A PEU

Ara ve Nadal, matarem el gall!, diu la cançó. Bé, això de matar el gall ja no es fa. Ja el comprem mort i preparat i tot. Però sí que per Nadal sembla que cada vegada més ens vegem obligats a fer regals. Em sembla que inclús ens passem una mica en aquest tema. Jo considero que hi ha uns regals que valen molt més la pena que qualsevol altre i que no sempre sabem fer, començant per mi mateix. Hauríem d’aprendre a fer regals diferents.  Per exemple:

1 .- El regal d’escoltar: Però realment escoltar, sense interrompre, badallar o criticar. Només escoltar.
2 .- El regal de l’afecte: Ser generós amb petons, abraçades, copets a l’esquena i encaixades de mans, aquestes petites accions demostren l’afecte per la teva família i amics.
3 .- El regal del somriure: Omple la teva vida d’imatges amb somriures, dibuixos i caricatures, i el teu regal dirà "m’agrada riure amb tu"
4 .- El regal d’una nota escrita: Això pot ser un simple "gràcies per ajudar-me", un detall com aquests pot ser que sigui recordat tota la vida i potser canviar-la i tot.
5 .- El regal del reconeixement: Un simple però sincer "estàs molt bé amb aquest vestit", "has fet una gran feina" o "va ser un deliciós sopar" pot fer especial un dia.
6 .- El regal del favor: Tot els dies procura fer un favor.
7 .- El regal de la solitud: Hi ha dies que no hi ha res millor que estar sol. Busca algun dia d’aquests i fes-te aquest regal i demana’l de tant en tant als altres.
8 .- El regal de la disposició a la gratitud: La forma més fàcil de fer sentir bé las demés és dir-li coses que no són difícils de dir com:!! "Hola"!! i!! "Moltes Gràcies"!!

Segurament que no és el millor per a una economia en crisi, com la nostra d’aquest moment, això de fer pont. Però què voleu que us digui: pels que hem de treballar un dia sí i un altre també, els ponts són una benedicció: Ajuden a desconnectar, tallen la monotonia, des estressen, permeten fer coses que vas deixant per un altre dia i crec que milloren la productivitat (almenys a la llarga….). Com que jo no sóc dels que van a la neu, ni sóc massa de sortir, em quedaré a casa més feliç que un gínjol…

Quan aquest matí he obert els ulls, he pensat: avui no em cal anar a treballar: Què puc aprofitar per fer? He d’anar al banc, he d’anar a una oficina a canviar unes dades, he de portar el cotxe al mecànic, he d’arreglar una persiana que s’ha trencat, he d’arxivar papers, puc anar a caminar una estona…. Tot plegat un munt de coses, però coses diferents a les que faig habitualment. Ompliré d’una altra manera el meu temps i la vida serà la mateixa però diferent.

He anat al mecànic i també feia pont. He arreglat la persiana. He anant al banc. He anat a l’oficina de recaptació d’impostos per canviar unes dades. He caminat una estona. He badat una altra estona a la plaça tot mirant el desplegament que feia TV3 per no sé quins motius. Allà s’hi movia un munt de gent que no us podeu imaginar. Devies estar per gravar alguna cosa… He fet altres minúcies i ara sé que tinc tota la tarda per fer el que em sembli. I demà encara és festa!

Ja ho deia: beneïts ponts! Que el gaudiu els que també en feu. I els altres paciència…que és la mare de la ciència.

  El hi jab o vel islàmic no significa sempre el mateix, ni en totes les cultures ni per a totes les dones que el porten. Mentre per a algunes és una opció personal que expressa la seva religiositat o bé una reivindicació cultural, per altres és una obligació social o familiar, moltes vegades de clares connotacions masclistes.

Sigui com sigui, el seu ús en l’àmbit públic ha generat nombroses polèmiques en molts països. França ho va prohibir el 2004 a les escoles públiques, en l’administració i en els hospitals, juntament amb qualsevol altre signe religiós ostensible. A Bèlgica, el consell escolar de la regió de Flandès acaba d’anunciar que farà il legal l’ús a partir del 2010. A Espanya, en canvi, el principi general és l’acceptació de la simbologia religiosa personal i fins al moment no hi ha hagut greus problemes amb aquest assumpte. Tampoc a Catalunya, tot i ser la comunitat autònoma amb més alumnes musulmans, segons la Unió de Comissions Islàmiques d’Espanya.

No obstant això, La Vanguardia (12 d’ Octubre) va informar d’un incident en un institut de Mollerussa (Lleida) que semblava trencar la tolerància existent amb l’ús del vel islàmic a les escoles. De fet, la protesta no era pròpiament pel vel de les dues alumnes sinó que, en realitat, els alumnes rebels estaven en contra de la norma que els prohibeix portar gorra o qualsevol altre objecte al cap. És aquest un matís important perquè converteix una protesta que inicialment semblava intolerant en tot el contrari. Sembla ser que volia ser una protesta en contra de certes lleis i a favor de la llibertat de portar cada un el que li sembli millor.

De totes formes, aquest tema del vel tard o d’hora serà un problema si no es mira d’eradicar la intolerància d’uns i altres. Perquè hi ha, certament, molta intolerància en grups musulmans radicals. Però també n’hi ha en grups cristians, polítics, esportius, etc Només cal anar a certs camps de futbol i escoltar que crida certa gent contra alguns jugadors. O les agressions que van fer els jugadors d’un equip de futbol de Barcelona a un altre format per jugadors llatinoamericans.

La metxa es pot encendre en qualsevol moment i tots plegats tenim molta feina a fer, em sembla, si no volem mals pitjors.

Quasi cada dia, quan torno de treballar, trobo l’escala del bloc de pisos on visc ple de papers, de burilles i de brutícia. Això ho hem detectat els veïns des de fa uns 6 o 7 anys cap aquí i tots estem d’acord a què és degut i qui és qui embruta. No voldria ser injust i no vull posar a tothom dins del mateix sac, però sí que tots coincidim en que hi hagi tanta brutícia és degut a tipus de veïnatge que ha anat entrat en els darrers anys. I no vull ser més explícit.

Però aquest fet m’ha portat a pensar en que hi ha persones mal educades i persones que no han estat mai educades. La diferència és gran i no és només de matís. Hi ha aquell jove, per exemple, que embruta perquè porta dins seu una espècie de ressentiment amb els pares, amb la família i amb la societat en general. És com una forma de protestar callada. Però aquest jove sap molt bé el que fa perquè els seus pares i l’escola, des de ben petit, li han ensenyat unes normes de comportament social determinades. Després les seguirà o no…

I després hi ha l’altre tipus de persona que mai a la vida li han dit que no ha d’embrutar perquè a la seva cultura i al seu país potser no donen cap importància a aquestes coses. Potser no ha anat mai a una escola. Potser no ha viscut mai en un pis. Potser ha viscut sempre al carrer enmig de la pobresa i la brutícia. I aquí ha de viure en un pis, amb unes normes de comportament amb els veïns que li resulten totalment estranyes. Al seu país no havia un horari per a no fer soroll. Aquí no pot entendre que al seu pis no pugui xerrar fort o posar música. No ho entén perquè potser mai ningú li ha explicat…

No n’hi ha prou, per altra banda, la formació intel·lectual sense l’adquisició d’uns bons hàbits. L’ordre, la neteja, la perseverança, les normes socials o el respecte als altres no s’aprenen en els llibres o acadèmies.

   Tinc un nebot que es diu Vladimir. Té nou anys. Fins als 6 anys,  no sabia què era una pilota de futbol. Allà o l’orfenat de la Sibèria no podien jugar, perquè la major part de l’any estaven envoltats de neu, o feia molt fred, o no tenien pilota per a jugar. Quan va arribar, amb 6 anyets, no havia vist la majoria de les coses que els nostres infants han vist i tingut des de sempre.

Avui l’he acompanyat al futbol perquè feia dies que m’ ho demanava i encara no l’havia vist jugar. Juga a l’equip infantil de l’ Ivars d’ Urgell. És el més petit del grup i juga pocs minuts. Però d’això ell no en fa cas. Té una gran il·lusió i li agrada molt. La veritat és que n’ha après força ràpid i, encara que no arribi a ser mai un Bojan, sí que serà un bon jugador. Temps al temps!

El Vladimir és llest com una centella. És viu, inquiet i mogut com el cul del Jaumet. En pocs mesos va aprendre el català i el castellà i  en els estudis rutlla prou bé. Neda molt bé i serà un bon esportista. S’ha adaptat totalment a una nova situació, que per a ell i per a la majoria de nens adoptats deu ser difícil. Però sembla feliç i, a fi de comptes, és el que importa.

Com que és petit d’edat, de físic i encara no n’ha après prou d’això de jugar a la pilota, només juga pocs minuts en els partits i quasi bé sempre a les darreries dels partits, quan la cosa ja està decidida. Però, com deia bans, això a ell no li importa gens ni mica. Quan surt al terreny de joc ho dóna tot i corre darrere la pilota com un beneit. Això em fa pensar  en la feina que han de fer els entrenadors i cóm n’és d’important psicològicament tractar els jugadors que no són els bons, els importants, els de primera fila, els cracks. M’ha fet pensar com n’és d’important saber que tens un lloc en la vida, un paper determinat i que sempre compten amb tu, encara que només sigui vint minuts. I cóm n’és d’important tenir la il·lusió de que potser un dia podràs jugar tot el matx i que potser podràs marcat un o dos gols. En el fons, la vida és això: aspirar a tenir un lloc on ser més o menys feliços i tenir il.lusions. O no?

Aquesta expressió tan catalana, amb què hom  manifesta un cert desengany del món, per les tribulacions, falsedats, etc., que s’hi esdevenen, no és pas d’ara. A Castellnou, el meu poble de naixement, hi havia "Lo vell Tano" que sempre la deia. De ben petit li havia sentit dir una vegada i una altra. Per tant, vol dir que ja fa almenys 60 anys que el nostre món és un món de mones…

La vida és feta de desenganys, falsedats i mals de tota mena, ja ho sabem. Al paradís terrenal ja n’ hi trobem una bona colla i podríem anar seguint al llarg dels segles. Però també hi han, gràcies a Déu, les coses bones, les bones persones, les bones paraules i, sobretot, les bones accions.

Sembla que ara és temps de renovació, de regeneració, de tornar a començar, de tornar a il·lusionar, de voler tornar a fer les coses bé. No ens ho prediquen els capellans (aquests ja ho fan sempre) però ens ho prediquen els polítics, els empresaris, els sociòlegs i tota la colla de tertulians de les ràdios i la TV que surten cada dia.

D’acord. Però estem tan acostumats a que ens enganyin; a que les coses no siguin com ens diuen; a que les paraules no vulguin dir res o a que vulguin dir justament el contrari del que volen dir que  ja no fem cas de res. Per exemple, jo m’imagino al vicepresident Joan Franquesa, que ha presentat la dimissió com a directiu del FC Barcelona al president de l’entitat, Joan Laporta, per mitjà d’una carta de renúncia, com deu estar el pobre home. Resulta que fa una carta, dona totes les explicacions que pot…. i ningú li fa cas, ningú el creu. Tots els diaris diuen que del que diu, res de res. Que les raons són ben bé unes altres i que gira i que tomba. El cas és que la seva carta és paper moll  i no només no ha servit per aclarir res sinó que ha servit per a empitjorar-ho i fer especulacions i càbales.

El que dèiem: quin món de mones!

Per ser justos, hauríem d’aprendre a mirar una mica més cap a dins nostre. Cap enfora normalment ja ho fem i, a vegades, massa i tot. Mirem els altres, critiquem els altres, els veiem la brossa de l’ull i no veiem la biga que tenim dins del nostre.

Aquest text que algú m’ha fet arribar retrata exactament el que ens passa massa vegades a la majoria de nosaltres.

"Els vull explicar algunes coses de les que m’he adonat m’he adonat recentment…

Que la cantonada de casa meva és dues vegades més lluny que abans …  I
a més hi ha una petita pujada en què abans no m’havia fixat ….

Que m’he adonat que els graons de les escales ara són molt més alts … 
Que no serveix de res demanar-li a la gent que parli més clar, perquè
tots ara parlen tan baix que no s’entén gairebé res…

Que la roba que vull comprar ara la fan tan petita, sobretot a la cintura i als malucs, que em resulta molt desagradable posar-me-la …

Que la gent ha canviat i que ara és molt més jove que quan jo ho era ..
I de l’altra banda, la gent de la meva edat és molt més vella que jo…
Tant és així que l’altre dia em vaig trobar amb una antiga coneguda i ha
envellit tant … … que no em va reconèixer…

També he deixat de córrer darrere de l’autobús, perquè m’he adonat que ara surt molt més ràpid que abans….

Tot això ho he reflexionat aquest matí, mentre m’ arreglava davant del
mirall …

A propòsit…  Us heu adonat que els miralls ja no són tan nítids i clars com fa 50 anys?"

Tampoc és que sigui d’ara. La cosa ve de lluny. Sempre hi ha hagut persones cobdicioses i si repasséssim la història en trobaríem un munt. Tenir ganes de "tenir cada cop més" sense aturador de cap mena, de progressar sense fi, de tenir munts de diners, de "tenir poder per poder tenir més poder i més diners" ( i no és un joc de paraules…) deu ser una cosa natural en l’home. I que sigui natural no vol dir que sigui bona. La cobdícia ha estat l’origen de guerres, de persecucions, de conquestes, de crisis econòmiques com l’actual i de malvestats de tota mena. Això és tan evident, que ni cal explicar-ho ni cal donar-ne gaires exemples perquè tots en tenim un munt en la nostra memòria.

Malauradament, aquests dies ho veiem a casa nostra un cop més amb el cas Millet. De tant en tant es destapen pastissos d’aquesta mena i podem veure com algun polític o algun empresari hi estan embolicats fins a la medul·la i se’ls han ben repartit en benefici propi i pagant els contribuents. La cobdícia és l’apetit incontrolat de béns de tota mena, però especialment econòmics, perquè, com deia Groucho Marx, "hi ha moltes coses a la vida més importants que els diners, però costen molts diners". Amb diners s’arriba a tot arreu i s’aconsegueix tot. "Poderoso caballero es Don Dinero" deia Quevedo…

Però, posats a pensar una mica en el tema, jo em pregunto: Cóm pot una  persona que està ja prou bé econòmicament, voler més i més sense fi? Cóm pot una persona "honorable" posar en perill la seva honorabilitat, la seva situació personal, la seva llibertat, el seu mateix patrimoni per no saber parar a temps en aquest desig de tenir i tenir?

La moderació seria tot el contrari d’aquest actitud i potser seria hora ja d’educar una mica en el sentit de la moderació, de l’equilibri, de l’austeritat i de la justícia. Ens cal tenir tant per ser feliços? Cal fer trampes i més trampes per poder viure bé? No podríem passar amb bastant menys?  Veurem en que quedarà tot plegat l’assumpte Millet perquè no ha fet més que començar. Però, si us he de ser sincer, em temo que quedarà en res i que una bona part del que ha robat no retornarà al poble. Com ha passat en altres ocasions en que, com a molt, han passat un temps a la presó, però mai han refet el mal causat a tantes i tantes persones. No sé si ens haurem de conformar una vegada més en que les coses quedin així. Potser si.

Jo no sé per a que serveixen els tatuatges. No els entenc. No entenc per què la gent es tatua. Què vol dir? Què vol aconseguir? Per què és tanta moda? En fi, que no ho entenc…

Ja sé que és moda i que tot el que es posa de moda una gran majoria de gent ho segueix fidelment. Serà veritat que cada dia som més ramat de bens? Si es tatuen per distingir-se tampoc no ho acabo d’entendre perquè la única cosa que fan és canviar el dibuix (i ni això!) però el fet és el mateix: tothom va marcat. Abans marcaven els xais, les vaques, etc per a distingir-los. Ens hem de marcar per a distingir-nos? Som tan iguals i volem ser tan diferents que ens hem de fer una marca al braç. al cul o a la panxa? I aquests que es tatuen la cara i bona part del cos saben exactament el que fan i el que significa?

En fi, que cadascú faci el que li sembli. Només faltaria! Però jo proposo una nova moda i farà que encara es puguin distingir més del ramat: a partir d’ara tatuaria els cervells. A veure si així podem fer persones diferents, úniques, personals, no clòniques. Potser marcar el cervell farem que la gent pensi diferent, sigui una mica més original, més creativa i ens podem distingir una mica més els uns dels altres.

I, entretant, la indústria que envolta aquestes noves arts fa calers a munts. I l’any vinent s’inventarà una nova moda. I els colors i els tatuatges canviaran una mica per tal que res canviï. Una mica semblant a com passa amb la roba: que la moda i els colors han de canviar cada temporada per tal que la indústria no pari….

Què en som de rucs!

Ahir parlava de morir ric. De com ens esforcem i fem el que sigui per aconseguir coses, estatus social i riqueses. Bé: uns més que altres, és clar. Ahir mateix em telefonava un amic que acabava de llegir l’entrada del blog i em comentava el que havia escrit. I vam parlar una mica del que significa ser ric per a la nostra societat i de les ànsies, dels esforços i del temps que hi dediquem. Jo li deia que si dediquéssim tant temps i esforços en ser bons tindríem força més felicitat: no tindríem tantes coses però seríem més feliços.

He estat pensat una estona en això i recordava una frase que vaig llegir fa temps a Mamerto Menapace, un monjo argentí que té uns deliciosos llibres, plens de saviesa. Recordo que deia:

"Rico no es el que tiene más, sino el que necesita menos. Como no es más sano el que dispone de más remedios sino el que no necesita ninguno"
Mamerto Menapace

Aquesta és per a mi la gran saviesa que no tenim en compte. Busquem i busquem coses completament inútils. Entenc que el que no té res busqui el necessari per a subsistir. Com els africans que arriben en pastera a Europa; perquè si al seu país no tenen absolutament res, comprenc que vinguin jugant-se literalment la vida, encara que potser no ho aconsegueixin mai. Però els que ja tenim el necessari (i més del necessari) què busquem? Tantes coses necessitem? Tant pobres som que hem d’acumular i acumular coses i més coses. Les nostres cases, plenes de cosetes en tots els racons, no fan res més que manifestar el pobres que som. Omplim les cases de coses perquè tenim els cors buits i molt poca autoestima.

Avui he tornat a la feina després d’unes -crec que merescudes- vacances. He tornat al meu ACUDAM de fa un munt d’anys. Una empresa que no és només empresa. Una empresa que dóna feina, que fa una molt bona feina  però que és molt més que tot això.

He tornat a la feina content. Gràcies a Déu, tinc feina. En aquests moments de crisi econòmica que vivim és una sort tenir feina.  Per això no em queixo. I tampoc em queixo de tenir la feina que tinc. No puc dir el que diu el raspall de l’acudit de dalt…

Penso que és una sort tenir feina i és una sort tenir la feina que tinc. Treballar amb els nois i noies amb qui treballo és tant enriquidor i tant bonic que no tinc dret a queixar-me quasi de res més.

És cert que podríem millorar moltes coses i que les nostres relacions podrien ser millors. Hauríem de procurar que  la nostra empresa fos cada dia millor, certament. Però no em puc queixar. Només voldria que haguéssiu vist els petons i les abraçades que ens feien els nois i noies als educadors a mida que anàvem retrobar-nos aquest matí… I les ganes que manifestaven tots de tornar a treballar. Això, estic convençut que no ho trobareu a cap més empresa!

No només no puc dir que tinc una mala feina sinó que he de dir que en dec tenir una de les més boniques que hi ha… Tant de bo tinguem un bon any i ens vagi a tots molt bé.

Miraré de retornar amb il·lusió al ritme del bloc , després d’uns dies de descans, per tal de poder comentar, reflexionar i recollir coses que a mi em semblin interessants. Als que em llegiu, moltes gràcies. Els vostres comentaris em donen ànims per anar continuant.

Demanar almoina a les portes dels temples deu ser una de les coses més antigues que existeixen. També és ben antiga l’existència d’aquelles persones que anaven de casa en casa i que jo recordo bé de quan petit al meu poble. En dèiem "demanar caritat".

Un dels records ben patents també en mi, és quan de ben petitet anava a passar l’estiu a la masia de la meva àvia -al Solsonès- i com els captaires passaven periòdicament i com se’ls donava sopar calent i un jaç on poder passar la nit. Era una cosa acostumada, normal, familiar. Ja els coneixien i la relació era molt bona.

Ara les coses han canviat radicalment. Llegia, no fa gaire, que a la Parròquia de Santa Susanna del Mercadal a Girona els problemes amb els mossens i amb els parroquians eren greus i constants. I veig que no és un cas aïllat, sinó que és ben present a tot arreu i cada dia. Moltes vegades han d’intervenir els municipals per baralles i conflictes.

Al Full Parroquial de la Parròquia de Sant Feliu de Girona s’hi llegia el següent comentari, amb el títol  "Demanar ‘caritat’ a la porta de l’església":

"Sovint a les portes de les esglésies hi ha algun transeünt, algun sense sostre, algun alcohòlic, algun emigrant. . . que pidola ‘caritat’. I n’hi ha alguns que es mostren especialment empipadors i, fins i tot, violents. Hi ha hagut feligresos que s’han sentit insultats i intimidats. Hi ha queixes de veïns i, fins i tot, a algun pidolaire provocador se l’ha hagut de denunciar". En aquest cas, els capellans assenyalen que "el tema s’ha comentat als responsables municipals i confiem que -entre tots- hi sapiguem trobar sortides humanes i positives".
Els capellans denuncien que s’ha intentat el diàleg amb els captaires, però afirmen que no volen entendre la situació. És un tema gens fàcil de solucionar i que s’hauria de treballar des d’àmbits diferents, encara que els resultats no són garantits, ni de bon tros. Entre aquesta gent hi trobes persones ben educades, amb bona fe i amb necessitats reals. També hi trobes gent aprofitada, amb vicis i costums  molt arrelats i amb clares malalties mentals i sense cap ganes de ser ajudats; a vegades amb mala fe i molt mala educació. Els voluntaris que treballen a les Càritas Parroquials ho saben prou bé i se’ls hauria de fer un monument per la paciència que tenen quan els han de tractar.

Un amic m’ha fet arribar aquesta faula, que seria  ben profitós que meditéssim seriosament ara que tenim més temps per les vacances. M’ha semblat prou interessant per transcriure-la.

Hi havia una vegada, en un poblet petit d’un país qualsevol, un grup de persones que es divertien amb el tonto del poble, un pobre infeliç de poca intel ligència, que vivia fent petits encàrrecs i rebent almoines de la gent del poble.
Diàriament, alguns homes cridaven el capsigrany al bar del poble on es reunien i li oferien escollir entre dues monedes: una de mida gran de 50 centaus i una altra de menor mida, però d’1 peso.
Ell sempre agafava la més gran i menys valuosa, cosa que  era motiu de riota per a tots.
Un dia, algú que observava el grup divertir-se amb el pobre l’innocent, el va cridar a part i li va preguntar si s’havia adonat que la moneda que triava era la de menys valor. I aquest li va respondre:
– És clar que ho sé, no sóc tan tonto …, val la meitat, però el dia que esculli l’altra, el joc s’ha acabat i no podré guanyar més la meva moneda de 50 centaus.

Podria concloure aquesta història aquí, com un simple acudit, però ES PODEN treure diverses conclusions:
  -La primera: Qui sembla capsigrany, no sempre ho és ..
  -La segona: Qui eren els veritables capsigranys de la història?
  -La tercera: Una ambició desmesurada pot acabar tallant la teva font d’Ingressos.
– La quarta: (però la conclusió més interessant) Podem estar bé i ser feliços, tot i que els altres no tinguin una bona opinió sobre nosaltres. Per tant, el que importa no és el que pensen els altres de nosaltres, sinó el que hom pensa de si mateix.

CONCLUSIÓ:
"El veritable home intel ligent és el que aparenta ser tonto davant d’un tonto que aparenta ser intel ligent" …

Mireu, si us he de ser sincer, cada dia tinc menys ganes de viatjar lluny i moure’m frenèticament entre la gentada que arreu s’acumula durant l’estiu.

Mireu, si us he de ser sincer, abans de Nova York, de París o Londres…prefereixo Espinalbet uns quants dies. Com aquests dies.

Contemplar com el sol fa lluir cada racó d’aquelles muntanyes, respirar tranquil·litat i aire fresc, deixar que el món vagi girant allà baix, una mica lluny del nostre racó és quelcom terapèutic i necessari. Temps per pensar, recordar i mirar què val la pena i què no. La memòria recorda només allò que val la pena. S’oblida de tot el demès i fa ben fet. La memòria és molt sàvia i conserva només allò que val la pena ésser salvat i guardat: aquelles persones, aquells llocs i aquells fets que van augmentar i enriquir la meva ànima.

No vull pas dir que no sigui plaent veure món, llocs desconeguts, exòtics i llunyans, però cada vegada en tinc menys ganes. També espero que ja tindré més oportunitats i més temps per fer-ho. Però, de moment, prefereixo les vacances tranquil·les de qualsevol racó de la nostra terra. L’any passat m’ho vaig passar bé al Delta de l’ Ebre. Aquest any, m’ho he passat molt bé en aquest racó tranquil del berguedà.

Avui m’han explicat un acudit que m’ha fet molta gràcia però que també m’ha fet pensar:

Un marit, ja una mica gran, sospita que la seva esposa està perdent l’oïda i vol fer una prova per comprovar-ho. Se’n va a l’habitació del costat on és ella i li pregunta: "Maria, em sents?". En no obtenir cap resposta, surt al passadís i li pregunta de nou: "Em sents?". Tampoc sent cap contesta. Llavors, finalment, decideix atansar-se al seu costat i li fa la mateixa pregunta: "Maria, em sents?". Llavors ella, ja una mica enfadada, li contesta: "Et dic que SÏ, per tercera vegada, pesat!"

A vegades no sentim perquè no escoltem.

A vegades escoltem però no sentim.

A vegades sentim però no escoltem.

A vegades ni sentim ni escoltem.

Sentir és una cosa i escoltar n’és una altra. A vegades sentim música, una conversa, etc però no hi prestem cap mena d’atenció perquè no ens interessa, perquè tenim el cap en un altre problema, perquè estem encaparrats amb les nostres cabòries.

I, com a l’acudit, a vegades pensem que la culpa és de l’altre i resulta que és únicament nostra, per falta d’atenció, perquè hem desconnectat, per estrès, per cansament…

Avui començo les vacances i penso descansar per poder recuperar forces, per poder escoltar millor i sentir el que em diuen les persones, la naturalesa, les flors, l’aire, les notícies dels diaris i de la ràdio. Sentir i escoltar, heus ací la qüestió!

En fi, miraré d’aprofitar aquests dies per viure la vida des de la pau, sense presses, amb més calma. Podré anar "A PEU" per la vida, com pretenia fer al posar el títol al blog. Anar a peu per poder observar millor la vida i treure’n les meves pròpies conclusions.

Bones vacances també als que em llegiu i que també en feu!

És molt clar que no fem servir el nostre cervell. El cervell és un orgue amb unes possibilitats immenses i en fem servir només una mínima part.

Un dels motius que, ara aviat farà un any, em van fer decidir a començar aquest blog fou el fet que m’adonava que estava perdent moltes facultats intel·lectuals. L’edat no perdona i ens anem rovellant, poc a poc, però sense aturador. Per això vaig pensar que si m’obligava a escriure sovint alguna cosa, encara que fos ben intranscendent, sempre m’ajudaria a que el meu cervell no s’acabés de rovellar del tot.

Mai he tingut bona memòria, però sí que tinc altres virtuts. Els experts diuen que hauríem de procurar millorar les coses bones que tots tenim i adquirir-ne de noves, sobretot aquelles que sabem que tenim poc desenvolupades. Per això es recomana fer exercicis i han sortit moltíssims jocs que ens ajuden a assolir aquesta fita.

Segurament que a internet en trobaríem un fotimer i la veritat és que no m’he dedicat a buscar-ne. Però sí que he trobat una pàgina que m’ha semblat prou interessant per començar els meus exercicis particulars. És la següent:

http://portal1.lacaixa.es/Channel/Ch_Redirect_Tx?dest=1-85-10-01000000

Ara que faré vacances penso passar-m’hi unes bones estones i penso buscar-ne de noves.

Bons exercicis!

El Pep Marí és cap del Departament  de Psicologia de l’ Esport del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat CAR). En sap un munt del que significa "ser guanyador". I ja no només ser guanyador en el terreny esportiu, sinó en tots els terrenys de la vida perquè diu, encara que sigui un tòpic, que l’esport és una escola de la vida.

Sap molt bé com es fa una persona amb esperit guanyador i com es fa un equip. Llegint alguna cosa seva, m’ha interessat molt quan parla d’un equip guanyador, com per exemple el Barça de l’ any passat. Diu que fer un equip guanyador és un acte espiritual. Perquè el més important és que el col·lectiu predomini per damunt de les individualitats. Per crear un equip guanyador diu que s’ha de transcendir l’ego personal, una de les coses més difícils per a certes persones.

Ho veiem cada dia als equips de futbol, a les empreses, als partits polítics… i a tota la societat. Sempre hi ha aquell que ho sap tot; que no necessita ni tan sols consultar altres opinions; que es pensa que és imprescindible; que no pot viure si no el demanen per telèfon a cada moment; que no viu sense poder manar i pensant-se que és el "rei del mambo".

Aquests tipus de persones mai sabran fer un equip. Com a molt, sabran envoltar-se de llepa-culs que els adularan i sabran dictar ordres, però no sabran manar.

El Pep Marí, diu que en Guardiola, de manera implícita, ens dóna les claus per crear equips guanyadors en tots els terrenys de la vida. Ens dóna 4 regles:

-La primera regla: Algú ha de tenir una idea, una visió.

-Següent pas: S’ha de convertir aquesta idea en un sistema o estratègia i concretar-la en uns rols individuals que hauran de complir cada un dels membres d’aquest equip.

-Tercer pas: Assignar les persones més adequades per a cada rol.

-Quant pas: Aconseguir que aquests jugadors o treballadors, passi el que passi durant el partit, siguin fidels a aquest rol i no el traeixin. Es tracta d’aconseguir que la idea, que en un principi era únicament de l’entrenador, acabi sent de tot l’equip.

Els nostres polítics, els nostres empresaris, els nostres dirigents ho haurien d’aprendre. Hi guanyaria Catalunya; hi guanyarien les empreses; hi guanyarien els equips; hi guanyaríem tots perquè la feina de cada dia es multiplicaria i la satisfacció també.

En els moments complicats en què vivim seria molt important per tal d’aprofitar millor tots els pocs recursos de què disposa la nostra societat. I seria la millor manera d’integrar tanta diversitat de persones que composen la nostra societat i fer que hi hagi unes metes comunes on arribar. Que potser és el més greu que ens està passant: algú sap cap on anem?

Un 8’5 sobre 10 és la puntuació que donen els nens al seu grau de felicitat. Aquest és el resultat d’un estudi d’un grup de pedagogs de la Facultat d’ Educació de la Universidad Complutense fet a nens de 6 a 12 anys.

De l’estudi voldria destacar tres coses coses:

-Com més petits són els nens, més feliços són.

-El que més feliços els fa és tenir una família i sentir que en formen part. Quan es fan més grans ja valoren també el tenir amics i sentir-se acceptats per ells

-Valoren més la companyia que els béns materials.

I un comentari final que m’ha sorgit de la lectura d’aquest estudi:

Els infants se senten feliços. Jo diria que molt feliços. Això és bo. Si tenim una infantesa feliç estem posant les bases per crear adults madurs, equilibrats i que saben valorar les oportunitats que ens dóna la vida. En el fons de tot plegat hi ha l’element fonamental per a tota persona: l’amor, Sentir-se estimat, per a poder estimar després.

I cal destacar una altra cosa també: El tenir més coses no és signe de ser més feliç. Les societats riques, on els nens ho tenen tot, no són més felices i no creen nens més feliços. Caldria recordar-ho més sovint.

El diari “la Mañana” de LLeida portava una notícia impactant. No sabia si prendre-me-la seriosament o en broma. Resulta que no era cap broma.

"Estava tallant pastanagues i, per un moment, vaig pensar que el cap del meu “jefe” era una pastanaga". D’aquesta manera Miao You Long explicava, per primera vegada, per què havia matat el propietari del restaurant Ni Hao de Balaguer després de clavar-li 15 punyalades.

Ahir va començar la vista oral amb un jurat popular a qui l’acusat li va posar molt fàcil, "el vaig matar jo", però que haurà de dilucidar si Miao estava en plenes facultats mentals quan va decidir assassinar Xahangsheng Ling després de confondre amb una hortalissa.

Davant d’aquesta al al.lucinació Miao va decidir practicar fins a 15 talls i quan se’n va adonar que era un ésser humà ho va rematar "perquè deixés de patir".

La notícia s’estén en uns quants detalls més i, pel que sembla, aquest home era un desequilibrat mental.

Però la notícia m’ha tornat a la memòria a rel d’una altra notícia d’aquests dies: la detenció d’una màfia de tallers de confecció clandestins a Mataró. I he pensat si en sabem gran cosa d’aquesta cada dia més gran colònia de xinesos, que no se sap massa on treballen, què fan, de què viuen, quines relacions tenen amb l’entorn, etc. perquè és un grup molt tancat en ells mateixos.

Degut al voluntariat que he fet durant uns anys ensenyant català i castellà a emigrants, he tingut relació amb alguns xinesos i inclús m’han convidat a menjar a casa seva, cosa que vaig acceptar molt gustosament. Costa conversar amb alguns d’ells perquè sabien expressar-se molt malament. Però d’una cosa m’he adonat: és un col.lectiu tant tancat en si mateix, tant dependents d’ells mateixos, tant tancat, que caldria plantejar-se seriosament con s’ha d’integrar un col.lectiu com aquest en una societat tant diferent de la seva, per tal que les condicions de treball que suporten alguns d’ells no els trastoqués l’enteniment, cosa bastant habitual en certes condicions de desarrelament, de situacions familiars i laborals difícils i humanament inaguantables. La persona pot passar fred, son, cansament, pobresa i mil coses més. Però no pot sentir-se sol i desvalgut per aquests móns de Déu, en un país estrany, sense poder-se comunicar i desarrelat completament. Per això crec que és una de les urgències socials d’aquest moment. I quan parlo dels xinesos, parlo també d’altres col.lectius d’immigrants que conviuen amb nosaltres.

Aquests dies estic llegint un llibre impactant, excepcional en tots els sentits. Un llibre emocionant, un llibre que us recomano .El llibre es titula “La sociedad de la nieve” i tracta d’un tema que fa anys que m’interessa i que m’ha fet llegir, buscar i pensar molt. És el tema de l’accident que van patir 45 uruguaians als Andes, dels quals en van sobreviure 16 després de 72 dies abandonats al fred extrem, a la fam i a la set, a la solitud de la muntanya i a la desesperació d’una situació extrema que pocs éssers humans han viscut.De la tragèdia s’han fet uns quants llibres i un parell de pel·lícules. Algun dels sobrevivents ha dit que la pel·lícula més famosa que s’ha fet sobre el tema “VIVEN” es una novel·la rosa respecte al que van passar. Aquest és per a mi el llibre definitiu perquè tots els 16 supervivents parlen de com va viure cadascú aquella terrible experiència. S’expliquen els fets però –el que és més important per a mi- s’explica la vivència personal de cada un. És un llibre que ha estat escrit després de 30 anys d’haver passat els fets. Un llibre madurat, reposat. Si fos un llibre de ficció diríem que la història resulta increïble i exagerada de tanta cruesa com hi ha. Però resulta que va ser i és veritat.Penso acabar-lo de llegir aviat perquè és un llibre que enganxa i costa deixar-lo. I penso tornar-ne a parlar un altre dia perquè és un llibre que ens ensenya moltes coses importants en uns moments en que la societat està canviant tant. D’aquell grup humà ells en van dir “la societat de la neu”. Realment va ser una experiència –forçada per unes circumstàncies especials, si voleu- d’un tipus de societat nou. En un escenari sense mesura i solitari aquella colla de nois arriben a crear una societat diferent a totes les conegudes, pautada per la misericòrdia i l’alternativa d’anar més enllà de tot el que pot semblar possible.Etiquetes de Technorati: Amistat,Valors,Vida i mort,Uruguai,Solitud,Societat

Aquests dies estic llegint un llibre impactant, excepcional en tots els sentits. Un llibre emocionant, un llibre que us recomano .El llibre es titula “La sociedad de la nieve” i tracta d’un tema que fa anys que m’interessa i que m’ha fet llegir, buscar i pensar molt. És el tema de l’accident que van patir 45 uruguaians als Andes, dels quals en van sobreviure 16 després de 72 dies abandonats al fred extrem, a la fam i a la set, a la solitud de la muntanya i a la desesperació d’una situació extrema que pocs éssers humans han viscut.De la tragèdia s’han fet uns quants llibres i un parell de pel·lícules. Algun dels sobrevivents ha dit que la pel·lícula més famosa que s’ha fet sobre el tema “VIVEN” es una novel·la rosa respecte al que van passar. Aquest és per a mi el llibre definitiu perquè tots els 16 supervivents parlen de com va viure cadascú aquella terrible experiència. S’expliquen els fets però –el que és més important per a mi- s’explica la vivència personal de cada un. És un llibre que ha estat escrit després de 30 anys d’haver passat els fets. Un llibre madurat, reposat. Si fos un llibre de ficció diríem que la història resulta increïble i exagerada de tanta cruesa com hi ha. Però resulta que va ser i és veritat.Penso acabar-lo de llegir aviat perquè és un llibre que enganxa i costa deixar-lo. I penso tornar-ne a parlar un altre dia perquè és un llibre que ens ensenya moltes coses importants en uns moments en que la societat està canviant tant. D’aquell grup humà ells en van dir “la societat de la neu”. Realment va ser una experiència –forçada per unes circumstàncies especials, si voleu- d’un tipus de societat nou. En un escenari sense mesura i solitari aquella colla de nois arriben a crear una societat diferent a totes les conegudes, pautada per la misericòrdia i l’alternativa d’anar més enllà de tot el que pot semblar possible.Etiquetes de Technorati: Amistat,Valors,Vida i mort,Uruguai,Solitud,Societat

Segons l’ Institut Superior d’ Estudis Psicològics hi han col·lectius, com el de l’ensenyament i altres similars, que són els principals afectats per la depressió, la fatiga psíquica, l’estrès i altres malalties psíquiques o derivades d’elles, com el que s’anomena síndrome del cremat o burnout.

Crec que l’estudi és molt interessant i per això us en mostro un resum. Crec que és un bon moment per reflexionar-hi en aquesta recta final de curs. Som a l’esprint final i ens cal apretar les dents, respirar fons i acabar la cursa el més dignament que puguem.

El burnout és la fase final de l’estrès continuat i es caracteritza per un pronunciat desgast laboral després de diversos anys de treball. Se’l qualifica com una síndrome d’esgotament d’emocions, despersonalització i manca d’èxit i de realització personal en el treball.
Des del punt de vista psicològic, per evitar que un treball ens cremi ha de reunir una sèrie de característiques: que sigui motivador, que no sigui repetitiu i que existeixi un cert reconeixement de la nostra tasca.

Els principals símptomes del cremat no apareixen de cop, formen part del procés de desgast laboral; entre ells destaquen la irritabilitat i sobtats canvis d’humor, cansament crònic i falta d’energia, percepció desproporcionada dels propis errors i incapacitat per veure els èxits laborals, absències injustificades al treball, insomni …
Aquests símptomes formen part d’una llarga llista de malalties que donen lloc al cercle viciós de l’estrès laboral.
Existeixen tècniques per evitar el burnout, com el fet de fomentar la formació  en tècniques de relaxació física-psíquica i en la resolució de conflictes. A nivell personal, també hi ha estratègies que poden evitar o prevenir la síndrome del cremat:
• No sobrecarregar de tasques i menys si no formen part de la tasques habituals.
• Utilitzar els canals de comunicació que hi hagi a l’empresa: departament de recursos humans, correu intern, sistema de suggeriments … per informar els superiors de les preocupacions que ens inquieten. També es pot parlar amb persones de confiança que tinguin influència i puguin solucionar la situació d’angoixa.
• Esbrinar si altres persones han passat per la mateixa situació i preguntar com ho van solucionar.
• Delimitar les funcions: demanar que s’organitzin reunions periòdiques en les que tots puguin donar la seva opinió sobre el seu propi treball, clarificar en quins àmbits és responsable cadascun i quantes tasques pot assumir sense arribar a desbordar.
• Aprendre a controlar les emocions: no enfadar-se quan es cregui que t’estan cometent una injustícia. Cal intentar exposar les queixes amb explicacions basades en fets concrets i proposant solucions. És important que quan s’exposi un problema es demostri que no afecta només a un mateix, sinó a tot l’equip.
En el moment de pressió cal saber demanar ajuda: algunes persones es cremen quan se’ls exigeix assumir tasques per les que no s’està preparat. Per evitar-ho es pot demanar un curs de formació o buscar l’ajuda d’un company més experimentat.
Moltes d’aquestes tècniques depenen de l’entorn de treball on s’estigui treballant i algunes situacions seran insalvables, però el que cal tenir clar és que l’estrès té a veure amb la resposta personal davant la vida i el treball.
Els freqüents canvis en l’entorn laboral actual ens exigeixen una gran capacitat d’adaptació i la reacció que tinguem davant d’ells pot ser decisiva per superar-ho o no.
Per tant, reduir l’estrès no sempre està relacionat amb la quantitat de treball, sinó amb l’actitud que té l’individu a reaccionar davant moments difícils o de canvi.

Bon final de curs a tots!

Etiquetes de Technorati: Estrès,Feina,Psicologia

En la nostra cultura el pa i el vi són més que simplement aliment bàsic i quotidià. En altres cultures serà l’arròs, la cervesa i qualsevol altre aliment.

El pa i el vi per a la nostra cultura formen una parella indestriable. L’un acompanya l’altre i l’ un fa més bo l’altre. A més d’aliment, per a nosaltres són simbòlics.

En la vida no tot és pa. També hi ha vi. Hi ha els seus moments seriosos, de feina callada, treball senzill, amagat, repetitiu i cansador. Però, de tant en tant, arriben els moments alegres, de celebració joiosa i d’alegria efervescent.

Les persones necessitem les dues coses: Feina, aliment, eficàcia, suor…

Però també necessitem: Alegria, proximitats, respecte, caliu, celebració, amistat…

Necessitem acollir i sentir-nos acollits. Necessitem entendre i ser entesos i acceptats.

Crec que és una bona reflexió per començar un mes de Juny en que s’acaba un curs, es recolliran fruits i es tancaran portes de col·legis, instituts i feines diverses.

Un mes en que el pa i el vi es barregen indestriablement. Un mes en que la feina i les vacances van de bracet.

La mort de Benedetti m’ha fet pensar aquests dies amb un fet que estan vivint milions de persones amb més o menys sort. És el fet de l’exili, no pas voluntari sinó forçós. L’exili voluntari no és mai tan dur com l’exili forçós. I dins d’aquest darrer hi ha l’exili de la persona que troba acolliment i el de la persona que no en troba i se sent desarrelada, buida i psicològicament sola.

Hi ha l’exili i, a vegades hi ha el ‘desexili’, que no deixa de ser també prou dur. Benedetti el reflexiona magistralment en una petita i deliciosa novel·la força autobiogràfica anomenada “Andamios”. Amb aquest símil tan diàfan i clar d’una bastida, que es posa i després es treu, parla de la vida que es construeix en un lloc i potser al cap d’un temps hom ha d’anar plegant les seves coses per anar a un altre lloc a bastir , de nou, una nova vida. I resulta que aquell lloc que, inicialment era teu (el teu lloc en el món, on havies nascut i viscut) ara ja no ho és perquè les coses, les persones i els llaços afectius ja són uns altres. I novament et tornes a trobar desarrelat i sol.

Aquesta realitat es podria il·lustrar amb dos textos del Mateix Benedetti:

L’exili

«Me echaban y me amenazaban de muerte. De Uruguay tuve que irme porque estaban a punto de meterme preso y torturarme. De Buenos Aires, porque una asociación profascista me puso en una lista de condenados a muerte y me dieron 48 horas para que me fuera. Me marché a Perú y me metieron preso sin que yo hubiera hecho absolutamente nada político. Me deportaron a Argentina, donde estaba amenazado de muerte. Me ofrecieron asilo en Cuba, donde dirigí un departamento de literatura en La Casa de las Américas —por primera vez me gané la vida literariamente—. Y de La Habana, a Madrid». ( de ‘Poemas revelados’)

EL ‘desexili’

«El exilio es el aprendizaje de la vergüenza. El desexilio, una provincia de la melancolía».

Benedetti va aconseguir tornar a l’ Uruguay el 1985. «El país había cambiado después de diez años de dictadura, pero yo también, después de 12 años domiciliado en cuatro países tan distintos. De los gobiernos no se aprende nada, pero de la gente de la calle yo aprendí mucho y entonces volví diferente, más maduro, otra persona, aunque siempre con el arraigo de mi ciudad». (de ‘Poemas revelados’)

Lleó Tolstoi té un llibre que convindria llegir en moment de depressió i crisi com aquests. La depressió pot ser personal i social. Les dues es retroalimenten. La gent, a vegades, pel fet de veure les coses negres creu que tot es negre. I en temps de crisi, de tant parlar-ne, cada dia hom és més procliu a l’angoixa i a la depressió encara que moltes vegades no hi hagi motius personals.

El llibre es diu “ Una confessió” i l’escriu quan estava a prop de fer 50 anys i ja era ric, famós i admirat. Però de cop i volta va entrar en una profunda crisi.  La descriu així: “La meva vida es va aturar. Podia respirar, menjar, beure i dormir; de fet, no podia no respirar, no menjar, no beure i no dormir. Però no hi havia vida en mi perquè no tenia desitjos. Si desitjava alguna cosa, sabia per endavant que d’això no en resultaria res, tant si es realitzés com si no. Si un fada se m’ hagués aparegut i m’hagués ofert fer realitat tots els meus desitjos, no hagués sabut què demanar.”
Amb aquests símptomes, avui segurament li haurien diagnosticat una depressió. Però el 1880 no s’havien inventat el Lexatín ni el Prozac. Per sort per la humanitat, Tolstoi va sortir a pols del seu pou i va escriure aquest llibre impagable, on ho explica amb el seu talent de narrador excepcional. Després d’estar a la vora del suïcidi, el comte mundà i escriptor d’èxit es va metamorfosià en el cristià heterodox que coneixem, el profeta de barba blanca i brusa camperola que predicava la no violència i va ser el mestre de Gandhi.

Una de les causes del malestar de la nostra societat jo crec que és perquè ho volem tot. Ja tenim molt, però encara volem més. Estàvem acostumats a viure bé i semblava que la cosa no tindria aturador. I ara sembla que tot se’n va en orris i que ja no hi ha res a fer. I això de fer sacrificis no va amb la manera de ser i de fer la la gent d’avui. Possiblement la gent que va viure les necessitats de la postguerra sí que ho podria entendre. Però la majoria de gent ja ha viscut massa bé.

Escoltant alguna de les propostes dels nostres polítics estava pensant que cap d’ells no s’atreveix a dir la veritat i dir les coses tal com són. I no s’atreveixen a formular propostes una mica dures perquè perdrien vots.

La lectura de Tolstoi ens aniria bé en aquests moments i ens seria de molta més utilitat que escoltar els discursos del debat de política general al Congrés dels Diputats.

Vaig entrar al consultori, em vaig treure l’abric i em vaig atansar fins al  divan.
Em vaig asseure; no estava en condicions d’estirar-me.
Havia de mirar la cara del meu analista. D’altra manera no hauria estat  capaç d’emetre una sola paraula. Sabia que el que havia descobert podia canviar el curs de la meva teràpia. Percebia que per primera vegada estava a punt de desxifrar per què m ‘afectava tant no entendre la realitat, una cosa que els passa també a molts polítics, només que a ells no els importa.
Mirant-lo als ulls, li vaig dir al meu terapeuta:
"La meva mare, el meu pare i els meus educadors m’han enganyat tota la vida. Sempre".
I sense immutar-me vaig anar desfent  el nus de la meva angoixa. "… I no van ser només mentides . Jo puc perdonar-los que m’hagin assegurat que si prenia la sopa creixeria. Però no puc perdonar-los aquestes calúmnies que van afectar la meva vida per sempre. "
Amb la càrrega addicional de saber que no podia recordar-les totes, vaig començar a enumerar les que encara ressonaven en el meu turmentat cervell:
– Si et passa alguna cosa al carrer, truca a la Policia, que ells t’ajudaran.
– Els lladres tenen por a la Policia.
– Jutge no ho pot ser qualsevol; primer ha de demostrar la seva honestedat. 
– Per integrar un partit polític has de  tenir la mateixa línia de pensament que la resta dels teus companys.
– Si volem guanyar molts diners has de treballar molt.
– El que roba va a la presó.
– Els periodistes han de ser objectius i en cap moment mostrar la seva ideologia; només han d’informar i això serveix per formar.
– Si ho han dit per la tele, és veritat.
– Al final, sempre guanyen els bons.
-Catalunya és un país ric, amb moltes possibilitats, per això aquí ningú
es mor de fam. 
– El banc és el lloc més segur per a guardar els diners.
– El client sempre té raó.
– Si ets honest sempre t’ anirà bé a la vida.
– Els meus drets acaben on comencen els dels altres i viceversa.
– Els polítics són els representants del poble.
– Un president, quan assumeix, declara el seu patrimoni, i quan acaba
el seu mandat no pot tenir més que quan va assumir.
– Després de les eleccions, el candidat que va perdre es posa a disposició del
que va guanyar per ajudar-lo.
– Cap país pot immiscuïir-se en assumptes interns d’un altre.
– Tots els ciutadans tenen els mateixos drets i obligacions.
– Com es menja aquí, no es menja enlloc.
– Els països rics ajuden els països pobres.
– L’esclavitud es va acabar fa molt temps i està prohibit que els nens treballin.
– Després de treballar tota la vida, el premi és que pots jubilar-te i viure
sense treballar.

En arribar en aquest punt, em vaig penedir de mirar-li la cara al meu terapeuta … Ell també estava plorant a llàgrima viva, mentre destrossava el retrat familiar que fins aquell moment estava sobre la taula de la consulta i que cuidava com un tresor.

No voldria semblar o ser pessimista. Una cosa és semblar-ho i una altra ser-ho. Però a vegades ens podem sentir decebuts de certes coses o de certes persones i és llavors quan ens envolta el pessimisme.

Però també podem veure les coses des del punt de vista positiu. M’explicaré: quan una persona, una institució, una situació, o qualsevol altra cosa ens decep, a vegades és l’origen i el punt de sortida d’una nova situació i de noves actituds. És com les crisis. Si se saben aprofitar són purificadores.

El diccionari ens diu que DECEBRE vol dir enganyar. No respondre, algú o alguna cosa, a allò que hom n’esperava. Desenganyar.

Segurament que tots hem decebut als altres i tots ens hem sentit decebuts. Per tant, tots hem d’entonar el “mea culpa”. Acomplir les expectatives sempre és perillós perquè pot ser que l’altre esperi molt més del que hom pot donar. I quan hom dóna el que pot, no està obligat a més, diuen.

I per entendre millor el que vull dir, posaré dos exemples:

1.-ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA. És un partit al que moltíssims catalans havien dipositat moltes expectatives. Només cal veure els resultats que va treure en les darreres eleccions. Em dona la sensació que està decebent a molts catalans. Per culpa seva? Per culpa del qui tenia més expectatives de les degudes? Possiblement una mica do tot. Però certament que no s’han fet les coses bé des del meu punt de vista. I això els passarà factura. Segur!

2.-EL BARÇA. L’any passat ens va acabar de decebre a tots. Després d’uns bons anys de bon futbol, tot plegat es va anar dissolent com un terròs de sucre en el cafè i l’equip va començar a entrar en una espècie de desídia. Hi havíem dipositats masses esperances? Els jugadors van deixar de fer la seva feina? Els encarregats van tancar els ulls, van deixar fer a cadascú el que volgués i se’n van anar a jeure?  Doncs segurament que una mica de tot.

I els exemples podrien seguir en tots els camps. Per tant, quan sentim frustrades les nostres esperances, quan ens sentim decebuts per alguna cosa, persona o situació haurem de mirar cap a fora, però també haurem de mirar cap a dins de nosaltres mateixos. Potser llavors veurem que hauríem de tocar més de peus a terra, no ser tan babaus, buscar noves sortides, tenir imaginació per fer altres coses i buscar el costat positiu de les coses.

Esquerra Republicana de Catalunya em sembla que està en un camí totalment equivocat i es tanca en si mateix, fa callar les boques crítiques i no obre camins de sortida nous. Els seus dirigents creuen que tenen la raó i la veritat absoluta. Ells s’ho trobaran…

En canvi el Barça aquest any ha fet tot el contrari. Els seu President va entregar l’equip a una persona molt intel·ligent, com ho és en Guardiola,  que ha sabut transformar un equip, una afició i un entorn en quelcom nou, innovador i il·lusionant. De decepció, hem passat a il·lusió i satisfacció.

Sempre hi ha un decebut perquè hi ha algú que decep. No ho oblidem. Però també és veritat que de la decepció en pot sortir coses noves.

Tags: ESPORTS

No sé qui deia que “El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament”. Si no és veritat sempre, ho és en moltíssims cassos. En aquesta mateixa línea podríem dir que el poder fa dictadors. Els fabrica del no-res. Misteriosament.

Gent que era demòcrata, oberta, dialogant es converteix des del mateix moment que toca una mica de poder en dèspota, dictatorial, superba i individualista. Com més poder, més gran és el dictador. No sé què ho fa, però és així. Només cal veure molts ministres de govern, caps d’estat, presidents d’empresa, presidents d’escala, directors de col·legi, presidents d’equips de futbol…. La llista és immensa i tant llarga que no l’acabaríem.

Poseu-vos a pensar per un moment la quantitat de gent que coneixeu i com el poder (petit o gran) els ha anat transformant. Jo en conec molts i segur que a vosaltres us en sortirà una llista ben llarga.

La personalitat humana és complicada. No és gens senzilla, encara que ho pugui semblar en molts cassos. Perquè si no, no s’expliquen les transformacions que s’esdevenen en moltes persones. Persones que eren dialogants, que tenien els seus amics amb qui parlaven i consultaven coses, persones que reconeixien els seus límits i de cop i volta ho saben tot, entenen de tot i no els cal consultar res més. Això ho veiem cada dia.

Per exemple: un professor que sap de paleta més que els mateixos paletes. Un metge que entén de cotxes més que qualsevol mecànic. Un cap de personal que comença a introduir reformes sense solta ni volta en la seva empresa com si tingués un títol de la millor universitat del món. Ministres que, abans de ser-ho, deien unes coses i després en diuen –i fan- unes altres completament distintes, com si els hagués arribat de cop i volta la inspiració divina i els mateix Esperit Sant els hagués inspirat la nit abans.

I podríem seguir…. Però no cal perquè em sembla que ja m’enteneu.

La maternitat no és només el fet de portat el fill o la filla 9 mesos al ventre i després parir-lo. La maternitat i la paternitat és, essencialment, el fet de voler el fill, de desitjar-lo. Més encara: és acceptar-lo si arriba sense ser esperat o desitjat en aquell moment.

Els ventres s’obren i deixen anar un nen o una nena però les ments es tanquen des d’aquell precís moment en moltíssims cassos. I al contrari: hi han ments tancades a la paternitat o maternitat concreta d’un fill o una filla, però obertes a la humanitat.

Estic esperant una col·laboració que vaig demanar a una amiga meva que va tenir un nen essent ja madura. No acaba d’arribar però me l’ha promès i sé que un dia d’aquests m’arribarà. Quan m’arribi el publicaré. Serà la mirada d’una mare ja veterana en un determinat moment de la seva vida. Sé que serà interessant la seva exposició.

Jo no tinc fills i moltes vegades m’he preguntat cóm és la paternitat des del punt de vista de qui sí que en té. O biològics, o adoptats. Però la mirada sobre el fill és necessàriament diferent de qui en té i de qui no en té. Hi han mirades diferents però no pas millors unes de les altres.

Tota aquesta reflexió me l’he fet a partir d’uns comentaris d’uns pares que defensaven aferrissadament el seu fill en una situació que tenia poca defensa…. Però pensava: és el seu fill; és la seva visió de les coses. Hi tenen dret. Tenen dret a veure els seus fills de determinada

manera però també tenen l’obligació de veure les coses tan objectivament com sigui possible.

Això deu ser educar: mirar amb amor un nen i ser capaç de castigar-lo o corregir-lo si és necessari.

Etiquetes de Technorati: Educació,Maternitat/paternitat,Psicologia

He gaudit d’uns dies de descans. No han estat només vacances.

Han estat uns dies de descans, de desconnexió.

Uns dies de retrobament amb amics.

Uns dies de compartir vivències i records.

Una dies de celebracions: de la vida en tots els seus aspectes.

Uns dies de celebracions religioses.

Uns dies de celebrar la vida. D’enriquiment de l’esperit.

Són dies que valoro molt en tots els sentits. Ara a esperar les pròximes!

Quan anem als països àrabs, una de les coses que més criden l’atenció són els mercats i la forma de comprar i vendre que tenen. Sobretot, crida l’atenció el constant regateig que hi ha entre el que ven i el que compra. És la seva manera de fer tradicional, acceptada per tothom i en la que tots saben ben bé les regles del joc.

Ara això ja ens ha arribat també aquí perquè en els nostres mercats hi han moltes parades amb àrabs venent. Molts de nosaltres ja ens hem acostumat també al regateig. Aquí no hi estàvem massa acostumats i, a mi personalment, em feia sempre com una espècie de vergonya. De petit ho havia vist fer al meu pare i a mi mai m’havia agradat. I continua sense agradar-me. Posats a mercadejar regatejant, hom no sap si compra bé, si li prenen el pèl o si ha fet el gran negoci de la seva vida. Em refereixo quan hom no té referències clares del preu objectiu del preu d’una cosa.d’una cosa. És clar que caldria parlar també si les coses tenen preus objectius: algú deia que el preu d’una cosa és el que el comprador vol pagar. Potser sí….

Tota aquest llarga introducció és per dir que Catalunya està immersa en un autèntic “mercat persa”, en un mercadeig avorridor amb l’Estat. Ja fa massa que dura i em sembla que tot plegat és una presa de pèl.

Primerament, aquí sabem prou bé tot el deute històric. S’ha calculat per activa i per passiva. Hi han estimacions altes, baixes i mitjanes. Ni així sembla possible posar-se d’acord.

I el motiu és només un: no hi ha nivell equitatiu en el mercadeig. Una part té la força i els diners i l’altra, la necessitat urgent. És com aquell que si es mor de gana, pagarà el que sigui per un tros  de pa. I a Catalunya la fan delir dient-li: si voleu alguna cosa, haureu d’acceptar el que us donem o si no, res de res!

I aquí és on hi ha el frau absolut, el robatori, la cara dura, o com vulguem anomenar-ho. Sense igualtat de condicions no podem fer res. Bé, res si que podem fer: plantar-nos com a país. Però això és encara una cabòria, quelcom inassolible. Per dignitat potser un dia s’haurà de fer.

Però queda dignitat, encara, a Catalunya?

Mòmia de la cultura Chachapoyas exhibida àl “Museo de la Nación” de Perú.“El crit” del pintor Edvard Muunch (1893) Galeria Nacional- Oslo——————————————————————————————-Aquestes dues fotos, que aparentment no tenen res a veure entre elles, tenen una cosa en comú: reflecteixen angoixa, ansietat, por, desesperació…Alguns diuen que Munch es va inspirar en una mòmia per pintar el seu quadre “El crit” En realitat, la ciència s’ha entestat a treure bona part del seu mèrit a l’artista noruec, autor del cèlebre cuadre. La versió oficial del pintor sobre la seva obra mestra és que va ser fruit d’un atac d’ansietat. “Estava donant un passeig amb dos amics, el sol ja es ponia i, de sobte, el cel es va tornar vermell com la sang […], em vaig quedar quiet, tremolant per l’ansietat, i vaig sentir un crit infinit travessant la natura”, va escriure Munch a el seu diari el gener de 1892.Jo he pogut veure i viure atacs d’ansietat i, la veritat és que fan sofrir. Sofreix molt qui pateix l’atac i qui vol ajudar-lo i no sap con fer-ho.Però, què és l’ansietat? Ens ho descriu molt bé el Dr. Ricardo Ros.L’ansietat és una resposta que tenim els éssers humans (i també els animals) quan el nostre cervell comprova que existeix un perill que posa en risc la nostra vida.Però, què passa si el nostre cervell interpreta com perillós una cosa que és inofensiu? Immediatament envia símptomes d’ansietat, com si el perill fos real. Si existeix un perill real, l’ansietat fa que fugim o evitem aquesta situació, és a dir, ens ajuda a posar fora de perill.Podríem dir que hi ha dos tipus d’ansietat: l’ansietat positiva, que és conseqüència de perills reals, i l’ansietat negativa, que respon a pors que només estan en la nostra imaginació. La primera és bona perquè ens mobilitza i ens porta a buscar una solució, mentre que la segona és negativa perquè ens bloqueja i ens impedeix treure-li gratificació a la vida.Dr. Ricardo Ros, Llicenciat en PsicologiaEtiquetes de Technorati: Ansietat,Salut,Malalties mentals,Psicologia

Nikosia és l’última ciutat dividida. Per muralles, idees, religions i un suposat abisme cultural.

Creiem que, d’una o altra manera, tots portem una certa Nikosia dins de la geografia del cos i la ment. Algú va separar en dues a Nikosia, però nosaltres viatgem constantment a banda i banda d’aquesta frontera. I és des d’aquest dualisme, des d’aquest vaivé que explicarem  la nostra història; que és tan real i legítima com qualsevol altra.

Això és el que diuen unes persones que, fa una temporada ja, han començat una experiència innovadora, original, trencadora de límits i de fronteres. Reconec que encara no conec massa què és, ni coneixia la seva existència. Però el poc que he pogut veure i sentir m’ha sobtat positivament. Crec que és una experiència que s’ha de divulgar.

Nikosia és un programa realitzat per un trentena de persones que pateixen malalties mentals com l’esquizofrènia. S’emet cada dimecres a través de Ràdio Contrabanda i per internet. Aquest projecte és un sistema de rehabilitació per a malalts mentals. 

Us deixo unes adreces per si voleu saber-ne més.

http://www.vilaweb.tv/?video=4799

http://ayudanikosia.blogspot.com/

http://pod-serve.com/podcasts/show/radio-nikosia

Tags: Malalties mentals, Relacions socials

Fa uns dies que en un post d’aquest mateix blog parlava de com un amic havia estat acomiadat de la feina aprofitant un període llarg de malaltia. I deia que em semblava injustificat, per més motius i explicacions que l’hi hagin donat.

Seguim tenint tants prejudicis amb certes malalties que sembla que encara vivim en segles passats on malalties, com per exemple la lepra, eren causa de discriminació fulminant en tots els sentits.

Avui dia ens passa una mica igual amb les malalties psicològiques, amb el càncer o amb la sida. Hi han malalties que encara estigmatitzen i altres que no, que són molt ben acceptades socialment. Però això, que es podria entendre que es donés en persones normals i corrents (sense formació de tipus mèdic o psicològic), no es pot entendre ni tolerar en professionals i educadors, que haurien de ser gent preparada per entendre-ho.

Reconèixer i entendre el que són les malalties psicològiques és un primer pas molt important per trencar tòpics i falses creences i reduir així el prejudici i estigmatització de la persona amb malaltia mental. I és indispensable per fer una societat més justa, moderna i equilibrada. Perquè, endemés, tots ens hi podem trobar un dia amb un regal d’aquests. Un 25% de la població es troba al llarg de la seva vida immers en una malaltia mental.

Quin tipus de malalties mentals hi ha?

Hi ha diferents tipus de malalties mentals, però encara que al llarg de la història s’han fet diferents intents per agrupar-les per categories, segueix havent-hi alguns desacords entre models.
No obstant això, actualment s’accepta el sistema de diagnòstic psiquiàtric proposat per a l’Associació Americana de Psiquiatria (American Psychiatric Association) Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (“DSM-IV”), que distingeix, entre altres: trastorns de l’estat d’ànim, trastorns psicòtics, trastorn d’ansietat, trastorns sexuals, trastorns de la personalitat, trastorns del son, trastorns de la conducta alimentària, trastorns cognoscitius, etc.
Aquesta classificació és molt similar a la de l’Organització Mundial de la Salut, la Classificació Internacional de Malalties cridada (CIE-10), que ofereix un marc conceptual basat en l’etiologia.

Les malalties mentals es curen?

Les malalties mentals poden curar-se o controlar-se amb un tractament adequat.

Fins fa només unes dècades, moltes persones afectades per malalties mentals passaven la major part de la seva vida ingressades en centres d’asil o tancades a casa. Actualment la majoria dels pacients són tractats essencialment en l’àmbit comunitari i solen integrar-se en la societat, gràcies a un canvi de mentalitat i als avanços aconseguits en tractaments.

Els tractaments poden ser diferents segons el tipus de malaltia i se solen dissenyar intervencions personalitzades per a cada cas. Freqüentment es combina el tractament farmacològic amb mesures de rehabilitació sociolaboral, psicoteràpies i suport familiar. El suport psicoterapèutic és important per afrontar els efectes de la malaltia en la seva vida social, familiar i professional. S’utilitzen tractaments psicosocials especialitzats, com són: programes de rehabilitació, teràpies conductuals i de comportament social, psicoeducació dels afectats i les seves famílies, etc.

Pot una persona amb malaltia mental fer una vida normalitzada (treballar, formar una família, mantenir relacions socials, etc.)?

Pot i hauria de poder fer-la.
Pot fer-la perquè amb el tractament mèdic i farmacològic adequat i amb l’entorn social i familiar favorable, una persona amb malaltia mental deixa de tenir les limitacions que pot suposar la malaltia, per tant té les mateixes capacitats que tots per treballar, cuidar fills, etc. I hauria de poder fer-la, ja que tots tenim el mateix dret a una feina i a una vida normalitzada, encara que freqüentment els prejudicis que lamentablement encara existeixen en la societat els impedeixen gaudir i exercir tots els seus drets.

La major part d’aquest informació ha estat treta de la pàgina web de la FECAFAMM (Federació catalana d’associacions de familiars i persones amb problemes de salut mental).

Tags: Malalties mentals

Un amic psiquiatra, que de tant en tant llegeix el meu blog, m’ha fet arribar un comentari sobre les llàgrimes, els sentiments i tota una colla de precisions sobre coses del seu ram: el seu ram són les emocions, els sentiments i el viure (gaudir i patir) de les persones. Sobre la vida, en definitiva.Em diu que és cert tot el que dic sobre les llàgrimes de Federer, però que encara s’hi podria fer una altra lectura (i moltes altres diria jo)… Sobre els sentiments s’ha escrit molt i encara s’escriurà molt. Els sentiments són una cosa massa rica per tal que es puguin explicar, per més llibres que s’escriguin sobre el tema.El meu amic em comenta que, possiblement, una de les coses que va fer plorar tant desconsoladament a Federer fou el fet d’adonar-se que li havia passat una oportunitat d’or per a seguir de número 1 en el món del tennis, El fet de que s’adonés que ja no és discutible; que hi ha algú que el guanya i el guanya en inferioritat de condicions (recordeu que Nadal acabava de jugar un partit que durà més de 5 hores….); el fet de que el temps no passa en va inclús quan encara s’és jove (una cançó deia: “el tiempo pasa, nos vamos volviendo viejos”)….Tot plegat fa que les llàgrimes de Federer es puguin llegir en un altre context. Les llàgrimes poden expressar tantes coses que tots en podem fer moltes lectures. Però aquesta del meu amic m’ha semblat interessant.Com interessant és el que em diu: que no hem de tenir por de plorar; que plorar és sa, és beneficiós, és terapèutic, és catàrtic, és humà, és beneficiós, és descarregador de tensions, és bo per renovar sentiments, és bo per unir les persones, és bo per fer-nos sentit petits, poca cosa, dèbils, persones….Per tant, us convido a plorar quan en tinguem ganes. Homes  -sí, també els homes- i dones, plorem quan en tinguem ganes. La nostra salut psíquica ens ho agrairà!Etiquetes de Technorati: Llàgrimes,Plor,Sentiments

Tags: Llàgrimes,, Plor, Sentiments

Veure Federer plorar després d’haver perdut la final d’ Austràlia a mi em va sobtar i, en el fons, em va agradar perquè vaig veure un Federer diferent, humà, no un robot com a vegades ens l’han pintat.Podem plorar d’alegria o de dolor. Podem plorar per dolor físic o per dolor moral. Podem plorar per fora o plorar per dins.Els sentiments els podem expressar de moltes maneres: amb la paraula, amb gestos, amb crits, rient, plorant, amb silencis…Cada persona els expressa a la seva manera i segons el seu caràcter i la seva psicologia. També cada societat els expressa de diferent manera i, per això mateix, a alguns ens ha sorprès que un esportista de la talla de Federer, un noi tan fred com ell, pugui arrencar a plorar després d’un partit.Aquest tipus d’esportistes són els que arriben fins dalt de tot. Són aquells que es prenen les coses seriosament. Tant seriosament que poden sentir una tristesa immensa que els fa saltar les llàgrimes quan perden un partit important. És aquella frustració que hom pot sentir quan creu que ha fet tot l’ humanament possible per guanyar i no ha pogut; que ha jugat molt bé, i ni així ha pogut guanyar. Aquests esportistes són l’exemple per a tots perquè creuen en el que fan. Els diners que guanyen no és el més important per a ells. Ni els títols, ni el reconeixement públic, ni el “glamour” són importants. El que és realment important és la superació personal que assoleixen.I, per acabar, no vull deixar de valorar les paraules de Nadal, que fou un digne guanyador en tots sentits: en el terreny de joc i en l’elegància que va demostrar vers l’adversari tocat. Aquest tipus de partits i aquests esportistes són els que fan que l’esport, quan és net i digne, sigui tan bonic.Etiquetes de Technorati: Esport

Tags: Esport

Després d’un dia tràgic de vendaval sorollós com el que vam patir ahir, s’agraeix la calma d’avui. El vent va bufar fort tot el dia. Molestava en tots sentits. Va fer destrosses i morts. La calma i el silenci d’avui s’agraeixen.L’ambient sorollós em desagrada profundament perquè destarota i desequilibra el psiquisme de les persones i fins i tot les bèsties canvien els costums. Ens hem acostumat al soroll i a la xerrameca i hem desvalorat el silenci i els silencis. No defensaré pas la vida monàstica per a tothom, basada en el silenci. Alguns hi estan cridats i altres no. Alguns sabran fruir del silenci i altres no.Però sí que tots necessitem estones de silenci per a retrobar-nos amb nosaltres mateixos, per poder reflexionar i pensar en el que ens envolta, en el que fem i en el que som.Diuen que el silenci és incompatible amb la ràdio. Que un petit silenci es fa molt llarg. Jo crec que no. Crec que la ràdio ens hauria d’acostumar als silencis per tal de que poguéssim reflexionar sobre moltes coses interessants que es diuen. Sentim tantes coses que no les podem digerir. El que és irresistible és el parlar per parlar. Parlar per a no dir res. La xerrameca.En la música, els entesos diuen que els silencis tenen molta importància. Diuen que donen valor i rellevància a la melodia. Donen respirs a qui interpreta i a qui escolta. El silenci pausa la vida en general i , per això mateix, ens cal recuperar el silenci i  els silencis. No cal parlar sempre. No cal parlar a tot arreu. No cal parlar per parlar. No cal moure’s sempre. No cal sortir, voltar i viatjar sense descans. També és bonic quedar-se algun cap de setmana a casa, ben tranquil i. si pot ser, en silenci. Podem trobar-nos amb nosaltres mateixos pensant no tant amb el que hem de dir, sinó pensant amb el que potser no ens cal dir.Si no tenim res interessant per a dir, potser val més quedar-nos callats. I, és clar, també m’ho dic a mi mateix això…Etiquetes de Technorati: Silenci

Tags: Silenci

19 de gener de 1948. Diu que era un dia de fred i neu. No ho recordo. Era molt petit. Tant petit, que acabava de néixer.Van dir que em dirien i em diria Jaume. No vaig dir res ni vaig protestar, entre altres raons, perquè no sabia parlar. No em sembla malament el nom. El meu oncle (padrí de bateig) també se’n deia. La culpà va ser seva…Almenys no em van posar un nom d’aquests tan moderns impronunciables…De tota aquesta història ja fa 61 anys. Entro en una nova dècada, cosa que em fa pensar una mica. Darrerament sembla que poso més atenció a certes coses, a certs detalls insignificants que sembla que es tornen més significatius i més profunds. I, per suposat, més personals. A vegades aquestes petites coses em semblen metàfores de la vida.Per exemple: Trec una cervesa ben fresca de la nevera i em poso davant de la TV per veure un partit del Barça. Aquesta cervesa, ben fresca, és una delícia que gaudeixo moltíssim. Una cervesa ben fresqueta, amb alguna cosa per picar, no té preu!Però aquesta mateixa cervesa, l’endemà, no val res. Sembla pixats de ruc. S’ha tornat una cosa esbravada, passada, vella, sense gust de res, un líquid que no se sap ben bé què és..I llavors penso: Les darreres dècades de la meva vida no es tornaran com aquesta cervesa que deia? He arribat molt esbravat? Em queda molt de temps encara per arrossegar-me per aquests móns de Déu? Sabré trobar encara expectatives i al·licients per anar vivint? No m’agradaria ser com aquells futbolistes que no es volen retirar i s’arrastren per aquests camps…Bé, esperem que no sigui com la cervesa que us deia. La cervesa esbravada la llancem a l’aigüera. La meva vida encara no la vull llençar. Fins i tot, entrant en una de les darreres dècades de la meva vida.Etiquetes de Technorati: Aniversari

Tags: Aniversari

Sant Tornem-hi!.  Vol dir que ja s’han acabat les vacances de Nadal. Demà passat ens tornarem a trobar tota la colla. Parlarem de com han anat les Festes, de si hem menjat molts torrons… En fi, les converses normals després d’uns dies de descans.

Però una cosa noto després de les vacances, després de molts anys de conviure amb nois amb discapacitat intel·lectual: Tots tenen ganes de tornar al taller. No és pas que a casa seva s’avorreixin (potser alguns si, com m’avorreixo jo també en algun moment) o que no s’ho passin bé descansant uns dies de la feina i activitats quotidianes del taller. No és això. En el fons crec que el taller per a ells és una necessitat.

Necessitat de poder estar amb els companys; necessitat de relació; necessitat de sentir que estan fent una activitat útil i, per tant, sentir-se útils, necessaris i important en la vida.

El taller els fa sentir tot això i els professionals que hi treballem també sentim això mateix, tot fent-los-ho sentir a ells. També nosaltres ens sentim realitzats, ens sentim important i ens sentim útils i necessaris. Perquè també nosaltres –tothom- som discapacitats d’alguna forma. Per això penso que també tots nosaltres tenim ganes de tornar al taller.

Tota persona al llarg de la seva vida s’ha de fer autònoma i amo de la seva pròpia persona. Ha d’anar creixent i madurant i aquesta és una lluita que no s’acaba mai. Tinc la meva pròpia vida i he de decidir què faig amb ella, gràcies també a moltes persones que em van ajudant durant tota la vida.

Aquest és el sentit d’anar a treballar -d’anar al taller-, d’engarçar tubs de cortina o envasar ferreteria, fent taller d’autodeterminació o de cuina, fent estimulació multi sensorial, fent atenció fisioterapèutica, fent activitats esportives o qualsevol altra activitat de les moltes que es realitzen al taller.

Tot plegat val la pena perquè ens ajudem els uns als altres i perquè un dia ningú pugui dir:

“Vaig morir-me veient sempre el mateix arbre de casa meva, veient les mateixes formigues, les mateixes parets i el mateix terra”.

Anant al taller, tots veurem més arbres, formigues de diferents colors i mides; cares, cases i paisatges nous. Tots descobrirem una altra realitat i que hi han moltes més coses darrera dels nostres murs. Sabrem obrir un foradet a la paret per tal d’atansar-hi l’ull i veure que, darrera, hi ha un paisatge immens per descobrir.

 
Aquests dies passats l’asseguradora que tenim contractada a l’empresa feia revisions mèdiques a tot el personal que volgués. Tots hi anàvem passant i, qui més qui menys, feia el seu comentari en sortir als companys: a mi m’han trobat colesterol; a mi m’han dit que no hi sentia gaire d’una orella; a mi que hauria de deixar de fumar i fer una mica d’esport…

Em va fer gràcia i a la vegada em va fer pensar el comentari que va fer un dels usuaris del centre que va en cadira de rodes i té una disminució física molt notable i una disminució mental lleu. En sortir de la revisió, algú li pregunta: què tal t’han trobat? i ell que respón: “m’han trobat perfecte”.

Em va fer pensar una colla de dies la resposta d’aquest noi i avui us vull fer partícips d’aquestes reflexions:
-l’autoestima no té res a veure amb les limitacions i les mancances personals. De fet, tots tenim limitacions i mancances en més o menys grau. 
-l’autoestima puja o baixa segons sapiguem superar, o no, les diverses situacions de limitació que la vida ens va regalant.
-les persones depenem molt de la confiança que tenim en nosaltres mateixos i en els altres.

La resposta d’aquest noi em fa pensar que, amb totes les seves moltes limitacions físiques i psíquiques (més que la immensa majoria de la gent), té una autoestima molt elevada. La majoria de nosaltres hauríem d’aprendre aquesta lliçó: hauríem de ser més comprensius amb nosaltres mateixos i no deixar que les limitacions i mancances personals ens superin i mutilin del tot la nostra vida.

Tags: Autoestima, DISCAPACITAT

Acabo d’arribar d’un curs que ens ha donat al Sant Crist de Balaguer, l’ Albert Fonts -psicòleg- sobre formació del voluntariat.

Érem uns 80 voluntaris i professionals de Càritas de tres diòcesis: La Seu d’ Urgell, Solsona i LLeida.Hi hauria moltes coses per comentar i considero que ha estat molt ric. Voldría regalar-vos algunes idees que, en definitiva, són el pòsit que m’ha quedat, com en una bóta de bon vi.

-“Estima’t, estima i no et caldrà ser egoista”.

-“La societat actual és poc amorosa i ens ha fet creure que, com més tinguis i t’aïllis, millor estaràs i ens ha portat a desconfiar dels altres; a voler gaudir sense compartir; a tenir por i a no fiar-nos dels qui ens envolten… quan, de fet, tots som semblants, tots necessitem dels altres i tots tenim ganes de viure amb goig i ser feliços!.

-“Ens hem de concedir temps, energia i relacions personals profitoses per poder carregar piles. Temps per poder ser conscients de com ens afecta el dolor i el treball en favor dels altres. Energia per no defallir, ja sigui bona alimentació, descans, lectura, formació, etc. I finalment, relacions personals en les que sigui jo erl qui rep l’ajuda i l’atenció. Persones amb qui pugui parlar de mi, del que em passa i del que sento sense haver de fingir o dissimular, i si cal amb un professional que m’ajudi a posar nom al que sento i visc. En poques paraules, com més et coneguis i et valoris, més podràs ajudar els altres”.

Ser voluntari( sigui del que sigui), necessita uns requisits per a fer-ho bé. Per a no deformar la idea matriu del voluntari. Aquest tipus de formació és essencial per ajudar-nos a tots.

Gràcies, Eduard!

Tags: CÀRITAS, PSICOLOGIA, Voluntariat

 
 Era un moment de descans a la feina i havíem anat a fer un cafè amb uns companys.

 Se m’apropa una dona i em demana si li puc donar algun euro. Fa mala cara. Té algun signe a la cara d’haver rebut cops. És prima  -molt prima- i està arrugada encara que no és una dona vella.Fa anys que no dono diners als passavolants o a la gent que demana a les portes de les esglésies. A vegades els he dit que vinguin a casa i els donaré un entrepà. M’agrada saber què necessiten i per què demanen. Darrerament els acompanyo o els envio a l’ alberg per a transeünts que té Càritas aquí al poble.

Sortim al carrer i tenim una breu conversa. M’explica que ha estat malalta, que l’han maltractada i que ara està sola i que ha intentat suïcidar-se un parell de vegades. Em diu: “El pitjor de tot és la solitud, el rebuig social”. 

Jo penso: És veritat. Emmalaltir, algun dia emmalaltim tots. Mals moments els passem tots. Però no tenir l’afecte de ningú, sentir-se exclòs de la societat, ésser desterrat de l’afecte, qui és capaç d’aguantar-ho?

Això no ho aguanta ni Déu!      

Tags: CÀRITAS, Solitud

Han estat pocs dies però els he disfrutat. Només hi havia estat una vegada i coneixia poc tots aquells paratges.Una grata sorpresa. Llocs tranquils, bons païssatges, bon temps… He trobat la gent molt agradable i molt preocupada pel tema de l’aigua. De fet, el delta viu de l’aigua… i la gent de ciutat a vegades no li don la importància que li dóna la gent de pagès.

L’allotjament rural on estàvem, una meravella. Us dic el nom si per cas us interessa.

Es diu ILLA DE MAR i és a Deltebre (La Cava) .

Tags: Vacances

M’agrada anar a peu. No sóc un gran caminador, però m’agrada passejar. Trobo que és la manera de veure i observar millor les coses, les persones, els païssatges. I, entre tant, vas pensant… El bloc voldria que em servís per passejar per la vida, tot observant-la, i fer de tant en tant algun comentari gens pretenciós. Simplement dir el que penso. I si algú vol fer-ne un comentari, serà molt ben vingut.