Ens volen acostumar a viure sota xantatge a base de formes diverses. A vegades fan servir formes molt subtils; altres vegades molt clares, evidents, directes i sense cap mena de vergonya. En algunes ocasions fan servir directament la por i l’amenaça. En altres ocasions la culpa, el sentit del deure o altres formes. Sigui com sigui, és un abús i un xantatge el que ens fan certes persones o institucions.

Els xantatges són molt típics de les religions –o més ben dit, d’alguns dirigents d’aquestes religions-, que fan creure als seus fidels que han de seguir al peu de la lletra el que ells diuen i que no poden sortir ni un mil·límetre del solc. Els infantilitzen i els presenten una imatge molt deformada de Déu. Ja ens ho advertia el teòleg Gonzàlez-Ruiz, als anys 70, en el seu llibre «Dios es gratuito, però no supérfluo»: «Cuando Dios muere en una sociedad, de su cadáver salen dioses alienantes. Pero el único Dios vivo es el Dios de Jesucristo. Un Dios en lucha radical contra los dioses. Cuya presencia no es una explicación sino una salvación. Un Dios que no se impone, sino que se entrega. Un Dios gratuito, però no supérfluo, liquidador de la alienación religiosa».

Alguns dirigents han ensenyat un Déu fals i una manera perversa d’entendre’l i d’adreçar-s’hi. Converteixen les seves pregàries sovint en un intercanvi comercial: “Si el meu fill troba feina, pujaré a Montserrat a posar un ciri a la Moreneta”, “Si em curo del càncer, dormiré a terra dues vegades per setmana”. I així la religió es prostitueix reduint-se a un comerç entre una divinitat i l’ésser humà. Sovint hem vist que alguns representants d’aquestes religions (no tots, sortosament) fomenten aquesta faceta de grans magatzems en rebaixes, donant a entendre que els déus satisfan la seva divinitat amb el sofriment humà. Com aquells déus antics que feien un gran festí de sang perquè els aportava plaer i poder. En totes les religions hi ha certs dies o certes coses de rebaixes. En aquestes ocasions és més fàcil obtenir els favors dels déus a un preu més barat. Són intercanvis plens de xantatges. I segurament que tots hi hem caigut en aquest parany alguna vegada i no sempre n’hem sortit satisfets. Talment com a les rebaixes, que no sempre en sortim satisfets dels resultats.

Els polítics han copiat les religions. Ja durant la campanya electoral prometen l’”oro i el moro” i ens diuen que tot farà baixada i tots navegarem amb el vent en popa. Després, durant la legislatura, el partit de torn -amb el seu president al capdavant- governa el país amb uns criteris que a vegades no fan més que conduir-los a la misèria. “No hi havia una altra alternativa”, diuen com a excusa de mal pagador. Després se sap que el que han fet ha estat només fer els rics més rics a costa de fer els pobres més pobres. S’obliden ràpidament de les seves promeses i d’aquell ungüent meravellós que ho cura tot (cura els dependents mitjançant un xec d’ajuda; asseguren que abaixaran els impostos; que tindran cura a les dones maltractades; que acabaran amb la fam i els desnonaments; que es crearan centenars de milers de llocs de treball; que si els aturats, els joves, l’educació, la sanitat…). Promeses. Tot promeses. Però abans caldrà sotmetre’s al xantatge: «Et donaré tot això sempre que em votis a mi».

I com les religions i els polítics, trobem altres grups, empreses, bancs, persones… que també intenten fer-nos xantatge. Cadascú a la seva manera. No hauríem de caure en aquest parany i fer l’esforç de distingir entre uns i altres. No hem de caure en el tòpic que «tots són iguals, tots roben, tots busquen el poder per endollar la seva sortida a Telefònica o Endesa. Ja no queda ningú que sigui honrat». Els déus exerceixen el xantatge més destructor. Els polítics el xantatge més evident.

Us asseguro que jo cada cop miro més quan he de comprar alguna cosa, quan escolto algú o he de fer una tria una mica important. I així i tot, a vegades m’enreden. Ens passa sovint quan comprem de rebaixes. Les rebaixes són les disminucions que es fan sobre el preu d’un bé o un servei, però les fan sobretot per poder vendre més de pressa, per treure’s del damunt articles que ja no preveuen poder vendre o per vendre més quantitat de gènere atraient més gent. Reconec que, tot i no ser un gran partidari de les rebaixes, sí que les he aprofitat algunes vegades. I no sempre paguen la pena, la veritat…

Comença un nou curs i veig un munt d’ofertes revestides de xantatge. Promeses que no van enlloc i paraules que cansen després d’escoltar-les mil vegades. No sé si només sóc jo, però noto cansament i, sobretot, l’avorriment del hàmster donant voltes infinites en la mateixa roda.

Tags: PSICOLOGIA

Què passaria si d’ara endavant ens veiéssim obligats a viure mig tancats a casa, o potser fins i tot tancats del tot, durant un temps llarg? La Covid ens ha llevat llibertat física i psicològica sense cap mena de dubte. I si seguim així, potser no serà un virus, sinó les forces de la natura desfermades les que ens mantindran a ratlla tant si volem com si no volem. La natura no la tenim ni de bon tros dominada encara, per més que ens ho haguéssim pensat en alguns moments. La natura té més capacitat que nosaltres, pot canviar el món i ens pot canviar a nosaltres més del que podem imaginar. Només cal veure, el poder destructor del foc; o de l’aigua desfermada: o del vent i els temporals…

No sé si algun dia podrem controlar la natura perquè ella també té els seus límits i des del principi dels temps que hi lluitem. Però no ens n’hem sortit encara. Aquests pròxims anys diuen els científics que seran decisius per veure què fem i cap on tirem. Potser sí que, si pensem i actuem d’una altra manera, podrem endreçar una mica aquest món tan desendreçat, tan castigat i tan fet malbé. L’alliberament i la felicitat de la humanitat dependrà molt de l’actitud que prenguem.

Veient les notícies de desastres hauríem de pensar què pensen fer els grans mandataris per posar fil a l’agulla. Hi ha un haiku, l’autor del qual ignoro, que diu: “Com cabies, oh incendi, al petit ventre de l’espurna?”. Sí, tots hauríem de preguntar-nos com pot desencadenar una gran catàstrofe una petita acció sense importància i aparentment sense valor. Qui s’imaginava que hauríem d’estar tancats i confinats a casa a causa d’una pandèmia que inicialment quasi ningú li va donar importància? Haurem de tornar a allunyar-nos uns dels altres, limitar molt la vida social de sempre i tancar-nos a casa nostra? Qui ens pot assegurar que no ens torni a passar? Potser anem massa confiats i amb posat de milhomes pensant que la tècnica i la ciència ens ho pot arreglar tot. Sabrem fer front a un altre tancament llarg si s’arriba a produir?

El psiquiatre japonès Tamaki Saito va ser qui ja va posar nom el 1998 a aquesta síndrome d’aïllament social que, amb xifres de març de 2019, regia la vida de mig milió de persones, només al Japó. I això s’ha estès de forma alarmant a tot el món. Saito explica que el “hikikomori” (així l’anomena) no és una malaltia sinó una situació en què algú no participa en activitats socials durant un mínim de sis mesos i reconeix als “hikikomori” com a persones normals que es troben en una situació molt difícil. Al cap de cinc mesos de viure com un ermità, en una situació difícil per incerta, amb dies en què no tinc ganes de parlar amb ningú per telèfon, ni veure ningú per Zoom, dependent quasi totalment de la tecnologia, enganxat a alguna sèrie o distret amb el mòbil, diu ell que ja es pot complicar molt la salut psicològica d’algú.

Quanta gent, en veure’s forçats a instal·lar-se indefinidament dins de casa, en no poder fer la vida social de sempre, sentirà l’angoixa del “hikikomori” perquè, en la nostra ment -i ressalto això d’ “en la nostra ment” -, la vida anirà perdent sentit per ells, creient que ja no valem res perquè deixem de fer o sentir el que considerem eix de la nostra identitat. Si aquesta situació dura gaire més potser ens caldrà fer un esforç mental extra per trencar aquesta campana que ens aïllarà d’un món exterior i d’unes persones que seguirem necessitant com l’aire que respirem els humans. Perquè no hem d’oblidar que som humans per més esforços que fem per conquerir la lluna i les estrelles…

Tags: PSICOLOGIA

Tags: Democràcia, PSICOLOGIA

Tags: Catalunya, Mentides, PSICOLOGIA

Quan encara era ben joveneta, la cantant Marisol tenia una cançó que deia que la vida era una tómbola. No sé si tenia raó o no, però sovint ho sembla. A alguns els toca premi jugant una sola vegada i a altres no els toca mai res, tot i jugar diàriament. Una tómbola, una loteria, la sort, el destí, la casualitat… o diguem-ho com vulguem.

Fa ja una colla d’anys -al començament del meu blog- vaig escriure un apunt que es titulava CAUSALITAT O CASUALITAT on recollia opinions contràries a la creença -més habitual del que pugui semblar- de què realment la vida es mou per casualitats. Alguns diuen que de casualitats res de res i que el realment es dóna són causalitats, o sigui que les coses normalment passen per alguna causa o per un conjunt de causes, a voltes evidents i lògiques i altres potser no tant si les observem només a corre-cuita i no mirem d’analitzar-les una mica en profunditat .

Sigui com sigui -i és allà on vull anar ara-, el cas és que avui ens hem trobat dues persones després de 42 anys de no veure’ns. Exactament des de l’any 1975. Jo ara tinc 69 anys i ell en té 58. Llavors tots dos érem força més joves i vam conviure durant un any en un mateix centre escolar, ell com alumne i jo com a professor. Hem fet petar la xerrada durant una estona, hem recordat amb dissimulada nostàlgia vells temps, algunes persones amb les quals vam conviure, hem pouat records que a mi m’ha fet l’afecte que eren més bons que no pas dolents, i hem convingut que ara no passarem tant de temps sense veure’ns. No cal dir que la meva proverbial mala memòria m’ha jugat més d’una mala passada durant la conversa i que ha estat ell qui m’anava donant detalls precisos dels esdeveniments. Com a excusa li he dit que jo era molt més vell que no pas ell… M’ha fet gràcia, per exemple, com recordava amb total precisió que em venia a veure quan jo jugava a futbol i corria la banda dreta amb el C. de F. Solsona; em recordava amb tot detall el color blau de la camiseta amb l’escapulari blanc (que era l’equipació del club) i fins i tot em deia que recordava perfectament com jo portava a l’esquena el número 13…

Casualitat de la trobada? Podríem dir que sí i que no. I miraré d’explicar-ho. Per una banda cal dir que tots dos som del mateix poble i que la trobada ha estat aquí al poble, tot i que jo fa ja un any que hi he tornat a viure i encara no ens havíem vist. Per tant, no tot és casualitat sinó que hi ha una causa ben evident: que és molt més fàcil trobar-se en un poble petit com Castellnou que no pas en un altre lloc qualsevol. I més si fem notar que jo he viscut en molts altres indrets, alguns d’ells ben allunyats d’aquí i, per tant, era força més difícil poder-se trobar. Però, per altra banda, podríem dir que ha estat una casualitat trobar-nos justament en el moment en què jo anava a llençar les escombraries al contenidor i ell parava el cotxe per anar a fer una feina. Cal dir que la feina, era ben a prop de casa meva i, per tant, podem apuntar una causa més a la llista i no deixar-ho tot a la pura xiripa, com diem per aquestes contrades.

Podríem, doncs, tornar a encetar l’eterna qüestió de si la vida és una tómbola o què és exactament. I probablement no arribaríem a cap conclusió, trobaríem opinions i arguments de tot tipus que apuntalarien les opinions d’una banda i de l’altra i cadascú veurà les coses segons la seva psicologia, creences o manera de pensar. Per tant, us convido a tornar a llegir l’apunt que vaig escriure 7 anys enrere i que es titula «CAUSALITAT O CASUALITAT» i que cadascú en tregui les seves pròpies conseqüències.

Tags: PSICOLOGIA

Amb l’entrada de la tardor han arribat les pluges i amb les pluges els caragols. És ben sabut que als caragols els agrada sortir després d’un bon ruixat i aquests dies n’hem tingut uns quants. Aprofitant que al voltant de casa tinc molt lloc per sortir a plegar-ne i veient que, només en sortir al patí, ja se’m passegen davant dels nassos amb tot el desvergonyiment del món, he sortit tres o quatre vegades i n’he fet una bona collita. A casa ens agraden molt i els cuinem de diverses maneres.

Sí, aquí al Pla d’ Urgell pleguem els caragols. Ni els collim, ni els cacem ni els agafem, com fan en altres contrades. Són maneres diverses de dir les coses que no fan més que demostrar cóm de ric és el llenguatge, que fa que una cosa es pugui dir de diverses maneres, totes elles ben correctes. A les terres de Lleida, com que veiem que s’arrosseguen per terra i van deixant aquella ratlla brillant com dient-nos: «seguiu-me», senzillament ens acotem i els pleguem. La pluja i la humitat els fa sortir a pasturar i és justament en aquell moment quan s’ha d’agafar una galleta i aprofitar l’ocasió perquè, tot i que van a pas de caragol, si et descuides, es tornen a amagar.

Deia que aquests dies he sortir a plegar-ne després de molt temps de no anar-hi. Temps enrere aprofitava qualsevol pluja per agafar el cotxe i sortir a les afores de la ciutat i endinsar-me en algun camp de fruiters. Darrerament m’havia emmandrit i semblava que havia anat abandonant el costum, influït segurament perquè darrerament van molt buscats. Hi ha molta gent que degut a la crisi no troba feina i anar a plegar caragols és una forma de subsistència. Per això no se’n troben gaires. Hi ha més buscadors que no pas caragols… I una altra de les causes és degut a allò que la nostra societat ens està portant: per un costat l’acceleració i per l’altre el sedentarisme. Anem molt atrafegats i, potser per això mateix, quan arribem a casa ens quedem escarxofats i sense massa ganes de fer res.

Però com deia el professor Bill Nye: «Alguna cosa no va prou bé en una societat que va al gimnàs en cotxe per pujar en una bicicleta estàtica». Podent sortir a sortir a passejar, a caminar o a córrer, no s’acaba d’entendre gaire que hi hagi encara tanta gent que es tanca en un gimnàs, sua la cansalada corrent rutinàriament i sense cap mena de gràcia damunt d’una cinta que es mou mentre aprofita per mirar la televisió. Jo, ara que faig vida poble, m’adono que surto més al sol, prenc més l’aire, faig més exercici físic i miro de prendre’m la vida amb més calma. De fet, és el que recomana aquest creixent moviment anomenat SLOW (i que té com a símbol el caragol), una filosofia de vida que s’està imposant de mica en mica i que recomana frenar una mica la nostra activitat massa frenètica, prioritzar l’ésser al tenir, prendre consciència de cada una de les nostres accions, viure l’instant present i recuperar alguns valors comunitaris una mica oblidats.

Ahir, mentre m’anava passejant pel tros que tenim vora casa -entre matolls i arbres-, ben a poc a poc i amb els ulls ben oberts per poder veure bé els caragols que es passejaven ufanosos amb les banyes ben altes, anava pensant en la importància d’anar per la vida a poc a poc, prendre’s moments per pensar, per badar, per observar i per observar-se. Plegar caragols és ideal perquè no et cal córrer. Anar a caçar qualsevol altre animal és haver de caminar molt, córrer, estar molt alerta perquè, si no, s’escapa. Amb els caragols no passa res d’això. Ells van fent lentament el seu camí i et fan adonar que no cal córrer i que pots anar al seu ritme. Per plegar caragols no cal córrer; només cal anar passejant, observant i mirant atentament aquí i allà; l’un porta l’altre i si t’acotes a plegar-ne un, segurament que en veuràs un parell més al seu costat. Plegar caragols ens ensenya una lliçó: si camines massa de pressa i vas per la vida massa ràpid no veus res, no t’adones de res i només passes per la superfície de les coses sense poder-ne aprofundir cap. Diuen que la pressa és enemiga de la perfecció. I és veritat; com també ho és allò que diuen quan hom té pressa: «Vesteix-me poc a poc, que tinc pressa», o allò altre de que «anant a poc a poc es va molt lluny».

Ja a l’antiga Grècia el gran filòsof Aristòtil va fundà l’escola dels peripatètics. El nom de l’escola procedeix de la paraula grega περίπατος (‘passeig’), ja que moltes classes d’Aristòtil es donaven passejant o, també, en una galeria o portal del Liceu, conegut com a perípatoi, pels enramats elevats sota els que caminava Aristòtil mentre llegia. I actualment hi han països tan avançats com Suècia on ja fa anys que s’aplica aquesta filosofia de vida. Un país de només 9 milions de persones, ha estat capaç de crear empreses de la talla de Volvo, Ericsson o Electrolux i comportaments socials que caldria imitar. Llegia en en un blog l’experiència d’un treballador de Volvo que ens il·lustra en aquest sentit: Explica que fa 18 anys que va ingressar a l’empresa i que qualsevol projecte tarda almenys dos anys en concretar-se, encara que la idea inicial sigui brillant i simple. És una regla de Volvo el treballar lentament i ponderar tranquil·lament totes les coses, sense ansietat i sense buscar resultats immediats. També explica una altra anècdota:

«La primera vegada que vaig anar a Suècia, l’any 1990, un dels meus col·legues em recollia a l’hotel cada matí. Era el mes de setembre i començava a nevar i a fer vent. Arribàvem d’hora a la Volvo i ell estacionava el cotxe molt lluny de la porta d’entrada (són 2000 empleats els que van a l’empresa en cotxe). El primer dia no en vaig fer cas i no vaig fer cap comentari. Tampoc el segon, ni el tercer. Però uns dies més tard vaig preguntar-li si tenien un lloc fix per estacionar, doncs notava que arribaven d’hora i, tot i havent-hi llocs buits prop de la porta d’entrada, deixava el cotxe lluny… Com a resposta em va dir simplement -i de forma ben natural- que, com que arribàvem d’hora, teníem temps per caminar. I el que arriba més tard ja va atraçat i és millor que trobi lloc més a prop de la porta, no et sembla?»

Aprenguem, doncs dels caragols. Prenem-nos temps per pensar. Anem més a poc a poc. Passegem i fem cas a allò que diuen que la pressa és mala consellera.

Tags: PSICOLOGIA

Tags: PSICOLOGIA

Tags: Blogs, PSICOLOGIA, Vacances

El darrer apunt que vaig fer al blog acabava dient que el remei per sentir-se com a casa en qualsevol lloc és no fer-se la pregunta de si algun dia tornaré a tenir la sensació completa d’una llar, sinó que és simplement preguntar-se com puc sentir-me a casa en el lloc en el que estic en aquest moment i amb aquelles experiències que em toqui viure. Per dir-ho d’una altra manera: per poder sentir-se com a casa no es pot tenir el cap en un lloc i els peus en un altre.

Crec que val la pena seguir amb el tema de què deu voler dir això de “sentir-se com a casa” i aprofundir-lo una mica. Sentir-se com a casa significa trobar un lloc que em sigui familiar, on m’hi trobo segur, aquell lloc que m’acull com el ventre de la mare i on hi trobo la calma i l’equilibri suficients per a viure i trobar aquella identitat personal a la que tots aspirem. No sempre és fàcil aconseguir-ho quan som lluny de casa perquè la distància ens fa idealitzar tot aquell món que hem deixat i les situacions i entorns nous no sempre són fàcils d’entomar i ens poden produir fàcilment ansietat, pors de tota mena, nostàlgia i tristesa.

Tots nosaltres hem après des de petits una sèrie de pautes culturals que ens afaiçonen d’una determinada manera; costums, menjars, relacions, clima… Quan ens falta això ens podem arribar a sentir com desarmats, despullats i indefensos; ens pot fer sentir que som en un lloc que no ens pertany i al que tampoc nosaltres li pertanyem. Ens podem sentir com si ens trobéssim penjats d’un fil i que aquest fil es pot trencar en qualsevol moment. Ens pot crear molta inseguretat i estranyesa el fet d’enfrontar-nos  amb tota la ambigüitat que ens proporciona aquell entorn nou. Totes les cultures proporcionen una sèrie de claus culturals i pautes conegudes de forma inconscient que fa que ens donin sensació de pertinença. Quan arribem a un altre país cal fer l’esforç de captar-les, d’aprendre-les i fer-les nostres si no ens volem sentir eternament forasters. I el mateix pot passar quan tornem al nostre país després de molt temps de ser fora perquè moltes d’aquelles pautes que ens eren familiars i conegudes potser han canviat durant els anys d’absència.

Tota experiència nova ens pot fer qüestionar aquells valors propis que fins llavors vivíem amb una normalitat absoluta i que mai ens havíem parat a repensar. Una nova cultura, un nou país i unes noves formes de fer i de relacionar-se ens poden fer sentir inestabilitat emocional perquè posen en qüestió els nostre valors i les nostres creences més primàries. I tota aquesta moguda emocional els experts ens expliquen que es produeix en diverses fases o etapes: de l’eufòria inicial que sentim davant de qualsevol novetat es passa al rebuig perquè comences a comparar situacions. Llavors és quan comencen a sortir alguns problemes que no sabem com resoldre. D’aquí es passa a aquella situació de començar a trobar en falta la pròpia casa i comences a veure els defectes del nou lloc. Arribes en aquell moment en què et planteges si t’hi quedes o te’n vas; si et capaç de fer l’ajustament necessari o si et sents incapaç de poder-t’hi aclimatar. Si t’hi sents capaç, arriba llavors el moment de l’adaptació lenta i el moment de la incorporació de tot aquell món nou que et vas fent teu. És el que s’anomena biculturalitat. Hi ha gent que és capaç d’arribar a aquest punt i ha gent que no n’és mai capaç. Gent que és capaç d’entendre altres cultures i gens que no arriba a entendre mai res. Gent que és capaç de viure feliç en un altre entorn i gent que no i que sempre viurà amargat, fins i tot si torna al seu propi país perquè sent allò d’aquella cançó que diu: “no soy de aquí ni soy de allá”. Pot arribar a sentir que no és d’enlloc, una de les sensacions més dures que hom pot sentir perquè tots necessitem tenir arrels i sentir que en tenim.

I acabaré amb unes bones recomanacions que ens caldria tenir en compte quan marxem de casa per un temps per viure en un altre país. Aquestes són: intentar conèixer el nou lloc i intentar submergir-se en la nova cultura (és essencial conèixer-ne la llengua); mirar de ser justos i equilibrats i no veure només les coses dolentes perquè segur que, junt amb les dolentes, també en té un munt de bones. I finalment, fer l’esforç d’ incorporar tot allò de bo que ens proporciona la nova situació. Només així podrem trobar sentir-nos com a casa allà on sigui i amb les condicions que sigui.

Tags: Emigració, PSICOLOGIA

Acabo de deixar a l’autobús que la durà a l’aeroport una amiga uruguaiana  que ha estat uns dies a casa. Ha vingut per a fer el Camí de Sant Jaume i, de pas, hem pogut estar uns dies junts. Com és natural, hem parlat molt de l’ Uruguai (un país que estimo molt pel fet d’haver-hi viscut una bona colla d’anys), de Catalunya, d’Espanya i hem fet les inevitables comparacions de temps, de llocs, de costums, de formes de viure, etc, etc… Hem parlat de com de diferents són les formes de vida en els diversos llocs i de quina manera se sent el xoc quan hom baixa d’un avió i comença a veure i escoltar la vida d’un altre lloc.

és clar que també és cert que anar a un altre país de visita o de turisme no és el mateix que haver-hi d’anar a viure per alguna força major (econòmica, com a refugi per escapar-se d’alguna dictadura) o per la simple raó de buscar una vida millor. Podríem dir que no és el mateix fer-ho per obligació que fer-ho per devoció. Parlant amb l’amiga recordàvem el dur que havia estat per alguns haver hagut de sortir del país corrents i de pressa, sense poder-se emportar res i sense ni tan sols haver-se pogut acomiadar dels parents o amics. I potser una de les coses pitjors: sense saber quan s’hi podrà tornar.

Recordeu aquella cançó de Facundo Cabral que diu: “No soy de aquí…, ni soy de allá,
no tengo edad, ni porvenir, y ser feliz es mi color de identidad”. Expliquen que Facundo Cabral i Jorge Cafrune van haver de sortir de l’Argentina per motius polítics i van anar cap a l’Uruguai, el país veí i més fàcil d’escapar-se. Allà es guanyaven la vida cantant on podien. Un dia, després d’una funció on van coincidir tots dos, van sortir a prendre unes copes i tots dos portaven dins l tristesa per haver hagut de deixar l’Argentina, sense data fixa per tornar. Temps abans Cafrune li havia demanat a Cabral que li compongués un tema i la promesa mai no s’acabava de complir. Aquella nit Cafrune li va tornar a demanar el tema i sembla que fou en aquell moment quan Cabral va agafar la guitarra i va improvisar “No soy de aquí, ni soy de allá”. L’endemà Cafrune li hauria demanat la lletra de la cançó a Cabral i aquest no la recordava. Sort n’hi va haver que algú havia gravat la cançó en una gravadora casolana i van poder refer el tema a partir d’allà.

Marxar d’un lloc sense perspectives clares de quan s’hi podrà tornar, establir-se en un altre país per una temporada llarga, haver de viure en una altra cultura –a vegades ben diferent de la pròpia- i després tornar al cap dels anys al propi país, crea una situació personal estranya que s’ha estudiat en psicologia i que se n’ha dit “Xoc cultural invers” o “Síndrome de l’etern viatge”. El cantant cubà Carlos Puebla també ho va expressar amb la  cançó “Este es mi pueblo”; una cançó molt bonica i que fa així:

Hoy he vuelto a mi pueblo después de una ausencia muy larga,
y encontré que ni el pueblo es el mismo ni yo soy igual
al que ayer, con pupilas aldeanas, cantó su alegría
en las noches, aquellas transidas de orgullo local.
Hay tristeza en las calles desiertas y el parque vacío.
Hay tristeza en los muelles sin barcos y en el litoral.
Hay tristeza en las tardes que mueren enfermas de hastío.
Hay tristeza en la gente del pueblo, tristeza mortal.
Pero así, con su amarga tristeza, sin sol y sin luna,
y con toda la angustia presente de un suelo sin paz.
Ese pueblo es mi pueblo, el de siempre, el de toda la vida,
el que ofrenda su vida y su sangre por la libertad.

Tornar a casa per a quedar-s’hi després d’una temporada expatriat és sentir-se pletòric, és alegria, energia, abraçades a preu fet, festes continuades de benvinguda i una  situació com la de sentir-se al cel. Normalment, com més llarg hagi estat el temps a fora i com més llarga  la distància, més gran seran aquestes sensacions, però també igual de gros serà el cop de realitat que sorprendrà a un expatriat retornat. Els experts diuen que aquest “xoc cultural invers” o aquest sentiment tan especial “no es pot descriure si no s’ha viscut. És com una caiguda lliure, com surar sense rumb en unes aigües tranquil·les. Et sents fora de lloc “, explica Corey Heller.

Comença quan el retornat comprova que la vida ha seguit mentre ell no hi era. Era obvi, és clar, però no se n’adonava ni l’afectava perquè era lluny. No vivia el canvi de costums i de rutines, el tancament dels bars de sempre o l’aparició de paraules com noces, hipoteca o nadó al vocabulari dels teus amics. I ell, que aparentment era a casa seva, on tot seria fàcil i normal, es troba amb que, desapareguda l’eufòria inicial, ha de començar el procés de readaptació a una vida, que creia la de sempre, però que resulta ser encara més nova que la que acaba de deixar enrere. Ha de començar una feina de reconstrucció enorme i que mai havia imaginat amb el risc de no sentir-te mai com a casa si no la fa bé. “Viure en un altre país et canvia per sempre. Mai seràs el mateix i mai veuràs les coses de la mateixa manera “, diu Heller.

Entre tant desconcert, cerca de lloc i més davallades anímics de les que t’esperaves, un dia es descobreix pensant amb nostàlgia en aquella ciutat d’acollida de la que abans tantes ganes tenia de marxar. Troba a faltar la que va ser casa seva en els últims temps, però que mai va arribar a sentir com a tal, de la mateixa manera que ara no sent com a casa seva el lloc on ha tornat. En definitiva, comença a sentir de forma molt intensa allò que alguns especialistes n’han dit el síndrome de l’etern viatger, el d’aquells que un cop van marxar i ara no saben tornar, dels que no saben a quin lloc pertanyen i a quin lloc poden considerar la seva llar.

I la única solució, ens diu Heller, és posar-hi remei quan hom és fora de casa. I el remei és “no fer-se la pregunta de si algun dia tornaré a tenir la sensació completa d’una llar. És simplement preguntar-se com puc sentir-me a casa en el lloc en el que estic en aquest moment, amb aquestes experiències, trobant, així, en cada moment la manera de tornar a casa “.

Tags: Emigració, PSICOLOGIA

Tags: A PEU, PSICOLOGIA

L’apunt d’avui potser és una mica llarg però el considero molt valuós. I no és pel que jo pugui dir, sinó que és pel que ens ensenya el gran psiquiatra Víktor Frankl en les seves obres, que no és res més que l’oferiment d’un model molt interessant per ajudar l’home en la seva lluita per trobar sentit als interrogants existencials que la vida li planteja, ajudant a trobar els seus valors i a ser conscient de la seva llibertat i responsabilitat. És un model de psicologia no determinista que s’assenta sobre tres pilars bàsics que són: la llibertat, la percepció de sentit i el sentit de la vida.

Ai la vida! La vida ens porta a tots –en un moment o altre- per camins embrancats i complicats. Tots sabem molt bé que no sempre és plàcida i la podem viure serenament. A vegades se’ns torna tragèdia, túnel obscur sense aparent sortida i sofriment sense sentit. És en aquests moments que ens venen les preguntes que no ens fem quan tocaria i que, si en algun moment ens les vam proposat fer,segurament que les vam deixar arraconades per una altra ocasió més propícia que no acostuma a arribar fins que hi xoquem de morros i ens les trobem cara a cara i les hem de respondre sense escapatòria. És en aquells moments de màxima incertesa i sofriment que ens preguntem on és el sentit de les coses i si algun dia veurem una mica de llum entre les tenebres. No és fàcil convertir en triomf una tragèdia aparentment sense sentit perquè no estem gaire acostumats a creure en nosaltres mateixos i encara menys en miracles. Un miracle no és res més que un signe i no estem acostumats a interpretar signes. No creiem en miracles, com tampoc sabem veure sentit en el sofriment, el dolor o les pèrdues. Totes aquestes coses poden servir de despertador però se’ns ha acumulat tanta cera a les orelles que ja ens hem tornat sords del tot. Ens hem acostumat tant a mirar a curt termini i a viure el dia a dia que ens ha fugit la capacitat de mirar en perspectiva, més lluny i a llarg termini.

Ens recorda Viktor Frankl que la nostra vida té un sentit i que com a éssers humans estem sempre orientats cap a la recerca d’aquest sentit, que jeu ocult en cada situació de les nostres vides. És justament en les situacions més extremes quan se’ns convida a caminar amb dignitat la resta de la nostra vida, que ens hauríem de sentir impulsats a créixer, a madurar, a canviar-nos a nosaltres mateixos, tenint accés a la dimensió espiritual del nostre ésser. Més d’una vegada m’ho ha confessat sincerament alguna persona i ho he pogut llegir com un emotiu testimoni escrit en alguna altra persona que ha sofert càncer.Coincideixen en afirmar que la malaltia els ha canviat i els ha fet veure les coses de diferent manera i ha canviat també el món emocional de la seva psique. Quan l’ésser humà es veu enfrontat a situacions que no poden ser canviades i sembla que som enduts per la força d’un destí sense sentit, llavors és quan més necessari i urgent és prendre una decisió valenta i existencial, en un acte suprem de llibertat que només pot ser de fe en Déu, en la vida o en un mateix -home o dona- plenament conscients de la seva vida i del valor que sempre té. Davant de certes realitats ben crues, quan hem caigut el més baix possible, quan hem sentit el fred de la nit i del terra pelat és quan hem de saber que qualsevol interpretació merament psicològica de la nostra existència, no només la redueix, sinó que en fer-ho, ens priva de la nostra llibertat que és, precisament, on ens podem impulsar per fer el salt a la transcendència i assumir una actitud que ens permeti convertir les nostres petites o grans tragèdies en un triomf humà.

Seguint amb les sempre suggestives reflexions de Frankl, ser lliure vol dir llibertat d’opció, sabent que no som lliures dels condicionaments que la realitat ens imposa, però sí que ho som per enfrontar-nos-hi i ser capaços d’assumir una actitud positiva. La percepció de sentit és el descobriment d’una possibilitat que hi ha amagada en el fons de la realitat i que és la possibilitat de modificar-la en la mesura que sigui necessari.Pel que fa al sentit de la vida, Frankl afirma que la vida té un sentit incondicional que no es perd en cap circumstància, ni tan sols quan l’home s’enfronta amb la triada tràgica de la seva existència, com són el sofriment, la culpa i la mort, que poden ser enfrontats amb l’adequada compostura i actitud positiva. Insisteix sàviament que l’home no arriba a ser tal, fins que no s’oblida de si mateix, ja sigui per arrimar-se a algú a qui estimar, a una tasca per complir o a un sofriment al qual trobar-li sentit.

Sosté que l’essència de l’home és la auto transcendència, és a dir, que ser home significa estar orientat a alguna cosa o algú que no és ell mateix. D’acord a aquesta concepció l’home és, necessàriament, un ésser obert al món; ser jo, és ser conscient i responsable. Per Frankl, l’autorealització es produeix com a resultat de la realització no de qualsevol possibilitat, sinó d’aquella que sigui la correcta. No es tracta, doncs, de fer el que es pot, sinó de fer el que s’ha de fer.

Frankl ens diu que “la vida no és un llibre que hagi de ser llegit, sinó un pergamí que està esperant ser escrit”. En altres paraules: quan l’home pregunta quin és el sentit de la vida, l’anàlisi existencial el fa ser conscient de que, en última instància, no és ell qui pregunta, sinó que en realitat ell és l’interrogat; és la mateixa vida la que li planteja contínuament preguntes que ell ha de respondre. Frankl parteix de la dimensió espiritual de l’home, com a explicació de l’existència personal i el seu pensament no fa més que estendre un pont entre la filosofia i la psicoteràpia quan insisteix en què l’home ha de trobar el sentit de a seva vida i que aquest sentit ha de ser descobert pel mateix home, no li pot ser donat. L’home no és una joguina del destí, que si bé aquest fa les preguntes, sempre li quedarà a l’home la llibertat de com respondre-les. I així com anteriorment Sartre havia dit que l’home estava condemnat a ser lliure, ara Frankl ens diu que aquest mateix home està condemnat a ser no només lliure, sinó també responsable, ja que en la responsabilitat de ser home es basa la filosofia existencial frankliana.

Això que ell ens proposa és un repte personal i social. Veiem així com ser persona, en definitiva, és ser conscient i responsable personalment i socialment. L’anàlisi existencial, en ajudar l’home a prendre consciència de la seva responsabilitat, el porta al màxim desplegament possible de la força indòmita de l’esperit per assumir el sofriment; la consciència vaga de responsabilitat es converteix en la consciència específica de missió, en la noció de la seva ubicació dins del món amb una tasca personal molt concreta. Res fa a l’home més capaç de superar el seu sofriment com l’experiència viscuda d’haver acomplert una missió especial en aquesta vida. Per això mateix podem requerir-li a aquesta persona sofrent que es faci les preguntes que van ser plantejades pel rabí Hillel 70 anys abans de Crist: ”Si no ho faig jo, qui ho farà ?; Si no ho faig ara, quan ho faré ?; Si ho faig només per mi, llavors què sóc jo?”

Una bona filosofia, crec jo, per a qualsevol moment delicat tant personalment com social. Una filosofia prou adequada com per a donar-nos ànims, ajudar-nos a creure en el gran miracle de la pròpia transformació i ajudar-nos a fer el que ens toca fer, fer-ho tan bé com sapiguem i sense defallences.

Tags: PSICOLOGIA

Tags: PSICOLOGIA, RELIGIÓ

Tags: Gestalt, PSICOLOGIA

Tags: Amistat, Amor, Emocions, PSICOLOGIA, Relacions humanes

Tags: Autocrítica, PSICOLOGIA, Valors

Tags: Justícia social, PSICOLOGIA, SOCIETAT

Tags: Bombers, PSICOLOGIA, SOCIETAT

Tags: Futbol, Luís Suárez, PSICOLOGIA, Uruguai

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz32HkzOuZd

Tags: PSICOLOGIA, Valors, Vida i mort

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2zq9P1t6M

Tags: Independència, Mariano Rajoy, PSICOLOGIA

Hi han diccionaris de tota mena: etimològics, de definicions, de sinònims, ortogràfics, enciclopèdics…  N’hi han per a tots els caps de la ciència, de la tècnica i de tots els àmbits de la vida: de filosofia, mèdics, d’art, d’esports… També hi ha un diccionari de manies. Ho he descobert avui, tot llegint un article al diari sobre un vídeo que s’ha posat de moda aquest dies i que es titula ELEUTEROMANIA. Com que no sabia què significava aquesta paraula he anat al diccionari, com acostumo a fer en aquestes ocasions.  Trobo que és una sort que hi hagin tants diccionaris, sobretot per aquells que tenim la “mania” de consultar-los (com es deu dir la mania de consultar diccionaris?).

Ara no parlaré del vídeo ni del seu contingut, però sí que us recomano vivament que el mireu perquè trobo que és molt bo. És fet per quatre estudiants de publicitat de la Universitat Pompeu Fabra. Nois joves i, pel que es veu, futurs cracks en aquest món tan complex de la publicitat. L’article explicava per què havien escollit aquesta paraula “eleuteromania” -que jo no havia sentit mai- i deien que vol dir “intens i irresistible desig de llibertat”. I, segons es veu, hi ha molta gent que té aquesta mania i sembla que darrerament s’està estenent de manera perillosa a Catalunya, tot i que hi han les autoritats pertinents molt ben disposades a aturar-ho. Us ben asseguro que de ganes, mitjans i diners n’hi posen molts!

Tornant al tema dels diccionaris i de les manies. Resulta que hi ha un diccionari de manies, d’obsessions, fòbies i coses d’aquestes. M’hi he passat una bona estona llegint noms estranys, totalment desconeguts per a mi i comprovant quanta gent estranya hi ha per aquests mons de Déu. Tots hem sentit a parlar alguna vegada de cleptomania, de nimfomania, de mitomania, i d’algunes més. Però ¿heu sentit a parlar mai d’ablutomania (Obsessió crònica per banyar-se),  d’aritmomania (Obsessió per contar i pels números), de cinomanía (entusiasme intens pels gossos) o de Katisomania (compulsió incontrolable por asseure’s)? I d’aquestes manies estranyes en trobarem un fotimer si anem a consultar aquest estrany diccionari que –tot i tenint-ne una bona  col·lecció- comprovava que n’hi faltaven moltes més. De fet, no acabaríem mai de batejar totes es manies que tenim els humans. Per exemple, com en podríem dir de la mania de fer referèndums o consultes? Aquesta mania no l’he trobada en aquest diccionari i trobo que hi podria molt ben ser, no us sembla?

Tags: Catalunya, Humor, Independència, Llibertat, PSICOLOGIA

Quan parlem diem tots moltes coses i ens en callem encara moltes més. Ho fa tota la gent assenyada per tal de no crear contínuament conflictes, ja que seria impossible viure si tots diguéssim el que pensem. No és convenient dir tot el que hom pensa i, si podem coincidir en què ser franc és bo, també potser coincidirem en què ser-ho massa i dir les coses pel broc gros és ser curt de gambals i per parlar massa i a deshora ens posem sovint en jardins dels qual després no sabem com sortir-ne.

En qualsevol conversa, manifestació o escrit quasi sempre és tant important el que es diu com el que no es diu. Són important les paraules, però ho són igualment el to, el context, l’actitud, la forma, la gestualitat, les metàfores, el mateix rostre o els ulls. A vegades sobren les paraules i altres vegades falten. No és fàcil trobar el punt just per tal de no crear mals entesos i perquè l’altra persona rebi exactament allò que volem transmetre i el que espera. Entre amics de veritat o entre persones que es coneixen molt, sovint sobren les paraules perquè de seguida endevinem el que vol dir l’altre i comprenem exactament el que vol transmetre. Els especialistes en comunicació ho saben bé i de seguida guipen les coses, cosa que als profans generalment ens passa desapercebut.

Parlar o callar, heus ací la qüestió, que va dir aquell. No sempre és fàcil encertar-ho ni sempre els altres han de fer el que nosaltres esperem. Un exemple el podríem trobar en la notícia que va saltar ahir als mitjans: el Tito Vilanova deixa de ser entrenador del Barça perquè ha d’iniciar un nou tractament per al seu càncer i no pot fer compatible les dues coses. Les reaccions ja les vam poder veure ahir mateix als medis de comunicació i a les xarxes socials. Avui han seguit i segur que aquests pròxims dies seguiran. Hem pogut veure les reaccions dels jugadors, d’altres entrenadors, dels amics, dels dirigents de clubs rivals, dels seguidors del Barça i fins i tot dels seguidors del Madrid o de l’ Espanyol, els equips més rivals d’entre els rivals. Tots s’han comportat com a senyors davant un fet que psicològicament ens toca a tots el cor i les fibres més sensibles de la nostra persona. Davant del dolor o de la malaltia d’una altra persona s’ha de ser molt insensible o molt dolent per no posar-se al seu costat i fins els enemics més acèrrims a vegades canvien la visió i es mires l’altra persona de manera diferent. És normal, és humà i és el que a tota persona amb un pèl de sensibilitat i humanitat li surt de dins.

Per tant, en alguns moments podríem aplicar aquella frase que diu que “qui vol entendre alguna cosa, no necessita gaires paraules”. És cert: en alguns moment sobren les paraules i prenen rellevància els gestos i les actituds. Davant del dolor que sofreix l’altra persona pot ser més important una bona abraçada en silenci, una mirada, unes llàgrimes o una simple i breu paraula. No calen gaires disquisicions ni grans discursos. Més aviat sobren, si m’apureu!. Per això és important el que diem, el que callem i el que fem…Exactament per això, davant del que li passa a Tito Vilanova, trobo que la majoria de reaccions han estat molt positives, de la qual cosa me n’alegro molt. Justament és en certs moments que es demostra la grandesa o la mesquinesa de les persones. Torno a dir que me n’alegro molt. Tito, aquesta batalla la guanyaràs!

POST SCRIPTUM: He de confessar que aquest post no acabava d’aquesta manera. Ja l’havia penjat al blog i fins i tot algú ja l’havia llegit. Acabava d’una forma massa dura i fent una afirmació que el temps ha desmentit, de la qual cosa me n’alegro molt.. Per tant, crec que era de justícia rectificar i així ho he fet, i he de dir que amb molt de gust. He esborrat al final i l’he acabat d’una altra manera. Simplement en volia deixa constància.

Tags: PSICOLOGIA

Són temps moguts, complicats i difícils els que estem vivint. Hi han molts fronts oberts i poques possibles sortides. Cada dia sabem amb més certesa que no en sortirem de forma ràpida d’aquesta situació i això crea inestabilitat, incerteses i por.

Els psicòlegs diuen que tenir por és normal i és una forma d’auto protegir-nos davant d’un entorn desconegut i a voltes feréstec. Tenir por, doncs, és normal. Ara bé, avergonyir-nos de la nostra por, amagar-la o dissimular-la no és bo i els psicòlegs diuen que és l’inici d’una futura fòbia. Cal ser, doncs, realistes i reconèixer les nostres fragilitats –que tots en tenim, i moltes- i mirar les pors de cara. Per tant, no hem de tenir por a les pors si no volem caure en el pànic. I ja sabem que el pànic és el descontrol i justament en moments crítics el que menys ens podem permetre és el descontrol. L’ ideal seria poder controlar la realitat però, com que això no és sempre possible, més que mai necessitem controlar-nos nosaltres mateixos. I això ja és més possible, tot i que sigui difícil. Però aquests mateixos psicòlegs dels que parlava ens diuen que és possible trencar el cercle viciós de les pors que ens tenallen, ens esclavitzen i no ens deixen ser lliures.

Canviar la forma de mirar les coses ens pot ajudar. Posarem uns quants exemples: dia sí, dia també, ens envien des d’Espanya missatges negatius, missatges terrorífics, missatges apocalíptics per tal de fer-nos sentir por. Si ens independitzem, diu el Ministre d’Exteriors, José Manuel Garcia-Margallo, perdria Catalunya fins un 25% del seu PIB. No entenc massa aquesta preocupació per nosaltres. Que ens deixi ser pobres, si volem ser-ho! També ens diuen que quedaríem exclosos de la UE i que, en quedar fora del mercat interior, suposaria tot un desastre per nosaltres. Altre cop es tornen a preocupar per nosaltres aquesta bona gent espanyola. Mireu si ens estimen!

Quedar-nos dins d’ Espanya significa ser rics, pròspers, poder cobrar les pensions, poder ser algú en el món, poder anar pel món amb el cap ben alt, poder estudiar, poder treballar, poder produir i poder vendre, ser rics, ser ben vistos, poder ser ciutadans europeus, etc. etc. És clar, tot això des del seu punt de vista. Des del nostre potser no és ben bé així…

No serà que tota aquesta xerrameca és deguda a que la por i potser fins i tot el pànic el tenen ells? No serà que aquesta por tan tòxica que, cada dia i en petites dosis, en envien sigui deguda a un pànic horrorós a que marxem?. No serà que potser no tenen arguments de valor i per això cauen en l’amenaça? Ja se sap que qui no té arguments racionals fa servir la força bruta i la irracionalitat. Per tant, em sembla que el que pertoca és canviar la visió de les coses. Veure que ens en podem sortir perfectament sense ells; que potser encara podem estar millor sense l’espoli permanent a que ens sotmeten; que potser ens podem governar fins i tot millor nosaltres sols; que el futur pot ser molt millor si ens traiem les pors –i la son- de damunt. Cal canviar la mirada. Cal que no fem massa cas de la por tòxica i de les amenaces. I restar tranquils i anar fent el nostre camí. Poc a poc i amb bona lletra. Amb millor lletra –això sí- de la que estem fent fins ara. Cal millorar força. Sense por i sense pors i sabent que el pànic el tenen ells.

Tags: Independència, PSICOLOGIA

Una vegada vaig llegir –no sé on- que ser feliç o desgraciat depèn d’un mateix. Que és cada persona qui tria ser feliç o desgraciada a la vida. En un primer moment aquesta afirmació em va semblar una “boutade”, una afirmació que pretenia ser enginyosa però que em semblava molt poc real i força fora de lloc perquè jo creia que la felicitat depenia més de factors externs que no pas interns.

Amb el temps he anat canviant de parer i he anat entenent una mica més aquella afirmació; perquè em sembla que la felicitat no és una cosa gens objectiva sinó que depèn molt de la percepció que nosaltres tinguem de les coses, de les situacions i, en general, de la vida mateixa. Alguns ho basen tot en factors econòmics, altres en factors de poder, o d’influència, o de salut o d’estatus social…. I justament aquí és on entra aquesta percepció totalment subjectiva del que és la felicitat: cadascú la viu, l’espera, la percep o l’imagina de manera diferent perquè, a fi de comptes, aconseguir la felicitat té molt a veure amb com ens prenem la vida i tot el que ens succeeix. La mateixa cosa pot ser percebuda totalment negativa, exasperant i esfereïdora per una persona, mentre que per una altra aquesta mateixa cosa resultarà totalment digerible i fins i tot en traurà un rendiment positiu per a la seva vida perquè potser l’ajudarà créixer i a madurar. Les possibilitats de les persones són immenses i el que ens passa la major part de les vegades és que no hem après a desenvolupar-les i ens quedem en el lament, en la part negativa i en el metre quadrat que tenim al voltant nostre. No som capaços de mirar més enllà, més lluny, més alt i amb més perspectiva.

Per a ser feliços, de totes maneres, (i no vull pas donar cap recepta, que per això ja hi són els psicòlegs i altra gent que en sap molt) sí que necessitarem canviar les ulleres que normalment portem posades i que no ens sabem traure. I una cosa és certa: cap de nosaltres vam néixer amb les ulleres posades, sinó que ens les hem anat posant durant la nostra vida i ja no ens les hem graduat o no ens les hem tret mai més. Es tractarà, potser, de saber mirar el que ens passa diàriament i canviar les actituds per enfrontar-ho com cal. Canviar la mirada. Ens caldrà aprendre a actuar de manera diferent a com estem acostumats i a pensar que els que ens ha tocat no és la cosa pitjor del món i que potser té coses bones i tot. El que deia: canviar les ulleres…

Per què, –em pregunto moltes vegades- una mateixa malaltia és acceptada d’una manera determinada, amb ganes de lluitar, amb l’esperit intern de vèncer-la per una persona i en canvi aquesta mateixa malaltia ensorra, fa defallir i fa claudicar una altra persona? Per què alguns saben veure sempre el vas mig ple i altres el veuen sempre mig buit?. Per què alguns es fixen sempre en el que tenen i altres es fixen només en el que els falta?. Per què alguns troben defectes en tot i, en canvi, altres sembla que tot els va bé?.

No serà que ens falta canviar les ulleres, la perspectiva, mirar al nostre voltant, valorar millor les coses, veure que cada dia hi ha una nit però també que hi ha un dia i que, fins i tot, hi han dies ben bonics, amb sol i molta llum?.

Tags: PSICOLOGIA

Quan avui llegia i escoltava les declaracions que Mourinho va deixar anar ahir en una roda de premsa que va fer per sorpresa, em vaig ratificar en allò que durant aquests anys he cregut i que aquest personatge (volia dir senyor, però em sembla que no s’ho mereix) ha anat mostrant en tot moment: que és un impresentable egocèntric que deixa anar tota la bilis i la mala llet que porta dins ara que sembla que ha decidit anar-se’n sense triomfar com ell hauria volgut i veient –tot i no reconeixent-ho- la poca collita que ha fet.

L’egocentrisme (del llatí ego, "jo", i "centre") és una actitud psicològica en la qual l’individu es considera el centre de l’ univers i dóna valor a les coses en tant que li són d’utilitat pròpia; igualment, és incapaç de posar-se en el lloc de l’altre per considerar des d’allí els fenòmens. En una accepció més àmplia, és egocèntric aquell qui considera que el seu punt de vista i els seus interessos són més importants que el dels altres. Per això l’egocèntric fa servir amb molta freqüència la paraula "jo", “me”, “meu”  quan parla de les “seves” coses

Els psicòlegs diuen que el llenguatge egocèntric és normal trobar-lo en les fases infantils de la persona però que també es pot trobar també en fase adulta. És el cas d’aquest home que –fa temps- en una entrevista concedida a la TV SIC de Portugal, deia que “havia deixat de ser egoista i egocèntric”. Cóm seria abans si ara és així!. Tot i així, en una altra entrevista reconeixia que “m’agrada guanyar per la satisfacció dels que m’envolten i que alguns m’han qualificat d’egoista perquè m’agrada donar-me ànims i aixecar la meva autoestima. crec que el fet de ser egoista m’ha fet diferent dels demés tècnics del món”. En què quedem? Veient el que vam veure ahir, no sembla haver canviat massa…

Sembla que ha decidit marxar i ho farà amb la cua entre cames, després d’haver fet gastar un munt de diners al Madrid, haver dividit el club, el vestuari, haver menystingut alguns jugadors amb actituds i declaracions públiques i mentides clamoroses. La roda de premsa d’ahir caldria que algun psicòleg l’analitzés bé i ens expliqués tot el que hi havia amagat sota les seves paraules, els seus gestos i la seva actitud prepotent. En trauríem una bona lliçó del que no ha de ser un entrenador de futbol… i del que és un autèntic prototipus de persona egocèntrica.

Tags: PSICOLOGIA

Em comentava un amic aquests dies que possiblement posem massa il·lusió en certes coses i que després en sortim defraudats. M’ho deia parlant, per exemple,  de les grans esperances que posem en temes com la independència de Catalunya i amb l’elecció d’aquest nou Papa..

Potser sí. Potser té raó. Però la il·lusió, l’esperança, les ganes de viure, l’optimisme que toca de peus a terra (altres en diuen realisme), el positivisme, el no ser totalment negatiu  i veure només la cara fosca de la vida ens ajuda a viure i a “anar tirant”. Ens ajuda a caminar i a anar fent passos sabent que tenen un destí final.

També em deia algú que amb això d’”anar tirant”  o “l’anar fent” no n’hi ha prou, perquè l’”anar fent” comporta una certa dosi de conformisme. Potser sí. Però en els moments que vivim què més voleu?. Voleu dir que hi ha molts motius per ser gaire optimista?. Jo ja em conformo amb aquest “anar tirant” que fa que no et quedis parat del tot i que segueixis tenint ànims per anar fent passos. Caminar és aquest petit –o a vegades molt gran- esforç d’anar posant un peu darrere l’altre amb la idea de poder arribar allà on es vol arribar. O, a vegades, simplement caminar sense destí pel simple plaer de caminar. El fet és no quedar-se parat, sense cap d’il·usió i sense motivacions de cap mena.

En moments complicats potser ens caldria fer nostre allò de Martin Luther King:

Fes el primer pas amb fe; no és necessari que vegis tota l’escala sencera, fes només el primer pas”.

La Pasqua que celebrem els cristians, en el fons, és el creure que la vida triomfa sobre la mort malgrat tot i malgrat tots els mals averany i les males persones.

Bona Pasqua i bona mona de Pasqua per a tots els que segueixin aquesta dolça tradició catalana!.

Tags: PSICOLOGIA

Avui faig 65 anys. És d’aquelles coses que sembla que no han d’arribar mai però que un dia arriben. Quan era més jove m’imaginava les persones de 65 anys ja velles. Potser sí que ja ho sóc una mica, però encara no me’n sento pas de vell. Fins i tot crec que pot ser una bon moment per buscar alguna forma de renaixement…

Els 65 anys és l’edat de la jubilació. A mi em queda ja molt a prop i segurament que podré jubilar-me d’aquí a pocs mesos. Però el més important és que em trobo bé i, per tant, celebrar aquests anys no vol dir res més que haver tingut l’oportunitat d’haver viscut moltes experiències, haver pogut veure i viure moltes coses, haver conegut moltes persones excepcionals, haver pogut tenir moltes oportunitats en la vida i haver viscut molts més  bons moments que no pas dolents. Per tant, només em cal donar gràcies a Déu i a tantes i tantes persones que m’han ajudat a caminar per poder arribar al lloc on sóc avui.

I, per acabar, vull desvetllar-vos un petit secret que per a mi ha estat un bon regal d’aniversari: avui he enviat a l’editorial el que serà, si no hi ha res de nou,  el meu primer llibre. Us ho explico per tal de que participeu també una mica de la meva alegria: Resulta que fa una uns mesos el responsable de l’editorial EL TOLL  (Ontinyent-La Vall d’ Albaida) em va enviar un correu electrònic proposant-me editar en llibre una selecció de continguts del meu blog perquè considerava que era interessant. No cal dir que, en un primer moment, va ser una sorpresa l’oferiment i que, després d’aquesta inicial sorpresa, va arribar la il·lusió, sobretot perquè mai m’havia passat pel cap editar les coses que jo he anat escrivint durant aquest més de quatre anys de blogaire.

Durant aquest temps he anat fent una selecció dels apunts que he considerat més interessants i avui mateix els hi he enviat. Ara, tot queda a les seves mans per tal que en facin el que els sembli millor. Si un dia arriba a sortir aquest llibre, d’alguna manera serà el reflex de les mirades diverses que jo he anat fent a alguns punts concrets de la vida durant aquests darrers quatre anys. Un llibre que haurà nascut del blog que vaig iniciar el dia 24 d’ Agost de 2008 i que molt amablement va acollir en aquell moment el diari AVUI i que encara ara el tinc allotjat al diari EL PUNT/AVUI amb aquest mateix títol i allà el trobareu fins que potser un dia em cansi i el plegui.

Un blog que va néixer sense cap mena de pretensió i encara menys la de que un dia pogués convertir-se en llibre. Quan un dia em van escriure la gent del diari AVUI i em van demanar si el podien incloure entre els blogs destacats del diari -perquè, em van dir, que els semblava interessant- ja vaig estar ben content. Només em van demanar una condició: que cada setmana hi escrivís un parell o tres de vegades, cosa que he complert amb escreix i amb molt de gust. Ara potser arribarà en forma de llibre perquè -també una altra agradable sorpresa- l’editorial EL TOLL s’hi ha interessat. D’altra forma no crec que hauria tingut l’atreviment de publicar.

El blog va començar com un simple “divertimento”, un entreteniment que vaig considerar que podia ser profitós per a mi, així com una manera d’ajudar-me a reflexionar sobre mi mateix, sobre les coses que passaven i que em passaven. La vida -la realitat- és tan complexa i polièdrica que, per poder-la copsar i entendre una mica, és convenient aturar-se a mirar-la i, si pot ser, mirar-la de tots els costats possibles. Com més punts de vista tinguem de les coses millor. El blog ha volgut ser això.

Un blog, per tant,  fet de mirades. Les mirades sobre algunes coses de la vida que aquí trobareu, seran les que han fet els meus ulls al llarg de més de quatre anys. Per tant, serà la meva mirada en aquell moment concret en què es van produir els esdeveniments i la manera com jo els vaig mirar en aquell moment. Vindrien a ser com flaixos d’una realitat molt concreta, a vegades ben objectiva i altres segurament que molt subjectiva. Hi han coses que no les veiem, tot i fer segles que són al nostre costat i passar-hi per la vora cada dia, perquè no ens hi hem fixat prou. Hi han coses que no les veiem perquè no les hem descobert i quan les descobrim quedem meravellats i ja no podem deixar de mirar-les mai més. Hi ha mirades que ens marquen profundament. Hi han realitats que les mirem amb displicència i les deixem de mirar de seguida perquè no ens interessen prou o potser perquè no ens interessen gens.

Per tant, ara ens toca a tots seguir endavant: a mi em toca seguir escrivint i a vosaltres us toca seguir llegint-me i, si és possible, comentant-me.

Moltes gràcies a tots els que m’heu felicitat avui: als fidels seguidors del blog i als amics que de tant en tant hi entren també a tafanejar. Gràcies a tots.

Tags: Blogs, Jubilació, PSICOLOGIA

No sé per quin motiu exacte  (potser el fet que comencem any nou) fa dies que em donen tombs pel cap unes quantes coses que avui vull compartir. Són simples reflexions que potser no treuen cap a res però que a mi m’han semblat interessants.

Penso que en moments complicats i una mica convulsos com el que vivim és més necessària que mai la pau interior. Però la pau interior és molt difícil trobar-la si t’has quedat sense feina, si t’han desnonat, si no arribes a fi de mes o si tens alguna malaltia greu tu o algú de la teva família. Ja sé que és molt més fàcil fer totes aquestes reflexions quan no es passen punyeteres de veritat. Però, així i tot, penso que cal fer-les estiguem com estiguem.

Tot i el munt de dificultats que moltes persones viuen, cal mirar de sobreviure i mirar endavant perquè la vida ens depararà amb tota seguretat moments millors  i, per altra banda, ens permet aprendre del que vivim si sabem observar i treure conseqüències. Mai serem del tot allò que interiorment aspiràvem a ser; mai tindrem tot allò que voldríem tenir i, si ens comparem amb els altres, sempre veurem que tenim gent per davant, però que també en tenim molta per darrere. Vull dir que cal veure amb certa objectivitat el lloc on som, el que ens toca viure i ser conscients que potser no estem tan malament com ens pensem. I hem de procurar no comparar massa, perquè diuen que les comparacions sempre són odioses i potser ens faran avergonyir o engelosir o empetitir. Cadascú és com és i el que hem de procurar és mirar d’estar bé amb el que som, amb el que vivim, amb el que tenim i amb el que la vida ens regala, la qual cosa no significa quedar-nos quiets i no tenir aspiracions ni somnis.

Però sí que ens aniria bé a tots pensar que la vida té prou coses bones com per saber-les trobar i que tots nosaltres tenim moltes més capacitats del que ens imaginem i, per tant, caldrà buscar dins nostre com aprofitar-les totes. No ens ha tocat la loteria, i què?. No tenim tot el què volem, i què?. No som tan macos, ni tan perfectes com voldríem, i què?. No som gran cosa, potser… I què?

Som el que som. Però som únics i amb un munt de possibilitats de ser molt millors en quasi tots els aspectes de la nostra vida. Doncs mirem de buscar-les, trobar-les i aprofitar-les!

Tags: PSICOLOGIA

El darrer dia de l’any 2012 se n’ha endut el Dr. Moisès Broggi amb els seus 104 anys tan ben portats després d’una llarga i fecunda vida.

En aquesta deliciosa foto del fotògraf Xavier Bertral el veiem amb la Graciela Noguera, la primera catalana de l’any 2010. La Graciela el mira amb uns ulls oberts com unes taronges tot pensant ves a saber què… Ja m’agradaria saber què pensava en aquells instants! Potser encuriosida per tantes arrugues, per aquella expressió de bonhomia que desprenia, per pura i simple curiositat en veure una persona tan vella o potser atenta a les paraules que el Dr. Broggi li deia. Ves a saber…

El pas del temps és això: inicis i finals, naixements i morts, finals d’un any fastigós en molts sentits i inicis d’un altre any que tots confiem que sigui millor. Tot unit amb el fil misteriós del temps, que ens va portant a uns i altres per camins desconeguts, que ens lliga i ens deslliga segons el seu caprici. Un temps que fuig constantment sense adonar-nos-en…

Que no ens faltin mai aquestes mirades tendres com les de la foto, les paraules amables que ens ajuden a ser millors, les esperances renovades que ens fan tirar endavant, les empentes amables i les complicitats entre persones diferents, entre grans i joves i entre gent culturalment diversa.

Només així podrem esperar que aquest any sigui millor.

Bon any 2013 a tots!

Tags: Moisès Broggi, Pas del temps, PSICOLOGIA

António C. R. Damásio (Lisboa, Portugal, 1944) és un metge i neuròleg portuguès que ha fet importants investigacions en neurociència, neurologia i psicologia. Ens explica que perquè una persona tingui consciència d’ella mateixa ha de passar per tres etapes: veure, mirar i contemplar.

Ho explica així: “Des de la perspectiva de l’evolució i de la història vital d’una persona, aquest jo que té consciència de si mateix ha hagut de passar per tres etapes: un proto-JO que es limita a veure i sentir de forma primigènia, un JO central mogut per l’acció que mira per conèixer, i finalment un JO autobiogràfic que incorpora les dimensions social i espiritual. A aquest JO autobiogràfic voldria afegir la seva facultat contemplativa”.

Qualsevol investigació de caràcter científic en Ciències Socials té com a base imprescindible les diferents tècniques d’observació. El que fem en primer lloc –jo diria que de forma instintiva- és veure, percebre sensorialment les coses o les situacions. A vegades ens quedem aquí i quedem tan tranquils! Però la major part de les vegades veiem que no n’hi ha prou amb això i fem un segon pas: mirem més profundament per tal d’entendre, comprendre i poder intuir que hi ha darrere de les coses. És la mirada de l’investigador que necessita saber les causes per tal de poder trobar les regles i d’aquesta manera poder solucionar els problemes. El mirar ens permet entendre les coses, ens permet poder jutjar, poder discernir i poder actuar en conseqüència. Tant de bo arribéssim a l’estat contemplatiu, que és l’estat més ric i més interessant per a qualsevol persona.

Quan jo era jove estava de moda -i havíem fet servir molt- el mètode de la “Revisió de vida”, que serveix per analitzar una realitat concreta de la persona i té com a finalitat el transformar-la segons el projecte cristià del Regne de Déu. Els tres passos d’aquest mètode són: Veure-Jutjar-Actuar. Per tant, ve a ser un procés semblant al que ens  descriu el Dr. Damásio per tal de poder prendre consciència de nosaltres mateixos i de les coses.

Aquest esforç és el que hauríem de procurar fer en un món i en un moment tan complicat com el que ens toca viure. Observar atentament el què passa, mirar de descobrir el que es mou darrere de les actuacions de certes persones o organismes i, sobretot, decidir la nostra actuació de forma conscient i madura.

Aquest blog pretén ser i fer una mica això mateix, segurament sense aconseguir-ho la major part de les vegades. Vol ser un blog de mirades sobre les coses que passen, sobre les persones, sobre situacions i àmbits diversos de la vida. Un blog de mirades, a vegades crítiques, a vegades indignades, a vegades satisfetes, a vegades contemplatives de la bellesa i de la bondat que, sens dubte, també hi ha al voltant nostre. Tant de bo pogués ajudar -a mi mateix i als que em llegiu amb una certa assiduïtat- a portar-nos cap aquell l’estadi de la contemplació al que ens convidava el Dr. Damásio. Ja estaria satisfet si ens ajudés a mantenir-nos una mica desperts per veure la interioritat del nostre propi ésser i la interioritat dels esdeveniments.

Amb aquest post d’avui -que serà el darrer d’aquest any- vull desitjar-vos a tots un bon any nou!  Fins l’any vinent!

Tags: PSICOLOGIA

Llegia, no fa massa dies, un article de Javier Bustamante, (col·laborador de l’Àmbit Maria Corral) que es titulava Les sabates de l’altre em vénen estretes. Em va fer pensar una bona estona perquè deia coses, si voleu molt elementals, però molt interessants. Començava citant la coneguda frase «Posa’t a les meves sabates!», frase molt comuna i que ajuda a traslladar-se a la situació de la persona que ho demana. Les relacions humanes demanen molt d’exercici de sortir d’un mateix per posar-se exactament en la situació de l’altre. O demanar a l’altre que se situï al lloc d’un mateix. És un exercici que ens costa molt fer i que hauríem de procurar fer més sovint.

He relacionat aquesta idea amb tot el que està passant aquest dies aquí a Catalunya i a Espanya. I ho he pensat, sobretot, perquè alguns amics llatinoamericans m’han demanat que els expliqués que estava passant per aquests verals. Ells han sentit tocar campanes i han llegit alguna cosa als seus diaris però no ho acaben d’entendre massa, tot i que amb alguns hem parlat moltes vegades del tracte que rebem els catalans de part dels corresponents governs espanyols. I no pas d’ara, sinó que ja fa segles que dura. Però es veu que ni així ho acaben d’entendre massa i he hagut d’intentar explicar-los-hi una altra vegada per tal que puguin entendre millor el que està passant en aquests moments i per què vora dos milions de persones surten al carrer demanant un ESTAT PROPI.

I els ho he intentat explicar amb aquesta metàfora de les sabates. Les mateixes sabates no serveixen per a tothom i cadascú ha de d’adaptar-se a les seves. I fins i tot moltes vegades costa que unes sabates noves s’adaptin al propi peu. Espanya ha volgut fer “café para todos” pensant que d’aquesta manera tothom quedaria content (i enganyat, diria jo). potser al principi podia semblar que la idea rutllaria però al cap d’una anys s’ha vist el rotund fracàs que ha estat. Ningú ha quedat content i tothom ho vol tenir idèntiques sabates tot i fent el peu diferent.

Els he dit que sembla que a Espanya no s’han adonat encara que no només cada persona és única, sinó que també ho és cada poble. Que les aspiracions que tenim els catalans segurament que són molt diferents de les que pugui tenir un manxec. La qual cosa no vol dir que unes siguin millors que les altres sinó que, simplement,cadascú té les seves. Negar aquesta evidència és el que porta al fracàs; un fracàs que s’ha fer més patent aquest dies i que els corresponents governs espanyols han volgut amagar, negar, evitar o esborrar . Però el fracàs hi és, s’ha fet encara més evident i sembla que ha arribat el moment de que s’han de prendre decisions que sembla que seran molt doloroses per alguns, justament perquè mai han fet l’esforç de posar-se en les sabates de l’altre. Em dóna la sensació que més aviat s’han fixat només amb les sabates de l’altre i de seguida n’han volgut unes d’idèntiques. Ni han mirat si les necessitaven i si potser, enlloc de sabates, necessitaven una camisa. No,no… hem de ser igual que els catalans i volem exactament el mateix que ells.

No s’adonen que això no és desig de justícia sinó que simplement és miopia. Miopia i no adonar-se que el món està canviant i que les coses ja no es poden fer més a cop de decret. Ser espanyol o no ser-ho no s’aconsegueix amb un decret sinó que se n’és –o no- per voluntat. I això és tota una altra cosa de la que encara no se n’han adonat.

Tags: FILOSOFIA, POLÍTICA, PSICOLOGIA, Valors

Jo a vegades m’he lamentat de tenir molt mala memòria. En sóc conscient i sé que és un defecte o una mancança que no m’ha ajudat massa. També és cert que els experts diuen que la memòria es pot millorar amb tècniques, cosa que no m’he proposat mai seriosament. Tenir poca memòria és dolent, però tenir-ne massa també pot ser-ho, tal com ens mostra Jorge Luís Borges en un deliciós conte titulat “Funes el memorioso” (Ficciones, 1944) on ens diu que desconfia de la memòria perfecta

En “Funes el memorioso” el protagonista era un home d’aquestes qualitats. Funes ho recordava tot, amb prodigiosa exactitud, i així, tan vives com el seu record eren les seves percepcions. No obstant això, Funes no era un home massa intel·ligent. "Pensar és oblidar diferències, és generalitzar, abstraure", ens diu Borges en el conte i Funes és incapaç d’això. Recordar un dia complet comportava a Funes exactament un altre dia complet de temps, cosa que el feia infeliç.

El psiquiatre Luís Rojas Marcos ens diu que  “si no podem oblidar el cap se’ns omple d’escombraries”. Per tant, a vegades convé tenir mala memòria per salut mental.Gràcies a l’oblit, perdonem i girem full.  Sempre hem de continuar perdonant, donant noves oportunitats i deixant enrere coses desagradables que ens puguin fer mal. Per això, fora de les persones deprimides, la memòria recorda més les coses bones que les dolentes.La memòria ens protegeix d’alguna manera.De vegades, fem coses i ens sentim malament, però la memòria busca la manera de justificar-ho: no va ser culpa meva, va ser mala sort…

L’oblit també forma part de la memòria. Les persones excessivament memorioses, que són poques, et diuen que això interfereix en les seves relacions. Són una minoria, però se’n recorden de tot, sobretot perquè en guarden imatges. El millor mètode, i el més antic, per recordar coses és posar-hi imatges. Si no pots oblidar, fins i tot la bajanada més inútil, el cap s’omple d’escombraries. Gràcies a l’oblit, perdonem, girem full i obrim nous capítols de la vida.

I això que Borges ens explica en forma de conte, sembla que es dóna a la vida real. Encara que sembli difícil de creure això és exactament el que li passa a Brad Williams, un locutor de ràdio nord-americà de 53 anys. Després d’escoltar una data a l’atzar, Williams, originari de La Crosse (Wisconsin), només necessita uns segons per enumerar sense problema tots els detalls d’aquesta jornada: què va fer, quin va ser el plat que va sopar aquell dia, quines notícies van donar a la televisió , si va ploure o no … Ha estat així des que té ús de raó, i no li va donar la major importància, perquè va pensar que era una cosa normal en totes les persones. No obstant això, metges i neuròlegs, com el Dr James McCaugh, de la Universitat de Califòrnia, saben valorar aquesta capacitat tan extraordinària. Per aquest motiu han sotmès a diverses proves a Williams, així com una altra dona de 40 anys que posseeix una ‘habilitat’ similar. Encara que en el cas d’aquesta última, més que un do es tracta d’una tortura: només cal que escolti una data perquè els records flueixin sense control des del més profund de la seva ment.

Existeixen al món molts pocs casos de persones amb aquesta magnífica habilitat, coneguda com hipertimèsia. Actualment, el cervell de Brad està sent estudiat per neuròlegs del Centre de Neurobiologia de l’Aprenentatge i la Memòria, a la Universitat de Califòrnia i, per la seva altra banda, el seu germà, anomenat Eric, està duent a terme la realització d’un documental al que Brad competeix contra el cercador d’internet, Google, avançant-se en els resultats en 18 de 20 consultes realitzades.
"Sempre vaig ser una espècie de Google per a la meva família. Sempre vaig tenir aquesta habilitat per recordar coses ".

Per tant, podríem concloure que cal recordar sempre certes coses. Però també és cert que cal oblidar-ne igualment algunes altres per higiene mental i per poder ser feliços.

Tags: Memòria, PSICOLOGIA, Psiquiatria

Dies enrere parlava en aquest mateix blog “ Els malentesos “ sobre el cas del futbolista uruguaià Luís Suárez i els seus insults (o no) racistes dirigits a Patrice Evra. Doncs bé, potser ja haureu seguit una mica el cas perquè la cosa va tenir cua. Després dels partits de sanció es van tornar a trobar els dos en un partit i Luís Suárez, en la prèvia, no el va voler saludar, tot i els intents d’ Evra de voler fer les paus. Després va venir una condemna de l’entrenador rival cap a Suárez, una demanda de perdó “sui generis” i, a fi de comptes, força mal rotllo de tots plegats.

Jo ho he volgut seguir de ben a prop perquè tinc molts amics d’ Uruguai amb qui vaig parlar del tema i que també alguns d’ells volien saber la meva opinió. També vaig voler seguir la notícia en els diaris uruguaians i fins i tot em vaig animar a fer algun “contra comentari” als comentaris que llegia allà i que, en general, em semblaven molt xovinistes i així ho vaig expressar. Naturalment, els meus comentaris no van agradar massa i la majoria se’m van tirar a sobre com a feres, cosa que em va sorprendre coneixent com conec el país i la seva gent. Puc afirmar –sense por a equivocar-me- que deu ser dels països on hi ha menys racisme i per això em van estranyar algunes reaccions que llegia astorat.

Per aquest motiu he volgut reflexionar una mica sobre el tema durant aquests dies i el post que vaig escriure ahir ja anava en aquesta mateixa direcció. La casualitat va fer que també trobés un preciós blog, que us recomano vivament i que es diu “El armario de Yaïví” http://yaivi.blogspot.com/ on es reflexiona de manera molt lúcida sobre aquests temes, sense complexos i en primera persona (pel fet que l’autora és una noia negra). “El armario de Yaïvi” es un blog sobre les diferències culturals en el que hi trobareu una mica de tot: contes, escrits, fotos d’una gran bellesa, poemes, frases de blancs, frases de negres com aquesta que trobareu aquí sota, proverbis i reflexions molt i molt profundes.

“Si yo te puedo llamar “blanco”, ¿por qué no me puedes llamar tú a mí, “negra”?. No puede ser que 400 años más tarde, estemos iguales (…)”

“A nosotros nos da igual que nos llaméis “negros”. Y si los negros intentamos superar el Complejo de Esclavo, ya sería hora que los blancos superasen su Complejo de Blanco”

“Mientras nuestras sombras sigan siendo del mismo color bajo el sol tórrido, no tengas Complejo de Blanco y llámame “negra”
Yaïvi

Procureu llegir aquest post i veureu de què va la cosa…

EL COMPLEJO DE BLANCO

El “Complejo de Blanco” es una alteración del comportamiento de alguna gente blanca, originada por unas ideas, pensamientos o sensaciones despectivas y perniciosas, basadas en la Historia. Hay que remarcar que tener el Complejo de Blanco, no es ser racista.
Este complejo no tiene nada que ver con el “Complejo de Esclavo” que es la perturbación de la conducta de algunos negros, que al oír la palabra “negro”, dijese como se dijera, piensan que se hace alusión a su condición de descendiente de esclavo y que la palabra está usada en su sentido más peyorativo. El Complejo de blanco puede provocar Complejo de Esclavo.
400 años más tarde y seguimos igual.
Vale que en aquel XVII , decir “Negro” era asociado a prisionero, siervo, sometido, oprimido, tiranizado, malo, deslucido, infausto, desgraciado, inferior, insignificante, detrito, primitivo … ¡Uy! A lo mejor me he pasado. Pero hoy en día, creo que decir “negro” o ser “negro” no va asociado con esas ideas lúgubres.
Ya ha pasado tiempo desde aquel entonces, pero algunos blancos no dicen “negro”.
Muchos dicen cualquier otra cosa, antes que decir la palabra “negro”. Esto es el Complejo de Blanco. Blancos que se piensan que, por ser blanco, decir “negro” es negativo. O gente que se piensa que aún estamos en el siglo XVII y que ser negro, es funesto. Y lo más sobrecogedor, es que no son racistas. Es tan sólo el peso de la Historia.
No sé cómo será en los otros países de los blancos, pero aquí donde vivo, para llamar a los negros africanos, se puede decir de varias maneras: “negritos”, “morenos”, “gente de color”, “vosotros”, “la gente como tú”…
Si yo te puedo llamar “blanco”, ¿por qué no me puedes llamar tú a mí, “negra”?. No puede ser que 400 años más tarde, estemos iguales.
Hay blancos que ponen el grito en el cielo si alguien dice “negro”. Hay otros que cuando dicen “negro”, rehúyen de mirarte a los ojos. Hay otros, que cuando “negro” se disculpan. Otros tartamudean con la palabra “negro” y acaban diciendo “negr…negr…morenos”. Incluso hay otros que ya rozan el freakismo, cuando yo misma digo “negro” y me instan a no decirlo. ¿Cuántas veces habré oído yo, lo de “no se dice “negra”. Se dice “gente de color””. Buf!
A nosotros nos da igual que nos llaméis “negros”. Bueno, a lo mejor no tendría que generalizar, porque no sé si a los otros negros, les importa o no. A lo mejor tienen “Complejo de Esclavo” y les importa. Pero a ciencias ciertas, a mis amigos (véase Marie, Soco, Joanna, Bio, Robert, Anna…) y a mí, nos da igual. Nosotros ya dejamos atrás aquellos traumas de hace tantos años. No tenemos Complejo de Esclavo. Y eso no quiere decir que hayamos olvidado todo lo que conllevó la “Traite Nègrière”, pero lo que no podemos hacer es rebozarnos, cual dedos en la arcilla líquida, en una Historia de tropelía y de pisoteo de derechos humanos básicos. Vale, que sería fácil sacar a relucir injusticias pasadas, y encima tendríamos razón, pero lo único que haríamos, sería incrementar nuestros complejos. También es verdad que algunos usan el término para ofender, pero ya se sabe, que hay que pasar del racismo.
Y si los negros intentamos superar el Complejo de Esclavo pero ya sería hora que los blanco superasen su Complejo de Blanco.
“Llámanos como te dé la gana, pero hazlo con propiedad y perfección. No dejes que yo entrevea en tus ojos, en tu voz o en tu actitud que tienes el Complejo de Blanco. Porque al fin y al cabo lo importante no es como llamamos a la gente sino como los vemos.
Mientras nuestras sombras sigan siendo del mismo color bajo el sol tórrido, no tengas Complejo de Blanco y llámame "negra".”

Tags: PSICOLOGIA, Racisme, SOCIETAT

Aquest matí escoltava al Miquel Roca i Junyent en una entrevista a Catalunya Ràdio. Fa de bon escoltar aquest home perquè és intel·ligent, diu coses interessants i –el que és més important- diu coses de sentit comú.

Ja al final de l’entrevista ha dit una cosa que considero fonamental en tots els ordres de la vida i, per tant, també pel moment polític i econòmic que estem vivint. Ha dit:

“VOLER NO ÉS PODER. PERÒ ÉS IMPOSSIBLE ACONSEGUIR UNA COSA SENSE VOLER-LA. PER TANT, EL MES IMPORTANT ÉS VOLER. QUE DESPRÉS HO ACONSEGUIM O NO, NO HO SABEM. PERÒ CAL PREDICAR LA CONFIANÇA, ENCARA QUE SIGUI DIFÍCIL PREDICAR-LA EN MOMENTS COM AQUESTS”

Per tant, aquí jo hi trobo una distinció molt intel·ligent a la famosa frase ”Voler és poder". Perquè, en realitat no és així, ja que moltes vegades no podem aconseguir una meta per més voluntat que hi posem. Però sí que podem afirmar que, quan hi ha voluntat per fer alguna cosa, generalment es troba la manera. Per tant, penso que és més veritat el “poder és voler” que no pas “el voler és poder”. Dit en altres paraules: El voler té sempre un gran poder de transformació. L’èxit en una empresa neix de dins cap a fora i no pas de fora cap a dins. En altres paraules, les coses externes només són un reflex de les internes.

Per això m’ha agradat el que ha dit i com ho ha dit. Els de fora tenen molta culpa del que ens està passant a Catalunya. Això és cert i no ho pot negar ningú. I si encara hi ha algú que s’atreveix a fer-ho es un solemne cretí. Però també és veritat que nosaltres tenim molta culpa en el que ens passa i en la forma que tenim de buscar solucions. En una paraula: ens falta unitat d’acció. Cada dia tenim més elevat i es fa més patent el sentiment de revolta contra la injustícia que se’ns fa als catalans (dia a dia s’hi suma un exemple més i el vas es va omplint de gota en gota), però encara no hem sabut buscar el camí que ens porti a la solució, justament perquè no comprenem prou bé la força de la unitat. Tant de bo ens arribi aviat. Llavors sí que podrem plantar cara i llavors sí que ens en sortirem

Tags: POLÍTICA, PSICOLOGIA

Acabem any i en comencem un altre. No sé si podem fer servir aquest any allò d’ “Any nou, vida nova” perquè les coses no es presenten massa bé.

Però tampoc ens servirà de res sortir massa condicionats per l’any dolent que, sens dubte, hem passat. El passat ens pot condicionar, però mai ens pot esclavitzar com deia  el neuròleg, psiquiatra i filòsof Viktor Frankl . Aquest autor té un llibre que hauria de ser lectura obligada per a tothom: “L’home a la recerca de sentit”. Ell, que va haver de passar per camps de concentració on va morir la majoria de la seva família, ens diu que els determinismes i condicionaments no només no eliminen la llibertat, sinó que són com la gravetat que ens permet caminar (lliurement) per la vida.

Per tant, de cara a l’any nou potser tampoc cal preocupar-nos massa i només ens caldrà anar treballant dia a dia, que d’alguna manera ja ens en sortirem. Recordeu aquell versicle de l’ Evangeli que diu:

“No us preocupeu pel demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps.” (Mt 6,34) 

“Cada dia comporta el seu afany”. I cada any. I cada moment. Per tant, el que ens caldrà fer serà ocupar-nos per l’avui i no preocupar-nos massa pel demà, que el demà ja l’anirem resolent, si Déu vol. Pensem que tenim un any més d’experiència. N’hauríem de saber una mica més; n’hauríem d’haver après una mica del que ens ha passat per no caure altre cop en els mateixos errors. Ho podrem fer des del que som, tenim i hem viscut per, des d’aquest trampolí, anar més lluny en tots els sentits. A veure si en som capaços.

Bon Any Nou a tots els que us heu atansat per aquí alguna vegada. I fins l’any vinent, no us en descuideu!

Tags: Any nou, Crisi, Llibertat, PSICOLOGIA

Aquests dies escoltem una i altra vegada les mateixes consignes, els mateixos retrets, els mateixos anuncis, les mateixes promeses en boca d’uns personatges que la majoria de les vagades ni creiem (perquè han perdut credibilitat) ni escoltem (s’han tornat força avorrits).

Però tots sabem que la repetició és una tècnica gairebé molt antiga i prou eficaç com per fer-la servir en campanya electoral. Tots hem escoltat allò que afirma que “una mentida repetida cent vegades arriba a convertir-se en veritat”. I s’ha comprovat que és veritat -encara que sembli inversemblant- i per això els polítics, els mitjans de comunicació i la publicitat fan servir molt la repetició com una forma per persuadir a les masses. Ens podem preguntar, però, si és realment la repetició una tècnica persuasiva. El professor Begg, de la McMaster University a Ontàrio, va demostrar l’efecte de la repetició amb un senzill però curiós experiment. Encara que pugui semblar massa simple, el cert és que la repetició dels missatges realment augmenta el seu efecte persuasiu, convertint-se en una de les estratègies més senzilles per convèncer els demés. A aquest efecte se li coneix en Psicologia com la "Il · lusió de la veritat", un fenomen segons el qual la familiaritat (de la mà de l’exposició reiterada als missatges) ens fa valorar un missatge com més veraç del que realment és.

Per tant, els polítics en campanya volen persuadir o directament volen enganyar? Alguns d’ells poden dir força bestieses perquè ja saben que no guanyaran. Altres, simplement exageraran o jugaran amb l’ambigüitat. Altres callaran coses que no convé dir-les en aquests moments. Però tots repetiran i repetiran fins a l’esgotament els mateixos eslògans -mig veraços o mig mentiders-, però sempre força pesats. Com podeu pressuposar, molts polítics o publicistes coneixen a la perfecció que entre la veritat i la Il · lusió de la veritat no existeix sinó una línia molt subtil.

No obstant això, que vagin alerta perquè els psicòlegs socials també expliquen que repetir fins al cansament una informació pot tenir efectes totalment contraproduents. Per aquesta raó moltes investigacions s’han dedicat a examinar quin és el nombre de repeticions que fa que un missatge sigui percebut com a veritable i persuasiu. Brinol, l’any 2008, va descobrir que les persones se senten còmodes amb una idea després que han estat exposades a la mateixa entre 3 o 5 vegades. Un nombre major de repeticions no augmenta la veracitat i fins i tot pot incitar la desconfiança.  De fet, la repetició és una estratègia efectiva només quan les persones presten poca atenció però quan estan molt concentrades i l’argument és feble, l’efecte persuasiu del missatge desapareix. En altres paraules, no és una bona idea repetir un argument feble, sobretot si les persones estan avaluant atentament les informacions que se’ls està fent arribar.

I, per desgràcia, la majoria d’arguments que ens presenten els nostres polítics estan carregats de febleses i alguns fins i tot de mentides descarades. Alerta, doncs a qui votem!

Tags: POLÍTICA, PSICOLOGIA

Aquests dies un expresident del Congrés espanyol  ha acusat els catalans de ser “molt susceptibles” i que “ens ho hauríem de fer mirar” això de no saber acceptar bromes. Heu escoltat les “bromes” d’aquest senyor? Jo sí. I, tirant baix, jo les qualificaria com a bromes de mal gust o d’aquelles bromes negres de turmenta que, quan te n’adones, ja t’han deixat xop-

Els psicòlegs diuen que la susceptibilitat va molt lligada amb la baixa autoestima. D’alguna manera ens ve a dir aquest senyor, per tant, que tenim una baixa autoestima i que per això som tan susceptibles. Potser sí. Potser té una part de raó aquest bon home i resulta que els catalans tenim alguna mena de complex que ens hauríem de fer mirar urgentment.

Però també és cert que tan dolenta pot ser la baixa autoestima com l’excessiva. És una cosa coneguda per tothom els problemes que pateixen les persones que tenen un nivell d’autoestima baix. Però, no obstant això, tenir un nivell d’autoestima excessiu no és tan bo com podria semblar a primera vista, ens expliquen també els psicòlegs. El nivell d’autoestima ha d’estar equilibrat i ser realista amb les qualitats i limitacions de la persona. En cas contrari, un nivell d’autoestima exagerat pot resultar igual de problemàtic, tant per a la persona que el pateix com per a la gent que l’envolta.

Quina mena de complex tenim els catalans? És de superioritat o d’inferioritat? I ell (i com ell molts espanyols), quina mena de complex té?  Són preguntes que no són fàcils de contestar i potser els sociòlegs haurien de fer una feina semblant a com la fan els psicoanalistes i haurien de ser ells qui ens ho haurien de dir…

Les persones amb excés d’autoestima es caracteritzen per ser egoistes, intolerants, narcisistes, per creure’s omnipotents i totalment independents de les persones que els envolten, cosa que pot portar-los a practicar conductes temeràries … Quan l’excés d’autoestima no es tracta, pot portar a la persona a desenvolupar trastorns psicològics d’importància, com ara el narcisisme, la mania, els deliris de grandesa … Fins i tot quan no arriba a aquests límits, aquestes persones poden patir depressió, en sentir- incompresos pels altres o considerar que la vida no els està atorgant el que ells mereixen en realitat.

Les persones amb baixa autoestima diuen que són susceptibles. La susceptibilitat és una característica de la personalitat que consisteix en una reacció exagerada a la conducta dels altres, que s’identifica sempre com un atac. Aquesta característica sol venir determinada per una baixa autoestima i una gran inseguretat i por al rebuig. Les persones que ho pateixen solen ofendre’s amb facilitat perquè se senten insegures i aquesta és la seva manera de defensa.

Si anem al diccionari veurem que la paraula SUSCEPTIBILITAT té dues accepcions: una de positiva i una altra de negativa.

– 1. Capaç d’admetre una impressió, una modificació.

– 2. Propens a ofendre’s fàcilment, a impressionar-se molt.

Per tant, potser en aquest cas també ens cal situar  en un punt d’equilibri, no sempre fàcil d’assolir. No podem tenir la pell massa fina i hem d’escoltar les crítiques sense ofendre’ns. Però tampoc l’hem de tenir tant dura com per aguantar estoicament tot el que ens diguin, vingui d’on vingui i sigui veritat o mentida.

Tags: PSICOLOGIA, SOCIETAT, Valors

La tardor sempre m’inspira sentiments ambivalents. Per una banda anem deixant enrere un temps de sol, de claror, de viure al carrer, de platges, muntanyes i natura, de sol clar, d’ aire saludable, de descans i de vacances.

I per altra banda recomença el curs acadèmic, recomença el que és la quotidianitat, els primers freds que conviden a arrecerar-se a casa, a escoltar música, a llegir, a la reflexió. El dia s’escurça. La nit s’allarga. El temps canvia.

Mirem els arbres i veiem que van perdent les fulles, una a una, lentament, com si es resistissin a morir. Com ens resistim cadascun de nosaltres a que acabin de morir les nostres il·lusions, les nostres esperances, els nostres anhels, tot allò que ens fa sentit encara vius. L’estiu em sembla una estació plena de vida, mentre que la tardor és el temps en que aquesta vida es va escolant i va marxant poc a poc.

No ens acabem de conformar a que arribi l’hivern cru, aquell hivern que ho mata tot. Ens hi resistim perquè no volem perdre els darrers brins d’esperança, les nostres últimes fulles que encara conserva l’arbre de la nostra ànima.

I la situació econòmica en la que vivim sembla que vol acaba d’establir-nos en una situació de tardor que potser tira encara cap a un hivern massa llarg i massa dur. Esperem que aquets propers temps no siguin massa durs. Conservem les fulles que puguem en el nostre arbre personal…

Tags: Natura, PSICOLOGIA, SOCIETAT

Abans de Pregar … PERDONA
Abans de Parlar … ESCOLTA
Abans d’ Escriure … PENSA
Abans de Gastar … GUANYA
Abans de Rendir-te … PROVA-HO

Les teves PARAULES, els teus SOMNIS, i els teus PENSAMENTS tenen el poder de crear condicions en la teva vida.
Del que parlis, n’obtindràs.

Si segueixes dient que no suportes la teva feina, pots perdre-la.
Si segueixes dient que no suportes el teu cos, el teu cos pot emmalaltir
Si segueixes dient que no t’agrada el teu cotxe, el teu cotxe se’t pot espatllar.
Si segueixes dient que estàs fent fallida, segur que fas fallida.
Si segueixes dient que no pots confiar ningú, sempre trobaràs algú a la teva vida que et farà mal o et trairà.
Si segueixes dient que no trobes feina, seguiràs desocupat.
Si segueixes dient que no pots trobar algú a qui estimar o que cregui en tu, els teus pensaments atrauran més experiències negatives confirmant així els teus pensaments.
Fes els teus pensaments i les teves converses més positius i cuida’ls amb fe, esperança, amor i acció.

No tinguis por de creure que pots tenir el que tu vols i mereixes .

Observa els teus ‘Pensaments,’ Es convertiran en paraules.
Observa els teus ‘Paraules’, Es convertiran en accions.
Observa els teus ‘Accions’, Es convertiran en hàbits.
Observa els teus ‘Hàbits’, Es convertiran en caràcter.
Observa el teu ‘Caràcter’, Es convertirà en el teu ‘Destí’

Així …. Per prevenir qualsevol obstacle … Aconsegueix el teu propi camí!
¡Gaudeix cada minut de la teva vida!!
Quan el filòsof assenyala la lluna, el ximple es fixa en el dit.
Si no t’agrada el que reps, revisa molt bé el que estàs donant.
No estiguis ocupat tot el dia … Descansa i comparteix.

Quina COSA MÉS ESTRANYA QUE ÉS L’HOME:

-NO DEMANA NÉIXER

-UNA VEGADA NASCUT, NO SAP VIURE

-UNA VEGADA VIU, NO VOL MORIR

(Tret de la xarxa i no conec l’autor)

Tags: PSICOLOGIA

Expliquen que li van preguntar a Mahatma Gandhi quins són els factors que destrueixen l’ésser humà. Ell va respondre així:
La política sense principis, el Plaer sense compromís, la Riquesa sense treball, la Saviesa sense caràcter, els Negocis sense moral, la Ciència sense humanitat i l’Oració sense caritat.

La vida m’ha ensenyat que la gent és amable, si jo sóc amable, que les persones estan tristes si estic trist, que tots m’estimen si jo els estimo, que tots són dolents si jo els odio, que hi ha cares somrients si els somric, que hi ha cares amargues, si estic amargat, que el món és feliç si jo sóc feliç, que la gent s’enfada si jo m’enfado, que les persones són agraïdes si jo sóc agraït.

La vida és com un mirall: Si somric, el mirall em retorna el somriure. L’actitud que prengui davant la vida, és la mateixa que la vida prendrà davant meu.

"Si algú vol ser estimat, que estimi".

L’única raó per la qual ets feliç és perquè tu decideixes ser feliç …

Tags: PSICOLOGIA

L’autoestima és la capacitat humana de valorar-se un mateix, quelcom essencial per a la supervivència psicològica. És tenir aquell mínim d’amor propi que porta a no deixar-se ultrapassar pels altres, a no fer un mal paper, etc. Això és el que diu, més o menys, el diccionari sobre l’autoestima.

I quina relació hi ha entre l’autoestima i el futbol, em direu? És que jo he arribat a la conclusió -després de veure tantes victòries del Barça i sentir alguns comentaris- que molts catalans necessiten aquestes victòries per sentir-se alguna cosa i per creure’s de veritat que existeixen i que tenen un lloc al món. I a mi em sembla que això és tenir molt poca ambició i mot poca perspectiva de la realitat. Ni en els “gloriosos” (per alguns) temps de Franco -quan el Realíssimo Madrid  ho guanyava tot i el Barça no guanyava res- érem els catalans uns pobres desgraciats, ni ara que el Barça ho guanya tot som la “repera”. El futbol potser podria ser reflex d’un estat de coses i potser fins i tot es podria arribar a fer un retrat una mica aproximat de la societat a través del que diuen o fan alguns clubs, alguns presidents o alguns entrenadors. Algú ja ho ha fet i crec que amb força bons resultats. Però d’aquí a associar autoestima i futbol hi va un bon tros…

Un amic meu uruguaià, un bon escriptor i un intel·lectual brillant (Juan Martín Posadas), escrivia no fa massa sobre això mateix:

L’ Uruguai és un país petit, poc conegut i que surt poc als mitjans de comunicació. Però si per alguna cosa es coneix és per alguns escriptors i pel futbol. Deia el meu amic que

“el nostre país està vinculat amb una sèrie de triomfs que l’han identificat amb l’ésser nacional. A l’Uruguai se’l coneix al món pel futbol. Al seu torn els uruguaians vinculen els èxits aconseguits en aquest esport amb trets identitaris nacionals. Es podrà discutir si no seria millor o més digne que el nostre país fos reconegut per una altra activitat i si no seria millor fundar  un orgull nacional basat en l’educació o a la laboriositat. El que és un fet indiscutible és que l’autoestima uruguaiana està, en gran mesura, vinculada al futbol.
Els períodes de glòria en aquest esport han estat dos: el primer va des dels llunyans Colombes i Amsterdam olímpics a la patacada de Maracaná, passant pel Mundial del 30. El segon, molt posterior i objectivament més modest pel que fa als llorers però igualment poderós com a factor d’autoestima, és el que va des del Mundial de Sud-Àfrica fins a la Sub 17 i la victòria de la Copa Amèrica”.

Alguns catalans podrien tenir aquesta mateixa temptació i podrien no veure que Catalunya és molt més que el Barça i els seus triomfs, per més que el Barça és el que és i per més que el Barça “sigui més que un club”.

La nostra autoestima com a país ha d’anar per altres camins: més educació, nivells alts de benestar, una societat cada dia més ben travada, equilibrada i igualitària, amb un passat ben gloriós però amb un futur encara més gloriós. Una societat on els nouvinguts s’hi puguin trobar com a casa perquè, ells i nosaltres, fem un esforç d’integració. Catalunya ha de ser un país obert, amable i que es faci respectar pels valors que conrea. El Barça guanya el que guanya perquè creu fermament en una colla de valors i cada dia mira de posar-los en pràctica. En Barça en aquests moments és un exemple mundial. Hauríem de voler i fer que Catalunya també ho fos. Els nostres polítics n’haurien d’aprendre una mica i ho haurien d’exercir; els mestres ho haurien d’ensenyar a les escoles i tots plegats hauríem de fer l’esforç per millorar el nostre país per tal de fer-lo millor. És llavors quan l’autoestima començarà a tenir sentit i començarem a poder dir que sobreviurem contra totes les malvestats i els mals aires que bufen contínuament.

Tags: Autoestima, Catalunya, Futbol, PSICOLOGIA

Saber guanyar i saber perdre no és fàcil. Guanyar amb humilitat i perdre amb dignitat seria el correcte. Com ho és saber que un dia guanyes i un altre perds, a vegades sense merèixer-se ni una cosa ni una altra.

Avui podríem recollir unes lliçons bàsiques per ensenyar això a un nen que ha perdut, que és mal educat i que no sap perdre (podríem anomenar-lo Mourinho, per exemple).

• Nen, tu ets molt bo però n’hi han altres que encara ho són més.
• Mira nen: Avui has jugat molt bé però t’ha faltat sort. Un altre dia en tindràs més.
• Quan perdis has d’acceptar la derrota amb dignitat. No és cap vergonya perdre i encara menys quan es perd amb un rival molt bo.
• Mira si t’has equivocat en alguna cosa per tal de corregir-la en una ocasió futura. I fixa’t sempre amb els encerts dels contraris.
• Controla les teves reaccions. Només els animals es deixen portar pels seus instints.
• Després de perdre és lògic que estiguis trist o decebut, però mira de no perdre l’equilibri interior. La tristesa no t’ha de durar massa estona, ni s’ha de convertir en rancúnia.
• La derrota sempre és amarga i cal que ho acceptis així, sense voler-ho disfressar amb frases com “derrota dolça” o similars. De les derrotes en pots aprendre molt i et farà tocar de peus a terra. A la vida no sempre guanyaràs i segurament que et trobaràs amb algú que és millor que tu en tots els aspectes.
• No siguis mentider. Les coses són com són i no pas com tu les vols veure. No deformis la realitat que tothom ha vist.
• No siguis mal educat. No perdis mai les bones formes. Felicita sempre l’adversari encara que et sembli que no s’ho mereixi.
• Sàpigues que si no ets saps comportar et podran castigaran i segurament que et sancionaran. Accepta les sancions.
• Siguis autocrític. Potser t’has equivocat i no te n’adones. És més fàcil veure els errors dels altres que els propis.
• No siguis tan orgullós. Les derrotes t’ajudaran a posar-te al lloc on et correspon.
• Siguis solidari amb l’alegria o la tristesa de l’adversari. Mira de posar-te al seu lloc.
• Juga net. No facis trampes. Compleix les normes establertes i , si no t’agraden, no juguis o mira de que es canviïn.

Tags: Esport, Futbol, Mourinho, PSICOLOGIA

Aquell senyor havia començat les vacances feia un parell de dies i es notava fins i tot en la seva cara i amb la forma de mirar, de moure’s i de parlar. Només feia que explicar a tothom del que faria, dels mil projectes que –com cada any- feia (per això els projectes es diuen projectes: perquè es queden normalment en bones intencions que no es fan quasi mai realitat).

Anem al que anàvem i deixem les digressions que sinó em sortirà un post massa llarg… Dèiem que aquell senyor havia començat vacances feia dos dies i ja sabeu que els entesos (vull dir els psicòlegs, aquests que saben tant de tot: des de quin color s’ha de pintar una paret per tal de que no et deprimeixis més del compte fins a quin color de cotxe t’has de comprar pe tal de que vagi amb el teu caràcter i la teva manera de ser…) diuen que les vacances són un temps fatal per la convivència familiar. En tornar de vacances aquests senyors tant entesos en quasi tot és quan fan el seu agost. O sigui que al setembre o a l’octubre tenen més feina que mai i se’ls omplen les seves consultes de parelles (ara ja no es diu matrimonis) que es volen separar. Ja m’he tornat a encantar amb les maleïdes digressions!

Deia que aquell senyor en període de vacances es va despertar al matí (encara amb els ulls mig tancats o mig oberts, si voleu) i va tornar a veure –un dia més- que la seva dona s’havia deixat l’aixeta del lavabo gotejant. Se’n va anar xino-xano cap a l’habitació on la seva dona encara dormia i amb una mica de mala llet –tot sigui dit- li diu:

-T’has tornat a deixar l’aixeta gotejant. ja et vaig dir que això, a més de ser una despesa i un pecat contra el medi ambient, em molesta molt!

-Doncs, ja ho saps. A partir d’ara cada nit passes a repassar-la tu. Així no quedarà gotejant.

-Però això no ho he de fer jo. Ho hem de fer tots dos.

-Jo ja tinc prou feina amb els nens! Ara no m’omplis el cap i no me’n donis més tu de feina!

-No sé pas on la fas la feina. La casa cada dia està més bruta. Aquests dies m’hauré de dedicar a treure la pols que hi ha per tot arreu.

-I tu, que quan arribes de treballar t’asseus amb una cervesa i no et cuides de res més. Molt còmode tu!

-Jo ja arribo prou cansat. la feina de casa l’has de fer tu, que per això no treballes.

-Que jo no treballo? Si no fos per mi  ni menjaries…

-Que no menjaria? Encara que hagés d’anar a l bar a fer un bocata! Potser menjaria més  a gust i tot que el que em poses tu a taula!

-Doncs ja hi pots anar. A partir d’avui no et faré més el dinar.

-Doncs avui mateix me n’hi vaig i potser ja no tornaré…

-No cal que tornis, que no et necessito per a res.

-Ni jo a tu!

-Doncs, mira, demana hora a un advocat i demanem la separació o el divorci… el que vulguis!

-Vinga, fet. Cadascú que vagi pel seu compte, ja n’estic tip d’aguantar-te!

Aquests van ser els fets. I tot per una aixeta que gotejava!

Tags: Familia, PSICOLOGIA, Relacions humanes, Vacances

Ahir reflexionava sobre el fracàs a partir d’un text d’un autor argentí que vaig llegir. Avui he rebut un mail d’una persona que no conec de res, però que diu “ser i sentir-se fracassada”. Un mail que no puc publicar perquè és molt personal però que m’ha semblat molt sincer i molt dur. Per això avui vull continuar aquesta reflexió sobre el fracàs, no tant per contestar aquesta persona, sinó perquè aquest mail m’ha servit per continuar fent-me reflexionar. I això és el que pretenc avui: seguir fent una senzilla i modesta reflexió.

Normalment tenim la sensació de fracàs perquè teníem unes perspectives massa altes. Està bé a aspirar ben alt per quedar-se a mig camí, deien abans. Això pot ser una arma de doble tall perquè, per una banda, l’aspiració a metes altes pot ser estimulant. Però, per altra banda, pot conduir-nos a la desmoralització si no tenim prou maduresa per acceptar-nos tal com som i veure que potser mai podrem assolir allò que volíem.

Perquè no tots som alts, rossos, guapos, rics, intel.ligents, estimats… No tots tenim les qualitats que voldríem. Tenim les que tenim i, amb aquestes, hem de viure. El que hem de fer -i moltes vegades no fem- és aprendre a fer-les servir i a millorar-les. Sempre podem començar camins que no sabem on ens portaran però segur que ens duran a algun lloc. I en el camí mateix hi trobarem l’aprenentatge de les coses positives i negatives. La vida és aprendre i és feta de múltiples intents, no sempre tots reeixits.

Hem d’aprendre del fracàs (en tenim tots de fracassos) i hem de saber analitzar-lo. Llavors ens adonarem que el nostre “jo real” no coincideix amb el nostre “jo ideal” i que potser ens caldrà ajustar les perspectives i els enfocaments. Per tant, per això podem fer un elogi del fracàs: perquè pot ser un episodi positiu en la nostra vida.

Tags: PSICOLOGIA, SOCIETAT

Alejandro Dolina és un escriptor argentí que té un llibre titulat “CRÓNICAS DEL ÁNGEL GRIS” on explica la història del que podria ser un fracàs.

Els fracassos generalment no s’expliquen i queden enterrats en l’anonimat. Els carrers, els bancs de les places i a les nits els caixers automàtics de bancs i caixes saben bé què són els fracassos i els fracassats. Saben de les seves llàgrimes barrejades amb vòmits de vi, de la pudor enganxada al cos pels molts dies sense dutxar-se  i sabrien dir-nos millor que ningú –si poguessin parlar- el que hi ha darrere d’aquells cossos que arrosseguen el fracàs retratat a la cara. Aquests serien els fracassos que es fan més evidents, els públics els que es mostren a la societat amb tota la seva clamorosa duresa.

Després hi ha els altres. Els anònims. Els que es viuen de portes i d’ànima endins. Fracassos que s’arrosseguen tota la vida i es porten callats. Fracassos que no s’expliquen a ningú o, com a molt, a l’amic o amiga íntims. Aquests són la majoria…

Llegint aquest text de Dolina he pensat en tots els milers i milers de persones que es troben descoratjats perquè la seva vida no ha acomplert les expectatives que hi havien posat i que han provocat en ells aquest sentiment de derrota o de fracàs que els acompanyarà silenciosament tota la vida.

"Francisco va ser sempre crac. Dominava la pilota com ningú, era ràpid i rematava amb les dues cames. Els veïns del carrer Granaderos s’admiraven en veure’l fer meravelles al mig del carrer. Va jugar en molts equips infantils i després en alguns equips de barri bastant millors.
El seu somni era jugar a primera. Conèixer la fama, banyar-se en ovacions. També cobejava la fortuna: cases, actuacions, diners, seguretat per a la seva família.
Una tarda, cert dirigent d’un club gran el va veure en un partit de barri.
Va realitzar alguns entrenaments amb els professionals i va anar bastant bé la cosa. Al final el van provar en un amistós d’estiu contra el Ferencvaros d’Hongria.
El camp estava ple. Faltava un minut i estaven zero a zero. Va agafar la pilota, serè en la seva acció. Va eludir dos contraris i va enfrontar al porter. Va pensar en el futur, en el contracte, en nom repetit per les multituds, en els viatges, en la glòria.
Li va sortir un xut miserable, fluix, enredat i la pilota va passar a tres metres de la porteria.
Va jugar un parell de partits amb el reserva i després va aconseguir una feina bastant bona al ferrocarril ".

Tags: Decepció, Fracàs, PSICOLOGIA, SOCIETAT

La vida és plena d’obstacles que s’han d’anar superant per tal de créixer, madurar, arribar a ser el que hom vol ser. La vida està plena de barreres, però barreres per superar. I les barreres moltes vegades ens les posem nosaltres mateixos.

Explica el poeta persa Farid al-Din Attarque que fa molts anys, en un petit poble, vivia un jove molt curiós i que tenia moltes ganes d’aprendre. La seva recerca el va portar davant d’un savi molt respectat que vivia a la muntanya, i quant el va tenir davant, li va preguntar:

– "Mestre, quin és el major obstacle que un home ha de vèncer per avançar en el seu camí cap a la llibertat i la saviesa?"

El savi, impassible, li va respondre:

– "Ell mateix. La seva falsa concepció d’identitat és l’obstacle més difícil de salvar".Quan el jove li va preguntar com havia arribat a aquesta conclusió, el savi ancià va contestar:

"Un dia, passejant pel bosc, vaig veure un gos que es moria de set estant a la vora del riu. Em vaig aturar a observar-lo, i vaig descobrir que l’animal veia a l’aigua el seu propi reflex i el prenia per un altre gos. Bordava i després escapava sense haver begut, temorós davant la imatge d’aquest altre gos que li estava mostrant els seus esmolats ullals. Així va estar durant diverses hores. Al final, però, la set li va fer perdre tota la prudència i es va llançar a l’aigua. En aquest mateix instant, l’altre gos, que era el seu obstacle, va desaparèixer ".

Tags: PSICOLOGIA

Acabo d’escoltar una estona de la roda de premsa de Mourinho i de Guardiola, prèvia a un dels dos partits importants que ens esperen. Aquests partits els podem guanyar o perdre al terreny de joc, naturalment. Però, com ha dit Guardiola, ja els tenim guanyats pel que fa a educació i formes.

Una vegada més, la ment de Mourinho va lliscant-li pel món laberíntic del seu pensament retorçat. Ja fa temps que penso que ha esdevingut una caricatura tragicòmica. Els trets essencials del seu caràcter i de la seva manera de fer cada vegada s’han anat tornant més extrems, més estrafets, més acusats i més caricaturescos. Tant, que ara mateix tot ell s’ha transformat en una gran caricatura: gestos, mentides, declaracions, silencis, pensament, insinuacions, ganyotes… Entrenador, persona i personatge han esdevingut de manera indestriable una exageració majúscula com si en aquest individu s’hi hagués produït una autohipnosi transformadora.

Recordeu el protagonista de la novel·la d’ Orwell “1984”? Es diu Winston. En un moment de descans d’una sessió de gimnàstica comuna d’aquelles que recomanava (i manava) el Partit, la seva ment comença a posar-se en funcionament i comença a lliscar pel món laberíntic del pensament imposat pel Partit. Va analitzant allò que ell sap i creu i també allò que imposa el partit i que ell posa críticament en dubte.

Mourinho s’ha anat tornant un actor d’aquells que arriben a creure’s tant el personatge que acaben somniant-lo, que els persegueix i que, al final, ells mateixos es converteixen en personatge-actor.

I quin personatge s’ha forjat Mourinho? El de víctima, de perseguit, de persona tractada injustament.Sap i no sap el que és veritat i el que és mentida. És conscient d’allò que és veritat mentre va forjant i construint curosament mentides. Sosté, de forma quasi simultània en el temps, opinions distintes sabent que són contradictòries però rendibles en un espai de temps curt i creient-se, tanmateix, totes elles. I el que és pitjor: pretenent fer-les creure als demés, com si tots fóssim tòtils, crèduls i no tinguéssim memòria.

Mourinho fa servir la lògica contra la lògica; rebutja la moralitat tot apel·lant-hi. Sap tergiversar –quan li convé- esdeveniments que l’afavoreixen i sap oblidar-se d’altres que el posen en evidència. I aquest procediment mentider se l’aplica a si mateix, no sé ben bé si conscientment o inconscient. Aquesta és la subtilesa: induir conscientment a la consciència i, per tant, esdevenir inconscient de l’acte d’autohipnosi que s’acaba d’aplicar.

Artista? Còmic? Mentider? Egòlatra? Provocador? Acomplexat? Mal actor? Segurament que una mica de tot i molt d’això darrer, perquè cada vegada hi ha més gent que no es creuen el personatge i es va afartant de la mala interpretació que està fent d’aquest llarg sainet que ens va oferint dia sí, dia també.

Per sort, avui en Pep li ha parat els peus amb educació i elegància i l’ha posat al lloc on es mereix estar.

Tags: Futbol, PSICOLOGIA

Avui he rebut un text curiós en forma d’endevinalla. Potser molts ja saben de què va i, per tant, no té cap gràcia. Però per a mi ha resultat ser un text curiós que posa a prova la nostra forma de raonar, els nostres esquemes mentals i que ens fa adonar de que estem encara molt lluny de certes metes.

Us he de confessar que jo no he sabut donar resposta correcta a l’endevinalla tot i que la resposta no és difícil. És una endevinalla sense trampa, no hi ha res amagat i tot està a la vista. Procureu no avançar-vos A VEURE LA RESPOSTA. Intenteu-ho resoldre i intenteu pensar una mica abans, particularment perquè perquè demostra la manera esbiaixada en què de vegades pensem en llegir certs textos, o almenys com els interpretem amb molts prejudicis.

ENDEVINALLA

L’ Antoni, pare d’en Robert, un nen de 8 anys, surt conduint el seu cotxe des de casa seva de Madrid en direcció a València.
Roberto va amb ell.
Durant el viatge té un terrible accident. Un camió, que venia en sentit contrari, surt de l’autopista i envesteix frontalment el cotxe de l’ Antoni.
L’impacte mata instantàniament a l’ Antoni, però en Robert queda amb vida.
Una ambulància de l’hospital d’emergències de València arriba gairebé immediatament, advertida per qui van ser ocasionals testimonis, i el nen és traslladat a l’hospital.
Així que arriba, els metges de guàrdia comencen a tractar al nen per intentar salvar-li la vida però, després d’intercanviar opinions i estabilitzar les seves funcions vitals, decideixen que la condició d’en Robert és molt greu. Necessiten consultar. A més, adverteixen del risc de traslladar el nen a un altre hospital i per això decideixen deixar-lo internat allà, a València.
Després d’una junta de metges es comuniquen amb l’Hospital de Nens de Madrid i finalment conversen amb una eminència en el tema, a qui posen en coneixement els fets. Com que tots coincideixen que el millor és deixar al Robert a València, l’eminència decideix viatjar directament de Madrid cap allà. I així ho fa.
En arribar l’eminència, els metges que el tracten li presenten el cas i esperen ansiosos la seva opinió.
Finalment, un d’ells és el primer a parlar: “Creu vostè estar en condicions de salvar el nen?”, Pregunta amb un fil de veu.
I obté la següent resposta:
“Com voleu que no el salvi! Faré tot el possible … si és el meu fill!”

Bé, fins aquí la història. Està en nosaltres mirar de pensar la manera com aquesta història tingui sentit. Insisteixo que no hi ha trampes, no hi ha res ocult. I, abans que llegiu la solució, vull afegir algunes dades:
a) L’Antoni no és el padrastre.
b) L’Antoni tampoc és un capellà.
ARA SÍ, ET DEIXO EN COMPANYIA DE LA TEVA IMAGINACIÓ. ESO SÍ, Et suggereixo que LLEGEIXIS ALTRA VEGADA LA HISTÒRIA I, creu-me, L’ENDEVINALLA ÉS MOLT SENZILL DE RESOLDRE.
La solució la trobareu més avall, però només llegiu-la quan desistiu en l’intent.
—>
—>
—>
—>
SOLUCIÓ:
El fet més notable d’aquest problema és la senzillesa de la resposta. Més encara, pensaràs com és possible que no se’ns hagi ocorregut?
La solució és que l’eminència de la qual es parla en el text  és LA MARE d’en ROBERT. Però tenim tan interioritzada la idea que les “eminències” són només homes que no se’ns ocorre que pugui haver estat una dona.

L’eminència de la que se’ns parla pot ser home o dona. Però per què no pensem que pot ser una dona de la mateixa manera que un home? Més encara: està demostrat que moltes dones no aconsegueixen resoldre l’ endevinalla. Quan coneixen la solució, se senten atrapades per la mateixa conducta masclista que elles mateixes condemnen.
En fi, crec que és un exercici molt interessant per a analitzar els nostres propis prejudicis i laberints interns, al marge del nostre gènere, no us sembla?

Tags: Prejudicis, PSICOLOGIA

Gran és qui té molta edat,
vell és qui ha perdut la jovialitat.
L’edat causa la degeneració de les cèl·lules;
la vellesa produeix el deteriorament de l’esperit.
Ets gran quan et preguntes … ¿val la pena?;
ets vell quan -sense pensar- respons que no.
Ets gran quan somies;
ets vell quan tot just aconsegueixes dormir.
Ets gran quan encara aprens;
ets vell quan ja no ensenyes.
Ets gran quan aconsegueixes fer exercici;
ets vell quan passes la major part del temps assegut o ajagut al llit.
Ets gran quan el dia que comença és únic;
ets vell quan tots els dies són iguals.
Ets gran quan a la teva agenda tens projectes i obligacions per complir demà, demà passat o la setmana que ve;
ets vell quan la teva agenda està en blanc i només vius pensant en l’ahir.
El gran mira de renovar-se cada dia que comença, el vell s’atura a pensar que aquest pot ser l’últim dels seus dies i es deprimeix, perquè mentre el gran mira l’horitzó, on surt el sol i il.lumina les seves esperances, el vell sent que té cataractes que miren les ombres de l’ahir.
En resum, el gran pot tenir la mateixa edat cronològica que el vell; les seves diferències estan en el seu esperit o en el seu cor.

Tags: PSICOLOGIA