A PEU

Un país no és gran ni petit pels quilòmetres quadrats que té, ni per les riqueses naturals, ni pel lloc del món on està situat. Un país és gran o petit quan treballa per ser ell mateix, per ser millor, amb ganes d’existir i persistir. Un país és –per damunt de tot- la seva gent, que el construeix i imagina cada dia.

Per això, un any més, tornarem a celebrar un 11 de Setembre amb esperit renovat, amb forces noves i amb una nova il·lusió: que un dia pugui ser independent. Que pugui ser un país gran, obert i just; un país amb horitzons llunyans però amb els peus a terra; un país que sàpiga fer la seva feina en aquest moment delicat que ens toca viure. I la feina que ens pertoca és fer-lo entre tots cada dia més digne i més lliure. Perquè on hi ha llibertat i respecte hi haurà la pàtria de tots.

PAÍS PETIT
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tan se val! és així com m’agrada a mi
I no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els pobles tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tan se val! és així com m’agrada a mi
I no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pel secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
I no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

———————————————

PEQUEÑO PAÍS

Mi país es tan pequeño
que cuando el sol se acuesta
nunca está suficientemente seguro de haberlo visto.
Dicen las viejas sabias
que es por eso que vuelve.
Quizás sí que exageran,
da igual! es así como me gusta a mí
Y no sabría decir nada más.
Canto y siempre me sabré
enfermo de amor por mi país.

Mi país es tan pequeño
que desde lo alto de un campanario
siempre se puede ver el campanario vecino.
Dicen que los pueblos tienen miedo,
tienen miedo de sentirse solos,
tienen miedo de ser demasiado grandes,
da igual! es así como me gusta a mí
Y no sabría decir nada más.
Canto y siempre me sabré
enfermo de amor por mi país.

Mi país es tan pequeño
que siempre cabe dentro del corazón
si es que la vida te lleva lejos de aquí
y nos hacemos contrabandistas,
mientras no se descubran
detectores por secretos del corazón.
Y es así, es así como me gusta a mí
Y no sabría decir nada más.
Canto y siempre me sabré
enfermo de amor por mi país.

Tags: Catalunya, Independència, Llibertat

Com tothom sap, Eduardo Galeano és un dels més grans escriptors i pensadors llatinoamericans actuals. L’autor de "Las venas abiertas de América Latina", va rebre el dimarts de la setmana passada l’alta mèdica després d’estar internat 8 dies a l’ Hospital Britànic de Montevideo.  Galeano acaba de fer 72 anys aquest 3 de Setembre i ja fa anys que va patir un càncer, del qual sembla que es va refer prou bé perquè no ha deixat d’escriure i de viatjar per tot el món donant xerrades , conferències i presentant llibres. Sembla que ara només "se li han practicat molts estudis" simplement perquè estava esgotat de tanta activitat però que no pateix res greu.

Els que més o menys em seguiu ja sabeu que jo sóc un enamorat d’aquest escriptor, a qui sempre és un plaer llegir o escoltar. Sempre parla de temes seriosos, encara que a vegades ho faci amb ironia o humor.

Gran afeccionat al futbol, quan en parla ho fa molt seriosament també i és un gust llegir les seves opinions. Per això m’ha fet gràcia llegir que ara, una vegada deixat l’ hospital i ja descansant a casa seva, han explicat una anècdota graciosa que va succeir mentre estava internat. Resulta que un d’aquells dies d’hospital va arribar amb doble fractura Tony Pacheco, jugador de Peñarol i ídol de la seva afició, a qui van allotjat a l’habitació contigua a la de l’escriptor uruguaià, amant del futbol i fanàtic de Nacional. A l’ Uruguai hi han dos gran equips rivals -Peñarol i Nacional- i resulta que Galeano és seguidor acèrrim de Nacional.

En despertar el jugador de Peñarol de l’ anestèsia, Galeano va veure inundats els passadissos de l’hospital amb seguidors de Peñarol  lluint samarretes i banderes ja que s’esperaven per saludar el jugador. El periodista Darwin Desbocatti va relatar per ràdio que en aquest moment l’escriptor va cridar angoixat: "Sóc a l’infern, sóc a l’infern!". En sortir del malson, Galeano i el futbolista van intercanviar llibres: Galeano li va regalar “Los hijos de los días” i Pacheco la seva autobiografia “Simplemente Tony”.

Una simpàtica anècdota que va fer que Galeano sortís amb aquesta irònica frase dirigida als seguidors de Peñarol! Que es recuperi i que aviat puguem llegir algun altre llibre seu!

Tags: Eduardo Galeano, LITERATURA, Uruguai

Foto de Paco Elvira

L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA en el programa de la convocatòria que va fer el dia 1 de Setembre d’enguany a la Conca de Barberà deia: ACABEM LA MARXA DE LA LLIBERTAT. COMENCEM LA DE LA INDEPENDÈNCIA.

Aquest mateix esperit era el que ens movia a molts en aquells temps Un esperit que, en lloc d’anar minvant, ha anat creixent amb els anys. Hem arribat a un moment decisiu d’aquest camí. El poble català es va posar a caminar molt abans de la Marxa de la LLibertat perquè els pobles que tenen ganes de viure van fent coses, dia a dia, moltes d’elles sense que es vegin o se sàpiguen. Però totes elles contribueixen a que es visqui i es creixi.

La Marxa per la llibertat fou una iniciativa política unitària no-violenta promoguda per l’organització catòlica Pax Christi. Consistí, a l’estiu del 1976, en el recorregut arreu del Principat —amb ramificacions al País Valencià i la Catalunya del Nord— de diverses columnes de "marxaires" que difongueren, a desgrat de la forta repressió policíaca, les reivindicacions nacionals i democràtiques. Ara som en un altre moment important i potser fins i tot decisiu de la vida del poble català. Per això he volgut recordar aquells temps amb aquests tres apunts per tal de que vegem la importància que pot tenir una cosa tan petita com va ser aquella. Però va ser un gra de blat plantat que ha anat donant els seus fruits.

Acabo avui amb dos testimonis que la revista EL SALÍ va concloure l’article sobre La Marxa. No són res més que uns records personals escrits després dels anys i, per tant i per la part que em pertoca, potser amb algunes inexactituds.

Dues persones que van prendre part de forma activa a l’episodi de la Marxa de la Llibertat en el seu pas per Súria, van ser Jaume Pubill –llavors capellà jove de parròquia de Súria-, i l’activista cultural surienc Albert Castellano. A tots dos els hem demanat que reflecteixin en directe records i vivències. La lectura dels seu testimoni permet arribar també a algunes conclusions.

Records d’aquell estiu

En tota aquella història, personalment m’hi vaig sentir implicat perquè els temps que corrien m’hi convidaven. Se’ns hi convidava a tots els catalans que teníem ganes de “Llibertat, d’Amnistia i d’Estatut d’ Autonomia”… I crec que érem molts. I la majoria de joves teníem moltes inquietuds. De seguida que vaig arribar a Súria una bona colla de joves ens reuníem al pis on vivia i allà fèiem les nostres trobades i parlàvem de les inquietuds polítiques, socials, religioses…que tots teníem.

Jo havia arribat a Súria el setembre del 74, amb 26 anys, com a vicari de mossèn Serrasolsas. Vaig ser-hi ben poc, però hi van quedar molts amics. El setembre del 1976 marxava cap a l’ Uruguai on m’ hi vaig estar 8 anys. Ara visc i treballo a Mollerussa en un taller de discapacitats psíquics.

El Rector era un home una mica peculiar. Però obert en els temes de política i catalanista declarat. Per això en el tema de la Marxa mai va posar-hi cap dificultat. En el fons ho veia bé i potser només temia que aquella colla de joves el posés en algun compromís. Però mai ens va dir res i ens va deixar fer. Crec que es refiava de nosaltres. Tampoc vam tenir cap mena de problema de part del Bisbe. Ens vam sentir lliures en tot moment.

En aquell pis va ser on vam fer les reunions per preparar el pas de la Marxa per Súria. Crec que va venir algun grup de Manresa per coordinar coses. Però no ho recordo massa. Nosaltres havíem de preparar l’acte de Súria, donar allotjament als marxaires i portar a l’Àngel Colom a Cardona, que era el pròxim poble on havia d’anar. Crec recordar que ens el van portar des de Manresa i l’endemà de l’acte jo mateix el vaig portar fins a La Coromina amb un 600 atrotinat que tenia però que ens va fer prou bon servei.

Havíem d’anar alerta perquè la Guàrdia Civil vigilava els llocs per on passava la Marxa i la seva estratègia era agafar el responsable, carregar-lo en un cotxe i deixar-lo ben lluny del lloc si no és que el detenien… Però la qüestió és que sempre s’espavilaven per ser al lloc que tocava en el moment oportú.

Allà al nostre pis vam preparar l’acte, que consistia en una manifestació pacífica i silenciosa des de la Rectoria fins a la plaça que hi ha vora el riu. Crec que havíem de llegir alguna cosa o, en cas de que no ens deixessin, entregar un manifest al caporal de la Guàrdia Civil. No recordo si vam poder llegir res. Crec que no. Recordo que la Guàrdia Civil es va atansar i ens va preguntar qui era el responsable i jo vaig sortir com a un d’ells. No recordo qui més va sortir, encara que naturalment érem una colla. Però vam pensar que el fet de que fos capellà encara comptava i sempre hi havia més possibilitats de que em respectessin. Vam parlar una mica sobre l’acte però de seguida van dir-nos que ens disperséssim i ho vam fer tornant cap a l’església i tancant-nos dins. Allà diria que es va llegir quelcom i es van donar instruccions de com anar sortint poc a poc per tal de no cridar l’atenció i que no detinguessin ningú.

La Guàrdia Civil ens vigilava i volia anotar els noms i el número del carnet d’ identitat. Recordo que vam negociar i, al final, crec que no es van quedar cap carnet ni cap nom. Teníem l’avantatge de que l’església es connectava amb la casa de la rectoria per una porta interna i teníem una sortida per darrera del teatre del Foment i per allà van anar sortint gent de mica en mica.

L’Àngel Colom i alguns més es van quedar a dormir al nostre pis i l’endemà cap a mig matí jo mateix el vaig acompanyar amb el 600 fins a La Coromina (sota Cardona). No ens vam atrevir a arribar fins a Cardona perquè ens havien dit que a l’entrada hi havia la Guàrdia Civil i l’agafarien. Crec que va pujar a peu per un camí…. En acabar la Marxa, al cap d’ un temps , va tornar l’Àngel Colom a visitar-nos per donar-nos les gràcies i saber com havia anat tot i si havíem tingut problemes.

Això és el que recordo. Poca cosa i amb no massa exactitud, potser. Perdoneu.

Però d’allò sempre n’he servat un bon record. Valoro molt tot el que es feia en aquells moments. Es vivia intensament la política i es tenien ganes d’obrir les portes a la democràcia i crec que tot plegat va servir de molt. Es posava molta pressió al Govern i crec que en algun moment es van sentir desbordats i van haver de fer coses contra la seva voluntat per pressió del poble i dels mateixos partits.

A una distància de 30 anys encara li dono més valor. Ara ens hem tornat molt “passotes” i crec que el resultat és a la vista. Catalunya ha avançat però no pas prou. L’Estatut que tenim n’és una bona prova. Haurem de continuar anant a Madrid a pidolar, pel que es veu. Possiblement per falta de la unitat que es donava en aquells anys. La lluita contra el franquisme va donar ànims i una certa unitat de mires comunes. Possiblement això és el que faltaria ara. Amb més unitat Catalunya hi sortiria guanyant perquè encara haurem de lluitar per moltes coses importants que des de Madrid se’ns continuaran negant.

Bé, res més. Espero que hagi pogut aportar alguna coseta. Poca cosa. Però he recordat vells temps, quasi sempre estem ben disposats a explicar “batalletes”….

Una abraçada a tots els suriencs i ànims amb la revista!

Jaume Pubill i Gamisans

“Circulen, señores, circulen…!”

Aquella tarda d’agost al Pla de la Font no era una tarda d’estiu normal. L’anunci de l’arribada a Súria de la Marxa de la Llibertat va fer que l’ambient que s’hi respirava en aquelles hores fos d’ una gran curiositat, tensió i, per què no dir-ho, un cert temor d’una possible repressió de l’acte previst.

Eren les set o vuit de la tarda, i des de feia unes quantes hores havien anat arribant varies dotacions del cos de la Guàrdia Civil que pràcticament havien ocupat els carrers i per descomptat la carretera i el Pla de la Font.

Jo, com molts més suriencs, amb predomini del jovent, érem allà. La majoria passejàvem per la vorera del carrer Salvador Vancell al davant de la plaça, esperant no se sabia ben bé què mentre es palpava una atmosfera de tibantor, doncs la Guàrdia Civil no deixava que els assistents es paressin a fer grupets de més de tres o quatre persones.

Així doncs, érem dos o tres amics que obligatòriament passejàvem amunt i avall per la vorera, i a l’arribar a l’alçada del que ara seria la rellotgeria Torrents ens vàrem trobar amb un parell més de coneguts que estaven allà parats. Jo, per fer broma, i parodiant a la Guàrdia Civil, els vaig dir: “-Circulen señores, circulen…”, sense adonar-me’n que uns metres més amunt, al davant de la cansaladeria Vila, hi havia una parella de la Guàrdia Civil que m’estava escoltant.

Eren una parella molt joves i de fora de Súria, i un d’ells es va dirigir a mi com una bala. No sé exactament les paraules que em va adreçar, però sí recordo que em va acusar de burlar-me de la Guàrdia Civil i em va comminar de males maneres a que els acompanyés, de manera que en breus moments em vaig trobar detingut i amb un guàrdia a cada cantó. Em van portar al mig de la plaça on hi tenien un furgó de la Guàrdia Civil i en un moment m’hi van ficar.

No recordo gaire quantes persones hi havia a dintre el furgó, però crec que hi érem dos o tres com a molt.

Al poc temps d’estar dintre la furgoneta va venir un guàrdia de la dotació de Súria al que jo coneixia i amb el que hi tenia una certa relació i al que l’hi deien “El Caballista”, perquè era un dels agents que muntava a cavall, i al mateix temps era l’encarregat de cuidar la reduïda quadra de dos o tres cavalls que en aquella època tenia el “Cuartel” de Súria i em va preguntar amb una certa incredulitat: “-Castellano, ¿qué has hecho?”. I en un moment l’hi vaig explicar ni més ni menys el que havia passat.

Després d’aquesta curta conversa em van portar al cuartel de la Guàrdia Civil de Súria, on sembla ser que, juntament amb altres “sediciosos” com jo, estava destinat a ser traslladat a Barcelona, cosa que en aquella època no presagiava rés de bo.

No sé si va passar gaire temps o no, però a mi se’m va fer una estona molt llarga. Va ser després quan el Caballista va venir altre vegada a parlar amb mi, i em va dir que ja podia marxar, no sense advertir-me, seriosa, però amistosament, que una altra vegada anés més en compte.

D’aquest agent sempre n’he tingut un bon record .“El Caballista”, que pocs anys després va marxar de Súria, i del qui no recordo el nom, era una bona persona, i sempre vaig estar segur que va ser gràcies a la seva mediació, que aquest succés, que pintava bastant malament, s’acabés de la millor manera possible per a mi.

Albert Castellano i Copons

Tags: Catalunya, Llibertat, Marxa de la llibertat

Foto de Paco Elvira feta a  l’ Escala a l’ inici de la Marxa de la Llibertat

La revista EL SALÍ de Súria va publicar el dia 12 de setembre del 2006 un article recordant la Marxa de la Llibertat. Firma l’article l’ Amadeu Vives, però és fet amb aportacions de gent que en aquell temps es van implicar fortament en la Marxa. L’article fa constar els següents:  Albert Castellano, Magda Esquius, Alfons Vila, Jaume Pubill i Josep Peramiquel.

M’ha semblat interessant reproduir-lo per tal de poder-se fer una idea de com era l’ambient l’any 1976 i de com van anar les coses. Avui publicaré la part del reportatge on explica com van anar les coses i un altre dia acabaré amb els records personal de dues persones: els de l’ Albert Castellano i els meus propis records.

Ha fet 30 anys de la Marxa de la Llibertat de l’estiu de 1976

Amadeu Olives

Mig any després de la mort del general Franco, Catalunya va viure una significativa acció de reivindicació que va recórrer tot el país. Súria també va tenir el seu episodi. En el següent reportatge El Salí publica un zoom sobre aquells moments.

En el 1976 Espanya iniciava una tímida obertura política. Franco feia pocs mesos que havia mort. El Rei havia ratificat en el càrrec de president del govern central a Carlos Arias Navarro, que ja havia estat nomenat pel dictador, fins que fou substituït per Adolfo Suárez González el mes de juny d’aquell any, el qual elaborà una Llei de Reforma Política.

La dona no podia obrir un compte corrent ni treure el passaport sense el permís de l’home. Els anticonceptius estaven prohibits. L’adulteri es castigava amb presó: 350 dones complien condemna per aquest fet. Els jutges eren tots homes i la pàtria potestat dels fills la tenia el pare. La majoria d’edat era als 21 anys.

L’ensenyament del català estava restringit a l’àmbit privat, i la seva utilització en l’administració pública era nul·la. Aquell any, però, per Sant Jordi, va sortir el primer diari íntegrament en català des del final de la guerra civil: l’Avui. El 5 de setembre, Joaquim M. Puyal feia la primera emissió radiofònica d’un partit de futbol en català. Lluís Llach, Raimon, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet entre altres cantants de la Nova Cançó o Cançó de protesta omplien sales i pavellons. Es van fer molt populars les sis hores de Cançó de Canet. L’Estaca, Diguem No o Al Vent esdevingueren himnes de resistència. Els recitals eren llocs on espontàniament el públic, majoritàriament jove, llançava consignes a favor de la recuperació de les llibertats individuals i col·lectives. Principalment es corejaven les conegudes “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Sovint a la sortida hi havia enfrontaments amb els antiavalots de la Policia Armada.

Precisament l’Assemblea de Catalunya havia convocat amb èxit unes grans manifestacions els dies 1 i 8 de febrer a Barcelona amb aquestes consignes com a fons. Unes manifestacions que van ser durament reprimides per la policia, els grisos, nom amb que popularment se’ls coneixia degut al color dels seus uniformes.

De fet, la policia, la guàrdia civil o l’ultradreta s’encarregaven de reprimir durament qualsevol intent, per tímid que fos, de recuperació democràtica tan a nivell polític com sindical, les detencions i tortures eren freqüents a les comissaries. Els partits i sindicats encara eren tots il·legals sí bé alguns, de més moderats, començaven a deixar-se veure públicament.

Aquell any es van formar partits polítics com ara Convergència Democràtica, Partit Socialista o Alianza Popular, antecessora de l’actual Partit Popular, entre molts altres, que juntament amb els que clandestinament ja existien, van formar el conglomerat polític de la transició.

En aquest context, Pax Christi, una organització internacional catòlica per la pau, a Catalunya vinculada amb el moviment d’Objecció de Consciència i de denúncia de la tortura, va llençar la idea d’organitzar aquell estiu la Marxa de Llibertat, que hauria de recórrer les terres catalanes amb l’objectiu de difondre amb mítings, concentracions i actes les reivindicacions nacionals i democràtiques de l’Assemblea de Catalunya.

Poble Català Posa’t a Caminar

Aquesta frase es transformaria amb l’eix de la mobilització continuada als Països Catalans. De mica en mica es començà a perfilar aquella idea i a posar-la en pràctica. El 12 de març es presentà oficialment la proposta i es lliurà a l’opinió pública el text de la convocatòria:

“Convoquem tot el poble català a participar en la Marxa de la Llibertat, que recorrerà les comarques dels Països Catalans durant aquest estiu en un anhel de llibertat i de pau, serà una marxa no violenta, fita de gent de totes les edats, de totes les tendències i condicions.

A partir d’un postulat mínim de llibertat, la Marxa vol connectar amb la realitat de tots els indrets dels Països Catalans, tot animant i desvetllant un procés de discussió, de crítica i de mobilització del nostre poble cap a l’alliberament.

Entenem que en el nostre país aquest postulat de llibertat es concreta en: l’Amnistia de tots els presos polítics i de consciència, les llibertats enteses com aquelles situacions en què la norma bàsica de convivència sigui el respecte dels Drets de l’Home i l’Estatut d’Autonomia de 1932 com a primer pas cap a l’autodeterminació de Catalunya.”

A mesura que el projecte anava prenen cos i la seva difusió s’estenia a totes les capes de la societat s’hi anaven adherint cada cop més entitats: culturals, excursionistes, esportives, veïnals, partits polítics, sindicats i un llarg encetarà d’organitzacions, així com també de personalitats i dirigents del món de la cultura i de la política.

Lluís M. Xirinacs, un conegut activista de la no violència en favor de l’amnistia pels presos polítics i exiliats, també va fer una crida perquè es participés activament en la preparació i la realització de la Marxa.

El comunicat arriba a Súria

A l’abril de 1976 el comunicat de la Marxa arriba al Centre Excursionista de Súria, entitat que en aquells temps era conduïda per gent molt jove: la Junta havia estat escollida feia pocs dies. S’estableix una discussió en el seu sí entre partidaris de l’adhesió a la marxa i els que defensaven que l’entitat s’havia de mantenir al marge de la política.

La primera proposta és la que finalment s’imposà i el Centre Excursionista que en aquell moment estava domiciliat als baixos del carrer de González Solesio, núm. 25, oferí el seu local per els preparatius locals de la Marxa, que esdevindria la primera manifestació de protesta política celebrada a Súria després de la guerra civil.

Es van celebrar un seguit de reunions amb la participació de força gent, majoritàriament joves influïts pel desig de fer quelcom per assolir les llibertats perdudes i negades tant temps per la dictadura franquista. Alguns, pocs, eren militants d’alguna organització política, altres membres d’entitats del poble i la majoria actuaven a títol individual. Van organitzar-se diferents comissions: propaganda, intendència i contactes entre altres.

La Marxa és prohibida

El 22 de maig, Ràdio Nacional de España, va emetre un comunicat del Ministeri de Governació -llavors encapçalat per Manuel Fraga Iribarne-, en el que prohibeix la realització de la Marxa, al·legant que pot alterar greument la convivència cívica i que no ofereix garanties mínimes de seguretat a més d’alterar la vida ordinària de les poblacions on havia de passar en una època de visites turístiques tant nacionals com estrangeres cosa que els podria incomodar. En conseqüència s’afirma que es mantindrà l’ordre públic i es desautoritza qualsevol publicitat.

Pax Christi i les entitats i partits que donen suport a la iniciativa, lluny d’espantar-se continuen mantenint la proposta i la convocatòria de la Marxa de la Llibertat. Des d’aquell moment, però, tot adquireix una nova dimensió: caldria anar més en compte, les reunions i actuacions serien clandestines.

El local del Centre Excursionista de Súria ja no oferia prou seguretat. Era un lloc molt cèntric i les seves activitats eren prou conegudes. Així és que calgué buscar un nou lloc de trobada per continuar amb els preparatius. S’optà pels locals de la Rectoria, al carrer Sant Antoni M. Claret, 14. L’església de base estava més compromesa amb els moviments veïnals i de recuperació de les llibertats nacionals i individuals del poble. Lluny de la postura oficial d’una part de la seva jerarquia encara ancorada en l’església que va donar suport durant anys a la dictadura del general Franco,

Els preparatius continuaren endavant, ara amb el suport dels capellans i del rector de la parròquia d’aquell moment. Va editar-se propaganda pròpia fent servir una màquina ciclostil que hi havia a la rectoria. L’eslògan Súria camina s’estampà en fulletons, adhesius i octavetes. Pocs dies abans de l’arribada de la Marxa a Súria es van fer les primeres pintades reivindicatives de el lema de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

Estructura i desenllaç de la Marxa

Entre l’1 i el 3 de juliol començà la Marxa de Llibertat en sis llocs diferents dels Països Catalans. Els marxaires estaven estructurats en sis columnes que prengueren noms diferents: Tramuntana (iniciada a L’Escala); Lluís Companys (que començà a Oliana i és la que passà per Súria); Francesc Macià (inici a Esterri d’Àneu); Rafel de Casanova (La Sénia), Abat Escarré (Girona); i País Valencià (començada a Guardamar). També a la Catalunya Nord es creà una altra petita columna, que portava el nom del resistent Josep de la Trinxeria.

Repressió policial

La vigilància policial en aquests llocs era nombrosa i la repressió va ser desmesurada per uns actes que no tenien cap altre finalitat que la reivindicació d’uns drets democràtics de la manera més pacifica i no violenta possible.

La participació es reduí a uns pocs marxaires fixes per columna i variable segons les dates i els llocs que anava travessant. L’arribada dels participants de la Marxa en pobles i ciutats despertava la curiositat de molta gent i l’adhesió de nombroses persones de cada lloc.

Els controls policials i de la Guàrdia Civil a les carreteres eren constants i les càrregues de la policia contra els manifestants també. Tot i així la Marxa de la Llibertat no s’aturà en cap moment i s’arribà a tots els racons previstos.

El final de la Marxa, el 12 de setembre, es programà a Poblet on hi confluïren totes les columnes. De nou, malgrat un fort dispositiu de la Guàrdia Civil, els marxaires aconseguiren entrar al monestir, on s’hi celebrà la cloenda.

Aquell any l’Assemblea de Catalunya havia aconseguit el permís governamental per celebrar per primera vegada la Diada de l’Onze de Setembre. S’havia de fer a Barcelona, al parc de la Ciutadella però finalment va traslladar-se a Sant Boi de Llobregat, indret on és enterrat Rafael de Casanova. Unes cent-mil persones van poder celebrar la primera Diada Nacional de Catalunya en llibertat, encara que vigilada per les forces de l’ordre, desprès de la dictadura. Allà si van fer parlaments en favor dels postulats de l’Assemblea de Catalunya i es va cantar Els Segadors.

La Marxa arriba a Súria

L’11 i el 12 d’agost la Marxa arribà a Súria. El dia anterior ja es va poder observar una forta vigilància per part de la Guàrdia Civil, que ja esperaven els 7 o 8 marxaires que integraven la columna Lluís Companys: Aquell dia es van aturar a Callús on, lluny de la intervenció de les forces d’ordre públic, van poder-se realitzar alguns actes en favor de la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia.

A Súria van arribar-hi el migdia del 12 d’agost: D’amagat pel camí ral que ve des de Callús per Antius, el Pou IV i el Pla de les Hortes. Des d’allà amb un parell de cotxes se’ls va portar a la rectoria on els esperaven uns quants activistes del poble.

El lloc escollit per realitzar els actes en favor de la Marxa era la plaça de Sant Joan. La consigna era que a les 7 de la tarda tothom es concentrés a la cabina de telèfons de la plaça. Un autocar ple de guàrdies civils estava estacionat davant de la mencionada cabina.

Una estona abans la majoria de gent es va anar trobant a la rectoria i des d’allà, juntament amb els integrants fixos de la columna, un total d’unes 25 persones, van decidir marxar plegats cap a la Plaça.

El carrer era ple de gent, passejant amunt i avall per la vorera. La manifestació va sortir de la rectoria encapçalada per una bandera catalana, enfilant el carrer Sant Antoni M. Claret i baixant per les escales del carrer Martí Sanglas, que donen a la plaça de Sant Joan. Les circumstàncies van fer que just arribar al capdavall de les escales, des d’on la guàrdia civil hauria vist aproximar-se el grup, un autocar de línia va fer un gir per entrar a la plaça, moment en que els manifestants van quedar amagats darrera l’autocar, de manera que quan aquests va sortir en direcció a Manresa els manifestants ja eren el mig de la plaça.

En aquell moment l’expectació va ser màxima. La gent que passejava per la vorera es va aturar a observar què passava. Els guàrdies civils van sortir del seu autobús en un tres i no res, rodejant als manifestants (en aquell temps anaven armats amb un fusell model “cetme” i amb cartutxera i pistola). Van dir que no es mogués ningú que el Tinent de Línia estava en camí i que ell era el que tenia de donar les ordres. L’espera es va fer molt llarga.

Àngel Colom i Colom, conegut anys més tard com a activista de la Crida a la Solidaritat, i desprès parlamentari i Secretari General d’Esquerra Republicana de Catalunya, ERC, com a cap visible de la columna va ser durament increpat per un dels guàrdies que el tibava per la llarga barba que duia en aquells temps i li demanava que digués on era el dirigent Luís Companis, en una clara confusió amb el nom de la columna. Un altre integrant fixe de la columna era Jaume Collell i Obradors, dels Collell de Telefonos. Era resident a Barcelona però fill d’una antiga i coneguda família surienca.

Entre els concentrats hi havia el vicari de la parròquia de Súria, Jaume Pubill. Intervingué adreçant-se als guàrdies, identificant-se com a capellà, i dient-los que tan sols volien realitzar un petit parlament i que desprès ja marxarien. La resposta de la Guàrdia Civil va ser contundent recalcant-li que callés o que si no li donarien més bufetades que papes hi hagut.

El Tinent que comandava les forces ordenà dispersar la manifestació amb aquestes paraules “Cuando veais a un grupo de más de cuatro, atizadles fuerte…y disparad!.

En aquell moment es van prendre unes decisions molt ràpides. Pubill proposà fer una assentada al terra de la mateixa plaça, cosa que no va ser acceptada per por a la repressió. Es va dir també de traslladar la protesta a la plaça del Poble Vell, però finalment es decidí fer-ho a l’interior de l’església parroquial de Sant Cristòfol, al carrer Sant Antoni M. Claret.

El surienc Albert Castellano va ser detingut i conduït a l’interior de l’autocar de la guàrdia civil, tan sols per haver fet broma de la situació en una tertúlia a peu de carrer.

Llavors en petits grups, s’anà escampant i comunicant a la gent el missatge que el cap d’una estona es concentrés tothom a l’interior de l’església. Molta gent entrà per una petita porta lateral que hi havia entre el teatre del Foment i la nau lateral del temple. Altres entraren per la portalada principal.

L’acte es va fer amb tota normalitat, amb una assistència d’uns 400 suriencs i surienques. Es va fer un parlament en favor de la Marxa i dels postulats que defensava, es repartí un full amb reivindicacions locals i es va cantar Els Segadors i L’Estaca.

La guàrdia civil un cop assabentada de l’acte a l’església, va fer acte de presencia al carrer per identificar als assistents, cosa que no van poder fer per la quantitat de gent que va sortir-ne. Els marxaires i els activistes de Súria es van refugiar a la rectoria per la porta interior que hi condueix. Allà hi van estar fins altes hores de la nit degut a que la guàrdia civil en vàries ocasions va intentar entrar-hi per a detenir o identificar als marxaires, cosa que va ser impedida pel llavors rector de la parròquia Francesc d’Assis Serrasolsas. Fins i tot un surienc – el veí del carrer Ponent Celestino Gómez- va dur als assetjats a la rectoria una olla amb xocolata desfeta, passant pel mig del control policial.

Al cap d’una bona estona, veient que els activistes no sortien, van demanar la identificació d’algun membre del grup. Els joves amb edat d’anar al Servei Militar van tenir por de facilitar dades per possibles repressions. Al final van ser dues noies i alguns dels marxaires fixos els que van donar els seus carnets d’identitat cosa que va possibilitar que es retirés la vigilància del carrer. Finalment, els activistes de Súria van marxar a casa i els marxaires van fer nit a la rectoria.

Altre suport surienc

Encara dies més tard, els marxaires van tornar a requerir l’ajut dels activistes de Súria. El motiu era el trasllat entre Cardona i Solsona. Un parell de cotxes van acudir a auxiliar-los, el lloc de trobada era el l’indret llavors conegut pel nom “Merendero del Cardoner”, poc després de Cardona. Allà van ser recollits i havien d’arribar a Solsona. A Sant Ponç, un control de carretera va aturar els vehicles, van detenir els marxaires i els suriencs conductors dels vehicles també van estar retinguts unes hores. Van argumentar que havien agafat als marxaires fent autoestop i que no en sabien res de les seves activitats, de manera que poc desprès els van deixar tornar cap a Súria amb el degut espant.

Pax Christi

Moviment catòlic sorgit en la postguerra europea que proclama la reconciliació del pobles i l’avenç en la justícia social, que està per la mobilització per l’amnistia i les llibertats. En el seu sí sorgeix la proposta de fer a l’estiu de 1976 una marxa per les comarques catalanes que no tan sols reclami l’amnistia sinó que ajudi a "establir unes bases de llibertat i de sobirania popular", entroncat tot amb els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya.

Assemblea de Catalunya

Constituïda a finals de 1971, és un plataforma unitària de partits, organitzacions sindicals i organitzacions cíviques, que té la virtut política d’haver establert un programa mínim que tothom acceptà, els quatre punts: amnistia, llibertats, autonomia i coordinació amb les altres forces democràtiques de l’Estat. Es resumeixen en un crit que, com tots els eslògans polítics de l’època, serà engrescador: "Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia".

La No Violència

Estratègia de lluita activa contra la injustícia, utilitzant els mitjans que afavoreixen l’adveniment de la justícia, en lloc de la violència que sol agreujar els conflictes. La coherència entre fins i mitjans és la qualitat que permet una autèntica resolució dels conflictes, de manera que no quedin rancors. Malgrat la vistositat de les accions no violentes com les manifestacions, dimissions, objeccions, vagues, boicots, assegudes, ocupacions, encadenaments, etc., cal entendre també la No-Violència com un estil de vida, on la coherència personal, la fortalesa interior i l’actitud pacificadora s’estén a tots els àmbits.

La vida pública local

Al 1976, el municipi era governat per l’últim ajuntament d’abans de les primeres eleccions democràtiques, que van ser al 1979. L’alcalde de Súria, des de 1974, era Mateu Castellà i Suades, que fou informat dels detalls i organització de la Marxa de la Llibertat a Súria, de forma prèvia, per part d’una representació dels activistes locals. En aquella època els principals problemes municipals eren el projecte del pont de Salipota que havia de connectar el nucli de Súria amb aquest barri en procés de creixement i solucionar el deficient sistema d’abastament d’aigua potable a la població.

Tags: Catalunya, Llibertat, Marxa de la llibertat

L’aspiració a la llibertat és antiga. Tan antiga com la mateixa humanitat. La tenen les persones i la tenen els pobles. Ja a la Bíblia ja hi trobem aquella gran marxa del poble jueu cap a llibertat per poder-se desempallegar de l’esclavatge dels egipcis. Moisès n’era el gran líder i va ser capaç de portar el seu poble cap a la terra promesa.

Ahir, a Poblet, s’acabava una marxa que feia 36 anys que havia començat i que no s’havia pogut acabar perquè l’autoritat pertinent (Fraga Iribarne) havia prohibit. Era la “Marxa de la llibertat”, que sota el lema "Poble català, posa’t a caminar", va recórrer diferents punts dels Països Catalans amb l’objectiu d’accelerar el procés democràtic i reivindicar els drets nacionals.

La marxa es va pensar amb sortides en uns quants punts de Catalunya, que havien de caminar des del 4 de juliol de 1976 fins a convergir, l’Onze de Setembre, al monestir de Poblet, cor simbòlic de Catalunya. La Marxa estava estructurada en forma de 6 columnes que, tal com estava previst, començà en sis llocs diferents dels Països Catalans. Les columnes prengueren noms diferents: Tramuntana (iniciada a L’Escala); Lluís Companys (que començà a Oliana); Francesc Macià (inici a Esterri d’Àneu); Rafel de Casanova (La Sénia), Abat Escarré (Girona); i País Valencià (començada a Guardamar). També a la Catalunya Nord es creà una altra petita columna, que portava el nom del resistent Josep de la Trinxeria.

La Marxa va anar rebent la solidaritat dels veïns dels 300 pobles per on va passar però, en ser prohibida pel govern espanyol -que va detenir un total de 123 persones- es va anar fent cada cop més complicada per la vigilància i les detencions que la Guàrdia Civil anava fent. El 12 de setembre, la marxa va ser interrompuda a la plaça Major de Montblanc amb fortes càrregues policials i només uns quants van aconseguir arribar al seu destí, el monestir de Poblet.

La marxa va ser convocada el mes de març de l’any 1976 i ja va córrer a prohibir-la al mes de maig el ministre d’Interior espanyol d’aleshores, Manuel Fraga, perquè ja intuïen les conseqüències. Tot i això, es va mantenir la convocatòria, secundada per Lluís Maria Xirinacs (que aleshores feia la protesta davant la presó Model de Barcelona), i es va decidir començar-la. El 4 de juliol van sortir les marxes dels diferents punts de Catalunya, amb moltes detencions perquè l’acte ja era prohibit i, per tant, il·legal. Explica Arcadi Oliveres, que, de fet, ell no la va poder començar perquè va ser tres dies al calabós com a responsable de la marxa del sud. Però tots els pobles van mantenir els actes, malgrat la presència de la guàrdia civil, les detencions i les multes. A empentes i rodolons va continuar fins l’Onze de Setembre.

Recorda l’ Arcadi Oliveres que la concentració final era prevista a Montblanc, per recórrer el tram final fins a Poblet totes les columnes juntes. Però a Montblanc hi havia les forces d’ordre públic per prohibir l’acte i recordo que en el moment que les marxes volien sortir cap a Poblet, van pegar de debò. Això va impedir que la marxa arribés a Poblet, excepte alguns que van aconseguir arribar-hi. La marxa es va trencar a Montblanc, però es va aconseguir estendre l’esperit de llibertat per Catalunya, que és el que es volia.

L’any 1976 jo vivia a Súria i, com molta altra gent, em vaig implicar en l’organització i l’acolliment de la columna Lluís Companys, que era la que passava per Súria. Trenta anys després, el bon amic surienc Josep Peramiquel, em va demanar que escrigués els meus records d’aquells dies per tal de poder-los publicar a la revista local EL SALÍ, juntament amb els d’altres persones implicades. Ho aniré fent en dies successius tenint com a base el que va sortir publicat a la revista el 12 de setembre del 2006.

El fet que ahir es recorreguessis els darrers 10 quilòmetres de Montblanc fins a Poblet -que no es van poder fer llavors- és un acte simbòlic, com molts més actes simbòlics s’han anat fent durant aquests 36 anys. El que volem dir amb això és que els Països Catalans no han perdut l’aspiració a ser un poble lliure i que entre tots segur que anirem fent petits passos que ens duran a la llibertat. L’acte d’ahir ens ha de reforçar perquè l’Onze de Setembre “mostrem a Europa que Catalunya serà un estat”, com van assenyalar Colom i Oliveres. ‘Em pensava que mai no veuria la independència i ara estic convençut que sí’, va afegir Colom, que en aquells dies l’havien agafat i era a la presó. Per la seva banda, Oliveres va assegurar que s’havia tret una espineta que tenia clavada feia trenta-sis anys completant el recorregut i va advocar per una ‘Catalunya lliure, solidària i republicana’.

Tags: Catalunya, Llibertat, Marxa de la llibertat

“DETRAS DE UNA MIRADA” és una mostra fotogràfica a cel obert de nens i adults amb Síndrome de Down que es va inaugurar fa ben pocs dies als carrers de Montevideo. Una bonica iniciativa que vol mostrar diverses situacions de la vida quotidiana d’aquestes persones i que té com a objectiu promoure una millor inclusió en la societat uruguaiana.

La iniciativa va ser impulsada per un grup de pares que integren l’Associació Down de l’Uruguai que es van inspirar en la idea original d’Eva Snoijink, una fotògrafa holandesa que l’any 2008 va publicar el llibre anomenat “De Upside van Down”. L’obra, amb més de 100 fotografies de nois amb Síndrome de Down i testimonis dels seus pares, tenia com a objectiu allunyar els mites que existeixen al voltant de la vida de les persones amb aquest trastorn genètic. Com a conseqüència, en països com Holanda i Espanya també es van exhibir, en espais públics, fotografies d’estudi preses a nens amb Síndrome de Down.

Aprofito per recordar que aquí ben a prop de casa meva hi ha un noi amb Síndrome de Down –el Quim de Tàrrega– que té un blog molt ben elaborat, on hi va explicant coses de la seva vida quotidiana. Us animo a entrar-hi per poder escoltar el Quim com explica de viva veu les seves inquietuds i les seves coses

http://elmondelquim.wordpress.com/

Ho sap prou bé el jugador d’hoquei herba, Àlex Fàbregas, que el volen fer ser espanyol per pebrots. Ell, amb tota la bona fe del món, només ha dit el que creuen i senten molts catalans: que "se sent català" però que juga amb Espanya "perquè no té més opció", fet que és cert, ja que la llei espanyola obliga els esportistes triats pel seleccionador a jugar amb la selecció, ho vulguin o no.

Em fa gràcia això que el nacionalisme espanyol proclama i imposa amb virulència: aquí s’ha de ser espanyol per collons, o si ho voleu de manera més fina, per nassos. Aquí tothom s’ha de sentir tal com ell volen que ens haguem de sentir i no tal com hom se sent de forma natural. Per això el nacionalisme espanyol –que és infinitament molt més virulent i molt més mal educat que el català- ha reaccionat ràpidament i de forma virulenta especialment a la xarxa twitter. L’Àlex Fàbregas ha decidit tancar el seu compte davant dels insults i crítiques que estava rebent. No ha tingut ganes ni humor per aguantar tantes impertinències i trobo que ha fet molt bé. Una bona tàctica davant d’un gos que lladra i  és seguir caminant fent veure que no el sents i fer-se el desentès. En castellà seria allò de “Ladran, Sancho, señal que cabalgamos”. Aquesta forma d’ignorar a certa gent no és cap falta de respecte sinó més aviat signe de dignitat i llibertat. Ells que pensin com vulgui, que jo pensaré també com voldré…

És patètic, és ridícul, és senyal de retard històric (i potser d’alguna altra mena de retard), és ser curt de gambals i és senyal de que encara viuen molts anys enrere no adonar-se que imposar les coses contra voluntat i tant si es vol com si no es vol  no treu cap a res. Alguns espanyols volen que els gibraltarenys se sentin espanyols encara que ells no vulguin, o que els catalans ens sentim espanyols per grat o per força. No entenen que per aquest camí no arribaran enlloc i que no fan més que despertar i fer adonar a molts ciutadans que es pot ser lliure de pensar com es vulgui i no com et diuen. A vegades no compta per a res la voluntat dels ciutadans sinó que aquí les coses es volen fer encara per decret i sota el principi d’ “ordeno y mando”.

Fem nosa? Molestem? No ens suporten? No podem ser el que vulguem? Hi ha dos camins: marxar o que ens facin fora. Els dos podrien ser prou bons. Caldrà estudiar quin podria ser el millor, el més pràctic i el més ràpid.

Tags: Catalunya, Espanya, Nacionalisme

El professor Noruiel Roubini va assegurat en una cimera inversora a Las Vegas que Espanya perdrà l’accés als mercats a finals d’any i "hauran d’exigir un rescat". Una situació que farà que "estigui un altre any o dos anys sense aconseguir finançament". Problemes que durien al país al sortir de l’euro d’aquí a tres anys.

El professor de la Universitat de Nova York, conegut com a “Doctor mort” (Dr. Doom), per la seva visió pessimista sobre l’economia que li va permetre avançar la crisi actual, no ha estat gens optimista per al 2013. "S’aproxima una tempesta mundial perfecta per al 2013 en què l’economia dels EUA podria tornar a caure en recessió i la zona euro podria començar a trencar-se. Segons el Doctor Mort es reuniran quatre factors clau perquè es produeixin turbulències en l’economia mundial. Segons ell hi haurà problemes de creixement dels EUA, Europa seguirà en crisi, veu un conflicte militar a l’Iran i una desacceleració forta dels mercats emergents, particularment la Xina. "Si ajuntes els problemes de la zona euro amb la desacceleració dels EUA i la Xina, hi ha inevitablement un xoc de trens el proper any".

On més problemes veu Roubini és en el futur d’Europa, on els països perifèrics s’enfronten a la impossibilitat de pagar els seus deutes segons les seves previsions. El guru econòmic ha reconegut que la vista està centrada en els problemes fiscals de Grècia, Portugal i Espanya, "encara que es podria estendre a l’economia global". "Grècia serà el primer país a reestructurar el seu deute i en sortir de l’euro, encara que altres també se n’aniran". "A finals d’any, Espanya perdrà l’accés als mercats", segons ha reconegut el propi Roubini en una entrevista a la CNBC. "Finalment, acabaran demanant un rescat, que els mantindrà fora dels mercats durant un any o dos", ha apuntat. Una situació que desencadenarà en una reestructuració del seu deute que provocaria que al final "fins i tot Espanya pugui sortir de la zona euro, encara que no serà en els pròxims 12 mesos". Segons ha matisat després, aquesta sortida es produiria aquí a uns tres anys.

Aquest és el panorama que ens espera per més que l’inefable senyor Rajoy ho vulgui amagar. Els que no entenem res d’economia només podem “mirar, escoltar i callar” com aquella famosa llegenda dels tres monos savis. Però cal recordar que en el món de les finances succeeixen coses com les que es relaten en la pel · lícula Pretty Woman. La recordeu?. Allà es veu com com el coprotagonista Richard Gere es dedica a PARLAR MALAMENT DE LES EMPRESES QUE DESITJA COMPRAR, AMB L’OBJECTIU DE PROVOCAR PROBLEMES I OBLIGAR-LES A ACCEPTAR LA SEVA "AJUDA". En el món real, això també passa. Per als especuladors és important parlar malament d’Espanya, per tal de crear-li problemes, aconseguir que Espanya no pugui pagar els seus deutes i hagi de pagar interessos més alts. D’aquesta forma s’aconsegueix que Espanya hagi de demanar ajut A AQUELLS QUE LA VOLEN ENFONSAR (per comprar el país i els seus habitants a preu de saldo). Ja fa dies que aquesta realitat l’anem veient i, pel que sembla, s’agreujarà.

Això s’assembla també al famós cas dels bombers que havien de ser acomiadats perquè no hi havia feina i es dedicaven a calar foc a la muntanya per tal de que els contractessin i poguessin seguir treballant… Aquí hi ha molta gent calant foc i esperant que es cremi tot!

Tags: Crisi, ECONOMIA, Espanya

Cau la bandera espanyola…

Cau l’ Ibex 35…

Cau la “rojilla” a Londres

…i cau el Rei

España se cae!!!

No sé si serà premonició d’alguna cosa més…

Ahir es feia broma amb totes aquestes coses als diaris i a les xarxes socials. De fet, totes les imatges que aquests dies ens han regalat els diaris i les teles han estat ben suggeridores i feia la sensació que retrataven força fidelment el que està passant a Espanya.

Venim d’uns temps en que “anaven de sobrats” -com es diu popularment- i que semblava que els èxits no s’haurien d’acabar mai més. Eren temps de vaques grasses. Eren temps que es feia realitat cada dia i en quasi tots els àmbits polítics, econòmics i socials el conte de la lletera. El recordeu?.

Sí, quasi tots vivíem als núvols. Alguns ja s’hi havien fet el xalet i s’hi havien instal.lat definitivament. Pensaven que ja no n’haurien de baixar mai més. I ara tot se’n va en orris i per aquests verals es respira pessimisme i sembla que no pot ser.

Alguns dels comentaris que he llegit ho tenen clar: ara és justament l’hora de marxar. Ara que tot cau, cal aprofitar l’ocasió per marxar ben lluny per tal que nos ens agafi a sota i creuen que és el moment més oportú. Alguns diuen que ara o mai. Personalment crec que la cosa no està prou madura i que hi ha massa por perquè no tenim els polítics amb la talla i la visió necessària per a fer un pas tan decisiu. Les coses s’han de fer ben fetes o, sinó, no cal fer-les. I aquest és justament el dilema.

Una cosa ha quedat clara, però: el temps ha posat les coses al seu lloc i s’ha vist que aquesta Espanya de pandereta, toros i flamenc no s’aguanta per enlloc i tot era façana de cartó-pedra. No hi havia res consistent. Tot depenia del totxo i, ja ho sabem, el totxo dura el que dura. Depenia del totxo i depenia d’uns governants amb bigoti de xarlot o cagadubtes mal informats però amb complex de superioritat. Per això planten banders tan grans. Algú deia que ara podrien aprofitar l’ocasió per retallar-la també, tal com han retallat tantes altres coses força més necessàries que una bandera descomunal. Aquí tothom ha jugat a veure qui la tenia més grossa…

En fi, que “España se cae” i ningú està disposat a ajudar-la ni a plegar-la de terra. Potser sí que seria l’hora de convocar eleccions i veure què volem ser i què volen fer els catalans.

Tags: España

El president de l’ Uruguai, José Mujica, és un home lúcid, honest, senzill, sense gaires estudis però és un home que parla clar i directe com la gent del poble. El seu discurs a la Cimera de Rio de Janeiro ha estat comentat i aplaudit per tot el món. Va parlar davant representants dels 139 països present a la Cimera sobre “Desenvolupament Sostenible” inaugurada pel Secretari General de les Nacions Unides Ban Ki-moon.

He volgut recuperar aquest vídeo perquè crec que val la pena escoltar-lo amb atenció i difondre’l. Són veritats que no estem massa acostumats a escoltar en boca de polítics que, lamentablement, estan per altres coses. No va proposar plans ni va fer promeses. Ho va fer llençant a l’aire preguntes tan fonamentals sobre l’actual situació de la humanitat que sembla que podrien pecar d’innocents però que són preguntes que remouen la consciència de les persones i del món si ens les féssim seriosament.

Només cal anar als comentaris que van fer a You Tube els que el van veure i escoltar per veure l’admiració que desperta aquest home a tot el món. Necessitem presidents com ell. El món necessita polítics així si volem sortint-nos-en.

I, per acabar d’arrodonir aquest discurs i demostrar que aquest home parla seriosament i que es creu el que diu, vull mostrar-vos aquesta foto d’ell i la seva esposa -la senadora Lucía Topolansky- a casa seva preparant-se el dinar. Només cal veure com viuen per saber com són: donen el 90% dels seus sous de President i de Senadora i viuen d’una forma senzilla i discreta en la seva casa de sempre, una casa de camp amb ben poques comoditats.

Val més un gest que mil paraules! La felicitat, com les grans persones, es troba en les petites coses de cada dia.

Tot explota pel cap o per la pota

Ja no ens alimenten molles.
Ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent.
La nostra és força creixent.

Les molles volen al vent.
Diuen: Si no et donen, pren.
No és de lladres dir: Amén.
Quan la suor del que fem,
no l’eixuga el que rebem.
Mullant d’or al qui ens la pren.

Es qüestió de saber clar
fins quan hem de treballar.
Pel sou que ens fan guanyar.
Llavors ja podrem jutjar
el que vol dir explotar.

Conscients de l’explotació,
no hi haurà més solució
que aprofitar l’ocasió.
I allò que es diu, amb passió.
Fer valer nostra raó,
perquè…
ja no ens alimenten molles.
Ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent.
La nostra és força creixent.
Les molles volen al vent.

Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer de 1942 – Barcelona, 10 de març de 1995)

Aquesta cançó de l’ Ovidi l’hauríem de llegir i cantar cada dia. És tan actual com en els seus millors temps i l’estem oblidant massa sovint. Dia sí, dia també, des de Madrid ens estan robant el pa i la sal. Dia sí, dia també, ens roben els diners i la dignitat. Quan ens en adonarem no ens quedarà ni forces ni dignitat per reaccionar. Ens tenen agafats pels c…. per tal que a fi de mes haguem de recórrer al Papa-Estat per demanar almoina i poder pagar les nòmines. I ho hem de fer de genollons i quasi demanant perdó, tot i essent calers nostres. Ens donen els calers que ens han robat abans!

A Madrid ja fa temps que no els agrada res del que fem o proposem els catalans. I encara que sigui el mateix Parlament de Catalunya qui determini les coses que volem, els s’ho passen pel forro amb total impunitat i encara burlant-se de tots nosaltres. La seva idea de democràcia sembla que la van aprendre amb en Franco. Ja es van passar pel forro l’Estatut i ara ni es dignaran escoltar la proposta de Pacte Fiscal que els proposaran. No cal tenir-hi massa esperances i no cal perdre-hi massa temps ni esforços.

El mateix Ovidi va dir en una altra ocasió aquesta frase lapidària: “T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense”. És la mateixa gent que no els agrada res del que fem o diem; que no poden suportar que Catalunya tingui iniciatives o que tingui ganes de ser alguna cosa diferent. És la mateixa gent que ja no ens suporta i només ens aguanta perquè sap que som els que més paguem. Per això no volen que marxem i ens aguanten com una puça molesta que algun dia liquidaran fent servir les males arts de sempre.

“Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra és força creixent”. Per sort, sembla que el camí que la història va marcant inexorablement és aquest i el poble català cada dia serà més conscient de que no en té prou amb molles i que necessita el pa sencer per poder-se alimentar. Per això actes com el que es va fer ahir a Girona -i que podeu consultar a la seva pàgina web http://www.catalunyavolviureenllibertat.cat/ -   es fan cada dia més imprescindibles per adonar-nos de la pura i crua realitat. El camí cap a la independència està traçat i l’anirem fent de mica en mica.

Tags: Catalunya, Independència

Espanya no és el Regne d’ Espanya. Espanya és el Regne de la Impunitat perquè aquí sembla que a alguna gent no se’ls demani comptes.

Es veu que es poden demanar comptes a un arquitecte si li cau un edifici. Es pot demanar comptes a un metge si no cura prou bé. es pot demanar comptes a un mestre si no ensenya tal com li manen… Però aquí no es demana comptes als banquers, ni als polítics, ni al Rei, ni als bisbes. Es veu que al Regne de la Impunitat certes coses queden impunes per sempre.

Els bancs han empobrit i han portat a la misèria a molta gent amb el consentiment dels polítics. Aquí hi ha hagut molta gent que no ha vigilat ni ha controlat prou i ara no són ells qui ho paguen. Ho paguen els de sempre: els més pobres.

Les guerres deixen morts. Certes polítiques socials i econòmiques també en deixen i sembla que no passi res. Als criminals de guerra se’ls busca, se’ls jutja i se’ls engarjola. Als polítics i als banquers sembla que ningú gosa tocar-los. Deuen ser d’una casta especial. Ni que s’equivoquin no els cal demanar perdó. Heu vist algun polític demanant perdó’? Heu vist algun banquer tornar els diners que ha guanyat a l’esquena de molta gent? Aquí es poden fer aeroports que no tenen avions, però que tenen director cobrant un bon sou. I no els cau la cara de vergonya. Aquí es pot anar fent línies d’ Ave noves -que seran deficitàries- mentre el país s’omple d’aturats i de misèria. I no els cau la cara de vergonya i ningú ho impedeix…

Quan començarem a demanar responsabilitats? Quan aquest Regne d’Espanya deixarà de ser el regne de la Impunitat?

Tags: Corrupció, España

Fa un parell de dies que acabem d’enterrar el meu cosí Miquel. Era jove (69 anys) de cos, però encara ho era més de cor i d’esperit. Aparentava molts menys anys dels que tenia perquè sempre havia trobat la manera de buscar coses que li omplissin la vida d’il·lusió i d’ al·licients, que és la millor manera de viure.

Parlar del Miquel Galitó i Pubill se’m faria complicat perquè tinc massa records personals i no sabria massa per on començar. Deixaré aquests records personals amb una mica de llàstima, però sí que vull parlar d’una de les virtuts que ell tenia i que jo considero fonamental: l’arrelament al poble de Castellnou de Seana, que és on havia nascut i d’on se n’havia anat de ben jovenet.

En el cas del Miquel és fa ben patent allò de que a la universalitat s’hi accedeix a través de la particularitat. O dit d’una altra manera: de la mateixa manera que un arbre va clavant les arrels ben fondes per tal de poder fer unes rames ben frondoses, els humans necessitem tenir unes bones arrels que ens diguin d’on venim per tal de poder tenir ben clar també cap on anem.  Només si valorem com cal els nostres orígens, les nostres arrels, les nostres tradicions, els nostres valors, la nostra terra, els nostres records i la nostra genealogia podrem saber qui som, d’on venim i on anem. I això ho aconseguirem mirant.nos, pensant-nos, repensant-nos, investigant-nos, bussejant en les profunditats del nostre ésser individual i del nostre ésser com a poble. I és d’aquesta manera que podrem integrar-nos i llençar-nos després cap a la conquesta de l’universal, aportant-hi les nostres diferències i les nostres particularitats. Per això no crec de cap manera –com no ho creia el Miquel- en Estats homogeneïtzadors, unificadors, curts de vista i de gambals. Per això ens caldrà tornar a reivindicar el valor de la singularitat en moments tan delicats com els actuals.

El Miquel de ben jove va anar a viure a Barcelona però tenia sempre l’orella, els ulls -i tots els sentits- posats a Castellnou, on hi venia sempre que podia i on hi tenia la casa pairal que cuidava amb molt d’amor. Per això va treballar tant -junt amb altres amics del poble- per fer néixer i dur endavant una iniciativa prou singular per un poble petit com Castellnou, com és la col·lecció de llibres -escrits tots ells  per fills de Castellnou- com és ”Estudis castellnouencs". Ell en va ser el director i l’ànima durant 25 anys.

El Miquel era com un arbre arrelat profundament a Castellnou amb rames a Barcelona i a molts altres llocs. L’arbre, encara que no es pot moure, a la seva manera va fent camí. Va enfonsant les arrels terra endins i va estenent les branques en totes direccions per captar la llum que l’envolta. Aquesta és la seva manera de caminar per la vida. El Miquel era d’aquesta mena d’arbres que a l’estiu donaven ombra -i on s’hi podia arrecerar tothom qui volia- i a l’hivern descansaven per tal de poder agafar la força necessària per poder fruitar amb generositat a l’estiu.  Recordo com una vegada em va convidar a col·laborar en una recerca històrica per un llibre que preparava i em va saber greu haver-li de dir que no, que jo no servia per aquestes coses, i que era millor que ho fes ell, que ho faria molt millor que jo. Per això parlava amb uns i altres i mirava d’”enredar” tanta gent com podia en els seus projectes.

Castellnou el trobarà a faltar. I la seva família. I els amics, I els parents. Persones així deixen buits difícils de tapar. I encara que no hi ha gent imprescindible, sí que hi ha gent necessària. I el Miquel era d’aquestes persones tan necessàries que, a voltes, es tornaven imprescindibles. Per això avui podem dir, sense risc a equivocar-nos, que el Miquel fa honor a aquell refrany que diu: “Només quan cau l’arbre podem saber-ne realment l’alçària». L’absència del Miquel ens farà veure, valorar i comprendre fins on arribava la seva alçària com a persona.

En la missa de comiat un amic seu va llegir el “Cant espiritual” de Joan Maragall perquè va dir que al Miquel li agradava molt. Podríem acabar amb uns versos d’aquest Cant, tot esperant que hagi trobat la Pàtria definitiva on un dia segur que ens podrem trobar amb ell.                                     

“Tant se val! Aquest món, sia com sia, 
tan divers, tan extens, tan temporal: 
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, 
és ma pàtria, Senyor: i no podria 
ésser també una pàtria celestial?”

Joan Maragall

Tags: Castellnou de Seana, CULTURA, Història, Miquel Galitó i Pubill, SOCIETAT, Vida i mort

Aquesta és l’afirmació que feia en un article al diari ABC la periodista Irene Gómez Peña i que va fer furor a les xarxes socials. L’article diu que Mujica "és el cap d’Estat d’Uruguai i viu amb 1.000 euros, perquè els altres 9.000 del seu sou els destina a projectes d’ajuda".

"Diuen de José Mujica -Pepe per als amics- és l’home més honrat del món". "Es tracta d’un senyor de 76 anys, d’aspecte planer, amant del bon menjar i de la natura, que vesteix texans, camisa i boina. Fins aquí tot bé si no es tractés d’un president de govern, en aquest cas el de Uruguai ", comença la nota.

Després de fer un repàs de la vida del mandatari, el seu sou actual i les donacions que realitza per a fins socials, el text assenyala que "per sorpresa de tots, fa tan sols una setmana el president Mujica va oferir a través del Ministeri de Desenvolupament Social (Mides ) el palauet presidencial com a refugi per a indigents, en vista de la arribada de l’hivern a Uruguai, el proper 21 de juny ".

La nota inclou referències al passat de Mujica però també posa l’accent en el patrimoni del president i la seva dona la senadora Lucía Topolansky. En aquest sentit, assenyala que aquest ascendeix als 165.480 euros (4,2 milions de pesos) i inclou tres terrenys, tres tractors i dos cotxes de 1987, segons les dades presentades a la Junta de Transparència i Ètica de Uruguai, el passat mes d’abril. El seu salari com a cap d’Estat és de 10.237 euros al mes (260.259 pesos). A més, recorda l’article, des del mes de desembre va donar 125.000 euros (uns 2,5 milions de pesos uruguaians) al Plan Juntos, un programa oficial d’habitatge per a persones sense recursos, segons informava la publicació governamental "Polítiques". Fidel als seus ideals, afegeix ABC, José Mujica ha declarat que quan es retiri donarà part de la jubilació al Fons Raúl Sendic.

Aquest és l’article. Jo ja n’he parlat altres vegades d’aquest personatge perquè -tot i els seus defectes i sense compartir del tot la seva ideologia- és una persona fascinant. És un polític atípic del tot, ple de gestos que la majoria de polítics haurien d’aprendre. És un home admirable per la seva integritat en tots els àmbits. Per això el que diu l’article fa pensar una mica, sobretot quan en els països que sofreixen la crisi actual tan forta s’ han de retallar serveis públics i es mira de treure diners d’on sigui, generalment a costa dels més febles. És llavors quan molta gent es fa la pregunta: I per què els polítics no es retallen ells mateixos el sou?. Els cotxes, els helicòpters, els avions oficials per anar a veure partits de futbol, dobles i triples sous, dietes, recepcions, inauguracions i un munt de coses més fan que la gent que ho passa malament no acabi d’entendre el que passa.

Per això caldria llegir amb molta atenció la resposta que va donar el mateix Mujica a l’article quan algú li va preguntar què li semblava. Responia Mujica:

“Quiero tener tiempo para dedicarlo a las cosas que me motivan. Y si tuviera muchas cosas tendría que ocuparme de atenderlas y no podría hacer lo que realmente me gusta. Esa es la verdadera libertad, la austeridad, el consumir poco.La casa pequeña, para poder dedicar el tiempo a lo que verdaderamente disfruto. Si no, tendría que tener una empleada y ya tendría una interventora dentro de la casa. Y si tengo muchas cosas me tengo que dedicar a cuidarlas para que no me las lleven. No, con tres piecitas me alcanza. Les pasamos la escoba entre la vieja y yo; y ya, se acabó. Entonces sí tenemos tiempo para lo que realmente nos entusiasma. No somos pobres”.

No està malament, no us sembla?

Tags: Pepe Mujica, POLÍTICA, Uruguai

És complicat fer una anàlisi del que ha passat a Paraguai. Però, després de llegir moltes opinions de divers signe i sense treure’n massa l’aigua clara, me n’he fet una opinió personal. I em sembla que no dic cap tonteria  si afirmo que darrere de la destitució de Lugo hi ha l’intent de desestabilitzar no només un país –Paraguai- sinó de tota la zona. Hi ha tot un projecte molt ben pensat que tendeix a colpejar la integració llatinoamericana.

Segurament que hi han moltes coses amagades, que encara no sabem, però que es poden entreveure una vegada vist com han anat les coses. Alguns opinen obertament que la destitució de Lugo és una maniobra política dels Estats Units. Per exemple: Mentre es realitzava el judici polític exprés contra el president democràticament electe de Paraguai, Fernando Lugo, el 22 de juny, considerat "il · legal" pels països veïns, diputats paraguaians es reunien amb militars dels Estats Units per negociar la instal · lació d’una base castrense al Chaco, territori extens i despoblat del país sud-americà. L’excusa per a un possible acord bilateral seria portar "ajuda humanitària de tropes nord-americans" per a la població local. Com se sap, l’ “acció cívica" i l "ajuda humanitària", que ja han realitzat tropes dels Estats Units a Paraguai, a les quals es va donar immunitat diplomàtica el maig de 2005, és un esquema de contra insurgència, espionatge i control poblacional i territorial.

Aquesta podria ser una de les causes de la rapidesa amb què es va treure a Lugo del govern, pels compromisos amb el Mercat Comú del Sud (Mercosur) i la Unió de Nacions Sud-americanes, cosa que no hauria permès avançar en el procés de bases castrenses. Lugo no ho veia bé. Solució? Buscar una excusa per fer-lo fora. Paraguai és un país d’importància GEO estratègica molt gran, perquè limita amb Bolívia, Brasil, Argentina i està relativament a prop d’altres on hi ha bases castrenses nord-americanes i perquè està sobre l’extens aqüífer guaraní, un dels més grans d’aigua potable del món, ubicat a la triple frontera que té Paraguai amb l’Argentina i Brasil.La notícia dels acords esmentats entre els diputats lligats amb la dictadura passada i els generals nord-americans no sorprèn en aquestes circumstàncies.

I una altra raó és el permanent conflicte social que hi ha al Paraguai per la lluita per les terres robades i mal adquirides per grans corporacions agroalimentàries, com ha dit la Comissió per la Memòria, la Veritat i la Justícia (lluita que també existeix a altres zones de Llatinoamèrica). Per als camperols, recuperar les seves terres és qüestió de vida o mort. Hi han grans empresaris lligats a la soja del Brasil -com sosté Martín Almada, defensor dels drets humans- que formen part de les grans corporacions, com Monsanto, que avancen sobre el continent per tal de defensar els seus interessos de la manera que sigui, fins i tot derrocant governs legítims.

Aquestes són les “gran raons” de la destitució de Lugo i d’altres intents que anirem veient ben aviat amb el suport de països amb governs més conservadors. Temps al temps.

Tags: América Llatina, Fernando Lugo, Paraguai, POLÍTICA

Construir un país no és només fer-lo progressar econòmicament. Ser més rics no vol dir ser millors ni és cap signe que les coses es facin bé. Tot Europa, certament, és més rica que anys enrere però això no vol dir necessàriament que sigui millor i que les coses s’hagin fet bé. I aquí hi podríem posar Espanya en general i Catalunya en particular. Serem millors quan prenguem consciència de que s’ha de créixer harmònicament, amb sentit i mirant que no hi hagi desigualtats. Aquests darrers anys hem crescut sense cap sentit. O, si voleu, en un únic sentit: el creixement econòmic que semblava que no teníem aturador degut a les circumstàncies favorables que vivia Europa. A Espanya, particularment, el totxo la feia sentir rica i poderosa. I segurament que érem més rics, però també més rucs perquè no ens adonàvem que no anàvem enlloc. Quan ens n’hem adonat ha estat quan les coses no anaven prou bé i ha estat ara que ens hem posat a pensar si anàvem per bon camí.

I, esclar, de cop i volta hem estat conscients que si volíem construir un país com Déu mana havíem de canviar les coses. Ara és quan ens hem posat a reflexionar sobre aquest creixement econòmic i tot el que ha significat. Durant aquest anys, ni els formadors d’opinió ni els dirigents polítics no hi han pensat gaire, ni ens han ajudat a pensar-hi. Només algunes persones –no gaires, per cert- ens deien que no anàvem bé. I no els fèiem gaire cas i els tractàvem de catastrofistes.

Durant aquests anys ens posàvem les mans a les butxaques i les trobàvem sempre plenes. Semblava que allò era una mina que no s’havia d’acabar mai! I vinga comprar cotxes nous, vinga a fer vacances a l’estranger, vinga empenyorar-nos amb pisos nous, teles de plasma i tots els capricis inimaginables. I ara ens han de rescatar a corre-cuita! 

En aquest beneït país nostre ens havien ensenyat que l’estalvi era una virtut i els rics miraven de fer coses útils per a la societat, tot i guanyant diners ells. Era evident que tenien una idea de fer país i tenien projectes interessants.Tot això sembla que ha canviat i jo ja no sé quina idea de país tenim.

Perquè puguem fer un país amb cara i ulls ha d’haver-hi gent amb mires de futur, amb sentit de nació, amb confiança en si mateixa i amb empenta col · lectiva, siguin empresaris, educadors, polítics, poetes, juristes o una combinació de tots ells. El que cal és l’aspiració per construir un país, reincorporar la noció de que un país és un emprenedoria col · lectiva on hi cap tothom i que només quan tothom s’hi sent partícip pot florir el patriotisme, que no és res més que l’orgull pel que podem fer junts amb el nostre esforç, el nostre enginy i la nostra pròpia força.

Per això floreix i creix, dia a dia, el sentit d’independència i creixen les ganes de desempallegar-nos d’aquest feix pesat que es diu Espanya. Per això ara més que mai ens adonem que ens han estat robant anys i panys i no tenen cap ganes de deixar-nos ser nosaltres mateixos. Per això ara també ens adonem de la necessitat de que els nostres polítics estiguin a l’alçada de les circumstàncies, cosa que no s’ha donat darrerament i cosa que no es dóna encara. No sé si els nostres dirigents saben massa cap on anem i cap on volen anar…. Si no ho saben ells, potser ha arribat l’hora de que el poble els ho digui clarament. Per això segueixen tenint més sentit que mai coses com la Marxa cap a la Independència, el Correllengua o qualsevol altra cosa que ens desperti sentit de poble  que té ganes de sentir-se lliure i amo del seu destí d’un punyetera vegada.

Tags: Catalunya

Si fóssim un país normal construiríem urgentment presons per tal d’engarjolar un munt de gent. Tanta, que les actuals presons no donarien abast.

Ens han enganyat tanta gent -de tots els partits- que en un país normal els jutges no sabrien per on començar.

Podrien començar per tots aquells polítics que fan fer lleis per tal que els promotors immobiliaris es poguessin enriquir ells i  –de al mateix temps- poguessin engreixar els números dels partits i dels seus dirigents. Hi havia tant diner a repartir que no calia mirar prim perquè n’hi havia per a tots. Van fer servir el diner públic sense seny i pensant-se que això era xauxa. Amb l’únic propòsit d’aconseguir la reelecció aquí tot valia i les obres es podien inaugurar dues o tres vegades perquè sortir a la foto donava molts vots. Tot el que es demanava –encara que no servís per a res i no tingués ni cap ni peus- es concedia perquè donava vots. Tot el munt d’aeroports que ara no tenen avions quants diners han costat? Les línies d’AVE sense viatgers, quan han costat? Les obres públiques sense cap sentit quan han costat? És clar que, a canvi, aquests mateixos partits han rebut centenars de milions de préstecs per anar guanyant les eleccions, ara un després un altre, que no tornen, i han pogut col · locar en els seus consells d’administració, o en els d’empreses participades, a dotzenes d’ex dirigents o socis.

Podríem seguir per jutjar –i empresonar- els capitostos dels bancs que sabien molt bé el que feien. Sabien que, un cop enriquits ells, podrien anar-se’n cap a casa amb les butxaques plenes que aquí ningú els demanaria responsabilitats de cap mena. Podien regalar préstecs a qui sabien que no els podrien tornar perquè sabien que algú enterraria l’últim mort i, si no es podia enterrar, ja se’l menjarien els voltors, que per això són aus carronyeres de la mateixa família que ells. Gràcies a tot això, els bancs espanyols es van convertir en els més rendibles de l’univers, just, això sí, en la mateixa mesura que situaven la nostra economia entre les més vulnerables del planeta.

Aquí tothom va fer trampa i tots van estirar més el braç que la màniga. Amb una única diferència: que uns sabien perfectament el què feien i eren ben conscients de la gran estafa que estaven fent i els altres –els pobres desgraciats que no entenen res d’economia- acceptaven els préstecs sense ni adonar-se que allò era impossible de retornar i, a més, en temps de crisi que molts prou que veien a venir i anunciaven clarament. Però els responsables la van negar fins la nit anterior… i aquí no passava res i tractaven els que ho deien de catastrofistes.

En aquest país hi han hagut molts irresponsables, molts mentiders i molts dirigents amb mala fe que ara s’haurien d’asseure als tribunals però que no tinc esperança de poder veure. Aquí s’ha deixat fer i s’ha induït al robatori sabent que tot quedaria impune. Per exemple, l’actual ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, deia el 2003: "no existeix una ‘bombolla immobiliària’ (…) el concepte de bombolla immobiliària és una especulació de l’oposició que parla insensatament de l’economia del totxo i oblida que la construcció és un sector fonamental per a l’economia del país i en el qual treballen prop d’un milió de persones "(El Mundo 2 octubre 2003). I el que més tard seria ministre d’Economia, Pedro Solbes, afirmava que els que auguraven el risc de recessió per aquesta causa "no saben res d’economia" (El País, 11 de febrer de 2008). I el governador del Banc d’Espanya que havia col · locat el PP, Caruana, es passava per l’arc del triomf la denúncia dels seus inspectors que el 2006 li assenyalaven formalment que no es feia res davant d’un endeutament creixent i molt perillós de la banca espanyola.

Com diu Juan Torres López, Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Sevilla (i d’on he tret les principals idees d’aquest post), els dirigents d’un i altre partit negaven el que fes falta, per molt evident que fos per a la resta dels espanyols, per tal de deixar que els banquers i els grans empresaris de la construcció literalment es folressin a costa de tots els espanyols.

I ara tot això ha esclatat i ja no poden dissimular més. Així i tot, surten els actuals dirigents espanyols fent-se els milhomes, negant l’evidència i fent servir eufemismes. Tenen la cara de dir que això no és cap rescat i que encara hi sortirem guanyant. On és la solidesa d’alguns bancs tan ben protegits? On és aquella grandesa que ara s’ha convertit en ridiculesa?

Potser ha arribat el moment de demanar-los comptes a tots i fer-los fora per sempre,després d’haver-se assegut al banc dels acusats. A veure si d’una vegada per totes podem fer net de tanta porqueria. 

Tags: Corrupció, España

No vull parlar d’economia ni de finances, que no hi entenc. Per tant, quan parlo d’ Espanya com a bo porqueria vull parlar d’ Espanya com a Estat, com a país o com vulgueu dir-li. Aquí el nom no fa la cosa i tothom l’anomena com vol o com pot.

Espanya s’ha convertit tota ella en un bo porqueria perquè ja ningú és fia de ningú ni de res. Perquè Espanya no és res, pura façana a punt de caure. Tot és pura aparença i mentida. Espanya és una caricatura d’ella mateixa, del que vol ser i del que alguns diuen que és o que voldrien que fos. Ningú no se’n fia. Caps dels poders funcionen com haurien de funcionar: El poder legislatiu fa i desfà lleis sense to ni so en una dinàmica diabòlica i sense sentit. Les fa tard i malament. Sempre a remolc de les circumstàncies. Els que entren desfan les dels que se n’han anat. Saben que les lleis no serveixen per a res i en són conscients. Algunes, ni entren en vigor perquè han nascut sense sentit.

El poder executiu no sap el que executa. Bé, sí que ho sap: executa el que li diuen des de Brussel·les i, darrerament, vigilats ben de prop per tal que no els tornin a enredar amb més mentides. Han amagat tant, han mentit tant, que ja no són creïbles.

I el darrer, el judicial, potser és el que causa més riota i pena. Tenim uns jutges que jutgen amb el cul i no pas amb el cap. La seva norma és “feta la llei, feta la trampa”, fer la vista grossa en segons quines qüestions i fer-la ven petita en segons quines altres. Fer pagar justos per pecadors i a escombrar sempre cap a casa!

És el que hi ha. A l’Estat espanyol es pot requisar xiulets i banderes en un partit de futbol. A l’Estat espanyol es pot manipular la TV per tal que els xiulets no tapin l’himne. Es pot fer el que els sembli però no es poden portar als tribunals a qui ens ha anat robant descaradament. Es poden destinar milionades a ajudar els bancs i no es pot ajudar la gent que passa gana i que ho passa fatal gràcies a aquest desgavell provocat per ells mateixos. Es pot permetre quasi tot el que convingui a uns quants i es pot prohibir també quasi tot el que no convingui a aquests mateixos. I si se’t pixen a la cara has de dir que plou. I a callar i a pagar, que per això ets una simple autonomia i un simple individu sense drets i amb molts deures.

I així anem fem. Esperant a veure si ens intervenen del tot, cosa que potser seria la millor…

Tags: España

Horacio Quiroga (Salto, 1878 – Buenos Aires, 1937) va ser un narrador uruguaià radicat a l’Argentina, considerat un dels millors contistes llatinoamericans de tots els temps. Horacio Quiroga es va suïcidar. La casualitat va fer que, mentre llegia un dels seus deliciosos contes, al diari sortia el comentari de que els experts reclamen no silenciar els suïcidis i asseguren que reconèixer-ne els símptomes ajudaria a evitar-ne. Aquests mateixos dies, Carmen Tejedor, en una entrevista a La Vanguadia sostenia que la millor fórmula per combatre el suïcidi és no amagar-lo ni tractant-lo com un tema tabú. "En aquesta societat ens sembla que si no es parla d’un problema, no existeix", denuncia. Carmen Tejedor, psiquiatra de l’ Hospital Sant Pau de Barcelona, ha estat directora durant diversos anys del programa de prevenció del suïcidi de l’Eixample i ha dedicat més de 20 anys a l’estudi del fenomen del suïcidi.

Tornant a l’escriptor, la seva biografia explica que les tragèdies van marcar la vida d’ Horacio Quiroga: el seu pare va morir en un accident de caça, i el seu padrastre -i posteriorment la seva primera esposa- es van suïcidar; a més, Quiroga va matar accidentalment d’un tret el seu amic Federico Ferrando. Després d’uns anys d’una producció literària plena d’èxit i de radicar-se definitivament a la província de Misiones a l’ Argentina, l’any 1927 va contreure segones núpcies amb una jove amiga de la seva filla Eglé, amb qui va tenir una nena. Dos anys després va publicar la novel·la “Pasado amor”, sense gaire èxit. El 1935 va publicar el seu últim llibre de contes, “Más allá”. Hospitalitzat a Buenos Aires, se li va descobrir un càncer gàstric, malaltia que sembla haver estat la causa que el va impulsar al suïcidi, ja que va posar fi als seus dies ingerint cianur.

No ens hem d’enganyar: el suïcidi segueix sent un tema tabú i un tema delicat. Però és un problema real de la salut pública que cal afrontar, ja que un total de 3.145 persones es van treure la vida a Espanya el 2010. Com molts altres temes difícils i potser molt complicats de resoldre, aquest tema cal posar-lo sobre la taula i deixar que els experts el debatin. Aquesta doctora diu que el tabú té l’origen en el fet que es creu que el suïcidi és una decisió lliure. Llavors, amb aquest concepte romàntic de la llibertat del suïcidi, si hi ha llibertat hi ha culpables. La societat acusa o responsabilitza de la mort per suïcidi als que estan al voltant de la persona que es mata, i això és un motiu per ocultar-ho. Però, esclar que no sempre hi ha llibertat i que moltes vegades és causa de problemes psicològics o d’altres menes. Com deia, és un tema molt complicat…

Eduardo Galeano, un altre gran escriptor uruguaià, en el seu recent llibre “Los hijos de los días” ens diu que Horacio Quiroga potser ens hauria explicat d’aquesta manera la seva pròpia mort:

Febrero 19 – Quizás Horacio Quiroga hubiera contado así su propia muerte

Hoy me morí.

En el año de 1937, supe que tenía un cáncer incurable.

Y supe que la muerte, que me perseguía desde siempre, me había encontrado.

Y enfrenté a la muerte, cara a cara, y le dije:

–Esta guerra acabó.

Y le dije:

–La victoria es tuya.

Y le dije:

–Pero el cuándo es mío.

Y antes de que la muerte me matara, me maté.

“Los hijos de los días” Eduardo Galeano (Ed. Siglo XXI)

Tags: Ètica i Moral, Horacio Quiroga, LITERATURA, SOCIETAT, Uruguai

Una senyora argentina m’ha escrit molt enfadada perquè vaig tractar la seva Presidenta de “patotera” (17 d’Abril de 2012). Es veu que es va sentir injuriada i, per contraatacar, m’ha enviat un parell de mails amb coses sobre Espanya, Repsol i no sé pas quantes coses més… Però cap explicació del per què es va sentir tan ofesa i sense rebatre cap dels meus arguments. No m’estranya: els peronistes són fidels obcecats d’una religió que no els deixa veure la realitat.

Ja Borges havia escrit molt contra Perón i el peronisme. No els podia veure! Sempre deia que Perón era una persona abominable i la tirania que va exercir va ser realment monstruosa. Borges opinava que “los peronistas no eran ni buenos ni malos. Eran simplemente incorregibles”. Tenia raó. L’episodi d’aquests dies amb l’expropiació de Repsol ho demostra. Només cal llegir un llibre que va escriure Adolfo Bioy Casares sobre les seves experiències amb Borges (el llibre es titula “Borges” i està editat per Ediciones Destino (Editorial Planeta).

És coneguda la tírria mútua que es tenien i és famós l’episodi aquell en què Perón, només arribar a President, va degradar Borges de bibliotecari a "inspector de aves y conejos en los mercados públicos". El mateix Borges explica que davant d’aquell curiós, irònic i degradant nomenament "me presenté en la municipalidad a fin de averiguar qué había ocurrido. Vea usted -dije- resulta más bien extraño que entre tantos empleados como hay en la biblioteca haya sido justamente yo el elegido para ese puesto. Bien, -respondió el empleado-, usted estaba de parte de los Aliados, ¿qué esperaba? Su argumento era concluyente y no admitía réplica alguna, al día siguiente presenté la renuncia." No cal tenir massa imaginació per saber què diria l’escriptor avui sobre els Kirchner si a Perón l’obria en canal com tots sabem.

No discutiré les raons de fons que hi pugui haver per nacionalitzar Repsol/YPF. Potser, en el fons, tenen raó de fer-ho i tot, sobretot veient com Repsol va comprar l’empresa petroliera argentina. Però el que repugna és la manera en què ho han fet. Unes maneres de fer típiques dels peronistes que, sempre han fet el que sigui per atreure vots i generar simpaties de forma populista. Per això deia que aquestes formes de matonisme i de xuleria no es poden acceptar i les autoritats internacionals haurien de donar una bona lliçó a l’ Argentina, cosa que no faran, com no van fer quan fa uns anys van declarar la suspensió de pagaments del deute sobirà. Allò va quedar impune i això em temo que quedarà igual. Per això no puc entendre com els Estats encara s’atreveixen a fer negocis en països com aquests, on la llei se la passen pel forro i no hi ha cap tipus de seguretat jurídica. I encara responen amb to amenaçador dient que hi han més empreses espanyoles que poden rebre (Telefònica, els bancs Santander i Bilbao Vizcaya)…

Per això no entenc que alguns es puguin ofendre tant quan es fan notar aquestes obvietats i aquestes trampes. No es pot ofendre cap argentí quan es diu que la Presidenta és una “patotera”, una lladre i una tramposa.

Tags: Argentina, Peronisme

L’acte d’insubmissió no és un acte fàcil. Pot tenir moltes conseqüències i, a vegades, conseqüències greus com molt bé sabem. Algunes persones tenen la valentia d’assumir-les i tiren endavant.

Us recordeu de Pepe Beúnza? Pepe Beúnza, nascut a Jaén, però veí de Caldes de Montbui, va rebre no fa gaire el premi ICIP Constructors de Pau en un acte al Parlament de Catalunya, que atorga l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Beúnza va rebre el premi i el reconeixement en representació del col·lectiu d’objectors de consciència i insubmisos al servei militar d’Espanya, ja que va ser el primer ciutadà en ser insubmís als anys 70. Beúnza va patir penes de presó des de 1971, un consell de guerra el 1972 i el càstig d’enviar-lo al Sàhara el 1974. Ara, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, li ha lliurat el premi, que Beúnza ha volgut compartir amb els objectors Jordi Agulló, Martí Olivella i Ramon Panyella i l’insubmís Jaume Llansó, que l’han acompanyat a l’escenari durant el seu parlament. La Presidenta del Parlament va fer notar una cosa essencial en el seu parlament. Va destacar "el paper impulsor i de denúncia, el testimoni i el sacrifici personal per una causa que es considera justa" de persones com Pepe Beúnza i dels moviments socials "que volen millorar el nostre present col·lectiu".

Darrerament es torna a parlar molt d’insubmissió i em sembla que, poc a poc, es van fent passes importants en aquest sentit, veient com es veu que Catalunya segueix essent un poble sotmès als capricis dels Governs espanyols de torn. S’ha començat amb petits passos, és cert. Però un llarg camí es comença sempre amb un primer pas, petit, discret i potser anònim. Un primer pas que pot fer riure a molts i ser motiu d’escarni. Però caldrà veure com acaba tot plegat. Els integrants de la plataforma “DIEM PROU” han començat una modesta insubmissió fiscal amb Espanya i han decidit que pagaran els seus impostos a l’ Agència Tributària de Catalunya.

Fa pocs dies la taca d’oli s’ha estès a altres àmbits, com són els peatges de les autopistes. Ja ja sorgit una web que es diu NOVULLPAGAR.COM que està preparant una gran campanya per tal que aquests gestos s’estenguin. Tots sabem que la força neix quan es fa pinya, en ser uns quants al principi i en ser molts al final. O potser en poder arribar a ser majoria i tot! Qui ho sap! El cas és que així no es pot seguir i potser ja començaria a ser hora de passar a ser ciutadans i poble sotmesos a ser ciutadans i poble lliures. I qui no pot afirmar  que el camí sigui amb petites insubmissions en tots els àmbits?…

Tags: Autodeterminació, Catalunya, Independència, Insubmissió, Llibertat, POLÍTICA

La notícia que va saltar a les portades ahir va ser l’expropiació de Repsol/YPF per part de l’ Argentina. Alguns deien que ja es veia venir perquè feia temps que es coïa. Segurament. Argentina ha volgut aprofitar un moment de debilitat extrema d’ Espanya i ha pensat que “a perro flaco todo son pulgas”.

He mirat de seguir la notícia però no n’he acabat de treure’n l’aigua clara i he escoltat opinions de tot tipus. Per això he volgut saber què en pensa un català que s’ha passat quasi tota la seva vida allà i li he demanat la seva opinió. Me l’ha donada de forma franca i clara. Considero que és un punt de vista interessant i per això us la vull transmetre.

El meu amic considera que donar una opinió en relació a la nacionalització d’YPF en poques ratlles li és molt difícil, perquè per una banda diu que està d’acord (“mai s’hauria d’haver privatitzat, cosa que va fer el lladre Menem, un altre peronista com aquesta pocavergonya que tenim de presidenta”) i per altra, qualsevol cosa que faci aquesta boja, dona motiu per desconfiar-hi.

Segueix dient el meu amic: “En aquest país, des que jo recordo -excepte (sobretot) Arturo Illia i Raúl Alfonsín- els presidents han estat o inútils (de la Rua) o corruptes, i fins i tot assassins (tots els peronistes –o sigui feixistes, encara que aquesta barruda de Cristina Fernández i abans el seu marit Néstor Kirchner, es diguin d’esquerres– Juan D. Perón, Carlos Menem, Duhalde i aquests dos ja esmentats i tots els militars). Veritablement és quasi bé impossible entendre com pot ser que un país que als anys ’40 era la setena potència mundial, hagi caigut tant a baix.

Tornant a la qüestió YPF, en el seu discurs, la impresentable  Cristina ha dit, entre altres coses “…soy una jefa de Estado, no una patotera…” (s’anomenen patoteros aquells que ataquen en grup a gent que va sola, o en una quantitat menor que ells). Doncs aquest govern utilitza al mètode del patoterismo per atacar als opositors, de manera que no sé com no li cau la cara de vergonya en dir-ho.

En conclusió YPF, que va ser gairebé regalada per Menem, junt amb Aerolineas Argentinas, els ferrocarrils i tantes altres coses als anys ’90, ha de tornar a ser argentina, però no hi tinc gaires esperances de que això passi com hauria de ser”.

Suposo que el meu amic tindria moltes més coses a dir i possiblement seguirem parlant-ne en els pròxims dies. Per això esperarem a veure com van les coses. de totes maneres, jo he arribat a la conclusió de que molta gent estaria d’acord en el fons de la qüestió i, per suposat, mai podem estar d’acord amb la forma.

I, per altra banda, possiblement li surti car a l’ Argentina aquest cop d’efecte que ha volgut donar aquesta dona amb l’expropiació. Es van equivocar llavors quan van malvendre uns patrimonis importants i s’estan equivocant ara quan els volen recuperar d’aquesta manera. Van ser prepotents llavors i encara ho són més ara. I qui en sortirà guanyant de tot plegat? El poble argentí? Ho dubto molt. Aquestes companyies estrangeres tendeixen a espoliar els països i tendeixen a comportar-se com a nous colonitzadors, certament. Però els governs d’aquests països es comporten encara pitjor i encara són més lladres (només cal veure l’augment de patrimoni de la família Kirchner en aquests anys de presidència…).

Anirem seguint els esdeveniments…

Tags: Argentina, ECONOMIA, POLÍTICA, YPF

“Al jardí més endreçat del país –la Plana d’Urgell- si hi passes una mica atrafegat no li veuràs la piga” ens diu Francesc Pascual Greoles (Castellnou de Seana,1934). I és veritat. El Pla d’ Urgell és una comarca nova, petita, discreta -monòtona fins i tot- ( té pocs relleus geogràfics que cridin l’atenció) si no fos per la seva vitalitat en tots els sentits. La terra és verda i ufanosa gràcies al Canal d’Urgell que la rega i li dóna vida en tots els sentits. Per això també és una comarca que podríem considerar rica des del punt de vista econòmic ja que té gram dinamisme en el camp agroalimentari, industrial i en el considerat sector terciari.

Cal fer notar que la plana d’Urgell és –abans de tot- una comarca natural que comprèn vàries comarques administratives i que sobrepassa els límits del que estrictament és la nova comarca anomenada Pla d’Urgell.

Abans d’arribar-hi l’aigua aquesta plana era un desert i el clima rigorós feia força difícil viure-hi, encara que ja al segle XVIII va començar a colonitzar-se i a transformar-se de veritat quan va començar a ser conreada més seriosament i s’hi va començar a sembrar, sobretot gra. Els anys que la pluja acompanyava els pagesos anaven vivint, però els anys de sequera, malament rai! . A partir del 1862, amb l’arribada de l’aigua, les coses van canviar totalment i llavors la transformació ja va ser radical.

El Francesc Pascual és un dels escriptors que més a escrit sobre aquesta plana, els seus paisatges, els seus pobles, la seva gent, les seves tradicions, les seves postes de sol, la seva boira… En els seus escrits –que no volen ser massa pretensiosos- es nota de seguida el seu amor i la seva devoció per aquesta plana. La sap retratar, li sap trobar l’ànima i la sap fer surar a la superfície a través de les seves dites ben pròpies de la terra, que recull sense adonar-se’n perquè ell és d’aquí i les ha mamades de sempre.

Us deixo un poema seu dedicat a aquesta terra:

Aquesta terra, Mercè, tan plana i breu,

que els relleus se’ls ha engolit un sol que brama;

quatre branques de pomera, un ramal d’aigua,

i una llenca d’alfals tendre, el seu conreu.

Tu i jo sabem com pot ser de consentida;

tipa, juganera i despreocupada,

generosa a tot hora, coca ensucrada!

com cap altra estimada: Plana d’ Urgell.

(D’un cant a la Maria Mercè Marsal)

Poema extret del llibre “Soca d’ Olivera” d’en Francesc Pascual Greoles (Pagès Editors)

Tags: Catalunya, Comarques, Pla d'Urgell

José Mujica és el President de l’ Uruguai. El coneixen com “EL PEPE”. És una persona interessant. Ja n’he parlat altres vegades aquí mateix al meu blog. Un amic m’ha fet arribar aquest text que ja vaig posar una vegada. Però m’ha semblat prou interessant com per a tornar-lo a posar. El que no sabia era l’anècdota, que el retrata perfectament.

Anècdota
Este tipo es increíble. Días atrás el periodista radial de una radio de Cap. Federal, llamado Negro Oro, hablando con Teté Coustarot, quien contaba que estaba comiendo en un pequeño restaurant de Colonia, cuando se apareció el Pepe con su mujer, en SU VW escarabajo del 81. Todo el mundo asombrado (menos los del restaurant, pues son concurrentes periódicos) Habló con todos. Todos los respetaron cuando almorzaban y al irse, saco su billetera y pagó como uno más . Teté llamó al mozo que la estaba atendiendo y le preguntó cómo es que le cobraban al Presidente de la República. ?? A lo que el mozo le contestó: si no lo hacemos, nos mata y no viene más.
Pensá además que de lo que ganan él como Presi y su mujer como funcionaria, le donan el 70% a su partido. Cuando le preguntaron porqué , porque le debo a mi partido lo que soy y es norma. Además si hasta hoy pude vivir con $4.000 uruguayos y ahora entre mi Sra. y yo llegamos a los U$s 7.000 por mes. Para qué queremos más?

Dijo José Mujica  (Presidente de Uruguay):

LA EDUCACIÓN ES EL CAMINO

Ustedes saben mejor que nadie que en el conocimiento y la cultura no sólo hay esfuerzo sino también placer.
Dicen que la gente que trota por la rambla, llega un punto en el que entra en una especie de éxtasis donde ya no existe el cansancio y sólo le queda el placer.
Creo que con el conocimiento y la cultura pasa lo mismo. Llega un punto donde estudiar, o investigar, o aprender, ya no es un esfuerzo y es puro disfrute.
¡Qué bueno sería que estos manjares estuvieran a disposición de mucha gente!
Qué bueno sería, si en la canasta de la calidad de la vida que el Uruguay puede ofrecer a su gente, hubiera una buena cantidad de consumos intelectuales.
No porque sea elegante sino porque es placentero.
Porque se disfruta, con la misma intensidad con la que se puede disfrutar un plato de tallarines.
¡No hay una lista obligatoria de las cosas que nos hacen felices!
Algunos pueden pensar que el mundo ideal es un lugar repleto de shopping centers.
En ese mundo la gente es feliz porque todos pueden salir llenos de bolsas de ropa nueva y de cajas de electrodomésticos.
No tengo nada contra esa visión, sólo digo que no es la única posible.
Digo que también podemos pensar en un país donde la gente elige arreglar las cosas en lugar de tirarlas, elige un auto chico en lugar de un auto grande, elige abrigarse en lugar de subir la calefacción.
Despilfarrar no es lo que hacen las sociedades más maduras. Vayan a Holanda y vean las ciudades repletas de bicicletas. Allí se van a dar cuenta de que el consumismo no es la elección de la verdadera aristocracia de la humanidad. Es la elección de los noveleros y los frívolos.
Los holandeses andan en bicicleta, las usan para ir a trabajar pero también para ir a los conciertos o a los parques.
Porque han llegado a un nivel en el que su felicidad cotidiana se alimenta tanto de consumos materiales como intelectuales.
Así que amigos, vayan y contagien el placer por el conocimiento.
En paralelo, mi modesta contribución va a ser tratar de que los uruguayos anden de bicicleteada en bicicleteada.
Y amigos, el puente entre este hoy y ese mañana que queremos tiene un nombre y se llama educación.
Y miren que es un puente largo y difícil de cruzar.
Porque una cosa es la retórica de la educación y otra cosa es que nos decidamos a hacer los sacrificios que implica lanzar un gran esfuerzo educativo y sostenerlo en el tiempo.
Las inversiones en educación son de rendimiento lento, no le lucen a ningún gobierno, movilizan resistencias y obligan a postergar otras demandas.
Pero hay que hacerlo.
Se lo debemos a nuestros hijos y nietos.
Y hay que hacerlo ahora, cuando todavía está fresco el milagro tecnológico de Internet y se abren oportunidades nunca vistas de acceso al conocimiento.
Yo me crié con la radio, vi nacer la televisión, después la televisión en colores, después las transmisiones por satélite.
Después resultó que en mi televisor aparecían cuarenta canales, incluidos los que trasmitían en directo desde Estados Unidos, España e Italia.
Después los celulares y después la computadora, que al principio sólo servía para procesar números.
Cada una de esas veces, me quedé con la boca abierta.
Pero ahora con Internet se me agotó la capacidad de sorpresa.
Me siento como aquellos humanos que vieron una rueda por primera vez.
O como los que vieron el fuego por primera vez.
Uno siente que le tocó en suerte vivir un hito en la historia.
Se están abriendo las puertas de todas las bibliotecas y de todos los museos; van a estar a disposición, todas las revistas científicas y todos los libros del mundo.
Y probablemente todas las películas y todas las músicas del mundo.
Es abrumador.
Por eso necesitamos que todos los uruguayos y sobre todo los uruguayitos sepan nadar en ese torrente.
Hay que subirse a esa corriente y navegar en ella como pez en el agua.
Lo conseguiremos si está sólida esa matriz intelectual de la que hablábamos antes.
Si nuestros chiquilines saben razonar en orden y saben hacerse las preguntas que valen la pena.
Es como una carrera en dos pistas, allá arriba en el mundo el océano de información, acá abajo preparándonos para la navegación trasatlántica.
Escuelas de tiempo completo, facultades en el interior, enseñanza terciaria masificada.
Y probablemente, inglés desde el preescolar en la enseñanza pública.
Porque el inglés no es el idioma que hablan los yanquis, es el idioma con el que los chinos se entienden con el mundo. …..(Genial)
No podemos estar afuera. No podemos dejar afuera a nuestros chiquilines.
Esas son las herramientas que nos habilitan a interactuar con la explosión universal del conocimiento.
Este mundo nuevo no nos simplifica la vida, nos la complica..
Nos obliga a ir más lejos y más hondo en la educación.

José Mujica  (Presidente de Uruguay)

Tags: Pepe Mujica, Uruguai

El Lluís Llach té una cançó que es diu “País petit” i –naturalment- es refereix a la petitesa física de Catalunya. Hi han altres petiteses –en podríem dir mesquineses- que no van en el sentit que ho diu el Llach de Catalunya. Hi han països petits i grans en territori, en quilòmetres quadrats. Però també hi han països petits o grans pel seu valor moral, per la seva grandesa moral o per la seva mesquinesa.

Un d’aquests països mesquins, petits, empetitits, acomplexats i porucs és el que anomenem Espanya (alguns ja en comencen a fer befa i en passen a dir ECS-panya, o Escanya, noms que volen expressar actituds que desperta aquesta mena d’ Estat que vol ser gran, modern i important però que es queda a mig camí sempre).

Espanya sempre ha estat un país amb esperit de grandesa i ànima conqueridora. Sempre ha tingut aquest ànim de gran senyor -que en un temps ho va ser – però que ara ha esdevingut un senyor vingut a menys i que ja comença a fer llàstima perquè se li veuen massa els parracs que es veu obligada a vestir; vestits que en altre temps eren impecables i que ara ja es desfilen i s’esparraquen per tot arreu. Van voler fer un gran banquet per convidar-hi tothom, amb cafè, copa i puro per a tots i ara no els arriba ni el cafè, ni tenen prou tasses per servir-lo. Se n’adonen ara que són nous rics vinguts a menys, que molt del que es mostrava era només fum, que han volgut estirar més el braç que la màniga fent línies d’ AVE, aeroports absurds i grans infraestructures innecessàries i fora de lloc i ara, corrents i de pressa, volen tornar enrere, Patètic i dramàtic alhora! Faria riure si no fos que durant tot aquest temps de travessia pel desert han quedat molta gent pel camí, morts de gana, sense expectatives, mal ferits i que ja no se’n sortiran més. Faria riure si no fes plorar i fes sofrir a tanta i tanta gent. 

Això que anomenen Espanya s’ha tornat un cosa ridícula, que és incapaç de complir compromisos firmats, que és incapaç d’entendre que la diversitat és rica, que -amb l’aigua al coll i tot- segueix fent línies d’AVE o mantenint estructures sense sentit. Aquesta Espanya que diuen que és “Una, Grande y Libre” se’ls hi està desmanegant a les mans, se’ls hi està empetitint i cada dia es torna més esclava de les seves pròpies febleses estructurals, de les seves mancances, obsessions, pors, traumes i prejudicis. I ja ha arribat el moment que es veu que no hi ha ningú que sigui capaç d’arreglar-ho; tot al contrari: sembla que cada dia ho vulguin espatllar més.

Tags: España

El “problema catalán” fa segles que dura. Per més que l’intentin amagar o silenciar, de tant en tant aflora com el riu Guadiana. En realitat no és cap problema o, si voleu, són un munt de problemes. Depèn de com ens ho mirem i depèn d’on ens ho mirem, el problema és d’un tipus o d’un altre. O potser –com deia un- els problemes en realitat no són problemes sinó que són situacions. L’únic problema que tenim és el d’etiquetar les situacions com a problemes.

Aquestes dues portades de diari, que han aparegut aquests dies i que he recollit a dalt (la d’ EL PUNT/AVUI i la de l’ABC), coincideixen en una cosa: que veuen la realitat com un problema, però possiblement no coincideixen en gaire res més: ni en la visió del problema o de la realitat, ni segurament en la seva possible resolució. El problema no és res més que una situació que fa segles que dura i a la que no se li ha volgut donar mai una sortida digna, justa i equilibrada. I el resultat és que Catalunya està insatisfeta i Espanya també. I no s’hi veu solució ni sortida perquè els que tenen la paella pel mànec no volen deixar ni el mànec, ni la paella ni volen deixar fer-la servir. En el fons ja els va bé seguir com ara, encara que els molestin molt certes coses (com aquell que té un gra, que com més es rasca, pitjor).

Considerar la realitat com a problema és carregar-la de negativitat i de prejudicis. La solució seria mirar d’analitzar-la de forma positiva i buscar vies d’entesa per difícil que pugui semblar. És clar que per poder fer això s’ha de tenir una actitud madura i lliure, acceptant que s’ha de poder parlar de totes les coses per difícils o tabús que puguin semblar, cosa que amb el tema que tractem no s’ha donat mai i sempre s’ha donat una situació d’estira i arronsa que ha donat com a resultat que guanyessin sempre els mateixos, o sigui, els que tenen el poder i cap ganes de deixar-lo anar. S’aferren ben fort al que creuen que és seu per dret a conquesta. Perquè, en el fons del fons, som per a ells un poble conquerit i esclau; o una colònia que té un amo i dret a decidir.

I justament aquí rau el moll de l’os del “problema catalán”. En realitat, el problema és que no es vol parlar del “problema” i el que es fa és amagar-lo, posposar-lo, dissimular-lo, disfressar-lo o com vulgueu dir-ho. Però aquesta actitud no fa més que carregar-nos a tots d’estrès, ansietat, fàstic, cansament, negativitat i prejudicis cada cop més grans. La solució vindria per acceptar, en primera instància, que la realitat és la que és i que la veiem molt distinta. En segona instància s’hauria de poder parlar lliurament i s’haurien de poder posar els mitjans adequats per tal de que hom pugui expressar els seus desitjos. I, per últim, s’hauria de tenir el dret a decidir. Però això ja són figues d’un altre paner… Per tant, em sembla que ha arribat el moment de cantar tots plegats allò de “volem pa amb oli, pa amb oli volem, i si no ens el donen, ens el prendrem”.

Tags: Catalunya, España

El realisme màgic és un gènere artístic i literari propi de la literatura llatinoamericana de mitjans del segle XX, que fon la realitat narrativa amb elements fantàstics, mostrant el que és comú i quotidià com una cosa irreal o estranya. Ahir, els que ahir al matí van ser al Palau Sant Jordi es van trobar immersos en un clima de realisme màgic. Per una banda sabien que la realitat de la Nació Catalana és la que és però, per altra banda, veien com aquesta realitat era perfectament possible que pogués saltar pels aires i  es veiés la possibilitat de canviar-la per una nova, possible i meravellosa realitat. Per aquest motiu podem parlar de realisme màgic. La realitat i el somni s’entrecreuaven, es palpaven, es somniaven i es veia possible un nou horitzó per a la Nació Catalana.

I és que ahir va néixer oficialment l’Assemblea Nacional Catalana per traçar el camí cap a la independència. L’Assemblea Nacional Catalana era una realitat oficial quan ahir al matí va quedar constituïda en aprovar el seu full de ruta, que preveu la celebració d’un referèndum per la independència l’any 2014.

La noció de la realitat, tal com la valorem quotidianament, es veu trencada i posada en dubte por nous elements (que ara poden semblar fantàstics o irreals) que es barregen en les situacions acceptades com a reals. Per això el realisme màgic va florir en la literatura llatinoamericana arran de les discrepàncies sorgides entre cultura de la tecnologia, la cultura del mestissatge i la cultura de la superstició, i quan les dictadures que assotaven Llatinoamèrica van fer de la paraula l’eina més poderosa. Una vegada Gabriel García Márquez va dir: "El meu problema més important era destruir la línia de demarcació que separa el que sembla real del que sembla fantàstic.Perquè en el món que tractava d’evocar, aquesta barrera no existia. Però necessitava un to innocent, que pel seu prestigi tornés versemblants les coses que menys ho semblaven, i que ho fes sense pertorbar la unitat del relat. També el llenguatge era una dificultat de fons, doncs la veritat no sembla veritat simplement perquè ho sigui, sinó per la manera com es digui”.

Aquest és el tema de fons a partir d’aquest moment: s’ha de fer creïble, s’ha de divulgar, s’ha d’explicar, s’ha de creure i fer creure tot el que es va dir, es va somniar i es va proclamar ahir al Sant Jordi. El full de ruta ho serà només si es fa creïble amb unitat i sumant. Només sumant gent, esforços, il·lusions, arguments i tantes explicacions com siguin necessàries, es podrà aconseguir aquesta fita. Doncs vinga ja, som-hi!

Tags: Assemblea Nacional Catalana, Catalunya, POLÍTICA

Cómo hacerte saber que siempre hay tiempo?

Que uno tiene que buscarlo y dárselo…
Que nadie establece normas, salvo la vida…
Que la vida sin ciertas "normas" pierde forma…
Que la forma no se pierde con "abrirnos"…
Que abrirnos no es amar indiscriminadamente…
Que no está prohibido amar…
Que también se puede odiar…
Que la agresión porque sí, hiere mucho…
Que las heridas se cierran…
Que las puertas no deben cerrarse…
Que la mayor puerta es el afecto…
Que los afectos, nos definen…
Que definirse no es remar contra la corriente…
Que no cuanto más fuerte se hace el trazo, más se dibuja…
Que negar palabras, es abrir distancias…
Que encontrarse es muy hermoso…
Que el Sexo forma parte de lo hermoso de la vida…
Que la vida parte del Sexo…
Que el por qué de los niños, tiene su porqué…
Que querer saber de alguien, no es sólo curiosidad…
Que saber todo de todos, es curiosidad malsana…
Que nunca está de más agradecer…
Que autodeterminación no es hacer las cosas solo…
Que nadie quiere estar solo…
Que para no estar solo hay que dar…
Que para dar, debemos recibir antes…
Que para que nos den también hay que saber pedir…
Que saber pedir no es regalarse…
Que regalarse en definitiva no es quererse…
Que para que nos quieran debemos demostrar qué somos…
Que para que alguien sea, hay que ayudarlo…
Que ayudar es poder alentar y apoyar…
Que adular no es apoyar…
Que adular es tan pernicioso como dar vuelta la cara…
Que las cosas cara a cara son honestas…
Que nadie es honesto porque no robe…
Que cuando no hay placer en las cosas no se está viviendo…
Que para sentir la vida hay que olvidarse que existe la muerte…
Que se puede estar muerto en vida..
Que se siente con el cuerpo y la mente…
Que con los oídos se escucha…
Que cuesta ser sensible y no herirse…
Que herirse no es desangrarse…
Que para no ser heridos levantamos muros…
Que sería mejor construir puentes…
Que sobre ellos se van a la otra orilla y nadie vuelve…
Que volver no implica retroceder…
Que retroceder también puede ser Avanzar…
Que no por mucho avanzar se amanece más cerca del Sol…

Cómo hacerte saber que nadie establece normas, salvo la vida?

MARIO BENEDETTI

( Uruguai, 1920 )

Tags: LITERATURA, Mario Benedetti, Poesia, Uruguai

“Sortir el tret per la culata” és una expressió que es fa servir molt quan a algú li surt tot el contrari del que volia, o sigui, tot el contrari de l’efecte desitjat. Això és exactament el que li ha passat a un usuari de ‘Actuable.es‘ que, com molt ja deveu saber, és una plataforma que fa una recollida de firmes per aconseguir objectius diversos. Un usuari n’havia proposat un de molt clar i concret: que "Catalunya marxi d’Espanya", dirigida als espanyols que estan farts dels catalans i que volen que marxem ben lluny.

Ahir a la tarda hi vaig entrar i hi vaig deixar el meu missatge, donant-los les gràcies per ajudar-nos als que -com jo mateix- tenim ganes de deixar aquesta “Ejpaña”casposa, retrògrada i tan poc democràtica. Això sí: volem marxar per les bones i seguint sent amics. Podríem dir que seria com un divorci de comú acord, encara que per aconseguir-ho ja deveu saber que les dues parts hi han d’estar d’acord. Resulta que la pàgina va estat activa fins a última hora de la tarda d’ahir, però ara ja l’han tancada i, si hi entreu, trobareu que hi apareix només un missatge d’error.

Sabeu quina n’ha estat la causa? Doncs resulta que la majoria de comentaris a la pàgina, i que han donat suport a la iniciativa han estat catalans independentistes. Exactament el que deia al títol d’aquest post: els ha sortit el tret per la culata!

Tags: Actuable, Catalunya, Independència

La meva relació amb els casinos és molt minsa i efímera. És de quan era jove i feia de guia de turisme durant els estius per guanyar algun dineret. Treballava en una agència de viatges de Vielha, a la Vall d’ Aran, en aquests casos solíem play slots online uk perquè estem de viatge la major part del temps, i portàvem gent a passejar per aquell tan bonic Pirineu francès, que teníem allà a la vora mateix. Entre els viatges habituals hi havia un passeig per la veïna ciutat de Luchon, una petita, bonica i ja una mica decadent ciutat on la burgesia francesa prenia passava els estius prenent banys termals, tal com era moda antigament. En la visita a la ciutat no hi podia faltar mai el passeig pels jardins del Casino, que ens obrien una estona especialment per nosaltres i ens permetien fer algunes jugades a la ruleta, i star slots games, cosa que en aquell temps no estava permès aquí.

Aquesta és la meva única relació amb els casinos o amb el joc. No m’agrada jugar i no entenc massa com la gent encara espera fer-se rica amb el joc i li agrada tant aquest ambient de moviment desenfrenat, soroll, llums i presses. Per això no acabo d’entendre massa aquest terrabastall que s’ha format aquests dies amb el projecte Eurovegas per si ve o no ve a Catalunya. I tampoc acabo d’entendre massa aquest deler dels nostre Govern que sembla voler tornar a repetir el famós “Bienvenido Mr Marshall”. No seria millor posar la vista en altres metes més productives?

Que aquest projecte podria portar turisme de qualitat, feina i riquesa? Potser sí, però també n’hi han molts que hi entenen una mica i diuen que no és tant així i que junt amb els avantatges –que és cert que n’hi ha alguns- hi han molt i grans inconvenients i que projectes d’aquesta mena no porten enlloc. El President Mas deia que portaria a Catalunya un turisme de qualitat i no “de borratxera”. “Es tracta de fer hotels, restaurants, comerços, centres de lleure, espectacles permanents i convencions. Això és atraure turisme que ens interessa, no és el de borratxera, sinó el que deixa diners”, ha argumentat Mas, que ho ha considerat “perfectament compatible” amb el model industrial i de recerca català. De fet, el president ho ha comparat amb Califòrnia, on Silicon Valley conviu amb Hollywood. “Ho farem el millor que puguem per intentar atraure aquesta inversió”.

Ja veurem què queda de tot plegat i, de fet, jo no ho acabo de veure gens de clar després del que he anant escoltant. Per això m’han vingut al cap les reflexions del prestigiós sociòleg Zygmunt Bauman i de l’intel·lectual francès George Steiner que parlen de la “cultura casino” com la cultura de l’ instantani i episòdic i que comporta la fi de la política tal com la coneixem. La nostra és una època de menjar ràpid, però també de pensadors ràpids i d’oradors ràpids “(Zigmunt Bauman,  “La societat assetjada”).

I segueix dient Steiner: “No resulta sorprenent que els productes culturals avui dia es calculin “per a un màxim impacte i una instantània obsolescència”: per capturar l’atenció han de ser impactants (més impactants que els seus competidors); però només poden tenir una durada efímera, perquè estan obligats a fer-los lloc a nous impactes”. Steiner descriu la manera resultant de ser-en-el-món com a cultura casino: cada partida és breu, una partida reemplaça a l’altra en ràpida successió, i els premis en joc canvien amb velocitat sorprenent, i sovint es devaluen abans que el joc acabi. I, per descomptat, en tot casino hi ha una varietat de jocs, cadascun dels quals intenta atreure potencials jugadors amb llums de colors i promeses de premis inaudits calculades per eclipsar els altres jocs del mateix edifici.

En un casino, i així mateix en una cultura casino, no té gaire sentit planificar a llarg termini. Un ha de prendre cada partida com ve. Cada partida és un episodi tancat en si mateix: guanyar o perdre una partida no influeix sobre el resultat de les partides següents. El temps que es passa en un casino és una sèrie de nous començaments, cadascun dels quals porta ràpidament a un fi, i la vida que compon la cultura casino es llegeix com un recull de relats breus, i no com una novel·la.
La televisió sintonitza bé amb les habilitats i les conductes que la cultura casino fomenta i conrea i, induïda pel seu instint de supervivència, s’esforça per sintonitzar cada vegada millor. És per això que els presentadors de notícies fan els seus parlaments drets, i no asseguts darrere de les taules, alhora que les paraules que pronuncien vénen acompanyades de sons rítmics, com els d’un metrònom, que els serveixen per emfatitzar el ràpid pas del temps . Les sales d’urgències dels hospitals es converteixen en l’ambientació predilecta dels programes de ficció: en cap altre costat la vida es veu amb major realisme, i es posa de manifest de manera més ostensible la fugacitat de la fortuna i l’infortuni. En innombrables programes de preguntes i respostes, guanya el dit que fa sonar el timbre més ràpid, i no la ment que més pensa. La velocitat per respondre compte més que el cabal de coneixements del que provenen les respostes: el coneixement que demora en sortir a la llum més que l’instant fugaç que se’ls concedeix als participants no compta per a res: surfejar ràpid, no bussejar profund, d’això es tracta la vida “com se la veu a la televisió”. L’èxit d’un surfista depèn de la seva habilitat per mantenir-se sobre la superfície.

La cultura casino de la instantaneïtat i episòdic comporta la finalitat de “la política tal com la coneixem”. Per això els nostres governants no miren lluny ni tenen cap mena de perspectiva. Necessiten sobreviure el dia a dia i són capaços de vendre’s la pell del primer llop que cacen per poder anar passant, fent ben seva la màxima de “qui dia passa, any empeny”.

Tags: Catalunya, CULTURA, ECONOMIA, Eurovegas, SOCIETAT

Quan popularment es diu que una persona té “morro” o té “cara” es vol dir que s’està extralimitant en alguna cosa que diu o que fa, que supera tot tipus de complex, que no té cap tipus de vergonya, etc Això és el que ha demostrat tenir Alícia Sánchez-Camacho, la presidenta del PP català, quan ha dit en una entrevista a "Els matins" de TV3, que prefereix no subvencionar entitats com Òmnium Cultural quan falten diners per a l’educació o la sanitat. Les seves paraules textuals són: "Per a mi és molt més important que no es paguin subvencions a Òmnium Cultural o a qualsevol altra entitat cultural quan hi ha famílies que no poden pagar la guarderia dels seus fills perquè costa 500 euros, i perquè no poden arribar a final de mes, o quan necessitem diners per a l’educació o la sanitat (…)  Els diners públics són per mantenir les prioritats".

Quan va fer aquesta afirmació ningú va notar que la seva cara es va convertir en una cara de ciment armat i el seu morro es va tornar més gros que la seva boca (que ja és dir!)?. Ella sap bé quines són les prioritats de cada cosa i té tanta mala llet aquesta senyora que sap atacar Catalunya fent veure que la defensa. Ella sap prou bé (i no li agrada gens) que Òmnium Cultural he fet una feina enorme i essencial durant els anys més durs del franquisme i que ara ha de continuar fent-la perquè el Govern de Madrid (cap d’ells) ha ajudat gaire a la cultura catalana i més aviat ha posat pals a les rodes. Però, com que a la senyora Camacho no li agrada la feina que fa òmnium, li nega el pa i la sal, sense adonar-se que la gent no és burra del tot i sap bé que hi han altres subvencions a activitats o organitzacions que segurament que fans bastant menys feina que Òmnium Voleu veure’n algunes?

Aquesta senyora sap prou bé que la “Fundación Ideas” y la “Fundación FAES”, lligades respectivament al PSOE y al PP, acaparen el 80% de les subvencions públiques que el Govern de Madrid ha repartit entre les organitzacions culturals de caràcter polític. Així consta en el repartiment dels ajuts atorgats pel Ministeri de Cultura que ha publicat el Butlletí Oficial de l’Estat, recollit per Servimedia, on queda reflectit que les fundacions de PSOE i PP es reparteixen més de quatre milions d’euros dels cinc milions adjudicats amb el següent ordre:

-La Fundació FAES, que presideix José María Aznar, rep un total de 2.072.549,55 d’euros per les seves activitats durant l’any 2011.

-La Fundació Idees, que presideix José Luis Rodríguez Zapatero, es queda amb 1.961.101,83 euros.

-La Fundació Campalans, vinculada al Partit Socialista de Catalunya, 345.238,17 euros adjudicats pel Govern.

-La Fundació per l’Europa dels Ciutadans, d’Esquerra Unida, 160.699,06 euros.

-La Fundació Catalanista i Demòcrata (Catdem), de Convergència Democràtica, 119.423,71 euros.

-La Fundació Sabino Arana, del PNB, 62.540 , 02 euros

-La Fundació Progrés i Democràcia, d’UPyD, 62.530,01 euros.

-Així mateix, reben subvencions la Fundació Josep Irla, d’Esquerra Republicana, amb 59.558,15 euros; la Fundació Galiza Sempre, del BNG, amb 43.421,20 euros; l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll, d’Unió Democràtica, amb 39.807,90; la Fundació Privada Nous Horitzons, d’Iniciativa per Catalunya, amb 37.454,80 euros, i la Fundació Canària Centre d’Estudis Segle XXI, de Coalició Canària, amb 35.675,60 euros.

Per què no demana també aquesta senyora a totes aquestes fundacions que donin les subvencions que reben per tapar alguns dels forats que ells mateixos s’han cuidat de fer? Només així podrà demanar al Govern de la Generalitat que deixi de subvencionar Òmnium. Sort que el Govern de la Generalitat –en un gest que l’honora. no només no ha fet cas de les seves paraules, sinó que ha anunciat immediatament que seguirà ajudant a Òmnium Cultural amb 1’4 milions d’ euros per tal que pugui seguir fent la seva magnífica tasca. Trobo que ha estat una bona resposta.

Tags: Catalunya, CULTURA, Òmnium Cultural

“ALGUNS MOSSOS INDIGNES” i “UN POBLE INDIGNAT”. Heus aquí com resumiria jo aquesta vergonyosa pantomima de protesta que han fet una colla de nois amb poc pèl i poc cervell, que no n’han tingut prou amb el tema del castellà  sinó que ahir van reblar el clau en cantar el ‘Viva España’ a Artur Mas en un acte de protesta a Lloret de Mar.

Que quedi ben clar que dic que és un grup i que no són tots, ni tan sols la majoria. És un grup de gent que no sabria bé com qualificar-los. Si m’hi posés, segurament que aniria massa lluny i potser seria massa dur. Ho deixaré, doncs, sense qualificació i que cadascú l’hi doni la que vulgui. El que sí que puc afirmar és que alguns sindicats (en concret UGT i CCOO) em causen cada dia més nàusees…

Per sort, hi ha hagut resposta ciutadana, fet que em causa una certa esperança. Ara em sembla que hi hauria d’haver alguna resposta més de les autoritats i del mateix cos del Mossos d’ Esquadra. Fets com aquests són intolerables i no s’han de donar mai més si es vol que no s’acabi de perdre el prestigi que encara tenen.

Sí que dic ben alt i clar que jo no defensaré mai les seves reivindicacions si ho fan amb aquests termes i amb aquests mitjans. Si ells són tan insolidaris amb mi, que no esperin que jo sigui solidari amb ells. Perquè el català és la meva llengua, per si encara no se n’havien adonat…

Tags: Mossos d' Esquadra, POLÍTICA, Sindicats

M’agrada, de tant en tant, llegir o escoltar Eduardo Galeano. Per vàries raons:

-Primer, perquè sempre -sí, sempre- diu coses interessants, encara que no sempre s’hi hagi d’estar d’acord en tot.

-Després, perquè convé reflexionar de tant en tant si no volem que el cervell es rovelli. I Galeano té la capacitat de fer reflexionar sempre.

-I en tercer lloc, per un motiu que potser us semblarà intranscendent, però que a mi m’agrada recordar: a més de parlar de coses “serioses”, parla del futbol. És d’aquells intel·lectuals que, no només no rebutgen amb fàstic el futbol com fan alguns puritans, sinó que li agrada, hi entén, el defensa com a joc i ha sabut escriure sobre el futbol de manera admirable. En aquesta gravació també en parla una mica cap al final (minut 25). No us ho perdeu, que val la pena. I no us perdeu la lectura final…

Tags: Barça, ECONOMIA, Eduardo Galeano, Futbol, POLÍTICA, Uruguai

Aquests dies ha estat notícia el davanter uruguaià Luís Suárez. L’han suspès per 8 partits i amb una multa de 60 mil dòlars per haver dit “negre” al defensa francès Patrice Evra, que és de color negre. Ell s’ha disculpat públicament i ha assegurat no haver "utilitzat mai la paraula en to de menyspreu" i que volia disculpar-se "si amb això havia ofès a algú". L’entrenador del Liverpool, Kenny Dalglish, va defensar Suárez explicant que a l’Uruguai és habitual dir la paraula “negre” sense que tingui un to despectiu. Segons el parer d’experts lingüístics -va assegurar el tècnic- la paraula és "totalment acceptable" a la regió d’Uruguai de la qual procedeix Suárez. "La seva dona l’anomena així i no crec que se senti ofès per ella", va afegir l’entrenador escocès.

És totalment cert que tant a l’ Uruguai com a l’ Argentina la paraula no sempre té significat pejoratiu. Però mai sabrem del cert què es van dir i amb quin to s’ho van dir. El món del futbol té uns codis molt particulars i, si no s’entenen aquests codis, no s’entén res i es poden produir malentesos com en aquest cas. Recordeu aquell altre cas d’un jugador argentí que va dir a un àrbitre espanyol: “Y ahora qué has cobrado, che!” L’àrbitre no va entendre que la paraula “cobrar” allà té un altre significat (en un camp de futbol no vol dir cobrar diners) i va expulsar de forma fulminant el jugador argentí.

Malentesos o confusions d’aquesta mena són cada dia més habituals per la barreja de les diverses cultures, costums, llengües o maneres de ser d’un món que cada cop s’ha fet més petit i amb més barreges. Caldria que ho tinguessin en compte tant els que arriben a un nou país com els autòctons. Caldria més comprensió mútua i segurament que més tolerància.

Per acabar vull deixar-vos una història que va en aquesta direcció i que il·lustra prou bé aquesta mena de confusions i malentesos.

La història passa al menjador estudiantil d’una universitat alemanya. Una alumna rossa i inequívocament germana agafa la safata amb el menú al taulell de l’autoservei i després s’asseu en una taula. Llavors adverteix que ha oblidat els coberts i torna a aixecar-se per agafar-los. En tornar, descobreix amb estupor que un noi negre, probablement subsaharià pel seu aspecte, s’ha assegut al seu lloc i està menjant de la seva safata. D’entrada, la noia se sent desconcertada i agredida, però de seguida corregeix el seu pensament i suposa que l’africà no està acostumat al sentit de la propietat privada i de la intimitat de l’europeu, o fins i tot que potser no disposi de diners suficients per pagar-se el menjar , tot i que aquest és barat per l’elevat estàndard de vida dels nostres rics països. De manera que la noia decideix seure davant del noi i somriure amistosament. A la qual cosa l’africà contesta amb una altra blanc somriure. A continuació, l’alemanya comença a menjar de la safata intentant aparentar la major normalitat i compartint-la amb exquisida generositat i cortesia amb el noi negre. I així, ell es menja l’amanida, ella agafa la sopa, tots dos punxen paritàriament del mateix plat d’estofat fins acabar-lo. I, per acabar, l’un dóna es cruspeix el iogurt i l’altra de la peça de fruita. Tot això trufat de múltiples somriures educats, tímides per part del noi, suaument encoratjadores i comprensives per part d’ella. Acabat el dinar, l’alemanya s’aixeca per anar a buscar un cafè. I quan torna descobreix, a la taula veïna darrere d’ella, el seu abric col · locat sobre el respatller d’una cadira i una safata de menjar intacta.

Tags: Costums, Futbol, Luís Suárez, Relacions humanes, SOCIETAT, Uruguai

Aquesta és la darrera portada de la revista. Acomiadem l’any 2011, doncs, amb una molt mala notícia: el tancament, per falta de suport econòmic, de la revista L’INFANTIL/TRETZEVENTS, després de 60 anys de fer una molt bona feina en tots sentit. Era la revista més antiga de les que es publiquen en català.

No hi haurà cap forma d’impedir-ho encara? Deixarem perdre una joia més del nostre patrimoni? Ens anirem empobrint una mica més sense cap tipus de reacció? La Cultura del nostre país també és això, per molt que alguns dels que manen no se n’adonin i només es pensin que és el teatre, el cine o els museus…

Potser direu que no n’hi ha per tant. Per a mi sí, perquè va ser la primera revista en català que jo llegia religiosament cada mes. L’esperava amb candeletes! I per una altra raó de tipus personal: en els seus primers temps hi col.·laborava un cosí meu –el Miquel Galitó Pubill- que entrevistava esportistes famosos; entrevista que sortia publicada amb una sempre excel·lent caricatura d’en “Cera” a la llavors senzilla i humil revista, però llegida àvidament sobretot per la quitxalla del Bisbat de Solsona.

Crec que hi ha raons de pes per estar tristos i per protestar, perquè situacions com aquesta són un símptoma de que les coses no es fan prou bé en aquest país. Deixar morir una de les poques revistes que els nens i nenes poden llegir en català és força greu. I més, si considerem que la seva continuïtat podia assegurar-se amb una ajuda no massa important. Se segueixen donant encara subvencions per milers de coses sense tanta transcendència i importància per l’esdevenidor d’aquest país com ho podia ser l’ INFANTIL/TRETZEVENTS.

La revista L’INFANTIL (després rebatejada com TRETZEVENTS) va néixer al Seminari de Solsona l’any 1951, amb l’empara, el caliu, l’aixopluc de l’ Església i l’aprovació del llavors bisbe Vicent Enrique i Tarancón i el seu primer director va ser Climent Forner. En aquells temps no era fàcil publicar en català, i menys una revista per a nens.

Des del 1963 agafà nou impuls i, radicada a Barcelona, fou dirigida durant molts anys pels germans Manuel i Miquel Àngel Sayrach. Publicava còmics, contes, notes històriques… per a infants. L’any 1968 va passar a dependre de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i el 1973 va adoptar el nom actual de Tretzevents. A partir del 1995, amb Montserrat Ginesta com a directora, va passar a ser mensual. El 1988 se li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

Hi han col·laborat els millors especialistes en literatura infantil i, entre els dibuixants, destaquen el recentment desaparegut Joaquim Calderer (el que dibuixava i va fer famós En Quimet Trapella que tot ho esgavella) en els seus primers temps, Cera, Coll, Picanyol, Rué, Ivà, Perich, Raf,  Clavé, Asensio, Daniel Boada i molts altres.

La crisi no ha de ser excusa perquè s’acabin coses tan importants com aquestes. Podem ser pobres però mai hem de ser miserables. I que desaparegui una de les poquíssimes revistes infantils en català és signe de misèria, cosa que Catalunya no és mereix.

NOTA: El col·lectiu bibliotecari i els mediadors especialistes en literatura infantil han penjat un bloc en contra del tancament de Tretzevents. Ho podreu veure aquí Contra el tancament de Tretzevents i hi podreu deixar els vostres comentaris.

Tags: Catalunya, CULTURA, l'INFANTIL/TRETZEVENTS, Revistes

Parlant sobre la memòria històrica, a vegades he escoltat l’opinió de que el millor és passar pàgina sobre alguns fets del passat. Aquí a l’estat espanyol ho sabem prou bé. Durant anys i anys es va voler enterrar un passat fosc, originat per fets procedents d’una guerra civil i, alguns d’ells, com a conseqüència nefasta d’aquesta mateixa guerra.No cal dir que els anys de dictadura franquista van ajudar molt perquè només podia sortir ala llum pública una versió (la dels guanyadors) i, per tant, era el que  tocava en aquella situació, per més que a fora es publiquessin coses i historiadors prou seriosos posessin en qüestió la versió oficial en blanc i negre que es donava.

Va arribar la democràcia i es va fer una cosa que se n’ha dit “transició” i que alguns han dit que ha estat modèlica. Potser sí que al principi ho semblava, però a mida que han passat els anys dada cop és més discutible, primer que fos transició i segon que fos modèlica. I aquí estem ara pagant moltes de les conseqüències d’aquest fet i parlant de coses que ja fan una mica de vergonya haver-les de parlar després de tants anys. Un exemple és el que passa amb el Valle de los Caídos o el que passa e l’hora de desenterrar fosses comunes.Encara n’hi ha que s’apunten a la teoria de que és millor passar pàgina. És obsessió pel passat? És no voler oblidar? És tenir ànims de venjança? Jo crec que no. simplement és voler construir una societat sobre fonaments segurs com és la veritat de les coses, saber què va passar, qui va tenir culpa i qui no, recobrar l’honor de persones deshonrades per anys i estar segurs que no construirem un país sense reconstruir el passat.

Això mateix és el que està passant a l’ Uruguai en aquests moments. Un amic m’ha fet arribar un escrit del Sr Miguel Soler Roca, amic de Julio Castro, de qui vaig parlar fa ben pocs dies en aquest mateix blog (UNA HISTÒRIA TRISTA). El Sr Miquel Soler Roca va néixer a Barcelona l’any 1922 i de ben petit va arribar a Montevideo amb la seva família i després va ser mestre, pedagog i va adquirir gran prestigi i tenir càrrecs importants en el mon de l’educació a l’ Uruguai. Amb Julio Castro i Enrique Brayer Blanco, l’any 1949, van ser membres de la “Comisión redactora de los programas de estudio para las Escuelas Rurales en Uruguay”.

El Sr Miguel Soler Roca, ara a la seva vellesa, ha fet una emotiva declaració personal per deixar al seu lloc les coses. Us recomano que la llegiu perquè és molt alliçonadora. la podreu trobar, si us interessa, a la següent adreça http://www.pp.org.uy/?p=2529 DECLARACIÓN PERSONAL SOBRE LA IDENTIFICACIÓN DE LOS RESTOS DE JULIO CASTRO.

Esclarir la veritat és feina de tots i crec que tots hi hem de col · laborar amb el nostre petit o gran granet de sorra. Això que ara estan mirant de fer els uruguaians després de tants anys també ho hauríem de mirar de fer nosaltres aquí, cosa que no resultarà gens fàcil, i ja sabeu per quin motiu. El partit que ha guanyat les darreres eleccions no sembla estar per la labor i ha torpedinat durant anys alguns esforços que s’han fet en aquest sentit. Ara que són al poder seguiran fent-ho encara amb més força. Però cal dir als historiadors que segueixin la seva feina, que segur que a a llarga donarà fruit.

Tags: Història, Julio Castro, Miguel Soler Roca, Uruguai

Quadre anomenat “Conserva tu luz” de Florencia Astori, artista uruguaiana, que aquests dies presenta a Montevideo una exposició de 22 quadres titulada

"Sin Perder el Color de tu Alma" .

Junt amb cada obra es mostrarà la música utilitzada par a donar llum i contingut a les idees que naixien par a ser dibuixades; idees que giren a l’entorn de temàtiques com són l’ amor, la música, la dona.
La materialització se realitzà amb aqüarel.les i tintes amb carbonets.

"Un día decidí hacer un dibujo, y me senté a escuchar música. Un día decidí hacer una canción, y me senté a elegir colores".

(Florencia Astori)

A VECES

A veces pensábamos que lo teníamos…

a veces lo perdimos…

a veces lo disfrutamos…

a veces lo compartimos…

y el dia que nos faltó

supe que ya no estabas.

Hay gente que aún lo tiene

hay gente que decidió perderlo

antes de perderse o perderme

y también prefiero

que se pierdan

los que no quieren pasar tiempo conmigo.

(Poema de M.G.)

Tags: Art, Pintura, Poesia, Uruguai

Acabo de veure el documental “Enxaneta”. M’ha impactat i m’ha agradat molt i us el recomano vivament, tant si us agraden els castells com si no.

És un documental en 3D, produït per Televisió de Catalunya, sobre el món dels castells, la tradició popular catalana amb 210 anys d’història que consisteix a fer construccions humanes. L’any passat, els castells van rebre el reconeixement de la Unesco com a patrimoni immaterial de la humanitat.

El documental “Enxaneta” fa una aproximació a tots els valors que contenen els castells i que van ser mereixedors del reconeixement de la Unesco. Partint de la gravació íntegra en 3D del Concurs de Castells de Tarragona del 2010, “Enxaneta” explica amb la veu d’una nena tot el que experimenten els castellers quan afronten la consecució d’un castell. L’esperit de superació, el treball en equip, la integració de les dones i de gent de totes les classes socials, de totes les edats i de qualsevol nacionalitat fan dels castells una valuosa eina de cohesió social en el si de les 61 colles castelleres que hi ha a Catalunya.

Amb la participació de rellevants castellers de diverses colles, “Enxaneta” representa un viatge de tota la família castellera a través dels conceptes que sempre han definit els castells: valor, força, equilibri i seny. I aborda temes poc tractats fins ara, com la por i el risc que representen les caigudes.

A les imatges en 3D del Concurs de Tarragona, s’hi afegeixen les captades en diades de Valls, Vilafranca i Terrassa, on durant el 2010 es van assolir castells inèdits, com la torre de 8 sense folre, castells que només s’han vist en comptades ocasions, com el 3 de 10, i fets inusuals, com l’ascens d’una colla a la categoria de gamma extra, després de 14 anys sense aconseguir-ho ningú.

Seguint el compromís de difusió que TV3 ha tingut sempre amb els castells, “Enxaneta” és un dels primers documentals produïts íntegrament en 3D al nostre país i s’ha concebut com un treball divulgatiu que pugui ser entès per qualsevol persona, de qualsevol nacionalitat, que no hagi vist mai castells. Al mateix temps vol ser el reflex de tots els sentiments, de tot el treball i de tot l’esperit de superació totalment desinteressat que, dia a dia, aporten els castellers perquè el seu país, Catalunya, se senti cada vegada més orgullosa d’aquesta tradició centenària.

La ressaca és el moviment de retrocés que fa l’aigua després d’haver llepat suaument la platja o després d’haver-se desfet en una gran onada. També té una altra accepció la paraula ressaca (també es diu ressaga o rissaga) i és quan en refereix a la pesadesa de cap produïda per una ingestió massiva o excessiva d’alcohol o d’una altra droga.

La ressaca acostuma a deixar molta porqueria quan el mar no és massa net -com acostuma a succeir sovint- i ens torna gran part de la porqueria que els humans hi aboquem, pensant-nos (i autoenganyant-nos) que ens desempalleguem per sempre d’allò que hi llancem.

I això és el que ens està passant en aquests moments: hem creat molta porqueria, hem construït molt més del compte i des necessitats, hem consumit i abocat tantes restes al nostre mar personal i al de la nostra societat que ara ens està retornant amb escreix tantes coses fetes i amb tan poca responsabilitat. Aquí ningú ha controlat; ningú ha fiscalitzat; els governs han gastat a desdir; hem fet vies d’AVE, aeroports o obres públiques sense to ni so, sense sentit i sense mesurar les conseqüències. Els bancs deixaven diners inclús sense demanar-los i sense valorar si es podrien tronar i nosaltres els acceptàvem i ens els gastàvem alegrement. I el fruit de tot això és el que ara ens toca viure i fent-nos-es conscients de cop i massa tard.

Altres països encara ho han fet pitjor que nosaltres i les conseqüències ja les veiem. La CEE es va ampliar molt alegrement i s’hi van afegir països que no estaven preparats. Semblava que hi havia ajudes per tothom i la festa va durar el que va durar. I ara arriba la ressaca, els mals de cap, els vòmits i les inquietuds. La CEE s’ha tornat una mòmia arcaica i pesada i les decisions que s’han de prendre no es prenen perquè no hi ha les autoritats ni els òrgans pertinents per prendre-les. Falta agilitat i  lideratge de veritat. La Merkel i el Sarkozy no són líders sinó que són uns simples representants interessats d’uns països que tenen molts interessos que ballen en la corda fluixa en llocs com Grècia, Portugal o Espanya i que estan molt interessats en que no es perdin bous i esquelles.

Seguirem esperant a veure com acaba aquest drama. Tant de bo acabi mig bé i no sigui com aquells drames en que moria fins i tot l’apuntador…

Tags: Crisi, ECONOMIA, Europa

• Pels drets i llibertats democràtiques.
• Accés del poble al poder econòmic.
• Accés del poble al poder polític.
• Pel ple exercici del dret d’autodeterminació.

Us sona això? Són els quatre punts programàtics de l’Assemblea de Catalunya, de la qual avui fa 40 anys justos que va ser constituïda a l’ església de Sant Agustí Nou del barri del Raval de Barcelona.

L’Assemblea de Catalunya va ser una plataforma unitària de l’antifranquisme català en la lluita contra la dictadura del general Franco. Hi havia de tot: partits polítics, sindicats i organitzacions socials de tota mena. El programa  era clar i senzill però amb un contingut molt ambiciós -de reivindicació de llibertat social i política:

• Amnistia per als presos polítics
• Estatut d’ Autonomia per a Catalunya
• Autodeterminació i la coordinació democràtica amb la resta de l’estat.

Avui, 40 anys després, algunes d’aquestes coses, per sort, ja s’han aconseguit. Però altres encara són molt lluny, per desgràcia. Aquella il·lusió i unitat tan necessària per lluitar contra la dictadura franquista s’ha perdut. Durant aquest llarg camí cap a la democràcia s’han guanyat moltes coses però se n’han perdut moltes altres. Alguna, com la tan necessària unitat contra aquesta Espanya d’esperit centralista i bloquejadora de tantes coses que ens portarien a ser un país millor, més lliure i més gran.

En aquest aspecte caldria tornar als orígens i mirar d’anar junts en aspectes fonamentals per a Catalunya. Torno a mostrar –un cop més- la meva por davant una majoria absoluta del PP, la ineficàcia i tantsemenfotisme del PC català, les mitges tintes i la tebior de CIU i les lluites fratricides dels partits d’esquerra catalans. Amb aquest pas perdrem bous i esquelles i perdrem coses que van ser molt difícils d’aconseguir. Potser que hi penséssim una mica abans del 20N per poder obrar en conseqüència.

Tags: Assemblea de Catalunya, Catalunya, POLÍTICA

Deia MANUEL DE PEDROLO en

“Cròniques d’una ocupació” (Avui, 12 d’agost 1988)

“Un cos és viu mentre no ha emmudit tots els seus òrgans, mentre no s’ha paralitzat totes les seves funcions i no són aquestes funcions paralitzades que compten, sinó les que encara es troben en actiu i fan possible la recuperació de l’organisme. Catalunya, un cos malalt i que de generació en generació l’espanyolisme ha procurat agreujar per tal d’aprofitar-ne les despulles, té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat.”

Llibre "Cròniques – Manuel de Pedrolo"
Edicions El Jonc / 2007
El llibre Cròniques recull tot un seguit d’articles de Manuel de Pedrolo publicats al llarg dels anys 80 al Diario de Barcelona i al diari Avui, i que foren publicats anteriorment, per separat, com a Cròniques colonials i Cròniques d’una ocupació. En aquests articles, Manuel de Pedrolo hi denuncia les conseqüències que per als Països Catalans es derivaren d’aquella transició de pactes i renúncies, i alhora mostra el seu compromís inequívoc amb la lluita per l’alliberament nacional, per la independència, dels Països Catalans.
D’aquesta manera, els textos de Pedrolo que conformen aquest llibre descriuen, d’una banda, la misèria política dels primers anys d’aquella reforma  i la seua consolidació, que significà la frustració de bona part d’aquelles expectatives nacionals i socials covades en la dura lluita contra la dictadura, i de l’altra, l’ascens i l’expansió d’un independentisme d’esquerres i combatiu que intentaria plantejar alternatives i combatre el nou escenari polític fruit de la mal anomenada transició al llarg dels anys vuitanta.
Amb Cròniques Edicions el Jonc ofereix als seus lectors el primer títol del que serà la Biblioteca Manuel de Pedrolo que, amb el suport inestimable de la Fundació Manuel de Pedrolo, pretén recuperar l’obra i sobretot l’actitud política i vital d’un autor que, en paraules seves, mai renuncià a la plenitud de la seua cultura, és a dir, a bastir un discurs i una pràctica independentista.

Tags: Catalunya, Independència

Els poemes de MARIO BENEDETTI no perden actualitat.

Avui us en porto un que és ben actual en aquests moments de dificultats econòmiques, de retallades socials i de molt sofriment de tots tipus per a molta gent…

¿DE QUÉ SE RIE?

(Seré curioso)

En una exacta
foto del diario
señor ministro
del imposible

vi en pleno gozo
y en plena euforia
y en plena risa
su rostro simple

seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

de su ventana
se ve la playa
pero se ignoran
los cantegriles

tienen sus hijos
ojos de mando
pero otros tienen
mirada triste

aquí en la calle
suceden cosas
que ni siquiera
pueden decirse

los estudiantes
y los obreros
ponen los puntos
sobre las íes

por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

usté conoce
mejor que nadie
la ley amarga
de estos países

ustedes duros
con nuestra gente
por qué con otros
son tan serviles

cómo traicionan
el patrimonio
mientras el gringo
nos cobra el triple

cómo traicionan
usté y los otros
los adulones
y los seniles

por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

aquí en la calle
sus guardias matan
y los que mueren
son gente humilde

y los que quedan
llorando de rabia
seguro piensan
en el desquite

allá en la celda
sus hombres hacen
sufrir al hombre
y eso no sirve

después de todo
usté es el palo
mayor de un barco
que se va a pique

seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe.

MARIO BENEDETTI  (Paso de los Toros, Uruguai, 14 de setembre de 1920 – Montevideo, 17 de maig de 2009

Tags: Mario Benedetti, Poesia, Uruguai

Veient la Noticia del dia 30 d’Agost passat que deia el següent:

“Insults a bombers i policies catalans per treure l’estelada als Jocs Mundials” hom es posa les mans al cap i es pregunta on hem arribat.

Us ho explico per aquells que no sàpiguen de què anava la cosa: Resulta que a Nova York es van fer uns Jocs Mundials de Policies i Bombers on hi participa gent d’aquests rams vinguda d’arreu del món. Em sembla que cada any es fan en una ciutat distinta i hi participen aquells cossos que volen. De l’Estat espanyol n’hi participaven de diversos llocs, entre ells de Catalunya. I va passar el que no hauria de passar però que malauradament encara passa perquè hi ha molta gent que es veu que encara no han entès res d’això que s’anomena democràcia i respecte als demés.

Es veu que diversos bombers i policies espanyols, carregats de banderes espanyoles –algunes d’elles amb la silueta del toro- van escridassar i insultar als companys de professió catalans mentre aquests darrers estaven realitzant una petita exhibició castellera, coronada amb una estelada, que va ser resposta pels bombers i policies espanyols amb crits de ‘Fuera, fuera’, ‘yo soy español, español, español’ i ‘hijos de puta’.

Llastimós? Patètic? Troglodita? Curtesa mental? No sé pas com qualificar-ho. Cadascú que ho faci com vulgui. Però que sàpiguen aquest tipus de gent que qualsevol símbol és tan respectable com els seus; que sàpiguen que qualsevol bandera representa sentiments i coses determinades que ens poden agradar més o menys però que s’han de respectar. Que unes banderes no són ni més maques ni millors que unes altres i que si aquests és el camí pel que ens volen fer caminar no crec que se’n surtin. N’estem ja massa tips d’imposicions de tota mena i, per tant, també la de voler fer que a tots ens agradi un tipus de símbol determinat.  Els símbols no s’imposen; els símbols s’accepten. Què té una bandera que no tingui l’altra?

Tags: Catalunya

Fa un any i mig que PEPE MUJICA és el President d’ Uruguai. Quan l’ex tupamaro va guanyar les eleccions va despertar gran expectació: per ser qui  havia estat  i per ser com era. Era un President que despertava moltes fílies i moltes fòbies. Des de bon principi va ser molt discutit i no li van donar ni una setmana de treva.

Un any i mig després ja es pot començar a fer un balanç del seu mandat. jo he anat seguint des de lluny aquesta trajectòria, he llegit diaris, opinions i m’he fet la meva pròpia imatge del Pepe. Però reconec que les esperances que vaig dipositar en el Pepe , en general, no han estat defraudades.

Però les meves opinions no serveixen de gran cosa, ni tenen cap mena autoritat perquè sóc un simple observador aficionat. Per això he volgut recollir l’opinió d’un expert com és OMER FREIXA (Argentí. Historiador y periodista free-lance. Professor d’ historia UBA, Facultad de Filosofía y Letras 2005.  Africanista i interessat en els conflictes mundials contemporanis) que em sembla una persona prou neutral com per a fer un retrat d’aquest moment que està vivint el President i l’ Uruguai.

És normal que la balança ofereixi èxits i fracassos en el desenvolupament del projecte del Frente Amplio. Veiem-les de forma resumida?

ÈXITS

-L’economia uruguaiana es troba estable i en creixement. La inflació està relativament sota control, en un 8% per al 2012. Els èxits són històrics: Uruguai registra la taxa d’atur més baixa de la seva història. Segons dades oficials, és del 6,3% durant aquest any. El mateix rècord es dóna amb la quantitat de gent empleada, 60% sobre la PEA, quan el 2001 era de 51,4%.

-El dèficit no és gaire alt, hi ha un augment sostingut de les exportacions i la restitució de reserves, indicador que abans de la crisi de 2002 era negatiu. El país el 2008 va aconseguir desviar l’impacte de la crisi internacional.

-Hi ha hagut un bon maneig de l’economia i més preocupació pels temes socials i la millora del sistema de salut.

-El país registra una taxa de mortalitat baixíssima (0,96%), una minva important del nombre d’indigents i un índex de pobresa que del 31,9% del 2004, avui es troba en 18,6%. El 43,6% de la població rep algun pla assistencial, mentre el 2004 era el 15,4%.

-En matèria de relacions exteriors, Uruguai és un actor respectable, les seves relacions amb la regió han millorat, i en particular amb l’Argentina.

-La continuïtat respecte de la gestió de Tabaré Vázquez marca la pauta. El govern de Vázquez va impulsar les grans reformes que l’esquerra venia prometent des dels noranta i l’actual govern sembla dedicat a perfeccionar i aprofundir les línies.

-"Respecte del Mercosur, Mujica denota més entusiasme que el seu predecessor. De fet, es veu una millora en les relacions bilaterals en general, amb acostaments a Brasil i Xile, les dues primeres nacions amb les quals comercia. Amb l’Argentina, l’efecte simbòlic d’un millor vincle resulta significatiu. Les agendes comprenen temes diversos i hi va haver resultats tangibles com el del tren Concòrdia-Salto, la planta de gas i el dragatge de Martín García que contribueixen a un millor clima enfront de traves comercials i altres provinents de sectors específics.
-La gestió de Mujica comporta un esperit més llatinoamericanista que la de Tabaré Vázquez i es mostra com un soci compromès. Mujica és part de l’esquerra moderada de la regió al costat de líders com Dilma Rousseff, Ricardo Lagos i Michelle Bachelet. En aquest sentit, hi ha una actitud coherent.

FRACASSOS

-Absència d’actitud presidencial i un estil que a vegades es torna capritxós en la presa de decisions.

-La popularitat així com la imatge sobre la gestió de Mujica han baixat: del 79% el juny de 2010 al 42% al juliol d’aquest any. Hi ha consens que aquesta caiguda sensible en els sondejos marca el final d’una ‘lluna de mel’, un fenomen que és usual en política.

-El principal problema polític el té a l’interior del seu partit. Posseïa en els primers temps una capacitat de seducció extraordinària, però ara s’observa que no troba la talla presidencial, no mostra una agenda ben pensada ni una capacitat de negociació aconseguida, aliant-se segons la conjuntura amb diversos sectors del Frente Amplio.

-Són tres els desafiaments que no ha acabat d’ afrontar:

El primer és la Llei de Caducitat, on les anades i tornades entorn de la seva anul·lació van minar el prestigi presidencial, en haver de xocar amb grups opositors dins del partit.

L’educació no va bé i no sembla haver acord en les solucions que formula el president i, d’altra banda, altres dirigents del FA.

I el darrer desafiament és la reforma de l’Estat, on es veuen les grans complicacions perquè apareixen focus de resistència per tot arreu i el mandatari es mostra feble per contenir-los.

El Cronista Comercial (Buenos Aires, Argentina)

Tags: Pepe Mujica, Uruguai

Quan vaig llegir el títol d’aquest llibre en passar per davant d’una llibreria em va venir al cap una història que havia oblidat completament feia molts anys. Resulta que quan vivia a l’ Uruguai –concretament a una ciutat anomenada Treinta y Tres- vaig passar per davant d’un bar de mala mort i amb pinta de deixat i força brut que es deia “Bar El Ombligo”. Em va fer gràcia el nom i vaig preguntar quin seria el motiu d’aquell nom. I em van comentar (amb aquell humor uruguaià tan característic) que li havien posat aquell nom perquè “allá se juntaba toda la mugre del pueblo”. Em va fer gràcia i vaig trobar que el nom era prou adequat perquè tots sabem que als melics s’hi va posant tota la porqueria del món -i més- sense saber com ni de quina manera. Però el fet és que, quan te n’adones, el tens ple de porqueria…

Quan vaig llegir el títol d’aquest llibre “España, ombligo del mundo” vaig pensat que podia ser un llibre-propaganda, un llibre ple de tòpics sobre aquesta Espanya de toros, flamenc, pandereta i totes aquests coses que tant agraden a alguns i de les que tant se’n vanaglorien.  Vaig interessar-me per veure qui l’havia escrit i de què parlava. Resulta que l’ha escrit una periodista que es diu Rosa María Artal, que ha treballat fins no fa massa a “Informe Semanal” .  I resulta que no té res de tot això que deia abans, sinó exactament tot el contrari. Segons llegeixo, és una lúcida crítica del que és Espanya en aquests moments. Jo no l’he llegit, però sí que he llegit algunes crítiques i, la veritat és que el deixen prou bé.

Podríem dir que fa un repàs de l’ Espanya més bruta i més “mugrienta”, com dirien a l’ Uruguai. Fa un bon repàs de les veritats a mitges i de les descarades mentides que es van dient sobre Espanya i que tan ben acceptades i tant agraden a la majoria d’espanyols. Expliquen aquests mateixos crítics que la periodista va desgranant tot un rosari dels mals que pateix Espanya i que farien pujar els colors a la cara de la majoria, si en fossin prou conscients: corrupció, atur, sous precaris i salaris milionaris, el difícil accés a la vivenda, l’especulació, els problemes mediambientals i la gran crisi que sofrim gràcies als mals governs d’aquests darrers anys.

Podria ser un bon moment per llegir-lo, ara que toquem la trista realitat de la crisi i hem baixat dels núvols on havíem estat vivint tots aquests anys i que alguns governants com Zapatero ens havien fet creure que viuríem per sempre més. Segons Zapatero creixíem i creixíem de forma quasi infinita. Però ja ho veieu on hem arribat i on som ara.

És allò de que s’agafa abans a un mentider que a un coix…

Tags: España

Monument als darrers xarrues situat al Parc del Prado de Montevideo. Vol ser un homenatges a l’ètnia xarrua representada pel cacic Vaimaca, Tacuabé, Senaqué y Guyunusa.

La història que vull explicar avui és una història trista. Com moltes històries de pobles que no acaben  bé. Us vull explicar la història d’un poble indígena: els indis xarrues. L’interès per aquest poble va començar l’any 1976 quan vaig arribar a l’ Uruguai. Sabia que era un dels pocs estats llatinoamericans on no hi quedaven indígenes i em va interessar de seguida saber el per què.

La cultura i la ètnia xarrua va ser una població ameríndia (indígenes) d’ Amèrica del Sud que va poblar l’actual país d’Uruguai, nord-est de l’Argentina i al sud del Brasil. Eren un poble nòmada que se sustentava de la pesca i algunes petites collites. Per això no construeixen estructures permanents ja que vivien de forma errant en campaments.

No se sap massa coses  d’ells a causa de la seva ràpida eradicació en un moment primerenc en la història d’Uruguai. Els únics documents que han quedat són dels exploradors espanyols. En l’antiga llengua guaraní al terme Uruguai significa “la terra d’acolorides aus”.

Inicialment, ocupaven les dues marges del riu Uruguai, des Itapei fins el seu delta; més endavant van ampliar els seus dominis fins a les costes del Paranà i van ocupar el sud de Rio Grande do Sul (Brasil). El poble xarrua estava organitzat en tribus que es va subdividir en famílies. Hi va haver líders, però cap organització social real, totes les famílies es posaven al mateix nivell, sense diferències en l’hàbitat o la roba. Els líders tribals no tenien poders específics, però van obtenir privilegis com tenir diverses esposes. Les dones s’ocupaven de tasques domèstiques mentre els homes caçaven i recollien aliments. Les tribus xarrues en cas de perill o guerra reunien un consell d’ancians per prendre decisions importants. El suport mutu entre les famílies de la tribu era normal, el que va permetre tenir una societat cohesionada.

Abans de l’arribada de conqueridors eren caçadors-recol.lectors i utilitzaven armes rudimentàries com arcs i fletxes, masses, llances, i armes llancívoles (boleadoras), Després amb l’arribada dels europeus i la introducció del cavall, vivien capturant bestiar salvatge. Practicaven l’intercanvi amb les tribus veïnes dels que van obtenir les ceràmiques, cotó i carbasses (mates).

Expliquen les cròniques que eren alts, amb una mitjana de 1,68 m per a homes i 1,67 m per a les dones, d’aspecte seriós i taciturn, d’aspecte dur i ferotge. Es tatuaven la cara amb tres línies transversals. Per a les guerres i festes es pintaven la mandíbula superior de blanc. Eren ferotges en la guerra i amb els cranis dels seus enemics caiguts fabricaven gots cerimonials. En general, enterraven els seus morts als peus d’un turó o túmul i en l’enterrament posaven els objectes del mort com a armes, adorns, pells, etc. perquè creien en la vida després de la mort i creien que els morts necessitarien les seves pertinences terrenals personals.

L’extermini dels xarruas es va dur a terme a principis de la fundació de la República Oriental de l’Uruguai en l’episodi anomenat “Batalla de Salsipuedes”, que es va produir en 11 abril 1831 a la regió coneguda com Salsipuedes. Alguns l’anomenen matança ja que l’exèrcit d’Uruguai enganyà les tribus xarrues a una reunió per organitzar la defensa de les fronteres del nou país “Uruguai”.  Allà els van ser massacrats per un grup dirigit per Bernabé Rivera, nebot de Fructuoso Rivera que s’havia convertit feia ben poc en el primer president de l’Uruguai. Només uns quants van poder escapar aquesta massacre.  La matança de Salsipuedes no va significar l’extinció de tots els xarrues, però si la seva desaparició com a poble cultural. Sembla que no van quedar supervivents purs d’aquest poble, encara que les petjades físiques es poden trobar entre la població mestissa de l’Uruguai i Argentina. Segons el cens d’Argentina del 2001, hi ha 676 xarrues (la majoria són d’ascendència mestissa) que viuen a la província d’Entre Ríos.

Una de les coses més tristes d’aquesta història va ser l’episodi de Salsipuedes on Vaimaca Perú. Era un dels principals cacics, que es veu que tenia un posat cridaner i que era valent com tots els del seu poble, i va prestar servei voluntari en l’exèrcit d’Artigas. Va lluitar al costat del general Fructuoso Rivera en la defensa del territori uruguaià, enfront de les invasions de les potències. Va estar entre els xarrues convocats per Rivera, l’11 d’abril de 1831, per tornar a defensar el sòl ja habitat, és clar, per espanyols, criolls i aborígens. El punt de trobada era a vora del rierol Salsipuedes, entre Tacuarembó i Río Negro. Allà, els indis convocats com amics van ser traïts i assassinats a mansalva. Vaimaca Perú va ser portat al costat d’altres xarrues a París, on van ser exhibits com un atractiu de circ. També van arrossegar a aquesta humiliació a Senaqué, Tacuabé i Guyunusa, que estava embarassada. Diuen les cròniques: “Després de ser sotmès a diversos estudis i d’haver esgotat l’interès científic, és exhibit en un circ amb els seus germans xarrues, on pateixen un tracte cruel i inhumà. A conseqüència d’aquest maltractament i de la tristesa per estar lluny del seu sòl natal, Vaimaca mor el 13 setembre 1833 “. Les restes de Vaimaca van tornar a Montevideo el 17 de juliol de 2002.
Seguirem amb la història dels xarrues un altre dia.

Tags: indígenes, Uruguai, Xarrues

No ens haurien d’estranyar coses com les que van passar ahir, i que ja han passat altres vegades en aquesta “EJPAÑA” representada per castanyoles, toros, pandereta, flamenc i fatxes com l’inefable Ginés. Em preguntareu qui és aquest Ginés. Us ho explico:

Ginés Meléndez, seleccionador de la selecció  Sub-19 espanyola de futbol, ha desencadenat la polèmica a les xarxes socials, després que ahir, durant la celebració de la victòria a la final de l’Europeu de Romania, li arrabassés la bandera d’Astúries -que li havia donat la seva mare- al migcampista asturià Juan Muñiz. La selecció Sub-19 havia sortit victoriosa enfront de la República Txeca. L’alegria regnava entre els jugadors i l’atmosfera era de celebració i alegria sobre la gespa de l’estadi romanès. No obstant això, l’ambient es va enrarir quan el seleccionador es va dirigir de manera brusca cap al migcampista Juan Muñiz per arrabassar-li de males maneres la bandera del Principat d’ Astúries que el noi s’havia posat sobre les espatlles. A Meléndez no li va agradar que l’asturià fes gala del seu origen en una celebració que –segons ell- s’havia de fer “en nom d’Espanya” i, per tant, no estaven permeses les banderes regionals.

En fi, com passa més o menys sempre! Ja s’han donat cassos de crítiques semblants quan en algun esport algun català ha tret la senyera i l’ha mostrat de forma ostensible i públicament. Encara hi han molts espanyols –gent fatxa com aquest entrenador- que no els agrada que es faci ostentació de banderes que no siguin les espanyoles. I continuen sent entrenadors sense cap tipus de problema, cosa que no s’entén gaire i menys enacara després que aquest mateix entrenador deixés celebrar en una altra ocasió un títol al jugador Arizmendi amb una bandera franquista sense cap tipus de problema. Un autèntic fatxa, vaja!

No obstant això, la polèmica s’ha estès com la pólvora a les xarxes socials, fins al punt que Ginés Meléndez s’ha convertit en ‘trending topic’ (tema del moment) a Twitter a Espanya. El seleccionador ha estat objecte de burles i hipèrboles sota el hashtag (etiqueta)#ginesfacts amb escrits ben interessants i que posen orelles de ruc a aquest senyor.

I el pitjor de tot: segur que ningú li diu res i segur que continuarà d’entrenador sense problemes. Enteneu ara perquè a alguns no ens interessa gens continuar sent espanyols? Direu que potser és simplement una anècdota. Sí, potser sí, però una anècdota que podríem elevar a categoria.

Tags: Banderes, Espanya, Esport

La Plana d’ Urgell des del Pilar d’ Almenara, prop d’ Agramunt.

Guillem Viladot –l’escriptor d’ Agramunt-  (Agramunt, Urgell 1922 – Barcelona 1999) acaba el seu llibre “La gent i el vent” rememorant la famosa cançó de Jacques Brel “El clar país”. Ho fa després de fer el turista per terres de França i de la Gran Bretanya i portant encara a les ninetes del ulls retalls de paisatges verds, lluminositats de capvespres, boires matinals i records frescos d’unes felices vacances.

Torna a casa i obre els ulls de nou, poc a poc, per veure com seria el nou despertar davant els garrics, davant la pols, davant els llangardaixos de sempre. Aquest reobrir els ulls és el que hauríem de fer tots -de tant en tant- per redescobrir el nostre país, les nostres coses, la nostra gent, la nostra forma de ser i de fer, les nostres arrels.. Per tocar de peus a terra i així poder alçar la mirada cap al cel. Anem tan atabalats que entreobrim només una mica els ulls per veure la immediatesa diària dels nostres problemes i de les nostres inquietuds i no aixequem el cap per mirar més enllà. Hem perdut una bona mica l’esperit de contemplació, tan necessari en tota persona que es vulgui tenir per tal. Allò que ens fa reconèixer-nos, que ens fa ser i ens fa esperar a seguir essent.

Ara que començo vacances miraré de fer aquest exercici diari de cames i de mirada. Caminar i mirar. Caminar i contemplar. Caminar i mirar cap endins i cap enfora. Badoquejar, que dirien aquí al Pla d’Urgell. No vol dir que alguns dies no badoquegi en terres més llunyanes, però la major part del temps ho faré aquí, “al clar país -al meu- del Pla d’ Urgell.

Guillem Viladot explica que quan va arribar de nou a Agramunt, després de les seves vacances, va sentir unes ganes immenses d’arrencar a córrer i que no parà fins al Pilar d’ Almenara. Va ser una migdiada. I fou llavors que assaborí, des d’aquella meravellosa atalaia de nom inconfusiblement àrab, tota la Plana d’ Urgell. I allà hi pogué assaborir, de nou, les arrels, unes arrels que tornaven amb la mesura de sempre. I explica que va estendre els braços per tal de rebre damunt el cos l’embat del sol calcinant i espès; i damunt la cara, l’esclat llampurnant d’una tarda que s’encetava enlluernadora. Fou llavors que mirà, com per primera vegada, el miracle ardent de la llum meridional: daurats, sienes, ocres, grocs, torrats, blancs, liles…, del sol, dels blats, dels tossals, de les ribes, dels guarets, de la palla, del paisatge proper i remot…

I explica que tastà, un cop més, el gust dels timons i fità ben fort el blau del cel i digué:

-Quin bell país, aquest país tan clar, el meu!

Si voleu assaborir aquest llibre d’en Guillem Viladot, per conèixer una mica millor aquests terres de ponent, la seva gent i per poder gaudir de la seva prosa rica i acurada us recomano aquest llibre: “LA GENT I EL VENT” –Editorial Selecta- Premi Víctor Català 1966

Tags: A PEU, Catalunya

“Panem et circenses” (Pa i Circ) és una frase llatina pejorativa que descriu la pràctica d’un govern que per mantenir tranquil·la la població o per ocultar fets controvertits proveeix a les masses d’aliment i entreteniment de baixa qualitat i amb criteris assistencials.

La frase la creà el poeta romà Juvenal i es troba a la seva Sàtira (10 81). En el seu origen descrivia el costum dels emperadors romans de regalar blat i entrades pel circ (curses de carros i altres) per tal de mantenir al poble distret de la política.

Aquesta introducció ve a tomb pel que va passar ahir a la Copa Amèrica que va guanyar ben merescudament URUGUAI i que va fer feliç tot un país i els milers i milers d’uruguaians escampats pel món. Ho he pogut comprovar a través dels molts amics “charrúas” que tinc i que deixaven frases d’alegria exultant al Facebook i missatges al correu electrònic.

Un país petit com l’ Uruguai, poc conegut a l’esfera mundial i que no dóna generalment grans notícies, es troba –de cop- amb un gran triomf esportiu que l’enorgulleix i li fa créixer l’autoestima. N’hi ha per tant, us preguntareu? Depèn de com es miri. Un triomf esportiu no deixa de ser simplement això. Però darrera hi ha tot un munt de connotacions. Els catalans ho entenem prou bé quan el nostre BARÇA guanya títols, prestigi i dóna una bona imatge a nivell mundial.

A l’ Uruguai li ha passat això: després d’una colla d’anys de pocs triomfs i amb un passat llunyà molt brillant, ara sembla que vol tornar a revifar tot aquell passat gloriós. L’Uruguai és campió d’Amèrica. Tan simple i tan complex a la vegada, perquè s’ha fet una feina ben feta; s’ha tornat a treballar amb humilitat des de fa un temps i el país s’ha pogut tornar a creure que, encara que sigui petit, pot tornar a ser gran si es continuen fent les coses ben fetes. Perquè aquest triomf significa molt més que un triomf del futbol i –com deia un diari uruguaià- perquè aquest circ dels pobles, que per aquells països és la gran forma de catarsi social, ha aconseguit una espècie de revolució en aquest petit país que és l’ Uruguai. L’entrenador -“el Maestro Tabárez”, com li diuen- ha dit que el fet que la gent surti als carrers a fer festa quan en tingui ganes i que s’alliberi  dels fantasmes del passat té molta importància. Que la gent sigui feliç, amb lo complicat que és quasi sempre…

El futbol pot fer feliç i et pot fer oblidar per una estona els problemes de la vida diària; pot fer pujar l’autoestima i pot fer-te creure que pots, si vols i hi poses tots els elements per fer les coses ben fetes. Fa créixer la il·lusió i fa veure les coses d’una altra manera. Això sí: pensant que només és un circ i que el pa no s’ha d’esperar del governant sinó que cal que te’l guanyis cada dia amb el teu esforç.

Tags: Futbol, Uruguai