Arxivar per febrer de 2011

28 febr. 2011


Lo saben aquél…?

Classificat com a Església,Humor,RELIGIÓ

28febrero2011

José Luís Cortés és un dibuixant molt conegut en el món eclesial perquè, sobretot, dibuixa temes d’església des d’una vessant força crítica, però al mateix temps molt tendra.

Avui us vull recomanar una pàgina on cada dia hi trobareu un dibuix seu. Es diu EL HERMANO CORTËS i us ben asseguro que us hi divertireu i a la vegada us farà veure que hi ha una visió diferent de la fe, de l’església, de les persones, del món i de Déu. Perquè parla molt de Déu i fa parlar molt a Déu. I us ben asseguro que el déu d ‘en CORTËS no és el Déu que estem acostumats a escoltar, el Déu que ens van ensenyar i el Déu que imaginem moltes vegades. No és aquell ésser llunyà, seriós, amb cara severa i jutge implacable. Tot el contrari: és un ésser tendre, misericordiós, humà, senzill i proper.

Una pàgina per gaudir-hi tant si som creients com si no ho som.

No hi ha resposta

27 febr. 2011


Shakira mou el cul i fa moure els caps

Classificat com a CULTURA,Educació,Ensenyament,Escola

Una amiga m’acaba d’enviar aquest vídeo amb una nota que diu: “No deixis de veure’l – té traducció i és molt interessant! (almenys per a mi)”.

Sabeu quina ha estat -us sóc ben sincer- la meva primera reacció en veure que era un vídeo de Shakira?.

-“Ara m’he de posar a mirar un vídeo de Shakira, que no m’agrada gens com canta, ni com balla, ni és el tipus d’artista que acostumo a escoltar o mirar?”. Em sembla que mai abans havia escoltat amb atenció res d’ella, ni havia vist cap vídeo. Simplement era una artista que no m’interessava gens ni mica. Amb aquests antecedents que us explico m’he posat a veure el vídeo; amb una mica de curiositat i esperant veure a la noia cantant i ballant de la manera particular com ho acostuma a fer.

I he vist el que no m’esperava. Reconec que moltes vegades ens movem per prejudicis. Massa vegades ens succeeix això. Reconec que no està bé i penso que hauríem de corregir aquesta manera de fer i de pensar, si volem que la nostra ment s’obri una mica, cosa que ens és ben necessària a tots.

L’inicial recel es transforma amb l’agradable sorpresa d’una noia educada, parlant en un perfecte anglès (segons diuen, ja que jo no en sé gens) i fent un excel.lent discurs de més de deu minuts i sense cap mena de guió ni suport escrit dirigit als estudiants de l’ Oxford University!

Trobo que va fer un molt bo i intel-ligent discurs sobre el futur de la humanitat, sobre els valors de l’educació, sobre la seva implicació amb causes socials al seu país i dient coses prou interessants i que fan pensar una mica. He canviat la imatge que tenia d’aquesta noia, encara que artísticament segueixi sense agradar-me.

Veieu el vídeo, si no el coneixeu, i a veure si us agrada tant com a mi.

5 respostes

26 febr. 2011


Els nous temples

Classificat com a Consumisme

A la mateixa velocitat que les esglésies es buiden, es van omplint els grans magatzems i les botigues, que han de buidar els estocs per tal d’anar engreixant el sistema. Som als darrers dies de les rebaixes. Aneu de pressa que ja no queda res!

He de confessar –amb certa vergonya- que aquest any no he anat de rebaixes. Potser és perquè no necessitava res urgent o és que certes coses cada vegada em fan més mandra. Comprar per comprar no m’ha agradat mai massa. Però és que ara ja no m’agrada gens i, quan ho faig, em sento malament. I les aglomeracions em causen claustrofòbia.

Ja sé que els comerciants em miren malament i, si segueixo així, algun dia em denunciaran per atemptar contra el sistema. Però no hi puc fer més. Sóc d’aquells que no canvien de mòbil, que no compren compulsivament i que passen de modes i tendències. Més aviat sóc partidari de fer durar les coses perquè sé que tot torna. El famós mite de l’etern retorn es fa realitat  cada temporada de cada any. No em miro els anuncis, miro poc la tele, i passo bastant per damunt de la publicitat dels diaris. El màrqueting amb mi no funciona massa perquè en lloc d’estimular-me, m’avorreix.

L’home (homo faber) ja no crea per satisfer les seves necessitats sinó que crea per consumir i fer consumir frenèticament i sense necessitat. O, més ben dit, crea per crear necessitat rere necessitat. I crea els productes per tal que durin poc i se n’hagin de comprar de nous. Per això hi ha el crèdit, la moda i la publicitat. El consum és com anar en bicicleta: si es para , cau.

Però convé recordar una cosa, que em sembla que deia Voltaire: “Només és immensament ric aquell que sap limitat els seus desitjos”. Recordem-ho de tant en tant, que em sembla que és un bon consell.

Una resposta fins a ara

25 febr. 2011


La infografia de l’ AS(e)

Classificat com a Futbol,MITJANS DE COMUNICACIÓ

El diari AS(e) –la E és la d’ Espanya, no us penséssiu pas cap altra cosa- va publicar una infografia en la que volien demostrar que Dani Alves estava en fora de joc en el primer gol del Barça en el partit contra el Bilbao. I no van trobar cap altra solució més senzilla que esborrar un jugador del Bilbao. Equivocació, mala llet? Que cadascú pensi el que vulgui. Però estem tan acostumats a les tergiversacions d’aquest diari, que cal pensar sempre el pitjor.

Sabeu què els passa a aquesta gent? Que són tan reconsagrats madridistes que els sap greu que un equip que juga un futbol mil vegades millor que el seu equip sigui guanyador total des de fa uns anys. El Barça és l’equip que juga bé, que té un entrenador ben educat i senyor, que venç i convenç i que li donen premis i reconeixements internacionals. Aquestes coses no les poden suportar i, per tant, tolerar. Per això cal llençar merda, molta merda, per tal d’empastifar una mica.

A partir d’ara, podríem canviar el nom al diari i, en lloc de diari AS, podríem anomenar-lo diari ASE, que en català vol dir ruc.

3 respostes

24 febr. 2011


Resposta de dictador

Classificat com a Dictadura

Aquests dies em donen voltes pel cap les esgarrifoses notícies que arriben de de Líbia i el meu cap les relaciona inevitablement amb altres dictadures que  he viscut de més a prop o de més lluny al llarg de la meva vida. Per sort, no m’han tocat viure coses tan terribles com aquestes i només em va tocar viure les escorrialles de la dictadura uruguaiana els anys que vaig ser allà. Però el pitjor ja havia passat i alguns ja havien tornat a sortir de les presons i ens explicaven la seva història de barrots, por i tortures. Alguns altres encara hi van ser una bona colla d’anys…

Dels dictadors només se’n pot esperar el que ja coneixem que fan arreu. Es copien els uns als altres i els mètodes dictatorials l’únic que fan és anar-se perfeccionant. la perfecció del mal i de la crueltat, per desgràcia, sempre es van sofisticant.

Les amenaces, les coaccions, els empresonaments, les extorsions, els confinaments, els registres domiciliaris, la por, els tancaments d’emissores i de diaris, els segrestos, les tortures i tantes altres coses semblants segueixen estant a l’ordre del dia i segueixen essent els mateixos de sempre als països on hi ha dictadura. I països com EEUU, que es gloriaven de ser democràtics, n’eren bon mestres de tot això. Tenien les seves pròpies acadèmies militars on ensenyaven mètodes d’aquests i exportaven professors especialitzats als països llatinoamericans. A aquestes acadèmies hi assistien policies i militars d’altres països per aprendre aquests tristos refinaments de les tortures, que no fa pas tant encara hem vist a l’ Iraq, per exemple.

Sembla que aquestes coses s’haurien d’anar acabant i que la humanitat hauria de deixar enrere aquestes barbàries. Però no és pas així, pel que es veu. Tots aquests sofisticats mètodes que encara es fan servir tenen, però, una línia que normalment vigilen de no sobrepassar: aquesta línia és l’atac indiscriminat contra la població civil, amb matances o bombardejos, perquè quan s’ultrapassa ja no es pot tirar enrere. És signe de debilitat normalment i és el començament del final perquè és el moment clau en què la població surt al carrer i s’hi juga el tot pel tot. “De perdidos, al río”, diuen en castellà. I és cert. Quan ja t’ho han pres tot, quan ja no et queda res, o fuges o surts al carrer sense valorar riscos.

Tardarà més o menys, però Gaddafi ja ha perdut. Ha gosat passar aquesta línia i ara ja no hi ha volta enrere.  El seu poble no li perdonarà. Tampoc estaria gens malament que els països occidentals ajudessin una mica aquest poble massacrat, no us sembla?

No hi ha resposta

23 febr. 2011


L’analfabet polític

Classificat com a LITERATURA,POLÍTICA

Estàtua de Bertold Brecht per Fritz Cremer

Bertold Brecht (Augsburg, 10 de Febrer de 1998– Berlín, 14 d’ Agost de 1956) va ser un dels dramaturgs i poetes alemanys més influents del segle XX. Ha estat guardonat repetides vegades, tant a l’Alemanya de l’Est com a la de l’Oest, així com internacionalment.

Va dir:

“Les revolucions generalment es produeixen en carrerons sense sortida”.

L’ANALFABET POLÍTIC

Bertold Brecht

El pitjor analfabet
és l’analfabet polític.
No escolta, no parla,
no participa dels esdeveniments polítics.
No sap que el cost de la vida,
el preu de les mongetes, del pa, de la farina,
del vestit, de la sabata i dels remeis,
depenen de decisions polítiques.

L’analfabet polític
és tan ase que s’enorgulleix
i eixampla el pit dient
que odia la política.

No sap, l’imbècil, que
de la seva ignorància política
neix la prostituta,
el menor abandonat
i el pitjor de tots els bandits
que és el polític corrupte,
manefla i servidor
de les empreses nacionals
i multinacionals.

Bertold Brecht

1898-1956

Amb aquestes frases vull recordar avui a tots els pobles àrabs ( i a tots els altres) que són capaços d’aixecar-se contra tota mena de dictadures i dictadors. I vull recordar també -avui 23 de febrer- que fa 30 anys que vam tenir un vergonyós intent de cop d’estat i que potser no hi vam saber fer front de manera digna. Encara n’estem pagant les conseqüències amb una transició molt mal feta.

2 respostes

22 febr. 2011


Veritats i mentides

Ens anem atansant al final de l’hivern. El dia s’allarga i els freds se n’aniran de mica en mica. Els refredats i les grips aniran  quedant enrere i podrem dir que haurem passar un hivern més.

Recordeu el que va passar l’hivern passat amb la grip A? Se n’ha parlat una mica però considero que no pas prou. Quan un tema interessa amagar-lo, s’amaga. Es va mirar de no parlar-ne massa perquè hi va haver massa gent –i massa important- que va posar-se de peus a la galleda.

Però, de mica en mica, s’han anat saben algunes coses i potser convindria recordar-les:

-Convindria recordar tot el que es va dir contra la monja Teresa Forcades quan va tenir el valor de fer pública la seva denúncia de que no n’hi havia per tant i que darrera de la gran campanya que es va fer i de la por que es va mirar de posar a la gent hi havia els interessos de les gran farmacèutiques. Ella insistia en que no hi havia pandèmia i, al final de tota la història, la realitat li va donar la raó. La grip A va matar 271 persones i la grip estacional cada hivern en mata  més de 3.000 a l’ estat espanyol.

El ministeri de Sanitat espanyol va arribar a encarregar 37 milions de dosis encara que, al final, va rebaixar la petició a 9 milions, dels quals només va usar 3. Un dia després de declarar oficialment finalitzada la pandèmia de grip A, l’OMS va confirmar que cinc investigadors, tenien vincles amb els laboratoris de vacunes i cobraven de la indústria (Novartis, GSK Biologicals, Baxter, Sanofi, Roche i GSK). Quants diners s’han perdut amb aquestes vacunes?

El Parlament Europeu va aprovar el passat 24 de juny una declaració que afirmava que s’hagués necessitat "més transparència" en la gestió de la grip. El text va ser proposat pel epidemiòleg alemany, Wolfgang Wodarg, expresident del Comitè de Salut de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, que va acusar públicament a l’OMS i als governs de generar una psicosi innecessària a causa dels vincles amb la indústria farmacèutica.

-Segons explicava la la revista Discovery Salud nº 120 la pròpia Organització Mundial de la Salut (OMS) ha reconegut públicament que la majoria dels malalts infectats per el virus de la grip A es recuperaven del tot al cap d’UNA SETMANA SENSE REBRE TRACTAMENT MÈDIC i que les persones sanes que contreien la grip no necessitaven ser tractades amb antivirals … després. Per tant, perquè es va fer la campanya que es va fer amb tanta irresponsabilitat.

La gent no necessitem una mica més de serietat i més explicacions davant cassos com aquests?

No hi ha resposta

21 febr. 2011


La política i la jardineria

Classificat com a POLÍTICA

 Aquests  dies llegia un deliciós article de Rubem Alves Acevedo titulat Sobre la política i la jardineria. Rubem Alves és brasiler, teòleg, filòsof, pensador, escriptor, educador, psicoanalista i, segurament, que em deixo un munt de coses més.

En aquest article que us dic parla de la vocació política. Diu que hi ha dues classes de polítics: els que ho fan per vocació i els que ho fan per professió. Ell va deixant anar una sèrie de pensaments i descripcions d’uns i altres; descripcions que fan pensar molt i que es deuen poder aplicar a tota la classe política mundial.

“Política” ve de polis, “ciutat”. La ciutat era, pels grecs, un espai segur, ordenat i serè, on els homes es podien dedicar a la recerca de la felicitat. El polític, per tant, seria aquell que cuidaria d’aquest espai. La vocació política, així, estaria al servei de la felicitat dels ciutadans.

Potser per haver estat nòmades al desert, els hebreus no somiaven amb ciutats: somiaven amb jardins. Qui viu al desert somia amb oasis. Déu no va crear una ciutat. Ell va crear un jardí. Si li preguntéssim a un profeta hebreu: “Què és la política?”, ell ens contestaria: “L’art de la jardineria aplicada a les coses públiques”.

Pensava en tot això mentre llegia una notícia que, a primera vista, sembla increïble: El ministre d’Afers Estrangers de l’Índia, SM Krisna, s’equivoca de discurs i llegeix sense immutar-se el del seu col·lega portuguès. Aquesta pífia va tenir lloc a la seu de Nacions Unides, a Nova York. Tres minuts van trigar els seus assessors a adonar-se de l’error. Un d’ells va haver de pujar a corre-cuita fins a la tribuna d’oradors per donar al ministre la còpia correcta. L’oposició índia demana la dimissió del ministre perquè "ha avergonyit tot el país". Krishna es defensa dient que no n’hi ha per tant, que tots els discursos s’assemblen molt i que simplement va tenir una distracció, a la seva taula hi havia molts discursos i va prendre el que no tocava.

Això és el perfecte exemple del que és un professional de la política. pot llegir qualsevol discurs que li posin al davant “sense immutar-se”. Són aquells que canvien de partit de tant en tant i s’aixopluguen al sol que més calenta o l’ombra que més refresca, depèn si és estiu o hivern, si fa fred o fa calor.

Per això la política ( i també ho podríem aplicar a totes les altres professions) pot ser una activitat excelsa o una activitat vil, depenent de la forma com l’exercim. Hi ha polítics que miren només l’instant, la forma d’enriquir-se i, com a màxim fins a les properes eleccions. Fan les coses per sortir del pas. I n’hi ha d’altres que apunten una mica més lluny i s’imaginen i miren de construir o inventar un futur millor per a tots. Són aquells que pensen en minuts i no tenen paciència per plantar arbres. Un arbre triga molts anys a créixer. És més lucratiu tallar-los. Són aquells que estan a la política per tallar-los i vendre la llenya. Alves acaba dient que “hi ha descobriments d’orígens. Més bonics són els descobriments de destins”.  Una bona reflexió.

 

No hi ha resposta

20 febr. 2011


Impostar els impostos

Classificat com a Impostos

Els que canten saben bé què vol dir “impostar” la veu, o sigui, graduar-la de tal manera que no hagin de forçar l’aparell vocal. En definitiva, vol dir situar-la al lloc precís (de l’italià impostare, que deriva de posto ‘lloc, situació precisa’).

Això mateix ha de passar amb els impostos, que s’han de pagar per contribuir a pagar els serveis comuns que tots fem servir i per solidaritat. Fins aquí, estem d’acord i cap ciutadà s’hi pot negar. Altra cosa és que aquests impostos siguin justos i –potser el més important- que després es gastin bé. Perquè tots fem servir les carreteres, l’enllumenat públic, els hospitals, les escoles, etc., però també es fan servir per altres coses, com per exemple finançar partits polítics, sindicats, cadenes de TV públiques, serveis duplicats o triplicats, aeroports mal situats, empreses d’aviació, ajudes vàries a teatres, cines o esports.

I és aquí on caldria veure si aquest impostos estan ben impostats. Si són a lloc; si són justos. En temps de vaques grasses sembla que no ve tant d’aquí i “passa bou per bèstia grossa”. Sempre s’hauria de vigilar com es gasten els nostres diners, però en temps de crisi s’hauria de vigilar encara molt més. I no em vull queixar de que els catalans paguem molt i ens retornen poc. Això ja ho sabem tots i està més que demostrat i explicat.

Em vull queixar de que uns siguin afavorits i altres desfavorits. Uns, com els diputats, cobren unes pensions i la resta, unes altres de ben distintes. Uns no declaren, o declaren la meitat dels seus ingressos i la resta ho declarem tot perquè estem en nòmina. Uns (clients electorals) reben suculentes subvencions per mantenir viva una activitat que moltes vegades és deficitària, i a la resta els costa mantenir-se com autònoms o PIMES. Uns cobren el subsidi anomenat PER treballant un parell de mesos l’any i fent trampes de forma incontrolada i a d’altres no els subvencionen absolutament res. Aquestes desigualtats són les que fan ràbia.

Cóm es pot demanar que Catalunya, per exemple, ha de reduir despeses, quan el Govern de Madrid segueix gastant sense sentit fent AVES en llocs i moments que no corresponen i deixant el corredor del mediterrani per no se sap quan? Com es pot entendre que segueixin ministeris que han quedat buits de contingut?

Totes aquestes coses són les que em fan dubtar que ens costarà sortir de la crisis. Alguns brillants economistes diuen que ens queda encara una colla d’anys. Tant de bo s’equivoquin. Però veient el panorama i la inutilitat del Govern de Zapatero per gestionar l’economia només ens pot quedar la confiança que vinguin de fora i ens vagin dient el que hem de fer, com vulgars escolanets que només els queda dir “Amén”.

No hi ha resposta

19 febr. 2011


Camps: Un altre que viu a les cavernes (mentals)

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) pot semblar que ha perdut el seu desigual combat amb la Generalitat Valenciana. Però estic segur que el fet de tallar les emissions de TV3 els ha fet més bé que mal. Els ha reforçat moralment. Ha estat la gota que ha fet vessar el vas i ha fet que el seu crit ressonés arreu i, de boca en boca, arribés a tot el món.

Han perdut una més de les moltes batalles que han hagut de lliurar; però estan més a prop de guanyar la guerra.

Perquè és una guerra justa contra la dictadura mental que vol imposar un Camps acorralat.

Perquè és una guerra a favor dela llibertat d’expressió.

Perquè és una guerra contra la intolerància que practica el PP.

Perquè és una guerra contra les idees cavernícoles del PP.

Perquè, encara que no vulguin, hi ha una unitat lingüística que abasta un territori molt més extens del que ells creuen i volen.

Perquè les llengües no volen saber de línies frontereres sobre un mapa. Les llengües les parlen les persones i les persones volen ser lliures. I vostè, Sr Camps, no ho podrà evitar.

Aquest vídeo ens ensenya una cosa fonamental: quan hom cau, és fonamental tornar-se a aixecar. I ACPV s’aixecarà tantes vegades com sigui necessari.

Fem pinya tots plegats, fem-los companyia i animem-los a tornar-se aixecar!





No hi ha resposta

18 febr. 2011


El PP talla TV3 al País Valencià

Classificat com a MITJANS DE COMUNICACIÓ

 

EDITORIAL DE L’AVUI

APAGADA DE TV3 AL PAÍS VALENCIÀ

Ja no és una amenaça. Des d’ahir l’apagada de TV3 al País Valencià és una realitat. Una lamentable realitat.TV3 i la resta de canals públics de Televisió de Catalunya (TV3, 3/24, Super 3- 3XL i Canal 33) van deixar d’emetre arreu del País Valencià ahir cap a les deu de la nit, coincidint amb el final del Telenotícies, després que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) va decidir interrompre les emissions. Un canvi fet a mida de la legislació permetia que el govern del PP a la Generalitat Valenciana pogués forçar la clausura de les emissions des d’ahir amb l’amenaça d’una allau de multes inassumibles per a l’entitat cívica valenciana. Un atac que culmina la dura ofensiva judicial que durant anys ha impulsat el govern del PP contra les emissions de TV3.

L’apagada de TVC al País Valencià afecta una part de la ciutadania valenciana, que té dret a optar lliurement per veure la televisió pública catalana. I és un greuge nacional que persegueix esborrar tot allò que recordi els lligams del País Valencià amb Catalunya. És especialment indignant la politització del tema que ha promogut el PP amb una falta de lleialtat absoluta en no respectar els acords de reciprocitat entre els dos governs perquè Canal 9 es veiés a Catalunya i TV3 al País Valencià. Tampoc es pot oblidar la responsabilitat del govern espanyol pel rebuig a solucionar el problema per la via legislativa blindant les emissions de Televisió de Catalunya. Una iniciativa popular va impulsar les emissions de TV3 al País Valencià fa 25 anys. Era una demanda ciutadana. Però a la ciutadania no se li pot demanar heroïcitats. Ahir es va apagar TV3 tot just en un moment en què la proliferació de canals de televisió per la implantació de la TDT i les plataformes de televisió és més gran que mai. Els valencians i les valencianes podran veure desenes de canals de televisió, però no TV3. Un greu atac a la llibertat d’expressió i d’informació que afebleix el nostre sistema democràtic.

No hi ha resposta

18 febr. 2011


Seguim amb el nepotisme?

Classificat com a POLÍTICA

Si algú hauria de callar i ben callat, hauria de ser el Sr Quim Nadal. Ha estat una ridiculesa allò que ha augurat: que “la llista de parents col·locats serà inacabable”. Doncs segurament que la llista seguirà allargant-se a la que van deixar vostès.  Sr Nadal, vostè gosa parlar?

D’això se’n diu nepotisme i sembla que és molt antic –i més que ho serà- perquè no sembla que es vulgui acabar. Afavorir parents, amics, coneguts i saludats -que diria en Pla- fa mal d’ulls. En fa ara, que CIU sembla que va tapant forats amb aquest tipus de taps casolans (deu ser perquè són els que tenen més a mà…) i en feia en temps del primer i –sobretot- del segon tripartit. Recordeu els Maragalls, Carods, Nadals, Benachs i demés. Ja en temps de Jordi Pujol això es donava sovint i s’havia criticat molt. Es donava al PSOE de Felipe González amb el germà  de Guerra. I si anéssim furgant una mica en els diversos Ministeris i Conselleries, en trobaríem un fotimer.

Infinitat de vegades hem escoltat i llegit que "els polítics no només han de ser honestos sinó que, a més, ho ha de semblar". És útil recordar l’origen d’aquesta frase. Juli Cèsar (100-44AC), es va divorciar de Pompeia poc després de ser ungit emperador. Pompeia pertanyia a una família d’alt llinatge. Era néta de Luci Cornel-li Sil·la, llegendari i victoriós general. Sent cònjuge de Juli Cèsar, Pompeia va assistir a una Saturnalia: una orgia de sexualitat que es permetien, de tant en tant, les dames aristocràtiques de Roma. Proclamat el divorci, les més conspícues senyores de les altes nissagues romanes van demanar al Cèsar la revocació del seu divorci,argumentant que Pompeia s’havia limitat a ser una espectadora i que no havia comès cap acte deshonest. Juli Cèsar va replicar: "La dona del Cèsar no només ha de ser honesta sinó que, a més, ho ha de semblar".

Des de llavors es cita, en paràfrasi, aquesta frase de Juli Cèsar quan una persona de notorietat política cau sota sospita d’haver incorregut en un acte deshonest, tot i que el fet no estigui demostrat. Fer nepotisme és una cosa que costarà acabar, però almenys que no s’acusin els uns al altres del mateixos defectes i del mateixos vicis en els que incorren uns i altres.

No hi ha resposta

17 febr. 2011


Abraçades

Fa uns dies que estic de baixa degut a una operació de vesícula biliar que ha anat molt bé, però que ha interromput el ritme normal de la meva vida. Tot plegat, poc més de dues setmanes de baixa mèdica i, per tant, sense poder anar a treballar.

Feia dies que volia anar al taller on treballo a veure els companys de feina i els nois i noies que hi treballen perquè els trobava a faltar una mica. Sé que ells també em trobaven a faltar a mi perquè alguns em telefonaven i m’ho deien. És bonic sentir-se apreciat i estimat. No vaig voler anar-hi abans perquè sabia que rebrien un munt d’abraçades i sabia també que alguns dels nois i noies del taller abracen amb molt d’afecte, però amb molta força i sense prou control. Tenia por de que premessin massa fort la meva panxeta foradada per tres llocs…

Avui he considerat que ja era hora i podia anar-hi. Hi he anat i, efectivament, se m’han tirat al damunt i he hagut d’anar-los parant poc a poc. Però la visita m’ha fet pensar una cosa: l’important que és per als nois i noies del taller d’abraçar fort, d’abraçar molt i de ser abraçats. L’abraçada és la mostra patent de l’afecte que sentim els un pels altres i fa sorgir a fora el que tenim dins dels cors.  Aquesta és la força que té una abraçada i l’important que és abraçar i sentir-se abraçat. Amb un avantatge: a cada abraçada que donem, en rebem automàticament una altra.

Una abraçada sincera fa sentir-te a prop d’algú i serveix per expressar un munt de coses i la podem fer servir per a  un munt de circumstàncies, siguin tristes o alegres. Una abraçada pot significar amor, acolliment, tendresa, acompanyament, protecció, mostra d’afectes i expressió de paraules callades i de coses que no es poden dir d’una altra manera perquè no es poden expressar amb paraules. Amb una bona abraçada pots rebre moltes coses i, a la vegada, en pots donar també moltes. És en certs moments de la vida quan t’adones de la necessitat que tenim tots de donar i rebre abraçades. Avui me n’he adonat i ho he agraït. Gràcies a tots.

 

 

 

5 respostes

16 febr. 2011


Quin gos tan bo!

Classificat com a Catalunya,España,Impostos,POLÍTICA

Un carnisser estava a punt de tancar la carnisseria quan va veure entrar un gos. Va mirar d’espantar-lo, però el gos va tornar. Llavors es va adonar que l’animal portava un sobre a la boca. Encuriosit, el carnisser va obrir el sobre i en el seu interior va trobar un bitllet de 50 € i una nota que deia: "Si us plau: envieu-me amb el gos 1 kg de carn picada de vedella i un pollastre".

Sorprès, el carnisser va agafar els diners, va col.locar la carn picada i el pollastre en una bossa, la va donar al gos, però es va oblidar tornar-li el canvi. El gos va començar a grunyir i a  ensenyar-li els ullals. En adonar-se de l’oblit, el carnisser va posar el canvi a la bossa, el gos es va calmar, va agafar la bossa amb la boca i va sortir de la carnisseria.

El carnisser, impressionat, va decidir seguir el gos i va tancar a corre-cuita el seu negoci. L’animal va baixar pel carrer fins al primer semàfor, on es va asseure a la vorera i va esperar per poder creuar. Després va travessar el carrer i va caminar fins a una parada d’autobús, amb el carnisser seguint-lo de prop. A la parada, quan va veure que arribava l’autobús correcte, va pujar seguit del carnisser. Després d’una estona, el carnisser –bocabadat- va observar que el gos, dret sobre les potes del darrere, tocava el timbre per baixar, sempre amb la bossa a la boca.

Gos i carnisser van anar caminant pel carrer fins que l’animal es va aturar en una casa, on va posar la bossa al costat de la porta i, enretirant-se una mica, es va llançar contra ella, colpejant-la  fortament. Va repetir l’acció diverses vegades, però ningú va respondre des de la casa.

En el súmmum de la sorpresa, el carnisser va veure el gos prendre la bossa amb la boca, envoltar la casa, saltar una tanca i dirigir-se cap a una finestra. Un cop allà, va rascar amb les potes el vidre diverses vegades, sense deixar anar la bossa, i després va tornar a la porta.

En aquest moment, un home va obrir la porta … i va començar a cridar i a colpejar brutalment al gos! El carnisser va córrer fins a aquell home per a impedir-ho, dient-li:
-Però què està fent vostè?. El seu gos és un geni!….És un gos únic!.

L’home, evidentment molest, va respondre:
-Què geni, ni què històries! És la segona vegada aquesta setmana que aquest cony de gos s’oblida de les claus …. i m’agafa sempre tot ensabonat a la dutxa!.

              PERSONATGES D’AQUESTA OBRA
AMO
: El paper de l’amo el fa sempre Espanya a qui no li està res prou bé. No en té prou que Catalunya estiri el carro, sigui la vaca que muny tothora i el gos que va a buscar el diari o la carn. Per més que s’esforci i acompleixi molt més enllà del seu deure Espanya no en té mai prou. Sempre estarem per sota de les seves expectatives i els tindrem malcontents. Seria hora de marxar o de que ens facin fora.

GOS: El paper de gos el fa Catalunya, a qui fa segles que li toca el paper de “cornut i pagar el beure”. Ara la Sra. Salgado li demana al Govern català que potser podria posar algun impost més per a reduir el dèficit. Quina barra, no?

CARNISSER: El paper de carnisser el fa gent molt diversa: jutges, polítics, periodistes, intel·lectuals… que veuen com va la història, saben bé qui té raó, però callen. Alguns callen i altres encara donen raó a l’amo. Perquè defensar Catalunya no queda bé, no ven i està mal vist. Pensen que ja ens espavilarem i que és millor que en sortim sols.

4 respostes

15 febr. 2011


Qui són els intolerants?

Classificat com a Català,Llengua

L’entrenador del Girona, Raül Agné, va ser protagonista sense voler  de la roda de  de premsa -que no va acabar- després del partit de futbol al camp de l’Osca. No van deixar que respongués en català a un periodista català i va abandonar visiblement fastiguejat la roda de premsa.

El fet ha estat molt comentat i molt vist a You Tube. Sort que tenim gravació del moment perquè alguns ja han mirat de tergiversar-ho!. Em refereixo, sobretot, al Diario del alto Aragón, que ha explicat les coses de forma diversa a com es van produir. Molt més ajustat a la realitat i molt més equànime s’ha mostrat El Heraldo de Aragón, encara que va passar una mica per damunt de la notícia. Huria estat bé que algú condemnés públicament l’error del periodista d’ Osca. En lloc d’això, el CD Huesca ha sortit al pas de la polèmica amb una lluïda  nota feta pública al seu web. El club esportiu d’Osca demana, entre faltes d’ortografia, “disculpes als mitjans locals” per la “expantada” (sic) de l’entrenador del Girona, “per negar-se a respondre en castellà”. Segons la nota, l’entrenador “va crear un problema on no n’hi havia hagut mai cap”, ja que, segons la versió del clu, “es va negar a contestar en castellà a les preguntes de mitjans catalans, cosa que suposava que els mitjans informatius locals no entendrien les respostes”.

Fa mandra haver de parlar altra volta d’aquests temes. Però és obligat i  necessari. Ens hem hagut de defensar massa vegades i ens haurem de seguir defensat dels intolerants de torn, que encara en queden molts molts. Ens acusen d’intolerants i d’intransigents a nosaltres i resulta que la majoria de vegades els intransigents són ells. Alguns encara no entenen que entre catalans puguem parlar català. Es veu que els molesta molt i no ho resisteixen. Alguns encara es pensen que ho fem per tocar el botet i per molestar i no s’adonen que hi parlem perquè és la nostra llengua natural.

Un altre exemple d’intolerància: Jordi Cañas, portaveu de Ciudadanos, denuncia que no es compleix la sentència del Tribunal Suprem que dicta que el castellà ha de ser llengua vehicular de forma proporcional al català en l’ensenyament obligatori. Consideren que la sentència “obliga a preguntar amb claredat als pares en quin idioma volen que s’eduqui els seus fills”. M’agradaria que aquest senyor tingués aquesta mateixa actitud de defensa als meus drets quan em citen –en castellà- des dels Jutjats; quan un policia es dirigeix a mi i m’agradaria que ho fes en català; quan vulgui anar al cine, m’agradaria poder trobar tantes pel·lícules en català com en castellà (almenys…). M’agradaria que al meu país (o sigui a casa meva) ningú em digués “Hable en castellano , que no lo entiendo” com passa massa sovint en aquests moments. Cambrers, dependents de comerç, funcionaris públics, professors d’universitat, etc …massa sovint et surten amb aquest estirabot. El Sr Jordi Cañas hauria de mirar cap a altres direccions i, si vol denunciar, que comenci a fer-ho a aquells que no respecten els nostres drets.

Potser em faré pesat. Però més pesats es fan aquest intransigents i intolerants -com el periodista d’Osca-, que no només va fer el ridícul sinó que es va ben retratar.

2 respostes

14 febr. 2011


L’aigua ja bull

Deia Nelson Mandela que “quan l’aigua ja ha començat a bullir, ja no serveix de res apagar el foc” perquè el mal ja està fet. Els que ja som una mica grans en sabem una mica de dictadures. I els que són grans del tot, encara en saben més. Ells la van viure en pròpia carn de forma brutal i descarnada i nosaltres la vam anar sofrint una mica més pausada i més dissimulada. És allò de la “dictadura” i la “dictablanda”, joc de paraules que sona millor en castellà.

Alguns països àrabs sembla que s’estan contagiant ànsies de llibertat aixafades i aturades des de fa molts anys. Aquestes coses sembla que va per zones i per temps. La política té uns “tempos” que jo –ni potser ningú- sap ben bé con funcionen. Llatinoamèrica, per exemple, sap de què va això: En pocs anys una colla de països van caure en mans de dictadors sanguinaris que van destruir moltes vides i moltes il·lusions i, de cop i volta, aquests mateixos dictadors van anar caient un desprès de l’altre com una filera de fitxes de dominó. Hi tenia alguna cosa a veure EEUU amb tot allò? És clar que sí. Recordeu allò que deia Henry Kissinger: “Pinochet és un fill de puta, però és el  ‘nostre’ fill de puta”.

Hi té alguna cosa a veure ara amb el què passa als països àrabs del nord d’Àfrica? Segurament que no tant com abans però, sens dubte, també hi té molt a veure perquè gran part dels països àrabs viuen aixafats per les botes de dictadors des de fa molts anys i EEUU no diu res. Al contrari, ja li va bé i és molt amic d’alguns d’ells. I quan no li va bé intervé amb molt poca traça, però intervé. En aquest sentit Obama a mi m’ha decebut molt. N’esperava d’ell una altra classe de política, una altra classe de relacions amb aquests tipus de règims i condemnes més clares. Es veu que sóc un idealista i no toco gens de peus a terra!.

Com deia Mandela, “l’aigua ja ha començat a bullir” i ara costarà molt apagar el foc. De fet, ara ja no hi són a temps del tot. Ara només cal esperar a veure si, com aquells incendis d’estiu, el foc segueix propagant-se sense aturador. Ara molts pobres desesperats han vist que les possibilitats hi són. Ara hi han mitjans de comunicació que és quasi impossible amagar i aturar. Aquesta revolució que acabem de veure ja l’han batejada com a “revolució Facebook” justament perquè aquesta pàgina web hi va tenir molt a veure. Ha començat Tunis, ha seguit Egipte i ara sembla que Argèlia i el Iemen. Fins on arribaran? Fins on ells puguin o vulguin. Perquè les guerres les fan els rics, però les revolucions les fan els pobres. I, mentrestant, Europa muda. Quina vergonya!

No hi ha resposta

13 febr. 2011


La vara (o el barrot) del cardenal

Classificat com a Església

María Victoria Gómez Morales, una ex monja que es va passar 60 anys en un convent de clausura i que en va sortir amb 80 anys, denuncia el cardenal de Madrid Rouco Varela i altres bisbes de l’extrema dreta de l’Església espanyola per coaccions a teòlegs dissidents.

Aquesta monja, amb la seva frescor, audàcia i alegria que li proporcionen els seus de 84 i la seva saviesa, (és llicenciada en Ciències Bíbliques), va ser entrevistada pel diari EL PAIS en un article que es titulava “La vara del cardenal”, que us animo a llegir. Després d’això, va fer unt comunicat, que ens serveix als que pertanyem a l’església i també als que no, per entendre com van les coses dins de l’ església catòlica des de fa ja una bona temporada. Us el deixo perquè els llegiu.

Siento tristeza por mi Iglesia, inmensa tristeza. Aunque nadie me puede arrebatar mi alegría desbordante de vivir en la gran comunidad del seguimiento del Evangelio, de sentirme y saberme hija del Padre en el misterio de Jesús de Nazaret.
El 4 de julio de 2010 me concedieron en El País una entrevista que me hizo José Luis Barbería. Nunca lo agradeceré bastante. Había precedido a esta entrevista una denuncia al Nuncio en España, Mons. Renzo Fratini, primero a través de un burofax de sesenta folios, al que me contestó con una atenta carta, y después la entrega en la misma Nunciatura de un dosier de unos seiscientos folios en los que detallaban un grupo de laicos y laicas que trabajaron intensamente, una serie de datos tristísimos sobre páginas web que hacían una auténtica campaña de calumnias, insultos, burlas, sin respetar la privacidad de varias personas de relieve en España y en la Iglesia española.
En esta denuncia presentaba la queja de muchas personas por aquellas difamaciones contra el Rey, el cardenal Sistach, el P. General de la Compañía de Jesús, el P. Juan Massiá –con el que se ensañaron especialmente-, el sacerdote José Antonio Pagola, Torres Queiruga, etc. y, últimamente, el franciscano José Arregi, a quien han presionado de manera increíble hasta hacerle dejar la Orden franciscana y el sacerdocio.
El Sr. Nuncio, que me decía en su carta de respuesta al burofax “que había tomado nota atentamente”, debió intervenir de modo eficaz a juzgar por ciertos efectos subsiguientes, pero la denuncia que iba para ser presentada en el Vaticano contra el cardenal Antonio María Rouco Varela, el obispo Fernando Sebastián y el también obispo García Gasco, no sabemos si llegó al Vaticano. Casos, como el del P. Juan Masiá, no han sido corregidos posteriormente y pesa sobre él la orden, totalmente ilegítima, de no venir a España, de no hablar ni predicar en español y otros pormenores de grave importancia que en la denuncia se expresaban.
¿Cómo sentir alegría, como antiguamente aprendí de mis padres, por ser hija de la Iglesia, si hemos puesto en la palabra Iglesia, no el contenido y la esencia del Evangelio (verdad, amor mutuo, servicio a los hermanos y a los más necesitados expresamente como lo hizo Jesús) sino que hemos llamado Iglesia a la jerarquía, al Papa, que se llama, se tiene y se recibe con el esplendor inusitado de un jefe de Estado y así se lo tiene considerado? El “siervo de los siervos”, ¿dónde aparece? Las
bienaventuranzas, ¿cómo se viven en la Iglesia? El amor a los pobres, a los oprimidos, ¿dónde aparecen? ¿Cómo se puede considerar a muchos de nuestros obispos seguidores de Jesús, el pobre de los pobres, el que se puso al lado de la mujer oprimida, el que nos contó la bellísima parábola del Padre del hijo perdido al que no condenó, sino al que recibió a su regreso con las entrañas conmovidas, festejándolo con un banquete, baile y fiesta?
Este Jesús, ¿dónde aparece en nuestra Iglesia oficial? ¿En el papamóvil, con anillo de esmeralda, con un pectoral que ni se sabe? Seguramente que el mismo Papa es bueno y sencillo y amaría poder vivir como Jesús, pero está dentro de un sistema que ni él mismo puede controlar, ni tocar, salvo correr el riesgo de Juan Pablo I.
Me parece que si Jesús escucha decir a Mons. Rouco que la ética y la moralidad faltan, si ha escuchado los anatemas de Mons. Martínez Camino con sus excomuniones, si se ha enterado bien de la condena a tantos amigos queridos suyos que están dado la vida por los pobres, a tantos teólogos de la liberación condenados, ¿qué nos diría y a quiénes reconocería por seguidores y discípulos suyos?
Lo siento, lo siento mucho, pero me quedo con Jesús y me alejo de un poder que presenta la Iglesia oficial que está muy lejos, lejísimos de la Carta Magna del Reino: esas maravillosas bienaventuranzas que son la quintaesencia del Evangelio junto con el mandato del amor y tan lejos de todos estos tinglados, ropajes, ritualismos tan aparatosos que convidan a todo menos a una oración humilde y silenciosa como Él hacía por las noches, a la madrugada, antes de ir a buscar a su pueblo pobre y oprimido. Él fue libre en su enseñanza, “enseñaba con autoridad”, la autoridad que le daba su propia vida de unión con el Padre. Pero no buscaba el poder: “Mi reino no es de este mundo”, “El que entre vosotros sea el mayor, sea el último, el menor, el que sirve a sus hermanos”. ¡Era libre en decir la verdad que había recibido del Padre! A ningún otro estaba sometido y por eso lo mataron! Ellos, los poderosos del imperio y de la sinagoga, Roma y Jerusalén. La fidelidad al nuevo Reino y el amor a su pueblo los puso por encima de su vida.
Al atardecer de la vida nos examinarán del amor, no del poder, de las condenas por mantener la ortodoxia. Los dogmas, ¿de qué van si no hay amor, misericordia, humildad, verdad?
Deseo con toda mi alma que mi vida sea ante todo amor. Deseo buscar el último lugar, no el primero; deseo no poder nada, nada más que amar y no condenar. Por eso me alejo de tanta condena, de tanto poder, de tanto dictar normas para los demás, de tanto enjuiciar y sentirme maestra de mis hermanos. No tenemos más que un Padre y un Maestro, todos los demás somos discípulos, discípulas indignos de tal Padre y de tal Maestro. Lo siento, si ya no puedo denunciar más me quedo con el amar a fondo perdido y pedir humildemente que Él, y sólo Él, me enseñe la verdad de su Evangelio, de su entrega, de su comunión con el Padre y los hermanos.
Mª Victoria Gómez

2 respostes

12 febr. 2011


Percebo la teva grandesa, Egipte

Classificat com a General

El temps se’n riu de totes les coses, però les piràmides se’n riuen del temps…

http://mdemartona.blogspot.com/

Llegint el blog MÉS ENLLÀ m’he trobat aquesta bonica foto de les piràmides, amb aquesta encara més bonica frase que podeu llegir a sota.

No conec Egipte però és d’aquells països que sempre m’han fascinat. És d’aquells antics països plens de riquesa i de saviesa antiga que han anat a menys. Com aquelles famílies riques que s’han arruïnat però que darrere les runes transparenta el que hi havia hagut i que encara hi ha, potser ple de la pols de l’oblit.

Tant de bo aquest poble i els seus dirigents sàpiguen trobar el camí que els dugui cap a la democràcia i el benestar que tan desitgen i tan necessiten.

Percebo la teva grandesa, Egipte,

en les en ments derruïdes,

en les piràmides mil·lenàries,

en els cossos arruïnats,

en les vides joves destruïdes

i en els éssers esfondrats.

Escolto el teu crit de llibertat

en ulls dels infants,

en els rostres demacrats,

en les mans balbes i implorants

i en els éssers empresonats.

Espero amb tu, Egipte,

un futur millor,

una esperança retrobada,

un petit miracle africà.

Sort, Egipte.

2 respostes

11 febr. 2011


Algú ens comença a entendre?

Classificat com a General

Deu ser molt difícil  i complicat entendre els catalans. Fa anys i panys que ho intentem i no reeixim a l’intent. Ho dic perquè el que està succeint aquests dies ve de molt antic i no sembla que hàgim avançat massa. Clar i català: no ens volen, no ens entenen, no ens volen entendre i no fan cap pas per tal de que un dia ens puguin arribar a entendre. De qui o de què és la culpa no ho sé. Les causes són variades i múltiples i, si per cas, algun dia ens hi podrem entretenir a analitzar-les.

De tant en tant surt algú –com una espècie de Quixot enmig d’un ramat de Sancho Panzas satisfets- que sembla entendre’ns. I té el valor de dir-ho i escriure-ho. En aquestes hores fosques cal agrair que algú digui que parin de donar cops al ruc, que si no paren el mataran. Personalment trobo a faltar algú més que surti en defensa nostra. Tants intel·lectuals que hi ha allà per les Espanyes i tots estan més callats que un mut.

Un d’aquests Quixots que sembla que ens entén és SUSO DE TORO, l’escriptor gallec que al diari EL PAIS de Galicia del dia 8 de Febrer surt en defensa nostra i, a la vegada, alerta a la resta dels espanyols d’unes quantes coses. Us animo a llegir l’article sencer clicant damunt dels enllaços que us proposo. No us decebrà.

http://www.elpais.com/articulo/Galicia/Cataluna/va/elpepiautgal/20100808elpgal_7/Tes

No hi ha resposta

10 febr. 2011


LA INQUISICIÓ CONTRA PAGOLA

Classificat com a Església

COMUNICAT DE MOCEOP CONTRA EL PROCESSAMENT DEL VATICÀ AL TEÒLEG JOSÉ ANTONIO PAGOLA

Fa uns dies que hem llegit la notícia del processament al teòleg José A. Pagola per part del Vaticà.
Encara que fa ja més de tres anys que alguns bisbes aquí a Espanya van començar a criticar-lo per la publicació del seu llibre "Jesús. Aproximación històrica ", del qual ja s’han venut més de 80.000 exemplars, semblava que no estarien disposats a arribar fins al final com han arribat.
Més, quan abans de ser publicat, alguns experts en Teologia i Sagrades Escriptures havien llegit amb deteniment el llibre i no havien trobat res herètic com per a impedir la seva publicació. Una publicació que va sortir amb el "Nihil Obstat" i el "imprimatur" de l’anterior Bisbe de S. Sebastià.
Un llibre que han llegit nombrosos teòlegs de prestigi i que no han posat cap objecció.
És més, no fa gaire l’actual ministre de cultura del Vaticà Monsenyor Ravasi ha dit públicament que és un dels millors llibres publicats sobre la figura de Jesús i ha recomanat vivament la seva lectura.
Això ve a corroborar les diferents postures que hi ha dins de l’Església. La línia més oberta i conciliar, i la més dura i ultraconservadora, que té a Espanya figures molt importants de l’episcopat, i que és la que ha influït decisivament per marcar la posició final que ha desembocat en el procés contra Pagola i el seu llibre.
Aquest llibre és un dels que està ajudant a moltíssimes comunitats cristianes i grups de creients que l’han comprat i reflexionat i els està fent un gran bé, ajudant-los a comprendre molt millor la figura de Jesús i fent-los madurar en la seva fe cristiana, a Espanya, a Llatinoamèrica i en moltes altres regions del Món. Igualment ens consta que a molts no creients i persones en recerca, el llibre els està servint per comprendre millor la figura de Jesús i apropar-los al coneixement de l’Evangeli.
No entenem que un llibre així hagi de ser qüestionat i el seu autor sotmès a un procés humiliant, inhumà i injust, com molt bé ha recordat José M ª Castillo en la seva carta oberta a Pagola. És per això que des d’aquí ho denunciem i demanem que mai a l’Església s’utilitzin procediments de tipus inquisitorials tan aliens a l’esperit de l’Evangeli de Jesús basat en el respecte, la tolerància i el diàleg entre germans, sense cap tret d’autoritarisme.
I a José A. Pagola, el nostre suport, la nostra solidaritat en aquests difícils moments que està vivint i tot el nostre ànim perquè segueixi sent fidel a la seva consciència i a l’honestedat de les seves investigacions teològiques per sobre de qualsevol altra consideració.
MOCEOP, 7 febrer 2011

NOTA:

SI ALGÚ ESTÁ INTERESSAT EN LLEGIR EL LLIBRE "Jesús. Aproximación històrica", SENSE HAVER-LO DE COMPRAR, POT CLICAR DAMUNT D’AQUESTA ADREÇA I SE’L PODRÀ DESCARREGAR

http://www.sancarlosborromeo.org/

http://www.sancarlosborromeo.org/docs/Libro_Pagola.pdf

No hi ha resposta

09 febr. 2011


L’Espanya de la fil·loxera

Classificat com a Catalunya,España,Independència

Ahir a la nit, quan me’n vaig anar a dormir, ja m’ho temia. Les ràdios, els diaris i les teles començaven a fer córrer la mala notícia de que anava creixent una terrible plaga. El perill es veu que era imminent i el meu subconscient m’ho ha fet pagar en forma de mals-sons terribles durant tota la nit . I, efectivament, quan aquest matí m’he despertat i he posat la ràdio, m’he trobat amb el que ja em temia: Espanya s’havia convertit en una gran i voraç fil·loxera que estava atacant feroçment Catalunya . L’animalet havia anat creixent i reproduint-se ràpidament durant la nit i ara ja atacava a tort i a dret. Prepara’t per morir Catalunya!

Què és la fil.loxera? Pels que no ha sapigueu, us ho explicaré de forma senzilla. La fil·loxera és un petit insecte emparentat amb el pugó, originari d’Amèrica que fa de 0,5 a 1,5 mil·límetres de longitud. S’alimenta de la saba dels ceps. Ataca en massa les arrels i les fulles dels ceps xuclant-los la saba fins a matar-los. Viu en colònies molt nombroses i acaba amb la planta absorbint la seva saba. Es propaga molt ràpidament ja que un sol ou pot produir fins a vint milions de fil.loxeres.

La fil·loxera provocà la destrucció del mode de vida de molts agricultors al destruir les seves vinyes, va empobrir el països on la vinya era una font de riquesa important i va generar un flux migratori del camp a les ciutats. La fil.loxera, que provenia d’Amèrica, va aparèixer per primera vegada a Europa el 1853 i va acabar amb la major part de les vinyes europees. Es diu que va ser la família Rothschild la responsable de la tragèdia perquè va importar unes soques de cep nord-americanes per a les seves finques de Londres. D’allà va passar a França i a través del sud de França va arribar a Espanya. Les primeres zones afectades van ser les del nord de la península: la Rioja, Navarra i l’Empordà. El remei a la fil·loxera es va imposar gràcies als empelts dels sarments de varietats europees que havien sobreviscut amb ceps resistents americans.

I us preguntareu perquè avui parlo d’aquest animalet i d’aquesta plaga? Vosaltres mateixos ho podreu comprovar escoltant els presidents i els alcaldes de la casposa Espanya de sempre: tots contra Catalunya. Foteu-li fort, que és barat i no fa mal!. No n’han tingut prou de xuclar-nos la saba fins al límit de la mort, sinó que ara ni tan sols volen que se’ns emportin a l’hospital per a no deixar-nos acabar de morir. Els hem donat molt més del que pertocava, no ens han donat el que ens deuen i és ben nostre, ens critiquen, ens insulten i ens tracten d’insolidaris… i ara ens volen morts i enterrats!

Si el remei de la fil·loxera va ser començar de zero amb peus nous americans, potser el remei de Catalunya serà començar també des de zero. Independitzem-nos i que s’ho vagin fent sols, que nosaltres també ja ens ho anirem fent sols!

No hi ha resposta

08 febr. 2011


Treballar més i robar menys

Classificat com a Crisi

Recordeu les paraules del Sr Díaz Ferrán, el gran patró dels patrons, especialista en fer grans forats a les seves empreses fins a ensorrar-les del tot?. Aquest senyor va dir: "S’ha de treballar més i cobrar menys "(o va dir robar?). Doncs sí, Sr Díaz Ferrán, farem el que podrem, si ens deixen. Perquè fins ara no els ho han posat fàcil a les petites i mitjanes empreses. Els governs de torn (en general tots) han mirat molt més de bon ull i han donat més facilitats a les gran empreses que no pas a les petites. Segurament perquè tenen molta més força sindical i els fan por. Potser haurem de treballar més, però també haurem de robar i malgastar menys.

Segurament que la crisi actual ens farà buscar alternatives noves i farà que ens relacionem amb l’economia de maneres diferents de com ho havíem fet fins ara. Potser haurem de ser més responsables a l’hora de consumir; potser haurem de buscar formes de vida més sostenibles; potser els pocs diners que tinguem haurem de mirar de posar-los a la banca ètica i mirar d’administrar-los millor…

No sé què s’haurà de fer. Hi ha gent que ho deu saber millor i ens ho hauran de dir. Però alguna cosa s’ha de fer després de dos anys de crisi greu i començant a entrar ja en el tercer d’una llarga sèrie que ens espera. Comencem a saber què signifiquen les paraules ERO, IBEX, PRIMES DE RISC, EURIBOR, PIB i altres semblants. Tots ens hem tornat una mica experts en economia i parem l’orella a certes notícies que abans ens passaven desapercebudes.

Ara tots coneixem algú ben proper a nosaltres que és a l’atur; tots coneixem alguna família que ho passa molt malament i que ho ha perdut quasi tot amb préstecs que no pot pagar, gràcies a que els bancs en aquells moments d’eufòria els animaven a endeutar-se. Quatre milions i escaig d’aturats, algun d’ells sense cobrar ni els 426 famosos euros del Govern, suposa que un de cada deu espanyols i espanyoles està en aquesta situació d’atur (i no pas aturat). Ara comença a ser dramàtica la situació i ens ha de fer reflexionar per no tornar a caure en els mateixos errors del 2007.

Però aquest cicle passarà i n’anirem sortint, no en tinguem cap mena de dubte. Però haurem de deixar de consumir desaforadament, viure per sobre de les nostres possibilitats, sobre-endeutar-nos i malgastar energia com hem fet fins ara. Hem de pensar –a fi de comptes- que la crisi és un luxe que ens podem permetre els que vivim al Nord desenvolupat i ric. El Sud empobrit i explotat no pot ni pensar-hi doncs, per patir la crisi, primerament cal haver estat en condicions de benestar. Per poder caure hi ha una condició “sine qua non”: haver estat dalt de tot. Ens oblidem que vivim en un Estat del Benestar en què seguim gaudint de sanitat, educació i moltes prestacions socials. Ens caldrà, per tant, tenir memòria i començar a reflexionar noves sortides.

No hi ha resposta

07 febr. 2011


2 cartes d’amor i una queixa desesperada

Classificat com a Humor

Endesa, com moltes altres gran companyies, fan els que els dóna la gana i ningú els para els peus.

Un usuari canari ha protestat i ho ha fet amb intel·ligent humor i molta altura. Us deixo la carta per si un dia us arriba a vosaltres. D’aquesta manera ja tindreu la resposta a punt.

Carta d’ENDESA a un usuari canari i resposta d’aquest mateix usuari

I.-Primera carta de amor
“Estimado señor:
Endesa Distribución va a proceder próximamente a la sustitución de su contador de electricidad por uno nuevo que dispone de capacidad de Telegestión, en cumplimiento de la normativa vigente (RD 1110/2007 de 24 de agosto y Orden TC/3860/2007 de 28 de diciembre). El nuevo sistema de Telegestión permitirá entre otras funciones la lectura a distancia de su consumo.

A lo largo del próximo trimestre, un operario autorizado por Endesa sustituirá el contador que usted tiene actualmente instalado. Si su contador se encuentra en el cuarto de contadores o es accesible desde el exterior de su vivienda, no será necesario que usted esté presente. En caso contrario, el operario se pondrá en contacto con usted para poder realizar el cambio de contador.
El coste de la sustitución correrá a cargo de Endesa y usted sólo tendrá que abonar una cantidad en concepto de Derechos de Enganche, que según se establece en la legislación actual asciende a 9,04 euros. Por otra parte, el coste mensual de alquiler del contador a aplicar será de 0,81 euros.
Si necesita cualquier aclaración sobre esta sustitución o desea realizar alguna consulta, puede contactar con nosotros dirigiéndose al Teléfono de Atención de Endesa Distribución Eléctrica 902 509 600. Estaremos encantados de atenderle.
Agradeciendo de antemano su colaboración, reciba un cordial saludo”.
 

 
 

II.-Respuesta. Segunda carta de amor
“Estimados señores de Endesa Distribución:
He recibido su amable carta de fecha indeterminada (porque no la ponen) en la que me comunican una serie de hechos consumados basados, naturalmente, en que ustedes como monopolio hacen siempre lo que les sale de los electrones y a nosotros, como miembros de la honorable manada de borregos forzosamente consumidores, nos queda la única opción gozosa de pagar.
Les dirijo esta carta porque en el texto que me han enviado, como a otros muchos miles de consumidores, supongo, existen algunas cuestiones que me han sumido en un estado de estupor, catatonia y asombro. O dicho de otra forma, que me han fundido ustedes los plomos.
Porque vamos a ver. Me dicen ustedes amablemente que van a proceder a cambiarme “mi” contador de electricidad. Una cuestión bastante curiosa porque resulta que en el desglose de la factura que les pago a ustedes todos los meses les abono una cantidad en concepto de alquiler de contador. Y digo yo, ¿cómo es posible que les haya pagado un alquiler por algo que  era mío? ¿Habrán incurrido ustedes, mi querido monopolio, en un involuntario y pequeño error por el que me han estado cobrando indebidamente una modesta pero significativa cantidad a lo largo de los últimos años?
Sigo adelante con la carta y observo que me cuentan ustedes que el nuevo contador permite la lectura a distancia (es decir, más gente al paro, me temo, maldita tecnología) lo cual, como fácilmente comprenderán, a los usuarios nos la refanfinfla. Dicho de otra manera, que me da igual que lean ustedes el contador a medio metro o desde las quintas chimbambas, a condición de que las lecturas sean las reales.
Añaden que el coste de la sustitución -en cumplimiento de la normativa legal- correrá a cargo de Endesa. Y digo yo que faltaría más que nos cobraran a nosotros por algo que ni hemos pedido ni maldita la falta que nos hace. O sea, que les agradezco la información aunque me resulte irrelevante. Lo que me llena de asombro es que me indiquen que “solo” tendré que abonar “una cantidad en concepto de derechos de enganche que según la legislación actual asciende a 9,04 euros”. Vamos a ver, querido monopolio, ¿cómo nos van a cobrar a los usuarios un reenganche de un desenganche que ni hemos pedido, ni hemos contratado? Porque digo yo que porque a ustedes les salga del flujo de electrones cambiar los contadores, como les podría dar por cambiar esas divertidas torretas eléctricas de colorines con las que generosamente nos han adornado las autopistas para mejorar nuestra imagen turística, ¿a mi que me cuentan? Eso del derecho de enganche, que debe ser un asunto más complejo que el derecho romano, es un devengo que se produce cuando un usuario se da de alta en la red por primera vez o lo vuelve a hacer después de que le hayan cortado la luz por impago. ¿Pero cómo le pueden cobrar enganche a un consumidor que no se ha desenganchado, que está al corriente de sus pagos y que tiene un contrato vigente con ustedes para el suministro en unas condiciones pactadas?
Es que si tenemos en cuenta que tienen ustedes, un suponer, 600.000 usuarios en Canarias, a casi diez euros por barba, se van a embolsar así como quien no quiere la cosa unos seis millones de euros, que hay meses que no los gana uno, créanme, aunque sea expresidente de Gobierno y además de llevarse 80.000 del ala al año limpios de polvo (aunque no me consta que de paja) cobren por hacer de lobby para algunas de las grandes empresas españolas.
Lo que ya me descalabra completamente es que añadan -supongo que intentando convertir la carta en un relato kafkiano- que el coste mensual del alquiler del contador a aplicar (un lapsus sintáctico porque en todo caso querrán decir ustedes ·el costo mensual a aplicar del alquiler del contador…·) será de 0,81 euros. A veeeeerrr. Si el contador es mío ¿me van a pagar ustedes 0,81 euros mensuales? ¿O será que realmente el contador es de quien es -es decir, de ustedes- y amablemente me comunican que me van a cobrar esa módica cantidad mensual?. Y si es de ustedes, ¿por qué principian hablando de “mi” contador?
Queridos amigos del monopolio. No se líen. El contador es de ustedes. Lo era antes y lo es ahora. Por eso me cobraban antes el alquiler y me lo van a cobrar ahora. Y lo cambian ustedes por imperativo legal, con lo que esa pretensión de cobrarles diez euros a los usuarios me parece sencillamente que es sacar las patas del tiesto y echarle un poco de morro al asunto. Sobre todo porque lo que realmente se callan en su amable carta -en las cartas, como en la vida, es más importante lo que se calla que lo que se cuenta- es que el nuevo contador tecnológicamente avanzado que nos están cascando por decisión unilateral les va a permitir a sus señorías detectar a aquellos usuarios -viviendas, oficinas, bares, restaurantes y otros- que están consumiendo ligeramente por encima de la potencia contratada. O dicho de otra manera, que aquellos consumidores que tienen con ustedes un contrato de potencia de 5 kw y resulta que de media están consumiendo un poco por encima -que como bien saben son un porrón- van a tener que pagarles esa energía extra con un sustancioso recargo y, de propina, estarán obligados a realizar un nuevo contrato de mayor potencia. Es decir, que con esos nuevos contadores van a detectar ustedes los pequeños sobreconsumos que ahora se les escapan, van a cobrarlos con banderillas y van a hacer el negocio redondo aumentando el rango de potencia de los contratos. Ustedes lo saben. Yo lo sé. Los usuarios no lo sabían.
Resulta descorazonador que mientras hacen ustedes todo esto, la gente que se supone que representa los intereses de los ciudadanos sigan discutiendo del sexo de los galgos y los podencos. Si esto fuera un libre mercado, allá penas porque estarían ejerciendo con toda legitimidad sus derechos como empresa y los usuarios estarían en condiciones de elegir. Como resulta que tienen ustedes el monopolio real de la distribución no estamos hablando de un mercado libre y las reglas del juego deben ser distintas. Desde luego no deberían pasar porque ustedes hagan lo que les salga del forro de los cajones de los electrones y a los usuarios, forzosos, no les quede otra que tragar.
Les agradezco su amable y distorsionada información en torno a sus planes para apretarnos un poco más los bolsillos, les recomiendo encarecidamente que su grupo de producción compre energías renovables de los nuevos parques eólicos del Cabildo de Tenerife (y de paso quesos, vino, yogures, piensos, vacas… o jugarse incluso unas perritas en los casinos de la casa) y les aseguro que como se les ocurra cobrarme diez euros por un reenganche que no he pedido, pienso acudir a la Organización de Consumidores y Usuarios para que no me hagan ni puñetero caso, perder el tiempo, frustrarme y pensar una vez más que estamos indefensos ante los monopolios, los mercados intervenidos y los ineptos que se suponen que tienen que defendernos.
Reciban un cordial saludo.

III.-Y una objeción desesperada
PD. El número de información al que me indican en la carta que debo llamar (el 902 509 600 de Atención al Cliente de Endesa Distribución Eléctrica) es un call center -como dicen los modernos- que está en Madrid (me gustaría que creen puestos de trabajo donde yo pago, no sé si me entienden). Te atiende primero un sistema robotizado y luego una amable persona que solo acierta a repetir el manual de la compañía que viene a ser: “Le entendemos, pero le vamos a cobrar. Esto es lo que hay”. Ah. Y el número es de tarificación especial, de pago, con lo cual además de esperar, preguntar y no tener respuesta, también terminamos pagando. Por cierto, por mucho que me he leído las disposiciones legales que citan en su carta -y otras- sobre el cambio en los equipos de medidas básicos, por ninguna parte he visto otra interpretación que la de que son ustedes los que deben instalarlos y pagar el coste de la instalación.

2 respostes

06 febr. 2011


Quan tot era fosc

Classificat com a Cinema,LITERATURA

Fa ben pocs dies que vaig anar a veure PA NEGRE, la pel·lícula basada en dues novel·les d’ Emili Teixidó que transcorren en els dies foscos de la postguerra i retraten personatges, fets, vivències i clima d’aquells temps tan tristos en tots els sentits.

Mentre veia la pel·lícula el meu pensament anava retrocedint i recordava moltes coses de la meva infància, no pas perquè les visqués directament, algunes d’elles, sinó perquè en sentia a parlar molt i molt sovint. Aquella por, aquell misteri i aquells secrets, aquella pobresa material i moral, aquella foscor en la vida quotidiana de la societat, la recordava i la percebia impecablement viva i morta alhora. Perquè és cert que hem superat moltes d’aquelles pors i d’aquelles foscors, però ens en queden moltes encara per enfrontar i superar. A començament de la seva novel·la, l’ Emili Teixidó posa una cita de W.G. Sebald: “Seria hipòcrita mirar enrere, cap els anys 1940-1945, i dir que va ser una època terrible. Crec que encara ens trobem de ple en aquesta època”.

Aquelles imatges que estava veient a la pantalla en aquell moment em transportaven a uns temps una mica llunyans però que se’m feien ben presents i que d’alguna manera m’han anat acompanyant al llarg de la vida. Aquelles imatges, aquella història, aquella foscor que acompanya tota la pel·lícula eren evocadores i alliberadores alhora. M’evocaven uns temps passats i, alhora, em sentia com alliberat de tot allò perquè, gràcies a Déu, moltes d’aquelles coses ja havien estat superades i ja ho hem pogut deixar enrere.

Però seguim tenint encara moltes pors per superar i moltes foscors per il·luminar. Les pel·lícules, els llibres, l’art, la música –i tantes altres coses- ens ajuden a imaginar, a pensar, a fabular, a crear altres món ideals i a fugir d’aquells que no volem i ens aclaparen.Ens ajuden a obrir les nostres ments i els nostres cors. Fan una funció educadora i alliberadora essencial i necessària.

I, per acabar, una cosa: aneu a veure la pel·lícula si encara no hi heu anat i llegiu l’ Emili Teixidó, que és un gran escriptor.

2 respostes

05 febr. 2011


“Cuando yo me vaya”

Classificat com a LITERATURA

Alberto Boaglio és un escriptor argentí, gestor cultural, professor de Llengua i Literatura castellana. Escriu, sobretot, poesia, prosa poètica i teatre.

Per a mi era un desconegut. Però vaig llegir aquest poema i em va agradar. He buscat més coses d’ell i veig que és un molt bon escriptor. El voleu compartir?

Cuando yo me vaya

Cuando yo me vaya, no quiero que llores,
quédate en silencio, sin decir palabras,
y vive recuerdos, reconforta el alma.
Cuando yo me duerma, respeta mi sueño,
por algo me duermo; por algo me he ido.
Si sientes mi ausencia, no pronuncies nada,
y casi en el aire, con paso muy fino,
búscame en mi casa,
búscame en mis libros,
búscame en mis cartas,
y entre los papeles que he escrito apurado.
Ponte mis camisas, mi sweater, mi saco
y puedes usar todos mis zapatos.
Te presto mi cuarto, mi almohada, mi cama,
y cuando haga frío, ponte mis bufandas.
Te puedes comer todo el chocolate
y beberte el vino que dejé guardado.
Escucha ese tema que a mí me gustaba,
usa mi perfume y riega mis plantas.
Si tapan mi cuerpo, no me tengas lástima,
corre hacia el espacio, libera tu alma,
palpa la poesía, la música, el canto
y deja que el viento juegue con tu cara.
Besa bien la tierra, toma toda el agua
y aprende el idioma vivo de los pájaros.
Si me extrañas mucho, disimula el acto,
búscame en los niños, el café, la radio
y en el sitio ése donde me ocultaba.
No pronuncies nunca la palabra muerte.
A veces es más triste vivir olvidado
que morir mil veces y ser recordado.
Cuando yo me duerma,
no me lleves flores a una tumba amarga,
grita con la fuerza de toda tu entraña
que el mundo está vivo y sigue su marcha.
La llama encendida no se va a apagar
por el simple hecho de que no esté más.
Los hombres que “viven” no se mueren nunca,
se duermen de a ratos, de a ratos pequeños,
y el sueño infinito es sólo una excusa.
Cuando yo me vaya, extiende tu mano,
y estarás conmigo sellada en contacto,
y aunque no me veas,
y aunque no me palpes,
sabrás que por siempre estaré a tu lado.
Entonces, un día, sonriente y vibrante,
sabrás que volví para no marcharme.

Del llibre "En voz baja"

4 respostes

04 febr. 2011


Un país normal?

Classificat com a España,POLÍTICA

Què volen dir allà a Madrid quan diuen  “un país normal”? Perquè, si filem una mica prim, aquesta Espanya amb la que s’omplen tant la boca de normal no en té res.

-No entenen (i sembla que ja no ho entendran mai, per incapacitat manifesta) que en un Senat (encara que sigui de forma simbòlica) es pugui sentir parlar una altra llengua que no sigui el castellà. Suïssa, per exemple, deu ser per aquests cavernícoles un país anormal… Ja m’agradaria a mi ser tan anormal com Suïssa! O com Bèlgica, que n’és un altre exemple. O com al Parlament Europeu, amb 23 llengües oficials, on cada intervenció al ple d’un eurodiputat es pot fer en qualsevol d’aquestes, mentre hi ha 22 equips de traductors duent a terme la traducció simultània als altres 22 idiomes. Uns 23 idiomes que, per cert, són només estatals, i que comporta casos absurds com que el maltès, amb només 330.000 parlants, hi sigui oficial, i el català, amb uns 11.5 milions (dades d’Etnologue de 2009) no. Però de totes maneres, allà es pot comprovar que no és pas tan difícil ser una mica respectuós amb cadascú i que tampoc costa tants diners…

Un país normal, per exemple, mira de protegir i vetllar pels ciutadans que són fora del país i que es troben amb problemes, com ha passat aquests dies amb periodistes catalans a Egipte. Resulta que van arribar agents alemanys de les ambaixada a endur-se els seus periodistes. Després van arribar els francesos amb dues tanquetes de l’exèrcit egipci a emportar-se els seus. Mes tard, militars iraquians arribaren uniformats a buscar l’equip de la televisió de Bagdad i se’ls emportaren a l’ambaixada. Als periodistes catalans, teòricament, l’ambaixada espanyola els havia d’anar a buscar també. Però van esperant i no arriben. Llavors la Pilar Rahola comença a remoure cel i terra perquè l’ambaixador d’Espanya al Caire es decideixi a posar-los-hi un transport decent i segur, segons explica ella mateixa, per evacuar-los. Això és una Ambaixada? Això és propi d’un país normal?

-Tornarà el PP. Em sembla, Sr Rajoy i CIA, que els falta molt a vostès per poder ser bons governants d’un país normal. De fet, ja ho vam poder comprovar amb el Sr Aznar, un que era de la seva mateixa  corda. Ni llavors vam ser mai normals (més aviat escolanets de Bush) ni ara sembla que ho podrem ser amb amb aquest Rajoy que desgraciadament ens caurà al damunt. Començarem a sentir ben aviat “Zapatero, dimisión. Váyase, Señor Zapatero”. Anem-nos preparant que arriba tota la plana major, Mayor Oreja, i la “oreja mayor”que és Esperanza “cañí” Aguirre, la que ha fet de Madrid una “voto factoria” cínicament passada per la cara i sense cap vergonya a la España Immortal i sempre enyorada per alguns. Vindrà Rajoy carregat de Camps valencians i de vestits comprats amb fosques comissions. Tornarà a treure el cap i a alçar la veu, amb la seva veueta franquista, Aznar, restaurador de pàtries, de transicions  mig rovellades i passades por FAES. Tornaran els mateixos de sempre, els que no han marxat mai, amb fastigosos Vidals Quadras inclosos.

Anem-nos preparant i que Déu ens agafi confessats! Marxarem del foc per caure a les brases.

No hi ha resposta

04 febr. 2011


Vivaldi a capella

Classificat com a Música

Un amic m’ha fet arribar aquest vídeo tan bonic que he volgut compartir amb vosaltres. M’agrada molt escoltar música. Mentre sóc davant de l’ordinador, o llegint, o conduint m’agrada tenir la ràdio posada o un fons musical. Depèn del que estigui fent, o si necessito més o menys concentració, poso la ràdio o un tipus de música determinat. No sóc gens entès en música, no tinc formació musical, no sé cantar, ni sé tocar cap instrument però sí que tinc els meus gustos musicals ben determinats. M’agraden certes coses i em desagraden enormement altres. Deu ser fruit d’una educació determinada, suposo.

Entre les músiques que m’agraden hi ha l’anomenada música a cappella. Com que jo no us ho sabria explicar gens bé, me’n aniré a veure el Sr Wikipedia i ell us ho explicarà millor.

La música “a capella” és un estil de música vocalcant sense acompanyament instrumental o una peça prevista per a ser interpretada d’aquesta forma, tant referit a un(a) com a un a interpretació col·lectiva. A cappella és una expressió italiana per a designar (música) com a la capella; això es refereix al fet que a les esglésies cristianess’hi cantava sense acompanyament instrumental durant els primers segles d’existència. De vegades es lletreja malament com a capella, que és derivat del vocable llatí (tot i que en llatí capella vol dir cabra petita), o de vegades acapella.

Les persones no sempre diuen exactament paraules mentre canten a capella; de vegades poden intentar emular els instruments reproduint la melodia amb els seus acord vocals o amb algunes de les tècniques de la musica vocal sense text. Per exemple, “Twilight Zone” de 2 Unlimited era cantada a cappella com a instrumentació a la comèdia de televisió Thompkins Square. Un altre exemple famós d’emulació d’instruments a través del cant és el tema per a la sèrie La Família Adams. Grups com Vocal SamplingUndivided intenten emular sons llatins a través del cant a cappella. L’artista vocal Bobby McFerrin és famós per les seves emulacions.

http://ca.wikipedia.org/wiki/A_cappella

2 respostes

04 febr. 2011


El litigi de l’art sacre a la Franja de Ponent (6)

Classificat com a Museu de Lleida

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné
http://eixrestaura.blogspot.com

 

El 28 de març de 2006 Ciuraneta va firmar la demanda que havia de portar el cas al TRIBUNAL DE LA ROTA. L’equip jurídic argumentava que fins al moment només hi havia hagut decrets administratius i no hi havia hagut cap pronunciament jurídic, ni per la via canònica ni, naturalment, per la civil. Lleida volia que s’analitzés ara la propietat de les obres i demanaven anul·lar els decrets administratius perquè anaven "contra fets provats".

A partir d’aquell moment Lleida va centrar tots els seus esforços en el tribunal de la Rota, però passats els mesos es va veure que difícilment aquest tribunal s’atreviria a desautoritzar la Signatura Apostòlica i, menys encara, el cardenal Re.

Finalment el 13 de maig de 2008 el tribunal de la Rota va comunicar al bisbat de Lleida que no admetia a tràmit el recurs. Havien passat dos anys i dos mesos i la notificació s’expedia justament quan anava bé per al timing que el Vaticà havia decidit perquè l’administrador apostòlic de Lleida, el bisbe Salinas de Tortosa, ho va fer venir bé amb la seua sortida de Lleida, l’acord que havia de tancar amb el bisbe de Barbastre per al lliurament de les obres, i el nomenament del nou bisbe de Lleida, que va tenir lloc el 16 de juliol.

I és que Battista Re se sortia amb la seva quan el 2007 el prelat de Lleida Francesc Xavier Ciuraneta demanava la seva substitució per culpa de la malaltia que el consumia, Parkinson. Així doncs, s’encarregà de donar la diòcesi al bisbe de Tortosa, Javier Salinas, com a administrador apostòlic mentre no es nomenava un nou càrrec definitiu. Salinas havia estat nomenat bisbe pel mateix Battista Re als anys 90 i buscava arribar a cardenal, fets pels quals convindria amb la voluntat del magisteri romà.

Així doncs, el pla va culminar amb la signatura a Madrid, apadrinada pel nunci De Castro, de la cessió formal per part del bisbat de la majoria de les obres del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal que reclama Barbastre. El bisbe s’havia acomiadat la setmana anterior dels feligresos lleidatans amb una nota a la porta de les parròquies i uns dies més tard Re designava el nou bisbe, amb la missió de tancar l’afer.

Tot i això la societat lleidatana estigué al cas i va presentar l’assumpte als tribunals civils, que el van admetre. Tot començava així de nou, per bé que la justícia en aquest cas partiria d’una legislació escrita i definida, que és la que hauria de comptar en un Estat de dret.

No hi ha resposta

03 febr. 2011


El litigi de l’art sacre a la Franja de Ponent (5)

Classificat com a Museu de Lleida

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné
http://eixrestaura.blogspot.com

 

Malgrat la trentena de recursos i al·legacions presentats per Lleida, els tribunals eclesiàstics no han volgut entrar mai en el fons de la qüestió. No només això, sinó que l’Alt Tribunal de la Signatura Apostòlica

va apartar un promotor de justícia (els fiscals en el marc eclesiàstic) que va voler acceptar el cas. I és que el Tribunal compta amb noms com Javier Echevarría (secretari personal de Josemaría Escrivá, cardenal de l’Obra avui en dia); Julián Herranz (cardenal també de l’Opus Dei); Jean-Louis Tauran; Antonio María Rouco Varela; Agostino Cacciavillani i Sergio Sebastiani; aquests dos últims membres del consell cardenalici de la Congregació per als Bisbes que dirigeix el cardenal Re, contra qui s’haurien de pronunciar en cas d’acceptar algun recurs de Lleida.

L’Alt Tribunal de la Signatura Apostòlica és, doncs, l’entitat que ha anat refusant de manera sistemàtica tots els recursos presentats per Lleida per qüestions de forma o per estar fora de termini. Santiago Bueno explica que els tribunals solen ser molt flexibles en aquests casos si veuen que hi ha raons fonamentades i que la justícia en pot sortir beneficiada, però en aquest cas no hi ha hagut cap signe de transigència.

Els experts demostren que les poquíssimes argumentacions jurídiques donades per la cúpula de l’Església en el litigi són un cúmul de tergiversacions, interpretacions partidistes i fugides d’estudi, per bé que no és d’estranyar en un feu teocràtic medieval com el Vaticà, on no hi ha separació de poders i el tràfic d’influències són la tònica dominant.

Simplement no hi ha hagut ningú que hagi gosat pronunciar-se contra les disposicions del cardenal Battista Re, un dels homes més poderosos de l’Església. Tot estava dat i beneït, valgui aquí l’expressió, fins que el bisbe de Lleida Francesc Xavier Ciuraneta es va plantar, i durant set anys va posar en evidència les arbitrarietats de Roma i la conferència Episcopal.

L’1 de març de 2006 es va saber que la Signatura havia demanat al bisbat de Lleida que aportés documentació relativa als recursos presentats. Els juristes que representaven Lleida es van mostrar esperançats perquè per primera vegada el Vaticà reclamava documentació per analitzar el cas. Fins que es presentessin els documents el tribunal va dictar una dilata.

La demanda de Lleida comptava amb el vot favorable del promotor de justícia Frans Daneels, que va interpretar que existia prou fonament jurídic per estudiar la propietat de les obres. La sorpresa va ser quan el bisbe de Lleida va rebre una carta que anunciava que Daneels havia estat remogut del càrrec per a aquest cas específic i cap altre. Així doncs, el 17 de maig de 2007 la Signatura Apostòlica es va pronunciar sobre el recurs presentat pel bisbat de Lleida, que pretenia provar la propietat de les obres, negant-se a tenir en compte els arguments.

Aquesta vegada, però , la Signatura va cometre una irregularitat: el plenari de cinc membres que va analitzar el recurs de Lleida era presidit pel degà del tribunal, cardenal Augusto Vallini, que ja havia presidit el plenari anterior que havia emès el mateix veredicte. Els juristes van informar que això anava en contra de tot tipus de dret, tant civil com canònic, ja que el magistrat que ha emès una sentència no pot judicar el recurs a aquesta mateixa sentència.

Lleida va recusar encara un segon membre del tribunal, Jean-Louis Tauran, per una actuació anàloga. Ja s’havia declarat en contra de Lleida, i va dir que ala Signatura Apostòlica no hi ha nivells ni instàncies. A més a més, amb arrogància deia que per qüestió de dates no havia tingut temps d’estudiar la documentació de Lleida i va dir que ja la coneixia, que no li vindria res de nou.

El fet que fins aleshores Lleida sempre hagués recorregut al tribunal de la Signatura Apostòlica explica Eugeni Casanova (octubre de 2008) que es deu a que "el primer que atribuí les peces a Barbastre va ser la Congregació per als Bisbes, a través del nunci. Tots dos formen part de l’Administració vaticana i, per tant, cap tribunal no va dictaminar res. Lleida va reclamar a la Signatura, que sí que és un tribunal. La Signatura ha fet diverses resolucions, però mai ha entrat en el fons de la qüestió, que és la propietat. L’objecte de la discussió doncs, per al Tribunal, no és la propietat, sinó el decret que havia fet un nunci perquè a ell li va semblar bé. El personal Re és una de les persones més poderoses al Vaticà, i aquesta és la primera vegada que un tema que porta ell li reboten a la Signatura, i això no li agrada gens. No cal dir que ell coneix un a un tots els homes del tribunal, i la majoria són subordinats seus o col·legues. Estem en una institució piramidal on no hi ha divisió de poders. La Congregació per als Bisbes, és a dir, el cardenal Re, intervé perquè el nunci és bisbe. Com que la Signatura va dir a Lleida no, sempre serà que no; i per això han de recórrer al Tribunal de la Rota. Tots els membres són juristes i professors universitaris, no com a la Signatura, que hi ha de tot".

No hi ha resposta

03 febr. 2011


El litigi de l’art sacre a la Franja de Ponent (4)

Classificat com a Museu de Lleida

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné

http://eixrestaura.blogspot.com/2011/01/el-litigi-de-lart-sacre-la-franja-de_12.html

Quan l’Opus Dei va aconseguir una influència determinant a Roma, a partir de l’entronització del papa Joan Pau II, va ser el moment de llançar l’ofensiva definitiva, de la mà directa de cardenals i monsenyors vinculats a aquesta organització i a l’Espanya nacional catòlica.

El front polític també va ser determinant. L’annexió es va produir quan el terolenc Juan Alberto Belloch, més tard alcalde de Saragossa, va obtenir el 1993 la cartera de Justícia (la responsable de les relacions amb l’església) i es va convertir en vicepresident del govern espanyol.

Belloch va acusar el bisbe de Lleida de voler catalanitzar les parròquies aragoneses a l’ensems que el bisbe de Barbastre assegurava que pretenia incorporar-les políticament a Catalunya.

Mapa d’Aragó i les seves diòcesis anterior a 1995,
on es veu la part del bisbat de Lleida annexionat.

Mapa de Catalunya amb les seves diòcesis actuals.
El de Lleida no era l’únic bisbat amb parròquies fora dels límits administratius catalans.

L’ascensió de Belloch va coincidir amb la de l’arquebisbe de Saragossa, Elías Yanes, a la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). Va ser des del moment del seu nomenament a la capital de la província eclesiàstica, el 1977, una peça clau en la pugna per la desmembració de Lleida.

A partir d’aquesta situació, tres nuncis van determinar no només la partició del bisbat i la concessió de les obres d’art a Barbastre, sinó una ofensiva contra tota l’Església catalana que va culminar en l’esberlament de l’arquebisbat de Barcelona i el nomenament de bisbes "adequats" a gairebé totes les diòcesis, fins i tot de l’Opus Dei.

Els diferents nuncis vaticans des dels anys cinquanta, a excepció de Luigi Dadaglio, tenien la consigna d’actuar a favor de l’annexió del territori de Lleida a Barbastre. Ho prova la correspondència d’Ildebrando Antoniutti i les actuacions de Mario Tagliaferri, Lajos Kada i Manuel Monteiro de Castro. Tots van fer consignes contra el "nacionalisme exacerbat" i van actuar en contra de qualsevol expressió de l’Església catalana.

En primera instància Tagliaferri fou qui dictaminà la mutilació de la diòcesi catalana el 1995. Fou més tard Kada, que es va enriquir de manera corrupta amb la venda de gravats de l’Església, qui va emetre un decret ple d’irregularitats jurídiques en que disposava que "el patrimonio artístico procedente de las parroquias desmembradas, y que se encuentra actualmente en Lleida, está a título de depósito y no de propiedad, mientras la diócesis de Lleida no pruebe lo contrario en cada caso; por lo que, de ser reclamado por sus legítimos propietarios, debe devolverse".

Fou un nunci que manipulà les comissions que havien d’estudiar el cas i els recursos interposats pel bisbat de Lleida, però només foren encapçalades per prelats partidistes. El seu successor, Monterio de Castro, va continuar la política decantant les comissions amb anticatalans i personatges vinculats a l’Opus, favorables a Barbastre.

Una qüestió cabdal en el litigi és que el Vaticà no ha volgut analitzar mai la propietat de les peces. Contra Lleida hi ha únicament el decret personal de Lajos Kada i la ratificació per Giovanni Battista Re, un ultraconservador italià molt vinculat a la cúpula de l’Església espanyola i a l’ambaixador d’Aznar a la Santa Seu, Carlos Abella. Les actuacions jurídiques d’aquest dicasteri

han estat conduïdes per Eduardo Baura, un madrileny que és degà de Dret Canònic de la Santa Croce, la Universitat de l’Opus Dei a Roma.

No hi ha resposta

02 febr. 2011


El litigi de l’art sacre a la Franja de Ponent (3)

Classificat com a Museu de Lleida

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné
http://eixrestaura.blogspot.com/2011/01/el-litigi-de-lart-sacre-la-franja-de_07.html

Les trifulgues eclesiàstiques, l’origen del litigi

El Vaticà va dictar el 15 de juny de 1995 un decret pel qual cedia més de la meitat de la diòcesi de Lleida a la veïna de Barbastre, malgrat vuit segles d’història i la voluntat dels feligresos, que no van ser consultats en cap moment. El cas era insòlit, sense precedents a Europa, i es va fer amb l’excusa d’adequar les diòcesis espanyoles als límits autonòmics.

Jordi Pujol, aleshores president de la Generalitat de Catalunya i acèrrim catòlic, fou entrevistat el 2008 en relació a aquest afer i sobre la passivitat del govern davant d’aquesta situació com es recull a El complot "Vaig pensar que l’Església catalana es defensaria, i no va ser així. […] Em va semblar que no hi havíem d’intervenir. Jo crec en la separació entre l’Església i l’Estat. […] Si ho haguéssim intentat, segurament no ens n’hauríem sortit. El papat no ha sigut mai favorable a Catalunya per raons històriques. L’enemistat entre el Vaticà i Catalunya ve de lluny, de quan la Corona d’Aragó -els catalans, bàsicament- intervenia en la política italiana i en la Mediterrània. Roma va excomunicar el rei català i la croada."

Ja consumada la segregació, un nunci que va acabar acusat de corrupció va prendre la decisió arbitrària i fraudulenta de lliurar més d’un centenar d’obres d’art del Museu de Lleida a la nova diòcesi de Barbastre Montsó. Però el conflicte es veu agreujat per la lluita contra la personalitat mateixa de Catalunya, que Aragó ha assumit com a pròpia autoproclamant-se baluard contra l’expansionisme i l’independentisme català, tant per obtenir el territori episcopal com per intentar després aconseguir, contra les bases més elementals del dret i les normes museístiques internacionals, unes peces que són a Lleida des de finals del XIX, tal i com hem comentat repassant la història del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.

En el fons resta la voluntat d’assimilar una part del seu territori que té la llengua i la cultura catalanes com a pròpies, la Franja. Fa gairebé dues dècades que Aragó té pendent una llei de llengües que hauria de portar una certa dignitat als seus catalanoparlants, però sempre l’ha ajornat. Al contrari, totes les accions de Saragossa, des de la divisió comarcal als plans de carreteres, van dirigides a substituir la cultura d’aquest territori i fer que giri l’esquena al seu pol de referència històric.

Un dels components determinants de les actuacions contra Lleida ha estat la salvaguarda del bisbat de Barbastre, sumit des de la seva creació, al segle XVI, en un raquitisme que el condemnava a la desaparició. Un cop annexionades 111 parròquies de Lleida, la diòcesi va passar d’una mort segura a ser la segona d’Aragó.

De fet, aquest bisbat va tenir més d’un segle totes les funcions suspeses, fins que el 1951 el franquisme el va ajudar a restablir, justament quan el barbastrenc Josemaría Escrivá de Balaguer començava a aconseguir poder i ministeris dins el règim. Les cròniques detallen les pressions d’Escrivá a favor del seu bisbat, on l’organització que ell va crear el 1928, l’Opus Dei, té el gran santuari mundial, Torreciudad.

No hi ha resposta

01 febr. 2011


El litigi de l’art sacre a la Franja de Ponent (2)

Classificat com a Museu de Lleida

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné

http://eixrestaura.blogspot.com/2011/01/el-litigi-de-lart-sacre-la-franja-de.html

Taula del Naixement i l’Epifania signada per Jaume Ferrer.
Font: www.museudelleida.cat

Els estudis de Carmen Berlabé i Francesc Fité van demostrar que quatre de les obres que Barbastre reclama se’ls va atribuir una procedència errònia, ja que almenys dues són originàries de la Seu Vella i les altres dues, segons Isidre Puig (historiador a la UdL) formen part d’una taula de l’Epifania i el Naixement signada per Jaume Ferrer i que també Silverio Nieto, el bisbe de Barbastre, va incloure a la llista d’obres a donar. L’opinió generalitzada dels estudiosos és que van anar a parar a Binaced quan la catedral va ser desmantellada per Felip V. Aquest seria el cas també d’un retaule de Sant Antoni i Sant Pau Anacoreta, que procedeix amb tota probabilitat de la capella de la Seu dedicada a aquests dos sants i que van anar a parar a Vilanova de Sixena.

És trist que fins el 1993, quan Carmen Berlabé inicia la seva recerca, no s’hagués catalogat tot aquest fons diocesà. L’ancià mossèn Ramir Viola, que tenia al seu càrrec l’Arxiu Episcopal, no li semblava bé que gent no vinculada s’hi endinsés. Tampoc el bisbe Malla va facilitar en cap moment la recerca.

Tot i això, en un primer moment ja van començar a sortir cartes i documents de Josep Meseguer que eren títols claríssims de propietat, i fins es van trobar dietaris amb totes les anotacions relacionades amb la compra o la permuta d’obres. Tot això fou a partir de 1999, quan Ciuraneta pren el relleu a la diòcesi i permet lliurement l’entrada a l’arxiu del bisbat i de la catedral a la historiadora. Tot i això, fins el 2003 no es van extreure les conclusions; moment en que les tensions amb el Vaticà ja estaven més que assentades tal i com detallarem. Es van rescatar factures, rebuts, cartes de donació i permuta, etc. Segons Berlabé "les proves que demostren la propietat de Lleida són contundents" però ni el nunci ni el Vaticà no van reconèixer cap dels documents.

Altres peces reclamades de les que la procedència es considera catalana serien el sagrari de Vall-llebrerola, que Pulchra atribuïa a Benavente; o el Calvari d’Irgo, una pintura sobre taula que es deia que era de Vallcarca, malgrat que la descripció i número d’inventari corresponen als atribuïts a aquest llogaret vora Pont de Suert. Dues peces que també a Pulchra es donaven com a provinents d’Eixea van resultar ser de l’església de Sant Joan de Lleida, enderrocada l’última dècada del segle XIX.

Hi ha també un frontal de seda adomassat de poc valor que Barbastre reclama perquè en el trasllat de després de la guerra, el 1943, algú el va enregistrar com a procedent de "Montanuy", quan en realitat és de Montagut.

En relació als documents que es conserven, l’esmentat sagrari de Vall-llebrerola (Noguera) el podem emprar d’exemple, com a un dels molts dels que es conserven les cartes originals en que es prova la compra o permuta d’obres, tal i com es transcriu a El complot:

Estimado Prelado:

Ayer lunes con un carruaje de Artesa de Segre mandé el retablo gótico, altar principal que según parece habría sido en otro de la antigua Iglesia hoy del todo derruida de Vallebrera i posteriormente de Vallebrerola; adjunto le mandó un sagrario que estaba arrinconado en el palomar de la Rectoría, con un ritual que si algún mérito tiene, lo puede dejar en el museo. No lo he enviado antes porque esperaba la ocasión de que bajara algún carro particular y en vista que esta ocasión no llegaba, he determinado entregarlo a una agencia, con la condición que lo lleven a su mismo palacio. Los pocos vecinos de Vallebrerola han recogido una pequeña cantidad en metálico, pero aún no hay suficiente para hacer el campanario dado el caso que si Ilustrísima pueda proporcionarles una campana, con el importe del retablo, pues lo recolectado solo llega a unos catorce duros […]. Espero me contestará si ha recibido el retablo y demás y todo lo que V.E. Ilustrísima tenga a bien disponer lo podrá decir. Los Vallebrerolenses quisieran la campana para el 23 de diciembre que es el patrón de dicho barrio.

Sin más se ofrece de V.E.I. Y besa respetuosamente su pastoral anillo éste humilde súbdito y capellán.

José Lladonosa, Pbro.

Vallebrera, 7 octubre 1902.

El bisbe Meseguer va escriure a la capçalera: "Recibido. Se les envía una campana para Vallebrera, ha costado 298 pesetas".

Amb documents probatoris com aquest, un notari va estendre títols de les peces, i constituí escriptura de propietat i de dipòsit, inscrivint-les en el registre; acreditant la història dels objectes artístics en litigi, tal i com desenvoluparem més endavant.

No hi ha resposta