A PEU

“En España no hay Democracia porque no existe separación de poderes y sin ésta no se puede hablar de Constitución” .

Aquesta afirmació tan contundent la feia el jurista PEDRO M. GONZÁLEZ en un article titulat Separación de Poderes (I). Jo, de Dret Constitucional no en sé un borrall, però sí que tinc ulls per veure com van les coses a Espanya i com ens volen enredar constantment volent-nos fer creure que tenim democràcia i una Constitució que, en teoria, ens empara i ens fa a tots iguals. I d’això, res de res.

És al filòsof MONTESQUIEU a qui se li atribueix pròpiament l’anunci de la teoria de la divisió de poders. Per a Montesquieu el valor polític suprem era la LLIBERTAT i el seu enemic més gran era el PODER, ja que tot poder tendeix per la seva pròpia naturalesa a l’abús. Uns anys més tard, Lord Acton reafirmava aquest concepte amb la famosa frase que ha fet fortuna: “El poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament”.

Si el poder tendeix a corrompre (cosa que podem comprovar cada dia a Espanya) la única manera que tenim de neutralitzar aquesta tendència és dividir-lo en òrgans distints i independents l’un de l’altre i buscar pesos i frens per tal de trobar el necessari equilibri que garanteixi la llibertat. Un Estat de Dret en primer lloc ha de crear les lleis que han de regir aquest Estat. Després ha de governar d’acord amb aquestes lleis i, finalment, ha de vigilar que tothom –sense excepció- compleixi les lleis que s’han creat.

Podríem dir que aquest és el principi sagrat per on s’hauria de caminar. Però, lluny d’això,  veiem constantment que els poders es barregen de tal manera i les influències d’un sobre els altres són de tal magnitud, que ningú sap exactament on som. El Govern influeix sobre els jutges, que són els que interpreten les lleis i la Constitució i qui fa i desfà segons els interessos del moment. I ja fa massa temps que els interessos dels gran partits espanyols són evidents: la Constitució no es toca (i si es toca és només quan convé i pel que convé) i les lleis serveixen per anar contra uns i a favor dels altres. És com si juguéssim un partit amb àrbitres imparcials que, per tant, ja sabem per endavant a qui afavoriran i a qui no. A Espanya la independència i la separació de poders no es veu per enlloc i en aquest moment és el PP (com en un altre moment va ser el PSOE) qui està saquejant els ciutadans més pobres, afavorint els més rics i qui està aprofitant la situació d’avantatge que li permet tirar sempre l’aigua al seu molí i treure’n beneficis de tot tipus (també econòmics i ben grossos). I tot plegat sempre a favor d’alguns i en contra d’altres ciutadans o territoris en concret…

Amb aquests principis no els cal diàleg ni res. Han construït un mur infranquejable que només es podrà trencar si perden les eleccions i queden políticament febles. Però ja es cuidaran prou –uns i altres- de blindar-se tant com puguin i fer que resulti ben difícil canviar gens ni mica un status quo que els va prou bé. Es van cuidar prou de donar molta força i molt poder als partits polítics majoritaris i no cediran aquest poder de cap de les maneres. D’això se’n pot dir democràcia? Quin mecanisme tenen les minories per trencar aquest infernal cercle viciós? Què pot fer Catalunya per tenir la llibertat que es mereix i que reclama? Aquest és el gran problema que tenim en aquest moment crucial que estem vivint. Els catalans hem arribat a un punt d’emprenyament tal, a un punt d’afartament de que ens prenguin el pèl i els quartos, que una bona majoria ha dit que ja n’hi ha PROU. Però el problema no el podrem resoldre si no anem tots junts (o, almenys, aquesta gran gran majoria de la que parlava i que tots els sondejos diuen que hi ha) i si no fem les coses ben fetes, cosa que no estic segur que sàpiguen fer els partits tal com veig que estan anant les coses.

Seria molt demanar una mica de generositat per part de tots ells, una mica més de perspectiva de futur i de mirar més el bé comú que el bé del propi partit? Així ho esperem, em sembla, la majoria de ciutadans de Catalunya. No ens defraudeu una vegada més.

Tags: POLÍTICA, SOCIETAT

El diputat de la CUP David Fernández li ha acabat dient a l’expresident de Bankia, Rodrigo Rato, davant la comissió d’investigació de les caixes al Parlament: “Fins aviat, gàngster”. Potser les formes de David Fernández podien ser millors. Potser les paraules que acostuma a fer servir aquest diputat poden sonar massa fortes a l’oïda. Potser es podria dir el mateix d’una altra manera… Potser les formes podrien ser unes altres tot i que en el fons té tota la raó en el que diu. Davant personatges com Rodrigo Rato, la duresa deu ser la única forma que es pot fer servir per tal de que es puguin colar per alguna escletxa d’aquesta muralla de pedra amb que es presenta aquesta gent alguna cosa que els pugui tocar els sentiments (si és que en tenen). A cara dura no els guanya ningú, certament i a vegades fins i tot sembla que no tinguin cor. Ningú com ells sap espolsar-se millor les puces de damunt i sembla que ells no hi tinguin cap responsabilitat en els desastres de bancs com Bankia i semblants. Si te’ls escoltes una estona, fins i tot poden fer-te creure que són uns sants que no han trencat mai cap plat. Per això no acabo de trobar malament del tot que hi hagi algú que els digui a la cara que són uns gàngsters perquè, en realitat és el que són.

També ha tingut temps  David Fernàndez de dir a la presidenta de la comissió, la popular Dolors Montserrat, que hauria de "defensar més als ciutadans i protegir menys els banquers". Aquesta frase m’ha recordat el que va dir no fa gaires dies el president d’Uruguai, Pepe Mujica, quan recordava que si les societats no miren de fomentar elements que assegurin la redistribució per a poder viure i sostenir-se “el funcionament de l’economia i el mercat, per si mateixos, no tindran mai en consideració les penúries dels que queden pel camí”. Aquest home té una cosa que jo considero fonamental en un governant: té la dèria d’ajudar els més dèbils. El capitalisme ferotge en el que estem instal·lats no ho té en compte això i aquest és el seu gran mal i el seu gran defecte. Si volem una societat justa hem de mirar pels més pobres i pels que més sofreixen, la majoria de vegades ni tan sols per culpa seva. El president Mujica deia: “No te preocupes mucho por los más ricos ya que ellos se arreglan solos”.

¿Què n’ha de fer la societat dels aturats, dels malalts, dels vells, dels discapacitats, dels infants sense família, etc? ¿Quins són els mecanismes, les mesures i les polítiques socials que cal implementar per tal de que no quedin persones sense cap tipus d’ajuda? Un govern i una societat que no miri pels seus membres més necessitats podem dir sense cap mena d’embut que no són justos ni equitatius i, per tant, porten el camí d’acabar malament. S’ha de crear recursos per a redistribuir la riquesa i aquest és el sentit i la finalitat última que han de tenir els impostos, que sempre han de ser més alts en els rics.

Convé, per tant, que algú els recordi als “Ratos” de torn (i personatges semblants) que no ha estat just el que han fet i que han de pagar d’alguna manera per les seves responsabilitats. Ho hauria de fer la justícia, però això no passa sempre perquè aquesta mena de gent té prou poder per a fer que els jutges mirin cap a un altre costat. Per tant, trobo bé que hi hagi algú que els recordi les coses que han fet malament i posi els punts sobre les is.

Tags: ECONOMIA, Justícia social, POLÍTICA, SOCIETAT

La cosa fa temps que és prou greu com per a que algú hi digués alguna cosa. I, per fi, el bisbe Pardo de Girona l’ha dit, l’ha dit prou bé i ha parlat clar. Ja era hora! I els altres bisbes catalans no hi tenen res a dir?. El Bisbe de Girona, Francesc Pardo, va aprofitar l’homilia que va fer ahir per Sant Narcís per lamentar l’actitud de la cadena de televisió 13 TV.

Aquest canal de TV té com a principal accionista en aquests moments la “Conferencia Episcopal Española” i diu que “la seva programació es basa en la difusió dels valors i credo de l’Església Catòlica, tot centrant-se en continguts per a tots els membres de la família”. Això seria molt discutible en alguns programes i totalment fals en altres. Perquè atiar el foc constantment contra Catalunya en les tertúlies, ser tant partidistes com són i tan poc objectius en la majoria de les opinions i ser tant poc plurals no és cap “valor” i més aviat seria un “contravalor”. Això mateix ja passava exactament amb la Cadena COPE (ara força menys) i ja n’havia parlat alguna vegada que m’estranyava que ningú de pes de l’església catalana digués res. O, almenys, que no ho digués clar i alt. Em consta que “sotto voce” sí que s’havia dit alguna cosa i s’havien fet algunes gestions perquè algun locutor deixés d’insultar i, fins i tot, al final van fer-lo fora de l’emissora. Ara hauria de passar el mateix en aquest canal de TV i, almenys els bisbes catalans, haurien d’elevar la seva protesta com ho ha fet el bisbe de Girona amb aquestes paraules: “Demano perdó públicament pels insults i els menyspreus d’una cadena de televisió vinculada als bisbes”.

Aquesta és la primera cosa que volia destacar del bisbe Pardo. Però n’hi ha un parell més que són tan o més importants i que potser poden passar desapercebudes. Les va dir en la mateixa homilia ahir a la Catedral. Va dir que és ‘“una gran riquesa que hi hagi projectes polítics diferents que desitgin diverses configuracions polítiques per a Catalunya”. En aquest sentit, va fer una crida perquè l’Església sigui “promotora del diàleg”, “demani informació i raons de cada opció política i de les seves conseqüències”. També va reclamar, però, que no es menystingui ni s’atemoreixi “el qui té opcions diferents de les pròpies” i s’evitin els insults i menyspreus. Així mateix, va tornar a reivindicar el dret dels ciutadans a participar en una consulta. “Com a Església cal recordar i defensar els drets fonamentals dels ciutadans, entre els quals el de poder opinar i ser escoltats en decisions fonamentals que afecten la seva vida i la societat”, va exposar. (Diari El Punt/AVUI).

I, finalment n’hi ha una tercera -que vull destacar de forma especial perquè ens toca molt de prop al sector social en el que treballo- i és que va aprofitar l’homilia per fer un toc d’atenció als governants sobre les polítiques d’ajustaments pressupostaris: “Permeteu-me que, com a captaire, faci un prec als qui teniu la responsabilitat de la polis, els polítics: si és del tot necessari retallar, feu-ho per dalt no per baix.” I va destacar especialment “els actes de generositat de moltes i moltes persones que, d’una manera anònima, han ajudat d’altres persones perquè puguin viure”, reconeixent el treball d’entitats com ara Càritas, el Banc dels Aliments, la Creu Roja i els patronats.

Justament aquest dies els centres lleidatans que donen suport a les persones amb discapacitat intel·lectual estan fent una recollida de firmes i una “Campanya en defensa de les persones amb discapacitats intel·lectuals” per tal de que puguin tenir dret a una vida digna, al treball i a l’habitatge. Des del 2010 s’han reduït tant les subvencions que corren perill aquests drets i, per tant, corre perill una de les parts més febles de la societat com són els discapacitats intel·lectuals. Un retrocés en aquest àmbit tal com s’està produint la societat no se’l pot permetre. Com deia el bisbe Pardo molt encertadament: “SI ÉS DEL TOT NECESSARI RETALLAR, FEU-HO PER DALT I NO PER BAIX”.

Tags: Bisbe Francesc Pardo, Crisi, Discapacitats intel·lectuals, Església, POLÍTICA, SOCIETAT

La NATIVIDAD LÓPEZ LANGA és una amiga madrilenya que té un blog que es diu “Enfermería en el ámbito escolar” i que llegeixo sempre perquè parla de coses del meu ram. Ella és infermera en un centre de discapacitats i parla de les coses que la fan viure, patir i gaudir cada dia.

La Natividad es veu que va treballar amb la Diputada que anava a l’ Ave que es va accidentar a Galícia i que després ha fet unes declaracions que han aixecat polseguera. Li ha adreçat la següent carta que encapçala amb el títol “DESMEMORIADOS HISTÓRICOS”:

(Carta a una Diputada de la Asamblea de Madrid del PP)

Ilma. Sra. Dª Mª Teresa Gómez- Limón Amador:

Ante todo alegrarme y felicitarla por salir herida solamente del fatal accidente ocurrido en ese Alvia  que descarriló en Angrois (Galicia), entiendo los momentos que está pasando física y anímicamente y le deseo una pronta y total recuperación.

Aunque nos conocemos y trabajamos juntas cuando ambas iniciábamos sendas profesiones sanitarias en un Centro de Educación Especial, sigo llamándola de usted y más siendo Ilustrísima y del PP, vaya a ser que ciertas familiaridades sean delictivas que en estos tiempos que corren hay que al menos tratar de mantener las formas de hace bastantes años atrás, los que nos han hecho retroceder usted y los de su partido político, que son los que están ahora gobernando y por tanto imagino que saben encajar la crítica ciudadana.

Es curioso, por emplear términos suaves, el primero que me venía a la mente (escandaloso) y no lo voy a emplear, que indagando por la red parece que hubiera usted iniciado su carrera política desde el CDS y claro los que la conocimos antes de esa etapa sabemos que la inició en el PCE, ha ido ascendiendo (¿) y creo que por todos los partidos que entonces pensábamos que eran de izquierdas, amén de los distintos  sindicatos “de clase”, y si esta memoria mía no me falla que incluso estaba afiliada a dos a la vez, aunque igual la confundo con otros compañeros de la época, que fueron trepando en la escala político-sindical, mientras otros que vimos en qué consistían algunas maniobras  renunciamos a ello, quedándonos a pie de obra y con la perspectiva de los años y viendo lo que estamos viendo me siento al menos una persona más libre y digna que muchos de ustedes, dicho desde el respeto y en este caso no puedo decir desde el cariño.

Hace pocos meses la escuché en una tertulia o debate televisivo, me avisaron que usted salía en el mismo donde defendía la transparencia de los políticos, de los partidos, la dejaron hablar poco y ya entonces pensé en escribirle unas letras, pero su mismo partido y sus disculpas posteriores por la llamada al orden me hicieron desistir ya que vi que se quedó en agua de borrajas la transparencia que supuestamente usted defendía, estrategias que no le habrán gustado mucho a sus compis de partido o quién sabe si es una maniobra orquestada por ustedes, voces críticas dentro del partido, mira qué bien.

Pero cuando ayer me entero por la prensa de que está pidiendo la destitución de los presidentes de RENFE y ADIF, que no digo que igual tengan su responsabilidad, no es el objeto de estas líneas, pensé simplemente que difícil lo va a tener “la Gómez-Limón” (como la nombramos coloquialmente en el curro), ya no hay más partidos por la derecha del PP, claro que le queda alguno por probar como UPyD.

Y siguiendo el tono tranquilo de este escrito, me atrevo a preguntarle que como Diputada Madrileña en Educación,¿qué ha hecho usted por defender una enseñanza pública y de calidad?, ¿que ha votado usted en este y otros temas y por tanto asume su responsabilidad y dimitirá?, preguntaría mucho más, con estas dos respuestas claras y sin ambigüedades me basta.

En una cosa sí estoy de acuerdo, en que la “cultura de la dimisión” en España es de analfabetismo total, es más, si alguien con cargo técnico y/o político comete una grave irregularidad incluso punible, como máximo se le cambia de organismo e incluso lo ascienden, impensable en muchos países europeos con similares modelos pseudodemocráticos como el nuestro y ¡ay! del empleadillo de mil euros mensuales que meta la patilla….

Sigan aprovechando ustedes y todo el elenco de  políticos españoles que el pueblo, los ciudadanos, incluso los que votamos y no sabemos si volveremos a hacerlo más, estamos con miedo a las represalias laborales sobre todo y la mayoría dormida, hablo en plural por costumbre, pero a pesar de ustedes que no miran por el bienestar de la sociedad en su conjunto, muchos asalariados no responsables de la actual crisis y  que estamos pagando sus irresponsabilidades económicas y organizativas, sí seguimos trabajando y mucho y peor pagados y no estamos aletargados.

Y para finalizar y haciendo uso de una frase que es muy conocida por todos les diría a la clase política actual:váyanse todos, den la oportunidad de regeneración política y que nuevos líderes y de  manera comprometida y no lucrativas de por vida, nos hagan volver a creer en los valores por los que muchos luchamos hace décadas, incluida usted Ilma. Sra., codo a codo con sus compañeros,  a mi lado no iba usted, sí recuerdo que ya apuntaba maneras en las Asambleas de Trabajadores del Centro y siempre pensé y pienso que no solamente es inteligente, también muy lista.

Deseándole ánimo y fuerza en su restablecimiento de salud, se despide atentamente.

Madrid 22 de Agosto de 2013

Fdo: Natividad López Langa

Enfermera en el ámbito educativo de la Comunidad de Madrid

“La dignidad es el respeto que una persona tiene de sí misma y quien la tiene no puede hacer nada que lo vuelva despreciable a sus propios ojos”.

Concepción Arenal

Tags: Discapacitat, POLÍTICA, Sindicats, SOCIETAT

Un conservador, en termes generals, podríem dir que és aquell que té per missió conservar alguna cosa. És bo que hi hagi persones que es dediquin a conservar amb sentit certes coses com, per exemple, el patrimoni d’un país. Conservar, en principi, podríem dir que és una cosa bona perquè la humanitat sempre ha evolucionat a partir del que ha anat aprenent i transmetent a través dels segles.

Conservar, doncs, és bo. I ho són també, en un altre àmbit,  els conservants o conservadors, que són aquelles substància que, afegides als productes alimentaris en una petita proporció, n’eviten l’alteració microbiana i n’eliminen o impedeixen el creixement de microorganismes. Però els conservants han de ser proporcionats, serveixen pel que serveixen i duren el que duren. La societat també s’ha proveït dels seus conservants: són els partits que en diem conservadors i que, en principi, lluiten contra les innovacions que els sembla que amenacen l’ordre social. Està bé, com dèiem, que hi hagi conservadors però caldria preguntar-nos fins a quin punt podran conservar una llauna que ja té molts anys, està a punt de caducar i potser ha arribat l’hora de decidir què en fem.

Arribats aquí, ens podríem preguntar fins a quin punt és bo ser conservador i si a vegades pot arribar fins i tot a ser dolent. Cada dos per tres ens avisen que hem de tenir cura amb certs conservants que posen als aliments perquè diuen que són contraris a la salut. Massa conservants està comprovat que no són bons. No haurem de tenir cura també de certs conservadors que volen preservar la societat de tot tipus de progrés que ells consideren malèfic i, per tant, volen deixar sempre les coses tal com eren al passat o, com a mal menor, tal com són ara i creuen més amb l’immobilisme i les formes històricament establertes que no pas amb els canvis?.

Aquesta pregunta o reflexió és ben oportuna fer-se en aquest moment que viu la societat catalana i ens podria portar a preguntar-nos si tot el vell és bo o si tot el nou és dolent. O al contrari, si tot el vell és dolent i tot el nou és bo. Segur que no arribarem a posar-nos d’acord i també segurament que arribarem a la conclusió de que cada situació depèn de moltes circumstàncies i cada moment és únic i diferent. Però en moments com el que vivim potser seria bo fer-nos la pregunta i podria ser bo també qüestionar-nos una mica les coses perquè la societat ha canviat molt en poc temps i canvia cada cop més de pressa. Potser ens caldria preguntar quines coses ens encadenen al passat i quines ens alliberen; quines coses ens fan més infeliços o més feliços; quin camí ens porta al progrés global i quin ens porta a l’estancament i a la mort. Caldria preguntar-se si cal que visquem tota la nostra existència tal com ara o si podem –i volem-  viure d’una altra manera.

Potser caldria preguntar-nos també per què fem les coses, per què les fem com les fem i per quin motiu no les volen canviar. Caldria preguntar—nos-ho tot: si el canvi és bo per si mateix i si no ens comportem simplement per esnobisme o perquè, a fi de comptes,el més fàcil és seguir la moda. Caldria preguntar-se si els canvis que inevitablement produeix la història no els haurien d’acompanyar les institucions, els partits polítics, els intel·lectuals, les elits, els líders i les persones que tenen algun tipus d’influència en el seu àmbit. Tant difícil és qüestionar-se les coses i poder debatre lliurament?. Es veu que sí!. A vegades penso que cada cop més la societat va per un costat i les institucions i partits per un altre completament diferent, fet que produeix un tall i un allunyament irreconciliables i que fa que els problemes, en lloc de solucionar-se, cada cop siguin més greus: partits que s’allunyen del que la societat demana; legisladors que legislen com si visquessin a Mart i no pas a la Terra; sistemes econòmics que, sabent que no resolen res, no es canvien, etc.

Totes aquestes coses me les pregunto aquests dies mentre la societat catalana espera (ben asseguda, perquè si no podria cansar-se) la resposta de la carta que Mas li va adreçar a Rajoy, tot i sabent que la resposta serà la ja sospitada, tancant portes, finestres i camins per tal de que tot quedi sense sortida i pretenent que tot quedi igual com està. Les demandes dels ciutadans sembla que no conten per a res i demanar una mica d’imaginació i diàleg tampoc sembla que sigui demanar res de l’altre món. Però és que ens trobem amb un tipus de conservadors que volen conservar tant que, quan se n’adonin, es trobaran amb la llauna caducada. I ja sabem què passa quan una llauna caduca: explota, rebenta i ho esquitxa tot.

Tags: Conservadors, SOCIETAT

La nostra societat –malauradament- mai ha estat massa justa i durant molts segles fins i tot ha estat molt injusta. Era normal deixar abandonats a la seva sort els que no podien seguir els seus ritmes i no entraven en els paràmetres del que se’n deia “normalitat”. Com a molt, se’n feien càrrec les seves famílies o algunes institucions benèfiques. S’havia anat progressat positivament en aquest sentit durant aquests darrers anys de més abundància econòmica, però sembla que tot el que siguin ajudes socials s’ha aturat molt amb la crisi i, si ens descuidem, retornarem a la societat injusta i desequilibrada d’anys enrere.

Ahir llegia un text de Pedro Zabala, professor  de Dret, que titula LA IMPUDICIA DE LOS VIEJOS. És un text escrit amb una molt fina ironia, on es pregunta què cal fer amb els que no caben a nostra societat i que, per altra banda, tenen els seus drets i els reclamen ben justament. Què cal fer amb els que “sobren”? Ell parla dels vells, dels malalts, de les persones dependents, dels emigrants, dels sense sostre, de les dones, de les minories sexuals, de les persones i organitzacions defensores dels drets humans, d’aquests cristians que s’han pres seriosament el missatge de Jesús en les Benaurances.

La crisi afecta a una gran majoria de la societat, però afecta sobretot als més dèbils en tots els sentits. Els parlaments, els encarregats de fer les lleis, els encarregats de fer-les complir procuren prou bé que la crisi no afecti negativament els rics, els poderosos, els bancs, els que mouen els fils d’aquest món de mones… No fos cas que els fessin enfadar!. Si cal procurar per algú i si cal tractar bé algú, els primers a seure a la taula del ric Epuló són ells. I les engrunes ja les donarem als pobres Llàtzers, que poc a poc van quedant fora del sistema. Potser fins i tot deixarem que els gossos els llepin les ferides i els donarem unes engrunes que cada dia són més minses i amb més gent per repartir-les. Una autèntica vergonya d’un sistema cada com més injust amb les minories desprotegides de tot tipus!

I arribats en aquest punt podríem parlar de casa nostra, de com aquest injust sistema de repartiment ens perjudica i com afecta cada com més, per exemple, a milers de nens mal alimentats tal com a denunciat aquests dies el Síndic de Greuges. Cal independitzar-se políticament però cal independitzar-se també urgentment d’aquest sistema injust. Cal pensar en una societat molt més justa i que no deixi fora aquestes bosses de persones desgraciades que sembla que ja no serveixin per a res més que per anar cap al contenidor com una escombraria més de les que genera aquest sistema.

I, si voleu concretar encara més, podríem parlar de les retallades a les persones amb discapacitat intel·lectual, que és un camp que conec ben de prop perquè hi treballo. La situació ha anat de mal en pitjor, tal com fa notar la Lourdes Sellarès, treballadora social de la Fundació Maresme, en un article aparegut fa un parell de mesos on recull tota una sèrie de dades que fan pensar de veritat. “Des de desembre de 2012, la Generalitat no dóna resposta a cap nova demanda de servei per a persones amb discapacitat intel·lectual, cosa que suposa l’exclusió social, sobretot per aquelles persones que necessiten un lloc de treball o accedir a serveis assistencials  (centres de dia/residències).”

Les entitats sense ànim de lucre que treballen en aquest camp ens trobem amb una situació d’ofec econòmic i, de forma semblant, s’hi troben moltes famílies.Si la situació es manté, anem a un retrocés de 30 anys en els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual. Caldrà fer alguna cosa? Caldrà que el repartiment dels diners es faci d’una altra manera?

Tags: Discapacitat, Immigració, Justícia social, Pobresa, SOCIETAT, Vellesa

D’aquí a ben pocs dies farà 28 anys d’aquella bonica nit de dissabte en què s’escaigué el 6 de Juliol de 1985 i que, junt amb la que ara és la meva dona, vam tenir la sort d’assistir al concert que Lluís Llach va oferir al Camp del Barça i on més de 100.000 persones vam vibrar i gaudir d’un inoblidable concert.

Demà dissabte -28 anys després- el Camp del Barça tornarà a vibrar altre cop en un concert que han anomenat “CONCERT PER LA LLIBERTAT” on hi participaran artistes catalans i internacionals de diverses generacions que interpretaran cançons pròpies en una primera part i les cançons més emblemàtiques de Lluís Llach en la segona part del concert.

Aquesta vegada no hi seré, però sí que el seguiré en directe per TV3 perquè serà, sens dubte, un gran esdeveniment ple de sentit, de contingut i de significació. Podríem preguntar-nos si cal un concert “per la llibertat”. Sí que cal, perquè -com molt bé han dit els organitzadors- el Concert per la Llibertat serà un gran esdeveniment de país, un clam de la societat civil per reclamar, a través del llenguatge universal de la música, el dret del poble català i de tots els pobles del món a poder decidir lliurement i democràtica el propi futur.

L’11 de setembre de 2012, més d’un milió de persones es van manifestar a Barcelona amb el desig de poder exercir la pròpia sobirania cap a l’estat propi. El Concert per la Llibertat vol ser una nova ocasió perquè la veu del poble sigui escoltada dins i fora de Catalunya, i un esdeveniment que contribueixi a implicar tothom en la construcció del futur col•lectiu del país.

S’ha parlat aquest dies que hi han hagut fortes pressions a alguns artistes per tal que no hi participin i alguns ja s’han fet enrere. Jo crec que no cal donar massa importància a aquest fet ja que la participació cal que sigui ben lliure i espontània i qui no en tingui ganes, o no comparteixi la idea, que no hi participi. Cal sentir-se lliure per poder ser lliure. I ser lliure vol dir –abans de tot- respectat l’opinió dels demés i de cap manera hem de fer com la “caverna mediàtica” que pressiona amb males arts, amb males formes i fins i tot amb amenaces. No hem de ser com ells ni posar-nos a la seva altura perquè nosaltres som demòcrates i nosaltres cal que fem el camí que ens hem marcat i que s’hi afegeixi qui vulgui sense pressions de cap mena.

Sí, però, que serà un acte important per motius diversos: serà un acte únic que agruparà més de seixanta artistes, perquè és fa en un espai emblemàtic, perquè serà un acte històric, perquè serà una de les demostracions cíviques i polítiques més importants de l’any, perquè el món sabrà que volem ser lliures per decidir el nostre futur, perquè després de molts segles, ara és el moment, ara és la nostra oportunitat.

Tags: Catalunya, Independència, Llibertat, Música, SOCIETAT

Eduardo Galeano a “BOCAS DEL TIEMPO” ens aporta unes quantes preguntes prou interessants –i algunes ben simpàtiques- per tal que ens facin pensar una mica:

Gente curiosa

Soledad, de cinco años, hija de Juanita Fernández:
– ¿Por qué los perros no comen postre?
Vera, de seis años, hija de Elsa Villagra:
– ¿Dónde duerme la noche? ¿Duerme aquí, abajo de la cama?
Luis, de siete años, hijo de Francisca Bermúdez:
– ¿Se enojará Dios, si no creo en él?  Yo no sé cómo decírselo.
Marcos, de nueve años, hijo de Silvia Awad:
– Sí Dios se hizo solo, ¿cómo pudo hacerse la espalda?
Carlitos, de cuarenta años, hijo de María Scaglione:
– Mamá, ¿a qué edad me sacaste la teta?  Mi psicóloga quiere saber…

Eduardo Galeano – Bocas del tiempo.

Jo n’hi afegiria algunes més:

-Per què Hisenda investiga tant a alguns i tan poc a altres? Per què Hisenda persegueix molt més de prop als catalans que a altres, tal com es pot comprovar comparant el nombre d’inspeccions fiscals fetes a Catalunya i a altres llocs d’ Espanya?

-Per què Blesa surt tan aviat de la presó i d’altres s’hi consumeixen anys i panys havent fet malifetes molt menors?

-Per què hi han famílies –algunes reials- que són inabordables, opaques, impossibles d’investigar i, per tant, intocables?

-Per què no es publica i s’investiga més a fons el que va dir el NEW YORK TIMES referent als comptes secrets a Suïssa i el frau fiscal d’alguns espanyols, tal com ha escrit el professor VICENÇ NAVARRO al seu blog ?

“Una discusión importante de tales artículos es el ocultamiento por parte de Emilio Botín y de su familia de unas cuentas secretas establecidas desde la Guerra Civil en la banca suiza HSBC. Por lo visto, en las cuentas de tal banco había 2.000 millones de euros que nunca se habían declarado a las autoridades tributarias del Estado español. Pero, un empleado de tal banco suizo, despechado por el maltrato recibido por tal banco, decidió publicar los nombres de las personas que depositaban su dinero en dicha banca suiza, sin nunca declararlo en sus propios países. Entre ellos había nada menos que 569 españoles, incluyendo a Emilio Botín y su familia, con grandes nombres de la vida política y empresarial.

Según el New York Times, esta práctica es muy común entre las grandes familias, las grandes empresas y la gran banca. El fraude fiscal en estos sectores es enorme. Según la propia Agencia Tributaria española, el 74% del fraude fiscal se centra en estos grupos, con un total de 44.000 millones de euros que el Estado español (incluido el central y los autonómicos) no ingresa”.

-Per què sempre han de pagar els més pobres els pecats dels més rics?

-Per què durant les crisis sempre passa que n’hi han uns quants que es fan més rics, mentre que la gran majoria es tornen més pobres?

I podríem seguir fent-nos preguntes d’aquest estil. Però no acabaríem!

Tags: ECONOMIA, SOCIETAT

Aquesta dona que veieu a la foto tocant el piano és l’ Ana Esther. Fins aquí res d’especial.

Però sí que es torna especial la notícia que llegia ahir en un diari uruguaià, una notícia que em va fer pensar. Deia que en un dels hospitals més importants de Montevideo –l’ HOSPITAL MACIEL-, en una sala que hi ha al soterrani preparada per tal que els familiars hi puguin anar a descansar, a prendre mate, a desconnectar una estona del dolor que els toca viure tant de prop a les habitacions, s’hi pot escoltar la música d’un piano, interpretada magníficament per l’Ana Esther, una dona de 82 anys. L’Ana Esther és una ex empleada de l’Hospital i dos dies per setmana porta la seva cadireta i les seves partitures en una bossa de plàstic com si fossin un tresor. Allà s’asseu i es posa a tocar, tot manifestant que: "si em roben això, em roben la vida …". Els dimarts i dijous al captard tothom que és en aquella sala pot gaudir del piano de l’Ana Esther.

Em va fer pensar com una dona de 82 anys encara té els ànims de fer aquest  excel·lent i voluntariós gest per tal d’alleugerir d’alguna manera els llargs dies d’estança en un hospital acompanyant algun familiar o amic malalt. Però es veu que no hi van només els familiars sinó que hi van també els treballadors, alguns pacients que ja poden sortir de les habitacions i fins i tot algú que vol gaudir una estona de la música que toca aquesta bona dona.

Em va fer pensar en tants éssers anònims que fan petites accions com aquesta però que, màgicament, es tornen grans i importants per a molta gent perquè són ofertes amb amor  i de forma totalment altruista. A més, tots els que hem hagut d’estar d’acompanyants uns quants dies en un hospital sabem de la importància de gestos d’aquest tipus: gent que s’ofereix a fer-te un favor; gent que et dona una conversa agradable; gent que t’ofereix la seva amistat, tot i no conèixer-te de res… I és que les sales d’espera dels hospitals uneixen molt. Deu ser perquè el dolor ens fa fràgils, ens fa ser més humans, menys distants, més propers i més generosos. Als corredors, a les cafeteries i les sales d’espera dels hospitals s’hi comparteixen llàgrimes, penes i dolor, però també rialles, acudits, paraules d’ànim i gestos de germanor. Són llocs on els cors estan molt disposats a obrir-se, a rebre i també a oferir emocions, tendresa i humanitat.

Ja sé que als hospitals hi han molt bones iniciatives (culturals, recreatives, etc.) per tal de que la gent estigui millor. Aquesta seria una més per afegir. Tant de bo gestos com aquest fossin habituals i sabéssim copiar-los i estendre’ls.

Tags: SOCIETAT

I no ho dic jo. Ho diu molta gent. Gent entesa: economistes, pensadors, filòsofs, periodistes, alguns bisbes i alguns capellans… I ho diu Càritas! I ja sabem que Càritas és de fiar perquè deu ser, de totes les institucions, la que toca més de peus a terra i toca la realitat de ben a prop. Ens diu que hem d’anar cap a un nou model econòmic i social perquè:
1. El Sistema Econòmic actual NO ÉS DE FIAR. No vol que visquem SENZILLAMENT.
2. El Sistema ens diu: Treballi per VIURE EN LA RIQUESA tancat en el seu món de benestar. Vostè s’ho mereix tot. Per això treballa.
3. VISQUI EN LA RIQUESA consumint. Nosaltres pensem per vostè. Estigui a l’última moda en tot. Per això treballa.
4. VISQUI EN LA RIQUESA indiferent al que passa al món.
5. VISQUI EN LA RIQUESA retent culte al senyor del Sistema. En ell té tot el seu Crèdit.
Sacrifiqui-li el seu temps i esforç. El sistema és feliç amb el seu lliurament fidel i devot.
6. …Fins que arribà la CRISI del Sistema… I el senyor del Sistema va prémer el botó
d’alarma per salvar-se…
7. El Sistema prescindeix de les persones més vulnerables.
8. LES PERSONES SÓN EL MÉS IMPORTANT.
Prou d’utilitzar-nos a benefici d’uns quants!. “El primer capital que cal SALVAGUARDAR i VALORAR és l’ÉSSER HUMÀ, la persona en la seva integritat: car l’home i la dona són l’autor, el centre i el de tota activitat econòmica-social.” (Cf. Caritas in Veritate, núm. 25)
9. La crisi actual i els problemes amb què s’enfronta el desenvolupament requereixen una nova síntesi humanista que superi les desviacions i els problemes dramàtics a què ens han conduït el sol creixement econòmic, l’absolutització de la tècnica i la redacció de la interioritat i espiritualitat humana, i que ens ofereixi valors de fons sobre els quals construir un futur millor. Aquest valor de fons és la dignitat de la persona.(Cf. Caritas in Veritate, núms. 21 i 27)
10. CÀRITAS és el compromís decidit i organitzat de la comunitat cristiana per atendre, ajudar i acompanyar les PERSONES EXCLOSES pel sistema i DIGNIFICAR-LES.
11. AVUI, la principal font d’exclusió és la DESOCUPACIÓ provocada pel Model econòmic.
Davant els milions de persones sense feina, a les Càritas parroquials i diocesanes han sorgit diverses iniciatives:
Acompanyar en la cerca de feina. Orientar i informar laboralment; Promoure espais de trobada d’aturats, grups d’autoajuda; Captar o rebre ofertes de treball d’empreses i contractadors de les zones on hi ha les Càritas.Promoure la realització i l’accés a cursos i tallers formatius;Ajudar a l’autofeina mitjançant assessorament, microcrèdits;Crear empreses d’inserció i donar-hi suport; Sensibilitzar, implicar i mobilitzar la comunitat per tal de crear xarxes de contactes i d’informació on es detectin ofertes de treball o necessitats.
Des de Càritas promovem un treball que permeti a tothom viure amb DIGNITAT, realitzar-se com a persones,contribuir al bé comú i lluitem per aconseguir-ho. No promovem un treball la finalitat del qual sigui viure EN LA RIQUESA, sinó viure DIGNAMENT, amb senzillesa.
12. Càritas és també un punt de trobada on acudeixen les PERSONES COMPROMESES i CREIENTS per, junt amb els exclosos, canviar aquest Sistema Econòmic i Social.          13. ¿Però què puc fer jo per canviar aquest Sistema?¿Per on puc començar?
14. Càritas et proposa fer alguna cosa que està a les teves mans…                                                                             15. Per canviar el Sistema, abans has de començar per tu mateix, i trencar allò del Sistema que tens a dins.
16. Agafeu el martell de la SENZILLESA per trencar amb l’estil de vida que ens imposa el Sistema Econòmic i Social actual, i promoure el canvi… en allò que depèn de nosaltres.                                                                                                                  17. Trencar amb el viure muntats a l’onada del CONSUMISME, del desitjar TENIR i POSSEIR sempre més i més…
18. Trencar amb el viure INDIVIDUALISTAMENT… amb l’anar sempre a la meva, a la meva conveniència.                           19. “Avui la humanitat apareix molt més activa que abans. Aquest major veïnatge ha de transformar-se en vertadera comunió… Que es reconeguin com a part d’una sola família,
que col·labora amb vertadera comunió i està integrada per éssers que no simplement viuen els uns al costat dels altres (…) La criatura humana, quant a naturalesa espiritual, es realitza en les relacions interpersonals. Com més les viu de manera autèntica, més madura també en la pròpia identitat personal. La persona es valoritza no pas aïllant-se sinó posant-se en relació amb els altres i amb Déu.  (Caritas in Veritate,53).                                                                             20. Trencar amb el viure ACCELERADAMENT… descurant les coses importants de la Vida.                                              21. “El desenvolupament de l’ésser humà i dels pobles depèn també de les solucions que es donen als problemes de caràcter espiritual. El desenvolupament ha d’abraçar, a més d’un progrés material, un d’espiritual, perquè l’home és un en cos i ànima… L’ésser humà es desenvolupa quan creix espiritualment, quan la seva ànima es coneix a si mateixa i la veritat que Déu li ha imprès germinalment, quan dialoga amb ell mateix i amb el seu Creador (…) Una societat del benestar, materialment desenvolupada però que oprimeix
l’ànima (esperit), no està ben orientada cap a un autèntic desenvolupament.” (Caritas in Veritate,76)                        22. Si de debò trenques amb tot el que aquí t’ha proposat Càritas, viuràs SENZILLAMENT i faràs possible que altres, senzillament, puguin viure.                                                   23. Tenim a les nostres mans el poder de la SENZILLESA. Amb ella, senzillament, podrem
canviar aquest Model Econòmic i Social.“Sou la llum del món” (Mt 5,14) … per ser testimonis que una altra manera de viure és possible ARA.

(Extret de la Campanya de Càritas d’enguany)

Tags: CÀRITAS, ECONOMIA, Església, SOCIETAT

Sabeu què tindran en comú aquests dos equips de futbol (l’un català i l’altre uruguaià) a partir de la temporada vinent?. Doncs -encara que pugui semblar una mica estrany- tindran en comú els colors de la camiseta i per un motiu prou interessant de conèixer per part dels catalans . La segona equipació del Barça serà exactament igual a la d’aquest relativament modest club “montevideano”. Miraré d’explicar una mica el per què d’aquesta coincidència.

El Barça de la temporada 2013-2014, en la seva segona equipació abandonarà els colors llampants (i una mica estranys, tot sigui dit) dels darrers anys per lluir la Senyera. Aquesta serà la gran novetat d’enguany: per primera vegada en la història del club el Barça lluirà les quatre barres de la Senyera. Una samarreta que, a diferència de la primera, es vestirà amb pantaló vermell, exactament com vesteix actualment el Club Atlético Progreso, club que va ser fundat l’any 1917 a La Teja, un barri obrer prop del port de la ciutat de Montevideo. Vol dir que ja ha fet 96 anys. Déu n’hi do!

El que és curiós –i per això volia explicar-ho- és que els colors d’aquest club uruguaià van ser inspirats en la Senyera perquè a La Teja hi vivien molts integrants del sindicat de picapedrers. Aquest sindicat era format majoritàriament per integrants del corrent anarquista i per això aquest equip, al seu origen, vestia de color negre, color representatiu de l’anarquisme. Fins que a l’any 1927 –i després d’algun altre canvi de colors- es decideix començar a jugar amb la samarreta groga i vermella a franges actual, amb el pantaló negre o vermell.  La la història del club explica que aquests colors provenen de la ”bandera de Cataluña, región española donde se concentraba gran parte de los anarquistas de la época”. L’anarquisme català en aquells dies tenia una influència que traspassava fronteres i el seu prestigi arribava a l’ Amèrica Llatina. Barcelona, capital econòmica d’Espanya, era especialment conflictiva, com s’havia demostrat en la Setmana Tràgica de 1909. La crisi social estava enfrontant un moviment obrer, dividit entre socialistes i anarquistes, que utilitzaven tant mètodes pacífics (vagues) com violents (l’acció directa dels atemptats de vegades indiscriminats, com el del Liceu de Barcelona el 1893) i una patronal que utilitzava tot tipus de tàctiques (des dels esquirols al pistolerisme). El moviment obrer en altres parts d’Espanya estava menys desenvolupat, però va veure l’oportunitat d’aprofitar la debilitat de l’enfrontament entre burgesia industrial i govern: la UGT (sindicat socialista, més implantat a Madrid i País Basc) va convocar una vaga general revolucionària (agost de 1917), que va rebre el suport de la CNT (sindicat anarquista, majoritari a Catalunya). Els dos sindicats s’anaven aproximant cap a una unitat, almenys en les accions, des de la vaga de desembre de 1916 i l’anomenat Pacte de Saragossa. L’acord per a una vaga general va ser signat a Madrid a finals de març de 1917 pels ugetistes Julián Besteiro i Francisco Largo Caballero, i els cenetistes Salvador Seguí i Ángel Pestaña, i incloïa un extens manifest firmat per tots ells.

Tot això arriba a Amèrica. Explica l’historiador i intel·lectual argentí-xilè Luis Vitale en la seva obra “CONTRIBUCION A UNAHISTORIA DEL ANARQUISMO EN AMERICA LATINA” (Ed. Instituto de Investigación de Movimientos Sociales“Pedro Vuskovic”- Santiago 1998) que a l’Uruguai, els anarquistes van ser, des de fins del segle XIX, la principal corrent del moviment obrer. A través d’organismes sindicals i dels seus diaris, “EL AMIGO DEL PUEBLO” ´”TRIBUNA LIBERTARIA” , van aconseguir aprofundir la consciència de classe, ajudats especialment pel flux migratori de treballadors europeus. Al 1905, van orientar la vaga general dels portuaris, al 1918 la vaga dels frigorífics i al 1919 la dels marítims, creant la FORU (Federación Obrera Regional Uruguaiana), que el 1919 comptava amb 5.000 afiliats. No obstant això, la influència anarquista va ser neutralitzada en part pels socialistes i, especialment, per l’ascens del populisme batllista, que va ser un dels primers a implantar reformes socials al continent sud americà.

Una curiositat interessant, no trobeu?

Tags: Club Atlético Progreso, Futbol; Barça, Sindicats, SOCIETAT

Cada any, quan arriba Sant Jordi, ens arriba una gran inundació, no pas d’aigua sinó de llibres. Llibres nous arreu. Un munt. Una autèntica benedicció si no fos perquè són massa i hom no pot arribar a tots els que voldria llegir. Però està bé que n’hi hagi molts perquè sempre n’hi ha algun que fa el pes i acabes comprant-lo i llegint-lo, cosa que està molt bé, no trobeu?.

Aquest any ja tinc triat –i demanat al propi autor-el llibre que compraré. És d’un amic virtual (no ens coneixem personalment) que té un blog que jo segueixo amb total devoció perquè trobo que val molt la pena. El blog es diu  "CON CARTONES POR LA CALLE" i l’autor és l’ ENRIQUE RICHARD, un voluntari de la Fundació Arrels. Com que el llibre l’ha auto editat ell mateix només es pot adquirir a Arrels Fundació (Riereta, 24), a la llibreria Claret (Roger de Llúria, 5) i a la rambla del Raval per Sant Jordi.

I per què us el recomano amb tant interès, sense ni tan sols haver-lo llegit?. Doncs perquè el llibre no és res més que una compilació de les vivències i les profundes reflexions que l’ Enrique ha anat plasmant al seu blog des de l’any 2007, encara que la seva relació amb les persones que viuen al carrer ja porta 10 anys. Jo l’he anat seguint durant una colla danys i ell sempre explica que la única cosa que pretenen aquests voluntaris és compartir temps, relació, companyia… Escoltant amb respecte, sense prometre res i estant –simplement- al seu costat. Tal com explica en un reportatge que li va fer  Rosa Mari Sanz a El Periódico, cada dimarts des de fa una dècada, Enrique Richard es troba amb Puri González per recórrer carrers de Barcelona i observar aquells a qui pocs miren, persones que han fet d’un banc, una plaça, un caixer o qualsevol racó un lloc on passar la nit i també part del dia. Homes i dones amb una pobresa cronificada que no desitgen gaire cosa més que una mica d’atenció i respecte. O simplement que els deixin tranquils.

Aquest llibre convida a la reflexió i denuncia situacions d’injustícia, alhora que reflecteix la manera de treballar d’un equip de 18 persones que acompanyen desenes de sense sostre. A vegades, fins i tot, fins a la mort.  L’Enrique explica que les persones dormen al ras són una mica més de 800 a tota la ciutat, al marge de les 700 persones instal·lades en assentaments i les 1.300 allotjades en centres i albergs). «Després de set anys de relació amb nosaltres, un dia Juan José va accedir a dormir en una pensió. La primera nit ho va fer a terra, al damunt de les rajoles fredes de l’habitació».

Però encara que l’èxit de la seva feina pugui semblar que una persona aconsegueixi una vida normalitzada, Richard no ho veu necessàriament així. «És molt relatiu. Hi ha qui està bé al carrer i no fa mal a ningú. Encara que sigui difícil d’entendre», explica. I recorda sense amagar la sensació de fracàs Enrique, a qui no hi havia manera de convèncer perquè dormís sota un sostre. «Demà hi aniré, demà hi aniré», deia sempre. Al cap de setmanes, mesos, insistint-hi, va acceptar una habitació. Al cap de tres dies, o potser quatre, va morir. «Era home de carrer. Només volia veure les estrelles quan es llevava…»

Durant aquesta dècada, aquest voluntari confessa que el carrer li ha ensenyat, entre moltes altres coses, que a fora hi ha poques amistats, que els que viuen en la pobresa extrema són desconfiats i menteixen per sobreviure, que la majoria pateix addiccions que vénen d’abans, que una mica de responsabilitat tenen de la seva situació, i que una vegada s’hi troben, el més urgent no és el més important. «Recordo un cop que preocupats per la salut d’un home li vam anar a preguntar pel seu dit. Tenia necrosi. ‘¡Tothom em pregunta pel dit. Ningú pregunta per mi!», ens va dir enfadat. «La urgència per a ell no era el més important. Per això el que intentem és entrar en la persona. Cadascú té un somni», assegura. I no té per què ser un sostre.

Però hi ha casos que no poden esperar gaire i preocupen de manera especial Arrels: el d’aquells en edat laboral amb dures situacions que encara no són cròniques. Aquesta oenagé ha vist com des de l’inici de la crisi, el 2007, s’ha quadruplicat el nombre de persones sense casa ateses de la franja d’entre 20 i 35 anys, i s’ha doblat entre els de 35 i 50. Per això, planegen reforçar el seu equip de voluntaris de carrer, passant dels 18 actuals a un centenar, i aplicar l’estratègia Housing first (vivenda primer), que funciona en altres països i que aposta per allotjar en pisos sense sostre sense condicionar l’accés a la participació de processos socioeducatius.

Tags: Blogs, Enrique Richard, Fundació Arrels, Pobresa, SOCIETAT, Voluntariat

Ja sé que aquest títol pot semblar contradictori perquè les coses són legítimes o il·legítimes (d’acord o no a la llei), però difícilment poden ser les dues coses a la vegada. Potser sí que és veritat, però jo penso que hi han lleis tan injustes que esdevenen il·legítimes i, per tant, difícils d’entendre i acomplir. Per exemple, les lleis que provenen d’una dictadura. Però d’aquest tema no en parlaré perquè no hi entenc i ja hi filòsofs del dret que n’han parlat.

Del que volia parlar és del famós “escrache” o escarni, tan de moda aquests dies. En aquest tema tampoc els juristes es posen gens d’acord si és legítim o no. Però sí que podríem dir que hi han coses tan vergonyants i tan sense sentit que provoquen en la societat formes noves de revolta, justament perquè aquesta mateixa societat ha deixat de creure en les lleis i en les institucions. Segueix sent un escarni a la intel·ligència seguir parlant d’una Europa social en uns moments en que ho és tot, menys social. Es creu en els mercats, en els interessos d’alguns països, en interessos polítics, es creu que el neoliberalisme és l’únic i millor camí per sortir de la crisi (cosa totalment discutible) però no es creu en fer noves polítiques socials pensant en els més pobres.

I per aquest motiu s’ha arribat on s’ha arribat: s’han buscat noves formes de protesta i s’han trobat gràcies a internet i les noves tecnologies. S’està passant de la indignació a la revolta social perquè ens hem anat fent grans i ja hem deixat de creure en massa coses: no creiem en España; no creiem en les institucions; tampoc en les lleis i en els que les apliquen; no creiem en aquesta democràcia ni en un Estat que s’està descomponent per la mateixa corrupció que experimenta a tots els nivells; no creiem en una justícia que està sota els dictàmens del poder polític i que reforma les lleis a la seva conveniència (la llei de l’embut). Els tribunals no donen abast a tants casos de corrupció, a tant lladronici, a tanta mentida disfressada de veritat, a tantes coses que abans potser no es posaven en dubte i que ara fan aigües per tots costats…

Davant d’aquest estat de coses, què cal fer? Què cal creure? Com s’ha d’actuar? Com es poden defensar els pobres desgraciats a qui els han pres la casa o els quatre estalvis que tenien? No hi han raons absolutament objectives per escridassar aquells que són culpables i que van encara pel carrer amb el cap ben alt?. No hi ha cap manera de fer-los pagar el que han fet, encara que només sigui escridassant-los i fent-los passar una mica de vergonya?. Com es pot dir que els que fan “escraches” estan incomplint la llei, si els mateixos polítics l’estan incomplint permanentment i són ells qui han trencat totes les regles més sagrades que ha de tenir una societat democràtica?. Què és legítim i què il·legítim?…

No m’estranya, doncs, que els ciutadans posin la confiança en altres moviments socials i en altres formes de constituir una societat. S’està creant una nova societat i la majoria dels que ens governen no ho saben veure. S’està gestant un terratrèmol en el si de la societat que algun dia d’aquests explotarà. Ja serà massa tard i llavors tot seran laments per no haver-se’n adonat a temps!

Tags: Corrupció, ECONOMIA, Ètica i Moral, Neoliberalisme, POLÍTICA, SOCIETAT

Generalitzant una mica –cosa que no s’ha de fer massa sovint- podríem dir que no sabem escoltar. La majoria no en sabem (jo també m’hi incloc aquí). Saber escoltar és una de les gran virtuts que hauríem de tenir ben present tots, però especialment les autoritats de tota mena (aquí ens hauríem d’adonar que tots tenim parcel·les d’autoritat més grans o més petites). Com més autoritat i com més poder, més hauríem d’escoltar.

Quan no s’escolta, el necessari i imprescindible diàleg que hauríem de tenir en tots els àmbits de la vida es converteix en un monòleg avorrit i avorridor i és una font de frustracions, problemes i “tant-men-enfotismes”. No escolten prou els polítics, ni els mestres, ni els pares, ni els bisbes, ni els metges, ni els directors d’empresa, ni –segurament- la majoria de nosaltres… No escoltem el marit, no escoltem la dona, no escoltem els fills, no escoltem els pares, no escoltem els companys de feina, els amics… En general no sabem –ni potser volem- escoltar, tot i que és imprescindible per tal de que les coses vagin bé. No escoltar prou aïlla, desconnecta de la realitat, fa que es visqui en un altre món, en una realitat virtual que no sempre és la real. No escoltem la natura, no escoltem el clam dels pobres, no escoltem els signes dels temps que ens diuen que no anem per bon camí.

Escoltar, dialogar, rebre les queixes, passejar ben a prop dels problemes i de qui els viuen dia a dia, fa tocar de peus a terra, enriqueix i fa que es trobin les solucions als problemes reals. Europa, per exemple, s’està tornant un conglomerat de països on cadascú va pel seu compte i mirant només els propis interessos. Els banquers, el capital, els manaires, no escolten, no miren i no saben el que passa. No ho sabran mai! Fins que un dia els poble i la gent que toca de peus a terra se’n cansaran i els engegaran a fregir espàrrecs. Els pobres, generalment, poden adoptar dues actituds bàsiques: o es conformen, es rendeixen i arriben a la conclusió de que no hi ha res a fer, o bé es revolten i surten a arrencar caixers automàtics dels bancs que han robat descaradament els seus diners, surten al carrer i cremen cotxes, o be voten Pepes Grillos. Europa està situada en aquesta cruïlla i molts ciutadans d’alguns països europeus n’estan fins als pebrots de tants lladres, de tants assaltadors de camins, de tants polítics corruptes, de tants bisbes poc dialogístics i de tantes lleis de l’embut. O això canvia, o en sentirem a parlar!

Tags: SOCIETAT

Segons el diccionari un oasi és, enmig d’un desert, un illot de conreus i de poblament sedentari, determinat per l’existència d’aigua, provinent sia de capes freàtiques, sia d’un pou, d’una font, d’un uadi o d’un riu. Però també té una segona accepció : Un oasi és aquell lloc, temps, situació, etc., que permet un repòs físic o psíquic, que és com una excepció enmig del desordre, dels neguits, etc.

És d’aquest segons sentit del que vull parlar en aquest breu apunt: Avui ens hem aplegat a Solsona un munt de gent (el teatre Comarcal ple) per recordar Mn. Jesús Huguet, que justament avui feia un any que va morir d’accident. Un grup d’amics seus han preparat un acte amb la voluntat d’homenatjar-lo. En el programa deia que Mn. Jesús Huguet era “una de les figures clau de l’ Església catalana contemporània” i que, amb aquest Primer Memorial, es “vol mantenir viu el seu llegat intel·lectual, religiós i ideològic”.

Hi ha hagut una taula rodona, una glosa, un audiovisual i un dinar de germanor per a tots els que s’hi han volgut o pogut quedar. Tot plegat un autèntic oasi d’ombra fresca, un temps de recer reparador i confortable enmig d’un desert eclesial i social que fa massa temps que ens toca patir. Les paraules que s’han escoltat avui, l’ambient que s’ha creat, el retrobament amb un munt d’amics que compartim les mateixes idees, les mateixes creences, els mateixos neguits i les mateixes esperances de Mn. Huguet ha fet que hàgim pogut viure un gran dia. Un dia reparador.

Quan alguns cristians creiem que hem hagut de fer -sense motius aparents- una travessa pel desert massa llarga (50 anys d’un Concili Vaticà II, amagat i silenciat per l’ Església oficial) ja teníem ganes de trobar un ambient tan esperançat com el que hem trobat avui, submergir-nos-hi amb ganes i beure l’aigua fresca que surt de la font de la plaça i que és oferta a tots sense límit i gratuïtament Aquesta metàfora-comparació (FONT-ESGLÉSIA) li agradava molt a Mn. Huguet i això és el que ha estat el dia d’avui.

Hem viscut un oasi i hem palpat una Església que pot ser -i ha de ser- molt diferent de l’ oficial, vella, encarcarada i captiva per part d’alguns sectors cristians . M’ha agradat molt una piulada que el Salvador Cardús ha enviant mentre es feia l’ acte i que deia així:”Teatre comarcal de Solsona, ple de gom a gom. Alta emoció. Hi ha més Església en aquest teatre que al Vaticà amb tots els cardenals reunits”. Millor no es podia dir!

I per acabar dir-vos que ens han anunciat dues bones notícies:el proper naixement de l’ associació “Amics de Mn. Huguet” per tal de que aquest primer memorial tingui una merescuda continuació. I també que s’està preparant un llibre amb un recull de la seva obra dispersa en revistes i diaris. S’ho val la pena!.Tant de bo reïxin aquests bon propòsits perquè Mn. Huguet, com a bon capellà, bona persona, bon amic i bon patriota, s’ho mereix. Moltes gràcies a tots els que ho han preparat.

Tags: Bisbat de Solsona, Església, Jesús Huguet, SOCIETAT

Anava a posar com a títol d’aquesta reflexió d’avui: “La riquesa de la complexitat i la bellesa de la simplicitat”. Però em semblava massa llarg i, per tant, gens pràctic. Però, en el fons, el que voldria dir es resumeix justament en això.

A mi m’agrada la simplicitat: les coses, com més simples i senzilles, millor. M’agrada la simplicitat en el vestir, en el menjar, en el parlar, en les lectures, en les formes de vida i capteniment. Contràriament al que es pugui pensar, simplicitat no és sinònim de pobresa, poca cosa i poques perspectives, per més que la nostra societat no ho acostuma a valorar així i més aviat li agrada fugir de la senzillesa. Els cotxes, els telèfons, els ordinadors (i generalment tots els artefactes moderns) han de tenir un munt infinit de funcions i com més comandaments millor, encara que després no els fem servir per a ben poca cosa i de poc ens serveixen.

Deia que sóc amic de la simplicitat, la qual cosa no vol dir que em cregui que les coses –la vida en general- siguin simples. Tot al contrari: per a la majoria de gent la vida és summament complicada, gens fàcil i, per tant, molt complexa. I justament aquí és on pot raure també la seva riquesa i és on se’ns ofereix l’oportunitat d’enriquir-nos si sabem mirar les coses des de diverses perspectives. El món viu canvis accelerats en tots els àmbits i ens caldrà fer un esforç per poder-lo entendre, encara que sigui només una mica. I ho haurem de fer canviant el paradigma, el model i la mirada. Quan canvia un model el més interessant no és trobar només noves respostes sinó que el més interessant és trobar les noves preguntes que ens portin a noves respostes. Si no ens fem preguntes noves, mai trobarem respostes adequades als interrogants, a les inquietuds i als problemes del món actual.

Vivim en un món revolucionat, políticament i econòmicament; necessitem respostes per una crisi profunda de la que no acabem de sortir; necessitem entendre una mica quins camins ens tocarà recórrer per no acabar de perdre bous i esquelles. Els joves, sobretot, es troben en una greu disjuntiva: o es queden aquí amb perspectives escasses o marxen fora amb tots els riscos que comporta (però també possibilitats). I no només són els joves: són els autònoms, són els educadors, són els empresaris… És tota una societat que s’ha de posar a pensar què farà i com ho farà. I ho ha de fer amb una certa urgència perquè li va la supervivència. I ho ha de fer l’ església catòlica en un moment de “ser o no ser” com aquest de l’elecció d’un nou Papa… I ho hem de fer els catalans davant un govern del PP que té ganes de tallar tots els caps que sobresurtin de la ratlla que ells han traçat i tenen ganes de tallar totes les llengües que discrepin de la seva doctrina cada cop més dictatorial i menys democràtica….

Justament això és la complexitat, amb la riquesa que comporta o, dit d’una altra manera, les possibilitats que ens ofereix. Per tant, tot i que a molts ens agradi més viure en la bellesa de la simplicitat, potser ens haurem d’arromangar i començar a treballar per coses més difícils, més complexes i més complicades sense oblidar, però, que haurem de canviat de paradigma. A veure si ho sabrem fer!

Tags: FILOSOFIA, Paradigmes, SOCIETAT

Al butlletí nº 16 del mes de Gener d’aquest any el FÒRUM ONDARA de capellans del Bisbat de Solsona -del qual ja n’he parlat altres vegades- hi ha una reflexió molt interessant i molt actual sobre el que viu el nostre País. Per això m’ha semblat bé recollir-la i ampliar-la a través del meu blog.

 L’Orant de Pedret (Museu Diocesà i Comarcal de Solsona)

Butlletí Núm 16 – gener de 2013

Poc abans d’iniciar la campanya per a les eleccions passades de Catalunya, férem una crida contra la por, les mentides i calúmnies que començaven a arribar de més enllà de l’Ebre i de més a prop. Hom diria que tals missatges van aconseguir, en part, l’objectiu intimidador, o almenys va sembrar l’ombra de dubtes: “Ves a saber que hi ha de veritat”, deien alguns. Ras i curt, això és injustícia i immoralitat, que atempten contra la dignitat de persones i de tot el poble.

Aquestes accions, indignes, ens demostren que tenim davant i en contra uns partits polítics
imperialistes, colonitzadors, centralistes. Ens diuen separatistes, però ells són separadors.
Diuen que estimen Catalunya. Millor que no ens estimessin tant, perquè “de tan que ens estimen, ens abonyeguen”. Per molts vots que hagin recaptat, alguns ocupen indignament els seus càrrecs. Els atacs, reiterats i a la descarada, contra la cultura, la llengua, la història, les institucions, etc. fan que els sentim com autèntics enemics del nostre poble. Alguns estats, democràtics de debò, que s’han sentit hereus d’un passat que va tractar indignament un altre poble, han tingut la noblesa de demanar perdó i fins i tot d’indemnitzar-los d’alguna manera. Els Governs Espanyols han actuat i actuen vers Catalunya totalment al revés: ni reconeixen les persecucions passades (fa poc, feien dir al Rei que “nunca la lengua catalana ha sido perseguida”), ens estan sotmetent a un autèntic espoli fiscal i es neguen reiteradament a complir els pactes econòmics de l’Estatut. I com s’han posat quan s’ha parlat del dret a decidir que té tot poble. Ho digué ben clar Gallardón. “España sin Cataluña no puede vivir”.

I per últim, ara que ja tenen majoria absoluta,uns botons per mostra:
1.- L’afer d’aquest ministre d’educació (de quina?) que diu que “hay que españolitzar a los
niños catalanes” i que “soy un toro bravo, el castigo me estimula”. Amb la reforma que vol millorar l’ensenyament, si no hi ha marxa enrere interpretativa, posa en qüestió la immersió lingüística aplicada tan exitosament a Catalunya. Un país amb una llarga història de grans pedagogs reconeguts internacionalment (Galí, Montessori i Frixinat, etc), ara està rebent impunement la tossada d’un “toro español”: quina vergonya! Es veu que la sagrada constitució espanyola (que tant es passen per la cara quan es tracta del dret a decidir) el toro la pot incomplir tranquil•lament i impunement quan es tracta de protegir la llengua catalana. Els fa nosa la nostra llengua; la de Cervantes, que està crisi a Catalunya, aquesta sí s’ha de protegir. Qui s’ho pot creure, que ens estimeu tant, Soraya de Santamaria?
2.- Les amenaces de l’ínclit Sr. Aznar: “Ellos no dividiran España; nosotros dividiremos Catalunya”. Més clar contra Catalunya i el nostre model d’integració a les escoles, ja no es por dir res més: Aquest és l’intent i la tàctica que fa tres segles va posar en pràctica Felip V i continuen els seus devots seguidors. Potser prenen per model Bèlgica on valons i flamencs diuen que ni se saluden. Aquesta Catalunya la volen ells, nosaltres l’hem evitat amb el model del nostre d’ensenyament, ara posat en qüestió.

Creiem que ja ha arribat l’hora de dir PROU: a la Constitució (que incompleixen), al Tribunal Constitucional (que l’apliquen al seu gust), a les Corts i Senat de Madrid (que ignoren la nostra llengua), a la Delegació del Govern i a l’Hisenda nacional (que ens fan sentit colonitzats, controlats i espoliats). D’aquesta decisió, ells (els separadors) ens n’han fornit les raons obvies. Creiem, que els catalans fins i tot hem d’estar disposats a acceptar que potser que ens ho passem malament (cosa que ningú sap perquè es digui), ja que és preferible la llibertat a la ignomínia de sentir-nos maltractats com a poble.

Agraïm, finalment, les paraules dites a Catalunya Ràdio pel bisbe de Girona, Francesc Pardo, que recollint l’experiència de les escoles cristianes de Catalunya, ha defensat l’actual model d’inversió lingüística. Segons ell, el projecte de reforma de Wert que relega la presència del català a l’escola “és incomprensible per la importància i el valor que té la nostra llengua catalana” i que “més aviat caldria tenir-hi una atenció molt especial, promoure-la, i no només en l’ensenyament”. Afirma que “qui estima la pròpia llengua té un respecte absolut per les altres llengües. I les estima. Per tant, no entenc aquest projecte”. També diu que “seria més que un pas enrere: seria no tenir en compte el valor i el tresor que significa la nostra llengua” i per tant, provocaria “un empobriment molt important de la nostra cultura, i no només de la cultura de Catalunya, sinó de la cultura d’Espanya i de la cultura universal”. I, finalment, espera que “hi haurà seny per retirar-ho” i que “és el que hem de demanar des d’aquí”. Defensa, doncs, “l’ensenyament en català tan normalitzat com fins ara l’hem tingut, que no ha portat cap problema”.

Tags: Església, Fòrum Ondara, SOCIETAT

Hi han persones que fan una gran feina però que no es veu. Passa desapercebuda com la feina de les formigues. Feina menuda, amagada, feina feta amb discreció, com qui no li vol donar importància. Però, generalment, la feina d’aquestes persones és la més important i és imprescindible en qualsevol societat per més que normalment donem més importància –massa, crec jo- a qui passa al davant, als líders i als caps i les veus que es veuen i surten a les teles.

Una d’aquestes persones és la germana Missionera Franciscana Teresa Losada a qui l’Institut Emmanuel  Mounier de Catalunya i la Facultat de Filosofia de Catalunya han decidit atorgar el Premi Emmanuel Mounier 2013. Losada és doctora en filologia semítica i fundadora de la Casa de la Cultura Musulmana (Bayt-Al-Thaqafa), institució dedicada a ajudar els immigrants àrabs a Catalunya, mitjançant la seva integració social i lingüístico-cultural, així com la promoció laboral, especialment en la protecció de la dona i dels infants, sense perdre els arrels de la pròpia llengua i cultura, ni les conviccions islàmiques que professen.

No conec gaire la Teresa Losada, però sí que he tingut la sort d’haver assistit a un parell de cursos i alguna conferència donats per ella. La veritat és que és una persona admirable des de molts punts de vista: és una persona molt preparada, que sap exposar de forma extraordinària el seu missatge i que ha fat una tasca admirable en l’acolliment, acompanyament i atenció durant molts i molts anys al col·lectiu àrab de Catalunya.

L’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (IEMC) amb la col·laboració de la Facultat de Filosofia de Catalunya de la Universitat Ramon Llull atorga cada any el Reconeixement Emmanuel Mounier a aquelles persones o institucions que destaquin per actituds i activitats que expressin les qualitats més apreciades de la persona humana, tan en l’àmbit intel·lectual com pràctic, en l’horitzó del pensament personalista, sota les característiques del compromís amb el creixement de l’ésser humà i amb l’avançament comunitari vers un món més just i habitable.

És el que ha fet Teresa Losada: ha posat en relleu durant molts anys el compromís en la seva actuació pacient i constant en favor de l’acompliment real dels drets i oportunitats de les persones immigrants àrabs, en el convenciment que el coneixement d’altres persones, cultures i religions, a més de fomentar la tolerància i el respecte mutu, ajuda també a tothom, immigrants i autòctons, a aprofundir en les pròpies conviccions.

Per tant, considero que és un premi molt ben atorgat i que persones com ella haurien de ser més valorades i conegudes. Per molts anys Teresa!

Tags: Immigració, SOCIETAT, Teresa Losada

Un dels motius de desafecció creixent envers Espanya prové del fet de veure que les coses es fan tan malament i que no es veuen massa ganes de canviar. I parlo de les coses en general per no baixar en els mil petits detalls que podríem trobar i quedar-me en alguns aspectes determinats. Les coses sembla que es vulguin fer tan malament com es pot i sembla que cada dia s’hi posa més afany i es competeix a veure qui ho pot fer pitjor. D’aquí que, quan surten als diaris tants assumptes tèrbols en tants àmbits de la vida personal i social, les actituds i els comentaris de la gent es podrien dividir en dos apartats: aquells que encara creuen en Espanya diuen que justament ara és un bon moment per a la regeneració. I els que ja hem deixat de creure en Espanya pensem que el millor que podem fer és fugir-ne com més aviat millor.

Si analitzem una mica les coses, veurem que aquí són intocables certes coses, certs personatges, certes famílies, certs mètodes d’actuació, certs esquemes, certes tradicions, etc. etc. Aquí no es pot tocar la Constitució perquè ve a ser una mena de llibre sagrat per alguns, tot i que aquesta Constitució és evident que ha quedat vella, curta i sense resposta adequada als problemes actuals. Aquí no es poden tocar les lleis que protegeixen els poderosos i abandonen els més humils i  desgraciats. Aquí se segueixen posant totes les forces per protegir els toros, per exemple, i se segueix desprotegint i anant contra tota la cultura i la llengua d’un país sencer. Aquí se segueix creient més en la picaresca i en la trampa que no pas en la cultura de l’esforç i de la seriositat.

He de reconèixer que durant anys ens van ensenyar (escola, societat, família..) uns valors determinats i que no sempre la culpa és totalment nostra. La majoria vam creure que si podíem copiar en un examen calia fer-ho.; que si podíem pagar o fer una factura sense IVA, calia fer-ho; que si podíem trobar una feina a base de recomanacions, calia aprofitar-ho; que si podíem fer un negoci on guanyar força diners, calia fer-lo, encara que fos una mica brut; que si podíem aprofitar-nos de l’autoritat, era també bo fer-ho i si calia fer trampes, no passava res…

Tota aquesta cultura que vam mamar i que ens van inculcar (i que potser a mida que ens hem anat fet grans i hem obert els ulls hem anat veien que no era pas la millor i la més adequada) és la que ens ha deixat aquest estat calamitós de coses com les que van sortint de mica en mica. Tots en tenim una mica de responsabilitat (uns molt més que altres, per suposat) i tots hem d’entonar el “mea culpa”, però també tots hauríem de ser una mica més valents i dir que ja n’hi ha prou de tant desgavell i potser ens hauríem de convèncer que cal fer-ho pagar a qui en tingui la culpa. Que potser hauríem de començar a ser tots plegats una mica més seriosos i cada qual fer la seva feina. De moment, jo tinc clar que ens cal fer una bona neteja a casa nostra, anar fent tria del que serveix i del que ja no serveix, anar fent caixes, anant buscant pis i independitzar-nos.

Tags: SOCIETAT

Aquests dies es parla molt del procés sobiranista en el que estem immersos els catalans  i amb les dificultats lògiques en que ens trobarem. Dificultats, per altra banda, que ja tots suposàvem en un Estat espanyol que, des de sempre, ha intentat fer les coses des d’una mentalitat imperialista i centralista. Jo havia tingut en algun moment l’esperança –si en seré de ruc!- de que amb el temps s’anés fent un procés democràtic on es donés vot i veu vertaderes a la gent.

Aquest procés no només no s’ha donat sinó que darrerament s’ha vist dificultat per tots costats i s’entreveu que el pitjor encara està per venir. Com que jo no he estudiat dret polític -i no entenc gens ni mica d’aquestes coses- he volgut consultar una mica de què va tot això.  Tots els processos són conjunts d’accions ordenades cap a un fi determinat. De fet, fins aquí, em sembla que el sentit comú ens diria que tota la vida és feta de processos perquè tots volem aconseguir coses i, per això mateix, fem tota una colla d’accions per arribar a aquest destí que volem.

En la vida política –com en molts altres àmbits de la vida, per tant- passa el mateix i les diverses situacions es donen dins de processos dinàmics que esdevenen per la interacció social cap a la recerca del poder i per crear estructures polítiques (en bé dels ciutadans).

Els actors, doncs, del procés polític són els ciutadans, actuant individualment o en grups i forces polítiques (sindicats, església, partits polítics) que despleguen la seva acció en passos successius, de vegades anant i retrocedint, a través d’actes, obres, projectes o programes polítics, generalment dins l’àmbit de la llei, i adaptant-se als condicionaments externs. Em sembla que d’això algun se n’obliden i es reserven per a ells el dret de decidir quins processos són bon i quin no ho són.

Per això m’ha semblat important fixar-me en un punt que sembla que el dret polític té molt en compte: Hi ha processos polítics on es prenen decisions rellevants, fora de l’ordre establert, com passa en els processos de canvis polítics o processos revolucionaris. Alguns d’aquests processos es donen a nivell nacional, dins de l’aparell estatal, com els processos electorals o els processos de govern, o les demandes dels ciutadans, i altres involucren a diferents estats, com els d’integració regional o internacional. També ens diu el dret polític que hi ha altres processos polítics que encara precedeixen a la formació de l’estat, com el que decideix sobre la seva forma de govern.

Convé que no ens oblidem, doncs, que som els ciutadans els darrers responsables d’elegir el nostre destí. Jo només demanaria als polítics que ens ajudessin a prendre les decisions adequades explicant-nos bé els camins per on transitar. I, de fet, no només els polítics, sinó que ara és el moment dels professors, dels economistes, dels tècnics, dels periodistes, dels mitjans de comunicació. És el moment de fer pedagogia,molta pedagogia, per tal de que entenguem molt millor el perquè d’aquest procés que hem iniciat i en el qual estarem embrancats una bona temporada. Per tant, benvinguts tots aquells que ens ajudin a caminar amb una mica de pau i ens vagin donant els aliments i els ànims necessaris per fer el camí tortuós que ens espera.

I una cosa que a mi em sembla molt necessària: no ens cal tenir pressa i fer les coses malament. El procés de sobirania de Catalunya hauria de ser impecable, com més ben fet millor i mirar d’afegir i implicar el major nombre de persones. No per córrer massa la majoria de les vegades s’arriba abans!

Tags: POLÍTICA, SOCIETAT

El President de la patronal Madrilenya, Arturo Fernández, té la concessió dels serveis de restaurant del Senat, del Congrés dels Diputats i de l’Assemblea de Madrid. Fins aquí    tot normal, podríem pensar. Però després ens assabentem d’altres coses que ja no són tan normals com, per exemple, que el menú que poden menjar ses senyories  els costa només 3’55 €. I no pas un menú qualsevol, sinó un menú que consta de dos plats, postres, beguda i cafè.

Això és exactament el que marcava el tiquet que un periodista tenia a les seves mans quan va telefonar al Sr. Fernández i va voler saber com era possible servir un menú a aquell preu. Primerament va negar que pogués ser veritat, després va dir que possiblement només era mig menú i finalment va reconèixer que no sabia el preu. Quan el periodista va dir-li que tenia un tiquet a les seves mans i li va llegir, el Sr. Fernàndez va dir exactament: “ Que devia ser veritat i per tal de que el seu negoci no fos una ruïna aquests serveis ESTAN SUBVENCIONATS AMB FONS PÚBLICS”.

En una Espanya en la que la meitat de la gent comença a passar gana, en la que cada cop hi ha més gent a l’atur, en la que la gent ja fa temps que ha de remenar contenidors per poder menjar o bé ha d’anar a menjar a menjadors socials, no us sembla una indecència i una falta de justícia total que els nostres senadors i diputats puguin menjar per aquest preu, tot i cobrar uns sous que la majoria de la gent ja voldria? Perquè ja em direu en quin restaurant es pot menjar per aquest preu! Amb els diners de tots s’ha de subvencionar menjadors com aquests? No seria més just, si per cas, subvencionar menjadors socials on poguessin anar-hi els aturats, els desnonats, les persones que viuen al carrer, els nens que no tenen beques per als menjadors escolars perquè fins i tot això han retallat?

Espanya seguirà sent un país de castanyoles i pandereta i la riota de la resta del món mentre passin aquestes injustícies flagrants i mentre se segueixen fent lleis per ajudar els rics i els bancs. Quina confiança ens pot tenir Europa si seguim fent les coses cap per avall en un temps de crisi tan profunda? Sembla que no els interessa arreglar les coses sinó espatllar-les més encara. Alguns viuen la crisi d’oïdes mentre la majoria els toca sofrir-la.

Tags: Crisi, POLÍTICA, SOCIETAT

“Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa”, diu el llibre de l’ Eclesiastès 3,1. Aquest llibre bíblic ple de saviesa segueix enumerant una colla de moments contraposats que a tots ens toca viure en algun moment al llarg de la nostra vida. Tots naixem i morim, plantem i collim, riem i plorem, guanyem i perdem… El mal és que, generalment, quan ens passa una d’aquestes coses no ens recordem de les altres i, de cop, tot és pena o alegria i no sabem quedar-nos en el punt mitjà que els romans deien que era la virtut o l’equilibri (Virtus in medio).

La societat, les creences, les civilitzacions, la història dels pobles… tot, tot,  s’ha anat fent en base de provatures, de posar bases que podien semblar sòlides i que al cap d’un temps s’han hagut d’enderrocar. Coses que potser han anat prou bé per un cert moment històric, ara resulta que no van ni en rodes. Per això l’immobilisme no és mai bo en cap camp: ni el el polític, ni en el religiós, ni en l’econòmic, ni en el social. Tot s’ha de repensar contínuament i s’ha de veure si allò que era bo, continua sent bo en aquest moment. Les coses tenen totes el seu moment que, com la vida mateixa, passa de forma fugissera.

En el camp de la fe, per exemple, sabem molt bé que les coses han anat canviant i més que haurien de canviar. La fe s’hauria de repensar contínuament i s’hauria d’incentivar fins i tot que es fes així. Generalment passa el contrari: les esglésies són organitzacions encarcarades que més aviat tenen posat sempre el fre de mà i prefereixen que les coses no canviïn. La desil·lusió de molts creients va en augment dia a dia en veure les posicions hermètiques que tenen les esglésies en temes que són candents en la societat i necessitarien una resposta ràpida que mai arriba a temps. Per això les esglésies s’allunyen tan del món actual, que cada dia va més afuat i sembla no tenir aturador, i per això molts creients prefereixen tenir un credo personal sense intermediaris que els dóna la llibertat que no troben dins d’una institució religiosa.

I als Estats els passa el mateix. Difícilment les lleis van per davant de les inquietuds i les necessitats socials. Tot el contrari, sempre van a remolc i moltes vegades ja surten mortes al moment de nàixer. Per això contínuament es qüestionen coses que són evidents que ja han deixat de funcionar. La democràcia que teníem ja no serveix i cal repensar-la. La política en general i el funcionament dels partits tampoc ens serveix de la manera que la tenim actualment. El sentit comú ens ho diu i l’experiència diària ens ho confirma.

Ara és moment de repensar moltes coses. I ho haurem de fer amb urgència perquè no vam saber fer-ho al seu moment amb calma. Les xarxes socials col·laboren moltíssim en aquests replantejaments i qualsevol cosa de seguida es qüestiona, es discuteix, corre, es difon i es veu si s’abandona o es queda. La societat demanda constantment judicis que es fan una mica entre tots i cada cop més ens convertirem en agents participatius del nostre futur. Per tant, ja cal que el polítics vagin repensant també la forma de com podem ser tots més participatius, buscant noves formes de democràcia directa i participativa. No és cap pecat fer referèndums i consultes; no és cap pecat preguntar a la gent ara que és cada cop més fàcil fer-ho per tots els mitjans moderns i la nova tecnologia que tenim.

És temps de repensar les coses per tal de poder sentir-nos   -i ser- més lliures.

Tags: SOCIETAT

Entre el cel (èxit) que sembla que van tocar els sindicats respecte al seguiment de la vaga d’ahir i l’ infern (fracàs) al que condemna el Govern el seguiment, hi ha un purgatori molt complex i ple d’interrogants que caldria repassar avui, una vegada vistes les coses com van anar.

Per què el ball de xifres és tan gran i mai ningú pot saber el seguiment real d’una vaga general o d’una manifestació? A qui volen enganyar uns i altres? Si tots enganyen –i enganyen molt- de qui ens podrem fiar? Si ens enganyen en això tan elemental cal suposar que ens enganyaran encara més en qüestions molt més fonamentals.

Per què els sindicats només es fan sentir en certs moments molt concrets i callen de forma vergonyant en altres que són tan greus com aquest que estem vivint. Els drets s’han de defensar en tot moment i per a totes les persones per igual. Com a català m’he sentit tan decebut tantes i tantes vegades que hi crec molt poc en els sindicats.

I això mateix em passa amb els partits polítics. Qui són els principals causants de la crisi? Per què no han mirat d’arreglar la situació al parlament, que és on es fan les lleis i on es poden arreglar les coses? Els partits polítics que ara donen suport a la vaga quan governaven (tan a Espanya com a Catalunya) no van fer absolutament res per arreglar una mica la situació de deteriorament que s’anava produint en tots els àmbits. Al contrari: semblava que no eren capaços de veure una crisi que era evident per a tothom,  menys per ells.

Per què el pobre ciutadà sempre pot decidir en les petites coses i no té ni vot ni veu per a les importants? El ciutadà pot protestar, pot fer vaga i pot fer el que vulgui que, en realitat, poc se l’escoltaran els que tenen el poder d’una o altra forma i que pel que es veu no tenen cap ganes de deixar-lo anar. Què farien alguns polítics si no cobressin a final de mes el que cobren? Què farien alguns funcionaris que es dediquen a coses que ningú sap ben bé per a què serveixen? No es podrien simplificar i aprimar una mica les administracions, fer-les més funcionals i més ràpides? No es podrien buscar mecanismes de vertadera participació ciutadana? El món canvia extraordinàriament ràpid però les administracions, els partits i els sindicats funcionen com sempre. O pitjor!

El ciutadà que està pagant el preu més alt és aquell que ja no pot fer vaga perquè no té feina i ja ni li queda veu ni ganes per protestar. Està tan fastiguejat de veure com retallen en les coses bàsiques i no pas en les supèrflues que ja no té ànims ni esperances per a res. Veu que no es retallen els grans sous dels polítics; veu que s’ajuda els bancs i no pas a la gent que ho necessita més; veu com no volen fer una reforma de l’ Estat (que faria que les coses poguessin canviar) i, en canvi, només es produeixen petits canvis en les petites coses sense importància.

Per què, després d’una vaga general,  tot queda en paraules boniques, en tirar l’aigua al molí de cadascú i  en promeses de que prendran nota de les coses i, en canvi, l’endemà d’una vaga tot segueix igual?  Una vaga general no és el cel, ni és l’infern: és un etern purgatori sense esperances de poder-ne sortir mai i això és el que desanima de veritat.

Tags: SOCIETAT

En campanya electoral és quan es fan més evidents les expectatives –positives o negatives- dels partits polítics, a partir de les enquestes que cadascú ha fet. Els partits que tenen bones expectatives normalment rebaixen l’eufòria per tal que els seus votants no es refiïn massa i vagin a votar tots. I els partits que tenen les expectatives de vot una mica negres és quan treuen tota l’artilleria al carrer i és quan es tornen agressius al màxim per tal de revertir una mica les tendències.

El factor "expectatives", però, no existeix només en els dirigents dels partits sinó que també compta molt en els votants, estiguin més o menys decidits en el que votaran. Hi han votants amb una fidelitat de pedra picada i, passi el que passi, voten sempre el mateix partit. Però no sempre és així i trobem gent cagadubtes, indecisos  i amb un alt grau d’ impredictibilitat; gent que vota segons bufa el vent, o segons el que escolta a l’últim moment. No són gaires aquests, però n’hi han alguns. Però les coses poden canviar molt si entra en joc algun factor extern important de darrera hora o si la societat està canviant de la forma que canvia actualment a través de les xarxes socials. Ningú sap encara com influiran en els resultats les xarxes socials en una societat en que les notícies se saben de forma immediata i corren a una velocitat extraordinària. Els entesos ho estan estudiant urgentment per tal de poder buscar la manera d’influir a través d’aquestes mateixes xarxes.

En tot debat polític hi ha dos pilars centrals: el dialèctic i el psicològic. Els arguments no acostumen a donar gaires vots i més aviat sembla que on s’ha de posar l’accent en el segon pilar. La gent es deixa endur molt per l’ànim que percep en el candidat, per la seguretat que transmet, per com li van les coses, pel llenguatge corporal que mostra. En el fons, ningú vol ser perdedor i ningú vol votar un perdedor. Per aquesta causa es torna tant important el “factor expectatives”, sobretot si son positives i si el candidat fa allò que la gent espera d’ell.

I a Catalunya hem arribat a un punt on hi han molt bones expectatives per a certs candidats que, d’alguna manera, recullen els anhels i les aspiracions d’una majoria de la societat i que fins ara es veien com inassolibles. Hem arribat a un punt en que es veu la independència com una cosa possible i, en certa manera, a tocar dels dits. Potser de forma una mica equivocada i tot! Segurament que ni és tant a prop, ni serà tan fàcil. Però les expectatives hi són i segur que comptaran molt en aquests properes eleccions.

Per això crec que són essencials dues coses: que els partits que creuen en la independència ho diguin clarament i sense embuts i que, tot i les moltes coses que els separen, en aquest punt vagin ben units per poder fer camí junts.

I una altra cosa: cal deixar les eufòries per a altres moments. Ara és l’hora de la prudència, de la tranquil·litat, de les paraules justes, de deixar els nervis a casa i anar a la nostra sense fer massa cas dels gossos que borden vora el camí. En sentirem de molt grosses i vindran atacs de totes bandes. Però és un moment en que una imatge val més que mil paraules i la nostra imatge de catalans que aspiren a ser independents ha de ser impecable i els candidats haurien de mirar de ser modèlics en el discurs, en el tracte, en els gestos i en tot. D’aquesta manera les expectatives encara pujaran més i la il·lusió que es crearà no només serà una forma de realitat nova sinó que tindrà la virtut de canviar la pessimista realitat actual. I serà una bona manera també de sortir de la crisi, perquè no oblidem que les crisis tenen una bona part de  component psicològic. Si l’independentisme surt reforçat estic segur que Catalunya sortirà molt reforçada.

Tags: POLÍTICA, SOCIETAT

Aquests darrers temps, quan llegeixo algunes notícies dels diaris, escolto la ràdio o miro la TV, tinc una sensació estranya: trobo com si una gran majoria de gent s’hagi tornat esquizofrènica. Jo no entenc gaire res d’aquest temes de psiquiatria, però si anem a l’enciclopèdia veurem com l’esquizofrènia (del grec, "schizo": divisió i "phrenos": ment) és una malaltia mental caracteritzada per una pèrdua del judici de la realitat i una àmplia desorganització de la personalitat amb impossibilitat de motivar una conducta i establir pro positivitat vital adequada. L’esquizofrènia, per tant, és un trastorn psiquiàtric que, entre altres coses, fa que la percepció del món es vegi alterada per percepcions distorsionades de la realitat, en alguns casos incloent-hi al·lucinacions.

Dic això perquè escoltant algunes declaracions de polítics o d’ intel·lectuals (ara n’han sortit de sota les pedres i sembla que tothom pugui ser-ho), llegint alguns diaris, o llegint detingudament alguns d’aquests manifestos que surten com a bolets en moments crítics, m’adono que fa falta urgentment psiquiatres que es posin a treballar de seguida.

Per què si no, cóm s’entén que tots aquests que ens amenacen amb totes les plagues d’ Egipte (i algunes més) als catalans que ens volem independitzar, que ens envien directament a l’infern “on hi haurà el foc etern i el cruixir de dents” -com deia el catecisme de quan era petit- de cop i volta fan vídeos on diuen que ens estimen tant i que no poden viure sense nosaltres?

Cóm s’entén que es puguin veure les coses tan diferentment? Com es pot distorsionar tant la realitat? Són preguntes que em faig sovint i només hi trobo dos camins de resposta: o hi ha mala fe o hi ha una plaga d’esquizofrènia que ho envaeix tot. Si és la primera cosa poc hi podem fer. Després d’anys d’explicacions i intents de tots tipus; després de demostracions matemàtiques, estadístiques i científiques de com són les coses, no hem progressat gens i encara es continua negant una cosa tan evident –i tant ben demostrada- com l’espoli fiscal (i si voleu, diem-li un altre nom).Tenen la barra de negar que Catalunya aporta més del que rep i que Catalunya s’hagi empobrit gràcies a la injusta distribució dels recursos i al mal tracte rebut.

I si és la segona cosa, demano una partida pressupostària extraordinària per tal de posar unes quantes brigades de psiquiatres que mirin d’arreglar aquesta plaga tan punyetera que fa que les coses no siguin com són, sinó com les veuen aquesta gent.

Hi hauria una tercera via, però ja la descarto d’entrada: Seria la de convidar a tota aquesta gent tan trasbalsada que vinguessin una temporada aquí i veiessin la realitat catalana tal com és i comprovessin que no som tan dolents com ens pinten i que no ens mengem els nens crus ( i tampoc al forn)… Però la crisi és forta i em temo que no hi haurà diners per aquesta despesa extraordinària. Per tant, haurem d’aguantar encara el temporal durant una bona temporada perquè segur que ells no canviaran de pensar (de moment). Us recomano anar a comprar bons paraigües i bons impermeables per anar aguantant l’aiguat.

Tags: SOCIETAT

Foto de www.elporquet.blogspot.com

Com diu la cançó que he transcrit més avall, quan sigui gran vull ser jubilat. Aquests dies, parlant amb companys que estem a prop de la jubilació o que ja estan jubilats de fa poc, dèiem que quan ens atansem a l’edat de la jubilació comencem a mirar la vida des d’una altra perspectiva. I és així perquè tota la vida canvia i ens hem de preparar mentalment per a ser i viure diferent. Diuen que no tots ho saben fer i que alguns ho passen malament.

Algú deia que quan un envelleix és més difícil fer amics, però encara és pitjor viure sense. Viure sense amics seria com tancar-te en una cel · la sense aigua i sense llum. Per sort, actualment hi ha els centres de gent gran que són llocs de trobada i relacions, que serveixen per facilitar la convivència i brinden la possibilitat de trobar, fomentar i engrandir l’amistat. També hi han els voluntariats de tota mena que fan que puguin omplir el temps fent coses útils per a la societat i per a ells mateixos. Hi ha els viatges de l’ INSERSO, hi han activitats de tota mena i cada dia hi ha moltes possibilitats d’arribar a la vellesa sense avorrir-se, és cert. Però, i aquells que estan malats i no poden sortir de casa? I aquells que viuen sols i se senten poc acompanyats? I aquells que tenen una miserable pensió que no els deixa arribar en condicions a fi de mes? És aquí on s’hauria de posar força més esforços de part dels governs i és aquí quan hauria de tenir un paper fonamental l’amistat. Quan la família no pot o no vol, els amics són fonamentals.

I per no acabar de forma massa amarga us deixo aquesta cançó que tracta el tema amb molt sentit de l’humor.

Jubilat / Pepet i Marieta

Mama io no vull ser alcalde
ni ministre ni advocat,
no’m vull plenar les butxaques
de cinisme i falsedat.

 
I tampoc vull ser torero
ni picolo ni madero,
io no vull saltar a cap ruedo
pa escarnir un pobre animal,
no m’agrada tocar’ls ous al personal.

I és que mama io de gran vull ser jubilat
pa aixecar-me a les tantes, fer’l cafè i anar al mercat.
Í és que mama io de gran vull ser jubilat
pa ampaitar totes les ueles de l’esplai.

Mama io no vull ser rei
ni Papa ni mama de l’Opus Dei,
tinc molt clar que les persones
caguem totes lo mateix.

I tampoc vull ser notari
ni ampresari ni banquer,
no’m vull angordir a costelles
dels que s’hi dixen la pell,
io no vull cobrar’l peatge a Martorell.

I és que mama io de gran vull ser jubilat
pa aixecar-me a les tantes, fer’l cafè i anar al mercat.
Í és que mama io de gran vull ser jubilat
pa ampaitar totes les ueles de l’esplai.

 
Mama io’l que vull és viure cada dia i cada nit
i arribar al llit i a la taula a l’últim crit,
tindre tot lo temps del món
pa fer un viatge a l’infinit
i trobar una rominguera
més dolceta qu’un confit
Diu que quan seré gran…

Jubilat: Lletra Pepet i marieta
Música Pepet i marieta
Àlbum La Pelu
Any 2008
Discogràfica Edicions Singulars

Tags: Jubilació, SOCIETAT, Vellesa

Fa un parell de dies que acabem d’enterrar el meu cosí Miquel. Era jove (69 anys) de cos, però encara ho era més de cor i d’esperit. Aparentava molts menys anys dels que tenia perquè sempre havia trobat la manera de buscar coses que li omplissin la vida d’il·lusió i d’ al·licients, que és la millor manera de viure.

Parlar del Miquel Galitó i Pubill se’m faria complicat perquè tinc massa records personals i no sabria massa per on començar. Deixaré aquests records personals amb una mica de llàstima, però sí que vull parlar d’una de les virtuts que ell tenia i que jo considero fonamental: l’arrelament al poble de Castellnou de Seana, que és on havia nascut i d’on se n’havia anat de ben jovenet.

En el cas del Miquel és fa ben patent allò de que a la universalitat s’hi accedeix a través de la particularitat. O dit d’una altra manera: de la mateixa manera que un arbre va clavant les arrels ben fondes per tal de poder fer unes rames ben frondoses, els humans necessitem tenir unes bones arrels que ens diguin d’on venim per tal de poder tenir ben clar també cap on anem.  Només si valorem com cal els nostres orígens, les nostres arrels, les nostres tradicions, els nostres valors, la nostra terra, els nostres records i la nostra genealogia podrem saber qui som, d’on venim i on anem. I això ho aconseguirem mirant.nos, pensant-nos, repensant-nos, investigant-nos, bussejant en les profunditats del nostre ésser individual i del nostre ésser com a poble. I és d’aquesta manera que podrem integrar-nos i llençar-nos després cap a la conquesta de l’universal, aportant-hi les nostres diferències i les nostres particularitats. Per això no crec de cap manera –com no ho creia el Miquel- en Estats homogeneïtzadors, unificadors, curts de vista i de gambals. Per això ens caldrà tornar a reivindicar el valor de la singularitat en moments tan delicats com els actuals.

El Miquel de ben jove va anar a viure a Barcelona però tenia sempre l’orella, els ulls -i tots els sentits- posats a Castellnou, on hi venia sempre que podia i on hi tenia la casa pairal que cuidava amb molt d’amor. Per això va treballar tant -junt amb altres amics del poble- per fer néixer i dur endavant una iniciativa prou singular per un poble petit com Castellnou, com és la col·lecció de llibres -escrits tots ells  per fills de Castellnou- com és ”Estudis castellnouencs". Ell en va ser el director i l’ànima durant 25 anys.

El Miquel era com un arbre arrelat profundament a Castellnou amb rames a Barcelona i a molts altres llocs. L’arbre, encara que no es pot moure, a la seva manera va fent camí. Va enfonsant les arrels terra endins i va estenent les branques en totes direccions per captar la llum que l’envolta. Aquesta és la seva manera de caminar per la vida. El Miquel era d’aquesta mena d’arbres que a l’estiu donaven ombra -i on s’hi podia arrecerar tothom qui volia- i a l’hivern descansaven per tal de poder agafar la força necessària per poder fruitar amb generositat a l’estiu.  Recordo com una vegada em va convidar a col·laborar en una recerca històrica per un llibre que preparava i em va saber greu haver-li de dir que no, que jo no servia per aquestes coses, i que era millor que ho fes ell, que ho faria molt millor que jo. Per això parlava amb uns i altres i mirava d’”enredar” tanta gent com podia en els seus projectes.

Castellnou el trobarà a faltar. I la seva família. I els amics, I els parents. Persones així deixen buits difícils de tapar. I encara que no hi ha gent imprescindible, sí que hi ha gent necessària. I el Miquel era d’aquestes persones tan necessàries que, a voltes, es tornaven imprescindibles. Per això avui podem dir, sense risc a equivocar-nos, que el Miquel fa honor a aquell refrany que diu: “Només quan cau l’arbre podem saber-ne realment l’alçària». L’absència del Miquel ens farà veure, valorar i comprendre fins on arribava la seva alçària com a persona.

En la missa de comiat un amic seu va llegir el “Cant espiritual” de Joan Maragall perquè va dir que al Miquel li agradava molt. Podríem acabar amb uns versos d’aquest Cant, tot esperant que hagi trobat la Pàtria definitiva on un dia segur que ens podrem trobar amb ell.                                     

“Tant se val! Aquest món, sia com sia, 
tan divers, tan extens, tan temporal: 
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, 
és ma pàtria, Senyor: i no podria 
ésser també una pàtria celestial?”

Joan Maragall

Tags: Castellnou de Seana, CULTURA, Història, Miquel Galitó i Pubill, SOCIETAT, Vida i mort

Seguint amb el tema que va ser notícia ahir (el cara acara de Manrique i Caride) m’agradaria fer algunes reflexions que em sembla que són interessants. Són reflexions que m’han sorgit després de llegir algun article sobre el tema del perdó en general i sobre el fet en concret que es va produir ahir. No cal dir que no intento entrar en cap reflexió filosòfica perquè ni sabria fer-la prou bé i altres ja l’han fet abans, encara que no sempre es posin d’acord. Però sí que he trobat alguns aspectes comuns (la majoria són de MAURILIO FRANCO PÉREZ), que crec que són essencials per entendre el tema una mica millor. Els punts que voldria destacar són els següents:

1. M’alegro que a la sortida de la trobada Manrique l’hagués qualificat amb un 10. Vol dir que en va sortir satisfet i va trobar que va ser profitosa. Tant de bo la cosa segueixi.

2. He llegit que Caride no vol demanar perdó perquè per a ell el perdó té un sentit religiós. Prefereix dir que es penedeix del que va fer i que és conscient del mal causat. Em sembla que hauríem de donar per bona aquesta decisió i ja ens ja hauria de servir igualment perquè el que compta, en definitiva, és l’actitud interior que demostra.

3. Si no existís el perdó estaríem condemnats a triar una de les quatre opcions següents: perpetuar en nosaltres mateixos i en els altres el dany sofert, viure amb ressentiment, romandre aferrats al passat o venjar-nos. Cap d’aquestes coses resulta positiva ni a curt ni a llarg termini i cap d’aquestes coses ens fa sortir del bucle negatiu en el que estem endinsats.

4. El perdó vertader no és qualsevol cosa i cal allunyar-se d’algunes concepcions falses com la de que perdonar és oblidar. Perdonar no és oblidar perquè tots tenim memòria i no podem esborrar certes coses ni que vulguem. Al contrari, el procés del perdó exigeix ​​una bona memòria i una consciència lúcida de l’ofensa, si no, no és possible la cirurgia del cor que el perdó requereix. És una equivocació pensar que oblidar l’ofensa és senyal de perdó, perquè el mateix perdó ajuda a guarir la memòria, i el record de l’ofensa perd els seus nefastos efectes.

5. Perdonar no significa tampoc negar l’ofensa. Quan es rep un cop dur, una de les reaccions freqüents és negar el dolor i l’emergència d’emocions negatives. Aquesta reacció defensiva, si arriba a negar l’ofensa i si persisteix el reflex de defensa, pot ser contraproduent. La persona ofesa no ha d’ignorar ni la seva vergonya ni la seva còlera, sinó que ha de trobar formes d’expressió acceptables, ha de respectar la seva emotivitat.

6. Perdonar requereix no és només un un acte de voluntat sinó que és un procés més o menys llarg en funció de la ferida i reaccions de l’ofensor i els recursos de l’ofès. Per descomptat, la voluntat ha de cooperar en el procés del perdó, però no ho fa per si sola; cal mobilitzar altres instàncies de la persona: la sensibilitat, el cor, la intel·ligència, el judici, la imaginació i la fe.

7.Perdonar no pot ser una obligació sinó que és un acte lliure o no existeix. Reduir al perdó a una obligació moral és llevar-li el seu caràcter gratuït i espontani.

8. Perdonar no significa sentir-se com abans de l’ofensa.
Moltes persones confonen el perdonar amb el reconciliar-se, que vol dir seguir com abans. Com si l’acte de perdonar consistís a seguir tenint unes relacions com abans de l’ofensa. El perdó en si mateix no és sinònim de reconciliació, perquè pot tenir la seva raó de ser sense que aquesta existeixi.

9. Perdonar no exigeix ​​renunciar als nostres drets. Perdonar no significa renunciar als drets propis i que es faci justícia. El perdó que no combat la injustícia, lluny de ser un signe de valor, ho és de debilitat i de falsa tolerància, i incitarà a la perpetuació del crim.

10. Perdonar l’altre no significa disculpar. Perdonar no significa descarregar-a l’altre de tota responsabilitat per més que hi hagi moltes "raons", com l’herència, l’educació, la cultura ambiental etc. Però, si fos així, gairebé ningú seria responsable de les seves accions, per manca de llibertat suficient. Estar segur que l’ofensor no és responsable dels seus actes implica que, si no és estúpid, si més no és ximple.

11. Perdonar no és una demostració de superioritat moral. El perdó pot ser un gest molt subtil de superioritat moral; sota una aparença de benevolència i magnanimitat, es pot amagar un gran menyspreu per la persona ofensora. Com explicar que en ocasions es perdona, intentant donar una imatge de grandesa? No serà que tracta d’ocultar el seu dolor i profunda humiliació? Crec que es tracta d’ocultar la seva humiliació, amb gestos de generositat i misericòrdia. Fer això, és una caricatura de l’autèntic perdó. El veritable perdó neix de la humilitat del cor. Mentre que el fals perdó només serveix per humiliar l’ofensor. És una espècie subtil de venjança.

12. I pels que som cristians hem de pensar que perdonar no consisteix a traspassar la responsabilitat a Déu. "El perdó només correspon a Déu". Aquesta màxima s’ha interpretat com si l’ésser humà no tingués res a veure amb l’acte del perdó. L’aportació humana al perdó, per humil que sigui, té gran importància, i seria un mal pretext, per descarregar la nostra responsabilitat en Déu. Déu no fa per nosaltres el que correspon a la nostra iniciativa humana. Hem d’assumir les nostres ferides per penoses que siguin. Naturalment, això no vol dir que no anem a Déu, com un factor essencial en el perdó, però crec que hem de preparar en el pla humà, per obtenir la gràcia del perdó. Recordem, finalment, que, si bé emprendre la via del perdó veritable exigeix ​​molt valor, evitar cedir als miratges dels falsos perdons no requereix menys.

Tags: Penediment, Perdó, Relacions humanes, SOCIETAT

Demà es farà realitat una experiència esperançadora que s’hauria de donar més sovint: demà es trobaran cara a cara Robert Manrique, una de les moltes víctimes de l’atemptat d’ETA a l’Hipercor del 19 de juny del 1987 amb  Rafael Caride Simón, un dels autors de la massacre, que va deixar 21 morts i nombrosos ferits. Rafael Caride Simón compleix pena de presó al centre penitenciari de Zaballa (Vitòria) i el maig de l’any passat va enviar una carta a Manrique demanant-li perdó. Mesos després s’ha concretat el contacte, que es farà a la presó alabesa demà divendres a partir de les 10 del matí i sense límit de temps.

Fets com aquest no haurien de passar desapercebuts i s’hi hauria de donar més relleu perquè és la forma d’arribar a l’autèntica reconciliació si es poguessin anar fent passos com aquest i si hi hagués bona voluntat per les dues parts.

No vull -ni puc- jutjar les consciències de cadascú, però una cosa m’ha entristit una mica quan he llegit la notícia. I és la disposició amb que intueixo que va a visitar Manrique a Caride  (i vull deixar clar que és una simple intuïció sorgida de les seves mateixes paraules). La notícia diu que no hi haurà cap intermediari i Manrique no preveu entregar-li cap objecte, ni carta ni fotografia. De fet, l’expresident de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (ACVOT) ha explicat que no tindrà cap contacte físic amb Caride per "respectar la dignitat" de les víctimes. Li traslladarà preguntes seves i d’altres víctimes i espera que el terrorista li demani perdó cara a cara i ho faci també a les altres víctimes i en públic. Moltes víctimes s’han posat en contacte amb Manrique per animar-lo en la trobada d’aquest divendres i han confiat en ell per decidir quin tipus de relació hi haurà durant la reunió.

I aquesta espècie de fredor i de buscada llunyania és el que no m’acaba d’agradar per part de Manrique, que inclús ha dit que si Caride li demana perdó “s’ho pensarà si el perdona”.

Entenc que perdonar sigui molt difícil en certes situacions, però és bàsic per reiniciar vides. I dic “vides” en plural, perquè són les vides tant del que perdona com la del que que és perdonat. Deia Mahatma Gandhi que “perdonar és el valor dels valents i que només aquell que és prou fort per perdonar una ofensa, sap estimar”.

Perdonar de cor i sentir-se perdonat és el començament del camí per curar les ferides i que ens fa ser millors. Els psicòlegs diuen que és una experiència alliberadora. Perdonar no és el mateix que justificar, excusar o oblidar. Perdonar no vol dir reconciliar-se perquè exigeix ​​que dues persones que es respecten mútuament, es reuneixin de nou. El perdó és la resposta moral d’una persona a la injustícia que l’altra ha comès contra ella. Un pot perdonar i no obstant això no reconciliar-se, com en el cas d’una dona contínuament maltractada pel seu company.

El fet de perdonar no esborra el mal fet ni treu la responsabilitat de l’ofensor pel dany causat. Tampoc nega el dret a fer justícia a la persona que ha estat ferida ni li lleva la responsabilitat a l’ofensor pel dany fet… Perdonar és un procés complex. És una cosa que només nosaltres mateixos podem fer… Paradoxalment, en oferir la nostra bona voluntat a l’ofensor, trobem el poder per curar-nos… En oferir aquest regal a l’altra persona, nosaltres també el rebem.

La pedagogia del perdó és fonamental per conviure, per començar un camí nou i per transformar la realitat. Quan no arribem a perdonar de tot seguim donant a qui ens va ofendre l’oportunitat de seguir maltractant o matant permanentment. En canvi, quan hi ha perdó sincer per part de l’ofès i el sentir-se perdonat per part de l’ofensor, d’alguna manera desactivem totalment l’arma mortal, la causa de la ferida perquè aquella situació violenta ja no es tornarà a produir més. S’hauran establert uns llaços nous basats ja no en l’odi sino en l’amor.

Per aquest motiu, situacions com la que es produirà demà les considero tant importants i de cor desitjo que vagin bé i se’n puguin produir moltes més pel bé de tots.

Tags: Perdó, Relacions humanes, SOCIETAT, Terrorisme

El Salvador, un seguidor del meu blog i també blogaire i traductor al català de poemes i cançons que podreu trobar al seu blog http://eltraductorcatala.wordpress.com/ , m’escriu un amable correu dient que li ha agradat i l’ha colpit l’entrada que feia ahir parlant del “Moviment Slow”, sobretot pel fet que acabava de tornar d’un viatge a l’illa de Còrsega. M’explica el següent:

“He passat tres setmanes en un poblet perdut a les muntanyes vivint en una casa construïda el 1683. El poble té uns 40 habitants, una sola botiga com les que hi havia a Catalunya fa cent anys, una petita fàbrica artesanal de formatges i una dona que feia borregos de castanyes.

En aquest poble, com quasi a tot arreu a l’illa, ningú tenia mai pressa. A migdia els gossos dormien a la plaça (mira les fotos que t’envio) i les vaques, sense pastor, es passejaven pel mig de la carretera.

Ahir quan vàrem arribar a Barcelona ens va xocar el fet de què aquí tothom corre, als carrers, a les carreteres, a les botigues. Sembla que tothom hagi d’anar a apagar un foc”.

Trobo que té tota la raó. Recordo que quan era jo estudiant i traduíem textos llatins em van impactar les Èglogues  de Virgili on es parlava de la felicitat que proporcionava el contacte amb la vida rural. D’aquí ve l’expressió beatus ille, convertit després en tòpic literari que consisteix a lloar la vida del camp enfront la de la ciutat. El seu nom ve d’un vers de les Èpodes d’Horaci que exclama que són feliços els qui aconsegueixen deixar enrere les preocupacions urbanes. El tòpic està molt present a la poesia del Renaixement, i acostuma a aparèixer juntament amb el locus amoenus: un lloc paradisíac i rural que evoca una vida senzilla, sense les exigències de la ciutat, on tot és falsedat. . El beatus ille s’entén com el motiu de feliç de qui ha fugit del brogit del món urbà i troba la pau i l’oci en el camp. Horaci l’incorpora en les seves odes, i Fray Luis de León el fa transcendent en el seu cant de vida retirada.

Ja sé que la vida del camp no sempre és tan idíl·lica ni tan senzilla com els poetes i escriptors ens pinten. La vida del camp és una vida dura (sobretot abans, quan encara no hi havia maquinària i les feines es feien a mà) però també és una vida agraïda. El fet és que molta gent de ciutat ha tronat al camp i alguns que potser no no l’havien descobert, s’hi han quedat quan han vist que actualment s’hi pot viure molt millor que a la ciutat.

I per acabar d’arrodonir el tema, he recollit uns quants consells que m’han semblat prou interessants per tal d’ajudar a calmar l’enrenou quotidià:

-Pren-te una infusió amb els peus recolzats fora de la finestra.

-Inverteix qualitat de temps a la banyera, i si és acompanyat millor.

-Escriu aquestes paraules en un lloc visible: Fer diverses tasques alhora és no fer-ne cap bé.

– No et vegis forçat a respondre amb rapidesa, pren-te el teu temps.

-No portis rellotge; no et preocupis que ja sabràs l’hora.

-Badalla sovint. Badallar és bo per a la salut.

-Escolta una peça de música de Mozart en el seu tempo original.

-A l’aixecar-te dedica temps per esmorzar tranquil i visionar el dia que tens per davant.

-Practica un hobbie assossegat … Pescar, pintar, plantar, però tracta de fer una sola cosa alhora.

-Menja poc a poc. Gaudeix de la soledat o d’una conversa si estàs amb gent.

– Fes migdiada i pren-te una hora extra al llit, t’ho mereixes.

-Escriu qualsevol cosa.

-Submergeix-te en el dia que has tingut.

-Surt de casa i practica el noble art del “dolce fare niente”.

-Llegeix un diari, observa les façanes …

-Sopa un menú amb alt contingut en fruites i verdures.

–Llegeix un llibre al llit, abandona’t als teus pensaments i flueix.

Ja veuràs com la gent dirà: Beatus ille!

Tags: SOCIETAT, Vida i mort

Han hagut de passar 25 anys perquè la aquest moviment conegut amb la paraula anglesa “SLOW” comenci a guanyar pes específic a tot el món. Fidel a la seva bandera, la propagació s’ha fet sense pressa, però sense pausa. La seva influència s’ha fet notar més a Europa que en cap altra banda, encara que milers de persones viuen sota el mantell del dinamisme slow per tot el planeta.

A mi m’agrada aquesta filosofia. Per això el meu blog es diu A PEU i té com a lema “Caminant a poc a poc, s’observa millor la vida”. Jo diria que no només s’observa millor la vida sinó que es viu millor. El que passa és que no sempre sabem anar a poc a poc, ni sabem viure en plenitud –i, per tant, lentament els petits moments de cada dia, que acostumen a ser més importants i necessaris del que ens podem imaginar. Massa sovint busquem el moviment pel moviment, som culs inquiets, necessitem grans viatges, necessitem grans experiències vitals, necessitem canviar de feina i de lloc… I tot plegat per no arribar enlloc la majoria de les vegades i quedar més insatisfets que mai. És necessari córrer per viure en plenitud?

El moviment Slow té la seva gènesi a la Plaça d’Espanya romana, l’any 1986. El seu naixement és indissociable de certa actitud contestatària en clara oposició a l’americanització d’Europa. Quan el periodista Carlo Petrini va topar amb l’obertura d’un conegut establiment de menjar ràpid en aquest enclavament històric de la capital italiana, alguna cosa es va remoure en el seu interior. Definitivament, s’havien traspassat els límits de l’acceptable i va entendre, de forma gairebé visionària, els perills que planaven sobre els hàbits alimentaris de la població del vell continent, ofuscat per imitar el tempo vital marcat a l’altre costat de l’Atlàntic. La resposta no es va fer esperar, fundant-se la llavor del moviment, Slow Food. La idea era simple; protegir els productes estacionals, frescos i autòctons de l’assetjament del menjar ràpid i defensar els interessos dels productes locals, sempre en un règim sostenible, a través del culte a la diversitat, alertant dels perills evidents de l’explotació intensiva de la terra amb fins comercials. A darrere de Slow Food, apareixerien noves aplicacions a altres àmbits essencials de les nostres existències com el sexe, la salut, el treball, l’educació o el lleure que acabarien per conformar les àrees d’influència del moviment Slow.

Per si en voleu saber més coses sobre aquest moviment podeu anar a http://movimientoslow.com/es/filosofia.html

Per què sempre tenim pressa?

Per a què fem totes les coses a contrarellotge?

Per arribar abans … on?

Al final?

Al final de què? .

Com diu l’escriptora Isabel Allende, a "Afrodita":

Vivim corrent per arribar abans a la mort.

Tags: Moviment Slow, SOCIETAT, Vida i mort

Aquí no vull parlar del músic italià Niccolò Paganini, (Gènova, 27 d’octubre de 1782 – Niça, 27 de maig de 1840) sinó que vull parlar dels pobres desgraciats que ens toca pagar sempre i que popularment es coneix com a “paganinis”. Aquí no paguen els que més tenen, ni paguen el pato els que han causat la trencadissa econòmica que ens toca sofrir, ni és veritat allò de “qui paga mana”. Tenim el món al revés i els que paguem no manem, els que ho han fet malament són els únics que se’n van amb les butxaques plenes i qui menys s’ho mereix està dalt de tot simplement per ser més espavilat que els altres….

He rebut un correu amb una colla de dades interessants que vull donar a conèixer. Per exemple:

Polítics

-Per fi se sap el nombre de polítics que pul·lulen per aquestes nostres Espanyes. I com era d’esperar, resulta que tenim més polítics vivint dels pressupostos que cap país d’Europa.
-Resulta que tenim EL DOBLE de polítics que el segon país amb més polítics d’Europa (Itàlia).
-Resulta que tenim 300.000 polítics més que Alemanya ¡ amb la meitat de població! A més Alemanya està molt més descentralitzada que Espanya. Alemanya compta amb 6 nivells administratius (Estat – Länders – Regions Administratives – Districtes – Mancomunitats – Municipis) i Espanya només amb 4 (Estat – Comunitat Autònoma – Província – Municipi).
-Resulta que tenim 445.568 polítics. (Any 2011)
165.967 metges
154.000 policies
19.854 bombers
Resulta que tenim més polítics que metges, policies i bombers … junts!

Sous

Mestre: 1.400 euros per preparar-te per la vida.
Policia: 1.600 euros per arriscar per tu la seva vida.
Bomber: 1.800 euros per salvar la teva vida.
Metge: 2.200 euros per mantenir-te amb vida.
Diputat: 30.000 euros per fotre’t la vida, i els 30.000 són …, per a tota la vida!.

Preparació
Només falta per afegir que per treballar com:
– Policia: cal tenir el Batxillerat Superior i fer una Oposició.
– Bomber: cal tenir el Batxillerat Superior i fer una Oposició.
– Mestre:cal tenir el Batxillerat Superior, Títol Universitari (quatre anys) i una Oposició.
– Metge: cal tenir el Batxillerat Superior, la nota mitjana més alta a la selectivitat. Títol Universitari (sis anys), Oposició a MIR. Especialitat (obligatori 4 anys per a medicina general o cinc anys la resta d’especialitats) Oposició. Total onze anys en el millor dels casos.
– Diputat: CAP REQUERIMENT, ni titulació ni oposició, només cal ser assignat a dit per la gent del teu partit.

En una paraula: en aquesta Espanya de “castañuelas y pandereta” alguns hi són per cobrar i altres per pagar. Per manar no cal ser ni honrat, ni massa preparat, ni massa treballador, ni tenir vocació de servei. La feina no cal fer-la ben feta perquè, si tens un càrrec important, sempre hi surts guanyant i saps que en sortiràs amb les butxaques plenes. Ja sé que no hauria de generalitzar i que sempre hi trobarem honroses excepcions, que no fan més que confirmar que l’excepció confirma la regla. Però és que, veient les coses com van, em sembla que la situació fa pensar una mica, no us sembla?

Tags: SOCIETAT

Quan era petit, a l’escola em van ensenyar una poesia que he recordat tota la vida, cosa difícil de creure donada la meva reconeguda mala memòria. Després he sabut que era una dècima de Calderón de la Barca, treta de la seva obra La vida es sueño.  La dècima parla d’un savi molt pobre, molt pobre i diu així:

Cuentan de un sabio que un día
tan pobre y mísero estaba,
que sólo se sustentaba
de unas hierbas que cogía.
¿Habrá otro, entre sí decía,
más pobre y triste que yo?;
y cuando el rostro volvió
halló la respuesta, viendo
que otro sabio iba cogiendo
las hierbas que él arrojó.

Pedro Calderón de la Barca, La vida es sueño, siglo XVII

M’ha vingut a la memòria aquest poema avui que TV3 fa la Marató per la pobresa i que ens convida a reflexionar sobre aquesta xacra que cada dia s’estén més. No és fàcil fabricar pobres amb la perfecció que ho fa la nostra societat capitalista i consumista. S’ha de convèncer a la gent que vulgui cada dia més coses, que gasti cada cop més –endeutant-se, si cal, fins al moll de l’anima- i que compri i compri més allà de les necessitats bàsiques. Però ens ho planegen tant bé, ho pensen tan bé i ho organitzen tant bé, que al final ho aconsegueixen i fabriquen persones amb necessitats artificials que es convertiran inevitablement en pobres. Ens proposen ser tots cada dia una mica més egoistes. Ens diuen que cal mirar, per damunt de tot, per nosaltres mateixos i pels nostres desitjos que, si els podem aconseguir, ens faran feliços…

I així anem creant les condicions ideals per fabricar pobres. Fabriquem pobres materials i pobres espirituals: nois i noies que no cal que pensin massa. El que cal és que tinguin i gastin en telèfons mòbils, roba, modes… No cal que pensin en un futur millor per a ells i per al món en general. Només cal que pensin en l’ara, en el present. No cal que llegeixin massa, no cal que siguin massa crítics. Només cal que segueixin les directrius que els vagi marcant la TV.

Però, de cop i volta, es troben que no poden aconseguir res de tot això perquè no troben feina i perquè les coses sembla que han canviat de cop. I ara què? Doncs ara potser és arribat el moment d’aprendre’s de memòria aquesta dècima de Calderón de la Barca i mirar una mica al voltant nostre.

Els pobres no existeixen per si sols, som tots responsables en certa mesura que la "màquina" els segueixi produint. Potser que comencem a creure i ensenyar que un altre món és possible. Que és l’únic possible!

Tags: Pobresa, SOCIETAT

Sóc un discapacitat intel·lectual indignat. Encara que sigui discapacitat per a moltes coses, em queda intacta la meva capacitat d’indignació. Estic indignat amb tot el que ens caurà al damunt si s’aproven els pressupostos que ha preparat el PP i que, com que té majoria, podrà tirar endavant de la manera que li sembli millor.

L’imminent aprovació d’aquets pressupostos del Govern Espanyol redueix la partida destinada a Catalunya, per a la nostra reinserció laboral, un 56% respecte a l’any passat. Això farà que els nostres drets adquirits durant anys, la nostra qualitat de vida i la igualtat d’oportunitats de les persones amb discapacitat intel·lectual se sentiran notablement disminuïts i gens garantits.

Vull recordar a aquest PP, que té milers de milions per ajudar bancs que han fet fallida per la negligència i la mala fe del seus dirigents, que nosaltres també som persones amb els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà i que l’Estat té l’obligació de vetllar per nosaltres justament perquè som més febles que altres.

Vull recordar al PP que la persona amb discapacitat és un ciutadà de ple dret, subjecte a drets i deures com qualsevol altre. Això vol dir que té dret a aspirar al nivell de qualitat de vida més alt possible, en totes les seves dimensions: Benestar emocional; bones relacions interpersonals; benestar material; desenvolupament de la persona, tant en l’àmbit personal com en el social i laboral; benestar físic; autodeterminació; inclusió social; exercici dels seus drets i obligacions.

Per això, perquè estic molt indignat i perquè veig que se’ns prendran tots aquest drets, aniré el proper diumenge 20 de maig a la trobada reivindicativa, participativa i cívica que la federació DINCAT ha convocat a l’ Arc de Triomf de Barcelona junt amb els meus companys d’altres centres i molts familiars i amics.

DINCAT (Discapacitat intel·lectual de Catalunya) és una entitat federativa que agrupa 310 entitats socials d’arreu de Catalunya que dóna serveis i recolzament a les persones amb discapacitat i especials dificultats. Actualment representa 31.000 persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament, el 70% de les persones afectades. La missió de Dincat és vetllar perquè aquest col·lectiu tingui assegurats els seus drets socials, econòmics i polítics, pugui exercir-los en igualtat de condicions amb la resta de la ciutadania i tingui les màximes oportunitats per desenvolupar el seu projecte de vida amb
dignitat i qualitat.

Com diu Pere Casaldàliga, amb la famosa crisi vivim massa exclusions. Però aquestes exclusions la passen els petits, la gent normal; els poderosos, no passen crisi. Els poderosos fan passar la crisi als més dèbils i als més febles i fan servis la crisi com excusa per reforçar el seu poder econòmic.

Però potser també té una part positiva: està servint per despertar consciències. La creixent indignació que es produeix arreu és un senyal que les coses canvien o que les coses poden i han de canviar. És un pas important, perquè fa que vagi naixent poc a poc una consciència unitària mundial contra la desigualtat. I, com diu també Pere Casaldàliga, “s’ha de lluitar amb indignació però també amb esperança.”

Tags: Crisi, Discapacitat, SOCIETAT

Eduardo Galeano ha presentat el seu darrer llibre aquests dies. Es diu “Los hijos de los días” i té forma de calendari. N’he pogut llegir algunes pàgines i he tingut l’oportunitat d’escoltar-ne una llarga lectura feta pel mateix autor. No cal dir que és el Galeano de sempre: profund, crític, interessant, poètic, visionari… De cada dia de l’any en fa néixer una història sempre suggeridora.

El dia 11 de setembre, Dia contra el terrorisme, diu el següent:

Se busca a los secuestradores de países.

Se busca a los estranguladores de salarios y a los exterminadores de empleos.

Se busca alos violadores de la tierra, a los envenenadores del agua y a los ladrones del aire.

Se busca a los traficantes del miedo.

Si no hi teniu inconvenient, jo hi afegiria:

Es busquen els polítics incompetents que han portat als països fam i misèria per la seva incompetència o per la seva mala fe.

Es busquen els banquers que només han servit per enriquir-se sense fre i sense consciència moral de cap tipus.

Es busquen els mafiosos que només saben fer servir la mentida i l’engany per sobreviure, encara que sigui aixafant els demés.

Es busca aquesta gent “honorable” que fa servir els títols  per enriquir-se a espatlles dels que no tenen ni vot, ni veu i que no compten a la societat. 

Es busca als Governs de dretes, d’esquerres, de centre -o com vulgueu anomenar-los- que només han servit per servir el partit, els seus militats o no pas la societat a la que estaven cridats a servir.

Es busquen tots els càrrecs de confiança –de desconfiança, en diria jo, vist el que han fet- que han mirat cap una altra banda quan veien clarament que caminàvem cap al precipici i no van ser capaços d’alertar del perill.

Es busquen tots aquest gàngsters que han marxat a casa seva amb les butxaques plenes després d’haver deixat les caixes i els bancs buits i amb l’aigua al coll.

Es busquen tots aquests governs que no han estat ni són equitatius amb les retallades i que només saben ser forts amb els dèbils i dèbils amb els forts.

Es busquen tots els diputats, senadors, assessors, càrrecs de confiança, alcaldes, presidents d’organismes que ningú sap de la seva existència, que han fet de la seva ineficàcia i l’enriquiment la única raó de ser.

Es busquen els jutges injustos que no saben o no volen jutjar tanta injustícia contra persones o pobles que no saben com defensar-se.

Es busquen Reis, Prínceps i famílies nobles que ningú sap veure on tenen amagada la seva noblesa.

Es busquen els responsables dels equips de futbol que gasten milions i milions en època de crisi profunda.

Es busquen tots els rics i poderosos d’aquest món que no són gens ni mica sensibles amb el sofriment de tants i tants pobres.

Es busquen tots els mentiders que abans de les eleccions deien una cosa i ara en fan una altra, com per desgràcia acostuma a passar massa sovint.

Es busca tota aquesta gent sense ànima que són capaços de deixar famílies senceres al carrer, sense menjar i sense res.

ES BUSQUEN POLÍTICS,PERSONES I ESTATS UNA MICA MILLORS DELS QUE TENIM. PERSONES QUE SIGUIN UNA MICA MÉS RESPECTUOSES AMB LA DIGNITAT HUMANA.

QUI EN TROBI ALGUN D’AQUESTS QUE AVISI!

Tags: Crisi, SOCIETAT

Horacio Quiroga (Salto, 1878 – Buenos Aires, 1937) va ser un narrador uruguaià radicat a l’Argentina, considerat un dels millors contistes llatinoamericans de tots els temps. Horacio Quiroga es va suïcidar. La casualitat va fer que, mentre llegia un dels seus deliciosos contes, al diari sortia el comentari de que els experts reclamen no silenciar els suïcidis i asseguren que reconèixer-ne els símptomes ajudaria a evitar-ne. Aquests mateixos dies, Carmen Tejedor, en una entrevista a La Vanguadia sostenia que la millor fórmula per combatre el suïcidi és no amagar-lo ni tractant-lo com un tema tabú. "En aquesta societat ens sembla que si no es parla d’un problema, no existeix", denuncia. Carmen Tejedor, psiquiatra de l’ Hospital Sant Pau de Barcelona, ha estat directora durant diversos anys del programa de prevenció del suïcidi de l’Eixample i ha dedicat més de 20 anys a l’estudi del fenomen del suïcidi.

Tornant a l’escriptor, la seva biografia explica que les tragèdies van marcar la vida d’ Horacio Quiroga: el seu pare va morir en un accident de caça, i el seu padrastre -i posteriorment la seva primera esposa- es van suïcidar; a més, Quiroga va matar accidentalment d’un tret el seu amic Federico Ferrando. Després d’uns anys d’una producció literària plena d’èxit i de radicar-se definitivament a la província de Misiones a l’ Argentina, l’any 1927 va contreure segones núpcies amb una jove amiga de la seva filla Eglé, amb qui va tenir una nena. Dos anys després va publicar la novel·la “Pasado amor”, sense gaire èxit. El 1935 va publicar el seu últim llibre de contes, “Más allá”. Hospitalitzat a Buenos Aires, se li va descobrir un càncer gàstric, malaltia que sembla haver estat la causa que el va impulsar al suïcidi, ja que va posar fi als seus dies ingerint cianur.

No ens hem d’enganyar: el suïcidi segueix sent un tema tabú i un tema delicat. Però és un problema real de la salut pública que cal afrontar, ja que un total de 3.145 persones es van treure la vida a Espanya el 2010. Com molts altres temes difícils i potser molt complicats de resoldre, aquest tema cal posar-lo sobre la taula i deixar que els experts el debatin. Aquesta doctora diu que el tabú té l’origen en el fet que es creu que el suïcidi és una decisió lliure. Llavors, amb aquest concepte romàntic de la llibertat del suïcidi, si hi ha llibertat hi ha culpables. La societat acusa o responsabilitza de la mort per suïcidi als que estan al voltant de la persona que es mata, i això és un motiu per ocultar-ho. Però, esclar que no sempre hi ha llibertat i que moltes vegades és causa de problemes psicològics o d’altres menes. Com deia, és un tema molt complicat…

Eduardo Galeano, un altre gran escriptor uruguaià, en el seu recent llibre “Los hijos de los días” ens diu que Horacio Quiroga potser ens hauria explicat d’aquesta manera la seva pròpia mort:

Febrero 19 – Quizás Horacio Quiroga hubiera contado así su propia muerte

Hoy me morí.

En el año de 1937, supe que tenía un cáncer incurable.

Y supe que la muerte, que me perseguía desde siempre, me había encontrado.

Y enfrenté a la muerte, cara a cara, y le dije:

–Esta guerra acabó.

Y le dije:

–La victoria es tuya.

Y le dije:

–Pero el cuándo es mío.

Y antes de que la muerte me matara, me maté.

“Los hijos de los días” Eduardo Galeano (Ed. Siglo XXI)

Tags: Ètica i Moral, Horacio Quiroga, LITERATURA, SOCIETAT, Uruguai

Una bona part de la culpa d’estar on estem i trobar-nos al vagó de la cua del tren europeu la tenen els darrers presidents que ha tingut Espanya: Aznar, superb a més no poder i Zapatero vivint a la lluna. Tots dos amb aires de grandesa i dient que ja havíem aconseguit situar-nos entre la “crème de la crème” europea.

La supèrbia és l’excessiva estima de si mateix que es manifesta per una ostentació de la pròpia superioritat, amb menyspreu dels altres i desig immoderat de la pròpia exaltació. El resultat el tenim aquí: una crisi galopant que ens ha situat en el “pelotón de los torpes”. Ara estem pagant un preu ben car de fotos com la d’ Aznar amb els peus sobre la taula al ranxo de Bush  a Crawford (Texas, EE UU). Per uns moments aquell home del bigoti ridícul es va pensar que era el melic del món i un home important. La supèrbia el va guanyar i ja l’ha acompanyat sempre més. No es pot ser tan superb perquè el temps posa les coses al seu lloc i ara, vistes les coses amb perspectiva, es veuen les coses tal com són. I em sembla que els governants actuals d’aquesta Espanya ridícula que tenim van pel mateix camí.

Expliquen que en un dinar presidit per Mark Young, governador de Hong Kong, una dama de les més distingides es va sentir menyspreada en descobrir que estava asseguda a l’extrem de la taula, en comptes d’estar a prop de l’amfitrió.
En acabar el dinar, es va acostar a Mark i li va dir amb sequedat: "Segons sembla, vostè no es preocupa massa d’on s’asseuen els seus convidats."
"Senyora", va replicar el governador, "a la gent realment important no els interessa el lloc on seu, i a vegades passa que els que s’interessen pel lloc on seuen, no són importants”.

Una bona lliçó. A vegades caldria ser una mica més humil, no?

Tags: SOCIETAT, Valors

La pensadora alemanya Hannah Arendt va fer una observació -potser ja fa 50 anys- que no deixa de guanyar vigència cada dia que passa: la crisi d’autoritat que viu el món contemporani no prové dels qui haurien obeir, sinó dels qui haurien de manar. Els que haurien  de fer aquesta tasca tan important i tan imprescindible com és manar no ho saben fer, no ho volen fer o ho fan tan malament com saben. Aquesta és la trista realitat. I no l’exerceixen per no fer-se antipàtics o per no assumir responsabilitat.

Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era. Qui no vulgui manar, que no es posi al davant. Manar no és fàcil i no és donar el que la gent vol. Manar potser vol dir fer justament el que la gent no voldria però que es considera necessari. Els principals responsables de la crisi actual són gent que no ha sabut o no ha volgut assumir la responsabilitat de parar les coses quan era ben clar que no anaven pel camí adequat (des dels bancs nord americans que van omplir el món de bons-porqueria, fins als polítics que havien de controlar-los i no ho van fer).

Acceptar una posició d’autoritat significa assumir el rol de representant d’un ordre vigent que no sempre és just i que potser cal canviar. Exercir l’autoritat no significa resguardar en qualsevol ocasió l’ordre vigent, sobretot si aquest ordre és manifesta injust. Si jo accepto posar-me al capdavant d’un organisme, estic acceptant ser la cara d’aquest organisme davant la societat. Si jo accepto un càrrec que em dóna poder de decisió, estic acceptant la legitimitat i l’orientació de les regles que em permetran exercir-lo de la forma més justa possible. Excepte en el cas que algú cregui haver estat designat per Déu o per la Història per manar sobre els altres (que encara n’hi ha d’aquest que creuen això), els llocs d’autoritat són part d’un entramat institucional que estem acceptant com a vàlid en el moment en que acceptem exercir-los. Per això caldria revisar urgentment les nostres institucions perquè cada dia responen menys a les necessitats socials. La nostra societat necessita urgentment canvis que no hi ha manera de fer perquè hi han massa interessos creats i no convé tocar massa coses perquè als que mantenen el poder no els convé. I els polítics ja sabem que parlen molt a l’hemicicle però després no fan res al carrer (o fan tot el contrari del que han dit des de la tribuna).

Per tant, malament ho veig per poder sortir d’aquest pou profund en què hem caigut si algú no és capaç de posar-se al davant i liderar un canvi profund de les coses. No sé qui ho haurà de fer, però algú ho haurà de fer. Entretant, els més febles segueixen rebent les greus conseqüències d’aquesta ineptitud. Com sempre.

Tags: Autoritat, SOCIETAT

Expliquen que hi havia un alt executiu d’una gran empresa alemanya que cada dia es lleva ben d’hora, però ben d’hora, tal com ens va recomanar en Pep. Ell vol ser tan bo com el Barça i vol guanyar-ho tot. Diuen que és un home amb molta, molta, ambició. No para ni quan dorm. Quan dorm somnia, però els seus somnis no són mai agradables. No somnia en noies maques, ni en paisatges idíl·lics  Només somnia en noves empreses, en noves creacions i com podrà ser el primer en el seu rànquing particular que s’ha creat per a poder ser feliç (estranyament feliç, em sembla).

Es lleva ben d’hora i fa llevar la dona de fer feines turca també ben d’hora per tal de que li prepari un cafè ben carregat i un esmorzar ben copiós. Ha d’agafar forces per lluitar aferrissadament. La vida és una lluita ferotge per qui no ho sabés!

Aquesta nit ha dormit en un pis amb la seva amant italiana i, mentre esmorza tot llegint els diaris –sobretot les pàgines d’economia- envia un correu electrònic a la seva esposa anglesa recordant-li que demà a les 12 l’ha d’anar a recollir a l’aeroport.

Puja al seu cotxe alemany conduït pel seu xofer espanyol que ja fa una estona que l’espera a la porta de casa i li diu que vagi cap a l’oficina. Quan arriba l’esperen les dues secretàries –una argentina i l’altra suïssa- amb tots els assumptes del dia. Fa enviar un parell de faxos a les delegacions de França i a la de Grècia. A delegat de París –que és rus- li diu que ha de comprar urgentment accions d’una companyia molt interessant i al delegat d’ Atenes –francès aquest-  li diu que queda acomiadat de forma fulminant perquè ha arruïnat l’empresa.

A les dotze surt a la terrassa a prendre dos minuts l’aire i aprofitar per menjar una barreta energètica “made in China”. D’aquesta manera podrà arribar a l’hora de dinar, que serà com sempre al restaurant italià que té prop de l’oficina. Durant la tarda té unes quantes reunions amb gent xinesa, turca i portuguesa. A veure què en sortirà de tot plegat!

I, esgotat, se’n va cap a casa, on l’esperarà la seva assistenta grega amb un sopar lleuger que consisteix en una taula de formatges francesos i vins italians. No cal dir que el seu pis està moblat amb mobles d’Ikea perquè li agrada molt aquest estil desenfadat i modern que tenen aquest mobles suecs. Sempre li ha agradat molt la filosofia d’aquesta empresa neerlandesa d’origen suec dedicada a la venda de mobles i objectes per a la llar i decoració. I el que li agrada més encara és la seva estructura organitzativa tan confusa i opaca que ningú sap ben bé com funciona. És el que voldria assolir ell per a les seves empreses quan va saber que Ikea pertany a una fundació amb seu als Països Baixos, sota control de la família Kamprad i que cobra un cànon a cada tenda per poder ser operativa. Al mateix temps les tendes i algunes fàbriques són propietat de diferents empreses i fundacions interrelacionades entre elles i suposadament controlades també per la família Kamprad, però l’estructura societària real de les quals ningú la coneix bé del tot ni ells l’han volguda aclarir mai.

I amb aquesta idea se’n va a dormir… Ah! i amb una altra cosa que li ha anat rodant pel cap durant tot el dia: la seva filla, que estudia a Barcelona, l’ha telefonat i li ha dit que està aprenent català perquè ha conegut un noi català, que s’ha enamorat d’ell i que es quedarà a viure a Barcelona.

Tags: SOCIETAT

En aquests temps en que llegir els diaris és rebre una dosi de desànim, resulta estimulant comprovar que HI HA ALTERNATIVES. “HAY ALTERNATIVAS. Propuestas para crear empleo y bienestar en España”, és el nou llibre de Vicenç Navarro, Juan Torres y Alberto Garzón.  Així ho afirmen aquests autors, tot esperant que contribueixi a noves reflexions que impulsin un ànim positiu per travessar aquests moments tan durs.

El llibre diu coses com:
– Que la crisi mundial és el que ja sabem tots: terrorisme financer.
– Que Espanya és l’únic país de l’OCDE on els salaris reals no han crescut en els últims 15 anys.
– Que no hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, sinó que els salaris han estat per sota de les nostres necessitats.
– Que fa 20 anys, la diferència salarials entre directius i assalariats era de 10-20 vegades superior i ara és fins 100-200 vegades superior.
– Que els països que estan suportant bé la crisi són els països del nord d’Europa, on els serveis socials ocupen un 25% mentre que a Espanya només un 9% del pressupost.
– Que quan ens diuen que cal reduir la despesa pública, i reduir els sous per generar riquesa i ocupació, cal fer tot el contrari, i això ho explica amb tot luxe de detalls el llibre.
– Que la diferència entre Suècia i Espanya és que allà els rics paguen els impostos, i aquí només els paguen els treballadors amb nòmina. La majoria de les grans empreses espanyoles, només declara un 10% dels seus guanys, i les grans fortunes, un 1%, i per això utilitzen els paradisos fiscals i altres estratagemes, comptant amb l’ajuda inestimable dels seus companys, els bancs, que els ajuden a desviar i amagar els seus fons.
– Que en els ajustos realitzats en altres països d’Europa, les grans empreses no van acomiadar als seus empleats, només van reduir la jornada de treball. Per tant no es va generar atur.
– Que els plans d’austeritat que ens imposen només dirigeixen les economies cap al desastre.
– Que l’origen de tot això està en les tesis de l’economia NEOLIBERAL que van imposar al món R. Reagan i Thatcher. (Això ho explica molt bé Naomi Watts en el seu llibre i documental: la doctrina del xoc).
– Que a Espanya-amb els 40 anys de dictadura, on el poder de la banca i els empresaris estava molt unida a la política-encara segueix aquesta tendència: el poder de classe. (Veure pàg. 109-110)
– Que caldria nacionalitzar les caixes d’estalvis, perquè aquests diners realment serveixi al poble, i a les petites i mitjanes empreses. Ara s’està fent tot el contrari.
– Que el 0,66% de la població mundial té el 66% dels ingressos mundials anuals.

També diu que a Espanya no hi ha cap raó perquè estiguem malament econòmicament, només que, s’ha muntat un sistema tal (socialitzar pèrdues i privatitzar guanys), que mentre els bancs i les grans fortunes no paren de guanyar diners, la població és cada dia més pobre i està més escanyada econòmicament i laboralment.

Si voleu descarregar-vos gratuïtament el llibre ho podeu fer a la pàgina web d’  ATTAC.ES  on explica que temps enrere l’Editorial Aguilar va mostrar el seu interès a publicar aquest llibre que va prologar Noam Chomsky.

”Quan ja s’havia concretat com a data de publicació el llibre el 19 d’octubre i s’havia començat la seva promoció al web d’Aguilar i en llibreries, els editors ens van comunicar que l’empresa desitjava endarrerir sense altra explicació de per mig, el que ens va obligar lamentablement a desestimar la publicació en aquesta editorial. Es confirmava així com resulta de difícil difondre a Espanya, en els moments en que són més necessàries que mai, com ara, idees alternatives al pensament únic que predomina en el debat polític i social.
Per solucionar aquesta situació hem optat per oferir la nostra obra gratuïtament en format pdf a través de la xarxa i en una nova edició impresa en Edicions Sequitur que, amb la col · laboració d’ATTAC Espanya, s’ha arriscat a publicar ràpidament aquest llibre que estarà en llibreries a l’ preu de 10 euros a partir del 31 d ‘octubre.
Tenim la ferma convicció que només fent que la ciutadania sàpiga el que de veritat està succeint en la nostra economia i divulgant les alternatives que existeixen a aquesta aguda crisi del capitalisme podrem sortir-ne amb més ocupació i benestar social, com vam demostrar en aquest llibre.
Per això cridem a divulgar aquesta versió en pdf, a estudiar-la i difondre les seves propostes i demanem a tots els lectors que es converteixin ells i elles mateixes en distribuïdors del llibre un cop que es trobi imprès.
Contra la censura dels grans oligopolis i el pensament únic que imposen els poders econòmics, financers i mediàtics defensem la pluralitat i la llibertat de pensament coneixent i difonent el pensament crític.
Us demanem a tots i totes la vostra col · laboració per demostrar als que han intentat silenciar aquest text que el seu temps s’està acabant”.

"Gairebé tot el que hom faci serà insignificant, però és molt important que hom ho faci."
Mahatma Gandhi

Tags: ECONOMIA, SOCIETAT

Durant anys els que eren darrere el mur desitjaven la llibertat i volien tenir tot el que veien que tenien els de l’altra banda.

Van aconseguir tirar el mur a terra amb els esforços d’uns i altres. D’això ja fa temps i semblava que estava bé. Fins i tot van aconseguir viure una mica millor.

Avui es van adonant que els és totalment impossible accedir a tots aquells somnis i a totes les riqueses que esperaven trobar perquè són propietats de mafiosos, estafadors, grans banquers i gent corrupta que no permetrà que mai tinguin res de tot allò que desitjaven.

Ara –com a molt- esperen seguir vivint com vivien abans i poder tornar tots els préstecs que els va donar el banc i no quedar entrampats de per vida.

Ara s’adonen del que els d’aquesta banda ja sabíem: que és impossible arribar a ser ric essent una persona de bé i treballant de forma honesta.

Així que ara no només segueixen sense poder accedir a aquelles coses somniades sinó que a sobre viuen en un sistema que els qualifica com a  "perdedors" per no poder arribar-hi.

I ara es pregunten angoixats quina és aquesta llibertat a la que tan aspiraven.

Tags: SOCIETAT

La meva relació amb els casinos és molt minsa i efímera. És de quan era jove i feia de guia de turisme durant els estius per guanyar algun dineret. Treballava en una agència de viatges de Vielha, a la Vall d’ Aran, en aquests casos solíem play slots online uk perquè estem de viatge la major part del temps, i portàvem gent a passejar per aquell tan bonic Pirineu francès, que teníem allà a la vora mateix. Entre els viatges habituals hi havia un passeig per la veïna ciutat de Luchon, una petita, bonica i ja una mica decadent ciutat on la burgesia francesa prenia passava els estius prenent banys termals, tal com era moda antigament. En la visita a la ciutat no hi podia faltar mai el passeig pels jardins del Casino, que ens obrien una estona especialment per nosaltres i ens permetien fer algunes jugades a la ruleta, i star slots games, cosa que en aquell temps no estava permès aquí.

Aquesta és la meva única relació amb els casinos o amb el joc. No m’agrada jugar i no entenc massa com la gent encara espera fer-se rica amb el joc i li agrada tant aquest ambient de moviment desenfrenat, soroll, llums i presses. Per això no acabo d’entendre massa aquest terrabastall que s’ha format aquests dies amb el projecte Eurovegas per si ve o no ve a Catalunya. I tampoc acabo d’entendre massa aquest deler dels nostre Govern que sembla voler tornar a repetir el famós “Bienvenido Mr Marshall”. No seria millor posar la vista en altres metes més productives?

Que aquest projecte podria portar turisme de qualitat, feina i riquesa? Potser sí, però també n’hi han molts que hi entenen una mica i diuen que no és tant així i que junt amb els avantatges –que és cert que n’hi ha alguns- hi han molt i grans inconvenients i que projectes d’aquesta mena no porten enlloc. El President Mas deia que portaria a Catalunya un turisme de qualitat i no “de borratxera”. “Es tracta de fer hotels, restaurants, comerços, centres de lleure, espectacles permanents i convencions. Això és atraure turisme que ens interessa, no és el de borratxera, sinó el que deixa diners”, ha argumentat Mas, que ho ha considerat “perfectament compatible” amb el model industrial i de recerca català. De fet, el president ho ha comparat amb Califòrnia, on Silicon Valley conviu amb Hollywood. “Ho farem el millor que puguem per intentar atraure aquesta inversió”.

Ja veurem què queda de tot plegat i, de fet, jo no ho acabo de veure gens de clar després del que he anant escoltant. Per això m’han vingut al cap les reflexions del prestigiós sociòleg Zygmunt Bauman i de l’intel·lectual francès George Steiner que parlen de la “cultura casino” com la cultura de l’ instantani i episòdic i que comporta la fi de la política tal com la coneixem. La nostra és una època de menjar ràpid, però també de pensadors ràpids i d’oradors ràpids “(Zigmunt Bauman,  “La societat assetjada”).

I segueix dient Steiner: “No resulta sorprenent que els productes culturals avui dia es calculin “per a un màxim impacte i una instantània obsolescència”: per capturar l’atenció han de ser impactants (més impactants que els seus competidors); però només poden tenir una durada efímera, perquè estan obligats a fer-los lloc a nous impactes”. Steiner descriu la manera resultant de ser-en-el-món com a cultura casino: cada partida és breu, una partida reemplaça a l’altra en ràpida successió, i els premis en joc canvien amb velocitat sorprenent, i sovint es devaluen abans que el joc acabi. I, per descomptat, en tot casino hi ha una varietat de jocs, cadascun dels quals intenta atreure potencials jugadors amb llums de colors i promeses de premis inaudits calculades per eclipsar els altres jocs del mateix edifici.

En un casino, i així mateix en una cultura casino, no té gaire sentit planificar a llarg termini. Un ha de prendre cada partida com ve. Cada partida és un episodi tancat en si mateix: guanyar o perdre una partida no influeix sobre el resultat de les partides següents. El temps que es passa en un casino és una sèrie de nous començaments, cadascun dels quals porta ràpidament a un fi, i la vida que compon la cultura casino es llegeix com un recull de relats breus, i no com una novel·la.
La televisió sintonitza bé amb les habilitats i les conductes que la cultura casino fomenta i conrea i, induïda pel seu instint de supervivència, s’esforça per sintonitzar cada vegada millor. És per això que els presentadors de notícies fan els seus parlaments drets, i no asseguts darrere de les taules, alhora que les paraules que pronuncien vénen acompanyades de sons rítmics, com els d’un metrònom, que els serveixen per emfatitzar el ràpid pas del temps . Les sales d’urgències dels hospitals es converteixen en l’ambientació predilecta dels programes de ficció: en cap altre costat la vida es veu amb major realisme, i es posa de manifest de manera més ostensible la fugacitat de la fortuna i l’infortuni. En innombrables programes de preguntes i respostes, guanya el dit que fa sonar el timbre més ràpid, i no la ment que més pensa. La velocitat per respondre compte més que el cabal de coneixements del que provenen les respostes: el coneixement que demora en sortir a la llum més que l’instant fugaç que se’ls concedeix als participants no compta per a res: surfejar ràpid, no bussejar profund, d’això es tracta la vida “com se la veu a la televisió”. L’èxit d’un surfista depèn de la seva habilitat per mantenir-se sobre la superfície.

La cultura casino de la instantaneïtat i episòdic comporta la finalitat de “la política tal com la coneixem”. Per això els nostres governants no miren lluny ni tenen cap mena de perspectiva. Necessiten sobreviure el dia a dia i són capaços de vendre’s la pell del primer llop que cacen per poder anar passant, fent ben seva la màxima de “qui dia passa, any empeny”.

Tags: Catalunya, CULTURA, ECONOMIA, Eurovegas, SOCIETAT

Segueixo amb el tema del racisme. No em voldria fer pesat, però és que considero que el tema és important perquè sempre estem molt a punt de ser racistes, a vegades sense ni adonar-nos-en.

Hi ha moltes formes de racisme, perquè no es tracta només de valorar el color de la pell sinó que es tracta de menystenir grups ètnics perquè no són o no els considerem com nosaltres (i quan diem “nosaltres” generalment ens situem en un estat superior i, per tant, els altres en un estat inferior).

Brasil és el país amb més població negra del món després de Nigèria. En la darrera desfilada de moda que presentava la moda d’hivern s’hi van poder veure poquíssimes models de color negre. Una model manifestava: "Només ens avisen quan el tema de la desfilada està vinculat a la cultura negra" (Luana Génot, de 23 anys, una de les vuit models negres, d’un total de més de 200, de l’agència “40 Models”, la principal de Rio).

Per primera vegada, el juny de 2009 la Setmana de la Moda de Sao Paulo -la més important d’Amèrica Llatina- es va veure forçada a imposar una quota d’almenys 10% de models negres, després d’una decisió de la fiscalia per la pressió de els moviments negres. Però en l’edició posterior, de 2010, amb prou feines vuit de les 344 models que van desfilar eren afrodescendents.

No és una autèntica discriminació això, si un 51% de la població del Brasil és negra o mestissa? Al final, s’ha hagut d’habilitar un sistema de quotes per tal de que aquestes coses no passin, tal com van haver de fer en l’àmbit educatiu, que va haver d’adoptar quotes fa anys per facilitar l’accés de negres a la universitat.

Luana Génot, que a més de ser model estudia publicitat a la Universitat Catòlica de Rio (PUC), va descriure les seves dificultats en arribar a les passarel·les: "Em diuen sovint: ‘¿Què fem amb el teu cabell?’ Sóc la darrera a qui posen el maquillatge perquè diuen que el pinzell queda amb tons massa foscos ". "Ens diuen també que la col·lecció d’hivern és per als blancs a Europa, o fins i tot que els negres tenen massa malucs i natges. M’impressiona veure que al Brasil, on la meitat de la població descendeix d’esclaus negres, hi ha tan poc espai per a nosaltres ", va afegir.

És bo el sistema de quotes per combatre el racisme?  A mi em sembla que no hi hauria d’haver quotes en cap sector. Personalment no estic d’acord tampoc amb el sistema de quotes que han establert alguns partits polítics amb les dones. Ho trobo ridícul i no ajuda gens. Tot al contrari: afavoreix l’entrada de gent molt menys preparada i que són allà “perquè toca” i no pas perquè s’ho mereixin.

Actualment trobem gent (homes i dones) preparada en tots els sectors de la societat. Que arribin els millors al lloc on els correspongui, siguin blancs, negres, gitanos, rics o pobres. Tots hauríem de ser iguals perquè sota la pell tots tenim la sang vermella. O no?

Tags: Racisme, SOCIETAT

Dies enrere parlava en aquest mateix blog “ Els malentesos “ sobre el cas del futbolista uruguaià Luís Suárez i els seus insults (o no) racistes dirigits a Patrice Evra. Doncs bé, potser ja haureu seguit una mica el cas perquè la cosa va tenir cua. Després dels partits de sanció es van tornar a trobar els dos en un partit i Luís Suárez, en la prèvia, no el va voler saludar, tot i els intents d’ Evra de voler fer les paus. Després va venir una condemna de l’entrenador rival cap a Suárez, una demanda de perdó “sui generis” i, a fi de comptes, força mal rotllo de tots plegats.

Jo ho he volgut seguir de ben a prop perquè tinc molts amics d’ Uruguai amb qui vaig parlar del tema i que també alguns d’ells volien saber la meva opinió. També vaig voler seguir la notícia en els diaris uruguaians i fins i tot em vaig animar a fer algun “contra comentari” als comentaris que llegia allà i que, en general, em semblaven molt xovinistes i així ho vaig expressar. Naturalment, els meus comentaris no van agradar massa i la majoria se’m van tirar a sobre com a feres, cosa que em va sorprendre coneixent com conec el país i la seva gent. Puc afirmar –sense por a equivocar-me- que deu ser dels països on hi ha menys racisme i per això em van estranyar algunes reaccions que llegia astorat.

Per aquest motiu he volgut reflexionar una mica sobre el tema durant aquests dies i el post que vaig escriure ahir ja anava en aquesta mateixa direcció. La casualitat va fer que també trobés un preciós blog, que us recomano vivament i que es diu “El armario de Yaïví” http://yaivi.blogspot.com/ on es reflexiona de manera molt lúcida sobre aquests temes, sense complexos i en primera persona (pel fet que l’autora és una noia negra). “El armario de Yaïvi” es un blog sobre les diferències culturals en el que hi trobareu una mica de tot: contes, escrits, fotos d’una gran bellesa, poemes, frases de blancs, frases de negres com aquesta que trobareu aquí sota, proverbis i reflexions molt i molt profundes.

“Si yo te puedo llamar “blanco”, ¿por qué no me puedes llamar tú a mí, “negra”?. No puede ser que 400 años más tarde, estemos iguales (…)”

“A nosotros nos da igual que nos llaméis “negros”. Y si los negros intentamos superar el Complejo de Esclavo, ya sería hora que los blancos superasen su Complejo de Blanco”

“Mientras nuestras sombras sigan siendo del mismo color bajo el sol tórrido, no tengas Complejo de Blanco y llámame “negra”
Yaïvi

Procureu llegir aquest post i veureu de què va la cosa…

EL COMPLEJO DE BLANCO

El “Complejo de Blanco” es una alteración del comportamiento de alguna gente blanca, originada por unas ideas, pensamientos o sensaciones despectivas y perniciosas, basadas en la Historia. Hay que remarcar que tener el Complejo de Blanco, no es ser racista.
Este complejo no tiene nada que ver con el “Complejo de Esclavo” que es la perturbación de la conducta de algunos negros, que al oír la palabra “negro”, dijese como se dijera, piensan que se hace alusión a su condición de descendiente de esclavo y que la palabra está usada en su sentido más peyorativo. El Complejo de blanco puede provocar Complejo de Esclavo.
400 años más tarde y seguimos igual.
Vale que en aquel XVII , decir “Negro” era asociado a prisionero, siervo, sometido, oprimido, tiranizado, malo, deslucido, infausto, desgraciado, inferior, insignificante, detrito, primitivo … ¡Uy! A lo mejor me he pasado. Pero hoy en día, creo que decir “negro” o ser “negro” no va asociado con esas ideas lúgubres.
Ya ha pasado tiempo desde aquel entonces, pero algunos blancos no dicen “negro”.
Muchos dicen cualquier otra cosa, antes que decir la palabra “negro”. Esto es el Complejo de Blanco. Blancos que se piensan que, por ser blanco, decir “negro” es negativo. O gente que se piensa que aún estamos en el siglo XVII y que ser negro, es funesto. Y lo más sobrecogedor, es que no son racistas. Es tan sólo el peso de la Historia.
No sé cómo será en los otros países de los blancos, pero aquí donde vivo, para llamar a los negros africanos, se puede decir de varias maneras: “negritos”, “morenos”, “gente de color”, “vosotros”, “la gente como tú”…
Si yo te puedo llamar “blanco”, ¿por qué no me puedes llamar tú a mí, “negra”?. No puede ser que 400 años más tarde, estemos iguales.
Hay blancos que ponen el grito en el cielo si alguien dice “negro”. Hay otros que cuando dicen “negro”, rehúyen de mirarte a los ojos. Hay otros, que cuando “negro” se disculpan. Otros tartamudean con la palabra “negro” y acaban diciendo “negr…negr…morenos”. Incluso hay otros que ya rozan el freakismo, cuando yo misma digo “negro” y me instan a no decirlo. ¿Cuántas veces habré oído yo, lo de “no se dice “negra”. Se dice “gente de color””. Buf!
A nosotros nos da igual que nos llaméis “negros”. Bueno, a lo mejor no tendría que generalizar, porque no sé si a los otros negros, les importa o no. A lo mejor tienen “Complejo de Esclavo” y les importa. Pero a ciencias ciertas, a mis amigos (véase Marie, Soco, Joanna, Bio, Robert, Anna…) y a mí, nos da igual. Nosotros ya dejamos atrás aquellos traumas de hace tantos años. No tenemos Complejo de Esclavo. Y eso no quiere decir que hayamos olvidado todo lo que conllevó la “Traite Nègrière”, pero lo que no podemos hacer es rebozarnos, cual dedos en la arcilla líquida, en una Historia de tropelía y de pisoteo de derechos humanos básicos. Vale, que sería fácil sacar a relucir injusticias pasadas, y encima tendríamos razón, pero lo único que haríamos, sería incrementar nuestros complejos. También es verdad que algunos usan el término para ofender, pero ya se sabe, que hay que pasar del racismo.
Y si los negros intentamos superar el Complejo de Esclavo pero ya sería hora que los blanco superasen su Complejo de Blanco.
“Llámanos como te dé la gana, pero hazlo con propiedad y perfección. No dejes que yo entrevea en tus ojos, en tu voz o en tu actitud que tienes el Complejo de Blanco. Porque al fin y al cabo lo importante no es como llamamos a la gente sino como los vemos.
Mientras nuestras sombras sigan siendo del mismo color bajo el sol tórrido, no tengas Complejo de Blanco y llámame "negra".”

Tags: PSICOLOGIA, Racisme, SOCIETAT

Des de fa una temporada es parla molt de la “nova evangelització”, un tema que, d’entrada, segurament pot semblar que no interessa a la majoria de ciutadans però sí que ens interessa de moltes maneres als que som creients.

I dic que potser pot no interessar a una gran majoria de persones perquè aquesta majoria no és creient i molts d’ells ja fa temps que “passen olímpicament” del que l’església diu. Però estic quasi segur que hi “passen” -o els és indiferent el que l’església diu- perquè el llenguatge que fa servir i les maneres de proclamar l’ Evangeli (Bona Nova) no els arriba o els rellisca, i no pas tant per l’ Evangeli en si mateix

Ara es torna a parlar de nova evangelització fent servir un terme que, ja d’entrada- és vell. Ens explica Pere Codina a la revista “EL PREGÖ” (Núm. 426 de 22 de gener del 2012) que el terme “nova evangelització” va sorgir l’any 1983 quan Joan Pau II, adreçant-se a la XIX assemblea ordinària del CELAM (Conferència Episcopal Llatinoamericana) reunida a Haití, afirmava que «la commemoració del mig mil·lenni d’evangelització només tindrà la seva significació plena si és un compromís vostre com a bisbes, juntament amb el vostre presbiteri i fidels; compromís no de re evangelització, però sí d’una evangelització nova. Nova en el seu ardor, en els seus mètodes i en la seva expressió».

Quan llegeixo certes notícies sobre aquest tema i intueixo una mica per on aniran els trets, ja em poso a tremolar perquè em dóna tota la sensació que, no només no s’anirà  per camins nous, sinó que es tornarà als mateixos conceptes rancis de sempre i no s’intentarà d’anar a les fonts. A les fonts de l’evangeli i al fons del problema. La manera com la majoria dels bisbes parlen des de la TV, des de la ràdio, des dels altars o des de les pastorals ja fa preveure que les seves paraules relliscaran altre cop perquè no connectaran gens ni mica amb les inquietuds i necessitats de les persones. Perquè quan ara parlen de “nova” exactament què volen dir? Que serà el mateix de sempre amb unes altres paraules? Que serà alguna cosa original? Que serà alguna cosa diferent? Que fins ara les coses no s’havien fet bé i a partir d’ara es faran d’una altra manera?

Tot un munt de preguntes que haurem de veure com es responen en la realitat per tal que el no creient, l’home del carrer que té més o menys fe, aquell que va a missa de tant en tant o aquell que potser no hi va mai, parin l’orella perquè senten una nova melodia. Les paraules i els conceptes que fa servir l’església des de fa temps estan tan gastats, les melodies són tan carrinclones, que ja ningú hi para l’orella.La majoria de sermons són tan avorrits que jo no s’escolten. El llenguatge de Jesús no tenia res a veure amb el llenguatge que fa servir -en general i amb algunes honroses excepcions-l’església actual.

No és que el món modern s’hagi allunyat de l’església, sinó que ha estat l’església qui s’ha allunyat del món modern. Les respostes que està donant no són les respostes que donaria Jesús en aquest moment, n’estic segur. L’essència del missatge cristià ja no es transmet com s’hauria de transmetre perquè, en primer lloc, encara hi ha molts bisbes i capellans que es pensen que són només ells els únics transmissors adequats i capaços. Els laics –i menys encara les laiques- poc hi compten. La jerarquia encara amaga massa l’autèntic Jesús de Natzaret darrere brillants vestimentes, estranys barrets i  bastons de comandament i foscos vestits negres que només serveixen per separar i formar gueto. Es pensen encara que són ells els únics mediadors entre Déu i els homes i els que tenen la veritat de la interpretació de les escriptures. Ni els teòlegs més preparats i més capaços poden opinar si surten una mica de la rodada marcada…

La nova evangelització serà capaç de tirar a terra el temple per tal de que es vegi l’autèntica Església? No ho crec, tal com pinten les coses i per les notícies que han arribar del Congrés que es va fer no fa massa a Manresa. I tant de bo que m’equivoqui!

Tags: Cristianisme, Església, RELIGIÓ, SOCIETAT

Aquests dies ha estat notícia el davanter uruguaià Luís Suárez. L’han suspès per 8 partits i amb una multa de 60 mil dòlars per haver dit “negre” al defensa francès Patrice Evra, que és de color negre. Ell s’ha disculpat públicament i ha assegurat no haver "utilitzat mai la paraula en to de menyspreu" i que volia disculpar-se "si amb això havia ofès a algú". L’entrenador del Liverpool, Kenny Dalglish, va defensar Suárez explicant que a l’Uruguai és habitual dir la paraula “negre” sense que tingui un to despectiu. Segons el parer d’experts lingüístics -va assegurar el tècnic- la paraula és "totalment acceptable" a la regió d’Uruguai de la qual procedeix Suárez. "La seva dona l’anomena així i no crec que se senti ofès per ella", va afegir l’entrenador escocès.

És totalment cert que tant a l’ Uruguai com a l’ Argentina la paraula no sempre té significat pejoratiu. Però mai sabrem del cert què es van dir i amb quin to s’ho van dir. El món del futbol té uns codis molt particulars i, si no s’entenen aquests codis, no s’entén res i es poden produir malentesos com en aquest cas. Recordeu aquell altre cas d’un jugador argentí que va dir a un àrbitre espanyol: “Y ahora qué has cobrado, che!” L’àrbitre no va entendre que la paraula “cobrar” allà té un altre significat (en un camp de futbol no vol dir cobrar diners) i va expulsar de forma fulminant el jugador argentí.

Malentesos o confusions d’aquesta mena són cada dia més habituals per la barreja de les diverses cultures, costums, llengües o maneres de ser d’un món que cada cop s’ha fet més petit i amb més barreges. Caldria que ho tinguessin en compte tant els que arriben a un nou país com els autòctons. Caldria més comprensió mútua i segurament que més tolerància.

Per acabar vull deixar-vos una història que va en aquesta direcció i que il·lustra prou bé aquesta mena de confusions i malentesos.

La història passa al menjador estudiantil d’una universitat alemanya. Una alumna rossa i inequívocament germana agafa la safata amb el menú al taulell de l’autoservei i després s’asseu en una taula. Llavors adverteix que ha oblidat els coberts i torna a aixecar-se per agafar-los. En tornar, descobreix amb estupor que un noi negre, probablement subsaharià pel seu aspecte, s’ha assegut al seu lloc i està menjant de la seva safata. D’entrada, la noia se sent desconcertada i agredida, però de seguida corregeix el seu pensament i suposa que l’africà no està acostumat al sentit de la propietat privada i de la intimitat de l’europeu, o fins i tot que potser no disposi de diners suficients per pagar-se el menjar , tot i que aquest és barat per l’elevat estàndard de vida dels nostres rics països. De manera que la noia decideix seure davant del noi i somriure amistosament. A la qual cosa l’africà contesta amb una altra blanc somriure. A continuació, l’alemanya comença a menjar de la safata intentant aparentar la major normalitat i compartint-la amb exquisida generositat i cortesia amb el noi negre. I així, ell es menja l’amanida, ella agafa la sopa, tots dos punxen paritàriament del mateix plat d’estofat fins acabar-lo. I, per acabar, l’un dóna es cruspeix el iogurt i l’altra de la peça de fruita. Tot això trufat de múltiples somriures educats, tímides per part del noi, suaument encoratjadores i comprensives per part d’ella. Acabat el dinar, l’alemanya s’aixeca per anar a buscar un cafè. I quan torna descobreix, a la taula veïna darrere d’ella, el seu abric col · locat sobre el respatller d’una cadira i una safata de menjar intacta.

Tags: Costums, Futbol, Luís Suárez, Relacions humanes, SOCIETAT, Uruguai

Explica una història hindú que un mestre passejava per un bosc amb el seu fidel deixeble, quan va veure a la llunyania una cabana on hi vivia gent d’aparença pobra i va decidir fer-los una breu visita. Mentre caminaven li va comentar al deixeble sobre la importància de les visites, sobre tot per conèixer persones i per les oportunitats d’aprenentatge que ens donen aquestes experiències.

En arribar al lloc va constatar la pobresa del lloc i dels que hi vivien (una parella i tres fills). La casa era vella, de fusta, anaven vestits amb robes brutes i estripades i tots ells descalços.

Llavors es va aproximar al senyor -aparentment el pare de família- i li va preguntar: En aquest lloc no hi ha possibilitats de treball, ni tampoc punts de comerç. Cóm s’ho fan vostè i la seva família per sobreviure en aquest lloc? El senyor, amb calma, va respondre:

-Amic meu, nosaltres tenim una vaca que ens dóna diversos litres de llet cada dia. Una part del producte la venem o el canviem per altres aliments a la ciutat veïna i amb l’altra part produïm formatge, mantega, i altres productes per al nostre consum i així és com anem sobrevivint.

El savi va agrair la informació, va contemplar el lloc per un moment, després es va acomiadar i se’n va anar. Al mig del camí, es va girar cap al seu fidel deixeble i li va ordenar: ves a buscar la vaca, i porta-la. Ens l’endurem.

El jove va mirar el mestre amb estupor i li va qüestionar aquella idea, perquè la vaca era l’únic mitjà de subsistència d’aquella família. Però, en percebre el silenci absolut del mestre, va complir l’ordre.

Durant anys, el deixeble no  va saber mai més res del destí que el Mestre va donar a la vaca. Un dia, el jove va resoldre abandonar el seu mestre i tornar a aquell lloc per explicar-los-hi tot a la família, demanar-los perdó i ajudar-los. A mesura que s’aproximava al lloc ho veia tot molt bonic, amb arbres florits, tot cultivat, amb un automòbil al garatge d’una senyora casa i alguns nens jugant al jardí. El jove es va sentir trist i es va desesperar encara més, tot imaginant que aquella humil família va haver de vendre el terreny per sobreviure. Llavors va accelerar el pas i, en arribar, va ser rebut per un senyor molt simpàtic. El jove va preguntar per la família que vivia en aquell lloc anys enrere i el senyor va respondre que hi seguien vivint.

Consternat, el jove va entrar corrent a la casa i va poder confirmar que era la mateixa família que va visitar feia uns anys amb el mestre. Va elogiar el lloc i li va preguntar al senyor:

– ¿Com s’ho ha fet per millorar tant aquest lloc i canviar tant la vida? El senyor entusiasmat li va respondre:

-Nosaltres teníem una vaca, però un dia, va desaparèixer i mai més vam saber-ne res més d’ella. Des d’aquell moment ens vam veure en la necessitat de fer altres coses i desenvolupar altres habilitats que no sabíem que teníem. D’aquesta manera fou que ens ha arribat l’èxit que els seus ulls veuen ara …

(Tret d’una recopilació de “Llegendes hindús”)

L’ésser humà tendeix a ser rutinari i mandrós. Ens quedem adormits fàcilment amb el que tenim, amb el que toquem i en l’ambient de sempre. En alguns casos intuïm que hi ha alguna cosa més enllà, o moltes més, de les que hem conegut fins ara, però així i tot ens costa prendre la decisió de perdre allò que creiem tenir i que -en realitat- no posseïm nosaltres sinó que és aquesta realitat la que ens posseeix i no ens deixa guanyar llibertat i obrir nous camins.

La realitat pot ser esclavitzadora o alliberadora. Davant de la realitat –per dura i complicada que sigui- podem despertar o podem seguir quedant-nos endormiscats. Veient les dificultats que algunes vegades la vida ens fa viure, podem enfonsar-nos o podem buscar nous camins i noves possibilitats. Quedar-nos quiets lamentant-nos no treu cap a res i no serveix per a res. Aquesta llegenda pot ser una bona lliçó per a temps de crisi.

Tags: SOCIETAT

La felicitat diuen que  no depèn del que ens falta sinó del bon ús del que tenim. Aquesta afirmació trobo que és veritat sempre, però més encara en els temps actuals on tenim la impressió de que estem perdent –o ens estan prenent- el poc o molt que teníem. Ho dic per les retallades, que cada dia són més, més intenses i sembla que cada dia fan més mal. L’altre dia escoltava a un Conseller del Govern de Mas que ja havíem tocat os i que ja no podíem rostar més el pernil. Ja no hi havia res més per retallar i per escurar. I jo vaig pensar immediatament: però encara ens queda l’os!

Quan estudiava em van ensenyar que els ossos tenien una triple funció: la de sosteniment del cos, la de protecció d’alguns òrgans (cervell, cor, pulmons) i la de possibilitar el moviment (a tall de palanques mogudes pels músculs). I tot això és degut a les dues grans virtuts que tenen: són durs i són elàstics. No seria hora de que ens adonéssim de que potser hem perdut moltes coses però que encara ens ens queda l’os, l’esquelet que ens sosté?

Podem ser molt infeliços si només ens fixem en el que no tenim, en el que hem perdut, en el que ens falta. Però podem ser feliços i podem començar a sortir de la depressió si ens fixem en el molt que tenim, en el que ens queda i –sobretot- si comencem a pensar  en la manera com hem de fer bon ús del que tenim. Però aquí és on es coneix un bon Govern, un poble i les persones mateixes: en les dificultats. Era molt fàcil gastar en aquests anys passats on semblava que hi havia de tot i els pressupostos eren expansius.

Ahir al vespre vaig anar a escoltar una conferència de l’economista Germà Bel al Centre Cultural d’aquí de Mollerussa. Ens va explicar d’on venim, on som i cap on anem. Va fer un retrat quasi perfecte de l’evolució de les coses d’aquests darrers anys. És el que tenen els economistes: que parlen molt bé del que ha passat però no saben gaire –com quasi bé ningú- del que vindrà. De totes maneres, sí que sabem alguna cosa en aquests moments: que encara ens tocarà viure inevitablement una colla d’anys durs. Això no ens ho treu ningú.

Per tant, què hem de fer? Lamentar-nos només? Em sembla que no. Podrem criticar més o menys què retallen i on. Ahir llegia que ara toca a la CCMA la retallada i que podem perdre canals de TV i potser alguna emissora de ràdio. Ja sabem que és dur i que –sobretot la TV en català- és un element essencial per a la supervivència de la nostra llengua. Però si desapareixen dos canals voleu dir que no seguirem endavant? No podran continuar sent líders i fent una tele de qualitat com fins ara? No podran seguir sent excel.lents, com ho són fins ara, amb el que queda?

Abans dèiem que els ossos eren durs però també flexibles. Aquí és on s’ha de veure la duresa i el tremp que durant aquests anys han anat agafant els nostres mitjans públics i la forma com podem ser flexibles davant d’una adversitat que serà un “os dur de rosegar”. Ens haurem d’aprimar, potser només “ens quedarà la pell i l’os” o potser fins i tot “no ens quedarà cap os sencer”. Però és el moment de “no tenir cap os a la panxa” i “trencar-nos els ossos” en la feina.

No vull ser un paladí de les retallades, ni de res en concret perquè no hi entenc un borrall d’aquestes coses. Déu nos en guard! Però suposo que les coses no es fan perquè sí, ni per gust. És fan per pura i dura necessitat. Per tant, haurem de mirar de sobreviure, tirar endavant i esperar que aquest mal trago passi com més aviat millor i que aquestes retallades donin bons fruits.

Tags: Crisi, ECONOMIA, SOCIETAT

En dibuixant CORTÉS, sempre tant sensible amb l’actualitat i sempre tan compromès amb els més febles i més petits (els que no tenen veu) de tots els àmbits de la societat, una vegada més encerta amb l’acudit que publica avui al seu blog EL HERMANO CORTES, que us convido a visitar.

Com ell, ens podríem preguntar qui ha guanyat en aquestes eleccions i, sobretot, ens podríem preguntar qui ha perdut o qui hi perdrà. Perquè, tal com estan les coses, ja no sé si el problema i la solució és entre les polítiques de dretes i esquerres. Massa vegades hem comprovat que són força semblants i que les sensibilitats que tenen uns partits i altres són, per desgràcia, força semblants.

I dic “per desgràcia” perquè qui mana a hores d’ara són els mercats i el seu immens i salvatge poder. Són ells qui guanyen sempre i són els més pobres (en tots els sentits de la paraula) qui perden. Per això el pobre de l’acudit és tan escèptic i, de fet, tan li fa qui hagi guanyat perquè ell perd sempre i amb tots.

La guanyadora de qualsevol dels comicis que es facin hauria de ser sempre ser la democràcia, responsable de buscar aquelles persones que sàpiguen portar la societat sencera (sense que ningú es pugui sentir exclòs) cap a millores personals i socials i lluitar contra la pobresa, les desigualtats i la misèria dels que d’alguna manera la vida els ha exclòs. Econòmicament parlant, aquests són molts i cada dia són més; alguns potser amb culpa, però molts altres sense cap mena de culpa, sinó simplement fruit de circumstàncies personals nefastes.

Però no hi ha només els exclosos per les tamborinades de l’economia. Hi ha també els exclosos polítics, les minories que no poden fer sentir les seves veus. També aquests es poden sentir exclosos i, en realitat ho són. La democràcia autèntica és poder exercir tots els drets que hom té pel fet de ser persona. I un d’aquests drets és el de l’autodeterminació, cosa que els hauríem de recordar sovint als nostres governants, siguin del color que siguin.

Tags: Eleccions, Partits polítics, POLÍTICA, SOCIETAT

Aquests dies un expresident del Congrés espanyol  ha acusat els catalans de ser “molt susceptibles” i que “ens ho hauríem de fer mirar” això de no saber acceptar bromes. Heu escoltat les “bromes” d’aquest senyor? Jo sí. I, tirant baix, jo les qualificaria com a bromes de mal gust o d’aquelles bromes negres de turmenta que, quan te n’adones, ja t’han deixat xop-

Els psicòlegs diuen que la susceptibilitat va molt lligada amb la baixa autoestima. D’alguna manera ens ve a dir aquest senyor, per tant, que tenim una baixa autoestima i que per això som tan susceptibles. Potser sí. Potser té una part de raó aquest bon home i resulta que els catalans tenim alguna mena de complex que ens hauríem de fer mirar urgentment.

Però també és cert que tan dolenta pot ser la baixa autoestima com l’excessiva. És una cosa coneguda per tothom els problemes que pateixen les persones que tenen un nivell d’autoestima baix. Però, no obstant això, tenir un nivell d’autoestima excessiu no és tan bo com podria semblar a primera vista, ens expliquen també els psicòlegs. El nivell d’autoestima ha d’estar equilibrat i ser realista amb les qualitats i limitacions de la persona. En cas contrari, un nivell d’autoestima exagerat pot resultar igual de problemàtic, tant per a la persona que el pateix com per a la gent que l’envolta.

Quina mena de complex tenim els catalans? És de superioritat o d’inferioritat? I ell (i com ell molts espanyols), quina mena de complex té?  Són preguntes que no són fàcils de contestar i potser els sociòlegs haurien de fer una feina semblant a com la fan els psicoanalistes i haurien de ser ells qui ens ho haurien de dir…

Les persones amb excés d’autoestima es caracteritzen per ser egoistes, intolerants, narcisistes, per creure’s omnipotents i totalment independents de les persones que els envolten, cosa que pot portar-los a practicar conductes temeràries … Quan l’excés d’autoestima no es tracta, pot portar a la persona a desenvolupar trastorns psicològics d’importància, com ara el narcisisme, la mania, els deliris de grandesa … Fins i tot quan no arriba a aquests límits, aquestes persones poden patir depressió, en sentir- incompresos pels altres o considerar que la vida no els està atorgant el que ells mereixen en realitat.

Les persones amb baixa autoestima diuen que són susceptibles. La susceptibilitat és una característica de la personalitat que consisteix en una reacció exagerada a la conducta dels altres, que s’identifica sempre com un atac. Aquesta característica sol venir determinada per una baixa autoestima i una gran inseguretat i por al rebuig. Les persones que ho pateixen solen ofendre’s amb facilitat perquè se senten insegures i aquesta és la seva manera de defensa.

Si anem al diccionari veurem que la paraula SUSCEPTIBILITAT té dues accepcions: una de positiva i una altra de negativa.

– 1. Capaç d’admetre una impressió, una modificació.

– 2. Propens a ofendre’s fàcilment, a impressionar-se molt.

Per tant, potser en aquest cas també ens cal situar  en un punt d’equilibri, no sempre fàcil d’assolir. No podem tenir la pell massa fina i hem d’escoltar les crítiques sense ofendre’ns. Però tampoc l’hem de tenir tant dura com per aguantar estoicament tot el que ens diguin, vingui d’on vingui i sigui veritat o mentida.

Tags: PSICOLOGIA, SOCIETAT, Valors