A PEU

Avui rebia un correu on explicava que la banca a Espanya (el que llavors s’anomenava taula de canvi) va aparèixer durant el regnat de Jaume I El Conqueridor (1213-1276). La legislació romana i goda que regia aquest negoci va ser substituïda.

Aquests són alguns dels articles d’aquella nova legislació bancària que havia sortit:

El 13 febrer 1300 es va establir que qualsevol banquer que es declarés en fallida seria humiliat per tot el poble, per un pregoner públic i forçat a viure en una estricta dieta de pa i aigua fins que tornés als seus creditors la quantitat completa dels seus dipòsits.

El 16 maig 1301 es va decidir que els banquers estarien obligats a obtenir fiances i garanties de terceres parts per poder operar i aquells que no ho fessin no se’ls permetria estendre unes estovalles sobre les seves taules on treballaven. El propòsit d’això era fer saber a tothom que aquells banquers no eren tan solvents com aquells que usaven estovalles, és a dir, que estaven recolzats per fiances. Qualsevol banquer que trenqués aquesta regla (per exemple, que operés amb unes estovalles, però sense fiança) seria declarat culpable de frau.

No obstant això  i malgrat tot, els banquers aviat van començar a enganyar els seus clients. A causa d’aquests enganys, el 14 agost 1321 es va establir que aquells banquers que no complissin immediatament els seus compromisos, se’ls declararia en fallida, i si no pagaven els seus deutes en el termini d’un any, caurien en desgràcia pública, el que seria pregonat per portaveus per to el poble. Immediatament després, el banquer seria decapitat directament davant del seu taulell i les seves propietats venudes per pagar als seus creditors.

Existeixen evidències documentals de que això es complia. Per exemple, el banquer català Francesc Castelló, va ser decapitat directament davant seu taulell en 1360, en estricte compliment de la llei.

I acabava el correu amb aquest apunt: A  veure si PRENEM NOTA … Per qui comencem?

Jo no seria tan dràstic. No cal arribar al límit de decapitar ningú. Però sí que potser alguns banquers necessitarien que se’ls fes “escrache” i es fessin públics els abusos que cometen. És immoral que, en plena crisi, amb la necessitat urgent de crear feina i necessitant préstecs per a subsistir moltes empreses completament viables, no prestin diners i només pensin en augmentar els seus beneficis. Els bancs han estat ajudats amb milers de milions i ells no són capaços d’ajudar a qui ho necessita per fer que la societat pugui seguir funcionant mitjanament bé en un moment de crisi. Avui mateix, per exemple, llegia que
el BBVA ha guanyat 1.734 milions d’euros el primer trimestre, un 72% més que al mateix període de l’any passat, sobretot gràcies a la bona marxa dels mercats emergents i a la venda d’actius. I com aquest, alguns més. Ja sé que els bancs existeixen per guanyar diners i que no són Càritas… Però d’aquí a tancar l’aixeta del crèdit en un moment com el que estem vivint hi va un bon tros.

Potser sí que haurem de començar aprendre nota i haurem de començar a posar els nostres pocs diners en altres bancs. L’anomenada banca ètica pot ser una bona solució.

Tags: ECONOMIA

El diari BON DIA, que es reparteix gratuïtament per les contrades de Lleida, cada any fa un anuari que -mes a mes- repassa els esdeveniments més significatius de l’any. Per fer-ho, el diari demana a una colla de persones  de les comarques de Lleida que tenim blog i que el diari té l’amabilitat d’enllaçar-nos, si volem escriure un petit article sobre l’esdeveniment de l’any anterior que a nosaltres ens sembli important.

Ahir, diada de Sant Jordi, va sortir al carrer l’anuari del 2012. Aquest és l’article que jo els vaig enviar:

L’ESCALADA INDEPENDENTISTA

Els alpinistes saben bé què significa l’escalada. Saben que per arribar al cim de les grans muntanyes han de superar milers de dificultats. Tot i això, tots ells somnien en poder fer els 14 pics que tenen més de 8.000 metres. És el gran somni de qualsevol alpinista.

El gran somni d’una majoria de catalans és la independència. Independència, aquesta aspiració que alguns -de forma una mica despectiva- han anomenat escalada independentista,  no és res més que el desig de llibertat que tot ésser humà porta a dins i que surt d’una manera o altra quan aquesta es negada sistemàticament. Som cada un de nosaltres qui ens sentim lliures o no i no són ells qui ens ho han de dir. Si tenim lleis i Constitucions que no ens serveixen per ser-ho, cal canviar-les. I si volem decidir el nostre futur, cal crear els instruments per a poder-ho fer.

En aquest procés d’escalada que ja fa temps que vam començar, l’any passat vam fer un dels cims emblemàtics el dia 11 de Setembre amb la gran manifestació de Barcelona que -ho vulguin o no- marcarà una fita dins del procés sobiranista català. Des de llavors han canviat algunes coses i encara en canviaran moltes més, tot i els ingents esforços que hi posen des de Madrid per a frenar aquest procés. Ho faran jugant tant brut com puguin i sabent que tenen molt més poder que nosaltres i sabent que tenen els àrbitres interpretant les lleis a favor de les seves conveniències. Ho intentaran de totes les maneres, però també hem d’estar convençuts que el procés no té marxa enrere i que aquell 11 de Setembre es va aconseguir una gran fita perquè, a fi de comptes, el que fa que les coses es produeixin és la voluntat popular. Aquesta és la nostra força i el nostre poder. Sabem que davant nostre encara hi tenim altres cims per conquerir, que ens esperen i que no podem defallir.

Han passat molts dies des que vaig escriure l’article. Sembla que les coses no es mouen; sembla que els ànims ja no són els que eren; sembla que, fins i tot, s’ha anat establint un cert pessimisme, o sigui, aquell estat d’ànim que ens fa semblar que vivim en la pitjor situació possible. Alguns ja apunten que  hem agafat un camí sense sortida. Però jo crec que no és cert i segueixo pensant el que pensava llavors: que la força la tenim nosaltres –el poble- i serà el que nosaltres vulguem que sigui i que sabrem trobar el camí que ens porti cap allà on volem anar. Potser haurem de fer marrades; potser equivocarem camins per voler fer massa via, voler fer dreceres i voler arribar abans; potser haurem de tornar enrere per tal de retrobar el camí bo… Però segueixo pensant que ens sortirem perquè noto en l’ambient que el poble català cada dia es convenç més de que hem de buscar sortides (pitjor que ara difícilment podrem estar) i perquè cada dia som més. Els entrebancs que ens posin no faran altra cosa que enfortir-nos, per bé que potser ens farà ser més cauts i més vius. Però -tard o d’hora- tot arribarà, ja ho veureu!

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

Darrerament ens arriben de Roma bones notícies. Ja era hora!. Avui en llegia una d’aquelles que valen la pena: Monsenyor Romero ( Sant Romero d’Amèrica, com l’ha batejat Pere Casaldàliga) podrà ser aviat sant. El Papa Francesc així ho vol i ha desbloquejat el procés de beatificació, segons ha explicat Vincenzo Paglia, president del Pontifici Consell per la Família.

Qui va ser arquebisbe de SAN SALVADOR va ser assassinat d’un tret al cor mentre celebrava missa el 24 de març de 1980, ara fa 33 anys. L’any 1994 es va obrir el procés de beatificació a El Salvador. Una vegada acabat el procés diocesà, l’any 1996 el procés va passar al Vaticà i allà es va parar tot. Joan Pau II i després Benet XVI no ho veien amb bons ulls, com tampoc els agradava gens la teologia de l’alliberament. Per sort, el Papa Francesc veu les coses d’una altra manera i sembla que vol donar resposta al clam popular de fer sant al màrtir Romero. Un signe més d’esperança que ens dóna aquest Papa!

Pere Casaldàliga li va fer aquest poema, que ja s’ha fet clàssic.

San Romero de América, Pastor y Mártir nuestro

El ángel del Señor anunció en la víspera…
El corazón de El Salvador marcaba
24 de marzo y de agonía.
Tú ofrecías el Pan,
el Cuerpo Vivo
-el triturado cuerpo de tu Pueblo;
Su derramada Sangre victoriosa
-¡la sangre campesina de tu Pueblo en masacre
que ha de teñir en vinos de alegría la aurora conjurada!
El ángel del Señor anunció en la víspera,
y el Verbo se hizo muerte, otra vez, en tu muerte;
como se hace muerte, cada día, en la carne desnuda de tu Pueblo.
¡Y se hizo vida nueva
en nuestra vieja Iglesia!
Estamos otra vez en pie de testimonio,
¡San Romero de América, pastor y mártir nuestro!
Romero de la paz casi imposible en esta tierra en guerra.
Romero en flor morada de la esperanza incólume de todo el Continente.
Romero de la Pascua latinoamericana.
Pobre pastor glorioso, asesinado a sueldo, a dólar, a divisa.
Como Jesús, por orden del Imperio.
¡Pobre pastor glorioso,
abandonado
por tus propios hermanos de báculo y de Mesa…!
(Las curias no podían entenderte:
ninguna sinagoga bien montada puede entender a Cristo).
Tu pobrería sí te acompañaba,
en desespero fiel,
pasto y rebaño, a un tiempo, de tu misión profética.
El Pueblo te hizo santo.
La hora de tu Pueblo te consagró en el kairós.
Los pobres te enseñaron a leer el Evangelio.
Como un hermano herido por tanta muerte hermana,
tú sabías llorar, solo, en el Huerto.
Sabías tener miedo, como un hombre en combate.
¡Pero sabías dar a tu palabra, libre, su timbre de campana!
Y supiste beber el doble cáliz del Altar y del Pueblo,
con una sola mano consagrada al servicio.
América Latina ya te ha puesto en su gloria de Bernini
en la espuma-aureola de sus mares,
en el retablo antiguo de los Andes alertos,
en el dosel airado de todas sus florestas,
en la canción de todos sus caminos,
en el calvario nuevo de todas sus prisiones,
de todas sus trincheras,
de todos sus altares…
¡En el ara segura del corazón insomne de sus hijos!
San Romero de América, pastor y mártir nuestro:
¡nadie hará callar tu última homilía!

Pere Casaldàliga

Tags: Església, Monsenyor Romero, Pere Casaldàliga

Sense entendre-hi gens ni mica i simplement com a observador i lector del que diuen els que -en teoria- en saben més veig el panorama político-social una mica complicat pels catalans. La planificació que fan els grans partits espanyols del nostre futur (el de Catalunya) és tan evident que ja no cal confiar gens ni mica en una sortida digna. Parlen de diàleg, però el diàleg no el sé veure per enlloc. Únicament ens queda anar fent els passos necessaris per anar planificant el nostre futur independent.

Als catalans no ens deixaran fer altra cosa que gestionar la misèria. Aquesta és la pura i dura realitat. La crisi-estafa que estem vivint és el pretext perfecte per portar-nos al límit entre la vida i la mort. No ens deixaran morir perquè –senzillament no els convé- però faran tot el possible per tenir-nos amb l’aigua al coll i restar a les seves mans. L’únic que ens queda és marxar com més aviat millor, tot i que faran l’impossible perquè això no es produeixi.

Entretant, ens tindran collats i haurem de rebaixar totes les nostres expectatives: pitjor sanitat, pitjor educació, pitjors ajudes socials, menys drets, menys feina, pitjors salaris…  Com a molt, ens deixaran gestionar la misèria. Ens deixaran triar el color de la caixa amb la quan voldrem ser enterrats perquè, a fi de comptes, és de les poques coses que ens deixaran fer. Per això és urgent que vagin quallant iniciatives com les de la Forcades i l’ Oliveres: assolir la independència i gestionar els nostres diners, les nostres necessitats i les nostres coses de la forma més neta i correcta possible. Tot alhora. No una cosa sense l’altra perquè és impossible si no van totes juntes. No aconseguirem cap independència política si no tenim independència econòmica. Sortiríem molt millor de la crisi si ens deixessin ser solidaris sense ofegar-nos. I, segons ens diuen molts economistes de gran prestigi, no és veritat el que deia l’altre dia "The Times" que alertava que, amb la independència, Catalunya seria "més pobra".

I és fals perquè la realitat ens demostra que Catalunya és com aquell que es tira a l’aigua per salvar el company que s’ofega i el que surt ofegat és ell. Tant de bo fóssim capaços d’aconseguir aquesta necessària unitat per tal de que la força per a fer front a l’enemic fos més gran i, junts, poguéssim buscar i trobar les complicitats externes per poder fer els passos necessaris. De moment, Kosovo sembla que ho ha trobat, tot i que li ha costat una colla d’anys…

Tags: Catalunya, POLÍTICA

Cada any, quan arriba Sant Jordi, ens arriba una gran inundació, no pas d’aigua sinó de llibres. Llibres nous arreu. Un munt. Una autèntica benedicció si no fos perquè són massa i hom no pot arribar a tots els que voldria llegir. Però està bé que n’hi hagi molts perquè sempre n’hi ha algun que fa el pes i acabes comprant-lo i llegint-lo, cosa que està molt bé, no trobeu?.

Aquest any ja tinc triat –i demanat al propi autor-el llibre que compraré. És d’un amic virtual (no ens coneixem personalment) que té un blog que jo segueixo amb total devoció perquè trobo que val molt la pena. El blog es diu  "CON CARTONES POR LA CALLE" i l’autor és l’ ENRIQUE RICHARD, un voluntari de la Fundació Arrels. Com que el llibre l’ha auto editat ell mateix només es pot adquirir a Arrels Fundació (Riereta, 24), a la llibreria Claret (Roger de Llúria, 5) i a la rambla del Raval per Sant Jordi.

I per què us el recomano amb tant interès, sense ni tan sols haver-lo llegit?. Doncs perquè el llibre no és res més que una compilació de les vivències i les profundes reflexions que l’ Enrique ha anat plasmant al seu blog des de l’any 2007, encara que la seva relació amb les persones que viuen al carrer ja porta 10 anys. Jo l’he anat seguint durant una colla danys i ell sempre explica que la única cosa que pretenen aquests voluntaris és compartir temps, relació, companyia… Escoltant amb respecte, sense prometre res i estant –simplement- al seu costat. Tal com explica en un reportatge que li va fer  Rosa Mari Sanz a El Periódico, cada dimarts des de fa una dècada, Enrique Richard es troba amb Puri González per recórrer carrers de Barcelona i observar aquells a qui pocs miren, persones que han fet d’un banc, una plaça, un caixer o qualsevol racó un lloc on passar la nit i també part del dia. Homes i dones amb una pobresa cronificada que no desitgen gaire cosa més que una mica d’atenció i respecte. O simplement que els deixin tranquils.

Aquest llibre convida a la reflexió i denuncia situacions d’injustícia, alhora que reflecteix la manera de treballar d’un equip de 18 persones que acompanyen desenes de sense sostre. A vegades, fins i tot, fins a la mort.  L’Enrique explica que les persones dormen al ras són una mica més de 800 a tota la ciutat, al marge de les 700 persones instal·lades en assentaments i les 1.300 allotjades en centres i albergs). «Després de set anys de relació amb nosaltres, un dia Juan José va accedir a dormir en una pensió. La primera nit ho va fer a terra, al damunt de les rajoles fredes de l’habitació».

Però encara que l’èxit de la seva feina pugui semblar que una persona aconsegueixi una vida normalitzada, Richard no ho veu necessàriament així. «És molt relatiu. Hi ha qui està bé al carrer i no fa mal a ningú. Encara que sigui difícil d’entendre», explica. I recorda sense amagar la sensació de fracàs Enrique, a qui no hi havia manera de convèncer perquè dormís sota un sostre. «Demà hi aniré, demà hi aniré», deia sempre. Al cap de setmanes, mesos, insistint-hi, va acceptar una habitació. Al cap de tres dies, o potser quatre, va morir. «Era home de carrer. Només volia veure les estrelles quan es llevava…»

Durant aquesta dècada, aquest voluntari confessa que el carrer li ha ensenyat, entre moltes altres coses, que a fora hi ha poques amistats, que els que viuen en la pobresa extrema són desconfiats i menteixen per sobreviure, que la majoria pateix addiccions que vénen d’abans, que una mica de responsabilitat tenen de la seva situació, i que una vegada s’hi troben, el més urgent no és el més important. «Recordo un cop que preocupats per la salut d’un home li vam anar a preguntar pel seu dit. Tenia necrosi. ‘¡Tothom em pregunta pel dit. Ningú pregunta per mi!», ens va dir enfadat. «La urgència per a ell no era el més important. Per això el que intentem és entrar en la persona. Cadascú té un somni», assegura. I no té per què ser un sostre.

Però hi ha casos que no poden esperar gaire i preocupen de manera especial Arrels: el d’aquells en edat laboral amb dures situacions que encara no són cròniques. Aquesta oenagé ha vist com des de l’inici de la crisi, el 2007, s’ha quadruplicat el nombre de persones sense casa ateses de la franja d’entre 20 i 35 anys, i s’ha doblat entre els de 35 i 50. Per això, planegen reforçar el seu equip de voluntaris de carrer, passant dels 18 actuals a un centenar, i aplicar l’estratègia Housing first (vivenda primer), que funciona en altres països i que aposta per allotjar en pisos sense sostre sense condicionar l’accés a la participació de processos socioeducatius.

Tags: Blogs, Enrique Richard, Fundació Arrels, Pobresa, SOCIETAT, Voluntariat

Ja sé que aquest títol pot semblar contradictori perquè les coses són legítimes o il·legítimes (d’acord o no a la llei), però difícilment poden ser les dues coses a la vegada. Potser sí que és veritat, però jo penso que hi han lleis tan injustes que esdevenen il·legítimes i, per tant, difícils d’entendre i acomplir. Per exemple, les lleis que provenen d’una dictadura. Però d’aquest tema no en parlaré perquè no hi entenc i ja hi filòsofs del dret que n’han parlat.

Del que volia parlar és del famós “escrache” o escarni, tan de moda aquests dies. En aquest tema tampoc els juristes es posen gens d’acord si és legítim o no. Però sí que podríem dir que hi han coses tan vergonyants i tan sense sentit que provoquen en la societat formes noves de revolta, justament perquè aquesta mateixa societat ha deixat de creure en les lleis i en les institucions. Segueix sent un escarni a la intel·ligència seguir parlant d’una Europa social en uns moments en que ho és tot, menys social. Es creu en els mercats, en els interessos d’alguns països, en interessos polítics, es creu que el neoliberalisme és l’únic i millor camí per sortir de la crisi (cosa totalment discutible) però no es creu en fer noves polítiques socials pensant en els més pobres.

I per aquest motiu s’ha arribat on s’ha arribat: s’han buscat noves formes de protesta i s’han trobat gràcies a internet i les noves tecnologies. S’està passant de la indignació a la revolta social perquè ens hem anat fent grans i ja hem deixat de creure en massa coses: no creiem en España; no creiem en les institucions; tampoc en les lleis i en els que les apliquen; no creiem en aquesta democràcia ni en un Estat que s’està descomponent per la mateixa corrupció que experimenta a tots els nivells; no creiem en una justícia que està sota els dictàmens del poder polític i que reforma les lleis a la seva conveniència (la llei de l’embut). Els tribunals no donen abast a tants casos de corrupció, a tant lladronici, a tanta mentida disfressada de veritat, a tantes coses que abans potser no es posaven en dubte i que ara fan aigües per tots costats…

Davant d’aquest estat de coses, què cal fer? Què cal creure? Com s’ha d’actuar? Com es poden defensar els pobres desgraciats a qui els han pres la casa o els quatre estalvis que tenien? No hi han raons absolutament objectives per escridassar aquells que són culpables i que van encara pel carrer amb el cap ben alt?. No hi ha cap manera de fer-los pagar el que han fet, encara que només sigui escridassant-los i fent-los passar una mica de vergonya?. Com es pot dir que els que fan “escraches” estan incomplint la llei, si els mateixos polítics l’estan incomplint permanentment i són ells qui han trencat totes les regles més sagrades que ha de tenir una societat democràtica?. Què és legítim i què il·legítim?…

No m’estranya, doncs, que els ciutadans posin la confiança en altres moviments socials i en altres formes de constituir una societat. S’està creant una nova societat i la majoria dels que ens governen no ho saben veure. S’està gestant un terratrèmol en el si de la societat que algun dia d’aquests explotarà. Ja serà massa tard i llavors tot seran laments per no haver-se’n adonat a temps!

Tags: Corrupció, ECONOMIA, Ètica i Moral, Neoliberalisme, POLÍTICA, SOCIETAT

Veni, vidi, vici (vaig arribar, vaig veure, vaig vèncer) és la locució llatina que va fer servir Juli Cèsar per descriure la seva ràpida i exitosa victòria a la batalla de Zela. Això mateix podríem aplicar-ho a l’actual bisbe de Roma (que estaria molt més bé que no pas dir-li Papa) per descriure tot el que ha passat durant el mes exacte que avui es compleix de la seva elecció.

Avui fa un mes i ja ha tingut temps de rebre elogis per tot arreu. Quasi tothom el mira amb bons ulls, ha estat un èxit mundial en els diaris, revistes,TV, i mitjans de comunicació en general i podríem dir que ha estat un èxit total la seva elecció. Seria allò que els catalans en diem “arribar i moldre”. Això ha estat així, però ara arriba el més difícil perquè –com diu la dita- el més difícil no és arribar sinó mantenir-se. Ara caldrà mantenir tota aquesta expectativa i tota aquesta esperança que ha despertat arreu. Ho sabrà fer?

Avui fa exactament un més i ja ha fet una cosa molt interessant des del meu punt de vista: ha nomenat 8 cardenals d’arreu del món per tal de posar fil a l’agulla per a la reforma de la Cúria Romana, orgue clau pel govern de l’ Església Catòlica (que vol dir universal). I considero que és un pas important si el que pretén amb aquests nomenaments és que a la Cúria hi hagi una mirada universal, oberta a les inquietuds, als problemes i a les necessitats tan diverses de les esglésies locals d’arreu del món. Una mirada diversa per donar resposta a problemes i realitats molt diverses. Si és capaç d’aconseguir això serà un pas importantíssim. El Concili Vaticà II parlava del principi de col·legialitat que havia d’inspirar als bisbes, fet que s’havia oblidat massa i que s’havia guardat a l’armari durant anys. La Cúria romana feia i desfeia al seu aire i segons la visió centralista romana més rància i preservant més els interessos romans que no pas els de les esglésies locals. Centralisme marcat per lluites internes entre faccions oposades i grups de poder gens exemplars que van acabar amb el tristament famós “Vatileaks”.

Llegia aquests dies el que ha escrit un laic “porteño” –Sergio Zalba- que coneix Bergoglio des de fa una colla d’anys. Explica que “aquest jesuïta és un gran jugador d’escacs i calcula tots els moviments amb esbalaïdora habilitat” i que segurament seguirà fent a Roma el mateix que feia a Buenos Aires. Sergio Zalba explica que, de moment, Francesc es manté quasi idèntic a Bergoglio i “provoca los mismos asombros que ya supo provocar, aunque ahora se magnifiquen por su estatus de Papa y por la nueva dimensión real y mediática de su contexto. También, y por ello mismo, genera importantes expectativas aún entre personas asociadas a los sectores menos tradicionales y conservadores de la iglesia. Pero mucho me temo que les ocurra lo mismo que a aquel cura que mencioné en mi relato: que tales expectativas se les transformen en decepción. Cuán lamentable sería la Iglesia si sus transformaciones sustanciales deviniesen, simplemente, de los gestos del papa o de su austeridad, como si el obispo de Roma estuviese eximido de ese imperativo evangélico. Sin profundas revisiones y reformulaciones teológicas, no puede haber más que pequeños cambios cosméticos, aunque resulten simpáticos para muchos y hasta emotivos para otros tantos”. ( SERGIO ZALBA EN ATRIO 12/04/2013).

Totalment d’acord amb aquest senyor! Ara serà quan es farà realitat allò de que és més difícil mantenir-se que no pas arribar. Serà important –i difícil- mantenir enceses totes aquestes esperances que ha despertat el Bisbe de Roma, Francesc. Però això és el que esperem una bona part de cristians.

Tags: Església, Papa Francesc

Qui no ha tingut l’experiència d’un mal veí? És de les pitjors coses que et poden passar a la vida -sobretot si vius en un bloc d’habitatges- perquè aquests mals veïns poden arribar a amargar-te la vida.

N’hi ha de tota mena: aquell que fa soroll a qualsevol hora; aquell que no paga les despeses comunitàries; aquell que ho embruta tot; aquell que va sempre a la seva i no s’adona que al seu voltant hi té altra gent; aquell que a les reunions d’escala porta sempre la contrària i no és capaç mai de posar-se d’acord amb res ni amb ningú; aquell que té complex de superioritat i ni saluda; aquell que sempre amenaça… És un ventall tan variat i tan infinit que no acabaríem mai. Aquest tipus de veïns són inevitables i, alguna vegada, no queda més remei que marxar a un altre lloc.

Això és el que ens passa amb Espanya. Aquests darrers temps les coses s’han posat tan insuportables que ja només queden ganes de marxar d’una punyetera vegada. Perquè tot el que fem els molesta, els sembla malament i de seguida ho porten tot als jutges, sabent que els tenen a favor seu i, si cal pressionar-los una mica, es pressionen i ja està.

Ja sabíem que ens esperava això des del moment que vam parlar d’independència o, simplement, del dret a decidir. Sabíem que s’hi posarien de cul i que poca col·laboració trobaríem perquè això de la democràcia no saben massa de què va. Fa massa anys que fan servir el dret de conquesta i es comporten com a metròpoli davant d’una colònia. Som una colònia que cal conservar com sigui perquè dóna molts bons rendiments. I a nosaltres ja només ens queda l’esperança de poder marxar cam més aviat millor i deixar aquest mal veí que es Espanya. Que faci la seva, que nosaltres farem la nostra. És cansat i fastiguejant que cada dia, quan et lleves, et trobis amb un nou insult a la intel·ligència i a la teva dignitat com a poble i com a persona. El darrer exemple és la pretensió de que tota una classe canviï de llengua (per suposat, sempre cap a la castellana) només que un alumne ho demani.

Això n’és un exemple més dels molts que podríem posar. Però la gota malaia d’aquest mal veí seguirà i seguirà amb la pretensió de que ens cansem. Serà una tortura psicològica contínua, ben planificada i fent servir totes les males arts possibles; una tortura que haurem d’aguantar com puguem i de ben segur que ens ho faran passar malament. Però ens la caldrà aguantar amb la millor bona cara possibles i amb paciència infinita perquè tenim a tocar poder marxar d’una vegada i triar el nostre propi destí. O ara o mai!. Ara més que mai!

Tags: Independència, POLÍTICA

La seva vella Olivetti ja el deu conèixer i, quan se li acosta, ja deu començar a frisar neguitosa. Tants anys fent la mateixa rutina, tants anys de viure junts, tants anys de mirar-se, tants anys de que l’ Espinàs l’acariciï amb la punta dels dits i ella li correspongui amb una melodia teclejant, fa que surtin llibres com el que acaba de publicar (“Una vida articulada” Ed. La Campana) i que encara no he llegit, però que penso fer-ho. Diuen que ve a ser un recull-crònica de trossos d’articles de tots aquets anys i de ben segur que ens mostra el més autèntic Espinàs.

No és fàcil publicar un article diari durant 37 anys, per més que ell sembla que no li doni cap importància. No és fàcil escriure amb la difícil senzillesa com ho fa ell, perquè sembla que no vulgui dir res important parlant de coses sense importància la major part de les vegades. Coses sense importància a primer cop d’ull, però no és pas exactament així perquè d’un detall, d’un no-res és capaç de treure’n tant de suc que sembla que en podria fer 10 articles més…    

Ha publicat 11.000 articles, és cert, però és que també ha publicat 90 llibres! No és poca cosa! L’Espinàs ha fet de l’escriptura una forma de vida ben particular. No ha volgut fer grans obres, grans novel·les, res que pugui fel-lo semblar pedant. Tot el contrari: sempre ha buscat la senzillesa, escriure sobre la quotidianitat, observar i escriure d’allò que a la majoria de mortals ens passa desapercebut, d’allò que no li donem importància  i que, en canvi, en té molta en la ploma de l’ Espinàs, justament perquè té la capacitat de fer-nos-la veure. Les coses no tenen el valor que en realitat tenen, no pas perquè no en tinguin, sinó perquè no ens hi fixem prou. I és això, exactament i paradoxalment, el que ha fet ser un gran escriptor l’ Espinàs. Ens ha fet observar, amb una capacitat i una agudesa admirables, allò que no som capaços de veure per nosaltres mateixos.

Ja he dit més d’una vegada que la “culpa” de que aquest blog meu es digui “A peu” en gran part la té l’ Espinàs. Jo sóc un gran admirador dels seus llibres de viatges a peu. Com que durant aquest anys m’he perdut una gran part dels seus articles, ara serà l’ocasió –que no penso desaprofitar- de posar-me al dia amb tot aquest material inèdit per a mi. Endemés, amb l’avantatge de que algú ja s’haurà encarregat de fer-ne la tria prèviament.

Per acabar, només cal felicitar l’ Espinàs per aquest llibre i a la seva amiga editora Isabel Martí la bona pensada de fer-lo. I desitjar-los a tots dos que segueixen fent per molts anys més tan bon tàndem!            

Tags: Josep Maria Espinàs, LITERATURA

Facundo Cabral deia en una cançó seva “No soy de aquí ni soy de allá”. Això deu ser el que sent en el fons del seu ésser aquell que s’ha allunyat del seu país de forma voluntària o forçosa. La paraula “exiliar-se” prové del llatí “exsilīre” (saltar a fora) i expressa la separació, el salt, que ha de fer una persona de la terra que l’ha vist nàixer. Una situació que acostuma a ser en la majoria de cassos força dura en alguns aspectes.

Quan veig les nostres places plenes de gent desvagada, sense feina –la majoria d’ells estrangers- penso què deuen sentir i quin és el seu futur. La majoria d’ells van marxar de la seva terra forçats per raons econòmiques o polítiques i no pas per gust. Són dues formes d’exili força diferents: una és triada i l’altra és obligada, però són les modernes formes d’exili.

A l’ antiga Grècia, un dels càstigs pitjors per a les persones políticament sospitoses no era la presó, ni la confiscació dels seus béns sinó que se les desterrava. I els romans penaven amb l’exili els delictes de traïció, enverinament i incendi provocat. I la Bíblia ens retrata Adam i Eva expulsats del paradís terrenal després de cometre el seu pitjor pecat: l’exili com a càstig diví.

Tots els relats d’exili que jo he escoltat o llegit tenen un rerefons i un denominador comú: la nostàlgia que provoca el desarrelament. Una vegada deia Zitarrosa –el famós cantant uruguaià que va haver d’exiliar-se- que “l’exili provoca nostàlgia i que això és molt perillós`perquè hom s’hi acostuma fins al punt que arriba a dependre d’ella per a sobreviure”.

El pitjor de l’exiliat és la de no sentir-se “d’aquí” quan és aquí i quan torna al seu país tampoc sentir-se “d’allà”. Perquè com diu Carlos Liscano:

“Cuando regreses, si regresas, no serás el mismo. Los tuyos te esperarán y pasarás entre ellos y no te verán. Tal vez te pregunten si no lo has visto a él. Tendrás que explicarles que sí, pero hace muchos años, y que ahora él ha cambiado tanto que ya no es el mismo.
Entonces dirán que mientes.
Lo mejor será hacer como si nada. Simular, entregarles los abrazos que has acumulado para ellos, y contarles cuánto extrañaste navegando años en el Mar Ajeno. Ellos se lo creerán, y no notarán que desde hace mucho tiempo eres otro, que sólo vuelve por el hábito de llegar a algún sitio.”
Tomado de “Miscellanea observata”.

O bé com diu, Mario Benedetti en el seu poema “Pero vengo”

PERO VENGO

Más de una vez me siento expulsado

y con ganas de volver al exilio que me expulsa

y entonces me parece que ya no pertenezco a ningún sitio,

a nadie.

¿Será en indicio de que nunca más

podré no ser un exiliado?

¿Qué aquí o allá

o en cualquier parte

siempre habrá alguien que vigile y piense,

éste a qué viene?

Y vengo sin embargo

tal vez a compartir cansancio y vértigo

desamparo y querencia

también a recibir mi cuota de rencores

mi reflexiva comisión de amor

en verdad a qué vengo no lo sé

con certeza

pero vengo.

Tota aquesta pobra gent sense pàtria, sense feina, amb un present que els obliga a arrossega-se per les places i amb un futur molt incert perquè no tenen diners, ni ganes ni prou coratge per tornar al seu país potser s’hauran de convèncer i dir-se a si mateixos: “Odiseu, escolta, el retorn mai és possible perquè aquell que se’n va anar ja no existeix i el lloc d’origen ha deixat de ser el mateix”. I potser s’hauran d’acabar de convèncer que no són d’aquí ni són d’allà i que aquest és el primer pas per a començar a ser algú nou i poder somniar a començar algun projecte de vida nou, si és que encara la vida els dóna oportunitat per començar algun projecte.

Tags: Exili

Els que som a prop de la jubilació ho tenim força malament. Però encara ho tenen pitjor els que s’han de jubilar d’aquí uns anys. Aquest govern no només no han arreglat les coses, sinó que ha espatllat una de les poques coses que donava certa esperança al futur dels treballadors: han trencat la guardiola de les pensions comprant deute públic espanyol, una operació d’alt risc segons diuen els experts. Dit en altres paraules: han jugat els diners de les nostres pensions a la loteria i, com ja se sap, a la loteria s’hi guanya alguna vegada però també s’hi perd la majoria de les vegades.

Ho tenim cru els que hem de viure d’una humil pensió perquè cada dia hi ha més atur i els sous dels treballadors cada dia són més baixos. Les pensions futures corren un greu risc, per tant, perquè la Tresoreria General de la Seguretat Social publica mensualment l’anomenada "ràtio de dependència" del sistema de pensions i ens mostra que a l’agost de 2012 comptabilitzava tot just dos cotitzants  per cada pensionista, o el que és el mateix, 16.680.000 cotitzants per 8, 12 milions de pensionistes.

Si no s’inverteix el ritme actual de destrucció de llocs de treball (menys cotitzants) i el procés d’involució salarial (menys cotitzacions), és a dir, de no modificar radicalment la política econòmica, estem abocats a una sensible disminució de la quantia de la pensió per a la majoria de la població. Les dades d’afiliació corresponents al mes de desembre de 2012 resulten preocupants: la Seguretat Social ha tancat 2012 amb un total de 16.442.681 afiliats, el que suposa un descens del -4,57 per cent respecte a l’any anterior, tornant a nivells de 2003.

El que deia: ho tenim molt cru!. Si em deixen triar, trio marxar ben lluny d’ aquesta Espanya que cada dia fa les coses més mal fetes i que ens porta a tots a la ruïna total.

Tags: Jubilació

Fa un parell d’anys que vaig escoltar una paraula anglesa que no havia escoltat mai (jo, d’anglès no en sé gens ni mica) en una entrevista per la ràdio. L’entrevista em va interessar i vaig voler saber més del tema. La famosa paraula que us deia era “homeschooling” que vol dir “educació a la llar”. Buscant per internet sobre el tema vaig anar a parar a un blog que es diu PAIDEIA EN FAMILIA i que he anat seguint més o menys fidelment durant aquest temps. Resulta que aquest blog s’acomiada de tots els molts seguidors que té. Una llàstima, perquè era molt interessant i, almenys a mi, em feia repensar moltes coses justament perquè era una visió diferent sobre molts aspectes de la vida.

El dia que hi vaig entrar per primera vegada em va enganxar una frase de la famosa antropòloga cultural Margaret Mead que hi ha com a subtítol del blog. Diu: “LA MEVA IAIA VOLIA QUE FOS UNA DONA CULTA, PER AIXÒ NO EM VA PORTAR A L’ESCOLA”. La frase em va fer pensar i vaig creure que, en molts aspectes, tenia molta raó. I possiblement cada dia en té més, gràcies als plans d’educació que els diferents governs s’han anat inventant i que sembla que competeixen per veure si el nou pot ser més dolent que l’anterior.

No sóc pas especialista en educació ni voldria pensar que el meu parer pugui tenir cap valor. però sí que el meu sentit comú (el menys comú del tots els sentits massa vegades) em diu que cada dia s’educa pitjor. I les mostres són cada dia més evidents i només ens cal resseguir algunes opinions dels entesos i del que diuen alguns professors d’universitat de com els arriben els estudiants. Alguns professors diuen que no saben escriure sense faltes d’ortografia, que llegeixen tan malament que moltes vegades no són capaços de comprendre el que llegeixen i que es fa molt difícil seguir els programes…

L’educació a casa és un tema molt debatut i no tots s’hi posen d’acord. Deu tenir les seves pegues i les seves avantatges. En molts aspectes deu ser molt fàcil i en altres molt difícil. I el que potser és més important: per a la majoria de famílies és impossible de fer.

Us deixo les raons que l’autora d’aquest blog donava per tal de que la seva família fes  homeschooling. Cadascú que opini el que vulgui.

Nuestras razones para hacer homeschooling

Educamos en familia porque la única alternativa que conocemos sería la escuela y ese es un lugar feo para los niños.
Educamos en familia porque queremos que nuestros hijos sigan siendo siempre sabios.
Educamos en familia porque nos encanta ver crecer a nuestros pequeños, un poco salvajes, fuertes, sanos y sobre todo libres.
Educamos en familia porque necesitamos tener tiempo para soñar, para ser…sin prisas ni horarios ajenos a nuestros ritmos.

Educamos en familia porque nuestra obligación es proteger a nuestros hijos mientras ellos no estén preparados para hacerlo solos.
Educamos en familia porque no nos interesa que esta sociedad absurda y egoísta les inculque sus anti valores.
Educamos en familia porque tenemos la certeza de que si nuestros cuatro hombrecitos crecen seguros de si mismos y felices, de alguna manera estamos haciendo de este mundo un lugar más habitable.
Educamos en familia porque el tiempo de estar con los críos pequeños es muy corto y no queremos perderlo en despedidas.

Educamos en familia porque aunque amamos el silencio, es lindo oír y sentir la casa, siempre tan llena de vida.
Educamos en familia porque queremos que nuestros hijos puedan ver nacer, amamantar, acariciar, consolar, criar a sus hermanos pequeños.
Educamos en familia pues pensamos que los primeros años del ser humano son especialmente "sagrados" y que hay que cuidarlos mucho.
Educamos en familia pues es la opción educativa que mejor se adapta a nuestra manera de vivir y entender la vida.
Educamos en familia porque nos encantaría que cuando nuestros hijos fuesen maduros, aún les repiqueteasen porqués.

Educamos en familia pues aunque a veces es sacrificado, por lo general es una labor muy gratificante.
Educamos en familia pues nos gusta la belleza. ¿Puede existir algo más bonito que aprender día a día junto a tus hijos?
Educamos en familia porque no admitimos etiquetas para nuestros hijos.
Educamos en familia porque los niños han de poder ser niños, y necesitan jugar y jugar, sin obligaciones desmesuradas para su edad.
Educamos en familia porque ya hay bastantes fracasos escolares.
Educamos en familia pues queremos una educación de calidad.
Educamos en familia pues creemos en la familia como educadora y no en el Estado.
Educamos en familia porque es bueno que los niños pasen muchas horas al día en contacto con la naturaleza.
Educamos en familia porque nos gustan los retos.
Educamos en familia porque nuestros hijos necesitan y desean estar junto a nosotros.
Educamos en familia pues la vida es la gran escuela. No queremos tenerlos en una "burbuja".
Educamos en familia porque como padres responsables tenemos derecho a ello y a que se reconozca y apoye nuestra opción.
Educamos en familia porque como todos los padres del mundo deseamos lo mejor para nuestros pequeños y hoy por hoy nuestro corazón nos dice que estamos bien así…

Tags: Educació, Homeschooling

Em comentava un amic aquests dies que possiblement posem massa il·lusió en certes coses i que després en sortim defraudats. M’ho deia parlant, per exemple,  de les grans esperances que posem en temes com la independència de Catalunya i amb l’elecció d’aquest nou Papa..

Potser sí. Potser té raó. Però la il·lusió, l’esperança, les ganes de viure, l’optimisme que toca de peus a terra (altres en diuen realisme), el positivisme, el no ser totalment negatiu  i veure només la cara fosca de la vida ens ajuda a viure i a “anar tirant”. Ens ajuda a caminar i a anar fent passos sabent que tenen un destí final.

També em deia algú que amb això d’”anar tirant”  o “l’anar fent” no n’hi ha prou, perquè l’”anar fent” comporta una certa dosi de conformisme. Potser sí. Però en els moments que vivim què més voleu?. Voleu dir que hi ha molts motius per ser gaire optimista?. Jo ja em conformo amb aquest “anar tirant” que fa que no et quedis parat del tot i que segueixis tenint ànims per anar fent passos. Caminar és aquest petit –o a vegades molt gran- esforç d’anar posant un peu darrere l’altre amb la idea de poder arribar allà on es vol arribar. O, a vegades, simplement caminar sense destí pel simple plaer de caminar. El fet és no quedar-se parat, sense cap d’il·usió i sense motivacions de cap mena.

En moments complicats potser ens caldria fer nostre allò de Martin Luther King:

Fes el primer pas amb fe; no és necessari que vegis tota l’escala sencera, fes només el primer pas”.

La Pasqua que celebrem els cristians, en el fons, és el creure que la vida triomfa sobre la mort malgrat tot i malgrat tots els mals averany i les males persones.

Bona Pasqua i bona mona de Pasqua per a tots els que segueixin aquesta dolça tradició catalana!.

Tags: PSICOLOGIA

Vaig viure 8 anys a l’ Uruguai quan encara hi havia dictadura. Certament, el pitjor ja havia passat i quan jo hi vaig arribar l’any 1976, les coses semblava que s’anaven apaivagant, tot i que tenies la sensació de ser fèrriament espiat i controlat.

Llegia avui un article que m’ha fet retrocedir a aquells anys d’anys i m’ha semblat interessant recollir-lo. És clar que a mi m’ha interessat de forma especial perquè algunes de les persones que s’hi citen les coneixia personalment i les vaig poder tractar. El jesuïta Mons. Carlos Mullin, bisbe de Minas, era el meu bisbe i també vaig tractar Perico Pérez Aguirre que, entre altres coses, feia una gran feina amb menors sense família, que vivien al carrer i que ell recollia en un centre per donar-los menjar i educació. Vaig tenir la sort de poder conèixer de ben a prop varis centres de menors d’aquest tipus dirigits per capellans i he de confessar que feien una labor molt meritòria.

M’ha semblat interessant recollir aquest article del jesuïta JORGE SCURO perquè es parla molt –i segur que se’n seguirà parlant molt temps encara- del paper que va jugar l’actual Papa en el temps de la dictadura argentina. Aquest article és un testimoni més que pot ajudar a contrastar punts de vista ben diversos i d’aquesta manera formar-nos el nostre propi criteri.

Jesuitas en los años de plomo

Jorge Scuro- Montevideo
Conocí a Jorge Mario Bergoglio en febrero de 1966, estábamos en la década de los 20 años de edad. Él cursaba la licenciatura de teología y yo filosofía en el Colegio Máximo de San Miguel (Buenos Aires). Además de la convivencia en la misma casa religiosa se dio un particular vínculo, pues él era adjunto en la Cátedra de Metodología Científica que cursé ese año. En ese tiempo me delegó tareas de especial interés para mí, por lo tanto nuestros encuentros pasaron a ser más frecuentes.

En diciembre de 1969 fue ordenado sacerdote.
Unos años después fue designado provincial de la Provincia Argentina, es decir superior regional para la Argentina. Yo pertenecía a la Provincia Uruguaya, en aquel momento independiente, hoy anexada a la argentina.
Un hecho circunstancial hizo que volviéramos a encontrarnos. El viernes santo de 1975 fue detenido (raptado) por las Fuerzas Conjuntas uruguayas el padre provincial de Uruguay, Carlos Meharu, quien celebraba la liturgia de ese día, alrededor de las 20 horas en la Comunidad Cabré de los jesuitas, en la calle Soriano y Ejido. Estaban también “Perico” Pérez Aguire, cinco jesuitas más y 30 jóvenes laicos.
Estaba invitado a participar pero opté por ir a la liturgia del Colegio Seminario, a una cuadra de allí.
Eran las cinco y media de la madrugada del sábado santo cuando me despierta el teléfono. Era Jorge, un compañero jesuita. (Yo vivía en la Comunidad Pedro Fabro, el cias, en la calle Agraciada.) Me dice que Carlitos, el padre provincial, no había ido a dormir esa noche a su casa de Larrañaga y Caiguá. Esta comunicación ahora puede sorprender al lector. Pero recordemos que estábamos en plena dictadura y un cambio no avisado de rutinas podía ser indicio de cualquier cosa.
Inmediatamente me dirigí al Colegio Seminario, la casa principal y referente de los jesuitas en Uruguay. Allí me encuentro con Pablo, otro compañero, madrugador vocacional, quien me entera de lo sucedido en la noche anterior y me dice que están en la Jefatura de Policía. Camino-corro esas cuadras, confirmo la noticia, cruzo al bar de enfrente y acarreo más de cuarenta milanesas al pan. “Atendamos primero el cuerpo”, pensé. Luego llevamos unas frazadas.
¿Y ahora qué hacemos? Quien podía tomar decisiones estaba preso, el “socio” o sea el número dos, el padre Miguel Artola estaba en Colombia. El “consultor” más antiguo, el padre Andrés Assandri, estaba en Colonia del Sacramento. El rector de la comunidad más importante, Luis del Castillo, estaba en Rio de Janeiro. ¿Entonces? ¿Quién nos quedaba a mano para encarar un plan de acción?: el secretario, el padre Sancho, hombre mayor que quedó abatatado con la noticia. Nos miramos con Pablo constatando que estábamos solos.
Necesitábamos un interlocutor de absoluta confianza y a la mano. Se nos ocurre llamar a monseñor Carlos Mullin, jesuita, obispo de Minas. Sabíamos que tenía contactos con algunos gobernantes. Llegó esa misma tarde. Fue una buena elección pues los dos teníamos buen relacionamiento con él y su gesto paternal nos dio algo de calma.
Enseguida llamó al presidente de la República, Juan María Bordaberry: le contestan que estaba en su estancia de Durazno. Llama al ministro del Interior: estaba en la Semana de la Cerveza en Paysandú. Llama al general “Goyo” Álvarez, estaba en la Semana de Lavalleja en Minas. No se podía creer. Llegué a pensar que si Dios Padre llegara al Uruguay durante una santa y criolla Semana de Turismo tendría que recorrer las rutas de la patria montado en bicicleta para encontrar a alguno de sus fieles.
El paciente y tenaz monseñor Carlos Mullin, a quien no vi retroceder ante ninguna adversidad en varios años que conviví con él, se atrevió a jugar su última carta. Llamó al comandante en jefe de las Fuerzas Armadas y éste sí contesta. Monseñor saluda y rápidamente le dice que ponga en libertad, ya, al padre provincial y a todos los jesuitas y laicos que tenían presos. El general contesta: “Lo llamo en diez minutos, déjeme averiguar de qué se trata”.
Al rato suena el teléfono: “No pueden ser liberados pues pasarán el lunes a la justicia militar”. “¡De ningún modo!”, fue la respuesta. “Si no los libera mañana, domingo de Pascua, con las iglesias repletas hago leer un comunicado del Episcopado entablando juicio eclesiástico al Estado uruguayo.”
Yo pensaba que esta escena surrealista sólo podía darse entre monseñor Mullin y el general Vadora. La respuesta del general fue que no podía hacer eso pues él pondría soldados en las puertas de todas las iglesias y capillas de la República. La respuesta de monseñor fue fulminante: “Usted no tiene fuerza para hacer eso pues no puede controlar todos esos lugares entre las 6 de la mañana y las 21 horas”.
En el correr del domingo saldrían libres los laicos más jóvenes. En cuanto a los jesuitas, decían los militares, el martes podrían ser liberados quienes no tuvieran “antecedentes”. Perico y Carlitos no podrían salir.
Aquello no terminaría fácilmente. Había que hacer algo más fuerte.
El domingo de la pascua de resurrección fui a las cinco y veinte de la madrugada al aeropuerto pues sabía que había un vuelo a Buenos Aires. En esa época había vuelos con aviones pequeños de cuatro compañías, con frecuencias de unos 45 minutos. En ese primer vuelo matutino ya habíamos sacado en anteriores oportunidades a algún compañero perseguido. Me arriesgué a probar suerte.
Iba a Buenos Aires a encontrarme con mi amigo Jorge Mario Bergoglio. Estaba seguro de que me ayudaría, él era el provincial argentino. Nos encontramos en un bar en Corrientes y Callao. Llegó a la hora establecida. Le conté y me preguntó sin indagar: “¿Qué querés que haga?”. “¡Quiero hablar con el padre Arrupe!”, le dije. (Era nuestro padre general, en Roma, le dicen el “papa negro”.)
Sin más me dijo “Vamos”. “Esperame en la puerta del Salvador, necesito conseguir un auto.” Cuando llega subo y ya en marcha se saca el cuello romano, lo guarda en la guantera. Empieza a dar vueltas por Buenos Aires, ninguna telefónica le servía. “Nadie tiene que reconocerme.” Terminamos en Avellaneda en una casucha telefónica. En la cabina disca y habla directamente con el general. El alma me estaba volviendo al cuerpo. Le explica muy brevemente y me pasa el teléfono. Me presento, ¡no podía creerlo, se acordaba de mí! Hacía unos meses habíamos conversado en Roma. (Éramos unos 36 mil jesuitas en el mundo.). Le pedí que pidiera a la Santa Sede que enviara telegramas al Presidente, ministros del Interior y Defensa y a las FF.CC.
El lunes a primera hora llegaron todos los telegramas. Siguieron liberando a los laicos, los jesuitas y el martes por la mañana sin más trámite a Pérez Aguirre y Meharu.
Pasaron muchos años. En 1997, imprevistamente, me viene a ver Juan Luis Moyano, el viceprovincial argentino de los jesuitas, para pedirme que reciba a Orlando Yorio, uno de los jesuitas argentinos, junto a Francisco Jalics, secuestrado en 1976, de quienes tanto se ha hablado en los últimos días. Ambos, junto a Luis Dourron fueron mis compañeros y amigos durante los años de seminario. Jalics se radicó en Alemania, hasta hoy. Nunca escuché una sola palabra de reproche ni resentimiento en privado o en público contra el hoy Papa Francisco. En cambio Yorio, recuperada la democracia, volvió a la Argentina y fue nombrado párroco en Berazategui.
Un día, sufrió un atentado, pero quien resultó muerto fue su teniente cura, un joven sacerdote.
Instalamos a Yorio en una casita en la Costa de Oro y al poco tiempo Mons. Gottardi le confió la parroquia de Santa Bernardita, en Avenida Italia. Nos volvimos a tratar con frecuencia y conversamos mucho. Falleció tres años más tarde, el 9 de agosto de 2000.
Hay quienes hacen gárgaras con los dolores ajenos. Que se animen a presentar pruebas y no suspicacias, el que se sienta libre de errores que acuse con evidencias. Siento a Francisco como uno más de nosotros. ¿No era eso lo que queríamos? ¿O esperábamos al Arcángel Gabriel?"

Tags: Argentina, Dictadura, Església, Uruguai

En els temps que corren ja està bé que un Papa es presenti al món amb les formes que hem vist i amb alguns detalls que avui, Dijous Sant, resulten més significatius. Perquè tots els Dijous Sants hi ha un gest en la litúrgia que resulta molt significatiu: és el de rentar els peus, recordant aquell gest de Jesús que, com ens explica Sant Lluc

“ Es va originar també rivalitat entre ells sobre quin d’ells havia de ser tingut per més gran.  Però ell els digué: «Els reis de les nacions en disposen com a amos, i els qui les dominen s’anomenen benefactors. Però vosaltres no heu de ser pas així, sinó que el més gran d’entre vosaltres es faci com el més jove, i el qui mana, com el qui serveix. Perquè, ¿qui és més gran: el qui seu a taula o el qui serveix? ¿No és el qui seu a taula? Doncs, jo sóc enmig de vosaltres com el qui serveix”.(Lc 22, 25-27),

El gest de rentar els peus significa servei i és el centre de la vida de Jesús. Des d’aquest anorreament (kenosi és el terme grec que fa servir Sant Pau a la carta als Filipencs) és quan agafa sentit la seva mort i la seva vida. Aquest gest servicial està íntimament lligat al nou manament de l’amor. El Papa avui  (com acostumava a fer a la seva terra, que celebrava en una presó, en un hospital o en un hospici per a pobres i marginats) i  com faran a tot el món milers de bisbes i capellans, rentarà els peus a 12 joves en un centre de menors de Roma seguint el gest de Jesús. És el signe-sagrament que hauria d’esdevenir realitat en aquesta Església que s’ha de renovar urgentment.

Si alguna cosa té  -i tots hi estan d’acord- aquest Papa és que és una persona senzilla. A Buenos Aires solia passejar-se per les Villas Miseria amb les sabates gastades de tant caminar. Li agrada xafar terra i caminar pels carrers perquè es va criar al barri porteño de Flores, una zona on hi viuen gent d’escassos recursos econòmics. El seu pare, maquinista, va tirar endavant una família de 5 fills amb l’ajuda de la seva mare que feia la molta feina que hi devia haver en aquella casa. Sap, per tant, el que és viure senzillament i amb naturalitat. Els seus gestos són analitzats amb lupa i criden l’atenció perquè feia temps que no es donaven al Vaticà: va passar a pagar la factura de la pensió on vivia, menjava enmig dels altres cardenals, vol deixar les luxoses estances papals, s’apropa a la gent, etc.

El dissabte passat, els periodistes van ser rebuts en audiència i allà va aparèixer ell amb les sabates gastades que portava de Buenos Aires i que havien recorregut els carrers, els metros i les villas miseria on la pobresa, la violència i la marginació són evidents en tots els seus racons. Aquestes mateixes sabates negres gastades ara vesteixen un Papa i les vermelles que li havien preparat han quedat guardades en un armari. Tant de bo no surtin més i també sigui un signe que cert tipus d’ Església s’ha acabat definitivament. Ja sé que només és un detall i que potser no vol dir res. Però també pot ser que vulgui dir molt després d’haver escoltat el que deia en la seva primera homilia que va fer com a Papa i on les sabates poden adquirir un valor simbòlic. Va insistir en el “moviment” i va dir que la vida i l’ Església estan en moviment. “La nostra vida és un camí. Quan ens parem, la cosa no va. Caminar sempre, en la presència del Senyor, a la llum del Senyor, buscant viure de manera irreprensible que Déu demana a Abraham en la seva promesa”.

Que aquest Dijous Sant sigui per a tots els cristians un camí de servei, de buscar i d’estimar aquells que més ho necessitin.

Tags: Església, Papa Francesc, Pobresa, poder

Feia dies que no parlava de política, la qual cosa no significa que no llegís i seguís als diaris tot el que està succeint per aquests verals amb el tema de la independència de Catalunya. De tant en tant, va bé deixar reposar les coses, observar i constatar que, amb molts dubtes, moltes pors, moltes amenaces i moltes entrepussades (“Entrepussant aprenem a caminar”, diem per aquestes terres), anem fent camí. Detecto alguns petits i mínims moviments i molts detalls que em fan ser esperançat. Detecto en l’ambient que ha baixat molt l’eufòria de temps passants però que les coses es van assentant, van reposant com aquells els bon plats que són molt millors menjats l’endemà de cuinats que no pas acabats de fer.

Segueixo llegint aquests dies aquesta espècie de dietari d’esdeveniments històrics que es titula “De Los hijos de los días”, (Siglo XXI, Buenos Aires, 2012) d’un dels meus autors preferits, Eduardo Galeano. El dia 10 d’Agost escriu:

Todos hombres. Pero era una mujer, Manuela Cañizares, quien los reclutaba y los reunía para que conspiraran en su casa.

La noche del 9 de agosto de 1809, los hombres pasaron horas y horas discutiendo, que sí, que no, que quién sabe, y no se decidían a proclamar de una buena vez la independencia de Ecuador. Y una vez más estaban postergando el asunto para mejor ocasión cuando Manuela los encaró y les gritó cobardes, miedosos, nacidos para la servidumbre. Y al amanecer del día de hoy, se abrió la puerta del nuevo tiempo.

Otra Manuela, Manuela Espejo, también precursora de la independencia americana, fue la primera periodista de Ecuador. Como ése era un oficio impropio para las damas, publicaba con seudónimo sus audaces artículos contra la mentalidad servil que humillaba a su tierra.

Y otra Manuela, Manuela Sáenz, ganó fama perpetua por ser la amante de Simón Bolívar, pero además ella fue ella: la mujer que combatió contra el poder colonial y contra el poder macho y sus hipócritas pacaterías.

Tot llegint aquest text pensava que, per sort, nosaltres també tenim les nostres pròpies Manuelas, que es diuen Muriel Casals i Carme Forcadell, bones capdavanteres d’aquestes puntes de llança que són Òmnium Cultural i Assemblea Nacional Catalana, així com tantes altres que empenyen en aquest procés imparable i irreversible cap a la independència del nostre país. Com deia algú, Independència, República, Llibertat i tantes altres paraules boniques com aquestes… són femenines.

Tags: Catalunya, Independènciam Eduardo Galeano

Generalitzant una mica –cosa que no s’ha de fer massa sovint- podríem dir que no sabem escoltar. La majoria no en sabem (jo també m’hi incloc aquí). Saber escoltar és una de les gran virtuts que hauríem de tenir ben present tots, però especialment les autoritats de tota mena (aquí ens hauríem d’adonar que tots tenim parcel·les d’autoritat més grans o més petites). Com més autoritat i com més poder, més hauríem d’escoltar.

Quan no s’escolta, el necessari i imprescindible diàleg que hauríem de tenir en tots els àmbits de la vida es converteix en un monòleg avorrit i avorridor i és una font de frustracions, problemes i “tant-men-enfotismes”. No escolten prou els polítics, ni els mestres, ni els pares, ni els bisbes, ni els metges, ni els directors d’empresa, ni –segurament- la majoria de nosaltres… No escoltem el marit, no escoltem la dona, no escoltem els fills, no escoltem els pares, no escoltem els companys de feina, els amics… En general no sabem –ni potser volem- escoltar, tot i que és imprescindible per tal de que les coses vagin bé. No escoltar prou aïlla, desconnecta de la realitat, fa que es visqui en un altre món, en una realitat virtual que no sempre és la real. No escoltem la natura, no escoltem el clam dels pobres, no escoltem els signes dels temps que ens diuen que no anem per bon camí.

Escoltar, dialogar, rebre les queixes, passejar ben a prop dels problemes i de qui els viuen dia a dia, fa tocar de peus a terra, enriqueix i fa que es trobin les solucions als problemes reals. Europa, per exemple, s’està tornant un conglomerat de països on cadascú va pel seu compte i mirant només els propis interessos. Els banquers, el capital, els manaires, no escolten, no miren i no saben el que passa. No ho sabran mai! Fins que un dia els poble i la gent que toca de peus a terra se’n cansaran i els engegaran a fregir espàrrecs. Els pobres, generalment, poden adoptar dues actituds bàsiques: o es conformen, es rendeixen i arriben a la conclusió de que no hi ha res a fer, o bé es revolten i surten a arrencar caixers automàtics dels bancs que han robat descaradament els seus diners, surten al carrer i cremen cotxes, o be voten Pepes Grillos. Europa està situada en aquesta cruïlla i molts ciutadans d’alguns països europeus n’estan fins als pebrots de tants lladres, de tants assaltadors de camins, de tants polítics corruptes, de tants bisbes poc dialogístics i de tantes lleis de l’embut. O això canvia, o en sentirem a parlar!

Tags: SOCIETAT

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, acaba de demanar la dimissió de l’ arxipreste de la Segarra i ho ha comunicat amb la següent carta a tots els capellans del bisbat:

Benvolgut Mossèn,

Malauradament, li he de comunicar que he demanat la dimissió de Mn. Eduard Ribera com a arxipreste de la Segarra. Ell, lleialment, ha acceptat de deixar el càrrec.

D’acord amb ell, justifico breument una decisió que he mirat d’evitar, però que finalment, fidel a l’encàrrec de bisbe de la diòcesi, he hagut de prendre.

Des del mes d’octubre, Mn. Eduard Ribera i els altres responsables del Full Inter parroquial “Fent camí”, publicaven escrits propis i d’altres autors a voltes manifestant opinions contràries a la doctrina de l’Església i, sobretot, criticant obertament la jerarquia i el seu servei ministerial. He de reconèixer, però, que sempre m’ha fet conèixer el contingut del full abans de la seva difusió.

Des d’aleshores, he corregit Mn. Eduard en tres ocasions, dues d’elles mitjançant entrevista personal, demanant-li que deixés de publicar textos d’aquests tipus i notificant-li en la darrera que, tenint present que la condició per nomenar-lo arxipreste fou evitar precisament aquest tipus de publicacions, si no s’esmenava li hauria de demanar la dimissió.

Aquest darrer cap de setmana, el Full “Fent Camí” ha publicat novament un article en la mateixa línia, aprofitant un comentari al recent homenatge a Mn. Huguet. Després d’escoltar l’opinió dels membres del Consell de Govern, dissabte li vaig demanar personalment la dimissió d’arxipreste, reconeixent-li que m’entristia fer-ho perquè reconec el bon treball realitzat com a arxipreste i la magnífica visita pastoral que vàrem fer l’any passat.

Tenint present la realitat actual dels capellans de l’arxiprestat de la Segarra, he decidit nomenar arxipreste a Mn. Xavier Romero, rector de Cervera, sense més consulta.

A l’espera de veure’ns a la propera missa crismal, el saludo cordialment,

+ Xavier, Bisbe de Solsona

Solsona, 18 de març de 2013

Davant d’aquest fet, voldria fer uns quants comentaris:

1. Conec, des de fa anys, Mn. Eduard Ribera i algun altre responsable del full setmanal “FENT CAMÍ PER LA SEGARRA RURAL”. El rebo totes les setmanes, el llegeixo i el valoro molt positivament. No hi he llegit mai textos que siguin contraris a la fe  i, per tant, condemnables; tot al contrari: hi descobreixo en els seus responsables i en els escrits setmanals una gran estima per l’Església i sé de primera mà (en tinc testimonis) que és molt valorat per la majoria de feligresos d’aquelles petites parròquies rurals.  Em sembla que el bisbe Novell confon el que és la doctrina de l’ Església amb altres qüestions perfectament opinables.

2. El text a que es refereix la carta sobre l’homenatge a Mn. Huguet és un text que vaig publicar en aquest mateix blog (10 de Març) i que els responsables del butlletí van recollir, com han fet en moltes altres ocasions amb textos molt interessants d’altres autors, alguns d’ells teòlegs reconeguts. No crec que cap d’aquests escrits pugui donar motiu  per a cap condemna. Més aviat ho considero un pretext episcopal per amagar obscures raons o conveniències  i per apagar veus discordants a una manera de fer i pensar, al meu parer massa oficialista i monolítica per part del bisbe. En qualsevol bisbat és mala política arraconar un tipus de gent ben valuosa (potser, és cert, una mica crítica) i promoure’n només una altra d’una determinada tendència ( i ben  dòcil).

3.  Considero que tot el que es publica en aquest full són textos escrits des de la llibertat que ens dóna la nostra mateixa fe (“on hi ha l’Esperit del Senyor hi ha la llibertat” -2 Cor 3, 18) i que diuen el que sent el cor. A vegades poden no agradar, però potser convindria que ho llegissin i ho escoltessin amb els ulls i el cor obert i sense tant esperit inquisitorial. Justament una de les creus per les que va haver de passar Mn. Huguet va ser la condemna al silenci, com tantes altres vegades ha passat a moltes altres persones–molt injustament- en el si de l’ Església.

4. El bisbe Novell hauria de saber que el mateix dret i deure té ell de corregir els seus diocesans, com els diocesans tenen el dret i el deure de corregir-lo a ell.  O no? Perquè la condició de Capellà, Bisbe, Cardenal o Papa no fa ser ni més bo ni més dolent, ni més perfecte ni més imperfecte, ni més intel·ligent ni més ruc, com tothom sap molt bé i es pot comprovar dia a dia. Per tant, seria hora que les relacions dins de l’Església anessin canviant, s’exercís més el diàleg que la inquisició, que la correcció fraterna a la que fa referència el bisbe anés en les dues direccions i que es tinguin més en compte la bona fe i les coses fonamentals que ens uneixen que no pas les secundàries (la majoria d’elles relatives, opinables i canviables) que ens separen.

5. Tant de bo el Papa Francesc –amb la convenient i necessària l’ajuda de l’ Esperit- sigui capaç d’obrir ràpidament finestres perquè entri aire nou en aquesta Església que fa pudor de resclosit en algunes de les seves estructures i comportaments, en molts cassos tan allunyada de les persones i de les seves inquietuds. Que aquest nou esperit arribi ben aviat a tots els racons del món on qualsevol cristià o cristiana vulgui viure lliurament la seva fe.

6. I, per acabar, li recomanaria al bisbe Novell aquella màxima tan sàvia del bisbe Deig: “Fer, fer fer i deixar fer”.

Tags: Bisbe Novell, Església

EL NOU BURXETA és un blog que segueixo amb assiduïtat. És d’un capellà de Girona que es diu Joaquim Pla. Avui recordava un text molt interessant que es va escriure després del Concili vaticà II i que jo he volgut recollir al meu blog. Caldria tornar-lo a llegir amb molta atenció.

Crec que és just i necessari recordar, ara que tenim un nou Papa, el que es va esdevenir al final del Concili Vaticà II, l’any 1965. Quaranta pares conciliars (bisbes), encapçalats per Helder Camara, bisbe d’Olinda i Recife, al Brasil, es van reunir per celebrar una missa a les catacumbes de santa Domitila, a Roma, i per signar un pacte que, des de llavors, s’ha conegut com a “pacte de les catacumbes”. Aquest document, signat per tots els bisbes presents, té 13 apartats. Em plau transcriure’l, amb alguns alleugeriments estilístics, però respectant absolutament el contingut.

“Nosaltres, bisbes i pares conciliars del Concili Vaticà II, ens comprometem al que diguem a continuació:

1.- Procurarem viure tal com viu el nostre poble pel que fa a casa, menjar, mitjans de locomoció i tot el que té relació amb aquests aspectes.

2.- Renunciem per sempre a l’aparença i la realitat de la riquesa, especialment en el vestit (vestits luxosos, colors cridaners) i en símbols de metall preciós (aquests símbols han de ser evangèlics. Ni or ni plata).

3.- No posseirem béns mobles o immobles, no tindrem comptes al banc a nom propi. I, si necessitem posseir alguns béns, els posarem a nom de la diòcesi, o de les obres socials o caritatives.

4.- Confiarem la gestió financera i material de la nostra diòcesi a una comissió de laics competents i conscients del seu paper apostòlic. Nosaltres volem ser més pastors i apòstols, i menys administradors.

5.- No permetrem que, verbalment o per escrit, ens imposin noms i títols que expressen grandesa i poder (Eminència, Excel.lència, Monsenyor…). Preferim que ens donin el nom evangèlic de pare (del llatí pater. En català: mossèn).

6.- En el nostre tarannà i relacions socials evitarem tot allò que pugui semblar privilegis, primacia, o inclús preferència, als rics i poderosos (per exemple, en banquets que ens ofereixin o que nosaltres hàgim d’oferir, en serveis religiosos…).

7.- Si hem de demanar ajudes procurarem no adular la vanitat de qui ens les pot concedir. Invitarem els fidels a aportar les seves almoines com una participació normal al culte, a l’apostolat i a l’acció social.

8.- Dedicarem tot el nostre esforç i capacitat al servei apostòlic i pastoral de les persones i dels treballadors, especialment els més febles i subdesenvolupats, sense que això pugui perjudicar altres persones i grups de la diòcesi. Recolzarem els laics, religiosos, diaques o capellans enviats a evangelitzar els pobres i els treballadors i que vulguin compartir la seva vida i el seu treball (capellans que viuen i treballen com els altres treballadors).

9.- Sabent què ens exigeix la justícia i la caritat, procurarem transformar les obres de beneficència en obres socials, basades en la caritat i la justícia. Que tinguin en compte tothom, com un humil servei als organismes públics.

10.- Farem tot el que puguem perquè els responsables del nostre govern i dels serveis públics creïn i posin en pràctica lleis, estructures i institucions socials necessàries per a la justícia, la igualtat i el desenvolupament harmònic i total de tots els homes. Perquè assolim un ordre social nou, digne dels homes, fills de Déu.

11.- Perquè la col.legialitat episcopal sigui evangèlica i es posi al servei dels qui viuen en la misèria física, moral i espiritual -dos terços de la humanitat. Per això ens comprometem:

. a compartir, segons les nostres possibilitats, aquests anhels al servei dels projectes urgents dels episcopats de les nacions pobres.

. a demanar als organismes internacionals, tal com va fer Pau VI a les Nacions Unides, l’adopció d’estructures econòmiques i culturals que no fabriquin més pobres en un món cada dia més ric. Que permetin que les majories pobres surtin de la misèria.

12.- Ens comprometem a compartir la nostra vida amb els nostres germans en Crist, capellans, religiosos i laics perquè el nostre ministeri sigui un verdader servei. Per això:

. ens esforçarem a revisar la nostra vida amb ells.

. cercarem col.laboradors per poder esdevenir animadors en l’Esperit abans que caps (“jefes”).

. procurarem ser, tant com sigui humanament possible, presents i acollidors.

. estarem oberts a tothom, siguin de la religió que siguin.

13.- Quan tornem a les nostres diòcesis publicarem aquestes decisions i les comunicarem als nostres diocesans. Els demanarem que ens ajudin amb la seva comprensió, la seva col.laboració i les seves pregàries. Que Déu ens ajudi a ser-hi fidels”.

Trobareu la versió castellana a Eclesalia.

Que bonica que era aquesta utopia eclesial i conciliar! Aviat la màquina curial es va cuidar d’esclafar-la. Tot i que tinc les meves pors, tant de bo que aquest nou Papa pugui avançar i treballar en aquesta línia. Per posar-me en òrbita, tornaré a llegir la Utopia, de Thomas More.

Tags: Església

Un amic targarí m’ha fet arribar aquestes fotos.

La primavera s’acosta. ens ho diu la natura. L’amic Francesc em diu:

“No és cap illa grega. No és Tailàndia , ni cap país estrany. És a casa nostra. És a Soses, comarca del Segrià, vora Lleida. Durant aquests dies està florint el presseguer i, com es pot veure en aquestes fotos,  el paisatge és una meravella. Tot el terme és espectacular i només dura una setmana, com a molt. Qui tingui possibilitats, val la pena de contemplar” .

Tags: Lleida

EL SINGULAR DIGITAL PUBLICA AQUESTA INTERESSANT ENTREVISTA DE LA PERIODISTA MIREIA GINÉ. M’HA SEMBLAT INTERESSANT REPRODUIR-LA.

La nord-americana Liz Castro (San Leandro (Califòrnia), 1965) acaba de publicar What’s up with Catalonia?, un llibre d’assaig amb la participació d’experts, que té com a objectiu explicar el procés que està vivint Catalunya al món.

D’on li ve la passió per Catalunya?
Vaig néixer a Califòrnia, però em considero de l’Est dels Estats Units perquè vaig anar a viure a Connecticut quan era petita. El català, però, el vaig descobrir a Califòrnia, on durant un any hi vaig estudiar a la Universitat. Allà em vaig apuntar a un curs de català. Teníem com a professor un brasiler expert en llengües romàniques i molt catalanista. Ens feia llegir l’Avui. I ell va ser qui va ser qui em va donar una idea més clara de com era Catalunya.
Com se li va ocórrer la idea de fer aquest llibre divulgatiu de Catalunya per als estrangers?
Des que conec Catalunya he intentat explicar als altres què és. Personalment de seguida em vaig adonar que Catalunya no era Espanya. Quan la gent em deia: “Què tal el viatge a Espanya?”. Jo els responia que tècnicament Catalunya és Espanya, però que realment és una altra cosa. Fa vint anys que faig pedagogia.
I en aquests temps ha notat algun canvi?
El dia de la manifestació de l’11 de Setembre i el dia de les eleccions catalanes llegia en els diaris dels Estats Units tot el que passava aquí, i estava molt contenta perquè feien servir la paraula Catalunya i no “la regió nord-est d’Espanya”, com usen normalment. Aquesta alegria, però, va durar poc, perquè el format dels articles continua sent curt i superficial. A més, repetien que Catalunya era poc solidària i que estava endeutada i que no podia pagar les seves pròpies necessitats.
I per això va creure que era important explicar el que està passant a Catalunya…
Sí. Vaig voler fer el llibre per desmentir i donar més informació, perquè veia que totes les notícies referents a Catalunya s’escrivien des de Madrid. Els corresponsals internacionals moltes vegades estan allà i encara que vagin de bona fe és difícil cobrir Catalunya des de Madrid. No és el mateix. És com si cobrissin Londres des de Nova York.

Als Estats Units, els seus col·legues, saben localitzar Catalunya o consideren que tot és Espanya?
En general pensen que és una part d’Espanya. Però cada vegada més hi ha més consciència, principalment des dels Jocs Olímpics. Sí que coneixen Barcelona, però, Catalunya molt menys.
Els nord-americans tenen interès per saber què passa aquí?
Una mica, però, francament, no diria que hi ha gaire interès. Els Estats Units són un país molt gran. De fet, els de Massachusetts amb prou feines seguim el que està passant a Califòrnia. Tot i així, la gent que vol visitar Catalunya sí que pot ser que pugui tenir interès. A més, amb les coses que estan passant hi ha més interès que mai i és important que tinguin una resposta informativa bona, no esbiaixada i amb poc coneixement. I, per això, volia que gent experta contribuís a fer aquest llibre.
Quan explica als americans que Catalunya vol ser independent, quina és la seva reacció?
Hi ha certa simpatia per aquesta idea, perquè nosaltres també vam fer el mateix. És ben sabut que hi havia un gran imperi que ens tenia controlats. Crec que la situació de Catalunya es pot entendre perfectament bé. El problema és més una qüestió de desconeixença, no se sap què és realment Catalunya.
El president Artur Mas ha escrit el pròleg.
Sí. Molts dels contribuïdors del llibre els vaig conèixer a través de Twitter. Aquesta és una manera increïble de connectar amb gent que d’altra manera no estarien a l’abast del públic. Des que tinc Twitter que piulo sobre Catalunya i aleshores em va començar a seguir el cap de premsa del president, en Joan Maria Piqué. Vam estar xerrant i jo anava traduint els discursos del President perquè volia que la gent dels Estats Units els pogués llegir. I, aleshores, en el moment en què vaig tenir la idea de fer el llibre, vaig demanar al president el pròleg.
A quines biblioteques han enviat els llibres?
El llibre va sortir oficialment el passat 25 de febrer i jo he arribat a casa [als EUA] fa dos dies. Ara precisament estic actualitzant la base de dades i preparant l’enviament. Tinc un llistat de biblioteques públiques dels Estats Units, Irlanda, Nova Zelanda, Alemanya… que m’estan ajudant a saber quins són els llocs més propicis per enviar el llibre. 
Va aconseguir més de 12.000 euros a traves del mecenatge, 5.000 euros més del previst. S’ho esperava?
Cada un d’aquests mecenes m’ajuda a saber on ha d’anar el llibre. I és a través d’ells que aconseguirem arribar lluny. Contactant amb ells, un a un, és quan es genera un veritable interès pel llibre. El consolat americà de Barcelona, per exemple, s’ha mostrat molt interessat pel llibre. De fet, aquest llibre està fet per gent com la cònsol americana, que viu a Barcelona i necessita saber de què va tota la situació.
I polítics estrangers?
Els polítics que jo tinc més a l’abast són els meus representants. El senador John Kerry, que ara és Secretari d’Estat, abans era el meu senador. A ell intentaré portar-li. No tinc un llistat tancat encara.
I vostè que ho veu una mica més des de fora. Creu que Catalunya aviat serà un Estat independent?
Jo crec que sí. No sé quants països s’han fet independents en els últims anys, però són molts. No és una bogeria. És una cosa complicada perquè Espanya no vol ni plantejar-se aquesta possibilitat, però això no vol dir que la resta del món no ho admeti. El procés que s’ha posat en marxa difícilment es podrà aturar, la gent està decidida i és imparable.
Té en procés algun altre llibre com aquest?
No n’he vist cap altre com el meu, cosa curiosa. Durant els anys universitaris als Estats Units, vaig constatar que existia molt poca matèria sobre Catalunya. Crec que actualment no hi ha cap altre llibre que parli sobre la situació política actual. I tinc pensat que si en els pròxims mesos passen moltes més coses ho explicaré a través d’un altre llibre.

Tags: Catalunya

Un lector del meu blog em demana molt amablement en un correu electrònic que expliqui una mica més extensament el que apuntava en el meu darrer post sobre el nou Papa i les seves relacions amb la dictadura argentina dels anys 70.

Aquests dies ja se n’ha parlat molt i avui mateix el Vaticà ja ha fet un comunicat desmentint certes informacions que han aparegut als diaris de tot el món. La veritat és que jo sé ben poca cosa d’aquest afer en concret però sí que em refio del que ha dit el premi Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquivel, que ha sortit en defensa del Papa dient:"Hubo obispos que fueron cómplices de la dictadura, pero Bergoglio no". Esperem que el temps esclareixi les coses i es pugui saber la veritat. Entretant, em sembla que cal oferir-li el benefici del dubte i considerar-lo exempt de culpa.

Durant la dècada del 70 les dictadures militars van créixer com bolets al Con Sud d’Amèrica Llatina, implantant plans econòmics neoliberals, assassinant i empresonant milers de persones.  Els règims de facto que van prendre el poder a l’ Argentina, l’Uruguai, Xile, Bolívia, Paraguai i Brasil van ser coordinats i assistits pels EEUU, ja sigui directament a través de la CIA (Agència Central d’ Intel·ligència) o indirectament a través del FMI (Fons Monetari Internacional) o del BM (Banc Mundial). El cas és que totes aquestes dictadures van tenir unes característiques similars i una estreta col·laboració entre elles en el marc del “Plan Cóndor”, que va servir per a que els repressors coordinessin les seves accions de terrorisme d’ Estat.

Con deia en el post anterior, jo vaig poder viure de prop aquell període ja que vaig residir a l’ Uruguai des del Desembre del 1976 fins al Juny de 1983. Durant aquests anys vaig poder anar un parell o tres de vegades a l’ Argentina, una a Xile i algunes al Brasil. En tots els llocs vaig poder conèixer persones afectades directament o indirectament, intercanviar opinions sobre el terreny del que els va tocar sofrir a cada lloc. I -no cal dir-ho- puc parlar amb coneixement de causa del que va passar a l’ Uruguai amb testimonis directes d’amics que van ser torturats i empresonats durant aquells anys foscos.

Recordo que una de les coses que em van colpejar més profundament va ser el tenir coneixement del que s’anomenava “los vuelos de la muerte", una forma d’extermini que consistia en tirar al mar -en ple vol d’avions militars- els opositors polítics, alguns d’ells ja morts per la tortura i altres ben vius encara. Recordo que, ben pocs dies després d’arribar al país, em passejava per una plaça amb un amic i se’ns va atansar una persona. Era un policia que em va dir que em presentés com més aviat millor a la comissaria que em volia veure el Cap de Policia. Allà ja em van “llegir la cartilla” i em van dir què podia fer i què no. I que anés alerta amb el que deia perquè, com estranger que era, podia ser expulsat del país en qualsevol moment.

També recordo que, acabat d’arribar, els diaris van publicar que havien aparegut a les costes de l’ est de l’ Uruguai varis cossos parcialment desfets i mig menjats peixos o descompostos per la mateixa aigua del mar. I ja al 1977 van tornar a aparèixer-ne més als balnearis atlàntics de Santa Teresa, Mar del Tuyú i Cabo Polonio, a uns 300 quilòmetres al sud de la ciutat de Buenos Aires, lloc d’on venien amb tota probabilitat. Els cadàvers van ser enterrats com NN al cementiri de General Lavalle i els informes forenses deien que la causa de la mort havia estat “el choque contra objetos duros desde gran altura”. Nombrosos cossos recuperats de les costes argentines i uruguaianes van poder ser identificats com a provinents de diferents Centres Clandestins de Detenció: els primers que es van llençar al mar al Maig de 1976 van estar segrestats a Cmapo de Mayo; un altre grup llençat al mar al desembre de 1977 provenia de la ESMA (un dels pitjors llocs de tortura) i un tercer grup llençat al Febrer del 1978 havia estat a El Campito i a El Olimpo.

I acabaré amb la transcripció d’una carta oberta a la Junta Militar de l’escriptor i periodista Rodolfo Walsh que donava compte de la situació, tot i l’escassa informació que hi havia en aquells moments. Al mes de març de 1977, Walsh escrivia:

"Entre mil quinientas y tres mil personas han sido masacradas en secreto después que ustedes prohibieron informar sobre hallazgos de cadáveres que en algunos casos han trascendido, sin embargo, por afectar a otros países, por su magnitud genocida o por el espanto provocado entre sus propias fuerzas. Veinticinco cuerpos mutilados afloraron entre marzo y octubre de 1976 en las costas uruguayas, pequeña parte quizás del cargamento de torturados hasta la muerte en la Escuela de Mecánica de la Armada, fondeados en el Río de la Plata por buques de esa fuerza, incluyendo el chico de 15 años, Floreal Avellaneda, atado de pies y manos, "con lastimaduras en la región anal y fracturas visibles" según su autopsia. Un verdadero cementerio lacustre descubrió en agosto de 1976 un vecino que buceaba en el Lago San Roque de Córdoba, acudió a la comisaría donde no le recibieron la denuncia y escribió a los diarios que no la publicaron. Treinta y cuatro cadáveres en Buenos Aires entre el 3 y el 9 de abril de 1976, ocho en San Telmo el 4 de julio, diez en el Río Luján el 9 de octubre, sirven de marco a las masacres del 20 de agosto que apilaron 30 muertos a 15 kilómetros de Campo de Mayo y 17 en Lomas de Zamora. En esos enunciados se agota la ficción de bandas de derecha, presuntas herederas de las 3 A de López Rega, capaces de atravesar la mayor guarnición del país en camiones militares, de alfombrar de muertos el Río de la Plata o de arrojar prisioneros al mar desde los transportes de la Primera Brigada Aérea, sin que se enteren el general Videla, el almirante Massera o el brigadier Agosti…"

Fragmento de la Carta Abierta de un Escritor a la Junta Militar. Rodolfo Walsh, 24 de marzo de 1977.

I és cert i provat que en tota aquesta massacre i en tots aquests crims uns quants bisbes i capellans de l’Església Catòlica van beneir aquests mètodes o van fer la vista grossa i van callar davant de tantes atrocitats. L’any 1995, l’ex repressor de la ESMA Adolfo Scilingo, va explicar extensament al periodista Horacio Verbitsky la metodologia d’extermini que els propis botxins en deien vuelos. El testimoni va ser publicat després com a llibre, amb el títol “EL VUELO”. Scilingo, en els seu testimoni, detalla el procediment, l’autorització de l’ Església Catòlica, la utilització d’injeccions anestèsiques, la participació de metges en les operacions, els tipus d’avios (Electra, Skyvan), l’àmplia participació dels oficials, la utilització de l’aeroport militar que hi ha a Aeroparque (ciutat de Buenos Aires)…

¿Cuál ha sido su primer conocimiento sobre los vuelos de la muerte de la Esma?.

Los vuelos fueron comunicados oficialmente por Mendía (vicealmirante de la Armada) pocos días después del golpe militar de marzo de 1976. Se informó que el procedimiento para el manejo de los subversivos en la Armada sería sin uniforme y usando zapatillas, jeans y remeras. Explicó que en la Armada no se fusilarían subversivos ya que no se quería tener los problemas sufridos por Franco en España y Pinochet en Chile. Tampoco se "podía ir contra el Papa" pero se consultó a la jerarquía eclesiástica y se adoptó un método que la Iglesia consideraba cristiano, o sea gente que despega en un vuelo y no llega a destino. Ante las dudas de algunos marinos, se aclaró que "se tiraría a los subversivos en pleno vuelo". Después de los vuelos, los capellanes nos trataban de consolar recordando un precepto bíblico que habla de "separar la hierba mala del trigal".

Entrevista realizada por Martín Castellano a Adolfo Scilingo el 4 de octubre de 1997.

Tags: América Llatina, Argentina, Dictadura, Uruguai

Tenim un argentí com a nou Papa. Només sé d’ell les quatre coses que han dit els diaris. Que si és moderat-conservador; que si és conservador en la doctrina i progressista en el que es refereix a la part social; que si té un caràcter fort i decidit… Ja ho anirem veient i, de moment, no crec que es pugui aventurar cap camí.

Però sí que em temo que pugui resultar un Papa esquitxat pel que va passar en els anys de dictadura al Con Sud de Llatinoamèrica. Aquests dies acaba de començar a l’Argentina el primer judici pel Pla Còndor de dictadures sud-americanes, amb l’uruguaià Cordero a la banqueta. Un judici que investigarà els crims comesos en els anys 70 i 80 en el marc del denominat Pla Còndor, de coordinació repressiva dels règims militars del Con Sud. L’exdictador argentí Jorge Videla és un dels principals imputats.

Es coneix com a Pla Còndor a la coordinació d’accions repressives de les dictadures de Xile, Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai i Bolívia, que va estar en marxa entre mitjans dels ’70 i dels ’80. En aquells anys jo era a l’ Uruguai i vaig poder viure-ho de ben a prop. Vaig a arribar a l’ Uruguai el desembre del 76 i s’acabava de produir el cop d’ Estat que va deposar Isabelita Perón a l’ Argentina i va ser quan van començar els crims i les barbaritats a un costat i a l’altre del Riu de la Plata. Encara recordo com cada dia es trobaven cadàvers a les costes uruguaianes que l’aigua del riu arrossegava. Tiraven els cadàvers amb helicòpter per tal de que desapareguessin menjats pels peixos…

Els advocats dels familiars dels desapareguts han precisat que en la causa estan esmentades un centenar de víctimes de nacionalitat uruguaiana, xilena, paraguaiana i argentina. Videla (1976-1981), de 87 anys, s’asseurà novament a la banqueta dels acusats (ja té dues condemnes a presó perpètua) al costat d’altres 25 imputats, entre ells l’exdictador argentí Reynaldo Bignone i el seu compatriota l’exgeneral Luciano Benjamín Menéndez (set perpètues), tots dos de 85 anys. La causa arriba a judici oral després de 14 anys durant els quals la justícia havia demanat les extradicions dels morts exdictadores Alfredo Stroessner de Paraguai i Augusto Pinochet de Xile.

L’únic estranger que enfrontarà als tres magistrats del Tribunal Oral serà Manuel Be, un excoronel i agent d’intel · ligència de l’Exèrcit uruguaià, segons l’advocada. Be es troba detingut a Buenos Aires i està imputat en 11 casos, entre ells la desaparició de Maria Claudia García de Gelman, nora del poeta argentí Juan Gelman.

"El que ara hem de provar és l’existència d’una associació il · lícita entre les dictadures d’Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai i Uruguai per perseguir i eliminar opositors en qualsevol d’aquests països, amb el suport del govern dels Estats Units", va dir Varsky, una de les advocades. "Per a la prova -va continuar- comptem amb els testimonis de supervivents i molta documentació, entre ella papers desclassificats dels Estats Units que comprometen a Washington", va explicar. L’advocada del Centre d’Estudis Legals i Socials (CELS) també va destacar l’aportació que va significar per a la causa els anomenats "Arxius del terror", que van ser trobats per l’advocat paraguaià Martín Almada en una comissaria de policia d’Asunción.

Segons Almada, un militant pels drets humans, el Pla Còndor va ser presentat per primera vegada a finals de 1975 per l’FBI (Oficina Federal d’Investigacions dels Estats Units), que va prestar la seva col · laboració per dur endavant. "Entenem que serà un judici molt llarg perquè hi ha molts testimonis i molt ben documentats analitzar", va dir Varsky, en recordar que només a Paraguai es van trobar cinc tones de papers.

Malgrat els 14 anys que porta el judici i les quatre dècades d’alguns dels crims de lesa humanitat que s’investiguen, els familiars de les víctimes "estan ansiosos i esperen aconseguir justícia", va afirmar la lletrada.

El "modus operandi" del Pla Còndor era molt clar: Hi havia un acord repressiu que permetia a integrants de les forces armades i de seguretat dels règims de facto comptar amb informació sobre el moviment dels opositors i ingressar a qualsevol dels països per detenir clandestinament amb suport local.

Els cassos més famosos són el dels argentins Horacio Campiglia i Mònica Susana Pinus de Binstock, que el 1980 van ser segrestats en arribar a l’aeroport de Rio de Janeiro per agents d’intel · ligència d’Argentina i van acabar en un centre clandestí de detenció de Buenos Aires, on van desaparèixer. I un altre cas famós és el de Maria Claudia García de Gelman, segrestada als 19 anys i amb un embaràs de set mesos a la capital argentina per agents d’intel · ligència uruguaians i traslladada a Montevideo. A la capital uruguaiana va donar a llum a l’Hospital Militar i després va desaparèixer. La nena, de nom Macarena, va ser lliurada il · legalment a la família d’un policia i va recuperar la seva identitat el 2000, als 23 anys.

La causa es va iniciar a finals de 1999 per denúncies de familiars d’estrangers desapareguts a Argentina, entre ells la uruguaiana Sara Méndez, despullada del seu fill de dos mesos en un centre de detenció de la província de Buenos Aires, que va conèixer després de 26 anys.

Entre les víctimes més notòries del Pla Còndor s’esmenta al excanceller xilè Orlando Letelier (assassinat a Washington), el general xilè Carlos Prats (assassinat a Buenos Aires) i als polítics uruguaians Zelmar Michelini i Héctor Gutiérrez Ruiz (assassinats a la capital argentina).

I què hi té a veure el nou Papa amb tot això? Potser més del que ens pot semblar ja que, segons explica el diari mexicà LA JORNADA recollint informacions de diaris argentins (sobretot del diari PÁGINA/12), alguns testimonis vinculen el nou Papa amb la dictadura i se l’acusa de retirar la protecció de la seva orde religiosa a dos jesuïtes detinguts clandestinament pel govern de facto.

El sociòleg Fortunato Mallimacci, ex degà de la Facultad de Ciencias Sociales de la Universidad de Buenos Aires diu:“La historia lo condena: lo muestra como alguien opuesto a todas las experiencias innovadoras de la Iglesia y sobre todo, en la época de la dictadura, lo muestra muy cercano al poder militar”.

Endemés, Jorge Bergoglio va ser citat com a testimoni en un cas que es jutjava a responsables del pla sistemàtic d’apropiació de menors fills de desapareguts durant la dictadura militar. Serà cert? Està prou provat? No ho sé. Però sí que estic segur que d’aquest tema se’n parlarà molt en aquests pròxims temps i que en pot sortir esquitxat.

Tags: Argentina, Dictadura, Drets humans, Església, Papa Francesc I, Tortura

Molts dels que em llegiu potser no heu sentit a parlar mai d’ ALFREDO ZITARROSA (Montevideo, 10 de Març de 1936-Montevideo, 17de Gener de 1989).En canvi, no crec que hi hagi cap llatinoamericà que no hagi sentit a parlar d’ell ja que fou un cantant, compositor, poeta i periodista uruguaià, considerat una de les figures més destacades de la música popular del seu país i d’Amèrica Llatina.

Era un extraordinari cantor de folklore`. D’aquells que tenen força en la veu però, sobretot, en l’esperit i en el missatge. Va morir relativament jove, però va deixar petja profunda.

Eduardo Galeano ha escrit aquest impressionant text parlant d’ell i de la seva extraordinària força:

“Cuando Alfredo Zitarrosa murió en Montevideo, su amigo Juceca subió con él hasta los portones del Paraíso, por no dejarlo solo en esos trámites.

Y cuando volvió, nos contó lo que había escuchado.

San Pedro preguntó nombre, edad, oficio.

-Cantor-, dijo Alfredo.

El portero quiso saber: cantor de qué.

-Milongas-, dijo Alfredo.

San Pedro no conocía. Lo picó la curiosidad, y mandó:

-Cante.

Y Alfredo cantó. Una milonga, dos, cien.

San Pedro quería que aquello no acabara nunca.

La voz de Alfredo, que tanto había hecho vibrar los suelos, estaba haciendo vibrar los cielos.

Entonces Dios, que andaba por ahí pastoreando nubes, paró la oreja.

Y esa fue la única vez que Dios no supo quién era Dios”.

Tags: Música, Uruguai, Uruguai

Segons el diccionari un oasi és, enmig d’un desert, un illot de conreus i de poblament sedentari, determinat per l’existència d’aigua, provinent sia de capes freàtiques, sia d’un pou, d’una font, d’un uadi o d’un riu. Però també té una segona accepció : Un oasi és aquell lloc, temps, situació, etc., que permet un repòs físic o psíquic, que és com una excepció enmig del desordre, dels neguits, etc.

És d’aquest segons sentit del que vull parlar en aquest breu apunt: Avui ens hem aplegat a Solsona un munt de gent (el teatre Comarcal ple) per recordar Mn. Jesús Huguet, que justament avui feia un any que va morir d’accident. Un grup d’amics seus han preparat un acte amb la voluntat d’homenatjar-lo. En el programa deia que Mn. Jesús Huguet era “una de les figures clau de l’ Església catalana contemporània” i que, amb aquest Primer Memorial, es “vol mantenir viu el seu llegat intel·lectual, religiós i ideològic”.

Hi ha hagut una taula rodona, una glosa, un audiovisual i un dinar de germanor per a tots els que s’hi han volgut o pogut quedar. Tot plegat un autèntic oasi d’ombra fresca, un temps de recer reparador i confortable enmig d’un desert eclesial i social que fa massa temps que ens toca patir. Les paraules que s’han escoltat avui, l’ambient que s’ha creat, el retrobament amb un munt d’amics que compartim les mateixes idees, les mateixes creences, els mateixos neguits i les mateixes esperances de Mn. Huguet ha fet que hàgim pogut viure un gran dia. Un dia reparador.

Quan alguns cristians creiem que hem hagut de fer -sense motius aparents- una travessa pel desert massa llarga (50 anys d’un Concili Vaticà II, amagat i silenciat per l’ Església oficial) ja teníem ganes de trobar un ambient tan esperançat com el que hem trobat avui, submergir-nos-hi amb ganes i beure l’aigua fresca que surt de la font de la plaça i que és oferta a tots sense límit i gratuïtament Aquesta metàfora-comparació (FONT-ESGLÉSIA) li agradava molt a Mn. Huguet i això és el que ha estat el dia d’avui.

Hem viscut un oasi i hem palpat una Església que pot ser -i ha de ser- molt diferent de l’ oficial, vella, encarcarada i captiva per part d’alguns sectors cristians . M’ha agradat molt una piulada que el Salvador Cardús ha enviant mentre es feia l’ acte i que deia així:”Teatre comarcal de Solsona, ple de gom a gom. Alta emoció. Hi ha més Església en aquest teatre que al Vaticà amb tots els cardenals reunits”. Millor no es podia dir!

I per acabar dir-vos que ens han anunciat dues bones notícies:el proper naixement de l’ associació “Amics de Mn. Huguet” per tal de que aquest primer memorial tingui una merescuda continuació. I també que s’està preparant un llibre amb un recull de la seva obra dispersa en revistes i diaris. S’ho val la pena!.Tant de bo reïxin aquests bon propòsits perquè Mn. Huguet, com a bon capellà, bona persona, bon amic i bon patriota, s’ho mereix. Moltes gràcies a tots els que ho han preparat.

Tags: Bisbat de Solsona, Església, Jesús Huguet, SOCIETAT

Extret del blog FILS DE VIDA

De Pere de l’Araguaia

per a Pere de Roma

“Deixa la Cúria, Pere”
Deixa la Cúria, Pere,
Desmunta el sanedrí i les muralles,
ordena que tots els pergamins impecables siguin sacsejats
per les paraules de vida i amor.
Anem al jardí de les plantacions de bananes,
revestits i de nit, a qualsevol risc,
que allí el Mestre sua la sang dels pobres.
La túnica és aquesta carn humil desfigurada,
tants crits de canalla sense resposta,
és memòria brodada dels morts anònims.
Legió de mercenaris assetjant la frontera de l’alba naixent
i Cèsar els beneeix des de la seva arrogància.
En un recipient net, Pilat es renta, legalista i covard.
El poble es a penes “la resta”,
un vestigi d’esperança
Que ningú El deixi sol entre els guàrdies i els prínceps.
Es l’hora de suar amb la seva agonia,
Es l’hora de beure la copa dels pobres
I aixecar la Creu, nua de certeses
I trencar la construcció – llei i segell – de la tomba romana
i l’alba
la Pasqua.
Digueu, digueu-nos a tots
que segueixen amb una força indestructible,
la gruta de Belem,
les benaurances
i la prova de l’amor fet aliment.
No et trasbalsis més!
Com l’estimes,
estima’ns a nosaltres,
simplement
d’ igual a igual, germà.
Dóna’ns, amb els seus somriures, les seves llàgrimes noves,
el peix de l’alegria,
el pa de la paraula
les roses de les brases…
…la claredat de l’horitzó lliure,
el mar de Galilea, ecumènicament obert al món.
Pere Casaldàliga
(original portuguès; traducció catalana revisada pel mateix Pere Casaldàliga)

Tags: Església, Pere Casaldàliga

Anava a posar com a títol d’aquesta reflexió d’avui: “La riquesa de la complexitat i la bellesa de la simplicitat”. Però em semblava massa llarg i, per tant, gens pràctic. Però, en el fons, el que voldria dir es resumeix justament en això.

A mi m’agrada la simplicitat: les coses, com més simples i senzilles, millor. M’agrada la simplicitat en el vestir, en el menjar, en el parlar, en les lectures, en les formes de vida i capteniment. Contràriament al que es pugui pensar, simplicitat no és sinònim de pobresa, poca cosa i poques perspectives, per més que la nostra societat no ho acostuma a valorar així i més aviat li agrada fugir de la senzillesa. Els cotxes, els telèfons, els ordinadors (i generalment tots els artefactes moderns) han de tenir un munt infinit de funcions i com més comandaments millor, encara que després no els fem servir per a ben poca cosa i de poc ens serveixen.

Deia que sóc amic de la simplicitat, la qual cosa no vol dir que em cregui que les coses –la vida en general- siguin simples. Tot al contrari: per a la majoria de gent la vida és summament complicada, gens fàcil i, per tant, molt complexa. I justament aquí és on pot raure també la seva riquesa i és on se’ns ofereix l’oportunitat d’enriquir-nos si sabem mirar les coses des de diverses perspectives. El món viu canvis accelerats en tots els àmbits i ens caldrà fer un esforç per poder-lo entendre, encara que sigui només una mica. I ho haurem de fer canviant el paradigma, el model i la mirada. Quan canvia un model el més interessant no és trobar només noves respostes sinó que el més interessant és trobar les noves preguntes que ens portin a noves respostes. Si no ens fem preguntes noves, mai trobarem respostes adequades als interrogants, a les inquietuds i als problemes del món actual.

Vivim en un món revolucionat, políticament i econòmicament; necessitem respostes per una crisi profunda de la que no acabem de sortir; necessitem entendre una mica quins camins ens tocarà recórrer per no acabar de perdre bous i esquelles. Els joves, sobretot, es troben en una greu disjuntiva: o es queden aquí amb perspectives escasses o marxen fora amb tots els riscos que comporta (però també possibilitats). I no només són els joves: són els autònoms, són els educadors, són els empresaris… És tota una societat que s’ha de posar a pensar què farà i com ho farà. I ho ha de fer amb una certa urgència perquè li va la supervivència. I ho ha de fer l’ església catòlica en un moment de “ser o no ser” com aquest de l’elecció d’un nou Papa… I ho hem de fer els catalans davant un govern del PP que té ganes de tallar tots els caps que sobresurtin de la ratlla que ells han traçat i tenen ganes de tallar totes les llengües que discrepin de la seva doctrina cada cop més dictatorial i menys democràtica….

Justament això és la complexitat, amb la riquesa que comporta o, dit d’una altra manera, les possibilitats que ens ofereix. Per tant, tot i que a molts ens agradi més viure en la bellesa de la simplicitat, potser ens haurem d’arromangar i començar a treballar per coses més difícils, més complexes i més complicades sense oblidar, però, que haurem de canviat de paradigma. A veure si ho sabrem fer!

Tags: FILOSOFIA, Paradigmes, SOCIETAT

Al butlletí nº 16 del mes de Gener d’aquest any el FÒRUM ONDARA de capellans del Bisbat de Solsona -del qual ja n’he parlat altres vegades- hi ha una reflexió molt interessant i molt actual sobre el que viu el nostre País. Per això m’ha semblat bé recollir-la i ampliar-la a través del meu blog.

 L’Orant de Pedret (Museu Diocesà i Comarcal de Solsona)

Butlletí Núm 16 – gener de 2013

Poc abans d’iniciar la campanya per a les eleccions passades de Catalunya, férem una crida contra la por, les mentides i calúmnies que començaven a arribar de més enllà de l’Ebre i de més a prop. Hom diria que tals missatges van aconseguir, en part, l’objectiu intimidador, o almenys va sembrar l’ombra de dubtes: “Ves a saber que hi ha de veritat”, deien alguns. Ras i curt, això és injustícia i immoralitat, que atempten contra la dignitat de persones i de tot el poble.

Aquestes accions, indignes, ens demostren que tenim davant i en contra uns partits polítics
imperialistes, colonitzadors, centralistes. Ens diuen separatistes, però ells són separadors.
Diuen que estimen Catalunya. Millor que no ens estimessin tant, perquè “de tan que ens estimen, ens abonyeguen”. Per molts vots que hagin recaptat, alguns ocupen indignament els seus càrrecs. Els atacs, reiterats i a la descarada, contra la cultura, la llengua, la història, les institucions, etc. fan que els sentim com autèntics enemics del nostre poble. Alguns estats, democràtics de debò, que s’han sentit hereus d’un passat que va tractar indignament un altre poble, han tingut la noblesa de demanar perdó i fins i tot d’indemnitzar-los d’alguna manera. Els Governs Espanyols han actuat i actuen vers Catalunya totalment al revés: ni reconeixen les persecucions passades (fa poc, feien dir al Rei que “nunca la lengua catalana ha sido perseguida”), ens estan sotmetent a un autèntic espoli fiscal i es neguen reiteradament a complir els pactes econòmics de l’Estatut. I com s’han posat quan s’ha parlat del dret a decidir que té tot poble. Ho digué ben clar Gallardón. “España sin Cataluña no puede vivir”.

I per últim, ara que ja tenen majoria absoluta,uns botons per mostra:
1.- L’afer d’aquest ministre d’educació (de quina?) que diu que “hay que españolitzar a los
niños catalanes” i que “soy un toro bravo, el castigo me estimula”. Amb la reforma que vol millorar l’ensenyament, si no hi ha marxa enrere interpretativa, posa en qüestió la immersió lingüística aplicada tan exitosament a Catalunya. Un país amb una llarga història de grans pedagogs reconeguts internacionalment (Galí, Montessori i Frixinat, etc), ara està rebent impunement la tossada d’un “toro español”: quina vergonya! Es veu que la sagrada constitució espanyola (que tant es passen per la cara quan es tracta del dret a decidir) el toro la pot incomplir tranquil•lament i impunement quan es tracta de protegir la llengua catalana. Els fa nosa la nostra llengua; la de Cervantes, que està crisi a Catalunya, aquesta sí s’ha de protegir. Qui s’ho pot creure, que ens estimeu tant, Soraya de Santamaria?
2.- Les amenaces de l’ínclit Sr. Aznar: “Ellos no dividiran España; nosotros dividiremos Catalunya”. Més clar contra Catalunya i el nostre model d’integració a les escoles, ja no es por dir res més: Aquest és l’intent i la tàctica que fa tres segles va posar en pràctica Felip V i continuen els seus devots seguidors. Potser prenen per model Bèlgica on valons i flamencs diuen que ni se saluden. Aquesta Catalunya la volen ells, nosaltres l’hem evitat amb el model del nostre d’ensenyament, ara posat en qüestió.

Creiem que ja ha arribat l’hora de dir PROU: a la Constitució (que incompleixen), al Tribunal Constitucional (que l’apliquen al seu gust), a les Corts i Senat de Madrid (que ignoren la nostra llengua), a la Delegació del Govern i a l’Hisenda nacional (que ens fan sentit colonitzats, controlats i espoliats). D’aquesta decisió, ells (els separadors) ens n’han fornit les raons obvies. Creiem, que els catalans fins i tot hem d’estar disposats a acceptar que potser que ens ho passem malament (cosa que ningú sap perquè es digui), ja que és preferible la llibertat a la ignomínia de sentir-nos maltractats com a poble.

Agraïm, finalment, les paraules dites a Catalunya Ràdio pel bisbe de Girona, Francesc Pardo, que recollint l’experiència de les escoles cristianes de Catalunya, ha defensat l’actual model d’inversió lingüística. Segons ell, el projecte de reforma de Wert que relega la presència del català a l’escola “és incomprensible per la importància i el valor que té la nostra llengua catalana” i que “més aviat caldria tenir-hi una atenció molt especial, promoure-la, i no només en l’ensenyament”. Afirma que “qui estima la pròpia llengua té un respecte absolut per les altres llengües. I les estima. Per tant, no entenc aquest projecte”. També diu que “seria més que un pas enrere: seria no tenir en compte el valor i el tresor que significa la nostra llengua” i per tant, provocaria “un empobriment molt important de la nostra cultura, i no només de la cultura de Catalunya, sinó de la cultura d’Espanya i de la cultura universal”. I, finalment, espera que “hi haurà seny per retirar-ho” i que “és el que hem de demanar des d’aquí”. Defensa, doncs, “l’ensenyament en català tan normalitzat com fins ara l’hem tingut, que no ha portat cap problema”.

Tags: Església, Fòrum Ondara, SOCIETAT

l va arribar a la plaça amb una barreta. Va redreçar l’estaca d’un arbret i la va afirmar colpejant amb la barreta.
Va lligar la planta a l’estaca i es va apartar com per mirar una obra d’art.
Em va incitar a entaular conversa:
– ¿Vostè és del Municipi?
– Sóc d’Alicia, la meva dona, fa quaranta-dos anys.
– Ah … Va ser vostè qui va plantar aquest arbre?

– Va ser el municipi. Un arbre vell va caure, van plantar aquest nou de qualsevol manera, però jo el vaig abonar, i li vaig posar aquesta estaca aquí.
-Però quina bellesa, ja està tot brotat.
-Cap al tard vinc a regar-lo.
– Es veu que a vostè li agraden les plantes!
– Les plantes, les bestioles, fins i tot la gent m’agrada, fillet.
– Gràcies per la part que em toca …
Ell va somriure, va treure un tisores del cinturó i va començar a podar un arbust.
– ¿Vostè és jubilat?
– Sóc des jubilat.
Va anar podant i explicant:
– Quan em vaig jubilar, ja havia vist a molts col · legues jubilar-se i marcir-se, com un arbre que es poda i es rega amb àcid de bateria …
Sap que hi ha comerciants que reguen l’arbre amb àcid de bateria per matar-lo i així deixar lliure la façana del seu negoci?
És així … I allà es queda amb la botiga torrant-se al sol!
Va picotejar les branques podades, formant una catifa de fulles al voltant de l’arbust.
– És bo per a la terra … Tot el que surt de la terra ha de tornar per la terra …
En aquells dies, jo ja havia vist molts col · legues jubilar-se i marcir-se. Usant bermudes i xinel·les i quedant-se a casa davant del televisor.
Traient panxa i engreixant …  Fins que van acabar amb vessament o infart, avorrits per la inactivitat i viure parlant només de malalties.
Va tallar unes flors, va fer un ram:
– Per a la meva nena. Alícia. Ella és un any més gran que jo, però sembla una nena quan li portes una flor.
Ella també està des jubilada.
Ajuda a l’escola de la nostra néta, ensenyant a la cuinera a fer confitura amb poc sucre i amanides amb les restes de les llegums que abans eren llençades a les escombraries. I ajuda a la llar d’infants també, a l’hospital.
AH …! Alícia viu ajudant a tothom, per això es val per si mateixa i no té temps per pensar en malalties.
Va lligar el manat amb un ram de gespa, i el va dipositar amb cura sobre un banc.
– Per regar les plantes he de portar la galleda amb aigua des de la casa.
Vaig anar al municipi a demanar que col·loquessin una aixeta aquí.
Me la van negar perquè la gent aniria a beure aigua i deixaria l’aixeta oberta.
Els vaig dir que col·loquessin una aixeta amb reixa i cadenat que jo la cuidaria.
Van insistir en la negativa.
Van dir que jo hauria de quedar-me amb la clau i llavors seria una canilla pública amb control particular, i això està prohibit.
Va somriure, mirant la plaça.
– Aquí els vaig dir: llavors puc tenir cura de la plaça, però no tinc poder per cuidar una aixeta?
Vaig preguntar, miri, si tinc autorització per tenir cura de la plaça!
Vaig guardar silenci i vaig tornar abans que em prohibissin tenir cura de la plaça …
-O abans que em fessin omplir formularis amb tres còpies amb impost i signatura autenticada, per fer el que faig aquí des que em vaig des jubilar …
Veu aquell pi femella allà? Va ser Alícia qui el va plantar. Només hi havia un pi mascle. Ara el mascle pol·linitzarà la femella i donarà pinyons.
– Jo desconeixia que hi ha pi mascle i pi femella.
– Jo també ho desconeixia, fill.
AH …! He après tantes coses cuidant d’aquesta plaça!
Avui conec els cants dels ocellets, les èpoques de floració de cada planta, i veig el pas dels climes com si fos una pel · lícula!
– Però la pinya tardarà a donar pinyons, oi? – Vaig dir, mirant el pinet encara de la nostra alçada.
Ell em va respondre que deixaria que el temps fluís.
– La nostra néta és una criatura i jo ja li vaig dir que serà ella qui recollirà els pinyons.
Sense que el municipi ho sàpiga … ja li vaig  a l’Alícia que, de cada pinya que ella recollís, haurà de plantar almenys un pi en algun lloc.
Així, al final de la seva vida, ella haurà plantat una pineda escampat per aquí.
Sense que el municipi ho sàpiga, és clar, perquè crearien un impost a qui planti arbres …
– És admirable veure algú amb tanta edat i tanta esperança!
Ell va riure:
-Si és admirable ho sabràs tu, fill, jo sé que és gratificant.
I ara, amb el teu permís, que em cal anar a buscar a l’Alicia per sortir a caminar.
La vida de des jubilat és així: els diners son escassos però el dia pot ser llarg, si la gent inverteix el temps!

DOMINGOS PELLEGRINI 
Text: Publicat la Gazeta do Povo, de 22/05/05,
Fortalesa-CE (Brasil)

Tags: Jubilació, Valors, Vellesa

Escric aquest post entorn de les 8 de la tarda d’aquest 28 de febrer de 2013, dia i hora en que Benet XVI renuncia al Papat. Per tant, “Non habemus Papam” (no tenim Papa) fins que el conclave n’elegeixi un altre.

Se n’ha parlat i escrit molt aquests dies sobre el que significa aquesta renúncia, sobre el gest, sobre el Papa i sobre el Papat, sobre els motius i sobre les conseqüències d’aquesta renúncia. Se n’han dit tantes coses –algunes trobo que molt ben dites i altres força fantasioses i sense fonament clar- que no m’estendré a escriure’n més. Però sí que voldria dir, simplement, que tant de bo aquest sentiment de “non habemus Papam” que aquest dies tenim el seguíssim tenint en el futur. Vull dir que tant de bo el Papa ( i el Papat) canviïn el sentit, les formes de ser i de fer que han tingut al llarg de la història i que encara segueixen tenint. Dit en poques paraules: que el Papa sigui essent menys Papa i que la col·legialitat dels Bisbes d’arreu del món tingui més preponderància. Tant de bo el Papa i la cúria romana deixin de tenir tant poder i la darrera paraula de tot i en tinguin més els bisbes, que haurien de ser més consultats i més escoltats del que ho són ara.

Tant de bo les coses canviessin força a partir d’aquest gest i a partir d’aquest Papa i tant de bo l’ Esperit Sant faci hores extres per tal de que el conclave elegeixi una persona força diferent al prototipus que estem acostumats i sigui profètica per tal d’endevinar el camí per on hauria de caminar aquesta Església “santa i pecadora” que encara molts seguim estimant i creient.

Tant de bo el nou Papa escolti aquestes paraules profètiques que va escriure Pere Casaldàliga:

DEJA LA CURIA, PEDRO

Deja la curia, Pedro,
desmantela el sinedrio y la muralla,
ordena que se cambien todas las filacterias impecables
por palabras de vida, temblorosas.
Vamos al Huerto de las bananeras,
revestidos de noche, a todo riesgo,
que allí el Maestro suda la sangre de los Pobres.
La túnica inconsútil es esta humilde carne destrozada,
el llanto de los niños sin respuesta,
la memoria bordada de los muertos anónimos.
Legión de mercenarios acosan la frontera de la aurora naciente
y el César los bendice desde su prepotencia.
En la pulcra jofaina Pilatos se abluciona, legalista y cobarde.
El Pueblo es sólo un «resto»,
un resto de Esperanza.
No Lo dejemos sólo entre guardias y príncipes.
Es hora de sudar con Su agonía,
es hora de beber el cáliz de los Pobres
y erguir la Cruz, desnuda de certezas,
y quebrantar la losa—ley y sello— del sepulcro romano,
y amanecer
de Pascua.
Diles, dinos a todos,
que siguen en vigencia indeclinable
la gruta de Belén,
las Bienaventuranzas
y el Juicio del amor dado en comida.
¡No nos conturbes más!
Como Lo amas,
ámanos,
simplemente,
de igual a igual, hermano.
Danos, con tus sonrisas, con tus lágrimas nuevas,
el pez de la Alegría,
el pan de la Palabra,
las rosas del rescoldo…
…la claridad del horizonte libre,
el Mar de Galilea ecuménicamente abierto al Mundo.

(Pere Casaldàliga)

Tags: Església

Hi han persones que fan una gran feina però que no es veu. Passa desapercebuda com la feina de les formigues. Feina menuda, amagada, feina feta amb discreció, com qui no li vol donar importància. Però, generalment, la feina d’aquestes persones és la més important i és imprescindible en qualsevol societat per més que normalment donem més importància –massa, crec jo- a qui passa al davant, als líders i als caps i les veus que es veuen i surten a les teles.

Una d’aquestes persones és la germana Missionera Franciscana Teresa Losada a qui l’Institut Emmanuel  Mounier de Catalunya i la Facultat de Filosofia de Catalunya han decidit atorgar el Premi Emmanuel Mounier 2013. Losada és doctora en filologia semítica i fundadora de la Casa de la Cultura Musulmana (Bayt-Al-Thaqafa), institució dedicada a ajudar els immigrants àrabs a Catalunya, mitjançant la seva integració social i lingüístico-cultural, així com la promoció laboral, especialment en la protecció de la dona i dels infants, sense perdre els arrels de la pròpia llengua i cultura, ni les conviccions islàmiques que professen.

No conec gaire la Teresa Losada, però sí que he tingut la sort d’haver assistit a un parell de cursos i alguna conferència donats per ella. La veritat és que és una persona admirable des de molts punts de vista: és una persona molt preparada, que sap exposar de forma extraordinària el seu missatge i que ha fat una tasca admirable en l’acolliment, acompanyament i atenció durant molts i molts anys al col·lectiu àrab de Catalunya.

L’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (IEMC) amb la col·laboració de la Facultat de Filosofia de Catalunya de la Universitat Ramon Llull atorga cada any el Reconeixement Emmanuel Mounier a aquelles persones o institucions que destaquin per actituds i activitats que expressin les qualitats més apreciades de la persona humana, tan en l’àmbit intel·lectual com pràctic, en l’horitzó del pensament personalista, sota les característiques del compromís amb el creixement de l’ésser humà i amb l’avançament comunitari vers un món més just i habitable.

És el que ha fet Teresa Losada: ha posat en relleu durant molts anys el compromís en la seva actuació pacient i constant en favor de l’acompliment real dels drets i oportunitats de les persones immigrants àrabs, en el convenciment que el coneixement d’altres persones, cultures i religions, a més de fomentar la tolerància i el respecte mutu, ajuda també a tothom, immigrants i autòctons, a aprofundir en les pròpies conviccions.

Per tant, considero que és un premi molt ben atorgat i que persones com ella haurien de ser més valorades i conegudes. Per molts anys Teresa!

Tags: Immigració, SOCIETAT, Teresa Losada

Avui és el 23F, de trist però necessari record per a tots. I cal recordar el paper que el rei va fer-hi, junt amb els Tejeros, Armades, Milans del Bosch i altres. Ens ho recorda Iñaki Anasagasti en el seu BLOG recollint un munt de saborosos records de Sabino Fernández Campo, assistent personal del rei Joan Carlos. Cal que llegiu aquest post! És obligatori!

Diu el mateix Iñaki Anasagasti (en una entrevista molt interessant que publica avui VilaWeb) que tot el que està sortint a la llum aquests darrers temps pel que fa a pràctiques escandaloses de corrupció de tota mena -no sols del rei sinó també de tot el seu entorn- farà  que “el cas Nóos, acabi com acabi, ja ha dissipat el perfum màgic que envoltava la monarquia. I ja veurem l’èxit que tindran les maniobres d’uns i altres, fins a quin punt la infanta Cristina podrà aguantar al marge de tot, i fins a quin punt el rei apartarà del tot Urdangarín. Però és evident que la gent jove, que ja veia la monarquia com una cosa anacrònica, ara la veu incomprensible”.

És cert. Em dóna la sensació que, en molt poc temps, hem passat del perfum a la ferum. Aquella olor agradable que volia despendre la monarquia, aquella imatge idíl·lica de gent tocada per una vareta màgica i celestial, triada pels déus per portar els destins dels pobles, ha rodolat de cop i volta per terra i s’ha embrutit en el fangar de la realitat més quotidiana dels escàndols sexuals, polítics, econòmics i familiars. Ara queda poc perfum i molta ferum, que és aquella pudor forta, especialment la de la carn i altres substàncies quan comencen a passar-se. La monarquia s’està podrint i la seva ferum arriba cada dia a més llocs. “Ho sap tothom, i és profecia“, que diria Foix. De fet, ja fa temps que ho sabíem però no se’n parlava tant. Ara, ja ningú ho pot aturar ni amagar.

Vaja -com passa en moltes famílies del populatxo- ells mateixos han hagut de trepitjar la pols que ens toca trepitjar a la resta dels humans i s’hi han embrutat no només els peus!. La societat sencera (em refereixo a qui vol obrir els ulls i vol veure-hi) està recorrent un camí sense marxa enrere i que ningú sap ben bé on i com acabarà i tampoc on ens portarà: és el camí de l’evidència que la monarquia no és cap classe superior.

Actualment les coses van totes molt més de pressa, se saben molt millor, corren tot seguit per les xarxes socials i pràcticament tot apareix a la llum pública per més que es vulgui amagar. I això, amics meus, fa caure aquelles imatges sagrades  i intocables dels pedestals i fa veure el taló d’ Aquil·les que tots tenim. Ells també. Fan tot el que poden per rentar-li la cara a una institució caduca obsoleta i de museu. Cada dia més desprestigiada pel mateix pas dels temps i per les contínues equivocacions que ells mateixos s’entesten a cometre. Ells saben bé que l’essència ideològica de la monarquia rau en una suposada superioritat d’una família que gaudeix, sense base democràtica alguna, d’un munt de beneficis que el comú dels mortals no pot gaudir. Aquesta suposada superioritat genètica, que per a molts és una absurda i fal·laç herència de temps obscurantistes i medievals –com cada dia reconeix més gent-, es desploma pel seu propi pes quan algun dels seus membres vulnera els principis més bàsics de decència i honradesa.

Per tant, començaria a ser hora de que els principals partits anessin deixessin de fer l’orni, anessin obrint també els ulls i s’anessin movent de cara a una nova Constitució i fins i tot a una nova forma de govern si no volen perdre bous i esquelles ben aviat, encara que jo tinc cada dia més clar que el problema és seu i, per tant, hauran de resoldre-se’l ells.

I, per acabar, us recomano un llibre que torna a córrer per la xarxa: ‘Un rei cop a cop‘ (Kale Gorria, 2001), publicat sota pseudònim. Es tracta d’una documentada investigació sobre la trajectòria del rei Juan Carlos de Borbó, que va desaparèixer de les llibreries i del qual és molt complicat trobar-ne exemplars de l’edició impresa.

Tags: Monarquia

Llegia fa una estona que Twitter presenta LivesOn, una aplicació que permetrà escriure un cop mort. Es veu que aquesta aplicació està basada en l’anàlisi de l’historial dels usuaris de Twitter i podrem donar permís a alguna persona perquè els vagi actualitzant. Dit d’una altra manera: la mateixa aplicació anirà repassant i reactualitzant tots aquells  continguts que eren d’interès per a l’usuari abans de morir. Els lemes de la nova aplicació de Twitter són "Quan el teu cor deixi de bategar, continuaràs tuitejant" o "Benvingut a la teva vida social després de mort".

Llegint la notícia he pensat en un primer moment: Quina ruqueria! Ja no saben què inventar per cridar l’atenció! Però després he anat reflexionant sobre això i he vist que potser no és tanta ruqueria. M’explico: La majoria de gent creiem en la vida i, en el fons del nostre cor i del nostre cap, hi ha un gran desig per viure i fins i tot alguns tenim l’esperança de creure que la vida continua d’alguna manera després de morts. La mort, d’alguna manera, és un límit darrere del qual no sabem què hi ha i és un interrogant sense resposta. I prou que ens agradaria saber-ho!

La vida és un constant canvi i la mort és el canvi absolut al que li tenim una mica de respecte i a vegades fins i tot molta por. Ens costa acceptar-lo i ens hi revoltem però molts creiem que, encara que el nostre cos mor, la vida segueix misteriosament d’alguna manera o altra. Per això aquesta gent de Twitter han trobat que podia ser interessant que poguéssim seguir parlant des del més enllà.

I de què parlarem? Doncs, naturalment, del que hem parlat sempre i d’allò que ens ha servit per donar la tabarra durant anys i panys… Altra cosa serà que algú ens vulgui seguir escoltant (o llegint)  i potser pensaran que ja era hora que aquest home o aquesta dona deixi de donar-nos la tabarra amb els mateixos temes de sempre. Perquè, qui ens assegura que la mort no és només una separació temporal i un canvi d’estat i que a través del Twitter no puguem seguir sentint-nos units amb la persona que estimàvem? Potser la mort és només viure d’una altra manera i en una altra dimensió…

Després d’una estona de pensar sobre aquesta notícia he  canviat d’opinió i estic segur que aquesta nova aplicació anomenada LivesOn  no és cap ruqueria i que tindrà molt èxit i molt bona acollida. I, si no, temps al temps!

Tags: Tecnologia, Vida i mort, xarxes socials

Un dels motius de desafecció creixent envers Espanya prové del fet de veure que les coses es fan tan malament i que no es veuen massa ganes de canviar. I parlo de les coses en general per no baixar en els mil petits detalls que podríem trobar i quedar-me en alguns aspectes determinats. Les coses sembla que es vulguin fer tan malament com es pot i sembla que cada dia s’hi posa més afany i es competeix a veure qui ho pot fer pitjor. D’aquí que, quan surten als diaris tants assumptes tèrbols en tants àmbits de la vida personal i social, les actituds i els comentaris de la gent es podrien dividir en dos apartats: aquells que encara creuen en Espanya diuen que justament ara és un bon moment per a la regeneració. I els que ja hem deixat de creure en Espanya pensem que el millor que podem fer és fugir-ne com més aviat millor.

Si analitzem una mica les coses, veurem que aquí són intocables certes coses, certs personatges, certes famílies, certs mètodes d’actuació, certs esquemes, certes tradicions, etc. etc. Aquí no es pot tocar la Constitució perquè ve a ser una mena de llibre sagrat per alguns, tot i que aquesta Constitució és evident que ha quedat vella, curta i sense resposta adequada als problemes actuals. Aquí no es poden tocar les lleis que protegeixen els poderosos i abandonen els més humils i  desgraciats. Aquí se segueixen posant totes les forces per protegir els toros, per exemple, i se segueix desprotegint i anant contra tota la cultura i la llengua d’un país sencer. Aquí se segueix creient més en la picaresca i en la trampa que no pas en la cultura de l’esforç i de la seriositat.

He de reconèixer que durant anys ens van ensenyar (escola, societat, família..) uns valors determinats i que no sempre la culpa és totalment nostra. La majoria vam creure que si podíem copiar en un examen calia fer-ho.; que si podíem pagar o fer una factura sense IVA, calia fer-ho; que si podíem trobar una feina a base de recomanacions, calia aprofitar-ho; que si podíem fer un negoci on guanyar força diners, calia fer-lo, encara que fos una mica brut; que si podíem aprofitar-nos de l’autoritat, era també bo fer-ho i si calia fer trampes, no passava res…

Tota aquesta cultura que vam mamar i que ens van inculcar (i que potser a mida que ens hem anat fet grans i hem obert els ulls hem anat veien que no era pas la millor i la més adequada) és la que ens ha deixat aquest estat calamitós de coses com les que van sortint de mica en mica. Tots en tenim una mica de responsabilitat (uns molt més que altres, per suposat) i tots hem d’entonar el “mea culpa”, però també tots hauríem de ser una mica més valents i dir que ja n’hi ha prou de tant desgavell i potser ens hauríem de convèncer que cal fer-ho pagar a qui en tingui la culpa. Que potser hauríem de començar a ser tots plegats una mica més seriosos i cada qual fer la seva feina. De moment, jo tinc clar que ens cal fer una bona neteja a casa nostra, anar fent tria del que serveix i del que ja no serveix, anar fent caixes, anant buscant pis i independitzar-nos.

Tags: SOCIETAT

En una carta del 1814 Thomas Jefferson, tercer president dels estats Units, assegurava que al seu país no hi havia pobres:

"La major part de la nostra població és treballadora; els nostres rics, que poden viure sense treballar, són pocs, i tenen una riquesa moderada. La majoria de la classe treballadora té propietats, conrea la seva pròpia terra, té una família, i pot establir preus competitius que els permeten alimentar-se abundantment, vestir molt per sobre de la mera decència, treballar moderadament i mantenir les seves famílies ".

El tercer president dels Estats Units estava obviant, però, la situació de tota la població afroamericana que vivia en l’esclavitud. No era poca cosa!. Per tant, l’afirmació no era gens certa perquè era feta des d’un punt de vista massa primari. Aquella societat nord-americana del segle XIX és cert que era relativament igualitària en termes econòmics però era totalment desigual en termes socials. Aquella situació idíl·lica que descrivia Jefferson s’ha anat deteriorant a mida que el capitalisme s’ha anat fent amo i senyor del món, tot i que en algun moment de la història semblava que podia ser certa. Ara no ho és de cap de les maners i la bretxa entre rics i pobres no ha parat de créixer: entre 1980 i 2007 la desigualtat ha augmentat en un escandalós 135%. Avui en dia, als EUA, l’1% de la població controla el 23,5% de la riquesa. I les xifres són similars a la resta dels països industrialitzats. La pressió dels rics, doncs, està condicionant clarament la política dels estats i, com a conseqüència, com més poder econòmic tenen, més poder i més influències de tota mena tenen a tot el món.

I quina és la conseqüència de tot plegat?. Doncs la pura i dura realitat és la que va descriure Lord Acton allà al 1887. Es coneix com “la sentència d’Acton”  una cèlebre frase encunyada per l’historiador catòlic britànic John Emerich Edward Dalkberg Acton, més conegut com Lord Acton en 1887. En la seva redacció original deia: “El poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament”. Lord Acton va remetre una carta al bisbe Mandell Creighton, autor d’una monumental Història del Papat, perquè trobava que no era prou contundent en jutjar la conducta d’alguns papes.  I el que trobem en el món eclesiàstic, ho trobem en el món polític, econòmic i en la societat en general. Malauradament, les persones que tenen poder –i com més en tenen, més es dóna- són gairebé sempre homes corruptes. Ja sé que no sempre és així i que hi han honroses excepcions, però la realitat ens fa tocar de peus a terra i ens fa veure la trista realitat.

El que em pregunto, però, és el següent: Per què només som capaços de destapar les cloaques en moments de crisi econòmica i no ho som en altres moments?. I la única resposta que troni plausible és que encara ens falta molta cultura democràtica i, en definitiva, molta democràcia. estem instal·lats en una mena d’autoengany i sembla que no volem obrir els ulls per veure la corrupció. Ens hauríem de preguntar per quin motiu es venen tants ventiladors a l’hivern… I la resposta és només una: per poder escampar millor la merda.

Tags: Corrupció

DAVANT LA DIMISSIÓ DEL PAPA BENET XVI. (NOTA DE PREMSA DE MOCEOP)

Davant la sorprenent notícia de la dimissió del Papa volem manifestar el següent:
Valorem i aplaudim la seva decisió de dimitir. És un gest digne de ser valorat, quan veiem que no sol ser gens habitual que els dirigents dimiteixin.
Sense entrar ara a analitzar les causes veritables de la seva dimissió, pensem que els greus problemes de la pederàstia a l’Església i també les intrigues vaticanes que van donar lloc a l’anomenat Vatileaks i que van culminar amb el judici i posterior condemna del seu propi secretari particular, hagin pogut influir en la seva decisió.
Valorem com a molt negativa la gestió d’aquests gairebé vuit anys de pontificat durant els quals ha actuat amb uns criteris molt conservadors, acostant-se als integristes lefevbrians, reactivant de nou la missa en llatí, atacant als teòlegs més aperturistes i renovadors i recolzant-se sempre en els moviments més conservadors de l’Església: Opus Dei, moviments neocatecumenals, Comunió i Alliberament etc …. i sempre marginant, atacant i castigant teòlegs progressistes, comunitats de base, moviment de capellans casats, bisbes que qüestionaven l’obligatorietat del celibat per als sacerdots o moviments eclesials que defensen que la dona pugui accedir al sacerdoci.
No ha estat capaç de renunciar a les pompes pròpies d’un cap d’Estat, com va quedar de manifest en els diferents viatges que va realitzar (tres d’ells a Espanya), on sempre va ser rebut com el Cap d’Estat. Lamentablement, se li prepara també el dia 27 un comiat, amb la presència d’alts mandataris mundials, plantejament aquest amb el que no estem d’acord per antievangèlic.
La dimissió del Papa pot i ha de ser un oportunitat perquè l’Església nomeni un nou Papa que afronti els canvis profunds que l’Església necessita en aquests moments. No pot seguir, com fins ara, ancorada en el passat.
Ha de ser el moment històric perquè sigui escollida la persona que reuneixi el perfil idoni que els temps presents requereixen, recolzant-se en els principis aperturistes del Vaticà II que ha quedat obnubilat amb aquests últims papes Joan Pau II i Benet XVI, per actualitzar-los i adequar-los al món d’avui.

És absolutament prioritari per a l’Església que opti pels més pobres. Per això el papa ha de renunciar a ser cap d’Estat del Vaticà, i al poder amb tot el que això comporta.
El celibat ha de ser opcional. Les dones han de tenir accés als càrrecs eclesials en igualtat de drets que els homes. S’ha de permetre que els divorciats tornats a casar participin en l’eucaristia. S’han d’establir comunitats eucarístiques entre les diferents confessions i establir vies de diàleg amb altres religions i amb el món científic. Ha de fomentar l’estil democràtic en tots els nivells eclesials, prescindint de l’estil vertical i autoritari actual.
Seria un gest molt necessari del nou papa que aixequés la sanció als prop de 600 teòlegs expedientats pels anteriors papes. Que s’acostés als moviments progressistes de l’Església i recolzés la teologia de l’alliberament, les comunitats eclesials de base i els moviments de sacerdots casats.
Un papa nou per uns temps nous.
Aquesta és l’hora per a l’esperança encara som escèptics respecte als canvis a la cúpula vaticana perquè el nou papa ha de ser elegit entre cardenals molt grans que han estat elegits pels dos últims papes que han estat molt conservadors.
Podem esperar aquest miracle tan necessari per al futur de l’Església?
MOCEOP (Moviment pel celibat opcional)
14 febrer 2013

Tags: Església

A la vida se’ns ofereixen a tots moltes oportunitats que no sempre sabem aprofitar. Oportunitats personals, oportunitats com a poble, oportunitats de tota mena. Normalment ens en adonem quan ja han passat i és quan ens sap més greu d’haver-les deixat fugir. Aquelles persones que són prou lúcides per veure on hi ha una oportunitat i saben anar-la a cercar o bé aquelles persones que saben veure quan una situació és una oportunitat per a elles, i l’agafen al vol, són les que acostumen a ser més felices justament perquè aconsegueixen allò que volen. Aconseguir els somnis ens fa sempre més feliços.

Els catalans estem vivint un moment clau, una oportunitat única per a ser independents i, per tant, molt més lliures per a decidir el nostre propi futur. Però, tal com van les coses, no estic gens segur que la sapiguem aprofitar. El temps passarà i l’oportunitat passarà de llarg si no la sabem aprofitar. Ens caldrà treballar dur per poder aconseguir el que una bona majoria de catalans volem perquè no n’hi ha prou tenir il·lusió i voler les coses. S’han de posar els mitjans per aconseguir-ho i, normalment, les grans coses no són mai fàcils.

I estic segur que serà la millor oportunitat que tindrem en molt temps si mirem el que tenim al nostre voltant: Espanya fa fallida, immersa con està en una cloaca plena de merda fins dalt i sense ningú que sigui capaç d’arranjar la situació. Tots estem tips del que veiem dia sí, dia també; tots veiem que l’estat actual de la situació ha de canviar d’alguna manera i ha de canviar profundament. Quin millor moment que aquest, doncs, per fer una decisió històrica i començar el nostre propi camí, tot sabent que també serà complicat i que no ens regalaran res!. Però serà el nostre camí i construirem la casa al nostre gust. Podem fracassar, certament. Però quin fracàs pitjor podem esperar que el que ens toca viure i sofrir cada dia dins d’ aquesta Espanya que no fa més que mirar enrere i mantenir uns valors que tenen tuf de resclosit de tan vells i passats de moda com són?. Uns valors que fan pudor a tancat i a podrit perquè ja no serveixen per  un món cada dia més complicat i totalment nou. Una Espanya que té un sistema polític i jurídic totalment injust, pensat i fet a mida només per a conservar un modus vivendi per a una minoria. Un sistema que no mira de cap manera el bé comú i la millora de les coses no serveix per a res. I, com a conseqüència, cal abandonar-lo com més aviat millor. Aquesta és la nostra oportunitat que no hauríem de desaprofitar.

Tags: Catalunya, Independència

El 25 d’ Agost del 2011 publicava en aquest mateix blog un post titulat “Líder espiritual?” (extret del moviment “SOM ESGLÉSIA”) que vaig considerar molt interessant.  Avui el torno a recuperar íntegrament ja que torna a ser d’actualitat arran de la dimissió del Papa.

Aquest és el document:

Un Papa pels nous temps: Bisbe de Roma i Pastor Universal

Introducció:

L’hora favorable

"Ara és l’hora favorable" (2Cor. 6) perquè els catòlics i les catòliques de tot el món reflexionin sobre el tipus de lideratge, i el que encara és més, sobre el model d’església que necessitem en el mil·lenni vinent. El Concili Vaticà II (1962-65) ens va invitar a tots i a totes a llegir els signes dels temps a la llum de l’Evangeli. Va exhortar la nostra comunitat de fe a la renovació contínua. Hem intentat ser fidels a aquesta crida i examinar la vida de la nostra església i la necessitat que sentim d’un Bisbe de Roma que sàpiga liderar la nostra comunitat de fe en un "àgape universal" o assemblea de caritat.

El mil·lenni que s’acaba ha sigut una època de divisió entre els cristians. Ens anima l’esperança que el tercer mil·lenni sigui una època de reconciliació i d’unitat.

En aquest esperit, el Papa Joan Pau II va invitar tots els cristians a meditar sobre el futur del papat "que puguem cercar, evidentment units, les formes en les quals aquest ministeri [de Pere] pugui realitzar un servei d’amor reconegut pels uns i pels altres i altres… de trobar una forma d’exercici del primat que, sense renunciar de cap manera a allò que és essencial de la seva missió, s’obri a una situació nova." (Ut unum sint, nº 95).

Al mateix temps s’alcen veus dins el Consell Mundial de les Esglésies per invitar totes les esglésies cristianes a comprometre’s a iniciar l’any 2000 la preparació d’un Concili Cristià Universal.

Volem ajuntar les nostres veus a les d’aquestes crides i declarem la nostra disponibilitat per a renovar la nostra comunitat de fe a la llum dels signes del nostre temps i per a dialogar i cooperar amb altres esglésies sobre la base de la igualtat.

Per aconseguir aquests somnis oferim les nostres reflexions sobre les qualitats que es necessiten a la nostra època pel pròxim Bisbe de Roma. Compartim els nostres pensaments amb l’esperit de la dona de l’Evangeli que va barrejar un xic de llevat amb farina a fi que el seu pa creixés i nodrís una comunitat. Heus aquí el nostre "llevat".

Un model d’Església per al nostre temps:

Sempre vella, sempre nova

Per a construir una església vibrant en el mil·lenni que ve, necessitem tornar a escoltar Jesús i els seus primers deixebles que predicaven la igualtat de totes les persones (Mat. 23, 11-12; Lc. 22, 24-26; Gàl. 3, 28). Ens cal construir estructures en la nostra església que siguin el reflex de la igualtat, perquè puguem viure, pregar i servir-nos mútuament en un "discipulat d’iguals." Només aleshores seguirem l’exemple de Jesús que envia l’Esperit, no per a un petit grup sinó per a tota la comunitat de fe. Només aleshores viurem els ensenyaments del Vaticà II que ens reconeix a tots i a totes com Poble de Déu, corresponsables en la presa de decisions de la vida de la nostra Església.

Cal retornar a una església que valori el diàleg i la justícia en el si de la seva pròpia vida com també en el seu apropament al món. Ens cal restablir una església que respecti i celebri la nostra diversitat planetària, una església on regni la llibertat de viure la nostra fe de diverses maneres en cultures diferents. Ens cal ressuscitar una església que reconegui la importància de les esglésies locals on es proclami la Paraula d’una manera que pugui ésser compresa per les diferents cultures. La construcció d’aquesta església rescatada és tasca de tot el Poble de Déu, no només del Bisbe de Roma, dels altres bisbes i del clero.

Comencem demanant que es re instauri la pràctica de l’església primitiva i que es desenvolupin estructures que permetin participar de forma eminent el Poble de Déu, en l’elecció d’aquells que hagin de dirigir l’església. També inclouria l’elecció del Papa, el Bisbe de Roma. Aquesta renovació d’una antiga tradició seria el reconeixement de l’acció de l’Esperit en comunió amb els fidels.

El pròxim Bisbe de Roma

Seria una ajuda important en la renovació de la nostra església que hi hagués un líder capaç de llegir els "signes dels temps" d’acord amb el poble, un Bisbe de Roma col·laborador, capaç tant d’escoltar com de proclamar, de dialogar com d’ensenyar. Necessitem un líder que aculli de debò i consulti el sensus fidelium (sentit dels fidels).

Necessitem sobretot un líder que reconegui el despertar de la consciència de les dones com un rellevant "signe dels nostres temps." Les dones que representen més de la meitat de la nostra església han adquirit consciència de la seva dignitat i igualtat amb els barons. Estant demanant a la comunitat de fe que respecti i posi en pràctica aquesta igualtat en el si de la seva pròpia vida.

Necessitem un Bisbe de Roma que respecti les nostres diferències i que ens esperoni a viure l’Evangeli.

Necessitem un Papa que distingeixi entre el seu ministeri pastoral com Bisbe de Roma i el ministeri de Pere en el qual es troba en diàleg amb l’església universal. Com bisbe de Roma, serveix als fidels de Roma com qualsevol altre bisbe està al servei de la seva diòcesi. S’hauria de jubilar a l’edat establerta per a tots els bisbes. Com a president de l’«àgape» mundial, actuaria com un germà bisbe que convida els bisbes de tot el món a compartir el lideratge amb ell i amb altres membres del Poble de Déu cridats a aquesta tasca pels fidels. Amb aquest esperit, reformaria la Cúria (el gabinet papal) perquè, enlloc de dominar, serveixi als altres bisbes i a l’Església universal.

Necessitem un Bisbe de Roma i un Pastor Universal que sigui, primordialment:

· Un líder amb visió de futur que promogui un profund discerniment sobre els ministeris per tot el Poble de Déu i els cridi per estudiar la possibilitat d’acollir totes aquelles persones que tinguin la necessària qualificació per seguir la crida a un ministeri, sense fer distincions ni per raó de gènere, ni pel seu estat matrimonial, ni per la seva orientació sexual;

· Una persona respectuosa de la consciència dels catòlics i les catòliques que impulsi un autèntic diàleg públic sobre les teologies, l’ensenyament moral i els comportaments dins de l’església a fi que la nostra comunitat de fe pugui compartir experiències, començar a guarir-se de la seva alienació i ressuscitar un sentit d’unitat i d’entusiasme per la fe;

· Un pastor que encoratgi la llibertat acadèmica pels teòlegs i teòlogues i altres estudiosos amb la finalitat de promoure una sana diversitat d’opinions en l’església;

· Un reconciliador que aculli tan els "liberals" com els "conservadors" per a compartir la mateixa església;

· Un líder que reconegui el pluralisme cultural de l’Església i celebri la diversitat que floreix en diferents llocs del nostre món;

· Un col·laborador amb sensibilitat històrica, disposat a restaurar la tradició de la plena participació del poble en l’església, que convidi a tots els catòlics i catòliques a compartir el govern i la presa de decisions, incloent-hi l’elecció dels líders eclesials;

· Un pioner que convidi a prendre iniciatives i a experimentar i que demana als catòlics i catòliques que desenvolupin un sentit adult de responsabilitat envers la seva comunitat de fe;

· Un ecumenista que es comprometi en un diàleg seriós amb els cristians de les tradicions de la Reforma i de l’Ortodòxia, en un esforç per aconseguir el somni de la unitat de la Cristiandat;

· Un germà del poble jueu que treballi pel desmantellament de qualsevol vestigi d’antisemitisme i construeixi llaços forts de parentiu espiritual, reconeixent la nostra herència comuna que prové d’Abraham i de Sara;

· Un estudiós de les altres tradicions religioses, fora del Cristianisme i del Judaisme, que aprovi el diàleg interreligiós i procuri aprendre de la rica diversitat de comprensions d’aquestes tradicions;

· Una persona els braços de la qual s’obrin amorosament per abraçar el món i que la seva política sigui expressió d’una solidaritat especial amb els pobres i els oprimits;

· Un profeta que promogui incansablement la justícia, la igualtat, la pau i la no-violència en el nostre món i en la nostra església;

· Un amant de la terra que reconegui i promogui la integritat de la creació;

· Una ànima generosa amb sentit de l’humor i

· Un Germà Bisbe que eviti joiosament els paranys dels poderosos d’aquest món (Lc. 22, 25-26) i que camini amb nosaltres a fi que tots plegats recreem la nostra comunitat de fe a fi que l’Esperit de Jesús sigui viu en el tercer mil·lenni.

El que necessitem pel nou mil·lenni

és un Bisbe de Roma que sigui un Pastor Universal

Tags: dimissió, Església, Papa

Recordeu aquell famós passatge de l’evangeli de Sant Joan (6, 1-15) en que se’ns narra la multiplicació dels pans i els peixos?  Això és el que està passant a Lleida des de fa una temporada. El fet va sortir als diaris uns dies abans de Nadal quan el Bisbe Piris es va presentar a una reunió de la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca de Lleida (PAH) i, després d’escoltar en silenci tot el que allà s’hi va dir, va fer la proposta de cedir unes estances buides del Seminari per acollir famílies desnonades. El bisbat posaria l’edifici però s’hauria de buscar la manera d’adequar-lo per poder-hi viure. A hores d’ara ja s’ha posat fil a l’agulla i s’hi està treballant per tal de que aquell projecte es faci realitat.

D’alguna manera s’ha donat allò de l’evangeli: Jesús demana que nosaltres posem els nostres cinc pans i els dos peixos i ell ja s’encarregarà de fer el miracle. Un miracle que s’ha d’interpretar simplement com que hem de ser una mica més fraterns i ser capaços de mirar les necessitats dels altres i veure què hi podem fer cadascú de nosaltres…

A Lleida es calcula que hi ha més de 3.000 pisos buits i cada dia hi han més famílies desnonades que es queden al carrer. I com a Lleida, a la resta d’ Espanya. Realment no hi ha res a fer per parar aquest desastre? Sí que s’hi podrien fer moltes coses i s’hi podrien trobar solucions no pas tant complicades. Només caldria que els governs s’hi posessin seriosament (fent un parell o tres de lleis), com s’hi ha posat el bisbe Piris. A Lleida s’han ofert un munt de professionals i un munt de gent per poder arreglar aquest espai. Ells han ofert els seus pans i els seus peixos i els resultats es veuran amb la multiplicació generosa i fraternal del que cadascú té. No es tracta tant de donar sinó de compartir, cosa que normalment ens resulta molt més difícil perquè tendim a donar el que ens sobra i no sabem compartir el poc que tenim i que potser fins i tot necessitem.

En temps de Jesús també hi havia un munt de col · lectius humans que eren molt necessitats i als que Jesús s’hi va atansar: cecs, paralítics, leprosos, malalts i marginats de tota mena… Si alguna cosa va fer Jesús fou la de remeiar els seus mals físics i morals. El bisbe Piris ens dóna a tots una bona lliçó del que ha de ser i ha de fer l’ església en aquests moments socialment tan delicats. Tant de bo aprenguem tots la lliçó!

Si voleu ampliar la notícia podeu clicar aquí: http://www.catalunyareligio.cat/articles/33894

Tags: Bisbat de Lleida, Església, RELIGIÓ

Ara per Carnaval alguns haurien de fer tot el contrari del que sembla preceptiu: en lloc de posar-se carotes se les haurien de treure. S’haurien de descarar, o sigui, treure’s la carota de persones bones i íntegres que porten tot l’any i mostrar-se tal com són. Quedaríem tan esgarrifats de tants “caradures”, tants caragirats, tants falsos, tants xoriços, tants aprofitats i tants corruptes que ens marxarien les ganes de celebrar res. Ens quedaríem tots a casa a fer una mica de neteja…

Posar-se carota o treure-se-la, heus aquí la qüestió. Ara veiem que molts ja fa temps que s’han descarat i han deixat la prudència i el pudor a casa i se n’han anat a fer fortuna a tot drap, a cara descoberta i sense gaires escrúpols . I a fe de déu que se n’han sortit!. I, pel que sembla, se’n sortiran barats perquè la justícia, en aquesta Espanya tan plena de brutícia, va tan lenta que -si per casualitat un dia arriba-, ja no hi ha res a fer perquè ja tots estaran morts i enterrats. O ja tot haurà prescrit. O seran tan vells que s’estalviaran la merescuda presó i encara els restarà forces i ganes de riure-se’n del mort i de qui el vetlla.

Encara que sembli una contradicció, tenim massa descarats i massa gent amb carota. Sí, tot alhora!

Tags: Corrupció, Ètica i Moral

Per internet corren textos que s’atribueixen a un autor i, més tard, resulta que són falsos. Aquest text que m’ha arribat l’atribueixen a Lucía Etxebarría i crec que val la pena llegir-lo, l’hagi escrit qui l’hagi escrit.

Rajoy es tonto y analfabeto  (Artículo de Lucía Etxebarría)

Este titular tiene por objeto llamar la atención. 
Hace un año escribí un artículo que tenía por título “ La infanta Cristina es tonta y analfabeta”. La versión suavizada del artículo no se pudo publicar en ninguna parte. Así que escribí una versión hardcore del artículo y lo colgué en mi perfil de Facebook. El  perfil de Facebook fue desactivado. Más tarde colgué el artículo en una web. Y la web fue hackeada. Pero eso no frenó el avance del texto… el  caso es que el artículo corrió de un lado a otro, vía mail, vía redes sociales,  y muchísima gente lo ha leído.
Ojalá pasase lo mismo con este artículo.
Señor Rajoy:
Usted es tonto.
Si le birlan 22 millones ( suponemos que bastante más porque esto es la punta del iceberg) y usted ni se entera, es tonto.
Si en su partido corren los sobres de dinero negro como la cocaína en un afterauers y usted ni se entera, usted es tonto.
Si usted ve normal que el marido de Andrea Fabra, elegido  A DEDO,  eligiera para  gestionar los análisis clínicos de la Comunidad a la empresa de la que es consejero, y  que  cuando, ocupando aún el cargo en la Comunidad, decidiera privatizar esos análisis ;  si usted ve normal lo del ático en Marbella del señor González, usted es tonto.
Y si usted es tonto , me pregunto cómo va a sacarnos de la crisis.
Ah… que no nos ha sacado.
Ah… que estamos peor que antes.
Ah, que están ustedes cerrando urgencias, privatizando sanidad, denegando becas escolares y echando a gente de su casa.
Ah, que en comparación con usted, Zapatero empieza a caernos  hasta bien.
Señor Rajoy, los del partido rival de usted tampoco son muy listos que digamos. Que en Andalucía también van perdiendo dinero como locos. Que sí, que lo sabemos.
Lo que yo no puedo entender es que una señora que hasta ahora ha estado casada con un ministro al que ha elegido usted, una señora que trabaja para una televisión controlada por usted, una señora, pues, afín a su partido (a Edurne Iriarte me refiero),  me venga poco menos que a soltar ayer que lo que pasa en su partido no es para tanto porque al fin y al cabo el PSOE ha hecho lo mismo con los ERES. Y que, a su lado,  otro tertuliano también afín a su partido tuviera la desfachatez de venir a decir que aquí en España quien más quien menos casi todo el mundo es corrupto y que eso es una cosa de la idiosincrasia del país.
Idioticracia, más bien.
Señor Rajoy: cada vez que alguien de su partido me viene a hablar de los ERES de Andalucía para justificar lo que pasa en su partido lo que me viene a decir es que aquí en España la corrupción es la norma, no la excepción, y que entonces nos tenemos que apoquinar con lo que hay. Que no podemos tener sanidad, becas escolares de comedor, urgencias rurales etc… porque aquí robar dinero es lo normal.
Señor Rajoy: A mí no me vale que la señora Cospedal me diga que en el PP “quien la hace la paga” .
No  me lo creo.
Repito: No me lo creo.
Mentira podrida.
Le recuerdo que en el PP se indulta a los corruptos.
Han indultado ustedes a Tomas Gomez Arrabal, exalcalde de la localidad malagueta de Valle de Abdalajis, condenado por corrupción, y con él a tres concejales condenados por delitos continuados de prevaricacion. Los cuatro eran militantes del Partido Popular. Salvaron de la cárcel a : Josep Maria Servitje (ex secretario general del Departamento de Trabajo de la Generalitat) y a Víctor Manuel Lorenzo Acuña (empresario) que desviaron fondos mediante el encargo de informes inútiles. Eso lo hicieron cuando aún eran socios de los convergentes.  Indultaron a Constancio Alvarado, ex secretario de la subdelegación del Gobierno en Cáceres,  a José Manuel Sánchez Donoso y a Luis Calle Fernández, que habían sido condenados en 2010 por vender permisos falsos a inmigrantes. Indultaron  a Miguel Escudero Arias-Dávila, tras ser condenado por la Audiencia Provincial de Madrid como autor de un delito continuado de falsedad en documento mercantil en concurso con un delito de estafa. Han indultado ustedes a políticos, banqueros y empresarios… Y a cuatro mossos de escuadra condenados por torturas, en una decisión que ha soliviantado de tal forma a los jueces que casi 200 han firmado un documento en el que acusan al Ejecutivo de dinamitar la división de poderes (ahí es ná) con una decisión “abusiva” y “éticamente inasumible”.
En el PP el que la hace no la paga.
Cobra.
Y en negro.
Por si esto no fuera prueba de que en el PP el que la hace no es que la pague, sino que cobre le recuerdo a usted el escandaloso nombramiento de un hombre de La Caixa para la Sala de lo Civil del Tribunal Supremo. Sí, aí la misma sala que acabará juzgando las preferentes, las cláusulas suelo y otros abusos bancarios.
Un autoblindaje del establishment
Señor Rajoy: de nada sirve legislar si los mismos que legislan garantizan la impunidad de los corruptos.
Pero para rizar el rizo, pretende usted llevar adelante una reforma penal según la cual…
Despojarían  al Juez Instructor de toda competencia, dejando en manos de Fiscalía toda  las diligencias de los sumarios.
¿Qué significa esto?
Pues que el sumario pasa de controlarlo un señor que, en teoría, es independiente, a uno que está regido por el principio de Obediencia Jerárquica, y cuyo jefe supremo es, ¡oh, sorpresa!, el Ministro de Justicia.
– Sustituirían el Principio de Legalidad, que preside nuestro Derecho, por el de Oportunidad.
¿Qué significa esto ?
La diferencia radica en que el primero, de manera sencilla, obliga a perseguir de oficio todo hecho que revista indicios de criminalidad, mientras que el segundo se basa en la economía de medios, o sea:
Se persigue… si compensa, o si interesa.
Viene a decir que, dependiendo de quien sea el posible imputado y posteriormente procesado y condenado, se investiga, o se deja pasar. Ya se sabe: me debes un favor de los grandes… y ya te lo cobraré.
Todo esto es lo que tiene en mente el Gallardón, pero no por iniciativa propia, no…
Porque estas medidas cuentan con el entusiasta apoyo de la clase política.
Y es que suponen el fin definitivo a sus problemas judiciales.
Es decir, esta reforma penal les viene bien a todos los corruptos: a los del PSOE, a los suyos, a los de CiU y  a los que vayan por libre
Señor Rajoy:
Si usted no se ha enterado de que su partido está corrupto hasta la médula, usted es tonto y analfabeto.
Y sí, me creo lo que dicen ustedes de que en el PSOE tampoco están mucho mejor. Y sí, de verdad, me creo que Pujol tenga cuentas en Suiza, porque si no, no se explica de dónde saca pá tanto como destaca su hijo, y porque Oriol y sus hermanos (una nueva versión de Rocco  y sus hermanos)  son miembros de al menos 73 empresas,  y porque todas ellas están relacionadas de una forma u otra con encargos de la Generalitat…
Me lo creo, de verdad que me lo creo.
Eso es lo peor: que me lo creo.
Pero que el partido de al lado también sea corrupto no hace que el suyo deje de serlo.
Y lo que a mí me queda claro es que usted no está haciendo nada, pero nada, para luchar contra la corrupción, y sí mucho por afianzarla.
Por lo tanto señor Rajoy, usted miente.
Usted no tiene ninguna intención de luchar contra la corrupción.
Le recuerdo a usted que la organización no gubernamental Access Info Europe, que lucha por la transparencia informativa, le preguntó a usted, sí, a usted , señor Rajoy, cuales eran las medidas que ha adoptado España para luchar contra la corrupción. En realidad se lo preguntó a su antecesor, pero resulta que la pelota le rebotó a usted. Usted la rebotó a su vez  al Ministerio de Justicia. Allí, el Supremo sostuvo que los datos solicitados son una forma de pedir explicaciones al Ejecutivo y no una petición de información en sí. Y Access Info fue condenada por el Tribunal Supremo a pagar 3.000 euros de costas por querer conocer las medidas que ha adoptado España para luchar contra la corrupción
Señor Rajoy:  España es, precisamente, el único país europeo de más de un millón de habitantes que no tiene una legislación que ponga coto al secretismo de la Administración y abra los archivos de todas las instituciones que reciben fondos públicos.
Y ahora ya no me dirijo al señor Rajoy sino a vosotros que me estáis leyendo.
Esto se puede y se debe acabar.
La crisis en España no es una crisis financiera, es una crisis moral.
Y hemos llegado a un punto en el que esto se debe parar.
Y se puede parar.
Se puede exigir al gobierno del Señor Rajoy o al que venga después que tome medidas para que esto pare.
Medidas simples como:
-           Que el indulto, tal y como está concebido, desaparezca. Que el gobierno tenga que dar explicaciones claras sobre a quien indulta y por qué. Para que deje de ser la puerta por la que se escapan los corruptos

-          Que no se lleve a puerto la Reforma Penal proyectada por Gallardón.

-          Que se imponga la transparencia informativa: se deberían facilitar datos de toda   las obras públicas que cada ayuntamiento acomete.

-          Que se imponga la conservación de documentos.

-          Que se imponga la prohibición de aceptar regalos.

-          Que se imponga que cualquier compra que realicen las Administraciones públicas debería estar ejecutada a precios de mercado e incluir, necesariamente, al menos tres ofertas de proveedores diferentes, para poder elegir la más adecuada.

-         Que se imponga la transparencia total de las Administraciones públicas: que cualquier decisión tomada por un funcionario dentro del cumplimiento de su profesión pueda ser conocida por el resto de ciudadanos, excepto por cuestiones relacionadas con la seguridad. Y así, ingún miembro de la administración podría negarse a satisfacer las necesidades de información no sólo de los periodistas, sino de los votantes.

-          Que se imponga la ausencia de cargos de designación política: actualmente en todo el territorio nacional existe un elevado número de cargos cuya designación ha sido realizada sin ningún criterio de méritos. La hermana de Esperanza, el marido de la Fabra (sí, ese que siendo consejero de sanidad nombrado a dedo privatiza los análisis clínicos y luego consigue que sea su empresa la que se lleve la millonaria concesión de esos análisis), etc, etc. La guinda del pastel la pone una alcaldesa que no ha sido votada.

-          Para cubrir el lugar de los altos cargos de las Administraciones públicas deberían realizarse pruebas objetivas, en lugar de ser por designación partitocrática. Estos  cargos  deberían designarse por méritos propios, nunca por “soy pariente de, novia de, amante de, prima de la hermana de …” .

-          La remuneración de los sueldos públicos debería ser homogénea. No es lógico que un concejal en Alcalá de Henares pueda cobrar diez veces más que uno en Pontevedra, por ejemplo. Y debería ligarse a factores económicos medibles con el índice de precios de consumo (IPC).

-          Los políticos no deberían jamás poder decidir sus propios sueldos.

-          Que se imponga la incompatibilidad del cargo público con el ejercicio de actividades privadas relacionadas directamente con los asuntos en que tenga que intervenir por razón de su cargo.

Es decir,
Un político no debería, por  ley:
-          pertenecer a consejos de administración u órganos rectores de empresas cuya actividad esté relacionada con las que gestione el ayuntamiento;
-          desempeñar cargo representativo o ejecutivo en sociedades concesionarias,contratistas de obras, servicios o suministros, arrendatarias o administradoras de monopolios o con participación o aval del sector público local;
-          tener participación superior al 10 por ciento en el capital de dichas empresas.
– Y ya de paso, acabe usted con la amnistía fiscal. Si esa amnistía consiguió recaudar 85 millones de euros y diez eran de Bárcenas, es como para creer que hizo usted la ley a medida de su tesorero.
– Y por supuesto. Que los delitos de corrupción NO PRESCRIBAN, para que su (ex) amigo Bárcenas no pueda irse de rositas.
Tan simple como esto.
Se puede y se debe exigir.
¿Y cómo puede exigirse?
Acabando con la ignorancia.
«No es una crisis, es una estafa», oímos decir desde hace meses.
Es una historia de robo, de complicidad, de sumisión, de ignorancia generalizada y de maniobras de distracción.
Cuando los valores morales en una sociedad son la codicia desaforada, el consumismo, la frivolidad, el sensacionalismo, el culto a la apariencia, el culto al cuerpo, el yo-mí-me-conmigo, el hedonismo, el solipsismo, el egoísmo, el ni-lo-sé-ni-me importa, el no-leo-periódicos-porque-me-aburro-y-yo-sólo-leo-el-cuore, porque la frivolidad-es muy-moderna; cuando cada uno barre para casa y únicamente mira por lo suyo y le interesa menos que cero el bien común; cuando a los corruptos no sólo no se les condena sino que se les premia y se les admira, y se les vuelve a votar; cuando las palabras ética y moral se pasan de moda, antes o después el sistema cae, como ha quedado demostrado. Y se polariza: los ricos se hacen mucho más ricos; y los pobres, más pobres.
Pero hemos llegado a un punto en el que la única manera de salir adelante es desde la información, y la exigencia.
Información es conocimiento, conocimiento es sabiduría, sabiduría es poder.
Todos podemos salir a la calle a exigir una Ley de Tranparencia y una Ley Anticorrupción serias. Y ha llegado el momento de hacerlo
Si estás de acuerdo, haz correr este texto como hiciste correr el de la Infanta

Tags: Corrupció, Ètica i Moral, Lucía Etxebarría

Presumpte ve de presumir. I presumir ve del verb llatí praesumĕre: prendre per endavant; imaginar-se, creure una cosa fundant-se en la seva probabilitat, en indicis o senyals que hom en té.

I el verb “presumir” té encara un parell d’accepcions més: el fet de creure, i donar-ho a entendre amb les paraules, el capteniment, etc., de posseir una qualitat o un mèrit. I també vol dir fatxendejar, gastar fatxenda.

Espanya –infinitament més que Catalunya, aquesta és la veritat- aquests darrers anys ha viscut de la presumpció i de la fatxenderia en el sentit pitjor del terme. Espanya s’ha arribat a creure el que no era ni ha estat mai i el que tothom –amb una mica d’enteniment- sabia que no arribaria a ser mai. Espanya sempre ha estat força fatxenda i no ens hem d’estranyar perquè ja li ve d’antic. Li ve de quan “en su Imperio no se ponía nunca el sol”, recordeu?.

Zapatero ja treia pit sense cap mena de rubor i sense cap sentit del ridícul en algunes situacions i davant d’algunes persones de l’ Europa seriosa, fet que el retratava a ell i a tots els que li reien les gràcies. Espanya, segons ell, creixia sense aturador i els passaria a tots al davant!. I Aznar era un altre fatxenda que gosava posar els peus damunt la taula allà al ranxo d’en Bush sense adonar-se que era una simple comparsa. I ara tenim aquest calamitós, perillós i emmerdat  PPE que segueix el mateix camí. En aquest sentit, els espanyols de dretes i els d’esquerres són exactament iguals: els falta una mica de sentit del ridícul quan diuen i es creuen certes coses. Els partits polítics han caigut en el descrèdit justament perquè parlen molt i fan molt poc i perquè s’amaguen massa les vergonyes els uns als altres.

I això també va pels catalans, que també ens hem tornat una mica així i també hem presumit una mica massa, sense adonar-nos que no cal presumir de res per ser quelcom. O que potser, presumint massa, no fem altra cosa que fer realitat aquella dita castellana de "Dime de qué presumes y te diré de qué careces". Presumir massa de saber és el primer pas de la ignorància i presumir no serveix gaire de res si no es té allò de què es presumeix. Si som alguna cosa o si tenim algun mèrit val més que ens ho reconeguin els altres que no pas anar-ho esbombant. Perquè ens ho hem cregut massa, perquè hem fet vida de nous rics, perquè ens pensàvem que la bonança no s’havia d’acabar mai hem viscut moltes vegades per damunt de les nostres possibilitats i ara paguem els plats trencats.

Ens falta molt –als d’aquí i als d’allà- per ser països seriosos i, si no ens hi posem aviat, poc arribarem mai a res. La fatxenderia i la presumpció encara és massa present arreu, amb la única diferència –això sí- de que ara tots són presumptes innocents d’un allau de delictes que els cauen al damunt. O sigui, que de la única cosa que ara poden presumir és de ser presumptes… Gran cosa!

Tags: Ètica i Moral

Llegeixo ara mateix a “EL MATÏ DIGITAL”  aquestes breus frases de Mn. Ballarín, col·laborador habitual d’aquest diari:

INDEPENDÈNCIA

“Avui per avui,gràcies a Déu, no es guanya amb les armes, es guanya amb la pau.

Maleïts partits que posen les seves punyetes davant de les nostres llibertats.”

Josep M. Ballarín – 31.01.13

No he pogut vèncer la temptació de comentar-les una ica ja que estic totalment d’acord amb ell. Justament aquí rau el quid de la qüestió del tema estrella –junt amb el de la crisi- en aquest moments al nostre país. Estem massa plens de punyetes els catalans i ens fixem massa en els detalls. Ens fixem tant en els petits detalls que ens separen que no ens fixem en les grans coses que ens uneixen. Al desig d’alliberar-nos d’un gran i històric llast jo crec que hi estaria d’acord una immensa majoria de catalans. Per què, doncs, no ens deixem de punyetes i mirem una mica més enllà del nas. Deixem de mirar tant els arbres i mirem més el bosc. Deixem de mirar una mica el bri d’herba que tenim al davant del nas i mirem la grandiositat del paisatge que se’ns mostra al nostre davant amb tota l’esplendor. Deixem-nos d’immediateses inútils i mirem amb una mica de perspectiva.

Ens hem equivocat massa vegades en això com per tornar a caure en el mateix error. Faran el que sigui necessari per separar-nos, per fer-nos barallar entre nosaltres i, altre cop, ho aconseguiran si no anem alerta. No podem seguir posant la confiança en els que ens han enganyat tantes i tants vegades i sembla mentida que no ens adonem que ara ho tornen a intentar veient que ara anem seriosament buscant un nou camí. Simplement hauríem d’anar junts, no ser tan mesquins, deixar-nos de punyetes i ser més generosos.

Tags: Independència, Josep M. Ballarín

Com qualificaríeu una persona que té un salari oficial de 64.053,79 euros anuals, tres pisos en propietat a Madrid i que encara té la cara de cobrar 1.823,86 euros mensuals del Congreso en dietes d’allotjament i manutenció?.

Deixaré que cadascú els qualifiqui com vulgui. Però cal que se sàpiga que hi ha gent que se saben totes les argúcies legals –i moltes d’il·legals- i saben robar sense deixar rastre, de forma molt fina i estudiada i són especialistes en fer tripijocs per tal d’embutxacar-se diners públics sense cap mena de rubor. Entretant, que la gent vagi tan escanyada con vulguin, que a ells això no els importa massa….

Jo conec un senyor que es diu Cristóbal Montoro, que és ministre d’ Hisenda i diputat del PP por Sevilla, que cobra tot això sense cap tipus de rubor. I, si encara voleu saber més coses d’aquest “Gobierno de las gaviotas” -que es dedica a escanyar-nos tant com pot-, us diré que cap dels 10 membres del Govern que ocupen un escó a la cambra baixa, inclòs Mariano Rajoy, ha renunciat a cobrar aquest complement, tot i tenir tots ells vivenda pròpia a Madrid.

Aquest ministre de somriure irònic, un dels cervells del sever pla d’ajust impulsat pel Govern, que inclou dràstiques retallades en el salari dels funcionaris, les ajudes als aturats i les prestacions als dependents, a més d’una contundent pujada d’impostos, fa tot això i encara té la cara de demanar sacrificis a la gent que no arriba a fi de mes.

Explicava el diari “El Confidencial” del 24/7/12 que Montoro, casat en règim de separació de béns, posseeix tres habitatges a Madrid. El primer és un xalet adossat a la Sierra, que va adquirir el 1988; el segon el va rebre en herència el 1997, i el tercer el va comprar el 2005 amb ajuda d’un préstec hipotecari de 360.000 euros concedit per Barclays, deute que pràcticament havia saldat – a falta de 14.000 euros-quan va presentar la seva declaració de béns al Congrés, el passat mes de novembre.

Aquest senyor, titular ara d’Hisenda i que va ocupar aquest mateix càrrec entre 2000 i 2004 al Govern de José María Aznar, té també una casa a Alacant i una plaça de garatge a Madrid. Una dels quatre habitatges de la seva propietat el té actualment llogat, i percep com a renda uns ingressos nets de 10.200 euros anuals.

A més d’això, hi han coses que no s’entenen gaire i fan que cada vegada els ciutadans siguin més escèptics amb els polítics i amb la política en general. Per exemple, que Montoro va néixer a Jaén però es presentà com a diputat per Sevilla. Aquesta mena de coses passen no només al PP, sinó que passen també al PSOE: Rubalcaba, basc com és, resulta que es presenta per la circumscripció de Cadis. Cap dels dos tenen res a veure amb aquestes ciutats, sinó que és pura conveniència electoral. Els descrèdit de la política és cada dia més gran perquè la gent s’ensuma que hi ha molta més brutícia de la que es veu. Cada dia surten més cassos de corrupció i no sembli que hi hagi massa pressa en descobrir-los. És una autèntica vergonya que passin tants anys des que es descobreix un fet fins que es jutja; aquestes coses no fan més col·laborar al desprestigi que dèiem.

Tags: POLÍTICA

La frase de Jesús “La veritat us farà lliures” , que recull l’Evangelista Joan (Jo. 8,31) en el seu evangeli, hauria de ser com una espècie d’estrella polar que orientés la comunicació de l’ Església. D’alguna manera és el que el cardenal arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, va demanar als periodistes dels diferents mitjans de comunicació que es van reunir amb ell en un dinar de germanor per tal de celebrar la festivitat del sant patró d’aquesta professió, Sant Francesc de Sales, que es va escaure aquest dijous passat, 24 de gener.

El cardenal va agrair als mitjans de comunicació la seva col·laboració en divulgar la “bona notícia de l’Església, i la tasca eclesial a favor dels més desafavorits, especialment en aquest temps de crisi”. “Necessitem la vostra tasca – va afegir – per comunicar, encara millor, el paper de l’Església en la nostra societat, compromesa a construir una societat més justa, més humana; i necessitem, també, la vostra col·laboració per fer arribar l’anunci de l’Evangeli, a tanta gent que cerca un sentit a la seva vida. Us agraeixo profundament la vostra col·laboració, sempre professional i eficaç”.

S’ha de ser cec o molt curt de vista per no veure tota la bona tasca que fa l’ església arreu del món. I, és cert, que cal divulgar-la com es mereix, cosa que no sempre es fa i que, per tant, fa molt bé de demanar el cardenal Sistach als periodistes.

Però també és cert que no sempre l’església és exemple de transparència i de veritat en els seus propis mitjans de comunicació; això mateix que ell demana als periodistes, tota la societat li demana a l’església. En són dos bons exemples d’aquesta falta d’ètica i de menyspreu a la pluralitat i a la veritat la Cadena COPE i 13tv, que tenen com a principals accionistes la Conferència Episcopal Española. La COPE era  famosa en aquest sentit quan tenia Jiménez Losantos  -amb els seus atacs indiscriminats, furibunds i plens d’odi contra institucions i autoritats catalanes- com a mascaró de proa i principal avalador de la línia editorial d’aquella cadena. Al final, van ser tantes les crítiques i les pressions que el van fer fora i la cosa es va temperar una mica.

Però resulta que el 2010 va néixer 13tv i sembla que segueix també amb els mateixos defectes de la COPE. Ells diuen que tenen dues màximes: pluralitat i respecte, i també diuen que està oberta a totes les postures, opinions i creences, cosa que no he vist massa quan alguna vegada –realment poques- he escoltat algun noticiari o tertúlia. Potser l’episcopat català hi hauria de dir alguna cosa davant de tanta impunitat d’alguns comentaristes d’aquesta cadena…

I no només són alguns mitjans d’informació de l’església els que no fan massa cert això de que “la veritat us farà lliures”, sinó que és el mateix Vaticà i molts bisbes els que amaguen massa coses que, quan es descobreixen, fan molt de mal justament perquè es veu la clara intencionalitat d’amagar-les. El Vaticà mateix és un bon exemple de traïcions i un niu de males arts; de cardenals que es fan la punyeta els uns als altres; de bancs i diners que són massa opacs; de nomenaments de bisbes més moguts per criteris polítics que no pas pastorals, etc. etc.

Per tant, està bé que es demani respecte a l’Església, però l’ Església també hauria de mostrar una cara força més neta cap a la societat i hauria de fer un esforç bastant més gran en dir la veritat i en denunciar la corrupció i la injustícia amb valentia i sense por.

Tags: Església, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Els duros sevillans van ser famosos a finals del segle XIX. Eren unes monedes falses de 5 pessetes (duros) que es van començar a encunyar a Sevilla i que es van estendre ràpidament per tota Espanya i que van ser la causa de la famosa frase: “Ets més fals que un duro sevillà”.

Escoltant aquest vídeo on, en plena campanya electoral, González Pons dóna xifres sobre els llocs de treball que crearà el PP (seran, ni més ni menys, que 3’5 milions els que promet crear si guanyen les eleccions del 20-N del 2011!) em venen a la memòria els duros sevillans: pura falsedat i pura mentida. El temps han anat posant al descobert totes les falsedats i totes les promeses que va fer el PP, tot i ser ben conscients que no les podrien complir perquè la crisi ja era una realitat que Rodríguez Zapatero (un altre mentider impulsiu) va voler amagar com fos.

Les xifres d’aturats veiem que estan arribant aquests dies a uns límits que no ens podríem ni imaginar només un parell o tres  d’anys enrere. Aquella “España que iba bien” i les èpoques de vaques grasses han passat a la història i les promeses de polítics -que han demostrat ser dels més ineptes que hi ha hagut a Espanya en molts anys- fan que la dura realitat que toca viure a tantes famílies sigui molt més dura. Totes aquelles promeses de bonança indefinida i que aquí se seguirien lligant els gossos amb llonganisses durant molts anys, molta gent senzilla i poc informada se les van creure, van estirar més el braç que la màniga i es van endeutar fins al coll. Els bancs van col·laborar -molt i molt bé- en aquest mateix engany. Ara, aquestes persones es troben que no tenen feina, que no poden pagar les hipoteques i són desnonats; es troben sense sortida, desemparats  i desesperats. I, com a solució, aquest brillant govern del PP no se li acut res més que anar allargant la miserable caritat de 400 euros mensuals pels aturats. No se’ls acut buscar formes imaginatives per crear feina i tampoc se’ls acudeixen solucions noves als nous problemes que sofreix aquesta societat perquè són tradicionals, de mentalitat endarrerida i sense gens d’imaginació. Tot plegat, humor negre d’aquell que més aviat entristeix, i fa més plorar que no pas riure.

Eduardo Galeano, en el seu darrer llibre “Los hijos de los días” va fent una glossa per a cada dia de l’any. Per al dia 14 de Setembre escriu això:

14 de setiembre
"En la noche de hoy de 1821, unos poquitos caballeros redactaron el Acta de Independencia de Centroamérica, que solemnemente firmaron en la mañana siguiente.
El Acta dice, o más bien confiesa, que había que declarar sin demora la independencia, para prevenir las consecuencias que serían terribles en el caso de que la proclamase de hecho el mismo pueblo."

Més tard o més d’hora els pobles busquen la seva independència perquè necessiten llibertat. I la busquen encara amb més ganes si se senten escanyats, enganyats i maltractats. Ahir, el Parlament de Catalunya va iniciar un camí cap aquesta Independència, que una gran majoria del poble català vol i que multitudinàriament i clara va demanar prou  l’11 de setembre en la més gran manifestació que hi ha hagut a Catalunya. Aquest crit no només no ha estat escoltat, sinó que s’ha mirat d’ofegar, de silenciar i de menystenir de totes les maneres possibles per part de qui hauria d’estar ben atent a totes aquestes inquietuds.

Ahir una bona majoria del Parlament va aprovar un document que sens dubte serà històric. Els partits que creuen en la llibertat, en la democràcia i que saben que el dret a decidir és fonamental per a les persones i per als pobles van fer evident que els catalans tenim dret a decidir el nostre destí. Alguns partits que, per més que es diguin demòcrates han demostrat que no hi creuen gaire en els drets dels pobles, van votar que no tenim dret a decidir. Per ells faran! Jo els diria el que explica Galeano que van dir aquells senyors centreamericans: “El Acta dice, o más bien confiesa, que había que declarar sin demora la independencia, para prevenir las consecuencias que serían terribles en el caso de que la proclamase de hecho el mismo pueblo."

No en dubteu gens: un dia o altre el poble català la proclamarà i les conseqüències ja veurem quines seran…

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

Això de la paga extra que, tan el Rei com el Príncep, recuperen aquest any faria riure, si no fes plorar  de tan grotesc com és!. No només fa plorar, sinó que indigna, fa sentir vergonya aliena i fan venir unes ganes tan enormes de desempallegar-nos -com més més aviat millor- d’aquesta Espanya cada dia més corrupta i miserable quan es llegeixen notícies com aquesta d’ahir. I ens caldria prendre bona nota per, quan siguem independents, de no caure en els mateixos errors i copiar aquests mateixos defectes. O bé fem una societat i una política una mica més neta i transparent o no hi ha res a fer!

Resulta que el Rei i el Príncep recuperen el salari que tenien abans de juliol de l’any passat, quan en solidaritat amb els funcionaris que perdien una paga extra van decidir abaixar-se el sou equivalent, un 7,1%. Es veu que aquest any han canviat de criteri, tot i que Espanya està igual o pitjor. Aquest any recuperaran els 20.000 euros perduts  per a Juan Carlos i 10.000 euros, per a Felipe. Ara, en recuperar aquesta quantitat, el sou del monarca és de 292.752 euros (140.519 euros com a dotació i 152.233 euros, en concepte de despeses de representació) i el de l’ hereu, la meitat. No està gens malament, tenint en compte que el diari NEW YORK TIMES  del dissabte 29.09.2012 deia que la fortuna personal del Rei Juan Carlos deu rondar cap als 1.790 milions d’euros. I, per acabar-ho d’adobar, es qüestiona molt la forma tant opaca com l’ha anat acumulant. Aquest mateix diari destaca com, en plena crisi econòmica, el Rei segueix tenint un ritme de vida prou luxós com per poder fer safaris i seguir rebent “favors especials” d’arreu. Diu el diari: “En els seus viatges, el monarca pot acceptar regals en nom del govern espanyol, però no hi ha cap relació pública dels presents. Durant anys ha rebut iots, una casa en una illa i cotxes de luxe per a afegir a la seva llarga col·lecció de vehicles”.

I el pitjor que jo trobo és que sembla que aquestes coses no es puguin denunciar. Trobo que se’n parla poc i, sobretot en alguns llocs, gens ni mica. El Rei segueix sent una figura intocable. Els principals partits polítics callen i fan veure que no veuen res quan aproven els pressupost per a la Casa Reial. Les principals cadenes de televisió espanyoles no parlen d’aquestes coses. Els opinadors opinen de tot , menys d’això. Sembla que ningú ho veu o no ho volen veure.

Em fa recordar tot plegat allò del famós conte d’ Andersen  “EL REI VA NU!”. El recordeu?

Diu que una vegada hi havia un rei que va convocar a tots els millors sastres del seu regne per tal de fer-li un vestit especial amb motiu de la seva coronació. D’entre tots els sastres un espavilat amb molta retòrica i una irresistible personalitat convenç al rei i als seus dignataris perquè li encarreguin. El vestit que ell dissenyaria, diu, seria tan especial que seria veritablement màgic. Però fa al rei una advertència important: aquest vestit no el podran veure el necis, només les persones intel·ligents seran capaços de poder-lo veure i apreciar. I el sastre fa veure que li fa un vestit i que li emprova tot dient-li que li queda molt bé. El rei contempla la mirada impertorbable i somrient dels seus ministres, cap dels quals vol semblar neci tot i que, és clar, ningú veu cap vestit. El rei es pregunta si serà ell el neci perquè tampoc veu res. I com que tampoc tampoc vol semblar-ho premia i felicita el sastre per la meravella del vestit invisible.

Arriba el dia de la gran festa i el rei apareix en públic, nu. Ningú vol ser neci i tots l’aplaudeixen fins que destaca la veu d’un nen que crida: PERÒ SI EL REI VA NU!. El rei llavors perd les formes i intenta tapar-se.

A partir d’aquell moment tothom s’adona de la gran mentida.

Fins quan, em pregunto jo, seguirem sent tan necis i tan covards per no dir que el Rei va nu; que aquestes coses que fa són una vergonya nacional i internacional; que ens en hauríem de donar vergonya de seguir aguantant uns personatges com aquests. Sembla que tothom ho vegi, però que ningú vulgui dir-ho d’una punyetera vegada, fora d’alguna honroses excepcions. Ja està bé!. Abans es podien amagar certes coses perquè la gent estava molt poc informada i era molt fàcil deformar la realitat amb mentides però ara això ja no passa més –per sort- i les coses se saben fàcilment i corren per la xarxa i pels diaris en qüestió de minuts. Haurien de córrer encara més i destapar tota la immundícia que es va trobant a veure si el poble deixa de ser tan ingenu i d’alguna forma o altra castiga aquests excessos i aquestes formes corruptes. A veure si tot som més capaços de cridar ben fort i ben alt: “EL REI VA NU!”

Tags: Monarquia, POLÍTICA

Avui faig 65 anys. És d’aquelles coses que sembla que no han d’arribar mai però que un dia arriben. Quan era més jove m’imaginava les persones de 65 anys ja velles. Potser sí que ja ho sóc una mica, però encara no me’n sento pas de vell. Fins i tot crec que pot ser una bon moment per buscar alguna forma de renaixement…

Els 65 anys és l’edat de la jubilació. A mi em queda ja molt a prop i segurament que podré jubilar-me d’aquí a pocs mesos. Però el més important és que em trobo bé i, per tant, celebrar aquests anys no vol dir res més que haver tingut l’oportunitat d’haver viscut moltes experiències, haver pogut veure i viure moltes coses, haver conegut moltes persones excepcionals, haver pogut tenir moltes oportunitats en la vida i haver viscut molts més  bons moments que no pas dolents. Per tant, només em cal donar gràcies a Déu i a tantes i tantes persones que m’han ajudat a caminar per poder arribar al lloc on sóc avui.

I, per acabar, vull desvetllar-vos un petit secret que per a mi ha estat un bon regal d’aniversari: avui he enviat a l’editorial el que serà, si no hi ha res de nou,  el meu primer llibre. Us ho explico per tal de que participeu també una mica de la meva alegria: Resulta que fa una uns mesos el responsable de l’editorial EL TOLL  (Ontinyent-La Vall d’ Albaida) em va enviar un correu electrònic proposant-me editar en llibre una selecció de continguts del meu blog perquè considerava que era interessant. No cal dir que, en un primer moment, va ser una sorpresa l’oferiment i que, després d’aquesta inicial sorpresa, va arribar la il·lusió, sobretot perquè mai m’havia passat pel cap editar les coses que jo he anat escrivint durant aquest més de quatre anys de blogaire.

Durant aquest temps he anat fent una selecció dels apunts que he considerat més interessants i avui mateix els hi he enviat. Ara, tot queda a les seves mans per tal que en facin el que els sembli millor. Si un dia arriba a sortir aquest llibre, d’alguna manera serà el reflex de les mirades diverses que jo he anat fent a alguns punts concrets de la vida durant aquests darrers quatre anys. Un llibre que haurà nascut del blog que vaig iniciar el dia 24 d’ Agost de 2008 i que molt amablement va acollir en aquell moment el diari AVUI i que encara ara el tinc allotjat al diari EL PUNT/AVUI amb aquest mateix títol i allà el trobareu fins que potser un dia em cansi i el plegui.

Un blog que va néixer sense cap mena de pretensió i encara menys la de que un dia pogués convertir-se en llibre. Quan un dia em van escriure la gent del diari AVUI i em van demanar si el podien incloure entre els blogs destacats del diari -perquè, em van dir, que els semblava interessant- ja vaig estar ben content. Només em van demanar una condició: que cada setmana hi escrivís un parell o tres de vegades, cosa que he complert amb escreix i amb molt de gust. Ara potser arribarà en forma de llibre perquè -també una altra agradable sorpresa- l’editorial EL TOLL s’hi ha interessat. D’altra forma no crec que hauria tingut l’atreviment de publicar.

El blog va començar com un simple “divertimento”, un entreteniment que vaig considerar que podia ser profitós per a mi, així com una manera d’ajudar-me a reflexionar sobre mi mateix, sobre les coses que passaven i que em passaven. La vida -la realitat- és tan complexa i polièdrica que, per poder-la copsar i entendre una mica, és convenient aturar-se a mirar-la i, si pot ser, mirar-la de tots els costats possibles. Com més punts de vista tinguem de les coses millor. El blog ha volgut ser això.

Un blog, per tant,  fet de mirades. Les mirades sobre algunes coses de la vida que aquí trobareu, seran les que han fet els meus ulls al llarg de més de quatre anys. Per tant, serà la meva mirada en aquell moment concret en què es van produir els esdeveniments i la manera com jo els vaig mirar en aquell moment. Vindrien a ser com flaixos d’una realitat molt concreta, a vegades ben objectiva i altres segurament que molt subjectiva. Hi han coses que no les veiem, tot i fer segles que són al nostre costat i passar-hi per la vora cada dia, perquè no ens hi hem fixat prou. Hi han coses que no les veiem perquè no les hem descobert i quan les descobrim quedem meravellats i ja no podem deixar de mirar-les mai més. Hi ha mirades que ens marquen profundament. Hi han realitats que les mirem amb displicència i les deixem de mirar de seguida perquè no ens interessen prou o potser perquè no ens interessen gens.

Per tant, ara ens toca a tots seguir endavant: a mi em toca seguir escrivint i a vosaltres us toca seguir llegint-me i, si és possible, comentant-me.

Moltes gràcies a tots els que m’heu felicitat avui: als fidels seguidors del blog i als amics que de tant en tant hi entren també a tafanejar. Gràcies a tots.

Tags: Blogs, Jubilació, PSICOLOGIA

Duran i Lleida fa trenta anys que és a la política. És un animal polític sense cap mena de dubte. És com aquells animals salvatges que se saben camuflar perfectament per tal de passar desapercebuts i que, quan els descobreixen, es retiren una mica per tal de pensar la tàctica adequada per tornar a atacar per un altre costat. Al final, sempre sobreviuen perquè sempre cacen alguna cosa i d’aquesta manera van sobrevivint. És un home hàbil i possiblement ha fet bons serveis en altres temps. Però els temps han canviat i ara es necessita un altre tipus de polític.

Duran i Lleida té ara, però un problema gros: tothom li ha demanat la dimissió perquè és esclau de les paraules que va dir l’any 2000. I no només la demanen els partits polítics –cosa que seria lògica-, sinó que li està demanant l’opinió pública. Almenys aquesta és la meva percepció, sobretot vistos tots els equilibris que ha hagut de fer després de l’ 11 de setembre passat per no haver de pujar obertament al carro de la Independència. La gent de carrer estan una mica tips de tantes mitges tintes i de posicions ambigües en un moment en que ja hem acabat tots la paciència i ja no serveixen més excuses. Ara cal ser clar i qui vulgui la Independència, que ho digui clar i català. Per això cal fer referèndums, consultes o el que sigui per tal de que la gent pugui expressar-se clarament.

Duran i Lleida, doncs, ja no només té un problema sinó que s’ha convertit ell mateix en un problema –i ben gros-  per a Convergència i per a Esquerra Republicana en un moment en que tots els que volem ser sobirans hem d’empènyer cap a la mateixa direcció. I Duran s’ha entestat en seguir posant pals a la roda per tal que el carro no es mogui , o es mogui lentament amb les seves ambigüitats.

Ja ha dit que no dimitirà escudant-se de que Unió no ha estat acusada penalment de finançament irregular. Però no s’adona del mal que fa amb aquest entestament?. No n’hi ha prou amb que la dona del César sigui honesta, també ha de semblar-ho i la gent ho ha de percebre així. El que la gent percep és justament tot el contrari amb aquests tripijocs legals que han hagut de fer per tal de no veure’l assegut a la banqueta dels jutjats. Per aquest motiu Duran és i seguirà sent el problema si continua al davant d’ Unió. Potser ja començaria a ser hora de que Convergència anés perdent la paciència i anés pensant a convidar-lo a fer la seva vida independent. Veuríem llavors qui té al darrera Duran i si es pot viure sense paraigua…

Tags: Duran i Lleida, POLÍTICA