A PEU

Joan Margarit Consarnau és un dels nostres grans poetes actuals. Poeta en català i castellà, ha escrit simultàniament tota la seva obra en ambdues llengües. Nascut a Sanaüja (Segarra, Catalunya) el 1938. Arquitecte de professió, és catedràtic de Càlcul d’Estructures de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.

La seva obra és molt extensa, de fa molt temps ben reconeguda i justament premiada. Una bona part d’ella ha estat traduïda a diversos idiomes.

«Cantem el propi misteri, i cal decidir des d’on cantar: aquesta és la recerca que cada poeta realitza a la seva manera»… «Deixar constància del que s’ha sentit en un moment donat, o sigui, intentar conservar-ho contra el desgast del temps, és una de les defenses més elementals contra l’angoixa pel caràcter efímer de la nostra vida»… «Cada poema assenyala un fet en la meva vida, però la intenció en el moment d’escriure’l va més enllà. La seva finalitat última és que hi hagi algú en algun lloc que, en llegir-lo, s’adoni que també és ell o ella qui ha posat un munt de pedres en algun lloc elevat de la seva pròpia vida per assenyalar un episodi interior».

Un dels temes constants a la seva obra és el tema de la mort. Se li va morir una germana i dues filles. Una d’elles en néixer. L’altra, la Joana, als trenta anys. Diu això de la Joana:

SOBRE LA JOANA (2002): «La Joana estava afectada de la síndrome de Rubinstein-Taybe, una deficiència alhora física i psíquica que implicava problemes motors que l’obligaven a utilitzar crosses i cadira de rodes. Ella va comprendre que el seu benestar depenia de l’afecte dels que l’envoltaven i va aprendre molt aviat que l’afecte genera més afecte. De la vida de la Joana parlen molts poemes estesos per la meva obra, i potser els més entenedors siguin, en primer lloc, Els ulls del retrovisor, un cant a la seva bellesa que és la seva bondat pertanyent al llibre Aiguaforts, recollit al volum Els primers freds. Els altres dos són Nit fosca al carrer Balmes, un poema del llibre Estació de França que parla del naixement de la Joana el 1970, i el poema Txaicovski, també del llibre Aiguaforts, que narra i analitza uns fets que jo no vaig poder enfrontar poèticament (és a dir , realment ) fins molt més tard. .

Trenta anys després, la història va acabar els últims vuit mesos de la vida de la Joana, que són el tema del llibre que du el seu nom. Sempre va ser present l’angoixa en imaginar la seva indefensió una vegada que el pare i la mare haguessin desaparegut. La paradoxa és que ells dos són els orfes.»

ÚLTIM PASSEIG

Ja no menjava, em queien els cabells,
tot el dia tenia els ulls tancats.
Però, de matinada, era al balcó
i algú entre els arbres del carrer em parlava
amb una veu semblant a la veu de la mare,
que dormia en el llit del meu costat.
De sobte vaig deixar d’estar cansada
i vaig baixar al carrer sense les crosses.
Mai no havia pogut caminar així,
vaig sentir que em tornava l’alegria:
la malaltia era una pell suada
que ara deixava caure en el carrer.
No m’havia sentit mai tan lleugera.
Vaig mirar enrere cap al meu balcó,
la barana com una partitura,
i vaig dir adéu al pare i a la mare.

La vida em va elegir pel seu amor.
La mort, també.

UN POBRE INSTANT

La mort no és més que això: el dormitori,
la tarda lluminosa a la finestra,
el radiocasset a la tauleta
-tan aturat com el teu cor-
amb les cançons cantades ja per sempre.
L’últim sospir que has fet roman encara
suspès a dintre meu: no deixo que s’acabi.
Saps quin concert és el proper, Joana?
Sents com juguen els nens al pati de l’escola?
Després d’aquesta tarda,
saps com serà la nit, la nit de primavera?
Vindrà gent.
I la casa encendrà tots els seus llums.

2 de juny del 2001

NO HI HA MIRACLES

Plovia amb deixadesa.
A les nou de la nit -dinou d’octubre-
la Joana arribava espantada al quiròfan
voltada per nosaltres, que ens quedàvem
en la saleta mal il·luminada de vora els ascensors.
Diu que ella, en un intent desesperat
de salvar-se, va dir t’estimo al metge.
Esperàvem la fada que ens tornés
la Joana tranquil·la, la de sempre,
els ulls espurnejant de confiança.
A les onze, mirant per la finestra,
les gotes de la pluja relliscaven
pel vidre com si ho fessin per la nit.
La nit era la fulla d’una dalla.

PROFESSOR BONAVENTURA BASSEGODA

El recordo alt i gros,
procaç, sentimental: llavors vostè
era una autoritat en Fonaments Profunds.
Sempre va començar la nostra classe
dient: Senyors, bon dia. Avui
fa tants anys, i tants mesos, i tants dies
que va morir la meva filla.
I solia eixugar-se alguna llàgrima.
Teníem uns vint anys,
però aquell homenàs que vostè era
plorant en plena classe
mai no ens va fer somriure.
Quant fa que ja vostè no compta el temps?
He pensat en vostè i en tots nosaltres
ara que sóc una ombra amarga seva,
perquè la meva filla,
fa dos mesos, tres dies i sis hores
que té en la mort el fonament profund.

SÚPLICA

D’aquest matí d’hivern, amable i tebi,
per favor, no te’n vagis
i queda’t submergida en aquest pati,
com un naufragi, dins la nostra vida.
Entre el llorer i els testos d’aspidistres
de fulles verdes, amples i romàntiques,
per favor, no te’n vagis, no te’n vagis.

Tot està preparat perquè tu hi siguis,
doncs, queda’t, per favor, i no te’n vagis.
Digue’m si te’n recordes: necessito
unes paraules amb la clara i fonda
veu de l’absència per preguntar-te
pel teu fugaç triomf sobre el mai més.
Però calles, descanses al passat,
aquest llit de tristesa fulgurant.

I així has anat tancant-te en la poncella
de la fosca durant aquests vuit mesos,
fins que ara, horroritzada per la llum,
sorgeix aletejant la papallona
pàl·lida, furiosa, de la mort.

Però, si estàs morint-te, encara vius,
i faig esclatar l’última alegria
del teu rostre cansat
amb les petites mans entre les meves.
Morir-se encara és viure, em repeteixo.
D’aquest matí d’hivern, amable i tebi,
per favor, no te’n vagis, no te’n vagis.

Tags: Poesia

MANUEL DE PEDROLO va nàixer l’1 d’abril de 1918 a l’Aranyó i morí a Barcelona el 26 de juny de 1990.

És un dels grans escriptors catalans, Va conreà tots els gèneres literaris, poesia, assaig, teatre, narrativa i contes. Li servien tots els gèneres per explicar el seu pensament i recrear nous mons que o bé retrataven una societat complexa i reprimida –políticament, sexualment, socialment- o n’imaginava un de nou amb unes altres possibilitats, sobre tot d’alliberament personal o col·lectiu.

La seva poesia és possiblement la part menys coneguda de la seva obra, però el seu llenguatge poètic li serveix per explorar-se a si mateix i al món en el que li toca viure.

Heus ací uns exemples:

LÍMITS

Han posat una altra estacada,

ferro, acer, alumini, llauna impura, no ho sé,

i ens han barrat la cantonada

que solíem travessar.

No era un costum, però; la llibertat no ho és.

Ara ens avesarem pels nous camins a les palpentes,

farem marrada sota els xiulets

que perllonguen la tanca,

ben reclosos i units,

pàrvuls o bèsties, ja ho diran

quan siguem adults, quan siguem humans

i hàgim abatut la cleda.

O potser no diran res ni caldrà,

les màquines parlen un llenguatge uniforme, rondinen, mormolen i espeteguen,

desprenen gasos i rebenten rodes amoroses,

parpellegen fars, s’aturen i engeguen,

L’estacada ens atura, ni homes ni dones,

ni cares ni mans,

i avui hem trobat una altra fita

que orienta el ramat, peus i suor,

llana:

radicalment, la llibertat.

(1967)

———————————————————-

A CADASCÚ SEGONS LES SEVES NECESSITATS

El pa és de casa,

el vi del celler,

el sol de l’amo,

i no paga.

Els homes baten el gra,

els homes trepitgen la verema,

i l’amo no paga.

Li pugen el vi,

li pasten el pa,

i s’asseu a taula.

És el nostre vi,

és el nostre pa,

i les dones serveixen a taula.

L’amo no paga;

l’amo menja a taula,

xerrica el porró

i rota, si li dóna la gana.

És el nostre vi,

és el nostre pa,

però l’hem de comprar

-si volem beure,

si volem menjar-

amb el sou que no paga.

(1967)

—————————————————————

NO SÉ QUÈ EM POSSEEIX

No hi ha res, ni cap lloc on anar:
tot allò que el sol em prometia
es passeja per mudes artèries,
flameja poc, només algun cop
pertorba els castells del meu silenci;
llavors neix un vers, no sé què neix
ni com s’ho fa: parlo lliurement
de coses ignorades, de coses
que els meus dits no sabrien guardar.

Reixes a través (Poemes 1944-1952)

Tags: Poesia

ANTON SALA-CORNADÓ va nàixer a Tàrrega l’any 1929.

Ell mateix ens diu que «la seva inspiració es basa en la realitat i que l’escriptor de raça, que escrigui l’estil que vulgui, és sempre realista. Fa seva la dita de Saint-John Perse «La poesia és vida integral» i diu que és tan diversa i indefinible com la mateixa vida. El gran misteri de les coses ens envolta. I ens mou entre nosaltres un impuls i un desig d’esbrinar-lo honestament i comunicar-lo. Els camins són múltiples. La poesia un d’ells.»

DES DEL BALCÓ

Des del balcó de casa

veig tot el món com neix.

Un horitzó de xemeneies

s’enfila cel amunt.

I em sento sol,

ben sol,voltat de fum i de mirades buides.

Jo,servidor de la vida,;

jo,

servidor de la mort,

avanço un pas i callo,

avanço un pas i tanco els ulls.

Des del balcó de casa

veig tot el món morint-se.

Voldria alçar el meu crit

per sobre de les muntanyes,

sirena de vapor,

anunciant la festa,

sirena puntual,

i tot segueix callat.

Des del balcó de casa

veig tot el món.

(Barcelona, 1963)

—————————————

ET DEMANO PELS FEBLES, SENYOR…

-Et demano pels febles, Senyor!;

et demano per mi.

No em sento pas culpable de ser feble.

Quina culpa hi tinc jo ni hi te ningú!

Tot m’ho has donat tu:

la feblesa també.

Et demano pels febles

perquè sóc feble

i em cal la teva orella i el teu repòs.

(Barcelona, 1960)

Tags: Poesia

En aquests dies d’incertesa i la por que genera al mon sencer aquesta terrible pandèmia del coronavirus, ha començat a circular un bonic poema titulat «LA ESPERANZA».

S’ha atribuït a diversos autors, entre ells al famós poeta uruguaià Mario Benedetti. No consta en la seva obra complerta i, per tant, no hem d’atribuir-li a ell. També s’ha dit que era de l’humorista argentí Luís Landriscina. Ell mateix ho ha negat i ha fet alguna cosa més: ha intentat escatir de qui és i, segons ell, ho ha aconseguit. Ens diu que és d’ ALEXIS VALDÉS, un actor i humorista cubà que viu a Miami i que té el seu propi programa de televisió.

Per la seva banda, Valdés, s’ha mostrat emocionat en saber que el seu poema ha donat la volta al món i ha dit que «es un honor que se lo hayan adjudicado a Landriscina, porque lo admiro mucho, y también su honestidad. Cuando empecé a actuar, en los años 80, mis ídolos eran actores argentinos, soy un fanático de su cultura”. Explica que ha estat la situació de pandèmia que viu el món la que va inspirar el poema i que el va publicar al seu Instagram. També ha dit que creu “que los que aprovechen este tiempo creativamente, para leer, crear algo, enforcar en algo positivo, son quienes van a poder salir reconfortados de esto”.

El poema és el següent:

LA ESPERANZA

Cuando la tormenta pase
Y se amansen los caminos
y seamos sobrevivientes
de un naufragio colectivo. 

Con el corazón lloroso
y el destino bendecido
nos sentiremos dichosos
tan sólo por estar vivos.

Y le daremos un abrazo
al primer desconocido
y alabaremos la suerte
de conservar un amigo.

Y entonces recordaremos
todo aquello que perdimos
y de una vez aprenderemos
todo lo que no aprendimos.

Ya no tendremos envidia
pues todos habrán sufrido.
Ya no tendremos desidia
Seremos más compasivos. 

Valdrá más lo que es de todos
Que lo jamás conseguido
Seremos más generosos
Y mucho más comprometidos

Entenderemos lo frágil
que significa estar vivos
Sudaremos empatía
por quien está y quien se ha ido.

Extrañaremos al viejo
que pedía un peso en el mercado,
que no supimos su nombre
y siempre estuvo a tu lado.

Y quizás el viejo pobre
era tu Dios disfrazado.
Nunca preguntaste el nombre
porque estabas apurado.

Y todo será un milagro
Y todo será un legado
Y se respetará la vida,
la vida que hemos ganado. 

Cuando la tormenta pase
te pido Dios, apenado,
que nos devuelvas mejores,
como nos habías soñado. 

(Alexis Valdés)

Tags: Poesia

Ens acaba de deixar Luis Eduardo Aute, músic, poeta, pintor, escultor, director de cine… Una persona amb una vida polifacètica intensa i molt interessant.

Va nàixer a Manila, de pare català i mare filipina, però quan tenia 11 anys la seva família es va traslladar a Barcelona i posteriorment a Madrid, on va viure la resta de la seva vida.

Era un creador; un home obert a tot i a tots. Aute ens ha deixat en plena pandèmia i no l’han pogut acomiadar com es mereixia. Però potser és com ell hauria volgut. Els que el coneixien de prop diuen que era un home discret, nonest, senzill i proper. Va escriure i cantar sempre amb molta valentia.Parlava tagal, anglès, castellà, català, italià i francès.Heus ací una petita mostra de la seva poesia:

EL CEMENTERIO

Recuerdo una vez

que, viajando en un tren,

en mi vagón

se encontraban una madre

y su hijo

de cinco o seis años.

Al pasar por el cementerio

de un pueblo, recuerdo

haber escuchado

al niño

preguntar

a su madre:

-¿Verdad que los cementerios

es donde

viven los muertos?

Y su madre que leía

una revista gráfica

respondió afirmativamente

mientras que por la ventanilla

del vagón se empezaba

a divisar

el pueblo

donde seguramente

mueren los vivos.

Un estertórico olor a crisantemos.

————————————————————————————-

LA BELLEZA

«Este mundo nunca se pensó para alguien tan bello como tú.»

De la canción “Vincent” de Don McLean

Enemigo de la guerra

y su reverso, la medalla,

no propuse otra batalla

que librar al corazón

de ponerse cuerpo a tierra

bajo el paso de una historia

que iba a alzar hasta la gloria

el poder de la razón…

Y ahora que ya no hay trincheras

el combate es la escalera

y el que trepe a lo más alto

pondrá a salvo su cabeza

aunque se hunda en el asfalto,

la Belleza…

Míralos como reptiles,

al acecho de la presa,

negociando en cada mesa

maquillajes de ocasión,

siguen todos los raíles

que conduzcan a la cumbre,

locos por que nos deslumbre

su parásita ambición.

Antes iban de profetas

y ahora el éxito es su meta, mercaderes, traficantes,

mas que náusea dan tristeza,

no rozaron ni un instante

la Belleza…

Y me hablaron de futuros fraternales, solidarios,

donde todo lo falsario

acabaría en el pilón.

Y ahora que se cae el muro

ya no somos tan iguales,

tanto vendes, tanto vales,

¡viva la revolución! Reivindico el espejismo

de intentar ser uno mismo,

ese viaje hacia la nada

que consiste en la certeza

de encontrar en tu mirada

la Belleza…

—————————————————————————————–

LIBERTAD

Y van pasando los años
Y al fin la vida no puede ser
Sólo un tiempo que hay que recorrer
A través del dolor y el placer;
Quién nos compuso el engaño
De que existir es apostar a no perder.

Vivir es más que un derecho,
Es el deber de no claudicar
El mandato de reflexionar
Qué es nacer, qué es morir, qué es amar.
El hombre, por qué está hecho
Y qué eres tú, libertad,
Libertad, libertad, libertad.

La idea no es razonable,
Tampoco el verbo fundamental;
¿Es el alma principio o final,
O armonía del bien frente al mal?
Qué es el amor insondable
Que empuja al cuerpo a ser incógnita
Inmortal.

El siglo está agonizando
Y el testamento que va a dejar
Es un orden que quiere ocultar
El preciso compás del azar;
A qué seguir respirando
Si no estás tú, libertad,
Libertad, libertad, libertad.

Tags: Poesia

JAUME AGELET I GARRIGA va nàixer a Lleida l’any 1888. Estudià batxillerat al Col·legi de Sant Ignasi de Sarrià i a l’ Institut de Lleida. Es llicencià en Dret i l’any 1920 ingressà a la carrera Diplomàtica.

El mateix ens explica: «La lectura, en la meva adolescència, de les obres de Maragall que m’ensenyaren camins de poesia, fou un encantament. Més tard, vaig sentir altres veus també amb devoció, i entre elles fou la de Tagore, per a mi, una de les més entenedores… Anys enrere, en una ocasió, vaig dir que la poesia és un moment de llum en el misteri que ens envolta. Llum negra, llum blanca, llum de tots colors. Crec en la «paraula viva» de l’autor del «Cant espiritual», en la missió rectora de la inspiració. Cal abandonar-se a l’impuls indefinible que engendra el vers. I aturar-se quan l’impuls s’atura».

DIA DELS MORTS

Venen, erts i crescuts,

els morts d’olor de rosa.

Arriben blancs, amb els llavis eixuts

i la sina desclosa.

Obren les portes com planyívols vents

i fan l’estada freda.

L’alè glaçat dels morts

torna groga l’arbreda.

Sota d’uns bancs retorts

un estol d’infants morts

menja la fruita tendra.

Damunt la taula, avui,

el pa blanc s’esmicola com la cendra.

(Del llibre Hostal dels núvols)

PORTES

Anar obrint, tancant portes

dels dies, tot cercant

claredats, encalçant,

com un vent, ombres mortes,

fins que no es sentiran

batre mai més les portes.

(Del llibre L’escalf del graner)

SOM HERBA, POTSER

Som herba, potser,

dels dies pastura?

Som aigua insegura

d’un pobre reguer?

Ens crea la faula?

Som l’eco darrer

d’alguna paraula

que hom no sap d’on ve?

EL FRED DE LA MORT

La mort, oh traspassats, us purifica.

Oh àngels enterrats i de gest franc,

somrient una mica!

Oh llarg somriure blanc!

Oh el fred dens de la mort que ara us abriga,

després del foc del viure cada jorn!

Oh la pols que revola al vostre entorn!,

que és terra esmicolada de fatiga.

La passa dels vivents,

camí de l’hora obscura,

esberla el gran silenci, amb ecos lents,.

Aixequen els xiprers llur blavor dura.

Del cel ungida és cada llosa.

Oh morts,

abandonats de sol, oblidats de la rosa!

(Del llibre La gàbia de la faula)

Disseny web: bestwebsitehosting.ca

Tags: Catalunya, Poesia

LIBER FALCO és un dels gran poetes uruguaians. Va néixer el 4 d’octubre de 1906 a Montevideo. Va pertànyer a una família obrera (el pare era forner) i va passar la seva infància en un barri pobre de Montevideo.

DESPEDIDA

Tags: Poesia, Uruguai

Aprofitant que ara tinc més temps, estic rellegint llibres antics. Alguns d’ells -no gaires- m’han acompanyat durant anys i han fet molts quilòmetres amb mi. Quan els miro tan ben arrenglerats a la meva biblioteca m’entra certa nostàlgia i sembla que em diuen que els torni a agafar perquè encara tenen moltes coses a dir-me. Alguns llibres no te’ls acabes, tot i ser vells i que se’l nota molt en el color esgrogueït de les pàgines, en les desgastades cobertes i en els desllomats lloms d’anys de brega. Alguns comencen a ser vells com jo, tot i que mantenen un esperit ben jove. Tot rellegint-los, ressonen dins meu paraules i conceptes que m’han ajudat a viure i a creure d’una determinada manera i que encara m’ajuden a seguir vivint i creient més o menys com sempre.

Un d’aquests llibres que estic rellegint és el del bisbe Pere Casaldàliga «Yo creo en la justicia y en la esperanza», que porta data del 1975. Mentre el vaig llegint anoto frases, les repenso y m’adono com d’actuals són encara. La lluita que ell portava a favor dels «posseiros», dels sense terra, dels indígenes, dels peons esclavitzats per terratinents sense escrúpols i dels més desfavorits al Brasil en aquells anys, segueix sent ben actual amb un fanàtic Bolsonaro que mira de destruir tot el que hagi pogut fer pels més desfavorits el Partit dels Treballadors de Lula que, tot i fer algunes coses mal fetes, va fer-ne moltes més de bones.

A la pàgina 94 del llibre m’he trobat amb un poema del bisbe Pere que no m’he pogut estar de copiar i que us l’ofereixo. Es titula «El nom novell», que va néixer com diu ell mateix «processat per la justícia, bo i escrivint a la mare» i que diu així:

EL NOM NOVELL

Plor i silenci i crit,

és la paraula que m’omple ara

la boca i l’esperit.

Que mai encara

jo no havia arribat

a entendre, mare:

la lli-ber-tat!

(Amb tots els que lluitaren i moriren per Ella;

amb tots els qui la varen cantar i patir i somniar…

jo la canto i la pateixo

–i la gaudeixo, una mica –

la lliure Llibertat!

Aquella, vull dir, mare, tota plena

amb que el Crist ens va lliurar.)

Si em bategeu un altre cop, un dia,

amb l’aigua dels sanglots i la memòria,

amb el foc de la mort i de la Glòria…:

digueu a Déu i al món

que m’heu posat

el nom

de Pere-Llibertat!

————————————————-

I per acabar, informar-vos que, amb motiu dels seus 90 anys (ara ja en té 92), es va crear un nou portal online amb tota la seva bibliografia, disponible per tot el públic i per a la seva descàrrega gratuïta, per sol·licitud expressa d’en Pere. Llibres, articles, poemes i molts més continguts de l’autor s’estan pujant al portal, per tal que tota la seva obra quedi amb accés garantit per a unes quantes dècades, fins i tot quan ja no estiguem aquí.

Accedir-hi és molt fàcil: Tots els continguts estan emmagatzemats en la plataforma Academia.edu i Pere Casaldàliga hi te el seu propi espai. Pots veure els documents, descarregar-los, comentar-los online amb altres usuaris, fer-te seguidor del portal (FOLLOW – SEGUIR) i rebre notificacions. Fes una ullada a la biblioteca online d’en Pere AQUI.

José María Concepción Rodríguez
Administrador de Obra y archivo
Biblioteca Online Pedro Casaldáliga

Tags: Pere Casaldàliga, Poesia

L’any 1920 va néixer a l’Uruguai, Mario Orlando Hardy Hamlet Brenno Benedetti Farrugiaa, més conegut com Mario Benedetti, periodista i escriptor que pertanyia a la “Generació del 45”.

Tags: Mario Benedetti, Poesia, POLÍTICA

SILVIA DELGADO FUENTES, 1968, és una poetessa vasca. En aquest moment del 155 m’agradaria dir el que diu ella, però no en sé prou. Per això li he manllevat dos textos que poden ser molt adients pel moment que ens toca viure (i sofrir).

Breve autobiografía

Empiezo a escribir muy tarde, a los 28 años, edad en la que paro en seco y comienzo a replantearme mi lugar en el mundo. A partir de esa fecha leo sin orientación, mastico libros de narrativa, ensayo, todo lo que cae en ms manos, hasta que descubro que el lenguaje poético es el que mejor descifro y en adelante mi empeño será seguir las huellas que fueron dejando los poetas.

Me nace la conciencia entre los versos. Mi militancia desde entonces es con la poesía. Escribo con urgencia, con la urgencia que dicta el dolor de la violencia. Moriré sin renunciar a mi oficio. Ojalá sean útiles mis versos.

Libros publicados:

– No está prohibido llorar con los supervivientes (Autoedición) 2005 poesia142

– Canción inútil para Palestina (Editorial Sodepaz) 2007

– Las cuarenta chimeneas del infierno (Ayuntamiento de Sevilla) 2008

– Los partos de la bestia (Autoedición) 2010.

Blog: Si vis pacen. Opiniones de una poeta en pie de guerra

SOSPECHO QUE SOY TERRORISTA

Yo antes no era así, vivía feliz mirando tele, trabajando en precario, leyendo poco.
Bebía cervezas, masticaba chicle, iba de compras, saludaba al jefe… Todo iba bien. Pagaba mis deudas , soñaba con que me tocara la lotería, con ir de vacaciones, con estar un día completo en la cama, en fin, cosas sencillas, compraba el periódico los domingos, saludaba de lejos a las vecinas, felicitaba las navidades a mi familia, todo bien , todo correcto.
Pero últimamente no sé qué me pasa, no sé cuando empezó todo, no sé, ciertamente, si el inicio estuvo en la ley de partidos, o fue antes, no sé si se agravó mi crisis con las detenciones, no sé verdaderamente si tuvo la culpa Bush o Aznar o Garzón o Marlaska, no sé si es por la censura, por la tortura o por la manipulación. No sé si tiene algo de responsabilidad en mi situación, Palestina o Irak o Guantánamo o Soto del Real, no sé si es porque llevan esposados a los jóvenes, a los emigrantes, a los disidentes, no sé si es por las huelgas de hambre, por los muertos de hambre, por los muertos de pena.
No sé si es por tanta mentira, por tanto descuartizador, por tanto mercader, por tanta impunidad, por tanta mordaza a sueldo.
Sospecho que soy terrorista. He empezado a respirar sin pedir permiso, a pensar sin pedir permiso, a hablar sin pedir permiso y esto dicen, es el peor de los síntomas en una sociedad aterrorizada como la nuestra donde la palabra es la peor de las amenazas.

PUEDE IR A PEOR

Puede haber más detenciones, pueden perseguir a más independentistas, a más tuiteros, a más maestros, a más cantantes, a más poetas, a más políticos, a más rebeldes, a más desobedientes, a más viejos, jóvenes, mujeres, hombres.

Pueden seguirte por las redes y darte caza.

Cazarte en casa o en la calle.

Pueden enviarte a la cárcel y olvidar después tu nombre.

Pueden ponerte multas por evitar desahucios, por llevar una camiseta, por votar, por iniciar debates, por escribir, por denunciar, por levantar el puño, por temblar de frío, por quejarte en silencio o a gritos.

Pueden hacer que te calles con golpes o presidio.

Pueden hacer lo que sea pa que  obedezcas.

Pueden convertir esta tierra en una cárcel inmensa, en una cárcel de miedo, en una cárcel sin rejas.

Pueden ir a peor las cosas,  claro que pueden.

Porque el pueblo que ni come ni trabaja está quieto y agarrado a la bandera  rojigualda. En lugar de combatir contra ella y sus cadenas prefiere conformarse con las migajas de libertad que le quedan.

Tags: Poesia, POLÍTICA

Tags: Poesia

En aquests temps de poca feina i massa candidats buscant-ne, triomfa una cosa que en diuen currículums. El currículum -com és sabut- és el conjunt de les dades personals i els mèrits acadèmics i professionals d’una persona que sol·licita un lloc de treball.  En uns temps de poca feina i moltes entrevistes inútils, les empreses fan presentar currículums; currículums que la majoria de les vegades ni llegeixen i que van directament a la paperera. Encara funciona més del que ens pensem allò que s’ha fet sempre: normalment es dóna la feina a qui tingui la recomanació d’un familiar, d’un amic o a qui ja és conegut per alguna feina anterior. I això que ha estat costum comú al llarg dels temps és comprensible que segueixi essent habitual perquè en molts cassos segueix vigent allò de que val més boig conegut que savi per conèixer.

Per això mateix considero que se n’abusa una mica d’aquest costum de fer presentar un currículum (que de poca cosa servirà la majoria de vegades) i que valdria molt més anar directament a l’entrevista que totes les empreses fan als candidats. Els nois i noies que han de començar a treballar per primera vegada s’atipen de presentar el seu currículum a infinitat d’empreses que n’acumulen munts damunt la taula i que no es miren gaire.

El gran escriptor i poeta uruguaià Mario Benedetti té un poema que m’agrada molt i que parla de l’autèntic currículum que podríem presentar més o menys tots i que seria el següent:

  CURRÍCULUM

El cuento es muy sencillo
usted nace
contempla atribulado
el rojo azul del cielo
el pájaro que emigra
el torpe escarabajo
que su zapato aplastará
valiente

usted sufre
reclama por comida
y por costumbre
por obligación
llora limpio de culpas
extenuado
hasta que el sueño lo descalifica

usted ama
se transfigura y ama
por una eternidad tan provisoria
que hasta el orgullo se le vuelve tierno
y el corazón profético
se convierte en escombros

usted aprende
y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio
para saber que al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su peor momento un desamparo
y siempre siempre
un lío

entonces
usted muere.

Mario Benedetti

Tags: LITERATURA, Mario Benedetti, Poesia

Tags: LITERATURA, Poesia

86 anys. Li tremolen les mans a causa del “germà Parkinson” (com ell mateix diu sovint) i la veu se li va fonent, però no li tremolen les paraules. La seva tènue veu segueix ferma i les seves paraules fan tremolar com sempre perquè segueix predicant la utopia. Fan tremolar els malvats perquè denuncien la injustícia i segueix parlant “clar i català” com ha fet sempre. Fan tremolar els cors, si s’escolten amb atenció. Xacrós i tot, segueix lúcid i lluitador com sempre. Ens acaba d’enviar, com cada any, la seva felicitació de Nadal. No és un poema més.

El Lluís, un amic de Balsareny -el seu poble- m’ha fet arribar un CD amb un recull de poemes, extrets del seu llibre “Encara avui respiro en català”.  8 poemes recitats  i acompanyats de música que es van interpretar a Balsareny, el poble on hi té les seves arrels però que ens donen el retrat perfecte del que és el Bisbe-poeta Pere: una universalitat amb fondes arrels catalanes. En una entrevista que la va fer Mònica Terribas, el 2005, Casaldàliga diu això:

«Per què no puc ser jo un català sincer, obert, ferm, feliç amb la meva identitat, i ser solidari amb el món? Respectar totes les altres identitats. El que passa és que, així com ha costat tant, i encara costarà, de defensar els drets de les persones, estem encara a l’abecé pel que fa al dret dels pobles. I els pobles grans han imposat les seves identitats i han negat les identitats petites».

Retorn pairal

 Retornar és tornar a viure,

les branques tornant-se arrels.

L’escaiença de la mort

revifalla el naixement.

Primavera d’utopies,

estius de justícia ardent,

tardors d’angúnies ventades,

fecundes morts dels hiverns.

Si molts camins van a Roma

i pocs menen a Betlem,

tots els viaranys dels homes

cerquen amb fretura Déu.

Casa Nostra, Pare Nostre,

quan més anem, més tornem.

Ja ho he dit moltes vegades:

jo vaig néixer a cal Lleter.

Cinquanta quilos de nervis

salvats d’un dijous llarder.

Llobregat d’aigües vermelles,

les mines de Balsareny,

Pla de Bages, Catalunya,

Espanya, Europa, Occident,

racó de món i del Món,

poble dels Pobles i meu.

Faig olor de llet de vaca

i porto un cor de pagès.

Si mai no he fangat la terra,

sempre la terra em colpeix.

Un feix de neguits, la mare,

i els ulls blaus amb l’espurneig

dels tractants que van a fira

i albiren de lluny les dents

dels cavalls d’un bon negoci,

dels negocis a bon temps.

El pare, xeixa provada,

obaga de pensaments,

eixida de somnis nobles,

Candàliga a cor batent.

Quatre fills i la fortuna

entre torretes i fems.

Les sis vaques holandeses,

sant Antoni del porquet,

l’hort del riu vora la síquia,

feina i fe, neteja i seny.

Anant al Castell, sortíem,

berenàvem llibertat.

La riera de les pedres,

farigoles i pardals,

viacrucis, matamoros,

el vent fuet del serrat.

Dolça la Verge de marbre,

Pau Bròquil esperitat.

Llepades de sang primera

voravia de Navàs.

Cap a Berga, les colònies

i la Patum i Queralt.

A Sallent, idees noves

i Claret l’adelerat.

Manresa i la Santa Cova,

bona per a fer-s’hi sant.

I al capdavall Barcelona,

bona de bossa i de mar.

Al daltabaix de les presses,

el teixidor Llobregat.

I al capdamunt de la tarda,

la roca de Montserrat.

Escolà per dinastia,

passa-son i passa-fred,

i passa la pobra capta

i capta l’esguard de Déu.

L’església, mai acabada,

s’emplena d’obres i creix.

Creix el Sant Crist com un home

de debò, sagnant-me el bes.

Més alt toquen les campanes

quan més sord el campaner.

Les padrines matineres

i alguna noia fidel.

Les Germanes, toca-minsa.

Voleiades, els Mossens.

Els Mossens que tot ho saben

i ens van fent el que serem.

Menjarem plates de crema

quan serà per sant Josep

i beurem nissos flairosos

per la Verge del Roser.

Collirem raïm i figues,

trobarem molsa i bolets.

Cantarem les Caramelles

i farem els Pastorets.

Al Casal els grans conspiren

amors, política i Déu.

I els petits, com de puntetes,

el món dels grans albirem.

Els manyans fan flaire crua,

tèbia olor els pastissers.

No hi seran totes les flaires

pel florir dels ametllers.

“Catalans i cristians”,

si hem de ser-ho “no ens planyeu”.

Les cançons porten banderes,

malastrucs porten els vents.

Amaguem els sants de pressa,

la persiana abaixeu!

“És la guerra”, aquella guerra

que no s’acaba mai més.

Que en diran “la nostra guerra”,

quan era la guerra d’ells.

La colla sense Doctrina,

verda la carn i el cap verd,

madurs els ulls i el silenci

de viure tant en poc temps.

Quin regal em donarien

els desertors del Cortès,

morts a la fosca frontera

sense olivars ni llorers,

ni vencedors ni vençuts,

morts, morts, morts, morts, morts només…?

El tiet mossèn Lluís

em deixarà un queixal seu,

com un corcó de martiri

que encara em cargola el tremp,

i em passarà el calze d’or

per a la sang de tots tres.

La pàtria es ‘nava fent xica,

la Pàtria es ‘nava fent gran.

I el Regne se m’emportava

a l’altra banda del mar,

per a no tornar mai més

i tornar del Món estant.

Pairal era allò que ho era,

ara ja tot és pairal.

L’àliga i la garsa blanca,

les sis vaques i els jaguars

i aquest doll de l’Araguaia

que em ve ple de Llobregats.

L’eixida i la Patria Grande,

Guadalupe i Montserrat.

… L’amor pairal de cal Pare

tot ho va tornant pairal.

Els bols de llet que ens bevíem

i la sang que ens vessaran.

Pairal, la terra dels Homes,

i Déu, la Casa Pairal.

[Encara avui respiro en català, Ed. Claret, 1987]

Tags: LITERATURA, Pere Casaldàliga, Poesia

Tags: Catalunya, Independència, Mario Benedetti, Poesia

LOS COBARDES

Hombres veo que de hombres
sólo tienen, sólo gastan
el parecer y el cigarro,
el pantalón y la barba.

En el corazón son liebres,
gallinas en las entrañas,
galgos de rápido vientre,
que en épocas de paz ladran
y en épocas de cañones
desaparecen del mapa.

Estos hombres, estas liebres,
comisarios de la alarma,
cuando escuchan a cien leguas
el estruendo de las balas,
con singular heroísmo
a la carrera se lanzan,
se les alborota el ano,
el pelo se les espanta.
Valientemente se esconden,
gallardamente se escapan
del campo de los peligros
estas fugitivas cacas,
que me duelen hace tiempo
en los cojones del alma.

¿Dónde iréis que no vayáis
a la muerte, liebres pálidas,
podencos de poca fe
y de demasiadas patas?
¿No os avergüenza mirar
en tanto lugar de España
a tanta mujer serena
bajo tantas amenazas?
Un tiro por cada diente
vuestra existencia reclama,
cobardes de piel cobarde
y de corazón de caña.
Tembláis como poseídos
de todo un siglo de escarcha
y vais del sol a la sombra
llenos de desconfianza.
Halláis los sótanos poco
defendidos por las casas.
Vuestro miedo exige al mundo
batallones de murallas,
barreras de plomo a orillas
de precipicios y zanjas
para vuestra pobre vida,
mezquina de sangre y ansias.
No os basta estar defendidos
por lluvias de sangre hidalga,
que no cesa de caer,
generosamente cálida,
un día tras otro día
a la gleba castellana.
No sentís el llamamiento
de las vidas derramadas.
Para salvar vuestra piel
las madrigueras no os bastan,
no os bastan los agujeros,
ni los retretes, ni nada.
Huis y huis, dando al pueblo,
mientras bebéis la distancia,
motivos para mataros
por las corridas espaldas.

Solos se quedan los hombres
al calor de las batallas,
y vosotros, lejos de ellas,
queréis ocultar la infamia,
pero el color de cobardes
no se os irá de la cara.

Ocupad los tristes puestos
de la triste telaraña.
Sustituid a la escoba,
y barred con vuestras nalgas
la mierda que vais dejando
donde colocáis la planta.

MIGUEL HERNÁNDEZ

(Viento del pueblo-1937)

Tags: LITERATURA, Miguel Hernández, Poesia

Pier Paolo Pasolini, fou un poeta, novel·lista, cineasta, dramaturg i assagista italià nascut a Bolonya el 1922.

Fill d’un militar feixista i una mare profundament catòlica, les seves idees sempre van ser d’esquerra, arribant fins i tot a unir-se durant una temporada al partit comunista.

Als disset anys es va matricular a la Universitat de Bolonya per estudiar Filosofia i Lletres, i cinc anys després va publicar el primer llibre de poemes.

Una etapa molt important de la seva producció literària es va produir entre 1954 i 1966, quan va publicar "Les cendres de Gramsci", "El rossinyol de l’Església catòlica", "Poesia en forma de rosa", i els assajos "Passió i ideologia", i "La religió del meu temps".

Va ser a més un gran guionista i director de cinema. Els seus escrits sobre crítica social van aconseguir gran brillantor amb un dels seus últims treballs, "Cartes luteranes", en què va analitzar la situació decadent de la societat italiana.
Va ser assassinat el 2 de novembre de 1975, a la ciutat de Roma.

Des d’avui i fins al 31 de juliol, la Filmoteca de Catalunya oferirà una aproximació a la figura d’un dels grans intel·lectuals contemporanis amb una retrospectiva íntegra (mai feta abans a Catalunya) amb material inèdit provinent de la Cineteca de Bolonya, la seva ciutat natal, i Roma.

“Pasolini molestava a tothom: era un home cristià, però comunista i homosexual; li agradava portar bons cotxes, però atacava la burgesia…”, diu d’ell el cineasta Xavier Juncosa, que va treballar 12 anys a Itàlia i coneix amb profunditat l’obra de Pasolini.

Heus aquí un poema seu:

AL PRÍNCEP
Si torna el sol, si cau la tarda,
si la nit té un gust de nits futures,
si una migdiada de pluja sembla tornar
de temps massa estimats i mai posseïts del tot,
ja no trobo felicitat ni en gaudir ni en patir per aquestes coses:
ja no sento davant meu tota la vida …
Per ser poetes, cal tenir molt de temps:
hores i hores de soledat són l’única manera
perquè es formi alguna cosa, que és força, abandonament,
vici, llibertat, per donar estil al caos.
Jo, ara, tinc poc temps: per culpa de la mort
que em ve a sobre, en l’ocàs de la joventut.
Però per culpa també d’aquest nostre món humà
que roba el pa als pobres, i als poetes la pau.

(De "La religió del meu temps" 1961)

Tags: Pier Paolo Pasolini, Poesia

“YO MORIRÉ DE PIE, COMO LOS ÁRBOLES”

Yo moriré de pie, como los árboles:
Me matarán de pie.
El sol, como testigo mayor,
pondrá su lacre
sobre mi cuerpo doblemente ungido,
y los ríos y el mar
se harán camino de todos mis deseos,
mientras la selva amada
sacudirá sus cúpulas de júbilo.

Yo diré a mis palabras:
No mentía gritándoos.
Dios dirá a mis amigos:
Certifico que vivió con vosotros
esperando este día.

De golpe, con la muerte,
se hará verdad mi vida.
¡Por fin habré amado!

Pere Casaldàliga

Aquest poema   "yo moriré de pie, como los árboles"  el podeu trobar al blog de Pere Casaldáliga a PERIODISTA DIGITAL

—————————————————

Jesús Bastante li fa aquest altre preciós poema com a resposta A Dom Pedro Casaldáliga

També el podreu trobar al blog de Jesús Bastante a PERIODISTA DIGITAL

“A DOM PEDRO CASALDÁLIGA”

Tú no morirás
Ni de pie, ni frente al río
Ni colgado de un árbol, ni escondido
Tú verás la vida de Aquel que vino a darla
Sin más reflejos que la luz de Dios

Irán a buscarte los malditos
Los asesinos, los “sin-dios”
Te encontrarán junto a los benditos del Padre,
los escogidos, los pobres, los hambrientos
Los niños sin padres, sin hogar

No opondrás resistencia
mas nada podrán contra quien Te sostiene
El Dios del Amor, el que nace
en pesebres sin bueyes ni mulas, sin Magos ni estrellas
El que tiene Todos los Nombres

Él te arropará, cual tú lo hiciste
con tantos benditos-malditos de la Tierra
con tantos hambrientos de amor, sedientos de justicia

Vendrán a buscarte, y hallarán Vida
Y a muchos que, contigo, aún hoy,
se empeñan en crear Fraternidad, un Mundo Nuevo

No vencerán la espada, el fuego, la ira
No podrán pasar allí,
donde florecen las semillas de esperanza, de paz, de estima

Allí donde esperamos Pura Vida en Abundancia

Jesús Bastante

Tags: Pere Casaldàliga, Poesia

Avui és el dia de Tots Sants. És festa dedicada al record dels avantpassats  i que està íntimament relacionada amb la festa celebrada el dia següent, el dia dels difunts. La creença tradicional és que l’1 de novembre, els vius visiten als morts i el 2 de novembre, els morts visiten als vius. És la unió de dos mons: el dels morts i la dels vius. Aquesta festivitat és una de les més antigues en el món cristià, encara que l’origen de la festa tradicional de Tots Sants  es troba, en concret, en una festa cèltica anomenada Samain que es feia per venerar els morts.

El cas és que avui es vol honorar i recordar a totes aquelles persones conegudes o desconegudes que van morir violentament per defensar la seva fe o que van ser models de vida. Durant la història de la humanitat han estat milions les persones que mereixen ser sants i que, per més que siguin anònimes, avui és també el seu dia. Sants morts però també sants vius. I quan dic sants, no vull cenyir-me només en l’aspecte explícitament religiós sinó en tots els homes i dones que han entregat i estan entregant la seva vida al bé de la humanitat des de les seves fes i esperances personals.

Per això vull portar avui dos poemes de Leonel Rugama, un jove poeta nicaragüenc que -en paraules de José María Valverde- “ja per sempre serà el més jove dels bons poetes nicaragüencs” perquè va morir en combat als 20 anys contra la dictadura de Somoza després d’haver escrit, en anticipada ironia, que “los héroes no dijeron que morían por la patria, sino que murieron». Ho va escriure en un aparent comiat de la poesia i ho va recollir Pere Casaldàliga per posar-ho a l’inici del seu llibre « Nicaragua: combate y profecía»:

“Ya platicamos.
Ahora vamos
a vivir como los santos.”

Julio Buitrago
Nunca contestó nadie
porque los héroes no dijeron
que morían por la patria
sino que murieron.
En julio nació Julio
seis más nueve quince
de seis y nueve sesenta y nueve
nació matando al hambre (aunque sea antipoético)
nació peleando solo
contra trescientos.
Es el único que nació en el mundo
superando a Leónidas,
a Leónidas el de las Termópilas.
"Viajero ve y di a esparta que morimos
por cumplir sus sagradas leyes".
Eso está en la casa
donde nació Julio
lo único que está en español.
Pues sí
nació sin camisa
y cantando mientras disparaba su M-3
nació cuando trataban de matarlo
con guardias
con tanques
con aviones
nació cuando no pudieron matarlo
y esto cuéntenselo a todo el mundo
y esto cuéntenselo a todo el mundo
platíquenlo duro
platíquenlo duro siempre
duro siempre
con la tranca en la mano
con el machete en la mano
con la escopeta en la mano.
¡Ya platicamos!
¡AHORA VAMOS A VIVIR COMO LOS SANTOS!

El 15 de gener de 1970, 300 guàrdies somocistes van envoltar la casa on hi havia una cèl·lula guerrillera del Front Sandinista d’Alliberament Nacional, al costat del Cementiri Oriental de Managua. Van portar granades, una tanqueta, un helicòpter … I van disparar fins a destruir la casa. Van ser tres hores d’intens foc. Milers de persones van veure aquell combat desigual.

El rector del barri Larreynaga, pare Francisco Mejía (oncle dels germans Mejía Godoy), va anar al lloc i va demanar a la guàrdia: "Respecteu les seves vides! …" Per això va caure pres i va ser torturat. La guàrdia es va portar de la casa més llibres que armes. També es van endur la Bíblia de Leonel Rugama.

En aquella casa només hi havia tres nois: Róger Núñez Dávila, 18 anys, Maurici Hernández Baldizón, 19 anys, i Leonel Rugama Rugama, 20 anys. Ferits i dessagnant-se, van cantar l’himne nacional. I quan la guàrdia els va cridar: "¡Ríndanse!". Rugama va rugir el seu últim poema: "Que se rinda tu madre!"

Leonel va quedar serè i gairebé somrient … Va viure feliç el que havia escrit: "El lliurament de la nostra vida orientada a l’alliberament del poble representa la nostra mort, però amb ella estem donant vida".

COMO LOS SANTOS

Ahora quiero hablar con ustedes

o mejor dicho

ahora estoy hablando con ustedes.

Con vos

con vos tunco carretonero

con vos estoy hablando.

Con vos carbonero

carbonero encontilado

vos

vos que llevás ese cipote

enganchado

sobre el carretón

y lo llevás sosteniendo la lata

y todo encontilado.

Vos amarraste una vez

hace tiempo

un trapo

un trapo acabado de lavar

todo ajado

ajado y niste

y que lo amarraste en uno de los brazos del

carretón

para secarte el sudor

y la tierra

y el tilde

y todo revuelto

y el trapo

está mugroso

y hasta echa un olor agrio

que vos lo sentís de viaje

cuando te secás la cara

o el pescuezo.

A vos te hablo.

A vos que te suben el rango de la miseria

cada vez que te sale otra tira guindando del

pantalón

vos que sos marca mundial

en el récord de los ayunos

¡qué cuarenta días!

¡y qué cuarenta noches!

A vos que se te asoma

curioso el calzoncillo nacido

por todo lo roto del pantalón

y hay gente que sale a la puerta

y que se pone a reír

hasta que doblás la esquina

chapaleando tufo

y seguís empujando

y con las rodillas peladas

y con el pecho consumido

y desnudo.

Con vos estoy hablando

con vos mismo

sí, sí

a vos te digo.

Con vos también

aseado chofer particular

engrasado taxista

camionero polvoso

busero gordo

soldador borracho

zapatero remendón

judío errante afilador de cuchillos

de hachas

machetes y tijeras

con todos los vende sorbetes y raspados

y con todos los vendedores ambulantes.

Con vos también

cipote vende chicles

y con el otro

el que vende bolis congelados

y el que vende gelatinas

y también con el de la bolsa de confites de coco

y con el de la bolsa de leche burras

y con todos los lustradores vulgares

(aunque digan que más vulgar es mi madre)

y también háblenle a los ciegos

a los ciegos que piden limosna en las paradas

y a los otros ciegos de guitarras o sin guitarras

(y a los proletarios de la música)

y a los tullidos de toda clase

y a los tísicos del estadio

y a los mudos y sordos de nacimiento.

Pásenle la voz a los basucas

y díganles que vengan

llamen a los chivos sifilíticos

y a los rateros

y a los busca pleito en las cantinas

en los estancos y en los putales

tráiganse también

a toda la mancha de vagos

a todos los vagos de todos los barrios

que ahorita están jugando janbol

y si no desmoche

aunque se quede el que tenga mico doble

que se vengan todos los demás

y aunque estén esperando con dos embolones.

Que se vengan todos los que están bateando

y los que están sirviendo

que se deshagan las apuestas

y que vengan

y que bajen las pandillas de todos lados.

Saquen a todos los esqueletos

a todos los esqueletos que se mueran

en Los Cauces

en Miralagos

en el Valle Maldito

en Acahualinca

en La Fortaleza

en El Fanguito

en las Calles del Pecado

en La Zona

en La Perla

en la colonia Alta Vista

en la colonia López Mateos

en La Salinera

en Cabo Haitiano

en La Fossette

y que traigan a sus cipotes

a sus cipotes que "no nacen por hambre

y que tienen hambre de nacer

para morirse de hambre"

Que vengan todas las mujeres

la verdulera nalgona

y la vieja asmática del canasto

la negra vende vigorón

y la sombreruda vende baho

la vende chicha helada

y la vende cebada

la vende naranjada

y la lavandera con las manos blanquiscas de jabón

las poncheras de la fiesta

y las vende gallo pinto y carne asada

las mondongueras

y las nacatamaleras mantecosas

las sirvientas

las picheles

las rufianas

con todo y sus zorras

y aquella muchacha hermosa que vende pan con mantequilla

y la chavalita

que está empezando a echar tetitas

y que vende pasteles

y todas las cipotas que venden guineos

naranjas

y mandarinas

y que por un peso dan una bolsa.

Que vengan también las carteristas

las cantineras

y las putas

y las putas viejas y tetonas

y las putas iniciadas

háblenle a los espiritistas

y a las medium

y a las endemoniadas

a las perseguidas por los duendes

y por los malos espíritus

a las hechiceras

y a las hechizadas

a las vende filtros

y a las compra filtros.

Ahora que están todos aquí

que están todos aquí reunidos

reunidos y oyéndome,

ahora quiero hablar con ustedes

o mejor dicho

ahora estoy hablando con ustedes

quiero empezar a hacerles una plática

y quiero que todos ustedes le platiquen

a todos los que no vinieron

y que les platiquen en voz alta cuando estén solos,

y que les platiquen en las calles

en las casas

en los buses

en los cines

en los parques

en las iglesias

en los billares

en los patios montosos

en los barrios sin luz

y a orilla de los cercos que se están cayendo

y a orilla de los ríos

sentados en las cunetas

arrimados en las mochetas de las puertas

y asomados por las ventanas

y en fin

en todas partes

y que platiquen en voz baja

cuando no estén solos

o mejor dicho cuando está un rico cerca

o cuando está un guardia de un rico cerca.

Yo les quería platicar

que ahora vivo en las catacumbas

y que estoy decidido a matar el hambre que nos mata

cuando platiquen esto

platíquenlo duro

cuando no esté uno de los que siembra el hambre

o un oreja de los que siembra el hambre

o un guardia de los que siembra el hambre.

Cállense todos

y síganme oyendo

en las catacumbas

ya en la tarde cuando hay poco trabajo

pinto en las paredes

en las paredes de las catacumbas

las imágenes de los santos

de los santos que han muerto matando el hambre

y en la mañana imito a los santos.

Ahora quiero hablarles de los santos.

Tags: CULTURA, Leonel Rugama, Poesia, RELIGIÓ

USTED

Usted

que es una persona adulta

– y por lo tanto-

sensata, madura, razonable,

con una gran experiencia

y que sabe muchas cosas,

¿qué quiere ser cuando sea niño?

Jairo Aníbal Niño

del seu llibre Preguntario. 

 

"Els éssers humans meravellosos viuen un conte, la mort és el final del conte", va dir en una ocasió Jairo Aníbal Niño, l’escriptor infantil més prolífic dels últims anys a Colòmbia.

Va produir obres de teatre, guions per a cinema, poesia i narrativa. Els seus primers contes van ser publicats a la revista Espiral i en suplements literaris dels diaris colombians El Espectador i El Tiempo, i posteriorment en diverses editorials a Colòmbia i fora del seu país.

Tags: Poesia

Pablo Neruda té un poema que és com el seu testament. Es titula “A tí te llamo” i va ser llegit al funeral del poeta al Cementerio Nacional de Santiago moments abans de sebollir-lo.

Neruda va morir el 23 de Setembre de 1973,12 dies després del cop d’ Estat del General Pinochet. El seu mal estat de salut no va poder suportar les notícies que li anaven arribant de la mort de Salvador Allende, de l’assassinat de Víctor Jara i de tants treballadors, estudiants i obrers. La casa de Neruda a Santiago va ser saquejada després del cop i els seus llibres, incendiats. El funeral del poeta va ser realitzat amb tots els assistents envoltats de soldats armats de metralladores, mentre s’escoltaven desafiadors crits d’homenatge a ell i a Salvador Allende. Es va entonar La Internacional i es va llegir aquest poema, un dels darrers escrits per Neruda i considerat com una espècie de testament:

A ti te llamo

Esto heredamos de los anteriores
y hoy que el rostro de Chile se agiganta,
cuando echamos atrás tantos dolores,

te necesito, mi joven hermano,
joven hermana, escucha lo que digo:
yo no creo en los odios inhumanos,

y no creo que el hombre es enemigo:
creo que con tu mano y con mi mano,
frente al malvado y contra sus castigos,

llenaremos la Patria de regalos
sabrosos y dorados como el trigo.

El músic Juan Antonio Espinosa el va musicar i va fer aquest comentari:

"Pablo Neruda invita a unir las manos para construir la patria nueva.
Éste era su Credo: Yo creo que con tu mano y con mi mano…
Este poema fue leído momentos antes de ser depositado en su tumba.
Todavía se escuchaba el latir de tanta sangre derramada.
Pero estas palabras siempre seguirán sonando como un desafío:
Llenaremos la patria de regalos
dorados y sabrosos como el trigo."

La pàtria nova es construirà amb l’esforç de tots i amb les mans de tots. Hi hauran mans de tots els colors,i vingudes de llocs molt diversos que s’ajuntaran amb les mans dels que són aquí fa pocs o molts anys. I, entre tots i units contra el malvat, “omplirem la Pàtria de regals saborosos i daurats com el blat”

Tags: Poesia

Aquests dies són bonics.
Va començar a ser molt bonica

la tarda del passat 11 de Setembre

i, des de llavors, no hem parat.

Aquests dies són bonics perquè, des de bon matí,

veus créixer l’esperança,

i sembla que un dia és encara més bonic que l’anterior.

Perquè sembla que hem encetat una tardor primaveral,

una tardor on floreixen un munt de coses.

Perquè aquesta tardor és com un arbre

que no fa més que créixer,

un arbre al que li canten les rames,

un arbre que s’omple de flors,

un arbre que desprèn olor d’esperança.

Aquest dies són il·lusionants

i, si ahir va ser bonic, avui encara ho és més.

Aquest dies no fan més que apuntar coses noves

pels que encara creiem en impossibles possibles.

Aquest dies són com un cargol de mar

que, si ens l’acostem a l’orella,

el trobem ple de sonoritats misterioses,

ple d’horitzons llunyans que semblen a tocar,

d’horitzons a l’abast i de melodies encisadores.

Alguns no senten res. Alguns són sords.

Però som molts que les sentim. Cada cop més!

Per això aquests dies són cada cop més bonics!

Tags: Poesia

Darrere d’aquesta mirada,

uns dies més brillant

i altres més opaca,

hi ha tot un bosc profund

a vegades fosc,

a vegades idíl·lic,

però sempre interessant,

perquè hi trobem vida, soroll,

rialles, crits i també silencis.

Hi ha llargs silencis que la gent no coneix,

silencis que la gent no comprèn;

llargs silencis trencats només per la llum de la lluna

o els raig de sol entre els arbres.

En aquests silencis l’ànima se’t buida

per reomplir-se de nou.

Els ecos de les veus humanes queden lluny

i només sents la teva pròpia veu interior

i els cants dels ocells molt a prop

que et retornen a la vida

quan ressonen en la teva ànima.

A estones prefereixes l’ombra perquè et regala

aquells moment tan profunds i introspectius

i en altres moments busques la claror del sol

perquè et connecta de nou amb la vida exterior.

Però darrere d’aquest ulls sempre hi ets tu

i sempre hi ha aquest bosc profund

per poder-hi anar a passar una estona.

Tags: LITERATURA, Poesia

 Hamlet Lima Quintana (nascut el 15 de setembre de 1923 a Morón, província de Buenos Aires i mort el 21 de febrer de 2002 a Buenos Aires) va ser un poeta argentí, autor de més de quatre-centes cançons entre elles la popular "Zamba para no morir "

Tant el seu pare com la seva mare van alimentar-li l’amor per les lletres i la música, ja que tots dos escrivien poesia i tocaven la guitarra i el piano

Entre 1940 i 1960, Lima Quintana va ser músic i cantor primer a la companyia d’Ariel Ramírez i després amb els grups Los musiqueros i Los Mandingas.

Des de Buenos Aires, Hamlet Lima Quintana componia cançons que van acompanyar el moviment artístic i cultural anomenat Nuevo Cancionero (1962). Artistes de la talla de Mercedes Sosa o Horacio Guarany van interpretar les seves composicions.

A més de la seva activitat artística, va treballar a les redaccions de l’agència de notícies United Press i de la secció Política del diari Clarín. També es va exercir com cobrador, venedor de l’editorial Sud-americana i empleat de l’Institut Nacional de Cinematografía.

També va gravar discos amb el recitat dels seus poemes, dels quals es destaquen: "Juanito Laguna remunta un barrilete" i "La Pampa Verde"

Va morir el 21 de febrer del 2002, als 78 anys, d’ un càncer de pulmó.

GENTE NECESARIA

Hay gente que con sólo decir una palabra

enciende la ilusión y los rosales;

que con sólo sonreír entre los ojos

nos invita a viajar por otras zonas,

nos hace recorrer toda la magia.

Hay gente que con sólo dar la mano

rompe la soledad, pone la mesa,

sirve el puchero, coloca las guirnaldas;

que con sólo empuñar una guitarra 

hace una sinfonía de entrecasa.

Hay gente que con sólo abrir la boca

llega hasta todos los límites del alma,

alimenta una flor, inventa sueños,

hace cantar el vino en las tinajas

y se queda después como si nada.

Y uno se va de novio con la vida

desterrando una muerte solitaria

pues sabe que a la vuelta de la esquina

hay gente que es así, tan necesaria.

Hamlet Lima Quintana

Tags: Hamlet Lima Quintana, LITERATURA, Poesia

Facundo Cabral (La Plata, 1937 – Ciutat de Guatemala, 2011) fou un cantautor argentí. La seva cançó més coneguda era“No soy de aquí ni soy de allá”, que va improvisar durant un dels seus concerts. Va cantar a molts llocs del món i va esdevenir popular a l’Argentina a principi de la dècada de 1980. Facundo Cabral va ser designat Ambaixador de la Pau per la UNESCO el 1996.

Va morir en ser disparats almenys vuit trets al seu cotxe quan feia una gira a Guatemala i es dirigia a l’aeroport de La Aurora el 9 de juliol de 2011. El govern de Guatemala va informar al d’Argentina que aquest era un atac planificat. La premi Nobel guatemalenca, Rigoberta Menchú, va acudir a l’escena del crim i va dir que per a ella Facundo Cabral “era un mestre”, i que ell “s’estimava Guatemala moltíssim”.

Té uns textos riquíssims de contingut. Avui n’estava escoltant un que m’agrada especialment i que vull compartir aquí.

No estás deprimido, estás distraído

No estás deprimido, estás distraído. Distraído de la vida que te puebla, distraído de la vida que te rodea delfines, bosques, mares, montañas, ríos. No caigas en lo que cayó tu hermano, que sufre por un ser humano, cuando en el mundo hay 5,600 millones. Además, no es tan malo vivir solo. Yo la paso bien, decidiendo a cada instante lo que quiero hacer y gracias a la soledad me conozco…… algo fundamental para vivir.No caigas en lo que cayó tu padre, que se siente viejo porque tiene 70 años, olvidando que Moisés dirigía el éxodo a los 80 y Rubinstein interpretaba como nadie a Chopin a los 90, sólo por citar dos casos conocidos.

No estás deprimido, estás distraído. Por eso crees que perdiste algo, lo que es imposible, porque todo te fue dado. No hiciste ni un solo pelo de tu cabeza, por lo tanto no puedes ser dueño de nada. Además, la vida no te quita cosas: te libera de cosas… te aliviana para que vueles más alto, para que alcances la plenitud. De la cuna a la tumba es una escuela; por eso, lo que llamas problemas, son lecciones. No perdiste a nadie: el que murió, simplemente se nos adelantó, porque para allá vamos todos. Además, lo mejor de él, el amor, sigue en tu corazón.

Y del otro lado te espera gente maravillosa: Gandhi, Miguel Ángel, Whitman, San Agustín, la Madre Teresa, tu abuela y mi madre, que creía que la pobreza está más cerca del amor, porque el dinero nos distrae con demasiadas cosas y nos aleja, porque nos hace desconfiados.

Haz sólo lo que amas y serás feliz. El que hace lo que ama, está benditamente condenado al éxito, que llegará cuando deba llegar, porque lo que debe ser será y llegará naturalmente. No hagas nada por obligación ni por compromiso, sino por amor. Entonces habrá plenitud, y en esa plenitud todo es posible y sin esfuerzo, porque te mueve la fuerza natural de la vida, la que me levantó cuando se cayó el avión con mi mujer y mi hija; la que me mantuvo vivo cuando los médicos me diagnosticaban 3 ó 4 meses de vida. Luna_1

Dios te puso un ser humano a cargo y eres tú mismo. A ti debes hacerte libre y feliz. Después podrás compartir la vida verdadera con los demás. Reconcíliate contigo, ponte frente al espejo y piensa que esa criatura que estás viendo es obra de Dios y decide ahora mismo ser feliz, porque la felicidad es una adquisición. Además, la felicidad no es un derecho, sino un deber; porque si no eres feliz, estás amargando a todo el barrio.

Un solo hombre que no tuvo ni talento ni valor para vivir, mandó matar a seis millones de hermanos judíos. Hay tantas cosas para gozar y nuestro paso por la tierra es tan corto que sufrir es una pérdida de tiempo. Tenemos para gozar la nieve del invierno y las flores de la primavera, el chocolate de la Perusa, la baguette francesa, los tacos mexicanos, el Pisco peruano, los mares y los ríos, el fútbol de los brasileños, Las Mil y Una Noches, la Divina Comedia, el Quijote, el Pedro Páramo, los boleros de Manzanero y las poesías de Whitman, la música de Mahler, Mozart, Chopin, Beethoven; las pinturas de Caravaggio, Rembrandt, Velázquez, Picasso y Tamayo, entre tantas maravillas.

Y si tienes cáncer o SIDA, pueden pasar dos cosas y las dos son buenas: si te gana, te libera del cuerpo que es tan molesto (tengo hambre, tengo frío, tengo sueño, tengo ganas, tengo razón, tengo dudas)…y si le ganas, serás más humilde, más agradecido… por lo tanto, fácilmente feliz, libre del tremendo peso de la culpa, la responsabilidad y la vanidad, dispuesto a vivir cada instante profundamente, como debe ser.

No estás deprimido, estás desocupado. Ayuda al niño que te necesita, ese niño será socio de tu hijo. Ayuda a los viejos y los jóvenes: te ayudarán cuando lo seas. Además, el servicio es una felicidad segura, como gozar a la naturaleza y cuidarla para el que vendrá. Da sin medida y te darán sin medida. Ama hasta convertirte en lo amado; más aún, hasta convertirte en el mismísimo Amor.

Y que no te confundan unos pocos homicidas y suicidas. El bien es mayoría, pero no se nota porque es silencioso. Una bomba hace más ruido que una caricia, pero por cada bomba que destruye, hay millones de caricias que alimentan a la vida. Vale la pena, ¿verdad?.

Si Dios tuviera un refrigerador, tendría tu foto pegada en él.

Si El tuviera una cartera, tu foto estaría dentro de ella.

El te manda flores cada primavera.

El te manda un amanecer cada mañana.

Cada vez que tú quieres hablar, El te escucha.

El puede vivir en cualquier parte del universo, pero El escogió Tu corazón.

Enfréntalo, amigo -El está loco por ti!.

Dios no te prometió días sin dolor, risa sin tristeza, sol sin lluvia, pero El si prometió fuerzas para cada día, consuelo para las lágrimas, y luz para el camino.

“Cuando la vida te presente mil razones para llorar, demuéstrale que tienes mil y un razones por las cuales sonreír”.

Tags: Cabral, Música, Poesia

Juan Gelman és un poeta excepcional que va néixer a Buenos Aires el 1930. La seva primera obra publicada, Violín y otras cuestiones,  va rebre de seguida que va sortir l’elogi de la crítica. Considerat per molts com un dels més grans poetes contemporanis, la seva obra delata una ambiciosa recerca d’un llenguatge transcendent, ja sigui a través del "realisme crític" i l’intimisme, primerament, i després amb l’obertura cap a altres modalitats, la singularitat d’un estil, d’una manera de veure el món, la conjugació d’una aventura verbal que no descarta el compromís social i polític, com una forma de temperar la poesia amb les grans qüestions del nostre temps.

Va ser obligat a un exili de dotze anys per la violència política estatal, que a més li va arrencar un fill i  la seva nora, embarassada, que van passar a formar part de la dolorosa multitud de "desapareguts".

El 1997 va rebre el Premi Nacional de Poesia. La seva obra ha estat traduïda a deu idiomes.
Resideix actualment a Mèxic, tot i que "Volver, vuelvo todos los años, pero no para quedarme. La pregunta para mí no es por qué no vivo en la Argentina sino por qué vivo en México. Y la respuesta es muy simple: Porque estoy enamorado de mi mujer, eso es todo".

Perdonant-li aquest romanticisme tan gran, la ciutat de Buenos Aires el va honrar recentment amb el títol de ciutadà il · lustre.

Oración de un desocupado

Padre,
desde los cielos bájate, he olvidado
las oraciones que me enseñó la abuela,
pobrecita, ella reposa ahora,
no tiene que lavar, limpiar, no tiene
que preocuparse andando el día por la ropa,
no tiene que velar la noche, pena y pena,
rezar, pedirte cosas, rezongarte dulcemente.
Desde los cielos bájate, si estás, bájate entonces,
que me muero de hambre en esta esquina,
que no sé de qué sirve haber nacido,
que me miro las manos rechazadas,
que no hay trabajo, no hay,
bájate un poco, contempla
esto que soy, este zapato roto,
esta angustia, este estómago vacío,
esta ciudad sin pan para mis dientes, la fiebre
cavándome la carne,
este dormir así,
bajo la lluvia, castigado por el frío, perseguido
te digo que no entiendo, Padre, bájate,
tócame el alma, mírame
el corazón,!
yo no robé, no asesiné, fui niño
y en cambio me golpean y golpean,
te digo que no entiendo, Padre, bájate,
si estás, que busco
resignación en mí y no tengo y voy
a agarrarme la rabia y a afilarla
para pegar y voy
a gritar a sangre en cuello

JUAN GELMAN (de "Violín y otras cuestiones")

Tags: Juan Gelman, Poesia

Jairo Aníbal Niño (Moniquirá (Boyacá), 5 de setembre de 1941 – Bogotà, 30 d’agost de 2010) va ser un escriptor, poeta i dramaturg colombià que es va destacar principalment en el camp de la literatura infantil i juvenil.

Lección de música

Do,
re,
mi,
fa,
sol,
la,
si.

Jairo Aníbal Niño
Lección de Música
"La Alegría de Querer"

Tags: Poesia

Els aniversaris són, d’alguna manera, una mirada a la vida, un cop d’ull per mirar on som, on volem arribar, veure el que hem estat. Fites que a vegades serveixen per valorar pèrdues i guanys, dolors i alegries, fracassos i conquestes, pors i certeses, incerteses i seguretats. Però un aniversari no ha de ser mai una paràlisi en la nostra vida per més anys que acomplim. Mai hauries de ser la mort del somni o dels sentiments encara que a mida que ens fem grans ens pugui resultar més difícil mantenir la flama de la il·lusió encesa.

Els aniversaris haurien de ser sempre una reivindicació del passat que ens ha portat a ser el que som avui i un moment adequat per projectar el nostre futur, fins i tot si aquest futur no el preveiem massa llarg. De fet, el futur mai el sabrem i sí que ens el podem imaginar i projectar a través de possibilitats esperançades.

ANIVERSARI

Fer anys és sumar afanys

fer anys és sumar penes

és sentir que encara

corre la sang per les venes.

Fer anys és sumar vida

fer anys és restar etapes

és sentir que encara

se n’obriran de més guapes.

Fer anys és porgar records

fer anys és girar el rostre

és sentir que encara

tot pot ser nostre.

Fer anys és sentir-se viu

fer anys és estar masegat

és sentir que encara

tot afany no està rosegat.

Fer anys és amorosir l’ànima

fer anys és abassegar afanys

és sentir que encara

podem posar molta vida als anys.

Tags: Poesia, Vida i mort

‘El crit’, d’Edvard Munch  s’ha convertit aquest dijous en l’obra més cara venuda mai en una subhasta. Ha assolit un preu de gairebé 120 milions de dòlars (91 milions d’euros) durant una licitació a la seu de Sotheby’s a Nova York en la qual es van recaptar 330 milions de dòlars (251 milions d’euros).

El crit és un reflex del món de l’artista. La seva trajectòria vital va estar marcada pel patiment i la mort: la seva germana va morir de tuberculosi als quinze anys; quan ell tenia cinc anys va perdre la seva mare per culpa de la mateixa malaltia; el 1889 morí el seu pare…
Ell mateix va explicar la situació que va originar El crit:

«Anava caminant amb dos amics pel passeig -el sol es ponia- el cel es tornava de cop i volta vermell -jo em vaig aturar, cansat em vaig recolzar en una barana, damunt de la ciutat i el fiord blau fosc no sinó sang i llengües de foc- els meus amics continuaven la seva marxa i jo continuava aturat al mateix lloc tremolant de por -i sentia que un udol infinit penetrava tota la naturalesa»

Motius per cridar sempre n’hi ha hagut, i molts. Motius de protesta, motius de revolta, motius rebel·lia… Sí, tants com vulgueu. Però també hi han motius per l’esperança. Per sort, encara hi han molts motius per l’esperança. I com que jo no sabria dir-ho tan bé com Benedetti, us deixo aquest bonic poema que ens diu que hi ha sempre motius d’esperança.

Por qué cantamos
M. Benedetti y A. Favero

Si cada hora vino con su muerte,
si el tiempo era una cueva de ladrones,
los aires ya no son tan buenos aires,
la vida nada más que un blanco móvil
y usted preguntará por qué cantamos…

Si los nuestros quedaron sin abrazo,
la patria casi muerta de tristeza,
y el corazón del hombre se hizo añicos
antes de que estallara la vergüenza
Usted preguntará por qué cantamos…

Cantamos porque el río está sonando,
y cuando el río suena suena el río.
Cantamos porque el cruel no tiene nombre
y en cambio tiene nombre su destino.
Cantamos porque el niño y porque todo
y porque algún futuro y porque el pueblo.
Cantamos porque los sobrevivientes
y nuestros muertos quieren que cantemos.
Si fuimos lejos como un horizonte,
si aquí quedaron árboles y cielo,
si cada noche siempre era una ausencia
y cada despertar un desencuentro
Usted preguntará por qué cantamos…

Cantamos porque llueve sobre el surco
y somos militantes de la Vida
y porque no podemos, ni queremos
dejar que la canción se haga cenizas.
Cantamos porque el grito no es bastante
y no es bastante el llanto, ni la bronca.
Cantamos porque creemos en la gente
y porque venceremos la derrota.
Cantamos porque el Sol nos reconoce
y porque el campo huele a primavera
y porque en este tallo, en aquel fruto
cada pregunta tiene su respuesta…

"Canciones del desexilio", 1983

Tags: Pintura, Poesia

Aquesta tarda escoltava l’inefable Esperanza Aguirre instant el govern de Mariano Rajoy a que es replantegi l’estat autonòmic i es quedi amb les competències d’educació, sanitat i justícia, ara transferides a les comunitats autònomes. El president de la Generalitat de seguida ha sortit al pas dient que “si s’han cansat del cafè per a tothom, que se’l refacin entre ells". “El cafè per a tothom només era per aigualir l’autogovern de Catalunya i el País Basc".

És el tema de sempre. L’etern tema que aflora sempre i que demostra que per allà a Madrid no han entès res i segueixen amb el centralisme tronat de sempre que consisteix en l’ eliminació de les cultures perifèriques i que aquell comentari anònim del segle XVIII que deia que "Un andaluz no se parece en nada a un vizcaíno, y un catalán no tiene nada parecido con un gallego; lo mismo se pude decir de un valenciano y de un hombre de la meseta" no sembla que l’hagin llegit mai i, si l’han llegit, no se l’han cregut.

Tres-cents anys es van complir el 2007 de la victòria d’Almansa, per la qual els Borbons es van imposar com a nova família real a Espanya. La nova monarquia va portar per a les nacions perifèriques males notícies. Els Borbons van venir amb la idea de crear la nació espanyola i per això no dubtaren a crear una cultura homogènia, encara que per aconseguir-ho haguessin d’esborrar altres llengües i altres tipus de demostracions culturals, cosa que sortosament no han pogut aconseguir per més que ho hagin intentat per tots els mitjans.

Les primeres mesures per a la centralització del Regne d’Espanya va ser la creació, a semblança de França, de províncies (al país gal eren prefectures i sotsprefectures). El següent pas va ser la creació d’una cultura, o més aviat l’expansió de la cultura de Castella, amb la qual sempre s’ha identificat el nacionalisme espanyol, especialment pel seu paper en la Reconquesta espanyola. D’aquesta manera, els Borbons van acabar amb els privilegis de Catalunya i Aragó i des de llavors han anat minant les identitats culturals d’altres nacions i també la seva economia. Els Borbons van imposar de manera política i autoritària el que no existia en la realitat, s’ha anat intentant crear un nacionalisme espanyol i, com a resposta, s’ha anat enfortint els diversos nacionalismes perifèrics (que diuen ells) i ha anat enfortint-se també un antinacionalisme espanyol com a resposta al centralisme borbònic i més tard a l’absurd autonomisme del “café para todos”.

Ja ho retratava d’alguna manera -entre molts altres- Rosalia de Castro en el seu primer gran llibre “CANTARES GALLEGOS” l’any 1863 i que és conegut com l’inici de O Rexurdimento, nom amb que es coneix el segle XIX en la història de la literatura gallega i que va ser un inici de recuperació literària, però també cultural, política i històrica. En aquesta obra Rosalia assumeix la veu del poble gallec, denunciant la pobresa, la misèria i l’emigració massiva a la que estaven obligats la gent d’allà. Veus semblants han anat sorgint aquí i allà, però a Madrid sempre s’han fet el sord com es pot palpar ara mateix, que aprofitant l’excusa de la crisi miraran de passar el ribot un cop més a tot el que puguin. I quan dic Madrid, vull dir els governants de qualsevol dels partits que porten dins de la seva ànima aquesta llavor borbònica.

Per acabar us deixo el famós poema de Rosalia de Castro que d’alguna manera retrata tot aquest esperit.

CASTELLANOS DE CASTILLA

Castellanos de Castilla,

tratade ben ós galegos;

cando van, van como rosas;

cando vén, vén como negros.

Cando foi, iba sorrindo,

cando ven, viña morrendo;

a luciña dos meus ollos,

o amantiño do meu peito

Aquel máis que neve branco,

aquel de dozuras cheo,

aquel por quen eu vivía

e sen quen vivir non quero.

Foi a Castilla por pan

e saramagos lle deron;

déronlle fel por bebida.

peniñas por alimento.

Déronlle, en fin, canto amargo

ten a vida no seu seo…

¡Casteláns, casteláns,

tendes corazón de fero!

¡Ai!, no meu corazonciño

xa non pode haber contento,

que está de dolor ferido,

que está de loito cuberto.

Morreu aquel que eu quería

e para min non hai consolo:

so hai para min, Castilla,

a mala lei que che teño.

Permita Deus, casteláns,

casteláns que aborrezo,

que antes os galegos morran

que ir a pedirvos sustento.

Pois tan mal corazón tendes,

secos fillos do deserto,

que se amargo pan vos gañan,

dádesllo envolto en venero.

Aló van, malpocadiños,

todos de esperanzas cheos,

e volven, ¡ai!, sen ventura

cun caudal de desprezos.

Van probes e tornan probes,

van sans e tornan enfermos,

que anque eles son como rosas,

tratádelos como negros.

¡Casteláns de Castela,

tendes corazón de aceiro,

alma coma as penas dura,

e sen entrañas o peito!

En tros de palla sentados,

sen fundamentos, soberbios,

pensas que os nosos filliños

para servirvos naceron.

E nunca tan torpe idea,

tan criminal pensamento

coubo en máis fatuas cabezas

ni en máis fatuos sentimentos.

Que Castela e Casteláns,

todos nun montón, a eito,

non valen o que unha herbiña

destes nosos campos frescos.

Só pezoñosas charcas

detidas no ardente solo

tes, Castela, que humedezan

eses teus labios sedentos.

Que o mar deixoute esquecida

e lonxe de ti correron

as brandas augas que traen

de plantas sen sementeiros.

Nin árbores que dean sombra,

nin sombra que preste alento…

Chaira e sempre chaira,

deserto e sempre deserto…

Esto che tocou, coitada,

por herdanza no universo,

¡miserable fanfurriñeira!,

triste herdanza foi por certo.

En verdade non hai, Castela,

nada coma ti tan feo,

que aínda mellor que Castela

valera dicir inferno.

¿Por que aló fuches, meu ben?

¡Nunca tal houberas feito!

¡Trocar campiños floridos

por tristes campos sen rego!

¡Trocar tan claras fontiñas,

ríos tan murmuradores

por seco polbo que nunca

mollan as bágoas do ceo!

Mais, ¡ai!, de onda min te fuches

sen dó do meu sentimento,

e aló a vida che quitaron ,

aló a mortiña che deron.

Morriches, meu queridiño,

e para min non hai consolo,

que onde antes te vía, agora,

xa solo unta tomba vexo.

Triste como a mesma noite,

farto de dolor o peito,

pídolle a Deus que me mate,

porque xa vivir non quero.

Mais en tanto non me mata,

casteláns que aborrezo,

hei, para vergonza,

heivos de cantar xemendo:

¡Casteláns de Castela,

tratade ben ós galegos:

cando van, van como rosas;

cando vén, vén como negros!

Tags: LITERATURA, Poesia, POLÍTICA, Rosalia de Castro

ESPERANÇA

Expectemus, humiles, consolationem eius.
Judit, 8, 20

I

Lo jonc més humil, quan ve la riuada,
diu als altres joncs: «Deixem-la passar;
ajupim-nos tots; quan serà passada,
nostre capciró tornarem a alçar

II

Ara ve l’hivern que els arbres despulla;
l’olivera diu: «Deixem-lo venir;
darrere ve el març carregat de fulla
i els troncs despullats tornarà a vestir.»

III

Jesús diu: «L’hivern és aquesta vida;
a qui la perdrà, jo l’hi tornaré;
quan baixi del cel la Pasqua florida,
a qui mori amb mi ressuscitaré.»

Mossèn Cinto Verdaguer

(Folgueroles, 1845 – Barcelona, 1902)

Tags: Jacint Verdaguer, Poesia

Josep

Maria

de

Sagarra

“Aigua-marina”, d’Àncores i estrelles (1936)

Voldria, ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala,

i no mudar-me del lloc

platejat d’aquesta cala;

i encendre el foc

del pensament que vibra,

i llegir només un llibre antic,

sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,

quan la mort ens cridi al tàlem:

creure en la fusta del rem,

i en la fusta de l’escàlem.

I fer tot el que fem,

oberts de cor i de parpelles,

i amb tots els cinc sentits;

sense la por de jeure avergonyits

quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament

rosa i espina;

i estimar aquest moment,

i aquesta mica de vent,

i el teu amor, transparent

com una aigua-marina.

Tags: Josep maria de sagarra, Poesia

Cómo hacerte saber que siempre hay tiempo?

Que uno tiene que buscarlo y dárselo…
Que nadie establece normas, salvo la vida…
Que la vida sin ciertas "normas" pierde forma…
Que la forma no se pierde con "abrirnos"…
Que abrirnos no es amar indiscriminadamente…
Que no está prohibido amar…
Que también se puede odiar…
Que la agresión porque sí, hiere mucho…
Que las heridas se cierran…
Que las puertas no deben cerrarse…
Que la mayor puerta es el afecto…
Que los afectos, nos definen…
Que definirse no es remar contra la corriente…
Que no cuanto más fuerte se hace el trazo, más se dibuja…
Que negar palabras, es abrir distancias…
Que encontrarse es muy hermoso…
Que el Sexo forma parte de lo hermoso de la vida…
Que la vida parte del Sexo…
Que el por qué de los niños, tiene su porqué…
Que querer saber de alguien, no es sólo curiosidad…
Que saber todo de todos, es curiosidad malsana…
Que nunca está de más agradecer…
Que autodeterminación no es hacer las cosas solo…
Que nadie quiere estar solo…
Que para no estar solo hay que dar…
Que para dar, debemos recibir antes…
Que para que nos den también hay que saber pedir…
Que saber pedir no es regalarse…
Que regalarse en definitiva no es quererse…
Que para que nos quieran debemos demostrar qué somos…
Que para que alguien sea, hay que ayudarlo…
Que ayudar es poder alentar y apoyar…
Que adular no es apoyar…
Que adular es tan pernicioso como dar vuelta la cara…
Que las cosas cara a cara son honestas…
Que nadie es honesto porque no robe…
Que cuando no hay placer en las cosas no se está viviendo…
Que para sentir la vida hay que olvidarse que existe la muerte…
Que se puede estar muerto en vida..
Que se siente con el cuerpo y la mente…
Que con los oídos se escucha…
Que cuesta ser sensible y no herirse…
Que herirse no es desangrarse…
Que para no ser heridos levantamos muros…
Que sería mejor construir puentes…
Que sobre ellos se van a la otra orilla y nadie vuelve…
Que volver no implica retroceder…
Que retroceder también puede ser Avanzar…
Que no por mucho avanzar se amanece más cerca del Sol…

Cómo hacerte saber que nadie establece normas, salvo la vida?

MARIO BENEDETTI

( Uruguai, 1920 )

Tags: LITERATURA, Mario Benedetti, Poesia, Uruguai

LA VIDA NO VALE NADA

(PABLO MILANÉS)

La vida no vale nada
si no es para perecer
porque otros puedan tener
lo que uno disfruta y ama.

La vida no vale nada
si yo me quedo sentado
después que he visto y soñado
que en todas partes me llaman.

La vida no vale nada
cuando otros se están matando
y yo sigo aquí cantando
cual si no pasara nada.

La vida no vale nada
si escucho un grito mortal
y no es capaz de tocar
mi corazón que se apaga.

La vida no vale nada
si ignoro que el asesino
cogió por otro camino
y prepara otra celada.

La vida no vale nada
si se sorprende a otro hermano
cuando supe de antemano
lo que se le preparaba.

La vida no vale nada
si cuatro caen por minuto
y al final por el abuso
se decide la jornada.

La vida no vale nada
si tengo que posponer
otro minuto de ser
y morirme en una cama.

La vida no vale nada
si en fin lo que me rodea
no puedo cambiar cual fuera
lo que tengo y que me ampara.

Y por eso para mí
la vida no vale nada.

Tags: Poesia, Vida i mort

Quadre anomenat “Conserva tu luz” de Florencia Astori, artista uruguaiana, que aquests dies presenta a Montevideo una exposició de 22 quadres titulada

"Sin Perder el Color de tu Alma" .

Junt amb cada obra es mostrarà la música utilitzada par a donar llum i contingut a les idees que naixien par a ser dibuixades; idees que giren a l’entorn de temàtiques com són l’ amor, la música, la dona.
La materialització se realitzà amb aqüarel.les i tintes amb carbonets.

"Un día decidí hacer un dibujo, y me senté a escuchar música. Un día decidí hacer una canción, y me senté a elegir colores".

(Florencia Astori)

A VECES

A veces pensábamos que lo teníamos…

a veces lo perdimos…

a veces lo disfrutamos…

a veces lo compartimos…

y el dia que nos faltó

supe que ya no estabas.

Hay gente que aún lo tiene

hay gente que decidió perderlo

antes de perderse o perderme

y también prefiero

que se pierdan

los que no quieren pasar tiempo conmigo.

(Poema de M.G.)

Tags: Art, Pintura, Poesia, Uruguai

Avui pensava que ZP –pobret- es mereix un bon epitafi ara que ha arribat al final del camí. No s’ha mort del tot, encara. Però ja li queden pocs dies de vida política, per més que faci les darreres espernegades i es mogui amb els estertors de la mort política imminent.

ZP es mereix un bon epitafi, pobret. Però pensant-ho bé, no sé si l’epitafi hauria de ser només pel que se’n va i no podria ser també pel que arriba, pobret.

Perquè al gallec li esperen sensacions fortes, sobresalts intensos i cigars fumats entre corredisses. Ell s’ho ha buscat!

Però seré bona persona i avui els desitjaré el millor: al primer, que se’n vagi ben lluny i no li vegem el pèl mai més. I a l’altre que miri de no ser massa mala persona amb nosaltres, pobrets indis de la reserva catalana.

I parlant d’indis i d’epitafis, n’he llegit un de molt bonic que ens ajudarà a començar la setmana de forma poètica, que sempre va bé.

Epitafi per aquell que ha arribat

No vagis a la meva tomba i no ploris

perquè no hi sóc.

Jo no dormo.

Sóc mil vents que bufen,

la brillantor d’un diamant a la neu,

la llum del sol damunt del gra madur,

la suau pluja de l’estiu.

En el silenci delicat de la matinada

sóc un ocell que vola ràpid.

No vagis a la meva tomba i no ploris,

no hi sóc,

jo no he mort.

Indi americà anònim.

Tags: Poesia, POLÍTICA

Poema per a un nen gran

Exactament, què ets?

Ets un nen dins d’un cos gran.

Ets una il.lusió constant.

Ets bondat, llum i música.

No cal que diguis res

perquè els teus ulls ja ho diuen tot.

Els ulls, el rostre, els gestos

són aquell mirall que mostra la teva ànima,

plena de senzillesa, noblesa i amor,

amistat, innocència i abraçades,

riures, plors i fantasies,

somnis, generositat i desitjos.

Ens hauràs de perdonar

perquè no sempre sabem tractar-te com correspon:

com a un nen gran, una ànima de nen en un cos d’adult.

O bé et tractem com a adult, sense ser-ho del tot,

o bé et tractem com un nen, també sense ser-ho de tot.

I què ets, doncs?

Una persona a qui massa vegades empetitim

i fem menys del que en realitat és.

La teva grandesa moral és superior a la de la majoria d’adults

perquè el que compta és l’ànima i no pas el cos;

No són les habilitats, la rapidesa,

la paraula o les capacitats físiques les que compten,

sinó les teves abraçades, que valem més que tot l’or del món

i els teus somriures que alegren el dia,

i ens enjoien la vida.

A vegades les teves frustracions ens fan tan mal a nosaltres

com te’n fan a tu, que sempre necessites gronxar somnis

i no sempre ho aconsegueixes.

No t’entenem, tu mateix no ens acabes d’entendre,

i  tu segurament que no ens entens a nosaltres

perquè hem oblidat la senzillesa del tracte

i la importància de les coses primàries,

de les coses fonamentals i més necessàries.

Hem oblidat les teves lliçons diàries,

tot allò que constantment ens ensenyes

i nosaltres passem per alt.

Ens ensenyes a estimar

i nosaltres no ho aprenem.

Tags: Discapacitats psíquics, Poesia

Els poemes de MARIO BENEDETTI no perden actualitat.

Avui us en porto un que és ben actual en aquests moments de dificultats econòmiques, de retallades socials i de molt sofriment de tots tipus per a molta gent…

¿DE QUÉ SE RIE?

(Seré curioso)

En una exacta
foto del diario
señor ministro
del imposible

vi en pleno gozo
y en plena euforia
y en plena risa
su rostro simple

seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

de su ventana
se ve la playa
pero se ignoran
los cantegriles

tienen sus hijos
ojos de mando
pero otros tienen
mirada triste

aquí en la calle
suceden cosas
que ni siquiera
pueden decirse

los estudiantes
y los obreros
ponen los puntos
sobre las íes

por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

usté conoce
mejor que nadie
la ley amarga
de estos países

ustedes duros
con nuestra gente
por qué con otros
son tan serviles

cómo traicionan
el patrimonio
mientras el gringo
nos cobra el triple

cómo traicionan
usté y los otros
los adulones
y los seniles

por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

aquí en la calle
sus guardias matan
y los que mueren
son gente humilde

y los que quedan
llorando de rabia
seguro piensan
en el desquite

allá en la celda
sus hombres hacen
sufrir al hombre
y eso no sirve

después de todo
usté es el palo
mayor de un barco
que se va a pique

seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe.

MARIO BENEDETTI  (Paso de los Toros, Uruguai, 14 de setembre de 1920 – Montevideo, 17 de maig de 2009

Tags: Mario Benedetti, Poesia, Uruguai

Felipe Camino Galicia de la Rosa, conegut com León Felipe (Tábara, 11 d’abril de 1884 – Ciutat de Mèxic, 18 de setembre de1968), va ser un poeta castellà que formà part de la generació del 27. Va ser un home una mica extravagant però un gran poeta.

Us deixo un text seu i una poesia:

El poema es una vieja canción de amor que han matado los hombres y que el poeta quiere recrearla con su vida. Nunca se recrea nada con menos. Es un grito cristiano que los obispos han clavado en la moda inacabable de la liturgia eclesiástica para que la asesine la rutina. Y el líder político que la lleva en su programa también, la ha lanzado al viento como una amenaza para que la estrangule el rencor. Ahora está muerta y no tiene eficacia ni en el norte ni en el sur. Las tribunas proletarias y los púlpitos no son más que guillotinas del amor. Del amor que el poeta salva día tras día de la rueda mecánica de las oratorias y de la bocina de las propagandas. El poeta va recreando con su angustia viva, las esencias vírgenes que matan sin cesar el político y el eclesiástico esos hombres que piensan que ganan todas las batallas y dejan siempre seco y muerto el problema primario de la justicia del hombre.

     Cuando todas las demagogias han manchado de baba las grandes verdades del mundo y nadie se atreve ya a tocarlas, el poeta tiene que limpiarlas con su sangre para seguir diciendo: aquí todavía la verdad.

¿Por qué no hay ya zapatos para todos?

Las biblias las hacen y las renuevan los poetas; los obispos las deshacen y las secan; y los políticos las desprecian porque piensan que la parábola no es una herramienta dialéctica.

     Los políticos hacen los programas, lo obispos las pastorales y los poetas los poemas. Pero el poeta habla el primero y grita antes que ninguno la congoja del hombre. El político, después, ha de buscar la manera de remediar esta congoja, cuando esta congoja no está en la mano de los dioses. Si está en la mano de los dioses, interviene el obispo con su procesión de mascarones y da al problema una solución falsa y medrosa.

     El poeta es el que habla primero y dice: esto está torcido. Y lo denuncia. O esto es un misterio, y pregunta: ¿por qué? Pero cualquiera puede denunciar y preguntar. Sí. Pero la denuncia y la pregunta hay que hacerlas con un extraño tono de voz, y con un temblor en la garganta, que salgan de la vida para buscar la vida. Y esto es lo que diferencia al poeta del arzobispo.

     El poeta conoce la Ley y quiere sostenerla viva. El obispo conoce la retórica y el rito anacrónico de la Ley: la Ley muerta. Los políticos no conocen más que las leyes. Y las leyes están hechas sólo para que no muera la Ley.

     Cuando no hay poetas en un pueblo, el juez y los magistrados se reúnen en las tabernas, y firman sus sentencias en los lechos de las prostitutas.

     Cuando no hay poetas en un pueblo (es decir, Ley viva), los obispos (es decir, la Ley muerta) celebran los concilios en los sótanos de sus palacios para bendecir la trilita de los aviones.

     El obispo o el arzobispo, en este poema, es el jerarca simbólico de todas las podridas dignidades eclesiásticas de España: el que hace las encíclicas, las pastorales, los sermones, las pláticas, lleva al templo la política y los negocios de la plaza y afianza bien ha ametralladoras en los huecos de los campamentos para dispararlas con tra el hombre religioso, contra el poeta que dice:

 ¿Dónde está Dios? Rescatémosle de ha tinieblas.

Porque…

Dios que lo sabe todo

es un ingenuo

y ahora está secuestrado

por unos arzobispos bandoleros

que le hacen decir desde la radio

«Hallo! Hallo! Estoy aquí con ellos».

Mas no quiere decir que está a su lado

sino que está allí prisionero.

Dice dónde está, nada más,

para que nosotros lo sepamos

y para que nosotros lo salvemos.

Tags: León Felipe, Poesia

Pare nostre, Pare Sant, on ets?

Ets a la terra o al cel?

Tu, Pare Sant, hauràs de ser una mica a tot arreu

perquè sols no ens en sortim.

La crisi, la gana i la injustícia es menja mig món

mentre ell, el Sant Pare, va a Madrid

i s’envolta de milers de joves

que l’aclamaran

i l’escoltaran amb més o menys atenció

i que han de saber que ell no és el Pare Sant

sinó només el Sant Pare que ve de Roma.

Mira de fer-te present també allà

perquè no sé si santificaran prou el teu nom

i si ajudaran a construir el teu Regne

-un regne de pau,

de justícia,

de veritat

i d’amor-

i tampoc estic segur que facin la teva voluntat

aquí a la terra com es fa en el cel.

No sé si tots aquests milers de joves,

el Sant Pare,

els bisbes,

els cardenals

i tots nosaltres

fem massa la vostra voluntat…

Segurament que no.

Perquè, si no sabem repartir el nostre pa de cada dia

no ens podreu perdonar aquesta gran ofensa

que és la pobresa i la misèria del nostre món.

Us demanem avui el nostre pa de cada dia

perquè demà serà ja massa tard

i no podrem repartir-lo

entre els que ja hauran mort de gana.

No permeteu que caiguem en la gran temptació

de creure’ns els millors,

els únics posseïdors de la veritat,

els únics mestres,

i els únics que coneixen el camí del cel,

el camí de la felicitat

Deslliureu-nos del mal de l’orgull

i deslliureu el món de qualsevol mal.

Amén.

Tags: Poesia

No fim tu hás de ver que as coisas mais leves são as únicas
que o vento não conseguiu levar:
um estribilho antigo
um carinho no momento preciso
o folhear de um livro de poemas
o cheiro que tinha um dia o próprio vento…

Mário Quintana

ELS SOMNIS (II)

Quan un somni dorm no el despertis.

Despertar un somni és remoure-ho tot,

remoure un immens univers

que s’està construint en planetes imaginaris,

universos ficticis i reals, alhora.

Planetes generalment feliços i, a vegades, no tant.

Els somnis volen pau, volen tranquil.litat, volen temps.

Els somnis volen!

Com l’aire i com els núvols que viatgen sense rumb,

a vegades sense pressa

i altres massa ràpidament.

El somni és com el núvol

que s’infla i es desinfla,talment les nostres il.lusions,

talment la mateixa vida, plena de desitjos incomplerts.

Com aquell núvol que adquireix noves formes,

que es fa i es desfà, que regalima aigua

i regala una mica d’ombra i frescor durant els estius roents.

Com la mateixa vida. Com nosaltres mateixos que ens anem fent i desfent.

El somni vola, s’aixeca, cau, va i ve.

Exactament com nosaltres mateixos.

Tags: Poesia

Monument a Mário Quintana (dreta) i a Carlos Drummond de Andrade, a la Praça da Alfândega de Porto Alegre, obra de Francisco Stockinger.

Vaig descobrir Mário Quintana (Alegrete, 1906 – Porto Alegre, 1994) ja fa una colla d’anys. Em sembla que era l’any 1976 en un viatge que vam fer a Passo Fundo (Rio Grande do Sul). Vam anar a visitar uns amics  i ens van dur a visitar una reserva indígena. Ens van explicar –si no ho recordo malament- que era l’única reserva d’indis xarrues que quedava. Una visita que em va deixar un regust força amarg i que un altre dia ja explicaré.

En aquesta visita em van regalar un petit llibret de poemes. Eren poemes de Mario Quintana, a qui jo no coneixia de res. Em van agradar els seus poemes senzills i algun d’ells m’ha acompanyat tota la vida. Us es deixo un amb l’esperança que us agradi.

LA VIDA

La vida és com els deures
que ens emportem per fer a casa.
Quan te n’adones ja són les 6!
Quan te n’adones, ja és divendres …
Quan te n’adones, ja s’ha acabat l’any …
Quan te n’adones, ja han passat 50 anys!

Ara, ja és massa tard
per ser aprovat …
Si em donessin un dia
una altra oportunitat,
ni miraria el rellotge.
Tiraria sempre endavant
i jugaria pel camí,
amb l’escorça dorada
i inútil de les hores …

Per això et dic que no deixis de fer
alguna cosa que t’agradi per manca de temps,
un temps que,
desafortunadament,
mai més no tornarà …

Tags: Mario Quintana, Poesia

Amb el sol que és molt blanc sobre el mar que és molt blau,
amb uns núvols molt blancs dalt el cel que és tan blau,
i rius que inútilment volen fer dolç el mar,
rius mols secs, molt hostils, amb el cor ple d’atzar.
Amb pluja per atzar, amb algun cop de vent,
amb el trot sobre el mar de llevant inclement.
El clar país, el meu.

Tot de vells campanars entre cases i camps,
i tendríssims palmons el Diumenge de Rams,
tot de cares de sants pintades amb traç fort,
que lluiten contra el temps a cavall de la mort.
I camins plens de pols per on ve, indiferent,
la brisa de l´oest, la llum del sol ponent.
El clar país, el meu.

Amb aquest cel tan dur que el sol no és pot mirar,
amb aquest cel tan alt que els ocells són distants,
amb aquest cel tan net que ensenya a perdonar,
amb aquest cel tan lluny que els homes són pagans.
Amb el fred vent del nord que arriba tramuntant,
amb el fred vent del nord que torna el cel brillant.
El clar país, el meu.

Amb els pobles i ciutats que de Roma han nascut,

amb homes jornalers portats pels trens del sud.
Quan la parla és un clam, quan la parla és un fet,
quan el poble és memòria i el dret a viure, un plet.
Quan la brisa és somrís, quan el vent és discret,
quan el vent ve del sud, quan tot esdevé quiet.
El clar país, el meu.

El clar país (cançó de Jacques Brel)

Tags: Poesia

En silenci -i amb silencis- parlen les nostres mirades

perquè saben dir millor el que els llavis voldrien dir.

Entre silencis i mirades passen aquelles hores curtes

-massa curtes al meu gust- però plenes de sentiments.

Les paraules són les justes i les necessàries

per tal que no semblin invasores

d’un territori sagrat, on el silenci és amo i senyor

perquè és qui millor expressa els sentiments.

Quan el meu cor trist s’arrastra pel terra polsós

entre cards, pedres i espines

els meu ulls busquen adelerats alguna cosa esperançadora.

I troben aquell sol que surt temorós i tímid entre boires

mentre va transformant silenciosament i lenta les coses,

mentre va canviant la freda realitat i ja sembla tot menys trist.

I mentre me’n vaig amb el cor encongit penso

que no podré dir mai que he oblidat un amor;

diré, només, que he aconseguit parlar-ne sense plorar

perquè un amor és inoblidable per sempre més.

Tags: Poesia

Algú diu que els somnis són tan delicats

que a la mínima distracció es trenquen en mil trossos.

Diu algú que se’ls ha de tractar amb molta cura,

no remoure’ls massa,

no fer massa soroll prop seu,

deixar que vagin creixent al seu propi ritme

i mai, mai de la vida, empènyer-los,

ni obligar-los a que s’afanyin.

Algú també diu que els somnis són més somnis

si travessen el temps a cavall de l’amor,

si es mantenen assedegats en la nit

sense pressa a l’abraçada i a la carícia.

Tags: Poesia

LES ARRUGUES

Cada arruga és un solc,

cada solc un passat,

cada passat un dolor,

cada dolor un creixement.

A cada solc una llavor,

a cada llavor un futur,

a cada futur un somni,

a cada somni una realitat.

Els presents són fets de passats,

els passats fonamenten els futurs,

els futurs ho aplegaran tot.

Benaurat temps que ens fas viure!

Benaurat viure que ens fas créixer!

Benaurat créixer que ens fa arrugues!

Benaurades arrugues que ens fan únics!

El temps  pot ser feixuc, esperançat,

dur, relatiu, creatiu,

decebedor o il·lusionador…

però el temps sempre és un regal!

Tags: Poesia

En l’enterrament de la mare una amiga va llegir-hi uns versos que jo no coneixia i que em van agradar molt. A la sortida de l’església vaig demana-li de qui eren aquells versos tan bonics i em va ensenyar el llibre. Eren d’un poeta mallorquí  anomenat GUILLEM COLOM I FERRÀ a qui de seguida vaig buscar i llegir-ne alguna cosa. Si voleu saber-ne més, us recomano una petita ressenya que vaig trobar de la Isabel Graña,

Guillem Colom (Sóller, 1890-Palma de Mallorca, 1979), fou poeta, traductor, assagista i dramaturg.  Pertanyia al grup de poetes de l’Escola Mallorquina i junt amb els seus companys de l’anomenada generació de 1917, fou un dels membres fundadors de l’Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), que contribuí decisivament a la consolidació de la consciència nacional dels mallorquins i actuà com a nucli aglutinador dels intel·lectuals de l’època.

Uns dels seus millors poemes és el titulat “mai no sabrà la jovenesa” que és dins el llibre “Primavera d ‘hivern”; llibre que  suposa el pas a una poesia que mira més al món interior i subjectiu del poeta, tot distanciant-se dels llibres anteriors, en que sobretot pretenia parlar de la terra, dels costums i de les gestes seculars.

El llibre recull altres poemes de maduresa, com ja ens suggereix el títol. El poeta hi reflexiona sobre la pèrdua de la joventut i l’entrada a la vellesa, si bé constata com
la passió encara es pot gaudir en la última etapa de la vida.

En aquest poema la vellesa és presentada com un guany i no com una decrepitud. heu ací el poema:

MAI NO SABRÀ LA JOVENESA
Mai no sabrà la jovenesa
dins l’ardor extrema del seu foc
la gran delícia incompresa
de fer-se vell poc a poc.

La veu, abans garlaire i vana,
es va endolcint d’un so aflautat,
s’acurça amb ritme de pavana
el pas ardit i confiat.

El món, a força de fregar-hi,
perd mica a mica els caires vius,
i el gest es torna estatuari
i els pensaments meditatius.

Minva el seu brill la llambregada,
de tant guaitar horitzons mesquins,
i es fa profunda la mirada
tant com s’enfonsa ànima endins.

Guillem Colom: Mai no sabrà la jovenesa

Us hi adjunto també una traducció lliure feta al castellà per tal que els que no entenen el català puguin llegir-la amb una mica de sentit ja que , malauradament, els traductors automàtics no ho fan prou bé.

Nunca sabrá la juventud
en el ardor extremo de su fuego
la gran delicia incomprendida
de hacerse viejo poco a poco.
La voz, antes charlatana y vana
va endulzándose con tono aflautado;
se acorta con ritmo de pavana
el paso decidido y confiado.
El mundo, de tanto rozarlo,
pierde poco a poco sus aristas,
y el gesto se vuelve estatuario
y los pensamientos meditativos.
Pierde su brillo la mirada,
de tanto mirar horizontes mezquinos
y la mirada profundiza
cuando se hunde bajo el alma.

Tags: Poesia

Les millors coses de la vida no es veuen;

per això tanquem els ulls

quan ens besem,

plorem

i somiem.

Tags: Poesia

Día a día

Arturo Uslar Pietri

Decir que el tiempo es río es decir nada,
ni nace ni termina su corriente,
fluye desde horizontes infinitos
y seguirá, sin duda, hasta el olvido,
nacer nadie lo vio, ni le verá acabar,
en él flotamos por confusos trechos,
el tiempo de surgir y sumergirse
es el de nuestra vida, tan pequeña,
tan torpe, tan voraz, tan impaciente
que apenas nace y a morir empieza.

Feliz llamaban los antiguos vates
al que joven moría, eran los dioses
los que daban el don de no ir más lejos.
El fin siempre es temprano, cada día
es toda la vida en tiempo pleno,
no hay más que el hoy,
que este momento solo
en que conozco que estoy vivo y siento.

Cada día es el día y cada hora
es la única hora de la vida,
todo el ayer se fue en reminiscencia
y el mañana no existe todavía.

No llegamos a viejos, sólo somos
en la invariable vaguedad del ser,
los nombres son equívocos, las fechas
hacen inerte cuenta sin sentido,
no somos el de ayer ni el de mañana,
somos el de hoy apenas,
la vida empieza en cada amanecida
y la conciencia muere en cada noche.

Yo podría contar la historia vana
de una vida que acaso fue la mía,
pero que es tan ajena y tan extraña
ante esta hora en que me nombro y busco.

No se es viejo ni joven, se está vivo
y soy yo, el de hoy, quien hace el mundo
con mi mano segura o temblorosa,
con la errada visión que siempre tuve,
jugando el juego
de ausencias y presencias
que sólo para mí tiene sentido.

Todo está en ti, día que amaneces,
toda mi vida en mí sin sobra y falta,
como fue en cada hora ya contada,
como será en un siempre día a día.

Arturo Uslar Pietri ( Caracas, Veneçuela 1906 – 2001 ) fou un advocat, periodista,escriptor, productor de televisió i polític veneçolà.

Tags: Poesia

Tenim set d’existir més enllà de les formes
on ens han clos el temps i la realitat;
de viure, sostinguts d’unes ales enormes,
de cap a cap dels teus àmbits, Eternitat!

Tenim set d’aquell món que no podem comprendre
on tot és llibertat i tot és esperit;
on la vida s’encén en ares sense cendra
refeta, radiant, a punt per l’Infinit.

Tenim set de la llei rígida i inflexible
que regeix l’infinit de la Creació
i aflama els nostres cors, oferts com una cibla
a l’immortal turment de la Perfecció!

O Font, ¿quan podrem beure de la teva aigua clara?
Qui s’acosta als teus dolls, torna amb més set encara.

Màrius Torres

Tags: Màrius Torres, Poesia