A PEU

Quan es parla de “dependència emocional” normalment ens referim a les relacions de parella i fins i tot alguns la consideren un trastorn de la personalitat per la seva extrema necessitat afectiva que tenen algunes persones a restar lligades a una altra. Com dèiem, normalment ho referim a la relació de parella. A mi em sembla, però, que podríem anar una mica més enllà i veuríem que la dependència es troba en molts altres àmbits. En el polític, entre ells.

Per poder-ho entendre millor hauríem de partir de la base que cada persona és individual, única i irrepetible, tot i que necessitem la relació imprescindible amb altres. El que ens fa feliços és justament l’equilibri adequat entre ser un ésser autònom i independent i saber tenir relacions socials (amor, família, amistat…)

Avui el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha dit a Barcelona que “potser per anar ràpid és millor anar sol, però per arribar lluny és millor anar ben acompanyat”. Sr. Rajoy: potser aquesta afirmació podria ser fins i tot veritat si es produís com vostè l’expressa. Però és que trobo que la premissa és falsa i, per tant, el resultat és fals. Justament perquè vostè parteix de la base que la companyia és bona i jo trobo que això és molt discutible, per no dir totalment fals.

Sr. Rajoy: Diguem-ho clar d’una punyetera vegada! Vostès parteixen de la base que hi ha uns amos i uns esclaus i la relació que sempre estableixen és la típica d’amo-esclau. La típica frase d’una parella d’enamorats “No puc viure sense tu” vostès la interpreten com: no puc viure sense tu perquè et necessito, et manipulo, et faig servir, et mano, t’exprimeixo…Perquè, Sr. Rajoy, jo entenc les sanes relacions des del punt de vista de la igualtat i de la llibertat i no pas des de la dependència. I vostès han mirat de crear una espècie de dependència emocional política que no volen que es trenqui de cap manera. La dependència i l’estar enganxat a una persona o al que sigui, a la llarga, Sr. Rajoy, cansa molt, fa consumir molta energia i no és mentalment saludable. Això crea esclaus i jo –com la majoria de catalans, em sembla- no volem ser esclaus.

Per curar les dependències emocionals els especialistes recomanen aprendre a desenganxar-se d’allò que fa mal sense adonar-nos-en. Per sort, una gran part de catalans s’ha anat adonant del què li fa mal i ha decidit desenganxar-se’n i allunyar-se’n d’una vegada. Vol allunyar de la seva vida d’una vegada per totes aquesta sensació de dependència que ens angoixa cada dia més. Als que no s’ho acaben de creure els diria si encara no pateixen aquesta mena de síndrome anomenat “dependència emocional” perquè, tal com diu el psicòleg clínic Walter Riso,“si considerem que alguna cosa o algú és indispensable en la nostra vida, estem a l’ombra d’un amo” (Despegarse sin anestesia. Edit, planeta).

Una gran majoria de catalans ha decidit que ja som prou grans i que ja podem anar sols pel món. Sr Rajoy: Si poguéssim votar i que cadascú pogués exposar lliurement les seves raons, veuria que hi ha una majoria de catalans que ja no veu necessari i indispensable caminar amb Espanya i que més aviat ho considerem una nosa. Per tant, de ben acompanyats no ens en sentim gens ni mica; just tot el contrari: ens sentim molt mal acompanyats i molt mal tractats des de sempre. No podem viure sense menjar, sense beure i sense respirar, però podem viure sense pare, sense mare, sense parella, sense mòbil, sense cadenes de TV estatals, sense plans d’educació espanyolitzadors i sense Espanya… Podem viure sense exèrcit, podem viure sense monarquia i fins i tot segurament que podríem viure sense lliga nacional de futbol perquè les distàncies a Europa cada cop s’han fet més petites i potser podríem triar fins i tot on volem jugar… Res de tot això és indispensable per viure i viure bé. Potser fins i tot podríem ser bons veïns -si vostès volguessin ser-ho- i potser fins i tot ens podríem mirar amb més simpatia perquè no ens sentiríem tan condicionats. La llibertat i capacitat d’auto governar-nos que ens donaria aquesta nova situació ens faria dir la frase tal com originàriament és i no pas tal com l’ha dit vostè Sr. Rajoy: “Val més sols que mal acompanyats”

Quan parlo de divendres i diumenge –vull que m’entengueu- ho faig d’una perspectiva cristiana i en refereixo al Divendres de Passió i al Diumenge de Pasqua. Avui és PASQUA. I no podríem entendre de cap manera aquesta gran festa de  l’ esperança i de la vida si no féssim una ullada enrere i veiéssim els moments de dolor i de desesperança de Jesús i, amb ell, de tota la humanitat. És cert que la resurrecció de Jesús és la veritat fonamental dels cristians (una veritat que, potser vista des de la llunyania i sense la fe en Jesús, pot semblar una bogeria i una realitat sense sentit), però també és cert que no és menys fonamental per a la nostra fe saber que el ressuscitat no és cap altre que Jesús de Natzaret crucificat, com ho fa notar JON SOBRINO en el seu excel·lent article publicat a la revista “Sal Terrae” el 1982: EL RESUCITADO ES EL CRUCIFICADO

Ja en la primeríssima predicació cristiana (allò que tècnicament s’anomena kerigma i que prové del terme grec κήρυγμα (‘anunci’, ‘proclamació’) el nucli de la fe era aquest:

“Israelites, escolteu aquestes paraules: Jesús de Natzaret era un home que Déu va acreditar davant vostre, obrant entre vosaltres, per mitjà d’ell, miracles, prodigis i senyals. Tots ho sabeu prou.  Doncs bé, aquest Jesús va ser entregat d’acord amb la decisió que Déu havia pres i fixat per endavant, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns impius. Però Déu l’ha ressuscitat alliberant-lo dels dolors de la mort, que de cap manera no podia continuar retenint-lo sota el seu poder”. (Fets dels Apòstols 2,22-24)

Per tant, avui celebrem un triomf i un  alliberament total: l’alliberament de la mort, símbol d’aquell límit  que la humanitat sap que no pot vèncer ni traspassar.

– Si, com diu el bisbe de Tànger Santiago Agrelo,

“El Viernes Santo podría ser un buen día para declararlo Jornada Mundial de la Legalidad Injusta porque en ese día, el Inocente fue legalmente azotado, legalmente condenado, legalmente despreciado, legalmente escarnecido, legalmente crucificado… El Emperador, el Procurador, el Centurión, el Ministro, el Delegado del Gobierno, el Sargento, cuando se les pregunta por la justicia, responden con la legalidad, y cuando se les pregunta por su hermano, dicen que en la ley que no consta que los tengan. Un día sabremos lo que pasará cuando Dios les pregunte por su Hijo, por sus hijos”…

-Si, com ens segueix recordant el mateix Santiago Agrelo,

“Las vallas se oponen; las cuchillas cortan; el mar separa, amenaza, ahoga. Las vallas son insensibles; las cuchillas son frías; el mar es hostil. Vallas, cuchillas y mar: cruces de última generación para hombres y mujeres a quienes crucificamos porque nos estorban”…

no podríem tenir cap mena d’esperança, perquè sembla que cada dia el món és més inhumà, més injust, i els crucificats cada cop són més: persones crucificades i països crucificats i condemnats per sempre més a la misèria material i moral; crucificats per la voracitat d’un capital sense escrúpols i mai satisfet del tot, com una bèstia voraç que no en té mai prou i destrueix i es menja tot el que troba per davant sense cap mena d’escrúpols, sense límits i sense aturador.

Però aquest bisbe Agrelos (que ell mateix confessa que s’ha “convertit” des que és a Tànger) creu el mateix que creien els primers cristians i escriu avui mateix al seu Facebook:

“Ayer noche, en la vigilia pascual, gocé, también lloré… Tenía la catedral llena de gente de color azabache: Tres de ellos recibieron los sacramentos de la iniciación cristiana; una joven fue confirmada; un niño recibió el bautismo. La catedral se le llenó al Señor de hijos sin papeles, de cantos sin papeles, de danzas sin papeles, y me imaginé el cielo y la alegría de Dios en una noche de resurrección, y lloré porque más allá de esa noche intuí el mar, las vallas, las cuchillas, el sufrimiento, la muerte… Pero no podía dejar de sentir la dicha de tenerlos allí para el Señor, para la esperanza, para el futuro, para la vida…
En realidad, siempre vivimos así, con el corazón lleno de paz, y la muerte espiándonos para amenazarnos… Pero está vencida, aunque siempre se presente con su crueldad indiferente… Está vencida. Ya sólo queda espacio para el amor”.

Això és exactament la Pasqua: la creença de que la mort està vençuda i que l’únic espai possible que pot quedar a la humanitat és l’espai de l’ AMOR.

FELIÇ PASQUA DE RESURRECCIÓ A TOTS!

Recordem que, pròpiament,  el feixisme fou el sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la Primera Guerra Mundial. Però, per extensió, el diccionari també aplica el terme a l’ Ideologia política, l’objectiu de la qual és la instauració d’un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc., o també a un règim inspirat en aquesta ideologia o a l’actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s’imposa a una persona o a un grup.

Després de veure a la tele l’ambient que es respirava pels carrers de València i llegir als mitjans el que va passar a Mestalla; després d’haver escoltat personalment com RAFA MARTÍN explicava les agressions que va sofrir per part de la Policia Nacional d’ Espanya em pregunto: tot això no és feixisme? Quin tipus de govern tenim a Espanya que permet actituds violentes com aquestes? Fins quan haurem de suportar agressions d’aquesta mena per ser “catalans de merda”, com li van dir aquells policies al Rafa. Al final de Copa del 2012 ja li va passar una cosa molt semblant a un altre noi barcelonista –el Jordi Mascort- quan també va ser atonyinat per uns quants policies i sembla que no s’hagi fet absolutament res per evitar aquestes situacions. No se n’han assabentat o ja els va bé que passin aquestes coses per tal de que aquests “catalans de merda” sàpiguen com van les coses a Espanya. Feixisme a dojo!.

Perquè no són només episodis aïllats. Aquell mateix dia es va permetre impunement que hi hagués penjades durant hores banderes de simbologia nazi i feixista en les carpes dels seguidors madridistes. Es va permetre que es cremessin estelades i senyeres sense que la policia intervingués ni demanés cap tipus de documentació. Ja ha fet notar el diputat republicà al congrés Joan Tardà a través d’un comunicat que ‘aquest tipus d’actuacions en què hi ha ciutadans que són colpejats, insultats i segrestats per la policia pel fet de portar banderes estelades, es vénen repetint des de fa molt de temps’. Tardà ha explicat que fa uns quants mesos ERC ja va presentar ‘un informe sobre les agressions patides per ciutadans per part de la guàrdia civil i la policia per haver parlar català‘. La llei, en aquests cassos, és quan és més evident que no és igual per tots. A uns no se’ls permeten certes banderes quan altres les poden mostrar impunement on vulguin i quan vulguin. La guerra de les banderes que la delegada del “Gobierno” a Catalunya es cuida prou bé d’alimentar es veu que només és per algunes banderes i per alguns símbols. I així amb tantes coses…

“L’actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s’imposa a una persona o a un grup” –tal com defineix el diccionari- s’ha de dir clarament que és feixisme pur i dur. I aquí sembla que ningú vulgui dir res. Ni el Ministre de l’Interior –Jorge Fernández Díaz-, ni el director general de la Policia diuen res. Aquí es poden filtrar als diaris fotos de “jutges independentistes” i el Ministre no en sap res ni mou un sol dit per esbrinar-ho.  Ni que fóssim en una dictadura i les llibertats personals no comptessin per a res!. Quina vergonya! Quina misèria moral que gasta aquesta gent! I després s’omplen la boca –quan els convé- amb la paraula democràcia… quan en qualsevol país mitjanament democràtic el ministre ja hauria dimitit i aquests policies ja estarien expedientats. I tampoc no s’adonen que aquest mal s’encomana i que pot no tenir aturador!. Com volen que molts no n’estiguem tips d’aquestes situacions i que vulguem marxar ben lluny i com més aviat millor…

La senyora ministra Cospedal pot dir tranquil·lament que “els escraches de les plataformes contra els desnonaments són una forma de nazisme” i aquí ningú la contradiu ni s’escandalitza. Aquí es poden publicar als diaris i escoltar sovint a les ràdios qualificar de nazis –i coses semblants- als independentistes catalans i ningú diu res. L’espectre del feixisme plana sobre alguns països d’Europa i aquesta Europa sense cara ni ulls tampoc sembla que no ho vulgui veure. A Espanya el PP cada dia retalla més llibertats, re centralitza tan com pot i permet que les actituds feixistes –tant de paraula com d’obra- siguin més corrents i sembla que ningú s’espanta. Sembla que només es doni importància als diners que uns i altres roben –tot i que això també és important-, i no sembla que la gent doni massa importància a les llibertats polítiques i socials que també és una altra forma de robatori. Quan se n’adonin i vulguin parar-ho ja no hi serem a temps.

Comença la Setmana Santa per als que som creients. En la missa d’avui, tot escoltant l’Evangeli, m’ha cridat l’atenció el passatge on s’explica l’indult de Barrabàs i la condemna de Jesús. Deu venir d’aquí la paraula “barrabassada”, que s’identifica a un gros disbarat o a alguna cosa feta amb insensatesa i sense massa seny. El poble va preferir que indultessin  Barrabàs abans que a Jesús. Recordem el passatge de l’evangelista Marc 15,6 (Mt 27,15-26; Lc 23,13-25; Jn 18,39-19,16)

Jesús, condemnat a mort
⁶ Cada any, per la festa de Pasqua, Pilat els deixava lliure el pres que ells demanaven. ⁷ Hi havia un tal Barrabàs, empresonat amb els sediciosos que havien comès un assassinat durant els disturbis. ^* 8 La gent, doncs, va pujar ^* i demanaven a Pilat allò que els solia concedir. ⁹ Pilat els digué:
—¿Voleu que us deixi lliure el rei dels jueus? ^*
10 Deia això perquè s’adonava que els grans sacerdots li havien entregat Jesús per enveja. ¹¹ Però els grans sacerdots van incitar la gent perquè demanessin la llibertat de Barrabàs. ¹² Pilat els replicà:
—Què voleu que en faci, doncs, del qui anomeneu el rei dels jueus?
¹³ Ells tornaren a cridar:
—Crucifica’l! ^*
14 Pilat els deia:
—Però quin mal ha fet?
Ells cridaren encara més fort:
—Crucifica’l!
¹⁵ Pilat, volent acontentar la gent, els deixà lliure Barrabàs i va entregar Jesús, després de fer-lo assotar, ^* perquè fos crucificat.

Deia que m’ha cridat l’atenció aquest passatge perquè l’he relacionat de seguida amb una notícia que vaig llegir ahir al diari PÚBLICO

“El Gobierno ha indultado a Francisco Segundo Domingo Vaquero, exdirector de una sucursal del Banco Santander condenado por robar 30.000 euros a un cliente. Domingo fue condenado por un delito continuado de falsedad en documento mercantil en concurso con otro delito continuado de apropiación indebida por extraer dinero de la cuenta de un cliente, cuando aún dirigía una sucursal del Santander en Esguevillas de Esgueva, Valladolid”.

Aquesta pràctica – cada dia més discutida i denunciada des de fa anys pel ‘Observatori de la Laïcitat’, per considerar-la “anacrònica i injustificada”- sembla que té l’origen al segle XVIII. El 1759, una epidèmia de pesta a Màlaga va obligar a les autoritats a suspendre les processons. Desobeint la prohibició, els presos de la presó malaguenya es van amotinar per escapar-se i poder anar a la processó pels carrers portant a coll la imatge d’un Crist.

Justos o no, els indults especials de Setmana Santa han anat continuant fins ara. L’actual  ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, no fa pas gaires dies que va pronunciar una conferència a Esade de Barcelona i on va dir que la funció dels indults és “no convertir en injustícia el que sembla una resolució justa”.  I va continuar fent una afirmació que cada dia es veu com a més discutible: “El Govern no ha concedit ni un indult a condemnats per corrupció”, i va garantint després: “I mentre sigui ministre de Justícia no en concedirà”. “Els indults han de reparar l’excés de rigor de l’aplicació de la llei en un cas concret. Això no vol dir desautoritzar els tribunals”, va aclarir.

És talment així, Sr Ministre? Potser caldria aclarir-ho una mica més tot això! Tampoc fa massa dies que el dirigent d’IU Gaspar Llamazares ha acusat Gallardón de mentir, i ha posat com a exemple els indults que el Consell de Ministres va atorgar a l’exalcalde i tres exregidors d’Abdalajis (Màlaga), tots del PP, acusats de prevaricació urbanística. El portaveu del PSOE a la Comissió de Justícia, Julio Villarrubia, i el diputat d’ERC Joan Tardá també han assenyalat que l’Executiu ha concedit “bastants” indults a condemnats per corrupció en aquests dos anys.

És tradicional que les confraries de penitents sol·licitin aquesta mesura de gràcia per a aquells reus de l’àmbit de la seva província que compleixen els requisits de qualsevol indult ordinari, com són: que estigui complint condemna en l’actualitat i que concorrin raons de justícia, equitat o utilitat pública.Doncs resulta que els últims quatre governs de Rajoy, Zapatero, Aznar i González han estat esquitxats per una polèmica comú: la concessió d’indults que han creat una gran controvèrsia, com són els d’un kamikaze defensat per un diputat del PP, el banquer Alfredo Sáenz, un col·laborador d’ETA, el jutge Javier Gómez de Liaño, els acusats per muntar el GAL, Rafael Vera i Barrionuevo, l’alcalde de Marbella, Jesús Gil i Gil (en dos ocasions) o Alfonso Armada, un dels colpistes del 23-F. Tots tenen en comú que s’han lliurat de les seves condemnes per aquesta mesura de gràcia dels governs.

La Fundació ciutadana CIVIO té una pàgina que s’anomena  EL INDULTÓMETRO. És interessant i molt pedagògic donar-hi una ullada. Podrem comprovar com la nostra democràcia té molta opacitat i molt poca transparència. En tots els àmbits, i no pas només en el judicial.Em sembla que seguim fent moltes més barrabassades del que pertocaria i en deixem passar de massa grosses. El silenci, el passotisme i l’omertà (aquells silencis que fan part del codi d’honor de la màfia siciliana) són moneda massa corrent en la nostra societat, que segueix condemnant justos com Jesús i segueix deixant anar Barrabassos i delinqüents de guant i coll de camisa blancs i emmidonats perquè tenen molta afinitat al poder. Ja justícia massa vegades es converteix en injustícia i deixa de ser justa. Hauríem de preguntar-nos més sovint qui fa la tria d’aquests indults i com es fa…

Fornells de la Selva, Bescanó, Serinyà. Celrà, Ivars d’Urgell, Palau d’ Anglesola, Cabrils… Endevinalla: què tenen de comú aquests pobles? Segurament que ja ho heu endevinat, després de llegir avui els diaris: en tots ells s’ha tallat el pal on hi havia penjades estelades o bé s’han cremat directament. Com a bons feixistes, han actuat amb nocturnitat, premeditació i traïdoria.

Us imagineu que ara els independentistes sortíssim a la nit i ens poséssim tots a cremar banderes espanyoles? L’endemà, els diaris i les televisions ho aprofitarien per fer bullir l’olla uns quants dies i ens acusarien de tot el pitjor que ens puguem imaginar. Normalment, els independentistes no acostumem a actuar així o, si per cas, hauríem d’evitar fer-ho per tots els mitjans. hauríem de demostrar-los que nosaltres volem ser diferents i que no volem rebaixar-nos a la seva alçada. Hauríem de mostrar a tot el món que aquí volem fer les coses amb pau i respecte. Nosaltres no hauríem de consentir el joc brut i demostrar que no volem violència de cap mena. Nosaltres, si no ens agrada la bandera espanyola, no la posem i santes pasqües! I quan ens manen posar-la, ho fem “per imperatiu legal”, tal com ha fet l’ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, posant una placa on ho diu clarament. No seria pas una mala idea aquesta! A tots els llocs on hàgim de posar la bandera espanyola -perquè la llei així ho mana- hi podríem afegir una placa com aquesta ( tot i que em temo que aviat farien una altra llei que prohibiria posar plaques explicatives)…

Aquesta notícia d’avui reflexa tristament el que està passant actualment a Espanya: alguns es poden saltar la llei, poder fer les barrabassades que vulguin, poden robar, poden violentar les lleis amb interpretacions totalment personals i partidistes i no passa res. Amb aquesta mena de gent es fa la vista grossa i se’ls permet jugar amb les cartes marcades. Ells poden fer trampa. En canvi, altres estan en el punt de mira de jutges, fiscals i tribunals de tota mena per tal de tallar de soca-rel qualsevol intent que a ells els sembli que va més enllà del que consideren permès. I les seves permissions –tots ho sabem- són sempre tan subjectives que ja comença a fer fàstic! Aviat no ens permetran ni respirar…

Espanya és el país del No. Ho ha estat una mica sempre, però ara cada cop ho és més. Ahir ho vam poder comprovar, com ja era previsible, al Congrés dels Diputats. Una vegada més han dit No a tot. Sense cap escletxa. Sense cap sortida. Sense fissures en cap dels dos partits majoritaris. Aquí no es toca res. Aquí manen només uns i es fa el que ells volen. Els altres a obeir i prou!

Ahir no vaig voler escoltar res per no fer-me mala sang. Ja sabia què dirien i -el que és pitjor- com ho dirien. Avui ho he pogut repassar una mica als diaris i ja n’he tingut prou. Amb tants NO que estem rebent darrerament i amb tantes portes que només es tanquen, no ens queda altre remei que –recollint l’expressió del Raimon- dir-los que “nosaltres no som d’eixe món”. Jo també el dic No. I, com jo, estic segur que som molts els que no volem ser d’un lloc que tanca portes. Jo creia que les portes s’obrien i es tancaven. Però en aquest estrany país anomenat Espanya no és mai així. Aquí les portes només es tanquen. Som en un país que emmanilla, que tapa boques i que lliga peus. No volem pertànyer a un lloc on tot vingui imposat i on constantment et diguin que ets fora de la llei (una llei que fan ells a la seva conveniència). No volem pertànyer més a un lloc on aquest llei no es pugui tocar i on no sembla haver-hi cap possibilitat de modificar. Vivim en un país sense sortides i sense autèntica democràcia.

Raimon deia que no volia ser d’un món on la por era la llei per a tots, la fam era el pa dels treballadors, on els homes plens de raó eren tancats a la presó. Raimon no volia ser d’aquella fosca Espanya franquista. Jo -una bona colla d’anys després- continuo dient que no vull ser d’una Espanya com aquesta, tan semblant en massa coses a aquella. Prefereixo “estar sol, que mal acompanyat”, com diu la dita. Prefereixo rondar eternament per les galàxies que quedar-me quiet en aquest tètric racó de món anomenat Espanya.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2y6LcJHbo

Estava escoltant aquests dies que TV3 va passar la sèrie “Descalç sobre la terra vermella”una antiga entrevista al bisbe Pere Casaldàliga i em va fer pensar una frase que va dir. La frase, més o menys, era la següent: “Si no tenim raons per viure, menys en tindrem per morir”. Vaig pensar que en aquesta frase s’hi resumia força bé la vida del bisbe Pere, que sempre ha proclamat que el més important no és ell, sino les seves causes.

El diccionari diu que la causa és el motiu o la raó per obrar i el bisbe Pere sempre ha dit que les seves causes més grans són el motiu i la raó per viure i per morir, si arriba el cas d’haver de morir. Un profeta no és aquell que endevina el futur (com a vegades ens pensem), sinó que l’autèntic profeta és aquell que sap trobar la paraula exacta i el camí correcte per viure el present, tot i que hagi d’anar a contracorrent, ser malvist i perseguit. I el bisbe Pere crec que és un dels profetes del nostre temps que caldria escoltar amb atenció perquè ens obre molts camins nous.

En l’entrevista que deia, el bisbe Pere es referia sobretot al primer món, aquest món que vivia segur, ufanós del seu benestar, mirant-se massa el melic i pensant potser massa en sí mateix. La crisi que ens ha afectat aquests darrers anys potser ens pot fer pensar que no podem estar tan segurs o que les assegurances no ho cobreixen tot. Segur que no cobreixen el més important i l’essencial per viure amb sentit. Sembla com si aquest primer món satisfet s’hagi sentit, de cop i volta, dèbil, insegur i fràgil. Allò que ens donava seguretat ha caigut de cop i volta. Els ídols que ens havíem fet han caigut i hem descobert de forma brusca el seu  taló d’Aquil·les, fent-nos adonar sobtadament i forma brutal que si ens falten valors com la llibertat, la dignitat, el sentit de la justícia i del compartir, la llibertat interior i exterior, etc… no tenim res. Potser ens havíem tornat massa indiferents amb el dolor del món, amb la pobresa, amb els que la vida ha deixat abandonats a la cuneta. Havíem passat massa vegades de llarg, tot girant la vista cap a un altre costat i fent-nos els desentesos.

Casaldàliga ens parla que la crisi que sofrim és molt més que una crisi econòmica i que segurament que el que hi ha en el fons és una crisi de valors, del mateix sistema i una crisi global. Llegia en una de les circulars que des de fa anys ens envia als amics (una circular de l’any 2009) que deia: “La gran crisi econòmica actual és una crisi global de la Humanitat que no es resoldrà amb cap tipus de capitalisme, perquè no hi cap un capitalisme humà, el capitalisme segueix sent homicida, ecocida, suïcida “.

Això connecta perfectament amb el que Víktor Frankl -el gran psiquiatre que va haver de viure els camps de concentració nazis- quan afirma que la societat actual ha caigut, en molts cassos, en cert conformisme o avorriment existencial. I hem de lluitar contra això mirant de discernir què fem, com ho fem i amb si té algun sentit el què fem. Si tenim raons profundes per viure, també en tindrem per morir i tindrem esperança. no tindrem pors absurdes i sabrem trobar les eines per sortit de la crisi i de les crisis existencials que ens afecten com a persones i com a societat. Sabrem compartir més i millor la feina, el temps, les riqueses i les pobreses, sabrem integrar els que diferents a nosaltres, sabrem mirar d’igual a igual, sabrem valorar la importància de l’ètica en les relacions personals i humanes. Sabre, en un aparaula, canviar les relacions humanes i socials i, a fi de comptes, la societat.

Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona, l’actual Escola Arrels II.

Ahir van morir –tots dos al mateix dia- dos capellans que jo coneixia. Els dos, unes grans persones, uns sants barons i dues persones molt sàvies. Són Mn. Josep M Ferran i Mn. Modest Prats. El primer, capellà del bisbat de Solsona i l’altre de Girona. Dos persones singulars, molt coneguts i estimats en els seus àmbits. La casualitat ha fet que morissin el mateix dia dues persones que vaig tenir la sort de que haguessin estat professors meus i, sobretot, d’haver conegut..

A Mossèn Ferran el coneixia molt de prop. Va fer tot el que va poder per ensenyar-me Matemàtiques i Geometria al Seminari de Solsona però, tot i la seva bona voluntat, no se’n va sortir. No sóc del ram del números. De totes formes, en guardo un molt bon record d’ell. Parlo per mi, però em sembla que la majoria de companys hi estarien d’acord. Tots li dèiem “El Padrinet” per la seva manera de caminar una mica corbada i el seu posat tranquil i bonhomiós. A vegades tenia una rialla una mica sorneguera que hom no sabia massa com identificar. Encara el veig ara, arribant a l’hora justa amb la seva inseparable bicicleta, per donar-nos la classe. Venia de la seva Escola Professional, on segurament que ja havia fet dues o tres classes abans. Es desplaçava sempre en bicicleta, fora de que fes molt mal temps. Era un brillant enginyer de ponts i camins que s’havia fet capellà i, d’entrada, això ja ens causava un gran respecte. A més, el bisbe Tarancón li va encarregar deposar en marxa una Escola Professional a Solsona, encàrrec que va complir a la perfecció i on hi va dedicar gran part dels seus esforços i de la seva vida. El curs 1962-1963 va començar l’activitat acadèmica de l’Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona, de la que ell en va ser director durant molt anys. Però, com que ell deia que abans de tot era capellà, sempre va tenir una parròquia de pagès on bolcar la seva passió evangelitzadora els caps de setmana. Ha fet de capellà de pagès fins els darrers moments de la seva vida.

Vaig tenir la sort de tractar-lo de ben a prop durant un any en què jo també vaig estar a l’ Escola Professional de Solsona i on, durant les vacances d’estiu, vam compartir un inoblidable viatge –amb un cotxe llogat i dormint en càmpings- amb dos companys més per Itàlia, Suïssa i França. Mn. Ferran era un home bo, senzill, generós amb els seu temps i els seus pocs bens, un home savi que semblava que a vegades vivia una mica a la lluna però que tocava sempre molt de peus a terra. Que descansi en pau!

A Mn. Modest Prats el vaig conèixer molt poc i no el vaig tractar mai personalment. Ens va fer – esporàdicament – algunes classes  a la Facultat de Teologia dels jesuïtes a Sant Cugat del Vallès. Era un bon teòleg i un gran filòleg. “El capellà savi” de Girona -tal com el va definir Pasqual Maragall- i a qui els ha agermanat l’Alzheimer en aquests darrers anys. D’on el recordo més és de la tertúlia “Postres de músic”, a l’hora de la migdiada a Catalunya Ràdio, no recordo bé si amb el malaguanyat Ramon Barnils o amb Josep M Solé i Sabaté dirigint-la. Jo, en aquella època, anava a repartir amb una furgoneta alvèols per a fruita (que fabriquem a ACUDAM, centre on treballo) i recordo que aquella tertúlia em feia sempre molta companyia i m’alegrava una estona la feina en aquella hora tan feixuga dels calorosos estius del Pla d’ Urgell. D’aquells temps recordo unes tertúlies d’un nivell intel·lectual molt alt, sempre molt interessants, molt punyents i agudes (amb Sergi Pàmies, Quim Monzó, Jordi Vendrell, etc). I vull deixar constància també que em va agradar molt el seu llibre “Les homilies de Medinyà, que vaig llegir acabat de publicar el 2011, un recull de sermons i homilies tant de qüestions religioses com cíviques i ètiques en general. Que descansi en pau també.

Només una petita reflexió: Cóm continuem tenint-ne necessitat de persones com ells!. Són aquestes persones les que deixen petja en la vida de la gent i en la vida d’un país. Persones que generalment no surten massa als diaris ni són massa conegudes, (no és aquest el cas de Mn. Modest Prats). Persones que no fan soroll, però que fan molta feina i molt ben feta. Ho vaig poder comprovar personalment  l’any passat quan, amb motiu de que l’Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona i l’actual Escola Arrels II va fer els 50 anys de funcionament, vam reunir-nos allà un munt de gent (ex alumnes, ex professors, amics de Mn. Ferran) i tots estàvem d’acord que tot allò no existiria ni hauria tirat endavant sense l’ànima i l’esperit de Mn. Ferran. No tinc cap dubte que seguirem tenint moltes persones com ells i que sabran seguir els seus passos.

No vull fer un joc de paraules amb aquest títol, encara que ho pugui semblar. Simplement vol ser una petita reflexió per referir-me a un fet que veig que s’ha produït molt quest dies en què, arrel de la mort de l’expresident Adolfo Suàrez,, tothom parla d’ell i d’aquells llunyans dies del que s’ha anomenat “transició”.

No seré jo qui deixi de reconèixer els molts valors de la transició. Es van fer coses que semblaven impensables i que, vistes en perspectiva, crec que van ser un gran encert i un gran pas endavant, sobretot si s’hagués seguit de forma decidida el procés que es va començar  i que va ser tallat d’arrel  amb l’intent de cop d’Estat (o com se li vulgui dir) del 23F de 1981. Reconeixent, doncs, les moltes coses positives que hi van haver aquells dies, cal fer memòria també del gran i vergonyant exercici de “desmemòria” que s’ha fet a partir de llavors. Desmemoriejar o desmemoriar-se pot ser per causa natural i involuntària (amb l’edat passa molt sovint que oblidem coses i que la memòria es torni fràgil), o pot ser degut a que sigui un procés volgut, ben voluntari i fins i tot buscat i desitjat. Quan parlem de memòria històrica volem dir exactament això: no s’ha d’oblidar mai el passat, no s’ha d’amagar i s’ha d’explicar a les generacions futures les coses tal com van succeir o, almenys, de la manera més aproximada possible a la realitat. És una mala tàctica amagar coses, callar-se’n d’altres i deformar la realitat, tot i que tots tenim la tendència natural de fer-ho.

Després d’aquells anys de transició a Espanya s’han esborrat moltes coses –massa- i s’ha fet un gran monument a la “desmemòria” col·lectiva. Ha estat un greu error, les conseqüències del qual encara arrosseguem i els problemes que no es van voler resoldre llavors ara surten molt més grossos i molt més reforçats. Per això aquest dies, que tant es parla de Suárez i de la transició modèlica que alguns diuen que es va fer, encara no ens atrevim a parlar clar i explicar-ho tot. S’expliquen i s’amplifiquen les llums i s’amaguen encara avui les ombres. No va ser només l’expresident Suárez qui va tenir Alzheimer sinó que ha estat una bona part d’Espanya qui n’ha tingut. Un dels símptomes més comuns d’aquesta malaltia és la pèrdua de memòria. Exactament això és el que ha passat a bona part de la societat espanyola: sembla que ens haguem oblidat de les coses i que hàgim començat a desenvolupar una espècie de memòria selectiva que fa que només recordem el que volem. I això és com jugar al solitari i fer-se trampa un mateix. No se’n treu res i, a la llarga, és contraproduent.

Ja seria hora, doncs, que aquí es comencés a parlar clar i que no tot va ser de color de rosa i tan bonic. Ja seria hora que es comencés a jutjar situacions i persones que no van estar a l’alçada de les circumstàncies. Ja seria hora que es comencessis a destapar fosses i veure què hi ha a sota, cosa que no s’ha volgut fer i que sembla que no es vol fer encara. Una llàstima!

Recordeu aquell jubilat grec que es deia Dimitris Christoulas  i que es va suïcidar públicament disparant-se un tret al cap a la plaça Sintagma d’Atenes, situada davant del Parlament grec? Va triar aquesta forma de morir com a protesta per la seva situació personal i per la situació social general de Grècia provocada per la crisi econòmica i pel seu deute extern, que ell considerava odiosa o il·legítima.

Christoulas era un farmacèutic jubilat, estava casat i tenia una filla, Emmi Christoulas. Va vendre la farmàcia que regentava el 1994 i vivia d’una pensió que ell mateix s’havia anat pagant sense ajuda de l’ Estat. Va deixar una nota manuscrita que van trobar a la seva butxaca que deia:

 El Govern de Tsolakoglou ha aniquilat tota possibilitat de supervivència per a mi, que es basava en una pensió molt digna que jo havia pagat pel meu compte sense cap ajuda de l’Estat durant 35 anys. I com que la meva avançada edat no em permet reaccionar d’una altra manera (encara que si un compatriota grec agafés un kalaixnikov, jo li donaria suport) no veig altra solució que posar fi a la meva vida d’aquesta forma digna per no haver d’acabar furgant als contenidors d’escombraries per poder subsistir. Crec que els joves sense futur agafaran algun dia les armes i penjaran cap per avall als traïdors d’aquest país a la plaça Syntagma, com els italians van fer amb Mussolini a 1945.                                                              Dimitris Christoulas, 4 d’abril de 20121

Si no hi ha res de nou, d’aquí menys de dos mesos em jubilaré. Com tantes i tantes persones confio poder viure de la pensió que em toqui després de molts anys treballats. És el que correspondria. Seria lo just, no us sembla? Però cada dia sembla més clar que aquest injust i podrit sistema capitalista en el que vivim no resistirà i se n’anirà en orris tot plegat. Veurem el què quedarà i en què quedaran les pensions de milers de persones, en què quedaran els serveis socials d’un estat de benestar que s’havia anat construint de mica en mica i amb molt d’esforç i, pel que sembla, sobre bases falses. Pel que expliquen economistes entesos –no pas jo- s’havia construït una gran mansió sense fonaments sòlids que poguessin aguantat aquest immens edifici. En una paraula, s’ha construït sobre un gran engany que, encara avui, ens volen fer creure que no és tal. Cada dia ens trobem amb declaracions de persones amb unes immenses galtes i molta cara dura que ens parlen que ja sortim de la crisi, que això ja està fet, que ja es veu la llum al final del túnel i que ja es veuen brots verd… I ens ho volen fer creure persones que tothom sap que són uns “trileros”, que ens ho diuen per distreure la nostra atenció i veure de quina manera ens poden robar una mica més sense que ens en adonem. Tenen por que si ens en adonéssim sortíssim al carrer amb armes, com deia Christoulas.

Per ser digne no cal suïcidar-se, certament. Però és una dolorosa decisió més que cal respectar, sobretot davant de la profunda desesperació d’una persona que veu que ho ha perdut tot i que té molt mal present i encara pitjor futur. Persones que han de remenar contenidors per poder menjar veuen com l’Estat està ajudant als bancs, als banquers mafiosos i està donant totes les facilitats del món als rics i poderosos per tal de que puguin seguir robant. Els milions de persones dignes que hi ha veuen amb desesperació que, si seguim així, no hi haurà pensions per als vells, no hi haurà residències, no hi haurà ajudes socials, no hi haurà una sanitat pública de certa qualitat, no hi haurà una educació digna i no hi haurà gran cosa més que una administració de la misèria per anar tirant.

Em direu catastrofista? No ho sóc. Més aviat sóc tot el contrari i segueixo tenint esperança i ganes de lluitar per uns ideals en què he cregut durant anys i en els que encara segueixo creient, tot i que cada dia m’ho posen més difícil. Si per cas, no m’acuseu a mi i digueu-ho als economistes que encara volen ser sincers, o a persones serioses que escriuen tot això que he portat aquí. Hi ha molta gent que parla clar i diuen que aquest sistema s’ha de canviar urgentment perquè no funciona. I entre aquests que parlen clar hi ha gent de totes les tendències, de totes les professions i de totes les escoles (Niño Becerra, Arcadi Oliveras, Teresa Forcades, Marc Vidal, Josep Manuel Novoa, Sala i Martín i, per suposat, molts més).

Després de veure tot el que estem veient dia a dia, una cosa em queda clara: que caldrà seguir lluitant molt, protestant molt, fer molts esforços, canviar governs i formes de fer, canviar polítics i dirigents, canviar esquemes, segurament que haurem de continuar sortint al carrer i tot per fer-nos escoltar i defensar alguns drets, sense els quals no hi ha dignitat possible… Caldrà no deixar-nos entabanar amb promeses, caldrà molta lluita i molta esperança de que les coses poden canviar i millorar. I caldrà creure que gestos com el de Dimitris Christoulas  i d’altres semblants no són inútils.

“Requiescat in pace” (Reposi en pau), cardenal  Rouco Varela!. No li desitjo pas la mort, tot i que aquest acrònim s’acostuma a fer servir per acomiadar els difunts. Simplement li desitjo que descansi en pau ara que ja no és el president de la Conferència Episcopal Española. Que descansi en pau ell i que deixi descansar en pau als demés, que durant anys ha tingut massa temps i ànims per fer moure tots els fils de l’ Església espanyola. També és cert que els vents li anaven a favor i ningú s’atreví a trencar-li la girada perquè tothom sabia que a Roma hi tenia bons puntals.

Descansi en pau, cardenal Rouco Varela, després del llarg, monotemàtic i avorrit discurs d’ahir. Un discurs que, com era de suposar, era “més del mateix”: clamar contra l’avortament, posicionar-se a favor de la família tradicional, reivindicar les classes de Religió, lamentar-se per “l’amenaça de les possibles ruptures insolidàries”, més laments pel negre panorama que es viu a Espanya (que ell va definir de post cristianisme), vanagloriar-se d’haver lluitat en tot moment per tutelar la doctrina catòlica i contra la secularització i sempre amb un discurs fosc, carregat de paraules i conceptes tèrbols, partidistes, distorsionant la realitat social i eclesial, etc.

Va ser el cardenal Rouco Varela de sempre, al que ens tenia acostumats durant aquests llargs i foscos anys de mandat, on tot ho tenia controlat i en els quals va donar una imatge d’Església d’allò més tradicional, tancada i esbiaixada del tot cap a la dreta, com si no existís -ni pogués existir- un altre tipus d’Església, una Església de mirada oberta a la societat plural que és Espanya actualment i comprensiva amb els problemes que els toca viure als homes i dones d’avui.

Que descansi en pau i que deixi sortir els nous brots i les noves llavors que sembla que vol sembrar el Papa Francesc, un home amb un altre tipus de discurs i amb una altra mirada sobre el món i les persones. A veure si amb el nou President Ricardo Blázquez podem deixar enrere d’una vegada aquesta Església fosca, antiga en tots sentis, inquisidora, ancorada en el passat més atrotinat  i comencem a construir-ne una altra amb una cara nova, on hi hagi lloc per a la misericòrdia i per a tothom que vulgui atansar-s’hi. Necessitem i volem una església acollidora, mare, germana, propera, oberta, dialogant, lliure, pobra, senzilla, amable i més cristiana. Perquè, com ha dit algú, s’hauria de veure si bisbes i cardenals com Rouco Varela ho són gaire de cristians…

Hi ha un text a l’Evangeli (Mt 7,6) que diu: «No doneu als gossos les coses santes ni tireu les perles als porcs, perquè les trepitjaran i després encara es giraran per destrossar-vos».  Entenc que el text vol dir que hi ha moments o situacions en què és inútil donar gaires explicacions a qui és incapaç de comprendre-les o oferir alguna cosa valuosa a qui no pot valorar-la. Aquesta incapacitat pot venir per diverses raons: per curtedat intel·lectual, per incapacitat involuntària de comprendre  la realitat (altres vegades, però, aquesta incapacitat és ben voluntària i culpable, a fe de Déu!), per l’educació rebuda, per falta de crítica, per costum, per mandra, etc.

M’ha vingut a la ment aquesta frase de l’ Evangeli tot veient les manifestacions i les actuacions reiterades d’alguns polítics  espanyols que manifesten una curtesa de mires preocupant. Amb aquesta gent tan poc apta és impossible que un Estat pugui anar bé. Sembla que juguin a veure qui troba la pitjor solució ala problemes. Hi han persones amb la ment oberta, amb una mica de sentit comú i amb voluntat d’escoltar i d’entendre situacions noves; persones capaces de dialogar, d’observar noves realitats, nous comportaments, obrir-se a canvis, a noves idees i formes de fer, a nous països, a nova gent o a noves llengües. I n’hi han d’altres que són incapaces d’entendre res del que passa al seu voltant i davant dels seus mateixos morros. Hi han ments tancades amb pany i forrellat que no les obrirem ni amb un trepant. Trobo que sempre val la pena donar explicacions i fer esforços amb qui veus que està disposat a entendre i està obert. En canvi, arriba un moment en que veus que no val la pena perdre temps i esforços amb el que no vol veure i està hermèticament tancat i ben protegit en la seva fortalesa mental o en la seva torre d’ivori. Espanya té un bon pom de polítics i intel·lectuals d’aquesta mena. Ja podem fer intents, que no hi ha res a fer! Per desgràcia és així i, per tant, qualsevol esforç és com tirar perles als porcs.

No fa gaires dies el govern del PP va menysprear els esforços d’intermediaris internacionals per posar fi al problema d’ETA. Era una oportunitat que se’ls oferia i, una vegada més, van deixar-la passar de llarg. Una vegada més, perles als porcs! Fa anys que hi ha malestar i disconformitat de com van les coses a Catalunya i sembla que ningú ho vulgui veure. Buscar solucions? Cap ni una! Perles als porcs!.I com aquestes en trobaríem un munt perquè sovint sembla que fan les lleis justament per crear problemes nous i deixar descontent tothom. Incapacitat? Mala fe? Interessos inconfessables? Em sembla que hi trobaríem una mica de tot, menys el fet de pensar amb la ment una mica oberta. Ja em direu, per exemple, què li hem de dir al President d’Extremadura quan agafa les balances fiscals i les interpreta tan barroerament tal com ho fa? Perles als porcs! No val la pena perdre-hi ni un minut…

Aquí no trobem ningú disposat a dialogar de veritat i, pel que anem veient en els darrers temps, a Espanya hi ha un munt de gent incapaç d’entendre i interpretar la realitat. Postures inamovibles, replegament, no voler baixar del ruc de cap de les maneres. El problema no és nou i fa segles que s’arrossega. Les diferències culturals, religioses o lingüístiques a Espanya no s’han acabat d’entendre mai i la solució ha estat massa vegades la dels Reis Catòlics (?) amb els jueus: expulsió, acusacions i, si cal, presó. I les conseqüències ja veiem quines són: els problemes no s’arreglen i cada cop es fan més grans.Perles als porcs!

I per acabar i parlant de porcs: fins i tot han estat capaços de crear un problema on no hi era amb l’assumpte dels purins Una cosa que semblava prou ben solucionada i de la que se’n treia un bon rendiment (fer electricitat dels residus dels porcs) han tingut la brillant idea d’espatllar-la i fer-ne un greu problema per a centenars de famílies i per un munt de territoris. Si a vegades sembla fins i tot que els porcs siguin més intel·ligents que ells!

Recordeu aquell personatge que sortia ja fa uns anys a TV3 i que es deia Capità Enciam? Era un personatge de ficció que intentava fer-nos entendre -amb un sentit de l’humor ben peculiar- que era molt bo i molt útil reciclar, encara que fos a través de petits gestos. Per això sempre acabava proclamant el seu lema dient: “Els petits canvis són poderosos”.

I trobo que és molt cert. En tots els àmbits de la vida els petits gestos, les petites coses normalment són decisives i tenen molta importància. Primerament, perquè la majoria de nosaltres no estem capacitats, ni potser tenim oportunitat, de fer grans coses. La vida de la majoria de nosaltres consisteix en fer una vida d’allò més normal, una vida que no crida gaire l’atenció i que passa molt desapercebuda. Només algunes persones –poques- tenen molta rellevància i tenen el poder de canviar la història, per a bé o per a mal. A més, normalment només ens fixem amb aquests grans fets i menyspreem els petits detalls. Aquí podríem recordar aquella popular cançó anglesa que diu:

Per un clau es va perdre una ferradura,
per una ferradura, es va perdre un cavall,
per un cavall, es va perdre una batalla,
per una batalla, es va perdre un Regne.
I tot per un clau d’una ferradura.

Un dia m’explicava una persona que es va donar de baixa de Telefònica perquè la companyia havia contractat Rodrigo Rato, un dels imputats pel cas Bankia. En un primer moment vaig pensar que era un gest sense importància, però després, pensant´ho bé, vaig veure que no ho era i que si molta gent féssim petits gestos com aquest potser les coses canviarien. Això potser ho podríem fer amb companyies elèctriques, bancs, comerços, restaurants, etc. L’altre dia llegia una notícia a 20 minutos  de que 20 exministres i dos expresidents estan a sou de les grans companyies espanyoles. La notícia era de l’any 2012. En aquest moments ja deuen ser el doble perquè, si alguna cosa tenen aquesta gent, és que de seguida troben qui els fitxi perquè les empreses saben que en trauran un bon rendiment pels contactes a tots els nivells han anat fent durant la seva vida política. I no cobren pas poc!

Jo n’he fet algun d’aquest gestos i no me’n penedeixo. Fins i tot a vegades penso si no hauria de ser més valent i fer-ne alguns més. I potser ens hi hauríem de posar tots a fer-ne per tal de que no segueixin prenent-nos tant el pèl. I si ens el volem deixar prendre, almenys que sapiguem qui ens el pren. I una altra cosa: potser és tant important fer el gest com explicar-lo. Si vaig a un lloc i no m’atenen bé potser no n’hi ha prou de no tornar-hi a anar, sinó que potser cal que diem a l’amo o a l’encarregat que no n’hem quedat contents, que no hi tornarem més i que en farem difusió entre amics i familiars del nostre desencant. Un petit gest sense importància? Potser sí, però un munt d’aquests gestos poden fer canviar algunes coses com s’ha pogut comprovar amb el tema de les Preferents o dels desnonaments. Amb les xarxes socials actualment estan canviant moltes coses i els petits esforços se sumen molt ràpidament i creixen amb una rapidesa que comencen a fer por a alguns poderosos. Segur que no ho canviarem tot, però segur que podrem canviar-ne moltes.

“Déu és d’esquerres”. Ho acaba de dir un arquebisbe. Un arquebisbe gallec amb molts pocs fidels i un home peculiar. És Santiago Agrelo, arquebisbe de Tànger, qui ha dit aquesta frase, considerada ja com una espècie de “blasfèmia” per alguns. Però no ha dit només això, sinó que ha dit moltes coses més. I totes ben interessants i polèmiques. Tant interessants, que valdria la pena que tots les llegíssim, siguem creients o no creients. Les hauria de llegir tothom que cregui encara en la dignitat de les persona, siguin quines siguin i vinguin d’on vinguin. Podeu llegir aquesta interessant entrevista de Paco Cerdà al diari LEVANTE.

Recordo haver llegit, ja fa anys, un article de Manuel Vicent en el que deia que els intel·lectuals d’esquerra parlaven d’un Déu d’esquerres i que els reaccionaris parlaven d’un Déu de dretes quan, en realitat, la majoria de predicadors el situen -amb tota la seva bona voluntat- operant en la zona centre. Una bona mica de raó crec que té aquest escriptor, si fem cas de la majoria de paraules que escoltem en boca d’una gran majoria de la jerarquia, especialistes en tirar pilotes fora, nedar i guardar la roba i no parlar mai massa clar. La teologia i la pastoral que s’ensenya en les facultats de teologia és plena de “distingos” i subtileses intel·lectuals que no porten gaire enlloc. En certs moments postconciliars semblava que s’havia fet una mica de camí per tal de que la teologia toqués de peus a terra. Tot allò se’n va anar en orris.

A mi m’agrada que la gent sigui clara i diàfana i que els bisbes parlin clar, com en aquest cas ho fa l’arquebisbe Agrelo, o com ho ha fet sempre el bisbe Casaldàliga i, per suposat. molts altres. També és cert que parlen molt clar un altre tipus de bisbes. Està bé que cadascú es retrati. Jo entenc que Joan Pau II i Benet XVI hagin omplert el món de bisbes reaccionaris com Rouco Varela. És la manera que té Roma d’imposar les directrius que vol i de controlar les diòcesis. A Roma no agrada que hi hagi bisbes massa lliures. Els Nuncis proposen noms de gent de la seva corda, els fan bisbes i ja està. Res de consultar al poble de Déu perquè consultar és massa perillós. De tant en tant en pot sortir algun que surt una mica del camí, però ja s’asseguren prou que la majoria siguin ben fidels i obedients. Jo em pregunto, però, si no n’hi podria haver també alguns més com Agrelo, que parlen de problemes que viuen molt de prop, que algú ha de resoldre i que no es poden aplaçar fins a l’infinit? M’agradaria que els bisbe fossin persones d’esperit lliure i que poguessin parlar amb llibertat. El Papa Francesc és una mica així i aquest és un dels motius pels quals em cau molt bé.

Va ser el gran teòleg protestant Karl Barth qui solia dir que ell feia pregària amb la Bíblia en una mà i el diari en l’altra. Una vertadera intuïció perquè la teologia no consisteix només en parlar del sexe dels àngels i en fer equilibris en la corda fluixa. La teologia no pot ser un escapisme ni pot tenir una actitud evasiva dels problemes de les persones. Tal com deia el Vaticà II en la Constitució Pastoral el creient ha d’assumir “els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i de pateixen” (GS,1).  És el que fa l’arquebisbe Agrelo des de Tànger i és el que diu en veu alta per a tothom que el vulgui escoltar. Ell sap del què parla. El problema de l’emigració el viu de prop. Estaria bé que tant Espanya com els altres països de la Comunitat Europea escoltessin persones com ell. L’emigració no s’atura amb tanques de ganivetes afilades  ni amb parets ben altes, així com un riu no es para amb murs, perquè arriba un moment en què l’aigua passa per damunt o fa caure els murs. Déu no sé si és de dretes o d’esquerres; el que sé és que Déu creu en la persona humana, l’estima i la vol feliç. I aquests immigrants que es juguen la vida per poder arribar a Europa com sigui no ho deuen poder ser de feliços a casa seva, si fan el que fan per poder-ho ser una mica.

Tinc telèfon mòbil, però com si no en tingués. I el que tinc és d’aquells tan antics, que el podríem situar a l’edat de pedra: res de pantalles tàctics, res d’internet, res de “guasaps”… Simplement el tinc per fer i rebre trucades. El tinc sempre apagat i només l’encenc quan surto amb el cotxe o m’he de comunicar amb algú per alguna causa molt concreta. Ja tinc dit als meus familiars i amics que no em truquin al mòbil i que ho facin al telèfon fix de la feina o de casa. En general, el telèfon no m‘agrada, tot i que reconec que pot arribar a ser molt útil -i fins i tot necessari- per algunes persones. Reconec sense massa rubor que sóc un antiquat.

Una vegada deixades clares les meves preferències i la meva postura una mica retrògrada en aquest tema, voldria reflexionar una mica sobre la dolça dictadura de l’electrònica en general i del mòbil en particular, aprofitant que aquests dies tothom parla del famós Mobile World Congress que s’està celebrant a Barcelona i que tant d’èxit té. Totes les novetats en el món del mòbils i les aplicacions que es presenten aquests dies em fan pensar en la bogeria en què estem posats amb els aparells electrònics. Si ho pensem bé, veurem que a casa nostra tenim un munt tan gros de ferralla electrònica que fa feredat. Reconec que algunes coses les fem servir, ens són ben útils i ens fan la vida més pràctica i amable, però tenim un bon grapat d’aparells que els fem servir ben poc i de totes les possibilitats que tenen en fem servir un molt petit tant per cent. És clar que parlo per mi i no sé si faig bé de generalitzar. Tots els aparells poden fer un fotimer de coses però, en realitat, en fem servir dues o tres de les més essencials per tal de no complicar-nos massa la vida…

No criticaré pas ni les fires, ni els congressos, ni el progrés, ni tot el que pugui portar riquesa, però sí que em sembla que hauríem de ser una mica més vigilants en el preu que paguem per aquesta pretesa riquesa i per aquest progrés. I ens hauríem de fixar també si aquesta riquesa no va a parar a les mans dels de sempre, de si es reparteix una mica equitativament i si ens fa més justos, més lliures i més humans.  Llegia que aquest matí un grup de gent reclamava davant del congrés de mòbils que  si “això que ens costa 100 milions d’euros públics en plena època de crisi  no podria anar també acompanyat d’una taula rodona que parlés del Congo i del conflicte del coltan, material imprescindible per als xips dels telèfons mòbils (que ha causat més de cinc milions de morts al Congo).

El progrés desenfrenat al que estem tots abocats on ens portarà? Serà possible mantenir aquest ritme molt més temps? El nostre món tindrà els recursos necessaris per poder mantenir aquesta cursa desenfrenada? Necessitem estar tot el dia permanentment connectats i dependents tant físicament com psicològica d’aparells com el mòbil? Cal comprar telèfons que durin un parell d’anys com a molt i després els hàgim de llençar a les escombraries? No es podrien fer aparells electrònics amb una vida més llarga, sense obsolescència programada, més senzills i sense tanta sofisticació innecessària? No es podrien buscar materials més barats en la fabricació dels aparells i que fessin servir els criteris del comerç just? El progrés no podria ser més humà?

Són preguntes que em faig i que deixo aquí. No entenc d’economia ni entenc gaire de res. Però el sentit comú –que acostuma a ser el menys comú dels sentits- és el que m’ho fa dir.

És indiscutible que certs titulars enganxen. Aquesta és una qualitat necessària per a un bon periodista, tot i que aquesta vegada no era el periodista qui feia el titular sinó el senyor Manuel Lara que deia sense cap mena de rubor que “ell era més catalanista que els independentistes”. El periodista que li fa l’entrevista és aquest xalat de Salvador Sostres, que ara escriu al diari EL MUNDO. Em repugnen força tant Salvador Sostres com Manuel Lara. I no cal dir que encara em fa venir més basques, nàusees i fàstic aquest immund diari (aquesta sòrdida cosa, que diria ell referint-se al diari El Punt/Avui) al que ara escriu. Com deia abans, avui el Sostres semblava que volia fer la gara-gara  a l’amo del Grup Planeta Planeta, tot i haver-ne parlat tan malament en altres ocasions.

El senyor Lara es despenja amb afirmacions com aquesta: «Soy más catalanista que los independentistas. Fíjate si soy catalanista, y fíjate si creo en Cataluña, que yo no quiero un país que en el peor de los casos sea como Moldavia y en el mejor, como Dinamarca. ¿Por qué tendríamos que conformarnos con estas migajas? Es mucho más importante y mucho más serio liderar España. Quiero una Cataluña fuerte, potente y brillante que lidere España». Però el senyor Lara no deu adonar-se que, amb la independència que reclamem, el que és justament busquem és tota una altra cosa de la que diu ell. I la busquem perquè mai ens han deixat liderar res ni ser res del que voldríem ser i mereixíem ser. Tal com diu el refrany “VAL MÉS SER CAP D’ARENGADA QUE CUA DE LLUÇ” o, com dirien en castellà, “Más vale ser cabeza de ratón que cola de león “.

El senyor Lara no en té prou amb aquesta “engruna” que és Dinamarca. Ell vol molt alguna cosa més que aquestes molles; ell vol el pa sencer i desitja una Catalunya forta, potent brillant i líder. Però, desgraciadament, no ens explica com ho aconseguirem i quins deuen ser els mitjans per aconseguir-ho. No es deu adonar d’una evidència clamorosa i diàriament constatable: constantment se’ns nega el pa i la sal i els mínims mitjans per poder ser tot això de veritat i tal com ens correspondria. No s’adona que estem tips de tanta befa, de tanta indignitat, de tant menyspreu, de tant espoli i estem tips d’una Espanya que no té cap mena de qualitat institucional ni moral i que, amb el pas que anem, enlloc de progressar adequadament no fem més que enfonsar-nos en el fang de la corrupció cada cop més.

Hi ha uns components essencials per fer un país de Champions, que és al que hauríem d’aspirar a ser: el nivell de la moral pública i la qualitat de les institucions. Cap de les dues coses són mitjanament bones a Espanya. Aquí ens podem permetre un alt grau de corrupció a tots els estament i no passa res (o passa poca cosa). Aquí la filla del Rei es pot permetre riure’s del mort i de qui el vetlla, tenir la fiscalia a favor seu i que un funcionari d’ Hisenda li faci les declaracions de renda per tal de que no la puguin enxampar per enlloc. Un país decent no es pot permetre aquestes coses i una societat que vulgui ser alguna cosa amb cara i ulls, decent i, per tant, tenir-se respecte a si mateixa i als seus ciutadans no pot permetre’s unes institucions corcades fins a la medul·la i on els tres poders de l’ Estat (legislatiu, executiu i judicial) no puguin ser autònoms, lliures i actuar sense pressions de cap mena.

Que potser tot això és massa utòpic? Potser sí. Però el senyor Lara sap molt bé que les coses ara no van pas així, que tampoc hi anaven en els temps de la dictadura franquista –que el seu pare va saber aprofitar prou bé- i que un imperi com el seu no surt de forma espontània com els bolets. El senyor Lara potser ha treballat molt, però també sap molt bé i de primera mà el que són les pressions, el joc brut i els camins foscos i pudents de les cloaques perquè ell mateix ha estat un d’aquests personatges que s’hi ha sabut moure com el peix a l’aigua en aquest sòrdid món. La indecència de molts s’ha convertit en virtut i sembla que ja li està bé que continuï essent així i que no és necessari canviar. En un altre país que vulgui aspirar a ser net i on les pautes de conducta d’una persona vulguin anar pel camí de la decència es veu que al  Sr. Lara no li interessa ser-hi i per això va dir una vegada que, si Catalunya esdevingués independent, “portaria el seu imperi a Sevilla, Saragossa, Madrid o Cuenca”. Per mi ja pot començar a preparar les caixes, que persones amb aspiracions com les seves trobo que tampoc ens fan cap falta per més que es vanti de que «soy la única persona que conozco que tengo la Creu de Sant Jordi y la Medalla de la Guardia Civil» i segurament que fins i tot un munt de medalles més. Per desgràcia ens consta poc donar medalles i les fem anar a dojo…

Ja he explicat alguna altra vegada que molts dels apunts del meu blog sorgeixen del  que escolto de bon matí a la ràdio. Una notícia, un comentari, una entrevista… Qualsevol paraula o concepte pot fer que comenci a fer rodolar la bola del meu pensament i llavors hom no sap ja on anirà a parar i on es deturarà. Aquest matí, tot escoltant a trossos la tertúlia de Catalunya Ràdio (com acostumo a fer mentre vaig amb la furgoneta) he escoltat que un dels tertulians –Miquel Sàmper– deia que havia perdut un parell d’amics per discrepància política. Resulta que un d’ells feia un any que no li parlava perquè el Miquel s’havia posicionat com a favorable a que hi hagués consulta a Catalunya.

No sé si jo tinc la sort de tenir una amics molt tolerants i si el fet que explica el Sr. Samper és  poc o molt freqüent. Crec que no ho és gaire i, si ho fos, voldria dir que els amics del Sr Sàmper no són amics de veritat o que són persones intransigents i de ment molt tancada. Aquest tipus de persona segurament que no és intransigent només amb el seu amic, sinó que també ho der ser amb la família, a la feina i en totes les seves relacions socials. I potser fins i tot ho és amb ell mateix.

En el meu blog sempre he expressat obertament la meva opció política, he criticat el que m’ha semblat i he expressat amb total llibertat els meus punts de vista sobre les coses. Alguna vegada he rebut comentaris en desacord amb el que deia i els he acceptat amb total normalitat perquè crec que és totalment natural que la gent no pensi igual. Amb algun amic que pensa molt diferent –políticament parlant- també n’hem parlat i no ens hem posat d’acord. Però no per això hem deixat de ser amics.

A tots –a mi també- ens aniria molt bé aprendre a ser més tolerants, a posar-nos al lloc de l’altre, a comprendre punts de vista diversos, a dialogar una mica més, a saber respectar-nos –no pel que diem o pensem, per l’estatus social que tenim, o per la ideologia- pel sol fet de que som persones humanes. Tota persona és digna de respecte, vingui d’on vingui, sigui del color de pell que sigui i de cap manera hauríem de posar-nos al seu nivell si ell no és capaç de tenir respecte als demés. El diàleg és intercanvi d’idees diverses i a vegades fins i tot contraposades. Diàleg és parlar i escoltar. Diàleg és obrir la pròpia ment per poder entendre una mica la ment de l’altre.El diàleg vertader sempre enriqueix i amplia el nostre pensament. El diàleg ajuda a ser tolerant i més respectuós i ens ajuda a creure allò que es diu sempre (però que potser no ens creiem massa) de que no hi ha una única veritat absoluta sinó que més aviat hi ha petites veritats, totes elles relatives però potser igual d’interessants.

Discrepància i respecte haurien d’anar sempre junts. Ja han passat els temps de la uniformitat total, dels totalitarismes, els temps en què discrepar significava presó o guillotina. Ja haurien d’haver passat els temps de la Inquisició, de les persecucions o dels gulags. El món cada cop és més gran, més obert, més complex  i les persones cada cop hem de tenir un pensament més flexible i més obert, la qual cosa no vol dir que no hàgim de tenir conviccions profundes. Una cosa no és contraposa a l’altra sinó tot al contrari.

Trencar una amistat perquè l’altre pensa diferent trobo que és una gran falta de maduresa. Com us deia abans, jo he tingut la sort de no perdre cap amic per discrepàncies polítiques, religioses o esportives, que són els temes que més frenètics ens posen normalment. Si trenquéssim una amistat per això, demostraria no saber conviure amb la diferència, seria no respectar l’altre, creure que només jo tinc la raó i, per tant, que d’alguna manera sóc més important i estic en una posició superior, amb la consegüent i lògica conseqüència que, tan aviat com pugui, imposaré el meu parer. No em caldrà demanar opinió, ni em caldrà consultar perquè partiré de la base de que jo tinc la raó i, per tant, puc imposar el meu punt de vista. Llavors, puc passar per damunt de l’altre, el puc trepitjar, el puc anihilar, el puc minoritzar, el puc liquidar i en puc fer el que vulgui. L’altre perd tot tipus de valor.

Aprendre a conviure des de la diferència amb respecte em sembla que és el repte que tenim tots en aquests moments. Han de començar els polítics  però hem de continuar tots els ciutadans i hem de mirar d’ajudar-los una mica.

Llegeixo avui mateix la notícia que l’Associació Catalana de Sociologia “assegura en el seu últim anuari que ens trobem en l’inici d'”un canvi d’època” suscitat pel descontentament ciutadà davant la situació econòmica i política actual. Un malestar que al llarg de l’any passat va continuar fent créixer la indignació i la insubmissió ciutadana i els moviments socials”.

Els sociòlegs són els tècnics que ens saben explicar d’una manera científica com és la societat, com es mou, quines tendències es van imposant, etc. Ells són els que ”expliquen” coses que la majoria dels mortals només som capaços de veure o intuir. Les veiem, les ensumem, però no sabem massa com explicar-les. Els sociòlegs saben fer la dissecció d’aquest cos tan complicat com és una societat, el saben analitzar i saben trobar les explicacions pertinents del seu comportament, de les seves malalties, de les seves potencialitats i de les seves virtuts. Jo els comparo -sense saber si és ben bé així- als metges. Quan estem malalts i anem al metge el primer que fan és fer-nos fer anàlisis, radiografies, proves de tot tipus i llavors, amb tota la carpeta plena de paperassa, tornem al metge per tal de que interpreti tot allò tan enigmàtic per nosaltres, ens ho tradueixi, en faci un diagnòstic i ens recomani els tractaments necessaris.

Jo diria que aquest “canvi d’època” que l’ Associació Catalana de Sociologia afirma que s’està produint ja l’estem veient tots des de fa temps i el comentem a la feina, amb amics i familiars, el llegim als diaris en forma de notícies que van caient inexorablement com una gota malaia que ens va torturant i ens va indignant per dins. Per tant, no m’estranya gens que aquella “incipient crisi econòmica que començàvem a patir fa uns anys i la seva traducció en retallades i pèrdues de drets socials s’hagi anat transformant des de la perplexitat a la indignació i des de la indignació a la mobilització”. I estic segur que ara ens tocarà fer un pas més en aquesta gradació. Ja vam quedar prou astorats, sobtats i perplexes sense entendre massa què passava. Ja ens vam indignar i vam sortir als carrers. Ja ens hem mobilitzat i molta gent continua fent-ho cada cop més carregada de motius… Què ens queda? Què li queda a aquesta societat que veu que li cauen castanyots per tots costats, que veu que els governs no fan gran cosa, que veu que les lleis li van en contra, que veu un futur cada cop més negre? Li queda la insubmissió com a única sortida i com una forma extrema de mobilització.

En aquest Anuari del 2013, coordinat pel sociòleg Jordi Estivill,  es destaca “la distància creixent entre ciutadans i polítics, sobretot pels casos de corrupció destapats, i la progressiva desafecció dels catalans, que s’ha anat traduint en una afirmació força massiva en favor del dret a decidir i d’una potencial independència”. Constata també “el nombre creixent de persones i moviments que comparteixen la insubmissió civil, fiscal, social i cultural”. No ho diuen pas perquè sí i sense motius. Ells saben bé –com ho sabem nosaltres- que possiblement la insubmissió sigui la darrera sortida davant de tantes provocacions. Quan ja no es pot aguantar més, quan ets sents desemparat, quan les lleis van clarament en contra teva, et queda només  la insubmissió (de la que ja en parlava en aquest mateix blog el 21 d’ abril de 2012) que és la forma extrema de la indignació. És el dir “ja n’hi ha prou”; és el dir “fins aquí hem arribat”. És una fita que s’ensumava de feia temps perquè la tàctica del Gobierno de España és anar acorralant, anar tallant camins, deixar sense sortides als més dèbils i, en canvi, obrir espais i aplanar camins als poders fàctics de tot tipus (exèrcit, Església, bancs, Casa Reial…). Protegim els forts, que ells ens protegiran a nosaltres, deuen pensar. Però no pensen que algun dia tot es pot acabar i que una fera acorralada es torna molt perillosa. Estan acorralant de tal manera una bona part de la societat i uns territoris concrets que potser arribi el moment que es plantin i es defensin amb la única cosa que poden defensar-se i que els queda: amb la insubmissió. Ja sé que és un camí tortuós i difícil de fer. Però quan no en queda altre, qui diu que no el puguem fer?

Jo no sé què hi podran dir més els sociòlegs i els entesos que no hagin dit ja. No sé quins avisos es poden donar més que no s’hagin donat ja, però trobo que no procurar sortides dignes a les coses és voler dur la gent a un cul de sac i a carrerons sense sortida. I això sempre és molt perillós…

Ahir va fer un any que Benet XVI va renunciar al Pontificat. Un del Papes més conservadors dels darrers anys, una persona que havia ajudat a tancar tantes portes i tantes finestres, una persona que havia apostat  i marcat clarament els camins més tradicionals per on havia de caminar l’Església, paradoxalment va obrir amb la seva renúncia una finestra per on s’ha colat un aire nou al Vaticà.

No estic massa segur si aquesta corrent d’aire serà suficient per ventilar i airejar unes estances tancades i amb pudor de resclosit d’anys i anys. Feia molt temps que l’ Església havia tancat portes i finestres, havia mirat més cap endins que cap enfora com si s’hagués d’auto protegir d’alguna cosa o si tingués por al que passava al món. I a fora, el món anava avançant, es feia noves preguntes, vivia altres realitats i, en general, es feia poc cas del que venia de Roma, que es veia un clos tancat, poc permeable als problemes moderns i sense capacitat de respostes adequades. Però sí que és cert dóna la sensació que un aire nou ha entrat al Vaticà -i en això tothom hi està d’acord- amb el Papa Francesc. Però n’hi haurà prou amb això?

Un any després de la renúncia de Benet XVI les coses es veuen diferents, tant des de dins com des de fora. Aquest home va fer un gest revolucionari sense ser revolucionari i sense que sapiguem encara el fons de la qüestió i els motius profunds que el van portar a fer-lo. Un gest que no s’havia fet durant segles. Una renúncia que ha portat a una altra manera de veure l’ Església, el Papat; a unes noves esperances, a unes noves formes, uns nous aires i unes noves paraules. Unes paraules que es fan entenedores, properes i planeres i uns gestos que tothom entén. Però em torno a preguntar: n’hi haurà prou amb això?

Despertar esperances, crear expectatives, fer promeses i fer un pintat de façana no basta quan es necessita una reforma a fons, perquè la casa perilla de caure i hi ha esquerdes i forats per tot arreu. Voler apuntalar una edifici que està mig en ruïnes només serveix per passar una temporada mentre es dissenyen les actuacions a fons que tothom sap que s’han de fer i es decideixen les qüestions fonamentals. No sé si, després d’un any, es pot intuir alguna cosa… De promeses se n’han fet i algun intent també es veu. Però també s’hi entreveuen anades i vingudes, passos en fals, indecisions i contradiccions clamoroses.

Francesc té un altre aire, certament. Ve de Sud Amèrica. Ha mamat, tocat i patit altres realitats i ha viscut molt de prop situacions que molts altres dirigents de l’ església no han viscut mai de prop i que no s’aprenen a la Gregoriana de Roma.Hi ha coses que s’han de viure i hi han camins que s’han de recórrer enfangant-se o embrutant-se de pols. Ja sé que això no és garantia de res. Però pot ser un punt a favor de Francesc i una cosa a tenir en compte. Potser Francesc tampoc és cap revolucionari (quasi m’atreviria a afirmar rotundament que no ho és), però pot trobar-se en una tessitura i unes circumstàncies  que l’obliguin a fer una revolució, més o menys gran, dins de l’Església. Serà capaç? Ho podrà fer? Hi està disposat? Un any encara potser és poc temps, però sí que s’han de començar a veure coses concretes. Diuen que a partir de la tardor vinent se’n començaran a veure algunes. Esperarem.

 Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2tEs9iCmP

No, l’amnèsia no és cap malaltia. És només un trastorn en què un individu ha perdut completament o parcialment la memòria i sorgeixen dificultats a l’hora de recordar fets, persones o dates. Com que jo de temes mèdics no hi entenc, he anat a veure què en diu la Wikipedia. Allà s’explica de forma abreujada quines poden ser les causes, els tipus i de si es cura o no. Ha estat una lectura ben profitosa per poder entendre algunes coses que van passar a Mallorca el dissabte passat. Ja us deveu imaginar del que parlo: d’una infanta de la casa dels Borbons que, pel que sembla, ha sofert un sobtat atac d’amnèsia…

S’ha parlat molt de les malalties que arrosseguen els Borbons. Però no s’havia sentit a dir mai que patissin d’amnèsia. Segons ens explica el Dr. Amadeu Martín Rey y Cabieses  (Doctor en Història. Llicenciat en Medicina i Cirurgia) la dinastia borbònica a Espanya, gairebé tan endogàmica com la precedent austríaca, no ha patit –no obstant això- els embats de les malalties pròpies dels matrimonis consanguinis. És cert i conegut que una de les malalties que acompanyen des des de fa segles als Borbons és la hemofília. I un altre doctor -Pedro Gargantilla , autor del llibre “Las enfermedades de los Borbones”- afirma que també s’hi troben altres coses en aquesta família: per exemple l’estranya depressió de Felip V, que el va sumir en el silenci més absolut i el va fer abandonar la seva higiene personal, conferint-li una imatge de captaire esparracat i fora de Ferran VI, que era una persona hipocondríaca, tuberculosa i amb atacs d’epilèpsia;  i si ens fixem en el primer rei espanyol de la Casa Borbó fins a la infanta Eliodor, hereva dels actuals Prínceps d’Astúries, passant per infants amb sífilis, reines amb asma i algun cas de bogeria, molts han estat els representants d’aquesta dinastia sobre els quals han sorgit nombroses polèmiques sobre la seva salut física i mental, la seva personalitat i el seu caràcter.

Jo, d’aquestes coses no en puc dir res perquè sé molt poca història i, a més sóc molt poc seguidor del que fan o han deixat de fer les monarquies. No només la d’aquí, sinó que cap monarquia m’emociona gaire i, per tant, no segueixo gaire res del que fan. Però una cosa sí que he pogut comprovar en l’ infanta Cristina: aquesta noia pateix un greu trastorn d’amnèsia. I, pel que sabem d’ella, no és ni per lesions cerebrals causades per un accident o tumors; ni per fets traumàtics en els que el cervell ha esborrat tota la informació com a causa de defensa i de manera temporal; ni per forts traumatismes o cops; ni se sap tampoc que consumeixi substàncies nocives com ara drogues i alcohol; ni tan sols té una edat avançada on podríem anar a buscar la causa. Res de tot això hi ha. És una noia normal i corrent –si volem considerar-ho així- que treballa a La Caixa i que deu fer prou bé la seva feina perquè no l’has acomiadada pas encara…

Per tant, on carai hem d’anar a buscar aquesta greu amnèsia que sofreix? Com us deia abans, he hagut de mirar la Wikipedia per poder tenir algun mínim indici d’on pot venir. I he trobat els següents tipus d’amnèsia:

• Amnèsia retrògrada: és la dificultat per a recordar fets que ocorregueren abans de la malaltia o el trauma cranial que provocà l’amnèsia de l’individu.
• Amnèsia anterògrada: és la dificultat per a guardar records que ocorren després de la malaltia o el trauma causant de l’amnèsia.
• Amnèsia global: és la dificultat per a recordar fets tant anteriors com posteriors a la malaltia o el trauma sofert.
• Amnèsia Específica: és la dificultat per a recordar informació referent a la via sensorial que degué guardar-la. Per exemple: sentir-se incapaç de recordar un nom o una xifra, però poder recordar perfectament un fet visual, tàctil o olfactiu.
• Amnèsia transitòria: és la dificultat per a recordar fets després de la malaltia o el traumatisme cranial, però que va desapareixent a poc a poc.
• Amnèsia progressiva: és la que va augmentant de forma progressiva, com en els casos de demència com l’Alzheimer altres demències.
• Pèrdua de la memòria de tipus senil: pèrdua de memòria benigna i està relacionada amb la vellesa.
• Amnèsia Psicògena o Simulada: és la que es caracteritza perquè els records propers i llunyans estan alterats de forma recognoscible. Per exemple: un individu que no recorda els seu nom.
• Hipoamnèsia: Disminució de la capacitat de la memòria degut a una dificultat tant en la fixació com l’evocació.

Una vegada llegit tot això ja vaig entenent –tot i no essent-ne expert- quina podria ser el tipus d’amnèsia d’aquesta noia: la seva amnèsia és diu amnèsia supersimulada i el  metge que la tracta es diu Roca i Junyent, un doctor que té una clínica amb 240 doctors  (ai no,  no són doctors sinó que són advocats) i que diuen que factura 28’5 milions d’euros a l’any. Segons explica El Confidencial diuen d’ell: “No és barat, però és segur”. I, si entrem a la seva pàgina web veurem, que té oficines a “Barcelona, ​​Madrid, Palma de Mallorca, Lleida, Girona i Xangai”.

No està malament. El Rei va saber triar i devia pensar: “No serà barat, però serà segur”.

Normalment llegim als diaris una frase que afegeixen a certs esdeveniments i que no ens parem  a analitzar. Ens passa per alt perquè ja ens hi hem acostumat.  La frase és “Per causes naturals…” .Dins l’apartat “Per causes naturals” s’hi pot encabir tot: des de la mort a la presó  d’Arkaitz Bellón al Centro Penitenciario Puerto 1 de Cádiz, que llegíem ahir,  fins a la mort per ofegament de 14 immigrants subsaharians a Ceuta causada pels trets de boles de goma de la Guàrdia Civil,a mida que anaven arribant aquesta pobra i desesperada gent a la platja .

Per “causes naturals” són els morts a la tanca plena de fulles metàl·liques, ben afilades i mortals, de Melilla. Ho són els morts que cada dia troben al carrer o als caixers automàtics. Són morts naturals perquè és natural que el fred mati. Com mata la calor, o l’aigua, o el foc. És natural que, de tant en tant, es trobin cadàvers d’ancians que vivien sols en un pis, abandonats de la mà de Déu.

És natural que a la mare Terra passin diferents tipus de desastres naturals. Però no sé si és tan natural si mirem els motius pels què passen. Potser són naturals, però potser no ho són tant si mirem la culpa que hi té l’ésser humà, que contamina el planeta i la contaminació al seu torn provoca un escalfament de la Terra que fa que el planeta es descontroli i per això els desastres succeeixin tan sovint. Són causes naturals els tsunamis, els huracans, les inundacions o els terratrèmols? Segurament que ho són. Però no s’hi pot fer res per tal de que no produeixin tants morts? No es pot fer res per tal de que la gent no construeixi les seves cases a segons quins llocs?

Quan un “sense sostre” mort de fred potser ens hauríem de preguntar si “és una causa natural” o si la societat no hi podia fer alguna cosa més. És natural haver de viure i dormir al carrer? És natural morir-se perquè no tens diners per comprar els medicaments bàsics i necessaris en una societat occidental que en té per un munt de despeses innecessàries i supèrflues? És natural haver de passar l’hivern sense calefacció i morir-se d’una infecció pulmonar? Són naturals les llistes d’espera de molts mesos per a ser atès per un especialista? És natural que es treguin les ajudes als centres de discapacitats intel·lectuals, a les residències de gent gran o als ancians que viuen a casa seva però que els han tret el cuidador que tenia unes hores a la setmana?

És natural que hagi de ser Càritas o creu Roja qui atengui la gent perquè no es mori de gana? És una causa natural que la gent hagi d’abandonar un pis i veure’s al carrer havent-hi milers de pisos buits? Són naturals els suïcidis per desesperació de molta gent perquè ja no sap com afrontarà el seu futur després de que ho hagin perdut tot? És natural que persones que han pagat impostos a l’ Estat durant anys ara es trobin sense ajuda de cap tipus?

No ens enganyem ni ens deixem enganyar: tot això no són “causes naturals” per més que ens ho vulguin fer creure. Tot això està ben buscat i ben pensat. Una societat que es mou entorn dels diners -i únicament entorn dels diners- arriba a aquestes fatals conseqüències. I potser la única causa que sigui totes aquestes coses siguin  naturals és que ens hi hàgim acostumat, ens ho hàgim buscat nosaltres mateixos per votar aquest tipus de gent que volen un model de societat com aquest. Potser no hi hi ha massa diners, però els pocs que hi ha estan volguda, expressa i conscientment mal repartits. I així ens va!

Entre la llarga col·lecció dels “Dies internacionals de…” n’hi podríem afegir un de nou. A partir de demà podríem afegir-hi el “Dia internacional de la rampa” en commemoració a la poc triomfal baixada –encara no se sap si en cotxe o a peu- que haurà de fer demà l’infanta Cristina Federica Victoria Antonia de la Santísima Trinidad de Borbón y Grecia al Jutjat de Palma. Sembla que el nucli de la qüestió sigui aquest: si baixarà a peu o encotxada; si l’interrogatori serà llarg o no; si es podrà gravar només en àudio o també en vídeo.

Gastem saliva i tinta en aquestes coses sense importància i deixem de parlar de l’essencial: de si és culpable o no d’un delicte fiscal molt greu i de blanqueig de capitals, com sembla ser que és, junt amb el seu marit. Les proves són tantes i tan evidents que s’ha de mirar obertament cap a un altre costat per no veure-ho. Però ja sabem com acostuma a ser la justícia a a Espanya i recordem que un tal Pedro Pacheco, alcalde de Jerez, va definir-la ara fa 30 anys com “La justicia es un cachondeo”. Si féssim una col·lecció dels cassos de “cachondeo” judicial que hi ha hagut en tots aquests anys, no acabaríem. La justícia a Espanya fa llàstima en tots sentits: és lenta, és imparcial i, per tant, injusta, els tribunals estan formats per gent caducada i nombrats pels grans partits per afavorir-los obertament quan toqui, els jutjats no tenen mitjans. La justícia en aquest país fa plorar i segueix essent “un cachondeo”. El mateix Felipe González –personatge gens dubtós- deixava anar al mes de març de 2010 aquestes dues perles: “La Justicia está hecha unos zorros por el ganao que hay dentro”; “Nos ha costado menos cambiar a las Fuerzas Armadas que a la Justicia”.

I ara, quan tenim cassos de corrupció a dojo (la majoria d’ells mal resolts) i amb polítics, banquers i personatges públics emmerdats fins al coll, ens entretenim en si l’ infanta baixarà aquell pla inclinat fins a la porta del darrere del Jutjat a peu o en cotxe. I quina importància té això! En el que s’haurien de fixar els periodistes i el que haurien d’investigar els diaris és en aquestes “menudeses” de fraus fiscals, contractes foscos i tripijocs escandalosos amb diners públics. Hi ha tanta gent esquitxada i tant poc investigada –i, per tant, condemnada-  que fa nàusees. En cassos com aquest de Nóos s’hauria d’estirar del fil fins a saber -i fer-ho públic- qui s’hi va embutxacar diners i a qui afavorien aquesta mena de contractes fantasma. S’hauria de saber quants diners públics s’han malversat, cosa que és molt més important que no pas fer públic quan guanya cada un dels membres de la Casa Reial (no us sembla una mica sospitós que ho hagin fet públic ara?). Aquí es prioritza  la investigació en alguns temes i s’envia els inspectors fiscals on els convé (sobretot si fan referència a Catalunya) i se’n deixen d’investigar molts altres infinitament més greus. Aquí es passen massa coses per alt i es tanca els ulls per no veure-ho a massa temes molt  més seriosos; passen tantes coses, que fa sospitar que hi ha molta gent mafiosa en aquest món i alguns jutges que han volgut ser una mica justos o han volgut anar una mica més enllà del que està permès ho han acabat pagant molt car. Com voleu que seguim creient en la justícia veient tot aquest panorama!

Demà es parlarà dels milers de periodistes que hi haurà a la famosa rampa, dels 200 policies que hi han posat per la seguretat de la infanta, de com anava vestida, dels molts canals de TV de tot el món i de tots els mitjans informatius que hi haurà a la famosa rampa, etc. Però ja veureu que, sobretot els mitjans espanyols, posaran l’èmfasi en tot allò més secundari i ningú parlarà del més important. I es mirarà de protegir per damunt de tot la quasi intocable Casa Reial. Deu ser per allò de que tots som iguals davant la llei…

Tampoc vull ser injust: Segur que alguns mitjans sí que en parlaran, però seran minoria i no seran pas els mitjans més importants i més influents. Com fins ara, vaja! I, si no, comprovem-ho i mirem demà els informatius i llegim els titulars i ho podrem comprovar. La justícia segueix essent “un cachondeo” i els mitjans de comunicació espanyols més influents un altre.

Considero que la llibertat és, per exemple,  poder-me donar de baixa d’una companyia elèctrica o telefònica que m’ha fet una marranada i contractar-ne una altra que em vingui més de gust. O si considero que al consell d’administració d’aquesta empresa hi han personatges que, essent ministres, polítics o personatges públics m’han tractat anteriorment molt malament.

La llibertat és poder deixar d’anar a un bar o a un restaurant on no m’hagin tractat prou bé o hagin fet veure que no m’entenien si parlava en català. Considero que la llibertat és poder deixar d’anar a un supermercat on, per exemple, no retolin en català, o que el seu propietari hagi reconegut haver donat diners a un partit polític que considero que tampoc no m’ha tractat gens bé. També penso que sóc lliure si puc deixar d’anar a fer turisme a un lloc que no em vingui de gust i, en canvi, triar-ne un altre que sí que em ve de gust anar-hi pel motiu que sigui. Considero que sóc lliure si ni tan sols em cal donar explicacions de si prefereixo un lloc o un altre. Simplement, trio les coses perquè vull, perquè tinc els meus arguments personals i potser perquè sóc una persona una mica estranya. Però em sento lliure perquè puc triar.

Puc triar el que vull menjar, com vull vestir, on vull viure. Puc triar els programes de la tele que vull veure i els diaris que vull llegir. Potser fins i tot puc canviar de feina si la que tinc no m’agrada gens ni mica, tot i que ara això cada cop sigui més difícil. Però sí que puc triar la música que vull escoltar i la marca de cotxe que vull comprar. Puc triar els amics que tinc, puc triar la forma de viure, el que vull llegir o si el diumenge vull anar a passejar o vull quedar-me a casa.

Tenim la sort –encara- de poder triar moltes coses en la nostra vida, sobretot si hem tingut la sort de que la vida ens hagi regalat tantes i tantes coses bones com ens ha regalat als que vivim en les riques societats occidentals. “Gracias a la vida, que nos ha dado tanto”, cantava Violeta Parra. I és veritat. La vida ens regala constantment moltes coses que no valorem si les tenim i que trobem molt a faltar si deixem de tenir-les. Diuen que és molt fàcil anar ascendint en l’escala social i, en canvi, és molt dur haver de descendir-ne. Com difícil és considerar que semblava que començaríem a ser una mica més lliures políticament i, de mica en mica, hem anant comprovant que tot plegat se n’ha anat a la merda i que estem fent passos enrere dia a dia.

I, com que vull ser lliure, considero que ja n’hi ha prou. Considero que podem seguir vivint conformats amb el que tenim, amb el que estem acostumats o podem triar formes noves de viure. Podem estar conformes, resignats, submisos i acceptar al que hi ha o podem revoltar-nos i estar disconformes amb les coses. Ser lliure també és poder fer aquesta tria interna i decidir com volem ser i triar els mitjans per ser-ho. Si no puc triar res important, considero que no em deixen ser lliure.

Aquests dies se senten veus que ens diuen que no vivim sols i que no podem decidir només nosaltres sols. Doncs decidim tots. Posem els mitjans necessaris per tal de que la gent es pugui sentir lliure i pugui triar. Ens diuen que és com si visquéssim en una escala de veïns on hi han molts pisos i, per tant, ens hem de posar d’acord de quin color pintarem la barana de l’escala o la façana. Doncs, posem-nos d’acord! I si no ens en posem i decidim marxar d’aquest edifici i anar-nos-en a un altre perquè aquest no ens agrada prou? No, això no ho podem decidir, ens diuen. Es veu que no podem marxar i hem d’estar eternament lligats a aquesta escala, a aquests veïns, a la manera de fer d’aquesta gent, tant si ens agrada com si no ens agrada…

És el que jo no entenc. Per què no puc triar? Per què he d’estar eternament lligat a una Sagrada Constitució que no es pot tocar en els temes que a ells no els interessen? Si em puc donar de baixa de tantes i tantes coses; si puc canviar i triar-ne tantes altres de la meva vida, per què no puc triar marxar d’aquest edifici i fer-me una casa nova al meu gust? Si considero que amb aquests veïns no m’hi podré entendre mai, que mai ens posarem d’acord, que el president de l’escala no escolta les meves queixes, que no veig cap futur a la manera de viure que jo voldria, per què no puc anar-me’n?

Espanya ens roba. Ens roba la llibertat!

En el darrer apunt que feia en aquest blog parlava de la necessitat de que algun economista de prestigi sortís al pas del que ens explicava aquest -no sé fins on- il·lustre economista (i avui he sabut que va ser un dels fundadors de Ciutadans) que es diu Ángel de la Fuente. Aquest economista, rellogat pel ministre Montoro perquè ens expliqui als pobrets i ignorants catalans això de les Balances Fiscals, ens diu que a partir d’ara ja no es diran així i que s’ha de canviar el nom perquè els resultats que donaven eren una “font d’independentistes”. És d’aquells que creu encara que “mort el gos, morta la ràbia”. Li deu semblar que canviant el nom, canviarà la percepció de la realitat i potser fins i tot creu que canviarà la realitat mateixa…

En l’apunt anterior parlava de trucs de “màgia potàgia”, de jocs de mans i mentides i demanava amb urgència que algú ben informat ens expliqués en què consisteixen aquests trucs. Doncs bé, ja n’ha sortit un i es diu Xavier Sala i Martín. Tots coneixem l’original home de les americanes de colors, però tots sabem també que és un economista de prestigi reconegut mundialment i al que jo li destacaria una altra característica: té la rara habilitat de fer-se entendre. És com aquells bons professors que hom ha tingut en algun moment de la seva vida i que el recordes sempre perquè et va fer entendre les coses de manera fàcil i pràctica. (Gràcies Mn. Muntada perquè ens vau ensenyar català i castellà d’aquesta manera!). Com en són d’importants les explicacions planeres i ben pedagògiques d’algunes coses!

Deia que el professor Sala i Martín sap explicar amb claredat  les coses. Si ho voleu comprovar podeu escoltar-lo en qualsevol de les tertúlies radiofòniques on intervé o al programa Divendres de TV3, on ens dóna unes delicioses classes d’economia  per als que no en sabem un borrall. En el programa del dia 29/01/14 ens va explicar “Què són els comptes públics regionalitzats? Quina és la diferència amb les balances fiscals? Era exactament el que jo demanava. Espero que surtin altres persones enteses i ens ho segueixin explicant per tal de que cada dia puguem ser una mica menys rucs i, per tant, que no ens puguin prendre tan el pèl.

Us deixo els següent enllaç on podreu trobar aquesta interessant classe del professor Sala i Martín.

http://www.tv3.cat/videos/4880031/Classe-deconomia-amb-Xavier-Sala-i-Marin-290114

La prestidigitació és l’art i espectacle d’habilitat i enginy consistent a produir, artificialment, efectes d’aparença meravellosa i inexplicable. I a fe de Déu que d’art i enginy en té molt el Gobierno del PP! Ara ens volen fer empassar amb un nou mètode d’invenció pròpia anomenat Comptes Públics Regionalitzats (quins genis aquests economistes!) que Catalunya està prou ben finançada i, per tant, val més que callem perquè no tenim gens ni mica de raó.

En aquest tema algú menteix. O algú ens vol enganyar i algú transforma la realitat com un simple mag o il·lusionista. Com que jo de números no n’he sabut mai i d’aquests temes no hi entenc -però sí que llegeixo i m’informo amb gent que en sap- em sembla que és urgent que algun economista seriós ens desvetlli i ens expliqui fil per randa on és la trampa. Perquè tinc la impressió (no sé si us hi heu trobat mai, però quan jo veig aquests espectacles de mags sempre em queda la pregunta de com ho poden fer allò) que m’estan prenent el pèl i jo sense adonar-me’n. Em queda la sensació de ruc amb orelles llargues que no sap veure el truc per enlloc. Perquè de truc bé n’hi deu haver, no? La realitat és la que és i espero que no es pugui modificar com per art de màgia. La realitat es deu poder modificar actuant sobre ella i fent les correccions necessàries, però no pas fent miracles. I sembla que els economistes que ha llogat el ministre Montoro més aviat sembla que fan miracles i jocs de màgia que no pas una cosa seriosa.

No fa pas tant el diari El País publicava les darreres balances fiscals fetes publiques i que podreu trobar en el següent enllaç Balanzas fiscales de las comunidades, la font de les quals era el  mateix Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas. Si Catalunya llavors no quedava gens ben parada, com és que ara en queda? Si aquestes balances han servit tants anys, per què no serveixen ara? Voleu que us ho digui? Tot plegat fa tuf d’ il·lusionisme, de trampa i de mentida. Val la pena recordar que la majoria de coses que fa un prestidigitador són obra de la destresa de les seves mans i una altra bona part depèn del treball i l’habilitat psicològica amb què ho sap presentar. I aquesta gent de Madrid han engegat la màquina de canviar la realitat i en poc temps veurem com tot canvia ràpidament i es produeixen miracles espectaculars a diari. Aquest de les balances fiscals n’és un.

Per això és urgent que altres destacats economistes, que han defensat que Catalunya està molt mal finançada i té un gran dèficit fiscal, també parlin i potser fins i tot potser podran discrepar. Potser seria bo que els posessin en evidència (si hi ha motius i fonament, és clar!),  destapin tots els nous  trucs que s’han inventat i els facin quedar en el més absolut ridícul. Hem escoltat moltes vegades que Madrid ens roba. Doncs, si és així, ara és el moment de demostrar que, a més de robar-nos, ens enganya i ens vol prendre el pèl.

Ahir em va telefonar una senyora per preguntar-me si em volia fer soci d’ Òmnium Cultural. Fins aquí tot normal. A tots ens han trucat un munt de vegades per vendre’ns alguna cosa, per fer.nos socis d’alguna organització o fins i tot una vegada em van predicar una estona per si volia formar part d’una nova església que algú havia fundat no feia gaire. Per tant, a ningú li ve de nou rebre trucades d’aquesta mena. De totes formes, jo sempre miro de distingir molt bé entre el tipus de trucades del que se’n diu actualment “telemàrqueting”: unes són clarament per a fer negoci pur i dur i altres són per a finalitats benèfiques. A les primeres, normalment ni me les escolto i les tallo de seguida. Avui no em referiré a aquestes trucades sinó a les segones, amb les quals ja hi tinc una altra mena d’actitud i, si puc, me les escolto.

Ahir, com deia, en vaig rebre una per si volia fer-me soci d’Òmnium Cultural, una entitat que conec prou bé i a la que li tinc molt de respecte i simpatia. Per tant, la “televenedora” que em va telefonar ja tenia, d’entrada,  una bona part del camí fet i aplanat per l’empatia que jo tinc per aquesta entitat cultural que tant ha fet pel nostre país i, segurament, encara tant li resta per fer. Per això em va saber greu escoltar i veure com de malament enfocava les coses. Em sembla (ho dic humilment i sense entendre gens d’aquestes qüestions) que ho havia de fer d’una altra manera de com ho va fer. Ho dic perquè em sembla que aquesta senyora, si continua tal com ho va fer amb mi, pocs socis aconseguirà per a Òmnium Cultural. I és una llàstima que Òmnium li pagui per fer una feina tan mal feta, tot i que he de reconèixer que va ser en tot moment molt ben educada. Però va fallar de forma garrafal –segons el meu parer- en unes quantes coses bàsiques que m’ha semblat que seria bo explicar-les després d’haver-hi pensat una estona.

El que haurien de fer en primer lloc és saludar i demanar si vull rebre la trucada o no. Després em sembla que haurien de preguntar si coneixem l’entitat i les seves activitats i mirar de començar un mínim diàleg. La senyora en qüestió va començar un discurs que a mi se’m va fer etern perquè va durar ben bé un parell o tres de minuts. Un discurs llegit o après de memòria, dit de forma molt ràpida, sense pauses, donant per suposat que jo no sabia res del que m’explicava i sense donar-me cap oportunitat de preguntar ni intervenir.

Està bé que els venedors siguin proactius, decidits i impetuosos. però entre poc i massa! Està bé que cantin tots els aspectes bons de l’organització i aportin tots els arguments que puguin, però jo m’anava preguntant a mi mateix mentre parlava si tot aquell llarg discurs tan entusiasta era necessari i com és que, ja d’entrada, no hagués mirat d’esbrinar si jo en sabia alguna cosa i si potser ja n’era soci i tot. Em sembla que havia de preguntar si m’interessava o no i, en tot cas, anar resolent les possibles objeccions que jo li posés per no fer-me’n soci. Un bon venedor hauria de saber fer això de manera agradable i convincent, mirant de no cansar, de no molestar i de no fer-se massa pesat. És veritat que em va anar explicant les coses, les quotes, les formes de pagament, etc… però es va oblidar de demanar-me en algun moment si em podia interessar o no. No hauria d’haver hagut de començar per aquí i mirar d’establir el mínim diàleg que reclamava abans?

Ja aviso a la gent d’ Òmnium Cultural que amb aquesta senyora no crec que aconsegueixin fer gaires socis. Abans haurien de mirar que canviés una mica l’estil, el to, el ritme de metralleta que feia servir etc. En cap moment vaig veure una persona interessada en escoltar. No era una persona que sabés escoltar perquè en cap moment em va donar l’oportunitat de parlar. No era una venedora que sabés adaptar-se a la persona que tenia a l’altra banda del seu telèfon i em feia l’efecte que el discurs era el mateix per a tothom, cosa que considero un greu error.

Ho sento per Òmnium Cultural, però em sembla que ho havia de dir i em sembla que els seus venedors no haurien de ser com els de les companyies telefòniques (que acostumen a ser molt pesats), com els que venen viatges o vacances. Òmnium Cultural té un prestigi guanyat d’anys i és una llàstima que no prepari millor els seus venedors.

“Yo quiero que la niña que nace en España tenga una familia y una vivienda y unos padres con trabajo. Esto es lo mínimo que debemos exigirnos para todos: una familia, una vivienda, y unos padres con trabajo.

Aquest país tan fantàstic i tan irreal del que ens parla el Sr. Rajoy és exactament això: una fantasia, un somni, una ficció, una imatge il·lusòria, una quimera. No el reconec. Mes aviat és tot el contrari del que diu que és i que diu que vol construir.

El PP és incapaç de fer un país així, per la pròpia incapacitat manifesta que ha mostrat quasi sempre i perquè està moralment incapacitat per fer-lo. Perquè no hi creu. Perquè els seus valors són totalment uns altres.

La família de la que parla aquest home, curt de vista i de gambals, ja la va trobar feta i no és cap mèrit seu. Fer que les famílies estiguessin millor ja és tota una altra cosa i ja hem pogut comprovar que ha fracassat en l’intent. El PP no ha sabut donar vivenda ni feina a ningú. El PP no ha sabut donar educació a aquesta nena de la que parla i que vol que vagi per tot el món orgullosa de ser espanyola. Aquesta nena no sap idiomes –com no en sap ell mateix-, els títols professionals que vol que mostri no són gaire cotitzats i, la majoria, hauran de marxar a fer de cambrers o a cuidar nens.

Un altre país de fantasia del que ens parla el PP és aquest de la llibertat, la tolerància i els drets humans. Però si no ha fet més que retallar drets des que ha arribat al poder! Amb el PP hem retrocedit un munt d’anys en els avenços socials que s’havien anat produint. I, com sempre, ho han fet pagar als més febres i els que més hi han guanyat són els seus amics banquers. Han tingut diners per rescatar bancs i caixes i no n’han tingut per apujar les pensions dels jubilats, per fomentar la vivenda social  o per ajudar els discapacitats.

La “niña” de Rajoy ha hagut de marxar a treballar a fora perquè aquí no té cap mena de futur;  Amb el PP la sanitat pública s’espatlla cada dia més i, el que queda, es regala a grups privats perquè hi puguin fer força negoci; les beques als estudiants es retallen de la mateixa manera que es retallen les llibertats i els drets socials. Aquesta España de la que parla amb tant d’orgull fa aigües per tot arreu i només se salven els seus amics, endollats tots en consells d’administració de les grans empreses que, com és sabut, miren més pels seus interessos que no pas pel bé comú. I ja sabem que les coses no canviaran perquè tots els passos que fan són per seguir protegint delinqüents de camisa blanca i corbata o monarquies podrides.

No, Sr. Rajoy, no volem seguir caminant amb aquesta España que ens vol seguir venent. Aquesta España fa temps que no ens interessa. Per què es pensa que cada dia som més que en volem fugir? Una España que, com en el vídeo del començament, només fa servir la porra i el garrot no ens interessa. D’una España així cada dia seran més els que en voldran marxar i no cal que intenti retenir-los a cops de bastó o de lleis. No en traurà res i ja veurà que es farà evident en cada elecció que vingui. Cada dia hi ha gent més farta de vostès i no se n’adonen…

L’arribada d’un circ a qualsevol poble sempre desperta expectació. Sobretot a la canalla. I, si eren com el d’abans que portaven animals, encara més. Jo sóc de poble petit i, per tant, els circs que venien al meu poble eren de pa sucat amb oli, o sigui, circs petits,  i poc importants. Com a màxim, portaven alguns gossos ensinistrats i poca cosa més… Però sempre feia que hi hagués una mica de moviment en un lloc on no hi passava mai res. La canalla de seguida hi anàvem per xafardejar una mica i fer passar la natural curiositat d’un nen que potser no n’havia vist mai cap. I a la nit, gran part del poble era allà a la plaça per veure la funció. D’alguna manera era d’agrair poder matar l’avorriment i la monotonia típiques d’un poble petit!

L’arribada dels “peperos” a Barcelona aquests dies és com l’arribada d’un circ. Però un circ gran, important, amb animals ben grossos i ben cuidats, ben lluents i amb artistes de primera fila per tal de que es noti ben notat. La Convención del PPC d’aquests dies aBarcelona reunirà peixos grossos, animals exòtics, feres d’aquelles que ensenyen unes bones dents i amb rugir potent. Diuen que vindran fins a 5 ministres del Gobierno de España, a més d’altres grans càrrecs i amb la clausura de la gran estrella mediàtica Mariano Rajoy. Aquesta mateixa tarda ja ha començat la piuladissa de tots aquests “pájaros” i ja han començat a fer força soroll i a fer-se notar amb algunes declaracions espectaculars. Si d’alguna cosa estic convençut és que de soroll en faran molt i en deixaran anar de molt gruixudes. Es nota que arriben amb molta prepotència i amb un complex de superioritat que no se l’acaben.

Venen a fer una convenció. Jo tenia entès que les conveccions les organitzaven les empreses, reunint els seus empleats per tal de donar consignes, posar-se al dia, fer el llançament d’algun producte nou, organitzar-se millor, motivar el personal i, com a darrera i més important finalitat, millorar l’empresa. En aquesta convenció “pepera” el que predominaran seran les amenaces i ensenyar el bastó. No hi haurà res de nou i les repetides consignes seran les de sempre. Després de dir-nos que som molt rucs, que ens creiem totes les mentides que ens diu el nostre Govern i els partits independentistes, ens diran que si no fem bondat ens castigaran amb tot el rigor de les lleis, que en tenen moltes i per a tota ocasió. I, que si no les tenen, ja en faran de noves pel moment adequat. Pot ser que algú hi intercali algun “piropo” per fer-nos veure que són bona gent i que tot ho fan per al nostre bé.

Però, tot plegat, un autèntic circ amb molts pallassos (amb perdó dels pallassos) que ens faran fer un tip de riure si ens els escoltem. Però, com que els acudits seran tots vells i molt gastats, jo us aconsellaria de que no en fem massa cas. deixem que vagin dient, que vagin amenaçant, que vagin fent el ridícul. Nosaltres… a la nostra.

Senyors  Alberto Fabra i José Ramón Bauzà:

No sé ben bé com adreçar-me a vostès. Podria parlar-los com a Presidents de la Generalitat Valenciana i del Govern de les Illes Balears; podria dirigir-me a vostès simplement com a polítics d’unes Comunitats Autònomes, tal com a vostès els agrada dir. Prefereixo, però, dirigir-me a vostès com a persones que haurien de saber què és una llengua, una cultura, un país, una història, uns costums i unes arrels que mereixen ser respectats, guardats i transmesos a unes persones que ho esperen, s’ho mereixen i hi tenen dret.

I el primer que se m’acut de dir és que vostès són uns genocides culturals. Potser aquesta paraula els semblarà una mica gruixuda i els farà mal a les orelles però si anem al diccionari veurem que la definició de “genocida” és prou adequada per a vostès.  El diccionari diu el següent:

GENOCIDA: adj i m i f Dit de l’estat, l’organització, la persona, etc., que ordena o comet un genocidi.

I si anem a veure què és un “genocidi”, el diccionari ens diu:

GENOCIDI: m 1 POLÍT Extermini d’un poble o d’una ètnia.

    2 genocidi cultural Etnocidi.

ETNOCIDI: m ANTROP Extinció deliberada d’una cultura per una altra.

Per tant, senyors Fabra i Bauzà, a vostès se’ls pot anomenar etnocides amb total propietat perquè durant el seu mandat  vostès no han fet més que intentar matar una cultura, extingir-la, negar-la, amagar-la i implantar-ne una altra. I ho han fet amb tots els mitjans dels que disposen, que són molts.

Vostès, senyors Fabra i Bauzà, són una peça més i uns conspicus seguidors de tota una llarga tradició, molt ben apresa i executada pel partit al qual vostès pertanyen: el Partido Popular. Tots sabem d’on arrenca aquest partit i com al seu moment va anar arreplegant totes les molles i tota l’herència franquista. Tots sabem com aquest partit ha anat representant i segueix representant tot el més ranci, el més tronat, el pitjor de la cultura espanyola. La cultura espanyola té molta més riquesa i moltes més coses interessants i dignes de guardar i divulgar que les que vostès volen imposar amb una gran miopia, curtedat de mires i molta, molta, mala fe. A la seva pàgina web diuen que “al PP le interesan las personas, lo que piensan, sus preocupaciones y sus necesidades”. Ho diuen seriosament això o han pretès fer una broma de mal gust?

Amb excuses de mal pagador i amb arguments que fan riure han anat buscant la manera d’anar desmuntant tot el que pot fer olor a català. Han fet les lleis pertinents per treure competències, per impedir el que vostès en diuen “excesos autonómicos” i que no són més que competències que qualsevol Govern hauria de poder tenir. No només no reconeixen competències, maneres de ser i de fer que feia anys que funcionaven, sinó que ara fan tot el possible per treure-les i imposar-ne unes altres. Per aquesta raó a vostès se’ls pot anomenar etnocides i no s’haurien d’ofendre.

Escric aquesta carta mentre escolto per la ràdio que d’aquí una hora les emissions de Catalunya Ràdio no es podran escoltar més al país Valencià, com ja fa temps que no es pot veure TV3. Els valencians podien escoltar català gràcies a la xarxa de repetidors d’Acció Cultural del País Valencià, xarxa que havia pagat amb els seus diners i que mantenia gràcies als seus migrats mitjans justament perquè encara hi han persones prou dignes com per lluitar per una llengua i una cultura pròpies. A les Balears s’han fet lleis per tal que el català s’ensenyi menys a les aules. Tot plegat, un autèntic pla genocida.

I així com encara hi ha un munt de persones dignes, lluitadores i generoses a tots aquests llocs, també se’n troben altres com vostès mateixos que són tot el contrari: persones que no estimen ni tan sols el seu patrimoni cultural, que no miren un bé comú que s’ha de conservar com és una llengua i una cultura, no estimen la seva gent i les coses pròpies. Per això els torno a repetir que són vostès uns etnocides amb tots els ets i uts. Vostès no són dignes de presidir pobles tan dignes com són els valencians i els balears i no en són dignes perquè no miren pel bé del seu poble i per conservar una riquesa que han heretat de segles. Vostès són indignes, però també són ignorants. Vostès no entenen ni saben què és una cultura, un poble. Vostès no saben res i no ho volen saber, que és molt pitjor

Però estiguin ben segurs que vostès no guanyaran. Als pobles que volen viure no els fan morir fàcilment persones com vostès. Franco prou que ho va intentar i no ho va aconseguir. Aprenents franquistes com vostès tampoc aconseguiran matar una cultura i una llengua que és prou forta per aguantar adversitats com aquestes que ens toca sofrir altra vegada. Ja ho poden anar tenint ben clar i se’n poden anar convencent: al País Valencià se seguirà parlant valencià i a les Balears les diverses variants balears del català; i això perquè molta gent ho seguirà volent i lluitarà per tal de que així sigui.

I, per acabar, només desitjar que aqueta malvestat passi com més aviat millor. Esperem que el poble sigui prou lúcid com per castigar amb els seus vots persones nefastes com vostès i com mereixen les  accions i les polítiques d’un PP que ha fet retrocedir les coses 50 anys enrere. Potser els pot semblar que estan guanyant batalles, però estiguin ben segurs que no guanyaran la guerra.

Quan es mor algú que coneixem i que sentim proper, o quan es mor algú que potser no coneixem -però que d’alguna manera també sentim proper- normalment el nostre cap rebobina i comença a recordar coses que ens relacionen amb aquesta persona. Deu ser la manera que tenim els humans de fer reviure, de ressuscitar d’alguna manera aquella persona. Mentre algú la recordi, aquella persona restarà viva d’alguna manera. Viu en nosaltres i també en el record, l’amor i l’estima de moltes altres persones. A vegades, aquestes persones són tantes i esteses en tots els raconets del món que aquell record ja es torna memòria històrica universal. Ens passa, com deia, amb els familiars, els amics i els coneguts, però ens passa també amb famosos, com per exemple, cantants, escriptors, artistes, etc. Considero que és una bona cosa recordar la gent que ha fet coses bones per a la humanitat.

Quan mor algun escriptor, algun director o artista de cine, algun cantant o algun pintor tinc el costum d’ escoltar alguna música, rellegir alguna cosa o veure una pel·lícula del personatge en qüestió. Sobretot, com deia abans, si en algun moment anterior de la meva vida havien despertat en mi algun sentiment agradable i m’havien fet gaudir amb la seva obra. És la manera de fer-los reviure i retre’ls un petit i anònim homenatge personal.

És el que m’ha passat amb Juan Gelman, un escriptor que vaig llegir força en els anys que vaig viure a l’Uruguai. De fet, va ser llavors quan el vaig conèixer, en aquells anys foscos de les dictadures llatinoamericanes, que a ell  li van causar tant dolor. M’agrada d’ell sobretot la poesia, tot i que també l’havia seguit una mica com a articulista. Recordo un  text que va publicar un parell d’anys després que trobessin les restes del seu fill i que es titulava “Elogio de la culpa”. Allà feia algunes angoixants preguntes:

“Hubo que ser “inocente” para tener acceso a la categoría de “víctima de la dictadura militar”? Mi hijo no lo fue. No fue “inocente”, sí víctima. Marcelo Ariel Gelman tenía 20 años cuando fue secuestrado en su casa por un comando militar, el 24 de agosto de 1976. También fue secuestrada su esposa Claudia, encinta de 7 meses. Los restos de Marcelo fueron hallados a fines de 1989, gracias a la abnegada labor del Equipo Argentino de Antropología Forense. Fue asesinado de un tiro en la nuca disparado a medio metro de distancia. Ahora tiene sepultura y es éste un hecho sumamente importante para un padre huérfano de hijo, como soy, porque el rescate de sus restos fue el rescate de su historia.

Després de fer una breu història de totes les inquietuds polítiques i del recorregut del seu fill acaba dient:

Estoy orgulloso de la militancia de mi hijo. A veces pienso que algo tuve que ver yo con ella y eso redobla mi orgullo y mi dolor. Mi hijo no era un “inocente”. Le dolían la pobreza, la ignorancia, el sufrimiento ajeno, la estupidez, la explotación de los poderosos, la sumisión de los débiles. Nunca se sintió portador de una misión, pero quiso cambiar el país para que hubiera más justicia. Hizo lo que pudo, callada, humildemente. De todo eso fue “culpable”. ¿Y no fue por eso víctima de la dictadura militar? Repito la pregunta: ¿Hubo que ser “inocente” para tener acceso a categoría de “víctima de la dictadura militar”?

Preguntes fondes, interessants i transcendentals. Preguntes que continua fent-se cada dia molta gent que lluita per uns ideals. Gent que quasi sempre és acusada de “culpable” quan els autèntics culpables són ben bé uns altres. Els autèntics culpables s’escapen barat del càstig –si és que mai en reben algun- i poden fugir sense deixar-se gaires pèls a la gatera. Els plats trencats els paguen els pobres desgraciats de sempre i quan gosen alçar la veu resulta que encara són ells els acusats, els assenyalats, els culpables. És a tots aquests lluitadors per la justícia a qui se’ls pot aplicar altre cop aquest text i elogiar-los la seva culpa, les seves ànsies de canviar les coses, els seus somnis esperançats i les seves utopies realitzables.

I tota aquesta gent no és pas innocent. És clar que no són innocents!. I convé que que hi hagi molta gent que segueixi sense ser innocent. Recordeu la novel·la de Miguel Delibes “Los santos inocentes”? Avui, com en tantes altres circumstàncies ens ve com l’anell al dit. Els innocents de la novel·la era una pobre família al servei del “señorito del cortijo”; una família humiliada, explotada, arraconada i tinguda per no res. Bé que se n’adonaven prou i n’estaven ben tips. Però què faran? La seva única esperança era lluitar per a que els seus fills poguessin sortir d’aquella misèria moral i d’aquell indigne racó de món. Ja sabeu com acaba de malament la història…

Tota aquesta injustícia moral i social contra la que lluitava el fill de Juan Gelman i tants i tants lluitadors actuals víctimes “innocents” d’una greu crisi econòmica, no pas provocada per ells sinó per un capitalisme ferotge que té com a bons instruments i intermediaris els governs, els bancs, molts polítics i ex polítics que no tenen cap escrúpol d’asseure’s als consells d’administració de les grans empreses (que no fan res més que acabar d’escanyar els més pobres) és la causant de que cada dia hi hagi més “culpables”. Això sí. Tots aquests innocents contínuament culpabilitzats per governs com el del PP ja en comencen a estar tips de suportar tanta infàmia, tanta injustícia i formes de govern tan hipòcrites que no fan més que capgirar el sentit de les coses. Cada dia que passa sembla que anem veient més signes i avisos de que la cosa no pot continuar així. Aquests culpabilitzats innocents se’n van atipant. Alerta, doncs. És un avís que ens fan a tota la societat.

Una de les males notícies que llegeixo avui: El poeta i periodista argentí Juan Gelman ha mort als 83 anys a Mèxic. Ens diuen els diaris que “la seva obra es caracteritza per l’elevat grau de compromís social i contra les injustícies, potser per les experiències que li ha tocat viure”.

Quines amargues experiències li va tocar viure? Al llarg d’una llarga vida com la seva, segurament que n’hi va haver de tots colors. Però, sense cap mena de dubte, una de les més amargues va ser la desaparició del seu fill Marcelo, de la seva nora Maria Claudia –embarassada de 7 mesos- i de la néta Macarena, a qui Juan Gelman va buscar durant 23 anys, fins que, al final, la va trobar a l’Uruguai, on vivia amb la família d’un policia a qui la van donar il·legalment quan va néixer.  La seva identitat original va poder ser, per fi, establerta l’any 2000, després d’anys i anys de buscar-la el seu avi Juan.  El pare de Macarena, Marcelo Gelman, va ser assassinat a Buenos Aires l’octubre de 1976 i les seves restes trobades i identificats el 1989. Però encara es desconeix el lloc on van ser sepultats a l’Uruguai les restes de la seva esposa, María Claudia García, nora del poeta.

L’any 1995, en plena recerca d’aquesta criatura (que no sabia si era nen o nena) va escriure aquesta emotiva carta que transcric a continuació.

Carta abierta a mi nieto

“Dentro de seis meses cumplirás 19 años. Habrás nacido algún día de octubre de 1976 en un campo de concentración. Poco antes o poco después de tu nacimiento, el mismo mes y año, asesinaron a tu padre de un tiro en la nuca disparado a menos de medio metro de distancia. El estaba inerme y lo asesinó un comando militar, tal vez el mismo que lo secuestró con tu madre el 24 de agosto en Buenos Aires y los llevó al campo de concentración Automotores Orletti que funcionaba en pleno Floresta y los militares habían bautizado “el Jardín”. Tu padre se llamaba Marcelo. Tu madre, Claudia. Los dos tenían 20 años y vos, siete meses en el vientre materno cuando eso ocurrió. A ella la trasladaron -y a vos con ella- cuando estuvo a punto de parir. Debe haber dado a luz solita, bajo la mirada de algún médico cómplice de la dictadura militar. Te sacaron entonces de su lado y fuiste a parar -así era casi siempre- a manos de una pareja estéril de marido militar o policía, o juez, o periodista amigo de policía o militar. Había entonces una lista de espera siniestra para cada campo de concentración: Los anotados esperaban quedarse con el hijo robado a las prisioneras que parían y, con alguna excepción, eran asesinadas inmediatamente después. Han pasado 12 años desde que los militares dejaron el gobierno y nada se sabe de tu madre. En cambio, en un tambor de grasa de 200 litros que los militares rellenaron con cemento y arena y arrojaron al Río San Fernando, se encontraron los restos de tu padre 13 años después. Está enterrado en La Tablada. Al menos hay con él esa certeza.

Me resulta muy extraño hablarte de mis hijos como tus padres que no fueron. No sé si sos varón o mujer. Sé que naciste. Me lo aseguró el padre Fiorello Cavalli, de la Secretaría de Estado del Vaticano, en febrero de 1978. Desde entonces me pregunto cuál ha sido tu destino. Me asaltan ideas contrarias. Por un lado, siempre me repugna la posibilidad de que llamaras “papá” a un militar o policía ladrón de vos, o a un amigo de los asesinos de tus padres. Por otro lado, siempre quise que, cualquiera hubiese sido el hogar al fuiste a parar, te criaran y educaran bien y te quisieran mucho. Sin embargo, nunca dejé de pensar que, aún así, algún agujero o falla tenía que haber en el amor que te tuvieran, no tanto porque tus padres de hoy no son los biológicos -como se dice-, sino por el hecho de que alguna conciencia tendrán ellos de tu historia y de como se apoderaron de tu historia y la falsificaron. Imagino que te han mentido mucho.

También pensé todos estos años en que hacer si te encontraba: si arrancarte del hogar que tenías o hablar con tus padres adoptivos para establecer un acuerdo que me permitiera verte y acompañarte, siempre sobre la base de que supieras vos quién eras y de dónde venías. El dilema se reiteraba cada vez -y fueron varias- que asomaba la posibilidad de que las Abuelas de Plaza de Mayo te hubieran encontrado. Se reiteraba de manera diferente, según tu edad en cada momento. Me preocupaba que fueras demasiado chico o chica -por ser suficientemente chico o chica- para entender lo que había pasado. Para entender lo que había pasado. Para entender por qué no eran tus padres los que creías tus padres y a lo mejor querías como a padres. Me preocupaba que padecieras así una doble herida, una suerte de hachazo en el tejido de tu subjetividad en formación. Pero ahora sos grande. Podés enterarte de quién sos y decidir después qué hacer con lo que fuiste. Ahí están las Abuelas y su banco de datos sanguíneos que permiten determinar con precisión científica el origen de hijos de desaparecidos. Tu origen.

Ahora tenés casi la edad de tus padres cuando los mataron y pronto serás mayor que ellos. Ellos se quedaron en los 20 años para siempre. Soñaban mucho con vos y con un mundo más habitable para vos. Me gustaría hablarte de ellos y que me hables de vos. Para reconocer en vos a mi hijo y para que reconozcas en mí lo que de tu padre tengo: los dos somos huérfanos de él. Para reparar de algún modo ese corte brutal o silencio que en la carne de la familia perpetró la dictadura militar. Para darte tu historia, no para apartarte de lo que no te quieras apartar. Ya sos grande, dije.

Los sueños de Marcelo y Claudia no se han cumplido todavía. Menos vos, que naciste y estás quién sabe dónde ni con quién. Tal vez tengas los ojos verdegrises de mi hijo o los ojos color castaño de su mujer, que poseían un brillo especial y tierno y pícaro. Quién sabe como serás si sos varón. Quién sabe cómo serás si sos mujer. A lo mejor podés salir de ese misterio para entrar en otro: el del encuentro con un abuelo que te espera.”

12 de abril de 1995

Carta publicada al setmanari Brecha, Montevideo, el 23 de desembre de 1998

L’inefable Josep Anglada ens va “regalar” un començament d’any amb la piulada que us mostro en la foto. La va publicar al seu twitter el dia 3 de gener i, si voleu que us sigui sincer, no sabria com definir-la: lamentable?, llastimosa?, miserable?, penosa? racista? xenòfoba?… Segurament que aquesta piulada és tot això junt i força coses més, totes elles molt pejoratives. El Josep Anglada ja ens té acostumats a atzagaiades com aquesta i pitjors. És ben coneguda la seva ideologia racista i feixista i també la del partit que lidera “Plataforma x Catalunya” (PxC) que, com molt bé defineix la Viquipèdia, és un partit polític d’extrema dreta, populista i xenòfob. Aquesta vegada s’atreveix a dir, davant de la foto d’un nen negre amb una estelada penjada a l’esquena: “Estem ben arreglats. Si aquests han de ser els nous catalans, jo marxo de Catalunya. Primer els de casa!!!”.

La piulada em va fer pensar una colla de coses. Per exemple: qui és ell per dir qui és català i qui no ho és? Segons ell, els immigrants i les persones d’altres ètnies o cultures no deuen poder ser catalans i manifesta clarament que a ell li fan nosa. El president Pujol deia: “És català tota persona que viu i treballa a Catalunya”, frase amb la qual potser no hi estaria del tot d’acord perquè hi ha gent que viu i treballa a Catalunya i no són ni se senten catalans ni se’n voldran sentir mai. Simplement hi viuen o hi treballen per circumstàncies  de la vida. I, en canvi, d’altres que viuen i treballen fora de Catalunya  se senten del tot catalans, en volen continuar sent per molt lluny que siguin i per molts anys que portin fora del país. Per tant, podríem dir que és catalana tota aquella persona que vulgui ser-ho, vingui d’on vingui i estigui on estigui. Per tant, ni el senyor Anglada ni ningú  són qui per donar carnets de catalanitat.

I una altra cosa: prefereixo mil vegades algunes d’aquestes persones -que l’ Anglada no vol veure ni en pintura- que molts catalans com ell mateix o semblants a ell. L’Anglada no es deu adonar que molts catalans de soca-rel són força menys exemplars que alguns d’aquests nouvinguts que ell no vol. No cal dir que jo no desitjaria de cap manera tenir com a veïns, catalans com ell mateix… (ja n’he tingut algun…) i, en canvi, tinc veïns “forasters” amb els quals fa de molt bon estar.  Com a tot arreu, hi ha de tot… Quants d’aquests nouvinguts són més sensats que ell, més treballadors que ell, més respectables, més exemplars i segurament poden arribar a estimar més el país que no pas ell!. Hauria de recordar l’ Anglada que aquesta terra és una terra oberta, acollidora, mestissa des de fa segles i que aquí hi cap tothom que vulgui quedar-s’hi i que vulgui respectar i estimar el que aquí hi troba de bo i vulgui canviar allò que no ho és prou.

I, per acabar, li preguntaria al senyor Anglada: qui són els de casa? Només aquells que hi han nascut? Els fills dels que hi han nascut? Els de pell blanca? Els de Vic? Ja m’agradaria veure com m’ho explica això dels de casa i dels de fora; i m’agradaria que m’expliqués també quins són els drets i els deures de cadascú. I, posats a que m’expliqués coses, que m’expliqui si ell creu que les persones no són totes iguals o si els impostos que paga l’ Anglada valen més que els impostos d’un immigrant; o si ell creu que ha de tenir més drets que ningú; o si ell creu que la llei ha de protegir-lo més a ell que als altres; o si encara creu que hi han unes races superiors a altres… En fi, que m’hauria d’explicar tantes coses que no estic gaire segur que sabés fer-ho, vistos els arguments tan pedestres i de poca volada que acostuma a fer servir.

Ah! I si li sembla que ha de marxar de Catalunya, ja pot començar a preparar la maleta i tocar el dos, que no crec que el trobem a faltar gaire!

La darrera foto de la Família Real al complet a Palma es del 2007. Des de llavors han passat moltes coses…

Ja ho diuen prou que l’amor és cec i que per això a vegades acaben tan malament les coses… Cadascú que pensi com vulgui, però en el cas de la infanta Doña Cristina Federica de Borbón y Grecia és segur que és així, segons ens explica Jesús María Silva , un del dels advocats de la infanta Cristina en el ‘cas Nóos ‘. La infanta no veia res, no sentia res, no firmava res, no comprava res, no pagava res. Tot, tot, ho feia el seu marit! I amb aquest argument tan infantil i tan tronat despatxa l’assumpte, es treu la pols del damunt i llença tota la merda sobre el cap de. marit Iñaki Urdangarín. En declaracions als periodistes a les portes del bufet d’advocats Roca i Junyent, Silva ha sentenciat que la infanta està enamorada del seu marit i ha argumentat: “Quan una persona està enamorada d’una altra , confia , ha confiat i seguirà confiant contra vent i marea en aquesta persona: Amor, matrimoni i desconfiança són absolutament incompatibles “.

Aquest advocat s’ha oblidat de dir que matrimoni i targeta de crèdit també ho deuen ser d’incompatibles. Ja sabem que quan estem enamorats no veiem massa els defectes de la nostra parella; o potser sí que els veiem, però tanquem els ulls i fem veure que no en té o que no els volem veure. A vegades es tanquen els ulls per no veure una realitat prou coneguda però que no ens agrada prou o que ens pot semblar que d’aquesta manera no ens afectarà. Mal argument el d’aquest advocat i no crec que amb això vagi massa lluny. I menys encara si fem cas al jutge José Castro, que ha citat com a imputada aquesta noia per interrogar-la sobre delictes fiscals i blanqueig de capitals pel fet que participava de l’empresa AIZOON, una entitat privada propietat a parts iguals d’ella i del seu marit i a la que van anar a parar molts dels fons que suposadament va obtenir Iñaki de manera il·lícita. I no devia pas ser cega del tot quan d’aquests fons se’n va aprofitar no només l’Iñaki sinó també la Cristina. Com que sembla que a alguns els costa veure-ho (entre ells el fiscal anticorrupció Pedro Horrach) el jutge Castro s’ha hagut de posar a treballar de valent i ens ha regalat un extens auto de 227 pàgines en el que intenta fonamentar i donar resposta a totes i cadascuna de les al·legacions formulades per les distintes parts. Els que l’han llegit tot diuen que és molt interessant. Jo n’he llegit un resum  fet per ANDREU MANRESA / JOSÉ MANUEL ROMERO al diari EL PAÍS en el que en destacaria els 10 aspectes principals, que són aquests:

1. Coneixia la infanta que els fons d’ Aizoon procedien d’activitats il·lícites

2. Va fer pagaments hipotecaris amb fons de procedència il · lícita

3. Va haver-hi aprofitament propi i delicte de blanqueig de capitals

4. L’actuació dels Ducs de Palma va ser molt sospitosa amb la seva societat Aizoon

5. La infanta va ser cooperadora necessària del delicte fiscal

6. Hi va haver despeses personals de rendes procedents del capital mobiliari

7. Hi va haver coneixement i aquiescència de la infanta

8. Hi va haver delicte per omissió de mirar cap a un altre costat

9. Aizoon era una societat pantalla creada per delinquir

10. La infanta Cristina ,  era “un escut davant d’Hisenda”

Us recomano llegir-los més extensament a El País. Potser li hauríem de recordar al Rei que no ens calen els sermons anuals de fi d’any a que ens té acostumats i que si algú els necessita és ell mateix i la seva família que, pel que es veu, no és com els demés davant la llei i que, no en dubteu, en sortiran tots ells molt ben parats.

La presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals va preguntar al ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel García Margallo: “Per què no ens deixen votar?” “No seria la democràcia i escoltar la veu del poble català la millor sortida per afrontar la situació actual. La resposta de Margallo: “Demanar allò possible és sensat, demanar allò probable és temerari, demanar allò impossible és altament perillós”.

Aquest sembla ser el punt màxim on es pot arribar actualment en el diàleg amb el Gobierno de España. Fins ara… I, possiblement, per una temporada serà així. D’aquí a uns mesos ja ho veurem, ja que les coses, en política, poden canviar d’un dia per l’altre. Hi va haver una primera fase en que no en feien cas i deien que el suflé baixaria de la mateixa manera que havia pujat. Després hi va haver una etapa de negació rotunda i prou. Ara ja estem en una altra fase: ja ha arribat el moment de buscar monició (no pas arguments) i preparar les armes per anar a la guerra, una guerra amb un desequilibri molt gran entre els combatents. Vindria a ser com David i Goliat, el conegut exemple bíblic. I ja sabeu com va acabar la història…

Al ministre García Margallo només se li hauria de dir una cosa: el que una bona majoria del poble de Catalunya demana és totalment possible i, tal com ell mateix diu, és sensat. Tothom sap que els catalans som persones assenyades i que el seny és una de les virtuts més reconegudament catalanes. També caldria recordar-li a aquest senyor que demanar una cosa probable no té res de temerari, justament perquè -com indica el diccionari- una cosa probable és aquella que té més raons en pro que no pas en contra de la seva certesa o realització. Per tant, aquí es va equivocar de mig a mig i, sense voler, no fa més que donar-nos al raó.

Però on estic totalment en desacord és amb la seva tercera afirmació on indica que “demanar allò impossible és altament perillós”. I li explicaria a aquest senyor que, tal com ve dient Miguel Herrero de Miñón ja fa temps, “a la Constitució hi “té cabuda tot” el que la voluntat política consensuada vulgui “que hi càpiga” tot i que “una altra cosa és que convingui o no”. Caldria recordar a aquest senyor ministre que possiblement d’aquests temes Herrero de Miñón en sap força més que ell, no en va és un reconegut expert en dret i va ser un dels set pares de la Constitució espanyola.

Conclusió: Ens volen fer creure que poder fer la consulta o no és una assumpte de dret quan, simplement és un assumpte polític. Com diu Herrero de Miñón, el que succeeix és que no els convé i, com que no els convé, ho neguen i ho prohibeixen. Només caldria que ho volguessin fer per poder-ho fer. Ras i curt: no volen que fem la consulta per altres raons i potser ja seria hora i caldria que ens les expliquessin. Si no les expliquen i només prohibeixen i prohibeixen… potser podrien parlar de qualsevol altra cosa i no d’un Estat de dret, com diuen que és aquesta cosa cada dia més estranya anomenada Espanya.

Quan vaig llegir no fa gaires dies al diari EL OBSERVADOR de Montevideo que una revista havia proclamat “Mujica, el millor president del món” vaig pensar: ¡Mira, algú confirma el que jo ja fa temps que crec!. Jo ja fa temps que proclamo en aquest mateix blog la meva admiració pel president de l’ Uruguai i estic totalment d’acord en què Mujica és –de llarg- el millor president del món.

Una vegada satisfet  el meu ego pel fet que algú em donés la raó i compartís amb mi aquesta creença, em va interessar veure qui ho deia i si seria algun pelacanyes com jo. Em poso a buscar una mica i veig que qui ho diu és una prestigiosa revista britànica anomenada MONOCLE (de la qual jo no havia sentit a parlar mai, però es veu que és força important). És una revista generalista, especialitzada en estils de vida, assumptes internacionals i cultura general. I, posat a buscar, busco qui és el periodista que escriu l’article i veig que es diu Santiago Rodríguez Tarditi , del qual tampoc n’havia sentit a parlar mai –un altre cop per ignorància meva- però que també és un jove periodista colombià de llarga trajectòria i de reconegut prestigi. Anem bé, vaig pensar jo…

L’article –que podreu llegir si cliqueu al diari El Observador- es titula: “El héroe político no reconocido de Sudamérica”, i l’autor estableix la següent afirmació: “Contrariant les creences populars, el millor líder del món no és Barack Obama. Ho lamento pels alemanys, però tampoc ho és Angela Merkel. ¿François Hollande? No té cap possibilitat. El millor cap d’ estat en els nostres dies és José Mujica, el  president de l’Uruguai”. I, a continuació explica amb alguns detalls els motius.

Com que jo no sé anglès, no he pogut llegir el seu article sencer, però sí que puc donar també els meus motius (que potser seran repetitius pels que llegiu el meu blog) per argumentar aquesta afirmació del periodista colombià. A mi em sembla que per ser president d’un país no s’ha de ser ni alt, ni guapo, ni tenir moltes carreres, ni ser molt ric, tampoc cal tenir una intel·ligència descomunal, ni tenir una gran educació i un gran refinament. Res d’aquestes coses són imprescindibles, contràriament al que moltes vegades es pensa. Jo crec que únicament s’ha de ser una persona honesta, amb sentit comú i saber-se envoltar de gent amb aquestes mateixes qualitats i que sàpiguen una mica dels temes que els correspon tractar. Si un president aconsegueix fer un equip de persones que vulgui fer les coses ben fetes pensant sempre pel bé d’un país i treballant units segur que serà un bon president. I Mujica té moltes d’aquestes qualitats i per això han dit el que han dit.

Mujica és un home honest i un home amb uns ideals que ha mantingut tota la vida. Dins del seu país mateix hi ha gent que el considera poc fi –és pagès- i que és poc curós de la seva figura (aspecte personal, vestimenta, maneres de fer i de parlar…); consideren que té un passat de guerriller tupamaro que no l’ajuda massa (¿recordeu Mandela?); fins i tot diuen que els 15 anys de presó en condicions extremadament dures el van desconnectar de la realitat. Tot el contrari, diria jo. Va saber exactament quina era la realitat d’una dictadura militar ben cruel i, quan va sortir de la presó, va voler reconciliar-se amb tothom (exactament com Mandela) i els guerrillers tupamaros van voler integrar-se a través de partits democràtics en una societat que volien canviar. I, finalment, els ciutadans uruguaians els han donat la raó per dues vegades consecutives en les eleccions. I em sembla que els tornaran a donar la raó una tercera vegada. Alguna cosa deu voler dir, no?

El president Mujica és una persona normal, que ha sabut comportar-se com una persona normal sempre i, per tant, també ara com a president. Ha volgut viure a la seva casa de pagès de sempre, amb la mateixa austeritat de sempre i sent coherent amb les idees que sempre ha tingut. És un home honest i coherent, ¡que no és pas poc pels temps que corren!. Un home que viu amb el mínim vital  (ell mateix diu que va aprendre a viure sense res o, millor dit, amb el just) i que dóna gran part del seu sou per a obres socials perquè ell no ho necessita i n’hi han molts que ho necessiten més que ell (¿quants presidents a tot el món trobaríem que pensessin així?).

Molts l’acusen de demagog i populista. No sé pas què volen dir. El que fa Mujica és dir les coses pel seu nom  i “no andarse con rodeos”, com diuen allà. Jo ja voldria presidents populistes com ell que no ens enganyessin, que diguessin el que passa i ens amaguessin moltes menys coses de les que normalment ens amaguen. Fins i tot Mario Vargas Llosa –que no és gens ni mica sant de la meva devoció i és un reconegut home de dretes- publicava al diari El País de diumenge passat un article titulat EL EJEMPLO URUGUAYO on posava Uruguai com exemple de país lliberal, democràtic i valent. I com a exemple de valentia ha posat al president Mujica:

“ Ha hecho bien The Economist en declarar a Uruguay el país del año y en calificar de admirables las dos reformas liberales más radicales tomadas en 2013 por el Gobierno del presidente José Mujica: el matrimonio gay y la legalización y regulación de la producción, la venta y el consumo de la marihuana….” “La libertad tiene sus riesgos y quienes creen en ella deben estar dispuestos a correrlos en todos los dominios, no sólo en el cultural, el religioso y el político. Así lo ha entendido el Gobierno uruguayo y hay que aplaudirlo por ello. Ojalá otros aprendan la lección y sigan su ejemplo”.

Ahir vaig anar a visitar uns amics que feia temps que no veia. Vam parlar molta estona i de molts temes. Vam repassar el món de dalt a baix i, sobretot, vam parlar de les dificultats que estan passant algunes famílies amb la crisi, justament perquè a ells els ha tocat de ple.

Vam parlar de Catalunya i del camí que hem iniciat cap a la independència. Inevitablement va sortir el tema de si el Govern donava massa prioritat a aquest i no tant al tema de la crisi i de les retallades. És clar que per a ells –igual que per a moltes famílies- la crisi, els desnonaments i els problemes econòmics són la principal preocupació. Estàvem tots d’acord que potser s’hauria pogut fer alguna cosa més per prevenir primer, i per pal·liar després, tant de sofriment. I estàvem d’acord també que els  polítics haurien de ser els primers a donar exemple, cosa que no passa sempre, ni de bon tros.

Però jo sostinc que una cosa no treu l’altra i que es poden fer i s’han de fer les dues a la vegada. Que no són pas contradictòries sinó que són totalment complementàries. I, si anem una mica més lluny, hauríem de coincidir en què la crisi catalana és deguda –no en tota, però sí en bona part -a que el Gobierno de España no ens paga els 8.000 milions que ens deu. I no accepto que em diguin que això sigui victimisme barat, sinó que és simplement la realitat a la que ens ha acostumat España, que no paga el que deu per llei i per justícia i es gasta els calers seguint fent projectes d’AVE ruïnosos o comprant material bèl·lic sense sentit, per exemple. Sense aquests diners que ens deuen ells saben molt bé que tenen una Catalunya escanyada i totalment a les seves mans. Depenem econòmicament d’ells i se n’aprofiten tant com poden i sense cap mena de rubor. És com una empresa o una família: si no li paguen el que li deuen, ells tampoc no poden pagar i han de retallar o han de tancar. No hi ha cap més sortida.

Llegia no fa massa l’ informe d’ Intermón Oxfam nº 34 del mes de juny d’aquest any  titulat La empresa española y los derechos humanos en que s’estudia com la famosa “Marca España” (representada per empreses com Ebro Foods, Pescanova, Agrogeba, Hidralia Energía, Bionaor, Acciona, Iberdrola y Renovalia) no fa més que cultivar la pobresa fora del país amb molt males pràctiques i violant sistemàticament els drets humans. Podeu llegir-lo i us posareu les mans al cap de tant d’horror com s’hi pot llegir. Aquest informe evidencia les males pràctiques d’ aquestes empreses espanyoles a països del tercer món (aquests dies ho podem veure amb Sacyr) i denuncia la política d’ulls clucs i de mirar cap un altre lloc per part del Gobierno que “s’absté de fer avaluacions de l’impacte dels crèdits que els ofereix”. Tot plegat una vergonya!

Ja sé que hi han empreses catalanes que deuen actuar de manera semblant; però és precisament per això que volem una Catalunya independent, on aquestes coses no puguin passar i que sigui més justa,  i equitativa i amb una mica més de sensibilitat social. No reclamem la independència perquè sí. Hi han un munt de motius i un munt de raons, tot i saber que això no serà cap Arcàdia i que caldrà molt d’esforç per aconseguir-ho. Però el que no és tolerable és que les coses segueixin com ara i que no s’hi faci res.

El passat octubre es va fundar una plataforma independentista que es diu SÚMATE, constituïda majoritàriament per gent vinguda de fora de Catalunya i que molts d’ells ni tan sols parlen català. El seu president es diu Eduardo Reyes i en una entrevista que li feien deia frases com aquestes:”Prefereixo morir-me de gana lliure, que mig menjar com un esclau“. O bé aquesta altra. “Ahora más que nunca, la Cataluña social que queremos y necesitamos merece decidir democráticamente su futuro y construir una Cataluña soberana”.

El problema, doncs, no és que no es puguin fer les dues coses alhora (combatre els efectes de la crisi i voler la independència), sinó que el problema és que España no fa –ni en vol fer- cap de les dues coses: ni independència, ni justícia social. No volen entendre que les reclamacions que fem els catalans no són només per problema de diners. És un problema de dignitat i d’aspiracions a viure millor, però –i sobretot- a ser millors.

 Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2pMEtVCnY

Això no sortirà bé…

Això no pot funcionar de cap  de les maneres…

No podrem…

Som massa poca cosa…

Som pocs i malavinguts…

Ells són massa poderosos…

Les utopies no existeixen…

Les utopies sí que existeixen. Existeixen, estan fetes de desitjos, somnis, esforços de moltes persones. Persones que toquen de peus a terra i, a la vegada, somnien. Persones que volen una altra cosa perquè aquesta no els agrada. Persones que són capaces de més coses de les que es poden imaginar.

Mafalda és una d’aquestes persones que sembla que somniï truites, però va dient coses que ens fan pensar que una altra realitat és possible.

Per això vull desitjar a tots els que entreu alguna vegada al meu blog, a tots els que em llegiu i a tots els que, a més, feu l’esforç de comentar-lo, un any ple d’utopies, tot pensant que res existia abans de que es fes realitat.

Bon any 2014!

¡Us desitjo a tots un any de PAU al món!

Mmmm… això no funcionarà…

Bé… ¡Us desitjo a tots un any de prosperitat!

Mmmm… això potser tampoc funcionarà…

Està bé… !!!!!!!!!! ¡Us desitjo un any ple d’amor!!!!!!!!!!!

¿¿¿Què és això???…

¿…?

Ja ho sé… ¡Us desitjo un any de justícia i equitat!

Mireu… ¡Us desitjo a tots un any ple d’èxits professionals i de recompensa pels esforços!

¿I quan has vist que es recompensés algú pels esforços?

Aghhhhhhhhh… ja em comença a venir mal de panxa…

Bé, ¡us desitjo un any en el que s’acompleixin tots els vostres desitjos!

A la gent se li acompleixen poques vegades els desitjos…

¡Doncs… desitjo a tots un món millor en el que s’acompleixin les utopies!

Volen que celebrem Nadal gastant el que no tenim i procurant enlluernar-nos amb llums que s’encenen i apaguen frenèticament per tal de distreure’ns i fer que no mirem massa la misèria material i moral que hi ha al nostre voltant. Volen que visquem una vida de mentida durant uns quants dies.

Sembla que sigui una obligació celebrar Nadal, encara que hom sigui ateu i potser no cregui en res de tot això. S’ha de celebrar Nadal perquè toca. S’ha de gastar, s’ha de menjar i beure i brindar amb molt de cava. Nadal s’ha transformat en allò que no és gens i en un un autèntic contrasentit, però és igual…

Caldrà molt d’esforç i molta traça per despullar Nadal de tota aquesta faramalla consumista i allunyada del que és fonamental: el record d’un nen que neix en un pessebre perquè era pobre i no va trobar lloc en un hostal. Un infant nu, a qui la tradició ha anat transvestint i revestint de coses supèrflues i afegint-li massa mentides. Hem fet de Nadal una gran superficialitat consumista.

Aquell nen, que va néixer pobre i del qual tenim poquíssimes notícies fiables de la seva infantesa, ha esdevingut, però, algú molt important per a la humanitat. D’aquest nen n’han escrit moltes pàgines grans escriptors, grans poetes, n’han fet composicions grans músics i n’han fet art milers d’artistes de tota mena amb més o menys traça. Aquell nen petit, anònim, pobre i desvalgut ha esdevingut algú molt gran. Caldrà preguntar-se a què és degut?

I com aquell nen, el record del seu naixement ha esdevingut una festa universal perquè té un nucli prou autèntic i potent, que trobarem aviat si gratem una mica sota aquest revestiment tan fals que li ha anat posant la història. Nadal representa una de les aspiracions secretes que tota persona porta dins el seu cor: fer l’humà diví; fer el diví, humà. Fer que la vida triomfi i tingui un sentit més enllà d’aquesta realitat que ens toca viure. Aquest és el regal que ens ha dut aquest nen, que neix nuet en un pessebre i que acaba penjat en una creu, però que ha carregat la seva vida i la de moltes persones de sentit.

Un dels grans escriptors que n’ha parlar ha estat Fernando Pessoa (amb l’heterònim d’ Alberto Caeiro), un home que no sé si es pot afirmar que fos creient, però que va furgar –inquiet com era- en el sentit de la vida i de la realitat i va saber expressar-ho amb belles paraules.Potser per això mateix ens va deixar uns bonics versos sobre aquest Nen que va néixer un dia qualsevol a Betlem (o en qualsevol altre lloc, això no importa massa) en un llarg poema que va anomenar “O GUARDADOR DE REBANHOS” (El guardià de ramats). En la part VIII del poema hi han uns versos que diuen així, referint-se al nen del Pessebre:

Ell viu amb mi a casa meva enmig de la muntanya.

Ell és l’etern nen, el Déu que faltava.

Ell és l’humà que és natural.

Ell és el diví que somriu i que juga.

I és així que sé amb total certesa

Que és ell el Nen Jesús veritable.

I el nen tan humà que és diví

Aquesta és la meva quotidiana vida de poeta,

I perquè sempre està amb mi sóc sempre poeta,

I la meva mínima mirada

M’omple de sensació,

I el més petit so, sigui el que sigui,

Sembla parlar amb mi.

El Nen Nou que habita on visc

Em dóna una mà a mi

I l’altra a tot el que existeix

I així anem tots tres pel camí que sigui,

Saltant  i cantant i rient

I gaudint el nostre secret comú

Que és el de saber a tot arreu

Que no hi ha misteri en el món

I que tot val la pena.

Fernando Pessoa, escrit entre 1911 y 1912.
Publicat al núm. 4 de la revista Athena, el gener de 1925 amb l’heterònim d’ Alberto Caeiro.

La plataforma “Castelló per la Llengua” organitza diversos actes en record de les “Normes de Castelló”, de les que enguany es commemora el 81è aniversari. Les Normes de l’any 1932 van ser una aposta per la normativització de la llengua i la vertebració del país. Enric Valorremarcava en el seu discurs d’investidura com a doctor honoris causa a la Universitat d’Alacant que «La proclamació de les “Normes d’Ortografia Valenciana” l’any 1932 fou un fet importantíssim per al ressorgiment, afirmació i consolidació del tret més característic del nostre poble». I l’humanista Lluís Vives afirmava, en aquest mateix sentit: “La llengua és un dels principals fonaments de tota societat humana. Conservar una llengua, doncs, es mantenir, afermar en la realitat, l’existència d’una nació”.

Anar contra la llengua és, doncs, anar contra l’existència cultural d’un poble. I si a un poble li treus la seva llengua, la seva cultura, les seves tradicions, la seva manera de ser i de fer, li estàs llevant la seva ànima, el seu ésser i el sentit de la seva existència. Directament el liquides, el mates, el fas desaparèixer. Per tant, et poden dir amb tota la raó del món etnocida i et converteixes en un etnocida. El concepte va ser exposat per Robert Haulin, a partir de la denúncia del genocidi cultural, que va fer Jean Malaurie l’any 1968, per a referir-se a la liquidació de las cultures indígenes.

El genocidi és l’extermini real d’un poble, és l’assassinat físic. L’etnocidi és un assassinat cultural; és eliminar les característiques i elements culturals d’un poble. A Espanya hi han molts aprenents d’etnocida. I aquest tendència no és pas d’ara sinó que ve molt de lluny, com ens estan explicant els experts en diferents terrenys aquests dies en el simposi ‘Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)’, amb motiu de la commemoració del tri centenari de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes de Felip V. Diversos historiadors, economistes, sociòlegs i juristes analitzen, des d’un punt de vista històric, les conseqüències que han tingut aquests fets per al país. Aquests experts procuren incidir en la repressió que ha patit Catalunya al llarg dels segles des de l’àmbit polític, econòmic, social, lingüístic i cultural. I, com no podia ser d’altra manera. també s’està parlant de la repressió en els mitjans de comunicació i l’espanyolització del món educatiu.

En alguns llocs del món els genocides han acabat amb pobles i cultures sencers. Per sort, aquí sembla que només són només mals aprenents i, com que no en saben prou i troben molta resistència, no se n’acaben de sortir. No se n’han acabat de sortir mai ni em sembla que se’n sortiran. Són massa matussers. Són poc traçuts. Són massa primaris, poc intel·ligents i se’ls veu tant el llautó que fa que encara provoquin més resistència en la part contrària.

La Plataforma “Castelló per la llengua” denuncia “que la llengua i cultura catalanes passen per ser la anormalitat més gran de l’occident europeu perquè els diferents estats i regions en què es divideix el territori catalanòfon incompleixen de mode flagrant la “Carta europea de les llengües minoritàries” i els diferents estatus jurídics que atorguen al català són del tot insuficients per a la seva plena normalització”. I per aquest motiu no s’estan de dir que “el govern de l’estat espanyol està cometent un intent de genocidi cultural contra els Països Catalans, especialment acusat els darrers temps a tots els territoris que en depenen d’ell (LOMCE,“LAPAO” a la Franja, el TIL a les Illes, tancament de RTVV al País Valencià, sentències contra la immersió lingüística del TC a Catalunya, etcètera). A aquesta situació cal sumar la preocupant situació del català també a la Catalunya Nord, l’Alguer i, fins i tot, al Principat d’Andorra”.

La situació no deixa de ser preocupant i tots haurem d’estar molt vigilants, però la cultura catalana, amb tantes proves, no ha fet més que enfortir-se. Per tant, ja poden anar fent, que no se’n sortiran per més que insisteixin.

“Ni a Betlem ni a Lampedusa”. Casaldàliga felicita el Nadal

“Ni a Betlem ni a Lampedusa”. Casaldàliga felicita el Nadal Com cada any el bisbe Pere Casaldàliga ha enviat la seva felicitació de Nadal. Un text amb gran difusió que sempre ha fet marcat per l’actualitat i per la radicalitat evangèlica. Aquest any, la carta és en forma de poema.

Nadal 2013

Encara “no hi ha lloc per a ells”
ni a Betlem ni a Lampedusa.

Nadal és un sarcasme?
“Si el teu Regne no és d’aquest món”,
què véns a fer aquí
subversiu, esgarriacries?

Per ser el Déu-amb-nosaltres
has de ser-ho en la impotència,
amb els pobres de la Terra,
així, petit, així,
nu de tota glòria,
sense altre poder que el fracàs,
sense altre lloc que la mort,
però sabent que el Regne
és el somni del teu Pare,
i també és el nostre somni.

Encara hi ha Nadal,
en la Pau de l’Esperança,
en la vida compartida,
en la lluita solidària,
¡Regne endins, Regne endins!

Nadal 2013 /Any nou 2014
Pere Casaldàliga