Arxivar per 27, gener de 2009

27 gen. 2009


El meu amic Vincent.

Classificat com a Crisi

Un amic meu, senegalès, se n’ha tornat a Senegal després que l’hagin despatxat de la feina. Va  treballar tres anys. Va ser un bon treballador. Es un noi fort i valent. Algú m’havia dit alguna vegada: “El Vincent fa la feina de dos”. És un noi honrat, fidel, bon amic. De poques paraules, però de profundes conviccions.

Fins que un dia es va revelar. Suposo que venien mals temps per a l’empresa i van buscar un motiu per fer-lo fora. I aquell dia va contestar a una ordre que a ell li va semblar injusta. Va pensar que ja n’hi havia prou. Que fins allà podia arribar; però que havia arribat el moment de dir que ja n’hi havia prou. I aquell migdia, a punt d’anar a dinar, va contestar al seu cap.

I li van fer una carta dient-li que el sancionaven amb 15 dies sense sou ni feina. Va venir a explicar-m´ho i el vaig animar a que recorregués. Buscaríem un advocat laboralista i tiraríem l’assumpte endavant, passés el que passés. El meu amic laboralista, quan va veure com van anar les coses i el que deia la carta, ens va dir que ho teníem guanyat…

Va haver-hi judici, després que l’empresa no es va avenir a l’acte de conciliació. El meu amic Vincent va guanyar el judici i van haver-li d’indemnitzar 6.000 € pel temps treballat i van haver de pagar-li els 15 dies que no va poder treballar.

A fi de comptes, ell va restar satisfet de com havien anat les coses perquè, la veritat, és que no tenia gaires esperances i no sabia massa com li aniria tot plegat.

Jo vaig pensar que moltes empreses aprofiten aquest moment de crisi per despatxar gent, després d’haver-los exprimit com llimones després d’anys de feina. Quants dies de fred, sol, suor i llàgrimes! Quants dies de feina silenciosa i fen feta! Quants moments amargs! I ara t’ho paguen amb una puntada al cul…

La majoria va venir a treballar per necessitat, per mantenir una família que van haver de deixar allà. La seva vida a vegades es reduïa a treballar i treballar; arribar a casa cansats i haver-se de fer el menjar i anar a dormir per estar una mica descansats. A estalviar tot el que es pogués per poder enviar diners a casa. Però sé que el meu amic Vincent tenia sempre dins seu, en el racó més amagat del seu cor, el desig de poder començar una nova vida a Senegal. El meu amic sempre va tenir un somni que comentava de tant en tant als seus amics: començar un petit negoci a Senegal.

Per això el que més en va alegrar, quan em va dir que marxava, va ser que el meu amic  marxava amb un plànol d’una vivenda que em va ensenyar amb orgull: Al pis de sota hi va un petit bar-restaurant i a sobre la vivenda per a la seva família.

Tant de bo, Vincent, et vagi molt bé i puguis aconseguir el teu somni! Si un dia puc, t’aniré a visitar a Senegal.

Etiquetes de Technorati: ,,,,

Una resposta fins a ara