La primera capital de província que es va unir per ferrocarril amb Barcelona va ser Lleida l’any 1860. Per tant, el FERROCARRIL MANRESA A LLEIDA ha fet 150 ANYS (1860 / 2010).

Aquest vídeo ha estat possible gràcies a Tomàs Pérez Ladrero, que ha estat qui ha facilitat dades i fotografies.

Aquesta és la primera part d’aquest treball on es recullen fotos de les estacions. En continuarà un altra amb els material i tracció, els complements  i els ferroviaris. Originàriament això fou un PPS que podeu veure en la següent adreça i on hi trobareu algunes dades sobre les fotografies:

http://www.slideshare.net/jaumepubill/ferrocarril-manresalleida150-anys-1a-part-les-estacions

Primer agraïment.

En commemorar els 150 anys d’aquest línea fèrria tenim un record per tots aquells ferroviaris que al llarg dels anys van treballar amb precaris mitjans i sous de misèria per el progrés i modernitat de tots aquests pobles; per tots ells i les seves famílies la nostra gratitud i estima.

Segon agraïment.

A Joan Costa i Plans,alcalde de Rajadell; Valentí Riera i Vilaplana, alcalde de Aguilar de Segarra; Montserrat Noguera i Cantacorps, alcaldessa de Sant Pere Sallavinera; Jesús Torrens i Garriga, alcalde de Sant Martí Sesgueioles; Rosa Mª Mora i Valls, alcaldessa d’Anglesola;  Jordi Llanes i Valls, alcalde de Castellou de Seana; Josep Maria Palau Palau, alcalde de Golmés.

Un comentari

El Ferrocarril entre Manresa i Lleida es va inaugurar l’any 1860. Passats els anys, aquesta infraestructura es troba en un important estat de degradació a causa de la falta d’inversió de les darreres dècades.

L’arribada de l’AVE a Lleida fa més evident les importants mancances que pateixen altres línies ferroviàries de Catalunya. És el cas d’aquesta línia Lleida-Manresa-Barcelona. Per fer aquest recorregut, es triguen quatre hores, una hora més del que està previst que trigui el TGV Barcelona-Madrid. Els passatgers són bàsicament estudiants que van a la Universitat Autònoma o a les facultats de Terrassa i Sabadell, que trigarien molt menys si agafessin el TGV per anar a estudiar a Madrid.

Els viatges que van de Lleida a Manresa i viceversa triguen pràcticament el mateix que els que van de Lleida a Madrid amb el TGV, tenint en compte que aquest tren, de moment, només circula a 175 quilòmetres per hora i no als 300 previstos. La distància entre Lleida i Manresa és de 118 quilòmetres, la de Lleida a Madrid, de 456. És a dir, quatre vegades més.

El tren de rodalies Lleida-Manresa circula a una mitjana de 47 quilòmetres per hora, el TGV Lleida-Madrid, a 175 quilòmetres. El resultat és que el de Lleida-Manresa triga dues hores i mitja, i el TGV Lleida-Madrid, dues hores i quaranta minuts.

Ja seria hora de que canviessin una mica les coses. La gent de Ponent té la vista posada en  l’Eix Transversal Ferroviari, l’única esperança per millorar la connexió en tren amb la Catalunya central , encara que és un projecte que s’albira a molt llarg termini. Aquest eix està previst que uneixi les comarques de Lleida amb les de Girona des de l’aeroport d’Alguaire (Segrià) passant per les comarques centrals. Entretant, haurem de seguir tenint paciència.

El diari AS(e) –la E és la d’ Espanya, no us penséssiu pas cap altra cosa- va publicar una infografia en la que volien demostrar que Dani Alves estava en fora de joc en el primer gol del Barça en el partit contra el Bilbao. I no van trobar cap altra solució més senzilla que esborrar un jugador del Bilbao. Equivocació, mala llet? Que cadascú pensi el que vulgui. Però estem tan acostumats a les tergiversacions d’aquest diari, que cal pensar sempre el pitjor.

Sabeu què els passa a aquesta gent? Que són tan reconsagrats madridistes que els sap greu que un equip que juga un futbol mil vegades millor que el seu equip sigui guanyador total des de fa uns anys. El Barça és l’equip que juga bé, que té un entrenador ben educat i senyor, que venç i convenç i que li donen premis i reconeixements internacionals. Aquestes coses no les poden suportar i, per tant, tolerar. Per això cal llençar merda, molta merda, per tal d’empastifar una mica.

A partir d’ara, podríem canviar el nom al diari i, en lloc de diari AS, podríem anomenar-lo diari ASE, que en català vol dir ruc.

Tags: Futbol, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Ens anem atansant al final de l’hivern. El dia s’allarga i els freds se n’aniran de mica en mica. Els refredats i les grips aniran  quedant enrere i podrem dir que haurem passar un hivern més.

Recordeu el que va passar l’hivern passat amb la grip A? Se n’ha parlat una mica però considero que no pas prou. Quan un tema interessa amagar-lo, s’amaga. Es va mirar de no parlar-ne massa perquè hi va haver massa gent –i massa important- que va posar-se de peus a la galleda.

Però, de mica en mica, s’han anat saben algunes coses i potser convindria recordar-les:

-Convindria recordar tot el que es va dir contra la monja Teresa Forcades quan va tenir el valor de fer pública la seva denúncia de que no n’hi havia per tant i que darrera de la gran campanya que es va fer i de la por que es va mirar de posar a la gent hi havia els interessos de les gran farmacèutiques. Ella insistia en que no hi havia pandèmia i, al final de tota la història, la realitat li va donar la raó. La grip A va matar 271 persones i la grip estacional cada hivern en mata  més de 3.000 a l’ estat espanyol.

–El ministeri de Sanitat espanyol va arribar a encarregar 37 milions de dosis encara que, al final, va rebaixar la petició a 9 milions, dels quals només va usar 3. Un dia després de declarar oficialment finalitzada la pandèmia de grip A, l’OMS va confirmar que cinc investigadors, tenien vincles amb els laboratoris de vacunes i cobraven de la indústria (Novartis, GSK Biologicals, Baxter, Sanofi, Roche i GSK). Quants diners s’han perdut amb aquestes vacunes?

–El Parlament Europeu va aprovar el passat 24 de juny una declaració que afirmava que s’hagués necessitat "més transparència" en la gestió de la grip. El text va ser proposat pel epidemiòleg alemany, Wolfgang Wodarg, expresident del Comitè de Salut de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, que va acusar públicament a l’OMS i als governs de generar una psicosi innecessària a causa dels vincles amb la indústria farmacèutica.

-Segons explicava la la revista Discovery Salud nº 120 la pròpia Organització Mundial de la Salut (OMS) ha reconegut públicament que la majoria dels malalts infectats per el virus de la grip A es recuperaven del tot al cap d’UNA SETMANA SENSE REBRE TRACTAMENT MÈDIC i que les persones sanes que contreien la grip no necessitaven ser tractades amb antivirals … després. Per tant, perquè es va fer la campanya que es va fer amb tanta irresponsabilitat.

La gent no necessitem una mica més de serietat i més explicacions davant cassos com aquests?

Tags: Grip A, Informació, Malalties

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) pot semblar que ha perdut el seu desigual combat amb la Generalitat Valenciana. Però estic segur que el fet de tallar les emissions de TV3 els ha fet més bé que mal. Els ha reforçat moralment. Ha estat la gota que ha fet vessar el vas i ha fet que el seu crit ressonés arreu i, de boca en boca, arribés a tot el món.

Han perdut una més de les moltes batalles que han hagut de lliurar; però estan més a prop de guanyar la guerra.

Perquè és una guerra justa contra la dictadura mental que vol imposar un Camps acorralat.

Perquè és una guerra a favor dela llibertat d’expressió.

Perquè és una guerra contra la intolerància que practica el PP.

Perquè és una guerra contra les idees cavernícoles del PP.

Perquè, encara que no vulguin, hi ha una unitat lingüística que abasta un territori molt més extens del que ells creuen i volen.

Perquè les llengües no volen saber de línies frontereres sobre un mapa. Les llengües les parlen les persones i les persones volen ser lliures. I vostè, Sr Camps, no ho podrà evitar.

Aquest vídeo ens ensenya una cosa fonamental: quan hom cau, és fonamental tornar-se a aixecar. I ACPV s’aixecarà tantes vegades com sigui necessari.

Fem pinya tots plegats, fem-los companyia i animem-los a tornar-se aixecar!

EDITORIAL DE L’AVUI

APAGADA DE TV3 AL PAÍS VALENCIÀ

Ja no és una amenaça. Des d’ahir l’apagada de TV3 al País Valencià és una realitat. Una lamentable realitat.TV3 i la resta de canals públics de Televisió de Catalunya (TV3, 3/24, Super 3- 3XL i Canal 33) van deixar d’emetre arreu del País Valencià ahir cap a les deu de la nit, coincidint amb el final del Telenotícies, després que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) va decidir interrompre les emissions. Un canvi fet a mida de la legislació permetia que el govern del PP a la Generalitat Valenciana pogués forçar la clausura de les emissions des d’ahir amb l’amenaça d’una allau de multes inassumibles per a l’entitat cívica valenciana. Un atac que culmina la dura ofensiva judicial que durant anys ha impulsat el govern del PP contra les emissions de TV3.

L’apagada de TVC al País Valencià afecta una part de la ciutadania valenciana, que té dret a optar lliurement per veure la televisió pública catalana. I és un greuge nacional que persegueix esborrar tot allò que recordi els lligams del País Valencià amb Catalunya. És especialment indignant la politització del tema que ha promogut el PP amb una falta de lleialtat absoluta en no respectar els acords de reciprocitat entre els dos governs perquè Canal 9 es veiés a Catalunya i TV3 al País Valencià. Tampoc es pot oblidar la responsabilitat del govern espanyol pel rebuig a solucionar el problema per la via legislativa blindant les emissions de Televisió de Catalunya. Una iniciativa popular va impulsar les emissions de TV3 al País Valencià fa 25 anys. Era una demanda ciutadana. Però a la ciutadania no se li pot demanar heroïcitats. Ahir es va apagar TV3 tot just en un moment en què la proliferació de canals de televisió per la implantació de la TDT i les plataformes de televisió és més gran que mai. Els valencians i les valencianes podran veure desenes de canals de televisió, però no TV3. Un greu atac a la llibertat d’expressió i d’informació que afebleix el nostre sistema democràtic.

Tags: TV3

Això és un complement de l’apunt d’ahir, per posar-hi un toc d’humor.

Porto avui un acudit que il:lustra perfectament–em sembla a mi- el que ens està passant a la majoria dels que fem servir ordinadors, telèfons mòbils i altres eines modernes i sofisticades d’aquest tipus. Sense ni adonar-nos-en, fem que qualsevol cosa anodina, habitual, personal, sense importància i sense cap gràcia, es transformi en important, transcendent, pública, coneguda i publicada.

Amb els mòbils, els ordinadors (un conegut meu els anomena “orinadors”), el twitter, el facebook i les xarxes socials estenem la nostra roba íntima i particular a les cordes públiques sense cap mena de pudor ni vergonya. La màxima de que “la roba bruta es renta a casa” ja no serveix més. Ara es renta al carrer, als platós de TV, a les ràdios, a les xarxes socials i es fa bugada de tot. Allò que abans s’amagava per pudor ara ja no s’amaga. Amb gran normalitat el privat es fa públic i es comparteix fàcilment. No sé si ens hi han anat acostumant a aquest canvi les TV, amb els seus programes del cor on els sentiments afloren, es critiquen, surten a la llum i es fa la dissecció d’allò més íntim dels éssers humans, o a què és degut. El cas és que s’ha fet un gir copernicà en aquest aspecte..

La quotidianitat, allò que és normal perquè passa cada dia, -com el caminar cap a la feina, dinar, rentar-nos la cara o anar a fer un cafè- ho donem a conèixer, li donem importància, ho piulem, ho twitegem, ho convertim en SMS i anunciem com a grans novetats que “en aquest moment estic pujant a l’autobús”, “estic menjant a un xinès” o estic a punt de dutxar-me.

Això és bo o és dolent? No ho sé. Sí que sé, però que és símptoma de què la gent és molt més desinhibida, més lliure (?) i més espontània. Ens felicitem públicament pel Face i el que ens diem ho sap mig món.  On ens portarà tot això? Tampoc no ho sé. Potser a un Wikileaks universal que se’ns engolirà com un diluvi….

Tags: Informació, Internet, MITJANS DE COMUNICACIÓ, Relacions socials

Amb les informacions i filtracions de Wikileaks ens podem adonar d’unes quantes coses importants.

1. Que de tota la informació que alguns diaris han comprat i tenen ben guardada,  només en filtren la que els interessa i quan els interessa. En tenen molta més de guardada, que possiblement no es publicarà mai perquè no els interessa publicar-la. Per tant, cal anar alerta i pensar que potser això de la llibertat d’informació no ens ho hem de creure tant al peu de la lletra. Ja sabem que hi ha mitjans partidistes. Però és que n’hi ha alguns d’extremadament partidistes i saben molt bé com deformar la realitat dient simplement allò que els interessa.

2. Que els EEUU tenen uns espies que de certes coses potser en saben un munt, però que a l’hora d’interpretar aquestes mateixes coses fan riure de tan simplistes com són a l’hora d’analitzar-la. O simplistes o rucs: perquè els fan creure coses que els expliquen i que són sopars de duro. Segueixen tenint la visió centralista i madrilenya de sempre perquè és allà on van a pouar. Per tant, amb aquest tipus d’espies seguiran tenint la visió deformada que tenen ara mateix.

3. Que veient el que estem veient, de qui ens podrem refiar? On són els secrets d’Estat i la informació de caire personal? Si tot arriba a veure la llum un dia o altre, cal amagar tant les coses o convindria que els que ens governen fossin més transparents per tal que ens els creguéssim una mica més.

4. Fins on és veritat el que llegim? Fins on informen o desinformen els diaris? Fins on es manipula tot? No haurem arribat ja a allò del “Gran Germà” que ho veu tot, ho sap tot i ho controla tot?

Podria seguir amb moltes més preguntes, però per avui ja n’hi ha prou per sentir-se una mica més enganyat, una mica més malfiat i una més escèptic davant del que llegim i del que ens expliquen. La informació sembla que hauria de servir per fer una societat –i, per tant, unes persones- més lliure. Anem pel bon camí?

Tags: Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Francisco Capella –a qui no tinc el gust de conèixer- és controlador aeri. La seva opinió de primera mà i ben personal ens podrà servir per a fer-nos més càrrec del que passa amb aquest col·lectiu.

A més de controlador, és director de l‘àrea de Ciència y Ètica del Instituto Juan de Mariana, creador del projecte Inteligencia y Libertad. Té un Blog on hi escriu regularment.

Explica així el seu punt de vista. Serà bo que el llegim per tal de tenir més elements de judici.:

“Tengo formación académica como físico, en inteligencia artificial e ingeniería del conocimiento, y como economista. Soy liberal, comentarista de opinión en Libertad Digital y miembro del Instituto Juan de Mariana. Y soy controlador aéreo en Aena desde hace once años, de lo cual no estoy precisamente orgulloso. He estado destinado en las torres de control de Tenerife Sur y en Madrid Barajas (donde fui instructor y supervisor) y ahora estoy en proceso de instrucción en el centro de control de ruta de Madrid Torrejón. Además he estado en comisiones de servicio en las torres de Almería, Ibiza y Málaga. Aclaro que este artículo lo escribo a título estrictamente personal.

Mis sueldos de los últimos años han estado ligeramente por encima de la media dada a conocer por el ministro Blanco (aquellos más de 330.000 euros brutos anuales). Además mi nómina era de las relativamente bajas en la torre de control de Barajas, ya que estando más o menos en la media de antigüedad y carrera profesional yo solo hacía la ampliación laboral básica (el primer nivel de los tres que había de horas extra). Y Barajas es una torre de categoría inferior a los centros de control, que es donde hay más personal destinado.

Estos abultados salarios se han conseguido mediante la elevación de la demanda de controladores y la restricción de su oferta, fenómenos que no han sido ajenos a la presión sindical y a su capacidad de hacer daño al dejar de prestar un servicio esencial difícilmente sustituible (la unión hace la fuerza, especialmente en un monopolio público como éste). Los propios controladores decidían de forma casi unilateral cuántos eran necesarios durante cada turno en cada dependencia (las configuraciones de referencia, con cantidades a mi juicio infladas y exageradas porque prácticamente siempre solía sobrar personal, a menudo se abrían sectores no estrictamente necesarios y las horas efectivamente trabajadas estaban lejos del límite reglamentario). Dada la limitación de horas a trabajar por convenio (1.200 anuales) se programaban grandes cantidades de horas extra.

Algunos controladores se han presentado ante la opinión pública como responsables trabajadores que sacrificaban su tiempo libre, su familia y su salud (el famoso presunto estrés laboral) para hacer las horas extra y salvar la navegación aérea, al turismo y al país: la verdad es que se aprovechaba cualquier oportunidad para generar esos servicios adicionales y se hacía cola para hacerlos y cobrarlos suculentamente. Simultáneamente el sindicato reclamaba con gran cinismo ante la opinión pública más controladores, justo lo contrario de lo que realmente quería (cualquier economista puede explicar cómo a los gremios les interesa restringir la competencia para elevar sus ingresos y mejorar sus condiciones).

Quizás por la bonanza económica o para evitar problemas políticos los ministros y los directivos anteriores de Aena cedieron ante la presión sindical, básicamente las amenazas de dejar de hacer esas infladas horas extra y quizás también retirar a los profesores de la escuela y parar en seco los procesos de formación. Otras medidas eran y son las típicas de las huelgas de celo: utilizar el reglamento y los procedimientos (estos últimos de nuevo decididos y aplicados según el criterio de los propios controladores) como excusas para ralentizar el tráfico (los controladores aéreos insisten mucho en la seguridad, la cual invocan constantemente y aprovechan para meter miedo al personal, pero de lo que no pueden presumir en general es de eficiencia).

Durante mucho tiempo advertí a mis compañeros de que se estaban pasando y que estaban generando un sistema insostenible, pero obviamente no me hicieron ningún caso y continuaron los excesos y abusos. Y entonces llegó la crisis económica, la reducción del tráfico aéreo y el cambio de ministro de Fomento y de equipo directivo en Aena. Y más recientemente las nuevas leyes sobre provisión de los servicios de navegación aérea. Lejos de practicar una sana autocrítica, el nuevo equipo directivo de USCA (Unión Sindical de Controladores Aéreos) ha decidido huir hacia delante, se han autoproclamado víctimas esclavizadas y han promovido la convocatoria de una huelga. Estoy totalmente en desacuerdo, y además me siento profundamente avergonzado e indignado por lo que he visto y oído en los últimos meses en la torre y en la sala de control. Por eso me he dado de baja del sindicato USCA y estoy considerando mi futuro profesional. En próximos artículos espero ir dando más detalles, aclarando ideas y desmontando diversas falacias difundidas interesadamente por algunos controladores aéreos.”

Tags: Abusos, Comunicació, Controladors aeris, Ètica i Moral, Vaga

Enrique Richard, en el seu blog “Con Cartones por la Calle” http://enriquerichard.es/ recull unes estratègies que Avram Noam Chomsky ha elaborat i que titula “10 Estratègies de Manipulació”.

Chomsky és un lingüista del MIT (Institut de Tecnologia de Massachusetts)  mot conegut. Ha estudiat durant tota la seva vida temes de llenguatge i comunicació relacionats amb la psicologia. Penso que són interessants.

1 – L’ESTRATÈGIA DE LA DISTRACCIÓ.
L’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants . L’estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l’àrea de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica."Mantenir l’Atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar, de tornada a granja com els altres animals (cita del text ‘Armes silencioses per a guerres tranquil) ".

2 – CREAR PROBLEMES, I DESPRÉS OFERIR SOLUCIONS.
Aquest mètode també és anomenat "problema-reacció-solució". Es crea un problema, una "situació" prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest sigui el demandant de les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s’intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

3 – L’ESTRATÈGIA DE LA GRADUALITAT.
Per fer que s’accepti una mesura inacceptable, n’hi ha prou aplicar gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És d’aquesta manera quines condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que haurien provocat una revolució si han estat aplicades d’una sola vegada.

4 – L’ESTRATÈGIA DE DIFERIR.
Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com "dolorosa i necessària", obtenint l’acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l’esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que "tot anirà millorar demà" i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.

5 – DIRIGIR A PÚBLIC COM CRIATURES DE POCA EDAT.
La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment als nens, moltes vegades propers a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de poca gran o deficient mental. Com més s’intenti buscar enganyar a l’espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilizant. Per què?"Si un es dirigeix a una persona com si ella tingués l’edat de 12 anys o menys, llavors, en raó de la suggestionabilitat, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d’un sentit crític com la d’una persona de 12 anys o menys d’edat (veure "Armes silencioses per a guerres tranquil") ".

6 – UTILITZAR L’ASPECTE EMOCIONAL MOLT MÉS QUE LA REFLEXIÓ.
Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit en l’anàlisi racional, i finalment al sentit crític dels individus. D’altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments …

7 – MANTENIR AL PÚBLIC A LA IGNORÀNCIA I LA MEDIOCRITAT.
Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. "La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossibles d’assolir per a les classes inferiors (veure ‘Armes silencioses per a guerres tranquil) ".

8 – ESTIMULAR AL PÚBLIC A SER complaent amb la mediocritat.
Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte …

9 – REFORÇAR LA AUTOCULPABILIDAD.
Fer creure a l’individu que és només ell el culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel.lar-se contra el sistema econòmic, l’individu es autodesvalida i es culpa, el que genera un estat depressiu, un dels efectes és la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució!

10 – CONÈIXER ALS INDIVIDUS MILLOR DEL QUE ELLS MATEIXOS ES CONEIXEN.
En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent bretxa entre els coneixements de l públic i aquells posseïdes i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el "sistema" ha gaudit d’un coneixement avançat de l’ésser humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor l’individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control més gran i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels individus sobre ells mateixos.

Tags: Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Ja sabem que hi han nostàlgics i, d’alguna manera, tots ens en tornem quan ens anem fent grans i recordem coses de la nostra infància. Però s’entén que sentim nostàlgia de les coses bones i dels bons records i ja no s’entén massa que encara hi hagi nostàlgics de personatges tan tràgics com Franco, Pinochet, Hitler, etc

I s’entén menys encara que diaris com“El Mundo” publiquin avui, 35 anys després de la mort del dictador, una esquela-recordatori del XXXVè aniversari de la mort de Francisco Franco Bahamonde, que coincideix amb l’aniversari de la mort del fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera.

I posats a no entendre res, entenc encara menys que a hores d’ara la Confederación Nacional de Combatientes (ja no són Ex. Segueixen essent Combatientes) i algunes altres organitzacions polítiques (molt minoritàries, això sí) segueixen “honorant” (és un dir, ja m’enteneu) la memòria del “anterior Jefe de Estado, Caudillo por la gracia de Dios”.

Simplement vull dir que no entenc que encara hi hagi diaris que volen ser seriosos (altra cosa és que ho aconsegueixin) difonguin i amplifiquin aquest tipus de coses. Vol dir que encara vivim a la lluna; o que encara queden molts fatxes encoberts; o que no hem sabut explicar bé les coses en aquests 35 anys de democràcia; o que aquesta democràcia no és tal i l’hauríem de deixar en pseudo-democràcia, tirant llarg.

I posats a demanar, així com el Codi Penal castiga certs tipus d’apologies, potser n’hi podríem afegir algunes altres. Com aquesta, per exemple. I a diaris que publiquin aquestes coses potser que els comencéssim a negar el pa i la sal i que les subvencions que reben passessin de llarg si no són capaços de respectar certs principis. Almenys és així com jo ho veig.

Tags: Franco, MITJANS DE COMUNICACIÓ, POLÍTICA

No fa massa estona que parlava amb una amiga del soroll i del silenci. Alguns necessiten soroll per viure. Necessiten soroll, moviment, llums, música forta, estímuls visuals i auditius de tota mena i poden treballar, viure i funcionar entre crits. Encara més: necessiten tot això per poder viure a pler.

Altres, –i aquest és el meu cas- necessitem silenci. Alguns necessiten silenci total. No és exactament el meu cas, que podria qualificar de quasi-silenci. El meu hàbitat ideal seria el silenci trencat per una música de fons, si pot ser clàssica o simplement música relaxant. És quan em sento bé i és quan puc pensar, llegir o escriure aquestes tonteries (bé, no vull ser tant negatiu i ho deixaré en reflexions…) que ara mateix esteu llegint.

Aquesta conversa que us deia m’ha fet recordar una cosa que vaig llegir fa molt de temps i que no sé exactament on ni de qui és. Però ja us dic d’entrada que no és meu aquest text que volia ser una exegesi una mica humorística del passatge bíblic de la torre de Babel, que és a on cada dia ens atansem més. El nostre món se’ns torna cada cop més sorollós, ple de brogit, música, imatges, flaixos, notícies, xerrameca de tota mena i cada com hi han més canals de TV, més diaris, més emissores de ràdio, més revistes i més informació que ens omple el cap i també el cor i que ens deixa mentalment mig estabornits.

El text al que feia referència i que ve molt a tomb mb tot això,  deia més o menys així:

Al principi dels temps cada home i cada dona parlava una llengua diferent, i per a les coses essencials s’entenien per signes i senyals, de manera que tots vivien en pau. Un dia a algú se li va ocórrer, en algun dels molts moments d’oci que tenien i entre cacera i cacera, d’anar edificant una torre alta, ben alta, i els veïns s’hi van anar afegint una mica per curiositat, o per amistat o per allò de voler ser una mica més que la tribu del costat…

El cas és que la torre va anar pujant tant i tant que Jahvé es va preocupar, doncs podien arribar fins al cel i molestar-lo. Ja se sap que a Jahvé el molesta molt el soroll… Va pensar què podia fer per aturar aquells homes tan decidits i tan treballadors i aviat va trobar la solució: va fer que tots parlessin la mateixa llengua, de manera que aviat van començar a discutir i a barallar-se, i la torre es va quedar a mig fer, sense acabar i amb la seguretat de que allò no continuaria gràcies a les moltes opinions i als molts debats que contínuament suscitava. Per això a aquella torre la van anomenar "Babel", que vol dir "confusió.

Tags: Comunicació, Informació, Llengua catalana, MITJANS DE COMUNICACIÓ, PSICOLOGIA, Relacions humanes

CADAL (CENTRO PARA LA APERTURA Y EL DESARROLLO DE AMERICA LATINA) és una publicació compromesa amb la democràcia i els drets  humans a l’ Amèrica Llatina. Té una secció que es titula “Alertas a la Libertad de Prensa” on el periodista Hernán Alberro hi va afegint els audios que fan referència a quest tema. N’hi ha un munt de dos anys ençà.

La llibertat de premsa és fonamental per a a democràcia de qualsevol país. A les dictadures, per desgràcia, ja sabem com anaven les coses i sabem com van… Simplement n’he recollit uns quants exemples dels darrers que ha afegit, però n’hi han moltíssims més.

Quan parlem de llibertat de premsa volem dir que la gent ha de poder dir les coses sense pressions de cap mena. però també volem dir que els grans grups, les grans cadenes no han de monopolitzar les notícies. Per això és bo que en els països hi hagi diaris de totes les tendències per tal que la gent pugui triar.

Alguns exemples:

: 24/9/2010
Mario Pinto periodista y responsable del semanario Impacto Campo Grande de Mato Grosso do Sul en Brasil se refiere al secuestro de la publicación por parte de las autoridades con motivo de la mención del gobernador del estado.

   :: 15/9/2010
El periodista chileno César Baeza, editor de “el ciudadano.cl” se refiere al arresto sufrido por el corresponsal del medio producto de unas fotografías tomadas a carabineros en zona de conflicto mapuche.

   :: 3/9/2010
Arnulfo Aguilar director de Radio Uno de Honduras se refiere al acoso sufrido por su medio y demás periodistas opositores.

  :: 17/8/2010
El corresponsal en Cuba del diario español El Mundo, Ivan García, describe la intimidación que recibió por parte del gobierno de los hermanos Castro.

  :: 5/8/2010
El periodista Gabriel Bustamante de FM Ayolas de Paraguay se refiere a las amenazas de muerte y agresiones que sufrió por realizar denuncias de corrupción contra funcionarios.

  :: 30/7/2010
Philip Moreno corresponsal en Arauca de RCN de Colombia comparte los hechos de su deportación por parte del gobierno venezolano.

:: 22/7/2010
Pedro González, coordinador de XEDD Radio La Tremenda de Nueva León en México, se refiere al asesinato de su colega Marco Aurelio Martínez Tijerina tras una semana que se cobró a dos periodistas en ese país.

   :: 15/7/2010
El periodista de investigación de El Periodico, Marvin del Cid, se refiere a la amenaza que recibió en Guatemala.

   :: 8/7/2010
Leovigilio Moran del Diario La Voz de Michoacán se refiere al asesinato de su colega Hugo Olivera en México.

  :: 18/6/2010
El hijo del periodista asesinado Luis Arturo Mondragón Morazan y productor de su noticiero describe los hechos ocurridos en El Paraíso, Honduras.

   :: 15/6/2010
El periodista Alfredo Fermín de El Carabobeño de Venezuela se refiere a la condena impuesta por la justicia sobre su colega Francisco Pérez por delitos de opinión.

   :: 2/6/2010
El periodista Leiderman Ortiz Berrío relata el atentado que sufrió en la ciudad colombiana de Caucasia.

   :: 28/5/2010
Oscar Ayala Bogarín, directorio de noticias del diario Última Hora de Paraguay, se refiere al acto de repudio violento que el medio recibió por parte de funcionarios públicos.

   :: 21/5/2010
Sergio Vieira, Jefe de Reportajes del Diario do Grande ABC de San Pablo se refiere al caso de censura que sufre el periódico por pedido de un prefecto local.

   :: 14/5/2010
El periodista gráfico de Efe, Carlos Ortega describe las agresiones sufridas por él y varios colegas suyos por parte de la policía en Cali.

  :: 7/5/2010
Jorte Ott Anderson, periodista y propietario de un canal en Colón, Hondruas se refiere a las amenazas recibidas por él y por su colega Ricardo Oviedo por informar sobre abusos a los derechos humanos.

   :: 30/4/2010
Periodista independiente cubana Magaly Norvis Otero Suárez se refiere a la prisión impuesta a los periodistas Diana Virgen García y Calixto Ramón Martínez Arias en Cuba.

   :: 22/4/2010
El Jefe de Corresponsales del periódico estatal Cambio de Michoacán de México se refiere a la desparición del corresponsal del diario en el municipio de Paracho, Ramón Ángeles Zalpa.

  :: 16/4/2010
Victor Tejeda, dueño de Canal 53, Cibao TV Club de República Dominicana describe la situación del cierre de su canal por parte de las autoridades.

   :: 8/4/2010
Adela Gómez de Caleta Olivia, Santa Cruz, Argentina explica por qué decidió dejar el periodismo.

   :: 30/3/2010
Una colega de los periodistas Bayardo Mairena y Manuel Juárez asesinados en Honduras se refiere al caso.

   :: 22/3/2010
Rafael Gómez Gómez, Director de noticias de Voz de Montería, se refiere al asesinato de su compañero Clodomiro Castilla en el Departamento de Córdoba en Colombia.

   :: 12/3/2010
Johana Chapas, periodista del Canal 51 de Honduras se refiere al asesinado de su colega Joseph Hernández Ochoa, incidente en el que resultó herida otra periodista.

  :: 5/3/2010
Mario Cordero, jefe de redacción de La Hora de Guatemala se refiere a la visita intimidatoria que recibió el diario por parte de funcionarios del Ministerio Público.

   :: 26/2/2010
La reportera gráfica Claudia Fortich se refiere a la amenaza de muerte que recibió en su celular en Cartagena, Colombia.

   :: 18/2/2010
El periodista y titular de FM Frontera en Chaco, Argentina, se refiere a las agresiones que sufrió por parte del intendente y sus guardaespaldas por cubrir una manifestación contra fumigación en la zona.

:: 12/2/2010
Ricardo González, de Article19 se refiere a la situación de libertad de prensa que vive México con 3 periodistas asesinados en lo que va del año.

   :: 2/2/2010
Periodista independiente cubano Juan Carlos Reyes Ocaña se refiere al arresto que sufrió por parte de las autoridades.

  :: 29/1/2010
El director de noticias de Teleamazonas, Carlos Jijón se refiere al irregular proceso por el cual el gobierno ecuatoriano le aplica una suspensión del aire de 72 horas.

   :: 19/1/2010
Juan José Quispe, abogado defensor de Alejandro Carrascal Carrasco director del semanario peruano Nor Oriente se refiere al encarcelamiento del periodista.

Ser periodista –segons on- es veu que és perillós. Sobretot si es vol ser objectiu, veraç i es vol informar…

Tags: América Llatina, Democràcia, Dictadura, Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Ha passat l’estiu. Ha començat un nou curs. He anat escrivint al meu blog més o menys assíduament  i ja fa dies que m’estic replantejant quins camins ha de seguir.

Un blog –ja ho he dit en alguna altra ocasió- és el reflex més o menys transparent d’un mateix. Encara que hom no es despulli (perquè em sembla que no és el lloc), sí que surten temes que et preocupen, tems que t’interessen, temes que es parlen amb companys, temes que són al carrer… En fi, un blog reflexa una manera de ser, de pensar en un moment  de la vida d’una persona.

Durant el curs passat vaig parlar moltes vegades de política. Algú, fins i tot, m’ho retreia una mica. Però és que el tema polític m’interessa molt i m’agrada opinar i no defugir-lo quan algú treu el tema. Però reconec que no tinc prou opinió ni prou preparació per parlar de certs temes. Si n’he parlat molt és perquè en algun moment m’ha preocupat molt la deriva que ha pres Catalunya i Espanya, en general.

El tema polític no s’acaba mai i sempre hi ha alguna cosa a dir, per criticar o per aplaudir. Aviat entrarem en campanya electoral. Aviat tornarem a veure el trist espectacle de com s’esbatussen els líders sabent que tot plegat és pantomima. Això és justament el més trist de la situació i el que a vegades em fa bullir la sang.

Per tant, he decidit no parlar tant de política durant un temps (ho faré quan ho cregui oportú, això sí) i obrir més el blog a altres temes que m’interessen més i que crec que valen la pena. Per exemple, la literatura, la problemàtica social, la crisi que tanta i tanta gent pateix,etc. Miraré de parlar més de literatura, de poesia, d’autors interessants i de coses que m’agradarà seguir compartint amb tots els que seguireu entrant, llegir-me i donant-me la vostra opinió i la vostra confiança-

Moltes gràcies a tots i bon curs!

Antoni Maria Alcover i Sureda

Aquest estiu, a Mallorca, una bona amiga em van fer el preuat regal d’un llibre extraordinari: el “DICCIONARI D’EXPRESSIONS LINGÜÍSTIQUES” recollides de les “Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó. El llibre és d’ANTONI LLULL MARTÍ i és editat per l’Editorail MOLL.

Jordi des Racó  és el nom que va fer servir Mn. Antoni M. Alcover a l’hora de publicar el recull de les seves rondaies. Parlar de Mn. Alcover és parlar d’un personatge riquíssim en tots sentits i és també parlar d’una de les persones que, sense cap mena de dubte, han fet més per la nostra llengua.

Mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda (Santa Cirga, Manacor, 1862 – Palma, 1932) fou un escriptor mallorquí modernista, eclesiàstic, lingüista, folklorista, dissenyador de diverses esglésies i capelles i publicista. Molt popular arreu dels Països Catalans per la seva tasca a favor de la llengua catalana, fou anomenat apòstol de la llengua.

Les principals obres d’Antoni M. Alcover foren el Diccionari català-valencià-balear, el recull Aplec de rondalles mallorquines d’en Jordi des Racó, La flexió verbal en els dialectes catalans i la direcció i finançament de l’Edició de les Obres de Ramon Llull.

Formà, procedent de fonts orals, l’Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó, editat finalment en 22 volums. Es tracta d’una col·lecció de rondalles populars refetes per Antoni M. Alcover a partir de les diferents versions recollides, gràcies al seu propi do de rondallaire i amb el sedàs de la censura moral com a clergue que era.

Doncs bé: el llibre del que us vull parlar avui és el recull de més de 5.600 locucions,dites,refranys i tota casta d’expressions lingüístiques, que constitueixen una bona mostra del mallorquí col·loquial de principis del S. XX. Al llibre s’hi explica el significat de cada una d’elles i el lloc on es troba dins dels 24 toms de les Rondaies.

És un treball exhaustiu, molt ben fet, molt amè i fet no per a lingüistes i gent especialitzada sinó per al lector de tot tipus, que vulgui passar-s’ho bé amb aquestes expressions tan riques i que algunes d’elles, o ja s’han perdut o es perdran si no les fem servir.

Els dies que vaig passar a Mallorca em van fer adonar que encara és ben ric el llenguatge allà i que tenen unes expressions pròpies que la gent del Principat haurien de conéixer una mica més. Segons el meu punt de vista, caldria que els mateixos mallorquins escrivissin més tal com parlen, encara que hi hagi unes normatives clares per part de l’ Institut d’ Estudis Catalans. Aquest català potser és el que s’ha d’ensenyar a les escoles. Però la riquesa del llenguatge popular, el que es parla al carrer, cada dia es reivindica més i s’hi poden trobar molt arguments per fer-ho. No volem una llengua catalana rígida, uniforme, de cartró i igual a tot arreu. La volem viva, diferent, amb els diversos tons i les diferents paraules i expressions que ens farà més rics a tots.

Els mallorquins hi tenen molt a dir. O els valencians. Però també nosaltres des d’aquí al Principat. Hauríeim d’aconseguir que els mitjans de comunicació acceptessin encara més la gent de Mallorca o de València amb totes les seves variacions dialectals i la seva riquesafonètica. I tant de bo també passés als altres territoris de parla catalana. Només llavors podrem parlar d’una llengua comuna, es digui com es vulgui dir (valencià, balear, català…) i l’anomenem com volguem. La riquesa la tenim i les eines també. Ara només cal fer-les

servir.

Feia vora dos mesos que es trobaven cada nit al Fecebook. Cap dels dos havia posat el nom vertader i s’havien conegut de casualitat a través d’una amiga que era amiga de l’amiga. Total; que s’havien acceptat mútuament la invitació i es van fer amics.

Cada nit el ritual era semblant: Hola! Cóm estàs? Bé, i tu?. I començava una conversa, al principi curta i convencional, però cada cop més llarga, més densa i més trascendent. En el fons, sempre hi havia un deix d’afecte i la necessitat de compartir coses. Semblava que hi havia sintonia emocional.

En el fons de tot plegat el que hi havia era una necessitat de compartir la soledat d’unes vides trencades. Es donava la casualitat que els dos s’havien separat feia 6 mesos; els dos vivien a Barcelona; als dos els agradava el cinema i els dos tenien 40 anys.

No sabien gran cosa més l’un de l’altra. Fins llavors no havia sorgit la necessitat d’explicar-se gaires intimitats i més aviat semblava que tinguessin ganes de bandejar aquesta qüestió.

Però una nit va sortir a la conversa el fet de trobar-se un dia i sopar junts. La proposició va sortir d’ell i la resposta va ser un silenci llarg, dens i poc habitual fins aleshores…. Però va acceptar, no sabia ben bé per quin motiu, A fi de comptes, feia ja força temps que xatejaven i es tenien prou confiança.

Van quedar per al pròxim dissabte, a les 10- al restaurant “El Racó”, a la part alta de Barcelona. El nerviosisme va anar creixent durant aquells dies en els dos. Aquell dissabte els dos es van passar una bona estona triant la roba que es posarien. Els dos consideraven que aquell moment era important i que podia ser el punt de partença d’una nova vida. Els dos hi havien posar molta expectació i una amaga i incerta esperança.

Quan ella va entrar al restaurant hi va veure poca gent. Només dues o tres taules ocupades per parelles que ja estaven sopant. Va fer una ullada ràpida i va ser llavors quan allà en un racço del fons va veure-hi una persona sola. Havia de ser ELL necessàriament. No hi havia cap més persona sola en tot el local, S´hi va anar atansant poc a poc mentre el cor li batia a cent per hora. I, de cop, es va parar; paralitzada; immòbil.

Aquella persona era el seu ex marit. Va adonar-se, de cop i volta, que havia estat xatejant durant dos mesos amb el seu ex.

Va donar mitja volta i se’n va anar corrents. L’aire fresc del carrer va anar-la retornant de l’ensurt i va anar caminant carrer avall hores i hores,,,

Fer de la vida un blog o fer un blog amb la vida. Això és més o menys el que pretenem els blogaires, cada un amb les seves dèries, les seves manies, les seves "neures" i fent que es faci realitat allò de "cada loco con su tema".

El dia 31 va ser el DIA DEL BLOG i, per tant dels blogaires. Això de tenir un dia serveix només per recordar-nos la importància de certes coses. I aquest fenomen dels blogs n’és d’important, no es pot negar! Altra cosa és els blogs en si, que en trobem de tota mena. alguns molt ben fets i que val la pena llegir i altres que són autèntiques porqueries. Entre tants milions com n’hi ha haurem de saber triar (com ho hem de fer en tantes altres coses de la vida). Però no hi ha dubte que alguns enganxen i, sense voler, ens tornem una mica addictes de tal o qual blog. Almenys a mi em passa quan engego l’ordinador: vaig directe a aquell parell o tres de blogs que sé del cert que m’enriquiran i em diran coses interessants.

Des de fa més de 10 anys que existeix aquest fenomen i no sembla pas que s’hagi d’acabar. Es poden anomenar com vosaltres vulgueu: bitàcores, blogs, blocs, webblogs, pàgines personal… És igual: en el fons de tot plegat el que reflecteixen   -o volen reflectir- és la vida i la mirada que cada un de nosaltres té sobre aquesta vida. A vegades la mirada se’ns torna una mica esbiaixada; altres ben clara; algunes vegades tímida i altres ben agosarada. Tot depèn del dia i de l’estat de cadascú en el moment d’escriure el post. Però és veritat que sempre reflecteix alguna cosa de nosaltres mateixos per a bé o per a mal.

Un tal Albert Barra (a qui no tinc el gust de conèixer) ha escrit una cosa molt bonica sobre el que és un blog i que comparteixo al cent per cent:

"Per a mi, el meu blog és com el saló de casa meva. Convidar persones, conversar amb ells i ells amb tu, els ensenyes els teus àlbums de fotos i veieu alguna pel lícula junts. De tant en tant, amb aquestes persones sorgeix alguna cosa més que conversa, i és justament quan aquestes persones passen a altres estances de la casa, potser racons més íntims. Ningú està obligat a venir a casa, i els que vénen, ho fan atrets per diferents motius, uns pel cafè, altres per la conversa ".

No trobeu que és molt bonica aquests descripció? Jo li’n trobo molt i ja la vull aprofitar per dir-vos: BENVINGUTS A CASA MEVA, QUE TAMBÉ ÉS CASA VOSTRA PER AQUI HI VOLGUEU ENTRAR!

Hi han moltes menes de relacions socials i de solituds en la vida i cadascú les sent i les viu a la seva manera. Perquè una mateixa situació es pot viure de moltes maneres i, de fet, cadascú la viu a la seva manera…

Hi ha la solitud del llit del malalt (que uns la saben anar portant i per a altres és un desfici insuportable), la que es troba en els boscos perduts en plena muntanya, en una nit en ple desert  i la d’algunes persones enmig del soroll de la ciutat…

Hi ha aquella solitud amarga que se sent al més  profund i amagat racó de l’ànima quan hom se sent incomprès, injustament jutjat o abandonat. La solitud d’aquell que no estima i no és estimat..

Llegia fa uns dies unes paraules de la periodista mallorquina Llúcia Ramis, (“Egosurfing” -Premi Josep Pla 2010) que parlava de com internet ha canviat les nostres relacions personals. És cert: abans per poder fer relacions s’anava amb la colla d’amics, s’entrava a un grup, una associació o un club, s’anava a una discoteca i se sortia. Ara -diu ella- "els joves de menys de 20 anys ja no saben el que és la intimitat". "És paradoxal que per entrar a una ret social el primer que has de fer és asseure’t tot sol davant de l’ordinador".

Ara tenir un amic és tan fàcil com entrar al Facebook i fer un clic. Al cap de pocs dies, si et descuides una mica-estàs ple d’amics. D’amics? Bé, diguem que uns més que altres. A vegades són simples coneguts amb els quals no tenim gaire en comú i amb els quals no ens comunicarem mai de forma més o menys sincera i profunda. Però el Facebook en diu amics… I -vulguem-ho o no, ens agradi o no- les formes de relació han canviat encara que potser les solituds són les mateixes de sempre. Diu la Llúcia Ramis que en aquesta darrera novel·la seva "li interessa mostrar el fet que com més sistemes de cerca tenim (GPS, Google, Facebook…) ens sentim més perduts i insatisfets… El que volem és que ens busquin a nosaltres.".

No sé si sempre és així. Però sí que sé que les persones necessitem relacionar-nos, crear uns lligams socials que ens ajuden a ser nosaltres mateixos, ens posen en un lloc determinat i concret del món, ens assignen un rol i -busquem nosaltres o ens busquin els altres- ens sentim més persones, més feliços i ,és nosaltres mateixos quan ens relacionem i ens relacionem bé.

Ja vaig parlar fa uns mesos dels casos de pedofília dins de l’església i de com s’haurien d’haver tractat. Està bé que surtin al descobert i estaria encara més bé que acabessin als tribunals civils.

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2010/02/16/si-lesglsia-fos-normal/

Però de la mateixa manera que això és notícia, també ho haurien de ser altres coses positives que també passen, dins i fora de l’església (això tant me fa). La llàstima és que el bé no fa soroll i generalment no surt als diaris..

Transcric una carta que ve a dir més o menys això.

Carta de un misionero uruguayo en Angola al New York Times

Montevideo (Uruguay), 26 May. 2010 (AICA)

El sacerdote salesiano Martín Lasarte envió una carta al diario New York Times respecto a la morbosa insistencia sobre los sacerdotes pedófilos, carta que el diario neoyorquino nunca publicó. La carta comienza diciendo: “Soy un simple sacerdote católico. Me siento feliz y orgulloso de mi vocación. Hace veinte años que vivo en Angola como misionero.
      Y continúa: “Me da un gran dolor por el profundo mal que personas que deberían ser señales del amor de Dios, sean un puñal en la vida de inocentes. No hay palabra que justifique tales actos. No hay duda que la Iglesia no puede estar, sino del lado de los débiles, de los más indefensos. Por lo tanto todas las medidas que sean tomadas para la protección, prevención de la dignidad de los niños serán siempre de una prioridad absoluta.
      “Veo en muchos medios de información, sobre todo en vuestro periódico, la ampliación del tema en forma morbosa, investigando en los detalles de la vida de algún sacerdote pedófilo. Así aparece uno de una ciudad de los Estados Unidos, de la década del 70, otro en Australia de los años 80 y así de frente, otros casos recientes… ¡Ciertamente todo condenable! Se ven algunas presentaciones periodísticas ponderadas y equilibradas, otras amplificadas, llenas de preconceptos y hasta de odio.
      “Pienso que a vuestro medio de información no le interesa que yo haya tenido que transportar, por caminos minados en el año 2002, a muchos niños desnutridos desde Cangumbe a Lwena (Angola), pues ni el gobierno se disponía a hacerlo y las ONG’s no estaban autorizadas; que haya tenido que enterrar decenas de pequeños fallecidos entre los desplazados de guerra y los que han retornado; que le hayamos salvado la vida a miles de personas en Moxico mediante el único puesto médico en 90.000 kilómetros cuadrados, así como con la distribución de alimentos y semillas; que hayamos dado la oportunidad de educación en estos 10 años y escuelas a más de 110.000 niños.
      “No es de interés que con otros sacerdotes hayamos tenido que socorrer la crisis humanitaria de cerca de 15.000 personas en los acuartelamientos de la guerrilla, después de su rendición, porque no llegaban los alimentos del Gobierno y de la ONU.
     “No es noticia que un sacerdote de 75 años, el padre Roberto, por las noches recorra las ciudad de Luanda curando a los chicos de la calle, llevándolos a una casa de acogida, para que se desintoxiquen de la gasolina, que alfabeticen cientos de presos; que otros sacerdotes, como padre Stefano, tengan casas para los chicos que son golpeados, maltratados y hasta violentados y buscan un refugio. Tampoco que Fray Maiato con sus 80 años, pase casa por casa confortando a los enfermos y desesperados.
     “No es noticia que más de 60.000 de los 400.000 sacerdotes y religiosos hayan dejado su tierra y su familia para servir a sus hermanos en una leprosería, en hospitales, campos de refugiados, orfanatos para niños acusados de hechiceros o huérfanos de padres que fallecieron con Sida, en escuelas para los más pobres, en centros de formación profesional, en centros de atención a seropositivos, o sobre todo en parroquias y misiones dando motivaciones a la gente para vivir y amar.
     “No es noticia que mi amigo, el padre Marcos Aurelio, por salvar a unos jóvenes durante la guerra en Angola, los haya transportado de Kalulo a Dondo y volviendo a su misión haya sido ametrallado en el camino; que el hermano Francisco, con cinco señoras catequistas, por ir a ayudar a las áreas rurales más recónditas hayan muerto en un accidente en la calle; que decenas de misioneros en Angola hayan muerto por falta de socorro sanitario, por una simple malaria; que otros hayan saltado por los aires, a causa de una mina, visitando a su gente. En el cementerio de Kalulo están las tumbas de los primeros sacerdotes que llegaron a la región. Ninguno pasa de los 40 años.
     “No es noticia acompañar la vida de un sacerdote “normal” en su día a día, en sus dificultades y alegrías consumiendo sin ruido su vida a favor de la comunidad que sirve.
     “La verdad es que no procuramos ser noticia, sino simplemente llevar la Buena Noticia, esa noticia que sin ruido comenzó en la noche de Pascua. Hace más ruido un árbol que cae que un bosque que crece.
     “No pretendo hacer una apología de la Iglesia y de los sacerdotes. El sacerdote no es ni un héroe ni un neurótico. Es un simple hombre, que con su humanidad busca seguir a Jesús y servir a sus hermanos. Hay miserias, pobrezas y fragilidades como en cada ser humano; y también belleza y bondad como en cada criatura.
     “Insistir en forma obsesionada y persecutoria en un tema perdiendo la visión de conjunto crea verdaderamente caricaturas ofensivas del sacerdocio católico con la cual me siento ofendido.
     “Sólo le pido, amigo periodista, que busque la Verdad, el Bien y la Belleza. Eso lo hará noble en su profesión”.

    Firma: Padre Martín Lasarte, misionero uruguayo en Angola.+

http://www.aica.org/index.php?module=displaystory&story_id=21758&format=html

Vull demanar perdó a tots aquells que darrerament han intentat deixar-me comentaris al blog i no han pogut. Us explicaré què ha passat: Ja feia temps que estava rebent aquí al blog tant "spam" en els comentaris que vaig configurar-lo de tal manera que no poguessin entrar. Es veu que ho vaig fer tant malament, que no només vaig evitar l’ "spam" sinó que vaig evitar que em deixéssiu qualsevol tipus de comentari. Us en demano perdó novament.

Ja trobava una mica estrany que haguéssiu quedat tots muts de cop i volta… No és pas que us passeu massa amb això dels comentaris però sí que de tant en tant en deixeu alguns. Però he descobert que no podíeu deixar-los quan m’han començat a arribar a través de correus electrònics i algú em deia que no podia comentar res al blog.  Simplement resulta que, com que sóc bastant maldestre en això de la informàtica, havia configurat malament. Ara ja està solucionat i espero de nou els vostres comentaris.

I aprofitant que parlem del correu brossa explicaré el què és per aquells que no sàpiguen la història del seu origen, aprofitant l’explicació que fa la Viquipèdia.

El correu brossa (SPAM en anglès) són els missatges enviats per un mitjà electrònic, indiscriminadament i massiva, sense el consentiment dels receptors. La seva finalitat generalment és comercial, amb missatges prenent forma d’anunci, tot i que també són freqüents els enganys amb intenció de treure profit econòmic de les víctimes. Tradicionalment els seus mitjans han estat el correu electrònic i els grups de discussió però amb popularització de noves tecnologies de comunicació electrònica l’spam hi ha saltat i el podem trobar en altres mitjans com blogs, wikis, fòrums i similars, missatgeria instantània, etc.

Avui dia, el principal mètode de distribució de correu brossa — són els ordinadors zombies infectats — en la seva majoria PCs amb Windows.

És una pràctica rebutjada per la comunitat d’usuaris d’aquests mitjans tant per les molèsties que causa com per els perjudicis que suposa: a un nivell global és especialment destacable l’augment del tràfic a Internet –i molt tràfic pot fer anar més lenta la xarxa–, mentre que a un nivell individual, aquells usuaris que no facin servir una tarifa plana estaran, a la pràctica, pagant per rebre els missatges no desitjats (mitjançant la seva connexió). És per això que existeixen eines per detectar i esborrar el correu brossa abans de baixar el correu electrònic.

Com a conseqüència dels seus efectes negatius molts països han promogut lleis contra el correu brossa, inclosos membres de la Unió Europea i s’ha arribat a prohibir en alguns.

En els darrers anys l’ús del correu brossa s’ha incrementat notablement, donat que enviar-ne a centenars de persones de les quals es coneix l’adreça electrònica és molt fàcil, ràpid i barat.

Qui envia correu brossa pot esperar de rebre, en retruc, centenars o milers de correus de protestes o d’insults. Molts proveïdors de correu electrònic, però, recomanen no contestar mai a l’spam, ja que al remitent li pot servir de confirmació de que l’adreça electrònica existeix i està en ús.

L’origen de la paraula SPAM prové d’una marca americana de carn de porc enllaunada . Aquesta adquireix l’ús actual amb connotacions de cosa innecessària i sobreabundant a partir d’un esquetx molt popular dels Monty Python.

Diuen que hi havia tres cecs que estaven davant d’un elefant.
Un d’ells li va palpar la cua i va dir:
– És una corda.
Un altre cec va acariciar una pota de l’elefant i va opinar:
– És una columna.
I el tercer cec va recolzar la mà en el cos de l’elefant i va endevinar:
– És una paret.

La nostra visió del món acostuma a ser molt parcial, molt localista i molt deformada. A vegades molt curta de vista, degut a la nostra educació, a les nostres manies, als nostres costums, a la nostra deformació professional, a les nostres creences, etc.

Som tan parcials que som incapaços de veure la globalitat. El món actual fa que això canviï, gràcies a la globalització, a internet, a que el món es fa cada dia més petit perquè de seguida ho sabem tot i ho sabem immediatament. No sé si per sort o per desgràcia. Però les coses són així i ho seran encara més.

Serà per sort si sabem tenir més perspectiva de les coses, del món global, dels problemes mundials, si sabem buscar solucions comunes, solucions globals.

I serà per desgràcia nostra si no valorem els valors concrets, si menyspreem  les costums pròpies, la nostra petita terra, el gust del que és propi. Un arbre sense arrels no pot viure, però un arbre sense rames que mirin al cel i que mirin més enllà, tampoc viu…

Joaquin Ventura en "Fe adulta" recull una afirmació molt gruixuda que va fer Wolfgang Wodarg, president de la Comissió de Salut del Consell d’Europa. O sigui, qui fa aquesta afirmació té autoritat. No és un qualsevol. I l’afirmació és la següent:

" L’OMS i les farmacèutiques van inventar-se una crisi falsa per a vendre vacunes". Segons ell “la grip A és un dels escàndols mèdics més grans d’aquest segle”. I ha afegit “la suposada pandèmia és un muntatge dels gegants farmacèutics i l’Organització Mundial de la Salut”.

Wodarg ha afirmat que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va suavitzar la definició de pandèmia perquè els científics li van demanar, i que les companyies farmacèutiques ho van aprofitar per aconseguir contractes de venda per a les seves vacunes. Només en el quart trimestre del 2009, una companyia la Glaxo SmithKline, havia ingressat 1700 milions de dòlars gràcies a les vendes de vacunes contra la grip A H1N1.

Com a resultat, els governs han gastat milions d’euros en campanyes de vacunació. A més a més, milers d’animals que van donar positiu en les proves de grip A H1N1, han estat sacrificats.

El Consell d’Europa investigarà aquestes acusacions, i això és una mala notícia per a les companyies fabricants de les vacunes i els medicaments contra la grip A.

Ja el juliol del 2009 va quedar clar que el nombre de morts que es produïen entre els malalts de grip A era menor que les que es produeixen amb la grip estacional comuna, però la OMS no va dubtar en qualificar la malaltia com a pandèmia. La declaració de què la grip A era una pandèmia va ser definitiva per a què els governs compressin aquestes grans quantitats de vacunes. Països com França, el Regne Unit, Alemanya, Holanda o Espanya es troben ara amb grans estocs de vacunes que no han utilitzat.

Wodarg ha explicat que, en opinió seva, la raó per a què tot això hagi passat cal buscar-la en els brots de grip aviar H5N1 que van produir-se fa pocs anys. Com que aquest virus sí que va ser realment perillós, els governs van firmar contractes amb les empreses farmacèutiques en els quals es comprometien a comprar vacunes i fàrmacs si es produïa una pandèmia. En aquest cas, els fabricants d’aquests productes podrien fer efectius els contractes.

“Per a poder vendre els seus fàrmacs i vacunes contra la grip aviar, les companyies farmacèutiques han pressionat als científics i agències oficials, responsables de la salut pública, per alarmar als governs de tot el món”, ha dit Wodarg.

Així, s’han malgastat els recursos econòmics destinats a la salut pública en estratègies ineficients de vacunació. A més a més, “s’ha exposat de forma innecessària a milions de persones al risc de patir efectes secundaris desconeguts a causa d’unes vacunes insuficientment testades”, ha posat de manifest el president de la Comissió de Salut.

Si el Consell d’Europa estableix en la seva investigació que aquest “circ” ha estat una “voluntària i cínica” manipulació de les companyies farmacèutiques, les demandarà per obtenir-ne compensacions.

http://www.feadulta.com/elReino_fraude-gripe-A.htm

Després d’això em pregunto:

-Com podrem seguir fiant-nos dels nostres governs i d’ institucions tan aparentment serioses com la OMS?

-Per què tanta gent -també aparentment seriosa- va criticar tant la monja benedictina Teresa Forcades quan va fer aquelles afirmacions que van donar la volta al món i ara ningú surt a la seva defensa i dient que tenia tota la raó del món?

-No serà que també els grans mitjans de comunicació hi estan implicats?

‘Famosos y mendigos’, una iniciativa lamentable. Em vull fer ressò d’un comunicat que han fet una sèrie de grups i de persones i al qual m’adhereixo totalment.

http://elperiodico.com/BLOGS/MAPAMUNDI/blogs/arrels/archive/2010/01/26/famosos-y-mendigos-una-iniciativa-lamentable.aspx

Queremos hacer público nuestro profundo malestar ante la iniciativa anunciada por la cadena Antena 3 Televisión de iniciar la emisión en breve del programa Famosos y mendigos.
Nos parece lamentable que se utilice la dramática realidad de las personas sin techo para producir un docu-reality con la colaboración de un reparto de personajes públicos que acceden a convertirse por unos días en personas sin hogar sin otra finalidad que ofrecer a la audiencia un producto orientado exclusivamente, una vez más, a convertir en espectáculo la realidad de la exclusión social.
Rechazamos de manera rotunda una iniciativa mediática de esta naturaleza, que para su realización está intentando comprometer de manera subrepticia a los centros y servicios para las personas sin hogar de nuestras entidades, falseando los objetivos expuestos por los responsables de la productora Zeppelin, realizadora del espacio.
Los responsables del espacio dicen que pretenden “enseñar la dureza del día a día en las calles”, así como “mostrar el grado de invisibilidad al que llegan los sin techo”, “dar voz al colectivo para conocer sus necesidades, motivaciones, aspiraciones", “dar un enfoque positivo al programa: queremos ser capaces de huir de los estereotipos que vinculan la vida en la calle al alcohol o las drogas” y “enseñar al público que existen organismos que hacen este trabajo a diario y tratan de hacer la vida un poco menos difícil a personas que viven situaciones muy complicadas”.

Sin embargo, entendemos que todos estos legítimos objetivos quedan desautorizados con un formato de programa como el que utiliza Famosos y mendigos.

Esta iniciativa se aprovecha de la dimensión pública de sus colaboradores para ofrecer un espectáculo mediático sobre una realidad social traumática que afecta a muchas personas con experiencias personales muy dolorosas y que merecen por parte de todos, y especialmente de los medios de comunicación social, el máximo respeto hacia su integridad, su dignidad y su intimidad, sobre todo en cuanto atañe a la defensa de sus derechos y del acceso a los mismos que tienen o deberían tener.

Por todo ello, apelamos a la responsabilidad de Antena 3 TV como servicio público de información para reconsiderar la viabilidad de ese proyecto audiovisual, al tiempo que renovamos nuestra oferta de colaboración permanente con esa cadena y con todos los medios de comunicación para trabajar juntos en la sensibilización de la sociedad en la realidad de la exclusión social de que son víctimas las personas sin hogar. Invitamos también a todos los ciudadanos a seguir avanzando en la acogida y el máximo respeto hacia la maltrecha dignidad de los sin techo y a comprometerse a fondo en la defensa de sus derechos humanos.

Firman: Arrels Fundació, Faciam, Fundació Desenvolupament Comunitari, Fundación Lesmes, Fundación Rais, Associació Rauxa, Cáritas Española, Provivienda, Associació Prohabitatge, Red ACOGE, Solidarios para el Desarrollo.

Per fi els lleidatans hem estrenat aeroport. Ahir va sortir el primer vol cap a París a les 14:10 i el segon cap a Palma de Mallorca ales 18:25.  I això és tot. Una mica pobre tot plegat, no trobeu?

Diuen que a partir de l’ abril s’ hi afegiran destins. Parlen de Milà i Frankfurt. Esperem-ho i esperem que qualli tot plegat i la gent de les terres de ponent puguem viatjat a més destins sense haver d’anar a Barcelona. I tant de bo sigui una porta oberta al turisme, sobretot al de muntanya. Per això caldrà fer millors carreteres. De moment, la muntanya encara queda molt mal comunicada i el nostre bonic Pirineu seguirà rebent els turistes amb cotxe i autocar com fins ara.

De totes maneres és una esperança. Si voleu que us sigui sincer, a mi em sembla una molt petita esperança perquè temo que a aquest aeroport li costarà arrencar. Tant de bo m’equivoqui i ben aviat les notícies siguin ben bones.

Una altra cosa que s’ha dit és que pot ser una porta per exportar fruita cap a mercats estrangers. Jo he escoltat opinions diverses en aquest sentit. Algunes que considero prou assenyades diuen que el transport de mercaderies per avió surt molt car i que, de moment, no té futur si no és amb avions molt grossos, cosa que aquí no està prevista. No ho sé…

De totes maneres, felicitats. A veure si preparo algun viatge a París que fa molts anys que no hi vaig…

El meu país -sí, Catalunya, no pas Espanya- té una llengua pròpia que s’anomena "català". També se n’ hi parlen moltes altres -entre elles el castellà-, però la llengua pròpia de Catalunya és el català, una llengua mitjana,  que té 9.1 milions  de  parlants,  l’ entenen  11
milions de persones  i se situa al  lloc 88 entre  les 6800  llengües que es parlen arreu del món.

Doncs en aquest país meu, resulta que quasi no es pot veure cine en la meva llengua. De totes les sessions que es projecten al meu país, només un 3% és en català. El 97% de les pel·lícules es projecten en llengua espanyola.

I ara que el nostre govern ha fet una Llei del Cinema per tal d’igualar en el futur aquest flagrant desigualtat i fer una mica de justícia on no n’hi ha, resulta que els empresaris es queixen. El Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya la Federación de Distribuidores de Cine de España (Fedecine) fan afirmacions totalment falses, tendencioses i malintencionades perquè diuen que no ni ha demanda de cinema en català (com pots veure un film en català si no n’hi ha?) i que amb aquesta llei es perdran llocs de treball i ells perdran molts diners.

Demà dilluns aquesta gentussa tancarà les seves sales en senyal de protesta. Una vegada més, miraran només el bé de les seves butxaques i no pas el bé del país. Per sort, hi hauran altres sales que obriran i seguiran projectant pel·lícules en català i en castellà. Encara que he de confessar que no hi vaig massa al cine, un servidor demà anirà a veure una pel·ícula a un cine dels que obren. I si pogués veure-la en català, ho faria. Però em temo que ,al meu país, no podré veure la pel·lícula que vull veure en la meva llengua…

Coses que passen a Espanya, un Estat que es diu democràtic però que permet injustícies com aquesta.

Una lectora em comenta el post d’ahir i em diu, respecte al tancament del diari Egunkaria, si ho podem comparar amb els tancament de diaris i canals de TV a Veneçuela i a veure què n’opino jo. Em sembla que sí que es pot comparar, encara que les situacions són completament distintes.

Hi ha una cosa comú a les dues situacions: que es tanquen diaris, revistes o canals de TV quan hom és crític amb el poder. Si tots els mitjans de comunicació fossin com corders que segueixen mansois al pastor i no es moguessin mai del ramat…. no els passaria mai res. Tanquen allò que és crític amb el poder i allò que molesta massa. Aquí a Espanya tenim algun cas recent de requisició d’un número d’una revista perquè hi havia una portada ofensiva…I judicis i multes… una colla, deixant a part el cas flagrant del diari Egunkaria. Primera cosa.

Segona cosa. Les diferències que jo trobo entre les situacions dels dos països són grans. A Veneçuela, Chávez actua com un autèntic dictador. El que fa de tant amb els mitjans de comunicació són clars tics de dictador. Franco aquí hi feia. Castro ho fa. Putin ho ha fet encara amb més gravetat, liquidant un periodista. Això és greu, però ja sabem com actuen els dictadors i no ens ha d’estranyar.

El que sí que m’estranya més és que un país con Espanya, que s’omple la boca de la paraula de democràcia, actuï d’una forma tal que tingui també tics de dictadura. Els exemples que he donat abans poden servir per avalar la meva tesi. Però el que considero més greu és que el poder es valgui de magistrats, de fiscals de l’estat, de defensors del poble, de ministres, de parlaments que desfan voluntats populars….  "Feta la llei, feta la trampa", diuen. I massa vegades és veritat. La premsa ha de ser lliure i ha de ser crítica. I les pressions han de venir, si per cas, amb altres opinions, diferents però també respectables. però mai poden venir amb trampes i distorsions i mal interpretacions de les lleis.

Perquè, quan les coses es donen d’aquesta manera ens posem tots al mateix nivell: a nivell de dictadors. Uns ho són obertament, de forma bruta i clara i altres ho són finament. Però dictadors tots a fi  de comptes…

El judici contra Martxelo Otamendi i quatre periodistes i directius més del diari basc Egunkaria es reprendrà demà. El diari Egunkaria fou clausurat el mes de febrer de l’any 2003 per ordre del jutge de l’Audiència espanyola Juan del Olmo, que també dictà la detenció dels periodistes que hi treballaven. En ocasió de l’aniversari, el 20 de febrer d’enguany, el govern basc protestà pel tancament del diari i va demanar que el cas s’arxivés perquè es basava en ‘prejudicis derivats d’un àmbit extrajudicial’.

Tots ells s’enfronten a penes de catorze anys de presó per col·laboració amb banda armada. Els cinc acusats sempre han negat cap vincle amb ETA i, de fet, ni tan sols la fiscalia va trobar cap prova que demostri el contrari, per la qual cosa va demanar l’arxivament definitiu de la causa. Tanmateix, l’Audiència espanyola va desestimar la petició al juliol passat.

El diari Vila-Web fa una entrevista molt interessant a  l’ex-director del diari Egunkaria i actual director de Berria, que ha participat en un xat amb els lectors de VilaWeb. Vull transcriure el xat perquè el considero interessant i, a més, és una forma més de donar veu a la indefensió que encara hi ha persones que tenen a l’estat espanyol. Sobretot, m’interessa per alguns lectors meus d’ Uruguai amb els quals alguna vegada hem parlat extensament del "problema" basc. Possiblement llegint aquest xat podran fer-se’n una idea millor de la situació.

Martxelo Otamendi, que va ser detingut i torturat per la guàrdia civil i ara és jutjat a l’Audiència espanyola acusat de col·laboració amb banda armada. Per Otamendi la tortura és una pràctica habitual en els cossos policíacs de l’estat espanyol i no hi ha prou voluntat política per a posar-hi fi.

‘La tortura té beneficis policíacs i també polítics, perquè l’endemà surten uns i altres per dir que s’han fet tantes detencions i s’han aconseguit tantes confessions; amb una investigació policíaca potser es tardarien mesos o anys’, explica. Otamendi opina que per aquest motiu els governs no són prou bel·ligerants i vigilants amb les tortures que practica la policia. Considera que només hi ha dues maneres d’eliminar la tortura de les pràctiques policíaques: ‘una voluntat política clara’ i, si això no es dóna, la pressió popular, que faci ‘irrespirable’ aquesta pràctica als gestors polítics dels cossos policíacs.

XAT AMB MARTXELO OTAMENDI

Bon dia. A la una començarem el xat amb Martxelo Otamendi, que aquesta setmana és al nostre país, on ha passat per diferents ciutats, assistint a actes de suport i de solidaritat amb els encausats en el judici a Egunkaria.

Recordeu que el xat serà moderat des de la redacció i que durarà una hora.

[Comment From Jordi RodriJordi Rodri: ]

Marcelo, no tens la sensació de que en el fons la socitat catalana (a part de petits grups) no ha stat massa al marge del drama d’Egunkaria?

Martxelo Otamendi:

Jo crec que no. Hem rebut una solidaritat que jo mai no hagués imaginat, que és conseqüència de la mútua solidaritat entre bascos i catalans

[Comment From MariMari: ]

Estàs cansat? Tants anys…

Martxelo Otamendi:

No. Però tampoc no vull que això s’eternitzi. NO fos cas que em converteixi en un professional del tema Egunkaria.

Martxelo Otamendi:

Un no es cansa mai de rebre solidaritat.

[Comment From CarlesCarles: ]

Kaixo Martxelo, No entenc perquè el judici tarda tant. Quin argument us han donat?

Martxelo Otamendi:

És habitual a l’Audiència nacional que en temes bascos els processos s’allarguin d’una manera interminable.

Martxelo Otamendi:

No ens han donat cap explicació concreta.

[Comment From SaraSara: ]

Has estat tota la setmana voltant pel país. Quina imatge t’ha impactat més?

Martxelo Otamendi:

Les sales plenes de gent, les sol·licituds d’entrevistes de molt mitjans de comunicació, i com a conclusió de tot plegat, la solidaritat dels catalans i catalanes amb tots nosaltres.

[Comment From SaülSaül:

Si quedeu absolts suposo que l’estat us haurà d’indemnitzar. Significarà això, paradoxalment, un ingrès econòmic per a Berria?

Martxelo Otamendi:

Primer, hem de guanyar el judici. Hem d’aconseguir l’absolució dels cinc encausats. I la decisió final sobre la reclamació d’indemnització no correspon als processats, sinó als propietaris de l’empresa, que són els accionistes.

Martxelo Otamendi:

però seria lògic que si hi ha una absolució hi hagi, després, una indemnització als propietaris de l’empresa. Egunkaria era una societat anònima.

Martxelo Otamendi:

però primer hem de concentrar-nos a guanyar el judici, que no està fàcil!

[Comment From LluísLluís: ]

Tens la sensació que coses com les que us van passar a vosaltres es podrien repetir?

Martxelo Otamendi:

No m’imagino un president espanyol socialista o un ministre d’Interior espanyol socialista donant l’ok polític a una nova operació contra un mitjà de comunicació basc.

[Comment From AlbertAlbert: ]

Tu vas entrevistar-te amb ETA. És per això que va començar tot?

Martxelo Otamendi:

matisso: no em vaig entrevistar amb ETA. Vaig entrevista ETA. Vaig fer tres entrevistes el 1999, el 2000 i el 2001.

Martxelo Otamendi:

No crec que el cas Egunkaria tingui relació directa amb les entrevistes amb ETA.

[Comment From MontseMontse: ]

Bofetades i cops de puny es poden qualificar de tortures? No s’està banalitzant perillosament una paraula tan seriosa com "tortura"?

Martxelo Otamendi:

No és cert que en el nostre cas l’actitud de la guàrdia civil es limités a bofetades i cops de puny. Ens van torturar. En el meu cas, em van tenir tres dies dempeus, sense dormir, vaig ser obligat a fer infinitat d’exercicis físics vestit i despullat, vaig ser objecte de vexacions homofòbiques, i per dues vegades, em van practicar la ‘tortura de la bossa’.

Martxelo Otamendi:

Jo no faria bromes amb la tortura.

[Comment From RamonRamon: ]

Ahir vaig veure l’entrevista amb el Cuni. Impactant. Però no deixava de pensar que per a tu, personalment, ha de ser molt dur fins i tot contar-ho.

Martxelo Otamendi:

Desgraciadament, ens hem acostumat a repetir aquests últims set anys allò que ens van fer. És més fàcil tenir la tranquil·litat, l’equilibri psicològic, d’explicar-ho quan el 100% dels periodistes que mostren interès pel cas tenen una actitud de creure’t.

[Comment From JordiJordi: ]

Martxelo és de bojos tot això. Jo crec que la Unió Europea està essent molt fluixa en condemnar el que us ha passat. Que creus tu?

Martxelo Otamendi:

Entre els membres de la Unió Europea hi ha instal·lat el criteri de "mind your business". Com a conseqüència de l’aplicació d’aquest criteri, ningú es fica amb altres membres de la UE.

Otamendi:

Per tant, ningú no exigirà a Esp
anya explicacions pel tema Egunkaria.

[Comment From SantiSanti: ]

Des de fa un temps em ve donant la sensació, des de la distància, que a Euskal Herria heu entrat en un procés de desencís, assumint ja amb resignació i quotidianitat les detencions selectives, casos com el vostre, Batasauna etc. Creus que és certa aquesta sensació, i que l’estat espanyol a base de repressió està aconseguint, en part, els seus objectius?

Martxelo Otamendi:

L’estat espanyol li ha pres la mida al nacionalisme basc. Tant a l’institucional com al dissident.

Martxelo Otamendi:

És cert que hi ha una mena de cansament acumulat per una part important de la població, que el fa refractari a aquesta mena d’atacs. Però no ens queda cap altre remei que intentar convèncer els nostres conciutadans de la gravetat de la situació.

[Comment From Anna GabrielAnna Gabriel: ]

En primer lloc, m’agradaria fer arribar tot el meu suport a la gent d’Egunkaria, als encausats, però també a totes les seves treballadores i els seus lectors. D’altra banda, demanar al Martxelo si té la sensació que la ofensiva repressiva contra la llibertat d’expressió i pensament és intrínseca a l’estat espanyol, i que fins i tot davant l’eventual alto el foc definitiu de la organització armada, cercaran altres excuses per fer callar la dissidència…

Martxelo Otamendi:

Eskerrik asko per la solidaritat.

Martxelo Otamendi:

L’estat sempre cercarà excuses per a no permetre la normalització política. Dependrà de la nostra habilitat i perspicàcia que l’estat es quedi amb les ganes.

[Comment From PepaPepa: ]

Catalunya us recolza, no nomès perquè teniu raó. Qué podem oferir-vos per fer-vos més costat i ser més efectius en la defensa de les nostres cultures?

Martxelo Otamendi:

Mantenir la solidaritat mútua entre els dos pobles, els agents polítics, culturals, sindicals, etc.

Martxelo Otamendi:

Tenir coneixement mutu del que fan uns i altres. I afany de col·laboració mútua.

[Comment From Xavi CortiXavi Corti: ]

Què està passant dins l’esquerra abertzale? el procés de reflexió fins on pot arribar?

Martxelo Otamendi:

Cal donar temps a l’esquerra abertzale perquè culmini el procés de reflexió amb la tranquil·litat que es mereix. I els promotors del debat voldrien que aquest portés com a conseqüència la decisió d’un canvi de cicle, en què la pràctica de la lliuta armada per a obtenir objectius polítics sigui cosa de la història.

[Comment From AlbertAlbert: ]

En quina mesura creu que l’euskera es veurà afectat per les polítiques que PSOE-PP estan aplicant a Euskadi? Salutacions.

Martxelo Otamendi:

Salutacions. El PSE mai no ha tingut una actitud conjunta gaire ferma en l’aprovació de l’èuscar, excepte honroses excepcions.

Martxelo Otamendi:

I el PP del País Basc sempre ha ignorat l’èsucar. No sembla, doncs, la millor combinació per a donar un impuls a l’èuscar.

Martxelo Otamendi:

Ara cal romandre atents sobre què faran. I reaccionar a temps en cas que adoptin mesures restrictives en la promoció de l’èuscar. Però en honor a la veritat, cal dir que els anteriors, més d’una vegada, tampoc no van tenir actituds modèliques en la promoció de l’èuscar.

Martxelo Otamendi:

El PSE pot perdre una ocasió històrica per intentar apropar-se als posicionaments del PSC en matèria de política lingüística i promoció cultural.

[Comment From RodrigoRodrigo: ]

La llengua és un vincle que està lligat amb la cultura i, per tant, també a la nació. Creus que es pot fer un diari des de l´òptica nacional basca, però en castellà?

Martxelo Otamendi:

Ja hi ha diaris d’òptica nacional basca en castellà, com Gara i Deia.

[Comment From pere oleaquepere oleaque: ]

Com afecta al procés de l’esquerra abertzale el fet que Otegui estigui empresonat? i com veu el PNB aquesta evolució?

Martxelo Otamendi:

Otegi i el seu equip són els promotors d’aquest debat intern a l’esquerra abertzale, i Otegi ha pagat aquest esforç amb l’injust empresonament d’ell i altres promotors d’aquest debat.

Martxelo Otamendi:

Segur que els del PNB, i membres d’altres partits polítics bascos, estaran d’una banda molts interessats en veure com evoluciona aquest procés de debat en l’esquerra abertzale sobre el canvi de cicle, i d’una altra banda, segur que en algun grup d’anàlisi estratègica estaran dibuixant diversos escenaris de la política basca. Perquè tot el món haurà de retratar-se en el nou escenari.

[Comment From MarionaMariona: ]

Com es veuen des del independentisme basc els referendums per a la independència de casa nostra. Es posible alguna cosa semblant al pais basc?

Martxelo Otamendi:

Jo crec que hi ha molts bascos i basques que observen els processos dels referèndums amb molta curiositat i, segurament també, amb admiració.

Martxelo Otamendi:

No sé si poden ser processos mimètics. En les dues nacions, tant a Euskal Herria com als Països Catalans, hi ha problema nacional, però segurament, en una primera fase inicial, les metodologies seran diferents.

Martxelo Otamendi:

Al País Basc, parlem de normalització política i de pau. Hi ha hagut uns quants processos de negociació amb representants dels successius governs espanyols, i per tant, és possible que en aquesta primera fase la iniciativa de referèndums independentistes no estigui als primers llocs de l’agenda política. Però, no sé si per curiositat o bé perquè hi ha intenció de promoure referèndums al País Basc, em consta que fa pocs dies algun impulsor d’aquests referèndums ha estat de visita al País Basc informant als interessats sobre la metodologia dels referèndums.

Martxelo Otamendi:

De totes maneres, el batlle d’Arenys de Munt va ser convidat a participar en una taula rodona organitzada pel diari Berria i informativament, des del diari Berria, hem seguit amb molta atenció tot allò referent als referèndums catalans.

[Comment From FranFran: ]

Martxelo, mantens amistat amb Pepe Rei? Com es troba? Que ha passat amb el grup de periodistes d’investigació d’Egin i Kale Gorria?

Martxelo Otamendi:

Pepe Rei es troba en una situació clínica molt preocupant, amb una forta merma de les seves capacitats intel·lectuals i físiques.

Martxelo Otamendi:

Va ser a conseqüència d’un accident de trànsit, i és una pena que haguem perdut un excel·lent periodista, una bona persona.

Martxelo Otamendi:

Aquell grup de periodista d’investigació que menciones, està cadascú amb la seva feina. Crec que fora de l’àmbit de la investigació periodistíca. Per a tranquil·litat de corruptes i dels que fan tupinades.

[Comment From MaiteMaite: ]

Bon dia Martxelo! Com definiries el paper del periodista a una nació sense estat? És a dir, el periodista fa un paper diferent en una nació que lluita per la llibertat que en un estat consolidat?

Martxelo Otamendi:

Egunon, Maite. El paper del periodista és fer periodisme. No existeix el periodisme neutral ni objectiu. Existeix el periodisme subjectiu però responsable i amb rigor.

[Comment From roserroser: ]

Arreu del món els diaris en paper estan patint molt. Com està Berria? El fet d’adreçar-se a una comunitat reduïda pe
rò compacta el fa més resistent?

Martxelo Otamendi:

Berria està millor que el que alguns voldrien. És cert que aquests últims dos anys hem notat la crisi que, per a desgràcia dels mitjans de comunicació tradicionals, és una crisi estructural que s’ha solapat amb la crisi econòmica.

Martxelo Otamendi:

Els bascos som 3 milions, comptant tots els ciutadans d’Euskal Herria. D’aquests, només 800.000 diuen que saben èuscar. Està difícil, però tanmateix, oferim més productes periodístics en èuscar que mai.

Martxelo Otamendi:

És tan difícil com vendre esquís a Tuníssia.

[Comment From CarlesCarles: ]

Quines diferències hi ha entre Berri i Egunkaria, si és que les hi ha?

Martxelo Otamendi:

Que som set anys més vells.

[Comment From Xel·loXel·lo: ]

Si us absolen tornareu a treure Egunkaria al carrer o ja no té sentit?

Martxelo Otamendi:

Per les raons que he esmentat abans, que bastanta feina tenim a publicar Berria, no sembla que pugui haver-hi lloc al mercat per a dos diaris en èuscar. Per tant, no tindria sentit comercial que tornar-nos a posar a publicar Egunkaria.

[Comment From PerePere: ]

Què en penses de la desaparició de l’Avui del País Valencià i les Illes?

Martxelo Otamendi:

Que és una pena. Però segur que els qui han pres la decisió ho hauran fet després de pensar-ho unes quantes vegades i amb el dolor de no poder distribuir a les Illes i al País Valencià un diari nacional català.

[Comment From joan aloyjoan aloy: ]

Perdona que torne al tema de les tortures (veig que n’has parlat a l’inici però he entrat tard). Admire la teua valentia i honestedat però em fa por que algú vulga fer del teu un cas excepcional. Se seguix torturant gent avui en dia. Hi ha casos greus al nostre país i al teu. Hi ha una situació en les presons terrible. I d’això en Cuní, que encara és l’hora que diga alguna cosa per exemple de les detencions d’independentstes catalans, ni en parla ni en parlarà. M’entens?

Martxelo Otamendi:

Sí, t’entenc perfectament. Però és la nostra feina denunciar les tortures quan les patim i preocupar-nos i denunciar les tortures que altres pateixin. Mai no és tard per conscienciar-nos sobre la pràctica de la tortura.

Martxelo Otamendi:

No se m’escapa que si fa 30 anys haguessim mantingut tots pelgats una actitud més bel·ligerant amb la pràctica de la tortura, avui dia seria políticament més car alentar, promocionar, practicar, no investigar, indultar, i premiar la tortura.

[Comment From JordiJordi: ]

Tu has aconseguit que es comenci a parlar de les tortures que practica l’estat. Però quan podrem parlar de les tortures a catalans l’any 92?

Martxelo Otamendi:

Abans que jo denunciés les meves tortures, molta gent va denunciar la pràctica de la tortura als nostres països. Per tant, jo sóc un més en aquesta cadena de torturats denunciants.

Martxelo Otamendi:

Pel que jo sé, les tortures del 92 van arribar a Estrasburg i van guanyar la partida contra el Regne d’Espanya.

[Comment From Miquel JuanicoMiquel Juanico: ]

Fa un mes Ibarretxe va ser a Barcelona. Va llegir un poema basc que diu que ‘sempre bevem aigua nova, però de la mateixa font de sempre’. Creus que l’èxit de l’independentisme pot ser aplicar aquesta filosofia?

Martxelo Otamendi:

Em sembla una cita acertada, però em dóna la sensació que si els independentistes volen aconseguir el seu objectiu hauran de treballar dur.

[Comment From Carlos RuizCarlos Ruiz: ]

Com a lector que sóc, també, d’El País m’ha cridat l’atenció un cert gir en les seves posicions sobre el país basc i molt concretament sobre el vostre cas. Diria que darrerament fins i tot es pro-egunkaria però encara recordo articles infames en contra vostra i editorials fins i tot. Sap perquè hi ha hagut aquest canvi? Gràcies per tot.

Martxelo Otamendi:

No crec haver llegit mai a El País articles "infames" sobre Egunkaria. Ja quan vaig denunciar tortures, el diari se’n va fer ressò en un editorial molt dur contra la pràctica de la tortura.

Martxelo Otamendi:

Durant aquests anys, hem estat moltes vegades amb molts mitjans de comunicació explicant què va passar amb Egunkaria. I aquella tasca ha donat els seus fruits. En alguns casos, no en tots.

[Comment From miquel soriamiquel soria: ]

Em crida l’atenció sempre el silenci dels periodistes espanyols. Perquè callen tant en el cas Egunkaria? Els periodistes catalans parlen, n’han parlat periodistes internacionals però els espanyols callen. Tens alguna explicació concreta? Algú d’ells t’ha donat mai cap explicació?

Martxelo Otamendi:

Són una excepció els periodistes espanyols que primen les qüestions deontològiques i de respecte a la llibertat d’expressió sobre les seves opinions polítiques.

Martxelo Otamendi:

Sembla que alguns d’ells estan sempre en combat. En alguns casos, alguns d’aquests periodistes, no tots, són primer espanyols i, si els queda temps, són demòcrates.

[Comment From ManelaManela: ]

En quina situació es troba Udalbiltza (em sembla que s’escriu així)?

Martxelo Otamendi:

En espera que senyalin la data del judici. I és possible que sigui el següent judici, dels d’impuls polític, que es faci a l’Audiència Nacional després del judici a Egunkaria.

Martxelo Otamendi:

Espero i desitjo que tots ells quedin absolts.

[Comment From FelipFelip: ]

Sempre he sentit curiositat per saber com funcionen els ajuntaments que estan gestionats per ‘juntes’ designades per les Diputacions forals, allà on no s’ha pogut constituir un ple municipal per la il·legalització de llistes abertzales. Funcionen? Hi ha una auto-organització popular per fer funcionar els municipis?

Martxelo Otamendi:

Pel que jo sé, funcionen com si fossin ajuntaments completament legals. No necessàriament amb una metodologia d’auto-organització. Treballen en una situació de provisionalitat però de legalitat. Conec un cas en què la batllessa signa els decrets i els contractes i té el mateix valor legal i jurídic que qualsevol altre ajuntament.

[Comment From CarlesCarles: ]

Us heu plantejat fer una versió de berria en anglès a la web per fer difusió fora d’Euskal Herria?

Martxelo Otamendi:

Ja ho vam fer, els primers anys de Berria, essent l’únic mitjà de comunicació basc que tenia versió en anglès. Escollíem totes les nits tres notícies relacionades amb el País Basc i les traduïem a l’anglès, però per motius econòmics vam haver de tancar la web.

Moderador:

Som al final del debat. Donem pas a les due últimes preguntes

[Comment From GuestGuest: ]

Aupa Martxelo! Volia fer una reflexió sobre la resposta que has donat quan t’han demanat si tens la sensació que les coses que us van passar a vosaltres no es podrien tornar a repetir. La meva sensació és que tan el PP com el PSOE han carregat i estan carregant contínuament contra tot l’entorn abertzale (il·legalitzacions, detencions, tortures…). Tanmateix, el PSOE ho fa d’una forma més subtil! I penso que, malauradament, sí que poden tornar a repetir-se i s’estan repetint les coses que us van passar (en quant a il·legalitzacions i detencions de "presumptes" membres o col·laboradors d’ETA). Cal c
ontinuar amb els ulls ben oberts i fent I potser per això, amb els socialistes governant a l’estat espanyol, sembla que la gent estigui més adormida, es mobilitzi menys que quan és el PP qui governa. Quina és la teva opinió

Martxelo Otamendi:

Que sí però que no. Tens raó en la reflexió sobre la subtilesa amb què el PSOE fa aquestes coses, però continuo sense imaginar-me un ministre de l’Interior espanyol donant l’ok al tancament del diari Berria. Però reconec que sempre he estat força innocent per a aquestes coses.

[Comment From ireneirene: ]

Em va encantar poder veure berria i vilaweb junts en paper en la copa del rei. Teniu algun projecte junts?? seria molt interessant

Martxelo Otamendi:

Tinc en Partal a cinc metres de la taula i procuraré idear amb ell alguna altra plataforma de col·laboració. Però la final de la copa del rei, un partit de futbol entre el Barça i l’Atletic, era una ocasió que no podíem deixar passar sense oferir aquell suplement bilingüe entre VilaWeb i Berria, que va agradar tant a tanta gent.

Moderador:

Són les dues. Hem acabat el debat amb Martxelo Otamendi, a qui volem agrair molt la presència avui a la redacció de VilaWeb. També agraïm a tots els lectors la seva participació en la conversa.

Friday January 22, 2010 2:01 Moderador

2:02

Martxelo Otamendi:

Gràcies a vosaltres per obrir-me les portes del Palau Partal, i donar-me l’oportunitat de canviar impressions amb vosaltres. Llarga vida a l’excel·lent relació d’afecte i solidaritat mútua entre bascos i catalans. A veure si algun dia tenim l’oportunitat que els nostres respectius ambaixadors ens convidin a alguna celebració.

Martxelo Otamendi:

Eskerrik asko!

I què n’esperàveu del Govern d’ Espanya? Jo ja no n’espero quasi res. Només una mica de respecte i poca cosa més. Del Zapatero ja no cal esperar-ne res perquè ja ha acomplert la quota  de mentides. És difícil prometre més coses i acomplir-ne menys.

Jo ja m’esperava això, si us he de ser franc, del resultat que avui ens han notificat de la gestió de l’aeroport del Prat. En una paraula: el Govern de Catalunya hi tindrà poca cosa a dir. Com sempre. Com quasi en tot. En poques coses podem tenir la darrera paraula. Ara ja fa anys que ho hauríem de saber perquè cada dia ens donen proves d’aquesta desconfiança envers nosaltres.

Enganyifes, promeses, paraules. Això de les Autonomies ja fa temps que es veu que no té sortida per cap costat. Alguns ja fa anys que ho deien. Altres, encara no fa tants anys que hi teníem posada alguna esperança. Jo mateix pensava que encara es podia fer alguna cosa.

Ara ja fa temps que no n’espero res d’ Espanya. Es pensen que són els amos de casa meva i són ells els que contínuament em diuen quines obres puc fer o no. Em diuen si puc pintar, o no, les parets de casa meva. Fins i tot em diuen de quin color he de pintar. Resulta que no som amos de res i no es veu cap símptoma de que algun dia ho puguem ser.

Avui ens n’han donat una prova més. I potser avui alguns han donat un pas més cap a la decisió de votar Independència…. Això ja es veurà.

He rebut una carta que un noi de capellades va enviar a Telemadrid. Vosaltres mateixos jutgeu.

Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (sé que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad  y no se tengan que esforzar en usar un traductor.
He visto su documental llamado ‘Ciudadanos de segunda’ ¿y saben qué? Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos.
Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de ‘la Anoia’ (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos,  llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º del  ya dicho curso,  tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua, el  argentino.
Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a  decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad.
La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia.
¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o ‘la Celestina’? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en castellano.
No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase:
Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana.
¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país, destruirlo.
Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en valenciano: he hecho, matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalán en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.
Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano (un español, por ejemplo), de lo contrario, éste demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.
No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral. ¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas…
Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el valenciano, ¿seria el caso a la inversa  posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.
Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi conciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo. ‘Ladran, luego cabalgamos’, como se dice en castellano.
Les dejo con una frase en catalán, como en su documental:

Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància

Una amiga que entra de tant en tant al meu blog em preguntava com podia trobar tema per escriure cada dia. Avui us faré una confessió ben personal de com ho faig això d’escriure al blog. Serà la manera de contestar a la meva amiga i d’explicar a qui li interessi com faig el blog.

Ja he parlat alguna altra vegada que em vaig decidir a escriure un blog més per inquietud personal que no pas perquè em llegissin. És una forma d’obligació moral que m’imposo per tal de que el meu cervell -ja de per si poc brillant- no s’apagui del tot. Alguns llegeixen, altres fan esport, altres van al bar. Jo he elegit buscar una estona per escriure perquè considero que és un bon exercici per mantenir en activitat la meva poca matèria grisa que em queda.

He de dir-vos que moltes vegades la llumeta s’encén de cop i em dic: això és tema per al blog. Vol dir que aquell dia ja no em cal triar. Ho veig clar de seguida. Altres vegades, els temes són molts i t’obliguen a triar-ne un. I també és veritat que hi ha dies que no sé de què parlar. És llavors quan vaig a la meva nevera particular i miro què hi tinc. Tal com deuen fer las dones que han de preparar el dinar cada dia per a les seves famílies. Hi ha dies que ho tenen clar. Però hi ha dies que obren la nevera i fan el que poden amb el que hi troben.

La meva nevera particular són els articles, les notícies, les frases, alguns blogs que llegeixo en un moment determinat i que m’agraden. Llavors els guardo i és d’allà que agafo el que necessito. Per tant, ja veieu que el problema no és escriure quasi cada dia si hom té temps i no té coses més importants a fer. El problema més aviat el tinc a l’hora d’elegir o a l’hora d’escriure de manera que no sigui massa llarg, massa avorrit o que no pugui interessar a ningú.

Per tant, ja veieu com m’ho manego. Ho aniré fent així fins que em cansi. m’avorreixi o no tingui res a dir. I aprofito per agrair a tots els que entren, em deixen algun comentari al mateix blog o que em confessen que entren al meu blog, el llegeixen i m’animen a continuar. Gràcies a tots.

Si voleu que us sigui sincer, aquestes paraules noves i estranyes que la informàtica inventa cada dia a mi em sonen a xinès. Deu ser perquè sóc d’una altra generació, d’un altre temps, en que les coses anaven més a poc a poc i durant la vida d’una persona canviava poques coses fonamentals.

Alguns de nosaltres acabàvem de descobrir les Amèriques de la informàtica més elemental i encara no ens havíem acostumat a això de la Web1.0 que ja ens arriba la 2.0 i la 3.0. Davant d’això hi han dos reptes: o ficar-s’hi de ple i mirar de pujar al carro o deixar-ho estar. Em sembla que jo optaré per aquesta segona via, vist el complicat que és tot plegat. I, si quedo despenjat, doncs m’hi quedaré tan tranquil….

Segons expliquen els entesos, la Web 2.0 és la representació de l’evolució de les aplicacions tradicionals cap a aplicacions web enfocades a l’usuari final. El Web 2.0 és una actitud i no precisament una tecnologia. La Web 2.0 és la transició que s’ha donat d’aplicacions tradicionals cap a aplicacions que funcionen a través del web enfocades a l’usuari final. Es tracta d’aplicacions que generin col·laboració i de serveis que reemplacin les aplicacions d’escriptori.

Diuen que és una etapa que ha definit nous projectes a Internet i és preocupa d’oferir millors solucions per a l’usuari final. Molts asseguren que hem re inventat el que era l’Internet, altres parlen de bombolles i inversions, però la realitat és que l’evolució natural del medi realment ha proposat coses més interessants.

I també ens expliquen aquests mateixos entesos que, per existir al ciberespai, és a dir, per actuar dins d’Internet, cal tenir una representació virtual, real o fictícia. Aquesta representació l’anem construint de mica en mica, a mesura que ens connectem a la xarxa, ens donem a conèixer i interactuem amb altres individus, nadius o immigrants digitals.

La identitat virtual fa que els altres ens reconeguin i ens tinguin en consideració a la societat xarxa, una comunitat amb normes de convivència pròpies. La socialització en el món virtual arribarà a ser tan important com en el món físic, i això és, senzillament, perquè les relacions de confiança (o desconfiança) i de poder (o contrapoder) també s’estan construint a Internet.
Conèixer els avantatges i els riscos de tenir una presència a Internet és fonamental per gestionar adequadament la identitat digital. Dominar les formes i les eines amb què cada persona pot construir la seva presència, visibilitat i reputació a la xarxa és imprescindible per continuar vivint en societat en l’era de la informació.

Jo sempre havia cregut que la identitat era el fet d’ésser una persona o una cosa la mateixa que se suposa o se cerca. Això és el que diu el diccionari. Sembla que ara ja no serà exactament així perquè les identitats podran ser reals, però també fictícies.. A veure si ens passarà allò que un dia vaig llegir: una empresa havia contractat una persona que treballava només per internet. Mai s’havien vist les cares. Es pensaven que era un home jove i que vivia a Barcelona. Quan un bon dia es van haver de veure les cares va resultar que "allò" era una dona ja bastant gran i que vivia a Saragossa….

Coses d’ internet, de la nova societat, de les noves relacions i de les identitats indefinides. On anirem a parar?

Fa una mica de vergonya llegir notícies com la que llegíem  fa pocs dies sobre l’aeroport Lleida-Alguaire.  Després de mesos de parlar-ne i després de totes les proves pertinents, fixaren la data d’obertura per abans de Nadal. Ara resulta que falten permisos. Exactament "una autorització aèria i unes publicacions de caràcter internacional, imprescindibles per obrir".

D’això jo en dic mala gestió. Si en fos el responsable em produiria vergonya. Poca feina i mal feta, podríem dir-ne també. El govern català tampoc té tants aeroports per gestionar, dic jo! I un que n’estrena i del qual en té la total responsabilitat ja comença gestionant-lo malament. Ens queixem d’ AENA ( i amb raó) i de Madrid, però aquí no sabem fer les coses gaire més bé i ja estem acostumats a nyaps d’aquest calibre (carreteres, túnels, cinturons, metro…. Els exemples serien molts i no cal enumerar-los perquè són al cap de tothom.

A hores d’ara no se sap exactament quan obrirà, quines companyies hi operaran, quin objectius reals (sense voler fer volar coloms) tindrà aquest aeroport. Estem una mica tips de les paraules reiteradament incomplertes del conseller Nadal, que ha dit vàries vegades que obriria abans de Nadal. Us sembla correcte que una obra d’aquesta envergadura no pugui obrir per falta d’ un permís? No sabien quins permisos feien falta? D’això en podem dir gestió? Per gestionar un país, abans s’ha de saber gestionar la pròpia casa i el tripartit ha donat  la sensació de paràlisi per falta d’objectius comuns. Cada conselleria va al seu aire i un conseller en desdiu un altre com passa sovint. El que dèiem: poca feina i encara mal feta.

Quan arriba una visita a casa, se la fa entrar ("passeu..passeu!"), se la fa seure i se la convida a beure o menjar alguna cosa. Això és el que voldria fer jo amb les visites al meu blog. Però és que són moltes i algunes no sé d’on venen, ni sé qui són. Però igualment el meu desig seria fer-les passar a casa i poder fer petar la xerrada una estona.

Quan vaig començar aquest blog no em podia imaginar mai a la vida que seria visitat per tanta gent. Sincerament ho dic. Ara fa poc més d’un any que vaig posar un mapa de visites per la simple curiositat de saber des d’on et poden arribar a llegir i quanta gent et pot arribar a llegir. Aquest mapa s’arxiva de forma automàtica cada any. Aquí el teniu, tot tenyit de taquetes vermelles i amb un total de 5.791 visites des del 16 de Novembre de 2008 fins al 17 de Novembre de 2009. Si comptem que el blog va començar uns mesos abans, vol dir que possiblement aquest blog ha estat visitat al voltant de 6.000 persones.

Ja sé que això no és res i que comparat amb altres blogs és una autèntica misèria i una ridiculesa. Ja ho sé. Però és que aquesta no era pas el meu primer objectiu quan m’hi vaig decidir. Jo ho he dit alguna altra vegada: el primer objectiu era poder buidar el pap i dir-hi la meva als temes que em vinguessin de gust. Que després algú et llegeix, opina i comenta? Doncs molt millor.

Per tant, gràcies a tots els que han perdut un minut del seu temps en llegir-me. Alguns sé que ho fan cada dia i altres només de tant en tant. Alguns m’ho han fet saber per escrit i altres cara a cara. Amb alguns hem continuat la conversa a rel d’un tema que he escrit. Alguns no han estat d’acord amb alguna cosa de les que he escrit i altres m’han felicitat. Tot plegat anima a seguir. I seguiré escrivint pel simple gust d’escriure, per a mi mateix i pels que vulgueu llegir-me. Però dóna bo que el que hom escriu algú ho llegeixi i, per tant, vull donar-vos les gràcies.

Actualment les comunicacions són fonamentals. Moltes empreses s’estableixen en un lloc determinat, o en marxen, segons tinguin bona o mala comunicació. Em sembla que no li donem la importància que té aquesta qüestió, encara que cada dia hi han més experts que fan notar la importància de les comunicacions en l’economia de qualsevol país.

S’ha guanyat moltíssim en els darrers anys, sobretot amb internet, el correu electrònic i les noves tecnologies. Però falten millors carreteres, millor ferrocarril i, sobretot, bons aeroports. Els experts continuen dient que hauríem de buidar més les carreteres de camions i emplenar més les vies de trens de mercaderies.

I l’avió. La importància de l’avió cada dia serà més gran perquè el món s’ha fet petit i la gent cada vegada es mou més. I aquí hi ha el problema. Si els aeroports que tenim ni tan sols els podem gestionar nosaltres, estem ben fregits. L’aeroport del Prat, gestionat per una AENA com l’actual, sempre serà una ventafocs i mai el deixaran ser gran i un aeroport de primeríssima categoria.

I després tenim el problema dels petits aeroports, com el que estem a punt de posar en marxa a Lleida-Alguaire. La planificació que en faci la Generalitat és tan fonamental que en depèn la vida o la mort. Pot ser un aeroport que doni vida a les terres de ponent catalanes i a una bona part de la franja d’Aragó o pot ser un aeroport que es mori de fàstic. Les promeses són moltes i constants, però de moment les perspectives no són massa bones. Som molt a prop de la inauguració i, de moment, les companyies disposades a operar-hi sembla que no són gaires i que no s’acaben de decidir.

Penso que s’hi haurien de posar molts més esforços: tant al del Prat, per poder-lo gestionar des d’aquí, com als de Lleida, Reus, Girona, La Seu d’ Urgell i altres petits aeròdroms que farien d’un país ben comunicat.

Caldrà veure com aniran les coses aquests pròxims mesos i anys, però sembla que no acaben d’anar bé del tot. 

Gervasio Sánchez és periodista i fotògraf. Va recollir un del premis  de periodisme Ortega y Gasset el 7 de maig.

Va aprofitar l’acte d’entrega on hi estaven presents la Vicepresidenta del Govern, varis ministres, ex ministres del PP, la Presidenta de la Comunidad de Madrid. l’ Alcalde de Madrid, el President del Senat i centenars de persones per dir unes paraules.

Però quines paraules! És cert que tots tenim coses a dir, que potser ens agradaria dir-les i no tenim oportunitat o no sabríem dir-les. O potser quan tenim oportunitat no ens atrevim. Sobretot si qui tenim al davant és qui ens dóna de menjar, o té poder, o és algú important.

La qüestió és que Gervasio Sánchez va voler i va saber aprofitat el moment i l’ocasió. I va dir això següent:

Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.
Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad. Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.
Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.
Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.
Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.
Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.
Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.
Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.
Muchas gracias.

Avui un amic que no és català m’escriu un missatge que em diu:

"Leo tu blog pero tengo que poner el traductor porque no entiendo el catalán. Y el traductor me traduce bastante mal. Y es peor todavía cuando pones algún chiste gráfico. Por que no escribes en español y así entendemos todos?"

Voldria contestar a aquest amic i donar-li les meves explicacions i els meus raonaments. Sé que els entendrà i que, a la vegada, poden anar bé per explicar aquesta mena de "tossuderia" que tenim alguns catalans en parlar i escriure la nostra llengua. L’anglès, el francès, el castellà (i altres llengües) són tan predominants que ja tenen qui els faci servir.

Primerament, he de dir que escric en català perquè és la meva llengua i si no la fem servir els catalans…qui la farà servir? Els catalans tenim el deure de fer-la servir tant com puguem. És clar que podria fer servir el castellà i no caldria traductor per a molts, però és que llavors abandonaria un dels deures que considero més sagrats: fer servir la llengua, patrimoni meu i del meu país. Ja va ser bandejat i prohibit prou anys perquè ara no el fem servir tant com puguem!

Segon: És cert que els traductors són sempre "traïdors". Els italians tenen una dita que diu:"Traduttore, traditore" i tenen tota la raó. Però també considero que el fonamental d’un text es pot entendre fent servir un traductor com el de Google que és el que tinc al meu blog.

Tercer: Considero que el major problema a l’hora d’escriure on tema no és tant la llengua com el context. Segons de què parli ja sé que algunes persones no entendran res perquè són temes molt locals i sense el context necessari no són intel·ligibles. A més, tampoc interessaran gens ni mica a certes persones. Però a la vida tot és així, més o menys, i no totes les coses interessen igual a tothom. També és cert que molts temes son d’interès general perquè les persones no som tan diferents i els valors, els problemes, les vivències, els interessos, les misèries…són generals. "En todas partes cuecen habas" i led faves són semblants arreu.

És clar que encara trobaria mil explicacions més, però no cal. Si per cas, un altre dia ja hi tornarem. Vull agrair, de totes maneres, a tots aquells que fan l’esforç de llegir-me en una llengua que no és la seva i que sé que ho fan amb tot el gust. I gràcies també als catalans, a qui és més fàcil fer-ho i que segur que poden entendre millor tot el que dic, encara que algunes vegades sé que no hi estan del tot d’acord…

De tant en tant m’agrada reflexionar sobre el meu blog: sobre el que escric?; sobre el que tinc ganes d’escriure i no escric; sobre el que em comenten i sobre el que no em comenten…

Un blog per a mi és una experiència nova i prou interessant com per a que tingui ganes de seguir-lo. Alguna altra vegada ja n’he parlat. Però avui vull continuar amb les meves reflexions.

Fonamentalment, per a mi  el meu blog és un motiu de reflexió sobre la vida, el que passa i el que em passa. El que passa al món cada dia és quelcom tan inabastable que fa que sigui impossible comentar-ho tot. Per tant, aquest sol fet ja fa que hom hagi de seleccionar. I per a seleccionar s’ha de pensar una mica abans. Després s’ha de pensar en el que es diu i com es diu. Això obliga a ser breu, clar, concret, etc, cosa que no és fàcil ni s’aconsegueix sempre.

Quan s’arriba al moment de seleccionar què s’escriu, a vegades no és gens fàcil perquè hi han molts temes atractius. Llavors, és quan hom ha d’optar en publicar allò important, conegut, que surt als diaris… o allò petit que també passa, però que passa desapercebut per a la majoria de gent, però que personalment té prou importància per a un mateix com per a ser explicat o comentat. A vegades s’explica pel simple plaer de voler-ho explicar. Altres, perquè potser por ajudar a algú o pel fet d’haver-ho comentat abans amb alguna altra persona.  O com a resposta d’algun comentari…

Moltes coses de la vida diària em semblen importants però ni les cito: Crec que és perquè no estic segur que puguin interessar a altres, no pel tema en si mateix, sinó pel que jo pugui posar i com pugui fer-ho. A vegades són notícies tant comentades ( i ben comentades) pels diaris que hom pensa que ja no val la pena dir-hi res més. Ja està quasi tot dit!

És a dir: M’agradaria que els lectors del meu blog sàpiguen que sempre escric sobre el que m’importa, però, també, que no escric sobre tot el que m’importa.
Només sobre algunes coses. Sempre hi han aquells temes que són massa personals, o massa intranscendents, o massa gastats que fan que es quedin al tinter. I sempre hi ha el consol d’aquella dita catalana que diu: "Hi han més dies que llonganisses". Algun dia aquests temes abandonats podran tornar a sortir.

Avui fa un any que vaig començar aquest blog. Només un any. És tendre, encara. És petit. I humil. Insignificant. No té pretensions de cap mena.

Però durant un any aquet blog m’ha obligat a seure, a pensar una estona què volia dir i com ho volia dir. A vegades el tema brollava naturalment perquè el tema era candent i jo també volia dir-hi la meva. Altres vegades, em veia amb la disjuntiva de triar entre dos o tres temes, tots prou interessants per a ésser comentats. Alguna vegada m’ha obligat a pensar una bona estona perquè el tema no era clar. Algun tema no ha agradat i m’ho han fet saber. Altres temes sí que han agradat, i també m’ho han fet saber.

Al blog hi he reflectit les meves manies, les meves dèries, les coses més intranscendents. M’he passejat, poc a poc, per molts llocs i per molts temes. Alguna vegada he caminat massa afuat. Potser no calia. "Hi han més dies que llonganisses", diu un refrany català, i potser alguna vegada ho he oblidat.

He escrit quasi sempre per a mi mateix i algunes vegades per als que m’han fet saber que em llegeixen. Alguns m’ho heu dit alguna vegada i altres segurament que no m’ho han dit mai. Alguns m’heu deixat comentaris (cosa que us agraeixo) i altres no heu gosat. Alguns m’ho heu fet saber de forma particular perquè no us agrada fer-ho públicament.

Tot plegat, és una colla d’hores, una colla de paraules malgirbades, una bona experiència i ja podem dir allò de "tal dia farà un any". Ja l’ha fet.

De moment, penso seguir passejant "A PEU" per la vida, observant el que veig, reflexionant sobre el què passa i, si ve al cas, comentant-ho. I si voleu seguir llegint-ho i comentant-ho, us en dono les gràcies ja des d’ara.

Aquesta és la portada d’un nou portal que està en marxa des del  febrer d’aquest any. És nou. És un recent nascut. És encara un bebè. Però promet molt. Fa cara de que serà interessant. Encara no el podem jutjar del tot perquè està creixent de mica en mica. `

Però, com un deia, promet. Es diu:

Blorgia.com     (RED DE CONOCIMIENTO)

És interessant perquè és un portal temàtic amb articles prou interessants. Són articles curts, divulgadors, senzills però seriosos. Per aquest motiu, el portal se subtitula "Red de conocomiento"; perquè vol ser un lloc on trobar fàcilment informació sobre infinitat de temes que, de mica en mica, s’aniran ampliant. De moment es troba informació sobre:

Blogs
Tecnologia
Viatges
Llar
Salut
Actualitat
Jocs
Apostes
Cuina
Cine

Entreu-hi. Coneixeu-lo. Ja veureu que us agradarà.

"Espanya és diferent!. Aquest eslògan que va fer furor a l’època franquista continua vigent, i no pas en sentit positiu. Quan llavors deien que Espanya era diferent, volien fer notar aspectes positius que ells pensaven que no tenien altres països d’ Europa. No s’adonaven que la majoria de coses que feien notar eren totalment retrògrades i passades de moda ja en aquell temps. Se’n reien de tots nosaltres, i amb raó.

Aquest mateixos defectes segueixen arrastrant-los. L’Estat i tot l’aparell que arrastra segueixen sent un carro vell i atrotinat. Ni Estat de les Autonomies ni res de res. Aquí no s’han adonat que no tots hem de ser igual. Aquí uns són més afavorits que altres i la justícia que sembla que hi hauria d’haver per a tots els espanyols se la passen pel forro.

I l’exemple més paradigmàtic es Televisió Espanyola, que cada dia té més menyspreu a les altres llengües que no siguin el castellà. S’ha d’anular durant el mes d’agost un telenotícies en català? Doncs es fa i no passa res. S’ha de tancar l’aixeta a un centre de producció com és Sant Cugat? Es fa i no passa res… I així fins a l’infinit.

Aquí només segueix existint una llengua i una mentalitat centralista que fa fàstic. Almenys a mi me’n fa i me’n fa cada dia més.

Jo ho he dit moltes vegades. Ser espanyol és un mal negoci i cada dia ho serà més. Anem pensant en alguna sortida.

El gall de baralla és aquell que està ensinistrat per a les lluites entre galls. Lluites a mort esfereïdores. Caníbals. Una vegada em van portar a veure’n una i vaig anar-hi per curiositat. No vaig aguantar ni cinc minuts veient aquell esgarrifós espectacle de sang entre dos pobres animals que hi deixaven la vida per una mica de pinso i per enriquir les butxaques d’un amos sense entranyes. Vaig marxar protestant i prometent-me que mai més aniria a espectacles d’aquesta mena.

A vegades els diaris reflecteixen lluites d’aquestes. Per sort no hi ha sang. Els duels ja són cosa de temps passats, per sort. Ara les coses es parlen, s’enraonen, es discuteixen i es polemitza. A mi això ja m’està bé, perquè vol dir que de la diferència d’opinions en pot sortir nova llum i que la melodia monocord no treu cap a res. Si hi ha arguments i hi ha intel·ligència, endavant les atxes! La polèmica sana ens enriqueix a tots i ens fa més demòcrates i més savis, pel fet de que podem escoltar més opinions.

Aquests dies s’ha encetat una discussió entre el Víctor Alexandre, persona a qui admiro, perquè considero un bon escriptor i un bon patriota, i el diari AVUI. No prendré partit perquè no sé prou de què va la cosa i em falten elements de judici. Però ja m’està bé aquesta polèmica. I el més bonic seria que es podés fer en el mateix diari. No m’agrada que el Víctor hagi de contestar des d’un altre mitjà. A veure si demostrem a tothom que els mitjans de comunicació catalans no són sectaris. O, almenys, que són una mica menys sectaris que altres de les espanyes.

Ah! I que la sang no arribi al riu. Millor dit: que a la sang la substitueixi la intel·ligència.

M’ha fet gràcia un estudi fet per Fernando Garrido i Tiscar Lara sobre el perfil del blocaire hispà en Diàlegs de la Comunicació. Intenten crear el retrat robot d’aquest curiós personatge que escriu un bloc.
El perfil del blogger hispà és d’un home (73%) jove (el 51% té entre 20 i 30 anys), amb estudis universitaris (70%) i amb més de 5 anys d’experiència en la Xarxa en un 76% dels casos. A més de ser usuari actiu d’Internet, el blogger hispà es destaca per disposar de diversos dispositius tecnològics: la meitat té un mínim de 5 dispositius (telèfon mòbil, càmera fotogràfica digital, reproductor de MP3, ordinador portàtil i webcam).
Pel que fa als seus continguts, els blogs semblen estar dominats pel gènere autobiogràfic, tant en els hàbits de lectura com en els d’escriptura.

La pràctica d’escriptura del bloc està associada principalment a l’àmbit domèstic, amb un 85% dels blocaires que afirmen actualitzar des de casa i una dedicació diària d’una hora en la major part dels casos. No obstant això, més de la meitat afirma no tenir un horari precís i més d’una tercera part diu escriure des del treball, per la qual cosa és de presumir que es tracta d’una activitat que els acompanya al llarg del dia.

Els comentaris en els posts és un dels modes més habituals de contacte entre un blocaire i els seus lectors. En aquest sentit, prop de la totalitat dels bloggers entrevistats tenen habilitat aquest canal d’interacció (99%) i un 37% dels mateixos afirma haver hagut d’esborrar en alguna ocasió algun comentari del seu bloc.
Per últim, la major part dels enquestats afirma tenir una llista de blogs (70%), enfront d’un 28% que diu no tenir o no saber què és una llista de blogs.

L’estudi segueix amb un munt de dades força interessants. Però veig que ni el meu blog ni jo mateix entrem en molts d’aquests paràmetres. Si em preguntés el per què potser aniria molt lluny i no tinc temps ni ganes de fer-ho.  Però sí que estic totalment d’acord amb una cosa: ho considero una eina d’expansió i coneixement del blocaire  molt interessant. Saltant d’enllaç a enllaç es poden trobar autèntiques meravelles, i aquí és on rau la màgia d’Internet. No hi ha fronteres.

A la meva feina es parla molt de futbol. Hi han companys, la majoria discapacitats psíquics, que viuen l’esport en general d’una manera superlativa i el futbol en particular, frenèticament. Per tant, el tema esportiu deu ser el primer de tos en les converses.

N’hi ha un que cada dia ens porta un diari esportiu i, només arribar, ja ens anuncia amb grans crits que el Barça ha fitxat tal o qual jugador, o que va guanyar, o que la pròxima temporada tindrem un equip de faula. I és que ell repassa els titulars per damunt i es queda amb la meitat de la notícia i, a vegades mal interpretada. Segons ell, aquest estiu el Barça ja deu haver fitxat almenys 8 o 10 jugadors.

Jo penso: és tan necessari aixecar rumors -moltes vegades falsos-, crear notícies, deformar realitats i omplir portades amb titulats ficticis només per vendre diaris? És ètic? És seriós? És la premsa esportiva que ens mereixem? Ens la podem creure quan, després i de forma mol seriosa, ens dóna mil detalls d’una notícia que potser és prou vertadera?

Sincerament jo crec que tenim una premsa esportiva mol groga, molt sensacionalista i molt poc seriosa. Com diu el meu company de feina, en Barça aquest estiu ja ha temptejat quasi mig món i n’ha mig fitxat l’altre mig. Ha mantingut converses amb més o menys 50 jugadors. Jugadors que van i venen de les portades. Que tan aviat ja els tenim com se n’allunyen definitivament. I així anem passant l’estiu i així anem venent diaris no?

I és clar, quan que han sortit tant noms al llarg dels mesos, sempre n’endevinen algun i diuen llavors; "Tal com vam anunciar Fulano de Tal ha fitxat pel Barça per X milions d’euros". Així, fins i tot jo ho endevinaria….

Alguna vegada, –no massa, tot sigui dit- m’arriba alguna resposta al que escric. Quan això passa me n’alegro. Entenc que no tothom que em llegeix està en disposició d’escriure en aquell moment. O no pot, o no en té ganes o ho deixa per un després que mai arriba. A mi em passa exactament el mateix i per això ho comprenc perfectament quan això passa.

Si us he de ser sincer, primer que res escric per a mi mateix. El blog el vaig iniciar per poder treure de dins el que en un moment determinat tenia ganes de dir i no trobava a qui, ni potser el moment concret. Tots tenim necessitat d’expressar coses i cada un ho fa a la seva manera. Algunes persones han de xerrar i xerrar i agafen al primer que troben (parella, veí, amic, conegut o saludat). Però han de xerrar. Han d’expressar parlant allò que senten. Altres, som menys xerraires i tendim a ser callats i necessitem expressar les coses per escrit. Jo sóc  d’aquests darrers.

Després ve allò de sentir que et llegeixen, opinen, critiquen o no diuen res. Aquella percepció de que t’estan llegint, analitzant i criticant és una sensació interessant. A vegades penso què sentiran, quina reacció tindran les meves paraules. He d’agrair públicament que mai he rebut una resposta desagradable i fora de to al que he escrit. Ho constato i ho agraeixo. Vol  dir que em llegeixen persones civilitzades.

A vegades tens la percepció que estàs fent soliloquis interminables que no duen enlloc i avorreixen el personal. Cada una d’aquestes percepcions tenen una resposta, una conseqüència, en un mateix. L’èxit dels blogs és justament aquest: Buscar i trobar (o no) la resposta que tots necessitem. Alguna. No trobar cap resposta és un fracàs. És sentir-se mort. Que no interesses a ningú. El nihilisme total.

La vida és feta de preguntes i respostes. Ens preguntem, ens responem, quedem més o menys satisfets amb les respostes i, –com que som inquiets de mena- al final de tot busquem la resposta definitiva que mai arribarà. Perquè no hi és. La resposta definitiva la trobarem en una altra dimensió. No pas aquí.

Algú em diu que em llegeix quasi cada dia. Jo també llegeixo algun blog cada dia. Sempre trobes aquell blog al que et sents proper, que respon preguntes semblants a les que et fas tu mateix, que comenta coses properes a les que tu penses; blogs als que t’uneix una sensibilitat semblant ala teva. Blocs que saps que, quan els llegeixes, t’enrabiaràs perquè, ja de bell antuvi, saps que feriran la teva sensibilitat. Però tots busquem una resposta.

Algun altre et visita de tant en tant i et deixa un petit comentari, com dient-te “sóc aquí. estic viu i et llegeixo”. S’agraeix infinitament. Vol dir que per aquella persona ets viu a través del que escrius. No el coneixes de res però t’uneix alguna cosa.

I, per acabar, el pitjor que et pot passar: Que mai rebis cap resposta. Que tinguis la sensació que no interesses, ni interessa el que dius; que el que escrius importa un rave; que tothom passa olímpicament del que dius o expliques. Que no arriba a ningú. Que no hi ha “feetback” de cap mena. Que tant se val. Que tant els fot…

Llavors és quan comences a preparar la soga i busques l’arbre on penjar-te. Eufemísticament i metafòricament parlant, és clar!

Joaquin Sabina deia en una cançó “Siempre que lucha la KGB contra la CIA, gana al final la policía”.
Això és el que els passa als cubans amb MSN Messenger, que està bloquejat per als usuaris cubans. D’això justament es queixa la blogera més famosa de Cuba, Yoani Sánchez, quan explica totes les penalitats que passen els cubans per a connectar-se a internet. Han de fingir ser turistes i colar-se d’estranquis en un hotel. No sempre tenen sort perquè està tot molt controlat i hi ha una llista immensa de llocs on és impossible connectar-se. Fins aquí lògic i normal en un règim com el cubà. És el que tots esperàvem.

Però la cosa més sorprenent és quan explica que no només hi ha la prohibició des de dins, sinó que hi ha una prohibició també des de fora. O sigui des d’  EEUU. Microsoft ha publicat una nota que diu exactament així:  “Se ha cortado Windows Live Messenger IM para los usuarios de países embargados por EEUU”. Què us en sembla? Qui hi surt perdent amb tot això? Com sempre el pobre ciutadà sense gaires mitjans ja que els governants i la gent del partit ja tenen els seus propis canals per a comunicar-se. Jo ho trobo una salvatjada de part de Microsoft. No en tenien prou amb una prohibició que ara en tenen dues. I a callar!

A mi em sembla que no valorem mai prou el que significa tenir uns mitjans de comunicació lliures. Ja sé que un mitjà no és totalment lliure. Sempre hi ha un amo darrere. Però sí que ho haurien de ser els mitjans públics. És una vergonya amb el que ha passat amb la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió des que hi han els socialistes al poder. El Sr. Farran no se n’ha estat de dir clarament que s’havia de treure la crosta nacionalista d’aquests mitjans. Quasi ho han aconseguit.

I per acabar una coseta per al Sr. Farran: Vostè que diu que creu tant amb la llibertat, per què no deixa que la gent opini en el seu blog. La llibertat, si no ho tinc entès malament, és opinar i deixar opinar al contrari. Resulta que vostè opina i pontifica però ningú el pot contradir de res perquè té les portes de casa seva ben tancades. Obri el seu blog i veurà que fora del seu partit també hi ha vida i opinions diverses.

Vaig llegir una vegada que, un matí d’un dia qualsevol, un noi va entrar a una estació de Metro, vestit amb uns pantalons texans, una samarreta barata i va situar-se a prop de l’entrada …  Extreu un violí de la caixa i comença a tocar amb entusiasme per a tota la gent que passa per allà. És l’hora punta del matí.
Durant els 45 minuts que va estar tocant el violí, va ser pràcticament ignorat per tots els passatgers del Metro. Ningú sabia, que aquest músic, era precisament Joshua Bell, un dels millors violinistes del món, executant sense parar les peces musicals més consagrades de la història, amb un instrument molt especial, un violí Stradivarius, estimat en un valor de més de 3 milions de dòlars.
Uns dies abans, Bell, havia tocat a La Simfònica de Boston, on els millors llocs per al concert costaven la “irrisòria” xifra de 1000 dòlars cada entrada. Tenia 41 anys d’edat. En plegar de tocar al metro tenia en la seva funda del violí, que havia posat a terra davant seu, 32 dòlars.

Aquesta experiència, que es va gravar en vídeo, mostra als homes i dones que caminen molt ràpid, cadascun anant a la seva, però tots indiferents al so del violí … La iniciativa va ser realitzada pel Diari The Washington Post, amb la finalitat de llançar un debat sobre el valor de l’art, i del seu context.

CONCLUSIONS? Tantes com vulgueu, però jo en destacaria tres:

– Estem acostumats a donar valor a les coses només quan estan en un determinat context. En aquest cas, Bell, era una obra d’art en si mateix, però fora de context, un artefacte de luxe sense l’etiqueta de la marca. Les marques blanques no són apreciades encara que el producte sigui idèntic al d’una marca famosa. Un nou ric o un famós mai comprarà una marca blanca.

– La societat actual no fa més que crear snobs. Gent sense criteri ni personalitat.Només està bé el que la societat accepta, el que surt a la TV, el que està de moda, la pel·lícula més anunciada, el llibre més venut, aquell que està dins uns paràmetres determinats.

– No caldria plantejar-nos quin tipus d’educació donem als nostres nens i el nostre jovent? N’ hi haurà prou en retirar els llibres de text i donar-los un ordinador portàtil a cada un? Amb la facilitat que tenim actualment a les fonts del coneixement i on tot ho trobem al Google, no hauríem de canviar alguns criteris i formes d’educar?

Una amiga que em llegeix em comentava fa uns dies que sóc molt crític en els meus posts. Potser sí que és veritat. Però miraré de defensar-me una mica i donar el meu punt de vista de perquè ho sóc.

El fenomen dels blogs té tant èxit justament per això, crec jo: perquè tothom pot dir el que li sembla i ho pot dir, si vol, sense gaires miraments. A vegades és una forma d’esbafar-se davant d’una injustícia, una opinió contrària o algun fet que hom creu que no ha quedat prou clar. Per aquest motiu jo a vegades sóc crític. Perquè tinc ganes d’expressar la meva opinió, generalment amb to positiu. La crítica pot ser positiva o negativa. Procuro fer crítica positiva. També és cert que hi han molts posts que no són gens crítics, sinó ben laudatoris i positius davant d’alguna persona o realitat que jo considero que val la pena destacar.

Sempre procuro ser educat perquè penso que les coses s’han de dir educadament. Però sí que a vegades reconec que sóc una mica dur i dic les coses “clar i català”, com s’acostuma a dir. Reconec  també, que alguna vegada em poso a escriure encara enfurismat i una mica rabiós per alguna cosa que he llegit o sentit. Però és que a vegades es llegeix cada cosa!

Per tant, avui he escrit una mica “en defensa pròpia” i esperant que sempre que em llegiu i no estigueu d’acord amb alguna opinió meva, m’ho digueu (públicament o privadament com algú ja fa…)

I per acabar vull dir una cosa: Un blog és un lloc d’opinió i debat obert. Si no es falta al respecte, crec que es pot dir tot. Per això no estic gens d’acord amb alguns blogs de polítics on no es poden contestar les opinions. Justament ells haurien de ser exemple de qui està disposat a dialogar amb el ciutadà i contrastar opinions. Pel que sembla, a alguns els fa por escoltar opinions distintes a les seves i escoltar veritats com un temple que a vegades poder resultar una mica indigestes.

Es veu que els corresponsals a Madrid dels diaris anglesos tenen alguns problemes de comprensió de la realitat. O tenen problemes o més aviat crec que són opinions interessades. Vull dir que opinen per interès. Perquè en treuen bon profit. Perquè darrere seu hi ha algú prou potent que els diu el que han de dir i els suca fort per tal que ho diguin. Si no és així, jo sóc incapaç d’entendre-ho.

Ara és el corresponsal a Madrid (on, si no?) del Financial Times qui em sembla que va una mica despistat. Tant despistat, que cita a De Gaulle on no ve al cas. Per què ens diu que “ni Charles de Gaulle ni els seus successors no haurien tolerat mai que es promoguessin oficialment tantes llengües i dialectes a Espanya avui”.

Després de llegir això, dic:

-Charles De Gaulle què hi pinta en la seva cita. Aquest senyor no podia ni tolerar ni deixar de fer-ho absolutament res a Espanya perquè em sembla que fou president de França. Per tant, poca cosa podia dir o deixar de dir a l’estat espanyol. Em sembla que el corresponsal s’ha posat de peus a la galleda. Ruc no ho deu ser pas tant… Interessat és possible que si. Caldria veure quins són els seus interessos i de qui cobra per aquests comentaris tan verinosos.

-Tots coneixem com n’era de centralista Charles De Gaulle i els seus successors. França és l’exemple perfecte d’un estat centralista. El resultat és prou evident a França on les llengües que ells en diuen regionals no compten per a res i són despectivament considerades encara ara. Res de nou, per tant.

-El corresponsal ve del Regne Unit, que és una unió política de quatre països que el constitueixen:Anglaterra, Irlanda del Nord, Escòcia i Gal·les. Per tant, podria saber de què va la cosa aquesta de les “regions” que diu ell. No tinc cap dubte de que ho sap. Altra vegada em pregunto: qui li fa dir això? Quin interès té en criticar una cosa que al seu país és evident i més o menys normal des de fa segles? Encara que cap llengua és oficial al Regne Unit, la llengua predominant és l’anglès però hi han altres llengües nadiues com són les llengües celtes insulars: gal·lès, còrnic, irlandès i gaèlic escocès. L’escocès (la llengua més propera al anglès) es parla a Escòcia. Això ja indica de les diversitats amb que estan acostumats a conviure els anglesos.

Farien bé aquests diaris d’enviar gent una mica més independent i al quals no se’ls veiés tant el llautó.

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

L’altre dia, llegint un blog, del qual no recordo el títol, algú parlava dels “Juegos reunidos Geyper”. Els recordeu? No sé si encara existeixen. Però els que ja tenim una edat (més aviat, molta edat) els recordem molt bé perquè en la nostra infantesa hi vam jugar moltes hores: hi havia un parxís, una baralla de cartes, la Oca, un dominó, escacs… En aquella meravellosa capsa hi havia reunits un munt de possibilitats per a gaudir de llargues i fredes tardes d’hivern. A l’estiu sortíem més al carrer a jugar a futbol.

La COPE és com uns “juegos reunidos” de personatges amb mala llet. En les fotos de dalt en surten dos, però podríem fer-ne un bon ram. Tots junts farien patxoca! Resulta que aquests dos, concretament, estan a la corda fluixa. No se sap si es quedaran o se n’aniran. Em temo que ja no els serveixen i, si poden, els faran fora. Personalment me n’alegraria moltíssim i esperaria que aquesta emissora es convertís en alguna cosa digna d’escoltar. I si volen dir-se cristians, que ho demostrin ara que tenen ocasió de canviar aquest tipus de personal tan vergonyós.

En aquesta vergonyant emissora hi trobem una mica de tot: tontos útils, feixistes reconvertits, petits déus egòlatres, periodistes aprofitats, nostàlgics de l’anterior règim, franquistes que ensenyen la cara sense cap tipus de vergonya. De tot, menys gent assenyada i equilibrada. Una emissora que diu que té com a lema la VERITAT però resulta que és una veritat segrestada, manipulada, esbiaixada, que es basa en la calúmnia , l’ insult i la mentida…. Lamentables personatges, representants insignes de la premsa groga més groga.

Gent que fa llàstima perquè són energúmens amb micròfon. Perillosos, molt perillosos. Perquè no són rucs i saben molt bé el que es fan i tenen influència sobre molta gent les seves mentides i tergiversacions. Tenen uns raonaments i un vocabulari molt particulars, ple d’escopinades al contrari, a tot aquell que no pensi exactament com ells.

Esperem que en aquest cas “Dios reparta suerte”, com diuen en vocabulari taurí,  i desapareguin per sempre del nostre panorama.

Tags: Cadena COPE, Església, Periodisme

Vull dir que està molt mal acabat. Molt mal girbat. Que encara li falta molt per ser rodó del tot (si és que ho pugui ser mai….).
Vull dir que  quan hom llegeix el diari li cau l’ànima als peus. Tot són males notícies.Ja sabem que el món -la societat- ha d’evolucionar i que, de fet, evoluciona. Que cada dia som millors. Però no ho sembla. Segurament que si comparéssim el món actual amb l’ Edat Mitjana veuríem que hem evolucionat cap a millor en quasi tots els aspectes. Però no ens ho sembla. No ens ho creiem. No ens ho fan saber.
Seria possible que els diaris publiquessin alguna notícia bona de tant en tant? La majoria són dolentes. O molt dolentes. Semblen triades. Bé: són triades. I ben triades. Trien les males notícies, no hi ha cap mena de dubte. M’agradaria saber amb quins criteris els diaris publiquen les notícies. Seria ben interessant que ens ho expliquessin.
És clar que llavors els diaris no vendrien. Una bona notícia no ven. No crida l’atenció. Caldria que, obligatòriament, tots els diaris publiquessin una plana amb notícies de bona gent, de bones causes, de fets positius, de coses bones…En els mals temps que vivim i que se’ns apropen és totalment necessari. 

Tags: Evolució, FILOSOFIA, Informació