A PEU

Expliquen que un dia li van preguntar a Mariano Rajoy quin diari acostumava a llegir. Va respondre que el “MARCA”. “Se non è vero, è ben trovato”, que dirien els italians… Només així es pot explicar el grau d’estupidesa on pot arribar aquest home, que més li hauria valgut que hagués fet el seu ofici de registrador de la propietat (que se suposa que deu saber fer perquè ho va estudiar) i no pas de Presidente del Gobierno. Ja ens tenia acostumats quan era President de Galícia a deixar-nos alguna perla cultivada com aquella de “los hilillos de plastilina”, quan es va referir al petroli que s’escapava del naufragat Prestige. I, de mica en mica, ha anat pujant esglaons en l’escala de l’estupidesa fins arribar on és ara. Difícilment podrà pujar més amunt!

Aquest home, cada cop que obre la boca en diu alguna de ben grossa. Voleu llegir la darrera? Fa pocs dies que va assistir al funeral de Mandela i va tenir el següent diàleg:

Locutor RNE: Usted podrá comprobar el ambiente tan especial que está viviendo esta ciudad y este país para despedir a todo un icono del siglo XX.

Mariano Rajoy: Pues si. He visto algunas imágenes de televisión aquí en el hotel y realmente es impresionante… este estadio de fútbol en el que se va a despedir a… a… Mandela, pues es el estadio dónde España además se proclamó campeón del mundo en su día frente a Holanda de fútbol (sic) no? Eh… con lo cual pues es realmente un momento muy bonito y muy emocionante y es uno de los… el lugar es más emblemático por estas razones de Sudáfrica y lo será más en el futuro, después del acto de hoy.

¿Recordeu aquella patètica intervenció en el debat sobre el cas Bárcenas en que Rajoy citava frases textuals d’ Alfredo Pérez Rubalcaba i d’algun altre polític i rematava la lectura amb la frase “Fin de la cita”, frase que tenia escrita entre parèntesi i que no havia de llegir?

Aznar era un home mal intencionat i amb un fons de maldat notable. Un home ressentit que destil·la bilis per tot arreu. Zapatero era una canya que es movia segons el vent que bufava, sense sentit de res i que vivia més a la lluna que no pas aquí a la terra. Rajoy no és dolent; és simplement ruc i un molt mal polític. La feina dels polítics suposo que deu ser la de gestionar els problemes per tal de trobar-hi solucions. Rajoy la única cosa que sap fer és no fer res i mirar si els problemes se soluciones per art de màgia o si es podreixen i desapareixen sols.

“Todo es verdad, salvo alguna cosa”, “La segunda ya y tal” són altres frases que s’han fet famoses. Com s’han fet famosos aquells embarbussaments que de tant en tant fa amb frases llargues que no volen dir res… A més de ruc és força covard, ja que no gosa presentar-se davant els periodistes per tal de que no li preguntin coses que sap que no podrà contestar. La solució l’ha trobat compareixent per pantalla i no en persona i contestant preguntes prèviament preparades de periodistes de confiança. Un autèntic desastre de Presidente!

Tenim corrupció generalitzada que ningú gosa destapar de veritat. Hi ha una falta de transparència que fa feredat. Tenim retallades en  serveis socials essencials que fa que hàgim fet un salt enrere d’almenys 30 anys. I si no n’hi havia prou amb tot aquest panorama, ara toca fer lleis que van contra els drets i les llibertats fonamentals dels ciutadans: reforma del Codi penal, Llei de Seguretat Ciutadana, Llei de Seguretat Privada… I els periodistes què hi diuen davant d’aquesta situació, em pregunto jo? Per què aguanten estoicament aquesta constant falta de respecte envers ells mateixos i envers la població en general? Per què no diuen clarament que això no és democràcia ni és res? Fins a quin punt els diaris fan la seva funció o només responen a criteris empresarials i interessats només a guanyar diners.

Per acabar, els deixo amb les 10 frases més cèlebres de Rajoy extretes de  El Economista.es:

1. “It’s very difficult todo esto”

   La cara de David Cameron en escoltar la frase després de la Cimera pressupostària a Brusel·les devia ser de cine.

2. “Todo lo que se refiere a mí y a los compañeros del partido no es cierto, salvo alguna cosa que han publicado los medios”

   El cas Bárcenas va obligar a la tele de plasma del Partido Popular a sortir i manifestar-se. Mariano Rajoy va oferir una intervenció sense preguntes ni periodistes vora seu en la que va dir: “no voy a necesitar más de dos palabras: es falso”.

3. “Yo prefiero no subir el IVA en 2013 pero también le digo que si en ese momento es bueno subir el IVA lo haré y haré cualquier cosa aunque no me guste y haya dicho que no lo voy a hacer”

   Per si havia algun dubte sobre el seu programa electoral…

4. “Siempre estaré detrás de ti, o delante, o a un lado”

   En un míting, paraules dedicades al llavors caigut en desgràcia Francisco Camps. Només li va faltar dir “o no estaré” per a completar tot l’arc de possibilitats hagudes i per haver.

5. “Me voy a la Eurocopa porque la selección lo merece y porque el asunto está resuelto”

   En plena voràgine del rescat o també anomenat procés de “recapitalització bancària” y el Presidente de Gobierno se’n va al futbol.

6. “Permítanme que haga un reconocimiento a la mayoría de españoles que no se manifiesta, que no sale en las portadas de la prensa y que no abre los telediarios”

   Rajoy va pronunciar la frase a Nueva York, on participava a l’ Assemblea General de l’ ONU, entre puro y puro.

7. “No he dormido nada. No me pregunten demasiado si hacen el favor”

   Després d’una Cimera de Caps d’ Estat…

8. “La reforma laboral me va a costar una huelga”

   Un micro indiscret va captar la frase de Mariano Rajoy en acudir per primera vegada a un Consell Europeu.

9. 9. “Aguanta. Somos la cuarta potencia europea. España no es Uganda”

   SMS del Presidente del Gobierno dirigit  a Luis de Guindos mentre negociavena l’ Eurogrup el rescat als bancs.

10. “Vivo en el lío”

        Durant una reunió amb Artur Mas. Una altra càmera indiscreta

“FIN DE LAS CITAS”

Tags: Mariano Rajoy, POLÍTICA

La frase que encapçala aquest apunt és de Paulo Freire, el conegut pedagog brasiler. És la frase que m’ha vingut automàticament al cap quan avui, una vegada coneguda la pregunta i la data de la consulta que els partits catalans favorables al dret a decidir han fet pública, han arribat tot un allau de declaracions per part dels contraris a que els ciutadans catalans puguin opinar al respecte.

Vull fer una petit aclariment pels amics que em llegeixen d’altres llocs del món i que potser no saben massa de què va la cosa. Es tracta simplement de que una bona majoria de catalans volem ser consultats si volem seguir essent part de l’ Estat espanyol o si volem ser un Estat independent. Volem tenir dret a opinar i no ens deixen. Diuen que no hi tenim dret. La pregunta que el 9 de novembre de 2014 es farà serà la següent: “Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?”.

Quan a la meva joventut vaig llegir per primera vegada Paulo Freire vaig entendre la gran diferència entre una educació que fabrica ciutadans-xais, que segueixen el ramat sense qüestionar-se res i una educació que fa ciutadans crítics i madurs. Recordo haver llegit dos llibres que em van obrir la ment en molts aspectes: “L’educació com pràctica de llibertat” i la “Pedagogia de l’oprimit“. I, junt amb aquests, un altre llibre que també va marcar profundament la meva manera de pensar: “La por a la llibertat“, de Erich Fromm.

Heus aquí l’arrel del problema en el que en diem encara –fins quan?- democràcies. Algunes d’aquestes estranyes democràcies encara tenen por a la llibertat dels ciutadans, a qui consideren més aviat súbdits que res més. La seva lògica és la lògica del que ostenta el poder i, per tant, mana segons les seves conveniències.  Et diu que no es pot parlar de segons quines coses perquè estan fora de la llei. I la llei l’han fet unes majories que han decidit que, per canviar aquesta mateixa llei, es necessiten altre cop majories difícils d’assolir. Per tant –diuen- modifiqueu les lleis i podreu consultar. Però ho posen tan difícil que, la majoria de vegades és impossible. No et diuen com s’ha de fer, ni t’ho permeten fer. Es veu que una consulta deu ser un acte revolucionari difícil de pair per aquesta gent…

Però aquesta gent no s’adona que ells tampoc seran res si prohibeixen que els demés puguin ser el que ells vulguin ser. Són tan curts de vista que no s’adonen que, tard o d’hora, la gent és el que vol ser i fa el que vol fer perquè, gràcies a Déu, la societat és cada cop més madura i, si cal, surt al carrer a reclamar allò que creu just i, també si cal, es revolta. Potser el temps de la revolta es va atansant i ells no se n’adonen. Revolta o insubmissió, que és una altra arma en mans del poble. La gent cada cop està menys disposada a només obeir i dir amén. Podran posar mil traves a la consulta que els catalans volem fer però no podran impedir que els catalans ens expressem d’una forma o altra. Sabrem trobar els camins adequats i, si cal, serem insubmisos a unes lleis injustes. No seria la primera vegada que la desobediència civil canviés situacions que semblaven impossibles de canviar. Les prohibicions produeixen malestar i, a fi de comptes, desperten consciències. Les prohibicions injustes no fan més que produir rebuig i allunyar encara més. L’Estat espanyol vol una educació tipus WERT i no pas una educació tipus Paulo Freire. Els fa por la llibertat. Els fa por que la gent pensi per si mateixa. Els fa por fins i tot que pensin. Els fa por que sortim a volar i per això ens tallen les ales. Els fa por que vulguem navegar per un oceà de llibertat buscant nous camins i per això no fan més que tirar àncores i frenar, i frenar, i frenar. Però podem desobeir les seves lleis injustes. Podem ser el que vulguem ser i em sembla que ja ens hem començat a arromangar i a treballar-hi fort. El que ha esdevingut avui no és res més que un pas més en el camí d’aquesta llibertat.

Tags: Independència, Llibertat

Llibertat, llibertat!

“Ai llibertat, llibertat! En nom teu s’han viscut els més bells heroismes i s’han comès les majors iniquitats. Ets bandera de vida i bandera de mort.” ens diu Pere Casaldàliga, en un deliciós text que publica la coneguda Agenda Llatinoamericana 2014. Us convido a llegir-lo:

Amb la seva veu tel·lúrica, eco de moltes veus ancestrals, Mercedes Sosa ens fa una invitació entranyablement humana:
“Hermano, dame tu mano,
vamos juntos a buscar
una cosa pequeñita
que se llama libertad”.

La nostra Agenda 2014 acull la invitació fent de la llibertat el tema i el repte. La Mercedes, amb tendresa revolucionària, qualifica la llibertat com una cosa petitona. Vatua, quina petitesa. Petitona i grandiosa, com el misteri de la llibertat de cada persona i de cada poble i de tota la història humana. Tendrament petitona com un fetus, espantosament gran com l’odi.
Ai llibertat, llibertat! En nom teu s’han viscut els més bells heroismes i s’han comès les majors iniquitats. Ets bandera de vida i bandera de mort.

Abordem a l’Agenda el tema llibertat en totes les seves dimensions, cercant conèixer i viure la llibertat integral, que té moltes vessants, que és un do i una conquesta. És als himnes de totes les nacions i a totes les antologies. És essencial a totes les religions. La religió, en darrera instància és el diàleg entre dues llibertats absolutes: Déu i la persona humana. En la fe cristiana, concretament, proclamem que Crist ens ha alliberat per tal que fóssim veritablement lliures. Ell ens va assegurar: “La veritat ens farà lliures”. Ser lliures, fer-se lliures, acollir la llibertat com un procés espiritual i una vivència política és anar humanitzant sempre més la nostra humanitat. Sabent amb esperit autocrític i crític quants són els enemics que assetgen la nostra llibertat; de llibertat a llibertinatge a vegades només hi va un joc de justificacions i aquesta “cosa petitona” mor, com un ocell sense ales, en el nostre cor, en la nostra família, en la nostra feina, en la nostra ciutadania, en la nostra vida personal i en la nostra Societat. I de cop i volta ens descobrim esclaus, esclaus de la por, de l’egoisme, del diner, del consumisme, de l’ambició, del poder…

Parlem de llibertat i parlem d’alliberament. No es pot defugir l’alliberament amb espiritualismes o amb personalismes desencarnats. La llibertat és política; a la nostra Agenda és política amb aquella opció clara que propugnen els zapatistes: “sempre des
de sota i a l’esquerra”.

La veritable llibertat és comunitària, un exercici de relacions que donen i reben. Jo sóc lliure si tu ets lliure. “No hi ha llibertat sense igualtat”. Tampoc hi ha llibertat sense dignitat, una dignitat tantes vegades massacrada per ideologies i sistemes, víctima d’egoismes individuals o col·lectius, però també vencedora amb resistències exemplars que s’obren camí entre reixes, marginacions, tortures i censures. La llista dels màrtirs de la llibertat és infinita.

En ocasió de les commemoracions del mal anomenat Descobriment d’Amèrica, l’Agenda Llatinoamericana i Mundial va néixer per estimular la consciència i l’actuació alternatives. I aquella consciència i aquella actuació es traduirien en el servei a les Grans Causes, de la Nostra Amèrica, del Tercer Món, del Món. I seguim destacant a cada Agenda el moment històric i crític d’aquelles Grans Causes. Els textos firmats són responsabilitat de l’autor, però és tota l’Agenda que acull temes conflictius, de candent actualitat, amb esperit amplament ecumènic i macro ecumènic. Dialogant ens humanitzem. Repassant els 22 números de la nostra Agenda conforta veure com aquest diàleg s’ha fet efectiu i actualitzat; com han entrat en el cercle militants populars, estudiants i professors, polítics, agents de pastoral, animadors de comunitat.

La cançó de la Mercedes ens ho demana: “anem junts a cercar” la llibertat i l’alliberament. Espavilem la consciència que portem i ens emportem “un poble en la nostra veu”. No ens deixem prendre “aquesta cosa petitona” que garanteix la nostra dignitat. “És la nostra terra la que espera sense distàncies ni fronteres”. Contra tots els tirans, malgrat tots els imperis, indignant-nos cada dia i traduint en actes i processos imparables la nostra indignació.

Definitivament:
Sense por a la Llibertat, que és la més deshumanitzadora de les pors.
Sense por a la Llibertat, que és dir sense por a la Vida.

PERE CASALDÀLIGA – L’Agenda Llatinoamericana Mundial 2014

Tags: Llibertat, Pere Casaldàliga

Parlar de primavera en plena tardor aquí al Pla d’ Urgell pot semblar un estirabot i un contrasentit  perquè fa tres o quatre dies que se’ns hi ha instal·lat una boira baixa i pixanera que deixa els cossos i l’ambient general gèlids de veritat. Per això potser tenim tantes ganes de fugir d’aquesta grisor meteorològica  i anar a buscar el sol que alegra els ulls i dóna caliu.

I també potser  perquè hem tingut molts anys –massa anys-  de cru hivern eclesial, és que ara tenim tantes ganes de buscar el sol primaveral al que ens convida Balsareny amb el seu Fòrum per trobar una mica de caliu als cors. Parlo de la primavera que vam anar a buscar i que vam trobar ahir a Balsareny tot el bon grup d’assistents al 2n Fòrum de Balsareny, on es va reflexionar durant tot el dia entorn de les causes del bisbe Pere Casaldàliga, fill del poble i profeta universal d’un món i d’una Església diferents.

L’any passat es va celebrar el primer Fòrum, dedicat al 50è aniversari de la inauguració del Concili Vaticà II i a les causes del bisbe Pere, una de les persones que més i millor va saber copsar l’esperit i la lletra del Concili. Aquest any s’ha volgut commemorar els 50 anys de l’encíclica “Pau a la Terra” de Joan XXIII amb unes molt interessants reflexions de dues persones que hi tenen molt a dir sobre aquests temes i que en saben molt:el jesuïta Josep M Benítez i l’Arcadi Oliveres.

El P. Benítez, historiador i professor de la Universitat Gregoriana de Roma, va fer unes reflexions molt interessants, agudes i en algun moment amb cert sentit de l’humor, sobre l’ Encíclica. Va fer-nos reflexionar sobre el text i els seus conceptes claus i sobre el context i moment històric en que va néixer la “Pacem in Terris”. Com a bon professor d’ història ho va brodar i ens va fer entendre molt més aquesta encíclica, que va ser clau per encetar una nova etapa dins de l’Església i el món.

I va deixar a l’ Arcadi Oliveres que ens parlés del meta text i de tot allò que l’encíclica va remoure i de les conseqüències que encara avui són evident en el món actual. Com sempre, l’ Arcadi ens va metrallar amb un munt de dades que sempre ajuden molt a entendre els camins actuals per on transcorre el món i els sistemes econòmics que el fan rutllar (o potser justament fan que no rutlli massa)…

I un plat fort del Fòrum va arribar a la tarda amb la presentació per part de Francesc Escribano de la mini sèrie “Descalç sobre la terra vermella” i de la posterior estrena, en un primer passi, per a tots els assistents al Fòrum i, en un segon passi, per a tot el poble de Balsareny. Varen ser tres hores d’autèntic gaudi. Un treball molt ben realitzat sobre els any del bisbe Pere al Brasil i tota la feina que hi ha intentat fer durant tots aquests anys. Ens va confessar el Francesc Escribano que, quan el bisbe Pere va veure la mini sèrie, acompanyat d’alguns pocs familiars i amics va confessar que tots els fets i personatges reals que apareixen a la sèrie eren totalment fidels a la realitat. I que els fets i personatges ficticis (que també inevitablement apareixen en qualsevol pel·lícula) podien ser també perfectament reals. En una paraula: que hi va donar el seu vistiplau total. Ara, a esperar que s’estreni (segurament que al febrer) a TV3 i posteriorment a TV1 en versió castellana. S’està treballant encara en la versió brasilera per tal de portar-la també al Brasil.

Com us deia al principi, un autèntic dia de primavera pel clima, les paraules i l’ambient que es va respirar al Fòrum i que sembla que es comença a respirar a l’ Església amb el Papa Francesc. Hem passat una llarga i fosca travessia per un desert eclesial (que també reflexa molt bé la mini sèrie amb els interrogatoris força inquisitorials que va haver de sofrir a Roma el bisbe Pere en mans del llavors Prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe, cardenal Ratzinger), on  s’han tancat més portes i finestres que no pas se n’han obert; una època en què l’Església s’ha anat quedant enrere i fins i tot ha retrocedit en molts aspectes, mentre el món en general feia molts passos endavant en la majoria d’ àmbits. L’Església, si no vol perdre el carro i quedar fora de joc, s’ha de fer present arreu i ha de donar respostes amb paraules que s’entenguin, tal com ho fa Francesc, uns aspecte que jo valoro molt personalment i que trobo que és urgent que es posi de manifest. La fustigada teologia de l’ alliberament era una de les coses que va aconseguir: fer que vida i fe fossin una sola cosa, anessin de la mà i que fossin  intel·ligibles per a les persones d’avui.

Un grup d’amics del bisbe Pere publica un petit butlletí titulat “’Araguaia amb el bisbe Casaldàliga” on recull cartes  i notícies del bisbe Pere. A la carta número 75 (novembre 2013) , hi ha un article sobre el Papa Francesc i el bisbe Pere. Un dels paràgrafs explica que a l’agost es va celebrar el Capítol General de l’ordre dels Agustins i la Missa d’obertura va ser celebrada pel Papa Francesc, el qual va voler saludar a cadascun dels presents un cop acabada la celebració. Quan va tocar el torn, va parlar amb el P. Paulo Gabriel, que li va dir: “Els agustins tenim una comunitat a la Prelazia de Sâo Felix do Araguaia. Jo he viscut 20 anys amb Dom Pedro Casaldàliga i ara vinc de ser-hi quasi tot el mes d’agost amb ell”. El Papa Francesc li va respondre: “Digui-li que el porto al cor.”

Cal que portem al cor el bisbe Pere, però sobretot cal que hi portem les seves causes i que surti molta gent atrevida com ell per tal de que puguin fer el relleu necessari. Gent com la que ha preparat el Fòrum en són un bon exemple. Gràcies.

Tags: Església, Pere Casaldàliga

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2me2lRo00

Tags: Nelson Mandela, POLÍTICA

5 de juliol de 2011

El Gregori s’ha aixecat aquest matí decidit a fer una cosa que fa temps que li ronda pel cap: anar a denunciar unes tortures que va sofrir en la detenció de l’any 1972. Han passat molts anys però el Gregori els ha viscut tots amb la por al cos. Una por que es va arrecerar en cada racó del seu cos i de la seva ànima i que no n’ha acabat de sortir mai, tot i els esforços que ha fet per allunyar-la. Ha tingut llargues sessions amb el psiquiatre, ha intentat mil trucs, ha buscat totes les formes possibles per tapar les ferides però res ha servit per esborrar la cicatriu que aquells fets van deixar en ell i que no l’han deixat viure feliç.

S’ha llevat, s’ha dutxat, ha esmorzat pausadament, s’ha arreglat i s’ha dirigit a una comissaria prop de casa seva. Sabia que estava fent una cosa important. Potser més important encara perquè la sabia necessària tot i que li costés tant. Sabia que reviuria moments foscos i terribles. Al moment d’entrar ha dubtat un moment. Només un moment. S’ha dirigit al policia que estava assegut darrere una taula llegint tranquil·lament el diari i li ha expressat el desig de fer una denúncia. El policia l’ha fet seure i li ha preguntat en què consistia.

Quan el Gregori li ha dit que era per un fet succeït feia 40 anys el policia ha obert uns ulls com taronges i, durant un moment no ha sabut què fer. Llavors li ha dit al Gregori que s’esperés un moment, s’ha aixecat i ha entrat a una oficina. El Gregori ha suposat -sense equivocar-se- que anava a parlar amb algun superior, perquè denunciar un fet després de tants anys no era gens comú. I, efectivament, ha sortit a la porta un altre policia -que ha suposat que era el comissari- i li ha dit que passés, que segués i que li expliqués exactament què volia denunciar. Llavors li ha explicat que feia 40 anys el van segrestar una nit uns homes encaputxats, que el van portar a una cel·la fosca i que el van torturar fins a l’extenuació. El comissari ho anava anotant tot i, havent acabat, li ha fet firmar la denúncia tot dient-li que ja podia marxar i que ja rebria notícies.

7 de febrer de 2012

Avui l’han citat al Jutjat. Allà, preguntes i més preguntes, tot demanant-li que aportés tants detalls com pogués recordar. Va ser dur tornar a reviure aquells dies de terror però, mentre ho anava explicant, semblava que es trobés molt millor. Li han preguntat si sabia el lloc on el van portar i si podia aportar noms. Durant aquests anys ell ha anat fent la seva pròpia història i ha mirat d’anar posant nom i cares als fets. Més o menys ha anat lligant caps i quasi està segur en aquest moment de poder aportar informació ben certa. Li han dit que hauria de buscar un advocat o que, si no, n’hi assignarien un d’ofici i que hauria d’estar disposat a retornar als llocs per tal de fer reconeixements diversos. Va dir que sí.

27 de setembre de 2012

El Gregori sent molta emoció i les cames li fan figa en el precís moment en què posa el peu a terra en baixar del cotxe davant de la caserna militar coneguda com “El cinquè batalló de Cavalleria”. Un passat llunyà es fa present de cop i volta. De cop i volta agafa por. Molta por. Terror, fins i tot!. No sap si serà capaç d’entrar allà dins. L’advocat li diu que hi ha d’entrar per tal de poder reconèixer el lloc on el van recloure i el van torturar. És fonamental per tal de poder preparar una bona defensa i poder aportar proves.

Fent el cor fort i animat pel seu advocat entra a les instal·lacions. Els impactes són cada cop més terribles. A cada pas reviu aquells dies llunyans. No pot ser que torni a sentir dolor. No pot ser que torni a sentir aquella suor freda que li baixa espatlla avall i que és fruit de la por. La mateixa por que va sentir aquella nit quan el van baixar a empentes i a cops d’una furgoneta amb els ulls tapats. Sembla que torni a sentir els mateixos sorolls del forrellat de la cel·la. Li sembla que torna a sentir les mateixes ordres, tan aspres i cantelludes que li feien mal a les orelles i a l’ànima.

Han passat 40 anys d’aquella detenció i l’impacte segueix essent molt fort. Recordar tot allò que ha viscut i assenyalar llocs, espais i persones… Troba que la caserna té moltes construccions noves, cosa que li dificulta el reconeixement. "Està tot molt canviat" li diu al seu advocat. Però fa el cor fort, va recorrent totes les estances i va reconeixent i revivint moltes coses. És una diligència que s’havia de fer i que en principi va mirar d’evitar però que, posteriorment, va creure que li podria anar bé per netejar els fantasmes que recorrien la seva ment i allunyar-los definitivament. Encara està pendent la declaració davant del jutge d’alguns testimonis, fet que també sap prou bé que li costarà. Té por de tornar a sentir aquelles veus tan amenaçadores.

El Gregori pensa un munt de coses mentre tornen cap a casa en un silenci dens i respectat molt intel·ligentment pel seu advocat. Ell sempre ha cregut que la dictadura va ser més dura als petits pobles de l’interior del país perquè els militars coneixien els que perseguien, les seves famílies, els seus amics, on estudiaven els seus fills i amb qui es relacionaven. A la capital la gent és molt més anònima i passa molt més desapercebuda. Ho ha pogut comprovar prou bé ara que ja fa molts anys que hi viu… Els amics, amb els que havia anat parlant durant tots aquests anys d’aquell període nefast per al seu país i per a les seves vides, coincidien en això: el fet de viure en un lloc petit va fer que la pressió fos molt més forta i la sensació d’angoixa i de por fos més insuportable.

La por… Quina cosa la por!, segueix pensant… Hom no la sent fins que les coses no cremen de veritat. Eren joves i semblava que ho podien tot i que ningú els podia parar. Tenien uns ideals i creien fermament en ells. Creien que havien de fer la revolució per ells mateixos, per les seves famílies i, sobretot, pel tot el seu poble que tant estimaven. Pensa, per exemple en les primaveres àrabs, que tanta esperança havien despertat i de les que se’n va parlar tant a finals del 2010 i començaments del 1011. Unes primaveres que no acaben d’arribar!. És cert que hi ha hagut durant tot aquest temps protestes i manifestacions als carrers, que fins i tot han aconseguit enderrocar alguns governs però res ha acabat de quallar com s’esperava i com s’albirava fa un parell d’anys.

I és que fer una revolució ben feta, una revolució que doni fruits, no és gens fàcil. Sabem bé que no tots els pobles han estat capaços de fer-la i que no sempre han acabat bé les que han començat. I pensa que potser encara és més difícil en els països on la tradició pesa tant i la religió fa la gent molt fatalista.

Segueix entotsolat i embadalit amb les seves reflexions i pensa que haver de fer una revolució davant una dictadura no és fàcil. Un tret identificador de qualsevol dictadura és el silenci imposat. Silenci a la premsa, silenci al carrer, silenci a les fàbriques, a les universitats, fins i tot silenci dins les llars; silencis i més silencis… Silencis exteriors que porten a angoixants silencis interiors, per més que la gent mira de resistir com pot. Les atmosferes s’enrareixen, les relacions humanes canvien i la societat sencera es torna estranya. Les maneres de fer canvien i la por –una forma molt primària de supervivència- es fa ostensible en tots els àmbits de la vida.

Però és a partir d’aquests mateixos fets quan neix la resistència a aquests silencis i surten nous escriptors, o nous cantants, o nous mestres que miren de treballar aquesta resistència amb textos que diuen les coses amb paraules plenes de doble sentit i amb codis nous o és quan es creen nous mecanismes per poder sobreviure amb dignitat, que és de les darreres coses que una dictadura pot arrabassar.

Quan no es poden fer les revolucions exteriors a voltes no queda més remei que fer la revolució interior a partir de creences profundes, lleialtats a un mateix o a unes idees en què hom creu fermament. I basant-se en moltes revolucions interiors, basant-se a buscar –i trobar- tubs d’escapament molt imaginatius és com se salven les societats i els pobles per poder potser fer algun dia la revolució exterior.

Això és el que està passant, pensa, amb alguns països àrabs ara mateix: es va forjant aquesta revolució de mica en mica, amb grans sacrificis, grans esforços i en el dens silenci que volen imposar els governs, els exèrcits -o qui sigui- i que no sempre aconsegueixen. L’ànsia de llibertat, l’afartament del descontentament per les injustícies i les desigualtats, els models polítics que volen imposar els dictadors d’aquests països i que no satisfan a ningú, van creant i transmetent de mica en mica la llavor de la revolució que algun dia esdevindrà imparable perquè, gràcies a Déu, sempre queden persones dignes que fan d’aquesta dignitat bandera i lluita. Persones dignes, esperançades i que creuen que la democràcia és possible. Persones que allunyen la por. Persones que transmeten valors i esperança al seu voltant tot creient i dient que algun dia aquesta situació s’ha d’acabar i, per tant, fomentant l’esperit de lluita sense defallir i fomentant l’autoestima necessària per tirar endavant.

El cotxe ha arribat a casa seva. S’acomiaden de l’advocat i baixa pausadament del cotxe. Mentre obre la porta del seu habitatge i va pujant les escales tot xino-xano pensa que ell possiblement avui s’ha transformat en una d’aquestes persones perquè ha sabut enfrontar la por mirant-la cara a cara. Avui ha après que és l’única forma de vèncer-la.

Tags: Dictadura, LITERATURA, Por

El Bisbe de Roma -altrament anomenat Papa Francesc, tot i que diuen que a ell li agrada més sentir-se bisbe de Roma- s’ha posat en un bon embolic amb l’enquesta que ha proposat de fer. Perquè ja se sap que d’una enquesta en pot sortir la cosa més inesperada. O potser la més esperada, ves a saber! Potser el Papa Francesc busca els motius necessaris per donar consistència als seus projectes renovadors. És una manera de donar arguments i reforçar el propi projecte, si surten els resultats que hom ensuma que poden sortir.

Ja deveu saber de què parlo. El papa Francesc vol saber el que els catòlics de tot el món pensen sobre temes relacionats amb la família i que fa molts anys que se’n parla, justament perquè hi han molts catòlics que no estan gens d’acord amb la doctrina actual sobre aquest tema. Perquè el quid de la qüestió no està en l’enquesta en si mateixa sinó a qui va dirigida: no només als bisbes, sinó a tothom. Fins i tot podrien contestar-la els no catòlics a través de canals totalment lliures que s’han anat creant i que faran arribar les respostes a Roma. De fet, hi podrà opinar tothom qui vulgui, cosa que estaria prou bé.

Per això deia abans que aquest Papa es pot haver posat en un bon embolic si surten respostes i aspiracions completament diferents a com estan les coses actualment. Perquè, segons el que surti, l’obligarà moralment a fer canvis i  plantejaments de fons molt nous i potser una mica atrevits pel pensament de tants i tants integristes con hi ha dins de l’església. Hi han molts bisbes, capellans i laics que no volen sentir a parlar gens ni mica de canviar la doctrina actual sobre homosexualitat, separats i divorciats, avortament, imatge de família, sexualitat, etc. La doctrina actual ja els està bé a una bona colla de gent i no ho està gens ni mica per una altra bona part que pensa completament diferent i que durant molts anys no han estat escoltades gens ni mica les seves opinions. Ja sabem que l’Església no ha estat cap exemple de democràcia al llarg de la història…però també sabem que potser és hora de començar a canviar coses perquè ho sigui una mica més. El món canvia i ja seria hora de que l’església comencés a canviar una mica en coses que són totalment opinables i modificables i que, fins tot, amb el temps s’han anat tornant  exemple i paradigma del que no és l’evangeli. Jesús no anava per la vida condemnant la gent, ni fent lleis que empresonessin les persones. L’Església no ha de ser cap duana, diu Francesc. Tot el contrari: si alguna cosa va fer Jesús, va ser alliberar la persona en tota la seva dimensió, sobretot intentant alliberar-la interiorment.

Deia que el papa s’ha posat en un bon embolic perquè no tindrà altre remei que passar a l’acció. Les bones paraules i la bona intenció que sembla tenir ja les coneixem. Ara vindrà l’hora dels fets i és quan es començaran a escoltar els xerics i les exclamacions d’alguns que ja sabem que són molt refractaris als canvis. Perquè aquest Papa, si alguna cosa ha fet clarament, ha estat donar senyals clares de voler canviar d’estil, formes de fer i coses que no s’avenen gaire amb l’ evangeli. N’ha donat prova fefaent en mil detalls -i ara ho acaba de reblar- amb aquesta espècie d’encíclica (tot i que només és una Exhortació Apostòlica) que titula EVANGELII GAUDIUM i que ja ha fet molt d’enrenou. Jo no l’he llegida sencera encara, però sí que he llegit alguns comentaris d’experts que afirmen que potser descol·locarà a molts i que pot ser molt important en l’esdevenidor d’aquesta església que vol reconstruir Francesc (com va intentar fer-ho Francesc d’Assís). La majoria d’experts coincideixen en que la seva voluntat és la d’ impulsar un canvi molt profund en l’ Església a partir de la seva obsessió pels pobres i el compromís per la justícia. Un compromís que ens hauria de remoure a tots i que hauria d’anar canviant les nostres consciències massa adormides.

Tags: Església, Papa Francesc

No fa gaires dies que vaig tenir una petita polèmica amb una senyora uruguaiana –que no coneixia de res- per un comentari que jo vaig fer al Facebook d’una amiga. Resulta que jo vaig fer un comentari positiu i favorable a unes paraules del President d’Uruguai que aquesta amiga havia transcrit al seu Facebook. La política, la religió, la pàtria, l’esport  i alguna altra més que em dec deixar, deuen ser de les coses que desperten més passions i, per tant, més polèmica quan es tracta de discutir punts de vista. I és que en aquests temes tots tenim els sentiments molt a flor de pell i les opinions – lògicament diverses- de seguida es confronten amb vehemència . Només cal veure els comentaris que sorgeixen a les xarxes socials, en els diaris digitals o en alguns blogs que tenen els comentaris oberts.

Aquesta senyora que us deia refutava la meva opinió favorable a les paraules que havia dit Pepe Mujica amb arguments “ad hominem” contra el President i contra mi i basant-se sobretot en que el Pepe havia estat un “tupamaro” (guerrilla urbana que actuà a l’ Uruguai els anys 60-70) i que jo no havia viscut aquella situació ni coneixia la realitat del país. No va servir de res que li expliqués que jo havia viscut 8 anys a l’ Uruguai, que tenia molts amics que havien viscut i m’havien explicat de primera mà el que havia passat en aquells anys, que havia llegit força sobre el tema i que les persones canvien i evolucionen amb el temps i que una afirmació pot ser completament compartida deixant a part qui l’hagi dit. En fi, que després d’una estona d’intercanviar l’un i l’altre els corresponents arguments, no ens vam posar d’acord. Tampoc passa res i això és la cosa més normal del món.

Però el que li volia dir a aquella senyora és que em sembla que conec una mica el país i la seva gent després d’aquells anys viscuts allà. M’estimo molt aquell país i m’estimo molt la seva gent, una gent que acostuma a ser tranquil·la, de mentalitat oberta, tolerant i acollidora i amb un tarannà profundament democràtic. El país és una rica barreja de gent vinguda de totes les part del món, que conserva molts trets típicament americans i altres profundament europeus. És un país petit on camp i ciutat viuen molt junts perquè la mateixa capital Montevideo és feta de cases baixes i barris on la gent viu i es coneix gairebé com als pobles. No els costa gens seure  prendre “mate” i fer petar la xerrada de forma pausada i fent que hom perdi la noció del temps. El ´”mate” no és només una beguda sinó que és tota una forma d’entendre la vida i de compartir-la. I el concepte del  temps allà tampoc té el mateix significat i es viu de la mateixa manera que a Europa, posem per cas. Algun dia miraré de fer-ne un comentari més ampli de totes aquestes coses.

Perquè conec i m’estimo força el país, els llocs i els noms (tots ells reals) m’ha fet gràcia rebre un escrit brillant que descriu en forma divertida, amable i amb força humor les presumptes contradiccions que sembla tenir i que algú –en un dia fora inspirat- va saber recollir. Aquest escrit és ben típic del reconegut humor uruguaià que, a vegades, sembla riure’s del mort i de qui el vetlla.

He de dir per endavant que a qui no conegui el país, els noms i els llocs potser no li dirà gran cosa aquest escric i potser no l’entendrà massa. Però als uruguaians i als qui el coneguin una mica, sí que els pot resultar divertit. Heus-lo aquí:

LOS URUGUAYOS SOMOS ASI:
Tenemos una cárcel llamada Libertad, un Arroyo Seco, un Cerro Chato y el Estadio Charrúa está en medio del Parque Rivera.

En Cerro Colorado ganan los Blancos y en la Blanqueada el Frente. Hay "llamadas" en Durazno, Melo y San Carlos, pero no en Tambores.

Un paseo para niños se llama Villa Dolores. En la Plaza Cagancha no hay baño y la Organización del Fútbol del Interior sesiona en Montevideo.

En Punta del Este los pobres viven en el barrio Kennedy y los ricos en el Cantegril. Si te vas para afuera, te vas para el Interior. En Aguas Dulces el agua es salada y en Tarariras no hay río ni arroyo.

Después de La Paz vienen Las Piedras. Los duraznos son de Canelones, y en la Isla de Flores no hay ni una margarita.

¿Cómo es posible que el único boxeador que llegó a pelear con Alí sea Evangelista? ¿Cómo es posible que Picasso nade, y de las Carreras escriba?
Cómo entender que los Treinta y tres orientales hayan sido como cuarenta, o que un húngaro nos hizo el himno.

Sí, es entendible. Después de todo vivimos en un país que ni nombre tiene. Sólo sabemos que nuestra república está al oriente de un río llamado Uruguay. Definitivamente somos una manga de incoherentes. Por donde nos busquen.

Por ejemplo, veamos un poquito la política uruguaya:
No es necesario ser un atento observador para darse cuenta de que Rubio no sólo que no es rubio sino que, como si fuera poco, es calvo.
¡Blanco es colorado! Iglesias no va a misa. Pita no fuma. Platero era un sindicalista inteligente, Ache no tiene hache, Obispo no tomó la comunión, y a la ley para despenalizar el aborto Tabaré la hizo abortar.

En cualquier tema sucede lo mismo. La banda que gusta más se llama "No te va a gustar". El escudo de Florida dice "Libertad y Progreso". Pero Libertad está en San José y Progreso en Canelones. El Fata Delgado está cada vez más gordo. El músico que anda más clarito es el Negro Rada. Carrero anda en auto. Pepe Guerra es un tipo tranquilo.
Peinado no tiene un pelo. Bueno es malo, Casal es uno solo, Carrasco es del campo, y Del Campo es de la ciudad. Hornos es un jugador frío, Rocha es de Salto, Bizera juega sin nada en la cabeza, Peña es de Nacional, y a Gesto no se le mueve un solo músculo de la cara.

¿Tienen idea de cómo se llama la Escuela Nacional de Vitivinicultura?
Bien, supongamos que no tuviera nombre y nosotros le tuviéramos que poner uno. Pensemos…
¿Escuela de Vitivinicultura? ¿Escuela de Vitivinicultura, Calidad y Estilo? No, no se llama así. ¿Estirpe y excelencia? Nooo, tampoco.
La escuela de Vitivinicultura de este país dependiente del Consejo de Educación Técnico Profesional.
La escuela de Vitivinicultura del Uruguay, pilar del conocimiento del proceso de producción de vino, soporte del desarrollo de los vinos de nuestro país, se llama: Tomás Berreta.

Y por si fuera poco, el año futbolero en Uruguay empieza con un “Clausura” y termina con un “Apertura”.

 

Tags: Uruguai

Quan arriba aquest temps, i com cada captard vaig a acompanyar amb la furgoneta un parell de nois del centre on treballo a casa seva, quedo encantat amb l’espectacle que brinden de forma ben generosa i desinteressada els immensos estols d’estornells a tothom que es vulgui parar una estona a contemplar-los. Un autèntic espectacle -meravellós i gratuït- i que em sembla que no sabem valorar prou.

Prop de la posta de sol és l’hora que aquests ocells busquen refugi en els arbres de les ciutats i pobles per dormir-hi, després d’haver devastat ferotgement els camps d’olivers i fruiters durant tot el dia. Ben tips, en aquesta hora van buscant el recer i la millor temperatura de la ciutat per dormir i és en aquests moments quan acostumen a volar en bandades de milers i durant llargues estones es passegen pel cel en una frenètica i misteriosa dansa que sembla que no s’hagi d’acabar mai. Formen al cel figures de ritmes canviants i majestuosos que, per la majoria dels que ens parem a mirar-los, no som capaços d’entendre com les poden fer sense xocar els uns amb els altres.

I vatua listo que també se saben fer escoltar! Produeixen un guirigall considerable abans de triar la rama de l’arbre on dormiran. Sembla que no acabin de trobar mai el lloc adequat! Quan ja sembla que s’hi hagin ajocat, de cop i volta tornen a emprendre el vol i tornen a ennuvolar el sol que es pon i tornen a la frenesia exultant i totalment sincronitzada de les seves danses.

Ja sé que aquesta visió, potser una mica massa poètica, no la poden tenir de cap de les maneres els pagesos als que se’ls mengen la fruita o les olives. I tampoc la deuen tenir els alcaldes, que han de mirar de tenir el poble net i endreçat i que se’ls fa força difícil amb tots aquets milers i milers de nous habitants que els arriben cada nit. De bon matí,  quan tornen a fugir esperitats a buscar-se la vida, deixen sota els arbres totes les restes fecals de la seva collita diürna. Però la natura és això: un s’aprofita de l’altre i les espècies s’adapten de manera extraordinària a les condicions més favorables per a ells i els costa ben poc anar a trobar el menjar on se’ls ofereix en millors condicions. I els cultius extensius que modernament s’han imposat els fa de bon tros les coses molt més fàcils!

Però no podem negar que la meravellosa escena d’un capvespre acolorit per una posta de sol emmarcada en núvols tenyits de mil colors es veu vivament reforçada en aquest temps pel vol dels milers d’estornells i els seus ràpids i bruscos canvis de direcció  i formant estructures inimaginables i impossibles en grups tan nombrosos i que es mouen amb la sincronització d’un ballet que ha assajat milers d’hores… És bonic veure, per altra banda, quan una gran formació es disgrega de cop i volta i forma un altre esbart dansaire ben autònom en l’espai immens d’un cel daurat.

La tardor! Un moment de l’any molt bonic perquè sembla que, junt amb la primavera, és quan hom s’adona que la natura és més canviant i té molta més vida. Els verds es converteixen en ocres, els ocres en daurats i els daurats en vermellosos en pocs dies. Les muntanyes canvies d’aspecte i  és quan són més boniques; els boscos es tornen misteriosos i encantats amb tota la simfonia de colors que són capaços de produir els seus arbres. Es despullen de dalt i omplen el terra amb les seves fulles que ajuden a guardar la humitat necessària i són el caliu pels deliciosos bolets que després aniran a collir tanta i tanta gent.

La tardor! Un bon temps per encantar-nos amb la mare naturalesa, passejar poc a poc, saber apreciar i assaborir tots aquests regals que en fa. Almenys, sapiguem respectar-la! 

Tags: Ecologia, Natura

Un grup de cristians/es de base de Balsareny -el poble on va néixer Pere Casaldàliga- tenia un somni que es va fer realitat ara fa un any. El somni era celebrar el “1r Fòrum de Balsareny. Les causes del bisbe Pere Casaldàliga”, centrat en el Concili Vaticà II, amb motiu dels 50 anys d’aquest gran esdeveniment eclesial.

Però a la gent de Balsareny no se’ls acaben fàcilment els somnis i, com que segueixen somniant, aquest any han convocat un Segon Fòrum  pel proper dia 7 de Desembre seguint el consell que el mateix Pere els donava:  “Que aquest sigui l’inici de molts altres Fòrums, sempre en la caminada que fem junts per les causes del Regne. Sigui on sigui em tindreu al vostre costat”.

En la convocatòria que fan ens ho expliquen millor:

“És per això que un any després seguim somiant. I, malgrat que les notícies i informacions diverses que ens transmeten els mitjans de comunicació són poc esperançadores, nosaltres seguim somiant en un món millor (la utopia de la qual parla el P. Pere i que és la de l’Evangeli), on la justícia, la fraternitat, la pau, l’amor…omplin la Terra a vessar. Somiem igual com fa 50 anys somiava el papa Joan XXIII en escriure l’Encíclica “Pacem in Terris” (11 d’abril de 1963) i com també fa 50 anys somiava el Dr. Martin Luther King (28 d’agost de 1963), dos referents que tenim ben presents en el Fòrum 2013, juntament amb els germans cristians de l’Orient Mitjà, Síria i Palestina, que any rere any criden i expressen el seu anhel profund de ser alliberats del mal i del pecat de l’ocupació militar de llurs terres, alhora que alcen les seves veus en solidaritat amb tots aquells que han sentit la tirania de la injustícia .

Ens diu la Constitució Gaudium et Spes: “El goig i l’esperança, el plor i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot els dels pobres i de tota mena d’afligits, són també goig i esperança, plor i angoixa dels deixebles del Crist, i no hi ha res de verament humà que no ressoni en llur cor.” Enguany pretenem ajuntar aquests somnis i esperem que també hi podem afegir el somni del Papa Francesc, d’una església més pobra, oberta i acollidora als sense veu i als més necessitats. Desig i somni que enllaça i uneix al Papa Joan XXIII, al bisbe Pere Casaldàliga i al Papa Francesc. Que la gran causa de la justícia, la pau, els drets humans, que és causa del bisbe Casaldàliga, del papa Joan XXIII, del Dr. Martin Luther King, dels cristians de Palestina, descendents dels primers cristians, de multitud d’homes i dones de bona voluntat, i que hauria d’esdevenir causa de tot ésser humà, sigui un motiu més per a la joia i per a l’esperança en contemplar-se la seva aplicació i la seva presència arreu del món, pel bé de tota la humanitat. Que aquest segon Fòrum de Balsareny ens ajudi a reflexionar-hi i a ser-ne artífexs”.

Una de les moltes coses interessants que tindrà el Fòrum serà l’estrena de la pel·lícula “Descalç sobre la terra vermella”, sobre la vida del bisbe Pere Casaldàliga a Sao Félix do Araguaia, al Brasil, basada en l’obra del Francesc Escribano.

Aquest és el programa per si a algú li interessa:

Dissabte, 7 de Novembre, a la Sala el Sindicat de Balsareny (Bages)
2n FÒRUM DE BALSARENY AMB LES CAUSES DE PERE CASALDÀLIGA
Els anhels i els somnis d’un món basat en la Pau i la Justícia (als 50 anys de l’encíclica “Pau a la Terra” de Joan XXIII)

9,30 h. Inscripcions
10 h. Benvinguda i presentació de la Jornada
10,15 h. Vídeo introductori
10,30 h. Taula rodona: “Als 50 anys de l’encíclica PAU A LA TERRA.
Les condicions necessàries per construir la pau”
– Josep Antoni Benítez, jesuïta i ex-degà de la Universitat Gregoriana de Roma.
– Arcadi Oliveres, economista i president de Justícia i Pau
– Lucía Ramon, teòloga
12 h. Reconeixement del 2n Fòrum de Balsareny
12,30 h. Debat per grups
13 h. Posada en comú
14 h. Dinar
16 h. Presentació del document : “Kairós per la Pau de cara a treballar l’Advent i el Nadal” a càrrec de Martí Olivella, de NOVA
16,30 h. Semblances entre Joan XXIII, Pere Casaldàliga i el Papa Francesc, a càrrec de Ramon Cabana, sacerdot de la diòcesi de Solsona
17 h. Presentació pel·lícula “Descalç sobre la terra vermella”, a càrrec de Francesc Escribano, autor del llibre original, i la presència d’alguns actors
17,30 h. Passi de la pel·lícula “Descalç sobre la terra vermella”
21 h. Pre-estrena de la pel·lícula “Descalç sobre la terra vermella” per a la gent del poble de Balsareny
21,30 h. Pregària interreligiosa per la Pau i la Justícia

Només des dels pobres es pot construir la veritable pau,
que és fruit de la justícia. Estem massa acostumats a
veure la pau com una amnistia d’armes simplement.
Les armes poden callar, però la injustícia, l’opressió,
la dependència, el deute extern…segueixen cridant.
La pau és, abans que res, un sinònim de la justícia.
I un sinònim de la solidaritat.
Aquest és el nou nom de la pau.
Només hi haurà pau quan hi hagi un sol món,
humanament fratern.
Pere Casaldàliga

Tags: Església, Pere Casaldàliga

Acabo de llegir un article  d’ARTURO PÉREZ REVERTE en que ens avisa d’una forma una mica apocalíptica del xàfec que està a punt de caure. Té tota la raó aquest senyor, però tampoc cal ser cap llumenera, ni ser un premi Nobel per adonar-se’n. N’hi ha molts que ja fa temps que ho diuen però ningú els fa cas. Ha de venir un periodista que escriu i fa servir paraules brillants per dir-ho i que la gent en faci cas. Sembla que ara les coses van així…

És cert tot allò del que es lamenta en aquest article i acaba amb una tirallonga d’ Indecències” –i evidències, diria jo- que només és incapaç de no veure-les un cec mental (els cecs físics acostumen a tenir molt bona vista i són els primers en veure les coses). Fa una llista ben llarga d’indecències i les plantifica quasi totes als polítics. Ja ho sabíem de fa temps quins majoria de polítics tenim i quina mena de gent són (amb unes quantes honroses excepcions). I, tot i sabent-ho, els anem votant una vegada i una altra i els anem preparant el seient una vegada més per tal de que aposentin el seu cul en les mateixes cadires de sempre… Som així de rucs. Però, com deia abans, tot això ja ho sabíem i el senyor Arturo no ens descobreix res de nou.

El que no diu el senyor Arturo –i també s´hi podia haver fixat- és que entre tantes indecències com enumera també n’hi ha una que sembla que no vulgui veure: que entre els drets fonamentals que són conculcats també n’hi ha un que sembla que no existeixi, com per exemple el de poder decidir el que volen els pobles. Aquesta mena d’intel·lectuals espanyols tan “esquerranosos” ho veuen tot menys això i mai sortiran en defensa dels drets dels catalans. Es pregunta:¿DONDE ESTÁ LA GENTE? QUE LEVANTAN MASAS PARA EL FÚTBOL Y NO PARA DEFENDER NUESTROS DERECHOS?. Exactament és això també el que jo em pregunto: ¿On són els espanyols que reconeguin els drets dels catalans? ¿Han desaparegut del mapa? ¿No els ha ensenyat mai ningú que els pobles i els seus habitants tenen drets? Es veu que no..

Està molt bé fixar-se en els drets socials que s’estan perdent cada dia. Està molt bé fixar-se i lamentar-se que “se acabaron los Estados/Nación…adiós España”.  Però també podria fixar-se en els drets que ens pispen als catalans quan se’ns nega fer una consulta. ¿No es podem fixar en les dues coses alhora i voler les dues coses alhora? Sembla que no!. Senyor Arturo, fixi’s com resol el Regne Unit un problema similar i prengui’n nota. I en un altre article, junt amb tots els motius de queixa que tingui contra el PP o el PSOE, podria lamentar-se també pel que ens fan als catalans.

NOTA: Un lector em diu que aquest article no és del senyor Arturo Pérez Reverte. Si és així, rectifico l’atribució de l’autoria, tot i que ell només en desmenteix això però diu que està d’acord amb el contingut. Sigui com sigui, el problema de fons subsisteix: molt pocs intel·lectuals espanyols (escriptors, directors de cine o teatre, professors d’universitat, artistes, investigadors…) tenen el coratge per dir ben clar i alt que el dret a fer una consulta l’ha de tenir qualsevol poble. Suposo que, tot  i potser no estar d’acord amb la independència de Catalunya, sí que podrien reconèixer que en un Estat democràtic hi ha d’haver drets que es puguin exercir quan una majoria ho demana. Això, doncs, sí que li demano al senyor Pérez Reverte.

Tags: Drets, POLÍTICA

Volen amagar-me. Defensa’m és el lema de la campanya de sensibilització ciutadana que posa en marxa la Federació ALLEM a les Terres de Lleida. Aquesta iniciativa vol fer palès que les retallades posen en perill els 30 anys de feina en la inclusió social i laboral de les persones amb discapacitat intel·lectual (DID) i, sobretot, els drets d’aquest col·lectiu.

La campanya promou una recollida de signatures per sol·licitar mocions de defensa dels drets de les persones amb DID als ajuntaments, així com un pacte social i unitari dels parlamentaris i parlamentàries lleidatans perquè blindin a la cambra catalana les partides pressupostàries que garanteixen aquests drets.

La Federació ALLEM (Agrupació Lleidatana d’Entitats d’Atenció a Persones amb Discapacitat) aplega 16 entitats sense ànim de lucre de les Terres de Lleida i forma part de Dincat.

Dincat és el grup de referència de la discapacitat intel·lectual a Catalunya. Aquest paper està legitimat per la força de les entitats i persones que formen Dincat:

• Més de 300 entitats associades al grup.
• 31.000 persones amb discapacitat intel·lectual són ateses en algun dels serveis que ofereixen les entitats associades (7 de cada 10 persones amb discapacitat intel·lectual a Catalunya).
• 12.000 professionals treballen a les nostres entitats, dels quals 5.500 són persones amb discapacitat.
• Sumem esforços: Dincat és el representant català per al col·lectiu de la discapacitat intel.lectual a organitzacions autonòmiques, estatals i internacionals com COCARMI, Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, FEAPS, Inclusion Europe i Inclusion International.

Les organitzacions que estan en l’origen de Dincat, APPS-Federació catalana pro persones amb discapacitat intel·lectual i Coordinadora de Tallers per a persones amb discapacitat psíquica de Catalunya, tenen darrera seu una història de més de tres dècades al servei del col·lectiu de persones amb discapacitat intel·lectual.

El que comunament en diem “món de la discapacitat” és un àmbit on s’hi aplega un món de persones molt diferents i amb necessitats també molt diferents. Però tenen una cosa en comú totes elles: són persones més dependents que la majoria i, per tant, amb més necessitat d’ajuda que la majoria. Segons xifres de l’ Organització Mundial de la Salud (OMS), s’estima que el 15% de la població mundial està composta per persones amb discapacitat. En altres temps –feliçment força llunyans- aquesta valuosa i necessària ajuda la prestava la família o institucions benèfiques. Poc a poc, la societat ha anat evolucionant d’un concepte de caritat cap a un concepte de drets. Els més necessitats d’una societat no se’ls ha d’ajudar per compassió sinó que se’ls ha d’ajudar perquè hi tenen dret com qualsevol altre. Si volem ser justos, inclús podríem dir que hi tenen més drets perquè les seves necessitats són majors i, en general, els seus drets es veuen conculcats massa vegades. Quan la societat, per causa de la crisi o per altres circumstàncies, es torna injusta sabeu amb qui se’n torna més i a qui toca més el rebre? Amb els més pobres, amb els discapacitats, amb els que tenen menys poder, menys influència i menys veu  per a fer-se escoltar.

No podem deixar perdre el que amb tant esforços i durant tants anys s’ha fet. Aquí podrien sortir un munt de testimonis de gent que durant anys ha treballat per aixecar un centre o per donar respostes adequades a les necessitats de tants i tants discapacitats. Per això és necessària la col·laboració de tothom en aquests moments tan delicats en què la vida i la continuïtat de molts centres penja d’un fil. Si us demanen per firmar, firmeu, si us plau! Serà un bop de mà.

Tags: Discapacitat

No sé si us sona la paraula anglesa “Wonder”. Jo, com que no sé anglès, no em sonava de res. Bé, sí: en sonava com a nom de discoteca. A Lleida i ha una famosa discoteca amb aquests nom, tot i que no hi he posat mai els peus perquè no sóc de discoteques.

Wonder –segons diu el diccionari- té unes quantes accepcions: sorpresa, admiració, meravella, pregunta… I totes aquestes coses juntes, i moltes més, són les que m’ha despertat un llibre admirable amb aquest mateix títol. Un llibre que he acabat de llegir avui, en un dia de pluja i fred que convida a no sortir de casa i posar-se a llegir ben calentet i amb música de fons, que és com m’agrada llegir a mi.

La Munda, una amiga meva, me’l va deixar perquè el llegís un dia que va venir a comprar un tercer exemplar del meu llibre. Ja me n’havia comprat un parell, però uns dies després me’n va venir a buscar un altre per fer-lo arribar a un dels meus autors més admirats, Josep Maria Espinàs, a través del seu company de caminades a qui la Munda coneix. Una agradable sorpresa per a mi, com hi ha món! Portava Wonder a les mans i em va preguntar si el coneixia. Sincerament, li vaig dir que no n’havia sentit a parlar mai. Em va dir que m’agradaria. Me’n va dir quatre paraules i me’l vaig quedar. Com us deia, l’acabo de llegir avui i voldria dir-ne quatre paraules, tot i que ja hi ha hagut molta gent que les ha dites. Molt ben dites i totes elles de forma molt positiva per al llibre i l’autora.

WONDER, com diu la portada del títol en l’edició catalana de La Campana, és una meravella. És un llibre, les excel·lències del qual corrien de boca a orella ja feia temps, però que a mi no m’havia arribat la notícia. Deu ser que visc una mica als núvols, que és una forma com una altra de viure. Alguns viuen immersos en el soroll i les corredisses, viuen amb massa feina, envoltats de molta gent i de molt moviment; altres viuen en la solitud i en el silenci de la muntanya o en una casa de pagès entaforada dins del bosc i en un contacte sa amb la naturalesa. Altres vivim una mica a la lluna i lluny de certes coses, com jo mateix. Cadascú tria el seu estil i forma de vida, les seves lectures o les seves músiques i tot és respectable. A mi m’agrada llegir i acostumo a estar assabentat dels títols literaris, però aquest m’havia passat per alt. Ara ho considero im-per-do-na-ble!!!!

Per acabar aquest apunt d’avui, només us diré que l’heu de llegir aquest llibre si encara no ho heu fet. I que és molt fàcil lectura, que pot llegir-lo un adolescent, un jove o un adult. En aquest sentit és ben transversal i segur que agradarà a tots. És un llibre molt ben escrit, que té tocs d’ humor, que a vegades és una mica dur i que toca fibres molt íntimes del cor, fa aflorar els sentiments i fa relliscar alguna llagrimeta fins i tot. Només us diré que és la història d’un nen de 10 anys que va néixer amb el síndrome de Treacher Collins, que és una malformació congènita caracteritzada per deformitats craniofacials, i que, després d’un munt d’operacions s’ha d’enfrontar amb el repte d’anar a l’escola per primera vegada. Ell, i algunes de les persones que l’envolten, ens expliquen com li va tot.

Res més. Tot i que potser arribo tard i molts de vosaltres ja l’haureu llegit, el recomano vivament de d’aquí a nens, pares, educadors, gossos i gats, a qualsevol animal que sàpiga llegir i a qualsevol ésser terrestre o extraterrestre que vulgui gaudir d’una bona lectura. No us en penedireu…

Tags: LITERATURA

“En España no hay Democracia porque no existe separación de poderes y sin ésta no se puede hablar de Constitución” .

Aquesta afirmació tan contundent la feia el jurista PEDRO M. GONZÁLEZ en un article titulat Separación de Poderes (I). Jo, de Dret Constitucional no en sé un borrall, però sí que tinc ulls per veure com van les coses a Espanya i com ens volen enredar constantment volent-nos fer creure que tenim democràcia i una Constitució que, en teoria, ens empara i ens fa a tots iguals. I d’això, res de res.

És al filòsof MONTESQUIEU a qui se li atribueix pròpiament l’anunci de la teoria de la divisió de poders. Per a Montesquieu el valor polític suprem era la LLIBERTAT i el seu enemic més gran era el PODER, ja que tot poder tendeix per la seva pròpia naturalesa a l’abús. Uns anys més tard, Lord Acton reafirmava aquest concepte amb la famosa frase que ha fet fortuna: “El poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament”.

Si el poder tendeix a corrompre (cosa que podem comprovar cada dia a Espanya) la única manera que tenim de neutralitzar aquesta tendència és dividir-lo en òrgans distints i independents l’un de l’altre i buscar pesos i frens per tal de trobar el necessari equilibri que garanteixi la llibertat. Un Estat de Dret en primer lloc ha de crear les lleis que han de regir aquest Estat. Després ha de governar d’acord amb aquestes lleis i, finalment, ha de vigilar que tothom –sense excepció- compleixi les lleis que s’han creat.

Podríem dir que aquest és el principi sagrat per on s’hauria de caminar. Però, lluny d’això,  veiem constantment que els poders es barregen de tal manera i les influències d’un sobre els altres són de tal magnitud, que ningú sap exactament on som. El Govern influeix sobre els jutges, que són els que interpreten les lleis i la Constitució i qui fa i desfà segons els interessos del moment. I ja fa massa temps que els interessos dels gran partits espanyols són evidents: la Constitució no es toca (i si es toca és només quan convé i pel que convé) i les lleis serveixen per anar contra uns i a favor dels altres. És com si juguéssim un partit amb àrbitres imparcials que, per tant, ja sabem per endavant a qui afavoriran i a qui no. A Espanya la independència i la separació de poders no es veu per enlloc i en aquest moment és el PP (com en un altre moment va ser el PSOE) qui està saquejant els ciutadans més pobres, afavorint els més rics i qui està aprofitant la situació d’avantatge que li permet tirar sempre l’aigua al seu molí i treure’n beneficis de tot tipus (també econòmics i ben grossos). I tot plegat sempre a favor d’alguns i en contra d’altres ciutadans o territoris en concret…

Amb aquests principis no els cal diàleg ni res. Han construït un mur infranquejable que només es podrà trencar si perden les eleccions i queden políticament febles. Però ja es cuidaran prou –uns i altres- de blindar-se tant com puguin i fer que resulti ben difícil canviar gens ni mica un status quo que els va prou bé. Es van cuidar prou de donar molta força i molt poder als partits polítics majoritaris i no cediran aquest poder de cap de les maneres. D’això se’n pot dir democràcia? Quin mecanisme tenen les minories per trencar aquest infernal cercle viciós? Què pot fer Catalunya per tenir la llibertat que es mereix i que reclama? Aquest és el gran problema que tenim en aquest moment crucial que estem vivint. Els catalans hem arribat a un punt d’emprenyament tal, a un punt d’afartament de que ens prenguin el pèl i els quartos, que una bona majoria ha dit que ja n’hi ha PROU. Però el problema no el podrem resoldre si no anem tots junts (o, almenys, aquesta gran gran majoria de la que parlava i que tots els sondejos diuen que hi ha) i si no fem les coses ben fetes, cosa que no estic segur que sàpiguen fer els partits tal com veig que estan anant les coses.

Seria molt demanar una mica de generositat per part de tots ells, una mica més de perspectiva de futur i de mirar més el bé comú que el bé del propi partit? Així ho esperem, em sembla, la majoria de ciutadans de Catalunya. No ens defraudeu una vegada més.

Tags: POLÍTICA, SOCIETAT

El diputat de la CUP David Fernández li ha acabat dient a l’expresident de Bankia, Rodrigo Rato, davant la comissió d’investigació de les caixes al Parlament: “Fins aviat, gàngster”. Potser les formes de David Fernández podien ser millors. Potser les paraules que acostuma a fer servir aquest diputat poden sonar massa fortes a l’oïda. Potser es podria dir el mateix d’una altra manera… Potser les formes podrien ser unes altres tot i que en el fons té tota la raó en el que diu. Davant personatges com Rodrigo Rato, la duresa deu ser la única forma que es pot fer servir per tal de que es puguin colar per alguna escletxa d’aquesta muralla de pedra amb que es presenta aquesta gent alguna cosa que els pugui tocar els sentiments (si és que en tenen). A cara dura no els guanya ningú, certament i a vegades fins i tot sembla que no tinguin cor. Ningú com ells sap espolsar-se millor les puces de damunt i sembla que ells no hi tinguin cap responsabilitat en els desastres de bancs com Bankia i semblants. Si te’ls escoltes una estona, fins i tot poden fer-te creure que són uns sants que no han trencat mai cap plat. Per això no acabo de trobar malament del tot que hi hagi algú que els digui a la cara que són uns gàngsters perquè, en realitat és el que són.

També ha tingut temps  David Fernàndez de dir a la presidenta de la comissió, la popular Dolors Montserrat, que hauria de "defensar més als ciutadans i protegir menys els banquers". Aquesta frase m’ha recordat el que va dir no fa gaires dies el president d’Uruguai, Pepe Mujica, quan recordava que si les societats no miren de fomentar elements que assegurin la redistribució per a poder viure i sostenir-se “el funcionament de l’economia i el mercat, per si mateixos, no tindran mai en consideració les penúries dels que queden pel camí”. Aquest home té una cosa que jo considero fonamental en un governant: té la dèria d’ajudar els més dèbils. El capitalisme ferotge en el que estem instal·lats no ho té en compte això i aquest és el seu gran mal i el seu gran defecte. Si volem una societat justa hem de mirar pels més pobres i pels que més sofreixen, la majoria de vegades ni tan sols per culpa seva. El president Mujica deia: “No te preocupes mucho por los más ricos ya que ellos se arreglan solos”.

¿Què n’ha de fer la societat dels aturats, dels malalts, dels vells, dels discapacitats, dels infants sense família, etc? ¿Quins són els mecanismes, les mesures i les polítiques socials que cal implementar per tal de que no quedin persones sense cap tipus d’ajuda? Un govern i una societat que no miri pels seus membres més necessitats podem dir sense cap mena d’embut que no són justos ni equitatius i, per tant, porten el camí d’acabar malament. S’ha de crear recursos per a redistribuir la riquesa i aquest és el sentit i la finalitat última que han de tenir els impostos, que sempre han de ser més alts en els rics.

Convé, per tant, que algú els recordi als “Ratos” de torn (i personatges semblants) que no ha estat just el que han fet i que han de pagar d’alguna manera per les seves responsabilitats. Ho hauria de fer la justícia, però això no passa sempre perquè aquesta mena de gent té prou poder per a fer que els jutges mirin cap a un altre costat. Per tant, trobo bé que hi hagi algú que els recordi les coses que han fet malament i posi els punts sobre les is.

Tags: ECONOMIA, Justícia social, POLÍTICA, SOCIETAT

En el meu darrer apunt escrivia com d’ignominiós ha sigut el PP valencià en tots aquests anys de govern i com la cirereta d’aquest pastís l’han posada en tancar la RTV pública valenciana.

Però –i anant una mica més enllà en les reflexions- jo em pregunto com han pogut aguantar tants anys els treballadors d’aquella casa tot això. I només arribo a una conclusió: per por. Tots hem tingut por alguna vegada i sabem prou bé el que significa i com ens tenalla, com coarta la nostra manera de fer i pensar, com engabia les nostres emocions i les nostres accions,  com ens fa sentir malament internament i com ens fa sentir traïdors amb nosaltres mateixos. Si som sincers, haurem de confessar que tots hem estat covards massa vegades i no hem fet o no hem dit el que sabíem que havíem de fer o dir.

I això és el que els ha passat als treballadors de la TV valenciana que, alliberats ara de la por i enfortits per l’enuig i la indignació, estan confessant públicament i sense embuts -i en una espècie de catarsi col·lectiva-, tot el que han hagut de passat durant aquests anys de desvergonyiment “PPero”. Hauria de ser lectura obligatòria el que una periodista d’aquest canal  (Iolanda Màrmol) va penjar al seu Twitter fa un parell de dies i que podeu llegir aquí: MIS MENTIRAS EN CANAL 9

A tots ens ha faltat valentia més d’una vegada i, és molt probable, que als periodistes d’aquella casa també. Tots hem estat massa prudents infinitat de vegades. Tots hem tingut massa por en massa ocasions. Tots hem estat massa covards i massa muts. Tots hauríem d’entonar molts “mea culpa” per molts moments vergonyosos de la nostra vida. Ens falta llibertat i ens falta creure en els beneficis de la llibertat. Beneficis de tots tipus. Potser no sempre a curt termini, però segur que sí sempre a llarg termini. Beneficis psicològics i també probablement beneficis materials. Diuen els diaris que aquests dies en què els mateixos treballadors s’han auto imposat la llibertat informativa ha crescut moltíssim l’audiència de Canal 9. I és que amb la llibertat i amb la veritat sempre s’hi guanya en tots sentits. Mirem de no oblidar-ho.

I, per acabar, potser ens convindria recordar aquell cèlebre poema del pastor luterà Martin Niemüller (1892-1984),  que va ser un dels primers i més tenaços crítics del nazisme i va constituir un moviment de resistència denominat Església Confessional.

Com a símbol de la resistència antinazi va ser arrestat per la Gestapo el 1937 i declarat culpable de traïció, sent confinat fins al final de la guerra als camps de concentració de Sachsenhausen i Dachau. Va salvar la vida de miracle. Després de la guerra, va pronunciar moltes conferències, cloent-les sovint amb aquest poema que s’ha fet famós:

 Primer van agafar els comunistes,
i jo no vaig dir res perquè no era comunista.

Després es van endur els jueus,
i jo no vaig dir res perquè no era jueu.

Després, van venir a buscar els obrers;
no vaig dir res, perquè jo no era obrer ni sindicalista.

Més tard es van ficar amb els catòlics,
i no vaig dir res perquè jo era protestant.

I quan, finalment, em van agafar a mi,
ja no quedava ningú per protestar.

Martin Niemüller

Tags: Corrupció, Ètica i Moral, MITJANS DE COMUNICACIÓ, Partido Popular (PP), Valors

El Govern de la Generalitat Valenciana ja fa anys que dóna mostres de tenir molt poca vergonya i molta cara dura en els seus comportaments. No ho he comprovat, però estic segur que és al PP del País Valencià on hi ha hagut més corrupció, més imputats  i més condemnats per corrupció. Vist en perspectiva i després d’una bona colla d’anys d’ostentar el poder, podem afirmar –sense por a equivocar-nos i sense cap mena de por a fer un judici esbiaixat- que la conducta del PP valencià mereix el qualificatiu que he posat com a títol a aquest post: IGNOMÍNIA, conducta ignominiosa, menyspreu públic i un cabàs ple fins dalt d’accions infames. Tota una col·lecció d’irregularitats i males pràctiques és el que hem pogut comprovar durant els anys de Govern del PP. La darrera peça d’aquesta col·lecció l’estem vivint aquest dies amb el tancament de Canal 9 (la TV pública valenciana), que s’acaba d’anunciar.

Els treballadors d’aquest mitjà ja han parlat i han explicat moltes vegades que la TV valenciana era una televisió manipuladora i manipulada pel PP fins al moll de l’os. Tots hem pogut seguir de ben a prop els tancaments dels repetidors de TV3 al País Valencià i les poques ganes que han tingut sempre d’arreglar una situació anòmala i totalment antidemocràtica. El Govern del PP s’ha valgut sempre de procediments irregulars per fer valer els seus tics dictatorials, cosa que es veu que ha sabut copiar molt bé darrerament el PP de Mallorca. Aquesta gent són incorregibles!

No acabo d’entendre com la bona gent valenciana encara no ha obert els ulls i encara és capaç de suportar tanta ignomínia, tanta mentida, tanta corrupció i tanta hipocresia institucionalitzada i oficialitzada. Aquesta gent deixaran un país totalment podrit, desolat i arrasat i els efectes sobre el futur seran notables si se segueix construint una societat sense ètica i valors. Perquè una societat funcioni mitjanament bé, els seus governants han de ser gent una mica decent. Hem pogut comprovar –i ara ja parlo en general- on ha portat la corrupció, les coses mal fetes i la cultura del “pelotazo”: a la ruïna total i al sofriment de milions de persones que han de pagar les conseqüències de les coses mal fetes  per polítics irresponsables. Què més es pot fer a més d’indignar-se? No votar-los mai més, jutjar-los i posar-hi al seu lloc gent honesta. A veure si entre tots en serem capaços.

Tags: Corrupció, MITJANS DE COMUNICACIÓ, PP, Valors

Alguna  altra vegada ja he parlat de que estic subscrit a Servicios Koinonia, una pàgina on Leonardo Boff hi escriu setmanalment una reflexió. La rebo puntualment al meu correu, l’espero i la llegeixo sempre amb molt de profit perquè sempre em fa reflexionar, que és una cosa molt sana…

L’article d’aquesta setmana es titula “La Transfiguración en la muerte” i m’agradaria agafar-ne algun trosset i connectar-lo amb el tema que de la mort, tant adient a aquests dies i del qual parlava en el post anterior.

De l’article de Boff en destacaria dues experiències personals que ens explica el teòleg:

“Permetin-me donar testimoni de dues experiències personals de la mort, molt diferents de la visió dramàtica que la nostra cultura ens ha llegat. Vinc de la cultura espiritual franciscana. En els meus gairebé 30 anys de frare, vaig poder viure la mort com sant Francesc la va viure .

La primera experiència era la que, com a frares, fèiem tots els divendres a les 19:30 de la tarda: "l’exercici de la bona mort".  Hom es tombava  al llit amb hàbit i tot. Cada un es posava davant de Déu i feia un balanç de la seva vida, retrocedint fins on la memòria pogués arribar. Ho posàvem tot sota la llum de Déu i aquí tranquil·lament reflexionàvem sobre el perquè de la vida i de les seves ziga-zagues . Al final, algú recitava en veu alta al corredor el famós salm 50 del Miserere en el qual el rei David suplicava a Déu el perdó dels seus pecats. I també es proclamaven les consoladores paraules de l’epístola de sant Joan: "Si el teu cor t’acusa, recorda que Déu és més gran que el teu cor " .

Així érem educats per a un lliurament total, una trobada cara a cara amb la mort davant de Déu. Era un lliurar-se confiat, com qui se sap en el palmell de la mà de Déu. Després, anàvem alegrement a l’esbarjo, a prendre un refresc, a jugar a escacs o simplement a conversar. Aquest exercici tenia com a efecte un sentiment de gran alliberament. La mort era vista com la germana que ens obria la porta de la Casa del Pare .

L’altra experiència es relaciona amb la mort o l’enterrament d’algun confrare. Quan algú moria al convent es feia festa, amb esbarjo a la nit, amb menjar i beguda. El mateix fèiem després de l’enterrament. Tots ens reuníem i celebràvem el pas, la pasqua o el nadal, el “ vere dies natalis” ( el veritable dia del naixement ) del mort .

És cert que la mirada sobre la mort és generalment força diferent si hom és creient o no ho és. És molt distinta la visió si hom creu que tot s’acaba aquí o si hom creu que hi ha alguna cosa més enllà. Pel creient, morir és néixer de nou i per això la mort es transforma en esperança i per això aquell 

“que deixa aquest món entra en la comunió dels sants, és viu, no està absent, només és invisible. ¿Hi ha celebració més digna que la inventada per sant Francesc d’Assís, que nomenava a tots els éssers germans i germanes i també deia “germana” a la mort?. La percepció de la mort és una altra . Les persones són induïdes a conviure amb la mort , no com una bruixa que ve i li pren la vida , sinó com una germana que ve a obrir-nos la porta a un nivell més alt de vida en Déu .

Per a moltes cultures la mort no és res més que l’altre costat de la vida on hi ha els nostres avantpassats; o és travessar la riba d’un riu on hi trobarem uns altres paisatges completament nous; o és retornar al gran Cosmos d’on hem vingut per una temporada per aportar-hi la nostra riquesa personal; o és un començar a néixer de nou per tal de transformar-nos; o és un etern procés cap a vides noves, diverses i, en principi, cada cop millors; o és un simple cicle més d’una història vital –personal i col·lectiva- que tots hem de viure…

Trobarem tot tipus de visions. Però la realitat és només una: que, així com hi ha una mort inevitable, també hi ha una vida; que el que som, el que tenim, el que se’ns dóna, el que se’ns treu, el que podem fer o el que deixem de fer… tot, tot, és una oportunitat que no hauríem de deixar escapar. Tota la nostra vida és una sèrie de grans o petites oportunitats que se’ns regala a cada un de nosaltres i que -si estem prou atents, sabem veure-les i aprofitar-les-  ens portarà a ser feliços o a ser desgraciats. La vida és la gran oportunitat que s’acaba en la mort. O potser no…

Tags: Vida i mort

Llegeixo a ECOOSFERA que un tipus de palmera, que estava extingida des de l’any 70 dC, ha tornat a renéixer gràcies a la investigadora botànica Elaine Solowey. Resulta que durant l’excavació del palau del Gran Herodes a Israel a principis de 1960, els arqueòlegs van desenterrar unes quantes llavors guardades en una gerra de fang que feia 2 mil anys que estaven enterrades allà. Durant 40 anys aquelles llavors van ser guardades a la Universitat Bar-Ilan de Tel Aviv, però el 2005 la investigadora botànica Elaine Solowey va decidir plantar-ne una per veure si en sortia alguna cosa. Sorprenentment, la llavor va germinar i va brotar produint una espècie de palmera que feia segles que havia desaparegut i convertir-se en la llavor d’arbre més antiga que fins ara havia germinat. Aquest tresor arqueològic continua creixent i fins i tot ha començat a florir i hom té l’esperança que doni fruit.

Aquestes llavors eren vives, tot i estar latent la vida latent la vida en elles. En la vida hi ha sempre latent la mort i en la mort hi ha també sempre latent la vida. Per això en aquests dies de Tots Sants i Difunts, em torno a fer les preguntes de sempre: Què és la vida?. Què és la mort?. La vida és un parèntesi entre no-res anterior i un no-res posterior?. Té algun sentit viure i té algun sentit morir?. Preguntes que contínuament la humanitat s’ha anat fent a través dels segles i que –vulguem o no- continuem fent-nos tots en algun moment. I si no ens les fem, malament rai!

Ens diu Henri Nouwen:

"La mort és una transició a una nova vida. Això sona molt bonic, però pocs de nosaltres volem fer aquesta transició. Podria ajudar-nos si ens adonéssim que la nostra transició final ve precedida per moltes altres transicions anteriors.
Quan naixem fem la transició de la vida de l’úter a la vida en família. Quan vam començar l’escola vam fer la transició de la vida de la família a la vida a una comunitat més àmplia. Quan ens vam casar vam fer la transició d’una vida amb moltes opcions a una vida compromesa amb una persona. Quan ens jubilem fem la transició d’una vida amb una tasca ben definida a una vida que ens exigeix ​​una nova creativitat i saviesa.
Cadascuna d’aquestes transicions és una mort que ens porta a una vida nova. Si vivim bé aquestes transicions cada vegada estarem més ben preparats per a la gran transició final ".

Henri Nouwen. “Pa per al viatge”. Viure bé les nostres transicions

El famós psiquiatre Carl G. Jung opina que “a partir de la meitat  de la vida d’una persona, només viu  aquell que està disposat a morir”. Aquest psiquiatre opina que la fe en la continuïtat de la vida després de la mort és una certesa que té l’ànima i a aquesta ànima li resulta raonable veure, en la mort, una transformació i no pas una destrucció. I, en preparar-se per això, és quan hom pot viure plenament.  Si sóc capaç de veure en la mort un propòsit i un sentit em podré preparar per deixar els meus èxits, les meves obres, la meva salut, la meva força i la meva vida sencera. És la premissa per a una vida plena. Qui veu un objectiu en la mort podrà desfer-se del passat sense cap problema i serà capaç d’acceptar l’envelliment i la mort, tot i que a vegades ens pot costar molt, sobretot si hi ha malalties d’aquestes que ens limiten molt.

Tags: Vida i mort

La cosa fa temps que és prou greu com per a que algú hi digués alguna cosa. I, per fi, el bisbe Pardo de Girona l’ha dit, l’ha dit prou bé i ha parlat clar. Ja era hora! I els altres bisbes catalans no hi tenen res a dir?. El Bisbe de Girona, Francesc Pardo, va aprofitar l’homilia que va fer ahir per Sant Narcís per lamentar l’actitud de la cadena de televisió 13 TV.

Aquest canal de TV té com a principal accionista en aquests moments la “Conferencia Episcopal Española” i diu que “la seva programació es basa en la difusió dels valors i credo de l’Església Catòlica, tot centrant-se en continguts per a tots els membres de la família”. Això seria molt discutible en alguns programes i totalment fals en altres. Perquè atiar el foc constantment contra Catalunya en les tertúlies, ser tant partidistes com són i tan poc objectius en la majoria de les opinions i ser tant poc plurals no és cap “valor” i més aviat seria un “contravalor”. Això mateix ja passava exactament amb la Cadena COPE (ara força menys) i ja n’havia parlat alguna vegada que m’estranyava que ningú de pes de l’església catalana digués res. O, almenys, que no ho digués clar i alt. Em consta que “sotto voce” sí que s’havia dit alguna cosa i s’havien fet algunes gestions perquè algun locutor deixés d’insultar i, fins i tot, al final van fer-lo fora de l’emissora. Ara hauria de passar el mateix en aquest canal de TV i, almenys els bisbes catalans, haurien d’elevar la seva protesta com ho ha fet el bisbe de Girona amb aquestes paraules: “Demano perdó públicament pels insults i els menyspreus d’una cadena de televisió vinculada als bisbes”.

Aquesta és la primera cosa que volia destacar del bisbe Pardo. Però n’hi ha un parell més que són tan o més importants i que potser poden passar desapercebudes. Les va dir en la mateixa homilia ahir a la Catedral. Va dir que és ‘“una gran riquesa que hi hagi projectes polítics diferents que desitgin diverses configuracions polítiques per a Catalunya”. En aquest sentit, va fer una crida perquè l’Església sigui “promotora del diàleg”, “demani informació i raons de cada opció política i de les seves conseqüències”. També va reclamar, però, que no es menystingui ni s’atemoreixi “el qui té opcions diferents de les pròpies” i s’evitin els insults i menyspreus. Així mateix, va tornar a reivindicar el dret dels ciutadans a participar en una consulta. “Com a Església cal recordar i defensar els drets fonamentals dels ciutadans, entre els quals el de poder opinar i ser escoltats en decisions fonamentals que afecten la seva vida i la societat”, va exposar. (Diari El Punt/AVUI).

I, finalment n’hi ha una tercera -que vull destacar de forma especial perquè ens toca molt de prop al sector social en el que treballo- i és que va aprofitar l’homilia per fer un toc d’atenció als governants sobre les polítiques d’ajustaments pressupostaris: “Permeteu-me que, com a captaire, faci un prec als qui teniu la responsabilitat de la polis, els polítics: si és del tot necessari retallar, feu-ho per dalt no per baix.” I va destacar especialment “els actes de generositat de moltes i moltes persones que, d’una manera anònima, han ajudat d’altres persones perquè puguin viure”, reconeixent el treball d’entitats com ara Càritas, el Banc dels Aliments, la Creu Roja i els patronats.

Justament aquest dies els centres lleidatans que donen suport a les persones amb discapacitat intel·lectual estan fent una recollida de firmes i una “Campanya en defensa de les persones amb discapacitats intel·lectuals” per tal de que puguin tenir dret a una vida digna, al treball i a l’habitatge. Des del 2010 s’han reduït tant les subvencions que corren perill aquests drets i, per tant, corre perill una de les parts més febles de la societat com són els discapacitats intel·lectuals. Un retrocés en aquest àmbit tal com s’està produint la societat no se’l pot permetre. Com deia el bisbe Pardo molt encertadament: “SI ÉS DEL TOT NECESSARI RETALLAR, FEU-HO PER DALT I NO PER BAIX”.

Tags: Bisbe Francesc Pardo, Crisi, Discapacitats intel·lectuals, Església, POLÍTICA, SOCIETAT

Fa tot just una setmana que ens reuníem una colla de companys, antics estudiants del Seminari de Solsona. En parlava fa pocs dies en un apunt que titulava  La memòria, els records i les absències i també n’he escrit alguna cosa en aquest mateix blog cada any després de la trobada anual. Un d’aquests companys m’ha demanat si podia escriure’n alguna cosa més -cosa que he acceptat de bon gust- recordant que podia recuperar i fer servir com a base un escrit que vaig fer l’any 1998, després de la trobada d’aquell any..

Primerament cal dir –per als que no ho sàpiguen- que el TURÓ DE SANT MAGÏ és el lloc de Solsona on està situat el Seminari i és on hi vam passar una bona colla d’anys. D’aquí ve el títol.

Un dia vaig llegir una enigmàtica frase d’un llibre ( no recordo quin) que deia: "Un dia, tots els elefants es reuniran per oblidar. Tots, menys un". Es diu que els elefants tenen molta memòria i que tenen uns rituals de reunió en certs llocs i també certs llocs per anar a morir. Aquestes trobades que fem anualment deuen tenir alguna cosa de ritual elefantí perquè no ens cansem de fer-les després de ja molts anys. Van començar a Sant Pau de Casserres, el juny de 1987, després que ens trobéssim per casualitat un dia de primavera i després de molt temps de no veure’ns, dos o tres companys en un carrer de Solsona. Parlant, parlant, va sortir la idea de fer una trobada de companys de curs. Vam passar a l’acció i aquell mateix estiu vam fer la primera. I n’hem anat fent cada any fins la de la setmana passada a Vic…

L’any 1998, si no recordo malament, va tocar fer-la a Solsona. Cada any la prepara algú diferent i l’acostumem a fer en indrets ben diversos. Aquell dia era un matí assolellat. Mentre pujàvem amb el cotxe, embolcallats d’una bona música, anava rumiant la frase que citava abans i que no acabava d’entendre. Pensava: per quin motiu els elefants s’han de reunir per oblidar? Serà perquè el fet de tenir tanta memòria no els deixa viure en pau?. A vegades recordar massa pot arribar a ser un inconvenient. Jo anava rumiant-la i vaig arribar a la conclusió que nosaltres som també com una mena d’elefants que ens anem reunint periòdicament, però per a fer tot el contrari del que deia la frase: ens reunim cada any per recordar. Crec que aquest és el nostre objectiu bàsic. I, en retrobar-nos, recordem anècdotes i vivències, retrobem afectes i anem traient pols de la memòria potser una mica inconscientment. Alguns elefants som una mica desmemoriats. Altres, amb molt bona memòria, tal com podem comprovar anualment. Però tots tenim dins nostre una vida plena de vivències compartides i records (dolços alguns i potser una mica amargs d’altres) d’una infantesa i joventut cada vegada més llunyana. Tenim tots una memòria que és com una cicatriu que a vegades fa pessigolles, a vegades batega fort, a vegades crema i a vegades fa mal.

Perquè només cal començar a furgar una mica perquè comencin a sortir anècdotes, històries i coses mig oblidades. Una possessió comuna que encara que estigui amagada en els subsòls de la memòria i ens sembli que ens n’hem oblidat, de cop i volta surt a la llum. En el fons l’oblit és un gran simulacre. Ningú no pot -encara que vulgui- oblidar certs fets, certes vivències i certes emocions. No es pot buidar del tot aquest gran espai ple de fantasmes, uns peregrins que ens acompanyen o potser caminen mig perduts  per l’oblit com si fessin en Camí de Sant Jaume. El passat és sempre una estança plena i no hi a ningú capaç de buidar-la del tot i no hi ha oblit capaç d’enderrocar-la. A vegades, aquesta morada està  força plena d’ombres i mals records que fem veure que no existeix. És com un parèntesi, un dipòsit buit, una collita de no-res. Però en realitat en aquest espai hi ha de tot i moltíssimes vegades també fem  lloc als bons records. Potser ens caldria ser més justos i procurar mirar amb exacta perspectiva les coses. A vegades, els records dolents ocupen tant de lloc que els bons s’han quedat sense on poder-se situar. I ens calen uns i altres per a viure i per aprendre.

Penso que tots tenim certa necessitat de trobar-nos, d’explicar-nos. No podem desenterrar la gent ni el temps que ja ha passat, però podem transmetre paraules i vivències que ens persegueixen, que les portem al damunt i que formen part de nosaltres i de la nostra manera de ser. Potser necessitem dir-nos: me’n recordo d’aquell temps perquè no estava sol. Per això a vegades em faig aquesta pregunta: per què hom retorna? Per què sempre som com aquells navegats misteriosos que tan sovint es perden ben gustosament en les esquerdes profundes de la memòria i retornem, al nostre passat, als nostres records, a les vivències d’infantesa o joventut?

Anàvem pujant, deia, des de Mollerussa per la carretera de Torà i, de sobte, ens topàrem amb el bosc incendiat aquell estiu. Colpia vivament veure tanta desgraciada grisor, tanta vida morta, tantes il·lusions i hores de feina cremades en un instant. I va ser llavors -sense saber ben bé quin era el nexe- quan vaig anar donant tombs sobre el sentit d’aquestes trobades que fem anualment i que s’han fet ja tradicionals i per alguns -em consta i m’hi compto- força esperades.

Suposo que devia ser el fet de veure aquells entorns de Solsona, del Miracle -tan coneguts i estimats-, aquells camins tan fressats en aquells llargs passejos de les tardes de dijous i diumenges i aquells boscos que tant havíem recorregut de petits… I pensar que ben aviat no els reconeixeríem!. Carreteres noves, incendis, edificacions… Pensava que la vida inevitablement anava canviant les coses i les persones, però que era una llàstima que ho canviés tant. Si les coses canviessin cap a millor, ja hi estaríem prou d’acord tots! Però el fet és que massa vegades canvien cap a pitjor i de mica en mica es van deteriorant tant que ja ni les coneixem.

Seguia pensant que ja feia 11 anys que ens reuníem i que ens ho havíem passat prou bé en aquelles ocasions. Aquella cosa, que havia començat com una idea que surt com aquell que no vol en una conversa d’amics, de mica en mica havia anat quallant. Es tractava, simplement, de tornar-se a veure una colla de gent que havien estat companys, amics i que havíem compartit molta vida. Una vida que moltes vegades recordem i mai la reflectirem prou bé ni en cap llibre, ni en cap conversa, ni en cap trobada. La vida s’ha viscut, es viu i prou. Costa tant explicar-la, que quasi esdevé impossible. Falten paraules, falten conceptes. Com al pintor que no acaba de trobar el color o el pinzell per a reflectir prou bé aquell rostre ple d’arrugues que són vida cada una d’elles. Sempre hi haurà alguna cosa amagada darrere de cada solc de la cara i darrere d’aquell rictus indesxifrable…

Mai ens hi hem aplegat tots. Però tampoc es va voler pretendre això. Únicament volíem establir un dia de trobada per tal que hi anés aquell que volgués, que en tingués ganes o potser necessitat. Pensava en els bons moments de records i tips de riure que ens havíem fet durant les sobretaules d’aquestes trobades i durant les esperes mentre anava arribant l’un i l’altre Ens passàvem notícies, coneixíem els fills o la parella d’un i altre, quedàvem per tornar-nos a trobar amb aquell amb qui hi teníem més amistat… Pensava que seria una llàstima que tot plegat s’anés perdent. Perquè un recordava una cosa, un altre una altra. Un tercer, hi afegia un detall més. Un altre portava fotografies, "Infantils" vells i esgrogueïts (la revisteta que es feia al Seminari) que els obries i en sortien uns somriures de quaranta anys enrere… És una llàstima que tot plegat es perdi, com es va perdent aquest bosc de la rodalia de Solsona, els paisatges coneguts i segurament que un bon tros enyorats per tots.

Per això vaig pensar que valia la pena de fer una mica d’esforç entre tots i recopilar coses. Fer reviure la memòria. Allunyar l’oblit. Espantar fantasmes o fer-los córrer de nou. Amb els anys, és com si tot s’anés enfonsant en la boira de l’oblit; però quan la boira es va aixecant, llavors veiem que l’oblit està ple de memòria. Sumant memòria i detalls podem refer la vida, arribar a escriure pàgines i més pàgines plenes de sentiments, vida i nostàlgies. I n’estic segur que tots gaudiríem molt en llegir-les si fóssim capaços d’escriure-les..

I per aquest motiu, també, vaig proposar a la sobretaula d’Olius (1998) començar una petita aventura, que ara podem comprovar que no ha reeixit: Vaig proposar fer un un llibre. Però un llibre inacabat. Sabíem com començaria però no preteníem saber com acabava. Jo vaig comprometre’m a començar-lo i anar-lo passant als meus companys de curs. Jo em limitaria simplement a fer la introducció i a marcar unes pautes que després cada un seria ben lliure de seguir-les o no. Ho preteníem fer per ordre alfabètic, tal com ho fèiem quasi tot al Seminari. Situem-nos en el túnel del temps i tornem a sentir el crit del Dr. Coromina: "Otro, otro.."  quan esperava una resposta que no acabava d’arribar. Començaria l’ Agustí Angrill i acabaria no sabem qui, perquè volíem que no s’acabés amb les anècdotes i coses del nostre curs, sinó que s’hi anés afegint tothom que estigués disposat a explicar alguna cosa amb bon humor o de forma seriosa d’aquells anys de Seminari. Preteníem que hi cabés tot: el bo i el dolent. Cadascú que se sentís ben lliure d’expressar el que volgués. També les trobades van començar essent una cosa dels del curs 59-60 i ben aviat s’hi va afegir gent d’altres cursos. Perquè mai hem pretès tancar-ho a ningú i sempre hem volgut obrir-les a tothom.

La idea, com he dit, no va quallar i el projecte es va quedar en res. Potser era somniar massa  i esperar també massa d’una gent que havia de treballar moltes hores per guanyar-se les garrofes, que tenien una família i segurament que també molts mals de cap. Per escriure se n’ha de tenir ganes i estar en certa disposició… Crec que ha estat una llàstima i que s’hauran perdut molts records i moltes vivències… Però han quedat les trobades, que ja és molt. Que potser és el tot!

Tags: Amistat, Seminari de Solsona

El ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, ens adverteix en to paternalista i amb una falsa bonhomia (a la que se li veu el llautó de lluny) que  “qualsevol territori que se segregui d’Espanya quedaria automàticament fora d’Europa "on fa molt de fred".

Miri, senyor Montoro, potser a fora hi farà molt de fred, però a dins hi fa molta pudor. Espanya put per tots costats i vostès -la genteta del PP- són un dels principals causants d’aquesta pudor. Morir de fred o  caure en la basca de la mort és una agonia similar i, què vol que li digui, jo prefereixo poder triar de quin mal he de morir o, si puc, fins i tot prefereixo poder buscar-me la vida per mirar de viure com pugui o com vulgui. Vostès, per no deixar, no deixen viure, ens condemnen a mort i causen tan fàstic i tan enuig que només escoltant-los a un li venen ganes de marxar ben lluny per no haver-los de veure mai més.

Senyor Montoro, recorda aquella famosa frase de la coneguda obra de Shakespeare, “Hamlet”, on es deia “ALGUNA COSA FA OLOR A PODRIT A DINAMARCA”?. Avui, senyor Montoro, Dinamarca ja no put. La que put és Espanya, perquè està podrida la Justícia, la Monarquia i n’estan les Institucions de tota mena. Aquí ningú controla res i són els “amiguetes” dels manaires els únics que poden sobreviure amb unes lleis que són com les de la selva: els més forts es mengen tots els altres. Aquí es pot empastifar amb mentides en plena campanya electoral per tal de canviar els resultats i no passa res. Ahir mateix llegíem als diaris que la magistrada del Jutjat d’Instrucció número 3 de Madrid, María Isabel Durántez Gil, ha arxivat les querelles que van presentar el president de la Generalitat, Artur Mas; l’expresident Jordi Pujol; l’actual conseller d’Empresa i Ocupació, Felip Puig; i la Generalitat de Catalunya contra els periodistes Esteban Urreiztieta i Eduardo Inda per les informacions publicades al diari ‘El Mundo’ a mitjans de novembre del 2012, just abans de les eleccions al Parlament, i que relacionaven els querellants amb comptes bancaris a l’estranger i amb sumes cobrades en el marc del cas Palau. La jutgessa argumenta que les peces publicades queden justificades per l’exercici del dret a la llibertat d’informació.

Senyor Montoro i CIA: no tenim cap interès en quedar-nos perquè aquí tot fa massa pudor. No cal que s’escarrassin donant-nos consells. En lloc de consells el que han de fer és deixar-nos tranquils per poder fer el nostre propi camí.  

Tags: Independència, POLÍTICA

La coneguda frase llatina “Memento, homo, quia pulvis eris et in pulverem reverteris” (Recorda, home, que ets pols i en pols t’has de tornar) ens porta a un tema difícil, aspre i dificultós de tractar com és el de la mort. Anys enrere era un tema molt quotidià perquè la gent acostumava a morir a casa seva, envoltat de familiars i amics i no s’amagava la mort ni als infants, com es fa ara. Es veia morir animals i persones i es percebia, per tant, la mort amb molta més naturalitat. Ara ens costa parlar-ne amb normalitat perquè la societat ens ha anat inculcant uns valors que van per altres camins. Ara el que es valora és la vida, la felicitat , la boniquesa, la joventut i la cara amable de les coses; en canvi, s’amaga la malaltia, el sofriment, la lletgesa, la cara més fosca de la vida i, per tant, mirem d’amagar i no parlar gaire de la mort.

M’ha fet pensar en el tema de la mort una notícia que he llegit avui. Es diu “projecte Poetree” i diu que vol ser és una iniciativa poètica de retornar a la terra el que és seu: el nostre cos. Consisteix en posar les cendres del difunt en una urna biodegradable on s’hi pot plantar un arbre que creixerà alimentat per les cendres del difunt.

La notícia m’ha fet pensar una mica i he de confessar que m’ha agradat per diversos motius: primerament, perquè és una idea nova. Després, perquè d’alguna manera vol ser un signe de que amb la mort no s’acaba tot i ens pot fer adonar –per si encara no ens en havíem adonat- que la mort forma part de la vida, que no és cap cosa estranya i que fins i tot li pot donar sentit. No estaria de més que ens adonéssim que som finits, caducs, imperfectes, mortals i que potser no ens cal tenir tants fums, ni tantes ínfules,  ni ser tan presumptuosos quan anem drets i encarcarats per aquests mons de Déu pensant que ens ho menjarem tot.

Donar sentit a la mort és tant important com donar sentit a la vida i ens hi hauríem d’esforçar igualment per buscar-los-hi el sentit. D’aquesta manera possiblement estaríem més preparats quan la mort ens toqui de prop i sabríem acceptar-la millor i amb molta més naturalitat. Mort i vida, vida i mort són un tot indestriable.

Per això aquest projecte POETREE el trobo interessant i -com explica l’autora de la iniciativa, la francesa Margaux Ruyant- infon un esperit poètic al procés de dol. Poetree és una urna que evoluciona amb el temps, permetent que els éssers estimats plantin un arbre en les cendres del difunt. L’urna està feta d’un anella de ceràmica amb els detalls de la persona morta, un contenidor de suro i un suro que segella. Els familiars poden posar les cendres del difunt en l’urna i portar-la a casa amb un arbre de cirerer en un test biodegradable. Llavors treuen el suro i afegeixen terra dins de l’urna, i el petit arbre pot ser plantat a les cendres. Al cap d’un temps l’urna pot plantar-se en un jardí, on el contenidor de suro pot començar el seu procés de degradació, deixant només l’anell de ceràmica a la superfície com una marca commemorativa del difunt i un bell arbre de cirerer emergint d’ell. Aquesta idea transforma la visió "estàtica" que tenim de la mort cap a una altra visió més fluïda, agraïda i viva. I podrem fer visible d’alguna manera que d’unes cendres en pot sorgir vida i que amb la mort no s’acaba tot, com creiem els cristians, per exemple. I no fem res més que tornar a la terra allò que és seu: el nostre cos.

Tags: Vida i mort

Quan arriba la tardor, cada any ens arriba la convocatòria de la trobada de companys del Seminari de Solsona. I ja van 26 trobades si no vaig errat!. I veig que l’interès no només no decau sinó que es manté i fins i tot va en augment perquè cada any s’hi incorpora algun company nou. Bona senyal.

Ja he comentat alguna vegada que aquestes trobades són essencialment trobades per bressolar  records i amanyagar una mica la memòria de temps passats que, si no van ser millors que els actuals (¿recordeu allò que es diu a vegades de que “cualquier tiempo pasado fue mejor”?), sí que van ser prou bon per fer-nos retrobar i reactivar la memòria per tal de que vagi traient tot allò que hi guarda en algun raconet amagat.

Aquest any la trobada ha sigut a Vic i ens hi hem aplegat vora 50 persones que, tot fent una agradable visita a la ciutat, hem anat xerrant i posant-nos al dia de les circumstàncies personals de cadascú. Hem tornat a des arxivar els records de sempre i segurament que també algun de nou; records que ens fan presents persones i situacions viscudes amb més o menys intensitat  i que formen part de la nostra vida i -com deia un company- ens han marcat a molts per sempre en la nostra manera de ser, de fer i de pensar. Segurament que molts de nosaltres som com som i tenim els valors que tenim perquè vam passar una colla d’any en un lloc que es diu Seminari de Solsona.

La història és feta de records personals però, sobretot, de records col·lectius, contrastats entre diverses memòries personals que tenen com a conseqüència que els fets s’ajustin millor a la realitat tal com era i fan que es deformin molt menys, tot i que les percepcions d’un mateix fet siguin molt diverses i, per tant, els records també. Normalment som molt selectius a l’hora de recordar. No hem d’aferrar-nos als records però sí que potser cal fer-los servir com a eina que ens pot ajudar a viure millor i a enriquir-nos.

Cada any, deia abans, som una bona colla de companys que compartim el dia i la taula. Però també cada any hi ha alguna malaurada absència, degut a malalties o altres raons. I és que ens anem fent grans i el temps no perdona. Si no perdona als joves, menys ens perdona a nosaltres que ja no som tan joves. Per això també vull tenir un record per a ells en aquest petit apunt que sé que llegiran molts dels que ahir vam ser a Vic. Per tant, companys, compartim records antics però també cal que activem una mica les nostres neurones per tal de pensar amb aquests companys malalts i donar-los –hi el suport de la nostra amistat. Tant de bo en puguem tornar a trobar ben aviat.

I tant de bo aquestes trobades segueixin per molts anys!

”Del pou de la memòria
pouí tèrbols records,
records que me punyiren
ensems el seny i el cor”.

(Víctor Català)

Tags: Amistat, Història, Valors

Des de fa molt temps que el Govern català i la societat sencera reclamem que es facin públiques les balances fiscals per tal de poder veure “qui és qui”, i “què és què” en el repartiment dels diners a Espanya. Els entesos diuen que hi ha uns models establerts per tal de que es puguin fer perfectament els càlculs i clarificar un tema que sembla que no hi ha interès de clarificar.

Vistes les reclamacions de la Generalitat de Catalunya i les negacions sistemàtiques per part dels Governs de Madrid dels arguments esgrimits sembla que serà difícil posar-se d’acord. Mentre per a uns l’ Estat ens deu un fotimer de milions, per als altres no només no ens deuen res sinó que fins i tot ens ajuden a viure. Algun ministre fins i tot s’ha atrevit a dir que, si no fos per ells, Catalunya ja hauria fet figa. O sigui, que Catalunya viu de la caritat de Madrid.

El tema és d’aquells inacabables i que ja comencen a empudegar massa. Per a mi és tan evident qui té la raó que ja fa molt temps que no poso en dubte que els“paganos” (els que paguem) som nosaltres i que aquí retorna molt menys del que ens tocaria. Per tant, considero que tenim dret a reclamar el que se’ns deu i, sobretot, tenim dret a reclamar els nostres drets i la nostra terra. Per simple dignitat!. Anar per la vida, hom hi pot anar de moltes maneres: demanant constantment perdó, agenollat, amb complex d’inferioritat, amb por, amb vergonya o amb esperit de vassall. I crec que ja ha arribat l’hora de que ens traiem de sobre tots aquests complexos i ens comencem a sentir lliures interiorment per tal d’elegir el futur que nosaltres vulguem. I, justament, aquesta és la grandesa; perquè creure en els propis drets i en la pròpia llibertat és una cosa que depèn només de nosaltres mateixos. Després podrem parlar si podrem aconseguir o no les fites desitjades. Però la decisió de plantar cara a l’estat actual de coses és una decisió que només depèn de nosaltres.

El fons de la qüestió és si creiem o no en les nostres pròpies potencialitats i si volem construir un país diferent al que tenim; si volem transformar una societat que veiem massa malalta; si volem veure menys lladres i menys pobres; si volem més educació i més justícia social, més honestedat i una mica més d’il·lusió per un futur millor. Em direu que tot això és molt bonic de dir i molt utòpic. Potser sí. Però és la única forma que tenim de creure que la realitat pot ser una altra i que som nosaltres qui podem transformar-la.

Tags: Dignitat, Llibertat, Valors

Molt poca gent deu saber –com tampoc ho sabia jo- qui era la Germana Genoveva, una de les monges de la comunitat que treballa a la Prelatura de São Félix do Araguaia (diòcesi del Bisbe Pere Casaldàliga) des dels seus orígens.  En una comunicació que rebo setmanalment de SERVICIOS KOINONIA -on hi escriu Leonardo Boff- se’ns dóna aquesta notícia. Per considerar que l’article de  Boff és interessantíssim us el vull transcriure.

Mort i sepultura de la germaneta Genoveva, llevadora del poble Tapirapé (2013.10.11)

El 24 setembre 2013 va morir en el llogaret dels indígenes Tapirapé, a l’Araguaia, la Germaneta de Jesús Genoveva, francesa d’origen. Ella i les seves companyes han viscut una experiència que l’antropòleg Darcy Ribeiro considerava una de les més exemplars de tota la història de l’antropologia: la trobada i la convivència d’algú de la cultura blanca amb la cultura indígena. Aquest és el testimoni de Canuto, que sap bé de la vida i obra de la Germaneta Genoveva. Així descriu la seva mort:

« Al matí del dimarts 24 Genoveva estava bé. Havia pastat fang per a l’arranjament de la casa. Dinava tranquil·lament amb la germaneta Odile. Estaven descansant quan es va queixar de dolor al pit. Odile va anar ràpidament a aconseguir transport per portar-la al hospital de Confresa. Durant el camí la respiració es va anar fent més difícil. Va morir abans d’arribar a l’hospital.

De tornada al llogaret, consternació general. Genoveva havia vist néixer gairebé al 100% dels Apyãwa (així es deien a si mateixos els Tapirapé. Així es tornen a auto denominar avui), en aquests 61 anys de vida compartida.

Els Apyãwa van voler sepultar-la segons els seus costums, com si hagués mort una altra Apyãwa. Els cants fúnebres, ritmats amb els passos, es van perllongar per molt temps, durant la nit i el dia següent. Se sentien molts plors i lamentacions.

Segons el ritual Apyãwa, Genoveva va ser enterrada dins de la casa on vivia. La tomba va ser oberta amb tota cura pels Apyãwa, acompanyada de càntics rituals. A una alçada d’uns 40 centímetre de terra van ser col·locats dos travessers, un a cada extrem. A aquests travessers va ser amarrada l’hamaca que va quedar com una hamaca estesa com qui està dormint. Per sobre dels travessers es van col·locar posts i sobre les posts es va col·locar la terra. Tota la terra que van posar al damunt va ser porgada per les dones, com és la tradició. L’endemà aquesta terra es va mullar i es va modelar de manera que quedés ferma i espessa com la terra batuda. Tot acompanyat de càntics rituals.

En la seva hamaca on dormia cada dia, Genoveva dorm el somni etern entre aquells que va escollir perquè fossin el seu poble.

La notícia de la seva mort va volar per la regió, per Brasil i pel món. Van venir molts Agents de Pastoral. Els coordinadors del CIMI ( Consell Indígena Missioner ) de Cuiabá, van arribar després d’un viatge de més de 1.100 Quilòmetres quan el cos estava ja a la tomba, encara cobert només amb les fustes. Els Apyãwa les van retirar perquè els que acabaven d’arribar la veiessin per última vegada en la seva hamaca.

Als càntics rituals dels Tapirapé es van anar barrejant altres càntics i testimonis de la caminada cristiana de la germaneta Genoveva. Al final, el cacic va dir que els Apyãwa estaven tots molt tristos amb la mort de la germaneta. Parlant en portuguès i en tapirapé va ressaltar el respecte amb què sempre van ser tractats per les germanetes durant aquests seixanta anys de convivència. Va recordar que els Apyãwa deuen la seva supervivència a les germanetes, ja que quan elles van arribar, ells eren molt pocs i avui arriben a gairebé mil persones.

Plantada en territori Tapirapé està Genoveva, un monument de coherència, silenci i humilitat, de respecte i reconeixement de la diferència, provant com és possible  amb accions simples i petites, salvar la vida de tot un poble. Salutacions: Antonio Canuto » .

***

Al setembre de 2002 després d’ una trobada amb la Germaneta Genoveva vaig escriure un petit article al Jornal do Brasil que reprenc aquí a part.

Les Germanetes de Foucauld són testimoni de la nova forma d’evangelització, somiada per tanta gent a Amèrica Llatina: en comptes convertir les persones, ensenyar-los la doctrina i construir esglésies, van decidir encarnar-se en la cultura dels indígenes i viure i conviure amb ells. En el nostre temps aquest camí va ser viscut pel Germà Carles de Foucauld que al principi del segle XX va anar al desert d’Algèria, entre els musulmans, no per anunciar, sinó per conviure amb ells i acollir la diferència de la seva cultura i de la seva religió. Això mateix han fet les Germanetes de Jesús entre els indis Tapirapé al nord-oest del Mato Grosso, prop del riu Araguaia.

El dia 17 setembre 2002 vaig assistir a la celebració dels cinquanta anys de la seva presència al costat dels Tapirapé. Allà hi havia la pionera, la Germaneta Genoveva, que a l’octubre de 1952 va començar la seva convivència amb la tribu.

Com van arribar-hi? Les germanetes van saber a través dels frares dominics francesos que missionaven en terres de l’Araguaia, que els Tapirapé s’estaven extingint. Dels 1500 que hi havia antigament s’havien reduït a 47, a causa de les incursions dels Kayapó, de les malalties dels blancs i de la manca de dones. En l’esperit del Germà Carles, d’anar per conviure i no per convertir, van decidir unir-se a l’agonia d’un poble.

En arribar, la Germaneta Genoveva va escoltar del cacic Marc: "Els Tapirapé desapareixeran. Els blancs ens destruiran. Terra val, caça val, peix val. Només l’indi no val res ". Ells havien interioritzat que no valien res i que estaven condemnats a desaparèixer inexorablement.

Elles van arribar i els van demanar hospitalitat. Van començar a viure amb ells l’evangeli de la fraternitat, al camp, en la lluita per la iuca de cada dia, a aprendre la seva llengua i a incentivar tot el d’ells, religió inclosa, en un recorregut solidari i sense retorn. Amb el temps van ser incorporades com a membres de la tribu.

L’autoestima d’ells va créixer. Gràcies a la mediació d’elles van aconseguir que dones karajá es casessin amb homes Tapirapé i es garantís així la multiplicació del poble. De 47 avui arriben a gairebé mil. En 50 anys elles no convertir ni a un sol membre de la tribu. Però van aconseguir molt més: es van fer llevadores d’un poble, a la llum d’aquell que va entendre la seva missió de "portar vida i vida en abundància", Jesús .

Quan vaig veure la cara d’una índia tapirapé i el rostre envellit de la germaneta Genoveva, vaig pensar: si s’hagués tenyit el cabell blanc amb tucum podria passar per una perfecta dona tapirapé. Va realitzar de fet la profecia de la fundadora: "Les germanetes es faran Tapirapé, per des d’aquí anar als altres i estimar-los, però seran sempre Tapirapé " .

No hauria de seguir per aquest camí el cristianisme si volgués tenir futur en un món globalitzat? ¿L’evangeli sense poder i la convivència tendra i fraterna?

 LEONARDO BOFF

Tags: Església, Germana Genoveva, Pere Casaldàliga, RELIGIÓ

El 12 d’ Octubre és una data que no m’agrada. I encara m’agrada menys que fos declarada Fiesta Nacional de España per  la Ley 18/1987, del 7 d’octubre de 1987, que té   un article únic que diu:

Se declara Fiesta Nacional de España, a todos los efectos, el día 12 de octubre.

I segueix a aquest article una exposició de motius que val més que ens la prenguem en broma com, de fet, jo em prenc tota la festa en el seu conjunt. Cadascú que cregui el que vulgui i li respectaré que la celebri com vulgui, si ho fa de forma pacífica i respectuosa. Però deixeu-me la prendre també a mi com cregui més oportú i, si us plau, respecteu-m’ho també. Aquesta exposició de motius de la que us parlava diu així:

La fecha elegida, el 12 de octubre, simboliza la efemérides histórica en la que España, a punto de concluir un proceso de construcción del Estado a partir de nuestra pluralidad cultural y política, y la integración de los reinos de España en una misma monarquía, inicia un período de proyección lingüística y cultural más allá de los límites europeos.

Qui també se la pren amb ironia (i ja sabem que la ironia és de les coses més serioses que existeixen) és Eduardo Galeano que, en el seu darrer llibre “Los hijos de los días” redacta un text per a cada dia de l’any. Quan arriba al 12 d’ octubre diu això:

En 1492, los nativos descubrieron que eran indios,

descubrieron que vivían en América,
descubrieron que estaban desnudos,
descubrieron que existía el pecado,
descubrieron que debían obediencia a un rey y a una reina de otro mundo y a un dios de otro cielo,
y que ese dios había inventado la culpa y el vestido
y había mandado que fuera quemado vivo quien adorara al sol y a la luna y a la tierra y a la lluvia que la moja.

Eduardo Galeano. Los hijos de los días. Edit. Siglo XXI

I, com que a vegades val més riure que no pas plorar, he fet una selecció de còmics que fan referència a aquest dia tan important per alguns espanyols, per tal de que siguem capaços de posar humor a una cosa que en en realitat en té ben poc…

Tags: 12 d' Octubre, América Llatina, Nacionalisme

“La mentira és más cómoda que la duda, más útil que el amor, más perdurable que la verdad” és la frase que García Márquez posa en boca del dictador protagonista de la seva famosa novel·la “El otoño del patriarca”. Una novel·la que mai vaig poder acabar -després d’alguns voluntariosos intents-, perquè sempre la vaig trobar difícil de llegir (cal recordar que quasi no té punts seguits i ni un sol punt i apart) tot i la seva reconeguda vàlua literària.

He volgut recordar la frase perquè és en la mentida pura i dura on recolza el PP tota la seva activitat política. És tergiversant la realitat -com feia el Patriarca de la novel·la- com governa i com propaga mentides que ell mateix acaba creient-se. El Patriarca es crea un món propi delirant, falç, inventat i retroalimentat constantment per ell mateix i pel seu entorn; un entorn que és tot un microclima on viuen i veuen la vida des d’una perspectiva completament falsa, creada artificialment i preparada per a que el Patriarca visqui feliç entre els seus deliris exaltats. Aquest PP s’ha sabut crear uns tribunals, unes lleis, unes corretges de transmissió que fan que tot aquest sistema vagi aguantant. Ja sabem que García Márquez és qui millor va saber crear el famós “realisme màgic” que confon constantment realitat i ficció.

Doncs això mateix és el que li passa a l’actual PP, que no sap si el que diu és veritat o mentida i, en tot cas, s’ho creu sense saber si és una cosa o una altra. El PP viu en una constant ficció gens ni mica realista, però els serveix per anar fent. El patriarca Rajoy calla, que és lla cosa que sap fer millor i els seus ministres parlen –en realitat menteixen- creient-se allò de que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat. Però, no sé què ho deu fer, que cada dia que passa sembla que aquest poble empobrit, desesperat i desgraciat cada cop se’ls creu menys. Deu ser perquè el poble viu en la realitat i ells viuen en la ficció i en la mentida. Els joves ja no veuen futur perquè els han robat les il·lusions. Els treballadors veuen com el seu sou cada dia s’empetiteix més i els jubilats constaten que les seves pensions cada dia són més minses i amb risc de fondre’s de mica en mica.

Però els ministres “peperos” segueixen parlant –mentint- dient que tot va molt millor i que el pitjor ja ha passat. Només s’ho creuen ells, o fan veure que s’ho creuen. Per no veure ni sentir, no senten ni veuen el malestar general que hi ha al carrer. Sembla que estan disposats a acabar d’espatllar les poques coses bones i decents que quedaven dempeus i, quan no saben per on sortir, fan línies d’ AVE i foten garrotada a Catalunya, dues coses que sempre tenen bona sortida i cauen bé a les Espanyes.

I, enmig d’aquest desgavell, no s’entén que encara el “Patriarca-PP” no s’hagi mort o l’hagin fet fora. Sembla que està en decadència, però es va mantenint no sé exactament amb quina mena de miracle i amb quina mena d’intercessió celestial. Tinguem esperances que aquesta tardor els acabi desgastant de mica en mica i els freds de l’hivern l’acabin matant del tot. Només així ens podrem alliberar del PPatriarca i d’aquesta decadent i cruel dictadura.

Tags: LITERATURA, POLÍTICA, PP

Suposo que als escriptors que han escrit i presentat molts llibres ja no els deu fer tanta il·lusió com me’n va fer a mi el divendres passat, quan em van presentar el meu primer –i únic- llibre “A PEU” al centre Cultural de Mollerussa. Com que us prometia que us en faria una petita crònica, aquí va.

Primerament vaig voler dir unes paraules d’agraïment a les prop de 100 persones que van assistir a l’acte i vaig voler fer una mica d’explicació de com havia nascut el llibre i de les motivacions que m’havien portat a començar el meu blog, convertit ara en llibre. Després vaig presentar el presentador i vaig voler agrair-li públicament la seva bona disposició des del primer moment.

El presentador del llibre va ser un vell conegut meu i de molts dels assistents -Mn. Ignasi Montraveta- i seguidor del meu blog. Per aquests dos motius vaig poder-li demanar que em fes aquest favor: perquè tenia la confiança necessària per poder-li demanar i perquè sabia que ja havia llegit molts dels meus posts escrits durant els primers quatre anys de blog. Per tant, ja tenia feina avançada i ara, no va fer més que llegir-se durant tres setmanes la tria que ha sortit publicada en forma de llibre  per poder-ne fer una mica de ressenya. Per a mi va estar molt encertat i crec que va saber resumir plenament els principals aspectes que toco al llibre.

Ho devia fer tan bé, que es van esgotar tots els exemplars que vaig posar a la venda. Vaig quedar molt curt i vaig haver de fer llista, per tal de demanar-ne més i anar-los entregant a tots els que en van demanar. Espero tenir-los en un termini de 10 o 12 dies i poder-los anar fent arribar als seus destinataris. Si hi ha algun interessat de fora de Mollerussa que el vulgui, pot entrat al web de l’ Editorial EL TOLL on trobarà la forma de demanar-lo i li enviaran a casa.

I, per acabar, voldria fer unes reflexions que em semblen interessants en un moment com aquest. El fet d’escriure un llibre quasi sempre és conseqüència directa d’haver-ne llegit molts abans, cosa que no garanteix que el resultat sigui bo. Però és difícil escriure sense anteriorment haver llegit. Per això considero importantíssim que els infants comencin a llegir ja de ben jovenets i que no parin de llegir durant la resta de la seva vida. Per això jo vaig voler agrair públicament al meu primer mestre, el Sr. Josep Reynal, que m’inoculés aquest bon virus de la lectura.

A mi m’agrada escriure de forma senzilla. Com més senzill millor. Al blog vaig triar deliberadament aquesta manera de dir les coses, de forma espontània i sense fer  massa correccions, perquè trobo que es la forma de fer un blog viu i lleuger. Potser fins i tot, alguna vegada he pecat de massa lleugeresa… Però és la forma que he triat i en la que m’hi sento millor. Es una forma de deixar-me anar i sentir-me lliure expressant les pròpies reflexions i opinions (potser no sempre prou matisades), tot i sabent que no seran compartides per molts. Però tampoc m’importa massa i penso que, a fi de comptes, tothom és lliure de llegir-me o no i que podem respectar-nos sense haver necessàriament de pensar igual.

Escriure el blog m’ha fet perdre moltes hores però m’ha enriquit molt en tots sentits. Per tant, no me’n penedeixo gens ni mica i, de moment, penso anar-lo seguint. Reconec que, a l’hora de fer-ne un llibre, potser havia d’haver corregit una mica més, però no vaig tenir ni humor ni ganes i vaig preferir deixar-ho pràcticament tot com estava. Ja em perdonareu si hi trobeu massa errors.

I, per acabar, només dir-vos que el llegiu i que tant de bo us agradi. I, si fos possible, que em féssiu arribar els vostres comentaris i la vostra crítica, com més sincera millor. Gràcies a tots.

Tags: A PEU, Blogs, LITERATURA

La Norma Vaz Gadea és una amiga uruguaiana que fa anys que viu a Barcelona. De tant en tant, xerrem una mica pel Facebook i ens posem al dia de les respectives famílies, amistats i també d’alguna xafarderia.

Avui he trobat aquesta bonica història personal que ha escrit al seu Facebook i que no m’he pogut estar de robar-li. Norma, ja sé que em dones permís. Gràcies.

Estimades amics/amigues: Quants dies fa que no converso amb vosaltres, però no per això us  tinc oblidats. Ahir, quan venia de rehabilitació, vaig seure en un banc del carrer i em vaig posar a observar la gent que passava al costat meu. Al meu costat es va asseure una dona gran; vestia robes humils però molt netes, portava una bossa de compra d’aquestes que donen als supermercats. Em va donar la impressió que esperava alguna persona. La vaig observar amb curiositat, tenia una mirada dolça que irradiava bondat. Li vaig somriure i ella em va correspondre de la mateixa manera.

Començàrem a conversar, em va comentar que vivia sola, els seus fills feia molt temps que havien marxat a un altre país. Em va comentar que sempre venia a aquest banc, a la mateixa hora. Li vaig fer la broma de que avui li havia pres el lloc perquè jo havia arribat abans. Però la meva sorpresa va ser quan va arribar un noi mitjanament jove, la va saludar amb un petó, i es va asseure al seu costat. Ella li va donar la bossa que portava, vaig veure que a dins hi havia llet, pa, arròs i una alguna cosa més. Van estar una estoneta parlant i es va acomiadar d’ella. Potser, en veure la meva cara de sorpresa, va se que em va dir: aquest noi el conec des de petit, anava a l’escola juntament amb els meus fills, ara està a l’atur, viu en una casa abandonada amb la seva dona i dos nens; la noia fa neteges en cases de famílies, els arriba molt just per subsistir. El noi arreplega ferralla pels carrers, tenien pis però els van desnonar i els va quedar un deute. Els vaig oferir casa meva però no volen abusar mi. Per això vinc cada dos dies per aportar una miqueta del que tinc de pensió, que no és molta, però alguna cosa és alguna cosa. Penso que si algun dels meus fills estigués a la mateixa situació que aquest noi potser alguna persona faria el mateix.

Li vaig comentar que tant de bo moltes persones fossin com ella. Es va aixecar, em va regalar el millor somriure i va marxar carrer avall. Aquell matí vaig aprendre la millor lliçó de generositat. Amb poc podem ajudar i, sobretot, podem regalar un somriure, que  és la millor recompensa.

Que tingueu un bon cap de setmana. Jo ahir vaig tenir el millor regal: UN SOMRIURE.

Norma Vaz Gadea

Tags: Valors

Aquesta és la portada i la contraportada del llibre que l’ Editorial “EL TOLL” d’Ontinyent (La Vall d’Albaida, País Valencià) m’acaba d’editar i que demà presentarem al CENTRE CULTURAL de MOLLERUSSA a les 9 del vespre.

Els que aneu seguint el blog potser ja ho haureu llegit perquè ja fa dies que vaig penjar, dins del meu blog, una plana dedicada al llibre on explico una mica de què va. Per tant, si us interessa, podeu llegir-ho clicant aquí.

Vull fer notar que, des que l’editorial es va posar en contacte amb mi,  fins ara que el presento ha passat exactament un any. Tota una llarga gestació, que sembla haver arribat a bon terme i ja ho veieu: ja tenim la criatura aquí i sembla que ben eixerida, ben maca i robusta. Ha sortir un totxo de més de 400 pàgines!. Ara només falta que us agradi…

La presentació vaig demanar si la volia fer un vell amic i confés fidel seguidor del blog: MN. IGNASI MONTRAVETA. No vaig haver d’insistir gens perquè de seguida em va dir que sí de forma ben generosa i vaig adonar-me que s’ho agafava amb molt interès. Per tant, segur que ho farà molt bé i valdrà la pena escoltar-lo. Moltes gràcies Mn. Ignasi!.

I, per acabar, només dir-vos que hi esteu tots convidats, tot i sabent que alguns de vosaltres sou de molt lluny i no podreu pas venir. Però us ho havia de fer saber… I també us prometo fer-ne una petita crònica per explicar-vos com ha anat.

Si algú vol adquirir algun exemplar del llibre el pot demanar directament a l’EDITORIAL EL TOLL  i us el serviran directament.

Tags: A PEU, Blogs, LITERATURA

L’inefable Wert va dir fa temps que volia “espanyolitzar Catalunya”. I, tot i que es van abraonar contra ell, ja va dir que no cediria (recordem que tenen majoria absoluta) i ho seguirà intentant –ell i tot el PP en pes- fins on els sigui possible, amb lleis que afavoreixin tant el castellà que un dia podrien arribar a ofegar les altres llengües fins a fer-les morir.

La lliberal Esperanza Aguirre va dir dies enrere que s’havia de "catalanitzar Espanya"  i ara diu que no, que el que volia dir era que s’ha "catalanitzar Catalunya" (una visió ben original del que ella considera què és Catalunya). Una altra que mira de dur l’aigua al seu molí amb paraules fines i encisadores. Li deu semblar que mirant de dir coses boniques, afables i “piropejant”  als catalans ens comprarà. Potser a alguns sí, però dubto que a la majoria els faci canviar de parer veient com van les coses i negant.nos constantment el pa, la sal i aviat l’aire per respirar. Per acabar de reblar el clau diu una cosa que m’ha fet riure: ha dit que “la Constitució prohibeix la secessió". O sigui, que ja ni compta que les Constitucions es poden reformar i on ara diuen una cosa, després en poden dir una altra. Tot és voler. Diu que l’article dos la Constitució prohibeix que Catalunya s’independitzi, i encara ha anat més lluny: "La llei prohibeix la secessió no només a Espanya, sinó a tots els països occidentals".

Aquesta mateixa senyora ha demanat fer una “reflexió conjunta” per veure què ha passat a Catalunya que ha anat creixent la "desafecció" respecte d’Espanya, tot i que ella ja n’ha tret la seva pròpia conclusió: la culpa la tenen les autoritats catalanes. Arribats en aquest punt, jo crec que no val la pena reflexionar gran cosa més perquè per aqueta mena de gent les coses són tan clares que per a ells és perdre el temps donar més voltes a l’assumpte.Els seus arguments són clars: la Constitució no es pot canviar perquè ja està bé com està. Es com la Bíblia que, com a màxim, es pot interpretar però mai canviar. Però tots ja sabem des d’ara quina mena d’interpretació en faran. Sempre una interpretació restrictiva i a favor seu. I si els calgués canviar la Constitució (cosa que van fer quan els va convenir) també sabem quins canvis hi farien.  

Si Catalunya no volen que s’independitzi d’Espanya, que s’independitzi Espanya de Catalunya. Totes aquestes veus que s’escolten Ebre enllà de que fem nosa, que som un problema, que no estem mai contents, que som la pell del dimoni, etc, se les haurien de prendre seriosament i buscar la forma de que, si no podem marxar nosaltres, que ens abandonin ells. Potser estaríem prou satisfets tots plegats i segur que a una gran majoria no ens sabrà gens de greu.  Millor que fos una entesa ben amistosa, deixant clar que aquí tenim les portes obertes a tothom que vulgui venir, així com també cal que sàpiguen tots aquells que aquí no s’hi trobin bé que també poden marxar quan vulguin perquè la gent no ha d’estar obligada a viure on no s’hi troba bé. Seguiríem sent amics. Això que sembla de sentit comú, alguns no ho acaben d’entendre. Jo, si a un país no m’hi trobo bé, me’n vaig i en busco un altre on m’hi senti bé. I tots contents i en pau!. Jo crec en la llibertat de moviments i que cadascú ha d’establir-se –legalment, això sí- allà on vulgui. Aquest és un principi sagrat a Europa i fins i tot ha fet que Brusel·les amenaci fins i tot amb sancions a França si expulsa gitanos arribats d’altres països.

No sé si s’han preguntat per què molts necessitem i volem marxar?. Per què molts dels que van venir ja s’hi troben bé aquí i no tenen cap ganes de tornar als seus llocs d’origen i fins i tot aspiren a la independència de Catalunya?. Per què tenen tant pànic a que hi hagi una consulta clara i enreden la troca amb segones i  terceres vies i històries estranyes?. D’aquesta Espanya, que ni fa ni deixa fer, se’n pot dir un Estat democràtic?.

Tags: Independència

A les Illes Balears estan passant coses. De mica en mica s’ha anat formant una marea verda que, no en tingueu cap mena de dubte, arrasarà tots els TICS, tots els decrets plens de malla llet, de mala baba i de molt males intencions que aquest inepte i autoritari President anomenat Bauzá vol aplicar.

Avui Palma es prepara per a una mobilització multitudinària a les 18.00 contra el decret de llengües i la política educativa de Bauzá. Una manifestació que serà un èxit perquè li dóna suport la gran majoria de la comunitat educativa, sindicats, pares i mares i una gran part de la societat, tal com s’ha anat comprovant durant aquests dotze dies de vaga que els mestres de les Illes Balears han fet. Una vaga indefinida que com més va és més forta, més potent i es carrega de més raons cada dia que passa.

Des d’aquest insignificant blog em vull afegir a tota aquesta gran corrent de solidaritat que de tots els racons dels Països Catalans ha sortit cap a les Balears.

Ànims, que el que defenseu és fonamental per seguir existint com a poble que estima la seva llengua i la seva riquesa cultural. I recordeu que, quan toqui votar una altra vegada, cal deixar el PP ben sol i desarmar-lo per tal que no pugui fer cap més intent de massacre cultural.

Tags: CULTURA, Educació; PP, Ensenyament, Vaga

Franco va morir el 1975 però el franquisme segueix força viu en algunes capes de la societat i, més o menys amagat, en punts neuràlgics d’organisme oficials, governs, funcionariat, cossos i forces de l’ Estat, poder judicial, etc. Massa sovint surten als diaris personatges que mostren, sens cap mena de vergonya ni rubor, tics franquistes que després de 40 anys ja seria hora que haguessin desaparegut.

La transició espanyola -que ens van vendre com a modèlica- cada vegada és més evident que no va ser res més que un cant a la impunitat i un intent d’amagar sota l’estora un munt de porqueria que, de fer-se evident, hauria estat insuportable per uns governs que es volien dir democràtics i que potser ho volien ser però que no ho han acabat d’aconseguir, justament perquè no han volgut fer net. I la prova més evident l’anem tenint a mida que passa el temps i anem veient tot el que s’amaga a les cloaques de l’ Estat i tota la pudor que desprèn després de tant temps de guardar cadàvers amagats als armaris. Diuen que el temps ho cura tot però em sembla que, en certs aspectes, no és ben bé així. A vegades el temps no fa més que mostrar encara més evidents unes cicatrius que potser inicialment no es veien massa, però que el pas del temps ha agreujat i ha profunditzat en lloc de curar-les.

Ara ha arribat la jutge argentina María Servini de Cubría disposada a regirar una mica aquest passat tan incòmode per a Rajoy i alguns dels seus, molts d’ells hereus del franquisme més terrorífic. Un franquisme que tenia personatges emblemàtics com “Billy el Niño” com a peons necessaris col·laboradors de la dictadura i que han estat protegits fins ara no se sap ben bé per qui. Però és evident que han estat ben protegits i no els ha calgut fugir ni amagar-se enlloc. Tots ells han seguit fent les seves vides, tenint els seus negocis i, alguns d’ells fins i tot traient pit. A Alemanya els nazis van haver de fugir i amagar-se a les selves d’alguns països sud americans. Aquí –per vergonya nostra- ni això han hagut de fer.  Alguns ja han mort, però altres són ben vius i viuen prou tranquils. Ara arriba una jutge argentina i demana a Rajoy que extradeixi quatre repressors del franquisme, als quals en podrien seguir molts més. En aquests assumptes tot és començar i tot és voler anar estirant el fil. Mai se sap on ens poden dur les coses… Entre aquests imputats hi trobem un personatge del qual, els que ja tenim certa edat, en vam sentir a parlar molt perquè era un dels torturadors més famosos:  l’ex inspector de la “Brigada Político Social” José Antonio González Pacheco, conegut per tothom com a  “Billy el Niño”, temible personatge que gaudia moltíssim interrogant, amenaçant, apallissant i agafant  les seves víctimes pels cabells i arrossegant-los per les cel·les de tortura. I un altre personatge imputat que també hi trobem és el famós “Comisario Muñecas”, l’ex guàrdia civil Jesús Muñecas Aguilar, que actualment viu tranquil·lament a Madrid on hi regenta un centre hípic.

Tant de bo arribem a temps de fer justícia a aquests personatges i serveixi per treure drapets al sol en una Espanya que darrerament s’ha especialitzat en mirar enrere massa nostàlgicament. ¿Serà que molts dels que ens governen pensen encara  allò de que “cualquier tiempo pasado fue mejor”?

Tags: Dictadura, Franco, Justícia

Ahir al vespre vaig voler mirar “El Convidat” a TV3 per escoltar el que diria el Bisbe Novell. El programa em va deixar un mal regust de boca per tot un munt d’afirmacions que vaig escoltar i per una colla d’actituds que no acabo de comprendre a aquestes alçades. Els bisbes haurien de ser “Pastors” però alguns d’ells s’empenyen en voler esdevenir “pastorets”, recordant com de ridículs surten retratats alguns pastors del popular gènere teatral nadalenc que anomenem “pastorets”.

Dic això perquè, escoltant el bisbe Novell, em va semblar viure encara en aquell ingenu somni del Lluquet i el Rovelló la nit de Nadal que els fa viatjar fins a les calderes d’en Pere Botero i que fa que l’espectador no se’ls pugui prendre gens seriosament. Com no podrà prendre’s seriosament la major part de la societat (cristians i no cristians) algunes afirmacions que vaig escoltar ahir i que encara ressonen en la boca d’alguns bisbes, que sembla que que només van estudiar eclesiologia tridentina i el Vaticà II els ha relliscat olímpicament.

El Papa Francesc no fa massa va dir que “els sacerdots i els bisbes han de ser pastors amb olor a ovella”, “que no siguin mers gestors” i que “han de sortir a les perifèries on hi ha sofriment i sang vessada” i “que deixin de ser col·leccionistes d’antiguitats o de novetats en lloc de ser pastors amb olor a ovella”. I què vol dir ser pastor amb olor a ovella?. Segons el que jo entenc -quan llegeixo la interpretació que alguns molt  bons teòlegs fan de l’ Eclesiologia del Vaticà II- un pastor ha de ser proper a les persones, ha de saber escoltar els signes dels temps i llegir i escoltar les penes i alegries, les angoixes i les esperances quotidianes de la gent (també dels no creients). Perquè l’ Església ha de tenir una paraula d’esperança i d’acolliment per a tothom, com la tenia Jesús, i no sols ha de servir per condemnar, crear complexos, fer gent sense criteri ni veu pròpia i enviar-los de cap a l’infern si no fan el que ella diu.

Avui mateix llegia CATALUNYA RELIGIÓ.CAT com Salvador Pié  (teòleg, president de la Fundació Blanquerna) destacava que de la llarga i ja famosa entrevista del Papa Francesc a la revista Civiltà Cattolica se’n podien treure alguns punts claus:

1) Una Eclesiologia clarament arrelada en el concili Vaticà II i crítica envers els ideòlegs de la tradició, els tradicionalistes:

2) Una Església abocada totalment al món i a les seves necessitats, agudament comparada a “un hospital de campanya” i a la figura evangèlica del Samarità:

“3) Una Església més sinodal –amb un lloc més visible de la dona-, tot revisant l’exercici del Ministeri Petrí

Llegint l’entrevista del Papa no seria hora de començar a escoltar el repte que ell fa a renovar l’ Església i replantejar preguntes que podien estar molt bé èpoques passades però que ara necessiten respostes noves i plantejaments molt més lliures i moderns?. El Papa, a l’audiència que va fer a residència de l’ arquebisbe de Rio, va demanar davant de 40 bisbes de “cuidar l’esperança” del poble i fer-se noves preguntes. Va dir, per exemple:

Cal que , com a pastors , ens plantegem interrogants que fan referència a la marxa de les Esglésies que presidim . Aquestes preguntes serveixen de guia per examinar l’estat de les diòcesis en l’assumpció de l’esperit d’Aparecida i són preguntes que convé ens fem freqüentment com a examen de consciència .
1 . ¿Procurem que el nostre treball i el dels nostres Preveres sigui més pastoral que administratiu? ¿Qui és el principal beneficiari de la tasca eclesial, l’Església com a organització o el Poble de Déu en la seva totalitat?.
2 . ¿Superem la temptació d’atendre de manera reactiva els complexos problemes que sorgeixen? ¿Creem un hàbit proactiu? ¿Promovem espais i ocasions per manifestar la misericòrdia de Déu? Som conscients de la responsabilitat de replantejar les actituds pastorals i el funcionament de les estructures eclesials, buscant el bé dels fidels i de la societat?
3 . A la pràctica , fem partícips de la Missió als fidels laics ? ¿ Oferim la Paraula de Déu i els Sagraments amb la clara consciència i convicció que l’Esperit es manifesta en ells ?
4 . És un criteri habitual el discerniment pastoral, servint-nos dels Consells Diocesans? Aquests consells i els Parroquials de Pastoral i d’Afers Econòmics ¿són espais reals per a la participació laïcal en la consulta, organització i planificació pastoral? El bon funcionament dels consells és determinant. Crec que estem molt endarrerits en això .
5 . Els pastors, bisbes i preveres, tenim consciència i convicció de la missió dels fidels i els donem la llibertat perquè vagin destriant, d’acord amb el seu procés de deixebles, la missió que el Senyor els confia? Els donem suport i acompanyem, superant qualsevol temptació de manipulació o submissió indegudes? Estem sempre oberts per deixar-nos interpel·lar en la recerca del bé de l’Església i la seva Missió en el món?
6 . Els agents de pastoral i els fidels en general ¿se senten part de l’Església, s’identifiquen amb ella i l’acosten als batejats distants i allunyats? ".

Totes aquestes paraules i aquesta manera de parlar em sonen molt millor i les considero paraules de Pastor, d’algú que sap dirigir i que té autoritat no pas perquè se l’ha pren per la força sinó perquè  li han donat i se l’ha guanyada. Tot el demés són paraules de “pastoret”, molt apropiades per riure una estona en una tarda nadalenca.

Tags: Bisbe Novell, Església, RELIGIÓ

Ricardo Darín és un actor argentí que a mi m’agrada especialment perquè sempre es fa creïble. És clar que un bon actor ho és perquè aconsegueix que la gent se’l cregui, faci el paper que faci. Però no tots ho aconsegueixen i a molts actors se’ls veu el llautó; especialment es nota en algunes sèries llatinoamericanes on tot sembla de cartó-pedra. Ahir escoltava una entrevista que li feien a Darín on deia una sèrie de coses que em van agradar i que ara vull comentar. Va dir, referint-se a si voldria un altre Oscar:

"Per què he d’anar a l’Oscar ? Què creuen que passa allà?. Jo ja vaig ser una vegada, ja ho vaig veure, no em va deixar massa content i estic aquí. La fantasia que hom té des de fora del que és un ambient … És fals. No és seriós. Té a veure més amb la parafernàlia que envolta una cosa que amb la cosa en si mateixa”.

Es va veure un Darín diferent , amb una mirada diferent al que els actors del "star system" solen brindar i es va acabar de fer patent quan va parlar del seu rebuig pels Oscars i Hollywood. Explicava que una vegada li fan oferir un gran paper i el va rebutjar pels seus principis: .

"A mi em van oferir una sola vegada una cosa contundent i seriosa a la qual vaig dir que no. Em va molestar una mica que m’ho presentessin de tal manera que no acceptaven el NO com a resposta . Es deia “Home en flames” , el director era Tony Scott . Jo estava treballant a Espanya en teatre i l’únic que volia era acabar la temporada per venir i estar amb la meva dona i els meus fills a casa meva. M’ oferien fer el paper d’un narcotraficant mexicà ! Per què?. Per a ells tots els narcotraficants són llatinoamericans. No em va agradar i també perquè volia tornar a casa".

L’entrevistador li va fer notar que “havia perdut molts diners”, a la qual Darín li va contestar amb una altra pregunta, tan simple com complexa. "Per a què serveix?. Per a què?". "Per viure millor", li va dir l’entrevistador .

"Millor del que jo visc?. Jo em regalo dues dutxes calentes per dia. M’estava anant bé. Estava treballant genial al teatre. L’ambició et pot portar a un lloc molt fosc.Tinc un cotxe d’alta gamma i em produeix rubor, perquè és massa. Sóc feliç quan puc agafar el cotxe del meu fill. Sempre he trobat una mà estesa que m’ha ajudat. Si encara vols més que això és perquè estàs veient una altra pel·lícula. Tinc molt més del que necessito".

Aquestes respostes em van fer recordar allò que explicava el filòsof Kierkegard quan deia que un home caminava per la carretera de Londres i, creuant-se amb un vilatà, aturà el seu pas i li preguntà:–Senyor, és aquesta la carretera de Londres?.  Al que el vilatà respongué: "Sí , Senyor ". Però els vilatans tenen una intuïció especial i immediatament li va preguntar : "Però vostè a on vol anar?. Perquè, la carretera és la de Londres, però si vol arribar a Londres ha de girar-se, perquè Londres queda a la seva esquena.

Acabo amb una reflexió: Què busquem exactament les persones?. El camí de la felicitat?. Si és això moltes vegades i potser massa persones anem caminant d’esquena a la felicitat i potser ens en anem allunyant en lloc d’apropar-nos-hi. No haurem de canviar molts esquemes?. No haurem de buscar altres coses?. No haurem d’escoltar altres lletres i altres músiques?. No haurem de fressar altres camins?.

Tenir moltes coses no sempre fa feliç una persona i segurament la felicitat no la trobarem en tenir molt sinó en ésser més i millors; no ho trobarem en les grans aparences, sinó en una vida senzilla i coherent amb uns pocs valors que són els únics importants i que, en definitiva, són els que hauríem de procurar.

Tags: Felicitat, Ricardo Darín

Ha tornat a passar un cop més. I cada cop que passa, em quedo meravellat de la capacitat de supervivència que tenen tots els éssers vius i, en conseqüència, la que tenim també els humans. D’on ens ve aquesta ancestral ànsia de voler seguir vivint de la manera que sigui i mirar d’esquivar buscant totes les sortides possibles a aquelles situacions crítiques que ens posen al límit?.

Ha tornat a passar un cop més a la serralada dels Andes (¿recordeu la tragèdia d’aquells estudiants uruguaians que van tenir un accident d’avió i es van estar 72 dies perduts entre la neu i el fred?). I un altre cop ha estat un uruguaià, Raúl Gómez, de 58 anys, que va ser trobat en molt precari estat de salut (deshidratat i havent perdut més de 20 quilos)  després d’haver estat perdut vora quatre mesos i haver-se pogut refugiar –finalment- en un refugi a 4500 metres i on el van trobar per casualitat uns tècnics que amidaven la quantitat de neu que hi havia a la zona.

Cada vegada que llegeixo notícies d’aquest tipus penso: què hi ha darrere de tot això?. Penso en el sentit de la vida i de la mort; penso en aquesta set infinita de viure que tots tenim i que no sabem massa bé d’on ens ve; penso si no tenim també un altre tipus d’instint bàsic (discutit per alguns i per uns altres gens ni mica) que podríem dir-ne espiritual o recerca de Déu. El que en podríem dir recerca de l’infinit.

Diuen els entesos que la supervivència és una de les capacitats que qualsevol ésser viu posseeix a l’hora de sobrepassar circumstàncies específiques que poden atemptar contra la seva vida i que, en tots els casos , l’instint de supervivència es dóna de manera espontània i immediata com a forma de calmar aquelles situacions de perill imminent. L’instint de supervivència forma part d’aquells instints vitals primaris que tenen per finalitat la conservació de l’existència de l’espècie (menjar, beure, reproduir-se, lluitar o fugir, buscar refugi davant les inclemències climàtiques). Després diuen que ja en venen altres instints que podríem qualificar de més secundaris (plaer i benestar, companyia, prestigi, poder, cultura…). Però, curiosament, també és dóna generalment un fet: moltíssimes vegades, després de que hom s’hagi trobat en situacions extremes, es veu la vida des d’una altra perspectiva de com es veia abans i hi ha uns canvis evidents de valors i de vida.

Per això em va fer gràcia el que va respondre aquest home quan li van preguntar si creia en Déu. Va respondre: “Abans no, però ara sí que hi he de creure per nassos”. Ell sabrà per quin motiu ho diu…

Tags: Valors, Vida i mort

M’ha arribat a través d’un amic aquest vídeo, que jo no coneixia i que trobo que és ben adequat per escoltar-lo amb atenció aquests dies. El vídeo “TERRA DE RATOLINS”, que il·lustra un discurs en forma de faula de Tommy Douglas, destacat polític canadenc, mostra un país de ratolins governat durant molt temps per gats negres que, com es pot suposar, ho feien molt bé i feien molt bones lleis… per a gats!.

Us recorda alguna cosa aquesta situació? Heus aquí la faula:

LA TERRA DELS RATOLINS

“Aquesta és la història d’un país anomenat Terra de Ratolins ” . Un país on els ratolins creixien i jugaven , on naixien i morien . Vivien d’una manera molt semblant a com tu i jo ho fem . Fins i tot tenien un Parlament i uns Ajuntaments… I cada quatre anys , feien una elecció per veure qui seria alcalde o president . Anaven als col·legis electorals i votaven . Com tu i com jo. Anaven a les urnes i triaven un Govern .

Sempre era un Govern de gats negres i grossos .

Pot semblar estrany que els ratolins triïn un Govern de gats … No dic ni tinc res contra els gats . Són respectables i governen amb molts doctes assessors . Fan lleis bones … lleis bones , això sí , per als gats Però aquestes lleis bones per als gats no són tan bones per als ratolins . Una de les lleis per exemple , diu que les entrades de les rateres han de ser grans perquè pugui entrar l’urpa d’un gat . Una altra llei , en canvi , prohibeix que els ratolins puguin anar més de pressa que els gats , perquè aquests puguin tenir el seu esmorzar sense gaire esforç . Són lleis molt bones per als gats , però dures per als ratolins .

Quan els ratolins no van poder aguantar més , cansats de gats negres , van decidir anar en massa a les urnes i votar contra els gats negres . I ho van tenir clar : triar un Govern de gats blancs …

Els gats blancs havien fet una campanya genial . Van dir : cal generar confiança , el problema principal és que les rateres són petites i rodones . Si vostès ens trien les farem el doble de grans i quadrades . I així ho van fer. Els gats van poder ficar amb més seguretat les dues urpes .

La vida dels ratolins es va fer més dura que abans . I quan no van poder aguantar més , van tornar a votar els gats negres. I més tard una altra vegada els gats blancs. I així temps i temps … Fins i tot van assajar gats meitat blancs i meitat negres. Fins i tot van provar votar gats negres amb taques blanques . Deien que somiaven com els ratolins , però menjaven com els gats .

A poc a poc, els ratolins s’adonaven que el problema no estava en el color dels gats : el problema és que eren gats … I com que eren gats, es preocupaven dels interessos dels gats i no dels ratolins

Però un dia … Finalment , dirigint-se a tots els ratolins del país , va parlar un modest ratolí al que fins llavors no havien fet gaire cas. I va repetir una cosa que venia dient des de feia temps:

Per què els ratolins hem de seguir triant un Govern de gats ? …

Què us sembla … No és hora que triem ja, un Govern de ratolins ? “

Rajoy sembla que visqui al segle passat, quan les cartes trigaven dos i tres mesos per anar d’un lloc a l’altre. Les comunicacions avui són i han de ser molt més ràpides si no es vol fer el ridícul.  Tampoc calia potser que Rajoy ens fes esperar tant per dir el que ens dirà. A no ser que en aquesta llarga espera hi hagi una –per a mi- evident  segona intenció: deixar ben clar a tothom que el qui manen són ells i que els “tempos” els marquen ells i ningú més. Les majories absolutes poden tenir un problema: són prepotents i no saben escoltar les minories. En política, tant dolenta és l’actitud de tancar la porta als morros, com la del silenci. La política és l’art de negociar i es veu que hi ha polítics que no en saben o que només ho fan quan es veuen entre l’espasa i la paret.

Als catalans ja ens han tancat la porta al morros vàries vegades en els darrers temps: van retallar fins a no deixar-hi res un Estatut que podia haver donat sortida a molts problemes; van donar un No rotund a un nou finançament i ara segueixen tancat portes apel·lant a una Constitució que podria ser interpretable i modificable sense massa esforç. Però aquí no es mou res i sembla que no passi res. Però està passant. I tant que estan passant coses!. Entretant hi va haver una manifestació massiva l’any passat i una Via Catalana fa quatre dies. Però sembla que no ho veuen i quan se n’adonin hauran arribat tard. Fa molt temps que adopten actituds tancades i prepotents i sembla que han volgut desconèixer tant la realitat que ara ja és igual el que contestin ara en una carta que no espera ningú. Una carta que arriba tard. La carta del President Mas ja és igual si la contesten o no perquè nosaltres hem anat fent via i ja estem en una altra fase. Hem anat cremant etapes, anirem buscant tots els forats i farem tots els intents legals possibles. Però, siguem clars, el que preval en el fons és la voluntat i les interpretacions que es vulguin fer de les lleis. Tot és possible si hi ha voluntat.

Per tant, arribats en un previsible atzucac, què preval: la legalitat constitucional d’un estat o la voluntat democràtica d’un poble?. Hi ha un Dictamen del Tribunal Internacional de justícia de l’Haia de 22 de juliol de 2010 que ens dóna una total cobertura per una declaració unilateral d’independència, si és que al final s’hi ha d’arribar. La Cort Internacional de Justícia (CIJ) o Tribunal Internacional de Justícia (TIJ), conegut col·loquialment com a Cort Mundial, és el principal òrgan judicial de les Nacions Unides i va ser establerta per la Carta de les Nacions Unides el 1945.

Els dictàmens, juntament amb les decisions en assumptes contenciosos, formen part de la jurisprudència internacional, que té com a principal funció la de servir com a element essencial i imprescindible d’interpretació del Dret Internacional. A la pràctica, la Cort Internacional de Justícia ha fet un ús indistint com a precedents dels seus dictàmens i sentències, tractant tots dos tipus de resolucions en peu d’igualtat. Ambdues, per tant, són igualment jurisprudència.

Dictamen de la Cort Internacional de Justícia de 22 de juliol de 2010 sobre la legalitat de la declaració unilateral independència

– Declarem que no hi ha cap norma en el dret internacional que prohibeixi o estigui en contra de les declaracions unilaterals d’independència

– Declarem que quan hi ha una contradicció entre la legalitat constitucional d’un estat i la voluntat democràtica d’un poble part d’aquest estat, preval sempre la voluntat democràtica d’aquest poble

– Declarem que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és la voluntat dels ciutadans, la qual crea o modifica la legalitat vigent quan sigui necessari

Tags: Catalunya, POLÍTICA, Via Catalana

Vídeo de la Cadena que es va formar el passat dissabte, dia 31 d’ Agost, als marges de l’ estany d’ Ivars i Vila-Sana i que va aplegar gent de tot El Pla d’ Urgell.

Aquest post d’avui forma part de la idea que el BLOG-VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA    http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/ va fer córrer entre el bloguers catalans i que en aquest moment ja ha aplegat 264 blogs que es donen la mà els uns als altres.

Aquest blog A PEU, amb el número 168, enllaçarà amb el blog de l’ Albert amb el número 169 – AMB CRITERI PROPI http://uncriteri.blogspot.com

——————————————————————————————–

El Programa Memòria del Món de la UNESCO va decidir incloure l’any 2009 tot el material documental que hi ha disponible sobre la Cadena Bàltica o la Via Bàltica perquè ho considera un bé cultural per protegir. Tots els pobles del món tenen memòria col·lectiva però no sempre tenen les possibilitats adequades per guardar-la. La UNESCO intenta ajudar a través d’aquest programa.

La Cadena Bàltica o Via Bàltica és el nom que es va donar a una cadena humana de 560 Km que unia els tres països bàltics (Estònia, Letònia i Lituània) per exigir la independència dels seus països. Es va fer el 23 d’ Agost i va reunir entre 1,5 i 2 milions de persones (sobre uns 7 milions d’habitants totals de les tres repúbliques). Aquí és on s’inspira la Via Catalana de l’ 11 de Setembre i segur que també passarà a la història i tot el món s’assabentarà, com es va assabentar l’any passat de la gran manifestació a Barcelona, que Catalunya vol ser independent.

Ja sabem que hi ha molts catalans que no comparteixen la idea; ja sabem que l’Estat espanyol mirarà de minimitzar l’impacte; ja sabem que n’hi ha molts que diuen que no servirà per a res i fins i tot en faran befa; ja sabem que diran que aquestes coses són il·legals i ja sabem que criticaran la cadena, el nostre afany per la independència i tot el que vulgueu. Ja ho sabem.

Però sabem també que aquests petits gestos d’un munt de gent, gestos que tots junts es fan grans i es converteixen en símbol, aquestes aspiracions s’han de fer sentir d’alguna manera perquè és la única forma que tenim les nacions petites sense un Estat darrere per fer-nos escoltar. Sabem que tots aquests gestos hauran de ser pacífics i festius; sabem que haurem de ser ferms en les nostres conviccions per anar guanyant terreny; sabem que tenim arguments -molts arguments, molta raó i moltes raons- per exigir una cosa que és justa; sabem que “Tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo”, com diu l’ Espriu; sabem que les coses seran lentes i difícils; sabem que no ens ho posaran fàcil; sabem que haurem de sumar complicitats dins i fora del país i que les coses no es faran soles sinó que tots els que tinguem l’aspiració a ser lliures haurem de remar junts i mirant la mateixa fita.

I deixar que els gossos bordin; deixar que escriguin o diguin bestieses; fer cas només al nostre somni. Els Països Bàltics van aconseguir la seva independència el setembre de 1991. Per què nosaltres no?

La NATIVIDAD LÓPEZ LANGA és una amiga madrilenya que té un blog que es diu “Enfermería en el ámbito escolar” i que llegeixo sempre perquè parla de coses del meu ram. Ella és infermera en un centre de discapacitats i parla de les coses que la fan viure, patir i gaudir cada dia.

La Natividad es veu que va treballar amb la Diputada que anava a l’ Ave que es va accidentar a Galícia i que després ha fet unes declaracions que han aixecat polseguera. Li ha adreçat la següent carta que encapçala amb el títol “DESMEMORIADOS HISTÓRICOS”:

(Carta a una Diputada de la Asamblea de Madrid del PP)

Ilma. Sra. Dª Mª Teresa Gómez- Limón Amador:

Ante todo alegrarme y felicitarla por salir herida solamente del fatal accidente ocurrido en ese Alvia  que descarriló en Angrois (Galicia), entiendo los momentos que está pasando física y anímicamente y le deseo una pronta y total recuperación.

Aunque nos conocemos y trabajamos juntas cuando ambas iniciábamos sendas profesiones sanitarias en un Centro de Educación Especial, sigo llamándola de usted y más siendo Ilustrísima y del PP, vaya a ser que ciertas familiaridades sean delictivas que en estos tiempos que corren hay que al menos tratar de mantener las formas de hace bastantes años atrás, los que nos han hecho retroceder usted y los de su partido político, que son los que están ahora gobernando y por tanto imagino que saben encajar la crítica ciudadana.

Es curioso, por emplear términos suaves, el primero que me venía a la mente (escandaloso) y no lo voy a emplear, que indagando por la red parece que hubiera usted iniciado su carrera política desde el CDS y claro los que la conocimos antes de esa etapa sabemos que la inició en el PCE, ha ido ascendiendo (¿) y creo que por todos los partidos que entonces pensábamos que eran de izquierdas, amén de los distintos  sindicatos “de clase”, y si esta memoria mía no me falla que incluso estaba afiliada a dos a la vez, aunque igual la confundo con otros compañeros de la época, que fueron trepando en la escala político-sindical, mientras otros que vimos en qué consistían algunas maniobras  renunciamos a ello, quedándonos a pie de obra y con la perspectiva de los años y viendo lo que estamos viendo me siento al menos una persona más libre y digna que muchos de ustedes, dicho desde el respeto y en este caso no puedo decir desde el cariño.

Hace pocos meses la escuché en una tertulia o debate televisivo, me avisaron que usted salía en el mismo donde defendía la transparencia de los políticos, de los partidos, la dejaron hablar poco y ya entonces pensé en escribirle unas letras, pero su mismo partido y sus disculpas posteriores por la llamada al orden me hicieron desistir ya que vi que se quedó en agua de borrajas la transparencia que supuestamente usted defendía, estrategias que no le habrán gustado mucho a sus compis de partido o quién sabe si es una maniobra orquestada por ustedes, voces críticas dentro del partido, mira qué bien.

Pero cuando ayer me entero por la prensa de que está pidiendo la destitución de los presidentes de RENFE y ADIF, que no digo que igual tengan su responsabilidad, no es el objeto de estas líneas, pensé simplemente que difícil lo va a tener “la Gómez-Limón” (como la nombramos coloquialmente en el curro), ya no hay más partidos por la derecha del PP, claro que le queda alguno por probar como UPyD.

Y siguiendo el tono tranquilo de este escrito, me atrevo a preguntarle que como Diputada Madrileña en Educación,¿qué ha hecho usted por defender una enseñanza pública y de calidad?, ¿que ha votado usted en este y otros temas y por tanto asume su responsabilidad y dimitirá?, preguntaría mucho más, con estas dos respuestas claras y sin ambigüedades me basta.

En una cosa sí estoy de acuerdo, en que la “cultura de la dimisión” en España es de analfabetismo total, es más, si alguien con cargo técnico y/o político comete una grave irregularidad incluso punible, como máximo se le cambia de organismo e incluso lo ascienden, impensable en muchos países europeos con similares modelos pseudodemocráticos como el nuestro y ¡ay! del empleadillo de mil euros mensuales que meta la patilla….

Sigan aprovechando ustedes y todo el elenco de  políticos españoles que el pueblo, los ciudadanos, incluso los que votamos y no sabemos si volveremos a hacerlo más, estamos con miedo a las represalias laborales sobre todo y la mayoría dormida, hablo en plural por costumbre, pero a pesar de ustedes que no miran por el bienestar de la sociedad en su conjunto, muchos asalariados no responsables de la actual crisis y  que estamos pagando sus irresponsabilidades económicas y organizativas, sí seguimos trabajando y mucho y peor pagados y no estamos aletargados.

Y para finalizar y haciendo uso de una frase que es muy conocida por todos les diría a la clase política actual:váyanse todos, den la oportunidad de regeneración política y que nuevos líderes y de  manera comprometida y no lucrativas de por vida, nos hagan volver a creer en los valores por los que muchos luchamos hace décadas, incluida usted Ilma. Sra., codo a codo con sus compañeros,  a mi lado no iba usted, sí recuerdo que ya apuntaba maneras en las Asambleas de Trabajadores del Centro y siempre pensé y pienso que no solamente es inteligente, también muy lista.

Deseándole ánimo y fuerza en su restablecimiento de salud, se despide atentamente.

Madrid 22 de Agosto de 2013

Fdo: Natividad López Langa

Enfermera en el ámbito educativo de la Comunidad de Madrid

“La dignidad es el respeto que una persona tiene de sí misma y quien la tiene no puede hacer nada que lo vuelva despreciable a sus propios ojos”.

Concepción Arenal

Tags: Discapacitat, POLÍTICA, Sindicats, SOCIETAT

Un conservador, en termes generals, podríem dir que és aquell que té per missió conservar alguna cosa. És bo que hi hagi persones que es dediquin a conservar amb sentit certes coses com, per exemple, el patrimoni d’un país. Conservar, en principi, podríem dir que és una cosa bona perquè la humanitat sempre ha evolucionat a partir del que ha anat aprenent i transmetent a través dels segles.

Conservar, doncs, és bo. I ho són també, en un altre àmbit,  els conservants o conservadors, que són aquelles substància que, afegides als productes alimentaris en una petita proporció, n’eviten l’alteració microbiana i n’eliminen o impedeixen el creixement de microorganismes. Però els conservants han de ser proporcionats, serveixen pel que serveixen i duren el que duren. La societat també s’ha proveït dels seus conservants: són els partits que en diem conservadors i que, en principi, lluiten contra les innovacions que els sembla que amenacen l’ordre social. Està bé, com dèiem, que hi hagi conservadors però caldria preguntar-nos fins a quin punt podran conservar una llauna que ja té molts anys, està a punt de caducar i potser ha arribat l’hora de decidir què en fem.

Arribats aquí, ens podríem preguntar fins a quin punt és bo ser conservador i si a vegades pot arribar fins i tot a ser dolent. Cada dos per tres ens avisen que hem de tenir cura amb certs conservants que posen als aliments perquè diuen que són contraris a la salut. Massa conservants està comprovat que no són bons. No haurem de tenir cura també de certs conservadors que volen preservar la societat de tot tipus de progrés que ells consideren malèfic i, per tant, volen deixar sempre les coses tal com eren al passat o, com a mal menor, tal com són ara i creuen més amb l’immobilisme i les formes històricament establertes que no pas amb els canvis?.

Aquesta pregunta o reflexió és ben oportuna fer-se en aquest moment que viu la societat catalana i ens podria portar a preguntar-nos si tot el vell és bo o si tot el nou és dolent. O al contrari, si tot el vell és dolent i tot el nou és bo. Segur que no arribarem a posar-nos d’acord i també segurament que arribarem a la conclusió de que cada situació depèn de moltes circumstàncies i cada moment és únic i diferent. Però en moments com el que vivim potser seria bo fer-nos la pregunta i podria ser bo també qüestionar-nos una mica les coses perquè la societat ha canviat molt en poc temps i canvia cada cop més de pressa. Potser ens caldria preguntar quines coses ens encadenen al passat i quines ens alliberen; quines coses ens fan més infeliços o més feliços; quin camí ens porta al progrés global i quin ens porta a l’estancament i a la mort. Caldria preguntar-se si cal que visquem tota la nostra existència tal com ara o si podem –i volem-  viure d’una altra manera.

Potser caldria preguntar-nos també per què fem les coses, per què les fem com les fem i per quin motiu no les volen canviar. Caldria preguntar—nos-ho tot: si el canvi és bo per si mateix i si no ens comportem simplement per esnobisme o perquè, a fi de comptes,el més fàcil és seguir la moda. Caldria preguntar-se si els canvis que inevitablement produeix la història no els haurien d’acompanyar les institucions, els partits polítics, els intel·lectuals, les elits, els líders i les persones que tenen algun tipus d’influència en el seu àmbit. Tant difícil és qüestionar-se les coses i poder debatre lliurament?. Es veu que sí!. A vegades penso que cada cop més la societat va per un costat i les institucions i partits per un altre completament diferent, fet que produeix un tall i un allunyament irreconciliables i que fa que els problemes, en lloc de solucionar-se, cada cop siguin més greus: partits que s’allunyen del que la societat demana; legisladors que legislen com si visquessin a Mart i no pas a la Terra; sistemes econòmics que, sabent que no resolen res, no es canvien, etc.

Totes aquestes coses me les pregunto aquests dies mentre la societat catalana espera (ben asseguda, perquè si no podria cansar-se) la resposta de la carta que Mas li va adreçar a Rajoy, tot i sabent que la resposta serà la ja sospitada, tancant portes, finestres i camins per tal de que tot quedi sense sortida i pretenent que tot quedi igual com està. Les demandes dels ciutadans sembla que no conten per a res i demanar una mica d’imaginació i diàleg tampoc sembla que sigui demanar res de l’altre món. Però és que ens trobem amb un tipus de conservadors que volen conservar tant que, quan se n’adonin, es trobaran amb la llauna caducada. I ja sabem què passa quan una llauna caduca: explota, rebenta i ho esquitxa tot.

Tags: Conservadors, SOCIETAT

Pujar a Queralt sempre és agradable i sempre fa de bon pujar. És un lloc d’una gran bellesa, amb uns entorns tranquils per qui vulgui passejar i un balcó privilegiat per anar badant mentre albirem un panorama que ens duu espai enllà  i ens ajuda a fer volar el pensament i la imaginació.

Si ja és agradable per si mateix pujar a Queralt, encara ho és més si el motiu és la trobada anual que fem els cosins Gamisans. I això exactament és el que vam fer ahir: trobar-nos, com fem cada any més o menys per aquestes dates, els cosins d’aquesta rama familiar que neix a Clarà per tal de constatar que hi seguim sent tots, que seguim més o menys bé, per posar-nos al dia de les coses que han anat passant en cada família i per constatar que hi han uns llaços comuns que ens continuen unint d’alguna manera misteriosa però real. Com dèiem ahir en la conversa tranquil·la davant de la Font Negra, si no fos per aquestes trobades segurament que passaria molt temps en què no ens veuríem gens el pèl i cada cop els llaços s’anirien refredant de mica en mica. Per tant, seguim amb ganes d’anar continuant amb les “cosinades”.

Mentre pujàvem cap a Queralt de bon matí anàvem veient que les boires estaven ben arrapades a les muntanyes i que la temperatura semblava més de tardor que no pas de ple estiu. Poc a poc, però, va anar obrint-se el dia i el sol va anar lluint cada cop amb més força i, en sortir de missa de 12, ja escalfava amb prou ganes com -junt amb els anys- per fer-nos esbufegar mentre anàvem pujant escales amunt cap a la roca de Queralt  on hi ha l’oratori conegut com a la cova de Sta. Helena, lloc on la tradició situa la troballa de la imatge de la Mare de Déu de Queralt per un pastor.

Deia que sempre és agradable pujar a Queralt i, extensivament, al Berguedà perquè em fa retornar bells records de jovenesa: les colònies d’estiu que durant uns quants anys fèiem a Peguera i que servien per passar uns dies d’estiu ben agradables, per compartir amistat i trescar per aquelles muntanyes tot respirant aire pur i ben fresc. Quina diferència amb les calors que havíem de suportar al Pla d’ Urgell!. Paisatges ben diferents dels nostres, camins desconeguts per nosaltres però ben coneguts pel cavaller i trobador Guillem de Berguedà i per aquell fascinant personatge  que es deia Ramon Vila, potser el maquis més conegut de tots i que tothom coneixia com Caracremada. Encara recordo que ens ensenyaven la casa on va néixer allà a la roca de Peguera i ens explicaven totes les peripècies que hagué de viure durant la seva vida de maqui.

Per arrodonir el dia i com una sorpresa més que em volia obsequiar la jornada d’ahir, vaig poder saludar a Queralt dos companys de joventut que feia molts anys que no veia i a Mn. Ramon Barniol, actual capellà-custodi del Santuari i amics de també fa anys.

I no cal dir que, arribada l’hora i amb la gana ja ben feta, ens vam asseure a taula tots els cosins per fer un bon dinar en un recomanable restaurant (Fontnegra Restaurant) al mateix peu de Queralt i a tocar de la Font Negra, de qui pren el nom. Cal deixar constància que ens van donar un molt bon dinar i ens van tractar molt bé. I, per acabar el dia, vam asseure’s a redós de la font, gaudint de la fresca i de la mútua companyia i allargassant la tarda passejant pel Carrer Major de Berga, visitant el museu de la Patum i fent un beure en un cafè.

Un altre dia ben agradable, doncs, el que hem passat i amb el compromís d’aplegar-nos tots amb salut l’any vinent a les terres planes del Pla d’ Urgell.

Tags: Familia, Queralt

Eduardo Galeano va néixer a Montevideo l’any 1940. En un dels seus darrers llibres “Los hijos de los días” (Siglo XXI, Buenos Aires, 2012) escriu:

Un 5 de Setiembre de 1638 nació Luis XIV, rey de Francia, Rey Sol.

El Rey Sol vivió dedicado a las gloriosas guerras contra sus vecinos y al cuidado de su ruluda peluca, sus capas espléndidas y sus zapatos de taco alto.

Bajo su reinado, dos hambrunas sucesivas mataron a más de dos millones de franceses.

Se supo la cifra gracias a que Blaise Pascal había inventado, medio siglo antes, la calculadora mecánica. Y se supo el motivo gracias a Voltaire, que tiempo después escribió:

—La buena política conoce este secreto: cómo hacer morir de hambre a los que permiten vivir a los demás.

La crisi fabrica pobres i, per combatre la pobresa, a les eminències europees es comporten com Lluís XIV: maten la gent de gana per tal de que hi hagi menys pobres. La maten de gana, els curen o els eduquen pitjor, ajuden els bancs i deixen a la cuneta els que més ho necessiten.Que es morin aviat que d’aquesta manera hi haurà menys persones per ser ajudades.

Això sí: des del 2008 les dotacions extraordinàries aprovades pels dos darrers governs espanyols per a Defensa han sobrepassat en un 21% el pressupost oficial. Traduït en xifres vol dir que, com ve passant en els últims sis anys, el Govern espanyol acaba d’aprovar la concessió d’un crèdit extraordinari per a atendre al pagament d’obligacions corresponents a programes especials d’armament i material per 877,3 milions d’euros (uns 1.170 milions de dòlars) al pressupost del Ministeri de Defensa i es finança amb deute públic ", segons informa el portal ‘Eldiario.es’.

En aquest mateix període partides com la sanitat, l’educació o la recerca han patit retallades de fins al 50% a causa de la crisi, motiu per la qual cosa s’organitzen una mitjana de 27 manifestacions diàries, segons dades oficials publicades anteriorment, per protestar contra el "genocidi financer", les dràstiques polítiques d’austeritat, les retallades i l’atur.
El que dèiem: combatem la pobresa matant pobres.

Tags: Crisi, Pobresa

Devia ser l’any 1978 o 79, no ho recordo bé. Feia un parell o tres d’anys que jo havia arribat a l’ Uruguai i tenia un company que havia fet un curs de formació d’agents de pastoral al COM (Centre d’ Orientació Missionera) de Caxias do Sul , un centre que havia aconseguit renom gràcies a la categoria dels seus professors i a l’orientació progressista que tenia, en un ambient de fosques dictadures a tot el con sud d’ Amèrica Llatina. Sempre em parlava molt bé d’aquest curs i em va fer venir ganes de fer-lo. Un dels organitzadors d’aquests cursos era un company nostre que es deia Juan Martín Posadas (jesuïta uruguaià) i entre els professors convidats hi va haver durant molts anys el bisbe Pere Casaldàliga que, deia ell, hi anava amb molt de gust a compartir i a aprendre.

Des de la seva senzillesa i humilitat deia que a Caxias hi aprenia molt, tot i que estic segur que era molt més el que ell hi sembrava. Ja és prou coneguda la lluita que el bisbe Pere va tenir, des del principi del seu episcopat a la seva diòcesi, en favor d’unes causes que va fer seves i que l’han acompanyat fins ara, ja vell, malalt i bisbe emèrit.

Aprofitant aquesta circumstància va ser quan, amb el meu amic Sebastià, vam proposar-nos fer-li una visita per tal de poder-lo conèixer personalment i poder compartir un parell de dies amb ell. A nosaltres ens feia molta il·lusió i sabíem que a ell també segurament també n’hi podria fer poder xerrar una mica en català i poder parlar de la comuna diòcesi de Solsona a la que pertanyíem ell i nosaltres. Ell, un home obert a tot el món, sempre ha tingut unes arrels catalanes ben clares, que no ha amagat mai i a les que no ha renunciat ni negat tampoc mai.

D’aquesta manera és que vaig conèixer el bisbe Pere, un bon record que guardaré sempre. Vam compartir moltes estones de conversa durant aquells dos dies que hi vam ser i recordo especialment la seva senzillesa i la seva proximitat en el tracte amb tothom. Recordo que un dia li vaig demanar permís per gravar-li una d’aquestes xerrades per tal de poder-la enviar a Mn. Climent Forner per si creia convenient publicar-la al Full Diocesà de Solsona, del quan n’era director. Vaig fer la gravació, certament, però va quedar tan malament (no sé si per culpa de la cinta o de l’aparell) que costava molt poder-la escoltar bé. Una autèntica llàstima!.Igualment, però, la vaig enviar i no recordo si la van publicar o no.

Tot això ho recordo ara que -aprofitant les vacances- he tingut ocasió de rellegir algun dels articles que formen el llibre que van fer un grup de personalitats amb motiu dels 80 anys del bisbe Pere. És un llibre que recomano vivament si encara no l’heu llegit. Es titula “"PEDRO CASALDÁLIGA. Las causas que dan sentido a su vida. Retrato de una personalidad”. Podeu llegir-ne l’índex clicant aquí. 

El bisbe Pere ha estat un exemple de fidelitat durant tota una vida a un munt de “grans causes”, resumides en un amor incondicional a la “Patria Grande Latinoamericana” i a la seva gent més pobra: indígenes, camperols sense terra. Tot, des d’una visió d’un Déu que allibera a través de persones amb consciència social i eclesial. Benjamín Forcano, coordinador d’aquest llibre, recull unes paraules del bisbe Pere on ho resumeix tot:

“Va ser ell qui ens va donar la pista: parlar de mi mateix i de la meva vida, no; parlar de les causes que han centrat la meva vida, si. Perquè les causes de la meva vida valen més que la meva vida. A vegades els periodistes em pregunten més per la meva vida que per les meves causes. Això és quedar-se a la superfície. Jo sempre dic canviant la d’Ortega i Gasset, que jo sóc jo i les meves causes, i les meves causes valen més que la meva vida .

Causes meves, i no només meves, són: la terra, l’aigua, l’ecologia, les nacions indígenes, el poble negre, la solidaritat, la veritable integració continental, l’eradicació de tota marginació, de tot imperialisme, de tot colonialisme, el diàleg interreligiós i intercultural, la superació d’aquest estat d’esquizofrènia humà, que és l’existència d’un primer món i un tercer món (i un quart món també), quan som un sol món, la gran família humana, fills del Déu de la vida ".

Sense voler, diu Forcano, el bisbe Pere ens ofereix tot un programa. Un programa ben definit, amb punts bàsics i el camí per solucionar-los.

Tags: Església, Pere Casaldàliga

La llarga història de les desavinences religioses es repeteix i es repeteix feixugament. Abans i ara; aquí i allà. Les religions haurien d’unir i, en canvi, separen. Haurien de crear pau i massa vegades sembren odi. Les persones i els pobles en general no hem sabut ser tolerants i seguim sense saber-ne. Hauríem de creure més en l’espiritualitat que no pas en la religió i, en canvi, creiem més en la religió mal entesa que no pas en l’espiritualitat. Jo cada cop desconfio més de les religions dogmàtiques justament perquè els dogmes acostumen a tancar el cap i el cor; serveixen més per posar límits al camp de la llibertat intel·lectual que no pas per obrir ments i cors.

Avui, mentre dinava, escoltava que a Egipte tornava a haver-hi –com ahir- enfrontaments i morts al carrer. I en gran part d’això gràcies als fanatismes religiosos. I parlo en general perquè avui els trobem als països àrabs, on les esperançadores primaveres han fracassat gràcies a aquests fanatismes, però demà els trobarem en un altre lloc, alimentats per uns fanatismes semblants. Potser havíem posat massa esperances en unes primaveres que no han fet res més que alimentar les roses fins ara a l’estiu, quan el foc de l’integrisme, la sequera de la intolerància i la calor del fanatisme ho asseca tot.

A Naguib Mahfuz la seva novel·la “FILLS DEL NOSTRE BARRI” quasi li costa la vida. Un fanàtic el va apunyalar perquè van considerar-la blasfema i a l’autor enemic de l’islam quan sempre va ser un gran defensor de la tolerància i de la democràcia. Deia que “la democràcia és la única solució. Hem d’obrir-nos. Com més finestres s’obrin, més aconseguirem que s’imposi la voluntat del poble”. Sempre va ser un home moderat políticament i religiosa i deia que els autèntics enemics del poble eren la ignorància, la pobresa, les dictadures i les malalties. Recordava també que l’autèntica causa àrab és el dret a un futur de llibertats i dignitat.

Ell veia clar allò que dèiem al començament: que les religions han de saber conviure, han de ser tolerants i que hi ha uns valors universals que han de ser compartits per tothom. Malauradament ens falta encara molt per creure’ns-ho.

Tags: Democràcia, Drets humans, Egipte, Espiritualitat, Justícia social, Llibertat, RELIGIÓ

Paul Bowles, (Nova York, 3 de desembre de 1910 – Tànger, Marroc, 18 de novembre de 1999) va ésser un escriptor, compositor i viatger nord-americà. Ell mateix explica que de jove va tenir conflictes molt intensos amb els seus pares. Un dia, en una discussió amb la seva mare, va llençar-li un ganivet i, per evitar mals majors, als 19 anys va decidir marxar de casa. A partir de llavors va fer una vida bohèmia i es va dedicar a la música i a la literatura.

Bowles deia que "la diferència entre un turista i un viatger és que quan un turista arriba a un lloc sap exactament el dia que marxarà. El viatger, però, quan arriba a un lloc, no pot saber si es quedarà allà la resta de la seva vida". Trobo que és un text molt avinent en aquests dies d’estiu on tots ens tornem una mica turistes, caminants, viatgers, hostes, badocs o potser simplement letàrgics estiuejants. Bowles , en les seves novel·les li agrada descriure la barreja que fan alguns europeus o nord-americans entre la cultura musulmana i les pròpies cultures fins al punt que, alguns d’ells, acaben immersos en autèntiques crisis d’identitat en trobar-se descontextualitzats i alienats per un núvol de drogues, alcohol i ambigüitat emotiva i situats en el paisatge del desert (interior o exterior), on l’única cosa que existeix és el cel i la terra pelada. D’aquesta manera vol representar la dissolució de la identitat que comporta el món modern per alguns.

Dissolució d’identitats o descobriment i acceptació de noves identitats. “A l’estiu tota cuca viu”, diuen, i podríem afegir que a l’estiu tots ens movem una mica més i sortim de les nostres rutines i dels nostres mons interiors que ens tenen presos. Intercanviem més experiències, veiem coses noves, ens retrobem amb amics, ens remullem a les aigües d’uns mars que ens fan sentir petits però també una mica més lliures. Passegem per muntanyes des d’on veiem nous paisatges i des d’on veiem el món des d’una altra perspectiva. Potser fins i tot l’estiu ens fa veure que tot és més relatiu, que les coses no són tan serioses i els problemes no són tan greus. Que podem deixar les nostres preocupacions per uns dies i no passa res. Potser fins i tot descobrim que el món aniria rodant i aniria fent la seva encara que nosaltres no hi fóssim i, per tant, ens fa sentir menys imprescindibles i necessaris.

Tot i que sigui cert que tothom és necessari d’alguna manera, també és cert que cap de nosaltres és imprescindible. I, parlant d’imprescindibles, aquests dies estiuencs que ens converteixen en éssers més letàrgics i més filosòfics ens fan veure una crua realitat: que segurament els éssers més prescindibles de tot l’univers universal són els polítics. Sobretot seria bo i molt útil poder prescindir d’aquests mals polítics que surten com a bolets i que cada cop més sovint han de fer visites als jutjats. Jo, insensat de mi, creia que els polítics eren persones que buscaven el bé comú i la igualtat social. Jo em pensava que no buscaven el seu propi interès i benestar,  sinó l’interès i el benestar general. Jo, pobre de mi, que em pensava que no hi  trobaríem tants demagogs i que serien els que predicarien amb l’exemple. Jo, candorós de mi, creia que serien persones que sabrien dialogar, arribar a acords per tal de beneficiar la societat i buscar metes comunes i em trobo que més aviat tenim una classe política que no està a l’altura de les circumstàncies i que és tan curta de vista que no hi veu més enllà de les seves cadires i de les seves butxaques.

Arribarà la tardor i hi tornarà a haver moviments de tot tipus. I serà llavors quan haurem de recordar-los altre cop que la societat els demana que han de saber escoltar una mica més, que han d’encapçalar els canvis i les aspiracions que una bona part de la societat els demana, que esperem que siguin líders i prenguin determinacions, que deixin ambigüitats que no porten a res més que a la desil·lusió. En fi, que ara els deixem fer vacances també a ells, però perquè carreguin piles i arribin amb tota la força.

Tags: A PEU, POLÍTICA

Fa uns mesos que va córrer la notícia de que la periodista Janell Burly, col·laboradora de Huffington Post, va publicar una nota en la que explicava que li va regalar al seu fill Greg Hoffman, de 13 anys, un iPhone, però amb certes condicions: el regal portava com acompanyant un contracte de 18 punts que el noi havia de firmar si volia el regal. La mare explicava que únicament intentava ensenyar-li al seu fill adolescent com conviure i ser amo d’un aparell molt sofisticat i que passés que l’aparell fos amo d’ell.

He recollit aquests 18 punts i cadascú podrà jutjar-los. Potser jo no estaria del tot d’acord amb tots ells, ni amb aquesta condició tan dràstica que la mare li va imposar al seu fill. Sí, però, que hi estic amb moltes de les condicions i amb l’esperit de fons que tenen aquestes normes. Els telèfons actuals diuen que són cada dia més intel·ligents i que són capaços de fer un munt de coses. Jo només tinc, encara, el típic telèfon per fer trucades i la major part del temps el tinc apagat. Encara funciona amb el telèfon fix que qualsevol dia ens anunciaran que ens treuen. Les èpoques canvien i no s’hi pot fer res més que anar-s’hi adaptant o quedar-se al marge per sempre més, la qual cosa també considero que és una ruqueria. Amb més o menys gràcia i amb més o menys ganes considero que hem d’anar ballant el ball que toquen fins que puguem. Això sí, intentant com aquesta senyora vol ensenyar al seu fill, mirant de ser amos de la tecnologia cada cop més sofisticada que ens envolta i no haver de mirar compulsivament el telèfon cada moment i haver d’estar connectats a internet permanentment.

A la carta que acompanyava al mòbil, la mare d’aquest xaval establia les següents condicions al jove Greg:

1. És el meu telèfon [de la mare]. Jo l’he comprat i l’he pagat. Jo te’l cedeixo. No sóc la millor?
2. Sempre sabré la contrasenya.
3. Si sona, respon. És un telèfon. Digues hola, sigues educat. Mai ignoris la trucada si és del teu pare o de la mare. Mai la ignoris.
4. Dóna’ns el telèfon a les 19:30 h. si l’endemà tens classes, i a les 21:00 h.el cap de setmana. S’apagarà durant la nit i es tornarà a encendre a les 07:30 h. Respecta els horaris de les altres famílies, com a nosaltres ens agrada que també ens respectin.
5. El telèfon no anirà amb tu a l’escola. Conversa amb la gent amb la qual després t’envies missatges. És una habilitat social.
6. Si et cau a la banyera, a terra o es trenca, tu ets el responsable de pagar la reparació. Has de tenir aquesta despesa prevista.
7. No facis servir la tecnologia per mentir o riure’t d’algú. No participis en converses que poden ferir altres. Sigues un bon amic o almenys allunya’t d’aquestes situacions.
8. No enviïs missatges, correus o contactis amb gent amb la que no ho faries en persona.
9. No converses pel telèfon mòbil amb les persones a les que no portaries a casa.
10. Res de porno. Busca a internet informació i comparteix-ho amb mi. Si tens qualsevol dubte pregunta a algú. Preferiblement al teu pare o a mi.
11. Apaga’l o posa-ho en silenci quan estiguis en públic. Sobretot en els restaurants, cinemes o quan estiguis parlant amb una persona. No siguis mal educat, no deixis que un iPhone  et canviï.
12. No enviïs o rebis imatges de les parts íntimes de ningú. No en facis broma. Algun dia hi seràs temptat encara que siguis molt intel·ligent. És perillós i pots arruïnar la teva adolescència. És una mala idea. El ciberespai és més gran i poderós que tu. I és difícil fer que alguna cosa desaparegui, inclosa la mala reputació.
13. No facis fotos i vídeo de tot. No hi ha necessitat de documentar la teva vida sencera. Viu les teves experiències. S’emmagatzemaran en la teva memòria per sempre.
14. De tant en tant deixa el telèfon a casa i sent-te segur amb la decisió. No és una extensió de cos. Aprèn a viure sense això.
15. Descàrrega música nova o vella o diferent de la que escolten milions de persones al mateix temps. La teva generació té accés a més cançons que mai ningú ha tingut opció abans. Gaudeix d’aquest avantatge. Expandeix els teus horitzons.
16. Els jocs de paraules, puzles o els d’entrenament mental són els millors.
17. Mantingues els ulls oberts. Mira el món que passa al teu voltant. Mira per les finestres. Escolta als ocells. Fes passejades. Parla amb desconeguts. Fes-te preguntes sense utilitzar Google.
18. Si perds el rumb et retiraré el telèfon. Ens asseurem a parlar sobre això i començarem de nou. Tu i jo estem aprenent sempre. Estic en el teu equip i estem junts en aquesta tasca.

Tags: Educació, Tecnologia

La nostra societat –malauradament- mai ha estat massa justa i durant molts segles fins i tot ha estat molt injusta. Era normal deixar abandonats a la seva sort els que no podien seguir els seus ritmes i no entraven en els paràmetres del que se’n deia “normalitat”. Com a molt, se’n feien càrrec les seves famílies o algunes institucions benèfiques. S’havia anat progressat positivament en aquest sentit durant aquests darrers anys de més abundància econòmica, però sembla que tot el que siguin ajudes socials s’ha aturat molt amb la crisi i, si ens descuidem, retornarem a la societat injusta i desequilibrada d’anys enrere.

Ahir llegia un text de Pedro Zabala, professor  de Dret, que titula LA IMPUDICIA DE LOS VIEJOS. És un text escrit amb una molt fina ironia, on es pregunta què cal fer amb els que no caben a nostra societat i que, per altra banda, tenen els seus drets i els reclamen ben justament. Què cal fer amb els que “sobren”? Ell parla dels vells, dels malalts, de les persones dependents, dels emigrants, dels sense sostre, de les dones, de les minories sexuals, de les persones i organitzacions defensores dels drets humans, d’aquests cristians que s’han pres seriosament el missatge de Jesús en les Benaurances.

La crisi afecta a una gran majoria de la societat, però afecta sobretot als més dèbils en tots els sentits. Els parlaments, els encarregats de fer les lleis, els encarregats de fer-les complir procuren prou bé que la crisi no afecti negativament els rics, els poderosos, els bancs, els que mouen els fils d’aquest món de mones… No fos cas que els fessin enfadar!. Si cal procurar per algú i si cal tractar bé algú, els primers a seure a la taula del ric Epuló són ells. I les engrunes ja les donarem als pobres Llàtzers, que poc a poc van quedant fora del sistema. Potser fins i tot deixarem que els gossos els llepin les ferides i els donarem unes engrunes que cada dia són més minses i amb més gent per repartir-les. Una autèntica vergonya d’un sistema cada com més injust amb les minories desprotegides de tot tipus!

I arribats en aquest punt podríem parlar de casa nostra, de com aquest injust sistema de repartiment ens perjudica i com afecta cada com més, per exemple, a milers de nens mal alimentats tal com a denunciat aquests dies el Síndic de Greuges. Cal independitzar-se políticament però cal independitzar-se també urgentment d’aquest sistema injust. Cal pensar en una societat molt més justa i que no deixi fora aquestes bosses de persones desgraciades que sembla que ja no serveixin per a res més que per anar cap al contenidor com una escombraria més de les que genera aquest sistema.

I, si voleu concretar encara més, podríem parlar de les retallades a les persones amb discapacitat intel·lectual, que és un camp que conec ben de prop perquè hi treballo. La situació ha anat de mal en pitjor, tal com fa notar la Lourdes Sellarès, treballadora social de la Fundació Maresme, en un article aparegut fa un parell de mesos on recull tota una sèrie de dades que fan pensar de veritat. “Des de desembre de 2012, la Generalitat no dóna resposta a cap nova demanda de servei per a persones amb discapacitat intel·lectual, cosa que suposa l’exclusió social, sobretot per aquelles persones que necessiten un lloc de treball o accedir a serveis assistencials  (centres de dia/residències).”

Les entitats sense ànim de lucre que treballen en aquest camp ens trobem amb una situació d’ofec econòmic i, de forma semblant, s’hi troben moltes famílies.Si la situació es manté, anem a un retrocés de 30 anys en els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual. Caldrà fer alguna cosa? Caldrà que el repartiment dels diners es faci d’una altra manera?

Tags: Discapacitat, Immigració, Justícia social, Pobresa, SOCIETAT, Vellesa