Arxiu per a 'POLÍTICA' Categories

17 oct. 2011


Progressiu o regressiu?

Classificat com a POLÍTICA,SOCIETAT

Estem vivint un llarg període de vulnerabilitat social: ens havíem acostumats a un elevat grau de riquesa i de prestacions socials que possiblement ja no tornaran més. Ens estem enfrontant a creixents limitacions i no s’acaben de trobar camins perquè la crisi no s’ha sabut preveure i ens ha agafat amb els “pixats al ventre”, com se sol dir popularment.

Ni sanitat, ni ensenyament, ni feina, ni prestacions socials seran el que eren. Possiblement haurem de buscar prioritats i gastar els diners en algunes coses essencials i haurem de deixar el que considerarem secundari. Aquesta situació fa que els valors i les relacions humanes canviïn. La cultura del treball, de la producció, de l’austeritat, el valor de la paraula donada, o el de la tolerància cap a qui pensa o és diferent ja ha canviat i encara canviarà més. He  començat a sentir veus que tenen tuf de xenofòbia en persones que no eren xenòfobes. Es mira malament i amb poca tolerància coses que fins ara s’acceptaven amb certa normalitat. Som en temps dolents i no passaran tan fàcilment. la cosa durarà i serà llarga…

I aquest canvi com el podem definir? Aquestes noves actituds que està adquirint molta gent són progressives o regressives?  Aquests canvis que fins ara eres atribuïbles només al que en podríem dir “la dreta” ara els fa el que en diem “esquerra”, si és que hi trobem massa diferència entre dretes i esquerres o si són conceptes que ja han passat a millor vida.

Anem endavant o enrere?  Què cal acceptar com a necessari i què cal criticar com a injust? Els indignats amb què estan indignats? Qui són els indignats? Són preguntes que em faig i que ens caldrà fer a tots per tal d’entendre alguna cosa de les que passa. Perquè veig indignats a tot arreu i en tots els àmbits de la societat i sembla que tots tenen raó i tenen raons. Són temps de reflexió els que venen i són temps d’empassar-nos una medicina molt amarga perquè serà la única cosa que ens curarà.

El "progressisme" què és en aquests moments? Possiblement sigui retallar. Perquè toca i perquè no hi ha més remei. I s’haurà de retallar sense que l’ Estat de Dret es debiliti massa, veient com es fan servir les lleis i el dret i veient com s’exerceix el poder. Partits, corporacions, sindicats i tots els que tenen capacitat de pressió fan prevaldre els interessos particulars per damunt de l’interès comú, de manera que la solució als problemes sempre sorgeix des d’una visió parcial que deixa el ciutadà comú lliurat a la seva sort.

Arribarà el PP i arribarà amb majoria absoluta. Farà ell el que no han sabut o volgut fer els socialistes? No ho crec. Seguiran les retallades econòmiques perquè l’Estat del benestar no es pot mantenir. Però almenys hem d’evitar que no hi hagi retallades en les llibertats (cosa a les quals en són molt proclius) i que la qualitat de la democràcia no es deteriori més del que s’ha deteriorat i que amb l’excusa de la crisi no es retallin llibertats. Perquè la llibertat no és mai un valor relatiu. No ho oblidem.

No hi ha resposta

10 oct. 2011


És hora de liquidar el PER?

Classificat com a POLÍTICA

Agradarà més o menys Duran i Lleida… Agradarà més o menys la seva calculada ambigüitat en molts temes i aquest tant seu "savoir-faire"  entre bastidors… Però no es pot negar que aquesta vegada ha parlat clar i català i no ha agradat massa segons on. Però ell s’hi ha refermat. I no és nova la seva opinió sobre aquest tema perquè ja fa temps que ho ve dient.

I ho venim dient tots els que tenim una mica de sentit comú: em refereixo al PER (Plan de empleo rural) d’Andalusia i Extremadura. La cultura de la subvenció està tan instal·lada en aquestes zones d’Espanya que no saben fer altra cosa que anar-la conservant per anys i panys. No ego que per unes circumstàncies determinades podria ser bo i necessari. Tenir-ho establert com a costum ja no és bo ni just. És, fins i tot, contraproduent encara que ells no heguin i vulguin presentar-ho de forma bonica.

I això no ho diem només els catalans. Ho diu tothom que tingui una mica de sentit comú. Ho diuen des d’ Andalusia mateix. O, si no, mireu el que diu el blog OPINA SEVILLA i veureu com es veu el famós PER des de ben a prop. Us animo a que perdeu cinc minuts llegint el post EL PER Y LA POBREZA DEL MUNDO RURAL ANDALUZ on explica amb tota mena de detalls què és el PER i com funciona. Quedareu esparverats si encara no ho sabíeu…

El PER és un pla anacrònic, fet i mantingut per gent que no té ni imaginació ni idees i que a qui més perjudica és als pobres i a qui més beneficia és als terratinents i cacics d’aquests regions. Aquests senyors tothom sap –perquè és públic i notori- que firmen “peonadas” fent trampa en benefici propi perquè d’aquesta manera poc pagar molt menys als seus treballadors quan els necessita. El PER no fomenta l’ocupació i crea persones passives que no els cal buscar feina perquè cobren més no treballant. Els pagesos de la resta de l’ Estat també necessiten subvencions i no els en donen pas massa. O tots moros o tots cristians, com s’acostuma a dir, no us sembla?.

Una resposta fins a ara

08 oct. 2011


El paper del PP

Classificat com a POLÍTICA

Amb el títol he volgut fer, esclar, un joc de paraules. Perquè el paper o, si voleu, el paperot que fan en general els partits polítics quan venen eleccions és de teatre còmic: de tan riure fan plorar. Tots. O quasi tots. Ara s’acosten eleccions i aquí cadascú farà el seu paperot de sempre. Ja veureu com canviaran poques coses: diran coses que saben que no faran, faran coses que vorejaran el ridícul, debats on en lloc d’idees només hi haurà dards enverinats i prometran i prometran fins a la sacietat. Faran el seu paper, o més aviat faran el seu paperot de sempre per tal d’entabanar-nos i rascar un vot aquí i un altre allà .  Ens tornaran a avorrir i fastiguejar per uns quants dies, ja ho veureu.

Quasi tots els partits saben fer el seu paper molt bé, però sobretot el saben fer els dos grans, el PP i el PSOE, perquè són els que en treuen més rendiments. Un paperot ben trist, per cert, perquè en un munt de coses són calcats i tenen el mateix defecte visual que els hauria de fer passar obligatòriament per l’oculista: la seva visió perifèrica la tenen molt reduïda. Són com els rucs, que porten aclucalls per poder mirar només endavant, cap al centre i amb una visió molt focalitzada en dues o tres coses. La seva capacitat no dóna per gaire més- Per tant, els “pobrets perifèrics” seguirem sense existir perquè seguirem invisibles. Ja sabeu allò de que el que no es veu, no existeix. Ells miraran –curts de vista com són- només allò que creuen important per a ells. Ras i curt: allò que els doni vots o, dit d’una altra manera: allò que no els en resti massa(escollir el corredor central enfront del corredor mediterrani n’és un exemple fefaent per tal de que la majoria d’espanyols no s’emprenyin massa). Tot el perifèric és secundari encara que són els perifèrics qui els omplen la menjadora. L’important és el centre i per això no han deixat mai de ser centralistes. El rovell de l’ou seguirà sent Madrid i mai deixarà de ser-ho perquè d’altra forma seria un trasbals i un pecat massa greu. També en això seguiran fent el paperot de sempre.

I parlant de paper, us proposo un joc: M’he entretingut a buscar noms de tipus de paper diferents. El joc consistiria en atribuir un partit a un tipus de paper determinat, com per exemple:

Paper recuperat: El PP on s’hi han acollit deixalles d’antics partits (sobretot del franquisme).

Paper de calc: El PSC en relació amb el PSOE: calcats!

Paper autoadhesiu: ERC amb el tripartit. Ha costat desempallegar-se’n!

Paper de bombolla: Batasuna i altres partits respecte als diversos governs de torn

Em proposeu noves semblances? Comencem el joc? Heus aquí un munt de papers:

Paper d’ Acetat,

Paper d’Aquarel·la

Paper Albal o d’Alumini

Paper Autoadhesiu

Paper Auto copiant

Paper Basik

Paper Bíblia

Paper de Bombolla

Paper de Carta

Paper de Calandratge

Paper de Calc

Paper Carbònic

Paper de Ceba

Paper de Cel · lofana

Paper de Xarol

Paper de Cuina

Paper de Colors

Paper Couché

Paper Crespó

Paper Quadriculat

Paper d’ Embalar

Paper d’Estrassa

Paper Estucat

Paper Fi:

Paper Fluorescent

Paper Fotogràfic

Paper de Fumar

Paper Higiènic

Paper Kraft

Paper Làser

Paper de Paper de vidre

Paper Manila

Paper de Marca Major

Paper Metal·litzat

Paper Mil.limetrat

Paper Moneda

Paper de Multicopista

Paper d’ Offset

Paper Pegatina

Paper Pergamí

Paper de Diari

Paper Pinotxo

Paper Pre-engomat

Paper Reciclable

Paper Recuperat

Paper a Ratlles

Paper de Regal

Paper rocós

Paper Rugós

Paper Setinat

Paper Assecant

Paper de Seda

Paper de Seguretat

Paper de Tapís:

Paper Tela

Paper de Vellut

Paper Tèrmic

Paper Tornassol

Paper Transfer

Paper Vegetal

Paper Verjurat

Paper Vinil

Una resposta fins a ara

29 set. 2011


Estalviem?

Classificat com a Crisi,ECONOMIA,POLÍTICA

Algú deia que portar un país és, més o menys, com portar una casa: s’han d’equilibrar les entrades i les sortides i, si és possible, tenir sempre un raconet pel que pugui passar. Hi estic totalment d’acord i, si ens creguéssim aquest principi de sentit comú, aniríem molt millor.

Potser ara estem vivim una situació excepcional perquè s’ha ajuntat la crisi provocada (i prou previsible si no haguéssim tancat els ulls a la realitat) amb el malbaratament de recursos que hem fet estirant més el braç que la màniga. Ara ens tocarà patir però uns anys, però ens em podem sortir si els governants posen una mica de sentit comú a les coses.

Gastar? Sí, l’imprescindible. Estalviar? Tot el que puguem i més. Evitar situacions similars en el futur? És clar que sí. No podem seguir el ritme que portàvem en cap sentit, pel nostre propi bé i pel bé de la humanitat sencera. Compartir? Segurament que haurem d’aprendre a compartir i els que tenen més hauran de començar a ajudar (voluntàriament o obligats) als que no tenen tant. Les futures lleis hauran d’anar per aquest camí.

Corre per la xarxa un text que ja m’ha arribat vàries vegades i que ahir el vaig rebre altre cop. M’hi vaig parar una estona. I vaig pensar que no seria una mala idea començar-lo a posar en pràctica.

El text ens proposa estalviar més de 45.000 milions d’euros sense massa esforça esforç i seria una cosa històrica i revolucionària. Jo no m’he parat a comptar ni tampoc sabria fer-ho. Per tant, el que diu aquest text ho deixo en consideració dels que en sapigueu més i ja em direu si és veritat el que diu i si és possible. Diu que AMB LA MEITAT de 45.000 milions, s’acabaria LA CRISI A ESPANYA.

Què passaria si en les eleccions del 20 de novembre -per al Govern- en obrir les urnes apareguessin buits tots els sobres dels vots per al senat? La interpretació lògica seria que els espanyols ¡no volem senadors! i, per tant, desapareixeria i ens estalviaríem l’innecessari Senat.

L’escriu ens proposa APUNTAR-NOS A LA IDEA i fer com NORUEGA, SUÈCIA, ​​DINAMARCA, QUE NO TENEN SENAT.

Amb la papereta del Senat en blanc es podrà ELIMINAR EL SENAT, ja que, si no surt cap nom triat, no podran nomenar  cap senador.

NORUEGA, SUÈCIA, ​​DINAMARCA, NO TENEN SENAT, ALEMANYA NOMÉS 100 SENADORS.
EEUU UN SENADOR PER CADA ESTAT.

ELS GRANS TEÒRICS DEL DRET INTERNACIONAL I CONSTITUCIONAL OPINEN QUE ÉS UNA CAMBRA INNECESSÀRIA, PRESCINDIBLE I QUE ESTÀ EN EXTINCIÓ,
Seria bonic que fóssim els primers a extingir-lo amb el vot i sense despeses afegides.

PER QUÈ HEM DE MANTENIR 260 SENADORS? D’aquesta manera estalviarem 3500 MILIONS D’EUROS CADA ANY.

El text proposa ELIMINAR LA PENSIÓ VITALÍCIA DE TOTS ELS DIPUTATS, SENADORS I ALTRES "PARES DE LA PÀTRIA".
ELIMINAR A TOTS els diplomàtics excepte un ambaixador i un cònsol a cada país. (No és possible que gastem en això més que Alemanya i el Regne Unit).

Amb això, i amb rebaixar un 30% les partides 4, 6 i 7 dels PRESSUPOSTOS GENERALS DE L’ESTAT (Transferències a sindicats, partits polítics, fundacions opaques i diversos)
s’estalviarien més de 45.000 milions d’euros i no caldria tocar les pensions ni els sous dels funcionaris, com tampoc caldria retallar 6.000 milions d’euros en inversió pública.

AMB LA MEITAT DELS DINERS QUE L’ESTAT estalviaria AMB AQUESTES MESURES, s’acabaria LA CRISI A ESPANYA.
Hauríem de fer entre tots que canviés la llei electoral i fer que la democràcia sigui més participativa, on la nostra opinió -la dels ciutadans- sigui qui governi, no una papereta cada quatre anys i que facin amb ella el que vulguin sense donar comptes ni explicacions. D’alguna manera els anomenats INDIGNATS ja han començat a fer camí cap aquí… Ara potser caldria afegir-se a la comitiva i tant de bo s’hi posés algú al davant, si fos un partit polític potser millor.

Cal que espavilem d’una vegada! No podem seguir adormits i ensopits! SI HI ESTÀS D’ACORD, dóna-li la màxima difusió.

No hi ha resposta

23 set. 2011


Spain is different

Classificat com a POLÍTICA

Ens arriba el PP. Veurem amb quina majoria, però ja el tenim aquí. Tothom ho diu i és profecia. Ells ja es van preparant fa temps. Ara, preparem-nos nosaltres!. Ens arriba Rajoy amb tot el glamur que pot donar una foto treballada i retocada amb el Photoshop. Més jove, més dinàmic, més modern. El volen presentar com un governant de centre. Aprèn anglès a corre-cuita per tal que no sigui dit que no en sap un borrall… Queda tan malament anar pel món sense saber un borrall d’anglès com l’antiquat ZP!  Expliquen que li fa classe d’anglès una estona cada dia el seu cap de gabinet, el diplomàtic nascut a Barcelona Jorge Moragas. Podria aprofitar-ho per ensenyar-li alguna paraula en català -que sempre queda bé- si és que el tal Jorge en sap una mica, que em temo que no massa. Però és igual: amb el castellà i l’anglès ja fa el fet.

No dirà mai en públic que a l’Estat hi ha llengües de primera divisió -el castellà- i llengües de segona, tercera, o regional  -com el català, el basc o el gallec. No ho dirà, però ho pensarà i farà el possible per tal que així segueixi sent pels segles dels segles…

Els belgues, els suïssos o els canadencs no podrien entendre mai aquestes coses, però és que Spain is different…  Fins i tot se n’enriuen que al Senat (Cambra de representació territorial) s’hagi de perdre el temps i els diners escoltant altres llengües.

L’any passat a Catalunya 3 famílies van demanar NOMÉS castellà a les classes i ara tot el sistema d’ensenyament català trontolla gràcies a que uns tribunals imparcials han fet molt bé la feina (la feina bruta de sempre…). L’any passat, a València, 70.000 famílies van demanar ensenyament TAMBÉ en català i… ni cas. Els tribunals ni s’hi van ficar en aquestes minúcies. El dret el tenen només uns i els deures només els tenen uns altres. És com aquesta cosa del bilingüisme que demanen:resulta que els bilingües ens toca ser-ho sempre els mateixos ja que els altres diuen que amb l’espanyol ja en tenen prou.

També a València 100.000 persones van demanar rebre el senyal d’una televisió pública en català i… ni cas. Els tribunals no defensen els drets d’aquests perquè es veu que poder escoltar el català no és un dret. Amb Canal 9 ja en tenen de sobres… Estem farts de sentències de tribunals aliens al nostre país, a sou dels enemics de la nostre cultura i la nostre llibertat!.

Hem de tenir clar que tenen un objectiu molt concret: destruir la immersió lingüística perquè és el millor mètode d’extermini lingüístic. L’objectiu ells el tenen molt clar i diàfan: la imposició, la submissió i l’extermini d’una cultura i d’una nació.

Arriba el PP. recordem-ho. Recordem-ho el 20N a l’hora de donar el nostre vot. No ens deixem enganyar per les paraules buides d’alguns partits i, sobretot, evitem que guanyi per majoria.

Hem de votar per una Catalunya independent i lliure. Per aconseguir-ho, potser que els partits que es diuen independentistes també ens hi ajudessin una mica, no? Potser que es posessin una mica d’acord en alguns temes fonamentals per Catalunya. Si no hio fan així, poca cosa podrem fer els ciutadans per més bona intenció i més bona voluntat que tinguem.

No hi ha resposta

19 set. 2011


Ja han començat els mítings!

Classificat com a POLÍTICA

Preparem-nos! D’aquí  fins al 20 de Novembre serà un calvari escoltar els polítics. Encara no ha començat la campanya electoral i ja s’hi han posat. Ja s’ha passejat per aquí Rubalcaba mostrant la bona cara i les bones paraules plenes de promeses i falses il·lusions. A Rajoy se l’espera i no tardarà pas massa a arribar. I els d’aquí s’hi posaran també qualsevol dia.

I tots ens diran més o menys el mateix: que la culpa és dels altres i que ells són els únics que ho faran bé si els fem confiança i els votem. Més o menys el de sempre. La mateixa cançó de l’enfadós de sempre.

En principi jo no defenso ningú i trobo que tots ho han fet prou malament com per malfiar-me d’entrada del que em puguin prometre. Em sento com un gat escaldat que fuig fins i tot de l’aigua tèbia. Tots ens diran que les retallades són culpa del Govern de Mas, sabent com saben que aquest senyor fa molt poc que és al Govern. Qui governava aquests anys passats?. La realitat és una: que tenim quasi 8.000 milions d’euros de dèficit públic a Catalunya. I quin govern ha generat aquest dèficit?. Suposo que no carregaran totes les culpes a Mas que, per altra banda, li ha tocat la feina més lletja: haver d’agafar les tisores i començar a retallar.

En els cinc darrers exercicis (2006-2010) el deute públic català s’ha doblat amb escreix i ha passat de 14.043 a 31.885 milions, és a dir, del 7,6% al 16,2% del PIB. Vam viure molt alegrement, potser massa, no trobeu? No us sembla que els causants d’aquest desastre haurien de parlar amb la boca petita i potser fins tot restar callats?

I això que passa a Catalunya passa, més o menys, arreu de l’Estat. No hi ha massa diferència entre els llocs on governen socialistes o populars. Això sí: els que sortim sempre en boca de tots com a mals administradors som els catalans, a qui se’ns exigeix molts més sacrificis que als altres. Una situació tan vergonyosa com aquesta feia temps que no la vivíem.

I si ens descuidem, encara ens faran pagar per poder parlar català o aranès els pocs o molts que encara en parlem…

No hi ha resposta

28 ag. 2011


Manipuladors

Classificat com a POLÍTICA

El Zapatero i el Rajoy són uns manipuladors. En castellà podríem dir que han après a “mangonear” molt bé. Amb nocturnitat i traïdoria s’han posat d’acord per modificar la Sacrosanta Constitució espanyola, aquella que no es podia tocar, recordeu? No es pot tocat pel que els interessa! Per altres coses la toquen , la retoquen i l’ajusten a la seva mida sense pensar-s’ho gaire i sense demanar permís. Tenen sastres que els fan vestits a la seva mida, com, per exemple, el Tribunal Constitucional, que té com a principi allò de: “feta la llei , feta la trampa”. La llei sempre es pot interpretar. I sempre la interpreten al seu favor. La nostra democràcia és com una ruleta trucada on surt sempre el número i el color que ells volen.

Aquests són els governants que tenim! Aquesta és la democràcia de la que tant es venten! Aquest és el pes que tenim el que ells en diuen autonomies i que no són ni autònomes ni són res. Uns putxinel·lis a les seves mans. Uns titelles que no tenen vot, ni veu. No tenen braços, no tenen cames i fan els que els seus amos els fan fer i els fan dir. Ens aprofiten com s’aprofitaven abans els fems dels cavalls: per al seu hort particular.

Aquesta és la trista realitat d’aquesta cosa estranya que se’n diu Espanya. Que cada dia sabem menys què és i on vol anar. De fet –i ben mirat- sí que sabem on volen anar a parar. Volen desposseir de tot poder als que ells en diuen nacionalistes per a poder construir un nacionalisme espanyol a la manera d’allò d’ “UNA, GRANDE Y LIBRE”.

I, entretant, se’ns moren homes íntegres, vells lluitadors i d’una peça com l’ Heribert Barrera… Poc a poc, anem quedant orfes de referents. Necessitarem de forma urgent nens i vells que diguin la veritat de les coses. Nens, perquè són espontanis i diuen el que pensen. Vells que diguin el que pensen -sense embuts- perquè ja tant els fa el què diran.

2 respostes

17 ag. 2011


Corrupció: a la dreta, a l’esquerra i al mig

Classificat com a Corrupció,POLÍTICA

Pel que es veu, la corrupció és un mal generalitzat en tots els àmbits de l’activitat humana, justament perquè aquestes activitats les desenvolupen persones i ja sabem que tota persona neix amb el que podríem anomenat pecat original. Es veu que des del Paradís terrenal la cosa va així: l’home i la dona són temptats i uns cauen en la temptació i altres són una mica més valents i no hi cauen.

La política és un camp abonat per ser posat a prova sobre la honestedat. Les propostes els venen de tots costats i s’ha de ser molt recte i d’una peça per no caure en la temptació.

Brasil, per exemple, ha estat vist sempre com un model  de corrupció degut possiblement a la magnitud que es mou en tots els camps. Aplicant un refrany català diríem que “com més oli es remena, més ens n’untarem els dits”. Lula va entrar al govern amb la promesa de fer neteja i va completar dos períodes de govern, retirant-se amb un alt índex de popularitat. El Brasil va prosperar en aquells anys i molta gent va sortir de la pobresa. Va lluitar contra la corrupció, però al seu partit (el Partit dels Treballadors) els escàndols de corrupció van ser tants que van haver d’anar renunciant el President del PT, el secretari del PT i el tresorer del P.T. successivament per evitar d’anar a la presó. Es va consolidar una pràctica de compra mensual tarifada de vots al parlament (el mensalao) que li va costar el càrrec a Dirceu, Cap de Gabinet de Lula i la seva mà dreta. Més endavant, també per motius de corrupció, van haver de dimitir Palocci, ministre d’Economia i el ministre de Comunicacions. Lula va minimitzar els escàndols i el tribunal d’ètica del PT mai va sancionar a ningú.

Després de Lula va venir Dilma Rouseff, del mateix partit, i la cosa ja ha canviat una mica. Quan es va saber de l’enriquiment inexplicable de Palocci, una altra vegada ministre, el va fer fora a l’acte. A la setmana de fer-se públic un cas de suborn en el Ministeri de Transport va fer fora el Ministre i al subsecretari. Va denunciar a més de 30 jerarques del Ministeri de Turisme, inclòs el vice ministre. El Tribunal de Comptes acaba de lliurar un informe, demanat per Dilma, sobre les compres de l’Estat realitzades pel govern anterior, entre 2006 i 2010. Apareixen irregularitats en quantitats industrials: contractes signats fora de termini, contractes de l’Estat amb empreses propietat de membres del Parlament, participació de jerarques del govern en negocis amb empreses de les quals són socis, etc. Segons la revista Veja en 142.524 contractes el Tribunal esmenta 80.000 indicis d’irregularitats: es tracta de xifres de dimensió realment brasilera.

I si això ho traslladéssim a Espanya? Doncs trobaríem el següent dibuix (amb alguna diferència segons el punt de vista del que parla):

“El fiscal general del Estado, Cándido Conde Pumpido, reconoce que el PSOE supera al PP en corrupción al revelar que en la actualidad hay un total de 730 casos de corrupción, entre procedimientos judiciales y diligencias de investigación, abiertos contra partidos políticos, de los que 264 son procedimientos penales abiertos contra cargos públicos o políticos del PSOE y 200 contra miembros del PP.”

“También hay 43 causas abiertas contra miembros de Coalición Canaria, 30 contra miembros de Convergencia i Unió, 24 del Partido Andalucista, 20 de Izquierda Unida, 17 del Grupo Independentista Liberal (GIL), 7 de Unión Mallorquina, 5 de Esquerra Republicana de Catalunya, 3 del Bloque Nacionalista Galego, otros 3 de PNV, uno de ANV y otro de Eusko Alkartasuna, además de otras 67 investigaciones seguidas contra miembros de otros partidos de implantación local.”

No és massa bonic tampoc el panorama, no trobeu? I, pel que es veu ningú se n’escapa. Dretes, esquerrers i centre hi estan implicats. Uns més que altres, això sí,  perquè “els que remenen més oli són els que tenen les mans més tacades”.

3 respostes

10 ag. 2011


La copa de la vergonya

Classificat com a ESPORTS,POLÍTICA

La Copa Catalunya de futbol entre tots aconseguiran que sigui la copa de la vergonya. Any rere any s’hi esforcen més. I no em refereixo pas a arreglar l’actual situació, sinó a espatllar-la.

I no valen excuses de que no hi ha dates per jugar-la i que el calendari està carregat. Per jugar-la d’aquesta manera val més que no es jugui. De la mateixa manera que no cal tenir selecció catalana de futbol si s’ha de continuar fent el ridícul com fins ara, fent un partit a l’any i amb dates inadequades. Si els clubs s’han de plantar que es plantin, però així no es pot continuar.

L’espectacle que –un any més- es va veure ahir feia llàstima. Equips que sembla que hi participin perquè no hi ha més remei. L’estadi buit. Jugadors d’equips inferiors i reserves perquè els “bons” fan feina per la “Federación Española” o per altres països. Jugadors que no canten l’himne perquè sembla que no el sàpiguen ni els importa. Autoritats que brillen per la seva absència. Imbècils que mentre es canta Els Segadors criden i ningú els diu res. Dates totalment inadequades…  En fi, l’autèntic retrat del país que som i que, per aquest camí, seguirem molt anys sent: un país amb complex d’inferioritat, dominat, sense vot ni veu enlloc, sense personalitat, un país que no ens el creiem, que no es fa notar ni es fa sentir sentir  perquè no es posen els mitjans per fer-se escoltar.

La culpa no és només de la Federació Catalana de Futbol (que n’és l’organitzadora) sinó que és una mica de tots; perquè està prou demostrat que quan volem fer les coses bé les sabem fer. El Barça n’és un bon exemple i aquests darrers anys ha adquirit encara més prestigi perquè ha fet les coses prou bé. I com a mirall mundial que és, potser hauria de ser qui digués prou. Que digués que d’aquest plat no en menjarà més, si no li serveixen amb una mica de dignitat. La Copa Catalunya és com aquell que s’ha de menjar les engrunes de sota la taula perquè no l’han convidat a seure a taula amb l’excusa que no hi ha prou cadires. Una vergonya i una indignitat!. Heus ací un motiu més d’indignació per afegir a la llista dels indignats catalans. Perquè la nostra llista de motius és molt més llarga que altres encara que ens faci vergonya mostrar-la. Si el Barça no pot jugar amb els millors jugadors la Copa Catalunya, amb l’entrenador del primer equip i amb dates adients, que no la jugui. Que la deixi pels altres. Que es modifiqui el format o que es faci d’una altra manera, però així no. Que la juguin només els juvenils, que ells tenen dates de sobres i potser seria una forma de veure i descobrir nous valors.

Però així no. Així millor que no se segueixi ni un any més. Parem de fer el ridícul. Parem de tirar-nos terra sobre els nostres propis caps. Som un País petit però no hem de ser un país inferior, un país d’opereta i de riure. Això deixem-ho pels veïns que en saben també força de fer les coses malament.

No hi ha resposta

06 ag. 2011


El Tribunal Constitucional és com el “perro del hortelano”

Classificat com a POLÍTICA

Una sorpresa (relativa) que hom es troba quan va per aquests mons de Déu és el desconeixement que hi ha de Catalunya i de la seva llengua. A molts llocs del món (a Llatinoamèrica passa sovint i ho dic per pròpia experiència) es desconeix que Catalunya tingui llengua pròpia. És una conseqüència més de la colonització espanyola, tant nefasta en tants sentits, i que va fer que es deformés tota la realitat del que podríem dir-ne Espanya.

Si es desconeix el català, conseqüentment i evident, encara es desconeixerà més el fet  que a la Val d’Aran es parla l’aranès. En temps de la dictadura aquesta realitat era desconeguda fins i tot pels catalans perquè mai a la vida ens havien explicat a l’escola que allà s’hi parlés una altra llengua. Jo ho vaig descobrir de ben gran, quan durant uns quants estius vaig treballar-hi i vaig poder gaudir d’aquella bonica sonoritat de l’aranès que encara es parlava molt entre la gent del poble. Parlo dels anys 70…

Per tant -i ho dic pels que no ho saben- la Val d’Aran és un territori molt bonic, situat a la cara nord del Pirineu i entre muntanyes i paisatges meravellosos. La Val d’Aran sempre ha mirat molt cap al que ara és França perquè era la seva sortida natural per al comerç i les relacions de tota mena. Justament per aquest motiu (i perquè les mateixes muntanyes feien de frontera natural) la seva llengua pròpia és l’aranès (en occità: aranés), una varietat de l’occità, del dialecte gascó, afí a les varietats de Comenge. És llengua pròpia de la Vall d’Aran (era Val d’Aran). És llengua oficial de la Comunitat Autònoma de Catalunya conjuntament amb el castellà i el català des de l’aplicació del nou estatut el 9 d’agost del 2006.

Un miler de veïns de la Val d’Aran van sortir fa uns dies als carrers de Viella per participar en la tradicional Corsa Aran per sa Lengua, en defensa de l’aranès com a llengua pròpia i com a resposta a l’anunci del Govern espanyol de presentar un recurs al Tribunal Constitucional en contra de la Llei de l’aranès. El “democràtic” Estat espanyol, representat pel seu Tribunal Constitucional, ha fet –una vegada més- com “el perro del hortelano: que no come él ni deja comer al amo”.  No es reconeix res més que no sigui genuïnament castellà. Com bé sabem, els gossos no solen ser vegetarians (és a dir, que no mengen majoritàriament verdures); així que són bons guardians d’un hort perquè no es menjaran els productes que s’hi conreen i tampoc deixaran que altres animals, que sí que són vegetarians, s’hi s’acostin per menjar-se la producció de l’hort.

Recordeu el que fan els nens petits? Un nen té un munt de joguines i rep la visita d’un altre nen. Ja sabeu el que acostuma a apassar: encara que no ell no jugui amb les seves joguines tampoc deixa que l’altre nen hi jugui.  És com el gos de l’hortolà, que ni menja ni deixa menjar. Els psicòlegs dirien que això és una cosa molt pròpia d’un estat d’infantesa i d’inseguretat, com es deu trobar l’Estat espanyol amb el seu castellà que, si no l’imposen, potser temen que la gent deixi de parlar-lo en benefici de l’anglès i –posem per cas- del xinès. I després ens critiquen a nosaltres i diuen que imposem el català! Quin cinisme! Ells tenen el Tribunal Constitucional per fer les lleis que vulguin i nosaltres –pobrets de nosaltres-, estem nusos del tot, amb una mà davant i una altra darrere sense poder fer complir de cap manera allò que ens sembli just. El nostre parlament per a què serveix? D’això en diuen democràcia?

D’això jo en dic: POCA VERGONYA!

No hi ha resposta

28 jul. 2011


Barruts!

Classificat com a Partido Popular (PP),POLÍTICA

Hi han persones barrudes que saben dissimular-ho molt bé. Suposo que perquè els fa una mica de vergonya de que se’ls hi noti massa. Altres, són tan i tant barruts que ja tant els fa que se’ls hi noti o no. Entre aquests darrers hi trobem el PP. Ara que veuen davant seu un futur lluminós de majoria absoluta ja perden tots els complexes i es mostren més barruts que mai. Barruts i desvergonyits.

A València ja sabíem com era el PP, amb l’inefable i ben vestit (per dintre i per fora) president Camps. Ara li toca el torn al PP de Balears que, una de les primeres coses que fa és que als empleats públics no els calgui saber el català. Ni la llengua dels seus avantpassats són capaços de cuidar. La cultura per aquesta mena de gent no vol dir res. Només compta la cartera ben plena (encara que sigui amb diner negre i pudent). No caldrà saber parlar mallorquí o menorquí o català o eivissenc…o com vulgueu dir-li. No estimen ni respecten la llengua de la mare que els va parir. No tenen ni mare. Només tenen cartera. Resultarà que quan vagin a una finestra pública hauran de parlar necessàriament en castellà perquè no els entendran en la seva pròpia llengua. On s’ha vist això! En cap més país del món es donen situacions semblants. No cal saber català perquè el que compta és saber anglès o alemany per tal de poder fer força calés i molts negocis, encara que siguin bruts.

Ara tancaran la Ràdio i la TV pública perquè, segons ells, té moltes pèrdues. No la consideren un servei públic. Voleu dir que saben el que és un servei públic? Voleu dir que aquest tipus de polítics saben el que és governar en bé dels ciutadans? Ja ho anirem veient, però ens esperen temps foscos. Molt i molt foscos.

No hi ha resposta

15 jul. 2011


“Estrès test” pels partits polítics espanyols

Classificat com a POLÍTICA

De la mateixa manera que les entitats financeres han hagut de passar les proves anomenades “estrès test” (o proves de resistència), jo faria passar aquestes mateixes proves als partits polítics espanyols per veure el seu nivell de democràcia, la seva transparència, la manera de gestionar els diners de tots nosaltres, etc Segurament que tindríem algunes sorpreses.

Podríem veure com la màfia valenciana del PP -amb el senyor Camps al davant- es quedaria molt lluny de l’aprovat. Amb tot el reguitzell de judicis pendents, tota la brutícia evident que mostra per tot arreu  i tot l’historial que té, segur que es queda molt lluny de l’aprovat.

Podríem seguir després pel PSOE, que durant aquests anys de govern ha donat mostra de ineptitud total i de bastanta mala fe. Ha fet les coses tan mal fetes que a les pròximes eleccions ho pagaran car. Llàstima que se’n beneficiaran els del PP, que són iguals o pitjors.

Els altres partits tampoc no són gaire exemple de res i no crec pas que aprovessin. Els dos tripartits que hem hagut de sofrir els catalans en són un bon exemple. Els partits anomenats d’esquerra només serveixen per anar ala contra i poques solucions són capaços de proposar.

Els partits anomenats nacionalistes (catalans, bascos o gallecs) tampoc han fet els deures. només són capaços de veure a quatre passes dels ulls i sense cap mena de perspectiva i sentit de les coses. Si anessin una mica junts hi guanyaríem tots, però només saben mirar cadascú els seus interessos. En fi, un autèntic desastre!

Què en podem esperar de tanta ineptitud política? Què en podem esperar de governs que fan obres que no es necessiten? Què en podem esperar de gent que no sap administrar els pocs o molts diners que es recullen en forma d’impostos? Què en podem esperar de gent que prefereix privatitzar en lloc de descentralitzar? Què podem esperar de gent que només aspira a tornar a fer un Estat central (com més franquista millor) i que no han entès res d’això de les autonomies?.

Els partits polítics espanyols són incapaços de mirar pel bé del conjunt dels ciutadans i arribar a una entesa sobre qüestions fonamentals per sortir de la crisi i crear una mica d’ocupació. Són incapaços de fer POLÍTICA i es dediquen a der politiquetes curtes de mires i de gambals. Fan plorar. O fan riure per tal de no plorar.

Què els facin les proves de resistència d’una vegada! Veureu quins resultats que en sortiran!

No hi ha resposta

13 jul. 2011


Polítics i polítics

Classificat com a POLÍTICA

A vegades critiquem els polítics i els posem tots, de forma injusta, dins d’un mateix sac. Hi ha de tot, com a tot arreu. Per això, ara que s’han constituït nous consistoris i han canviat molts alcaldes, cal destacar els gestos que han fet molts d’ells en un moment que el país està en crisi. Segurament que són molts els alcaldes que han tingut sensibilitat i s’han abaixat el sou o, almenys, han fet gestos més o menys significatius en aquest sentit. N’he trobat alguns exemples, un dels quals és l’alcalde del meu poble. trobo que són gestos que els honoren:

L’alcalde de Mollerussa, Marc Solsona (CiU), cobrarà 2.500 euros bruts mensuals per una dedicació exclusiva, un 34% menys que els 3.800 euros mensuals que cobrava l’anterior alcaldessa, Teresa Ginestà, al principi de la legislatura anterior. Solsona ha apuntat que “en un context de crisi cal fer un esforç per reduir i ajustar al màxim el cost de la classe política”. A més, el consistori de la capital del Pla d’Urgell també rebaixarà un 27% el pressupost destinat a retribuir els càrrecs electes, passant dels 13.750 euros bruts mensuals als 10.000 euros. L’alcalde ha insistit que “aquesta reducció ens avala per prendre determinades decisions de cara al futur”.

Aquesta reducció del 27% és conseqüència del fet que els sous dels cinc tinents d’alcaldia també s’han vist rebaixats, passant dels 7.350 euros bruts al mes als 5.300 actuals. A més, la massa salarial de la resta de regidors de l’equip de govern també es redueix un 15%. En aquest sentit, Solsona ha explicat que, a banda de l’alcalde, hi haurà tres regidors més amb dedicació exclusiva que seran Josep Àngel Lavin, Teresa Grañó i Jaume Segura, que cobraran 1.500 euros bruts al mes.

L’alcaldessa de Viladamat, Irene Palol (CUP), renuncia a bona part del seu sou, així com a la dedicació exclusiva. Justament al contrari que el seu predecessor que cobrava 12.000 euros l’any per dedicació exclusiva. Així, Palol cobrarà 150 euros nets al mes.

També trobem l’alcalde de Navàs, Jaume Casals (CUP), que s’ha abaixat el sou un 51%, mentre que la tinent d’alcalde, Hortènsia Font (ERC) se l’ha abaixat un 21%. Aquesta rebaixa permetrà estalviar com a mínim 35.000 euros anualment. Casals cobrarà 1.600 euros nets -ha demanat una excedència com a professor de secundària per poder-se dedicar a l’alcaldia a dedicació completa- mentre que Font en rebrà 1.200 per la seva dedicació. La resta de regidors, amb dedicacions parcials, tindran la retribució de 521,64 euros nets cadascun. S’han eliminat també els càrrecs de confiança.

Segurament que en trobaríem molts més. Segur. Però els desconec. Cal que no oblidem que la política hauria de ser un servei al ciutadà i qui vulgui fer diners seria millor que se n’anés a altres territoris on en podrà guanyar més.

No hi ha resposta

30 juny 2011


42’9%

Classificat com a Independència

En un referèndum d’autodeterminació, un 42’9% dels catalans del Principat votaria a favor de la secessió, un 28’2% ho faria en contra i un 23’3% s’abstindria.

El resultat de l’enquesta realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ha posat molt nerviosos a alguns. A mi em sembla que no cal que se n’hi posin tant perquè les enquestes –com moltes altres coses-es poden interpretar de moltes maneres. No em fixaré i m’aturaré en els números que, per altra banda i veient com se’ns maltracta reiteradament als catalans- em semblen curts. De veritat que m’imaginava que encara serien més els independentistes.

Però, com dic, no m’aturaré en els números sinó que em vull fixar en les reaccions i el nerviosisme que ha despertat en alguns, que han criticat fins i tot que s’hagi fet la pregunta. Segons Rivera (de Ciudadanos) veu dimonis amb llargues banyes per tot arreu i ell –que li sembla ser tan demòcrata- resulta que nega fins i tot el dret a preguntar. Que jo sàpiga en una democràcia es deu poder preguntar tot. Altra cosa és que no agradin les preguntes. però això ja és un altre tema….

Tampoc ha agradat la pregunta a la portaveu adjunta del PSC al Parlament, Laia Bonet, que l’ha titllat de "perversa". Jo no sé veure la perversitat per enlloc i, en tot cas, seria bo que m’ho expliqui. Com no ha agradat a la caverna mediàtica madrilenya, encara que amb això ja s’hi havia de comptar.

En tot plegat el que hi percebo és una sola cosa: por. Molta por i fins i tot terror a que Catalunya es manifesti cada dia més independentista. I jo, com deia abans, m’estranya que Catalunya no se’n manifesti més encara veient com ens ataconen per tots costats, ens munyen fins a deixar la mamella seca i fent-nos sempre els dolents de la pel·lícula. Els catalans sabem veure les grans infraestructures mig inútils o inútils del tot que es fan en llocs on no es necessiten: línies d’ AVE infrautilitzades, aeroports buits, autovies que van buides, ministeris que ja fa dies que haurien d’haver desaparegut, aeroports i ports manipulats obertament per AENA en benefici de Madrid per tal de que nosaltres no puguem créixer etc etc Els retrets serien tants que ja cansen de repetits. A  nosaltres no se’ns dóna el que se’ns deu, no se’ns deixa decidir i tot costa un munt de suor, temps i llàgrimes per tal de que se’ns reconeguin algunes de les nostres aspiracions. Se’ns passa el ribot repetidament per un Estatut que vam votar la majoria de catalans i reiteradament se’ns nega el pa i la sal.

Què volen? Negar-nos fins i tot el dret a respondre una pregunta? Volen que els que aspirem a ser un dia independents de manera democràtica no ho puguem manifestar? Volen acabar-nos d’ofegar tapant-nos la boca i l’esperit? Em sembla que van per mal camí i no sols no ho aconseguiran sinó que faran que cada dia creixin els independentistes. Però aquest és un altre tema.

3 respostes

22 juny 2011


Víctor Torres: Raó i força

Classificat com a POLÍTICA,SOCIETAT

Acaba de morir Víctor Torres – històric dirigent d’ ERC i qui va ser secretari general de la Generalitat a l’exili- als 96 anys d’edat. Catalunya necessita en aquests moments i potser com mai, gent de pedra picada i que estimi la terra com ell. Són gent que han lluitat aferrissadament per la nostra pàtria i que ens han de servir de model.

Víctor Torres i Perenya (Lleida, 19 de gener de 1915 – Lleida, 19 de juny de 2011) fill d’Humbert Torres i de Maria Perenya, membres de dues il·lustres nissagues lleidatanes que han produït destacades personalitats en el camp de les lletres, la medicina, la pedagogia i la política. El matrimoni Torres-Perenya va tenir tres fills: Màrius, que amb els anys esdevindria metge i un dels millors poetes catalans del segle XX; Víctor i Núria.

Víctor Torres començà a militar de ben jove a Joventut Republicana de Lleida, la històrica entitat catalanista de les terres de ponent que fundada el 1915 i dirigida pel seu pare Humbert Torres i el seu oncle
Alfred Perenya, s’adherí a ERC el 1931.

Completats els estudis primaris i secundaris a Lleida, Víctor Torres es decidí pels estudis jurídics que inicià el 1931 a la Universitat de Barcelona —on s’afilià a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya— i culminà el 1935 amb l’obtenció de la llicenciatura de Dret.

La Fundació Josep Irla va fer un homenatge a Víctor Torres el 28 d’ Abril de 2001 a Cornellà de Llobregat. D’aquí n’he tret aquest aquest breu apunt.

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: —la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb que braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres (Setembre 1939)

 

Estança
Cada un dels moments que passen d’esquitllentes
pot ser el de la teva mort
La guerra és lluny; i les notícies són tan lentes,
tan muda la veu de la sort…
Les meves llàgrimes calentes,
són encara per tu, o ja pel teu record?

Màrius Torres (25 de novembre de 1936)

No hi ha resposta

19 juny 2011


Anguita, genio y figura…

Classificat com a POLÍTICA

Julio Anguita era d’aquells polítics que, tant si hi estaves d’acord com no amb les seves idees, es feien respectar perquè veies que eren persones íntegres. Ho va demostrar en tot el curs de la seva llarga vida política barallant-se amb la gent del seu propi partit i ho acaba de demostrar ara que s’ha sabut (i no pas perquè ho expliqués ell) que fa set anys que ha renunciat a la seva pensió vitalícia d’ex parlamentari.

Crec que és un molt bon exemple i més  en els temps que corren. Tant de bo li sortissin més imitadors!!! M’ha arribat aquest text a través d’un amic i crec que ho hem de fer córrer perquè és d’aquelles coses que val la pena que se sàpiguen.

Julio Anguita renuncia a su pensión vitalicia como ex-parlamentario

de Raul Andreu Tena, el Viernes, 04 de marzo de 2011  http://alhaurindigital.com/

Julio Anguita renunció por escrito a la paga de pensión máxima vitalicia a la que tenía derecho como ex-parlamentario, argumentando que  con la pensión que le correspondía como maestro tenía bastante”. Julio Anguita o ¿por qué no todos los políticos son iguales?

Cuando José María Aznar y Felipe González nos dictan al común de los ciudadanos una lección de indecoro e insolidaridad, cuando nos enteramos que María Dolores de Cospedal gana al año 241.000   con el cobro de tres sueldos públicos y la Pajin otro tanto por el estilo, cuando sabemos que el presidente de la Diputación de Castellón no tiene mas remedio que declarar un patrimonio de 3,9 millones de euros cuando hace cinco años NO declaraba ninguno, nos enteramos que, de manera totalmente accidental, se ha sabido que hace siete años, Julio Anguita renunció por escrito a la paga de pensión máxima vitalicia a la que tenía derecho como ex parlamentario, argumentando que con la pensión que le correspondía como maestro tenía bastante .

Genio y figura. Julio Anguita viene a demostrarnos que el dicho populista de  todos los políticos son iguales  no se verifica, al menos en su totalidad. Que hay distintas formas de ser y estar en la política, de entender los compromisos éticos y ejemplarizantes de un cargo público y que la erosión que afecta a nuestra moral pública tiene un freno.  

No todo es poder y dinero. Tengo la fortuna de ser amigo personal y haber sido de un equipo de gobierno de Julio. Conozco la sobriedad espartana de su espíritu. Sé que en pocas personas se verifica una mayor consecuencia entre lo que dice y piensa y su modo de vida. Nunca había acabado de entender por qué considera un punto de felicidad dormir la siesta en verano sobre una manta tendida en el suelo, ni por qué su mayor consideración del lujo y del ocio es jugar una partida de dominó al atardecer, cuando está de vacaciones.

En esta dura mitología del capitalismo, Julio juega contracorriente. Y su compromiso consigo mismo y con la sociedad, gana. Julio Anguita hace suyo el lema de Ghandi de  vivir sencillamente, para que los demás puedan, sencillamente, vivir . Y desde su antisimetría con el político al uso nos aporta soluciones a nuestros graves problemas con la ética y la estética del cargo público. Maestro vocacional, traslada la pedagogía a cualquier escenario, y cuando la acción política diaria, quema y unta, Julio la quiere convertir en lección a pequeña y gran escala.

Los ideólogos y profetas de la modernidad, reunidos en torno a un gran medio informativo nacional, pensaron que lo invalidaban para la política cuando acuñaron aquello de  honrado pero desfasado . Su huella llegó hasta el Parlamento en voz de algún replicante moderno . ¡Bendito desfasamiento!

Es decir, exentos de las jactanciosas modernidades de los políticos pendientes de la dieta, la nómina y el futuro cargo en el Consejo de Administración de cualquier sucursal del Gran Capital, Julio Anguita, sin contárselo a nadie, y mucho menos a esos sistemas mediáticos que encumbran la vulgaridad y el populismo, le había dado una soberana patada en el culo al sistema. ¡Métanse su degradante paga vitalicia donde les quepa! ¿Porqué no seguiran su ejemplo otros ? Esto tambien lo hizo la cantante griega Nana Mouskouri que estuvo en politica, hasta llegó a ser la representante de Grecia en el Parlamento Europeo y viendo la situación que se avecinaba en su pais hizo lo mismo. ¡Qué pocos actuan así!, contados con una mano y sobran dedos…
                                                                                                                                                                                                                                                    De: Raul Andreu Tena

No hi ha resposta

10 juny 2011


La raó de les urnes

Classificat com a POLÍTICA

Sóc dels que creuen que tenim una democràcia molt imperfecta, però és el què hi ha i és el què tenim. És el sistema del que ens hem dotat (o ens han dotat), encara que aquí hauríem de fer un aclariment: totes les democràcies no són pas iguals i potser podríem fer alguna cosa més per millorar la nostra.

Els indignats de les places –amb els que no m’identifico en moltes coses, però en aquesta sí- demanen “Democràcia real, ja”. Tenen tota la raó perquè a vegades el que tenim em sembla una mala caricatura del que hauria de ser una democràcia com Déu mana.

La participació dels ciutadans és a través del vot cada quatre anys i no tots els vots valen exactament el mateix perquè hi ha una sèrie de correccions molt discutibles que generalment afavoreixen els partits grans. Els partits tampoc són gaire democràtics a l’hora de triar els seus caps. O sigui: que ens hem de menjar el plat que ens posen a taula o quedar-nos sense menjar.

Una altra dificultat: La informació que es dóna al ciutadà és molt pobra i els programes electorals no s’expliquen i, el que és pitjor, després no es compleixen i ningú els demana explicacions. Els representats de partits minoritaris quasi ni poden expressar-se perquè no se’ls concedeix espais.

Alguns diran que els ciutadans ja els ho faran pagar a les properes eleccions a qui no compleixi. El temps ho fa oblidar tot i els resultats els saben maquillar tan bé que semblen mags. La separació de poders hauria de ser clara i uns haurien de controlar els altres. Res de tot això: Aquí no hi ha separació de poders en no ser aquests independents entre si (el poder judicial depèn del polític, el poder executiu depèn del legislatiu, el poder polític depèn de l’econòmic, etc.) I per tant no hi ha control mutu dels mateixos, ni per suposat control per part del poble.

El poder dels mitjans de comunicació és tan gran que eleven o ensorren a qui ells volen. És difícil accedir a una informació lliure, plural i veraç perquè els grans grups de comunicació estan molt controlats pel poder econòmic. Parlar de llibertat de premsa és una mica utòpic perquè, en realitat, no n’hi ha massa. Els mitjans alternatius són petits, minoritaris, pobres i no compten massa i, per tant, no hi ha igualtat ni forma de competir.

Per tant, aquesta és la dura realitat. Una realitat que demà es farà present a l’hora de constituir els Ajuntaments, que hauria de ser el lloc on el ciutadà s’hi sentís més representat perquè és el més proper. Però em temo que no serà així i haurem de seguir reclamant “Democràcia real, ja”

3 respostes

05 juny 2011


Els acampats i els escampats

Classificat com a Autodeterminació

El dia 26 de Maig vaig fer un post en aquest mateix blog

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/?p=2676

on recollia el discurs que va fer Eduardo Galeano quan va recollir el Premi Internacional Manuel Vázquez Montalbán. Ens recordava que el dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret irrenunciable.

Aquests dies l’Eduardo Galeano s’ha passejat per aquí. Ha deixat per uns dies aquell tranquil “paisito” que és el seu Uruguai i ha volgut respirar els aires de les places espanyoles. Els 270 acampats que avui han votat NO al dret d’autodeteminació haurien fet bé d’escoltar-lo. És el que tenen les assemblees…

No acabo d’entendre que la votació s’hagi hagut de repetir dos cops i s’ha tancat amb aquest resultat: 395 vots a favor i 270 en contra, sobretot quan el dissabte a la nit el 90% dels assistents havien donat el sí. No entenc la falta d’unanimitat en un tema com aquest, sobretot quan demanen “Democràcia Real” Què és per a ells la democràcia real?. Em temo que molt acampats tenen el cap una mica escampat escampat…

El punt que es debatia per incloure al manifest proposava “reconèixer el dret a l’autodeterminació de tots els pobles del món tal com recull la Carta de les Nacions Unides i, per tant, del poble català”. Això tan normal i tan essencial no es pot acceptar? Què és que el que demanen?

Que escoltin una estona a Galeano en aquesta entrevista que li fan a la Plaça Catalunya de Barcelona. Es nota de seguida que està en forma. No parla només del que passa a les places sinó que ens parla de coses que van una mica més enllà i que són les que indignen de veritat. Parla de coses fonamentals que ens convindria repensar. Segurament que sortirien indignats de sota les pedres!

He trobat el vídeo interessant i us el deixo.

No hi ha resposta

03 juny 2011


Anglades , Albiols i altres feixistes

Classificat com a POLÍTICA

Alguns tenen mala memòria.  O tenen mala llet. Segons un Diccionari Biogràfic que està de moda aquests dies, Franco no era dictador. Tot un acadèmic de la “Real de Historia” (un tal Luís Suárez) és capaç de fer la següent afirmació:«No llamo a Franco dictador porque no lo fue». I diu que no rectificarà perquè no hi ha res per rectificar. A més, es permet fer filigranes lingüístiques i conceptuals per defensar el Caudillo: “Totalitario, que es lo que dicen que fue el régimen de Franco y no fue, es un sistema político que somete el Estado al partido, y autoritario, que es lo que yo defiendo, significa lo contrario. Es un sistema que somete el partido al Estado.”

O mala memòria, o mala llet, o potser l’evidència del que se’ns ve al damunt amb el PP i amb personatges que treuen el cap sense cap mena de pudor i vergonya com Josep Anglada, Xavier García Albiol. Sembla que ningú els pugui o vulgui parar els peus. Anglada fins i tot té la cara dura de parlar de Catalunya, quan a ell Catalunya sempre li ha sobrat. L’important per a ell sempre ha estat Espanya, el franquisme i el feixisme en estat pur. Ha ha fet un discurs que a Vic se l’ha cregut molta gent. Molts desmemoriats em sembla que hi ha per aquí perduts. O no recorden aquells temps o no els volen recordar, no sé ben bé per quins motius.

García Albiol. Un bon altre! Potser una mica més fi i més educat. Però en el fons de tot plegat, “más de lo mismo”. El PP arriba i arriba amb força. Si arriben a tenir majoria absoluta ja ens podem anar preparant. Amb el PSOE Catalunya ho ha passat malament. Amb el PP ho passarà pitjor…

I, entretant, els nacionalistes dormint a la palla.

2 respostes

21 maig 2011


Indignació i reflexió

Classificat com a POLÍTICA,SOCIETAT

Les coses no passen perquè sí. Tenen els seus orígens, els seus motius i, tard o d’hora, les seves conseqüències. També tenen els seus ritmes naturals que no es poden forçar.

Sembla que ara ha arribat el moment de la indignació general. No sé per quins motius molts han obert els ulls i s’han posat a protestar just en aquest moment, quan els motius hi eren des de ja fa molt de temps. Serà perquè han llegit el llibre de Stéphane Hessel? No ho crec pas, encara que possiblement hi deu haver influït una mica i potser ha servit de catalitzador de consciències.

La indignació generalment arriba quan la injustícia et va envoltant de mica en mica, se’t va fent evident dia a dia, et va rondant i, de cop, et toca ben de prop, et sacseja, és fa tan evident i irresistible que ja no podem aguantar més. La indignació i la revolta arriben de forma irada o pacífica quan la gota omple el vas. A vegades arriba de forma una mica irracional i impetuosa. Però normalment arriba després de reflexionar-hi molt i donar moltes voltes sobre les coses. Les coses les pensem i les repensem per poder trobar una sortida i, quan la sortida no es veu, és quan arriba l’angúnia, el crit, la desesperació i l’actuació.

Hessel, va néixer a Berlín el 1917, però ha viscut des dels set anys a París i, amb noranta-tres anys, conserva l’esperit d’un jove. És l’únic redactor que queda viu de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. Aquest home acaba de publicar Indigneu-vos! (Destino), un al.legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica.

Stéphane Hessel  s’adreça a tothom, però sobretot als joves tot dient que segueix havent-hi prou raons com per indignar-se: tots podem veure que tenim unes democràcies de baixa intensitat i completament sotmeses al poder omnipotent dels mercats, i ja no diguem en els països en què la democràcia encara ni tan sols ha arribat.

Avui és jornada de reflexió. Demà podrem posar la nostra indignació, la nostra protesta, les nostres esperances dins d’una urna per tal que algú escolti tot això, ho canalitzi i faci les coses tal com vol la majoria. El pitjor que pot passar és que el que guanyi ho reculli, s’ho guardi en un calaix i no en faci cas. Llavors és quan arriba la frustració i la conseqüent i lògica indignació. Si els nostres polítics volen seguir tenint un mínim de credibilitat, que escoltin la veu del carrer en aquests moments tan crítics en tots els sentits perquè, sinó, la indignació pot desbordar-se i ningú sap fins on pot arribar.

No hi ha resposta

19 maig 2011


Reunits però no pas units

Classificat com a POLÍTICA

M’havia proposat no parlar de les eleccions municipals però les ganes i la necessitat han pogut més que la voluntat. I no en volia parlar perquè les campanyes electorals ja m’han avorrit del tot. M’atipen tant les xerrameques des polítics que en aquesta campanya no he llegit cap programa, no he anat a cap míting, no he vist cap debat i quan era l’hora de les falques electorals canviava d’emissora.

Penso que en la política en general –com en la vida- els pactes són essencials. Però és que en la política municipal els considero necessaris i imprescindibles. Les necessitats d’un poble les sabem tots perquè les patim cada dia. Per tant, on millor que els Ajuntaments per anar units, fer pressió, buscar diners i fer les coses amb cap i peus?

Doncs es veu que no. Els partits es passen hores reunits i estudiant estratègies. Els partits es passen hores mirant per on poden agafar in fraganti l’adversari per tal de treure-li públicament les vergonyes. Perden el temps mirant quants vots poden treure si diuen això i es callen allò; si acusen a un i deixen d’acusar un altre perquè potser després el necessitaran per governar. En fi, una total pèrdua de temps i de forces que jo  no estic disposat a aguantar.

Parodiant aquella frase que es deia dels cristians que “a la fi dels temps, quan torni Jesús, els trobarà reunits però no pas units”, també es pot aplicar als polítics: no seran capaços d’anar units pel bé d’un poble; seran incapaços de mirar de fer allò que considerin millor pel bé dels ciutadans; seran incapaços de mirar pel bé comú i miraran només el bé del partit, seguint fidelment les seves instruccions.

La unió donaria el doble de força i multiplicaria el rendiment dels esforços. Al pobles petits, sobretot, la unió és fonamental però normalment és on més diferències i distanciament hi ha perquè la gent es coneix molt. Massa, fins i tot. Qualsevol obra o decisió municipal no es jutja per si està ben feta o no, per si és necessària o no, per si convé i és bona pel poble o no… Es jutja per qui l’ha duta a terme i, a partir d’aquest moment, li comencen a sortir detractors acèrrims arreu.

El que fa la força és la unió. I el que no en fa gens ni mica són les reunions, les paraules, les promeses, les visites protocol.làries –i ridícules- a les empreses i als comerços; el repartir bossetes de propaganda o floretes pels mercats amb somriures falsos a la boca i salutacions que volen semblar afectuoses. Jo demanaria als polítics municipals que fossin més normals, més propers, que visitessin les empreses o les associacions més sovint i no només en època d’eleccions; que escoltessin una mica més i parlessin una mica menys. I una cosa: que no prometin el que saben perfectament que no podran acomplir.

Ah! i una cosa per acabar: fastiguejat i tot, el diumenge aniré a votar.

No hi ha resposta

04 abr. 2011


Capacitat de síntesi

Classificat com a LITERATURA,POLÍTICA

 El brillant Sir George Bernard Shaw va escriure aquesta breu frase, plena de saviesa i amb una capacitat de síntesi admirable, que resumeix tota una manera de pensar, crec que bastant encertada.

Shaw es la única persona que ha guanyat  Premi Nobel (literatura, 1925) i també un Òscar (en la categoría de millor guió), per “My Fair Lady”, basada en la seva obra Pigmalió.

La frase és la següent:

“ELS POLÍTICS I ELS BOLQUERS S’HAN DE CANVIAR SOVINT…

I PELS MATEIXOS MOTIUS.” 
QUINA CAPACITAT DE SÍNTESI, NO TROBEU?

No hi ha resposta

02 abr. 2011


Discussió pujada de to entre Mas-Colell i la ministra Salgado

Classificat com a ECONOMIA,POLÍTICA

Com podeu comprovar en aquest vídeo -que vam gravar amb càmara oculta i que us oferim en exclusiva- aquests dies va haver-hi un discussió pujada de to entre els màxims responsables de les finances de l’ Estat i de la Generalitat.

El fons de la qüestió és el mateix de sempre: no es posen d’acord en la quantitat de diners que ens deuen, quant espoli portem acumulat i quan ens pagaran. Mas-Colell els recorda -una vegada més- que l’espoli és el 10% del PIB, o sigui, 20.000€ milions a l’any, l‘equivalnt a 60€ milions al dia. La ministra diu que res de res; que li deuen la meitat i que no sap quan podrà pagar perquè les arques de l’ estat estan encara més escurades que les de la Generalitat. Mas-Colell li recorda que els que van buidar la caixa van ser els del seu partit i que llavors poc van dir res des de Madrid.

Com podreu comprovar, en un moment determinat del vídeo sembla que vulguin aixecar-se la mà però que, per sort, no arriben a fer. De totes maneres sembla que no hi haurà acord en els pròxims temps per dos motius: perquè venen eleccions i perquè saben que el Govern de Madrid ho té tot perdut i, com diuen allà “de perdidos al río”. Les rates ja comencen a deixar el vaixell i els músics ja deixen de tocar, com al Titànic quan es començava a enfonsar .

En conclusió: que tant si plantem cara com si no; tan si ens plantem com si no, els catalans no cobrarem i ens tornaran a prendre el pèl una vegada més. Per tant, ja sabeu el que hem de fer!

2 respostes

31 març 2011


El President Pujol comença a parlar clar

Classificat com a Independència

Trobo que el que ha fet avui el President Pujol té un gran valor simbòlic: ha votat a favor de la independència de Catalunya i no ha tingut cap inconvenient de dir-ho ben alt i ben clar en una entrevista al programa “El secret” amb Sílvia Cópulo de Catalunya Ràdio. (De passada vull dir que val la pena escoltar aquest programa per la seva qualitat)

El President ha dipositat el seu vot anticipadament a la consulta de Barcelona del 10-A perquè "no li queden arguments en contra de la independència", com ja va expressar dimarts passat en una conferència a la Universitat Pompeu Fabra.

Al President Pujol se li pot criticar moltes coses però no podrà negar ningú que ha sigut sempre un gran patriota, un home molt intel·ligent i un molt bon President. És clar que ha tingut molts errors i potser podia haver fet molt més en el camí cap a la independència de Catalunya. Molts n’esperàvem molt més de Pujol. Ell sempre deia que no veia que fos un camí clar i va jugar molt amb l’ambigüitat. Estic segur que en el seu pensament sempre va voler-la i el que no veia clar era el camí per assolir-la.

Però val més tard que mai. Ara ja no li queden més arguments. I és de persona sàvia canviar de parer i reconèixer els errors. Inclús crec que aquest canvi de parer en una persona com ell té molt més valor perquè deu haver-li costat molt. Però ha arribat finalment! Ara toca que Convergència i Unió segueixin per aquest mateix camí i plantin cara amb els Governs de Madrid que no ens entenen, ni ens volen entendre. Cal plantar cara davant de tanta ignomínia, tan espoli i tanta fatxenderia. Encara es creuen amb el dret de donar lliçons quan han governat de forma barroera, mentidera i amb traïdoria. Ha arribat l’hora de dir prou i tant de bo els partits polítics catalans ho vagin veient cada dia més clar i s¡uneixin en aquest punt clau per al futur de Catalunya.

Anirem sumant poc a poc i la independència anirà guanyant terreny sense cap mena de dubte. Temps al temps.

No hi ha resposta

26 març 2011


Primer, segon i tercer

Classificat com a Nacionalisme

“Primeiro sou português, em segundo sou ibérico, e apenas em terceiro, e quando me apetece, sou europeu.”

 José Saramago nas Suas Palavras

– Algú em sabria dir què és això de ser primer, segon o tercer?

-No hi podria haver un quart, un cinquè, un sisè….?

-Què és primer i què és més important?

-Hom és del lloc on neix o del lloc on viu?

-A qui s’estima més: Al pare o la mare?

-D’un arbre què és més important: les arrels o les branques?

….I així fins a l’infinit.

2 respostes

25 març 2011


Cimera anticrisi o música celestial?

Classificat com a Crisi,POLÍTICA

Perdoneu que sigui tan pessimista o, si voleu, tan escèptic. Però acabo d’escoltar al President de la Generalitat de Catalunya i tot el que ha dit m’ha sonat a música celestial. Parole, parole i més parole!. Paraules com tantes com n’hem escoltat milers de vegades.

M’explicaré el que vull dir amb això: El fet d’asseure’s en una mateixa taula partits polítics, agents socials i experts econòmics ho considero una bona intenció. Però de bones intencions l’infern n’és ple i no veig per enlloc que es pugui sortir tan optimista com n’ha sortit el President, perquè considero que tots els acords, els encàrrecs i el mandat que han plasmat per escrit en uns colla de punts són molt genèrics i no s’explica per enlloc com es farà aquesta feina tan complexa en un moment tan delicat. I, a més, cal pensar que la major part de coses no depenen de nosaltres…

Sembla que ens oblidem  que existeix un parlament a Madrid (que en realitat és qui té el poder de veritat i a qui no interessa que Catalunya tingui un gram més de poder del que té actualment). Ens oblidem que existeixen Tribunals Constitucionals que desfan lleis i Estatuts que nosaltres fem amb la més bona intenció del món. Ens oblidem de que, mentre siguem súbdits, no serem mai senyors lliures per defensar-nos adequadament i per decidir el nostre futur. Ens oblidem, en definitiva, que no tenim la bossa i que, de la bossa que tenim, ens prenen la meitat dels calers sense dret a rèplica.

Això d’avui em recorda un acudit que podria il·lustrar tot això:

Un senyor que va en cotxe s’adona que està perdut enmig d’una gran ciutat. Decideix parar i preguntar algú al carrer:
– Disculpi!, podria ajudar-me? He quedat a les 2:00 amb un amic, porto mitja hora de retard i no sé on sóc ni com arribar al lloc de destí!
– És clar que sí -li contesta. Us trobeu en un cotxe, a uns 7 Km. del centre de la ciutat, entre 40 i 42 graus de latitud nord i 58 i 60 de longitud oest .
-Vostè és enginyer, oi? -diu el del cotxe.
-Sí senyor, ho sóc. Com ho ha endevinat?
-Molt senzill. Perquè tot el que m’ha dit és “tècnicament correcte “, però “gairebé inútil”: continuo perdut, arribaré tard i no sé què fer amb la seva informació.
I el senyor del carrer li replica:

Vostè és POLÍTIC, oi?.

En efecte-respon orgullós el del cotxe-com ho ha sabut?
– Perquè no sap on és ni cap a on es dirigeix​​; ha fet una promesa que no pot complir i      espera que un altre li resolgui el problema. De fet, està vostè exactament en la mateixa situació que estava abans de preguntar-me, però ara, per alguna estranya raó sembla que la culpa és meva.

No hi ha resposta

14 març 2011


Socialitzar només les pèrdues i mai els guanys

Classificat com a ECONOMIA,Ètica i Moral,POLÍTICA

Sempre em pregunto qui fa les lleis. Vull dir: qui hi ha darrere dels que fan les lleis? Quin tipus de pressions reben els nostres polítics? De tant en tant, s’explica alguna cosa i surt als diaris que algú ha cobrat de sota mà o ha fet algun “xanxullo”. Però poques vegades surt el que de veritat importa.Els llestos de sempre quasi sempre surten impunes.

Com és que, quan l’economia anava bé, ningú mirava prim. Bancs i caixes guanyaven muntanyes de diners i ningú els demanava comptes. Tot valia. I els clients no en participàvem gens d’aquesta bonança. Com a màxim, t’oferien diners sense gaires avals i fent la vista ben grossa. Controls? Ni un. Devien pensar que algú altre enterraria el darrer…

Les empreses que es dedicaven al totxo van omplir-se les butxaques fent tot tipus de disbarats. Van estirar més el braç que la màniga. Amb quatre dies es feien rics. Quan tenien els diners desapareixien. I ara que tothom s’espavili com pugui.

I així podríem anar explicant com els especuladors han fet l’agost durant una colla d’anys. Capten a interessos baixos i presten a interessos alts. I així i tot, ara demanen ajuda al Govern. I l’ajuda consisteix en pagar entre tots allò que han fet malament només uns quants. Mai se socialitzen els guanys sinó que només se socialitzen les pèrdues.

Qui ha d’intervenir? Se suposa que l’Estat, fent lleis que no permetin certs abusos. On són aquestes lleis? Es fan complir? Fins quan se seguirà amb la mala pràctica de finançar indústries i sectors que se sap que fracassaran. Premiar el fracàs, subvencionar sense sentit i seguir donant a tort i a dret pals de cec no porta enlloc.

Com pot seguir tenint confiança el ciutadà quan veu aquestes coses. Aquí, no només no hi ha ètica. Tampoc hi ha estètica.

No hi ha resposta

11 març 2011


Catalunya és la mosca collonera d’Espanya?

Classificat com a Catalunya,España,Independència

Avui m’han enviat un correu amb la notícia de que hi ha un grup de Facebook que es diu  "Cataluña es la mosca cojonera de España".  He volgut comprovar si la noticia era certa i si el text que acompanya el correu també ho era. Tot és cert: l’existència del grup (no molt nombrós, per cert: 128 membres) i l’existència del text que a continuació us lliuro per tal que cadascú en tregui la seva pròpia conclusió.

La meva conclusió és només una: tan de bo que es pogués fer el referèndum que aquest grup demana. Jo –i molts catalans- pensem que seria molt convenient que "ESPAÑA"  fes un referèndum en aquest sentit. Amb una mica de propaganda, amb l’ajuda d’aquests grups i una mica de sort  potser sortiria un bon resultat: la segregació i, per tant, la independència. Que no pateixin per nosaltres que ja ens ho anirem fent… Els ho agrairíem eternament.

Los españoles deberíamos convocar un referéndum para darle la independencia a Cataluña. Seguro que prosperaría, y el resultado sería algo así:
Cataluña se convertiría en un Estado independiente, como es hoy Túnez o Marruecos. No pertenecería a La Unión Europea , ya que, para ello, tendría que solicitar formalmente su adhesión y cumplir con los requisitos previos; esto podría durar años. Además, España tendría que dar el visto bueno para su entrada, y, podría oponerse durante más años todavía. Tendría su moneda propia que podría ser el "catalino", por poner un ejemplo. Estarían separados de España y de Francia por una frontera bien definida, controlada por Aduanas, o por los antiguos fielatos, donde tendrían que pagarnos los correspondientes aranceles.
Como no pertenecerían a la Unión Europea para conseguir cualquier mejora en sus relaciones con Europa tendrían que obtener el apoyo de España. Su moneda tendría un cambio flexible con el euro y probablemente se devaluaría con lo que, para evitar una inflación importada, tendrían que trabajar más que ahora, pagar más impuestos que ahora y ser más pobres que ahora.
Los españoles allí residentes tendríamos pocas diferencias con el trato discriminatorio que recibimos hoy. Al estar en un país extranjero tendríamos que educar a nuestros hijos, como ocurre hoy, en catalán. Y si quisiéramos montar negocios, como ocurre hoy, tendríamos que hacerlo en catalán, o sea, que para nosotros los españoles habría poca diferencia con lo que nos ocurre hoy. Pero su trato hacia nosotros mejoraría porque les aportaríamos nuestra divisa, los euros. Y siempre al cambio saldríamos ganando.
Para poder renovar su actual Carnet de Identidad español, los catalanes tendrían que demostrar que tienen una residencia fija en España y que pagan sus impuestos en España. Lo mismo les ocurriría con el Actual Carnet de conducir español, la tarjeta de la Seguridad Social , etc. Incluso les podríamos pedir Visado de entrada cuando quisieran hacer turismo en  España.
Nosotros, el resto de los españoles, nos ahorraríamos todo el coste que hoy nos cuesta su Seguridad Social, sus pensiones, su paro, sus vacaciones, etc. Y lo mismo con lo que nos cuesta hoy mantener a los inmigrantes que ahora residen allí, que cada vez son más numerosos, sobre todo los que provienen de países árabes.
Todos los que tenemos el dinero en alguna entidad de allí, podríamos depositarlo en el Santander, o el BBVA o Caja Madrid, que al final revertiría en la empresas españolas; por no hablar de las participaciones que tiene las entidades financieras catalanas en las principales Compañías españolas, habría que obligarlas a devolver las acciones ya que, al no pertenecer a Europa, el gobierno español podría "nacionalizar" las mismas.
Nos ahorraríamos todo lo que hoy nos cuesta la cantidad de Diputados y Senadores catalanes que nos desprecian. Sus viajes en primera a Madrid, sus estancias en hoteles de lujo, sus dietas, sus vacaciones, sus sueldos millonarios de por vida, sus guardaespaldas, sus comilonas, etc. Y serían sustituidos por Diputados y Senadores españoles que trabajarían por España. Nos ahorraríamos los traductores que ellos nos exigen, cuando solo por buena educación deberían hablar en español, idioma en el que todos nos entendemos. También ahorraríamos en las "embajadas" que tienen por todo el mundo. Dejaríamos de pagar a los Mozos de Escuadra que, por si no lo sabes, no los paga la Generalidad , sino el Ministerio del Interior, como a los Policías y a los Guardias Civiles, sólo que les paga más.
Los ríos que nacen en España y luego entran en Cataluña podrían ser desviados para regar zonas secas de España, y no como ocurre ahora que hay que pedirles permiso para hacerlo así y que siempre lo deniegan. Además podríamos construir un buen pantano en el Ebro en la provincia de Zaragoza y convertir en regadío el desierto de los Monegros.
El cava se lo pueden meter por el culo, ya que tendrían que pagar impuestos a la exportación, y no olvidar que el 80% del cava catalán se vende en el resto de España. Nosotros no tendríamos inconveniente en tomar champán extremeño, francés (que con los impuestos saldría por el estilo de precio) o la buena sidra asturiana , que fresquita está de muerte, y los asturianos son unos chicos muy majos que se sienten orgullosos de haber iniciado la reconquista desde Covadonga.
Si necesitaran dinero para hacer carreteras, para ampliar sus puertos y sus aeropuertos lo podrían pedir prestado a España, claro que, pagándonos los correspondientes intereses y gastos. Podrían tener su selección de fútbol, y el Barca jugaría la liga con el Nastic, el Reus y el Sabadell, así generaría buenos ingresos para futuros fichajes. Además, ganaría siempre la liga, ya que no tendría rival. Lógicamente Messi, Pujol, Busquets, Xavi, Iniesta, Valdés, Pedrito, Alves, etc. buscarían equipos más competitivos en España o Italia, pero esto, a los catalanes de pro, no les importaría mucho, lo importante sería "sus señas de identidad".
Pero por encima de todo, los españoles, nos liberaríamos de una buena cantidad de gente que nos desprecia, de políticos que solo piensan en su tierra, y de un montón de gente que nos usa según lo que les conviene y que muchas veces lo hacen con el dinero de los impuestos que pagamos el resto de los españoles.
Será divertido verles allí macerándose en catalanismo. Y cómo, mirándose unos a otros, descubrirán con asombro lo pequeños que son al no pertenecer a España. Cataluña tendría entonces la dimensión que le corresponde. La de un País de paletos provincianos.
SI QUIERES AYUDARLOS A LA HORA DE COMPRAR RECUERDA QUE EL CODIGO DE BARRAS DE LOS PRODUCTOS QUE ELLOS FABRICAN EMPIEZA POR 15

.

4 respostes

05 març 2011


Sumar o restar? Millor multiplicar

Classificat com a Independència,POLÍTICA

D’entrada, ja us aviso que jo no sóc de matemàtiques i que els números més aviat em fan angúnia. Però hi han coses tan evidents i tant d’escola primària que les pot entendre tothom. Fins i tot jo, que ja és dir!

Per arribar a la independència de Catalunya ja es veu ben clar que no n’hi haurà prou amb sumar. Per cada suma que es fa, darrere hi va lligada una resta i una divisió. I ens quedem com abans o encara pitjor. Perquè  a cada canvi de casa és perden un parell de llençols (i d’il·lusions). La única manera seria multiplicar. I per multiplicar s’han de reunir tots els esforços possibles per tal d’estirar el carro cap a la mateixa direcció i poder créixer exponencialment.

Cada dia m’adono més que, en general, els polítics són uns insensats (que traduït, vol dir sense seny). Són com els primers burros del dibuix i es veu que mai podran fer tot el procés complert . O són burros, o no tenen seny, o tenen molt EGO. O les tres coses a la vegada, que és perfectament possible. Aquest dibuix l’hauríem d’enviar a tots els partits polítics per a veure si aprenen com s’han de fer les coses.

Resulta que poses –amb bona fe- les esperances en uns i te la foten. Poses les esperances –o els vots- en uns altres, i et claven un ganivet per l’esquena. A fi de comptes, què hem de fer? A qui haurem de votar els que desitgem la independència perquè creiem que és l’únic camí vàlid, útil i amb futur? Sempre haurem de patir els oportunistes, els egocèntrics o els descerebrats descentrats? Haurem de seguir patint divisió rere divisió i litres de mala llet llençats a la cara de l’adversari (que, per altra banda, hauria de ser el company de camí).

Si voleu que us ho digui, jo ja en començo a estar tip i estic a punt de buscar un racó ben amagat al cap d’un cingle per acabar-hi de passar la resta dels meus dies. Això si: sense ràdio, TV, diaris i ordinador, per tal de no poder saber de cap de les maneres quan es fan eleccions, ni quin indesitjable s’hi presenta. Em podré morir de gana, però almenys no em moriré de fàstic o d’un atac de cor!

No hi ha resposta

01 març 2011


Premiar la corrupció?

Classificat com a POLÍTICA

A vegades sembla que els partits polítics visquin fora de la realitat. Sembla que tant els fa el que digui o pensi la gent. Acabo de rebre una invitació de part de AVAAZ.ORG per firmar. Pretenen reunir 40.000 firmes per demanar que no hi hagi polítics corruptes a les llistes de les municipals i les autonòmiques del mes de Maig. Aprofitant un buit legal, hi haurà a les llistes centenars de polítics imputats per delictes associats amb la corrupció i la malversació de fons públics.

Mentre llegia aquest invitació, recordava coses que llegia aquests dies i que haurien de fer caure la cara de vergonya als seus protagonistes.

Per exemple llegia que Aznar va rebre de Gadafi un cavall de raça àrab anomenat “El llamp del Líder”. En aquells moments Aznar va dir que “el ejemplar es precioso y lo montaré con sumo cuidado y con mucho gusto".

Aznar va cuidar molt bé les seves relacions amb la família Gadafi. L’ex president espanyol va ser el primer líder occidental a visitar el guia suprem de la Gran Jamahiriya Àrab a Trípoli després de l’aixecament de les sancions imposades per l’ONU a Líbia, motiu pel qual va ser rebut amb tot tipus d’honors. Aznar repetiria viatge anys més tard, quan ja havia deixat de ser inquilí de la Moncloa, i obriria les portes d’Espanya a la família Gaddafi.

Aquelles relacions tan estretes van permetre veure alguns dels fills del dictador libi passejant pels carrers de Madrid sense despertar suspicàcies. Un d’ells, Khamis, estava matriculat en un MBA de l’Institut d’Empresa i el seu gendre Alejandro Agag es va encarregar vàries vegades d’exercir de cicerone a la família. No per res, el gendre d’Aznar, ara ficat a financer, té interessos en el país nord-africà, cas de un coto de caça de perdius a les proximitats de Trípoli. Els clients que han coquetejat amb el tirà pretext que la diplomàcia no està feta per a salvar el món, sinó per vetllar per interessos polítics i econòmics.

El presidente libio y José Luis Rodríguez Zapatero en junio de 2010 (EFE)Potser guiat per aquesta premissa, Zapatero tampoc ha aconseguit sostreure’s als encants de Gaddafi.  Al desembre de 2007, Zapatero va rebre amb els braços oberts a Muammar Gaddafi. A ell i els seus avions, els seus cotxes de luxe, els seus camells, els seus corders degollats, la seva guàrdia de corps, les seves trenta verges armades i la seva haima, que va instal.lar al Palau del Pardo. El president espanyol el va complimentar també amb un sopar al qual van acudir representants de Repsol, Cepsa, Técnicas Reunidas, Cambres, etcètera.

La cosa devia funcionar prou bé perquè, tal com va informar El Confidencial, Espanya vendria armes a Trípoli per valor de 3,83 milions d’euros un any després, el 2008, articles recollits en l’epígraf quatre de la documentació oficial de la Secretaria d’Estat de Comerç, és a dir, les "bombes, torpedes, pots de fum, coets, mines, míssils, cartutxos i simuladors" que el líder libi està emprant ara mateix contra els seus ciutadans. Lluny de disminuir el comerç, el 2009, Líbia es convertiria en la segona destinació de les exportacions de doble ús amb 12,7 milions d’euros. Espanya li va vendre radars per a navegació i tràfic aeri, així com substàncies químiques per a laboratoris.
Nacional.

Potser sí que ens caldrà pensar una mica a qui votem i què en fan els partits polítics del nostre vot. Caldrà tenir memòria de totes aquestes coses i exigir-los una mica més de neteja a fons.

Si voleu firmar també vosaltres, cliqueu aquí damunt AVAAZ.ORG

No hi ha resposta

24 febr. 2011


Resposta de dictador

Classificat com a Dictadura

Aquests dies em donen voltes pel cap les esgarrifoses notícies que arriben de de Líbia i el meu cap les relaciona inevitablement amb altres dictadures que  he viscut de més a prop o de més lluny al llarg de la meva vida. Per sort, no m’han tocat viure coses tan terribles com aquestes i només em va tocar viure les escorrialles de la dictadura uruguaiana els anys que vaig ser allà. Però el pitjor ja havia passat i alguns ja havien tornat a sortir de les presons i ens explicaven la seva història de barrots, por i tortures. Alguns altres encara hi van ser una bona colla d’anys…

Dels dictadors només se’n pot esperar el que ja coneixem que fan arreu. Es copien els uns als altres i els mètodes dictatorials l’únic que fan és anar-se perfeccionant. la perfecció del mal i de la crueltat, per desgràcia, sempre es van sofisticant.

Les amenaces, les coaccions, els empresonaments, les extorsions, els confinaments, els registres domiciliaris, la por, els tancaments d’emissores i de diaris, els segrestos, les tortures i tantes altres coses semblants segueixen estant a l’ordre del dia i segueixen essent els mateixos de sempre als països on hi ha dictadura. I països com EEUU, que es gloriaven de ser democràtics, n’eren bon mestres de tot això. Tenien les seves pròpies acadèmies militars on ensenyaven mètodes d’aquests i exportaven professors especialitzats als països llatinoamericans. A aquestes acadèmies hi assistien policies i militars d’altres països per aprendre aquests tristos refinaments de les tortures, que no fa pas tant encara hem vist a l’ Iraq, per exemple.

Sembla que aquestes coses s’haurien d’anar acabant i que la humanitat hauria de deixar enrere aquestes barbàries. Però no és pas així, pel que es veu. Tots aquests sofisticats mètodes que encara es fan servir tenen, però, una línia que normalment vigilen de no sobrepassar: aquesta línia és l’atac indiscriminat contra la població civil, amb matances o bombardejos, perquè quan s’ultrapassa ja no es pot tirar enrere. És signe de debilitat normalment i és el començament del final perquè és el moment clau en què la població surt al carrer i s’hi juga el tot pel tot. “De perdidos, al río”, diuen en castellà. I és cert. Quan ja t’ho han pres tot, quan ja no et queda res, o fuges o surts al carrer sense valorar riscos.

Tardarà més o menys, però Gaddafi ja ha perdut. Ha gosat passar aquesta línia i ara ja no hi ha volta enrere.  El seu poble no li perdonarà. Tampoc estaria gens malament que els països occidentals ajudessin una mica aquest poble massacrat, no us sembla?

No hi ha resposta

23 febr. 2011


L’analfabet polític

Classificat com a LITERATURA,POLÍTICA

Estàtua de Bertold Brecht per Fritz Cremer

Bertold Brecht (Augsburg, 10 de Febrer de 1998– Berlín, 14 d’ Agost de 1956) va ser un dels dramaturgs i poetes alemanys més influents del segle XX. Ha estat guardonat repetides vegades, tant a l’Alemanya de l’Est com a la de l’Oest, així com internacionalment.

Va dir:

“Les revolucions generalment es produeixen en carrerons sense sortida”.

L’ANALFABET POLÍTIC

Bertold Brecht

El pitjor analfabet
és l’analfabet polític.
No escolta, no parla,
no participa dels esdeveniments polítics.
No sap que el cost de la vida,
el preu de les mongetes, del pa, de la farina,
del vestit, de la sabata i dels remeis,
depenen de decisions polítiques.

L’analfabet polític
és tan ase que s’enorgulleix
i eixampla el pit dient
que odia la política.

No sap, l’imbècil, que
de la seva ignorància política
neix la prostituta,
el menor abandonat
i el pitjor de tots els bandits
que és el polític corrupte,
manefla i servidor
de les empreses nacionals
i multinacionals.

Bertold Brecht

1898-1956

Amb aquestes frases vull recordar avui a tots els pobles àrabs ( i a tots els altres) que són capaços d’aixecar-se contra tota mena de dictadures i dictadors. I vull recordar també -avui 23 de febrer- que fa 30 anys que vam tenir un vergonyós intent de cop d’estat i que potser no hi vam saber fer front de manera digna. Encara n’estem pagant les conseqüències amb una transició molt mal feta.

2 respostes

21 febr. 2011


La política i la jardineria

Classificat com a POLÍTICA

 Aquests  dies llegia un deliciós article de Rubem Alves Acevedo titulat Sobre la política i la jardineria. Rubem Alves és brasiler, teòleg, filòsof, pensador, escriptor, educador, psicoanalista i, segurament, que em deixo un munt de coses més.

En aquest article que us dic parla de la vocació política. Diu que hi ha dues classes de polítics: els que ho fan per vocació i els que ho fan per professió. Ell va deixant anar una sèrie de pensaments i descripcions d’uns i altres; descripcions que fan pensar molt i que es deuen poder aplicar a tota la classe política mundial.

“Política” ve de polis, “ciutat”. La ciutat era, pels grecs, un espai segur, ordenat i serè, on els homes es podien dedicar a la recerca de la felicitat. El polític, per tant, seria aquell que cuidaria d’aquest espai. La vocació política, així, estaria al servei de la felicitat dels ciutadans.

Potser per haver estat nòmades al desert, els hebreus no somiaven amb ciutats: somiaven amb jardins. Qui viu al desert somia amb oasis. Déu no va crear una ciutat. Ell va crear un jardí. Si li preguntéssim a un profeta hebreu: “Què és la política?”, ell ens contestaria: “L’art de la jardineria aplicada a les coses públiques”.

Pensava en tot això mentre llegia una notícia que, a primera vista, sembla increïble: El ministre d’Afers Estrangers de l’Índia, SM Krisna, s’equivoca de discurs i llegeix sense immutar-se el del seu col·lega portuguès. Aquesta pífia va tenir lloc a la seu de Nacions Unides, a Nova York. Tres minuts van trigar els seus assessors a adonar-se de l’error. Un d’ells va haver de pujar a corre-cuita fins a la tribuna d’oradors per donar al ministre la còpia correcta. L’oposició índia demana la dimissió del ministre perquè "ha avergonyit tot el país". Krishna es defensa dient que no n’hi ha per tant, que tots els discursos s’assemblen molt i que simplement va tenir una distracció, a la seva taula hi havia molts discursos i va prendre el que no tocava.

Això és el perfecte exemple del que és un professional de la política. pot llegir qualsevol discurs que li posin al davant “sense immutar-se”. Són aquells que canvien de partit de tant en tant i s’aixopluguen al sol que més calenta o l’ombra que més refresca, depèn si és estiu o hivern, si fa fred o fa calor.

Per això la política ( i també ho podríem aplicar a totes les altres professions) pot ser una activitat excelsa o una activitat vil, depenent de la forma com l’exercim. Hi ha polítics que miren només l’instant, la forma d’enriquir-se i, com a màxim fins a les properes eleccions. Fan les coses per sortir del pas. I n’hi ha d’altres que apunten una mica més lluny i s’imaginen i miren de construir o inventar un futur millor per a tots. Són aquells que pensen en minuts i no tenen paciència per plantar arbres. Un arbre triga molts anys a créixer. És més lucratiu tallar-los. Són aquells que estan a la política per tallar-los i vendre la llenya. Alves acaba dient que “hi ha descobriments d’orígens. Més bonics són els descobriments de destins”.  Una bona reflexió.

 

No hi ha resposta

19 febr. 2011


Camps: Un altre que viu a les cavernes (mentals)

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) pot semblar que ha perdut el seu desigual combat amb la Generalitat Valenciana. Però estic segur que el fet de tallar les emissions de TV3 els ha fet més bé que mal. Els ha reforçat moralment. Ha estat la gota que ha fet vessar el vas i ha fet que el seu crit ressonés arreu i, de boca en boca, arribés a tot el món.

Han perdut una més de les moltes batalles que han hagut de lliurar; però estan més a prop de guanyar la guerra.

Perquè és una guerra justa contra la dictadura mental que vol imposar un Camps acorralat.

Perquè és una guerra a favor dela llibertat d’expressió.

Perquè és una guerra contra la intolerància que practica el PP.

Perquè és una guerra contra les idees cavernícoles del PP.

Perquè, encara que no vulguin, hi ha una unitat lingüística que abasta un territori molt més extens del que ells creuen i volen.

Perquè les llengües no volen saber de línies frontereres sobre un mapa. Les llengües les parlen les persones i les persones volen ser lliures. I vostè, Sr Camps, no ho podrà evitar.

Aquest vídeo ens ensenya una cosa fonamental: quan hom cau, és fonamental tornar-se a aixecar. I ACPV s’aixecarà tantes vegades com sigui necessari.

Fem pinya tots plegats, fem-los companyia i animem-los a tornar-se aixecar!





No hi ha resposta

18 febr. 2011


Seguim amb el nepotisme?

Classificat com a POLÍTICA

Si algú hauria de callar i ben callat, hauria de ser el Sr Quim Nadal. Ha estat una ridiculesa allò que ha augurat: que “la llista de parents col·locats serà inacabable”. Doncs segurament que la llista seguirà allargant-se a la que van deixar vostès.  Sr Nadal, vostè gosa parlar?

D’això se’n diu nepotisme i sembla que és molt antic –i més que ho serà- perquè no sembla que es vulgui acabar. Afavorir parents, amics, coneguts i saludats -que diria en Pla- fa mal d’ulls. En fa ara, que CIU sembla que va tapant forats amb aquest tipus de taps casolans (deu ser perquè són els que tenen més a mà…) i en feia en temps del primer i –sobretot- del segon tripartit. Recordeu els Maragalls, Carods, Nadals, Benachs i demés. Ja en temps de Jordi Pujol això es donava sovint i s’havia criticat molt. Es donava al PSOE de Felipe González amb el germà  de Guerra. I si anéssim furgant una mica en els diversos Ministeris i Conselleries, en trobaríem un fotimer.

Infinitat de vegades hem escoltat i llegit que "els polítics no només han de ser honestos sinó que, a més, ho ha de semblar". És útil recordar l’origen d’aquesta frase. Juli Cèsar (100-44AC), es va divorciar de Pompeia poc després de ser ungit emperador. Pompeia pertanyia a una família d’alt llinatge. Era néta de Luci Cornel-li Sil·la, llegendari i victoriós general. Sent cònjuge de Juli Cèsar, Pompeia va assistir a una Saturnalia: una orgia de sexualitat que es permetien, de tant en tant, les dames aristocràtiques de Roma. Proclamat el divorci, les més conspícues senyores de les altes nissagues romanes van demanar al Cèsar la revocació del seu divorci,argumentant que Pompeia s’havia limitat a ser una espectadora i que no havia comès cap acte deshonest. Juli Cèsar va replicar: "La dona del Cèsar no només ha de ser honesta sinó que, a més, ho ha de semblar".

Des de llavors es cita, en paràfrasi, aquesta frase de Juli Cèsar quan una persona de notorietat política cau sota sospita d’haver incorregut en un acte deshonest, tot i que el fet no estigui demostrat. Fer nepotisme és una cosa que costarà acabar, però almenys que no s’acusin els uns al altres del mateixos defectes i del mateixos vicis en els que incorren uns i altres.

No hi ha resposta

16 febr. 2011


Quin gos tan bo!

Classificat com a Catalunya,España,Impostos,POLÍTICA

Un carnisser estava a punt de tancar la carnisseria quan va veure entrar un gos. Va mirar d’espantar-lo, però el gos va tornar. Llavors es va adonar que l’animal portava un sobre a la boca. Encuriosit, el carnisser va obrir el sobre i en el seu interior va trobar un bitllet de 50 € i una nota que deia: "Si us plau: envieu-me amb el gos 1 kg de carn picada de vedella i un pollastre".

Sorprès, el carnisser va agafar els diners, va col.locar la carn picada i el pollastre en una bossa, la va donar al gos, però es va oblidar tornar-li el canvi. El gos va començar a grunyir i a  ensenyar-li els ullals. En adonar-se de l’oblit, el carnisser va posar el canvi a la bossa, el gos es va calmar, va agafar la bossa amb la boca i va sortir de la carnisseria.

El carnisser, impressionat, va decidir seguir el gos i va tancar a corre-cuita el seu negoci. L’animal va baixar pel carrer fins al primer semàfor, on es va asseure a la vorera i va esperar per poder creuar. Després va travessar el carrer i va caminar fins a una parada d’autobús, amb el carnisser seguint-lo de prop. A la parada, quan va veure que arribava l’autobús correcte, va pujar seguit del carnisser. Després d’una estona, el carnisser –bocabadat- va observar que el gos, dret sobre les potes del darrere, tocava el timbre per baixar, sempre amb la bossa a la boca.

Gos i carnisser van anar caminant pel carrer fins que l’animal es va aturar en una casa, on va posar la bossa al costat de la porta i, enretirant-se una mica, es va llançar contra ella, colpejant-la  fortament. Va repetir l’acció diverses vegades, però ningú va respondre des de la casa.

En el súmmum de la sorpresa, el carnisser va veure el gos prendre la bossa amb la boca, envoltar la casa, saltar una tanca i dirigir-se cap a una finestra. Un cop allà, va rascar amb les potes el vidre diverses vegades, sense deixar anar la bossa, i després va tornar a la porta.

En aquest moment, un home va obrir la porta … i va començar a cridar i a colpejar brutalment al gos! El carnisser va córrer fins a aquell home per a impedir-ho, dient-li:
-Però què està fent vostè?. El seu gos és un geni!….És un gos únic!.

L’home, evidentment molest, va respondre:
-Què geni, ni què històries! És la segona vegada aquesta setmana que aquest cony de gos s’oblida de les claus …. i m’agafa sempre tot ensabonat a la dutxa!.

              PERSONATGES D’AQUESTA OBRA
AMO
: El paper de l’amo el fa sempre Espanya a qui no li està res prou bé. No en té prou que Catalunya estiri el carro, sigui la vaca que muny tothora i el gos que va a buscar el diari o la carn. Per més que s’esforci i acompleixi molt més enllà del seu deure Espanya no en té mai prou. Sempre estarem per sota de les seves expectatives i els tindrem malcontents. Seria hora de marxar o de que ens facin fora.

GOS: El paper de gos el fa Catalunya, a qui fa segles que li toca el paper de “cornut i pagar el beure”. Ara la Sra. Salgado li demana al Govern català que potser podria posar algun impost més per a reduir el dèficit. Quina barra, no?

CARNISSER: El paper de carnisser el fa gent molt diversa: jutges, polítics, periodistes, intel·lectuals… que veuen com va la història, saben bé qui té raó, però callen. Alguns callen i altres encara donen raó a l’amo. Perquè defensar Catalunya no queda bé, no ven i està mal vist. Pensen que ja ens espavilarem i que és millor que en sortim sols.

4 respostes

14 febr. 2011


L’aigua ja bull

Deia Nelson Mandela que “quan l’aigua ja ha començat a bullir, ja no serveix de res apagar el foc” perquè el mal ja està fet. Els que ja som una mica grans en sabem una mica de dictadures. I els que són grans del tot, encara en saben més. Ells la van viure en pròpia carn de forma brutal i descarnada i nosaltres la vam anar sofrint una mica més pausada i més dissimulada. És allò de la “dictadura” i la “dictablanda”, joc de paraules que sona millor en castellà.

Alguns països àrabs sembla que s’estan contagiant ànsies de llibertat aixafades i aturades des de fa molts anys. Aquestes coses sembla que va per zones i per temps. La política té uns “tempos” que jo –ni potser ningú- sap ben bé con funcionen. Llatinoamèrica, per exemple, sap de què va això: En pocs anys una colla de països van caure en mans de dictadors sanguinaris que van destruir moltes vides i moltes il·lusions i, de cop i volta, aquests mateixos dictadors van anar caient un desprès de l’altre com una filera de fitxes de dominó. Hi tenia alguna cosa a veure EEUU amb tot allò? És clar que sí. Recordeu allò que deia Henry Kissinger: “Pinochet és un fill de puta, però és el  ‘nostre’ fill de puta”.

Hi té alguna cosa a veure ara amb el què passa als països àrabs del nord d’Àfrica? Segurament que no tant com abans però, sens dubte, també hi té molt a veure perquè gran part dels països àrabs viuen aixafats per les botes de dictadors des de fa molts anys i EEUU no diu res. Al contrari, ja li va bé i és molt amic d’alguns d’ells. I quan no li va bé intervé amb molt poca traça, però intervé. En aquest sentit Obama a mi m’ha decebut molt. N’esperava d’ell una altra classe de política, una altra classe de relacions amb aquests tipus de règims i condemnes més clares. Es veu que sóc un idealista i no toco gens de peus a terra!.

Com deia Mandela, “l’aigua ja ha començat a bullir” i ara costarà molt apagar el foc. De fet, ara ja no hi són a temps del tot. Ara només cal esperar a veure si, com aquells incendis d’estiu, el foc segueix propagant-se sense aturador. Ara molts pobres desesperats han vist que les possibilitats hi són. Ara hi han mitjans de comunicació que és quasi impossible amagar i aturar. Aquesta revolució que acabem de veure ja l’han batejada com a “revolució Facebook” justament perquè aquesta pàgina web hi va tenir molt a veure. Ha començat Tunis, ha seguit Egipte i ara sembla que Argèlia i el Iemen. Fins on arribaran? Fins on ells puguin o vulguin. Perquè les guerres les fan els rics, però les revolucions les fan els pobres. I, mentrestant, Europa muda. Quina vergonya!

No hi ha resposta

09 febr. 2011


L’Espanya de la fil·loxera

Classificat com a Catalunya,España,Independència

Ahir a la nit, quan me’n vaig anar a dormir, ja m’ho temia. Les ràdios, els diaris i les teles començaven a fer córrer la mala notícia de que anava creixent una terrible plaga. El perill es veu que era imminent i el meu subconscient m’ho ha fet pagar en forma de mals-sons terribles durant tota la nit . I, efectivament, quan aquest matí m’he despertat i he posat la ràdio, m’he trobat amb el que ja em temia: Espanya s’havia convertit en una gran i voraç fil·loxera que estava atacant feroçment Catalunya . L’animalet havia anat creixent i reproduint-se ràpidament durant la nit i ara ja atacava a tort i a dret. Prepara’t per morir Catalunya!

Què és la fil.loxera? Pels que no ha sapigueu, us ho explicaré de forma senzilla. La fil·loxera és un petit insecte emparentat amb el pugó, originari d’Amèrica que fa de 0,5 a 1,5 mil·límetres de longitud. S’alimenta de la saba dels ceps. Ataca en massa les arrels i les fulles dels ceps xuclant-los la saba fins a matar-los. Viu en colònies molt nombroses i acaba amb la planta absorbint la seva saba. Es propaga molt ràpidament ja que un sol ou pot produir fins a vint milions de fil.loxeres.

La fil·loxera provocà la destrucció del mode de vida de molts agricultors al destruir les seves vinyes, va empobrir el països on la vinya era una font de riquesa important i va generar un flux migratori del camp a les ciutats. La fil.loxera, que provenia d’Amèrica, va aparèixer per primera vegada a Europa el 1853 i va acabar amb la major part de les vinyes europees. Es diu que va ser la família Rothschild la responsable de la tragèdia perquè va importar unes soques de cep nord-americanes per a les seves finques de Londres. D’allà va passar a França i a través del sud de França va arribar a Espanya. Les primeres zones afectades van ser les del nord de la península: la Rioja, Navarra i l’Empordà. El remei a la fil·loxera es va imposar gràcies als empelts dels sarments de varietats europees que havien sobreviscut amb ceps resistents americans.

I us preguntareu perquè avui parlo d’aquest animalet i d’aquesta plaga? Vosaltres mateixos ho podreu comprovar escoltant els presidents i els alcaldes de la casposa Espanya de sempre: tots contra Catalunya. Foteu-li fort, que és barat i no fa mal!. No n’han tingut prou de xuclar-nos la saba fins al límit de la mort, sinó que ara ni tan sols volen que se’ns emportin a l’hospital per a no deixar-nos acabar de morir. Els hem donat molt més del que pertocava, no ens han donat el que ens deuen i és ben nostre, ens critiquen, ens insulten i ens tracten d’insolidaris… i ara ens volen morts i enterrats!

Si el remei de la fil·loxera va ser començar de zero amb peus nous americans, potser el remei de Catalunya serà començar també des de zero. Independitzem-nos i que s’ho vagin fent sols, que nosaltres també ja ens ho anirem fent sols!

No hi ha resposta

04 febr. 2011


Un país normal?

Classificat com a España,POLÍTICA

Què volen dir allà a Madrid quan diuen  “un país normal”? Perquè, si filem una mica prim, aquesta Espanya amb la que s’omplen tant la boca de normal no en té res.

-No entenen (i sembla que ja no ho entendran mai, per incapacitat manifesta) que en un Senat (encara que sigui de forma simbòlica) es pugui sentir parlar una altra llengua que no sigui el castellà. Suïssa, per exemple, deu ser per aquests cavernícoles un país anormal… Ja m’agradaria a mi ser tan anormal com Suïssa! O com Bèlgica, que n’és un altre exemple. O com al Parlament Europeu, amb 23 llengües oficials, on cada intervenció al ple d’un eurodiputat es pot fer en qualsevol d’aquestes, mentre hi ha 22 equips de traductors duent a terme la traducció simultània als altres 22 idiomes. Uns 23 idiomes que, per cert, són només estatals, i que comporta casos absurds com que el maltès, amb només 330.000 parlants, hi sigui oficial, i el català, amb uns 11.5 milions (dades d’Etnologue de 2009) no. Però de totes maneres, allà es pot comprovar que no és pas tan difícil ser una mica respectuós amb cadascú i que tampoc costa tants diners…

Un país normal, per exemple, mira de protegir i vetllar pels ciutadans que són fora del país i que es troben amb problemes, com ha passat aquests dies amb periodistes catalans a Egipte. Resulta que van arribar agents alemanys de les ambaixada a endur-se els seus periodistes. Després van arribar els francesos amb dues tanquetes de l’exèrcit egipci a emportar-se els seus. Mes tard, militars iraquians arribaren uniformats a buscar l’equip de la televisió de Bagdad i se’ls emportaren a l’ambaixada. Als periodistes catalans, teòricament, l’ambaixada espanyola els havia d’anar a buscar també. Però van esperant i no arriben. Llavors la Pilar Rahola comença a remoure cel i terra perquè l’ambaixador d’Espanya al Caire es decideixi a posar-los-hi un transport decent i segur, segons explica ella mateixa, per evacuar-los. Això és una Ambaixada? Això és propi d’un país normal?

-Tornarà el PP. Em sembla, Sr Rajoy i CIA, que els falta molt a vostès per poder ser bons governants d’un país normal. De fet, ja ho vam poder comprovar amb el Sr Aznar, un que era de la seva mateixa  corda. Ni llavors vam ser mai normals (més aviat escolanets de Bush) ni ara sembla que ho podrem ser amb amb aquest Rajoy que desgraciadament ens caurà al damunt. Començarem a sentir ben aviat “Zapatero, dimisión. Váyase, Señor Zapatero”. Anem-nos preparant que arriba tota la plana major, Mayor Oreja, i la “oreja mayor”que és Esperanza “cañí” Aguirre, la que ha fet de Madrid una “voto factoria” cínicament passada per la cara i sense cap vergonya a la España Immortal i sempre enyorada per alguns. Vindrà Rajoy carregat de Camps valencians i de vestits comprats amb fosques comissions. Tornarà a treure el cap i a alçar la veu, amb la seva veueta franquista, Aznar, restaurador de pàtries, de transicions  mig rovellades i passades por FAES. Tornaran els mateixos de sempre, els que no han marxat mai, amb fastigosos Vidals Quadras inclosos.

Anem-nos preparant i que Déu ens agafi confessats! Marxarem del foc per caure a les brases.

No hi ha resposta

28 gen. 2011


El cinisme d’alguns socialistes

Classificat com a POLÍTICA

Que consti que amb aquest apunt no pretenc defensar ningú. No em necessiten pas i ja ho sabran prou fer sols. Em refereixo a les declaracions que alguns socialistes fan dia sí, dia també, sobre el govern de Mas des que han deixat la Generalitat. Ni 100 dies de marge, ni res de res. Atac frontal des del primer dia i desgast permanent com sigui.

Avui escoltava el Quim Nadal que “nega cap disbauxa i acusa Mas de crear “alarma social” per justificar les retallades”. Home, Sr Nadal, que vostès van governar aquest país una bona colla d’anys (i segueixen governant a Madrid) i se suposa, per tant, que alguna responsabilitat deuen tenir en com han deixat les coses. Moltes teranyines a la caixa, molta disbauxa i moltes coses a mig fer que ara les hauran d’acabar –com puguin- els que acaben d’arribar.

Originàriament la paraula “cinisme” no tenia el sentit negatiu que té a l’actualitat i em sap una mica de greu haver-lo de fer servir així. Però és la manera d’entendre’ns. Vostès són uns cínics, uns poca-vergonyes, uns mentiders, uns descarats, uns obscens i uns deformadors de la realitat. Tots sabem el que ha passat –perquè ho hem patit- durant aquests anys de govern del tripartit. Disbauxa? Dragon Kan? Campi-qui-pugui? Doble llenguatge?… Diguem-ho com vulguem, però la realitat és que n’estàvem molt tips de vostès i el poble de Catalunya  els ho va dir prou clar a les urnes.

Per tant, ara no ens vinguin amb excuses de mal pagador i amb defenses numantines en base a mentides i quilos de cinisme. Ja dic que no defenso Mas i ja dic que no el vaig votar. Però almenys hem d’esperar a veure què fa i cap on tira. Li obliguen les circumstàncies (i Madrid és part d’aquestes circumstàncies, no ho oblidem) a fer coses molt desagradables i a retallades que no agraden a cap govern que entri amb nous projectes i amb ganes de fer coses i ara resulta que la culpa de tot la tenen el acabats d’arribar…

Des de Madrid, per exemple, diuen que la culpa la tenen les autonomies de la despesa excessiva i del dèficit que arrosseguem. El Sr Felipe González, avui mateix ha fet un altre clar exercici de cinisme: ara aposta per suprimir les Diputacions Provincials perquè diu que són administracions “redundants”. No van tenir temps de fer-ho quan governaven?

Sr Nadal (i senyors de l’oposició en general): donem un temps de marge al Govern actual, i més en aquestes circumstàncies tan difícil en què han hagut d’assumir el govern. I no siguin tan cínics. Perquè d’això de vostès jo en dic cinisme. Clar i català.

No hi ha resposta

26 gen. 2011


No volem més cafè

Classificat com a Autonomia,Catalunya,España

Aquell invent del “café para todos”, que durant uns anys semblava que podia anar bé, a fi de comptes ha estat un desastre total. Els desenganyats s’han anat afegint al camí recorregut aquests anys i ara ja són multitud. Majoria. De tots colors. D’aquí i d’allà. Ara veuen que no tenia sentit i que només ho van fer per rebaixar aspiracions de nacionalitats històriques i diluir-les amb una anivellació artificial.

Recordeu aquell acudit que es feia de Rússia, on s’aspirava a que tothom fos igual? Diu que hi havia un mestre al que li van dir que els alumnes havien de ser tots iguals. I com que n’hi havia uns de més alts que els altres, va tallar les cames del més alts per tal de fer-los tots de la mateixa altura. Aquí va passa més o menys igual. No es va deixar que cadascú fes el seu camí i tingués unes legítimes aspiracions a ser diferent. Només es va aspirar a anivellar, i no pas per dant, sinó que s’anivellà per baix. No es va creure mai amb la igualtat sinó que s’ha cregut en l’uniformisme.S’ha aspirat a que siguin tots uniformes i no s’han adonat que a l’escola hi han nens alts, baixos, grassos, prims, llestos, rucs, treballadors, ganduls….

I ara que tothom s’ha convençut que aquest intent no ha servit per a res, què hem de fer? En un país normal (vull dir normal tal com entén aquesta paraula una persona sensata i no pas com l’entenen alguns) ara seria el moment de repensar les coses de forma oberta i clara. Seria el moment de demanar què vol ser cadascú. Però això els fa un terror tan gran que no entra al seu cap i només parlen de re formular l’estat de les autonomies i fer com han fet amb l’ estatut: passar-hi el ribot fins a deixar-lo inoperatiu. Que hi sigui, però que no serveixi per a res.

Algú em deia que l’Estat de les autonomies el van ofegar amb cafè. Tant cafè per a tots –tant si volien com no- l’han ofegat. Alguns que no volien autonomia se la van haver d’empassar per força. I als que en volien de veritat no els la van donar. S’han inventat nacionalitats històriques, han creat autonomies ridícules en tots sentits (permeteu-me no citar noms per respecte, però tots sabeu quines vull dir).

El que havia nascut per significar la diferència entre Catalunya i Euskadi amb Espanya, deixava de ser un fet diferencial. Per si en quedava algun dubte, després va venir el 23-F, que va posar fi a la broma i va engendrar la LOAPA que va donar forma política al que els colpistes havien intentat per les armes.

Què han aconseguit? A mi em sembla que només han aconseguit anar creant independentistes a mida que passaven els anys. I desil·lusió i molt descontentament. Bé, per ells faran!

No hi ha resposta

17 gen. 2011


Jo no era independentista…

Classificat com a Independència

Yo no era independestista. Lo escribo así, en español, una lengua en la que fui instruido en tiempos del Dictador y en la que he publicado varios libros y múltiples artículos y con la que me relaciono con gran cantidad de amigos y conocidos. No es mi lengua materna, lo es el catalán, y me siento orgulloso de dominarla. A pesar de la ya mencionada imposición. ¿Un ejemplo? Cuando estudiaba bachillerato, la profesora de biología me hizo salir al entarimado y me preguntó el funcionamiento del aparato digestivo, con los nervios propios de mi timidez, al llegar al punto de hablar del hígado, me salió su designación catalana, “fetge”, y la mezquina profesora me soltó una bofetada.

Yo no era independentista. Siempre he entendido que lo que algunos llaman “problema catalán” es en realidad el “problema español”. La mayoría de los que hablán de lo catalán como de algo problemático lo hacen desde la ignorancia, ellos solamente hablan una lengua. Una exalumna, ahora amiga, hablaba euskera y español, vino a vivir a Cataluña y ahora también domina perfectamente el catalán. Si fuera a vivir a Galicia, seguro que aprendería el gallego. Sin problemas. Por una estricta cuestión de confraternización.

Yo no era independentista. Tenía la ilusión (que, por lo que parece, viene de iluso) de que podríamos abandonar ese suplicio agónico del Estado de las Autonomías y construir un verdadero estado federal. Pero ha sido todo un engaño, un engaño de los políticos, de los españoles y de los catalanes, soy consciente de ello. Yo no era independentista porqué pensaba que los estúpidos tópicos y las nefandas mentiras que vierten sobre Cataluña los medios de comunicación carpetovetónicos, ahora también el Tribunal Constitucional, serían superados por los individuos. Pero demasiados ciudadanos españoles se han aferrado al anticatalanismo más cerril. ¿Dónde están las voces de mis amigos españoles que tantas veces me habían confiado su apuesta por el federalismo, por la España plural?

Yo no era independentista. Y, ¿qué debo hacer ahora? ¿Someterme a los dictados de unos juristas que quieren imponer la lengua única, la España indivisible? Justamente, una vez más, los españoles que hablan una sola lengua se atreven a sugerir —a proponer, a ordenar— que saber más de un idioma peninsular es una pérdida de tiempo, si no una injuria. Wittgenstein decía que con cada lengua comprendemos el mundo de una manera distinta, pero el Estado español se dirige a la uniformidad. Con el silencio de tantos y de tantos ciudadanos que asienten sin pestañear.

Jo no era independentista. Però vaig prometre’m que mai més ningú no em donaria una bufetada per fer servir la llengua amb què els meus pares em parlaven de petit, la mateixa amb què he explicat contes als meus fills, amb què he escrit els meus textos més íntims, amb què he parlat d’amor i de llibertat. Amb mi que no hi comptin.


JOAN MARIA MINGUET BATLLORI
Doctor en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona.
Professor d’Història de l’Art Contemporani i d’Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona.
President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA)

http://www.joanminguet.net/

No hi ha resposta

09 gen. 2011


LA POBRESA TÉ NOMS….I COGNOMS

Escolteu aquest vídeo, que no és llarg (8m) i val la pena. Dóna bo escoltar persones que parlin tan clar i que, a més saben del què parlen.

[Youtube=http://www.youtube.com/watch?v=VlelJa79Juo&feature=player_embedded#!]

Arcadi Oliveres i Boadella (Barcelona, 1945) és un economista català i un reconegut activista per la justícia social i la pau. Es llicencià en Ciències econòmiques l’any 1968 a la Universitat de Barcelona. El 1993 es doctorà presentant una tesis sobre el cicle de l’economia de defensa i aconseguí una plaça de professor titular del departament d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Expert en relacions nord-sud, comerç internacional, deute extern i economia de defensa, imparteix també nombroses classes de màsters i postgraus en cooperació i desenvolupament. Col·labora habitualment en diferents moviments socials i cristians i en diverses publicacions solidàries, i participa en nombroses taules rodones i conferències sobre relacions nord-sud i desarmament.

El 1974 començà a participar en l’organització internacional catòlica Pax Christi dedicada a la promoció de la pau i la reconciliació entre els pobles. El 1981 començà a militar en l’ Associació Justícia i Pau de Barcelona, dedicada a la promoció dels drets humans i la pau, organització de la qual n’és l’actual president des del 2001.

Ha estat col·laborador regular de les revistes Canigó i Serra d’Or i el Diari de la Pau, i ha participat en més de 60 llibres o publicacions.

(Extret de Wiquipèdia)

2 respostes

29 nov. 2010


La piràmide del poder

Classificat com a Poder,POLÍTICA

76425_485098726472_575561472_5483197_1390143_n

Quan els de dalt miren cap avall només veuen merda.
Quan els de baix miren cap amunt només veuen estúpids.

—————————————————————–

Tant de bo, després d’unes eleccions com les d’ahir, no tornem a representar la imatge de la piràmide del poder  a la que estem massa acostumats.

Votar, significa posar confiança en algú que pensem que no ens defraudarà. De fet, aquells que ens han defraudat tant durant aquests darrers anys ja s’ha vist com els ha respost la ciutadania.

No volem que se’ns caguin més al damunt. Hem aguantat massa merda i hem aguantat massa estúpids. Potser seria hora que es comencés a governar d’una altra manera: amb una mica de dignitat i pensant en els ciutadans que ho passen més malament; en aquells que sempre són a sota i a qui sempre toca el rebre.

Per tant, ara a treballar tots per Catalunya!

No hi ha resposta

23 nov. 2010


Ja tenim el quadre llest!

Classificat com a POLÍTICA

El quadre ja està pintat i només li falten els últims retocs. Aquesta vegada la feina s’ha fet sense presses i el retrat s’ha anat fent poc a poc i quasi s’ha pintat sol. En aquests anys de tripartit s’han anat retratant tots de mica en mica; ara una foto, ara una altra; una ganyota per aquí, una rialla per allà, un bes traïdor una mica més enllà. I, és clar, el pintor ha pogut anar col·leccionant totes les fotos, les ha pogut anar estudiant, ha pogut anar pintant el quadre i ara el té al davant ja quasi acabat i llest per mostrar.

Per això el cara a cara previst per avui i que, a darrera hora han prohibit, tampoc no cal. No crec que ens aportés res de nou, si no fos que possiblement a un se li agreujarien els defectes i a l’altre se li remarcarien les virtuts A mi no em sap gens de greu que no es faci perquè tampoc l’hauria mirat. Fa dies que tinc decidit el meu vot, com la majoria de gent, si fa o no fa. La meva decisió està presa de fa dies i la única cosa que m’ha fet rodar una mica el cap ha estat a quin partit dels que afavoreixen la independència de Catalunya hauria de votar. Aquesta és l’autèntica llàstima! El vot independentista sortirà fraccionat i, per tant, afeblit. No n’aprendrem mai!

Espero que després siguin capaços. almenys, de fer les aliances corresponents i afavorir les decisions que afavoreixin clarament Catalunya i plantar cara de veritat davant decisions injustes i status quo que cada dia són més difícils d’aguantar. Per tant, trobaré molt bé que ara els ciutadans castiguin aquells partits que només han fet la gara-gara a Madrid, o hagin aguantat el que sigui per tal de no deixar els culs calents de les poltrones.

Seria hora que es mostrés clarament que molta gent n’estem tips de l’actual situació i que en volem una altra. Amb el nostre vot de diumenge ho podrem manifestar.

No hi ha resposta

21 nov. 2010


El PSC i la independència

Classificat com a POLÍTICA

Montserrat Tura, número dos a les llistes dels socialistes afirma que està “en contra de l’autonomisme uniformador, de l’independentisme que no s’explica i de l’ambigüitat del nacionalisme”.

Jo considero la Tura com una persona seriosa. Potser de les poques persones serioses que hi ha al PSC… Però aquestes declaracions indiquen una cosa que, ella com a bona metgessa que és, deu saber prou bé: que hi ha malalties que s’encomanen. I de la mateixa forma que s’encomanen malalties també s’encomana la ruqueria. Quan hom es passa tot el dia entre xerraires és possible que es torni xerraire; igual que si et passes el dia entre persones serioses i intel·ligents és molt probable que cada dia siguis una mica més intel·ligent. Perquè tant s’encomana el bo com el dolent.

A ella se li ha encomanant el més dolent del seu partit pel que es veu. Perquè aquesta frase és antològica:

-un socialista criticant l’autonomisme uniformador quan ells, junt amb els nois del PP, són la gent més uniformadora que hi ha i han estat els principals culpables del “cafè para todos”.

-està en contra de l’independentisme que no s’explica. Quines explicacions volen més? Encara no s’ha explicat prou? No en tenen prou de saber que un independentista el que vol és ser independent. I ser independent deu voler dir (si no ho entenc malament) poder decidir per un mateix, poder fer les coses de forma autònoma sense haver de demanar constantment permisos que, per altra banda, quasi mai et donen…

-i està en contra de l’ambigüitat del nacionalisme. De quin nacionalisme? Perquè entre els socialistes hi ha un munt de nacionalistes espanyols gens ambigus i un altre bon munt d’ambigus (i ben ambigus) que aquí diuen una cosa i a Madrid una altra; aquí voten una cosa i a Madrid una altra. D’això jo sí que en diria ambigüitat! Endemés hi ha una altra cosa: el seu líder, el Sr Zapatero, deu ser la persona més ambigua que trobaríem a l’estat espanyol. Per tant, potser que primer vagin a parlar amb ell i li demanin que deixi de ser-ho una mica d’ambigu.

Sra. Tura: El que haurien de fer, d’una vegada per totes, és ser una mica més coherents, fer grup parlamentari propi a Madrid i començar a defensar els interessos catalans. Llavors començaran a tenir una mica de credibilitat. Entretant, val més que callin!

Una resposta fins a ara

20 nov. 2010


Franco, 35 anys després…

Ja sabem que hi han nostàlgics i, d’alguna manera, tots ens en tornem quan ens anem fent grans i recordem coses de la nostra infància. Però s’entén que sentim nostàlgia de les coses bones i dels bons records i ja no s’entén massa que encara hi hagi nostàlgics de personatges tan tràgics com Franco, Pinochet, Hitler, etc

I s’entén menys encara que diaris com“El Mundo” publiquin avui, 35 anys després de la mort del dictador, una esquela-recordatori del XXXVè aniversari de la mort de Francisco Franco Bahamonde, que coincideix amb l’aniversari de la mort del fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera.

I posats a no entendre res, entenc encara menys que a hores d’ara la Confederación Nacional de Combatientes (ja no són Ex. Segueixen essent Combatientes) i algunes altres organitzacions polítiques (molt minoritàries, això sí) segueixen “honorant” (és un dir, ja m’enteneu) la memòria del “anterior Jefe de Estado, Caudillo por la gracia de Dios”.

Simplement vull dir que no entenc que encara hi hagi diaris que volen ser seriosos (altra cosa és que ho aconsegueixin) difonguin i amplifiquin aquest tipus de coses. Vol dir que encara vivim a la lluna; o que encara queden molts fatxes encoberts; o que no hem sabut explicar bé les coses en aquests 35 anys de democràcia; o que aquesta democràcia no és tal i l’hauríem de deixar en pseudo-democràcia, tirant llarg.

I posats a demanar, així com el Codi Penal castiga certs tipus d’apologies, potser n’hi podríem afegir algunes altres. Com aquesta, per exemple. I a diaris que publiquin aquestes coses potser que els comencéssim a negar el pa i la sal i que les subvencions que reben passessin de llarg si no són capaços de respectar certs principis. Almenys és així com jo ho veig.

Una resposta fins a ara

16 nov. 2010


Sàhara

Classificat com a PAÏSOS,POLÍTICA

Us deixo un vídeo interessant per entendre el conflicte entre el govern del Marroc i el Poble Sahrauí.

Cliqueu al damunt i el podreu veure. (Ho sento, però no he pogut inserta-lo aquí).

 

http://www.authorstream.com/Presentation/jaumepubill-658034-sahara/

1936. Ocupació espanyola al Sàhara. (Encara que ja feia més de 50 anys a la regió)

1965. L’ONU va proclamar el dret a l’autodeterminació del Poble Sahrauí i va instar Espanya perquè agilités la seva descolonització.

1973. Es forma el Front Polisario, Front d’Alliberament nacional, moviment polític i militar que defensa els drets del poble sahrauí.

1975. Les tropes espanyoles abandonen el territori del Sàhara donant pas a l’ocupació militar marroquina. La Marxa Verda organitzada per Hassan II, "civil" i "pacífica" per ocupar el territori per l’oest del Sàhara va estar marcada pel bloqueig informatiu ja que al mateix temps que es retransmetien les seves etapes no s’informava de l’entrada de l’exèrcit marroquí a el territori sahrauí.

1976. Marroc es fa amb el control del territori. Comencen els enfrontaments armats entre l’exèrcit d’Alliberament Popular Sahrauí i les Forces Armades Reials Marroquins. La població civil sahrauí es veu obligada a fugir a la regió algeriana de Tindouf.

16 anys de guerra que acaben quan el Consell de Seguretat de les Nacions Unides crea el pla de pau el 1991, així com una Comissió especial per al Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO).

El resultat de tots aquests anys és:
El mur de la vergonya de més de 2.700 quilòmetres, construït entre 1980 i 1987, per allunyar de les ciutats més importants i garantir la usurpació dels recursos naturals. Des de llavors manté a famílies separades.

El mur és un conjunt de sis murs defensius d’una longitud 60 vegades més llarg que el mur de Berlín. És el 2 º mur més llarg del planeta, després de la muralla Xina. : El mur és un conjunt de sis murs defensius d’una longitud 60 vegades més llarg que el mur de Berlín. És el 2 º mur més llarg del planeta, després de la muralla Xina.

És una zona militar composta de murs de sorra, de pedra, filats i camps de mines. Amb sistemes de detecció, radars, búnquers … Està custodiat amb llocs defensius cada 4 O5 km, per més de125.000 soldats armats. S’estima que el manteniment del mur al Marroc li costa 2 milions d’euros diaris.
La població sahrauí viu separada a: TERRITORIS OCUPATS TERRITORIS ALLIBERATS CAMPS DE REFUGIATS

ZONA OCUPADA: Hi viuen més de 300.000 sahrauís. Té grans riqueses en mines de fosfats, així com la zona costanera de gran riquesa pesquera. Hi ha qui la descriu com la presó a cel obert més gran del món perquè limita al nord amb el Marroc, a l’oest amb les pasteres de la mort i al Sud i Est amb el mur (tot un exèrcit, milions de mines i filats).
A la zona ocupada els militars marroquins violen permanentment els drets humans. Marroc practica la tortura i la pressió sobre la població sahrauí, prohibint el dret de manifestació pacífica, segresta, tortura, viola i empresona en condicions infrahumanes, tant a homes com a dones.

ZONA ALLIBERADA: Franja del desert més àrid, poblada de mines antipersona. (Més de 5 milions) que causen gran quantitat de víctimes entre la població i el bestiar.

CAMPS DE REFUGIATS: En territori algerià. S’estima que viuen 165.000 habitants. Viuen gràcies a l’ajuda humanitària. Un govern del Front Polisario dirigeix els 5 campaments.
Porten vivint més de 33 anys en les difícils condicions dels camps de refugiats, a "la Hamada", la zona més inhòspita i pedregosa del desert del Sàhara. : Porten vivint més de 33 anys en les difícils condicions dels camps de refugiats, a "la Hamada", la zona més inhòspita i pedregosa del desert del Sàhara.
Sense aigua corrent, xarxa elèctrica, amb prou feines treball i falta de mitjans en educació i sanitat, la vida dels refugiats sahrauís discorre entre la provisionalitat i la precarietat.
L’ONU ha mantingut durant tots aquests anys una neutralitat còmplice amb les violacions dels drets humans i no ha actuat per exigir i garantir la celebració d’un referèndum just i respectuós amb les dues parts

A FAVOR DEL MARROC: Grans ingressos econòmics amb els rics recursos naturals del Sàhara, les mines de fosfats i la pesca. Invisibilitat del conflicte en els mitjans de comunicació. Important situació geogràfica, pas fronterer d’Àfrica a Europa (d’immigració, narcotràfic, terrorisme …)

A FAVOR DEL POBLE SAHARAUI: El 80% de la població espanyola està a favor de la causa justa sahrauí. Manté des de 1991 la lluita pacífica i democràtica, mentre que el Marroc no ha complert l’alto el foc i continuen explotant bombes antipersona de fabricació una desena d’anys després de la signatura de l’acord.(Marroc és el 2n país que més resolucions de l’ONU incompleix, després d’Israel.) Conveni de Ginebra per a la Prevenció de la Utilització de les Mines Antipersona i la seva eliminació.

QUÈ DEMANA EL POBLE SAHARAUI? : QUÈ DEMANA EL POBLE SAHARAUI?Celebració d’un referèndum per l’autodeterminació del Sàhara Occidental, tal com l’ONU va proclamar el 1965. La no violació dels drets humans als territoris ocupats del Sàhara. L’enderrocament del mur i la destrucció de totes les mines antipersona del territori del Sàhara. El cessament de l’ocupació del Marroc al Sàhara i cessament de l’espoli de les riqueses naturals que no li pertanyen.

QUÈ POT CREAR EL CANVI? La pressió internacional pot canviar el rumb del poble sahrauí. La informació de la població és ara la comesa més important.
Tu pots contribuir a difondre la realitat del Poble Sahrauí! 

El text és tret del mateix vídeo i és de Lázaro. Gràcies

No hi ha resposta

13 nov. 2010


Més llarg que un dia sense pa

Classificat com a POLÍTICA

Ha arribat la campanya electoral. Ens esperen uns dies tediosos, llargs, inacabables, pesats, avorridors, fatigants, fastigosos perquè haurem d’escoltar els mateixos eslògans i les mateixes musiquetes dies i dies. Veurem penjats dels pals de la llum les cares somrients (i força falses, val a dir) dels mateixos de sempre, que diran el mateix de sempre i ens prometran l’oro i el moro de sempre que, –com sempre- no faran.

Perdoneu tanta parrafada carregada de tanta mala llet. però és que el temps de campanya electoral em fa venir mala llet perquè ho trobo una autèntica pèrdua de temps i de calers. Ens cansarem d’escoltar paraules falses, enganyoses i discursos plens d’arguments fal·laços. I com més lluny estiguin del poder, pitjor. “El prometre no fa pobre”, diuen. I a fe que tenen raó! Aquest 15 dies de campanya es promet més que durant els quatre anys següents que és quan en realitat no es fa ni s’acompleix allò que es va dir.

Algú ha dit que seria millor un dia de campanya i 15 de reflexió. Seria meravellós!. Trobo que seria una mesura encertadíssima perquè per tot el que ens oferiran els candidats amb un parell de dies ho tindrien llest. Els cara a cara interessants no es faran o es faran massa preparats i massa postissos. I ja veureu que no ens diran res d’autènticament nou. Tot plegat se’ns farà més llarg que una Quaresma o més llarg que la Pàssia, com deien abans.

En una paraula: que em sembla que ens ho podríem estalviar i ens ho podrien estalviar, no us ho sembla?

2 respostes

12 nov. 2010


Escolta Espanya

Classificat com a Independència,POLÍTICA

He rebut aquest text d’un amic. Trobo que està bé. Trobo que està bé en temps de campanya electoral. Trobo que està bé en qualsevol temps. trobo que està bé perquè els catalans pensem una mica. Us el deixo…

Escolta Espanya, hem arribat al final de camí. Vull separar-me. No m’havia pas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem però això nostre no té futur. Et veig com un marit antipàtic que em maltracta i m’explota. No em sap greu recordar que t’he estimat i que m’he esforçat per salvar la nostra relació, però tu m’has tingut sempre com una propietat. T’he servit i has presumit de mi. M’has dit alguns cops que m’estimes però amb la boca petita i només quan has buscat alguna cosa de mi. És ben trist, després del que jo he fet perquè anéssim millor.

Encara hi ha coses que m’agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho. Per exemple la teva preciosa llengua castellana. Quina pena que durant tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva.

Tenim una història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu. Conec bé les teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs res, que ens necessitem. Per a tu, la manera d’arreglar les coses és que jo renunciï a ser el que sóc. Te n’adones? Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu. Em sap greu.

Ara convindrà que ens posem d’acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills. Tinc clar que t’hauré de passar una pensió. Cap problema. Parlem-ne i fem números. Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t’he demostrat sempre. Què absurd!

Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t’has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu.

Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t’has cregut que prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs? Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de viure i tinc molts projectes.

No et dic aquella frase que tant t’agrada que s’atribueix la mare de l’últim rei musulmà de Granada (llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre), perquè a més de masclista, deu ser falsa. Agafa-t’ho com vulguis, però vull deixar-te. Que tinguis sort!

Adéu, Espanya!

2 respostes

« Següents - Anteriors »