A PEU

Parlant sobre la memòria històrica, a vegades he escoltat l’opinió de que el millor és passar pàgina sobre alguns fets del passat. Aquí a l’estat espanyol ho sabem prou bé. Durant anys i anys es va voler enterrar un passat fosc, originat per fets procedents d’una guerra civil i, alguns d’ells, com a conseqüència nefasta d’aquesta mateixa guerra.No cal dir que els anys de dictadura franquista van ajudar molt perquè només podia sortir ala llum pública una versió (la dels guanyadors) i, per tant, era el que  tocava en aquella situació, per més que a fora es publiquessin coses i historiadors prou seriosos posessin en qüestió la versió oficial en blanc i negre que es donava.

Va arribar la democràcia i es va fer una cosa que se n’ha dit “transició” i que alguns han dit que ha estat modèlica. Potser sí que al principi ho semblava, però a mida que han passat els anys dada cop és més discutible, primer que fos transició i segon que fos modèlica. I aquí estem ara pagant moltes de les conseqüències d’aquest fet i parlant de coses que ja fan una mica de vergonya haver-les de parlar després de tants anys. Un exemple és el que passa amb el Valle de los Caídos o el que passa e l’hora de desenterrar fosses comunes.Encara n’hi ha que s’apunten a la teoria de que és millor passar pàgina. És obsessió pel passat? És no voler oblidar? És tenir ànims de venjança? Jo crec que no. simplement és voler construir una societat sobre fonaments segurs com és la veritat de les coses, saber què va passar, qui va tenir culpa i qui no, recobrar l’honor de persones deshonrades per anys i estar segurs que no construirem un país sense reconstruir el passat.

Això mateix és el que està passant a l’ Uruguai en aquests moments. Un amic m’ha fet arribar un escrit del Sr Miguel Soler Roca, amic de Julio Castro, de qui vaig parlar fa ben pocs dies en aquest mateix blog (UNA HISTÒRIA TRISTA). El Sr Miquel Soler Roca va néixer a Barcelona l’any 1922 i de ben petit va arribar a Montevideo amb la seva família i després va ser mestre, pedagog i va adquirir gran prestigi i tenir càrrecs importants en el mon de l’educació a l’ Uruguai. Amb Julio Castro i Enrique Brayer Blanco, l’any 1949, van ser membres de la “Comisión redactora de los programas de estudio para las Escuelas Rurales en Uruguay”.

El Sr Miguel Soler Roca, ara a la seva vellesa, ha fet una emotiva declaració personal per deixar al seu lloc les coses. Us recomano que la llegiu perquè és molt alliçonadora. la podreu trobar, si us interessa, a la següent adreça http://www.pp.org.uy/?p=2529 DECLARACIÓN PERSONAL SOBRE LA IDENTIFICACIÓN DE LOS RESTOS DE JULIO CASTRO.

Esclarir la veritat és feina de tots i crec que tots hi hem de col · laborar amb el nostre petit o gran granet de sorra. Això que ara estan mirant de fer els uruguaians després de tants anys també ho hauríem de mirar de fer nosaltres aquí, cosa que no resultarà gens fàcil, i ja sabeu per quin motiu. El partit que ha guanyat les darreres eleccions no sembla estar per la labor i ha torpedinat durant anys alguns esforços que s’han fet en aquest sentit. Ara que són al poder seguiran fent-ho encara amb més força. Però cal dir als historiadors que segueixin la seva feina, que segur que a a llarga donarà fruit.

Tags: Història, Julio Castro, Miguel Soler Roca, Uruguai

L’escriptor colombià, Fernando Vallejo escrivia a "La Nación" sobre el  Segon Fòrum Atlàntida (trobada de gent dedicada al món del llibre i que promouen editors catalans), el següent:

"¡Qué bueno que a los editores de Cataluña se les hizo poder celebrar su segundo Forum Atlántida! Se tienen que apurar porque dentro de poquito van a ser como el cóndor de los Andes, una especie en extinción. Y no por catalanes, sino por editores. Cuando cunda en serio el libro electrónico, esta profesión tan honorable que empezó algo después de Gutenberg, hace quinientos años, va a quedar más descontinuada que la de relojero o la de deshollinador."

Algú diu que els llibres de paper viuen temps difícils i altres pronostiquen que moriran aixafats pel cavall desbocat -que arriba arrasant-ho tot- anomenat electrònica. Ja ho veurem. Jo només he llegit un llibre sencer a l’ordinador  i he de confessar que no és el mateix –ni de bon tros!- que tenir-lo a la mà, poder-lo tocar i sentir l’olor a tinta quan el llibre es nou; poder acaronar el llom i les tapes, ara que cada dia són més fines i delicades i tenen dissenys molt atractius, és un sensació indefinible.

Fernando Vallejo deia en la seva exposició

“los hombres sólo van para atrás y una prueba es el libro electrónico”.

Tampoc n’hi ha per tant, dic jo. Els més optimistes diuen que el llibre de paper no morirà mai i que coexistiran tots dos i cada un tindrà el seu lloc i el seu moment. Segurament que serà així.

Llegia en un diari uruguaià -entre les moltes notícies estranyes que s’escriuen cada dia- que dos lladres van assaltar una llibreria. De seguida vaig pensar que el llibre tenia llarga vida mentre hi hagués gent disposada  a entrar amb una pistola en una llibreria i emportar-se uns quants sacs de llibres. Però de seguida em va caure l’anima als peus: resulta que els lladres van assaltar la llibreria, es van endur els diners de la caixa i van marxar corrents… sense endur-se ni un sol llibre.

No saben el que es van perdre!

Tags: CULTURA

Acabo de veure el documental “Enxaneta”. M’ha impactat i m’ha agradat molt i us el recomano vivament, tant si us agraden els castells com si no.

És un documental en 3D, produït per Televisió de Catalunya, sobre el món dels castells, la tradició popular catalana amb 210 anys d’història que consisteix a fer construccions humanes. L’any passat, els castells van rebre el reconeixement de la Unesco com a patrimoni immaterial de la humanitat.

El documental “Enxaneta” fa una aproximació a tots els valors que contenen els castells i que van ser mereixedors del reconeixement de la Unesco. Partint de la gravació íntegra en 3D del Concurs de Castells de Tarragona del 2010, “Enxaneta” explica amb la veu d’una nena tot el que experimenten els castellers quan afronten la consecució d’un castell. L’esperit de superació, el treball en equip, la integració de les dones i de gent de totes les classes socials, de totes les edats i de qualsevol nacionalitat fan dels castells una valuosa eina de cohesió social en el si de les 61 colles castelleres que hi ha a Catalunya.

Amb la participació de rellevants castellers de diverses colles, “Enxaneta” representa un viatge de tota la família castellera a través dels conceptes que sempre han definit els castells: valor, força, equilibri i seny. I aborda temes poc tractats fins ara, com la por i el risc que representen les caigudes.

A les imatges en 3D del Concurs de Tarragona, s’hi afegeixen les captades en diades de Valls, Vilafranca i Terrassa, on durant el 2010 es van assolir castells inèdits, com la torre de 8 sense folre, castells que només s’han vist en comptades ocasions, com el 3 de 10, i fets inusuals, com l’ascens d’una colla a la categoria de gamma extra, després de 14 anys sense aconseguir-ho ningú.

Seguint el compromís de difusió que TV3 ha tingut sempre amb els castells, “Enxaneta” és un dels primers documentals produïts íntegrament en 3D al nostre país i s’ha concebut com un treball divulgatiu que pugui ser entès per qualsevol persona, de qualsevol nacionalitat, que no hagi vist mai castells. Al mateix temps vol ser el reflex de tots els sentiments, de tot el treball i de tot l’esperit de superació totalment desinteressat que, dia a dia, aporten els castellers perquè el seu país, Catalunya, se senti cada vegada més orgullosa d’aquesta tradició centenària.

MIREU EL VIDEO I ESCOLTEU EL QUE DIU EL DIRECTOR RICCARDO MUTI. ÉS EMOCIONANT, MOLT ACTUAL I NO SERVEIX NOMÉS PER ITÀLIA…

L’últim 12 de març, Silvio Berlusconi va haver d’enfrontar la realitat. Itàlia celebrava el 150 aniversari de la seva unificació i en aquesta ocasió es va representar a l’òpera de Roma “Nabucco” de Giuseppe Verdi, dirigida pel mestre Riccardo Muti.

Nabucco és una obra tant musical com a política: evoca l’episodi de l’esclavitud dels jueus a Babilònia, i el seu famós cor “Va pensiero” és el cant dels esclaus oprimits. A Itàlia, aquest cant és el símbol de la recerca de llibertat del poble, que a finals del segle XIX -època en què es va escriure l’òpera – estava oprimit per l’imperi Habsburg, que va combatre fins a la creació de la Itàlia unificada.

Abans de la representació, Gianni Alemanno, alcalde de Roma, va pujar a l’escenari per pronunciar un discurs denunciant les retallades al pressupost de cultura que va fer el govern, tot i que Alemanno és membre del partit governant i vell ministre de Berlusconi. Aquesta intervenció política, en un moment cultural dels més simbòlics per Itàlia, produiria un efecte inesperat, ja que Berlusconi en persona assistia a la representació.

En una entrevista al Times, Ricardo Muti, director de l’orquestra, va explicar que va ser una veritable vetllada de revolució: “Al principi hi va haver una gran ovació en el públic. Després vam començar amb l’òpera. Es va desenvolupar molt bé fins que arribem al famós cant “Va pensiero”. Immediatament vaig sentir que l’atmosfera era tensa en el públic. Hi ha coses que no es poden descriure, però hom les sent. Era el silenci del públic que es feia sentir. Però en el moment en què la gent es va adonar que començava el “Va Pensiero”, el silenci es va omplir de veritable fervor. Es podia sentir la reacció visceral del públic davant el lament dels esclaus que canten: “Oh pàtria meva, tan bella i perduda.”

Quan el cor arribava a la seva fi, ja se sentien en el públic diversos “bis”. El públic va començar a cridar: “Visca Itàlia!”, “Visca Verdi!”, “Llarga vida a Itàlia!”. La gent al galliner va començar a llançar papers amb missatges patriòtics. En una única ocasió Muti havia acceptat fer un bis per al “Va Pensiero” a la Scala de Milà el 1986, ja que per a ell l’òpera no ha de patir interrupcions. “Jo no volia només fer un bis. Hi havia d’haver una intenció especial per fer-ho”, relata. Però el públic ja havia despertat el seu sentiment patriòtic.

En un gest teatral, Muti es va girar i va mirar el públic i Berlusconi a la vegada, i va dir:
“Sí, estic d’acord.” Llarga vida a Itàlia “. Però …
Ja tinc més de 30 anys i he viscut molta vida. He recorregut molt de món, i avui em fa vergonya el que passa al meu país. Per això accedeixo a la vostra comanda d’un bis per al “Va Pensiero”, novament. No és només per la joia patriòtica que sento, sinó perquè aquesta nit, quan dirigia el Cor que ha cantat “Ai la meva pàtria, bella i perduda”, he pensat que si seguim així matarem la cultura sobre la qual es va construir la història d’Itàlia . En aquest cas, la nostra pàtria estaria de veritat “bella i perduda”. (Aplaudiments, inclosos dels artistes en escena)

Va continuar: “Ja que regna aquí un clima italià, jo, Muti, he callat molts anys. Voldria ara … hauríem de donar-li sentit a aquest cant, estem a casa, el teatre de Roma, i amb un cor que ha cantat magníficament bé i que ha acompanyat esplèndidament. Si volen, els proposo que s’uneixin a nosaltres perquè cantem tots junts”. Llavors va convidar el públic a cantar amb el cor d’esclaus. “Vaig veure grups de gent aixecar-se. Tota l’òpera de Roma es va aixecar. I el Cor també. Va ser un moment màgic a l’òpera.

Aquella nit no va ser només una representació de Nabucco, sinó també una declaració del teatre de la capital per cridar l’atenció als polítics. “

Tags: CULTURA, Música

Els primers dies de Novembre sempre són uns dies especials pels que celebrem Tots sants i el Dia dels Difunts. És clar que això ha canviat molt amb els anys i també canvia molt segons les cultures. No és pas la mateixa cosa la celebració cristiana aquí a Europa, que la aquesta celebració en les cultures indígenes de Llatinoamèrica, per exemple, o el famós Halloween de les cultures anglosaxones i celtes.

Però totes aquestes celebracions tenen el mateix comú origen del culte als morts, als avantpassats que ens han precedit en el camí de la vida. Als cristians ens permet invocar els predecessors en la fe que ja descansen amb Déu, intercessors i models de vida que ens fan més amable l’existència i el pas per aquest món. Són com companys de camí que han sabut passar per aquest món de la millor manera possible: fent el bé. Per això els invoquem, els recordem i volem ser com ells. I una altra cosa: no hem de recordar només els sants del passat, sinó que hem de recordar tants i tants homes i dones que són sants ja ara, en un present difícil, i que no només s’estan guanyant el cel, sinó que estan guanyant la terra amb lluites cap a finalitats millors per a ells i per a milions de persones. Sants actuals que mai veurem als altars però que són tant sants –o més- que alguns dels que l’Església ha fet de forma més o menys obscura i una mica vergonyant i interessada.

Pere Casaldàliga –a qui m’agrada de llegit de tant en tant- parla sovint de la mort, del martiri i dels sants. Però ho fa sempre tocant de peus a terra, encara que ho faci quasi sempre d’una forma molt poètica. Potser per això m’agrada tant.

Per això avui vull aportar unes quantes paraules seves que em faran aprofundir millor tot el misteri que recordem i celebrem aquests dies: el de la vida, la mort i el més enllà.

“Si no hem portat la vida amb aquella fidelitat amb què s’hauria d’haver portat, si no ens hem anat santificant davant la vida, almenys santifiquem-nos de patacada davant la mort. Hem d’aprendre a morir la vida per aprendre a viure la mort.”

“En comptes del temps del rellotge, has d’aprendre a viure sota el temps còsmic.”

“Cada dia ben viscut fa una vida.”

Francesc Escribano, Descalç sobre terra vermella. Vida del bisbe Pere Casaldàliga (Barcelona: Edicions 62, 2001)

La muerte

Como a una hermana. Sin rubor. De frente
y en un paso a nivel de mi avenida…
¡Quiero esperarte agradecidamente,
como si hubiera entrado ya en la Vida!
Tú, el Principio y el Fin.
Yo, un ahora peregrino
desde Ti a Ti.
Señor, no quiero ser más que lo que soy: nada.
Para que, de este modo,
en mi mansión deshabitada
Tú, Huésped dueño, lo seas todo.

Pere Casaldáliga, Palabra Ungida.1955.

Tags: CULTURA, Pere Casaldàliga, RELIGIÓ, Vida i mort

Ja m’hi he trobat moltes vegades i –si voleu que us sigui sincer- és molt desagradable: haver de defensar-se de mentides i de prejudicis és de les coses més difícils, perquè els estereotips i els esquemes mentals -creats des de fa temps i per mitjans molt poderosos- estan molt arrelats.

I una d’aquestes mentides és la que corre a les espanyes que aquí al nostre país està pràcticament prohibit el castellà i que a les escoles només s’ensenya català. És el tòpic que es cuida bé d’escampar la caverna mediàtica cada dia des de les seves emissores i diaris, refermats per les injustes sentències dels caducats i podrits tribunals espanyols.

Ara ens tornem a trobar amb el mateix de sempre: l’auto del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que fa complir la injusta sentència del Tribunal Constitucional. Dic injusta amb tota raó: perquè sempre escombren cap a casa i qualsevol interpretació que es pugui fer de la llei sempre (ho heu llegit bé) SEMPRE és en contra de Catalunya. Si això és justícia, que baixi Déu del cel i ho vegi!

Ho diu clarament Muriel Casals: "Ho vivim com una agressió i una persecució a la llengua catalana". Una agressió més que s’afegeix a la llarga llista d’agressions històriques contra el nostre país.

Jo no hi entenc gaire d’aquestes coses i no puc opinar sobre models educatius. Però sí que llegeixo coses de gent entesa que diuen que la immersió lingüística és de les millors coses que s’han fet en democràcia a Catalunya. I ara venen i ens ho foten per terra! Dramàtic!

Podeu llegir vosaltres mateixos un d’aquests articles que us deia. Es titula:

Gràcies a la immersió lingüística. Models d’escola i models d’educació lingüística.(Revista Òmnium . Tardor 2010. Número 15) d’un especialista en el tema que es diu Joan Badia Pujol i que demostra clarament que l’escola catalana s’ensenya com s’ha d’ensenyar.

“A Catalunya l’escola es defineix com a "escola catalana en llengua i en continguts". Això vol dir que, en principi, i tenint en compte el tractament de les llengües oficials –català, castellà–, no hi ha models diferents: totes les escoles de Catalunya fan un tractament similar de la llengua en el currículum.

• Amb petites variants, totes les escoles fan l’escolarització infantil (parvulari, a l’inici de l’escolarització bàsica) en català.

• L’aprenentatge de la lectura i l’escriptura també es fa en català en la pràctica totalitat dels centres educatius.

• S’introdueix el castellà de manera progressiva (primer oralment i després en textos escrits) al llarg del període que va entre els 5 i els 8 anys.

• S’imparteixen classes de castellà i de català, en horari equivalent, durant l’educació primària i secundària (entre 4, 3 i 2 hores, depenent del nivell i del curs).

• El català és la llengua vehicular de la gran majoria de matèries del currículum escolar, excepció feta de la llengua estrangera -i del castellà, òbviament.

• Els darrers deu anys ha augmentat el nombre de centres que introdueixen la tercera llengua (anglès, majoritàriament) a parvulari o als primers cursos de primària. Així com també han augmentat els centres de primària i de secundària que imparteixen continguts no lingüístics en anglès (o en francès).

Pel que fa als continguts, hom segueix el currículum oficial prescrit per la Generalitat de Catalunya . De fet, el currículum català adapta els ensenyaments mínims dictats per l’Estat a la realitat catalana. Aquest és l’equilibri que hom ha trobat per encaixar les competències pròpies de la Generalitat en el marc de l’ensenyament comú que propugna la Constitució espanyola per a tots els ciutadans de l’Estat espanyol.”

Però, així i tot, la mentida continua!

Tags: CULTURA, Educació, Escola

“Sovint llegeixo les publicacions temps després de la seva aparició, per la senzilla raó que no puc llegir-ho tot quan acaba de sortir (a més, en última instància, també vaig llegir la Il·líada gairebé tres mil anys més tard)”

Autor: Umberto Eco (Alessandria, Piemont, 1932), escriptor italià.

Acabo de llegir al blog Diccitionari (un blog que es dedica a recollir cites interessants) aquesta que us acabo de posar aquí al damunt. M’ha fet pensar en els tipus de blogs que llegeixo. És com una espècie de mania això de llegir blogs. Abans llegia més llibres i ara llegeixo més articles, diaris i –sobretot- blogs. Ja he explicat més d’una vegada que el meu blog va néixer del fet de llegir-ne d’altres, alguns molt interessants.

Llegeixo blogs de tota mena i ben diferents els uns dels altres. Alguns els segueixo amb una fidelitat tant indestructible que els seus autors se’n farien creus. Altres, només els llegeixo de tant en tant però m’agrada deixar-m’hi caure alguna estona recordant algun bon moment que vaig passar llegint algun post anterior. Alguns no em deceben mai i altres em deceben tan sovint que, al cap d’uns dies, els oblido per sempre més. I –finalment- hi ha aquells als que hi aterro per pura casualitat i per pura xiripa, anant d’un lloc a l’altre per matar el temps.

Hi ha una varietat de blogs tan gran que es fa quasi impossible fer-ne una classificació ben feta. Però jo diria que hi han dos grans grups: els que tracten temes d’actualitat i els que toquen temes intemporals. Uns i altres els trobo prou interessants perquè és bo estar al dia de les coses i tenir diferents punts de vista de la realitat. Però potser encara ho és més d’interessant aquell post que et fa pensar, que et fa gaudir, que et transporta, que et fa vibrar l’esperit amb paraules profundes o simplement boniques i adequades.

Per això li dono tota la raó a Umberto Eco: les coses interessants no importa massa quan les llegim. Importa llegir-les. Sigui més d’hora o més tard. Per tant, seguiré amb la meva dèria de llegir blogs, fet que a l’estiu és sempre més interessant perquè hi ha més temps. Us ho recomano!

Tags: Alguns blogs interessants..., Lectura, LITERATURA, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Són a punt d’arribar les vacances per alguns. Altres ja les han començat. Tothom té el dret –i el deure- de fer vacances. Es diu que els mestres en tenen massa, que són uns privilegiats… No ho sé. El que sí que sé és que tal com està el panorama avui en necessiten moltes i que se les mereixen.

Aquest text que m’ha arribat l’he trobat molt adequat en aquests moments i us el deixo, esperant que us agradi tant com em va agradar a mi.

“AQUESTS BOJOS QUE ENSENYEN”. Jo els conec. Els he vist moltes vegades. Són rars. Alguns surten ben d’hora al matí i ja són a l’escola una hora abans, altres surten de l’escola una hora més tard perquè tenen entrevistes amb els pares que treballen i no poden anar-hi a una altra hora, altres recorren cada dia més de 100Km d’anada i 100 més de tornada. Són bojos.

A l’estiu els donen vacances, però no desconnecten del tot, pensen en les seves classes, preparen tasques per al curs següent. A l’hivern parlen molt, sempre porten caramels de mel i llimona a la butxaca, altres van sempre amb una ampolla d’aigua al damunt. La seva gola sempre està adolorida, però segueixen ensenyant, de vegades forcen la seva veu, però segueixen transmetent els seus coneixements amb afecte i il.lusió.
Jo els he vist, no estan bé del cap. Surten d’excursió amb els seus alumnes i s’encarreguen de gestionar autoritzacions, recollida de diners i responsabilitat extra.

Què serà d’ells i elles. A la nit somien amb l’escola, se’ls apareixen planetes, ecosistemes i personatges històrics. He escoltat que arriben carregats amb quadernets i exàmens, que han corregit la tarda anterior a casa seva.

Són dones i homes, casats, solters, … de diferents edats, però a tots els apassiona la seva feina, veure créixer als seus alumnes, ajudar-los i aconseguir d’ells ciutadans competents.

Els he vist moltes vegades. Estan malament del cap. Alguns diuen d’ells que viuen molt bé, però els han retallat el sou i segueixen treballant fins i tot més que abans, alguns no miren ni la seva nòmina perquè la seva passió per l’ensenyament els fa cecs a pensar en el cobrament. Gaudeixen amb el que fan, encara que hi hagi pares que no els valorin, els critiquin i fins i tot els treguin autoritat, (de vegades fins els agredeixen), però ells segueixen endavant.

Estan malament del cap. A les tardes es queden per fer cursos de formació i no els importa perdre temps del seu oci per reciclar-se. Diuen que són autocrítics i que fan balanç de les seves experiències educatives, que es frustren quan no surten les coses com esperaven, que s’alegren quan els seus alumnes avancen.

Estan malament del cap, jo els he vist. Diuen d’alguns que van ser molt importants, que sempre tenen paraules d’ànim; diuen només que són MESTRES i que se senten MOLT ORGULLOSOS DE SER-HO.
Si en coneixeu algun envieu-li aquest text, potser s’hi senti identificat i potser estarà content. "
Amb afecte per a tots els mestres. BON ESTIU!

Tags: Educació, Ensenyament, Mestres

La senyoreta Bosch és mestra. Ahir va acomiadar els nens i les nenes entre plors i abraçades. Era el darrer dia de classe i semblava que se n’anessin a la guerra i que no s’haguessin de veure mai més.

No se n’anaven a cap país llunyà sinó que simplement començaven les vacances d’estiu, massa llargues pels pares i massa curtes per als alumnes.

Durant el curs s’han establert uns lligams molt forts i, a vegades, inexplicables. Però uns lligams tan reals i tan vius que en aquest moment fa mal interrompre’ls. Lligams de companyonia, d’amistat, de complicitats, d’amors que comencen a despertar.

Moltes hores compartides: d’aula, de jocs, de riures i de baralles. Són moltes hores d’estar junts compartint la intimitat, les converses, les confessions íntimes i els secrets compartits.

Un curs escolar dóna per molt i es pot arribar a fer molt llarg en alguns moments. Però la realitat ens diu que ha estat molt curt i ha estat un vist i no vist. I ara se n’adonen. Ara que veuen que s’ha acabat i que demà ja no tindran l’amic o l’amiga al seu costat.

Entre les llàgrimes i les abraçades dels seus alumnes, la senyoreta Bosch mira de consolar-los i animar-los. Els diu que l’estiu passa volant i que el setembre és a tocar.

Ells es prometen xatejar, enviar-se SMS i telefonar-se. Es diuen que es trobaran molt a faltar. No es decideixen a marxar i, quan ho fan, les llàgrimes regalimen cara avall durant una bona estona.

La senyoreta Bosch ha hagut de fer el cor fort durant una bona estona. I quan la senyoreta Bosch entra cap dins de l’escola a buscar la seva bossa, li regalima una furtiva llàgrima galta avall. Ella també els trobarà a faltar.

Tags: Escola, Mestres

Aquest matí, tot escoltant una tertúlia, ha sorgit l’etern tema de discussió sobre ciència i religió. M’he quedat una estona pensant-hi i aquelles reflexions són les que exposo aquí, sabent que és un tema del qual se n’ha parlat molt, hi han reflexionat grans teòlegs i grans científics i al qual, pobre de mi, no hi podré aportar res. Però sí que vull deixar constància d’algunes preguntes personals.

Expliquen que una vegada li van preguntar a Jorge Wagensberg, director del Museu de la Ciència, si: "A MÉS CIÈNCIA MENYS RELIGIÓ"?, i he llegit que ell va respondre: "JO CREC QUE HI HA COSES DE LA RELIGIÓ QUE FINS I TOT SÓN NECESSÀRIES PER FER CIÈNCIA. PERQUÈ NO POTS FER CIÈNCIA SENSE INTUÏCIONS. UNA INTUÏCIÓ ÉS COM A UNA VERITAT REVELADA."

Per tant, crec que s’ha de saber separar bé els dos terrenys i que les respostes a certes preguntes fonamentals, encara que puguin semblar molt allunyades, potser són més semblants del que ens pugui semblar.

A vegades trobem certs científics que fan una caricatura de la fe. Diuen que la ciència parteix de la base en que tot és comprovable i que la religió és tot el contrari. Dit d’una altra manera: que a la fe s’hi arriba només a través del sentiment. I això no és pas veritat, perquè la fe hauria de tenir sempre un contingut racional. No es creu “perquè sí” sinó que es creu perquè hi han unes raons prou serioses per creure.

Segurament que són formes de conèixer diferents. Però és que la humanitat necessita totes les formes possibles de coneixement i totes les formes de buscar (no dic pas trobar) la veritat. La ciència és una forma; la fe n’és una altra.

Ni la ciència ho sap tot, ni la religió tampoc. Hi han preguntes fonamentals que resten obertes per tots. I allò de que “el fonamental és invisible als ulls” segueix essent una veritat com un temple per a uns i per als altres. L’amor, la mort, el sofriment, el sentit de la vida i tantes i tantes preguntes segueixen sense tenir una resposta clara per a tots, científics i teòlegs. La ciència avança per mitjà d’intuïcions que després potser seran comprovables. Potser. O potser no. La fe és el seguiment d’una intuïció primigènia i essencial i necessària per a una bona part de la humanitat.

A més ciència, menys religió? A més persona, menys societat? A més diner, menys pobres? A més coneixement, més ètica? A més desenvolupament, més benestar? Preguntes i preguntes que no sempre es poden respondre d’una manera clara, fàcil i simple. En el fons, segurament que un fals plantejament i una falsa disjuntiva.

Tags: Ciència, RELIGIÓ

Una de les causes de la gran crisi que estan patint alguns països estic convençut que és la falta de valors i la falta d’ètica en el món econòmic, polític, professional i en molts altres àmbits. Hem arribat a uns límits on sembla que tot val i que tot és igual. Sembla que les lleis siguin per saltar-se-les i el més llest és aquell que més enganya, el que més roba, el que aixafa més caps i el que fa més trampes.

Si volem sortir de la crisi, una de les coses fonamentals que ens caldrà fer serà recuperar valors. I d’això se n’ha d’aprendre. L’ésser humà no neix bo per naturalesa. El bé s’ha d’aprendre. I, per tant, algú l’haurà d’ensenyar, l’haurà de promoure i l’haurem de tornar a posar al lloc on correspon. Les persones no estan programades sinó que es veuen obligades a decidir contínuament sobre com i cap on volen dirigir la seva vida. L’origen de la moral està en la necessitat de decidir com es vol viure, malgrat pressions socials i els condicionaments biològics i culturals.

L’escola i la universitat, en aquest sentit, juguen un rol fonamental ja que, com a agents reproductors i socialitzadors dels valors presents en la societat, es converteix en l’espai on es pot començar el canvi . Aquest dies estic llegint un llibre que em van regalar, que tracta sobre aquest tema i que val molt la pena. Es titula

“Educació en valors, actituds personals i ètica professional en el marc de l’espai europeu d’educació superior”  de diversos autors. Coordinació de Misericòrdia Camps (Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 2009. Recerca, 12, 1a ed.)

La contraportada ja indica i resumeix una mica el camí cap on transcorre el llibre: “Cada vegada més universitats estan preocupades per incloure en el seu ensenyament la formació en ètica professional, actituds i valors, dins una concepció de formació integral de l’alumnat, per tal que pugui actuar com a agent de canvi en la seva comunitat. Amb aquest llibre es pretén poder facilitar que l’alumnat incorpori i integri en el seu fer professional i en la seva vida valors com la tolerància, la justícia, la solidaritat o l’empatia; sigui capaç de treballar en equip, conviure i cooperar des del respecte amb altres persones; sigui responsable, i manifesti un comportament ètic.”

Com diu la Cori Camps al final de la presentació que fa del llibre “aquest moment és especialment important per poder desenvolupar un projecte d’educació en valors, actituds personals i ètica professional i creiem que contribuirà a millorar la qualitat docent, però també a formar bon professionals i bons ciutadans”. Jo només hi afegiria que això que propugnes és essencial per poder tirar endavant en un moment tan delicat com el que estem vivint i per no tornar a cometre els mateixos errors.

Tags: Crisi, Educació, Ensenyament, Escola, Ètica i Moral, Mestres, Valors

El mestre uruguaià José María Firpo (1917-1979)  es va fer famós per col.leccionar aquestes “perles” que es troben en qualsevol examen de qualsevol escola de qualsevol país del món. Ell les va recopilar i les va publicar en forma de llibres amb els títols  “Que porquería es el glóbulo” i “La mosca es un incesto”.

Us recomano aquests llibres per passar una bona estona.  Ara som en altres temps. Ens hem tornat tots més moderns i, a més dels exàmens escrits, tenim el telèfon mòbil amb els corresponents SMS. Un altre mestre uruguaià –Óscar Cabrera– n’ha fet també una recopilació. Esperem que un dia es decideixi a publicar-ho, sigui en forma de llibre electrònic o de blog per estar més al dia i amb les noves formes de comunicació dels actuals temps.

Us en deixo un tast i …que us hi divertiu!

Notas o SMS al maestro Oscar Cabrera

• Maestro mire que la Tati no yeba el CD del libro que lo perdió cuando junto con otros a la salida hicieron una competensia de lanzamiento de CD al aire y el de ella se voló para la casa de una gente y no lo pudimos recuperar.
———————————–
• Maestro: Después de saludarlo le comunico que hoy no boy porque me duele la cabeza y la barrija de unos guevos fritos rebueltos con pollo, ensalada, mayonesa con poroto con fariña boniato y arroz con leche que comí. Mi madre me hizo un te de carqueja si no mejoro me yebará al dotor porque puede ser apeniciti. Bairon.

———————————–

*Don Maestro: Mi hijo no fue a la escuela hoy porque le lavé los championes porque los que le dio la maestra Ana Mary no se los quiere poner porque dice que deben ser de algun chuleciento.
——————————–

*Maestro: Estoy muy malo con usted porque me dejó repetidor y no puedo seguir yunto con la Anita. Pero algún día, cuando yo sea dotor y uste esté viejito yeno de reuma y desacalabrado me boy a cobrar.

———————————

• Señor : Pedro no va a la escuela por que tiene gómitos
impulsivos de unos aperiás con porotos y moñatos que se comió.

——————————–
• El Nelson va tarde porque tuvo que dar vuelta que se le olvido la XO en el cagón.

——————————–

+ Señor maestro:  Le pido que lo deje al Raúl un mes en penitencia porque me falsificó la firma en el carné y ni siquiera me lo amostró.
—————————

* Maestro: Desearía que si mañana hay canto porque la profesora falta bastante, no la deje cantar porque le duele muncho la garganta, y que no vaya a la gimnasia porque anda con un mal yeito en un tendón de un porraso que se dió, que no la deje jugar al balón, ni tomara agua fría que le sige doliendo la garganta y que tampoco la mande a sentar muy atrás porque no ve nada, y que no se siente con el Nelson porque le roba los colores , o con el Robinson que le come la goma ni con Ana porque le enseña palabrotas y menos con Halizon que está yena de piojos y la contagia.
—————————–

• Maestro Jose no va al Club de ciencias porque hay mucho piche suelto y capaz que usted no lo cuida como debe.

—————————–

• La Cecilia no fue a la escuela esta semana porque anda putiando por la caye y no ay quien pueda con ella. Si la reto me amenasa con ir al INAME y si la dejo haser lo que quiera el INAME dise que no la cuido. Que hago? Podía venir usted a buscarla.
—————————-

*Carlitos no yeva los ranacuajo que le pidió porque las
canaletas solo tienen agua podrida, pero le lleva ese perrito que pa estudiarlo debe ser igual.

——————————-
• El Bruno no encontró los renacuajos, en su lugar le lleva esa araña que también tiene meta morfinosis porque los a los huevos los tiene en una bolsita..
——————————-

*Maestro la Noelia inventó que teníamos campo en Arbolito porque quería medir el viento con usted, pero es mentira solo tenemos una vaca, y si sigue diciendo eso la voy a moler a palos porque me van a sacar el Plan de Mergencia.

——————————
• No le voy a levantar la computadora a Nicolás porque no me hace caso ni me respeta. Que se quede sin computadora denla para otro niño de esos que no tienen células.
——————————

• Mire maestro que Robinson le comió la merienda a Sabrina solo por joder y no porque estuviera muerto de hambre. El padre está en Haití pero cuando venga lo acomoda, ahí le mando un pan con mortadela.

——————————–

* Señor maestro: La Leticia no se va a ser socia de CODEOM porque en esas cooperativas siempre hay una manga de comunistas.
——————————
• Anita perdio el cede que venía con el libro porque el hermano dijo que lindo y lo tiro contra el viento y hasta ahora lo estamos buscando no sabemos adonde voló, mi marido lo molio a lasasos y le digo que si no lo encuentra le va a sacar otro del lomo. Perdone maestro.

——————————–

• Las Mari puso el cede en el dbd del libro y asta ahora no lo
pudimos sacar parese que el dbd se trancó y ai que yabarlo a un ténico pero eso sera cuando tenga dinero asi que disculpe pero no puede yebar el cede.
——————————

*Cuando saqe una quinela con la plata del plan le pago todo el año la fomento. Menos mal que uste no pide plata pa fotocopias ni pa los viages porque sino se hiba a quedar alfabeto, poque mi compañero está sin trabajo y no tenemos mas remedio que ir juntando en la basura pa poder sustituirnos.
——————————

Tags: Educació, Escola, Mestres

Una amiga m’acaba d’enviar aquest vídeo amb una nota que diu: “No deixis de veure’l – té traducció i és molt interessant! (almenys per a mi)”.

Sabeu quina ha estat -us sóc ben sincer- la meva primera reacció en veure que era un vídeo de Shakira?.

-“Ara m’he de posar a mirar un vídeo de Shakira, que no m’agrada gens com canta, ni com balla, ni és el tipus d’artista que acostumo a escoltar o mirar?”. Em sembla que mai abans havia escoltat amb atenció res d’ella, ni havia vist cap vídeo. Simplement era una artista que no m’interessava gens ni mica. Amb aquests antecedents que us explico m’he posat a veure el vídeo; amb una mica de curiositat i esperant veure a la noia cantant i ballant de la manera particular com ho acostuma a fer.

I he vist el que no m’esperava. Reconec que moltes vegades ens movem per prejudicis. Massa vegades ens succeeix això. Reconec que no està bé i penso que hauríem de corregir aquesta manera de fer i de pensar, si volem que la nostra ment s’obri una mica, cosa que ens és ben necessària a tots.

L’inicial recel es transforma amb l’agradable sorpresa d’una noia educada, parlant en un perfecte anglès (segons diuen, ja que jo no en sé gens) i fent un excel.lent discurs de més de deu minuts i sense cap mena de guió ni suport escrit dirigit als estudiants de l’ Oxford University!

Trobo que va fer un molt bo i intel-ligent discurs sobre el futur de la humanitat, sobre els valors de l’educació, sobre la seva implicació amb causes socials al seu país i dient coses prou interessants i que fan pensar una mica. He canviat la imatge que tenia d’aquesta noia, encara que artísticament segueixi sense agradar-me.

Veieu el vídeo, si no el coneixeu, i a veure si us agrada tant com a mi.

Els aldarulls, els cotxes cremats i els actes vandàlics que s’han produït aquests dies a Salt són símptoma d’alguna cosa. Em direu que és tan evident, que ja ni cal parlar-ne. Potser és evident i potser alguns ja ho tenen estudiat i analitzat. Però, si és així, s’hauria d’explicar i divulgar més.Aquestes coses no es donen perquè sí i sense cap motiu en particular. Els d’aquest cap de setmana passat tenien l’origen en el suport que un grup de joves volien donar al noi que fa una setmana va caure daltabaix d’un cinquè pis en intentar escapar de la policia per haver robat una moto. Aquest noi va quedar greument ferit i avui mateix ha mort.

S’hauria de buscar la raó de tot això; o sigui, allò que explica, fa entenedora, fonamenta, justifica, aquests fets. No ens hauríem d’enganyar i amagar el cap sota l’ala. Si no mirem les causes i les analitzem una mica, ens enganyarem a nosaltres mateixos i ens equivocarem.

Els aldarulls no han de ser una excusa. No ho poden ser. No es pot fer servir un un desgraciat accident per cremar contenidors i cotxes. No és just, ni adequat i és, simplement, una mostra d’incivisme, una cosa de que que n’anem sobrats darrerament. Darrera de tot això hi han unes causes que entre tots hem de trobar. Les autoritats han de ser els primers en analitzar-les i segurament que ja ho han fet. Però, a més de les autoritats, ho han de fer els partits, les sociòlegs, els organisme cívics i tothom que hi pugui aportar alguna cosa. Perquè l’alcaldessa de Salt, tota sola, no podrà resoldre-ho. Aquest tipus de problemes van molt més enllà i s’hi ha d’implicar tota la societat per tal que aquest punts calents no arribin a ser un incendi que no es pugui apagar.

Unes causes són clares: concentració en certs barris o certes ciutats d’immigració, condicions econòmiques i socials precàries, falta de feina, nivells de cultura i educació també força baixos, fracàs escolar molt alt degut a totes aquestes circumstàncies i joves amb nul.les expectatives de futur i, alguns d’ells,  manipulats per gent sense escrúpols i malfactors. Gent dolenta que aprofita qualsevol cosa per manipular menors d’edat i mirar de pescar en aigües tèrboles.

La societat hi podria fer alguna cosa més de la que fa. Els jutges no haurien de deixar anar delinqüents amb desenes de condemnes en ferm. Els policies haurien de vetllar molt més del que ho fan i perseguir aquells que saben que són capaços de desestabilitzar. però amb això sol no n’hi ha prou. S’han de buscar camins educatius i d’integració social nous. Segurament s’haurien de buscar noves vies i provar noves fórmules.

Tot això val diners, vol esforç, vol persones amb molta dedicació, però és el que més rendirà en el futur. Un amic meu – en Lluís Massana– que ha dedicat la seva vida a l’educació i que s’ha jubilat aquests dies deia en una entrevista que li feien: "La societat es canvia formant les persones". Lluís Massana, ha intentat fer a l’Escola Inter municipal del Penedès el mateix que feia en la lluita clandestina al temps de la dictadura: canviar les coses, transformar. “Era el que jo i el que tothom volia fer en aquella època. Però bé, en termes concrets, el que volia fer era bàsicament formar ciutadans lliures; lliures, participatius i implicats socialment. Avui és el model normal, però llavors era una cosa extraterrestre i… bé, el cas és que al començar vam tenir problemes”.

Certament que va tenir problemes, però dono fe que els nois i noies que va formar li ho han agraït molt i el resultat va ser exce.lent, segons els mateixos testimonis d’alguns alumnes. Aquest és el camí que caldria fer urgentment en aquest llocs.

Tags: Delinqüència, Educació, Ensenyament, Escola, Immigració, Manifestacions violentes, Salt, SOCIETAT

“PENSO QUE EN LA MEVA VIDA NOMÉS TINC DOS CAMINS:

-L’UN EM PORTARIA A MORIR RÀPIDAMENT.

-L’ALTRE EM PORTARÀ A UNA VIDA MERAVELLOSA.

NINGÚ DIU QU EEL PIANO S’HAGI DE TOCAR AMB LES MANS”

Aquesta manera de pensar de Liu Wei, -aquest noi xinès-, és la que fa falta avui a la nostra societat en general i al món de l’educació dels joves en particular.

M’agradaria saber on ha quedat en aquests darrers anys el valor de l’esforç i la superació. Si per cas, dels pocs “valors” que s’han ensenyat ha estat el de guanyar diners sense esforç. I així anem…

Alguns han fet grans fortunes especulant, fent totes les trampes possibles i comprant i venent sense fre perquè en cada operació hi guanyaven moltíssim. Però ja veiem on ens ha portat tot plegat.

Seria hora de tornar a valorar l’esforç i en sentit de superació, no per guanyar diners, sinó per ser millors persones i aconseguir la felicitat. Aquest noi xinès ens ensenya el camí: molt d’esforç, molta sang, suor i llàgrimes i molta imaginació. Encara que el piano s’hagi tocat tota la vida amb les mans, ell ens diu que també es pot tocar amb els peus (o amb el que convingui….)

Bona reflexió per aquestes festes. No us sembla?

Joan-Carles Martí i Casanova en el seu blog

http://poemariinconclus.blogspot.com/

hi té un sonet dedicat al desaparegut i malaguanyat lingüista Joan Solà i Cortassa. És un sonet que juga amb els cognoms i lloc de naixement d’en Joan Solà (Bell-lloc d’ Urgell, un petit poble del Pla d’Urgell). Li vaig demanar perís per reproduir-lo i, molt amablement, me l’ha donat. Us el deixo aquí.

A Joan Solà i Cortassa
Sóc d’un bocatge que de tan petit
la mort s’escampa avall a cau d’orella
en caure el mot al pou gran esclafit
on s’hi arremolina la quadrella.

Sóc d’un empelt que neix enllà bell lloc
on al solà a migjorn s’alça cortassa
entrebajoc que desfà tripijoc
de l’home que és pres deslliga lligassa.

La lluna és plena de verb català
hi vola l’home bo plorem sa mort
cantem el seu plany d’un seny terrassà
car vola ben alt sobre aquesta cort.

Tot sol per solana que ara abraseix
torna l’home lliure i creix amb escreix.

Tags: Joan Solà, LITERATURA

Tags: Educació

Tags: Educació

Se’ns ha mort Joan Solà. Serà veritat que sempre es moren els millors?. Fa ben pocs dies que s’havia acomiadat dels lectors del diari Avui, en el que hi col·laborava des de l’any 1991.

En aquest darrer article deia algunes coses interessants:

“Avui, fruit d’aquest exercici
d’anys, estic completament convençut
de dues coses: primera, que si
una llengua no ens serveix per
crear-hi comunicació i bellesa, ¿de
què ens serveix?, no té futur; i segona,
del lligam inextricable entre poble,
individu i llengua: una llengua
no pot ser digna i mantenir-se si qui
la parla no viu amb dignitat i confiança
i si el poble que la té com a patrimoni
no és lliure sinó que viu subjugat,
com nosaltres, durant segles
a un Estat que sempre ens ha sigut
hostil. No són poca cosa, doncs, els
guanys.”

El trobarem a faltar, em sembla. Homes com ell sempre es troben a faltar. Era un home humil i un gran lingüista. I una bona persona, pel que expliquen els seus amics. Que és el més important.

Tags: Joan Solà

Caricatura guanyadora en un Congrés sobre educació.

-Quines notes són aquestes?           -Quines notes són aquestes?

—————————————————————–

Aquesta caricatura va ser la guanyadora en un congrés sobre educació i vida sostenible celebrat a Sao Paulo. "Tothom pensa en deixar un" planeta millor "per als nostres fills …

Quan el que hauria de pensar és en deixar millors fills per al Planeta. "
Necessitem començar JA!

Un fill aprèn del respecte i l’honor dins de casa, on rep l’exemple de la seva família, així aprèn a viure al seu país, a  conviure en societat
i es torna un adult compromès en tots els aspectes, sobretot en respectar el planeta on viu.

Potser el nen de la primera caricatura sigui el pare de la segona …
alguna cosa va passar en el medi que va alterar l’escala de valors …
queda subjecte a l’opinió de cadascú.

"El pitjor analfabet és l’analfabet polític. No sent, no parla, no participa dels esdeveniments polítics. No sap que el cost de la vida, el preu dels fesols, del pa, de la farina, del vestit, de la sabata i dels remeis, depenen de decisions polítiques. El analfabet polític és tan ase que s’enorgulleix i eixampla el pit dient que odia la política. No sap que de la seva ignorància política neix la prostituta, el menor abandonat i el pitjor de tots els bandits que és el polític corrupte, titella i lacai de les empreses nacionals i multinacionals ".

Bertolt Brecht.

Tags: Educació

Interessants -molt interessants- les respostes que donen alguns presidents d’entitats llatinoamericanes sobre aquests conceptes i que recull   ELSINGULARDIGITAL.CAT i que podeu llegir en tota la seva extensió clicant-hi damunt.

En tot el territori català, només una organització d’immigrants llatinoamericans celebra el dia de la Hispanitat. Es tracta de la boliviana Espíritu de Santa Cruz de la Sierra. "No tenim ressentiment a la corona espanyola, la barreja entre la cultura hispana i la guaraní ha forjat la nostra identitat", explica la seva presidenta. Però aquesta és l’excepció. La resta d’entitats immigrants creades a Catalunya es miren amb antipatia o indiferència aquesta festa. "La madre patria és una llegenda urbana creada per la dreta espanyola", explica el president del casal argentí a Barcelona, Diego Arcos.

Davant de la pregunta:

-Ha canviat la seva visió de la "madre patria" des que va arribar aquí?

responen així:

María Gabriela González, Presidenta d’Espíritu de Santa Cruz de la Sierra (Bolívia)
-Sí, la meva visió d’Espanya ha canviat bastant. Quan estàs al teu país veus a la “Madre Patria” amb estima, amb ganes de conèixer-la i fins i tot l’admires. No obstant, quan vaig venir a Catalunya em vaig adonar de l’opressió que existeix per part del Govern central cap aquesta regió autònoma, que s’assembla a la que vivim els cruceños al meu país. Entenc que els estats plurinacionals com aquest i com el meu, intentin acabar amb les nacions culturals que engloben, negant la seva identitat nacional com a protecció d’un “Nacionalisme nacional” fals, que no existeix perquè no és capaç de reconèixer la diversitat i pluralitat de les diverses nacionalitats que acull. I encara és menys capaç de representar-les, perquè ni les entén ni ho vol fer.


Jorge Castro, Vicepresident de la Federació d’Entitats Equatorianes a Catalunya (FEECAT)

-Absolutament. Quan un ve cap aquí està venint a Espanya. I clar, arribes a Barcelona i comences a veure una realitat completament diferent respecte d’on et pensaves que arribaries.

Diego Arcos, president del Casal Argentí a Barcelona (CAB)
-En el meu cas personal no havia de canviar gaire perquè el meu pare és donostiarra i va arribar a l’Argentina com a exiliat. La madrastra espanyola, com ho diem nosaltres, és una llegenda urbana creada per la dreta espanyola. A Amèrica llatina el que realment es celebra són cinc-cents anys de resistència. El moment àlgid d’aquest concepte va ser al cinquè centenari, mentre aquí es va fer una festa, a Amèrica llatina es va celebrar que havíem estat capaços de resistir durant 500 anys. Això de la "madre patria" és una ultra minoria que té aquesta visió, no és una realitat. La majoria dirà "tu puta madre patria". Quan arribes a Espanya i t’apliquen la llei d’estrangeria ja te n’adones de quina mena de mare és Espanya.

Laura Rojas, presidenta de la Federació d’Associacions Americanes a Catalunya (FASAMCAT)
-Moltíssim, nosaltres veníem aquí amb el xip de la madre patria i quan arribes, en un segon perds la madre patria i la lingua materna. Et trobes amb una altra realitat que costa d’entendre. Fa molt temps, a Amèrica llatina, nosaltres pensàvem que el català, l’euskera o el gallec no eren llengües sinó que eren dialectes. I aquí hem après que no, que això és una cultura mil•lenària i que té la seva realitat i identitat.

——————-

Veient això, jo suggeriria a molts messetaris i cavernícoles espanyols (sí, d’aquests tan savis que parles per les ràdios i les TV d’enllà de l’ Ebre) que ho llegissin i que potser veurien que les coses no són tan com a ells els sembla. I no ho diuen els “polacos” sinó que ho diuen altres que, en teoria, són imparcials…

Tags: Día de la raza, España, Hispanidad, Història, Nacionalisme espanyol

  Aquests dies rellegeixo a estones un deliciós llibre que em van regalar aquest estiu i que us recomano a tots: “Diccionari d’expressions lingüístiques”, d’ Antoni Llull Martí.

És un llibre deliciós perquè recull expressions del mallorquí col·loquial de principi del S. XX. Expressions que cada dia van quedant més arraconades per altres que en moltes ocasions no són gens legítimes ni tenen la meitat de gràcia d’aquestes.

Els experts ens poden dir (si és que es posen d’acord) el per què s’empobreix tant el nostre llenguatge. El de tots, quasi sense excepció. Serà la TV, serà l’escola, serà que no llegim prou  els clàssics antics i moderns, que són els que ens donen pautes de com parlar bé i escriure bé i ens fan tornar més rics i més expressius.

No sóc capaç de fer cap diagnòstic de la situació en què ens trobem, però sí que vull transmetre la meva preocupació en aquest sentit, sobretot quan escolto parlar per la ràdio i la TV a molta gent. També alguns periodistes, que sembla que haurien de ser d’alguna manera mestres de la paraula..

Aquest llibre ens regala expressions que ens diverteixen, que són gràfiques, justes i algunes d’elles prou profundes com per expressar la saviesa popular, que és d’allà on hem de pouar tots.

Un en cito alguns exemples:

-“Parlar d’asseguts”=parlar detingudament d’una cosa.

-“No treure fesomia”=tenir un aspecte demacrat, fer molt mala cara.

-“Dir la mala pèssima”=parlar molt malament d’algú.

-“Enamorat fins a les rels dels cabeis”

-“Cuca molla”=es diu d’una persona apocada i poruga.

-“Cridar a morir de l’enuig”.

-“Fer navegar els galindons”=caminar.

-“Quedar sense polsos”=quedar atordit.

-“Tastar la gràcia de Déu”=menjar alguna cosa.

-“No haver tastat la gràcia de Déu”=estar dejú.

-“menjar-se un ham per sa punta”=menjar massa o amb voracitat.

N’hi ha també una sèrie que comencen amb “Més que…” que tenen per finalitat no tant establir una comparació, sinó expressar una qualitat o defecte en grau molt alt. N’hi han de molt divertides:

-“Més atapits que ses pues d’un eriçó”.

-"Més aturat que un ase vei”.

-“Més atupat que un ase de llenyater”.

-“Més estirat que un parpal”.

-“Més eixut que un suro”.

-“Més tort que sa justícia”.

-“Més xalest que un gorà a’s mig d’una guarda de someres”.

-“Més sèrio que una patata”.

-“Més embuiós que una colla d’escrivans”.

Tags: Català, Ensenyament, Escola, Llengua catalana, Mallorca

UNA LLISTA DEL DECRET DE NOVA PLANTA QUE CAL NO OBLIDAR, PER SI DE CAS…  (Text copiat del Setmanari IMATGES)
¿Vols conèixer, llegidor, els motius que els catalans tenim per a no oblidar la memòria del rei borbó Felip V, i perquè, igualment quan anem al WC ens referim com a Can Felip?
Passa els teus ulls per aquesta relació d’algunes de les disposicions dictades pel primer Borbó, després d’haver-se apoderat de Barcelona l’11 de setembre de 1714.

 
-Abolició de les Corts de Catalunya.
-Abolició de tots els organismes de govern de la nació catalana.
-Extinció del Consell de Cent i de tot el règim municipal de Catalunya.
-Extinció de la Generalitat de Catalunya.
-Extinció de la Universitat de Barcelona, que és traslladada a Cervera.
-Clausura de les Universitats catalanes de Lleida, Vic, Girona i Tarragona.
-Confiscació dels béns de tots els catalans que es distingiren en la defensa de les nostres llibertats, fins i tot dels que havien trobat la mort en lluita.
-Establiment a Catalunya de l’encara no coneguda càrrega dels allotjaments.
-Obligació de tots els pobles de Catalunya de destinar un tros de llurs camps per a plantar-hi farratges per als cavalls de les tropes de Felip V.
-Prohibició als professors de la ciutat de Barcelona d’ensenyar Retòrica i Gramàtica.
-Empresonament dels vint-i-cinc principals cabdills de la defensa de
Barcelona, els quals foren engrillonats i tancats per a tota la vida en llunyans castells, com Valladolid, La Corunya, Sant Sebatià, malgrat haver estat promès en l’acta de capitulació de Barcelona el respecte al vençut.
-Imposició a Catalunya de la contribució del paper segellat.
-Imposició, com a oficial, de la llengua castellana en lloc de la catalana.
-Cessantia, sense cap excepció, de tots els empleats de la ciutat de
Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.
-Prohibició als paisans de Barcelona d’anar pel carrer en grups de més
de dos després del toc de retreta.
-Creació de l’ominós "donativo" pel qual s’exigia als catalans un
repartiment de més d’un milió de lliures catalanes.
-Al que no volia pagar el que li exigien, li enviaven un esquadró de soldats a casa seva amb ordre de mantenir-lo a la força, fins que hagués pagat l’ impost.
-Exili, per ordre del capità general, de molts canonges, religiosos,
nobles, jutges, advocats, escrivans i individus d’altres estaments que es distingien per llur amor a la terra.
-Ajusticiament a Barcelona el dia 27 de març de 1715 com a vulgars
criminals, de l’il·lustre general català en Josep Moragas i els seus companys Francesc Solanic, Jaume Roca i Pau Macip, que es distingiren en defensa de Barcelona.
-Execució en garrot, el dia 5 d’abril de 1715, d’en Francesc Casllar i
Tord, un dels més valents oficials del Regiment del Roser, el qual es cobrí de glòria en el setge de la ciutat.
-Empresonament durant els mesos de febrer i abril de 1715, de 3.876
persones. Moltes foren desterrades i les altres tancades a Montjuïc, Lleida, Tortosa i Tarragona.
-Ajusticiament a la forca, a Girona, dels valents guerrillers catalans,
Noi d’Avinyonet, Joan Oliver i Francesc Montfort.
-Execució a Vic, de Bach de Roda. Els coronels Brichfens i Aniell pogueren escapar burlant la persecució dels soldats de Felip V.
-Modificació del règim municipal de Catalunya, establint-hi els corregidors, batlles i regidors de nomenament reial.
-Disposició manant que els que no fossin fills de Catalunya poguessin
ocupar els seus càrrecs públics.
-Disposició manant que els regidors de la ciutat portessin -banda- i que les venerades gramalles dels nostres consellers fossin vestides pels porters de l’Ajuntament.
-Supressió de la Junta de Sanitat de Barcelona.
Prohibició del Sometent en tots els indrets de Catalunya.
-Supressió dels càrrecs d’arxiver de la ciutat, mostassals, guaita de
Montjuïc i cònsols de Barcelona a Nàpols, Sardenya i Palerm.
-Prohibició que els catalans poguessin usar cap mena d’armes,
recollint-se totes les, aleshores, existents a Catalunya.
-Recollida i destrucció dels "Anals de Catalunya", escrits per Feliu de la Penya, i de tots els escrits publicats durant la guerra en favor de la causa catalana.
-Enderrocament de tots els castells de Catalunya, la conservació dels
quals no convenia a l’absolutisme reial. Són incalculables les joies arquitectòniques que, per aquest motiu, van desaparèixer.
-Abolició, el primer d’octubre de 1718, de tota la moneda catalana.
-Supressió del Dret de Catalunya a encunyar la seva pròpia moneda,
disposant-se que fos rebaixada a una tercera part del seu valor la moneda anomenada "ardits de Catalunya".
-Prohibició de l’ús de l’espasa als catalans que tenien dret a portar-ne.
-Ordre que cap català pogués tenir a casa seva més que un ganivet de
llescar pa, i encara lligat a la taula amb una cadena.
-Ordre dictada pel propi Felip V que fos desguarnida la sala del Consell de Cent, de Barcelona.
-Disposició manant que fossin trets del Palau de la Generalitat els quadres de Sant Jordi i els escuts de les creus i les barres catalanes. Al seu lloc s’hi posaren retrats de Felip V i escuts, torres, lleons i flors de lis.
-Ordre disposant que cada dia a les dues de la tarda, per a recordar als barcelonins l’hora de llur rendició, la campana de la Catedral toqui "Oració del rei".
-Ordre disposant que fos baixada del rellotge de la Seu de Barcelona i
feta trossos la campana "Honorata" pel "delicte" ‘haver tocat a sometent durant el setge.
-Construcció d’un fort al carrer de Tallers i un altre a Santa Mònica.
-Construcció de la Ciutadella de Barcelona. Per fes aquesta obra es van
haver d’enderrocar més d’un miler d’edificis, sense cap tipus de compensació, i obligant als seus propietaris a fer l’enderroc i a portar les pedres a la Ciutadella que es començava a aixecar.
-Obligació als barcelonins de treballar en la construcció de la Ciutadella. Perquè es vegi de quina manera els pagaven, sols direm que un carro estava obligat a fer deu viatges diaris, amb la condició que, si no els feia tots, perdia els 21 quartos que se li donaven de jornal.
-Cremació per mà del botxí a la sala de Sant Jordi de la Generalitat,
dels documents originals de gran nombre de títols i distincions que s’havien concedit a diferents poblacions i particulars de Catalunya i a la seva Generalitat.

(Setmanari "Imatges")

Si anéssiu a matricular al vostre fill a un Institut i, en lloc d’un cartell de benvinguda us trobéssiu una pissarra amb el text que cito a continuació, a quin país diríeu que esteu?

Acerca del uniforme: Las hembras no usarán más de un par de aretes. Las camisas y blusas se usarán por dentro. No se les harán pinzas, recortes para ajustar al cuerpo o que queden por encima de la saya o pantalón. No sustraer los bolsillos. Las sayas deberán tener  un largo de 4 centímetros por encima de  las rótulas de las rodillas. No se permitirán sayas pélvicas, decoloradas o con marcas de planchado. Los pantalones deberán ajustarse a la altura de los zapatos. No se permiten pantalones pélvicos. Las hembras no usarán maquillaje. No se permiten pulsos, collares, cadenas ni anillos. Los atributos religiosos no podrán estar visibles. Los zapatos serán cerrados y las medias blancas y largas. No se portarán MP3, MP4, celulares. Los varones no usarán aretes, presillas ni piercing . Los cintos deberán ser sencillos y sin hebillas excéntricas, grandes o a la moda, estos deberán ser de color negro o carmelita.

Acerca del cabello: Los pelados, peinados y afeitados deben ser los correctos, eliminando toda excentricidad y modismos ajenos al  uso del uniforme. No se permite en los varones: el pelo largo, pintado, pinchos largos, ni figuras en el cabello. Las hembras no usarán aretes colgantes. Las prendas a usar en el cabello deben ser: azul, blancas o negras. Estas tendrán un tamaño acorde. El cabello de los varones no debe exceder los 4 centímetros.

Ho heu endevinat? Potser no, però segur que us en heu imaginat algun. Doncs sí: aquest país és Cuba.  I això ho explica Yoani Sánchez en el seu blog; diu que és el que es va trobar el dia que va acompanyar a matricular el seu fill Teo al preuniversitari.

Sobra cap més comentari, em sembla.

LA ALBADA de Jose A. Labordeta

Adiós a los que se quedan
y a los que se van también.
Adiós a Huesca y provincia
…a Zaragoza y Teruel.

Esta es la albada del viento
la albada del que se fue
que quiso volver un día
pero eso no pudo ser.

Las albadas de mi tierra
se entonan por la mañana
para animar a las gentes
a comenzar la jornada.

Arriba los compañeros
que ya ha llegado la hora
de tener en nuestras manos
lo que nos quitan de fuera.

Esta albada que yo canto
es una albada guerrera
que lucha porque regresen
los que dejaron su tierra.

http://www.youtube.com/watch?v=GY9M_x5PVmU&feature=fvsr

Amb aquesta cançó vaig conèixer Labordeta sense saber-ho. Resulta que era a l’ Uruguai i el duo més famós del país (LOS OLIMAREÑOS) cantava aquesta cançó. Jo no sabia de qui era però l’escoltava amb delectança.

Anys més tard vaig saber que era de Labordeta i en una actuació que va fer aquí a Mollerussa ens hi vam poder atansar amb la meva dona per explicar-li l’anècdota. Ell ens ho va confirmar: ens va dir que Los Olimareños, -que s’havien hagut d’exiliar del país- van recalar a Barcelona i allà van conèixer Labordeta i li van demanar permís per cantar la cançó.

Va estar molt content  de saber l’anècdota i inclús va tenir el detall de firmar-nos una postal per entregar al Pepe Guerra –un del duo- que nosaltres coneixíem perquè vivia a Treinta y Tres (el poble de la meva dona). Li vam prometre entregar-la en mà  perquè estàvem a punt de viatjar a l’ Uruguai i allà el veuríem. I, efectivament, no només el vam veure sinó que vam poder presenciar una actuació seva i fer-nos una foto amb ell.

Labordeta era moltes coses. Però si ho hagués de dir en una sola paraula diria que era un REFERENT. Una persona íntegra que va lluitar per la seva terra i per les llibertats en uns anys difícils.

Descansa en pau, que nosaltres seguirem escoltant les teves cançons, que seguiran donant-nos la força i l’esperança que tenia la teva veu.

Aquests dies no es fa més que parlar de Sarkozy. Pel que està fent amb els gitanos romanesos a França i per l’estirada d’orelles que li han fet des del Parlament Europeu. Però Sarkozy és molt Sarkozy i s’ho passa tot plegat pel forro, deixa que cantin  i ell va fent la seva.

Llegia un dia a EDUARD PUNSET que feia una anàlisi de l’amor químic entre el president francès i la que ara és la seva dona, Carla Bruni. Punset deia que aquesta parella era justament el paradigma de la força imparable de les emocions per damunt de la raó d’Estat. Dit en altres termes: el cor preval sobre la raó quasi sempre.

Això que se sap des que l’home va començar a caminar es veu ara confirmat per la neurociència moderna. Tornaré a valer-me del professor Punset per explicar-ho perquè jo –pobre de mi- no en sé gens d’aquestes coses.

Segons ell, els ulls tenen unes comunicacions nervioses que condueixen directament a un suport cerebral vinculat a la coordinació de les emocions i l’empatia. La zona cerebral del lòbul òrbitofrontal de Sarkozy i Carla es veu que que va connectar instantàniament la zona límbica, que gestiona les emocions, amb els mecanismes automàtics característics del cervell reptilià i l’experiència planificadora de la neoescorça. 

Jo em pregunto què passaria si el cervell de Sarkozy fes un tomb de cop i volta i es comencés a mirar els gitanos romanesos amb ulls d’enamorat? No trobaríem cap gitana romanesa (amb aquells ulls negres i profunds que tenen) que l’anés a veure al Palau de l’ Elisi i l’enamorés una mica amb la mirada?. Perquè quan dues persones creuen la mirada i entre elles hi ha “feeling” es connecten les seves àrees òrbitofrontals, particularment sensibles al contacte visual; aquestes àrees executen un càlcul social instantani (tipus superordinador!) que ens indica com ens cau de bé o malament una persona, què pensa de nosaltres i les decisions que prendrà en funció d’aquests resultats.

Jo penso que una bona manera d’arreglar aquest problema tan greu i tan actual a França seria buscar una gitana romanesa. És urgent fer-ho, no us ho sembla?. A partir d’aquell mateix moment es començaria a arreglar el problema i començaria a mirar els gitanos amb uns altres ulls…

  Aquests dies d’estiu aprofito per llegir alguna cosa nova i per rellegir coses velles que feia temps que no llegia.He agafat un llibre que tenia abandonat de feia temps: "Memoria del fuego (I)-Los nacimientos" d’ Eduardo Galeano.

És un llibre una mica inclassificable: el mateix autor diu que no sap ben bé si és història, antologia de relats històrics, assaig, novel-la, poesia èpica, testimoni o crònica. No és res d’això i ho és una mica tot. El cas és, que és un llibre molt interessant i molt il·lustrador de tots els disbarats que els colonitzadors espanyols van perpetrar a Amèrica .

"Memoria del fuego" pot ajudar a retornar a la història l’alè, la llibertat i la paraula que tantes i tantes vegades els historiadors oficials li han negat. Al llarg dels anys Amèrica llatina no sols ha sofert el robatori de l’or i de la plata, del salitre i del cautxú, del coure, de la fusta i del petroli; també ha sofert la usurpació de la memòria. Des de bon principi de la colonització ha estat condemnada a la amnèsia per aquells que li han impedit ser ella mateixa i poder existir. Galeano pretén retorna-li la veu pròpia amb aquest conjunt de trossos d’història, alguns d’ells molt desconeguts com aquest que cito a continuació i que en pot ser un simple exemple:

"Madrid-1571:

¿La culpa és del criminal o del testigo? ¡Del espejo o de la cara? El Rey no lo piensa dos veces, Por decreto ordena la incautación de todos los manuscritos que ha dejado fray Bartolomé de las Casas, para que no lleguen a manos de los malos españoles i los enemigos de España. Sobre todo preocupa a Felipe II que pueda publicarse o de alguna maneradifundirse la muy voluminosa Historia de las Indias, que Las Casas no pudo concluir y que vive, prisionera bajo llave, en el Monmasterio de San Gregorio".

(Juan Friede, Bartolomé de las Casas: precursor del anticolonialismo, México, Siglo XXI, 1976)

(Lewis Hanke, Bartolomé de las Casas, Buenos Aires, Eudeba, 1968)

Quan llegeixo totes aquestes coses em fa recordar coses ben actuals: informacions sobre el franquisme i la guerra civil que encara s’amaguen tan com es pot, Arxius de Salamanca que no es volen tornar als seus legítims propietaris, fosses que s’impedeixen obrir per ordre judicial… i tantes i tantes altres coses que jo dubto del que Espanya tingui autèntica democràcia i dubto que mai l’arribem a assolir perquè encara es veuen actualment actituds que van en aquest sentit. Sobretot en el PP, però també en altres persones de partits que ell mateixos s’anomenen progressistes i d’esquerra però que jo no veig que ho sigui per enlloc. Per a ser demòcrata s’ha de tenir sensibilitat cap a les minories, cap a la llibertat, cap a la veritat i no s’ha de tenir por a treure les brides al cavall per tal de que corri lliure. I de tot això, aquí on en diuen España, res de res encara… 

Aquest home que veieu aquí, als seus hivernacles de flors, és el Pepe Mujica, actual President d’Uruguai.

Se n’havien rigut molt d’ell perquè deien que un pagès com ell faria quedar malament el país i que no el representaria bé. S’ha dit d’ell quasi tot el que es podia dir de dolent. Els seus detractors se n’han cuidat bé… Però també se n’han dit moltes coses bones, sobretot aquells que el coneixen de ben a prop.

Políticament pot ser discutible i no sé si serà un bon President o no. Cal donar-li una mica de temps i esperar una mica, no us sembla?

Jo ja estaria content que el meu President -i molts altres Presidents- diguessin i creguessin les coses que diu ell en aquest text que us poso a continuació.Són coses que s’entenen i no són paraules buides. Tot al contrari: marquen molt bé tot un camí que, si es pogués seguir, podria transformar un país.

José Mujica  (Presidente de Uruguay):

Ustedes saben mejor que nadie que en el conocimiento y la cultura no sólo hay esfuerzo sino también placer.

Dicen que la gente que trota por la rambla, llega un punto en el que entraen una especie de éxtasis donde ya no existe el cansancio y sólo le queda el placer.

Creo que con el conocimiento y la cultura pasa lo mismo. Llega un punto donde estudiar, o investigar, o aprender, ya no es un esfuerzo y es puro disfrute.

¡Qué bueno sería que estos manjares estuvieran a disposición de mucha gente!

Qué bueno sería, si en la canasta de la calidad de la vida que el Uruguay puede ofrecer a su gente, hubiera una buena cantidad de consumos intelectuales.

No porque sea elegante sino porque es placentero.

Porque se disfruta, con la misma intensidad con la que se puede disfrutar un plato de tallarines.

¡No hay una lista obligatoria de las cosas que nos hacen felices!

Algunos pueden pensar que el mundo ideal es un lugar repleto de shoppingcenters.

En ese mundo la gente es feliz porque todos pueden salir llenos de bolsas de ropa nueva y de cajas de electrodomésticos.

No tengo nada contra esa visión, sólo digo que no es la única posible.

Digo que también podemos pensar en un país donde la gente elige arreglar las cosas en lugar de tirarlas, elige un auto chico en lugar de un auto grande, elige abrigarse en lugar de subir la calefacción.

Despilfarrar no es lo que hacen las sociedades más maduras. Vayan a Holanda y vean las ciudades repletas de bicicletas. Allí se van a dar cuenta de que el consumismo no es la elección de la verdadera aristocracia de la humanidad. Es la elección de los noveleros y los frívolos.

Los holandeses andan en bicicleta, las usan para ir a trabajar pero también para ir a los conciertos o a los parques.

Porque han llegado a un nivel en el que su felicidad cotidiana se alimenta tanto de consumos materiales como intelectuales.

Así que amigos, vayan y contagien el placer por el conocimiento.

En paralelo, mi modesta contribución va a ser tratar de que los uruguayos anden de bicicleteada en bicicleteada.

LA EDUCACION ES EL CAMINO

Y amigos, el puente entre este hoy y ese mañana que queremos tiene un nombre y se llama educación.

Y mire que es un puente largo y difícil de cruzar.

Porque una cosa es la retórica de la educación y otra cosa es que nos decidamos a hacer los sacrificios que implica lanzar un gran esfuerzo educativo y sostenerlo en el tiempo.

Las inversiones en educación son de rendimiento lento, no le lucen a ningún gobierno, movilizan resistencias y obligan a postergar otras demandas.
Pero hay que hacerlo.

Se lo debemos a nuestros hijos y nietos.

Y hay que hacerlo ahora, cuando todavía está fresco el milagro tecnológico de Internet y se abren oportunidades nunca vistas de acceso al conocimiento.

Yo me crié con la radio, vi nacer la televisión, después la televisión encolores, después las transmisiones por satélite.

Después resultó que en mi televisor aparecían cuarenta canales, incluidos los que trasmitían en directo desde Estados Unidos, España e Italia.

Después los celulares y después la computadora, que al principio sólo servía para procesar números.

Cada una de esas veces, me quedé con la boca abierta.

Pero ahora con Internet se me agotó la capacidad de sorpresa.

Me siento como aquellos humanos que vieron una rueda por primera vez.

O como los que vieron el fuego por primera vez.

Uno siente que le tocó en suerte vivir un hito en la historia.

Se están abriendo las puertas de todas las bibliotecas y de todos los museos; van a estar a disposición, todas las revistas científicas y todos los libros del mundo.

Y probablemente todas las películas y todas las músicas del mundo.

Es abrumador.

Por eso necesitamos que todos los uruguayos y sobre todo los uruguayitos sepan nadar en ese torrente.

Hay que subirse a esa corriente y navegar en ella como pez en el agua.

Lo conseguiremos si está sólida esa matriz intelectual de la que hablábamos antes.

Si nuestros chiquilines saben razonar en orden y saben hacerse las preguntas que valen la pena.

Es como una carrera en dos pistas, allá arriba en el mundo el océano deinformación, acá abajo preparándonos para la navegación trasatlántica.

Escuelas de tiempo completo, facultades en el interior, enseñanza terciaria masificada.


Y probablemente, inglés desde el preescolar en la enseñanza pública.

Porque el inglés no es el idioma que hablan los yanquis, es el idioma con el que los chinos se entienden con el mundo.

No podemos estar afuera. No podemos dejar afuera a nuestros chiquilines.

Esas son las herramientas que nos habilitan a interactuar con la explosión universal del conocimiento.

Este mundo nuevo no nos simplifica la vida, nos la complica..

Nos obliga a ir más lejos y más hondo en la educación. No hay tarea más grande delante de nosotros.

La meva amiga Ventafocs té un blog acabat d’estrenar, que l’ha anomenat"INTERESSANT". La meva amiga tot just comença, però ho ha fet amb tanta il·lusió, que estic segur que ho serà de veres d’interessant el seu blog. Aneu-hi i passegeu-vos-hi una estona. L’adreça és la següent:

http://ventafocs-interessant.blogspot.com/

La meva amiga Ventafocs és mallorquina i ahir ens va regalar un post que comença dient: "Sóc mallorquina, parlo mallorquí i xerr català, o a l’inrevés, com vosaltres vulgueu". Ens diu que alguns no ho entenen això tan evident. I és cert. Això de la llengua comuna és tan senzill i evident que alguns han esmerçat molts esforços en complicar-ho i enverinar-ho.

La gràcia de tot plegat jo trobo que està en el fet que les tonalitats, la musicalitat i l’accent divers d’aquesta llengua comuna ens dóna una riquesa incomparable. I de totes aquestes  tonalitats, possiblement la més musical de totes és la que parlen a les illes daurades, que -al seu torn- també té cada una el seu color i la seva guspira encesa. És com un gran arc de Sant Martí que ens aixopluga i ens aplega a tots amb tota la varietat de colors. I en aquesta varietat hi ha la riquesa, una riquesa que no hem de deixar perdre cuidant i mimant la nostra llengua i fent-la servir tant com puguem.

Hem tingut la immensa sort que, al llarg dels anys, moltes persones d’arreu d’aquesta comunitat han treballat molt per aquesta llengua comuna. Només cal destacar la ingent tasca que va significar el  Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll. I la de tants altres lingüistes que seria llarg enumerar.

Però avui voldria destacar-ne un, que aquest dijous passat acaba de donar la seva darrera classe com a professor de la Universitat de Barcelona. És el Joan Solà, una persona senzilla i humil que ha fet una feina de formiga, una feina callada però que donarà fruits amb total seguretat. Acaba les classes, però continuarà treballant per la llengua comuna en una tasca que ja ha començat: l’elaboració de la nova gramàtica que ha de publicar l’ Institut d’Estudis Catalans, institució de la qual Solà, n’és vicepresident des del juny del 2009.

Per molts anys Dr. Solà!

Una notícia d’aquests dies: Els nens catalans no saben llegir i escriure prou bé. No arriben als nivells desitjats en les avaluacions que els han fet. Sembla que la mitjana ha anat baixant any rere any.

M’agradaria saber el per què d’aquest fet, perquè les explicacions que ens ha fet el Conseller d’ Ensenyament no em convencen gens ni mica. Inclús les he considerades pròpies d’aquell que vol amagar el cap sota l’ala i no voler fer-se responsable de la situació.

D’entrada he de dir que d’aquests assumptes no en sé gens ni mica i seria bo que algun educador o educadora hi digués la seva i em desmentís el que diré a continuació. Segurament que hi deu haver molta gent que ens ho sabria explicar. M’agradaria que ho fes en l’espai que hi ha per contestar.

Jo crec que una raó molt important de la incultura que es va apoderant d’una bona part del nostre jovent és deguda als models que veuen. Els nens i els joves estan convençuts que per a fer calés i triomfar en la vida no cal estudiar. Que no cal perdre temps estudiant llengua, història, geografia o matemàtiques. Pràcticament creuen que amb el Google ja n’hi ha prou i amb els ordinadors i les calculadores ja ho poden fer tot. Per això falla la comprensió d’un escrit, el saber-se expressar mitjanament bé, el poder entendre el món en si mateix i tot el que hi passa.

I per què passa això? perquè veuen futbolistes que no saben parlar i  triomfen. Veuen artistes de cine que són famosos només per la seva cara bonica o  pel físic que tenen. Hi han presentadors que no saben ni parlar ni expressar-se, però què importa això si els seus programes tenen un èxit total d’audiència?. Hi ha gent que "viu del conte"  i ja en té prou en portar un cognom famós o de provenir de la família d’on provenen.

I el pitjor de tot: aquesta gent encara presumeix de que no saben res i que no cal saber res. Ho criden amb veu alta sense cap tipus de rubor i tothom els aplaudeix. Jo em compadeixo dels pobres mestres que suposo que deuen fer el que poden però que no hi tenen res a fer.

Fer pedagogia: Paraula màgica, frase que es repeteix a tort i a dret. Sempre acabem dient el mateix: "Hem de fer pedagogia de…". Quan parlem de política des d’una visió catalana de les coses sempre acabem dient que no ens entenen i que hem de fer pedagogia per veure si finalment ens entenen.

Fa segles que no ens entenen. I , pel que sembla, no tenen massa intenció d’entendre’ns. Ni intenció, ni ganes ni -potser-capacitat. Hi ha coses que jo crec que són tan, tan difícils, que a mi em semblen ja impossibles. Hi han persones capacitades i persones incapacitades per a certes coses i , per tant, mai podran arribar a assolir aquells nivells de coneixements o comprensió que nosaltres volem que tinguin. Quan obres certs diaris i llegeixes certes coses ho veus. Quan veus aquest farsa del Tribunal Constitucional que no saben ni traure’s la feina de les mans comproves aquesta evidencia: no permetran mai que Catalunya tingui poder perquè no ho poden entendre.

La pedagogia és l’art, la tècnica o la ciència de l’ensenyament, o de l’educació. Pedagogia ve del grec,  (παιδαγωγία).  La paraula paida o paidos es refereix a nois. Un nen té sempre el cervell molt més obert que un adult. És molt més fàcil que un nen aprengui i entengui certes coses que un adult, que està ple de judicis i prejudicis difícils de canviar. Certament que un adult pot canviar però amb una tècnica apropiada per a fer-ho-

Per això potser caldria que parléssim d’andragogia  -del grec andros(home)- i que vol dir: ensenyar a adults. Hauríem de canviar molts paràmetres a hora de voler fer-nos entendre perquè la primera cosas que hauríem de fer és destruir mites i prejudicis enquistats en el cervell i en la societat. I s’hauria de fer sense por, obertament, amb cert ànim provocador, que és la única manera de que es trenquin els esquemes. Els nostres polítics haurien de fer urgentment classes d’andragogia. A Catalunya tenim molts bons professionals que ho podrien fer molt bé.

Uns quant mites a trencar:

Que fora de Madrid hi ha vida; que podem viure perfectament sent independents; que podem tenir una altra llengua, una altra manera de fer i no passa res; que no tots els catalans som dolents i que no tenim ganes de tocar els pebrots; que quan pretenem fer les coses a la nostra manera és per algun motiu; que quan diem que no ens entenen és "exactament-perquè-ens-adonem-que- no-ens-entenen"; que quan veus que les coses es fan amb els peus i no amb el cap (obres públiques, corredor mediterrani, ports i aeroports.) ja veus que mai les coses podran anar bé; que quan veus que la Constitució és per alguns un text més sagrat que la Santa Bíblia i que sembla que no es pot tocar ni una coma…. doncs ja es veu per on poden anar les coses.

Per tant, demano que a partir d’ara no es faci més pedagogia i que es comenci a fer urgentment andragogía. crac que l’educació d’adults és molt més urgent que l’educació de nens…. amb el permís dels mestres!

Agafant la frase de Nietzsche "Dios ha muerto" i fent-la servir com a títol del ser treball, l’Àlex Guàrdia Berdiell, que cursa 2n de Batxillerat a l’ Institut Màrius Torres de Lleida, ha quedat finalista del IV concurs periodístic Josep Pernau. Tot llegint el breu article m’anava esgarrifant i, en acabar, m’he esgarrifat del tot veient el nivell. He pensat: Si aquest article l’han donat com a finalista….quin era el nivell dels altres? També he de reconèixer, en honor a la veritat, que alguns dels premiats s’ho mereixien i que estaven molt bé tant en el fons com en la forma.

Però l’esgarrifança no l’he sentida tant per aquest article en si, sinó pel jurat que el va premiar (un jurat que no conec). Perquè trobo que és un article mal redactat, confús, desordenat, que empra arguments pseudofilosòfics amb pedanteria i mala traça, que només  serveixen per barrejar coses i enredar la troca. Segurament que el noi ha fet el que ha pogut però segur que no ho han fet les persones que n’han fet la valoració. Per això jo he afegit al títol "Dios ha muerto" la frase "i la intel·ligència també", perquè considero que no és intel·ligent, pedagògic i formatiu premiar un treball de tan baixa qualitat. Quan no s’arriba a un cert nivell sempre queda el recurs de declarar desert el premi i no pas baixar el llistó. Si l’ excel·lent periodista Josep Pernau aixequés el cap em sembla que no hi estaria d’acord i també s’esparveraria…

I per acabar. Una altra cosa que m’ha sorprès de la colla d’articles premiats que he estat llegint aquests dies, ha estat que n’hi ha un munt de redactats en castellà. Ja sé que qualsevol de les dues llengües es podia fer servir, però això em confirma el que un amic meu, professor de català d’un institut em deia: que el nivell de català tan oral com escrit ha baixat de forma tan accentuada que ja hi ha molts nois i noies que arriben a la universitat sense poder-lo fer servir de forma mitjanament correcta, cosa que no succeeix amb el castellà, em deia ell.

Potser caldrà que hi pensem una mica en tot això i que les autoritats competents mirin de fer alguna cosa.

Diuen que "No aniràs mai al llit sense haver après una cosa nova". Jo avui n’he après una: resulta que m’assabento de l’existència d’una nova llengua ben a prop de casa que es diu el "chapurriau".

Millor dit: jo sabia de l’existència del "chapurriau" però no sabia que fos una llengua. I això m’ho han ensenyat avui quan, amb gran estupor, llegeixo la següent notícia: Un pueblo del Bajo Aragón, llamado La Codoñera, se rebela contra el catalán:  "NO SOM ANALFABETOS, PARLEM CHAPURRIAU"

Tot plegat, ve ben servit i ben reforçat per una plataforma gens analfabeta segurament, però sí que carregada de molt mala llet anomenada "No hablamos catalán" i que va néixer a Fraga. Aquesta plataforma s’encarrega de buscar la munició adequada i de carregar les armes per fer constantment la guerra de la llengua que es veu que dóna prou bons rendiments, no només a l’ Aragó sinó arreu.

I com a mostra, us deixo un exemple de "chapurriau" que, com podreu comprovar, es diferencia com la nit del dia del català.

Memories

Vay a fe unes memories,
de fa cincuenta y vuit añs
y de les costums d´Albelda
en los petits y en los grans.

Ancomensen pels petits,
de cuan yo anaba a l´ascuela
que a la hora acostumbrada,
tocabe una campaneta.

Acabat de llevantá,
Mincha sopes y crostó
d´aquell pa pastat a casa,
que ere d’alimen y bo.
(…)
Joaquín Carrera Quinquillá.
1979. Albelda.

Sort que no són analfabets!

Avui us vull recomanar -a qui no la conegueu- una pàgina interessantíssima. És la següent:

http://www.memoro.org/es-ca/

Es tracta de gravacions de persones diverses que parlen de coses de la seva vida: records, vivències, històries… Coses que ens expliquen per tal que no es perdin definitivament.

S’hi troben històries interessantíssimes que ajudaran a conformar la Història perquè completaran visions que teníem incompletes.

I el que per a mi és més important: Es pot escoltar i veure els mateixos protagonistes perquè són gravacions de vídeo. Per tant és quelcom molt viu i molt directe.

Que ho gaudiu!

Aquests dies es torna a parlar molt de toros. El nostre Parlament escolta els pro-taurins i els anti-taurins per tal de decidir si es prohibeixen les "corrides" de toros a Catalunya.

Jo ja n’he parlat en alguna altra ocasió però avui tinc ganes de tornar-hi i no cal dir que estic en el bàndol dels anti-taurins i que considero molt poc apropiat definir com a “fiesta nacional” una bàrbara tortura animal. Alguns dels "arguments" que s’escolten són:

1. “És una tradició”. Es una fal·làcia clàssica, també coneguda com argumentum ad antiquitatem. Que alguna cosa sigui antiga  no significa que sigui bona. La prostitució, la tortura o l’esclavitud son tradicions encara més velles que la tauromàquia.

El filòsof, catedràtic de lògica i filosofia de la ciència de la Universitat de Barcelona, Jesús Mosterín, ha qualificat avui mateix les corrides de toros com "un símptoma de molt escàs desenvolupament espiritual, moral i intel·lectual". Mosterín ha rebutjat l’ al·legat del caràcter tradicional de l’afició als toros, que ha comparat amb la tradició de pràctiques com l’ablació de clítoris o a la violència de gènere.

Jesús Mosterín ha replicat als defensors de l’espectacle taurí que "les corrides de toros són tradicionals", però que alhora a l’Estat espanyol "es prenen mesures per combatre el maltractament a les dones, que és més tradicional que les corrides de toros". "No és cert que les curses de braus sigui una cosa espanyola ni catalana. Estan exactament en la mateixa categoria i són salvatjades universalment abominades i que són brutalitats amb les que s’ha d’acabar", ha destacat Mosterín.

2. “Sense corrides, el toro de lídia s’extingiria”. Només s’extingeix allò que no es protegeix. Si el volen protegir lliure als camps no hi ha cap problema. Que ho facin. Que el protegeixin com protegeixen altres animals que, justament, no els deixen matar.

3. “El toro no sofreix”. Quan diuen això sembla que no tinguin lògica ni sentit comú. Que ho provin ells mateixos i es clavin unes parell de banderilles durant una estona… Potser s’adonaran del mal que fan aquells ferros clavats, movent-se i anant penetrant de mica en mica a la carn tot perdent la sang de mica en mica.

4. “També es maten els vedells i els porcs”. Però , segons la llei, han de ser sacrificats amb el menor dolor possible i al toro se’l tortura. De la mort del toro se n’ha fet un espectacle públic esgarrifós, amb cobrament d’entrada inclòs.

5. “És una lluita d’igual a igual entre l’home i l’animal”. ¿Igualada? Només cal veure com queda el marcador després del partit. Sempre guanya el mateix. Potser ho seria se la lluita es fes al mig del camp i sense cap mena d’instrument.

En fi, que només desitjo que els arguments dels anti-taurins vagin penetrant el els caps dels nostres diputats i es pugui fer a Catalunya un pas endavant en la lluita cap a la civilització.

Diuen que hi havia tres cecs que estaven davant d’un elefant.
Un d’ells li va palpar la cua i va dir:
– És una corda.
Un altre cec va acariciar una pota de l’elefant i va opinar:
– És una columna.
I el tercer cec va recolzar la mà en el cos de l’elefant i va endevinar:
– És una paret.

La nostra visió del món acostuma a ser molt parcial, molt localista i molt deformada. A vegades molt curta de vista, degut a la nostra educació, a les nostres manies, als nostres costums, a la nostra deformació professional, a les nostres creences, etc.

Som tan parcials que som incapaços de veure la globalitat. El món actual fa que això canviï, gràcies a la globalització, a internet, a que el món es fa cada dia més petit perquè de seguida ho sabem tot i ho sabem immediatament. No sé si per sort o per desgràcia. Però les coses són així i ho seran encara més.

Serà per sort si sabem tenir més perspectiva de les coses, del món global, dels problemes mundials, si sabem buscar solucions comunes, solucions globals.

I serà per desgràcia nostra si no valorem els valors concrets, si menyspreem  les costums pròpies, la nostra petita terra, el gust del que és propi. Un arbre sense arrels no pot viure, però un arbre sense rames que mirin al cel i que mirin més enllà, tampoc viu…

El meu país -sí, Catalunya, no pas Espanya- té una llengua pròpia que s’anomena "català". També se n’ hi parlen moltes altres -entre elles el castellà-, però la llengua pròpia de Catalunya és el català, una llengua mitjana,  que té 9.1 milions  de  parlants,  l’ entenen  11
milions de persones  i se situa al  lloc 88 entre  les 6800  llengües que es parlen arreu del món.

Doncs en aquest país meu, resulta que quasi no es pot veure cine en la meva llengua. De totes les sessions que es projecten al meu país, només un 3% és en català. El 97% de les pel·lícules es projecten en llengua espanyola.

I ara que el nostre govern ha fet una Llei del Cinema per tal d’igualar en el futur aquest flagrant desigualtat i fer una mica de justícia on no n’hi ha, resulta que els empresaris es queixen. El Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya la Federación de Distribuidores de Cine de España (Fedecine) fan afirmacions totalment falses, tendencioses i malintencionades perquè diuen que no ni ha demanda de cinema en català (com pots veure un film en català si no n’hi ha?) i que amb aquesta llei es perdran llocs de treball i ells perdran molts diners.

Demà dilluns aquesta gentussa tancarà les seves sales en senyal de protesta. Una vegada més, miraran només el bé de les seves butxaques i no pas el bé del país. Per sort, hi hauran altres sales que obriran i seguiran projectant pel·lícules en català i en castellà. Encara que he de confessar que no hi vaig massa al cine, un servidor demà anirà a veure una pel·ícula a un cine dels que obren. I si pogués veure-la en català, ho faria. Però em temo que ,al meu país, no podré veure la pel·lícula que vull veure en la meva llengua…

Coses que passen a Espanya, un Estat que es diu democràtic però que permet injustícies com aquesta.

Quasi cada dia, quan torno de treballar, trobo l’escala del bloc de pisos on visc ple de papers, de burilles i de brutícia. Això ho hem detectat els veïns des de fa uns 6 o 7 anys cap aquí i tots estem d’acord a què és degut i qui és qui embruta. No voldria ser injust i no vull posar a tothom dins del mateix sac, però sí que tots coincidim en que hi hagi tanta brutícia és degut a tipus de veïnatge que ha anat entrat en els darrers anys. I no vull ser més explícit.

Però aquest fet m’ha portat a pensar en que hi ha persones mal educades i persones que no han estat mai educades. La diferència és gran i no és només de matís. Hi ha aquell jove, per exemple, que embruta perquè porta dins seu una espècie de ressentiment amb els pares, amb la família i amb la societat en general. És com una forma de protestar callada. Però aquest jove sap molt bé el que fa perquè els seus pares i l’escola, des de ben petit, li han ensenyat unes normes de comportament social determinades. Després les seguirà o no…

I després hi ha l’altre tipus de persona que mai a la vida li han dit que no ha d’embrutar perquè a la seva cultura i al seu país potser no donen cap importància a aquestes coses. Potser no ha anat mai a una escola. Potser no ha viscut mai en un pis. Potser ha viscut sempre al carrer enmig de la pobresa i la brutícia. I aquí ha de viure en un pis, amb unes normes de comportament amb els veïns que li resulten totalment estranyes. Al seu país no havia un horari per a no fer soroll. Aquí no pot entendre que al seu pis no pugui xerrar fort o posar música. No ho entén perquè potser mai ningú li ha explicat…

No n’hi ha prou, per altra banda, la formació intel·lectual sense l’adquisició d’uns bons hàbits. L’ordre, la neteja, la perseverança, les normes socials o el respecte als altres no s’aprenen en els llibres o acadèmies.

Segurament que la majoria dels que em llegiu ja sabeu el que és un TANGRAM. Pels que no ho sàpiguen, us diré que el Tangram és un joc xinès molt antic anomenat Chi Chiao Pa, que vol dir taula de la saviesa. El puzle consta de set peces o "tans" que surten de tallar un quadrat en cinc triangles de diferents formes, un quadrat i un trapezi.

1 quadrat
2 triangles grans
1 triangle mitjà
2 triangles petits
1 trapezi

A partir de d’aquestes peces es poden realitzar multitud de figures de característiques diverses: animals, persones, vaixells, figures abstractes, … A part de tractar-se d’un joc més aviat divertit, pot emprar-se per a facilitar l’estimulació de diferents habilitats de caràcter clau per a l’aprenentatge. En aquest sentit podríem citar les següents:

Orientació espacial
Estructuració espacial
Coordinació viso motora
Atenció
Raonament lògic espacial
Percepció visual
Memòria visual
Percepció de figura i fons

Encara que originalment estaven catalogades només alguns centenars de formes, avui dia existeixen més de 10.000 formes diverses i també variacions amb més o menys peces.

Per acabar us deixo una adreça on podreu descarregar-lo al vostre ordinador i poder jugar. Als que no hi hàgiu jugat mai, us recomano que el proveu. Ja veureu que us agradarà.

http://www.juegotangram.com.ar/

M’ha fet una certa gràcia veure agafadets de la ma i perfectament alineats Berlusconi i els bisbes espanyols amb l’assumpte dels crucifixos a les aules de les escoles.  Com ja sabeu, el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’ Estrasburg ha dictaminat que l’exhibició obligatòria de crucifixos a les aules és contrària a la llibertat religiosa.

Berlusconi ha dit taxativament que les creus es quedaran a les escoles, digui el que digui el Tribunal Europeu. Els bisbes espanyols han corregut a dir que aquesta sentència és injusta i discriminatòria i que la retirada dels crucifixos és lamentable i poc constructiva pel futur d’ Europa. Quins estranys companys de viatge, no us sembla? Tenen també alguna cosa a dir els bisbes de les festes de Berlusconi o no?

Tots defensant una certa llibertat que a mi em sembla que no és tal, sinó que més aviat és una fal·làcia. Perquè si cal ser tolerant -dic jo- potser que ho comencéssim a ser amb tot i amb tothom. Els signes religiosos cristians no són els únics que existeixen i en una societat laica no hi hauria d’haver una preponderància d’uns sobre els altres. Més aviat hi hauria d’ haver coexistència i respecte per a tots. Parlo d’escoles públiques, és clar. Les privades que facin el que els sembli millor, que per això ho són. En una escola religiosa trobo natural i lògic que hi hagi un crucifix en una aula, però en una escola pública ja no perquè hi van nens de creences diferents.

Em sembla que encara tenim moltes rèmores del passat que ens caldria esbandir si volem una societat justa, laica i on tothom s’hi pugui trobar bé perquè hi pot trobar el seu lloc. En aquest sentit, estats com Espanya i Itàlia encara tenen moltes coses per aprendre de països com per exemple l’Uruguai (que és un país que conec bé) que ja fa anys i panys que tenen una educació laica modèlica en molts punts de vista.

La poca cultura que la nostra societat té sobre les pròpies coses cada dia s’empobrirà més si fem la substitució sistemàtica de les pròpies tradicions per les de forasteres. A tots ens fa falta una bona dosi de cultura tradicional, sobretot perquè durant molts anys les escoles franquistes havien imposat una certa cultura en detriment d’altres. Poc havíem pogut escoltar a les escoles les explicacions que un nen petit ha d’aprendre de les diverses tradicions del poble català!.  Estaven prou ben prohibides! I ai d’aquell mestre que se saltés la norma! El poc que sabem ho vam haver d’aprendre a casa, en un ambient familiar on encara era molt important la cultura oral, gràcies a que no hi havia televisió.

Ara tot ha canviat. Ara s’ha posat de moda la festa aquesta, tan estranya per a nosaltres, del Halloween, en contrast amb la nostra tradició de Tots Sants i Dia dels Difunts. El mot Halloween fa referència a la festivitat tradicional heretada de les celebracions d’origen celta, que tan ràpidament s’han estès per tot el món i, en especial, pels països hispanoparlants. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Halloween)

Substituir una tradició pròpia per una d’estranya no té cap sentit i encara el té menys si això serveix per empobrir. Ja som prou pobres perquè ens hagin d’arrabassar el poc que ens queda.

Aviat ja no farem vacances de Nadal i Setmana Santa. Ara seran vacances d’hivern i de primavera. No farem cagar el tió, però començarem a creure en bruixes i posarem llum dins d’una carbassa, ens disfressarem i anirem passejant amunt i avall pels nostres carrers sense saber què fem, ni què vol dir el que fem.

I, entretant, els nostres infants perdran la llengua per no poder veure pel·lícules en català, ja que les sales de cinema les passes en castellà majoritàriament. I, empobrits del tot, anirem a menjar les engrunes que cauran de la taula de la cultura ianqui, que ens la servirà amb safates de plata i ens la portarà a casa per dos rals!

Amb el permís de:

 www.e-faro.info

No us ho creureu, però és verídic. Vaig tenir un professor (que no era d’història, per cert) que era famós per alguna de les frases cèlebres que deixava anar de tant en tant. Una vegada, parlant de la batalla de Lepanto va dir: "Mare de Déu, quina polseguera!". Nosaltres, com a bons nois amb ganes de gresca i aprofitant l’ocasió per mofar-nos-en sense pietat, dèiem que aquest home tenia una "incultura enciclopèdica.

He recordat això quan, esperant a la cua del banc, he sentit la següent conversa:

-"Com es diu vostè?"

-"José Bordoy".

L’empleat que l’atenia li pregunta: "Amb B alta o amb V baixa? "

-Amb B de Vicente, contesta el senyor.

-"Però Vicente va amb V baixa", li diu l’empleat.

I el senyor contesta: "El meu cognom va amb la més alta, però vostè escrigui-ho com vulgui".

M’ha fet gràcia la sortida. No té més importància, però és un bon acudit. I m’ha fet recordar aquell meu professor.

Els mestres actuals es queixen que els nois escriuen amb moltes faltes d’ortografia, tot i estar escolaritzats normalment. Possiblement, el senyor que us deia abans no havia tingut passa oportunitat d’anar a l’escola. Era ja un senyor bastant gran i en aquells temps posaven els nois a treballar de ben jovenets per poder ajudar a l’economia familiar. Per tant, ell no tenia cap culpa de no saber això de les B i les V. Però els estudiants d’ara sí que en tenen més culpa.

De qui és la culpa? Dels nois, dels professors, de l’escola, del mateix sistema d’ensenyament? Jo no ho sé, ni estic pas preparat per dictaminar res en aquest camp. Però sí que confirmo que els estudiants actuals escriuen amb moltes faltes d’ortografia i ja seria hora de corregir aquesta greu mancança.

"El ex presidente del Gobierno José María Aznar, será, a partir del 9 de noviembre, catedrático de la Universidad Católica San Antonio (UCAM), donde dirigirá la cátedra Ética, política y humanidades, que contará, entre otros profesores, con dirigentes del PP como Manuel Pizarro, Jaime Mayor Oreja o Ramón Luis Valcárcel."

Amb la mateixa estupefacció que ho llegiu vosaltres ho he llegit jo. Acudit de mal gust? Innocentada fora de temps? Doncs sembla que no. Sembla que és veritat. Amb la quantitat d’assignatures que hi ha, i li donen la càtedra d’ Ètica! Voleu dir que sap el que vol dir aquesta paraula? Voleu dir que n’ha sentit a parlar mai d’ Ètica?

Jo suggeriria altres matèries per a les que sí que el crec molt preparat i que demà mateix podria començar a donar classes. Per exemple:

-Teoria i pràctica de la mentida.

-Cóm anar pel món amb una cara ben dura i amb bigoti hitlerià.

-Cóm ser franquista sense que ho sembli gaire.

-Cóm parlar català "en la intimidad".

-Cóm justificar guerres injustificables.

I si m’apureu, trobaríem encara moltes més assignatures per aquest "paio" tan culte, que faria quedar bé qualsevol lloc on vagi. Sobretot, quedarien molt bé tots els seus amics valencians del PP (Camps, Correa, El Bigotes, Roca, etc…) Per què no els dóna abans unes classes accelerades d’ Ètica a tots aquests amiguets seus que sembla que no en saben massa?

Perquè no els parla d’ Ètica als seus amics Bush i Berlusconi, als del PP de Mallorca i València, especialment?

En fi, que aquest any sembla que els Sants Innocents han arribat abans d’hora! I una cosa: jo us aconsellaria que no us hi matriculéssiu, ni a aquesta assignatura…ni a aquesta "Universitat UCAM" tan singular.

Avui llegia que les malalties neurològiques aniran en augment en els propers anys d’una forma mai vista fins ara. Avui, que és el dia de l’ Alzheimer, (la malaltia de la memòria) caldria recordar com funciona el nostre cervell. És interessantíssim llegir els experts quan parlen del cervell i veure si nosaltres mateixos o alguna persona pròxima a nosaltres pateix alguna malaltia d’aquest tipus.

Hi ha molta gent que està angoixada perquè perd la memòria. Jo, com que no n’he tingut mai massa, no m’angoixo gens. De moment. Potser algun dia algú  farà adonar-me que ja no puc estar tan tranquil…

Diu l’ Eduard Punset que en diversos experiments s’ha demostrat que la gent perd uns 55 minuts cada dia intentant recordar on ha deixat un objecte o un número de mòbil. Gairebé una hora de temps, de les vuit que un inverteix en treballar, és molt de temps. Ara hem descobert que la raó d’aquests forats a la memòria té poc a veure, de mitjana, amb l’edat o el grau de concentració.

La causa és que, al contrari dels ordinadors, que tenen un sistema d’arxiu codificat, el nostre és purament contextual, és a dir, tenim tendència a recordar un fet determinat en funció del context en què es va produir. Per això recordem millor les coses que ens han ocorregut en llocs inoblidables que en entorns rutinaris o avorrits. "No recordo gens ni mica del que vaig menjar per dinar ahir" – ¡sort! -. Per què no intentem aprofundir en el concepte del context en què es va produir el fet oblidat, en lloc de dir que ens oblidem de tot perquè es fem vells o, el que és pitjor, escoltar les bestieses que ens està deixant anar a la tele ?

L’Eduard Punset diu que una darrera pista per resoldre els problemes importants de la vida quotidiana és no voler apostar per les solucions perfectes i a tota prova. Si algú ofereix solucions utòpiques i inexpugnables, és que no coneix els racons del cervell interessat, sobretot, a sobreviure. Tria l’opció que millora les coses, però no les resol per sempre. Deixem al cervell una mica de llibertat. Ens sentirem millor i, sobretot, no haurem posat atenció en el que deia la ràdio mentre rumiàvem.

Qui és Guillem Pascual? És un estudiant de Lleida, finalista del Nobel júnior amb un treball sobre el Segre. En la convocatòria del premi, que es va celebrar a Estocolm el mes d’agost, hi participen alumnes de 31 països de tot el món

Aquesta notícia, que ha passat ben desapercebuda, té la seva importància  si considerem que la feina de l’estudiant de batxillerat de Lleida sobre la qualitat de l’aigua del riu Segre ha estat elegida per representar a l’Estat en la final Stockholm Junior Water Prize (SJWP), més conegut com el ‘Premi Nobel’ de l’aigua.

L’estudi que Pascual va realitzar com un treball d’investigació d’una assignatura de batxillerat ha estat elegit entre els quatre que van arribar a la final espanyola, que al seu torn van ser seleccionats entre els 11 que van presentar alumnes de tot l’Estat.

Guillem Pascual, que en l’actualitat té 18 anys i està preparant-se per entrar a la facultat de Medicina, explica que es va interessar a aprofundir sobre la qualitat de l’aigua del riu Segre en intuir que l’explotació agrícola i hidràulica estaven comportant problemes de contaminació del mateix.

"Durant tot un estiu vaig estar recollint mostres d’aigua de diferents parts del tram del Baix Segre, ubicat entre Torres de Segre i Lleida. Aquestes mostres les vaig analitzar amb un kit que vaig instal·lar al garatge de casa meva i que em van prestar des del laboratori de l’institut: llavors vaig poder comprovar que les concentracions de nitrats i fosfats eren molt altes", ha explicat Pascual.

En concret, segons l’estudi d’aquest jove lleidatà, a les zones on hi havia menys cabal d’aigua a causa de les captacions per a regs, la concentració de pesticides era més alta. "Em va impactar molt veure -ha apuntat el jove- que el riu és dues i tres vegades més gran abans que connecti amb el canal de Balaguer i el de Seròs i que, a causa d’aquestes aportacions al reg agrícola, es queda gairebé sec i es pot veure la contaminació sense necessitat d’analitzar l’aigua".

A partir de les concentracions de fosfats i nitrats que Pascual va trobar en les mostres que va recollir, va calcular que l’excés de nitrogen i fòsfors dels cultius que es perd amb l’aigua de reg que va a parar al riu, té un cost aproximat de sis milions d’euros a l’any.

A més, Pascual ha assenyalat en la seva feina que els regants utilitzen com a mínim un 25% més de l’aigua de la que realment necessiten per als seus cultius.
"S’embruta i es perd molta aigua. Per això al final del meu estudi faig una crida a la població en general, no només als pagesos, perquè no oblidin que tots som consumidors d’energia elèctrica dels productes del camp i la ramaderia, i que com a tals fomentem la deixalla d’aquests recursos hídrics. Segons l’estudiant, "hem de conviure amb el medi ambient d’una forma més sostenible i fer compatible la seva protecció amb el desenvolupament econòmic".

El president del premi a l’Estat espanyol i catedràtic d’Enginyeria Ambiental de la UPC, Rafael Mujeriego, considera que la simple participació del treball de Pascual en el guardó ja és un premi per a ell a causa de la seva importància.

 
Aquest any sembla que ha estat el del reconeixement de Joan Solà. No és que no fos reconegut ja. Però ho era dins uns cercles determinats i ara ho ha est públicament degut a que ha rebut  l’honoris causa per la Universitat de Lleida, el Premi d’Honor i al discurs del Parlament de l’1 de juliol.
Solà ja té una llarga trajectòria com a professor i lingüista. “Sempre he parlat de lingüística, però no únicament. També m’he interessat per qüestions polítiques i socials”. “La satisfacció del sol fet d’escriure ja ho és per si mateixa, perquè quan et queda acceptable, ja estàs satisfet. El fet de fer-ho cada setmana et fa estar atent a les coses i et fa estar al dia, sinó la feina de filòleg et podria quedar reduïda a la teva feina professional, amb poca projecció”.
Ha escrit un llibre que ha tingut molta difusió: Plantem cara. Un títol que reconeix que ha ajudat a les vendes. El subtítol ha acabat de reblar el clau: Defensa de la llengua, defensa de la terra.“
"D’articles reivindicatius n’he fet sempre. Amb l’edat, les persones anem adquirint més seguretat de pensament. Jo sóc independentista, no et dic des d’abans d’Adam i Eva perquè seria fals. Ara ho sóc per una convicció profunda, no per raons sentimentals, però no vull posar l’accent en l’ independentisme. Molta gent està cansada de veure’s subordinada, siguin o no siguin independentistes, i han trobat en les meves paraules una certa resposta a les necessitats que tenien. Jo potser acceptaria no ser independent, mentre no ens emprenyessin, però Espanya és integrista”.

Què ho fa que cada dia la gent està més emprenyada? Serà que cada dia ens emprenyen més? Serà que no ens deixen en pau entre una cosa i una altra? Serà que una manera de guanyar vots és ficar-se amb Catalunya? Seràs que Catalunya ja en comença a estar tipa de tot plegat? Serà que cada dia sorgeixen més persones que aixequen la veu i diuen clarament el que pensen després de veure que no hi ha sortida per enlloc? Perquè ens estan tocant tant el botet que cada dia hi ha som més la que n’està tipa d’això que en diuen Espanya i que cada dia ens queda més lluny… I tant de bo s’allunyi del tot!

Acabo de llegir d’una experiència a Dinamarca d’una empresa que dóna feina a autistes. I ha estat un èxit. Tots els que treballem en el món dels discapacitats sabem que no és una cosa gens fàcil integrar-los en les empreses, diguem-ne "normals". Com no ho és integrar un nen amb certes discapacitats a l’escola i en la mateixa societat.

Si voleu llegir la notícia més llargament, us dono l’enllaç:

http://www.rosario3.com/noticias/enserio/noticias.aspx?idNot=53864

Ara es parla molt d’ EDUCACIÓ INCLUSIVA. No és només una moda més. És un enfocament educatiu, una actitud vital, basat en la valoració de la diversitat com a element enriquidor del procés d’ensenyament i aprenentatge i, en conseqüència, afavoridor del desenvolupament humà. El concepte d’educació inclusiva és més ampli que el d’integració. A fi de comptes, integrar és voler fer igual aquell que és diferent. I tampoc és ben bé això, encara que hi ha d’haver parcel·les de la vida en que han de ser més o menys homogènies en una societat per tal de que els mecanismes no grinyolin.

L’educació inclusiva implica que tots els nens i nenes d’una determinada comunitat aprenguin junts independentment de les seves condicions personals, socials o culturals, inclosos aquells que presenten una discapacitat. Es tracta d’una escola que no posa requisits d’entrada ni mecanismes de selecció o discriminació de cap tipus, per fer realment efectius els drets a l’educació, a la igualtat d’oportunitats i a la participació. A l’escola inclusiva  tots els alumnes es beneficien d’un ensenyament adaptat a les seves necessitats i no només els que presenten necessitats educatives especials.

Són temes complicats i difícils de solucionar a la realitat de cada dia però, pel que es veu, s’hi està reflexionant. I no hi ha res millor que els experts reflexionen i posin sobre la taula els temes per tan de confrontar-los i dialogar-los.

Ens hi va els nostre futur com a societat .

Aldaia és un municipi que pertany a la comarca de l’ Horta Oest del País valencià. En un dels darrers plens municipals s’ha aprovat un reglament que és una novetat i és quelcom pioner: les 4 cerimònies civils que es podran celebrar al municipi des d’ara mateix.

Crec personalment que és un encert aquesta decisió i penso que ja seria hora que molts ajuntaments en prenguessin nota i fessin semblantment. L’església hi sortiria guanyant perquè no s’omplirien els temples de gent que "no els hi va ni els hi ve" res d’allò que se celebra allà i hi assisteixen simplement per acomplir un tràmit social. I els ciutadans que no són creients també hi sortiran guanyant perquè tindran una nova opció per celebrar moments importants de la seva vida des  del més absolut respecte al dret a la llibertat religiosa que reconeix la Constitució.

L’Ajuntament d’Aldaia ofereix el nou servei de celebració de quatre cerimònies civils: Acollida Ciutadana després del naixement; Compromís Ciutadà, una "confirmació" dels valors cívics ; Matrimoni Civil; i exèquies o Comiat de la Comunitat quan una persona mor.
Aquestes quatre celebracions estan basades en normes de conducta democràtica, perquè els veïns puguin "donar rellevància" als moments més importants de la seva vida, des d’uns valors cívics i socials no adscrits a cap religió.

El ple de dijous va aprovar el Reglament Municipal de Cerimònies Civils per unanimitat de tots els grups polítics (PSPV, PP i Compromís), després de diversos mesos d’elaboració per regular el protocol i procediments de celebració d’aquests batejos, funerals o confirmacions civils, "compatibles i independents "dels religiosos.
Va ser a principis d’any quan l’alcaldessa socialista Empar Navarro llançava aquesta proposta integral, que és pionera a Espanya, perquè després de 30 anys d’ajuntaments democràtics "els veïns tenen dret a celebrar públicament els seus actes civils des de la llibertat religiosa i d’una forma digna ", perquè, a excepció de les bodes civils, la resta de celebracions que són importants per a una persona o família" o es realitzen en una església o no existeixen ".

L’objectiu del reglament és organitzar la col·laboració del consistori amb aquells veïns que vulguin ressaltar, en públic o en privat, com ells decideixin, els moments més importants de la vida ". Mitjançant una instància els ciutadans presentaran a alcaldia la seva proposta de celebració, per la qual l’ajuntament cedirà, a canvi del pagament d’un preu públic, el saló de plens, la Casa del Tio Carmelo o el cementiri o tanatori, que seran els espais on es podran celebrar aquestes cerimònies civils.
L’objectiu d’aquest reglament és "educar al ciutadà i ciutadana en els valors de l’ètica civil: la dignitat, la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la tolerància i la participació, la Democràcia i la Pau", així com per "crear sentiments de pertinença a la comunitat d’Aldaia ".

És molt clar que no fem servir el nostre cervell. El cervell és un orgue amb unes possibilitats immenses i en fem servir només una mínima part.

Un dels motius que, ara aviat farà un any, em van fer decidir a començar aquest blog fou el fet que m’adonava que estava perdent moltes facultats intel·lectuals. L’edat no perdona i ens anem rovellant, poc a poc, però sense aturador. Per això vaig pensar que si m’obligava a escriure sovint alguna cosa, encara que fos ben intranscendent, sempre m’ajudaria a que el meu cervell no s’acabés de rovellar del tot.

Mai he tingut bona memòria, però sí que tinc altres virtuts. Els experts diuen que hauríem de procurar millorar les coses bones que tots tenim i adquirir-ne de noves, sobretot aquelles que sabem que tenim poc desenvolupades. Per això es recomana fer exercicis i han sortit moltíssims jocs que ens ajuden a assolir aquesta fita.

Segurament que a internet en trobaríem un fotimer i la veritat és que no m’he dedicat a buscar-ne. Però sí que he trobat una pàgina que m’ha semblat prou interessant per començar els meus exercicis particulars. És la següent:

http://portal1.lacaixa.es/Channel/Ch_Redirect_Tx?dest=1-85-10-01000000

Ara que faré vacances penso passar-m’hi unes bones estones i penso buscar-ne de noves.

Bons exercicis!