A PEU

M’agrada el futbol. M’agradava molt jugar-hi quan era jove, però ara ja només em permeto mirar el Barça quan el donen per TV, escoltar-lo per la ràdio, aguantar alguna estona de tertúlia i poca cosa més. No vaig mai al camp, no soc soci de cap club, ni crec que tingués gaires ganes de passar fred o calor per veure un partit en un camp. Segueixo amb cert interès aquesta bombolla gegant i aquesta espècie de gran univers paral·lel en què s’ha convertit el futbol; un univers que ja fa temps ha deixat de ser únicament esport i que cada dia s’ha tornat més complicat i difícil d’entendre perquè s’hi barregen molts factors i interessos molt diversos. Tot i això, m’agrada seguir-lo, com m’agrada seguir altres àmbits de la realitat que poden ajudar a entendre una mica millor el món en què vivim i encara que només sigui per treure’n algunes lliçons. Cadascú té les seves dèries i, per altra banda, entenc perfectament que, per al que no li agradi gaire o gens, tot aquest món se li pugui fer pesat i en fugi com de la pesta. Però no podem negar que és una realitat de la que és difícil fugir-ne del tot i ignorar-la. Se’ns cola per tot arreu.

Ahir a Can Barça hi va haver eleccions a president. i, com molta altra gent, he seguit una mica el que han dit que faran cada un dels candidats, el que s’han atribuït del passat amb més o menys raó; he pogut veure de quines persones s’han rodejat, a quines velles glòries han invocat, talment esperits benefactors i miraculosos que han procurat posar al seu costat, he escoltat una i altra vegada promeses que no saben ni ells mateixos si podran acomplir o no; han tornat a treure totes les tradicionals destrals de guerra, demostrant fefaentment que volen que la guerra segueixi ben vigent entre les distintes famílies blaugranes (com en qualsevol família típica i tòpica, per altra banda….).  I a mi, vist el que he vist i escoltat el que he escoltat,  com que m’agrada treure conclusions de les coses, aquí us en deixo algunes.

Per exemple, que hi ha persones més educades que altres. Persones que, en lloc d’arguments, fan servir ja d’entrada la desqualificació, l’aspersor de merda, i el joc brut i, només sortir de casa, ja van amb la pistola carregada i a punt de disparar. Un cop a l’escenari, queda el que queda i que el que ha rebut, que s’apanyi.

També he pogut veure el contrast entre les típiques actituds del que va crescut, amb un ego i un complex de superioritat que li surt per tots els porus del cos i les del que és mostra més humil i molt més moderat en gestos i paraules. Algun dels candidats és pensava que ja ho tenia tot fet abans de sortir i algun altre era ben conscient que havia de treballar fort per poder aconseguir alguna cosa i, així i tot, potser no ho aconseguiria.

He pogut veure com algun sap guanyar i perdre i algun altre no. Ni en el món futbolístic ni enlloc, jo no me’n fio gens d’aquells que no reconeixen cap virtut al contrari i, en canvi, li veuen tots els defectes. Com si tots no tinguéssim moltes coses bones i dolentes. Saber reconèixer que l’altre potser ha fet coses ben fetes i que fins i tot pot ser millor que jo, és una virtut que no té tothom i que caldria que aprenguéssim. Si volen tornar a ser candidats en el futur, els recomanaria que ho tinguessin en compte. És un consell que els dono gratuïtament i que em sembla que els pot anar bé.

També he pogut comprovar que, quan aquests dies han parlat, ho han fet com si tots fossin unes verges pures i castes que no han trencat mai cap plat, que no els ha passat mai pel cap algun mal pensament, com si cap d’ells hagués fet mai una mala negociació, algun negoci brut (o., si voleu dir-ho més finament, prou net); com si tots ells ho haguessin encertat tot en la seva vida personal i professional; com si les victòries del Barça no fossin del club sinó que fossin purament victòries personals, com semblava quan els escoltaves.

M’he pogut adonar que l’odi i l’enveja acostumen a ser patrimoni d’amargats i frustrats i que en alguns candidats hi havia molta càrrega d’aquest verí que ho mata tot. M’ha semblat que ha estat una campanya que destacava només el negatiu i deixava de banda el positiu. Molt poques proposicions, molta crítica amarga que no ajudarà a fer un Barça millor i la sensació de que alguns no digereixen que els altres poden ser millor que nosaltres i que no n’hi ha prou d’aixecar algunes banderes que no serveixen més que per amagar enveja i ressentiment perquè s’ha posat en evidència que algú ha fet les coses millor que altres. A alguns els costa pair no ser únics posseïdors de l’excel·lència, com si això fos únicament i exclusiva patrimoni seu. I, és clar, no suporten que hi pot haver persones que potser poden fer les coses igual o millor que ells perquè això posa en evidència les seves misèries i temen que el que han fet pugui quedar a l’ombra i no es vegi prou.

Una altra conseqüència que en trec de tot plegat és que unes eleccions poden servir per a fer a un persona més gran o més petita del que en realitat és. Unes eleccions poden servir per engrandir egos, per fer caure del pedestal, per evidenciar qualitats i defectes i per mostrar una mica millor la qualitat moral d’una persona. Unes eleccions haurien de servir per posar un punt i apart; per oblidar i esborrar coses passades; per renovar l’aigua podrida de la bassa; per donar 100 dies de gràcia i l’oportunitat de veure com ho farà la nova junta… Unes eleccions guanyades o perdudes són un reconeixement i un vot de confiança. I unes eleccions a Can Barça són una ocasió de democràcia que pocs clubs al món poden presumir de tenir. Caldria cuidar aquest patrimoni únic, augmentar encara més la transparència i protegir les coses bones que tenim perquè al món del futbol sembla que es torni cada dia més mafiós i sembla anar molt escàs d’algunes virtuts que haurien de ser elementals. Els socis, que són els amos del club, ja tindran temps de dir el que hagin de dir quan els sembli que les coses no van prou bé. De moment, han dit el que han dit i tots ho haurien d’acceptar.

Tags: Barça, Esport, Futbol

El jugador del Barça Xavi Hernández és una persona clarivident dins i fora del camp. Dins del camp, tots hem pogut veure durant una bona colla d’anys com la seva manera d’entendre i practicar el futbol és la més senzilla i pràctica que existeix, que no vol dir que sigui fàcil. I ho és perquè té dins del seu cap tot el que passa al camp i sap trobar en cada moment la sortida adequada als problemes que els crea l’equip contrari. Això que aparentment és tan fàcil, no ho és gens ni mica i només en gaudeixen certs privilegiats. Aquesta mateixa manera que té el Xavi de jugar a futbol i de trobar solucions als problemes és la manera que em sembla millor per anar per la vida. Si hi ha una solució senzilla, millor que no pas fer servir la complicada. Diuen que les persones intel·ligents són aquelles que fan semblar senzilla una cosa complicada i saben trobar la sortida adequada als problemes. Tenir sentit pràctic per a fer les coses és també una altra cosa que admiro dels que tenen aquest do o aquesta qualitat.

Encertar en una opinió o en un judici no sempre és fàcil perquè freqüentment ens deixem portar pels nostres prejudicis, per les nostres fòbies o fílies. Per exemple: no m’agraden gens ni mica aquells que amaguen la falta d’arguments, de claredat o de preparació sota el paraigua de la verborrea, dels sofismes o directament de la mentida. No m’agraden aquells que parlen i parlen per a no dir res o, el que és pitjor, per rebatre amb amenaces els que no pensen com ells. o amb mentides i arguments de baixa volada. Normalment són gent complicada i fa la vida complicada als demés. I a mi no m’agrada la gent complicada.

De tot el soroll mediàtic que ha despertat la xiulada del Camp Nou, de totes les controvèrsies que ha encès i de tots els comentaris que he escoltat, el que més m’ha agradat ha estat el del Xavi, que des del sentit comú (que cal recordar que generalment és el menys comú dels sentits) ha dit, ras i curt:

 “Estem en democràcia i tothom pot opinar: Haurien de preguntar-se per què es produeix aquest fet i no pensar només en sancionar-lo.”.

Poques paraules i ben dites. Paraules sàvies. Una anàlisi d’una realitat que no ha estat capaç de fer cap dels que manen a Madrid, d’una realitat que ens toca patir des de fa molts anys, però tota ella molt més agreujada, deformada i complicada en aquests darrers temps, quan molts milers de catalans han decidit que ja n’hi ha prou i han decidit plantar la canya. Això, com era d’esperar, no ha agradat gens ni mica a tot un grup de gent que no ha estat capaç mai d’analitzar causes, veure els per quès de les coses, estudiar com s’arriba a certs punts de no retorn, ni ha volgut entendre mai una realitat concreta que, per més que no els agradi, existeix i cada dia creix més. Falta de capacitat? Falta de preparació? Miopia intel·lectual? Mala fe? Impotència? Gelosia? Hi deu haver una mica de cada cosa d’aquestes, crec jo, i segurament que algunes més. Però no vull ser massa dolent i crec que és millor deixar-ho amb amb ‘incapacitat manifesta per veure i analitzar la realitat’.

La gent que ha tingut durant segles el poder -i el bastó-, que s’ha valgut durant anys d’arguments tronats i gens democràtics, que no ha sabut escoltar ni palpar les inquietuds d’un poble, no serveix per governar. I parlo per a gent de dretes i per a gent que s’han dit d’esquerres però que, ni uns ni altres, han entès res de Catalunya. I acompanyen tota aquesta tropa un munt de periodistes, intel·lectuals, formadors d’opinió, tertulians del munt de cadenes i emissores de les Espanyes. Quasi ningú ha estat capaç d’ajudar a que les coses es vegis des d’un altre angle. Més aviat han atiat el foc quan han vist qualsevol intent d’aixecar el cap i plantar cara d’uns ciutadans que han estat durant segles subjugats. Mentre ens han vist submisos, contemporitzadors, covards, botiflers, mentre des d’aquí s’ha fet la política del peix al cove, a ells ja els anava bé. En pic han vist que hem decidit dir prou i que un bon munt de gent està disposada a marxar, ha començat la repressió de totes les formes possibles. Franco l’exercia sense complexos i de forma clara i evident. Els d’ara han anat perdent les subtilitats i els complexos i ara ja ho fan d’una manera semblant als vells temps del gallec. Per alguna cosa són els deixebles avantatjats i nostàlgics del franquisme i per alguna cosa estan convençuts de que són ells els que manen, i ningú més ha de gosar atansar-se al pastís. Per això es creuen amb el dret a l’amenaça, a l’insult, a la prepotència o a lleis sancionadores. Si cal, prohibiran parlar, escriure o xiular; i si encara cal més, prohibiran respirar. Com ha dit el Xavi, no entenen que en una democràcia es pot opinar, escriure, dir o xiular el que sigui, a qui sigui amb la condició de que es faci de manera pacífica. Que el respecte a les coses, a les persones o als símbols no s’imposa sinó que es mereix i s’adquireix fent les coses bé.Les coses s’han fet tan malament darrerament que han perdut i els hem perdut tot el respecte. I amb tot aquest panorama, segueixen essent incapaços de preguntar-se res o de preguntar-nos per què fem el què fem o volem el què volem.

A fi de comptes és una mica paradoxal que l’anàlisi més encertat i més lúcid de tot plegat l’hagi fet un futbolista com el Xavi. Deu ser que, com a al gespa del camp, té les coses sempre molt clares perquè abans de passar els problemes pels peus els ha passat pel cap. Primer els resol amb el cap i després els peus fan el que han de fer. No com altres, que sembla que no tinguin cap i només tinguin l’orgue que fabrica la testosterona…

Tags: Barça, Futbol, POLÍTICA

Un altre sudaca!, vaig sentir que deia una persona, referint-se al nou entrenador del Barça i parlant d’ell amb força menyspreu. Segurament que no en sabia res d’aquest bon home i també molt segur que fa només una setmana que en va començar a sentir parlar. Per no saber, no devia saber ni si és bon entrenador o no, quin és el seu currículum i tampoc si ho farà bé o no a can Barça. De fet, ningú ho pot saber això i potser cal que esperem una mica per jutjar-lo.

M’empipa molt escoltar expressions despectives com aquesta, quan es refereixen a la gent llatinoamericana. La paraula “sudaca” es va posar de moda a la dècada dels 70 del segle passat quan van començar a arribar molts exiliats llatinoamericans que van aterrar a Espanya fugint de les dictadures de Xile, Argentina i Uruguai. El terme és clarament despectiu tot i que, de mica en mica, ha anat desapareixent i sortosament avui ja quasi no s’empra.

Em va empipar sentir aquesta persona al carrer, però també he notat un to una mica semblant en alguns comentaristes d’una ràdio catalana aquests dies. És cert que cap d’ells va  fer servir la paraula “sudaca”, però sí que van fer una mica de conyeta de la seva manera de vestir (una mica antiquada, deien), de la seva manera de parlar, del sobrenom “Tata”, de si sabia on arribava, etc. etc. M’empipa força aquesta manera que tenen alguns –cada vegada menys, com deia abans- de tractar la gent de fora, sobretot quan es fa des d’aquesta posició una mica superba, des d’un cert complex de superioritat europeu i com si nosaltres fóssim els millors, ho sabéssim tot i ningú dels que venen de fora ens hagi d’ensenyar res.

Segurament que aquestes persones no recorden que un “sudaca” pot ser perfectament un descendent directe d’un oncle seu o potser un parent més o menys llunyà que va haver de marxar cap a Sud Amèrica perquè aquí es moria literalment de gana. No recorden aquests saberuts que aquí molta gent vivia en un estat molt precari, que la gent menjava poc i malament, que a les cases no hi havia aigua corrent i, per tant, la higiene era més aviat poca, que el polls i les puces eren molt abundants, que l’educació i les formes de viure eren molt primàries. Molta gent que va haver de marxar va fer fortuna, va poder refer la seva vida, normalment van ser molt ben acollits i els van donar tota mena d’ajudes i unes garanties legals que mai havien tingut. Molts d’aquells emigrants van establir-se en aquells països i, com es diu vulgarment, “van ser feliços i van menjar anissos”. Sí, molta gent va trobar un lloc on viure i ser feliç, poder treballar i formar una família. Els descendents d’aquella gent són els que han arribat aquí en un viatge de tornada semblant al viatge d’anada que van fer els seus avis o els seus pares i, per tant, no veig per quin motiu ens en hem de riure, fer-ne befa o tractar-los amb menyspreu.

I a aquests periodistes i tertulians tan saberuts els recordaria que molts dels que venen –obligats per les circumstàncies o per pròpia elecció- potser fins i tot tenen més preparació que ells, segur que més categoria moral, i potser més ganes de treballar i tot. Alguns d’ells han après la nostra llengua, estan treballant millor que molts de nosaltres, ens hi podríem emmirallar perfectament i fins i tot potser quedaríem malparats en la comparativa.

Per tant, menys conyeta amb aquest home que acaba d’arribar per fer d’entrenador al Barça, una mica de respecte a ell i a tots els que com ell venen a guanyar-se la vida honestament i una mica més d’obertura de mires en aquests periodistes tan intel·ligents i tan primmirats. Val més que no facin judicis precipitats i esperin una mica. Potser tindran fins i tot raó. Però potser no i hauran de callar. Veurem. Donem-li una mica de temps a les coses. El que jo li dic és: benvingut  Gerardo “Tata” Martino i que tinguis molta sort.

Tags: Barça, Emigració

Com a molts, suposo, m’ha sorprès l’emprenyada del Pep i la vomitada que ha deixat anar en una roda de premsa i quan no venia a tomb. Dic que ens ha sorprès a molts perquè encara no he llegit ni he escoltat ningú que ens expliqués exactament la causa i el per què de tanta ràbia que semblava continguda de feia temps i deixada anar ara de cop.

De fet, qui ho ha d’explicar hauria de ser el mateix Guardiola i, no només no ho ha fet, sinó que ha enredat la troca de mala manera perquè no ha estat gens clar en les seves queixes. Si feia massa temps que s’aguantava, si tenia queixes i tenia ganes de dir coses, que les hagués dit, però que les hagués dit clares tal com les va dir al Mourinho aquella vegada a Madrid: tothom el va elogiar perquè ho va fer exactament quan tocava i quan ja feia massa temps que aguantava impertinències de tota mena d’aquell mal educat. Llavors va ser molt clar i tothom ho va poder entendre de seguida i li va reconèixer que tenia més raó que un sant. Per a mi, ara ho ha fet a destemps i malament; fora de temps, perquè no hi ha hagut causa clara (que se sàpiga) que hagi pogut encendre la metxa i malament, perquè ningú ha entès massa res del que realment ha pogut passar.

No tots sabem fer una queixa en el moment oportú i de la manera adequada i a tots ens ha passat alguna vegada que hem ficat la pota en el moment més inoportú. Per tant, també hem d’entendre que li hagi pogut passar a ell. Però, justament  perquè no hem acabat d’entendre massa com han anat les coses i perquè no ha estat gens clar, sí que tots esperem alguna explicació més d’aquesta explosió verbal quan les coses es refredin i s’assentin una mica. I si cal esperar-la d’algú, és justament del Pep, que té prou capacitat per fer-ho.

Tot el que he llegit i escoltat fins ara han estat especulacions sobre coses que han passat, malentesos, divergències lògiques i situacions que poden haver estat possibles causes de desavinences. Però totes aquestes coses no deixen de ser rumors i especulacions que ja fa temps que duren i que és possible que s’hagin anat incrementant fins al punt on hem arribat. Però és justament en arribar en aquest punt quan calia aclarir les coses i no pas confondre-les més de la forma en què ho ha fet el Pep, fent esclatar una bomba que ha sorprès tothom i malferit alguns.

Jo he estat el primer en no escatimar elogis al Guardiola perquè em semblava que se’ls mereixia prou, tant com a entrenador com a persona. I, com jo, molta gent. I justament perquè ens semblava conèixer el Pep no ens esperàvem aquesta reacció tan intempestiva i tan malgirbada. No sé quina n’ha estat la causa, però a vegades massa elogis i massa adulacions poden arribar a pujar al cap, poden marejar una mica i infondre més vanitat de la que podem suportar i hom pot creure que ja té dret a tot i carta blanca. I no és pas així, ni de bon tros, per més Guardiola que se sigui!.

Per tant, el que jo ara esperaria del Pep i de la Junta del Barça és que no seguís aquest serial per les ràdios i els diaris, que un dia es fessin una trucada, quedessin per dinar plegats i enraonessin (un mot molt català aquest d’ “enraonar”); o sigui, que exposessin les seves raons, es fessin els retrets que s’hagin de fer i es donessin les explicacions oportunes. En una paraula, que si fos possible fessin les paus i aclarissin les coses. Potser em direu que tinc massa bona fe i espero massa d’un submón com el de l’esport en què les aigües acostumen a baixar massa tèrboles i per on hi corre més merda de la que ens pensem. Però em sembla que tots els ho agrairíem molt i aniria molt bé a tothom. I, entretant, no puc deixar de dir-li al Pep: “No és això, Pep, no és això”.

Tags: Barça, Futbol, Guardiola

Sabeu què tindran en comú aquests dos equips de futbol (l’un català i l’altre uruguaià) a partir de la temporada vinent?. Doncs -encara que pugui semblar una mica estrany- tindran en comú els colors de la camiseta i per un motiu prou interessant de conèixer per part dels catalans . La segona equipació del Barça serà exactament igual a la d’aquest relativament modest club “montevideano”. Miraré d’explicar una mica el per què d’aquesta coincidència.

El Barça de la temporada 2013-2014, en la seva segona equipació abandonarà els colors llampants (i una mica estranys, tot sigui dit) dels darrers anys per lluir la Senyera. Aquesta serà la gran novetat d’enguany: per primera vegada en la història del club el Barça lluirà les quatre barres de la Senyera. Una samarreta que, a diferència de la primera, es vestirà amb pantaló vermell, exactament com vesteix actualment el Club Atlético Progreso, club que va ser fundat l’any 1917 a La Teja, un barri obrer prop del port de la ciutat de Montevideo. Vol dir que ja ha fet 96 anys. Déu n’hi do!

El que és curiós –i per això volia explicar-ho- és que els colors d’aquest club uruguaià van ser inspirats en la Senyera perquè a La Teja hi vivien molts integrants del sindicat de picapedrers. Aquest sindicat era format majoritàriament per integrants del corrent anarquista i per això aquest equip, al seu origen, vestia de color negre, color representatiu de l’anarquisme. Fins que a l’any 1927 –i després d’algun altre canvi de colors- es decideix començar a jugar amb la samarreta groga i vermella a franges actual, amb el pantaló negre o vermell.  La la història del club explica que aquests colors provenen de la ”bandera de Cataluña, región española donde se concentraba gran parte de los anarquistas de la época”. L’anarquisme català en aquells dies tenia una influència que traspassava fronteres i el seu prestigi arribava a l’ Amèrica Llatina. Barcelona, capital econòmica d’Espanya, era especialment conflictiva, com s’havia demostrat en la Setmana Tràgica de 1909. La crisi social estava enfrontant un moviment obrer, dividit entre socialistes i anarquistes, que utilitzaven tant mètodes pacífics (vagues) com violents (l’acció directa dels atemptats de vegades indiscriminats, com el del Liceu de Barcelona el 1893) i una patronal que utilitzava tot tipus de tàctiques (des dels esquirols al pistolerisme). El moviment obrer en altres parts d’Espanya estava menys desenvolupat, però va veure l’oportunitat d’aprofitar la debilitat de l’enfrontament entre burgesia industrial i govern: la UGT (sindicat socialista, més implantat a Madrid i País Basc) va convocar una vaga general revolucionària (agost de 1917), que va rebre el suport de la CNT (sindicat anarquista, majoritari a Catalunya). Els dos sindicats s’anaven aproximant cap a una unitat, almenys en les accions, des de la vaga de desembre de 1916 i l’anomenat Pacte de Saragossa. L’acord per a una vaga general va ser signat a Madrid a finals de març de 1917 pels ugetistes Julián Besteiro i Francisco Largo Caballero, i els cenetistes Salvador Seguí i Ángel Pestaña, i incloïa un extens manifest firmat per tots ells.

Tot això arriba a Amèrica. Explica l’historiador i intel·lectual argentí-xilè Luis Vitale en la seva obra “CONTRIBUCION A UNAHISTORIA DEL ANARQUISMO EN AMERICA LATINA” (Ed. Instituto de Investigación de Movimientos Sociales“Pedro Vuskovic”- Santiago 1998) que a l’Uruguai, els anarquistes van ser, des de fins del segle XIX, la principal corrent del moviment obrer. A través d’organismes sindicals i dels seus diaris, “EL AMIGO DEL PUEBLO” ´”TRIBUNA LIBERTARIA” , van aconseguir aprofundir la consciència de classe, ajudats especialment pel flux migratori de treballadors europeus. Al 1905, van orientar la vaga general dels portuaris, al 1918 la vaga dels frigorífics i al 1919 la dels marítims, creant la FORU (Federación Obrera Regional Uruguaiana), que el 1919 comptava amb 5.000 afiliats. No obstant això, la influència anarquista va ser neutralitzada en part pels socialistes i, especialment, per l’ascens del populisme batllista, que va ser un dels primers a implantar reformes socials al continent sud americà.

Una curiositat interessant, no trobeu?

Tags: Club Atlético Progreso, Futbol; Barça, Sindicats, SOCIETAT

Encara que ens pugui semblar poc, el títol de Lliga que ahir va aconseguir matemàticament el Barça, té més valor del que sembla perquè -com és sabut- aquesta temporada ha estat plena de dificultats de tota mena, algunes d’elles extra esportives. Per tant, avui toca felicitar el Barça per aquest títol de lliga aconseguit de forma ben brillant i en circumstàncies ben especials.

És cert que aquests darrers mesos hem vist un Barça disminuït, que ens ha donat uns quants disgustos, sense prou empenta i diferent del d’aquests anys passats. Però és cert també que això no vol dir que no es pugui tornar a refer si entre tots saben tornar a trobar al camí que van marcar el tàndem Pep-Tito aquests anys i que el Pep va resumir fa uns dies en una conferència a Buenos Aires. M’agradaria recollir avui algunes coses de les que va dir perquè crec que són essencials en aquests moments que viu l’equip.

Pep Guardiola va ser distingit pel cap del “gobierno porteño”, Mauricio Macri, com a "hoste d’honor" de la Ciudad de Buenos Aires i va dir d’ell que "és un exemple d’humilitat per a nens i joves de tot el món i una clara prova del que significa el valor del treball en equip per superar-se i aconseguir objectius". I després va precisar: "Nois, és un honor tenir aquí amb nosaltres a qui ha conduït un cicle increïble en la història del futbol mundial com a tècnic del que molts pensem que ha estat el millor equip de la història".

Després d’aquesta distinció, Guardiola va respondre preguntes de nens i nenes de diferents escoles primàries de la ciutat i va dir coses com les següents: "És un orgull molt gran haver format part del Barcelona però la vida segueix i cal buscar altres reptes".

Cal recordar que Guardiola va ser un dels artífexs -entre 2008 i 2012- d’una revolució futbolística al guanyar amb el FC Barcelona 14 títols en 17 tornejos disputats, amb un estil de possessió elegant de la pilota, contundència golejadora i respecte per l’espectacle. Ja només en la seva primera temporada va aconseguir la Lliga, Lliga de Campions, Mundial de Clubs, Supercopa d’Europa, Supercopa d’Espanya i Copa del Rei.

I no només compten els títols. En el seu històric pas com entrenador del Barça, va tenir el mèrit i la capacitat d’ amalgamar individualitats com la d’un cada dia més sorprenent Messi  (quatre vegades millor jugador de la FIFA), amb una colla d’extraordinaris jugadors i fer-ne de tot plegat un conjunt guanyador i que feia goig de veure jugar.

Va indicar que el secret de l’èxit del Barcelona va ser "haver trobat uns jugadors que van fer del seu ofici, de la seva professió, una cosa molt, molt amateur". "Quan arribes molt amunt, tot és molt professional, tot és molt seriós, molt quadriculat. En canvi, ells mai van perdre aquesta passió pel joc". Va dir també que els seus jugadors del Barça van ser "els aficionats més professionals que he conegut. Un es fa futbolista de petit perquè li agrada xutar la pilota. Vam intentar des del primer dia fins a l’últim que això no ho perdessin".

Per tant, ara toca refer l’equip, refer els ànims, refer la moral, refer la salut d’algunes persones que ho han passat malament, refer la pinya  i tornar l’equip al lloc on estava aquests anys passats amb humilitat, paciència, intel·ligència, sense nervis i sense presses perquè la base i l’estructura ja hi és i és ben ferma i ben sòlida. Segur que ho aconseguiran. Visca el Barça!

Tags: ESPORTS, Futbol; Barça

Juan

Villoro

“El fútbol es suficientemente impuro

para permitir el triumfo de alguien que

no se interesa en jugar al fútbol”.

Juan Villoro (Mèxic, 1956) és autor, entre altres obres, de les novel·les El disparo de Argón i Materia dispuesta; d’un volum de contes, La casa pierde (1999), i d’un llibre d’assaigs, Efectos personales (2000). Del 1995 al 1998 fou director de La Jornada Semanal, suplement cultural del diari La Jornada.

Ha estat professor a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i professor convidat a la Universitat de Yale. Actualment ocupa la Càtedra UNESCO de Cultura Iberoamericana a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

L’any 2006 va rebre el Premi Manuel Vázquez Montalbán.

Tags: Barça, Futbol

Els barcelonistes encara estem una mica tocats pel que va passar dissabte. Estàvem tan acostumats a guanyar aquests darrers anys que la derrota de dissabte se’ns ha fet més difícil de digerir. Però també el futbol ens ensenya coses i, a vegades, es converteix en metàfora de la vida perquè no sempre guanyen els millors i no sempre guanya el que juga més bé. Les victòries són molt boniques perquè acostumen a ser molt difícils i heroiques, però també les derrotes poden tenir la seva èpica i la seva bellesa.

Parlo del Barça, per suposat. Però podria parlar de seleccions de futbol mítiques -les millors de la seva època- que no sempre van sortir guanyadores. Penso en la Hongria del 54, l’Alemanya del 74 o el Brasil del 82. Són als tres perdedors més famosos i reconeguts de la història dels Mundials, tres seleccions que van fer bella la derrota, que van forjar la seva memòria en el dolor, però als que el pas del temps va acabar atorgant el millor dels títols: la victòria sobre l’oblit. Aquest Barça d’ara ja ha fet història, guanyi o perdi d’ara en endavant, com la va fer el Barça de Kubala i companyia. Segurament que aquell barça va merèixer molts més títols pel seu joc tan engrescador i tan bo. Però eren altres temps; eren temps de dictadura i no era massa ben vist que el Barça guanyés tant i enlluernés mig món. Per això ho van evitar com van poder…Però aquell equip ha passat a la història.

Explica Jorge Otero, un periodista esportiu, que la selecció hongaresa, que va perdre la final del Mundial de 1954, va ser una selecció inoblidable. Va ser un equip que va aconseguir l’excel·lència: Puskas, Czibor, Kocsis, Bozsik, Hidegkuti … Jugadors que van reinventar el el futbol amb l’anomenat "quadrat màgic", aquest 4-2-4 que desarmava els rivals, i el joc veloç i exquisit embadalia l’espectador. La mala sort, els pals i el caràcter d’una Alemanya tocada per una vareta màgica van arrabassar a Hongria el títol una tarda nefasta a Berna. I encara que ara el trofeu de 1954 acumuli pols a la seu de la federació alemanya, l’admiració, el record i la glòria pertanyen als hongaresos.

Gairebé vint anys després, en un país gairebé sense tradició futbolística fins llavors, va sorgir un altre grapat de jugadors que van revolucionar el futbol: la Taronja Mecànica, el futbol total, l’Holanda de Cruyff, Neeskens, Rep, Krol. Uns visionaris que van transformar el concepte del joc amb una incessant permuta de posicions, on tots jugaven de tot i que vencien per esgotament del contrari. Van perdre dues finals del Mundial davant els respectius amfitrions -Alemanya i Argentina-, però podien haver guanyat: així és la vida.

El Brasil del Mundial del 82 va practicar un futbol exquisit, basat en el toc i la tècnica. Un altre grup de jugadors excelsos dirigits per Sòcrates, el gran demòcrata. Agrupats al voltant dels principis indestructibles del “jogo bonito”, els Zico, Falcao, Toninho Cerezo, Junior o Eder creaven jugades d’una manera enginyosa, atrevida i fluida. Van  enlluernar fins i tot el dia que van perdre davant d’una competitiva Itàlia en un partit memorable que mai van merèixer perdre.

Aquests dies es comencen a sentir veus crítiques, veus àcides, veus injustes que ha ho cremen tot. I, tot plegat, perquè aquests dos darrers partits el Barça els ha perdut: la setmana passada vam perdre injustament i amb tota la mala sort del món contra el Chelsea; i el dissabte ho vam fer -molt més justament, és cert- contra el Madrid. Però no ens recordem d’aquests darrers anys gloriosos en què ho hem guanyat tot?

No sé el que passarà demà i si aquest any serà recordat com un altre any gloriós o si potser començarem a perdre i ens tocarà esperar, renovar i renovar-nos. Passi el que passi, aquest equip ja ha fet història i ja és l’admiració de tot el món pel seu joc, pels seus valors i per tota la transformació que ha fet al futbol. El futbol ja no serà mai més igual després d’aquest Barça de Guardiola, emparat en tota una filosofia i una manera de fer que l’aprenen ja de ben joves a La Masia. Aquest Barça ha fet evolucionar i revolucionar el futbol.

Per tant, guanyem o perdem, aquest Barça sempre vencerà l’oblit i la derrota –si arriba- mai serà tan immerescuda perquè el futbol que fa aquest equip no es mereix això, si volem ser justos, objectius i ho mirem en conjunt. Aquest equip encara juga molt bé i encara li hem de tenir molta confiança. I, com deia algú, jo sempre prefereixo la victòria dels vençuts a la supèrbia d’alguns vencedors.

Tags: Barça, ESPORTS, Futbol

M’agrada, de tant en tant, llegir o escoltar Eduardo Galeano. Per vàries raons:

-Primer, perquè sempre -sí, sempre- diu coses interessants, encara que no sempre s’hi hagi d’estar d’acord en tot.

-Després, perquè convé reflexionar de tant en tant si no volem que el cervell es rovelli. I Galeano té la capacitat de fer reflexionar sempre.

-I en tercer lloc, per un motiu que potser us semblarà intranscendent, però que a mi m’agrada recordar: a més de parlar de coses “serioses”, parla del futbol. És d’aquells intel·lectuals que, no només no rebutgen amb fàstic el futbol com fan alguns puritans, sinó que li agrada, hi entén, el defensa com a joc i ha sabut escriure sobre el futbol de manera admirable. En aquesta gravació també en parla una mica cap al final (minut 25). No us ho perdeu, que val la pena. I no us perdeu la lectura final…

Tags: Barça, ECONOMIA, Eduardo Galeano, Futbol, POLÍTICA, Uruguai

L’expresident del FC Barcelona, Joan Laporta, s’ha esbravat amb unes explosives declaracions. Ha dit textualment: "els meus fills han hagut de marxar d’aquest país, així de clar". Jo em pensava que s’havien traslladat a Londres perquè un d’ells, Guim, ha fitxat per les categories inferiors de l’Arsenal.

Ha dit també parlant de la graderia jove: "Hi ha una part que són persones que tenen antecedents penals, que a més a més em van amenaçar a mi i a la meva família, que vaig haver d’interposar una denúncia, que va acabar posant-los a presó, i ara que han sortit els acull aquesta junta directiva". Que jo sàpiga, justament la junta de Rosell ha dit tot el contrari: que no hi entrarà ningú que tingui antecedents.

Sobre l’acord entre el FC Barcelona i la Qatar Foundation, Laporta ha indicat que "el que hauria de fer el senyor Rosell és explicar amb claredat i amb detall què passa amb el contracte de Qatar, perquè jo veig Qatar per tot arreu: a la samarreta, a la televisió, a la publicitat estàtica, Qatar a l’entorn del club…". Si patrocina el club, on vol que posin el logotip? Deu voler que paguin i l’amaguin perquè no es vegi.

També ha dit:"el senyor Sandro Rosell és un desagraït i un mentider. Nosaltres vam deixar en herència el millor Barça de la història, en tots els àmbits, en l’econòmic, en el social i en l’esportiu". Possiblement aquí té raó: ha estat el President del millor Barça de la història, però jo posaria en dubte que ell hagi estat el millor president.

És fàcil escampar merda esperant que algú en surti empastifat i esperant que algú la reculli. Jo li reconec molts mèrits a Laporta i que va fer moltes coses prou ben fetes i que en alguns aspectes em queia prou bé. Però no hi ha dret a que faci declaracions com aquestes perquè jo també li podria recordar unes quantes coses. Per exemple:

-Que va estar una bona temporada buscant patrocinador a la Xina (si no ens va enganyar), país que no és pas gaire més democràtic que Qatar, que jo sàpiga.

-Que hi van haver un cunyat que pertanyia a la “Fundación Francisco Franco”, que no era de la Junta però que manava força en l’àmbit àmbit de la seguretat i que es van veure obligats a fer fora per mentider.

-I l’assumpte prou obscur de les targetes de crèdit del seu xofer, que anaven que volaven? I els càterings de luxe on et posaves “com un bacó” segons les teves pròpies paraules? I els viatges de primera classe que van costar una fortuna a pagar el soci?

-I el nomenament tant democràtic de Cruyff com a President d’ Honor sense consultar a ningú. No hauria estat millor preguntar si els socis hi estaven d’acord en un nomenament tant important?

-I els foscos negocis a l’Uzbekistan en avions privats pagats pel Barça i en viatges amb la filla del dictador d’aquell país?

-I els rumors prou ben fonamentats de les comissions en els fitxatges de Keirrison i Henrique que amb paraules de Josep maria Minguella "freguen la malversació de béns"? 

I em sembla que encara podríem seguir. Però no val la pena. Valdria més que deixés l’actual Junta Directiva que faci la seva feina en pau, que ja arribarà el moment de fer balanç. Val més que es dediqui de ple al seu partit polític que -dit de passada- quan es va començar a dedicar a la política prou va fer servir de plataforma de llançament el Barça. No li retrec i hi tenia tot el dret. Però ara, millor que es comporti com un soci més i que el que hagi de dir que ho digui a les assemblees i no tant als diaris.

Tags: Barça, Joan Laporta

Ha arribat l’hora de la veritat pel Barça. Demà es juga el tot o res, per dir-ho d’alguna manera, encara que no és ben bé així. Pot guanyar o perdre la Champions però durant aquest any ja ha guanyat moltes coses: prestigi, feina ben feta, simpatia mundial, molta feina i un estil de joc que és l’admiració dels entesos.. Per tant, demà ja té el camí mig fet, tant si guanya com si perd.

Qui ha seguit marcant aquest camí –iniciat ja fa uns quants anys- actualment és Pep Guardiola. I no només perquè sap fer jugar als seus nois un bon futbol, sinó perquè ha sabut imprimir un estil diferent en tot. Un estil inconfusible i que és a anys llum del d’altres entrenadors, per exemple.

Voleu saber el que en deia Valdano de Guardiola l’ant 2007? Aquí us deixo un article seu  sobre el Pep.

Guardiola: El guardián de la memoria

4 de Abril de 2007-JORGE VALDANO

Tags: Barça, Futbol, Guardiola

És cert que som un país petit. Tenim un territori minúscul si el comparem amb altres països. No tenim gaires riqueses naturals i no “som rics de naixement” ni ens hem fet rics per conquesta i per rapinya, com altres pobles.

No hi fa res. Res d’això compta per a res si volem ser grans o ens volem fer grans. Perquè a vegades penso que som un país petit, però que entre tots encara el fem més petit. Ens costa estar i anar units els catalans. Si no en teníem prou, aquests dies n’hem tingut una mostra fefaent –un altre cop- al Congrés quan 25 diputats catalans s’han estimat més mirar cap allà que cap aquí.

Som un país petit que té, però, el cor gran i les ganes de ser-ho cada cop més. Si ho mirem bé,  veurem que som molt petits en motes aspectes però molt grans en molts altres, perquè hem tingut grans mestres i en seguim tenint en l’actualitat. Mestres que ens indiquen prou bé el camí que ens cal transitar. Mestres que ens han deixat escrits pensaments profunds i paraules boniques. Artistes que han pintat la bellesa com els millors. Esportistes i educadors. Científics i empresaris que cada dia fan una feina callada i humil però que ajuden a que aquest país sigui conegut, admirat i –molt sovint-envejat.

L’enveja pot tenir dues cares: la cara de la que en diem sana enveja; la que ens estimula i ens serveix de mirall: la que estimula a tirar endavant i a ser cada dia més grans. I també pot tenir la cara fosca, aquella que limita, fa fer trampes i busca tots els embolics possibles per tal que l’altre no pugui tirar endavant. Aquella enveja que posa pals a les rodes per tal de que el carro no pugui tirar endavant. També darrerament en tenim molts exemples en la política, en l’esport, en l’educació i en molts altres àmbits.

El millor és no fer-ne massa cas i seguir fent el nostre camí. Recordeu allò de: “Sancho, ladran? Es que cabalgamos”. Deixem que lladrin, que facin trampes, que posin pals a les rodes, que facin l’impossible per enfonsar-nos….que no se’n sortiran. Com deia bé el Guardiola -un altre bon mestre en molts sentits-: "Som un equip d’un país petit que guanyarà o perdrà, però tornarà a aixecar-se".

El dijous al Camp Nou -entre l’eufòria i l’alegria- una colla d’esportistes ens tornaven a dir grans veritats i ens tornaven a donar pautes del que cal fer: unió, esforç, humilitat, tenacitat, joc net, feina diària, companyonia, feina ben feta. D’aquesta manera van anar responent a tots els “PER QUÈ? PER QUÈ?  que aquell aprenent de filòsof portuguès es va fent (amb molta mala baba) des de Madrid.

En cada paraula hi havia una resposta i una mostra del que és un equip i del que pot ser.  Potser “cal que busquin la resposta dins del vent” si és que la volen tenir. «La força que m’heu donat m’ha ajudat molt per continuar endavant», va dir Abidal, un noi que acaba de passar per un mal trago.  «¿Per què guanyen? Us ho explico fàcilment: Perquè saben jugar amb humilitat i amb respecte, perquè saben guanyar i perquè saben perdre, perquè tenim el millor del món, el Leo, perquè tenim els tres millors, el Leo, l’Andrés i el Xavi, perquè tenim el millor porter, la millor defensa, la millor davantera, perquè tenim el millor tècnic, perquè tenim el millor staff i, sobretot, perquè us tenim a vosaltres», va cridar ben fort i ben alt Manel Estiarte, un altre bon mestre.

Com a país petit, que és gran i encara en vol ser més, cal que anem anotant totes aquestes lliçons.

Tags: Barça, Catalunya, Guardiola

Avui el Pep Guardiola compleix 40 anys. Demà jo en compleixo 63. Som del mateix signe –Capricorn- tots dos, encara que no sé si ens assemblem massa (de fet, jo no hi crec massa en això de l’horòscop). Poques coses ens deuen unir a mi i al Pep, si no és aquest fet de ser del mateix signe i ser els dos uns enamorats del Barça i del futbol. Ell hi va destacar, en va fer una professió i s’ha fet un nom i un merescut prestigi en aquest món tan complicat. Per a mi era simplement una afició i no hi vaig destacar perquè em faltaven qualitats i interès. Però m’ho passava d’allò més bé jugant a futbol i amb això ja he quedat satisfet.

Però hi ha una cosa que us vull explicar, aprofitant aquest aniversari. Quan jo era jove i jugava a futbol en un club modest, anàvem a jugar a un poblet petit del Bages, que era encara més petit que la ciutat del meu equip: Solsona. El club de futbol de Solsona en aquells temps jugava a la categoria de Segona Regional i ens tocava jugar al mateix grup del Santpedor. Era cap als anys 70-72. Recordo molt bé el camp, els diversos partits que hi vaig jugar i el bé que ens ho passàvem. No guanyàvem ni un duro: simplement ens venien a buscar en taxi a tres o quatre companys, ens pagaven el dinar i ens portaven al camp. Jugàvem el partit i, amb el mateix taxi, ens retornaven a Sant Cugat del Vallès, que era on estudiàvem i residíem. Ens ho passàvem molt bé i amb això ja en teníem prou. Segurament que el Pep no m’havia vist jugar perquè en aquells anys només en tenia 1 o 2 i no crec que fos ja tan prematur com per anar a veure futbol…

És una simple anècdota que he recordat avui, mentre escoltava la roda de premsa que feia. Mentre l’escoltava anava augmentant la meva admiració pel Pep. M’agradava com a jugador, m’agrada molt com a entrenador, però encara m’agrada més com a persona. Considero que una persona així fa més senyor, més gran i més admirat un club com el Barça. Tant de bo ens duri molts anys i tant de bo seguim tenint entrenadors com ell quan ja no hi sigui.

És una persona amb molts més valors dels que aparentment es veuen. Alguns d’aquests valors es veuen de seguida, ja d’entrada. Però altres es van descobrint a mida que analitzes coses, entrevistes, paraules, gestos, comportaments… Però  si n’hagués de destacar alguns, diria que és una persona senzilla, humil, molt respectuosa amb els demés, treballadora, amb sentit comú, intel·ligent, assenyada, humana, líder, tenaç… Treballa ell, fa treballar els jugadors i, tots junts, fan un equip, una pinya que fa que uns facin millors els altres i amb l’esforç i la qualitat de tots, facin un equip extraordinari que a vegades ratlla l’excel·lència.

Per molts anys, Pep, i que et tinguem molts més més entre nosaltres i que puguem celebrar tants triomfs com fins ara!

Tags: Barça, Futbol, Guardiola

Johan Cruyff va ser molt bon futbolista. Dels millors. Però ha estat  -i és- una persona una mica original, amb la quan no s’hi entén tothom. Sobretot, si no es fa el que ell diu i com ell ho diu.

A Johan Cruyff li agrada xerrar. A vegades, més del compte i amb risc de que no l’entengui ningú. I li agrada ficar el nas allà on no el demanen. I té un ego força gran. No li agrada que no li facin cas.

Per això jo crec que hauria de parlar menys del que parla i aprendre a quedar discretament a un segon lloc, que és on li pertoca. Crearia menys problemes i no es posaria tan de peus a la galleda com es posa tan sovint. Però això deu ser impossible en ell. Només cal veure l’article que va escriure l’any 2005 quan defensava poder dur publicitat a la samarreta del Barça (llegir article complert en PDF) i veure el que diu ara (Llegir article complert) contra l’acord de patrocini amb Qatar Foundation.

També potser s’hauria d’haver mossegat la llengua quan va dir que “Messi no podia parlar amb mig món per no saber anglès”. I pretén donar lliçons un senyor que no és capaç d’expressar-se ni mitjanament bé ni en català ni en castellà havent-se passat mitja vida en aquest país. Avui l’escoltava a Catalunya Ràdio i em feia pena perquè era incapaç de dir mitja frase ben dita. Quan ell parla és impossible entendre’l, a vegades pel què diu i sempre per cóm o diu. I el menyspreu que sempre ha tingut amb el català és proverbial. Ho va acabar d’arreglar dient textualment: "Yo también vengo de un país pequeño y no pretendo que todo el mundo hable holandés. Más o menos, hablo inglés, español y alemán, pero no pienso violar el catalán. Lo que tengo que explicar da igual decirlo en castellano".

Fa poc escoltava el periodista holandès Edwin Winkels que deia que Cruyff no parla bé ni l’holandès, que és la seva llengua. A Holanda, diu aquest periodista, tampoc l’entenen quan parla. Mireu si ho deu fer bé!.  Ni parlem, doncs, dels altres idiomes!. Aquest mateix periodista va presentar un llibre titulat ‘Escuchando a Cruyff’ que recull 150 frases cèlebres de l’ex entrenador del Barça, frases que s’han convertit en una manera d’entendre el futbol i la vida. De futbol potser en sap molt. Però la seva forma de veure la vida podria ser molt més discutible, segons expliquen alguns dels seus amics. Una persona tan superba com és i que es mira als demés des d’uns esglaons més enlaire tampoc és exemple de res. A vegades sembla que es pensa que és Déu perquè es creu amb dret a criticar tothom.

Si vol treure drapets al sol, potser podríem començar a treure els seus, que en té molts i de molts variats colors. Avui deia que “amb aquesta Junta és molt difícil que torni a ser president d’honor”. A mi em sembla que un personatge així ja no ho havia d’haver estat mai i val més que no ho sigui mai més. Un president d’honor jo entenc que ha de ser tota una altra cosa.I si un president d’honor ha de portar mala maror i dividir els socis potser val més que no ho sigui…

Tags: Barça, Futbol, Johan Cruyff

El camp era un clam. La lliçó de futbol s’havia anat desenvolupant de mica en mica i ja tothom havia vist tot el que sabien aquells alumnes i quina era la lliçó.

Els uns només la repassaven. La tenien molt ben apresa. L’havien estudiat una i altra vegada i feia temps que la repetien en ocasions diverses. Els altres encara no l’havien après i veien que uns quants alumnes avantatjats els passaven la mà per la cara i els feien quedar en ridícul. Ells, que es creien el melic del món, els millors del planeta i una espècie única en tota la galàxia.

Venien molt engreixats per les lloances de la caverna mediàtica del seu país. Rebentaven de satisfacció i havien llençat alguns desafiaments que els altres havien recollit humilment i els guardaven ben guardats a la memòria.

I, de cop i volta –sense saber com- el clam de camp es transforma en cant i en crit unànime: “Mourinho, sal del banquillo”. Feia estona que no se’l veia. S’havia amagat avergonyit d’ell mateix. Avergonyit d’ell mateix una persona tan prepotent i que ell mateix diu que no hi ha ningú millor que ell com a entrenador? No. Una persona així no s’avergonyeix ni s’acoquina mai. Una persona com ell només té la fugida cap endavant com a meta. I es disposa a sortir de la banqueta i donar la cara.

Però no pot. El cul li pesa. El cap li dóna voltes. Els peus els té clavats al sòl. Ho prova. No vol mostrar la seva covardia. Ho farà., Donarà la cara. Però no pot..

I s’acaba el partit. I es vol aixecar. I no pot. I els companys l’estiren. I no poden. I pensen, què farem amb aquest home? Ho intenten una i altra vegada. I no poden. S’haurà de quedar allí. Li porten una manta i una mica de menjar. Es queda sol. De fet, ben bé sol no. Es queda amb si mateix. Amb la seva consciència i amb la seva prepotència. Pensa i pensa què farà. Es va posant trist. Una llagrimeta es comença a escórrer cara avall. Es mira i es veu a si mateix. I no es reconeix. Ja no és aquell home prepotent que era….

La seva penitència serà la condemna a quedar-se eternament assegut en aquella banqueta escoltant cada quinze dies el clam unànime del Camp Nou que diu una i altra vegada: “Mourinho, sal del banquillo. Mourinho , sal del banquillo”.

Tags: Complexos, Futbol; Barça, LITERATURA

Parlant amb una amiga, ha sortit aquest tema que dóna títol al post i he pensat que podia seguir reflexionant-hi aquí al blog perquè és un tema interessant i fonamental per la vida de cadascú.

Partirem d’un exemple: Dilluns el Barça va guanyar per 5-0 al Madrid. Fa uns anys que quasi tot són guanys per aquest equip i pel seu entrenador. Però el Pep ja va avisant fa temps que arribaran les derrotes indefectiblement. I és cert. És com la vida, que hi han èpoques de cada manera. Cal saber gaudir de les bones èpoques, però caldrà estar preparats per sofrir dignament quan ens toquin els mals moments. Vindran derrotes. Vindran problemes. Arribarà un altre cicle i ens hi haurem d’acostumar. Com més alt s’arriba, més fort pot ser el cop de la caiguda! Caldrà, sobretot, aprendre de cada una de les lliçons que constantment ens dóna la vida.

Guanyar és bonic. Tots ho volem i en el guany tots ens hi sentim a gust i feliços. I si guanyem després d’una dura pugna encara és millor la victòria. A vegades, guanyar és fàcil i altres resulta molt difícil. però el guany sempre deixa satisfacció, sobretot si hi hem posat esforç i voluntat.

Però no sempre es guanya en tot i a tot arreu, encara que ens hi esforcem molt. Per això cal educar en l’esforç i cal educar també en la pèrdua. Pèrdua que es dóna en l’esport, en la vida professional o en la vida familiar.

La vida dóna cops baixos, a vegades, i cops traïdors.  Altres vegades les pèrdues són causa directa dels nostres errors. i llavors ham de saber que la llavor de l’error pot nàixer la planta de la rectificació que pot donar bons fruits més endavant. Cal estar preparats i cal veure quin profit en podem treure de les pèrdues que formen part de la condició humana. Però si alguna cosa no hem de fer mai és acostumar-nos a la pèrdua i resignar-nos-hi. No ens podem quedar bloquejats quan la mort, el fracàs o la tragèdia ens toqui de prop. La vida sempre ens dóna sortides i allà on es tanca una porta sempre s’hi obre una finestra.

El buit que queda en el nostre cor sempre es pot omplir amb alguna cosa que ens donarà pau interior. Potser serà una persona, un llibre, un poema, una música, un paisatge… qui ens donarà la força i l’impuls inicial per tornar a començar. Potser haurem de veure quines són les nostres pors i les nostres angoixes per poder acceptar-les i superar-les.

Tags: Barça, Guanys, Pèrdues, PSICOLOGIA

Potser es parla massa aquests dies del que passa a Can Barça. Potser sí. Però permeteu-me dir-hi també la meva encara que no aporti res de nou. Però vull dir la meva opinió perquè, encara que no sigui soci, sí que sóc culé i em sap greu tot el que està passant.

Primer: Joan Laporta, amb tots els seus defectes, inicialment em queia molt bé. És un home amb una forta personalitat i crec que ha fet moltíssimes coses positives gràcies a un bon equip de persones, algunes de les quals han anat caient pel camí i l’han anat abandonant. Segurament que l’han abandonat justament per això: perquè la seva personalitat no permet treballar en equip. A mida que van anar passant els anys els seus defectes van anar fent-se més evidents i la seva figura es va anar tornant opaca (segurament que amb tota raó).

Segon: El fet de que s’hagin fet tantes coses mal fetes i altres que no queden gens clares, ha estat la causa de que hagi anant col·leccionant enemics acèrrims durant el camí. Diuen que l’aigua ha de ser clara i la xocolata espessa. A mida que les coses s’anaven amagant i els interrogants no fossin contestats adequadament va anar perdent pistonada i brillantor la seva estela.

Tercer: Sandro Rosell ha fet, simplement, el que havia de fer: aixecar les estores i veure què hi ha a sota. Cal aclarir coses i cal saber exactament què s’ha fet bé i què no.Per tant, tampoc cal acusar Rosell de revengista. Ha fet el que ha de fer un president i a fi de comptes ha estat l’assemblea qui ha decidit què s’ha de fer.

Quart: Valdria més que no es parlés tant i es deixés fer camí a la justícia (encara que vagi lenta). Possiblement esclareixi una mica les coses i és vegi qui té raó i qui no.

Cinquè: Aquest tipus de crisis en un club, en una institució, en un país o on sigui, a fi de comptes van bé: ajuden a purificar i, al final de tot, a millorar. Van bé i segur que el Barça hi sortirà guanyant. Com més transparència hi hagi millor per a tots.

Per tant, a mi personalment, no m’espanta el que passa. Simplement demanaria que no s’amaguessin coses, no es tergiversin i que no es parli del que no se sap i només se suposa. Tant de bo es publiqui sencera la “due diligence” i cadascú pugui opinar sobre coses concretes i no sobre suposicions.

I, per a mi i fins ara, tant bo és Laporta com Rosell. O tan dolents, El temps donarà la raó a qui la tingui.

Tags: Barça, Joan Laporta, Sandro Rosell

Escoltar la ràdio, llegir els diaris, estar informat té els seus riscos durant l’estiu: et pot engegar a rodar el necessari relaxament que estem buscant i necessitant durant les vacances. És el que m’ha passat aquest matí: Quan he sortit a caminar com cada matí, disposat a gaudir de la fresca , m’he emportat el meu MP3 amb la música que m’agrada i em relaxa. Avui -greu error- enlloc d’escoltar la música que m’ajuda a passar-m’ho bé mentre camino, m’he decidit per escoltar la ràdio i ha estat llavors quan ha començat l’acumulació progressiva de mala llet que encara em dura ara. Espero que escrivint això m’anirà passant i anirà descendint el grau d’ira i mala llet acumulades aquest matí..

Em preguntareu quina ha sigut la causa tan rossa, tan important i tant transcendental que m’hagi trastornat tant… No, no ho és d’important. la veritat és que de transcendència no en té cap. Però, una vegada més, és el símptoma de que falta el ,és mínim sentit comú a gent que mana i, per tant, n’hauria de tenir una mica, és símptoma clar que a Espanya hi sobrem, que no ens cal ser-hi ni un moment més i que les coses en  lloc de fer-les amb el cap les fan amb el cul.

Em refereixo a la convocatòria de jugadors del Barça que Vicente del  Bosque (un home que creia assenyat) ha fet per un partit amistós de la "roja" a Mèxic. Ni més ni menys que 7. Jugadors que estan de vacances, que ho han jugat tot i més…..ara resulta que han d’anar a Mèxic a jugar una "pachanga" sense haver-se ni entrenat i -el que és més greu- havent de jugar un partit oficial -la Supercopa- tres dies després. Un partit que, per altra banda, organitza la mateixa Federació espanyola… Surrealista? Aquest adjectiu queda curt davant de tanta incompetència i tant poc tacte. Algú ha dit que és una punyalada per l’esquena al Barça, que és una traïció, que és una incompetència, que és la mostra que Espanya segueix essent un "país de pandereta". Sí, tot això és veritat. però hi han altres raons més subtils i més perilloses: no volen que un any més el barça ho pugui guanyar tot i deixi en ridícul altres clubs poderosos i nous rics que es gasten els calers i no guanyen res. Prenent-los hi els jugadors més decisius deixen el Barça en calçotets  i amb moltes dificultats per guanyar la Supercopa. No m’estranya l’emprenyada monumental d’en Guardiola, ell que és tot el contrari d’aquests inútils totals de la Federació; ell, que ho planeja tot, que ho mira i estudia amb lupa tot i que té en compte totes les circumstàncies i les persones. Potser se l’haurien de mirar una mica a l’entrenador del Barça i aprendre’n d’ell encara que només fos una mica.

Ja sé que tot plegat és simplement futbol i que no té més importància. Doncs sí que en té. Té la importància que li vulguem donar. I jo li’n dono perquè és la demostració fefaent i palpable que els que ens manen no tenen sentit comú, que no saben manar, que són una colla d’incompetents i que potser ja seria hora de plantar-se  i dir-los amb paraules i amb fets: "us podeu ficar la Supercopa on us càpiga". Enviar nois del juvenil i tots els jugadors reserves a jugar-la i que la guanyi el Sevilla i que se la confitin. I potser els jugadors també hi tindrien alguna cosa més a dir: si estic de vacances a mi que no em busquin. Potser ells també  podrien dir al Sr Del Bosque que estan de vacances i que en busqui uns altres…

Exactament 852.787 euros és el que ha cobrat l’exdirector general corporatiu del FC Barcelona, Joan Oliver, com a indemnització per haver deixat el càrrec un any abans del que  estava previst.

Jo trobo que és molt, no? Tant bona feina feia? Tots els bons professionals com ell cobren aquests sous tan alts i, si els acomiaden, pacten aquestes altes indemnitzacions? A mi em sembla que no, encara que no sóc entès en aquest tipus de coses. Però, pel que he pogut escoltar d’ algú que sí que ho és d’entès, no és comú això.

Joan Laporta ha fet moltes coses bones durant el seus anys de president del Barça i les hi reconec clarament. N’ha fet algunes de molt discutibles i alguna de ben negativa, a parer meu. Aquesta és una de les més discutibles i negatives. Ha volgut ser un premi ben generós        -massa generós- a una persona que li ha estat fidel fins a graus extrems. Massa fidel i massa mesell, em sembla. Aquesta indemnització immoral, injusta i incomprensible ara n’ha estat la recompensa. Jo n’esperava una altra cosa de Joan Oliver i, per suposat, de Joan Laporta. El que feia l’ Oliver era una feina, però per a un barcelonista hauria d’haver estat, sobretot, un honor. N’havia de viure i viure bé. Però no hi era per abusar del càrrec. Aquest pacte ha estat fosc, brut i injust pels socis, que paguen cada mes els seus diners.

"Malgrat que el director general corporatiu havia manifestat la seva voluntat d’abandonar la seva ocupació no ha estat una baixa voluntària sinó que ha estat negociada i la seva indemnització ha estat de 852.787 euros", ha dit Freixa, portantveu de la nova junta.

Doncs ja no veieu. De bon barcelonista res de res. De negociant una mica mafiós ja força més. S’han acabat de confirmar rumors que ho deien i que feia temps que corrien, sobretot des dels espionatges personals que havia fet fer a alguns directius. Allò va ser immoral. Això d’ara encara ho és més. Quan s’acabaran aquestes coses? Quan arribarà algú que sigui una mica transparent. Rosell ho ha promès. Mirarem de recordar-nos de les seves promeses i tant de bo puguem dir que, a més de títols, ha recuperat transparència.

Des d’aquí, sort a la nova Junta.

Ahir parlava del debat que han començat a protagonitzar els candidats a president del Barça i de les meves impressions en escoltar el primer. Però això ho considero irrellevant i no té cap més valor que la meva percepció personal.

El que sí considero rellevant -i que convindria ressaltar- és el fet que tots els candidats formessin part inicialment d’un grup anomenat Elefant Blau i que es van unir per posar una moció de censura al president Núñez. Més tard, van fer equip al voltant de Laporta per presentar-se a les eleccions, que van guanyar.

A què és degut que un equip que semblava tan unit i que havia d’anar junt fins a la fi del món, poc a poc s’anés enfrontant, dividint, desintegrant i marxant,  la majoria d’ells, cap a casa seva? Què ho fa que aquell grup d’amics, tan amics, hagin esdevingut en aquests moments enemics acèrrims? Eren tan amics llavors? Són tan enemics ara? L’Elefant Blau s’ha transformat en un cau de formigues vermelles que s’ataquen les unes a les altres…

Potser una resposta la podríem anar a buscar en la Psicologia Social, que és la ciència que estudia els fenòmens socials i intenta descobrir les lleis per les quals es regeix la convivència. Investiga les organitzacions socials i tracta d’establir els patrons de comportaments dels individus en els grups, els rols que exerceixen i totes les situacions que influeixen en la seva conducta. L’estudi dels grups i les tensions que s’hi generen és una qüestió apassionant.

La naturalesa humana té un paper en la conformació de la vida social, mentre que l’estructura social al seu torn, amb els seus hàbits, normes i costums també exerceix una influència en les persones. I aquí hi podríem trobar una possible resposta.

Plató deia que l’home té la idea del bé i tendeix a la perfecció, però el camí de la vida està ple d’obstacles i molts s’aferren a les coses materials, al bé personal i propi en detriment del bé comú provocant conflictes socials i crisi de valors. L’afany d’acumulació de poder, de riquesa i de la força, en totes les cultures, van atorgar el poder i els privilegis a alguns, generant el domini d’uns sobre els altres, les desigualtats, els abusos, els crims i les guerres. Tots els éssers humans tenen el seu costat fosc, de vegades necessari per defensar-se dels atacs, però molts el desenvolupen massa per atacar els més vulnerables i dominar en benefici propi.

Aquest grup humà que era l’ Elefant Blau ha acabat com el rosari de l’aurora però ha estat la llavor capaç de transformar un club de futbol. Aquells inicis han portat cap a camins inesperats, nous, transformadors, moderns, rupturistes i positius en algunes coses, i tan negatius com sempre en altres coses. No sempre conèixer i denunciar els errors del passat fa que hom no caigui de nou en els mateixos.

Les tribus, els imperis, les nacions i els grups han fet sempre la guerra i semblaria que això fos inevitable. Freud deia que el dia que l’home va aprendre a insultar al seu enemic en comptes de llençar-li una pedra, va ser el començament de la civilització. Les condicions socials han provocat guerres en totes les èpoques però és hora que les societats trobin la manera de resoldre els problemes sense recórrer a la força bruta. Es clar que val més "manya que força". És millor intel·ligència, bones maneres, debat educat i sense desqualificacions que no pas males arts, mentides i brutícia dels uns sobre els altres. Tant de bo durant aquesta setmana puguem veure-ho en les confrontacions que encara hi ha per fer.

El Barça hauria de ser un club senyor i els aspirants a president també ho haurien de procurar ser-ho sempre.

Aquest matí he seguit una mica (no tot) el debat que a Catalunya Ràdio (Cal Fuentes) han protagonitzat els quatre candidats a la presidència del Barça. Jo no sóc psicòleg, ni entès en comunicació, ni publicista, ni estudiós dels mitjans de comunicació, ni del llenguatge i del fet de comunicar-se. Per tant, del que diré a continuació no en feu gens de cas. Segurament que diré molts disbarats i, si voleu, corregiu-me. Simplement és la meva percepció.

D’aquest debat n’he tret unes quantes conclusions personals que, si fos soci i pogués votar, m’haurien ajudat força a decidir. Cadascú ja s’ha retratat tal com és i poca cosa més ens aportaran els pròxims debats que faran fins al dia de les eleccions. Per a mi, se’ls podrien estalviar.

La primera conclusió que n’he tret és que el Sr Ingla és un mal educat i un manipulador. Tenia un to acusador i manipulador que no li corresponia. Ell no era el moderador i no li pertocava el trist paper que estava fent. Manejava de forma fraudulenta la conversa. Atacava sense arguments. No escoltava. Reafirmava coses que el contrari li negava. En fi, que només amb això sol  jo no votaria el Sr Ingla de cap de les maneres perquè una de les pitjors coses que pot tenir un president del Barça és el fet de ser manipulador. El Barça pertany als socis i seguidors i "al soci no se’l pot enganyar", que deia aquell.

La manipulació és un tema greu perquè és molt trist sentir-se titella en mans d’una persona. El manipulador és intimidador, agressiu, descontrolat, autocràtic, superb, la major part de les vegades no té arguments i s’imposa per la força, per l’agressivitat i pel to de veu cada cop més elevat. Per a mi el Sr Ingla és el retrat del manipulador i que es preparessin els membres de la seva Junta directiva…

L’estratègia més eficaç per enfrontar? No enfrontar-lo; fer cas omís dels seus requeriments o postergar per a un altre moment la discussió (sempre que es pugui). Això és el que procurava fer el Sr Rosell: no fer-li massa cas i mirar d’explicar-se. Però era bastant inútil perquè no l’escoltava.

Els altres dos candidats m’han semblat persones educades, que sabien i podien parlar dels seus projectes i que exposaven els seus arguments amb naturalitat i força convenciment. El Sr Benedito m’ha semblat qui més obertament i amb més claredat exposava els seus arguments i qui parlava amb més brillantor. El Sr Ferrer trobo que és una persona massa apagada i que no és més que "la veu del seu amo".

Com a conclusió final: no sabria potser encara a qui votar. Però sí que tindria clar a qui no votar. Dels programes, promeses i xifres no en parlo perquè després tots faran el que bonament podran i no crec que les diferències entre uns i altres fossin massa grans. Però sí que m’agradaria que el meu Barça tingués una persona educada, tranquil·la, noble i sincera i que pogués anar per tot arreu com un senyor, donant una bona imatge de la institució..

Aquesta antiga masia catalana que veieu a la foto és Can Planes i es va aixecar l’any 1702 al barri de les Corts de Barcelona. Segurament que aquestes dades no us diuen res. Però si us dic que aquesta masia pertany al FC Barcelona des de l’any 1950, que és quan la va comprar, i és on hi viuen els nois que arriben de fora de la ciutat per formar-se com a futurs jugadors, ja us sonarà més i ja sabeu de què us parlo.

Aquesta Masia és on hi van viure molts dels cracs actuals del Barça i és on hi viuen els futurs. Perquè si les coses segueixen com ara i no es torcen, el planter del Barça seguirà essent important per molts anys.

Fa un temps, el diari Vila Web, va publicar unes dades molt interessants que us resumeixo tot seguit.

El renom de Can Planes, la Masia, va lligat al Futbol Club Barcelona des de 1950, quan el club la va comprar a Francesc Planes i Buera per convertir-la, sota l’ombra del Camp Nou, primer en taller i seu social del club i, des de 1979, en el centre formatiu i la residència dels joves jugadors del planter. A la Masia, hi han arribat a viure jugadors del primer equip com Andrés Iniesta, Pedro, Carles Puyol i Victor Valdés, i han passat per les seves estances Cesc Fàbregas, Guardiola, Bojan Krkić, Piqué, Reina i Xavi, entre molts altres noms. De fet, en els trenta anys de funcionament d’aquest singular centre de formació futbolística, n’han arribat a sortir trenta jugadors del primer equip, entre els quals hi ha un jove argentí, Lionel Messi, que l’any passat es va convertir en el primer ‘masover’ a obtenir la Pilota d’Or.

Lionel Andrés Messi (Rosario, 24 de juny de 1987) va començar a mostrar els seus dots de futbolista de ben petit. Però a onze anys se li va diagnosticar l’hormona del creixement inhibida. És a dir, que el seu creixement s’havia aturat. Només hi havia una manera de posar-hi remei, a través d’una teràpia amb l’hormona Gh. Però el tractament, d’injeccions de cinc-cents euros diàries, no era a l’abast de la família. El River Plate, un dels grans equips argentins, va mostrar interès en el progrés de Messi, però en època de vaques magres no tenia pressupost per a pagar la teràpia. Messi, tal com explica el periodista napolità Roberto Saviano al seu últim llibre "La bellesa i l’infern" (Empúries, 2010), no es va donar per vençut i va continuar demostrant que el futbol era la seva passió, tot i ser el més baixet del terreny de joc.

Fins que un dia de l’any 2000, Carles Rexach, el director esportiu del FC Barcelona, advertit del seu talent, es va comprometre a pagar el tractament si Messi, ‘la Puça’, estava disposat a començar una nova vida a la Masia. Amb tretze anys, Messi i la seva família van aterrar a Catalunya, d’on curiosament havien marxat cap a l’Argentina, gairebé un segle abans, un besavi (José Pérez Soler, de Bellcaire d’Urgell) i una besàvia seus (Rosa Mateu, de Blancafort de Noguera). Messi va ingressar a l’equip infantil del Barça i, des de llavors, la seva progressió per totes les categories del club ha estat espectacular. I en menys d’una dècada, ha arribat a ser el millor jugador del món.

Una cosa que vaig descobrir i que em va fer gràcia: resulta que Messi té arrels lleidatanes. Qui ho havia de dir? Resulta que es fa realitat allò de "Gira el món i torna al born".

Aquests dibuixos són de dos nois del meu taller que els van fer ja fa dies i em van demanar que els publiqués al meu blog. Els vaig prometre que ho faria si el Barça guanyava. Promesa complerta.Per molts anys Barça! Aquest BARÇA fa feliç a la gent amb bon joc i, sobretot, amb molts valors de tots tipus: esportius, d’esforç, d’humilitat, de feina ben feta. Aquest és per a mi el millor Barça. Aquesta lliga ha estat encara més difícil perquè ha hagut de lluitar contra molts elements i l’ha haguda de suar de valent.Sobretot me n’alegro perquè hem hagut d’escoltar tantes tonteries de la “caverna mediàtica” madrilenya que sembla que encara tingui més valor. Han destil·lat tant verí aquelles serps que si se’l beguessin tot es moririen de cop.Gaudim-la i preparem-nos per la pròxima temporada, que ha de ser millor que aquesta!VISCA EL BARÇA!!!Etiquetes de Technorati: Barça

Passi el que passi aquest capvespre d’avui, hem de felicitar al Barça -a tot el Barça-, començant pel president i la junta, continuant pels tècnics i jugadors de totes les seccions i acabant pels milions de seguidors fidels de tot el món.

Perquè aquesta gran família que és el Barça i que s’estén per tot el món com una taca d’oli, avui pot tenir una altra alegria en proclamar-se campió de Lliga el primer equip de futbol de l’ entitat. El futbol és segurament el que és més representatiu perquè és l’esport més popular i el que té més seguidors. Però hi ha un munt de seccions que també són Barça i que també representen, mostren i dignifiquen el mateix sentiment barcelonista allà on van.

Els barcelonistes som patidors de mena, acostumats com estem a ser maltractats i espoliats durant anys. Ens han fet moltes injustícies, ens han pres molts títols i hem hagut d’empassar-nos l’amargor de la derrota injusta moltes vegades, sobretot durant el franquisme. Hem hagut de fer el doble d’esforç per aconseguir el mateix que altres. Per això no cantem victòria abans d’hora, ens hem tornat patidors de mena i no ens acabem de fiar de res. Guardiola ens ho acaba de recordar: abans hem de guanyar el partit i després ja ho celebrarem… Una bona filosofia que està donant ja bons fruits i que tant de bo continuï durant molts temps.

Aquest capvespre pot passar tot. Fins i tot podem perdre. Però, com deia ahir mateix, les casualitats quasi bé no es donen mai i tot plegat és fruit de causalitats. I les causes aquí són òbvies: feina ben feta (molt ben feta); moltes hores de preparació i d’estudi; molt esforç i molt ben dirigit; una estructura modèlica en molts sentits… Tot plegat ha fet que actualment el Barça sigui un club esportiu modèlic i amb qui s’emmirallen milers de clubs de tot el món.

Per tant, que aquest vespre tant de bo puguem celebrar un altre títol i encarem una nova temporada encara millor.

Visca el Barça!

Estàvem tan ben acostumats els culés que el que va passar ahir sembla que no pot ser. I això que ja estàvem advertits i tots sabíem que un dia o altre havia de passar. Però durant un any llarg havíem jugat molt bé, havíem tingut sort i ho havíem guanyat tot. Per tant, durant la segona part del partit d’ahir semblava que els gols arribarien d’un moment a l’altre i passaríem l’eliminatòria.

Però no va ser així. Estem eliminats. Una amarga victòria la d’ahir i una dolça derrota en veure com va jugar el Barça. Ara tornem a tocar de peus a terra després d’haver volat tan temps tan alt. Però és ara que els barcelonistes ens adonarem que el barça és una altra cosa. Sobretot ens n’ adonarem si seguim tenint confiança amb el Pep. Perquè el Pep, tal com deia un periodista un dia d’aquests, "ha humanitzat el vestidor". I jo diria més: ha dignificat la feina d’entrenador. Fa unes rodes de premsa que són lliçons constants de sentit comú, d’humilitat, de persona intel·ligent, educada, senzilla, respectuosa amb tothom…

En Guardiola és capaç d’anar a visitar a Milito acabat d’operar a l’hospital; a convidar a sopar un jugador que veu que està una mica deprimit; a proposar repartir els diners de les multes a una fundació benèfica, en lloc de fer un sopar; és capaç de renunciar a un AUDI perquè els altres membres de l’ staff no en podien tenir. I podríem seguir amb detalls d’aquests perquè el Pep en té un munt.

Amb un entrenador així, les derrotes mai seran massa amargants i amb les victòries mai ens passarem de rosca. Ja es cuidarà el Pep de fer-nos tocar de peus a terra sempre. Cuidem-lo aquest entrenador que no en trobarem masses com ell.

Una UTOPIA és la concepció d’un ideal irrealitzable. Per tant, quelcom impossible. Doncs no. Les utopies es poden imaginar, es poden realitzar, es poden assolir, encara que sembli una "contradictio in terminis".

Utopia significa literalment "el que no és enlloc". El terme va ser inventat per Thomas More, al segle XVI, per descriure una societat perfecta en tots els sentits. La mateixa ciutat que ell descriu s’anomena "Utopia". Així doncs, utòpic designaria allò que és ideal -particularment l’ideal de societat humana-, que se suposa màximament desitjable, però que és difícilment assolible.

"Utòpic" equivaldria a "modèlic i perfecte".  La diferència entre "allò que és" i "allò que hauria de ser" marca el terreny de la utopia.

Tot aquest discurs ve a raó del que ha fet el Barça aquest any, amb Pep Guardiola al davant. Ha estat el Pep qui ha somniat, qui ha lluitat, qui ha sofert, qui ha plorat, qui ha rigut, qui ha treballat dia a dia per tal que una cosa impossible s’hagi pogut fer possible. Per tal que el que no existeix, existeixi. Per tal que l’impossible hagi pogut esdevenir possible.

Gràcies, Pep. Gràcies a tots els que heu cregut en ell i heu fet possible tanta perfecció i heu donat tant de goig a tanta gent. La utopia preveu sempre un final feliç, una evolució cap a un futur millor, en contra de la distòpia, que preveu un futur apocalíptic. Hem de creure, per tant,  en noves utopies, en nous reptes i en noves fites perquè volem continuar essent feliços. I no només em refereixo a això del futbol que, a fi de comptes, no és tant important. Però sí que pot ser paradigmàtic per a fer-ho servir en altres ordres de la vida i poder construir un futur millor.

PERSISTIR:  Vol dir mantenir-se ferm en una actitud.

Aquesta paraula màgica la va dir Guardiola en fer-se càrrec del BARÇA. Va dir que persistirien i ho han fet.

Els culés hem d’estar contents i feliços per aquest any rodó.

En un any, 6 títols de 6:

1- Mundial de Clubs.

2- Copa d’Europa.

3- Super copa d’Europa.

4-Lliga.

5- Copa del rei.

6- Super copa d’Espanya.

Millor impossible. Es pot fer igual, però no millor. Ara, a continuar en aquest mateix camí per molts anys i els fruits continuaran.

VISCA EL BARÇA!

Fa dies que sento la mateixa cantarella a diversos llocs: en algunes tertúlies de ràdios (catalanes) han opinat que Joan Laporta parla massa; alguns columnistes de diaris també han escrit alguna cosa en aquesta direcció. No cal dir la "caverna mediàtica madrilenya", que en pes ha aprofitat la volada i s’han acarnissat amb el president del Barça. Fins i tot he pogut llegir que algunes penyes del Barça de fora de Catalunya no troben bé que el nostre president hagi opinat, clar i català, sobre algunes coses.

Mireu, si us he de ser sincer, no sóc d’aquells que posa a Laporta en un altar i no en sóc un admirador incondicional. Li trobo alguns defectes importants, però també penso per a mi mateix: qui no té defectes? quin president, dels que ha tingut el Barça al llarg de la història, no ha tingut defectes? El que segueixi a Laporta, serà una persona immaculada, perfecta i farà content a tothom?.

Deixant clar, doncs, que no sóc un incondicional de Laporta, reconec que els èxits esportius que ha aconseguit el Barça durant la presidència de Laporta són tan grans que tots els altres semblen petits. Potser amb una mica de sort, és cert, però també amb algunes virtuts que no podem obviar.

Tornant a Laporta: No sé per quins motius no pot opinar del que sigui i quan li sembli convenient. Que parla de política? I què? Que parli del que vulgui, que per això és un home lliure. A mi ja m’està bé que una persona digui el que vulgui sobre les qüestions que li sembli. Perquè posats en aquest mateixa tessitura, cap persona que representi un grup no podria dir mai res, perquè mai representaria l’opinió de tots. Per tant, per a mi que opini el que vulgui. O  no serà que les seves opinions aixequen tanta polseguera perquè tiren cap a una direcció determinada? Potser si digués unes altres coses seria més lloat que criticat….

O és que els tertulians, els periodistes, els polítics, els bisbes, els metges, les peixateres, els mestres, les monges…. i tothom que se sent lliure no diu el que li sembla en un moment determinat, si li sembla bé? I si no agraden les opinions, doncs refutem-les, acceptem-les o deixem-les passar de llarg, però en una societat lliure crec que tothom les ha de poder expressar. Diuen que es prepara per a fer el salt a la política. Doncs, molt bé. Per a mi que faci el salt cap on vulgui, però sempre agrairé a qualsevol persona que doni la seva opinió -si vol donar-la-  sobre les coses, mentre ho faci amb educació i respecte i encara que a vegades a mi no m’agradi.

Eufòria esportiva, bon joc i resultats perfectes. Al camp un 10 ben gros. Una olla de grills a la directiva, un president massa xerraire i un ambient desestabilitzador. Un 0, també ben gros, als despatxos. Aquest és l’ambient actual a Can Barça.

I amb aquesta realitat al nostre entorn i a l’"entorn" del Barça, un company meu sociòleg m’ha fet arribar alguns articles que ha publicat darrerament perquè sap que m’agraden i me’ls llegeixo amb molt de plaer. Entre ells, hi he trobat aquest, (com veureu, fou escrit en plena eufòria de la temporada passada) prou deliciós per tal que el puguem compartir amb els seu degut permís. Que el gaudiu!

Del Timbaler del Bruc al Noi de Santpedor

(Jaume Farràs, sociòleg, UB)

Dos segles i un any separen la desfeta de tot un exèrcit napoleònic en mans d’un vailet que, a cops de timbal, havia fet ressonar la muntanya montserratina; amb aquest efecte de reverberació, recularia -cames ajudeu-me!- l’exèrcit que s’havia cruspit mig Europa. Era un memorable mes de juny, el de la falç al puny, segons el nostre refranyer més genuí. Els camperols catalans guardaven mal record del Corpus de sang. Tropes amunt i avall, la gent del Bages -cor del país- bategava de follia. Ràbia i bogeria capaces de mobilitzar exèrcits, mercenaris o no, i voluntaris. La imbatibilitat napoleònica queia retuda i befada al seu pas per la falda montserratina. Heus ací el cop de gràcia, natura et ingenio adiuvante!

Un minyó de Santpedor, de nom Isidre Lluçà i Casanoves (1791-1809), servint-se d’un timbal d’alguna de les Confraries existents –potser la dels Dolors-, seria l’artífex de tal malifeta, és clar! des de la perspectiva francesa. Heroi amb fusta de llegenda, per als interessos de la corona espanyola. Una tocada de bemolls, sostenen encara els partidaris de mirar Pirineus amunt abans que Ebre enllà. Mira-t’ho com vulguis, ironies d’avatars, i més avatars històrics. Lluites de corones i terra ultratjada, secularment. El tercer sol llepar, a fe de Déu! Aquest país no és l’espavilada Andorra, i els seus ciutadans, per tant, no saben fer-se l’andorrà! Caldrà aprendre d’aquella joia que és el “Manual Digest. De las Valls neutras de Andorra”.

Sigui com sigui, a aquell valerós minyó de Santpedor l’anomenarien ja l’any següent general en xefe, segons afirma en Cabanes. Que els experts de la historiografia entrin en joc i facin les seves anàlisis, precisions i conclusions. Tot el camp d’anàlisis rigoroses és al seu gust i abast. Ara bé, permeteu-me dir que fets i llegenda són d’aleshores ençà un puny, on cadascun dels dits apinyats multipliquen, arquetípicament, la seva força indestructible. I que li vagin al darrere amb un flabiol sonant! Ho diu la història, ho basteix la llegenda, ho transmeten els besavis, avis i els pares als fills, néts i besnéts. Cada poble, cada societat forja i escriu les seves veritats, les seves ardideses i fracassos i, arribat el cas, les seves mentides, tant se val!

El míster Pep emula aquell Lluçà i Casanoves.

No m’atreveixo, de debò, a titllar al Sr. Pep Guardiola de general, per més que d’estratègies, tàctiques i jocs amagats, talment poderosíssims timbals, no li’n falten. Semblant nomenclatura ens duria a estaments i institucions d’ingrat record. Ha senyorejat als millors estadis, primer amb calça curta i -quasi només- de color blaugrana, i ho fa avui impecablement encorbatat. Quedem-nos, doncs, amb això de míster, que és una digna denominació avui per a qui du la batuta d’exèrcits que actuen als estadis de bona part del món, mentre són observats a les ubiqües pantalles televisives, sacralitzades urbi et orbe per l’esport rei.

Dirigit per místers, aquell football és avui espectacle de masses; mou tota mena de capitals, passions, crea mites, divinitats, i s’alimenta d’una gran varietat de ritus, litúrgies i protocols. Joia de resultats equival a Xauxa. Sequera de pilotes a la xarxa pot esdevenir rauxa. I que el seny lideri l’apàtic cada dia de l’eina i la feina.

Ben mirat i des d’aquesta terra endins, hauríem de dir: pilota, oi?, sí, a l’olla, fent-hi xup-xup: carn d’olla! El que toca, però, des de l’ofici de futbolista, és clavar la pilota a la porteria, golejar l’adversari amb el corresponent Fair Play, i, millor encara, si la porteria foradada és la de rival(s) etern(s). Ben lligat i al sac,… Ho deixo per als creadors i col·leccionistes d’acudits.

Enguany això ha estat com reviure de ple dos-cents un anys més tard la befa del vailet Timbaler, fent pam-i-pipa sobre el timbal, i rifant-se els coratjosos exèrcits napoleònics, avui Manchester United, Real Madrid i València C. F., a més dels altres de la geografia espanyola i europea. Ànim, Pep, i a conquerir altres copes en la gran pilotassa de nom planeta terra! I que molts altres mesos de maig et permetin, amb el puny victoriós enlairat i brincant de joia enfollida, segar i recollir anyades curulles de resultats com la d’enguany! Als seus peus, i amb l’escaient reverència, míster!

Vailets de Santpedor, teia d’herois

Els dissenyadors de caganer de l’any van sobrats de motius i personatges. M’afiguro el Pep sense cames, corbata amb quatre barres, assegut damunt de tres copes joguinejant amb pilotes multicolors fent-li de cames les dues més galdoses, i servint-se de la tercera per l’afer que correspon a l’insigne caricatura pessebrística! Veurem Pep(s) plural(s) esdevinguts cendra en mans falleres; sí, el mateix que ha omplert primeres pàgines de la premsa mundial i obert blocs de telenotícies en fer-se amb les tres copes. Talment pandèmica, la febre barcelonista s’ha emparat aquestes setmanes de tots els racons de món, amb presència o no de penyes blaugranes.

Pastisssers bagencs, no oblideu, però, que les venes del míster Guardiola s’alimenten amb esforç i coratge de timbaler. Dediqueu-los, doncs, un lloc ben merescut i compartit en les vostres gormanderies de festa grossa: Nadal i Pasqua. Escaurà potser algun dia deixar-los compartir espai comú de monòlits. Que historiadors, urbanistes i agents culturals s’ho enraonin amb complaença atenent a idoneïtats i prioritats de caient política. Hi tenen la mà trencada. Armats de paciència i a còpia d’arxiu, cal seguir la nissaga Lluçà i Casanoves fins a completar l’arbre genealògic dels avantpassats dels Prat i Lluçà de cal Bacainó, i observar atentament com s’emparenten unes nissagues amb altres, establint ara relació de consanguinitat adés simple parentiu polític. Vàries generacions separen, certament, el Timbaler del míster, ara bé els èxits d’aquest i del seu exèrcit mostren fefaentment pura teia d’heroi.

Una invitació semblant adreço als lletraferits garrofers berguedans: Llobregat avall, al pla de Santpedor, s’hi feren grandiosos dos personatges: glosseu-ne els honors més que merescuts! A temps sou de referir-vos al bicentenari de l’espantafrancesos noi del Timbal. I, amb la vènia del Patronat ad hoc, deixeu-me preguntar: celebrarà les tres copes la Mulaguita aimada? Aprofitaran el Plens per fer petar l’onzè fuet –sí, onze!- que duien almenys fa uns 100 anys, segons que he trobat a la premsa de l’època?

Culs restrets i atemorits ha patit enguany la hipotètica prohibició, des del melic d’Europa, per la presència del foc en festes seculars i ancestrals. No volen brou? –És el moment d’oferir el perdut: quatre tasses! Filosofia i estil Isidre Lluçà i Pep Guardiola: Bon cop de timbal i pilotes a l’olla! Vencem pors i adversaris, lliguem sacs curulls de bons resultats i aixequem copes.

Bon Corpus festiu, joiosa Patum 2009!

Dibuix de Joan Vizcarra.

Aquest Barça segueix fent història. Amb sang, suor i llàgrimes aquesta vegada, amb més facilitat altres vegades, però sempre amb humilitat, esforç i perseverança, els títols van caient.

Els culers n’estem orgullosos, contents i us felicitem de cor.

Ja són 5 títols en una temporada! No és gens fàcil!

PER MOLTS ANYS I QUE SEGUEIXI LA RATXA!

El Pep Marí és cap del Departament  de Psicologia de l’ Esport del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat CAR). En sap un munt del que significa "ser guanyador". I ja no només ser guanyador en el terreny esportiu, sinó en tots els terrenys de la vida perquè diu, encara que sigui un tòpic, que l’esport és una escola de la vida.

Sap molt bé com es fa una persona amb esperit guanyador i com es fa un equip. Llegint alguna cosa seva, m’ha interessat molt quan parla d’un equip guanyador, com per exemple el Barça de l’ any passat. Diu que fer un equip guanyador és un acte espiritual. Perquè el més important és que el col·lectiu predomini per damunt de les individualitats. Per crear un equip guanyador diu que s’ha de transcendir l’ego personal, una de les coses més difícils per a certes persones.

Ho veiem cada dia als equips de futbol, a les empreses, als partits polítics… i a tota la societat. Sempre hi ha aquell que ho sap tot; que no necessita ni tan sols consultar altres opinions; que es pensa que és imprescindible; que no pot viure si no el demanen per telèfon a cada moment; que no viu sense poder manar i pensant-se que és el "rei del mambo".

Aquests tipus de persones mai sabran fer un equip. Com a molt, sabran envoltar-se de llepa-culs que els adularan i sabran dictar ordres, però no sabran manar.

El Pep Marí, diu que en Guardiola, de manera implícita, ens dóna les claus per crear equips guanyadors en tots els terrenys de la vida. Ens dóna 4 regles:

-La primera regla: Algú ha de tenir una idea, una visió.

-Següent pas: S’ha de convertir aquesta idea en un sistema o estratègia i concretar-la en uns rols individuals que hauran de complir cada un dels membres d’aquest equip.

-Tercer pas: Assignar les persones més adequades per a cada rol.

-Quant pas: Aconseguir que aquests jugadors o treballadors, passi el que passi durant el partit, siguin fidels a aquest rol i no el traeixin. Es tracta d’aconseguir que la idea, que en un principi era únicament de l’entrenador, acabi sent de tot l’equip.

Els nostres polítics, els nostres empresaris, els nostres dirigents ho haurien d’aprendre. Hi guanyaria Catalunya; hi guanyarien les empreses; hi guanyarien els equips; hi guanyaríem tots perquè la feina de cada dia es multiplicaria i la satisfacció també.

En els moments complicats en què vivim seria molt important per tal d’aprofitar millor tots els pocs recursos de què disposa la nostra societat. I seria la millor manera d’integrar tanta diversitat de persones que composen la nostra societat i fer que hi hagi unes metes comunes on arribar. Que potser és el més greu que ens està passant: algú sap cap on anem?

Tenir sentit del ridícul crec que és bo perquè no et deixa fer certs disbarats. É bo ser espontani, però hi han espontaneïtats que maten. Als que tenim una mica de sentit del ridícul hi han coses que ens fan vergonya. Certes actituds personals i certs comportaments els cuidem més del compte, justament perquè tenim sentit del ridícul. Podem controlar tant com vulguem la vida personal, ja no podem fer-ho tant amb la vida familiar i menys encara podem fer-ho amb les amistats, entorn social o esportiu.

Alguna vegada he deixat d’anar a un lloc perquè m’hi sentia malament. No m’he vestit de determinada forma perquè em sentia ridícul i no he dit una opinió perquè em semblava que no era el lloc o el moment pertinent. Hi han coses que em produeixen vergonya aliena i procuro no fer-ne altres per tal que no em produeixin vergonya pròpia.

Posaré un exemple per entendre millor el que vull dir: posem per cas que sóc seguidor del Barça (que ho sóc i molt…) i sento que el meu club, les persones que el representen, i tot el que l’envolta (el president, per exemple) diu una bajanada, o fa alguna cosa que a mi em sembla fora de lloc, impròpia. Em sabrà greu. Un gran club com el Barça ha de tenir un president que estigui a l’ altura i sigui un senyor, una bona persona, exemplar en tot. Això seria l’ideal i ja sabem que no sempre s’aconsegueix. En el cas de Joan Laporta, i si ho comparem amb anteriors presidents, Déu n’ hi do el bé que ens deixa. És cert que alguna vegada he estat en desacord amb alguna declaració o actitud seva. Però, en general, sento que em representa, em deixa bé i que és una persona força digna pel càrrec que ostenta..

No és així el que passa, per exemple amb el president del Real Madrid, que ha arribat com "un nuevo rico" i ha començat a fer ostentació de riquesa. Sembla que es vulgui menjar el món i que el que no pugui fer ell, no ho pot fer ningú més. Aquest tipus de gent i d’actuacions desproporcionades em produeixen vergonya aliena i si fos seguidor del Madrid m’agradaria que marxés com més aviat millor. El desvergonyiment que està mostrant aquest dies de compres és colossal. I encara té els pebrots de dir que comptarà amb el planter. En fi, ells s’ho faran. I vull veure els resultats de tantes grandeses perquè no sempre comprar cromos és garantia d’un bon equip i menys de títols.

A la meva feina es parla molt de futbol. Hi han companys, la majoria discapacitats psíquics, que viuen l’esport en general d’una manera superlativa i el futbol en particular, frenèticament. Per tant, el tema esportiu deu ser el primer de tos en les converses.

N’hi ha un que cada dia ens porta un diari esportiu i, només arribar, ja ens anuncia amb grans crits que el Barça ha fitxat tal o qual jugador, o que va guanyar, o que la pròxima temporada tindrem un equip de faula. I és que ell repassa els titulars per damunt i es queda amb la meitat de la notícia i, a vegades mal interpretada. Segons ell, aquest estiu el Barça ja deu haver fitxat almenys 8 o 10 jugadors.

Jo penso: és tan necessari aixecar rumors -moltes vegades falsos-, crear notícies, deformar realitats i omplir portades amb titulats ficticis només per vendre diaris? És ètic? És seriós? És la premsa esportiva que ens mereixem? Ens la podem creure quan, després i de forma mol seriosa, ens dóna mil detalls d’una notícia que potser és prou vertadera?

Sincerament jo crec que tenim una premsa esportiva mol groga, molt sensacionalista i molt poc seriosa. Com diu el meu company de feina, en Barça aquest estiu ja ha temptejat quasi mig món i n’ha mig fitxat l’altre mig. Ha mantingut converses amb més o menys 50 jugadors. Jugadors que van i venen de les portades. Que tan aviat ja els tenim com se n’allunyen definitivament. I així anem passant l’estiu i així anem venent diaris no?

I és clar, quan que han sortit tant noms al llarg dels mesos, sempre n’endevinen algun i diuen llavors; "Tal com vam anunciar Fulano de Tal ha fitxat pel Barça per X milions d’euros". Així, fins i tot jo ho endevinaria….

Avui parlarem de futbol per variar una mica de registre.

Florentino acaba de fitxar a Kakà per 67’2 milions d’euros. I encara se’n gastarà molts més, sense tenir-los i sense saber-se massa bé d’on sortiran. Aquest tipus d’exageracions en el mercat futbolístic el considero totalment immoral. I no demostra res més que hi han capricis que es paguen car, cosa que no dóna garantia de res.

Penso que justament és ara l’hora de Barça per demostrar que té sentit comú i que els diners sols no donen títols. El Barça ha caigut masses vegades en aquest mateix error que cau ara el Realísimo i sembla que no està disposat a caure-hi més, per ara. En aquest sentit dono tota la raó a Laporta que sembla que no perd el cap.

Aquest any que hem tingut la sort de viure els barcelonistes ens ha donat tan bones lliçons en tots sentits que hauríem d’aprendre-les d’una vegada per totes. Per exemple: per guanyar títols el més fonamental és l’esforç, l’esperit d’equip, la disciplina, la humilitat, la intel·ligència, l’aprofitament de recursos, la planificació, etc Totes aquests coses s’han ja dit i no cal repetir-les.

Però sí que seria una bona oportunitat de donar una bona lliçó al Florentino. Li hauríem de demostrar que amb la meitat de diners podem ser tan bons com ells i que podem tornar a guanyar títols l’any vinent. I li hauríem de dir –sense dir-ho, o dient-ho al camp- que nosaltres tenim seny, personalitat i que en sabem més que ells. Això sí, sense dir-ho amb grans declaracions. Hem d’anar fent la nostra i seguir el camí començat, que és el bo. I dient a tot el món que la nostra marca es Unicef, o alguna semblant. Dient a tot el món que els valors del l’esport no són només econòmics, sinó que l’esport ha d’anar acompanyat de valors socials i valors humans de tot tipus.

Crec que és d’aquesta manera que farem un Barça gran i un Barça admirat com mai a tot el món. Per acabar, només una anècdota personal: als anys 80 jo vivia a l’ Uruguai, país on es viu el futbol de forma molt intensa. Quan parlava del Barça em deien que només era un “segundón” del Madrid. Ara, en pocs dies, he rebut un munt de felicitacions d’amics d’allà admirats pel bon futbol i, sobretot, com ha fet les coses durant aquest any. Algú m’ ha dit: el Barça s’ha tornat en un model a imitar a tot el món.

No sabeu pas l’orgull barcelonista que hom sent quan et diuen aquestes coses. Tant de bo puguin seguir-ho dient, tot i els molts milions del Florentino.

Passats de copes en tots sentits. Això és el que ha fet en aquests moments el Barça. S’han passat en fer una temporada perfecta i portar a casa tres copes, cosa molts difícil de repetir. Amb el temps anirem agafant perspectiva i veurem com n’és de gran aquesta gesta esportiva.

I passats de copes ahir alguns jugadors en la rua i en els parlaments que es van fer en les celebracions del Camp Nou. Algun d’ells semblaven desconeguts. Per una vegada els hi podem perdonar? Jo crec que sí. L’ocasió valia la pena i alguna cervesa de més tampoc és res de l’altre món.

Però ara hauríem de guardar les copes i les emocions després d’haver-ho gaudit tot plegat. Les tres copes a les vitrines del museu. I la temporada sencera l’hauríem de guardar en la memòria personal i col·lectiva. Perquè la vida segueix, els problemes seguiran essent els mateixos i qui els haurem de resoldre serem nosaltres. Recordem que no tot s’acaba amb el futbol….

Tant de bo sapiguem trobar les claus adequades per resoldre’ls, tal com ho ha fet aquest gran grup liderat pel Guardiola.

Felicitats culers! Visca el Barça!

No puc negar que sóc barcelonista des de sempre. Culer de veritat. I que m’agradava molt jugar a futbol i encara m’agrada ara veure un bon partit. I no puc negar que desitjo de cor que avui guanyi el Barça. I tant de bo que aquest vespre puguem veure un partit tan bonic com alguns que ens ha regalat el Barça aquest any.

Però penso que no tot s’acaba amb el futbol i que no trobo bé que sembli que no hi ha vida fora del futbol.

I sí que hi ha vida. Per exemple:

Avui mateix ens hem assabentat  que una nena  siberiana de 5 anys ha viscut tota la seva vida tancada en un pis en companyia de gossos i gats, sense calefacció, aigua i sistema de sanejament.

Seguiran vivint gent sense sostre als carrers, seguiran els bancs d’alguns parcs ocupats per persones que la única esperança que tenen és acabar-se el bric de vi que tenen a les mans.

Seguirem sabent que molta gent no tenen res de res. Ni menjar, ni aigua, ni esperança de tenir-ne mai.

Seguirem sabent moltes coses prou lletges, si volem saber-les i no tanquem els ulls.

I seguirem sabent també que a la revenda es compren entrades pel partit d’aquesta nit a 1000 € o més…

Valdés agafa la pilota. L’acaricia mentre la posa suaument sobre la ratlla blanquíssima de l’àrea. Mira els companys amb una breu ullada. Veu que tots estan ben marcats. No roba cap opció clara de passar la pilota amb garanties de no perdre-la. Opta per donar-la al Puyol que s’ha desmarcat a un costat.

La rep Puyol i la dóna ràpidament al Piqué quan veu que se li atansa un davanter contrari. La rep Piqué i la passa cap a l’altra banda a Sylvinho.

Sylvinho corre una bons metres amb  la pilota per la banda i ulla al mig del camp  Xavi, que s’ha desmarcat per poder rebre-la en condicions. Li dóna. Xavi fa un ball d’aquells seus tan elegants i se’n rifa tres a l’ hora. Cóm s’ho fa per girar-se i , de cop, quedar sol amb la pilota?. Són jugades fetes mil vegades i que sorgeixen inconscientment i automàtica.

Veu que Iniesta s’ha desmarcat i li passa llarga perquè, amb un control dirigit, es planti vora l’àrea contrària. Veu que Eto’o s’ha desmarcat i li passa. Aquest, ràpidament i amb un primer toc admirable, la regala al Messi. Messi a Bojan. Bojan a Messi altre cop.

La gent crida embogida. Han estat pocs tocs i ben ràpids. S’han plantat a ran d’àrea contrària en un minut. Messi està rodejat de contraris. L’entren amb bastant mala fe un parell de defenses. Se’ls rifa a tots dos d’un saltironet i un parell de fintes.

Quina meravella! Això és un futbol preciosista, refinat, meravellós i tot amidat al centímetre. És espectacle, però també és creació, fantasia i saber fer.

Messi dubta un instant amb la pilota al peu. Allà davant veu al Jaume Pubill totalment desmarcat, sol, vora l’àrea i amb opció de gol. Li passa.

En aquest precís instant, quan la pilota ja venia cap a mi, em desperto. Tot ha estat un somni. Ha estat el gol somniat, però impossible!

En una visita d’un amic al centre de discapacitats on treballo em va dir: Quina feina tan dura que és aquesta! Jo li vaig contestar: No pas tan dura com moltes altres i molt més agraïdes que la majoria.

I crec que és la veritat. Almenys així és com sincerament ho sento. La convivència que diàriament tenim entre els nois i noies, monitors i tècnics és la normal de qualsevol altra feina. Però amb alguna particularitat que també fa que tot plegar sigui diferent. Per això m’ha semblat oportú explicar, de tant en tant coses del meu taller, com ja ho he fet alguna altra vegada. Ho faré a través de breus flaixos

1.-El Quico avui ha arribat enfadat amb tot al món i em sembla que també amb part de la nostra galàxia. No cal pas que li preguntis què li passa perquè t’engegarà a fregir espàrrecs amb els seu llenguatge enfarfollat i amb els seus soliloquis interminables. Com sempre, ningú

l’entén massa bé. Però tots hem sabut que està enfadat perquè el diumenge esperava que el visitessin els seus familiars i, per alguna raó, la visita es va aplaçar per algun altre dia… Això  ell no s’ho acaba i passarà un parell de dies d’aquells de “mira’m i no em toquis”.  I tant simpàtic que és quan vol!

2.-El Josep s’ha passat una bona estona telefonant i telefonant amb el telèfon mòbil espatllat que li van regalar, com si es tractés vertaderament d’algun negoci a punt de tancar. Segur que estava telefonant al seu germà o a la seva mare per explicar-los alguna de les seves dèries. Però el telèfon que no li toquin! I si no en té cap a mà, li serveix qualsevol cartró retallat a mida d’un telèfon. La línea és la mateixa i la comunicació és la mateixa.

3.-Els dos Alberts ja fa dies que van “flipant” amb les victòries consecutives del Barça. Aquests dies l’eufòria no és la de sempre que hi ha un bon resultat. Ara ja és una eufòria totalment desfermada! Tots sabem que aquests dies i fins que no arribem a Roma, el tema únic, continu i repetitiu serà el futbol. Per a ells dos quasi res més existirà al món tan important com això.

Ja ho veieu, doncs: Com podem estar avorrits amb uns companys tan entranyables com aquests?

No voldria semblar o ser pessimista. Una cosa és semblar-ho i una altra ser-ho. Però a vegades ens podem sentir decebuts de certes coses o de certes persones i és llavors quan ens envolta el pessimisme.

Però també podem veure les coses des del punt de vista positiu. M’explicaré: quan una persona, una institució, una situació, o qualsevol altra cosa ens decep, a vegades és l’origen i el punt de sortida d’una nova situació i de noves actituds. És com les crisis. Si se saben aprofitar són purificadores.

El diccionari ens diu que DECEBRE vol dir enganyar. No respondre, algú o alguna cosa, a allò que hom n’esperava. Desenganyar.

Segurament que tots hem decebut als altres i tots ens hem sentit decebuts. Per tant, tots hem d’entonar el “mea culpa”. Acomplir les expectatives sempre és perillós perquè pot ser que l’altre esperi molt més del que hom pot donar. I quan hom dóna el que pot, no està obligat a més, diuen.

I per entendre millor el que vull dir, posaré dos exemples:

1.-ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA. És un partit al que moltíssims catalans havien dipositat moltes expectatives. Només cal veure els resultats que va treure en les darreres eleccions. Em dona la sensació que està decebent a molts catalans. Per culpa seva? Per culpa del qui tenia més expectatives de les degudes? Possiblement una mica do tot. Però certament que no s’han fet les coses bé des del meu punt de vista. I això els passarà factura. Segur!

2.-EL BARÇA. L’any passat ens va acabar de decebre a tots. Després d’uns bons anys de bon futbol, tot plegat es va anar dissolent com un terròs de sucre en el cafè i l’equip va començar a entrar en una espècie de desídia. Hi havíem dipositats masses esperances? Els jugadors van deixar de fer la seva feina? Els encarregats van tancar els ulls, van deixar fer a cadascú el que volgués i se’n van anar a jeure?  Doncs segurament que una mica de tot.

I els exemples podrien seguir en tots els camps. Per tant, quan sentim frustrades les nostres esperances, quan ens sentim decebuts per alguna cosa, persona o situació haurem de mirar cap a fora, però també haurem de mirar cap a dins de nosaltres mateixos. Potser llavors veurem que hauríem de tocar més de peus a terra, no ser tan babaus, buscar noves sortides, tenir imaginació per fer altres coses i buscar el costat positiu de les coses.

Esquerra Republicana de Catalunya em sembla que està en un camí totalment equivocat i es tanca en si mateix, fa callar les boques crítiques i no obre camins de sortida nous. Els seus dirigents creuen que tenen la raó i la veritat absoluta. Ells s’ho trobaran…

En canvi el Barça aquest any ha fet tot el contrari. Els seu President va entregar l’equip a una persona molt intel·ligent, com ho és en Guardiola,  que ha sabut transformar un equip, una afició i un entorn en quelcom nou, innovador i il·lusionant. De decepció, hem passat a il·lusió i satisfacció.

Sempre hi ha un decebut perquè hi ha algú que decep. No ho oblidem. Però també és veritat que de la decepció en pot sortir coses noves.

Tags: ESPORTS

Eduardo Galeano deu ser un dels escriptors i intel·lectuals que més ha escrit sobre el món del futbol. És clàssic el seu llibre “El fútbol, a sol y a sombra” on retrata intel·ligentment, amb ironia, humor i, a voltes, sarcasme el futbol i tot el món que l’envolta.

I és d’això que volia parlar avui. És una llàstima que el futbol hagi deixat d’esser només un esport que juguen 22 jugadors amb noblesa i art. I ja fa molts anys que ha deixat de ser-ho perquè l’envolta un munt d’interessos econòmics, polítics i de molt altres menes. Qui manega la situació en un moment determinat es val d’una persona que és qui executa les ordres que li són donades. A vegades misteriosament i sibil·linament  i altres vegades amb prou cara dura a plena llum del dia. Aquesta persona és l’àrbitre. Quants àrbitres no han robat partits quan els ha convingut! Quantes faltes no assenyalades, quantes targetes no mostrades, quants gols anul·lats durant anys i anys!

Galeano diu:

“L’àrbitre és arbitrari per definició. Aquest és l’ abominable tirà que exerceix la seva dictadura sense oposició possible i l’ ampul·lós botxí que executa el seu poder absolut amb gestos d’òpera. Xiulet a la boca, l’àrbitre bufa els vents de la fatalitat del destí i atorga o anul els gols. Targeta en mà, alça els colors de la condemna: el groc, que castiga el pecador i l’obliga el penediment, i el vermell, que el llança a l’exili.
Els jutges de línia, que ajuden però no manen, miren des de fora. Només l’àrbitre entra al camp de joc, i amb tota raó es persigna en entrar, perquè s’aboca davant la multitud que rugeix.
El seu treball consisteix en fer-se odiar. La única unanimitat del futbol: tots l’ odien. El xiulen sempre, mai l’aplaudeixen.
A vegades, poques vegades, alguna decisió de l’àrbitre coincideix amb la voluntat del seguidor, però ni així aconsegueix provar la seva innocència. Els derrotats perden per ell i els victoriosos guanyen malgrat ell. Coartada de tots els errors, explicació de totes les desgràcies. Els seguidors haurien d’inventar-se’l si ell no existís. Quant més l’odien, més el necessiten.
Durant més d’un segle, l’àrbitre va vestir de dol. Per qui? Per ell mateix. Ara dissimula amb colors.”

Tant de bo avui no passi com en el partit a Barcelona, on el Madrid només va anar a caçar. En lloc de jugadors de futbol els del Madrid semblaven caçadors, amb l’escopeta a punt. Aquell dia anaven a caçar a Messi, sobretot, i l’àrbitre els va dir: endavant! Jo us deixo fer, teniu el meu permís. I bé que s’hi van abonar!

Només si l’àrbitre és una mica just, avui s’acomplirà justament el que fa dies que està escrit: que el Barça és el millor equip, és el que fa millor futbol i és el que ha de guanyar la lliga.

Amén!

Tags: ESPORTS

No parlo de les de l’Índia. Parlo de les grans figures de l’esport, de l’espectacle o de la política.

Els diem “vaques sagrades” perquè són intocables, inabastables, sagrats, excelsos, grandiosos, rics…. i tot el que vulgueu afegir. Però  això mateix és la causa de la seva vulnerabilitat. Això és el que els torna fràgils, llunyans i, a fi de comptes, ídols caiguts. Perquè quasi tots ells, quan cauen del pedestal, es foten grans trompades. Molts d’ells ja són irrecuperables. Han perdut el sentit de la realitat i ja no saben viure amb els peus a terra. De tant viure a les estrelles, dalt de tot del firmament, quan posen els peus a terra s’entrebanquen. Ronaldinho i Maradona , per exemple, són alguns d’ells.

Aquest tipus de gent necessita que tothom estigui al seu servei, que estiguin rodejats constantment de gent que els digui que són els millors. Quan obren el diari s’han de veure a primera plana, constantment lloats. Per això es beuen l’enteniment i no duren massa temps i es cansen de fer bé la seva feina.

A més petit nivell trobem gent d’aquesta mena en la nostra vida diària. Només cal mirar la necessitat constat d’algunes persones d’estar envoltades de gent. No saben estar ells sols en un despatx, en una feina ´qualsevol sense que algú els elogiï constantment i els digui el “macos” que són, el bé que ho fan tot i que sense ells no podríem viure.

I, és clar, s’ho creuen i immediatament ens perdonen la vida a tots els altres pobres mortals que som uns pobres desgraciats i que servim per a res. Però resulta que els que realment fan la feina són aquest pobres desgraciats des del seu silenci i el seu anonimat. Un dia rere l’altre. Anys i anys!. Anys i panys! I com aquelles piles que no s’acaben mai, duren i duren, fan el seu camí dia rere dia i són els que tiren el món endavant sense sortir mai a les portades del diari ni a la TV.

Aquest any, el nostre estimat Barça s’ha després d’algunes d’aquests vaques sagrades i ja veieu la campanya que fa. S’han vestit tots d’obrers i s’han posat a treballar seriosament. I el barça està fent història i història de la bona.

I per acabar una cosa: no cal que busqueu aquest síndrome a cap llibre de psicologia perquè me l’acabo d’inventar i no el trobareu enlloc.

Per saber qui té raó en el litigi entre el Barça i TV3 per la retransmissió dels partits de futbol deu ser molt difícil i, jurídicament, tots tenen arguments.

Que tothom vol treure’n profit de la situació tant bona que passa el Barça també és evident. Les pressions no es podrien fer en un altre moment.

Per tant, potser caldrà esperar a que la justícia hi digui alguna cosa i poca cosa més hi podrem fer els espectadors…

Però tot plegat fa preguntar-me:

No estarem convertint el futbol en un negoci?

TV3 no està plorant per una cosa que ella mateixa ha deixat perdre?

Les audiències no s’estan convertint en el més important, deixant de banda la qualitat, l’ètica i les bones maneres?

En totes les negociacions, en les vagues, en els conflictes a nivell d’empreses s’està procurant el bé comú? S’està contemplant el bé dels clients o dels beneficiaris?

Els barcelonistes volem veure el nostre Barça en català i en la “nostra” (potser cada dia menys) televisió pública, que paguem entre tots i que ha d’estar al servei de tots. Per tant, senyors i senyores d’una i altra banda, espavilin i arribin a un acord.  Els partits del Barça aquest any valen la pena i tenim dret a veure’l i gaudir-los tots. Com més millor!

Tags: TV3

 
Avui us vull parlar de la meva amiga Maria de Amurrio.  I us preguntareu: per quin motiu?Doncs perquè la meva amiga Maria té “ochenta y tantos años” (no us els dic perquè potser se m’enfada, jajajaja) com diu ella molt cofoia i perquè ens vam conèixer jugant a Literati, que és un joc semblant al Scrabble.
Jo no em creia que pogués jugar amb una senyora de més de 80 anys donada la rapidesa amb que ho feia. Fins que ella em va dir: no t’ho creus? Posem la càmera i ho veuràs… Vaig quedar de pedra picada!
Mentre jugàvem, anàvem parlant de coses diverses i el que més m’agradava d’aquesta gallega que viu de fa ja  molts anys al País Basc va ser la seva simpatia, la seva vitalitat i la seva bonhomia…. Un dia li vaig dir que jo era del Barça. Ella que em diu: “Jo tinc un nét que també ho és. M’hauries de fer arribar un escut del Barça que el vull pintar sobre fusta per a ell.” 
Li vaig enviar l’escut per internet i al cap d’uns dies em diu: “Bé, l’escut ja està fet. Vols veure’l? ” I ella que me l’ensenya per la càmera. Un escut preciós  d’uns 25X25 cm. amb uns colors vius, brillants… Bonic de veritat! I aquí ve la sorpresa. Em diu: “Et vaig enganyar. L’escut és per a tu. O el vens a buscar o te l’envio….”. Doncs ja fa més d’un any que el vam anar a buscar a Amurrio. Vam conèixer personalment a la Maria, que ens va atendre de meravella, juntament amb la seva família i ara tinc penjat al meu despatx l’escut del Barça més bonic que us pugueu imaginar.
Tant de bo demà facin honor al joc que estan fent aquesta temporada i facin un cabasset ben ple de gols al Madrid! La Maria, i jo evidentment, en quedarem contents.

Tags: Barça

Gràcies Pep! I no només perquè en poc temps ens has posat primers a la Lliga. També per això. Però, sobretot, gràcies per fer l’esforç de dignificar una mica les rodes de premsa utilitzant el català, siguis on siguis. Al Camp Nou era habitual fer les preguntes en català. Però no era així a fora. Hi havia com una espècie de pacte tàcit de fer les preguntes en castellà.l’altre dia això es va acabar. Se li varen fer preguntes en català i va respondre en català (amb alguna protesta inclosa d’algun periodista espanyol).A veure si això dura i es normalitza en català també en les rodes de premsa. A Guardiola li haurem de donar les gràcies si això s’aconsegueix d’una punyetera vegada.I els periodistes catalans que ara no “s’arruguin” …. perquè segur que les pressions seran importants. Però si tots plegats volen, se’n sortiran. De moment ja et podem dir: MOLTES GRÀCIES PEP!

Tags: Barça, Català, Futbol, Guardiola

No pas “Déu, Pàtria, Rei” com corresponia. Aquest noi marroquí va sortir-se dels paràmetres establerts i ha hagut de passejar-se pels tribunals.La cosa ha acabat bé. Però podia haver acabat ben malament al Marroc.Només al Marroc? Aquí uns nois que van cremar fotos del Rei nostre (bé, del d’alguns…) i no pas del Rei del Marroc (si haguessin cremat fotos del Rei del Marroc no els hauria passat res) també han hagut de passejar-se pels tribunals. I per uns tribunals que només entenen el castellà. I davant d’un jutge que es riu del català i de tot el que representa.Un jutge que haurien de jutjar-lo a ell ara mateix per ultratge a un país.Però així com al Marroc no hi ha democràcia tampoc n’hi ha aquí respecte a algunes coses. Per exemple: l’Estatut de Catalunya no cal complir-lo encara que sigui una llei que, en teoria haurien de complir tots.En fi, que després de tot plegat potser valdria més ser polac…. Una cosa volia dir per acabar: el noi marroquí tenia tota la raó del món. Val més el Barça que tots els reis del món plegats.