Margallo, perdria Catalunya fins un 25% del seu PIB. No entenc massa aquesta preocupació per nosaltres. Que ens deixi ser pobres, si volem ser-ho! També ens diuen que quedaríem exclosos de la UE i que, en quedar fora del mercat interior, suposaria tot un desastre per nosaltres. Altre cop es tornen a preocupar per nosaltres aquesta bona gent espanyola. Mireu si ens estimen!

Quedar-nos dins d’ Espanya significa ser rics, pròspers, poder cobrar les pensions, poder ser algú en el món, poder anar pel món amb el cap ben alt, poder estudiar, poder treballar, poder produir i poder vendre, ser rics, ser ben vistos, poder ser ciutadans europeus, etc. etc. És clar, tot això des del seu punt de vista. Des del nostre potser no és ben bé així…

No serà que tota aquesta xerrameca és deguda a que la por i potser fins i tot el pànic el tenen ells? No serà que aquesta por tan tòxica que, cada dia i en petites dosis, en envien sigui deguda a un pànic horrorós a que marxem?. No serà que potser no tenen arguments de valor i per això cauen en l’amenaça? Ja se sap que qui no té arguments racionals fa servir la força bruta i la irracionalitat. Per tant, em sembla que el que pertoca és canviar la visió de les coses. Veure que ens en podem sortir perfectament sense ells; que potser encara podem estar millor sense l’espoli permanent a que ens sotmeten; que potser ens podem governar fins i tot millor nosaltres sols; que el futur pot ser molt millor si ens traiem les pors –i la son- de damunt. Cal canviar la mirada. Cal que no fem massa cas de la por tòxica i de les amenaces. I restar tranquils i anar fent el nostre camí. Poc a poc i amb bona lletra. Amb millor lletra –això sí- de la que estem fent fins ara. Cal millorar força. Sense por i sense pors i sabent que el pànic el tenen ells.

Tags: Independència, PSICOLOGIA

Això sí que és adoctrinament i no pas la llei Wert!. Si el ministre Wert conegués aquesta “perla” la faria estudiar (en español, com correspon) a tots els nens i nenes catalans per espanyolitzar-los ben espanyolitzats i què esdevinguessin autèntics patriotes.

Som a l’època de la guerra contra el francès. Es veu que algú va voler adoctrinar les tropes i el poble  i va fer el document que trobareu a continuació. Aprofitant la pedagogia utilitzada en l’ensenyament del Catecisme Catòlic -per mitjà de preguntes i respostes- incitava al poble a complir les seves obligacions ciutadanes, que no eren altres que la derrota i expulsió dels invasors de la “Pàtria”.

Encara que aquest document no pot catalogar-se com una proclama sí que és un mitjà publicitari amb la mateixa finalitat. Hi va haver dos catecismes: El Civil i l’Espanyol.

El Catecisme Civil és un breu compendi de les obligacions de tot espanyol, coneixement de la seva llibertat, i explicació del seu gènere, útil en les actuals circumstàncies per a l’ensenyament dels nens d’ambdós sexes.

El Catecisme Espanyol, que és el que avui portem aquí, conté algunes variants respecte al Catecisme Civil, ja que tenia per objecte fomentar l’entusiasme polític. Doncs, per combatre i vèncer l’enemic tots els mitjans eren bons.

Es dividia en sis capítols amb la finalitat que comprenguessin les tropes els deures extraordinaris que els imposava “la Pàtria” en les seves crítiques circumstàncies. La Junta Suprema Gubernativa del Reino el 10 de maig de 1810, va ordenar la seva circulació entre els soldats, "perquè calia -deia- que coneguin les obligacions en què estan constituïts, de defensar la Religió i altres justes causes per les que lluiten, i es penetrin bé de la doctrina infal·lible i certa que persuadeix la gloriosa empresa de la nostra defensa contra la tirania ". Corria a càrrec dels capellans llegir-lo en les casernes els dies festius.

DEDICATORIA.
A la Nación Ilustre que te has armado contra el gran bruto de la Francia, a ti dedico esta pequeña obra de mi imaginación acalorada, sea pues de tu aprobación y sírvate de diversión, y estímulo con lo que lograré mi deseo.

CATECISMO  ESPAÑOL

CAPITULO I

— Dime, hijo, ¿qué eres tú?
— Soy español, por la gracia de Dios.
— ¿Que quiere decir español?
— Hombre de bien.
— ¿Que obligaciones tiene un español?
— Tres: ser cristiano y defender la patria y el rey.
— ¿Quién es nuestro rey?
— Fernando VII.
— ¿Con qué ardor debe ser amado?
— Con el más vivo y cual merecen sus virtudes y sus desgracias.
— ¿Quién es el enemigo de nuestra felicidad?
— El emperador de los franceses.
— ¿Quién es este hombre?
— Un malvado, un ambicioso, principio de todos los males., fin de todos los bienes y compuesto y deposito de todos los vicios.
— ¿Cuántas naturalezas tiene?
— Dos, una diabólica y otra humana.
— ¿Cuántos emperadores hay?
— Uno verdadero en tres personas engañosas.
— ¿Cuáles son?
— Napoleón, Murat y Godoy.
— ¿Es más malvado uno que otro?
— No, padre; los tres son iguales.
— ¿De qué origen proviene Napoleón?
— Del pecado.
— ¿Y Murat?
— De Napoleón.
— ¿Y Godoy?
— De la intriga de los dos.
— ¿Qué es lo que caracteriza al primero?
— El orgullo y el despotismo.
— ¿Y al segundo?
— El robo y la crueldad
— ¿Y al tercero?
— La lascivia, la traición y la ignorancia.

CAPITULO II

— ¿Qué son los franceses?
— Antiguos cristianos y herejes modernos.
— ¿Quién los ha conducido á semejante esclavitud?
— La falsa filosofía y la corrupción de costumbres.
— ¿De qué sirven á Napoleón?
— Los unos de aumentar su orgullo, los otros son los instrumentos de su iniquidad para exterminar el género humano.
— ¿Cuando se acabará su atroz despotismo?
— Ya se halla cercano su fin.
— ¿De dónde nos puede venir esta esperanza?
— De los esfuerzos que haga nuestra amada patria
— ¿Qué es patria?
— La reunión de muchos gobernados por un rey, según nuestras leyes.
— ¿Que castigo merece un español que falta a sus justos deberes?
— La infamia, la muerte material reservada al traidor, y la muerte civil para sus descendientes.
— ¿Cual es la muerte material?
— La privación de la vida.
— ¿Y  la muerte civil?
— La confiscación de los bienes y la privación de los honores que la república concede a todos los leales y valientes ciudadanos.

CAPITULO III

— ¿Quien es éste que ha venido á España?
— Murat, la segunda persona de esa trinidad.
— ¿Cuales son sus principales empleos?
— Engañar, robar y oprimir.
— ¿Que doctrina quiere enseñarnos?
— La depravación de costumbres.
— ¿Quien nos puede libertar de semejante enviado?
— La unión y las armas.
— ¿Es pecado asesinar a un francés?
—No, padre; se hace una obra meritoria, librando á la patria de estos violentos opresores.

CAPITULO IV

— ¿Que quiere decir valor?
— Una fuerza de espíritu que busca con calma y prudencia el momento de la victoria.
— ¿Es necesaria la subordinación para conseguirla?
— Sí, porque ella es su alma.
— ¿A quién debemos esta subordinación?
— A todos los jefes.
— ¿Quien es el joven más obediente y el más querido de la patria?
— El que reúne al valor los principios de honor y el desinterés personal
— ¿Quiénes son los que desean los empleos y honores antes de merecerlos?
— Los ignorantes, los orgullosos, y gente inútil que no sabe obedecer.
— ¿Qué debemos hacer en el combare?
— Aumentar la gloria de la nación, defender nuestros hermanos y salvar la patria.
— ¿Quienes deben tomar las armas?
— Todo el que pueda, los designados por el gobierno menos necesarios para los destinos públicos
— ¿Qué obligaciones tiene el resto?
— Contribuir á los buenos sucesos de la guerra por un generoso patriotismo, ayudando a la patria con los bienes que de ella ha recibido.
— ¿Qué debe hacer el que nada tiene?
— Rogar a Dios por la prosperidad de las armas españolas, desempeñar el destino que se le confíe y de esta manera contribuir al bien público.
— ¿De quién debemos esperar nuestra felicidad?
— De Dios, de la lealtad, de la pericia de nuestros jefes, de nuestra obediencia y de nuestro valor.

CAPITULO  V

— ¿Cual debe ser la política de los españoles?
— Las máximas de Jesucristo.
— ¿Cuáles son las de nuestros enemigos?
— Las de Maquiavelo.
— ¿En qué consisten éstas?
— En el egoísmo.
— ¿Cuáles son las demás?
— El amor propio, la ruina y la destrucción de nuestros semejantes.

CAPITULO VI

— ¿Por qué medios estos tiranos han engañado á nuestros pueblos?
— Por la seducción, la bajeza y la traición.
— ¿Estos medios son legítimos para apoderarse de una corona que no les pertenece?
— No, al contrario; son atroces, y debemos resistir con valor á este hombre que se ha hecho rey por medios tan injustos como abominables.
— ¿Qué felicidades debemos esperar?
— Las que los tiranos no nos pueden dar.
— ¿Cuáles son?
— La seguridad de nuestros derechos, el libre uso de nuestro santo culto, el restablecimiento monárquico con arreglo á las constituciones españolas y las relaciones con la Europa.
— Pero, ¿no las teníamos?
— Sí, padre; mas degradadas por la adulación de las autoridades que nos han gobernado.
— ¿Quién debe restablecerlas y asegurarlas?
— La España reunida en Cortes, á quien sólo compete este derecho, tan luego como tenga sacudido el yugo extranjero.
— ¿Quien nos autoriza á esta grande empresa?
— Fernando VII, que deseamos de todo nuestro corazón ver entrar entre nosotros por los siglos de los Siglos. Amen.

Tags: Història, Independència

Els que llegiu el meu blog i potser no sou “de missa” potser us farà estrany que durant dos dies seguits us parli del Papa Francesc. De tant en tant, sí que m’agrada comentar temes d’església però fer-ho tan seguit normalment no ho faig. Però és que aquests dies –com us deia en el post anterior- m’he enganxat amb el que aquest home diu i no puc superar la temptació de compartir-ho.

No sé –ni m’interessa massa- si Francesc és de dretes, d’esquerres, conservador, lliberal o el què sigui…No m’interessa gens. Però sí que m’interessa que a Roma es parli un altre llenguatge i es facin uns altres gestos. Llenguatge i gestos plens de sentit, de contingut i d’importància, des de la meva manera de pensar.

Avui us torno a portar unes quantes perles extretes d’un diàleg amb els membres de la CLAR el dia 06.06.13. En un gest sense precedents, el Papa Francesc va rebre i va dialogar durant una hora amb la directiva de la Confederació Llatinoamericana i Caribenya de Religioses i Religiosos (CLAR). Va conversar amb ells asseguts en cercle, entre iguals, com era en les primeres comunitats fundades per Jesús…. Tot un signe i una manera de fer completament diferent a la que estàvem acostumats aquests darrers temps i, per altra banda, tal com hauria de ser.

En un ambient de confiança i senzillesa, Francesc va instar els líders de la a CLAR a no tenir por a continuar portant la seva missió als límits i les fronteres … "Coratge! ¡Avanceu per nous horitzons! No tingueu por de córrer riscos anant als pobres i els nous subjectes emergents en el continent", va assenyalar el Papa Bergoglio, qui al final de la trobada va agrair emfàticament a la vida religiosa ser "senyal i testimoni de l’Evangeli "en molts llocs d’Amèrica Llatina i Carib. Els va dir:

· Obriu portes … obriu portes!

Us equivocareu, ficareu la pota, això passa! Potser fins i tot us arribarà una carta de la Congregació per a la Doctrina (de la Fe) dient que vau dir tal o qual cosa … Però no us preocupeu. Expliqueu el que hagueu d’explicar, però seguiu endavant … Obrin portes, feu alguna cosa aquí on la vida clama. Prefereixo una Església que s’equivoca per fer alguna cosa que una que es emmalalteix per quedar tancada …

· (Sobre la seva elecció) No vaig perdre la pau en cap moment, sabeu? I això no és el meu tarannà, jo sóc més de preocupar-me, de posar-me nerviós … Però no vaig perdre la pau en cap moment. Això em confirma que això és de Déu …

· (En referir-li l’esperança que ens han portat els seus gestos, fa referència a haver-se quedat a viure a Santa Marta) … aquests gestos … no han vingut de mi. No m’han passat a mi. No és que jo portés un pla, ni que n’hagi pensat i triat un. Ho faig perquè vaig sentir que era el que el Senyor volia. Però aquests gestos no són meus, hi ha algú ALTRE aquí … això em dóna confiança …

Jo venia amb la roba justa, la rentava a la nit, i de sobte això … Si jo no tenia cap possibilitat! A les apostes de Londres era al lloc 44, fixin-se vostès, el que va apostar per mi va guanyar moltíssim, és clar …! Això no ve de mi …

· Cal donar la volta a la truita. No és notícia que a Ottaviano mori un ancià de fred a la nit, o que hi hagi tants nens sense educació, o amb gana, penso en l’Argentina … En canvi, les principals borses del món pugen o baixen 3 punts i això és un esdeveniment mundial. ¡Cal donar-li la volta! No pot ser. Els ordinadors no estan fets a imatge i semblança de Déu, són un instrument, sí, però no més. Els diners no és imatge i semblança de Déu. Només la persona és imatge i semblança de Déu. Cal donar-li volta. Això és l’evangeli.

· Cal anar a les causes, a les arrels. L’avortament és dolent, però és que això és clar. Però què hi ha darrere d’aprovar aquesta llei, quins interessos hi han darrere … són de vegades les condicions que posen els grans grups per donar suport amb diners, saben vostès? Cal anar a les causes, no ens podem quedar només en els símptomes. No tinguin por de denunciar … ho passaran malament, tindran problemes, però no tinguin por de denunciar, aquesta és la profecia de la vida religiosa …

· Jo els comparteixo dues preocupacions. Una és una corrent pelagiana que hi ha a l’Església en aquest moment. Hi ha certs grups restauracionistes. Jo en conec alguns, em va tocar rebre’ls a Buenos Aires. I hom sent que és com tornar 60 anys enrere! Abans del Concili … Hom se sent en 1940 … Una anècdota, només per il·lustrar, no és per riure, jo la vaig prendre amb respecte, però em preocupa: quan em van elegir, vaig rebre una carta d’un d’aquests grups, i em deien: "Santedat, li oferim aquest tresor espiritual; 3.525 rosaris". Per què no diuen preguem per vostè, demanem … però això de portar els comptes … I aquests grups tornen a pràctiques i a disciplines que jo vaig viure -vostès no, perquè cap és vell- a disciplines, a coses que en aquell moment es vivien, però no ara, avui ja no existeixen …

La segona és per un corrent gnòstica. Aquests panteismes … Les dues són corrents d’elit, però aquesta és d’una elit més formada … Vaig saber d’una superiora general que encoratjava a les germanes de la seva congregació a no resar al matí, sinó a donar-se un bany espiritual en el cosmos, coses així … Em preocupen perquè se salten l’encarnació! I el Fill de Déu es va fer carn nostra, el Verb es va fer carn, i a Amèrica Llatina tenim carn per donar i vendre! Què passa amb els pobres, els dolors, aquesta és la nostra carn …

L’evangeli no és la regla antiga, ni tampoc aquest panteisme. Si mires a les perifèries, els indigents … els drogats! El tràfic de persones … Aquest és l’evangeli. Els pobres són l’evangeli …

· (En referir-li la dificultat de fer-se càrrec de la Cúria romana, i de la comissió de cardenals que li donarà suport, etc.) I, sí … és difícil. A la cúria hi ha gent santa, de veritat, hi ha gent santa. Però també hi ha un corrent de corrupció, també n’hi ha, és veritat … Es parla del "lobby gai", i és veritat, és aquí … caldrà veure què podem fer …

La reforma de la Cúria romana és una cosa que demanàrem gairebé tots els cardenals en les congregacions prèvies al Conclave. Jo també la vaig demanar. La reforma no la puc fer jo, aquests temes de gestió … Jo sóc molt desorganitzat, mai he estat bo en això. Però els cardenals de la comissió la tiraran endavant. Aquí hi ha Rodríguez Maradiaga, que és llatinoamericà, que porta la batuta, hi ha Errázuriz, són molt ordenats. El de Munic també és molt ordenat. Ells la portaran endavant.

· Preguin per mi … que m’equivoqui el menys possible …

· “APARECIDA” no va acabar. “Aparecida” no és només un document. Va ser un esdeveniment.

Aparecida va ser una mica diferent. Partint de la base que no va tenir document de treball. Va tenir aportacions, però no un document. I tampoc tenia un document, si el dia anterior a l’acabament teníem 2.300 "esmenes" … Aparecida va enviar el Continent a la missió. Aquí acaba Aparecida, en l’impuls a la missió.

El que va tenir Aparecida d’especial és que no es va celebrar ni en un hotel, ni en una casa de recessos … es va celebrar en un santuari marià. Entre setmana celebràvem l’eucaristia i hi havia unes 250 persones, perquè era dia normal de treball. Però els caps de setmana això estava ple …! El poble de Déu acompanyava els bisbes, demanant l’Esperit Sant …

Jo veia –l’anomeno a ell perquè el veig més estirat, més així, és bo, però és així- veia al prefecte, a João, que sortia amb la seva mitra, i la gent s’acostava, i li acostaven als nens, i ell saludava, i els abraçava així … Aquest mateix bisbe després votava. No podia haver votat igual que si hagués estat en un hotel!

Teníem les sales de reunions sota del Santuari. Així que la música de fons eren els cants, les celebracions al Santuari … Això va donar una cosa molt especial.

· Hi ha alguna cosa que em preocupa, però, no sé com llegir-ho. Hi ha congregacions religioses, grups molt, molt petits, unes poques persones, gent molt gran … No tenen vocacions, què sé jo, l’Esperit Sant no vol que segueixin, potser han complert la seva missió a l’Església, no ho sé … Però aquí estan , aferrades als seus edificis, aferrades als diners … Jo no sé per què passa això, no sé com llegir-ho. Però els demano que es preocupin d’aquests grups … El maneig dels diners … és una cosa que necessita ser reflexionada.

· Aprofitin aquest moment que vivim a la Congregació per a la Vida Consagrada ... És un moment de sol … Aprofitin-lo. El Prefecte és bo. I el secretari, que va ser "lobbyat" per vosaltres! No, en realitat, sent el president de la USG, ¡el més lògic era que fos ell! Què millor …

· Posin tota la seva obstinació en el diàleg amb els Bisbes. Amb el CELAM, amb les conferències nacionals … Jo sé que hi ha alguns que tenen una altra idea de la comunió, però … Parlin, discuteixin amb ells, diguin-los …

(Text original en castellà tret de www.reflexionyliberacion.cl . La traducció és meva).

Tags: Església, Papa Francesc

Si voleu que us digui la veritat, feia anys que no llegia sermons i discursos del Papa. Els darrers que vaig llegir van ser els de Joan Pau I, però el pobre va durar tan poc que quasi no va tenir temps de dir-nos res. De totes maneres, recordo que eren discursos senzills i, alguns d’ells, plens de bon humor.Les seves paraules retrataven un Papa que va ser durar només 33 dies però que inspirava confiança amb el seu somriure permanent i amb paraules plenes de confiança.

Després va venir Joan Pau II i els seus discursos i encícliques ja van deixar d’interessar-me, de la mateixa manera –i potser encara menys- que no m’interessava gaire Benet XVI, tot i ser reconegut per tothom com un gran intel·lectual. Seria llarg d’explicar el per què d’aquest desinterès (potser algun altre dia ho intentaré fer), però si ho hagués de resumir en poques paraules diria que van deixar d’interessar-me les paraules que venien de Roma perquè la majoria d’elles les sentia llunyanes, complicades, molt intel·lectuals,  molt racionals, molt teològiques i, en definitiva, molt allunyades de la vida de la gent. Digueu-me superficial, si voleu, i digueu-me que això no és raó de res. Però jo ho sentia així i el fet va ser que vaig deixar de prestar atenció als dos darrers Papes…

I ara ens arriba el Papa Francesc i torno a llegir les coses que diu. No pas totes, evidentment, però sí que cada dia sento ganes de llegir-ne més. És com si m’hagués enganxat la seva manera de fer i de dir les coses. Trobo que “m’arriba”, que l’entenc fàcilment i que les seves paraules i els seus gestos responen a les preocupacions de la gent.

Un exemple: ahir mateix llegia les paraules que va dir en l’Audiència als estudiants de les escoles dels jesuïtes d’Itàlia i Albània, acompanyats dels seus pares i professors, a l’Aula Pau VI del Vaticà (7 de juny de 2013) i trobo que valen la pena perquè són intel·ligibles i properes. Potser alguns em direu que no n’hi ha per tant: Potser no, però a mi m’han agradat i m’han animat. Sembla que tornem a tenir un Papa que parla de forma senzilla i entenedora. Jo trobo que ja és molt, no trobeu?

Si voleu passar-hi una estoneta, les podreu trobar a CATALUNYA RELIGIÓ.CAT.  Aquí us en deixo un tast:

Papa Francesc: Ara estic a disposat a contestar algunes preguntes que em fareu: els nois, els educadors. Estic a la vostra disposició. He dit al Pare provincial que m’ajudi en això.

Pare provincial: Santedat, les preguntes no estaven preparades, o sigui que les agafa així com arribin? D’acord…

Un noi: (…) Jo intento creure. Jo intento… intento, sí… ser fidel. Però tinc dificultats. A vegades em venen dubtes (…) Et volia demanar alguna paraula per sostenir-me en aquest creixement i sostenir tots els nois com jo.

Papa Francesc: Caminar és un art, perquè si caminem sempre de pressa, ens cansem i no podem arribar al final, al final del camí. En canvi, si ens parem i no caminem, tampoc no arribem al final. Caminar és justament l’art de mirar l’horitzó, pensar on vull anar, però també suportar el cansament del camí. I moltes vegades, el camí és difícil, no és fàcil. (…) Hi ha la fosca, hi ha dies de fosca, hi ha dies de fracàs, també alguna caiguda… un cau, cau. Però penseu sempre això: no tingueu por dels fracassos, no tingueu por de les caigudes. En l’art de caminar  el que compta no és no caure, sinó no “quedar-se caiguts”. Aixecar-se aviat, de seguida, i continuar endavant. I això és maco: això és treballar tots els dies, això és treballar humanament. Però també és lleig caminar sols, lleig i avorrit. Caminar en comunitat, amb els amics, amb els qui ens estimen: això ens ajuda, ens ajuda a arribar precisament a la meta a la qual hem d’arribar. No sé pas si he contestat a la teva pregunta. Hi ets? No tindràs por del camí? Gràcies.

Una noia: (…) Volia preguntar-li, vostè, com tots els nens, quan era a l’escola primària, tenia amics, oi? I ara que és papa, si encara es veu amb aquests amics…

Papa Francesc: Fa dos mesos i mig que sóc papa. Els meus amics es troben a 14 hores d’avió d’aquí, són lluny. Però et vull dir una cosa: tres d’ells han vingut a veure’m i a saludar-me, i els veig i m’escriuen, i els estimo molt. No es pot viure sense amics: això és important, és important.

Una nena: Però volies ser papa? Francesc, volies ser papa?

Papa Francesc: Tu saps que vol dir que una persona no s’estimi gaire a si mateixa? Una persona que vol, que té ganes de ser papa no s’estima. Déu no el beneeix. No, jo no he volgut ser papa. Estàs bé? Vine, vine, vine…

Una senyora: Em preguntava perquè vostè, tu, has renunciat a totes les riqueses d’un papa, com un apartament de luxe, o un cotxe enorme, i en canvi has anat a un pis petit aquí a prop, o has agafat l’autobús dels bisbes. Per què has renunciat a la riquesa?

Papa Francesc: Bé, jo crec que no sigui només una qüestió de riquesa. Per mi és un problema de personalitat: és això. Jo necessito viure entre la gent, i si jo visqués sol, potser una mica aïllat, no seria bo per a mi. Aquesta pregunta me la va fer un professor: ‘Però per què vostè no se’n va a viure a allà?’ I jo li vaig contestar: ‘Miri, per motius psiquiàtrics’. És la meva personalitat. I l’apartament aquell (del Palau Apostòlic) no és pas tan luxós, tranquil·la… Però no puc viure sol, ho entens? I, a més, penso, que sí: els temps ens parlen de tanta pobresa en el món, i això és un escàndol. La pobresa del món és un escàndol. En un món on hi ha tanta, tanta riquesa, tants recursos per donar de menjar a tothom, no es pot entendre com és que hi ha tants nens que passin gana, tants nens sense educació, tants pobres! La pobresa, avui, és un clam. Tots nosaltres hem de pensar si podem ser una mica més pobres: això també, tothom ho ha de fer. Com puc ser una mica més pobre per assemblar-me més a Jesús, que era el Mestre pobre. Aquest és el punt. Però no és un problema de virtut meva personal, és només que jo no puc viure sol, i això del cotxe, això que tu dius: no tenir tantes coses i ser una mica més pobre. És això.

Un professor: (…) Jo m’interrogo sobre el nostre compromís polític, social, en la societat, com a adults en les escoles jesuïtes. Digui’ns alguna paraula sobre com el nostre compromís, el nostre treball d’avui, a Itàlia, al món, pot ser jesuïta, pot ser evangèlic.

Papa Francesc: Molt bé. Implicar-se en política és una obligació per al cristià. Nosaltres, els cristians, no poden "jugar com Pilat," rentar-nos les mans: no podem. Hem d’involucrar-nos en la política, perquè la política és una de les formes més elevades de la caritat, perquè busca el bé comú. I els cristians laics han de treballar en la política. Vostè em dirà: ‘Però no és fàcil’. Però tampoc no és fàcil arribar a ser un sacerdot. No hi ha coses senzilles a la vida. No és fàcil, la política s’ha embrutat molt, però jo em pregunto: s’ha embrutat, per què? Perquè els cristians no s’han involucrat en la política amb l’esperit evangèlic? Jo et deixo amb una pregunta: és fàcil dir ‘la culpa és d’aquell’. Però jo, què faig? És un deure! Treballar pel bé comú,  és el deure d’un cristià! I moltes vegades el camí per treballar és la política. Hi ha altres camins: professor, per exemple, és una altre camí. Però l’activitat política pel bé comú és un dels camins. Això és ben clar.

Un jove: Pare, volia preguntar-li… Nosaltres, els joves, com podem viure amb la pobresa del món? Què hem de fer?

Papa Francesc: En primer lloc, voldria dir-vos una cosa, a tots vosaltres, els joves: no deixeu que us robin l’esperança, sis plau, no deixeu que us la robin. I qui et roba l’esperança? L’esperit del món, la riquesa, l’esperit de la vanitat, la supèrbia, l’orgull… Totes aquestes coses et roben l’esperança. On trobo esperança? En Jesús pobre: Jesús, que es va fer pobre per nosaltres. I tu has parlat de pobresa. La pobresa ens crida a sembrar esperança I això sembla difícil una mica d’entendre. El Pare Arrupe (…) va parlar de com s’ha d’estudiar el problema social. Però, al final, va dir: ‘Mireu, no es pot parlar de pobresa sense fer una experiència amb els pobres’. (…) No es pot parlar de la pobresa, de la pobresa abstracta: no existeix! La pobresa és la carn de Jesús pobre, en aquell nen que té gana, en el malalt, en les estructures socials injustes… Anar-hi, mirar allà la carn de Jesús. Però no deixeu robar-vos l’esperança per l’esperit del benestar, per l’esperit del benestar que al final et porta a convertir-te en un no-res en a vida! El jove han d’apostar per assolir ideals nobles. Aquest és el consell. Però l’esperança, on la trobo? En la carn de Jesús que pateix i en la veritable pobresa. Existeix una connexió entre totes dues coses”.  

Traducció: Marta Nin

Tags: Església, Papa Francesc

Respectar la legalitat és bo i desitjable, però no sempre la legalitat és justa. Dit d’una altra manera: no sempre el que és legal és just, ni el que és il·legal és injust. Per tant, quan veiem que una cosa pot ser injusta –per legal que sigui- cal posar els mitjans per canviar-la. En això consisteix la democràcia i és el seu fonament.

Dic això pensant en la Constitució espanyola i en les interpretacions restrictives, parcials i interessades que en fa sempre el Tribunal Constitucional. La Constitució espanyola ha caigut en el més absolut descrèdit, de la mateixa manera que hi han caigut les institucions públiques, els partits polítics o la Monarquia. En una enquesta que es va fer l’any passat sortien un resultats que evidenciaven aquest fet: El 44,6% de la població creia que la Constitució es respectava "poc o gens", mentre que per a un 26,7% es respectava "una mica" i, només el 21,2% pensava que es complia "bastant o molt". L’estudi era del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS.  El 67,5% dels espanyols, segons el CIS està insatisfet del funcionament de la nostra democràcia i cada vegada són més les veus que defensen una reforma constitucional i, fins i tot, l’obertura d’un procés constituent. La presidenta de la Unió Progressista de Fiscals, Maria Moretó deia que "la causa d’aquesta situació no és la Constitució, sinó la legislació que s’està aprovant i que va en contra de certs drets que, precisament, recull la Carta Magna, de manera algunes d’aquestes lleis podrien ser inconstitucionals".

Davant d’aquest panorama a un li queda la sensació que a España alguns juguen permanentment en camp contrari, amb arbitres comprats, amb una pilota trucada, amb el sol de cara, amb el camp sec i la graderia plena d’enemics. Amb aquestes condicions, abans de jugar el partit hom ja sap que el partit el perdrem sigui com sigui i juguem com juguem. I quan planteges canviar les condicions i les normes de joc et diuen que no, que ni parlar-ne d’aquest tema… Les valoracions que la majoria de la premsa ha fet de la nova composició del Tribunal Constitucional  han coincidit en que hi haurà una majoria de magistrats conservadors que seran la cadena de transmissió del Govern de PP. Ja sabem què ens espera, doncs, de cada resolució que hagin de dictar…

Quina sortida queda, doncs? Cada vegada hi ha més gent que ja sap quina és i la té prou clara. El que segurament no tenim massa clar és la manera com ho hem de fer per canviar aquesta situació i aquí trobo que és on rau fonamentalment el problema. Si no ens posem d’acord els que sempre en sortim perdedors no ens en sortirem, tot i que el nombre de desenganyats cada dia és més nombrós i caldrà veure fins on aguanta la pressió de l’olla abans no exploti. 

I per acabar, unes paraules que recull Santiago Vidal, magistrat de l’Audiència de Barcelona, citant la sentència del Tribunal internacional de justícia de La Haia sobre la independència de Kosovo.  Entre d’altres coses, diu: "Quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un estat i la voluntat democràtica preval aquesta segona".

Tags: Constitució, Justícia

En l’apunt anterior parlava que el “milhomes” Sr. Rajoy deia en la cloenda de la XXIX Reunió del Cercle d’Economia, que “necessitem ser grans, els petits no compten per res”. Justament aquests mateixos dies que proclamava tan cofoi tot això, voltava per aquí un home senzill i honest, President d’un país molt petit, tan en extensió com en habitants. Aquest home, que parla sempre de manera molt franca i peculiar, fent servir refranys i dites populars per tal de que tothom l’entengui, es diu José Mujica i és el President de l’ Uruguai.

No sé si havia escoltat, o no, les paraules de Rajoy però va dir coses que semblava que anaven dirigides directament al president espanyol. Coses que, si no les ha escoltat, potser caldria que ho fes. Li anirien bé per no vantar-se tant, no ser tant vanitós i deixar de dir estupideses com la frase que va dir. A més, sembla que les expressions de Mujica responien perfectament a la frase de Rajoy quan parlava dels països petits.

Mujica va dir coses prou interessants davant de més de 200 empresaris europeus, convocats pel Banco de Santander i va aprofitar per destacar els avantatges estratègics per la seva ubicació geogràfica ja que és la "porta de l’última reserva d’aliments amb què compta la humanitat a la desembocadura del riu Paranà”.

Mujica va dir que l’ Uruguai ofereix oportunitats d’inversió i de negocis i va fer una extensa exposició en què va subratllar els beneficis que presenta Uruguai per als inversors. A la xerrada va dir coses com aquestes:

“No nos caracterizamos por matarnos en el laburo. Nadie se muere por exceso de trabajo, pero no es un país corrupto, somos un país decente. Esta seriedad nos ha dado credibilidad en el ámbito internacional”.

També va expressar que Uruguai atorga "garanties polítiques, jurídiques i institucionals", va dir que "és fiable, perquè tots els governs han respectat invariablement les decisions i els compromisos assumits pels seus antecessors en nom de l’ Estat. L’Uruguai brinda "seguretat jurídica, perquè les regles de joc es respecten sempre, és un país amb nivells de corrupció molt baixos, i és un país respectat internacionalment, molt per sobre de les seves dimensions".

En un altre ordre, Mujica es va referir al fet que la realitat mundial actual mostra una tendència inequívoca a la formació de "grans espais econòmics". Va dir que això no vol dir que "les nacions perdin la seva rellevància, però no veure el que està passant és no entendre l’època que ens toca viure ".

Rajoy –i la majoria de governants espanyols- sembla que no han entès res de l’època en què viuen. Millor dit: encara viuen en el passat i sembla que no se’n volen moure. No han entès que avui qualsevol país, per petit que sigui, pot exportar fàcilment a tot el món i que el mercats ja no són els pobles veïns com en els segles anteriors, sinó ara que el mercat ja és tot el món. L’exemple de l’ Uruguai és clar i evident: un país que té  3.286.314 de persones (Espanya 47.265. 321) i que només té 176.215 km² (Espanya 504.645 km²) exporta carn arreu del món (més que l’ Argentina) i és capaç de sobreviure tan o millor que altres països molt més grans.  I tenim força més exemples: Noruega, Suècia, Luxemburg, Suïssa, Andorra, Islàndia, Mònaco, Liechtenstein, Brunei, Singapur, els Emirats Àrabs i tants altres… Cap d’aquests països viuen pas gens malament, tot i essent tots ells petits i ben diferents els uns dels altres. Cadascú s’espavila com pot i el fet de ser gran o petit cada cop importa menys. I, si volem filar més prim encara, podem dir que els països petits requereixen molta menys burocràcia, gasten menys i, per tant, poden reduir els impostos i estimular molt més les empreses i els factors productius que en països grans acostumen a ser molt més pesants i lents de reflexos.

Per tant, penso que el Sr. Rajoy i molts altres governats plens de somnis de grandesa i amb molta terra a l’Havana haurien d’escoltar i reflexionar tot això. Els aniria bé!

Tags: PAÏSOS, Pepe Mujica, Rajoy, Uruguai

En la cloenda de la XXIX Reunió del Cercle d’Economia, Rajoy ha advertit que en clau europea “necessitem ser grans, els petits no compten per res”. Va deixar anar la frase i va quedar tan ample!. Segueix pensant allò tan tronat i tan passat de moda de que “el tamaño sí que importa” i es queda tan ample. Com molta altra gent, Mariano segueix pensant que, al mateix preu, com més gran millor!. Segueix Important més la quantitat que la qualitat. Segueixen les mateixes pautes de sempre sense adonar-se que el món ha canviat fo´ça i potser les coses ara ja no són així.

Dan Mariano vol ser gran i vol una España ben gran; com Franco, que la volia també “bien grande". El somni d’Espanya sempre ha estat  tenir un Imperi ben gran, com més gran millor. Ja ho deia Felip II. “En mi Imperio nunca se pone el sol”. I potser recordareu també allò que ens feien estudiar de petits a l’escola sobre  la “Grande y Felicísima Armada” –també anomenada l’ “Armada Invencible”- quan va ser derrotada per una tempesta?. El fet de ser gran no sempre vol dir ser millor.

N’hi ha que només creuen en les coses grans, potents, imponents, que facin força patxoca, encara que la qualitat sigui ínfima. No sé com Don Mariano encara pot treure pit en les circumstàncies actuals veient com altres estats europeus força més petits que Espanya li passen la mà per la cara en quasi tots els aspectes. Encara segueix creient que Espanya és gran? Encara creu que té alguna influència? Encara creu que els petits no compten per a res i cal menysprear-los?. Quantes vegades les coses fracassen per petits detalls!

De fet, la psicologia humana (junt amb certa educació rebuda durant anys) sembla que està més predisposada a valorar les coses grans i sembla que mirem amb més bons ulls allò que és lluent, gran o crida molt l’atenció, tot i que les coses petites poden ser igual de bones o potser encara millors. I segur que les coses petites en moltíssimes ocasions tenen més importància que les grans i són imprescindibles. Potser també s’hauria de fixar en aquella dita de que “al pot petit hi ha la bona confitura” i potser li caldria començar a capgirar valors: la saviesa, el benestar, el confort, la cultura, la riquesa i tantes altres coses no sempre van associades a la mida (ni d’una persona, ni d’un país ni de res!). Els mateix que els problemes: alguns grans països tenen grans problemes sense solucionar i, en canvi, alguns petits països ja fa anys que els tenen solucionats. No és, per tant, la mida el que compta Sr. Rajoy!. De fet, la seva desafortunada afirmació li ha rebatut amb arguments ben contundents Sala i Martín al seu blog quan li diu que “Espanya amb 47 milions d’habitants té els mateixos membres al Consell Europeu que Finlàndia amb 5,3”. “Aquesta simple comparativa entre Espanya i Finlàndia si es fes amb altres països com Luxemburg o Portugal “faria riure als lectors” diu Sala i Martín.

Tags: PAÏSOS, POLÍTICA

I no ho dic jo. Ho diu molta gent. Gent entesa: economistes, pensadors, filòsofs, periodistes, alguns bisbes i alguns capellans… I ho diu Càritas! I ja sabem que Càritas és de fiar perquè deu ser, de totes les institucions, la que toca més de peus a terra i toca la realitat de ben a prop. Ens diu que hem d’anar cap a un nou model econòmic i social perquè:
1. El Sistema Econòmic actual NO ÉS DE FIAR. No vol que visquem SENZILLAMENT.
2. El Sistema ens diu: Treballi per VIURE EN LA RIQUESA tancat en el seu món de benestar. Vostè s’ho mereix tot. Per això treballa.
3. VISQUI EN LA RIQUESA consumint. Nosaltres pensem per vostè. Estigui a l’última moda en tot. Per això treballa.
4. VISQUI EN LA RIQUESA indiferent al que passa al món.
5. VISQUI EN LA RIQUESA retent culte al senyor del Sistema. En ell té tot el seu Crèdit.
Sacrifiqui-li el seu temps i esforç. El sistema és feliç amb el seu lliurament fidel i devot.
6. …Fins que arribà la CRISI del Sistema… I el senyor del Sistema va prémer el botó
d’alarma per salvar-se…
7. El Sistema prescindeix de les persones més vulnerables.
8. LES PERSONES SÓN EL MÉS IMPORTANT.
Prou d’utilitzar-nos a benefici d’uns quants!. “El primer capital que cal SALVAGUARDAR i VALORAR és l’ÉSSER HUMÀ, la persona en la seva integritat: car l’home i la dona són l’autor, el centre i el de tota activitat econòmica-social.” (Cf. Caritas in Veritate, núm. 25)
9. La crisi actual i els problemes amb què s’enfronta el desenvolupament requereixen una nova síntesi humanista que superi les desviacions i els problemes dramàtics a què ens han conduït el sol creixement econòmic, l’absolutització de la tècnica i la redacció de la interioritat i espiritualitat humana, i que ens ofereixi valors de fons sobre els quals construir un futur millor. Aquest valor de fons és la dignitat de la persona.(Cf. Caritas in Veritate, núms. 21 i 27)
10. CÀRITAS és el compromís decidit i organitzat de la comunitat cristiana per atendre, ajudar i acompanyar les PERSONES EXCLOSES pel sistema i DIGNIFICAR-LES.
11. AVUI, la principal font d’exclusió és la DESOCUPACIÓ provocada pel Model econòmic.
Davant els milions de persones sense feina, a les Càritas parroquials i diocesanes han sorgit diverses iniciatives:
Acompanyar en la cerca de feina. Orientar i informar laboralment; Promoure espais de trobada d’aturats, grups d’autoajuda; Captar o rebre ofertes de treball d’empreses i contractadors de les zones on hi ha les Càritas.Promoure la realització i l’accés a cursos i tallers formatius;Ajudar a l’autofeina mitjançant assessorament, microcrèdits;Crear empreses d’inserció i donar-hi suport; Sensibilitzar, implicar i mobilitzar la comunitat per tal de crear xarxes de contactes i d’informació on es detectin ofertes de treball o necessitats.
Des de Càritas promovem un treball que permeti a tothom viure amb DIGNITAT, realitzar-se com a persones,contribuir al bé comú i lluitem per aconseguir-ho. No promovem un treball la finalitat del qual sigui viure EN LA RIQUESA, sinó viure DIGNAMENT, amb senzillesa.
12. Càritas és també un punt de trobada on acudeixen les PERSONES COMPROMESES i CREIENTS per, junt amb els exclosos, canviar aquest Sistema Econòmic i Social.          13. ¿Però què puc fer jo per canviar aquest Sistema?¿Per on puc començar?
14. Càritas et proposa fer alguna cosa que està a les teves mans…                                                                             15. Per canviar el Sistema, abans has de començar per tu mateix, i trencar allò del Sistema que tens a dins.
16. Agafeu el martell de la SENZILLESA per trencar amb l’estil de vida que ens imposa el Sistema Econòmic i Social actual, i promoure el canvi… en allò que depèn de nosaltres.                                                                                                                  17. Trencar amb el viure muntats a l’onada del CONSUMISME, del desitjar TENIR i POSSEIR sempre més i més…
18. Trencar amb el viure INDIVIDUALISTAMENT… amb l’anar sempre a la meva, a la meva conveniència.                           19. “Avui la humanitat apareix molt més activa que abans. Aquest major veïnatge ha de transformar-se en vertadera comunió… Que es reconeguin com a part d’una sola família,
que col·labora amb vertadera comunió i està integrada per éssers que no simplement viuen els uns al costat dels altres (…) La criatura humana, quant a naturalesa espiritual, es realitza en les relacions interpersonals. Com més les viu de manera autèntica, més madura també en la pròpia identitat personal. La persona es valoritza no pas aïllant-se sinó posant-se en relació amb els altres i amb Déu.  (Caritas in Veritate,53).                                                                             20. Trencar amb el viure ACCELERADAMENT… descurant les coses importants de la Vida.                                              21. “El desenvolupament de l’ésser humà i dels pobles depèn també de les solucions que es donen als problemes de caràcter espiritual. El desenvolupament ha d’abraçar, a més d’un progrés material, un d’espiritual, perquè l’home és un en cos i ànima… L’ésser humà es desenvolupa quan creix espiritualment, quan la seva ànima es coneix a si mateixa i la veritat que Déu li ha imprès germinalment, quan dialoga amb ell mateix i amb el seu Creador (…) Una societat del benestar, materialment desenvolupada però que oprimeix
l’ànima (esperit), no està ben orientada cap a un autèntic desenvolupament.” (Caritas in Veritate,76)                        22. Si de debò trenques amb tot el que aquí t’ha proposat Càritas, viuràs SENZILLAMENT i faràs possible que altres, senzillament, puguin viure.                                                   23. Tenim a les nostres mans el poder de la SENZILLESA. Amb ella, senzillament, podrem
canviar aquest Model Econòmic i Social.“Sou la llum del món” (Mt 5,14) … per ser testimonis que una altra manera de viure és possible ARA.

(Extret de la Campanya de Càritas d’enguany)

Tags: CÀRITAS, ECONOMIA, Església, SOCIETAT

Sabeu què tindran en comú aquests dos equips de futbol (l’un català i l’altre uruguaià) a partir de la temporada vinent?. Doncs -encara que pugui semblar una mica estrany- tindran en comú els colors de la camiseta i per un motiu prou interessant de conèixer per part dels catalans . La segona equipació del Barça serà exactament igual a la d’aquest relativament modest club “montevideano”. Miraré d’explicar una mica el per què d’aquesta coincidència.

El Barça de la temporada 2013-2014, en la seva segona equipació abandonarà els colors llampants (i una mica estranys, tot sigui dit) dels darrers anys per lluir la Senyera. Aquesta serà la gran novetat d’enguany: per primera vegada en la història del club el Barça lluirà les quatre barres de la Senyera. Una samarreta que, a diferència de la primera, es vestirà amb pantaló vermell, exactament com vesteix actualment el Club Atlético Progreso, club que va ser fundat l’any 1917 a La Teja, un barri obrer prop del port de la ciutat de Montevideo. Vol dir que ja ha fet 96 anys. Déu n’hi do!

El que és curiós –i per això volia explicar-ho- és que els colors d’aquest club uruguaià van ser inspirats en la Senyera perquè a La Teja hi vivien molts integrants del sindicat de picapedrers. Aquest sindicat era format majoritàriament per integrants del corrent anarquista i per això aquest equip, al seu origen, vestia de color negre, color representatiu de l’anarquisme. Fins que a l’any 1927 –i després d’algun altre canvi de colors- es decideix començar a jugar amb la samarreta groga i vermella a franges actual, amb el pantaló negre o vermell.  La la història del club explica que aquests colors provenen de la ”bandera de Cataluña, región española donde se concentraba gran parte de los anarquistas de la época”. L’anarquisme català en aquells dies tenia una influència que traspassava fronteres i el seu prestigi arribava a l’ Amèrica Llatina. Barcelona, capital econòmica d’Espanya, era especialment conflictiva, com s’havia demostrat en la Setmana Tràgica de 1909. La crisi social estava enfrontant un moviment obrer, dividit entre socialistes i anarquistes, que utilitzaven tant mètodes pacífics (vagues) com violents (l’acció directa dels atemptats de vegades indiscriminats, com el del Liceu de Barcelona el 1893) i una patronal que utilitzava tot tipus de tàctiques (des dels esquirols al pistolerisme). El moviment obrer en altres parts d’Espanya estava menys desenvolupat, però va veure l’oportunitat d’aprofitar la debilitat de l’enfrontament entre burgesia industrial i govern: la UGT (sindicat socialista, més implantat a Madrid i País Basc) va convocar una vaga general revolucionària (agost de 1917), que va rebre el suport de la CNT (sindicat anarquista, majoritari a Catalunya). Els dos sindicats s’anaven aproximant cap a una unitat, almenys en les accions, des de la vaga de desembre de 1916 i l’anomenat Pacte de Saragossa. L’acord per a una vaga general va ser signat a Madrid a finals de març de 1917 pels ugetistes Julián Besteiro i Francisco Largo Caballero, i els cenetistes Salvador Seguí i Ángel Pestaña, i incloïa un extens manifest firmat per tots ells.

Tot això arriba a Amèrica. Explica l’historiador i intel·lectual argentí-xilè Luis Vitale en la seva obra “CONTRIBUCION A UNAHISTORIA DEL ANARQUISMO EN AMERICA LATINA” (Ed. Instituto de Investigación de Movimientos Sociales“Pedro Vuskovic”- Santiago 1998) que a l’Uruguai, els anarquistes van ser, des de fins del segle XIX, la principal corrent del moviment obrer. A través d’organismes sindicals i dels seus diaris, “EL AMIGO DEL PUEBLO” ´”TRIBUNA LIBERTARIA” , van aconseguir aprofundir la consciència de classe, ajudats especialment pel flux migratori de treballadors europeus. Al 1905, van orientar la vaga general dels portuaris, al 1918 la vaga dels frigorífics i al 1919 la dels marítims, creant la FORU (Federación Obrera Regional Uruguaiana), que el 1919 comptava amb 5.000 afiliats. No obstant això, la influència anarquista va ser neutralitzada en part pels socialistes i, especialment, per l’ascens del populisme batllista, que va ser un dels primers a implantar reformes socials al continent sud americà.

Una curiositat interessant, no trobeu?

Tags: Club Atlético Progreso, Futbol; Barça, Sindicats, SOCIETAT

Al “señorito” Alfonso Guerra no li agrada que els altres decideixen. Al “señorito” Alfonso li agrada decidir el que ell vol i el que a ell li agrada. Aquesta és la conclusió que jo he tret d’unes declaracions que recull EL PUNT/AVUI d’una entrevista que li han fet a RAC1. El “señorito andaluz” Alfonso Guerra ha dit que aquest “dret a decidir” que una majoria de catalans volem, necessitem i a la que hi tenim dret ja no és dret ni és res . L’ ínclit Guerra ha dit: “Aquest dret inventat a decidir, que no es troba a cap manual, que no surt per enlloc, en realitat és el dret a no decidir. Que uns altres no decideixin quan tenen el seu dret”. I ha acabat reblant el clau dient: “Els 107 diputats de Catalunya no poden canviar la Constitució. L’han de canviar els diputats del Congrés, perquè la Constitució és d’Espanya, no de Catalunya”.

La Constitució és d’ Espanya. Catalunya és d’Espanya. És exactament la mentalitat del “señorito andaluz”, propietari de grans finques i que només ell tenia drets. Els seus treballadors no en tenien cap perquè per això eren treballadors, subordinats que no tenien dret a decidir ni a fer res si el “señorito” no ho autoritzava.

Qüestió de mentalitat! Una mentalitat que es veu que està igual d’estesa a les dretes que a les esquerres i que deu venir de temps immemorials però que es va fer palesa i va triomfar amb el franquisme. Mentalitat de “señorito de cortijo”, d’aquell que se sap poderós perquè és amo de totes les terres que s’albiren al seu voltant fins on el món es perd de vista. Mentalitat d’aquell que se sap amo de les terres i de tot el que hi ha a les terres: dels animals, dels arbres, de l’aigua, de les collites i –és clar- de les persones que les treballaven i a les que el “señorito” té lligades ben curt. Unes persones que només tenen dret a treballar i prou. Res de decidir. Res de voler. Res de somniar. Res de voler canviar la situació. Les coses són com són i sempre han de continuar essent com han estat sempre. Mentalitat de “señorito”!

Aquesta realitat que aquelles esquerres tan esquerranoses del PSOE deien que canviarien resulta que  segueix igual. Res de res parlar de canviar. España és España i sempre ha de seguir sent España!. Només els falta dir “Una , Grande y Libre”!. Aquells socialistes, que vestien amb americanes de vellut per semblar més proletaris, sembla que dins del seu capet només hi tenien això que des de fa temps estan mostrant: que de que els altres puguin decidir, res de res!. Aquí només decideixen uns i aquests són sempre els mateixos. I res de canviar la Constitució i res de parlar de coses intranscendents. Ja estem bé com estem! I qui no estigui content que s’aguanti… o que marxi a un altre lloc!.

Bravo per aquests demòcrates del PSOE! Més o menys com aquests altres demòcrates del PP!. És la mateixa mentalitat de  “señoritos andaluces”  que persisteix en tots ells per més anys que passin i per més que les coses canviïn.

Tags: Alfonso Guerra, Dret a decidir, POLÍTICA, PP, PSOE

El director de RELIGIÓN DIGITAL, José Manuel Vidal, escrivia el diumenge passat una frase referida al bisbe de Roma – el Papa Francesc- que jo considero tan encertada que no m’he pogut resistir a compartir-la amb tots els que entreu al meu blog. Deia: “Si Joan XXIII va obrir les finestres de l’ Església, el Papa Francesc està obrint les seves portes… per tal que no es tornin a tancar”.

Aquesta frase resumeix tota una nova manera de fer al Vaticà i no estaria de més que molts dels nostres bisbes comencessin a llegir els nous sermons, les noves expressions i comencessin a connectar amb els nous aires que sembla que corren per Roma. Perquè no sé si s’han assabentat que allà hi ha un nou Papa força diferent –pel que s’intueix i com sembla que pinta la cosa- del que eren aquests dos Papes anteriors. Potser els costarà una mica, sabent la mentalitat que tenen molts d’ells i elegits com han estat per aquests darrers Papes. De moment ja comencen a sentir-se els clams i les lamentacions de les forces més tradicionalistes del catolicisme. S’exclamen molt però serà el seu deure intentar ajustar el pas a la nova forma de caminar que sembla que es va insinuant.…

Ja us aviso que el post d’avui serà una mica llarg però també us aviso que, si teniu la paciència de llegir-lo, podreu llegir coses molt boniques i que alegren força l’esperit. Em refereixo a l’homilia que el bisbe de Roma va fer a la missa diària del lloc on viu (la Residència Santa Marta). M’ha semblat que calia copiar aquesta homilia i donar-la a conèixer i això és el que faré. L’he copiat de CATALUNYA RELIGIÓ i les conclusions deixo que les tregui cadascú.

Homilia del papa Francesc a la Casa de Santa Marta 25 de maig de 2013

L’Evangeli d’avui ens parla de Jesús que renya els deixebles perquè volen allunyar els nens que la gent porta al Senyor per fer-los beneir. “Jesús els abraça, els feia petons, els tocava, a tots. Però Jesús es cansava molt i els deixebles” volien impedir-li-ho. Jesús s’indigna: “Jesús s’enfadava, algunes vegades”. I els diu: “Deixeu que vinguin a mi, no els ho impediu. El Regne de Déu és dels qui són com ells”. “La fe del Poble de Déu – afirma el papa – és una fe senzilla, potser sense gaire teologia, però amb una teologia de dins que no s’equivoca, perquè al darrere hi ha l’Esperit”.

Francesc cita el Concili Vaticà I i el Vaticà II on es diu que “el Poble Sant de Déu… no es pot equivocar en la creença”. I per explicar aquesta formulació teològica afegeix: “Si tu vols saber qui és Maria vas a veure el teòleg, i t’explicarà bé qui és Maria. Però si tu vols saber com s’estima Maria ves amb el Poble de Déu que t’ho ensenyarà millor”. El Poble de Déu “sempre s’atansa per demanar alguna cosa a Jesús: algunes vegades és massa insistent. Però és la insistència del qui creu”.

“Recordo una vegada, a la Festa patronal de la ciutat de Salta, hi havia una senyora humil que va demanar la benedicció a un capellà. El capellà li va dir: ‘Però, senyora, vostè surt ara de missa!’ i l’home li va explicar tota la teologia de la benedicció de la missa. Ho va fer bé… ‘Ah, gràcies, pare; sí, pare’, va dir la senyora. Quan el capellà se’n va anar, la senyora s’adreça a un altre capellà:‘Doni’m la benedicció!’. Totes aquelles paraules no havien entrat, perquè ella tenia una altra necessitat: la necessitat que el Senyor la toqués. Aquesta és la fe que trobem sempre i aquesta fe la suscita l’Esperit Sant. Nosaltres hem de facilitar-la, fer-la créixer, ajudar-la a créixer”.

El papa cita després l’episodi del cec de Jericó; els deixebles també el van renyar perquè cridava cap al Senyor: “Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi!”.

“L’Evangeli diu que volien que no cridés, volien que no cridés, i ell cridava més, per què? Perquè tenia fe en Jesús! L’Esperit Sant havia posat la fe en el seu cor. I ells deien: ‘No, es pot! Al Senyor no se’l crida. El protocol no ho permet. És la segona Persona de la Trinitat! Mira que estàs fent…’ Era com si diguessin això, oi?"

El papa pensa en l’actitud de molts cristians:

“Pensem en els cristians bons, de bona voluntat; pensem en el secretari de la parròquia, o en una secretària de la parròquia… ‘Bona tarda, bon dia, nosaltres dos –promès i promesa- ens volem casar’. I en lloc de contestar-los: ‘Que maco!’. Diuen: ‘Ah, perfecte, seieu. Si voleu una missa, costa tant…’. Els promesos, en lloc de rebre una bona acollida – ‘És una cosa bona casar-se!’, reben això: ‘Teniu la fe de baptisme? Doncs, tot correcte…’. I troben una porta tancada quan aquest cristià o aquesta cristiana tenien en canvi la possibilitat d’obrir una porta, agraint Déu per aquest fet d’un nou casament…. Massa vegades controlem  la fe de la gent, en lloc de facilitar-los-la, la fe”.

És una temptació que existeix des de sempre –explica Francesc – que és la “d’ensenyorir-nos, d’apropiar-nos una mica del Senyor”. I explica un altre episodi:

“Penseu en una mare soltera, que va a l’església, a la parròquia i li diu al secretari: ‘Vull batejar el nen’. I aquest cristià, aquesta cristiana, li diu: ‘No, tu no pots, perquè no estàs casada!’. Però miri que aquesta noia ha tingut la valentia de portar endavant el seu embaràs, i de no tornar el fill al remitent…! I què troba? Una porta tancada! Aquest zel no és pas bo! Allunya el Senyor! No obre portes! I quan anem per aquest camí, amb aquesta actitud, no fem cap bé a les persones, a la gent, al Poble de Déu. Jesús va instituir set sagraments i nosaltres amb aquesta actitud n’instituïm un vuitè: el sagrament de la duana pastoral!”.

“Jesús s’indigna quan veu aquestes coses” perquè qui pateix és  “el seu poble fidel, la gent que Ell tant estima”.

“Avui pensem en Jesús, que sempre vol que tots ens atansem a Ell; pensem en el Sant Poble de Déu, un poble senzill, que vol atansar-se a Jesús; i pensem en molts cristians de bona voluntat que s’equivoquen, i que en lloc d’obrir una porta la tanquen… I demanem al Senyor que tots els qui s’atansen a l’Església trobin les portes obertes, obertes per trobar aquest amor de Jesús. Demanem aquesta gràcia”.

Tags: Església, Papa Francesc

Una vegada vaig llegir –no sé on- que ser feliç o desgraciat depèn d’un mateix. Que és cada persona qui tria ser feliç o desgraciada a la vida. En un primer moment aquesta afirmació em va semblar una “boutade”, una afirmació que pretenia ser enginyosa però que em semblava molt poc real i força fora de lloc perquè jo creia que la felicitat depenia més de factors externs que no pas interns.

Amb el temps he anat canviant de parer i he anat entenent una mica més aquella afirmació; perquè em sembla que la felicitat no és una cosa gens objectiva sinó que depèn molt de la percepció que nosaltres tinguem de les coses, de les situacions i, en general, de la vida mateixa. Alguns ho basen tot en factors econòmics, altres en factors de poder, o d’influència, o de salut o d’estatus social…. I justament aquí és on entra aquesta percepció totalment subjectiva del que és la felicitat: cadascú la viu, l’espera, la percep o l’imagina de manera diferent perquè, a fi de comptes, aconseguir la felicitat té molt a veure amb com ens prenem la vida i tot el que ens succeeix. La mateixa cosa pot ser percebuda totalment negativa, exasperant i esfereïdora per una persona, mentre que per una altra aquesta mateixa cosa resultarà totalment digerible i fins i tot en traurà un rendiment positiu per a la seva vida perquè potser l’ajudarà créixer i a madurar. Les possibilitats de les persones són immenses i el que ens passa la major part de les vegades és que no hem après a desenvolupar-les i ens quedem en el lament, en la part negativa i en el metre quadrat que tenim al voltant nostre. No som capaços de mirar més enllà, més lluny, més alt i amb més perspectiva.

Per a ser feliços, de totes maneres, (i no vull pas donar cap recepta, que per això ja hi són els psicòlegs i altra gent que en sap molt) sí que necessitarem canviar les ulleres que normalment portem posades i que no ens sabem traure. I una cosa és certa: cap de nosaltres vam néixer amb les ulleres posades, sinó que ens les hem anat posant durant la nostra vida i ja no ens les hem graduat o no ens les hem tret mai més. Es tractarà, potser, de saber mirar el que ens passa diàriament i canviar les actituds per enfrontar-ho com cal. Canviar la mirada. Ens caldrà aprendre a actuar de manera diferent a com estem acostumats i a pensar que els que ens ha tocat no és la cosa pitjor del món i que potser té coses bones i tot. El que deia: canviar les ulleres…

Per què, –em pregunto moltes vegades- una mateixa malaltia és acceptada d’una manera determinada, amb ganes de lluitar, amb l’esperit intern de vèncer-la per una persona i en canvi aquesta mateixa malaltia ensorra, fa defallir i fa claudicar una altra persona? Per què alguns saben veure sempre el vas mig ple i altres el veuen sempre mig buit?. Per què alguns es fixen sempre en el que tenen i altres es fixen només en el que els falta?. Per què alguns troben defectes en tot i, en canvi, altres sembla que tot els va bé?.

No serà que ens falta canviar les ulleres, la perspectiva, mirar al nostre voltant, valorar millor les coses, veure que cada dia hi ha una nit però també que hi ha un dia i que, fins i tot, hi han dies ben bonics, amb sol i molta llum?.

Tags: PSICOLOGIA

EL FORASTER (Le métèque)

Cançó de Cançó de Georges Moustaki. Adaptació : Miquel Pujadó

El seu major èxit musical ‘Le métèque’ va néixer precisament en 1968 i ell va marcar a tota una generació de joves que sortien de les barricades parisenques i que podria ser el cant íntim de milers de joves que se senten estrangers en una Europa que no els ha sabut acollir com caldria Uns joves que sospiraven per trobar una feina quan van venir il·lusionats des dels seus països, carregats de somnis i esperant trobar – potser- un amor i una situació millor del que han trobat.
La música d’aquesta popular cançó que avui porto aquí està inspirada en els ritmes tradicionals grecs, començant amb un buzuk i al que se li uneixen guitarres i una pandereta com a percussió, mantenint tota la cançó un to assossegat i tranquil permetent que la veu del cantant es vagi desplegant amb un frasejat clar i molt poètic. La lletra és una història en dues parts, la primera ens descriu el que ha estat el seu passat, del qual ni renega ni tampoc presumeix, amb els seus bons moments de plaer i els dolents de sofriment i que demostra que coneix el que és la vida . I en la segona es llança a declarar el seu amor a la noia que l’està escoltant, a la qual li promet una passió sense fi en què ell interpretarà el paper que ella desitgi.

George, amb les teves cançons has fet fer cada segon etern i al cor del nostre món la Mort no hi ha tingut res a fer perquè perviuràs per sempre a través d’elles. Descansa en pau.

Pier Paolo Pasolini, fou un poeta, novel·lista, cineasta, dramaturg i assagista italià nascut a Bolonya el 1922.

Fill d’un militar feixista i una mare profundament catòlica, les seves idees sempre van ser d’esquerra, arribant fins i tot a unir-se durant una temporada al partit comunista.

Als disset anys es va matricular a la Universitat de Bolonya per estudiar Filosofia i Lletres, i cinc anys després va publicar el primer llibre de poemes.

Una etapa molt important de la seva producció literària es va produir entre 1954 i 1966, quan va publicar "Les cendres de Gramsci", "El rossinyol de l’Església catòlica", "Poesia en forma de rosa", i els assajos "Passió i ideologia", i "La religió del meu temps".

Va ser a més un gran guionista i director de cinema. Els seus escrits sobre crítica social van aconseguir gran brillantor amb un dels seus últims treballs, "Cartes luteranes", en què va analitzar la situació decadent de la societat italiana.
Va ser assassinat el 2 de novembre de 1975, a la ciutat de Roma.

Des d’avui i fins al 31 de juliol, la Filmoteca de Catalunya oferirà una aproximació a la figura d’un dels grans intel·lectuals contemporanis amb una retrospectiva íntegra (mai feta abans a Catalunya) amb material inèdit provinent de la Cineteca de Bolonya, la seva ciutat natal, i Roma.

“Pasolini molestava a tothom: era un home cristià, però comunista i homosexual; li agradava portar bons cotxes, però atacava la burgesia…”, diu d’ell el cineasta Xavier Juncosa, que va treballar 12 anys a Itàlia i coneix amb profunditat l’obra de Pasolini.

Heus aquí un poema seu:

AL PRÍNCEP
Si torna el sol, si cau la tarda,
si la nit té un gust de nits futures,
si una migdiada de pluja sembla tornar
de temps massa estimats i mai posseïts del tot,
ja no trobo felicitat ni en gaudir ni en patir per aquestes coses:
ja no sento davant meu tota la vida …
Per ser poetes, cal tenir molt de temps:
hores i hores de soledat són l’única manera
perquè es formi alguna cosa, que és força, abandonament,
vici, llibertat, per donar estil al caos.
Jo, ara, tinc poc temps: per culpa de la mort
que em ve a sobre, en l’ocàs de la joventut.
Però per culpa també d’aquest nostre món humà
que roba el pa als pobres, i als poetes la pau.

(De "La religió del meu temps" 1961)

Tags: Pier Paolo Pasolini, Poesia

“S’ha de ser imbècil per creure algunes coses de les que parles en el teu blog. S’ha de ser ruc per creure que algun dia Catalunya serà independent”. Aquestes afirmacions me les va fe -no fa gaire- una persona que va entrar al meu blog i, pel que sembla, no li van agradar gaire alguns apunts que va llegir, sobretot pel que fa referència a la independència de Catalunya. Lògicament que està en el seu dret compartir, o no, els meu punts de vista, cosa que respecto profundament.

Com a resposta, podria dir-li moltes coses a aquesta persona i podria donar-li arguments de tota mena. Però no sempre els arguments es volen entendre i no sempre serveixen igual per a tothom.

Em sembla, però, que la millor resposta la dóna Eduardo Galeano en aquest poema:

Utopía

Ella está en el horizonte.
Me acerco dos pasos,
ella se aleja dos pasos más.
Camino diez pasos
y el horizonte se corre
diez pasos más allá.
Por mucho que yo camine
nunca la voy a alcanzar.
¿Para qué sirve la utopía?
Sirve para eso:
para caminar.

Eduardo Galeano

Tags: Eduardo Galeano, Independència, Utopia

Si existeix l’infern, el dictador Videla segur que hi ha anat de patac.

De la presó a l’infern, passant –això sí- pel repudi de tota una societat traumatitzada, fins avui i segur que per molts anys encara, pels assassinats, tortures, segrestos i desaparicions de milers de persones a l’ Argentina dels anys 70.

Era el 24 de març de l’any 1976 quan va néixer aquella ominosa dictadura militar. Va costar molts anys i molts esforços poder jutjar i condemnar els responsables principals i dur-los a la presó. Un d’ells era Videla, que aquest divendres va morir als 87 anys en una presó de Buenos Aires sense haver donat en cap moment mostres de penediment. Això deu ser el pitjor que pot succeir-li a una persona: no adonar-se de l’immens mal i el gran dolor que ha provocat i no sentir cap mena de penediment. Hi han proves evidents de tot plegat. Han estat confirmats els segrestos i desaparicions d’uns 30.000 opositors, mentre que uns 500 nens van ser robats als seus pares que es trobaven en captivitat. Gràcies a l’ingent tasca de les “Madres de la Plaza de Mayo” i d’altres organitzacions humanitàries s’ha aconseguit que 108 d’ells recuperessin la seva veritable identitat.

Aquesta manera de pensar és comú als dictadors. L’activista pels drets humans Sara Méndez, que va portar Videla als jutjats, ha dit que el dictador

“siempre mantuvo su convicción de que al que piensa distinto hay que eliminarlo”. “Yo me pongo a pensar que una persona que vivió más de 80 años y su muerte provoca tanto regocijo, la primera reflexión es ¡qué tremenda pena para la humanidad! Porque en definitiva Jorge Videla es un producto de este mundo, de esta época, de estas sociedades”.

“Fue un hombre que nunca se arrepintió de lo que hizo, nunca reconoció los crímenes aberrantes cometidos. Yo lo tuve muy cerca en muchas oportunidades, cuando ocupó el banquillo de los acusados en los juicios que se llevaron adelante en la República Argentina”.

“Su actitud era la de una persona que mantenía enteras sus convicciones, que eran justamente las de que al opositor político, al que piensa distinto, había que eliminarlo; no importaba la forma, no importaban los medios, sino que había que eliminarlo”.

A Sara Méndez li van robar el seu fill, Simón Riquelo, als pocs dies de néixer al Juliol de 1976 i que va poder recuperar després de vàries dècades. Com ella, quantes famílies ploren encara els seus morts per culpa d’aquest home? Quantes famílies es pregunten  com van morir, on poden ser, on anar-los a buscar, qui els va matar, quan, com, on…

Moltes preguntes. Massa preguntes sense resposta les que que aquest home ha deixat i massa respostes les que s’ha emportat al seu infern. Perquè, tal com apuntava al començament d’aquest aquest apunt, no sé si existeix l’ infern o no. Però sí que existeix –amb tota seguretat- l’infern particular que cadascú es crea o crea al voltant seu quan esdevé un persona tan nefasta com ho va ser Videla. Sartre deia que “l’infern són els altres”. Sí, l’infern el creen persones com ell quan produeixen morts, dolor i patiment buscat, volgut i sense cap mena de lògica i sentit. O, més ben dit, l’únic sentit i la única lògica -ben perversos!- els hi donen ells quan condemnen a mort impunement, roben la identitat d’una persona, i creen un infern aquí a la terra que és ben bé el del filòsof Sartre. Un infern determinat per aquest tipus de persones que omplen  de llàgrimes i dolor tota una societat i, com a conseqüència, el món sencer. Perquè el món és una unitat i el món és més bo o més dolent si nosaltres ho som.

Tags: Argentina, Dictadura, Jorge Videla

Aquest fi de setmana és Festa Major aquí a Mollerussa i, com cada any, han fet un programa amb tots els actes festius. Aquest matí, mentre l’estava fullejant, m’he topat amb una foto antiga de la Plaça Major. Una foto dels anys 60 del segle passat… Als que ja tenim uns quants anyets ja ens comencen a quedar una bona colla records del segle passat!. I un dels records que m’ha portat aquesta imatge antiga és la d’una sabateria que hi havia en aquesta plaça on em van comprar les meves primeres sabates “Gorila”, molt populars en aquell temps perquè regalaven una piloteta verda amb cada parell de sabates. Els de la meva edat ho recordareu prou bé!. Jo recordo encara avui l’escena i la il·lusió que em va fer la famosa piloteta verda (em sembla que més que les mateixes sabates!) el dia que amb el pare vam anar a comprar-les. Eren famoses per la seva resistència i duresa (en tots els sentits). Després, per pura curiositat, he mirat a internet i he pogut comprovar que encara les fabriquen (molt més maques i molt més modernes que aquelles de la meva infantesa, és clar!) i també he pogut comprovar que perdura encara com a símbol de la marca la famosa i desitjada piloteta verda amb el goril·la.

Tot això per dir només una cosa: que el regal d’aquella “piloteta verda” era una bona estratègia per a vendre i aquesta mateixa estratègia encara dura avui en molts àmbits de la nostra vida. Sembla que encara no estem prou escamnats de que ens prenguin el pèl amb regals, que no valen res en si mateixos però que a molts encara els fan molta il·lusió. Per a molta quitxalla d’aquell temps -que quasi no tenia joguets perquè eren temps difícils- aquella piloteta significava molt i era l’ham perfecte per tal de que et venguessin la moto, com es diu popularment. Quantes vegades ens hem deixat enganyar amb regals enverinats!. Han passat a la història els miralls que els espanyols intercanviaven amb els indis americans amb or o plata. Aquells miralls eren tan encisadors, tan captivadors, amb tan atractiu per aquella gent que no els havia vist mai, que queien a la trampa amb les quatre potes.

Exactament això és el que ha fet Espanya durant segles amb Catalunya i, durant segles, molts s’han deixat enredar per les “pilotetes verdes”, els miralls de tota mena i les promeses de felicitat eterna. Per sort, cada vegada queden menys persones engalipades i entabanades per tantes promeses i la crua i dura realitat quotidiana fa veure quines són les perverses intencions que s’amaguen darrera la “piloteta verda”. Intencions que fins fa poc s’amagaven i que ara ja es mostren obertament sense cap mena de rubor: ara ja es pot dir clarament que la intenció és “españolizar a los niños catalanes”, fer-nos gruar cada fi de mes amb els diners que han d’arribar de Madrid, fer que els tribunals dictaminin sempre en contra nostra, posar tants pals a la roda com sigui possible per tal de que perdem la paciència i desistim…

Fa un temps, un dels economistes que més ha encertat les previsions (l’economista Niño Becerra), va fer un tuit que es va fer popular: "CAT demana un rescat de 5 mil milions a algú a qui entrega cada any 16 mil milions més del que rep". Ens volen fer patir econòmicament, culturalment, ens volen arraconar com a poble, volen seguir abusant de nosaltres, segueixen dient-nos a tort i a dret insolidaris, garrepes, dolents, lladres, nazis, egoistes i tots els pitjors qualificatius que vulgueu. De víctimes ens hem convertit en victimaris. Ara ja no s’estan de res i s’ha alçat la veda i ja es pot disparar a matar que no passa res. Hem quedat sols i sense defensa i ens haurem d’espavilar si volem sobreviure.

Per això em preguntava al títol d’aquest post si encara no estàvem escamnats, si encara era possible que algú amb quatre dits de front no veiés aquest espoli. Perquè això és un espoli en tota la regla i amb totes les lletres. Un espoli econòmic i un espoli de la nostra dignitat com a poble perquè ens volen prendre la nostra manera de ser i de fer, la nostra llibertat i les nostres legítimes aspiracions. Ja no podem ni decidir, segons ells. Què ens queda doncs?. Com acabava un article la Pilar Rahola fa uns mesos “Ens tenen, doncs, de genolls, que és com han volgut tenir-nos sempre. La qüestió és fins quan serà sostenible aquesta situació o, més ben dit, fins quan no veurem que és insostenible. Perquè hi ha una cosa pitjor que no tenir estat propi, que és dependre d’un Estat amb tendències naturals al vampirisme”.

Tags: Catalunya, Independència

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, va presentar el passat 12 d’ octubre una PROPOSTA DE PLA DIOCESÀ
PASTORAL 2012-2020 en el marc del que s’ha anomenat Nova Evangelització i de la qual ell n’és un ferri defensor. El Pla proposa 9 prioritats d’actuació, la darrera de les quals fa referència a l’ ACCIÓ CARITATIVA de l’ Església i diu així:

9. L’acció caritativa
Establir un procés de formació en clau d’evangelització per a tots els professionals i col·laboradors de Càritas, com a curs preparatori per a esdevenir col·laborador.
Crear institucions vinculades a Càritas, però independents, per atendre camps específics: presos, drogoaddictes, dones maltractades, acollida de dones embarassades, discapacitats físics i psíquics, immigrants, transeünts, aturats.
Calendari:
– Des de l’octubre de 2015: Iniciar la formació en clau d’evangelització.
– Des d’octubre de 2017: Promoure la creació d’institucions que atenen necessitats específiques de col·lectius necessitats.

Avançant-se força al calendari inicial, ara ens ha sorprès enviant una carta a tots els Rectors del Bisbat, comunicant-los que vol canviar el marc normatiu de les Càritas de les diferents Parròquies del Bisbat. Basant-se en un “Motu propio” del Papa Benet XVI diu que s’han de canviar els estatuts de totes les Càritas – diocesana, arxiprestal i parroquial- d’acord amb algunes normatives que el proper dia 18 de maig presentarà a tots els presidents de Càritas. Vegem alguns punts d’aquesta carta:

– “Els seus estatuts però hauran d’establir que el rector, l’arxipreste o el bisbe, segons correspongui, tindrà sempre la darrera paraula en totes les decisions, ja que la forma pròpia de Caritas no és la d’una associació de fidels sinó l’església parroquial, arxiprestal o diocesana en acció a favor dels més pobres”). 

– “El nomenament de president de qualsevol junta de Caritas correspondrà al bisbe a proposta del Rector, a partir d’una terna elaborada per votació en l’assemblea. En situacions extraordinàries es podrà nomenar el president sense convocar l’assemblea. Els altres membres de la Junta seran nomenats pel rector a proposta del president”.

– “Tothom que respecti la identitat eclesial de Caritas podrà col·laborar amb Caritas. Tenint present però el que estableix el dret sobre les condicions per a ser membre d’una associació pública de fidels caldrà establir dos tipus de pertinença a Caritas: membre i col·laborador. Podran ser membres els fidels catòlics que rebuts els sagraments de la iniciació cristiana, trobant-se en situació canònica regular, participen habitualment de l’eucaristia dominical. Podran ser col·laboradors fins i tot els no batejats sempre que respectin la identitat eclesial de Caritas. Els membres tindran vot en les assemblees i podran ostentar càrrecs en l’estructura de Caritas (membres de la junta i responsables de programes). Els col·laboradors podran col·laborar en les accions i programes de Caritas però no podran participar en les assemblees, ni ser elegits per a ostentar cap càrrec en l’estructura de Caritas. El rector membre nat de les junta de Caritas expedirà el document que acredita la condició de membre de Caritas. Els qui no gaudeixin d’aquesta condició tindran per defecte la condició de col·laboradors.

Determino que, des del dia 2 de maig i fins a l’aprovació de les modificacions dels estatuts de cada Caritas, s’obri un temps de provisionalitat durant el qual no es pugui prendre cap decisió extraordinària, especialment cap renovació de president i dels altres membres de les juntes i de les comissions de Caritas – diocesana, arxiprestal i parroquial -. Encarrego als rectors que vetllin per a que es respecti aquesta mesura.

Atentament,

+ Xavier, Bisbe de Solsona

Solsona, 2 de maig de 2013

El juliol passat el Bisbe ja va fer una declaració que indicava el camí cap on volia que es transités. Deia: "També som una Església per als pobres, perquè dediquem un gran nombre de col·laboradors a l’atenció dels pobres", però creia que manca  ser una Església dels pobres, "una comunitat que fa realitat l’anunci de Jesús a la sinagoga de Natzaret: els pobres són evangelitzats, es converteixen i entren a formar part de l’Església."

El bisbe Novell conclou que cal arribar a un treball caritatiu que porti els pobres a la conversió, al camí de fe i a la incorporació a la comunitat parroquial. En aquest sentit, apunta a que els col·laboradors de Càritas "han d’aprendre a evangelitzar, sense deixar de realitzar la tasca d’acolliment, de promoció d’inserció laboral, de formació, d’ajuda material. Han de descobrir la mística de fer tot això de tal manera que suscitin interrogants, propiciïn el diàleg sobre el perquè de llur caritat, fins a fer possible l’anunci significatiu de Jesús i la proposta d’un camí de conversió." Aquest "plus" de la pastoral caritativa, -explica,- demana "una formació en clau d’evangelització per als actuals professionals i col·laboradors de Càritas", que es tradueix en un curs de capacitació evangelitzadora que ha d’esdevenir el curs introductori per a arribar a ser col·laborador de l’acció caritativa parroquial.

Davant d’aquests plantejaments jo em pregunto: quin és el paper dels laics en l’església si sempre la darrera paraula en tot la tenen els capellans i el bisbe?.

Què pretén aquesta distinció que fa el bisbe  entre “membres” i “col·laboradors”?.  No entenc massa què pretén. O potser sí que es pot entendre, si hom pensa en el desfici que encara tenen alguns bisbes de controlar i fiscalitzar les parròquies, les institucions i, a fi de comptes, les persones que formen part de l’església. Encara s’ha de seguir pensant que els laics i laiques no poden tenir veu pròpia i que, justament per això, potser algunes vegades no concordaran necessàriament amb el pensar del que anomenem autoritat?.

Penso que hi ha molta gent que col·labora amb Càritas o amb altres activitats de l’ Església i fa una extraordinària labor i que, a partir d’ara, no tindrà vot ni veu perquè potser no són prou “gent de missa”?. És necessària aquesta distinció que pretén fer el bisbe?.

Hem de seguir pensant encara que l’Església només ha de pensar en evangelitzar els pobres o potser també hauríem de pensar que és més important deixar-se evangelitzar per ells?. I quan dic “pobres” no ho dic només en sentit material, ja m’enteneu.

Potser seria hora de tornar a reflexionar aquell passatge de l’ Evangeli (Mc. 12, 38-44) en què Jesús alerta la gent sobre els escribes del temple i la seva falsa religió que només busca la pròpia glòria i explotar els més dèbils. I, en canvi, seguidament enalteix el gest que ha observat en una pobra vídua que és generosa fins a l’extrem.

Vanitat i falsedat dels escribes.— 38 En el seu ensenyament deia: «Guardeu-vos dels escribes. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, de ser saludats a   les places 39 i d’ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs als convits; 40devoren les cases de les viudes i amb intenció fingida fan llargues oracions; aquests sofriran una condemna més severa».

Ofrena d’una viuda pobra.— 41 Es trobava assegut davant la sala del tresor, i mirava com la gent hi tirava diners; i molts rics hi tiraven molt. 42 S’hi presentà una viuda pobra i va tirar-hi dues peces menudes, que fan un quadrant. 43 Llavors va cridar els deixebles, i els digué: «Us asseguro que aquesta viuda pobra hi ha tirat més que tots els qui tiren al tresor; 44 perquè tots hi han tirat d’allò que els sobra; ella, en canvi, de la seva indigència, hi ha tirat tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure».

Per tant, em sembla que no ens hauríem d’equivocar: moltes de les persones més valuoses que col·laboren a l’ Església són aquestes persones senzilles, de cor gran i generós, que treballen a Càritas o en altres camps i que fan el que sigui necessari per acollir els germans necessitats. Potser algunes d’elles no van a missa sempre, ni són considerats fidels exemplars segons els esquemes mentals d’alguns bisbes. Potser ni pertanyen explícitament a l’ Església, tot i que la seva religió potser és la més autèntica perquè són les que millor segueixen Jesús i perquè elles són les que més se li assemblen.

Potser el Papa Francesc ens volia dir alguna cosa nova amb els signes que va fer el Dijous Sant passat i amb algunes altres paraules que ha dit durant aquest breu temps i ens pot donar pistes del que és més important en l’exercici de la caritat. La societat canvia i l’Església també pot canviar si es vol intel·ligible Jesús als homes i dones actuals.

Tags: CÀRITAS, Església, Xavier Novell

CÀRITAS EUROPA ha publicat recentment un estudi realitzat en col · laboració amb les Càritas nacionals de Grècia, Irlanda, Itàlia, Portugal i Espanya, entre altres,

En un informe de 68 pàgines, s’intenta avaluar l’impacte de les crisis i les anomenades polítiques d’austeritat implementades pels governs dels països amb dificultats de finançament en els mercats financers, amb el suport de les institucions comunitàries i el Fons Monetari Internacional.

L’originalitat d’aquesta anàlisi és haver posat el punt de vista en els efectes d’aquestes mesures en les persones, especialment les més afectades. Les Càritas nacionals coneixen les seves cares i els drames que hi ha darrere. Els tècnics que van fer l’estudi coneixen les dades estadístiques i en fan la corresponent interpretació. El resultat d’aquesta combinació virtuosa és que estem davant d’una obra de gran valor que representa justament la situació en el conjunt de la Unió Europea i, amb més detall, l’experiència concreta dels 5 països en crisi (Irlanda, Itàlia, Grècia, Portugal i Espanya).

L’evidència empírica presentada en aquest estudi demostra clarament que la política de donar prioritat a l’austeritat per reduir el deute públic i imposar reformes estructurals basades en la despesa pública no funciona en termes macroeconòmics i imposa a la gent, especialment als més vulnerables , un alt cost social, en forma d’atur, redueixen el poder adquisitiu i creen més desigualtat en l’accés als béns essencials, creen empobriment i totes les seves conseqüències indirectes. És un camí que no solament és injust, és contraproduent des de la perspectiva del desenvolupament i una amenaça per a la cohesió social i la democràcia. Aquest camí és, d’altra banda, igual de perillós i nociu per un altre motiu: posa en perill la cohesió europea i legitimitat política de la mateixa UE i soscava el seu futur.

Malgrat la retòrica del discurs polític europeu que parla ​​ara de la necessitat de creixement econòmic, aquest discurs està sent desafiat per la mateixa realitat, per la manifesta falta de voluntat política i la incapacitat institucional de la UE per fer front a aquesta situació. L’informe no es limita a un diagnòstic de la situació sinó que conté un conjunt de recomanacions ben raonades i oportunes per trencar el cercle viciós del deute i l’austeritat.

En una entrevista molt interessant feta per EL INVERSOR INQUIETO a JUAN JOSE LOPEZ, tècnic de l’ Equip d’ Estudis de Càritas Española (us la recomano vivament) ens diu que a Espanya la crisi ha provocat que la pobresa severa s’hagi multiplicat per dos en cinc anys.

La crisi és molt més que números, són drames personals i familiars darrere d’aquests números patint les conseqüències d’un país que supera els 6.200.000 aturats. La desesperació, la falta d’ànim, la pobresa en totes les seves vessants -no només l’econòmica-  arriba a les famílies espanyoles. Càritas ho sap de bona mà ja que està en la primera línia d’ajuda per intentar portar esperança allà on la crisi l’ha fet desaparèixer.

Tags: CÀRITAS, Crisi

Encara que ens pugui semblar poc, el títol de Lliga que ahir va aconseguir matemàticament el Barça, té més valor del que sembla perquè -com és sabut- aquesta temporada ha estat plena de dificultats de tota mena, algunes d’elles extra esportives. Per tant, avui toca felicitar el Barça per aquest títol de lliga aconseguit de forma ben brillant i en circumstàncies ben especials.

És cert que aquests darrers mesos hem vist un Barça disminuït, que ens ha donat uns quants disgustos, sense prou empenta i diferent del d’aquests anys passats. Però és cert també que això no vol dir que no es pugui tornar a refer si entre tots saben tornar a trobar al camí que van marcar el tàndem Pep-Tito aquests anys i que el Pep va resumir fa uns dies en una conferència a Buenos Aires. M’agradaria recollir avui algunes coses de les que va dir perquè crec que són essencials en aquests moments que viu l’equip.

Pep Guardiola va ser distingit pel cap del “gobierno porteño”, Mauricio Macri, com a "hoste d’honor" de la Ciudad de Buenos Aires i va dir d’ell que "és un exemple d’humilitat per a nens i joves de tot el món i una clara prova del que significa el valor del treball en equip per superar-se i aconseguir objectius". I després va precisar: "Nois, és un honor tenir aquí amb nosaltres a qui ha conduït un cicle increïble en la història del futbol mundial com a tècnic del que molts pensem que ha estat el millor equip de la història".

Després d’aquesta distinció, Guardiola va respondre preguntes de nens i nenes de diferents escoles primàries de la ciutat i va dir coses com les següents: "És un orgull molt gran haver format part del Barcelona però la vida segueix i cal buscar altres reptes".

Cal recordar que Guardiola va ser un dels artífexs -entre 2008 i 2012- d’una revolució futbolística al guanyar amb el FC Barcelona 14 títols en 17 tornejos disputats, amb un estil de possessió elegant de la pilota, contundència golejadora i respecte per l’espectacle. Ja només en la seva primera temporada va aconseguir la Lliga, Lliga de Campions, Mundial de Clubs, Supercopa d’Europa, Supercopa d’Espanya i Copa del Rei.

I no només compten els títols. En el seu històric pas com entrenador del Barça, va tenir el mèrit i la capacitat d’ amalgamar individualitats com la d’un cada dia més sorprenent Messi  (quatre vegades millor jugador de la FIFA), amb una colla d’extraordinaris jugadors i fer-ne de tot plegat un conjunt guanyador i que feia goig de veure jugar.

Va indicar que el secret de l’èxit del Barcelona va ser "haver trobat uns jugadors que van fer del seu ofici, de la seva professió, una cosa molt, molt amateur". "Quan arribes molt amunt, tot és molt professional, tot és molt seriós, molt quadriculat. En canvi, ells mai van perdre aquesta passió pel joc". Va dir també que els seus jugadors del Barça van ser "els aficionats més professionals que he conegut. Un es fa futbolista de petit perquè li agrada xutar la pilota. Vam intentar des del primer dia fins a l’últim que això no ho perdessin".

Per tant, ara toca refer l’equip, refer els ànims, refer la moral, refer la salut d’algunes persones que ho han passat malament, refer la pinya  i tornar l’equip al lloc on estava aquests anys passats amb humilitat, paciència, intel·ligència, sense nervis i sense presses perquè la base i l’estructura ja hi és i és ben ferma i ben sòlida. Segur que ho aconseguiran. Visca el Barça!

Tags: ESPORTS, Futbol; Barça

Llegia avui en el blog BUSCANDO WASLALA, que és el blog d’una parella de rodamóns que ha donat voltes per molts països i que recorre en aquests moments alguns països de Llatinoamèrica en auto stop, a peu o amb mitjans ben rudimentaris que, com en el Camí de Sant Jaume, l’experiència més gratificant per a ells no és arribar a la meta –per molt desitjada que sigui- sinó el propi camí que van fent, amb tot el que comporta.

Jo no he fet mai el Camí de Sant Jaume però és una cosa que m’agradaria fer algun dia i que no descarto pas. N’he llegit diverses experiències i quasi totes coincideixen en que és una experiència que marca d’alguna manera la persona: a vegades és espiritual i altres simplement és una experiència humana de superació i esforç. Sigui com sigui, és possible que sigui veritat la frase de que el més important sigui el camí en sí mateix. En qualsevol camí que una persona fa (i la vida mateixa podria ser-se el paradigma) es troba una mica de tot: coses bones i dolentes; persones interessants i positives i persones tòxiques i negatives; moments que recordarem tota la vida i altres que voldríem oblidar per sempre… Però l’interessant és anar caminant, anar fent, ocupar-se del present, valorar-lo i no obsessionar-se massa pel futur.

Vivim els catalans moments importants. Històrics. Il·lusionants, però també una mica preocupants perquè les coses no semblen ser massa clares i el camí es fa molt difícil. I més que se’n farà! Però no hauríem d’oblidar que el més important és el camí en sí mateix, anant fent els passos que hàgim de fer. Sense falses il·lusions però sense arronsar-nos.

Tags: A PEU

Tags: Llengua catalana

Difícilment es pot fer més el ridícul. Alguns fa temps que el fan al País Valencià i a Mallorca. Ara els volen emular els aragonesos amb una llei que s’aprovarà amb els vots del Partido Popular y del Partido Aragonés.

Deu ser difícil fer-ho pitjor. Per això encara estic impressionat pel que acabo de llegir a La Vanguardia :

Lleida (ACN). – La càmera parlamentària d’Aragó votarà aquest dijous la llei de llengües que dóna al català el nom de llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental (LAPAO) i l’aragonès, llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i prepirinenca (LAPAPYP).

Què me’n dieu?

Tags: Llengua catalana

Quan avui llegia i escoltava les declaracions que Mourinho va deixar anar ahir en una roda de premsa que va fer per sorpresa, em vaig ratificar en allò que durant aquests anys he cregut i que aquest personatge (volia dir senyor, però em sembla que no s’ho mereix) ha anat mostrant en tot moment: que és un impresentable egocèntric que deixa anar tota la bilis i la mala llet que porta dins ara que sembla que ha decidit anar-se’n sense triomfar com ell hauria volgut i veient –tot i no reconeixent-ho- la poca collita que ha fet.

L’egocentrisme (del llatí ego, "jo", i "centre") és una actitud psicològica en la qual l’individu es considera el centre de l’ univers i dóna valor a les coses en tant que li són d’utilitat pròpia; igualment, és incapaç de posar-se en el lloc de l’altre per considerar des d’allí els fenòmens. En una accepció més àmplia, és egocèntric aquell qui considera que el seu punt de vista i els seus interessos són més importants que el dels altres. Per això l’egocèntric fa servir amb molta freqüència la paraula "jo", “me”, “meu”  quan parla de les “seves” coses

Els psicòlegs diuen que el llenguatge egocèntric és normal trobar-lo en les fases infantils de la persona però que també es pot trobar també en fase adulta. És el cas d’aquest home que –fa temps- en una entrevista concedida a la TV SIC de Portugal, deia que “havia deixat de ser egoista i egocèntric”. Cóm seria abans si ara és així!. Tot i així, en una altra entrevista reconeixia que “m’agrada guanyar per la satisfacció dels que m’envolten i que alguns m’han qualificat d’egoista perquè m’agrada donar-me ànims i aixecar la meva autoestima. crec que el fet de ser egoista m’ha fet diferent dels demés tècnics del món”. En què quedem? Veient el que vam veure ahir, no sembla haver canviat massa…

Sembla que ha decidit marxar i ho farà amb la cua entre cames, després d’haver fet gastar un munt de diners al Madrid, haver dividit el club, el vestuari, haver menystingut alguns jugadors amb actituds i declaracions públiques i mentides clamoroses. La roda de premsa d’ahir caldria que algun psicòleg l’analitzés bé i ens expliqués tot el que hi havia amagat sota les seves paraules, els seus gestos i la seva actitud prepotent. En trauríem una bona lliçó del que no ha de ser un entrenador de futbol… i del que és un autèntic prototipus de persona egocèntrica.

Tags: PSICOLOGIA

Cada vegada es veu més gent gran a les universitats, a cursos de tota mena, a xerrades i conferències. La gent gran, actualment, té moltes més inquietuds intel·lectuals i vitals que les de fa uns anys enrere, segurament perquè molts d’ells ja van tenir més oportunitats d’estudiar de joves que no pas els seus pares que els va tocar els foscos i tristos temps de la guerra, de la postguerra i de la cruel i empobridora dictadura franquista.

Em van explicar el cas d’una senyora -ja gran- que es va posar a estudiar literatura i, al principi, els companys de curs –quasi tots ells nois i noies molt joves- li qüestionaven força la seva elecció i el seu gust de seure en aquells bancs de la universitat envoltada de gent amb una notòria diferència d’edat. La veien molt gran i, per tant, els semblava que ja no li podien quedar gaires anys de vida i tampoc veien que aquella opció fos per trobar una feina. Quan un dia li van preguntar pel “quid” de la seva elecció, ella els va dir que no ho feia per tenir un títol, ni per guanyar-se la vida sinó que ho feia simplement pel simple i senzill plaer de saber. Els deia que davant de la infinitud del saber tant era disposar de dos anys de vida que de cinquanta o cent. Ni que Déu li regalés 100  anys més de vida no arribaria a poder saber res més que una molt mínima part del que la humanitat ha descobert, investigat, escrit o ha fet.

Per tant, la pregunta no era el “per què” ho feia sinó el “què”. Motius en trobaríem molts i cada persona té els seus, tots molt legítims i segurament que molt valuosos per a cadascú. L’important de veritat és el “què”, o sigui el saber (la saviesa) per sí mateix, el fet d’aprendre, el fet de desenvolupar la ment, el fet de voler ser millor i anar més enllà un mateix. Llegir, pensar, aprendre coses noves ens fa nous a tots. Fa que no ens acabem d’estancar del tot i, per tant, podrir-nos. L’aigua estancada es podreix. Les persones també, si no són capaces de sortir de seu petit món particular, un món que -amb els anys- generalment anem reduint. l’anem fent més petit i el construïm sense mires a l’exterior de nosaltres mateixos. Les mateixes limitacions pròpies de l’edat ens limiten físicament i intel·lectualment, si no vigilem.

Trobo que és bo que els ajuntaments, les universitats, els centres culturals, les associacions i tothom que pugui organitzi coses de tipus cultural i trobo que està molt bé que la gent gran s’hi apunti, ells que disposen generalment de més temps i més oportunitats. La vida d’un jubilat pots ser feta de viatges de l’ IMSERSO -que estan molt bé i també són molt necessaris- però també d’aquesta altra vessant més intel·lectual i enriquidora del món dels llibres o d’internet. Internet és una altra gran possibilitats que ens regala la vida actual per tal de desenvolupar de mil formes diverses la nostra ment i el nostre esperit. Podem anar de Marx a Jesús, de la filosofia ala teologia, de la literatura a la cosmologia en pocs minuts perquè els mitjans actuals ens ofereixen totes aquestes possibilitats fins i tot sense sortir de casa.

Jubilats, aprofiteu-ho!.

Tags: Vellesa

EL MATÏ DIGITAL publicava el 22 de Novembre passat una altra  carta a un polític, després del ressò que va tenir la que va dirigir a Alicia Sánchez Camacho al mes d’Octubre. Suposo que volia que s’assabentessin, tant els del PP com els del PSOE, del que pensem una bona part de catalans. I ho feia amb el seu estil directe i sense pèls a la llengua –tal com ha de ser, per altra banda- perquè sembla que cap dels dos grans partits espanyols ho volen entendre. Aquí teniu la carta:

Carta al Sr.Bono

Respetado señor.

Soy un cura catalán con poca cosa más y con suficiente instinto de conservación para ahorrarme los panfletos y sandeces de una campaña electoral.

Así que fué al biés que le oí en televisión despachándose a sus anchas temperamentales sin dejar de ser bondadoso.

Usted repudiaba aqeullas apreturas políticas dictatoriales de antaño mandadas por el general, pero conservaba la misma idea de él en cuanto a la sagrada unidad de España, que ampliándola a la insaciable voracidad madrileña, llega a lo grotesco queriendo que el Mediterráneo desagüe en el Manzanares.

Lo dejo porque voy a por más.

Con la anchura de horizontes que le caracteriza, usted ha dicho una y otra vez que se puede ser catalán y español. Tal dilema no le toca a usted, español sin ser catalán, pero me toca de lleno a mi que soy catalán y me lo ponen muy negro para sentirme español.

Compréndame.  A mis noventa y dos años he vivido cuarenta y seis, la mitad justa, con el catalán prohibido en las escuelas.

Me responderá que ahora no andamos por tales duricias y que más de un resquemado añorando otros tiempos se queje de un español olvidado en la pedagogía.

Dejémoslo.  No voy a apedrearlo con un memorial de agravios, pero desde la ignominia del café para todos hasta hoy no recuerdo un solo gesto de ustedes de comprensión para con los catalanes.

Me apena ver como nunca comprenderán que el catalán es para mi tan sagrado como para ustedes el castellano.  Y si para ser español tengo que aceptar el mínimo desprecio de mi idioma, me es imposible serlo.

Es muy difícil, pero espero que nos comprendan, sólo podremos ser españoles si nos aceptan alegremente como catalanes.

Así hemos llegado a este momento.  Ustedes nos han cerrado todas las puertas, sólo nos queda una, ya me entiende.

Con todos mis respetos.

Mn. Josep Maria Ballarín

Tags: Josep M. Ballarín, POLÍTICA

Seguint amb el mateix tema d’ahir i sabent que parlar dels bancs –i, sobretot, de les males pràctiques d’alguns banquers- és un assumpte del que en podríem parlar molt i no acabaríem mai, avui m’agradaria aturar-me en un altre aspecte: el de les execucions hipotecàries, un assumpte gravíssim que cada dia toca a més gent i que aquest govern incompetent del PP no sap (o no vol) resoldre, com és evident que no sap resoldre la majoria d’assumptes que té entre mans i que ens porta a tots cap al precipici

El diari ‘El País’ publicava fa uns dies aquest gràfic que veieu aquí, extret d’un estudi del Colegio de Registradores de España, que deia:

“El fin de la burbuja inmobiliaria provocó, solo durante el año 2012, que la banca se quedara con 30.034 primeras viviendas por impago de los créditos, una media de 115 desahucios por día hábil o, lo que es lo mismo, uno cada 15 minutos. El número de viviendas, de primera y segunda residencia, que se quedaron los bancos el año pasado, asciende a 38.778, según el mismo informe. Otro dato que muestra la crudeza de la situación es que la banca admitió 11.441 daciones en pago en primera vivienda ante la insolvencia de sus clientes. Y, por último, el informe afirma que en 2012 se iniciaron 65.778 procesos de ejecución hipotecaria”.

Un autèntic problema social, per tant, que el Govern del PP no vol resoldre. Sembla que alguns governs autonòmics s’ho miren amb una mica més de sensibilitat i busquen maneres de resoldre el problema. El d’Andalusia ha estat el primer en fer un Decret LLei que, entre altres coses, regula l’expropiació temporal d’habitatges propietat dels bancs.I segur que seguiran altres per aquest camí perquè, tal com van les coses no sembla just ni raonable deixar més gent al carrer, podent trobar solucions com es podrien trobar. Ja seria hora que algú s’enfrontés obertament als bancs i els digués que no n’hi ha prou de guanyar diners sinó que han de tenir també una funció social en moments com els actuals. I que si a ells els han ajudat, potser també ha arribat l’hora que ells ajudin una mica.És intolerable acceptar sense indignar-se una notícia com la que porten avui els diaris: “Els quinze membres del consell d’administració de la Sareb van guanyar 142.917 euros al desembre del 2012, el primer mes de funcionament del conegut com a "banc dolent", dels quals 32.916 euros els va rebre la presidenta, Belén Romana”.

És en aquest sentit que ha parlat l’artista, activista i creador Dionisio González, un asturià de naixença però que viu i treballa a Sevilla, que és Doctor en Belles Arts i professor de la Universitat de Sevilla, molt famós pel disseny de les seves cases (que alguns diuen que són impossibles, però que ell les defensa com a molt possibles). Opinant sobre el Decret de la Junta d’Andalusia deia:

“Me parece una ley defensiva ante una ley abusiva. Da la sensación de que el decreto de expropiación de la Junta más que un golpe de efecto es un golpe de afecto. Esta situación llega después de muchos suicidios y escenas dramáticas que han enrojecido a la Unión Europea que nos impuso unas reglas demasiado severas. Sin embargo, ya sabemos que es más fácil que caiga un Gobierno que un banco. Hasta ahora hemos salvado a los bancos y ellos nos han correspondido con el mayor de los desafectos y la inhumanidad”.

On és el dret a una vivenda digna que recull la Constitució? Qui es cuida de fer-lo acomplir? On són mes mesures adequades per tal de posar una mica re racionalitat als drets fonamentals de les persones, que cada dia són més conculcats i més oblidats?. Els grans culpables d’aquest desgavell són els governs  i els bancs i caixes. Els governs perquè no fan lleis adequades i una mica més justes. I els bancs i caixes perquè s’estan beneficiant molt de tot plegat posant com excusa la crisi i fent pagar tots els plats trencats a la pobra gent que ha quedat sense feina i sense poder pagar les hipoteques. Ja sabem que alguns han estirat més els braç que la màniga però també és cert que els bancs en són en gran part culpables per no haver pres prou mesures i no haver explicat bé la lletra petita. Bancs, constructores, immobiliàries, ajuntaments… tots en són una mica culpables. Per tant, a tots ells els correspon ara d’arreglar una mica la situació tan desesperada per a moltes famílies que, de cop i volta, es veuen al carrer i sense ni poder menjar.

Tags: ECONOMIA