Arxivar per desembre de 2010

31 des. 2010


Adéu. Fins l’any vinent!

Classificat com a GENERAL

Aquest video que us presento per acabar l’any vol dir-nos que a vegades vivim tan atabalats que no ens adonem que la vida va fent el seu camí sense ni adonar-nos-en. TOT VA CANVIANT si nosaltres ho volem fer canviar. Aquesta noia ucraïnesa, amb l’art de les seves mans i una mica d’arena, és capaç de fer meravelles creant i transformant contínuament la realitat. Cal art, però també cal voluntat. La matèria primera i les possibilitats quasi tots les tenim al nostre abast.

La vida, per si mateixa, ja va fet el seu curs. Acaba un any i en comença un altre. Es transforma tot, ens transformem nosaltres, tot canvia i tots canviem. Un canvi d’any és adonar-se d’això: que deixem coses enrere i que en tenim moltes més al davant. El cas és que en siguem conscients.

Un canvi d’any ens pot fer adonar que no hem de perdre més temps pensant en els errors, en l’odi, en la venjança, en les coses dolentes que ens han fet o hem fet, en el xafardeig, en l’auto flagel·lació, en l’auto complaença i en les mil accions i emocions negatives que potser ens han acompanyat aquest any que acabem.

I -al contrari- ens pot fer adonar que cal que gaudim dels minuts, de les hores i dels dies que se’ns van regalant. De les coses bones que ens anem trobant, de la nostra capacitat innata d’experimentar i de gaudir de coses noves, de nous amics, de nous amors i de noves experiències que inevitablement ens regalarà el nou any.

Bon any nou i fins l’any vinent!

2 respostes

30 des. 2010


Tenim un bon Codi Penal?

Classificat com a SOCIETAT

Un grup d’experts en dret: catedràtics, jutges i advocats han creat la Plataforma: “Otro derecho penal es posible” i han publicat un dossier en el qual desmunten amb estudis seriosos 13 mites populars sobre els qui delinqueixen:

1. S’afirma que el sistema penitenciari espanyol és benèvol, en canvi és el més repressiu d’Europa :
. La tassa de criminalitat a Espanya és menor que la mitjana europea:
-2008: la tassa de delictes a Espanya és de 46’7 per cada 1000 habitants; a Europa de 70’4
-La delinqüència a Espanya globalment descendeix des de fa 20 anys (Boletín Criminológico del Instituto Interuniversitario de Criminología, nº 116, de setiembre-ocubre 2009); ara bé, Espanya té un dels percentatges de presos més alts d’Europa. En els últims 30 anys s’ha quadruplicat: 1980: 18.583 presos; 2009: 76.771 presos. En els últims 9 anys han augmentat un 70 %: 1900, 45.309 persones; 2009, 76.771
– En el Codi Penal de 1995 s’elimina la redempció de les penes . Aproximadament el 80 % de presos compleix íntegrament la seva pena en la presó. Hi ha qui ha comès delictes sense sang i, tot i així, té una acumulació de penes, que de fet és com si tingués una pena perpètua.

2. S’hauria d’implantar la pena perpètua,de fet existeixen penes perpètues, que per la seva acumulació d’anys de presó i per la seva impossibilitat de revisió són més estrictes que les perpètues d’alguns estats europeus.

3. El perfil mitjà dels presos és d’alta perillositat , doncs no, la majoria no estan empresonats per cometre actes greus i violents.

4. Les presons són còmodes i segures. Són espais en què la mort té una presència constant.

5. De l’existència d’una correlació directa entre augment de delictes i el nombre de persones preses, a la desvinculació entre el nombre d’infraccions penals i l’augment de persones empresonades.

6. Els delictes són expressió de la llibertat humana. Una gran majoria de presos tenen un vinculació directa amb situacions d’exclusió social. És molt fàcil de carregar-los la culpa i fer-los servir de cap de turc.

7. Del sistema penal protegeix les víctimes, al sistema penal les manté en sofriment sense oferir diferents possibilitats de reparació del dany.

8. Només es compleix una part de les penes. Les penes es compleixen íntegrament i la gran majoria de presos ho fan en recinte penitenciari.

9. S’haurien de limitar els permisos per seguretat ciutadana. Doncs bé, els permisos de sortida són un instrument rehabilitador necessari, humanitzador i d’escàs risc.

10. La llei del menor és molt tova i no castiga, ara bé, la intervenció penal entre majors de 14 anys i menors de 18 és superior a la dels adults, i les sancions acostumen a ser molt més dures.

11. De la pretesa eficiència del sistema penal a la manifesta incapacitat del sistema penal per resoldre satisfactòriament els conflictes.

12. N’entren per una porta i en surten per una altra a molts entren a la presó, fins i tot, sense haver estat jutjats.

13. Del pressupòsit els delinqüents, en general, són persones sense moral i compassió a, en més casos del que es pensa, tenen un sentiment de penediment i estarien disposats a reparar el dany causat.

Sobre el desenvolupament de totes aquestes 13 tesis, aneu a Otro derecho penal es posible 

http://www.otroderechopenal.aldeasocial.org
   

(Extret del blog de l’amic Jaume Obradors Suades “Des del Bages”)

No hi ha resposta

29 des. 2010


La justícia restaurativa

Classificat com a General

L’amic Jaume Obradors,  en el seu blog Des del Bages, explica la seva experiència de voluntariat a la presó Els Lledoners. Em sembla prou interessant difondre-la.

 

Després de sis mesos d’exercir el voluntariat en una de les presons més modernes de Catalunya: Els Lledoners (Bages)

Aquest juliol passat vaig començar d’anar, com a voluntari del SEPAP, una mica atemorit, a la Presó dels Lledoners. Ara ja m’hi passejo molt més relaxadament. Encara recordo les zigazagues que vaig haver de fer el primer dia abans d’arribar als mòduls, les quals em van fer perdre l’orientació de l’espai. En arribar davant dels mòduls, vaig poder contemplar un Santuari i unes muntanyes que m’eren familiars, però que no acabava de situar, perquè estava desorientat. I no us penseu pas que el dia següent ho entengués, em va costar molt. Ja sé que jo tinc una memòria visual desastrosa, tanmateix sóc de la zona! A mi aquest fet ja em diu molt, després de saber que un pres d’una presó espanyola quan li van preguntar què faria el primer dia que sortís, va respondre: un Km en línia recta. Un company veterà de l’entitat ens comentava que els presos quan surten per primer cop es troben totalment desorientats i no saben cap a on han d’anar.

Un altre fet important: els primers presos amb qui vàrem conversar eren nois de 30 a 40 anys que ja portaven 10 anys o més a la presó i els en quedaven uns altres tants, tot i no haver matat a ningú – segons ells-. Han sortit, han tornat a entrar, tenen judicis pendents. Tenen dones amb fills a fora de la presó amb les quals algun no ha conviscut mai. I t’adones que la pobresa s’estén a tota la seva família. Més endavant vaig començar a descobrir els immigrants: magrebins,asiàtics, sud-americans, de l’est, sud-saharians…amb moltes dificultats per entendre’ns. Aquests darrers encara estan més tenallats per la misèria, tot i que fa poc que hi són: alguns enxampats al Port per portar droga, altres per discutir-se amb la seva ex-dona al carrer. Recordo un sud-americà, molt ben educat i amb estudis secundaris amb quatre anys de presó per haver intentat passar droga al Port de Barcelona – poca en devia portar, ja que les penes per entrar droga eren molt dures: 9 anys de presó. Ara amb el nou Codi Penal, que va entrar en vigor el dia 23 de desembre passat, s’han reduït molt, sempre que no formin part d’una xarxa. La dona d’aquest últim noi fa poc va tenir un accident en què va morir el seu fill de dos anys. El vaig trobar abatut i sense ni un euro per poder comunicar-se amb la seva dona, que vivia a casa dels seus germans al seu país. De la nova situació d’aquest noi me’n vaig assabentar per aquells primers amb qui vaig entrar en conversa als primers dies: també a la presó hi ha gestos semblants al bon samarità de l’evangeli!

La situació és molt complexa i la diversitat és enorme: nois de moltes nacionalitats barrejats amb altres d’aquí de llarga i curta durada: un còctel explosiu al mig del pati, l’únic lloc comú de vida social. Tots voldrien treballar i no hi ha treball , i encara menys, redempció de les penes. Amb tot, voldria deixar molt clar que hi he trobar molt bona acollida per part dels nois i noies funcionaris que fan els serveis de vigilància, des del director al simple vigilant, passant per les assistents i treballadores socials. No m’ho pensava. Evidentment parlo en general, a tot arreu hi ha de tot.

Bé, mentrestant m’he anant formant una mica i he descobert que la millor justícia és la restaurativa: aquella en què la víctima i l’agressor es poden reconciliar. Per la víctima és important poder veure el rostre de l’agressor i poder-li demanar per què ho va fer, altrament dirà mil penjaments sobre la justícia, ja que no es traurà l’agressor del seu imaginari per més que se’l condemni. Els qui tenen experiència de mediació t’expliquen casos de reconciliació gairebé impensables. Però el dret penal espanyol no va per aquí. Els jutges estan educats en una justícia punitiva: a tal delicte, tal pena. Una versió atenuada de la llei del talió: ull per ull, dent per dent. Les violències sempre sorgeixen d’unes crisis, és a dir, d’altres violències que són difícils de suportar. Les presons són “el chivo expiatorio”, és a dir, el sacrifici de l’altre per restaurar el desequilibri, la crisi que s’ha provocat en no acceptar el diferent per por d’alguns de perdre la seva bona situació (estic aplicant la teoria de l’antropòleg francès René Girard sobre l’origen de la violència i la necessitat del sacrifici o de la víctima emissària per restablir l’ordre diví i/o humà. És evident que tant l’actitud de Jesús de Natzaret com la no-violència impliquen una consciència totalment diferent: Jesús no vol víctimes ni cap sacrifici! S’ha acabat el fet de culpabilitzar els més febles! Però això potser només ho entenen els més senzills! El mite de Nadal – amb sentit antropològic- per més que posi en relleu la gratuïtat i la transcendència dels fets, aquesta sempre potencia el Sí de la voluntat de cada membre: Josep, Maria i Jesús. A l’inrevés del mite grec d’Èdip, en el qual aquest mata el seu pare, s’ajunta amb la mare – sense saber-ho- i queda cec per la ceguesa del Destí. Tampoc s’assembla al mite de la Deessa de la Raó de la Il·lustració, la il·lusió que amb la intel·ligència ho resoldrem tot, denunciat profèticament per Nietzsche i els moviments d’avantguarda de principis del segle XX, i consumat el seu esfondrament per les dues guerres mundials, pel feixisme, nazisme i estalinisme. No oblidem que la il·lustració va justificar la compra d’esclaus sud-africans per garantir que els europeus poguessin continuar tirant safrà a l’olla, en canvi el mite de Nadal és universalment inclusiu: olla per a tothom, altrament no s’entén el pessebre.

No hi ha resposta

28 des. 2010


Lluny de casa

Classificat com a Immigració

Ahir a la tarda em va trucar una noia peruana per una qüestió de feina. Va aprofitar per felicitar-me les festes i també jo a ella. Li vaig preguntar com havia passat ella el dia de Nadal  i em va sorprendre quan em va dir: “como un dia qualquiera” perquè aquí –deia ella- aquestes festes se celebren tan diferent del seu país que no les pot celebrar.

Quan va penjar el telèfon vaig quedar-me pensant una estona i em van passar pel cap tot un seguit de pensaments que m’agradaria compartir.

És una mica trist tenir els peus en un país i el cap en un altre. Ja sé que és una mica inevitable, a vegades i en certs moments, pensar en la família que és lluny, en el teu país d’origen, en les costums, en el clima que hom ha viscut de petit i que t’ha anat modelant i t’ha anat fent tal com ets. En certs moments és comprensible. Però el que és incomprensible és que això succeeixi cada dia. Que aquí només s’hi vingui per treballar i guanyar uns diners i després tancar-se a casa amb els teus compatriotes, parlant només dels teus temes , de la teva gent, del teu país… i tancant totes les portes a les coses d’aquí. Aquest país on viuen no els diu res. No senten gens seu, ni proper, cap dels temes d’actualitat que porten els diaris o surten a la tele. La única tele que veuen és la del seu país amb les parabòliques que entelen balcons i terrats i que els manté fidelment connectats a milers de quilòmetres.

El poeta i filòleg Ricard Mirabete té una frase en el seu llibre Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) que resumeix aquest sentiment: “Ser d’on no hi visc, romandre on no hi sóc”. Hi han milers de persones que viuen en un món que no és el seu. Són arbres trasplantats que van fent la viu viu, però que mai arribaran a ser un arbre sa, fort i ben format; un arbre ben arrelat i amb ganes de donar fruit. Ja sé que no tots els immigrants són iguals ( per sort) i que molts saben fer aquesta transformació necessària per a ser feliços on el destí o la necessitat els ha portat. No parlo d’aquests. Parlo d’aquells que, per més anys que passin, aniran perduts, des ubicats i  seran incapaços de celebrar una festa nova diferent a les seves, seran incapaços de tastar un plat nou i descobrir-hi un nou sabor; seran incapaços de fer amics nous que segurament que els enriquirien i, a la vegada, ells tindrien la possibilitat d’enriquir-los. Parlo d’aquells que no entendran mai res del que veuen al seu entorn, patint molt i fent patir.

Per aquesta gent, aquests dies de Nadal lluny de casa són dies fatals; dies de nostàlgies allargassades i de plors que ploren; dies de tristor infinita i de torrons amarg; dies de xerrades llargues des de les cabines telefòniques dels cybers. Trist, però real.

Per acabar, us deixo uns versos d’en Ricard Mirabete que poden il·lustrar totes aquestes reflexions:

 

Remoure la pols dels marges
besar prenys de terra al palmell
deixar-se endur pels turons
de tots els matins. Sargir la clivella,
fer-se nit amb el dol.
Recomençar, estimar,
obrir nous viaranys que no s’acaben en tu.
Estar a l’inici de l’esperança.

Una resposta fins a ara

28 des. 2010


Pregària de Nadal

Un bon amic m’ha fet arribar una pregària de Nadal escrita per Mossèn Jesús Huguet, una molt bona persona, un home molt lúcid, molt intel·ligent i un dels molt bons capellans que té el Bisbat de Solsona. Mossèn Jesús Huguet és el principal impulsor del Fòrum Ondara, del qual se n’ha parlat tant aquests dies amb motiu de la carta que han adreçat al nou Bisbe de Solsona. Va ser professor del Centre de Pastoral de Barcelona durant 20 anys. Ara “em dedico als vells i als malalts, els pobres del nostre temps, des de la parròquia de Solsona”, com diu ell mateix en una recent i interessant entrevista al diari Público. Aprofiteu l’enllaç, que us la recomano vivament.

Aquest amic em diu que aquesta pregària ha sortit publicada al diari Regió 7. He trobat que és molt bonica per a compartir-la. A fi de comptes un blog també serveix per això: per compartir coses personals i per compartir coses d’altri que siguin interessants.

“Tant bon punt apareixereu a la terra, els habitants del món aprendran la bondat” (Is 26, 9)
Aquest és, Senyor, el prec que voldria fer-vos aquest Nadal: ensenyeu-nos a ser bons.
Però bons de veritat.
Amb la bondat del pa, que a tothom agrada i mai no cansa.
No pas amb una bondat trista i avorrida, sinó amb una bondat reconfortant, que irradiï coratge i alegria i sigui per als cansats i afeixugats com un doll d’aigua fresca.
No pas amb una bondat tova i estèril, sinó amb una bondat diligent i activa, que no s’arronsi davant les dificultats i el compromís, que tingui uns ulls ben oberts per a descobrir les necessitats i unes mans ben llargues per a posar-hi remei.
No pas amb la bondat del bona fe, però sí amb la bondat del que, a pesar de tot, té fe en Déu i en les persones.
Feu-nos bons, Senyor, amb una bondat senzilla i franca, que no humiliï ni carregui.
Amb una bondat lúcida, que, sense deixar de veure les males passades, no es deixi vèncer per elles.
Amb una bondat, que no es cansi de perdonar.
Amb una bondat que no es defensi, però que desarmi.
Amb una bondat tan flexible amb els poderosos, com misericordiosa amb els febles. Amb una bondat que per a tothom abasti, pels bons i pels dolents, pels amics i pels enemics.
Amb una bondat que faci venir ganes de ser bo.
Feu-nos bons, Senyor, amb la bondat tendra i humil del Nadal.

No hi ha resposta

27 des. 2010


Què és la justícia social?

Classificat com a Ètica i Moral,Justícia,Valors

Com veu un nen argentí la justícia social. No és un acudit encara que ho sembli.És d’aquelles coses que, quan les llegeixes, cusen una mica de tristesa..

COMPOSICIÓN ESCOLAR DE UN ALUMNO DE EGB2. PUBLICADA POR EL DIARIO NORTE DE RESISTENCIA -Chaco- EN SU EDICION DEL 07 /11/06 (PAG..42).
ENVIADA AL DIARIO POR BELEN ALVAREZ, DIRECTORA DE ESCUELA DE LA LOCALIDAD DE QUITILIPI-CHACO

 
QUE ES LA JUSTICIA SOCIAL?
La maestra nos dio como tarea hacer una redacción con este título.

Yo descubrí que la Justicia Social es la mejor ayuda para los pobres y permite a las personas vivir sin trabajar. No me resultó muy difícil por que es el caso de mi familia y otros vecinos. En casa estamos todos muy contentos, el único que está enojado es mi abuelo que protesta por que cree que así no se levantará el país. El sale a cortar pasto en los otros barrios, limpia jardines y arregla bicicletas. Dice que eso es ganarse la vida, pero mis padres se ríen y piensan que él está fuera de onda.

Antes vivíamos en la casa de mi abuelo, que es grande pero algo vieja.. Papá se ocupaba de mecánico y mi mamá vivía quejándose, porque además de trabajar para su patrona, también tenía que lavar las ropas y las camisas engrasadas de papá. Mi hermana cocinaba, mi hermano era cadete y yo hacía los mandados.

Siempre íbamos a la escuela porque mi abuelo le dijo a mi papá que si no nos mandaba, teníamos que irnos de su casa. Ocurrió que una tarde llegaron unas señoras que parecían maestras, pero no eran. Mi papá no quiso atenderlas y hablaron con mi mamá. Le dejaron unos papeles. Durante la cena mi mamá dijo que el tema era la Justicia Social y contó lo lindo que sería porque nos darían una vivienda nueva y gratis. Mi papá se rió y mi abuelo se quedó muy pensativo. Al final papá fue a firmar los papeles. Y era cierto!!!.

Cuando inauguraron el barrio nos fueron a buscar en un colectivo. Conocimos al gobernador y otros altos funcionarios. La casita es increíble: tiene baño, cocina, canillas con agua y focos por todas partes. Aplaudimos tanto porque también dijeron que no tendríamos que pagar impuestos ni agua ni luz. Otro día volvieron las mujeres con más papeles. Mi mamá se ocupó de sacar fotocopias de todos los documentos de la familia. Al tiempo las señoras le vinieron a mostrar la lista y le dijeron que tenía que ir a cobrar todos los meses como Jefa de Hogar.

También llegaron unos muchachos y le mostraron otra lista para ir a retirar las mercaderías de los galpones. Despues mi papa se fue a una reuníon del barrio y consiguieron un comedor donde vamos todos los chicos y tambien traemos una ollita a nombre de mi abuelo, pero el no sabe nada, que si no arma un lío bárbaro.

Ayer inauguraron una sala para tener remedios gratis. Mi mamá esta muy contenta, ya no tiene que ir a lavar la ropa y mi papá ya no le trae camisas engrasadas porque aceptó ser el referente del barrio y cobra otro plan mas. Le prometieron que si ganamos la intendencia lo pasarán a contrato seguro. Tiene que repartir los papeles, hacer las listas y ayudar en los actos.

Mi hermano mayor se hizo piquetero, le dan ropa y le pagan doble cuando hace turno noche. Cuando sea mayor de edad le darán un plan para él también. Mi hermana y yo cobramos la beca escolar, aunque este año fuimos poco a la escuela por los paros y porque faltamos mucho porque vamos a las manifestaciones. Sólo mi abuelo no aceptó el beneficio de la Justicia Social y sigue viviendo solo en la casa vieja. Mi papá dice que es porque esta fuera de onda y es un viejo amargado.

Cuando sea mayor, voy a ser piquetero, despues me gustaria ser referente del barrio y ayudar a los pobres para que todos gocen de la Justicia Social y no tengan que andar trabajando por unas miserables monedas, como dice mi papá.

Lo que sí me da mucha lástima es mi maestra ¡ Pobre !. ella no entiende porque como estudió mucho tiene la cabeza cansada; ella dice que lo mejor que hay es estudiar. En el aula somos casi todos los chicos  que tenemos la familia con la Justicia Social.

Mi seño nos mira las zapatillas modernas que llevamos y dice que tenemos que lavarlas, que miremos las de ella que son viejitas pero limpitas pero pronto vendrán los señores del galpón y nos dirán que pasemos a retirar mas mercaderías y ropa nuevita. Yo a veces le llevo algunas galletitas ricas para
que coma en el recreo ( porque como nos dan mucho mi mamá se las daba al perro).Pero ella es tan buena que prefiere dejárselas a los perritos y dice que cuando cobre se va a comprar zapatillas y comestibles en el súper pero creo que nos miente, hace muuuucho que tiene las mismas.

Me parece que mi mamá no la quiere a mi seño; hoy tenía que ir a la escuela a buscar mi boletín pero no pudo ir porque volvió muy cansada, tuvieron reunión con la gente que da los planes y salieron en micros, claro !, pobre mi mamita, volvió muy tarde; me dijo decile a esa que te dé a vos el boletín y si no quiere que se lo meta en el c u l o . Yo sí la quiero porque aunque da consejos tontos cree que está bien.

Me hubiera gustado llevarla a que conozca mi nueva casita y todo lo que tiene, ya hace dos meses que estamos allí pero mis hermanitos con tanta alegría juegan a la pelota todo
el día y se rompieron las lamparitas, la cocina y se le salieron las puertas al mueble de guardar las ollas , ahora mami las pone en el piso. El baño también se rompió todo pero mi papi hizo uno en el fondo como el que teníamos antes, creo que es mejor porque no se necesita tirar agua, además nos explicó que los del gobierno la hicieron con materiales baratos y malos y por eso se rompe todo.

Bueno, ya hice mi redacción con lo que pidió la seño.Creo que me sacaré un Felicitado.

Ahhhhhhhh, me olvidaba de contar que mi abuelo se murió, dijo el médico que fue de tristeza pero yo creo que fue por no querer comer la ollita de comida.
Fin.

No hi ha resposta

27 des. 2010


Tenim nou President de la Generalitat

Classificat com a GENERAL

Artur Mas ha estat investit el 129è president de la Generalitat de Catalunya. Jo no l’he votat, però entenc que és qui ho havia de ser. Per molts motius, que ara no venen al cas, Artur Mas és en aquests moments la persona més adequada per dur Catalunya endavant. Però un dels principals motius crec que és el fet que és l’únic que podia fer un govern fort. I farien bé els altres partits, que diuen estimar Catalunya, de recolzar-lo davant la pluja,i els mals vents i les tempestes que ens vindran de ponent. Seria una mostra de patriotisme der un front comú. No n’estic gens segur que tinguin la dignitat de fer-ho, deixant de banda els partidismes que ens acostumen a fer tant de mal.

Però justament aquí rau el quid de la qüestió. Fins on podrà o voldrà dur aquesta Catalunya endavant? Veient el que es va veient, estem en un carreró sense sortida gràcies a uns jutges imparcials i polititzats que no deixaran caminar Catalunya a cap destí que no sigui el que ells considerin oportú (per al bé de la resta dels espanyols, ja s’entén). De cap manera deixaran que els catalans escullin el seu propi destí. Potser s’està acostant l’hora de la veritat. L’hora de menys paraules i més fets.

Per això Mas tindrà un paper determinant en aquests anys que li tocarà governar. Haurà de saber escoltar. Veurem cap on vol anar i com hi vol anar. Veurem si voldrà fer cas dels catalans que volem escollir nous camins cap a la independència o si passarà de llarg davant d’aquesta inquietud i aspiració cada dia més palpable. Sigui com sigui, tindrà unes quantes patates calentes a les mans.

La de la aspiració a la independència de cada cop més catalans serà una. Però n’hi haurà una altra també important: com gestionarà els euros en temps de crisi molt greu. Ja estem prou ofegats perquè no ens acabin d’ofegar del tot. Les respostes que Mas doni des de la Generalitat seran observades molt de prop. I potser li caldrà plantar cara una i altra vegada davant de les injustícies que constantment rebem.

Pel que fa a l’economia, seria un bon moment per aplicar el que diu el multimilionari nord americà Warren Buffett (del qual en vull parlar un dia d’aquests) que, dins de les seves idees peculiars, dóna uns consells que serien de bona aplicació pel Govern de la Generalitat en aquests moments d’arques buides i plenes de teranyines.

Diu el següent:
A. Els diners no creen l’home, sinó que va ser l’home el que va crear els diners.
B. La vida és tan simple com tu vulguis fer-la.
C. No facis el que els altres diguin què has de fer. Escolta’ls, però després fes el que el faci sentir millor.
D. No vagis darrere les marques. Posa’t aquelles coses que et facin sentir còmode.
E. No gastis els teus diners en coses innecessàries. Gasti en aquelles coses que de veritat necessites.
F. Després de tot, és la teva vida. Per a què donar als demés la oportunitat de dirigir-la?
G. Si els diners no serveixen per compartir-los amb els altres, llavors per a què serveixen? Ajuda en la capacitat en què puguis fer-ho. Sempre hi haurà recompensa per aquells que saben compartir.
H. No gastis els diners que no tens. El Crèdit, Préstecs, etc. van ser inventats per la societat de consum.
I.. Abans de comprar alguna cosa, pensa: Què em passarà si no ho compro? Si la resposta és ‘Res’, no ho compris, perquè no ho necessites.

”Res vam dur quan vam arribar al món i res ens n’endurem …”

No hi ha resposta

25 des. 2010


Qui diu que el piano s’hagi de tocar amb les mans?

“PENSO QUE EN LA MEVA VIDA NOMÉS TINC DOS CAMINS:

-L’UN EM PORTARIA A MORIR RÀPIDAMENT.

-L’ALTRE EM PORTARÀ A UNA VIDA MERAVELLOSA.

NINGÚ DIU QU EEL PIANO S’HAGI DE TOCAR AMB LES MANS”

Aquesta manera de pensar de Liu Wei, -aquest noi xinès-, és la que fa falta avui a la nostra societat en general i al món de l’educació dels joves en particular.

M’agradaria saber on ha quedat en aquests darrers anys el valor de l’esforç i la superació. Si per cas, dels pocs “valors” que s’han ensenyat ha estat el de guanyar diners sense esforç. I així anem…

Alguns han fet grans fortunes especulant, fent totes les trampes possibles i comprant i venent sense fre perquè en cada operació hi guanyaven moltíssim. Però ja veiem on ens ha portat tot plegat.

Seria hora de tornar a valorar l’esforç i en sentit de superació, no per guanyar diners, sinó per ser millors persones i aconseguir la felicitat. Aquest noi xinès ens ensenya el camí: molt d’esforç, molta sang, suor i llàgrimes i molta imaginació. Encara que el piano s’hagi tocat tota la vida amb les mans, ell ens diu que també es pot tocar amb els peus (o amb el que convingui….)

Bona reflexió per aquestes festes. No us sembla?

2 respostes

24 des. 2010


Nadales del bisbe Antoni Deig

Classificat com a Bisbe Deig,Nadal

NADALA 1974
Avui tothom espera un altre Advent.
Avui girem els ulls cap a Orient.
L’estable un altre cop farà de soli?
No res! El que esperem és el petroli.

                 

NADALA 1975
Entre un jove i un vell,
com dos pastors, parlant,
diàleg s’establia:
-Sense Cabdill i amb Rei,
ens naixerà l’Infant?
Si abans naixia…

CAP “PERÒ”
Quan engegui el primer plor
allà dins a l’establia
li direm que l’alegria
eixa nit no té un “però”.
I que rigui prest, tot d’una,
que en el cel, estels i lluna,
riu que riu, van fent l’ullet
a Josep, també a Maria
i als pastors mig morts de fred.

NADAL DE NADALES (1990)
Nadal de nadales,
d’enyor i retorns.
Ja bato les ales
per novells entorns.
La mar queda llunya,
Menorca, també.
Recordant ses cales
des de Catalunya,
el meu nou recer,
cantaré nadales
amb enyorament.
El retorn a casa
-un nou naixement-
curulla la rasa
d’amor i esperança.
Ja sento frisança
pel diví Nadó.
Que accepti l’ofrena
que faig a balquena:
retorns i l’enyor.

NADALA 1989
Neix l’Infant. -I què?-, dirà
l’home rebel, rabadà
de pastures massa humanes
que no copsa ni té ganes
del misteri divinal.
Neix l’Infant. I l’Al·leluia,
que la pau a tots ens duia,
dintre teu ressonarà
-si fas fora el rabadà-
per les festes de Nadal.

 

XIST! XIST! XIST! (1978)
No feu cap renou
que l’Infant vol néixer,
no feu cap renou
que vol néixer el Sol. Xist! Xist! Xist!
Calli la natura,
no piuli l’ocell;
que regni tot d’una
un silenci greu.
Que emmudeixi l’ona,
no titil·li el cel,
que no parli l’home, tots calleu!, calleu!
Que aquesta Nit santa
no xiuli ni el vent,
ni la tramuntana,
ni el mestral… ni res.
Xist! Xist! Xist!
No feu cap renou
que l’Infant vol néixer,
no feu cap renou
que ha nascut el Sol!

NADALA MARINA (1977)
Ara ja sóc de mar endins!
En ell he de marcar camins
a platges de calma i pau.
He vist més refulgent l’Estrella!
L’Infant, nascut d’una Donzella,
m’ha fet present d’un mar més blau.
El rem vogarà coratjós
guiant la barca de tots dos:
Nadal serà la nostra nau
!

2 respostes

23 des. 2010


Johan Cruyff, millor que callis!

Classificat com a Barça,Futbol

Cruyff, a 'El Matí de Catalunya Ràdio'Johan Cruyff va ser molt bon futbolista. Dels millors. Però ha estat  -i és- una persona una mica original, amb la quan no s’hi entén tothom. Sobretot, si no es fa el que ell diu i com ell ho diu.

A Johan Cruyff li agrada xerrar. A vegades, més del compte i amb risc de que no l’entengui ningú. I li agrada ficar el nas allà on no el demanen. I té un ego força gran. No li agrada que no li facin cas.

Per això jo crec que hauria de parlar menys del que parla i aprendre a quedar discretament a un segon lloc, que és on li pertoca. Crearia menys problemes i no es posaria tan de peus a la galleda com es posa tan sovint. Però això deu ser impossible en ell. Només cal veure l’article que va escriure l’any 2005 quan defensava poder dur publicitat a la samarreta del Barça (llegir article complert en PDF) i veure el que diu ara (Llegir article complert) contra l’acord de patrocini amb Qatar Foundation.

També potser s’hauria d’haver mossegat la llengua quan va dir que “Messi no podia parlar amb mig món per no saber anglès”. I pretén donar lliçons un senyor que no és capaç d’expressar-se ni mitjanament bé ni en català ni en castellà havent-se passat mitja vida en aquest país. Avui l’escoltava a Catalunya Ràdio i em feia pena perquè era incapaç de dir mitja frase ben dita. Quan ell parla és impossible entendre’l, a vegades pel què diu i sempre per cóm o diu. I el menyspreu que sempre ha tingut amb el català és proverbial. Ho va acabar d’arreglar dient textualment: "Yo también vengo de un país pequeño y no pretendo que todo el mundo hable holandés. Más o menos, hablo inglés, español y alemán, pero no pienso violar el catalán. Lo que tengo que explicar da igual decirlo en castellano".

Fa poc escoltava el periodista holandès Edwin Winkels que deia que Cruyff no parla bé ni l’holandès, que és la seva llengua. A Holanda, diu aquest periodista, tampoc l’entenen quan parla. Mireu si ho deu fer bé!.  Ni parlem, doncs, dels altres idiomes!. Aquest mateix periodista va presentar un llibre titulat ‘Escuchando a Cruyff’ que recull 150 frases cèlebres de l’ex entrenador del Barça, frases que s’han convertit en una manera d’entendre el futbol i la vida. De futbol potser en sap molt. Però la seva forma de veure la vida podria ser molt més discutible, segons expliquen alguns dels seus amics. Una persona tan superba com és i que es mira als demés des d’uns esglaons més enlaire tampoc és exemple de res. A vegades sembla que es pensa que és Déu perquè es creu amb dret a criticar tothom.

Si vol treure drapets al sol, potser podríem començar a treure els seus, que en té molts i de molts variats colors. Avui deia que “amb aquesta Junta és molt difícil que torni a ser president d’honor”. A mi em sembla que un personatge així ja no ho havia d’haver estat mai i val més que no ho sigui mai més. Un president d’honor jo entenc que ha de ser tota una altra cosa.I si un president d’honor ha de portar mala maror i dividir els socis potser val més que no ho sigui…

No hi ha resposta

22 des. 2010


Vull ser solidari

Classificat com a Catalunya

He rebut un correu d’aquells que van corrent per internet. No sé pas d’on ha sortit. Però jo m’hi sumo completament amb l’esperit que transmet: ELS CATALANS HEM DE SER SOLIDARIS! És clar que sí. Cal ser-ho, de totes totes. Mireu, si no:

 

MANIFEST DE SOLIDARITAT AMB ESPANYA
VULL SER SOLIDARI!
TINC MOLTES GANES DE SER IGUAL QUE ELS ALTRES ESPANYOLS!
Tinc la nacionalitat espanyola. Visc a Catalunya i vull ser solidari amb la resta dels espanyols i viceversa ..
NO VULL ser diferent, però sí que vull ser igual que els altres i tenir els mateixos drets i les mateixes condicions de vida que tots ells.
PER AIXÒ:
VULL
: Que el meu IPC, (l’últim del 4,10%) sigui el de la mitjana de tot Espanya, és a dir, el 3,80%.
Cada any és superior a Catalunya i m’allunya de la resta dels espanyols.
VULL: Que un habitatge a Barcelona, valgui el mateix que un altre en qualsevol punt d’Extremadura. El cost d’un a Barcelona em permetria comprar-ne tres a Extremadura, viure en un i llogar els altres dos i així aconseguiria incrementar els meus ingressos.
VULL: Que l’aigua, que jo pago a 18,00 EUR m3, valgui igual que la d’una urbanització propera a València, que costa 0,20 EUR m3.
VULL: Que el bitllet ordinari del Bus de Saragossa amb un cost de 0,75 EUR, sigui el que em costa a mi, que ara pago 1,25 EUR per desplaçament urbà.
VULL: Que l’Impost de Transmissions Patrimonials del País Basc, que ara està exempt, sigui igual per als meus fills quan heretin (si és que ho aconsegueixen), ja que a Catalunya s’aplica una escala semblant a la de l’IRPF
VULL: Que la ITV, que a Melilla costa 19,00 EUR, sigui la que jo pagui aquí en comptes dels 44,65 EUR que jo pago.
VULL: Que de les sis sortides per carretera que té per exemple la ciutat de Madrid, siguin de pagament almenys cinc, com passa a Barcelona.
VULL: Que quan els meus fills comencin el curs tinguin els llibres de text gratuïts com a Extremadura i no gastar-me’n entre 200 i 300 euros com aquí i ara.
VULL: Que la xarxa d’autopistes que travessa Andalusia, Extremadura, Múrcia, Castella-la Manxa i Castella-Lleó sigui totalment de pagament i tan cara com la que cobreix Catalunya, i no gratuïta com ara, tot i que la densitat del seu tràfic és 1 / 5 part de les nostres autopistes.
VULL: Implants dentals GRATUÏTS com a Extremadura.
VULL: Per si canvio d’opinió algun dia, canvi de sexe GRATUÏT com a Extremadura.
VULL: Que quan vagi a comprar un ordinador als meus fills, tingui una subvenció igual que a Andalusia, País Basc, Cantàbria, Astúries etc ….
VULL: En definitiva, SER IGUAL QUE UN CIUTADÀ EXTREMENY, ANDALÚS, MANCHEC, CASTELLÀ o LLEONËS.
Com a pensionista, tindré uns ingressos idèntics als demés. Per això, quan jo sigui IGUAL que tots els espanyols, amb tot el que em sobri, gustosament
SERÉ SOLIDARI!!!
Mentrestant, ho he de ser per força.

Potser ja seria hora d’acabar d’una vegada amb tants mites, mentides i demagògia com ens carreguen als catalans, que ja estem una mica tips de pagar les necessitats nostres i alguns capricis dels veïns…

No hi ha resposta

21 des. 2010


Gloria Fuertes

Classificat com a Poesia

      ISLA IGNORADA

Soy como esa isla que ignorada
Late acunada por árboles jugosos
-en el centro de un mar
que no me entiende,
rodeada de NADA,
sola solo-.
Hay aves en mi isla relucientes
Y pintadas por ángeles pintores,
Hay fieras que me miran dulcemente,
Y venenosas flores.
Hay arroyos poetas
Y voces interiores
De volcanes dormidos.
Quizá haya algún tesoro
Muy dentro de mi entraña.
¡Quién sabe si yo tengo
diamante en mi montaña,
o tan sólo un pequeño pedazo de carbón!
Los árboles del bosque de mi isla
Sois vosotros, mis versos.
¡Qué bien sonáis a veces
si el gran músico viento
os toca cuando viene del mar que me rodea
A esta isla que soy, si alguien llega,
Que se encuentre con algo es mi deseo
-manantiales de versos encendidos
y cascadas de paz es lo que tengo-.
Un nombre que me sube por el alma
Y no quiere que llore mis secretos;
Y soy tierra feliz -que tengo el arte
De ser dichosa y pobre al mismo tiempo-.

Para mí es un placer ser ignorada,
Isla ignorada del océano eterno.
En el centro del mundo sin un libro,
SÉ TODO, porque vino un misionero
Y me dejó una Cruz para la vida
-para la muerte me dejó un misterio-.

GLORIA FUERTES

(De Isla Ignorada. Ediciones Torremozas, 1999)

No hi ha resposta

20 des. 2010


Jubilats

Classificat com a Jubilació,Vellesa

Aquests dies s’està parlant molt del retard de l’edat de la jubilació. És d’aquelles coses (entre altres) que seran inevitables si tots volem cobrar una mica i que tampoc ens han d’espantar tant perquè actualment s’arriba a certa edat molt millor del que s’arribava fa unes dècades.

Els que estem en l’etapa molt pròxima a la jubilació aquest tema possiblement no ens afecti massa. Però sí que afectarà als més joves. Nosaltres -els adults ja una mica grans, com eufemísticament alguns ens anomenen als vells- potser ens ho podrem mirar una mica des de la barrera. però són temes que portaran llargues i àrdues discussions.

Ser vell (a mi m’agrada més dir-ho així) en moltes cultures és un condició que genera dignitat, prestigi, honorabilitat i respecte. Aquí entre nosaltres sembla que tots aquests conceptes més aviat s’han perdut una mica (malauradament) i ja aviat ni es podrà dir la paraula vell perquè tindrà connotacions pejoratives.

Tenir 60 o 70 o 80 anys és tenir dues vegades 30 o 40 anys; és reconèixer la densitat i riquesa de l’ahir i la fragilitat i la precarietat del demà; és estar disposat a viure intensament la dècada que s’obre amb la lúcida convicció que pot ser la darrera -o si més no la última per a poder viure intensament-; és el moment de no posposar ja els somnis i fer-los realitat en la mesura del possible; és alegrar-se quan, en despertar-se de bon matí,  i a un li fa mal alguna cosa: una articulació, la gola, el cap…, perquè significa que ets viu.

Tenir 60 o 70 anys és tenir respecte als miralls perquè no menteixen i ja no tornaran a mentir mai més. Tenir 60 o 70 anys és per fi saber qui són els teus veritables amics i amigues i haver-se guanyat l’enorme privilegi de no simular més davant dels altres; és saber dir "no" quan és "no", és conèixer-se a fons i poder, per fi , dialogar amb el teu propi cos, conèixer els capricis de les digestions, els ritmes del teu cor, la capacitat dels teus pulmons i la susceptibilitat de les articulacions en temps de pluja.

Tenir 60 o 70 anys és burlar-se de totes les dietes de les revistes femenines perquè ja un sap perfectament quina és la seva dieta de vida. És conversar amb la soledat i mai sentir-se sol amb ella. És ja no demanar permís a ningú per complir un vell somni, per anar a cinema a les tres de la tarda, prendre una copeta abans de la telenovel·la·la o encendre el llum a les tres de la matinada un capítol de "A la recerca del temps perdut" de Marcel Proust perquè no pots aconseguir agafar el son. És saber que ningú ens espera a casa i alegrar-se perquè podràs esmorzar o dinar el que més t’agrada: una amanida acompanyada de pa i formatge. Poder menjar el que et sembla a l’hora que et sembla és un veritable luxe.

Tenir 60 0 70 o 80 anys és sorprendre’s del que has aconseguit amb els teus fills o les teves filles que ja estan en la dècada dels 30 o del 40. És inaugurar per fi noves mirades, nous diàlegs amb aquest sentiment de despreniment i de lleugeresa enfront d’ells o elles. El fet, fet està i ja no existeix sinó la sorpresa davant d’aquests homes o dones que un dia, fa molt, van habitar en les seves entranyes i, una mica més tard, es van refugiar en els seus braços buscant consol.
Tenir 60,70 o 80 anys avui és de vegades ser una àvia indecent, enamorada, lleugera i des culpabilitzada. És entendre el misteri de la vida i començar a enfrontar-se amb la mort, sense por ni tristesa perquè és allà traient el cap, tímidament però inexorablement. És començar a acomiadar-se massa d’hora, sempre massa d’hora, de bons amics o amigues.

No hi ha resposta

19 des. 2010


Com produir barat en una economia global

Segons la OIT, uns 12 milions de nens menors de 14 anys són explotats amb sous de misèria al Tercer Món produint les coses que els països rics comprem després a preus exorbitants.

Moltes de les marques més famoses són a la llista de dos periodistes austríacs, Klaus Werner i Hans Weiss, que han passat una llarga temporada documentant-se sobre aquestes pràctiques i fins i tot s’han fet passar per proveïdors davant alguna de les empreses per a comprovar la veracitat dels fets. El resultat ha estat el «Llibre negre de les firmes de marca», editat a Àustria, Alemanya i Suïssa per la solvent i seriosa editorial Deuticke.

Cal això per poder produir més barat? Cal matar de gana a tanta gent perquè altres puguem menjar bé? Aquest vídeo ens exposa uns quants d’aquests llocs on es produeixen activitats tan vergonyants. Segurament que no ho podrem canviar tot de cop. Però un petit gest que fem, per petit que sigui, segur que serà important si se suma a milers de petits gestos. Caldria que penséssim si deixem de comprar marques com:

Adidas
Volum de negoci: 5.800 milions d’euros (965.000 milions ptes.)
Nike
Volum de negoci: 9.500 milions d’euros (1,5 bilions ptes.)
Levi’s
Volum de negocis: 5.160 milions d’euros (860.000 milions de ptes.)
Disney
Volum de negocis: 2.710 milions d’euros (450.000 milions de ptes.)
Chicco
Volum de negocis: 1.140 milions d’euros (190.000 milions de ptes.)
H. C. Starck (Filial de la multinacional alemanya Bayer) Volum de negoci: 665 milions d’euros (110.646.000 de ptes.)
Samsung
Volum de negoci: 37.300 milions d’euros aprox. (6,2 bilions de ptes.)
Siemens
Volum de negoci: 78.000 milions d’euros (13 bilions de ptes.)
Chiquita
Volum de negoci: 2.500 milions d’euros (415.000 milions de ptes.)
McDonald’s
Volum de negoci: 44.700 milions d’euros (7,4 bilions de ptes.)
Nestlé
Volum de negoci: 53.000 milions d’euros (8,8 bilions de ptes.)
TotalFina ELF
Volum de negoci: 114.000 milions d’euros (19 bilions de pessetes)
Daimler Benz
Volum de negoci: 160.000 milions d’euros (26 bilions de ptes.)

No hi ha resposta

18 des. 2010


Per on ens movem?

Classificat com a CÀRITAS,Església,Valors

Imagen1

S’acosta Nadal. Com cada any, CÀRITAS fa una campanya per recordar-nos que ens cal ser solidaris i que hi ha molta gent que necessita ajuda. Amb la dura crisi actual, encara més.

Càritas ens recorda que “UNA SOCIETAT AMB VALORS ÉS UNA SOCIETAT AMB FUTUR” i ens convida a portar a la pràctica i compartir una sèrie de valors que ens acosten a viure unes relacions més humanes i més justes, com poden ser: la comunió, la participació, la diversitat,i la gratuïtat, la fraternitat i el compromís.

Aquest MAPA DEL METRO de GRANCIUTAT ens pot fer reflexionar per on anem i per quina línia  o zona ens movem amb més freqüència…Pensem-hi:

ZONA A: Una societat amb valors és una societat amb futur.

ZONA B: Una societat sense valors és una societat sense futur, en Crisi

LINIA 4

-La línia és GRATUÏTA.

-Hi treballa personal VOLUNTARI.

-Circula les 24 hores, inclosos festius, per via de SERVEI.

-Arriba als indrets més oblidats de GRANCIUTAT.

-Sempre para en cas d’emergència.

-Segell de Qualitat atorgat pels seus nombrosos VALORS.

-Línia de gran rendibilitat SOCIAL.

-Es mou amb energies renovables i sostenibles que surten del COR. protegeix el medi ambient humà.

-Accessibilitat en totes les estacions per a qualsevol usuari que tingui alguna disminució de cor, especialment en les estacions que tenen  correspondència amb les línies 1, 2 i 3.

-És una línia amb gran projecció de FUTUR.

-Es garanteix i s’assegura als usuaris un viatge d’alta FELICITAT

-Vagons climatitzats amb l’escalfor de la FRATERNITAT i la frescor del COMPROMÏS.

Una resposta fins a ara

17 des. 2010


Per què matar d’aquesta manera?

Classificat com a Malaltia mental

Aquests dies, tot llegint les notícies sobre els 4 crims d’Olot, em pregunto què hi deu passar pel cap d’una persona que arriba a fer una monstruositat com la que ha fet en Pere Puig.

S’han dit moltes coses i no se sap encara quines són certes i quines no. Inclús s’estan afirmant coses totalment contradictòries que no ajuden gens a entendre bé els fets. Però el cert és que aquest home va cometre 4 assassinats aparentment a sang freda i sense prou explicació de les causes. Per això jo penso que alguna cosa terrible es covava dins seu; una cosa així no és fa per què sí. Suposo que hi deu haver una malaltia mental perquè, si no, no s’explica.

Es pot viure trobant sentit a la vida. Llavors hom viu feliç, estructurat i content. La vida generalment té sentit quan les coses ens van mitjanament bé, tenim una família, una feina, unes relacions socials i unes amistats que ens cohesionen i ens enforteixen.

Es pot viure sense trobar-hi sentit. Llavors hom viu amargat i tot es veu fosc. Les malalties, la solitud, la manca de relacions, la manca de feina, les drogodependències etc , fan que viure sigui una càrrega molt pesada per a molta gent. A vegades una càrrega insuportable. I per això es poden entendre molts suïcidis, darrere dels quals s’hi troba alguna cosa d’aquestes.

Però i aquell que és capaç de matar d’aquesta manera? Què és el què li passa? Malaltia mental? Segurament que sí. Però també hi poden haver altres causes que potser desconeixem i que hi han ajudat. És clar que cal condemnar un fet així però també cal compadir-se d’una persona que es veu abocada a actuar així per alguna causa. Cal buscar la causa i cal procurar evitar-la en altres persones. Una malaltia mental és un estat emocional de la persona que tendeix a impedir relacionar-se de forma autònoma amb la realitat que l’envolta i que pot portar a situacions de gran des estructuració de la personalitat, d’aïllament i patiment, tant personal com de l’entorn familiar.

La malaltia mental, com explica en Jordi Foix (Associació Els Tres Turons) és possiblement una de les formes de patiment que històricament, a les nostres societats occidentals, ha estat mes envoltada d’imatges externes esbiaixades que poc han tingut que veure amb la realitat. La por, el desconeixement, la superstició, interessos i tendències socials dominants, etc., han fet que la persona que patia una problemàtica greu de salut mental quedés estigmatitzada per vida, relegada a ser subjecte de la caritat o directament tancada, com si hagués comés alguna mena de delicte.

Fets com aquest haurien de ser explicats per especialistes i entesos que ens els fessin entendre millor i no tant per la premsa groga, rosa i sensacionalista que no fa més que complicar les coses.

No hi ha resposta

16 des. 2010


Tenir la informació i saber-la interpretar

Amb les informacions i filtracions de Wikileaks ens podem adonar d’unes quantes coses importants.

1. Que de tota la informació que alguns diaris han comprat i tenen ben guardada,  només en filtren la que els interessa i quan els interessa. En tenen molta més de guardada, que possiblement no es publicarà mai perquè no els interessa publicar-la. Per tant, cal anar alerta i pensar que potser això de la llibertat d’informació no ens ho hem de creure tant al peu de la lletra. Ja sabem que hi ha mitjans partidistes. Però és que n’hi ha alguns d’extremadament partidistes i saben molt bé com deformar la realitat dient simplement allò que els interessa.

2. Que els EEUU tenen uns espies que de certes coses potser en saben un munt, però que a l’hora d’interpretar aquestes mateixes coses fan riure de tan simplistes com són a l’hora d’analitzar-la. O simplistes o rucs: perquè els fan creure coses que els expliquen i que són sopars de duro. Segueixen tenint la visió centralista i madrilenya de sempre perquè és allà on van a pouar. Per tant, amb aquest tipus d’espies seguiran tenint la visió deformada que tenen ara mateix.

3. Que veient el que estem veient, de qui ens podrem refiar? On són els secrets d’Estat i la informació de caire personal? Si tot arriba a veure la llum un dia o altre, cal amagar tant les coses o convindria que els que ens governen fossin més transparents per tal que ens els creguéssim una mica més.

4. Fins on és veritat el que llegim? Fins on informen o desinformen els diaris? Fins on es manipula tot? No haurem arribat ja a allò del “Gran Germà” que ho veu tot, ho sap tot i ho controla tot?

Podria seguir amb moltes més preguntes, però per avui ja n’hi ha prou per sentir-se una mica més enganyat, una mica més malfiat i una més escèptic davant del que llegim i del que ens expliquen. La informació sembla que hauria de servir per fer una societat –i, per tant, unes persones- més lliure. Anem pel bon camí?

No hi ha resposta

15 des. 2010


A preguntes nècies, respostes intel·ligents

Classificat com a Humor

Tots fem alguna vegada alguna pregunta una mica ximple. Quan ens en adonem,voldríem no haver-la fet. Però hi han persones que les fan contínuament . A aquestes persones que fan preguntes ximples caldria respondre’ls amb respostes intel·ligents.

Aquí teniu algunes d’aquestes preguntes,  amb algunes respostes possibles.
Quan et veuen estirat, amb els ulls tancats al sofà o al llit, amb la llum apagada i et pregunten:
– Estàs dormint?
– NO!, ESTIC ENTRENANT PER QUAN EM MORI!!
Quan portem un aparell elèctric per reparar i pregunten:
– Té algun problema l’aparell?
– NO, L’APARELL ESTAVA CANSAT D’ESTAR A CASA I L’HE TRET A PASSEJAR UNA ESTONA!!!
Quan està plovent i s’adonen que sortiràs al mig de l’aigua i pregunten:
– Sortiràs amb aquesta pluja?
– NO, ESPERARÉ A QUE TORNI A PLOURE UN ALTRE DIA!.
Quan t’acabes d’aixecar del llit i et diuen:
– T’has despertat?
– NO. SÓC SOMNÀMBUL!
El teu amic et truca a casa i  pregunta:
– On ets?
– AL POL NORD! UN TORNADO SE M’HA ENDUT LA CASA ALLÀ!
Acabes de dutxar-te i mai falta aquell que et diu:
– T’has dutxat?
– NOOO, HE FET CAÇA SUBMARINA AL VÀTER!
Ets davant l’ascensor de casa teva, amb una caixa que pesa com un mort, vermell com un pebrot, arriba un veí i et pregunta:
– Puges?
– NO, NO, ESTIC ESPERANT QUE BAIXI EL MEU APARTAMENT!
L’home arriba a la casa de la seva núvia amb un fabulós ram de flors i ella li diu:
– Flors?
– NO, NO … SÓN PASTANAGUES!                                   Estàs en el bany quan algú pica a la la porta i pregunta:
– Hi ha algú???
– NO …. SÓC LA PORTA QUE S’HA TANCAT SOLA I HA APRÈS A PARLAR!
Un tipus entrant en una veterinària.
– Té verí per a rates?
– Sí que en tenim. Se n’emportarà? , pregunten.
– NO PORTARÉ ELS RATOLINS PERQUÈ EN MENGIN AQUI!
Un tipus agafa un bolígraf i un talonari de xecs.
– Pagarà amb xec?
– NO, ESCRIURÉ UN POEMA EN AQUESTA FULLETA.
Un home està pescant. Canya de pescar a la mà, línia a l’aigua, assegut.
– Què, pescant?
– NO … AQUÍ HI HA CONILLS, LLEBRES I PERDIUS …, ELS PEIXOS ACOSTUMAT A ESTAR A LA MUNTANYA.

4 respostes

14 des. 2010


No seria hora d’acabar amb el PER?

Classificat com a Crisi,ECONOMIA

El “Plan de Empleo Rural , conegut popularment com el PER, va néixer el 1984 de la mà del Govern socialista presidit per Felipe González. En principi aquest subsidi estatal era destinat als agricultors extremenys i andalusos que no podien treballar de forma continuada durant l’any.

Els subsidis agrícoles -vigents 25 anys després en el camp andalús i extremeny- van néixer amb el pretext de fomentar l’ocupació agrícola, generar llocs de treball i, en definitiva, crear riquesa per evitar l’exili de milers de treballadors.

Quin ha estat el resultat? Què s’ha aconseguit? S’ha aconseguit que Andalusia i Extremadura segueixen ostentant el vergonyós honor de liderar les regions més pobres d’Espanya i les taxes més elevades de desocupació.  El PER només ha servit per comprar el vot socialista amb el que s’enriqueixen centenars de càrrecs polítics de les dues regions. De fet, el pla es va convertir des del seu naixement en un brou de cultiu idoni per fomentar la corrupció i mantenir en la inactivitat i en el mercat negre a milers de jornalers. A Andalusia és comú comprar “peonadas” i fer mil tripijocs per poder viure tot l’any treballant només un mes.

Té sentit seguir així? És just i equitatiu que uns se’n puguin aprofitar i altres no? Posats a subvencionar potser caldria pensar en subvencionar altres activitats més productives. I si ens ho subvencionessin des de fora, millor encara!

Amb aquesta manera de pensar mai sortirem de la crisi perquè els governs segueixen amb la mentalitat antiga que deia: “¡Qué inventen ellos!”. I així anem….

No hi ha resposta

13 des. 2010


Maria Elena Walsh, un mite de la literatura infantil

Avui vull parlar d’una persona molt desconeguda a Europa, però molt coneguda a Amèrica Llatina.  Vull parlar de María Elena Walsh , poetessa, escriptora, música, cantautora, dramaturga i compositora argentina. Al seu país és “un mite vivent”, i amb raó.

Va néixer l’1 de febrer de 1930 a Ramos Mejía, suburbi de la ciutat de Buenos Aires. Finalitza els seus estudis a l’Escola Nacional de Bellas Artes, als 17 anys, quan va escriure el seu primer llibre: "Otoño Imperdonable". Ja abans, el 1945, havia publicat els seus primers versos en la revista "El Hogar" i en el suplement literari de "La Nación".
Convidada per Juan Ramón Jiménez, va viatjar als Estats Units en 1948. El 1952 va marxarr cap a Europa, vivint a Paris durant 4 anys. En aquesta època comença a escriure versos per a nens. El 1959 escriu guions per a televisió, ràdios, cançons per a nens, i obres de teatre.

Tota la seva rebel.lia, el seu desencís, la seva oposició, el seu amor a la natura i els nens han quedat reflectits en nombrosos poemes, novel·les, contes, cançons, assajos, i articles periodístics. Es podria dir moltes més coses d’ella, però el millor seria llegir-la i escoltar les seves precioses cançons per a nens.

Aquí us deixo dues de les cançons més conegudes seves. Són una petita mostra i tant de bo serveixin per a que algú la conegui una mica més.

La vaca estudiosa

Había una vez una vaca
en la Quebrada de Humahuaca.
Como era muy vieja,
muy vieja, estaba sorda de una oreja.
Y a pesar de que ya era abuela
un día quiso ir a la escuela.
Se puso unos zapatos rojos,
guantes de tul y un par de anteojos.
La vio la maestra asustada
y dijo: – Estas equivocada.
Y la vaca le respondió:
¿Por qué no puedo estudiar yo?
La vaca, vestida de blanco,
se acomodó en el primer banco.
Los chicos tirábamos tiza
y nos moríamos de risa.
La gente se fue muy curiosa
a ver a la vaca estudiosa.
La gente llegaba en camiones,
en bicicletas y en aviones.
Y como el bochinche aumentaba
en la escuela nadie estudiaba.
La vaca, de pie en un rincón,
rumiaba sola la lección.
Un día toditos los chicos
se convirtieron en borricos.
Y en ese lugar de Humahuacala
única sabia fue la vaca.

-x-x-x-x-x-x-x-x-

Manuelita la tortuga

Manuelita vivía en Pehuajó
pero un día se marcó.
Nadie supo bien por qué
a París ella se fue
un poquito caminando
y otro poquitito a pie.
Manuelita, Manuelita,
Manuelita dónde vas
con tu traje de malaquita
y tu paso tan audaz.
Manuelita una vez se enamoró
de un tortugo que pasó.
Dijo: ¿Qué podré yo hacer?
Vieja no me va a querer,
en Europa y con paciencia
me podrán embellecer.
En la tintorería de París
la pintaron con barniz.
La plancharon en francés
del derecho y del revés.
Le pusieron peluquita
y botines en los pies.
Tantos años tardó en cruzar el mar
que allí se volvió a arrugar
y por eso regresó
vieja como se marchó
a buscar a su tortugo
que la espera en Pehuajó

No hi ha resposta

13 des. 2010


José Gurvich, ceramista

José Gurvich és un ceramista uruguaià

Va néixer a Lituània el 1927, i arribà als 6 anys a l’Uruguai. El seu és Zusmanas Gurvicius. José Gurvich és el nom que va adoptar a l’Uruguai Va créixer i es va educar a Montevideo, al Barri Sud. L’adaptació de Gurvich al país d’adopció va ser ràpida.

Provinent d’una família molt humil, va treballar des dels 13 anys a una fàbrica d’impermeables de goma. Una jornada de 8 hores. Després de la feina, Gurvich anava a l’estudi de l’Escola Nacional de Belles Arts, on va estudiar amb José Cúneo. Aprenia violí amb David Julbe i allà va conèixer a Horacio Torres. El 1945, abandonà el Cercle de Belles Arts i va passar al Taller Torres García, on va començar dibuixant i pintant. Després seria docent en aquest taller.

Va participar en les moltes exposicions col.lectives del Taller TG, a Montevideo i a l’interior del país. Cap a 1950, pel seu contacte amb José Collell, descobreix la ceràmica. Al principi, juntament amb altres artistes del Taller Torres, compren les coses que ells pinten. Més tard comença a crear les seves pròpies obres, la majoria d’elles funcionals. El 1954 viatja a Europa. A Roma produeix i exposa ceràmiques a la galeria Sant Marc, el 1955.

A partir de 1955 va viatjar a Israel, Itàlia, Espanya i Grècia. Va viure i treballar en un Kibutz en tres oportunitats, on va reprendre les seves arrels jueves. . El 1957 es va mudar al barri del Cerro, a la casa que era del pintor Fonseca. El 1960 es va casar amb Julia Helena Añorga.

El 1962 va realitzar diversos murals. En aquest mateix any va néixer el seu fill Martín José. El 1963 va traslladar-se a la casa del Cerro, on va instal.lar dos tallers: un de pintura i un de ceràmica. En aquests anys va ensenyar a joves com Adolfo Nigro, Ernesto Vila i molts altres. Va exercir una gran tasca com a docent ressaltant especialment la importància de conèixer la història de l’Art. Pintava i, simultàniament, feia ceràmica.

A finals dels 60, va realitzar una sèrie de peces de ceràmica en les que va produir, en forma tridimensional, el món d’imatges fantasioses que també apareixen en la seva pintura. Els temes més freqüents són: la parella, els afectes, l’home còsmic, l’home i la dona universal, les formes espacials i les imatges basades en personatges de la realitat quotidiana.

El 1970 emigra a Nova York, amb la seva esposa i el seu fill. Ja instal lat, es relaciona amb els artistes del Taller TG i participa en diverses exposicions col.lectives.

La vida a Nova York no va ser fàcil. Tot i això, Gurvich va desenvolupar una intensa activitat artística. Va treballar molt en ceràmica, en exploracions escultòriques. Comença a fer projectes per enormes monuments. El 1974, José Gurvich mor d’una afecció cardíaca, als 47 anys, deixant diverses obres inacabades.

Les seves obres estan poblades d’imatges que combinen i registren elements de la iconografia religiosa jueva, la seva gran admiració pels mestres Pieter Brueghel, Jeroni Bosch i Marc Chagall i per sobretot les vivències i impressions d’una vida transcorreguda en llocs tan diversos com Montevideo, Israel i Nova York.

“Vull aturar l’espontaneïtat de la forma. Vull obrir una finestra en el no-res … en l’espai infinit. Vull fer un art que es dirigeixi cap al centre mateix de l’HOME” (José Gurvich)

Text extret del llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay” de Mercedes González, Rosina Rubio i Carmen Zorrilla.

No hi ha resposta

11 des. 2010


Necessitem bisbes-profetes

Classificat com a Església,Pere Casaldàliga

Demà consagren bisbe de Solsona a Mossèn Xavier Novell. Se n’ha parlat força darrerament als mitjans de comunicació i un grup de capellans del bisbat de Solsona –el Fòrum Ondara– també li ha fet una carta oberta .

El nomenament de bisbes als darrers anys ha seguit una línia ben clara i ben previsible. I no sols aquí sino arreu del món. Els elegits han de ser de doctrina recta i profunda obediència a les consignes de Roma. S’ha acabat allò d’anys enrere de nomenar persones que fossin profetes –com el bisbe Pere Casaldàliga, per exemple- i que sabien portar el missatge amb paraules noves i amb gestos entenedors i clars per a tothom. Eren persones lúcides i els seus gestos profètics feien que el missatge de Jesús fos entenedor i transformador.

I és una llàstima això que està succeint perquè “si no hi ha profetes al món, el món quedaria cec ", com va dir Benjamín Forcano a Vitòria-Gasteiz, en la presentació d’un magnífic llibre, concebut i dirigit per ell: “Pere Casaldàliga. Les causes que donen sentit a la seva vida. El retrat d’una personalitat” (Ed. Nova Utopia).

Com també diu un altre teòleg que parla lliure i clar (José Arregi) “què seria de nosaltres si no tinguéssim profetes? Quedaríem privats de llum i de guaites per entreveure el futur, el futur probable que ens amenaça i el futur alternatiu que hem de construir. Quedaríem muts, sense poder pronunciar de forma veraç el present que pateix la gran majoria, ni proferir eficaçment el futur que està a les nostres mans.”

Necessitem bisbes profetes i no pas bisbes funcionaris; necessitem pastors i no pas directors generals, que porten els bisbats com si fos una sucursal d’una gran empresa; necessitem bisbes que no ens diguin tant el què hem  de fer i com ho hem de fer, sinó que indiquin camins de llibertat i d’esperança, per tal de que cadascú inventi noves formes de fer-ho. La única pastoral vàlida no és la que ens ve tan teledirigida i ben indicada des de Roma sinó la que es pensa i es crea des de la realitat de cada lloc. Caldria fer més concilis provincials i que després es deixessin aplicar les conclusions a les que s’arribi; caldria escoltar més les comunitats amb els seus problemes; caldria que els pobles diversos, dins de la gran diversitat del món, fossin força més escoltats. Potser no caldria tants Nuncis-Controladors i una mica més de llibertat, tal com la tenien el profetes de la Bíblia que, cada cop que en sorgia algun, el poble recobrava la fe i l’alè. El Bisbe Pere Casaldàliga –com molts altres- ha estat un profeta gloriós allà enmig de la selva amazònica brasilera. Ha estat amb el poble i ha donat ànims al poble. Ha sabut crear una comunitat cristina viva i ella mateixa profètica.

"Va sorgir un profeta", repeteix la Bíblia. Sempre hi ha hagut profetes i cada vegada que en sortia un la història recobrava alè. Ara ens caldria uns quants bisbes-profetes d’aquesta mena. Persones que no renyessin tant i animessin més. Persones que no condemnessin i alliberessin tal com ho feia Jesús que va trencar esquemes i va indicar camins nous. Persones que posin per davant de tot la persona i no tant la llei.

Avui ens caldrien uns quants Peres que, quan molt a contracor va ser nomenat bisbe (el 1971), va seguir vivint i vestint i profetitzant com abans. No va canviar ni d’hàbit, ni d’hàbits I allà s’ha quedat quan es va jubilar (el 2005), amb la fe i la lluita de sempre: la terra i els indígenes. I allà segueix avui, pràcticament reclòs a casa a causa del "germà Parkinson", però sense perdre en absolut la llum de la ment, la flama del cor, l’espurna de la paraula. Profeta dret fins a la fi, o fins al principi final que arribarà quan arribi. Expliquen que una vegada, mentre acompanyava uns peons que tallaven arbres de la selva amazònica sota la pistola dels hisendats, amb la seva navalla i el cor ardent va escriure una fulla de palmera silvestre:
"Som un poble de gent, / som el Poble de Déu. / Volem terra en la terra, ja tindrem terra en el cel. Una nova terra que ell imagina com "un plat / gegantí / d’arròs, / un pa immens i el nostre, / per la fam de tots".
Una terra sense mals, una terra sense fam. És el somni de Déu per la terra i el cel.

"Tot és relatiu menys Déu i la fam", va declarar Casaldàliga en un dels seus genials aforismes que haurien de figurar a la capçalera de tots els nostres llibres de teologia, encícliques i rituals, ens recorda Arregi. No donen glòria a Déu les nostres paraules, dogmes i cultes, com no han cessat de cridar els profetes davant reis i sacerdots. No creix Déu perquè s’omplin els temples d’encens i de fidels. Només creix Déu quan s’omplen de pa totes les taules. Terra lliure i pa saborós van ser el somni de Jesús. Pere Casaldàliga s’ha rebel.lat i ha cridat contra tots els poders econòmics i polítics responsables directes de la misèria al món, i contra totes les estructures religioses que pacten amb ells per acció o omissió. Casaldàliga és una rara espècie de bisbe i profeta subversiu, a glòria de Déu a la terra i salvació del planeta. (I per honra i credibilitat de l’Església, tan necessitada), segueix dient Arregi.

"Em diuen subversiu / i jo els diré: ho sóc, / pel meu poble en lluita, visc. / Amb la meva poble en marxa, vaig". I rebla: "Crec que avui només es pot viure revoltats. I crec que només es pot ser cristià s’és revolucionari, perquè ja no n’hi ha prou amb pretendre ‘reformar’ el món ". I explica per què: "l’Evangeli és la subversió dels interessos, perquè és la demolició dels ídols". L’acomodament i / o la covardia el revolten: "Jo em rebel·lo contra els tres manaments del neocapitalisme, que són: votar, callar i veure la televisió".

Vet aquí el profeta d’ulls il.luminats, d’oïda atenta, de cor apassionat, de llavis inspirats, enamorat de Jesús i irat per la injustícia fins la rauxa. Vet aquí el profeta lliure, fill de la Llibertat de l’Esperit. Un cop va escriure: "Si em bateges una altra vegada, posa’m per nom Pere Llibertat".

"Jo m’atinc al que s’ha dit"
Jo m’atinc al que s’ha dit:
La justícia,
malgrat la llei i el costum,
malgrat el diners i l’almoina.
La humilitat,
per a ser jo, veritable.
La llibertat,
per a ser home.
I la pobresa,
per a ser lliure.
La fe, cristiana,
per caminar de nit,
i, sobretot, per caminar de dia.
I, en tot cas, germans,
Jo m’atinc al que s’ha dit:
L’Esperança!
(Pere Casaldàliga)

Una resposta fins a ara

10 des. 2010


El Premi Nobel i els drets humans

Classificat com a Drets humans

El defensor xinès del drets humans, Liu Xiaobo, actualment empresonat, ha estat proclamat  guanyador del Premi Nobel de la Pau 2010, ha informat el Comitè Nobel noruec des d’Oslo.

El comunicat del Comitè Nobel ressalta que el premi ha estat atorgat a Xiaobo per la seva "prolongada lluita pacífica en defensa dels fonamentals drets humans a la Xina".
La cerimònia de lliurament ha tingut lloc avui 10 de desembre a Oslo, però ningú ha pogut anar a recollir el premi perquè ell està empresonat i la seva dona està sota arrest domiciliari. La seva cadira estava simbòlicament buida.

Xiaobo va participar en els disturbis de la plaça pequinesa de Tiananmen, el 1989, va estar empresonat durant gairebé 20 mesos i va romandre des de llavors sota estricta vigilància.
El 2008, va ser novament detingut i a finals de 2009 sentenciat a onze anys de presó per instigar a "la subversió contra el poder de l’Estat" per la Carta 08, un manifest en el qual més de 300 ciutadans xinesos demanen major llibertat d’expressió, respecte als drets humans i eleccions lliures al país.

Almenys aquest any el Premi Nobel no és discutit -ni discutible- per la majoria de persones i països lliures. Tant de bo aquest premi recuperi el prestigi otorgant-lo a persones com ell.

Des d’aquest raconet li dedico aquest poema de Gloria Fuertes, la poetessa que amb paraules senzilles diu grans veritats.

 

Que los hombres no manchen los ríos.

Que los hombres no manchen el mar.

Que los niños no maltraten los árboles.

Que los hombres no ensucien la ciudad.

 

(No quererse es lo que más contamina,

sobre el barco o bajo la mina.)

 

Que los tigres no tengan garras,

Que los países no tengan guerras.

 

Que los niños no maten pájaros,

Que los gatos no maten ratones,

Y, sobre todo, que los hombres

No maten hombres.

Gloria Fuertes  (del seu llibre "Versos fritos")

Una resposta fins a ara

09 des. 2010


Dret a la vaga

Classificat com a Vaga

Tots tenim dret a la vaga. Però no tenim dret a vagues salvatges com la que van fer els controladors el passat divendres. Tota la raó que puguin tenir (si és que en tenen, que no ho sé) queda anul·lada amb la seva actuació boja i des qualificadora.

A aquests senyors ( i senyores) els recordaria que no són els únics que viuen estressats; que no són els únics que tenen responsabilitats importants; que no són persones mal pagades; que no s’hi val tot a l’hora de reivindicar coses ( amb raó o potser amb no tanta)… I encara se’ls podria recordar moltes altres coses. 

Fa un parell de dies que un metge els ho recordava en una carta que publica el diari El País. Aquest metge els feia la següent reflexió als senyors controladors (i controladores):

“Sóc llicenciat en Medicina i Cirurgia després de sis anys d’estudis, especialista en Medicina Interna i en Nefrologia després de vuit anys i doctor en Medicina. Treballo en un hospital públic des de fa 25 anys amb malalts trasplantats o amb insuficiència renal. He vist morir a pacients de totes les edats sota la meva responsabilitat. Sóc delegat sindical i sé el que és tractar amb l’Administració. He vist a la televisió com un representant dels controladors aeris parlava de pressió i estrès, i com els havien portat al límit: "Abandonar el lloc de treball al·legant problemes de salut".
Espero que cap dels controladors o els seus familiars vagi a un hospital i li diguin que no el poden atendre perquè gairebé tots els professionals sanitaris estan "malalts".Podran al·legar que la meva responsabilitat és diferent, i jo els preguntaré per què el meu sou és molt inferior al seu treballant més de 2.100 hores l’any. Per la crisi ens han baixat el sou i altres millores laborals, però mai, mai, he pensat en abandonar les meves obligacions amb els pacients.
Els repto a que vagin a un hospital i vegin treballar el metges i infermers amb pacients greus. Que acudeixin a qualsevol quiròfan on s’està realitzant un trasplantament, o extraient un ronyó a un donant sa que l’hi dóna a un familiar, i així un llarg etcètera, perquè vegin el que és l’estrès. No hi ha res més estressant que veure morir un pacient malgrat els esforços realitzats.
El que han fet té un nom: manca d’ètica i professionalitat. Tota la resta és demagògia.

JOSÉ MANUEL GONZÁEZ-POSADA – Metge-Santa Cruz de Tenerife – 07/12/2010

2 respostes

08 des. 2010


Marco López Lomba, un pioner

Des de molt jove, Marco Aurelio López Lomba es va interessar per l’art. Va ingressar al Círculo de Bellas Artes el 1936, on en particular apreciar l’obra de Cúneo i Laborde. Posteriorment va obtenir una beca de l’Escola Superior de Belles Arts de la Cárcova a Buenos Aires.

Més endavant va viatjar per Amèrica Llatina i va romandre diversos anys a l’altiplà bolivià. Va conèixer el Mato Grosso, Colòmbia, Equador i Europa. Va recórrer Itàlia i a Nàpols va estudiar la tècnica del fresc pompeià. Va acabar el seu viatge a París.

Va tenir el seu primer contacte amb la ceràmica a la fàbrica La Paz, a través del seu director Ariel Rodríguez. Aprèn i experimenta allí durant dos anys. Coneix després a Carlos Páez Vilaró i al costat d’aquest i Rodríguez, formen el Taller de Artesanos. La societat no dura molt i López Lomba es muda al seu taller al carrer Charrúa.

Cap a finals dels 50 i a partir de la dècada del 60, López Lomba produeix ceràmiques funcionals, amb gran cura de les formes, les textures, els dissenys, els esmalts. Va participar en mostres de creació en ceràmica a l’aire lliure, una de les quals la va realitzar en el marc de les concorregudes Firias de Arte del diari El País, organitzades per María Luisa Torrens.

En els seus esgrafiats predominen línies i figures geomètriques superposades, però també es troben alguns dissenys figuratius, com peixos, xarxes de pescadors, bous i cavalls.

A finals de 1960 va realitzar una exposició titulada Mostra de l’objecte, amb més de 150 peces, al Centre d’Arts i Lletres de El País.
“En treballar van sorgint, per si sols, la forma, el dibuix, el color i la textura. D’aquesta manera, així mateix, la composició segueix una harmonia naturalment contínua “, deia el 1961.

López Lomba compartia les seves proves i les seves recerques. En el seu taller es van formar, entre molts altres: Carlos Caffera, Duncan Quintela, Violeta Samacoitz, Alvar Colombo, Eduardo Rubio, José Bulmini i Sadi Lassús (molts dels que al seu torn van crear els seus propis tallers de docència).

“Tenia l’estampa dels antics artesans. Una deixadesa en el vestir, una permanent barba vermellosa, una mirada expectant i un càlid enteniment de la convivència humana “.(Nelson Di Maggio)

Text extret del llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay” de Mercedes González, Rosina Rubio i Carmen Zorrilla.

No hi ha resposta

07 des. 2010


Parla un controlador aeri

Francisco Capella –a qui no tinc el gust de conèixer- és controlador aeri. La seva opinió de primera mà i ben personal ens podrà servir per a fer-nos més càrrec del que passa amb aquest col·lectiu.

A més de controlador, és director de l‘àrea de Ciència y Ètica del Instituto Juan de Mariana, creador del projecte Inteligencia y Libertad. Té un Blog on hi escriu regularment.

Explica així el seu punt de vista. Serà bo que el llegim per tal de tenir més elements de judici.:

“Tengo formación académica como físico, en inteligencia artificial e ingeniería del conocimiento, y como economista. Soy liberal, comentarista de opinión en Libertad Digital y miembro del Instituto Juan de Mariana. Y soy controlador aéreo en Aena desde hace once años, de lo cual no estoy precisamente orgulloso. He estado destinado en las torres de control de Tenerife Sur y en Madrid Barajas (donde fui instructor y supervisor) y ahora estoy en proceso de instrucción en el centro de control de ruta de Madrid Torrejón. Además he estado en comisiones de servicio en las torres de Almería, Ibiza y Málaga. Aclaro que este artículo lo escribo a título estrictamente personal.

Mis sueldos de los últimos años han estado ligeramente por encima de la media dada a conocer por el ministro Blanco (aquellos más de 330.000 euros brutos anuales). Además mi nómina era de las relativamente bajas en la torre de control de Barajas, ya que estando más o menos en la media de antigüedad y carrera profesional yo solo hacía la ampliación laboral básica (el primer nivel de los tres que había de horas extra). Y Barajas es una torre de categoría inferior a los centros de control, que es donde hay más personal destinado.

Estos abultados salarios se han conseguido mediante la elevación de la demanda de controladores y la restricción de su oferta, fenómenos que no han sido ajenos a la presión sindical y a su capacidad de hacer daño al dejar de prestar un servicio esencial difícilmente sustituible (la unión hace la fuerza, especialmente en un monopolio público como éste). Los propios controladores decidían de forma casi unilateral cuántos eran necesarios durante cada turno en cada dependencia (las configuraciones de referencia, con cantidades a mi juicio infladas y exageradas porque prácticamente siempre solía sobrar personal, a menudo se abrían sectores no estrictamente necesarios y las horas efectivamente trabajadas estaban lejos del límite reglamentario). Dada la limitación de horas a trabajar por convenio (1.200 anuales) se programaban grandes cantidades de horas extra.

Algunos controladores se han presentado ante la opinión pública como responsables trabajadores que sacrificaban su tiempo libre, su familia y su salud (el famoso presunto estrés laboral) para hacer las horas extra y salvar la navegación aérea, al turismo y al país: la verdad es que se aprovechaba cualquier oportunidad para generar esos servicios adicionales y se hacía cola para hacerlos y cobrarlos suculentamente. Simultáneamente el sindicato reclamaba con gran cinismo ante la opinión pública más controladores, justo lo contrario de lo que realmente quería (cualquier economista puede explicar cómo a los gremios les interesa restringir la competencia para elevar sus ingresos y mejorar sus condiciones).

Quizás por la bonanza económica o para evitar problemas políticos los ministros y los directivos anteriores de Aena cedieron ante la presión sindical, básicamente las amenazas de dejar de hacer esas infladas horas extra y quizás también retirar a los profesores de la escuela y parar en seco los procesos de formación. Otras medidas eran y son las típicas de las huelgas de celo: utilizar el reglamento y los procedimientos (estos últimos de nuevo decididos y aplicados según el criterio de los propios controladores) como excusas para ralentizar el tráfico (los controladores aéreos insisten mucho en la seguridad, la cual invocan constantemente y aprovechan para meter miedo al personal, pero de lo que no pueden presumir en general es de eficiencia).

Durante mucho tiempo advertí a mis compañeros de que se estaban pasando y que estaban generando un sistema insostenible, pero obviamente no me hicieron ningún caso y continuaron los excesos y abusos. Y entonces llegó la crisis económica, la reducción del tráfico aéreo y el cambio de ministro de Fomento y de equipo directivo en Aena. Y más recientemente las nuevas leyes sobre provisión de los servicios de navegación aérea. Lejos de practicar una sana autocrítica, el nuevo equipo directivo de USCA (Unión Sindical de Controladores Aéreos) ha decidido huir hacia delante, se han autoproclamado víctimas esclavizadas y han promovido la convocatoria de una huelga. Estoy totalmente en desacuerdo, y además me siento profundamente avergonzado e indignado por lo que he visto y oído en los últimos meses en la torre y en la sala de control. Por eso me he dado de baja del sindicato USCA y estoy considerando mi futuro profesional. En próximos artículos espero ir dando más detalles, aclarando ideas y desmontando diversas falacias difundidas interesadamente por algunos controladores aéreos.”

4 respostes

06 des. 2010


Josep Collell, ceramista

Classificat com a GENERAL

Josep Collell va néixer el 1920 a Vic, Catalunya. El seu pare era sastre i la mare mestressa de casa. Des de petit sempre li va agradar dibuixar.

Quan va esclatar la Guerra Civil, Collell, tenia 16 anys i estava “en el bàndol republicà”. Treballava en un taller metal·lúrgic. Per això no va haver d’anar al front però va ser militaritzat per poder fer armes per l’artilleria. Travessaven llavors grans dificultats econòmiques: “la guerra va ser duríssima per la fam”, explicava ell mateix en una entrevista.

Collell es va trobar amb a Carme Cano, una noia que havia arribat a Vic amb la seva família, escapant-se de Tortosa després d’un bombardeig de la ciutat i amb una llarga història de penúries.

Collell decideix marxar cap a l’ Uruguai i quan arriba allà es cases per poders i reclama a la Carme, que viatja de seguida i allà es troben. La Carme és la companya de tota la seva vida, recolzant i treballant amb ell en la producció i les classes de ceràmica.

Casualment, contacta amb el Taller Torres García del que havia sentit parlar a Barcelona. Collell comença assistint-hi a classes de pintura i, entre tant, treballa com a torner mecànic. Al cap de poc temps el contracten com a sereno del taller i s’instal·la allí amb la Carme. Collell sempre ha reconegut la influència del seu mestre Torres García, així com la de Picasso a qui admira profundament.

El descobriment de la ceràmica

Un dia Collell visita Gonzalo Fonseca, que tenia a casa seva (al Cerro de Montevideo) un forn de pa, i allà posen a cremar la primera peça de ceràmica. “I no sé d’on venia, però tenia un color negre, la vam pintar, la vam ficar al forn, vam posar-hi i es va cuinar”, explica. “Ah, això em va entusiasmar, perquè vaig veure que el color es fixava, quedava un bonic color, quedava dur i així vaig anar seguint”.

Els altres companys del Taller van anar abandonant la ceràmica però Collell va seguir, va començar a fer classes, i va acabar adoptant-la com a mitjà de vida. Els obstacles pesaven menys que l’avidesa de superar-se: “havia d’inventar-ho tot: com fer-ho a mà, sense torn, sense motlles … era fascinant”, diu la Carme. Sobrevivien venent peces que anaven fent.

Collell visita la col.lecció de Francisco Matto Vilaró. Queda meravellat amb les peces de ceràmica precolombina. Coneix la ceràmica Nazca i, unint la pintura a aquesta ceràmica, més la influència del Taller Torres García, sorgeix l’estil Collell.

“A mi em va agradar la tècnica de l’engalba que era molt semblant a la pintura; es podia pintar com amb la pintura i diluir l’ombrejat. Segurament si jo no hagués pintat abans no se m’hauria acudit”.

Per poder fer pintura amb engalba, va haver de realitzar un treball previ amb els materials. Es va preocupar de buscar una rica paleta de colors que no fos estrident i li permetés pintar com ell volia. Explica ell mateix: “Jo vaig aprendre dels meus fracassos.Feia una fórmula pel vermell que sortia gris … vaig fer 2000 proves …

El 1964, Collell va participar en l’exposició Ceràmica i anticerámica, al costat de López Lomba, Abbondanza, Silveira, Nowinski, Caffera i Quintela, al Centre d’Arts i lletres d’El País.

El 1991, per comanda directa de l’ Arquitecte Mario Payssé Reis realitza, en ceràmica, els panells per a tres fonts a l’Ambaixada de l’Uruguai a Buenos Aires.

El 2001 va rebre el Premi Morosoli pel seu treball en la ceràmica. Actualment Josep Collell viu amb la seva esposa Carme i ha reprès la seva primera passió: la pintura. Ha exposat a Vic, la seva ciutat natal el 1994, a Barcelona el 1998 i a Montevideo a la Sala Pedro Figari l’any 2001

“Fa trenta-dos anys, si una persona volia aprendre ceràmica de debò, tenia un sol lloc on anar: al taller de Josep Collell. Tenia fama de ser molt rigorós, de ser un professor que acceptava a aquells alumnes que, per alguna raó, li semblava que podrien rendir-li seguint en els seus ensenyaments i acceptant les seves exigències. (Testimoni de Mercedes González)

“Més enllà del contacte personal, mai vaig deixar d’atresorar aquesta llum que vaig rebre una vegada, que em va ensenyar també a ser millor persona; aquesta connexió inextingible amb una ètica de la creació artística, des de la seva pròpia vida, que em condueix inequívocament, fins a qui va ser i continua sent el Mestre, l’Artista … Josep Collell, un català de soca-rel. (Testimoni de Virgínia Techera)

“Vam ser molts els que vam tenir l’oportunitat d’aprendre al Taller Collell al llarg de la seva trajectòria i compartir no només aquest espai comú, sinó també la generositat i la calidesa humana del Josep i la Carmen. I també una manera d’entendre la ceràmica que per a alguns s’ha convertit en un autèntic mitjà d’expressió. (Testimoni de Mercedes González)

Text extret del llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay” de Mercedes González, Rosina Rubio i Carmen Zorrilla.

Una resposta fins a ara

05 des. 2010


“Mourinho, sal del banquillo”

Classificat com a Barça,Futbol,LITERATURA

El camp era un clam. La lliçó de futbol s’havia anat desenvolupant de mica en mica i ja tothom havia vist tot el que sabien aquells alumnes i quina era la lliçó.

Els uns només la repassaven. La tenien molt ben apresa. L’havien estudiat una i altra vegada i feia temps que la repetien en ocasions diverses. Els altres encara no l’havien après i veien que uns quants alumnes avantatjats els passaven la mà per la cara i els feien quedar en ridícul. Ells, que es creien el melic del món, els millors del planeta i una espècie única en tota la galàxia.

Venien molt engreixats per les lloances de la caverna mediàtica del seu país. Rebentaven de satisfacció i havien llençat alguns desafiaments que els altres havien recollit humilment i els guardaven ben guardats a la memòria.

I, de cop i volta –sense saber com- el clam de camp es transforma en cant i en crit unànime: “Mourinho, sal del banquillo”. Feia estona que no se’l veia. S’havia amagat avergonyit d’ell mateix. Avergonyit d’ell mateix una persona tan prepotent i que ell mateix diu que no hi ha ningú millor que ell com a entrenador? No. Una persona així no s’avergonyeix ni s’acoquina mai. Una persona com ell només té la fugida cap endavant com a meta. I es disposa a sortir de la banqueta i donar la cara.

Però no pot. El cul li pesa. El cap li dóna voltes. Els peus els té clavats al sòl. Ho prova. No vol mostrar la seva covardia. Ho farà., Donarà la cara. Però no pot..

I s’acaba el partit. I es vol aixecar. I no pot. I els companys l’estiren. I no poden. I pensen, què farem amb aquest home? Ho intenten una i altra vegada. I no poden. S’haurà de quedar allí. Li porten una manta i una mica de menjar. Es queda sol. De fet, ben bé sol no. Es queda amb si mateix. Amb la seva consciència i amb la seva prepotència. Pensa i pensa què farà. Es va posant trist. Una llagrimeta es comença a escórrer cara avall. Es mira i es veu a si mateix. I no es reconeix. Ja no és aquell home prepotent que era….

La seva penitència serà la condemna a quedar-se eternament assegut en aquella banqueta escoltant cada quinze dies el clam unànime del Camp Nou que diu una i altra vegada: “Mourinho, sal del banquillo. Mourinho , sal del banquillo”.

No hi ha resposta

04 des. 2010


Aprendre dels guanys i de les pèrdues

Classificat com a Barça,PSICOLOGIA,Valors

Parlant amb una amiga, ha sortit aquest tema que dóna títol al post i he pensat que podia seguir reflexionant-hi aquí al blog perquè és un tema interessant i fonamental per la vida de cadascú.

Partirem d’un exemple: Dilluns el Barça va guanyar per 5-0 al Madrid. Fa uns anys que quasi tot són guanys per aquest equip i pel seu entrenador. Però el Pep ja va avisant fa temps que arribaran les derrotes indefectiblement. I és cert. És com la vida, que hi han èpoques de cada manera. Cal saber gaudir de les bones èpoques, però caldrà estar preparats per sofrir dignament quan ens toquin els mals moments. Vindran derrotes. Vindran problemes. Arribarà un altre cicle i ens hi haurem d’acostumar. Com més alt s’arriba, més fort pot ser el cop de la caiguda! Caldrà, sobretot, aprendre de cada una de les lliçons que constantment ens dóna la vida.

Guanyar és bonic. Tots ho volem i en el guany tots ens hi sentim a gust i feliços. I si guanyem després d’una dura pugna encara és millor la victòria. A vegades, guanyar és fàcil i altres resulta molt difícil. però el guany sempre deixa satisfacció, sobretot si hi hem posat esforç i voluntat.

Però no sempre es guanya en tot i a tot arreu, encara que ens hi esforcem molt. Per això cal educar en l’esforç i cal educar també en la pèrdua. Pèrdua que es dóna en l’esport, en la vida professional o en la vida familiar.

La vida dóna cops baixos, a vegades, i cops traïdors.  Altres vegades les pèrdues són causa directa dels nostres errors. i llavors ham de saber que la llavor de l’error pot nàixer la planta de la rectificació que pot donar bons fruits més endavant. Cal estar preparats i cal veure quin profit en podem treure de les pèrdues que formen part de la condició humana. Però si alguna cosa no hem de fer mai és acostumar-nos a la pèrdua i resignar-nos-hi. No ens podem quedar bloquejats quan la mort, el fracàs o la tragèdia ens toqui de prop. La vida sempre ens dóna sortides i allà on es tanca una porta sempre s’hi obre una finestra.

El buit que queda en el nostre cor sempre es pot omplir amb alguna cosa que ens donarà pau interior. Potser serà una persona, un llibre, un poema, una música, un paisatge… qui ens donarà la força i l’impuls inicial per tornar a començar. Potser haurem de veure quines són les nostres pors i les nostres angoixes per poder acceptar-les i superar-les.

 

 

2 respostes

03 des. 2010


Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Classificat com a DISCAPACITAT

No saber, no poder, intentar i no poder. Amargor. Llàgrimes. Frustració.

Voler i no poder. Intentar-ho i no poder. Somniar i no poder.

Incapacitat. Discapacitat. Limitacions.

Qui no en té? Qui no en tindrà? Qui no n’ha tingut?

La solució està en acceptar-nos tal com som i acceptar els altres tal com són. Llavors veurem les nostres pròpies discapacitats i valorarem una mica millor les dels altres.

No hi ha resposta

02 des. 2010


A Joan Solà i Cortassa

Classificat com a Joan Solà,LITERATURA

Joan-Carles Martí i Casanova en el seu blog

http://poemariinconclus.blogspot.com/

hi té un sonet dedicat al desaparegut i malaguanyat lingüista Joan Solà i Cortassa. És un sonet que juga amb els cognoms i lloc de naixement d’en Joan Solà (Bell-lloc d’ Urgell, un petit poble del Pla d’Urgell). Li vaig demanar perís per reproduir-lo i, molt amablement, me l’ha donat. Us el deixo aquí.

A Joan Solà i Cortassa
Sóc d’un bocatge que de tan petit
la mort s’escampa avall a cau d’orella
en caure el mot al pou gran esclafit
on s’hi arremolina la quadrella.

Sóc d’un empelt que neix enllà bell lloc
on al solà a migjorn s’alça cortassa
entrebajoc que desfà tripijoc
de l’home que és pres deslliga lligassa.

La lluna és plena de verb català
hi vola l’home bo plorem sa mort
cantem el seu plany d’un seny terrassà
car vola ben alt sobre aquesta cort.

Tot sol per solana que ara abraseix
torna l’home lliure i creix amb escreix.

No hi ha resposta

01 des. 2010


El Barça i la teoria de l’evolució de les espècies

Classificat com a Futbol,Guardiola

El Barça és en el món del futbol el que la teoria de l’evolució de les espècies és a la biologia. Guardiola és el nou Darwin en el món del futbol; algú que ha estudiat, ha descobert i ha aplicat la teoria de l’evolució en un món que ha anat evolucionant al llarg dels anys però que ha ho fet poc. L’excel·lència a can Barça ha arribat a nivells tan alts que serà molt difícil poder-los superar, encara que ja sabem que partits com el del dilluns no es donen fàcilment. Són partits quasi perfectes i la perfecció costa d’assolir.

Davant de qui encara sosté que la teoria de l’evolució és simplement un conjunt d’hipòtesis encara no confirmades (Mourinho, per exemple),  Guardilola insisteix en confirmar dia rere dia que es tracta d’una teoria provada i prou confirmada. Ell mateix l’ha sabut aplicar i li ha sabut treure tot el suc. Guardiola és modern i intel·ligent i l’ha confirmat vàries vegades (davant del Realísimo, per exemple).

Mourinho encara viu en el creacionisme caspós, ranci, antic i passat de moda. És aquell personatge que es pensa que, perquè sap alguna cosa, ja ho sap tot. En realitat sap poc de tot i molt de res. Però no té consciència de la seva pròpia ignorància i només sap treure la cresta orgullós. No s’adona que fer-se el gallet no treu cap a res, com li va dir Manolo Preciado de paraula no fa gaires dies i li hi ha dit al camp Guardiola aquet dilluns. Després del partit  Mourinho va dir que “aquella era una derrota fàcil de digerir”…. Quin estómac! Es veu que és capaç de digerir-ho tot!. La pròxima vegada li donarem un plat de pedres; a veure si se les cruspeix i les digereix també tant bé! Mira que n’és de ruc!

Així com en la vida  hi ha evolució biològica de les espècies  i uns mecanismes que l’expliquen, en el futbol també hi pot haver evolució, tal com ha confirmat el Pep. La teoria de l’evolució afirma que les espècies es transformen al llarg de successives generacions i que, en conseqüència, estan emparentades entre si en descendir d’avantpassats comuns. La teoria de l’evolució constitueix la pedra angular de la biologia, ja que sense ella aquesta disciplina seria un recull de dades inconnexes. Històricament, la teoria de l’evolució s’ha hagut d’enfrontar al creacionisme fixista, és a dir, a la creença que les espècies, una vegada creades per Déu, romanen inalterables en el temps. En el món del futbol passa semblantment.

El futbol nou, modern, elaborat, creatiu, imaginatiu, d’equip que fa el Barça és fruit d’això. I qui encara no ho vulgui veure, que no ho vegi. Ja sabem que potser el Barça no ho guanyarà tot i que potser perdrà aquesta guspira d’excel·lència que té ara. Però ningú negarà a partir d’ara que s’ha fet un salt esplèndid i qualitatiu en el món del futbol i que tothom aprendrà d’aquest nou estil que ha implantat el Pep.

Una resposta fins a ara