17 oct. 2011
Progressiu o regressiu?
Estem vivint un llarg període de vulnerabilitat social: ens havíem acostumats a un elevat grau de riquesa i de prestacions socials que possiblement ja no tornaran més. Ens estem enfrontant a creixents limitacions i no s’acaben de trobar camins perquè la crisi no s’ha sabut preveure i ens ha agafat amb els “pixats al ventre”, com se sol dir popularment.
Ni sanitat, ni ensenyament, ni feina, ni prestacions socials seran el que eren. Possiblement haurem de buscar prioritats i gastar els diners en algunes coses essencials i haurem de deixar el que considerarem secundari. Aquesta situació fa que els valors i les relacions humanes canviïn. La cultura del treball, de la producció, de l’austeritat, el valor de la paraula donada, o el de la tolerància cap a qui pensa o és diferent ja ha canviat i encara canviarà més. He començat a sentir veus que tenen tuf de xenofòbia en persones que no eren xenòfobes. Es mira malament i amb poca tolerància coses que fins ara s’acceptaven amb certa normalitat. Som en temps dolents i no passaran tan fàcilment. la cosa durarà i serà llarga…
I aquest canvi com el podem definir? Aquestes noves actituds que està adquirint molta gent són progressives o regressives? Aquests canvis que fins ara eres atribuïbles només al que en podríem dir “la dreta” ara els fa el que en diem “esquerra”, si és que hi trobem massa diferència entre dretes i esquerres o si són conceptes que ja han passat a millor vida.
Anem endavant o enrere? Què cal acceptar com a necessari i què cal criticar com a injust? Els indignats amb què estan indignats? Qui són els indignats? Són preguntes que em faig i que ens caldrà fer a tots per tal d’entendre alguna cosa de les que passa. Perquè veig indignats a tot arreu i en tots els àmbits de la societat i sembla que tots tenen raó i tenen raons. Són temps de reflexió els que venen i són temps d’empassar-nos una medicina molt amarga perquè serà la única cosa que ens curarà.
El "progressisme" què és en aquests moments? Possiblement sigui retallar. Perquè toca i perquè no hi ha més remei. I s’haurà de retallar sense que l’ Estat de Dret es debiliti massa, veient com es fan servir les lleis i el dret i veient com s’exerceix el poder. Partits, corporacions, sindicats i tots els que tenen capacitat de pressió fan prevaldre els interessos particulars per damunt de l’interès comú, de manera que la solució als problemes sempre sorgeix des d’una visió parcial que deixa el ciutadà comú lliurat a la seva sort.
Arribarà el PP i arribarà amb majoria absoluta. Farà ell el que no han sabut o volgut fer els socialistes? No ho crec. Seguiran les retallades econòmiques perquè l’Estat del benestar no es pot mantenir. Però almenys hem d’evitar que no hi hagi retallades en les llibertats (cosa a les quals en són molt proclius) i que la qualitat de la democràcia no es deteriori més del que s’ha deteriorat i que amb l’excusa de la crisi no es retallin llibertats. Perquè la llibertat no és mai un valor relatiu. No ho oblidem.
Agradarà més o menys Duran i Lleida… Agradarà més o menys la seva calculada ambigüitat en molts temes i aquest tant seu "savoir-faire" entre bastidors… Però no es pot negar que aquesta vegada ha parlat clar i català i no ha agradat massa segons on. Però ell s’hi ha refermat. I no és nova la seva opinió sobre aquest tema perquè ja fa temps que ho ve dient.
El Zapatero i el Rajoy són uns manipuladors. En castellà podríem dir que han après a “mangonear” molt bé. Amb nocturnitat i traïdoria s’han posat d’acord per modificar la Sacrosanta Constitució espanyola, aquella que no es podia tocar, recordeu? No es pot tocat pel que els interessa! Per altres coses la toquen , la retoquen i l’ajusten a la seva mida sense pensar-s’ho gaire i sense demanar permís. Tenen sastres que els fan vestits a la seva mida, com, per exemple, el Tribunal Constitucional, que té com a principi allò de: “feta la llei , feta la trampa”. La llei sempre es pot interpretar. I sempre la interpreten al seu favor. La nostra democràcia és com una ruleta trucada on surt sempre el número i el color que ells volen.
Pel que es veu, la corrupció és un mal generalitzat en tots els àmbits de l’activitat humana, justament perquè aquestes activitats les desenvolupen persones i ja sabem que tota persona neix amb el que podríem anomenat pecat original. Es veu que des del Paradís terrenal la cosa va així: l’home i la dona són temptats i uns cauen en la temptació i altres són una mica més valents i no hi cauen.
Una sorpresa (relativa) que hom es troba quan va per aquests mons de Déu és el desconeixement que hi ha de Catalunya i de la seva llengua. A molts llocs del món (a Llatinoamèrica passa sovint i ho dic per pròpia experiència) es desconeix que Catalunya tingui llengua pròpia. És una conseqüència més de la colonització espanyola, tant nefasta en tants sentits, i que va fer que es deformés tota la realitat del que podríem dir-ne Espanya.
De la mateixa manera que les entitats financeres han hagut de passar les proves anomenades “estrès test” (o proves de resistència), jo faria passar aquestes mateixes proves als partits polítics espanyols per veure el seu nivell de democràcia, la seva transparència, la manera de gestionar els diners de tots nosaltres, etc Segurament que tindríem algunes sorpreses.
Julio Anguita era d’aquells polítics que, tant si hi estaves d’acord com no amb les seves idees, es feien respectar perquè veies que eren persones íntegres. Ho va demostrar en tot el curs de la seva llarga vida política barallant-se amb la gent del seu propi partit i ho acaba de demostrar ara que s’ha sabut (i no pas perquè ho expliqués ell) que fa set anys que ha renunciat a la seva pensió vitalícia d’ex parlamentari.
Sóc dels que creuen que tenim una democràcia molt imperfecta, però és el què hi ha i és el què tenim. És el sistema del que ens hem dotat (o ens han dotat), encara que aquí hauríem de fer un aclariment: totes les democràcies no són pas iguals i potser podríem fer alguna cosa més per millorar la nostra.
Alguns tenen mala memòria. O tenen mala llet. Segons un Diccionari Biogràfic que està de moda aquests dies, Franco no era dictador. Tot un acadèmic de la “Real de Historia” (un tal Luís Suárez) és capaç de fer la següent afirmació:
M’havia proposat no parlar de les eleccions municipals però les ganes i la necessitat han pogut més que la voluntat. I no en volia parlar perquè les campanyes electorals ja m’han avorrit del tot. M’atipen tant les xerrameques des polítics que en aquesta campanya no he llegit cap programa, no he anat a cap míting, no he vist cap debat i quan era l’hora de les falques electorals canviava d’emissora.
Trobo que el que ha fet avui el President Pujol té un gran valor simbòlic: ha votat a favor de la independència de Catalunya i no ha tingut cap inconvenient de dir-ho ben alt i ben clar en una entrevista al programa “El secret” amb Sílvia Cópulo de Catalunya Ràdio. (De passada vull dir que val la pena escoltar aquest programa per la seva qualitat)
“Primeiro sou português, em segundo sou ibérico, e apenas em terceiro, e quando me apetece, sou europeu.” 
Avui m’han enviat un correu amb la notícia de que hi ha un grup de Facebook que es diu 
D’entrada, ja us aviso que jo no sóc de matemàtiques i que els números més aviat em fan angúnia. Però hi han coses tan evidents i tant d’escola primària que les pot entendre tothom. Fins i tot jo, que ja és dir!
A vegades sembla que els partits polítics visquin fora de la realitat. Sembla que tant els fa el que digui o pensi la gent. Acabo de rebre una invitació de part de AVAAZ.ORG per firmar. Pretenen reunir 40.000 firmes per demanar que no hi hagi polítics corruptes a les llistes de les municipals i les autonòmiques del mes de Maig. Aprofitant un buit legal, hi haurà a les llistes centenars de polítics imputats per delictes associats amb la corrupció i la malversació de fons públics.
Potser guiat per aquesta premissa, Zapatero tampoc ha aconseguit sostreure’s als encants de Gaddafi. Al desembre de 2007, Zapatero va rebre amb els braços oberts a Muammar Gaddafi. A ell i els seus avions, els seus cotxes de luxe, els seus camells, els seus corders degollats, la seva guàrdia de corps, les seves trenta verges armades i la seva haima, que va instal.lar al Palau del Pardo. El president espanyol el va complimentar també amb un sopar al qual van acudir representants de Repsol, Cepsa, Técnicas Reunidas, Cambres, etcètera.
Aquests dies em donen voltes pel cap les esgarrifoses notícies que arriben de de Líbia i el meu cap les relaciona inevitablement amb altres dictadures que he viscut de més a prop o de més lluny al llarg de la meva vida. Per sort, no m’han tocat viure coses tan terribles com aquestes i només em va tocar viure les escorrialles de la dictadura uruguaiana els anys que vaig ser allà. Però el pitjor ja havia passat i alguns ja havien tornat a sortir de les presons i ens explicaven la seva història de barrots, por i tortures. Alguns altres encara hi van ser una bona colla d’anys…
Aquests dies llegia un deliciós article de Rubem Alves Acevedo titulat 
Si algú hauria de callar i ben callat, hauria de ser el Sr Quim Nadal. Ha estat una ridiculesa allò que ha augurat: que “la llista de parents col·locats serà inacabable”. Doncs segurament que la llista seguirà allargant-se a la que van deixar vostès. Sr Nadal, vostè gosa parlar?
Yo no era independestista. Lo escribo así, en español, una lengua en la que fui instruido en tiempos del Dictador y en la que he publicado varios libros y múltiples artículos y con la que me relaciono con gran cantidad de amigos y conocidos. No es mi lengua materna, lo es el catalán, y me siento orgulloso de dominarla. A pesar de la ya mencionada imposición. ¿Un ejemplo? Cuando estudiaba bachillerato, la profesora de biología me hizo salir al entarimado y me preguntó el funcionamiento del aparato digestivo, con los nervios propios de mi timidez, al llegar al punto de hablar del hígado, me salió su designación catalana, “fetge”, y la mezquina profesora me soltó una bofetada.
Ja sabem que hi han nostàlgics i, d’alguna manera, tots ens en tornem quan ens anem fent grans i recordem coses de la nostra infància. Però s’entén que sentim nostàlgia de les coses bones i dels bons records i ja no s’entén massa que encara hi hagi nostàlgics de personatges tan tràgics com Franco, Pinochet, Hitler, etc
