A PEU

Un amic català em demana que li expliqui per quin motiu tinc tanta esperança en el nou govern d’Uruguai i, en concret, amb Pepe Mujica. Faré un resum del seu perfil i de la història dels darrers anys del país que fa un periodista uruguaià que es diu Hugo Machín. Pot ajudar a entendre una mica millor les coses i podrem entendre millor qui és i com és el futur president.

José Mujica (74 anys), és un dels dirigents tupamaros que el 1963, comandats per Raúl Sendic (1925 – 1989), van iniciar la guerrilla urbana que aspirava a prendre el poder quan governava l’Uruguai un dels dos partits tradicionals (el Partit Nacional)  i l’esquerra no superava el 10 per cent de l’electorat.

Mujica, decebut de la política, va abandonar 47 anys enrere el Partit Nacional, on havia estat secretari d’un ministre, i va contribuir a fundar el Moviment d’Alliberament Nacional (Tupamaros), una organització integrada per ex militants del Partit Socialista, estudiants universitaris fortament influenciats per sacerdots catòlics i anarquistes partidaris de l’acció directa.

En el context de la Guerra Freda en que Amèrica Llatina va patir reiterades intervencions nord-americanes, alliçonats per la revolució cubana i recolzats per Fidel Castro, els tupamaros uruguaians van reeditar el fenomen guerriller sorgit a la veïna República Argentina. Les encara avui anomenades per Mujica expropiacions a bancs i empreses, van reportar a la guerrilla la suma equivalent a més de tres milions de dòlars actuals.

A partir de la consigna "tanto peor, tanto mejor", que suposava una exacerbació de les contradiccions socials amb l’objectiu de generar consciència en sectors de la ciutadania, els tupamaros protagonitzar homicidis, segrestos i atemptats que van contribuir a generar un clima de polarització que va facilitar la intervenció de sectors ultra reaccionaris amb la consegüent dialèctica d’acció i reacció.

El 1972, convocades pels partits tradicionals, les forces armades uruguaianes, sota règim d’ "estat de guerra intern", en sis mesos derroten els tupamaros. Com a  saldo dels enfrontaments va haver diversos morts en ambdós bàndols i la guerrilla va patir gran quantitat de baixes. La direcció tupamara i centenars de guerrillers van ser empresonats i jutjats en el fur de la justícia militar, rebent condemnes que sumaven desenes d’anys. Després del cop d’estat de Juan María Bordaberry, el 27 de juny de 1973, que va instaurar una dictadura de 12 anys, i de patir infrahumanes condicions de reclusió, els dirigents tupamaros, igual que milers de presos polítics empresonats per ser opositors a la dictadura, van ser amnistiats pel govern del Partit Colorado, encapçalat per Julio María Sanguinetti, iniciat el març de 1985.

Durant la següent dècada els tupamaros no renunciaren a tornar a prendre les armes si, segons ell, la "democràcia burgesa", ho hagués exigit, segons ha quedat documentat per estudiosos del tema. Sense perjudici d’això, el Frente Amplio, força d’esquerra que governa a la capital Montevideo des de fa dues dècades, convertit en el major partit polític uruguaià, el 1989 vota l’ingrés dels tupamaros al FA.

El 1994 Mujica és elegit diputat i ha resumit els seus gairebé quinze anys com a legislador i ministre de Ramaderia amb el seu llenguatge que permanentment apel.la al lunfardo: "Aquesta ‘changa’ (treball informal i ocasional) de legislador cal agafar-se-la per a ‘laburar’, (treballar) aquí està la qüestió ".

Mujica va desenvolupar una campanya electoral sui generis. Va agafar la bicicleta i amb el seva dona -una altra connotada ex guerrillera i senadora- recorria barris populars, acompanyat de nombrosíssims partidaris, tots ells en bicicleta. De vegades pujava als òmnibus com "home-sandvitx", per difondre les seves "dues o tres idees" que "repetia una i altra vegada com feien les mestres".

Coneixedor de les trampes politiqueres i conscient del rebuig que generen en la ciutadania, sobretot en la de menor educació, conrea una semi crítica al sistema polític – "Malauradament hi ha molt de discurs i poc ‘laburo’" – o amb qüestionaments que el fan assemblar a un polític d’oposició al seu propi partit, el Front Ampli en el govern des de 2005.

Ha realitzat també valoracions populistes com la seva admiració per una tribu africada – els Kung San-"perquè els tipus treballen dues hores per viure i la resta ho passen de diversió i xafarderia", o la seva "ràbia als bancs per com se li emporten els diners a la gent, tot això em sembla ‘joda’ ".

Però es va beneficiar del percentatge d’acceptació (61%), amb la que culmina el seu període l’actual president Tabaré Vázquez, que es va negar a la reelecció amb que li van temptar.

El president Vázquez durant la seva gestió va mantenir certa distància respecte a la política exterior del president de Veneçuela, Hugo Chávez. Mujica en el seu discurs, per moments contradictori, i en determinades actituds, ha demostrat major sintonia amb Chávez, que li ha demostrat la seva preferència respecte a Vázquez. Però també el flamant president electe dispensa elogis al president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva o conceptes sobre Cuba, consignades al matí "El País" de Montevideo: "Cau a trossos. Cau de vellesa. ¿Has vist la premsa a Cuba? No es pot llegir. No es pot llegir d’avorrida que és ".

A Francisco Luzón, conseller director general per a Amèrica Llatina del Banc Santander, Mujica va impressionar "com un líder del Primer Món", va relatar Jorge Jourdan, gerent general de la filial uruguaiana del Santander, després d’una entrevista a Montevideo entre Luzón i Mujica realitzada al maig.

"Tal com ara et dic una cosa,després te’n dic una altra", és un lloc comú en la parla popular uruguaiana. Fa referència a que la vida no ofereix exclusivament una via per solucionar problemes però també com a expressió d’ambigüitat. Mujica va quedar identificat amb aquesta expressió, que no és la més recomanable per a un polític.

El que és inqüestionable és la forma de vida de l’ex guerriller tupamaro. En una austera granja suburbana conrea flors per a la venda al detall, l’acompanya en les seves gires polítiques Manuela, una gosseta de tres potes, no usa corbata, i prescindeix absolutament de qualsevol tipus de polidesa, al punt d’aparèixer davant les càmeres de televisió sense la seva pròtesi dental. Aquesta imatge és garantia d’honestedat per a bona part del seu electorat, però molt pocs volen viure com "el Pepe".

Una de les notes més inexplicables per a la lògica política uruguaiana, la va aportar un acèrrim enemic dels votants de Mujica: el llavors president George W. Bush. Durant la seva visita a l’Uruguai el març de 2007, mentre esperaven que el "asado criollo" estigués a punt en les grans graelles de la casa presidencial de Anchorena, el president dels Estats Units amablement va agafar pel Mujica i tots dos es van internar en bosquet, en un diàleg del qual l’ex guerriller va retornar "amb els ulls plens de llàgrimes", segons testimonis.

Mujica en el seu primer discurs després de conèixer el seu triomf a les urnes va exterioritzar la seva intenció de tenir en compte a la principal força opositora, el Partit Nacional, per la seva futura administració, el que ha impressionat positivament a analistes i dirigents polítics. El primer de març jurarà respectar la mateixa constitució contra la qual es va aixecar en armes 47 anys enrere. El jurament li prendrà la seva dona, la senadora Lucía Topolansky, també com ell ex tupamara que va romandre a la presó durant 13 anys i va encapçalar la llista més votada a l’octubre,
per la qual cosa presideix el poder legislatiu fins que assumeixi al març, com a vicepresident, l’ex ministre d’Economia del govern sortint, Danilo Astori.

Una lectora em comenta el post d’ahir i em diu, respecte al tancament del diari Egunkaria, si ho podem comparar amb els tancament de diaris i canals de TV a Veneçuela i a veure què n’opino jo. Em sembla que sí que es pot comparar, encara que les situacions són completament distintes.

Hi ha una cosa comú a les dues situacions: que es tanquen diaris, revistes o canals de TV quan hom és crític amb el poder. Si tots els mitjans de comunicació fossin com corders que segueixen mansois al pastor i no es moguessin mai del ramat…. no els passaria mai res. Tanquen allò que és crític amb el poder i allò que molesta massa. Aquí a Espanya tenim algun cas recent de requisició d’un número d’una revista perquè hi havia una portada ofensiva…I judicis i multes… una colla, deixant a part el cas flagrant del diari Egunkaria. Primera cosa.

Segona cosa. Les diferències que jo trobo entre les situacions dels dos països són grans. A Veneçuela, Chávez actua com un autèntic dictador. El que fa de tant amb els mitjans de comunicació són clars tics de dictador. Franco aquí hi feia. Castro ho fa. Putin ho ha fet encara amb més gravetat, liquidant un periodista. Això és greu, però ja sabem com actuen els dictadors i no ens ha d’estranyar.

El que sí que m’estranya més és que un país con Espanya, que s’omple la boca de la paraula de democràcia, actuï d’una forma tal que tingui també tics de dictadura. Els exemples que he donat abans poden servir per avalar la meva tesi. Però el que considero més greu és que el poder es valgui de magistrats, de fiscals de l’estat, de defensors del poble, de ministres, de parlaments que desfan voluntats populars….  "Feta la llei, feta la trampa", diuen. I massa vegades és veritat. La premsa ha de ser lliure i ha de ser crítica. I les pressions han de venir, si per cas, amb altres opinions, diferents però també respectables. però mai poden venir amb trampes i distorsions i mal interpretacions de les lleis.

Perquè, quan les coses es donen d’aquesta manera ens posem tots al mateix nivell: a nivell de dictadors. Uns ho són obertament, de forma bruta i clara i altres ho són finament. Però dictadors tots a fi  de comptes…

El judici contra Martxelo Otamendi i quatre periodistes i directius més del diari basc Egunkaria es reprendrà demà. El diari Egunkaria fou clausurat el mes de febrer de l’any 2003 per ordre del jutge de l’Audiència espanyola Juan del Olmo, que també dictà la detenció dels periodistes que hi treballaven. En ocasió de l’aniversari, el 20 de febrer d’enguany, el govern basc protestà pel tancament del diari i va demanar que el cas s’arxivés perquè es basava en ‘prejudicis derivats d’un àmbit extrajudicial’.

Tots ells s’enfronten a penes de catorze anys de presó per col·laboració amb banda armada. Els cinc acusats sempre han negat cap vincle amb ETA i, de fet, ni tan sols la fiscalia va trobar cap prova que demostri el contrari, per la qual cosa va demanar l’arxivament definitiu de la causa. Tanmateix, l’Audiència espanyola va desestimar la petició al juliol passat.

El diari Vila-Web fa una entrevista molt interessant a  l’ex-director del diari Egunkaria i actual director de Berria, que ha participat en un xat amb els lectors de VilaWeb. Vull transcriure el xat perquè el considero interessant i, a més, és una forma més de donar veu a la indefensió que encara hi ha persones que tenen a l’estat espanyol. Sobretot, m’interessa per alguns lectors meus d’ Uruguai amb els quals alguna vegada hem parlat extensament del "problema" basc. Possiblement llegint aquest xat podran fer-se’n una idea millor de la situació.

Martxelo Otamendi, que va ser detingut i torturat per la guàrdia civil i ara és jutjat a l’Audiència espanyola acusat de col·laboració amb banda armada. Per Otamendi la tortura és una pràctica habitual en els cossos policíacs de l’estat espanyol i no hi ha prou voluntat política per a posar-hi fi.

‘La tortura té beneficis policíacs i també polítics, perquè l’endemà surten uns i altres per dir que s’han fet tantes detencions i s’han aconseguit tantes confessions; amb una investigació policíaca potser es tardarien mesos o anys’, explica. Otamendi opina que per aquest motiu els governs no són prou bel·ligerants i vigilants amb les tortures que practica la policia. Considera que només hi ha dues maneres d’eliminar la tortura de les pràctiques policíaques: ‘una voluntat política clara’ i, si això no es dóna, la pressió popular, que faci ‘irrespirable’ aquesta pràctica als gestors polítics dels cossos policíacs.

XAT AMB MARTXELO OTAMENDI

Bon dia. A la una començarem el xat amb Martxelo Otamendi, que aquesta setmana és al nostre país, on ha passat per diferents ciutats, assistint a actes de suport i de solidaritat amb els encausats en el judici a Egunkaria.

Recordeu que el xat serà moderat des de la redacció i que durarà una hora.

[Comment From Jordi RodriJordi Rodri: ]

Marcelo, no tens la sensació de que en el fons la socitat catalana (a part de petits grups) no ha stat massa al marge del drama d’Egunkaria?

Martxelo Otamendi:

Jo crec que no. Hem rebut una solidaritat que jo mai no hagués imaginat, que és conseqüència de la mútua solidaritat entre bascos i catalans

[Comment From MariMari: ]

Estàs cansat? Tants anys…

Martxelo Otamendi:

No. Però tampoc no vull que això s’eternitzi. NO fos cas que em converteixi en un professional del tema Egunkaria.

Martxelo Otamendi:

Un no es cansa mai de rebre solidaritat.

[Comment From CarlesCarles: ]

Kaixo Martxelo, No entenc perquè el judici tarda tant. Quin argument us han donat?

Martxelo Otamendi:

És habitual a l’Audiència nacional que en temes bascos els processos s’allarguin d’una manera interminable.

Martxelo Otamendi:

No ens han donat cap explicació concreta.

[Comment From SaraSara: ]

Has estat tota la setmana voltant pel país. Quina imatge t’ha impactat més?

Martxelo Otamendi:

Les sales plenes de gent, les sol·licituds d’entrevistes de molt mitjans de comunicació, i com a conclusió de tot plegat, la solidaritat dels catalans i catalanes amb tots nosaltres.

[Comment From SaülSaül:

Si quedeu absolts suposo que l’estat us haurà d’indemnitzar. Significarà això, paradoxalment, un ingrès econòmic per a Berria?

Martxelo Otamendi:

Primer, hem de guanyar el judici. Hem d’aconseguir l’absolució dels cinc encausats. I la decisió final sobre la reclamació d’indemnització no correspon als processats, sinó als propietaris de l’empresa, que són els accionistes.

Martxelo Otamendi:

però seria lògic que si hi ha una absolució hi hagi, després, una indemnització als propietaris de l’empresa. Egunkaria era una societat anònima.

Martxelo Otamendi:

però primer hem de concentrar-nos a guanyar el judici, que no està fàcil!

[Comment From LluísLluís: ]

Tens la sensació que coses com les que us van passar a vosaltres es podrien repetir?

Martxelo Otamendi:

No m’imagino un president espanyol socialista o un ministre d’Interior espanyol socialista donant l’ok polític a una nova operació contra un mitjà de comunicació basc.

[Comment From AlbertAlbert: ]

Tu vas entrevistar-te amb ETA. És per això que va començar tot?

Martxelo Otamendi:

matisso: no em vaig entrevistar amb ETA. Vaig entrevista ETA. Vaig fer tres entrevistes el 1999, el 2000 i el 2001.

Martxelo Otamendi:

No crec que el cas Egunkaria tingui relació directa amb les entrevistes amb ETA.

[Comment From MontseMontse: ]

Bofetades i cops de puny es poden qualificar de tortures? No s’està banalitzant perillosament una paraula tan seriosa com "tortura"?

Martxelo Otamendi:

No és cert que en el nostre cas l’actitud de la guàrdia civil es limités a bofetades i cops de puny. Ens van torturar. En el meu cas, em van tenir tres dies dempeus, sense dormir, vaig ser obligat a fer infinitat d’exercicis físics vestit i despullat, vaig ser objecte de vexacions homofòbiques, i per dues vegades, em van practicar la ‘tortura de la bossa’.

Martxelo Otamendi:

Jo no faria bromes amb la tortura.

[Comment From RamonRamon: ]

Ahir vaig veure l’entrevista amb el Cuni. Impactant. Però no deixava de pensar que per a tu, personalment, ha de ser molt dur fins i tot contar-ho.

Martxelo Otamendi:

Desgraciadament, ens hem acostumat a repetir aquests últims set anys allò que ens van fer. És més fàcil tenir la tranquil·litat, l’equilibri psicològic, d’explicar-ho quan el 100% dels periodistes que mostren interès pel cas tenen una actitud de creure’t.

[Comment From JordiJordi: ]

Martxelo és de bojos tot això. Jo crec que la Unió Europea està essent molt fluixa en condemnar el que us ha passat. Que creus tu?

Martxelo Otamendi:

Entre els membres de la Unió Europea hi ha instal·lat el criteri de "mind your business". Com a conseqüència de l’aplicació d’aquest criteri, ningú es fica amb altres membres de la UE.

Otamendi:

Per tant, ningú no exigirà a Esp
anya explicacions pel tema Egunkaria.

[Comment From SantiSanti: ]

Des de fa un temps em ve donant la sensació, des de la distància, que a Euskal Herria heu entrat en un procés de desencís, assumint ja amb resignació i quotidianitat les detencions selectives, casos com el vostre, Batasauna etc. Creus que és certa aquesta sensació, i que l’estat espanyol a base de repressió està aconseguint, en part, els seus objectius?

Martxelo Otamendi:

L’estat espanyol li ha pres la mida al nacionalisme basc. Tant a l’institucional com al dissident.

Martxelo Otamendi:

És cert que hi ha una mena de cansament acumulat per una part important de la població, que el fa refractari a aquesta mena d’atacs. Però no ens queda cap altre remei que intentar convèncer els nostres conciutadans de la gravetat de la situació.

[Comment From Anna GabrielAnna Gabriel: ]

En primer lloc, m’agradaria fer arribar tot el meu suport a la gent d’Egunkaria, als encausats, però també a totes les seves treballadores i els seus lectors. D’altra banda, demanar al Martxelo si té la sensació que la ofensiva repressiva contra la llibertat d’expressió i pensament és intrínseca a l’estat espanyol, i que fins i tot davant l’eventual alto el foc definitiu de la organització armada, cercaran altres excuses per fer callar la dissidència…

Martxelo Otamendi:

Eskerrik asko per la solidaritat.

Martxelo Otamendi:

L’estat sempre cercarà excuses per a no permetre la normalització política. Dependrà de la nostra habilitat i perspicàcia que l’estat es quedi amb les ganes.

[Comment From PepaPepa: ]

Catalunya us recolza, no nomès perquè teniu raó. Qué podem oferir-vos per fer-vos més costat i ser més efectius en la defensa de les nostres cultures?

Martxelo Otamendi:

Mantenir la solidaritat mútua entre els dos pobles, els agents polítics, culturals, sindicals, etc.

Martxelo Otamendi:

Tenir coneixement mutu del que fan uns i altres. I afany de col·laboració mútua.

[Comment From Xavi CortiXavi Corti: ]

Què està passant dins l’esquerra abertzale? el procés de reflexió fins on pot arribar?

Martxelo Otamendi:

Cal donar temps a l’esquerra abertzale perquè culmini el procés de reflexió amb la tranquil·litat que es mereix. I els promotors del debat voldrien que aquest portés com a conseqüència la decisió d’un canvi de cicle, en què la pràctica de la lliuta armada per a obtenir objectius polítics sigui cosa de la història.

[Comment From AlbertAlbert: ]

En quina mesura creu que l’euskera es veurà afectat per les polítiques que PSOE-PP estan aplicant a Euskadi? Salutacions.

Martxelo Otamendi:

Salutacions. El PSE mai no ha tingut una actitud conjunta gaire ferma en l’aprovació de l’èuscar, excepte honroses excepcions.

Martxelo Otamendi:

I el PP del País Basc sempre ha ignorat l’èsucar. No sembla, doncs, la millor combinació per a donar un impuls a l’èuscar.

Martxelo Otamendi:

Ara cal romandre atents sobre què faran. I reaccionar a temps en cas que adoptin mesures restrictives en la promoció de l’èuscar. Però en honor a la veritat, cal dir que els anteriors, més d’una vegada, tampoc no van tenir actituds modèliques en la promoció de l’èuscar.

Martxelo Otamendi:

El PSE pot perdre una ocasió històrica per intentar apropar-se als posicionaments del PSC en matèria de política lingüística i promoció cultural.

[Comment From RodrigoRodrigo: ]

La llengua és un vincle que està lligat amb la cultura i, per tant, també a la nació. Creus que es pot fer un diari des de l´òptica nacional basca, però en castellà?

Martxelo Otamendi:

Ja hi ha diaris d’òptica nacional basca en castellà, com Gara i Deia.

[Comment From pere oleaquepere oleaque: ]

Com afecta al procés de l’esquerra abertzale el fet que Otegui estigui empresonat? i com veu el PNB aquesta evolució?

Martxelo Otamendi:

Otegi i el seu equip són els promotors d’aquest debat intern a l’esquerra abertzale, i Otegi ha pagat aquest esforç amb l’injust empresonament d’ell i altres promotors d’aquest debat.

Martxelo Otamendi:

Segur que els del PNB, i membres d’altres partits polítics bascos, estaran d’una banda molts interessats en veure com evoluciona aquest procés de debat en l’esquerra abertzale sobre el canvi de cicle, i d’una altra banda, segur que en algun grup d’anàlisi estratègica estaran dibuixant diversos escenaris de la política basca. Perquè tot el món haurà de retratar-se en el nou escenari.

[Comment From MarionaMariona: ]

Com es veuen des del independentisme basc els referendums per a la independència de casa nostra. Es posible alguna cosa semblant al pais basc?

Martxelo Otamendi:

Jo crec que hi ha molts bascos i basques que observen els processos dels referèndums amb molta curiositat i, segurament també, amb admiració.

Martxelo Otamendi:

No sé si poden ser processos mimètics. En les dues nacions, tant a Euskal Herria com als Països Catalans, hi ha problema nacional, però segurament, en una primera fase inicial, les metodologies seran diferents.

Martxelo Otamendi:

Al País Basc, parlem de normalització política i de pau. Hi ha hagut uns quants processos de negociació amb representants dels successius governs espanyols, i per tant, és possible que en aquesta primera fase la iniciativa de referèndums independentistes no estigui als primers llocs de l’agenda política. Però, no sé si per curiositat o bé perquè hi ha intenció de promoure referèndums al País Basc, em consta que fa pocs dies algun impulsor d’aquests referèndums ha estat de visita al País Basc informant als interessats sobre la metodologia dels referèndums.

Martxelo Otamendi:

De totes maneres, el batlle d’Arenys de Munt va ser convidat a participar en una taula rodona organitzada pel diari Berria i informativament, des del diari Berria, hem seguit amb molta atenció tot allò referent als referèndums catalans.

[Comment From FranFran: ]

Martxelo, mantens amistat amb Pepe Rei? Com es troba? Que ha passat amb el grup de periodistes d’investigació d’Egin i Kale Gorria?

Martxelo Otamendi:

Pepe Rei es troba en una situació clínica molt preocupant, amb una forta merma de les seves capacitats intel·lectuals i físiques.

Martxelo Otamendi:

Va ser a conseqüència d’un accident de trànsit, i és una pena que haguem perdut un excel·lent periodista, una bona persona.

Martxelo Otamendi:

Aquell grup de periodista d’investigació que menciones, està cadascú amb la seva feina. Crec que fora de l’àmbit de la investigació periodistíca. Per a tranquil·litat de corruptes i dels que fan tupinades.

[Comment From MaiteMaite: ]

Bon dia Martxelo! Com definiries el paper del periodista a una nació sense estat? És a dir, el periodista fa un paper diferent en una nació que lluita per la llibertat que en un estat consolidat?

Martxelo Otamendi:

Egunon, Maite. El paper del periodista és fer periodisme. No existeix el periodisme neutral ni objectiu. Existeix el periodisme subjectiu però responsable i amb rigor.

[Comment From roserroser: ]

Arreu del món els diaris en paper estan patint molt. Com està Berria? El fet d’adreçar-se a una comunitat reduïda pe
rò compacta el fa més resistent?

Martxelo Otamendi:

Berria està millor que el que alguns voldrien. És cert que aquests últims dos anys hem notat la crisi que, per a desgràcia dels mitjans de comunicació tradicionals, és una crisi estructural que s’ha solapat amb la crisi econòmica.

Martxelo Otamendi:

Els bascos som 3 milions, comptant tots els ciutadans d’Euskal Herria. D’aquests, només 800.000 diuen que saben èuscar. Està difícil, però tanmateix, oferim més productes periodístics en èuscar que mai.

Martxelo Otamendi:

És tan difícil com vendre esquís a Tuníssia.

[Comment From CarlesCarles: ]

Quines diferències hi ha entre Berri i Egunkaria, si és que les hi ha?

Martxelo Otamendi:

Que som set anys més vells.

[Comment From Xel·loXel·lo: ]

Si us absolen tornareu a treure Egunkaria al carrer o ja no té sentit?

Martxelo Otamendi:

Per les raons que he esmentat abans, que bastanta feina tenim a publicar Berria, no sembla que pugui haver-hi lloc al mercat per a dos diaris en èuscar. Per tant, no tindria sentit comercial que tornar-nos a posar a publicar Egunkaria.

[Comment From PerePere: ]

Què en penses de la desaparició de l’Avui del País Valencià i les Illes?

Martxelo Otamendi:

Que és una pena. Però segur que els qui han pres la decisió ho hauran fet després de pensar-ho unes quantes vegades i amb el dolor de no poder distribuir a les Illes i al País Valencià un diari nacional català.

[Comment From joan aloyjoan aloy: ]

Perdona que torne al tema de les tortures (veig que n’has parlat a l’inici però he entrat tard). Admire la teua valentia i honestedat però em fa por que algú vulga fer del teu un cas excepcional. Se seguix torturant gent avui en dia. Hi ha casos greus al nostre país i al teu. Hi ha una situació en les presons terrible. I d’això en Cuní, que encara és l’hora que diga alguna cosa per exemple de les detencions d’independentstes catalans, ni en parla ni en parlarà. M’entens?

Martxelo Otamendi:

Sí, t’entenc perfectament. Però és la nostra feina denunciar les tortures quan les patim i preocupar-nos i denunciar les tortures que altres pateixin. Mai no és tard per conscienciar-nos sobre la pràctica de la tortura.

Martxelo Otamendi:

No se m’escapa que si fa 30 anys haguessim mantingut tots pelgats una actitud més bel·ligerant amb la pràctica de la tortura, avui dia seria políticament més car alentar, promocionar, practicar, no investigar, indultar, i premiar la tortura.

[Comment From JordiJordi: ]

Tu has aconseguit que es comenci a parlar de les tortures que practica l’estat. Però quan podrem parlar de les tortures a catalans l’any 92?

Martxelo Otamendi:

Abans que jo denunciés les meves tortures, molta gent va denunciar la pràctica de la tortura als nostres països. Per tant, jo sóc un més en aquesta cadena de torturats denunciants.

Martxelo Otamendi:

Pel que jo sé, les tortures del 92 van arribar a Estrasburg i van guanyar la partida contra el Regne d’Espanya.

[Comment From Miquel JuanicoMiquel Juanico: ]

Fa un mes Ibarretxe va ser a Barcelona. Va llegir un poema basc que diu que ‘sempre bevem aigua nova, però de la mateixa font de sempre’. Creus que l’èxit de l’independentisme pot ser aplicar aquesta filosofia?

Martxelo Otamendi:

Em sembla una cita acertada, però em dóna la sensació que si els independentistes volen aconseguir el seu objectiu hauran de treballar dur.

[Comment From Carlos RuizCarlos Ruiz: ]

Com a lector que sóc, també, d’El País m’ha cridat l’atenció un cert gir en les seves posicions sobre el país basc i molt concretament sobre el vostre cas. Diria que darrerament fins i tot es pro-egunkaria però encara recordo articles infames en contra vostra i editorials fins i tot. Sap perquè hi ha hagut aquest canvi? Gràcies per tot.

Martxelo Otamendi:

No crec haver llegit mai a El País articles "infames" sobre Egunkaria. Ja quan vaig denunciar tortures, el diari se’n va fer ressò en un editorial molt dur contra la pràctica de la tortura.

Martxelo Otamendi:

Durant aquests anys, hem estat moltes vegades amb molts mitjans de comunicació explicant què va passar amb Egunkaria. I aquella tasca ha donat els seus fruits. En alguns casos, no en tots.

[Comment From miquel soriamiquel soria: ]

Em crida l’atenció sempre el silenci dels periodistes espanyols. Perquè callen tant en el cas Egunkaria? Els periodistes catalans parlen, n’han parlat periodistes internacionals però els espanyols callen. Tens alguna explicació concreta? Algú d’ells t’ha donat mai cap explicació?

Martxelo Otamendi:

Són una excepció els periodistes espanyols que primen les qüestions deontològiques i de respecte a la llibertat d’expressió sobre les seves opinions polítiques.

Martxelo Otamendi:

Sembla que alguns d’ells estan sempre en combat. En alguns casos, alguns d’aquests periodistes, no tots, són primer espanyols i, si els queda temps, són demòcrates.

[Comment From ManelaManela: ]

En quina situació es troba Udalbiltza (em sembla que s’escriu així)?

Martxelo Otamendi:

En espera que senyalin la data del judici. I és possible que sigui el següent judici, dels d’impuls polític, que es faci a l’Audiència Nacional després del judici a Egunkaria.

Martxelo Otamendi:

Espero i desitjo que tots ells quedin absolts.

[Comment From FelipFelip: ]

Sempre he sentit curiositat per saber com funcionen els ajuntaments que estan gestionats per ‘juntes’ designades per les Diputacions forals, allà on no s’ha pogut constituir un ple municipal per la il·legalització de llistes abertzales. Funcionen? Hi ha una auto-organització popular per fer funcionar els municipis?

Martxelo Otamendi:

Pel que jo sé, funcionen com si fossin ajuntaments completament legals. No necessàriament amb una metodologia d’auto-organització. Treballen en una situació de provisionalitat però de legalitat. Conec un cas en què la batllessa signa els decrets i els contractes i té el mateix valor legal i jurídic que qualsevol altre ajuntament.

[Comment From CarlesCarles: ]

Us heu plantejat fer una versió de berria en anglès a la web per fer difusió fora d’Euskal Herria?

Martxelo Otamendi:

Ja ho vam fer, els primers anys de Berria, essent l’únic mitjà de comunicació basc que tenia versió en anglès. Escollíem totes les nits tres notícies relacionades amb el País Basc i les traduïem a l’anglès, però per motius econòmics vam haver de tancar la web.

Moderador:

Som al final del debat. Donem pas a les due últimes preguntes

[Comment From GuestGuest: ]

Aupa Martxelo! Volia fer una reflexió sobre la resposta que has donat quan t’han demanat si tens la sensació que les coses que us van passar a vosaltres no es podrien tornar a repetir. La meva sensació és que tan el PP com el PSOE han carregat i estan carregant contínuament contra tot l’entorn abertzale (il·legalitzacions, detencions, tortures…). Tanmateix, el PSOE ho fa d’una forma més subtil! I penso que, malauradament, sí que poden tornar a repetir-se i s’estan repetint les coses que us van passar (en quant a il·legalitzacions i detencions de "presumptes" membres o col·laboradors d’ETA). Cal c
ontinuar amb els ulls ben oberts i fent I potser per això, amb els socialistes governant a l’estat espanyol, sembla que la gent estigui més adormida, es mobilitzi menys que quan és el PP qui governa. Quina és la teva opinió

Martxelo Otamendi:

Que sí però que no. Tens raó en la reflexió sobre la subtilesa amb què el PSOE fa aquestes coses, però continuo sense imaginar-me un ministre de l’Interior espanyol donant l’ok al tancament del diari Berria. Però reconec que sempre he estat força innocent per a aquestes coses.

[Comment From ireneirene: ]

Em va encantar poder veure berria i vilaweb junts en paper en la copa del rei. Teniu algun projecte junts?? seria molt interessant

Martxelo Otamendi:

Tinc en Partal a cinc metres de la taula i procuraré idear amb ell alguna altra plataforma de col·laboració. Però la final de la copa del rei, un partit de futbol entre el Barça i l’Atletic, era una ocasió que no podíem deixar passar sense oferir aquell suplement bilingüe entre VilaWeb i Berria, que va agradar tant a tanta gent.

Moderador:

Són les dues. Hem acabat el debat amb Martxelo Otamendi, a qui volem agrair molt la presència avui a la redacció de VilaWeb. També agraïm a tots els lectors la seva participació en la conversa.

Friday January 22, 2010 2:01 Moderador

2:02

Martxelo Otamendi:

Gràcies a vosaltres per obrir-me les portes del Palau Partal, i donar-me l’oportunitat de canviar impressions amb vosaltres. Llarga vida a l’excel·lent relació d’afecte i solidaritat mútua entre bascos i catalans. A veure si algun dia tenim l’oportunitat que els nostres respectius ambaixadors ens convidin a alguna celebració.

Martxelo Otamendi:

Eskerrik asko!

He tingut ocasió de llegir el testament de l’alcalde de Solsona, mort als 50 anys, el dia 13 de gener. Uns amics me l’han fet arribar destacant que "és un missatge de primera magnitud, amb molts valors i que hauria de llegir i fer pensar molta gent d’aquest país". Hi estic totalment d’acord i per això avui el copia per si algú el vol llegir, cosa que recomano vivament.

COMIAT DE XAVIER JOUNOU I BAJO, ALCALDE DE SOLSONA

Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.

Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.

Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles, Laura i Rut. Els meus pares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s’han des viscut per mi i m’han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l’escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m’ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.

Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova… He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut.

En fi, m’he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tan estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m’he sentit, malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal; no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.

Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.

Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.

Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.

I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.

Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!

Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.

Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.

Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.

Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!

Xavier Jounou i Bajo

Normalment darrere d’una estètica determinada hi ha una ètica. Podríem dir (encara que hi hagi excepcions) que certes estètiques ja delaten. Resulta que al Parlament Europeu a Brusel·les s’hi exposa de manera permanent un exemplar de la Constitució espanyola amb simbologia franquista de l’àliga, el jou i les fletxes. li va portar el Sr. Trillo del PP i allà ha quedat. No sé sí algú no se n’havia adonat en tots aquests anys o és que ja els va bé que hi sigui a la majoria de diputats.

Ara es veu que ara algú ha protestat (entre ells, els catalans) i sembla que la retiraran. Si a la política a vegades ens queixem de falta d’ètica, almenys podem demanar que cuidin una mica l’estètica…

O millor: que cuidin l’ètica i l’estètica, que no ens farà pas mal! A hores d’ara ja no hi hauria d’haver cap rastre de signes franquistes enlloc. I ja sabem tots que no és pas així. Moltes promeses que es trauran, però no es fa. I quan es fa, encara molts protesten. Que els governs del PP no ho fessin té una certa explicació, però que no ho hagin fet encara els governs del PSOE ja no en té tanta. O és que tampoc no hi pateixen massa?

I què n’esperàveu del Govern d’ Espanya? Jo ja no n’espero quasi res. Només una mica de respecte i poca cosa més. Del Zapatero ja no cal esperar-ne res perquè ja ha acomplert la quota  de mentides. És difícil prometre més coses i acomplir-ne menys.

Jo ja m’esperava això, si us he de ser franc, del resultat que avui ens han notificat de la gestió de l’aeroport del Prat. En una paraula: el Govern de Catalunya hi tindrà poca cosa a dir. Com sempre. Com quasi en tot. En poques coses podem tenir la darrera paraula. Ara ja fa anys que ho hauríem de saber perquè cada dia ens donen proves d’aquesta desconfiança envers nosaltres.

Enganyifes, promeses, paraules. Això de les Autonomies ja fa temps que es veu que no té sortida per cap costat. Alguns ja fa anys que ho deien. Altres, encara no fa tants anys que hi teníem posada alguna esperança. Jo mateix pensava que encara es podia fer alguna cosa.

Ara ja fa temps que no n’espero res d’ Espanya. Es pensen que són els amos de casa meva i són ells els que contínuament em diuen quines obres puc fer o no. Em diuen si puc pintar, o no, les parets de casa meva. Fins i tot em diuen de quin color he de pintar. Resulta que no som amos de res i no es veu cap símptoma de que algun dia ho puguem ser.

Avui ens n’han donat una prova més. I potser avui alguns han donat un pas més cap a la decisió de votar Independència…. Això ja es veurà.

Normalment qualifiquem de "república bananera" aquells països on les lleis hi són per no complir-les; on no hi ha ni drets ni deures o, si existeixen, passen totalment desapercebuts. Són aquells països dels quals fem befa perquè els governants fan i desfan al seu lliure arbitri, tothom va a la seva i el que més té, més pot. Són aquells països on la majoria de gent és pobre i una ínfima minoria és rica. I és aquesta minoria la que fa i desfà, la que posa i treu governants, la que fa fer les lleis a favor seu, etc, etc.

Doncs, veient el que veig darrerament, penso que hauríem de parlar de monarquies bananeres perquè són calcades a les repúbliques de les que parlava fa poc i cauen en aquets dels mateixos defectes. I ja sabeu a quines monarquies em refereixo…

Ja sabem que alguns espanyols, -aquells que només veuen el nacionalisme en altres llocs i no veuen el propi-, tenen complex de superioritat. Ells diuen que som els catalans qui el tenim però, si anem a comparar, el seu és infinitament superior. És un complex tan gran i accentuat que no els deixa veure els defectes propis d’una monarquia bananera. D’exemples en trobaríem un munt: el mateix discurs de Nadal de cada any del Monarca d’aquesta monarquia (reiteratiu, buit i verborreic); les maneres embafadores de fer política a que ens estan acostumant els partits majoritaris; el poc respecte al ciutadans, a la seva llengua, als seus drets i als seus costums; el malament que van algunes infraestructures i serveis (Renfe, per exemple); el desprestigi d’unes institucions que diuen que són democràtiques i que no fan més que sentenciar a favor de les majories i sense respectar els drets de les minories;  el poc control que s’exerceix a les institucions i a les finances públiques; el poc respecte -encara que no ho sembli i ho dissimulin- als ciutadans…. I podríem continuar una bona estona amb més exemples, encara que em sembla que no cal.

En una paraula: a vegades penso que algunes monarquies no són pas millors que moltes d’aquestes repúbliques que diem "bananeres". En alguns aspectes ens  passen la mà per la cara a nosaltres. I si no ens la passen els seus governants (que certament moltes vegades són uns lladres impresentables i  indesitjables) sí que ens la passen els seus ciutadans que, des de la pobresa, han de patir les mateixes desgràcies que nosaltres. Amb la diferència que nosaltres som bastant més rics i hem de pertànyer -de grat o per força- a aquesta monarquia bananera ancorada al passat, un passat ben caspós i passat de moda.

Fa un parell de dies que citava un antic i interessant article del Xavier Sala i Martín, que podreu trobar sencer a la següent adreça http://www.columbia.edu/~xs23/papers/independ.htm

El professor desmentia rotundament aquells que diuen que una Catalunya independent no és viable econòmicament. Posava l’exemple de Suïssa, un país semblant al nostre. I desmenteix, un per un, els principals arguments d’aquells que diuen això.

"Aquests arguments són els següents:

– Catalunya és massa petita per a poder ser un país independent.

-Un país no pot prosperar sense recursos naturals com ara terra, gas o petroli, i Catalunya no els té.

–No n’hi ha prou de competir amb els París, Londres, Nova York, o Hong Kong, sinó que ara també voleu competir amb Madrid?"

-Marxar d’Espanya seria "suïcida" ja que Espanya és el nostre mercat més gran.

–La dissolució de països és, avui dia, anar contracorrent en un moment en què Europa cerca una moneda única, un sistema fiscal únic, un exèrcit únic, i fins i tot una unitat política. Parlar de separatisme i independentisme a finals del segle XX és antiquat i està fora de to.

–Per a obtenir la independència, cal una guerra i això seria molt més costós que qualsevol benefici econòmic que se’n pugui derivar; que no veieu el que passa a Bòsnia amb la desintegració de l’antiga Iugoslàvia?.

I segueix dient el següent:

"Amb aquest escrit he intentat deixar de banda el patriotisme i el nacionalisme romàntic per a centrar-me exclusivament en la viabilitat econòmica d’un Estat català. No estic dient que la independència segui desitjable (això seria un altre tema de debat), o que no hi hagi arguments no econòmics que s’hagin de valorar a l’hora de demanar-la. El que sí que estic dient és que no hi hauria d’haver cap mena de dubte que la independència és absolutament factible des d’un punt de vista econòmic. Cal pensar-hi".

Es veu que aquest article no l’han llegit els fatxes d’ "Intereconomia", perquè encara ahir feien servir repetitivament algun d’aquests arguments. Almenys cal estar una mica informat per parlar de certs temes. Potser el professor Sala i Martín els podria il·lustrar una mica si lo ho demanessin….

Després de les consultes d’ahir a un munt de municipis i vistos els resultats, ens podríem preguntar: i ara què?

Doncs res: ara toca seguir pel mateix camí però amb més unió, amb més preparació, amb més vivesa.

Perquè els resultats tothom els interpretarà de manera diferent i tothom tirarà l’aigua cap al seu molí. Això ho fan tots els partits després de cada dia d’eleccions, on tots guanyen i ningú perd.

El camí cap a una Catalunya més sobirana ja fa molt anys que ha començat. La cosa no és d’un mes cap aquí. la cosa ve de lluny, al meu parer. Molts catalans -on m’incloc- no teníem cap necessitat de ser independents d’una Espanya que en un moment donat ens donà esperances. Esperances de que podríem ser nosaltres mateixos sense dificultats. Les esperances se n’han anat en orris de mica en mica i el que hem anat veient és que no han fet més que posar pals a les rodes. Un darrere l’altre. I no sols no ens han volgut deixar ser nosaltres mateixos, sinó que no en tenen cap ganes de cara al futur.

En una paraula: que el camí cap a l’ independentisme ha començat ja fa molts anys i s’ha anat dibuixant de mica en mica. I, és clar que serà llarg i gens fàcil. Però l’anirem fent de mica en mica. El que va passar ahir és un pas més del camí que ens tocarà fer, inevitablement.

Perquè les coses no canviaran i sembla que estan disposats a convertir Espanya a una fàbrica d’independentistes.

Avui a Catalunya més de 700.000 voten sobre la independència de Catalunya. Tres mesos justos després de la consulta sobre la independència de Catalunya feta a Arenys de Munt, avui 167 municipis reproduiran l’experiència arreu del territori, en una convocatòria sense precedents sorgida de la societat civil.

La taca d’oli s’estén. I no és per què sí. Tot té uns motius i, qui vulgui pot analitzar-los. Els entendrà o no, hi estarà d’acord o no. Però caldria fer-ho si volem demostrar que som éssers intel:ligents i no només gossos que borden, tal com fa la "caverna mediàtica" de Madrid des de fa una temporada. Primer se’n reien i ho minimitzaven. Després ja ho volien prohibir i es van enfadar molt. Durant aquest temps han sortit arguments de tota mena, un dels quals és que Catalunya és inviable econòmicament si es proclama independent.

Un economista del prestigi de Xavier Sala i Martín va dir el següent en una conferència a Òmnium Cultural (ara ja fa 11 anys-Febrer del 1998)i que podreu trobar sencera a la següent adreça:

http://www.columbia.edu/~xs23/papers/independ.htm

"Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l’existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per càpita d’aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic.

Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fos viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d’habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l’idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l’alemany) es veu amenaçat pel francès i l’alemany (a més de l’italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és, sinó que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt més ben comunicat amb la resta del món?"

Un altre dia seguiré amb aquest escrit, que no té pèrdua i que considero molt interessant perquè clarifica un dels punts més debatuts com és el futur econòmic d’una Catalunya independent. Sala i Martín tira per terra alguns dels arguments que fan servir els detractors de la independència i també potser aniria bé que ho llegissin aquells que demanen boicot als productes catalans… Veurien que no n’hi ha per tant i que el món és molt més gran que Espanya.

Avui a Catalunya més de 700.000 voten sobre la independència de Catalunya. Tres mesos justos després de la consulta sobre la independència de Catalunya feta a Arenys de Munt, avui 167 municipis reproduiran l’experiència arreu del territori, en una convocatòria sense precedents sorgida de la societat civil.

La taca d’oli s’estén. I no és per què sí. Tot té uns motius i, qui vulgui pot analitzar-los. Els entendrà o no, hi estarà d’acord o no. Però caldria fer-ho si volem demostrar que som éssers intel:ligents i no només gossos que borden, tal com fa la "caverna mediàtica" de Madrid des de fa una temporada. Primer se’n reien i ho minimitzaven. Després ja ho volien prohibir i es van enfadar molt. Durant aquest temps han sortit arguments de tota mena, un dels quals és que Catalunya és inviable econòmicament si es proclama independent.

Un economista del prestigi de Xavier Sala i Martín va dir el següent en una conferència a Òmnium Cultural (ara ja fa 11 anys-Febrer del 1998)i que podreu trobar sencera a la següent adreça:

http://www.columbia.edu/~xs23/papers/independ.htm

"Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l’existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per càpita d’aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic.

Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fos viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d’habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l’idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l’alemany) es veu amenaçat pel francès i l’alemany (a més de l’italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és, sinó que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt més ben comunicat amb la resta del món?"

Un altre dia seguiré amb aquest escrit, que no té pèrdua i que considero molt interessant perquè clarifica un dels punts més debatuts com és el futur econòmic d’una Catalunya independent. Sala i Martín tira per terra alguns dels arguments que fan servir els detractors de la independència i també potser aniria bé que ho llegissin aquells que demanen boicot als productes catalans… Veurien que no n’hi ha per tant i que el món és molt més gran que Espanya.

Diu el monjo argentí Mamerto Menapace que som sang en moviment. I el vent és paisatge que camina. En canvi el vegetal s’aferra amb les seves arrels a un tros de paisatge, i acaba per ser part d’ell o per donar el seu nom al paratge.

I Atahualpa Yupanqui acaba amb aquesta estrofa la seva bonica cançó  "Cañada Zamora":

"Hoy tu recuerdo es mi amigo
y en esta zamba se agranda;
tú fuiste quien me enseñaste
que el hombre es paisaje que anda.

Yo sé que un mismo destino
lleva el fin de nuestro viaje;
que cuando el hombre sea libre
no tendrá dueño el paisaje".

Només els éssers que ens movem som amos del paisatge en plenitud, com ho són el riu, el núvol i el vent. Aquests entren en diàleg amb totes les realitats, però no s’aturen a prendre’n possessió d’elles. De totes les coses se n’emporten un record, un so, una vibració; potser una mica de llum o d’argila.

Els éssers que ens movem som éssers lliures i alliberadors. I hem de tractar a tots de la mateixa manera i, per tant, hem de ser tractats com a iguals. Aquestes reflexions me les faig aquests dies en que els catalans no ens sentim tractats amb igualtat. Almenys jo, no me’n sento. Sento que no em deixen ser amo del meu destí. Sento que volen que estem quiets com si fóssim arbres. Res de moure’s. Les coses han d’estar eternament tal com estan. Aquí ningú pot decidir res. Aquí ningú és sobirà. Aquí tothom és esclau (d’unes lleis, d’una Constitució vella i arrugada, d’un tribunal arbitrari….) i tothom ha de callar.

Tot el que està quiet és possessió  i el moviment és esperança. Un país, com les persones, és un ésser en moviment. Una realitat que anem fent i que anem construint i encara que ens vulguin fer estar quiets, tots sabem que un dia ens posarem en moviment perquè tot el que existeix està viatjant cap a una meta.

Aquesta setmana serà moguda amb el tema de les consultes a molts pobles de Catalunya. Més enllà de l’ Ebre això els fa més por que una pedregada. Saben bé el que poden significar aquests petits moviments i no saben on poden arribar. Saben que no som arbres sinó que som persones. Però em temo que s’hi hauran d’anar acostumant perquè hem arribat a un punt que molta gent ja en comença a estar tipa. Ha arribat l’hora del sobiranisme ?

Avui demano una mica d’imaginació. Imaginem-nos el dia que vam fer la primera comunió (els que la vam fer, és clar) i imaginem-nos aquell vestidet ridícul de mariner, de capità d’aviació o de núvia… Imaginem-nos nosaltres en aquelles dates. Alguns ja ni ens en recordem de tants anys com fa!

Doncs si d’aquella data en fa 20, 30, 40 o 50 anys, tots ens podem imaginar els canvis que hi ha hagut a la nostra vida, tant a nivell físic com a tots nivells. Llavors fèiem poc més d’un metre i pesàvem poquets quilos. Ara, alguns hem crescut una mica i d’altres molt i -això segur- tots tenim bastants quilos de més.

La Constitució Espanyola és com el vestit de la primera comunió. El 29 de desembre de 2008 es  van complir trenta anys de la seva promulgació. Quan una cosa dura 30 anys en el món  actual ja la considerem vella. Només cal fixar-se amb els cotxes, els televisors o els electrodomèstics, per exemple. Que una norma assoleixi tres dècades de vigència ja és significatiu, i encara ho és més si es tracta de la norma suprema de l’ordenament jurídic d’un estat. D’altra banda, l’aprovació de la Constitució va suposar, després d’una llarga dictadura, la restauració de la democràcia a Espanya i el començament d’un període de convivència pacífica, de desenvolupament dels drets i llibertats i d’estabilitat política. La Constitució va venir avalada, a més, per un ampli consens de gairebé totes les forces polítiques i pel suport massiu del poble, expressat en el referèndum del 6 de desembre de 1978. Va néixer, doncs, per ser la Constitució «de tothom» i no sols una norma imposada per la formació política predominant, com havia passat amb moltes constitucions precedents de la nostra història. En definitiva, la Constitució de 1978, com diu el primer article, féu d’Espanya un Estat social i democràtic de dret i, per tant, un lloc de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme.

Fins aquí anem bé, oi? Em sembla que hi estaríem quasi bé tots d’acord amb aquests meravellosos principis. Però també podríem estar d’acord en que alguns d’aquests principis no es compleixen; que s’ha fet vella i ens ha quedat petita. Hem crescut, hem evolucionat, el món ha donat molts tombs i ja no ens serveix un text que deixa fora moltes maneres de pensar i de sentir; perquè hi ha molta gent a qui no li satisfan gens ni mica molts aspectes del funcionament de la nostra democràcia. De fet,  les constitucions —i també la Constitució espanyola— preveuen la seva pròpia reforma per poder introduir les modificacions o innovacions que permetin adaptar la norma a la realitat que ha de regir. No obstant això, la reforma constitucional ha estat un tema pràcticament tabú a Espanya, que les forces polítiques sempre han procurat evitar. I la  realitat és que aquest reforma no es vol fer i no tenen cap intenció de fer en un futur proper.

Per això mateix i perquè no hi veiem camí de sortida, molts opten per la sobirania i la independència. Volem un vestit nou i no ens deixen anar al sastre. Segueixen entestats en que hem de seguir amb el vestit de la primera comunió. Allà ells!

www.bybalasch.com

Té tota la raó el professor Santiago Niño Becerra quan diu que Zapatero, quan presenta "a bombo y platillo" la llei d’economia sostenible només diu que paraules buides. Diu l’economista que darrera de la llei no hi ha res. Diu que és una façana de cartró-pedra. Diu que fent lleis no s’arregla res. Les lleis serveixen de poca cosa.

Aquest matí l’escoltava per TV i, com sempre era diàfan i clar com sempre: deia que l’autèntic problema de l’economia espanyola era Espanya. Espanya té un model econòmic que no va enlloc o, si voleu, no va massa lluny. Està tan basat en sectors que han fet figa i que ja no seran mai més el que van ser, que ja no ens en sortirem ni la meitat de bé de com se’n sortiran els països del nostre voltant.

Santiago Niño Becerra  va ser dels primers a dir que les coses anirien molt malament quan encara Zapatero y el seu govern deien que no hi havia crisi. Que de crisi, res de res. El professor Becerra ja pronosticava mals temps i que la cosa duraria més del que ens pensàvem i del que deien.

"Parole, parole, parole…". D’això Zapatero en sap molt. Jo li recomanaria que deixés de ser president del govern i es fes equilibrista, o venedor de fum, o firaire… Tindria molt més futur que fent el que fa.

Llegia ahir l’opinió d’un uruguaià que deia que el nou president faria quedar malament Uruguai perquè és un home vulgar, mal parlat, mal educat…. i no sé quantes coses negatives més deia d’ell.

Mireu: el Pepe Mujica serà moltes coses i tindrà molts defectes, però vulgar no ho és. Això us ho puc ben assegurar. Aquesta persona que escrivia això, no deu saber què és la vulgaritat o bé té un concepte molt pobre del que val una persona. Equipara vulgaritat amb poca formació, amb poca cultura, amb formes poc refinades. I no és això, amics meus, no és això!

Vulgar és aquell que no té mires, que es deixa portar per la rutina, que no té projectes, que és conformista amb tot.  No és la ignorància, ni l’escassetat d’intel ligència, no és la curtedat de vista intel.lectual, sinó la d’horitzons. L’home que ells anomenen"vulgar" pot ser discret, savi, dotat de talents, genial i fins i tot brillant en molts aspectes. Hi ha gent que no ha anat mai a l’escola i dóna mil voltes a grans intel·lectuals. Una cosa és ser curt de mires (hi ha gent molt culta ben curta de vista) i una altra saber veure l’important de la vida, tenir somnis i grans idees (i per això no s’ha d’haver anat a l’escola).

Mujica no sé si serà un bon president o no. Però de vulgar, res de res. I no farà quedar malament el país perquè no vesteixi bé, perquè no sigui elegant, perquè no sàpiga fer grans discursos. Si per cas, el farà quedar malament si no governa per a tothom, si no governa amb justícia, si no mira per al bé del més desfavorits, si roba tant com pot (com algun altre president anterior ha fet…).

No serà un heroi, potser. A la vida no cal ser heroi dels grans, dels que surten als llibres. A la vida tots podem i hem de ser herois quotidians, d’aquells que no fan gaire soroll. Tots ho som si sabem trencar el jou de la vulgaritat.

Avui estic força satisfet per la resposta que 12 diaris catalans, conjuntament, han donat a una indignitat que ja fa anys que dura. Almenys s”han posat d’acord per dir una part de les coses que una majoria de ciutadans pensa i diu cada dia. Ara ho han dit tots alhora per veure si així els escolten millor. potser havien d’haver dit algunes coses més encara. Però no està malament del tot!

Podem perdre-ho tot, menys la dignitat. El Tribunal Constitucional ja fa temps que l’ha perduda. A hores d’ara haurien d’haver dimitit per no haver sabut fer la feina que han de fer. I els dos gran partits polítics estatals (PP i PSOE) també són còmplices d’aquesta indignitat.

Us convido a llegir aquest editorial conjunt dels diaris catalans (fet sense precedents) per aquells que no hagin tingut oportunitat de fer-ho:

http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20091126/53831123016/la-dignidad-de-catalunya.html

Diumenge vinent, aquest home que veieu a la foto, serà el nou president d’ Uruguai. Tothom ho dóna per fet. Jo ja ho vaig pronosticar fa temps, sense cap mèrit de part meva. És que la cosa queia pel seu propi pes. Les coses s’han fet relativament bé durant aquesta darrera legislatura i, per tant, la gent prefereix seguir per aquest camí.

José “Pepe” Mujica és un ex tupamaro, encara que no té l’aspecte d’un ex guerriller que es va passar 15 anys a la presó i dos d’ells castigat dins d’un pou. N’hi havia per quedar boig i ressentit per a tota la vida. I, en canvi, respira sentit de l’ humor i positivisme per tot arreu.

Té fama -per altra banda ben guanyada- de ser una persona franca, sincera i de dir el que pensa, amb paraules que tothom entén i que fa servir la majoria de la gent en la seva vida diària. Potser no és un gran cervell, però segur que serà un president diferent i que molt possiblement toqui de peus a terra.

Per exemple, diu coses tan interessant com les següents:

-Nuestro país es pequeño pero serio. Vale la pena invertir en él. Esa es nuestra preocupación principal.

-La propuesta de Gobierno es llegar a 30 puntos del PIB. Necesitamos que la economía funcione.

-El Mercosur tiene defectos por todos lados, no es solamente negocio pero ni por asomo renunciaremos a él.

-Tenemos que propiciar acuerdos comerciales con Europa y con todos los países del mundo que podamos.

-De Lula me gusta el estilo, la manera de gobernar, su capacidad de transformar los conflictos en salida y no quedarse estancado en ellos. En América Latina me parece importante esa metodología… Dios, al parecer, no es uruguayo, es brasileño.

-Lo peor es no organizar lo que va a ser inevitable. Nuestra actitud va a ser siempre desmontar los líos. (Sobre tensiones con Argentina por los cortes de frontera)

-Berlusconi nos trata de sudacas, nos corre… Espero que pase esa tendencia. De momento, tenemos que procurar tener las mejores relaciones con todos.

-Uruguay es un país curioso, tenemos todas las vacas registradas electrónicamente pero hay compatriotas que no tienen sus papeles para poder votar.

-No parece razonable que una decisión ratificada por el pueblo la enmiende el Parlamento. Esa es la razón por la que sigue vigente. (Sobre la ley de caducidad de los delitos cometidos durante la dictadura de 1972-85)

-En el mundo de hoy el esfuerzo principalmente nos corresponde a nosotros. Ni las grandes naciones dependen sólo de sí mismas.

-A veces pienso con amargura que el subdesarrollo está en nuestras cabezas.

Trobo que no està gens malament aquesta filosofia i aquests projectes. Per això diumenge vinent, a la segona volta, una gran majoria d’ uruguaians el votaran. Que tinguis sort Pepe!

Doncs, per desgràcia, sí que importa, encara que diguin allò que "al pot petit hi ha la bona confitura". Però no em refereixo a allò que tots penseu. Em refereixo als països, a les nacions, als pobles.

Catalunya, per a la majoria dels catalans, és un país i és una nació. Però que ho pensem i ens ho creguem no serveix per a res perquè l’Estat -per desgràcia nostra- és qui té el poder i aquest invent de les autonomies poc ha servit per a donar-nos poder de veritat. A fi de comptes, tot ha de passar per Madrid i allà ja sabem el pa que s’hi dóna. El mateix l’Estatut reconeix obertament que som una nació, encara que sembla que fins i tot per a conservar el títol sembla que costarà. A aquest Estatut li han passat el ribot per tots costats. Ja ni sabrem què en queda i ja veurem si en podrem aprofitar alguna cosa o valdrà més llençar-los a les escombraries. Aquella gent del Tribunal Constitucional es veu que no ho té gaire clar això que som una nació, encara que som molts que sí que ho tenim ben clar. Però cal recordar que som un país petit, sense influències, amb poques ajudes i amb molts enemics que constantment ens volen fer la punyeta i ens estan posant constantment pals a les rodes. SÓN ELLS QUI DECIDEIXEN QUÈ HEM DE SER I NO PAS NOSALTRES QUE DECIDIM QUÈ VOLEM SER.

Només cal veure el que és aquesta indecència de tribunal, àrbitres de l’arbitrarietat, que per decència haurien de dimitir tots ara mateix. Han perdut la equanimitat, la dignitat, la vergonya i tot el que vulgueu. Però conserven el poder de decidir; un poder que els han donat uns partits polítics, que es distribueixen el poder d’acord a les seves conveniències i que ja els va prou bé que continuïn així. Els petits és com si juguéssim un partit de futbol amb els quatre àrbitres en contra: resulta que l’àrbitre principal és del PSOE; un jutge de línea és el PP; l’altre jutge de línea és de IU i el quart àrbitre és una marioneta qualsevol que no se sap qui l’ha nombrat. Els petits no importem ni decidim i  moltes vegades és per culpa nostra, perquè ens compren (i, per tant, ens venem ) per un plat de llenties.

Aquests dies hem vist que Catalunya no pot jugar contra Espanya ni en futbol platja perquè seria rebaixar-se massa i reconèixer "de facto" que existim. No podem fer consultes i de seguida es posen en peu de guerra. Això no ho poden tolerar. Fins i tot hi van haver amenaces clares als jugadors espanyols que estaven disposats a jugar. El pes de la llei i les multes haurien caigut sobre d’ells si s’hi haguessin atrevit. Per tant, ja ho veieu: la mida sí que importa i els petits no comptarem per a res mentre no tinguem més poder polític del que tenim. Si no ens el dóna Europa, no cal pas esperar-lo d’ Espanya i si alguna cosa positiva en pot sortir d’aquest actitud intransigent de l’ estat és el fet de que cada dia faran més independentistes i potser farà que d’una vegada hi hagi "rebel·lió a la granja".

Una de les diferències entre democràcia i dictadura és que en democràcia s’ha de respondre, s’ha de donar comptes i els ciutadans tenen drets (entre ells, el dret a saber) i en una dictadura no hi ha drets: ni a preguntar, ni a saber, ni a protestar.

Yoani Sánchez és una coneguda bloguera cubana, de la qual ja us n’he parlar alguna altra vegada. Tinc el seu blog entre els meus favorits i intento anar-lo llegint (no pas els comentaris, però). Crec que és una bona periodista i explica, des de dins i de prop el que està passant a l’ illa. No és la única que ho fa, però ella trobo que ho fa molt bé i és una delícia llegir-la.

Fa un temps que va enviar un qüestionari amb 7 preguntes a Barack Obama i un altre, amb 7 preguntes més, a Raúl Castro. Suposo que ja deveu imaginar el que ha passat: que Obama l’ha contestat i Raúl "encara no". La Tv se n’ha fet ressò aquests dies. És el que dèiem: que qui creu que el poble té dret a saber, contesta el que li pregunten. Qui no creu en els drets, ja no té cap necessitat a contestar. Més clar, l’aigua.

Som molt crítics amb els polítics. Jo, el primer. Però ho som, sobretot, amb aquells que es creuen que el poder els ve del cel i no se n’adonen que el poder els arriba de baix, del poble. Si es fessin més propers, fossin més francs i clars, complissin un 10% del que prometen a les campanyes… serien més ben valorats.

En aquest cas Obama ens ha donat una bona lliçó a tots, però sobretot als polítics: un dels homes més poderosos del món s’ha "rebaixat" a contestar en un blog d’una pobra periodista d’un pobre país. És només un signe. Però un signe ben evident del que deu creure què és la democràcia. En podríem aprendre tots plegats, no us sembla?

Ara sembla que arriben les presses a tothom per pactar una llei electoral. Després de 30 anys de democràcia, ara han de córrer? Jo opino que no els cal córrer si les estructures internes dels partits no canvien i si els de sota no tenen ni vot ni veu, com acostuma a passar. Les estructures són tan fortes que les bases poca cosa poden dir. A fi de comptes, es consensuarà una llei que al ciutadà li quedarà molt llunys i sobre la qual no haurà pogut dir res.

Hi han molts models de lleis electorals i tots tenen avantatges i inconvenients. Parlen de pactar un model com l’alemany. Tant és un model com un altre si el ciutadà que vota un partit no pot anar a trobar el "seu " representant, aquell que ell va votar perquè el coneix, perquè és pròxim i perquè coneix els seus problemes. La única manera de que la desafecció política no arribi fins a límits insospitats, serà que el ciutadà anònim pugui anar a explicar els seus problemes a una persona determinada que l’escoltarà i mirarà de solucionar-los-hi perquè li va el càrrec i el prestigi.

La qual cosa no vol dir que ho arregli tot perquè ja sabem que feta la llei, feta la trampa i sempre trobaran l’escletxa per on escapar-se. Si el partit no vol escoltar, si el partit només busca el propi bé del partit, tampoc no farem res. Perquè,-siguem sincers- els partits només busquen fer una llei que vagi bé als seus interessos i, en general, als interessos dels dirigents. Dit d’una altra manera i ben planament: interessarà a uns i no interessarà a uns altres que votin els emigrants; interessarà més a un partit que a un altre que voti tothom o sigui igual que no voti ningú; interessarà més o menys que les campanyes siguin més curtes, més efectives i més barates; interessarà més o menys que el vot per correu dels residents fora del país pugui ser més àgil i més efectiu que ho és ara; discutiran si un vot a la ciutat val més o menys que un vot al camp…. I podríem seguir en molts altres aspectes que fan que no es vulguin posar d’acord justament perquè cada partit tindrà els seus interessos creats.

En el fons de tot plegat, aquesta és la qüestió i no pas el fet de pensar en el bé del país, de la igualtat i de la participació dels seus ciutadans, cosa que fins ara passa poc. I si no, que els ho preguntin als votants desencantats de partits amb un model assembleari que han estat molt poc escoltats i que, a fi de comptes, han hagut de tocar el dos…

Una persona amiga, que viu lluny de Catalunya, em pregunta què ens està passant aquest dies amb els polítics i la corrupció. Em diu que això és corrent i normal al seu país i que ja no en fan ni cas. Però que li estranya que passi a Catalunya, país pel qual sent una gran admiració.

És clar que jo no em sento capaç de donar-li una explicació prou aprofundida i potser hauria de ser molt llarg l’anàlisi de la situació a la que hem arribat. Per tant no ho faré aquí, ni avui. Però sí que voldria donar-li unes quantes pistes que poden ajudar-lo a entendre una mica el que està passant.

1.-Aquí, a diferència de les dictadures, les coses es van destapant tard o d’hora. A vegades més tard que d’hora, però es destapen. Això es bo i ens fa creure que la democràcia encara serveix per alguna cosa, encara que a vegades sembla disfressada i ni quasi la reconeixem. Encara tenim una democràcia massa feble i n’ hauríem d’aprendre molt per millorar-la. A més, alguna premsa no ajuda massa a que la gent tingui una opinió objectiva de les coses. Crea un caldo de cultiu enverinador, filtrant coses que no s’haurien de filtrar, condemnant abans de jutjar i empastifant a tots i a dret tant com poden.

2.-La justícia a vegades sembla un "cachondeo", que deia Pedro Pacheco amb una bona part de raó. O és massa tova o és massa dura. Ho sembla tot, menys justícia. Sembla que cada jutge tingui el seu criteri i això acaba de desconcertar a tothom. Ja em direu, si no, la diferència d’actuació del jutge del cas  Millet que, amb el reconeixement de culpabilitat i tot del propi Millet, tarda una infinitat a prendre-li declaració i després el deixa lliure, malgrat els càrrecs que se li imputen. I a l’altre extrem Garzón, que fa un desplegament de pel·lícula i , si ens descuidem, porta tot l’exèrcit, totes les televisions i incomunica i tanca a tothom a la presó en un tres i no-res.

3.-Es parla molt de l’oasi català. L’oasi català vol dir una manera de fer les coses d’una manera civilitzada, parlada i educada, cosa que a la resta d’Espanya no ho han sabut fer mai. No vol dir que els catalans ens tapem les vergonyes els uns als altres. Vol dir que fel d’una manera diferent les coses. I tant de bo puguem seguir fent-les així durant molts anys, fent justícia quan calgui i condemnant els culpables si hi ha delicte. Però no abans del judici, sinó després.

4.-Dir clarament que aquí també tenim corrupció, però que no n’hi ha -ni de bon tros- com en altres llocs de les Espanyes. I que la majoria de polítics fan les coses ben fetes, encara que tendim tots plegats a criticar-los molt. No són pitjors ni millors que els metges, els capellans, els advocats, els periodistes o els carnissers. A tot arreu hi ha gent bona, molt bona, dolenta i xoriços….

5:-Per acabar, dir que això no és cap anàlisi de les coses. Necessitaríem més espai i més temps. Però pot ajudar a entendre que el que està passant és una cosa corrent a tots els països, amb la diferència que en uns mai se saben aquestes coses i es tapen els delictes i en altres països la justícia i la mateixa societat posa a cadascú al seu lloc.

Esperem, doncs, que el temps vagi posant a tothom al seu lloc i no traiem l’honor de les persones abans d’hora, una de les coses pitjors que poden passar en un país civilitzat i modern.

Eduardo Galeano és l’intel·lectual més important de l’ Uruguai dels últims anys. Amb motiu de les eleccions de demà, va pronunciar un discurs a l’ Obelisc de Montevideo, en el tancament de  la campanya contra la "Ley de impunidad", la nit del dimarts, dia 20.

Us deixo les seves paraules i us recomano que les llegiu atentament, tant si us interessa la política, com si no; tant si us interessa Uruguai, com si no. Són unes sàvies i profitoses paraules per a tothom i per a tots els temps i ocasions…..

Eduardo Galeano
Falta muy poquito para que el pueblo uruguayo elija nuevo gobierno.
Al mismo tiempo, en las mismas urnas, se somete a plebiscito la posibilidad de liberarnos de dos palos metidos en la rueda de la democracia. Uno de esos palos es el que impide el voto por correo de los uruguayos que viven en el extranjero. La ley electoral, ciega de ceguera burocrática, confunde la identidad con el domicilio. Dime dónde vives y te diré quién eres. Los uruguayos de la patria peregrina, en su mayoría jóvenes, no tienen derecho de voto si no pueden pagarse el pasaje. Nuestro país, país de viejos, no sólo ha castigado a los jóvenes, durante años negándoles trabajo y obligándolos al exilio, sino que además les sigue negando el ejercicio del más elemental de los derechos democráticos. Nadie se va porque quiere. Los que se han ido, ¿son traidores? ¿Es traidor uno de cada cinco uruguayos? ¿Traidor o traicionado?
Ojalá los uruguayos acabemos de una vez con esta discriminación que nos mutila.
Y ojalá acabemos también con otra discriminación todavía peor, la ley de impunidad, ley de caducidad de la pretensión punitiva del Estado, bautizada con ese nombre rocambolesco por los especialistas en el arte de no llamar a las cosas por su nombre.
La Corte Suprema de Justicia acaba de dictaminar que esa ley viola la Constitución. Desde mucho tiempo antes se sabía que también viola nuestra dignidad nacional y nuestra vocación democrática. Es una triste herencia de la dictadura militar, que nos ha condenado al pago de sus deudas y al olvido de sus crímenes.
Sin embargo, hace veinte años, esta ley infame fue confirmada por un plebiscito popular. Algunos de los impulsores de aquel plebiscito estamos reincidiendo ahora, y a mucha honra: perdimos, por muy poco pero perdimos, y no nos arrepentimos. Creemos que aquella derrota nuestra fue en gran medida dictada por el miedo, un bombardeo publicitario que identificaba a la justicia con la venganza y anunciaba el apocalipsis, larga sombra de la dictadura que no quería irse; y creemos que nuestro país ha demostrado, en estos primeros años de gobierno del Frente Amplio, que ya no es aquel país que el miedo paralizaba.
Eso creemos, digo, y ojalá no me equivoque.
Ojalá triunfe el sentido común. El sentido común nos dice que la impunidad estimula al delincuente. El golpe de Estado en Honduras no ha hecho más que confirmarlo. ¿Quién puede sorprenderse de que los militares hondureños hayan hecho lo que han venido haciendo desde hace muchos años, con el entrenamiento del Pentágono y el visto bueno de la Casa Blanca?
La lucha contra la impunidad, impunidad de los poderes y los “poderitos”, se está desarrollando en los cuatro puntos cardinales del mundo. Ojalá nosotros podamos contribuir a desenmascarar a los defensores de la impunidad, que hipócritamente ponen el grito en el cielo ante la inseguridad pública, aunque bien saben que los ladrones de gallinas y los navajeros de barrio son buenos alumnos de los banqueros y los generales recompensados por sus hazañas criminales.
Ojalá el próximo domingo confirme nuestra fe en una democracia sin coronitas, ni las coronitas del uniforme militar, ni las coronitas del dinero.
Ojalá podamos envolver esta ley en papel celofán, en un paquete bien atado, con moña y todo, para enviársela de regalo a Silvio Berlusconi. Este gran mago de la impunidad universal, que ha atravesado más de sesenta procesos y no conoce la cárcel ni siquiera de visita, nos agradecerá el obsequio y seguramente sabrá encontrarle alguna utilidad.
Ojalá.
Lo único seguro es que, pase lo que pase, la historia continuará, y continuará el incesante combate entre la libertad y el miedo.
Yo suelo invocar una palabra, una palabra mágica, una palabra abrepuertas, que es, quizá, la más universal de todas. Es la palabra abracadabra, que en hebreo antiguo significa: Envía tu fuego hasta el final. A modo de homenaje a todos los fuegos caminantes, que van abriendo puertas por los caminos del mundo, la repito ahora:
Caminantes de la justicia,
portadores del fuego sagrado,
¡abracadabra, compañeros! 
*         Versión del discurso pronunciado en el Obelisco de Montevideo, en el cierre de la campaña contra la ley de impunidad, la noche del martes 20.

Diumenge vinent hi han eleccions a l’ Uruguai i, com sabeu molt bé, aquest país m’interessa molt i l’estimo encara més. Possiblement el pròxim president sigui José Mujica (el Pepe Mujica), del qual ja n’he parlat en alguna altra ocasió i que a mi personalment em cau molt bé. Si fos uruguaià i pogués votar, sens cap mena de dubte votaria al Pepe, un antic tupamaro que va passar-se mitja vida a la presó, amb tortures incloses.

El que més m’agrada d’ell és la seva sinceritat i la forma natural de dir les coses. Per a un polític això pot ser un gran inconvenient i el mateix Pepe ho ha reconegut. Però jo més aviat ho veig com una virtut, que ben administrada, pot tornar a fer creïble la política i els polítics.

Us deixo un text del mateix Mujica sobre això. El llibre a que es refereix és un que ha sortit fa poc i que es diu "Pepe coloquios" del periodista Alfredo García

A LO HECHO, PECHO

Nunca se es demasiado viejo para aprender.
En estos días estoy tomando dos cursos acelerados: el primero es para aprender a callarme la boca un poco más.
Ahora tengo responsabilidades políticas mayores y todo lo que diga no sólo me afecta a mi sino a la fuerza que represento. Por tanto las palabras tienen que ser sopesadas de otra manera y los juicios más meditados
El otro curso intensivo es para aprender a no ser tan nabo. Parece increíble que a esta altura y a mi edad, me agarre un periodista con careta de compañero y me tenga hablando durante 28 horas, 14 reuniones de 2 horas, de todos los temas del universo. A la segunda reunión uno es medio amigo y habla con el tipo como si hablara con su hermano. Decís todo lo que se te pasa por la cabeza con absoluta ligereza, total son cosas destinadas a quedar entre él y vos. Porque se supone que el señor iba a escribir un libro sobre Pepe Mujica, no un libro con las conversaciones que mantuviera con él.
En ese marco, uno se da permiso para ser frívolo, cuenta bolazos, hace comentarios sarcásticos. ¿De que hablás 28 horas sino es bobeando con los defectos de los demás?
Todos somos malos con el mundo en privado y en confianza.
Lo que más lamento es haber herido a algún compañero. Seguramente lo que se publica es sólo lo negativo que pueda haber mencionado. Lo positivo que también dije, quederá para los pocos que lean el libro entero. Pido disculpas y comprendo a quienes no las acepten.
Lo hecho, hecho está. Me engañaron alevosamente y perdí.
Mis adversarios se hicieron una fiesta ¡que la disfruten!
Pero vayan sabiendo que es la última vez que ocurre.

No sé exactament per què, però aquests dies em ve tot sovint a la memòria Lluís Maria Xirinacs. Suposo que és degut a que es torna a parlar força d’independentisme, tema que agradava molt a l ‘ex-senador i il·lustre pensador catalanista, que va dedicar anys i afanys al seu país i a la seua llibertat nacional.

No ens aniria gens malament a tots plegats recordar el seu darrer escrit en un moments que es parla molt i no sé si fem prou. Són temps de referèndums, de proclames, de moviments tàctics en els partits de cara a guanyar terreny i posicionar-se: hi haurà eleccions aviat i tothom competirà a veure qui la diu més grossa.

Ens diu Xirinacs:

ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007

Segurament que ens posaran pals a les rodes per tots costats i potser ni nosaltres mateixos (em refereixo als catalans) estarem a l’alçada de les circumstàncies. Però per què no podem plantejar-nos seriosament fer coses a les que hi tenim tot el dret? Per què no podem somniar? Per què hem deixat de creure en la utopia quan altres països s’estan plantejant coses semblants?

Aquest cap de setmana passat, el diari El Punt entrevistava a Jim Mather, ministre d’Empresa, Energia i Turisme d’Escòcia. L’entrevista se centrada en la voluntat i la necessitat d’Escòcia d’aconseguir la independència.  Mather té una opinió clara sobre el futur del seu país: "La independència d’Escòcia és inevitable".  "Volem controlar directament la nostra economia, fer-la més eficient", diu, i es basa en que en els darrers trenta anys, en què Escòcia només ha crescut un 1’8% de mitjana cada any mentre que la resta del Regne Unit ho ha fet un 2’3%; Noruega, un 3’1 i Irlanda, un 5’2 i aquest baix creixement, segons el ministre, ve justificat perquè el control de l’economia és a Londres.

Després d’aquestes reflexions, la gran majoria lligades a temes econòmics, la pregunta és clara: "L’aspiració de la independència és per motius econòmics?" i la resposta, contundent "Els orígens del nacionalisme escocès tenien una vessant emocional per protegir els nostres drets històrics i la identitat de la nació. Tot i que la identitat continua sent molt important, encara ho és més l’argument econòmic". "Sense poder de decisió no som un país gens òptim. El missatge ja és al carrer, la gent en parla, veu el potencial d’Escòcia, sobretot quan la comparen amb petites nacions independents com ara Noruega, Dinamarca i Finlàndia", afegeix Mather.

Pel que fa les relacions entre Escòcia i Catalunya, el ministre escocès ho té clar: "Plegades podem obtenir una combinació d’idees molt poderoses sobre què hauríem de fer o on hauríem de pressionar per aconseguir els objectius que busquem". "Volem reconnectar Escòcia amb la gent de Catalunya, però també de Flandes i el Quebec. […] Hem de mantenir unes bones relacions amb les grans nacions del món", sentencia de manera esperançadora i desacomplexada.

"And the winner is…Obama". Potser no cal que torni el Nobel, tal com ha demanat un periodista del The Daylly Telegrapf.  Potser no tenien ningú millor en aquestes èpoques de crisis generals. No només estem en època de crisi econòmica, sinó que estem en plena crisis de valors, encara que ja sé que això m’ho discutiran alguns. Però sí que jo sóc dels que crec que al món hi ha molta gent que es mereix el Nobel, no per promeses fetes sinó per realitats suades i treballades de fa molts anys: hi ha molta gent al món (per sort per a tots plegats) que està fent el bé i està deixant la pell en feines anònimes i en racons del món deixats de la mà de Déu. Possiblement això no interessa als senyors del Nobel perquè no dóna prestigi, no seria popular i no se’n parlaria gaire. No cal que torni el premi perquè els senyors del Nobel no sabrien a qui donar-lo. A vegades sembla que no tenen massa imaginació o que hi ha més interessos del que aparentment sembla que no hi ha.

Obama va ser una gran esperança i continua essent una gran esperança. El que no por ser és que segueixi essent una eterna esperança. Està molt bé que tingui bones paraules, bons gestos i una certa bona educació que contrasta enormement amb Bush, per exemple. Però no n’hi ha prou i tots n’esperàvem alguna cosa més del President amb més poder del món mundial. No podria fer alguna cosa més en els països on hi té soldats, en l’ecologia, l’economia, en lleis socials?. Potser no. La realitat és tossuda a vegades i no és fàcil canviar-la, ni essent President d’ EEUU.

Però jo dono una bona part de raó a aquells que diuen que és molt aviat per premiar Obama i que havia d’haver fet alguna cosa més per a merèixer-lo. Tot i així, també sóc d’aquells que continuarà creient en Obama perquè hem guanyat molt en actituds, en formes i en bones intencions. Esperem que tingui bona sort en els projectes, que no se’n cansi massa aviat i que les dretes americanes no li posin massa pals a les rodes. Perquè hem de tenir ben present que les dretes americanes són molt poderoses. Més que el mateix Obama? Doncs potser sí!

No puc negar que les poques estones que miro la tele aquests dies i veig la propaganda que fan del "Desfile del Dia de la Hispanidad" em poso nerviós. No caldria, però no ho puc evitar.

Sé molt bé què hi ha darrere d’aquesta "festa" nacionalista espanyola (ells que critiquen tant els nacionalismes!). Sé molt bé què han pretès i segueixen pretenent amb conceptes com "hispanidad", "raza", "civilización cristiana", "colonización española", "Alianza de civilizaciones" que segueixen mantenint i barrejant de forma permanent durant anys i panys.

Colonització (la paraula ve de Colon) és l’acció de dominar un país o territori amb pobladors d’una altra regió, que passa a denominar-se metròpoli. La regió ocupada es denomina colònia. El procés de colonització pot ser de caràcter econòmic, polític, violent o no violent, i inclús cultural.

Amb aquesta mentalitat viuen encara i treballen els governants espanyols, volent mantenir aquests conceptes rancis i passats de moda totalment vigents. Se’n van sortir una colla d’anys però ara es troben, cada cop més, que les colònies es reboten i cada cop accepten menys el sotmetiment i han optat per la llibertat, concepte molt més interessant, modern i enriquidor. Això ho podem comprovar cada dia si parlem i ens passegem una mica per aquells països, on ja no veuen les coses de la mateixa manera i ja moltes vegades parles directament de "genocidi"el que Espanya va perpetrar.

Per exemple a l’ Argentina l’ INADI (Instituto nacional contra la discriminación, xenofobia y el racismo)  va decidir començar amb la tasca de canviar una mentalitat d’anys i anys.

A 515 anys de l’arribada de Cristòfor Colom a Amèrica i a 90 de la primera commemoració del 12 d’octubre com a "Dia de la raça", la proposta de l’organisme és anomenar "Dia de la Diversitat Cultural Americana". Amb aquest fi va ser presentat un projecte de decret que tingués en compte l’endarreriment en la forma de denominació d’un "feriado" nacional. Així, proposen que la data es converteixi en "una jornada de valorament de les identitats ètniques i culturals i de reflexió històrica, efectuant les modificacions necessàries per incorporar el canvi en els calendaris escolars i en les currículums de capacitació a docents".

I això mateix passa a altres països llatinoamericans que per sort es van despertant. Diferents organitzacions socials d’alguns d’aquests països també reclamen que el concepte inadequat de "raça" sigui suprimit, almenys, de les efemèrides culturals nacionals que després es traslladen a les escoles. El 12 d’octubre és sinònim de dol per als pobles originaris d’Amèrica ja que pretén "celebrar" la dominació feta per la colonització espanyola a la seva cultura. Les comunitats indígenes recorden el dia anterior, l’11, l’últim dia de llibertat dels pobles originaris.
El terme "raça" podria haver estat predominant des d’el 1700 però avui ha estat abandonat tant per la seva manca de suport científic com per raons polítiques i culturals com són  els genocidis i actes discriminatoris en els quals ha servit de suposada justificació o pretext .

Al mateix temps ens caldria recordar a tots que la Convenció Internacional sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació Racial (proclamada per l’ ONU el 1963) determina que "tota idea o doctrina de superioritat basada en la diferenciació racial és científicament falsa, moralment condemnable i socialment injusta" .
Des de l’organisme contra la discriminació sostenen que la proposta implica "començar a harmonitzar la legislació nacional amb el dret dels pobles indígenes, consagrant i reconeixent que els drets humans tenen els caràcters d’universalitat, indivisibilitat i interdependència".
Octorina Zamora, de la comunitat indígena wichí que va estar present en l’acte del INADI va assenyalar que "el 12 d’octubre és un dia de reflexió sobre el etnocidi i genocidi que va començar el 1492 però que encara no ha parat ja que és dolorós veure que els nostres germans moren per inanició. Volem que s’aturin els desmunts i es regularitzin els títols de les nostres terres ".

Avui, cap científic utilitzaria el concepte de "raça" ni diria que una és superior a una altra. I el reclam pels drets indígenes és recolzat per amplis sectors de la societat i promogut pels organismes de drets humans. No obstant això, el reconeixement dels seus drets en les lleis dels països d’Amèrica Llatina és lent , pesat i desgastador. Potser la subtilesa de la paraula no canviï conductes socials. Tanmateix, crec que seria un bon començament deixar de celebrar diades d’aquesta mena.

Al 1969, a la Universitat de Stanford (EUA), el Prof Phillip Zimbardo va realitzar un experiment de  Psicologia social. Va deixar dos cotxes abandonats al carrer, dos cotxes idèntics, la mateixa marca, model i fins i tot color.  Un el va deixar en el Bronx,  llavors una zona pobra i conflictiva de Nova York i l’altre a Palo Alto, una zona rica i tranqui·lla de Califòrnia. Dos cotxes idèntics abandonats, dos barris amb poblacions molt diferents i un equip d’especialistes en psicologia social estudiant les conductes de la gent a cada lloc. 

Va resultar que el cotxe abandonat al Bronx va començar a ser destrossat en poques hores. Va perdre les llantes, el motor, els miralls, la ràdio, etc. Tot el que es podia aprofitar s’ho van emportar, i el que no ho destruir. En canvi l’altre abandonat a Palo Alto es va mantenir intacte. 
 
És comú atribuir a la pobresa les causes del delicte .. Atribució en què coincideixen les posicions ideològiques més conservadores, (de dreta i d’esquerra). No obstant això, l’experiment en qüestió no va finalitzar aquí: quan el cotxe abandonat al Bronx ja estava desfet i el de Palo Alto feia una setmana que estava impecable, els investigadors van trencar un vidre de l’ automòbil de Palo Alto.  El resultat va ser que es va desencadenar el mateix procés que en el Bronx, i el robatori, la violència i el vandalisme van reduir el vehicle al mateix estat que el del barri pobre. 
 
Per què el vidre trencat al cotxe abandonat en un veïnat suposadament segur és capaç de disparar tot un procés delictiu?No es tracta de pobresa. Evidentment és una cosa que té a veure amb la psicologia humana i amb les relacions socials. Un vidre trencat en un auto abandonat transmet una idea de deteriorament, de desinterès, de despreocupació que va trencant codis de convivència, com d’absència de llei, de normes, de regles, com que "tot val". Cada nou atac que pateix el cotxe reafirma i multiplica aquesta idea, fins que l’escalada d’actes cada vegada pitjors es torna incontenible, desembocant en una violència irracional. 
 
En experiments posteriors  (James Q. Wilson i George Kelling) van desenvolupar la ‘Teoria de les finestres trencades ‘, la mateixa que des d’un punt de vista criminològic conclou que el delicte és més gran en les zones on el descuit, la brutícia, el desordre i el maltractament són més grans. 
 
Si es trenca un vidre d’una finestra d’un edifici i ningú ho repara, aviat estaran trencats tots els altres. Si una comunitat exhibeix signes de  deteriorament i això sembla no importar-li a ningú, llavors allà es generarà el delicte. Si es cometen ‘petites faltes ‘(estacionar en lloc prohibit, excedir el límit de velocitat o passar-se un semàfor en vermell) i aquestes no són sancionades, llavors començaran faltes majors i després delictes cada vegada més greus. 
 
Si els parcs i altres espais públics deteriorats són progressivament abandonats per la majoria de la gent (que deixa de sortir de casa per temor a les bandes), aquests mateixos espais abandonats per la gent són progressivament ocupats pels delinqüents. 
 
La teoria de les finestres trencades va ser aplicada per primera vegada a mitjans de la dècada dels 80 al metro de Nova York, el qual s’havia convertit en el punt més perillós de la ciutat. Es va començar per combatre les petites transgressions: graffitis deteriorant el lloc, brutícia de les estacions, ebrietat entre el públic, evasions del pagament del bitllet, petits robatoris i desordres. Els resultats van ser evidents … Començant pel petit es va aconseguir fer del metro un lloc segur. Posteriorment, el 1994, Rudolph Giuliani, alcalde de Nova York, basat en la teoria de les finestres trencades i en l’experiència del metro, va impulsar una política de ‘tolerància zero’. 
 
L’estratègia consistia en crear comunitats netes i ordenades, no permetent transgressions a la llei i les normes de convivència urbana. El resultat pràctic va ser un enorme descens de tots els índexs criminals de la Ciutat de Nova York.  L’expressió ‘tolerància zero ‘sona a una mena de solució autoritària i repressiva, però el seu concepte principal és més aviat la prevenció i promoció de condicions socials de seguretat. No es tracta de linxar el delinqüent, ni augmentar  la prepotència de la policia; de fet,  respecte dels abusos d’autoritat també ha d’aplicar la tolerància zero. No és tolerància zero davant de la persona que comet el delicte, sinó tolerància zero davant del delicte mateix. Es tracta de crear comunitats netes, ordenades, respectuosos de la llei i dels codis bàsics de la convivència social humana. 
 
Si això ho traslladem al nostre país, potser ens seria prou útil, no us ho sembla? I potser podríem començar una nova etapa (amb Estatut retallat i tot) si es posessin davant del país unes persones catalanistes de veritat i que pensessin una mica més enllà dels bigotis i que estimessin i treballessin per Catalunya. Estic segur que les pròximes eleccions poden ser el punt d’inflexió per a construir un país ordenat, modern i equilibrat. I esperant aquest moment, millor que no trenquem més finestres perquè, si seguim així, hi arribarem amb un país totalment destruït del qual ja no en podrem aprofitar res.

Mentre milers de famílies ho passen malament -molt malament- amb aturats al seu si, quatre patriotes catalans dinaven (en taules separades) al prestigiós "7 portes". Avui ho hem sabut per boca de Jordi Portabella, al qual hem d’agrair, almenys, que faci pública la notícia ara que sembla temps propici per amagar coses.

Explicava que es van trobar per casualitat Benach i Portabella en una taula i Puigcercós i Carod en una altra. I continuava explicant que fou en aquest dinar que Puigcercós va dir a Carod que no seguiria en llocs preeminents d’ERC. En una paraula: que el descavalcava.

És clar que dinar en aquest restaurant no és cap pecat i que no cal amagar-se’n. Però jo em pregunto si cal anar a dinar en aquests llocs en temps de crisi. Continuo preguntant-me si pegaven ells o feien servir la Visa Oro del Parlament o del partit. Jo no ho sé i suposo que la majoria de ciutadans tampoc ho saben. I penso també que potser ens agradaria saber-ho.

I posats a pensar i a voler saber coses, també m’agradaria pensar que aquests patriotes catalans no es malgasten els diners de tots en dinars, viatges i festes. I m’agradaria pensar que a ells ningú els regala vestits, ni cobren comissions ni res de tot això… No estaria malament que aquestes coses s’expliquessin al ciutadans i que se n’hagin d’assabentar pels diaris de forma explosiva, talment bomba que explota i ho escatxiga tot.

A mi certs polítics, que s’omplen la boca amb el patriotisme però que després no es vegi que facin gran cosa pel país, no m’interessen gens ni mica. I tampoc crec que interessen al país. En un moment de crisi com l’actual jo esperava que el govern de Catalunya fes alguna cosa més. I que uns socis tan ben avinguts com els del tripartit es dedicarien a treballar pel país en lloc de mirar constantment de reüll les enquestes per veure si pugen o baixen. Esperava que farien alguna cosa més que pagar 2.000 € per un informe d’un foli que no diu res. O per informes de 18.000 € que no informen de res. O millor dit, de res que valgui la pena de ser informat.

Sincerament jo -i segurament molt ciutadans com jo- esperàvem més del nostre govern. O potser no: potser ja no n’esperàvem res des del principi i esperarem aquest temps que ens resta fins ales eleccions mirant cap al cel per si plou o neva manà, o per si baixa algun àngel o arcàngel amb alguna bona notícia que ens alegri els nostres monòtons i crítics dies…

Recordeu aquell famós "AVUI NO TOCA" de Pujol? A vegades era raonable i necessari i altres vegades era malvat. Vull dir que no sempre s’ha de contestar al que et pregunten perquè hi han coses que es pregunten quan no és el moment adequat. Altres vegades, per falta de temps, cal anar "a la idea" i deixar qüestions més o menys menors per una altra ocasió. És en aquestes circumstàncies quan el "AVUI NO TOCA" és raonable i necessari.

Però altres vegades és una resposta malvada, amb mala llet, amb ànim d’amagar coses i amb ganes de no aclarir res. I és quan ens enfadàvem amb Pujol perquè feia servir la frase massa sovint o perquè tenia la innegable habilitat de "fugir d’estudi" i de defugir certes qüestions espinoses que no volia respondre.

En aquest moments que estem vivint a Catalunya crec que és urgent i necessari un "AVUI SÍ QUE TOCA!" . Perquè crec que és urgent que tothom parli clar i net. Ja comencem a estar tips de tant teatre com fa el tripartit (teatre del bo, que diria Mourinho) i del papers galdosos que fan la majoria dels membres del nostre Govern, per exemple. Ja no sabem qui és qui i què defensa cadascú. No seria hora de clarificar postures i deixar-se de tantes mitges paraules i de tants silencis? Els ciutadans tenim dret a que els nostres polítics ens parlin una mica clar i net en tots els temes importants.

Parlar avui de la crisi, dels diners que rebrem amb el nou Estatut, de l’ afer del Palau, de les retallades que ha sofert l’ Estatut i del que s’espera del Tribunal Constitucional, -i de moltes altres coses- és urgent que se’ns en parli clarament i puguem esbrinar qui té responsabilitat en cada cosa.

Després, a l’ hora de votar, cadascú ho tindrà en compte perquè justament les eleccions serveixen per això: ratificar o retirar la confiança als Governs.

De les poques coses que he après a la vida és que la democràcia no pot existir sense llibertat. Així de senzill i així de clar. Aquest principi tan clar -a priori- sembla que no tothom l’entén de la mateixa manera. Per exemple: No és demòcrata un estat que no reconegui la llibertat d’opinió i d’expressió.

Chávez a Veneçuela ha fet tancar més de 60 emissores en un mes. Tancar emissores i tancar diaris no és gens democràtic, entenc jo.

Espanya no ha anat tant lluny, però des de fa una temporada anem per mal camí: al País Basc no van deixar presentar algun partit amb l’excusa sibil·lina de que no condemnava la violència. La sacrosanta constitució que tenim s’estira i s’arronsa d’acord amb les necessitats de cada moment de l’Estat. Si convé fer lectures obertes es fan sense cap pudor. I si convé fer-les restrictives també es fan. Les lleis ja no són per a complir-les segons el sentit comú sinó que són per interpretar-les.

Eduardo Galeano, -a qui jo admiro molt i respecto encara més- fa uns dies que parlava de Chávez en un to que no em va agradar gens ni mica. Deia que no era cap dictador perquè el poble l’ha votat vàries vegades. No em faci riure senyor Galeano: tots sabem els "apaños" que ha fet per tal de quedar-se al poder i com va tapant boques per tal de que no se sàpiguen les coses. Tots els països de la regió estan preocupats i amb motiu: Colòmbia, Brasil, Uruguai, Paraguai i Argentina estan ben preocupats perquè Veneçuela vol entrar al Mercosur. Països que ja havien votat l’ adhesió ara s’ho repensen, en veure els camins cap on corre el dictador veneçolà.

No fa gaires dies que  Chávez es va passejar per Madrid i va entrar en una llibreria fent-se el populista. Es veu que s’hi va concentrar força gent a l’entrada i va haver d’escoltar-se coses que no li van agradar gens. Va marxar emprenyat. Al seu país ja no se li poden dir aquestes coses… Doncs potser que s’hi vagi acostumant perquè cada dia hi haurà més gent en contra si segueix per aquest camí de tancar diaris, emissores i tapar boques.

Un país mai pot ser demòcrata si no deixa llibertat per expressar-se. Ho sabia això senyor Zapatero? Encara que sigui a través d’una consulta popular…

Allò tan sabut de "qui paga, mana" no sempre és veritat. I no és veritat pel que fa als nostres impostos. Ja n’hem parlat tantes vegades que el tema ja fa pudor… Però no per això crec que hem de deixar de parlar-ne. I encara que ens diguin que els catalans ens queixem sempre i no estem mai content, no hem de callar i dir ben alt i clar allò que creiem que han d’escoltar.

Aquesta introducció ve a tomb perquè comencem a estar tips de pagar impostos i que altres se n’aprofitin. M’explicaré: Els catalans paguem i no manem. Paguem tants impostos -o més- que Madrid i quan hem d’agafar un avió per anar a la majoria de països hem de passar inevitablement per Madrid, perdent temps i diners. Caldria fer només uns quants càlculs ben senzills per veure quants diners perdem els catalans (i també altres "perifèrics", és clar) quan hem d’agafar un avió per anar, per exemple a l’ Uruguai, que és el que em va tocar fer a mi la setmana passada.

La meva sogra ha estat amb nosaltres durant tres mesos. És una persona gran i vam voler estalviar-li maldecaps en fer canvis d’avió. Per tant, vam dir-li que agafés bitllet fins a Madrid i que ja l’aniríem a buscar allà. I així ho vam fer. I, és clar, la vam tenir d’acompanyar també a Madrid pel retorn a casa seva. NO hi ha vols directes des de Barcelona i no pas perquè a les companyies no els interessi. És perquè AENA no vol. L’aeroport de Barcelona no pot tenir vols internacionals directes a molts països, gràcies a AENA, que és qui mana en aquests assumptes. Cal dir-ho ben clar perquè és així. D’alguna manera s’ha d’alimentar el faraònic aeroport de Barajas, I tots a passar pel tub! Tothom cap a Madrid! És igual que hagis de perdre temps i diners… Difícil ho tindrà Spanair, establerta a Barcelona, si no es pot gestionar de forma autònoma…

Si un dia poguéssim ser amos dels nostres aeroports ens els podríem gestionar com volguéssim. I veuríem que, evidentment, molts destins es podrien fer directament des de Barcelona, amb els corresponents avantatges en tots sentits. Però això no convé a AENA i, per això el Govern farà mans i mànigues per no deixar-se escapar aquesta mamella tan plena i sempre a punt de munyir que és Barcelona.

I els nostres polítics incapaços de fer res més que anar escoltant promeses i terminis que no arriben mai. Una vergonya tot plegat!

Imatge treta de http://partido.marianistas.org/

Avui, a Arenys de Munt, fan un referèndum. O una consulta. O com vulgueu dir-ho. Una consulta independentista.

Però l’Estat Espanyol no contempla aquest tipus de coses, sembla. L’ Estat Espanyol no ha sentit a parlar mai del "Dret d’autodeterminació dels pobles"… Alguns drets humans deuen ser menys humans que d’altres, dic jo… No sé on és la gravetat tan greu d’una consulta… Però es veu que sí, que fer una consulta és quelcom molt greu. Que és un gran perill… Perill per a qui? Perill per què? Jo ja intueixo els motius de tantes cagarrines. Saben molt bé que tot plegat està embastat amb quatre agulles i que si s’estira una mica, caurà tot plegat. Com l’estaca aquella, que estava podrida…

I diuen que aquí hi ha llibertat! Ja, ja, ja!

Santa Innocència!

Ara resulta que és un advocat de l’Estat franquista (falangista, concretament) qui ha de defensar que no es pot fer un referèndum a Arenys. Quin tipus d’ Estat tenim? No els fa vergonya? És com si poséssim un llop a cuidar un ramat d’ovelles. O si ens refiéssim d’un lladre per a cuidar un banc. O que poséssim de professor a un analfabet…  El món al revés. El món capgirat.

Si, aquesta és la trista realitat espanyola després d’un grapat d’anys de democràcia (democràcia?). Una democràcia de molt baix to. Tan descafeïnada que a vegades hem de dubtar seriosament si en podem dir democràcia. Una democràcia que no respon gens als desitjos de milers de ciutadans.

Perquè per a mi no és democràcia el fet de que no es pugui fer una consulta en un local cedit per l’Ajuntament. Aneu a Suïssa i veureu que cada setmana es fan consultes de tot tipus. Jo entenc que la democràcia és també això, a més d’anar a votar cada quatre anys. I els nostres representants més propers són els Ajuntaments i són els Ajuntaments qui haurien de fer consultes periòdiques sobre el tema que creguin convenient.

Els ajuntaments representen el lloc on la democràcia més estretament conviu amb la ciutadania, i més directament atén la seva legítima demanda de participació. Els ajuntaments són, en conseqüència, pilars bàsics que sustenten tot l’edifici del sistema democràtic. Allà on la qualitat de la democràcia dels Ajuntaments es degrada, tot el sistema se’n ressent.
La democràcia és el govern del poble i per al poble. Així ho entenc jo i així espero que sigui. Perquè si no és així, no m’interessa.

Quan un Parlament fa una llei com l’ Estatut i un grup de magistrats, sense cap tipus de credulitat i amb una colla d’interessos polítics evidents, són els que han de dir si està bé o no…. doncs ja començo a no entendre les coses. Quan ja no puc ni votar el que jo vull ser, doncs tampoc no ho entenc. Una cosa és que la meva opinió guanyi o perdi, però almenys que deixin expressar-me.

No us ho sembla?

Una cosa és la política i una altra els polítics. Estic força avorrit dels polítics. No en puc estar de la política perquè els assumptes de la "polis" ens afecten a tots i, per tant, també a mi.

Però és que els polítics sembla que es dediquin a tot, menys a la "polis". Es dediquen al seu partit, a quedar bé, a dir paraules boniques, a no dir el que pensen, a callar, a dissimular… però no es dediquen al que realment afecta a les persones.

Jo espero que els meus polítics -els meus representants- parlin clar. Que quan jo hagi de votar, sàpigui què voto, a qui voto i què és el que defensarà aquella persona. Llavors podré fer-li confiança. Només si els polítics són clars, si no amaguen la mà després de tirar la pedra i si són una mica conseqüents amb el que discursegen en els períodes electorals, llavors podrem creure en ells.

Jo ja començo a estar-ne tip de no saber a qui votar per la gran ambigüitat  que hi ha actualment en la política. Política SI. Polítics com els que tenim, NO!

 
Aquest any sembla que ha estat el del reconeixement de Joan Solà. No és que no fos reconegut ja. Però ho era dins uns cercles determinats i ara ho ha est públicament degut a que ha rebut  l’honoris causa per la Universitat de Lleida, el Premi d’Honor i al discurs del Parlament de l’1 de juliol.
Solà ja té una llarga trajectòria com a professor i lingüista. “Sempre he parlat de lingüística, però no únicament. També m’he interessat per qüestions polítiques i socials”. “La satisfacció del sol fet d’escriure ja ho és per si mateixa, perquè quan et queda acceptable, ja estàs satisfet. El fet de fer-ho cada setmana et fa estar atent a les coses i et fa estar al dia, sinó la feina de filòleg et podria quedar reduïda a la teva feina professional, amb poca projecció”.
Ha escrit un llibre que ha tingut molta difusió: Plantem cara. Un títol que reconeix que ha ajudat a les vendes. El subtítol ha acabat de reblar el clau: Defensa de la llengua, defensa de la terra.“
"D’articles reivindicatius n’he fet sempre. Amb l’edat, les persones anem adquirint més seguretat de pensament. Jo sóc independentista, no et dic des d’abans d’Adam i Eva perquè seria fals. Ara ho sóc per una convicció profunda, no per raons sentimentals, però no vull posar l’accent en l’ independentisme. Molta gent està cansada de veure’s subordinada, siguin o no siguin independentistes, i han trobat en les meves paraules una certa resposta a les necessitats que tenien. Jo potser acceptaria no ser independent, mentre no ens emprenyessin, però Espanya és integrista”.

Què ho fa que cada dia la gent està més emprenyada? Serà que cada dia ens emprenyen més? Serà que no ens deixen en pau entre una cosa i una altra? Serà que una manera de guanyar vots és ficar-se amb Catalunya? Seràs que Catalunya ja en comença a estar tipa de tot plegat? Serà que cada dia sorgeixen més persones que aixequen la veu i diuen clarament el que pensen després de veure que no hi ha sortida per enlloc? Perquè ens estan tocant tant el botet que cada dia hi ha som més la que n’està tipa d’això que en diuen Espanya i que cada dia ens queda més lluny… I tant de bo s’allunyi del tot!

"Espanya és diferent!. Aquest eslògan que va fer furor a l’època franquista continua vigent, i no pas en sentit positiu. Quan llavors deien que Espanya era diferent, volien fer notar aspectes positius que ells pensaven que no tenien altres països d’ Europa. No s’adonaven que la majoria de coses que feien notar eren totalment retrògrades i passades de moda ja en aquell temps. Se’n reien de tots nosaltres, i amb raó.

Aquest mateixos defectes segueixen arrastrant-los. L’Estat i tot l’aparell que arrastra segueixen sent un carro vell i atrotinat. Ni Estat de les Autonomies ni res de res. Aquí no s’han adonat que no tots hem de ser igual. Aquí uns són més afavorits que altres i la justícia que sembla que hi hauria d’haver per a tots els espanyols se la passen pel forro.

I l’exemple més paradigmàtic es Televisió Espanyola, que cada dia té més menyspreu a les altres llengües que no siguin el castellà. S’ha d’anular durant el mes d’agost un telenotícies en català? Doncs es fa i no passa res. S’ha de tancar l’aixeta a un centre de producció com és Sant Cugat? Es fa i no passa res… I així fins a l’infinit.

Aquí només segueix existint una llengua i una mentalitat centralista que fa fàstic. Almenys a mi me’n fa i me’n fa cada dia més.

Jo ho he dit moltes vegades. Ser espanyol és un mal negoci i cada dia ho serà més. Anem pensant en alguna sortida.

El sociòleg Salvador Cardús manifesta en un article al diari AVUI que "l’espanyolitis aguda que vivim aquestes setmanes provocada pel PSC és una inflamació que ja passarà. Però tornarà l’espanyolitis crònica, que en molts catalans se’ns manifesta en uns símptomes de dependència, bé sigui per acomodació a la deformació, bé sigui per una reacció neuròtica que ens porta a fer-ne el sentit de la nostra vida".

http://paper.avui.cat/article/dialeg/170507/espanyolitis/aguda.html

Sempre que parla el Dr. Cardús cal escoltar-lo amb atenció perquè SEMPRE, SEMPRE posa el dit a la nafra. I quasi sempre encerta i és, llavors, quan la nafra més pica. Però com un bon metge, fa la diagnosi adequada perquè no s’espanta del que veu i del que troba després d’analitzar bé el pacient. No m’estranya que encerti perquè és un dels millors sociòlegs que tenim i ja fa anys que analitza el mateix pacient. El coneix al peu de la lletra.

Els nacionalistes espanyols van aconseguir el seu objectiu al País Basc posant a Patxi López al davant de l’exèrcit d’alliberament nacional. Ara es tracta d’espanyolitzar urgentment un territori comanxe que no poden suportar que se’ls escapi de les mans. Nacionalitzar-lo espanyol, naturalment. Ja ho han fet amb el mapa del temps de la televisió basca. Quan puguin ho faran amb TV3. A Andalusia ja fa anys que ho han aconseguit. I no cal parlar del País Valencià i altres indrets. Cal tornar a fer UNA España GRANDE i LIBRE de nacionalismes desintegradors. I a cada lloc van buscant, fins que els troben, els socis adequats, a vegades ben disfressats i altres vegades amb la cara ben descoberta.

Alguns catalans en comencem a estar tips de tanta propaganda i tanta manipulació de la realitat. Es volen fer combregar amb rodes de molí però ja som prou grans per no creure’ns-ho tot. Sabem que el que en realitat pretenen és ben bé una altra cosa del que diuen. I que per bé que ens presentin el paquetet, molt ben embolicat i amb llacet de regal i tot, a dins no hi ha res més que paraules buides i algun dineret per fer-nos callar. Però en realitat res de tot això no ens traurà de l’atzucac on estem ficats.

Deixem-nos de mirar de reüll Ebre enllà i comencem a mirar-nos nosaltres mateixos per veure si no ens fem llàstima i vergonya. No culpem més els de fora, quan una bona part de culpa la tenim nosaltres mateixos. No ens auto enganyem més, que no cal. Ara ja ens coneixem tots. No cal que esperem Estatuts ni romanços de finançaments, que ja sabem que no ens donaran res i ens prendran tot el que podran. Fer negoci amb Espanya sempre serà un mal negoci perquè, si els convé, tornaran a fer un boicot als productes catalans sense cap mena de pudor i sense cap remordiment. I si encara els riem les gràcies, rucs de nosaltres!

Quan  vinguin les properes eleccions ja sé a qui no votar. Tant de bo hi hagi nous partits que ens mereixin més confiança que els actuals. I si a l’hora de sumar i restar no podem fer una cosa millor que l’actual, malament rai! Perquè un altre tripartit no sé si el podrem suportar.

Planxat i replanxat com ha estat tantes vegades, ja no li queden arrugues. Té cabells implantats i tenyits. Porta quilos de maquillatge a la cara cada cop que surt en públic. Fa constantment el ridícul volent fer-se el jove essent, com és un vell. És una paròdia. Un acudit continu de mal gust. Tothom el coneix bé i tothom sap el peu que calça, però no l’havien pogut enxampar mai amb les mans a la massa, en tot el llarg historial d’assumptes tèrbols en que ha estat posat. On hi hagués porqueria, segur que allà hi era ell. Això durant anys… I ara resulta que el castell de cartes cau de cop per unes declaracions d’una prostituta!

No és un home gens ruc. Va estudiar Dret i va treure matrícula "Cum Laude" en una tesi sobre Publicitat. Es nota que és un tema que domina bé. No és ruc, però cada dia que passa fa més el ruc. Però ara sembla que se li ha acabat la carrera, perquè ja ha començat a aflorar tota la merda que ha anat acumulant durant la seva vida i això sembla que ja no tindrà aturador. Mentre hom és guanyador tothom està al seu costat, però quan l’arbre cau, tothom aprofita per a fer-ne llenya. I sembla que l’arbre ja ha començat a caure…

No entenc com encara la societat italiana aguanta un tipus com aquest. Encara té molta gent al seu costat. Però ja sabem que al costat de gent d’aquesta mena sempre s’hi aplega una gran "cort" d’aduladors i d’aprofitats. I gent que té tantes coses per amagar que necessita una persona pitjor i amb poder que els pugui tapar les vergonyes. Però aquesta farsa es va acabant. No pot ser que els italians siguin tan babaus i segueixin rient-li les gràcies. Unes gràcies que cada dia fan menys gràcia.

Això és el que els deu haver dit Zapatero al tripartit. Veig que tots estan molt content i satisfets….Serà perquè, a partir d’ara, ens robaran menys, ens espoliaran la meitat.

Mireu, jo de números no hi entenc. No agafo la calculadora perquè no sé ni per on s’encén i em cauria de les mans. Però sí que escolto la ràdio, llegeixo diaris, revistes, miro d’informar-me amb persones que saben de tot això i no n’he tret l’aigua clara. La impressió que trec de tot plegat és que hem assolit un finançament poc clar, difuminat, complicat, basat en futuribles, que ha arribat tard i que, pel que diuen molts, serà una enganyifa.

No l’entenem la gent normal; però és que no l’entenen ni els entesos. Han donat números que ningú sap ben bé d’on els treuen. Es parla de regal enverinat, molt ben embolicat i que fa molt goig. Però s’ha de veure que passarà perquè molts coincideixen que seguirem asfixiats.

I què voleu que us digui? Tant és morir d’asfíxia com morir a la forca. Almenys, si hem de morir, fem-ho amb dignitat, una virtut que aviat ja no sabrem què és.

No fa gaire que sortia als diaris la notícia que el Pla d’ Urgell multiplicava per cinc la recollida selectiva de residus, des de l’entrada en servei dels contenidors soterrats el passat mes de gener.

S’ha parlat de resultats “espectaculars”. Crec que, venint d’on veníem, tampoc no s’hauria de fer servir aquesta paraula i s’hauria d’esperar almenys un any sencer per a veure’n els resultats de forma objectiva i valorar-los com cal.

I una pregunta que ens fem tots i que no s’ha respost adequadament, des del meu parer: per què Mollerussa, la capital de la comarca, no participa de la recollida amb contenidors soterrats? Quins motius reals hi ha sota aquesta decisió? S’han donat respostes variades, però cap d’oficial que jo sàpiga. I respostes poc clarificadores.

Del que jo n’he pogut saber i escoltar sobre aquest tema, em dóna tota la sensació que darrera de tot hi ha més esperit de clan que esperit de grup. I m’explico:

L’esperit de clan és un esperit tancat, inaccessible, poc procliu a donar explicacions de les coses, una mica mafiós, amb ocultacions i poca transparència. Mira cap endins, cap a si mateix i només busca el seu propi profit. En una paraula; es mira el melic que, -com se sap-  és una de les parts del cos que arreplega més porqueria…

L’esperit de grup és tot el contrari. Mira cap enfora, és generós, busca el millor per a tots. Hi ha uns projectes comuns que es procuren compartir, encara que sigui poc a poc.

En aquests moments de crisi, no seria el moment de fer projectes comarcals comuns, compartits, per estalviar-se diners, per treure més profit dels pocs recursos de què disposem i que cada dia seran més minsos?

Ser bon governant és saber treure bon profit, de forma honesta, dels recursos en bé de la comunitat. I la comunitat es constituirà i es construirà fent que tots participin d’aquest projecte. El Pla d’ Urgell és una comarca relativament petita en territori, on els pobles són molt propers els uns als altres i on es podrien assajar projectes innovadors,sense costos econòmics tan elevats com en altres comarques.

I el rèdit que se’n trauria seria mot elevat perquè aglutinaria la gent, la faria sentir més integrada, faria sentir-la important i faria que l’autoestima pugés. Tot plegat faria que la nostra comarca fos coneguda com a pionera en idees innovadores.

Qui serà capaç de passar al davant?

Jo em pensava, anys enrere,  que la “España de las Autonomías” aniria evolucionant amb el temps. Evolucionant cap a bé, s’entén. Il·lús de mi! Suposo que era massa ingenu. I la ingenuïtat, com la virginitat i els cabells, s’acostuma a perdre amb el temps. Ara ja no sóc ingenu, ni verge, però si que sóc calb. Potser una mica il·lús si que encara ho sóc. Però això deu anar amb mi i ja no m’ho trauré mai de sobre. Deu ser genètic.

Aquesta introducció vol servir per expressar el meu neguit, la meva inquietud i la meva desil·lusió per com van les coses en aquesta Espanya que segueix sent de “pandereta y castañuela”. Una España de promeses mai acomplertes, mani qui mani a Madrid.

Pels que no ho sàpiguen fa un parell de dies que es va inaugurar a Barcelona una nova terminal de l’aeroport. Feia fàstic escoltar els polítics i feia encara més fàstic veure tota la parafernàlia de l’acte.

Resulta que et regalen un aeroport (pagat amb els teus diners) i tothom s’atribueix el regal. És com una joguina per tenir content al nen català. No te la regalen del tot la joguina sinó que només te la deixen. Et diuen: només podràs jugar aquí al menjador. Al carrer no hi podràs jugar.

Tenim un aeroport molt bonic, però no podem volar allà on ens roti i allà on ens sembli que és millor fer-ho. Això no. Aquest aeroport servirà per alimentar i engreixar més encara el de Madrid. Vols internacionals, pocs rai! Això trauria passatgers a Barajas… La gestió no la podrem fer perquè els catalans seríem massa espavilats i potser els passaríem la mà per la cara i quedarien retratats. S’han donat prou xifres per saber que l’aeroport de Barcelona és dels més rendibles del món i ho seria més encara si ens el deixessin gestionar. Però això no. D’això ni parlar-ne.

Que se’n vagin a fer punyetes tots plegats i que no vinguin a tocar més els nassos i a fer promeses que mai compliran. Una vegada més, contents i enganyats. I encara ens tractaran de pidolaires i victimistes. Cornuts i a pagar en beure!

He de confessar-vos que sempre que he pogut he anat a votar. Creia fermament que la democràcia es feia així: votant.

He de confessar-vos també que a mida que ha passat el temps –i els anys se m’han anat posant damunt com una espècie de pols pesada- he anat deixant per camí moltes coses. Entre elles, la creença que la democràcia ja no només es fa votant. Al contrari, diria jo. Les darreres votacions m’han confirmat que votant no arreglem gran cosa i n’espatllem moltes altres, com per exemple certes il·lusions, sentiments i la ferma creença que anem endavant. Crec fermament que anem endarrere com els crancs.

Les campanyes s’han tornat tant embafoses, tant pesades, tant baixes  de nivell, de continguts i d’intel·ligència que em fan platejar deixar de votat i…que s’ho facin!.

Però el diumenge aniré a votar. Desencisat de moltes coses. Però amb el convenciment de que no servirà per a gran cosa. Sóc europeista però no d’aquest tipus d’europeisme que només serveix per anar marejant la perdiu. Molts diputats, molts diners i pocs resultats. Diuen que les grans decisions es prenen a Europa. M’ho haurien d’explicar millor això perquè no ho entenc. Pels catalans els resultats han estat tant minsos, tan poca cosa, tant pobres, que no sé si podríem trobar una sola cosa que ens afavoreixi una mica. Suposo que deu ser degut a allò que es diu en el món eclesiàstic: “De Roma torna allò que hi ha anat”. Vull dir que si els diputats espanyols no ajuden gens als catalans, poca cosa farem. A Europa sabran allò que els expliquem. I explicacions sobre Catalunya en tenen ben poques. I les poques que tenen, si són com les de Vidal Quadras, valdria més que no les tinguessin.

Faré, doncs, un esforç i aniré a votar. I tant de bo canviïn algun dia les coses i ens donin algun diputat més per la gent que som a Catalunya. Només així potser algun dia ens podrem fer escoltar.

Aquests polítics –i parlo en general- sembla que no n’aprenen. Arriben unes eleccions i automàticament es posen a dir tonteries. A veure qui la diu més grossa! A veure què puc dir o puc fer per cridar l’atenció. A veure a qui li puc ficar el dit a l’ull per tal que respongui enfurismat i puguem iniciar una discussió. Encara que la discussió sigui sobre quelcom que no importi a ningú. És igual. La qüestió és discutir i cridar l’atenció.

Ara arriben les eleccions al Parlament Europeu. Ja han començat a disparar tonteries. Després en vindran unes altres i seguiran disparant les mateixes tonteries. Perquè no es parla dels problemes de cada dia, no; es parla de temes nous, inventats per aquella ocasió determinada. Si cal inventar un tema, s’inventa i santes pasqües!. Temes que cridin l’atenció per uns dies. Després s’obliden i ja està.

Em dóna tota la sensació que ens prenen per rucs. Es pensen que no ens en adonem d’aquest joc que s’inventen. No s’adonen que la gent té memòria i, a fi de comptes, li preocupen poques coses però importants: si té feina, si l’atenció sanitària és bona, si el sou li arriba a fi de mes, si els fills poden estudiar, si poden caminar pel carrer amb seguretat, si els joves poden comprar un pis quan es casen… Els temes de sempre i els temes que els preocupen cada dia. Aquests són els autèntics temes que  haurien de distreure l’atenció sempre.

Per tant, no ens estranyem que el personal no estigui disposat a jugar aquesta mena de joc estrany i es queda a casa. No s’adonen que el fet de no anar a votar és una forma de protesta, una resposta callada a tanta imbecil··llitat per minut que gasten els polítics aquests dies. A aquest pas, cada dia votarem menys i cada dia passarem més de la política. I això és molt greu. Però serà així.

Entre altres coses podrien aprendre’n una mica del Pep Guardiola: parlar poc i bé.

És clar que mai és bo generalitzar i en aquest cas tampoc no ho vull fer. Però veient el panorama de polítics que es van imposant (també és cert que a vegades degut a pactes inintel·ligibles i il·lògics) em faig sovint la pregunta de si tenim polítics preparats.

El darrer cas d’aquests és Patxi López,el primer lehendakari no nacionalista (no entenc massa que volen dir amb això…). I jo em recordava del que em va dir fa anys un bon amic, bon coneixedor del món polític bilbaí: "Patxi López, l’únic que ha fet en la seva vida ha estat lligar-se a la seva dona, que està ben bona, per cert".

A Patxi López, que és un polític del qual no es coneixen ni estudis realitzats ni treballs anteriors, se li suposa la capacitat de portar endavant una societat tan difícil com la basca i més en temps de crisi.  A dia d’avui encara no li he escoltat ni una sola frase fora de tòpics i bones intencions. Un Obama en “paleto” com llegia fa pocs dies en un bloc d’un noi basc.

Ni ha anat a la universitat, ni coneix el que és un feina dura, ni tan sols sap com sona un despertador a les 6 del matí. Polític professional des dels vint anys. El pitjor que li pot passar a una persona. No coneix la realitat, sinó que coneix la realitat deformada i filtrada des de l’òptica d’un partit. Perquè als polítics els caldria haver viscut amb la gent i treballant uns quants anys almenys, com qualsevol fill de veïna.

I no ens cal anar massa lluny per trobar-ne més d’aquests. El nostre president tampoc és un exemple a imitar. Quina diferència dels polítics que teníem una quant anys enrere. I no vull citar noms. Però hi havia gent de molta talla a tots els partits. Per exemple,els catalans poc podem esperar de les Sorayas i de les Magdalenas, dels Rajoys i dels Zapateros. I del Chávez menys encara. Ell mirarà molt cap Andalusia i poc cap aquí, ja ho veureu. Comentàvem ahir amb uns amics, mentre sopàvem, que la majoria de polítics importants no saben l’anglès, ni altres llengües que no siguin el castellà i per tot arreu han d’anar amb els intèrprets. I que molts d’ells fa anys que no han obert un llibre i alguns possiblement no n’han obert mai cap.

És ara quan recordo una anècdota que explicava una noia del PSOE que va haver de compartir un pis a Madrid amb unes amigues del partit que ara tenen alts càrrecs en el partit i a Espanya. Explicava ella que en aquell pis la única cosa que es llegia era l’ HOLA perquè no hi havia cap llibre. Cap llibre en un pis en el que hi dos alts càrrecs del govern.

Aquest noi basc del que us parlava abans es feia una pregunta (que també em faig jo): ¿Hi ha algun llibre a casa del Patxi? La cosa pinta que no n’hi deu haver cap. Com a molt hi haurà informes sobre els “nacionalistes” i el dolents que són.

Aquests dies de discursos polítics podríem fer un munt de comentaris amb tot el que s’escolta allà a Madrid. Però em sembla que no val massa la pena. Per tant, faré un post ben curt i us diré que el resum del que estic escoltant seria:

QUI ÉS MËS PINXO?

Exactament això: Pura ostentació, pura pantomima, pures paraules, pura promesa. Tots presumeixen de ser els millors, de ser els que ho han fet més bé. Tots prometen i inflen o desinflen els números segons els convé.

Avorridors fins a l’infinit. Tornem a escoltar el de sempre. Els retrets de sempre, les promeses de sempre, les anàlisis de sempre. Tot massa llarg, massa pesat, massa trist, massa decebedor. Molt presumir del que han fet i del que faran. Però res de res.

Els parlaments han de ser això? Em sembla que no. Em sembla que avorriran el personal i ja ni votarem. Al final, no representaran a ningú, cada cop més allunyats del poble.

Una llàstima, perquè la política no és això.

Lleó Tolstoi té un llibre que convindria llegir en moment de depressió i crisi com aquests. La depressió pot ser personal i social. Les dues es retroalimenten. La gent, a vegades, pel fet de veure les coses negres creu que tot es negre. I en temps de crisi, de tant parlar-ne, cada dia hom és més procliu a l’angoixa i a la depressió encara que moltes vegades no hi hagi motius personals.

El llibre es diu “ Una confessió” i l’escriu quan estava a prop de fer 50 anys i ja era ric, famós i admirat. Però de cop i volta va entrar en una profunda crisi.  La descriu així: “La meva vida es va aturar. Podia respirar, menjar, beure i dormir; de fet, no podia no respirar, no menjar, no beure i no dormir. Però no hi havia vida en mi perquè no tenia desitjos. Si desitjava alguna cosa, sabia per endavant que d’això no en resultaria res, tant si es realitzés com si no. Si un fada se m’ hagués aparegut i m’hagués ofert fer realitat tots els meus desitjos, no hagués sabut què demanar.”
Amb aquests símptomes, avui segurament li haurien diagnosticat una depressió. Però el 1880 no s’havien inventat el Lexatín ni el Prozac. Per sort per la humanitat, Tolstoi va sortir a pols del seu pou i va escriure aquest llibre impagable, on ho explica amb el seu talent de narrador excepcional. Després d’estar a la vora del suïcidi, el comte mundà i escriptor d’èxit es va metamorfosià en el cristià heterodox que coneixem, el profeta de barba blanca i brusa camperola que predicava la no violència i va ser el mestre de Gandhi.

Una de les causes del malestar de la nostra societat jo crec que és perquè ho volem tot. Ja tenim molt, però encara volem més. Estàvem acostumats a viure bé i semblava que la cosa no tindria aturador. I ara sembla que tot se’n va en orris i que ja no hi ha res a fer. I això de fer sacrificis no va amb la manera de ser i de fer la la gent d’avui. Possiblement la gent que va viure les necessitats de la postguerra sí que ho podria entendre. Però la majoria de gent ja ha viscut massa bé.

Escoltant alguna de les propostes dels nostres polítics estava pensant que cap d’ells no s’atreveix a dir la veritat i dir les coses tal com són. I no s’atreveixen a formular propostes una mica dures perquè perdrien vots.

La lectura de Tolstoi ens aniria bé en aquests moments i ens seria de molta més utilitat que escoltar els discursos del debat de política general al Congrés dels Diputats.

Ja sé que no ho hauria de fer i que si ho sabés el meu metge m’ho prohibiria. Però hom és dèbil a la temptació o és que necessito la meva dosi de masoquisme; però us he de confessar que, de tant en tant, (tampoc massa sovint, eh!) entro a la pàgina web de la COPE. Escoltar-la no ho faig. Em sembla que no aguantaria i vomitaria…

Ja podeu suposar que hi trobo moltes “perles”. La COPE no canviarà per més que marxis dos de les seves estrelles. A vegades aquestes perles fan plorar de tanta tristesa que produeixen i a vegades  fan riure per l’exageració o la bestiesa que s’hi detecta.

Aquets dies estan eufòrics amb el País Basc i amb els acords que han arribat els dos gran partits nacionalistes espanyols (PSOE y PP). Ens recorden a tots els grans i “democràtics” pactes que han fet. Es veu que entenen la democràcia com els convé. I, per altra banda, venen a dir que fins ara no hi havia democràcia al País Basc. Durant tots aquests anys no es va votar potser?

“Treinta años. Ese es el tiempo que el PNV ha gestionado y gobernado el País Vasco a su antojo. En algunas ocasiones – las menos – lo ha hecho con piel de cordero y en otras – las más – recogiendo las nueces que caían del árbol que agitaba ETA con sus atentados, sus secuestros y su extorsión.”

Haurem d’esperar a veure com gestionen tot això i quan temps duren plegats. Certament no els veig massa futur. Però tampoc no en veia aquí a Catalunya i ja veieu: un tripartit darrere l’altre.

Què tindrà la política que enganxa tants culs als seients?

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

No voldria semblar o ser pessimista. Una cosa és semblar-ho i una altra ser-ho. Però a vegades ens podem sentir decebuts de certes coses o de certes persones i és llavors quan ens envolta el pessimisme.

Però també podem veure les coses des del punt de vista positiu. M’explicaré: quan una persona, una institució, una situació, o qualsevol altra cosa ens decep, a vegades és l’origen i el punt de sortida d’una nova situació i de noves actituds. És com les crisis. Si se saben aprofitar són purificadores.

El diccionari ens diu que DECEBRE vol dir enganyar. No respondre, algú o alguna cosa, a allò que hom n’esperava. Desenganyar.

Segurament que tots hem decebut als altres i tots ens hem sentit decebuts. Per tant, tots hem d’entonar el “mea culpa”. Acomplir les expectatives sempre és perillós perquè pot ser que l’altre esperi molt més del que hom pot donar. I quan hom dóna el que pot, no està obligat a més, diuen.

I per entendre millor el que vull dir, posaré dos exemples:

1.-ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA. És un partit al que moltíssims catalans havien dipositat moltes expectatives. Només cal veure els resultats que va treure en les darreres eleccions. Em dona la sensació que està decebent a molts catalans. Per culpa seva? Per culpa del qui tenia més expectatives de les degudes? Possiblement una mica do tot. Però certament que no s’han fet les coses bé des del meu punt de vista. I això els passarà factura. Segur!

2.-EL BARÇA. L’any passat ens va acabar de decebre a tots. Després d’uns bons anys de bon futbol, tot plegat es va anar dissolent com un terròs de sucre en el cafè i l’equip va començar a entrar en una espècie de desídia. Hi havíem dipositats masses esperances? Els jugadors van deixar de fer la seva feina? Els encarregats van tancar els ulls, van deixar fer a cadascú el que volgués i se’n van anar a jeure?  Doncs segurament que una mica de tot.

I els exemples podrien seguir en tots els camps. Per tant, quan sentim frustrades les nostres esperances, quan ens sentim decebuts per alguna cosa, persona o situació haurem de mirar cap a fora, però també haurem de mirar cap a dins de nosaltres mateixos. Potser llavors veurem que hauríem de tocar més de peus a terra, no ser tan babaus, buscar noves sortides, tenir imaginació per fer altres coses i buscar el costat positiu de les coses.

Esquerra Republicana de Catalunya em sembla que està en un camí totalment equivocat i es tanca en si mateix, fa callar les boques crítiques i no obre camins de sortida nous. Els seus dirigents creuen que tenen la raó i la veritat absoluta. Ells s’ho trobaran…

En canvi el Barça aquest any ha fet tot el contrari. Els seu President va entregar l’equip a una persona molt intel·ligent, com ho és en Guardiola,  que ha sabut transformar un equip, una afició i un entorn en quelcom nou, innovador i il·lusionant. De decepció, hem passat a il·lusió i satisfacció.

Sempre hi ha un decebut perquè hi ha algú que decep. No ho oblidem. Però també és veritat que de la decepció en pot sortir coses noves.

Tags: ESPORTS

Si, altre cop estan a punt d’aixecar-nos la camisa als catalans. Dit d’una altra manera: ja podem començar a omplir fulls de denúncia perquè el robatori està a punt de perpetrar-se.

Parlo simplement per pura intuïció. No tinc fonts informatives fiables ni tinc conductes secrets. Tampoc sóc un entès en política. Simplement olfacte, intuïció i sentit comú.

El raonament de tal afirmació simplement l’he fet pel que veig i escolto. Veig moviments en els partits força sospitosos. Veig canvis de llenguatge molt subtils, però canvis a fi de comptes. Escolto paraules i promeses que fa un mes enrere no escoltava. I tot plegat perquè Zapatero necessita urgentment suports. S’ha quedat més sol que la una i necessita aliats per sobreviure. I qui millor que els catalans?

Els catalans ja han demostrat infinitat de vegades que ens prestem a tot i ens ho creiem tot. Els catalans fa segles que som enganyats i ens han aixecat tantes vegades la camisa que ja no ve d’aquí…

Ara, de cop,  ens ho prometen tot: rodalies, Estatut, diners a cabassos. Aviat ens diran que som generosos i tot! En pocs dies han canviat tant el llenguatge que fa por i tot! En castellà hi ha una dita que diu: “Si la limosna es muy grande hasta el Santo desconfía”. Jo , de vosaltres, desconfiaria. Almenys això és el que em passa a mi: que cada dia sóc més desconfiat i ja quasi no em crec res.

I, sinó, temps al temps. Volen tancar les coses ben aviat perquè s’atansen eleccions. Com menys problemes sobre la taula i menys gent descontenta, millor. I tot el que fins ara era dolent s’ho tornat bo de cop i volta. Ja veureu que els socialistes catalans començaran a trobar-ho tot bé. I ja veureu que Esquerra callarà i acceptarà, com està fent des de fa una bona temporada, si els segueixen donant-los alguna engruna que els faci contents.