A PEU

S’atansen els Reis. Dies de regals. Dies de joguets. Tots tenim a la memòria aquelles primeres nits de Reis en què ens en anàvem a dormir emocionats i nerviosos. Esperàvem veure què ens deixaven els reis durant la nit. Teníem un ull obert i l’altre tancat i de bon matí ja ens despertàvem i no calia que ens cridessin. Ens llevàvem sols.

A vegades el que ens deixaven era ben poca cosa. Eren temps de crisi permanent i normalment era la meitat del que havíem demanat en aquella llarga carta, en la que explicàvem el bé que ens havíem portat durant l’any i la il·lusió que ens faria que ens portessin tal o qual cosa…

El millor joguet és aquell que fa que es rebi amb il·lusió i que faci perdurar aquesta il·lusió durant molt de temps. Voldrà dir que és el joguet adequat si entreté i educa (la ment o el cos). Jugar és essencial per al desenvolupament equilibrat del nen i cap a la seva preparació per a la seva vida adulta. Aquí podríem recordar les paraules de l’especialista en educació infantil Jean Château: "un nen que no sap jugar serà un adult que no sabrà pensar".

Per tant, escollir una bona joguina no és fàcil. No necessàriament  és aquella que està de moda (cada any n’hi ha alguna de nova), ni aquella que anuncien tant per TV, ni la més cara, ni la més atractiva. Cal veure els gustos de l’infant, els seus interessos i les seves necessitats. Veure què vol i què necessita. Pensem que, a més de joguets, hi ha llibres que ajudaran a que aprenguin i fomentaran la seva imaginació. Una de les coses que recordo més dels meus Reis de quan era petit, són els llibres que em posava a llegir frenèticament el mateix dia de Reis. De llavors em ve el gust a llegir i escriure.

I una altra cosa: no cal regalar muntanyes de joguets. Val més pocs i ben triats. Tampoc no cal comprar-los tots durant aquests dies. Durant la resta de l’any hi haurà ocasió per fer altres regals (aniversari, onomàstica, etc). I potser seria bo també que abans se’n parlés amb els mestres i professors. Ells poden saber tan o més que els pares quines necessitats té cada nen.

I a nosaltres els grans? Què ens portaran el reis a nosaltres? Tot serà benvingut si no és el negre carbó, no us sembla?

Tags: Emocions, Felicitat, Joguets, Nit de Reis, Tradicions

Com és preceptiu, començo l’any pensant en quins bons propòsits em cal fer.

M’hi poso una estona seriosament i me’n surten un fotimer. En primer lloc em surten els típics: fer esport, aprimar-se, dedicar més temps a llegir i menys a l’ordinador ordinador, canviar alguna cosa del meu caràcter, ordenar els llibres, telefonar més a la família i als amics, deixar de fumar (ai no, que ja no fumo….), aprendre anglès, viatjar més…

Veig que són els de sempre i que són molts, massa per poder-los dur a terme tots. Em proposo –altra vegada molt seriosament- reduir-ne uns quants i quedar-me amb els fonamentals.No sé pas quins triar!

Després de tornar-hi a pensar una bona estona i veure que no me’n sortiré, decideixo canviar de propòsits com qui canvia de camisa. Total… ningú me’n demanarà comptes.

Decideixo, finalment, estudiar xinès. L¡altre dia a la tele vaig escoltar un expert -mot expert-  que deia seriosament –molt seriosament- que el xinès mandarí era la llengua del futur. Per tant, m’ho vaig creure a ulls clucs. Decideixo, per tant, començar a estudiar xinés mandarí aquest any 2011 (com costa escriure 2011 !!!).

Em disposo seriosament (altre cop seriosament)  a veure com ho puc fer i ho demano a Sant Google que, com sempre, m’ofereix totes les oportunitats del món i em porta fins a la pàgina adequada. Aquí està, davant els meus ulls la gran meravella http://www.xina.cat/ 

Entro, me la miro i me la remiro. M’ho torno a pensar una estona i definitivament arribo a la conclusió que deixaré aquest meu bon propòsit per l’any vinent i que, de moment, seguiré amb la meva vida de sempre.

Que tingueu tots un bon any nou, carregat de bons propòsits!

Tags: Any nou, Autocrítica, Propòsits

Parlant amb una amiga, ha sortit aquest tema que dóna títol al post i he pensat que podia seguir reflexionant-hi aquí al blog perquè és un tema interessant i fonamental per la vida de cadascú.

Partirem d’un exemple: Dilluns el Barça va guanyar per 5-0 al Madrid. Fa uns anys que quasi tot són guanys per aquest equip i pel seu entrenador. Però el Pep ja va avisant fa temps que arribaran les derrotes indefectiblement. I és cert. És com la vida, que hi han èpoques de cada manera. Cal saber gaudir de les bones èpoques, però caldrà estar preparats per sofrir dignament quan ens toquin els mals moments. Vindran derrotes. Vindran problemes. Arribarà un altre cicle i ens hi haurem d’acostumar. Com més alt s’arriba, més fort pot ser el cop de la caiguda! Caldrà, sobretot, aprendre de cada una de les lliçons que constantment ens dóna la vida.

Guanyar és bonic. Tots ho volem i en el guany tots ens hi sentim a gust i feliços. I si guanyem després d’una dura pugna encara és millor la victòria. A vegades, guanyar és fàcil i altres resulta molt difícil. però el guany sempre deixa satisfacció, sobretot si hi hem posat esforç i voluntat.

Però no sempre es guanya en tot i a tot arreu, encara que ens hi esforcem molt. Per això cal educar en l’esforç i cal educar també en la pèrdua. Pèrdua que es dóna en l’esport, en la vida professional o en la vida familiar.

La vida dóna cops baixos, a vegades, i cops traïdors.  Altres vegades les pèrdues són causa directa dels nostres errors. i llavors ham de saber que la llavor de l’error pot nàixer la planta de la rectificació que pot donar bons fruits més endavant. Cal estar preparats i cal veure quin profit en podem treure de les pèrdues que formen part de la condició humana. Però si alguna cosa no hem de fer mai és acostumar-nos a la pèrdua i resignar-nos-hi. No ens podem quedar bloquejats quan la mort, el fracàs o la tragèdia ens toqui de prop. La vida sempre ens dóna sortides i allà on es tanca una porta sempre s’hi obre una finestra.

El buit que queda en el nostre cor sempre es pot omplir amb alguna cosa que ens donarà pau interior. Potser serà una persona, un llibre, un poema, una música, un paisatge… qui ens donarà la força i l’impuls inicial per tornar a començar. Potser haurem de veure quines són les nostres pors i les nostres angoixes per poder acceptar-les i superar-les.

Tags: Barça, Guanys, Pèrdues, PSICOLOGIA

Quan els de dalt miren cap avall només veuen merda.
Quan els de baix miren cap amunt només veuen estúpids.

—————————————————————–

Tant de bo, després d’unes eleccions com les d’ahir, no tornem a representar la imatge de la piràmide del poder  a la que estem massa acostumats.

Votar, significa posar confiança en algú que pensem que no ens defraudarà. De fet, aquells que ens han defraudat tant durant aquests darrers anys ja s’ha vist com els ha respost la ciutadania.

No volem que se’ns caguin més al damunt. Hem aguantat massa merda i hem aguantat massa estúpids. Potser seria hora que es comencés a governar d’una altra manera: amb una mica de dignitat i pensant en els ciutadans que ho passen més malament; en aquells que sempre són a sota i a qui sempre toca el rebre.

Per tant, ara a treballar tots per Catalunya!

Tags: Catalunya, poder, POLÍTICA

Avui m’he hagut de barallar (això sí: per telèfon, havent d’aixecar una mica la veu, però al cap i a la fi sense sang) amb una persona per motius de feina. És una persona que és capaç de treure de polleguera al més pintat. La prova és que ja ens hi hem barallat la majoria de companys de secció.

El tema de la discussió: negar una evidència confirmada, avalada i observada per un munt de gent un dia rere un altre. A mi és de les coses que em fan més ràbia i que, per altra banda, sé que és normal en certes persones. És un tema que ja ha estat prou estudiat per la Psicologia. Però continua fent-me ràbia, què hi voleu fer! Suposo que aquest apunt d’avui només vol ser, a fi de comptes, una necessitat d’esbravar-se i la necessitat de treure la ràbia de dins. per doneu… Però, ja que hi som, aprofitarem per parlar una mica del tema, que per altra banda, podem estendre a tots els ordres de la vida i dels comportaments humans.

La negació és un mecanisme de defensa que es fa quan hi ha un fet que és massa incòmode d’acceptar. Llavors, se’n fa rebuig en lloc d’acceptar-lo, insistint que no és veritat, tot i que la majoria de vegades l’evidència és aclaparadora.

La negació pot tenir diversos graus o diverses formes: Es pot arribar a negar la realitat del fet desagradable en tot el seu conjunt; admetre el fet però minimitzant la seva importància; admetre el fet i la seriositat però negant la responsabilitat; negar l’impacte del fet en si mateix o en altres persones per a treure’s sentit de culpabilitat; negar el coneixement dels fets i fer veure que no se’n sabia res; negar que el fet faci ja molt temps que succeeix o es repeteix i per últim, trobaríem el que se’n diu la negació de la negació, que és potser el més interessant i en el qual m’hi vull aturar una mica.

Negació de la negació: Això pot ser un concepte difícil per tal de que molts l’identifiquem en nosaltres mateixos.Però és una barrera important per poder canviar comportaments que fan mal. La negació de la negació implica els pensaments, les accions i els comportaments que reafirmen la confiança que res necessita ser canviat en el comportament personal. Aquesta forma de negació es barreja una mica amb totes les altres formes de negació, però implica més autoengany i, per tant, més dificultat de canvi.

I, per acabar i aprofitant que demà és jornada de reflexió aquí a Catalunya, aprofitar l’apunt d’avui per dir que els catalans no ens hauríem d’auto-enganyar més temps. Els fets són els que són, les evidències són tantes en tots els ordres de la vida, que a mi em sembla que la única forma de resposta als comicis que tindrem diumenge és votar per algun dels partits que ens impulsen cap a la independència de Catalunya, encara que aquesta no esperem que sigui imminent ni potser tinguem encara massa clars els passos a seguir. Però, com deia abans, ja prou d’enganys, de pors, d’amenaces i, a fi de comptes, d’auto-enganys. Si volem ser un poble digne i que pugui viure amb dignitat, anem a votar el diumenge per gent que impulsi i defensi els drets de Catalunya. I, el que és més important: després exigim a aquests polítics que acompleixin les seves promeses, que normalment són moltes en tots aquests dies de campanya. Sort!

Tags: PSICOLOGIA

Text  clavat en una paret d’un consultori mèdic al Brasil:

Un es refreda quan el cos no plora …
Un mal de coll apareix quan no és possible comunicar les afliccions …
L’estómac crema quan la ràbia no aconsegueix sortir ..
La diabetis envaeix quan la solitud fa mal …
El cos s’engreixa quan la insatisfacció oprimeix …
El mal de cap deprimeix quan els dubtes augmenten ….
El cor renúncia quan el sentit de la vida sembla acabar …
L’al·lèrgia apareix quan el perfeccionisme és intolerable …                                                                        Les ungles es trenquen quan les defenses estan amenaçades …
El pit estreny quan l’orgull esclavitza …
La pressió puja quan la por empresona …
Les neurosis paralitzen quan el "nen intern" tiranitza …
La febre puja quan les defenses trenquen les fronteres de la immunitat ….

I els teus dolors callats? Com parlen ells al teu cos?
Elegeix  què parlar … amb qui fer-ho …. on, quan i com!
Només els nens expliquen tot, a qualsevol hora, de totes maneres ….
Tria a algú que pugui ajudar-te a organitzar les idees … a harmonitzar sensacions  i a recuperar l’alegria ..!
Tots necessitem saludablement d’un oient interessat …
Però tot depèn, principalment, del nostre esforç personal en com es produeixin els canvis que desitgem per a la nostra vida …….

"EL COS XIUXIUEJA, DIU O CRIDA, EL QUE LA MENT NO POT O NO VOL COMPRENDRE”

Tags: Malaltia

No fa massa estona que parlava amb una amiga del soroll i del silenci. Alguns necessiten soroll per viure. Necessiten soroll, moviment, llums, música forta, estímuls visuals i auditius de tota mena i poden treballar, viure i funcionar entre crits. Encara més: necessiten tot això per poder viure a pler.

Altres, –i aquest és el meu cas- necessitem silenci. Alguns necessiten silenci total. No és exactament el meu cas, que podria qualificar de quasi-silenci. El meu hàbitat ideal seria el silenci trencat per una música de fons, si pot ser clàssica o simplement música relaxant. És quan em sento bé i és quan puc pensar, llegir o escriure aquestes tonteries (bé, no vull ser tant negatiu i ho deixaré en reflexions…) que ara mateix esteu llegint.

Aquesta conversa que us deia m’ha fet recordar una cosa que vaig llegir fa molt de temps i que no sé exactament on ni de qui és. Però ja us dic d’entrada que no és meu aquest text que volia ser una exegesi una mica humorística del passatge bíblic de la torre de Babel, que és a on cada dia ens atansem més. El nostre món se’ns torna cada cop més sorollós, ple de brogit, música, imatges, flaixos, notícies, xerrameca de tota mena i cada com hi han més canals de TV, més diaris, més emissores de ràdio, més revistes i més informació que ens omple el cap i també el cor i que ens deixa mentalment mig estabornits.

El text al que feia referència i que ve molt a tomb mb tot això,  deia més o menys així:

Al principi dels temps cada home i cada dona parlava una llengua diferent, i per a les coses essencials s’entenien per signes i senyals, de manera que tots vivien en pau. Un dia a algú se li va ocórrer, en algun dels molts moments d’oci que tenien i entre cacera i cacera, d’anar edificant una torre alta, ben alta, i els veïns s’hi van anar afegint una mica per curiositat, o per amistat o per allò de voler ser una mica més que la tribu del costat…

El cas és que la torre va anar pujant tant i tant que Jahvé es va preocupar, doncs podien arribar fins al cel i molestar-lo. Ja se sap que a Jahvé el molesta molt el soroll… Va pensar què podia fer per aturar aquells homes tan decidits i tan treballadors i aviat va trobar la solució: va fer que tots parlessin la mateixa llengua, de manera que aviat van començar a discutir i a barallar-se, i la torre es va quedar a mig fer, sense acabar i amb la seguretat de que allò no continuaria gràcies a les moltes opinions i als molts debats que contínuament suscitava. Per això a aquella torre la van anomenar "Babel", que vol dir "confusió.

Tags: Comunicació, Informació, Llengua catalana, MITJANS DE COMUNICACIÓ, PSICOLOGIA, Relacions humanes

Les persones som totes molt iguals. Tenim els mateixos sentiments, estimem més o menys igual, sofrim més o menys per les mateixes coses i ens fem més o menys les mateixes preguntes fonamentals i treballem per aconseguir la felicitat més o menys de la mateixa manera.

Però també som diferents. M’explico. A pesar d’aquest fons tant semblant, cada continent, cada país, cada comarca i fins i tot cada poble, marquen diferències  prou importants.

Mossèn Ballarín en el seu llibre “Camins i silenci” fa una reflexió interessant: com pot ser que en un país tan petit com Catalunya hi hagi tanta diversitat en la manera de ser de la gent?. Mossèn Ballarín diu:

“Cada home és un món i cada comarca un univers. Hi ha contrades en que la gent té un traça comú. És gent de llar i foc. Feta a hores i hores i hores d’escó mirant el foc sense dir res, sense pensar res, només sentint la barreja de buidor i de silenci que tots duem dintre.

Enllà i enllà, hi ha gent d’altra mena. Picarols de les planes de ponent, pagesos del seny a les planes altes, vinya menuda al rerepaís, fàbriques i fabricants als clots de riu, amuntegats a la ciutat, els nouvinguts i els de sempre a cada mitja galta de carrer, pescadors de platja plana o de costa brava”.

Escric aquest post després d’una reunió des veïns de la meva escala que m’ha deixat molt mal regust de boca. Les reunions de veïns ja de per si tenen mala fama, suposo que amb raó. Surten a la llum totes les mesquineses, les rancúnies, les diferències i les males marors que s’acumulen portes endins en cada un dels mons que és un pis. Actualment moltes comunitats de veïns estan formades per famílies de diversa cultura, vingudes de diversos països, amb sensibilitats i educacions molt diverses que fa tot plegat molt més difícil la convivència. I tot això acostuma a sortir en les reunions de forma molt violenta massa vegades.

Aquest retrat de Catalunya que Mossèn Ballarín fa amb quatre pinzellades de paraules ben triades em fa pensar que si ni els mateixos catalans de sempre ens entenem prou, cada vegada se’ns farà més difícil d’entendre’ns amb tota la gent que ens ha vingut i ens continuarà venint. Les persones a vegades deixem d’entendre’ns per petites diferències que  fem més grans del compte. Anem acumulant prejudicis sense adonar-nos-es fins que ens trobem allunyats uns dels altres, posant barreres i fent la convivència difícil quan no ho hauria de ser tant.

La reunió d’escala d’ahir m’ha fet pensar en el que ens espera a Catalunya si no hi posem remei tots plegats…

Tags: Relacions humanes

Hi ha diversitat de plors i diversitat de  llàgrimes. A vegades plorem per fora amb gran llàgrimes i altres plorem per dins sense vessar ni una sola. Però el plor i el dolor són inevitables i ens acompanyen sovint. I és bo que així sigui perquè poder plorar quan hi ha dolor és purificador. És dolent reprimir les llàgrimes per no mostrar debilitat quan tots –sí, tots- som dèbils davant de moltes situacions a les que ens enfronta la vida.

Plorar no és sinònim de debilitat. Més aviat és propi de persones sensibles, de persones que són i se senten humanes. I, justament perquè són humanes, gaudeixen, sofreixen, riuen i ploren. Cal deixar lloc per al dolor i les llàgrimes tal com el deixem per al riure, el gaudi i l’alegria.

Explica la història que Boabdil, l’últim rei moro de Granada, va plorar quan va perdre la ciutat i sortia capcot i trist cap a l’exili. Explica la llegenda que va baixar del cavall i, des d’un turó d’on encara es veia la ciutat, va girar-se i va plorar en veure que havia de deixar aquell paradís que havia construït al llarg dels anys. Va ser llavors quan Aixa, la seva mare, va pronunciar la frase que s’ha fet famosa i que ha arribat fins a nosaltres: “Plora, plora com una dona el que no vas saber defensar com un home”.

Aquí hi ha justament l’error. Els sentiments són propis de dones i d’homes. Com el plorar i el riure. Com el dolor o l’amor. Com la soledat i la buidor. I saber expressar aquests sentiments és necessari i n’hauríem d’aprendre tots plegats.

Plorar també és propi d’homes i hauríem de saber trobar els moments i els espais que mereixen un silenci interior per plorar, per pensar, per ser més sensibles, per valorar les pròpies emocions i la des altres. PER ACOMPANYAR I PER ACOMPANYAR-NOS, que és el que necessitem tots per transitar per la vida.

Tags: Dolor, Emocions, Llàgrimes,, Plor

El meu post d’avui segurament que interessarà a poca gent. Però l’escriuré igual, tot pensant en el que ens va passar ahir a una colla de companys i amics.

Va passar que ens vam trobar un any més una colla de companys d’estudis. Si no vaig errat ja fa 23 anys que, quan arriba la tardor, ens trobem un dia i compartim taula, records i vida. Aquest dia no és per pensar; aquest dia és només per recordar temps passats. A mida que ens anem fent grans sembla que els fantasmes de la memòria també es van fent més grans i ens van acorralant…

"Tenir més memòria que un elefant". Frase que hem sentit un munt de vegades. Un dia vaig llegir una frase en un llibre que deia: "Un dia, tots els elefants es reuniran per oblidar". Es diu que els elefants tenen molta memòria i que tenen uns rituals de reunió en certs llocs i també certs llocs per anar a morir de forma més o menys solitària. Nosaltres -al contrari dels elefants- ens reunim periòdicament per recordar. I pel fet de trobar-nos, retrobar-nos uns als altres i -potser- retrobar-nos nosaltres mateixos. Recordem anècdotes i vivències; retrobem els fils allargassats dels afectes, els anem seguint anys enllà i anem traient pols de la memòria potser una mica inconscientment.

Alguns elefants som una mica desmemoriats. Altres, conserven molt bona la memòria, tal com podem comprovar anualment. Però tots tenim dins nostre una vida plena de coses compartides, moments i records (dolços alguns i potser una mica amargs d’altres) d’una infantesa i joventut cada vegada més llunyana. Tenim tots una memòria que és com una cicatriu que a vegades fa pessigolles, a vegades batega fort, a vegades crema i a vegades fa mal.

Perquè només cal començar a furgar una mica perquè comencin a sortir anècdotes, històries i coses mig oblidades. Una possessió comuna que encara que estigui amagada en els subsòls de la memòria i ens sembli que ens en hem oblidat, de cop i volta surt diàfana a la llum. En el fons, l’oblit és un gran simulacre. Ningú pot -encara que vulgui- oblidar certs fets, certes vivències, certes emocions, i aquest gran espai ple de fantasmes, aquests peregrins que caminen solitaris i perduts per les vides d’algunes persones. El passat és sempre una estança plena i no hi a ningú capaç de buidar-la; no hi ha oblit capaç d’enderrocar-la. A vegades, aquesta estança està tan plena de fantasmes i mals records que fem veure que no existeix. És com un parèntesi, un dipòsit buit, una collita de no-res. Però en realitat en aquest espai hi ha de tot i hauríem de furgar una mica, fer surar i donar una mica més de lloc als bons records i tirar per la borda alguns de dolents que no ens deixen mirar amb justa perspectiva les coses. Els dolents, per dir-ho d’alguna manera, ocupen tant de lloc que els bons records s’han quedat sense on posar-se.

Penso que ens trobem perquè tenim certa necessitat de trobar-nos, d’explicar i d’explicar-nos. No podem desenterrar contínuament la gent ni el temps que ja ha passat. Però podem transmetre paraules i vivències que ens persegueixen, que les portem a sobre i que formen part de nosaltres i de la nostra manera de ser. Potser necessitem dir-nos: me’n recordo d’aquell temps perquè no estava sol, perquè vam viure plegats massa coses i vam compartir massa vida. Per això a vegades em faig aquesta pregunta: per què hom retorna? Per què sempre som com aquells navegats misteriosos que tan sovint es perden ben gustosament en les esquerdes profundes de la memòria i retornem, al nostre passat, als nostres records, a les vivències d’infantesa o joventut?. Una pregunta que sempre queda amb una resposta més o menys satisfactòria. L’any vinent, si Déu vol, hi tornarem. Fins llavors, doncs.

L’accident de la mina xilena que ha atrapat 33 miners m’ha fet pensar en aquell tràgic accident del 13 d’Octubre de 1972, en què un avió uruguaià transportava 45 passatgers a Xile, entre ells jugadors de l’equip de rugbi Old Christians, que viatjaven per enfrontar-se amb els xilens Old Boys i que es va precipitar a la Serralada dels Andes. Diversos van morir en la caiguda, altres poc a poc, a 3.600 metres d’alçada, pel fred de 30 graus Celsius sota zero i la manca d’aliment. No obstant això, com una espècie de miracle es va conèixer 72 dies després de l’accident: hi havia 16 supervivents, trobats primer pel traginer xilè Sergio Catalán i després per un grup de rescat, també xilè.

Solitud a la muntanya i solitud a les profunditats. Amb la diferència que els uns es pensaven que ja no els buscaven i els altres saben que es fa l’ humanament possible per rescatar-los. Una gran diferència, certament. Però la solitud existeix en tots ells. Però també l’esperança…

La gratitud amb Xile dels supervivents a la tragèdia dels Andes va quedar segellada per sempre. Per això, quan el grup dels setze va saber dels miners atrapats a la mina San José, van sentir la necessitat de retornar una mica del que van rebre i portar un missatge d’esperança als familiars. Dir-los que els miracles existeixen; que si fa 38 anys la vida els va treure de la tempesta blanca i després van viure vides normals, ells també sortiran del seu forat i podran tenir una vida normal. Per això, Ramón Sabella, José Luis Inciarte, Gustavo Zervino i Pedro Algorta, emocionats supervivents de 1972, acompanyats per un diputat xilè, construint un nou capítol de l’esperança han anat al cor de l’hecatombe.

Ells mateixos expliquen que han quedat impressionats per la tasca tècnica i pel suport i contenció psicològica que es brinda als miners i les seves famílies. El més emocionant de la seva visita va ser la trobada amb les famílies dels miners. Per a un supervivent dels Andes és inevitable recordar la pròpia família, que va estar al peu de la muntanya mentre estaven absents. Les famílies dels miners els van sorprendre amb una cançó de benvinguda i van acabar abraçats i plorant d’emoció. Ells saben que encara estan en una etapa d’alegria i esperança perquè hi ha bones notícies, encara els queda molt per fer per poder treure els seus familiars de la mina i reconstruir a la llum del sol la vida que hi ha allà sota a la foscor.

Atrapats a les altures o atrapats en les profunditats. En el fons de tot plegat és l’etern misteri de la persona:  tots estem atrapats en nosaltres mateixos per mil circumstàncies de la vida i podem optar per ser lliures o no, també per nosaltres mateixos, amb l’ajuda dels altres i per saber aprofitar -o no- les oportunitats que ens brinda la vida.

El misteri d’estar viu i no poder incorporar-se al permanent fluir de l’existència és el que uneix els setze d’abans als trenta-tres que batallen avui per les seves vides. L’esperança de tots és el que fa viure i tirar endavant en les vides personals de cadascú. Cal tenir fe que la terra xilena tornarà a la llum els seus fills que estan en aquest refugi, així com la muntanya xilena va donar una nova oportunitat a aquests altres fills adoptius, que l’ abracen ara amb gratitud. Cal que tots tinguem fe en que la vida ens obre sempre una porta per on sortir, encara que sembli que no hi ha sortida.

Aquests dies no es fa més que parlar de Sarkozy. Pel que està fent amb els gitanos romanesos a França i per l’estirada d’orelles que li han fet des del Parlament Europeu. Però Sarkozy és molt Sarkozy i s’ho passa tot plegat pel forro, deixa que cantin  i ell va fent la seva.

Llegia un dia a EDUARD PUNSET que feia una anàlisi de l’amor químic entre el president francès i la que ara és la seva dona, Carla Bruni. Punset deia que aquesta parella era justament el paradigma de la força imparable de les emocions per damunt de la raó d’Estat. Dit en altres termes: el cor preval sobre la raó quasi sempre.

Això que se sap des que l’home va començar a caminar es veu ara confirmat per la neurociència moderna. Tornaré a valer-me del professor Punset per explicar-ho perquè jo –pobre de mi- no en sé gens d’aquestes coses.

Segons ell, els ulls tenen unes comunicacions nervioses que condueixen directament a un suport cerebral vinculat a la coordinació de les emocions i l’empatia. La zona cerebral del lòbul òrbitofrontal de Sarkozy i Carla es veu que que va connectar instantàniament la zona límbica, que gestiona les emocions, amb els mecanismes automàtics característics del cervell reptilià i l’experiència planificadora de la neoescorça. 

Jo em pregunto què passaria si el cervell de Sarkozy fes un tomb de cop i volta i es comencés a mirar els gitanos romanesos amb ulls d’enamorat? No trobaríem cap gitana romanesa (amb aquells ulls negres i profunds que tenen) que l’anés a veure al Palau de l’ Elisi i l’enamorés una mica amb la mirada?. Perquè quan dues persones creuen la mirada i entre elles hi ha “feeling” es connecten les seves àrees òrbitofrontals, particularment sensibles al contacte visual; aquestes àrees executen un càlcul social instantani (tipus superordinador!) que ens indica com ens cau de bé o malament una persona, què pensa de nosaltres i les decisions que prendrà en funció d’aquests resultats.

Jo penso que una bona manera d’arreglar aquest problema tan greu i tan actual a França seria buscar una gitana romanesa. És urgent fer-ho, no us ho sembla?. A partir d’aquell mateix moment es començaria a arreglar el problema i començaria a mirar els gitanos amb uns altres ulls…

 En la vida diària hi trobem persones,escenes o circumstàncies inesperades. I, per inesperades, colpidores. Només cal saber mirar-les; no pas només amb els ulls sinó amb una mirada interior. Una mirada d’aquelles que sobrepassen l’extern i se’n van directes al cor, al nucli , a l’interior i al que té sentit vertader a la vida.Us transmeto una d’aquestes escenes:”Per la seva proximitat a l’estació, gairebé sempre hi havia algun captaire acampat en un dels bancs, compartint la plaça amb els ancians i les mares joves del barri, que hi anaven amb els seus fills.Aquella tarda, mentre la brisa refrescava el començament de l’estiu, en va arribar un. Es va desprendre de la motxilla, es va asseure i va començar a beure d’una ampolla gran de cervesa. Una olor densa es va precipitar capa mi i em van venir nàusees. Estava a punt d’aixecar-me, quan la meva nena, que tot just donava els seus primers passos, se li va acostar. El captaire va deixar a terra l’ampolla, va fixar la seva mirada en la nena i, amb gran sorpresa meva, li va somriure dolçament, embolcallant la nena amb una tendresa infinita, projectant una llum interior -que eclipsà la brutícia i la deixadesa- carregada d’humanitat, i encara avui commou el meu cor”.

Tags: Relacions humanes

El fet d’estar de vacances fa que ens desvinculem una mica del món, del què passa en general i ens centrem en el particular: deixes de llegir diaris, deixes de veure la tele, et despreocupes una mica de les coses que passen… La proximitat guanya a la llunyania. Es deixen una mica de banda els projectes i ens centrem en el concret i en l’immediat.

Per això, en arribar a casa, llegeixo als diaris que aquest estiu s’ha produït el fenomen César Cabo, un noi molt maco que és portantveu d’un dels sindicats de controladors aeris i que ha enamorat les senyores de mitja Espanya. Home, veient aquest noi tan eixerit ja ho comprenc…. No es pot negar que no està malament i que té planta d’actor de cine.

La nostra societat -i a l’estiu encara més- dóna molta importància a la imatge i bastant poca al contingut. Només cal veure com triomfen els anuncis i com se les enginyen per a fer-nos entrar pels ulls els productes de tota mena. El que ha passat amb aquest noi ros, alt i guapo no té massa precedents, si ens fixem a qui representa i la feina que fa. Vull dir que una negociació com la que porten a terme els controladors i el govern és una cosa prou seriosa per a tots com per donar relleu al que és important de veritat i no en el que dóna la cara i surt a fer declaracions. Però els diaris, les revistes del cor i les TV s’han cuidat prou de vendre aquest producte light, agradós i bonic, que hom s’empassa sense mastegar i sense cap mena d’esforç, que tan èxit té i tan agrada. I del tema de la vaga com a tal, poca cosa, ben poca cosa. I pensar que una negociació mal portada i una vaga pot perjudicar a milers de passatgers i danyar l’economia d’un estat abocat a l’atur i a la crisi. Cinc mesos de negociacions i aquí ningú deia res. Ni se’n parlava. I ara, correm-hi tots! Tots sabem els alts sous que tenen aquestes persones (200.000 euros a l’any), que no tenen pas més responsabilitat que molta altra gent de la nostra societat que fan feines tant essencials com les seves.

I qui té la responsabilitat d’aquest boom? mediàtic: César Cabo, naturalment, però  amb la connivència de molta més gent, és clar. Els mitjans de comunicació han fet una feina ben feta. Els mitjans espanyols -tan seriosos com volen ser a vegades- s’ho haurien de fer mirar perquè encara que ja coneixem precedents d’aquesta mena, sembla que la cosa va en augment cada estiu. I s’ho haurien de fer mirar aquests grups de Facebook que anuncien que "Volem perdre el control amb César Cabo", "César Cabo, controla’m" i pàgines per l’estil… Avui mateix escoltava com una periodista, (conductora d’un programa de tarda de Catalunya Ràdio) mig perdia el cap, el cul i les bragues parlant amb ell… Pel que he pogut escoltar, ja venia de temps la cosa i  el tema l’han remenat ben remenat tot l’estiu. A mi em faria una mica de vergonya, què voleu que us digui… En fi, que aquest noi, alt, ros i guapo ha esdevingut tot un símbol sexual sense ni imaginar-s’ho. I les negociacions segueixen, el tema no està tancat i d’això no en parla quasi ningú… Anem bé!!!

Hi ha una frase de José Luís Matín Descalzo que trobo genial i que hauríem de fer nostra de forma urgent en aquests moments que ens toca viure. La frase és la següent: "No me preocuparía que en el mundo que viene tuviéramos que apretarnos un poco el cinto a cambio de que aprendiéramos a estirar el alma."

Els que van anunciar que després de l’estiu vindria el punt més fort de la crisi em sembla que tindran raó. Ara, a més de veure que els comptes corrents estan quasi buits, ens arribaran en forma de sorpresa amarga els dispendis que vam fer amb la targeta de crèdit sense adonar-nos-en i una mica  (o del tot) inconscients.

Alguns ja fa temps que s’estrenyen el cinturó. Tant, que ja no els queda cap forat. Altres hauran de vigilar una mica més. És el que toca i no ens hauria d’agafar per sorpresa, justament perquè era una sorpresa anunciada. Però, fora dels cassos greus d’aquells que passen gana literalment o que els costa un munt arribar a fi de mes, passar una mica d’estretor ens podria anar bé a tots i ens ajudaria a valorar totes aquelles riqueses barates que tenim a l’abast, com són l’amistat, les postes de sol bellíssimes, escoltar música o llegir un bon llibre. Són plaers que tenim a tocar dels tits i que no els assaborim, no els valorem i els deixem passar de llarg un dia i un altre.

A vegades no som rics simplement perquè no sabem ser-ho. Fins i tot diria que no ho som perquè no volem ser-ho. Anem darrera d’un tipus de riquesa (diners i béns materials) i no veiem un altre tipus de riquesa que ens passa per davant i no sabem veure perquè tenim els ulls tapats. Tenir salut, tenir amics, tenir fills, sentir-nos estimats i valorats, poder estimar profundament, tenir feina, poder moure’ns, passejar, fer esport, tenir accés a la cultura, a la sanitat… Tot això ens fa rics i tot això és "ser" ric. Podem disposar-ne cada dia i no sabem disposar-ne ni gaudir-ne.

Perquè hi ha riqueses caríssimes i riqueses barates. I seria dramàtic que mentre la gent passa la vida plorant i planyent-se per no poder assolir els béns cars, deixessin de trobar els que tenim a l’abast de la mà. Crec que seria la millor teràpia pensar en totes aquestes coses ara que hem acabat l’estiu i que la gran majoria estem a les portes de tornar a la feina. Deixem-nos de punyetes de l’estrès post-vacances i de totes aquestes coses. Siguem positius i posem-nos les ulleres bones; aquelles que ens fan veure i mirar millor; aquelles que ens fan veure un món no pas color de rosa -que no ho és-, però sí que ens fan veure que tenim moltes coses bones a  l’abast de les nostres mans. Unes ulleres que no venen a les òptiques però que les tenim a la butxaca i no ens les posem.

Bona entrada a la feina els que us hi posareu demà o en el propers dies i no deixem que ens envaeixin nostàlgies, tristeses i mandres. Podem ser feliços. Siguem-ho!

Aquesta foto em sembla que il·lustra perfectament el que són la família i els amics: punts necessaris de referència; punts on recolzar-se, anelles d’una cadena llarga d’afectes i de relacions que ens porten a ser més persones, a ser millors i a aconseguir els nostres propòsits a la vida.

Ahir vam tornar a fer la trobada anual de cosins, una costum que vam començar l’any 2002 i que va continuant. Vam trobar-nos i vam mirar-nos de nou. Vam posar-nos al dia de la vida de cada un; de les alegries i penes que ens toca passar necessàriament a la vida diària i que durant l’any no tenim temps de contar perquè anem massa enfeinats, perquè ens fa mandra o simplement per deixadesa. Aquestes reunions serveixen per enfortir les nostres relacions familiars i els llaços d’afecte tan necessaris per a tota persona.

Diuen que la família no es tria i, en canvi, els amics sí. És cert: però uns i altres ajuden a créixer i enriqueixen la persona perquè és el niu on ens refugiem en èpoques de malvestat. Amics i família són llocs on compartim, llocs on ens animem, on plorem i on riem sense cap mena de por. I caldria que penséssim també no només amb allò que ens dóna sinó amb allò que hi aportem, que hi hauríem d’aportar i que potser no fem…

De les famílies, com de tot ésser viu, se n’ha de tenir cura. Segurament que ens n’ hauríem de cuidar molt més del que fem perquè la família no deixa de ser una entitat, una espècie d’ésser que viu, creix i es transforma contínuament amb la vinguda de nous membres i amb la desaparició d’altres. És la vida mateixa amb tots els seus canvis continus i les seves transformacions…

Si volem que la vida sigui rica i plena cal buscar els elements que donin consistència, cal posar el ciment i l’argamassa que uneixi totes aquestes pedres que van formant la paret i l’edifici familiar a través dels anys.

Bon any a tots els cosins Gamisans i fins l’any vinent!

En arribar a casa -després d’uns dies de vacances- ens han donat una molt mala notícia: tres setmanes després de morir un amic nostre de 51 anys, (a causa d’un medicament inofensiu per a la majoria de persones com es el Nolotil, però que pot ser mortal de necessitat per altres), ens donen la notícia que la seva dona -també amiga nostra- s’ha suïcidat tirant-se a un pantà.

Jo crec que és cert. Es pot arribar a morir d’amor. El "mal d’amor" és una realitat i no passa només en les novel.les i en el cinema. Quan es mor la parella a qui s’estima molt, el que sobreviu, -en alguns cassos-, es veu tan desemparat que també es mor. O es deixa morir. O se suïcida. A vegades hi han altres motius i altres desequilibris psicològics que es fan evidents i suren justament en aquestes dures circumstàncies que toquen viure en algun moment determinat de la vida d’una persona, però en alguns cassos és simplement per amor.

O sigui, què ens podem morir d’amor i ja està? No, no és tan senzill. "Hi ha una depressió associada que sorgeix a partir de l’esdeveniment amorós", matisa el fisiòleg Alonso Fernández Guasti. "Seria més correcte dir que ‘es va matar d’amor’ o ‘es va matar per una depressió amorosa’, afegeix. "La gent és mor perquè es deixa morir", conclou el fisiòleg.

Aquest fet m’ha colpit profundament i m’ha fet pensar en una preciosa cançó argentina que, si no coneixeu, val la pena que l’escolteu. Es diu "Alfonsina y el mar" i és una zamba que van compondre Ariel Ramírez i Félix Luna. Al final de tot, us indico el lloc on podeu escoltar-la en la veu de Mercedes Sosa. La popular cançó és un homenatge a la poetessa Alfonsina Storni, que es va suïcidar a Mar del Plata l’any 1938 saltant a l’aigua des d’una escullera.

Alfonsina y el mar

Por la blanda arena que lame el mar
su pequeña huella no vuelve más.
Un sendero solo de pena y silencio llegó
hasta el agua profunda.
Un sendero solo de penas mudas llegó
hasta la espuma.

Sabe Dios qué angustia te acompañó
qué dolores viejos calló tu voz,
para recostarte arrullada en el canto
de las caracolas marinas.
La canción que canta en el fondo oscuro
del mar, la caracola.

Te vas Alfonsina con tu soledad,
¿qué poemas nuevos fuiste a buscar?
Una voz antigua de viento y de sal
te requiebra el alma y la está llevando
y te vas hacia allá como en sueños,
dormida, Alfonsina, vestida de mar.

Cinco sirenitas te llevarán
por caminos de algas y de coral
y fosforescentes caballos marinos harán
una ronda a tu lado;
y los habitantes del agua
van a jugar pronto a tu lado.

Bájame la lámpara un poco más,
déjame que duerma, nodriza, en paz
y si llama él no le digas que estoy,
dile que Alfonsina no vuelve más,
y si llama él no le digas nunca que estoy,
di que me he ido.

Te vas Alfonsina con tu soledad,
¿qué poemas nuevos fuiste a buscar?
Una voz antigua de viento y de sal
te requiebra el alma y la está llevando
y te vas hacia allá como en sueños,
dormida, Alfonsina, vestida de mar.

Podeu escoltar aquesta bonica cançó (que dedico a l’ Àngels i al seu marit Ferran, que ara tornaran a estar junts) a la següent adreça:

El novembre de 1838, George Sand, els seus fills i Frédéric Chopin van arribar a Mallorca. L’escriptora i el músic, que feia dos anys que es coneixien i eren amants, van viatjar a l’illa empesos per un doble estímul: l’un relacionat amb la salut, i un altre, més profund, vinculat a l’esperit romàntic d’un retorn a la natura a la recerca de l’harmonia entre uns paisatges encara verges.

S’hi van estar quatre mesos, i de l’experiència en va sortir Un hivern a Mallorca, un testimoni literari que passa de l’enlluernament al desencís. Enlluernament per la meravella natural de l’illa, i desencís per les incomoditats, el menjar, el mal temps d’aquell hivern, la malaltia de Chopin, la malfiança dels nadius i la incapacitat per adaptar-se al decorat bucòlic que havien somiat.

Jo podria dir que m’ha succeït tot el contrari. Bé, tampoc ha estat un hivern, ni tot un estiu (ja ho hauria volgut…) . Ha estat només una setmana. Però quina setmana! Uns amics ens han convidat a passar uns dies amb ells i hem pogut gaudir a bastament d’uns dies inoblidables i he tornat "més xalest que unes castanyetes", com diuen allà i "més content que un ca amb un os". Gràcies, amics!

Mallorca va impactar Georges Sand. A mi m’han marcat fortament aquest pocs dies d’estiu perquè he descobert, he palpat, he tocat, he vist, he gaudit i he estimat una altra Mallorca. Una Mallorca que no coneixia ni imaginava. Coneixia la Mallorca turística, la Mallorca del moviment i del soroll. Ara he pogut conèixer la Mallorca pausada, tranquil.la i calma de l’interior de l’illa. La dels terrenys d’ametlers, dels garrovers i de les llargues parets de pedra seca. La Mallorca pagesa. La Mallorca que ha aconseguit conservar encara allò que s’ha perdut a tant llocs: la calma, l’afecte, les relacions tranquil.les, el xerrar pausat, el viure com s’hauria de viure.

Torno a l’activitat del blog. En algun moment us he enyorat una mica, us he de ser sincer. Però també he pensat que val la pena descansar de tot allò que es fa habitual: cal fer vacances de feina, de ment i d’esperit. He intentat fer-ho i, per tant, ja us amenaço sèriament que em tornareu a llegir…. És clar, si voleu. A mi m’agradaria molt que ens retrobéssim i que em tornéssiu a deixar els vostres comentaris.

Hi havia una vegada…

un pare que no era un gran pensador, ni un Nobel de literatura. Era només un home comú, un pare preocupat per la felicitat del seu fill que va voler escriure uns simples ‘consells’ en el moment que aquest anà a estudiar a la Universitat, lluny de casa seva.

Al seu fill li van agradar va decidir fotocopiar-los i els va distribuir entre els seus companys d’estudi. Van tenir tant èxit, que una editorial li va demanar autorització a Brown per editar un llibre. Poc temps després, ampliat sota el títol ‘Viure Feliç’, es va convertir en un Best Seller que porta desenes d’edicions i milions d’exemplars, traduïts a diversos idiomes.

Heus aquí els seus consells:

* Observa la sortida del sol com a mínim un cop l’any.
* Estreny la mà amb fermesa i mira la gent als ulls.
* Tingues un bon equip de música.
* Tria a un soci de la mateixa manera que triaries a un company de tennis: busca que sigui fort on tu ets dèbil i viceversa.
* Desconfia dels fanfarrons: ningú presumeix del que li sobra.
* Recorda els aniversaris de la gent que és important per a tu.
* Evita les persones negatives perquè sempre tenen un problema per a cada solució.
* Condueix cotxes que no siguin molt cars, però dóna’t el gust de tenir una bona casa.
* Mai hi ha una segona oportunitat per causar una bona primera impressió.
* No facis comentaris sobre el pes d’una persona, ni li diguis a algú que està perdent el pèl. Ja ho sap.
* Recorda que s’aconsegueix més de les persones per mitjà de l’estímul que del retret.
* Anima’t a presentar-te a algú que et cau bé simplement amb un somriure i dient-li: El meu nom és "fulano de tal", encara no ens han presentat.
* Mai amenacis si no estàs disposat a complir.
* Mostra respecte extra per les persones que fan el treball més pesat.
* Fes el que sigui correcte, sense importar el que altres pensin.
* Dóna-li una mà al teu fill cada vegada que tinguis l’oportunitat. Arribarà el moment en què ja no deixarà que ho facis.
* Aprèn a mirar la gent des de les seves sandàlies i no des de les teves. Situa les teves pretensions en el marc de les teves possibilitats.
* Recorda el vell proverbi: "Sense deutes, sense perill".
* No hi ha res més difícil que haver de respondre les preguntes dels necis.
* Aprèn a compartir amb els altres i descobreix l’alegria de ser útil al teu proïsme. (El que no viu per servir, no serveix per viure).
* Acudeix als teus compromisos a temps. La puntualitat és el respecte pel temps aliè.
* Confia en Déu, però tanca el cotxe amb clau.
* Recorda que el gran amor i el gran desafiament inclouen també ‘el gran risc’.
* Mai confonguis riquesa amb èxit.
* No perdis mai el sentit de l ‘humor i aprèn a riure’t dels teus propis defectes.
* No esperis que un altre sàpiga el que vols si no ho dius.
* Fes dues còpies de les fotos que facis i envia-les a les persones que apareguin a les fotos.
* No oblidis que el silenci és a vegades la millor resposta.
* No rebutgis una bona idea perquè no t’agrada de qui ve.
* Mai compris un matalàs barat: ens passem la tercera part nostra vida sobre ell.
* No confonguis confort amb felicitat.
* Mai compris res elèctric en una fira artesanal.
* Escolta el doble del que parles (per això Déu ens va donar dues orelles i una sola boca).
* Quan necessitis un consell professional, demana-ho a professionals i no a amics.
* Aprèn a distingir qui són els teus amics i qui són els teus enemics.
* Mai envegis: l’enveja és l’homenatge que la mediocritat li ret al talent.
* Recorda que la felicitat no és una meta sinó un camí: gaudeix mentre el recorres.
* Si no vols sentir-te frustrat, no et posis metes impossibles
* La gent més feliç no necessàriament té el millor.
* Simplement gaudeix al màxim de tot el que Déu posa en el seu camí.

Caminava a poc a poc, amb el pensament una mica lluny de mi mateix. Volava lliure pensant coses, algunes sense sentit i altres amb molt sentits. Am massa sentit, fins i tot, perquè m’entristien una mica.

Ja era fora del poble, camí de La Serra, i només hi havia camps de panís, d’alfals i de pomers. I, de cop i volta. el veig venir cap a mi. Em venia de cara. Decidit. De pressa. En un moment reconec que he sentit una mica de por. Era un gos gros i em mirava fixament mentre se m’atansava. No sabia ben bé què faria ell i què hauria de fer jo. M’he posat a l’aguait i pel meu cap han passat un munt d’idees. Deuen ser aquells recursos de supervivència que ens neixen de cop i ens surten de dins perquè els portem als nostres gens des de temps atàvics. Pur instint de supervivència davant d’un perill.

Però heus aquí que el gos s’acostava i s’acostava mirant-me d’una manera que m’ha semblat que no em faria res. De cop i volta i també de manera instintiva he vist i m’he convençut que no em faria res. Se m’ha plantat al davant meu i jo m’he parat i l’he mirat. Les nostres mirades s’han creuat. Hi he vist uns ulls implorants en aquella bèstia que feia cara d’anar perduda. En feia la car i en tenia tot l’aspecte perquè estava una mica prim i força brut.

Què faig, ara? Què fem? Serà un gos perdut o simplement s’haurà escapat d’alguna casa, d’alguna granja de les que hi ha escampades al Pla d’ Urgell?  Haurà deixat per una estona la seva feina mal pagada de guardià d’una propietat que no li va ni li ve. Que tant li fa i de la que no en treu cap més profit que cruspir-se alguna de les gallines que es moren… Poca paga per una feina tant necessària i imprescindible…

Només eren cabòries. Pensaments sense cap fil que els aguantés amb certa fermesa. Per tant, he pensat que el millor que podia fer era seguir el meu camí i que ell seguís el seu. Segurament ja sabia prou bé on havia d’anar… Però no. No ha marxat. M’ha anat seguint, fidel i mans, darrere i feia veure que volia ser el meu amic. Jo no n’estava massa segur que volgués ser amic seu. Què en faria jo d’un amic així, a qui no podia encabir a casa meva. Sempre he dit que un gos no m’agrada en  un pis. Un gos ha de poder moure’s amb certa llibertat, ha de caminar, ha de prendre l’aire…

No he dit ni he fet res. He pensat que millor que decidís ell perquè jo -la veritat- no me’n sentia capaç i del que tenia ganes era de treure’m  les puces de sobre i m’he volgut alliberar d’aquella responsabilitat pesada que ara tot just en vacances em queia. No en te´nia ganes de fer-me ara amic d’un gos desconegut!

I Llavors ha arribat la llum de l’alliberament de responsabilitats; la llum de l’esperança; la meva llibertat recobrada de nou! Allà lluny apareixia un home que -també de cop i volta- he sabut que era l’amo del gos. Però anava dubtant que ho podés ser perquè el gos no hi anava. No marxava de meu costat. Semblava que l’amo podia ser més aviat jo que no pas aquell home que cada cop estava més a prop.

I sí. Quan estava ja a pocs metres  aquell home l’ha cridat pel seu nom i el gos hi ha corregut. Quin descans, Déu meu! Llavors ens hem parat i li he dit: Ja em pensava que m’hauria de fer càrrec d’aquest gos perquè em pensava que anava perdut… Llavors m’ha explicat que no. Que era seu i que l’aviava una estona perquè era molt mans i era incapaç de fer mal a ningú. Que ho era tant, que se n’aniria amb el primer que passés i li fes una carícia…

Em seguit parlant una estona del temps, de la calor, de l’estiu i de les vacances. I jo he anat marxant pensant com en som de semblants els gossos i les persones…

La nostra manera de parlar habitual segurament que no és la més adequada per a poder-nos entendre. Emprem termes tècnics, freds i asèptics que més aviat ens dificulten la comunicació. No és el llenguatge més adequat per a comunicar-se bé. Què ens impedeix parlar amb el llenguatge de l’Amor, que és el llenguatge universal que entén tothom?. Si realment volem aprendre a parlar amb el llenguatge de l’Amor serà millor que comencem a pensar molt seriosament en renunciar a diverses coses …

-No hem de reaccionar intempestivament. Potser el veritable motiu de la reacció que experimentem sigui originat per situacions antigues que ja han quedat en el passat, però que en recordar-les, conscient o inconscientment, estem anul.lant l’altra persona que tenim al davant en aquell moment i que no té res a veure amb el nostre passat…

-Evitem de totes totes l’ús d’expressions ofensives. Millor que no les fem servir, ni amb els altres ni amb nosaltres mateixos, en cap moment. Amb aquestes frases "devastadores" que tan hàbilment fem servir, i que sabem que arriben
a la ferida de l’altra persona, a qui en realitat fem mal, és a nosaltres mateixos…

-No abandonem mai abruptament una conversa; és una manera de manifestar violència en contra de l’altra persona. Amb els monòlegs passa el mateix. En el fons, només es vol tenir "l’última paraula", no tenint en compte la perspectiva i els  arguments de l’altra persona, de manera que es pren la ruta fàcil de suspendre la conversa evitant encarar el que atempta contra el nostre poder, menyspreant l’altre amb la nostra fugida. Amb aquesta actitud, només aconseguirem quedar  sols.
No val la pena sermonejar perquè només és una forma de persecució que agredeix l’altre, obligant-lo a que t’escolti, manipulant la conversa i fent que es comporti com tu desitges.

-És inútil recrear-se en el passat. Reprendre picabaralles o ferides del passat per discutir sobre l’incident actual no permet que sanin les lesions que hi ha en tota  relació. El millor instrument per mantenir una comunicació pulcra, és el perdó.

-Acomiadem-nos de la ironia i el sarcasme. L’ús de frases irònico-sarcàstiques no només revesteix d’agressivitat el que es vol dir, sinó que fa que la comunicació es transformi en violenta …

-Necessitem tenir sempre la raó?. Lluitar per "tenir la raó" és lluitar per tenir el poder a la conversa, la qual cosa ens allunya dels altres, ja que "guanyar la batalla" per mitjà de la raó no ens farà feliços …

-Evitem les justificacions. "Explicació no demanada, acusació manifesta", diu el vell refrany. Fer aclariments que no s’han demanat, demostra que t’estàs sentint atacat, de manera que et defenses "a priori" en una reacció que és producte de la por i la ràbia.

-Abstenim-nos de censurar els sentiments aliens. Si respectem els sentiments dels altres, compartint els propis i explorant el que hi ha en el fons, podrem conèixer una mica millor l’altra persona, entendre-la i oferir el nostre suport.

-Ningú és infalible; no nosaltres mateixos en som! Sovint hem de practicar la prudència i cedir per arribar a un acord, ja que fins nosaltres mateixos ens podem equivocar …!

-No és necessari aixecar la veu. L’Amor mai crida sinó que més aviat xiuxiueja … Generalment no ens en adonem, però cada vegada que parlem a crits estem agredint el nostre interlocutor.

-Per a què disfressar missatges? És millor parlar amb claredat, transparència i veritat. Expressar-nos mitjançant "Indirectes"
verbals no condueix a res.

-Discutir és un sa intercanvi d’opinions, no un plet verbal. Darrere de tota discussió que s’ha fet repetitiva, generalment s’amaga un motiu totalment diferent del que aparentment va generar la discussió, però del qual no es va expressar res en el moment adequat, i resulta evident que encara van quedar coses per dir. Deixem d’acumular queixes, ofenses i  ressentiments. Si alguna cosa t’ha molestat de l’altra persona, parla-ho en el seu moment, o fes-ho a la major brevetat possible, si no ho pots fer en el mateix moment; però no acumulis motius per discutir alguna cosa fent que la situació es compliqui.
Oblida’t de

-Sempre guanyar les discussions no és el millor. Quan es guanya una discussió, gairebé sistemàticament perdem molt més del que podem imaginar.

-Renunciem a inferir amenaces o sembrar culpes. En amenaçar o culpabilitzar als altres, només juguem amb les seves emocions, la qual cosa aprofitem en benefici del nostre ego, alimentant-lo i sense adonar-nos que després, el nostre propi ego crescut es convertirà en el nostre pitjor enemic.

-No cedim a la temptació d’assumir coses i fer suposicions. Generalment els dubtes ens fan assumir o suposar allò que no entenem, i moltes coses simplement les donem "per fetes". És preferible preguntar i aclarir les coses per així tenir la certesa en el que diguem o fem.

-Mantinguem la discreció de les nostres discussions. No cal involucrar terceres persones en una discussió, ni buscar que altres intercedeixin per nosaltres o que es converteixin en els nostres defensors. Com a resultat de qualsevol d’aquestes actituds, la comunicació es dificulta, la qual cosa acaba per separar-nos dels altres, i conseqüentment, de l’Amor.

-Absolutament totes i cadascuna de les persones que trobem en la nostra vida representen una valuosa oportunitat d’aprendre alguna cosa. Segurament que hi ha algú en la teva vida amb qui et resulta particularment difícil
relacionar-te. Pren-lo com el teu mestre, perquè aquesta persona en realitat et mostra fins on arriba el teu veritable límit per estimar a algú.

-Sense excepció, totes les persones, incloent-te a tu mateix- donen o demanen amor en cada situació de les seves vides.
Cada estímul d’agressió que rebis, mira’l com una imploració d’amor per part de l’ "agressor" i respon davant aquest estímul amb amorosa comprensió. Recorda que cada vegada que et "defenses" amb un atac, a qui en realitat agredeixes és a tu mateix!

-Perdonar és veure la vida d’una altra manera; és veure-la des del cor, no des de la raó. Això que més et molesta dels altres, sí, d’aquesta persona en la qual estàs pensant, és precisament el que més necessites millorar en tu mateix, ja que l’agressió que veus en l’altre, en el fons no és més que un reflex de l’agressió que no ets capaç de veure en tu mateix, però que coneixes bé i per la qual et reconeixes en l’altre.

-Pots passar-te la vida esperant que els altres canviïn, i seguiràs esperant tota la vida perquè els altres no canviaran …
Només cal intentar una cosa molt senzilla … Descobreix el que l’altra persona sent, Identifica la causa d’aquesta emoció i troba a on vol en realitat arribar. Permet que l’altre expressi el que sent.

-No deixis fer vells els els problemes. Pregunta … Com a  humans, la nostra missió és tornar a l’amor,tornar a ser missatgers de l’Amor, provocar Amor al nostre voltant. No et permetis contaminar-te de l’absència de l’amor, que és on s’instal·la la por.

-El món sencer és un ressò: només repeteix el que tu dius
… És un mirall: reflecteix la teva pròpia imatge.
… És un bumerang: et torna el que li has enviat.
Tu pots decidir el que vols sentir, el que vols veure, el que vols rebre … si realment ho vols …

M’he despertat a l’hora de cada dia. Els costums -potser no tant com els vicis, però Déu n’hi do també com n’estan d’ arrelats!- fan que hom faci automàticament les coses. Sense ni adonar-me’n, durant tot l’any em desperto a l’hora de sempre, em rento la cara com sempre, esmorzo i me’n vaig a treballar. Però avui he decidit canviar. Fa un parell de dies que vaig treure el pilot automàtic mental i he començat a canviar les seqüències del meus actes. És que faig vacances!. I durant aquest dies cal canviar, trencar esquemes, costums i horaris i buscar-se espais de llibertat nous i fer que l’esperit retrobi coses adormides i guardades durant l’any en l’armari dels mals endreços que tots tenim en algun racó de casa.

Us deia que m’he despertat a l’hora de sempre. És un d’aquells automatismes que ens costa de canviar. Però avui he volgut començar a dur a terme el meu íntim propòsit de caminar més del que acostumo a fer. Vull procurar moure el meu cul del seient una mica més. Per tant, avui -sense esmorzar- he sortit a caminar cap a La Serra, un dels llocs de Mollerussa on fa de més bon anar. Si us he de ser sincer, tinc encara un altre lloc preferit i millor per caminar: el camí del Salt del Duran. Per anar-hi, cal anar resseguint el Canal d’ Urgell -aigües amunt- i a 5 quilòmetres trobareu un raconet paradisíac (quan està net) que em fa retornar a la meva infància: El Salt del Duran. De petit ni anàvem a berenar i a passar la tarda a recer de l’ombra i fruint de les fonts que rajaven a desdir. En aquells llunyans temps encara es podia beure l’aigua. Ara ja no, perquè les fonts estan totes contaminades.

Avui no hi he volgut anar al Salt del Duran perquè és massa distància per un primer dia. Cinc quilòmetres d’anada i cinc de tornada són massa per començar. Però demà potser ja m’hi atreviré… Avui feia fresqueta i he caminat a gust, tot escoltant música. M’he dedicat a contemplar els camps de panís -amb fileres ben arrenglerades i les pinyes a mig madurar- i els camps de peres a punt de collir. Aquests camps que jo he contemplat s’han salvat de la pedregada que ahir va caure a molts llocs de la plana de Lleida i que ha destrossat la collita en més de 400 hectàrees. La pagesia encara depèn del cel…

Els camps de panís ja fan goig. Les pinyes estan en el punt adequat per a menjar-se-les fregides, cuites a la brasa o per a fer-ne un bon caldo junt amb altres verdures. Vaig menjar blat de moro (aquí al Pla d’Urgell en diem panís) per primera vegada a l’ Uruguai, on és una menja habitual i comuna amb molts altres països llatinoamericans. Allà hi han  varietats millors per a la cuina que no són els híbrids d’aquí, pensats més per a fer pinsos per a les bèsties. De seguida m’hi vaig acostumar i prou que em va agradar… Allà en diuen "choclo" (del quechua chuqllu) i, com us deia, és menja habitual. Cal fer bullir les pinyes senceres uns 15 minuts amb aigua i sal i el resultat és prou bo…

Arribat a casa, una bona dutxa, un bon esmorzar i a descansar ben relaxat. No sé si ha servit com a crònica del meu primer passeig oficialment estival. Però hi he fet el què he pogut! Fins demà, que penso seguir amb aquestes cròniques més relaxades…. 

A vegades, a la vida, es tenen tantes ganes de fer una cosa, o de dir-la, o d’assolir-la… que hom es nega fins i tot l’oportunitat de somiar-la.

Això passa, per exemple, quan estem a disgust en una feina i no ens atrevim a deixar-la, encara que ens en morim de ganes. Quan estem a disgust en una situació volem marxar-ne, -desitgem enormement marxar-ne-, desitgem fugir i abandonar-ho però no ens atrevim.

Personalment -i com a poble- necessitem tenir el somni d’emprendre el vol, deixar de ser gallines de corral i començar a ser àguiles o voltors que volen alt, ben alt, i la necessitat de no quedar-nos amb la miserable realitat que, dia rere dia, ens empastifa la TV i els diaris: Polítics corruptes, drets humans aixafats, relacions humanes brutes i embrutidores, països sotmesos, injustícia i pobresa, avorriment infinit…

Cal somniar la realitat i realitzar somnis. Cal transformar la realitat somniant que podem fer-la nova. Les dues coses ens passen a la nostra vida i les dues coses ens fan una mica de por…

Somnis

No ho vull, no…

Ni ho vull pensar, no…

Ni m’ho vull imaginar…

Però, per altra banda, sé que puc arribar al planeta feliç

i que sóc un caçador de somnis perfectament abastables.

Vull que la tempesta, la pluja, el fred o el sol no em deixin sortir de casa

i, al mateix temps, desitjo emprendre el camí costerut i difícil

que sé que em durà a la glòria.

Vull lligar-me de mans i peus, buscar mils arguments,

cercar milers d’excuses per no haver de dir que SI

i, al mateix temps, sento unes ganes enormes

de deslligar-me amb les dents, amb les ungles i començar el camí.

I dic que no, que no cal, que no és necessari, que no cal somniar

que ja estic bé com estic, que potser és perillós,

i, al mateix temps, sento aquell desig intern de superar-me, de millorar,

aquell desig indesxifrable

de trobar el que hom vol i ha desitjat tota la vida.

En moments de crisi com els actuals en què tendim a veure-ho tot una mica fosc hi ha una cosa que diuen que va molt bé: una bona abraçada!

Una abraçada no es pot negar mai perquè sempre és una expressió d’algun dels tipus d’amor que existeixen.  Diversos Autors, entre els quals podem trobar  Walter Riso, diuen que l’amor pot ser de diversos tipus: "eros", "àgape" o "filios". L’ "eros" és l’amor passional, l’ "àgape" és l’amor desinteressat cap a les persones i el "filios" és l’amor "familiar".

Una abraçada -sigui a qui sigui-, és sempre bona i terapèutica. De fet veig que hi ha tota una disciplina anomenada "Abraçadateràpia". Alguns dels beneficis que es poden assolir són:

-Ens rescaten de la soledat i de l’aïllament. No estem sols. NO som el centre de l’Univers. Som L’Univers.
-Guien l’auto-coneixement potenciant l’autoestima.
-Faciliten els desbloquejos físics i emocionals.
-Ens permeten vivenciar la integració de cos, ment i emocions.
-Ens exerciten en l’empatia.
-Ens situen plenament en el Aquí i el Ara.
-Afavoreixen la comunicació afectiva amb nosaltres i amb l’altre.
-Estimulen la gratitud.
-Desperten la creativitat.
-Impulsen a una actitud pro-activa en la vida.
-Connecten amb la intuïció.
-Afavoreixen l’entrenament de respostes assertives.
-Retornen la il.lusió, l’alegria i el bon humor, ja que el riure és el seu fidel company.
-Ofereix reconeixement i protecció al nostre "nen interior".
-Potencia la resiliència.
-Si et fa por donar una abraçada, has analitzar el perquè dels teus temors.

I una darrera cosa molt important: És gratuïta!!! Abracem-nos?

UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE

La gent treballarà per viure
en lloc de viure per treballar.

Els historiadors no creuran
que als països els encanta ser envaïts.

Els polítics no creuran
que als pobres els agrada menjar promeses.

El món ja no estarà en guerra contra els pobres, sinó contra la pobresa, i la indústria militar no tindrà més remei que declarar-se en fallida.

Els nens del carrer no seran tractats com si fossin escombraries, perquè no hi haurà nens del carrer.

La justícia i la llibertat, germanes siameses condemnades a viure separades, es tornaran a ajuntar.

Els desesperats seran esperats i els perduts trobats, perquè són els que es van desesperar de tant esperar i es van perdre de tant buscar.

En aquest món cada nit serà viscuda com si fos la darrera i cada dia com si fos el primer.

 (M. Asun y Regina.)

Hi han moltes menes de relacions socials i de solituds en la vida i cadascú les sent i les viu a la seva manera. Perquè una mateixa situació es pot viure de moltes maneres i, de fet, cadascú la viu a la seva manera…

Hi ha la solitud del llit del malalt (que uns la saben anar portant i per a altres és un desfici insuportable), la que es troba en els boscos perduts en plena muntanya, en una nit en ple desert  i la d’algunes persones enmig del soroll de la ciutat…

Hi ha aquella solitud amarga que se sent al més  profund i amagat racó de l’ànima quan hom se sent incomprès, injustament jutjat o abandonat. La solitud d’aquell que no estima i no és estimat..

Llegia fa uns dies unes paraules de la periodista mallorquina Llúcia Ramis, (“Egosurfing” -Premi Josep Pla 2010) que parlava de com internet ha canviat les nostres relacions personals. És cert: abans per poder fer relacions s’anava amb la colla d’amics, s’entrava a un grup, una associació o un club, s’anava a una discoteca i se sortia. Ara -diu ella- "els joves de menys de 20 anys ja no saben el que és la intimitat". "És paradoxal que per entrar a una ret social el primer que has de fer és asseure’t tot sol davant de l’ordinador".

Ara tenir un amic és tan fàcil com entrar al Facebook i fer un clic. Al cap de pocs dies, si et descuides una mica-estàs ple d’amics. D’amics? Bé, diguem que uns més que altres. A vegades són simples coneguts amb els quals no tenim gaire en comú i amb els quals no ens comunicarem mai de forma més o menys sincera i profunda. Però el Facebook en diu amics… I -vulguem-ho o no, ens agradi o no- les formes de relació han canviat encara que potser les solituds són les mateixes de sempre. Diu la Llúcia Ramis que en aquesta darrera novel·la seva "li interessa mostrar el fet que com més sistemes de cerca tenim (GPS, Google, Facebook…) ens sentim més perduts i insatisfets… El que volem és que ens busquin a nosaltres.".

No sé si sempre és així. Però sí que sé que les persones necessitem relacionar-nos, crear uns lligams socials que ens ajuden a ser nosaltres mateixos, ens posen en un lloc determinat i concret del món, ens assignen un rol i -busquem nosaltres o ens busquin els altres- ens sentim més persones, més feliços i ,és nosaltres mateixos quan ens relacionem i ens relacionem bé.

Escoltava fa uns dies per la ràdio una dona empresària andorrana. No vaig poder escoltar el nom perquè vaig agafar l’entrevista ja començada. Però explicava aquesta dona que de mol jove va haver de fer-se càrrec dels negocis de la família per la mort del seu pare i que als consells d’administració estava rodejada d’homes i que a ella no se l’escoltaven. Quan un home deia el mateix que deia ella, llavors sí que la cosa tenia ressò. Deu ser cert perquè les persones acostumem a ser així de ruques i estem plens de prejudicis.

Aquesta senyora va dir unes paraules que em van cridar l’atenció i que vaig considerar molt justes i molt adequades per retratar la situació que es viu entre homes i dones, des de fa molt temps, en el món del treball i de les empreses.

Deia aquesta senyora: "En el món de les dones en la feina hi han dues etapes: La primera és aquella en la que els homes que tens al costat es pensen que ets "tonteta". La segona és aquella en què els homes que tens al costat es pensen que ets més llesta del que en realitat ets. Jo, ara, estic en aquesta segona etapa".

Sincerament crec que retraten exactament la realitat. Hi han donen que entren a la feina amb un complex de superioritat tan gran  i amb ànim de conqueridora que es fan insuportables. Entren com una elefant en una tenda amb ànim de fer-se notar i destrossant-ho tot. Es tornen ridícules. Fins aquell moment res s’ha fet bé i els canvis han de ser imminents i dràstics per tal que es notin força. Són dones que saben de tot, entenen de tot i tant poden opinar duna cosa com d’una altra. Saben molt d’organització, saben encara més de decoració, saben de neteja perquè a casa seva l’han fet durant anys i han provat tots els productes de moda, saben de cuina, saben d’esport…

És ben cert que fins fa ben pocs anys els homes ho dominaven tot i les donen poc podien dir. Llavors eren els homes qui tenien el complex de superioritat. És veritat que les dones han hagut de fer molts esforços per posar-se al seu lloc. És veritat que en aquests moments hi ha tantes dones com homes preparats tots als mateixos nivells i tan valuoses com els homes. Però d’aquí a voler ser més, a voler-se fer notar, a creure que són més pel fet de ser dona, ja no ho accepto. Hom no és més que l’altre  pell fet de ser home o dona; ni per raó de nom i de "pedigree".

El plus no ve pel fet de ser home o dona. El plus ve pel fet de ser persona justa i equilibrada.

Pren-te el temps per:
Treballar: és el preu de la realització.
Dormir: és la manera de recuperar l’energia.
Jugar: és el secret de la joventut.
Relaxar-te: és el camí de la tranquil.litat.
Llegir: és la base del coneixement.
Fer l’amor: és un dels regals de la vida.
Divertir-te: és part de la l’alegria.
Meditar: és la sendera que condueix cap a Déu.
Fer exercici: és garantia de salut.
Somiar: és el secret per arribar a les estrelles.
Escoltar: és portar pau als que t’envolta.
Ajudar: és una manera de créixer com a ésser humà.
Riure: és el millor remei contra les preocupacions.
Oferir la teva amistat: és el més valuós que pots regalar.
Estimar: és la clau de la felicitat.

Percebre adequadament la realitat no és fàcil. Massa vegades ens deixem portar pels nostres pre-judicis que , com diu la mateixa paraula, és un judici anticipat, fet abans d’hora, precipitat, sense els elements necessaris. I generalment és aquí on ens equivoquem perquè, ja d’entrada, jutgem malament i comencem a fer cabòries..

Ahir parlava amb una amiga d’això mateix i li deia que el que hauríem de fer és anar amb el cor més obert cap a les persones, inclús  amb el risc de que ens enganyin. No és fàcil aquesta actitud, ni còmoda. Ens han enganyat tantes vegades! Quan ens atansem a una persona ja hi anem pensant quina ens en farà! Entenc que és difícil anar per la vida amb aquest tarannà. Però n’ hauríem d’aprendre i hi sortiríem tots guanyant. "Piensa mal y acertarás", diuen en castellà. Doncs no, jo no hi crec en això i no vull creure-hi. No vull ser massa càndid, però tampoc vull ser malpensat.

Una vegada vaig llegir un conte hindú que deia que hi havia un gos sense amo que li agradava tafanejar tots els racons i anar amunt i avall. Sempre havia estat un vagabund i gaudia molt amb la seva forma de vida. Però en una ocasió va entrar en un palau,  les parets del qual estaven recobertes de miralls. El gos va entrar corrent a una de les envidrades habitacions i a l’instant va veure que innombrables gossos corrien cap a ell. Aterrit, es va girar cap a la dreta per intentar fugir, però llavors va comprovar que també hi havia gran nombre de gossos en aquesta direcció. Es va tombar cap a l’esquerra i va començar a bordar espaordit. Desenes de gossos, per l’esquerra, li bordaven amenaçadors. Va sentir-se acorralat i envoltat de furiosos gossos i li va semblar que no tenia escapatòria. Va mirar a tots costats i a tot arreu va contemplar gossos enemics que no deixaven de bordar. En aquest moment el terror va paralitzar el seu cor i va morir víctima de l’angoixa.

No trobeu que massa sovint ens passa això mateix a nosaltres?

Mossèn Ballarín -un dels meus autors de capçalera- escriu en un dels seus llibres  que "no és el mateix viure d’ il·lusions que viure d’esperances". Segons ell, "hi ha la mateixa diferència entre somiar truites i criar una gallina perquè faci ous. Viure d’ il·lusions és somiar truites, creure que ets el rei del petroli i només voler triomfar. Viure d’esperança és saber que ets un pobre home que va tirant pel món".

Aquesta frase tan catalana d’"anar tirant" caldria analitzar-la profundament perquè té una filosofia de la vida darrere seu més profunda del que aparentment pot semblar. "Anar tirant", tant serveix per dir que hom està bé com que no n’està tant. Serveix per a no dir el que l’altre vol saber i hom no vol dir. És el recórrer a  la màxima ambigüitat en certs moments que hom no té ganes d’esplaiar-se. És la filosofia del viure monòton i potser avorrit de cada dia, sense més al·licients que el sol fet de voler continuar vivint. Perquè -si ho analitzem bé- viure no és poca cosa; viure i voler seguir vivint, en certs moments de la vida, té molt mèrit, sobretot quan van maldades; quan et fan fora de la feina i tens una família darrera; quan has de tancar una empresa per la qual has lluitat anys i anys; quan se te’n va aquella persona que estimes tant…

Viure d’ il·lusions és bonic i fàcil. I serveix per agafar empenta. Calen aquests moments de color de rosa per viure i sobreviure. Però aquests moments són pocs i no duren gaire. Els moments més comuns i nombrosos són els altres: aquells d’anar estirant el carro, quan la vida te’l va carregant de problemes prou pesats. Són aquells moments en què la malaltia se t’acosta, la injustícia et forada l’ànima i el dia se’t fa llarg perquè el cansament acumulat amb els anys ja pesa massa. Aquest és el moment de viure d’esperança. És el moment d’anar al galliner a veure si alguna gallina ha post algun ou. Es recollir els fruits de l’amistat, l’afecte de la família i el recolzament de les pròpies certeses que no abandonen mai.

Un dia d’aquests -no recordo a quin canal espanyol- vaig escoltar una perorada extraordinària sobre Sud-Àfrica i sobre la inseguretat que hi ha en aquell país, arrel d’un robatori que van sofrir uns periodistes espanyols i portuguesos.

Em va cridar l’atenció la manera com parlaven del país i de la mateixa organització, ja que ho feien des de la superioritat extrema i el menyspreu més absolut. Hi vaig notar un complex de superioritat molt comú, per altra banda, als espanyols quan parlen de l’ Àfrica o de Llatinoamèrica, per exemple. Ja ens hi tenen acostumats, però hom no s’hi acaba d’acostumar mai a aquesta mala educació i a aquests tons tan altius.

Pel que deia aquell locutor (que tampoc era cap perfecció de periodista) semblava que de robatoris i inseguretat aquí no en tinguéssim gens ni mica i que nosaltres fóssim la perfecció on emmirallar-se . Parlava com si es cregués superior als altres, o intentés semblar-ho i desenvolupava comportaments altius i orgullosos talment ben propis del que té un enorme complex de superioritat.

Els manuals de psicologia diuen que aquest tipus de persones es mostren com una persones perfeccionistes, segures de si mateixos i hàbils, encara que gairebé sempre la seva aparença és una màscara que amaga una enorme vulnerabilitat. La por de ser criticats i rebutjats és una altra constant, de qui mira als altres, per sobre l’espatlla.

Segons els experts, sota aquesta superioritat, s’amaga en realitat, un complex d’inferioritat. Qui ho desenvolupa és incapaç de relacionar-se bé amb els altres, perquè no els tracta d’igual a igual. Té barreres per a ser sincers i mostrar-se tal com és. El que va per la vida amb aires de grandesa, sembla indiferent davant les actituds i opinions alienes, però en realitat és molt susceptible a elles: fereixen fàcilment la seva sensibilitat i influeixen sobre la seva exagerada necessitat d’autoestima. Les crítiques dels altres, solen provocar un enorme estat d’angoixa, que es manifesta en totes les facetes de la seva vida.

Em temo que aquest dies els que escoltin els partits del Mundial per certes teles espanyoles s’hauran de vacunar contra aquesta plaga perquè hauran d’escoltar les grandeses de "la Roja" amb una intensitat tal que els pot arribar a fer mal a la seva salut psíquica. Ja ha començat a notar-se i cada cop anirà a més a mida que vagin guanyant partits (si és que en guanyes, es clar).

El que no sé és si a les farmàcies hi ha algun remei…

Ahir parlava del debat que han començat a protagonitzar els candidats a president del Barça i de les meves impressions en escoltar el primer. Però això ho considero irrellevant i no té cap més valor que la meva percepció personal.

El que sí considero rellevant -i que convindria ressaltar- és el fet que tots els candidats formessin part inicialment d’un grup anomenat Elefant Blau i que es van unir per posar una moció de censura al president Núñez. Més tard, van fer equip al voltant de Laporta per presentar-se a les eleccions, que van guanyar.

A què és degut que un equip que semblava tan unit i que havia d’anar junt fins a la fi del món, poc a poc s’anés enfrontant, dividint, desintegrant i marxant,  la majoria d’ells, cap a casa seva? Què ho fa que aquell grup d’amics, tan amics, hagin esdevingut en aquests moments enemics acèrrims? Eren tan amics llavors? Són tan enemics ara? L’Elefant Blau s’ha transformat en un cau de formigues vermelles que s’ataquen les unes a les altres…

Potser una resposta la podríem anar a buscar en la Psicologia Social, que és la ciència que estudia els fenòmens socials i intenta descobrir les lleis per les quals es regeix la convivència. Investiga les organitzacions socials i tracta d’establir els patrons de comportaments dels individus en els grups, els rols que exerceixen i totes les situacions que influeixen en la seva conducta. L’estudi dels grups i les tensions que s’hi generen és una qüestió apassionant.

La naturalesa humana té un paper en la conformació de la vida social, mentre que l’estructura social al seu torn, amb els seus hàbits, normes i costums també exerceix una influència en les persones. I aquí hi podríem trobar una possible resposta.

Plató deia que l’home té la idea del bé i tendeix a la perfecció, però el camí de la vida està ple d’obstacles i molts s’aferren a les coses materials, al bé personal i propi en detriment del bé comú provocant conflictes socials i crisi de valors. L’afany d’acumulació de poder, de riquesa i de la força, en totes les cultures, van atorgar el poder i els privilegis a alguns, generant el domini d’uns sobre els altres, les desigualtats, els abusos, els crims i les guerres. Tots els éssers humans tenen el seu costat fosc, de vegades necessari per defensar-se dels atacs, però molts el desenvolupen massa per atacar els més vulnerables i dominar en benefici propi.

Aquest grup humà que era l’ Elefant Blau ha acabat com el rosari de l’aurora però ha estat la llavor capaç de transformar un club de futbol. Aquells inicis han portat cap a camins inesperats, nous, transformadors, moderns, rupturistes i positius en algunes coses, i tan negatius com sempre en altres coses. No sempre conèixer i denunciar els errors del passat fa que hom no caigui de nou en els mateixos.

Les tribus, els imperis, les nacions i els grups han fet sempre la guerra i semblaria que això fos inevitable. Freud deia que el dia que l’home va aprendre a insultar al seu enemic en comptes de llençar-li una pedra, va ser el començament de la civilització. Les condicions socials han provocat guerres en totes les èpoques però és hora que les societats trobin la manera de resoldre els problemes sense recórrer a la força bruta. Es clar que val més "manya que força". És millor intel·ligència, bones maneres, debat educat i sense desqualificacions que no pas males arts, mentides i brutícia dels uns sobre els altres. Tant de bo durant aquesta setmana puguem veure-ho en les confrontacions que encara hi ha per fer.

El Barça hauria de ser un club senyor i els aspirants a president també ho haurien de procurar ser-ho sempre.

Vaig llegir a LA VANGUARDIA una bonica entrevista feta per VÍCTOR-M. AMELA a un tuareg que es diu MOUSSA AG Assar. No vaig poder resistir la temptació de copiar-la i guardar-la perquè em va semblar un petit tresor   que ens hauria de fer pensar a tots.Aquí us la presento:

– No sé la meva edat: vaig néixer al desert del Sàhara, sense papers …!
Vaig néixer en un campament nòmada tuareg entre Tombuctú i Gao, al nord de Mali. He estat pastor dels camells, cabres, xais  i vaques del meu pare. Avui estudi Gestió a la Universitat de Montpeller. Estic solter. Defenso els pastors tuareg. Sóc musulmà, sense fanatisme.
– Quin turbant tan bonic …!
– És una fina tela de cotó: permet tapar la cara al desert quan s’aixeca sorra, i alhora seguir veient i respirant a través seu.
– És d’un blau bellíssim …
– Als tuareg ens deien els homes blaus per això: la tela destenyeix una mica i la nostra pell pren tints blavosos …
– Com elaboren aquest intens blau anyil?
– Amb una planta anomenada indi, barrejada amb altres pigments naturals. El blau, per als tuareg, és el color del món.
– Per què?
– És el color dominant: el del cel, el sostre de casa nostra.
Qui són els tuareg?
– Tuareg significa "abandonats", perquè som un vell poble nòmada del desert, solitari, orgullós: "Senyors del Desert", ens diuen. La nostra ètnia és la amazic (berber), i el nostre alfabet, el tifinagh.
– Quants són?
– Uns tres milions, i la majoria encara nòmades. Però la població decreix … "Cal que un poble desaparegui perquè sapiguem que existia!".  Denunciava una vegada un savi: jo lluito per preservar aquest poble.
– A què es dediquen?
– Pasturar ramats de camells, cabres, xais, vaques i ases en un regne d’infinits i de silencis …
– De veritat que és tan silenciós el desert?
– Si estàs tot sol en aquell silenci, sents el batec del teu propi cor. No hi ha millor lloc per trobar-se un mateix.
– Quins records de la seva infantesa al desert conserva amb més nitidesa?
– Em desperto amb el sol. Trobo les cabres del meu pare, que ens donen llet i carn; nosaltres les portem a on hi ha aigua i herba … Així va fer el meu besavi, el meu avi, i el meu pare … I jo. No hi havia una altra cosa al món més que allò, i jo era molt feliç en aquell món!
– Sí? No sembla molt estimulant. ..
– Ho era molt. Als set anys ja et deixen allunyar del campament i t’ensenyen les coses importants: a ensumar l’aire, escoltar, aguditzar la vista, orientar-te a través del sol i les estrelles … I a deixar-te portar pel camell; si et perds, et portarà on hi ha aigua.
– Saber això és valuós, sens dubte …
– I tot és simple i profund. Hi ha molt poques coses, i cadascuna té enorme valor!
– Llavors aquest món i aquell són molt diferents, no?
– Allà, cada petita cosa proporciona felicitat. Cada frec és valuós. ¡Sentim una enorme alegria pel simple fet de tocar-nos, d’estar junts! Allà ningú somia amb arribar a ser, ¡perquè cada un ja és!
– Què és el que més li va xocar en el seu primer viatge a Europa?
– Vaig veure córrer a la gent per l’aeroport .. . Al desert només es
corre si ve una tempesta de sorra! Em vaig espantar, és clar …
– Només anaven a buscar les maletes, ha, ha …
– Sí, era això. També vaig veure cartells de noies nues:
Per què aquesta falta de respecte cap a la dona?, em vaig preguntar … Després, a l’hotel Ibis, vaig veure la primera aixeta de la meva vida: vaig veure córrer l’aigua … i vaig sentir ganes de plorar.
– Quina abundància, quin malbaratament, no?
– Tots els dies de la meva vida havien consistit a buscar aigua! Quan veig les fonts públiques aquí i allà, encara segueixo sentint dins meu un dolor tan immens …
– Tant com això?
– Sí. A principis dels 90 va haver una gran sequera, van morir els animals, vam caure malalts … Jo tindria uns dotze anys, i la meva mare va morir … Ella ho era tot per a mi! M’explicava històries i em va ensenyar a explicar-me bé. Em va ensenyar a ser jo mateix.
– Què va passar amb la seva família?
– Vaig haver de convèncer al meu pare que em deixés anar a l’escola.
Gairebé cada dia jo caminava quinze quilòmetres. Fins que el mestre em va deixar un llit per dormir, i una senyora em donava de menjar al passar davant de casa seva … Vaig comprendre una cosa: la meva mare m’estava ajudant …
– D’on va sortir aquesta passió per l’escola?
– Que un parell d’anys abans havia passat pel campament el ral.li París-Dakar, i a una periodista li va caure un llibre de la motxilla. El vaig recollir i l’hi vaig entregar. Me’l va regalar i em va parlar d’aquell llibre, que es deia "El Petit Príncep". I jo em vaig prometre a mi mateix que un dia seria capaç de llegir-lo …
– I ho va aconseguir.
– Sí I així va ser com vaig aconseguir una beca per estudiar a França.
– Un Tuareg a la universitat. ..!
– Ah, el que més enyoro aquí és la llet de camella … I el foc de llenya. I caminar descalç sobre la sorra càlida. I les estrelles: allà les mirem cada nit, i cada estrella és diferent d’una altra, com és diferent cada cabra. Aquí, a la nit, mireu la tele.
– Sí .. Què és el que li sembla pitjor d’aquí?
– Teniu de tot, però no en teniu mai prou. Us queixeu. A França es passen la vida queixant-se! Us encadeneu de per vida a un Banc,i hi ha ànsia de posseir, hi ha frenesí, pressa … Al desert no hi ha embussos, i sap per què? Perquè allà ningú vol avançar ningú!
– Explica’m un moment de felicitat intensa en el seu llunyà desert.
– Es fa realitat cada dia, dues hores abans de la posta del sol: baixa la calor,
i el fred no ha arribat, i homes i animals tornen lentament al campament i els seus perfils es retallen en un cel rosa, blau, vermell, groc, verd … 
– Fascinant, per descomptat …
– És un moment màgic … Entrem tots a la tenda i preparem el te. Asseguts, en silenci, escoltem com bull … La calma ens envaeix a tots: els batecs del cor es compassen al pot-pot del bull …
– Quina pau …
Aquí teniu rellotge, … Allà tenim temps!

Etiquetes de Technorati: Valors,Felicitat

Quatre dies després de ser operat, el rei ha sortit de l’ Hospital. El Rei s’ha refet ràpid de la seva operació i, a més, ha sortit molt optimista i molt positiu de l’ Hospital Clínic. Escoltant-lo, a un inclús li venen ganes d’operar-se, jejejeje… Tot ha estat meravellós i la sanitat pública és un orgull. Què bé no?Hi ha una teoria psicològica que indica que l’empatia pot accelerar la curació de les malalties. Els pacients atesos per metges empàtics i atents es recuperen més ràpidament. El que han fet aquest investigació fins i tot arriben a asseverar que la grip pot durar menys d’un dia si tenim la sort de visitar un doctor molt empàtic; seria un remei més eficaç que qualsevol antigripal.Es veu que el Rei es va trobar amb metges, infermeres i personal en general amb un grau d’empatia enorme perquè ha tardat poquíssim a que li donessin l’alta mèdica. A més, ha trobat empatia a tots nivells: a més de la família també un munt de polítics i autoritats de tot tipus l’han anat a visitar a qualsevol hora i sense haver d’esperar torn. Suposo que tot plegat ha estat una cura de salut enorme i una càrrega d’energia positiva.Llàstima que  no hagués hagut de fer cua. Llàstima que no hagi hagut d’anar a urgències. Llàstima que no s’hagi hagut d’esperar un mes per a fer-se una radiografia. Llàstima que no hagi tingut de compartir habitació amb una altra persona. Llàstima que no hagi hagut de suportar alguns mals humors dels que han de suportar la gent “normal i corrent”…Llàstima!  Perquè potser hauria vist que la sanitat pública no sempre és tan meravellosa.Etiquetes de Technorati: Monarquia,Justícia,Ètica,Mentides,Psicologia

Aquest text no és meu. És d’un noi amic meu que el va escriure per a la seva àvia Juana, a qui jo conec molt bé i a qui també estimo molt. La Juana ja ha fet 90 anys i va lleugera com una daina i conserva un bon humor i un esperit extraordinaris. 

Aquest text respira estima i tendresa per tots costats i fa un retrat perfecte -us ho ben asseguro- de l’àvia . Bé, un retrat millorat per l’amor, que és el millor retrat que pot haver-hi.

La Juana va néixer, va créixer i ha viscut tota la vida a Colmenar de Oreja (Madrid). Sempre que he anat a visita els seus fills, de qui sóc amic d’anys, també l’he visitat a ella i sempre m’ha obert de bat a bat les portes de casa seva i les portes del seu cor. Un cor gran com casa seva. Ella és una dona extraordinària, així com ho és tota la seva família.

Jo també m’estimo la Juana i m’hauria agradat escriure i descriure tant bé com ho fa el seu nét aquest gran dona. Com que no ho sabria fer millor, us deixo el text del seu nét Jesús

“La Juana, mi Abuela”

Mi Abuela Juana tiene las manos pequeñas, y mueve los dedos graciosos cuando busca la pimienta en la cocina.

Ninguno entendemos bien cómo ve, y cómo hace para oír sólo lo que quiere. Se le acerca la cara a los extraños, y parece que les besa, para mirar de quién son, o cómo son, y pensar en si recuerda.

Mi Abuela Juana nunca miente, pero saluda al que habla en el poyete del callejón, como lleva haciendo siempre y que yo sé que no conoce.

No le tiene ningún miedo a la muerte, a la que espera cada día, deseosa de irse ya con su marido, pero, sin embargo, y a diferencia de muchos jóvenes, disfruta de la gloria de la vida sencilla, de si hace sol, de una buena lluvia, de sus vasos de leche, de sus pechugas de pollo y de su yogurt natural.

Mi Abuela Juana no le teme al aceite hirviendo, no le importa quemarse, y rebusca con deditos gastados la croqueta para girarla, y acerca la cara a un palmo de la sartén, para ver bien lo que hace, porque tiene “una mancha blanca, así como borrosa, que no la deja”.

Habla sin parar, La Juana, y recuerda todo el rato… cada medio minuto deja caer una frase referente a “la Julita”, o a “Madre” o a lo bueno que es su hijo o lo era su marido.

Tiene expresiones mi Abuela que ya no se usan en el pueblo, como “na mueles” o “aviarse”, como “galán mío” o “a compral”, y divierte a cualquiera que la preste diez segundos.

Cuando se ríe es joven la Juana, la “Zurdeque”, y estoy seguro de que lo hace cada día.

Que contenta se pone si la voy a visitar y qué rápido cuelga el teléfono si la llamo porque sabe “que esto corre” y no está la vida “pa gastal”, aunque le llame de “mu largo” me oye bien y me grita: “hala pos tu ten cuidaito que yo estoy mu bien” y te deja la palabra en la boca y yo me quedo hablándole un rato, dentro de mí, como hace ella y le digo que la quiero y que pronto pasaré a verla…

Ha decidido mi Abuela en los noventa, pasar una segunda adolescencia, y desobedecer a mi tía en las pastillas y quedar en su casa con las amigas, algunas de ocho años y otras de noventa y cinco, para pasar largas tardes divertidas en silencio, dejando, de vez en cuando, caer alguna frase-pincelada, que le da un extraño carácter de diálogo al mágico momento.

No se deja nada en el plato. Ni en el suyo, ni en el bol de la ensalada… y repasa con el pan sobrante todo el aceite que queda, y los trozos de lechuga se los come ya sin ganas, depués de haberla oido decir, “UUUUUUh! Ya no quiero más eh?” varias veces.

Tiene dos hijos mi Abuela, que deberían ser 4, y nos cuenta con penita la Juanita que perdió, que nos perdimos. Eran siete hermanos, “tós mu buenos” sobre todo un tal “Constan” al que nombra con algo especial en la voz y en la mirada, algo más manchada.

Cinco nietos que quiere más que a su vida, y de eso no tengo duda, y biznietos que mirándoles a su lado, les saca parecidos de barbilla o de expresión a algún otro familiar.

La quiero mucho a la Juana, y aprendo mucho de ella, del como de la bondad y del fondo de la humildad y de la vida sencilla, del valor de la familia, de sus cosas y del hogar.

Le gusta lavar a mano, como lo hizo toda su vida y come en platos de porcelana vieja, blancos con el borde azul o rojo y bebe agua del grifo, que “ahora si está güena” en vasos que le dieron con la nocilla.

En su casa hay un portal, una alcoba y un patio. Una cámara y unas escaleras por las que se cayó su madre. Un cuarto que lleva ahí ni se sabe y un espejo al que nunca se miró, porque lo habrá colgado mi abuelo, que era bastante más alto. En el patio se hechan de menos los tiestos, el corral y el gran almendro. La ropa tendida en la puerta del porche, donde colgaban los melones del techo. En la puerta de la cueva, donde esperan las tinajas, recordando el ruido de las bombas de la guerra, hay apiladas unas cuantas herramientas de herrador.

Tantas historias olvidó la Juana… y ahora simplemente forman parte de ella. Yo me quedo con sus besos, con sus manos arrugadas, y con su grito de sorpresa cuando me ve paras la puerta. Me está esperando y a la distancia, sentada junto a la ventana me reconoce y se levanta casi de un salto, con la sonrisa puesta. “Que te hago de comer”, es lo primero que pregunta…

Esa es mi Abuela, Juana García García… (decía)…)

No me hace falta que se vaya, para por fin saber, que era esa (y sigue y seguirá siendo) la magia, la chispa, el arte y la sombra del arte de su amor, esa persona que tanto y tanto nos impresionó… y la que me dejó alucinado para toda mi vida… cada día lo entiendo mejor.

Una pareja que, sin pretensiones, nos dejó la historia de amor más sincera e increíble de la familia. Personas como mi abuela, hacen que uno crea en el ser humano, en la bondad, y en la humildad de los corazones bien cuidados. Hasta en el amor verdadero uno cree si la conoce…

No recuerdo verla nunca enfadada, ni rechistando, ni quejándose de la comida, o de si llegar tarde o de si pones los pies en el sillón. Le encanta vernos comer, y que durmamos hasta tarde. Se ha ganado a pulso, día a día (que son muchos), el cariño y el respeto extraordinario de todos los que “quedamos”.

Me gustaría saber, si algún día yo tendré nietos, para contarles quienes eran José y la Juana.

Para entretenerles con trabaluengas y canciones y contarles historias de mis viajes y de mi vida…

Sólo haberles conocido me hace sentir agradecido cada día que les miro, en mi mirada, en mis manos, en mis pensamientos… y me siento orgulloso cuando pienso que han conseguido hacer de mí una buena persona.

Muchas veces me pregunto Quién será la Juana que les hará croquetas, y natillas a mis nietos, y se encargará de quererme siempre?.

De la misma manera que cambié el “te echaré de menos” por un “te llevaré siempre conmigo” cuando el abuelo nos dejó, pensaremos todos en nuestra Juanita cuando cierre los ojos… y deje de vernos crecer.

Hasta para eso son humildes mis abuelos, que TODO se merecen.

Me resulta difícil transformar esa humildad infinita en potencia y ganas de dedicarle algo grande, porque sé que prefiere que me lo quede para mí, que más falta me va a hacer… pero esta noche, cuando enciendan los focos del teatro, y me toque justificar la magia que he heredado, la miraré, como hago siempre, en mis manos y en mis ojos y respiraré profundo en su garganta, para convertir en miles de aplausos este ansia que me han dejado de querer ser feliz y demostrar al mundo de la pasta que estoy hecho.

JESUS FORNIES DIAZ

La Dunia és la meva fillola i ahir va complir 14 anys. Recordo el dia que va néixer, que vam córrer a conèixer-la a l’Hospital, tant bon punt els seus pares van avisar-nos que ja havia arribat al món.

I ja té 14 anys! Això de que el temps passa de pressa és tant cert com hi ha món! L’hem vist néixer i créixer i no ens en sabem avenir. Hem anat veient que s’ha anat fent gran, que s’ha anat tornant més reflexiva, potser no tant espontània, però ha conservat l’afectuositat que ha tingut sempre. En algun moment hem descobert una mica de tristesa als seus ulls i ens ha fet patir.

No li ha tocat una vida fàcil, sobretot des que els seus pares es van separar. Quan era molt petita, a casa seva van passar certes dificultats econòmiques. Després es va encaminar la cosa i durant una bona temporada van estar millor. Va canviar de casa vàries vegades. Va canviar de ciutat. Ha canviat d’ambient… però ella ha sabut lluitar per conservar el que volia, aconseguir coses noves i trobar amics i amigues. Ha estat una nena lluitadora des de petiteta i segueix conservant aquesta característica, sobretot ara que competeix fent esport i ha de lluitar de valent per arribar a la meta.

Dunia, et vull deixar com a regal d’aniversari aquesta preciosa carta de Joan Surroca i Sens, que et pot servir a tu i als adolescents actuals. Potser en aquests moments no l’entendràs de tot perquè diu coses molt profundes i molt importants. Però te la deixo i potser et farà servei.

Estimada B.,

El teu institut em va convidar i les meves paraules varen xarbotar la teva sensibilitat tan pròpia dels teus catorze anys. Vares venir a casa per seguir conversant de les teves inquietuds i sobre el futur que ningú veu clar. Em sentia interpel·lat pels teus sorprenents ulls verds de blat d’abril.

Sovint els grans no sabem donar respostes perquè hem estat maldestres, ens hem equivocat i sabem que deixem un món inacceptable per a vosaltres. T’escric a tu, i a tots els adolescents, en un intent de resumir el que necessitaria llibres per explicar-me amb correcció. T’ho dic clarament: res pot tenir solució amb l’actual sistema econòmic.

Si vols donar sentit a la teva vida, lluny del viure passiu de tantes existències, dedica’t a posar en evidència les contradiccions de la nostra organització econòmica. Cerca estratègies no violentes per acabar amb el robatori a gran escala provocat per la banca, els negocis sempre bruts del tràfic de persones, de les armes i de la droga i dels especuladors dels béns de la Terra que són de tots.

El capitalisme fomenta que aflorin els racons més obscurs de la naturalesa humana. Rousseau tenia raó: l’home és essencialment bo i no et creguis que l’home sigui un llop per a l’home com predicava Hobbes. La gent senzilla, la gent que no té gaire res, sigui d’on sigui, sol ser generosa i en els ulls porta la marca de la bondat. La cobdícia ens porta a l’abisme de la deshumanització.

Coopera amb tota la força de què siguis capaç per canviar un sistema malvat i no t’entretinguis posant pedaços, com tants equivocadament hem fet, perquè faràs contents els poderosos quan et vegin anul·lada amb l’os que ells mateixos hàbilment t’hauran llençat.

Que ningú et tapi la boca amb discursos sobre la bondat de la nostra democràcia inexistent. Estem en una plutocràcia on governen els rics i poderosos. Sigues valenta per resistir la forçosa soledat amb la qual viuràs.

No et deixis enquadrar mai tal com pretendran aquells que ignoren que el pensament necessita llibertat. Són els mateixos que es posaran nerviosos quan remoguis les tranquil·les aigües en què naveguen. Esforça’t amb passió sense admetre mai que el fi justifica els mitjans. Mai.

Sigues forta perquè, si actues així, tots aquells a qui molestaràs, incapaços de trobar arguments, et desqualificaran directament i t’acusaran de voler restar per damunt del bé i del mal. Quan escoltis això, et recomano que no t’hi tornis. Mira-te’ls compassivament i tu ja sabràs que també tu vius en el mal tot cercant el bé, perquè qui viu plenament en el bé –en un món tan cruel, injust i depredador– forçosament viu privat de llibertat física.

Cerca l’equilibri per no dimitir mai. Viu amb entusiasme i, malgrat tot, celebra la vida en comunió amb tots els éssers, especialment amb les persones estimades. Dedica temps a contemplar silenciosament el firmament des d’un punt elevat, sense contaminació i, des d’aquest lloc net, mira les estrelles i elles t’oferiran solucions a algunes de les preguntes que jo no he sabut respondre’t. Amb els meus millors desitjos.

Joan Surroca i Sens

Per molts anys Dunia i que en celebris molts més!

Quan la lògica i el sentit comú es perden no hi ha res a fer. I amb el tema de les consultes que es van fent a Catalunya sobre la independència sembla que molta gent ha perdut el senderi. O ha agafat por, que això podria ser un altre tema. I aquesta por la dissimulen i la tapen amb declaracions que es volen basar en el dret, la llei i la Constitució,  però que no tenen res a veure amb això. En el fons de tot plegat és la por: la por a la llibertat. A la llibertat pròpia i a la dels altres. Perquè aquesta gent encara funciona amb esquemes del passat. Els esquemes mentals de "l’Imperi i les colònies" està molt present en la majoria de debats i declaracions dels nostres polítics actuals. N’hi ha uns que manen i uns altres que han d’obeir sense cap possibilitat de discussió.

De tant en tant surt algú amb sentit comú. Un d’aquests és el locutor de ràdio i president del Grup Teletaxi, Justo Molinero, d’origen andalús, que ha defensat la participació a les consultes sobre la independència.  I ho ha fet amb arguments senzills, clars i de sentit comú:

–‘Jo vull tenir dret a decidir’, ha proclamat davant d’un centenar d’oients al barri de Sant Ildefons, un dels més humils de Cornellà i el barri símbol de la immigració dels anys 60.  L’Associació de Veïns de Sant Ildefons va ser una de les primeres entitats en donar suport a Cornellà Decideix, ja que sempre han lluitat per estendre la democràcia participativa entre la població. Amb la seva participació, Justo Molinero vol demostrar que qualsevol consulta popular és legítima si es mou en els paràmetres democràtics.

-‘Ens estan prenent el pèl amb l’Estatut, i ho estan fent perquè vam anar a votar tres i mig’, ha assegurat Molinero, que ha afegit que si la participació en les consultes és més alta no es podrà ignorar la reclamació del dret a decidir.

-‘Estem igual d’acollonits que a l’any 1970’, ha lamentat Molinero, que ha opinat que si la constitució impedeix fer una consulta vinculant s’ha de canviar el text.

Molinero està posant el dit a la nafra i toca la qüestió fonamental: quan la democràcia no pot ser participativa deixa de ser democràcia. Si el poble no pot ser consultat, quin paper hi juga el poble en la política? I si les lleis només serveixen per anar aguantant l’ "status quo" i amb aquestes lleis no podem fer canvis, potser serà el moment de preguntar-nos: per què serveixen les lleis?

No fa gaires dies que escrivia aquí mateix que actualment estem molt ben vigilats a tot arreu. Molt vigilats, però molt mal vigilats, segons es desprèn d’aquest notícia  dels 5 bombers catalans que van ser confosos amb terroristes d’ ETA, van passar les seves imatges per totes les TV i van tenir-los durant 5 hores amb interrogatoris. A vegades sembla que ens prenen a tots per delinqüents…

Com diu molt bé el dibuixant BALASCH en la seva vinyeta del diari BON DIA (i que no puc reproduir avui), no eren "ETARRES" sinó que eren "ERRATES". I una errata d’aquelles tan gruixudes, de les quals no només se n’ha de demanar perdó amb un discurset malgirbat i per sortir del pas de les autoritats, sinó que hi hauria d’haver hagut alguna cosa més per rescabalar el mal fet.

Ja sé que d’errors em podem fer tots i, de fet, en fem cada dia. Però hi han errors sense importància i errors garrafals. Hi han errors que són simples molèsties sense importància i d’altres que no tenen volta enrere i són errors definitius.

Les autoritats franceses es van equivocar per tots costats i com si fossin novells:

-Van fer cas a un testimoni que únicament va saber dir "que aquell grup de nois parlava una llengua semblant a l’espanyola però que no ho era". Mireu vosaltres quina senyora pista!

-Van fer cas de l’únic presumpte etarra detingut que els va ben engalipar per tal de que els seus companys fugits poguessin guanyar temps. Ja veien també quin grau de candidesa gasten els senyors gendarmes!

Per tant, amics meus, a partir d’ara tots a aprendre francès i quan aneu a França feu el favor de fer-lo servir i no parleu català ni basc perquè correu perill de detenció llarga i d’ interrogatori (això sí: un interrogatori amb molta "politesse" i amb molta educació)

I potser podríem fer alguna altra cosa: quan entrem en un lloc on hi hagi càmeres podríem saludar ostensiblement per tal de fer-nos veure força i demostrar que no som terroristes, sinó simples turistes, simples compradors de supermercat, o simples clients d’un banc que només entren a treure diners. I una altra cosa: Quan anem per les carreteres i vegem un radar, mirem de saludar-lo amablement. Potser fins i tot ens estalviarem la corresponent sanció que sempre cau per un motiu o altre.

No fa gaires dies que escrivia aquí mateix que actualment estem molt ben vigilats a tot arreu. Molt vigilats, però molt mal vigilats, segons es desprèn d’aquest notícia  dels 5 bombers catalans que van ser confosos amb terroristes d’ ETA, van passar les seves imatges per totes les TV i van tenir-los durant 5 hores amb interrogatoris. A vegades sembla que ens prenen a tots per delinqüents…

Com diu molt bé el dibuixant BALASCH en la seva vinyeta del diari BON DIA (i que no puc reproduir avui), no eren "ETARRES" sinó que eren "ERRATES". I una errata d’aquelles tan gruixudes, de les quals no només se n’ha de demanar perdó amb un discurset malgirbat i per sortir del pas de les autoritats, sinó que hi hauria d’haver hagut alguna cosa més per rescabalar el mal fet.

Ja sé que d’errors em podem fer tots i, de fet, en fem cada dia. Però hi han errors sense importància i errors garrafals. Hi han errors que són simples molèsties sense importància i d’altres que no tenen volta enrere i són errors definitius.

Les autoritats franceses es van equivocar per tots costats i com si fossin novells:

-Van fer cas a un testimoni que únicament va saber dir "que aquell grup de nois parlava una llengua semblant a l’espanyola però que no ho era". Mireu vosaltres quina senyora pista!

-Van fer cas de l’únic presumpte etarra detingut que els va ben engalipar per tal de que els seus companys fugits poguessin guanyar temps. Ja veien també quin grau de candidesa gasten els senyors gendarmes!

Per tant, amics meus, a partir d’ara tots a aprendre francès i quan aneu a França feu el favor de fer-lo servir i no parleu català ni basc perquè correu perill de detenció llarga i d’ interrogatori (això sí: un interrogatori amb molta "politesse" i amb molta educació)

I potser podríem fer alguna altra cosa: quan entrem en un lloc on hi hagi càmeres podríem saludar ostensiblement per tal de fer-nos veure força i demostrar que no som terroristes, sinó simples turistes, simples compradors de supermercat, o simples clients d’un banc que només entren a treure diners. I una altra cosa: Quan anem per les carreteres i vegem un radar, mirem de saludar-lo amablement. Potser fins i tot ens estalviarem la corresponent sanció que sempre cau per un motiu o altre.

M’agrada la psicologia, n’he estudiat una mica però en vaig aprendre poca. Per això sempre miro de llegir blogs i pàgines que parlin d’aquest tema. Quasi sempre en trec coses positives i quasi sempre trobo temes que em fan reflexionar sobre l’ésser humà i les seves complicades formes de conducta.

Fa uns dies que vaig entrar a un blog d’un psicòleg (GUSTAVO PEREZ DOMINGUEZ, PSICOLOGO CLINICO col P-1523) i explicava que se n’havia anat de Barcelona a Canàries. Deia el següent:

"Barcelona ha sido una etapa larga (récord personal: 15 años) y enormemente satisfactoria, sobre todo en las amistades y en la tolerancia social y convivencialidad que a pesar de nacionalistas de uno y otro signo ignorantes (o peor: malévolos) creo que es superior en esta ciudad a cualquier otra en este país".

Voldria ressaltar dues coses: una positiva i una altra negativa. La positiva és aquesta visió que té de Barcelona després d’haver-hi viscut 15 anys. Diu que és una ciutat tolerant i amb bona convivència. Me n’alegro que se n’hagi adonat, Des de sempre ha estat així i ja Cervantes ho feia notar. Jo no hi visc i no la conec gaire, però sé que és així perquè hi tinc molt amics i així m’ho fan saber quasi tots.

Però hi trobo una cosa molt negativa en aquest text quan diu: "tolerancia social y convivencialidad que a pesar de nacionalistas de uno y otro signo ignorantes (o peor: malévolos) creo que es superior en esta ciudad a cualquier otra en este país".

 Serà que els nacionalistes "de uno y otro signo" som la pell del dimoni? Som tan ignorants els nacionalistes? I encara pitjor: som tan malèvols? Em fan gràcia aquestes paraules sortides de la boca d’un psicòleg que més aviat hauria de saber que les persones som totes diferents, que no n’hi ha cap d’igual (encara que siguin nacionalistes) i que no podem posar a tothom dins del mateix sac.

I en el fons de tot plegat s’hi veu el mateix de sempre: els prejudicis que tenen molts del nacionalisme i que sembla que no ens treurem mai de sobre. Esteu segurs que no tenim el dret de ser-ho sense que se’ns consideri ignorants i malèvols?

Diuen que hi havia tres cecs que estaven davant d’un elefant.
Un d’ells li va palpar la cua i va dir:
– És una corda.
Un altre cec va acariciar una pota de l’elefant i va opinar:
– És una columna.
I el tercer cec va recolzar la mà en el cos de l’elefant i va endevinar:
– És una paret.

La nostra visió del món acostuma a ser molt parcial, molt localista i molt deformada. A vegades molt curta de vista, degut a la nostra educació, a les nostres manies, als nostres costums, a la nostra deformació professional, a les nostres creences, etc.

Som tan parcials que som incapaços de veure la globalitat. El món actual fa que això canviï, gràcies a la globalització, a internet, a que el món es fa cada dia més petit perquè de seguida ho sabem tot i ho sabem immediatament. No sé si per sort o per desgràcia. Però les coses són així i ho seran encara més.

Serà per sort si sabem tenir més perspectiva de les coses, del món global, dels problemes mundials, si sabem buscar solucions comunes, solucions globals.

I serà per desgràcia nostra si no valorem els valors concrets, si menyspreem  les costums pròpies, la nostra petita terra, el gust del que és propi. Un arbre sense arrels no pot viure, però un arbre sense rames que mirin al cel i que mirin més enllà, tampoc viu…

Ajudar a tothom. Inclús a aquell que no vol ser ajudat. Heus aquí el "quid" de la qüestió.

Cal ajudar, d’acord. Però fins on? Hi ha límit? Cal respectar la llibertat d’aquell que conscientment no vol ser ajudat? Ens adonem sempre de la necessitat que tenim tots plegats de ser ajudats? No serà que a vegades som massa orgullosos, massa tibats, massa presumits, massa prepotents, massa autosuficients i no ens adonem que en algun moment necessitem ajuda? A vegades sabem donar ajuda però no sabem rebre’n…

He trobat una una bonica història:

"Un mestre oriental que va veure com un escorpí s’estava ofegant, va decidir treure’l de l’aigua, però quan ho va fer, la bestiola li va picar.
Per la reacció al dolor, el mestre va deixar anar l’animal, que va caure a l’aigua i de nou s’estava ofegant. El mestre de nou va intentar treure’l i una altra vegada la bèstia li va tornar a picar.
Algú que havia observat tot, es va acostar al mestre i li va dir:
– Perdoni, però vostè és tossut! No entén que cada vegada que intenta treure’l de l’aigua el picarà?
– La naturalesa de l’escorpí és picar i això no canviarà la meva, que és ajudar- va respondre el mestre.
I llavors, ajudant-se d’una branca, el mestre va treure l’animalet de l’aigua i li va salvar la vida".

No hem de canviar la nostra naturalesa si algú ens fa mal; només cal que mirem de prendre precaucions i ser llest i respectuós: Llest, per tal que no ens prenguin el pèl. I respectuós perquè cada un té la seva llibertat i cal que la respectem.

Que la conducta de les altres persones mai condicioni la nostra!.

Tenia cinc anys quan va marxar. Va créixer en un altre país, va parlar una altra llengua. Quan va tornar, ja havia viscut molta vida.

Felisa Ortega va arribar a la ciutat de Bilbao, va pujar a dalt del mont  Artxanda i va fer el camí, que no havia oblidat, cap a la casa que havia estat casa seva.

Tot li semblava petit, encongit pels anys, i li feia vergonya que els veïns escoltessin els cops de tambor que li sacsejaven el pit.

No va trobar el seu tricicle, ni les butaques de vímet de colors, ni la taula de la cuina on la seva mare, que li llegia contes, havia tallat d’una tisorada el llop que la feia plorar. Tampoc va trobar el balcó, des d’on havia vist els avions alemanys que anaven a bombardejar Guernica.

Al cap d’una estona, els veïns es van animar a dir-ho: no, aquesta casa no era casa seva. Casa seva havia estat aniquilada. Aquesta que ella estava veient s’havia construït sobre les ruïnes.

Llavors, algú va aparèixer, des del fons del temps. Algú que va dir:
-Sóc l’Helena.
Es van abraçar llarga estona.

Havien corregut molt, juntes, per aquelles arbredes de la infància.
I l’ Helena va dir:
-Tinc una cosa per a tu.

I li va portar una plata de porcellana blanca, amb dibuixos blaus. Felisa la va reconèixer. La seva mare oferia, en aquesta plàtera, les galetes d’avellanes que feia per a tots.

L’Helena l’havia trobada, intacta, entre la runa, i l’havia guardat durant cinquanta-vuit anys i ara l’oferia a la seva amiga d’infància.

Segons Eduardo Galeano el temps és una teranyina que ens atrapa tard o d’hora. El temps, els records i la vida mateixa, viscuda de maneres diverses fan de cada persona algú diferent. Però hi ha una pàtina, una marca que deixa el temps de la infantesa de cada un que resulta inesborrable i que aflora en molts moments de la nostra vida en forma de nostàlgies, paisatges, records i pensaments.

"Persona" en grec significa "màscara", "careta", rostre. La cara expressa o amaga. Depèn. La persona és -primerament i sobretot- un misteri difícil d’abastar, de definir i de comprendre. Per això com més infants, més senzills. La cara és el mirall de l’anima. Mostra el que hi ha. I a mida que anem madurant ens anem complicant i cada vegada es fa més difícil tot plegat perquè ens anem posant caretes. Per això els infants són tan directes, clars i diàfans: no amaguen res. No els cal amagar res. Mostren el que són sense complexes de cap mena i diuen el que senten. Són innocents. I la innocència és una de les coses que no hauríem de perdre mai però que perdem de seguida.

Els que treballem en centres de persones amb discapacitat intel·lectual sabem molt bé que la majoria d’aquestes persones tenen uns nivells d’innocència molt alts. Innocència, afecte, sensibilitat, senzillesa, capacitat de relació i d’amistat són virtuts -entre moltes altres- que ells tenen en grau molt més elevat que la majoria de nosaltres.

Per això a vegades a mi se’m fa difícil parlar de discapacitat, encara que entenc que potser no tenim cap més paraula més adequada o la societat en general no està prou preparada per entendre i valorar prou les persones des d’uns altres esquemes i amb uns altres paràmetres. Potser hauríem de començar a parlar més de capacitats que de discapacitats. Hauríem de parlar d’inclusió o no tant d’exclusió conceptual. Qui és vàlid i qui és invàlid? Qui és capaç i qui és incapaç? Capaç per a què i incapaç per a què? Qui és més savi que qui? Qui és més innocent que qui? Qui té més i qui té menys? Diners, virtuts, defectes, amistats, cotxes, llibres, raons, manies… tot això és pot valorar, medir, triar, guardar o rebutjar. Uns trien unes coses i altres en trien altres. La pitjor discapacitat és la auto discriminació i molts trien aquest camí.

Capacitats especials per unes coses i capacitats per unes altres. Jo puc no tenir gens de capacitat per dibuixar i, en canvi, tenir-ne molta per cantar. Al centre on treballo tenim nois amb habilitats enormes per a certes coses. Molt més hàbils que la majoria dels educadors que hi treballem. És cert que nosaltres en tenim unes altres. Però això em fa pensar que hauríem de ser una mica més humils ja que dia a dia ells ens ensenyen constantment moltes coses importants i essencials per a ser més persones, per a viure millor i per a ser més feliços. Potser ens caldria fixar-nos-hi una mica i mirar d’aprendre-ho.

Aquesta polèmica s’està instal·lant en la societat francesa i d’aquí ben poc la tindrem aquí. Les coses -tant les bones com les dolentes-ens arriben tard, però ens arriben. Hi haurem d’anar pensant…

De moment aquí han començat alguns intents de polèmica pel mocador al cap a les escoles i instituts. Però inevitablement ens arribarà el tema de la burka. Com podeu veure al gràfic superior, que vaig treure del diari EL País perquè em va semblar clar i alliçonador, la burka és la peça que tapa completament el cos, amb cara i ulls inclosos.

Les  preguntes són: la nostra societat occidental ha de permetre que als serveis públics una dona pugui anar així? Sense desmerèixer els valors que pugui tenir la religió musulmana, la societat occidental ha de reconèixer aquest dret a vestir així en els serveis públics? La burka no és un símbol clar de l’ integrisme islàmic? I vull fer la distinció entre "llocs" públics (com per exemple el carrer, i "serveis" públics (com el transport públic, un hospital o un centre d’ensenyament).

Les nostres lleis civils no crec que permetin que algú pugui anar amb la cara tapada i, per tant, no poder ser reconegut (jo, no ho sé. No sóc jurista). I no només per seguretat, perquè sota una burka s’hi pot amagar el que vulgueu. No sols per seguretat sinó també perquè les nostres relacions interpersonals es basen en la igualtat, en mirar-nos als ulls, en poder-nos veure la cara.

I finalment, em pregunto; quina mena d’interpretació fan aquestes persones de l’ islam? Dins del mateix islam hi han molts erudits que no hi estan gens d’acord amb aquesta interpretació tan integrista de l’ Alcorà i pensen que això és un rebaixament i una menys tinença de la dona. Cal que la nostra societat reforci aquests conceptes permetent aquestes pràctiques que xoquen frontalment amb els valors de la nostra societat accidental?

Podem anar-hi pensant, perquè la qüestió la tenim aquí mateix…

Una lectora em comenta el post d’ahir i em diu, respecte al tancament del diari Egunkaria, si ho podem comparar amb els tancament de diaris i canals de TV a Veneçuela i a veure què n’opino jo. Em sembla que sí que es pot comparar, encara que les situacions són completament distintes.

Hi ha una cosa comú a les dues situacions: que es tanquen diaris, revistes o canals de TV quan hom és crític amb el poder. Si tots els mitjans de comunicació fossin com corders que segueixen mansois al pastor i no es moguessin mai del ramat…. no els passaria mai res. Tanquen allò que és crític amb el poder i allò que molesta massa. Aquí a Espanya tenim algun cas recent de requisició d’un número d’una revista perquè hi havia una portada ofensiva…I judicis i multes… una colla, deixant a part el cas flagrant del diari Egunkaria. Primera cosa.

Segona cosa. Les diferències que jo trobo entre les situacions dels dos països són grans. A Veneçuela, Chávez actua com un autèntic dictador. El que fa de tant amb els mitjans de comunicació són clars tics de dictador. Franco aquí hi feia. Castro ho fa. Putin ho ha fet encara amb més gravetat, liquidant un periodista. Això és greu, però ja sabem com actuen els dictadors i no ens ha d’estranyar.

El que sí que m’estranya més és que un país con Espanya, que s’omple la boca de la paraula de democràcia, actuï d’una forma tal que tingui també tics de dictadura. Els exemples que he donat abans poden servir per avalar la meva tesi. Però el que considero més greu és que el poder es valgui de magistrats, de fiscals de l’estat, de defensors del poble, de ministres, de parlaments que desfan voluntats populars….  "Feta la llei, feta la trampa", diuen. I massa vegades és veritat. La premsa ha de ser lliure i ha de ser crítica. I les pressions han de venir, si per cas, amb altres opinions, diferents però també respectables. però mai poden venir amb trampes i distorsions i mal interpretacions de les lleis.

Perquè, quan les coses es donen d’aquesta manera ens posem tots al mateix nivell: a nivell de dictadors. Uns ho són obertament, de forma bruta i clara i altres ho són finament. Però dictadors tots a fi  de comptes…

Sota aquest paisatge nevat, impol·lut meravellós,

hi ha el mateix de sempre:

les mateixes impureses, les mateixes brutícies, els mateixos defectes.

Per fora blanc i per dins negre. Com el cor de molta gent.

Potser la neu ho tapa. Però la realitat quotidiana és la que és.

I amb això no vull dir que una sigui millor que l’altra.

Cada realitat és la que és; cada una al seu temps:

temps de neu, temps de calor,

temps de gaudi i temps de sofrença,

temps de viure, temps de sobreviure i temps de morir.

Cada cosa al seu temps i un temps per a cada cosa.

Ocupar-se és millor que pre-ocupar-se.

Gaudim de la neu i del fred, encara que costi.

Gaudim d’aquest paisatge que durarà poc.

Com la vida mateixa, que és prou curta.

Una abraçada des del fred.

"Imagine"
de John Lennon

Imagina’t que no hi ha cel,
és fàcil si ho intentes.
Sense infern sota nostre,
damunt nostre només el cel blau.
Imagina tota la gent
vivint al dia…
Imagina que no hi ha països,
no és difícil de fer,
ningú per qui matar o morir
ni tampoc religió.
Imagina’t tota la gent
vivint la seva vida en pau….
Diràs que sóc un somiador,
però no sóc l’únic;
i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món.
Imagina’t que no hi ha propietat,
no sé si podràs.
Que no hi ha enveja, ni tampoc fam,
sinó homes vivint en germanor.
Imagina’t que tothom,
ho comparteix tot arreu del món.
Diràs que sóc un somiador,
però no sóc l’únic;
i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món.

La cançó és prou bonica per començar un nou any…

…però la realitat és que hi ha cel, hi ha infern, hi ha països, hi ha religions, persones que maten i moren per una causa, una mica de pau i molta guerra, propietat i propietats. Hi ha enveges i fam i la terra poc compartida i poca germanor…

Per començar un nou any no està malament tenir somnis, però també cal tocar de peus a terra i veure que la realitat no és tan bonica. Cal saber que els somnis es realitzen amb moltes dificultats i cal saber que a vegades no es fan realitat.

…i ens caldrà viure viure sense angoixes si volem sobreviure i sabent que les coses seran millors si nosaltres les fem una mica millors (només cal una mica)…

…i ens caldrà seguir tenint esperança en les persones, ens caldrà seguir estimant una mica i, tocant de peus a terra, alçar els ulls al cel…

La nostra felicitat no depèn de que ens toqui la loteria ni que tot sigui fàcil a la vida. És una qüestió d’actitud davant les circumstàncies de la vida. Aquests dies de Nadal no fem més que desitjar-nos felicitat i bons desitjos. Ja està bé.  Però no n’hi ha prou. Tots hem de fer alguna cosa de la nostra part perquè esdevingui realitat. 
No sé quan ni qui em va enviar  uns consells i els vaig guardar, Avui els vull compartir perquè trobo que són prou adequats, realistes, sensats i gratuïts. Tots els podem fer i els seus resultats poden ser màgics. Ho intentem?.
-Camina de 10 a 30 minuts cada dia. Mentre camines, somriu.
-Seu en silenci com a mínim 10 minuts cada dia. Tanca’t, si és necessari.
-Escolta bona música cada dia; és autèntic aliment per a l’esperit.
-A l’aixecar-te al matí diguis el següent: El meu propòsit avui és …
-Viu amb les 3 "E": Energia, Entusiasme i Empatia.
-Juga més que l’any passat. Els jocs que més t’agradin. 
-Llegeix més llibres que l’any passat.
-Mira al cel com a mínim un cop al dia i tingues en compte la majestuositat del món que t’envolta.
-Somia més mentre estàs despert.
-Menja més aliments que creixin en els arbres i en les plantes i menys aliments que siguin manufacturats en plantes industrials o que requereixin un sacrifici.
-Menja ametlles i nous. Pren te verd, molta aigua i una copa de vi al dia (assegura’t de brindar per alguna cosa bonica de les moltes que hi ha a la teva vida i, si és possible, fes-ho en companyia de qui estimes).
-Tracta de fer riure a com a mínim 3 persones cada dia.
-Elimina el desordre de casa teva, del teu cotxe i de l’escriptori i deixa que nova energia flueixi en la teva vida.
-No gastis el teu preciós temps a xafarderies, coses del passat, pensaments negatius o coses fora del teu control. Més aviat inverteix la teva energia en quelcom el positiu.
-Tingues en compte que la vida és una escola i tu estàs aquí per aprendre. Els problemes són lliçons que van i vénen, el que aprens d’ells és per  tota la vida.
-Esmorza com un rei, dina com un príncep i sopa com un captaire.
-Somriu i riu més.
-No deixis passar l’oportunitat d’abraçar a qui estimes.
-La vida és molt curta com per malgastar el temps odiant algú.
-No et prenguis a tu mateix tan seriosament. Ningú més ho fa.
-No has de guanyar totes les discussions. Accepta que no estàs d’acord i aprèn de l’altre.
-Estiguis en pau amb el teu passat, així no arruïnarà el teu present.
-No comparis la teva vida amb la d’altres. No tens idea del camí que ells han fet a la vida .
-Ningú és amo de la teva felicitat excepte tu mateix.
-Recorda que tu no tens el control de tot el que et passa, però sí del que fas amb que et passa.
-Aprèn alguna cosa nova cada dia.
-El que l’altra gent pensi de tu no és de la teva incumbència.
-Aprecia el teu cos i gaudeix-ne.
-No importa que sigui bona o dolenta la situació. Sempre canviarà.
-El teu treball no s’ocuparà de tu quan estiguis malalt. Els teus amics sí que ho faran. Estigues en contacte amb ells.
-Rebutja qualsevol cosa que no sigui útil, bonica o divertida.
-L’enveja és una pèrdua de temps. Tu ja tens tot el que necessites.
-El millor està encara per venir.
-No importa com et sentis; aixeca’t, vesteix-te i ves-hi.
-Tinguis sexe meravellós, sempre amb plenitud del teu ésser.
-Truca als teus familiars amb freqüència i envia’ls correus dient-los: estic pensant en tu!
-Cada nit abans d’anar a dormir diguis el següent: Dono gràcies per …   -Avui aconseguiré o he aconseguit …
-Recorda que estàs massa important com per estar estressat.
-Gaudeix dels viatges. Només tens una oportunitat, treu-li el major profit.
-Envia aquest missatge a qui estimis.

Una UTOPIA és la concepció d’un ideal irrealitzable. Per tant, quelcom impossible. Doncs no. Les utopies es poden imaginar, es poden realitzar, es poden assolir, encara que sembli una "contradictio in terminis".

Utopia significa literalment "el que no és enlloc". El terme va ser inventat per Thomas More, al segle XVI, per descriure una societat perfecta en tots els sentits. La mateixa ciutat que ell descriu s’anomena "Utopia". Així doncs, utòpic designaria allò que és ideal -particularment l’ideal de societat humana-, que se suposa màximament desitjable, però que és difícilment assolible.

"Utòpic" equivaldria a "modèlic i perfecte".  La diferència entre "allò que és" i "allò que hauria de ser" marca el terreny de la utopia.

Tot aquest discurs ve a raó del que ha fet el Barça aquest any, amb Pep Guardiola al davant. Ha estat el Pep qui ha somniat, qui ha lluitat, qui ha sofert, qui ha plorat, qui ha rigut, qui ha treballat dia a dia per tal que una cosa impossible s’hagi pogut fer possible. Per tal que el que no existeix, existeixi. Per tal que l’impossible hagi pogut esdevenir possible.

Gràcies, Pep. Gràcies a tots els que heu cregut en ell i heu fet possible tanta perfecció i heu donat tant de goig a tanta gent. La utopia preveu sempre un final feliç, una evolució cap a un futur millor, en contra de la distòpia, que preveu un futur apocalíptic. Hem de creure, per tant,  en noves utopies, en nous reptes i en noves fites perquè volem continuar essent feliços. I no només em refereixo a això del futbol que, a fi de comptes, no és tant important. Però sí que pot ser paradigmàtic per a fer-ho servir en altres ordres de la vida i poder construir un futur millor.