A PEU

Clarament no. Fins i tot la considero una aberració que, segons el diccionari, és la “desviació de la veritat, de la rectitud, d’un principi, de l’estat natural, del tipus ordinari”.

Dic això arrel de l’expulsió del diputat balear i alcalde de Manacor, Antoni Pastor, per trencar la disciplina de vot en defensa del català al Parlament balear després de desmarcar-se del seu partit en la votació de la Llei de Funció Pública que elimina el requisit del català. ANTONI PASTOR (del PP) va dir que “el català és la nostra llengua pròpia" i, per tant, no podia votar una cosa com aquesta.

Aquesta història de la “disciplina de vot” jo no l’entenc, sincerament. I no cal ser especialista en dret polític per entendre que aquest concepte és molt discutible i, en el fons, gens democràtic perquè només és vertadera aquella democràcia que salva en plenitud  -per igual  i sense desequilibris- tant l’home com la seva llibertat. Perquè quan l’home deixa de ser internament lliure, deixa de ser home, Home i llibertat són la mateixa cosa. I si les estructures de l’ Estat i els òrgans de govern ho impedeixen la democràcia es converteix en dictadura.

Quantes vegades hem criticat les dictadures de partit en els règims comunistes? Quantes vegades critiquem els grups de pressió, els mitjans de comunicació que transmeten les notícies segons un dictat superior? Quantes vegades critiquem l’Església perquè no permet la  llibertat de pensament i d’expressió? La disciplina de vot va exactament per aquest mateix camí i quan un membre del partit, seguint la seva consciència, la trenca és convidat a marxar o és acomiadat directament com en aquest mateix cas del que parlem avui. Dies enrere es va produir una situació similar en el PSC amb Ernest Maragall, a qui no han expulsat, però quasi… Per tant, aquest vici tan greu que anem arrastrant no és exclusiu dels partits de dreta sinó que malauradament és ben viu a quasi tots els partits. Què esperen a canviar la situació i deixar llibertat de vot als seus membres? Tenen por a la llibertat? Segurament que sí. I molts diputats també tenen por a exercir la seva llibertat perquè temen l’expulsió i  quedar-se sense el sou…

On és la llibertat?  Els partits cultiven la democràcia o el servilisme? La disciplina de vot no fa més que imposar una dictadura de partit aberrant i vergonyosa, que ja seria hora d’anar allunyant. Les dictadures d’avui en dia ja no són com les d’abans (en queden molt poques al món) però encara en queden i són les que s’encarnen en individus o grups poderosos que imposen la seva voluntat de maneres molt més refinades, però igualment dictatorials. L’autèntica llibertat neix d’un mateix i no s’imposa des de fora. La llibertat imposada no és llibertat sinó que és dictadura i imposició.

Per això cal lloar la valentia, la dignitat, l’honestedat i la lliure consciència d’ Antoni Pastor, que ha fet el que creia que havia de fer i que sap que és el natural: defensar la llengua del seu poble. Per això amb persones com aquest diputat les dictadures de tot tipus tenen els dies comptats perquè són aquestes persones les que enterren les dictadures i els dictadors.

Felicitats Antoni perquè t’has de sentir content i orgullós de la teva llibertat! El teu poble t’ho reconeixerà i t’ho agrairà si segueixes sent lliure i estant compromès amb el teu poble i la teva llengua!

Tags: Llibertat, POLÍTICA

La presidenta del PPC, Alícia Sánchez-Camacho, ha exigit al president de la Generalitat, Artur Mas, que "recuperi el sentit del moment, el sentit comú i el sentit de la responsabilitat" i no vagi a la manifestació de l’Onze de Setembre.

Aquests del PP ja s’atreveixen a exigir el que sigui. Fins i tot, al mateix President de la Generalitat. Acostumats com estan al “ordeno y mando”, qualsevol dia exigiran que la Generalitat es tanqui. Si cal, l’ofegaran i la deixaran sense aire i sense diners perquè no es puguin pagar les nòmines a fi de mes.

Senyora Aliciaznar: I si anés a Madrid a reclamar els diners que deuen a Catalunya en lloc de fer-se el mil-homes per aquí? És allà que hauria d’exigir i no pas aquí. Deixi tranquil al President mas i que faci el que vulgui, que ja és prou grandet, no li sembla?

Tags: Alícia Sánchez-Camacho, POLÍTICA

Ho sap prou bé el jugador d’hoquei herba, Àlex Fàbregas, que el volen fer ser espanyol per pebrots. Ell, amb tota la bona fe del món, només ha dit el que creuen i senten molts catalans: que "se sent català" però que juga amb Espanya "perquè no té més opció", fet que és cert, ja que la llei espanyola obliga els esportistes triats pel seleccionador a jugar amb la selecció, ho vulguin o no.

Em fa gràcia això que el nacionalisme espanyol proclama i imposa amb virulència: aquí s’ha de ser espanyol per collons, o si ho voleu de manera més fina, per nassos. Aquí tothom s’ha de sentir tal com ell volen que ens haguem de sentir i no tal com hom se sent de forma natural. Per això el nacionalisme espanyol –que és infinitament molt més virulent i molt més mal educat que el català- ha reaccionat ràpidament i de forma virulenta especialment a la xarxa twitter. L’Àlex Fàbregas ha decidit tancar el seu compte davant dels insults i crítiques que estava rebent. No ha tingut ganes ni humor per aguantar tantes impertinències i trobo que ha fet molt bé. Una bona tàctica davant d’un gos que lladra i  és seguir caminant fent veure que no el sents i fer-se el desentès. En castellà seria allò de “Ladran, Sancho, señal que cabalgamos”. Aquesta forma d’ignorar a certa gent no és cap falta de respecte sinó més aviat signe de dignitat i llibertat. Ells que pensin com vulgui, que jo pensaré també com voldré…

És patètic, és ridícul, és senyal de retard històric (i potser d’alguna altra mena de retard), és ser curt de gambals i és senyal de que encara viuen molts anys enrere no adonar-se que imposar les coses contra voluntat i tant si es vol com si no es vol  no treu cap a res. Alguns espanyols volen que els gibraltarenys se sentin espanyols encara que ells no vulguin, o que els catalans ens sentim espanyols per grat o per força. No entenen que per aquest camí no arribaran enlloc i que no fan més que despertar i fer adonar a molts ciutadans que es pot ser lliure de pensar com es vulgui i no com et diuen. A vegades no compta per a res la voluntat dels ciutadans sinó que aquí les coses es volen fer encara per decret i sota el principi d’ “ordeno y mando”.

Fem nosa? Molestem? No ens suporten? No podem ser el que vulguem? Hi ha dos camins: marxar o que ens facin fora. Els dos podrien ser prou bons. Caldrà estudiar quin podria ser el millor, el més pràctic i el més ràpid.

Tags: Catalunya, Espanya, Nacionalisme

Lo sentimos mucho. Nos hemos equivocado y no volverá a ocurrir

Reprodueixo avui un text extret de ECLESALIA, una pàgina web molt recomanable.

“LO SENTIMOS MUCHO. NOS HEMOS EQUIVOCADO Y NO VOLVERÁ A OCURRIR”
PEPE LAGUNA, [email protected]
PARLA (MADRID).

ECLESALIA, 23/04/12.- Lo que ha indignado a media España no es que un señor que gana 292.752 euros anuales decidiera disfrutar de sus aficiones cinegéticas. Unos se divierten cazando jabalís en Iruecha en los campos de Soria y otros –con más posibles- lo hacen matando elefantes en Botswana en la selva africana.

Lo que indignó a los españoles es que en un país con más de cinco millones de parados y con el 22% de las familias por debajo del umbral de la pobreza, su hermano mayor, el Rey, se fuese de fiesta mientras el resto de la familia lloraba en un funeral. No fue una “indignación contable” sino ética.

Lo que la indignación ética ha puesto sobre la mesa es el hilo de Ariadna que anuda la pobreza de muchos con la riqueza de unos pocos. Una relación perversa que los Padres de la Iglesia ya denunciaban hace veinte siglos: “El rico Epulón no cometió una injusticia con Lázaro, puesto que no le quitó sus bienes. Su pecado fue no darle parte de lo “propio” […] Los bienes y las riquezas pertenecen al Señor, sea cual sea la fuente de donde los hemos recogido… Y si el Señor te ha concedido tener más que otros, no ha sido para que lo gastes en amantes y borracheras, en banquetes y vestidos lujosos o en cualquier otro despilfarro. Ha sido para que lo distribuyas entre   lo necesitan” (San Juan Crisóstomo). Un pecado estructural que los teólogos de la liberación han evidenciado una y mil veces: “Aunque por hipótesis la coexistencia de ricos y pobres no se debiese a la injusticia, el hecho de esa coexistencia en sí misma expresa una monumental debacle y un fundamental fracaso de la familia humana” (Jon Sobrino). El mismo grito de indignación que los catorce millones de personas que sufren hambruna en el Cuerno de África llevan lanzándonos al norte opulento desde hace décadas.

En estos días inciertos en los que los problemas contables generados por la avaricia de cuatro Epulones derivan en la amnistía fiscal para los ladrones y en el recorte del 50% del presupuesto de Cooperación al Desarrollo, deberíamos mirar a la cara de los niños somalíes y reconocer –rojos de vergüenza- que “lo sentimos mucho; que nos hemos equivocado y que no volverá a ocurrir”. (Eclesalia Informativo autoriza y recomienda la difusión de sus artículos, indicando su procedencia).

Tags: Monarquia

Intervencions, com aquesta que es va poder escoltar al Congrés el 19 de Juliol de 2012, donen bo d’escoltar. Sabino Cuadra, diputat d’ Amaiur, es va lluir, com s’ha lluït altres vegades. Aquest home diu les coses pel seu nom (amb noms i cognoms, fins i tot) i ja comença a ser hora de que es diguin les coses d’aquesta manera.

La política s’ha tornat un joc diplomàtic i massa refinat. S’han deixat de dir les coses pel seu nom i ara ja tot són eufemismes: un rescat en tota la regla ara és un crèdit en bones condicions. Parlem de pacte fiscal quan volem dir tenir les claus de la caixa i poder administrar com ens roti els quatre calés que tenim els catalans. Diguem clar que Espanya ens roba i que ja n’estem farts. Diguem d’una vegada que això de les autonomies ha deixat de funcionar i el que volem és independència. Diguem d’una vegada que els jutges s’han tornat injustos i, com passa al futbol, els penals són sempre a favor del mateix equip i són l’empenteta que falta per poder guanyar els partits.

La política i els polítics ens comencen a cansar perquè no són valents i perquè diuen una cosa abans de les eleccions i després fan tot el contrari. Els polítics s’han tornat populistes i diuen el que la gent vol sentir. Si han de mentir menteixen sense cap mena d’escrúpols.

On ens portarà tot això? Doncs és molt clar: que la gent s’atiparà de la política i, farta de tantes mentides, sortirà als carrers perquè veu que tot plegat és una comèdia i que els únics que segueixen tenint menjar a la menjadora són els de sempre.

Pr això aniria bé sentir més sovint intervencions com les del diputat Sabino Cuadra.

El president de l’ Uruguai, José Mujica, és un home lúcid, honest, senzill, sense gaires estudis però és un home que parla clar i directe com la gent del poble. El seu discurs a la Cimera de Rio de Janeiro ha estat comentat i aplaudit per tot el món. Va parlar davant representants dels 139 països present a la Cimera sobre “Desenvolupament Sostenible” inaugurada pel Secretari General de les Nacions Unides Ban Ki-moon.

He volgut recuperar aquest vídeo perquè crec que val la pena escoltar-lo amb atenció i difondre’l. Són veritats que no estem massa acostumats a escoltar en boca de polítics que, lamentablement, estan per altres coses. No va proposar plans ni va fer promeses. Ho va fer llençant a l’aire preguntes tan fonamentals sobre l’actual situació de la humanitat que sembla que podrien pecar d’innocents però que són preguntes que remouen la consciència de les persones i del món si ens les féssim seriosament.

Només cal anar als comentaris que van fer a You Tube els que el van veure i escoltar per veure l’admiració que desperta aquest home a tot el món. Necessitem presidents com ell. El món necessita polítics així si volem sortint-nos-en.

I, per acabar d’arrodonir aquest discurs i demostrar que aquest home parla seriosament i que es creu el que diu, vull mostrar-vos aquesta foto d’ell i la seva esposa -la senadora Lucía Topolansky- a casa seva preparant-se el dinar. Només cal veure com viuen per saber com són: donen el 90% dels seus sous de President i de Senadora i viuen d’una forma senzilla i discreta en la seva casa de sempre, una casa de camp amb ben poques comoditats.

Val més un gest que mil paraules! La felicitat, com les grans persones, es troba en les petites coses de cada dia.

Tot explota pel cap o per la pota

Ja no ens alimenten molles.
Ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent.
La nostra és força creixent.

Les molles volen al vent.
Diuen: Si no et donen, pren.
No és de lladres dir: Amén.
Quan la suor del que fem,
no l’eixuga el que rebem.
Mullant d’or al qui ens la pren.

Es qüestió de saber clar
fins quan hem de treballar.
Pel sou que ens fan guanyar.
Llavors ja podrem jutjar
el que vol dir explotar.

Conscients de l’explotació,
no hi haurà més solució
que aprofitar l’ocasió.
I allò que es diu, amb passió.
Fer valer nostra raó,
perquè…
ja no ens alimenten molles.
Ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent.
La nostra és força creixent.
Les molles volen al vent.

Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer de 1942 – Barcelona, 10 de març de 1995)

Aquesta cançó de l’ Ovidi l’hauríem de llegir i cantar cada dia. És tan actual com en els seus millors temps i l’estem oblidant massa sovint. Dia sí, dia també, des de Madrid ens estan robant el pa i la sal. Dia sí, dia també, ens roben els diners i la dignitat. Quan ens en adonarem no ens quedarà ni forces ni dignitat per reaccionar. Ens tenen agafats pels c…. per tal que a fi de mes haguem de recórrer al Papa-Estat per demanar almoina i poder pagar les nòmines. I ho hem de fer de genollons i quasi demanant perdó, tot i essent calers nostres. Ens donen els calers que ens han robat abans!

A Madrid ja fa temps que no els agrada res del que fem o proposem els catalans. I encara que sigui el mateix Parlament de Catalunya qui determini les coses que volem, els s’ho passen pel forro amb total impunitat i encara burlant-se de tots nosaltres. La seva idea de democràcia sembla que la van aprendre amb en Franco. Ja es van passar pel forro l’Estatut i ara ni es dignaran escoltar la proposta de Pacte Fiscal que els proposaran. No cal tenir-hi massa esperances i no cal perdre-hi massa temps ni esforços.

El mateix Ovidi va dir en una altra ocasió aquesta frase lapidària: “T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense”. És la mateixa gent que no els agrada res del que fem o diem; que no poden suportar que Catalunya tingui iniciatives o que tingui ganes de ser alguna cosa diferent. És la mateixa gent que ja no ens suporta i només ens aguanta perquè sap que som els que més paguem. Per això no volen que marxem i ens aguanten com una puça molesta que algun dia liquidaran fent servir les males arts de sempre.

“Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra és força creixent”. Per sort, sembla que el camí que la història va marcant inexorablement és aquest i el poble català cada dia serà més conscient de que no en té prou amb molles i que necessita el pa sencer per poder-se alimentar. Per això actes com el que es va fer ahir a Girona -i que podeu consultar a la seva pàgina web http://www.catalunyavolviureenllibertat.cat/ -   es fan cada dia més imprescindibles per adonar-nos de la pura i crua realitat. El camí cap a la independència està traçat i l’anirem fent de mica en mica.

Tags: Catalunya, Independència

En aquest blog he parlat del jutge GARZÖN vàries vegades. La darrera va ser quan el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, el 2 de novembre del 2004, va donar la raó als condemnats en aquell judici i va condemnar l’estat espanyol per tortures.

Acabo de veure el documental ‘Operació Garzón’ i us he de dir que no us el perdeu de cap de les maneres perquè val la pena de veritat i entendreu molt millor tot el que va passar ara fa justament 20 anys. Els impulsors d’aquest documental se sumen així a la commemoració dels vint anys dels fets i d’alguna manera ens recorden que tenim molt bona memòria per a certes coses i molt dolenta per a d’altres. Ens hauria de fer vergonya, molta vergonya, que s’hagi parlat tantes i tantes hores –fins a la saturació i l’avorriment- de les Olimpíades del 92 i no s’hagi dit res d’aquell episodi vergonyós.

Perquè aquell episodi tan ben organitzat  i  pensat per anar de forma indiscriminada contra l’independentisme català va ser una vergonya. Vergonya, en primer lloc, per al jutge Garzón (que en el documental mira de justificar-se com pot);  en un segon lloc per als polítics d’aquell temps que no van reaccionar en un primer moment (potser una mica millor després) com corresponia a persones elegides democràticament en un Estat de dret; vergonya també per a tot un Estat espanyol on encara campava pels seus aires la tortura com a mètode corrent en les comissaries i els quarters; vergonya per als cossos de seguretat d’aquest Estat i per als jutges i magistrats que hauries de ser la garantia de que els drets humans es compleixen per a tothom…

I si algú en surt tocat i enfonsat és aquest jutge estrella -que vol ser mediàtic com sigui- que es diu Garzón i que s’apunta al que sigui si sap que ha de sortir als diaris. El jutge Baltasar Garzón va aprovar la incomunicació dels vint-i-cinc detinguts, i disset van denunciar tortures. Garzón no en va fer cas i va donar per bones les declaracions fetes sota tortura, ens explica el documental. El dia de la presentació els promotors del documental van dir: ‘Garzón va vulnerar els drets humans amb l’Operació Garzón, com va sentenciar el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg dotze anys després, condemnant l’estat espanyol per haver vulnerat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura pel fet d’haver-se negat a investigar les denúncies per maltractaments, tot i les proves existents. Però l’aparell polític i jurídic del moment, no ha segut mai, de moment, al banc dels acusats.’

El documental es pot comprar enviant un correu a: [email protected].

I, per acabar, només unes preguntes: Després de 20 anys val la pena seguir parlant tant d’aquella Barcelona ‘92 i amagar –sí, amagar- episodis tant importants per a Catalunya com aquests que acabo de citar? Seguirem tenint a gratcient tanta mala memòria històrica i seguirem essent tant mesells, insensibles i miserables com per no aixecar la veu davant fets com aquests?

Tags: Baltasar Garzón, Democràcia, Drets humans, Tortura

«Els fadrins de Sant Boi | molta fatxenda en gasten, | si n’hi havia un | que en gasta més que els altres» (cançó pop. empordanesa).

Aquest matí he tingut ocasió d’escoltar una estona al conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell en una entrevista que Manel Fuentes li ha fet a ‘El matí de Catalunya Ràdio. És la vegada que he escoltat  Mas-Colell emprenyat de veritat. Ha vingut a dir -per activa i per passiva i en termes molt agres- que a Madrid els prenen el pèl i que no val la pena asseure’s en una taula per negociar amb aquest tipus de gent.

Andreu Mas-Colell s’ha queixat del tarannà del govern espanyol després de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera d’ahir: "Una mica fatxendós, de mal gust". Segons el conseller, l’executiu central respon amb l’actitud de dir: "Escolta, els mercats encara els tinc oberts i tu els tens tancats, i per tant aquí tinc la paella pel mànec, eh?”.

Mas-Colell lamenta el paper que Madrid està adoptant en relació amb Catalunya: "Nosaltres volem ser socis i volem ser tractats com a socis. Clarament, aquesta no és la manera com el ‘gobierno’ s’està plantejant aquest tema. Crec que és una pena, crec que això va contra els interessos del vaixell comú en el qual estem tots". El conseller ha afegit: "Es pensa que si dóna cops de puny sobre la taula se li aclarirà l’horitzó. Sembla que les coses són bastant més complicades."

Senyor Mas-Colell: tot això ja ho sabíem tots els catalans i vostès ja fa temps que ho pateixen. No ens ha vingut de nou aquesta mena d’actituds i sembla mentida que el Govern català encara mantingui un bri de confiança en individus que farien millor feina assaltant gent pels camins que fent de ministres.

Ja ho deia Max Weber “la societat moderna està amenaçada pel fenomen creixent de la concentració del poder dins de les organitzacions”. Els governs tendeixen a fer exactament això. I el seu deixeble Robert Michels va advertir que “en les organitzacions modernes, tant privades com estatals, es tendeix a quedar sota el control de reduïts, però poderosos grups polítics o financers. Encara que els líders siguin escollits democràticament i amb amb la millor intenció, per les dues parts, s’observa una tendència a integrar-se en elits de poder que es preocupen bàsicament per la defensa dels seus propis interessos i posicions costi el que costi.”

Dit en altres paraules: en l’actualitat correm el perill que les elits del poder, nascudes en la societat a través de procediments legítims, entrin en un procés mitjançant el qual el poder augmenta i es perpetua a si mateix retro alimentant i produint, per tant, més poder. I quan els sembla que el seu poc poder que ja els queda corre perill el defensen com sigui. Exactament això és el que passa en aquest moments en el Govern de Rajoy. Estan perdent poder per tots costats i s’adonen que pràcticament ja no els en queda gens perquè Brussel·les es cuida bé de dir-los què han de fer i cada cop els marcaran més de prop. Solució: fer-se el merdós i el fatxenda amb les autonomies, amenaçant-les de treure el Sant Cist gros i, si cal, fotre’ls-hi pel cap. Fins quan durarà tot això? “Quosque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?”.

Depèn una bona mica de tots nosaltres. Depèn de tots els catalans, que a mida que es vagin traient la bena dels ulls, aniran veient la crua realitat del que ens tocarà patir amb governs inútils i malintencionats. Em sembla que ja seria hora que algú fes alguna cosa més que anar rebent amenaces i marxar amb el cap cot i la cua entre cames. Alguna cosa més es deu poder fer, penso jo. La dignitat de la Generalitat no hauria d’aguantar més situacions com aquesta. Si no troba còmplices, que ho faci tota sola. Però em temo que si fa alguna acció ben feta i contundent algú més seguirà. El personal s’anirà atipant de veure aquesta obra de teatre tan repetida i tan avorrida i pensarà que ja n’hi ha prou d’aquesta broma!

Tags: POLÍTICA

Hem pogut comprovar a bastament com el PP de les Illes balears no ha ha tingut cap escrúpol per a fer diners i barrabassades de tota mena. La prova és que s’han hagut de passejar pels tribunals una bona colla de gent important i representativa del PP i que han estat condemnats. No tenen cap mena d’ètica.

I ara resulta que tampoc tenen estètica, vista la notícia que acabo de llegir del President Bauzá. Resulta que el van convidar a les festes patronals a la parròquia de Sant Marçal de Sa Cabaneta, un barri de Marratxí –el poble d’on ell havia estat batle-.  El rector Antoni Garau va convidar el pare Gabriel Seguí, missioner del Sagrat Cor i rector de Sant Bernat al monestir de la Real, perquè fes l’homilia amb motiu de les festes patronals. El religiós va viure de jove a Sa Cabaneta i havia format part de la parròquia. El seu sermó, però, centrat en la realitat actual i en què parlà de crisi de valors, de pobres, d’immigrants i “d’oprimits en la cultura a la pròpia terra”, ferí la susceptibilitat del president balear José Ramón Bauzá. Fins al punt  que en acabar la missa el cap de l’Executiu, acompanyat per l’actual primera vara, Tomeu Oliver, anà a la sagristia i demanà pel pare Seguí, a qui recriminà que més que un sermó havia fet un “míting”.

Ja veieu! Ara resulta que el Sr Bauzá fins i tot s’atreveix a donar lliçons de teologia i es posa a valorar un sermó, que segons va dir el seu propi autor “Bauzá va interpretar com si fos un míting i jo li vaig recalcar que allò era una homilia, perquè em basava en la doctrina papal i en el Concili Vaticà II”. El missioner del Sagrat Cor afegí que “no hi don més importància. L’única cosa és que si un polític se sent al·ludit, ell sabrà per què. No sé si es va sentir ofès. No puc entrar en els seus sentiments, però sí que és cert que em va fer un comentari sobre el tema dels oprimits de la cultura a la pròpia terra. Em va dir que això era una novetat per ell. Si ell troba que això és una novetat, ell sabrà”, subratllà.

O sigui, que a més d’estar ben provat i de ser ben evident que no tenen ètica, ara ja ni es molesten per tenir almenys una mica d’estètica. Cap de les dues coses sobren en els dies que corren. No sobren enlloc i tampoc a les Balears.

Tags: Mallorca, POLÍTICA, RELIGIÓ

Aquesta és l’afirmació que feia en un article al diari ABC la periodista Irene Gómez Peña i que va fer furor a les xarxes socials. L’article diu que Mujica "és el cap d’Estat d’Uruguai i viu amb 1.000 euros, perquè els altres 9.000 del seu sou els destina a projectes d’ajuda".

"Diuen de José Mujica -Pepe per als amics- és l’home més honrat del món". "Es tracta d’un senyor de 76 anys, d’aspecte planer, amant del bon menjar i de la natura, que vesteix texans, camisa i boina. Fins aquí tot bé si no es tractés d’un president de govern, en aquest cas el de Uruguai ", comença la nota.

Després de fer un repàs de la vida del mandatari, el seu sou actual i les donacions que realitza per a fins socials, el text assenyala que "per sorpresa de tots, fa tan sols una setmana el president Mujica va oferir a través del Ministeri de Desenvolupament Social (Mides ) el palauet presidencial com a refugi per a indigents, en vista de la arribada de l’hivern a Uruguai, el proper 21 de juny ".

La nota inclou referències al passat de Mujica però també posa l’accent en el patrimoni del president i la seva dona la senadora Lucía Topolansky. En aquest sentit, assenyala que aquest ascendeix als 165.480 euros (4,2 milions de pesos) i inclou tres terrenys, tres tractors i dos cotxes de 1987, segons les dades presentades a la Junta de Transparència i Ètica de Uruguai, el passat mes d’abril. El seu salari com a cap d’Estat és de 10.237 euros al mes (260.259 pesos). A més, recorda l’article, des del mes de desembre va donar 125.000 euros (uns 2,5 milions de pesos uruguaians) al Plan Juntos, un programa oficial d’habitatge per a persones sense recursos, segons informava la publicació governamental "Polítiques". Fidel als seus ideals, afegeix ABC, José Mujica ha declarat que quan es retiri donarà part de la jubilació al Fons Raúl Sendic.

Aquest és l’article. Jo ja n’he parlat altres vegades d’aquest personatge perquè -tot i els seus defectes i sense compartir del tot la seva ideologia- és una persona fascinant. És un polític atípic del tot, ple de gestos que la majoria de polítics haurien d’aprendre. És un home admirable per la seva integritat en tots els àmbits. Per això el que diu l’article fa pensar una mica, sobretot quan en els països que sofreixen la crisi actual tan forta s’ han de retallar serveis públics i es mira de treure diners d’on sigui, generalment a costa dels més febles. És llavors quan molta gent es fa la pregunta: I per què els polítics no es retallen ells mateixos el sou?. Els cotxes, els helicòpters, els avions oficials per anar a veure partits de futbol, dobles i triples sous, dietes, recepcions, inauguracions i un munt de coses més fan que la gent que ho passa malament no acabi d’entendre el que passa.

Per això caldria llegir amb molta atenció la resposta que va donar el mateix Mujica a l’article quan algú li va preguntar què li semblava. Responia Mujica:

“Quiero tener tiempo para dedicarlo a las cosas que me motivan. Y si tuviera muchas cosas tendría que ocuparme de atenderlas y no podría hacer lo que realmente me gusta. Esa es la verdadera libertad, la austeridad, el consumir poco.La casa pequeña, para poder dedicar el tiempo a lo que verdaderamente disfruto. Si no, tendría que tener una empleada y ya tendría una interventora dentro de la casa. Y si tengo muchas cosas me tengo que dedicar a cuidarlas para que no me las lleven. No, con tres piecitas me alcanza. Les pasamos la escoba entre la vieja y yo; y ya, se acabó. Entonces sí tenemos tiempo para lo que realmente nos entusiasma. No somos pobres”.

No està malament, no us sembla?

Tags: Pepe Mujica, POLÍTICA, Uruguai

És complicat fer una anàlisi del que ha passat a Paraguai. Però, després de llegir moltes opinions de divers signe i sense treure’n massa l’aigua clara, me n’he fet una opinió personal. I em sembla que no dic cap tonteria  si afirmo que darrere de la destitució de Lugo hi ha l’intent de desestabilitzar no només un país –Paraguai- sinó de tota la zona. Hi ha tot un projecte molt ben pensat que tendeix a colpejar la integració llatinoamericana.

Segurament que hi han moltes coses amagades, que encara no sabem, però que es poden entreveure una vegada vist com han anat les coses. Alguns opinen obertament que la destitució de Lugo és una maniobra política dels Estats Units. Per exemple: Mentre es realitzava el judici polític exprés contra el president democràticament electe de Paraguai, Fernando Lugo, el 22 de juny, considerat "il · legal" pels països veïns, diputats paraguaians es reunien amb militars dels Estats Units per negociar la instal · lació d’una base castrense al Chaco, territori extens i despoblat del país sud-americà. L’excusa per a un possible acord bilateral seria portar "ajuda humanitària de tropes nord-americans" per a la població local. Com se sap, l’ “acció cívica" i l "ajuda humanitària", que ja han realitzat tropes dels Estats Units a Paraguai, a les quals es va donar immunitat diplomàtica el maig de 2005, és un esquema de contra insurgència, espionatge i control poblacional i territorial.

Aquesta podria ser una de les causes de la rapidesa amb què es va treure a Lugo del govern, pels compromisos amb el Mercat Comú del Sud (Mercosur) i la Unió de Nacions Sud-americanes, cosa que no hauria permès avançar en el procés de bases castrenses. Lugo no ho veia bé. Solució? Buscar una excusa per fer-lo fora. Paraguai és un país d’importància GEO estratègica molt gran, perquè limita amb Bolívia, Brasil, Argentina i està relativament a prop d’altres on hi ha bases castrenses nord-americanes i perquè està sobre l’extens aqüífer guaraní, un dels més grans d’aigua potable del món, ubicat a la triple frontera que té Paraguai amb l’Argentina i Brasil.La notícia dels acords esmentats entre els diputats lligats amb la dictadura passada i els generals nord-americans no sorprèn en aquestes circumstàncies.

I una altra raó és el permanent conflicte social que hi ha al Paraguai per la lluita per les terres robades i mal adquirides per grans corporacions agroalimentàries, com ha dit la Comissió per la Memòria, la Veritat i la Justícia (lluita que també existeix a altres zones de Llatinoamèrica). Per als camperols, recuperar les seves terres és qüestió de vida o mort. Hi han grans empresaris lligats a la soja del Brasil -com sosté Martín Almada, defensor dels drets humans- que formen part de les grans corporacions, com Monsanto, que avancen sobre el continent per tal de defensar els seus interessos de la manera que sigui, fins i tot derrocant governs legítims.

Aquestes són les “gran raons” de la destitució de Lugo i d’altres intents que anirem veient ben aviat amb el suport de països amb governs més conservadors. Temps al temps.

Tags: América Llatina, Fernando Lugo, Paraguai, POLÍTICA

A Rajoy i a Espanya els han situat on els correspon: a Oceania, ben lluny, per tal de que no facin més el ridícul traient pit per aquests mons de Déu. Va ser en la conferència de l’ONU sobre el desenvolupament sostenible Rio+20 i diuen que va ser un error de protocol. Jo crec que no. Jo estic segur que van fer-ho saben ben bé el que feien quan, precedint la intervenció del president espanyol Mariano Rajoy, el president del plenari el va presentar en anglès com “el primer ministre de les Illes Salomó”, situades al Pacífic Sud.

Perquè aquests governants que tenim saben fer el ridícul com ningú. Sembla que es fan la competència uns als altres. Cada dia surt algú per veure si la diu més grossa que el del dia anterior…

Heu escoltat aquests dies això del rescat que no és rescat i que han buscat tots els eufemismes possibles per no dir la maleïda paraula?

Heu escoltat aquella senyora catalano-aragonesa parlant de “l’aragonès oriental” per no dir “català”, una altra paraula maleïda.

Ens governen inútils i d’aquesta manera serà difícil que aquest país del Pacífic Sud pugui sortir endavant. Per començar es neguen les evidències. Ja ho feia Zapatero amb la paraula “crisi” que també era maleïda i no es podia pronunciar quan ja la teníem al damunt i tothom la veia. I ara aquests Peperos fan el mateix! Ens venen a dir que no ens cal patir, que tot sortirà bé i que som millors que ningú. No ens cal patir, que el vaixell no s’enfonsa. Quan siguem al fons del mar ningú podrà dir res i ningú podrà reclamar amb la boca plena d’aigua.

I, entretant, mirant d’eliminar del mapa tot el que sigui català a Mallorca, al País Valencià, a l’ Aragó… Una batalla en tota regla! Però no se’n sortiran.

Tags: POLÍTICA

Aquesta podria ser la filosofia de Murphy: “Somrigui, demà tot pot ser pitjor”. I això és el que ens passa cada dia quan ens llevem i escoltem la ràdio: les notícies cada dia són pitjors, tot i semblar impossible. Quan va entrar Rajoy de President alguns  (no era el meu cas) hi van posar la confiança pensant que no ho podia fer pitjor que Zapatero: Error! Zapatero quedarà com un gran estadista al costat d’aquest home que intenta governar i que no sap on va. És com aquells mals estudiants, que no només no estudien sino que no saben ni copiar als exàmens.

Rajoy va dir tantes mentides com va poder per poder arribar a President i ara surten totes al descobert i ens les hem d’empassar. Entre que m’enganyin i estar informat de la veritat, prefereixo la segona cosa. La veritat sempre és més consistent que la il·lusió, encara que aquesta veritat sigui amarga i gens agradable d’escoltar. Tots intuíem que la crisi seria forta i els entesos que volien ser sincers ja vaticinaven des de feia temps que venien temps durs. Zapatero es va enganyar ell mateix, va tancar els ulls a la realitat i ens va enganyar a tots plegats. Rajoy sabia exactament com trobaria les coses i també va intentar enganyar-nos fent promeses que sabia que no podria complir. Però la gent, com que acostuma a ser una mica curta de vista, se’l va creure i li va donar la majoria absoluta. I ara és quan ens trobem cada dia amb la crua realitat.

Voleu recordar algunes de les coses que va dir Rajoy?

-“No subiremos los impuestos”. “No habrá copago”. “No abarataremos el despido”. Ho va repetir ell i tota la gent del PP els mesos anteriors a les eleccions.

– “Quiero dejarlo muy claro para que nadie se llame a engaño. Nos vamos a oponer a cualquier subida de impuestos. Subir los impuestos hoy significa más paro y más recesión y darle un vuelta de tuerca más a la maltrecha economía de las familias y las empresas”. Rajoy a Soutomaior (setembre de 2011).

– “El PP no pretende abaratar el despido, sino promover que el contrato indefinido sea la regla general”. Twitter oficial del PP, recollint declaracions a Tele 5 de Rajoy (setembre de 2011).

– “Una amnistía fiscal sería impresentable, antisocial e injusta”. “Se les está diciendo a los ciudadanos que pagan que les van a subir los impuestos y a los que defraudan que se los van a perdonar”. María Dolores de Cospedal (juny de 2010).

– “Le voy a meter la tijera a todo salvo a las pensiones públicas, a la sanidad y a la educación”. Rajoy (4 noviembre 2011).

-  “Nuestro objetivo es avanzar en la consolidación fiscal y cumplir impecablemente con nuestros objetivos de déficit” Rajoy (diciembre de 2011).

-  “Yo no soy como usted. (…) Le subió el IVA a la gente y no lo llevaba en su programa (…) Yo lo que no llevo en mi programa, no lo hago”. Rajoy a Rubalcaba, al debat electoral (novembre de 2011).

– “Decir siempre la verdad, aunque duela, sin adornos y sin excusas: llamar al pan, pan, y al vino, vino”. Rajoy, el dia de la seva investidura (desembre de 2011).

Ha fet tot el contrari del que deia, punt per punt. I per no reconèixer les mentides que va dir, ho tapa tot amb eufemismes com per exemple a la amnistia fiscal “una ley de regularización”; a la reforma laboral “flexibilización de las condiciones para evitar el despido”; a les tisorades sanitàries “copago progresivo de los medicamentos”; a l’augment del IRPF “recargo temporal de solidaridad” i al de l’ IVA “subida de impuestos indirectos en términos hacendísticos”.

Mireu: es pot criticar el President Mas per moltes coses, però no perquè no hagi dit les coses pel seu nom i hagi parlat “clar i català”. Reconèixer la realitat és el primer pas per poder-la canviar. Doncs, a Madrid ni això!. Per això em fa molta ràbia escoltar segons qui  donant totes les culpes a les autonomies. Algunes potser sí, però altres en deuen tenir força menys de culpa, no us sembla? A Catalunya no ens paguen ni els deutes i ens tenen agafats pels pebrots i resulta que encara som nosaltres els únics culpables. Els que diuen això voleu dir que no erren el tret? Voleu dir que no pixen fora de test? Voleu dir ho haurien de canviar de punt de mira? Voleu dir que amb aquesta gent que ens governa ens en sortirem? Voleu dir que no seria millor que vinguessin de fora i ens intervinguin d’una vegada? .

Com diu Murphy: “Somriguem, demà tot pot ser pitjor”.

Tags: POLÍTICA. Lleis de Murphy

L’acte d’insubmissió no és un acte fàcil. Pot tenir moltes conseqüències i, a vegades, conseqüències greus com molt bé sabem. Algunes persones tenen la valentia d’assumir-les i tiren endavant.

Us recordeu de Pepe Beúnza? Pepe Beúnza, nascut a Jaén, però veí de Caldes de Montbui, va rebre no fa gaire el premi ICIP Constructors de Pau en un acte al Parlament de Catalunya, que atorga l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Beúnza va rebre el premi i el reconeixement en representació del col·lectiu d’objectors de consciència i insubmisos al servei militar d’Espanya, ja que va ser el primer ciutadà en ser insubmís als anys 70. Beúnza va patir penes de presó des de 1971, un consell de guerra el 1972 i el càstig d’enviar-lo al Sàhara el 1974. Ara, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, li ha lliurat el premi, que Beúnza ha volgut compartir amb els objectors Jordi Agulló, Martí Olivella i Ramon Panyella i l’insubmís Jaume Llansó, que l’han acompanyat a l’escenari durant el seu parlament. La Presidenta del Parlament va fer notar una cosa essencial en el seu parlament. Va destacar "el paper impulsor i de denúncia, el testimoni i el sacrifici personal per una causa que es considera justa" de persones com Pepe Beúnza i dels moviments socials "que volen millorar el nostre present col·lectiu".

Darrerament es torna a parlar molt d’insubmissió i em sembla que, poc a poc, es van fent passes importants en aquest sentit, veient com es veu que Catalunya segueix essent un poble sotmès als capricis dels Governs espanyols de torn. S’ha començat amb petits passos, és cert. Però un llarg camí es comença sempre amb un primer pas, petit, discret i potser anònim. Un primer pas que pot fer riure a molts i ser motiu d’escarni. Però caldrà veure com acaba tot plegat. Els integrants de la plataforma “DIEM PROU” han començat una modesta insubmissió fiscal amb Espanya i han decidit que pagaran els seus impostos a l’ Agència Tributària de Catalunya.

Fa pocs dies la taca d’oli s’ha estès a altres àmbits, com són els peatges de les autopistes. Ja ja sorgit una web que es diu NOVULLPAGAR.COM que està preparant una gran campanya per tal que aquests gestos s’estenguin. Tots sabem que la força neix quan es fa pinya, en ser uns quants al principi i en ser molts al final. O potser en poder arribar a ser majoria i tot! Qui ho sap! El cas és que així no es pot seguir i potser ja començaria a ser hora de passar a ser ciutadans i poble sotmesos a ser ciutadans i poble lliures. I qui no pot afirmar  que el camí sigui amb petites insubmissions en tots els àmbits?…

Tags: Autodeterminació, Catalunya, Independència, Insubmissió, Llibertat, POLÍTICA

La notícia que va saltar a les portades ahir va ser l’expropiació de Repsol/YPF per part de l’ Argentina. Alguns deien que ja es veia venir perquè feia temps que es coïa. Segurament. Argentina ha volgut aprofitar un moment de debilitat extrema d’ Espanya i ha pensat que “a perro flaco todo son pulgas”.

He mirat de seguir la notícia però no n’he acabat de treure’n l’aigua clara i he escoltat opinions de tot tipus. Per això he volgut saber què en pensa un català que s’ha passat quasi tota la seva vida allà i li he demanat la seva opinió. Me l’ha donada de forma franca i clara. Considero que és un punt de vista interessant i per això us la vull transmetre.

El meu amic considera que donar una opinió en relació a la nacionalització d’YPF en poques ratlles li és molt difícil, perquè per una banda diu que està d’acord (“mai s’hauria d’haver privatitzat, cosa que va fer el lladre Menem, un altre peronista com aquesta pocavergonya que tenim de presidenta”) i per altra, qualsevol cosa que faci aquesta boja, dona motiu per desconfiar-hi.

Segueix dient el meu amic: “En aquest país, des que jo recordo -excepte (sobretot) Arturo Illia i Raúl Alfonsín- els presidents han estat o inútils (de la Rua) o corruptes, i fins i tot assassins (tots els peronistes –o sigui feixistes, encara que aquesta barruda de Cristina Fernández i abans el seu marit Néstor Kirchner, es diguin d’esquerres– Juan D. Perón, Carlos Menem, Duhalde i aquests dos ja esmentats i tots els militars). Veritablement és quasi bé impossible entendre com pot ser que un país que als anys ’40 era la setena potència mundial, hagi caigut tant a baix.

Tornant a la qüestió YPF, en el seu discurs, la impresentable  Cristina ha dit, entre altres coses “…soy una jefa de Estado, no una patotera…” (s’anomenen patoteros aquells que ataquen en grup a gent que va sola, o en una quantitat menor que ells). Doncs aquest govern utilitza al mètode del patoterismo per atacar als opositors, de manera que no sé com no li cau la cara de vergonya en dir-ho.

En conclusió YPF, que va ser gairebé regalada per Menem, junt amb Aerolineas Argentinas, els ferrocarrils i tantes altres coses als anys ’90, ha de tornar a ser argentina, però no hi tinc gaires esperances de que això passi com hauria de ser”.

Suposo que el meu amic tindria moltes més coses a dir i possiblement seguirem parlant-ne en els pròxims dies. Per això esperarem a veure com van les coses. de totes maneres, jo he arribat a la conclusió de que molta gent estaria d’acord en el fons de la qüestió i, per suposat, mai podem estar d’acord amb la forma.

I, per altra banda, possiblement li surti car a l’ Argentina aquest cop d’efecte que ha volgut donar aquesta dona amb l’expropiació. Es van equivocar llavors quan van malvendre uns patrimonis importants i s’estan equivocant ara quan els volen recuperar d’aquesta manera. Van ser prepotents llavors i encara ho són més ara. I qui en sortirà guanyant de tot plegat? El poble argentí? Ho dubto molt. Aquestes companyies estrangeres tendeixen a espoliar els països i tendeixen a comportar-se com a nous colonitzadors, certament. Però els governs d’aquests països es comporten encara pitjor i encara són més lladres (només cal veure l’augment de patrimoni de la família Kirchner en aquests anys de presidència…).

Anirem seguint els esdeveniments…

Tags: Argentina, ECONOMIA, POLÍTICA, YPF

Espanya s’esfondra de mica en mica. S’enruna aquella gran construcció que alguns havien fanfarronejat haver construït  i somniat en fantasioses nits etíliques (si no ,no s’explica!) i que proclamaven als quatre vents que ja passaven la mà per la cara a molts països d’ Europa i que podien dir que estaven entre els grans. Que es preparessin, que arribava la gran i rica Espanya! Ara resulta que tot això cau estrepitosament i que no saben com sortir-se’n…

El paradigma de tot plegat és el Rei d’aquest  gran Regne d’Espanya que es trenca el maluc per tres llocs, tot caçant elefants a Botswana! Mentre Espanya s’enfonsa en les aigües pútrides de la crisi els pressupostos per al 2012 preveuen més diners per a la Casa del Rei (8,2 milions) que per a eixugar el dèficit tarifari de Rodalies de Barcelona (8 milions el 2012, davant els 59 del 2011 per a aquesta partida pactada amb el traspàs del servei).

Aquí tothom s’estreny el cinturó menys alguns! Una Setmana Santa complerta: els Rei a Botswana, la Reina celebrant la Pasqua a Grècia, el Froilán de Todos los Santos –el nét més gran i pel que sembla molt ben ben instruït- disparant-se un tret al peu en una altra cacera, un altre descansant una mica dels tribunals… Quina gran família! Ja estem acostumats a veure’ls treballant esforçadament a Baquéira, a Mallorca o  a un coto de caça qualsevol, any rere any. Però eren temps de vaques grasses i ningú en feia gaire cas. Hi havia calés per donar i per vendre. Vela, caça, esquí, motos i cotxes i altres habilitats i debilitats dels membres de la Casa Reial són prou conegudes per tots. I, com que s’ha fet vell el pobre home i ja ha tingut diversos accidents, s’ha sabut que, per poder suportar millor les llargues jornades de caça, s’ha fet fabricar una cadira especial ergonòmica amb respatller i braços per tal de poder descansar millor. I s’ha sabut també –entre altres moltes curiositats que embadaleixen els monàrquics- que té una esplèndida col·lecció d’escopetes.

Aquest home no té remei i vol seguir matant tot el que és gras fins a la fi dels seus dies…o fins que algú se’n cansi i el faci marxar corrents!

i per acabar us vull fer el regal d’un poema anònim que he rebut avui mateix i que ens anirà bé per no perdre l’humor i l’esperança de que potser un dia s’acabarà tota aquesta història!-

ROMANCE DEL DUQUE

Así recitó el juglar
a muchedumbre embobada:

Era un joven que metía
las pelotas por la escuadra
y, de pronto, llegó a Duque
al casar con una infanta:

braguetazo, que le dicen
por tierras de Salamanca,
braguetazu, en les Asturies
y pelotazo en Granada.

Al entrar en la nobleza,
ya Duque de Candelaria,
se creyó con la licencia
del derecho de pernada
y se vió como intocable
por Realeza de España.

Vino a proponer negocios
a diversos Reyes Taifas
que juegan con el erario
como bien les viene en gana;
pues es dinero de nadie
y revierte en quien lo apaña.

Presidentes de segunda,
que aparentan Reyes Taifas,
se embobaron con el “Yerno”
y prepararon pitanza
para que comiese el Duque
cuanto le diese la gana
y el Duque, más que comer,
ciertamente devoraba
con apetito insaciable;
le gustaba la pitanza.

Tags: Monarquia

Aquesta tarda escoltava l’inefable Esperanza Aguirre instant el govern de Mariano Rajoy a que es replantegi l’estat autonòmic i es quedi amb les competències d’educació, sanitat i justícia, ara transferides a les comunitats autònomes. El president de la Generalitat de seguida ha sortit al pas dient que “si s’han cansat del cafè per a tothom, que se’l refacin entre ells". “El cafè per a tothom només era per aigualir l’autogovern de Catalunya i el País Basc".

És el tema de sempre. L’etern tema que aflora sempre i que demostra que per allà a Madrid no han entès res i segueixen amb el centralisme tronat de sempre que consisteix en l’ eliminació de les cultures perifèriques i que aquell comentari anònim del segle XVIII que deia que "Un andaluz no se parece en nada a un vizcaíno, y un catalán no tiene nada parecido con un gallego; lo mismo se pude decir de un valenciano y de un hombre de la meseta" no sembla que l’hagin llegit mai i, si l’han llegit, no se l’han cregut.

Tres-cents anys es van complir el 2007 de la victòria d’Almansa, per la qual els Borbons es van imposar com a nova família real a Espanya. La nova monarquia va portar per a les nacions perifèriques males notícies. Els Borbons van venir amb la idea de crear la nació espanyola i per això no dubtaren a crear una cultura homogènia, encara que per aconseguir-ho haguessin d’esborrar altres llengües i altres tipus de demostracions culturals, cosa que sortosament no han pogut aconseguir per més que ho hagin intentat per tots els mitjans.

Les primeres mesures per a la centralització del Regne d’Espanya va ser la creació, a semblança de França, de províncies (al país gal eren prefectures i sotsprefectures). El següent pas va ser la creació d’una cultura, o més aviat l’expansió de la cultura de Castella, amb la qual sempre s’ha identificat el nacionalisme espanyol, especialment pel seu paper en la Reconquesta espanyola. D’aquesta manera, els Borbons van acabar amb els privilegis de Catalunya i Aragó i des de llavors han anat minant les identitats culturals d’altres nacions i també la seva economia. Els Borbons van imposar de manera política i autoritària el que no existia en la realitat, s’ha anat intentant crear un nacionalisme espanyol i, com a resposta, s’ha anat enfortint els diversos nacionalismes perifèrics (que diuen ells) i ha anat enfortint-se també un antinacionalisme espanyol com a resposta al centralisme borbònic i més tard a l’absurd autonomisme del “café para todos”.

Ja ho retratava d’alguna manera -entre molts altres- Rosalia de Castro en el seu primer gran llibre “CANTARES GALLEGOS” l’any 1863 i que és conegut com l’inici de O Rexurdimento, nom amb que es coneix el segle XIX en la història de la literatura gallega i que va ser un inici de recuperació literària, però també cultural, política i històrica. En aquesta obra Rosalia assumeix la veu del poble gallec, denunciant la pobresa, la misèria i l’emigració massiva a la que estaven obligats la gent d’allà. Veus semblants han anat sorgint aquí i allà, però a Madrid sempre s’han fet el sord com es pot palpar ara mateix, que aprofitant l’excusa de la crisi miraran de passar el ribot un cop més a tot el que puguin. I quan dic Madrid, vull dir els governants de qualsevol dels partits que porten dins de la seva ànima aquesta llavor borbònica.

Per acabar us deixo el famós poema de Rosalia de Castro que d’alguna manera retrata tot aquest esperit.

CASTELLANOS DE CASTILLA

Castellanos de Castilla,

tratade ben ós galegos;

cando van, van como rosas;

cando vén, vén como negros.

Cando foi, iba sorrindo,

cando ven, viña morrendo;

a luciña dos meus ollos,

o amantiño do meu peito

Aquel máis que neve branco,

aquel de dozuras cheo,

aquel por quen eu vivía

e sen quen vivir non quero.

Foi a Castilla por pan

e saramagos lle deron;

déronlle fel por bebida.

peniñas por alimento.

Déronlle, en fin, canto amargo

ten a vida no seu seo…

¡Casteláns, casteláns,

tendes corazón de fero!

¡Ai!, no meu corazonciño

xa non pode haber contento,

que está de dolor ferido,

que está de loito cuberto.

Morreu aquel que eu quería

e para min non hai consolo:

so hai para min, Castilla,

a mala lei que che teño.

Permita Deus, casteláns,

casteláns que aborrezo,

que antes os galegos morran

que ir a pedirvos sustento.

Pois tan mal corazón tendes,

secos fillos do deserto,

que se amargo pan vos gañan,

dádesllo envolto en venero.

Aló van, malpocadiños,

todos de esperanzas cheos,

e volven, ¡ai!, sen ventura

cun caudal de desprezos.

Van probes e tornan probes,

van sans e tornan enfermos,

que anque eles son como rosas,

tratádelos como negros.

¡Casteláns de Castela,

tendes corazón de aceiro,

alma coma as penas dura,

e sen entrañas o peito!

En tros de palla sentados,

sen fundamentos, soberbios,

pensas que os nosos filliños

para servirvos naceron.

E nunca tan torpe idea,

tan criminal pensamento

coubo en máis fatuas cabezas

ni en máis fatuos sentimentos.

Que Castela e Casteláns,

todos nun montón, a eito,

non valen o que unha herbiña

destes nosos campos frescos.

Só pezoñosas charcas

detidas no ardente solo

tes, Castela, que humedezan

eses teus labios sedentos.

Que o mar deixoute esquecida

e lonxe de ti correron

as brandas augas que traen

de plantas sen sementeiros.

Nin árbores que dean sombra,

nin sombra que preste alento…

Chaira e sempre chaira,

deserto e sempre deserto…

Esto che tocou, coitada,

por herdanza no universo,

¡miserable fanfurriñeira!,

triste herdanza foi por certo.

En verdade non hai, Castela,

nada coma ti tan feo,

que aínda mellor que Castela

valera dicir inferno.

¿Por que aló fuches, meu ben?

¡Nunca tal houberas feito!

¡Trocar campiños floridos

por tristes campos sen rego!

¡Trocar tan claras fontiñas,

ríos tan murmuradores

por seco polbo que nunca

mollan as bágoas do ceo!

Mais, ¡ai!, de onda min te fuches

sen dó do meu sentimento,

e aló a vida che quitaron ,

aló a mortiña che deron.

Morriches, meu queridiño,

e para min non hai consolo,

que onde antes te vía, agora,

xa solo unta tomba vexo.

Triste como a mesma noite,

farto de dolor o peito,

pídolle a Deus que me mate,

porque xa vivir non quero.

Mais en tanto non me mata,

casteláns que aborrezo,

hei, para vergonza,

heivos de cantar xemendo:

¡Casteláns de Castela,

tratade ben ós galegos:

cando van, van como rosas;

cando vén, vén como negros!

Tags: LITERATURA, Poesia, POLÍTICA, Rosalia de Castro

NAUMAQUIA (Museo Municipal Ulpiano Checa de Colmenar de Oreja)

«Ave, Caesar, morituri te salutant» (trad. lit. «Salut, Cèsar, els que moriran et saluden") és una frase llatina esmentada en “Les vides dels dotze cèsars” de Suetoni, la qual és tradicionalment atribuïda als gladiadors que lluitaven als circ romà. Històricament s’ha vist que no és exactament així, sinó que aquesta frase es va utilitzar en un espectacle esdevingut en el 52 d. C. al llac Fucino per captius de naumàquies i per criminals destinats a morir en combat en simulacions de batalles navals davant la presència de l’emperador Claudi. Segons Suetoni, Claudio va contestar: «Aut non» («O no»).

Fa un parell d’anys que vaig tenir l’oportunitat de poder veure aquest quadre d’ Ulpiano Checa al museu que té a Colmenar de Oreja, el poble on va néixer, vora  Madrid. Uns amics que són d’allà van tenir de deferència d’acompanyar-m’hi i regalar-me un llibre preciós sobre la vida i l’obra d’aquest autor tant interessant i massa desconegut pel gran públic. Allà hi vaig poder contemplar aquesta impressionant pintura a l’oli (125×200)   anomenada “NAUMAQUIA, COMBATE NAVAL ENTRE ROMANOS”,que representa una d’aquestes batalles i que pertany a l’època que Checa va pintar escenes del món romà inspiradores a Hollywood per algunes escenes de les pel·lícules Ben-Hur i Quo Vadis. Fou allà al museu que em vaig assabentar del vertader origen d’aquesta frase.

I després d’aquests apunts culturals -sense cap ànim de fer-me el fatxenda- anirem al pinyol de la qüestió de la que volia parlar avui, que no és altra que parlar dels pressupostos presentats ahir per l’inefable ministre Montoro. Aquest senyor va presentar uns “pressupostos de guerra” (jo els anomenaria de guerra bruta contra Catalunya) que ens acaben de condemnar a la més absoluta misèria, perquè no ens donaran res de nou, ni ens pagaran el que ens deuen. Uns pressupostos que ens faran triar entre morir-nos de gana i d’inanició o marxar d’una vegada i ben decidits cap a la independència. Perquè ja no ens quedarà altre remei després d’aquesta nova escopinada a la cara, una befa més a la llista i l’abandó absolut a la nostra sort. Que el Govern de Catalunya en prengui bona nota, no es deixi entabanar una vegada més i que es decideixi a fer alguna cosa. A veure si entre tots tenim la dignitat de plantar cara a tanta barra!

Després de veure tot aquest panorama ara sí que tots els catalans ja podrem cridar ben alt i fort: “Ave, Caesar, morituri te salutant”. I -veient el que veiem- o ens en sortim sols, o no ens en sortirem amb aquesta gent.

Tags: Pintura, POLÍTICA, Ulpiano Checa

Molt sovint ens omplim la boca parlant de democràcia sense analitzar massa si realment ho som o no. Perquè si féssim cas a la realitat, l’analitzéssim una mica i fóssim una mica més crítics potser ens enduríem alguna sorpresa. Això és el que m’he endut jo quan he llegit les dades que The Economist dóna cada any en el seu anàlisi. No sé si són fiables o no. Potser algú que sàpiga més del tema m’ho podrà confirmar, però pel que he pogut esbrinar podríem dir que són dades serioses i fiables.

L’índex de democràcia és un mesurament fet per la Unitat d’Intel·ligència de The Economist (EIU per les sigles en anglès), a través del qual es pretén determinar el rang de democràcia a 167 països, dels quals 166 són estats sobirans i 165 són estats membres de les Nacions Unides. Aquest estudi va ser publicat per primera vegada l’any 2006 i ha tingut posteriors actualitzacions en 2008 i 2010.  The Economist basa els resultats en 60 indicadors que s’agrupen en cinc diferents categories: procés electoral i pluralisme, llibertats civils, funcionament del govern, participació política i cultura política. Pel que fa a la classificació que es fa als països d’acord a la seva puntuació, aquesta es divideix de la següent manera: països amb democràcia plena, països amb democràcia defectuosa, països amb règims híbrids i països amb règims autoritaris.

Si voleu trobar els resultats de l’any 2011 podeu anar a la següent pàgina: Índex de democràcia

Metodologia emprada
Com es descriu en l’informe, l’índex democràtic és una mitjana ponderada, basada en les respostes brindades a un qüestionari d’unes 60 preguntes, cadascuna de les quals permet triar una de dues o tres respostes alternatives possibles (a manera d’opció múltiple omultiple choice).
La majoria de les respostes corresponen a "avaluacions d’experts", encara que l’informe no dóna més precisions sobre ells, ni de la seva quantitat, ni si són empleats de The Economist o catedràtics independents, ni tampoc sobre la seva nacionalitat.
Algunes de les preguntes són respostes a través d’enquestes d’opinió dutes a terme en els respectius països. No obstant, en el cas dels països de règim polític tancat en major o menor mesura, dins dels quals no es poden dur a terme enquestes independents que donin resultats concloents, s’usen resultats prèviament obtinguts per a països de sistema de govern similar, a més de algunes avaluacions per part d’experts.
Finalment, l’índex de democràcia resultant, arrodonit a un decimal, decideix la ubicació del país en la petita taula que es mostra a continuació:

Democràcies plenes- Entre 8 i 10 punts.
Democràcies defectuoses- Entre 6 i 7,9 punts.
Règims híbrids- Entre 4 i 5,9 punts.
Règims autoritaris- Menys de 4 punts.

Els primers 25 països són els següents:
1. Noruega 9,80
2. Islàndia 9,65
3. Dinamarca 9,52
4. Suècia 9,50
5. Nova Zelanda 9,26
6. Austràlia 9,22
7. Suïssa 9,09
8. Canadà 9,08
9. Finlàndia 9,06
10. Països Baixos 8,99
11. Luxemburg 8,88
12. Irlanda 8,56
13. Àustria 8,49
14. Alemanya 8,34
15. Malta 8,28
16. República Txeca 8,19
17. Uruguai 8,17
18. Regne Unit 8,16
19. Estats Units 8,11
20. Costa Rica 8,10
21. Japó 8,08
22. Corea del Sud 8,06
23. Bèlgica 8,05
24. Maurici 8,04
25. Espanya 8,02

Per acabar unes consideracions:

Us heu fixat que l’Uruguai està per davant del Regne Unit i d’ Estats Units i d’Espanya, per exemple?

Us heu fixat que Espanya és el darrer dels països considerats “democràcies plenes”?

Us heu fixat que hi ha països molt importants que estan en un lloc no tan destacat com podríem pensar i que n’hi han altres més desconeguts que tenen un alt índex de democràcia?

Potser caldria que Espanya no s’ho cregués tant, no se sentís tan important, no pensés que és exemple de res i que n’aprengués una mica d’altres països bastant més humils i que són més demòcrates sense fer-ne escarafalls?

Tags: Democràcia

El realisme màgic és un gènere artístic i literari propi de la literatura llatinoamericana de mitjans del segle XX, que fon la realitat narrativa amb elements fantàstics, mostrant el que és comú i quotidià com una cosa irreal o estranya. Ahir, els que ahir al matí van ser al Palau Sant Jordi es van trobar immersos en un clima de realisme màgic. Per una banda sabien que la realitat de la Nació Catalana és la que és però, per altra banda, veien com aquesta realitat era perfectament possible que pogués saltar pels aires i  es veiés la possibilitat de canviar-la per una nova, possible i meravellosa realitat. Per aquest motiu podem parlar de realisme màgic. La realitat i el somni s’entrecreuaven, es palpaven, es somniaven i es veia possible un nou horitzó per a la Nació Catalana.

I és que ahir va néixer oficialment l’Assemblea Nacional Catalana per traçar el camí cap a la independència. L’Assemblea Nacional Catalana era una realitat oficial quan ahir al matí va quedar constituïda en aprovar el seu full de ruta, que preveu la celebració d’un referèndum per la independència l’any 2014.

La noció de la realitat, tal com la valorem quotidianament, es veu trencada i posada en dubte por nous elements (que ara poden semblar fantàstics o irreals) que es barregen en les situacions acceptades com a reals. Per això el realisme màgic va florir en la literatura llatinoamericana arran de les discrepàncies sorgides entre cultura de la tecnologia, la cultura del mestissatge i la cultura de la superstició, i quan les dictadures que assotaven Llatinoamèrica van fer de la paraula l’eina més poderosa. Una vegada Gabriel García Márquez va dir: "El meu problema més important era destruir la línia de demarcació que separa el que sembla real del que sembla fantàstic.Perquè en el món que tractava d’evocar, aquesta barrera no existia. Però necessitava un to innocent, que pel seu prestigi tornés versemblants les coses que menys ho semblaven, i que ho fes sense pertorbar la unitat del relat. També el llenguatge era una dificultat de fons, doncs la veritat no sembla veritat simplement perquè ho sigui, sinó per la manera com es digui”.

Aquest és el tema de fons a partir d’aquest moment: s’ha de fer creïble, s’ha de divulgar, s’ha d’explicar, s’ha de creure i fer creure tot el que es va dir, es va somniar i es va proclamar ahir al Sant Jordi. El full de ruta ho serà només si es fa creïble amb unitat i sumant. Només sumant gent, esforços, il·lusions, arguments i tantes explicacions com siguin necessàries, es podrà aconseguir aquesta fita. Doncs vinga ja, som-hi!

Tags: Assemblea Nacional Catalana, Catalunya, POLÍTICA

“Sortir el tret per la culata” és una expressió que es fa servir molt quan a algú li surt tot el contrari del que volia, o sigui, tot el contrari de l’efecte desitjat. Això és exactament el que li ha passat a un usuari de ‘Actuable.es‘ que, com molt ja deveu saber, és una plataforma que fa una recollida de firmes per aconseguir objectius diversos. Un usuari n’havia proposat un de molt clar i concret: que "Catalunya marxi d’Espanya", dirigida als espanyols que estan farts dels catalans i que volen que marxem ben lluny.

Ahir a la tarda hi vaig entrar i hi vaig deixar el meu missatge, donant-los les gràcies per ajudar-nos als que -com jo mateix- tenim ganes de deixar aquesta “Ejpaña”casposa, retrògrada i tan poc democràtica. Això sí: volem marxar per les bones i seguint sent amics. Podríem dir que seria com un divorci de comú acord, encara que per aconseguir-ho ja deveu saber que les dues parts hi han d’estar d’acord. Resulta que la pàgina va estat activa fins a última hora de la tarda d’ahir, però ara ja l’han tancada i, si hi entreu, trobareu que hi apareix només un missatge d’error.

Sabeu quina n’ha estat la causa? Doncs resulta que la majoria de comentaris a la pàgina, i que han donat suport a la iniciativa han estat catalans independentistes. Exactament el que deia al títol d’aquest post: els ha sortit el tret per la culata!

Tags: Actuable, Catalunya, Independència

Tenir títols universitaris, amb un extens i brillant currículum, no vol dir res. A vegades, fins i tot es pot ser intel·ligent i ser un gran mentider, o ser et tipus més odiós i desgraciat que pugui existir. De fet, algunes persones sembla que posen tota la seva intel·ligència al servei de la mentida i la maldat. Alguns personatges haurien d’afegir al final del seu currículum “Doctorat en demagògia”.

Pensava totes aquestes coses quan escoltava, un dia d’aquests, una política catalana en una entrevista que li feien a la ràdio: era tot un curs de demagògia. Sentint-la parlar semblava qui sap què, tot parlant de forma decidida, ampul·losa, saberuda i fent veure què dominava el tema, quan –en realitat- no deia absolutament res i, quan l’acollaven una mica, fugia del tema cames ajudeu-me i com gat escaldat. Naturalment, parlava de la crisi  i de les mesures que s’haurien de prendre: resulta que no li anava bé res del que volia fer el Govern (com per exemple el copagament o la taxa turística). Jo em preguntava en silenci: i com s’ho haurà de fer el Govern per recaptar diners si no es retallen coses?

Quan ens toquen la butxaca o la nostra posició més o menys privilegiada de seguida protestem. Des del nostre punt de vista –quasi bé sempre subjectiu- els nostres assumptes sempre son els importants i són els que no es poden retallar ni un euro: els mestres no volen que retallin en educació, els metges no volen que retallin en sanitat, els hotelers no volen la taxa turística, els artistes no volen que els tanquin els teatres i els treguin les subvencions, etc , etc i no acabaríem… I jo seguia pensant: bé, i qui pagarà el que encara ens queda? Perquè, per exemple, a Catalunya hi ha quasi 8 milions d’usuaris de la sanitat, 120.000 empleats, 500 CAPS, 70 hospitals públics: Com ho paguem tot això? Caldrà retallar o no, si no hi ha diners per pagar-ho? Potser caldrà veure el com, però és tan evident que s’ha de fer alguna cosa -i com més aviat millor- que em sembla una poca soltada i una lliçó de demagògia posar pals a la roda i fer discursets barats com el que sentia en boca d’aquesta senyora política. I el mal és que això no és pas patrimoni d’un sol partit, sinó que ho fan servir tots força, inclòs el propi Govern, naturalment.

La demagògia , segons una de les accepcions del diccionari, es considera “una estratègia política que consisteix en apel·lar a emocions (sentiments, amors, odis, pors, desitjos) per tal d’aconseguir el suport popular, freqüentment mitjançant l’ús de la retòrica i la propaganda”. També es pot considerar com “un tipus pervers d’oratòria, que permet atreure cap als propis interessos les opinions dels altres utilitzant fal·làcies o arguments aparentment vàlids que després d’una anàlisi de les circumstàncies, poden resultar invàlids o simplistes”.

Doncs exactament això era el que jo escoltava avui a la ràdio. Anem-nos-hi preparant perquè la cosa anirà en augment.

Tags: POLÍTICA

"Va començar el segon interrogatori. Va ser semblant a l’anterior, encara que amb diferències: els cops als braços i les cames anaven acompanyats de cops als genitals i al cap; aquests últims es van efectuar amb una guia de telèfons. També em pegaven cops plans a les orelles amb les mans mentre no paraven d’insultar-me. Durant l’interrogatori em van fer agafar amb la mà uns cables i em van dir que estaven connectats a una bateria de camió i que si no deia el que ells volien connectarien el camió".

Aquest és una part del relat que el periodista PERE MARTÍ fa al diari ARA d’avui de les tortures que va patir un dels detinguts en l’anomenada operació Garzón, que va consistir a detenir 45 independentistes entre el 29 de juny i el 14 de juliol del 1992, pocs dies abans de la inauguració dels Jocs Olímpics.

L’operació del jutge Garzón va aixecar una onada d’indignació ciutadana, no només per la percepció que era desproporcionada, sinó també pel tuf polític que amagava: frenar la reivindicació independentista durant els Jocs .

Però el que va aixecar més polèmica van ser les tortures que van rebre els detinguts a les dependències de la direcció general de la Guàrdia Civil a Madrid. Molts d’ells, quan van passar a l’Audiència Nacional a declarar davant de Garzón, van denunciar les tortures i fins i tot van mostrar al jutge les seqüeles físiques que tenien als braços, a l’esquena o a la panxa. El jutge no es va creure les denúncies i no va obrir cap investigació. L’aleshores director general de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, avalava la decisió del jutge: "No s’ha detectat cap lesió procedent de maltractaments. Els detinguts de Terra Lliure són terroristes, i no pas àngels de la caritat i, per tant, el fet que se’ls emmanilli és raonable perquè els hem trobat cloratita i armes". Tot això ho va dir abans de ser processat per corrupció i fugir a Laos.

Al judici, el fiscal va demanar l’indult, total o parcial, per a la majoria dels detinguts i només 18 dels 45 detinguts van ser condemnats a penes lleus. Però els processats no van desistir i van portar les seves denúncies al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, que el 2 de novembre del 2004 els va donar la raó i va condemnar l’estat espanyol per tortures. El ressò social d’aquest cas va laminar la credibilitat de Garzón a Catalunya i ara que el jutge ha estat apartat de la carrera molts li han retret aquell episodi.

Exactament és el que vull retreure-li jo. Entre les moltes coses bones que, sens dubte ha fet, n’ha fet moltes de dolentes, que també s’haurien de posar a la balança. El que passa és que mentre va ser un jutge estrella tothom li reia les gràcies, ningú gosava aturar-lo, el govern l’usava en profit propi i ningú li retreia res (bé, algú sí). Però poc ressò se’n feia l’opinió pública dels retrets, encara que anava col.leccionant enemics pel camí. Són els que ara li han caigut al damunt, potser de forma injusta i per actuacions prou  discutibles.

Jo ja havia parlat tres vegades del jutge Garzón perquè es veia venir el que finalment ha passat. Podeu veure-ho a

-El 7 d’abril de 2010 : MEMORIA SELECTIVA DEL JUTGE GARZÓN.

– El 25 de gener de 2010: Jutge de vius i morts.

– El 17 de Febrer de 2010: Veure passar el cadàver del teu enemic.

Fins aquí hem arribat. Que ha estat injusta la condemna? Potser sí. Però un jutge de la talla d’ell havia de saber i calibrar millor fins on podia arribar i què podia fer. Als seus enemics només els ha calgut esperar l’ocasió propícia…

I una vegada més queda patent com n’és de galdosa la justícia espanyola, que sembla no tenir criteris o que els criteris són molt esbiaixats. Tant esbiaixats, que acaben fent perdre tota la confiança en la justícia que moltes vegades fa pagar justos per pecadors i que sabem que els poderosos se n’escapen prou bé.  I -el que és pitjor- sembla que ningú vol fer res per arreglar-la.

CARLES BONAVENTURA I CABANES, en un treball que va obtenir el PREMI BARNILS titulat “El llarg camí per eradicar la tortura” (http://www.proutortura.net/cami-eradicar-tortura.pdf) , ja ens explica que encara avui es donen massa episodis injustos que queden impunes i on tothom mira cap a una altra banda. “Els maltractaments i les pràctiques degradants contra els detinguts encara persisteixen en ple segle XXI, també en estats del Primer Món com l’espanyol, en els quals, almenys sobre el paper, regeix l’estat de dret. Malgrat els silencis oficials, la pràctica de la tortura no és exclusiva dels països subdesenvolupats i sotmesos a règims dictatorials brutals. En el Primer Món, i també a l’Estat espanyol, els governs de la majoria d’estats "democràtics" no han renunciat a uns mètodes que els permeten obtenir informació d’una manera ràpida i efectiva encara que sigui a costa de vulnerar els principis més fonamentals, la Declaració de Drets Humans i els mateixos textos legals de què es doten les democràcies occidentals per salvaguardar l’estat de dret. Les denominades per algú en el seu dia "clavegueres de l’Estat" en la majoria dels casos continuen vigents”.

I, per acabar, deixo tres entrevistes prou interessants perquè les llegiu quan tingueu una mica de temps:

 
1.-JOSEP POVEDA. Portaveu de l’Associació Memòria Contra la Tortura
"Per derogar la legislació antiterrorista tan sols cal voluntat política"
– Com és que un cop guanyat el cas al Tribunal d’Estrasburg van decidir continuar la lluita contra la tortura a l’Estat espanyol?
– "Abans que es dictés sentència, ja havíem iniciat els tràmits per constituir l’AMCT. L’associació és l’eina nascuda de la voluntat d’un grapat d’independentistes detinguts i torturats el 92 per dur a terme el compromís d’eradicar la tortura. La sentència favorable va ser una victòria de la qual podem treure i aportar una interessant experiència."
– Quins són els objectius de l’AMCT?
– "La finalitat de la nostra entitat és l’eradicació de la tortura. Per fer-ho hem previst treballar en diversos àmbits en suport a les víctimes tant jurídicament com psicològicament. La denúncia d’aquesta pràctica per contribuir a sensibilitzar l’opinió pública i mantenir la memòria col·lectiva són dos altres aspectes en què es basa la nostra tasca."
– A part de la proposició no de llei aprovada al Parlament i de la moció subscrita pel Congrés dels Diputats que més han fet fins ara?
– "Ens hem presentat com a acusació popular en els processos de Sergio López, detingut i torturat durant la Cimera Europea del 2002 celebrada a Barcelona, i de Jordi Vilaseca, del cas de Torà. Estem col·laborant en l’organització del I Encontre de Víctimes de Tortures, que es farà a l’octubre a Barcelona, organitzat per EXIL. I hem traduït al català el Protocol d’Istanbul, una eina de gran ajut per al col·lectiu professional mèdic sobre com actuar en un cas de maltractaments o tortures. A més, estem integrats en la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, que és la plataforma que fa el seguiment de la ratificació del Protocol Facultatiu contra la tortura, que l’Estat espanyol ha signat."
– Es deixarà de torturar algun dia a l’Estat espanyol?
– "Desgraciadament, la resposta no la tinc. El que sí que està a les nostres mans és el compromís per denunciar-la. De fet, si som capaços de fer que la tortura surti del silenci que la manté impune haurem recorregut bona part del camí."
– Per què en aquest Estat la majoria de víctimes de tortura són bascos i catalans?
– "Que la tortura és usada pels cossos policials contra tota dissidència política i social és obvi. A l’Estat espanyol això ha continuat invariablement després de la mort del dictador. El 2004 s’han recopilat quasi un miler de denúncies per maltractaments i tortures."
– Veu possible modificar la legislació antiterrorista espanyola?
– "Modificar-la no du enlloc. Cal derogar-la. Per fer-ho tan sols cal voluntat política."
– Com pot ser que hi hagi tantes denúncies per tortures en un estat com l’espanyol que signa gairebé tots els tractats internacionals en aquesta matèria?
– "La corrupció i el manteniment d’unes estructures gairebé intactes del passat règim franquista en la judicatura i cossos policials espanyols fan que funcioni quasi a la perfecció la maquinària que fa possible que s’aixequi entorn de la tortura un mur pràcticament insalvable de silenci i una quasi total impunitat."

2.-MARCEL DALMAU. Artista visual detingut i torturat l’any 1992
"La tortura afecta l’ànima, la destrossa"
– Per què es tortura en els estats pretesament democràtics?
– "Perquè la democràcia, en el millor dels casos, és només un horitzó a perseguir i perseverar. En realitat, vivim en societats plutocràtiques (mana el diner) i el nom no fa la cosa. Precisament, en nom de molts noms sacralitzats, déu, pàtria, llibertat, igualtat, etc., s’han comès i justificat tota mena d’atrocitats. Cal estar sempre alerta en la defensa dels
drets humans i molt especialment quan els estats creen espais opacs a la ciutadania."
– Per què els mitjans de comunicació són tan reticents a parlar obertament dels casos de tortura quan tenen lloc al propi país?
– "Perquè són més la veu de l’amo que la veu de la ciutadania a qui diuen servir. Per exemple, referent al nostre cas, l’any 92 van destituir de manera fulminant un periodista
de TV3 i tot l’equip que feia el programa radiofònic L’orquestra de Catalunya Ràdio."
– La gent del carrer veu la problemàtica de la tortura com una cosa aliena?
– "No només passa amb la tortura… La gent no vol “complicar-se la vida” i es construeix un mur d’ignorància interessada per tal que la consciència no els intranquil·litzi."
– A l’Estat espanyol hi ha prou garanties judicials per als detinguts?
– "No. Si algú en té cap dubte –sempre hi ha algun marcià–, només cal que llegeixi les recomanacions i els informes d’organismes internacionals creats pels mateixos estats per vetllar per aquestes qüestions."
– I pel que fa als polítics, quina valoració en fa en relació amb aquesta matèria?
– "Els polítics –hi ha alguna excepció– en són els responsables més conscients. Són els que creen els espais opacs abans esmentats, són els que fabriquen els veritables instruments de tortura: les lleis especials i els cossos per a la repressió. Però no en sortiran indemnes: que recordin la revisió recent de França amb Algèria. La història no perdona."
– Què es pot fer per lluitar contra els torturadors?
– "Molt fàcil: no alimentar-los ideològicament, no indultar-los, no condecorar-los. I, òbviament, perseguir-los jurídicament. Just el contrari del que es fa a l’Estat espanyol. Aquí persegueixen qui denuncia tortures. És un escàndol descomunal veure com es passegen pels mitjans de comunicació i són aplaudits personatges com Felipe González, que justifiquen grups criminals com els GAL, que van torturar persones fins a la mort."
– Com pot afectar la tortura la vida d’una persona?
– "La tortura afecta l’ànima, la destrossa. Si la persona torturada sobreviu, potser pot tornar a aixecar el cap, fins i tot amb més força, però alguna cosa es trenca definitivament. Ser objecte de la més extrema crueltat no crec que es pugui oblidar mai. No en va, tothom que és brutalment torturat implora una mort ràpida. Vaig passar dos anys i un dia a la presó (en quatre presons) i no m’ha traumatitzat. En canvi, aquell grapat de dies, aquelles hores, hores infinites i difícilment descriptibles, em re visiten encara diàriament, i ja fa tretze anys."

3.-SEBASTIÀ SALELLAS. Advocat del col·lectiu de demandants del 92
"L’Estat deixa al calaix el deure de garantir la dignitat del detingut"
– Què ha de fer un ciutadà que ha estat torturat en una detenció?
– "Ha de ser visitat immediatament per un metge, que li ha de fer una revisió a fons per determinar les lesions físiques (amb radiografies, TAC…). És millor que sigui un metge de medicina interna. Cal fer fotografies dels hematomes, erosions… També ha de valorar amb un advocat de confiança quan ha de presentar la denúncia al jutjat. Caldrà
també una diagnosi del psicòleg clínic per determinar l’abast del xoc posttraumàtic de les tortures. Si està pres, ha de fer-hi intervenir la família perquè presenti la denúncia i faci valorar el cas per metges dels serveis penitenciaris i, si cal, per metges externs."
– De tota manera, la majoria de denúncies per tortures s’acaben arxivant, no?
– "El problema és de prova dels fets de la tortura i també dels autors o torturadors. Els metges forenses i de la policia que visiten els detinguts, especialment en el marc de les lleis antiterroristes, no tenen definit un protocol que concreti la normo praxi mèdica en aquests casos, i els reconeixements mèdics que es fan no preveuen el vessant psicològic, ni la tortura blanca (que no deixa rastre). Aparentment, és fàcil deduir que la bossa al cap, els taps a les orelles i les benes als ulls són tortures, però fan impossible la identificació de l’autor. A més, els jutges no tenen en compte la situació policial prèvia a la declaració. D’aquí, que cadascú tregui les conclusions de per què s’arxiven les denúncies."
– La legislació de l’Estat espanyol protegeix més els torturadors que els torturats?
– "L’Estat espanyol, i qualsevol estat, deixa al calaix el seu deure de garantir la dignitat de la persona detinguda. Des d’aquesta perspectiva, el detingut perd la condició de persona
i és tractat com una bèstia enemiga. Això, que per al ciutadà del carrer és increïble, quan estem en el marc de l’anomenat terrorisme es converteix en una cobertura del torturador i en una des protecció del torturat, que no té cap eina legal de defensa."
– El va sorprendre la resolució del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg?
– "No esperava una resolució tan clara sobre les tortures dels fets del 92, que esquitxa el senyor Garzón i tot el sistema de garanties als detinguts a l’Estat. Llàstima que la premsa, els col·legis d’advocats i les facultats de dret no hagin fet cas d’aquesta sentència."
– El rerefons de la pràctica de la tortura a l’Estat Espanyol és polític?
– "S’ha demostrat en el cas Laza-Zabala i en el nostre el rerefons polític d’un Estat obsessionat a amagar com sigui la realitat nacional d’un poble. La garzonada del 92 neix per trencar la dinàmica independentista de Catalunya davant el món durant els Jocs."
– Quin sentit té l’existència de l’Audiència Nacional?
– "Ara, amb les preteses reformes del model d’Estat, ha de desaparèixer. És la perversió de la justícia per culpa de les pressions a què està sotmesa políticament."
– Il·legalitzacions de partits, legislació antiterrorista… és prou independent la justícia espanyola del poder polític?
– "No."

Tags: Baltasar Garzón, Independència, Justícia, POLÍTICA

Aquest matí escoltava al Miquel Roca i Junyent en una entrevista a Catalunya Ràdio. Fa de bon escoltar aquest home perquè és intel·ligent, diu coses interessants i –el que és més important- diu coses de sentit comú.

Ja al final de l’entrevista ha dit una cosa que considero fonamental en tots els ordres de la vida i, per tant, també pel moment polític i econòmic que estem vivint. Ha dit:

“VOLER NO ÉS PODER. PERÒ ÉS IMPOSSIBLE ACONSEGUIR UNA COSA SENSE VOLER-LA. PER TANT, EL MES IMPORTANT ÉS VOLER. QUE DESPRÉS HO ACONSEGUIM O NO, NO HO SABEM. PERÒ CAL PREDICAR LA CONFIANÇA, ENCARA QUE SIGUI DIFÍCIL PREDICAR-LA EN MOMENTS COM AQUESTS”

Per tant, aquí jo hi trobo una distinció molt intel·ligent a la famosa frase ”Voler és poder". Perquè, en realitat no és així, ja que moltes vegades no podem aconseguir una meta per més voluntat que hi posem. Però sí que podem afirmar que, quan hi ha voluntat per fer alguna cosa, generalment es troba la manera. Per tant, penso que és més veritat el “poder és voler” que no pas “el voler és poder”. Dit en altres paraules: El voler té sempre un gran poder de transformació. L’èxit en una empresa neix de dins cap a fora i no pas de fora cap a dins. En altres paraules, les coses externes només són un reflex de les internes.

Per això m’ha agradat el que ha dit i com ho ha dit. Els de fora tenen molta culpa del que ens està passant a Catalunya. Això és cert i no ho pot negar ningú. I si encara hi ha algú que s’atreveix a fer-ho es un solemne cretí. Però també és veritat que nosaltres tenim molta culpa en el que ens passa i en la forma que tenim de buscar solucions. En una paraula: ens falta unitat d’acció. Cada dia tenim més elevat i es fa més patent el sentiment de revolta contra la injustícia que se’ns fa als catalans (dia a dia s’hi suma un exemple més i el vas es va omplint de gota en gota), però encara no hem sabut buscar el camí que ens porti a la solució, justament perquè no comprenem prou bé la força de la unitat. Tant de bo ens arribi aviat. Llavors sí que podrem plantar cara i llavors sí que ens en sortirem

Tags: POLÍTICA, PSICOLOGIA

Aquestes paraules del títol d’aquest apunt són del malaguanyat bisbe Antoni Deig i podríem dir que copsen perfectament el seu tarannà. Amb aquestes paraules tan sàvies vull retre-li un altre cop el meu homenatge com a patriota, home d’església i home savi. Ser bisbe és ser germà, ser pare, ser pastor, però també és saber manar. Saber fer tot això no és fàcil i ho saben prou bé els pares i les mares, els germans, els governants i tots els que tenen una responsabilitat important, sigui dins de l’església o fora.

Però saber manar bé és importantíssim. Aquestes paraules del bisbe Deig servirien perfectament a tothom que tingui una responsabilitat i haurien de tenir-les escrites a la paret del seu despatx tots els que manen. Per manar s’ha de fer coses (sobretot les més convenients per la gent); s’ha de fer fer coses, o sigui, s’ha de delegar a persones que puguin col·laborar. I la que potser és més important i que no es té mai en compte: s’ha de deixar fer a la gent perquè hi ha molta gent amb iniciativa i que en sap infinitament més que els mateixos que manen. Cal no posar massa impediments (els estrictament necessaris) i deixar que la gent tingui iniciativa.

A la dècada del 50 es va publicar a Itàlia un simpàtic llibre de Giovanni Guareschi titulat "El petit món de don Camilo", que relatava les peripècies polítiques locals centrades en els enfrontaments cordials entre el rector Don Camilo i Peppone, el mecànic i alcalde comunista del poblet. En un dels episodis i davant una notícia d’importància, aquest últim convoca els seus camarades a la plaça i des d’ella crida, mirant al balcó de la municipalitat: "Que surti l’alcalde, que surti l’alcalde!". Fins que el seu fidel lloctinent – li xiuxiueja a cau d’orella: "Peppone, l’alcalde ets tu …"

Hi han autoritats que encara no s’han adonat que manen i que tenen a les seves mans el poder fer coses. N’hi han d’altres que s’adonen –ara que ja no són al govern- que van ser autoritats i van poder fer coses i no les van fer. I ara exigeixen que les facin els que han vingut darrere seu. Fa riure, certament, exigir que es facin coses en un moment de crisi brutal, quan aquestes mateixes coses no es van voler fer en temps de bonança econòmica. Deia que fa riure per no dir que fa plorar. Les autoritats han de saber que tenen el poder de fer coses i, per tant, l’obligació de fer-les. però els demés tenim l’obligació també d’ajudar-los a fer-les i facilitar-los una mica les coses.

Catalunya està passant un moment molt delicat i em dóna la sensació que si no ajudem tots a posar-hi el coll no ens en sortirem. Quan dic tots, vull dir: partits polítics, sindicats i la societat civil en general, representada pels empresaris que han tingut la sort de que encara els vagin bé les coses. Justament en èpoques de crisi com aquesta, mentre uns s’ofeguen n’hi ha d’altres que no només no sobreviuen, sinó que poden aprofitar l’ocasió per fer calers llargs. Són aquests darrers els que en aquest moment haurien d’ajudar més.

I en quant als partits polítics, el qui governa a Madrid en majoria és el PP.  Jo em pregunto: per què no facilita una mica les coses a Catalunya, que està mirant de fer els deures amb grans sacrificis? Just estan fent tot el contrari i segueixen anant en la mateixa línia de sempre: treure competències, ser més exigents amb nosaltres que en ningú més, treure’ns poder i enfonsar-nos del tot per tal de poder dir després que ens rescaten… Una autèntica vergonya! No hi ha excuses per l’error en un moment tan delicat -ni per part de Madrid ni per part de Catalunya- perquè els que pagaran els plats trencats seran els més pobres de tots els ciutadans (que són els que els paguen quasi sempre). No n’hi pot haver marge d’error en aquest moment on sembla que es dóna la “tempesta perfecta”, com no hi pot haver excusa al fet que els principals responsables de la gestió es facin els distrets i mirin la situació com Peppone mirava al balcó de l’alcaldia.

L’autoritat s’ha d’exercir sense por i sense complexos. Ja hem patit massa temps el deixament de les responsabilitats que van fer els governs dels tripartits que, l’un per l’altre, ni feien ni feien fer ni deixaven fer. Jo no seré qui defensi aferrissadament i absoluta el govern de CiU perquè trobo que encara és massa tebi en moltes qüestions fonamentals per al nostre país. Però, si us plau, ajudem-lo una mica, sobretot a l’hora de plantar cara als escurabutxaques de Madrid! A fi de comptes, hi sortirem guanyat tots.

Tags: Bisbe Deig, Església, Partits polítics, POLÍTICA

Avui m’ha vingut de gust copiar un discurs. Un discurs una mica llarg, pronunciat fa 40 anys per Cantinflas -suposadament davant l’Organització de Nacions Unides- en una pel·lícula en la qual feia el paper d’ambaixador.

El discurs té quaranta anys però podria repetir-se quasi al peu de la lletra en qualsevol fòrum polític amb absoluta i vigent actualitat.

Discurs de Sa Excel·lència l’Ambaixador, davant de l’ Assemblea Internacional

"M’ha tocat ser l’últim orador, cosa que m’alegra molt perquè, com qui diu, així els agafo cansats.
No obstant això, sé que tot i la insignificança del meu país que no té poder militar, ni polític, ni econòmic ni de bon tros atòmic, tots vostès esperen amb interès les meves paraules ja que del meu vot depèn el triomf dels Verds o dels Vermells.
Senyors Representants:
Estem passant un moment crucial en què la humanitat s’enfronta a la mateixa humanitat.
Estem vivint un moment històric en què l’home científicament i intel · lectual és un gegant, però moralment és un pigmeu. L’opinió mundial està tan profundament dividida en dos bàndols aparentment irreconciliables, que s’ha donat el singular cas que la diferència és només d’un vot. El vot d’un país feble i petit que pot fer que la balança es decanti d’un costat o d’un altre.
Estem, com qui diu, davant d’una gran bàscula: un platet ocupat pels Verds i un altre platet ocupat pels Vermells. I ara arribo jo, que sóc de pes ploma, com qui diu, i segons on jo em col · loqui, d’aquest costat es decantarà la balança.
¡Facin-me el favor! …
¿No creuen vostès que és molta responsabilitat per a un sol ciutadà? No considero just que la meitat de la humanitat, sigui la que sigui, quedi condemnada a viure sota un règim polític i econòmic que no és del seu gust, només perquè un frívol ambaixador hagi votat, o l’hagin fet votar, en un sentit o en un altre.
Qui els parla, el seu amic … jo … no votaré per cap dels dos bàndols
(Veus de protesta).
I jo no votaré per cap dels dos bàndols a causa de tres raons:
Primera, perquè, repeteixo que no seria just que només el vot d’un representant, que potser està malalt del fetge, decidís el destí de cent nacions;
Segona, estic convençut que els procediments, repeteixo, recalco, els procediments dels Vermells són desastrosos (veus de protesta de part dels Vermells), i
Tercera! … perquè els procediments dels Verds tampoc són d’allò més bondadosos que diguem.
(Ara protesten els Verds)
I si no callen ja jo no segueixo, i es quedaran amb la curiositat de saber el que hauria dit.
Insisteixo que parlo de procediments i no d’idees ni de doctrines. Per a mi totes les idees són respectables encara que siguin "ideetes" o "ideasses", encara que no estigui d’acord amb elles.
El que pensi aquest senyor, o aquest altre senyor, o aquest senyor (assenyala), o aquest d’allà de bigoti que no pensa res perquè ja se’ns ha adormit, això no impedeix que tots nosaltres siguem molt bons amics.
Tots creiem que la nostra manera de ser, la nostra manera de viure, la nostra manera de pensar i fins al nostre mode de caminar són els millors; i tractem d’imposar el nostre vestit als altres i si no ho accepten diem que són uns tals i uns quals i al cap d’una estona anem a mata-degolla.
Vostès creuen que això està bé?
Tan fàcil que seria l’existència si respectéssim la manera de viure de cadascú. Fa cent anys ja ho va dir una de les figures més humils però més grans del nostre continent:
"El respecte al dret aliè és la pau".
(Aplaudiments)
Així m’agrada … no que m’aplaudeixin, però sí que reconeguin la sinceritat de les meves paraules.
Jo estic d’acord amb tot el que va dir el representant de Salchichonia amb humilitat, amb humilitat de paletes no agremiats hem de lluitar per enderrocar la barrera que ens separa, la barrera de la incomprensió, la de la mútua desconfiança , la de l’odi, el dia que ho aconseguim podem dir que hem volat la barrera.
Però no la barrera de les idees, això no!, Mai!, El dia que pensem igual i actuem igual deixarem de ser homes per convertir-nos en màquines, en autòmats.
Aquest és el greu error dels Vermells, el voler imposar per la força les seves idees i el seu sistema polític i econòmic, parlen de llibertats humanes, però jo els pregunto:
Existeixen aquestes llibertats als seus propis països?
Diuen defensar els Drets del Proletariat però els seus propis obrers no tenen ni el dret elemental de la vaga, parlen de la cultura universal a l’abast de les masses però empresonen als seus escriptors perquè s’atreveixen a dir la veritat, parlen de la lliure determinació dels pobles i no obstant això fa anys que oprimeixen una sèrie de nacions sense permetre’ls que es donin la forma de govern que més els convingui.
Com podem votar per un sistema que parla de dignitat i acte
seguit atropella el més sagrat de la dignitat humana que és la llibertat de consciència eliminant o pretenent eliminar Déu per decret?
No, senyors representants, jo no puc estar amb els Vermells, o millor dit amb la seva manera d’actuar; respecte la seva manera de pensar, ja s’ho faran, però no puc donar el meu vot perquè el seu sistema s’implanti per la força en tots els països de la terra.
(Veus de protesta)
¡Qui vulgui ser Vermell que ho sigui, però que no pretengui tenyir als altres!
(Els Vermells s’aixequen per sortir de l’Assemblea).
Un moment joves!. Però per què són tan sensibles? Però si no aguanten res, no, però si no he acabat, seguin, seguin…
Ja sé que és costum de vostès abandonar aquestes reunions quan senten alguna cosa que no és del seu grat; però no he acabat, prenguin seient, no tinguin pressa … encara he de dir alguna cosa dels Verds,
¿No els agradaria escoltar-ho?
Seguim (va i pren aigua i fa gàrgares, però s’adona que és Vodka).
I ara, els meus estimats col·legues Verds, vostès què van dir?:
"Ja votarà per nosaltres", no?, Doncs no, joves, i no votaré per vostès perquè vostès també tenen molta culpa del que passa al món, vostès també són mig superbs, com que si el món fossin vostès i els altres tinguessin una importància molt relativa, i encara que parlen de pau, de democràcia i de coses molt boniques, de vegades també pretenen imposar la seva voluntat per la força, per la força dels diners.
Jo estic d’acord amb vostès en què hem de lluitar pel bé col · lectiu i individual, a combatre la misèria i resoldre els tremends problemes de l’habitatge, del vestit i del suport. Però en el que no estic d’acord amb vostès és amb la forma que vostès pretenen resoldre aquests problemes, vostès també han sucumbit davant el materialisme, s’han oblidat dels més bells valors de l’esperit pensant només en el negoci, a poc a poc s’han anat convertint en els creditors de la humanitat i per això la humanitat els veu amb desconfiança.
El dia de la inauguració de l’Assemblea, el senyor ambaixador de Lobaronia va dir que el remei per a tots els nostres mals estava a tenir automòbils, refrigeradors, aparells de televisió… i jo em pregunto:
¿Per què volem automòbils si encara caminem descalços?, Per a què volem refrigeradors si no tenim aliments per ficar dins?, Per a què volem tancs i armaments si no tenim suficients escoles per als nostres fills?
(Aplaudiments).
Hem de pugnar perquè l’home pensi en la pau, però no solament impulsat pel seu instint de conservació, sinó fonamentalment pel deure que té de superar-se i de fer del món un estatge de pau i de tranquil·litat cada vegada més digna de l’espècie humana i dels seus alts destins.
Però aquesta aspiració no serà possible si no hi ha abundància per a tots, benestar comú, felicitat col · lectiva i justícia social.
És veritat que està en mans de vostès, dels països poderosos de la terra, Verds i Vermells!, el ajudar-nos a nosaltres els febles, però no amb obsequis ni amb préstecs, ni amb aliances militars.
Ajudin-nos pagant un preu més just, més equitatiu per les nostres matèries primeres, ajudin-nos compartint amb nosaltres els seus notables avenços en la ciència, en la tècnica … però no per fabricar bombes sinó per acabar amb la fam i amb la misèria.
(Aplaudiments)
Ajudin-nos respectant els nostres costums, la nostra dignitat com a éssers humans i la nostra personalitat com a nacions per petits i febles que siguem; practiquin la tolerància i la veritable fraternitat que nosaltres sabrem correspondre, però deixin ja de tractar-nos com a simples peons d’escacs en el tauler de la política internacional.
Reconeguin-nos com el que som, no només com a clients o com a ratolins de laboratori, sinó com a éssers humans que sentim, que patim, que plorem.
Senyors representants, hi ha una altra raó més per la qual no puc donar el meu vot: fa exactament quatre hores que vaig presentar la meva renúncia com a ambaixador del meu país, espero em sigui acceptada.
Conseqüentment no els he parlat a vostès com Excel·lència sinó com un simple ciutadà, com un home lliure, com un home qualsevol però que, no obstant això, creu interpretar el màxim anhel de tots els homes de la terra, l’anhel de viure en pau, l’anhel de ser lliure, l’anhel delegar als nostres fills i als fills dels nostres fills un món millor en què regni la bona voluntat i la concòrdia.
I que fàcil seria, senyors, aconseguir aquest món millor en què tots els homes blancs, negres, grocs i mestissos, rics i pobres poguéssim viure com a germans.
Si no fóssim tan cecs, tan obcecats, tan orgullosos, si només regeixin les nostres vides per les sublims paraules, que fa dos mil anys, va dir aquell humil fuster de Galilea, senzill, descalç, sense frac ni condecoracions:
"Estimeu-vos … estimeu-vos els uns als altres", però desgraciadament vostès van entendre malament, van confondre els termes, i què és el que han fet?, què és el que fan?:
"Armeu-vos els uns contra els altres". …
He dit …".
 Mario Moreno (Cantinflas) 1966, Mèxic

Tags: Cantiflas, POLÍTICA

Joan Fuster (Serra d’Or, núm. 234-març 1979 en un article que titulava “Aprensions a propòsit del "pactisme" no es mostrava gens d’acord a que

els catalans siguem una gent tendencialment "pactista", o, en tot cas, més "pactista" que els pobles del costat. Ell "pactisme" es produeix en qualsevol lloc del món, quan no hi ha més remei. Els catalans no hem estat especialment "pactistes", si no fou per obligació: l’obligació del vençut, que espera no ser-ho del tot, és el "pacte".

…

Quan es pacta amb segons quines condicions la història és prou explícita i ja se sap qui guanya: hi guanya la "classe dominant", la d’ací i la d’allà, unànime, malgrat les aparents discrepàncies. No ha existit, entre nosaltres, cap "pacte" de la línia pactista que no s’hagi convertit en un mediocre “engañabobos”. Això ja era evident en l’època de don Francesc Cambó. Cambó fou un polític increïblement més espavilat que tota la fauna que suporta avui el Principat, i no parlem ja del País Valencià i de les Illes. Cambó pactava, pactà, i el sufragi universal se li girà d’esquena. Les modulacions del sufragi universal, conformades pels televisors, són, avui, un factor nou. Cambó ja és pura arqueologia. Però els "pactes" del "pactisme" tradicional, ¿on ens portaran?… Jo només voldria advertir, ara, que, en la història de la Catalunya estricta, i en la de tots els Països Catalans, cada "pacte" ha estat una claudicació, i que tot això del "pactisme" com a mecanisme polític és i serà una burla. "Pactar" és perdre: sempre. Malgrat els aparents avantatges provisionals.

En aquests moments que sembla que tot justeja molt (justeja l’economia, justegen els polítics, justeja l’ètica i la moral…) alguns poden pensar que és el moment d’un gran pacte que ens tregui a tots del forat. Potser sí. Però hem de saber que –com sempre- hi sortirem perdent.

Jo més aviat seria partidari de tensar la corda per veure si es trenca o per veure fins on arriben les possibilitats de que aguanti. Justament ara és quan s’hauria de pactar menys que mai. Que surtin al carrer bombers, funcionaris, mossos i tothom qui vulgui. D’on no n’hi ha no en raja i tothom sap que les arques estan escurades. Potser si els catalans deixem de cobrar a final de mes ens adonarem de tot el que no tenim, del que ens prenen i del que no tindrem mai si seguim pactant. No serveix més allò del “peix al cove” perquè ja no hi ha peix i el poc que hi ha es cuidaran bé de repartir-se’l els que encara en tenen una mica.

Per tant, és hora d’estirar la corda. Això sí: tots plegats i tots a la una. Alguns ja sabem que no s’hi afegiran i buscaran mil excuses. Però tant se val. Ara és el moment de plantar cara perquè l’adversari també se sent dèbil, per més majoria absoluta que tingui, i ells també necessitaran Déu i ajuda per treure el carro del pedregar. Tant de bo hi hagués una mica de lucidesa per part dels partits que volen una Catalunya gran.

Tags: POLÍTICA

En dies com el d’avui és quan és més convenient recordar la història o, si voleu, no oblidar-la.

Tornem enrere i situem-nos al dia 3 de Març de 1976, pocs mesos després de la mort de Franco. Al País Basc uns 6.000 treballadors van iniciar una vaga contra el decret de topalls salarials i en defensa de millors condicions de treball. Per tercera vegada havien convocat una vaga massiva. La policia va assaltar l’església en la qual es van reunir els manifestants per tal de fer una assemblea i va carregar contra els concentrats. Va desallotjar l’església amb pots de fum i en sortir va provocar una massacre: 5 morts per trets de bala. La policia sabia el que feia, volia actuar de manera “exemplar” perquè servís d’escarment a la resta de ciutats … i el ministre FRAGA es va felicitar perquè “la calle es mía”.

LLuis Llach aquella mateixa nit va escriure una cançó en record dels assassinats (per això parla de 3 morts, ja que els altres dos van morir els dies posteriors, a l’hospital). Una cançó que estremeix i que expressa tor el dolor i la ràbia que tota bona persona pot sentit en un moment com aquell.

La cançó és Campanades a Morts i el disc publicat per Lluís Llach va sortir el 1977. El 3 de març de 2006, Llach interpretà aquesta peça al pavelló Fernando Buesa Arena de Vitòria per commemorar el 30è aniversari d’aquests fets.

Avui especialment convé que recordem, tant els fets com el personatge causant de tanta sang. La transició espanyola s’ha fet tant malament que encara ara ningú ha estat jutjat per aquells crims.

CAMPANADES A MORT

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

I el poble es recull
quan el lament s’acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.

Campanades a morts
per les tres boques closes,
ai d’aquell trobador
que oblidés les tres notes!

Qui ha tallat tot l’alè
d’aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

II

Obriu-me el ventre
pel seu repòs,
dels meus jardins
porteu les millors flors.

Per aquests homes
caveu-me fons,
i en el meu cos
hi graveu el seu nom.

Que cap oratge
desvetllí el son
d’aquells que han mort
sense tenir el cap cot.

III

Disset anys només
i tu tan vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que del seu cos tenim record
i cada nit aprendrem a estimar-lo.

Disset anys només
i tu tan vell;
impotent per l’amor que ell tenia,
li has donat la mort per companya,
però no podràs, que per allò que ell va estimar,
el nostres cos sempre estarà en primavera.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

IV

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres,
i els homes anaren cap a elles.
Cadascú fou un mot
del victoriós poema.

“ALGUNS MOSSOS INDIGNES” i “UN POBLE INDIGNAT”. Heus aquí com resumiria jo aquesta vergonyosa pantomima de protesta que han fet una colla de nois amb poc pèl i poc cervell, que no n’han tingut prou amb el tema del castellà  sinó que ahir van reblar el clau en cantar el ‘Viva España’ a Artur Mas en un acte de protesta a Lloret de Mar.

Que quedi ben clar que dic que és un grup i que no són tots, ni tan sols la majoria. És un grup de gent que no sabria bé com qualificar-los. Si m’hi posés, segurament que aniria massa lluny i potser seria massa dur. Ho deixaré, doncs, sense qualificació i que cadascú l’hi doni la que vulgui. El que sí que puc afirmar és que alguns sindicats (en concret UGT i CCOO) em causen cada dia més nàusees…

Per sort, hi ha hagut resposta ciutadana, fet que em causa una certa esperança. Ara em sembla que hi hauria d’haver alguna resposta més de les autoritats i del mateix cos del Mossos d’ Esquadra. Fets com aquests són intolerables i no s’han de donar mai més si es vol que no s’acabi de perdre el prestigi que encara tenen.

Sí que dic ben alt i clar que jo no defensaré mai les seves reivindicacions si ho fan amb aquests termes i amb aquests mitjans. Si ells són tan insolidaris amb mi, que no esperin que jo sigui solidari amb ells. Perquè el català és la meva llengua, per si encara no se n’havien adonat…

Tags: Mossos d' Esquadra, POLÍTICA, Sindicats

Per si no ha quedat prou clar el títol, em refereixo als dos ex presidents del PP, Francisco Camps i Jaume Matas. Em sembla que estan justament al lloc que els toca i que han anat buscant amb tanta insistència. Tota una llarga carrera per arribar aquí!

La Ironia és una figura retòrica que consisteix a donar a entendre el contrari del que es diu. Per això la Ironia utilitza un to d’expressió sovint burlesc.  No sempre és fàcil entendre la ironia, sobretot si és ironia fina. En els moments que vivim no és fàcil parlar de política –i dels polítics- sense empipar-se i sense fer servir paraules gruixudes. Han fet tants desastres en aquests anys passats que n’hi hauria d’haver molts més dels que hi ha asseguts al banc dels acusats. Veiem que segueixen parlant com si res hagués passat i ara diuen tranquil.lament el contrari del que deien fa un parell de mesos.

Per això no sé massa com qualificar aquesta gent i tampoc tinc gaires ganes de parlar de política. De fet, sí que en tinc ganes , però no sé massa com fer-ho. Potser la manera millor de parlar de política seria fent servir la ironia. Però no és fàcil fer-ho bé. Se n’ha de saber. Normalment, els qui millor ho fan són els ninotaires quan publiquen aquests dies els acudits als diaris. Veure a tot un ex president Camps haver de donar la cara i haver d’escoltar certes gravacions és tot un gaudi. O bé un altre ex president -el senyor Matas- veient-se enredat en un assumptes econòmics molts foscos també és un altre gaudi.

El que no entenc massa és que, quan els veiem asseguts al banc dels acusats, no els veiem ni una sola llàgrima, ni un sol gest de penediment. Tot al contrari: segueixen amb el posat altiu de sempre, com si res hagués passat. El pobrets senten tant de dolor i penediment que les llàgrimes els ragen cara avall a raig fet! Per això seria bonic, per exemple, veure d’aquí un temps al senyor Camps estrenant un bon vestit a ratlles darrere d’unes reixes ben gruixudes. Que millor cosa que poder afegir un vestit més a la seva llarga col·lecció…

I una cosa pel senyor Rajoy: Encara no li he sentit dir que aquests dos senyors són coneguts seus i que tots dos són del PP. O és que ha perdut la memòria de repent i ara no el coneix?

Tags: Corrupció, Francisco Camps, Jaume Matas, Mariano Rajoy, POLÍTICA, PP

La llegenda dels Reis d’ Orient va néixer molt tard. Els anomenats Reis d’ Orient no sabem d’on eren, ni sabem quants i ni sabem qui eren. O sigui, que no en sabem gairebé res, però el cas és que la tradició ha fet fortuna i s’ha quedat per major glòria i alegria dels nens.Les coses que tenen una arrel poètica i que toca els sentiments sempre té èxit.

Però si no en sabem gaire res d’aquells reis, sí que en sabem –i molt- d’uns altres reis, els del Palau d’ Orient (conegut com a Palacio Real) de Madrid. Sabem que hi ha un rei, una reina, un hereu, dues princeses i un parell de gendres (un dels quals ha sortit molt barrut). Sabem que tot això no és només una llegenda que ha fet fortuna, sino que és una realitat ben comprovada que han fet “fortuna” de veritat (sobretot aquest gendre barrut que dèiem). Per fi, i després de molts anys d’opacitats de tota mena, hem sabut aproximadament què ens costa aquesta cosa passada de moda que en diem monarquia, o Casa Reial, o digueu-ne com vulgueu d’aquesta antigalla tant cara .

Per fi, ha sortit a la llum pública alguna cosa i hem sabut que tota aquesta broma ens costa més de 60 milions d’euros, sense comptar-hi les despeses de seguretat, cotxes oficials, xofers i guàrdia reial. Aquest és el cost anual aproximat que suposa la monarquia per als ciutadans de l’Estat espanyol. Un treball d’investigació del diari Público ha fet un càlcul aproximat de totes les despeses derivades de la Casa Reial, més enllà dels 8’43 milions d’euros que se’ls assigna directament.

A aquests 8’43 milions, caldria sumar-hi les despeses que el Govern espanyol paga per viatges oficials, salaris del personal de la Zarzuela i recepcions. Això pujaria a uns 25 milions d’euros, als quals caldria sumar-n’hi 34 més per al manteniment i conservació de palaus i jardins. Estaríem parlant, per tant, de 67 milions d’euros, sense comptar les despeses derivades de la seguretat, que van a càrrec dels ministeris d’Interior, Defensa i Hisenda.

Allò que ens explicaven de petits que els reis vivien en palaus i que vivien com a reis es veu que és veritat. Els d’aquí viuen habitualment al Palau de la Zarzuela però la residència oficial és el Palacio de Oriente, on s’hi fan actes d’Estat (recepció d’ambaixadors, sopars de gala amb centenars d’invitats, la pasqua militar i celebració de festes vàries). I també s’hi han de comptar algunes sortides esporàdiques a esquiar a Baquèira, fins de setmana de caceres, viatges oficials i no oficials, vacances al Palau de Marivent a Mallorca i altres distraccions que la majoria dels seus súbdits no es poden pagar.

Com diuen per aquells països d’Amèrica llatina -on no hi ha monarquies-: “El vivo vive del zonzo, y el zonzo de su trabajo”.  Es veu que aquí també!

Tags: Monarquia

Se n’ha anat Zapatero. Era un cadàver que ja feia pudor feia temps i ara tots miraran d’enterrar el cadàver com més aviat millor perquè ja fa massa pudor i fa nosa. Em refereixo als seus propis coreligionaris; els altres -aquests que acaben d’arribar- miraran de no enterrar-lo encara i l’utilitzaran una bona colla de dies. Els anirà bé per atribuir-li tots els mals…

Zapatero ha estat un mentider compulsiu a qui ningú creia ja ni una sola paraula perquè sistemàticament feia el contrari del que deia. Era una cosa i en representava una altra. Al principi era tan bon actor que ens va enganyar a molts amb aquell somriure beatífic que gastava. Poc a poc se li van anar veient els trucs com se li veuen a un mal mag i em sembla que ja ni s’esforçava en dissimular-ho. Ho sabem prou bé els catalans amb un munt de promeses incomplertes.

Ara començarem una nova època PP. Una època blava plena de gavines que sobrevolaran tot l’Estat espanyol. Tenen gana. Venen amb molta gana. Alerta, que les gavines afamades a vegades ataquen i piquen fort. Em temo que els catalans tornarem a rebre unes quantes picades un cop més, vistes les primeres impressions que ens ha deixat Rajoy en el seu discurs inaugural. Ens anirà dient que això ara no toca, que amb tanta crisi val més fer com els caragols: replegar-se i esperar millors temps. Ens ho dirà de forma més fina de com ho feia Zapatero i no serà capaç de negar de forma descarada les coses com ho feia el cadàver.

No hem d’oblidar que Rajoy és gallec i fa molts anys que exerceix com a tal. Recordeu allò del Prestige i de los “hilitos”? De moment no ens ha ensenyat les cartes perquè es veu que és un home a qui li agrada callar força i observar. Recordeu l’acudit aquell del gallec que estava pujat en una escala i ningú sabia si pujava o baixava? Doncs això mateix és Rajoy: un gallec en una escala que no sabem si puja o baixa, què farà o no farà, què dirà o callarà, que pensarà o deixarà de pensar…

De totes maneres tinc molt clara una cosa i segueixo tement que els millors temps no vindran pels catalans si no ens espavilem per nosaltres mateixos. De Madrid no ha vingut res de bo i encara en vindrà menys. Temps al temps!

Tags: POLÍTICA, Rajoy, Zapatero

Un amic em fa arribar un text molt interessant. És d’un llibre de Geografia de Catalunya de Francisco Flos i Calcat (any 1896). Com podreu veure, ja s’hi detalla l´espoliació fiscal de Catalunya.

Al pas que anem, d´aquí a un segle potser algú altre reenviarà als nostres compatriotes els greuges actuals de l´espoliació fiscal de sempre. Algun dia serem capaços de trencar aquest malefici?

Tags: Balances fiscals, ECONOMIA, Espoli, POLÍTICA

“Ens estan intentant aixecar la camisa”, ha afirmat contundentment el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, davant la confirmació que el govern de Zapatero no pagarà els 759 milions d’euros corresponents a la disposició addicional tercera de l’Estatut.

No, Conseller, no és un intent, és un fet i és un fet consumat. Un fet habitual i ja antic. És una aixecada de camisa més i en tota la regla. Ens l’han aixecat tantes vegades que ja sembla que ens hi hem acostumat i tot i ja ni tenim capacitat d’indignació. Sembla que ningú tingui res a dir… Ho heu sentit, senyors del PSC? Són els vostres de Madrid qui ho diuen i ens neguen el pa i la sal per poder sobreviure. Ni la viu-viu podrem fer aviat…

Que 759 milions no són res? Que no ens trauran el ventre de pena? Potser no, però a mi em van ensenyar que “A dones, sants i minyons, no els prometis si no els dons”. Potser podríem afegir-hi "”a catalans…” Perquè això ja no és només “falta de seriositat i de responsabilitat” i “una maniobra tan grollera que posarà en qüestió la credibilitat històrica d’aquest govern (espanyol). Això s’assembla més al “timo de la estampita” que a res més. “Si són capaços de fer aquestes grolleries que no hauran fet?”, ha dit el Conseller Mas-Colell. Tots ho sabem prou el que han fet, al llarg de la història i en aquests darrers anys. Jo encara no entenc com hi ha gent que se’n fien un pèl d’aquesta gent. Han baixat vots, però encara no entenc com no n’han baixat més!

Avui estava força indignat el Conseller i ha acabat dient que  “és un cas de barra”. És un cas de “barra”, és un ESPOLI en tota regla el que fa l’Estat espanyol amb Catalunya (i deixi-ho dir amb totes les lletres, ben alt i ben fort, senyora Presidenta del Parlament), és un robatori (et prenen el que és teu), és una befa, és una escopinada a la cara, és… Que cadascú ho qualifiqui com vulgui, però podríem trobar molts sinònims per dir el mateix.

El dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat puja a 16.434 milions d’euros.

El dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat gairebé no s’ha mogut en l’últim lustre. L’Executiu d’Artur Mas considera que aquest va ser del 8,4% del producte interior brut (PIB) el 2009, l’últim any amb dades disponibles, la qual cosa suposa un increment d’una dècima respecte al 2005. Aquesta proporció equival a 16.434.000 d’euros. Així ho ha anunciat aquesta tarda al Parlament el conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, que ha constatat que Catalunya té un "dèficit fiscal estructural" amb l’Estat d ‘"entre el 8% i el 8,5% del PIB català ". Mas-Colell ha considerat que, tot i el nou model de finançament autonòmic, "no s’ha produït cap canvi significatiu" entre 2005 i 2009 i ha jutjat que és situació no és "res raonable".

DIARI EL PAIS (26/10/11)

Tags: dèficit fiscal, ECONOMIA, POLÍTICA

Les dictadures –totes les dictadures- amaguen episodis tan foscos, tan terrorífics i tan dolorosos que, si els coneguéssim a fons, ens esgarrifaríem. Aquest dies estic llegint coses dels anys de dictadura a l’ Uruguai que van sortint a la llum poc a poc, com per exemple la troballa de les restes de Julio Castro –periodista, reconegut pedagog i fundador del Frente Amplio- en el pati del “Batallón de Infantería Paracaidista Nº 14”, que en aquells temps depenia del “Comando General del Ejército uruguayo”. Ara s’han identificat aquestes restes i s’ha revelat que el mestre Castro va ser mort d’un tret al cap.

Cassos que van acabar tràgicament -com aquest- en trobaríem un munt. Però us en vull explicar un, aparentment no tant terrible, però que dóna evidència del refinament com treballaven les Forces Armades. El cas l’explica en el seu blog FRONTERAd una senyora uruguaiana, que ara és periodista i viu a Àustria (Julieta Rudich) i que va viure en primera persona.

Explica que, gràcies a Facebook, ara s’han pogut trobar a Montevideo antics companys d’escola i una de les mestres que tenien en aquell temps –Elsa Quijano- a qui van suspendre del seu càrrec i a qui van impedir exercir la seva professió per voler ajudar amb aliments a uns nens de la seva escola que estan passant penúries perquè havien detingut els seus pares. I això no és tot. Per aquesta mateixa raó la docent és arrestada i tancada en un calabós subterrani en què uns encaputxats exerceixen tortures.

Tot això succeeix a l’Uruguai dels anys 70 i ara mestra i condeixebles es retroben, recorden i expliquen detalls del que els va tocar viure.

Aquesta periodista recorda que l’any 1973 la mestra Elsa va dir que havíem de ser especialment afectuosos amb dos nois de la nostra classe perquè estaven tristos des que els seus pares havien estat empresonats.

Explica la periodista que, estant reunits ara els condeixebles, el Manuel és qui més viu té en en la memòria el que va passar. Ell els parla de la irrupció de militars a l’escola, de les violacions de domicili, dels interrogatoris. I descriu en imatges l’expulsió dels mestres. Els veu travessant el pati de l’escola, anar cap a la sortida agafats de la mà i plorant, mentre els nens de sisè curs els envolten en rotllana i ploren també, demanant-los que no se’n vagin.

Ara, gràcies a aquest retrobament que els ha facilitat el Facebook i que ha culminat en reunions en viu a Montevideo, van acoblant trossos de memòria perduda. Entre els que van ser alumnes i els que van ser mestres van recuperant la seva història, compartint plors, rialles i silencis. Hi ha també un document, un testimoni nítid de la crueltat feta llei imperant.

Elsa Qujano, la mestra que fa més de 30 anys va organitzar entre l’alumnat la col·lecta per reunir aliments per als alumnes fills de presos, és qui li lliura una còpia del veredicte. Explica que li va donar el paper i li va dir: "publica’l". I així ho fa:

“se resuelve: 1) Dispónese la instrucción de un sumario a la señora Elsa Quijano de Acosta, maestra de la Escuela N⁰189, de 2do grado, “Benito Juárez”, de Montevideo, tendiente a clarificar los hechos relacionados a la donación de alimentos a un alumno, mediante colecta, estando los respectivos padres privados de la libertad desde hace tiempo, por participación en actividades subversivas. 2) Suspéndase en el ejercicio de su cargo, con privación de los medios sueldos correspondientes."

 
Em sembla que no hi ha molt a comentar, perquè aquest document es comenta i es condemna per si mateix. Reflecteix el grau de perversitat d’un règim que converteix en delicte l’acte de prestar ajuda a un nen desvalgut. Només per ser fill de persones no grates al Govern. A un Govern dictatorial.

Elsa, docent apreciada i estimada per tots, no va poder tornar a exercir fins que es va restablir la democràcia. I fins i tot llavors va ser tractada de forma indigna. No li van reconèixer la trajectòria d’excel · lent docent que havia recorregut abans de la dictadura. Va haver de tornar a començar com si fos principiant en el seu ofici, amb un sou com si partís de zero.

I el que va ser pitjor, potser, és que en els primers anys de democràcia es va imposar una amnèsia general.  No és el mateix que t’ exigeixin que oblidis, a que oblidis sense voler, perquè la teva pròpia memòria – sense demanar-te permís – et fa buits per evitar el dolor. Una cosa així ens va explicar Juan Pablo Gil. L’alumne a qui Elsa dedicava la col·lecta d’aliments va voler esborrar del seu passat els anys d’escola. Ara els recupera, els comenta i des de Suècia escriu a la periodista: "Pots explicar la meva història. És la història de tots ".

Tags: Dictadura

En dibuixant CORTÉS, sempre tant sensible amb l’actualitat i sempre tan compromès amb els més febles i més petits (els que no tenen veu) de tots els àmbits de la societat, una vegada més encerta amb l’acudit que publica avui al seu blog EL HERMANO CORTES, que us convido a visitar.

Com ell, ens podríem preguntar qui ha guanyat en aquestes eleccions i, sobretot, ens podríem preguntar qui ha perdut o qui hi perdrà. Perquè, tal com estan les coses, ja no sé si el problema i la solució és entre les polítiques de dretes i esquerres. Massa vegades hem comprovat que són força semblants i que les sensibilitats que tenen uns partits i altres són, per desgràcia, força semblants.

I dic “per desgràcia” perquè qui mana a hores d’ara són els mercats i el seu immens i salvatge poder. Són ells qui guanyen sempre i són els més pobres (en tots els sentits de la paraula) qui perden. Per això el pobre de l’acudit és tan escèptic i, de fet, tan li fa qui hagi guanyat perquè ell perd sempre i amb tots.

La guanyadora de qualsevol dels comicis que es facin hauria de ser sempre ser la democràcia, responsable de buscar aquelles persones que sàpiguen portar la societat sencera (sense que ningú es pugui sentir exclòs) cap a millores personals i socials i lluitar contra la pobresa, les desigualtats i la misèria dels que d’alguna manera la vida els ha exclòs. Econòmicament parlant, aquests són molts i cada dia són més; alguns potser amb culpa, però molts altres sense cap mena de culpa, sinó simplement fruit de circumstàncies personals nefastes.

Però no hi ha només els exclosos per les tamborinades de l’economia. Hi ha també els exclosos polítics, les minories que no poden fer sentir les seves veus. També aquests es poden sentir exclosos i, en realitat ho són. La democràcia autèntica és poder exercir tots els drets que hom té pel fet de ser persona. I un d’aquests drets és el de l’autodeterminació, cosa que els hauríem de recordar sovint als nostres governants, siguin del color que siguin.

Tags: Eleccions, Partits polítics, POLÍTICA, SOCIETAT

Avui pensava que ZP –pobret- es mereix un bon epitafi ara que ha arribat al final del camí. No s’ha mort del tot, encara. Però ja li queden pocs dies de vida política, per més que faci les darreres espernegades i es mogui amb els estertors de la mort política imminent.

ZP es mereix un bon epitafi, pobret. Però pensant-ho bé, no sé si l’epitafi hauria de ser només pel que se’n va i no podria ser també pel que arriba, pobret.

Perquè al gallec li esperen sensacions fortes, sobresalts intensos i cigars fumats entre corredisses. Ell s’ho ha buscat!

Però seré bona persona i avui els desitjaré el millor: al primer, que se’n vagi ben lluny i no li vegem el pèl mai més. I a l’altre que miri de no ser massa mala persona amb nosaltres, pobrets indis de la reserva catalana.

I parlant d’indis i d’epitafis, n’he llegit un de molt bonic que ens ajudarà a començar la setmana de forma poètica, que sempre va bé.

Epitafi per aquell que ha arribat

No vagis a la meva tomba i no ploris

perquè no hi sóc.

Jo no dormo.

Sóc mil vents que bufen,

la brillantor d’un diamant a la neu,

la llum del sol damunt del gra madur,

la suau pluja de l’estiu.

En el silenci delicat de la matinada

sóc un ocell que vola ràpid.

No vagis a la meva tomba i no ploris,

no hi sóc,

jo no he mort.

Indi americà anònim.

Tags: Poesia, POLÍTICA

A fora plou i fa molta mandra sortir de casa. Però diuen que cal anar a votar. Cal anar a votar?

—————————————————————-

Aquest senyor es tenyeix els cabells. Volien tenyir-li la barba? Em sembla que no han encertat massa ni el lloc ni el color.

—————————————————————–

Aquest senyor està indignat o està mort? No sé per què, però em temo molt que no votarà…

—————————————————————–

Un cel tan gris com aquestes pancartes. És preludi del que ens espera?

—————————————————————-

Tags: Eleccions, Humor, POLÍTICA

Dia de reflexió abans de votar. Dia de reflexió per uns i altres. Vull dir que és dia de reflexió pels que han de votar, però també dia de reflexió pels que han de ser votats. De fet, els que hem d’anar a votar ja ho tenim tot força reflexionat, força decidit i no crec que aquests dies de campanya hagin servit per gran cosa. Potser ara és el moment adequat perquè reflexionin els polítics. Que reflexionin què han fet malament, què podien haver fet millor i què pensen fer per treure del pou el ruc que s’està ofegant.

Nosaltres ja fa temps que ho tenim tot força reflexionat. Nosaltres ja sabem què han fet malament, que podien haver fet millor i el què no han sabut o volgut fer. Sobretot ho saben aquells que s’han quedat sense feina, que ho estan passat més malament que mai i que potser han estat estafats pels bancs. Tots veníem venir aquest situació tan catastròfica menys ells. Sembla mentida que els polítics tinguin tants assessors i cap d’ells hagi estat capaç d’avisar que venia un tsunami i que tot se n’anava a fe punyetes!

Algú se n’anirà caminant -capcot i poc a poc- cap a l’oblit i cap al menyspreu de milers de ciutadans, tot pensat el malament que ho ha fet i potser en un moment de lucidesa adonant-se dels sofriments que hauria pogut evitar. Potser, com a molt, el recordaran com un dels pitjors presidents.

Algú altre arribarà delitós de poder i no sé si tan delitós de fer les coses ben fetes. Em temo que aquest dia de reflexió deu ser un dia força amarg pels polítics perquè, amb el silenci, s’han d’adonar per força de totes les seves limitacions, que cada dia són més. Els seus assessors, els seus familiars, la cort que els envolta constantment continuarà mentint-los i dient-los que són els millors i que ho han fet molt bé. Però ells es miraran per dins i sabran que no, que no ho han fet prou bé. Però continuaran somrient per fora i plorant per dins. Els uns pel que han fet i els altres per l’infern que els espera.

Dia de reflexió? Sí. Per a tots. Però potser més per a ells que per a nosaltres…

Tags: POLÍTICA

“Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando” ens explicaven a l’escola de petits. Qui manava llavors? Qui portava els pantalons? Qui tenia el poder? Qui era més que l’altre? Segons ens explicaven a l’escola, tots dos eren iguals. Serien igual de dolents, dic jo…

Rubalcaba i Rajoy. Rajoy i Rubalcaba. “Tanto monta, monta tanto”. Equivalents, semblants (per no dir iguals) en tantes i tantes coses que no val la pena escarrassar-s’hi gaire en esbrinar qui ho faria millor. Els dos ho farien igual de malament pel que fa referència a nosaltres. Els dos serien malèfics per Catalunya. El PSOE ja ho ha demostrat a bastament. I el PP, també (recordeu un tal Aznar?). Ara, amb una majoria absoluta, que ja llepen i de la que ja senten la flaire i ja els comença a caure la baba, serà terrorífic per nosaltres.

I és que el problema no és d’ideologia. El problema és que tots dos són anticatalans, com es demostra dia a dia. Heu escoltat el que ha passat al Parlament Europeu quan Tremosa parlava en anglès enlloc de castellà? Doncs, això. Xiulaven els del PSOE, com devia xiular Vidal Quadras… Els dos són dolents. Nefastos. O si no, ja ho veureu!

Seria el mateix tenir de president a Rajoy que a Rubalcaba, per més que la campanya que fa el PSC aquí digui que no és pas el mateix. Demostri-m’ho Sra Chacón, senyora (encara) ministra de “los gloriosos ejércitos españoles” . Que n’ l’heu vist exercir de catalana ni un sol minut?. Ni un sol gest. Res. Per quin motiu han de ser diferents Rubalcaba i Rajoy?

I qui manarà a partir d’ara? Europa, la Sra Merkel, Sarkozy, els mercats, els bancs… els de sempre. Ni Rajoy ni ningú podrà fer gran cosa per aquests verals, sino seguir els dictats d’allà. Que, per altra banda, potser ens anirà prou bé a fi de comptes. Potser com més Europa, menys Espanya i, per tant, més Catalunya. Ja ho veurem. Tot està per fer i per veure en aquestes hores convulses. Les coses canvien d’un dia per l’altre i em sembla que ningú sap ben bé per on aniran. Però alguna cosa haurà de canviar en aquesta Europa convertida en guirigall

En realitat el diumenge jo votaré sense massa convicció de que algú pugui arreglar les coses, sabent que és igual qui guanyi perquè les coses no aniran pas millor a partir de dilluns. En realitat ja sé que no aniran bé per un bon temps i no tinc pas confiança que ningú d’ells ho arregli perquè els veig incapaços a tots plegats.

I els partits catalanistes? Molt bé, gràcies.

Tags: POLÍTICA

Josep Armengou i Feliu  (Berga1910-Berga1976) és prou conegut de tots. I si no ho és, ho hauria de ser per tot el que va ser, va escriure i va representar en un temps durs de dictadura. La seva obra més important –i potser més coneguda-és Justificació de Catalunya.

La seva obra s’ha anat publicant, però falta alguna cosa encara. Mn Climent Forner, en un article publicat al FULL DIOCESÀ de Solsona d’ahir, se’n queixa i a mi em sembla que amb raó. M’ha semblat interessant reproduir-lo. Massa vegades passen coses semblants i deixem en l’oblit persones o escrits que són fonamentals per un país. Us deixo el text de Mn. Climent Forner.

No enterrem Mn. Armengou!|Climent Forner. ……………………….

Aquest article m’hauria estimat més no haver-lo d’escriure, però m’hi veig obligat per diversos motius, no pas, encara que també, perquè el mes de novembre ens convidi com sempre a recordar els nostres difunts; ho faig, més que res, per les lamentables circumstàncies del cas, prou i massa esbombades darrerament pels mitjans de comunicació. Em refereixo a la no publicada encara, després de tants anys, Crònica menuda de la ciutat de Berga, l’únic original inèdit que resta del «capellà de Berga,» prou conegut d’altra banda per la més excelsa de les seves obres, Justificació de Catalunya. Són quatre grosses llibre- tes manuscrites (unes 1.500 pàgines en total), guar- dades en l’actualitat a l’Arxiu Comarcal del Berguedà, que donen fe de la vida quotidiana berguedana dels anys 1948-1975, en ple règim franquista (els redactors del llibre Prosa escollida (Armengou, Tuyet, Ballarín, 1990), gràcies al seu germà Joan, en vam poder extreure un dia l’apartat Petit diari de guerra (29-XII-1936 – 6-V-1939), que el mateix mossèn va afegir-hi més tard salvant-lo de l’oblit).

Mn. Josep Armengou i Feliu va néixer a la ciutat de la Patum el da 18 d’octubre de 1910 i va morir-hi el 21 de gener de 1976; posteriorment fou sebollit al Panteó de Berguedans Il·lustres. L’any passat, arran del centenari del seu decés, tothom esperava que veuria la llum, per fi, l’obra esmentada, i sens dubte que hauria estat la millor manera de celebrar-lo en honor d’ell i en bé nostre. Però no sols no va ser així, sinó que tots els dimonis haguts i per haver sem- bla que s’hi hagin posat en contra fent impossible l’acord entre els principals responsables del destret: els familiars hereus del difunt, l’Ajuntament de Berga i el qui sigui (que no ho sé). Mentrestant: s’ha perdut una subvenció força quantiosa de la Generalitat de Catalunya; s’han demanat dos o tres pròlegs; s’ha connectat amb diverses editorials… Ai, Senyor! Quin pecat i quina vergonya! Ep, sols Déu sap qui en té la culpa! Moralment el susdit dietari no és de ningú, només de Mn. Armengou i de la Ciutat de Berga, a la qual el destinà. Hom, com en un conte malabàric, fóra capaç de caure en aquesta temptació: «Bons amics, deixeu-m’ho a les meves mans. Tindré cura de tot (transcripció del text, disquet, impremta, difusió) i no en cobraré ni cinc; al contrari, si cal, pobre de mi, hi posaré diners de la meva butxaca. En cas d’obtenir beneficis (que se n’obtindran, no en dubto, oi més després del gran escàndol mediàtic que s’ha produït), seran destinats a causes benèfiques i a la promoció del capellà escriptor. Jo ja m’acontento amb el bon servei fet a la també per mi molt estimada Ciutat i amb no haver deixat enterrar del tot Mn. Armengou; al revés, haver-lo ressuscitat d’entre els morts in aeternum. Amén.» Berguedans, em perdoneu?

Tags: Josep Armengou i Feliu

Aquests dies escoltem una i altra vegada les mateixes consignes, els mateixos retrets, els mateixos anuncis, les mateixes promeses en boca d’uns personatges que la majoria de les vagades ni creiem (perquè han perdut credibilitat) ni escoltem (s’han tornat força avorrits).

Però tots sabem que la repetició és una tècnica gairebé molt antiga i prou eficaç com per fer-la servir en campanya electoral. Tots hem escoltat allò que afirma que “una mentida repetida cent vegades arriba a convertir-se en veritat”. I s’ha comprovat que és veritat -encara que sembli inversemblant- i per això els polítics, els mitjans de comunicació i la publicitat fan servir molt la repetició com una forma per persuadir a les masses. Ens podem preguntar, però, si és realment la repetició una tècnica persuasiva. El professor Begg, de la McMaster University a Ontàrio, va demostrar l’efecte de la repetició amb un senzill però curiós experiment. Encara que pugui semblar massa simple, el cert és que la repetició dels missatges realment augmenta el seu efecte persuasiu, convertint-se en una de les estratègies més senzilles per convèncer els demés. A aquest efecte se li coneix en Psicologia com la "Il · lusió de la veritat", un fenomen segons el qual la familiaritat (de la mà de l’exposició reiterada als missatges) ens fa valorar un missatge com més veraç del que realment és.

Per tant, els polítics en campanya volen persuadir o directament volen enganyar? Alguns d’ells poden dir força bestieses perquè ja saben que no guanyaran. Altres, simplement exageraran o jugaran amb l’ambigüitat. Altres callaran coses que no convé dir-les en aquests moments. Però tots repetiran i repetiran fins a l’esgotament els mateixos eslògans -mig veraços o mig mentiders-, però sempre força pesats. Com podeu pressuposar, molts polítics o publicistes coneixen a la perfecció que entre la veritat i la Il · lusió de la veritat no existeix sinó una línia molt subtil.

No obstant això, que vagin alerta perquè els psicòlegs socials també expliquen que repetir fins al cansament una informació pot tenir efectes totalment contraproduents. Per aquesta raó moltes investigacions s’han dedicat a examinar quin és el nombre de repeticions que fa que un missatge sigui percebut com a veritable i persuasiu. Brinol, l’any 2008, va descobrir que les persones se senten còmodes amb una idea després que han estat exposades a la mateixa entre 3 o 5 vegades. Un nombre major de repeticions no augmenta la veracitat i fins i tot pot incitar la desconfiança.  De fet, la repetició és una estratègia efectiva només quan les persones presten poca atenció però quan estan molt concentrades i l’argument és feble, l’efecte persuasiu del missatge desapareix. En altres paraules, no és una bona idea repetir un argument feble, sobretot si les persones estan avaluant atentament les informacions que se’ls està fent arribar.

I, per desgràcia, la majoria d’arguments que ens presenten els nostres polítics estan carregats de febleses i alguns fins i tot de mentides descarades. Alerta, doncs a qui votem!

Tags: POLÍTICA, PSICOLOGIA

• Pels drets i llibertats democràtiques.
• Accés del poble al poder econòmic.
• Accés del poble al poder polític.
• Pel ple exercici del dret d’autodeterminació.

Us sona això? Són els quatre punts programàtics de l’Assemblea de Catalunya, de la qual avui fa 40 anys justos que va ser constituïda a l’ església de Sant Agustí Nou del barri del Raval de Barcelona.

L’Assemblea de Catalunya va ser una plataforma unitària de l’antifranquisme català en la lluita contra la dictadura del general Franco. Hi havia de tot: partits polítics, sindicats i organitzacions socials de tota mena. El programa  era clar i senzill però amb un contingut molt ambiciós -de reivindicació de llibertat social i política:

• Amnistia per als presos polítics
• Estatut d’ Autonomia per a Catalunya
• Autodeterminació i la coordinació democràtica amb la resta de l’estat.

Avui, 40 anys després, algunes d’aquestes coses, per sort, ja s’han aconseguit. Però altres encara són molt lluny, per desgràcia. Aquella il·lusió i unitat tan necessària per lluitar contra la dictadura franquista s’ha perdut. Durant aquest llarg camí cap a la democràcia s’han guanyat moltes coses però se n’han perdut moltes altres. Alguna, com la tan necessària unitat contra aquesta Espanya d’esperit centralista i bloquejadora de tantes coses que ens portarien a ser un país millor, més lliure i més gran.

En aquest aspecte caldria tornar als orígens i mirar d’anar junts en aspectes fonamentals per a Catalunya. Torno a mostrar –un cop més- la meva por davant una majoria absoluta del PP, la ineficàcia i tantsemenfotisme del PC català, les mitges tintes i la tebior de CIU i les lluites fratricides dels partits d’esquerra catalans. Amb aquest pas perdrem bous i esquelles i perdrem coses que van ser molt difícils d’aconseguir. Potser que hi penséssim una mica abans del 20N per poder obrar en conseqüència.

Tags: Assemblea de Catalunya, Catalunya, POLÍTICA

M’agrada passejar-me pels alguns blogs amics (que llegeixo quasi religiosament); m’agrada escoltar les tertúlies d’algunes ràdios (altres, no les considero prou serioses); m’agrada llegir diaris i revistes que parlin de temes actuals… Tot plegat perquè m’agrada estar al dia de les qüestions d’actualitat i aprendre una mica de qui considero que en saben prou de les coses com per poder opinar amb criteri. Doncs, tot i això, hi han alguns temes dels quals no en trec l’aigua clara perquè escolto o llegeixo coses tan variades i tan contradictòries que jo, pobre de mi, no sóc capaç de desxifrar. En altres temes sí que hi veig una unanimitat tant aclaparadora que ja ni fa falta pensar-hi gens ni mica perquè ja sabem que les coses transcorreran tal com tothom prediu.

Però el que em fa més ràbia és el desconcert en què s’ha establert Europa en aquests darrers temps sense que ningú fos  capaç de preveure -encara que només fos una mica- el està passant. Alguns preveien la crisi, però ni la preveien tan grossa ni preveien aquest guirigall en que estan ficats els principals països i el cul de sac on han portat als pobres ciutadans més pobres i desfavorits d’alguns d’aquests països.

Grècia és la primera en pagar el pato (però, esperem-nos, que darrere vindran més països). Estan tan escanyats i veuen el precipici tan a prop que Papandreu planteja una d’aquelles jugades que fan als casinos els jugadors que veuen que ho perden tot: jugar al tot o res i plantejar un referèndum que s’ha vist obligat a desconvocar immediatament per les pressions dels “grans”. És per això que la majoria d’ells van decidir activar-se en els star slots games, ja que no poden controlar-se quan estan al casino terrestre, ja sigui guanyant o perdent diners, no poden deixar de jugar i continuar jugant fins perdre tot. La jugada de Papandreu era de tan alt risc, que de sortir malament no només deixaria a Grècia fora de l’Eurozona, sinó que podria generar un efecte dòmino que comenci per Itàlia i Espanya, acabant potser amb la desaparició de la moneda única. I això no ho poden permetre, de moment. Una aposta temerària. Una aposta de persona desesperada. Però una aposta que segurament que no portarà enlloc, segons diuen alguns entesos perquè Grècia ja no pot pagar ni els interessos del deute.

I doncs, què s’ha de fer? Pel que sembla ningú ho sap. Potser la única sortida serà invoca els déus de l’ Olimp per tal de que donin alguna idea. Però no hi ha mal que per bé no vingui  -com diu el refrany- i aquesta situació tan extrema farà que Europa s’adoni que no pot romandre en aquest estadi intermedi: o avança cap a una economia totalment unificada, o l’Eurozona es comença a ensorrar com un castell de cartes. Veurem ben aviat cap on tirarem…

I, entretant, aquí començarem una campanya electoral que es preveu bruta i enverinada, on un tal Rubalcaba també haurà de jugar al tot o res si no vol perdre per golejada. I jo em pregunto: i davant d’aquest perill tan gran que suposa per Catalunya una majoria absoluta del PP els partits catalans no tenen res a dir o a fer? Continuaran comportant-se com gat i gos? No podrien anar una mica junts per poder parar -almenys una mica- el cop a Madrid?

Tags: ECONOMIA, POLÍTICA

S’acosten eleccions. Tenim l’espasa de Democles (en forma de majoria absoluta del PP) al damunt de cap. Considero un tema molt important el Comunicat que van fer els bisbes i del qual ja en vaig parlar una mica fa pocs dies.

Avui he trobat aquest article de Federico Mayor Zaragoza al seu blog “La fuerza de la palabra” que val la pena llegir. Val la pena pel que diu i perquè Mayor Zaragoza té prou força moral per fer l’anàlisi que fa i perquè, si d’alguna cosa no se’l pot acusar, és de ser un perillós extremista. Llegiu-lo!

Otra deplorable intromisión de la jerarquía eclesiástica en la conciencia ciudadana

“Los Obispos piden votar a quien defienda la vida y el matrimonio”… “El Episcopado ofrece a los católicos consideraciones que ayuden al ejercicio responsable del voto”… anunció la prensa del pasado 22 de octubre.

Una vez más, la jerarquía eclesiástica –como en el caso de la educación para la ciudadanía, que tanta falta nos hace, que tanta falta les hace- juzga aspectos situados totalmente fuera de su jurisdicción y del ámbito religioso: así, reconoce “la legitimidad moral de los nacionalismos o regionalismos que, por métodos pacíficos, desean una nueva configuración de la unidad del Estado español… aunque es necesario tutelar el bien común de la Nación española en su conjunto, evitando riesgos de manipulación por causa de pretensiones separatistas o ideológicas de cualquier tipo”.

Ya ven: evitar manipulaciones manipulando con afirmaciones que, además de ser impropias en un país democrático y aconfesional, son en ocasiones totalmente infundadas científicamente. La historia de las indebidas injerencias de la religión en la ciencia es especialmente rica en episodios que empañan la imagen de la iglesia y que no se debieron producirse si se hubieran mantenido en el espacio intelectual que le corresponde.

Recuerdo cuando en 1981 tuve el honor de asistir en la Academia Pontificia, al lado del Papa Juan Pablo II, a una sesión conmemorativa de Albert Einstein. Asistían muchos Premios Nobel, entre ellos D. Severo Ochoa. De pronto, el Papa pidió disculpas por el inicuo tratamiento que dio la Iglesia a Galileo Galilei. Cuando la religión pasa de la metafísica a la física, corre el grave peligro de equivocarse, dijo. Lo mismo sucede –añadió, porque no daba puntada sin hilo- cuando la ciencia hace incursiones en las creencias… Se refería seguramente al libro “El azar y la necesidad”. “A la iglesia le da lo mismo que la Tierra sea redonda o plana y que se mueva o no por sí misma”, me comentó… D. Severo y la comunidad científica allí representada quedaron muy satisfechos por las inesperadas explicaciones dadas por el Papa… que ya se encargó el Vaticano de ir “poniendo en su contexto” progresivamente.

Pues bien: al hablar de la defensa de la vida –que todos queremos defender pero no sólo en el nacimiento sino a lo largo de toda la existencia- el Padre Martínez Camino no se olvida de recordar “el peligro que suponen determinadas opciones legislativas que no tutelan adecuadamente el derecho fundamental a la vida de cada ser humano, desde la concepción hasta la muerte natural”. Los científicos hemos prestado toda la atención que se merece el origen del ser humano. D. Pedro Laín Entralgo y D. Xavier Zubiri publicaron reflexiones muy profundas al respecto. Yo mismo, ya en los 80, publiqué un trabajo sobre las implicaciones, en las prácticas para vencer la infertilidad, que pueden tener cuando se realizan con los genes pero no en los genes…

Unos años más tarde, en 1992, inicié como Director General de la UNESCO, alarmado por la posibilidad de que la ingeniería genética pudiera lograr el perverso sueño de Hitler y Mengele, que no habían alcanzado con la genética mendeliana, un proceso de consultas a todos los especialistas que, con la creación de una Comisión Mundial de Bioética, desembocó en 1997 en la Declaración Universal del Genoma Humano, en cuyo artículo undécimo se prohíbe taxativamente la clonación de genes humanos con efectos reproductivos.

En 2003 publiqué, como coordinador junto a Carlos Alonso Bedate, S.J., el libro “Gen-Ética”, donde se aportan los datos y conocimientos que permiten abordar con rigor los temas relacionados con el fantástico progreso de la expresión genética y regulación epigenética.

Por todo cuanto antecede, como creyente y miembro de la Iglesia “del Evangelio y de las sandalias”, según expresión del Obispo Pere Casaldáliga, protesto enérgicamente de esta nueva e intolerable intromisión de la jerarquía eclesiástica, aduciendo aspectos en los que la Conferencia Episcopal es absolutamente incompetente, cara a las próximas elecciones.

También se refieren a la homosexualidad (tema en el que harían bien en mantener una gran discreción) y a la asignatura de Educación para la Ciudadanía, como cuestiones que deben tenerse en cuenta a la hora de decidir el voto.

¡Educación para la Ciudadanía! Para ser “libres y responsables”, como define la UNESCO, en el artículo primero de su Constitución, a las personas educadas. Seamos libres y responsables: votemos, después de reflexionar, a quienes creamos que mejor permitirán a todos los ciudadanos actuar en virtud de sus propias reflexiones, sin obediencia ni sumisión a opiniones o ideologías que limitan la grandeza de cada vida humana: su autonomía.

¡Frente a cualquier imposición y cortapisa, venga de quien venga, nosotros procuraremos ser libres y responsables!

Tags: Església, Federico Mayor Zaragoza, POLÍTICA

Fotos tretes del blog “El arte es basura” de l’ artista Francisco de Pájaro.

Vull aprofitar unes fotos que he vist en un blog que us recomano -si teniu una estona- per parlar d’un senyor (?) anomenat Gregorio Peces-Barba. Aquest blog és obra d’un artista de carrer que es diu Francisco de Pájaro i es titula EL ARTE ES BASURA.

A què ve, em direu, aquesta estranya connexió entre Don Gregorio i aquest art-escombraries? Doncs, senzillament, que les paraules que aquest home ha dit fa un parell de dies m’han fet pensar en aquell aforisme llatí :”Corruptio optimi, pessima” (la corrupció del millor –o dels millors- es transforma en la pitjor cosa). Aquesta dita clàssica la podem aplicar a moltes persones, institucions, situacions o coses que en altres temps excel·lien en el seu àmbit i  després s’han tornat en el pitjor de tot. Es donen molts cassos d’aquest tipus i és una autèntica llàstima. L’envelliment de les persones, per exemple, ja és trist per si mateix. Però si aquest envelliment va acompanyat de repapieig és tràgic!

Peces-Barba ha estat una espècies de déu profà en una Espanya que mai ha acabat d’entendre res del que està passant -fa segles- al seu voltant. Un “padre de la Patria”, tot un símbol d’obertura democràtica en temps de la dictadura quan escrivia a “Cuadernos para el diálogo” de Ruiz Jiménez (un altre mite que se n’ha anat en orris). Les vegades que jo havia gaudit llegint coses interessants en aquella mítica revista! Eren altres temps i aquesta gent encara tenien el cap a lloc i gaudien de totes les facultats. Però ja se sap que les facultats van minvant i, amb els anys, hom és procliu a perdre el senderi, repapiejar i dir bajanades.

És com l’art d’aquest artista urbà del que us parlo avui. Fa art de qualsevol deixalla. Qualsevol cosa pot convertir-se en art, però també l’art en sí mateix és escombraries, diu ell. L’excels pot transformar-se en porqueria i la porqueria pot ser excelsa; depèn de com es miri i depèn de com es facin servir les paraules i les coses.

Don Gregorio, miri de no fer més el ridícul que “el arte es basura” i potser vostè s’està convertint en escombraries sense adonar-se’n!

Tags: Art, Gregorio Peces-Barba, POLÍTICA

A mi em sembla que tots ens hem d’alegrar del cessament definitiu de l’activitat armada d’ ETA. Alguns són tan cretins que ni d’això s’alegren i menystenen les personalitats que han vingut a la Conferència de Pau, menyspreen el comunicat i ho menyspreen tot. Serà perquè ja els va bé aquesta situació actual i en treuen bon rèdit polític?

Jo me n’alegro que s’arribi al final d’ETA. Com m’alegra qualsevol pas que es faci cap a la democràcia, la llibertat i la pau. Podem discutir si ETA havia d’haver existit en algun moment; si ETA ha tingut sentit mai o si ja feia molts anys que havia perdut tot el seu sentit. Podem discutir tot el que vulgueu. Però el que no podem discutir –em sembla a mi- és que qualsevol pas que es faci cap a la pau ha de ser benvingut.

La Pau. La Llibertat. L’Alliberament dels pobles. La Justícia. Les Víctimes. Els Victimaris. Les Lleis… Són paraules amb molt de contingut i massa grans perquè tothom les interpreti de la mateixa manera i vulguin dir el mateix per a tothom. Però benvingut el moment en que ens asseiem al voltant d’una taula per veure com les paraules serveixen per poder-se entendre en pau i sense violències de cap mena.

Espanya la formen pobles plens de ferides. Pobles vexats i greument humiliats per l’abús de poder d’una colla que s’han sentit vencedors i amos durant molts anys. Altres s’han sentit humiliats han fet intents d’aixecar-se i dir prou. Les ferides, potser en lloc de curar-se, s’han fet més grans i profundes amb errors d’uns i altres. Per això es pot entendre ETA i altres intents més o menys reeixits que devien voler ser una espècie de defensa davant de tant menyspreu i tant de sofriment. I equivocadament volien arreglar aquest sofriment provocant més sofriment.

Però quan alguns no volen sentir a parlar de víctimes dels dos costats crec que s’equivoquen. Neguen que hi hagi dos o més bàndols i crec que s’equivoquen també. Perquè s’han de contemplar les víctimes directes dels atemptats però també s’han de contemplar els tractes rebuts a les presons, als parlaments, als tribunals i als calabossos. Als cementiris  i a les fosses comunes hi trobarem una mica de tot i no podem negar que, des de la guerra civil ençà, els bàndols hi han seguit essent més o menys difuminats perquè s’ha fet una falsa transició i la injustícia ha seguit amb les tortures, amb els trets a la nuca o amb la llei clarament injusta a la mà d’uns i la indefensió a l’espatlla dels altres.

La pau és cosa de tots i no depèn només d’una part. La pau necessita perdó, però també necessita generositat, lleis justes i ben aplicades. Necessita partits polítics que creguin en la democràcia i en el bé comú. No es pot tenir presos dispersos per tot l’Estat espanyol, com més lluny millor de les seves famílies per tal de causar el major dolor possible. No es pot torturar als quarters de la policia, de la Guàrdia Civil, dels Mossos d’ Esquadra ni enlloc. No es pot anar sempre amb la porra preparada, a punt d’estomacar. No es pot anar segrestant i matant. No hi ha d’0haver ETA, però tampoc hi ha d’haver GAL. És molt millor el diàleg, per molt que alguns no els considerin rentable ni útil.

I, sobretot, ens serà molt més útil a tots enfortir la nostra pobra democràcia que fa figa per tot arreu. Perquè, si no, tots serem víctimes i victimaris al mateix temps i no sortirem mai més del toll on estem ficats.

Tags: Eta, País Basc, POLÍTICA, SOCIETAT

Deia MANUEL DE PEDROLO en

“Cròniques d’una ocupació” (Avui, 12 d’agost 1988)

“Un cos és viu mentre no ha emmudit tots els seus òrgans, mentre no s’ha paralitzat totes les seves funcions i no són aquestes funcions paralitzades que compten, sinó les que encara es troben en actiu i fan possible la recuperació de l’organisme. Catalunya, un cos malalt i que de generació en generació l’espanyolisme ha procurat agreujar per tal d’aprofitar-ne les despulles, té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat.”

Llibre "Cròniques – Manuel de Pedrolo"
Edicions El Jonc / 2007
El llibre Cròniques recull tot un seguit d’articles de Manuel de Pedrolo publicats al llarg dels anys 80 al Diario de Barcelona i al diari Avui, i que foren publicats anteriorment, per separat, com a Cròniques colonials i Cròniques d’una ocupació. En aquests articles, Manuel de Pedrolo hi denuncia les conseqüències que per als Països Catalans es derivaren d’aquella transició de pactes i renúncies, i alhora mostra el seu compromís inequívoc amb la lluita per l’alliberament nacional, per la independència, dels Països Catalans.
D’aquesta manera, els textos de Pedrolo que conformen aquest llibre descriuen, d’una banda, la misèria política dels primers anys d’aquella reforma  i la seua consolidació, que significà la frustració de bona part d’aquelles expectatives nacionals i socials covades en la dura lluita contra la dictadura, i de l’altra, l’ascens i l’expansió d’un independentisme d’esquerres i combatiu que intentaria plantejar alternatives i combatre el nou escenari polític fruit de la mal anomenada transició al llarg dels anys vuitanta.
Amb Cròniques Edicions el Jonc ofereix als seus lectors el primer títol del que serà la Biblioteca Manuel de Pedrolo que, amb el suport inestimable de la Fundació Manuel de Pedrolo, pretén recuperar l’obra i sobretot l’actitud política i vital d’un autor que, en paraules seves, mai renuncià a la plenitud de la seua cultura, és a dir, a bastir un discurs i una pràctica independentista.

Tags: Catalunya, Independència