A PEU

El camí es pot fer de moltes maneres i es poden fer servir mitjans diversos per fer-lo. Aquest blog porta el títol “A PEU” perquè caminant poc a poc trobo que és la forma millor d’anar per la vida. A vegades no ens ho podem permetre perquè tenim pressa i hem de fer servir mitjans més ràpids. Però és caminant com ens adonem millor de com és el que ens envolta, del terreny que aixafem, de com som nosaltres mateixos, de com ens relacionem amb el nostre entorn, del que fem i del que deixem de fer. És com trobarem en nostre propi sentit a la vida. La vida és un camí que anem fent i és bo que, de tant en tant, ens parem una estona per veure d’on venim, cap on anem i si estem fent el camí correcte i amb el ritme adequat.

De vegades el camí pot semblar-nos estèril, o tornar- se dificultós. Altres vegades se’ns fa agradable. Tot depèn del lloc per on ens toca passar, perquè no és el mateix passejar per valls fondes i ombrívoles o per assolellats prats de muntanya. La vida ens depara generalment moments de cada manera i ens dóna les eines per poder-hi transitar sense que morim en l’intent. No ens podem aturar massa ni en els moments feliços i tampoc podem fer-ho en moments tristos. El camí ha de seguir perquè la vida segueix.

Parlant  de com els homes passem per la vida  i de com l’hem de viure, recordo haver llegit una vegada unes paraules de Luter que deien: "Les coses no succeeixen segons la teva raó, sinó per sobre de la teva raó”. No sempre controlem la vida i no sempre l’hi trobem el sentit que nosaltres voldríem trobar-li. Ja sigui en la claredat del dia o en les fosques nits, en la pobresa o en la riquesa, el pa és l’aliment del qual no ens podem privar al nostre pelegrinatge: sustenta, restaura, enforteix i nodreix. Aquest pa per enfortir el nostre esperit se’ns ofereix de diverses maneres: amb paraules curosament triades d’altres viatgers de la vida per acompanyar-nos dia a dia en el camí.Se’ns ofereix aquest pa en forma d’amics que ens encoratgen i ens animen. Se’ns ofereix en forma d’oportunitats per créixer i per millorar. La vida quasi sempre ens dóna alguna sortida perquè jo crec allò de que “quan Déu tanca una porta, sempre obre alguna finestra”.

Tota aquesta llarga reflexió és fruit de tots els excel.lents regals que he rebut aquests dies en forma de paraules, de trucades, de correus, de gestos o d’abraçades.Tot plegat ha estat com petites engrunes que –totes juntes- han fet el pa que alimenta al caminant i al pelegrí que vol i ha de seguir caminant per la vida.Moltes gràcies a tots.

Tags: A PEU, Amistat

És cert que som un país petit. Tenim un territori minúscul si el comparem amb altres països. No tenim gaires riqueses naturals i no “som rics de naixement” ni ens hem fet rics per conquesta i per rapinya, com altres pobles.

No hi fa res. Res d’això compta per a res si volem ser grans o ens volem fer grans. Perquè a vegades penso que som un país petit, però que entre tots encara el fem més petit. Ens costa estar i anar units els catalans. Si no en teníem prou, aquests dies n’hem tingut una mostra fefaent –un altre cop- al Congrés quan 25 diputats catalans s’han estimat més mirar cap allà que cap aquí.

Som un país petit que té, però, el cor gran i les ganes de ser-ho cada cop més. Si ho mirem bé,  veurem que som molt petits en motes aspectes però molt grans en molts altres, perquè hem tingut grans mestres i en seguim tenint en l’actualitat. Mestres que ens indiquen prou bé el camí que ens cal transitar. Mestres que ens han deixat escrits pensaments profunds i paraules boniques. Artistes que han pintat la bellesa com els millors. Esportistes i educadors. Científics i empresaris que cada dia fan una feina callada i humil però que ajuden a que aquest país sigui conegut, admirat i –molt sovint-envejat.

L’enveja pot tenir dues cares: la cara de la que en diem sana enveja; la que ens estimula i ens serveix de mirall: la que estimula a tirar endavant i a ser cada dia més grans. I també pot tenir la cara fosca, aquella que limita, fa fer trampes i busca tots els embolics possibles per tal que l’altre no pugui tirar endavant. Aquella enveja que posa pals a les rodes per tal de que el carro no pugui tirar endavant. També darrerament en tenim molts exemples en la política, en l’esport, en l’educació i en molts altres àmbits.

El millor és no fer-ne massa cas i seguir fent el nostre camí. Recordeu allò de: “Sancho, ladran? Es que cabalgamos”. Deixem que lladrin, que facin trampes, que posin pals a les rodes, que facin l’impossible per enfonsar-nos….que no se’n sortiran. Com deia bé el Guardiola -un altre bon mestre en molts sentits-: "Som un equip d’un país petit que guanyarà o perdrà, però tornarà a aixecar-se".

El dijous al Camp Nou -entre l’eufòria i l’alegria- una colla d’esportistes ens tornaven a dir grans veritats i ens tornaven a donar pautes del que cal fer: unió, esforç, humilitat, tenacitat, joc net, feina diària, companyonia, feina ben feta. D’aquesta manera van anar responent a tots els “PER QUÈ? PER QUÈ?  que aquell aprenent de filòsof portuguès es va fent (amb molta mala baba) des de Madrid.

En cada paraula hi havia una resposta i una mostra del que és un equip i del que pot ser.  Potser “cal que busquin la resposta dins del vent” si és que la volen tenir. «La força que m’heu donat m’ha ajudat molt per continuar endavant», va dir Abidal, un noi que acaba de passar per un mal trago.  «¿Per què guanyen? Us ho explico fàcilment: Perquè saben jugar amb humilitat i amb respecte, perquè saben guanyar i perquè saben perdre, perquè tenim el millor del món, el Leo, perquè tenim els tres millors, el Leo, l’Andrés i el Xavi, perquè tenim el millor porter, la millor defensa, la millor davantera, perquè tenim el millor tècnic, perquè tenim el millor staff i, sobretot, perquè us tenim a vosaltres», va cridar ben fort i ben alt Manel Estiarte, un altre bon mestre.

Com a país petit, que és gran i encara en vol ser més, cal que anem anotant totes aquestes lliçons.

Tags: Barça, Catalunya, Guardiola

Día a día

Arturo Uslar Pietri

Decir que el tiempo es río es decir nada,
ni nace ni termina su corriente,
fluye desde horizontes infinitos
y seguirá, sin duda, hasta el olvido,
nacer nadie lo vio, ni le verá acabar,
en él flotamos por confusos trechos,
el tiempo de surgir y sumergirse
es el de nuestra vida, tan pequeña,
tan torpe, tan voraz, tan impaciente
que apenas nace y a morir empieza.

Feliz llamaban los antiguos vates
al que joven moría, eran los dioses
los que daban el don de no ir más lejos.
El fin siempre es temprano, cada día
es toda la vida en tiempo pleno,
no hay más que el hoy,
que este momento solo
en que conozco que estoy vivo y siento.

Cada día es el día y cada hora
es la única hora de la vida,
todo el ayer se fue en reminiscencia
y el mañana no existe todavía.

No llegamos a viejos, sólo somos
en la invariable vaguedad del ser,
los nombres son equívocos, las fechas
hacen inerte cuenta sin sentido,
no somos el de ayer ni el de mañana,
somos el de hoy apenas,
la vida empieza en cada amanecida
y la conciencia muere en cada noche.

Yo podría contar la historia vana
de una vida que acaso fue la mía,
pero que es tan ajena y tan extraña
ante esta hora en que me nombro y busco.

No se es viejo ni joven, se está vivo
y soy yo, el de hoy, quien hace el mundo
con mi mano segura o temblorosa,
con la errada visión que siempre tuve,
jugando el juego
de ausencias y presencias
que sólo para mí tiene sentido.

Todo está en ti, día que amaneces,
toda mi vida en mí sin sobra y falta,
como fue en cada hora ya contada,
como será en un siempre día a día.

Arturo Uslar Pietri ( Caracas, Veneçuela 1906 – 2001 ) fou un advocat, periodista,escriptor, productor de televisió i polític veneçolà.

Tags: Poesia

Ahir vam enterrar la mare després d’haver passat, amb silenci i sense gaire remor, 98 llargs anys en aquest món. Cal dir que en podem estar ben contents d’haver-la tingut tant de temps amb nosaltres. Però en moments com aquests sempre queda dins del cor aquell sabor agredolç dels menjars xinesos.

Per un costat hi ha la part agra pel buit que deixa una mare. Amb ella se’n va una arrel important de la vida de qualsevol persona. Encara que sigui previsible la seva pèrdua, es fa difícil evitar el dolor que causa la ruptura de la pertinença. Una mare alimenta la certesa que sempre pots comptar amb una falda acollidora en les batalles de la vida. En el cor hi queda desconcert, perplexitat, buidor, incomoditat, impotència…

Però per l’altre costat hi ha la part dolça. La mare ens ha deixat tantes coses bones i ens ha transmès tants valors –humans i cristians- que la seva vida adquireix ara més que mai un gran sentit i una gran transcendència per tots els  que la vam conèixer i estimar. Ens ha deixat els valors de la fe en Déu i en els homes, l’esperança d’una vida nova per a ella i per a la humanitat sencera i l’amor callat i sense mesura en totes les circumstàncies. Què més volem?

Per tant, crec que ens hem de quedar-nos amb la conclusió de que ella no ha mort del tot i que segueix vivint en cada un de nosaltres. Per la fe que tenia i tenim sabem que viu una vida nova i més feliç i que les llavors que va anar plantant ja han començat a fructificar i tenim la seguretat  que encara fruitaran molt més.

Que així sigui.

Tags: Familia, Vida i mort

Aquests dies tindria ganes de parlar de política, tenint com tenim a tocar les eleccions municipals. Escoltarem un munt de frases, promeses buides i mentides que ens poden arribar a cansar…

Aquests dies segueixo tenint ganes de parlar de tota la brutícia i de les injustícies que s’escampen en el món del futbol; sobretot les que escampa aquest personatge portuguès i pocavergonya que entrena un equip de les espanyes, que pel que es va veient de senyor no en té res. “De porc i de senyor se n’ha de venir de mena!”, diu una dita catalana que podríem aplicar aquí perfectament…

Aquests dies tindria ganes de parlar aquí al blog de moltes coses però, per circumstàncies personals, no tinc temps ni ganes. Però sí que he estat pensant molt aquest dies que allò de que una mentida repetida desenes de vegades, al final sembla una veritat. He estat pensant com ho poden arribar a ser de manipuladors certs mitjans de comunicació que transformen veritats en mentides i mentides en veritats…

Prefereixo copiar un text ja clàssic, que ens convindria repassar de tant en tant i que ens pot fer bé a tots.

El gran dictador. Discurs final

Ho sento, però no vull ser emperador. No és la meva feina. No vull manar ni conquerir ningú. M’agradaria ajudar tothom, si fos possible; jueus, gentils, negres, blancs. Tots ens hem d’ajudar els uns als altres. Hem de viure de la felicitat dels altres, no pas de la seva misèria. No hem d’odiar ni menysprear ningú. En aquest món hi ha espai per a tothom. La terra és rica i n’hi ha per a tothom. El camí de la vida pot ser lliure i bonic; però hem perdut el camí.

La cobdícia ha enverinat les ànimes dels homes, ha aixecat en el món barricades d’odi, ens ha dut a la misèria i al vessament de sang. El creixement ha estat molt ràpid, i hem caigut tots a la trampa. La maquinària, que genera abundància, ens ha deixat a les escapces. La ciència ens ha fet cínics; la intel·ligència ens ha fet tornar durs i sense sentiments. Pensem massa i escoltem massa poc. Més que no pas maquinària, ens cal humanitat. Més que no pas intel·ligència, ens cal amor i tendresa. Sense aquestes qualitats, la vida serà violenta i tot se n’anirà en orris.

L’avió i la ràdio ens han acostat més. La veritable naturalesa d’aquests avenços clama per la bondat en l’home, clama per la fraternitat universal, per la unitat de tots nosaltres. Fins i tot ara, la meva veu està arribant a milions d’éssers de tot el món, a milions d’homes, dones i nens desesperats, víctimes d’un sistema que tortura els homes i empresona els innocents. A tots aquells que puguin escoltar-me, els dic: "No desespereu".

La desgràcia que ens ha caigut damunt no és més que el pes de l’avarícia, l’odi d’uns homes impius que tenen por del progrés humà. L’odi dels homes passarà, i els dictadors moriran, i el poder que van arrabassar al poble tornarà al poble. Els homes morirem, però la llibertat no morirà mai.

Soldats ! No us lliureu a aquestes bèsties que us menyspreen, que us esclavitzen; que governen les vostres vides; que us diuen què heu de fer, què heu de pensar i què heu de sentir! Que us obliguen a fer instrucció, que us fan passar gana, que us tracten com a bestiar i us utilitzen com a carn de canó. No us lliureu a aquests homes inhumans, a aquests homes màquina que tenen ànima i cord de màquina! Vosaltres no sou màquines! Sou homes! Teniu l’amor de la humanitat als vostres cors! No odieu! Només odien aquells a qui ningú no estima! Només els inhumans odien!

Soldats! No lluiteu per l’esclavatge! Lluiteu per la llibertat! En el capítol disset de sant Lluc hi ha escrit que “el regne de Déu es troba dintre l’home”. No pas dintre d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes! Dintre vosaltres! Vosaltres, el poble, teniu el poder! El poder de crear màquines, el poder de crear felicitat! Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer que aquesta vida sigui lliure i bella, de fer d’aquesta vida una aventura meravellosa. Per tant, en nom de la democràcia, fem servir aquest poder, unim-nos tots. Lluitem per un món nou, per un món digne, que doni als homes la possibilitat de treballar, que doni un futur al jovent i seguretat als ancians.

Prometent-vos tot això, les bèsties han pujat al poder. Però mentien! No l’han complert pas, aquesta promesa! Ni la pensen complir! Els dictadors s’han fet la llibertat per a ells mateixos, però han esclavitzat el poble. Unim-nos, doncs, per alliberar el món, per acabar amb les fronteres dels països, per acabar amb la cobdícia, amb l’odi i amb la intolerància! Lluitem per un món en què la raó, la ciència i el progrés portin la felicitat per a tothom. Soldats, en nom de la democràcia, unim-nos!

Hannah!, pots escoltar-me? Onsevulla que estiguis, alça els ulls! Mira, Hannah! Els núvols s’escampen i el sol s’hi obre pas! Ja sortim de la foscor i entrem a la claror! Entrem en un món nou, un món més just, on els homes s’elevaran per damunt de l’odi, de la cobdícia i de la brutalitat! Mira, Hannah! L’esperit de l’home té ales i, per fi, pot començar a volar! Volar cap a l’arc de Sant Martí, cap a la llum de l’esperança! Cap al futur! El gloriós futur que et pertany a tu, i a mi, i a tots nosaltres! Aixeca els ulls, Hannah! Aixeca els ulls!

http://www.youtube.com/watch?v=ttUOAOpnp7k&feature=fvsr

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Tenim set d’existir més enllà de les formes
on ens han clos el temps i la realitat;
de viure, sostinguts d’unes ales enormes,
de cap a cap dels teus àmbits, Eternitat!

Tenim set d’aquell món que no podem comprendre
on tot és llibertat i tot és esperit;
on la vida s’encén en ares sense cendra
refeta, radiant, a punt per l’Infinit.

Tenim set de la llei rígida i inflexible
que regeix l’infinit de la Creació
i aflama els nostres cors, oferts com una cibla
a l’immortal turment de la Perfecció!

O Font, ¿quan podrem beure de la teva aigua clara?
Qui s’acosta als teus dolls, torna amb més set encara.

Màrius Torres

Tags: Màrius Torres, Poesia

La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l’esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d’aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot. Els records generalment són melancòlics però l’esperança sempre és alegre perquè sempre esperem alguna cosa bona, alguna cosa millor de la que tenim.

Des que naixem comencem a esperar. El nadó espera les carícies de la seva mare, espera l’aliment, espera la companyia. El nen espera al pati de l’escola a que vinguin a buscar-lo i espera també ansiosament el dia del seu sant o què li duran els Reis Mags. L’adolescent espera als seus amics i l’estudiant els resultats de l’examen. L’enamorat espera la seva estimada molt abans de l’hora en què han quedat de trobar-se. La dona espera el naixement del seu nadó, el treballador espera la seva paga i l’ascens a un lloc de treball millor. El jugador espera el moment del sorteig; els pares esperen el fill que va marxar a un país llunyà. El pres espera el seu alliberament, el malalt insomne ​​espera que s’acabi la llarga nit i arribi el moment de l’alba, l’ancià abandonat espera l’assistenta social que l’anirà a visitar encara que només sigui per una estona…

Tots esperem alguna cosa o algú: una visita, un esdeveniment feliç o no tant feliç; esperem les vacances, un viatge, una festa familiar, un amic, un moment que pensem i esperem que serà únic, especial…

Esperar … no és una manera de viure? Qui no espera res ni  ningú ja està com mort. Fins i tot la mort pot ser esperada i esperançada, encara que pugui semblar un contrasentit. Esperar la mort pot tenir també molt de sentit, sobretot si es té fe, perquè creiem que d’alguna misteriosa manera seguirem vivint perquè Crist ha vençut la mort. És l’esperança dels cristians.

D’alguna manera, l’espera és el que dóna ritme a la nostra vida, perquè, gràcies a la imaginació, ja fem present allò que esperem i preparem el nostre cor per a rebre-ho. L’esperança és com el sol que deixa totes les ombres darrere nostre i fa que tots els infinits anhels que portem amb nosaltres des del moment de néixer  tinguin oportunitat de fer-se realitat. Si assumim que hi ha un instint cap a la llibertat, llavors sabem que hi ha oportunitat de canviar les coses i, aquest mateix fet, ens dóna esperança que -com a cosa bona que és- mai mor del tot.

Deia Erich Fromm:“L’esperança és paradoxal. Tenir esperança és estar preparat en tot moment per tot allò que encara no neix, però sense arribar a desespera-se si el naixement no es produeix en el lapse de la nostra vida”.

Tags: Esperança

Hi havia una vegada un home que vivia a prop d’un important encreuament de camins.

Cada dia, a primera hora del matí, anava fins allà i posava una tauleta on hi posava un munt d’entrepans per vendre que ell mateix preparava la nit anterior.

Era sord, per tant no podia escoltar la ràdio. No hi veia gaire bé, i per aquest motiu no llegia mai els diaris.

El negoci li anava bé. Per això, al cap d’uns mesos va decidir llogar un terreny, va posar-hi un gran cartell de colors i personalment pregonava la seva mercaderia cridant a crits: "Compreu deliciosos entrepans calents", i la gent en cada dia en comprava més.

Va augmentar la venda, va llogar un terreny més gran i millor situat i les seves vendes es van anar incrementant dia a dia.
La seva fama augmentava i la feina era tanta que va decidir escriure al seu fill, un home de negocis que vivia a la capital, per veure si li podia donar un cop de mà.

A la carta que li va escriure el pare, el seu fill va respondre: Però pare! No escoltes la ràdio, ni llegeixes els diaris, ni veus televisió?.Aquest país està travessant una gran crisi, la situació és molt dolenta … Res no pot anar pitjor !!!!.

El pare va pensar: "El meu fill treballa en una gran ciutat, llegeix els diaris i escolta la ràdio, té contactes importants … Ha de saber de què parla …".

Així que va començar a mirar les seves despeses, va comprar menys pa, va disminuir la compra de cada un dels ingredients i va deixar de promocionar el seu producte. La seva fama i les seves vendes van anar disminuint dia a dia.

Temps després va desmuntar el rètol i va retornar el terreny. Aquell matí va escriure al seu fill i li va dir: "Tenies molta raó: veritablement estem travessant una gran crisi".

Tags: Crisi

Rafael Fernando Navarro és un senyor que té un senyor blog. Un blog que es llegeix amb delectació i del qual jo aprenc sempre moltes coses. Escriu com els àngels (Si és que els àngels escriuen. Potser només fan música amb les lires). Aquest senyor fa música celestial amb la seva ploma. Us deixo un text que va escriure quan va morir Joan Pau II, a qui avui han beatificat una mica a corre-cuita i em sembla que sense tanta necessitat de córrer tant, la veritat sigui dita. Potser vaig a contra corrent, però penso així.

EL PAPA HA MUERTO.

La otra noche se corrió la voz por todo el barrio: El Papa ha muerto. O sea, que Vd., Santidad se ha ido al cielo. El cielo es otro barrio, pero más grande, una anchura infinita para que quepamos todos. Con un plan de ordenación urbana a discreción. Cada uno vive donde y con quien quiere, pero en paz. No hay muros de Berlín, porque Dios no quiere divisiones. Los polacos están libres del nazismo y del comunismo porque Dios exige a los suyos que sean libres. Vd., Santidad, promulgó la paz, la dialogó, la construyó. Seguramente le dolieron los brazos de parar tanta lucha. Allí no hay guerras preventivas, ni guantánamos, ni Azores que decretan matanzas. En eso ha salido ganando. Se habrá encontrado con Pedro, el pescador. Con Juan de la Cruz y Teresa de Avila: buena gente. Con Judas, amigo a tiempo parcial de Jesús y con María Magdalena, la mujer que un día perdió la memoria del corazón. Seguro, que Vd., Santidad, está a gusto

Aún no habrá tenido tiempo de saludar a todo el pueblo. Pero mañana o pasado, se encontrará con los teólogos de la liberación. Suelen pasear por el barrio de Los Pobres, conforme se entra a la izquierda, naturalmente. Ahora Vd., Santidad, no podrá excluirlos, ni proscribirlos. No le va a enmendar la plana a Jesús que disfruta yendo a comer con ellos como cuando estuvo en la tierra. Y Häring, y Theilard de Chardin, y Marciano Vidal: Viven por la Avda. de las Bienaventuranzas. Enseñan, como hicieron toda su vida, que el amor es lo importante. Pero ahora, Santidad, ya no podrá quitarles la cátedra, porque Dios los nombró “honoris causa”.

Y se va a encontrar, Santidad, con los homosexuales y lesbianas. A lo mejor intenta pasar de largo, haciendo como que no les ha visto. Pero será inútil. Atravesarán de estrella a estrella en carrozas plagadas de rosas y claveles y campanillas. No se preocupe, Santidad. Vd. siempre creyó que Dios sólo amaba a los heterosexuales y por eso los excluyó. Qué error, Santidad. Abrácelos, y pelillos a la mar.

Verá más adelante a los tronchados por el sida. Vd., Santidad, les prohibió el uso del preservativo y lo único que consiguió con esa medida fué que llegaran antes que Vd. al reino de los cielos, aunque es verdad que tuvieron que sufrir demasiado

El cielo es sorpresivo, como el mismo Dios. Será todo una explosión de luz para Vd., Santidad, que disfrutó de ideas muy claras, inamovibles, inmutables. El amor lo igualará todo ante Vd. que siempre supo dividir las actitudes entre buenas y malas.

Animo. Se irá acostumbrando en la eternidad a dejarse manejar por Dios, aunque Vd., Santidad, haya vivido acostumbrado a manejarlo a El.

(Artículo publicado cuando murió Juan Pablo II)

Tags: Església, Joan Pau II

Ha mort Ernesto Sábato als 99 anys. Reconec que no li he llegit cap llibre. Però sí que l’admirava com acèrrim defensor que fou dels drets humans en una època fosca i difícil d’Argentina. El seguia i l’admirava per la seva fortalesa i valentia.

"Nuestro pueblo sólo ha conocido horrores semejantes a través de crónicas de otras latitudes", va advertir l’avui desaparegut escriptor Ernesto Sábato al ‘Nunca Más’, informe que resumeix les indagacions sobre els crims comesos per la dictadura argentina de 1976 a 1983.

El 20 de setembre de 1984, la Comissió Nacional Sobre la Desaparició de Persones(CONADEP), creada pel llavors president Raúl Alfonsín (1983-1989), va lliurar al govern el document que recull milers de testimonis de supervivents i de familiars de víctimes del règim. "Hem viscut un descens als inferns", va dir Sábato, que va encapçalar la comissió de notables a instàncies d’Alfonsín, en presentar l’informe.

El ‘Nunca Más’ va ser la base de l’acusació de l’històric Judici a les Juntes, considerat el ‘Nuremberg argentí’, que el 1985 va condemnar a Jorge Videla i Emilio Massera, entre d’altres màxims responsables de la dictadura, a la qual Sábato va definir com "la tragèdia més salvatge de la història " argentina.

Sobre la seva atzarosa vida escriu ell mateix:

"Puede parecer un acto de horrible esnobismo que tres crisis fundamentales de mi vida se sucedieran en París, pero efectivamente así fue.

La primera se produjo en el invierno de 1935, cuando yo era un muchacho de 24 años. Desee 1930 milité en la Juventud Comunista, cuando la dictadura del general Uriburu. Abandoné estudios, familia y mis comodidades burguesas. Viví con nombre supuesto en La Plata, en cuyos suburbios estaban los dos frigoríficos más grandes del país, donde se explotaba despiadadamente a toda clase de inmigrantes, que vivían amontonados en tugurios de zinc, rodeados de pantanos de aguas podridas. Repartíamos manifiestos, participábamos de la organización de huelgas. Hacia 1933 fue ya secretario de la Juventud Comunista, cuando habían empezado mis dudas sobre el estalinismo, y entonces resolvieron mandarme a las Escuelas Leninistas de Moscú, a purificarme. Si hubiese ido, no habría vuelto jamás vivo. Tenía que pasar previamente por Bruselas, por un congreso contra el fascismo y allí supe con horrendos detalles de los "procesos" de Moscú.

La segunda fue cuando, entonces, me escapé a París, viví un invierno muy duro en la piecita de un compañero disidente, mientras el partido me buscaba. Logré volver a la Plata, donde proseguí mi carrera en física-metemática. Cuando terminé mi dieron una bourse para trabajar en el laboratorio Curie, donde trabajé durante casi un año y, allí en París, asistí a la ruptura del átomo de uranio, que se disputaban tres laboratorios: ganó la "carrera" un alemán. Pensé que era el comienzo del Apocalipsis. Viví en una confusión horrible, mientras escribía mi primera novela y cometí la infamia de dejar que Matilde se volviera a la Argentina con nuestro primer hijo, de pocos meses, mientras yo tenía una amante rusa.

La tercera crisis fue consecuencia de todo esto, y de mi vínculo con los surrealistas: Domínguez, Matta, Wifredo Lam y otros. En otro día de invierno fuimos con Domínguez, a la tarde, al Marché aux Puces y volvimos después en el Metro hasta Montparnasse, donde tenía su estudio Domínguez. En la calle, ya era de noche, en un especie de nevisca, Domínguez se detuvo y me dijo:"¿Qué te parece si esta noche nos suicidamos juntos ?" No era una broma, era muy propenso, como lo probó años después. Yo me negué, aunque también me atraía el suicidio: me salvó mi instinto, y aquí estoy, junto a la Matilde de todos los tiempos, una de esas "mujeres fuertes de la Biblia", que está muriendo, en medio del dolor más profundo de mi vida, en el final de una existencia muy compleja."

(Ernesto Sábato, 24 de enero de 1995)

Tags: Drets humans, Ernesto Sábato, LITERATURA

La vida és plena d’obstacles que s’han d’anar superant per tal de créixer, madurar, arribar a ser el que hom vol ser. La vida està plena de barreres, però barreres per superar. I les barreres moltes vegades ens les posem nosaltres mateixos.

Explica el poeta persa Farid al-Din Attarque que fa molts anys, en un petit poble, vivia un jove molt curiós i que tenia moltes ganes d’aprendre. La seva recerca el va portar davant d’un savi molt respectat que vivia a la muntanya, i quant el va tenir davant, li va preguntar:

– "Mestre, quin és el major obstacle que un home ha de vèncer per avançar en el seu camí cap a la llibertat i la saviesa?"

El savi, impassible, li va respondre:

– "Ell mateix. La seva falsa concepció d’identitat és l’obstacle més difícil de salvar".Quan el jove li va preguntar com havia arribat a aquesta conclusió, el savi ancià va contestar:

"Un dia, passejant pel bosc, vaig veure un gos que es moria de set estant a la vora del riu. Em vaig aturar a observar-lo, i vaig descobrir que l’animal veia a l’aigua el seu propi reflex i el prenia per un altre gos. Bordava i després escapava sense haver begut, temorós davant la imatge d’aquest altre gos que li estava mostrant els seus esmolats ullals. Així va estar durant diverses hores. Al final, però, la set li va fer perdre tota la prudència i es va llançar a l’aigua. En aquest mateix instant, l’altre gos, que era el seu obstacle, va desaparèixer ".

Tags: PSICOLOGIA

Acabo d’escoltar una estona de la roda de premsa de Mourinho i de Guardiola, prèvia a un dels dos partits importants que ens esperen. Aquests partits els podem guanyar o perdre al terreny de joc, naturalment. Però, com ha dit Guardiola, ja els tenim guanyats pel que fa a educació i formes.

Una vegada més, la ment de Mourinho va lliscant-li pel món laberíntic del seu pensament retorçat. Ja fa temps que penso que ha esdevingut una caricatura tragicòmica. Els trets essencials del seu caràcter i de la seva manera de fer cada vegada s’han anat tornant més extrems, més estrafets, més acusats i més caricaturescos. Tant, que ara mateix tot ell s’ha transformat en una gran caricatura: gestos, mentides, declaracions, silencis, pensament, insinuacions, ganyotes… Entrenador, persona i personatge han esdevingut de manera indestriable una exageració majúscula com si en aquest individu s’hi hagués produït una autohipnosi transformadora.

Recordeu el protagonista de la novel·la d’ Orwell “1984”? Es diu Winston. En un moment de descans d’una sessió de gimnàstica comuna d’aquelles que recomanava (i manava) el Partit, la seva ment comença a posar-se en funcionament i comença a lliscar pel món laberíntic del pensament imposat pel Partit. Va analitzant allò que ell sap i creu i també allò que imposa el partit i que ell posa críticament en dubte.

Mourinho s’ha anat tornant un actor d’aquells que arriben a creure’s tant el personatge que acaben somniant-lo, que els persegueix i que, al final, ells mateixos es converteixen en personatge-actor.

I quin personatge s’ha forjat Mourinho? El de víctima, de perseguit, de persona tractada injustament.Sap i no sap el que és veritat i el que és mentida. És conscient d’allò que és veritat mentre va forjant i construint curosament mentides. Sosté, de forma quasi simultània en el temps, opinions distintes sabent que són contradictòries però rendibles en un espai de temps curt i creient-se, tanmateix, totes elles. I el que és pitjor: pretenent fer-les creure als demés, com si tots fóssim tòtils, crèduls i no tinguéssim memòria.

Mourinho fa servir la lògica contra la lògica; rebutja la moralitat tot apel·lant-hi. Sap tergiversar –quan li convé- esdeveniments que l’afavoreixen i sap oblidar-se d’altres que el posen en evidència. I aquest procediment mentider se l’aplica a si mateix, no sé ben bé si conscientment o inconscient. Aquesta és la subtilesa: induir conscientment a la consciència i, per tant, esdevenir inconscient de l’acte d’autohipnosi que s’acaba d’aplicar.

Artista? Còmic? Mentider? Egòlatra? Provocador? Acomplexat? Mal actor? Segurament que una mica de tot i molt d’això darrer, perquè cada vegada hi ha més gent que no es creuen el personatge i es va afartant de la mala interpretació que està fent d’aquest llarg sainet que ens va oferint dia sí, dia també.

Per sort, avui en Pep li ha parat els peus amb educació i elegància i l’ha posat al lloc on es mereix estar.

Tags: Futbol, PSICOLOGIA

Som a l’era de la informació. Alguns diuen que fins i tot en tenim massa perquè ens és humanament impossible llegir-la digerir-la i assimilar-la.

Però serà veritat aquests afirmació? El fet de tenir desenes de canals de Tv, d’emissores i de diaris; el fet de tenir ordinadors i tel`fons mòbils que ens mantenen connectats en tot moment no significa que el món estigui informat perquè les anomenades “autopistes de la informació” no arriben pas de la mateixa manera a tot arreu. Només cal que mirem –els que tenim al blog un mapa de visites- d’on ens venen les visites que queden reflectides en una munió de puntets sobre el mapa del món. De seguida ens adonarem que la majoria de visites venen d’unes determinades zones de l’hemisferi nord.

La informació avui no està pas distribuïda de manera equànime i democràtica i no és una eina de desenvolupament important a l’abast de tots els habitants del planeta. Llegia fa ben poc que “dues terceres parts de la població mundial ni tan sols ha fet una trucada telefònica en tota la seva vida” i que el 90% dels servidors d’internet són en països del nord.

Allò de que “el sud també existeix”, és de moment una utopia en alguns camps importants del saber i de la vida humana. Una utopia injusta i irrealitzable fins ara perquè el món ric no li interessa per a res que surti del clot on és ara.

Tenim com a exemple vergonyós de tot això les companyies telefòniques, que només cobreixen els llocs del territori on hi poden tenir guanys i les lleis les afavoreixen sempre de manera i cap govern és capaç d’obligar-les a complir amb els seus deures. Ja sabem que els seus interessos són principalment guanyar diners i repartir dividends –com més millor- però el que estem veient és indecent: envien gent  a l’atur (que haurem de pagar entre tots) mentre els dirigents es reparteixen grans sous. En una paraula: una indecència en un país en crisi greu!

Tags: Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ

La Resurrecció Ortega va néixer pobra. Pobra en tots sentits. Per no tenir, no tenia ni família ja que la seva mare la va abandonar amb pocs dies de vida davant les portes d’una església. Va créixer com va poder i va seguir essent pobre d’afectes, d’amistats i de tota mena de coses materials.

Però en un raconet del seu cor i de la seva ment sempre va conservar una cosa que es diu il·lusió i esperança. No se sabia ben bé com, però sempre esperava contra tota esperança. Quan parlava, barrejat amb un deix de tristesa, sempre treia el cap una mica d’esperança. La forma com la gent visualitzava aquest viure esperançat feia que veiessin la Resurrecció Ortega com una persona diferent. La seva concepció de la vida generava esperança sempre i semblava que ho transformava tot.

Algunes persones que ho tenen tot, tenen horitzons tan limitats com els pot tenir una formiga. La Resurrecció Ortega, en canvi, tenia un sentiment de supervivència il·limitat perquè els seus horitzons de la felicitat adquirien sempre sentit perquè superaven sempre els límits humans. No se sabia ben bé com s’ho feia, però ella sempre mirava més enllà. Molt més enllà.

Resurrecció Ortega no havia llegit mai Unamuno que deia: "l’esforç de cada cosa lluita per preservar-se en el seu ésser, i per a això es requereix no el temps finit, sinó l’indefinit". I respecte al el problema de la vida, cridava ben fort i ben alt: "no vull morir-me, vull viure sempre, sempre, sempre" …

Aquesta voluntat de viure, que de vegades ens sorprèn davant la fragilitat de la vida, és una espècie de vot de confiança en la perennitat del nostre ésser, és una espurna d’eternitat que té valor en si mateixa i que sembla impossible que s’enfonsi en el "res". Déu n’és la garantia. La Resurrecció Ortega creia, sense saber-ho i sense poder-ho expressar amb paraules, que cal esperar més enllà de la pobresa, de les malalties i de la mort i que aquest fet  pertany a l’essència de l’ésser humà conscient.

La Resurrecció Ortega no ha estudiat mai antropologia i no sap què és, ni què significa aquesta paraulota. Però l’antropologia moderna se sorprèn davant la devoció als morts que hi ha en quasi totes les cultures. Aquesta podria justificar-se en un ambient religiós i per això és més sorprenent que es doni també en un món racionalista, el que per naturalesa hauria de ser hostil a aquesta realitat. Però no és pas així, sinó que afirma que la immortalitat constitueix "el dogma pròpiament central de la il.lustració".

Comprovem que el diàleg amb un "Tu" més enllà de la història, més enllà de l’esperit científic de la nostra època, continua viu i arrelat sentimentalment, i ja no es pot dir que és un residu d’una herència obscurantista. Com bé assenyala Victor Frankl, s’observa a cada pas que l’home està sempre disposat a dirigir-se a un mort com un "tu".

La Resurrecció Ortega diu –sense dir-ho- que creu en la vida que persisteix després de la mort, com ho diuen moltes religions i creences de tota mena. En la nostra cultura occidental se sent l’influx de la filosofia grega; en el món oriental la reviviscència tan diversa i amb preguntes difícils de respondre viu per la força del medi cultural (Mahatma Gandhi creia en la reviviscència, encara que era consent que aquesta visió de la vida feia als homes resignats i mandrosos per transformar la història per la qual ell va lliurar la seva vida); altres per una exigència ètica: donat aquest món tan injust i violador dels drets humans, es requereix un estadi de la vida on s’aconsegueixi la equitat.

Per tant, la Resurrecció Ortega –sense saber-ho i potser sense ser-ne conscient- és tan sàvia com els més savis perquè ella viu en l’esperança i l’esperança la fa viure a ella.

L’haurem de felicitar a la Resurrecció Ortega perquè demà és el seu dia…

Tags: Esperança, Fe, RELIGIÓ, Vida i mort

L’angoixa de Maria Magdalena que ens descriu el capítol 20 de l’evangeli de Joan és perfectament imaginable. Neguit, angoixa, perplexitat de Maria Magdalena en no trobar el cos de Jesús quan se’n va a buscar-lo al sepulcre: “S’han endut el meu Senyor i no sé on l’han posat” (Jn 20,13).

Davant la mort –reflexiona Josep Giménez,SJ-,especialment la mort dels éssers estimats, se’ns acumulen les preguntes.

-On “són” els éssers estimats que la mort ens ha pres?

-On “serem” nosaltres quan ens passi el mateix?

Preguntes de difícil resposta que ens deixen en la incertesa i en l’angoixa com a Maria Magdalena. Alguns diuen que els cristians vivim en la utopia. És realment així? No té cap sentit la nostra fe i la nostra esperança? Algú deia. “Déu ha mort; Marx també… i jo…darrerament no estic gaire fi que diguem!”. Quin és el sentit de tot plegat? Quin és el sentit del patiment i de la mort? Qui ens eixugarà les llàgrimes? Déu, o més aviat el pas del temps –que presumptament ho guareix tot- deixant restes de dolor, intocades i intocables, disposades a reviure en qualsevol moment?.

L’esperança cristiana té la pretensió d’oferir-se a tots, a vius i a morts. No té sentit sacrificar el passat al futur. Déu és l’alfa i l’omega, el principi i la fi. En el present etern de Déu s’uneixen el passat i el futur. Deia Sant Agustí: “En els relats de la creació no se’ns diu com es va fer el cel, sinó com hi hem d’arribar.

Així doncs, els qui som creients no podem mirar el futur prescindint del designi originari de Déu Amor ni separar la doctrina dels finals dels temps de la doctrina de la creació. Creiem que hem de tornar d’allà d’on vam venir. És el nostre futur i ara és el present que ens fa viure i dóna sentit nou a la nostra vida, als nostres dolors, a les nostres malalties i a les morts.

En aquest sentit, el temps no és un CHRONOS sense misericòrdia disposat a empassar-se els seus fills, sinó que –per la fe cristiana- el temps és KAIROS, oportunitat, gràcia, pas de Déu, pasqua… Perquè és com si el temps estigués “gràvid de Déu”, com si apuntés a la seva plenitud (Ga 4), que no és altra que la plena manifestació dels fills i filles de Déu.

Feliç Pasqua de Resurrecció!

Tags: Cristianisme, Pasqua, Setmana Santa, Vida i mort

Hi  ha una història- sigui vertadera o no- sobre Alexandre el Gran que em sembla prou interessant per recollir-la en aquests dies .

S’explica que trobant-se a la vora de la mort, el gran rei de Macedònia va convocar als seus generals per comunicar-los que volia que el seu taüt fos portat a coll, transportat pels propis metges de l’època.També els va demanar que els tresors que havia conquerit fossin escampats pel camí fins a la seva tomba. Finalment, els va insistir que les seves mans quedessin balancejant en l’aire, fora del taüt, a la vista de tothom.

Sorprès, un dels seus generals va voler saber quines raons hi havia darrere de tan insòlites peticions. Alexandre el Gran li va respondre: "Primer, vull que els més eminents metges comprenguin que, davant la mort, no tenen el poder de curar. Segon, vull que tot el poble sàpiga que els béns materials conquistats, aquí romandran. I tercer, vull que tothom vegi que venim amb les mans buides i que amb les mans buides hem de marxar ".

A vegades sentim por a la mort. Antigament era molt natural que els nens
veiessin morir a casa seva els avis, els pares o germans. La mort no s’amagava. Era un fet assumit de forma força natural. Ara s’amaga i se’n parla amb cert to misteriós. S’oculta i ens fa por de parlar-ne. No hauria de ser així, i encara menys en una persona que tingui fe. Aquests dies de Setmana Santa podríem pensar una mica en aquests història i podríem pensar -els que siguem creients- amb la mort de Jesús i amb tot el sentit que Ell li va donar. Serà bo pensar en la mort i en la seva Resurrecció, que fa reviure totes les esperances,  a pesar de que la mort sigui essent una pregunta sense resposta, un misteri i una porta tancada que a tots ens fa respecte traspassar. Però reflexionar-hi ens anirà bé perquè també ens farà pensar en la vida i en el sentit que li donem. I això també sempre ens anirà bé.

Tags: Pasqua, Vida i mort

Jorge Luis Borges

Elogio de la sombra

La vejez (tal es el nombre que los otros le dan)
puede ser el tiempo de nuestra dicha.
El animal ha muerto o casi ha muerto.
Quedan el hombre y su alma.
Vivo entre formas luminosas y vagas
que no son aún la tiniebla.
Buenos Aires,
que antes se desgarraba en arrabales
hacia la llanura incesante,
ha vuelto a ser la Recoleta, el Retiro,
las borrosas calles del Once
y las precarias casas viejas
que aún llamamos el Sur.
Siempre en mi vida fueron demasiadas las cosas;
Demócrito de Abdera se arrancó los ojos para pensar;
el tiempo ha sido mi Demócrito.
Esta penumbra es lenta y no duele;
fluye por un manso declive
y se parece a la eternidad.
Mis amigos no tienen cara,
las mujeres son lo que fueron hace ya tantos años,
las esquinas pueden ser otras,
no hay letras en las páginas de los libros.
Todo esto debería atemorizarme,
pero es una dulzura, un regreso.
De las generaciones de los textos que hay en la tierra
sólo habré leído unos pocos,
los que sigo leyendo en la memoria,
leyendo y transformando.
Del Sur, del Este, del Oeste, del Norte,
convergen los caminos que me han traído
a mi secreto centro.
Esos caminos fueron ecos y pasos,
mujeres, hombres, agonías, resurrecciones,
días y noches,
entresueños y sueños,
cada ínfimo instante del ayer
y de los ayeres del mundo,
la firme espada del danés y la luna del persa,
los actos de los muertos,
el compartido amor, las palabras,
Emerson y la nieve y tantas cosas.
Ahora puedo olvidarlas. Llego a mi centro,
a mi álgebra y mi clave,
a mi espejo.
Pronto sabré quién soy.

Tags: Jorge Luís Borges, LITERATURA

Acabo de llegir un text molt bonic que alguns l’atribueixen a la Mare Teresa de Calcuta. No sé si és seu o no, però a mi m’ha agradat.

El vull dedicar a la meva mare que, als seus 98 anys, està passant per moments molt, molt delicats de salut.

Ensenyaràs a volar …
però no volaran el teu mateix vol.

Ensenyaràs a somiar …
però no somiaran els teus somnis.

Ensenyaràs a viure …
però no viuran la teva vida.

Ensenyaràs a cantar …
però no cantaran la teva cançó.

Ensenyaràs a pensar …
però no pensaran com tu.

Però has de saber
que cada vegada que ells volin, somiïn,
visquin, cantin i pensin …

ALLÀ HI HAURÀ LA LLAVOR

DEL CAMÍ ENSENYAT I APRÈS!

Tags: Mare Teresa de Calcuta, Maternitat/paternitat

“Sejalec“, (1907) pintura a l’oli del pintor impressionista eslovè Iván Grohar (1867 – 1911).

Aquesta pintura  va inspirar més tard Bernard Bučo i en va fer una estàtua de bronze com homenatge al pintor.

Hi han imatges que per si mateixes no diuen res. Però si els donem significat, tot canvia. L’altre dia vaig trobar la imatge d’aquesta estàtua i em va agradar molt. Podríem dir que em va impactar força quan vaig llegir l’explicació que l’acompanyava. Aquesta escultura que hi ha en un carrer de Kaunas (Lituània) es diu “Sembrador d’estrelles”.

Durant el dia possiblement que passi desapercebuda. Un bronze més, herència de l’època soviètica, com mostra la foto.

Però quan la nit arriba, l’ombra de l’estàtua li dóna tot un sentit diferent i la transforma totalment. Llavors és quan l’estàtua justifica el seu títol i el seu nom passa a tenir, ara sí, veritable sentit.

Les estrelles que hi han pintades a la paret, junt amb l’ombra de l’estàtua formen el preciós i poètic conjunt que fa que tot cobri un nou sentit i una nova significació.

Sembrar estrelles. Quina cosa tan poètica! El fet de sembrar ja és una cosa bonica perquè significa esperança, confiança en el futur. Algunes vegades, hom sembra i mai veurà la collita. La veuran altres. Però l’esforç de sembrar és essencial. De moment potser pot semblar que les coses no tenen sentit. Fins i tot la collita es pot malmetre. Però, més tard,tot té sentit. El temps, les circumstàncies, la vida, l’esforç, l’exemple, la pluja, les nits i els dies…fan que la sembra creixi i es converteixi en collita generosa.

Ens cal recollir la collita de les sembres que altres van fer. Però ens cal sembrar també per tal que altres recullin els fruits de la nostra sembra i l’aprofitin, la transformin i la millorin.

És com en el cas de l’estàtua. L’interessant és que l’objectiu original no tenia res a veure amb les estrelles, sinó només representar un símbol històric. Tanmateix, és curiós veure com l’art del carrer pot donar un altre sentit a les coses i dotar-les de major bellesa. El responsable de les estrelles és Morfai, un autèntic artista urbà que li ha donat a l’estàtua un segon significat mitjançant un intel.ligent joc d’ombres.

No deixem de sembrar estrelles, encara que en alguns moments no es vegin i encara que ens pugui semblar que no té sentit. Un dia –o una nit- floriran…

Tags: Art, Escultura, Pintura

 Jacques-Yves Cousteau (Saint-André-de-Cubzac, Gironda, 11 de juny de 1910 – París, 25 de juny de 1997), també conegut com el Comandant Cousteau o Le Pacha, fou un oficial de la marina francesa, un oceanògraf i cineasta francès, internacionalment conegut com el comandant del Calypso. Tothom el coneix, però poques coses sabem de la seva dona Simone.

El 1980, en un reportatge, un periodista li va preguntar si era difícil comandar el Calypso. Cousteau va contestar:

"No, si està Simone a bord. Ella és la cuinera, la mare de trenta mariners, la que aconsella, la que posa fi a les baralles, la que ens mana afaitar-nos, la que ens repta, la que ens acarona, la perruquera de bord, la nostra millor crítica, la nostra primera admiradora, la que salva el vaixell de les tempestes. Ella és el somriure de cada matí i la salutació abans d’anar a dormir. El Calypso podria haver viscut sense mi … però no sense Simone ".

Una dona que va viure entre càmeres i mai es va deixar fotografiar; no va figurar en cap de les enciclopèdies del Calypso; es va negar a ser vista a les pel.lícules i la majoria de la gent mai va veure la seva cara.

Quantes són les dones que han estat ignorades, però han fet grans coses sense ser mai reconegudes!. Molt a prop nostre hi ha una dona silenciosa avui. Pot ser la que escombra la teva oficina, o potser la teva mare, la teva germana, la teva àvia, la teva tia, etc… Reconeixem avui la seva tasca, fem-li saber i reconeixem-ho públicament, perquè potser podríem fer que fos per a ella el seu millor dia…

Tags: Agraïment

Quan ara arribo a casa de la mare ja no la trobo asseguda a la seva cadira de sempre; una cadira plena de coixins i amb el rosari a la mà, omplint hores llargues i mortes amb rosaris i oracions per tal de fer-les una mica més vives i fer el dia més curt, amb l’ajuda agraïda de les veïnes que cada tarda l’anaven a visitar.

Ara, quan arribo a casa seva, l’he d’anar a veure al llit i la trobo amb els ulls encara més enfonsats, amb una mirada perduda que mira més cap endins que cap enfora. La darrera caiguda l’ha deixat massa xafada pels seus 98 anys acabats de fer.

Ja no hi veu, ja quasi no hi sent i de mica en mica es va escolant pel forat fosc d’una existència que es nota que dia a dia va finint. Les seves paraules ja només imploren ajuda i vas veient que ja li costa menjar i ja li costa beure i ja li costa viure.

Mirant-la, fa que hom s’hagi de mirar a si mateix i  fa que hagis de començar i a repassar passats moments i circumstàncies alegres i tristes d’una vida llarga.

Ara té el cos més arrugat, més feble i es va quedant cada dia més petita i més encongida. Els anys li han anat robant poc a poc energies i vitalitat i la vida poc a poc i amb paciència l’ha anat gastant.

Mirant-la, hom pensa inevitablement en moments d’infantesa o de joventut. Hom la veu cosint i fent ganxet hores i hores. Hom la veu retrospectivament fent feina i lluitant per la casa, per la família i pel que calgui. Hom sent que t’estimava amb els seus silencis i potser sense massa petons i carícies. Però sabies que era sempre allà, que hi podies anar quan convingués i que t’esperava sempre.

Totes les coses més intranscendents d’una vida sembla que ara agafen transcendència i adquireixen més valor. De fet, adquireixen tot el valor que tenen encara que no fos reconegut al seu moment. Per això ara –en aquests moments de dolor i malaltia- vull donar-te gràcies, mare,  per totes aquestes coses que vas fer per nosaltres amb tota naturalitat, sense buscar ni esperar res i potser pensant que no ens n’adonàvem. Quan pensaves que no t’estàvem mirant, sí que et miràvem i estàvem guardant en els raconets del cor totes aquestes coses que afloren naturalment en aquests moments de dolor.

Tags: Familia, Malaltia, Mare

En aquest país havíem arribat a tenir uns serveis públics més que acceptables, per més que sempre els critiquéssim. Però quan hom sortia i veia altres realitats, altres països i altres situacions i es posava a comparar, em sembla que ens adonàvem que no ens podíem queixar massa.

Ara hem arribat a un punt en que tot això s’ha acabat. Ens n’hem de fer la idea per més que fem vagues, protestem i critiquem. La realitat ens farà tocar de peus a terra, vulguem o no vulguem. Aquesta situació de benestar social que gaudíem s’ha acabat. Començarem a veure vagues per tot arreu, els sindicats ara es tornaran protagonistes i sortiran al carrer amb les urpes enlaire i la boca oberta; però jo penso que podien haver premut una mica més l’accelerador durant els anys de les vaques grasses i podien haver aixecat una mica més la veu. És com quan arriben eleccions, que els veiem a les empreses. Jo no he vist cap dirigent sindical visitant-me mentre treballo si no és en temps d’eleccions. Una autèntica vergonya!

Ara ens hem de fer la idea i ens cal esperar un temps (una mica llarg) amb llistes d’espera més llargues a la sanitat pública, amb retallades de tot tipus en el món de l’educació i dels serveis socials i amb dificultats de tota mena per trobar feina els que no en tinguin.

Aquest tipus de situació ens costarà acceptar-ho perquè tothom vol ser més ric, vol viure millor i tenir més i millors serveis. Endarrere no hi vol anar ningú i costa molt acceptar situacions com les actuals. Però no hi haurà altre remei. Alguns economistes ja fa temps que ho deien i no els van fer cap cas. Aquí la crisi no existia fins que se’ns va tirar al damunt i ens va donar la bufetada en plena cara. Aquí “España iba bien” fins que ara veiem que tot plegat era cartó-pedra i paraules buides.

I el pitjor de tot és que tenim poc marge de maniobra perquè les polítiques ens les marcaran des d’Europa i Europa també està força fotuda en el seu conjunt. Per tant, preparem-nos a patir…

Tags: Crisi

La Maria Coll entrevista a El Singular Digital.com del dia 23/3/11 Joan Godayol. Allà hi podreu trobar l’entrevista completa. Però us vull deixar unes quantes frases que m’han semblat singularment interessants.

El bisbe emèrit d’Ayaviri, Joan Godayol, va aterrar per primera vegada al Perú quan era un adolescent i la seva família, uns empresaris del tèxtil de Mataró, s’hi van traslladar. Aleshores no es pensava que la darrera vegada que abandonaria els Andes peruans ho faria quaranta-cinc anys després. La vida de Godayol ha estat una obra dedicada als més pobres i per això acaba de rebre el Premi Memorial Joan XXIII per la Pau.

-L’església del Sud-Andí per mi és el lloc del món on millor es viu l’Església segons el Concili Vaticà II.

– Allà vaig conèixer un altre estil de fer i de ser Església. El porto a la sang. M’he convertit a l’Evangeli des de la riquesa dels pobres. En els Andes veus la presència de l’Esperit Sant en els actes i en la manera de ser. Allà han cristianitzat les seves costums incaiques i ho han fet tan bé que s’han convertit en cristianisme pur.

–Allà l’Església també s’organitza diferent. Té un sistema més familiar i democràtic. Allà tots teníem veu i vot. Amb els estaments només ratificàvem les decisions preses. A més, el laïcat era responsable i participant de la mateixa Església. Això em va sorprendre perquè jo venia d’una església jerarquitzada.

–De fet, l’Església hauria d’ajudar qui té gana, qui té set, però molts avui encara continuen adorant el Déu diner. Moltes vegades quan has d’ajudar el principal entrebanc encara són els diners. L’Església té accions socials, com Càritas, però fan de repartidors i que paguin els altres. Òbviament també hi ha alguns grups d’ajuda social autèntics, però generalment aquests neixen dels laics i no dels estaments de la jerarquia.

-A tota acció, per molt descabellada, retrograda i medieval que sigui, correspon una reacció. Ho fan amb bona fe, però la lletra mata l’esperit de la vida. La reacció ja ha començat! Ara no hi ha joves a les esglésies. Els joves passen de la missa perquè la consideren desfasada, doncs cal renovar-la.

-A l’Església administrativa no veig cap signe de renovació. Només algun capellà gran que va viure el Concili Vaticà II i encara se’n recorda. A tots aquests sacerdots jovenets que pugen encarcarats i que pensen, com alguns bisbes, que només ells tenen la veritat però que no han vist món, què els hi vols dir? Ens hem d’emparar a la bona voluntat.

–L’Arquebisbat de Barcelona ha obert diligències per excomunicar el pare Manel. Excomunicar: aquestes no eren les paraules de Jesús, eren les paraules dels fariseus, els homes de la llei que el van matar per dir la veritat. Segons la Conferència Episcopal una noia que avorta, encara que òbviament podia haver evitat l’embaràs, està excomunicada, però i els legisladors, aquests no? Jesús hagués perdonat i hauria comprès la debilitat humana.

–Permetre un avortament va contra el Dret Canònic? Sí, però per sobre del Dret Canònic hi ha la caritat, aquesta és la màxima llei. Ell va intentar convèncer aquella noia, però al final ella va decidir i ni Déu es posa en les decisions de la pròpia consciència. El pare Manel no defensa l’avortament, només fa un acte de caritat. I és que l’Església pateix una crisi d’humanisme.

-Aquí s’ha fet una marxa enrere tan gran! Creuen que tenen el monopoli de la veritat, però el cristianisme no s’imposa, només proposa.

Tags: Església, Joan Godayol

Acabo de veure la pel·lícula Des dieux et des hommes, del director Xavier Beaubois (De déus i homes). Havia llegit bones crítiques, havia llegit comentaris, he rellegit una mica la història dels fets i, finalment , he vist aquest film que explica uns fets històrics que es van produir a Algèria. Vuit monjos cistercencs del monestir de Tibhirine, a Algèria, tot i conscients del risc a què s’exposaven, decideixen quedar-se a viure al monestir fidels al seu compromís de vida: pobresa i acceptació de la voluntat de Déu, sense deixar d’ajudar els malalts i necessitats de la població. Van ser assassinats per un grup de fonamentalistes islàmics l’any 1996.

Aquesta és la història que narra el film. Però al darrere hi ha tot un munt de coses implícites, un munt de preguntes i un munt de reflexions

Resulta que a redós del monestir s’hi ha anat formant un poble, musulmà, que se sent protegit i acompanyat pels monjos. S’han fet amics uns dels altres. Els monjos treballen, porten mel a vendre al mercat, tenen cura de l’hort, preguen, escolten la gent del poble i un d’ells, metge, es dedica tot el dia a rebre malalts i, a més de donar-los medicines, els ajuda en petites coses que necessiten. Respecten la seva religió i els musulmans els respecten a ells.

Quan comencen les revoltes fonamentalistes i els assassinats d’uns estrangers els fan adonar que les seves vides corren perill i l’exèrcit vol protegir els monjos i fins i tot els demanen que tornin a França.

I aquí ve el més bonic des del meu punt de vista. Hi ha tot un procés de diàleg i discerniment molt dur, molt difícil i molt complicat. Hi han les discrepàncies, els temors, les maneres diferents de veure la situació de perill. Hi ha, per sobre de tot, la manera d’entendre la fe i la forma com s’ha de fer realitat. Per aquells monjos, fe i obres no són dues coses separades. La fe sense obres no té sentit i ells s’ho creuen.

Hi han unes frases que em van agradar especialment: quan alguns monjos parlen de que potser se’n tornaran a França diuen que “són com ocells en una branca i que nos saben què faran”. La resposta del poble és: “els ocells som nosaltres, vosaltres sou la branca; si la branca es trenca, on anirem els ocells? Qui ens acollirà? No volen l’ajuda del exèrcit, volen la protecció del monestir”.

Finalment decideixen quedar-se i assumir el que pugui venir. Finalment el que ve és la mort.

Una pel·lícula que val la pena!

Tags: Cinema, RELIGIÓ

 El brillant Sir George Bernard Shaw va escriure aquesta breu frase, plena de saviesa i amb una capacitat de síntesi admirable, que resumeix tota una manera de pensar, crec que bastant encertada.

Shaw es la única persona que ha guanyat  Premi Nobel (literatura, 1925) i també un Òscar (en la categoría de millor guió), per “My Fair Lady”, basada en la seva obra Pigmalió.

La frase és la següent:

“ELS POLÍTICS I ELS BOLQUERS S’HAN DE CANVIAR SOVINT…

I PELS MATEIXOS MOTIUS.” 
QUINA CAPACITAT DE SÍNTESI, NO TROBEU?

Vivim a l’era del xafardeig. Ja no es limita –com abans- a les veïnes d’escala i als pobles petits, dels quals es deia “poble petit, infern gran”. Ara el xafardeig és a la TV, a Internet, als diaris i a tot arreu. Perquè s’ha de vendre, s’han d’omplir pàgines, s’ha de tenir lectors i espectadors.

Es filtren insídies i mentides, amb base o sense base … S’especula amb tal … Es diu, es pensa, i s’afirma, de quin …No es salva res ni ningú. No es respecta a res ni a ningú … Recordeu el que ha passat amb el periodista (?) de la COPE sobre el dopatge dels jugadors del Barça?
Es posa filtres a certes coses i es deixa màniga ampla en moltes altres. Fa més de 2000 anys, Sèneca "filtrava" les xafarderies, i feia una reflexió que hauríem de tenir en compte.

AQUEST PODRIA SER UN SUPOSAT DIÀLEG ENTRE SÒCRATES I UN CONEGUT VOSTRE.
Aquest conegut li va dir un dia:
– Saps el que vaig escoltar sobre el teu amic?
-Espera un minut-va replicar Sòcrates-. Abans de dir-me res, voldria que passessis un petit examen. Jo en dic l’examen del triple filtre.
– Triple filtre? -Va preguntar l’altre.
-Sí,- va continuar Sòcrates-. Abans que em parlis sobre el meu amic, pot ser una bona idea filtrar tres vegades el que em diràs. És per això que l’anomeno l’ "Examen del triple filtre".
El primer filtre és la VERITAT. Estàs absolutament segur de que el que em diràs és cert?
-No-va dir l’home-. Realment només vaig sentir-ho a dir i. ..
-Bé … Llavors realment no saps si és cert o no. Ara permet-me aplicar el segon filtre, el filtre de la BONDAT. És una cosa bona el que em diràs sobre el meu amic?
– No, tot el contrari …
-Llavors, desitges dir-me alguna cosa dolenta d’ell, però no estàs segur que sigui cert. Potser encara podria voler saber-ho però encara queda un filtre. El filtre de la UTILITAT. Em servirà d’alguna cosa saber el que em diràs sobre el meu amic?.
-No, la veritat és que no.
-Bé, va concloure Sòcrates. Si el que vols dir-me no és cert, ni bo i ni tan sols m’és útil … Per què vull saber-ho?.

Sòcrates, que va néixer a Atenes l’any 470 abans de Crist, des de molt jove va donar mostres de gran lucidesa. El seu pensament clar, i els seus raonaments precisos, units a la seva gran facilitat de paraula i fina ironia quan participava en discussions amb altres filòsofs, li va fer guanyar el respecte dels seus contemporanis.
No va publicar mai les seves idees, però han arribat a nosaltres gràcies a Plató, Aristòfanes i Xenofont.

Tags: FILOSOFIA, Sòcrates

Com podeu comprovar en aquest vídeo -que vam gravar amb càmara oculta i que us oferim en exclusiva- aquests dies va haver-hi un discussió pujada de to entre els màxims responsables de les finances de l’ Estat i de la Generalitat.

El fons de la qüestió és el mateix de sempre: no es posen d’acord en la quantitat de diners que ens deuen, quant espoli portem acumulat i quan ens pagaran. Mas-Colell els recorda -una vegada més- que l’espoli és el 10% del PIB, o sigui, 20.000€ milions a l’any, l‘equivalnt a 60€ milions al dia. La ministra diu que res de res; que li deuen la meitat i que no sap quan podrà pagar perquè les arques de l’ estat estan encara més escurades que les de la Generalitat. Mas-Colell li recorda que els que van buidar la caixa van ser els del seu partit i que llavors poc van dir res des de Madrid.

Com podreu comprovar, en un moment determinat del vídeo sembla que vulguin aixecar-se la mà però que, per sort, no arriben a fer. De totes maneres sembla que no hi haurà acord en els pròxims temps per dos motius: perquè venen eleccions i perquè saben que el Govern de Madrid ho té tot perdut i, com diuen allà “de perdidos al río”. Les rates ja comencen a deixar el vaixell i els músics ja deixen de tocar, com al Titànic quan es començava a enfonsar .

En conclusió: que tant si plantem cara com si no; tan si ens plantem com si no, els catalans no cobrarem i ens tornaran a prendre el pèl una vegada més. Per tant, ja sabeu el que hem de fer!

JOAN OLIVER [PERE QUART] (1899-1986)

VERSOS ELEMENTALS ALS CATALANS DE 1969

Tags: Pere Quart, Poesia

Trobo que el que ha fet avui el President Pujol té un gran valor simbòlic: ha votat a favor de la independència de Catalunya i no ha tingut cap inconvenient de dir-ho ben alt i ben clar en una entrevista al programa “El secret” amb Sílvia Cópulo de Catalunya Ràdio. (De passada vull dir que val la pena escoltar aquest programa per la seva qualitat)

El President ha dipositat el seu vot anticipadament a la consulta de Barcelona del 10-A perquè "no li queden arguments en contra de la independència", com ja va expressar dimarts passat en una conferència a la Universitat Pompeu Fabra.

Al President Pujol se li pot criticar moltes coses però no podrà negar ningú que ha sigut sempre un gran patriota, un home molt intel·ligent i un molt bon President. És clar que ha tingut molts errors i potser podia haver fet molt més en el camí cap a la independència de Catalunya. Molts n’esperàvem molt més de Pujol. Ell sempre deia que no veia que fos un camí clar i va jugar molt amb l’ambigüitat. Estic segur que en el seu pensament sempre va voler-la i el que no veia clar era el camí per assolir-la.

Però val més tard que mai. Ara ja no li queden més arguments. I és de persona sàvia canviar de parer i reconèixer els errors. Inclús crec que aquest canvi de parer en una persona com ell té molt més valor perquè deu haver-li costat molt. Però ha arribat finalment! Ara toca que Convergència i Unió segueixin per aquest mateix camí i plantin cara amb els Governs de Madrid que no ens entenen, ni ens volen entendre. Cal plantar cara davant de tanta ignomínia, tan espoli i tanta fatxenderia. Encara es creuen amb el dret de donar lliçons quan han governat de forma barroera, mentidera i amb traïdoria. Ha arribat l’hora de dir prou i tant de bo els partits polítics catalans ho vagin veient cada dia més clar i s¡uneixin en aquest punt clau per al futur de Catalunya.

Anirem sumant poc a poc i la independència anirà guanyant terreny sense cap mena de dubte. Temps al temps.

Tags: Generalitat de Catalunya, Independència, Jordi Pujol

Avui he rebut un text curiós en forma d’endevinalla. Potser molts ja saben de què va i, per tant, no té cap gràcia. Però per a mi ha resultat ser un text curiós que posa a prova la nostra forma de raonar, els nostres esquemes mentals i que ens fa adonar de que estem encara molt lluny de certes metes.

Us he de confessar que jo no he sabut donar resposta correcta a l’endevinalla tot i que la resposta no és difícil. És una endevinalla sense trampa, no hi ha res amagat i tot està a la vista. Procureu no avançar-vos A VEURE LA RESPOSTA. Intenteu-ho resoldre i intenteu pensar una mica abans, particularment perquè perquè demostra la manera esbiaixada en què de vegades pensem en llegir certs textos, o almenys com els interpretem amb molts prejudicis.

ENDEVINALLA

L’ Antoni, pare d’en Robert, un nen de 8 anys, surt conduint el seu cotxe des de casa seva de Madrid en direcció a València.
Roberto va amb ell.
Durant el viatge té un terrible accident. Un camió, que venia en sentit contrari, surt de l’autopista i envesteix frontalment el cotxe de l’ Antoni.
L’impacte mata instantàniament a l’ Antoni, però en Robert queda amb vida.
Una ambulància de l’hospital d’emergències de València arriba gairebé immediatament, advertida per qui van ser ocasionals testimonis, i el nen és traslladat a l’hospital.
Així que arriba, els metges de guàrdia comencen a tractar al nen per intentar salvar-li la vida però, després d’intercanviar opinions i estabilitzar les seves funcions vitals, decideixen que la condició d’en Robert és molt greu. Necessiten consultar. A més, adverteixen del risc de traslladar el nen a un altre hospital i per això decideixen deixar-lo internat allà, a València.
Després d’una junta de metges es comuniquen amb l’Hospital de Nens de Madrid i finalment conversen amb una eminència en el tema, a qui posen en coneixement els fets. Com que tots coincideixen que el millor és deixar al Robert a València, l’eminència decideix viatjar directament de Madrid cap allà. I així ho fa.
En arribar l’eminència, els metges que el tracten li presenten el cas i esperen ansiosos la seva opinió.
Finalment, un d’ells és el primer a parlar: “Creu vostè estar en condicions de salvar el nen?”, Pregunta amb un fil de veu.
I obté la següent resposta:
“Com voleu que no el salvi! Faré tot el possible … si és el meu fill!”

Bé, fins aquí la història. Està en nosaltres mirar de pensar la manera com aquesta història tingui sentit. Insisteixo que no hi ha trampes, no hi ha res ocult. I, abans que llegiu la solució, vull afegir algunes dades:
a) L’Antoni no és el padrastre.
b) L’Antoni tampoc és un capellà.
ARA SÍ, ET DEIXO EN COMPANYIA DE LA TEVA IMAGINACIÓ. ESO SÍ, Et suggereixo que LLEGEIXIS ALTRA VEGADA LA HISTÒRIA I, creu-me, L’ENDEVINALLA ÉS MOLT SENZILL DE RESOLDRE.
La solució la trobareu més avall, però només llegiu-la quan desistiu en l’intent.
—>
—>
—>
—>
SOLUCIÓ:
El fet més notable d’aquest problema és la senzillesa de la resposta. Més encara, pensaràs com és possible que no se’ns hagi ocorregut?
La solució és que l’eminència de la qual es parla en el text  és LA MARE d’en ROBERT. Però tenim tan interioritzada la idea que les “eminències” són només homes que no se’ns ocorre que pugui haver estat una dona.

L’eminència de la que se’ns parla pot ser home o dona. Però per què no pensem que pot ser una dona de la mateixa manera que un home? Més encara: està demostrat que moltes dones no aconsegueixen resoldre l’ endevinalla. Quan coneixen la solució, se senten atrapades per la mateixa conducta masclista que elles mateixes condemnen.
En fi, crec que és un exercici molt interessant per a analitzar els nostres propis prejudicis i laberints interns, al marge del nostre gènere, no us sembla?

Tags: Prejudicis, PSICOLOGIA

Aquest matí, tot escoltant una tertúlia, ha sorgit l’etern tema de discussió sobre ciència i religió. M’he quedat una estona pensant-hi i aquelles reflexions són les que exposo aquí, sabent que és un tema del qual se n’ha parlat molt, hi han reflexionat grans teòlegs i grans científics i al qual, pobre de mi, no hi podré aportar res. Però sí que vull deixar constància d’algunes preguntes personals.

Expliquen que una vegada li van preguntar a Jorge Wagensberg, director del Museu de la Ciència, si: "A MÉS CIÈNCIA MENYS RELIGIÓ"?, i he llegit que ell va respondre: "JO CREC QUE HI HA COSES DE LA RELIGIÓ QUE FINS I TOT SÓN NECESSÀRIES PER FER CIÈNCIA. PERQUÈ NO POTS FER CIÈNCIA SENSE INTUÏCIONS. UNA INTUÏCIÓ ÉS COM A UNA VERITAT REVELADA."

Per tant, crec que s’ha de saber separar bé els dos terrenys i que les respostes a certes preguntes fonamentals, encara que puguin semblar molt allunyades, potser són més semblants del que ens pugui semblar.

A vegades trobem certs científics que fan una caricatura de la fe. Diuen que la ciència parteix de la base en que tot és comprovable i que la religió és tot el contrari. Dit d’una altra manera: que a la fe s’hi arriba només a través del sentiment. I això no és pas veritat, perquè la fe hauria de tenir sempre un contingut racional. No es creu “perquè sí” sinó que es creu perquè hi han unes raons prou serioses per creure.

Segurament que són formes de conèixer diferents. Però és que la humanitat necessita totes les formes possibles de coneixement i totes les formes de buscar (no dic pas trobar) la veritat. La ciència és una forma; la fe n’és una altra.

Ni la ciència ho sap tot, ni la religió tampoc. Hi han preguntes fonamentals que resten obertes per tots. I allò de que “el fonamental és invisible als ulls” segueix essent una veritat com un temple per a uns i per als altres. L’amor, la mort, el sofriment, el sentit de la vida i tantes i tantes preguntes segueixen sense tenir una resposta clara per a tots, científics i teòlegs. La ciència avança per mitjà d’intuïcions que després potser seran comprovables. Potser. O potser no. La fe és el seguiment d’una intuïció primigènia i essencial i necessària per a una bona part de la humanitat.

A més ciència, menys religió? A més persona, menys societat? A més diner, menys pobres? A més coneixement, més ètica? A més desenvolupament, més benestar? Preguntes i preguntes que no sempre es poden respondre d’una manera clara, fàcil i simple. En el fons, segurament que un fals plantejament i una falsa disjuntiva.

Tags: Ciència, RELIGIÓ

Ahir parlava del tango Cambalache, molt popular a tota l’àrea del Riu de la Plata, on el tango és una música molt viva i encara molt actual. El tango ja fa molts anys que ha transcendit els seus  límits naturals i aquest tango en particular s’ha fet molt popular arreu del món. Només cal veure el munt de cantant que l’interpreten i el munt de versions que hi ha.

La dificultat del tango no és la música –que l’entén tothom- sinó la lletra que fa servir molts termes del lumfardo, que és el dialecte que fan servir la majoria de tangos per referir-se a moltes coses d’una forma especial. Aquest tango en especial a mi m’agrada moltíssim perquè retrata un estat de coses i una situació on la mentida sembla que prevalgui sobre la veritat, el desordre sobre l’ordre i la ruqueria sobre el seny i el sentit comú. A més, ho diu molt ben dit, cosa no sempre fàcil.

La mateixa paraula “Cambalache”´es refereix a les botigues en que es compren i venen peces, joies, mobles usats i qualsevol altre tipus d’objectes. Recordo que va ser una de les coses que més em van sorprendre en els meus anys d’estança a l’ Uruguai varen ser les cases de subhastes de tot tipus d’objectes, que allà es diuen “remates”. En aquests llocs se subhasten les coses més inversemblants que us pugueu arribar a imaginar. Coses que aquí les llancem directament a les escombraries allà es “rematen” i se’n treuen uns calerets.

Tot això ve a compte pel fet que no ens aniria gens malament en aquests moment adquirir una mica de cultura cambalachera, o sigui, aprofitar una mica més les coses i no llençar-les a la primera ocasió que el caprici ens dicti. Perquè penso que si no ho fem de grat potser ho haurem de fer per força. De fet, ja hi ha molta gent que ho ha de fer per força i veig com va resseguint contenidors arreplegant tot el que veuen que poden aprofitar.

Han estat uns anys d’estirar més el braç que la màniga i tot semblava que anava a l’ample i que els diners no s’haurien d’acabar mai. I ara ens trobem que tot s’ha frenat de cop i volta i molta gent es troba desconcertada perquè no s’ho podia imaginar. Els que sí que s’ho imaginaven són la gent gran, que va viure la postguerra i que saben molt bé el que significa passar dificultats de tota mena.

Per tant, jo crec que haurem d’aprendre una nova cultura, que en podríem dir la cultura de la crisi. I em penso que no ens aniria gens malament a tots plegats.

Tags: Crisi

Música: Enrique Santos Discepolo

Letra: Enrique Santos Discepolo

Que el mundo fue y será una porquería
ya lo sé…
(¡En el quinientos seis
y en el dos mil también!).
Que siempre ha habido chorros,
maquiavelos y estafaos,
contentos y amargaos,
valores y dublé…
Pero que el siglo veinte
es un despliegue
de maldá insolente,
ya no hay quien lo niegue.
Vivimos revolcaos
en un merengue
y en un mismo lodo
todos manoseaos…
¡Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor!…
¡Ignorante, sabio o chorro,
generoso o estafador!
¡Todo es igual!
¡Nada es mejor!
¡Lo mismo un burro
que un gran profesor!
No hay aplazaos
ni escalafón,
los inmorales
nos han igualao.
Si uno vive en la impostura
y otro roba en su ambición,
¡da lo mismo que sea cura,
colchonero, rey de bastos,
caradura o polizón!…
¡Qué falta de respeto, qué atropello
a la razón!
¡Cualquiera es un señor!
¡Cualquiera es un ladrón!
Mezclao con Stavisky va Don Bosco
y “La Mignón”,
Don Chicho y Napoleón,
Carnera y San Martín…
Igual que en la vidriera irrespetuosa
de los cambalaches
se ha mezclao la vida,
y herida por un sable sin remaches
ves llorar la Biblia
contra un calefón…
¡Siglo veinte, cambalache
problemático y febril!…
El que no llora no mama
y el que no afana es un gil!
¡Dale nomás!
¡Dale que va!
¡Que allá en el horno
nos vamo a encontrar!
¡No pienses más,
sentate a un lao,
que a nadie importa
si naciste honrao!
Es lo mismo el que labura
noche y día como un buey,
que el que vive de los otros,
que el que mata, que el que cura
o está fuera de la ley…

“Primeiro sou português, em segundo sou ibérico, e apenas em terceiro, e quando me apetece, sou europeu.”

 José Saramago nas Suas Palavras

– Algú em sabria dir què és això de ser primer, segon o tercer?

-No hi podria haver un quart, un cinquè, un sisè….?

-Què és primer i què és més important?

-Hom és del lloc on neix o del lloc on viu?

-A qui s’estima més: Al pare o la mare?

-D’un arbre què és més important: les arrels o les branques?

….I així fins a l’infinit.

Tags: Nacionalisme

Perdoneu que sigui tan pessimista o, si voleu, tan escèptic. Però acabo d’escoltar al President de la Generalitat de Catalunya i tot el que ha dit m’ha sonat a música celestial. Parole, parole i més parole!. Paraules com tantes com n’hem escoltat milers de vegades.

M’explicaré el que vull dir amb això: El fet d’asseure’s en una mateixa taula partits polítics, agents socials i experts econòmics ho considero una bona intenció. Però de bones intencions l’infern n’és ple i no veig per enlloc que es pugui sortir tan optimista com n’ha sortit el President, perquè considero que tots els acords, els encàrrecs i el mandat que han plasmat per escrit en uns colla de punts són molt genèrics i no s’explica per enlloc com es farà aquesta feina tan complexa en un moment tan delicat. I, a més, cal pensar que la major part de coses no depenen de nosaltres…

Sembla que ens oblidem  que existeix un parlament a Madrid (que en realitat és qui té el poder de veritat i a qui no interessa que Catalunya tingui un gram més de poder del que té actualment). Ens oblidem que existeixen Tribunals Constitucionals que desfan lleis i Estatuts que nosaltres fem amb la més bona intenció del món. Ens oblidem de que, mentre siguem súbdits, no serem mai senyors lliures per defensar-nos adequadament i per decidir el nostre futur. Ens oblidem, en definitiva, que no tenim la bossa i que, de la bossa que tenim, ens prenen la meitat dels calers sense dret a rèplica.

Això d’avui em recorda un acudit que podria il·lustrar tot això:

Un senyor que va en cotxe s’adona que està perdut enmig d’una gran ciutat. Decideix parar i preguntar algú al carrer:
– Disculpi!, podria ajudar-me? He quedat a les 2:00 amb un amic, porto mitja hora de retard i no sé on sóc ni com arribar al lloc de destí!
– És clar que sí -li contesta. Us trobeu en un cotxe, a uns 7 Km. del centre de la ciutat, entre 40 i 42 graus de latitud nord i 58 i 60 de longitud oest .
-Vostè és enginyer, oi? -diu el del cotxe.
-Sí senyor, ho sóc. Com ho ha endevinat?
-Molt senzill. Perquè tot el que m’ha dit és “tècnicament correcte “, però “gairebé inútil”: continuo perdut, arribaré tard i no sé què fer amb la seva informació.
I el senyor del carrer li replica:

–Vostè és POLÍTIC, oi?.

–En efecte-respon orgullós el del cotxe-com ho ha sabut?
– Perquè no sap on és ni cap a on es dirigeix​​; ha fet una promesa que no pot complir i      espera que un altre li resolgui el problema. De fet, està vostè exactament en la mateixa situació que estava abans de preguntar-me, però ara, per alguna estranya raó sembla que la culpa és meva.

Tags: Cimera anticrisi, POLÍTICA

Una de les causes de la gran crisi que estan patint alguns països estic convençut que és la falta de valors i la falta d’ètica en el món econòmic, polític, professional i en molts altres àmbits. Hem arribat a uns límits on sembla que tot val i que tot és igual. Sembla que les lleis siguin per saltar-se-les i el més llest és aquell que més enganya, el que més roba, el que aixafa més caps i el que fa més trampes.

Si volem sortir de la crisi, una de les coses fonamentals que ens caldrà fer serà recuperar valors. I d’això se n’ha d’aprendre. L’ésser humà no neix bo per naturalesa. El bé s’ha d’aprendre. I, per tant, algú l’haurà d’ensenyar, l’haurà de promoure i l’haurem de tornar a posar al lloc on correspon. Les persones no estan programades sinó que es veuen obligades a decidir contínuament sobre com i cap on volen dirigir la seva vida. L’origen de la moral està en la necessitat de decidir com es vol viure, malgrat pressions socials i els condicionaments biològics i culturals.

L’escola i la universitat, en aquest sentit, juguen un rol fonamental ja que, com a agents reproductors i socialitzadors dels valors presents en la societat, es converteix en l’espai on es pot començar el canvi . Aquest dies estic llegint un llibre que em van regalar, que tracta sobre aquest tema i que val molt la pena. Es titula

“Educació en valors, actituds personals i ètica professional en el marc de l’espai europeu d’educació superior”  de diversos autors. Coordinació de Misericòrdia Camps (Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 2009. Recerca, 12, 1a ed.)

La contraportada ja indica i resumeix una mica el camí cap on transcorre el llibre: “Cada vegada més universitats estan preocupades per incloure en el seu ensenyament la formació en ètica professional, actituds i valors, dins una concepció de formació integral de l’alumnat, per tal que pugui actuar com a agent de canvi en la seva comunitat. Amb aquest llibre es pretén poder facilitar que l’alumnat incorpori i integri en el seu fer professional i en la seva vida valors com la tolerància, la justícia, la solidaritat o l’empatia; sigui capaç de treballar en equip, conviure i cooperar des del respecte amb altres persones; sigui responsable, i manifesti un comportament ètic.”

Com diu la Cori Camps al final de la presentació que fa del llibre “aquest moment és especialment important per poder desenvolupar un projecte d’educació en valors, actituds personals i ètica professional i creiem que contribuirà a millorar la qualitat docent, però també a formar bon professionals i bons ciutadans”. Jo només hi afegiria que això que propugnes és essencial per poder tirar endavant en un moment tan delicat com el que estem vivint i per no tornar a cometre els mateixos errors.

Tags: Crisi, Educació, Ensenyament, Escola, Ètica i Moral, Mestres, Valors

Parlar de Vicent Partal  és parlar d’un periodista íntegre, lluitador, lliure,avançat als temps i un gran entès en el món de la informàtica i internet. Jo recordo les moltíssimes vegades que l’escoltava  per Catalunya Ràdio intentant explicar de forma planera coses que per a mi formaven part d’un nou i estrany món: el d’internet. Jo no entenia gran cosa, la veritat sigui dita, però intuïa que allò era important i que un dia ben proper seria fonamental en el nostre món. I així ha estat.

Vicent Partal és un dels culpables de que a mi se’m despertés una mica aquest cuquet de la informàtica i que un dia m’hi comencés a endinsar. A partir d’aquí va ser quan vaig començar a entrar al diari digital que ell va fundar: . Va ser aquest diari qui més va furgar en un cas que semblava estrany i contradictori. És el que s’ha anomenat Cas Vilaró. Això va ser l’any 2008 i ara cueja i trona a ser actual aquest cas perquè l’Ajuntament de Barcelona s’ha querellat contra Vicent Partal. Tots els partits –excepte el PSC- han vist que no hi havia cap motiu per tirar endavant aquest querella i que la llibertat de premsa és quelcom fonamental en una democràcia.

Tots ho han vist clar menys el PSC, que altre cop i com en altres àmbits i situacions fa un paper ben galdós, tant aquí Catalunya com a Madrid, on continuen essent –sense cap tipus de vergonya- “la voz de su amo”. Un amo que els té ben ensenyats i ben marcats. No seria hora ja de que es fessin grans?

Si voleu adherir-vos al manifest per la llibertat de premsa, ho podreu fer a traves d’aquest manifest que trobareu a VILAWEB

Amb VilaWeb, per la llibertat de premsa

Els sotasignats rebutgem que l’Ajuntament de Barcelona es querelli contra el diari VilaWeb.
Pensem que VilaWeb va fer la feina d’aclariment i d’investigació que correspon als mitjans en un cas en què l’opacitat i l’ocultació de dades per l’alcaldia són demostrables, com en el ‘cas Vilaró’.
En conseqüència, demanem que el consistori retiri la querella i no pagui, amb diners dels ciutadans, els advocats del senyor Vilaró en la seva querella particular.
Alhora, reafirmem la nostra confiança en el rigor professional i ètic que VilaWeb ha demostrat des del principi i donem el nostre suport al seu director, Vicent Partal.

Fins aquest moment, hi ha 5.140 adhesions.

La solidaritat amb VilaWeb s’expressa avui a les set al Col·legi de Periodistes

En l’acte obert a tothom hi prendran la paraula el degà del Col·legi, Josep M. Martí, i el director de VilaWeb, Vicent Partal

Al Col·legi de Periodistes (Rambla de Catalunya, 10 principal, Barcelona) es farà, avui a les set del vespre, un acte de suport a VilaWeb, per la querella que l’Ajuntament de Barcelona ha presentat contra el diari per les informacions publicades sobre el cas Vilaró. Hi prendran la paraula el degà del Col·legi, Josep M. Martí, i el director de VilaWeb, Vicent Partal.

Tags: Llibertat, MITJANS DE COMUNICACIÓ, Vicent Pertal, VilaWeb

El meu blog es diu “A PEU” perquè, com ja he explicat en alguna altra ocasió, és caminant poc a poc com millor s’observen les coses, les persones, les situacions i –en una paraula- la mateixa vida.

És anant a peu, anant a poc a poc, quan descobrim els altres i ens descobrim a nosaltres mateixos. És quan ens prenem el temps necessari per mirar-ho tot amb nous ulls, amb nova mirada. És caminant com descobrim la ciutat, els carrers, els edificis, la gent que seu a la plaça, la gent que treballa i la complexitat que té la vida d’una societat desenvolupada.

És anant a peu quan podem pensar millor, quan els nostres sentits es desperten, quan tot ens arriba millor al nostre interior a través dels sentits que recullen el món exterior, ens l’ofereixen i ens el regalen en forma de nous estímuls i noves possibilitats..

Podem anar a peu sols o acompanyats. Cada situació té els seus pros i els seus contres. La solitud i el silenci que ens regala l’anar sols ens pot fer recórrer camins interiors a l’encontre de nosaltres mateixos, cosa difícil d’assolir perquè el conèixer-se a un mateix és una de les feines més complicades que existeixen, com ja deien els grecs.

Anar a peu acompanyat o acompanyant ens fa descobrir l’altre, ens fa dialogar, ens fa veure coses noves i nous punts de vista que possiblement no havíem vist mai. Ens fa comparar i fa que ens haguem de relacionar. Ens fa sospesar i ens fa valorar la companyia i relativitza les nostres forces i les nostres capacitats. Ens farà veure les diferències que enriqueixen, els punts de vista que ens fan créixer i els afectes que ennobleixen. Ens farà veure que potser haurem d’anar més de pressa o més a poc a poc. Potser haurem d’esperar o potser ens haurem d’espavilar per tal de poder ser un bon company de viatge.

En fi, que anar a peu significa que encara podem moure’ns, que encara som vius i que encara tenim moltes coses a fer.

Tags: A PEU

Poema original Passeig,de Joan Salvat-Papasseit, amb il·lustració de Joaquim Torres-Garcia.

PASSEIG

a Joaquim Torres-García

La boira
              fredament
                                acaba d’engolir la llarga via
Els llums són guaites
En acabar de ploure
                                   quan els arbres somiquen
                                   oh que és dolç escoltar el silenci
El silenci és la boira
Jo somric
I mil llums em somriuen
Són mil llums
                       no pas homes
Com és càlid el somriure dels llums
I les espurnes blanques
                                       del trolley dels trams
                                       dansen com les estrelles
M’HE TOPAT AMB UN HOME QUE PASSAVA

Joan Salvat-Papasseit

Joaquim Torres-Garcia (Montevideo, 1875–1949) va ser un pintor i escultor uruguaianocatalà.

De pare català, oriünd de Mataró, ben aviat es traslladà a Barcelona on estudià pintura a la Llotja i a l’Acadèmia de Belles Arts. Més tard, es dedicà a la il·lustració de llibres i revistes, sense deixar mai la pintura. La seva obra és una evolució constant de tendències, del modernisme al cubisme i d’aquest al futurisme.

Va establir amistat amb Joan Salvat-Papasseit amb qui col·laborà aportant il·lustracions de paisatges urbans barcelonins al llibre Poemes en ondes hertzianes, publicat el 1919

El 2010 el Museu Nacional d’Art de Catalunya va inaugurar una sala a la seva col·lecció permanent dedicada íntegrament a l’artista, on s’exposen obres provinents d’una donació dels hereus de Torres-Garcia i les obres que ja tenia el museu.

Tags: Joan Salvat-Papasseit, Joaquim Torres-Garcia, Poesia

Comença la primavera

i alguns no la poden veure.

Comença la primavera

i alguns no la volen veure.

Comença la primavera, que és una invitació a renovar-nos.

L’hivern aquieta, interioritza, silencia, guarda i entotsola.

La primavera fa brotar, exterioritza, viu i dóna senyals de vida.

La primavera transforma allò que semblava adormit i mort.

Que tinguem tots una bona primavera i que ens transformi a tots!

CARTA A UN SEMINARISTA
ANDRÉS MUÑOZ
GETAFE (MADRID).

ECLESALIA, 18/03/11.- Querido seminarista: No tengo el gusto de conocerte, porque hace tiempo que no voy por el seminario, debido a problemas alérgicos. Pero deseaba ponerme en contacto contigo, ahora que llega el Día del Seminario, para ofrecerte el Servicio de Atención de la Comunidad, (S.A.C.), que se ocupa del cuidado, participación e igualdad entre todos sus miembros, y del que no creo que te hayan hablado tus formadores.

El S.A.C. ha lanzado el Plan Integral de Refundación de la Iglesia Católica (P.I.R.I.C.), en el que se incluye una Campaña de Prevención de Riesgos Laborales, dirigida expresamente a seminaristas que, como a ti, os están modelando en la actual estructura eclesial para ser futuros profesionales de la religión.

A través de estudios, investigación, encuestas y diagnóstico popular se han detectado riesgos, accidentes y/o enfermedades en el clericalato que perjudican a varones célibes y, por extensión a toda la sociedad, por lo que urge su prevención.

Los riesgos profesionales clericales más agresivos son, como se sabe, la pederastia, la pedofilia, el abuso de menores y la discriminación de la mujer, víctima del celibato impuesto, de cuya gravedad y prevención no hace falta insistir.

Pero hay otra serie de peligros igualmente dañinos como la “Robotitis”, virus que se inocula por la demasiada exposición y contacto con materiales de chatarra y desecho provenientes de la teología escolástica, el derecho canónico, el magisterio eclesiástico, la moral sexual vaticana o la espiritualidad pietista, que pueden degenerar en ceguera o dependencia.

También está “El síndrome de poder”, popularmente conocido como “Cojonitis Aguda”, que es la inflación de los ganglios machistas por ponerlos encima de la mesa reiteradamente, que producen exclusión, ordeno y mando y la parroquia es mía.

El “Mobbing Celibatario” es la opresión que sufren muchos curas, localizada en la zona cardiaca y lumbar baja, utilizándose como falsos paliativos el ocultamiento o el apaño sentimental.

Otro riesgo es el “Mal de Sacristía” que se objetiva en una claustrofobia a lo social, reivindicativo, político y laical, para refugiarse en lo ritual y sagrado. Este problema se somatiza en el ombligo.

“Feminalergia” es otra dolencia eclesial y clerical de tipo crónico que se produce por el endoparásito institucional que contagia a los más cercanos y cuyos efectos colaterales lo sufren el 50% de los creyentes, es decir, las mujeres.

El “Traumatismo Múltiple” son las lesiones en los órganos y tejidos vitales de profesionales como teólogos, investigadores, exegetas, profesores, curas casados, homosexuales…, provocadas por prácticas jerárquicas abusivas.

Sin querer ser exhaustivo, te menciono, por último, otros cuantos riesgos de forma abreviada, a los que tendrás que estar atento para no ser víctima de ellos, como pueden ser una parálisis doctrinal, miopía comunitaria, estados climatéricos, asfixia ortodoxa, modorra litúrgica, numismática febril, manía persecutoria, morbosidad privilegiativa y otras manifestaciones curiales que pueden derivar en sarpullidos, eccemas y pruritos sociales.

Para evitar todos estos riesgos, problemas, conflictos, accidentes y/o enfermedades del clero te remito al Plan Integral de Refundación de la Iglesia Católica (P.I.R.I.C.), anteriormente mencionado, que consiste básicamente en un cambio radical del modelo productivo eclesial: cambio estructural, teológico y litúrgico, que da como resultado que otra Iglesia es posible y necesaria.

Para ser eficaz este plan se apoya en estos presupuestos: la comunidad antes que la institución, todos creyentes y no curas y laicos, la vida antes que el culto, Dios antes que ortodoxia, el espíritu por encima de la ley, igualdad varón-mujer, el amor en lugar de derecho canónico, ministerios y no privilegios, el reino de Dios y su justicia y después, mucho después la Iglesia.

De este planteamiento se deduce que no se trata de una reforma, ni una renovación, ni una restauración sino de una refundación o vuelta a la Iglesia de los primeros tiempos, en la que, entre otras cosas, no existía el status clerical o ministerio ordenado como casta y se daba el protagonismo a la comunidad, grande y pequeña, para repartir funciones y ministerios según la necesidad y los carismas.

No me puedo extender más en la descripción detallada de esta otra Iglesia, porque sería objeto, no de una carta, sino de un diálogo en profundidad, pero me gustaría que pensaras esta propuesta y la dieras a conocer a tus compañeros, porque se evitarían todos los riesgos, accidentes…propios de los clérigos y porque creo que esta visión eclesial tiene futuro.

Te puedes informar con más detalle en estos lugares de referencia: Teología de la Liberación, Comunidades de base, Redes Cristianas o movimientos como Somos Iglesia, Comunidades Populares, Moceop, Mujeres y Teología entre otras. Aquí encontrarás personas que te acogerán y te mostrarán sus experiencias comunitarias y en donde verás que no solo Otra Iglesia es posiblesino que Otra Iglesia es ya realidad.

Espero verte por aquí. Nos conoceremos. (Eclesalia Informativo autoriza y recomienda la difusión de sus artículos, indicando su procedencia).

Andrés Muñoz

Tags: Església

Des de fa una bona colla d’anys que estic subscrit i llegeixo els sempre interessantíssims quaderns que publica CRISTIANISME I JUSTÍCIA.

Aquests dies rebia el darrer número que porta per títol el que jo he fet servir per al meu post “ FER-SE CÀRREC, CARREGAR
I ENCARREGAR-SE DE LA REALITAT.FULL DE RUTA SAMARITÀ
PER A UN ALTRE MÓN POSSIBLE” de José Laguna.

A mida que l’anava llegint, em venia constantment al cap el cas del Pare Manel que aquests dies ha sortit als diaris i del qual encara se’n segueix parlant força. Sembla que el volen suspendre a divinis.per unes coses que explica prou bé al llibre que sobre ell ha sortit aquests dies i que ha tingut molt bona acollida. El Pare Manel vindria a ser un paradigma del que passa sovint a l’església: que els de dalt  van per un costat i els de baix moltes vegades van per un altre completament diferent.

És el clàssic problema de veure la realitat des d’un lloc o des d’un altre.L’Església de Jesús quina és? És l’església de Roma, de la Conferència Episcopal espanyola, la d’en Rouco Varela i alguns bisbes com ell? És la del Pare Manel i tants i tants laics i laiques, capellans i religioses que treballen a peu d’obra, embrutant-se amb la pols i el suor de cada dia i respirant l’alè (a vegades desagradable) de la gent que sofreix els problemes del dia a dia?

En aquest darrer quadern del qual us parlava José Laguna fa servir una eina o un quadre de lectura pres d’ Ignacio Ellacuría per analitzar la paràbola del bon samarità. En diàleg amb el seu mestre Zubiri, el màrtir salvadoreny expandeix la «intel·ligència que sent» zubiriana cap al camp de l’acció i afirma tres moments en el coneixement de la realitat:

1. Es coneix la realitat quan, a part de fer-se càrrec de
la realitat (moment noètic)

2. i de carregar la realitat (moment ètic),

3. un s’encarrega de la realitat (moment pràxic)».

Tres moments perfectament identificables en la paràbola del bon samarità (i de qualsevol esdeveniment humà)i que posen en relleu les notes fonamentals del servei samarità, a saber: intel·ligència, compassió i compromís.

Si gent com el Pare Manel no caben dins de l’església de Jesús qui hi cabrà? Quina església tindrem? Qui se la creurà? A què donem importància? Tot un munt de preguntes que ens podem fer en un dia com el de demà –dia de sant Josep i dia del seminari- per veure quin tipus de seminaristes s’estan preparant en els Seminaris actuals i quin tipus de capellans tindrem amb la formació que se’ls dóna actualment?

Per pensar-hi una mica…

Tags: Església, Pare Manel

Cal oblidar la teulada vermella
i la finestra amb flors.
L’escala fosca i la imatge vella
que s’amagava en un racó.
I el llit de fusta negra i foradada
i els teus llençols tan nets
i l’arribar suau d’una matinada
que et desperta més vells.

Però no vull que els teus ulls plorin:
digue’m adéu.
El camí fa pujada
i me’n vaig a peu.

Cal dir adéu a la porta que es tanca
i no hem volgut tancar.
Cal omplir el pit i cantar una tonada
si el fred de fora et fa tremolar.
Cal no escoltar aquest gos que ara borda
lligat en un pal sec.
I oblidar tot d’una la teva imatge
i aquest petit indret.

Però no vull que els teus ulls plorin:
digue’m adéu.
El camí fa pujada
i me’n vaig a peu.

Cal carregar la guitarra a l’esquena
i tornar a fer el camí
que un vespre gris remuntant la carena
em va dur fins ací.
Les ones han de d’esborrar les petjades
que deixo en el teu port.
Me’n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors.

Joan Manel Serrat

Ja sé que aquesta cançó és un poema d’amor. Però la vull dedicar  a aquesta persona entranyable que era “EL CABITO”. Es passava el dia caminant pels carrers i era una persona molt estimada per tothom.

Quan li faran un homenatge i posaran un bust seu en alguna plaça del seu poble? No us sembla que seria una bona idea?

Tags: Joan Manuel Serrat, Poesia

Aquests dies corre per Facebook la següent invitació:

“I DIA DE LA POESIA CATALANA A FACEBOOK.

Som un país de grans poetes. El dijous, 17 de març, pengem cadascú al seu mur un vers d’aquella poesia que ens posa els pèls de punta, d’aquell poema que ens recorda aquells temps, aquella persona, aquell lloc…

Omplim el Facebook de poemes catalans!

Demostrem que tenim una llengua "tan viva com les més vives que hi ha". Visca el català!

Us agrairíem molt que convidéssiu totes les vostres amistats! Gràcies!”

He pensat que val la pena afegir-s’hi perquè,com diu Joan Maragall,

“Poesia és l’art de la paraula, entenent per Art la Bellesa passada a través de l’home, i per Bellesa la revelació de l’essència per la forma. Forma vull dir l’empremta que en la matèria de les coses ha deixat el ritme creador. Perquè, consistint la creació en l’esforç diví a través del caos, en l’essència de l’esforç està el ritme, o sia alternació d’acció i repòs. Així el trobem en el moure’s les onades en la mar, i en el petrificat oneig de les muntanyes; en la disposició de les branques en el tronc, i en l’obrir-se de les fulles; en els cristalls de les pedres precioses, i els membres de tot cos animal; en l’udol del vent i el de les bèsties, i en el plor de l’home.”

(22-XI-1907)
Extret de Joan Maragall: Obres Completes. Obra catalana. Barcelona: Editorial Selecta, 1960.

POESIA FIDEL COMPANYA
Únicament
em queda la paraula i la lletania
per expressar plàcidament
la malenconia.

Únicament
em queda el sentiment.
Per esperar un nou dia
únicament
em queda la poesia.

Tags: Poesia

El mestre uruguaià José María Firpo (1917-1979)  es va fer famós per col.leccionar aquestes “perles” que es troben en qualsevol examen de qualsevol escola de qualsevol país del món. Ell les va recopilar i les va publicar en forma de llibres amb els títols  “Que porquería es el glóbulo” i “La mosca es un incesto”.

Us recomano aquests llibres per passar una bona estona.  Ara som en altres temps. Ens hem tornat tots més moderns i, a més dels exàmens escrits, tenim el telèfon mòbil amb els corresponents SMS. Un altre mestre uruguaià –Óscar Cabrera– n’ha fet també una recopilació. Esperem que un dia es decideixi a publicar-ho, sigui en forma de llibre electrònic o de blog per estar més al dia i amb les noves formes de comunicació dels actuals temps.

Us en deixo un tast i …que us hi divertiu!

Notas o SMS al maestro Oscar Cabrera

• Maestro mire que la Tati no yeba el CD del libro que lo perdió cuando junto con otros a la salida hicieron una competensia de lanzamiento de CD al aire y el de ella se voló para la casa de una gente y no lo pudimos recuperar.
———————————–
• Maestro: Después de saludarlo le comunico que hoy no boy porque me duele la cabeza y la barrija de unos guevos fritos rebueltos con pollo, ensalada, mayonesa con poroto con fariña boniato y arroz con leche que comí. Mi madre me hizo un te de carqueja si no mejoro me yebará al dotor porque puede ser apeniciti. Bairon.

———————————–

*Don Maestro: Mi hijo no fue a la escuela hoy porque le lavé los championes porque los que le dio la maestra Ana Mary no se los quiere poner porque dice que deben ser de algun chuleciento.
——————————–

*Maestro: Estoy muy malo con usted porque me dejó repetidor y no puedo seguir yunto con la Anita. Pero algún día, cuando yo sea dotor y uste esté viejito yeno de reuma y desacalabrado me boy a cobrar.

———————————

• Señor : Pedro no va a la escuela por que tiene gómitos
impulsivos de unos aperiás con porotos y moñatos que se comió.

——————————–
• El Nelson va tarde porque tuvo que dar vuelta que se le olvido la XO en el cagón.

——————————–

+ Señor maestro:  Le pido que lo deje al Raúl un mes en penitencia porque me falsificó la firma en el carné y ni siquiera me lo amostró.
—————————

* Maestro: Desearía que si mañana hay canto porque la profesora falta bastante, no la deje cantar porque le duele muncho la garganta, y que no vaya a la gimnasia porque anda con un mal yeito en un tendón de un porraso que se dió, que no la deje jugar al balón, ni tomara agua fría que le sige doliendo la garganta y que tampoco la mande a sentar muy atrás porque no ve nada, y que no se siente con el Nelson porque le roba los colores , o con el Robinson que le come la goma ni con Ana porque le enseña palabrotas y menos con Halizon que está yena de piojos y la contagia.
—————————–

• Maestro Jose no va al Club de ciencias porque hay mucho piche suelto y capaz que usted no lo cuida como debe.

—————————–

• La Cecilia no fue a la escuela esta semana porque anda putiando por la caye y no ay quien pueda con ella. Si la reto me amenasa con ir al INAME y si la dejo haser lo que quiera el INAME dise que no la cuido. Que hago? Podía venir usted a buscarla.
—————————-

*Carlitos no yeva los ranacuajo que le pidió porque las
canaletas solo tienen agua podrida, pero le lleva ese perrito que pa estudiarlo debe ser igual.

——————————-
• El Bruno no encontró los renacuajos, en su lugar le lleva esa araña que también tiene meta morfinosis porque los a los huevos los tiene en una bolsita..
——————————-

*Maestro la Noelia inventó que teníamos campo en Arbolito porque quería medir el viento con usted, pero es mentira solo tenemos una vaca, y si sigue diciendo eso la voy a moler a palos porque me van a sacar el Plan de Mergencia.

——————————
• No le voy a levantar la computadora a Nicolás porque no me hace caso ni me respeta. Que se quede sin computadora denla para otro niño de esos que no tienen células.
——————————

• Mire maestro que Robinson le comió la merienda a Sabrina solo por joder y no porque estuviera muerto de hambre. El padre está en Haití pero cuando venga lo acomoda, ahí le mando un pan con mortadela.

——————————–

* Señor maestro: La Leticia no se va a ser socia de CODEOM porque en esas cooperativas siempre hay una manga de comunistas.
——————————
• Anita perdio el cede que venía con el libro porque el hermano dijo que lindo y lo tiro contra el viento y hasta ahora lo estamos buscando no sabemos adonde voló, mi marido lo molio a lasasos y le digo que si no lo encuentra le va a sacar otro del lomo. Perdone maestro.

——————————–

• Las Mari puso el cede en el dbd del libro y asta ahora no lo
pudimos sacar parese que el dbd se trancó y ai que yabarlo a un ténico pero eso sera cuando tenga dinero asi que disculpe pero no puede yebar el cede.
——————————

*Cuando saqe una quinela con la plata del plan le pago todo el año la fomento. Menos mal que uste no pide plata pa fotocopias ni pa los viages porque sino se hiba a quedar alfabeto, poque mi compañero está sin trabajo y no tenemos mas remedio que ir juntando en la basura pa poder sustituirnos.
——————————

Tags: Educació, Escola, Mestres

Sempre em pregunto qui fa les lleis. Vull dir: qui hi ha darrere dels que fan les lleis? Quin tipus de pressions reben els nostres polítics? De tant en tant, s’explica alguna cosa i surt als diaris que algú ha cobrat de sota mà o ha fet algun “xanxullo”. Però poques vegades surt el que de veritat importa.Els llestos de sempre quasi sempre surten impunes.

Com és que, quan l’economia anava bé, ningú mirava prim. Bancs i caixes guanyaven muntanyes de diners i ningú els demanava comptes. Tot valia. I els clients no en participàvem gens d’aquesta bonança. Com a màxim, t’oferien diners sense gaires avals i fent la vista ben grossa. Controls? Ni un. Devien pensar que algú altre enterraria el darrer…

Les empreses que es dedicaven al totxo van omplir-se les butxaques fent tot tipus de disbarats. Van estirar més el braç que la màniga. Amb quatre dies es feien rics. Quan tenien els diners desapareixien. I ara que tothom s’espavili com pugui.

I així podríem anar explicant com els especuladors han fet l’agost durant una colla d’anys. Capten a interessos baixos i presten a interessos alts. I així i tot, ara demanen ajuda al Govern. I l’ajuda consisteix en pagar entre tots allò que han fet malament només uns quants. Mai se socialitzen els guanys sinó que només se socialitzen les pèrdues.

Qui ha d’intervenir? Se suposa que l’Estat, fent lleis que no permetin certs abusos. On són aquestes lleis? Es fan complir? Fins quan se seguirà amb la mala pràctica de finançar indústries i sectors que se sap que fracassaran. Premiar el fracàs, subvencionar sense sentit i seguir donant a tort i a dret pals de cec no porta enlloc.

Com pot seguir tenint confiança el ciutadà quan veu aquestes coses. Aquí, no només no hi ha ètica. Tampoc hi ha estètica.

Tags: ECONOMIA, Ètica, POLÍTICA

Abans d’ahir aportava un “gran document” (?) d’algú a qui li quèiem una mica malament els catalans. Però, no tothom és tan curt de gambals i sé perfectament que també hi ha algunes persones més a qui li caiem millor.

Us ben asseguro que no és per aixecar l’autoestima de ningú (em sembla que no ens cal) però és que he trobat unes sàvies paraules d’en Ramón Chao i també us les vull fer arribar. És el punt de vista d’algú que sembla que ens estima una mica més…

Article aparegut a “La Voz de Galicia”. Febrer del 2007.

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey . Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo.

La población catalana se define por una doble característica : el seny y la rauxa.El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: ‘Es igual’, contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetario se levantó furioso y alzó la ventanilla… ¡cuyo cristal estaba roto! ‘Es igual’, volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: ‘Siéntese, señora’.

La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: ‘No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo’.. Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una lito a mis hijos. Puso:’Para Manu y Antoine, afectuosament’. Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: ‘Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra’.

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny . Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco.

Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.

Ramón Chao

Músic, escriptor i periodista. Cavaller de les Arts i les lletres pel Govern Francès.

Pare del cantant Manu Chao.

Tags: Catalunya, Ramón Chao

La primera capital de província que es va unir per ferrocarril amb Barcelona va ser Lleida l’any 1860. Per tant, el FERROCARRIL MANRESA A LLEIDA ha fet 150 ANYS (1860 / 2010).

Aquest vídeo ha estat possible gràcies a Tomàs Pérez Ladrero, que ha estat qui ha facilitat dades i fotografies.

Aquesta és la primera part d’aquest treball on es recullen fotos de les estacions. En continuarà un altra amb els material i tracció, els complements  i els ferroviaris. Originàriament això fou un PPS que podeu veure en la següent adreça i on hi trobareu algunes dades sobre les fotografies:

http://www.slideshare.net/jaumepubill/ferrocarril-manresalleida150-anys-1a-part-les-estacions

Primer agraïment.

En commemorar els 150 anys d’aquest línea fèrria tenim un record per tots aquells ferroviaris que al llarg dels anys van treballar amb precaris mitjans i sous de misèria per el progrés i modernitat de tots aquests pobles; per tots ells i les seves famílies la nostra gratitud i estima.

Segon agraïment.

A Joan Costa i Plans,alcalde de Rajadell; Valentí Riera i Vilaplana, alcalde de Aguilar de Segarra; Montserrat Noguera i Cantacorps, alcaldessa de Sant Pere Sallavinera; Jesús Torrens i Garriga, alcalde de Sant Martí Sesgueioles; Rosa Mª Mora i Valls, alcaldessa d’Anglesola;  Jordi Llanes i Valls, alcalde de Castellou de Seana; Josep Maria Palau Palau, alcalde de Golmés.

Un comentari

El Ferrocarril entre Manresa i Lleida es va inaugurar l’any 1860. Passats els anys, aquesta infraestructura es troba en un important estat de degradació a causa de la falta d’inversió de les darreres dècades.

L’arribada de l’AVE a Lleida fa més evident les importants mancances que pateixen altres línies ferroviàries de Catalunya. És el cas d’aquesta línia Lleida-Manresa-Barcelona. Per fer aquest recorregut, es triguen quatre hores, una hora més del que està previst que trigui el TGV Barcelona-Madrid. Els passatgers són bàsicament estudiants que van a la Universitat Autònoma o a les facultats de Terrassa i Sabadell, que trigarien molt menys si agafessin el TGV per anar a estudiar a Madrid.

Els viatges que van de Lleida a Manresa i viceversa triguen pràcticament el mateix que els que van de Lleida a Madrid amb el TGV, tenint en compte que aquest tren, de moment, només circula a 175 quilòmetres per hora i no als 300 previstos. La distància entre Lleida i Manresa és de 118 quilòmetres, la de Lleida a Madrid, de 456. És a dir, quatre vegades més.

El tren de rodalies Lleida-Manresa circula a una mitjana de 47 quilòmetres per hora, el TGV Lleida-Madrid, a 175 quilòmetres. El resultat és que el de Lleida-Manresa triga dues hores i mitja, i el TGV Lleida-Madrid, dues hores i quaranta minuts.

Ja seria hora de que canviessin una mica les coses. La gent de Ponent té la vista posada en  l’Eix Transversal Ferroviari, l’única esperança per millorar la connexió en tren amb la Catalunya central , encara que és un projecte que s’albira a molt llarg termini. Aquest eix està previst que uneixi les comarques de Lleida amb les de Girona des de l’aeroport d’Alguaire (Segrià) passant per les comarques centrals. Entretant, haurem de seguir tenint paciència.

Avui m’han enviat un correu amb la notícia de que hi ha un grup de Facebook que es diu  "Cataluña es la mosca cojonera de España".  He volgut comprovar si la noticia era certa i si el text que acompanya el correu també ho era. Tot és cert: l’existència del grup (no molt nombrós, per cert: 128 membres) i l’existència del text que a continuació us lliuro per tal que cadascú en tregui la seva pròpia conclusió.

La meva conclusió és només una: tan de bo que es pogués fer el referèndum que aquest grup demana. Jo –i molts catalans- pensem que seria molt convenient que "ESPAÑA"  fes un referèndum en aquest sentit. Amb una mica de propaganda, amb l’ajuda d’aquests grups i una mica de sort  potser sortiria un bon resultat: la segregació i, per tant, la independència. Que no pateixin per nosaltres que ja ens ho anirem fent… Els ho agrairíem eternament.

Los españoles deberíamos convocar un referéndum para darle la independencia a Cataluña. Seguro que prosperaría, y el resultado sería algo así:
Cataluña se convertiría en un Estado independiente, como es hoy Túnez o Marruecos. No pertenecería a La Unión Europea , ya que, para ello, tendría que solicitar formalmente su adhesión y cumplir con los requisitos previos; esto podría durar años. Además, España tendría que dar el visto bueno para su entrada, y, podría oponerse durante más años todavía. Tendría su moneda propia que podría ser el "catalino", por poner un ejemplo. Estarían separados de España y de Francia por una frontera bien definida, controlada por Aduanas, o por los antiguos fielatos, donde tendrían que pagarnos los correspondientes aranceles.
Como no pertenecerían a la Unión Europea para conseguir cualquier mejora en sus relaciones con Europa tendrían que obtener el apoyo de España. Su moneda tendría un cambio flexible con el euro y probablemente se devaluaría con lo que, para evitar una inflación importada, tendrían que trabajar más que ahora, pagar más impuestos que ahora y ser más pobres que ahora.
Los españoles allí residentes tendríamos pocas diferencias con el trato discriminatorio que recibimos hoy. Al estar en un país extranjero tendríamos que educar a nuestros hijos, como ocurre hoy, en catalán. Y si quisiéramos montar negocios, como ocurre hoy, tendríamos que hacerlo en catalán, o sea, que para nosotros los españoles habría poca diferencia con lo que nos ocurre hoy. Pero su trato hacia nosotros mejoraría porque les aportaríamos nuestra divisa, los euros. Y siempre al cambio saldríamos ganando.
Para poder renovar su actual Carnet de Identidad español, los catalanes tendrían que demostrar que tienen una residencia fija en España y que pagan sus impuestos en España. Lo mismo les ocurriría con el Actual Carnet de conducir español, la tarjeta de la Seguridad Social , etc. Incluso les podríamos pedir Visado de entrada cuando quisieran hacer turismo en  España.
Nosotros, el resto de los españoles, nos ahorraríamos todo el coste que hoy nos cuesta su Seguridad Social, sus pensiones, su paro, sus vacaciones, etc. Y lo mismo con lo que nos cuesta hoy mantener a los inmigrantes que ahora residen allí, que cada vez son más numerosos, sobre todo los que provienen de países árabes.
Todos los que tenemos el dinero en alguna entidad de allí, podríamos depositarlo en el Santander, o el BBVA o Caja Madrid, que al final revertiría en la empresas españolas; por no hablar de las participaciones que tiene las entidades financieras catalanas en las principales Compañías españolas, habría que obligarlas a devolver las acciones ya que, al no pertenecer a Europa, el gobierno español podría "nacionalizar" las mismas.
Nos ahorraríamos todo lo que hoy nos cuesta la cantidad de Diputados y Senadores catalanes que nos desprecian. Sus viajes en primera a Madrid, sus estancias en hoteles de lujo, sus dietas, sus vacaciones, sus sueldos millonarios de por vida, sus guardaespaldas, sus comilonas, etc. Y serían sustituidos por Diputados y Senadores españoles que trabajarían por España. Nos ahorraríamos los traductores que ellos nos exigen, cuando solo por buena educación deberían hablar en español, idioma en el que todos nos entendemos. También ahorraríamos en las "embajadas" que tienen por todo el mundo. Dejaríamos de pagar a los Mozos de Escuadra que, por si no lo sabes, no los paga la Generalidad , sino el Ministerio del Interior, como a los Policías y a los Guardias Civiles, sólo que les paga más.
Los ríos que nacen en España y luego entran en Cataluña podrían ser desviados para regar zonas secas de España, y no como ocurre ahora que hay que pedirles permiso para hacerlo así y que siempre lo deniegan. Además podríamos construir un buen pantano en el Ebro en la provincia de Zaragoza y convertir en regadío el desierto de los Monegros.
El cava se lo pueden meter por el culo, ya que tendrían que pagar impuestos a la exportación, y no olvidar que el 80% del cava catalán se vende en el resto de España. Nosotros no tendríamos inconveniente en tomar champán extremeño, francés (que con los impuestos saldría por el estilo de precio) o la buena sidra asturiana , que fresquita está de muerte, y los asturianos son unos chicos muy majos que se sienten orgullosos de haber iniciado la reconquista desde Covadonga.
Si necesitaran dinero para hacer carreteras, para ampliar sus puertos y sus aeropuertos lo podrían pedir prestado a España, claro que, pagándonos los correspondientes intereses y gastos. Podrían tener su selección de fútbol, y el Barca jugaría la liga con el Nastic, el Reus y el Sabadell, así generaría buenos ingresos para futuros fichajes. Además, ganaría siempre la liga, ya que no tendría rival. Lógicamente Messi, Pujol, Busquets, Xavi, Iniesta, Valdés, Pedrito, Alves, etc. buscarían equipos más competitivos en España o Italia, pero esto, a los catalanes de pro, no les importaría mucho, lo importante sería "sus señas de identidad".
Pero por encima de todo, los españoles, nos liberaríamos de una buena cantidad de gente que nos desprecia, de políticos que solo piensan en su tierra, y de un montón de gente que nos usa según lo que les conviene y que muchas veces lo hacen con el dinero de los impuestos que pagamos el resto de los españoles.
Será divertido verles allí macerándose en catalanismo. Y cómo, mirándose unos a otros, descubrirán con asombro lo pequeños que son al no pertenecer a España. Cataluña tendría entonces la dimensión que le corresponde. La de un País de paletos provincianos.
SI QUIERES AYUDARLOS A LA HORA DE COMPRAR RECUERDA QUE EL CODIGO DE BARRAS DE LOS PRODUCTOS QUE ELLOS FABRICAN EMPIEZA POR 15

.

Tags: Catalunya, Espanya, Independència

Gran és qui té molta edat,
vell és qui ha perdut la jovialitat.
L’edat causa la degeneració de les cèl·lules;
la vellesa produeix el deteriorament de l’esperit.
Ets gran quan et preguntes … ¿val la pena?;
ets vell quan -sense pensar- respons que no.
Ets gran quan somies;
ets vell quan tot just aconsegueixes dormir.
Ets gran quan encara aprens;
ets vell quan ja no ensenyes.
Ets gran quan aconsegueixes fer exercici;
ets vell quan passes la major part del temps assegut o ajagut al llit.
Ets gran quan el dia que comença és únic;
ets vell quan tots els dies són iguals.
Ets gran quan a la teva agenda tens projectes i obligacions per complir demà, demà passat o la setmana que ve;
ets vell quan la teva agenda està en blanc i només vius pensant en l’ahir.
El gran mira de renovar-se cada dia que comença, el vell s’atura a pensar que aquest pot ser l’últim dels seus dies i es deprimeix, perquè mentre el gran mira l’horitzó, on surt el sol i il.lumina les seves esperances, el vell sent que té cataractes que miren les ombres de l’ahir.
En resum, el gran pot tenir la mateixa edat cronològica que el vell; les seves diferències estan en el seu esperit o en el seu cor.

Tags: PSICOLOGIA