A PEU

"Va començar el segon interrogatori. Va ser semblant a l’anterior, encara que amb diferències: els cops als braços i les cames anaven acompanyats de cops als genitals i al cap; aquests últims es van efectuar amb una guia de telèfons. També em pegaven cops plans a les orelles amb les mans mentre no paraven d’insultar-me. Durant l’interrogatori em van fer agafar amb la mà uns cables i em van dir que estaven connectats a una bateria de camió i que si no deia el que ells volien connectarien el camió".

Aquest és una part del relat que el periodista PERE MARTÍ fa al diari ARA d’avui de les tortures que va patir un dels detinguts en l’anomenada operació Garzón, que va consistir a detenir 45 independentistes entre el 29 de juny i el 14 de juliol del 1992, pocs dies abans de la inauguració dels Jocs Olímpics.

L’operació del jutge Garzón va aixecar una onada d’indignació ciutadana, no només per la percepció que era desproporcionada, sinó també pel tuf polític que amagava: frenar la reivindicació independentista durant els Jocs .

Però el que va aixecar més polèmica van ser les tortures que van rebre els detinguts a les dependències de la direcció general de la Guàrdia Civil a Madrid. Molts d’ells, quan van passar a l’Audiència Nacional a declarar davant de Garzón, van denunciar les tortures i fins i tot van mostrar al jutge les seqüeles físiques que tenien als braços, a l’esquena o a la panxa. El jutge no es va creure les denúncies i no va obrir cap investigació. L’aleshores director general de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, avalava la decisió del jutge: "No s’ha detectat cap lesió procedent de maltractaments. Els detinguts de Terra Lliure són terroristes, i no pas àngels de la caritat i, per tant, el fet que se’ls emmanilli és raonable perquè els hem trobat cloratita i armes". Tot això ho va dir abans de ser processat per corrupció i fugir a Laos.

Al judici, el fiscal va demanar l’indult, total o parcial, per a la majoria dels detinguts i només 18 dels 45 detinguts van ser condemnats a penes lleus. Però els processats no van desistir i van portar les seves denúncies al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, que el 2 de novembre del 2004 els va donar la raó i va condemnar l’estat espanyol per tortures. El ressò social d’aquest cas va laminar la credibilitat de Garzón a Catalunya i ara que el jutge ha estat apartat de la carrera molts li han retret aquell episodi.

Exactament és el que vull retreure-li jo. Entre les moltes coses bones que, sens dubte ha fet, n’ha fet moltes de dolentes, que també s’haurien de posar a la balança. El que passa és que mentre va ser un jutge estrella tothom li reia les gràcies, ningú gosava aturar-lo, el govern l’usava en profit propi i ningú li retreia res (bé, algú sí). Però poc ressò se’n feia l’opinió pública dels retrets, encara que anava col.leccionant enemics pel camí. Són els que ara li han caigut al damunt, potser de forma injusta i per actuacions prou  discutibles.

Jo ja havia parlat tres vegades del jutge Garzón perquè es veia venir el que finalment ha passat. Podeu veure-ho a

-El 7 d’abril de 2010 : MEMORIA SELECTIVA DEL JUTGE GARZÓN.

– El 25 de gener de 2010: Jutge de vius i morts.

– El 17 de Febrer de 2010: Veure passar el cadàver del teu enemic.

Fins aquí hem arribat. Que ha estat injusta la condemna? Potser sí. Però un jutge de la talla d’ell havia de saber i calibrar millor fins on podia arribar i què podia fer. Als seus enemics només els ha calgut esperar l’ocasió propícia…

I una vegada més queda patent com n’és de galdosa la justícia espanyola, que sembla no tenir criteris o que els criteris són molt esbiaixats. Tant esbiaixats, que acaben fent perdre tota la confiança en la justícia que moltes vegades fa pagar justos per pecadors i que sabem que els poderosos se n’escapen prou bé.  I -el que és pitjor- sembla que ningú vol fer res per arreglar-la.

CARLES BONAVENTURA I CABANES, en un treball que va obtenir el PREMI BARNILS titulat “El llarg camí per eradicar la tortura” (http://www.proutortura.net/cami-eradicar-tortura.pdf) , ja ens explica que encara avui es donen massa episodis injustos que queden impunes i on tothom mira cap a una altra banda. “Els maltractaments i les pràctiques degradants contra els detinguts encara persisteixen en ple segle XXI, també en estats del Primer Món com l’espanyol, en els quals, almenys sobre el paper, regeix l’estat de dret. Malgrat els silencis oficials, la pràctica de la tortura no és exclusiva dels països subdesenvolupats i sotmesos a règims dictatorials brutals. En el Primer Món, i també a l’Estat espanyol, els governs de la majoria d’estats "democràtics" no han renunciat a uns mètodes que els permeten obtenir informació d’una manera ràpida i efectiva encara que sigui a costa de vulnerar els principis més fonamentals, la Declaració de Drets Humans i els mateixos textos legals de què es doten les democràcies occidentals per salvaguardar l’estat de dret. Les denominades per algú en el seu dia "clavegueres de l’Estat" en la majoria dels casos continuen vigents”.

I, per acabar, deixo tres entrevistes prou interessants perquè les llegiu quan tingueu una mica de temps:

 
1.-JOSEP POVEDA. Portaveu de l’Associació Memòria Contra la Tortura
"Per derogar la legislació antiterrorista tan sols cal voluntat política"
– Com és que un cop guanyat el cas al Tribunal d’Estrasburg van decidir continuar la lluita contra la tortura a l’Estat espanyol?
– "Abans que es dictés sentència, ja havíem iniciat els tràmits per constituir l’AMCT. L’associació és l’eina nascuda de la voluntat d’un grapat d’independentistes detinguts i torturats el 92 per dur a terme el compromís d’eradicar la tortura. La sentència favorable va ser una victòria de la qual podem treure i aportar una interessant experiència."
– Quins són els objectius de l’AMCT?
– "La finalitat de la nostra entitat és l’eradicació de la tortura. Per fer-ho hem previst treballar en diversos àmbits en suport a les víctimes tant jurídicament com psicològicament. La denúncia d’aquesta pràctica per contribuir a sensibilitzar l’opinió pública i mantenir la memòria col·lectiva són dos altres aspectes en què es basa la nostra tasca."
– A part de la proposició no de llei aprovada al Parlament i de la moció subscrita pel Congrés dels Diputats que més han fet fins ara?
– "Ens hem presentat com a acusació popular en els processos de Sergio López, detingut i torturat durant la Cimera Europea del 2002 celebrada a Barcelona, i de Jordi Vilaseca, del cas de Torà. Estem col·laborant en l’organització del I Encontre de Víctimes de Tortures, que es farà a l’octubre a Barcelona, organitzat per EXIL. I hem traduït al català el Protocol d’Istanbul, una eina de gran ajut per al col·lectiu professional mèdic sobre com actuar en un cas de maltractaments o tortures. A més, estem integrats en la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, que és la plataforma que fa el seguiment de la ratificació del Protocol Facultatiu contra la tortura, que l’Estat espanyol ha signat."
– Es deixarà de torturar algun dia a l’Estat espanyol?
– "Desgraciadament, la resposta no la tinc. El que sí que està a les nostres mans és el compromís per denunciar-la. De fet, si som capaços de fer que la tortura surti del silenci que la manté impune haurem recorregut bona part del camí."
– Per què en aquest Estat la majoria de víctimes de tortura són bascos i catalans?
– "Que la tortura és usada pels cossos policials contra tota dissidència política i social és obvi. A l’Estat espanyol això ha continuat invariablement després de la mort del dictador. El 2004 s’han recopilat quasi un miler de denúncies per maltractaments i tortures."
– Veu possible modificar la legislació antiterrorista espanyola?
– "Modificar-la no du enlloc. Cal derogar-la. Per fer-ho tan sols cal voluntat política."
– Com pot ser que hi hagi tantes denúncies per tortures en un estat com l’espanyol que signa gairebé tots els tractats internacionals en aquesta matèria?
– "La corrupció i el manteniment d’unes estructures gairebé intactes del passat règim franquista en la judicatura i cossos policials espanyols fan que funcioni quasi a la perfecció la maquinària que fa possible que s’aixequi entorn de la tortura un mur pràcticament insalvable de silenci i una quasi total impunitat."

2.-MARCEL DALMAU. Artista visual detingut i torturat l’any 1992
"La tortura afecta l’ànima, la destrossa"
– Per què es tortura en els estats pretesament democràtics?
– "Perquè la democràcia, en el millor dels casos, és només un horitzó a perseguir i perseverar. En realitat, vivim en societats plutocràtiques (mana el diner) i el nom no fa la cosa. Precisament, en nom de molts noms sacralitzats, déu, pàtria, llibertat, igualtat, etc., s’han comès i justificat tota mena d’atrocitats. Cal estar sempre alerta en la defensa dels
drets humans i molt especialment quan els estats creen espais opacs a la ciutadania."
– Per què els mitjans de comunicació són tan reticents a parlar obertament dels casos de tortura quan tenen lloc al propi país?
– "Perquè són més la veu de l’amo que la veu de la ciutadania a qui diuen servir. Per exemple, referent al nostre cas, l’any 92 van destituir de manera fulminant un periodista
de TV3 i tot l’equip que feia el programa radiofònic L’orquestra de Catalunya Ràdio."
– La gent del carrer veu la problemàtica de la tortura com una cosa aliena?
– "No només passa amb la tortura… La gent no vol “complicar-se la vida” i es construeix un mur d’ignorància interessada per tal que la consciència no els intranquil·litzi."
– A l’Estat espanyol hi ha prou garanties judicials per als detinguts?
– "No. Si algú en té cap dubte –sempre hi ha algun marcià–, només cal que llegeixi les recomanacions i els informes d’organismes internacionals creats pels mateixos estats per vetllar per aquestes qüestions."
– I pel que fa als polítics, quina valoració en fa en relació amb aquesta matèria?
– "Els polítics –hi ha alguna excepció– en són els responsables més conscients. Són els que creen els espais opacs abans esmentats, són els que fabriquen els veritables instruments de tortura: les lleis especials i els cossos per a la repressió. Però no en sortiran indemnes: que recordin la revisió recent de França amb Algèria. La història no perdona."
– Què es pot fer per lluitar contra els torturadors?
– "Molt fàcil: no alimentar-los ideològicament, no indultar-los, no condecorar-los. I, òbviament, perseguir-los jurídicament. Just el contrari del que es fa a l’Estat espanyol. Aquí persegueixen qui denuncia tortures. És un escàndol descomunal veure com es passegen pels mitjans de comunicació i són aplaudits personatges com Felipe González, que justifiquen grups criminals com els GAL, que van torturar persones fins a la mort."
– Com pot afectar la tortura la vida d’una persona?
– "La tortura afecta l’ànima, la destrossa. Si la persona torturada sobreviu, potser pot tornar a aixecar el cap, fins i tot amb més força, però alguna cosa es trenca definitivament. Ser objecte de la més extrema crueltat no crec que es pugui oblidar mai. No en va, tothom que és brutalment torturat implora una mort ràpida. Vaig passar dos anys i un dia a la presó (en quatre presons) i no m’ha traumatitzat. En canvi, aquell grapat de dies, aquelles hores, hores infinites i difícilment descriptibles, em re visiten encara diàriament, i ja fa tretze anys."

3.-SEBASTIÀ SALELLAS. Advocat del col·lectiu de demandants del 92
"L’Estat deixa al calaix el deure de garantir la dignitat del detingut"
– Què ha de fer un ciutadà que ha estat torturat en una detenció?
– "Ha de ser visitat immediatament per un metge, que li ha de fer una revisió a fons per determinar les lesions físiques (amb radiografies, TAC…). És millor que sigui un metge de medicina interna. Cal fer fotografies dels hematomes, erosions… També ha de valorar amb un advocat de confiança quan ha de presentar la denúncia al jutjat. Caldrà
també una diagnosi del psicòleg clínic per determinar l’abast del xoc posttraumàtic de les tortures. Si està pres, ha de fer-hi intervenir la família perquè presenti la denúncia i faci valorar el cas per metges dels serveis penitenciaris i, si cal, per metges externs."
– De tota manera, la majoria de denúncies per tortures s’acaben arxivant, no?
– "El problema és de prova dels fets de la tortura i també dels autors o torturadors. Els metges forenses i de la policia que visiten els detinguts, especialment en el marc de les lleis antiterroristes, no tenen definit un protocol que concreti la normo praxi mèdica en aquests casos, i els reconeixements mèdics que es fan no preveuen el vessant psicològic, ni la tortura blanca (que no deixa rastre). Aparentment, és fàcil deduir que la bossa al cap, els taps a les orelles i les benes als ulls són tortures, però fan impossible la identificació de l’autor. A més, els jutges no tenen en compte la situació policial prèvia a la declaració. D’aquí, que cadascú tregui les conclusions de per què s’arxiven les denúncies."
– La legislació de l’Estat espanyol protegeix més els torturadors que els torturats?
– "L’Estat espanyol, i qualsevol estat, deixa al calaix el seu deure de garantir la dignitat de la persona detinguda. Des d’aquesta perspectiva, el detingut perd la condició de persona
i és tractat com una bèstia enemiga. Això, que per al ciutadà del carrer és increïble, quan estem en el marc de l’anomenat terrorisme es converteix en una cobertura del torturador i en una des protecció del torturat, que no té cap eina legal de defensa."
– El va sorprendre la resolució del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg?
– "No esperava una resolució tan clara sobre les tortures dels fets del 92, que esquitxa el senyor Garzón i tot el sistema de garanties als detinguts a l’Estat. Llàstima que la premsa, els col·legis d’advocats i les facultats de dret no hagin fet cas d’aquesta sentència."
– El rerefons de la pràctica de la tortura a l’Estat Espanyol és polític?
– "S’ha demostrat en el cas Laza-Zabala i en el nostre el rerefons polític d’un Estat obsessionat a amagar com sigui la realitat nacional d’un poble. La garzonada del 92 neix per trencar la dinàmica independentista de Catalunya davant el món durant els Jocs."
– Quin sentit té l’existència de l’Audiència Nacional?
– "Ara, amb les preteses reformes del model d’Estat, ha de desaparèixer. És la perversió de la justícia per culpa de les pressions a què està sotmesa políticament."
– Il·legalitzacions de partits, legislació antiterrorista… és prou independent la justícia espanyola del poder polític?
– "No."

Tags: Baltasar Garzón, Independència, Justícia, POLÍTICA

És una mentida escampada pels seus enemics que la ex vicepresidenta del Govern socialista s’hagi fet un lífting  que li ha costat 18.000 eurons de res.

És una altra mentida que la pobra Maria Teresa passés gana, que fos anorèxica, que no tingués diners per menjar i que les arrugues de la cara se les pintés.

Segueix sent mentida que aquesta senyora tingués als seus armaris més de 200 vestits. No és veritat que li agradés la roba i que fos de gustos refinats. Com a bona socialista aquestes coses no són possibles ja que de la Vega cobrava només 83.935,16 € a l’any (que són al mes 6.995 €) i amb aquest sou no era possible fer cap d’aquests excessos.

Són moltes les mentides que corren sobre aquesta pobra dona, prototipus de tants i tants socialistes que durant uns quants anys han tingut molt poder i molts diners a la seva disposició per tal de fer una “Ejpaña mejor y más justa” segons les seves pròpies paraules.

També és mentida que hagi anat de peregrinació a Lourdes o a Fàtima i que allà s’hi hagués produït un miracle.

La única veritat certa i certificada és que aquesta dona, quan va plegar d’aquesta feina de vicepresidenta, es va posar a menjar entrepans a tot drap perquè portava gana endarrerida. Resulta que aquests “bocatas” miraculosos (no ha volgut desvetllar què hi posava dins) li han fet guanyar algun quilet i per això llueix tant juvenil i meravellosa. Aquest és l’únic i autèntic miracle!

També deu ser cert que dorm més hores i té una feina més tranquil·la (els seus enemics diuen que és la única veritat de tota la història, però jo no m’ho crec). Ara treballa  en el “Consejo de Estado” que és públic i notori que és un orgue de l’ Estat que té poca feina (i molt ben pagada) i la que fa la pot fer sense presses perquè ningú els empeny. Ara pot dirigir fundacions cm “Mujeres por África” i fer viatgets per aquells països (quan hi va anar essent vicepresidenta no va tenir temps d’aprendre a ballar aquelles danses tribals tant mogudes).

Ja veieu! Que dolenta que és la gent que fa córrer rumors i brames de tota mena sense cap tipus de fonament. I és jo trobo que si aquesta senyora (com tantes coses a Espanya) requeria que fes una reforma severa i dràstica com la que ens imposa Merkozy  ben fet que ha fet. Ha reformat la casa a fons i hi ha posat cortines noves. Ara tot llueix molt millor, no trobeu? Bé, tot potser no, però no patiu que això ens ho arreglarà el PP!

Tags: Humor

Des de fa una temporada es parla molt de la “nova evangelització”, un tema que, d’entrada, segurament pot semblar que no interessa a la majoria de ciutadans però sí que ens interessa de moltes maneres als que som creients.

I dic que potser pot no interessar a una gran majoria de persones perquè aquesta majoria no és creient i molts d’ells ja fa temps que “passen olímpicament” del que l’església diu. Però estic quasi segur que hi “passen” -o els és indiferent el que l’església diu- perquè el llenguatge que fa servir i les maneres de proclamar l’ Evangeli (Bona Nova) no els arriba o els rellisca, i no pas tant per l’ Evangeli en si mateix

Ara es torna a parlar de nova evangelització fent servir un terme que, ja d’entrada- és vell. Ens explica Pere Codina a la revista “EL PREGÖ” (Núm. 426 de 22 de gener del 2012) que el terme “nova evangelització” va sorgir l’any 1983 quan Joan Pau II, adreçant-se a la XIX assemblea ordinària del CELAM (Conferència Episcopal Llatinoamericana) reunida a Haití, afirmava que «la commemoració del mig mil·lenni d’evangelització només tindrà la seva significació plena si és un compromís vostre com a bisbes, juntament amb el vostre presbiteri i fidels; compromís no de re evangelització, però sí d’una evangelització nova. Nova en el seu ardor, en els seus mètodes i en la seva expressió».

Quan llegeixo certes notícies sobre aquest tema i intueixo una mica per on aniran els trets, ja em poso a tremolar perquè em dóna tota la sensació que, no només no s’anirà  per camins nous, sinó que es tornarà als mateixos conceptes rancis de sempre i no s’intentarà d’anar a les fonts. A les fonts de l’evangeli i al fons del problema. La manera com la majoria dels bisbes parlen des de la TV, des de la ràdio, des dels altars o des de les pastorals ja fa preveure que les seves paraules relliscaran altre cop perquè no connectaran gens ni mica amb les inquietuds i necessitats de les persones. Perquè quan ara parlen de “nova” exactament què volen dir? Que serà el mateix de sempre amb unes altres paraules? Que serà alguna cosa original? Que serà alguna cosa diferent? Que fins ara les coses no s’havien fet bé i a partir d’ara es faran d’una altra manera?

Tot un munt de preguntes que haurem de veure com es responen en la realitat per tal que el no creient, l’home del carrer que té més o menys fe, aquell que va a missa de tant en tant o aquell que potser no hi va mai, parin l’orella perquè senten una nova melodia. Les paraules i els conceptes que fa servir l’església des de fa temps estan tan gastats, les melodies són tan carrinclones, que ja ningú hi para l’orella.La majoria de sermons són tan avorrits que jo no s’escolten. El llenguatge de Jesús no tenia res a veure amb el llenguatge que fa servir -en general i amb algunes honroses excepcions-l’església actual.

No és que el món modern s’hagi allunyat de l’església, sinó que ha estat l’església qui s’ha allunyat del món modern. Les respostes que està donant no són les respostes que donaria Jesús en aquest moment, n’estic segur. L’essència del missatge cristià ja no es transmet com s’hauria de transmetre perquè, en primer lloc, encara hi ha molts bisbes i capellans que es pensen que són només ells els únics transmissors adequats i capaços. Els laics –i menys encara les laiques- poc hi compten. La jerarquia encara amaga massa l’autèntic Jesús de Natzaret darrere brillants vestimentes, estranys barrets i  bastons de comandament i foscos vestits negres que només serveixen per separar i formar gueto. Es pensen encara que són ells els únics mediadors entre Déu i els homes i els que tenen la veritat de la interpretació de les escriptures. Ni els teòlegs més preparats i més capaços poden opinar si surten una mica de la rodada marcada…

La nova evangelització serà capaç de tirar a terra el temple per tal de que es vegi l’autèntica Església? No ho crec, tal com pinten les coses i per les notícies que han arribar del Congrés que es va fer no fa massa a Manresa. I tant de bo que m’equivoqui!

Tags: Cristianisme, Església, RELIGIÓ, SOCIETAT

Durant aquest any 2012 fabricarem més aturats. Així ho ha assenyalat el president del Govern, Mariano Rajoy, durant la seva compareixença al Congrés per explicar els resultats de l’última cimera europea. O sigui, que bones notícies en el camp laboral, cap ni una.

Jo no hi entenc res de tot això, però escolto tertúlies on hi ha tertulians (uns més experts que altres) que opinen d’aquest tema i veig que no es posen massa d’acord. Però sí que una cosa és evident, al meu entendre: si les mesures no es prenen ràpidament, mig país es morirà de gana.

Demà s’anunciarà una reforma laboral, molt necessària i molt urgent. Haurem de veure quines novetats tindrà, si servirà per despertar-nos una mica o si, altre cop,  servirà per ben poca cosa. Si no serveix per afavorir la competitivitat, la creació de treball i la contractació, l’ocupació estable o a temps parcial, de poca cosa servirà. Sindicats i empresaris hi tenen molt a dir. A veure si es posen d’acord en un moment tan crític… De moment es veuen alguns senyals no massa positius amb la convocació de vagues com la del transport metropolità, i altres vagues que s’estan preparant…

Per sentit comú, jo diria que hi han dues coses que són necessàries: la urgència en les mesures i el fet de que tots hem de cedir privilegis, alguns potser adquirits de fa anys i que semblaven intocables, com el del treball indefinit. Possiblement el  fet de que hi hagi feina a desdir com en aquests anys passats ja no es tornarà a produir més: la poca feina que hi haurà ens l’haurem de repartir, s’hauran d’aprofitar molt millor els pocs recursos que tindrem i els que tenim feina haurem de ser solidaris amb els que no en tenen i repartir-nos-la, encara que haguem de cobrar menys o treballar menys. Aquesta és la meva manera de pensar.

En aquest context si no s’inverteix la tendència al prolongat deteriorament econòmic i social  i si no es busquen fórmules imaginatives per tornar a l’economia la confiança i el crèdit i per acabar amb aquest clima d’incertesa i mals resultats, malament rai! A veure si en seran capaços perquè cap Estat pot suportat una tassa d’atur com la nostra. 5 milions d’aturats ho estan esperant!

Tags: Feina

Algú ha dit que l’ Antoni Tàpies no va haver de deixar de ser, sentir-se i manifestar-se català per arribar a ser un artista universal. Ho comparteixo plenament. Tàpies va ser en tot moment un home compromès amb el seu país.

Aquesta és la la lliçó que haurien d’aprendre molts artistes, cantants, esportistes, escriptors, etc. que, per poder ser famosos, es pensen que han de deixar de ser i mostrar-se catalans. I així ens va!

L’any 1970 va dir: ‘La situació social i polític del meu país sempre ha tingut una repercussió en la meva obra.’

Aquest compromís es reflecteix en tot moment: en moltíssimes de les seves  pintures hi apareixen les quatre barres de la bandera catalana i inscripcions de caràcter polític. També va fer -de forma desinteressada-  moltíssims cartells per a commemorar, rememorar o inaugurar episodis importants en la història del seu país. Ell els considerava importants i s’hi adheria.

Serà més o menys entesa la seva obra; agradarà més o menys, però el que no podem negar és que va ser un artista que es va fer respecta perquè va saber crear un estil propi en l’art d’avantguarda del segle XX. Els entesos diuen que va saber combinar tradició i innovació en un estil abstracte, però ple de simbolisme. Com a gran exponent del moviment artístic conegut amb el nom d’informalisme, va rebre nombrosos reconeixements que testifiquen el valor de la seva obra, ara mateix escampada per museus de tot el món.

Descansi en pau!

Tags: Antoni Tàpies, Art, Pintura

El text d’avui és d’aquells que, de tant en tant, rebo per correu d’algun amic o conegut i que el guardo ràpidament per tal de reproduir-lo algun dia al blog. Hi han dies que potser hom no està prou motivat per fer un post o no troba res interessant per dir. Aquests dies és quan me’n  vaig al meu rebost particular on hi guardo textos, vídeos o fotos que m’han agradat especialment i en trec algun com és el cas del d’avui.

Perdoneu que no posi d’on l’he tret perquè desconec l’autor. Com us he dit, me’l va fer arribar un amic per correu.

Explica una història que hi havia un jueu que treballava en una planta envasadora de carn a Noruega. Un dia, acabant el seu horari de treball, va anar a una de les cambres frigorífiques per inspeccionar alguna cosa; de cop, es va tancar la porta amb l’assegurança posada i es va quedar atrapat dins de la nevera. Va colpejar fortament la porta i va començar a cridar, però ningú el podia escoltar. La majoria dels treballadors se n’havien anat cap a casa, i era gairebé impossible sentir-lo gruix que tenia aquella porta.
Ja portava cinc hores dins la cambra frigorífica i ja estava a prop de la mort per congelació.

Tot d’una es va obrir la porta. El guàrdia de seguretat va entrar i el va rescatar. Després d’això, li van preguntar al guàrdia a què es devia que se li hagués ocorregut obrir aquella porta si no era part de la seva rutina de treball. Ell va explicar: porto treballant en aquesta empresa 35 anys; centenars de treballadors entren a la planta cada dia, però ell és l’únic que em saluda al matí i s’acomiada de mi a la tarda quan plega. La resta dels treballadors em tracten com si fos invisible. Avui m’ha dit "hola" a l’entrada, però no he escoltat el "fins demà" de la tarda. Jo espero  aquest “hola, bon dia, i aquest adéu o fins demà al matí” cada dia. Sabent que encara no s’havia acomiadat de mi, vaig pensar que havia d’estar en algun lloc de l’edifici, de manera que el vaig buscar i el vaig trobar.

La història parla per si mateixa i no cal afegir-hi gran cosa més. A vegades menystenim el valor i la importància de la salutació. Sé que jo mateix d’aprendre aquesta lliçó i que potser ens cal valorar més aquest petit-gran gest de dir ·bon dia” o bona tarda”.

Tags: Relacions humanes

Podem constatar com aquest any s’ha disparat el que s’anomena violència de gènere a Catalunya. Al 2010 hi va haver 15 víctimes mortals per aquest tipus de violència i al 2011 es va reduir a 10. Aquest any acabat de començar ja en comptabilitza 7, la qual cosa indica que la xifra segurament que es dispararà molt si segueix aquesta tendència.

Tags: Violència

Aquest matí escoltava al Miquel Roca i Junyent en una entrevista a Catalunya Ràdio. Fa de bon escoltar aquest home perquè és intel·ligent, diu coses interessants i –el que és més important- diu coses de sentit comú.

Ja al final de l’entrevista ha dit una cosa que considero fonamental en tots els ordres de la vida i, per tant, també pel moment polític i econòmic que estem vivint. Ha dit:

“VOLER NO ÉS PODER. PERÒ ÉS IMPOSSIBLE ACONSEGUIR UNA COSA SENSE VOLER-LA. PER TANT, EL MES IMPORTANT ÉS VOLER. QUE DESPRÉS HO ACONSEGUIM O NO, NO HO SABEM. PERÒ CAL PREDICAR LA CONFIANÇA, ENCARA QUE SIGUI DIFÍCIL PREDICAR-LA EN MOMENTS COM AQUESTS”

Per tant, aquí jo hi trobo una distinció molt intel·ligent a la famosa frase ”Voler és poder". Perquè, en realitat no és així, ja que moltes vegades no podem aconseguir una meta per més voluntat que hi posem. Però sí que podem afirmar que, quan hi ha voluntat per fer alguna cosa, generalment es troba la manera. Per tant, penso que és més veritat el “poder és voler” que no pas “el voler és poder”. Dit en altres paraules: El voler té sempre un gran poder de transformació. L’èxit en una empresa neix de dins cap a fora i no pas de fora cap a dins. En altres paraules, les coses externes només són un reflex de les internes.

Per això m’ha agradat el que ha dit i com ho ha dit. Els de fora tenen molta culpa del que ens està passant a Catalunya. Això és cert i no ho pot negar ningú. I si encara hi ha algú que s’atreveix a fer-ho es un solemne cretí. Però també és veritat que nosaltres tenim molta culpa en el que ens passa i en la forma que tenim de buscar solucions. En una paraula: ens falta unitat d’acció. Cada dia tenim més elevat i es fa més patent el sentiment de revolta contra la injustícia que se’ns fa als catalans (dia a dia s’hi suma un exemple més i el vas es va omplint de gota en gota), però encara no hem sabut buscar el camí que ens porti a la solució, justament perquè no comprenem prou bé la força de la unitat. Tant de bo ens arribi aviat. Llavors sí que podrem plantar cara i llavors sí que ens en sortirem

Tags: POLÍTICA, PSICOLOGIA

Aquestes paraules del títol d’aquest apunt són del malaguanyat bisbe Antoni Deig i podríem dir que copsen perfectament el seu tarannà. Amb aquestes paraules tan sàvies vull retre-li un altre cop el meu homenatge com a patriota, home d’església i home savi. Ser bisbe és ser germà, ser pare, ser pastor, però també és saber manar. Saber fer tot això no és fàcil i ho saben prou bé els pares i les mares, els germans, els governants i tots els que tenen una responsabilitat important, sigui dins de l’església o fora.

Però saber manar bé és importantíssim. Aquestes paraules del bisbe Deig servirien perfectament a tothom que tingui una responsabilitat i haurien de tenir-les escrites a la paret del seu despatx tots els que manen. Per manar s’ha de fer coses (sobretot les més convenients per la gent); s’ha de fer fer coses, o sigui, s’ha de delegar a persones que puguin col·laborar. I la que potser és més important i que no es té mai en compte: s’ha de deixar fer a la gent perquè hi ha molta gent amb iniciativa i que en sap infinitament més que els mateixos que manen. Cal no posar massa impediments (els estrictament necessaris) i deixar que la gent tingui iniciativa.

A la dècada del 50 es va publicar a Itàlia un simpàtic llibre de Giovanni Guareschi titulat "El petit món de don Camilo", que relatava les peripècies polítiques locals centrades en els enfrontaments cordials entre el rector Don Camilo i Peppone, el mecànic i alcalde comunista del poblet. En un dels episodis i davant una notícia d’importància, aquest últim convoca els seus camarades a la plaça i des d’ella crida, mirant al balcó de la municipalitat: "Que surti l’alcalde, que surti l’alcalde!". Fins que el seu fidel lloctinent – li xiuxiueja a cau d’orella: "Peppone, l’alcalde ets tu …"

Hi han autoritats que encara no s’han adonat que manen i que tenen a les seves mans el poder fer coses. N’hi han d’altres que s’adonen –ara que ja no són al govern- que van ser autoritats i van poder fer coses i no les van fer. I ara exigeixen que les facin els que han vingut darrere seu. Fa riure, certament, exigir que es facin coses en un moment de crisi brutal, quan aquestes mateixes coses no es van voler fer en temps de bonança econòmica. Deia que fa riure per no dir que fa plorar. Les autoritats han de saber que tenen el poder de fer coses i, per tant, l’obligació de fer-les. però els demés tenim l’obligació també d’ajudar-los a fer-les i facilitar-los una mica les coses.

Catalunya està passant un moment molt delicat i em dóna la sensació que si no ajudem tots a posar-hi el coll no ens en sortirem. Quan dic tots, vull dir: partits polítics, sindicats i la societat civil en general, representada pels empresaris que han tingut la sort de que encara els vagin bé les coses. Justament en èpoques de crisi com aquesta, mentre uns s’ofeguen n’hi ha d’altres que no només no sobreviuen, sinó que poden aprofitar l’ocasió per fer calers llargs. Són aquests darrers els que en aquest moment haurien d’ajudar més.

I en quant als partits polítics, el qui governa a Madrid en majoria és el PP.  Jo em pregunto: per què no facilita una mica les coses a Catalunya, que està mirant de fer els deures amb grans sacrificis? Just estan fent tot el contrari i segueixen anant en la mateixa línia de sempre: treure competències, ser més exigents amb nosaltres que en ningú més, treure’ns poder i enfonsar-nos del tot per tal de poder dir després que ens rescaten… Una autèntica vergonya! No hi ha excuses per l’error en un moment tan delicat -ni per part de Madrid ni per part de Catalunya- perquè els que pagaran els plats trencats seran els més pobres de tots els ciutadans (que són els que els paguen quasi sempre). No n’hi pot haver marge d’error en aquest moment on sembla que es dóna la “tempesta perfecta”, com no hi pot haver excusa al fet que els principals responsables de la gestió es facin els distrets i mirin la situació com Peppone mirava al balcó de l’alcaldia.

L’autoritat s’ha d’exercir sense por i sense complexos. Ja hem patit massa temps el deixament de les responsabilitats que van fer els governs dels tripartits que, l’un per l’altre, ni feien ni feien fer ni deixaven fer. Jo no seré qui defensi aferrissadament i absoluta el govern de CiU perquè trobo que encara és massa tebi en moltes qüestions fonamentals per al nostre país. Però, si us plau, ajudem-lo una mica, sobretot a l’hora de plantar cara als escurabutxaques de Madrid! A fi de comptes, hi sortirem guanyat tots.

Tags: Bisbe Deig, Església, Partits polítics, POLÍTICA

És evident que no totes les dites populars són veritat. I no ho és aquella que diu “estar com gat i gos”. Per sort, els animals no sempre són com les persones. Generalment són millors, sobretot si han pogut viure junts. En estat salvatge és una altra història i allà impera la llei de la selva o la llei del més fort que la mare naturalesa posa en els gens de cadascú.

Aquest vídeo ens pot fer pensar que les persones podríem entendre’ns bastant millor del que ens entenem ara. Sobretot, si fóssim capaços de relacionar-nos sense prejudicis.

De fet, no vull parlar dels crancs sino que vull parlar de l’ Església. I en vull parlar després d’escoltar aquests dies coses força gruixudes en boca de bisbes. Arguments que m’han fet retrocedir en el temps i m’han recordat els crancs, que la dita popular diu que caminen enrere (en realitat no és cert que els crancs caminin cap enrere, sinó  que caminen predominantment cap al costat i, si convé, també poden caminar endavant i enrere).

Deia que volia parlar de l’església i tampoc és cert del tot perquè el que voldria fer és parlar d’alguns bisbes, que em fa l’efecte que encara viuen ancorats en temps pretèrits i sense entendre que hi ha hagut un Vaticà II que va canviar moltes coses i va obrir noves perspectives i noves visions del món. El que va passar, però, és que aquell “Aggiornamento” , aquella posada al dia -que va ser una de les paraules clau que s’utilitzà durant el Vaticà II – tan necessària per a l’església en general i per a bisbes i capellans en particular, va quedar a mig fer. La posada al dia s’havia de fer necessàriament perquè “s’estava posant vi nou en bots vells” (Lluc 5,36). Era necessari un esperit de canvi i una obertura mental en una església que s’havia fet vella en tots els sentits. “Aggiornamento” va ser el nom donat al programa pontifici de Joan XXIII en el discurs que va pronunciar el 25 de gener de 1959. Però la meitat de les coses es van quedar en paper moll. El ´gran teòleg Hans Küng acaba de dir no fa gaire: "Crec en Déu i en Crist, però no en l’Església"."L’Església catòlica està malalta. S’ha de desenvolupar el Vaticà II".

Abans del Concili Vaticà II la visió de l’església era totalment euro cèntrica i tancada en sí mateixa i després la visió va ser ecumènica (que vol dir universal) i oberta al món. I ja no només va ser una visió universal en quan a espai i territoris, sinó que volia ser culturalment universal, oberta a totes les cultures i altres visions del món. L’església, la fe, les creences s’havien d’arrelar en altres cultures i s’havien de transformar en noves formes de viure l’evangeli. El mal va ser que aquella flor que començava a créixer, de seguida van mirar de tallar-la o ofegar-la. Joan XIII volia obrir finestres perquè es ventilés la casa i els que van venir van mirar de tancar-les de seguida per tal de que no es ventilés massa. Seguien tenint por a refredar-se. I, conseqüentment, l’atmosfera es va tornar a enrarir. I aquí estem…

L’església potser no ha anat del tot enrere -com es diu popularment que fan els crancs-, però sí que ha anat fent passos d’un costat a l’altre mentre el món caminava endavant i, al cap i a la fi, ha acabat caminant només cap a la dreta i sense voler anar endavant amb decisió. Per això m’ha fet molta gràcia un article que he llegit aquest dies de l’EMMA TORRALBA titulat  Carnet per punts per a bisbes on va traient punts a alguns bisbes per les coses que han dit i que, gràcies a Déu, han estat ben contestades i ben criticades per molta gent, tant de dins com de fora de l’església. Perquè actualment no es poden tenir visions de la realitat com les dels arquebisbes de Valladolid, de Tarragona o del bisbe de Córdoba, a qui se’ls hauria de treure una bona colla de punts com fa l’ EMMA. El món evoluciona i l’església ha d’evolucionar sense trair el missatge de Jesús. No cal que fem gaires invents; simplement cal que llegim l’evangeli amb ulls nous i sense prejudicis. Alguns teòlegs, bisbes, capellans i laics ho han sabut fer i el món els escolta perquè estic segur que l’església té moltes coses a dir i moltes coses a oferir encara a un món que no sempre acompleix les expectatives que racionalment esperem de la ciència i la tècnica i a qui no li aniria gens malament una visió evangèlica. Però justament són aquestes respostes el que l’església no sap donar al món actual. Amb aquestes intervencions públiques –tan escandaloses i tan fora de lloc- d’alguns bisbes justament es fa tot el contrari: allunyar l’església del món i crear més desconfiança i més distància.  

Tags: Església

Es pot ballar per dins i es pot ballar per fora. Així com es pot riure o plorar per dins i per fora. I no sempre succeeix simultàniament sino que a vegades es riu per fora i es plora per dins. O viceversa. El títol d’aquest post “Ballo per dins” és el títol d’una excel.lent pel·lícula que aquests dies vèiem (i la treballàvem) a la feina.

Com molts ja saben, treballo en un centre de discapacitats intel·lectuals i trobo que és molt adequada perquè et fa reflexionar sobre la feina que fem. Però no és només útil i adequada per a gent que treballa amb discapacitats sinó que por servir de reflexió a qualsevol que vulgui mirar al seu voltant i sàpiga comprendre que tots estem molt més interconnectats del que ens imaginem i que tots servim i som servidors al mateix temps i, per tant, tots som molt més dependents del que ens pot semblar. I que es pot servir de moltes maneres: amb ànima o sense ànima. I que, professionalment, hauríem de millorar moltes coses per fer la vida més feliç als altres i per ser més feliços nosaltres mateixos, que és del que es tracta en darrera instància, crec jo.

Aquesta és la paraula clau de la pel·lícula: dependència. O, si voleu, independència o interdependència.

"Inside I’m Dancing" (que és el seu títol en anglès) explica la història de Michael, un jove de 24 anys amb paràlisi cerebral que des de fa molt de temps viu al Centre Residencial Carrigmore per a Discapacitats. La seva vida es transforma quan s’instal·la en aquell centre el rebel Rory O’Shea. Michael es queda sorprès en descobrir que el xerraire Rory, que només pot moure la seva mà dreta, és capaç d’entendre el seu gairebé inintel·ligible forma de parlar. El caràcter dinàmic i rebel de Rory serveix per animar Michael, i el porta a conèixer el món que hi ha més enllà de Carrigmore.

Junts els dos homes aconsegueixen vèncer el sistema i s’instal·len en un pis. Contracten la bonica Siobhan com la seva ajudant personal, perquè cuini, netegi i s’ocupi de les seves necessitats. La noia es converteix aviat en un element essencial perquè els dos protagonistes tinguin èxit en el seu intent de portar una vida independent, però ella també comença a adonar-se que la seva responsabilitat, per molt gratificant que li resulti, li porta moltes complicacions.

“Ballo per dins” és una història que reflecteix la necessitat i viabilitat de la vida independent, en persones amb diversitat funcional o discapacitat, brindant una visió interessant sobre la figura de l’assistent personal i les múltiples possibilitats que aquesta elecció pot afavorir.

FITXA TÈCNICA
TÍTOL ORIGINAL: Rory O’Shea Was Here (Inside I’m Dancing)
ANY: 2004
DURACIÓ: 100 min
PAÍS: Regne Unit
DIRECTOR: Damien O’Donnell
GUIÓ: Jeffrey Caine (GUIÓ) Christian O’Reilly (HISTÒRIA)
MÚSICA: David Julyan
REPARTIMENT: James McAvoy, Steven Robertson, Romola Garai, Brenda Fricker
PRODUCTORA: Coproducció GB-Irlanda-Francia
GÈNERE: Drama

Tags: Cinema, Dependència, Discapacitats intel·lectuals

No sóc jurista i més aviat soc una mica al·lèrgic als termes jurídics. He llegit sentències que semblen escrites en una llengua d’un altre planeta. Deu ser perquè el comú dels mortals no les puguem entendre…

Aquests dies es parla molt que s’hauria “d’actuar d’ofici”. Què deu voler dir? En poques paraules –i de manera senzilla- deu voler dir que és quan un funcionari o un organisme té coneixement de que una norma no es compleix com s’hauria de complir  i llavors els responsables tenen l’obligació d’investigar i d’indagar què ha passat, perquè la mateixa llei els indica que aquestes són les seves funcions i la seva obligació. (Si no és així, que algú m’ho corregeixi).

En aquesta Espanya de toreros, castanyoles, panderetes i caspa –molta caspa- l’imperi de la llei és un imperi molt particular: aquí la llei s’aplica depenent de qui és l’implicat. No us ho creguéssiu pas allò de que “todos los españoles son iguales ante la ley”!

En el cas del futbol la llei s’aplica molt sovint segons de quin color és la camiseta. I, per acabar-ho d’adobar, la llei l’aplica un jutge únic (una fórmula magistral per evitar controvèrsies) anomenat Alfredo Flórez Plaza. És jutge únic del Comité de Competición de la RFEF i té un llarg historial de sentències estranyes des de Febrer de 2003, que és quan va prendre possessió. Té només 85 anys.

El Codi Disciplinari de la Reial Federació Espanyola de Futbol conté, perfectament definida, la facultat del jutge únic del Comitè de Competició per actuar "d’ofici" quan consideri que es cometen actes extra esportius en un partit de futbol i que no van ser recollits (qualsevol quina sigui la causa, sospitosa o no) pel "jutge de primera instància" (l’àrbitre). En una paraula, com en qualsevol altre"delicte".

Veurem què farà aquest senyor perquè, després d’una setmana, encara no ha tingut temps de reunir-se amb si mateix (no hem quedat que és jutge únic?). Però, per si encara no sap què hauria de fer, li recordaré algunes de les coses que els diaris van dir aquests dies:

El País: El Madrid perdió ante el Barça. Y Pepe pisó a Messi. El portugués, deliberadamente con el delantero en el suelo, apuntó con su pie al paso flanqueando al argentino, y atinó en la mano del ‘diez’. El jugador del Real Madrid es reincidente, tras los sonados casos de Casquero (Getafe) y Xavi Torres (Levante).

David Sánchez (Futboleros): "Pepe es un idiota".

José Damián González (Punto Pelota): "Yo no castigaría a Pepe, directamente no debe seguir en el Madrid. Pepe necesita una camisa de fuerza metafóricamente hablando".

Óscar Pereiro (Punto Pelota): "Es una vergüenza, no se puede permitir. Este tipo no sé qué hace jugando al fútbol, no tengo palabras".

Joaquín Ramos Marcos (Punto Pelota): "Lo de Pepe es para pensárselo bien. No sé si hay que quedarse con él hasta final de temporada o que se vaya ya. Esto yo no lo había visto en el Madrid".

Elías Israel (Punto Pelota): "La imagen del Madrid está quedando en entredicho con Pepe, es indigno".

Lluís Mascaró (Punto Pelota): "Lo de Pepe es lamentable. Alguien en el club le tendría que decir que no pierda los nervios porque no es normal".

Siro López (Punto Pelota): "Pepe es un impresentable, y no interesa que siga en la plantilla. Es más lo que resta que lo que suma".

Roberto Palomar: "El comportamiento de Pepe en el Clásico, y en otros muchos partidos que constituyen para él un auténtico historial delictivo, es intolerable. Sólo la providencia evita que cada uno de estos encuentros se convierta en una carnicería. El Real Madrid, en la persona de Florentino Pérez, debe valorar muy seriamente la posibilidad de deshacerse de un jugador que es una vergüenza para el Real Madrid, que no está ni a la altura de la historia del club, ni a la altura de sus compañeros ni de la profesión de futbolista".

Way Rooney: "Pepe. Menudo idiota. Hay gente que te hace perder la paciencia".

"Ja, ja. Este gol pone a Pepe en su sitio".

Joan Vehils (director de Sport) —"El Comité de Competición debería actuar de oficio"–: "El Comité de Competición debería servir para algo en una imagen tan clara que además es una agresión, y por lo tanto debería actuar de oficio al margen de que el Barça lo denuncie o el árbitro lo refleje en el acta".

Santi Nolla (director de Mundo Deportivo) —¡Pepe, fuera del fútbol!–: "No cabe en el fútbol de hoy. Pertenece al Jurásico de los carniceros. Pepe no salió ayer expulsado del Bernabéu, a pesar de protagonizar una acción vergonzante para él, su entrenador y su club. El tipo se detuvo, vio dónde estaba la mano de Messi, apoyada en el suelo, y la pisó al más puro estilo de un violento forajido".

J.M Artells (director adjunto Mundo Deportivo) —Pepe, pandillero y cobarde–: "Pepe simplemente es un cobarde y esas imágenes pisando malvadamente a Messi en el suelo dieron la vuelta al mundo para escarnio de un jugador violento e inestable y para vergüenza del club. El crack que hace feliz al mundo, pisoteado y volteado por un rival que destilaba rabia y resentimiento. Muy triste. Pepe da asco. Iracundo y farsante".

Quim Doménech: "No sé lo cree nadie, ahora Pepe es igual como humorista que como agresivo. El Madrid se equivoca más y lo ha empeorado con esta pseudodisculpa de Pepe. Para salir ahí, decir lo que ha dicho y reírse de la gente del fútbol, que no salga".

Piqué: "No tengo un compañero como Pepe en el vestuario. Pero todo el mundo lo vio, todo. Las opiniones marcan. No me planteo tener un compañero que actúe como Pepe. Hay un árbitro que lo puede ver o no, pero hay gente que se dedica a ello. Hay imágenes. Si hacen bien su trabajo, veremos qué deciden"

Després de tot això potser aquest senyor ho podria tenir una mica més clar. Veure…

Tags: Futbol, Justícia

Avui m’ha vingut de gust copiar un discurs. Un discurs una mica llarg, pronunciat fa 40 anys per Cantinflas -suposadament davant l’Organització de Nacions Unides- en una pel·lícula en la qual feia el paper d’ambaixador.

El discurs té quaranta anys però podria repetir-se quasi al peu de la lletra en qualsevol fòrum polític amb absoluta i vigent actualitat.

Discurs de Sa Excel·lència l’Ambaixador, davant de l’ Assemblea Internacional

"M’ha tocat ser l’últim orador, cosa que m’alegra molt perquè, com qui diu, així els agafo cansats.
No obstant això, sé que tot i la insignificança del meu país que no té poder militar, ni polític, ni econòmic ni de bon tros atòmic, tots vostès esperen amb interès les meves paraules ja que del meu vot depèn el triomf dels Verds o dels Vermells.
Senyors Representants:
Estem passant un moment crucial en què la humanitat s’enfronta a la mateixa humanitat.
Estem vivint un moment històric en què l’home científicament i intel · lectual és un gegant, però moralment és un pigmeu. L’opinió mundial està tan profundament dividida en dos bàndols aparentment irreconciliables, que s’ha donat el singular cas que la diferència és només d’un vot. El vot d’un país feble i petit que pot fer que la balança es decanti d’un costat o d’un altre.
Estem, com qui diu, davant d’una gran bàscula: un platet ocupat pels Verds i un altre platet ocupat pels Vermells. I ara arribo jo, que sóc de pes ploma, com qui diu, i segons on jo em col · loqui, d’aquest costat es decantarà la balança.
¡Facin-me el favor! …
¿No creuen vostès que és molta responsabilitat per a un sol ciutadà? No considero just que la meitat de la humanitat, sigui la que sigui, quedi condemnada a viure sota un règim polític i econòmic que no és del seu gust, només perquè un frívol ambaixador hagi votat, o l’hagin fet votar, en un sentit o en un altre.
Qui els parla, el seu amic … jo … no votaré per cap dels dos bàndols
(Veus de protesta).
I jo no votaré per cap dels dos bàndols a causa de tres raons:
Primera, perquè, repeteixo que no seria just que només el vot d’un representant, que potser està malalt del fetge, decidís el destí de cent nacions;
Segona, estic convençut que els procediments, repeteixo, recalco, els procediments dels Vermells són desastrosos (veus de protesta de part dels Vermells), i
Tercera! … perquè els procediments dels Verds tampoc són d’allò més bondadosos que diguem.
(Ara protesten els Verds)
I si no callen ja jo no segueixo, i es quedaran amb la curiositat de saber el que hauria dit.
Insisteixo que parlo de procediments i no d’idees ni de doctrines. Per a mi totes les idees són respectables encara que siguin "ideetes" o "ideasses", encara que no estigui d’acord amb elles.
El que pensi aquest senyor, o aquest altre senyor, o aquest senyor (assenyala), o aquest d’allà de bigoti que no pensa res perquè ja se’ns ha adormit, això no impedeix que tots nosaltres siguem molt bons amics.
Tots creiem que la nostra manera de ser, la nostra manera de viure, la nostra manera de pensar i fins al nostre mode de caminar són els millors; i tractem d’imposar el nostre vestit als altres i si no ho accepten diem que són uns tals i uns quals i al cap d’una estona anem a mata-degolla.
Vostès creuen que això està bé?
Tan fàcil que seria l’existència si respectéssim la manera de viure de cadascú. Fa cent anys ja ho va dir una de les figures més humils però més grans del nostre continent:
"El respecte al dret aliè és la pau".
(Aplaudiments)
Així m’agrada … no que m’aplaudeixin, però sí que reconeguin la sinceritat de les meves paraules.
Jo estic d’acord amb tot el que va dir el representant de Salchichonia amb humilitat, amb humilitat de paletes no agremiats hem de lluitar per enderrocar la barrera que ens separa, la barrera de la incomprensió, la de la mútua desconfiança , la de l’odi, el dia que ho aconseguim podem dir que hem volat la barrera.
Però no la barrera de les idees, això no!, Mai!, El dia que pensem igual i actuem igual deixarem de ser homes per convertir-nos en màquines, en autòmats.
Aquest és el greu error dels Vermells, el voler imposar per la força les seves idees i el seu sistema polític i econòmic, parlen de llibertats humanes, però jo els pregunto:
Existeixen aquestes llibertats als seus propis països?
Diuen defensar els Drets del Proletariat però els seus propis obrers no tenen ni el dret elemental de la vaga, parlen de la cultura universal a l’abast de les masses però empresonen als seus escriptors perquè s’atreveixen a dir la veritat, parlen de la lliure determinació dels pobles i no obstant això fa anys que oprimeixen una sèrie de nacions sense permetre’ls que es donin la forma de govern que més els convingui.
Com podem votar per un sistema que parla de dignitat i acte
seguit atropella el més sagrat de la dignitat humana que és la llibertat de consciència eliminant o pretenent eliminar Déu per decret?
No, senyors representants, jo no puc estar amb els Vermells, o millor dit amb la seva manera d’actuar; respecte la seva manera de pensar, ja s’ho faran, però no puc donar el meu vot perquè el seu sistema s’implanti per la força en tots els països de la terra.
(Veus de protesta)
¡Qui vulgui ser Vermell que ho sigui, però que no pretengui tenyir als altres!
(Els Vermells s’aixequen per sortir de l’Assemblea).
Un moment joves!. Però per què són tan sensibles? Però si no aguanten res, no, però si no he acabat, seguin, seguin…
Ja sé que és costum de vostès abandonar aquestes reunions quan senten alguna cosa que no és del seu grat; però no he acabat, prenguin seient, no tinguin pressa … encara he de dir alguna cosa dels Verds,
¿No els agradaria escoltar-ho?
Seguim (va i pren aigua i fa gàrgares, però s’adona que és Vodka).
I ara, els meus estimats col·legues Verds, vostès què van dir?:
"Ja votarà per nosaltres", no?, Doncs no, joves, i no votaré per vostès perquè vostès també tenen molta culpa del que passa al món, vostès també són mig superbs, com que si el món fossin vostès i els altres tinguessin una importància molt relativa, i encara que parlen de pau, de democràcia i de coses molt boniques, de vegades també pretenen imposar la seva voluntat per la força, per la força dels diners.
Jo estic d’acord amb vostès en què hem de lluitar pel bé col · lectiu i individual, a combatre la misèria i resoldre els tremends problemes de l’habitatge, del vestit i del suport. Però en el que no estic d’acord amb vostès és amb la forma que vostès pretenen resoldre aquests problemes, vostès també han sucumbit davant el materialisme, s’han oblidat dels més bells valors de l’esperit pensant només en el negoci, a poc a poc s’han anat convertint en els creditors de la humanitat i per això la humanitat els veu amb desconfiança.
El dia de la inauguració de l’Assemblea, el senyor ambaixador de Lobaronia va dir que el remei per a tots els nostres mals estava a tenir automòbils, refrigeradors, aparells de televisió… i jo em pregunto:
¿Per què volem automòbils si encara caminem descalços?, Per a què volem refrigeradors si no tenim aliments per ficar dins?, Per a què volem tancs i armaments si no tenim suficients escoles per als nostres fills?
(Aplaudiments).
Hem de pugnar perquè l’home pensi en la pau, però no solament impulsat pel seu instint de conservació, sinó fonamentalment pel deure que té de superar-se i de fer del món un estatge de pau i de tranquil·litat cada vegada més digna de l’espècie humana i dels seus alts destins.
Però aquesta aspiració no serà possible si no hi ha abundància per a tots, benestar comú, felicitat col · lectiva i justícia social.
És veritat que està en mans de vostès, dels països poderosos de la terra, Verds i Vermells!, el ajudar-nos a nosaltres els febles, però no amb obsequis ni amb préstecs, ni amb aliances militars.
Ajudin-nos pagant un preu més just, més equitatiu per les nostres matèries primeres, ajudin-nos compartint amb nosaltres els seus notables avenços en la ciència, en la tècnica … però no per fabricar bombes sinó per acabar amb la fam i amb la misèria.
(Aplaudiments)
Ajudin-nos respectant els nostres costums, la nostra dignitat com a éssers humans i la nostra personalitat com a nacions per petits i febles que siguem; practiquin la tolerància i la veritable fraternitat que nosaltres sabrem correspondre, però deixin ja de tractar-nos com a simples peons d’escacs en el tauler de la política internacional.
Reconeguin-nos com el que som, no només com a clients o com a ratolins de laboratori, sinó com a éssers humans que sentim, que patim, que plorem.
Senyors representants, hi ha una altra raó més per la qual no puc donar el meu vot: fa exactament quatre hores que vaig presentar la meva renúncia com a ambaixador del meu país, espero em sigui acceptada.
Conseqüentment no els he parlat a vostès com Excel·lència sinó com un simple ciutadà, com un home lliure, com un home qualsevol però que, no obstant això, creu interpretar el màxim anhel de tots els homes de la terra, l’anhel de viure en pau, l’anhel de ser lliure, l’anhel delegar als nostres fills i als fills dels nostres fills un món millor en què regni la bona voluntat i la concòrdia.
I que fàcil seria, senyors, aconseguir aquest món millor en què tots els homes blancs, negres, grocs i mestissos, rics i pobres poguéssim viure com a germans.
Si no fóssim tan cecs, tan obcecats, tan orgullosos, si només regeixin les nostres vides per les sublims paraules, que fa dos mil anys, va dir aquell humil fuster de Galilea, senzill, descalç, sense frac ni condecoracions:
"Estimeu-vos … estimeu-vos els uns als altres", però desgraciadament vostès van entendre malament, van confondre els termes, i què és el que han fet?, què és el que fan?:
"Armeu-vos els uns contra els altres". …
He dit …".
 Mario Moreno (Cantinflas) 1966, Mèxic

Tags: Cantiflas, POLÍTICA

Joan Fuster (Serra d’Or, núm. 234-març 1979 en un article que titulava “Aprensions a propòsit del "pactisme" no es mostrava gens d’acord a que

els catalans siguem una gent tendencialment "pactista", o, en tot cas, més "pactista" que els pobles del costat. Ell "pactisme" es produeix en qualsevol lloc del món, quan no hi ha més remei. Els catalans no hem estat especialment "pactistes", si no fou per obligació: l’obligació del vençut, que espera no ser-ho del tot, és el "pacte".

…

Quan es pacta amb segons quines condicions la història és prou explícita i ja se sap qui guanya: hi guanya la "classe dominant", la d’ací i la d’allà, unànime, malgrat les aparents discrepàncies. No ha existit, entre nosaltres, cap "pacte" de la línia pactista que no s’hagi convertit en un mediocre “engañabobos”. Això ja era evident en l’època de don Francesc Cambó. Cambó fou un polític increïblement més espavilat que tota la fauna que suporta avui el Principat, i no parlem ja del País Valencià i de les Illes. Cambó pactava, pactà, i el sufragi universal se li girà d’esquena. Les modulacions del sufragi universal, conformades pels televisors, són, avui, un factor nou. Cambó ja és pura arqueologia. Però els "pactes" del "pactisme" tradicional, ¿on ens portaran?… Jo només voldria advertir, ara, que, en la història de la Catalunya estricta, i en la de tots els Països Catalans, cada "pacte" ha estat una claudicació, i que tot això del "pactisme" com a mecanisme polític és i serà una burla. "Pactar" és perdre: sempre. Malgrat els aparents avantatges provisionals.

En aquests moments que sembla que tot justeja molt (justeja l’economia, justegen els polítics, justeja l’ètica i la moral…) alguns poden pensar que és el moment d’un gran pacte que ens tregui a tots del forat. Potser sí. Però hem de saber que –com sempre- hi sortirem perdent.

Jo més aviat seria partidari de tensar la corda per veure si es trenca o per veure fins on arriben les possibilitats de que aguanti. Justament ara és quan s’hauria de pactar menys que mai. Que surtin al carrer bombers, funcionaris, mossos i tothom qui vulgui. D’on no n’hi ha no en raja i tothom sap que les arques estan escurades. Potser si els catalans deixem de cobrar a final de mes ens adonarem de tot el que no tenim, del que ens prenen i del que no tindrem mai si seguim pactant. No serveix més allò del “peix al cove” perquè ja no hi ha peix i el poc que hi ha es cuidaran bé de repartir-se’l els que encara en tenen una mica.

Per tant, és hora d’estirar la corda. Això sí: tots plegats i tots a la una. Alguns ja sabem que no s’hi afegiran i buscaran mil excuses. Però tant se val. Ara és el moment de plantar cara perquè l’adversari també se sent dèbil, per més majoria absoluta que tingui, i ells també necessitaran Déu i ajuda per treure el carro del pedregar. Tant de bo hi hagués una mica de lucidesa per part dels partits que volen una Catalunya gran.

Tags: POLÍTICA

A Madrid hi ha un carnisser troglodita (amb perdó dels carnissers i dels troglodites) que ha dit el següent:

"Pel que fa a la jugada amb Leo Messi, vull dir des d’ara mateix que va ser un acte involuntari. Tot i això, si Messi s’ha sentit ofès, li demano disculpes perquè l’única cosa que faig és defensar el meu equip i la meva institució. Hi poso cos i ànima. Mai em passaria pel cap fer mal a un company de professió."

Jo a aquesta mena de bèstia que volta esbojarrada per aquests camps de futbol només li diria que el Messi no s’ha ofès, perquè només ofèn qui pot i no pas qui vol. A Messi simplement li fa mal la mà perquè algú li va aixafar de forma deliberada i amb molta mala llet. Res més.

Tags: Futbol

En la vida d’una persona es produeixen molts canvis; alguns metafòrics i altres reals. I no només es produeixen quan hom és jove sinó que es poden produir a qualsevol edat.

Hi han persones que sembla que visquin en un canvi permanent. Són aquelles persones inquietes, que els agrada moure’s físicament i psicològicament. Són persones que no estan mai contentes amb el que fan i sempre busquen coses noves, nous horitzons, tastos i perfums nous.

N’hi han d’altres que són quietes d’esperit i a qui els agrada la quietud física i la tranquil·litat. Com més pocs canvis, millor. Semblen permanentment satisfets del que fan i del que són. Sembla que no tinguis aspiracions.

Què és millor? Segurament que no hi ha un sol model. Cadascú és com és i cadascú se sent content amb un tipus de vida determinat. Hi ha gent que es mou permanentment i no és capaç de veure res, ni de fixar-se en res. I hi ha el que, sense moure’s de casa, és capaç de tenir imaginació, veure coses noves, imaginar-se-les i viure-les. Els escriptors i els poetes normalment no necessiten viatjar massa per poder crear mons fantasiosos o reals; mons nous i mons molt rics. Tot és qüestió d’obrir una mica el cervell i deixar-hi entrar la realitat o deixar-hi sortir els somnis. Per aquestes esquerdes hi poden entrar altres vides i en poden sortir infinitats de somnis fets novel.les o poemes.

Siguem d’una mena o d’una altra, tots hauríem d’obrir una mica el nostre cervell i deixar-hi entrar aire fresc en forma de bons llibres i de bons textos. Ens farà millors en tots sentits i ens farà viure millor.

Tags: LITERATURA

En dies com el d’avui és quan és més convenient recordar la història o, si voleu, no oblidar-la.

Tornem enrere i situem-nos al dia 3 de Març de 1976, pocs mesos després de la mort de Franco. Al País Basc uns 6.000 treballadors van iniciar una vaga contra el decret de topalls salarials i en defensa de millors condicions de treball. Per tercera vegada havien convocat una vaga massiva. La policia va assaltar l’església en la qual es van reunir els manifestants per tal de fer una assemblea i va carregar contra els concentrats. Va desallotjar l’església amb pots de fum i en sortir va provocar una massacre: 5 morts per trets de bala. La policia sabia el que feia, volia actuar de manera “exemplar” perquè servís d’escarment a la resta de ciutats … i el ministre FRAGA es va felicitar perquè “la calle es mía”.

LLuis Llach aquella mateixa nit va escriure una cançó en record dels assassinats (per això parla de 3 morts, ja que els altres dos van morir els dies posteriors, a l’hospital). Una cançó que estremeix i que expressa tor el dolor i la ràbia que tota bona persona pot sentit en un moment com aquell.

La cançó és Campanades a Morts i el disc publicat per Lluís Llach va sortir el 1977. El 3 de març de 2006, Llach interpretà aquesta peça al pavelló Fernando Buesa Arena de Vitòria per commemorar el 30è aniversari d’aquests fets.

Avui especialment convé que recordem, tant els fets com el personatge causant de tanta sang. La transició espanyola s’ha fet tant malament que encara ara ningú ha estat jutjat per aquells crims.

CAMPANADES A MORT

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

I el poble es recull
quan el lament s’acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.

Campanades a morts
per les tres boques closes,
ai d’aquell trobador
que oblidés les tres notes!

Qui ha tallat tot l’alè
d’aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

II

Obriu-me el ventre
pel seu repòs,
dels meus jardins
porteu les millors flors.

Per aquests homes
caveu-me fons,
i en el meu cos
hi graveu el seu nom.

Que cap oratge
desvetllí el son
d’aquells que han mort
sense tenir el cap cot.

III

Disset anys només
i tu tan vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que del seu cos tenim record
i cada nit aprendrem a estimar-lo.

Disset anys només
i tu tan vell;
impotent per l’amor que ell tenia,
li has donat la mort per companya,
però no podràs, que per allò que ell va estimar,
el nostres cos sempre estarà en primavera.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

IV

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres,
i els homes anaren cap a elles.
Cadascú fou un mot
del victoriós poema.

“ALGUNS MOSSOS INDIGNES” i “UN POBLE INDIGNAT”. Heus aquí com resumiria jo aquesta vergonyosa pantomima de protesta que han fet una colla de nois amb poc pèl i poc cervell, que no n’han tingut prou amb el tema del castellà  sinó que ahir van reblar el clau en cantar el ‘Viva España’ a Artur Mas en un acte de protesta a Lloret de Mar.

Que quedi ben clar que dic que és un grup i que no són tots, ni tan sols la majoria. És un grup de gent que no sabria bé com qualificar-los. Si m’hi posés, segurament que aniria massa lluny i potser seria massa dur. Ho deixaré, doncs, sense qualificació i que cadascú l’hi doni la que vulgui. El que sí que puc afirmar és que alguns sindicats (en concret UGT i CCOO) em causen cada dia més nàusees…

Per sort, hi ha hagut resposta ciutadana, fet que em causa una certa esperança. Ara em sembla que hi hauria d’haver alguna resposta més de les autoritats i del mateix cos del Mossos d’ Esquadra. Fets com aquests són intolerables i no s’han de donar mai més si es vol que no s’acabi de perdre el prestigi que encara tenen.

Sí que dic ben alt i clar que jo no defensaré mai les seves reivindicacions si ho fan amb aquests termes i amb aquests mitjans. Si ells són tan insolidaris amb mi, que no esperin que jo sigui solidari amb ells. Perquè el català és la meva llengua, per si encara no se n’havien adonat…

Tags: Mossos d' Esquadra, POLÍTICA, Sindicats

No sé si és veritat, però he escoltat que quan arribin els diners que Madrid ens deu, la Generalitat farà una convocatòria per a mossos de quadra.

A més de ser imprescindible saber castellà…

“El mozo de cuadra debe saber hacer camas, limpiar caballos y equipos, y tener, al menos, una ligera idea del manejo del caballo, además debe saber aparejar el caballo para la monta y para trabajar a la cuerda. Tendrá que ayudar en la descarga de viruta, forraje y pienso, y mantener las cuadras limpias. Es imprescindible que sea puntual y responsable a la hora de dar las comidas. Debe avisar al propietario o al responsable de la cuadra inmediatamente si sospecha que algún caballo puede tener algún problema. Cuando vaya cogiendo experiencia y empiece a controlar lo que es el manejo de cuadra y los cuidados más avanzados, estará bastante solicitado y será una ayuda imprescindible en cuaquier centro ecuestre.”

Els interessats s’hi poden anar preparant.

Tags: Humor, Mossos d' Esquadra

Per si no ha quedat prou clar el títol, em refereixo als dos ex presidents del PP, Francisco Camps i Jaume Matas. Em sembla que estan justament al lloc que els toca i que han anat buscant amb tanta insistència. Tota una llarga carrera per arribar aquí!

La Ironia és una figura retòrica que consisteix a donar a entendre el contrari del que es diu. Per això la Ironia utilitza un to d’expressió sovint burlesc.  No sempre és fàcil entendre la ironia, sobretot si és ironia fina. En els moments que vivim no és fàcil parlar de política –i dels polítics- sense empipar-se i sense fer servir paraules gruixudes. Han fet tants desastres en aquests anys passats que n’hi hauria d’haver molts més dels que hi ha asseguts al banc dels acusats. Veiem que segueixen parlant com si res hagués passat i ara diuen tranquil.lament el contrari del que deien fa un parell de mesos.

Per això no sé massa com qualificar aquesta gent i tampoc tinc gaires ganes de parlar de política. De fet, sí que en tinc ganes , però no sé massa com fer-ho. Potser la manera millor de parlar de política seria fent servir la ironia. Però no és fàcil fer-ho bé. Se n’ha de saber. Normalment, els qui millor ho fan són els ninotaires quan publiquen aquests dies els acudits als diaris. Veure a tot un ex president Camps haver de donar la cara i haver d’escoltar certes gravacions és tot un gaudi. O bé un altre ex president -el senyor Matas- veient-se enredat en un assumptes econòmics molts foscos també és un altre gaudi.

El que no entenc massa és que, quan els veiem asseguts al banc dels acusats, no els veiem ni una sola llàgrima, ni un sol gest de penediment. Tot al contrari: segueixen amb el posat altiu de sempre, com si res hagués passat. El pobrets senten tant de dolor i penediment que les llàgrimes els ragen cara avall a raig fet! Per això seria bonic, per exemple, veure d’aquí un temps al senyor Camps estrenant un bon vestit a ratlles darrere d’unes reixes ben gruixudes. Que millor cosa que poder afegir un vestit més a la seva llarga col·lecció…

I una cosa pel senyor Rajoy: Encara no li he sentit dir que aquests dos senyors són coneguts seus i que tots dos són del PP. O és que ha perdut la memòria de repent i ara no el coneix?

Tags: Corrupció, Francisco Camps, Jaume Matas, Mariano Rajoy, POLÍTICA, PP

Chesterton diu que “el pitjor enemic de l’home és ell mateix”. Potser té raó. Perquè la majoria de les vegades som nosaltres mateixos qui ens posem les barreres que ens impedeixen ser lliures i, per tant, autèntics. Hi han moltes coses exteriors que ens poden limitar, sobretot si no són prou positives i alliberadores: el lloc on hem nascut, els mitjans econòmics, la salut, l’educació, la família… Totes aquestes coses objectivament ens limiten, certament. No és el mateix néixer en un barri pobre que en un barri ric. No és el mateix poder accedir a la cultura que no poder.hi accedir. No és el mateix tenir una família des estructurada que tenir una família on hi regni l’amor…

Tot això és cert. Però també és cert que altres vegades, aquestes mateixes coses poden estimular-nos i catapultar-nos cap a un millorament personal i ens poden enfortir. En una paraula: allò que realment ens limita la major part de les vegades som nosaltres mateixos quan ens neguem autonomia personal i no ens creiem que podem ser molt més lliures del que ens pensem.

Aquest dies he estat llegint llegendes orientals. M’ho he passat molt bé perquè considero que són fruit  de pobles amb gran gran riquesa espiritual. Una d’aquestes llegendes m’ha fet pensat en que la llibertat interior, si volem, no ens la pot robar ningú. Alguna vegada ho havia dit Mandela i, de fet, ho va demostrar palesament durant la seva llarga vida en captivitat. va sortir de la presó tan o més lliure de com hi va entrar.

Explica una d’aquestes llegendes que un general depravat sotmetia a pillatge a una zona rural atemorint els habitants. Era, segons es diu, particularment cruel amb els monjos del lloc, als quals menyspreava. Un dia, al final d’un assalt, un dels seus oficials li va informar que, per por a ell, tots els habitants havien fugit de la localitat, amb excepció d’un monjo que s’havia quedat al monestir prosseguint les seves activitats quotidianes. El general es va enfurismar davant l’audàcia del monjo i va enviar als seus soldats a buscar per fer-ho comparèixer davant seu.

-"Saps qui sóc?", va rugir enfurismat davant el monjo."Sóc aquell que et pot travessar amb una espasa en un instant".

Però el monjo va replicar assossegadament:

-"I tu saps qui sóc jo?. Sóc aquell que pot deixar que em travessis amb una espasa en un instant”.

Aquesta és l’autèntica llibertat interior que hem d’anar conquerint poc a poc, potser desfent-nos de molts i molts lligams que ens mantenen fermats a un munt de coses i a situacions que no ens agraden. Malgrat les coses i les situacions no hem d’oblidar que poder ser lliures.

Tags: Llibertat

Hola em dic Quim.
El dia 7 d’octubre de 2011 vaig fer 16 anys.
Tinc la Síndrome de Down i estudio a l’Institut Manuel de Pedrolo i també vaig dos dies a l’escola Alba. Els dimecres a la tarda vaig a Down Lleida i els dissabtes a l’esplai. També m’agrada nadar, passejar i sortir amb els amics.

Aquesta és la presentació que fa el Quim del seu vídeoblog. Un vídeoblog que només té un parell de mesos de vida però que està tenint un èxit rotund en tots els sentits.

No us explicaré pas com és. S’ha de veure i s’ha d’escoltar. Possiblement passeu del somriure a la llàgrima perquè hi han emocions a flor de pell i una frescor que no es paga amb diners.

Potser alguns ja els coneixeu. Però, pels que no els coneixeu, us recomano vivament que hi entreu. Podreu descobrir-hi un noi molt simpàtic que parla d’una colla de temes des d’una visió determinada i un pare que ha trobat un bon instrument de comunicació a través de breus filmacions en vídeo.

El trobareu a la següent adreça  http://elmondelquim.wordpress.com/

Tags: Blogs, Discapacitat, MITJANS DE COMUNICACIÓ, Síndrome de Down

M’agrada, de tant en tant, llegir o escoltar Eduardo Galeano. Per vàries raons:

-Primer, perquè sempre -sí, sempre- diu coses interessants, encara que no sempre s’hi hagi d’estar d’acord en tot.

-Després, perquè convé reflexionar de tant en tant si no volem que el cervell es rovelli. I Galeano té la capacitat de fer reflexionar sempre.

-I en tercer lloc, per un motiu que potser us semblarà intranscendent, però que a mi m’agrada recordar: a més de parlar de coses “serioses”, parla del futbol. És d’aquells intel·lectuals que, no només no rebutgen amb fàstic el futbol com fan alguns puritans, sinó que li agrada, hi entén, el defensa com a joc i ha sabut escriure sobre el futbol de manera admirable. En aquesta gravació també en parla una mica cap al final (minut 25). No us ho perdeu, que val la pena. I no us perdeu la lectura final…

Tags: Barça, ECONOMIA, Eduardo Galeano, Futbol, POLÍTICA, Uruguai

Aquests dies ha estat notícia el davanter uruguaià Luís Suárez. L’han suspès per 8 partits i amb una multa de 60 mil dòlars per haver dit “negre” al defensa francès Patrice Evra, que és de color negre. Ell s’ha disculpat públicament i ha assegurat no haver "utilitzat mai la paraula en to de menyspreu" i que volia disculpar-se "si amb això havia ofès a algú". L’entrenador del Liverpool, Kenny Dalglish, va defensar Suárez explicant que a l’Uruguai és habitual dir la paraula “negre” sense que tingui un to despectiu. Segons el parer d’experts lingüístics -va assegurar el tècnic- la paraula és "totalment acceptable" a la regió d’Uruguai de la qual procedeix Suárez. "La seva dona l’anomena així i no crec que se senti ofès per ella", va afegir l’entrenador escocès.

És totalment cert que tant a l’ Uruguai com a l’ Argentina la paraula no sempre té significat pejoratiu. Però mai sabrem del cert què es van dir i amb quin to s’ho van dir. El món del futbol té uns codis molt particulars i, si no s’entenen aquests codis, no s’entén res i es poden produir malentesos com en aquest cas. Recordeu aquell altre cas d’un jugador argentí que va dir a un àrbitre espanyol: “Y ahora qué has cobrado, che!” L’àrbitre no va entendre que la paraula “cobrar” allà té un altre significat (en un camp de futbol no vol dir cobrar diners) i va expulsar de forma fulminant el jugador argentí.

Malentesos o confusions d’aquesta mena són cada dia més habituals per la barreja de les diverses cultures, costums, llengües o maneres de ser d’un món que cada cop s’ha fet més petit i amb més barreges. Caldria que ho tinguessin en compte tant els que arriben a un nou país com els autòctons. Caldria més comprensió mútua i segurament que més tolerància.

Per acabar vull deixar-vos una història que va en aquesta direcció i que il·lustra prou bé aquesta mena de confusions i malentesos.

La història passa al menjador estudiantil d’una universitat alemanya. Una alumna rossa i inequívocament germana agafa la safata amb el menú al taulell de l’autoservei i després s’asseu en una taula. Llavors adverteix que ha oblidat els coberts i torna a aixecar-se per agafar-los. En tornar, descobreix amb estupor que un noi negre, probablement subsaharià pel seu aspecte, s’ha assegut al seu lloc i està menjant de la seva safata. D’entrada, la noia se sent desconcertada i agredida, però de seguida corregeix el seu pensament i suposa que l’africà no està acostumat al sentit de la propietat privada i de la intimitat de l’europeu, o fins i tot que potser no disposi de diners suficients per pagar-se el menjar , tot i que aquest és barat per l’elevat estàndard de vida dels nostres rics països. De manera que la noia decideix seure davant del noi i somriure amistosament. A la qual cosa l’africà contesta amb una altra blanc somriure. A continuació, l’alemanya comença a menjar de la safata intentant aparentar la major normalitat i compartint-la amb exquisida generositat i cortesia amb el noi negre. I així, ell es menja l’amanida, ella agafa la sopa, tots dos punxen paritàriament del mateix plat d’estofat fins acabar-lo. I, per acabar, l’un dóna es cruspeix el iogurt i l’altra de la peça de fruita. Tot això trufat de múltiples somriures educats, tímides per part del noi, suaument encoratjadores i comprensives per part d’ella. Acabat el dinar, l’alemanya s’aixeca per anar a buscar un cafè. I quan torna descobreix, a la taula veïna darrere d’ella, el seu abric col · locat sobre el respatller d’una cadira i una safata de menjar intacta.

Tags: Costums, Futbol, Luís Suárez, Relacions humanes, SOCIETAT, Uruguai

Explica una història hindú que un mestre passejava per un bosc amb el seu fidel deixeble, quan va veure a la llunyania una cabana on hi vivia gent d’aparença pobra i va decidir fer-los una breu visita. Mentre caminaven li va comentar al deixeble sobre la importància de les visites, sobre tot per conèixer persones i per les oportunitats d’aprenentatge que ens donen aquestes experiències.

En arribar al lloc va constatar la pobresa del lloc i dels que hi vivien (una parella i tres fills). La casa era vella, de fusta, anaven vestits amb robes brutes i estripades i tots ells descalços.

Llavors es va aproximar al senyor -aparentment el pare de família- i li va preguntar: En aquest lloc no hi ha possibilitats de treball, ni tampoc punts de comerç. Cóm s’ho fan vostè i la seva família per sobreviure en aquest lloc? El senyor, amb calma, va respondre:

-Amic meu, nosaltres tenim una vaca que ens dóna diversos litres de llet cada dia. Una part del producte la venem o el canviem per altres aliments a la ciutat veïna i amb l’altra part produïm formatge, mantega, i altres productes per al nostre consum i així és com anem sobrevivint.

El savi va agrair la informació, va contemplar el lloc per un moment, després es va acomiadar i se’n va anar. Al mig del camí, es va girar cap al seu fidel deixeble i li va ordenar: ves a buscar la vaca, i porta-la. Ens l’endurem.

El jove va mirar el mestre amb estupor i li va qüestionar aquella idea, perquè la vaca era l’únic mitjà de subsistència d’aquella família. Però, en percebre el silenci absolut del mestre, va complir l’ordre.

Durant anys, el deixeble no  va saber mai més res del destí que el Mestre va donar a la vaca. Un dia, el jove va resoldre abandonar el seu mestre i tornar a aquell lloc per explicar-los-hi tot a la família, demanar-los perdó i ajudar-los. A mesura que s’aproximava al lloc ho veia tot molt bonic, amb arbres florits, tot cultivat, amb un automòbil al garatge d’una senyora casa i alguns nens jugant al jardí. El jove es va sentir trist i es va desesperar encara més, tot imaginant que aquella humil família va haver de vendre el terreny per sobreviure. Llavors va accelerar el pas i, en arribar, va ser rebut per un senyor molt simpàtic. El jove va preguntar per la família que vivia en aquell lloc anys enrere i el senyor va respondre que hi seguien vivint.

Consternat, el jove va entrar corrent a la casa i va poder confirmar que era la mateixa família que va visitar feia uns anys amb el mestre. Va elogiar el lloc i li va preguntar al senyor:

– ¿Com s’ho ha fet per millorar tant aquest lloc i canviar tant la vida? El senyor entusiasmat li va respondre:

-Nosaltres teníem una vaca, però un dia, va desaparèixer i mai més vam saber-ne res més d’ella. Des d’aquell moment ens vam veure en la necessitat de fer altres coses i desenvolupar altres habilitats que no sabíem que teníem. D’aquesta manera fou que ens ha arribat l’èxit que els seus ulls veuen ara …

(Tret d’una recopilació de “Llegendes hindús”)

L’ésser humà tendeix a ser rutinari i mandrós. Ens quedem adormits fàcilment amb el que tenim, amb el que toquem i en l’ambient de sempre. En alguns casos intuïm que hi ha alguna cosa més enllà, o moltes més, de les que hem conegut fins ara, però així i tot ens costa prendre la decisió de perdre allò que creiem tenir i que -en realitat- no posseïm nosaltres sinó que és aquesta realitat la que ens posseeix i no ens deixa guanyar llibertat i obrir nous camins.

La realitat pot ser esclavitzadora o alliberadora. Davant de la realitat –per dura i complicada que sigui- podem despertar o podem seguir quedant-nos endormiscats. Veient les dificultats que algunes vegades la vida ens fa viure, podem enfonsar-nos o podem buscar nous camins i noves possibilitats. Quedar-nos quiets lamentant-nos no treu cap a res i no serveix per a res. Aquesta llegenda pot ser una bona lliçó per a temps de crisi.

Tags: SOCIETAT

La llegenda dels Reis d’ Orient va néixer molt tard. Els anomenats Reis d’ Orient no sabem d’on eren, ni sabem quants i ni sabem qui eren. O sigui, que no en sabem gairebé res, però el cas és que la tradició ha fet fortuna i s’ha quedat per major glòria i alegria dels nens.Les coses que tenen una arrel poètica i que toca els sentiments sempre té èxit.

Però si no en sabem gaire res d’aquells reis, sí que en sabem –i molt- d’uns altres reis, els del Palau d’ Orient (conegut com a Palacio Real) de Madrid. Sabem que hi ha un rei, una reina, un hereu, dues princeses i un parell de gendres (un dels quals ha sortit molt barrut). Sabem que tot això no és només una llegenda que ha fet fortuna, sino que és una realitat ben comprovada que han fet “fortuna” de veritat (sobretot aquest gendre barrut que dèiem). Per fi, i després de molts anys d’opacitats de tota mena, hem sabut aproximadament què ens costa aquesta cosa passada de moda que en diem monarquia, o Casa Reial, o digueu-ne com vulgueu d’aquesta antigalla tant cara .

Per fi, ha sortit a la llum pública alguna cosa i hem sabut que tota aquesta broma ens costa més de 60 milions d’euros, sense comptar-hi les despeses de seguretat, cotxes oficials, xofers i guàrdia reial. Aquest és el cost anual aproximat que suposa la monarquia per als ciutadans de l’Estat espanyol. Un treball d’investigació del diari Público ha fet un càlcul aproximat de totes les despeses derivades de la Casa Reial, més enllà dels 8’43 milions d’euros que se’ls assigna directament.

A aquests 8’43 milions, caldria sumar-hi les despeses que el Govern espanyol paga per viatges oficials, salaris del personal de la Zarzuela i recepcions. Això pujaria a uns 25 milions d’euros, als quals caldria sumar-n’hi 34 més per al manteniment i conservació de palaus i jardins. Estaríem parlant, per tant, de 67 milions d’euros, sense comptar les despeses derivades de la seguretat, que van a càrrec dels ministeris d’Interior, Defensa i Hisenda.

Allò que ens explicaven de petits que els reis vivien en palaus i que vivien com a reis es veu que és veritat. Els d’aquí viuen habitualment al Palau de la Zarzuela però la residència oficial és el Palacio de Oriente, on s’hi fan actes d’Estat (recepció d’ambaixadors, sopars de gala amb centenars d’invitats, la pasqua militar i celebració de festes vàries). I també s’hi han de comptar algunes sortides esporàdiques a esquiar a Baquèira, fins de setmana de caceres, viatges oficials i no oficials, vacances al Palau de Marivent a Mallorca i altres distraccions que la majoria dels seus súbdits no es poden pagar.

Com diuen per aquells països d’Amèrica llatina -on no hi ha monarquies-: “El vivo vive del zonzo, y el zonzo de su trabajo”.  Es veu que aquí també!

Tags: Monarquia

D’economia –i de números en general- no hi entenc gens. Per a mi, qualsevol xifra que passi de 1000 ja comença a ser un misteri. Per això avui, quan m’ha arribat aquest correu m’hi he perdut en llegir-lo. I he pensat que si l’economia és això seria molt fàcil d’arreglar tot. Però no deu ser ben bé així, suposo. Per això espero que algun entès dels que em llegeixen m’ho expliqui.

El correu que he rebut explica el següent:

Era un mes d’agost calorós, en una petita poblet de la costa, en plena temporada de vacances. Fa dies que està caient una pluja torrencial, el poblet sembla desert i els botiguers comencen a fer mala cara.

Fa dies que la crisi està assotant aquest lloc, tots tenen deutes i viuen a base de crèdits.

Per fortuna, arriba un rus mafiós folrat de diners i entra en l’únic petit hotel del lloc. Demana una habitació. Posa un bitllet de 100 euros en la taula de la recepcionista i se’n va a veure les habitacions.

El cap de l’hotel agafa el bitllet i surt corrent a pagar els seus deutes amb el carnisser.

Aquest agafa el bitllet i corre a pagar el seu deute amb el criador de porcs.

Al seu torn aquest surt corrents per pagar el que li deu al molí proveïdor d’aliments per a animals.

L’amo del molí agafa el bitllet al vol i corre a liquidar el seu deute a una prostituta a la qual fa temps que no li paga. (En temps de crisi, fins i tot ella ofereix serveis a crèdit).

La prostituta, amb el bitllet a la mà, surt corrent cap al petit hotel on havia portat als seus clients les últimes vegades (i que encara no havia pagat ) i li lliura el bitllet a l’amo de l’hotel.

En aquest mateix moment baixa el magnat rus, que acaba de fer una ullada a les habitacions, i diu que no n’hi agrada cap, agafa el bitllet que havia depositat prèviament i se’n va.

I aquí és on ve el meu problema perquè no acabo d’entendre res: Ningú ha guanyat un euro, però ara tota la ciutat viu sense cap deute i mira el futur amb confiança!

Algú m’explica que si els diners circulessin s’acabaria la crisi. És realment així? És tot tan fàcil? Jo segueixo sense entendre res.

Tags: ECONOMIA

Aquesta passada nit -a les 12 en punt- la majoria ens vam plantar davant la tele, ennuegant-nos com cada any amb els 12 grans de raïm. Cada gra diuen que vol ser un desig, encara que segurament en tenim molts més de desitjos… Per la meva part ja estaria content si se m’acomplissin aquests 12 desitjos següents per aquest any 2012. No estaria gens malament.

1.-Que els nens no s’avorreixen de ser nens,apressats per créixer, per després de grans hagin de sospirar per tornar a ser nens.

2.–Que els grans no perdem la salut per aconseguir diners, per, més tard, haver de perdre els diners per recuperar la salut.

3.-Que no visquem constantment en el passat o en el futur, cosa que comporta que no visquem ni l’un ni l’altre.

4.-Que no visquem com si no ens haguéssim de morir mai, ja que això farà que ens morim  com si no haguéssim viscut.

5.-Que aprenguem que el ric no és el que més té, sinó el que menys necessita.

6.-Que aprenguem que hem de controlar les nostres actituds so no volem que les nostres actituds ens controlin a nosaltres.

7.-Que aprenguem que som amos del que callem i esclaus del que diem.

8.-Que aprenguem que la nostra felicitat no és qüestió de sort, sinó el producte de les nostres decisions.

9.-Que aprenguem que dues persones poden mirar una mateixa cosa i cadascuna veure-hi alguna cosa totalment diferent.

10.-Que aprenguem que estimar i voler no són sinònims sinó antònims: el voler ho exigeix ​​tot, l’estimar ho entrega tot.

11.-Que puguem tenir amics. Pocs o molts, però bons.

12.-Que puguem estimar i ser estimats.

Tags: Any nou, Desitjos

Acabem any i en comencem un altre. No sé si podem fer servir aquest any allò d’ “Any nou, vida nova” perquè les coses no es presenten massa bé.

Però tampoc ens servirà de res sortir massa condicionats per l’any dolent que, sens dubte, hem passat. El passat ens pot condicionar, però mai ens pot esclavitzar com deia  el neuròleg, psiquiatra i filòsof Viktor Frankl . Aquest autor té un llibre que hauria de ser lectura obligada per a tothom: “L’home a la recerca de sentit”. Ell, que va haver de passar per camps de concentració on va morir la majoria de la seva família, ens diu que els determinismes i condicionaments no només no eliminen la llibertat, sinó que són com la gravetat que ens permet caminar (lliurement) per la vida.

Per tant, de cara a l’any nou potser tampoc cal preocupar-nos massa i només ens caldrà anar treballant dia a dia, que d’alguna manera ja ens en sortirem. Recordeu aquell versicle de l’ Evangeli que diu:

“No us preocupeu pel demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps.” (Mt 6,34) 

“Cada dia comporta el seu afany”. I cada any. I cada moment. Per tant, el que ens caldrà fer serà ocupar-nos per l’avui i no preocupar-nos massa pel demà, que el demà ja l’anirem resolent, si Déu vol. Pensem que tenim un any més d’experiència. N’hauríem de saber una mica més; n’hauríem d’haver après una mica del que ens ha passat per no caure altre cop en els mateixos errors. Ho podrem fer des del que som, tenim i hem viscut per, des d’aquest trampolí, anar més lluny en tots els sentits. A veure si en som capaços.

Bon Any Nou a tots els que us heu atansat per aquí alguna vegada. I fins l’any vinent, no us en descuideu!

Tags: Any nou, Crisi, Llibertat, PSICOLOGIA

Aquesta és la darrera portada de la revista. Acomiadem l’any 2011, doncs, amb una molt mala notícia: el tancament, per falta de suport econòmic, de la revista L’INFANTIL/TRETZEVENTS, després de 60 anys de fer una molt bona feina en tots sentit. Era la revista més antiga de les que es publiquen en català.

No hi haurà cap forma d’impedir-ho encara? Deixarem perdre una joia més del nostre patrimoni? Ens anirem empobrint una mica més sense cap tipus de reacció? La Cultura del nostre país també és això, per molt que alguns dels que manen no se n’adonin i només es pensin que és el teatre, el cine o els museus…

Potser direu que no n’hi ha per tant. Per a mi sí, perquè va ser la primera revista en català que jo llegia religiosament cada mes. L’esperava amb candeletes! I per una altra raó de tipus personal: en els seus primers temps hi col.·laborava un cosí meu –el Miquel Galitó Pubill- que entrevistava esportistes famosos; entrevista que sortia publicada amb una sempre excel·lent caricatura d’en “Cera” a la llavors senzilla i humil revista, però llegida àvidament sobretot per la quitxalla del Bisbat de Solsona.

Crec que hi ha raons de pes per estar tristos i per protestar, perquè situacions com aquesta són un símptoma de que les coses no es fan prou bé en aquest país. Deixar morir una de les poques revistes que els nens i nenes poden llegir en català és força greu. I més, si considerem que la seva continuïtat podia assegurar-se amb una ajuda no massa important. Se segueixen donant encara subvencions per milers de coses sense tanta transcendència i importància per l’esdevenidor d’aquest país com ho podia ser l’ INFANTIL/TRETZEVENTS.

La revista L’INFANTIL (després rebatejada com TRETZEVENTS) va néixer al Seminari de Solsona l’any 1951, amb l’empara, el caliu, l’aixopluc de l’ Església i l’aprovació del llavors bisbe Vicent Enrique i Tarancón i el seu primer director va ser Climent Forner. En aquells temps no era fàcil publicar en català, i menys una revista per a nens.

Des del 1963 agafà nou impuls i, radicada a Barcelona, fou dirigida durant molts anys pels germans Manuel i Miquel Àngel Sayrach. Publicava còmics, contes, notes històriques… per a infants. L’any 1968 va passar a dependre de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i el 1973 va adoptar el nom actual de Tretzevents. A partir del 1995, amb Montserrat Ginesta com a directora, va passar a ser mensual. El 1988 se li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

Hi han col·laborat els millors especialistes en literatura infantil i, entre els dibuixants, destaquen el recentment desaparegut Joaquim Calderer (el que dibuixava i va fer famós En Quimet Trapella que tot ho esgavella) en els seus primers temps, Cera, Coll, Picanyol, Rué, Ivà, Perich, Raf,  Clavé, Asensio, Daniel Boada i molts altres.

La crisi no ha de ser excusa perquè s’acabin coses tan importants com aquestes. Podem ser pobres però mai hem de ser miserables. I que desaparegui una de les poquíssimes revistes infantils en català és signe de misèria, cosa que Catalunya no és mereix.

NOTA: El col·lectiu bibliotecari i els mediadors especialistes en literatura infantil han penjat un bloc en contra del tancament de Tretzevents. Ho podreu veure aquí Contra el tancament de Tretzevents i hi podreu deixar els vostres comentaris.

Tags: Catalunya, CULTURA, l'INFANTIL/TRETZEVENTS, Revistes

A partir d’un apunt que vaig fer el dia 18 passat sobre l’Existència històrica de Jesús en rèplica a un altre de Sánchez Piñol, vaig rebre un comentari firmat per AUREOLUX però que, en realitat, venia d’ un tal  Josep Oriol Grau que –per l’adreça del correu- deu treballar a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i que em deia el següent:

Havia escrit un comentari, però com que no era favorable a l’opinió del Sr. J.Pubill, l’han fet desaparèixer. Un exemple més d’intolerància religiosa. Sr. Pubill, no el penso llegir mai més.

Aquest senyor parla d’intolerància fent servir la mentida i la desqualificació i, per tant, sent ell mateix exemple d’intolerància en no voler iniciar un diàleg com cal entre gent educada. Primerament, perquè no és veritat que hagués rebut cap comentari previ de part seva i, segonament, perquè l’únic comentari seu que he rebut segueix estant allà. Després d’haver-li demanat que el torni a escriure per tal de que el pugui llegir tothom, segueixo esperant una resposta de part seva, resposta que no ha arribat mai. Es veu que ha acomplert la seva “amenaça” de no llegir-me més i, per tant, no el deu haver vist…

Però a propòsit d’aquest episodi d’intolerància religiosa de la que m’acusa, voldria parlar d’intolerància i de fanatisme en general, que en el fons s’assemblen molt i que em dóna la sensació que, d’un temps ençà, es tornen a fer ben presents en molts llocs del món. Resulta que els que abans eren tractats (i segur que en molts cassos ho eren) d’intolerants, ara són les víctimes d’aquesta mateix intolerància per part d’una majoria (que abans era minoria). S’han canviat les tornes, però seguim igual!. Allò de que “Els teus drets s’acaben on comencen els meus” no s’ha acabat d’entendre per una bona majoria!

La intolerància seria tot comportament, forma d’expressió o actitud que viola o denigra els drets del proïsme, o convida a violar-los o negar-los perquè, o ens pensem que els altres no tenen segons quins drets o perquè creiem que els drets propis són superiors. I el fanatisme és quelcom semblant, ja que ve a ser una passió exacerbada i desmesurada cap a una causa determinada (religiosa, política, esportiva, etc) que fa que tampoc es respectin els drets dels que no participen d’aquesta causa.

Malauradament, persones així en trobem a tots els àmbits i a tot arreu. I no sé si podem dir que  abans n’hi havia més que ara o si seguim més o menys igual. Avui mateix portava el diari el cas dels jueus ultraortodoxos que s’han revoltat perquè una dona va asseure’s a la part del davant de l’autobús o perquè alguna nena anava a l’escola mostrant els cabells… Us recorda alguna cosa això? No us recorda la Rosa Parks, aquella dona negra que l’any 1955 es va negar a aixecar-se del seu lloc reservat als blancs també en un autobús?

I dins de l’ Església catòlica en tenim un grapat d’exemples al llarg de la història, des de la Inquisició, fins a negar la llibertat d’opinió a molts teòlegs o als intents actuals de tapar -com sigui- la pederàstia en alguns països. I què me’n dieu de les bombes que posen a les esglésies catòliques els islamistes radicals? O dels grups nazis que es veuen en alguns camps de futbol o en algunes manifestacions? I de tants i tants països on hi ha establert el pensament únic i la dissidència de qualsevol tipus és mal vista? Aquest mal és tan de dretes com d’esquerres.

El pensament únic, sembla un mal que es va estenent al món a través dels mercats, dels nous llenguatges informàtics i de les autopistes de la informació. El filòsof francès Roger Garaudy en diu Monoteisme del Mercat i té com a característica la subtil eliminació de la diversitat per mitjà de les noves tecnologies, el control de la informació, amb la conseqüent incidència en l’opinió dels ciutadans i en l’opinió pública. Haurem d’anar alerta, doncs, en aquests sentit tots. Tothom té dret a opinar i -fins i tot- a opinar diferent, no us sembla?

|

Tags: Fanatismes, Intolerància

Sí, sí! Aquests homes vestits de vermell, que s’han posat de moda d’un temps ençà, i que els veus penjats als balcons se m’afiguren  uns lladregots que, en lloc d’entrar a deixar regals, surten de les cases amb els sacs ben plens amb tot el que poden enxampar dins les cases i, el que és pitjor, surten esperitats pels balcons havent-nos robat les nostres tradicions! Se’ns enduen coses fonamentals de la nostra cultura. Per això vull dir-ho ben clar: No m’agraden gens els panxuts Pare Noels!

He de reconèixer que jo sóc d’una altra època on no existien aquests homes vestits de color vermell vinguts de terres foranes. Aquí quan érem petits fèiem cagar el tió, fèiem el Pessebre i el nostre personatge estrella era el Nen Jesús. I, per acabar-ho d’arrodonir tot, arribaven els Reis d’Orient i ens deixaven les nostres il·lusions en forma de regals. No gaires, perquè eren temps difícils per a la majoria, però els apreciàvem con no us podeu imaginar!

Els dies de Nadal eren especials i molt atractius per tots nosaltres: no anàvem a l’escola, fèiem el Pessebre amb les típiques figuretes de fang (alguna en sortia amb un braç o una pota trencats i l’any següent s’havia de renovar) : els personatges de l’ establia, els pastors, les ovelles, els angelets… Eren dies en que es menjava una mica millor, s’estrenava alguna peça de roba per allò de que “per Nadal, qui res no estrena, res no val!”, hi havia torrons i tot era il·lusionadament diferent.

He estat pensant en tot això mentre llegia Leonardo Boff, que en un des seus darrers articles explica com eren els Nadals de la seva infantesa. Ell és brasiler, però fill d’emigrants italians i, per tant, amb les tradicions semblants a les nostres. Per això m’ha semblat que valia la pena aportar aquí el seu relat i la seva reflexió final:

“Vivíem el temps gloriós del mite. El mite tradueix millor la veritat que la pura i simple descripció històrica. ¿Cóm parlar d’un Déu que es fa nen, del misteri de l’ésser humà, de la seva salvació, del bé i del mal, sinó explicant històries i projectant mites que revelen el sentit profund de l’esdeveniment? Els relats del naixement de Jesús que  hi ha en els evangelis contenen elements històrics, però per emfatitzar el seu significat religiós, vénen revestits de llenguatge mitològic i simbòlic. Per a nosaltres nens, tot això eren veritats que assumíem amb entusiasme.

Abans d’introduir el tretzè salari, els professors rebien una paga extra per Nadal. El meu pare gastava tots aquests diners per comprar regals als seus 11 fills. Eren regals que venien de lluny i tots instructius: una baralla amb els noms dels músics importants, de pintors cèlebres, uns noms que ens costava molta feina pronunciar, i ens feien gràcia les barbes que portaven, el seu nas o qualsevol altre detall. Un regal que va tenir molt èxit: una caixa amb materials per construir una casa o un castell. Els més grans començàvem a participar de la modernitat: rebíem un jeep o un automòbil que es movien donant-los corda, o una roda que en girar llançava espurnes, i altres coses per l’estil.

Perquè no hi hagués baralles, cada regal tenia escrit a sota el nom del fill o de la filla. I després començaven les negociacions i els intercanvis. La prova infal·lible que el Nen Jesús havia passat per casa era la desaparició dels manats d’herba fresca. Corríem a comprovar-ho. I així era, la Mula s’ho havia menjat tot.

Avui vivim els temps de la raó i de la desmitificació. Però això val només per als adults. Els nens, ara amb Pare Noel i ja no amb el Nen Jesús, viuen el món encantat dels somnis. El vellet bonàs porta regals i dóna bons consells. Com que jo tinc barba blanca, no hi ha nen o nena que passi pel meu costat i no em digui Pare Noel. Jo els dic que no sóc el Pare Noel sinó el seu germà, que vinc a observar si els nens fan bondat i després l’hi explico tot al Pare Noel perquè els porti un bon regal. Així i tot, molts dubten. S’acosten, em toquen la barba i diuen: No, el Pare Noel es vostè mateix. Sóc una persona com qualsevol altra, però el mite em fa ser Pare Noel de veritat. Si nosaltres adults, fills de la crítica i la desmitificació, ja no aconseguim encantar-nos, permetem que els nostres fills i filles es encantin i gaudeixin del regne màgic de la fantasia. La seva existència estarà plena de sentit i d’alegria. Què més volem per Nadal sinó aquests dons preciosos que Jesús va voler també portar a aquest món?”

Tags: Nadal, Tradicions

Hi ha una llegenda de Nadal, atribuïda a Luter, el gran reformador del segle XVI, que ens pot anar bé per reflexionar en aquests dies nadalencs.

“Hi havia una vegada un home molt pietós que l’únic que volia era guanyar-se el cel fent cada dia més i més obres de pietat, caritat i humilitat. D’aquesta manera va arribar a la part superior de l’escala de la perfecció. Un dia, després de molta pregària, es va trobar dalt al cel. Va mirar al seu voltant i va quedar molt decebut perquè el cel era fosc, buit i fred. I ho era perquè Déu era a la terra, en una menjadora, tremolant de fred i envoltat d’animals.”

D’acord, és una llegenda. Però és una llegenda que expressa una gran lliçó: hem de buscar Déu allà on Ell és realment: enmig de l’anonimat, de la petitesa i de la pobresa. I on és aquest lloc? No és al cel sinó que és a molts i molts llocs ben concrets de la terra.

Darrere de qualsevol mite s’hi amaga una veritat oculta que el raonament intenta esbrinar amb més o menys èxit. Els mites no expliquen les coses, és cert; però la raó tampoc no ho explica tot, ni de bon tros. Més i tot: a vegades les paraules poètiques que fem servir per als contes o en un poema suggereixen i expressen millor allò que volem dir i no sabem massa bé com. El salt del mite al raonament normalment es fa a batzegades i entrepussant i caient molts cops. I el Nadal no deixa de ser un mite que intentem explicar, que molts ens creiem i que altres neguen rotundament sense adonar-se que amb aquests negació l’estan reafirmant d’alguna manera.

Diu Mn Ballarín que Déu, un creador omnipotent, no té res de rabiüt, de grandiós i de llunyà perquè fins i tot es fa un Nadó. Jo trobo que justament aquí hi ha el “quid” de la qüestió: que el misteri de Déu només el podrem entendre a partir de la veritat feta bellesa, poesia i –si voleu- fins i tot mite, tal com ens mostra el Nadal i tants altres passatges bíblics que ens mostren un Déu amb ganes de comunicar-se (“passeja amb Adam i Eva pel paradís, negocia amb el  seu poble, busca mil maneres d’establir relacions i, com ens explica el llibre de la Saviesa, el plaer de Déu és sempre estar amb els fills dels homes”).

Nadal és això: Déu acompleix definitivament els seus plans del primer dia i -con torna a dir Mn Ballarín- “ho va ben complir i que hi hagué un altre primer dia i fou Nadal. Molt sovint m’han dit que si hi ha un Déu creador, a veure per quins set sous s’ha embolicat a ficar-se en un planeta perdut com un polsim en uns espais dels quals no coneixem els límits.

L’explicació la trobem a dintre de nosaltres mateixos. Ens dóna més pau menjar torrons amb nadales que ser reis del petroli. A Nadal hi ha el més bell dels misteris. No trobarem Déu en l’exultació de victòries de paper de fumar, cada un de nosaltres és un instant de la creació, una mica de foc que Déu ens ha encès a dintre.

Déu, un creador omnipotent, no té res de rabiüt. Fins i tot, per qui no s’ho creu, és un Nadó”.

Tags: Nadal

I què voleu que passés? Segons el novel:lista Albert Sànchez Piñol res de res. No va passar res perquè –segons ell- “Probablement Jesús no va existir mai”. Ep! Ho diu ell -tan saberut- que fins i tot s’ha aventurat a fer-ne un segon article, molt aplaudit pels seus seguidors (generalment tan saberuts –i mal informats- com ell).

Ja en vaig parlar d’aquest article fa uns dies. Però avui és molt adient tornar-ne a parlar perquè, justament, som a la nit de Nadal i els creients anirem a la Missa del Gall per celebrar que sí que va passar alguna cosa aquella nit gloriosa. I no ho celebrem perquè sí o perquè ens agrada inventar coses i fabular situacions, com tan bé sap fer Sánchez Piñol. Ho celebrem perquè raonablement trobem motius fer fer-ho. Els cristians no som éssers irracionals que creuen fantasies, sinó més aviat tot el contrari. Dit d’altra forma: creiem perquè veiem motius per creure, com potser no n’hi veuen els no creients. Però aquests distinció la podem fer en un segon pas del raonament i aquí ja no hi entrarem: els cristians creiem que Jesús va ser alguna cosa més que un personatge històric.

Bé,i  si voleu que us sigui sincer, no em dol reconèixer que no en sabem gran cosa d’aquest personatge, ni d’aquella nit o d’aquell esdeveniment que ha marcat profundament la història de la humanitat. Vull dir que no en sabem gaires detalls, però sí que sabem el nucli i el pinyol del fet i del personatge.

Un dels molts estudiosos actuals (i bastant més informats que els Sr Sánchez Piñol), JOHN P MEIER en el seu llibre “The historical Jesús: rethinking some concepts, Theological Studies, 51 (1990)” reconeix que cal revisar conceptes com els de “Jesús històric” i “Crist de la fe” i que potser seria més apropiat parlar de “Jesús real” perquè, donat que en la qüestió del Jesús històric ens debatem en un mar de confusions, seria millor parlar del “Jesús real”, perquè aquest no és l’ històric ni l’històric és el real.

I no és un joc de paraules. Quan volem investigar qualsevol persona “real” de la història antiga o contemporània mai aconseguirem conèixer la realitat “total”, però sí que podem aspirar a traçar un quadre raonablement complert en la majoria dels cassos. Allò que és “real”  i el que és “històricament documentat” no coincideixen del tot, però sí que se solapen. És obvi que quan parlem d’una persona –fins i tot contemporània- no sabem tot el que ha pensat, sentit, experimentat, fet o dit. Fins i tot avui -tot i els grans mitjans tècnics de què disposem- no podem conèixer la realitat “total” d’una persona perquè una persona és molt més que la seva història.

Però amb Jesús de Natzaret encara podem anar més enllà i afirmar, sense cap mena de rubor, que la majoria de coses que Jesús va fer o dir s’han perdut irremissiblement. I per més que les antigues comunitats cristianes van mirar d’omplir el buit amb els anomenats “evangelis apòcrifs” no van aconseguir-ho. Més aviat van treballar en contra, justament perquè van barrejar realitat i fantasia de forma quasi indestriable i molt matussera.

Hem d’abandonar, per tant, la ingènua esperança de conèixer el “Jesús real” per mitjà de la crítica històrica i potser és hora també de rebutjar la distinció de Kähler y Bultmann entre historisch (históricament-documentat) y geschichtlich (históricament-significatiu). La història només pot reconstruir fragments d’un mosaic i només ens pot proporcionar fragments de la persona “real” de Jesús^.

Però aquests fragments són prou significatius per poder dir que veritablement va existir, com ho afirmen teòlegs tan importants com E. Schillebeeck -Hans Küng i historiadors tant creient com no creients. Actualment hi ha molta més gent seriosa que afirma la seva existència que no pas que la nega. I gent com Sánchez Piñol no són més que simples aficionats que no saben res del tema i tenen la immensa gosadia de parlar-ne sense cap mena de rubor.

El “Jesús de la història” no és –ni pot ser- objecte de la fe i en aquest punt estem d’acord amb Kähler y Bultmann. Durant més de 1.500 anys els cristians han cregut firmament en Jesús sense tenir idea de qui era aquest “Jesús històric” i ningú podrà negar la validesa i la força de la seva fe. L’Església mai pot proposar aquest Jesús històric com a objecte de la seva predicació i de la seva fe perquè, com bé diu Meier, quin Jesús seria objecte de fe? El d’Albert Schweitzer? El de Joachirn Jeremías? El de Günther Bornkamm o de E.P. Sanders? El Jesús revolucionari o el Jesús taumaturg? El Jesús apocalíptic o el sapiencial?

Per tant, convé no barrejar coses com ho fan alguns. Aquesta nit de Nadal celebrem en naixement d’Algú que se sap prou bé que va existir, encara que no en tinguem massa detalls i que per a molts va ser considerat el Messies esperat; i que la fe en Ell ha transformat la vida i l’existència de milions de persones arreu del món i al llarg dels segles. I que, per molt que facin i diguin alguns aficionats com Sánchez Piñol, no ens deixarem prendre.

Bon Nadal a tots!

Tags: Nadal, RELIGIÓ, Sánchez Piñol

Climent Forner i Escobet (Manresa, Bages 1927)
És un sacerdot i poeta català. És i se sent berguedà de tota la vida per ser fill de mare berguedana i per haver viscut a la ciutat de la Patum des dels 9 anys, ciutat que el va fer fill adoptiu.

És un poeta no prou conegut, tot i la seva extensa i important obra. Fou  un dels fundadors de la revista “L’Infantil”  al Seminari de Solsona (abans que es digués “Tretzevents”),que si no vaig errat fou la primera revista escrita en català després de la guerra. Algú hauria de fer una història d’aquesta senzilla revista però que va tenir un paper important en molta quitxalla que no podia llegir revistes en català perquè no n’hi havia cap. Des d’allà va publicat moltes narracions per a infants. La seva poesia té un gran rigor formal però alhora mostra quotidianitat i elements metafísics i religiosos.

La seva obra poètica ha estat aplegada en tres volums: L’Ull de Taüll (1983), Liridunvau, Liridonvon (1989) i Carrer Major, 20 (1995).

Premis literaris

• Ciutat de Barcelona, 1962: Els únics mots
• Jocs Florals de Barcelona, 1978: Absolut retorn
• Ciutat de Reus, 1982: L’ull de Taüll

Ciutat d’Igualada de poesia, 1984: Oda a la ciutat d’Igualada

Honors

• Premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana, 1997
• Medalla d’Or de l’Ajuntament de Berga
• Creu de Sant Jordi, 1999

Podeu trobar més informació a la seva pàgina web http://www.climentfornerescobet.cat/

NADALA CLEMENTINA
Oh déu, feu-nos fills del silenci i hereus de la pau.
St. Climent I, papa i màrtir.

El regne de la pau i del silenci
a poc a poc de mi es va apoderant;
no és pas regne de mort sinó de vida.
Tot, pura gràcia, mentre la tardor
despulla de paraules el pollancre,
fulles que el vent s’enduu, deixant-lo nu,
però ben arrelat i amarat d’aigua.
Ja ho he dit tot. Feliç de creure en Ell
i molt dolgut alhora com a fill
d’un poble esclau i d’una església impura,
germans, regresso al ventre de la mare,
misteri endins, amb l’esperança viva
que el meu Nadal un dia serà Pasqua.
Només puc convidar-vos a pa i vi
vora la llar de foc que encara crema.
Pròdigs o no, siguem-hi tots a taula
en plena nit llagrimejant d’estels.
Climent FORNER
Nadal 2011
Viver i Serrateix (Berguedà)

Tags: Climent Forner, LITERATURA, Nadal, RELIGIÓ

Se n’ha anat Zapatero. Era un cadàver que ja feia pudor feia temps i ara tots miraran d’enterrar el cadàver com més aviat millor perquè ja fa massa pudor i fa nosa. Em refereixo als seus propis coreligionaris; els altres -aquests que acaben d’arribar- miraran de no enterrar-lo encara i l’utilitzaran una bona colla de dies. Els anirà bé per atribuir-li tots els mals…

Zapatero ha estat un mentider compulsiu a qui ningú creia ja ni una sola paraula perquè sistemàticament feia el contrari del que deia. Era una cosa i en representava una altra. Al principi era tan bon actor que ens va enganyar a molts amb aquell somriure beatífic que gastava. Poc a poc se li van anar veient els trucs com se li veuen a un mal mag i em sembla que ja ni s’esforçava en dissimular-ho. Ho sabem prou bé els catalans amb un munt de promeses incomplertes.

Ara començarem una nova època PP. Una època blava plena de gavines que sobrevolaran tot l’Estat espanyol. Tenen gana. Venen amb molta gana. Alerta, que les gavines afamades a vegades ataquen i piquen fort. Em temo que els catalans tornarem a rebre unes quantes picades un cop més, vistes les primeres impressions que ens ha deixat Rajoy en el seu discurs inaugural. Ens anirà dient que això ara no toca, que amb tanta crisi val més fer com els caragols: replegar-se i esperar millors temps. Ens ho dirà de forma més fina de com ho feia Zapatero i no serà capaç de negar de forma descarada les coses com ho feia el cadàver.

No hem d’oblidar que Rajoy és gallec i fa molts anys que exerceix com a tal. Recordeu allò del Prestige i de los “hilitos”? De moment no ens ha ensenyat les cartes perquè es veu que és un home a qui li agrada callar força i observar. Recordeu l’acudit aquell del gallec que estava pujat en una escala i ningú sabia si pujava o baixava? Doncs això mateix és Rajoy: un gallec en una escala que no sabem si puja o baixa, què farà o no farà, què dirà o callarà, que pensarà o deixarà de pensar…

De totes maneres tinc molt clara una cosa i segueixo tement que els millors temps no vindran pels catalans si no ens espavilem per nosaltres mateixos. De Madrid no ha vingut res de bo i encara en vindrà menys. Temps al temps!

Tags: POLÍTICA, Rajoy, Zapatero

He trobat més joies que convé llegir bé i guardar (a l’ordinador i al memòria).

Podreu veure que allò de “nihil novum sub sole” és veritat i comprovable.

AIXÒ DE L’ ESTATUT VE DE LLUNY

VOLEU VEURE LA DARRERA NÒMINA DE FRANCO?

EL CONTRACTE D’UNA MESTRA DE L’ANY 1923

Tags: Història

Llegia -atònit del tot- ahir en un diari  com el novel·lista Albert Sánchez Piñol es posa a fer d’historiador-teòleg-biblista sense cap tipus de vergonya i, amb tot l’atreviment del món, gosa afirmar (per les bones, tot sigui dit) que “probablement Jesús no va existir mai”.  Sort que diu “probablement”… Veurem si en pròximes entregues ens explica més coses i el “probablement” esdevé un “rotundament”, perquè l’article d’ahir amenaça amb tenir continuïtat…

El que diu el novel·lista no és pas el primer que ho diu, ja ho sabem. Des del S XVIII que hi ha hagut una corrent en aquest sentit, sense massa èxit, la veritat. Justament fa tres o quatre dies que que s’ha mort un dels més famosos detractors de l’existència de Déu (i de Jesús), Christopher Hitchens. Era conegut com un dels anomenats “4 genets de l’ Ateisme”, juntament amb el filòsof Daniel C. Dennett, el també filòsof Sam Harris i l’etòleg i escriptor Richard Dawkins.  A parit d’ara hi haurem d’afegir a Sánchez Piñol entre la plèiade d’aquests detractors….

Mireu, jo no em posaré pas aquí a defensar l’existència de Jesús perquè no ho sabria fer gaire bé i, per altra banda, ja ho han fet gent molt més preparada i seriosa que jo i  –segurament- que el conegut novel·lista de la pell freda. Sí que li diria amb tota cordialitat que a aquestes alçades, si es volen dir certes coses, no n’hi ha prou de ser antropòleg o novel·lista, sinó que s’ha d’estar una mica més preparat i s’ha d’haver llegit alguna cosa més sobre el tema. Els arguments que ell dóna han de ser una mica més consistents  (que, fet i fet, no en dóna cap). I també li diria que si vol tractar temes amb frivolitat n’hi ha un munt i que no els acabarà. Aquest tema trobo que ja està molt atrotinat, és força vell i els que encara ho defensen crec que ja estan bastant fora de joc.

Perquè trobo que és una mica frívol despatxar el tema dels historiadors que parlen de Jesús dient que s’han inventat certes coses o que les han afegit posteriorment. Algunes –com en el cas de l’historiador Flavi Josep- ja està comprovat i acceptat per tothom que vulgui ser objectiu, que té coses pròpies i altres que foren afegides posteriorment als seus textos. D’acord que hi han paràgrafs que són d’ell i altres que no, però això no indica que tot el que diu sigui fals i sense cap valor històric. No és anar massa lluny?

Però ja he dit que no seré jo qui entri en aquesta controvèrsia perquè hi han prou estudis seriosos sobre el tema. Però sí que vull dir que no trobo que sigui seriós  parlar a aquestes alçades, com fa ell, de relíquies i coses semblants, posant-ho tot com un “totum revolutum” i barrejant naps i cols. És, per dir-ho suaument- ganes d’agafar el rave per les fulles. Tots sabem que en qualsevol religió (i en altres rames de la ciència també passa el mateix) hi han coses essencials i coses secundàries, coses veres i coses falses, teories i coses demostrades. Hi ha de tot i s’ha de saber distingir. El tema de les relíquies quasi tothom sap que és més aviat un acudit prendre-se’l seriosament, com ho són tantes i tantes tradicions que s’han anat arrastrant durant segles i que quasi tots sabem que no tenen base històrica. Pe això no hi ha dret posar-ho tot al mateix sac i barrejar el seriós de la pura anècdota.

Seguirem esperant el segon capítol per veure per on ens surt. La imaginació està molt bé per a les novel.les i ell és un gran novel·lista. Però no està tan bé per parlar d’altres temes com aquest que, encara que  les proves siguis escasses, no vol dir que no siguin proves suficients. I, per suposat, que no parlo de Jesús com a Messies; parlo simplement de Jesús com a personatge històric.

Tags: Cristianisme, RELIGIÓ

LA VIDA NO VALE NADA

(PABLO MILANÉS)

La vida no vale nada
si no es para perecer
porque otros puedan tener
lo que uno disfruta y ama.

La vida no vale nada
si yo me quedo sentado
después que he visto y soñado
que en todas partes me llaman.

La vida no vale nada
cuando otros se están matando
y yo sigo aquí cantando
cual si no pasara nada.

La vida no vale nada
si escucho un grito mortal
y no es capaz de tocar
mi corazón que se apaga.

La vida no vale nada
si ignoro que el asesino
cogió por otro camino
y prepara otra celada.

La vida no vale nada
si se sorprende a otro hermano
cuando supe de antemano
lo que se le preparaba.

La vida no vale nada
si cuatro caen por minuto
y al final por el abuso
se decide la jornada.

La vida no vale nada
si tengo que posponer
otro minuto de ser
y morirme en una cama.

La vida no vale nada
si en fin lo que me rodea
no puedo cambiar cual fuera
lo que tengo y que me ampara.

Y por eso para mí
la vida no vale nada.

Tags: Poesia, Vida i mort

Arriben les festes de Nadal. Hi han persones que són totalment contràries a les celebracions d’aquests dies i d’altres que les celebren amb molta emoció i alegria. Tothom té dret a celebrar-les o no, és clar.

Per suposat que si aquests dies són per gastar molt, menjar molt i viure només cap enfora, no serveixen per a res -des del meu punt de vista- i jo també hi sóc contrari i trobo que llavors són festes sense sentit..

Però si, en canvi, serveixen per viure-les de cara endins, en família i buscant el sentit religiós, penso que pot ser ben interesant celebrar-les. I, en l’època de crisi que vivim, encara és més interessant i imprescindible celebrar-les amb sentit. Primerament, cal que ho procurem fer els grans i, després, cal que els petits també ho vagin aprenent. Per això em van agradar uns suggeriments que vaig llegir per tal de que els infants cooperessin amb el seu granet d’arena a fer un món millor en base a aprendre valors sòlids.

Aquests dies poden servir-nos perquè aprenguin el que significa ser solidari, senzill, humà, just, generós etc Les següents situacions poden ser un exemple per tal que els nostres infants puguin donar una mica de si mateixos sense esperar res a canvi i experimentar la satisfacció de fer el bé. Serà una bona manera de celebrar Nadal. Vegem-ne algunes?

 
1. Demana-li que triï una peça petita de la seva roba (per exemple un parell de mitjons en bon estat, una bufanda, una gorra, uns guants …), o bé una joguina i que ell mateix la porti a un nen que ell sàpiguen que la pot necessitar.

2. Proposa-li que vagi a ajudar alguna veïna que sigui vella, o estigui malalta o simplement necessitada d’ajuda.

3. Digues-li que t’acompanyi a comprar una llauna d’aliment (permet-li triar) i aneu  junts a entregar-la a un centre d’acolliment o institució de beneficència.

4. Demana-li ajuda en les tasques domèstiques (regar les plantes, recollir les seves joguines …) i expressar-li que valores molt el seu suport.

5. Acorda amb la seva mestra un dia perquè, al final de les classes, el teu nen es quedi quinze minuts a ajudar a esborrar la pissarra, endreçar els materials de treball, netejar les taules, l’aula, etcètera.

6. Si ja sap escriure, aconsella-ho escriure una carta afectuosa per a un ancià d’un asil o un malalt hospitalitzat o bé una noteta d’agraïment per a algú que li hagi fet un regal recentment.

7. Recomana’l trucar a un dels seus avis, ties o oncles només per dir-los que els estima i preguntar-los com estan. Després demana-li que t’expliqui, amb les seves pròpies paraules, com es troben.

8. Si a casa tens una mascota, proposa-li jugar una estoneta extra amb ella, acariciar-la o raspallar-li el pèl, fent-li notar que això fa molt feliç l’animalet.

9. Aquests dies de Nadal compra una bossa de bombons o caramels i digues-li que els reparteixi entre les persones que d’una o altra manera l’ajuden diàriament a l’escola: el conserge, el vigilant, la seva mestra, etc.

10. Si ets creient, demana-li que t’acompanyi  a les celebracions religioses o a una pregària a favor dels malalts i els necessitats, fent un petit donatiu per a ells.

11. Proposa que aquests dies sigui més amable a casa, amb els pares, avis i germans.

12. Digues-li que aquests dies us doni a tots els de casa una abraçada molt forta i un petó afectuós abans d’anar a dormir i expresseu.li la vostra alegria per aquest fet.

Tags: Nadal

Un amic em fa arribar un text molt interessant. És d’un llibre de Geografia de Catalunya de Francisco Flos i Calcat (any 1896). Com podreu veure, ja s’hi detalla l´espoliació fiscal de Catalunya.

Al pas que anem, d´aquí a un segle potser algú altre reenviarà als nostres compatriotes els greuges actuals de l´espoliació fiscal de sempre. Algun dia serem capaços de trencar aquest malefici?

Tags: Balances fiscals, ECONOMIA, Espoli, POLÍTICA

Parlant sobre la memòria històrica, a vegades he escoltat l’opinió de que el millor és passar pàgina sobre alguns fets del passat. Aquí a l’estat espanyol ho sabem prou bé. Durant anys i anys es va voler enterrar un passat fosc, originat per fets procedents d’una guerra civil i, alguns d’ells, com a conseqüència nefasta d’aquesta mateixa guerra.No cal dir que els anys de dictadura franquista van ajudar molt perquè només podia sortir ala llum pública una versió (la dels guanyadors) i, per tant, era el que  tocava en aquella situació, per més que a fora es publiquessin coses i historiadors prou seriosos posessin en qüestió la versió oficial en blanc i negre que es donava.

Va arribar la democràcia i es va fer una cosa que se n’ha dit “transició” i que alguns han dit que ha estat modèlica. Potser sí que al principi ho semblava, però a mida que han passat els anys dada cop és més discutible, primer que fos transició i segon que fos modèlica. I aquí estem ara pagant moltes de les conseqüències d’aquest fet i parlant de coses que ja fan una mica de vergonya haver-les de parlar després de tants anys. Un exemple és el que passa amb el Valle de los Caídos o el que passa e l’hora de desenterrar fosses comunes.Encara n’hi ha que s’apunten a la teoria de que és millor passar pàgina. És obsessió pel passat? És no voler oblidar? És tenir ànims de venjança? Jo crec que no. simplement és voler construir una societat sobre fonaments segurs com és la veritat de les coses, saber què va passar, qui va tenir culpa i qui no, recobrar l’honor de persones deshonrades per anys i estar segurs que no construirem un país sense reconstruir el passat.

Això mateix és el que està passant a l’ Uruguai en aquests moments. Un amic m’ha fet arribar un escrit del Sr Miguel Soler Roca, amic de Julio Castro, de qui vaig parlar fa ben pocs dies en aquest mateix blog (UNA HISTÒRIA TRISTA). El Sr Miquel Soler Roca va néixer a Barcelona l’any 1922 i de ben petit va arribar a Montevideo amb la seva família i després va ser mestre, pedagog i va adquirir gran prestigi i tenir càrrecs importants en el mon de l’educació a l’ Uruguai. Amb Julio Castro i Enrique Brayer Blanco, l’any 1949, van ser membres de la “Comisión redactora de los programas de estudio para las Escuelas Rurales en Uruguay”.

El Sr Miguel Soler Roca, ara a la seva vellesa, ha fet una emotiva declaració personal per deixar al seu lloc les coses. Us recomano que la llegiu perquè és molt alliçonadora. la podreu trobar, si us interessa, a la següent adreça http://www.pp.org.uy/?p=2529 DECLARACIÓN PERSONAL SOBRE LA IDENTIFICACIÓN DE LOS RESTOS DE JULIO CASTRO.

Esclarir la veritat és feina de tots i crec que tots hi hem de col · laborar amb el nostre petit o gran granet de sorra. Això que ara estan mirant de fer els uruguaians després de tants anys també ho hauríem de mirar de fer nosaltres aquí, cosa que no resultarà gens fàcil, i ja sabeu per quin motiu. El partit que ha guanyat les darreres eleccions no sembla estar per la labor i ha torpedinat durant anys alguns esforços que s’han fet en aquest sentit. Ara que són al poder seguiran fent-ho encara amb més força. Però cal dir als historiadors que segueixin la seva feina, que segur que a a llarga donarà fruit.

Tags: Història, Julio Castro, Miguel Soler Roca, Uruguai

És una història una mica llarga però és commovedora i crec que val la pena. És d’un senyor argentí que es diu Claudio Alberto Ricciuti (Pedrovivo)

Com que a mi m’ha agradat molt, vull compartir-la!

El meu Àngel de la guarda pesa cent quilos, és ros i té ulls celestes. És el meu germà petit i és un nen especial.
Quan va néixer Fabián, el meu germà petit, jo tenia cinc anys d’edat i òbviament vaig sentir gelosia per aquest intrús de galtes rodones i d’ulls celestes que em desplaçava del centre d’atenció dels meus pares.

Els dos primers anys van transcórrer sense més novetat, però uns mesos abans de complir el meu germanet els tres anys, el meu món va deixar de tenir colors quan la mare em va explicar els motius pels quals el nou integrant de la família tenia estranys comportaments: "El teu germanet va néixer amb una profunda deficiència mental ".

Durant una temporada vam viure confosos. No sabíem que passava, negàvem la malaltia i afirmàvem una suposada equivocació en el diagnòstic dels metges. Després, la meva família va rebre la visita d’una senyora amb un vestit de tela molt lleugera, tan lleugera que semblava surar al voltant del seu cos prim i alt i ens fregava la cara provocant pessigolleigs incòmodes. Era la Senyora Vergonya que venia acompanyada per la seva cosina, una vella soltera de rostre indefinit i canviant que sempre vesteix de negre, molt sòbria, la Senyoreta Culpa. Totes dues es van instal · lar a casa, disposades a viure còmodament, ben alimentades en la càlida ignorància i la por dels seus habitants.

És molt probable que es coneguin històries de pares que han tingut fills amb capacitats especials, però rares vegades es coneix la problemàtica des de la vivència del germà. No és senzill sobrepassar l’estat de confusió i temor davant la presència d’un germà diferent. Emocions contradictòries s’entrellacen amb dubtes que de vegades ni tan sols es manifesten. No tots reaccionen de la mateixa manera. Alguns pretendran ignorar fins que es convencen que no es pot tapar el sol amb un sol dit. Altres li donen al tema tanta transcendència que els fa oblidar de la seva pròpia vida. Els germans d’un nen "especial" som persones que experimentem un camí diferent al de la resta. Ens interroguem una i mil vegades … perquè el meu germà és diferent?, Seran minusvàlids meus fills?, De qui és la culpa? ¿Pateix el meu germanet?, Per què es comporta de manera tan estranya? Vivim envoltats en la incertesa: podrà curar-se?, Millorarà el meu germanet?, Què faré amb ell quan la mare ja no hi sigui?

L’experiència social del germà d’un nen especial és diferent. Sorgeixen dificultats per no saber com parlar amb els seus amics sobre el nen diferent. Enfrontem les burles i imaginem el suposat rebuig de les nostres futures parelles. Hauré de fer-me càrrec del meu germà en morir els meus pares? Hauré de portar-lo a viure amb mi? És raonable que la meva dona i els meus fills hagin d’afrontar la responsabilitat de conviure amb un ésser especial? Podré actuar justament amb la meva família i amb el meu germà?

Vam trigar una mica de temps en adonar-nos que som tan especials com el nou integrant de la família. I d’aquesta manera, vam començar a transitar el camí que ens va permetre transmutar la vergonya en orgull.

La Senyora Vergonya i la tenaç Senyoreta Culpa van viure amb nosaltres molt de temps fins a arribar a conèixer-nos molt bé. Per descomptat que elles sempre troben col · laboradors. Doncs no falten els que sense dissimular comenten: “en alguna cosa s’han d’haver equivocat, sinó el nen hauria nascut bé” o aquells que sense veure la biga del seu ull afirmen “per alguna cosa Déu li ha enviat aquest noi, alguna cosa hauran fet”.

Com a germà em sentia culpable de ser sa. De vegades, m’identificava amb ell, imposant-me limitacions. Negant-me absolutament la felicitat.

Realment no resulta senzill convidar els amics a casa on habita un nen de reaccions imprevisibles de boca bavejant, que s’enfada fàcilment, que a penes et mira a la cara i al que poc li pots ensenyar perquè res pot aprendre, que actua de manera estranya sense que ningú sàpiga el perquè.

Com que el meu germà no podia relacionar-se amb la gent, vaig començar a excloure’m voluntàriament de la societat per "compartir" la seva soledat. Va ser tan gran l’abandonament que vaig fer de mi mateix, que intentava prohibir-me tot allò que el meu germanet no podia fer: “Si el meu germà no pot anar a ballar i divertir-se, jo tampoc he de fer-ho” “Si el meu germà no pot tenir una parella i estimar, jo tampoc l’havia tenir … Si el meu germà no pot casar-se i tenir fills, jo tampoc els tindré …” deia quan era adolescent.

Així vaig començar a prohibir-me ser feliç. Fent molt propi un problema que no volia compartir, com si fos just malgastar tanta capacitat de donar amor contingut en una sola persona.
Els anys van passar i la confusió -així com la fantasia de trobar cures miraculoses- van cedir davant d’una clara realitat: El meu germà mai seria com els germans dels meus amics i tots havíem de acceptar-lo tal i com era.

Ell exigia major dedicació. La mare ocupava tot el dia en l’atenció de les seves necessitats. Veritablement mare estava sola – tot i que el pare vivia- no perquè el pare fos un mal tipus, sinó perquè no podia enfrontar aquesta realitat. Cadascun patia en solitud sense trobar consol. Mai es van adonar que fins el sofriment, quan es comparteix, és menys dolorós.

A poc a poc vaig haver ocupar el lloc del pare. Potser el pes que es va posar sobre la meva esquena va ser molt, i aquesta pressió em va torbar tant que em va impulsar a prendre distància. I me’n vaig anar lluny. Encara sentint que allunyar-me era semblant a una traïció, perquè vaig pensar que l’abandonava. Avui, molts anys després, m’adono que he estat jo qui s’havia abandonat a si mateix quan pensava que el meu germanet era un càstig de Déu. La presència del meu germanet va ser frustrant quan jo no tenia edat suficient per comprendre.

Amb el temps vaig aprendre que en lloc de patir aquest dolor seria molt millor abraçar-me a ell i trobar una forma diferent de veure les coses. Vaig advertir que el meu germà era un àngel que havia vingut a la terra per mostrar-se com un punt de referència, perquè aquells que ens sentim vençuts perquè no tenim el treball apropiat o abatuts perquè alimentem un amor no correspost o perquè no podem comprar aquest desitjat automòbil o fer aquest viatge somiat, ens adonem que, tot i així, som afortunats. Perquè els homes comprenguin que l’amor està molt més a mà que l’odi, abans de partir del Cel, Déu els disminueix algunes capacitats perquè aquests àngels puguin complir la seva missió. Per això aquí els anomenem disminuïts.

Avui tinc 53 anys, i envoltat dels meus tres meravellosos fills puc dir que la vida m’ha donat enormes benediccions. És clar, ni falta fa dir que tot l’hi dec al meu àngel de la guarda!

Claudio Alberto Ricciuti (Pedrovivo)

Tags: Discapacitat

“La vida és això que està succeint mentre fem plans de futur”. Aquesta frase que alguns atribueixen a John Lennon i que, de fet no importa massa qui la va dir però que trobo que està prou ben dita, l’hauríem de tenir present moltes vegades quan ens “pre-ocupem” massa pel futur.

Preocupar-se massa no és gens bo perquè treu forces, capfica l’esperit, paralitza i, generalment, no serveix de res si no s’actua. Dit d’una altra manera: no hi haurà un bon futur si no es construeix un bon present. És l’instant present el millor moment de la vida i és el que hem de mirar de viure i no deixar escapar. La qual cosa, per altra banda, no vol dir viure frenèticament. A vegades el millor moment és aquell que es viu quiet, en pau i potser sense fer res més que pensar, escoltar música, llegir un bon llibre o estar amb un amic o amb la família.

Vivim temps convulsos que ens desequilibren, ens fan estar neguitosos pel futur i no ens deixen gaudir del present. I no dic pas que no sigui amb raó amb tantes incerteses que ens toca viure. Però serem una mica més feliços si som capaços de deixar de banda moltes preocupacions innecessàries, ser honestos en els nostres propòsits i anar fent el camí de la vida que creiem millor. Vaig llegir una frase, que no sé de qui és, però que em va agradar

 Conserva el que tens… oblida el que et fa mal… lluita pel que vols… valora el que tens… perdona als que et van ferir i gaudeix dels que t’estimen. Ens passem la vida esperant que passi alguna cosa… i l’únic que passa és la pròpia vida, no entenem el valor dels moments, fins que s’han convertit en records. Per això, fes el que vulguis fer, abans que es converteixi en el que "t’agradaria" haver fet. No facis de la teva vida un esborrany perquè potser no tindràs temps de passar-lo a net.

En la nostra vida fem massa esborranys, ens imaginem massa com serà, fem molts plans de futur que potser mai en faran realitat. La vida quasi bé mai és tal com l’havíem imaginat. Serà millor o pitjor, però quasi mai és igual al que volíem , desitjàvem o imaginàvem. Les persones hauríem de perdre aquest costum tan bèstia que tenim de donar valor a les coses quan les hem perdudes. El valor les coses el tenen per si mateixes i no pel fet que nosaltres li’n donem o no. A vegades no sabem valorar-les i no per això deixen de tenir valor.

Bon cap de setmana a tots!

Tags: FILOSOFIA

Quadre anomenat “Conserva tu luz” de Florencia Astori, artista uruguaiana, que aquests dies presenta a Montevideo una exposició de 22 quadres titulada

"Sin Perder el Color de tu Alma" .

Junt amb cada obra es mostrarà la música utilitzada par a donar llum i contingut a les idees que naixien par a ser dibuixades; idees que giren a l’entorn de temàtiques com són l’ amor, la música, la dona.
La materialització se realitzà amb aqüarel.les i tintes amb carbonets.

"Un día decidí hacer un dibujo, y me senté a escuchar música. Un día decidí hacer una canción, y me senté a elegir colores".

(Florencia Astori)

A VECES

A veces pensábamos que lo teníamos…

a veces lo perdimos…

a veces lo disfrutamos…

a veces lo compartimos…

y el dia que nos faltó

supe que ya no estabas.

Hay gente que aún lo tiene

hay gente que decidió perderlo

antes de perderse o perderme

y también prefiero

que se pierdan

los que no quieren pasar tiempo conmigo.

(Poema de M.G.)

Tags: Art, Pintura, Poesia, Uruguai

“Ens estan intentant aixecar la camisa”, ha afirmat contundentment el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, davant la confirmació que el govern de Zapatero no pagarà els 759 milions d’euros corresponents a la disposició addicional tercera de l’Estatut.

No, Conseller, no és un intent, és un fet i és un fet consumat. Un fet habitual i ja antic. És una aixecada de camisa més i en tota la regla. Ens l’han aixecat tantes vegades que ja sembla que ens hi hem acostumat i tot i ja ni tenim capacitat d’indignació. Sembla que ningú tingui res a dir… Ho heu sentit, senyors del PSC? Són els vostres de Madrid qui ho diuen i ens neguen el pa i la sal per poder sobreviure. Ni la viu-viu podrem fer aviat…

Que 759 milions no són res? Que no ens trauran el ventre de pena? Potser no, però a mi em van ensenyar que “A dones, sants i minyons, no els prometis si no els dons”. Potser podríem afegir-hi "”a catalans…” Perquè això ja no és només “falta de seriositat i de responsabilitat” i “una maniobra tan grollera que posarà en qüestió la credibilitat històrica d’aquest govern (espanyol). Això s’assembla més al “timo de la estampita” que a res més. “Si són capaços de fer aquestes grolleries que no hauran fet?”, ha dit el Conseller Mas-Colell. Tots ho sabem prou el que han fet, al llarg de la història i en aquests darrers anys. Jo encara no entenc com hi ha gent que se’n fien un pèl d’aquesta gent. Han baixat vots, però encara no entenc com no n’han baixat més!

Avui estava força indignat el Conseller i ha acabat dient que  “és un cas de barra”. És un cas de “barra”, és un ESPOLI en tota regla el que fa l’Estat espanyol amb Catalunya (i deixi-ho dir amb totes les lletres, ben alt i ben fort, senyora Presidenta del Parlament), és un robatori (et prenen el que és teu), és una befa, és una escopinada a la cara, és… Que cadascú ho qualifiqui com vulgui, però podríem trobar molts sinònims per dir el mateix.

El dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat puja a 16.434 milions d’euros.

El dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat gairebé no s’ha mogut en l’últim lustre. L’Executiu d’Artur Mas considera que aquest va ser del 8,4% del producte interior brut (PIB) el 2009, l’últim any amb dades disponibles, la qual cosa suposa un increment d’una dècima respecte al 2005. Aquesta proporció equival a 16.434.000 d’euros. Així ho ha anunciat aquesta tarda al Parlament el conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, que ha constatat que Catalunya té un "dèficit fiscal estructural" amb l’Estat d ‘"entre el 8% i el 8,5% del PIB català ". Mas-Colell ha considerat que, tot i el nou model de finançament autonòmic, "no s’ha produït cap canvi significatiu" entre 2005 i 2009 i ha jutjat que és situació no és "res raonable".

DIARI EL PAIS (26/10/11)

Tags: dèficit fiscal, ECONOMIA, POLÍTICA

Un dia d’aquests  explicava que, amb motiu dels 35 anys de recorregut, ACUDAM havia fet un llibre amb els fets més importants que s’han viscut durant aquests anys.

Doncs bé, el llibre ja és aquí. Amb una atractiva i suggeridora portada -que sembla voler recollir ben relligats amb un cordill tots els papers, documents, sentiments i història de l’entitat de tots aquests anys- el llibre ens presenta en 140 pàgines  tot el que ha estat, és i procurarem que sigui ACUDAM.

Una sèrie de persones vinculades a la institució des de bon principi- han anat recollint dades pacientment, mirant de treure la pols dels papers d’arxius que potser mai ningú havia mirat i també mirant de treure la pols del record d’un munt de persones que encara són vivies i poden explicar tots i cada un dels passos fets amb molt de treball i molta suor.

Comença el llibre explicant el que és l’ Associació, el seu organigrama, els orígens (Octubre de 1974) una mica dubitatius d’uns pares que, per altra banda, estaven ben ben decidits a que els seus fills i filles  poguessin ser atesos en un centre que possiblement llavors mai s’haurien imaginat el que ha arribat a ser.

Segueix el llibre explicant pas a pas el que són els TALLERS PLA D’URGELL, la RESIDÈNCIA I LES LLARS D’ACUDAM, com treballa l’ EQUIP TÈCNIC per donar l’atenció adequada a les persones ateses, els ESPORTS I LLERE que es realitza dins i fora del centre, el COL·LEGI SILOÉ d’educació especial per a nens en edat escolar i, finalment, la LLAR SANTA ANNA del Castell del Remei on s’atenen persones amb discapacitat intel·lectual severa.

Acaba l’obra amb uns Annexos prou interessants. El primer és un recorregut, any per any, de les dades més important que han de quedar per la història. Un segon annex amb els noms de les personalitats que han visitat Acudam durant aquests anys. En tercer lloc un annex amb el nom de totes les persones que han format part de la Junta Directiva. Un quart annex amb el nom de la plantilla actual de directius, tècnics, monitors, comercials, administratius i col·laboradors. I, per últim, un annex amb la llista de les persones ateses als nostres centres

En fi, un bonic treball que ajudarà a recordar i donarà ànims per anar continuant en aquesta tasca, a vegades amable i lleugera i altres més feixuga i més difícil, però sempre necessària i estimulant veient com es veuen els fruits que ha donat ACUDAM i els que , sens dubte, encara donarà en el futur.

Per molts anys a tots els que han ajudat a fer ACUDAM i per molts anys i moltes gràcies als autors del llibre que, sens dubte, hi han destinat moltes hores preparant-lo.

Addenda

1. Aquest escrit és d’iniciativa i de responsabilitat totalment meva. Estic treballant a l’ACUDAM des de fa 26 anys i conec moltes coses de la institució, però no les conec pas totes; per tant, com que no hi era als primers moments de la seva fundació, m’he de refiar del que m’expliquen uns i altres.  Sí que vull deixar constància que l’escrit no ha estat ni suggerit, ni demanat, per ningú d’ ACUDAM.

2. Faig aquests aclariments després d’algunes converses que he tingut amb persones que han llegit el llibre i també aquest escrit meu. Algunes d’aquestes persones estan d’acord amb el contingut del llibre i algunes altres m’han fet arribat el seu malestar perquè diuen que la narració dels fets és esbiaixada i que reflecteix la visió només d’una part de gent. En una paraula: a alguns els ha agradat el llibre i a altres no, cosa totalment normal en qualsevol llibre.

3. L’escrit pretén ser només testimoni d’un fet: la presentació d’un llibre sobre 35 anys d’història d’ACUDAM, institució a la que pertanyo des de fa molts anys, m’estimo molt i sé tot el bé que fa. També sé que és una institució molt respectada i valorada a la nostra comarca.

4. Aquest escrit no vol posicionar-se a favor ni en contra de ningú ni vol afavorir cap opinió. Si per cas, tothom sap que aquest blog és obert als comentaris de tothom i serà publicat qualsevol comentari que pugui fer qualsevol persona.

Tags: Acudam, Discapacitats intel·lectuals

Les dictadures –totes les dictadures- amaguen episodis tan foscos, tan terrorífics i tan dolorosos que, si els coneguéssim a fons, ens esgarrifaríem. Aquest dies estic llegint coses dels anys de dictadura a l’ Uruguai que van sortint a la llum poc a poc, com per exemple la troballa de les restes de Julio Castro –periodista, reconegut pedagog i fundador del Frente Amplio- en el pati del “Batallón de Infantería Paracaidista Nº 14”, que en aquells temps depenia del “Comando General del Ejército uruguayo”. Ara s’han identificat aquestes restes i s’ha revelat que el mestre Castro va ser mort d’un tret al cap.

Cassos que van acabar tràgicament -com aquest- en trobaríem un munt. Però us en vull explicar un, aparentment no tant terrible, però que dóna evidència del refinament com treballaven les Forces Armades. El cas l’explica en el seu blog FRONTERAd una senyora uruguaiana, que ara és periodista i viu a Àustria (Julieta Rudich) i que va viure en primera persona.

Explica que, gràcies a Facebook, ara s’han pogut trobar a Montevideo antics companys d’escola i una de les mestres que tenien en aquell temps –Elsa Quijano- a qui van suspendre del seu càrrec i a qui van impedir exercir la seva professió per voler ajudar amb aliments a uns nens de la seva escola que estan passant penúries perquè havien detingut els seus pares. I això no és tot. Per aquesta mateixa raó la docent és arrestada i tancada en un calabós subterrani en què uns encaputxats exerceixen tortures.

Tot això succeeix a l’Uruguai dels anys 70 i ara mestra i condeixebles es retroben, recorden i expliquen detalls del que els va tocar viure.

Aquesta periodista recorda que l’any 1973 la mestra Elsa va dir que havíem de ser especialment afectuosos amb dos nois de la nostra classe perquè estaven tristos des que els seus pares havien estat empresonats.

Explica la periodista que, estant reunits ara els condeixebles, el Manuel és qui més viu té en en la memòria el que va passar. Ell els parla de la irrupció de militars a l’escola, de les violacions de domicili, dels interrogatoris. I descriu en imatges l’expulsió dels mestres. Els veu travessant el pati de l’escola, anar cap a la sortida agafats de la mà i plorant, mentre els nens de sisè curs els envolten en rotllana i ploren també, demanant-los que no se’n vagin.

Ara, gràcies a aquest retrobament que els ha facilitat el Facebook i que ha culminat en reunions en viu a Montevideo, van acoblant trossos de memòria perduda. Entre els que van ser alumnes i els que van ser mestres van recuperant la seva història, compartint plors, rialles i silencis. Hi ha també un document, un testimoni nítid de la crueltat feta llei imperant.

Elsa Qujano, la mestra que fa més de 30 anys va organitzar entre l’alumnat la col·lecta per reunir aliments per als alumnes fills de presos, és qui li lliura una còpia del veredicte. Explica que li va donar el paper i li va dir: "publica’l". I així ho fa:

“se resuelve: 1) Dispónese la instrucción de un sumario a la señora Elsa Quijano de Acosta, maestra de la Escuela N⁰189, de 2do grado, “Benito Juárez”, de Montevideo, tendiente a clarificar los hechos relacionados a la donación de alimentos a un alumno, mediante colecta, estando los respectivos padres privados de la libertad desde hace tiempo, por participación en actividades subversivas. 2) Suspéndase en el ejercicio de su cargo, con privación de los medios sueldos correspondientes."

 
Em sembla que no hi ha molt a comentar, perquè aquest document es comenta i es condemna per si mateix. Reflecteix el grau de perversitat d’un règim que converteix en delicte l’acte de prestar ajuda a un nen desvalgut. Només per ser fill de persones no grates al Govern. A un Govern dictatorial.

Elsa, docent apreciada i estimada per tots, no va poder tornar a exercir fins que es va restablir la democràcia. I fins i tot llavors va ser tractada de forma indigna. No li van reconèixer la trajectòria d’excel · lent docent que havia recorregut abans de la dictadura. Va haver de tornar a començar com si fos principiant en el seu ofici, amb un sou com si partís de zero.

I el que va ser pitjor, potser, és que en els primers anys de democràcia es va imposar una amnèsia general.  No és el mateix que t’ exigeixin que oblidis, a que oblidis sense voler, perquè la teva pròpia memòria – sense demanar-te permís – et fa buits per evitar el dolor. Una cosa així ens va explicar Juan Pablo Gil. L’alumne a qui Elsa dedicava la col·lecta d’aliments va voler esborrar del seu passat els anys d’escola. Ara els recupera, els comenta i des de Suècia escriu a la periodista: "Pots explicar la meva història. És la història de tots ".

Tags: Dictadura