A PEU

Tempus fugit ens deia Virgili a  “Les Geòrgiques” ( “Sed fugit interea fugit irreparabile tempus”).El temps vola, se’ns escapa de les mans. Ens ho recorden sovint els rellotges de sol.Un any més.Un any menys.Amb aquesta suada i simple reflexió m’acomiado d’un any que no ha estat del tot bo però que me l’imagino millor que el que ens espera.Tant de bo els pronòstics s’equivoquin.Bon any 2009!Etiquetes de Technorati: Pas del temps

Tags: Pas del temps

Avui és el dia dels Sants Innocents. Una tradició dels diaris era donar com a notícia vertadera una gran mentida;  això sí: ben disfressada de veritat per tal que no ho semblés.

Aquí va una notícia. Veritat? Mentida? Us puc ben assegurar que és tristament verídica. I així ens va a tots, gràcies a aquest tipus d’educació actual on tot pot ser traumàtic si no anem en compte. Protegim tant els nostres nens i nenes que només ens falta embolicar-los amb cotó fluix…

Moltes escoles a Gran Bretanya van renunciar a l’ús de la tinta vermella per corregir els treballs dels estudiants, per considerar "agressiu", "amenaçant", "inapropiat" i "desmotivant".
En aquestes escoles es van donar als docents instruccions clares: els errors s’han de marcar, sense exagerar, amb llapis o llapis que escriguin amb colors menys xocants, com el verd, el blau, el rosa o el groc.
"El color vermell, va explicar al Daily Mail el Sr.Richard Sammonds, director del Crofton Junior Scholl de Orpington (Kent), pot ser més aviat desmotivant per als alumnes. Té connotacions negatives, d’escola vella".
Però no tots estan d’acord: per a molts mestres, la tinta vermella segueix sent "la manera més ràpida d’identificar els errors".

i, que se sàpiga, la tinta vermella encara no ha traumatitzat ningú.

Santa Innocència!

Tags: Escola

 Aquests dies, inevitablement, em surt de dins la veta cristiana que sempre he tingut. Ja sé que aquesta veta hauria de sortir durant tot l’any. Però aquests dies sembla que s’accentua.I, estant en silenci davant el pessebre, he escoltat Déu que deia:Saps per què he nascut i cóm he nascut?He nascut NU, diu Déu, per tal de que sàpigues  buidar-te de tu mateix.He nascut POBRE per tal de que sàpigues que Jo sóc la teva única riquesa.He nascut en un ESTABLE perquè sàpigues que  pots santificar tots els ambients.He nascut FRÀGIL per tal de que mai no tinguis por de mi.He nascut per AMOR perquè mai no dubtis del meu amor.He nascut de NIT perquè sàpigues que puc il·luminar totes les foscors.Em vaig fer NEN per tal de que no t’avergonyissis mai de ser tu mateix.Em vaig fer HUMÀ perquè poguessis esdevenir Déu.Vaig néixer PERSEGUIT per tal de que sàpigues acceptar les dificultats.Vaig néixer en la SIMPLICITAT perquè evitis ser complicat.He entrat en la teva vida perquè amb la teva ajuda puguem arribar tots a la casa del Pare.Etiquetes de Technorati: Déu,Nadal

Tags: Déu, Nadal

S’està preparant tormenta. Tot fa olorar que les coses vénen maldades. Ens podem equivocar, però tothom, menys el PSC-PSOE (més PSOE que PSC), tenen poques paraules d’esperança i optimisme. Tot anirà bé, segons ells i Catalunya sortirà afavorida; Zapatero complirà la seva paraula (jajaja…) i tot seran flors i violes.

Però el que se’ns atansa és tota una altra cosa. El xàfec serà gros, segons comenta la resta del món assenyat i lúcid. I és que no hi ha motius que ens puguin fer pensar el contrari. Vegem:

-El diner ha desaparegut. Els que en tenen, l’amaguen i els que no en tenen no en troben per enlloc. El mercats estan parats del tot i seguiran parats una bona temporada. Quant Bancs aniran tancant?…

-L’Estatut sortirà més pelat que una gallina abans d’anar cap a l’olla. Ja podem preparar plans A,B, C i D…. que no hi haurà res a fer per contestar amb una mica de dignitat a un Tribunal que de constitucional no en té res. En podrien dir Tribunal Polític, que seria més exacte. I com a bona “voz de su amo” i com a bons tutors de lo “ejpañol” de la “unidad de España” donaran café para todos i ben descafeïnat per tal de que no ens faci mal i no ens posi nerviosos. Heu vist que satisfets n’han sortit de la Moncloa una tal Aguirre, un tal Camps i genteta d’aquest tipus?.

-Ara no tenim una RENFE que funcioni ni la tindrem. Com que no hi ha diners, no hi haurà RENFE, ni Rodalies ni res de res. Condemnats a anar en bici, a peu o en cotxe particular (caldrà aprofitar-ho ara que la gasolina és barata i abans de que es tripliqui el preu, cosa que passarà aviat, diu algú…)

-Tindrem un gran aeroport a Barcelona però mig buit. Com que no tindrem vols internacionals, la meitat de l’aeroport no servirà de res. L’economista Tremosa “dixit”. I els catalans que vagin demanant un aeroport internacional amb cara i ulls que a les Castilles ni se n’assabenten ni se’n volen assabentar per cuidar els propis interessos de Barajas.

-El finançament de Catalunya  ja us podeu imaginar el que serà. De bon principi pinten bastos perquè és el pitjor moment de la història i, és clar, no ens podran donar ni la meitat del que ens mereixem per justícia i necessitem si no volem ser un vagó de cua. Ara ja no sm locomotora ni res. Som el vagó del carbó per seguir alimentant unes altres locomotores.

-I la llengua, i la cultura. I les ajudes socials que ja no arribaran a temps per a molts vells, i la sanitat i les empreses que tancaran, i la gent que quedarà sense feina, i els emigrants que es tornaran conflictius quan no puguin ni menjar ni tornar al seu país….

-Internacionalment, Catalunya és desconeguda i maltractada (tema Seleccions esportives) i ningú la defensa ni diu res. Al contrari, és Ejpaña mateixa qui posa pals a la roda a tot arreu on puguem aixecar una mica el cap.

Podríem anar seguint una bona estona. Ens esperen problemes grans i governs petits. El PSC no ha estat a l’alçada , ni hi està i no cal pas esperar que hi estigui. ERC està fent el ridícul, un dia sí i l’altre també llepant el cul de qui mana. La facció més digna ha de callar, de moment.

Ja podem obrir el paraigües que caurà una pedregada que ens matarà si no ens aixopluguem aviat. D’aquí a pocs dies començarem a veure-ho i ja no pararem per una bona temporada.

Mala manera de començar l’any!

Tags: ECONOMIA

NADAL DE REIS

Heu vist l’estrella?

Heu vist els Reis?

Cada any més vella!

Cada any més vells!

Quina frisança

i quin neguit

sentim els homes

aquesta nit.

Els Reis se’n vénen

els Reis se’n van

deixen joguines

a cada infant.

L’estrella els guia

cap a Jesús.

El rei Herodes

és un il·lús.

Si som un dia

Reis d’Orient

i duem coses

per a la gent,

siguem estrella

sempre, tot l’any

per dur alegria

a tot company.

Siguem estrella

il·luminant

que guiï els homes

cap a l’ Infant.

Ja hem vist l’estrella!

Ja hem vist els Reis!

Cada any més bella!

Cada any més vells!

Antoni Deig, bisbe de Menorca

Nadal de 1980

Tags: Nadal

BON NADAL!

Aquest Nen tan petit,

tan feble

i desemparat

ha vingut per agermanar-nos una mica

i omplir el cor

dels que vulguin creure en Ell.

Pregària famolenca

Jesús Infant,

quan seràs gran

sentiràs dir:

-“No tenen vi”-.

Jesús Infant

a cada instant

sents pidolar:

-“No tenen pa”-.

Si va venir

aquell bon vi,

vingui aliment

per a la gent

que mor de fam.

Acull el clam

del famejant,

Jesús Infant.

Nadala del Bisbe Antoni Deig. Any 1984Etiquetes de Technorati: Nadala

Tags: Nadal

Aquests dies fa 36 anys d’aquest fet fascinant. I, gràcies a que vaig tenir la sort de conèixer personalment  a Fernando Parrado, un dels herois de la història, aquest fet m’ha fascinat sempre d’una manera especial.L’aniversari recorda el miraculós rescat d’un grup d’estudiants uruguaians que van passar 72 dies aïllats del món al mig de la Serralada dels Andes.Fa 36 anys un avió que portava 45 passatgers amb destinació a Xile, en la seva majoria estudiants i jugadors d’un equip de rugbi, va caure a la serralada dels Andes.Era el 13 d’octubre de 1972. Allà va començar una recerca desesperada per part de les autoritats xilenes, impulsada des Uruguai per familiars i amics dels joves que no es resignen davant els mals auguris. Els dies van passar, i es va abandonar la recerca. Només alguns familiars mantenien viva l’esperança i continuaren amb les tasques a les rodalies del lloc de l’accident. Tanmateix resultava gairebé irreal que un grup de nois sobrevisqués més de dos mesos en el mig del no-res, sense menjar ni beguda i amb temperatures molt baixes.El 22 de desembre, 72 dies després de l’accident, la notícia va emocionar a tots els radiooients que van ser sorpresos per la gran notícia: “Viuen!”. Tot i el fred,  la fam i els mals presagis, els joves van aconseguir escapar de la Serralada. Dotze van quedar allà a la neu, i els qui van sobreviure van haver de suportar 30 ° sota zero, la fam i la mort de familiars i amics.Després de diverses discussions i al dia 62, Roberto Canessa i Fernando Parrado, van resoldre emprendre una nova expedició a la recerca d’ajuda. El 20 de desembre, després d’una llarga caminada, Canessa va veure un home a cavall a l’altre costat d’un riu i en ell l’esperança de tornar a casa seva. Parrado va escriure una nota que va embolicar a una pedra i la va llançar perquè el traginer la llegís: “Vinc d’un avió que va caure a les muntanyes. Sóc uruguaià. Fa 10 dies que estem caminant. Tinc un amic ferit més amunt. A l’avió hi queden 14 persones ferides. Hem de sortir ràpid d’aquí i no sabem com. No tenim menjar. Estem febles. Quan ens aniran a buscar allà dalt?. Si us plau, no podem ni caminar. On som? “.Finalment tots els supervivents van ser rescatats i retornats a la vida, davant els ulls del món que va catalogar el fet com “El miracle dels Andes”.Etiquetes de Technorati: Uruguai

Tags: Uruguai

Els catalans fa dies (jo diria que inclús fa anys) que alimentem bé el tió. Fa anys que el mimem, el cuidem, el respectem, li prometem que farem bondat (i en fem…). Li hem donat de tot: menjar de totes classes, els impostos que ens ha demanat, la col·laboració deguda com a bones persones que som, la part proporcional del pastís que ens toca, i fins i tot una mica més…

Ningú podrà dir que no hem fet bondat. Per tant, ara el que correspon és que sigui esplèndid en la cagada. La canalla és qui té el sentit de la justícia més desenvolupat. I li sap molt greu quan hom és injust en el càstig o en el premi.

Dit d’una altra manera: quan hom ha posat esforç en el treball o en els estudis i li han promès un premi, el més lògic i natural és que te’l donin a final de curs. No estaria bé que li diguessin: noi, ho has fet molt bé, et felicitem, però el premi de moment no te’l podem donar encara. Potser l’any vinent o d’aquí un parell d’anys.

Els catalans aquests dies farem cagar el tió. De fet, fa anys que el fem cagar i, fins ara, sempre ha estat poc esplèndid. Mes aviat, gens esplèndid. Però hem anat aguantant i empassant-nos les excuses (a vegades les mentides) del tió. Un any no tenia diners, un altre no sabia ben bé que cagar, un altre deia que hi havia molta crisi….

A veure que passarà aquest any. Alguns diuen que amb la gran crisi que hi ha tampoc cal que n’esperem res. Altres –els més optimistes- diuen que sí, que el tió ha cagat sempre i que continuarà cagant. Ja ho veurem.

Però una cosa ens hauríem de plantejar: si segueix sense cagar res, després de tot el bon tracte que li hem donat, no seria hora ja de fer alguna cosa, a més de picar-li ben fort a l’esquena? Potser ja seria hora de deixar-nos d’orgues i posar-nos d’acord tots els nens de la casa i cremar-lo al mig de plaça en un acte públic de protesta.

Etiquetes de Technorati: Finançament

Tags: Finançament

http://es.youtube.com/watch?v=PaeQykTZRHw

Un amic m’ha enviat aquest vídeo que m’ha semblat impressionant i que vull compartir amb vosaltres. Es titula “El Camino del rey”

En certs moment m’ha recordat el nostre MONT-REBEI lleidatà. Mireu-lo i gaudiu-lo.

Etiquetes de Technorati: Païssatges

Tags: Païsatges, Vídeos

Una de les grandeses que considero que tenen els blogs és el tipus de comunicació que s’estableix. Una forma de comunicació nova,original, desconeguda fins ara. Hom obre qualsevol blog i, potser des de milers de kilòmetres, pot establir una comunicació en forma de comentari amb una persona que no coneix, que no sap qui és, que no ha vist mai i que no sap com pensa.

A vegades s’estableix diàlegs interessantíssims entre els lectors a través de comentaris d’uns i altres. He vist entrades de blog amb més de 3000 comentaris. Aquesta és la forma normal de comunicació d’un blog: acceptar que altra gent té punts de vista diferents, que els pot expressar i que es poden aclarir o discutir.

Però també una de les misèries, per dir-ho d’alguna manera, d’un blog és la forma en com s’escriu. Normalment es fa amb un llenguatge col·loquial, senzill, tal com raja. I això porta a no matitzar prou, a no dir les coses com es podrien dir en una conversa llarga on l’interl·locutor és davant teu o en un article de diari que es pensa i es perfila  molt més.

Tot plegat ve a compte d’una entrada que vaig escriure i que va despertar certa pol·lèmica (no pas aquí al bloc sino de forma privada). Segurament que no em vaig explicar prou bé i, per tant, reconec la meva part de culpa. Però també reconec que les interpretacions que es fan de les paraules són lliures i subjectes a diàleg i posteriors interpretacions que, a vegades, es poden tornar interminables.

Per això considero que és important el posterior diàleg que pot sorgir d’una entrada, sigui en el mateix blog o a través de correu electrònic. A mi m’ha passat. He tingut converses ben interessants amb persones a través del correu amb persones llunyanes que no conec de res.

Per això el blog és una nova i revolucionària forma de comunicació , cada dia més estesa i més rica. I no ens hauria de fer por perquè ens fa lliures a tots.

Etiquetes de Technorati: Blogs

Tags: Alguns blogs interessants...

Aquestes sigles signifiquen “CONFEDERACION ESPAÑOLA DE ORGANIZACIONES EN FAVOR DE LAS PERSONAS CON DISCAPACIDAD INTELECTUAL”.

Aquesta Confederació edita una revista anomenada VOCES que a vegades fullejo. Hi he trobat un article que m’ha interessat (i amb el que hi estic d’acord totalment), que vull reproduir al peu de la lletra. L’ article és de Javier Tamarit, responsable de Qualitat de FEAPS.

CUMPLEAÑOS

!Felicidades, Diego! Felicidades, Sandra!

No, a mi no me toca este año.

¿Cómo que a tí no te toca? ¿Es que tú no te haces un año mayor cada año, o es que naciste un 29 de Febrero?

No, si yo sí cumplo años, pero este año no me toca celebrarlo.

Pues, mira, no entiendo nada.

Y Sandra, con sus 53 años a cuestas y necesidades intensas de apoyo, derivadas de una grave discapacidad intelectual y física, se remueve en su silla, me mira de reojo con sus gafas gruesas ladeadas, lanzando una nueva mirada lánguida hacia la ventana que deja ver al otro lado la persistente lluvia de este otoño. Es Octubre, en el pueblo donde está el centro de día al que asiste, a pocos kilómetros de su casa, humean las chimeneas de los escasos vecinos y poco bullicio hay por las calles.

Un buen día de primavera me dice –indago-, llegó la calidad al centro, era algo así como un sistema de gestión de la calidad e iba a ser bueno para todos, pues todo iba a funcionar mejor.

Hasta entonces cada vez que había un cumpleaños, se cantaba la canción y había risas y abrazos para quien cumplía años.

Pero con eso de la calidad a alguien se le ocurrió decir que había que mejorar eso, que era muy anecdótico, que no estaba “procedimentado” (o algo así dijeron, no me acuerdo muy bien) y que se corría el riesgo de olvidarse de alguien, de no celebrar el cumpleaños de una persona.

Y celebrar el cumpleaños era importante, era tener en cuenta a la persona, y era darle una oportunidad de protagonismo, de bienestar emocional, decían.

Así que lo que se decidió era que había que hacer un grupo de mejora ( o algo asi, decían) para arreglar este delicado asunto.

De este grupo surgió la idea –aunque la verdad es que a mi no me consultaron, porque si lo hubieran hecho á lo mejor yo me habría atrevido a decir que a mí eso no me acababa de convencer, aunque no supiera bien por qué-. Y la idea fue: ¡Celebremos los cumpleaños de los usuarios –y creo que era una de ellos- el último viernes del mes de Junio y, como son muchos, hagámoslo cada año con la mitad de los usuarios!

Y dicho y hecho, lo metieron en un procedimiento, lo realizaron, lo evaluaron y estaban tan orgullosos de ello que a mi me daba pena decirles que eso no me convencía del todo. Pero cualquiera decía nada, con el fervor con que actuaban a lo mejor les daba por mejorar y decidían que los nombres que empezaran con “S” no entraban.

Etiquetes de Technorati: Discapacitats

Em dóna la sensació que mig món està esperant Obama com un salvador. Aquell déu que ha de venir i que ens ha de salvar; aquell que ens alliberarà de tots els mals.Segurament que no farà res de tot això però sí que pot generar confiança si, només arribar, posa en marxa tot un seguit de mesures que tot el món està esperant.En aquest sentit els analistes no es posen tots d’acord, però sí que la majoria pensa que es farà notar en arribar a la Casa Blanca. El món està inmers en una crisi tan gran que això es fa necessari i urgent. Ahir llegia que, segons el que faci Obama, la crisi pot durar un any o en pot durar tres.Tot plegat em fa pensar que porser un déu no ho és, però quasi. Si serà poderón un home com ell que milions de persones depenem d’ell en molt sentits.Em direm que això ja se savia, que ja ho savíem tots que el president d’ EEUU él l’home més poderós del món. Però és que ara ho palpem; ara ho notem de forma fehafent.Així com els cristians diem ara a l’ Advent: “Veniu, Senyor Jesús”, tots plegats haurem de dir : “Veniu, Senyor OBAMA”.Etiquetes de Technorati: Obama,EEUU

Tags: Obama

Les persones amb discapacitat intel·lectual no es poden fer càrrec al 100% de l’administració dels seus propis ingressos i/o del seu patrimoni, la qual cosa els permetria fer front a les seves necessitats.Aquestes necessitats les cobreixen les famílies, els tutors o el mateix centre ACUDAM. Però quasi tots ells disposen d’alguns diners per algunes despeses o capricis personals.Al Centre cada dilluns es fa un curs de formació per a alguns nois per tal que assoleixin millor autonomia en alguns aspectes de la seva vida. Un dels temes que aquest any s’han treballat ha est el dels diners (conèixer el seu valor, valorar l’esforç que s’ha de fer per tenir-los, pensar com s’han de gastar, etc) sobretot arran de la crisi econòmica que ho emplena tot.Es va preguntar quin era el seu pressupost setmanal personal i com es gastava aquest pressupost. Heus aquí algunes de les respostes per tal que vosaltres mateixes les valoreu:”Disposo de 10 € setmanals, els gasto amb el meu nòvio al bar i per comprar alguna cosa per als meus pares. Els diners que em sobren me’ls guardo a la meva habitació per fer un viatge”.”Dels diners que disposo m’agrada gastar-los anant al cinema i comprant la premsa. Amb els diners que em sobra em compro pel·lícules de DVD i estalvio per ananr una vegada a l’ any de viatge””Tengo entre 15 y 20 € para gastármelos durante la semana y lo hago comprándome un refresco cada mañana. Lo que me sobra lo guardo en una hucha”.”A mi el meu pare cada dia em dona diners per comprar-me un diari d’esports. Quan fem sortides al Taller sempre me’n donen. Guardo els estalvis al banc”.”Amb la pensió que rebo m’agrada anar, de tant en tant, a l’ Auditori de LLeida; els diumenges al ball del poble i comprar-me algun CD de música clàssica. Estalvio els diners que guanyo cantant a les bodes”.”Cada diumenge em donen 20 € i vaig al bar del poble. Amb els diners que estalvio puc fer altres coses com anar al barber i donar-li una bona propina”.”Amb els 10 € que tinc a la setmana me’n vaig al plegar de treballar al bar a prendre’m un refresc. Quan tinc estalviats uns 100 € els poso al banc”.Podríem seguir perquè encara hi han altres opinions. Però la mostra és prou vàlida. La nostra tasca és que reconeguin que hi ha altres despeses que se’n fan càrrec les famílies o els tutors, en funció de les seves necessitats, i que és important a efectes normalitzadors que aprenguin a fer un ús adequat dels diners que disposen.

Tags: DISCAPACITAT

NO, SR. MONTILLA! Gastant més, comprant més, consumint més no se surt de la crisi.
Aquest consell no s’adiu a un President de Catalunya i, molt menys, a un socialista. O sinó, que els ho preguntin a tols els que han quedat a l’atur, o que hi quedaran pròximament. Que ens contestin totes aquelles famílies que ja ara no arriben a fi de mes i que cada vegada hi arribaran menys.
Sr, Montilla: crear necessitats, gastar per gastar, animar al consum no serveix per a res. La majoria d’aquest consum és malbaratament. No n’hi ha prou amb la publicitat de les empreses que ja fins i tot ens la fa el Sr. President de Catalunya.
Hauria estat molt millor que el Sr.Montilla ens hagués dit:
“Abans de comprar, penseu si realment necessiteu el que comprareu”.
“Sigueu autocrítics amb el vostre nivell de consum i amb la vostra forma de vida”.
“Modereu-vos amb el consum: Reduiu, Recicleu, Reutilitzeu”.
“Sigueu solidaris amb els vostres veïns que han quedat sense feina”.
En fi, això és el que a mi m’hauria agradat escoltar del meu President. Del meu president “socialista” (socialista de quê?). El que ens ha dit el Sr. Montilla serveix per matar mosques a canonades. És voler parar un riu amb les mans…

Tags: Montilla

“No volem ni una SOCIETAT ANÒNIMA ni una SOCIETAT LIMITADA”. Una societat amb valors és una societat amb futur.
Aquest és el lema que Càritas ens convida a reflexionar aquests dies.

-Imagina on lloc on les persones es valoren pel que són i no pel que tenen o per com són d’útils o productives.
-Imagina un lloc on les persones saben compartit humilment el que tenen i el que són.
-Imagina un lloc on tothom sent en carn pròpia el patiment i les llàgrimes del pròxim.-Imagina un lloc on ningú no vol millorar ell tot sol, oblidant els altres.
-Imagina un lloc on els qui no compten per a ningú són acollits, tractats i escoltats com a iguals.
-Imagina un lloc on les persones saben posar-se en la pell de l’altre i escoltar-lo de cor.
-Imagina un lloc on les persones contribueixen a la pau ambla seva manera de viure i conviure.Imagina un lloc on les persones es comprometen en una causa justa sense por a les conseqüències.

Per què imaginar-ho i no fer-ho realitat?

UN ALTRE ESTIL DE VIDA ÉS POSSIBLE!!!

Tags: CÀRITAS

 
Avui us vull parlar de la meva amiga Maria de Amurrio.  I us preguntareu: per quin motiu?Doncs perquè la meva amiga Maria té “ochenta y tantos años” (no us els dic perquè potser se m’enfada, jajajaja) com diu ella molt cofoia i perquè ens vam conèixer jugant a Literati, que és un joc semblant al Scrabble.
Jo no em creia que pogués jugar amb una senyora de més de 80 anys donada la rapidesa amb que ho feia. Fins que ella em va dir: no t’ho creus? Posem la càmera i ho veuràs… Vaig quedar de pedra picada!
Mentre jugàvem, anàvem parlant de coses diverses i el que més m’agradava d’aquesta gallega que viu de fa ja  molts anys al País Basc va ser la seva simpatia, la seva vitalitat i la seva bonhomia…. Un dia li vaig dir que jo era del Barça. Ella que em diu: “Jo tinc un nét que també ho és. M’hauries de fer arribar un escut del Barça que el vull pintar sobre fusta per a ell.” 
Li vaig enviar l’escut per internet i al cap d’uns dies em diu: “Bé, l’escut ja està fet. Vols veure’l? ” I ella que me l’ensenya per la càmera. Un escut preciós  d’uns 25X25 cm. amb uns colors vius, brillants… Bonic de veritat! I aquí ve la sorpresa. Em diu: “Et vaig enganyar. L’escut és per a tu. O el vens a buscar o te l’envio….”. Doncs ja fa més d’un any que el vam anar a buscar a Amurrio. Vam conèixer personalment a la Maria, que ens va atendre de meravella, juntament amb la seva família i ara tinc penjat al meu despatx l’escut del Barça més bonic que us pugueu imaginar.
Tant de bo demà facin honor al joc que estan fent aquesta temporada i facin un cabasset ben ple de gols al Madrid! La Maria, i jo evidentment, en quedarem contents.

Tags: Barça

 
NO vaig veure el reportatge que ahir va emetre una cadena anglesa sobre aquell home que va anar a una clínica de Suïssa perquè l’assistissin a la seva mort. Però sí que vaig veure la pel·lícula sobre la vida de José Luís Sampedro. 

Les històries possiblement no són iguals però sí que em semblen semblants.  Són històries escruixidores. Les vides d’aquestes persones deuen ser molt, però molt, dures per arribar a una determinació així.A mi em sembla que emetre o no el reportatge és una cosa i demanar una mort assistida n’és una altra. No crec que s’hagi de protestar per haver emès el reportatge. Em sembla que, inclús, por ser moltbeneficiós per tal de fer pensar sobre un tema del quan s’ha escrit molt i molt bé. Només cal llegir alguna cosa de les que han publicat els de l’associació “Dret a una mort digna”. Jo no em sento pas capacitat a dir-hi res de nou. “Doctors té l’església” i doctors hi ha també fora de l’església, i filòsofs, i poetes i marits i mullers, i pares, i  mares i germans…

Per tant, sí que puc dir alguna cosa com a persona que sempre que pensa una mica en aquest tema queda sense paraules, És un tema que em fa reflexionar sempre que hi penso perquè sempre penso que és un tema dur. Viure o morir. Ésser o no ésser. Marxar o quedar-se definitivament.

Penso que el do de la vida pot arribar a ser una carga massa pesada per dur-la en algun moment de la vida. I penso que el dret a la mort també és una elecció prou clara per a una persona que, amb total llibertat i en plenes facultats de la seva ment, en algun moment de la seva vida pot fer.

Penso que estem massa marcats per temes religiosos, filosòfics, educatius, per poder emetre opinions en fred, de forma allunyada. Però sí que, almenys, hem de ser respectuosos amb les persones o les famílies que en un moment determinat decideixen això, si és que poden fer-ho (com a Suïssa).

Penso que un dret a conquerir per part de la humanitat és que en tots els països també es pugui gaudir del dret a morir dignament, cosa que actualment és il·legal i penada.I, per suposat, no només a morir dignament sinó,- i sobretot- a viure dignament, cosa encara més difícil per milions i milions de persones. No us ho sembla?

Tags: Ètica i Moral

Avui és el DIA INTERNACIONAL DELS POBLES INDÍGENES I també una altra commemoració important: EL 60è. ANIVERSARI DE LA DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS.

Les dues diades són prou importants per dir quelcom de cada una. Però avui les vull unir perquè crec que tenen prou punts en comú.

Jo vaig néixer l’any de la DECLARACIÓ. O sigui, que tinc 60 anys. I des del meu primer moment de raó i des del meu primer record sempre he vist el mateix en aquest món de mones. Que els drets hi són per vulnerar-los i que els rics i poderosos són els que dicten les lleis (que, per suposat, són sempre les lleis del més fort).Sembla que els drets són per passar-se’ls pel folre. Sembla que per més que es protesti no hi ha res a fer; sembla que aquest món no té remei… Doncs no: si no ho fan els grans, ho hem de fer els petits. Però les coses s’han de dir. I a base de dir-les van empapant les ments con una pluja fina.

És gràcies a això que els indígenes ja no viuen com vivien. Més malament, em direu. En cert sentit potser sí. Els han pres tot el més valiós que tenien: la terra, les costums, la seva manera de viure… Però no els han pres la dignitat. La dignitat i les ganes de lluitar de molts d’ells, com diu mol bé Pere Casaldàliga, amic dels indígenes i bon coneixedor del tema.

Una experiència que m’ha marcat la resta de la vida la vaig viure l’any 1977 a Rio Grande do Sul.Amb un amic vam anar a visitar una “reducció indígena” d’ indis xarrúes. Jo vivia llavors a l’ Uruguai, país d’indis xarrúes fins que van emportar-se els darrers a una exposició a París per mostrar-los quasi com animals rars. A l’ Uruguai ja era creença comuna que no n’existien. Docs, sí. En un poble del sud del brasil, anomenat justament “Charrua” encara llavors hi havia una “reducció” on hi vivien un parell de centenars d’indis. I allà estaven passant el dia sense fer quasi res, amb uns “cuidadors” del govern brasiler que els vigilaven d’a prop (no pas respectaven) per tal de que no caiguessin en l’alcoholisme i no els enredessin massa quan anaven a vendre els pocs productes artesans que fabricaven.Tot plegat, una autèntica llàstima.

Drets humans conculcats , indígenes, nens i nenes explotats, semi esclaus en molts països encara ara etc. etc, tot plegat és un còctel explosiu molt perillós que els rics no ens acabem d’imaginar.El dia que ens exploti a les mans, llavors ens adonarem del per què haurien de servir els drets humans i de com hauríem de treballar tots plegats a fer un món mes just mirant de respectar-los i fer-los respectar.

Tags: Drets humans, indígenes

 
A ningú li agrada ser anònim. Ser anònim, no tenir nom, no ser ningú, no ser reconegut per ningú ni per res no agrada ni és bo. No és bo ni per la persona ni per la mateixa societat.

L’anonimat ens fa sentir i ser ningú. Sense drets i sense deures. Les pitjors coses que es fan, es fan en l’anonimat. No hauria de ser així però, malauradament és així. La persona anònima, la que no compta, se sent exclosa. En realitat és una exclosa. No compta per res ni per ningú.

Si no ens agrada viure en una societat anònima hem de conèixer els nostres veïns, hem de parlar-hi i hem d’escoltar-los. Això se’ns fa cada dia més difícil (per cultura, per costums, per idioma, per diferències de tot tipus cada dia més accentuades) però cada dia serà més necessari si no volem excloure o sentir-nos exclosos. 

Tags: SOCIETAT

Moltes persones, -ecologistes o no-, considerem  que el pla d’enllumenat nadalenc de la majoria de les ciutats  suposa un malbaratament social i ecològicament inacceptable, que lluny del suposat esperit nadalenc, intenta reflotar la cultura del consumisme perquè el comerç pugui continuar fent caixa.
Les llums d’aquestes festes costaran 7.557 euros diaris a la ciutadania de Valladolid, 3.600 euros diaris a la d’Oviedo, un 15% més que l’any passat a la de Madrid, o un 20% més a la de Barcelona, segons notícies del diari.Tot això, amb l’objectiu, inequívoc i declarat pels titulars dels ajuntaments, de fomentar el consumisme. 
Les llums de Nadal d’enguany abunda en el malbaratament energètic. Fins a 30 milions de kWh. es dilapidaran, el que suposa unes emissions d’uns 15 milions de kg. de CO2. L’equivalent al consum d’una ciutat de 100.000 habitants durant un mes. Això sí, per intentar salvar la cara d’allò políticament correcte, les llums que utilitzaran els ajuntaments són de baix consum.
Però el malbaratament va molt més enllà, ja que aquestes xifres només es refereixen a la il·luminació nadalenca oficial. Cal tenir en compte, a més, el desorbitat desplegament de llums nadalenques dels milers de grandes centres comerciales repartits per tota la geografia. Es calcula que en els més de mil grans centres comerciales es consumeixen, només per les llums de Nadal, uns 50 milions de kWh., sense comptar el consum afegit derivat de la gran afluència de persones que els visiten.
El consum elèctric de les llums nadalenques està cobert pràcticament en la seva totalitat, donat el seu caràcter extraordinari, per centrals tèrmiques que generen i emeten tones de CO2 a l’atmosfera. Un regal de Nadal per l’efecte hivernacle que causa el canvi climàtic. Limitar la il·luminació al període nadalenc, és a dir, des de Nadal a Reis, suposaria reduir a més de la meitat tot aquest malbaratament. Ni tan sols a aquesta mesura semblen disposats els titulars de les corporacions locals, malgrat que seria, sens dubte, ben rebuda.

No podríem fer res per canviar aquesta realitat? Els ciutadans no hauríem de dir res? Amb aquests KWS quants nens podrien menjar? Quantes vides podríem salvar als hospitals de l’ Àfrica, per exemple?I no em digueu que això és demagògia. I si dieu que ho és, doncs sóc demagog.

Tags: Consumisme

Era una cosa que corria pels passadissos de Madrid:” A Zapatero li passa alguna cosa”. Doncs ja s’ha pogut confirmar: A Zapatero li surt una cara nova sota l’orella dreta. Una cara que mira cap al costat (com fent-se l’orni, el desentès) mentre l’altra mira endavant.Si no us ho creieu, mireu la foto que publico aquí al costat…

I encara corre una altra notícia, que no us la puc confirmar encara, però us en faré una petita entrega per tal que us hi aneu fixant: sembla que n’hi està per sortir una tercera al clatell.

I tot plegat, quina importància té, us direu. Doncs sembla que és per poder mirar a la vegada cap a Catalunya i cap a la resta d’ Espanya sense agafar torticoli. Sembla que hi ha una prestigiosa clínica madrilenya (Clínica Moncloa-PSOE. SA) que fa aquests tipus de cirurgia a petició d’alguns interessats i es remoreja (ja sabeu que Madrizzz viu de rumors) que la majoria de clients són polítics. Segurament que aquest tipus de cirugia s’exportarà a l’ estranger veient l’èxit que té.

A Zapatero, per exemple, li vindrà de primera: amb una cara podrà dir als catalans que complirà al peu de la lletra el que aquí diguem i amb l’altra dirà tot el contrari sense el més mínim dolor. Ni tan sols haurà de girar el coll i dissimular!

Tags: Mentides, Zapatero

CANÇÓ DE BRESSOL

Dorm, Joana. Que el Loverman fosc, tràgic,
d’aquell saxo soprano
del teu germà al consol de Montjuïc
t’acompanyi durant l’eternitat
pels camins que tan bé coneix la música.
Dorm, Joana.
I si pot ser no oblidis els teus anys
en el niu que has deixat dins de nosaltres.
Envellirem guardant tots els colors
que van lluir als teus ulls.
Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,
tot està il•luminat pel teu somriure.
És un tranquil silenci on esperem
arrodonir les pedres del dolor
perquè tot el que fores sigui música,
la música que empleni el nostre hivern.

Joan Margarit

Aquests dies són estranys per a mi. S’acosta Nadal i, com a creient, celebro alguna cosa que a mi em resulta molt gran, molt important, molt seriosa. Celebrarem un naixement que, històricament, no sabem ben bé com va ser, ni on va ser, ni gaires detalls. Però una celebració és justament reviure allò que d’alguna manera ens ha tocat profundament; allò que el sentiment és capaç de dir i la paraula és incapaç d’expressar.

Aquests dies celebrarem un naixement d’algú que, des de la seva petitesa, des de la seva nuesa, des de l’anonimat ha estat capaç d’esdevenir Salvador per a molta gent.

I això és el que aquests dies se’m fa estrany. Noto com un sentiment de finitud, d’acabament, de buidor… Serà per algunes morts de persones estimades, per símptomes de no massa bona salut, què sé jo… És com una espècie de contradicció interna que fa que les coses les vegi emboirades, poc clares, borroses…

Tinc l’esperança -una remota i difusa esperança- que tot s’anirà arranjant, que tot tornarà al seu lloc com

“un tranquil silenci on esperem

arrodonir les pedres del dolor

perquè tot el que fores sigui música,

la música que empleni el nostre hivern.” , tal com diu l’amic poeta Joan Margarit.

Perquè la vida, la mort, els afectes, les amistats, els dolors i els amors, les alegries i tantes altres coses…formen un conglomerat indestriable que ens ajuda a viure, inclús quan no hi trobem motius o en trobem poquets.

Tags: Poesia, Vida i mort

Avui se celebra el DIA INTERNACIONAL DEL DISCAPACITAT. Com ja sabeu, jo comparteixo moltes hores amb discapacitats psíquics i, alguns d’ells, físics i psíquics.El món de la discapacitació hom no el comprèn fins que un mateix o algú proper no sofreix una incapacitat greu.Us he de confessar que jo mateix no me l’imaginava fins q . A ue no vaig treballar-hi. Al principi és un món que xoca. Xoca fortament la sensibilitat. De mica en mica, hom s’hi va submergint i de seguida esdevé l’àmbit normal on hom fa la seva vida i estableix unes relacions més riques de les que , comunament, hom estableix amb la resta de la societat.En pocs anys s’han fet molts avanços en aquest camptots els nivells. No els citaré perquè seria molt llarg. Però és cert que la societat els mira de forma diferent de com els mirava abans i ells mateixos es troben molt més integrats en la societat. S’han aconseguit molt drets, gràcies a Déu.Però encara ens faria falta a tots donar un pas més: Ens caldria entendre que la discapacitat no és una condició o un atribut personal sinó una situació construïda socialment, una creació humana que tots produïm dia a dia a partir de les nostres actituds, les nostres accions i les nostres omissions..Discapacitem des del discurs professional i el discurs col.loquial cotidianament, al desplegar eufemismes com “els de capacitats diferents”, “els espacials”.Discapacitem des de la infantilització de les persones amb diferències bio-físiques, “els nois discapacitats”, o la seva victimització a partir de la doctrina de la caritat i de la llàstima.Discapacitem a través de l’exclussió, pensant en aquell “diferent” a partir de la seva diferència bio-física, atribut a partir del qual se’l categoritza i que s’imposa per sobre de la seva dignitat humana, allò que ens defineix com a persones.Discapacitem a través de la distància física, en canviar de voravia, en desviar la mirada, en murmurar compassivament.Discapacitem quan posem barreres físiques o no treiem les que hi ha.Discapaciten les barreres del prejudici i del desconeixement, el temor a comprovar, permetre’ns la sorpresa o el sorgiment de noves preguntes. Discapacita el NO, el Silenci….La discapacitat no està en els cossos d’aquelles persones que poseeixen diferències bio-físiques o psíquiques; la discapacitat es troba en el cos social.

Tags: DISCAPACITAT

Avui he tornat a escoltar al demagog major del Regne (d’Espanya, és clar). Es veu que ha escrit un llibre que es diu “Rompiendo cristales”. És el que ha fet tota la se va vida. Trencar vidres i fer demagògia.Sobretot té una dèria: els nacionalismes (els que ells en diuen perifèrics, no sé ben bé per què). Quan parla d’això és quan li surt del més fondo de la seva ànima la demagògia: els nacionalistes no haurien d’existir perquè porten tots els mals del món. Ell pot ser nacionalista (encara que no ho digui ni ho reconegui) espanyol. Els altres no ho poden ser.Ell pot demanar diners per Extremadura; els altres no. Com que ell no té TV autonòmica, els altres tampoc n’hauríem de tenir. És una forma de llençar els diners. Igual que tenir policia, etc Ell arreplega el que pot per a la seva autonomia; els altres no. Els altres que paguin, que són els rics. No ho diu així, però ho deixa entreveure. S’hauria de reformar la Constitució, el Senat les lleis i tot el que vulguis…..però sempre per defensar la seva opinió retrògrada i tancada.Avui ha tornat a donar una lliçó magistral sobre el mateix tema. Inclús ha donat fórmules. Ha dit que certes coses només s’haurien de tractar al Senat . L’important i el que de veritat importa (segons ell) s’ha de tractar a la cambra de diputats….. En fi, el de sempre.Això si: amb un verb afilat, ràpid, verborreic…. Jo diria que és com un tronc d’alsina extremenya a qui se li ha tret l’escorça (per fer-ne taps que li serveixen de munició. D’aquesta manera no sembla una persona tan aspra, tan tosca (encara que li surt per tots costats i no ho por dissimular).Jo no penso pas llegir el llibre. Ja sé de que tracta i quins serem els qui tornarem a rebre. Els nacionalistes (sobretot els catalans). No sóc masoquista ni vull ser-ho. Que se’l confiti el llibre i que el distribueixi als alumnes de les escoles extremenyes.

Tags: POLÍTICA, Rodríguez Ibarra

Tags: GENERAL