A PEU

Al llarg dels darrers anys la percepció del concepte de discapacitat ha experimentat una gran transformació, tant el el llenguatge com en el concepte. Per sort! No tothom ha evolucionat, certament, però sí que la societat en conjunt ha millorat molt la perspectiva i ara es veuen les coses de diferent manera. Amb els anys, s’ha passat d’emprar paraules gruixudes i denigrants com idiota, subnormal o retardat mental a dir-se discapacitat físic o intel.lectual, que és una manera bastant més adequada, encara que no del tot real.

Perquè, qui de nosaltres no és discapacitat en relació a un altre? Si ens posem a comparar-nos, tots ho som en major o menor grau. Jo no sé cantar, no sé pintar i no sé arreglar un cotxe. Tu no saps escriure, no saps conduir i potser ni saps expressar-te. I ell no sap tocar la guitarra, no sap cuinar i no sap fer una simple divisió. Cadascú té capacitats i incapacitats manifestes i, per tant, tots som molt capaços i –a la vegada- molt incapaços. Depèn per a què, depèn d’on som o per on ens movem que anem més segurs o més insegurs.

Diguem-ho com vulguem dir-ho, sí que el que es demana en un dia com el d’avui, en què celebrem el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, és que siguem una mica més sensibles i conscients d’aquesta realitat anomenada “incapacitat” i transformem en capacitats les incapacitats més manifestes.

Perquè els Governs han de saber que el model assistencialista (que considerava una persona amb discapacitat invàlida i dependent)  ja ha passat a millor vida i que l’enfocament paternalista de l’atenció ha evolucionat cap a un model basat en el desenvolupament dels drets humans i en la integració social d’aquests col·lectius.

La discapacitat és la impossibilitat o la dificultat de la persona que presenta un trastorn físic o mental per al desenvolupament normal de la seva activitat. Però podem buscar noves activitats on cadascú es pugui desenvolupar com correspon.

Les persones amb discapacitat severa poden tenir dificultats en la seva integració educativa, laboral o social com a conseqüència d’una deficiència previsiblement permanent, de caràcter congènit o no, en les seves capacitats físiques, psíquiques o sensorials. Però aquí és justament on hi entra la responsabilitat dels governs pel que fa a la garantia del respecte dels drets de les persones amb discapacitat. Recau en els governs i les seves polítiques d’actuació, com ho reconeix de forma clara la Generalitat de Catalunya. Potser haurem d’esperar millors temps per dedicar-hi més esforços econòmics però el cal que el camí vagi cap aquesta direcció. 

Tags: DISCAPACITAT

Aquesta ceràmica que veieu aquí representa unes mans enfilant tubs de plàstic per a cortines. D’alguna manera han esdevingut el símbol d’ACUDAM, associació dedicada des de fa més de 35 anys a l’atenció dels discapacitats intel.lectuals de la comarca del Pla d’ Urgell.

La ceràmica es va fer en base a una foto d’un noi que estava enfilant tubs de cortina, la primera feina que es va fer al nostre taller i que es continua fent encara ara. Aquesta ceràmica s’entrega com a obsequi, record i símbol d’ACUDAM.

Amb motiu dels 35 any de l’associació s’ha fet un llibre que recull els trets més importants que han marcat la vida d’ ACUDAM i que intenta explicar tota la trajectòria fins al dia d’avui,

Unint-me a aquest esdeveniment, he volgut també fer un poema a aquestes mans que tant simbolitzen per a tots els que formem part d’ ACUDAM.

LES MANS D’ACUDAM

Aquestes són les teves mans, David…

Però són molt més que les teves mans

perquè ens representen a tots

els que durant aquest 35 anys d’ ACUDAM

hem anat enfilant -durant moltes i moltes hores-

tubs de cortina, milers d’il.lusions i somnis

entre silencis, riures, cansaments

o solituds acompanyades.

Perquè aquestes mans, David,

són també les del Francesc, les de l’ Albert,

les del Xavier, les del Joan, les del Josep

o les de l’ Isidre, el Jordi, i les de tots aquells

que ja fa anys que volen cel enllà…

Aquestes mans són les mans de tots

els que han construït  durant aquests 35 anys

aquesta realitat que segueix florint dia a dia.

Perquè aquestes mans han sabut treballar

però també han sabut acaronar el rostre amic

o ajudar el company que encara no en sabia prou.

Són les mans de tots aquells

que tan aviat construeixen palaus al vent

com traginen somnis perduts;

les mateixes mans que avui aferren il.lusions

i que demà potser esqueixaran penes,

però que sempre estaran disposades per a l’abraçada al company

o esteses i generoses per al perdó.

Perquè darrere d’aquestes mans

sempre hi ha cors grans, tendres i innocents.

Cors plens de senzillesa i sense prejudicis,

Darrere d’aquestes mans hi ha moltes grans persones.

Per molts anys ACUDAM!

Tags: Acudam, Discapacitats psíquics

La notícia que llegia avui sobre els països més corruptes i els menys corruptes m’ha fet entrar a llegir alguna cosa més sobre Transparència Internacional, una prestigiosa organització de la societat civil que lidera la lluita contra la corrupció arreu del món.

La missió de TI és crear consciència i produir un canvi cap a un món lliure de corrupció, cosa difícil però segons ells no pas impossible.  Des de la seva fundació el 1993, TI ha jugat un paper fonamental en la millora de la vida de milions de persones d’arreu del món, posant les bases per al moviment contra la corrupció. TI crea consciència i disminueix l’apatia i la tolerància cap a la corrupció i dissenya i executa accions pràctiques per afrontar-la.

No sempre els països que ens creiem millors ho som. I no pas ara, sino que la cosa ja ve de temps i, fins i tot, aquest any resulta que Espanya perd un lloc en el rànquing. Nosaltres que ens crèiem tan bons i ens posem d’exemple en tantes coses, ara resulta que en això som bastant dolents i hem de millorar força. Ocupem la posició 31 de  l’Índex de Percepció de la Corrupció 2011, que elabora cada any Transparència Internacional.

La llista de països menys corruptes l’encapçala Nova Zelanda –que obté una nota d’un 9,5 en transparència–, seguida de Dinamarca (9,4), Finlàndia (9,4), Suècia (9,3), Singapur (9,2) i Noruega (9). Xile, Uruguai, Les Bahames, Estònia, Qatar, els Emirats Àrabs o Xipre, per exemple, són menys corruptes que Espanya.

Al final del rànquing de 182 països hi ha Somàlia, Corea del Nord, Birmània i Afganistan.

QUÈ ÉS LA CORRUPCIÓ I DE QUINA MANERA LA MESURA AQUESTA ORGANITZACIÓ?

La corrupció és l’abús de poder fet en benefici propi i pot afectar tant als sectors públics com privats. L’IPC considera només la corrupció en el sector públic o corrupció que involucra a funcionaris i organismes públics i a polítics (suborn de funcionaris públics, pagaments irregulars en les contractacions públiques, malversació de fons públics). De totes aquestes coses es veu que en sabem força i en som bons mestres. Per això som on som.

Si volem veure aquest Índex de corrupció per països i ens hi voleu passar una estona -per contemplar-lo i meditar-lo- potser ens serà ben útil i saludable i ens pot portar a reflexions ben profundes. Jo ho he fet.

Tags: Corrupció, Transparència Internacional

L’escriptor colombià, Fernando Vallejo escrivia a "La Nación" sobre el  Segon Fòrum Atlàntida (trobada de gent dedicada al món del llibre i que promouen editors catalans), el següent:

"¡Qué bueno que a los editores de Cataluña se les hizo poder celebrar su segundo Forum Atlántida! Se tienen que apurar porque dentro de poquito van a ser como el cóndor de los Andes, una especie en extinción. Y no por catalanes, sino por editores. Cuando cunda en serio el libro electrónico, esta profesión tan honorable que empezó algo después de Gutenberg, hace quinientos años, va a quedar más descontinuada que la de relojero o la de deshollinador."

Algú diu que els llibres de paper viuen temps difícils i altres pronostiquen que moriran aixafats pel cavall desbocat -que arriba arrasant-ho tot- anomenat electrònica. Ja ho veurem. Jo només he llegit un llibre sencer a l’ordinador  i he de confessar que no és el mateix –ni de bon tros!- que tenir-lo a la mà, poder-lo tocar i sentir l’olor a tinta quan el llibre es nou; poder acaronar el llom i les tapes, ara que cada dia són més fines i delicades i tenen dissenys molt atractius, és un sensació indefinible.

Fernando Vallejo deia en la seva exposició

“los hombres sólo van para atrás y una prueba es el libro electrónico”.

Tampoc n’hi ha per tant, dic jo. Els més optimistes diuen que el llibre de paper no morirà mai i que coexistiran tots dos i cada un tindrà el seu lloc i el seu moment. Segurament que serà així.

Llegia en un diari uruguaià -entre les moltes notícies estranyes que s’escriuen cada dia- que dos lladres van assaltar una llibreria. De seguida vaig pensar que el llibre tenia llarga vida mentre hi hagués gent disposada  a entrar amb una pistola en una llibreria i emportar-se uns quants sacs de llibres. Però de seguida em va caure l’anima als peus: resulta que els lladres van assaltar la llibreria, es van endur els diners de la caixa i van marxar corrents… sense endur-se ni un sol llibre.

No saben el que es van perdre!

Tags: CULTURA

-Hola, bon dia. Miri, venia perquè he vist que m’han cobrat, erròniament, 180 EUR.

-Ah, no! No és cap error. És la seva nova hipoteca Espanya.
-Però si jo no l’he demanada!!!
-No, no cal demanar-la. La hi assignem automàticament pel sol fet de ser titular de la llibreta Catalunya.
-Automàticament? Però, i quins avantatges hi tinc, doncs?
-Ui, molts! Pensi que és el que se’n diu una llibreta solidària.

-Li explico: Amb els seus diners es podran, per exemple, regalar ordinadors portàtils als titulars de la targeta Extremadura o bé peatges d’autopista als propietaris d’un compte Castella.
-Però… si jo no en tinc d’ordinador!!!. I he de pagar les autopistes cada cop que viatjo!!!. I per mi què hi haurà?

-Per mi, per mi… Au, home, no sigui tan egoista! Que a vostè no li ve d’aquests 180 EUR al mes!
-Que no em ve de… però… i doncs?… així ho estem pagant tota la família? La meva dona? El meus dos fills? -Sí, sí, és clar. Tots els titulars.
-Però això són més de 700 EUR cada mes!!! És una vergonya!!!
-Miri, amb franquesa, entre vostè i jo… sí, és un escàndol! Però bé, com que té un contracte de permanència de ‘per vida’ no hi ha res a fer. Les condicions són així!
-Doncs miri, sap què li dic? Que a la que pugui canviaré de banc!!! Au, que tingui bon dia senyora…?

Elena Salgado, Elena Salgado. Bon dia.

Des de fa 300 anys, els catalans hem estat uns imbècils.

Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans?

No, es tracta…
… de deixar de ser imbècils!!!.

(Text anònim. Almenys per a mi)

Tags: ECONOMIA, Humor

Fan ràbia les retallades. Fan més ràbia, encara, quan et toquen de prop. Fa molta més ràbia quan no estan prou ben fetes. I en fan moltíssima quan les critiques les fan els que n’han estat els causants.

Voleu exemples? En podríem donar un munt de cada un dels apartats que he citat a dalt. I segurament que no ens posaríem d’acord, sobretot perquè cadascú les veu des d’una òptica diversa i encara més si et toquen de ben a prop. Algunes són de sentit comú. Voleu un exemple? Encara que sigui de les terres de ponent no puc defensar inversions a l’aeroport d’Alguaire en aquests moments. Segurament que no calen més inversions, però sí que puc dir ben alt que el Govern de Madrid ens vol tocar allò que no sona quant no dóna els permisos corresponents per poder volar i rebre vols internacionals, podent-ho fer i després d’haver promès per activa i passiva que ho faria. Això no és només retallar, sinó ofegar, no deixar viure i tocar el botet. I tot plegat, perquè aquest aeroport no depèn d’AENA i, per tant, ells no podran control.lar-lo de la manera que volen.

Podem discutir si retallar sanitat, educació, TV o el que vulgueu, però no es pot retallar als que ja no poden viure ni sobreviure com, per exemple, alguns centres de discapacitats psíquics, que és el que conec i que també em toca de prop. Si es queixen els professionals de la Ràdio i TV catalana, encara amb més raó es pot queixar un sector com el nostre que es dedica a unes persones de les més necessitades de la societat i que , per elles mateixes, no faran cap tipus de protesta ni es queixaran a la TV.

Demà fem la presentació d’un llibre sobre la història d’ ACUDAM, el centre de discapacitats psíquics on treballo. Ja en parlaré un altre dia del llibre, que recull 35 anys d’història d’aquest centre, plena de bons moments, de moments difícils, de molts sacrificis i molta feina per part de molta gent –professionals, voluntaris i col.laboradors diversos- que s’hi han deixat la pell. Nosaltres tenim la sort d’anar-nos-en sortint de moment, però hi han centres que ja han hagut de reduir personal i algun ha hagut de tancar. Demà tindrem la visita del conseller Cleries, del Departament de Família i benestar Social. No sé què ens dirà, però segur que no hi haurà grans ajudes i segurament que molt bones paraules. Ja farien prou que acomplissin amb el que deuen i paguessin quan toca les subvencions.

Entretant, encara hi han càrrecs amb sous potser massa alts, serveis que se segueixen mantenint -molt més deficitaris que els nostres i que no acompleixen el servei social que acomplim els centres de discapacitats psíquics- i que se seguiran mantenint ves a saber fins quant…

No és cap queixa. És simplement una crida a fer les coses molt millor del que s’estan fent per part de les autoritats i a no protestar pel fet de protestar per part de la ciutadania. Fer les coses amb justícia ja sé que és difícil, però en moments com els actuals és imprescindible.

Tags: Acudam, Crisi, Discapacitats psíquics

La felicitat diuen que  no depèn del que ens falta sinó del bon ús del que tenim. Aquesta afirmació trobo que és veritat sempre, però més encara en els temps actuals on tenim la impressió de que estem perdent –o ens estan prenent- el poc o molt que teníem. Ho dic per les retallades, que cada dia són més, més intenses i sembla que cada dia fan més mal. L’altre dia escoltava a un Conseller del Govern de Mas que ja havíem tocat os i que ja no podíem rostar més el pernil. Ja no hi havia res més per retallar i per escurar. I jo vaig pensar immediatament: però encara ens queda l’os!

Quan estudiava em van ensenyar que els ossos tenien una triple funció: la de sosteniment del cos, la de protecció d’alguns òrgans (cervell, cor, pulmons) i la de possibilitar el moviment (a tall de palanques mogudes pels músculs). I tot això és degut a les dues grans virtuts que tenen: són durs i són elàstics. No seria hora de que ens adonéssim de que potser hem perdut moltes coses però que encara ens ens queda l’os, l’esquelet que ens sosté?

Podem ser molt infeliços si només ens fixem en el que no tenim, en el que hem perdut, en el que ens falta. Però podem ser feliços i podem començar a sortir de la depressió si ens fixem en el molt que tenim, en el que ens queda i –sobretot- si comencem a pensar  en la manera com hem de fer bon ús del que tenim. Però aquí és on es coneix un bon Govern, un poble i les persones mateixes: en les dificultats. Era molt fàcil gastar en aquests anys passats on semblava que hi havia de tot i els pressupostos eren expansius.

Ahir al vespre vaig anar a escoltar una conferència de l’economista Germà Bel al Centre Cultural d’aquí de Mollerussa. Ens va explicar d’on venim, on som i cap on anem. Va fer un retrat quasi perfecte de l’evolució de les coses d’aquests darrers anys. És el que tenen els economistes: que parlen molt bé del que ha passat però no saben gaire –com quasi bé ningú- del que vindrà. De totes maneres, sí que sabem alguna cosa en aquests moments: que encara ens tocarà viure inevitablement una colla d’anys durs. Això no ens ho treu ningú.

Per tant, què hem de fer? Lamentar-nos només? Em sembla que no. Podrem criticar més o menys què retallen i on. Ahir llegia que ara toca a la CCMA la retallada i que podem perdre canals de TV i potser alguna emissora de ràdio. Ja sabem que és dur i que –sobretot la TV en català- és un element essencial per a la supervivència de la nostra llengua. Però si desapareixen dos canals voleu dir que no seguirem endavant? No podran continuar sent líders i fent una tele de qualitat com fins ara? No podran seguir sent excel.lents, com ho són fins ara, amb el que queda?

Abans dèiem que els ossos eren durs però també flexibles. Aquí és on s’ha de veure la duresa i el tremp que durant aquests anys han anat agafant els nostres mitjans públics i la forma com podem ser flexibles davant d’una adversitat que serà un “os dur de rosegar”. Ens haurem d’aprimar, potser només “ens quedarà la pell i l’os” o potser fins i tot “no ens quedarà cap os sencer”. Però és el moment de “no tenir cap os a la panxa” i “trencar-nos els ossos” en la feina.

No vull ser un paladí de les retallades, ni de res en concret perquè no hi entenc un borrall d’aquestes coses. Déu nos en guard! Però suposo que les coses no es fan perquè sí, ni per gust. És fan per pura i dura necessitat. Per tant, haurem de mirar de sobreviure, tirar endavant i esperar que aquest mal trago passi com més aviat millor i que aquestes retallades donin bons fruits.

Tags: Crisi, ECONOMIA, SOCIETAT

No puc passar gaires dies sense llegir Mario Benedetti. L’enyoro quan passo dies sense llegir-lo. Enyoro els seus poemes aparentment senzills, que diuen coses aparentment senzilles amb paraules -això sí- ben senzilles per tal de que tothom pugui entendre’ls.

Us en deixo un altre…

DEFENSA DE LA ALEGRÍA

                                                                            a trini

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas

defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
                  y también de la alegría

 
Mario Benedetti

Tags: LITERATURA, Mario Benedetti

Acabo de veure el documental “Enxaneta”. M’ha impactat i m’ha agradat molt i us el recomano vivament, tant si us agraden els castells com si no.

És un documental en 3D, produït per Televisió de Catalunya, sobre el món dels castells, la tradició popular catalana amb 210 anys d’història que consisteix a fer construccions humanes. L’any passat, els castells van rebre el reconeixement de la Unesco com a patrimoni immaterial de la humanitat.

El documental “Enxaneta” fa una aproximació a tots els valors que contenen els castells i que van ser mereixedors del reconeixement de la Unesco. Partint de la gravació íntegra en 3D del Concurs de Castells de Tarragona del 2010, “Enxaneta” explica amb la veu d’una nena tot el que experimenten els castellers quan afronten la consecució d’un castell. L’esperit de superació, el treball en equip, la integració de les dones i de gent de totes les classes socials, de totes les edats i de qualsevol nacionalitat fan dels castells una valuosa eina de cohesió social en el si de les 61 colles castelleres que hi ha a Catalunya.

Amb la participació de rellevants castellers de diverses colles, “Enxaneta” representa un viatge de tota la família castellera a través dels conceptes que sempre han definit els castells: valor, força, equilibri i seny. I aborda temes poc tractats fins ara, com la por i el risc que representen les caigudes.

A les imatges en 3D del Concurs de Tarragona, s’hi afegeixen les captades en diades de Valls, Vilafranca i Terrassa, on durant el 2010 es van assolir castells inèdits, com la torre de 8 sense folre, castells que només s’han vist en comptades ocasions, com el 3 de 10, i fets inusuals, com l’ascens d’una colla a la categoria de gamma extra, després de 14 anys sense aconseguir-ho ningú.

Seguint el compromís de difusió que TV3 ha tingut sempre amb els castells, “Enxaneta” és un dels primers documentals produïts íntegrament en 3D al nostre país i s’ha concebut com un treball divulgatiu que pugui ser entès per qualsevol persona, de qualsevol nacionalitat, que no hagi vist mai castells. Al mateix temps vol ser el reflex de tots els sentiments, de tot el treball i de tot l’esperit de superació totalment desinteressat que, dia a dia, aporten els castellers perquè el seu país, Catalunya, se senti cada vegada més orgullosa d’aquesta tradició centenària.

La ressaca és el moviment de retrocés que fa l’aigua després d’haver llepat suaument la platja o després d’haver-se desfet en una gran onada. També té una altra accepció la paraula ressaca (també es diu ressaga o rissaga) i és quan en refereix a la pesadesa de cap produïda per una ingestió massiva o excessiva d’alcohol o d’una altra droga.

La ressaca acostuma a deixar molta porqueria quan el mar no és massa net -com acostuma a succeir sovint- i ens torna gran part de la porqueria que els humans hi aboquem, pensant-nos (i autoenganyant-nos) que ens desempalleguem per sempre d’allò que hi llancem.

I això és el que ens està passant en aquests moments: hem creat molta porqueria, hem construït molt més del compte i des necessitats, hem consumit i abocat tantes restes al nostre mar personal i al de la nostra societat que ara ens està retornant amb escreix tantes coses fetes i amb tan poca responsabilitat. Aquí ningú ha controlat; ningú ha fiscalitzat; els governs han gastat a desdir; hem fet vies d’AVE, aeroports o obres públiques sense to ni so, sense sentit i sense mesurar les conseqüències. Els bancs deixaven diners inclús sense demanar-los i sense valorar si es podrien tronar i nosaltres els acceptàvem i ens els gastàvem alegrement. I el fruit de tot això és el que ara ens toca viure i fent-nos-es conscients de cop i massa tard.

Altres països encara ho han fet pitjor que nosaltres i les conseqüències ja les veiem. La CEE es va ampliar molt alegrement i s’hi van afegir països que no estaven preparats. Semblava que hi havia ajudes per tothom i la festa va durar el que va durar. I ara arriba la ressaca, els mals de cap, els vòmits i les inquietuds. La CEE s’ha tornat una mòmia arcaica i pesada i les decisions que s’han de prendre no es prenen perquè no hi ha les autoritats ni els òrgans pertinents per prendre-les. Falta agilitat i  lideratge de veritat. La Merkel i el Sarkozy no són líders sinó que són uns simples representants interessats d’uns països que tenen molts interessos que ballen en la corda fluixa en llocs com Grècia, Portugal o Espanya i que estan molt interessats en que no es perdin bous i esquelles.

Seguirem esperant a veure com acaba aquest drama. Tant de bo acabi mig bé i no sigui com aquells drames en que moria fins i tot l’apuntador…

Tags: Crisi, ECONOMIA, Europa

En dibuixant CORTÉS, sempre tant sensible amb l’actualitat i sempre tan compromès amb els més febles i més petits (els que no tenen veu) de tots els àmbits de la societat, una vegada més encerta amb l’acudit que publica avui al seu blog EL HERMANO CORTES, que us convido a visitar.

Com ell, ens podríem preguntar qui ha guanyat en aquestes eleccions i, sobretot, ens podríem preguntar qui ha perdut o qui hi perdrà. Perquè, tal com estan les coses, ja no sé si el problema i la solució és entre les polítiques de dretes i esquerres. Massa vegades hem comprovat que són força semblants i que les sensibilitats que tenen uns partits i altres són, per desgràcia, força semblants.

I dic “per desgràcia” perquè qui mana a hores d’ara són els mercats i el seu immens i salvatge poder. Són ells qui guanyen sempre i són els més pobres (en tots els sentits de la paraula) qui perden. Per això el pobre de l’acudit és tan escèptic i, de fet, tan li fa qui hagi guanyat perquè ell perd sempre i amb tots.

La guanyadora de qualsevol dels comicis que es facin hauria de ser sempre ser la democràcia, responsable de buscar aquelles persones que sàpiguen portar la societat sencera (sense que ningú es pugui sentir exclòs) cap a millores personals i socials i lluitar contra la pobresa, les desigualtats i la misèria dels que d’alguna manera la vida els ha exclòs. Econòmicament parlant, aquests són molts i cada dia són més; alguns potser amb culpa, però molts altres sense cap mena de culpa, sinó simplement fruit de circumstàncies personals nefastes.

Però no hi ha només els exclosos per les tamborinades de l’economia. Hi ha també els exclosos polítics, les minories que no poden fer sentir les seves veus. També aquests es poden sentir exclosos i, en realitat ho són. La democràcia autèntica és poder exercir tots els drets que hom té pel fet de ser persona. I un d’aquests drets és el de l’autodeterminació, cosa que els hauríem de recordar sovint als nostres governants, siguin del color que siguin.

Tags: Eleccions, Partits polítics, POLÍTICA, SOCIETAT

Avui pensava que ZP –pobret- es mereix un bon epitafi ara que ha arribat al final del camí. No s’ha mort del tot, encara. Però ja li queden pocs dies de vida política, per més que faci les darreres espernegades i es mogui amb els estertors de la mort política imminent.

ZP es mereix un bon epitafi, pobret. Però pensant-ho bé, no sé si l’epitafi hauria de ser només pel que se’n va i no podria ser també pel que arriba, pobret.

Perquè al gallec li esperen sensacions fortes, sobresalts intensos i cigars fumats entre corredisses. Ell s’ho ha buscat!

Però seré bona persona i avui els desitjaré el millor: al primer, que se’n vagi ben lluny i no li vegem el pèl mai més. I a l’altre que miri de no ser massa mala persona amb nosaltres, pobrets indis de la reserva catalana.

I parlant d’indis i d’epitafis, n’he llegit un de molt bonic que ens ajudarà a començar la setmana de forma poètica, que sempre va bé.

Epitafi per aquell que ha arribat

No vagis a la meva tomba i no ploris

perquè no hi sóc.

Jo no dormo.

Sóc mil vents que bufen,

la brillantor d’un diamant a la neu,

la llum del sol damunt del gra madur,

la suau pluja de l’estiu.

En el silenci delicat de la matinada

sóc un ocell que vola ràpid.

No vagis a la meva tomba i no ploris,

no hi sóc,

jo no he mort.

Indi americà anònim.

Tags: Poesia, POLÍTICA

A fora plou i fa molta mandra sortir de casa. Però diuen que cal anar a votar. Cal anar a votar?

—————————————————————-

Aquest senyor es tenyeix els cabells. Volien tenyir-li la barba? Em sembla que no han encertat massa ni el lloc ni el color.

—————————————————————–

Aquest senyor està indignat o està mort? No sé per què, però em temo molt que no votarà…

—————————————————————–

Un cel tan gris com aquestes pancartes. És preludi del que ens espera?

—————————————————————-

Tags: Eleccions, Humor, POLÍTICA

Dia de reflexió abans de votar. Dia de reflexió per uns i altres. Vull dir que és dia de reflexió pels que han de votar, però també dia de reflexió pels que han de ser votats. De fet, els que hem d’anar a votar ja ho tenim tot força reflexionat, força decidit i no crec que aquests dies de campanya hagin servit per gran cosa. Potser ara és el moment adequat perquè reflexionin els polítics. Que reflexionin què han fet malament, què podien haver fet millor i què pensen fer per treure del pou el ruc que s’està ofegant.

Nosaltres ja fa temps que ho tenim tot força reflexionat. Nosaltres ja sabem què han fet malament, que podien haver fet millor i el què no han sabut o volgut fer. Sobretot ho saben aquells que s’han quedat sense feina, que ho estan passat més malament que mai i que potser han estat estafats pels bancs. Tots veníem venir aquest situació tan catastròfica menys ells. Sembla mentida que els polítics tinguin tants assessors i cap d’ells hagi estat capaç d’avisar que venia un tsunami i que tot se n’anava a fe punyetes!

Algú se n’anirà caminant -capcot i poc a poc- cap a l’oblit i cap al menyspreu de milers de ciutadans, tot pensat el malament que ho ha fet i potser en un moment de lucidesa adonant-se dels sofriments que hauria pogut evitar. Potser, com a molt, el recordaran com un dels pitjors presidents.

Algú altre arribarà delitós de poder i no sé si tan delitós de fer les coses ben fetes. Em temo que aquest dia de reflexió deu ser un dia força amarg pels polítics perquè, amb el silenci, s’han d’adonar per força de totes les seves limitacions, que cada dia són més. Els seus assessors, els seus familiars, la cort que els envolta constantment continuarà mentint-los i dient-los que són els millors i que ho han fet molt bé. Però ells es miraran per dins i sabran que no, que no ho han fet prou bé. Però continuaran somrient per fora i plorant per dins. Els uns pel que han fet i els altres per l’infern que els espera.

Dia de reflexió? Sí. Per a tots. Però potser més per a ells que per a nosaltres…

Tags: POLÍTICA

“Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando” ens explicaven a l’escola de petits. Qui manava llavors? Qui portava els pantalons? Qui tenia el poder? Qui era més que l’altre? Segons ens explicaven a l’escola, tots dos eren iguals. Serien igual de dolents, dic jo…

Rubalcaba i Rajoy. Rajoy i Rubalcaba. “Tanto monta, monta tanto”. Equivalents, semblants (per no dir iguals) en tantes i tantes coses que no val la pena escarrassar-s’hi gaire en esbrinar qui ho faria millor. Els dos ho farien igual de malament pel que fa referència a nosaltres. Els dos serien malèfics per Catalunya. El PSOE ja ho ha demostrat a bastament. I el PP, també (recordeu un tal Aznar?). Ara, amb una majoria absoluta, que ja llepen i de la que ja senten la flaire i ja els comença a caure la baba, serà terrorífic per nosaltres.

I és que el problema no és d’ideologia. El problema és que tots dos són anticatalans, com es demostra dia a dia. Heu escoltat el que ha passat al Parlament Europeu quan Tremosa parlava en anglès enlloc de castellà? Doncs, això. Xiulaven els del PSOE, com devia xiular Vidal Quadras… Els dos són dolents. Nefastos. O si no, ja ho veureu!

Seria el mateix tenir de president a Rajoy que a Rubalcaba, per més que la campanya que fa el PSC aquí digui que no és pas el mateix. Demostri-m’ho Sra Chacón, senyora (encara) ministra de “los gloriosos ejércitos españoles” . Que n’ l’heu vist exercir de catalana ni un sol minut?. Ni un sol gest. Res. Per quin motiu han de ser diferents Rubalcaba i Rajoy?

I qui manarà a partir d’ara? Europa, la Sra Merkel, Sarkozy, els mercats, els bancs… els de sempre. Ni Rajoy ni ningú podrà fer gran cosa per aquests verals, sino seguir els dictats d’allà. Que, per altra banda, potser ens anirà prou bé a fi de comptes. Potser com més Europa, menys Espanya i, per tant, més Catalunya. Ja ho veurem. Tot està per fer i per veure en aquestes hores convulses. Les coses canvien d’un dia per l’altre i em sembla que ningú sap ben bé per on aniran. Però alguna cosa haurà de canviar en aquesta Europa convertida en guirigall

En realitat el diumenge jo votaré sense massa convicció de que algú pugui arreglar les coses, sabent que és igual qui guanyi perquè les coses no aniran pas millor a partir de dilluns. En realitat ja sé que no aniran bé per un bon temps i no tinc pas confiança que ningú d’ells ho arregli perquè els veig incapaços a tots plegats.

I els partits catalanistes? Molt bé, gràcies.

Tags: POLÍTICA

Es veu que algú ha començat a atrevir-se a fer-ho: Llegeixo a internet que ja hi ha alguns restaurants que a l’entrada decomissen als clients els seus telèfons mòbils. Diu que ja hi comença a haver un corrent de persones que busca recobrar el plaer de menjar, beure i conversar sense que els ring, ring dels telèfons interrompin i sense veure altres comensals que donin voltes com gats darrere un ratolí entre les taules mentre parlen a crits.

Jo no sóc gaire de parlar per telèfon. El just i necessari. La major part del temps el tinc apagat. També reconec que hi ha gent que el necessita per la seva feina i li resulta quasi imprescindible. Però també hem de reconèixer que des que hi ha el mòbils ja quasi no es pot sostenir una conversa una mica llarga d’una tirada perquè sona el mòbil de l’interlocutor i et deixen amb la paraula a la boca.

Explicava una persona  que un dia estava en una reunió de treball que simplement es va dissoldre perquè tres de les cinc persones que estàvem a la taula van començar a atendre les seves trucades urgents pel mòbil. Explicava que era un caos indescriptible de converses al mateix temps.

És possible que aquesta tendència cada cop vagi a més i segurament que el món camina cap aquí. Però no em direu que no és una llàstima que el telèfon es converteixi en un intrús en certs llocs i en certs moments. No es pot anar a un concert, a un cinema o a missa que no soni més d’un mòbil. És lògic que algunes vegades hom s’oblidi d’apagar-lo, però ja no ho és tant que segueixin sonant després d’haver-se avisat per megafonia que s’apaguin els telèfons. Amb avisos i tot, els mòbils segueixen sonant.

Una cosa curiosa i que sembla que també va a més. Abans, la gent solia buscar un racó per parlar i les converses es procurava que fossin privades, sobretot si es parlava de certs temes. Ara ja no; ara ja s’ha perdut el pudor i es pot parlar de qualsevol tema i amb veu ben alta (serà perquè els demés se n’assabentin?) a l’autobús, en una terrassa d’un bar o al mig d’una plaça plena de gent. I es parla de temes que sembla mentida que es puguin parlar públicament… O el que és pitjor: parlar mentre es condueix un cotxe o –esparvereu-vos!- des d’una moto, tot i que es posin multes ben substancioses i, al meu parer, molt ben posades.

No es poden negar certes avantatges del mòbil, com el fet de poder localitzar o ser localitzat quasi a tot arreu. Però caldria no perdre el fet de parlar cara a cara, el fet de fer tertúlia amb tranquil.litat, el fet de compartir amb amics una sobretaula sense destorbs. Algú ha dit –potser amb raó- que el mòbil serveix per apropar les persones llunyanes i allunyar les properes …! Potser serà veritat.

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ, Mòbil

Ja n’he parlat alguna altra vegada d’aquest tema. Estic tip de les trucades telefòniques de comercials de Jazztel. També passa amb altres companyies, però no amb la insistència i pesadesa que ho fa Jazztel.

Ja no entro a valorar les ofertes que fan, que potser són prou bones i tot. No ho sé, perquè fa temps que no me’ls escolto. Primerament els atenia una estona, encara que només fos per educació. Però poc a poc m’han anat cansant: per la freqüència amb què truquen i per la poca (més aviat nul.la) sensibilitat amb el català. Normalment truquen persones amb accent llatinoamericà (argentins, sobretot) que no saben català i, per tant, no poden atendre en la nostra llengua.

Els he dit moltes vegades que no volia que em truquessin més i si hi havia alguna forma humana (o sobrehumana) de que m’esborressin de les seves  llistes. Em van dir que sí, que ja se’n cuidarien. Però res de res. Es veu que no hi ha manera. Davant d’això, el recurs que jo adoptava darrerament, per tal de treure-me’ls de damunt, era dir-los que em parlessin en català. Contestaven que no en sabien i aquí s’acabava la conversa.

Però ahir la cosa va ser més interessant i vull reproduir-vos la conversa per tal que la valoreu vosaltres mateixos i comprovareu que certes mentalitats són tan pètries i tan arrelades que no hi ha manera de fer-les desaparèixer… Vull fer constar, en honor d’aquest noi llatinoamericà, que en tot moment em va parlar amb una exquisida educació, cosa que almenys s’ha de valorar molt positivament.

-Hola, le hablo en nombre de Jazztel. Queria ofrecerle… bla, bla, bla…

-Perdó, senyor, podria parlar-me en català?

-No entiende el castellano?

-Sí, és clar, però jo prefereixo ser atès en català.

-Es que yo no hablo ni entiendo catalán. Si usted habla castellano, no comprendo porque no quiere hablarlo conmigo.

Arribat en aquest punt em veig obligat a passar-me al castellà per tal de que m’entengui, poder fer una mica de pedagogia i ésser també una mica educat amb ell.

-Mire, señor, usted es un comercial, no? Usted está vendiendo un producto, no? Si usted quisiera vender un producto en Francia, por ejemplo, usted debería saber francés, no? En que lengua vendería su producto en Francia’?

-Por supuesto, lo haría en francés.

-Pues debería saber que acá en Catalunya a muchos catalanes nos gusta que nos atiendan en catalán, tenemos derecho a ser atendidos en nuestra lengua , su compañía debería saberlo y debería poner los medios para que así fuera.

-Comprendo su punto de vista, pero insisto en que usted podría seguir la conversación en castellano y atender mi oferta.

-Mire usted: Lo primero que le pido és que haga llegar mi protesta a quien corresponda de Jazztel y decirle que muchos catalanes tenemos el derecho a ser atendidos en nuestra lengua y que, si quieren vender su producto acá, quizás deberían cambiar un poco la mentalidad.

-Sigo sin comprender su punto de vista. Yo creo que no importa la lengua, si nos entendemos.

-De verdad no importa la lengua? Quizás a usted no le importe, pero a mi sí que me importa. Porque el problema que tenemos los catalanes es que, aunque la mayoría seamos bilingües, los que tenemos que pasarnos al castellano somos siempre nosotros. En realidad llos bilingües somos nosotros y los castellanoparlantes no lo son nunca. Cree usted que esto es justo?

– Pues yo no veo ningún problema en que se pasen al castellano.

-Bueno, señor, como me parece que esto es un diálogo de sordos y no creo que yo pueda tener la suficiente paciencia como para seguir de esta forma y como veo que mis argumentos parece que no hacen ninguna mella en usted, prefiero dar por terminada la conversación. Ah! Y no se olvide de decirles a Jazztel que yo prefiero el catalán… Lo digo por si siguen llamando a mi casa!

Tags: Jazztel, Llengua catalana

Josep Armengou i Feliu  (Berga1910-Berga1976) és prou conegut de tots. I si no ho és, ho hauria de ser per tot el que va ser, va escriure i va representar en un temps durs de dictadura. La seva obra més important –i potser més coneguda-és Justificació de Catalunya.

La seva obra s’ha anat publicant, però falta alguna cosa encara. Mn Climent Forner, en un article publicat al FULL DIOCESÀ de Solsona d’ahir, se’n queixa i a mi em sembla que amb raó. M’ha semblat interessant reproduir-lo. Massa vegades passen coses semblants i deixem en l’oblit persones o escrits que són fonamentals per un país. Us deixo el text de Mn. Climent Forner.

No enterrem Mn. Armengou!|Climent Forner. ……………………….

Aquest article m’hauria estimat més no haver-lo d’escriure, però m’hi veig obligat per diversos motius, no pas, encara que també, perquè el mes de novembre ens convidi com sempre a recordar els nostres difunts; ho faig, més que res, per les lamentables circumstàncies del cas, prou i massa esbombades darrerament pels mitjans de comunicació. Em refereixo a la no publicada encara, després de tants anys, Crònica menuda de la ciutat de Berga, l’únic original inèdit que resta del «capellà de Berga,» prou conegut d’altra banda per la més excelsa de les seves obres, Justificació de Catalunya. Són quatre grosses llibre- tes manuscrites (unes 1.500 pàgines en total), guar- dades en l’actualitat a l’Arxiu Comarcal del Berguedà, que donen fe de la vida quotidiana berguedana dels anys 1948-1975, en ple règim franquista (els redactors del llibre Prosa escollida (Armengou, Tuyet, Ballarín, 1990), gràcies al seu germà Joan, en vam poder extreure un dia l’apartat Petit diari de guerra (29-XII-1936 – 6-V-1939), que el mateix mossèn va afegir-hi més tard salvant-lo de l’oblit).

Mn. Josep Armengou i Feliu va néixer a la ciutat de la Patum el da 18 d’octubre de 1910 i va morir-hi el 21 de gener de 1976; posteriorment fou sebollit al Panteó de Berguedans Il·lustres. L’any passat, arran del centenari del seu decés, tothom esperava que veuria la llum, per fi, l’obra esmentada, i sens dubte que hauria estat la millor manera de celebrar-lo en honor d’ell i en bé nostre. Però no sols no va ser així, sinó que tots els dimonis haguts i per haver sem- bla que s’hi hagin posat en contra fent impossible l’acord entre els principals responsables del destret: els familiars hereus del difunt, l’Ajuntament de Berga i el qui sigui (que no ho sé). Mentrestant: s’ha perdut una subvenció força quantiosa de la Generalitat de Catalunya; s’han demanat dos o tres pròlegs; s’ha connectat amb diverses editorials… Ai, Senyor! Quin pecat i quina vergonya! Ep, sols Déu sap qui en té la culpa! Moralment el susdit dietari no és de ningú, només de Mn. Armengou i de la Ciutat de Berga, a la qual el destinà. Hom, com en un conte malabàric, fóra capaç de caure en aquesta temptació: «Bons amics, deixeu-m’ho a les meves mans. Tindré cura de tot (transcripció del text, disquet, impremta, difusió) i no en cobraré ni cinc; al contrari, si cal, pobre de mi, hi posaré diners de la meva butxaca. En cas d’obtenir beneficis (que se n’obtindran, no en dubto, oi més després del gran escàndol mediàtic que s’ha produït), seran destinats a causes benèfiques i a la promoció del capellà escriptor. Jo ja m’acontento amb el bon servei fet a la també per mi molt estimada Ciutat i amb no haver deixat enterrar del tot Mn. Armengou; al revés, haver-lo ressuscitat d’entre els morts in aeternum. Amén.» Berguedans, em perdoneu?

Tags: Josep Armengou i Feliu

Poema per a un nen gran

Exactament, què ets?

Ets un nen dins d’un cos gran.

Ets una il.lusió constant.

Ets bondat, llum i música.

No cal que diguis res

perquè els teus ulls ja ho diuen tot.

Els ulls, el rostre, els gestos

són aquell mirall que mostra la teva ànima,

plena de senzillesa, noblesa i amor,

amistat, innocència i abraçades,

riures, plors i fantasies,

somnis, generositat i desitjos.

Ens hauràs de perdonar

perquè no sempre sabem tractar-te com correspon:

com a un nen gran, una ànima de nen en un cos d’adult.

O bé et tractem com a adult, sense ser-ho del tot,

o bé et tractem com un nen, també sense ser-ho de tot.

I què ets, doncs?

Una persona a qui massa vegades empetitim

i fem menys del que en realitat és.

La teva grandesa moral és superior a la de la majoria d’adults

perquè el que compta és l’ànima i no pas el cos;

No són les habilitats, la rapidesa,

la paraula o les capacitats físiques les que compten,

sinó les teves abraçades, que valem més que tot l’or del món

i els teus somriures que alegren el dia,

i ens enjoien la vida.

A vegades les teves frustracions ens fan tan mal a nosaltres

com te’n fan a tu, que sempre necessites gronxar somnis

i no sempre ho aconsegueixes.

No t’entenem, tu mateix no ens acabes d’entendre,

i  tu segurament que no ens entens a nosaltres

perquè hem oblidat la senzillesa del tracte

i la importància de les coses primàries,

de les coses fonamentals i més necessàries.

Hem oblidat les teves lliçons diàries,

tot allò que constantment ens ensenyes

i nosaltres passem per alt.

Ens ensenyes a estimar

i nosaltres no ho aprenem.

Tags: Discapacitats psíquics, Poesia

Aquests dies escoltem una i altra vegada les mateixes consignes, els mateixos retrets, els mateixos anuncis, les mateixes promeses en boca d’uns personatges que la majoria de les vagades ni creiem (perquè han perdut credibilitat) ni escoltem (s’han tornat força avorrits).

Però tots sabem que la repetició és una tècnica gairebé molt antiga i prou eficaç com per fer-la servir en campanya electoral. Tots hem escoltat allò que afirma que “una mentida repetida cent vegades arriba a convertir-se en veritat”. I s’ha comprovat que és veritat -encara que sembli inversemblant- i per això els polítics, els mitjans de comunicació i la publicitat fan servir molt la repetició com una forma per persuadir a les masses. Ens podem preguntar, però, si és realment la repetició una tècnica persuasiva. El professor Begg, de la McMaster University a Ontàrio, va demostrar l’efecte de la repetició amb un senzill però curiós experiment. Encara que pugui semblar massa simple, el cert és que la repetició dels missatges realment augmenta el seu efecte persuasiu, convertint-se en una de les estratègies més senzilles per convèncer els demés. A aquest efecte se li coneix en Psicologia com la "Il · lusió de la veritat", un fenomen segons el qual la familiaritat (de la mà de l’exposició reiterada als missatges) ens fa valorar un missatge com més veraç del que realment és.

Per tant, els polítics en campanya volen persuadir o directament volen enganyar? Alguns d’ells poden dir força bestieses perquè ja saben que no guanyaran. Altres, simplement exageraran o jugaran amb l’ambigüitat. Altres callaran coses que no convé dir-les en aquests moments. Però tots repetiran i repetiran fins a l’esgotament els mateixos eslògans -mig veraços o mig mentiders-, però sempre força pesats. Com podeu pressuposar, molts polítics o publicistes coneixen a la perfecció que entre la veritat i la Il · lusió de la veritat no existeix sinó una línia molt subtil.

No obstant això, que vagin alerta perquè els psicòlegs socials també expliquen que repetir fins al cansament una informació pot tenir efectes totalment contraproduents. Per aquesta raó moltes investigacions s’han dedicat a examinar quin és el nombre de repeticions que fa que un missatge sigui percebut com a veritable i persuasiu. Brinol, l’any 2008, va descobrir que les persones se senten còmodes amb una idea després que han estat exposades a la mateixa entre 3 o 5 vegades. Un nombre major de repeticions no augmenta la veracitat i fins i tot pot incitar la desconfiança.  De fet, la repetició és una estratègia efectiva només quan les persones presten poca atenció però quan estan molt concentrades i l’argument és feble, l’efecte persuasiu del missatge desapareix. En altres paraules, no és una bona idea repetir un argument feble, sobretot si les persones estan avaluant atentament les informacions que se’ls està fent arribar.

I, per desgràcia, la majoria d’arguments que ens presenten els nostres polítics estan carregats de febleses i alguns fins i tot de mentides descarades. Alerta, doncs a qui votem!

Tags: POLÍTICA, PSICOLOGIA

MIREU EL VIDEO I ESCOLTEU EL QUE DIU EL DIRECTOR RICCARDO MUTI. ÉS EMOCIONANT, MOLT ACTUAL I NO SERVEIX NOMÉS PER ITÀLIA…

L’últim 12 de març, Silvio Berlusconi va haver d’enfrontar la realitat. Itàlia celebrava el 150 aniversari de la seva unificació i en aquesta ocasió es va representar a l’òpera de Roma “Nabucco” de Giuseppe Verdi, dirigida pel mestre Riccardo Muti.

Nabucco és una obra tant musical com a política: evoca l’episodi de l’esclavitud dels jueus a Babilònia, i el seu famós cor “Va pensiero” és el cant dels esclaus oprimits. A Itàlia, aquest cant és el símbol de la recerca de llibertat del poble, que a finals del segle XIX -època en què es va escriure l’òpera – estava oprimit per l’imperi Habsburg, que va combatre fins a la creació de la Itàlia unificada.

Abans de la representació, Gianni Alemanno, alcalde de Roma, va pujar a l’escenari per pronunciar un discurs denunciant les retallades al pressupost de cultura que va fer el govern, tot i que Alemanno és membre del partit governant i vell ministre de Berlusconi. Aquesta intervenció política, en un moment cultural dels més simbòlics per Itàlia, produiria un efecte inesperat, ja que Berlusconi en persona assistia a la representació.

En una entrevista al Times, Ricardo Muti, director de l’orquestra, va explicar que va ser una veritable vetllada de revolució: “Al principi hi va haver una gran ovació en el públic. Després vam començar amb l’òpera. Es va desenvolupar molt bé fins que arribem al famós cant “Va pensiero”. Immediatament vaig sentir que l’atmosfera era tensa en el públic. Hi ha coses que no es poden descriure, però hom les sent. Era el silenci del públic que es feia sentir. Però en el moment en què la gent es va adonar que començava el “Va Pensiero”, el silenci es va omplir de veritable fervor. Es podia sentir la reacció visceral del públic davant el lament dels esclaus que canten: “Oh pàtria meva, tan bella i perduda.”

Quan el cor arribava a la seva fi, ja se sentien en el públic diversos “bis”. El públic va començar a cridar: “Visca Itàlia!”, “Visca Verdi!”, “Llarga vida a Itàlia!”. La gent al galliner va començar a llançar papers amb missatges patriòtics. En una única ocasió Muti havia acceptat fer un bis per al “Va Pensiero” a la Scala de Milà el 1986, ja que per a ell l’òpera no ha de patir interrupcions. “Jo no volia només fer un bis. Hi havia d’haver una intenció especial per fer-ho”, relata. Però el públic ja havia despertat el seu sentiment patriòtic.

En un gest teatral, Muti es va girar i va mirar el públic i Berlusconi a la vegada, i va dir:
“Sí, estic d’acord.” Llarga vida a Itàlia “. Però …
Ja tinc més de 30 anys i he viscut molta vida. He recorregut molt de món, i avui em fa vergonya el que passa al meu país. Per això accedeixo a la vostra comanda d’un bis per al “Va Pensiero”, novament. No és només per la joia patriòtica que sento, sinó perquè aquesta nit, quan dirigia el Cor que ha cantat “Ai la meva pàtria, bella i perduda”, he pensat que si seguim així matarem la cultura sobre la qual es va construir la història d’Itàlia . En aquest cas, la nostra pàtria estaria de veritat “bella i perduda”. (Aplaudiments, inclosos dels artistes en escena)

Va continuar: “Ja que regna aquí un clima italià, jo, Muti, he callat molts anys. Voldria ara … hauríem de donar-li sentit a aquest cant, estem a casa, el teatre de Roma, i amb un cor que ha cantat magníficament bé i que ha acompanyat esplèndidament. Si volen, els proposo que s’uneixin a nosaltres perquè cantem tots junts”. Llavors va convidar el públic a cantar amb el cor d’esclaus. “Vaig veure grups de gent aixecar-se. Tota l’òpera de Roma es va aixecar. I el Cor també. Va ser un moment màgic a l’òpera.

Aquella nit no va ser només una representació de Nabucco, sinó també una declaració del teatre de la capital per cridar l’atenció als polítics. “

Tags: CULTURA, Música

Per tercer sector entenem el conjunt d’organitzacions que tenen finalitats d’interès social i sense ànim de lucre. Les finalitats estan vinculades a la millora de l’entorn social, i es poden trobar organitzacions del tercer sector en camps molt variats, com per exemple, medi ambient, cultura, lleure i joventut, activitats socials, lluita contra la pobresa i l’exclusió, cooperació internacional, etc.

Segons l’Observatori del tercer sector la crisi que viu el país afecta a tothom i de forma cada dia més profunda a tots els àmbits de la societat. I, de retruc, afecta a les mateixes organitzacions, que s’han d’espavilar per treure diners d’on poden per seguir ajudant.

La crisi fa que hi hagi cada com més la tendència a una reducció dels ingressos públics i un augment de les necessitats socials, així com canvis en les prioritats de tots els agents.  I també es nota incertesa davant l’evolució del voluntariat que, en qualsevol cas, la capacitat de mobilització social de les entitats serà clau per fer front als nous reptes que planteja la crisi. 

L’altre dia llegia que cada dia s’observa més concurrència de gent que es va apropant amb carros de la compra al lloc on es dipositen els contenidors d’escombraries dels supermercats. Dotzenes de persones, algunes d’elles amb nens petits, esperen que els operaris dels centres comercials i dels supermercats treguin el gènere caducat o a punt de caducar que ells no poden vendre. Tant bon punt el deixen el contenidor, tots s’afanyen a treure el menjar que hi ha al seu interior:llaunes de conserva, lactis, carn envasada, fruita i verdures, tot serveix. "Jo vinc un cop per setmana", explicava una de les noies mentre omple el seu carro gairebé sense mirar el que està agafant. "Tot està bastant bé, es pot menjar", confirma. I és que la fam no entén de dates de caducitat. "A vegades hi ha baralles perquè els nous s’ho volen emportar tot".Un dels homes que recull menjar assegura que ell porta anys venint aquí però confirma que "cada vegada som més els que venim aquí a agafar menjar i això porta problemes".

Augmenten cada dia les persones que demanen ajudes de béns bàsics i es dirigeixen a Càritas i altres ONG que no poden donar l’abast a tantes demandes. Llavors, moltes persones com aquestes, opten per ‘fer la compra’ en els contenidors d’escombraries pròxims als supermercats per poder subsistir. Segons confirma Càritas, en els últims anys ha augmentat el nombre de persones que s’acosten per demanar ajuts de béns bàsics com alimentació, roba, llibres de text per als seus fills o un lloc on dormir.

On arribarem? Quan tocarem fons? Quan es començaran a arreglar les coses? Són preguntes angoixants que, pel que sento dir als experts, no tenen encara resposta clara. Sembla que la cosa pot durar encara una bona temporada. Per tant, em sembla que la única sortida digna que ens queda serà ser una mica més solidaris tots els que puguem ser-ho i mirar de canviar la mentalitat a la que ens havíem acostumats durant anys de bonança: gastar menys, ajudar més i, qui pugui, que creï llocs de treball.

Tags: Crisi

• Pels drets i llibertats democràtiques.
• Accés del poble al poder econòmic.
• Accés del poble al poder polític.
• Pel ple exercici del dret d’autodeterminació.

Us sona això? Són els quatre punts programàtics de l’Assemblea de Catalunya, de la qual avui fa 40 anys justos que va ser constituïda a l’ església de Sant Agustí Nou del barri del Raval de Barcelona.

L’Assemblea de Catalunya va ser una plataforma unitària de l’antifranquisme català en la lluita contra la dictadura del general Franco. Hi havia de tot: partits polítics, sindicats i organitzacions socials de tota mena. El programa  era clar i senzill però amb un contingut molt ambiciós -de reivindicació de llibertat social i política:

• Amnistia per als presos polítics
• Estatut d’ Autonomia per a Catalunya
• Autodeterminació i la coordinació democràtica amb la resta de l’estat.

Avui, 40 anys després, algunes d’aquestes coses, per sort, ja s’han aconseguit. Però altres encara són molt lluny, per desgràcia. Aquella il·lusió i unitat tan necessària per lluitar contra la dictadura franquista s’ha perdut. Durant aquest llarg camí cap a la democràcia s’han guanyat moltes coses però se n’han perdut moltes altres. Alguna, com la tan necessària unitat contra aquesta Espanya d’esperit centralista i bloquejadora de tantes coses que ens portarien a ser un país millor, més lliure i més gran.

En aquest aspecte caldria tornar als orígens i mirar d’anar junts en aspectes fonamentals per a Catalunya. Torno a mostrar –un cop més- la meva por davant una majoria absoluta del PP, la ineficàcia i tantsemenfotisme del PC català, les mitges tintes i la tebior de CIU i les lluites fratricides dels partits d’esquerra catalans. Amb aquest pas perdrem bous i esquelles i perdrem coses que van ser molt difícils d’aconseguir. Potser que hi penséssim una mica abans del 20N per poder obrar en conseqüència.

Tags: Assemblea de Catalunya, Catalunya, POLÍTICA

Antoni Deig i Clotet (Navàs, 1926 – Manresa, 2003) ja fa 8 anys que ens va deixar però el seu record resta molt viu entre els que el vam conèixer i estimar.

Ahir, 5 de Novembre, va fer 34 anys que fou ordenat bisbe de Menorca i l’Associació Amics del Bisbe Deig va organitzar una conferència a Mollerussa -on té la seva seu- amb el títol

"LA MEMÒRIA DEL BISBE DEIG I L’ESGLÉSIA ACTUAL"

AMB ALBERT SÀEZ I FRANCESC ROMEU com a conferenciants convidats, que van conèixer, tractar i estimar molt al bisbe Deig. Es va notar.

El Francesc Romeu va fer un senzill recorregut per la vida del bisbe Deig, que va dividir en tres etapes, posant l’accent en que la seva vida sempre va ser una unitat (amb cares polièdriques, però sempre sabent-les unir formant una ferma unitat) i que mai va deixar de ser la mateixa persona, senzilla, afable, amiga i intel·ligent, per més que el fessin bisbe i fos un bisbe conegut i fins i tot polèmic en alguns moments de la seva vida.

L’Albert Sàez ens va fer 5 flaixos o moments de la vida del bisbe Deig que ell considerava importants. Ens el va fer viu i proper, amb tota una sèrie d’anècdotes plenes d’humor i una mica d’ironia, sobretot quan el comparava amb els altres bisbes d’aquell temps i amb els actuals bisbes catalans.

En fi, una conferència molt agradosa d’escoltar i que hem d’agrair a bon fer dels “Amics del bisbe Deig”, associació que va ser creada el dia 7 de febrer de 2009 al Consell Comarcal del Pla d’Urgell. Una associació oberta a tothom que ho desitgi i que dóna la possibilitat de formar-me part en qualitat de soci.

L’entitat, que té per objectiu salvaguardar i difondre la memòria del qui fou bisbe emèrit de Solsona, ha creat una adreça de correu electrònic a través de la qual els interessats poden sol·licitar la voluntat  de ser-ne membres. Per formalitzar la petició, l’Associació d’Amics del Bisbe Deig ha publicat al web del Consell Comarcal del Pla d’Urgell un formulari  que els interessats han d’emplenar i, posteriorment, fer arribar per correu electrònic a

[email protected]

Els fins de l’Associació Amics del Bisbe Deig són: salvaguardar la memòria del bisbe i recollir el seu esperit, fomentar i promoure el coneixement de la seva trajectòria eclesiàstica i social, i treballar per la consolidació del futur de la nació i de l’Església catalana, tal com així recullen els estatuts que aquest dissabte han consensuat i aprovat els membres fundadors de l’esmentada associació.

I, per acabar, un vers molts simpàtic que jo no coneixia publicat a (Presència, 16/8/2003)

AL CEL SIGUI

Quan pregueu per Catalunya

i alceu els ulls vers el cel

veureu com a prop de Déu

hi ha plantada una senyera

coronada amb un estel.

I si ho voleu escoltar

sentireu Pare i pastor

que es parlen en català.

Parlen d’una pàtria bella

-mar enllà hi ha Ciutadella

terra endins hi ha el Ponent-

d’un poble i la seva gent.

Parlen del nacionalisme,

quan l’Antoni li pregunta,

Déu li respon enfadat:

-Ja t’he dit que no és pecat!

Parlant com la gent del poble

vau plantar cara, Deig,

al centralisme tronat,

tant polític com mitrat.

(S’emprenya com una mona

l’espanyola conferència,

perquè un bisbe de Solsona

demana la independència).

Tags: Bisbe Deig, Església

Segueixo amb el tema més actual de tots, amb el  perill de fer-me pesat. En parla tothom i potser massa i tot. Però és que el tema  és molt preocupant perquè toca de prop i de forma crua cada cop a més gent. I el pitjor de tot és que els que ens ho haurien d’explicar no ho saben fer gaire bé, ho fan tan complicat com aquells metges que parlen amb noms tècnics i el malalt surt del consultori sense haver entès res de res.

Avui m’ha arribat una explicació tan senzilla del que és la crisi financera que fins i tot la podrien entendre els nens. Voleu llegir-la? Aquí la teniu:

La Heidi és la propietària d’un bar a Berlín, que va poder comprar amb un préstec bancari. Com és natural, vol augmentar les vendes, i decideix permetre que els seus clients, la majoria dels quals són alcohòlics en atur, beguin avui i paguin un altre dia. Va anotant en un quadern tot el que consumeixen cadascun dels seus clients. Aquesta és una manera com una altra qualsevol de concedir préstecs.

Nota: Però en realitat, no li entra a caixa cap diner físic.

Molt aviat, gràcies al boca a boca, el bar de la Heidi es comença a omplir de més clients.
Com que els seus clients no han de pagar a l’instant, la Heidi decideix augmentar els beneficis pujant el preu de la cervesa i del vi, que són les begudes que els seus clients consumeixen en major quantitat. El marge de beneficis augmenta vertiginosament.

Nota: Però en realitat, és un marge de beneficis virtual, fictici, la caixa segueix estant buida d’ingressos comptants.

Un empleat del banc més proper, molt emprenedor, i que treballa de director a la secció de servei al client, s’adona que els deutes dels clients del bar són actius d’alt valor, i decideix augmentar la quantitat del préstec a la Heidi . L’empleat del banc no veu cap raó per preocupar-se, ja que el préstec bancari té com a base per a la seva devolució els deutes dels clients del bar.

Nota: Aneu enxampant la dimensió del castell de cartes?

A les oficines del banc els directius converteixen aquests actius bancaris en "beguda-bons", "alcohol-bons" i "vomita-bons" bancaris. Aquests bons passen a comercialitzar-se i a canviar de mans en el mercat financer internacional. Ningú comprèn en realitat què signifiquen els noms tan rars d’aquests bons; tampoc entenen quina garantia tenen aquests bons, ni tan sols si tenen alguna garantia o no. Però com que els preus segueixen pujant constantment, el valor dels bons puja també constantment.

Nota: El castell de cartes creix i creix i no para de créixer, però tot és mentida, no hi ha al darrere cap solidesa monetària que ho sustenti. Tot són "bons", és a dir, paperets que "representen" tenir valor sempre que el castell de cartes se sostingui.

No obstant això, encara que els preus segueixen pujant, un dia un assessor de riscos financers que treballa en el mateix banc (assessor al qual, per cert, acomiaden aviat a causa del seu pessimisme) decideix que ha arribat el moment de demanar a la Heidi el pagament del seu préstec bancari, i la Heidi, al seu torn, exigeix ​​als seus clients el pagament dels deutes contrets amb el bar.
Però, és clar, els clients no poden pagar els deutes.

Nota: ¡¡¡Perquè segueixen sense tenir ni un cèntim! Han pogut beure cada dia al bar perquè "es comprometien" a pagar els seus deutes, però el diner físic no existeix.

La Heidi no pot tornar els seus préstecs bancaris i entra en fallida.

Nota: I la Heidi perd al bar.

Els "beguda-bons" i els "alcohol-bons" pateixen una caiguda d’un 95% del seu valor. Els "vomito-bons" van lleugerament millor, ja que només cauen un 80%.
Les companyies que proveeixen al bar de Heidi, que li van donar llargs terminis per als pagaments i que també van adquirir bons quan el seu preu va començar a pujar, es troben en una situació inèdita. El proveïdor de vins entra en fallida, i el proveïdor de cervesa ha de vendre el negoci a una altra companyia de la competència.

Nota: Perquè els proveïdors de vins i cerveses també li fiaven a la Heidi, creient que estaven segurs que cobrarien amb escreix al cap del temps. Com que no han pogut cobrar, donat que els diners no existeixen, el deute de la Heidi se’ls ha menjat a ells.

l el govern intervé per salvar el banc, després de converses entre el president del govern i els líders dels altres partits polítics.
Per poder finançar el rescat del banc, el govern introdueix un nou impost molt elevat que pagaran els abstemis.

Nota: Que és el que de veritat ha passat?. Senzillament: que amb els impostos dels ciutadans innocents, els governs han tapat el forat financer creat per l’estupidesa dels bancs.

Tags: ECONOMIA

M’agrada passejar-me pels alguns blogs amics (que llegeixo quasi religiosament); m’agrada escoltar les tertúlies d’algunes ràdios (altres, no les considero prou serioses); m’agrada llegir diaris i revistes que parlin de temes actuals… Tot plegat perquè m’agrada estar al dia de les qüestions d’actualitat i aprendre una mica de qui considero que en saben prou de les coses com per poder opinar amb criteri. Doncs, tot i això, hi han alguns temes dels quals no en trec l’aigua clara perquè escolto o llegeixo coses tan variades i tan contradictòries que jo, pobre de mi, no sóc capaç de desxifrar. En altres temes sí que hi veig una unanimitat tant aclaparadora que ja ni fa falta pensar-hi gens ni mica perquè ja sabem que les coses transcorreran tal com tothom prediu.

Però el que em fa més ràbia és el desconcert en què s’ha establert Europa en aquests darrers temps sense que ningú fos  capaç de preveure -encara que només fos una mica- el està passant. Alguns preveien la crisi, però ni la preveien tan grossa ni preveien aquest guirigall en que estan ficats els principals països i el cul de sac on han portat als pobres ciutadans més pobres i desfavorits d’alguns d’aquests països.

Grècia és la primera en pagar el pato (però, esperem-nos, que darrere vindran més països). Estan tan escanyats i veuen el precipici tan a prop que Papandreu planteja una d’aquelles jugades que fan als casinos els jugadors que veuen que ho perden tot: jugar al tot o res i plantejar un referèndum que s’ha vist obligat a desconvocar immediatament per les pressions dels “grans”. És per això que la majoria d’ells van decidir activar-se en els star slots games, ja que no poden controlar-se quan estan al casino terrestre, ja sigui guanyant o perdent diners, no poden deixar de jugar i continuar jugant fins perdre tot. La jugada de Papandreu era de tan alt risc, que de sortir malament no només deixaria a Grècia fora de l’Eurozona, sinó que podria generar un efecte dòmino que comenci per Itàlia i Espanya, acabant potser amb la desaparició de la moneda única. I això no ho poden permetre, de moment. Una aposta temerària. Una aposta de persona desesperada. Però una aposta que segurament que no portarà enlloc, segons diuen alguns entesos perquè Grècia ja no pot pagar ni els interessos del deute.

I doncs, què s’ha de fer? Pel que sembla ningú ho sap. Potser la única sortida serà invoca els déus de l’ Olimp per tal de que donin alguna idea. Però no hi ha mal que per bé no vingui  -com diu el refrany- i aquesta situació tan extrema farà que Europa s’adoni que no pot romandre en aquest estadi intermedi: o avança cap a una economia totalment unificada, o l’Eurozona es comença a ensorrar com un castell de cartes. Veurem ben aviat cap on tirarem…

I, entretant, aquí començarem una campanya electoral que es preveu bruta i enverinada, on un tal Rubalcaba també haurà de jugar al tot o res si no vol perdre per golejada. I jo em pregunto: i davant d’aquest perill tan gran que suposa per Catalunya una majoria absoluta del PP els partits catalans no tenen res a dir o a fer? Continuaran comportant-se com gat i gos? No podrien anar una mica junts per poder parar -almenys una mica- el cop a Madrid?

Tags: ECONOMIA, POLÍTICA

S’acosten eleccions. Tenim l’espasa de Democles (en forma de majoria absoluta del PP) al damunt de cap. Considero un tema molt important el Comunicat que van fer els bisbes i del qual ja en vaig parlar una mica fa pocs dies.

Avui he trobat aquest article de Federico Mayor Zaragoza al seu blog “La fuerza de la palabra” que val la pena llegir. Val la pena pel que diu i perquè Mayor Zaragoza té prou força moral per fer l’anàlisi que fa i perquè, si d’alguna cosa no se’l pot acusar, és de ser un perillós extremista. Llegiu-lo!

Otra deplorable intromisión de la jerarquía eclesiástica en la conciencia ciudadana

“Los Obispos piden votar a quien defienda la vida y el matrimonio”… “El Episcopado ofrece a los católicos consideraciones que ayuden al ejercicio responsable del voto”… anunció la prensa del pasado 22 de octubre.

Una vez más, la jerarquía eclesiástica –como en el caso de la educación para la ciudadanía, que tanta falta nos hace, que tanta falta les hace- juzga aspectos situados totalmente fuera de su jurisdicción y del ámbito religioso: así, reconoce “la legitimidad moral de los nacionalismos o regionalismos que, por métodos pacíficos, desean una nueva configuración de la unidad del Estado español… aunque es necesario tutelar el bien común de la Nación española en su conjunto, evitando riesgos de manipulación por causa de pretensiones separatistas o ideológicas de cualquier tipo”.

Ya ven: evitar manipulaciones manipulando con afirmaciones que, además de ser impropias en un país democrático y aconfesional, son en ocasiones totalmente infundadas científicamente. La historia de las indebidas injerencias de la religión en la ciencia es especialmente rica en episodios que empañan la imagen de la iglesia y que no se debieron producirse si se hubieran mantenido en el espacio intelectual que le corresponde.

Recuerdo cuando en 1981 tuve el honor de asistir en la Academia Pontificia, al lado del Papa Juan Pablo II, a una sesión conmemorativa de Albert Einstein. Asistían muchos Premios Nobel, entre ellos D. Severo Ochoa. De pronto, el Papa pidió disculpas por el inicuo tratamiento que dio la Iglesia a Galileo Galilei. Cuando la religión pasa de la metafísica a la física, corre el grave peligro de equivocarse, dijo. Lo mismo sucede –añadió, porque no daba puntada sin hilo- cuando la ciencia hace incursiones en las creencias… Se refería seguramente al libro “El azar y la necesidad”. “A la iglesia le da lo mismo que la Tierra sea redonda o plana y que se mueva o no por sí misma”, me comentó… D. Severo y la comunidad científica allí representada quedaron muy satisfechos por las inesperadas explicaciones dadas por el Papa… que ya se encargó el Vaticano de ir “poniendo en su contexto” progresivamente.

Pues bien: al hablar de la defensa de la vida –que todos queremos defender pero no sólo en el nacimiento sino a lo largo de toda la existencia- el Padre Martínez Camino no se olvida de recordar “el peligro que suponen determinadas opciones legislativas que no tutelan adecuadamente el derecho fundamental a la vida de cada ser humano, desde la concepción hasta la muerte natural”. Los científicos hemos prestado toda la atención que se merece el origen del ser humano. D. Pedro Laín Entralgo y D. Xavier Zubiri publicaron reflexiones muy profundas al respecto. Yo mismo, ya en los 80, publiqué un trabajo sobre las implicaciones, en las prácticas para vencer la infertilidad, que pueden tener cuando se realizan con los genes pero no en los genes…

Unos años más tarde, en 1992, inicié como Director General de la UNESCO, alarmado por la posibilidad de que la ingeniería genética pudiera lograr el perverso sueño de Hitler y Mengele, que no habían alcanzado con la genética mendeliana, un proceso de consultas a todos los especialistas que, con la creación de una Comisión Mundial de Bioética, desembocó en 1997 en la Declaración Universal del Genoma Humano, en cuyo artículo undécimo se prohíbe taxativamente la clonación de genes humanos con efectos reproductivos.

En 2003 publiqué, como coordinador junto a Carlos Alonso Bedate, S.J., el libro “Gen-Ética”, donde se aportan los datos y conocimientos que permiten abordar con rigor los temas relacionados con el fantástico progreso de la expresión genética y regulación epigenética.

Por todo cuanto antecede, como creyente y miembro de la Iglesia “del Evangelio y de las sandalias”, según expresión del Obispo Pere Casaldáliga, protesto enérgicamente de esta nueva e intolerable intromisión de la jerarquía eclesiástica, aduciendo aspectos en los que la Conferencia Episcopal es absolutamente incompetente, cara a las próximas elecciones.

También se refieren a la homosexualidad (tema en el que harían bien en mantener una gran discreción) y a la asignatura de Educación para la Ciudadanía, como cuestiones que deben tenerse en cuenta a la hora de decidir el voto.

¡Educación para la Ciudadanía! Para ser “libres y responsables”, como define la UNESCO, en el artículo primero de su Constitución, a las personas educadas. Seamos libres y responsables: votemos, después de reflexionar, a quienes creamos que mejor permitirán a todos los ciudadanos actuar en virtud de sus propias reflexiones, sin obediencia ni sumisión a opiniones o ideologías que limitan la grandeza de cada vida humana: su autonomía.

¡Frente a cualquier imposición y cortapisa, venga de quien venga, nosotros procuraremos ser libres y responsables!

Tags: Església, Federico Mayor Zaragoza, POLÍTICA

Els primers dies de Novembre sempre són uns dies especials pels que celebrem Tots sants i el Dia dels Difunts. És clar que això ha canviat molt amb els anys i també canvia molt segons les cultures. No és pas la mateixa cosa la celebració cristiana aquí a Europa, que la aquesta celebració en les cultures indígenes de Llatinoamèrica, per exemple, o el famós Halloween de les cultures anglosaxones i celtes.

Però totes aquestes celebracions tenen el mateix comú origen del culte als morts, als avantpassats que ens han precedit en el camí de la vida. Als cristians ens permet invocar els predecessors en la fe que ja descansen amb Déu, intercessors i models de vida que ens fan més amable l’existència i el pas per aquest món. Són com companys de camí que han sabut passar per aquest món de la millor manera possible: fent el bé. Per això els invoquem, els recordem i volem ser com ells. I una altra cosa: no hem de recordar només els sants del passat, sinó que hem de recordar tants i tants homes i dones que són sants ja ara, en un present difícil, i que no només s’estan guanyant el cel, sinó que estan guanyant la terra amb lluites cap a finalitats millors per a ells i per a milions de persones. Sants actuals que mai veurem als altars però que són tant sants –o més- que alguns dels que l’Església ha fet de forma més o menys obscura i una mica vergonyant i interessada.

Pere Casaldàliga –a qui m’agrada de llegit de tant en tant- parla sovint de la mort, del martiri i dels sants. Però ho fa sempre tocant de peus a terra, encara que ho faci quasi sempre d’una forma molt poètica. Potser per això m’agrada tant.

Per això avui vull aportar unes quantes paraules seves que em faran aprofundir millor tot el misteri que recordem i celebrem aquests dies: el de la vida, la mort i el més enllà.

“Si no hem portat la vida amb aquella fidelitat amb què s’hauria d’haver portat, si no ens hem anat santificant davant la vida, almenys santifiquem-nos de patacada davant la mort. Hem d’aprendre a morir la vida per aprendre a viure la mort.”

“En comptes del temps del rellotge, has d’aprendre a viure sota el temps còsmic.”

“Cada dia ben viscut fa una vida.”

Francesc Escribano, Descalç sobre terra vermella. Vida del bisbe Pere Casaldàliga (Barcelona: Edicions 62, 2001)

La muerte

Como a una hermana. Sin rubor. De frente
y en un paso a nivel de mi avenida…
¡Quiero esperarte agradecidamente,
como si hubiera entrado ya en la Vida!
Tú, el Principio y el Fin.
Yo, un ahora peregrino
desde Ti a Ti.
Señor, no quiero ser más que lo que soy: nada.
Para que, de este modo,
en mi mansión deshabitada
Tú, Huésped dueño, lo seas todo.

Pere Casaldáliga, Palabra Ungida.1955.

Tags: CULTURA, Pere Casaldàliga, RELIGIÓ, Vida i mort

Aquests dies un expresident del Congrés espanyol  ha acusat els catalans de ser “molt susceptibles” i que “ens ho hauríem de fer mirar” això de no saber acceptar bromes. Heu escoltat les “bromes” d’aquest senyor? Jo sí. I, tirant baix, jo les qualificaria com a bromes de mal gust o d’aquelles bromes negres de turmenta que, quan te n’adones, ja t’han deixat xop-

Els psicòlegs diuen que la susceptibilitat va molt lligada amb la baixa autoestima. D’alguna manera ens ve a dir aquest senyor, per tant, que tenim una baixa autoestima i que per això som tan susceptibles. Potser sí. Potser té una part de raó aquest bon home i resulta que els catalans tenim alguna mena de complex que ens hauríem de fer mirar urgentment.

Però també és cert que tan dolenta pot ser la baixa autoestima com l’excessiva. És una cosa coneguda per tothom els problemes que pateixen les persones que tenen un nivell d’autoestima baix. Però, no obstant això, tenir un nivell d’autoestima excessiu no és tan bo com podria semblar a primera vista, ens expliquen també els psicòlegs. El nivell d’autoestima ha d’estar equilibrat i ser realista amb les qualitats i limitacions de la persona. En cas contrari, un nivell d’autoestima exagerat pot resultar igual de problemàtic, tant per a la persona que el pateix com per a la gent que l’envolta.

Quina mena de complex tenim els catalans? És de superioritat o d’inferioritat? I ell (i com ell molts espanyols), quina mena de complex té?  Són preguntes que no són fàcils de contestar i potser els sociòlegs haurien de fer una feina semblant a com la fan els psicoanalistes i haurien de ser ells qui ens ho haurien de dir…

Les persones amb excés d’autoestima es caracteritzen per ser egoistes, intolerants, narcisistes, per creure’s omnipotents i totalment independents de les persones que els envolten, cosa que pot portar-los a practicar conductes temeràries … Quan l’excés d’autoestima no es tracta, pot portar a la persona a desenvolupar trastorns psicològics d’importància, com ara el narcisisme, la mania, els deliris de grandesa … Fins i tot quan no arriba a aquests límits, aquestes persones poden patir depressió, en sentir- incompresos pels altres o considerar que la vida no els està atorgant el que ells mereixen en realitat.

Les persones amb baixa autoestima diuen que són susceptibles. La susceptibilitat és una característica de la personalitat que consisteix en una reacció exagerada a la conducta dels altres, que s’identifica sempre com un atac. Aquesta característica sol venir determinada per una baixa autoestima i una gran inseguretat i por al rebuig. Les persones que ho pateixen solen ofendre’s amb facilitat perquè se senten insegures i aquesta és la seva manera de defensa.

Si anem al diccionari veurem que la paraula SUSCEPTIBILITAT té dues accepcions: una de positiva i una altra de negativa.

– 1. Capaç d’admetre una impressió, una modificació.

– 2. Propens a ofendre’s fàcilment, a impressionar-se molt.

Per tant, potser en aquest cas també ens cal situar  en un punt d’equilibri, no sempre fàcil d’assolir. No podem tenir la pell massa fina i hem d’escoltar les crítiques sense ofendre’ns. Però tampoc l’hem de tenir tant dura com per aguantar estoicament tot el que ens diguin, vingui d’on vingui i sigui veritat o mentida.

Tags: PSICOLOGIA, SOCIETAT, Valors

Fotos tretes del blog “El arte es basura” de l’ artista Francisco de Pájaro.

Vull aprofitar unes fotos que he vist en un blog que us recomano -si teniu una estona- per parlar d’un senyor (?) anomenat Gregorio Peces-Barba. Aquest blog és obra d’un artista de carrer que es diu Francisco de Pájaro i es titula EL ARTE ES BASURA.

A què ve, em direu, aquesta estranya connexió entre Don Gregorio i aquest art-escombraries? Doncs, senzillament, que les paraules que aquest home ha dit fa un parell de dies m’han fet pensar en aquell aforisme llatí :”Corruptio optimi, pessima” (la corrupció del millor –o dels millors- es transforma en la pitjor cosa). Aquesta dita clàssica la podem aplicar a moltes persones, institucions, situacions o coses que en altres temps excel·lien en el seu àmbit i  després s’han tornat en el pitjor de tot. Es donen molts cassos d’aquest tipus i és una autèntica llàstima. L’envelliment de les persones, per exemple, ja és trist per si mateix. Però si aquest envelliment va acompanyat de repapieig és tràgic!

Peces-Barba ha estat una espècies de déu profà en una Espanya que mai ha acabat d’entendre res del que està passant -fa segles- al seu voltant. Un “padre de la Patria”, tot un símbol d’obertura democràtica en temps de la dictadura quan escrivia a “Cuadernos para el diálogo” de Ruiz Jiménez (un altre mite que se n’ha anat en orris). Les vegades que jo havia gaudit llegint coses interessants en aquella mítica revista! Eren altres temps i aquesta gent encara tenien el cap a lloc i gaudien de totes les facultats. Però ja se sap que les facultats van minvant i, amb els anys, hom és procliu a perdre el senderi, repapiejar i dir bajanades.

És com l’art d’aquest artista urbà del que us parlo avui. Fa art de qualsevol deixalla. Qualsevol cosa pot convertir-se en art, però també l’art en sí mateix és escombraries, diu ell. L’excels pot transformar-se en porqueria i la porqueria pot ser excelsa; depèn de com es miri i depèn de com es facin servir les paraules i les coses.

Don Gregorio, miri de no fer més el ridícul que “el arte es basura” i potser vostè s’està convertint en escombraries sense adonar-se’n!

Tags: Art, Gregorio Peces-Barba, POLÍTICA

Aquest Scene Mob s’ha realitzat per commemorar el 40è aniversari d’ECOM.

El seu objectiu és promoure la igualtat d’oportunitats de les persones amb discapacitat física, per això hem volgut recrear escenaris de la vida real (una escola, una pista esportiva, la terrassa d’un bar…) on interactuen amb normalitat persones amb i sense discapacitat.

ECOM és un moviment associatiu, creat el 1971, que aglutina més de 175 associacions de persones amb discapacitat física de tot l’Estat espanyol (145 de les quals són de Catalunya). La nostra raó de ser és afavorir l’enfortiment del moviment associatiu de la discapacitat física (oferint informació, assessorament, formació… a les entitats federades), així com representar i defensar els interessos de les persones amb discapacitat física i les entitats davant l’Administració Pública i en els diferents òrgans de participació. Així mateix, actuem en tots els àmbits socials (educació, transport, sanitat, laboral, lleure, esport…) per defensar l’exercici dels drets de les persones amb discapacitat física i afavorir la seva autonomia personal.

Si voleu conèixer-nos més a fons o col·laborar amb nosaltres, visiteu-nos a:http://www.ecom.cat (Directors: Santi Hausmann i Daniel Feixas)

Una iniciativa de:
http://www.ecom.cat

Producció:
Lou Comunicació: http://webdelou.com
Astronaut Video Marketing: http://astronautsite.com

La tardor sempre m’inspira sentiments ambivalents. Per una banda anem deixant enrere un temps de sol, de claror, de viure al carrer, de platges, muntanyes i natura, de sol clar, d’ aire saludable, de descans i de vacances.

I per altra banda recomença el curs acadèmic, recomença el que és la quotidianitat, els primers freds que conviden a arrecerar-se a casa, a escoltar música, a llegir, a la reflexió. El dia s’escurça. La nit s’allarga. El temps canvia.

Mirem els arbres i veiem que van perdent les fulles, una a una, lentament, com si es resistissin a morir. Com ens resistim cadascun de nosaltres a que acabin de morir les nostres il·lusions, les nostres esperances, els nostres anhels, tot allò que ens fa sentit encara vius. L’estiu em sembla una estació plena de vida, mentre que la tardor és el temps en que aquesta vida es va escolant i va marxant poc a poc.

No ens acabem de conformar a que arribi l’hivern cru, aquell hivern que ho mata tot. Ens hi resistim perquè no volem perdre els darrers brins d’esperança, les nostres últimes fulles que encara conserva l’arbre de la nostra ànima.

I la situació econòmica en la que vivim sembla que vol acaba d’establir-nos en una situació de tardor que potser tira encara cap a un hivern massa llarg i massa dur. Esperem que aquets propers temps no siguin massa durs. Conservem les fulles que puguem en el nostre arbre personal…

Tags: Natura, PSICOLOGIA, SOCIETAT

El primer dia Déu va crear la vaca i li va dir:
"Aniràs tot el dia al camp amb el pagès, estaràs sota el sol, tindràs vedells i donaràs llet per alimentar la gent. Et dono 60 anys de vida "
La vaca va dir:
"És una vida molt sacrificada perquè duri durant 60 anys. N’accepto 20 i te’n torno 40 "
I Déu va acceptar.
Al segon dia Déu va crear el gos i li va dir:
"Estaràs assegut tot el dia al sol vigilant la casa i bordaràs qualsevol persona que vegis passar. Et dono una vida de 20 anys".
El gos va dir:
"És una vida molt llarga per estar bordant. Dóna’m 10 anys i te’n torno 10 ".
I Déu va acceptar.
Al el tercer dia Déu va crear al mico i li va dir:
"Hauràs d’entretenir la gent, fent-los riure. Et dono 20 anys ".

El mico va dir:
"Fer el mico durant 20 anys, és molt molest. Per cert que Vós vau donar-li al gos 10 anys. Feu el mateix amb mi .. "
I Déu hi va estar d’acord.
Al quart dia, Déu va crear l’home i li va dir:
"Menja, dorm, juga, tingues sexe i no et preocupis de res. I jo t’ atorgo 20 anys ".
L’home va respondre:
"Què? Només 20 anys? Quina misèria. Mira, jo em quedo amb els meus 20, els 40 que va tornar la vaca, els 10 del mico i els 10 del gos. En total fan 80.
Déu li va contestar: "Bé, d’acord."
– És per això que durant els primers 20 anys de la nostra vida mengem, dormim, juguem, tenim relacions sexuals … i no ens importa res més.
– Els altres 40 anys treballem com una vaca al sol per mantenir la família.
– Els altres 10 anys fem monades per entretenir els néts.
– I en els últims 10 anys ens asseiem davant de la casa mirant-ho tot …

Tags: Humor

Creu de la Parròquia de IESU, dissenyada per Moneo al barri de Riberas de Loiola a Sant Sebastià.

Avui fa exactament un any que José Comblin (Brusel·les, 22 de març de 1923-Pedro Simões, 27 de març de 2011) va fer una conferència magistral a la UCA de El Salvador. És un text -quasi pòstum- que fa una anàlisi molt exacta i aguda del que és la cristiandat (nom amb què és conegut l’ordre politicosocial medieval, caracteritzat per la coincidència del poder civil (Imperi) amb l’autoritat eclesiàstica (Església).

José Comblin va se un capellà belga que se’n va anar de ben jove al Brasil i va ser un dels teòlegs més representatius de l’anomenada Teologia de l’ Alliberament. Un teòleg molt lúcid i que caldria que els bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola (sí, els bisbes catalans també hi són inclosos) escoltessin perquè veig que enyoren amb massa nostàlgia, afirmen i reafirmen per activa i per passiva que cal tornar a la cristiandat. No s’adonen que és una missió impossible, per més que que ells encara ho somnien… Què hi farem!

Comblin ens diu clarament en aquesta conferència -que podreu trobar a ADITAL– que estem a la fase final del que se’n diu cristiandat. Els nostres bisbes encara no se n’han assabentat i es creuen capacitats per anar-nos guiant, com si fóssim corders, del que hem de votar i ens donen consells morals sobre els nacionalismes desintegradors (“reconocemos la legitimidad moral de los nacionalismos o regionalismos que, por métodos pacíficos, desean una nueva configuración de la unidad del estado español. Y también, que es necesario tutelar el bien común de la nación española en su conjunto, evitando los riesgos de manipulación de la verdad histórica y de la opinión pública por causa de pretensiones separatistas o ideológicas de cualquier tipo").

Quina vergonya firmar això els bisbes catalans, no us sembla!? Quan se n’adonaran on estan ficats i de quina manera els manipulen?. De totes maneres, em sembla que ja poden anar dient! Potser algú encara els escolta, però estic segur que la majoria passa de llarg i no en fa cap cas del que ens puguin dir. Encara no s’han assabentat que som majors d’edat i vivim en una societat laica.

Els concedeixo el dret a dir el que vulguin als fidels cristians. Altra cosa és que els en féssim cas. Però al que no tenen dret és a apropiar-se indegudament de la consciència de la gent i manipular els vots dels electors. Som en una societat laica i , gràcies a Déu, s’ha acabat l’estat de cristiandat!

————————————————————

Com a curiositat, us invito a que vegeu aquesta nova església de l’ arquitecte Moneo. Al meu gust, una preciositat!

http://blog.darioalvarez.net/tag/parroquia-para-riberas-de-loiola/

Tags: Església

A mi em sembla que tots ens hem d’alegrar del cessament definitiu de l’activitat armada d’ ETA. Alguns són tan cretins que ni d’això s’alegren i menystenen les personalitats que han vingut a la Conferència de Pau, menyspreen el comunicat i ho menyspreen tot. Serà perquè ja els va bé aquesta situació actual i en treuen bon rèdit polític?

Jo me n’alegro que s’arribi al final d’ETA. Com m’alegra qualsevol pas que es faci cap a la democràcia, la llibertat i la pau. Podem discutir si ETA havia d’haver existit en algun moment; si ETA ha tingut sentit mai o si ja feia molts anys que havia perdut tot el seu sentit. Podem discutir tot el que vulgueu. Però el que no podem discutir –em sembla a mi- és que qualsevol pas que es faci cap a la pau ha de ser benvingut.

La Pau. La Llibertat. L’Alliberament dels pobles. La Justícia. Les Víctimes. Els Victimaris. Les Lleis… Són paraules amb molt de contingut i massa grans perquè tothom les interpreti de la mateixa manera i vulguin dir el mateix per a tothom. Però benvingut el moment en que ens asseiem al voltant d’una taula per veure com les paraules serveixen per poder-se entendre en pau i sense violències de cap mena.

Espanya la formen pobles plens de ferides. Pobles vexats i greument humiliats per l’abús de poder d’una colla que s’han sentit vencedors i amos durant molts anys. Altres s’han sentit humiliats han fet intents d’aixecar-se i dir prou. Les ferides, potser en lloc de curar-se, s’han fet més grans i profundes amb errors d’uns i altres. Per això es pot entendre ETA i altres intents més o menys reeixits que devien voler ser una espècie de defensa davant de tant menyspreu i tant de sofriment. I equivocadament volien arreglar aquest sofriment provocant més sofriment.

Però quan alguns no volen sentir a parlar de víctimes dels dos costats crec que s’equivoquen. Neguen que hi hagi dos o més bàndols i crec que s’equivoquen també. Perquè s’han de contemplar les víctimes directes dels atemptats però també s’han de contemplar els tractes rebuts a les presons, als parlaments, als tribunals i als calabossos. Als cementiris  i a les fosses comunes hi trobarem una mica de tot i no podem negar que, des de la guerra civil ençà, els bàndols hi han seguit essent més o menys difuminats perquè s’ha fet una falsa transició i la injustícia ha seguit amb les tortures, amb els trets a la nuca o amb la llei clarament injusta a la mà d’uns i la indefensió a l’espatlla dels altres.

La pau és cosa de tots i no depèn només d’una part. La pau necessita perdó, però també necessita generositat, lleis justes i ben aplicades. Necessita partits polítics que creguin en la democràcia i en el bé comú. No es pot tenir presos dispersos per tot l’Estat espanyol, com més lluny millor de les seves famílies per tal de causar el major dolor possible. No es pot torturar als quarters de la policia, de la Guàrdia Civil, dels Mossos d’ Esquadra ni enlloc. No es pot anar sempre amb la porra preparada, a punt d’estomacar. No es pot anar segrestant i matant. No hi ha d’0haver ETA, però tampoc hi ha d’haver GAL. És molt millor el diàleg, per molt que alguns no els considerin rentable ni útil.

I, sobretot, ens serà molt més útil a tots enfortir la nostra pobra democràcia que fa figa per tot arreu. Perquè, si no, tots serem víctimes i victimaris al mateix temps i no sortirem mai més del toll on estem ficats.

Tags: Eta, País Basc, POLÍTICA, SOCIETAT

Hi ha “menjar porqueria” (el conegut “fast food”) de molts tipus:

• menjar porqueria pel nostre cos: heus aquí uns quants exemples:

• menjar porqueria pel nostre cervell: heus aquí un exemple:

Simplement ho dic perquè aquesta cadena de TV es caracteritza pel seu baix nivell des programes. Com el menjar porqueria, els programes d’aquesta cadena també acostumen a ser força porqueria i es caracteritzen per idiotitzar la població addicta a aquesta cadena.

Un exemple ben recent és que Tele 5 va permetre que es fes la següent pregunta a un convidat:

“Si tuvieras un hijo, qué preferirías: que fuera homosexual, que fuera negro o que fuera catalán“.

Bon nivell, no?

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Hom pot elegir  parlar clar i català i dir el que vulgui, a qui vulgui i quan vulgui. També pot optar per callar si li sembla que el que ha de dir és massa gruixut i potser no és moment de dir-ho. A vegades potser val més callar que parlar…

Però sí que una de les coses pitjors és tenir doble cara o doble llenguatge, cosa que és corrent en molta gent i que ho és sobretot en els polítics en època d’eleccions.

És corrent en polítics, però també ho és en molta altra gent i es fa servir molt entre companys de feina, entre amics o entre familiars. És de les coses que fan més mal perquè es diuen coses que no sempre són exactes i, a més, l’altra persona no hi és present i no es pot defensar. I deixa en mal lloc i bastant malparat el que té doble cara.

Deia que era normal en polítics però també ho és en altres àmbits. Des de fa uns dies em crida l’atenció el canvi de to, de cara i d’actitud de Mourinho, per exemple, encara que en ell es fa ben patent allò de que “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”. Ara sembla que vol posar la seva cara més amable i sembla també que hi ha un pla per a fer-li un” lífting” i retocar-li la cara. Però per més que ho vulgui dissimular mai perdrà la seva essència i el que realment hi ha darrere d’aquesta cara. Hipocresia? Un pla ben pensat? Em sembla que una mica de tot. De totes maneres la cara de pomes agres permanent d’aquests anys, la bilis que dístil.la i la mala llet que gasta li han deixat una petjada que li serà difícil treure-se-la de damunt. Sota la disfressa hi trobareu el de sempre i li continua sortint en el moment que abaixa les defenses.

Aquest home és com és i no té remei. Un préssec és com és i un codony és com és. No podem pretendre que el codony sigui dolç i el préssec aspre. Cada cosa és com és per la seva pròpia naturalesa i es fa difícil que canviï per més vestits de seda que li posin. La roba es compra, els perfums es compren, però la classe i l’educació no s’improvisen i aquest senyor  es veu que aquestes coses no les toca gaire perquè se li nota una falta de classe, una falta d’educació i un ego formidables.

A fi de comptes tenir dues cares no surt a compte i val més mostrar-se tal com hom és,i dir les coses que hom pensa i no fer massa fingiments perquè, a la llarga, sempre es veuen.

Tags: Valors

Deia MANUEL DE PEDROLO en

“Cròniques d’una ocupació” (Avui, 12 d’agost 1988)

“Un cos és viu mentre no ha emmudit tots els seus òrgans, mentre no s’ha paralitzat totes les seves funcions i no són aquestes funcions paralitzades que compten, sinó les que encara es troben en actiu i fan possible la recuperació de l’organisme. Catalunya, un cos malalt i que de generació en generació l’espanyolisme ha procurat agreujar per tal d’aprofitar-ne les despulles, té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat.”

Llibre "Cròniques – Manuel de Pedrolo"
Edicions El Jonc / 2007
El llibre Cròniques recull tot un seguit d’articles de Manuel de Pedrolo publicats al llarg dels anys 80 al Diario de Barcelona i al diari Avui, i que foren publicats anteriorment, per separat, com a Cròniques colonials i Cròniques d’una ocupació. En aquests articles, Manuel de Pedrolo hi denuncia les conseqüències que per als Països Catalans es derivaren d’aquella transició de pactes i renúncies, i alhora mostra el seu compromís inequívoc amb la lluita per l’alliberament nacional, per la independència, dels Països Catalans.
D’aquesta manera, els textos de Pedrolo que conformen aquest llibre descriuen, d’una banda, la misèria política dels primers anys d’aquella reforma  i la seua consolidació, que significà la frustració de bona part d’aquelles expectatives nacionals i socials covades en la dura lluita contra la dictadura, i de l’altra, l’ascens i l’expansió d’un independentisme d’esquerres i combatiu que intentaria plantejar alternatives i combatre el nou escenari polític fruit de la mal anomenada transició al llarg dels anys vuitanta.
Amb Cròniques Edicions el Jonc ofereix als seus lectors el primer títol del que serà la Biblioteca Manuel de Pedrolo que, amb el suport inestimable de la Fundació Manuel de Pedrolo, pretén recuperar l’obra i sobretot l’actitud política i vital d’un autor que, en paraules seves, mai renuncià a la plenitud de la seua cultura, és a dir, a bastir un discurs i una pràctica independentista.

Tags: Catalunya, Independència

Estem vivint un llarg període de vulnerabilitat social: ens havíem acostumats a un elevat grau de riquesa i de prestacions socials que possiblement ja no tornaran més. Ens estem enfrontant a creixents limitacions i no s’acaben de trobar camins perquè la crisi no s’ha sabut preveure i ens ha agafat amb els “pixats al ventre”, com se sol dir popularment.

Ni sanitat, ni ensenyament, ni feina, ni prestacions socials seran el que eren. Possiblement haurem de buscar prioritats i gastar els diners en algunes coses essencials i haurem de deixar el que considerarem secundari. Aquesta situació fa que els valors i les relacions humanes canviïn. La cultura del treball, de la producció, de l’austeritat, el valor de la paraula donada, o el de la tolerància cap a qui pensa o és diferent ja ha canviat i encara canviarà més. He  començat a sentir veus que tenen tuf de xenofòbia en persones que no eren xenòfobes. Es mira malament i amb poca tolerància coses que fins ara s’acceptaven amb certa normalitat. Som en temps dolents i no passaran tan fàcilment. la cosa durarà i serà llarga…

I aquest canvi com el podem definir? Aquestes noves actituds que està adquirint molta gent són progressives o regressives?  Aquests canvis que fins ara eres atribuïbles només al que en podríem dir “la dreta” ara els fa el que en diem “esquerra”, si és que hi trobem massa diferència entre dretes i esquerres o si són conceptes que ja han passat a millor vida.

Anem endavant o enrere?  Què cal acceptar com a necessari i què cal criticar com a injust? Els indignats amb què estan indignats? Qui són els indignats? Són preguntes que em faig i que ens caldrà fer a tots per tal d’entendre alguna cosa de les que passa. Perquè veig indignats a tot arreu i en tots els àmbits de la societat i sembla que tots tenen raó i tenen raons. Són temps de reflexió els que venen i són temps d’empassar-nos una medicina molt amarga perquè serà la única cosa que ens curarà.

El "progressisme" què és en aquests moments? Possiblement sigui retallar. Perquè toca i perquè no hi ha més remei. I s’haurà de retallar sense que l’ Estat de Dret es debiliti massa, veient com es fan servir les lleis i el dret i veient com s’exerceix el poder. Partits, corporacions, sindicats i tots els que tenen capacitat de pressió fan prevaldre els interessos particulars per damunt de l’interès comú, de manera que la solució als problemes sempre sorgeix des d’una visió parcial que deixa el ciutadà comú lliurat a la seva sort.

Arribarà el PP i arribarà amb majoria absoluta. Farà ell el que no han sabut o volgut fer els socialistes? No ho crec. Seguiran les retallades econòmiques perquè l’Estat del benestar no es pot mantenir. Però almenys hem d’evitar que no hi hagi retallades en les llibertats (cosa a les quals en són molt proclius) i que la qualitat de la democràcia no es deteriori més del que s’ha deteriorat i que amb l’excusa de la crisi no es retallin llibertats. Perquè la llibertat no és mai un valor relatiu. No ho oblidem.

Tags: POLÍTICA, SOCIETAT

ACTITUDS COOPERATIVES davant d’ ACTITUDS COMPETITIVES
La teoria de jocs ens ensenya que a la vida es produeixen dos tipus de jocs contraposats.

D’una banda, hi ha jocs competitius en els que per a que un guanyi, l’altre ha de perdre. Són els jocs que sumen zero: el que un guanya, ho perd l’altre. És la regla de la boxa. Hi ha un vencedor, per KO o per punts i hi ha perdedor. Vencedors i vençuts. Però hi ha molts altres jocs que no són competitius. Són els jocs que no sumen zero. Guanyen tots o perden tots. Són els jocs cooperatius.

Ens pensem, però, que tots els jocs que ens planteja la vida són competitius. Hem identificat la paraula "guanyar", amb guanyar a un altre, amb guanyar a costa d’un altre. Quan, en realitat, de la manera que més es guanya, és treballant en equip, col · laborant uns amb altres pel bé comú. Guanyar no és sinònim de guanyar-ho "tot", quan n’hi ha prou amb guanyar una bona part. El millor no és enemic del bo. Una actitud vital moderada veu amb complaença l’èxit compartit. Les actituds agressives, maximalistes, que no s’acontenten amb guanyar prou, ni prou, solen acabar sent competitives. I no s’acontenten amb guanyar ni tan sols molt, sinó que busquen el més, sempre més més que els altres.

La postura veritablement intel · ligent és l’actitud constructiva, cooperativa, la de qui vol i treballa pel bé comú. És una actitud generosa i solidària la de qui vol participar de l’èxit de l’equip.

Ens han educat, generalment, en la competència més ferotge. Però la postura purament competitiva és del tot indecorosa, sobretot si es defensa amb l’argument indigne que si no guanyo jo, aquí no guanyarà ningú.

EN UN MÓN de murris NINGÚ GUANYA.

Massa sovint, el murri es troba amb un altre murri i tots dos surten escaldats. L’ambició forada el sac.

Perquè l’estafador tingui èxit, els altres han de ser confiats. És paradoxal, però només un malvat desitja que els altres siguin bona gent. Perquè si tots van a enganyar, si tots surten a guanyar només ells, ja se sap el que passa: tots surten perdent. No hi haurà bé comú, si la bossa del frau fiscal s’engrandeix fins a l’infinit. Quan la corrupció és generalitzada, es fan fins i tot inútils les ajudes exteriors. En un món de guerres i mort, tot es gasta en armes de mútua destrucció.
L’estampa idíl·lica del poble en què ningú tanca casa seva amb clau i deixa el cotxe obert "perquè aquí no hi ha perill de robatori" va quedant-se en llegenda, digna de recordar. Una imatge més actual és, per desgràcia, la de la urbanització amb barrera i vigilant, vivint entre reixes i sense que ningú es fiï de ningú.

Tots reconeixen que és millor cooperar que lluitar entre si. Però costa fer-ho.

CONFIAR ÉS ARRISCAR.

L’acte de confiança suposa una actitud oberta, cooperativa, no conservadora, arriscada. Però la confiança es guanya poc a poc, arriscant en situacions i quantitats cada vegada més importants.

L’home confiat és el que arrisca moderadament. L’audaç arrisca per sobre del que marca la prudència. L’ingenu arrisca sense límit, inconscientment.

És una sort disposar d’una família, d’un grup d’autèntics amics, d’una comunitat, de qualsevol àmbit privilegiat on ens puguem moure confiadament.
L’actitud més generosa aparta l’enveja i s’alegra amb l’èxit, de vegades exclusiu, dels altres.
I treballar desinteressadament pel bé dels altres desemboca en un bé comú, que finalment és compartit per tots, nosaltres inclosos.

http://www.feadulta.com/index.htm

Tags: SOCIETAT, Valors

Tal com diu Eduardo Galeano –autor a qui jo admiro molt-

“Uno escribe a partir de una necesidad de comunicación y de comunión con los demás, para denunciar lo que duele y compartir lo que da alegría. Uno escribe contra la propia soledad y la soledad de los otros”.

Hi estic força d’acord  amb aquest text, però no del tot. Jo crec que s’escriu per necessitat. Encara que ningú et llegeixi i encara que sàpigues de cert que ningú llegirà mai allò que escrius. Tots hem començat escrivint poemes en la nostra joventut, amagant-los perquè ens feia vergonya que els demés els llegissin i, possiblement, acabant estripant-los. Però els escrivíem perquè ens sortia de dins; per necessitat.

Escriure ens ajuda a conèixer-nos, ajuda a explicar-nos i ajuda a explicar el que ens envolta. Ajuda a explicar el món i la nostra situació personal en un moment determinat en aquest univers en el que vivim, que ens fa viure i pensar d’una manera determinada.

Escriure, algunes vegades és un diàleg entre nosaltres i el que ens envolta i altres vegades potser és un monòleg amb nosaltres mateixos. És un continu rumiar (com les vaques) tot el que tenim dins l’estómac o dins el cor.

Aquest blog parteix d’aquesta necessitat i a vegades és monòleg, altres diàleg i altres és simplement plagi confessat públicament de coses que han dit altres i que a mi m’han agradat i que vull compartir.

Aquest blog neix de les ganes de dir coses, d’observar la realitat -si pot ser, poc a poc- i dir-hi la meva.  Per això el blog es diu A PEU i té com a subtítol : “Caminant a poc a poc s’observa millor la vida”. I, és clar, moltes vegades també hi ha la necessitat de compartir tot això amb altra gent que pot pensar igual o no. D’aquí la gràcia dels comentaris.

Tant de bo puguem seguir compartint per molts anys!

Gràcies a tots.

Tags: Blogs

Aquesta és la captura de pantalla que he fet avui del tauler del meu blog. Aquestes són, doncs, les curioses dades del meu blog al dia d’avui:

999 Entrades al blog

888 Comentaris

Un munt de temes més o menys ben escrits i un munt d’hores passades al blog.

A PEU vol ser un blog sense pretensions de cap mena. És un blog humil, senzill, obert a qualsevol tema i –per tant- potser una mica superficial. No sóc especialista en cap tema, no sé molt de res i molt poc de moltes coses. Per tant, no hi veniu a buscar gran cosa que no hi trobareu res que valgui massa la pena.

El dia de Sant Bartomeu –o sigui el 24 d’Agost- de 2008 començava e escriure el meu primer post que deia així:

Hola a tothom.

M’agrada anar a peu. No sóc un gran caminador, però m’agrada passejar. Trobo que és la manera de veure i observar millor les coses, les persones, els paisatges. I, entre tant, vas pensant… El bloc voldria que em servís per passejar per la vida, tot observant-la, i fer de tant en tant algun comentari gens pretensiós. Simplement dir el que penso. I si algú vol fer-ne un comentari, serà molt ben vingut.

Vol dir que ja fa tres anys que tinc el blog. Acabava d’arribar del Delta de l’ Ebre on havia passat uns dies de vacances. feia temps que llegia blogs i m’hi havia enganxat una mica. Durant aquells dies em vaig decidir a obrer-ne un, cosa que vaig fer tant aviat com vaig arribar a casa, amb molta il·lusió, amb moltes ganes, però també amb total desconeixement d’aquest mitjà.

I aquí em teniu! Demà, si Déu vol, escriuré el post número 1000. No serà cap post especial ni penso dir res de l’altre món, però sí que m’ha fet gràcia fer-ho notar. Els números rodons sempre tenen alguna cosa d’especial. O potser no en tenen res d’especial, però som nosaltres que els hi donem un significat. Potser és la il·lusió que ens fa…

No me’n penedeixo gens ni mica d’haver-lo començat, ni he sentit –encara- la temptació de deixar-lo. Tot al contrari: hi he passat molts bons moments i crec que m’ha servit de teràpia. Com que no esperava res, tampoc m’he sentit defraudat de res. M’hauria agradat tenir més comentaris per tal de poder debatre opinions i punts de vista. És veritat que algunes vegades n’he tingut algun que no s’ha fet públic perquè m’ha arribat via Mail. Però estic content dels que he rebut i dono les gràcies a tots els que, de forma assídua o ocasional, hi han entrat i segueixen entrant-hi. Alguns sé que em seguiu amb molta fidelitat perquè m’ho heu dit personalment i m’heu animat a continuar, sense entendre de la meva part què és el que hi trobeu exactament per seguir al peu del canó. És igual. A vegades fem les coses sense massa raons i sense motius explícits.

Per tant, seguiré mentre en tingui ganes i vosaltres també seguiu llegint-me mentre en tingueu ganes. Ni jo, ni vosaltres, ens hem de sentir obligats a res.

Moltes gràcies.

Tags: A PEU, Blogs

El “hornero”  (Furnarius) és  un gènere d’aus que es troben a Sud Amèrica i s’anomenen així perquè el seu niu té forma de forn de fang. Es poden trobar al Brasil, Uruguai, Paraguai, Bolívia, Equador, República Dominicana i Argentina (que la té com a au nacional).

Segons el país se la coneix amb diversos noms: hornero, casero, Alonso García, alonsito, joão-de-barro o forneiro i encara amb alguna altra denominació.

El més característic d’aquest ocell és la manera com fa el niu i la gran feina que hi posa, com podreu comprovar si mireu el vídeo que us mostro. L’interès que posa el hornero en l’elaboració del seu meravellós niu exemplifica la profunda virtut de treballar amb alegria i humilitat. Per a la seva construcció, la parella treballa contínuament, des del matí al crepuscle, i utilitza fang, arrels, palletes, fem o crinera de cavall, tenint el seu pic com a única eina. Amb temps favorable i disponibilitat de fang (4 o 6 kg) acaba el seu niu en 6 o 8 dies, en condicions menys favorables trigarà 15. De tant en tant, el hornero fa una parada en la seva feina, i la seva parella es posa al seu costat, aleshores canten i aletegen com si ho volguessin celebrar.

El niu, un cop sec, adquireix gran resistència. L’interior està dividit per mitjà d’un envà en dues zones: una major, on s’instal·larà la càmera de cria, i una anterior, més petita, que és la continuació de l’entrada.

Per què us parlo avui del hornero? Doncs perquè la construcció d’un blog trobo que és -més o menys- com la construcció d’un niu: esforç continuat, feina menuda i senzilla, passar-se moltes estones rumiant, buscant o escrivint i esperant sempre que el resultat sigui bo, cosa que no s’aconsegueix sempre.

Aquest blog s’acosta als 1000 posts i he pensat que una forma de celebrar-ho és recordant tot l’esforç que hi he anat posant, talment la construcció d’un niu d’ hornero que, per cert en tinc un a casa i sempre l’he trobat una obra admirable en tots els sentits.

Tags: Blogs, hornero

Del blog “EL HERMANO CORTÉS”

http://blogs.periodistadigital.com/hermano-cortes.php

En la vida a vegades cal fer un RESET….

En la feina, en les relacions personals, en els estudis…

fins i tot al nostre cervell li aniria bé fer algun RESET de tant en tant…

I trobo que on és urgent fer un RESET és a l’ Església, tal com retrata de forma genial en dibuixant CORTÉS en aquesta vinyeta.

Tags: Església

Agradarà més o menys Duran i Lleida… Agradarà més o menys la seva calculada ambigüitat en molts temes i aquest tant seu "savoir-faire"  entre bastidors… Però no es pot negar que aquesta vegada ha parlat clar i català i no ha agradat massa segons on. Però ell s’hi ha refermat. I no és nova la seva opinió sobre aquest tema perquè ja fa temps que ho ve dient.

I ho venim dient tots els que tenim una mica de sentit comú: em refereixo al PER (Plan de empleo rural) d’Andalusia i Extremadura. La cultura de la subvenció està tan instal·lada en aquestes zones d’Espanya que no saben fer altra cosa que anar-la conservant per anys i panys. No ego que per unes circumstàncies determinades podria ser bo i necessari. Tenir-ho establert com a costum ja no és bo ni just. És, fins i tot, contraproduent encara que ells no heguin i vulguin presentar-ho de forma bonica.

I això no ho diem només els catalans. Ho diu tothom que tingui una mica de sentit comú. Ho diuen des d’ Andalusia mateix. O, si no, mireu el que diu el blog OPINA SEVILLA i veureu com es veu el famós PER des de ben a prop. Us animo a que perdeu cinc minuts llegint el post EL PER Y LA POBREZA DEL MUNDO RURAL ANDALUZ on explica amb tota mena de detalls què és el PER i com funciona. Quedareu esparverats si encara no ho sabíeu…

El PER és un pla anacrònic, fet i mantingut per gent que no té ni imaginació ni idees i que a qui més perjudica és als pobres i a qui més beneficia és als terratinents i cacics d’aquests regions. Aquests senyors tothom sap –perquè és públic i notori- que firmen “peonadas” fent trampa en benefici propi perquè d’aquesta manera poc pagar molt menys als seus treballadors quan els necessita. El PER no fomenta l’ocupació i crea persones passives que no els cal buscar feina perquè cobren més no treballant. Els pagesos de la resta de l’ Estat també necessiten subvencions i no els en donen pas massa. O tots moros o tots cristians, com s’acostuma a dir, no us sembla?.

Tags: Duran i Lleida, PER, POLÍTICA

Amb el títol he volgut fer, esclar, un joc de paraules. Perquè el paper o, si voleu, el paperot que fan en general els partits polítics quan venen eleccions és de teatre còmic: de tan riure fan plorar. Tots. O quasi tots. Ara s’acosten eleccions i aquí cadascú farà el seu paperot de sempre. Ja veureu com canviaran poques coses: diran coses que saben que no faran, faran coses que vorejaran el ridícul, debats on en lloc d’idees només hi haurà dards enverinats i prometran i prometran fins a la sacietat. Faran el seu paper, o més aviat faran el seu paperot de sempre per tal d’entabanar-nos i rascar un vot aquí i un altre allà .  Ens tornaran a avorrir i fastiguejar per uns quants dies, ja ho veureu.

Quasi tots els partits saben fer el seu paper molt bé, però sobretot el saben fer els dos grans, el PP i el PSOE, perquè són els que en treuen més rendiments. Un paperot ben trist, per cert, perquè en un munt de coses són calcats i tenen el mateix defecte visual que els hauria de fer passar obligatòriament per l’oculista: la seva visió perifèrica la tenen molt reduïda. Són com els rucs, que porten aclucalls per poder mirar només endavant, cap al centre i amb una visió molt focalitzada en dues o tres coses. La seva capacitat no dóna per gaire més- Per tant, els “pobrets perifèrics” seguirem sense existir perquè seguirem invisibles. Ja sabeu allò de que el que no es veu, no existeix. Ells miraran –curts de vista com són- només allò que creuen important per a ells. Ras i curt: allò que els doni vots o, dit d’una altra manera: allò que no els en resti massa(escollir el corredor central enfront del corredor mediterrani n’és un exemple fefaent per tal de que la majoria d’espanyols no s’emprenyin massa). Tot el perifèric és secundari encara que són els perifèrics qui els omplen la menjadora. L’important és el centre i per això no han deixat mai de ser centralistes. El rovell de l’ou seguirà sent Madrid i mai deixarà de ser-ho perquè d’altra forma seria un trasbals i un pecat massa greu. També en això seguiran fent el paperot de sempre.

I parlant de paper, us proposo un joc: M’he entretingut a buscar noms de tipus de paper diferents. El joc consistiria en atribuir un partit a un tipus de paper determinat, com per exemple:

Paper recuperat: El PP on s’hi han acollit deixalles d’antics partits (sobretot del franquisme).

Paper de calc: El PSC en relació amb el PSOE: calcats!

Paper autoadhesiu: ERC amb el tripartit. Ha costat desempallegar-se’n!

Paper de bombolla: Batasuna i altres partits respecte als diversos governs de torn

Em proposeu noves semblances? Comencem el joc? Heus aquí un munt de papers:

Paper d’ Acetat,

Paper d’Aquarel·la

Paper Albal o d’Alumini

Paper Autoadhesiu

Paper Auto copiant

Paper Basik

Paper Bíblia

Paper de Bombolla

Paper de Carta

Paper de Calandratge

Paper de Calc

Paper Carbònic

Paper de Ceba

Paper de Cel · lofana

Paper de Xarol

Paper de Cuina

Paper de Colors

Paper Couché

Paper Crespó

Paper Quadriculat

Paper d’ Embalar

Paper d’Estrassa

Paper Estucat

Paper Fi:

Paper Fluorescent

Paper Fotogràfic

Paper de Fumar

Paper Higiènic

Paper Kraft

Paper Làser

Paper de Paper de vidre

Paper Manila

Paper de Marca Major

Paper Metal·litzat

Paper Mil.limetrat

Paper Moneda

Paper de Multicopista

Paper d’ Offset

Paper Pegatina

Paper Pergamí

Paper de Diari

Paper Pinotxo

Paper Pre-engomat

Paper Reciclable

Paper Recuperat

Paper a Ratlles

Paper de Regal

Paper rocós

Paper Rugós

Paper Setinat

Paper Assecant

Paper de Seda

Paper de Seguretat

Paper de Tapís:

Paper Tela

Paper de Vellut

Paper Tèrmic

Paper Tornassol

Paper Transfer

Paper Vegetal

Paper Verjurat

Paper Vinil

Tags: POLÍTICA

Abans de Pregar … PERDONA
Abans de Parlar … ESCOLTA
Abans d’ Escriure … PENSA
Abans de Gastar … GUANYA
Abans de Rendir-te … PROVA-HO

Les teves PARAULES, els teus SOMNIS, i els teus PENSAMENTS tenen el poder de crear condicions en la teva vida.
Del que parlis, n’obtindràs.

Si segueixes dient que no suportes la teva feina, pots perdre-la.
Si segueixes dient que no suportes el teu cos, el teu cos pot emmalaltir
Si segueixes dient que no t’agrada el teu cotxe, el teu cotxe se’t pot espatllar.
Si segueixes dient que estàs fent fallida, segur que fas fallida.
Si segueixes dient que no pots confiar ningú, sempre trobaràs algú a la teva vida que et farà mal o et trairà.
Si segueixes dient que no trobes feina, seguiràs desocupat.
Si segueixes dient que no pots trobar algú a qui estimar o que cregui en tu, els teus pensaments atrauran més experiències negatives confirmant així els teus pensaments.
Fes els teus pensaments i les teves converses més positius i cuida’ls amb fe, esperança, amor i acció.

No tinguis por de creure que pots tenir el que tu vols i mereixes .

Observa els teus ‘Pensaments,’ Es convertiran en paraules.
Observa els teus ‘Paraules’, Es convertiran en accions.
Observa els teus ‘Accions’, Es convertiran en hàbits.
Observa els teus ‘Hàbits’, Es convertiran en caràcter.
Observa el teu ‘Caràcter’, Es convertirà en el teu ‘Destí’

Així …. Per prevenir qualsevol obstacle … Aconsegueix el teu propi camí!
¡Gaudeix cada minut de la teva vida!!
Quan el filòsof assenyala la lluna, el ximple es fixa en el dit.
Si no t’agrada el que reps, revisa molt bé el que estàs donant.
No estiguis ocupat tot el dia … Descansa i comparteix.

Quina COSA MÉS ESTRANYA QUE ÉS L’HOME:

-NO DEMANA NÉIXER

-UNA VEGADA NASCUT, NO SAP VIURE

-UNA VEGADA VIU, NO VOL MORIR

(Tret de la xarxa i no conec l’autor)

Tags: PSICOLOGIA

Fa uns anys que pràcticament no miro la tele. Per tant, no puc opinar massa sobre els programes que fan, ni sobre la seva qualitat. Darrerament, si m’interessa algun programa en concret el miro després per internet. Una gran cosa això de poder mirar TV a la carta, no trobeu?

Però avui llegia que ha sortit una pàgina de Facebook (que ha tingut força èxit) que s’anuncia amb aquesta foto que us poso més amunt. Trobo que està prou bé i és molt encertada. Des del seu inici Tele5 sempre s’ha caracteritzat per ser el contenidor d’escombraries millor de tots. Allà hi trobareu tot el millor, però en dolent. És el Top Ten de la porqueria.

Però no és la única cadena. Es parla d’ Intereconomia, Tele Madrid, de Canal 9 i d’alguna altra més, que lluiten per ser tan dolentes com Tele5. I no només és la televisió qui corre per aquests camins. Hi han emissores de ràdio que Déu n’hi do l’aferrissada competència que li fan en baixa qualitat! La Cope n’era un bon exemple. Ara diuen que s’ha moderat una mica però que encara conserva força tics d’aquells temps de Losantos i CIA i que encara hi queda gent que destil·la bilis. Un altre que destil·la tones de bilis és l’ínclit Carlos Herrera des de Onda 0, on l’altre dia va carregar contra la Rahola i –ja de passada- contra Catalunya i els catalans. Ja s’ho faran!

Segurament que si en féssim una mica de seguiment no acabaríem. Però jo sóc d’aquells acèrrims fidels a poques emissores. Potser tres o quatre i prou: un parell de generalistes, una o dos de notícies i un parell més de música clàssica. Penso que no val la pena fer-se mala sang escoltant segons qui i segons què.

I també passa el mateix amb els llibres. No tot és or el que lluu. D’aquesta foto de més amunt jo diria que algun llibre per mi ja es pot suïcidar que no ploraré gens ni mica… Perquè no cal ser càndids i pensar que la majoria de literatura és bona. Actualment es publica molt –massa- i hi ha de tot i, com a tot arreu; més que mai, cal obrir una mica els ulls i triar. Jo el que acostumo a fer és a deixar-me aconsellar i seguir una mica les crítiques que surten, sobretot si són d’algun crític a qui jo hi tingui confiança. I així i tot em trobo amb algun fracàs ben sonat. És clar que tot són gustos i, com diuen, sobre gustos no hi ha res escrit. Ara que les nits començaran a fer-se llargues haurem de començar a prendre’ns temps per llegir una mica més.

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Aquests dies llegíem als diaris que el Govern vol fer un pla per recuperar valors com la tolerància, l’esforç, l’autoestima, la solidaritat o el respecte. No estaria malament que s’hi treballés en profunditat i s’hi destinessin esforços perquè hem arribat a un moment en què alguns valors dels que consideràvem importants sembla que ja no valguin res. La realitat quotidiana ens ho fa palès i la degradació es veu al carrer, a les comunitats de veïns, a l’esport o als llocs d’esbarjo. La mateixa policia moltes vegades ja ni en fa cas i no apareix quan hi ha algun conflicte. Algú ha dit que ja se senten impotents i no donen l’abast. No ho sé.

El filòsof Immanuel Kant deia que "en termes legals, un home és culpable quan viola els drets d’altres. En ètica, ja ho és en el moment que pensa fer-ho." Quan érem petits a casa nostra o a l’escola ens parlaven de valors dient-nos que havíem de ser honestos, respectuosos, justos i responsables. Potser no ens parlaven de valors, però ens deien que si trobàvem  el llapis del  company a terra li tornéssim, que no havíem de fer bretolades, que no podíem molestar els veïns i, com aquests, una sèrie d’exemples que com nens se’ns feia pesat escoltar un dia sí i un altre també. Llavors no pensàvem que tots aquells sermons es convertirien en les principals eines que com a éssers humans tindríem per caminar per la vida.

A vegades penso com una persona pot tenir valors si ningú els hi ha ensenyat. O com pot tenir els valors de la nostra societat si ell ve d’una societat on els valors són totalment uns altres. Per tant, hi ha molta feina a fer perquè durant anys s’ha deixat de fer i, a més, tenim tot un munt de gent que no coneix com és la nostra societat perquè ningú els hi ha ensenyat.ç

I potser ens vindrà bé a tots recordar de nou certes coses que teníem apreses però també oblidades. Tots sabem el que hauríem de fer però no pas sempre ho fem. Sembla que els fraus, les estafes econòmiques, les promeses que mai s’acompliran i coses semblants, actualment ja no només no es veuen malament sinó que formen part de la cultura dels negocis i de la picaresca acceptada per la nostra societat. Molts, fins i tot se’n venten de ser tan “espavilats”!

Per tant, benvingut aquest pla que el Govern vol posar en pràctica. I que comenci ben aviat que és molt urgent! No podem oblidar
que si tenim valors i els considerem importants per a la nostra vida tard o d’hora rebrem un premi per això. Perquè, com deia Marc Tuli Ciceró “l’honradesa és sempre digna d’elogi, tot i que no reporti utilitat, ni recompensa, ni profit”.

Tags: Valors

Resum de l’obra “El Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril”. Escrita per Fra Miquel Agustí,Prior del Temple de Perpinyà, -nascut a Banyoles el 1560 i mort el 1630- el 1617 amb una única edició en català i successives edicions en castellà. Es tracta d’una obra fonamental per la història de l’agricultura, ramaderia, economia agrària, així com l’etnobotànica, farmacologia, producció de mel i seda, manescalia així com de la llengua catalana. Coneguda inicialment, amb cert to despectiu com a “Llibre del Prior” o “Libro del Prior”.

El professor Xavier Luna i Batlle, Departament de Filologia Catalana de la UAB, que ens ha cedit l’exemplar i n’ha fet la introducció d’on exposa que, malgrat tractar-se d’una compil.lació d’escrits,  la font principal de la publicació es deu a l’obra “L’agriculture et la maison rustique” dels metges Charles Estienne i Jean Libéault, llibre clàssic de l’edat moderna occidental publicat en llatí el 1554 i traduït al francés el 1564 amb l’avantítol a l’anglés com “The Countrey Farm”. Es en l’edició de 1606 en que es va fonamenta la traducció de Fra Miquel.

L’obra d’Agusti ha patit així mateix una controvèrsia considerable tenint en compte que se l’ha acusat directament de plagi de l’edició francesa. Aquesta acusació no es pot fer tant fàcilment en el context del segle XVII ja que era una pràctica habitual copiar fragments de textos sencers i adaptar-los a la realitat del moment. El mateix Estienne atribueix els seus textos a fonts clàssiques que podien ser ben be vincular-se ambVarró o Columel.la.

L’autor banyolí traduí literalment l’edició francesa, si be reduint part del text original i incorpora informació relativa a les terres catalanes, especialment a les del nord-est anterior al Tractat dels Pirineus. No obstant, l’estructura de l’obra es bastant diferent que l’original en francès. Si be en l’edició original tot dona voltes sobre la casa, com un element de modernitat que pretén entroncar amb els clàssics: 1. Casa com a centre vital, 2. Jardí  amb herbes d’us curatiu i culinari, 3. Hort de fruiters, 4. Prats de pastura, 5. Camps de gra, 6. Vinya, 7: Bosc per la fusta i la cacera; mentre que en l’edició catalana la línia argumental es el temps i la seva predicció, i tant sols en el llibre tercer apareix la casa com a argument principal.

Un altre aspecte diferenciador entre ambdues edicions es que en la catalana apareix el terme “secret” segurament com a “manera de fer”, “allò que s’ha de saber” o també pel gust barroquitzant del moment. Una altra versió seria l’explicada pel mestre Emili Giralt que l’atribueix a Antoine Mizauld (1520-1578) autor de “Phaenomena sive aeriae ephemerides”.

El destinatari de l’obra, a diferencia de l’edició francesa en que apareix el “fermié” o masover, es en la catalana el “pare de família” que s’ha d’ocupar personalment de tot el que te al seu càrrrec -el terme masover es d’aparició mes tardana a Catalunya. Aquest “pare” ha de ser versat en les feines de casa (mestressa), medicina i manescalia, i l’ofici de pastor. Es concep el món agrari com un tot capacitat d’autoabastir-se, amb capacitat per vetllar per tots els temes de producció, profilaxi, i curació de bens, animals i persones. Segons el mestre Giralt es tracta d’un “Vademècum agropecuari i farmacopea domèstica”.

Per altra banda, tenint en compte l’objectiu d’aquest blog, també convé incidir en l’altra part del títol “pastoril”: es tracta d’una obra en que hi te una significació especial tot allò relacionat amb les explotacions ramaderes i per extensió a tot tipus d’animals vinculats a la granja com poden ser gallines i aviram en general, conills, porcs, bous i mules, abelles i cucs de seda. I relacionat amb les espècies ramaderes hi te una importància destacable la predicció del temps a partir del comportament dels animals.

En efecte, el títol “pastoril” queda identificat amb l’explotació del bestiar en general i s’explicita en el fragment: “ofici pastoril, ço es en nodrir tota mena d’animals domèstichs, axí terrestres com volàtils, ab llur descripció en particular de quiscú d’ells y de llurs malaltias, ab la menescalia per a curar-los” [fol 143r]. Hi trobarem diferents punts de vista que afecten als animals de granja com: característiques que afavoreixen una bona producció animal, la cura i profit dels mateixos, maneres de curar les seves ferides i malalties; així com els perills que amenacen al bestiar com els atacs del llop. Dona també amb molta cura,i entre moltes altres informacions, recomanacions precises pels pastors i mossos de quadres.

Podeu consultar aquesta edició:

Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica y pastoril / [Miquel Agustí].- [Vilafranca del Penedès : Edicions i Propostes Culturals Andana], cop. 2007.-XXXI p., 194 f., [12] f. : il. ; 31 cm.- Facsím., Barcelona : en la estampa de Esteue Liberôs, 1617.- ISBN : 9788496995000 (cart.).- Proleg (atipic) / Emili Giralt i Raventós – vii – ix ; Introducció / Xavier Luna i Batlle – p: xi-xxxi. A les biblioteques universitàries catalanes.

Edicions digitals:

– Edició en línia en castellà 1712

– Edició en línia en castellà 1722

Bibliografia complementària:

– Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril / Miquel Agustí ; estudis preliminars de Lluís Argemí … [et al.].- Barcelona : Alta Fulla, 1988.- 45, [424] p., [1] f. pleg. de làm. : il.; 30 cm.- Estudis preliminars: Presentació / Lluís Argemí- p: 5-10; “La Gàbia gran no fa millor l’aucell”: l’arquitectura rural postremença i el “siti i forma de la casa” segons Miguel Agustí / Joaquim Garriga – p: 11-20; El “Llibre dels Secrets d’Agricultura” i la prosa catalana del barroc / Modest Prats i Albert Rossich – p: 21-38; Les Edicions del “Prior” / Amadeu J Soberanas – p: 39-45.- El podeu localitzar a biblioteques universitàries catalanes

– Variacio historica i dialectal dins els SECRETS d’AGRICULTURA (1617) de Miquel Agusti / Xavier Luna.- a: Miscel·lània Joan Veny, Josep Massot i Muntaner, Volum 5 / Josep Massot i Muntaner.- L’Abadia de Montserrat, 2004.- ISBN 8484154475.- Parcialment en digital

– Els tractats d’agricultura i l’alimentació pagesa a l’època moderna / Maria Mercè Gras i Casanovas, M. Àngels Pérez i Samper.- Estudis d’Història Agraria.-Any: 1999 Núm.: 13.- p. 63-106

– Les fonts del Llibre dels secrets d’Agricultura de Miquel Agustí. El MS754 de la Biblioteca de Catalunya i el MS291 de la Bibliothèque Nationale de France / Maria Antònia Martí Escayol.-   a:    Afers. Fulls de recerca i pensament 2008 ,Vol.23,Num.60 .- p: 289-312

– Un record per a Miguel Agustí, autor del “Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril” / Vila, Pep.- a:     Revista de Catalunya 2000 ,Num.153.- p: 125-141

– La veterinària a Catalunya durant el segle XVIII, un article d’Alfons Zarzoso (Quiro news 25/10/2008)

Vol 3. Edat moderna / coordinadora, Eva Serra ; autors, Manuel Ardit … a:  Història agrària dels Països Catalans / director: Emili Giralt i Raventós ; coordinador: Josep M. Salrach Publicació Barcelona : Fundació Catalana per a la Recerca [etc.], 2004-2008.- El podeu localitzar a biblioteques universitàries catalanes ,i parcialment a google books en previsualització limitada

Tags: Agricultura, Ecologia