29 gen. 2009
Corruptio optimi pessima.
«La corrupció dels millors és la pitjor de totes».
Aquestes paraules llatines, atribuïdes a sant Tomàs, podríem aplicar-les als moments actuals que ens toca viure. El món actual té més potencials (en tots els sentits) que mai. Té més mitjans que mai per curar malalties, té més mitjans que mai per comunicar-se, per viure millor, per desenvolupar-se. I tenint-ho tot, tenint el millor, tenint totes les possibilitats estem amb una crisi de cavall que afecta gran part de la humanitat més pobra (la humanitat rica també, però aquesta la suportarà molt millor).
Què ho fa que no siguem capaços de que el món sigui una mica més just, una mica més humà, una mica més feliç? Algun sociòleg diu que el món està millor que mai. Potser sí. Però també és cert que molts no hi estan d’acord. I jo tampoc.
I fonamentalment no hi puc estar d’acord perquè èticament no anem gaire endavant. La humanitat no progressa gaire en aquest camp. Fem tres passos endavant i dos enrere.
És clar que hi han persones –i moltes- que són exemples morals per a tots i lluiten aferrissadament per la justícia i per al benestar de les persones. A mi m’agrada mirar-los, llegir-los, aprendre de les seves les seves paraules. Però em sembla que les escoles, les universitats, els diaris, les TV… no són prou oberts a aquest tipus de persones i notícies. No els n’hi fan gaire cas. Els valors que tenen més sortida són uns altres totalment oposats.
I així ens va. Posats a guanyar diners, no cal mirar massa la forma en que ho fem. Després vindrà el que vindrà i la pobra gent que ha dipositat els seus pocs diners en un banc, els perdrà tots de la nit al dia. Però això és igual si un gran banquer por fer-se més ric encara… Ningú li demanarà responsabilitats. I potser ningú l’engarjolarà. Posats a enganyar al personal, no ve d’aquí. Podem dir-la ben grossa que ningú ens en demanarà comptes.
La crisi no és només econòmica. És, sobretot, ètica. I la ètica la podem sacrificar per qualsevol motiu. Podem fabricar i vendre armes i després dir amb la cara ben alta, que no maten. Les nostres armes no maten! Venem les armes, suposo jo, per a fer bonic. Les devem vendre per fer-ne una exposició… no pas per a fer-les servir.
El que dèiem: “Corruptio optimi, pessima”.
Després d’un dia tràgic de vendaval sorollós com el que vam patir ahir, s’agraeix la calma d’avui. El vent va bufar fort tot el dia. Molestava en tots sentits. Va fer destrosses i morts. La calma i el silenci d’avui s’agraeixen.L’ambient sorollós em desagrada profundament perquè destarota i desequilibra el psiquisme de les persones i fins i tot les bèsties canvien els costums. Ens hem acostumat al soroll i a la xerrameca i hem desvalorat el silenci i els silencis. No defensaré pas la vida monàstica per a tothom, basada en el silenci. Alguns hi estan cridats i altres no. Alguns sabran fruir del silenci i altres no.Però sí que tots necessitem estones de silenci per a retrobar-nos amb nosaltres mateixos, per poder reflexionar i pensar en el que ens envolta, en el que fem i en el que som.Diuen que el silenci és incompatible amb la ràdio. Que un petit silenci es fa molt llarg. Jo crec que no. Crec que la ràdio ens hauria d’acostumar als silencis per tal de que poguéssim reflexionar sobre moltes coses interessants que es diuen. Sentim tantes coses que no les podem digerir. El que és irresistible és el parlar per parlar. Parlar per a no dir res. La xerrameca.En la música, els entesos diuen que els silencis tenen molta importància. Diuen que donen valor i rellevància a la melodia. Donen respirs a qui interpreta i a qui escolta. El silenci pausa la vida en general i , per això mateix, ens cal recuperar el silenci i els silencis. No cal parlar sempre. No cal parlar a tot arreu. No cal parlar per parlar. No cal moure’s sempre. No cal sortir, voltar i viatjar sense descans. També és bonic quedar-se algun cap de setmana a casa, ben tranquil i. si pot ser, en silenci. Podem trobar-nos amb nosaltres mateixos pensant no tant amb el que hem de dir, sinó pensant amb el que potser no ens cal dir.Si no tenim res interessant per a dir, potser val més quedar-nos callats. I, és clar, també m’ho dic a mi mateix això…Etiquetes de Technorati: 
Si us dic que el pop és un animal de la nostra fauna de terra endins em direu que estic tocat de l’ala. Però és veritat: de pops en trobareu a tot arreu: mar endins i terra enllà.El pop és un animaló amb un munt de tentacles. No sé quants, però molts. I els fa servir tots! I més en tingués! Els ocupa tots en tots moments. Mira de fer-se seu tot el que té al seu voltant. Ho agafa tot molt fort i no ho deixa. Costa molt desfer-se dels pops. Viu del que pot arreplegar. Se n’aprofita. Se n’alimenta.A més de tentacles, té uns bons ulls. Ben grossos i ben oberts. De cervell no sé si en té massa, però tampoc té massa importància. No li cal, perquè la feina li fan els altres.Li agrada controlar. Li agrada fer-se seu tot el que l’envolta. S’amaga i espera. I sempre cau algun incaut. Llavors, l’agafa, l’estreny fort i …ja ha begut oli! Ja no se’n pot desfer més.I també hi ha una altra classe de pops:Els mol·luscs cefalòpodes que posseeixen vuit braços amb dues fileres de ventoses en cadascun d’ells. Es caracteritza per tenir el cos tou amb un cervell ben desenvolupat i dos ulls grans i complexos que li donen una bona visió.Poden arribar a canviar, de forma molt ràpida, el color i la textura de la seva pell. Passen gran part de la seva vida amagats entre les roques i forats naturals i moltes espècies, com el pop comú, poden arribar a créixer fins a 1 m. de llarg.Viu en fons rocosos a les zones litorals. A l’hivern el pop comença a acostar-se a la costa per realitzar la reproducció, romanent al litoral fins a la primavera. És un animal de costums nocturnes i s’alimenta de crustacis, peixos petits i mol·luscs.Però aquests darrers no m’interessen gens ni mica… si no és al plat.Etiquetes de Technorati: 
Els amics hom els tria. La família no es tria. Et ve donada. Els amics van canviant al llarg de la vida. Se’n deixen uns i se’n troben uns altres.Però n’hi ha que persisteixen. Són aquells amics de l’ànima, Aquells amb qui t’entens sense parlar. Aquells que són còmplices. Aquells amb qui has rigut i amb qui has plorat. Aquells amb qui has compartit.Ahir em van donar la notícia que s’havia mort una amiga. Un càncer de pàncrees que amb dos mesos la va dur a la tomba. No era una amiga de l’ànima però sí que era una bona amiga.El seu ex marit m’ha donat la notícia. I una cosa curiosa: després d’una colla d’anys de no tenir notícies d’ella, fa uns mesos que ella em va trucar. Vam tenir uns pocs mesos de relacions per internet a través de missatges i xats. Vaig retrobar-me amb ella després d’una colla d’anys.No n’estic segur. Però em dóna la sensació que ella ja sabia que s’estava morint. Però va tenir la delicadesa de no dir-m’ho. Semblava contenta. Però també és cert que semblava que amagava alguna cosa.Al cel siguis Rosa. Les teves paelles (i tantes altres coses) eren molt bones. Eres bona cuinera. Però més que res: eres molt bona amiga. Al cel siguis.Etiquetes de Technorati: 
Avui m’he regalat aquest poema de Joan Margarit que vull compartir amb tots els que vulguin.A sota el poso en castellà per algú que sé que em llegeix en aquesta llengua i fa servir el traductor de Google. I no vull que un traductor qualsevol destrossi un poema tan bonic. La traducció és del mateix Joan margarit.ULISSES EN AIGÜES D’ÍTACAVas arribant a l’illa i ara sapsel que vol dir la vida, el que és l’atzar.El teu arc serà pols damunt la lleixa.Pols seran el teler i la seva peça.Els pretendents que acampen a l’eixidasón ombres que Penèlope somia.Vas arribant a l’illa: els roquerars,com el temps l’Odissea, els bat la mar.Ningú no ha teixit mai la teva absènciani ha desteixit l’oblit sense cap fressa.Per més que, a voltes, la raó ho ignori,Penèlope és una ombra del teu somni.Vas arribant a l’illa: els gaviansque cobreixen la platja no es mouranquan la travessis sense deixar empremta,perquè no has existit: ets la llegenda.Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,i potser va plorar-lo alguna dona,però en el somni d’un poeta ceccontinues salvant-te. Al front d’Homer,etern i rigorós, cada trenc d’albaun solitari Ulisses desembarca.Joan Margarit—————————————————————ULISES EN AGUAS DE ITACAVas llegando a la isla, ahora sabesqué es el azar. Vivir, qué significa.Tu arco será polvo en un estante.Polvo será el telar y la pieza que teje.Los pretendientes, que en el patio acampan,son sombras de los sueños de Penélope.Vas llegando a la isla mientras bateel mar contra las rocas de la costa,igual que el tiempo contra la Odisea.Nadie tejió nunca tu ausencia. Nadievino tampoco a destejer tu olvido.Por más que, a veces, la razón lo ignore,Penélope es la sombra de tu sueño.Vas llegando a la isla: las gaviotascubren la playa y no se moveráncuando al pasar no dejes huella alguna,pues tu no existes: eres la leyenda.Quizá un lejano Ulises murió en Troya,y quizá lo lloró alguna mujer,pero en el sueño de un poeta ciegocontinúas salvándote:en la frente de Homero, riguroso,eterno, cada vez que rompe el albaun solitario Ulises desembarca.Joan MargaritEtiquetes de Technorati: 
19 de gener de 1948. Diu que era un dia de fred i neu. No ho recordo. Era molt petit. Tant petit, que acabava de néixer.Van dir que em dirien i em diria Jaume. No vaig dir res ni vaig protestar, entre altres raons, perquè no sabia parlar. No em sembla malament el nom. El meu oncle (padrí de bateig) també se’n deia. La culpà va ser seva…Almenys no em van posar un nom d’aquests tan moderns impronunciables…De tota aquesta història ja fa 61 anys. Entro en una nova dècada, cosa que em fa pensar una mica. Darrerament sembla que poso més atenció a certes coses, a certs detalls insignificants que sembla que es tornen més significatius i més profunds. I, per suposat, més personals. A vegades aquestes petites coses em semblen metàfores de la vida.Per exemple: Trec una cervesa ben fresca de la nevera i em poso davant de la TV per veure un partit del Barça. Aquesta cervesa, ben fresca, és una delícia que gaudeixo moltíssim. Una cervesa ben fresqueta, amb alguna cosa per picar, no té preu!Però aquesta mateixa cervesa, l’endemà, no val res. Sembla pixats de ruc. S’ha tornat una cosa esbravada, passada, vella, sense gust de res, un líquid que no se sap ben bé què és..I llavors penso: Les darreres dècades de la meva vida no es tornaran com aquesta cervesa que deia? He arribat molt esbravat? Em queda molt de temps encara per arrossegar-me per aquests móns de Déu? Sabré trobar encara expectatives i al·licients per anar vivint? No m’agradaria ser com aquells futbolistes que no es volen retirar i s’arrastren per aquests camps…Bé, esperem que no sigui com la cervesa que us deia. La cervesa esbravada la llancem a l’aigüera. La meva vida encara no la vull llençar. Fins i tot, entrant en una de les darreres dècades de la meva vida.Etiquetes de Technorati: 
El socialisme d’alguns fa riure, francament. Converteixen les paraules en res. Es pensen que el nom “fa la cosa” però en aquest cas no. Perquè ells se n’anomenin, no vol dir que ho siguin. No pas tots, per sort…Socialisme és molt més del que alguns diuen i de les polítiques que fan. També per sort. El poeta Kavafis va escriure que Ítaca no existeix. Allò que existeix és el viatge cap a Ítaca. El mateix es podria dir del socialisme.I també es podria dir que malgrat els naufragis, el viatge val la pena. Això ho deia Eduardo Galeano, (Montevideo, Uruguai).Potser aquests que es diuen socialistes es podrien llegir això que segueix i veure si les polítiques que fan des del govern van en aquest sentit…”SOCIALISME és un camí que fa la gent. Un camí que ha de fer la humanitat sencera si vol arribar a algun lloc que valgui la pena.El socialisme, (el nom pot ser un altre si aquest repugna o té amo), és el camí de la gent que desitja el seu alliberament i s’organitza per aconseguir- lo.“Desitjar l’alliberament” és fàcil de dir, però cal ser pencaire perquè inclou i combina pràctiques complexes. Alliberar-se passa per integrar-se personalment i, així, irradiar autoestima. L’autoestima és la potència per relacionar-nos amb els altres com a companys en una fita comuna. Autoestimaés aprendre a estimar-se amb altres, per a altres.Les fites comunes, on tothom i cadascú s’enriqueix i creix personalment, ni tan sols es poden imaginar sense autoestima. L’autoestima és evangèlica i,per això, humana, en tant que els éssers humans ’assumeixen com a reconeixement i acompanyament, com a creadors. Una fita comuna és, per exemple, la relació de parella. Però també ho és la producciópolítica i cultural de l’espècie, avui espècie biològica, però no pas humana. “Socialisme” és un nom per aquesta esperança multicolor: sóc capaç de construir humanament una relació de parella. En sóc capaç,perquè m’esforço i m’organitzo, de construir amb altres, amb milions, l’articulació amable, fructífera, de l’espècie. Sóc capaç, amb molts, de construir el meu poble, la meva nació. Socialisme, com s’adverteix, és un nom del procés per a la construcció diferenciada, ara, d’un futur, si és que la humanitat, la gent, desitja tenir aquest futur. No té alternativa. “Helio Gallardo,San José, Costa Rica.Etiquetes de Technorati: 
“El que s’ha desencadenat a Gaza és un crim de guerra i la bogeria d’un país. Israel no va esgotar els procediments diplomàtics abans d’embarcar-se en una altra terrible campanya de mort i destrucció”.Qui això escriu és un periodista israelià, Gideon Levy, cronista del diari Haaretz, ex portaveu de Shimon Peres quan era ministre de Defensa.I és que no cal ser un defensor de la “causa palestina”, ni molt menys del pre modern fonamentalisme a l’estil Hamàs, per adonar-se que el que està succeint en aquests moments a Gaza és una veritable carnisseria. No es pot parlar tan sols de guerra quan “uns disposen de caixes de llumins i altres d’un arsenal de bombes”, deia en aquests des el president del Brasil.I no serà hora de que algú es torni a fer la pregunta de sempre: No seria ja hora que les Nacions Unides (dit d’una altra manera: els governs dels principals Estats del món mundial) creessin una força per parar aquest tipus de desastres de seguida que s’iniciïn a qualsevol part del món? Tot és qüestió de voluntat: en alguns cassos de “bona voluntat” i en altres, de “mala voluntat”. Dit d’una altra manera: quan es vol una cosa es fa i s’aconsegueix. Quan no interessa (i en aquest cas sembla que no interessa) no es fa ni s’aconseguirà mai.I, entretant, ens anirem escandalitzant i omplirem els diaris de fotos de nens ensangonats.Etiquetes de Technorati: 
L’altre dia parlàvem amb una amiga sobre les relacions virtuals. Em preguntava què n’opinava jo.Al final de tot plegat, va ser ella qui més va opinar i, per tant, és ella qui m’ha fet la feina avui…Si em llegeix, ja veurà que no he fet més que copiar les seves apreciacions, afegint-hi algun comentari de tant en tant, ja que estem bastant d’acord en els punts de vista.Jo diria que les relacions virtuals seran bones o dolentes segons l’ús que en fem. Jo crec que el fons de tot plegat és si diem la veritat o mentim. En les nostres relacions reals algunes vegades no diem la veritat. Diem mitges veritats, mitges mentides, veritats senceres, grans mentides, petites mentides… I amb algunes persones concretes diem el que ell o ella sentir perquè no volem perdre el temps o perquè ja sabem no sabrà acceptar allò que li hauríem de dir, però que és incapaç d’acceptar.Les relacions virtuals tenen alguns AVENTATGES:-Ens relacionem amb persones que viuen a milers kilòmetres de distància. Ens podem enriquir amb punts de vista diversos. Podem sentir punts de vista totalment diferents als nostres. podem viure realitats impensables fa una colla d’anys enrere.-Ens sentim lliures per dir o fer el que un vulgui, perquè som lluny, no ens veiem las cara i moltes vegades ni ens coneixem ni ens coneixerem mai. Podem opinar obertament i ens des acomplexem.-Ens sentim nosaltres mateixos quan arribem a establir una relació sana i rica: no ens importa demostrar ser més intel.ligent, ni mes macos, ni més cultes … Ens mostrem sense caretes. Ens mostrem tal com som i no ens fa vergonya dir-ho ni reconèixer-ho. Som molt més transparents.A vegades, però, també tenen alguns INCONVENIENTS:-Ens podem inventar la realitat i la podem deformar. Podem dir coses que no són. Podem mentir descaradament. Fer fantasia i explicar una realitat que mai hem pogut assolir.-Ens podem enganxar a aquest tipus de relacions “virtuals” i podem abandonar les relacions que en diem “normals”.En fi, podríem trobar més aspectes, tant positius com negatius, però deixarem la reflexió per un altre dia.Etiquetes de Technorati: 
Ja no pensem que ara fa un any no teníem aigua. Tenim molt mala memòriaper a certes coses. I les autoritats tampoc em sembla que facin gran cosa per fer-nos-en recordar.Hi han llocs on els nens tenen set set. Però no una set qualsevol sinó d’aquesta que et deixa la llengua enganxada al paladar. Estan acostumat a tenir set. A vegades molta, massa. Un de cada tres humans viu en països on la manca d’aigua és desesperant.El nen és aquí, amb la boca com com un paper, i tu et rentes les dents. I mentre te les rentes i et mires al mirall, l’aixeta continua oberta, i el nen mira. Si ara que et rentes les mans deixessis el tap posat, aquests restes d’aigua bruta serien un tresor per al nen, però en aquest joc del repartiment, ell només pot panteixar.I et mira mentre rentes els plats i, entre plat i pla, l’aigua continua sortint. I corre neta per la canonada. El nen està tan deshidratat que la boca mai se li farà aigua. I l’aigua corre, a la banyera, a la cisterna, al jardí, al rentaplats, a la rentadora -freda i calenta-, al carrer i a les fonts públiques…Cada deu minuts que passes rentant el cotxe, gastes 200 litres d’aigua. Un dipòsit de 200 litres d’aigua pura. El nen hi cabria dret dins del dipòsit. Però en el repartiment li toca un altre tipus de lloc. No s’ofegarà amb aigua; s’ofegarà de set. És una sort que el nen visqui lluny. Dins de 20 anys es calcula que dos de cada tres persones tindran problemes per aconseguir aigua. Són moltes. Diuen que la pròxima guerra mundial serà per causa de l’aigua. Si això fos veritat, potser que vigilem amb l’aigua mentre hi hagi, perquè el futur serà negre (sense aigua o, potser pitjor, on n’hi hagi encara).Etiquetes de Technorati: 
Els ateus catalans han copiat una campanya que van fer a Anglaterra. No sé si valia la pena. Ells ho sabran.Dos autobusos de Barcelona es passejaran amb la següent inscripció: “Probablement Déu no existeix, Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida”.Volia dir només un parell de coses:-Els que creiem en Ell no estem preocupats i seguirem gaudint la vida -com fins ara més o menys- si la crisi i les desgràcies ens ho permeten…-Que la veritat és que no han tingut massa imaginació amb una frase que, tan el que afirma com el contrari, pot ser veritat. Vull dir que les probabilitats de que Déu existeixi deuen ser les mateixes de que no existeixi.I, si no, que m’ho expliquin.Umberto Eco deia:“No veig de quina manera es pot NO CREURE en Déu i considerar que no es pot provar la seva existència i CREURE després en la inexistència de Déu i sentir-se capaç de poder provar-la”.I, si no és veritat la frase d’ Eco, que m’ho expliquin també.Etiquetes de Technorati: 
Segons explica Natxo Sorolla, reconegut sociolingüista de la Franja,des de desembre de 2007 Aragó és l’únic territori que segueix les dinàmiques dissenyades al més pur estil imperial, en la intenció d’homogeneïtzar tots los seus ciutadans. És l’únic territori del seu voltant que no ha desplegat una legislació específica per a protegir i normalitzar la seua diversitat lingüística. 
El primer nadó de l’any és diu Laia en homenatge a Barcelona, la ciutat d’escollida dels seus pares, Enrique Broggy i Izabela Armesto, tots dos procedents d’Uruguai i residents a la capital catalana des de fa quatre anys i mig, segons han explicat ells mateixos aquest primer d’any a l’Hospital de Sant Pau, on ha nascut la primera catalana del 2009.La nena es diu Laia en homenatge a la capital catalana, que va tenir durant molts anys a Santa Eulàlia com a patrona, abans que passés a ser l’actual Mare de Déu de la Mercè. A banda d’escollir-lo perquè és un nom molt “dolç”, a parer de la mare, també és un gest d’estimació a la ciutat d’acollida, de la qual els pares de la primera catalana es confessen “enamorats” i “molt integrats”.A banda de la Laia, el primer bebè de Girona, Angely, és filla d’una parella colombiana, mentre que la primera criatura nascuda a Tarragona, Hayam, té pares d’origen algerià, i el primer lleidatà del 2009, Adam, és fill d’un matrimoni d’origen marroquí.La notícia, en sí mateixa, no hauria de ser notícia en un país normal. I sí que ho haurien de ser els molts comentaris racistes, poca-soltes i imbècils que he llegit als diaris.Estem condemnats a ser un país anormal i ple d’estults tota la vida? Estem condemnats a no entendre’ns mai a la vida, els d’aquí i els que arriben? Hem de posar al mateix calaix a tothom? No som prou intel·ligents per entendre d’una vegada allò tan assenyat que deia en Pujol que “són catalans tots els que viuen i treballen a Catalunya”. O allò altre que deia sempre la mare d’en Serrat, que era aragonesa: “La meva pàtria és allà on el meu marit treballa i el lloc que ens dóna de menjar”?Potser ens caldria llegir a tots el llibre d’entrevistes de l’escriptor i periodista Víctor Alexandre ,”Nosaltres, els catalans” (Pòrtic), on recull testimonis de catalans nascuts a l’estranger però plenament integrats al país. L’autor ha volgut destacar que a l’hora de triar els protagonistes del seu llibre no va buscar una uniformitat ideològica però sí una voluntat de formar part de la societat on han triat viure. En aquest sentit, Alexandre ha advertit: “Prefereixo molts catalans no nascuts aquí als que tenen dos cognoms de soca-rel però també molt d’auto-odi”. En aquest sentit, l’autor s’ha mostrat desacomplexadament a favor que algun dia “Catalunya tingui un president senegalès”.L’editor Isidor Cònsul ha destacat la “necessitat” d’un llibre “que m’estranya que no haguéssim fet abans” i Mathew Tree ha volgut cridar l’atenció sobre el fet que “el llibre apunta a una possible solució contra el racisme”. Segons Tree, “a Catalunya hi ha bastant de racisme, com gairebé a tot arreu, però Catalunya no té una tradició arrelada d’identitat ètnica. Catalunya és societat de barreja i amb llibres com aquest es pot fer molta pedagogia. A Anglaterra, per exemple, seria impossible editar un llibre semblant titulat We, the english”.El conjunt dels entrevistats al llibre són: Patrícia Gabancho (Argentina), Najat El Hachmi (Marroc), Sam Abrams (Estats Units), Matthew Tree (Anglaterra), Asha Miró (Índia), Txiki Begiristain (Euskal Herria), Mbaye Gaye (Senegal), Sachimi Sasaki (Japó), Cathy Sweeney (Irlanda), Pius Alibek (Iraq), Klaus-Jürgen Nagel (Alemanya), Adriana Gil (Mèxic), Mia Ramondt (Holanda), Salah Jamal (Palestina), Gabrielle Deakin (Austràlia), Lluís Cabrera (Espanya), Cillie Motzfeldt (Noruega), Raimundo Viejo (Galícia), Saoka KingoloLa Catalunya que ens espera, la real –tant si volem com si no volem- serà una Catalunya diversa i rica en la mateixa diversitat. Això sí: haurem de demanar a les nostres autoritats que siguin capaços de crear aquest fil integrador que ens lligui a tots i, si cal, ser ferms davant de tots els intents que, un dia sí i l’altre també, faran des de Madrid per tal que no puguem fer les necessàries polítiques integradores que inevitablement s’hauran de fer.I és aquí on jo començo a tenir els meus dubtes, veient com van les coses i veient la debilitat en la que ens estem establint.Etiquetes de Technorati: 
Posar-se roba interior vermella (en alguns països posar-se alguna peça blanca), menjar raïm, estripar el calendari de paret, posar espelmes de colors, canviar l’escombra o menjar llenties són algunes de les coses que es fan per atraure la bona sort l’any que comença.Si a les 00:01 del 1r de gener una persona corre pels carrers amb un parell de maletes a la mà mentre intenta menjar 12 panses de raïm, llençar un vas d’aigua i menjar llenties possiblement ens pensarem que està boja . Més que un pacient psiquiàtric, aquesta persona és algú que segueix al peu de la lletra les càbales i supersticions que comunament es fan per atraure la bona sort.Depenent del que es vol obtenir el 2009 és la càbala que s’ha de realitzar. En la majoria dels casos es tracten de ritus fàcils de fer que fins i tot són traspassats a les famílies de generació en generació. Un dels més vells és menjar 12 raïms al ritme de les campanades del rellotge. La variant d’aquesta càbala és menjar panses de raïm. Per atraure la fortuna i els diners hi ha diverses opcions que van des de menjar una cullerada de llenties cuites per obtenir l’abundància, fins a tenir un bitllet dins de la sabata per a la prosperitat econòmica. Una altra opció menys coneguda consisteix a posar un anell d’or a la copa de xampany amb la que es realitzarà el brindis a les 00:00, amb això que assegurarà que no falti els diners durant tot l’any.Per als qui volen deixar enrere tots els moments dolents del 2008 hi ha diverses càbales que poden implementar per començar l’any amb bona energia. Una de les més conegudes és la de llençar una mica d’aigua cap a fora de casa com a símbol de llançar els mals pensaments. Els que vulguin arrencar l’any amb el peu dret hauran de repetir en veu alta o mentalment la frase “Seré feliç aquest any” al costat de les dotze campanades. Altres de les recomanacions que cal tenir en compte és que al moment de sortir al carrer a saludar veïns o amics s’haurà de tractar que la primera persona que es vegi sigui jove perquè mentre menor sigui major serà la felicitat.L’amor és un altre dels desitjos més recurrents per aquestes dates i per aconseguir-lo existeixen diverses supersticions que es poden aplicar. Les que volen que d’una punyetera vegada el seu xicot li demani casament hauran de seure i tornar a aixecar amb cadascuna de les dotze campanades. Les solteres hauran d’utilitzar roba interior rosa per tenir un amor l’any que comença o vermella si el que volen és passió. A més es pot utilitzar roba interior groga la nit de cap d’any, per assegurar felicitat i els bons moments en la parella. Els efectes es potencien si s’usa la roba interior al revés i es canvia al dret després de mitjanit.Per als que volen tenir un any agitat, ple de viatges i sortides hauran de treure les maletes a la porta de la casa i serà encara millor si la persona s’anima a donar la volta a l’illa de cases amb les maletes a la mà.Després de tot aquest recull de supersticions penso: si en serem de superficials, rucs i supersticiosos! Ens cal fer tanta comèdia un any rere l’altre per aconseguir aquesta felicitat tant desitjada? No l’hauríem d’anar a buscar a algun altre lloc?Bon any a tots!Etiquetes de Technorati: 
