Arxivar per gener de 2009

29 gen. 2009


Corruptio optimi pessima.

Classificat com a Crisi,Ètica i Moral

 

   «La corrupció dels millors és la pitjor de totes».

Aquestes paraules llatines, atribuïdes a sant Tomàs, podríem aplicar-les als moments actuals que ens toca viure. El món actual té més potencials (en tots els sentits) que mai. Té més mitjans que mai per curar malalties, té més mitjans que mai per comunicar-se, per viure millor, per desenvolupar-se. I tenint-ho tot, tenint el millor, tenint totes les possibilitats estem amb una crisi de cavall que afecta gran part de la humanitat més pobra (la humanitat rica també, però aquesta la suportarà molt millor).

Què ho fa que no siguem capaços de que el món sigui una mica més just, una mica més humà, una mica més feliç? Algun sociòleg diu que el món està millor que mai. Potser sí. Però també és cert que molts no hi estan d’acord. I jo tampoc.

I fonamentalment no hi puc estar d’acord perquè èticament no anem gaire endavant. La humanitat no progressa gaire en aquest camp. Fem tres passos endavant i dos enrere.

És clar que hi han persones –i moltes- que són exemples morals per a tots i lluiten aferrissadament per la justícia i per al benestar de les persones. A mi m’agrada mirar-los, llegir-los, aprendre de les seves les seves paraules. Però em sembla que les escoles, les universitats, els diaris, les TV… no són prou oberts a aquest tipus de persones i notícies. No els n’hi fan gaire cas. Els valors que tenen més sortida són uns altres totalment oposats.

I així ens va. Posats a guanyar diners, no cal mirar massa la forma en que ho fem. Després vindrà el que vindrà i la pobra gent que ha dipositat els seus pocs diners en un banc, els perdrà tots de la nit al dia. Però això és igual si un gran banquer por fer-se més ric encara… Ningú li demanarà responsabilitats. I potser ningú l’engarjolarà. Posats a enganyar al personal, no ve d’aquí. Podem dir-la ben grossa que ningú ens en demanarà comptes.

La crisi no és només econòmica. És, sobretot, ètica. I la ètica la podem sacrificar per qualsevol motiu. Podem fabricar i vendre armes i després dir amb la cara ben alta, que no maten. Les nostres armes no maten! Venem les armes, suposo jo, per a fer bonic. Les devem vendre per fer-ne una exposició… no pas per a fer-les servir.

El que dèiem: “Corruptio optimi, pessima”.

Etiquetes de Technorati: ,,

Una resposta fins a ara

28 gen. 2009


Zapatero=cara dura

Classificat com a Zapatero

Primera observació: No vaig veure el programa de les preguntes a Zapatero en el programa de TV. No m’interessa. Zapetero (Pinotxo) ja ha deixat d’interessar-me fa temps. Massa mentides. Massa cara dura.

Segona observació: Aquests tipus de programes haurien de ser encara més lliures. Van dir-me que aquest darrer ho va ser força. me n’alegro.

Vaig poder veure el tall on una noia basca, amb síndrome de Down,  li demanava a Zapatero el que fa uns dies comentava jo en un post: per què no s’aplica la llei de que en les empreses hi hagi un 2% de discapacitats?

Jo deia: feta la llei, feta la trampa. O sigui, fem tantes lleis com vulguem que després no les aplicarem i no passarà res.

Zapatero va voler quedar bé, com sempre. Inclús la noia va quedar quasi convençuda que un dia d’aquests li arribarà una trucada de la Moncloa de que la cridaran per treballar allà.

Quina cara dura! Quina manera d’enganyar als ciutadans! Quina barra! No sols no faran aplicar una llei que fa anys que està en vigor, sinó que diran que ja l’apliquen.

A qui haurem de votar? Hi haurà algun partit que faci el que diu? Fets i no paraules. Exactament és el que volem els ciutadans.

Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

27 gen. 2009


El meu amic Vincent.

Classificat com a Crisi

Un amic meu, senegalès, se n’ha tornat a Senegal després que l’hagin despatxat de la feina. Va  treballar tres anys. Va ser un bon treballador. Es un noi fort i valent. Algú m’havia dit alguna vegada: “El Vincent fa la feina de dos”. És un noi honrat, fidel, bon amic. De poques paraules, però de profundes conviccions.

Fins que un dia es va revelar. Suposo que venien mals temps per a l’empresa i van buscar un motiu per fer-lo fora. I aquell dia va contestar a una ordre que a ell li va semblar injusta. Va pensar que ja n’hi havia prou. Que fins allà podia arribar; però que havia arribat el moment de dir que ja n’hi havia prou. I aquell migdia, a punt d’anar a dinar, va contestar al seu cap.

I li van fer una carta dient-li que el sancionaven amb 15 dies sense sou ni feina. Va venir a explicar-m´ho i el vaig animar a que recorregués. Buscaríem un advocat laboralista i tiraríem l’assumpte endavant, passés el que passés. El meu amic laboralista, quan va veure com van anar les coses i el que deia la carta, ens va dir que ho teníem guanyat…

Va haver-hi judici, després que l’empresa no es va avenir a l’acte de conciliació. El meu amic Vincent va guanyar el judici i van haver-li d’indemnitzar 6.000 € pel temps treballat i van haver de pagar-li els 15 dies que no va poder treballar.

A fi de comptes, ell va restar satisfet de com havien anat les coses perquè, la veritat, és que no tenia gaires esperances i no sabia massa com li aniria tot plegat.

Jo vaig pensar que moltes empreses aprofiten aquest moment de crisi per despatxar gent, després d’haver-los exprimit com llimones després d’anys de feina. Quants dies de fred, sol, suor i llàgrimes! Quants dies de feina silenciosa i fen feta! Quants moments amargs! I ara t’ho paguen amb una puntada al cul…

La majoria va venir a treballar per necessitat, per mantenir una família que van haver de deixar allà. La seva vida a vegades es reduïa a treballar i treballar; arribar a casa cansats i haver-se de fer el menjar i anar a dormir per estar una mica descansats. A estalviar tot el que es pogués per poder enviar diners a casa. Però sé que el meu amic Vincent tenia sempre dins seu, en el racó més amagat del seu cor, el desig de poder començar una nova vida a Senegal. El meu amic sempre va tenir un somni que comentava de tant en tant als seus amics: començar un petit negoci a Senegal.

Per això el que més en va alegrar, quan em va dir que marxava, va ser que el meu amic  marxava amb un plànol d’una vivenda que em va ensenyar amb orgull: Al pis de sota hi va un petit bar-restaurant i a sobre la vivenda per a la seva família.

Tant de bo, Vincent, et vagi molt bé i puguis aconseguir el teu somni! Si un dia puc, t’aniré a visitar a Senegal.

Etiquetes de Technorati: ,,,,

Una resposta fins a ara

25 gen. 2009


Benaurat silenci

Classificat com a PSICOLOGIA

Després d’un dia tràgic de vendaval sorollós com el que vam patir ahir, s’agraeix la calma d’avui. El vent va bufar fort tot el dia. Molestava en tots sentits. Va fer destrosses i morts. La calma i el silenci d’avui s’agraeixen.L’ambient sorollós em desagrada profundament perquè destarota i desequilibra el psiquisme de les persones i fins i tot les bèsties canvien els costums. Ens hem acostumat al soroll i a la xerrameca i hem desvalorat el silenci i els silencis. No defensaré pas la vida monàstica per a tothom, basada en el silenci. Alguns hi estan cridats i altres no. Alguns sabran fruir del silenci i altres no.Però sí que tots necessitem estones de silenci per a retrobar-nos amb nosaltres mateixos, per poder reflexionar i pensar en el que ens envolta, en el que fem i en el que som.Diuen que el silenci és incompatible amb la ràdio. Que un petit silenci es fa molt llarg. Jo crec que no. Crec que la ràdio ens hauria d’acostumar als silencis per tal de que poguéssim reflexionar sobre moltes coses interessants que es diuen. Sentim tantes coses que no les podem digerir. El que és irresistible és el parlar per parlar. Parlar per a no dir res. La xerrameca.En la música, els entesos diuen que els silencis tenen molta importància. Diuen que donen valor i rellevància a la melodia. Donen respirs a qui interpreta i a qui escolta. El silenci pausa la vida en general i , per això mateix, ens cal recuperar el silenci i  els silencis. No cal parlar sempre. No cal parlar a tot arreu. No cal parlar per parlar. No cal moure’s sempre. No cal sortir, voltar i viatjar sense descans. També és bonic quedar-se algun cap de setmana a casa, ben tranquil i. si pot ser, en silenci. Podem trobar-nos amb nosaltres mateixos pensant no tant amb el que hem de dir, sinó pensant amb el que potser no ens cal dir.Si no tenim res interessant per a dir, potser val més quedar-nos callats. I, és clar, també m’ho dic a mi mateix això…Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

24 gen. 2009


Fauna i flora: El pop.

Classificat com a SOCIETAT

Si us dic que el pop és un animal de la nostra fauna de terra endins em direu que estic tocat de l’ala. Però és veritat: de pops en trobareu a tot arreu: mar endins i terra enllà.El pop és un animaló amb un munt de tentacles. No sé quants, però molts. I els fa servir tots! I més en tingués! Els ocupa tots en tots moments. Mira de fer-se seu tot el que té al seu voltant. Ho agafa tot molt fort i no ho deixa. Costa molt desfer-se dels pops. Viu del que pot arreplegar. Se n’aprofita. Se n’alimenta.A més de tentacles, té uns bons ulls. Ben grossos i ben oberts. De cervell no sé si en té massa, però tampoc té massa importància. No li cal, perquè la feina li fan els altres.Li agrada controlar. Li agrada fer-se seu tot el que l’envolta. S’amaga i espera. I sempre cau algun incaut. Llavors, l’agafa, l’estreny fort i …ja ha begut oli! Ja no se’n pot desfer més.I també hi ha una altra classe de pops:Els mol·luscs cefalòpodes que posseeixen vuit braços amb dues fileres de ventoses en cadascun d’ells. Es caracteritza per tenir el cos tou amb un cervell ben desenvolupat i dos ulls grans i complexos que li donen una bona visió.Poden arribar a canviar, de forma molt ràpida, el color i la textura de la seva pell. Passen gran part de la seva vida amagats entre les roques i forats naturals i moltes espècies, com el pop comú, poden arribar a créixer fins a 1 m. de llarg.Viu en fons rocosos a les zones litorals. A l’hivern el pop comença a acostar-se a la costa per realitzar la reproducció, romanent al litoral fins a la primavera. És un animal de costums nocturnes i s’alimenta de crustacis, peixos petits i mol·luscs.Però aquests darrers no m’interessen gens ni mica… si no és al plat.Etiquetes de Technorati: ,

3 respostes

23 gen. 2009


Congost de Mont-Rebei

Classificat com a Païsatges

http://es.youtube.com/watch?v=XHVgyTo3w4YEl Congost de Mont-Rebei és un dels indrets de les terres lleidatanes que cal conèixer.Avui us poso aquest vídeo per tal que el conegueu els que encara no el coneixeu.Gaudiu-lo!Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

21 gen. 2009


Amics

Classificat com a Vida i mort

Els amics hom els tria. La família no es tria. Et ve donada. Els amics van canviant al llarg de la vida. Se’n deixen uns i se’n troben uns altres.Però n’hi ha que persisteixen. Són aquells amics de l’ànima, Aquells amb qui t’entens sense parlar. Aquells que són còmplices. Aquells amb qui has rigut i amb qui has plorat. Aquells amb qui has compartit.Ahir em van donar la notícia que s’havia mort una amiga. Un càncer de pàncrees  que amb dos mesos la va dur a la tomba. No era una amiga de l’ànima però sí que era una bona amiga.El seu ex marit m’ha donat la notícia. I una cosa curiosa: després d’una colla d’anys de no tenir notícies d’ella, fa uns mesos que ella em va trucar. Vam tenir uns pocs mesos de relacions per internet a través de missatges i xats. Vaig retrobar-me amb ella després d’una colla d’anys.No n’estic segur. Però em dóna la sensació que ella ja sabia que s’estava morint. Però va tenir la delicadesa  de no dir-m’ho. Semblava contenta. Però també és cert que semblava que amagava alguna cosa.Al cel siguis Rosa. Les teves paelles (i tantes altres coses) eren molt bones. Eres bona cuinera. Però més que res:  eres molt bona amiga. Al cel siguis.Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

19 gen. 2009


Regal d’aniversari

Classificat com a Poesia

Avui m’he regalat aquest poema de Joan Margarit que vull compartir amb tots els que vulguin.A sota el poso en castellà per algú que sé que em llegeix en aquesta llengua i fa servir el traductor de Google. I no vull que un traductor qualsevol destrossi un poema tan bonic. La traducció és del mateix Joan margarit.ULISSES EN AIGÜES D’ÍTACAVas arribant a l’illa i ara sapsel que vol dir la vida, el que és l’atzar.El teu arc serà pols damunt la lleixa.Pols seran el teler i la seva peça.Els pretendents que acampen a l’eixidasón ombres que Penèlope somia.Vas arribant a l’illa: els roquerars,com el temps l’Odissea, els bat la mar.Ningú no ha teixit mai la teva absènciani ha desteixit l’oblit sense cap fressa.Per més que, a voltes, la raó ho ignori,Penèlope és una ombra del teu somni.Vas arribant a l’illa: els gaviansque cobreixen la platja no es mouranquan la travessis sense deixar empremta,perquè no has existit: ets la llegenda.Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,i potser va plorar-lo alguna dona,però en el somni d’un poeta ceccontinues salvant-te. Al front d’Homer,etern i rigorós, cada trenc d’albaun solitari Ulisses desembarca.Joan Margarit—————————————————————ULISES EN AGUAS DE ITACAVas llegando a la isla, ahora sabesqué es el azar. Vivir, qué significa.Tu arco será polvo en un estante.Polvo será el telar y la pieza que teje.Los pretendientes, que en el patio acampan,son sombras de los sueños de Penélope.Vas llegando a la isla mientras bateel mar contra las rocas de la costa,igual que el tiempo contra la Odisea.Nadie tejió nunca tu ausencia. Nadievino tampoco a destejer tu olvido.Por más que, a veces, la razón lo ignore,Penélope es la sombra de tu sueño.Vas llegando a la isla: las gaviotascubren la playa y no se moveráncuando al pasar no dejes huella alguna,pues tu no existes: eres la leyenda.Quizá un lejano Ulises murió en Troya,y quizá lo lloró alguna mujer,pero en el sueño de un poeta ciegocontinúas salvándote:en la frente de Homero, riguroso,eterno, cada vez que rompe el albaun solitario Ulises desembarca.Joan MargaritEtiquetes de Technorati:

2 respostes

18 gen. 2009


61: Estreno nova dècada.

Classificat com a PSICOLOGIA

19 de gener de 1948. Diu que era un dia de fred i neu. No ho recordo. Era molt petit. Tant petit, que acabava de néixer.Van dir que em dirien i em diria Jaume. No vaig dir res ni vaig protestar, entre altres raons, perquè no sabia parlar. No em sembla malament el nom. El meu oncle (padrí de bateig) també se’n deia. La culpà va ser seva…Almenys no em van posar un nom d’aquests tan moderns impronunciables…De tota aquesta història ja fa 61 anys. Entro en una nova dècada, cosa que em fa pensar una mica. Darrerament sembla que poso més atenció a certes coses, a certs detalls insignificants que sembla que es tornen més significatius i més profunds. I, per suposat, més personals. A vegades aquestes petites coses em semblen metàfores de la vida.Per exemple: Trec una cervesa ben fresca de la nevera i em poso davant de la TV per veure un partit del Barça. Aquesta cervesa, ben fresca, és una delícia que gaudeixo moltíssim. Una cervesa ben fresqueta, amb alguna cosa per picar, no té preu!Però aquesta mateixa cervesa, l’endemà, no val res. Sembla pixats de ruc. S’ha tornat una cosa esbravada, passada, vella, sense gust de res, un líquid que no se sap ben bé què és..I llavors penso: Les darreres dècades de la meva vida no es tornaran com aquesta cervesa que deia? He arribat molt esbravat? Em queda molt de temps encara per arrossegar-me per aquests móns de Déu? Sabré trobar encara expectatives i al·licients per anar vivint? No m’agradaria ser com aquells futbolistes que no es volen retirar i s’arrastren per aquests camps…Bé, esperem que no sigui com la cervesa que us deia. La cervesa esbravada la llancem a l’aigüera. La meva vida encara no la vull llençar. Fins i tot, entrant en una de les darreres dècades de la meva vida.Etiquetes de Technorati:

2 respostes

17 gen. 2009


L’autèntic socialisme

Classificat com a POLÍTICA

  El socialisme d’alguns fa riure, francament.  Converteixen les paraules en res. Es pensen que el nom “fa la cosa” però en aquest cas no. Perquè ells se n’anomenin, no vol dir que ho siguin. No pas tots, per sort…Socialisme és molt més del que alguns diuen i de les polítiques que fan. També per sort. El poeta Kavafis va escriure que Ítaca no existeix. Allò que existeix és el viatge cap a Ítaca. El mateix es podria dir del socialisme.I també es podria dir que malgrat els naufragis, el viatge val la pena. Això ho deia Eduardo Galeano, (Montevideo, Uruguai).Potser aquests que es diuen socialistes es podrien llegir això que segueix i veure si les polítiques que fan des del govern van en aquest sentit…”SOCIALISME és un camí que fa la gent. Un camí que ha de fer la humanitat sencera si vol arribar a algun lloc que valgui la pena.El socialisme, (el nom pot ser un altre si aquest repugna o té amo), és el camí de la gent que desitja el seu alliberament i s’organitza per aconseguir- lo.“Desitjar l’alliberament” és fàcil de dir, però cal ser pencaire perquè inclou i combina pràctiques complexes. Alliberar-se passa per integrar-se personalment i, així, irradiar autoestima. L’autoestima és la potència per relacionar-nos amb els altres com a companys en una fita comuna. Autoestimaés aprendre a estimar-se amb altres, per a altres.Les fites comunes, on tothom i cadascú s’enriqueix i creix personalment, ni tan sols es poden imaginar sense autoestima. L’autoestima és evangèlica i,per això, humana, en tant que els éssers humans ’assumeixen com a reconeixement i acompanyament, com a creadors. Una fita comuna és, per exemple, la relació de parella. Però també ho és la producciópolítica i cultural de l’espècie, avui espècie biològica, però no pas humana. “Socialisme” és un nom per aquesta esperança multicolor: sóc capaç de construir humanament una relació de parella. En sóc capaç,perquè m’esforço i m’organitzo, de construir amb altres, amb milions, l’articulació amable, fructífera, de l’espècie. Sóc capaç, amb molts, de construir el meu poble, la meva nació. Socialisme, com s’adverteix, és un nom del procés per a la construcció diferenciada, ara, d’un futur, si és que la humanitat, la gent, desitja tenir aquest futur. No té alternativa. “Helio Gallardo,San José, Costa Rica.Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

16 gen. 2009


La crosta socialista

Classificat com a POLÍTICA

Joan Ferran diputat parlament psc

El diputat del PSC al Parlament Joan Ferran considera necessari ‘arrencar la crosta nacionalista’ de TV3 i Catalunya Ràdio per a aconseguir unes emissores de la Generalitat neutrals i sense biaix partidista, i afirma que aquests mitjans són ‘despietats’ amb el govern català. ‘Respecto profundament la llibertat dels professionals de Catalunya Ràdio i de TV3, però alguns encara es veuen arrossegats per la inèrcia de tants anys de ‘pujolisme’, per una visió esbiaixada del país. Hi ha inèrcies, grups i sistemes de treball enquistats des de fa molts anys (…). El millor seria començar de nou, fer taula rasa del passat: un reset’.

Aquestes paraules de Joan Ferran d’ara fa menys d’un any han donat els seus resultats. I ara –per a reblar el clau- ens obsequia amb un llibre. Ha sabut aprofitar el temps el senyor Ferran! No he llegit el llibre ni penso llegir-lo, però pel que diuen sembla que serà polèmic. La crosta socialista es veu que surt per tots costats.

Pobra Catalunya amb aquest tipus de gent!. Els esquemes mentals d’aquesta mena de gent són prou clars i prou clars i senzills. Faran el possible per dur-los a la pràctica: Catalunya ha de ser el que Madrid vulgui que sigui. Drets en seguirem tenint-ne ben pocs amb aquesta mena de gent. Deures tots. Els deures dels súbdits vers el senyor.

I després es diuen moderns! No s’adonen que viuen a l’Edat Mitjana

Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

15 gen. 2009


Carlos Mendo i Santiago Bernabeu

Classificat com a Futbol,POLÍTICA

La vida és una mica com ens la mirem en un moment determinat. Una mateixa cosa pot fer riure o plorar, segons l’estat d’ànim que tinguem a l’hora d’escoltar-la. Això ho dic perquè la frase que avui he escoltat no sé si fa riure o plorar.

Resulta que estava escoltant el periodista Carlos Mendo, madridista confés, en una tertúlia on es parlava dels mals del Realísimo. Tots els tertulians coincidien en que la cosa anava de mal borràs a cal Madrid. Em direu que tinc mal gust i que això no són coses que s’hagin d’escoltar. Però, què voleu que us digui…m’ho passava bé veient com tots es posaven d’acord en que el Madrid és una olla de grills, de fa una bona temporada.

I aquí és on surt Carlos Mendo i diu “Lo que debería suceder és que debería volver Santiago  Bernabeu”. I jo he pensat: I el Generalíssimo! No et fot! Si tornessin tots potser si que posarien ordre. Aquell ordre que tots sabem que van posar des de Madrid per una bona colla d’anys…

Com que era després de dinar i estava fent el cafè, la frase m’ha resultat graciosa. O sigui, que m’ha fet gràcia; que m’ha fet riure. Però a mida que hi he anat pensant…ja no me’n feia tanta de gràcia. Pensava: mira si en queden de nostàlgics de temps pretèrits  encara!. Nostàlgics de Bernabeu, però també nostàlgics de moltes altres coses. Escoltant  Carlos Mendo en tenim un bon exemple. I quan opina d’altres temes, com “els nacionalismes” , ja ni cal dir-ho. Nostàlgia pura!. Falangisme pur!

Entre tant, esperaré a veure si un dia d’aquests organitzen una tertúlia parlant del bé que va el Barça.

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

14 gen. 2009


Seat i els híbrids

Classificat com a GENERAL

He de confessar-vos que no en sé gens de cotxes ni m’interessen massa. Però sí que em va interessar la notícia que vaig llegir fa un parell de dies: Seat està preparant un cotxe híbrid…per al 2014!

Home, penso jo: No arribaran a misses dites? Aquesta tendència del mercat cap a cotxes més racionals, ecològics i sostenibles no fa ja temps que se sabia?

Els japonesos ja fa anys que comercialitzen cotxes d’aquesta mena. Fàbriques com Honda, Toyota –el pioner- ja fa 10 anys que n’estan venent. La qual cosa vol dir que n’hi ha alguns que no baden mentre d’altres estan dormint a la palla.

I una altra cosa que m’ha cridat l’atenció de la notícia: Seat “s’està posant en una molt primera posició a l’hora de rebre ajudes del Pla Integral d’Automoció impulsat pel Govern”

Aquest tipus de notícies a mi em faria vergonya donar-les. Seat sempre ha tingut ajudes i més ajudes del governs. Mentre es venien cotxes com llonganisses aquí ningú es preocupava massa de res. Vinga fabricar models ben grossos i ben potents! No importava que gastessin un disbarat  i que fossin models totalment irracionals. Ara, quan les coses van més malament i es venen menys cotxes, Seat tornarà a tenir ajudes del Govern. Així fins i tot jo sabria portar una empresa!

Etiquetes de Technorati: ,,,,

2 respostes

13 gen. 2009


LISMI: Feta la llei, feta la trampa

Classificat com a General

La Llei d’Integració Social dels Minusvàlids (LISMI)

 

 

Des de fa 26 anys existeix una llei que pretén, entre d’altres objectius, impulsar i fomentar la integració laboral de persones discapacitades. Es tracta de la LISMI (Llei de Integració Social dels Minusvàlids, Llei 13/1982 del 7 d’abril), que estableix per les empreses públiques i privades, amb una plantilla superior als 50 treballadors, la obligació de contractar a un nombre de treballadors discapacitats no inferior al 2%.

Tot i l’existència d’aquesta normativa, actualment són molt poques les empreses que compleixen amb aquesta obligació legal. És per això, que a l’any 2000, amb l’objectiu de facilitar a les empreses el compliment d’aquesta obligació, es van establir una sèrie de mesures de caràcter excepcional a la LISMI que estan recollides al Real Decret 27/2000 del 14 de gener.

L’article 49 de la Constitució Espanyola va suposar el primer esglaó legislatiu per la integració social dels minusvàlids posat que coincideix com a mandat directe als poder públics, fent obligatòria una política de previsió, tractament, rehabilitació i integració dels disminuïts físics, sensorials i psíquics, als que donaran l’atenció especialitzada que requereixen. L’objectiu últim és que les persones amb discapacitat puguin beneficiar-se de tots els drets constitucionals igual que la resta dels ciutadans, inclòs el dret al treball que està reconegut a l’article 35 de la Constitució Espanyola.

Aquest mandat constitucional, va culminar en l’àmbit legislatiu, amb la publicació de la Llei 13/1982 del 7 d’abril, de Integració Social de Minusvàlids, coneguda col·loquialment com la LISMI.

Els principis generals d’aquesta llei es basen en garantir la completa realització personal i la total integració social dels disminuïts.

De què serveixen les lleis si després no es compleixen i ningú s’encarrega de fer-les complir?

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

12 gen. 2009


La justícia és cega. I paralítica….

Classificat com a POLÍTICA

 

Vistes algunes sentències i vistes com van les coses al món de la justícia podríem dir que la justícia no és només cega sinó que pateix moltes mancances més: És cega, és sorda, és manca, és paralítica…  Els que diuen que va sobre rodes suposo que més aviat voldran dir que va en cadira de rodes.

Bé, més que la justícia en si mateixa, alguns jutges i algunes de les instàncies que han d’aplicar la llei i, inclús, alguns dels que fan les lleis. El congrés dels diputats a vegades sembla més aviat un lloc on fer a gust unes llargues migdiades. S’haurien de fer lleis justes i lleis que afavorissin la major part dels ciutadans. I no és així, ni de bon tros! El Congrés, a vegades, sembla més un edifici on hi puguin fer niu els coloms que no pas una fàbrica de lleis justes. Les lleis són com les salsitxes: val més no saber com van ser elaborades. Es pacta quasi tot. I molts dels pactes van acompanyats de molts diners. A vegades el Congrés sembla més un mercat. Recordeu, si no, què passa quan s’han de votar els pressupostos generals… I no cal dir que els que porten el pes del mercadeig  són els que més manen i els que tenen més veu. La veu i el vot, encara que es digui que tots en tenen, no és veritat que la tinguin per igual tots els grups.

Això, al ’hora que es fan les lleis. A l’hora d’aplicar-les o interpretar-les la cosa va molt pitjor. Algunes sentències que es poden llegir són impossibles d’entendre. Es impossible entendre que s’obrin causes sense base jurídica i inventant-se les bases jurídiques. És impossible d’entendre que un parell o tres de grups de persones que no representen res ni ningú puguin asseure a tot un Lehendakari al banc dels acusats. És impossible d’entendre que es puguin il·legalitzar partits segons vagi bé o no en un moment donat. Segons el vent bufi a favor o en contra…

El que dèiem: que la justícia és cega, però qui l’aplica sembla que està borratxo. Borratxo…o que és més viu del compte!

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

11 gen. 2009


Crim i bogeria

Classificat com a POLÍTICA

“El que s’ha desencadenat a Gaza és un crim de guerra i la bogeria d’un país. Israel no va esgotar els procediments diplomàtics abans d’embarcar-se en una altra terrible campanya de mort i destrucció”.Qui això escriu és un periodista israelià, Gideon Levy, cronista del diari Haaretz, ex portaveu de Shimon Peres quan era ministre de Defensa.I és que no cal ser un defensor de la “causa palestina”,  ni molt menys del pre modern fonamentalisme a l’estil Hamàs, per adonar-se que el que està succeint en aquests moments a Gaza és una veritable carnisseria. No es pot parlar tan sols de guerra quan “uns disposen de caixes de llumins i altres d’un arsenal de bombes”, deia en aquests des el president del Brasil.I no serà hora de que algú es torni a fer la pregunta de sempre: No seria ja hora que les Nacions Unides (dit d’una altra manera: els governs dels principals Estats del món mundial) creessin una força per parar aquest tipus de desastres de seguida que s’iniciïn a qualsevol part del món? Tot és qüestió de voluntat: en alguns cassos de “bona voluntat” i en altres, de “mala voluntat”. Dit d’una altra manera: quan es vol una cosa es fa i s’aconsegueix. Quan no interessa (i en aquest cas sembla que no interessa) no es fa ni s’aconseguirà mai.I, entretant, ens anirem escandalitzant i omplirem els diaris de fotos de nens ensangonats.Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

09 gen. 2009


Zapatero i la Mona Lisa

Classificat com a DISCAPACITAT

 

Fa una temporada que algú feia notar el fet que el Govern defensés la utilització del terme “persones amb discapacitat psíquica” en lloc del terme “disminuïts psíquics”; terme que en si mateix és un eufemisme passat de moda per dir “retardat mental”, que al mateix temps servia per dir el que en temps anteriors es deia “subnormal”.

Potser més d’un haurà agraït aquest canvi de noms. Però només amb el canvi de noms no farem gran cosa. Si el Govern –i els Governs autonòmics- només van a visitar el diccionari de la  Reial Acadèmia i no aixafen la pols del carrer, de poc servirà tot plegat. En això, com en moltes altres coses el PSOE del “talante” revela que darrere del “talante” no hi ha gran cosa més. Les ajudes socials als discapacitats i als Centres que es dediquen a aquest col·lectiu, poc se’ls ajuda. I, a més, les ajudes arriben tard. Les ajudes als vells i velles que tenen pensions de misèria els les hi augmentaran quan ja creïn malves al cementiri. Quan ja siguin “discapacitats vitals”, un eufemisme que podríem fer servir per dir “morts i enterrats”

Zapatero somriu i el seu somriure és tan enigmàtic com el somriure de la Mona Lisa. Li deuen aconsellar: “Sonrie, que algo queda”. “Promete, que las promesas se las lleva el viento”. Més o menys com amb el tema actual del finançament de Catalunya.

Fa un parell d’anys que, amb un somriure a flor de llavis, va dir també que la classe política renunciés als títols honorífics. Hauria estat millor que aquesta mateixa classe política hagués renunciat a part dels sous elevadíssims, a cotxes oficials, a residències de luxe i a despatxos de fustes exòtiques caríssimes.

I si no ha va saber fer llavors, ho podrien fer ara aprofitant l’excusa que hi ha una forta crisi. Fins i tot quedarien com uns senyors!

Etiquetes de Technorati: ,

2 respostes

08 gen. 2009


Relacions virtuals

Classificat com a General

L’altre dia parlàvem amb una amiga sobre les relacions virtuals. Em preguntava què n’opinava jo.Al final de tot plegat, va ser ella qui més va opinar i, per tant, és ella qui  m’ha fet la feina avui…Si em llegeix, ja veurà que no he fet més que copiar les seves apreciacions, afegint-hi algun comentari de tant en tant, ja que estem bastant d’acord en els punts de vista.Jo diria que les relacions virtuals seran bones o dolentes segons l’ús que en fem. Jo crec que el fons de tot plegat és si diem la veritat o mentim. En les nostres relacions reals algunes vegades no diem la veritat. Diem mitges veritats, mitges mentides, veritats senceres, grans mentides, petites mentides…  I amb algunes persones concretes diem el que ell o ella sentir perquè no volem perdre el temps o perquè ja sabem no sabrà acceptar allò que li hauríem de dir, però que és incapaç d’acceptar.Les relacions virtuals tenen alguns AVENTATGES:-Ens relacionem amb persones que viuen a milers kilòmetres de distància. Ens podem enriquir amb punts de vista diversos. Podem sentir punts de vista totalment diferents als nostres. podem viure realitats impensables fa una colla d’anys enrere.-Ens sentim lliures per dir o fer el que un vulgui, perquè som lluny, no ens veiem las cara i moltes vegades ni ens coneixem ni ens coneixerem mai. Podem opinar obertament i ens des acomplexem.-Ens sentim nosaltres mateixos quan arribem a establir una relació sana i rica: no ens importa demostrar ser  més intel.ligent, ni mes macos, ni més cultes … Ens mostrem sense caretes. Ens mostrem tal com som i no ens fa vergonya dir-ho ni reconèixer-ho. Som molt més transparents.A vegades, però, també tenen alguns INCONVENIENTS:-Ens podem inventar  la realitat i la podem deformar. Podem dir coses que no són. Podem mentir descaradament. Fer fantasia i explicar una realitat que mai hem pogut assolir.-Ens podem enganxar a aquest tipus de relacions “virtuals” i podem abandonar les relacions que en diem “normals”.En fi, podríem trobar més aspectes, tant positius com negatius, però deixarem la reflexió per un altre dia.Etiquetes de Technorati: ,

3 respostes

07 gen. 2009


Aigua

Classificat com a GENERAL

Ja no pensem que ara fa un any no teníem aigua.  Tenim molt mala memòriaper a certes coses. I les autoritats tampoc em sembla que facin gran cosa per fer-nos-en recordar.Hi han llocs on els nens tenen set set. Però no una set qualsevol sinó d’aquesta que et deixa la llengua enganxada al paladar. Estan acostumat a tenir set. A vegades molta, massa. Un de cada tres humans viu en països on la manca d’aigua és desesperant.El nen és aquí, amb la boca com com un paper, i tu et rentes les dents. I mentre te les rentes i et mires al mirall, l’aixeta continua oberta, i el nen mira. Si ara que et rentes les mans deixessis el tap posat, aquests restes d’aigua bruta serien un tresor per al nen, però en aquest joc del repartiment, ell només pot panteixar.I et mira mentre rentes els plats i, entre plat i pla, l’aigua continua sortint. I corre neta per la canonada. El nen està tan deshidratat que la boca mai se li farà aigua. I l’aigua corre, a la banyera, a la cisterna, al jardí, al rentaplats, a la rentadora -freda i calenta-, al carrer i a les fonts públiques…Cada deu minuts que passes rentant el cotxe, gastes 200 litres d’aigua. Un dipòsit de 200 litres d’aigua pura. El nen hi cabria dret dins del dipòsit. Però en el repartiment li toca un altre tipus de lloc. No s’ofegarà amb aigua; s’ofegarà de set. És una sort que el nen visqui lluny. Dins de 20 anys es calcula que dos de cada tres persones tindran problemes per aconseguir aigua. Són moltes. Diuen que la pròxima guerra mundial serà per causa de l’aigua. Si això fos veritat, potser que vigilem amb l’aigua mentre hi hagi, perquè el futur serà negre (sense aigua o, potser pitjor, on n’hi hagi encara).Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

06 gen. 2009


Messi i el tracte preferent

Classificat com a Futbol

 

Primerament us convido a llegir aquesta pàgina del diari avui amb la que estic completament d’acord.

AVUI.cat – Tractes preferents al vestuari blaugrana

Una vegada llegida, ens podem preguntar:

-En la vida no ens trobem amb molts tractes preferents que fan una ràbia que mata? Quants cassos veiem de gent que no serveix per a res i està en un lloc que no li correspon perquè és parent o amic de tal a qual?

-En les famílies no hi trobem també molts tractes preferents entre els germans?  Sense voler, els classifiquem: l’un és el bo, l’altre l’entremaliat, l’altre l’estudiós, l’altre el ruc….

-En les empreses no hi han treballadors privilegiats (les feines bones són per a ells) i altres que els toca tota la feina dura i la que no vol ningú? No hi ha els que són escoltats i els que no compten per a res?

-En el mateix futbol: No hi ha aquell jugador que ha sortit de la pedrera, no ha costat cap diner, treballa i s’esforça tant com pot i passa completament desapercebut per al públic i, en canvi, hi ha aquell fitxatge estrella, amb molt de nom però un “tarambana” de cap a peus; s’esforça la meitat, però amb la seva simpatia es posa el públic a la butxaca?

I, malauradament, així podríem seguir. Ja pot estar alerta el Guardiola per tal que no se li escapi de les mans un vestidor amb tantes estrelles i amb tants nens mimats per la fama i amb la butxaca plena !. El futbol no deixa de ser un paradigma de la mateixa vida i, ja que la mateixa vida no és sempre justa, almenys mirem de no fer-la més injusta nosaltres amb els nostres tractes preferents.

Etiquetes de Technorati: ,,,

Una resposta fins a ara

05 gen. 2009


Sant Tornem-hi!

Classificat com a DISCAPACITAT,Feina,Vacances

Sant Tornem-hi!.  Vol dir que ja s’han acabat les vacances de Nadal. Demà passat ens tornarem a trobar tota la colla. Parlarem de com han anat les Festes, de si hem menjat molts torrons… En fi, les converses normals després d’uns dies de descans.

Però una cosa noto després de les vacances, després de molts anys de conviure amb nois amb discapacitat intel·lectual: Tots tenen ganes de tornar al taller. No és pas que a casa seva s’avorreixin (potser alguns si, com m’avorreixo jo també en algun moment) o que no s’ho passin bé descansant uns dies de la feina i activitats quotidianes del taller. No és això. En el fons crec que el taller per a ells és una necessitat.

Necessitat de poder estar amb els companys; necessitat de relació; necessitat de sentir que estan fent una activitat útil i, per tant, sentir-se útils, necessaris i important en la vida.

El taller els fa sentir tot això i els professionals que hi treballem també sentim això mateix, tot fent-los-ho sentir a ells. També nosaltres ens sentim realitzats, ens sentim important i ens sentim útils i necessaris. Perquè també nosaltres –tothom- som discapacitats d’alguna forma. Per això penso que també tots nosaltres tenim ganes de tornar al taller.

Tota persona al llarg de la seva vida s’ha de fer autònoma i amo de la seva pròpia persona. Ha d’anar creixent i madurant i aquesta és una lluita que no s’acaba mai. Tinc la meva pròpia vida i he de decidir què faig amb ella, gràcies també a moltes persones que em van ajudant durant tota la vida.

Aquest és el sentit d’anar a treballar -d’anar al taller-, d’engarçar tubs de cortina o envasar ferreteria, fent taller d’autodeterminació o de cuina, fent estimulació multi sensorial, fent atenció fisioterapèutica, fent activitats esportives o qualsevol altra activitat de les moltes que es realitzen al taller.

Tot plegat val la pena perquè ens ajudem els uns als altres i perquè un dia ningú pugui dir:

“Vaig morir-me veient sempre el mateix arbre de casa meva, veient les mateixes formigues, les mateixes parets i el mateix terra”.

Anant al taller, tots veurem més arbres, formigues de diferents colors i mides; cares, cases i paisatges nous. Tots descobrirem una altra realitat i que hi han moltes més coses darrera dels nostres murs. Sabrem obrir un foradet a la paret per tal d’atansar-hi l’ull i veure que, darrera, hi ha un paisatge immens per descobrir.

Etiquetes de Technorati: ,,

Una resposta fins a ara

04 gen. 2009


Probablement Déu no existeix…o si?

Classificat com a RELIGIÓ

Els ateus catalans han copiat una campanya que van fer a Anglaterra. No sé si valia la pena. Ells ho sabran.Dos autobusos de Barcelona es passejaran amb la següent inscripció: “Probablement Déu no existeix, Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida”.Volia dir només un parell de coses:-Els que creiem en Ell no estem preocupats i seguirem gaudint la vida  -com fins ara més o menys- si la crisi i les desgràcies ens ho permeten…-Que la veritat és que no han tingut massa imaginació amb una frase que, tan el que afirma com el contrari, pot ser veritat. Vull dir que les probabilitats de que Déu existeixi deuen ser les mateixes de que no existeixi.I, si no, que m’ho expliquin.Umberto Eco deia:“No veig de quina manera es pot NO CREURE en Déu i considerar que no es pot provar la seva existència i CREURE després en la inexistència de Déu i sentir-se capaç de poder provar-la”.I, si no és veritat la frase d’ Eco, que m’ho expliquin també.Etiquetes de Technorati: ,

2 respostes

03 gen. 2009


Posar sota sospita

Classificat com a Feina,SOCIETAT

Hi ha un tipus de persones que, com que no sóc psicòleg no sabria classificar, que tenen l’habilitat de posar sempre la gent que els envolta“sota sospita”. Vull dir que sempre estan com a receloses, que sempre pensen malament de l’altre. Són suspicaços.

Quan poses una altra persona sota sospita vol dir que no li tens prou confiança, que tens sempre la impressió que et trairà, que no és recta, que té ganes de fer mal. Per això cal vigilar-la de ben a prop. Si no hi ha indicis, cal buscar-los. Cal inventar-los. La qüestió és pensar que els altres sempre busquen el pitjor i sempre van contra tu.

Aquestes persones sempre tenen el lloc assegurat a les empreses i a certs cercles de la societat. Els caps sempre els busquen i els tenen ben a prop. Són els que porten sempre la notícia, el comentari, la xafarderia. I això els va com l’anell al dit: sempre estan ben informats de tot el que passa a l’empresa o al voltant seu.

Però no s’adonen d’una cosa: Aquestes persones deformen la realitat. Trien les notícies i classifiquen les persones segons el seu punt de vista, a vegades molt esbiaixat. I, per tant, són injustos. I, en el fons de tot plegat, vol dir que tenen molt baixa autoestima i són força envejoses perquè no assoleixen llocs o no poden arribar on arriben altres. I per protegir-se ells, no els importa de fer mal als altres. Són extremadament perilloses. On hi ha aquest tipus de persones, sempre hi ha embolics i sempre veuen males intencions on no n’hi han.

La injustícia de  posar  una persona “sota sospita” és un mal del que ens hauríem de vacunar perquè, si no, es converteix en plaga que ho arrasa tot. Arrasa les relacions familiars i laborals i fa que la vida es torni complicada per culpa nostra. I fa que les relacions socials no siguin franques. I fa que tot sigui una xafarderia. I fa que ho vulguem saber tot de tots i a totes hores. I fa que deformem la realitat i que les notícies corrin i corrin… I, ja se sap, quant més corre una notícia, més deformada arriba al seu destí final.

Etiquetes de Technorati: ,,,

Una resposta fins a ara

03 gen. 2009


La llengua a la Franja

Classificat com a Català

  Segons explica Natxo Sorolla, reconegut sociolingüista de la Franja,des de desembre de 2007 Aragó és l’únic territori que segueix les dinàmiques dissenyades al més pur estil imperial, en la intenció d’homogeneïtzar tots los seus ciutadans. És l’únic territori del seu voltant que no ha desplegat una legislació específica per a protegir i normalitzar la seua diversitat lingüística. Ja tenia aquest honor a nivell de tot l’Estat, des de fa un temps.

  • El gallec té la seua pròpia legislació a Galícia i Astúries
  • L’asturià a Astúries
  • El basc a Euskadi i Navarra
  • Eo català a Catalunya, País Valencià i Illes Balears
  • L’occità a la Vall d’Aran
  • Però ni el català ni l’aragonès són llengües oficials a l’ Aragó.

I a més, avui hem descobert que fins i tot la democràcia més homogeneïtzadora de les que ens envolten, la República Francesa, mitjançant el Consell Regional dels Pirineus Orientals ha aprovat la Carta del català.A efectes reals, segons ens explica Natxo Sorolla. significa que han aprovat la Llei de llengües de la Catalunya Nord. I Marcelino Iglesias, polític clau durant la declaració de Mequinensa i que fins i tot s’havia allistat al PSC, va a la seua protegint lo patrimoni cultural d’Aragó, parlant amb els morts si cal. S’ofereix a protagonitzar les polèmiques que calgui per als béns dels capellans. Però en totes les seus legislatures no ha aprovat una simple Llei de llengües per a Aragó, ni ha deixat per escrit a l’Estatut d’Aragó que s’hi parla català i aragonès.En tot cas, en saber la notícia que la Catalunya del Nord ja tenia la seva Llei , en Natxo diu que s’’ha posat a buscar informació, sense massa èxit, de quins territoris de llengua catalana queden per tenir Llei de llengües.“ La web de Bibiloni m’ha ajudat. I com que la Wikipedia no tenia la informació centralitzada, he creat l’article de Dret lingüístic del català. Podeu completar-lo si voleu (també el del Marc Belzunces, que demana que completem de la traducció de la Carta). En definitiva, tots los territoris tenen legislació sobre el català.Una vegada tancat m’ha començat a vindre un escalfred, tal com anava descomptant territoris que no tenen Llei de llengües. M’he quedat en la Franja sola. I si voleu, hi podeu afegir els 700 habitants del Carxe. Aquí a la Franja només tenim un Estatut que té modalitats lingüístiques sense nom, i una llei de patrimoni cultural que té nom per a les llengües no oficials, sense arribar a desenvolupar mesures de normalització lingüística”.Natxo Sorolla, sociolingüista de la Franja.Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

03 gen. 2009


Els primers 4 catalans de 2009.

Classificat com a Catalunya

El primer nadó de l’any és diu Laia en homenatge a Barcelona, la ciutat d’escollida dels seus pares, Enrique Broggy i Izabela Armesto, tots dos procedents d’Uruguai i residents a la capital catalana des de fa quatre anys i mig, segons han explicat ells mateixos aquest primer d’any a l’Hospital de Sant Pau, on ha nascut la primera catalana del 2009.La nena es diu Laia en homenatge a la capital catalana, que va tenir durant molts anys a Santa Eulàlia com a patrona, abans que passés a ser l’actual Mare de Déu de la Mercè. A banda d’escollir-lo perquè és un nom molt “dolç”, a parer de la mare, també és un gest d’estimació a la ciutat d’acollida, de la qual els pares de la primera catalana es confessen “enamorats” i “molt integrats”.A banda de la Laia, el primer bebè de Girona, Angely, és filla d’una parella colombiana, mentre que la primera criatura nascuda a Tarragona, Hayam, té pares d’origen algerià, i el primer lleidatà del 2009, Adam, és fill d’un matrimoni d’origen marroquí.La notícia, en sí mateixa, no hauria de ser notícia en un país normal. I sí que ho haurien de ser els molts comentaris racistes, poca-soltes i imbècils que he llegit als diaris.Estem condemnats a ser un país anormal i ple d’estults tota la vida? Estem condemnats a no entendre’ns mai a la vida, els d’aquí i els que arriben? Hem de posar al mateix calaix a tothom? No som prou intel·ligents per entendre d’una vegada allò tan assenyat que deia en Pujol que “són catalans tots els que viuen i treballen a Catalunya”. O allò altre que deia sempre la mare d’en Serrat, que era aragonesa: “La meva pàtria és allà on el meu marit treballa i el lloc que ens dóna de menjar”?Potser ens caldria llegir a tots el llibre d’entrevistes de l’escriptor i periodista Víctor Alexandre ,”Nosaltres, els catalans” (Pòrtic), on recull testimonis de catalans nascuts a l’estranger però plenament integrats al país. L’autor ha volgut destacar que a l’hora de triar els protagonistes del seu llibre no va buscar una uniformitat ideològica però sí una voluntat de formar part de la societat on han triat viure. En aquest sentit, Alexandre ha advertit: “Prefereixo molts catalans no nascuts aquí als que tenen dos cognoms de soca-rel però també molt d’auto-odi”. En aquest sentit, l’autor s’ha mostrat desacomplexadament a favor que algun dia “Catalunya tingui un president senegalès”.L’editor Isidor Cònsul ha destacat la “necessitat” d’un llibre “que m’estranya que no haguéssim fet abans” i Mathew Tree ha volgut cridar l’atenció sobre el fet que “el llibre apunta a una possible solució contra el racisme”. Segons Tree, “a Catalunya hi ha bastant de racisme, com gairebé a tot arreu, però Catalunya no té una tradició arrelada d’identitat ètnica. Catalunya és societat de barreja i amb llibres com aquest es pot fer molta pedagogia. A Anglaterra, per exemple, seria impossible editar un llibre semblant titulat We, the english”.El conjunt dels entrevistats al llibre són: Patrícia Gabancho (Argentina), Najat El Hachmi (Marroc), Sam Abrams (Estats Units), Matthew Tree (Anglaterra), Asha Miró (Índia), Txiki Begiristain (Euskal Herria), Mbaye Gaye (Senegal), Sachimi Sasaki (Japó), Cathy Sweeney (Irlanda), Pius Alibek (Iraq), Klaus-Jürgen Nagel (Alemanya), Adriana Gil (Mèxic), Mia Ramondt (Holanda), Salah Jamal (Palestina), Gabrielle Deakin (Austràlia), Lluís Cabrera (Espanya), Cillie Motzfeldt (Noruega), Raimundo Viejo (Galícia), Saoka KingoloLa Catalunya que ens espera, la real –tant si volem com si no volem- serà una Catalunya diversa i rica en la mateixa diversitat. Això sí: haurem de demanar a les nostres autoritats que siguin capaços de crear aquest fil integrador que ens lligui a tots i, si cal, ser ferms davant de tots els intents que, un dia sí i l’altre també, faran des de Madrid per tal que no puguem fer les necessàries polítiques integradores que inevitablement s’hauran de fer.I és aquí on jo començo a tenir els meus dubtes, veient com van les coses i veient la debilitat en la que ens estem establint.Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

01 gen. 2009


Supersticions d’any nou.

Classificat com a SOCIETAT

Posar-se roba interior vermella (en alguns països posar-se alguna peça blanca), menjar raïm, estripar el calendari de paret, posar espelmes de colors, canviar l’escombra o menjar llenties són algunes de les coses que es fan per atraure la bona sort l’any que comença.Si a les 00:01 del 1r de gener una persona corre pels carrers amb un parell de maletes a la mà mentre intenta menjar 12 panses de raïm, llençar un vas d’aigua i menjar llenties possiblement ens pensarem que està boja . Més que un pacient psiquiàtric, aquesta persona és algú que segueix al peu de la lletra les càbales i supersticions que comunament es fan per atraure la bona sort.Depenent del que es vol obtenir el 2009 és la càbala que s’ha de realitzar. En la majoria dels casos es tracten de ritus fàcils de fer que fins i tot són traspassats a les famílies de generació en generació. Un dels més vells és menjar 12 raïms al ritme de les campanades del rellotge. La variant d’aquesta càbala és menjar panses de raïm. Per atraure la fortuna i els diners hi ha diverses opcions que van des de menjar una cullerada de llenties cuites per obtenir l’abundància, fins a tenir un bitllet dins de la sabata per a la prosperitat econòmica. Una altra opció menys coneguda consisteix a posar un anell d’or a la copa de xampany amb la que es realitzarà el brindis a les 00:00, amb això que assegurarà que no falti els diners durant tot l’any.Per als qui volen deixar enrere tots els moments dolents del 2008 hi ha diverses càbales que poden implementar per començar l’any amb bona energia. Una de les més conegudes és la de llençar una mica d’aigua cap a fora de casa com a símbol de llançar els mals pensaments. Els que vulguin arrencar l’any amb el peu dret hauran de repetir en veu alta o mentalment la frase “Seré feliç aquest any” al costat de les dotze campanades. Altres de les recomanacions que cal tenir en compte és que al moment de sortir al carrer a saludar veïns o amics s’haurà de tractar que la primera persona que es vegi sigui jove perquè mentre menor sigui major serà la felicitat.L’amor és un altre dels desitjos més recurrents per aquestes dates i per aconseguir-lo existeixen diverses supersticions que es poden aplicar. Les que volen que d’una punyetera vegada el seu xicot li demani casament hauran de seure i tornar a aixecar amb cadascuna de les dotze campanades. Les solteres hauran d’utilitzar roba interior rosa per tenir un amor l’any que comença o vermella si el que volen és passió. A més es pot utilitzar roba interior groga la nit de cap d’any, per assegurar felicitat i els bons moments en la parella. Els efectes es potencien si s’usa la roba interior al revés i es canvia al dret després de mitjanit.Per als que volen tenir un any agitat, ple de viatges i sortides hauran de treure les maletes a la porta de la casa i serà encara millor si la persona s’anima a donar la volta a l’illa de cases amb les maletes a la mà.Després de tot aquest recull de supersticions penso: si en serem de superficials, rucs i supersticiosos! Ens cal fer tanta comèdia un any rere l’altre per aconseguir aquesta felicitat tant desitjada? No l’hauríem d’anar a buscar a algun altre lloc?Bon any a tots!Etiquetes de Technorati: Supersticions,Any nou

No hi ha resposta