A PEU

En dibuixant CORTÉS, sempre tant sensible amb l’actualitat i sempre tan compromès amb els més febles i més petits (els que no tenen veu) de tots els àmbits de la societat, una vegada més encerta amb l’acudit que publica avui al seu blog EL HERMANO CORTES, que us convido a visitar.

Com ell, ens podríem preguntar qui ha guanyat en aquestes eleccions i, sobretot, ens podríem preguntar qui ha perdut o qui hi perdrà. Perquè, tal com estan les coses, ja no sé si el problema i la solució és entre les polítiques de dretes i esquerres. Massa vegades hem comprovat que són força semblants i que les sensibilitats que tenen uns partits i altres són, per desgràcia, força semblants.

I dic “per desgràcia” perquè qui mana a hores d’ara són els mercats i el seu immens i salvatge poder. Són ells qui guanyen sempre i són els més pobres (en tots els sentits de la paraula) qui perden. Per això el pobre de l’acudit és tan escèptic i, de fet, tan li fa qui hagi guanyat perquè ell perd sempre i amb tots.

La guanyadora de qualsevol dels comicis que es facin hauria de ser sempre ser la democràcia, responsable de buscar aquelles persones que sàpiguen portar la societat sencera (sense que ningú es pugui sentir exclòs) cap a millores personals i socials i lluitar contra la pobresa, les desigualtats i la misèria dels que d’alguna manera la vida els ha exclòs. Econòmicament parlant, aquests són molts i cada dia són més; alguns potser amb culpa, però molts altres sense cap mena de culpa, sinó simplement fruit de circumstàncies personals nefastes.

Però no hi ha només els exclosos per les tamborinades de l’economia. Hi ha també els exclosos polítics, les minories que no poden fer sentir les seves veus. També aquests es poden sentir exclosos i, en realitat ho són. La democràcia autèntica és poder exercir tots els drets que hom té pel fet de ser persona. I un d’aquests drets és el de l’autodeterminació, cosa que els hauríem de recordar sovint als nostres governants, siguin del color que siguin.

Tags: Eleccions, Partits polítics, POLÍTICA, SOCIETAT

Ja n’he parlat alguna altra vegada d’aquest tema. Estic tip de les trucades telefòniques de comercials de Jazztel. També passa amb altres companyies, però no amb la insistència i pesadesa que ho fa Jazztel.

Ja no entro a valorar les ofertes que fan, que potser són prou bones i tot. No ho sé, perquè fa temps que no me’ls escolto. Primerament els atenia una estona, encara que només fos per educació. Però poc a poc m’han anat cansant: per la freqüència amb què truquen i per la poca (més aviat nul.la) sensibilitat amb el català. Normalment truquen persones amb accent llatinoamericà (argentins, sobretot) que no saben català i, per tant, no poden atendre en la nostra llengua.

Els he dit moltes vegades que no volia que em truquessin més i si hi havia alguna forma humana (o sobrehumana) de que m’esborressin de les seves  llistes. Em van dir que sí, que ja se’n cuidarien. Però res de res. Es veu que no hi ha manera. Davant d’això, el recurs que jo adoptava darrerament, per tal de treure-me’ls de damunt, era dir-los que em parlessin en català. Contestaven que no en sabien i aquí s’acabava la conversa.

Però ahir la cosa va ser més interessant i vull reproduir-vos la conversa per tal que la valoreu vosaltres mateixos i comprovareu que certes mentalitats són tan pètries i tan arrelades que no hi ha manera de fer-les desaparèixer… Vull fer constar, en honor d’aquest noi llatinoamericà, que en tot moment em va parlar amb una exquisida educació, cosa que almenys s’ha de valorar molt positivament.

-Hola, le hablo en nombre de Jazztel. Queria ofrecerle… bla, bla, bla…

-Perdó, senyor, podria parlar-me en català?

-No entiende el castellano?

-Sí, és clar, però jo prefereixo ser atès en català.

-Es que yo no hablo ni entiendo catalán. Si usted habla castellano, no comprendo porque no quiere hablarlo conmigo.

Arribat en aquest punt em veig obligat a passar-me al castellà per tal de que m’entengui, poder fer una mica de pedagogia i ésser també una mica educat amb ell.

-Mire, señor, usted es un comercial, no? Usted está vendiendo un producto, no? Si usted quisiera vender un producto en Francia, por ejemplo, usted debería saber francés, no? En que lengua vendería su producto en Francia’?

-Por supuesto, lo haría en francés.

-Pues debería saber que acá en Catalunya a muchos catalanes nos gusta que nos atiendan en catalán, tenemos derecho a ser atendidos en nuestra lengua , su compañía debería saberlo y debería poner los medios para que así fuera.

-Comprendo su punto de vista, pero insisto en que usted podría seguir la conversación en castellano y atender mi oferta.

-Mire usted: Lo primero que le pido és que haga llegar mi protesta a quien corresponda de Jazztel y decirle que muchos catalanes tenemos el derecho a ser atendidos en nuestra lengua y que, si quieren vender su producto acá, quizás deberían cambiar un poco la mentalidad.

-Sigo sin comprender su punto de vista. Yo creo que no importa la lengua, si nos entendemos.

-De verdad no importa la lengua? Quizás a usted no le importe, pero a mi sí que me importa. Porque el problema que tenemos los catalanes es que, aunque la mayoría seamos bilingües, los que tenemos que pasarnos al castellano somos siempre nosotros. En realidad llos bilingües somos nosotros y los castellanoparlantes no lo son nunca. Cree usted que esto es justo?

– Pues yo no veo ningún problema en que se pasen al castellano.

-Bueno, señor, como me parece que esto es un diálogo de sordos y no creo que yo pueda tener la suficiente paciencia como para seguir de esta forma y como veo que mis argumentos parece que no hacen ninguna mella en usted, prefiero dar por terminada la conversación. Ah! Y no se olvide de decirles a Jazztel que yo prefiero el catalán… Lo digo por si siguen llamando a mi casa!

Tags: Jazztel, Llengua catalana

Els primers dies de Novembre sempre són uns dies especials pels que celebrem Tots sants i el Dia dels Difunts. És clar que això ha canviat molt amb els anys i també canvia molt segons les cultures. No és pas la mateixa cosa la celebració cristiana aquí a Europa, que la aquesta celebració en les cultures indígenes de Llatinoamèrica, per exemple, o el famós Halloween de les cultures anglosaxones i celtes.

Però totes aquestes celebracions tenen el mateix comú origen del culte als morts, als avantpassats que ens han precedit en el camí de la vida. Als cristians ens permet invocar els predecessors en la fe que ja descansen amb Déu, intercessors i models de vida que ens fan més amable l’existència i el pas per aquest món. Són com companys de camí que han sabut passar per aquest món de la millor manera possible: fent el bé. Per això els invoquem, els recordem i volem ser com ells. I una altra cosa: no hem de recordar només els sants del passat, sinó que hem de recordar tants i tants homes i dones que són sants ja ara, en un present difícil, i que no només s’estan guanyant el cel, sinó que estan guanyant la terra amb lluites cap a finalitats millors per a ells i per a milions de persones. Sants actuals que mai veurem als altars però que són tant sants –o més- que alguns dels que l’Església ha fet de forma més o menys obscura i una mica vergonyant i interessada.

Pere Casaldàliga –a qui m’agrada de llegit de tant en tant- parla sovint de la mort, del martiri i dels sants. Però ho fa sempre tocant de peus a terra, encara que ho faci quasi sempre d’una forma molt poètica. Potser per això m’agrada tant.

Per això avui vull aportar unes quantes paraules seves que em faran aprofundir millor tot el misteri que recordem i celebrem aquests dies: el de la vida, la mort i el més enllà.

“Si no hem portat la vida amb aquella fidelitat amb què s’hauria d’haver portat, si no ens hem anat santificant davant la vida, almenys santifiquem-nos de patacada davant la mort. Hem d’aprendre a morir la vida per aprendre a viure la mort.”

“En comptes del temps del rellotge, has d’aprendre a viure sota el temps còsmic.”

“Cada dia ben viscut fa una vida.”

Francesc Escribano, Descalç sobre terra vermella. Vida del bisbe Pere Casaldàliga (Barcelona: Edicions 62, 2001)

La muerte

Como a una hermana. Sin rubor. De frente
y en un paso a nivel de mi avenida…
¡Quiero esperarte agradecidamente,
como si hubiera entrado ya en la Vida!
Tú, el Principio y el Fin.
Yo, un ahora peregrino
desde Ti a Ti.
Señor, no quiero ser más que lo que soy: nada.
Para que, de este modo,
en mi mansión deshabitada
Tú, Huésped dueño, lo seas todo.

Pere Casaldáliga, Palabra Ungida.1955.

Tags: CULTURA, Pere Casaldàliga, RELIGIÓ, Vida i mort

Aquests dies un expresident del Congrés espanyol  ha acusat els catalans de ser “molt susceptibles” i que “ens ho hauríem de fer mirar” això de no saber acceptar bromes. Heu escoltat les “bromes” d’aquest senyor? Jo sí. I, tirant baix, jo les qualificaria com a bromes de mal gust o d’aquelles bromes negres de turmenta que, quan te n’adones, ja t’han deixat xop-

Els psicòlegs diuen que la susceptibilitat va molt lligada amb la baixa autoestima. D’alguna manera ens ve a dir aquest senyor, per tant, que tenim una baixa autoestima i que per això som tan susceptibles. Potser sí. Potser té una part de raó aquest bon home i resulta que els catalans tenim alguna mena de complex que ens hauríem de fer mirar urgentment.

Però també és cert que tan dolenta pot ser la baixa autoestima com l’excessiva. És una cosa coneguda per tothom els problemes que pateixen les persones que tenen un nivell d’autoestima baix. Però, no obstant això, tenir un nivell d’autoestima excessiu no és tan bo com podria semblar a primera vista, ens expliquen també els psicòlegs. El nivell d’autoestima ha d’estar equilibrat i ser realista amb les qualitats i limitacions de la persona. En cas contrari, un nivell d’autoestima exagerat pot resultar igual de problemàtic, tant per a la persona que el pateix com per a la gent que l’envolta.

Quina mena de complex tenim els catalans? És de superioritat o d’inferioritat? I ell (i com ell molts espanyols), quina mena de complex té?  Són preguntes que no són fàcils de contestar i potser els sociòlegs haurien de fer una feina semblant a com la fan els psicoanalistes i haurien de ser ells qui ens ho haurien de dir…

Les persones amb excés d’autoestima es caracteritzen per ser egoistes, intolerants, narcisistes, per creure’s omnipotents i totalment independents de les persones que els envolten, cosa que pot portar-los a practicar conductes temeràries … Quan l’excés d’autoestima no es tracta, pot portar a la persona a desenvolupar trastorns psicològics d’importància, com ara el narcisisme, la mania, els deliris de grandesa … Fins i tot quan no arriba a aquests límits, aquestes persones poden patir depressió, en sentir- incompresos pels altres o considerar que la vida no els està atorgant el que ells mereixen en realitat.

Les persones amb baixa autoestima diuen que són susceptibles. La susceptibilitat és una característica de la personalitat que consisteix en una reacció exagerada a la conducta dels altres, que s’identifica sempre com un atac. Aquesta característica sol venir determinada per una baixa autoestima i una gran inseguretat i por al rebuig. Les persones que ho pateixen solen ofendre’s amb facilitat perquè se senten insegures i aquesta és la seva manera de defensa.

Si anem al diccionari veurem que la paraula SUSCEPTIBILITAT té dues accepcions: una de positiva i una altra de negativa.

– 1. Capaç d’admetre una impressió, una modificació.

– 2. Propens a ofendre’s fàcilment, a impressionar-se molt.

Per tant, potser en aquest cas també ens cal situar  en un punt d’equilibri, no sempre fàcil d’assolir. No podem tenir la pell massa fina i hem d’escoltar les crítiques sense ofendre’ns. Però tampoc l’hem de tenir tant dura com per aguantar estoicament tot el que ens diguin, vingui d’on vingui i sigui veritat o mentida.

Tags: PSICOLOGIA, SOCIETAT, Valors

La tardor sempre m’inspira sentiments ambivalents. Per una banda anem deixant enrere un temps de sol, de claror, de viure al carrer, de platges, muntanyes i natura, de sol clar, d’ aire saludable, de descans i de vacances.

I per altra banda recomença el curs acadèmic, recomença el que és la quotidianitat, els primers freds que conviden a arrecerar-se a casa, a escoltar música, a llegir, a la reflexió. El dia s’escurça. La nit s’allarga. El temps canvia.

Mirem els arbres i veiem que van perdent les fulles, una a una, lentament, com si es resistissin a morir. Com ens resistim cadascun de nosaltres a que acabin de morir les nostres il·lusions, les nostres esperances, els nostres anhels, tot allò que ens fa sentit encara vius. L’estiu em sembla una estació plena de vida, mentre que la tardor és el temps en que aquesta vida es va escolant i va marxant poc a poc.

No ens acabem de conformar a que arribi l’hivern cru, aquell hivern que ho mata tot. Ens hi resistim perquè no volem perdre els darrers brins d’esperança, les nostres últimes fulles que encara conserva l’arbre de la nostra ànima.

I la situació econòmica en la que vivim sembla que vol acaba d’establir-nos en una situació de tardor que potser tira encara cap a un hivern massa llarg i massa dur. Esperem que aquets propers temps no siguin massa durs. Conservem les fulles que puguem en el nostre arbre personal…

Tags: Natura, PSICOLOGIA, SOCIETAT

A mi em sembla que tots ens hem d’alegrar del cessament definitiu de l’activitat armada d’ ETA. Alguns són tan cretins que ni d’això s’alegren i menystenen les personalitats que han vingut a la Conferència de Pau, menyspreen el comunicat i ho menyspreen tot. Serà perquè ja els va bé aquesta situació actual i en treuen bon rèdit polític?

Jo me n’alegro que s’arribi al final d’ETA. Com m’alegra qualsevol pas que es faci cap a la democràcia, la llibertat i la pau. Podem discutir si ETA havia d’haver existit en algun moment; si ETA ha tingut sentit mai o si ja feia molts anys que havia perdut tot el seu sentit. Podem discutir tot el que vulgueu. Però el que no podem discutir –em sembla a mi- és que qualsevol pas que es faci cap a la pau ha de ser benvingut.

La Pau. La Llibertat. L’Alliberament dels pobles. La Justícia. Les Víctimes. Els Victimaris. Les Lleis… Són paraules amb molt de contingut i massa grans perquè tothom les interpreti de la mateixa manera i vulguin dir el mateix per a tothom. Però benvingut el moment en que ens asseiem al voltant d’una taula per veure com les paraules serveixen per poder-se entendre en pau i sense violències de cap mena.

Espanya la formen pobles plens de ferides. Pobles vexats i greument humiliats per l’abús de poder d’una colla que s’han sentit vencedors i amos durant molts anys. Altres s’han sentit humiliats han fet intents d’aixecar-se i dir prou. Les ferides, potser en lloc de curar-se, s’han fet més grans i profundes amb errors d’uns i altres. Per això es pot entendre ETA i altres intents més o menys reeixits que devien voler ser una espècie de defensa davant de tant menyspreu i tant de sofriment. I equivocadament volien arreglar aquest sofriment provocant més sofriment.

Però quan alguns no volen sentir a parlar de víctimes dels dos costats crec que s’equivoquen. Neguen que hi hagi dos o més bàndols i crec que s’equivoquen també. Perquè s’han de contemplar les víctimes directes dels atemptats però també s’han de contemplar els tractes rebuts a les presons, als parlaments, als tribunals i als calabossos. Als cementiris  i a les fosses comunes hi trobarem una mica de tot i no podem negar que, des de la guerra civil ençà, els bàndols hi han seguit essent més o menys difuminats perquè s’ha fet una falsa transició i la injustícia ha seguit amb les tortures, amb els trets a la nuca o amb la llei clarament injusta a la mà d’uns i la indefensió a l’espatlla dels altres.

La pau és cosa de tots i no depèn només d’una part. La pau necessita perdó, però també necessita generositat, lleis justes i ben aplicades. Necessita partits polítics que creguin en la democràcia i en el bé comú. No es pot tenir presos dispersos per tot l’Estat espanyol, com més lluny millor de les seves famílies per tal de causar el major dolor possible. No es pot torturar als quarters de la policia, de la Guàrdia Civil, dels Mossos d’ Esquadra ni enlloc. No es pot anar sempre amb la porra preparada, a punt d’estomacar. No es pot anar segrestant i matant. No hi ha d’0haver ETA, però tampoc hi ha d’haver GAL. És molt millor el diàleg, per molt que alguns no els considerin rentable ni útil.

I, sobretot, ens serà molt més útil a tots enfortir la nostra pobra democràcia que fa figa per tot arreu. Perquè, si no, tots serem víctimes i victimaris al mateix temps i no sortirem mai més del toll on estem ficats.

Tags: Eta, País Basc, POLÍTICA, SOCIETAT

Estem vivint un llarg període de vulnerabilitat social: ens havíem acostumats a un elevat grau de riquesa i de prestacions socials que possiblement ja no tornaran més. Ens estem enfrontant a creixents limitacions i no s’acaben de trobar camins perquè la crisi no s’ha sabut preveure i ens ha agafat amb els “pixats al ventre”, com se sol dir popularment.

Ni sanitat, ni ensenyament, ni feina, ni prestacions socials seran el que eren. Possiblement haurem de buscar prioritats i gastar els diners en algunes coses essencials i haurem de deixar el que considerarem secundari. Aquesta situació fa que els valors i les relacions humanes canviïn. La cultura del treball, de la producció, de l’austeritat, el valor de la paraula donada, o el de la tolerància cap a qui pensa o és diferent ja ha canviat i encara canviarà més. He  començat a sentir veus que tenen tuf de xenofòbia en persones que no eren xenòfobes. Es mira malament i amb poca tolerància coses que fins ara s’acceptaven amb certa normalitat. Som en temps dolents i no passaran tan fàcilment. la cosa durarà i serà llarga…

I aquest canvi com el podem definir? Aquestes noves actituds que està adquirint molta gent són progressives o regressives?  Aquests canvis que fins ara eres atribuïbles només al que en podríem dir “la dreta” ara els fa el que en diem “esquerra”, si és que hi trobem massa diferència entre dretes i esquerres o si són conceptes que ja han passat a millor vida.

Anem endavant o enrere?  Què cal acceptar com a necessari i què cal criticar com a injust? Els indignats amb què estan indignats? Qui són els indignats? Són preguntes que em faig i que ens caldrà fer a tots per tal d’entendre alguna cosa de les que passa. Perquè veig indignats a tot arreu i en tots els àmbits de la societat i sembla que tots tenen raó i tenen raons. Són temps de reflexió els que venen i són temps d’empassar-nos una medicina molt amarga perquè serà la única cosa que ens curarà.

El "progressisme" què és en aquests moments? Possiblement sigui retallar. Perquè toca i perquè no hi ha més remei. I s’haurà de retallar sense que l’ Estat de Dret es debiliti massa, veient com es fan servir les lleis i el dret i veient com s’exerceix el poder. Partits, corporacions, sindicats i tots els que tenen capacitat de pressió fan prevaldre els interessos particulars per damunt de l’interès comú, de manera que la solució als problemes sempre sorgeix des d’una visió parcial que deixa el ciutadà comú lliurat a la seva sort.

Arribarà el PP i arribarà amb majoria absoluta. Farà ell el que no han sabut o volgut fer els socialistes? No ho crec. Seguiran les retallades econòmiques perquè l’Estat del benestar no es pot mantenir. Però almenys hem d’evitar que no hi hagi retallades en les llibertats (cosa a les quals en són molt proclius) i que la qualitat de la democràcia no es deteriori més del que s’ha deteriorat i que amb l’excusa de la crisi no es retallin llibertats. Perquè la llibertat no és mai un valor relatiu. No ho oblidem.

Tags: POLÍTICA, SOCIETAT

ACTITUDS COOPERATIVES davant d’ ACTITUDS COMPETITIVES
La teoria de jocs ens ensenya que a la vida es produeixen dos tipus de jocs contraposats.

D’una banda, hi ha jocs competitius en els que per a que un guanyi, l’altre ha de perdre. Són els jocs que sumen zero: el que un guanya, ho perd l’altre. És la regla de la boxa. Hi ha un vencedor, per KO o per punts i hi ha perdedor. Vencedors i vençuts. Però hi ha molts altres jocs que no són competitius. Són els jocs que no sumen zero. Guanyen tots o perden tots. Són els jocs cooperatius.

Ens pensem, però, que tots els jocs que ens planteja la vida són competitius. Hem identificat la paraula "guanyar", amb guanyar a un altre, amb guanyar a costa d’un altre. Quan, en realitat, de la manera que més es guanya, és treballant en equip, col · laborant uns amb altres pel bé comú. Guanyar no és sinònim de guanyar-ho "tot", quan n’hi ha prou amb guanyar una bona part. El millor no és enemic del bo. Una actitud vital moderada veu amb complaença l’èxit compartit. Les actituds agressives, maximalistes, que no s’acontenten amb guanyar prou, ni prou, solen acabar sent competitives. I no s’acontenten amb guanyar ni tan sols molt, sinó que busquen el més, sempre més més que els altres.

La postura veritablement intel · ligent és l’actitud constructiva, cooperativa, la de qui vol i treballa pel bé comú. És una actitud generosa i solidària la de qui vol participar de l’èxit de l’equip.

Ens han educat, generalment, en la competència més ferotge. Però la postura purament competitiva és del tot indecorosa, sobretot si es defensa amb l’argument indigne que si no guanyo jo, aquí no guanyarà ningú.

EN UN MÓN de murris NINGÚ GUANYA.

Massa sovint, el murri es troba amb un altre murri i tots dos surten escaldats. L’ambició forada el sac.

Perquè l’estafador tingui èxit, els altres han de ser confiats. És paradoxal, però només un malvat desitja que els altres siguin bona gent. Perquè si tots van a enganyar, si tots surten a guanyar només ells, ja se sap el que passa: tots surten perdent. No hi haurà bé comú, si la bossa del frau fiscal s’engrandeix fins a l’infinit. Quan la corrupció és generalitzada, es fan fins i tot inútils les ajudes exteriors. En un món de guerres i mort, tot es gasta en armes de mútua destrucció.
L’estampa idíl·lica del poble en què ningú tanca casa seva amb clau i deixa el cotxe obert "perquè aquí no hi ha perill de robatori" va quedant-se en llegenda, digna de recordar. Una imatge més actual és, per desgràcia, la de la urbanització amb barrera i vigilant, vivint entre reixes i sense que ningú es fiï de ningú.

Tots reconeixen que és millor cooperar que lluitar entre si. Però costa fer-ho.

CONFIAR ÉS ARRISCAR.

L’acte de confiança suposa una actitud oberta, cooperativa, no conservadora, arriscada. Però la confiança es guanya poc a poc, arriscant en situacions i quantitats cada vegada més importants.

L’home confiat és el que arrisca moderadament. L’audaç arrisca per sobre del que marca la prudència. L’ingenu arrisca sense límit, inconscientment.

És una sort disposar d’una família, d’un grup d’autèntics amics, d’una comunitat, de qualsevol àmbit privilegiat on ens puguem moure confiadament.
L’actitud més generosa aparta l’enveja i s’alegra amb l’èxit, de vegades exclusiu, dels altres.
I treballar desinteressadament pel bé dels altres desemboca en un bé comú, que finalment és compartit per tots, nosaltres inclosos.

http://www.feadulta.com/index.htm

Tags: SOCIETAT, Valors

Resum de l’obra “El Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril”. Escrita per Fra Miquel Agustí,Prior del Temple de Perpinyà, -nascut a Banyoles el 1560 i mort el 1630- el 1617 amb una única edició en català i successives edicions en castellà. Es tracta d’una obra fonamental per la història de l’agricultura, ramaderia, economia agrària, així com l’etnobotànica, farmacologia, producció de mel i seda, manescalia així com de la llengua catalana. Coneguda inicialment, amb cert to despectiu com a “Llibre del Prior” o “Libro del Prior”.

El professor Xavier Luna i Batlle, Departament de Filologia Catalana de la UAB, que ens ha cedit l’exemplar i n’ha fet la introducció d’on exposa que, malgrat tractar-se d’una compil.lació d’escrits,  la font principal de la publicació es deu a l’obra “L’agriculture et la maison rustique” dels metges Charles Estienne i Jean Libéault, llibre clàssic de l’edat moderna occidental publicat en llatí el 1554 i traduït al francés el 1564 amb l’avantítol a l’anglés com “The Countrey Farm”. Es en l’edició de 1606 en que es va fonamenta la traducció de Fra Miquel.

L’obra d’Agusti ha patit així mateix una controvèrsia considerable tenint en compte que se l’ha acusat directament de plagi de l’edició francesa. Aquesta acusació no es pot fer tant fàcilment en el context del segle XVII ja que era una pràctica habitual copiar fragments de textos sencers i adaptar-los a la realitat del moment. El mateix Estienne atribueix els seus textos a fonts clàssiques que podien ser ben be vincular-se ambVarró o Columel.la.

L’autor banyolí traduí literalment l’edició francesa, si be reduint part del text original i incorpora informació relativa a les terres catalanes, especialment a les del nord-est anterior al Tractat dels Pirineus. No obstant, l’estructura de l’obra es bastant diferent que l’original en francès. Si be en l’edició original tot dona voltes sobre la casa, com un element de modernitat que pretén entroncar amb els clàssics: 1. Casa com a centre vital, 2. Jardí  amb herbes d’us curatiu i culinari, 3. Hort de fruiters, 4. Prats de pastura, 5. Camps de gra, 6. Vinya, 7: Bosc per la fusta i la cacera; mentre que en l’edició catalana la línia argumental es el temps i la seva predicció, i tant sols en el llibre tercer apareix la casa com a argument principal.

Un altre aspecte diferenciador entre ambdues edicions es que en la catalana apareix el terme “secret” segurament com a “manera de fer”, “allò que s’ha de saber” o també pel gust barroquitzant del moment. Una altra versió seria l’explicada pel mestre Emili Giralt que l’atribueix a Antoine Mizauld (1520-1578) autor de “Phaenomena sive aeriae ephemerides”.

El destinatari de l’obra, a diferencia de l’edició francesa en que apareix el “fermié” o masover, es en la catalana el “pare de família” que s’ha d’ocupar personalment de tot el que te al seu càrrrec -el terme masover es d’aparició mes tardana a Catalunya. Aquest “pare” ha de ser versat en les feines de casa (mestressa), medicina i manescalia, i l’ofici de pastor. Es concep el món agrari com un tot capacitat d’autoabastir-se, amb capacitat per vetllar per tots els temes de producció, profilaxi, i curació de bens, animals i persones. Segons el mestre Giralt es tracta d’un “Vademècum agropecuari i farmacopea domèstica”.

Per altra banda, tenint en compte l’objectiu d’aquest blog, també convé incidir en l’altra part del títol “pastoril”: es tracta d’una obra en que hi te una significació especial tot allò relacionat amb les explotacions ramaderes i per extensió a tot tipus d’animals vinculats a la granja com poden ser gallines i aviram en general, conills, porcs, bous i mules, abelles i cucs de seda. I relacionat amb les espècies ramaderes hi te una importància destacable la predicció del temps a partir del comportament dels animals.

En efecte, el títol “pastoril” queda identificat amb l’explotació del bestiar en general i s’explicita en el fragment: “ofici pastoril, ço es en nodrir tota mena d’animals domèstichs, axí terrestres com volàtils, ab llur descripció en particular de quiscú d’ells y de llurs malaltias, ab la menescalia per a curar-los” [fol 143r]. Hi trobarem diferents punts de vista que afecten als animals de granja com: característiques que afavoreixen una bona producció animal, la cura i profit dels mateixos, maneres de curar les seves ferides i malalties; així com els perills que amenacen al bestiar com els atacs del llop. Dona també amb molta cura,i entre moltes altres informacions, recomanacions precises pels pastors i mossos de quadres.

Podeu consultar aquesta edició:

Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica y pastoril / [Miquel Agustí].- [Vilafranca del Penedès : Edicions i Propostes Culturals Andana], cop. 2007.-XXXI p., 194 f., [12] f. : il. ; 31 cm.- Facsím., Barcelona : en la estampa de Esteue Liberôs, 1617.- ISBN : 9788496995000 (cart.).- Proleg (atipic) / Emili Giralt i Raventós – vii – ix ; Introducció / Xavier Luna i Batlle – p: xi-xxxi. A les biblioteques universitàries catalanes.

Edicions digitals:

– Edició en línia en castellà 1712

– Edició en línia en castellà 1722

Bibliografia complementària:

– Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril / Miquel Agustí ; estudis preliminars de Lluís Argemí … [et al.].- Barcelona : Alta Fulla, 1988.- 45, [424] p., [1] f. pleg. de làm. : il.; 30 cm.- Estudis preliminars: Presentació / Lluís Argemí- p: 5-10; “La Gàbia gran no fa millor l’aucell”: l’arquitectura rural postremença i el “siti i forma de la casa” segons Miguel Agustí / Joaquim Garriga – p: 11-20; El “Llibre dels Secrets d’Agricultura” i la prosa catalana del barroc / Modest Prats i Albert Rossich – p: 21-38; Les Edicions del “Prior” / Amadeu J Soberanas – p: 39-45.- El podeu localitzar a biblioteques universitàries catalanes

– Variacio historica i dialectal dins els SECRETS d’AGRICULTURA (1617) de Miquel Agusti / Xavier Luna.- a: Miscel·lània Joan Veny, Josep Massot i Muntaner, Volum 5 / Josep Massot i Muntaner.- L’Abadia de Montserrat, 2004.- ISBN 8484154475.- Parcialment en digital

– Els tractats d’agricultura i l’alimentació pagesa a l’època moderna / Maria Mercè Gras i Casanovas, M. Àngels Pérez i Samper.- Estudis d’Història Agraria.-Any: 1999 Núm.: 13.- p. 63-106

– Les fonts del Llibre dels secrets d’Agricultura de Miquel Agustí. El MS754 de la Biblioteca de Catalunya i el MS291 de la Bibliothèque Nationale de France / Maria Antònia Martí Escayol.-   a:    Afers. Fulls de recerca i pensament 2008 ,Vol.23,Num.60 .- p: 289-312

– Un record per a Miguel Agustí, autor del “Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril” / Vila, Pep.- a:     Revista de Catalunya 2000 ,Num.153.- p: 125-141

– La veterinària a Catalunya durant el segle XVIII, un article d’Alfons Zarzoso (Quiro news 25/10/2008)

Vol 3. Edat moderna / coordinadora, Eva Serra ; autors, Manuel Ardit … a:  Història agrària dels Països Catalans / director: Emili Giralt i Raventós ; coordinador: Josep M. Salrach Publicació Barcelona : Fundació Catalana per a la Recerca [etc.], 2004-2008.- El podeu localitzar a biblioteques universitàries catalanes ,i parcialment a google books en previsualització limitada

Tags: Agricultura, Ecologia

El diumenge parlava de l’agradable trobada que havíem tingut amb un grup d’amics de jovenesa. Explicava que aquestes trobades fa 25 anys que les fem i que cada any hi ha uns companys que les preparen amb tot detall. Per això –a part de la trobada en si mateixa- sempre hi podem gaudir d’un motiu agradable que acompanya el dia.

Aquest any la trobada la vam  fer a l’ Espunyola (Berguedà) a la masia CAL PAUET, on el Pep Bover ens va introduir en els desconeguts secrets (per a la majoria de nosaltres) de l’agricultura ecològica que ell practica, junt amb el Damià i la resta de la família, des de l’any 1994. Ens va fer viure ben de prop tot el llarg procés que ells realitzen per poder alimentar el seu bestiar de manera sana i poder viure de la terra, cosa que cada dia es fa més difícil si es volen fer les coses ben fetes.

No us puc resumir la xerrada perquè jo no en sabria prou. Però sí que us puc recomanar una visita a CAL PAUET que segur que us agrada i on podreu adquirir una carn de xai immillorable. Sí que vull, però, fer constar un detall que ell ens va explicar: va fer la cita d’un llibre sobre la pagesia, la ramaderia i la vida del camp que ell considerava el millor llibre que s’ha escrit a Catalunya. Es tracta de l’obra “El Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril”. Escrita per Fra Miquel Agustí, Prior del Temple de Perpinyà, -nascut a Banyoles el 1560 i mort el 1630- el 1617 amb una única edició en català i successives edicions en castellà. Es tracta d’una obra fonamental per la història de l’agricultura, ramaderia, economia agrària, així com l’etnobotànica, farmacologia, producció de mel i seda, manescalia així com de la llengua catalana. Coneguda inicialment, amb cert to despectiu com a “Llibre del Prior” o “Libro del Prior”.

El professor XAVIER LUNA i BATLLE, del Departament de Filologia Catalana de la UAB n’ fet la introducció d’on exposa que, malgrat tractar-se d’una compil.lació d’escrits,  la font principal de la publicació es deu a l’obra “L’agriculture et la maison rustique” dels metges Charles Estienne i Jean Libéault, llibre clàssic de l’edat moderna occidental publicat en llatí el 1554 i traduït al francés el 1564 amb l’avantítol a l’anglés com “The Countrey Farm”. Es en l’edició de 1606 en què es va fonamentar la traducció de Fra Miquel.

Podeu trobar la resta de l’article a la següent adreça:

https://achv.wordpress.com/2009/09/23/el-llibre-dels-secrets-dagricultura-o-llibre-del-prior/

Tags: Agricultura, Ecologia

Monument als darrers xarrues situat al Parc del Prado de Montevideo. Vol ser un homenatges a l’ètnia xarrua representada pel cacic Vaimaca, Tacuabé, Senaqué y Guyunusa.

La història que vull explicar avui és una història trista. Com moltes històries de pobles que no acaben  bé. Us vull explicar la història d’un poble indígena: els indis xarrues. L’interès per aquest poble va començar l’any 1976 quan vaig arribar a l’ Uruguai. Sabia que era un dels pocs estats llatinoamericans on no hi quedaven indígenes i em va interessar de seguida saber el per què.

La cultura i la ètnia xarrua va ser una població ameríndia (indígenes) d’ Amèrica del Sud que va poblar l’actual país d’Uruguai, nord-est de l’Argentina i al sud del Brasil. Eren un poble nòmada que se sustentava de la pesca i algunes petites collites. Per això no construeixen estructures permanents ja que vivien de forma errant en campaments.

No se sap massa coses  d’ells a causa de la seva ràpida eradicació en un moment primerenc en la història d’Uruguai. Els únics documents que han quedat són dels exploradors espanyols. En l’antiga llengua guaraní al terme Uruguai significa “la terra d’acolorides aus”.

Inicialment, ocupaven les dues marges del riu Uruguai, des Itapei fins el seu delta; més endavant van ampliar els seus dominis fins a les costes del Paranà i van ocupar el sud de Rio Grande do Sul (Brasil). El poble xarrua estava organitzat en tribus que es va subdividir en famílies. Hi va haver líders, però cap organització social real, totes les famílies es posaven al mateix nivell, sense diferències en l’hàbitat o la roba. Els líders tribals no tenien poders específics, però van obtenir privilegis com tenir diverses esposes. Les dones s’ocupaven de tasques domèstiques mentre els homes caçaven i recollien aliments. Les tribus xarrues en cas de perill o guerra reunien un consell d’ancians per prendre decisions importants. El suport mutu entre les famílies de la tribu era normal, el que va permetre tenir una societat cohesionada.

Abans de l’arribada de conqueridors eren caçadors-recol.lectors i utilitzaven armes rudimentàries com arcs i fletxes, masses, llances, i armes llancívoles (boleadoras), Després amb l’arribada dels europeus i la introducció del cavall, vivien capturant bestiar salvatge. Practicaven l’intercanvi amb les tribus veïnes dels que van obtenir les ceràmiques, cotó i carbasses (mates).

Expliquen les cròniques que eren alts, amb una mitjana de 1,68 m per a homes i 1,67 m per a les dones, d’aspecte seriós i taciturn, d’aspecte dur i ferotge. Es tatuaven la cara amb tres línies transversals. Per a les guerres i festes es pintaven la mandíbula superior de blanc. Eren ferotges en la guerra i amb els cranis dels seus enemics caiguts fabricaven gots cerimonials. En general, enterraven els seus morts als peus d’un turó o túmul i en l’enterrament posaven els objectes del mort com a armes, adorns, pells, etc. perquè creien en la vida després de la mort i creien que els morts necessitarien les seves pertinences terrenals personals.

L’extermini dels xarruas es va dur a terme a principis de la fundació de la República Oriental de l’Uruguai en l’episodi anomenat “Batalla de Salsipuedes”, que es va produir en 11 abril 1831 a la regió coneguda com Salsipuedes. Alguns l’anomenen matança ja que l’exèrcit d’Uruguai enganyà les tribus xarrues a una reunió per organitzar la defensa de les fronteres del nou país “Uruguai”.  Allà els van ser massacrats per un grup dirigit per Bernabé Rivera, nebot de Fructuoso Rivera que s’havia convertit feia ben poc en el primer president de l’Uruguai. Només uns quants van poder escapar aquesta massacre.  La matança de Salsipuedes no va significar l’extinció de tots els xarrues, però si la seva desaparició com a poble cultural. Sembla que no van quedar supervivents purs d’aquest poble, encara que les petjades físiques es poden trobar entre la població mestissa de l’Uruguai i Argentina. Segons el cens d’Argentina del 2001, hi ha 676 xarrues (la majoria són d’ascendència mestissa) que viuen a la província d’Entre Ríos.

Una de les coses més tristes d’aquesta història va ser l’episodi de Salsipuedes on Vaimaca Perú. Era un dels principals cacics, que es veu que tenia un posat cridaner i que era valent com tots els del seu poble, i va prestar servei voluntari en l’exèrcit d’Artigas. Va lluitar al costat del general Fructuoso Rivera en la defensa del territori uruguaià, enfront de les invasions de les potències. Va estar entre els xarrues convocats per Rivera, l’11 d’abril de 1831, per tornar a defensar el sòl ja habitat, és clar, per espanyols, criolls i aborígens. El punt de trobada era a vora del rierol Salsipuedes, entre Tacuarembó i Río Negro. Allà, els indis convocats com amics van ser traïts i assassinats a mansalva. Vaimaca Perú va ser portat al costat d’altres xarrues a París, on van ser exhibits com un atractiu de circ. També van arrossegar a aquesta humiliació a Senaqué, Tacuabé i Guyunusa, que estava embarassada. Diuen les cròniques: “Després de ser sotmès a diversos estudis i d’haver esgotat l’interès científic, és exhibit en un circ amb els seus germans xarrues, on pateixen un tracte cruel i inhumà. A conseqüència d’aquest maltractament i de la tristesa per estar lluny del seu sòl natal, Vaimaca mor el 13 setembre 1833 “. Les restes de Vaimaca van tornar a Montevideo el 17 de juliol de 2002.
Seguirem amb la història dels xarrues un altre dia.

Tags: indígenes, Uruguai, Xarrues

Em deia ahir una amiga: Has vist? Ja tenim una altra visita del Papa! Doncs sí, ja en tenim una més. En poc temps tres visites a l’ Estat espanyol. Aquesta és en motiu de la Jornada Mundial de la Joventut, que fou presentada públicament per Rouco Varela al Vaticà i se celebrarà del 16 al 21 d’agost.

La meva amiga suposo que esperava de part meva una resposta. Esperava a veure què hi diria, sabent -com sap- que encara que sigui creient, aquests esdeveniments multitudinaris i els grans muntatges (a la meva manera de veure tant passats de moda) no m’agraden gens. Penso que l’ Església ha de ser i s’ha de manifestar d’una altra manera perquè aquest tipus d’esdeveniments presentats de forma tan triomfalista i bel·ligerant no duen enlloc en els dies i en el món que vivim. No només no ajuden sinó que fan mal perquè presenten una Església aliada amb els sectors més conservadors de la societat, que són els que tenen els diners i el poder, i que li sembla que poden ajudar-la a exercir el control moral d’una societat cada vegada més lliure i més mancada de pors. S’hi repenja i s’hi abraça i ells ben contents!

Jo no dic pas que l’Església no tingui dret  a explicar la seva doctrina. Sóc creient i per això mateix no m’agrada que ho faci d’aquesta manera. Massa anys vam haver-ho de sofrir. Però sembla que no se n’adonin pas!

Per això ara m’agradaria fer públic allò que li vaig dir a la meva amiga des d’aquest meu raconet d’opinió.

• No m’agrada que la mateixa Església hagi destacat “el apoyo y la generosidad del Gobierno, de la Comunidad de Madrid y de los Reyes y los Príncipes de Asturias”. Què hi té a veure l’una cosa amb l’altra?
• No m’agrada que, encara que “los presupuestos serán sobrios y estrictos (entre 47 y 54 millones) y se han pedido prestadas las instalaciones de acogida para los jóvenes y la plaza de Cibeles”, un Estat aconfessional  hagi de pagar un esdeveniment confessional com aquest. Rouco va explicar “que la Iglesia española sólo ha pedido prestadas las instalaciones de acogida para los jóvenes, el aeródromo de Cuatro Vientos y la plaza de Cibeles de Madrid, además de facilitar "exenciones fiscales" a las empresas que patrocinan el acto”. Li sembla poc tot això? Li semblarà igualment bé quan vingui el Dalai Lama o qualsevol altre líder religiós i demanin coses semblants?
• No m’agrada que empreses com Banco Santander, Bankinter, El Corte Inglés, Telefónica, Endesa, Iberia patrocinin actes d’aquesta mena com si fos un gran concert. L’església, amics meus, no és pas això i amb aquesta imatge no m’hi identifico gens ni mica. Per què un Govern aconfessional ha de declarar la visita del Papa "evento de interés especial", al mateix nivell que la regata Ocean Volvo Race o uns Jocs Olímpics?. Això suposa que les empreses que financin aquest esdeveniment comptaran amb beneficis fiscals, que poden arribar al 80% dels fons.
• No m’agrada que el Govern faci excepcions d’aquesta mena i doni "total facilidad a los  visados y alquilará para ceder de forma gratuita el Palacio de Congresos del paseo de la Castellana, que será la sede del Centro de Prensa. También se cederá el aeródromo de Cuatro Vientos, sede principal de la JMJ, junto a la plaza de Cibeles. El centro de Madrid acogerá un Via Crucis y la misa de bienvenida de Benedicto XVI, que contará para la ocasión con una "sacristía" de lujo, en la que se vestirán cerca de un millar de obispos: el Ayuntamiento de Madrid” segons expliquen els  diaris.
• No m’agrada que “la seguridad, los transportes y la sanidad también formarán parte de la aportación del Estado, a través de las tres administraciones (Ayuntamiento, Comunidad y Gobierno). La seguridad del evento, la logística y la limpieza también correrán a cargo del erario público, así como los gastos del séquito papal y de la Familia Real. La acogida por parte de todas las Administraciones públicas ha sido excelente", indicó Yago de la Cierva, responsable de Comunicación de la JMJ. La colaboración será total, porque la visita del Papa será el escaparate internacional de España en 2011. Es un proyecto de todos, cultural, religioso y turístico, y todos queremos que salga bien".
• No m’agrada que els milers de joves que venen d’altres països, amb l’enorme cost que suposa de transport aeri i terrestre, destinin aquest diners a un esdeveniment com aquest quan en aquests moments hi han altres prioritats més urgents. Sé que és el seu dret a fer servir els seus diners com vulguin, però segueix sense agradar-me. Per exemple: he llegit que de l’ Uruguai venen 460 joves (sense comptar els seus acompanyants). Si comptem una mitjana de 1000 eros per cap no us semblen molts diners? L’Església uruguaiana no té necessitats més urgents? Per tant, segueix sense agradar-me.
• No m’agrada aquesta barreja d’assumptes en un Estat democràtic que es declara aconfessional. Aquesta barreja d’assumptes de l’estat i assumptes religiosos, d’interessos generals amb interessos privats, institucions que representen tots els ciutadans amb esdeveniments que només concerneixen a una part. Entenc perfectament les queixes que han sortit arreu i que segur que aniran a més a mida que s’acosti el dia.

I -per acabar i malgrat tot- només desitjar que els que hi vagin en treguin un molt bon profit, però que no oblidin que ”no es pot servir alhora a Déu i al diner” (Mt 2,24) i allò altre de “no porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí” (Lc 10,4).

I una altra cita de l’ Apòstol Sant Jaume que ens recorda quina és la dimensió del cristianisme i que ja va predicar a finals del segle primer a les primeres esglésies d’ Àsia i Europa: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: “Ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats” (Jm 1,27)

Tags: Església, Papa, SOCIETAT

Jo dec viure fora de la realitat perquè, justament avui -i per pura casualitat-             m’he assabentat d’un fenomen que fa anys que corre: el de penjar cadenats (“candados”, en castellà) en alguns llocs concrets d’algunes ciutats. Es veu que fa anys que s’ha posat de moda això, però jo no en sabia res. Deu ser perquè jo surto poc de casa o perquè sóc una mica babau per a certes coses.

Es veu que això de penjar cadenats neix del llibre i film "Tinc ganes de tu" de l’italià Federico Moccia i s’ha tornat tota una "addicció". En el seu origen es tractava de posar un cadenat amb les inicials dels enamorats i llençar la clau al Tíber. El lloc indicat era el Pont Milvio, però la moda ja s’ha estès per tot el món com una autèntica Grip A, o una epidèmia qualsevol. En fi, que s’ha tornat una autèntica febre.

Com tot, té els seus costats positius i negatius. Potser és un gest molt romàntic veure tots aquests cadenats de les parelles enamorades… Però què passa si la parella es trenca i la clau s’ha llençat al riu?. Aniran a bussejar per tal de trobar.a? Es veu que és una condició “sine qua non” llançar la clau al riu…

I als llocs on no hi ha riu, què en fan de les claus? I els fons dels rius i fonts ornamentals voleu dir que no estan molt rovellats?  I els fanals on es pengen els cadenats? Alguns ja han caigut un parell de vegades pel pes de la ferralla!. Els únics que hi surten guanyant són els fabricants de cadenats que, a partir d’ara, (els regalo la idea) hauran de començar a pensar a fer claus biodegradables.
I, des d’aquí una pregunta curiosa: val la pena llegir aquest tal Moccia?

Tags: Federico Moccia, Moda, SOCIETAT

Aquell senyor havia començat les vacances feia un parell de dies i es notava fins i tot en la seva cara i amb la forma de mirar, de moure’s i de parlar. Només feia que explicar a tothom del que faria, dels mil projectes que –com cada any- feia (per això els projectes es diuen projectes: perquè es queden normalment en bones intencions que no es fan quasi mai realitat).

Anem al que anàvem i deixem les digressions que sinó em sortirà un post massa llarg… Dèiem que aquell senyor havia començat vacances feia dos dies i ja sabeu que els entesos (vull dir els psicòlegs, aquests que saben tant de tot: des de quin color s’ha de pintar una paret per tal de que no et deprimeixis més del compte fins a quin color de cotxe t’has de comprar pe tal de que vagi amb el teu caràcter i la teva manera de ser…) diuen que les vacances són un temps fatal per la convivència familiar. En tornar de vacances aquests senyors tant entesos en quasi tot és quan fan el seu agost. O sigui que al setembre o a l’octubre tenen més feina que mai i se’ls omplen les seves consultes de parelles (ara ja no es diu matrimonis) que es volen separar. Ja m’he tornat a encantar amb les maleïdes digressions!

Deia que aquell senyor en període de vacances es va despertar al matí (encara amb els ulls mig tancats o mig oberts, si voleu) i va tornar a veure –un dia més- que la seva dona s’havia deixat l’aixeta del lavabo gotejant. Se’n va anar xino-xano cap a l’habitació on la seva dona encara dormia i amb una mica de mala llet –tot sigui dit- li diu:

-T’has tornat a deixar l’aixeta gotejant. ja et vaig dir que això, a més de ser una despesa i un pecat contra el medi ambient, em molesta molt!

-Doncs, ja ho saps. A partir d’ara cada nit passes a repassar-la tu. Així no quedarà gotejant.

-Però això no ho he de fer jo. Ho hem de fer tots dos.

-Jo ja tinc prou feina amb els nens! Ara no m’omplis el cap i no me’n donis més tu de feina!

-No sé pas on la fas la feina. La casa cada dia està més bruta. Aquests dies m’hauré de dedicar a treure la pols que hi ha per tot arreu.

-I tu, que quan arribes de treballar t’asseus amb una cervesa i no et cuides de res més. Molt còmode tu!

-Jo ja arribo prou cansat. la feina de casa l’has de fer tu, que per això no treballes.

-Que jo no treballo? Si no fos per mi  ni menjaries…

-Que no menjaria? Encara que hagés d’anar a l bar a fer un bocata! Potser menjaria més  a gust i tot que el que em poses tu a taula!

-Doncs ja hi pots anar. A partir d’avui no et faré més el dinar.

-Doncs avui mateix me n’hi vaig i potser ja no tornaré…

-No cal que tornis, que no et necessito per a res.

-Ni jo a tu!

-Doncs, mira, demana hora a un advocat i demanem la separació o el divorci… el que vulguis!

-Vinga, fet. Cadascú que vagi pel seu compte, ja n’estic tip d’aguantar-te!

Aquests van ser els fets. I tot per una aixeta que gotejava!

Tags: Familia, PSICOLOGIA, Relacions humanes, Vacances

El poble cada dia compta menys. La posició social de la majoria de la gent és menystinguda per tothom.  Eduardo Galeano va escriure un text que retrata exactament aquesta realitat.

“Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadie con salir de pobres,
que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte;
pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca.

Ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadie la llamen, aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadie: los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadie: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre,
muriendo la vida, jodidos, rejodidos.
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadie, que cuestan menos que la bala que los mata.

Eduardo Galeano

La classe mitja es torna pobre. Els pobres es tornen miserables perquè ja no tenen casa ni tenen res. De fet, tenen alguna cosa: deutes. Deutes que els deixaran penjats tota la vida. Ni feina, ni casa, ni drets, ni família…. i aviat ni dignitat. La crisi és dura i arreplega a qui se li posi al davant i, a vegades, fins i tot aquells que s’atreveixen a enfrontar-la. La crisi es fa gran, es torna terrible i va deixant a la cuneta milers i milers de persones. Els bancs no tenen ànima ( ja ho sabíem). Els partits polítics i els sindicats no fan els que haurien de fer – cosa que no esperàvem- i en temps de vaques grasses es cuidaven prou d’estar callats. Ara que criden ja ningú els fa cas. Uns quants tenen el poder d’enfonsar països. La majoria no tenen poder per a res. són els ningú. Els que no compten. Els que quedaran a la cuneta i oblidats de tothom. Per no tenir, no tindran ni fossa comuna. No tindran ni memòria històrica. No tindran ni memòria. Seran ningú. No seran…

Tags: Crisi, SOCIETAT

He llegit una llista de coses que no hauríem de fer mai per poder tenir una vida saludable. No sé si totes són encertades i si algun metge –o algú que en sabés més- hi tindria alguna cosa a dir. Però em semblen coses de sentit comú i crec que no poden fer mal a ningú. Al contrari: més aviat em sembla que poden millorar la nostra salut.

Són les següents:

1. No esmorzar
La gent que no esmorza té baix nivell de sucre a la sang. Això genera insuficient subministrament de nutrients al cervell causant la seva degeneració gradual.
2 . Menjar de més
Això causa l’enduriment de les artèries del cervell, causant més baixa capacitat mental.
3. Fumar
Causa un munt de malalties ja prou conegudes.
4. Consumir altes quantitats de sucres
L’alt consum de sucre interromp l’absorció de proteïnes i nutrients causant malnutrició i pot interferir en el desenvolupament del cervell.
5. Respirar aire contaminat
El cervell és l’òrgan del nostre cos que consumeix més oxigen. Inhalar aire contaminat disminueix la seva oxigenació generant una disminució de l’eficiència cerebral.
6. Dormir poc
El dormir permet al cervell descansar. La manca de son durant períodes perllongats accelera la pèrdua de cèl·lules del cervell.
7. Dormir amb el cap tapat
Dormir amb el cap cobert augmenta la concentració de diòxid de carboni i disminueix l’oxigen causant efectes adversos al nostre cervell.
8. Fer treballar al cervell quan estem malalts
Treballar i estudiar quan estàs malalt, a més de la dificultat del cervell per respondre en aquest estat, el danya.
9. Falta d’estimulació
Pensar és la millor manera d’estimular el nostre cervell. No fer-ho fa que el cervell disminueixi la seva grandària i per tant la seva capacitat.
10. Practica la conversa intel ligent
Converses profundes i intel.ligents promouen l’eficiència cerebral.

Tags: salut

Suposo que l’ hospital Arnau de Vilanova de Lleida haurà sofert les retallades com tots els altres hospitals catalans. Si les urgències dels hospitals públics ja normalment tendeixen a estar saturades, aquests dies n’estan més, degut sobretot a les vacances i a les conseqüències de les retallades que dèiem.

El dilluns ens va tocat patir aquests efectes i he pogut comprovar de primera mà el que he anat llegint als diaris darrerament i també he pogut escoltar de primera mà les queixes de metges i infermeres. Us ho explicaré breument:

-El dilluns vam haver d’anar a urgències amb un quadre relativament preocupant. Van ser tres hores llargues d’espera en un passadís fins que no ens van assignar un box.

-No vam poder fer l’ingrés a cap habitació perquè no hi havia llits disponibles. Hem passat un dia i mig dins d’un box, cosa que no seria comú en unes altres circumstàncies. Ja se sap que un box no és massa agradable, ni pel malalt ni per l’acompanyant.

-Ens van fer les proves pertinents, això sí, però ens van haver de donar l’alta abans d’hora, amb un diagnòstic fet però sense una confirmació de com seria l’evolució de la malaltia. L’evolució l’hauríem d’anar veien a casa nostra…. En altres circumstàncies segurament ens hi hauríem estat algun dia més i ens haurien donant l’alta amb molta més seguretat de que la malaltia estava controlada.

Les urgències d’un hospital em van donar la sensació d’un formiguer. Un anar i venir constant de gent, cadascú fent el seu camí i anant a la seva, dins de la lògica organització que s’hi veia. Era un esplèndid retrat de la vida, amb tota la seva riquesa i complexitat, amb totes les coses bones que té, però també amb totes les seves mancances.

Allà hi he pogut observat el que és la diversitat: de gent, de races, de cultures, de llengües. Sense entendre la llengua que parlaven, però escoltant la seva fonètica i veient els colors de les pells, hom podia deduir més o menys les diverses procedències. En vaig comptar almenys 6 o 7.

Allí he pogut escoltar converses de tot tipus: gent enfadada i queixosa, gent comprensiva i més tolerant, gent mal educada que parlava a crits, gent que embrutava, gent discreta, gent amable… L’observació donaria per molts comentaris.

He observat el personal, que trobo que és prou eficient dins de les limitacions en què es troben (uns més que altres, com a tot arreu); he observat actituds, maneres de comportar-se, capteniments reprovables i capteniments modèlics… Una mica de tot, com un retrat de la vida mateixa que deia abans. Tota la riquesa de la vida concentrada ens uns metres quadrats que, potser a causa de la malaltia i el dolor, fan que suri tot el que portem a dins i sigui tot plegat més evident i sincer.

I per acabar un fet que em va impressionar molt: en un moment determinar va arribar un noi jove treballador, acompanyat d’un altre de més gran i van asseure’s al meu costat. Per això vaig poder seguir la seva conversa. Els dos tenien la mà esquerra ferida; el senyor gran ja la portava destapada i se li veia una gran cicatriu, fruit d’un accident amb una màquina. El noi jove la portava tapada encara i explicava que també una màquina se li havia emportat dos dits. Ho explicava amb un cert humor i amb una sang freda admirable i li deia al senyor gran que ara li faria la competència… Jo no deia res, però pensava en la perillositat que encara tenen certes feines, i com un moment de distracció pot canviar-te la vida. Deien, però, que a partir d’ara tindrien una altra actitud i es prendrien les coses d’una altra manera perquè la vida i la salut valen bastant més del valor que normalment els donem. Hi estic totalment d’acord.

Tags: Crisi, Hospitals, SOCIETAT, Urgències

Es fotut viure amb la permanent sensació de que t’estafen per tot arreu. Aquesta és –em sembla- la sensació que s’ha establert al país. Una sensació massa generalitzada per poder sortir de la crisi.

Els joves se senten estafats perquè no poden treballar després d’anys d’estudis, preparació i sacrificis. Ara resulta que no hi ha futur per a ells!

Els que no se senten emparats pels tribunals, després que els bancs i caixes els ho hagin pres tot per no poder tornar els crèdits, també se senten estafats. Els bancs els havien deixat més diners dels que lògicament podien tornar, diners en forma de contractes swaps i altres enganys molt sofisticats que la majoria de la gent del carrer no entén  (ni té cap obligació d’entendre) i ara ens trobem amb milers de persones amb els dits enganxats en un immens parany.

Se senten estafades les petites empreses, que els han tallat els crèdits encara que moltes d’elles tenen feina, ganes de treballar i ampliar l’empresa. Resulta que els bancs no els deixen els diners que el Govern els ha deixat a ells i que fan servir per seguir especulant.

Se senten estafades les organitzacions de tipus social perquè les ajudes promeses i esperades no arriben i, a mig partit, han canviat les regles del joc. Jo treballo en un taller de discapacitats i tots sabem que depenem molt de les ajudes dels governs. Aquestes ajudes no arriben, o arriben amb molt de retard. Hi han tallers que han hagut de tancar per no poder pagar el personal. I altres, que havien fet ampliacions esperant les subvencions, ara no poden obrir portes perquè aquestes subvencions ja no arribaran mai.

Cal que tots estalviem en aquests moments però també cal que la societat no es fraccioni i quedi massa gent a la cuneta, ja irrecuperables del tot. Aquest és el greu perill que jo veig en aquests delicats moments que estem vivint, gràcies a una crisi que ha tocat –com sempre- als més febles i que els poderosos no sembla que vulguin posar-hi solució. Cal fer noves lleis que endureixin les penes als estafadors, als vius, als que fan negoci com sigui sense cap mirament ètic. Cal demanar responsabilitats a tants irresponsables que han causat tot aquest desgavell. I no pot ser que el govern de Zapatero, per exemple, vagi fent la viu-viu sense prendre mesures molt més dràstiques, ell que no va voler veure la crisi quan ja la tenia al damunt. Cal demanar responsabilitats a polítics ineptes i a directius de bancs que no van saber fer la seva feina. Cal demanar als mitjans d’informació que siguin més seriosos, no amaguin res i siguin capaços de posar a la llum pública tots els tripijocs que constantment es fan i que callen per interès quan els descobreixen. 

Si aquesta sensació d’estafa generalitzada segueix establerta en la nostra societat i la gent veu que no es fa res… malament rai! Cal reformes urgents, àmplies i radicals per tal de canviar coses i canviar tendències. Cal signes de que no es permetrà que les coses segueixin fent-se malament. I no s’hauria de permetre que polítics corruptes i encausats segueixin com si res hagués passat (a València en tenim un bon ram d’aquest tipus de flors verinoses). Així la societat no recobrarà mai la confiança.

Tags: Estafes, SOCIETAT

Acaba de morir Víctor Torres – històric dirigent d’ ERC i qui va ser secretari general de la Generalitat a l’exili- als 96 anys d’edat. Catalunya necessita en aquests moments i potser com mai, gent de pedra picada i que estimi la terra com ell. Són gent que han lluitat aferrissadament per la nostra pàtria i que ens han de servir de model.

Víctor Torres i Perenya (Lleida, 19 de gener de 1915 – Lleida, 19 de juny de 2011) fill d’Humbert Torres i de Maria Perenya, membres de dues il·lustres nissagues lleidatanes que han produït destacades personalitats en el camp de les lletres, la medicina, la pedagogia i la política. El matrimoni Torres-Perenya va tenir tres fills: Màrius, que amb els anys esdevindria metge i un dels millors poetes catalans del segle XX; Víctor i Núria.

Víctor Torres començà a militar de ben jove a Joventut Republicana de Lleida, la històrica entitat catalanista de les terres de ponent que fundada el 1915 i dirigida pel seu pare Humbert Torres i el seu oncle
Alfred Perenya, s’adherí a ERC el 1931.

Completats els estudis primaris i secundaris a Lleida, Víctor Torres es decidí pels estudis jurídics que inicià el 1931 a la Universitat de Barcelona —on s’afilià a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya— i culminà el 1935 amb l’obtenció de la llicenciatura de Dret.

La Fundació Josep Irla va fer un homenatge a Víctor Torres el 28 d’ Abril de 2001 a Cornellà de Llobregat. D’aquí n’he tret aquest aquest breu apunt.

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: —la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb que braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres (Setembre 1939)

Estança
Cada un dels moments que passen d’esquitllentes
pot ser el de la teva mort
La guerra és lluny; i les notícies són tan lentes,
tan muda la veu de la sort…
Les meves llàgrimes calentes,
són encara per tu, o ja pel teu record?

Màrius Torres (25 de novembre de 1936)

Tags: Catalunya, POLÍTICA, SOCIETAT, Víctor Torres

Es pot anar amb una pistola carregada, es pot anar amb una pistola descarregada, però no es pot anar amb una pistola que no se sap si està carregada o descarregada

Mark Twain 

Aquesta frase m’ha fet pensar aquests dies sobre el moviment 15-M, tema estrella des de fa una colla de dies en els mitjans de comunicació. I dic que aquesta frase m’hi ha fet pensar, perquè em temo que molts membres que  pertanyen a aquest moviment (i potser el mateix moviment en si) no saben si porten la pistola carregada o descarregada. M’explicaré.

Entenc que les persones han d’anar per la vida amb un mínim de ”programa” personal. Vull dir em sembla que haurien de tenir un mínim d’idees, haurien de creure en un mínim de valors i haurien de ser conseqüents amb ells. Ja sé que tots, en cada rentada, perdem alguna peça de roba. És natural i inevitable. Però mirem de substituir-les per altres peces semblant. En que no podem fer és canviar tant de roba que sembli que anem disfressats i que ningú ens conegui;  o que no substituïm res i al final del camí –i després d’anar perdent peces- ens quedem despullats del tot.

Pel que he anat veien durant aquest dies, aquest moviment del 15-M em sembla que no sap si té la pistola carregada o descarregada. Té algun programa? És un programa compartit per tots? La gent que es va anar a manifestar ahir pels carrers pensen més o menys el mateix o simplement estan indignats, cabrejats, farts de com van les coses i han dit que ja en tenen ben bé prou d’aquest pa.

Però n’hi ha prou amb això? El suposat programa del moviment (dic suposat perquè no sé si és tant sols un programa) el formaven 4 punts: 1.Reforma del sistema electoral. 2.Lluita contra la corrupció. 3.Millores en matèria de divisió de poders i 4.Control sobre els responsables polítics. Què n’ha quedat d’aquest quatre punts? Els comparteix tothom? Els comparteixen tots? S’han concretat en alguna cosa? Com pensen concretar-los en la realitat? Sorgeixen una infinitat de preguntes que no acabaríem mai més.Segueixo pensant que no saben la majoria si tenen la pistola carregada o descarregada, que no és pas el mateix. Les dues coses `poden ser igualment perilloses i encara ho pot ser més no saber-ho, com em sembla que és el cas.

Indignació? Sí, la que vulgueu i més? Motius d’indignació? En trobarem un fotimer. Qui ens indicarà camins per canalitzar tot això? Aquí hi ha el quid de la qüestió segons els meu parer, perquè sense algú que ho dirigeixi una mica acabarà tot com el rosari de l’aurora…Jo no sé pas tampoc com hauria de canalitzar-se tota aquesta indignació però potser la forma més clara hauria de ser amb iniciatives populars que arribessin un dia al Parlament. I que s’hi unís qui volgués! D’altra forma, no hi veig camí perquè hi ha massa punts de vista que potser uniran a uns i dividiran a uns altres.com ja s’està veient. Segueixo pensant que el mètode assembleari no serveix per a coses tant transcendentals i de tant contingut.

Tags: 15-M, SOCIETAT

Vist com aquella colla de nois (i noies, que no s’ho prenguessin malament…) han fet un hort enmig de la Plaça Catalunya de Barcelona, he pensat que jo podria fer el mateix aquí al meu poble. Posats a fer, suposo que hi dec tenir el mateix dret que ells. O no?Ara estic mirant quina de les rotondes (de les moltes que hi ha) m’aniria millor… N’hi ha una que em vindria molt bé perquè té aigua i m’aniria molt bé per poder regar l’hortet que m’hi penso fer. I posats a fer, potser m’hi podria fer també una caseta i ja tindríem allò de la “caseta i l’hortet” que deia el President Macià. És clar que la caseta haurà de ser petita, però potser encara la podria llogar, ara que hi ha tanta gent que es queda al carrer per no poder pagar el pis…

En fi, com veieu, podríem seguir posant més ironia a l’assumpte i podríem anar imaginant coses i més coses sense saber on aniríem a parar. El que està passant aquest dies a les places de moltes ciutats em deixa una mica estupefacte i cada vegada més desconcertat. Cada vegada entenc menys què volen i on volen anar a parar. Em sembla que les coses comencen anar per camins perillosos –per dir-ho de forma senzilla- perquè els darrers passos i les darreres decisions que han pres aquests indignats no els entenc i cada cop els comparteixo menys. Donen la imatge de no saber on volen anar i que no troben el camí. Al final, és la protesta per la protesta. Aquelles boniques propostes que tenien de bon principi i que tots podíem compartir s’han convertit en confuses manifestacions inintel·ligibles, en accions violentes i totalment contràries a la única  i pobra democràcia que tenim. Però és la que tenim! I si no ens agrada, l’haurem de canviar. Però de la manera que ho fan aquests indignats segur que no.

Simplement els recomanaria que busquessin urgentment un líder que els digués cap on s’ha d’anar. Perquè les assemblees que fan es veu que són una olla de grills. Quina llàstima que la cosa acabi tan malament!

Tags: SOCIETAT

Ahir reflexionava sobre el fracàs a partir d’un text d’un autor argentí que vaig llegir. Avui he rebut un mail d’una persona que no conec de res, però que diu “ser i sentir-se fracassada”. Un mail que no puc publicar perquè és molt personal però que m’ha semblat molt sincer i molt dur. Per això avui vull continuar aquesta reflexió sobre el fracàs, no tant per contestar aquesta persona, sinó perquè aquest mail m’ha servit per continuar fent-me reflexionar. I això és el que pretenc avui: seguir fent una senzilla i modesta reflexió.

Normalment tenim la sensació de fracàs perquè teníem unes perspectives massa altes. Està bé a aspirar ben alt per quedar-se a mig camí, deien abans. Això pot ser una arma de doble tall perquè, per una banda, l’aspiració a metes altes pot ser estimulant. Però, per altra banda, pot conduir-nos a la desmoralització si no tenim prou maduresa per acceptar-nos tal com som i veure que potser mai podrem assolir allò que volíem.

Perquè no tots som alts, rossos, guapos, rics, intel.ligents, estimats… No tots tenim les qualitats que voldríem. Tenim les que tenim i, amb aquestes, hem de viure. El que hem de fer -i moltes vegades no fem- és aprendre a fer-les servir i a millorar-les. Sempre podem començar camins que no sabem on ens portaran però segur que ens duran a algun lloc. I en el camí mateix hi trobarem l’aprenentatge de les coses positives i negatives. La vida és aprendre i és feta de múltiples intents, no sempre tots reeixits.

Hem d’aprendre del fracàs (en tenim tots de fracassos) i hem de saber analitzar-lo. Llavors ens adonarem que el nostre “jo real” no coincideix amb el nostre “jo ideal” i que potser ens caldrà ajustar les perspectives i els enfocaments. Per tant, per això podem fer un elogi del fracàs: perquè pot ser un episodi positiu en la nostra vida.

Tags: PSICOLOGIA, SOCIETAT

Alejandro Dolina és un escriptor argentí que té un llibre titulat “CRÓNICAS DEL ÁNGEL GRIS” on explica la història del que podria ser un fracàs.

Els fracassos generalment no s’expliquen i queden enterrats en l’anonimat. Els carrers, els bancs de les places i a les nits els caixers automàtics de bancs i caixes saben bé què són els fracassos i els fracassats. Saben de les seves llàgrimes barrejades amb vòmits de vi, de la pudor enganxada al cos pels molts dies sense dutxar-se  i sabrien dir-nos millor que ningú –si poguessin parlar- el que hi ha darrere d’aquells cossos que arrosseguen el fracàs retratat a la cara. Aquests serien els fracassos que es fan més evidents, els públics els que es mostren a la societat amb tota la seva clamorosa duresa.

Després hi ha els altres. Els anònims. Els que es viuen de portes i d’ànima endins. Fracassos que s’arrosseguen tota la vida i es porten callats. Fracassos que no s’expliquen a ningú o, com a molt, a l’amic o amiga íntims. Aquests són la majoria…

Llegint aquest text de Dolina he pensat en tots els milers i milers de persones que es troben descoratjats perquè la seva vida no ha acomplert les expectatives que hi havien posat i que han provocat en ells aquest sentiment de derrota o de fracàs que els acompanyarà silenciosament tota la vida.

"Francisco va ser sempre crac. Dominava la pilota com ningú, era ràpid i rematava amb les dues cames. Els veïns del carrer Granaderos s’admiraven en veure’l fer meravelles al mig del carrer. Va jugar en molts equips infantils i després en alguns equips de barri bastant millors.
El seu somni era jugar a primera. Conèixer la fama, banyar-se en ovacions. També cobejava la fortuna: cases, actuacions, diners, seguretat per a la seva família.
Una tarda, cert dirigent d’un club gran el va veure en un partit de barri.
Va realitzar alguns entrenaments amb els professionals i va anar bastant bé la cosa. Al final el van provar en un amistós d’estiu contra el Ferencvaros d’Hongria.
El camp estava ple. Faltava un minut i estaven zero a zero. Va agafar la pilota, serè en la seva acció. Va eludir dos contraris i va enfrontar al porter. Va pensar en el futur, en el contracte, en nom repetit per les multituds, en els viatges, en la glòria.
Li va sortir un xut miserable, fluix, enredat i la pilota va passar a tres metres de la porteria.
Va jugar un parell de partits amb el reserva i després va aconseguir una feina bastant bona al ferrocarril ".

Tags: Decepció, Fracàs, PSICOLOGIA, SOCIETAT

En els temps que corren potser ens caldria repensar les nostres pobreses i les nostres riqueses que, en definitiva, són les mateixes pobreses i riqueses de la societat que toca viure a cada un. M’hi han fet pensar aquests dies els indignats (alguns potser no tant) que aquests dies han viscut, han dormit i han debatut en interminables assemblees a les places idees que han acabat en manifestos plens de bones intencions però inconcrets i difícils de dur a terme.

El millor d’aquests dies ha sigut el fet mateix de debatre coses i posar sobra la taula visions noves. Debatre sobre la crisi, els factors que l’han originada, veure nous camins per a la nostra societat ha estat bo i ha estat bé. Ara, més que mai, ens adonem que ser pobre o ser ric ja no és només tenir o no tenir diners, tenir o no tenir coses materials sinó que és sentir-se ple i feliç amb el que poc o molt es té, viure amb pau interior i amb una relació relativament equilibrada amb el que ens envolta, tenir amics, tenir possibilitats de realització personal, etc. La pobresa és, no només no tenir res d’això, sinó veure que potser ja no es podrà tenir mai més i no es podrà omplir mai aquesta sensació de buit que sentim i veure que allò al que havíem aspirat no es podrà realitzar mai.

Tot això que dic, ho dic pensant en la nostra societat occidental que ens ha ensenyat a preguntar-nos quant guanyem, quina casa tenim, quants cotxes, de què treballem, quant guanyem, on hem anat de vacances… En altres societats aquestes preguntes no tenen sentit i no se les fan mai durant la seva vida. La visió de la seva vida és una altra i, implícitament, ens recorden que els seus valors són uns altres.

Potser haurem d’administrar d’una altra manera les nostres pobreses i les nostres riqueses veient com van les coses. Potser haurem d’aprendre a estar contents amb el que tenim, encara que sigui poc i a creure’ns allò de que “el més ric és aquell que té menys necessitats i no pas aquell que més coses té”. Haurem d’aprendre, potser, a no ofegar-nos en les nostres riqueses i saber que no serem feliços si no tenim amb qui compartir-les? No tenir res en la nevera no és ser pobre, ni tenir-la plena significa ser ric; ni és exactament el mateix no tenir res a la nevera que no tenir res dins el cor. La quan cosa no vol dir a que no haguem d’aspirar a poder tenir el mínim per viure dignament, a poder treballar, a poder mantenir una família, etc. Però potser haurem de començar a enterrar velles aspiracions i vells esquemes que ja mai més seran realitzables. Potser haurem de començar a distingir entre preu i valor de les coses i saber que aquestes paraules no volen dir pas el mateix; potser haurem de saber que les seguretats d’abans no són les mateixes d’ara i que les coses canvien molt de pressa i de forma definitiva. 

La nostra major pobresa seria no saber viure més o menys feliços amb el que tenim, encara que sempre tinguem aspiracions, cosa lògica en l’ésser humà. La nostra major pobresa seria tenir por a “ser pobres” i no creure’ns que podem viure amb molt menys i de formes noves i distintes a les d’abans. Per sort, alguns ja s’ho estan creien i han començat noves formes de viure i de conviure que no sabem si fructificaran. Aquells hippies d’abans, que semblava que havien fracassat, potser ara estan tornant amb formes distintes i amb totes les seves utopies… Ves a saber!

Tags: Pobresa, Riquesa, SOCIETAT

Podríem parlar d’acampades a les places, de protestes, de garrotades de la Policia, d’insatisfacció, de crisi econòmica… Podríem parlar de moltes coses negatives perquè el món i els diaris n’està plens de coses negatives. Podem veure l’ampolla mig buida o mig plena. Podem veure el món en blanc o en negre.

Però no parlaré de cap d’aquestes coses en concret perquè no m’hi veig massa capaç. Molts entesos han analitzat -sense posar-se massa d’acord, per altra banda- aquests moviments de protesta generalitzats concentrats en les places de moltes ciutats. Per tant, no seré pas jo qui pretengui posar-hi cullerada, encara que m’agradaria poder-hi dir la meva, de manera molt modesta lògicament.

I la meva opinió és que estem en un moment de transició molt delicat on sabem el que no volem, però no sabem gens el què volem. O dit d’una altra manera: sí que sabem el què volem però no sabem com aconseguir-ho, ni quins són els mitjans adequats que hem de fer servir. No ens agrada el sistema econòmic, polític i social que ens toca viure però no sabem com crear-ne un de nou. De fet, això no és nou i en tots els temps hi han hagut persones -sobretot joves- que han estat inconformistes i han lluitat per canviar les coses. Però és que ara sembla que ho hi ha res que ens representi i no hi ha res que serveixi. Sembla que ha arribat el moment d’un canvi molt més profund en tot plegat i no sabem massa com fer-lo.

Ens han traït els banquers (cosa normal i que era d’esperar); ens han traït els polítics (cosa ja no tan normal i que potser ja no era tant d’esperar); ens han traït els intel.lectuals (sembla que els grans mestres s’hagin amagat)… La societat s’ha quedat orfe i desorientada. Les protestes i la mala maror que hi ha arreu i que és evident es quedarà en res (o si voleu en poca cosa) i s’anirà morint d’avorriment i inanició. La única confiança que em queda veient tot aquest neguit és que tots obrirem una mica els ulls i potser es començaran a crear les condicions adequades per crear nous esquemes: ens adonarem que hem de viure amb menys coses, que haurem de compartir més (feina, riquesa, espai, recursos…), que haurem de fer servir el diner i la llibertat d’una altra manera si no volem seguir essent esclaus. Perquè en el fons de tot plegat jo crec que hi ha un problema de llibertat i d’estar massa lligats (als monopolis de tot tipus, a un tipus d’energies determinats, a uns hàbits de consum caducs, a uns sistemes polítics que ja no representen el poble, a un sistema educatiu poc crític i desfasat, etc)

A veure si entre tots som capaços de trobar la sortida i a veure si surten les persones adequades per indicar nous i efectius camins. Que tinguem molta sort i que no morim altre cop en l’intent!

Tags: SOCIETAT

A vegades fem servir eufemismes per no dir les coses clarament, sobretot si són una mica dures de digerir o si no són políticament correctes o socialment ben acceptats. Els defectes físics, per exemple, normalment mirem de minimitzar-los i fem veure que no els veiem: ens els callem per davant encara que potser  ens en riem per darrere, cosa que és pitjor.

Hi han eufemismes que possiblement siguin prou lògics. Altres, els trobo ben ridículs i fins i tot fan riure. Per exemple, ara sembla que ja no es pot fer servir la paraula vell i fem servir succedanis com “persona gran”, “gent de la tercera edat”, etc… ; no diem negre i fem servir “persona de color”; no diem presó i fem servir “centre penitenciari”; no diem moro i fem servir “magrebí”. I així en podríem trobat un fotimer.

He trobat un escrit fet per un nen d’Angola que il·lustra perfectament el que és la realitat, de com ell la veu i de com potser no cal amagar o disfressar tant les coses. Diu així:

Quan jo vaig néixer, era negre;
Quan vaig créixer, era negre;
Quan em poso al sol, sóc negre;
Quan sento fred, continuo sent negre;
Quan tinc un ensurt, també segueixo negre;
Quan estic malalt, sóc negre;
I quan em mori, continuaré sent negre!

I tu, home blanc;
Quan neixes, ets rosat;
Quan creixes, ets blanc;
Quan prens el sol et tornes vermell
Quan sents fred, et tornes morat;
Quan tens un ensurt,  et tornes groc;
Quan estàs malalt, et poses verd;
Quan mors, quedes gris.

I justament ets tu qui em diu a mi que sóc un home de color ?!!!!"

Tags: SOCIETAT

Les coses no passen perquè sí. Tenen els seus orígens, els seus motius i, tard o d’hora, les seves conseqüències. També tenen els seus ritmes naturals que no es poden forçar.

Sembla que ara ha arribat el moment de la indignació general. No sé per quins motius molts han obert els ulls i s’han posat a protestar just en aquest moment, quan els motius hi eren des de ja fa molt de temps. Serà perquè han llegit el llibre de Stéphane Hessel? No ho crec pas, encara que possiblement hi deu haver influït una mica i potser ha servit de catalitzador de consciències.

La indignació generalment arriba quan la injustícia et va envoltant de mica en mica, se’t va fent evident dia a dia, et va rondant i, de cop, et toca ben de prop, et sacseja, és fa tan evident i irresistible que ja no podem aguantar més. La indignació i la revolta arriben de forma irada o pacífica quan la gota omple el vas. A vegades arriba de forma una mica irracional i impetuosa. Però normalment arriba després de reflexionar-hi molt i donar moltes voltes sobre les coses. Les coses les pensem i les repensem per poder trobar una sortida i, quan la sortida no es veu, és quan arriba l’angúnia, el crit, la desesperació i l’actuació.

Hessel, va néixer a Berlín el 1917, però ha viscut des dels set anys a París i, amb noranta-tres anys, conserva l’esperit d’un jove. És l’únic redactor que queda viu de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. Aquest home acaba de publicar Indigneu-vos! (Destino), un al.legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica.

Stéphane Hessel  s’adreça a tothom, però sobretot als joves tot dient que segueix havent-hi prou raons com per indignar-se: tots podem veure que tenim unes democràcies de baixa intensitat i completament sotmeses al poder omnipotent dels mercats, i ja no diguem en els països en què la democràcia encara ni tan sols ha arribat.

Avui és jornada de reflexió. Demà podrem posar la nostra indignació, la nostra protesta, les nostres esperances dins d’una urna per tal que algú escolti tot això, ho canalitzi i faci les coses tal com vol la majoria. El pitjor que pot passar és que el que guanyi ho reculli, s’ho guardi en un calaix i no en faci cas. Llavors és quan arriba la frustració i la conseqüent i lògica indignació. Si els nostres polítics volen seguir tenint un mínim de credibilitat, que escoltin la veu del carrer en aquests moments tan crítics en tots els sentits perquè, sinó, la indignació pot desbordar-se i ningú sap fins on pot arribar.

Tags: POLÍTICA, SOCIETAT

Ahir vam enterrar la mare després d’haver passat, amb silenci i sense gaire remor, 98 llargs anys en aquest món. Cal dir que en podem estar ben contents d’haver-la tingut tant de temps amb nosaltres. Però en moments com aquests sempre queda dins del cor aquell sabor agredolç dels menjars xinesos.

Per un costat hi ha la part agra pel buit que deixa una mare. Amb ella se’n va una arrel important de la vida de qualsevol persona. Encara que sigui previsible la seva pèrdua, es fa difícil evitar el dolor que causa la ruptura de la pertinença. Una mare alimenta la certesa que sempre pots comptar amb una falda acollidora en les batalles de la vida. En el cor hi queda desconcert, perplexitat, buidor, incomoditat, impotència…

Però per l’altre costat hi ha la part dolça. La mare ens ha deixat tantes coses bones i ens ha transmès tants valors –humans i cristians- que la seva vida adquireix ara més que mai un gran sentit i una gran transcendència per tots els  que la vam conèixer i estimar. Ens ha deixat els valors de la fe en Déu i en els homes, l’esperança d’una vida nova per a ella i per a la humanitat sencera i l’amor callat i sense mesura en totes les circumstàncies. Què més volem?

Per tant, crec que ens hem de quedar-nos amb la conclusió de que ella no ha mort del tot i que segueix vivint en cada un de nosaltres. Per la fe que tenia i tenim sabem que viu una vida nova i més feliç i que les llavors que va anar plantant ja han començat a fructificar i tenim la seguretat  que encara fruitaran molt més.

Que així sigui.

Tags: Familia, Vida i mort

Quan ara arribo a casa de la mare ja no la trobo asseguda a la seva cadira de sempre; una cadira plena de coixins i amb el rosari a la mà, omplint hores llargues i mortes amb rosaris i oracions per tal de fer-les una mica més vives i fer el dia més curt, amb l’ajuda agraïda de les veïnes que cada tarda l’anaven a visitar.

Ara, quan arribo a casa seva, l’he d’anar a veure al llit i la trobo amb els ulls encara més enfonsats, amb una mirada perduda que mira més cap endins que cap enfora. La darrera caiguda l’ha deixat massa xafada pels seus 98 anys acabats de fer.

Ja no hi veu, ja quasi no hi sent i de mica en mica es va escolant pel forat fosc d’una existència que es nota que dia a dia va finint. Les seves paraules ja només imploren ajuda i vas veient que ja li costa menjar i ja li costa beure i ja li costa viure.

Mirant-la, fa que hom s’hagi de mirar a si mateix i  fa que hagis de començar i a repassar passats moments i circumstàncies alegres i tristes d’una vida llarga.

Ara té el cos més arrugat, més feble i es va quedant cada dia més petita i més encongida. Els anys li han anat robant poc a poc energies i vitalitat i la vida poc a poc i amb paciència l’ha anat gastant.

Mirant-la, hom pensa inevitablement en moments d’infantesa o de joventut. Hom la veu cosint i fent ganxet hores i hores. Hom la veu retrospectivament fent feina i lluitant per la casa, per la família i pel que calgui. Hom sent que t’estimava amb els seus silencis i potser sense massa petons i carícies. Però sabies que era sempre allà, que hi podies anar quan convingués i que t’esperava sempre.

Totes les coses més intranscendents d’una vida sembla que ara agafen transcendència i adquireixen més valor. De fet, adquireixen tot el valor que tenen encara que no fos reconegut al seu moment. Per això ara –en aquests moments de dolor i malaltia- vull donar-te gràcies, mare,  per totes aquestes coses que vas fer per nosaltres amb tota naturalitat, sense buscar ni esperar res i potser pensant que no ens n’adonàvem. Quan pensaves que no t’estàvem mirant, sí que et miràvem i estàvem guardant en els raconets del cor totes aquestes coses que afloren naturalment en aquests moments de dolor.

Tags: Familia, Malaltia, Mare

No sé de qui és el text. M’ho ha enviat un amic, m’ha agradat i aquí ho deixo…

Conferència a Stanford: “Connexió ment-cos. La relació entre l’estrès i el malestar físic”.
L’oradora (cap de psiquiatria a Stanford) va dir, entre altres coses, que una de les millors coses que un home pot fer per la seva salut és casar-se amb una dona, mentre que una dona, una de les millors coses que pot fer per la seva salut és cultivar la seva relació amb les seves amigues. Al principi, tothom va riure, però parlava de debò.

Les dones connecten entre elles de manera diferent i es proporcionen sistemes de suport que les ajuden a lluitar amb l’estrès i les experiències difícils de la vida. Físicament, aquesta qualitat "temps per a les amigues" ens ajuda a fabricar més serotonina-un neurotransmissor que ajuda a combatre la depressió i pot produir una sensació general de benestar.

Les dones comparteixen els seus sentiments, mentre que els homes sovint es relacionen al voltant de activitats. Ells rarament s’asseguin amb un amic a parlar de com se senten sobre qualsevol cosa, o com va la seva vida personal. Treball? Sí. Esports?. Sí Cotxes? Sí. Pesca, caça, golf? Sí. Però els seus sentiments? Molt poques vegades.

Les dones ho fan sempre. “Nosaltres compartim des de l’ànima amb les nostres germanes i, evidentment, és molt bo per a la nostra salut. L’oradora va dir que dedicar temps a una amiga és tan important per a la nostra salut general com el jòguing o anar al gimnàs.

Hi ha una tendència a pensar que quan estem "fent exercici" estem fent alguna cosa bona per al nostre cos, però que quan estem parlant amb les nostres amigues, estem perdent el temps i hauríem d’estar ocupades de forma més productiva. No és cert. De fet,  el no crear i mantenir relacions personals de qualitat, amb altres éssers humans, és tan nociu per a la nostra salut física com fumar!

Per tant, cada vegada que ens asseiem a xerrar amb la nostra amiga, dóna’t uns copets a l’esquena i felicita’t per estar fent alguna cosa útil per la teva salut. De fet, som molt molt afortunades. Així que … brindem per l’amistat amb les nostres amigues. Evidentment, és molt bo per a la nostra salut”.

Tags: Amistat, Salud mental

Els que canten saben bé què vol dir “impostar” la veu, o sigui, graduar-la de tal manera que no hagin de forçar l’aparell vocal. En definitiva, vol dir situar-la al lloc precís (de l’italià impostare, que deriva de posto ‘lloc, situació precisa’).

Això mateix ha de passar amb els impostos, que s’han de pagar per contribuir a pagar els serveis comuns que tots fem servir i per solidaritat. Fins aquí, estem d’acord i cap ciutadà s’hi pot negar. Altra cosa és que aquests impostos siguin justos i –potser el més important- que després es gastin bé. Perquè tots fem servir les carreteres, l’enllumenat públic, els hospitals, les escoles, etc., però també es fan servir per altres coses, com per exemple finançar partits polítics, sindicats, cadenes de TV públiques, serveis duplicats o triplicats, aeroports mal situats, empreses d’aviació, ajudes vàries a teatres, cines o esports.

I és aquí on caldria veure si aquest impostos estan ben impostats. Si són a lloc; si són justos. En temps de vaques grasses sembla que no ve tant d’aquí i “passa bou per bèstia grossa”. Sempre s’hauria de vigilar com es gasten els nostres diners, però en temps de crisi s’hauria de vigilar encara molt més. I no em vull queixar de que els catalans paguem molt i ens retornen poc. Això ja ho sabem tots i està més que demostrat i explicat.

Em vull queixar de que uns siguin afavorits i altres desfavorits. Uns, com els diputats, cobren unes pensions i la resta, unes altres de ben distintes. Uns no declaren, o declaren la meitat dels seus ingressos i la resta ho declarem tot perquè estem en nòmina. Uns (clients electorals) reben suculentes subvencions per mantenir viva una activitat que moltes vegades és deficitària, i a la resta els costa mantenir-se com autònoms o PIMES. Uns cobren el subsidi anomenat PER treballant un parell de mesos l’any i fent trampes de forma incontrolada i a d’altres no els subvencionen absolutament res. Aquestes desigualtats són les que fan ràbia.

Cóm es pot demanar que Catalunya, per exemple, ha de reduir despeses, quan el Govern de Madrid segueix gastant sense sentit fent AVES en llocs i moments que no corresponen i deixant el corredor del mediterrani per no se sap quan? Com es pot entendre que segueixin ministeris que han quedat buits de contingut?

Totes aquestes coses són les que em fan dubtar que ens costarà sortir de la crisis. Alguns brillants economistes diuen que ens queda encara una colla d’anys. Tant de bo s’equivoquin. Però veient el panorama i la inutilitat del Govern de Zapatero per gestionar l’economia només ens pot quedar la confiança que vinguin de fora i ens vagin dient el que hem de fer, com vulgars escolanets que només els queda dir “Amén”.

Tags: impostos

Un carnisser estava a punt de tancar la carnisseria quan va veure entrar un gos. Va mirar d’espantar-lo, però el gos va tornar. Llavors es va adonar que l’animal portava un sobre a la boca. Encuriosit, el carnisser va obrir el sobre i en el seu interior va trobar un bitllet de 50 € i una nota que deia: "Si us plau: envieu-me amb el gos 1 kg de carn picada de vedella i un pollastre".

Sorprès, el carnisser va agafar els diners, va col.locar la carn picada i el pollastre en una bossa, la va donar al gos, però es va oblidar tornar-li el canvi. El gos va començar a grunyir i a  ensenyar-li els ullals. En adonar-se de l’oblit, el carnisser va posar el canvi a la bossa, el gos es va calmar, va agafar la bossa amb la boca i va sortir de la carnisseria.

El carnisser, impressionat, va decidir seguir el gos i va tancar a corre-cuita el seu negoci. L’animal va baixar pel carrer fins al primer semàfor, on es va asseure a la vorera i va esperar per poder creuar. Després va travessar el carrer i va caminar fins a una parada d’autobús, amb el carnisser seguint-lo de prop. A la parada, quan va veure que arribava l’autobús correcte, va pujar seguit del carnisser. Després d’una estona, el carnisser –bocabadat- va observar que el gos, dret sobre les potes del darrere, tocava el timbre per baixar, sempre amb la bossa a la boca.

Gos i carnisser van anar caminant pel carrer fins que l’animal es va aturar en una casa, on va posar la bossa al costat de la porta i, enretirant-se una mica, es va llançar contra ella, colpejant-la  fortament. Va repetir l’acció diverses vegades, però ningú va respondre des de la casa.

En el súmmum de la sorpresa, el carnisser va veure el gos prendre la bossa amb la boca, envoltar la casa, saltar una tanca i dirigir-se cap a una finestra. Un cop allà, va rascar amb les potes el vidre diverses vegades, sense deixar anar la bossa, i després va tornar a la porta.

En aquest moment, un home va obrir la porta … i va començar a cridar i a colpejar brutalment al gos! El carnisser va córrer fins a aquell home per a impedir-ho, dient-li:
-Però què està fent vostè?. El seu gos és un geni!….És un gos únic!.

L’home, evidentment molest, va respondre:
-Què geni, ni què històries! És la segona vegada aquesta setmana que aquest cony de gos s’oblida de les claus …. i m’agafa sempre tot ensabonat a la dutxa!.

              PERSONATGES D’AQUESTA OBRA
AMO: El paper de l’amo el fa sempre Espanya a qui no li està res prou bé. No en té prou que Catalunya estiri el carro, sigui la vaca que muny tothora i el gos que va a buscar el diari o la carn. Per més que s’esforci i acompleixi molt més enllà del seu deure Espanya no en té mai prou. Sempre estarem per sota de les seves expectatives i els tindrem malcontents. Seria hora de marxar o de que ens facin fora.

GOS: El paper de gos el fa Catalunya, a qui fa segles que li toca el paper de “cornut i pagar el beure”. Ara la Sra. Salgado li demana al Govern català que potser podria posar algun impost més per a reduir el dèficit. Quina barra, no?

CARNISSER: El paper de carnisser el fa gent molt diversa: jutges, polítics, periodistes, intel·lectuals… que veuen com va la història, saben bé qui té raó, però callen. Alguns callen i altres encara donen raó a l’amo. Perquè defensar Catalunya no queda bé, no ven i està mal vist. Pensen que ja ens espavilarem i que és millor que en sortim sols.

Tags: Catalunya, Espanya, impostos, POLÍTICA

L’entrenador del Girona, Raül Agné, va ser protagonista sense voler  de la roda de  de premsa -que no va acabar- després del partit de futbol al camp de l’Osca. No van deixar que respongués en català a un periodista català i va abandonar visiblement fastiguejat la roda de premsa.

El fet ha estat molt comentat i molt vist a You Tube. Sort que tenim gravació del moment perquè alguns ja han mirat de tergiversar-ho!. Em refereixo, sobretot, al Diario del alto Aragón, que ha explicat les coses de forma diversa a com es van produir. Molt més ajustat a la realitat i molt més equànime s’ha mostrat El Heraldo de Aragón, encara que va passar una mica per damunt de la notícia. Huria estat bé que algú condemnés públicament l’error del periodista d’ Osca. En lloc d’això, el CD Huesca ha sortit al pas de la polèmica amb una lluïda  nota feta pública al seu web. El club esportiu d’Osca demana, entre faltes d’ortografia, “disculpes als mitjans locals” per la “expantada” (sic) de l’entrenador del Girona, “per negar-se a respondre en castellà”. Segons la nota, l’entrenador “va crear un problema on no n’hi havia hagut mai cap”, ja que, segons la versió del clu, “es va negar a contestar en castellà a les preguntes de mitjans catalans, cosa que suposava que els mitjans informatius locals no entendrien les respostes”.

Fa mandra haver de parlar altra volta d’aquests temes. Però és obligat i  necessari. Ens hem hagut de defensar massa vegades i ens haurem de seguir defensat dels intolerants de torn, que encara en queden molts molts. Ens acusen d’intolerants i d’intransigents a nosaltres i resulta que la majoria de vegades els intransigents són ells. Alguns encara no entenen que entre catalans puguem parlar català. Es veu que els molesta molt i no ho resisteixen. Alguns encara es pensen que ho fem per tocar el botet i per molestar i no s’adonen que hi parlem perquè és la nostra llengua natural.

Un altre exemple d’intolerància: Jordi Cañas, portaveu de Ciudadanos, denuncia que no es compleix la sentència del Tribunal Suprem que dicta que el castellà ha de ser llengua vehicular de forma proporcional al català en l’ensenyament obligatori. Consideren que la sentència “obliga a preguntar amb claredat als pares en quin idioma volen que s’eduqui els seus fills”. M’agradaria que aquest senyor tingués aquesta mateixa actitud de defensa als meus drets quan em citen –en castellà- des dels Jutjats; quan un policia es dirigeix a mi i m’agradaria que ho fes en català; quan vulgui anar al cine, m’agradaria poder trobar tantes pel·lícules en català com en castellà (almenys…). M’agradaria que al meu país (o sigui a casa meva) ningú em digués “Hable en castellano , que no lo entiendo” com passa massa sovint en aquests moments. Cambrers, dependents de comerç, funcionaris públics, professors d’universitat, etc …massa sovint et surten amb aquest estirabot. El Sr Jordi Cañas hauria de mirar cap a altres direccions i, si vol denunciar, que comenci a fer-ho a aquells que no respecten els nostres drets.

Potser em faré pesat. Però més pesats es fan aquest intransigents i intolerants -com el periodista d’Osca-, que no només va fer el ridícul sinó que es va ben retratar.

Tags: Catalunya, Llengua catalana, Raül Agné

Ha mort el bisbe Samuel Ruiz, a l’edat de 86 anys. Potser no ha estat una persona massa coneguda a Europa, però sí que ho és a l’ Amèrica Llatina. El prelat era reconegut com el principal representant de la teologia de l’alliberament a Mèxic i un gran defensor dels drets humans dels indígenes durant els 40 anys que va ser bisbe de San Cristóbal, Chiapas, un dels estats més pobres i amb major població originària.

Pel seu compromís i el seu paper com a mediador en l’alçament zapatista de 1994, Samuel Ruiz va rebre el premi Simón Bolívar de la UNESCO en 2000.

Després de l’aixecament armat de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN), Ruiz va actuar com a mediador entre aquest moviment guerriller, liderat pel Subcomandante Marcos, i el govern.

El bisbe va recolzar els reclams de la insurrecció armada zapatista-salut, alimentació, terra o justícia-però sempre va puntualitzar que no compartia l’ús de les armes perquè es fessin escoltar.

Amb la mediació del bisbe, les parts van arribar a un acord el 1996 per a l’atenció de les demandes del grup rebel, que va denunciar després l’incompliment del govern sense arribar mai a desmobilitzar, encara que des de llavors no realitza activitat armada alguna.

La seva intervenció en aquest conflicte li va costar amenaces de mort que van motivar l’assignació d’una escorta però també li va valer una candidatura al premi Nobel de la Pau de 1994.

"Amb la mort de Samuel Ruiz es fa un lloc difícil d’omplir (…) és i serà per sempre referent indiscutible a favor de la cohesió social, distintiu del qual lamentablement l’actual jerarquia catòlica pateix", va dir en un butlletí l’esquerrà Partit de la Revolució Democràtica (PRD).

L’activisme de Ruiz per a la millora de les condicions dels indígenes a Mèxic i en tota Amèrica Llatina van convertir en una figura molt estimada a Chiapas i Mèxic.

Va arribar a aprendre a parlar les quatre llengües originàries majoritàries a Chiapas: tzotzil, tzeltal, tojolabal i chol.

El 1989, va fundar el Centre de Drets Humans Fray Bartolomé de las Casas, l’ONG amb més credibilitat i pes a Chiapas.

No obstant això, les seves posicions també van derivar en friccions amb la majoria de governs, cacics locals i amb l’ala més conservadora de l’església mexicana i del Vaticà.

Com a homenatge, us deixo unes paraules que li ha dedicat Marina Taibo, una fotògrafa mexicana

Nuestra lucha es por hacernos escuchar, y el mal gobierno grita soberbia y tapa con cañones sus oídos.
Nuestra lucha es por el hambre, y el mal gobierno regala plomo y papel a los estómagos de nuestros hijos.
Nuestra lucha es por un techo digno, y el mal gobierno destruye nuestra casa y nuestra historia.
Nuestra lucha es por el saber, y el mal gobierno reparte ignorancia y desprecio.
Nuestra lucha es por la tierra, y el mal gobierno ofrece cementerios.
Nuestra lucha es por un trabajo justo y digno, y el mal gobierno compra y vende cuerpos y vergüenzas.
Nuestra lucha es por la vida, y el mal gobierno oferta muerte como futuro.
Nuestra lucha es por el respeto a nuestro derecho a gobernar y gobernarnos, y el mal gobierno impone a los más la ley de los menos.
Nuestra lucha es por la libertad para el pensamiento y el caminar, y el mal gobierno pone cárceles y tumbas.
Nuestra lucha es por la justicia, y el mal gobierno se llena de criminales y asesinos.
Nuestra lucha es por la historia, y el mal gobierno propone olvido.
Nuestra lucha es por la Patria, y el mal gobierno sueña con la bandera y la lengua extranjeras.
Nuestra lucha es por la paz, y el mal gobierno anuncia guerra y destrucción.
Viva Jtatic Samuel Ruiz

Tags: Església, indígenes, Mèxic, Samuel Ruiz

Francisco Capella és un dissident. Ell és controlador aeri i no s’amaga de dir que són uns privilegiats en una entrevista que li feia el diari ABC del dia 09/08/2010 i que val la pena llegir.(http://www.abc.es/20100807/economia/controladores-privilegiados-francisco-capella-201008062046.html

Els controladors són uns privilegiats i ells no volen reconèixer-ho. Van anar a una vaga salvatge i la cosa encara cueja. Ara sembla que toca anar a la vaga els maquinistes de Renfe. Demà serà un altre col.lectius d’aquests que tenen força per paralitzar una ciutat o un país. Sense negar el dret a la vaga, ens hauríem de preguntar si se’n fa bon ús i si no se n’abusa en molts moments, com aquest de crisi brutal que estem sofrint.

Quan milions de persones no poden treballar, o tenen feines i sous “escombraria” és moment de fer vaga? I analitzant alguns dels motius que al·leguen per fer-ne jo em faig un tip de riure. Avui escoltava un maquinista que es queixava de la falta de comoditat dels seients del tren… Un acudit de mal gust! I després volen que ens els prenguem seriosament.

Potser seria hora d’acabar amb privilegis passats de moda i heretats de temps de vaques grasses. Potser no haurien de ser tan primmirats certs col·lectius i ser una mica més solidaris amb els altres treballadors que tenen unes condicions molt pitjors que ells. Està bé defensar drets propis adquirits, però també estaria bé ser una mica solidari amb qui ni tan sols té drets: haurien de pensar que alguns no tenen dret a feina, ni a vivenda, ni a menjar, ni a viure dignament…

Fer vaga és el  més fàcil. Massa fàcil. I si es té gran poder de pressió encara ho és més. A mi em sembla que aquest dret s’hauria de reservar només per a situacions més extremes. Potser que s’ho fessin mirar…

Tags: Drets, Feina, Vaga

Aquests dies s’ha estrenat la pel·lícula “Homes i déus” del director Xavier Beauvois, premiada a Cannes. És la història  de la petita comunitat de monjos contemplatius (cistercencs) del monestir de Tibhirine (Algèria). Aquesta comunitat va patir, com tants altres religiosos, periodistes , estrangers i bona gent del poble algerià, la violència que va regnar a principi dels anys noranta en aquell país. Set monjos d’aquesta comunitat van ser assassinats el maig de 1996.

Gràcies al testimoni escrit que van deixar podem conèixer el que va ser la seva vida i el camí que van recórrer en els seus tres últims anys. Van optar per romandre a Algèria, al costat dels seus veïns musulmans, tot i saber el perill que representava per a les seves vides. No va ser fàcil, però sí que van ser coherents amb la seva vocació monàstica en terres de l’Islam.

Van ser testimonis vius de l’amor de Déu cap a l’ésser humà, més enllà de cultures, races, religions, vocacions, etc. Per que "… quan un A-Déu s’albira …" (com diu Christian de Chergé-prior de la comunitat de Tibhirine en el seu testimoni escrit més d’un any abans de morir i que és realment el testament espiritual d’aquella comunitat) les fronteres es dilueixen. 
(Extret d’Eclesalia Informativo)

"Quan un A-Déu s’albira …

Si em passés un dia -i aquest dia podria ser avui- que fos víctima del terrorisme que sembla voler abastar en aquest moment a tots els estrangers que viuen a Algèria, jo voldria que la meva comunitat, la meva Església, la meva família, recordin que la meva vida estava LLIURADA a Déu i aquest país.

Que ells acceptin que l’Únic Mestre de tota vida no podria romandre aliè a aquesta partida brutal. Que resin per mi. Com podria jo ser trobat digne de tal ofrena? Que sàpiguen associar aquesta mort a tantes altres tan violentes i abandonades a la indiferència de l’anonimat.

La meva vida no té més valor que una altra vida. Tampoc no en té menys. En tot cas, no té la innocència de la infància.
He viscut prou com per saber-me còmplice del mal que sembla, malauradament, prevaler al món, inclús del que em podria tocar cegament.

Voldria, arribat el moment, tenir aquest instant de lucidesa
que em permeti demanar el perdó de Déu i el dels meus germans els homes, i perdonar, alhora, de tot cor, a qui m’hagués ferit.

Jo no podria desitjar una mort semblant. Em sembla important proclamar-ho. En efecte, no veig com podria alegrar-me que aquest poble al que jo estimo sigui acusat, sense distinció, del meu assassinat. Seria pagar molt car el que es dirà, potser, la "gràcia del martiri" deure-la a un algerià, qualsevol qui sigui, sobretot si ell diu actuar en fidelitat al que ell creu ser l’Islam.

Conec el menyspreu amb què s’ha pogut envoltar als algerians presos globalment. Conec també les caricatures de l’Islam fomentades per un cert islamisme. És massa fàcil creure’s amb la consciència tranquil·la identificant aquest camí religiós amb els integrismes dels seus extremistes. Algèria i l’Islam, per a mi són una altra cosa, és un cos i una ànima.
Ho he proclamat a bastament, crec, coneixent bé tot el que d’ells he rebut, trobant molt sovint en ells el fil conductor de l’Evangeli que vaig aprendre sobre els genolls de la meva mare, la meva primeríssima Església, precisament a Algèria i, ja des de llavors, en el respecte dels creients musulmans.

La meva mort, evidentment, semblarà donar la raó als que m’han tractat, a la lleugera, d’ingenu o d’idealista:
"¡Que digui ara el que pensa de tot això!"
Però aquests han de saber que per fi serà alliberada la meva més punyent curiositat. Llavors podré, si Déu ho vol, enfonsar la meva mirada en la del Pare per contemplar amb Ell  els seus fills de l’Islam tal com Ell els veu, enterament il.luminats per la glòria de Crist, fruits de La Passió, inundats pel Do de l’Esperit, el goig secret serà sempre, el d’establir la comunió i restablir la semblança, jugant amb les diferències.

Per aquesta vida perduda, totalment meva i totalment d’ells,
dono gràcies a Déu que sembla haver volgut enterament per a aquest GOIG, contra i malgrat tot.

En aquest GRÀCIES en què està tot dit, d’ara en endavant, sobre la meva vida, jo us incloc, per descomptat, amics d’ahir i d’avui, i a vosaltres, amics d’aquí, al costat de la meva mare i el meu pare, els meus germans i germanes i  tots els seus familiars, ¡Al cèntuple concedit, com va ser promès!

I a tu també, amic de l’últim instant, que no hauràs sabut el que feies. Sí, per a tu també vull aquest GRÀCIES, i aquest "A-DÉU" en el rostre del qual et veig. I que ens sigui concedit retrobar-nos com lladres feliços al paradís, si així ho vol Déu, Pare nostre, teu i meu.

¡AMEN! INSHALLAH!
Alger, 1 desembre 1993
Tibhirine, 1 gener 1994
Christian. +

Tags: Cristianisme, Església, Espiritualitat, RELIGIÓ, Violència

Els aldarulls, els cotxes cremats i els actes vandàlics que s’han produït aquests dies a Salt són símptoma d’alguna cosa. Em direu que és tan evident, que ja ni cal parlar-ne. Potser és evident i potser alguns ja ho tenen estudiat i analitzat. Però, si és així, s’hauria d’explicar i divulgar més.Aquestes coses no es donen perquè sí i sense cap motiu en particular. Els d’aquest cap de setmana passat tenien l’origen en el suport que un grup de joves volien donar al noi que fa una setmana va caure daltabaix d’un cinquè pis en intentar escapar de la policia per haver robat una moto. Aquest noi va quedar greument ferit i avui mateix ha mort.

S’hauria de buscar la raó de tot això; o sigui, allò que explica, fa entenedora, fonamenta, justifica, aquests fets. No ens hauríem d’enganyar i amagar el cap sota l’ala. Si no mirem les causes i les analitzem una mica, ens enganyarem a nosaltres mateixos i ens equivocarem.

Els aldarulls no han de ser una excusa. No ho poden ser. No es pot fer servir un un desgraciat accident per cremar contenidors i cotxes. No és just, ni adequat i és, simplement, una mostra d’incivisme, una cosa de que que n’anem sobrats darrerament. Darrera de tot això hi han unes causes que entre tots hem de trobar. Les autoritats han de ser els primers en analitzar-les i segurament que ja ho han fet. Però, a més de les autoritats, ho han de fer els partits, les sociòlegs, els organisme cívics i tothom que hi pugui aportar alguna cosa. Perquè l’alcaldessa de Salt, tota sola, no podrà resoldre-ho. Aquest tipus de problemes van molt més enllà i s’hi ha d’implicar tota la societat per tal que aquest punts calents no arribin a ser un incendi que no es pugui apagar.

Unes causes són clares: concentració en certs barris o certes ciutats d’immigració, condicions econòmiques i socials precàries, falta de feina, nivells de cultura i educació també força baixos, fracàs escolar molt alt degut a totes aquestes circumstàncies i joves amb nul.les expectatives de futur i, alguns d’ells,  manipulats per gent sense escrúpols i malfactors. Gent dolenta que aprofita qualsevol cosa per manipular menors d’edat i mirar de pescar en aigües tèrboles.

La societat hi podria fer alguna cosa més de la que fa. Els jutges no haurien de deixar anar delinqüents amb desenes de condemnes en ferm. Els policies haurien de vetllar molt més del que ho fan i perseguir aquells que saben que són capaços de desestabilitzar. però amb això sol no n’hi ha prou. S’han de buscar camins educatius i d’integració social nous. Segurament s’haurien de buscar noves vies i provar noves fórmules.

Tot això val diners, vol esforç, vol persones amb molta dedicació, però és el que més rendirà en el futur. Un amic meu – en Lluís Massana– que ha dedicat la seva vida a l’educació i que s’ha jubilat aquests dies deia en una entrevista que li feien: "La societat es canvia formant les persones". Lluís Massana, ha intentat fer a l’Escola Inter municipal del Penedès el mateix que feia en la lluita clandestina al temps de la dictadura: canviar les coses, transformar. “Era el que jo i el que tothom volia fer en aquella època. Però bé, en termes concrets, el que volia fer era bàsicament formar ciutadans lliures; lliures, participatius i implicats socialment. Avui és el model normal, però llavors era una cosa extraterrestre i… bé, el cas és que al començar vam tenir problemes”.

Certament que va tenir problemes, però dono fe que els nois i noies que va formar li ho han agraït molt i el resultat va ser exce.lent, segons els mateixos testimonis d’alguns alumnes. Aquest és el camí que caldria fer urgentment en aquest llocs.

Tags: Delinqüència, Educació, Ensenyament, Escola, Immigració, Manifestacions violentes, Salt, SOCIETAT

Escolteu aquest vídeo, que no és llarg (8m) i val la pena. Dóna bo escoltar persones que parlin tan clar i que, a més saben del què parlen.

[Youtube=http://www.youtube.com/watch?v=VlelJa79Juo&feature=player_embedded#!]

Arcadi Oliveres i Boadella (Barcelona, 1945) és un economista català i un reconegut activista per la justícia social i la pau. Es llicencià en Ciències econòmiques l’any 1968 a la Universitat de Barcelona. El 1993 es doctorà presentant una tesis sobre el cicle de l’economia de defensa i aconseguí una plaça de professor titular del departament d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Expert en relacions nord-sud, comerç internacional, deute extern i economia de defensa, imparteix també nombroses classes de màsters i postgraus en cooperació i desenvolupament. Col·labora habitualment en diferents moviments socials i cristians i en diverses publicacions solidàries, i participa en nombroses taules rodones i conferències sobre relacions nord-sud i desarmament.

El 1974 començà a participar en l’organització internacional catòlica Pax Christi dedicada a la promoció de la pau i la reconciliació entre els pobles. El 1981 començà a militar en l’ Associació Justícia i Pau de Barcelona, dedicada a la promoció dels drets humans i la pau, organització de la qual n’és l’actual president des del 2001.

Ha estat col·laborador regular de les revistes Canigó i Serra d’Or i el Diari de la Pau, i ha participat en més de 60 llibres o publicacions.

(Extret de Wiquipèdia)

Ahir a la tarda vam enterrar el Josep de Biosca.Voldria fer uns ràpids apunts de caràcter personal per a qui no el coneixien perquè persones com ell són d’aquelles que tothom hauria de conèixer.

Jo no el coneixia massa, però sí que ens havíem vist en algunes ocasions, quasi sempre tristes, com en enterraments o malalties, perquè érem de família llunyana. Però ell hi era sempre present en aquestes circumstàncies, perquè un dels moltíssims valors que tenia en la seva vida era el de la família: sabia qui era tothom, sabia com estava tothom i estava alerta de tot.  Si volies saber qui era algun familiar llunyà a qui no situaves prou bé dins de l’arbre genealògic, podies preguntar-li-ho a ell.

Era un home molt conegut a la comarca, molt estimat i molt admirat. Estimava el poble, la comarca i la terra. És un digne representant d’allò que se’n diu societat civil. Persones com ell són la base d’una societat activa i viva; perquè l’esforç personal, la iniciativa, l’exigència i la dedicació que persones com ell regalen a la societat és quelcom impagable amb diners. Persones com ell són imprescindibles per un poble, per una comarca i per un país.

Nascut a Cal Biosca de Castelltallat a Sant Mateu de Bages, ha estat de sempre un lluitador incansable en la defensa del bosc i de la seva gestió, com a millor eina per a la prevenció dels incendis forestals.
Ha estat voluntari de forma activa durant tota la seva vida, tant en les tasques d’extinció dels focs forestals com les actuacions divulgatives per donar a conèixer la problemàtica del focs. Ha lluitat contra les flames en tot tipus de focs, des dels que s’han pogut apagar ràpidament, fins els més grans que hi ha hagut al país, el del 1994 (Bages-Berguedà) i el del 1998 (Bages-Solsonès).

Ha estat ferm impulsor, des de la dècada dels 90, de la utilització de la biomassa forestal com a font d’energia renovable en qualsevol de les seves possibles utilitzacions. La considera indispensable per aconseguir revitalitzar i donar de nou el valor que havien tingut els nostres boscos en dècades passades, i no acabin arrasats de nou per les flames.

Duocastella va ser guardonat amb el Premi Honorífic Joaquim Maria de Castellarnau dels XII premis a la prevenció d’incendis forestals 2008 de la Diputació de Barcelona, en reconeixement a la seva trajectòria en la prevenció d’incendis.

Segons explica Regió 7 i altres diaris va ser el fundador i actual vicepresident de l’Agrupació de Defensa Forestal (ADF) Amics del Bosc i una de les persones que històricament han estat més vinculades amb la lluita contra incendis forestals al Bages. La trajectòria de Duocastella, que havia estat hospitalitzat fins al dia abans de morir, destaca per la vinculació fins a l’últim moment en la lluita contra els incendis forestals i havia participat en l’extinció d’una gran part dels focs que al llarg dels anys han afectat els boscos del Bages.

A més a més, va impulsar la creació de l’ADF Amics del Bosc, que, fundada el 1986, agrupa els municipis d’Aguilar de Segarra, Fonollosa, Rajadell, Sant Mateu de Bages i Sant Pere Sallavinera. Duocastella va presidir l’ADF des que es va fundar fins a l’any 1999. El 20 de maig d’aquest mateix any, Duocastella va rebre la primera i una de les poques medalles d’honor de Protecció Civil de Catalunya que s’han concedit en reconeixement de la seva lluita contra els focs forestals i la conservació del bosc. Menys d’un any abans del reconeixement, en l’incendi que el 18 de juliol del 1998 va arrasar milers d’hectàrees a la Catalunya central, Duocastella va patir cremades de segon i tercer grau al 13 % del cos mentre lluitava contra aquest incendi que també va afectar la seva propietat. Més recentment, havia estat un dels impulsors, juntament amb la federació d’ADF del Bages i el Consell Comarcal, d’una cooperativa per donar sortida comercial a la biomassa que s’acumula als boscos del Bages, que els converteix en un autèntic polvorí i que es pot convertir en combustible per generar calefacció i aigua calenta sanitària.

La multitud que acompanyà la família i volgué acomiadar ahir la tarda el Josep, n’és la prova fefaent de com l’estimava la gent.

Que descansi en pau.

Tags: Bosc, Josep Maria Duocastella Morera, SOCIETAT

A partir d’ara no es podrà fumar a un munt de llocs públics. La gent deixarà de fumar més per aquest motiu? Ho dubto. Veurem fins on arriben els resultats de tan bona intenció…

La gent es morirà menys per respirar fum en llocs tancats, per fumar menys. Però es morirà més pels refredats que agafarà quan surti a fumar al carrer.Les portes de les oficines i els restaurants seran, a partir d’ara, fumadors públics. Passar per davant d’aquests llocs serà com passar per damunt d’un camp de mines: un perill!

Fet i fet, i posats a prohibir, podrien començar a fer lleis prohibint coses molt pitjors: que els bancs robessin menys, per exemple.

Posats a prohibir, podrien prohibir que certs jutges i tribunals segueixen sent tan injustos en les seves sentències.

I podríem tenir el dret d’esperar –encara que sigui fumant- que les polítiques dels governs afavorissin una mica més els desfavorits.

I -sense fumar- espero que aquest any que comencem ens vagi traient  de la crisi. Que ja n’hi ha prou!

Tags: Fumar, Prohibicions

Un grup d’experts en dret: catedràtics, jutges i advocats han creat la Plataforma: “Otro derecho penal es posible” i han publicat un dossier en el qual desmunten amb estudis seriosos 13 mites populars sobre els qui delinqueixen:

1. S’afirma que el sistema penitenciari espanyol és benèvol, en canvi és el més repressiu d’Europa :
. La tassa de criminalitat a Espanya és menor que la mitjana europea:
-2008: la tassa de delictes a Espanya és de 46’7 per cada 1000 habitants; a Europa de 70’4
-La delinqüència a Espanya globalment descendeix des de fa 20 anys (Boletín Criminológico del Instituto Interuniversitario de Criminología, nº 116, de setiembre-ocubre 2009); ara bé, Espanya té un dels percentatges de presos més alts d’Europa. En els últims 30 anys s’ha quadruplicat: 1980: 18.583 presos; 2009: 76.771 presos. En els últims 9 anys han augmentat un 70 %: 1900, 45.309 persones; 2009, 76.771
– En el Codi Penal de 1995 s’elimina la redempció de les penes . Aproximadament el 80 % de presos compleix íntegrament la seva pena en la presó. Hi ha qui ha comès delictes sense sang i, tot i així, té una acumulació de penes, que de fet és com si tingués una pena perpètua.

2. S’hauria d’implantar la pena perpètua,de fet existeixen penes perpètues, que per la seva acumulació d’anys de presó i per la seva impossibilitat de revisió són més estrictes que les perpètues d’alguns estats europeus.

3. El perfil mitjà dels presos és d’alta perillositat , doncs no, la majoria no estan empresonats per cometre actes greus i violents.

4. Les presons són còmodes i segures. Són espais en què la mort té una presència constant.

5. De l’existència d’una correlació directa entre augment de delictes i el nombre de persones preses, a la desvinculació entre el nombre d’infraccions penals i l’augment de persones empresonades.

6. Els delictes són expressió de la llibertat humana. Una gran majoria de presos tenen un vinculació directa amb situacions d’exclusió social. És molt fàcil de carregar-los la culpa i fer-los servir de cap de turc.

7. Del sistema penal protegeix les víctimes, al sistema penal les manté en sofriment sense oferir diferents possibilitats de reparació del dany.

8. Només es compleix una part de les penes. Les penes es compleixen íntegrament i la gran majoria de presos ho fan en recinte penitenciari.

9. S’haurien de limitar els permisos per seguretat ciutadana. Doncs bé, els permisos de sortida són un instrument rehabilitador necessari, humanitzador i d’escàs risc.

10. La llei del menor és molt tova i no castiga, ara bé, la intervenció penal entre majors de 14 anys i menors de 18 és superior a la dels adults, i les sancions acostumen a ser molt més dures.

11. De la pretesa eficiència del sistema penal a la manifesta incapacitat del sistema penal per resoldre satisfactòriament els conflictes.

12. N’entren per una porta i en surten per una altra a molts entren a la presó, fins i tot, sense haver estat jutjats.

13. Del pressupòsit els delinqüents, en general, són persones sense moral i compassió a, en més casos del que es pensa, tenen un sentiment de penediment i estarien disposats a reparar el dany causat.

Sobre el desenvolupament de totes aquestes 13 tesis, aneu a Otro derecho penal es posible 

http://www.otroderechopenal.aldeasocial.org
   

(Extret del blog de l’amic Jaume Obradors Suades “Des del Bages”)

Tags: Codi Penal, Dret, Justícia, SOCIETAT

Ahir a la tarda em va trucar una noia peruana per una qüestió de feina. Va aprofitar per felicitar-me les festes i també jo a ella. Li vaig preguntar com havia passat ella el dia de Nadal  i em va sorprendre quan em va dir: “como un dia qualquiera” perquè aquí –deia ella- aquestes festes se celebren tan diferent del seu país que no les pot celebrar.

Quan va penjar el telèfon vaig quedar-me pensant una estona i em van passar pel cap tot un seguit de pensaments que m’agradaria compartir.

És una mica trist tenir els peus en un país i el cap en un altre. Ja sé que és una mica inevitable, a vegades i en certs moments, pensar en la família que és lluny, en el teu país d’origen, en les costums, en el clima que hom ha viscut de petit i que t’ha anat modelant i t’ha anat fent tal com ets. En certs moments és comprensible. Però el que és incomprensible és que això succeeixi cada dia. Que aquí només s’hi vingui per treballar i guanyar uns diners i després tancar-se a casa amb els teus compatriotes, parlant només dels teus temes , de la teva gent, del teu país… i tancant totes les portes a les coses d’aquí. Aquest país on viuen no els diu res. No senten gens seu, ni proper, cap dels temes d’actualitat que porten els diaris o surten a la tele. La única tele que veuen és la del seu país amb les parabòliques que entelen balcons i terrats i que els manté fidelment connectats a milers de quilòmetres.

El poeta i filòleg Ricard Mirabete té una frase en el seu llibre Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) que resumeix aquest sentiment: “Ser d’on no hi visc, romandre on no hi sóc”. Hi han milers de persones que viuen en un món que no és el seu. Són arbres trasplantats que van fent la viu viu, però que mai arribaran a ser un arbre sa, fort i ben format; un arbre ben arrelat i amb ganes de donar fruit. Ja sé que no tots els immigrants són iguals ( per sort) i que molts saben fer aquesta transformació necessària per a ser feliços on el destí o la necessitat els ha portat. No parlo d’aquests. Parlo d’aquells que, per més anys que passin, aniran perduts, des ubicats i  seran incapaços de celebrar una festa nova diferent a les seves, seran incapaços de tastar un plat nou i descobrir-hi un nou sabor; seran incapaços de fer amics nous que segurament que els enriquirien i, a la vegada, ells tindrien la possibilitat d’enriquir-los. Parlo d’aquells que no entendran mai res del que veuen al seu entorn, patint molt i fent patir.

Per aquesta gent, aquests dies de Nadal lluny de casa són dies fatals; dies de nostàlgies allargassades i de plors que ploren; dies de tristor infinita i de torrons amarg; dies de xerrades llargues des de les cabines telefòniques dels cybers. Trist, però real.

Per acabar, us deixo uns versos d’en Ricard Mirabete que poden il·lustrar totes aquestes reflexions:

Remoure la pols dels marges
besar prenys de terra al palmell
deixar-se endur pels turons
de tots els matins. Sargir la clivella,
fer-se nit amb el dol.
Recomençar, estimar,
obrir nous viaranys que no s’acaben en tu.
Estar a l’inici de l’esperança.

Tags: Immigració

Aquests dies s’està parlant molt del retard de l’edat de la jubilació. És d’aquelles coses (entre altres) que seran inevitables si tots volem cobrar una mica i que tampoc ens han d’espantar tant perquè actualment s’arriba a certa edat molt millor del que s’arribava fa unes dècades.

Els que estem en l’etapa molt pròxima a la jubilació aquest tema possiblement no ens afecti massa. Però sí que afectarà als més joves. Nosaltres -els adults ja una mica grans, com eufemísticament alguns ens anomenen als vells- potser ens ho podrem mirar una mica des de la barrera. però són temes que portaran llargues i àrdues discussions.

Ser vell (a mi m’agrada més dir-ho així) en moltes cultures és un condició que genera dignitat, prestigi, honorabilitat i respecte. Aquí entre nosaltres sembla que tots aquests conceptes més aviat s’han perdut una mica (malauradament) i ja aviat ni es podrà dir la paraula vell perquè tindrà connotacions pejoratives.

Tenir 60 o 70 o 80 anys és tenir dues vegades 30 o 40 anys; és reconèixer la densitat i riquesa de l’ahir i la fragilitat i la precarietat del demà; és estar disposat a viure intensament la dècada que s’obre amb la lúcida convicció que pot ser la darrera -o si més no la última per a poder viure intensament-; és el moment de no posposar ja els somnis i fer-los realitat en la mesura del possible; és alegrar-se quan, en despertar-se de bon matí,  i a un li fa mal alguna cosa: una articulació, la gola, el cap…, perquè significa que ets viu.

Tenir 60 o 70 anys és tenir respecte als miralls perquè no menteixen i ja no tornaran a mentir mai més. Tenir 60 o 70 anys és per fi saber qui són els teus veritables amics i amigues i haver-se guanyat l’enorme privilegi de no simular més davant dels altres; és saber dir "no" quan és "no", és conèixer-se a fons i poder, per fi , dialogar amb el teu propi cos, conèixer els capricis de les digestions, els ritmes del teu cor, la capacitat dels teus pulmons i la susceptibilitat de les articulacions en temps de pluja.

Tenir 60 o 70 anys és burlar-se de totes les dietes de les revistes femenines perquè ja un sap perfectament quina és la seva dieta de vida. És conversar amb la soledat i mai sentir-se sol amb ella. És ja no demanar permís a ningú per complir un vell somni, per anar a cinema a les tres de la tarda, prendre una copeta abans de la telenovel·la·la o encendre el llum a les tres de la matinada un capítol de "A la recerca del temps perdut" de Marcel Proust perquè no pots aconseguir agafar el son. És saber que ningú ens espera a casa i alegrar-se perquè podràs esmorzar o dinar el que més t’agrada: una amanida acompanyada de pa i formatge. Poder menjar el que et sembla a l’hora que et sembla és un veritable luxe.

Tenir 60 0 70 o 80 anys és sorprendre’s del que has aconseguit amb els teus fills o les teves filles que ja estan en la dècada dels 30 o del 40. És inaugurar per fi noves mirades, nous diàlegs amb aquest sentiment de despreniment i de lleugeresa enfront d’ells o elles. El fet, fet està i ja no existeix sinó la sorpresa davant d’aquests homes o dones que un dia, fa molt, van habitar en les seves entranyes i, una mica més tard, es van refugiar en els seus braços buscant consol.
Tenir 60,70 o 80 anys avui és de vegades ser una àvia indecent, enamorada, lleugera i des culpabilitzada. És entendre el misteri de la vida i començar a enfrontar-se amb la mort, sense por ni tristesa perquè és allà traient el cap, tímidament però inexorablement. És començar a acomiadar-se massa d’hora, sempre massa d’hora, de bons amics o amigues.

Tags: Jubilació, Vellesa

Aquests dies, tot llegint les notícies sobre els 4 crims d’Olot, em pregunto què hi deu passar pel cap d’una persona que arriba a fer una monstruositat com la que ha fet en Pere Puig.

S’han dit moltes coses i no se sap encara quines són certes i quines no. Inclús s’estan afirmant coses totalment contradictòries que no ajuden gens a entendre bé els fets. Però el cert és que aquest home va cometre 4 assassinats aparentment a sang freda i sense prou explicació de les causes. Per això jo penso que alguna cosa terrible es covava dins seu; una cosa així no és fa per què sí. Suposo que hi deu haver una malaltia mental perquè, si no, no s’explica.

Es pot viure trobant sentit a la vida. Llavors hom viu feliç, estructurat i content. La vida generalment té sentit quan les coses ens van mitjanament bé, tenim una família, una feina, unes relacions socials i unes amistats que ens cohesionen i ens enforteixen.

Es pot viure sense trobar-hi sentit. Llavors hom viu amargat i tot es veu fosc. Les malalties, la solitud, la manca de relacions, la manca de feina, les drogodependències etc , fan que viure sigui una càrrega molt pesada per a molta gent. A vegades una càrrega insuportable. I per això es poden entendre molts suïcidis, darrere dels quals s’hi troba alguna cosa d’aquestes.

Però i aquell que és capaç de matar d’aquesta manera? Què és el què li passa? Malaltia mental? Segurament que sí. Però també hi poden haver altres causes que potser desconeixem i que hi han ajudat. És clar que cal condemnar un fet així però també cal compadir-se d’una persona que es veu abocada a actuar així per alguna causa. Cal buscar la causa i cal procurar evitar-la en altres persones. Una malaltia mental és un estat emocional de la persona que tendeix a impedir relacionar-se de forma autònoma amb la realitat que l’envolta i que pot portar a situacions de gran des estructuració de la personalitat, d’aïllament i patiment, tant personal com de l’entorn familiar.

La malaltia mental, com explica en Jordi Foix (Associació Els Tres Turons) és possiblement una de les formes de patiment que històricament, a les nostres societats occidentals, ha estat mes envoltada d’imatges externes esbiaixades que poc han tingut que veure amb la realitat. La por, el desconeixement, la superstició, interessos i tendències socials dominants, etc., han fet que la persona que patia una problemàtica greu de salut mental quedés estigmatitzada per vida, relegada a ser subjecte de la caritat o directament tancada, com si hagués comés alguna mena de delicte.

Fets com aquest haurien de ser explicats per especialistes i entesos que ens els fessin entendre millor i no tant per la premsa groga, rosa i sensacionalista que no fa més que complicar les coses.

Tags: Malalties mentals

Tots tenim dret a la vaga. Però no tenim dret a vagues salvatges com la que van fer els controladors el passat divendres. Tota la raó que puguin tenir (si és que en tenen, que no ho sé) queda anul·lada amb la seva actuació boja i des qualificadora.

A aquests senyors ( i senyores) els recordaria que no són els únics que viuen estressats; que no són els únics que tenen responsabilitats importants; que no són persones mal pagades; que no s’hi val tot a l’hora de reivindicar coses ( amb raó o potser amb no tanta)… I encara se’ls podria recordar moltes altres coses. 

Fa un parell de dies que un metge els ho recordava en una carta que publica el diari El País. Aquest metge els feia la següent reflexió als senyors controladors (i controladores):

“Sóc llicenciat en Medicina i Cirurgia després de sis anys d’estudis, especialista en Medicina Interna i en Nefrologia després de vuit anys i doctor en Medicina. Treballo en un hospital públic des de fa 25 anys amb malalts trasplantats o amb insuficiència renal. He vist morir a pacients de totes les edats sota la meva responsabilitat. Sóc delegat sindical i sé el que és tractar amb l’Administració. He vist a la televisió com un representant dels controladors aeris parlava de pressió i estrès, i com els havien portat al límit: "Abandonar el lloc de treball al·legant problemes de salut".
Espero que cap dels controladors o els seus familiars vagi a un hospital i li diguin que no el poden atendre perquè gairebé tots els professionals sanitaris estan "malalts".Podran al·legar que la meva responsabilitat és diferent, i jo els preguntaré per què el meu sou és molt inferior al seu treballant més de 2.100 hores l’any. Per la crisi ens han baixat el sou i altres millores laborals, però mai, mai, he pensat en abandonar les meves obligacions amb els pacients.
Els repto a que vagin a un hospital i vegin treballar el metges i infermers amb pacients greus. Que acudeixin a qualsevol quiròfan on s’està realitzant un trasplantament, o extraient un ronyó a un donant sa que l’hi dóna a un familiar, i així un llarg etcètera, perquè vegin el que és l’estrès. No hi ha res més estressant que veure morir un pacient malgrat els esforços realitzats.
El que han fet té un nom: manca d’ètica i professionalitat. Tota la resta és demagògia.

JOSÉ MANUEL GONZÁEZ-POSADA – Metge-Santa Cruz de Tenerife – 07/12/2010

Tags: Vaga

Francisco Capella –a qui no tinc el gust de conèixer- és controlador aeri. La seva opinió de primera mà i ben personal ens podrà servir per a fer-nos més càrrec del que passa amb aquest col·lectiu.

A més de controlador, és director de l‘àrea de Ciència y Ètica del Instituto Juan de Mariana, creador del projecte Inteligencia y Libertad. Té un Blog on hi escriu regularment.

Explica així el seu punt de vista. Serà bo que el llegim per tal de tenir més elements de judici.:

“Tengo formación académica como físico, en inteligencia artificial e ingeniería del conocimiento, y como economista. Soy liberal, comentarista de opinión en Libertad Digital y miembro del Instituto Juan de Mariana. Y soy controlador aéreo en Aena desde hace once años, de lo cual no estoy precisamente orgulloso. He estado destinado en las torres de control de Tenerife Sur y en Madrid Barajas (donde fui instructor y supervisor) y ahora estoy en proceso de instrucción en el centro de control de ruta de Madrid Torrejón. Además he estado en comisiones de servicio en las torres de Almería, Ibiza y Málaga. Aclaro que este artículo lo escribo a título estrictamente personal.

Mis sueldos de los últimos años han estado ligeramente por encima de la media dada a conocer por el ministro Blanco (aquellos más de 330.000 euros brutos anuales). Además mi nómina era de las relativamente bajas en la torre de control de Barajas, ya que estando más o menos en la media de antigüedad y carrera profesional yo solo hacía la ampliación laboral básica (el primer nivel de los tres que había de horas extra). Y Barajas es una torre de categoría inferior a los centros de control, que es donde hay más personal destinado.

Estos abultados salarios se han conseguido mediante la elevación de la demanda de controladores y la restricción de su oferta, fenómenos que no han sido ajenos a la presión sindical y a su capacidad de hacer daño al dejar de prestar un servicio esencial difícilmente sustituible (la unión hace la fuerza, especialmente en un monopolio público como éste). Los propios controladores decidían de forma casi unilateral cuántos eran necesarios durante cada turno en cada dependencia (las configuraciones de referencia, con cantidades a mi juicio infladas y exageradas porque prácticamente siempre solía sobrar personal, a menudo se abrían sectores no estrictamente necesarios y las horas efectivamente trabajadas estaban lejos del límite reglamentario). Dada la limitación de horas a trabajar por convenio (1.200 anuales) se programaban grandes cantidades de horas extra.

Algunos controladores se han presentado ante la opinión pública como responsables trabajadores que sacrificaban su tiempo libre, su familia y su salud (el famoso presunto estrés laboral) para hacer las horas extra y salvar la navegación aérea, al turismo y al país: la verdad es que se aprovechaba cualquier oportunidad para generar esos servicios adicionales y se hacía cola para hacerlos y cobrarlos suculentamente. Simultáneamente el sindicato reclamaba con gran cinismo ante la opinión pública más controladores, justo lo contrario de lo que realmente quería (cualquier economista puede explicar cómo a los gremios les interesa restringir la competencia para elevar sus ingresos y mejorar sus condiciones).

Quizás por la bonanza económica o para evitar problemas políticos los ministros y los directivos anteriores de Aena cedieron ante la presión sindical, básicamente las amenazas de dejar de hacer esas infladas horas extra y quizás también retirar a los profesores de la escuela y parar en seco los procesos de formación. Otras medidas eran y son las típicas de las huelgas de celo: utilizar el reglamento y los procedimientos (estos últimos de nuevo decididos y aplicados según el criterio de los propios controladores) como excusas para ralentizar el tráfico (los controladores aéreos insisten mucho en la seguridad, la cual invocan constantemente y aprovechan para meter miedo al personal, pero de lo que no pueden presumir en general es de eficiencia).

Durante mucho tiempo advertí a mis compañeros de que se estaban pasando y que estaban generando un sistema insostenible, pero obviamente no me hicieron ningún caso y continuaron los excesos y abusos. Y entonces llegó la crisis económica, la reducción del tráfico aéreo y el cambio de ministro de Fomento y de equipo directivo en Aena. Y más recientemente las nuevas leyes sobre provisión de los servicios de navegación aérea. Lejos de practicar una sana autocrítica, el nuevo equipo directivo de USCA (Unión Sindical de Controladores Aéreos) ha decidido huir hacia delante, se han autoproclamado víctimas esclavizadas y han promovido la convocatoria de una huelga. Estoy totalmente en desacuerdo, y además me siento profundamente avergonzado e indignado por lo que he visto y oído en los últimos meses en la torre y en la sala de control. Por eso me he dado de baja del sindicato USCA y estoy considerando mi futuro profesional. En próximos artículos espero ir dando más detalles, aclarando ideas y desmontando diversas falacias difundidas interesadamente por algunos controladores aéreos.”

Tags: Abusos, Comunicació, Controladors aeris, Ètica i Moral, Vaga

Temps de crisi. Temps d’atur. Temps de buscar feina i no trobar-ne. Temps de sofriments per a moltes persones perquè no es veuen perspectives de futur optimistes a curt termini. Gent amb currículums prou brillants que no troben res. Ja ni parlem de feines dins les seves lògiques perspectives que tenien quan van estudiar i es van preparar per al futur.

Ara diuen que les coses han canviat i que els joves han d’estar preparats per a treballar on sigui i en el que sigui. Els diuen que han de canviar de perspectiva. Potser els hi han dit massa tard. Molts ja tenen un currículum fet i molts d’ells s’han preparat a consciència, amb molts d’esforç i amb molts de sacrificis.

Potser vam donar massa importància al currículum. Potser vam donar massa importància als estudis universitaris, en detriment de la formació professional, menystinguda i menysvalorada durant molts anys. Molts d’aquells nois i noies que van fer formació professional i ara són uns bons professionals tenen feina i tenen futur. Potser ens ho haurem de plantejar i tornar a temps passats… Potser ens haurem de plantejar que el més important no és construir-se un brillant currículum sinó que l’important és formar-se per allò que la societat necessita en aquests moments i en els propers anys.

I això ens ho han de dir els polítics, que són els responsables de l’economia d’un país i els responsables de la formació del nostre jovent i promocionar els sectors econòmics que tinguin més futur i puguin donar feina a la gent. Si no es fa així, tenim assegurada una joventut decebuda i enfonsada i amb el  trauma de no veure sortida a la seva vida.

Aquells que en altre temps van ficar al cap d’aquell pobre noi i noia l’obsessió pel currículum, ara els hauran de donar una resposta adequada. El que ningú no podrà negar és que als seus vint-anys va aconseguir un espectacular currículum de gairebé vint pàgines plenes de màsters, cursets, estades, viatges d’estudis, congressos, ponències, comunicacions, assistències i altres mil gastronomies exquisidament intel.lectuals.

Ningú podrà negar que aquell pobre noi o noia es va convertir en una mena d’arcàngel curricular. Per això és fàcil d’entendre que quan va portar el seu currículum a aquell cap de personal curat d’espants i aquest, cansat de tanta brillantor, va llançar el currículum a les escombraries exclamant "un altre ridiculum vitae", el pobre noi patís un mortal “patatús” i en sortir de la porta va afegir al seu currículum el colofó que hi faltava: RIP (Requiescat in pace).

Amén.

Tags: Crisi, Feina

“Estrènyer-se el cinturó” és la frase que en primer lloc els ve a la boca a alguns dels polítics que manen. Estaria bé si tots ens l’estrenyéssim. Però em sembla que no és així i sempre toca als mateixos.

Ara han apujat els impostos amb l’excusa que Espanya té els impostos més baixos de tota la U.E. Suposo que no han mirat prou bé els salaris que tenim, perquè si ho haguessin fet potser haurien de callar. Perquè si mirem el salari mínim interprofessional fixat per Eurostat per al 2010 veurem que és el següent als diferents països:

Luxemburg 1.610 €
Irlanda 1.462 €
Holanda 1.357 €
Bèlgica 1.336 €
França 1.321 €
Gran Bretanya 1.148 €
Grècia 681 €
España 600 €
Portugal 497 €
Polònia 334 €
Romania 137 €
Bulgària 112 €

Altres dades a tenir en compte:

Mantenim, entre tots, a prop de 2.000 diputats i senadors (comptant els eurodiputats espanyols). "Xina" en té 2.900 aproximadament. (Sobren les paraules).

Tenim un parc mòbil al servei dels polítics de 35.000 vehicles. I no pas dels barats: L’Audi A8, el Volkswagen Phaeton, el Lexus GS-450 i els Mercedes són els models preferits pels nostres polítics. Espanya en té tants com el Japó. I encara que pugui sonar a broma, el segueixen de prop els dos països europeus més afectats per la recessió: Grècia i Portugal.

D’això se’n diu estrènyer-se el cinturó? El primer que se li ha acudit a un govern socialista (que es diu d’esquerres "sic"), per pal.liar el dèficit ha estat atracar als vells congelant les seves pensions, cosa que en el seu discurs en arribar al poder vehementment va dir que no faria.

Per què no es retallen les despeses supèrflues?; per què no se suprimeixen ministeris que ja no tenen sentit quan les transferències ja han estat fetes?; per què no se suprimeixen els 600 assessors del Sr Zapatero?(que voldríem saber què assessoren..) Per què els ministres van a Brussel·les en tres avions militars el mateix dia com una vegada va passar?

En aquesta campanya electoral que tenim sentirem moltes promeses. Un munt. Algunes de ben inconcretes i altres irrealitzables. O promeses de coses que no depenen de nosaltres sinó que depenen de Madrid (l’excusa perfecta per no complir-les). La gran promesa que ens haurien de fer hauria de ser la de reduir despeses urgentment i dir-nos exactament en què. Suposo que poden concretar i suposo que ho poden fer. Si és que en tenen ganes, és clar.

Tags: ECONOMIA, SOCIETAT

Fa una temporada que vaig rebre un d’aquests PPS que corren i que em va enviar un amic. El vaig guardar com acostumo a fer. Alguns no els he llegit més però aquest em va quedar gravat i avui l’he volgut aprofitar per a la meva reflexió.

No sé si des dades són exactes o no. Però aquest fet no és massa important. L’important és el missatge que ens vol donar. El PPS diu que si poguéssim reduir la població de tota la Terra a un petit poblet  d’exactament 100 habitants, mantenint les proporcions existents en l’actualitat, el resultat seria alguna cosa més o menys així. Hi hauria:

De les 100 persones,
80 viurien en condicions infrahumanes.
70 serien incapaços de llegir
50 patirien de desnutrició
1 persona estaria a punt de morir
1 nadó estaria a punt de néixer
Només 1 (sí, només 1) tindria educació universitària i només hi hauria 1 persona amb ordinador.

En analitzar el nostre món des d’aquesta perspectiva tan comprimida és quan veiem més clarament la necessitat d’acceptació, entesa, i educació de les persones. Per això caldria que penséssim …

Si ens hem aixecat aquest matí amb més salut que malaltia, llavors som més afortunat que els milions de persones que no sobreviuran aquesta setmana.

Si no hem experimentat mai els perills de la guerra, la soledat d’estar empresonats, l’agonia de ser torturats o les punxades de la inanició, llavors estem millor que 500 milions de persones.

Si tenim menjar a la nevera, roba a l’armari, un sostre on refugiar-nos i un lloc on dormir, vol dir que som més rics que el 75% de la població mundial.

Si guardem diners al banc, a la cartera i tenim algunes monedes a la tauleta de nit… ja estem entre el 8% més ric d’aquest món.

Si podem llegir aquestes paraules som molt més afortunats que els més de 2.000.000.000 de persones d’aquest món que no poden o no saben llegir.

Els afortunats d’aquest món hauríem de treballar com si no necessitéssim tant els diners, hauríem d’estimar com si mai no ens haguessin ferit i hauríem d’estar contents per tot els que tenim ara i per totes les immenses possibilitats que tenim a les mans.

Tags: Drets humans, Justícia, Pobresa, Riquesa

Ja us aviso d’entrada –i el que avisa no és traïdor- que aquest post és d’aquells que deixen regust amarg a la boca i agror al cor. D’aquells que no fan massa per llegir en un matí de diumenge que, en teoria, hauria de ser relaxat i hauria de servir per no fer-nos mala sang. però és que vaig rebre aquestes dades ahir d’un amic i no em puc estar de transmetre-us-les.

Espero que no us espatlli el dia!!

Declaracions històriques manifestament anticatalanes

*1625 – Conde Duque de Olivares: “Ahora que os hemos asimilado y no tendréis que gastaros dinero en luchar contra nosotros, parece razonable que nos paguéis con impuestos”.

*1725 – José Patiño: “… es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo criminal (Catalunya)…”.

*1906 – Revista “Ejercito y Armada”:* “Hay que castellanizar a Cataluña … Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza”.

*1907 – La revista militar: “El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertat, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.

*1927 – Juan Llarch: “Obligar a usar el castellano en Cataluña es hacerles un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas”.

*1934 – Manuel Azaña: “una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cinquenta años”.

*1938 – General Queipo de Llano: “Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”.

*1939 – Governador Militar Aymat: “¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del  sol que os alumbra!.

*1968 – Luis de Galinsonga: “Todos los catalanes son una mierda”.

*1968 – Manuel Fraga Iribarne:* “Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue  ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general  Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar”.

*1981 – Santiago Bernabéu: “Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes”.

*1984 – Leopoldo Calvo Sotelo: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”.

*1984 – José Prat: “Los catalanes sólo son importantes cuando escriben en castellano”.

*1984 – Felipe González: “El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”.

*1993 – Pedro Pacheco: “Vascos y catalanes son buitres prestos a recoger la  carroña”.

*1994 – Mercedes de la Merced : “Me preocupa que la
Guardia Civil pueda  llegar a depender de Jordi Pujol, hoy Presidente de la Generalitat , y mañana  de cualquier loco que la pueda presidir”.

*2001 – Juan Carlos I: “… a nadie se le obligó nunca a hablar en  castellano; fueron los pueblos más diversos
quienes hicieron suyo por  voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”.

*2006 – Alfonso Guerra: “Nos hemos cepillado el Estatut”.

*2008 – L’alcalde d’Agón (Aragó): “¡Que los catalanes se mueran de sed, los jóvenes estan hartos de la opresión catalana”, ”Es muy probable que el  pueblo se tome la justicia por su mano y destruyan las tuberías del trasvase  y otras instalaciones, si no reciben justa recompensa por las molestias que  la Generalitat ha causado”.

*2009 – Alicia Sánchez Camacho: “No podem permetre que el català sigui la llengua vehicular a les escoles”.

 
Sense comentaris…..

Tags: Catalunya, Fanatismes, Intolerància, Manifestacions violentes