A PEU

Eva Díaz Torres és una ceramista uruguaiana.

Eva Díaz Torres és una altra dels cinc grans ceramistes que estudia el llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay”. Miraré de fer un breu recull d’algunes de les dades del llibre.

Eva Díaz neix a Terrassa l’any 1943 Catalunya. És segona filla d’ Eduardo Díaz Yepes i la uruguaiana Olimpia Díaz Torres. Els seus pares s’instal·len a Catalunya, després d’haver enfrontat i patit a Madrid la caiguda del govern Revolucionari Espanyol davant l’exèrcit de Franco. És néta d’un dels més grans i més coneguts pintors de l’ Uruguai: Joaquín Torres García.

L’any 1947 la família es trasllada a viure a l’Uruguai a la casa de l’avi Joaquim Torres García. Allà l’Eva coneix els seus oncles i familiars, així com a alumnes i amics del seu avi, Alpuy, Castillo, Gurvich, entre altres

L’any 1959 l’Eva comunica al seu pare la seva decisió de fer ceràmica i li demana que la contacti amb Marco López Lomba. El seu pare no hi està massa d’acord, però de totes maneres l’Eva entra al taller de Torres García on comença a aprendre les bases de la tècnica amb José Gurvich.

L’any 1962 l’Eva es casa amb Gustavo Perera i comença a fer ceràmica. Va a classe amb Josep Collell, durant una temporada fins que a l’any 1964 comença a exhibir peces ceràmiques. D’aquesta primera etapa no es conserven peces, però probablement seguia els ensenyaments de Collell, treballant amb engalbes. En aquests anys, neixen les seves filles Jimena i Micaela.

L’ Any 1972 l’Eva és arrestada per donar suport a un moviment guerriller. És torturada i mantinguda presa durant vint mesos fins que a l’any 1974 Eva és alliberada i fuig amb la seva família a Buenos Aires, després a Costa Rica on no s’adapta, i per fi arriba a Barcelona on familiars i amics acullen a la família. L’ any 1975 s’instal·la a Sant Cugat del Vallès on compra un forn i reprèn la seva activitat ceràmica com a forma de supervivència. Realitza peces de baix cost (làmpades, per exemple) per vendre en fires i locals comercials. Torna a donar classes.

Des del 1975 fins al1985 Eva viu a Catalunya i viatja per Europa coneixent països, i cultures, visitant museus, exposicions. Paral.lelament treballa donant classes i exposa en forma individual i col.lectiva. El 1980 crea un taller per a producció, classes i estudi amb la ceramista Mariana Soler. El 1981 realitza un curs amb el ceramista argentí Jorge Fernández Chiti. Entre les fires en què participa hem de destacar la de Madrid (Fibart 82, 83) i la de Santa Llúcia de Barcelona. A Sant Cugat del Vallès, Eva instal·la un taller per a la seva creació personal i comença a experimentar nous camins. Comença a introduir-se en la tècnica del gres.

El 1985 l’Eva torna amb la seva família a l’Uruguai. Reprèn l’estudi dels materials ceràmics que troba a Uruguai i s’incorpora activament al treball de la Fundació Torres García influint dràsticament en la recuperació d’obres de Joaquín Torres García i en la posterior obertura del museu. És operada de càncer a Alemanya. Aquest mateix any decideix dedicar-se de ple al rakú

L’any 1989 Realitza la primera exposició individual amb ceràmiques en rakú a la Galeria Sud de Punta de l’Este. Es presenta el XXXVII Saló Municipal d’Expressió Plàstica. Les seves obres són admeses i el jurat li atorga el Primer Premi-adquisició. Exhibició de les obres en el Subte Municipal.

“Més que colors jo les anomeno textures, perquè en el rakú és més la textura que el color definit. Quan s’aconsegueix un vermell, és més una textura vermellosa, els metalitzats en els daurats són textures més que colors, perquè canvien segons la llum que es reflecteixi en ells “.

L’any 1991 realitza l’exposició de rakú a la sala d’Exposicions del Palacio Municipal, al carrer Soriano. Allà presenta la totalitat de les obres artístiques que havia creat mitjançant la tècnica de rakú. Donades a conèixer aquestes peces al públic per primera vegada, generen un gran impacte. Realitza el vídeo Eva Díaz Torres, rakú.

L’any 1993,després de vuit anys de lluita contra la seva malaltia, el 14 de febrer, mor a Montevideo.

“Les empremtes, els cops que presenten algunes obres són el reflex d’estats, de sentiments … el normal és que ells reflecteixin les angoixes, tot … La part expressiva del meu ceràmica està en això”.

“Crec que no hi ha res que sigui casualitat. Hi ha d’haver circumstàncies en la meva vida personal que també em van portar a això (el rakú). Però evidentment sempre em va fascinar moltíssim la part alquímica de la ceràmica … i … aquesta capacitat que tenim els éssers humans de transformar la matèria “.

Quan els de dalt miren cap avall només veuen merda.
Quan els de baix miren cap amunt només veuen estúpids.

—————————————————————–

Tant de bo, després d’unes eleccions com les d’ahir, no tornem a representar la imatge de la piràmide del poder  a la que estem massa acostumats.

Votar, significa posar confiança en algú que pensem que no ens defraudarà. De fet, aquells que ens han defraudat tant durant aquests darrers anys ja s’ha vist com els ha respost la ciutadania.

No volem que se’ns caguin més al damunt. Hem aguantat massa merda i hem aguantat massa estúpids. Potser seria hora que es comencés a governar d’una altra manera: amb una mica de dignitat i pensant en els ciutadans que ho passen més malament; en aquells que sempre són a sota i a qui sempre toca el rebre.

Per tant, ara a treballar tots per Catalunya!

Tags: Catalunya, poder, POLÍTICA

Tomás Cacheiro és un dels grans ceramistes d`Uruguai.

Ara que tinc a les mans el llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay”, que una de les autores m’ha fet arribar molt amablement, m’adono de com ho és de desconegut el món de la ceràmica i de com es pot fer creació pura d’elements tan senzills i naturals com són l’argila, l’arena, els esmalts, el foc, l’aigua…

Quina misteriosa transformació fan els artistes d’aquests elements per tal de que es creïn coses tan boniques?.

El llibre de Mercedes González, Rosina Rubio i Carmen Zorrilla estudia 5 ceramistes. Hi ha una petita biografia de cada un d’ells, un estudi de la seva obra i fotos precioses de les seves creacions, així com un CD que ho acompanya i ho millora tot perquè és un suport meravellós per poder-ho veure als ordinadors.

M’he permès la llibertat de fer un video de cada un dels artistes que us aniré presentant aquí al blog per tal de que tots hi pugueu accedir amb més facilitat.

De Cacheiro ja n’he parlat en altres ocasions en aquest mateix blog i, si us interessa, podreu trobar-ho fàcilment. Les autores resumeixen la seva trajectòria artística amb la frase: “Una història lligada a la naturalesa”. És cert. Cacheiro va optar per anar a viure vora el riu i allà es va transformar personalment, va transformar l’entorn natural on vivia i va transformar la gent. Allà l’anava a veure molta gent. Allà a Averias va saber crea-hi un refugi de pau i llibertat en uns anys en que l’ Uruguai havia hagut de deixar la llibertat i les llibertats a casa ben guardades perquè la dictadura militat no permetia massa alegries. Amb, tot, Cacheiro també va saber transformar aquesta situació i va saber treure’n profit i arribar a ser un gran creador i un gran ceramista.

Mireu el video unes quantes vegades i ho podreu confirmar.

Demà pot ser una jornada una mica trista perquè em dóna la sensació que deixarem passar –un cop més- una gran oportunitat: la d’anar juntes totes les forces polítiques catalanes per poder fer un front conjunt a Madrid davant de tots els atacs que ens han fet, ens fan i ens continuaran fent, veient com veuen que aquí cada un va pel seu compte. Som tan rucs que en lloc de sumar, restem. I no n’aprenem.

En aquest dia de reflexió m’ha vingut a la memòria una estrofa del Martín Fierro, que és una veritat tan gran com el temple de la Sagrada Família

Los hermanos sean unidos,
Porque ésa es la ley primera.
Tengan unión verdadera
En cualquier tiempo que sea-
Porque si entre ellos pelean
Los devoran los de ajuera.

El “Martín Fierro” de José Hernández ha estat font de refranys plens de saviesa popular, sobretot en els “Consejos de Martín Fierro a sus hijos”, amb la intenció que que ells evitin els mals pels que ha hagut de passar el seu pare, un “gaucho” que per les circumstàncies adverses que va haver de passar, es va convertir en desertor, perseguit i fugitiu.

Ja que hi estem posats, no ens anirà malament tornar a llegir alguns d’aquests consells….

“Consejos de Martín Fierro a sus hijos”

CANTO XXXII (Segunda Parte)

Un padre que da consejos
Más que padre es un amigo,
Ansí como tal les digo
Que vivan con precaución-
Naides sabe en qué rincón
Se oculta el que es su enemigo.

Yo nunca tuve otra escuela
Que una vida desgraciada-
No extrañen si en la jugada
Alguna vez me equivoco-
Pues ha de saber muy poco
Aquél que no aprendió nada.

Hay hombres que de su cencia
Tienen la cabeza llena;
Hay sabios de todas menas,
Mas digo sin ser muy ducho:
Es mejor que aprender mucho
El aprender cosas buenas.

No aprovechan los trabajos
Si no han de enseñarnos nada-
El hombre, de una mirada
Todo ha de verlo al momento-
El primer conocimiento
Es conocer cuándo enfada.

Su esperanza no la cifren
Nunca en corazón alguno-
En el mayor infortunio
Pongan su confianza en Dios-
De los hombres, sólo en uno,
Con gran precaución en dos-

Las faltas no tienen límites
Como tienen los terrenos-
Se encuentran en los más buenos,
Y es justo que les prevenga;-
Aquél que defectos tenga,
Disimule los ajenos-

Al que es amigo, jamás
Lo dejen en la estacada,
Pero no le pidan nada
Ni lo aguarden todo de él-
Siempre el amigo más fiel
es una conducta honrada.

Ni el miedo ni la codicia
Es bueno que a uno le asalten-
Ansí no se sobresalten
por los bienes que perezcan,
Al rico nunca le ofrezcan
Y al pobre nunca le falten.

Bien lo pasa hasta entre Pampas
El que respeta a la gente-
El hombre ha de ser prudente
Para librarse de enojos-
Cauteloso entre los flojos
Moderado entre valientes.

El trabajar es la ley
Porque es preciso alquirir-
No se expongan a sufrir
Una triste situación-
Sangra mucho el corazón
Del que tiene que pedir.

Debe trabajar el hombre
Para ganarse su pan;
Pues la miseria en su afán
De perseguir de mil modos-
Llama en la puerta de todos
Y entra en la del haragán.

A ningún hombre amenacen
Porque naides se acobarda-
Poco en conocerlo tarda
Quien amenaza imprudente-
Que hay un peligro presente
Y otro peligro que aguarda.

Para vencer un peligro,
Salvar de cuelquier abismo,
Por experiencia lo afirmo,
Más que el sable y que la lanza-
Suele servir la confianza
Que el hombre tiene en sí mismo.

Nace el hombre con la astucia
Que ha de servirle de guía-
Sin ella sucumbiría,
Pero sigún mi esperiencia-
Se vuelve en unos prudencia
Y en los otros picardía.

Aprovecha la ocasión
El hombre que es diligente-
Y téngalo bien presente,
Si al compararla no yerro-
La ocasión es como el fierro
Se ha de machacar caliente.

Muchas cosas pierde el hombre
Que a veces las vuelve a hallar-
Pero les debo enseñar
Y es bueno que lo recuerden-
Si la vergüenza se pierde
Jamás se vuelve a encontrar.

Los hermanos sean unidos,
Porque ésa es la ley primera.
Tengan unión verdadera
En cualquier tiempo que sea-
Porque si entre ellos pelean
Los devoran los de ajuera.

Respeten a los ancianos,
El burlarlos no es hazaña-
Si andan entre gente estraña
Deben ser muy precavidos-
Pues por igual es tenido
Quien con malos se acompaña.

La cigüeña cuando es vieja
Pierde la vista, -y procurar
Cuidarla en su edad madura
Todas sus hijas pequeñas-
Apriendan de las cigüeñas
Este ejemplo de ternura.

Si les hacen una ofensa,
Aunque la echen en olvido,
Vivan siempre prevenidos;
Pues ciertamente sucede-
Que hablará muy mal de ustedes
Aquel que los ha ofendido.

El que obedeciendo vive
Nunca tiene suerte blanda-
Mas con su soberbia agranda
El rigor en que padece-
Obedezca el que obedece
Y será bueno el que manda.

Procuren de no perder
Ni el tiempo ni la vergüenza-
Como todo hombre que piensa
Proceder siempre con juicio-
Y sepan que ningún vicio
Acaba donde comienza.

Ave de pico encorvado
Le tiene al robo afición-
Pero el hombre de razón
No roba jamás un cobre-
Pues no es vergüenza ser pobre
Y es vergüenza ser ladrón.

El hombre no mate al hombre
Ni pelee por fantasía-
Tiene en la desgracia mía
Un espejo en qué mirarse-
Saber el hombre guardarse
Es la gran sabiduría.

La sangre que se redama
No se olvida hasta la muerte-
La impresión es de tal suerte,
Que a mi pesar no lo niego-
Cai como gotas de fuego
En el alma del que la vierte.

Es siempre en toda ocasión
El trago el pior enemigo-
Con cariño se los digo,
Recuérdenlo con cuidado-
Aquél que ofende embriagado
Merece doble castigo-.

Si se arma algún revolutis
Siempre han de ser los primeros-
No se muestren altaneros
Aunque la razón les sobre-
En la barba de los pobres
Aprienden pa ser barberos.

Si entriegan su corazón
A alguna mujer querida,
No le hagan una partida
Que la ofienda a la mujer-
Siempre los ha de perder
Una mujer ofendida.

Procuren si son cantores,
El cantar con sentimiento,
Ni tiemplen el instrumento
Por sólo el gusto de hablar-
Y acostúmbrense a cantar
En cosas de jundamento.

Y les doy estos consejos
Que me han costado alquirirlos,
Porque deseo dirijirlos,
Pero no alcanza mi cencia-
Hasta darles la prudencia
Que precisan pa seguirlos.

Estas cosas y otras muchas,
Medité en mis soledades-
Sepan que no hay falsedades
Ni error en estos consejos-
Es de la boca del viejo
De ande salen las verdades.

Avui m’he hagut de barallar (això sí: per telèfon, havent d’aixecar una mica la veu, però al cap i a la fi sense sang) amb una persona per motius de feina. És una persona que és capaç de treure de polleguera al més pintat. La prova és que ja ens hi hem barallat la majoria de companys de secció.

El tema de la discussió: negar una evidència confirmada, avalada i observada per un munt de gent un dia rere un altre. A mi és de les coses que em fan més ràbia i que, per altra banda, sé que és normal en certes persones. És un tema que ja ha estat prou estudiat per la Psicologia. Però continua fent-me ràbia, què hi voleu fer! Suposo que aquest apunt d’avui només vol ser, a fi de comptes, una necessitat d’esbravar-se i la necessitat de treure la ràbia de dins. per doneu… Però, ja que hi som, aprofitarem per parlar una mica del tema, que per altra banda, podem estendre a tots els ordres de la vida i dels comportaments humans.

La negació és un mecanisme de defensa que es fa quan hi ha un fet que és massa incòmode d’acceptar. Llavors, se’n fa rebuig en lloc d’acceptar-lo, insistint que no és veritat, tot i que la majoria de vegades l’evidència és aclaparadora.

La negació pot tenir diversos graus o diverses formes: Es pot arribar a negar la realitat del fet desagradable en tot el seu conjunt; admetre el fet però minimitzant la seva importància; admetre el fet i la seriositat però negant la responsabilitat; negar l’impacte del fet en si mateix o en altres persones per a treure’s sentit de culpabilitat; negar el coneixement dels fets i fer veure que no se’n sabia res; negar que el fet faci ja molt temps que succeeix o es repeteix i per últim, trobaríem el que se’n diu la negació de la negació, que és potser el més interessant i en el qual m’hi vull aturar una mica.

Negació de la negació: Això pot ser un concepte difícil per tal de que molts l’identifiquem en nosaltres mateixos.Però és una barrera important per poder canviar comportaments que fan mal. La negació de la negació implica els pensaments, les accions i els comportaments que reafirmen la confiança que res necessita ser canviat en el comportament personal. Aquesta forma de negació es barreja una mica amb totes les altres formes de negació, però implica més autoengany i, per tant, més dificultat de canvi.

I, per acabar i aprofitant que demà és jornada de reflexió aquí a Catalunya, aprofitar l’apunt d’avui per dir que els catalans no ens hauríem d’auto-enganyar més temps. Els fets són els que són, les evidències són tantes en tots els ordres de la vida, que a mi em sembla que la única forma de resposta als comicis que tindrem diumenge és votar per algun dels partits que ens impulsen cap a la independència de Catalunya, encara que aquesta no esperem que sigui imminent ni potser tinguem encara massa clars els passos a seguir. Però, com deia abans, ja prou d’enganys, de pors, d’amenaces i, a fi de comptes, d’auto-enganys. Si volem ser un poble digne i que pugui viure amb dignitat, anem a votar el diumenge per gent que impulsi i defensi els drets de Catalunya. I, el que és més important: després exigim a aquests polítics que acompleixin les seves promeses, que normalment són moltes en tots aquests dies de campanya. Sort!

Tags: PSICOLOGIA

Enrique Richard, en el seu blog “Con Cartones por la Calle” http://enriquerichard.es/ recull unes estratègies que Avram Noam Chomsky ha elaborat i que titula “10 Estratègies de Manipulació”.

Chomsky és un lingüista del MIT (Institut de Tecnologia de Massachusetts)  mot conegut. Ha estudiat durant tota la seva vida temes de llenguatge i comunicació relacionats amb la psicologia. Penso que són interessants.

1 – L’ESTRATÈGIA DE LA DISTRACCIÓ.
L’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants . L’estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l’àrea de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica."Mantenir l’Atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar, de tornada a granja com els altres animals (cita del text ‘Armes silencioses per a guerres tranquil) ".

2 – CREAR PROBLEMES, I DESPRÉS OFERIR SOLUCIONS.
Aquest mètode també és anomenat "problema-reacció-solució". Es crea un problema, una "situació" prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest sigui el demandant de les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s’intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

3 – L’ESTRATÈGIA DE LA GRADUALITAT.
Per fer que s’accepti una mesura inacceptable, n’hi ha prou aplicar gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És d’aquesta manera quines condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que haurien provocat una revolució si han estat aplicades d’una sola vegada.

4 – L’ESTRATÈGIA DE DIFERIR.
Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com "dolorosa i necessària", obtenint l’acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l’esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que "tot anirà millorar demà" i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.

5 – DIRIGIR A PÚBLIC COM CRIATURES DE POCA EDAT.
La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment als nens, moltes vegades propers a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de poca gran o deficient mental. Com més s’intenti buscar enganyar a l’espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilizant. Per què?"Si un es dirigeix a una persona com si ella tingués l’edat de 12 anys o menys, llavors, en raó de la suggestionabilitat, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d’un sentit crític com la d’una persona de 12 anys o menys d’edat (veure "Armes silencioses per a guerres tranquil") ".

6 – UTILITZAR L’ASPECTE EMOCIONAL MOLT MÉS QUE LA REFLEXIÓ.
Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit en l’anàlisi racional, i finalment al sentit crític dels individus. D’altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments …

7 – MANTENIR AL PÚBLIC A LA IGNORÀNCIA I LA MEDIOCRITAT.
Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. "La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossibles d’assolir per a les classes inferiors (veure ‘Armes silencioses per a guerres tranquil) ".

8 – ESTIMULAR AL PÚBLIC A SER complaent amb la mediocritat.
Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte …

9 – REFORÇAR LA AUTOCULPABILIDAD.
Fer creure a l’individu que és només ell el culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel.lar-se contra el sistema econòmic, l’individu es autodesvalida i es culpa, el que genera un estat depressiu, un dels efectes és la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució!

10 – CONÈIXER ALS INDIVIDUS MILLOR DEL QUE ELLS MATEIXOS ES CONEIXEN.
En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent bretxa entre els coneixements de l públic i aquells posseïdes i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el "sistema" ha gaudit d’un coneixement avançat de l’ésser humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor l’individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control més gran i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels individus sobre ells mateixos.

Tags: Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Text  clavat en una paret d’un consultori mèdic al Brasil:

Un es refreda quan el cos no plora …
Un mal de coll apareix quan no és possible comunicar les afliccions …
L’estómac crema quan la ràbia no aconsegueix sortir ..
La diabetis envaeix quan la solitud fa mal …
El cos s’engreixa quan la insatisfacció oprimeix …
El mal de cap deprimeix quan els dubtes augmenten ….
El cor renúncia quan el sentit de la vida sembla acabar …
L’al·lèrgia apareix quan el perfeccionisme és intolerable …                                                                        Les ungles es trenquen quan les defenses estan amenaçades …
El pit estreny quan l’orgull esclavitza …
La pressió puja quan la por empresona …
Les neurosis paralitzen quan el "nen intern" tiranitza …
La febre puja quan les defenses trenquen les fronteres de la immunitat ….

I els teus dolors callats? Com parlen ells al teu cos?
Elegeix  què parlar … amb qui fer-ho …. on, quan i com!
Només els nens expliquen tot, a qualsevol hora, de totes maneres ….
Tria a algú que pugui ajudar-te a organitzar les idees … a harmonitzar sensacions  i a recuperar l’alegria ..!
Tots necessitem saludablement d’un oient interessat …
Però tot depèn, principalment, del nostre esforç personal en com es produeixin els canvis que desitgem per a la nostra vida …….

"EL COS XIUXIUEJA, DIU O CRIDA, EL QUE LA MENT NO POT O NO VOL COMPRENDRE”

Tags: Malaltia

El quadre ja està pintat i només li falten els últims retocs. Aquesta vegada la feina s’ha fet sense presses i el retrat s’ha anat fent poc a poc i quasi s’ha pintat sol. En aquests anys de tripartit s’han anat retratant tots de mica en mica; ara una foto, ara una altra; una ganyota per aquí, una rialla per allà, un bes traïdor una mica més enllà. I, és clar, el pintor ha pogut anar col·leccionant totes les fotos, les ha pogut anar estudiant, ha pogut anar pintant el quadre i ara el té al davant ja quasi acabat i llest per mostrar.

Per això el cara a cara previst per avui i que, a darrera hora han prohibit, tampoc no cal. No crec que ens aportés res de nou, si no fos que possiblement a un se li agreujarien els defectes i a l’altre se li remarcarien les virtuts A mi no em sap gens de greu que no es faci perquè tampoc l’hauria mirat. Fa dies que tinc decidit el meu vot, com la majoria de gent, si fa o no fa. La meva decisió està presa de fa dies i la única cosa que m’ha fet rodar una mica el cap ha estat a quin partit dels que afavoreixen la independència de Catalunya hauria de votar. Aquesta és l’autèntica llàstima! El vot independentista sortirà fraccionat i, per tant, afeblit. No n’aprendrem mai!

Espero que després siguin capaços. almenys, de fer les aliances corresponents i afavorir les decisions que afavoreixin clarament Catalunya i plantar cara de veritat davant decisions injustes i status quo que cada dia són més difícils d’aguantar. Per tant, trobaré molt bé que ara els ciutadans castiguin aquells partits que només han fet la gara-gara a Madrid, o hagin aguantat el que sigui per tal de no deixar els culs calents de les poltrones.

Seria hora que es mostrés clarament que molta gent n’estem tips de l’actual situació i que en volem una altra. Amb el nostre vot de diumenge ho podrem manifestar.

Tags: Catalunya, Eleccions, POLÍTICA

M’han sorprès força les notícies que arriben de Roma sobre el llibre-entrevista de Benet XVI on parla del temes de sempre, però amb alguns matisos interessants. Ho són, però, de realment interessants? S’haurà d’anar veient. Em costa creure que realment es canviïn gaires coses, ara que tenen ben encarrilada l’Església cap a destins cada cop més conservadors i que els ha costat molts anys de feina i molts suors per aconseguir-ho.. Per això segueixo essent molt escèptic sobre qualsevol apertura de tipus moral o doctrinal. Però mai se sap…

Mossèn Jesús Huguet, en un article a Regió 7 del dia 2/11/2010 es mostra tan clarivident com sempre a l’hora de fer un anàlisi de cap on va l’Església i de com hi ha (almenys) dues Esglésies enfrontades. No es pot fer un anàlisi millor, crec jo. L’article és llarg, però val la pena llegir la part final, que diu així:

“…D’on ve aquest corrent, avui dia oficial a l’Església, d’oposició frontal a l’esperit del Vaticà II? Hem de començar per dir que alguns dels seus representants, entre ells bona part del personal de la Cúria Vaticana, ja no hi van creure mai. En un estudi interessantíssim, publicat a la revista Vida Nueva, l’historiador Juan M. Laboa feia veure com el front integrista, la composició espanyola del qual delatava amb noms i cognoms, mai no va acceptar el veritable esperit del Concili, i com la majoria conciliar no va saber redimensionar la importància d’aquell front. En efecte, tot i ser minoritari en nombre, tenia molts bons padrins i es va mostrar en tot moment terriblement bel•ligerant, immune al desànim, i es va servir sense escrúpols de tota mena de maniobres i trepitjades (es veu que en aquest cas el fi justificava els mitjans) per tal d’aconseguir els seus objectius.
Després van arribar Joan Pau II i Benet XVI, que havien de representar la consolidació definitiva de la tendència restauracionista. Encara aquest setembre, el Papa va organitzar a Castelgandolfo trobades entre teòlegs designats per ell i delegats de lefebvristes per estudiar si, forçant i fins tergiversant la interpretació d’alguns textos conciliars, aquests podien ser acceptats pels dissidents tradicionalistes.
D’aleshores ençà, és difícil trobar en tota l’Església un bisbe de tarannà obert.
La nova tendència eclesial s’ha carregat la comunió i la coresponsabilitat, per tornar a la verticalitat i l’autoritarisme. No admet els debats i discrepàncies eclesials, es coarta la llibertat d’opinió i expressió, que, com escrivia Pius XII, és la salva- guarda de la bona salut d’un cos social, i s’imposa el pensament i el catecisme únics.
D’una Església pobra i humil, ben propera a la gent i compromesa amb els seus problemes i d’una litúrgia senzilla, càlida i participada, hem passat a una Església i a una litúrgia solemne, espiritualista i majestàtica, amant del protocol i de la faramalla. I d’aquella Església eminentment dialogant i acollidora que havia proscrit tot llenguatge, hem passat a una Església bel•ligerant, dominadora i repressiva.
Els capellans joves, com és natural, no saben on porten aquestes directrius, però sí que ho sabem els que durant dècades les vam patir i seguir a ulls clucs. Nosaltres sabem d’on venim, encara que no sapiguem on anem. Ells no saben ni d’on vénen ni on van.”

Tags: Benet XVI, Església, RELIGIÓ

Montserrat Tura, número dos a les llistes dels socialistes afirma que està “en contra de l’autonomisme uniformador, de l’independentisme que no s’explica i de l’ambigüitat del nacionalisme”.

Jo considero la Tura com una persona seriosa. Potser de les poques persones serioses que hi ha al PSC… Però aquestes declaracions indiquen una cosa que, ella com a bona metgessa que és, deu saber prou bé: que hi ha malalties que s’encomanen. I de la mateixa forma que s’encomanen malalties també s’encomana la ruqueria. Quan hom es passa tot el dia entre xerraires és possible que es torni xerraire; igual que si et passes el dia entre persones serioses i intel·ligents és molt probable que cada dia siguis una mica més intel·ligent. Perquè tant s’encomana el bo com el dolent.

A ella se li ha encomanant el més dolent del seu partit pel que es veu. Perquè aquesta frase és antològica:

-un socialista criticant l’autonomisme uniformador quan ells, junt amb els nois del PP, són la gent més uniformadora que hi ha i han estat els principals culpables del “cafè para todos”.

-està en contra de l’independentisme que no s’explica. Quines explicacions volen més? Encara no s’ha explicat prou? No en tenen prou de saber que un independentista el que vol és ser independent. I ser independent deu voler dir (si no ho entenc malament) poder decidir per un mateix, poder fer les coses de forma autònoma sense haver de demanar constantment permisos que, per altra banda, quasi mai et donen…

-i està en contra de l’ambigüitat del nacionalisme. De quin nacionalisme? Perquè entre els socialistes hi ha un munt de nacionalistes espanyols gens ambigus i un altre bon munt d’ambigus (i ben ambigus) que aquí diuen una cosa i a Madrid una altra; aquí voten una cosa i a Madrid una altra. D’això jo sí que en diria ambigüitat! Endemés hi ha una altra cosa: el seu líder, el Sr Zapatero, deu ser la persona més ambigua que trobaríem a l’estat espanyol. Per tant, potser que primer vagin a parlar amb ell i li demanin que deixi de ser-ho una mica d’ambigu.

Sra. Tura: El que haurien de fer, d’una vegada per totes, és ser una mica més coherents, fer grup parlamentari propi a Madrid i començar a defensar els interessos catalans. Llavors començaran a tenir una mica de credibilitat. Entretant, val més que callin!

Tags: POLÍTICA

Ja sabem que hi han nostàlgics i, d’alguna manera, tots ens en tornem quan ens anem fent grans i recordem coses de la nostra infància. Però s’entén que sentim nostàlgia de les coses bones i dels bons records i ja no s’entén massa que encara hi hagi nostàlgics de personatges tan tràgics com Franco, Pinochet, Hitler, etc

I s’entén menys encara que diaris com“El Mundo” publiquin avui, 35 anys després de la mort del dictador, una esquela-recordatori del XXXVè aniversari de la mort de Francisco Franco Bahamonde, que coincideix amb l’aniversari de la mort del fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera.

I posats a no entendre res, entenc encara menys que a hores d’ara la Confederación Nacional de Combatientes (ja no són Ex. Segueixen essent Combatientes) i algunes altres organitzacions polítiques (molt minoritàries, això sí) segueixen “honorant” (és un dir, ja m’enteneu) la memòria del “anterior Jefe de Estado, Caudillo por la gracia de Dios”.

Simplement vull dir que no entenc que encara hi hagi diaris que volen ser seriosos (altra cosa és que ho aconsegueixin) difonguin i amplifiquin aquest tipus de coses. Vol dir que encara vivim a la lluna; o que encara queden molts fatxes encoberts; o que no hem sabut explicar bé les coses en aquests 35 anys de democràcia; o que aquesta democràcia no és tal i l’hauríem de deixar en pseudo-democràcia, tirant llarg.

I posats a demanar, així com el Codi Penal castiga certs tipus d’apologies, potser n’hi podríem afegir algunes altres. Com aquesta, per exemple. I a diaris que publiquin aquestes coses potser que els comencéssim a negar el pa i la sal i que les subvencions que reben passessin de llarg si no són capaços de respectar certs principis. Almenys és així com jo ho veig.

Tags: Franco, MITJANS DE COMUNICACIÓ, POLÍTICA

Gràcies FARO per il·lustar tant bé la realitat!

I, a continuació, us deixo un text interessant. No sé si les xifres són totes exactes. Però la maror de fons que retrata sí que ho és. Us el deixo en castellà, tal com va sortir a La Vanguardia. Ara que venen eleccions farem bé de llegir-ho i pensar-ho.

Un mal negocio
La Vanguardia
David García | 03/08/2010 – 10:32 horas
El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.
Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.
Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.
Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?
¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?
¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?
¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?
¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?
¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?
¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?
¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?
Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?
Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?
Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?
¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.
¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?
Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?
España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del suleitmotiv nacional.

Tags: Catalunya, ECONOMIA, Espanya, POLÍTICA

Tags: Educació

Temps de crisi. Temps d’atur. Temps de buscar feina i no trobar-ne. Temps de sofriments per a moltes persones perquè no es veuen perspectives de futur optimistes a curt termini. Gent amb currículums prou brillants que no troben res. Ja ni parlem de feines dins les seves lògiques perspectives que tenien quan van estudiar i es van preparar per al futur.

Ara diuen que les coses han canviat i que els joves han d’estar preparats per a treballar on sigui i en el que sigui. Els diuen que han de canviar de perspectiva. Potser els hi han dit massa tard. Molts ja tenen un currículum fet i molts d’ells s’han preparat a consciència, amb molts d’esforç i amb molts de sacrificis.

Potser vam donar massa importància al currículum. Potser vam donar massa importància als estudis universitaris, en detriment de la formació professional, menystinguda i menysvalorada durant molts anys. Molts d’aquells nois i noies que van fer formació professional i ara són uns bons professionals tenen feina i tenen futur. Potser ens ho haurem de plantejar i tornar a temps passats… Potser ens haurem de plantejar que el més important no és construir-se un brillant currículum sinó que l’important és formar-se per allò que la societat necessita en aquests moments i en els propers anys.

I això ens ho han de dir els polítics, que són els responsables de l’economia d’un país i els responsables de la formació del nostre jovent i promocionar els sectors econòmics que tinguin més futur i puguin donar feina a la gent. Si no es fa així, tenim assegurada una joventut decebuda i enfonsada i amb el  trauma de no veure sortida a la seva vida.

Aquells que en altre temps van ficar al cap d’aquell pobre noi i noia l’obsessió pel currículum, ara els hauran de donar una resposta adequada. El que ningú no podrà negar és que als seus vint-anys va aconseguir un espectacular currículum de gairebé vint pàgines plenes de màsters, cursets, estades, viatges d’estudis, congressos, ponències, comunicacions, assistències i altres mil gastronomies exquisidament intel.lectuals.

Ningú podrà negar que aquell pobre noi o noia es va convertir en una mena d’arcàngel curricular. Per això és fàcil d’entendre que quan va portar el seu currículum a aquell cap de personal curat d’espants i aquest, cansat de tanta brillantor, va llançar el currículum a les escombraries exclamant "un altre ridiculum vitae", el pobre noi patís un mortal “patatús” i en sortir de la porta va afegir al seu currículum el colofó que hi faltava: RIP (Requiescat in pace).

Amén.

Tags: Crisi, Feina

No fa massa estona que parlava amb una amiga del soroll i del silenci. Alguns necessiten soroll per viure. Necessiten soroll, moviment, llums, música forta, estímuls visuals i auditius de tota mena i poden treballar, viure i funcionar entre crits. Encara més: necessiten tot això per poder viure a pler.

Altres, –i aquest és el meu cas- necessitem silenci. Alguns necessiten silenci total. No és exactament el meu cas, que podria qualificar de quasi-silenci. El meu hàbitat ideal seria el silenci trencat per una música de fons, si pot ser clàssica o simplement música relaxant. És quan em sento bé i és quan puc pensar, llegir o escriure aquestes tonteries (bé, no vull ser tant negatiu i ho deixaré en reflexions…) que ara mateix esteu llegint.

Aquesta conversa que us deia m’ha fet recordar una cosa que vaig llegir fa molt de temps i que no sé exactament on ni de qui és. Però ja us dic d’entrada que no és meu aquest text que volia ser una exegesi una mica humorística del passatge bíblic de la torre de Babel, que és a on cada dia ens atansem més. El nostre món se’ns torna cada cop més sorollós, ple de brogit, música, imatges, flaixos, notícies, xerrameca de tota mena i cada com hi han més canals de TV, més diaris, més emissores de ràdio, més revistes i més informació que ens omple el cap i també el cor i que ens deixa mentalment mig estabornits.

El text al que feia referència i que ve molt a tomb mb tot això,  deia més o menys així:

Al principi dels temps cada home i cada dona parlava una llengua diferent, i per a les coses essencials s’entenien per signes i senyals, de manera que tots vivien en pau. Un dia a algú se li va ocórrer, en algun dels molts moments d’oci que tenien i entre cacera i cacera, d’anar edificant una torre alta, ben alta, i els veïns s’hi van anar afegint una mica per curiositat, o per amistat o per allò de voler ser una mica més que la tribu del costat…

El cas és que la torre va anar pujant tant i tant que Jahvé es va preocupar, doncs podien arribar fins al cel i molestar-lo. Ja se sap que a Jahvé el molesta molt el soroll… Va pensar què podia fer per aturar aquells homes tan decidits i tan treballadors i aviat va trobar la solució: va fer que tots parlessin la mateixa llengua, de manera que aviat van començar a discutir i a barallar-se, i la torre es va quedar a mig fer, sense acabar i amb la seguretat de que allò no continuaria gràcies a les moltes opinions i als molts debats que contínuament suscitava. Per això a aquella torre la van anomenar "Babel", que vol dir "confusió.

Tags: Comunicació, Informació, Llengua catalana, MITJANS DE COMUNICACIÓ, PSICOLOGIA, Relacions humanes

Us deixo un vídeo interessant per entendre el conflicte entre el govern del Marroc i el Poble Sahrauí.

Cliqueu al damunt i el podreu veure. (Ho sento, però no he pogut inserta-lo aquí).

http://www.authorstream.com/Presentation/jaumepubill-658034-sahara/

1936. Ocupació espanyola al Sàhara. (Encara que ja feia més de 50 anys a la regió)

1965. L’ONU va proclamar el dret a l’autodeterminació del Poble Sahrauí i va instar Espanya perquè agilités la seva descolonització.

1973. Es forma el Front Polisario, Front d’Alliberament nacional, moviment polític i militar que defensa els drets del poble sahrauí.

1975. Les tropes espanyoles abandonen el territori del Sàhara donant pas a l’ocupació militar marroquina. La Marxa Verda organitzada per Hassan II, "civil" i "pacífica" per ocupar el territori per l’oest del Sàhara va estar marcada pel bloqueig informatiu ja que al mateix temps que es retransmetien les seves etapes no s’informava de l’entrada de l’exèrcit marroquí a el territori sahrauí.

1976. Marroc es fa amb el control del territori. Comencen els enfrontaments armats entre l’exèrcit d’Alliberament Popular Sahrauí i les Forces Armades Reials Marroquins. La població civil sahrauí es veu obligada a fugir a la regió algeriana de Tindouf.

16 anys de guerra que acaben quan el Consell de Seguretat de les Nacions Unides crea el pla de pau el 1991, així com una Comissió especial per al Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO).

El resultat de tots aquests anys és:
El mur de la vergonya de més de 2.700 quilòmetres, construït entre 1980 i 1987, per allunyar de les ciutats més importants i garantir la usurpació dels recursos naturals. Des de llavors manté a famílies separades.

El mur és un conjunt de sis murs defensius d’una longitud 60 vegades més llarg que el mur de Berlín. És el 2 º mur més llarg del planeta, després de la muralla Xina. : El mur és un conjunt de sis murs defensius d’una longitud 60 vegades més llarg que el mur de Berlín. És el 2 º mur més llarg del planeta, després de la muralla Xina.

És una zona militar composta de murs de sorra, de pedra, filats i camps de mines. Amb sistemes de detecció, radars, búnquers … Està custodiat amb llocs defensius cada 4 O5 km, per més de125.000 soldats armats. S’estima que el manteniment del mur al Marroc li costa 2 milions d’euros diaris.
La població sahrauí viu separada a: TERRITORIS OCUPATS TERRITORIS ALLIBERATS CAMPS DE REFUGIATS

ZONA OCUPADA: Hi viuen més de 300.000 sahrauís. Té grans riqueses en mines de fosfats, així com la zona costanera de gran riquesa pesquera. Hi ha qui la descriu com la presó a cel obert més gran del món perquè limita al nord amb el Marroc, a l’oest amb les pasteres de la mort i al Sud i Est amb el mur (tot un exèrcit, milions de mines i filats).
A la zona ocupada els militars marroquins violen permanentment els drets humans. Marroc practica la tortura i la pressió sobre la població sahrauí, prohibint el dret de manifestació pacífica, segresta, tortura, viola i empresona en condicions infrahumanes, tant a homes com a dones.

ZONA ALLIBERADA: Franja del desert més àrid, poblada de mines antipersona. (Més de 5 milions) que causen gran quantitat de víctimes entre la població i el bestiar.

CAMPS DE REFUGIATS: En territori algerià. S’estima que viuen 165.000 habitants. Viuen gràcies a l’ajuda humanitària. Un govern del Front Polisario dirigeix els 5 campaments.
Porten vivint més de 33 anys en les difícils condicions dels camps de refugiats, a "la Hamada", la zona més inhòspita i pedregosa del desert del Sàhara. : Porten vivint més de 33 anys en les difícils condicions dels camps de refugiats, a "la Hamada", la zona més inhòspita i pedregosa del desert del Sàhara.
Sense aigua corrent, xarxa elèctrica, amb prou feines treball i falta de mitjans en educació i sanitat, la vida dels refugiats sahrauís discorre entre la provisionalitat i la precarietat.
L’ONU ha mantingut durant tots aquests anys una neutralitat còmplice amb les violacions dels drets humans i no ha actuat per exigir i garantir la celebració d’un referèndum just i respectuós amb les dues parts

A FAVOR DEL MARROC: Grans ingressos econòmics amb els rics recursos naturals del Sàhara, les mines de fosfats i la pesca. Invisibilitat del conflicte en els mitjans de comunicació. Important situació geogràfica, pas fronterer d’Àfrica a Europa (d’immigració, narcotràfic, terrorisme …)

A FAVOR DEL POBLE SAHARAUI: El 80% de la població espanyola està a favor de la causa justa sahrauí. Manté des de 1991 la lluita pacífica i democràtica, mentre que el Marroc no ha complert l’alto el foc i continuen explotant bombes antipersona de fabricació una desena d’anys després de la signatura de l’acord.(Marroc és el 2n país que més resolucions de l’ONU incompleix, després d’Israel.) Conveni de Ginebra per a la Prevenció de la Utilització de les Mines Antipersona i la seva eliminació.

QUÈ DEMANA EL POBLE SAHARAUI? : QUÈ DEMANA EL POBLE SAHARAUI?Celebració d’un referèndum per l’autodeterminació del Sàhara Occidental, tal com l’ONU va proclamar el 1965. La no violació dels drets humans als territoris ocupats del Sàhara. L’enderrocament del mur i la destrucció de totes les mines antipersona del territori del Sàhara. El cessament de l’ocupació del Marroc al Sàhara i cessament de l’espoli de les riqueses naturals que no li pertanyen.

QUÈ POT CREAR EL CANVI? La pressió internacional pot canviar el rumb del poble sahrauí. La informació de la població és ara la comesa més important.
Tu pots contribuir a difondre la realitat del Poble Sahrauí! 

El text és tret del mateix vídeo i és de Lázaro. Gràcies

Tags: PAÏSOS, POLÍTICA, Sàhara

“Estrènyer-se el cinturó” és la frase que en primer lloc els ve a la boca a alguns dels polítics que manen. Estaria bé si tots ens l’estrenyéssim. Però em sembla que no és així i sempre toca als mateixos.

Ara han apujat els impostos amb l’excusa que Espanya té els impostos més baixos de tota la U.E. Suposo que no han mirat prou bé els salaris que tenim, perquè si ho haguessin fet potser haurien de callar. Perquè si mirem el salari mínim interprofessional fixat per Eurostat per al 2010 veurem que és el següent als diferents països:

Luxemburg 1.610 €
Irlanda 1.462 €
Holanda 1.357 €
Bèlgica 1.336 €
França 1.321 €
Gran Bretanya 1.148 €
Grècia 681 €
España 600 €
Portugal 497 €
Polònia 334 €
Romania 137 €
Bulgària 112 €

Altres dades a tenir en compte:

Mantenim, entre tots, a prop de 2.000 diputats i senadors (comptant els eurodiputats espanyols). "Xina" en té 2.900 aproximadament. (Sobren les paraules).

Tenim un parc mòbil al servei dels polítics de 35.000 vehicles. I no pas dels barats: L’Audi A8, el Volkswagen Phaeton, el Lexus GS-450 i els Mercedes són els models preferits pels nostres polítics. Espanya en té tants com el Japó. I encara que pugui sonar a broma, el segueixen de prop els dos països europeus més afectats per la recessió: Grècia i Portugal.

D’això se’n diu estrènyer-se el cinturó? El primer que se li ha acudit a un govern socialista (que es diu d’esquerres "sic"), per pal.liar el dèficit ha estat atracar als vells congelant les seves pensions, cosa que en el seu discurs en arribar al poder vehementment va dir que no faria.

Per què no es retallen les despeses supèrflues?; per què no se suprimeixen ministeris que ja no tenen sentit quan les transferències ja han estat fetes?; per què no se suprimeixen els 600 assessors del Sr Zapatero?(que voldríem saber què assessoren..) Per què els ministres van a Brussel·les en tres avions militars el mateix dia com una vegada va passar?

En aquesta campanya electoral que tenim sentirem moltes promeses. Un munt. Algunes de ben inconcretes i altres irrealitzables. O promeses de coses que no depenen de nosaltres sinó que depenen de Madrid (l’excusa perfecta per no complir-les). La gran promesa que ens haurien de fer hauria de ser la de reduir despeses urgentment i dir-nos exactament en què. Suposo que poden concretar i suposo que ho poden fer. Si és que en tenen ganes, és clar.

Tags: ECONOMIA, SOCIETAT

Tags: Educació

El FÒRUM ONDARA de capellans del Bisbat de Solsona, que el forma un bon nombre de capellans, es reuneix de tant en tant per reflexionar i fer amistat. De tant en tant fan algun comunicat prou interessant com perquè valgui la pena llegir.

Amb motiu del nomenament del nou bisbe Xavier Novell han fet aquesta carta oberta que us ofereixo íntegra i que podreu trobar també al web del Fòrum.

http://bisbatdesolsona.org/ondara/

(Carta oberta al nou bisbe de Solsona)
Benvingut, Xavier

1. Salutació
Benvingut com a bisbe. El nostre bisbe.
Fa temps que ens coneixem. No t’amaguem que de qualsevol terna hauries estat l’últim que hauríem escollit. Déu faci que ben aviat puguis desmentir aquesta nostra desconfiança, motivada per la teva trajectòria anterior.
Però ara ets el nostre bisbe i com a tal t’hem d’acatar. Sí, enviat pel Senyor. Però, com explicàvem e l’acta d’una de les nostres reunions, no pas en el sentit que tu de vegades sembles entendre l’expressió, com si els responsables sempre l’encertessin i la designació fos sempre la volguda pel Senyor. Però sí, en el sentit que l’Esperit Sant s’ha compromès amb aquesta Església, malgrat el sistema i el resultat de l’elecció no sigui el que ell potser hauria preferit.
No voldríem que miressis el Fòrum Ondara com un grup d’oposició al bisbe, sinó com un grup d’amics que ens reunim mensualment per conversar de les nostres coses, repassar la marxa del món i de l’Església, intercanviar opinions i manifestar el nostre parer i potser la nostra disconformitat, si
creiem que s’ho val. Però una cosa et podem assegurar, que no et segarem mai l’herba sota el peus.
Al contrari, com a capellans diocesans que som, estarem a la teva disposició i t’ajudarem sempre que puguem i ens ho demanis, mentre no vagi contra les nostres conviccions.

2. La posició del Fòrum
Sí, Xavier, saps molt bé que en algunes coses pensem molt diferent. Saps que ens queia millor el bisbe Deig, amb totes les seves limitacions, que el bisbe Traserra, carregat de saviesa i qualitats.
Perquè el trobàvem més senzill i accessible. En una paraula, més humà. I per això ens ha dolgut molt que el bisbe Traserra s’entestés a esborrar les seves petjades i la seva memòria. Per aquesta mateixa raó congeniàvem més amb Joan XXIII que no pas amb Joan Pau II.
Si alguna cosa ens identifica als components del Fòrum Ondara, és que pertanyem a aquella generació, que alguns anomenen perduda, del Vaticà II. Sí, som fills del Vaticà II. No pas en la interpretació restauracionista que ara se li vol donar, sinó segons la interpretació genuïna que ens en van
transmetre els grans teòlegs que el van inspirar. És per ells que ens considerem hereus del veritable esperit del Concili. D’aquell Concili que ens va descobrir sobretot una nova imatge de l’Església, que, sense saber-ho, en el fons tots havíem somiat.
L’Església de la comunió, de la coresponsabilitat i del diàleg, pobra i humil, ben propera a la gent i compromesa amb els seus problemes, i d’una litúrgia senzilla, càlida i participada. Aquesta és l’Església que va ratificar el Concili Tarraconense,
al qual tu vas participar de manera prou activa i que la nostra Assemblea Diocesana definia amb aquests set trets: que broti d’una profunda experiència de Déu, que sigui expressió de la gratuïtat divina, oberta a tothom, amb predilecció pels
pobres, fraternal i coresponsable, alliberadora i guaridora, amb una comunió especial amb les altres Esglésies catalanes.
I, si algú ens predica una Església diferent de la que ens va proposar el Concili, ni que sigui el Papa o un àngel baixat del cel, no ens el creurem (Ga.1,8). No estem disposats a tornar a un passat de mal record.
És a partir d’aquesta concepció de l’Església, que en el seu comunicat arran dels seus 75 anys el Fòrum Ondara presentava al bisbe Jaume els seus greuges:
“… no podíem estar d’acord: amb el seu capteniment autoritari, que ha portat a la pràctica desactivació dels consells diocesans; amb la primacia del dret i de l’ortodòxia per sobre de les persones i de la seva comunió, que ha fet que el bisbat de Solsona perdés aquell aire de família i bona companyonia que sempre havia tingut; amb una perniciosa discriminació que semblava que dividís el clergat, religiosos
i fi dels entre agents de primera línia i personal de farciment; amb la imposició de la jubilació forçosa, causa de moltes nafres personals, sobrepassant el to exhortatiu del cànon 538-3, especialment en una situació de tanta penúria de capellans; no podíem estar d’acord amb el desmantellament d’un sistema financer com el de l’Ajuda a l’Església, basat en la comunió de béns, elaborat amb la participació de tots i aprovat en una assemblea diocesana, substituint-lo, per decret, per un sistema que consagra una dicotomia radical entre l’economia de la cúpula i la de la base, entre la del bisbat i la de les parròquies i capellans, com si es tractés de dues empreses rivals.” (Butlletí núm.11, juny 2009)

Aquest, Xavier, és el panorama que et trobaràs i que tu coneixes millor que nosaltres perquè l’havies ajudat a crear.
Què se n’ha fet, ens preguntem, d’aquella Església volguda per Jesús, de l’Església dels dos concilis, d’aquella que tots havíem somiat i volíem construir, una Església que tenia escalf de llar, en què tothom s’hi sentia lliure i útil -amb la llibertat dels fills de Déu- i s’hi trobava com a casa, en què tothom s’estimava i ajudava a ser fi del a Jesús, en què
tothom rivalitzava al servei dels germans, especialment dels més pobres i desvalguts? Una Església que era com un alberg de portes obertes, en què tothom trobava acollida, calidesa i comprensió. Una Església que era, amb una comparació de Joan XXIII, tan repetida en el Concili Tarraconense, com una font de plaça de poble, en què tothom podia trobar una mica
d’aigua fresca per saciar la set.

3. Un consell
Ens ha agradat el teu lema: “Omnia propter evangelium”.Un lema eminentment paulí. Però no oblidis mai que també l’evangeli és per als homes. Si l’evangeli no ens fes més homes i no fos portador d’alegria i esperança per als homes, no podria interessar ningú. No oblidis mai que l’evangeli és una bona nova. Que les persones són més importants que les normes i les lleis, encara que siguin canòniques o pontifícies, i que tots els projectes pastorals. El treball amb les persones no és gaire lluït, ho és més el dels grans projectes, però és més evangèlic. Estigues, doncs, prop de la gent, interessa’t per les seves coses.
Ja veus que el nostre bisbat és molt petit. Això et facilitarà poder estar molt a prop de tothom, de capellans i de laics, més que per manar-los, per escoltar-los, ajudar-los i animar-los, i restablir el clima familiar, sense discriminacions, que sempre ens havia caracteritzat. Saps també que el 75% dels capellans de la diòcesi passem dels 65 anys i portem tota una història de treballs i desenganys a les espatlles. Més que normes i doctrina, necessitem escalf, il·lusió i encoratjament. Nosaltres ja no som capaços de grans coses, però sí encara d’un treball pacient i d’un testimoni de fe i de servei enmig de la nostra gent.
Les mateixes vocacions sacerdotals, que tant et preocupen, són pràcticament impossibles, si els capellans no som capaços de viure el nostre sacerdoci amb goig i satisfacció. Però també és veritat que ni els mateixos superiors ens n’han donat gaires motius fins ara.
Bé, Xavier, ja veus que no som tan fers com et pensaves. Desitgem que tinguis molt d’encert en la teva missió i que siguis molt bon bisbe. Però no oblidis que som gent de conviccions, que potser no sempre seran les teves.

Tags: Bisbat de Solsona, Església, Xavier Novell

Ha arribat la campanya electoral. Ens esperen uns dies tediosos, llargs, inacabables, pesats, avorridors, fatigants, fastigosos perquè haurem d’escoltar els mateixos eslògans i les mateixes musiquetes dies i dies. Veurem penjats dels pals de la llum les cares somrients (i força falses, val a dir) dels mateixos de sempre, que diran el mateix de sempre i ens prometran l’oro i el moro de sempre que, –com sempre- no faran.

Perdoneu tanta parrafada carregada de tanta mala llet. però és que el temps de campanya electoral em fa venir mala llet perquè ho trobo una autèntica pèrdua de temps i de calers. Ens cansarem d’escoltar paraules falses, enganyoses i discursos plens d’arguments fal·laços. I com més lluny estiguin del poder, pitjor. “El prometre no fa pobre”, diuen. I a fe que tenen raó! Aquest 15 dies de campanya es promet més que durant els quatre anys següents que és quan en realitat no es fa ni s’acompleix allò que es va dir.

Algú ha dit que seria millor un dia de campanya i 15 de reflexió. Seria meravellós!. Trobo que seria una mesura encertadíssima perquè per tot el que ens oferiran els candidats amb un parell de dies ho tindrien llest. Els cara a cara interessants no es faran o es faran massa preparats i massa postissos. I ja veureu que no ens diran res d’autènticament nou. Tot plegat se’ns farà més llarg que una Quaresma o més llarg que la Pàssia, com deien abans.

En una paraula: que em sembla que ens ho podríem estalviar i ens ho podrien estalviar, no us ho sembla?

Tags: Campanya electoral, Partits polítics, POLÍTICA

He rebut aquest text d’un amic. Trobo que està bé. Trobo que està bé en temps de campanya electoral. Trobo que està bé en qualsevol temps. trobo que està bé perquè els catalans pensem una mica. Us el deixo…

Escolta Espanya, hem arribat al final de camí. Vull separar-me. No m’havia pas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem però això nostre no té futur. Et veig com un marit antipàtic que em maltracta i m’explota. No em sap greu recordar que t’he estimat i que m’he esforçat per salvar la nostra relació, però tu m’has tingut sempre com una propietat. T’he servit i has presumit de mi. M’has dit alguns cops que m’estimes però amb la boca petita i només quan has buscat alguna cosa de mi. És ben trist, després del que jo he fet perquè anéssim millor.

Encara hi ha coses que m’agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho. Per exemple la teva preciosa llengua castellana. Quina pena que durant tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva.

Tenim una història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu. Conec bé les teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs res, que ens necessitem. Per a tu, la manera d’arreglar les coses és que jo renunciï a ser el que sóc. Te n’adones? Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu. Em sap greu.

Ara convindrà que ens posem d’acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills. Tinc clar que t’hauré de passar una pensió. Cap problema. Parlem-ne i fem números. Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t’he demostrat sempre. Què absurd!

Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t’has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu.

Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t’has cregut que prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs? Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de viure i tinc molts projectes.

No et dic aquella frase que tant t’agrada que s’atribueix la mare de l’últim rei musulmà de Granada (llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre), perquè a més de masclista, deu ser falsa. Agafa-t’ho com vulguis, però vull deixar-te. Que tinguis sort!

Adéu, Espanya!

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

A vegades em pregunto qui és el civilitzat i què és en realitat la civilització. O dit d’una altra manera: Els que ens considerem civilitzats ho som en realitat?. Sabem viure? Quin tipus de vida ens muntem? Quina mena de vida és la nostra? Les presses, les preocupacions, l’estrès, la feina, els deutes, les vacances, els fills….no ens deixen viure. Vivim a mitges. Vivim sempre pre-ocupats, que vol dir que ens ocupem abans d’hora de les coses i quan ens toca viure els moments importants de la vida no els sabem gaudir, no els sabem viure. Les preocupacions ocupen la nostra ment, el nostre viure i el nostre cor, sempre ocupat i preocupat.

Explica Michael Caine que durant el rodatge d’una pel·lícula a Kenya va haver d’assistir amb la seva dona Shakira a una festa nocturna. Els va conduir un xofer Kikuyu, a qui li van demanar que els esperés fins acabar. Era ja molt tard quan van sortir de la festa i es van atansar al cotxe. El xofer estava adormit a dins del cotxe.Caine el va cridar i el va sacsejar per despertar-lo, però sense èxit. Va tornar a sacsejar-lo amb més força fins que va notar amb horror que estava mort. No tenia pols.

En aquell moment van pensar ell i la seva dona en misterioses malalties tropicals sobtades i potser contagioses o en algun malefici eficaç a distància, i tremolaven de por pensant en perills ocults que els podien amenaçar a la nit. Van aconseguir trucar a aquelles hores de la nit a un metge que era anglès. El metge va anar-hi de seguida.  En arribar va examinar el xofer i va exclamar indignat:"Per a què m’heu trucat? No és mort! ". " Com que no? Si no té pols! "." Si para vostè de fer soroll i posa amb cura la seva mà al pit notarà que respira. És un pols molt feble, perquè està profundament adormit, gairebé hivernant, i així és com hauríem de dormir vostè i jo si no tinguéssim nervis i preocupacions com tenim. Aquesta és la salut dels nadius: profundament adormits quan dormen, i alertes i desperts quan estan desperts. Descansen millor que nosaltres en el somni, i capten millor que nosaltres en la vigília. Ah, i una cosa: si volen vostès anar-se’n a casa aquesta nit, ja poden buscar un altre xofer. Aquest no es despertarà fins que l’hi digui el seu cos. Bona nit ". I va marxar el doctor anglès, que coneixia perfectament la naturalesa dels africans i les debilitats dels europeus.

Michael Caine afegeix que es va quedar una estona mirant amb enveja al seu xofer adormit i pensant, qui és aquí el civilitzat?

Tags: Valors

Et necessito, amic, et necessito.
Xerrarem llargament i amb tu sabré que existeixo.
L’ombra dels teus braços em dóna aixopluc.
I amb la llum dels teus ulls hi veig diferent.
Les teves paraules serenes aclareixen els meus dubtes …
són com pluja mansa que em fecunden.
Els meus mal-de-caps, els meus afanys,
amb tu s’assosseguen.
I els meus passos incerts es tornen fermes petjades.
Les llargues xerrades guarden secrets …
Anar i venir de paraules, tebi camí …

Et necessito, amic, et necessito.
En les llargues nits, compartint silencis,
esperant l’alba que ens arriba massa de pressa.
Et necessito, amic, quan em brolla
l’alegria interior, serena i profunda.
Et necessito sempre, perquè la vida
s’omple d’alegria al compartir-la.

Tags: Poesia

Són moltes i molt diverses les raons (a favor o en contra) que s’han esgrimit davant de la visita papal d’aquests dies. Fonamentalment es podrien dividir en dos gran grups: aquells que s’ho miren des de fora i potser de lluny (els que no són catòlics) i aquells que ens ho mirem des de dins (els que sí que ho som).

Això no vol dir que algunes raons no siguin compartides en alguns cassos per uns i altres. Es poden esgrimir raons d’imatge, econòmiques, polítiques, doctrinals, etc  Jo voldria donar el meu punt de vista, ara que ja ha passat una mica tot el vendaval de la visita, i dir que jo tampoc esperava el Papa. Almenys no l’esperava tal com ha vingut.

La primera cosa que he recordat ha estat aquell bonic poema que Rafael Alberti va dedicar a l’estàtua de Sant Pere que hi ha a l’entrada del Vaticà. Diu així:

BASÍLICA  DE SAN PEDRO

Di, Jesucristo,  ¿por qué

me besan  tanto los pies?

Soy San Pedro aquí sentado, 
en bronce inmovilizado, 
no puedo mirar de lado 
ni pegar un puntapié, 
pues tengo los pies gastados, 
como ves.

Haz un milagro, Señor. 
Déjame bajar al río, 
volver a ser pescador, 
que es lo mío.

Rafael Alberti

Juan José Tamayo Acosta, secretari general de la “Asociación de Teólogos y Teólogas Juan XXIII” diu que la degradació que ha sofert el papat al llarg de la història ha estat molt gran. Ho ha anat analitzant suficientment en els seus llibres sobre el Papat. Hi estic d’acord.

Jo, com a creient,  no esperava aquest Papa que ha arribat a Santiago i a Barcelona perquè no té res a veure amb Simó Pere, el pescador del llac de Tiberíades, ni amb aquells apòstols que anaven de poble en poble, pobrament i anunciant la bona nova i curant a tot arreu (Lluc, 9,3-6).

Benet XVI ha arribat en la seva doble funció de màxima autoritat religiosa del món catòlic i com a Cap d’Estat de la Ciutat del Vaticà. Una barreja que cada cop s’entén menys, com tampoc s’entén gens la forma com és elegit el Papa , els Bisbes i com s’està regint l’Església, sense consulta ni participació de la comunitat cristiana. La forma d’exercir el poder que té el Papa és tan particular que es pot dir clarament que és antidemocràtica i amb un poder absolut total que no es correspon a les formes de democràcia modernes. Així ho reconeix la Llei Fonamental (Constitució) del Vaticà, que substitueix la de 1929 i que va entrar en vigor el febrer de 2001, essent el cardenal Ratzinger president de la Congregació per la Doctrina de la Fe.  En ella s’estableix que "el gran pontífex, Sobirà de l’Estat de la Ciutat del Vaticà, té la plenitud dels poders legislatiu, executiu i judicial ", i que té      "en exclusiva la facultat de concedir amnisties, indults i perdons ".

Jo esperava un altre tipus de Papa i espero un altre tipus d’Església, on puguin ressonar totes les veus; on es faci possible el diàleg i la llibertat; on les relacions siguin de germans i no de súbdits…

Potser algun dia ho podrem veure…

Tags: Cristianisme, Església, RELIGIÓ

…I Déu va poblar la terra amb espinacs, coliflors, bròquils
i tot tipus de vegetals
perquè l’Home i la Dona poguessin alimentar-se
i portar una vida sana.
I Satanàs va crear McDonald’s,
i McDonald’s va crear el Big Mac
I Satanàs va dir a  l’Home:
‘Ho vols amb patates i Coca Cola?’.
I l’Home va dir:
‘Sí i en tamany gran’.
I l’Home es va engreixar.

.
I Déu va dir:
‘Que es faci el iogurt perquè la Dona conservi la silueta
que he creat amb la costella de l’Home ‘.
I Satanàs va crear la xocolata.
I la Dona va dir:
‘Amb ametlles’.
I la Dona es va  engreixar.

I Déu va crear les amanides i l’oli d’oliva.
I va veure que estava bé.
I Satanàs va fer el gelat.
I la Dona va dir:
‘De nata i maduixa’.
I la Dona es va  engreixar.

I Déu va dir:
‘Mireu us he donat fruites en abundància,
que us serviran d’aliment ‘.
I Satanàs va inventar els ous amb xoriço.
I l’Home va dir:
‘I amb Cansalada’.
I l’Home es va engreixar i el seu colesterol dolent se’n va anar pels núvols.

Déu creà les sabatilles esportives
i l’Home va decidir córrer per perdre els quilos de més.
I Satanàs va concebre la televisió per satèl·lit
i va afegir el comandament a distància
perquè l’Home no hagués de canviar de canal
amb la suor del seu front.
I l’Home va dir:
‘I vull una cerveseta’.
I l’Home va augmentar de pes.
I Satanàs va dir a la Dona:
‘L’Home desitja uns aperitius’.
I la Dona li va atansar a l’Home patatetes fregides, palets salats,
cotnes , més xoriço i una altra cervesa.
I l’Home,
aferrat al comandament a distància,
va menjar-se els aperitius,
que eren abundants en colesterol.
I Satanàs va veure que estava bé.
I l’Home va arribar a tenir les coronàries obstruïdes.

Déu digué:
‘No és bo que l’Home tingui un infart’.
I, llavors, va crear el cateterisme i la cirurgia cardiovascular
i les unitats coronàries.
I Satanàs va crear … LA SEGURETAT SOCIAL.
I, ja cansat, va dir Déu:
¡¡VINGA, ANEU-VOS-ES TOTS A FER PUNYETES!!
I va crear als polítics.

I AQUÍ estem …….   .Apa Adéu….

Tags: Humor

Sovint les seves mirades es creuaven quan, cada dia i a la mateixa hora, es trobaven en aquell tros de carrer  de bon matí. Ell caminava sempre poc a poc i amb gest despreocupat cap a l’institut; ella, sempre apressada, quasi sempre corrent cap algun lloc molt concret que ell no sabia, però que intuïa: segurament anava cap a la feina i arribava tard; segurament que es volia estalviar la bronca del seu cap que no sempre donaria per bona la mateixa excusa.

I cada dia el mateix: aquest creuament furtiu de mirades a l’acera d’aquell carrer, a vegades fred, altres calent, altres ventós. La ràpida mirada que es creuaven els deia que tots dos tenien unes ganes boges de fer propícia una conversa, que segurament el primer dia seria absurda però que poc a poc aniria a més. Sabien que si un dia es deien ADEU, o BON DIA, la cosa ja no pararia mai més…

Tots dos estaven segurs que s’havien enamorat perdudament l’un de l’altre i només faltava l’espurna perquè s’encengués el foc i es cremés tot.

Ell ho havia preparat tot molt bé. Havia assajat a casa seva mil cops l’escena. Mentalment l’havia reproduït i sempre acabava bé… I aquell dia havia decidit que era el dia de l’estrena. Aquell dia l aposaria en pràctica…

Va sortir de casa seva com cada dia a la mateixa hora i esperava trobar.la d’un moment a l’altre… Sí. allà venia com sempre. apressada i corrent. Quan ella estava a uns 5 metres va fer veure que ensopegava en una rajola i va caure estès a terra…. Esperava que d’un moment a l’altre ella s’hi atansés i li digués si s’havia fet mal…

I ella va passar i ni es va parar… Ell ja no es va aixecar mai més. Allà es va quedar, estès a terra per sempre més!

Tags: Contes, LITERATURA, Narracions

Exposició del Cacic indi Guaicaipuro Cuatemoc davant la reunió de Caps d’Estat de la Comunitat Europea (2002.02.08).
Amb llenguatge simple, que era transmès en traducció simultània a més d’un centenar de Caps d’Estat i dignataris de la Comunitat Europea, el Cacic Guaicaipuro Cuatemoc va aconseguir inquietar al públic quan va dir:

 
‘Aquí doncs jo, Guaicaipuro Cuatemoc he vingut a trobar els que celebren la trobada. Aquí doncs jo, descendent dels que van poblar l’Amèrica fa quaranta mil anys, he vingut a trobar els que la van trobar fa només cinc-cents anys. Aquí doncs, ens trobem tots. Sabem el que som, i ja és prou. Mai tindrem una altra oportunitat.

El germà duaner europeu em demana paper escrit amb visat per poder descobrir als que em van descobrir.
El germà usurer europeu em demana pagament d’un deute contret per Judes, a qui mai vaig autoritzar a vendre’m.
El germà picaplets europeu m’explica que tot deute es paga amb interessos encara que sigui venent éssers humans i països sencers sense demanar-los consentiment.
Jo els estic descobrint. També jo puc reclamar pagaments i també puc reclamar interessos.
Consta en l’Arxiu d’Índies, paper sobre paper, rebut sobre rebut i firma sobre firma, que només entre l’any 1503 i 1660 van arribar a Sant Lluc de Barrameda 185.000 quilos d’or i 16 milions de quilos de plata provinents d’Amèrica.

Saqueig? No ho crec! Perquè seria pensar que els germans cristians van faltar a la seva Setè Manament.
Espoliació? Guardi’m Tanatzin de figurar-me que els europeus, com Caín, maten i neguen la sang del seu germà!
Genocidi? Això seria donar crèdit als calumniadors, com Bartolomé de las Casas, que qualifiquen la trobada com de destrucció de les Índies, o altres com Arturo Uslar Pietri, que afirma que l’arrencada del capitalisme i l’actual civilització europea es deuen a la inundació de metalls preciosos!
No! Aquests 185.000 quilos d’or i 16 milions de quilos de plata han de ser considerats com el primer de molts altres préstecs amigables d’Amèrica, destinats al desenvolupament d’Europa. El contrari seria presumir l’existència de crims de guerra, el que donaria dret no només a exigir la devolució immediata, sinó la indemnització per danys i perjudicis.

Jo, Guaicaipuro Cuatemoc, prefereixo pensar en la menys ofensiva d’aquestes hipòtesis. Tan fabulosa exportació de
capitals no van ser més que l’inici d’un pla  MARSHALLTESUMA”, per garantir la reconstrucció de la bàrbara Europa, arruïnada per les seves deplorables guerres contra els cultes musulmans, creadors de l’àlgebra, la poligàmia, el bany quotidià i altres èxits superiors de la civilització.

Per això, en celebrar el Cinquè Centenari del Emprèstit,
podrem preguntar: Han fet els germans europeus un ús racional, responsable o si més no productiu dels fons tan generosament avançats pel Fons Indoamericà Internacional?
Deplorem dir que no.

En l’aspecte estratègic, en dilapidar en les batalles de Lepant, a armades invencibles, en tercers Reichs i altres formes d’extermini mutu, sense cap més destí que acabar ocupats per les tropes gringues de l’OTAN, com a Panamà, sense canal.
En el financer, han estat incapaços, després d’una moratòria de 500 anys, tant de cancel·lar el capital i els seus interessos, com d’ independitzar-se de les rendes líquides, les matèries primeres i l’energia barata que els exporta i proveeix tot el Tercer Món. Aquest deplorable quadre corrobora l’afirmació de Milton Friedman, segons la qual una economia subsidiada mai pot funcionar i ens obliga a reclamar, per al seu propi bé, el pagament del capital i els interessos que tan generosament hem demorat tots aquests segles a cobrar.

En dir això, aclarim que no ens rebaixarem a cobrar als nostres germans europeus les vils i sanguinàries taxes del 20 i fins al 30 per cent d’interès, que els germans europeus li cobren als pobles del Tercer Món.

Ens limitarem a exigir la devolució dels metalls preciosos
avançats, més el mòdic interès fix del 10 per cent, acumulat
només durant els últims 300 anys, amb 200 anys de gràcia.
Sobre aquesta base, i aplicant la fórmula europea de l’interès compost, informem als descobridors que ens deuen, com a primer pagament del seu deute, una massa de 185 mil quilos d’or i 16 milions d’argent, les dues xifres elevades a la potència de 300.

És a dir, un número que, per expressar-lo, serien necessàries més de 300 xifres, i que supera àmpliament el pes total del planeta Terra. Molt pesades són aquestes quantitats d’or i plata. Quant pesarien, calculades en sang?

Però sí que exigim la signatura d’una Carta d’Intencions que
disciplini als pobles deutors del Vell Continent, i que els obligui a complir el seu compromís mitjançant una ràpida
privatització o reconversió d’Europa, que els permeti lliurar   –sencera-, com a primer pagament del deute històric … ‘

Quan el Cacic Guaicaipuro Cuatemoc va fer la seva conferència davant la reunió de CAPS D’ESTAT DE LA COMUNITAT EUROPEA, no sabien que estava exposant una tesi de Dret Internacional per determinar EL VERITABLE DEUTE EXTERN; ara només resta que algun govern llatinoamericà tingui el valor suficient per fer el reclam davant els Tribunals Internacionals.

Adduir que si Europa, en mig mil.lenni, no ha pogut generar riqueses suficients per cancel·lar aquest mòdic interès, seria tant com admetre el seu absolut fracàs financer i / o la demencial irracionalitat dels supòsits del capitalisme.

Tags: América Llatina

L’ufanós arbre de casa ha plorat com cada tardor

les seves llàgrimes en forma de fulles;

unes ocres, altres torrades, altres encara daurades,

però totes ja sense força i sense vida.

Una fulla ha anat surant amb peresa

en el seu descens per l’aire encara tebi

i durant la caiguda pausada i silenciosa

ha tingut temps d’esgarrifar-se una mica.

Només una mica.

Perquè ha pogut aterrar amb discreció

mentre espantava unes formigues

que traginaven com sempre la seva pesada càrrega.

Han quedat immòbils i perplexes uns moments

reüllant cap dalt i esperant el pitjor,

tot deixant potser una minúscula rama,

o potser un pètal sec d’una flor desconeguda,

o tal volta una petita espina robada d’un roser llunyà,

o potser una ploma ves a saber de quin ocell…

En la seva caiguda també ha aixafat una gota de rosada…

Sense voler! Sí, sense voler!

Tot sense voler…

acomplint la natura involuntàriament el seu destí.

Tags: Poesia

Les persones som totes molt iguals. Tenim els mateixos sentiments, estimem més o menys igual, sofrim més o menys per les mateixes coses i ens fem més o menys les mateixes preguntes fonamentals i treballem per aconseguir la felicitat més o menys de la mateixa manera.

Però també som diferents. M’explico. A pesar d’aquest fons tant semblant, cada continent, cada país, cada comarca i fins i tot cada poble, marquen diferències  prou importants.

Mossèn Ballarín en el seu llibre “Camins i silenci” fa una reflexió interessant: com pot ser que en un país tan petit com Catalunya hi hagi tanta diversitat en la manera de ser de la gent?. Mossèn Ballarín diu:

“Cada home és un món i cada comarca un univers. Hi ha contrades en que la gent té un traça comú. És gent de llar i foc. Feta a hores i hores i hores d’escó mirant el foc sense dir res, sense pensar res, només sentint la barreja de buidor i de silenci que tots duem dintre.

Enllà i enllà, hi ha gent d’altra mena. Picarols de les planes de ponent, pagesos del seny a les planes altes, vinya menuda al rerepaís, fàbriques i fabricants als clots de riu, amuntegats a la ciutat, els nouvinguts i els de sempre a cada mitja galta de carrer, pescadors de platja plana o de costa brava”.

Escric aquest post després d’una reunió des veïns de la meva escala que m’ha deixat molt mal regust de boca. Les reunions de veïns ja de per si tenen mala fama, suposo que amb raó. Surten a la llum totes les mesquineses, les rancúnies, les diferències i les males marors que s’acumulen portes endins en cada un dels mons que és un pis. Actualment moltes comunitats de veïns estan formades per famílies de diversa cultura, vingudes de diversos països, amb sensibilitats i educacions molt diverses que fa tot plegat molt més difícil la convivència. I tot això acostuma a sortir en les reunions de forma molt violenta massa vegades.

Aquest retrat de Catalunya que Mossèn Ballarín fa amb quatre pinzellades de paraules ben triades em fa pensar que si ni els mateixos catalans de sempre ens entenem prou, cada vegada se’ns farà més difícil d’entendre’ns amb tota la gent que ens ha vingut i ens continuarà venint. Les persones a vegades deixem d’entendre’ns per petites diferències que  fem més grans del compte. Anem acumulant prejudicis sense adonar-nos-es fins que ens trobem allunyats uns dels altres, posant barreres i fent la convivència difícil quan no ho hauria de ser tant.

La reunió d’escala d’ahir m’ha fet pensar en el que ens espera a Catalunya si no hi posem remei tots plegats…

Tags: Relacions humanes

Brasil té nova  presidenta. Un país com Brasil no ha de ser fàcil de governar. Lula no ho ha fet gens malament i, gràcies a això, ha sortit elegida la persona que ell va elegir per succeir-lo.

Per fer una valoració de qui és Dilma i del què li espera he pensat que podria atansar-vos aquest text de Leonardo Boff, que és una persona que viu allà i, per tant és ben proper a la realitat del país. Ja sé que potser no és neutral, però jo me’n fio del que diu. Me’n fio molt. Heus ací el que va escriure ahir:

“Celebrem alegrement la victòria de Dilma Rousseff. I no deixem de alegrar-nos també per la derrota de José Serra, que no va merèixer guanyar aquesta elecció, donat el nivell indecent de la seva campanya, encara que els excessos s’hagin donat en ambdós costats. Els bisbes conservadors que, a contra direcció de la CNBB, es van col.locar fora del joc democràtic, i que van manipular la qüestió de la des criminalització de l’avortament, mobilitzant fins i tot al Papa a Roma, així com els pastors evangèlics rabiosament partiditzats, han quedat desmoralitzats.

Post festum, cal una reflexió distanciada del que podrà ser el govern de Dilma Rousseff. Ens adherim a la tesi d’aquells analistes que han vist en el govern Lula una transició de paradigma: d’un Estat privatitzador, inspirat en els dogmes neoliberals, cap a un Estat republicà, que ha posat el tema social en el seu centre, per atendre les demandes de la població més desposseïda. Tota transició té un costat de continuïtat i un altre de ruptura. La continuïtat ha estat el manteniment del projecte macro-econòmic, per servir de base a l’estabilitat política i exorcitzar els fantasmes del sistema. I la ruptura ha estat la inauguració de substantives polítiques socials destinades a la integració de milions de brasilers pobres, ben representades per la «Bossa Família», entre altres. No es pot negar que, en part, aquesta transició s’ha donat, doncs, efectivament, Lula ha incorporat socialment una franja sencera de la població a una situació de decència. Però, des del començament, els analistes apuntaven el desequilibri entre el projecte econòmic i el projecte social. Mentre aquell rep de l’Estat alguns milers de milions de reals per any, en forma d’interessos, aquest, el social, ha de acontentar-se amb molt menys.

No obstant aquesta disparitat, la fossa entre rics i pobres ha disminuït, el que li ha guanyat a Lula una extraordinària acceptació.

Ara es planteja la qüestió: aprofundirà la presidenta la transició, desplaçant l’accent en favor del tema social, on hi ha les majories, o mantindrà el desequilibri en favor de l’econòmic, de tipus monetarista, amb les contradiccions denunciades pels moviments socials i pel bo i millor de la intel·ligència brasilera?

Leonardo Boff (31/10/2010)

Tags: Brasil

Fa una temporada que vaig rebre un d’aquests PPS que corren i que em va enviar un amic. El vaig guardar com acostumo a fer. Alguns no els he llegit més però aquest em va quedar gravat i avui l’he volgut aprofitar per a la meva reflexió.

No sé si des dades són exactes o no. Però aquest fet no és massa important. L’important és el missatge que ens vol donar. El PPS diu que si poguéssim reduir la població de tota la Terra a un petit poblet  d’exactament 100 habitants, mantenint les proporcions existents en l’actualitat, el resultat seria alguna cosa més o menys així. Hi hauria:

De les 100 persones,
80 viurien en condicions infrahumanes.
70 serien incapaços de llegir
50 patirien de desnutrició
1 persona estaria a punt de morir
1 nadó estaria a punt de néixer
Només 1 (sí, només 1) tindria educació universitària i només hi hauria 1 persona amb ordinador.

En analitzar el nostre món des d’aquesta perspectiva tan comprimida és quan veiem més clarament la necessitat d’acceptació, entesa, i educació de les persones. Per això caldria que penséssim …

Si ens hem aixecat aquest matí amb més salut que malaltia, llavors som més afortunat que els milions de persones que no sobreviuran aquesta setmana.

Si no hem experimentat mai els perills de la guerra, la soledat d’estar empresonats, l’agonia de ser torturats o les punxades de la inanició, llavors estem millor que 500 milions de persones.

Si tenim menjar a la nevera, roba a l’armari, un sostre on refugiar-nos i un lloc on dormir, vol dir que som més rics que el 75% de la població mundial.

Si guardem diners al banc, a la cartera i tenim algunes monedes a la tauleta de nit… ja estem entre el 8% més ric d’aquest món.

Si podem llegir aquestes paraules som molt més afortunats que els més de 2.000.000.000 de persones d’aquest món que no poden o no saben llegir.

Els afortunats d’aquest món hauríem de treballar com si no necessitéssim tant els diners, hauríem d’estimar com si mai no ens haguessin ferit i hauríem d’estar contents per tot els que tenim ara i per totes les immenses possibilitats que tenim a les mans.

Tags: Drets humans, Justícia, Pobresa, Riquesa