Arxivar per 3, febrer de 2011

03 febr. 2011


El litigi de l’art sacre a la Franja de Ponent (5)

Classificat com a Museu de Lleida

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné
http://eixrestaura.blogspot.com

 

Malgrat la trentena de recursos i al·legacions presentats per Lleida, els tribunals eclesiàstics no han volgut entrar mai en el fons de la qüestió. No només això, sinó que l’Alt Tribunal de la Signatura Apostòlica

va apartar un promotor de justícia (els fiscals en el marc eclesiàstic) que va voler acceptar el cas. I és que el Tribunal compta amb noms com Javier Echevarría (secretari personal de Josemaría Escrivá, cardenal de l’Obra avui en dia); Julián Herranz (cardenal també de l’Opus Dei); Jean-Louis Tauran; Antonio María Rouco Varela; Agostino Cacciavillani i Sergio Sebastiani; aquests dos últims membres del consell cardenalici de la Congregació per als Bisbes que dirigeix el cardenal Re, contra qui s’haurien de pronunciar en cas d’acceptar algun recurs de Lleida.

L’Alt Tribunal de la Signatura Apostòlica és, doncs, l’entitat que ha anat refusant de manera sistemàtica tots els recursos presentats per Lleida per qüestions de forma o per estar fora de termini. Santiago Bueno explica que els tribunals solen ser molt flexibles en aquests casos si veuen que hi ha raons fonamentades i que la justícia en pot sortir beneficiada, però en aquest cas no hi ha hagut cap signe de transigència.

Els experts demostren que les poquíssimes argumentacions jurídiques donades per la cúpula de l’Església en el litigi són un cúmul de tergiversacions, interpretacions partidistes i fugides d’estudi, per bé que no és d’estranyar en un feu teocràtic medieval com el Vaticà, on no hi ha separació de poders i el tràfic d’influències són la tònica dominant.

Simplement no hi ha hagut ningú que hagi gosat pronunciar-se contra les disposicions del cardenal Battista Re, un dels homes més poderosos de l’Església. Tot estava dat i beneït, valgui aquí l’expressió, fins que el bisbe de Lleida Francesc Xavier Ciuraneta es va plantar, i durant set anys va posar en evidència les arbitrarietats de Roma i la conferència Episcopal.

L’1 de març de 2006 es va saber que la Signatura havia demanat al bisbat de Lleida que aportés documentació relativa als recursos presentats. Els juristes que representaven Lleida es van mostrar esperançats perquè per primera vegada el Vaticà reclamava documentació per analitzar el cas. Fins que es presentessin els documents el tribunal va dictar una dilata.

La demanda de Lleida comptava amb el vot favorable del promotor de justícia Frans Daneels, que va interpretar que existia prou fonament jurídic per estudiar la propietat de les obres. La sorpresa va ser quan el bisbe de Lleida va rebre una carta que anunciava que Daneels havia estat remogut del càrrec per a aquest cas específic i cap altre. Així doncs, el 17 de maig de 2007 la Signatura Apostòlica es va pronunciar sobre el recurs presentat pel bisbat de Lleida, que pretenia provar la propietat de les obres, negant-se a tenir en compte els arguments.

Aquesta vegada, però , la Signatura va cometre una irregularitat: el plenari de cinc membres que va analitzar el recurs de Lleida era presidit pel degà del tribunal, cardenal Augusto Vallini, que ja havia presidit el plenari anterior que havia emès el mateix veredicte. Els juristes van informar que això anava en contra de tot tipus de dret, tant civil com canònic, ja que el magistrat que ha emès una sentència no pot judicar el recurs a aquesta mateixa sentència.

Lleida va recusar encara un segon membre del tribunal, Jean-Louis Tauran, per una actuació anàloga. Ja s’havia declarat en contra de Lleida, i va dir que ala Signatura Apostòlica no hi ha nivells ni instàncies. A més a més, amb arrogància deia que per qüestió de dates no havia tingut temps d’estudiar la documentació de Lleida i va dir que ja la coneixia, que no li vindria res de nou.

El fet que fins aleshores Lleida sempre hagués recorregut al tribunal de la Signatura Apostòlica explica Eugeni Casanova (octubre de 2008) que es deu a que "el primer que atribuí les peces a Barbastre va ser la Congregació per als Bisbes, a través del nunci. Tots dos formen part de l’Administració vaticana i, per tant, cap tribunal no va dictaminar res. Lleida va reclamar a la Signatura, que sí que és un tribunal. La Signatura ha fet diverses resolucions, però mai ha entrat en el fons de la qüestió, que és la propietat. L’objecte de la discussió doncs, per al Tribunal, no és la propietat, sinó el decret que havia fet un nunci perquè a ell li va semblar bé. El personal Re és una de les persones més poderoses al Vaticà, i aquesta és la primera vegada que un tema que porta ell li reboten a la Signatura, i això no li agrada gens. No cal dir que ell coneix un a un tots els homes del tribunal, i la majoria són subordinats seus o col·legues. Estem en una institució piramidal on no hi ha divisió de poders. La Congregació per als Bisbes, és a dir, el cardenal Re, intervé perquè el nunci és bisbe. Com que la Signatura va dir a Lleida no, sempre serà que no; i per això han de recórrer al Tribunal de la Rota. Tots els membres són juristes i professors universitaris, no com a la Signatura, que hi ha de tot".

No hi ha resposta

03 febr. 2011


El litigi de l’art sacre a la Franja de Ponent (4)

Classificat com a Museu de Lleida

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné

http://eixrestaura.blogspot.com/2011/01/el-litigi-de-lart-sacre-la-franja-de_12.html

Quan l’Opus Dei va aconseguir una influència determinant a Roma, a partir de l’entronització del papa Joan Pau II, va ser el moment de llançar l’ofensiva definitiva, de la mà directa de cardenals i monsenyors vinculats a aquesta organització i a l’Espanya nacional catòlica.

El front polític també va ser determinant. L’annexió es va produir quan el terolenc Juan Alberto Belloch, més tard alcalde de Saragossa, va obtenir el 1993 la cartera de Justícia (la responsable de les relacions amb l’església) i es va convertir en vicepresident del govern espanyol.

Belloch va acusar el bisbe de Lleida de voler catalanitzar les parròquies aragoneses a l’ensems que el bisbe de Barbastre assegurava que pretenia incorporar-les políticament a Catalunya.

Mapa d’Aragó i les seves diòcesis anterior a 1995,
on es veu la part del bisbat de Lleida annexionat.

Mapa de Catalunya amb les seves diòcesis actuals.
El de Lleida no era l’únic bisbat amb parròquies fora dels límits administratius catalans.

L’ascensió de Belloch va coincidir amb la de l’arquebisbe de Saragossa, Elías Yanes, a la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). Va ser des del moment del seu nomenament a la capital de la província eclesiàstica, el 1977, una peça clau en la pugna per la desmembració de Lleida.

A partir d’aquesta situació, tres nuncis van determinar no només la partició del bisbat i la concessió de les obres d’art a Barbastre, sinó una ofensiva contra tota l’Església catalana que va culminar en l’esberlament de l’arquebisbat de Barcelona i el nomenament de bisbes "adequats" a gairebé totes les diòcesis, fins i tot de l’Opus Dei.

Els diferents nuncis vaticans des dels anys cinquanta, a excepció de Luigi Dadaglio, tenien la consigna d’actuar a favor de l’annexió del territori de Lleida a Barbastre. Ho prova la correspondència d’Ildebrando Antoniutti i les actuacions de Mario Tagliaferri, Lajos Kada i Manuel Monteiro de Castro. Tots van fer consignes contra el "nacionalisme exacerbat" i van actuar en contra de qualsevol expressió de l’Església catalana.

En primera instància Tagliaferri fou qui dictaminà la mutilació de la diòcesi catalana el 1995. Fou més tard Kada, que es va enriquir de manera corrupta amb la venda de gravats de l’Església, qui va emetre un decret ple d’irregularitats jurídiques en que disposava que "el patrimonio artístico procedente de las parroquias desmembradas, y que se encuentra actualmente en Lleida, está a título de depósito y no de propiedad, mientras la diócesis de Lleida no pruebe lo contrario en cada caso; por lo que, de ser reclamado por sus legítimos propietarios, debe devolverse".

Fou un nunci que manipulà les comissions que havien d’estudiar el cas i els recursos interposats pel bisbat de Lleida, però només foren encapçalades per prelats partidistes. El seu successor, Monterio de Castro, va continuar la política decantant les comissions amb anticatalans i personatges vinculats a l’Opus, favorables a Barbastre.

Una qüestió cabdal en el litigi és que el Vaticà no ha volgut analitzar mai la propietat de les peces. Contra Lleida hi ha únicament el decret personal de Lajos Kada i la ratificació per Giovanni Battista Re, un ultraconservador italià molt vinculat a la cúpula de l’Església espanyola i a l’ambaixador d’Aznar a la Santa Seu, Carlos Abella. Les actuacions jurídiques d’aquest dicasteri

han estat conduïdes per Eduardo Baura, un madrileny que és degà de Dret Canònic de la Santa Croce, la Universitat de l’Opus Dei a Roma.

No hi ha resposta