A PEU

Ja sé que aquest títol pot semblar contradictori perquè les coses són legítimes o il·legítimes (d’acord o no a la llei), però difícilment poden ser les dues coses a la vegada. Potser sí que és veritat, però jo penso que hi han lleis tan injustes que esdevenen il·legítimes i, per tant, difícils d’entendre i acomplir. Per exemple, les lleis que provenen d’una dictadura. Però d’aquest tema no en parlaré perquè no hi entenc i ja hi filòsofs del dret que n’han parlat.

Del que volia parlar és del famós “escrache” o escarni, tan de moda aquests dies. En aquest tema tampoc els juristes es posen gens d’acord si és legítim o no. Però sí que podríem dir que hi han coses tan vergonyants i tan sense sentit que provoquen en la societat formes noves de revolta, justament perquè aquesta mateixa societat ha deixat de creure en les lleis i en les institucions. Segueix sent un escarni a la intel·ligència seguir parlant d’una Europa social en uns moments en que ho és tot, menys social. Es creu en els mercats, en els interessos d’alguns països, en interessos polítics, es creu que el neoliberalisme és l’únic i millor camí per sortir de la crisi (cosa totalment discutible) però no es creu en fer noves polítiques socials pensant en els més pobres.

I per aquest motiu s’ha arribat on s’ha arribat: s’han buscat noves formes de protesta i s’han trobat gràcies a internet i les noves tecnologies. S’està passant de la indignació a la revolta social perquè ens hem anat fent grans i ja hem deixat de creure en massa coses: no creiem en España; no creiem en les institucions; tampoc en les lleis i en els que les apliquen; no creiem en aquesta democràcia ni en un Estat que s’està descomponent per la mateixa corrupció que experimenta a tots els nivells; no creiem en una justícia que està sota els dictàmens del poder polític i que reforma les lleis a la seva conveniència (la llei de l’embut). Els tribunals no donen abast a tants casos de corrupció, a tant lladronici, a tanta mentida disfressada de veritat, a tantes coses que abans potser no es posaven en dubte i que ara fan aigües per tots costats…

Davant d’aquest estat de coses, què cal fer? Què cal creure? Com s’ha d’actuar? Com es poden defensar els pobres desgraciats a qui els han pres la casa o els quatre estalvis que tenien? No hi han raons absolutament objectives per escridassar aquells que són culpables i que van encara pel carrer amb el cap ben alt?. No hi ha cap manera de fer-los pagar el que han fet, encara que només sigui escridassant-los i fent-los passar una mica de vergonya?. Com es pot dir que els que fan “escraches” estan incomplint la llei, si els mateixos polítics l’estan incomplint permanentment i són ells qui han trencat totes les regles més sagrades que ha de tenir una societat democràtica?. Què és legítim i què il·legítim?…

No m’estranya, doncs, que els ciutadans posin la confiança en altres moviments socials i en altres formes de constituir una societat. S’està creant una nova societat i la majoria dels que ens governen no ho saben veure. S’està gestant un terratrèmol en el si de la societat que algun dia d’aquests explotarà. Ja serà massa tard i llavors tot seran laments per no haver-se’n adonat a temps!

Tags: Corrupció, ECONOMIA, Ètica i Moral, Neoliberalisme, POLÍTICA, SOCIETAT

Qui no ha tingut l’experiència d’un mal veí? És de les pitjors coses que et poden passar a la vida -sobretot si vius en un bloc d’habitatges- perquè aquests mals veïns poden arribar a amargar-te la vida.

N’hi ha de tota mena: aquell que fa soroll a qualsevol hora; aquell que no paga les despeses comunitàries; aquell que ho embruta tot; aquell que va sempre a la seva i no s’adona que al seu voltant hi té altra gent; aquell que a les reunions d’escala porta sempre la contrària i no és capaç mai de posar-se d’acord amb res ni amb ningú; aquell que té complex de superioritat i ni saluda; aquell que sempre amenaça… És un ventall tan variat i tan infinit que no acabaríem mai. Aquest tipus de veïns són inevitables i, alguna vegada, no queda més remei que marxar a un altre lloc.

Això és el que ens passa amb Espanya. Aquests darrers temps les coses s’han posat tan insuportables que ja només queden ganes de marxar d’una punyetera vegada. Perquè tot el que fem els molesta, els sembla malament i de seguida ho porten tot als jutges, sabent que els tenen a favor seu i, si cal pressionar-los una mica, es pressionen i ja està.

Ja sabíem que ens esperava això des del moment que vam parlar d’independència o, simplement, del dret a decidir. Sabíem que s’hi posarien de cul i que poca col·laboració trobaríem perquè això de la democràcia no saben massa de què va. Fa massa anys que fan servir el dret de conquesta i es comporten com a metròpoli davant d’una colònia. Som una colònia que cal conservar com sigui perquè dóna molts bons rendiments. I a nosaltres ja només ens queda l’esperança de poder marxar cam més aviat millor i deixar aquest mal veí que es Espanya. Que faci la seva, que nosaltres farem la nostra. És cansat i fastiguejant que cada dia, quan et lleves, et trobis amb un nou insult a la intel·ligència i a la teva dignitat com a poble i com a persona. El darrer exemple és la pretensió de que tota una classe canviï de llengua (per suposat, sempre cap a la castellana) només que un alumne ho demani.

Això n’és un exemple més dels molts que podríem posar. Però la gota malaia d’aquest mal veí seguirà i seguirà amb la pretensió de que ens cansem. Serà una tortura psicològica contínua, ben planificada i fent servir totes les males arts possibles; una tortura que haurem d’aguantar com puguem i de ben segur que ens ho faran passar malament. Però ens la caldrà aguantar amb la millor bona cara possibles i amb paciència infinita perquè tenim a tocar poder marxar d’una vegada i triar el nostre propi destí. O ara o mai!. Ara més que mai!

Tags: Independència, POLÍTICA

Com qualificaríeu una persona que té un salari oficial de 64.053,79 euros anuals, tres pisos en propietat a Madrid i que encara té la cara de cobrar 1.823,86 euros mensuals del Congreso en dietes d’allotjament i manutenció?.

Deixaré que cadascú els qualifiqui com vulgui. Però cal que se sàpiga que hi ha gent que se saben totes les argúcies legals –i moltes d’il·legals- i saben robar sense deixar rastre, de forma molt fina i estudiada i són especialistes en fer tripijocs per tal d’embutxacar-se diners públics sense cap mena de rubor. Entretant, que la gent vagi tan escanyada con vulguin, que a ells això no els importa massa….

Jo conec un senyor que es diu Cristóbal Montoro, que és ministre d’ Hisenda i diputat del PP por Sevilla, que cobra tot això sense cap tipus de rubor. I, si encara voleu saber més coses d’aquest “Gobierno de las gaviotas” -que es dedica a escanyar-nos tant com pot-, us diré que cap dels 10 membres del Govern que ocupen un escó a la cambra baixa, inclòs Mariano Rajoy, ha renunciat a cobrar aquest complement, tot i tenir tots ells vivenda pròpia a Madrid.

Aquest ministre de somriure irònic, un dels cervells del sever pla d’ajust impulsat pel Govern, que inclou dràstiques retallades en el salari dels funcionaris, les ajudes als aturats i les prestacions als dependents, a més d’una contundent pujada d’impostos, fa tot això i encara té la cara de demanar sacrificis a la gent que no arriba a fi de mes.

Explicava el diari “El Confidencial” del 24/7/12 que Montoro, casat en règim de separació de béns, posseeix tres habitatges a Madrid. El primer és un xalet adossat a la Sierra, que va adquirir el 1988; el segon el va rebre en herència el 1997, i el tercer el va comprar el 2005 amb ajuda d’un préstec hipotecari de 360.000 euros concedit per Barclays, deute que pràcticament havia saldat – a falta de 14.000 euros-quan va presentar la seva declaració de béns al Congrés, el passat mes de novembre.

Aquest senyor, titular ara d’Hisenda i que va ocupar aquest mateix càrrec entre 2000 i 2004 al Govern de José María Aznar, té també una casa a Alacant i una plaça de garatge a Madrid. Una dels quatre habitatges de la seva propietat el té actualment llogat, i percep com a renda uns ingressos nets de 10.200 euros anuals.

A més d’això, hi han coses que no s’entenen gaire i fan que cada vegada els ciutadans siguin més escèptics amb els polítics i amb la política en general. Per exemple, que Montoro va néixer a Jaén però es presentà com a diputat per Sevilla. Aquesta mena de coses passen no només al PP, sinó que passen també al PSOE: Rubalcaba, basc com és, resulta que es presenta per la circumscripció de Cadis. Cap dels dos tenen res a veure amb aquestes ciutats, sinó que és pura conveniència electoral. Els descrèdit de la política és cada dia més gran perquè la gent s’ensuma que hi ha molta més brutícia de la que es veu. Cada dia surten més cassos de corrupció i no sembli que hi hagi massa pressa en descobrir-los. És una autèntica vergonya que passin tants anys des que es descobreix un fet fins que es jutja; aquestes coses no fan més col·laborar al desprestigi que dèiem.

Tags: POLÍTICA

Eduardo Galeano, en el seu darrer llibre “Los hijos de los días” va fent una glossa per a cada dia de l’any. Per al dia 14 de Setembre escriu això:

14 de setiembre
"En la noche de hoy de 1821, unos poquitos caballeros redactaron el Acta de Independencia de Centroamérica, que solemnemente firmaron en la mañana siguiente.
El Acta dice, o más bien confiesa, que había que declarar sin demora la independencia, para prevenir las consecuencias que serían terribles en el caso de que la proclamase de hecho el mismo pueblo."

Més tard o més d’hora els pobles busquen la seva independència perquè necessiten llibertat. I la busquen encara amb més ganes si se senten escanyats, enganyats i maltractats. Ahir, el Parlament de Catalunya va iniciar un camí cap aquesta Independència, que una gran majoria del poble català vol i que multitudinàriament i clara va demanar prou  l’11 de setembre en la més gran manifestació que hi ha hagut a Catalunya. Aquest crit no només no ha estat escoltat, sinó que s’ha mirat d’ofegar, de silenciar i de menystenir de totes les maneres possibles per part de qui hauria d’estar ben atent a totes aquestes inquietuds.

Ahir una bona majoria del Parlament va aprovar un document que sens dubte serà històric. Els partits que creuen en la llibertat, en la democràcia i que saben que el dret a decidir és fonamental per a les persones i per als pobles van fer evident que els catalans tenim dret a decidir el nostre destí. Alguns partits que, per més que es diguin demòcrates han demostrat que no hi creuen gaire en els drets dels pobles, van votar que no tenim dret a decidir. Per ells faran! Jo els diria el que explica Galeano que van dir aquells senyors centreamericans: “El Acta dice, o más bien confiesa, que había que declarar sin demora la independencia, para prevenir las consecuencias que serían terribles en el caso de que la proclamase de hecho el mismo pueblo."

No en dubteu gens: un dia o altre el poble català la proclamarà i les conseqüències ja veurem quines seran…

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

Això de la paga extra que, tan el Rei com el Príncep, recuperen aquest any faria riure, si no fes plorar  de tan grotesc com és!. No només fa plorar, sinó que indigna, fa sentir vergonya aliena i fan venir unes ganes tan enormes de desempallegar-nos -com més més aviat millor- d’aquesta Espanya cada dia més corrupta i miserable quan es llegeixen notícies com aquesta d’ahir. I ens caldria prendre bona nota per, quan siguem independents, de no caure en els mateixos errors i copiar aquests mateixos defectes. O bé fem una societat i una política una mica més neta i transparent o no hi ha res a fer!

Resulta que el Rei i el Príncep recuperen el salari que tenien abans de juliol de l’any passat, quan en solidaritat amb els funcionaris que perdien una paga extra van decidir abaixar-se el sou equivalent, un 7,1%. Es veu que aquest any han canviat de criteri, tot i que Espanya està igual o pitjor. Aquest any recuperaran els 20.000 euros perduts  per a Juan Carlos i 10.000 euros, per a Felipe. Ara, en recuperar aquesta quantitat, el sou del monarca és de 292.752 euros (140.519 euros com a dotació i 152.233 euros, en concepte de despeses de representació) i el de l’ hereu, la meitat. No està gens malament, tenint en compte que el diari NEW YORK TIMES  del dissabte 29.09.2012 deia que la fortuna personal del Rei Juan Carlos deu rondar cap als 1.790 milions d’euros. I, per acabar-ho d’adobar, es qüestiona molt la forma tant opaca com l’ha anat acumulant. Aquest mateix diari destaca com, en plena crisi econòmica, el Rei segueix tenint un ritme de vida prou luxós com per poder fer safaris i seguir rebent “favors especials” d’arreu. Diu el diari: “En els seus viatges, el monarca pot acceptar regals en nom del govern espanyol, però no hi ha cap relació pública dels presents. Durant anys ha rebut iots, una casa en una illa i cotxes de luxe per a afegir a la seva llarga col·lecció de vehicles”.

I el pitjor que jo trobo és que sembla que aquestes coses no es puguin denunciar. Trobo que se’n parla poc i, sobretot en alguns llocs, gens ni mica. El Rei segueix sent una figura intocable. Els principals partits polítics callen i fan veure que no veuen res quan aproven els pressupost per a la Casa Reial. Les principals cadenes de televisió espanyoles no parlen d’aquestes coses. Els opinadors opinen de tot , menys d’això. Sembla que ningú ho veu o no ho volen veure.

Em fa recordar tot plegat allò del famós conte d’ Andersen  “EL REI VA NU!”. El recordeu?

Diu que una vegada hi havia un rei que va convocar a tots els millors sastres del seu regne per tal de fer-li un vestit especial amb motiu de la seva coronació. D’entre tots els sastres un espavilat amb molta retòrica i una irresistible personalitat convenç al rei i als seus dignataris perquè li encarreguin. El vestit que ell dissenyaria, diu, seria tan especial que seria veritablement màgic. Però fa al rei una advertència important: aquest vestit no el podran veure el necis, només les persones intel·ligents seran capaços de poder-lo veure i apreciar. I el sastre fa veure que li fa un vestit i que li emprova tot dient-li que li queda molt bé. El rei contempla la mirada impertorbable i somrient dels seus ministres, cap dels quals vol semblar neci tot i que, és clar, ningú veu cap vestit. El rei es pregunta si serà ell el neci perquè tampoc veu res. I com que tampoc tampoc vol semblar-ho premia i felicita el sastre per la meravella del vestit invisible.

Arriba el dia de la gran festa i el rei apareix en públic, nu. Ningú vol ser neci i tots l’aplaudeixen fins que destaca la veu d’un nen que crida: PERÒ SI EL REI VA NU!. El rei llavors perd les formes i intenta tapar-se.

A partir d’aquell moment tothom s’adona de la gran mentida.

Fins quan, em pregunto jo, seguirem sent tan necis i tan covards per no dir que el Rei va nu; que aquestes coses que fa són una vergonya nacional i internacional; que ens en hauríem de donar vergonya de seguir aguantant uns personatges com aquests. Sembla que tothom ho vegi, però que ningú vulgui dir-ho d’una punyetera vegada, fora d’alguna honroses excepcions. Ja està bé!. Abans es podien amagar certes coses perquè la gent estava molt poc informada i era molt fàcil deformar la realitat amb mentides però ara això ja no passa més –per sort- i les coses se saben fàcilment i corren per la xarxa i pels diaris en qüestió de minuts. Haurien de córrer encara més i destapar tota la immundícia que es va trobant a veure si el poble deixa de ser tan ingenu i d’alguna forma o altra castiga aquests excessos i aquestes formes corruptes. A veure si tot som més capaços de cridar ben fort i ben alt: “EL REI VA NU!”

Tags: Monarquia, POLÍTICA

Duran i Lleida fa trenta anys que és a la política. És un animal polític sense cap mena de dubte. És com aquells animals salvatges que se saben camuflar perfectament per tal de passar desapercebuts i que, quan els descobreixen, es retiren una mica per tal de pensar la tàctica adequada per tornar a atacar per un altre costat. Al final, sempre sobreviuen perquè sempre cacen alguna cosa i d’aquesta manera van sobrevivint. És un home hàbil i possiblement ha fet bons serveis en altres temps. Però els temps han canviat i ara es necessita un altre tipus de polític.

Duran i Lleida té ara, però un problema gros: tothom li ha demanat la dimissió perquè és esclau de les paraules que va dir l’any 2000. I no només la demanen els partits polítics –cosa que seria lògica-, sinó que li està demanant l’opinió pública. Almenys aquesta és la meva percepció, sobretot vistos tots els equilibris que ha hagut de fer després de l’ 11 de setembre passat per no haver de pujar obertament al carro de la Independència. La gent de carrer estan una mica tips de tantes mitges tintes i de posicions ambigües en un moment en que ja hem acabat tots la paciència i ja no serveixen més excuses. Ara cal ser clar i qui vulgui la Independència, que ho digui clar i català. Per això cal fer referèndums, consultes o el que sigui per tal de que la gent pugui expressar-se clarament.

Duran i Lleida, doncs, ja no només té un problema sinó que s’ha convertit ell mateix en un problema –i ben gros-  per a Convergència i per a Esquerra Republicana en un moment en que tots els que volem ser sobirans hem d’empènyer cap a la mateixa direcció. I Duran s’ha entestat en seguir posant pals a la roda per tal que el carro no es mogui , o es mogui lentament amb les seves ambigüitats.

Ja ha dit que no dimitirà escudant-se de que Unió no ha estat acusada penalment de finançament irregular. Però no s’adona del mal que fa amb aquest entestament?. No n’hi ha prou amb que la dona del César sigui honesta, també ha de semblar-ho i la gent ho ha de percebre així. El que la gent percep és justament tot el contrari amb aquests tripijocs legals que han hagut de fer per tal de no veure’l assegut a la banqueta dels jutjats. Per aquest motiu Duran és i seguirà sent el problema si continua al davant d’ Unió. Potser ja començaria a ser hora de que Convergència anés perdent la paciència i anés pensant a convidar-lo a fer la seva vida independent. Veuríem llavors qui té al darrera Duran i si es pot viure sense paraigua…

Tags: Duran i Lleida, POLÍTICA

Aquests dies es parla molt del procés sobiranista en el que estem immersos els catalans  i amb les dificultats lògiques en que ens trobarem. Dificultats, per altra banda, que ja tots suposàvem en un Estat espanyol que, des de sempre, ha intentat fer les coses des d’una mentalitat imperialista i centralista. Jo havia tingut en algun moment l’esperança –si en seré de ruc!- de que amb el temps s’anés fent un procés democràtic on es donés vot i veu vertaderes a la gent.

Aquest procés no només no s’ha donat sinó que darrerament s’ha vist dificultat per tots costats i s’entreveu que el pitjor encara està per venir. Com que jo no he estudiat dret polític -i no entenc gens ni mica d’aquestes coses- he volgut consultar una mica de què va tot això.  Tots els processos són conjunts d’accions ordenades cap a un fi determinat. De fet, fins aquí, em sembla que el sentit comú ens diria que tota la vida és feta de processos perquè tots volem aconseguir coses i, per això mateix, fem tota una colla d’accions per arribar a aquest destí que volem.

En la vida política –com en molts altres àmbits de la vida, per tant- passa el mateix i les diverses situacions es donen dins de processos dinàmics que esdevenen per la interacció social cap a la recerca del poder i per crear estructures polítiques (en bé dels ciutadans).

Els actors, doncs, del procés polític són els ciutadans, actuant individualment o en grups i forces polítiques (sindicats, església, partits polítics) que despleguen la seva acció en passos successius, de vegades anant i retrocedint, a través d’actes, obres, projectes o programes polítics, generalment dins l’àmbit de la llei, i adaptant-se als condicionaments externs. Em sembla que d’això algun se n’obliden i es reserven per a ells el dret de decidir quins processos són bon i quin no ho són.

Per això m’ha semblat important fixar-me en un punt que sembla que el dret polític té molt en compte: Hi ha processos polítics on es prenen decisions rellevants, fora de l’ordre establert, com passa en els processos de canvis polítics o processos revolucionaris. Alguns d’aquests processos es donen a nivell nacional, dins de l’aparell estatal, com els processos electorals o els processos de govern, o les demandes dels ciutadans, i altres involucren a diferents estats, com els d’integració regional o internacional. També ens diu el dret polític que hi ha altres processos polítics que encara precedeixen a la formació de l’estat, com el que decideix sobre la seva forma de govern.

Convé que no ens oblidem, doncs, que som els ciutadans els darrers responsables d’elegir el nostre destí. Jo només demanaria als polítics que ens ajudessin a prendre les decisions adequades explicant-nos bé els camins per on transitar. I, de fet, no només els polítics, sinó que ara és el moment dels professors, dels economistes, dels tècnics, dels periodistes, dels mitjans de comunicació. És el moment de fer pedagogia,molta pedagogia, per tal de que entenguem molt millor el perquè d’aquest procés que hem iniciat i en el qual estarem embrancats una bona temporada. Per tant, benvinguts tots aquells que ens ajudin a caminar amb una mica de pau i ens vagin donant els aliments i els ànims necessaris per fer el camí tortuós que ens espera.

I una cosa que a mi em sembla molt necessària: no ens cal tenir pressa i fer les coses malament. El procés de sobirania de Catalunya hauria de ser impecable, com més ben fet millor i mirar d’afegir i implicar el major nombre de persones. No per córrer massa la majoria de les vegades s’arriba abans!

Tags: POLÍTICA, SOCIETAT

Avui, mentre dinava, estava mirant a la tele l’acte d’inauguració del tram de l’ AVE Barcelona-Figueres. Han passat imatges de tots tipus i han passat també els discursos que han fet les diverses autoritats. La impressió que n’he tret és que estava veient un acte més dels molts actes protocol·laris que fan arreu les autoritats i que no serveixen per a res més que per a lluir-se  i on la majoria de vegades es parla per a no dir res. O, més ben dit, per a fer el discurset de sempre, dir allò sentit mil vegades i que es fa pesat de tant escoltar-ho.

No sé si han aprofitat el temps per dir-se alguna cosa interessant en privat i si la trobada ha servit per intentar entendre’s en algun punt dels molts on hi ha enfrontaments. Deia algú, referent a això, que avui no era el dia. Quan és el moment per poder-se entendre amb el Govern espanyol, pregunto jo? Em temo que aquest moment no arribarà mai.

En el discurs del príncep Felip, per exemple, he escoltat que aquesta infraestructura era “molt important per a Catalunya i per a tota Espanya”. Si ho era tant d’important –pregunto jo- per què han estat una eternitat en fer-la i li han passat al davant moltes altres? Ara se n’adonen que certes infraestructures con el corredor del Mediterrani són essencials per a tothom? Tant curts de vista són que aquest projecte tan essencial és a les beceroles i el la majoria de trams encara no està ni començat?

I una altra cosa que m’ha mosquejat una mica. Deia el príncep Felip: “La infraestructura que hoy se pone en servicio es un ejemplo de inversión productiva que contribuye a superar las desigualdades territoriales, a estimular el crecimiento económico y a promover el desarrollo social. Pero es también un símbolo de progreso, de eficacia. de superación y de orgullo colectivo ante el mundo". I seguia dient: “España es el segundo país del mundo (solo por detrás de China) con más líneas de alta velocidad. Quienes nos visitan o se interesan por lo que hacemos admiran la calidad de nuestras infraestructuras, de nuestros ingenieros, de nuestros constructores y de la gestión compleja que todo ello requiere". “La alta velocidad ha convertido a España en un modelo a imitar en el mundo", seguia dient aquest noi treien pit i fent-se el fatxenda.

No s’adonen que la nostra “alta velocitat” és ruïnosa? No s’adonen que la majoria de trams d’ AVE no són rentables i que el servei en molts llocs es podia haver fet perfectament amb trens convencionals, segons diuen tots els experts amb una mica de seny? 

Escoltar aquesta gent és ben bé perdre el temps. parlen per a no dir res de bo. Parlen per distreure el personal i no dir res.

Tags: POLÍTICA

Som a punt d’acabar l’any. Un any ple d’amargues innocentades. Els Herodes de sempre ens les han fet de totes classes i de tots colors durant aquest any que, com acostuma a passar sempre, els que més reben són els pobres desgraciats i innocents de sempre, els que menys culpa tenen de les situacions, els més pobres i els més desvalguts. Els cruels Herodes de sempre han continuat reproduint mimèticament la coneguda escena evangèlica que recordem avui: la mort d’uns pobres nens innocents per por de que un d’ells li pogués usurpar el poder.

Heus aquí el quid de la qüestió: els poderosos, com en el cas del rei Herodes, sempre tenen por de que els més febles els arrabassin el poder. Els Mags, seguint l’estrella, havien preguntat pel rei dels jueus i Herodes de seguida va tenir por de que hagués nascut un usurpador del seu tron. I va trobar la solució decapitant tots els nens que havien nascut en els darrers dos anys a Betlem i la seva comarca.

Ja sabem que la historicitat d’aquest text es pot posar en dubte –com la de tants altres textos evangèlics- però sí que tenim testimonis de la crueltat i de totes les brutalitats d’ Herodes a través de l’ historiador Flavi Josep. Ens explica que Herodes va fer ofegar el seu cunyat Aristòbul quan li va semblar que aquest es tornava massa popular i li poda fer ombra. També va assassinar el seu sogre, a un altre cunyat i a la seva dona. I, en els darrers anys de la seva vida, va fer matar els seus propis fills Alexandre i Aristòbul. I no en va tenir prou: cinc dies abans de la seva pròpia mort va matar el seu fill Antipatre i altres notables del regne.

Els poderosos Herodes actuals del PP encara tindran temps de fer-nos avui les darreres innocentades en el Consell de Ministres que celebraran avui a Madrid: poden acabar de matar els pensionistes congelant-los-hi les pensions, poder allargar l’edat de la jubilació, poden gravar amb més impostos les rendes baixes dels treballadors que no arriben a fi de mes, poden acabar de desballestar la Sanitat, poden acabar fent alguna mesura per ajudar encara més als bancs i els que més tenen, poden fer alguna llei més per tal de que perjudiqui Catalunya… D’aquests Herodes del PP en podem esperar qualsevol cosa amb la seguretat de que no serà bona.

Necessitem urgentment alguns historiadors que, com Flavi Josep, escriguin i documentin ben documentades totes aquests desgràcies per tal de que quedin ben clares per a la posteritat. Aquest cruel Herodes-PP s’ho mereix!

Tags: POLÍTICA

En una ocasió, algú li va preguntar al famós legislador atenès Soló (638-558 aC) per a què serveixen les lleis. El que és considerat un dels precursors de la democràcia a Atenes li va contestar: "Per atrapar els petits delinqüents". "Només per això? –va preguntar el seu interlocutor- i què fem amb els grans criminals?. Soló li va dir:" Amic meu, la llei és com una teranyina. Les mosques petites s’hi queden atrapades, però les grosses la trenquen i escapen amb enorme facilitat".

Ve a compte aquesta petita introducció per la notícia que avui ha sortit al diari: El fiscal general de l’ Estat ja s’ha posat a treballar de valent per estudiar tots els possibles i previsibles escenaris contra el referèndum català. Torres-Dulce amenaça que NOMÉS és pot celebrar la consulta si és dins del marc constitucional. Cal que recordem des d’aquest mateix moment –per si ens en havíem oblidat- que ells són els que fan i interpreten les lleis. Sobretot això darrer! Perquè una mateixa llei, que es pot interpretar de diferents maneres, ells ja fan per manera d’interpretar-la de manera ben restrictiva. Ho hem vist un munt de vegades i ara ho tornarem a veure de ben segur. Ja ho deia el filòsof sofista grec Protàgores, a qui Plató va dedicar un dels seus diàlegs, quatre segles abans de Crist afirmava: "La Justícia és el que l’home poderós diu que és". I cal que recordem que els poderosos (respecte a les lleis) són ells…

Nosaltres només tenim una força i la única que podem fer servir i de la que ens hem de refiar: ENS CAL ANAR UNITS. Tenim la força da la majoria d’un poble, que no és pas poca cosa. I caldrà ser hàbils, caldrà que tothom hi aporti el seu gra d’arena, caldrà tocar tots els ressorts internacionals, buscar totes les complicitats possibles, buscar tots els arguments existents i potser fins i tot inventar-ne de nous. Però ara és el moment. Comença un camí complicat, certament, però un camí apassionant. I és el moment de que els nostres polítics donin la talla sumant, sumant i sumant. No em cansaré de repetir el que fermament crec: en aquest moment hem de ser-hi tots i tothom hauria de mirar cap horitzons llunyans, cap a un bé general i deixar de banda els interessos partidistes, massa vegades una mica egoistes.

I, per acabar, vull recordar un tros d’aquell gran llibre argentí “MARTÍN FIERRO” del poeta Miguel Hernández.

“La ley es tela de araña,

y en mi ignorancia lo explico,

no la tema el hombre rico,

no la tema el que mande,

pues la rompe el bicho grande

y sólo enreda a los chicos.

Es la ley como la lluvia,

nunca puede ser pareja,

el que la aguanta se queja,

más el asunto es sencillo,

la ley es como el cuchillo,

no ofende a quien lo maneja.

y el nombre le sienta bien,

los que la manejan ven

en dónde han de dar el tajo,

le cae a quién se halle abajo,

y corta sin ver a quién.

 
Hay muchos que son doctores,

y de su ciencia no dudo,

mas yo que soy hombre rudo,

y aunque de esto poco entiendo

diariamente estoy viendo

que aplican la del embudo”

Haurem de vigilar i estar molt amatents perquè, una vegada més, Espanya no ens vulgui aplicar la llei de l’embut i no torni a passar allò de “feta la llei, feta la trampa”. Penseu que posaran totes les lleis a favor seu i faran les trampes necessàries -com ja estem veient des del mateix moment de la darrera campanya electoral- per tal de dinamitar tot el procés cap a la independència. Alerta, doncs.

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

El President de la patronal Madrilenya, Arturo Fernández, té la concessió dels serveis de restaurant del Senat, del Congrés dels Diputats i de l’Assemblea de Madrid. Fins aquí    tot normal, podríem pensar. Però després ens assabentem d’altres coses que ja no són tan normals com, per exemple, que el menú que poden menjar ses senyories  els costa només 3’55 €. I no pas un menú qualsevol, sinó un menú que consta de dos plats, postres, beguda i cafè.

Això és exactament el que marcava el tiquet que un periodista tenia a les seves mans quan va telefonar al Sr. Fernández i va voler saber com era possible servir un menú a aquell preu. Primerament va negar que pogués ser veritat, després va dir que possiblement només era mig menú i finalment va reconèixer que no sabia el preu. Quan el periodista va dir-li que tenia un tiquet a les seves mans i li va llegir, el Sr. Fernàndez va dir exactament: “ Que devia ser veritat i per tal de que el seu negoci no fos una ruïna aquests serveis ESTAN SUBVENCIONATS AMB FONS PÚBLICS”.

En una Espanya en la que la meitat de la gent comença a passar gana, en la que cada cop hi ha més gent a l’atur, en la que la gent ja fa temps que ha de remenar contenidors per poder menjar o bé ha d’anar a menjar a menjadors socials, no us sembla una indecència i una falta de justícia total que els nostres senadors i diputats puguin menjar per aquest preu, tot i cobrar uns sous que la majoria de la gent ja voldria? Perquè ja em direu en quin restaurant es pot menjar per aquest preu! Amb els diners de tots s’ha de subvencionar menjadors com aquests? No seria més just, si per cas, subvencionar menjadors socials on poguessin anar-hi els aturats, els desnonats, les persones que viuen al carrer, els nens que no tenen beques per als menjadors escolars perquè fins i tot això han retallat?

Espanya seguirà sent un país de castanyoles i pandereta i la riota de la resta del món mentre passin aquestes injustícies flagrants i mentre se segueixen fent lleis per ajudar els rics i els bancs. Quina confiança ens pot tenir Europa si seguim fent les coses cap per avall en un temps de crisi tan profunda? Sembla que no els interessa arreglar les coses sinó espatllar-les més encara. Alguns viuen la crisi d’oïdes mentre la majoria els toca sofrir-la.

Tags: Crisi, POLÍTICA, SOCIETAT

No vull pas fer de comentarista polític, perquè no hi entenc gaire i no en sé gens, però sí que puc donar la meva opinió com una persona més del carrer. I això és el que faré un dia més, seguint amb tots aquests apunts que he anat fent aquests dies passats, centrats en els esdeveniments polítics que ens toca viure.  Aquest blog no ha pretès mai parlar només de política, sinó que pretén parlar de moltes més coses. Però ja hi haurà temps de parlar, si Déu vol.

Estic pensant que ja cal que ens preparem per aquests propers temps. Si fins ara només s’ha parlat de retallades, a partir d’ara parlarem de quina deu ser la millor forma de morir sense patir massa. Podrem anar pensant si morir de gana o de set; si morir decapitat o esquarterat; podrem triar si ofegats o cremats; si serà millor morir congelat o asfixiat… En fi, que ja ens podem posar a pensar quina pot ser la millor manera, a no ser que revertim aquesta situació tan fosca posant de seguida mans a la feina.

La manera de posar-nos en moviment i mirar de plantar cara a la situació, és procurar de totes les formes possibles fer un Govern fort. Des de Madrid miraran d’aprofitar aquest moment d’incerteses i ens negaran –encara més- el pa i la sal. M’equivocaria molt si les coses anessin d’una altra forma i miressin de “comprar” el President Mas amb un plat de llenties. Potser ho farien en un altre moment en què ells anessin llarg d’armilla, però ara ells també estan amb l’aigua al coll i no tenen diners per convidar a gaires sopars de duro. Per tant, preparem-nos a patir.

La única sortida, doncs, serà que es deixin de punyetes i de retrets CIU i Esquerra i es posin d’acord per anar junts on sigui i lluitar pel País si és que tant se l’estimen com diuen. Tots han fet coses malament (i moltes!) però ara seria el pitjor moment d’airejar-les. De moment sembla que ja s’han començat a fet l’ullet i han anat deixant anar cosetes… Doncs endavant i si s’hi vol afegir algú més, benvingut sigui. En moments com els actuals no hi ha altra sortida i, si tenen sentit de país penso que s’hi hauria d’afegir algú més. Els puristes sobren i ara hauran d’actuar els pràctics perquè el dia a dia serà molt dur. O ens salvem junts, o naufragarem junts i no se salvarà ni l’apuntador.

Necessàriament hauran d’administrar la misèria. Han quedat molt lluny els temps de les vaques grasses. A ningú agraden les retallades però són necessàries i inevitables i només els quedarà l’elecció d’on s’han de fer i ningú quedarà content. Ja es poden anar posant mans a la feina! És urgent!

Tags: ECONOMIA, POLÍTICA

Ahir reproduïa  i feia meves les paraules que el Salvador Cardús adreçava al President Mas en l’acte de final de campanya de CIU perquè creia –i segueixo creient- que eren unes paraules assenyades i unes paraules sentides. Unes paraules que sortien del cap i del cor i que podien fer seves molts catalans en un moment excepcional de la nostra història.

L’ Onze de setembre passat va començar de forma molt seriosa un viatge cap a la Independència de Catalunya, viatge que crec sincerament que ja no tindrà marxa enrere. Dic que segueixo pensant que aquest viatge, del que el Salvador Cardús parla, és molt important pel nostre país i em sembla que ahir no vam encertar en el preparatius. Un viatge com aquest es necessita preparar-lo molt bé, amb temps, mirant els detalls, per tal de que fallin el menor nombre de coses possibles. I certament em sembla que no hem començat prou bé.

I no ho dic pels resultats obtinguts per alguns partits en concret. Ho dic per l’actitud que segueixen mostrant els comandaments d’a bord. Ja es van equivocar anys enrere fent coalicions estranyes que no van dur el País enlloc (o, si voleu, diria que el van dur al esculls on ens hi hem quedat embarrancats uns quants anys). Ara, que semblava que en podríem sortir, ens trobem altre cop que hi han diversitat d’opinions i criteris que poder fer endarrerir altre cop el viatge. Veurem en què queda tot.

Aquestes eleccions alguns diuen que no han servit per a res. No és veritat. Han servit per a moltes coses, una d’elles –i essencial- és per saber on està situat cadascú i quines són les ganes de començar aquest viatge i per saber exactament qui s’hi anota i qui no. Per això en aquests propers dies veurem què fa cadascú. Ara veurem qui té ganes i qui no de tirar el País endavant, qui ajuda i qui no per desempallegar-nos d’Espanya i anar de manera decidida cap a la Independència de Catalunya. Des de l’ 11 de Setembre s’hi ha anat sumant molta gent i es veu voluntat de que encara se n’hi sumaran molt més si es fan les coses mitjanament bé.

Capità i comandaments: feu les coses bé. Sumeu esforços i voluntats. Poseu-hi il·lusió i esforç, que ja veureu que la tripulació serà nombrosa i seguiran les consignes que doneu. Però necessitem unitat, intel·ligència i persistència. La unitat serà la que ens donarà la força necessària.

Per tant, segueixo creient en les darreres paraules que va pronunciar el Salvador Cardús:

“President, el 26 a primera hora del matí, salpem!”

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

Intervenció a l’acte de final de campanya de CiU, al Palau Sant Jordi [TEXT i VÍDEO]

NOV 23

President,

Fa molts anys que m’interessa la política d’aquest país i que he tingut l’oportunitat i el privilegi d’opinar-ne en públic. I sempre he fet bandera de mantenir una distància escrupolosa amb els interessos de partit. Sóc dels que es resisteixen a signar manifestos, i no solc anar a mítings. L’únic compromís que sempre he professat i confessat, a més de tenir-lo amb la veritat, ha estat amb la independència del meu país, és a dir, en la seva ambició de prosperitat, justícia, llibertat i dignitat.

Però les eleccions d’aquest 25 de novembre són excepcionals, i calen gestos excepcionals. I sóc aquí, president, perquè vull que se sapigueu que he posat tota la confiança en la vostra fidelitat en el compromís coratjós que heu pres de portar aquest poble a l’exercici democràtic de la seva voluntat sobirana. No faig un gest d’adhesió, president. L’adhesió el relaxa, el compromís. És un gest de confiança, perquè sé que només la confiança obliga al compromís.

Tots sabem que som en temps difícils, tan difícils com gran és la glòria que anuncien. A vos que us agraden les metàfores nàutiques, deixeu-me que us n’expliqui una. L’explorador britànic d’origen irlandès, Ernest Shackleton, per trobar tripulació per a la seva darrera exploració a l’Antàrtida amb l’Endurance el 1916, va posar un anunci per paraules al The Times que deia: “Es busca tripulació per a viatge perillós. Sou baix. Fred intens. Llargs mesos de foscor completa. Perill constant. [D’esborranys, no en deia res…] Retorn segur, dubtós. Honor i reconeixement en cas d’èxit”. S’hi van presentar 5.000 voluntaris…

A vos, president, sense anuncis, l’Onze de Setembre us vam venir a buscar un milió i mig de voluntaris.

President, el 26 a primera hora del matí, salpem!

Salvador Cardús i Ros
Terrassa, 23 de novembre de 2012

Tags: POLÍTICA

Avui és jornada de reflexió. Com que ja tinc reflexionat i decidit a qui votaré, aprofitaré l’estona per reflexionar sobre coses que tenen molt a veure amb el dia de demà. I quan dic el dia de demà, vull dir el dia 25 de Novembre –dia que votarem-, però també em refereixo als dies i als temps que vindran, importantíssims i fonamentals per Catalunya.

I la primera cosa que se m’acut reflexionar és el tipus de democràcia representativa que tenim a Espanya. Una democràcia que fa llàstima de tant desnerida i poc desenvolupada com és. Una democràcia de la qual molts se n’han omplert la boca cantant-ne lloances però que, arribats els moments importants, resulta que no serveix per a donar resposta a les inquietuds de la gran majoria d’un país. Una democràcia tutelada per tots costats i que ho és més de nom que de fets. Ho acabem de veure de forma esperpèntica en aquesta campanya electoral viciada per esborranys apòcrifs, que ningú sap ben bé d’on han sortit, que no tenen pare ni mare i que han confós les coses sense que ningú hi posés mà i ho aturés. Una democràcia que fa temps que ha entrat en crisi, fa aigües, minva, flaqueja i trontolla per tot arreu  i que, per més que vulguin tapar-ho i dissimular-ho, ja no ens serveix. Ara reclamem urgentment una democràcia participativa que, vulguin o no, va naixent poc a poc i amb moltes dificultats com en un part complicat i que anirà arraconant una democràcia representativa que, la majoria de vegades, no representa a ningú.

I l’altra cosa que vull reflexionar avui és que, vist com han anat les coses, ja no es tracta de fer petits o grans canvis en les relacions entre Catalunya i Espanya sinó que es tracta de començar des de zero, des de baix, i que s’ha començat a traçar un nou camí. Un nou camí que possiblement canviï la manera de fer política i la situació d’ Espanya en general. I, posats a ser optimistes, per què l’exemple de Catalunya no pot ser també un exemple per Europa i ajudi a fer veure que s’han de canviar moltes més coses encara?. És allò que diu aquella paràbola de l’ Evangeli: «Ningú no talla un pedaç d’un vestit nou i el posa en un vestit vell: si ho fes així, hauria esquinçat el vestit nou, i el pedaç tret del nou no s’avindria amb el vell. I ningú no posa vi nou en bots vells: si ho fes així, el vi nou rebentaria els bots i es vessaria, i els bots es farien malbé. El vi nou s’ha de posar en bots nous”.

Necessitem vestit nou perquè el vell ja no ens serveix.

Necessitem bots nous per posar el vi de les noves il·lusions.

Necessitem una nova democràcia.

Necessitem un nou País.

Necessitem una nova forma de fer política.

Necessitem nous dirigents que mirin més els interessos poble que es del seu propi partit.

Necessitem, sobretot, que la majoria sobiranista que surti de les urnes demà sigui capaç d’entendre’s i anar junts perquè han de recordar que hi han més coses que els uneix que no pas que els separa.

Tags: Jornada de reflexió, POLÍTICA

Explica Eduardo Galeano al seu llibre “El mundo al revés” que al segle dotze, el geògraf oficial del regne de Sicília, Al-Idrisi, va traçar el mapa del món, el món que Europa coneixia, amb el sud a dalt i el nord a baix. Això era habitual en la cartografia d’aquells temps. I així, amb el sud a dalt, va dibuixar el mapa sud-americà, vuit segles després, el pintor uruguaià Joaquín Torres García. El nostre nord és el sud, va dir. Per anar al nord, els nostres vaixells baixen, no pugen.

Si el món està, com ara està, cap per avall, no caldria fer-li donar el tomb, perquè pugui plantar-se de forma natural damunt dels peus?

Vivim en un món al revés en molts aspectes. Però això encara es fa molt més evident en aquesta pelleringa d’ Espanya que ens han deixat els dos gran partits que l’han desgovernada aquests darrers any. Sí, em refereixo al PP i al PSOE, que han fet les coses exactament al revés de com s’haurien d’haver fet.

Cal que aquests dies abans de les eleccions ens preguntem, doncs, si volem seguir en aquesta Espanya que s’ha convertit en el paradigma del “món al revés” on les coses estan totes fora de lloc i ben al revés de com haurien d’estar.

Caldria advertir a tota la població catalana que el diumenge vagi a votar que hi han governants que fan de la mentida la seva veritat, que  que fan del govern un instrument en benefici seu i que aquests mateixos governants demostren cada dia que no creuen en la democràcia.

Caldria advertir a tota la població que hi han mitjans de comunicació que han nascut per a ser mitjans d’incomunicació, de confusió, creadors de realitats delirants, de manipulacions i de mentides permanents i, que per tant, hem d’estar molt alerta amb les seves intoxicacions.

També caldria advertir a tothom que no tingui por a tantes amenaces i mentides perquè gaire pitjor no podem estar. Els que estan a l’atur que vagin pensant que aquesta Espanya actual no els donarà feina. Tot al contrari, més aviat els dirà que vagin a buscar-la a fora perquè aquí no la trobaran.

Cal advertir als que tenen la casa hipotecada que vigilin per no perdre-la. Les lleis d’aquesta Espanya irracional no els ajudaran gens ni mica.

Cal que sàpiguen que les lleis, en aquesta Espanya actual, estan fetes pels rics i pels poderosos i sota el principi de “feta la llei, feta la trampa”.  I cal que sàpiguen que molts jutges estan especialitzats en interpretar-les en contra dels interessos del poble. Per tant, cal veure a qui votem diumenge, si volem desempallegar-nos d’una vegada d’aquest llast tan pesat.

En aquesta Espanya actual la democràcia és una paraula buida i ningú té cap interès en donar-li contingut. Potser seria hora d’anar creant un nou Estat on la democràcia comencés a tenir sentit i la Constitució servís al poble.

Cal advertir que, si volem seguir en aquesta Espanya actual, haurem d’aprendre a caminar enrere -com els crancs- perquè enlloc d’anar endavant anirem sempre més enrere.

Si voleu seguir vivint immersos en la por, en la foscor, en la dependència i en l’esclavatge mental seguiu votant els grans partits espanyols que ens han portat a la ruïna total i que no saben per on sortir-se’n.

Si voleu una Espanya al revés, on un colpista com Tejero és capaç de denunciar un demòcrata com el president Mas, seguiu votant l’estatus quo actual.

Però si creieu que una altra realitat és possible, voteu qualsevol partit que ens pugui dur la necessària INDEPENDÊNCIA que ens pot fer lliures d’una vegada d’aquest amo tan fastigós!

Tags: Catalunya, Democràcia, POLÍTICA

El dia 23 de Setembre el diari EL PUNT/AVUI publicava un article que jo considero molt important en aquests moments. Ens exposava LES MENTIDES CONTRA CATALUNYA que l’espanyolisme començava a fabricar i que començava a fer córrer ràpidament per tal de començar a fer por i contrarestar les ànsies d’independència que Catalunya està mostrant obertament i que, sens dubte, es faran evidents en les eleccions de diumenge vinent.

La pedagogia és necessària i, en moments com els que estem vivint, jo diria que imprescindible. Aquest diari es va posar mans a la feina i va recollir les primeres 10 grans mentides que van començar a córrer. Però també va buscar diversos experts que les rebatien una a una amb prou arguments com perquè la gent deixés la por a casa. Per això m’ha semblat bé recollir-les, així com les respostes dels experts.

Aquí teniu les primeres grans mentides (després n’han vingut d’altres):

• Catalunya quedaria fora de la Unió Europea?
• Els jubilats deixaran de cobrar les seves pensions?
• L’Estat deixarà de pagar l’atur i altres subsidis?
• L’exèrcit espanyol enviarà els tancs contra Catalunya?
• El nou estat català bandejarà la llengua castellana?
• La Catalunya independent quedarà fora de l’euro?
• Ni el Barça ni cap equip català no jugarà en lligues espanyoles?
• El PIB de Catalunya s’ensorrarà?
• El boicot comercial ofegarà l’economia catalana?
• La independència obrirà un greu conflicte social?
• La Constitució és intocable i l’autonomia es pot suprimir?

Després, com veiem cada dia, ja no només es fan córrer mentides sinó que s’ha buscat tota l’artilleria possible, els ventiladors de la merda i es fa tant joc brut com és possible. I el que és més trist és que a aquest joc s’hi ha apuntat tothom: la coneguda caverna mediàtica -com era d’esperar- però també l’aparell de l’Estat, amb alguns ministres importants al capdavant. Mentides i joc brut: heus ací el que sap fer Espanya!

Alerta que les cloaques baixen plenes de merda…! 

Tags: España, Independència, POLÍTICA

 XAVIER CUBERO

Francisco Javier Cubero Egea va néixer a Badalona (Barcelona, Espanya) el 1960.

Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona i tècnic especialista en Arts Gràfiques, actualment desenvolupa la seva tasca docent en el programa de Graduat Superior de Disseny de l’Escola Elisava, centre adscrit a la Universitat Pompeu Fabra, i al Col · legi Santa Teresa de Lisieux de Barcelona, on és professor de llengua i literatura.

Autor de diversos llibres inèdits de poesia, poemes seus han aparegut en diverses revistes espanyoles i d’altres països com Argentina, Colòmbia, Mèxic o Perú. Ha publicat “El corazón de limo” (Barcelona: Paralelo Sur Ediciones, 2007).

És el creador i editor del portal d’Internet eldigoras.com i director de la revista de literatura Paralelo Sur, publicació semestral en paper editada a Barcelona.

Ha escrit aquest magnífic text que convindria que llegís el Sr Ministre Wert, cosa que dubto que faci. Deu tenir altres feines més importants…

“ESPAÑOLIZAR” O EL PECADO DE SER CATALÁN

Haber nacido en 1960 me proporciona una cantidad considerable de recuerdos, entre ellos el de un niño de 6 años que cada mañana, en el patio del colegio, cantaba el “Cara al sol” con el brazo en alto, como si fuera un juego, mientras una bandera, roja y gualda, ascendía por el mástil.
De aquella época es también una fotografía de escolar dócil posando ante un decorado de libros, con un ventanal de cipreses pintados al filo de un arroyo, un busto de Cervantes y un mapa político de España. Una fotografía en blanco y negro coloreada con anilinas tristes ya, de tiempo y de experiencia.
Quien supo de materias obligadas, como una Religión centrada en el pecado y en la culpa o aquella denominada Formación del espíritu nacional guiada por el odio y por el miedo para cultivar un nacionalismo español de hoja perenne, oye ahora mensajes parecidos, bajo la misma bandera que esconde el águila aunque esté claro que mantiene las garras afiladas.
Así el país, aquel país tan impuesto como ficticio, vuelve hacia el blanco y negro maquillado de anilina, de la mano de un ministro de Educación apellidado Wert: «Sí, nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes».
Fui un alumno catalán curiosamente españolizado. Mi madre, nacida en Granada, contrajo matrimonio con mi padre, nacido en Zamora, y algún tiempo después nacía yo en la ciudad de Badalona. El catalán estaba perseguido por el nacionalismo español gobernante, la escuela era en castellano, la ideología venía de la mano de aquellas enciclopedias Álvarez que, sin embargo, recuerdo con afecto. El tiempo tuvo que llevarse la mitad de mentira, de imposición y de odio que contenían ciertas enseñanzas. Algo debió ayudar tener buenos maestros que no eran catalanes, una madre cariñosa e inteligente que les pedía a los vecinos que nos hablasen catalán a mi hermano y a mí, o un abuelo andaluz tan republicano como honesto.
Pero los vecinos que eran catalanes nos hablaban en castellano, ¿quién sabe cuánto de cortesía y cuánto de miedo podía haber en aquella buena gente cuyo pecado principal consistía en ser catalanes y hablar catalán en Catalunya? ¿A alguien se le ocurre que se le pueda prohibir hablar su lengua a un castellano en Castilla? Ahora parece que la memoria es frágil, aquí no sólo se persiguió al republicano, también se persiguió al catalán sólo por serlo, algunos se olvidaron pronto o se inventaron otra historia.
Crecí en un país cuyo interés era españolizar a los niños catalanes. Aunque yo no hablaba catalán tuve que acostumbrarme a ser “polaco” y decidí aprovechar, a los veinte años, el Servicio militar obligatorio que me llevó a Sevilla para empezar a hablar un catalán titubeante con aquellos catalanes que no me conocían. Así, cuando volví, empecé a construir mi segunda lengua, el catalán, a pesar de un franquismo que pensábamos muerto, a pesar de una educación españolizante, a pesar de quienes nos llamaban polacos, como si fuera una broma, como si no se destilase en el apelativo ese odio ancestral de “lo español” hacia lo diferente, ese afán de imposición y tabla rasa.
Empecé a hablar catalán por voluntad propia y por convencimiento de que esa lengua debía ser tan mía como la otra, por vivir en una tierra integradora a la que durante mucho tiempo se le ha negado su esencia de nación. Y eso nada tenía en contra de España, de una España ideal que siempre ha sido bombardeada desde la Meseta y desde sus aledaños. De una España que fuera tan integradora como Catalunya, que estuviera orgullosa de una diversidad real. Una España que hoy ya parece imposible.
Pareció un proyecto viable en la mal llamada Transición, donde hubo ejemplos de diálogo y donde las concesiones a la presión de la oligarquía franquista y de un ejército contaminado dieron a luz una Constitución pactada que, a pesar de todo, podía suponer un marco de convivencia. La politización de los tribunales acabó con ese sueño y un Tribunal constitucional manipulado y disminuido en número demostró que lo votado en un parlamento y refrendado por la mayoría de una población podía ser deshecho por un puñado de magistrados. ¿Democracia?
El 11 de septiembre de 2012 salió a la calle un pueblo cansado de tres siglos de incomprensión, cansado de la continua involución de la política española, cansado de la corrupción de la casta política, cansado de la gestión de la crisis financiera. No es el dinero lo que mueve las banderas independentistas, es la dignidad que un día y otro pisotea esa Castilla antigua que se llama España.
Y la respuesta es el insulto y vuelve a ser el miedo. La respuesta es seguir intentando arrinconar la lengua hermana en ese cainismo miserable que lastra la historia de lo que pudo ser España y hoy no es más que el Estado español. Ahora nos dicen que no somos soberanos, que no podemos decidir nuestro futuro, ni los catalanes de padres catalanes, ni los catalanes de padres castellanos, extremeños, andaluces… Esto es la democracia española, escrito en castellano, con el dolor de quien creyó en una democracia verdadera y hoy se pregunta a qué espera el 15M, a qué esperan los verdaderos demócratas para salir a denunciar en la calle el regreso del odio, de la intransigencia, de la uniformidad.
Soy profesor de castellano en Barcelona, mis alumnos hablan dos lenguas con el mismo orgullo, el castellano con un dominio similar o mejor que el de la mayoría de los niños de Castilla. En mis clases de castellano no hay ideología, hay reflexión. Hay lengua, una lengua castellana hermosa y rica, con una tradición literaria que está muy por encima de la política cicatera de estos tiempos. Mis alumnos no necesitan que venga nadie a españolizarlos, quieren crecer libres y ser demócratas y que se les acepte porque son personas y no porque puedan ser votantes. Son catalanes en un sistema educativo integrador, donde la lengua vehicular es el catalán, la lengua propia de Catalunya. Esa Catalunya que pudo ser nación española y que tendrá que ser nación europea, lo que siempre ha sido; pero de la mano de un independentismo gestado fuera de Catalunya por los intolerantes.
¡Qué lástima que en el resto de España haya tan poca empatía, tan poca capacidad de entender lo diferente!
Mañana es 12 de octubre, no voy a celebrar vuestra incomprensión. Ser catalán era, para muchos catalanes, la única manera de ser español; ahora será la única forma que tiene un catalán de ser europeo.
No soy nacionalista, los nacionalistas son Wert o Rajoy, el que calla. Soy catalán, señores, mi padre es de Zamora, mi madre de Granada. No voy a alegrarme ni voy a repartirme cuando llegue la independencia. Soy catalán, votaré por esa independencia,  y espero que algún día podamos ser buenos vecinos, al fin y al cabo soy profesor de castellano, esa lengua que otros llaman español.

Tags: CULTURA, Llengua catalana, POLÍTICA

En campanya electoral és quan es fan més evidents les expectatives –positives o negatives- dels partits polítics, a partir de les enquestes que cadascú ha fet. Els partits que tenen bones expectatives normalment rebaixen l’eufòria per tal que els seus votants no es refiïn massa i vagin a votar tots. I els partits que tenen les expectatives de vot una mica negres és quan treuen tota l’artilleria al carrer i és quan es tornen agressius al màxim per tal de revertir una mica les tendències.

El factor "expectatives", però, no existeix només en els dirigents dels partits sinó que també compta molt en els votants, estiguin més o menys decidits en el que votaran. Hi han votants amb una fidelitat de pedra picada i, passi el que passi, voten sempre el mateix partit. Però no sempre és així i trobem gent cagadubtes, indecisos  i amb un alt grau d’ impredictibilitat; gent que vota segons bufa el vent, o segons el que escolta a l’últim moment. No són gaires aquests, però n’hi han alguns. Però les coses poden canviar molt si entra en joc algun factor extern important de darrera hora o si la societat està canviant de la forma que canvia actualment a través de les xarxes socials. Ningú sap encara com influiran en els resultats les xarxes socials en una societat en que les notícies se saben de forma immediata i corren a una velocitat extraordinària. Els entesos ho estan estudiant urgentment per tal de poder buscar la manera d’influir a través d’aquestes mateixes xarxes.

En tot debat polític hi ha dos pilars centrals: el dialèctic i el psicològic. Els arguments no acostumen a donar gaires vots i més aviat sembla que on s’ha de posar l’accent en el segon pilar. La gent es deixa endur molt per l’ànim que percep en el candidat, per la seguretat que transmet, per com li van les coses, pel llenguatge corporal que mostra. En el fons, ningú vol ser perdedor i ningú vol votar un perdedor. Per aquesta causa es torna tant important el “factor expectatives”, sobretot si son positives i si el candidat fa allò que la gent espera d’ell.

I a Catalunya hem arribat a un punt on hi han molt bones expectatives per a certs candidats que, d’alguna manera, recullen els anhels i les aspiracions d’una majoria de la societat i que fins ara es veien com inassolibles. Hem arribat a un punt en que es veu la independència com una cosa possible i, en certa manera, a tocar dels dits. Potser de forma una mica equivocada i tot! Segurament que ni és tant a prop, ni serà tan fàcil. Però les expectatives hi són i segur que comptaran molt en aquests properes eleccions.

Per això crec que són essencials dues coses: que els partits que creuen en la independència ho diguin clarament i sense embuts i que, tot i les moltes coses que els separen, en aquest punt vagin ben units per poder fer camí junts.

I una altra cosa: cal deixar les eufòries per a altres moments. Ara és l’hora de la prudència, de la tranquil·litat, de les paraules justes, de deixar els nervis a casa i anar a la nostra sense fer massa cas dels gossos que borden vora el camí. En sentirem de molt grosses i vindran atacs de totes bandes. Però és un moment en que una imatge val més que mil paraules i la nostra imatge de catalans que aspiren a ser independents ha de ser impecable i els candidats haurien de mirar de ser modèlics en el discurs, en el tracte, en els gestos i en tot. D’aquesta manera les expectatives encara pujaran més i la il·lusió que es crearà no només serà una forma de realitat nova sinó que tindrà la virtut de canviar la pessimista realitat actual. I serà una bona manera també de sortir de la crisi, perquè no oblidem que les crisis tenen una bona part de  component psicològic. Si l’independentisme surt reforçat estic segur que Catalunya sortirà molt reforçada.

Tags: POLÍTICA, SOCIETAT

Ara es necessita carnet per a tot. Si ens mirem les carteres o els moneders hi trobarem més carnets que no pas diners. Posats a distribuir carnets, urgentment ens hauríem de posar a distribuir carnets de manipulador. I no em refereixo pas al carnet de manipulador d’aliments (aquest ja existeix també)sinó al de “manipulador” –així, en general-. Pot ser de persones, de consciències, de mitjans de comunicació, etc.

Manipular, en una de les accepcions  del diccionari, vol dir “obrar (sobre algú o alguna cosa) amb maneigs fraudulents, subrepticis, etc.” (Per exemple Manipular una informació. Ens ha manipulat amb mentides). El gran perill de les campanyes electorals i l’embafament que produeixen a la gent és que ens porten a la cima de la mentida, l’exageració i, en definitiva, de la manipulació. Només cal veure els espots dels partits i veureu que quasi tots fan fàstic per l’exageració i les mentides que mostren. En lloc de ser didàctics i expositius del que s’ha fet i del que es proposen fer es dediquen a atacar el contrari i a manipular la realitat en grau màxim. I aquesta campanya que acabem de començar es preveu encara més intensa en aquest sentit.

Per això a mi em fastiguegen tant les campanyes plenes de cartells, els candidats ficant el nas a tot arreu i visitant llocs que no han visitat mai a la seva punyetera vida, xocant mans i gastant falsos somriures, havent de suportar les fastigoses falques electorals, els mítings, els debats i tota la parafernàlia d’actes d’aquests dies, que no serveixen per gaire cosa més que per re-convèncer els ja convençuts. Però malauradament és el que sembla que toca. Jo demanaria, almenys, que els candidats no siguin tant manipuladors. D’enganyifes ja en sofrim durant tot l’any i ara no ens cal augmentar la dosi. Seria mortal de necessitat.

Tags: POLÍTICA

Un amic em tramet aquesta carta del professor Llorenç Prats. Com que crec que val la pena donar-li difusió, la deixo aquí per tal que cadascú la valori i la contesti, si ho considera oportú.

Jo considero que val la pena contestar el Manifest d’aquest grup de gent -tal com fa el professor- i que és una bona hora perquè cadascú es posicioni i digui el que pensi (val més tard que mai!). Molta gent dels que signen ha viscut massa anys en una buscada –i tranquil·la- ambigüitat que els anava prou bé per mantenir el seu estatus i callar quan no tocava fer-ho. Personalment crec que és un manifest injust, inoportú i miop perquè s’ha de ser cec –o ser molt curt de vista-per no veure el maltractament continuat que han fet a Catalunya i s’ha de ser mut o molt covard per haver callat tant de temps i no haver estat capaç de dir absolutament res. Era fingida ignorància, cinisme, menjadores plenes…? O és que ara veuen que la cosa va de bo i, per tant, “correm-hi tots”?

I una cosa els demanaria: si ells tenen dret a parlar (que els tenen, naturalment) i si tenen prou plataformes per tal que el seu manifest sigui difós, també haurien de reconèixer i defensar el dret que tenen els que no pensen com ells, que no tenen els altaveus tan potents com els seus i que són condemnats de seguida que obren la boca per aquests mateixos mitjans que difonen els seus manifestos. Però està bé que cadascú es retrati i es posi al seu lloc…

Diu així el professor Llorenç Prats:

HE ENVIAT UNA CARTA AL DIRECTOR D’ "EL PAÍS" EN RESPOSTA AL MANIFEST "D’INTEL•LECTUALS I PROFESIONALS" QUE HA PUBLICAT AVUI. COM QUE ÉS SEGUR QUE NO LA PUBLICARAN, US LA REPRODUEIXO AQUÍ, AMB EL PREC QUE, SI US SEMBLA BÉ, LA COMPARTIU I LA FEU ARRIBAR ALS MITJANS ALS QUALS TINGUEU ACCÉS. GRÀCIES

"Vergüenza ajena. Esta es la sensación que produce el manifiesto de intelectuales y profesionales de socialdemócratas de centroizquierda -con alguna incrustación neoliberal- que ha publicado hoy El País. ¿Ahora se acuerdan de Cataluña? ¿Ahora advierten que es necesario “un mejor encaje institucional para Cataluña, una financiación más justa y una federalización del Estado de las autonomías” en lugar de “un nacionalismo catalán exacerbado”? ¡Que sagaz visión de la historia! ¡Cuánta sensiblidad! Y para ello invocan los tótems de la Transición y la Constitución de 1978, ambas firmemente tuteladas por el franquismo. O un Estatuto que las instituciones españoles se encargaron de reducir a una humillante caricatura.
Llegan tarde, como siempre, muy tarde. Y se equivocan de plano si piensan que esto, como decía esta mañana el titular de la edición digital de este diario es una “oleada soberanista de Mas”. Mas se subió a la ola el 11 de septiembre y trata de surfearla como puede. Es el pueblo de Cataluña, el millón y medio de personas que desbordamos las calles de Barcelona el 11 S quien está delante ¡Qué pena que ni siquiera eso sean capaces de ver!
Parece mentira que no haya intelectuales en España que tengan el valor democrático de reconocer -sin más-, el derecho a decidir.
Como decía Agustín García Calvo: “Libre te quiero, pero no mía”. No es su caso.
Adéu Espanya!"
Llorenç Prats, profesor de Antropología de la UB

Tags: Independència, POLÍTICA

“Si la naturalesa fos un banc, ja l’haurien salvat”, diu Eduardo Galeano.

"Si la independència fos dolenta per a Catalunya ja ens l’haurien donada", frase que corre per la xarxa i que ha fet fortuna.

Aquesta és la trista realitat per a la mentalitat de molta gent dels que manen. Per damunt de tot hi ha la lluita pel poder i es fa tot el que sigui per conservar-lo. I no us penseu que em refereixo només a la gent de dretes. Aquests també i potser els que més. Però hi podríem incloure, dins d’aquesta manera de pensar, a molta gent d’esquerres que, en aquestes coses, són com els de dretes. És la típica manera de pensar dels que creuen que en aquesta vida tot el que és plaent mata, engreixa o és pecat i, per tant, cal evitar-ho com sigui. S’ho creuen tant que volen evitar-ho també als demés. Que les persones puguin pensar i elegir per elles mateixes es veu que s’ha d’ evitar com sigui perquè és massa plaent.

Jo em pensava que la democràcia de veritat era respectar el parer del poble, tot i que al poble se l’enganya moltes vegades, se’l manipula i se’l manté tant com es pot en l’analfabetisme. Però el poble, tot i ser analfabet, a vegades ensuma les coses que són bones per a ell. I, és clar, això no es pot permetre.

Mireu, jo no sé si la independència de Catalunya serà més o menys bona, si ens portarà molts mals de cap o no, si ens costarà més o menys assolir-la, si les coses canviaran molt o molt poc. El que sí que sé és que és injust i antidemocràtic que posin tant pals a la roda, sobretot pensant que per aquelles coses que són del seu interès no hi posen cap impediment. Als bancs prou que els han salvat! Quan els ha semblat interessant per als seus interessos, prou que han canviat les lleis! La Constitució prou que saben que no és un text sagrat i que es podria canviar si volguessin! Però segueixen creient allò de “ España antes roja que rota”. Jo em pregunto per què? Quins motius tenen? Ells els saben prou els motiu –i jo també- i per més que ens els amaguin són cada dia més evidents. Ja comencem a tenir uns anys i hem vist moltes coses en tota la nostra vida. Per això no ens enganyaran, per més que ho intentaran  per tots els mitjans

La conclusió que jo en trec és només una: no volen donar-nos ara les llibertats perquè mai Espanya ens les ha volgut donar i, en el fons,  la mentalitat segueix sent la mateixa. Davant d’això bé es deu poder fer alguna cosa… Tot el que afavoreixi Catalunya –per just i equitatiu que sigui- és mal vist a la resta d’Espanya i això ho tenen molt en compte perquè dóna molts vots al govern de torn, sigui de dretes o d’esquerres o de centre, com deia abans. Aquesta és la trista realitat i és per això mateix que mai miraran altres realitats que s’estan donant al món, mai acabaran de creure del tot en la democràcia perquè saben que la democràcia de veritat els traurà poder i les màscares que porten. Saben que la democràcia no els deixarà enriquir-se de la manera que ho han fet durant anys. Seguiran mirant-se el melic com ho estat fent des de fa segles (per bé que el melic estigui ple de brutícia acumulada durant anys) i seguiran fent-ho amb aquesta mentalitat centralista a la que ens tenen acostumats.

Recordeu quan la  Rosa Parks, l’any 1955, va ser condemnada per no voler-se aixecar del seu seient en un autobús per deixar-hi el lloc als blancs? Dos anys abans de morir, en una entrevista a la BBC Mundo, Rosa Parks va  dir dues frases, que convé que no oblidem: «Senzillament ja estava cansada  del maltractament» i «la llibertat no és gratis». Recordem-les aquestes frases perquè ens farà falta!

Tags: Independència, POLÍTICA

Les intimidacions espanyoles no només arriben per terra, mar i aire. De mica en mica vam provant altres mètodes: han començat a sortir alguns ministres amb amenaces ben clares, especialment contra el President Mas. Amenaces de militars, de periodistes, de jutges i els mateixos tribunals -de forma més o menys sibil·lina- també amenacen quan dictaminen sobre lleis que s’han fet aquí i que les interpreten com els dóna la gana i sempre de forma restrictiva. És la típica amenaça del que diu “el poder el tinc jo, l’exerceixo com vull i tu a callar!”

Ara ja han perdut tots els complexos, han abandonat els refinaments diplomàtics, s’han tret la carota amb tota tranquil·litat i ja comencen a anar de cara al gra. Ara ja ens volen fer veure fefaentment qui mana de veritat i ja comencen a fer-ho amb gestos ben evidents. Si convé treure els avions, els vaixells o els soldats es treuen i es mostren públicament per tal que tots els catalans sàpiguen qui té el poder, qui la té més llarga i comencin les cagarrines i la por.

Fa uns dies sortia al diari aquesta foto que el senyor Pere Martí Colom havia fet aquell mateix dia i que penjat al seu Twitter on es mostraven soldats espanyols pels carrers de Barcelona. Segons expliquen els barcelonins que viuen per allà, no és normal veure aquestes corrues de soldats pels carrers. 

Ahir mateix llegia que diversos pesquers de Roses han estat interceptats i abordats per un vaixell de guerra de l’armada espanyola, a pocs metres de la costa per exigir-los que hissessin en un lloc destacat i visible la bandera espanyola. Els que no la portaven no han pogut sortir a pescar i els han fet tornar al port, segons ha explicat la portaveu del projecte NINAM, una plataforma ecologista d’estudi dels cetacis. La normativa marítima dicta que la bandera espanyola ha d’estar en un lloc visible al pavelló de popa del vaixell i que, si va acompanyada d’altres banderes -com la catalana- l’espanyola ha de ser més gran. Fins ara feien la vista grossa, però això ara ja s’ha acabat

I, per acabar, la notícia que ja ha corregut pels diaris un parell de cops: Dos avions militars espanyols tornaven a sobrevolar a molt baixa altura algunes comarques de Catalunya. Primer va ser cap al Berguedà, el Ripollès, la Cerdanya i els Pallars i fa un parell de dies han tornat a sobrevolar el Pla d’Urgell, el Segrià i la Segarra.

Els pitjor de tot aquest espectacle no són els fets en si mateixos. El pitjor és que, quan es demanen explicacions al Govern de Madrid per tots aquests fets, surten amb subterfugis, disculpes hipòcrites, mentides, contradiccions i explicacions que no fan més que demostrar que, una vegada més, prenen per carallots als ciutadans i ens falten al respecte amb tota la barra i mostrant-una vegada més- el dèficit democràtic que tenen els diferents governs espanyols. Cap país dels que es diuen civilitzats permetria això. A Espanya es permet perquè és un Estat al quan encara no ha arribat la democràcia per més que ens ho vulguin fer creure. Com que els falten arguments intel·lectuals, fan servir els de la por i l’amenaça. Cal que ho anem anotant per tal de recordar-nos-en el pròxim dia 25!

Tags: POLÍTICA

EL MATÍ DIGITAL ens anuncia que Mossèn Ballarin, que fins ara ens oferia uns versets cada dia, a partir d’avui i quinzenalment ens oferirà un article. Avui comença fort, amb una carta a l’ Alicia Sánchez Camacho.

Tots coneixeu  Mossèn Ballarín i també sabeu que jo en sóc un fan incondicional. Quan el vaig tenir de professor en la meva jovenesa –exactament mai he sabut de quina assignatura, perquè ens parlava de tot i més- esperava amb delit les seves classes. Sempre se’m feien curtes i sempre esperava amb delit la propera. Mossèn Ballarin va néixer a Barcelona l’any 1920. Capellà i escriptor. Va participar a la Guerra Civil, com a membre de la “Lleva del Biberó”. De la guerra en tornà tísic, i després d’una llarga recuperació, decidí fer-se capellà. Fou rector de Santa Maria de Queralt i ara viu a Gósol. Autor de “Mossèn Tronxo” i d’un bon grapat de llibres. El que més jo estimo fou el primer de tots els que va escriure: “Francesco”. Una visió molt bonica sobre Sant Francesc d’ Assís, .

Transcric avui la carta que escriu a la senyora Sánchez Camacho.

Respetada doña Alicia.

No me conoce y me presento.

Soy un cura católico, rural, sabidillo, catalán y nonagenario.  La edad me permite la libertad de escribirle con la añeja autoridad de los viejos de la tribu.

Malauradament vostè no és chestortoniana i no juga a les paradoxes, doncs miri, li vaig a entrar per aquí.

Vostè pensa que Espanya no és més que allò encolomat pel senyor Suárez: "el café para todos" ens deixaven sense conyac i el corder quedava per a la voracitat insaciable de Madrid.  Això de vostè no és Espanya, és Madrid i "sus aledaños".  Per fer-ho més grotesc i paradoxal aquests catalans, que estan tips de tanta trampa, representen les Espanyes reals, des del Mio Cid a Jaume el Conqueridor, fetes malbé pels dèspotes il.lustrats començant per Carles III que d’il.lustrats en tenien ben poc ja que per ésser Comandante Mayor d’un regiment només calia saber llegir, escriure i les quatre regles.

Malauradament ni els de la seva banda ni els de la meva no entendran aquesta paradoxa.  Vostès són Espanya i a fer punyetes qui no l’accepti i nosaltres som uns traïdors acusats de dur pistoles cosa que no fem mai.  Una prova és la manifestació de Barcelona.  Una prova per l’altra banda és la d’aquell senyor que respecto molt parlant de la "dialéctica de los puños y las pistolas".

Tornant a vostè.

Me temo, respetada señora, que se le han cambiado los tercios, hablando en términos taurinos

Usted es diputada al Parlament Català, comparte las responsabilidades de todos con Catalunya, pero usted allí ha sido la voz del Gobierno central cuando tenía que ser la voz del Govern ante los jefes de su partido que gobierna.

Le voy a poner un ejemplo.

Usted minimizó aquella manifestación con una mentirijilla piadosa diciendo que sólo había seiscientos mil sabiendo que había bastantes más.  Dejémoslo.  Su labor de diputada en el Parlament hubiera sido óptima si en vez de representar la voz de Madrid lo fuere de como pasan las cosas por nuestros andurriales catalanes, desde la llamada transición no creo que los catalanes podamos sentirnos a gusto recibiendo pellizcos, coscorrones y bastonazos.  Su deber para con España, repito para con España, era decirles no les apretéis tanto que se nos largarán.

Y así estamos.

Pero siento decirle que si algún día nos largamos, usted es uno de les responsables.

Se lo digo con todos los respetos que se merece.

Amigablemente.

            Josep Maria Ballarín i Monset.

Tags: POLÍTICA

“No tindreu porres ni policia suficient per a parar el poble”.

Aquesta frase de la Mònica Oltra i Jarque, diputada a les Corts Valencianes des de 2007, pren actualitat aquests dies en que Mikel Buesa, articulista de “Libertad Digital” i col·laborador de la FAES de l’escagarrinat Aznar (ho dic per la gastroenteritis que ha patit avui, no pas per res més), s’ha passat unes quantes nits en blanc calculant quants soldats serien necessaris per envair Catalunya.

Em fa llàstima aquest home! Tanta feina per no res! Resulta que, després de comptar, recomptar i garbellar arreu, no li surten els comptes i el resultat final és que no hi ha prou soldats a l’exèrcit espanyol per ocupar militarment Catalunya. Aquest senyor calcula que "l’ocupació militar del territori de Catalunya –amb gairebé 32.000 quilòmetres quadrats– requeriria, pel seu control efectiu, una força de l’ordre de 270.000 soldats, que actualment no es troba disponible a l’ Estat espanyol". Buesa recorda que les forces armades compten amb 134.772 efectius, la meitat dels teòricament necessaris, i la mobilització dels 80.210 guàrdies civils tampoc seria suficient.

Ves per on, tenia raó aquesta noia tan vehement, amb tant de caràcter i sense complexos que és la Mònica Oltra quan deia que no tindran porres i policies suficients per parar el poble!  Si volen jo els puc donar alguna idea: per exemple, els suggeriria que tornessin a fer aquella antiga campanya que feien anys enrere  amb el lema “El ejército te llama”, a veure si així troben més soldats. Però que abans facin números i pensin bé si els podran pagar! Perquè ara no és com abans que els soldats no cobraven. Ara són professionals i seria un mal negoci que els reclutessin i després haguessin de desertar per falta de pagament de les nòmines… Catalunya ja sabem que va malament de cartera (ens ho recorden cada dia) però ells no van massa millor.

I per completar les coses (és que les desgràcies no arriben mai soles!) el senyor Buesa preveu que l’oposició no estaria massa disposada a donar suport a aquesta iniciativa i que “ si el PP hagués de prendre una decisió en aquest sentit "el govern [espanyol] es trobaria sol, sense suports externs al seu propi partit i, segurament, sotmès a una potent campanya de deslegitimació".

Total, que Espanya va de cap a la ruïna. Quan llegeixo tot això m’adono que les coses tampoc van massa bé per ells i llavors m’animo una mica i penso que són com gallines que cloquegen molt però sense pondre cap ou.. Què voleu que hi faci?

Tags: POLÍTICA

Tots sabeu què és la FAES (Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales) i també deveu saber que la presideix l’expresident Aznar.

Tots sabeu també que fa uns dies  aquesta fundació va concedir  “El premio a la libertad”  a un “lliberal” (???!!!) anomenat Vargas Llosa.

Tots sabeu que aquest senyor va dir en el moment de rebre aquest premi que “el nacionalismo es el gran enemigo de la libertad en nuestro tiempo”.

La FAES, aquesta fàbrica que ells diuen d’idees i jo dic d’idees de mala llet, ja fa anys que funciona però ara s’està preparant per funcionar a ple rendiment i ja es comença a posar en forma amb la col·laboració de personatges com Vargas Llosa, que ja sabem que des de fa uns anys té una especial fixació amb el nacionalisme. Sempre que pot les deixa anar cap a la mateixa direcció. Deixar anar coses pel broc gros, com va fer, no el fa quedar massa bé, la veritat sigui dita. De totes formes, era el lloc i el moment adequats per proclamar-ho ben alt i fort perquè sabia que allà tots els tenia a favor i que l’aplaudirien contents i feliços.

Dir que el nacionalisme és “ la cultura de los incultos” i que el nacionalisme és “una vieja ideología que periódicamente renace, aprovechando, sobre todo, los momentos de crisis” és escoltar un disc ratllat. Ja li coneixíem aquest discurs però, com deia abans, aquell era el dia i el moment adequats. Però dir que desconfia dels nacionalismes (així en general) perquè es declaren respectuosos amb la democràcia, però que això només és “un semblante, un disfraz, porque el nacionalismo es una ideología inevitablemente autoritaria y reñida con la libertad“ no us sembla una mica gros?. Jo li preguntaria si a Espanya no hi ha nacionalisme i si fins i tot alguns d’aquells que tenia davant seu no en tenen l’exclusiva…

Un peruà com ell, que va voler ser president del seu país i que no va poder, que volia ser representant de la minoritària classe dominants del Perú, que ha renegat vergonyosament dels indígenes, pot parlar seriosament de llibertat, democràcia i de totes aquestes coses? Algú ha dit que va fer un bon paperot aquell dia. Jo diria que el paperot ja ve fent-lo de fa temps. I no és perquè no sigui intel·ligent –que ho és- i tampoc és perquè no sàpiga que no pot posar al mateix sac tothom. Tot això ho diu perquè és un personatge molt egocèntric i que va a buscar treure’n profit de tot plegat. Sap que al seu país no se l’estimen i ve a buscar “el cariño y los mimitos” de l’ España del PP. “Dios los cria y ellos se juntan –diuen en castellà- i aquest és el millor exemple. Rebre un premi de mans del feixistoide Aznar -un dels nacionalistes espanyols més destacats- a mi em faria vergonya i fa olor a socarrim. Però és la màquina que s’ha posat a funcionar i ara cal atiar el foc i posar força carbó a la caldera de cara a la campanya electoral catalana que s’atansa.

Tags: Aznar, Nacionalisme espanyol, POLÍTICA, Vargas Llosa

Diu Sant Agustí en la seva obra “la ciutat de Déu” (De Civitate Dei – Llibre 04, 04)

Remota itaque iustitia quid sunt regna nisi magna latrocinia?

(Què són els regnes sinó bandes de lladres si falta la justícia?)

A alguns no els agrada que es parli de lladronici, de robatori o d’espoli quan ens referim al repartiment dels diners en aquest Regne d’ Espanya que tant defensen alguns.

Entre les moltes raons d’haver crescut tant el sentiment d’independència, el sobiranisme o com vulguem dir-ho, és aquesta realitat que palpem cada dia. Com molt bé diu Sant Agustí, els estats es converteixen en bandes de lladres quan no són justos i equitatius en el repartiment dels diners. L’Estat espanyol ja fa anys que no fa més que espoliar i espoliar Catalunya. Aquí retorna molt menys del que ens pertocaria per justícia i, a més, s’amaga i s’intenta que no se sàpiga gaire. Les balances fiscals entre les comunitats autònomes no es publiquen perquè suposo que els fa vergonya perquè quedarien retratats.

El diari ‘The Daily Telegraph‘ explicava fa una dies la tensió que es viu entre el Govern català i l’espanyol en un article que parla de la crisi de la zona euro. El text d’Ambrose Evans-Pritchard diu que "els catalans s’han vist forçats per la perversitat del sistema fiscal espanyol a demanar el rescat quan ells subsidien la resta de l’estat".

Aquestes són les "aigües perilloses" en què es troben Barcelona i Madrid i el mateix diari diu també que "el president català, Artur Mas, ha avisat que ‘la nació catalana sencera’ s’alçarà ‘si Madrid intenta aprofitar la situació per intervenir Catalunya’".  I és que "les perversitats del sistema tributari d’Espanya" són, tal com apunta el rotatiu britànic, la causa d’aquest espoli fiscal que penalitza els catalans.

Espoli fiscal, espoli cultural, mal tracte permanent, falta de respecte a les institucions catalanes, befes… i tot el que vulgueu. S’estranyaran, doncs, si a les pròximes eleccions els partits que defensen la independència treuen majoria?

Tags: POLÍTICA

La psicologia ens diu que la majoria de gent és reticent al canvi, tot i que els progressos de la humanitat s’han fet en base als canvis, la majoria d’ells volguts i buscats per la necessitat de la mateixa humanitat i alguns altres sobrevinguts purament per xiripa i casualitat. El cas és que -tot i ser necessaris i convenients- els canvis costen de fer a la major part de les persones.

Són moltes les raons per les que hom es resisteix al canvi, tot i que les principals es podrien resumir en la por al fracàs, en el fet de reconèixer que potser estàvem equivocats i en la por al desconegut.

Les persones i els pobles que han sabut canviar a temps són els que han tirat endavant i en temps de crisi és quan són més necessaris aquests canvis, tot i que també ens podem trobar que és precisament en aquestes situacions complicades quan més ens hi resistim perquè la por augmenta. Per tant, un dels principals problemes que se’ns presenta en aquests moments tan delicats -i tan interessants- que estem vivint els catalans  és com s’han de superar aquestes pors.

La introducció de canvis interfereix amb l’autonomia i pot fer que les persones sentin que han perdut el control sobre la situació i, en general, sobre el territori que creuen dominar. Quan això passa no es tracta d’una qüestió política, sinó més aviat d’un assumpte de poder. Exactament això és el que passa amb Espanya en aquests moments. Senten que se’ls en va el poder de les mans i que ja no determinen ells, acostumats com estaven a fer-ho des de segles. Els fa por l’autodeterminació d’altres que no són ells (que sempre han tingut el poder). Un líder intel · ligent és capaç de generar canvis permetent que els altres prenguin les seves decisions i convidant a que tothom s’involucri en  aquests nous canvis. És exactament tot el contrari el que fan el governs espanyols de torn perquè aquesta mena de situacions els creen incerteses. I es tanquen en banda i rebutgen qualsevol tipus de noves possibilitats. És factible que la majoria de les persones decideixi mantenir-se en la mateixa línia de sempre -tot i que no s’hi trobin bé- ja que prefereixen allò de que val més “boig conegut que savi per conèixer”. Però no s’adonen que es tanquen les portes a situacions noves i riques. I tampoc deixen que aquesta decisió es pugui dur a terme perquè a por se’ls menja. Parlen de democràcia però la tenen guardada amb tanques per tal de que ningú pugui exercir-la…

Referint-nos a Catalunya i en els líders que han de dur endavant aquests canvis, el millor que poden fer és inspirar seguretat i certesa. És missió dels líders crear seguretat en el procés de canvi, i per això no hi ha res més inspirador de lliurar mesures clares, simples i directes als que es veuran involucrats en el canvi. Per això és tant important portar les coses de forma serena i no deixar.se emportar per les provocacions. Un bon líder ha d’evitar tant  com pugui caure en la temptació de fer canvis en secret. Com més públiques i clares siguin les coses, millor. Sempre és millor començar el procés de canvi des de la base, és a dir, des de la presa de contacte que tenen els destinataris del canvi amb el que es vol implantar. I, per tant, el que cal és una consulta, un referèndum o alguna cosa semblant (diguem-li com li diguem).

Els entesos, dels quals parlava abans, ens expliquen que els éssers humans som criatures d’hàbits, éssers de costums i per això tot canvi significa una nova perspectiva que s’ha d’analitzar i això sempre és complicat. Les rutines es tornen processos automàtics -cal moltes vegades fer la mateixa cosa per sentir-se segur- d’acord als fins que cadascú té, i per això tot procés de canvi tendeix a sacsejar la consciència de la resta generant molèstia, confusió i distracció.

Els líders han d’intentar minimitzar el nombre de diferències que suposa el canvi de la rutina que tota persona té, ja que és en aquest aspecte on trobem major resistència al canvi. Sempre que sigui possible cal mantenir les coses familiars, d’aquesta manera mantenim a les persones enfocades en el que és realment important i permetem que psicològicament no es tanquin al canvi.

Tot canvi suposa la implantació de noves estratègies, mètodes i processos per aconseguir el que desitgem, per això tot canvi suposa una modificació de la identitat que cadascú té, d’una altra manera no podríem deixar el que vivim en el passat per afrontar els desafiaments que suposa el present i futur. Els éssers humans som un cúmul d’experiències que, sense importar si són bones o dolentes, ens forja per al que ve més endavant. Però què passa quan reneguem d’aquesta experiència que tenim? És molt probable que les persones actuïn de manera defensiva, ja que costa deixar de ser el que som per convertir-nos en alguna cosa millor. El més problemàtic dels sentiments en aquest sentit és el reconèixer que estàvem equivocats i acceptar que cal canviar certes coses.

Ara és el moment dels líders i dels entesos. Són ells qui ens han de donar seguretat refutant tot l’argumentari (a vegades ridícul i fora de lloc) que ens caurà al damunt: pors, amenaces, crides a l’ordre i mil coses més. Cal escoltar-ho, cal refutar-ho i cal tirar endavant amb decisió, valentia i tota la murrieria del món cap aquest nou camí que estim desbrossant. Pensem que el món ens observa i pensem que hi tenim molt a guanyar –i poc a perdre. si ho sabem fer bé. 

Tags: Democràcia, Independència, POLÍTICA

Vinyeta de @ferranmartin- lainformacion.com

Si mirem el diccionari veurem que totes aquestes paraules amb que he titulat el post d’avui tenen un significat semblant: són atribuïbles totes a algú que té poc enteniment o quan algú quan diu una gran bestiesa.

Però no he posat aquest títol perquè sí. De fet, les he tret d’un llibre que potser alguns de vosaltres haureu llegit (o no, perquè és una mica feixuc). Em refereixo a “El pèndol de Foucault” d’ Umberto Eco, on al principi del llibre hi ha un fragment deliciós (i digne d’un gran escriptor com ell) en el que els dos personatges més importants es coneixen i tenen una interessant conversa sobre aquest tema, o sigui, sobre cretins, estúpids, imbècils i bojos. Segons ell no són pas la mateixa cosa. Hi ha lleus o grans diferències, segons com es miri. Umberto Eco les explica i, una vegada llegides i païdes (perquè a vegades costen de pair les seves filosofades), tenen la seva raó i hi veus el quid de la qüestió.

Jo diria que aquests dies a Espanya estan aflorant de cop – com en una primavera en plena tardor- tots aquests espècimens d’una gran realitat que semblava amagada o finament dissimulada fins ara: Espanya deu tenir la quantitat més gran per metre quadrat d’imbècils i cretins de tot el planeta terra i part de la nostra galàxia. Ho dic perquè sembla que es facin la competència entre ells i les pàgines dels diaris en veuen amb feina per poder encabir tanta estupidesa plegada -ara d’un, ara d’un altre- que va caient compassadament dia sí, dia també i que els mitjans van recollint com per després algú es pugui entretenir a fer una compilació que es vendria prou bé. Recordeu aquella famosa “Antologia del disparate” que va sortir fa anys i que va tenir tant d’èxit’ Doncs ara podríem fer una antologia de les estupideses i segur que li faria la competència.

De fet –si volem ser sincers- els que guanyen de carrer en tota aquesta cursa són la gent del PP. I guanyen de carrer perquè aquests dies són els que més parlen í, potser per això, són els que més ruqueries diuen, algunes carregades de mala llet, tot sigui dit. A vegades penso que no hi ha només estupidesa en aquesta gent sinó molt mala intenció i molta mala baba. Us estalviaré cap mostra perquè podreu trobar tota la col·lecció als diaris sense massa esforç.

Umberto Eco fa dir a un dels personatges que “ l’estúpid fins i tot pot dir alguna cosa correcta, però per raons equivocades. Es poden dir coses equivocades, amb la condició que les raons siguin correctes”. Aquests del PP superen tot això i ni diuen coses correctes, ni les raons són correctes. Diria que s’han begut l’enteniment i ja ni els queda la capacitat de raonar. Jo he escoltat fins i tot algú de la seva corda que diu que es passen una mica i que no fan més que preparar el terreny perquè a Catalunya en les pròximes eleccions  treguin una llarga majoria absoluta els independentistes. Potser sí que té raó aquesta persona. A vegades l’exageració pot portar aquestes greus conseqüències (greus per a ells i perfectes per nosaltres) i pot ser la millor campanya electoral que puguin fer.

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

És lleig això que fa Espanya. Ja hi estàvem avesats i ja hi comptàvem però no deixa de ser lleig, per qualificar-ho d’alguna suaument. Podríem ser força més durs i dir que les actituds actuals que una bona part d’Espanya –a tots nivells- mostra cap a Catalunya són actituds prepotents, antidemocràtiques, colonialistes, xulesques, hipòcrites, mentideres i molt maquiavèl·liques.

Veieu aquest gràfic que he posat? Doncs exactament això és el que pretenen: deixar-nos sense sortida. O millor: fer-nos creure que no tenim sortida. Com deia Rajoy ahir mateix ens volen fer creure que Catalunya fora d’ Espanya és el no-res, el caos, que no pot existir. De moment fan servir la por i l’amenaça, però ja veureu que més endavant prendran nota dels consells que Maquiavel donava en el seu llibre “El Príncep” i faran servir l’astúcia i es posaran fins i tot tendres i potser se’ns agenollaran i tot implorant-nos que no ens en anem. Ja ho veurem. Però el que es clar és que –com en el rètol, arribem en un punt en que no tinguem sortida ni per dant, ni per baix, ni per la dreta, ni per l’esquerra ni per enlloc. Ens volen crear una situació claustrofòbica angoixant. Els que n’han patit ja saben de què parlo.

I contra això quin remei hi ha? Quines pastilles podem prendre? Hi ha o no hi ha sortides? Jo crec que la millor solució és escoltar amb molta atenció persones sàvies i intel·ligents (que també n’hi ha fora d’ Espanya). Escoltar-los, deia, per tal de que ens marxin les pors i les angoixes. Seria molt saludable, per exemple, que tots escoltéssim el programa que TV3 va oferir fa uns dies i on Carles Boix ens donava exemples de camins cap a l’estat propi i ens oferia l’explicació per a diferents escenaris de ruptura.

Carles Boix no és un qualsevol . És doctor en Ciències Polítiques i màster en Administració Pública per la Universitat de  Harvard i catedràtic de Ciència Política i Afers Públics a la Universitat de Princeton. I, com Carles Boix, en trobarem un munt. Segur. Els que en saben aquests dies haurien de fer hores extres per tal d’adoctrinar-nos una mica (tal com el ministre Wert no vol que es faci). A mi m’agrada que m’expliquin les coses una mica per tal de poder decidir més lliurament, cosa que a ells no els agrada massa perquè no s’adonen que els autèntics adoctrinadors són ells.

El professor Boix ens explica amb claredat i rigor quines etapes podrien marcar el camí cap a l’estat propi, com hauria de ser la negociació econòmica i l’encaix internacional. Segons el Tribunal Internacional de la Haia, ens diu, "si no fa un ús il·lícit de la força qualsevol poble pot tenir el dret a l’autodeterminació".

Si voleu veure el vídeo, feu clic aquí. Ens anirà bé a tots escoltar-lo amb atenció.

Tags: Independència, POLÍTICA

Les adversitats a les quals es pot veure sotmès una persona o un poble, no només serveixen per mesurar el tremp amb el que aquests són capaços d’enfrontar-se a l’infortuni. També són útils per convocar el reconeixement del demés, especialment d’aquells que veuen les coses amb perspectiva, objectivament i a la distància.

Voleu un exemple? El capità del F.C. Barcelona, Carles Puyol, de 34 anys, va patir fa uns dies una severa lesió al colze esquerre, quan restaven tretze minuts per complir-se els 90 del partit que el seu equip disputava, en condició de visitant, contra el Benfica a l’estadi Da Luz de Lisboa, trobada corresponent a la Champions. Fidel al seu estil, va anar a disputar una pilota aèria sense mesurar riscos i sense importar-li que l’equip blaugrana tingués ja resolt el plet amb un marcador favorable 2-0. És el seu estil, la seva manera de fer i ja no canviarà en aquestes alçades de la seva vida.

Puyol venia de diversos dies d’inactivitat, precisament perquè en  aquesta temporada acabada de començar ja portava dues lesions. Ara, que semblava que tot havia quedat enrere i ja estava preparat per al clàssic davant Reial Madrid, va i es torna a lesionar a les acaballes del partit. Tot l’estadi portuguès va aplaudir dempeus al defensor català, que va abandonar el camp en llitera. Aquestes manifestacions d’adhesió, suport i fins admiració del públic envers un esportista rival són -en general- excepcionals i poden donar-se quan qui pateix una situació desgraciada és un exemple d’esportivitat, coratge, entrega i temperament, com és el cas de Carles Puyol, que s’ha guanyat àmpliament el respecte de propis i estranys arreu del món.

Així com en l’àmbit de l’esport, el respecte es guanya o es perd d’acord amb les actuacions que hom fa al llarg de la seva vida. Parlo de les persones, però també em refereixo als pobles, als partits, a les institucions, a les empreses, etc Podem veure com, dia rere dia, certs partits, certs polítics, certes persones i certes institucions van deixant pel camí el seu escàs prestigi que ja els queda. La imatge del globus aerostàtic que va llançant llast perquè va caient, caient i caient és exactament amb el que passa amb Espanya en aquests moments. Espanya està caient en picat, desesperadament i sense aturador perquè els que governen ara i els que van governar no fa massa són uns forassenyats que han perdut el rumb i la vergonya.

Ara ja se’ls hi veu el pèl. Bé, potser més que el pèl, se’l veu la caspa. Com al ministre Wert, que no té pèl però té molta caspa, la caspa espanyola de sempre, la que van heretar dels temps franquistes, Ara ja són capaços i tot  -potser per desesperació- de mostrar la ira, la prepotència, la falta d’educació i de respecte que han tingut de fa segles però que miraven de dissimular.  Sempre han governat amb les males arts que els proporcionen les institucions d’un Estat que han manipulat per als seus fins, però ho dissimulaven una mica. Saben que no tenen raó i per això manipulen lleis, tribunals i tornen als tics als que ens tenia acostumats el dictador. Ells han perdut el respecte i cada dia estan faltant el respecte  als ciutadans, especialment als catalans. Falten al respecte quan gasten diners amb AVES que no van enlloc, amb voler fer corredors centrals totalment innecessaris i retallant als més pobres per donar-ho als més rics. Això no ho feien ni els bandolers!

Volen fer valer el poc que els queda per guanyar el partit: àrbitres imparcials, trampes,  manipulacions i mentides. Només cal escoltar-los per veure que no diuen la veritat. Però és igual: el globus va caient i ningú podrà aturar-lo per més llast que llancin. Tot plegar farà un espetec i el cop serà espectacular, ja ho veureu! I, a més, hi haurà molts espectadors imparcials que contemplaran amb delit l’espectacle i potser es faran un bon tip de riure i tot!

Tags: POLÍTICA

El dia 20 de Setembre va haver-hi a l’ Uruguai un cicló molt fort que va causar dos morts, milers d’evacuats i moltes destrosses. Aquell mateix dia, juntament amb les fotos de les destrosses, va sortir una foto que va donar la volta al món: la del President Mujica amb un tall a la cara, tall causat per una xapa de zenc mentre ajudava un dels seus veïns pagesos a reparar un sostre de xapa, en ple temporal.

Si voleu és una simple anècdota sense importància, però si ho analitzem una mica, veurem que té la seva importància i, justament per això, la foto va recórrer pels mitjans i les xarxes socials com un exemple de la senzillesa d’un mandatari conegut arreu per la seva austera i peculiar manera de viure. Ja n’he parlat més d’una vegada en aquest mateix blog, però és que jo li dono molta importància a aquestes petites-grans coses. Aquell dia el President Mujica estava, com un pagès més, tractant que el vendaval no s’emportés la teulada de xapa d’un habitatge veí a la granja on viu. Perquè Mujica segueix vivint a la seva casa de sempre, un habitatge molt humil envoltat d’hivernacles on cultiva flors i fa el seu hort. 

Sense dubte, és una simple anècdota. Però una anècdota carregada d’ensenyaments que haurien imitar molts altres governants del món. Simplement ens hauria de fer reflexionar sobre el divorci que existeix entre la forma de vida dels dirigents i el poble. El contrast és tan fort, tan abismal, que determina bona part dels errors que aquests cometen a l’hora de prendre decisions. La majoria de polítics no saben el que és passar-ho malament tancats com estan dins dels seus cotxes oficials i mirant el món darrere dels vidres de les encatifades oficines dels edificis oficials i de les luxoses suites dels hotels. Els problemes de la gent del carrer els veuen tan, tant lluny que no els distingeixen i desapareixen dels seus ulls. Ells no acostumen a esperar per anar al metge; no acostumen a haver de fer mans i mànigues per pagar a final de mes; no acostumen a caminar pels carrers ni a ensumar la pudor rància de suor que se sent al metro després de llargues jornades de feines mal pagades.

Per això encara crida l’atenció gestos com el del President de l’ Uruguai que, cada dia abans d’anar a treballar a la seu del Govern, es lleva a casa seva, aixafa la pols dels camps, respira l’olor de l’aire lliure dels camps, dona de menjar als seus gossos i gats i, si cal, ajuda un veí a arreglar la teulada que s’emporta el vent. Mentre no es torni a aquest contacte quotidià i senzill amb la gent, la distància entre la vida política i la vida de la gent serà cada cop més abismal. Seran dos mons diferents: l’un serà un món real, autèntic, vertader i l’altre serà irreal, fictici i un món de mentida i de mentides.

A l’hora d’anar a votar caldrà tenir-ho en compte!.

Tags: Pepe Mujica, POLÍTICA, Uruguai

Llegia, no fa massa dies, un article de Javier Bustamante, (col·laborador de l’Àmbit Maria Corral) que es titulava Les sabates de l’altre em vénen estretes. Em va fer pensar una bona estona perquè deia coses, si voleu molt elementals, però molt interessants. Començava citant la coneguda frase «Posa’t a les meves sabates!», frase molt comuna i que ajuda a traslladar-se a la situació de la persona que ho demana. Les relacions humanes demanen molt d’exercici de sortir d’un mateix per posar-se exactament en la situació de l’altre. O demanar a l’altre que se situï al lloc d’un mateix. És un exercici que ens costa molt fer i que hauríem de procurar fer més sovint.

He relacionat aquesta idea amb tot el que està passant aquest dies aquí a Catalunya i a Espanya. I ho he pensat, sobretot, perquè alguns amics llatinoamericans m’han demanat que els expliqués que estava passant per aquests verals. Ells han sentit tocar campanes i han llegit alguna cosa als seus diaris però no ho acaben d’entendre massa, tot i que amb alguns hem parlat moltes vegades del tracte que rebem els catalans de part dels corresponents governs espanyols. I no pas d’ara, sinó que ja fa segles que dura. Però es veu que ni així ho acaben d’entendre massa i he hagut d’intentar explicar-los-hi una altra vegada per tal que puguin entendre millor el que està passant en aquests moments i per què vora dos milions de persones surten al carrer demanant un ESTAT PROPI.

I els ho he intentat explicar amb aquesta metàfora de les sabates. Les mateixes sabates no serveixen per a tothom i cadascú ha de d’adaptar-se a les seves. I fins i tot moltes vegades costa que unes sabates noves s’adaptin al propi peu. Espanya ha volgut fer “café para todos” pensant que d’aquesta manera tothom quedaria content (i enganyat, diria jo). potser al principi podia semblar que la idea rutllaria però al cap d’una anys s’ha vist el rotund fracàs que ha estat. Ningú ha quedat content i tothom ho vol tenir idèntiques sabates tot i fent el peu diferent.

Els he dit que sembla que a Espanya no s’han adonat encara que no només cada persona és única, sinó que també ho és cada poble. Que les aspiracions que tenim els catalans segurament que són molt diferents de les que pugui tenir un manxec. La qual cosa no vol dir que unes siguin millors que les altres sinó que, simplement,cadascú té les seves. Negar aquesta evidència és el que porta al fracàs; un fracàs que s’ha fer més patent aquest dies i que els corresponents governs espanyols han volgut amagar, negar, evitar o esborrar . Però el fracàs hi és, s’ha fet encara més evident i sembla que ha arribat el moment de que s’han de prendre decisions que sembla que seran molt doloroses per alguns, justament perquè mai han fet l’esforç de posar-se en les sabates de l’altre. Em dóna la sensació que més aviat s’han fixat només amb les sabates de l’altre i de seguida n’han volgut unes d’idèntiques. Ni han mirat si les necessitaven i si potser, enlloc de sabates, necessitaven una camisa. No,no… hem de ser igual que els catalans i volem exactament el mateix que ells.

No s’adonen que això no és desig de justícia sinó que simplement és miopia. Miopia i no adonar-se que el món està canviant i que les coses ja no es poden fer més a cop de decret. Ser espanyol o no ser-ho no s’aconsegueix amb un decret sinó que se n’és –o no- per voluntat. I això és tota una altra cosa de la que encara no se n’han adonat.

Tags: FILOSOFIA, POLÍTICA, PSICOLOGIA, Valors

Ja sabeu que el rei se’ns ha tornat bloguer i està ben decidit a fer-nos la competència. Als seu post de l’altre dia es posa paternalista i comença a donar una sèrie de bons consells. Ens diu que deixem estar les quimeres i que toquem de peus a terra. Que tot ha de seguir igual, que hem d’estar ben units (suposo que per mantenir tots els tripijocs en els que estan immersos ell i els altres destacats membres de la Casa Reial.

Ja que el seu blog no té nom, jo li aconsellaria que n’hi posés un i l’anomenés “El Bribón de la Blogosfera”, tot fent honor al seu vaixell amb el que navegava pel mar. Ara navega (navega penosament -fent pena) i sense massa rumb per la blogosfera, tot donant bons consells i dient-nos que ara no és el moment d’amenaçar el nostre model de convivència. Quin model? Deu ser el model d’amo-esclau en el que ell i molts altres encara creuen…

Un amic m’ha fet arribar aquest clam a la quimera i es veu que no pensa el mateix que el senyor Rei. Us en faig coparticipants.

CANT A LES QUIMERES

Què seria de mi
sense quimeres?

Segurament
caurien les estrelles

i l’ escuma del mar
que m’ acompanya
no vindria pas blanca
…a l’ escullera
(seria ben bé negra).

Què seria del poble
sense els somnis,
i com faríem per
tenir il·lusions
si el temps que ens embolica
fa aroma de misèria
i aquells que no ens entenen
trepitgen les essències
de la veu,
que escriu en opressió?

Què seria de mi
sense quimeres?

Les albes no vindrien
mai senceres,
i els vespres es perdrien
en racons ensordits
i ja no sonarien
els violoncels de nit,
a casa nostra.

Jo vull sentir utopies,
que m’ escalfin l’ hivern
i per això les busco, cara al vent,
i provo de llançar-les
en un crit de present
perquè aquells que m’escolten
remenin amb passió,
i aferrissadament,
el sac on han desat
tots els anhels.

Llavors serem un munt,
milers, milions de gent,
fent reals les quimeres
que esperem.
Rm 2012

Tags: Humor, POLÍTICA

El discurs de Nadal del Rei sempre començava igual: “Nos llena de orgullo y satisfacción felicitaros estas entrañables fechas…” Vista la nova pàgina web de la Casa del Rei, on encara s’hi manté un tal Iñaki Urdangarín –duc de Palma- es podria dir més aviat “NOOS llena de satisfacción y llena el bolsillo de algunos“…

S’acaba de saber, segons explica el diari EL PAÍS, que Urdangarín i el seu soci Torres van rebre, junt amb les respectives esposes, tres milions d’ euros de NOOS, la seva molt productiva empresa (productiva per les seves butxaques, s’entén). Llegiu aquest article, si us plau!

D’això jo en dic indecència. Vivim en una Espanya indecent que, segons el diccionari, és aquell que no obra dignament i no mostra respecte als bons costums. És una indecència que després vingui el Rei i ens faci una carta-sermó dient-nos que hem de ser bons nens, que ens hem de portar bé i fer força bondat. I ho diu ell, que ha perdut tot el poc prestigi que encara li podia quedar després dels darrers esdeveniments que ha protagonitzat durant aquests darrers temps.

I, amb el Rei, hi podríem afegir tota aquesta colla de polítics que no fan més que amenaçar al President Mas –i amb ell Catalunya sencera- amb totes les plagues d’ Egipte si ens independitzem. Ara ens tocarà passar una temporada entre amenaces, bones paraules, noves promeses i tot el que us pugueu imaginar. Ara sortirà el policia bo i el policia dolent, com en les bones pel·lícules de gàngsters i mafiosos. S’inventaran el que sigui per fer-nos por, per fer-nos sentir culpables i fer-nos tirar enrere en aquest procés que hem començat. Aquests dies s’escolten experts de tots tipus fent-nos veure que la cosa no té sortida i que anem cap a un carrer sense sortida. És veritat això?

Ara és l’hora –i és urgent- que comenci a parlar la gent que realment en sàpiga, els experts de veritat i no tant els tertulians que saben una mica de tot i no gaire de res. Ara no és l’hora dels opinadors sinó que és l’hora dels professors, dels tècnics i dels que saben sobre economia, sobre política, sobre dret, sobre relacions internacionals, etc Ara és l’hora que ens han d’explicar com s’hauria de fer el camí que hem començat, de com es poden fer les coses per tal que surtin bé, de com el món ens pot ajudar, de com cal fer les coses per tal de que tothom ens miri amb respecte i que és de justícia que ens ajudin. De fet, em dóna tota la impressió de que el món ja ens ha començat a mirar amb força respecte des de la manifestació multitudinària del 11 S. Cal seguir per aquest camí. A cada argument que donin uns, cal que algú surti amb un altre argument rebatent-lo. Perquè segur que ni els mateixos experts es posaran d’acord en la majoria de coses, com passa habitualment. Les coses sempre tenen moltes interpretacions i cal que ens les expliquin i cal que les expliquin a Europa i al món. Cal que s’expliqui que la independència és un dret i que no hi sortiríem perdent de cap de les maneres. Tot al contrari: segurament que hi sortiríem guanyant en tots els terrenys.

Només d’aquesta manera podrem sortir d’aquesta Espanya indecent, injusta i espoliadora, que ens té sotmesos i que ni ens estima i ni ens vol deixar marxar.

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

Jesús Rodríguez Barrio 

Profesor de Análisis Económico en la Universidad Nacional de Educación a Distancia

4-6-2012 (20:23)
¿Sabéis quiénes son Lucas Papademos (actual dirigente Griego tras la dimisión de Papandreu) y Mariano Monti (ahora al frente del gobierno italiano)? ¿Sabéis quién es Mario Draghi (actual presidente del Banco Central Europeo)? ¿Sabéis qué es Goldman Sachs?

Goldman Sachs: es uno de los mayores bancos de inversión mundial y co-responsable directo, junto otras entidades como la agencia de calificación Moody’s, de la crisis actual, y uno de sus mayores benficiarios. Sólo a modo de pincelada, en 2007 ganaron 4 mil millones de dólares en operaciones que desembocaron en el desastre actual.

Papademos: Actual primer ministro griego, tras la dimisión Papandreu. No elegido por el pueblo.
– Ex-gobernador del Banco de la Reserva Federal de Boston entre 1993 y 1994.
– Vicepresidente del Banco Central Europeo de 2002 a 2010.
– Miembro de la Comisión Trilateral desde 1998, fundada por  Rockefeller, lobby neo-liberal (se dedican a comprar políticos a cambio de sobornarles)
– Ex-Gobernador del Banco de Central Grecia entre 1994 y  2002. Falseó las cuentas de déficit público del país con la ayuda activa de Goldman Sachs, lo que condujo en gran parte a la actual crisis que sufre el país.

Mariano  Monti: Actual primer ministro de Italia tras la dimisión de Berlusconi. No elegido por el pueblo.
– Ex-director europeo de la Comisión Trilateral antes mencionada.
– Ex-miembro del equipo directivo del grupo Bilderberg.
– Asesor de Goldman Sachs durante el periodo en que ésta ayudó a ocultar el déficit del gobierno griego.

Mario  Draghi: Actual presidente del Banco Central Europeo, en sustitución de Jean-Claude Trichet.
– Ex-director ejecutivo del Banco Mundial entre 1985 y 1990.
– Vicepresidente por Europa de Goldman Sachs entre 2002 y 2006, periodo en que se realizó el falseo antes mencionado.

Hay que ver la cantidad de gente que trabajaba para Goldman Sachs…
Bien, qué casualidad, todos de la mano de Goldman Sachs. Los que crearon la crisis se presentan ahora como la única opción viable para salir de la misma, en lo que la prensa estadounidense está empezando a llamar “El gobierno de Goldman Sachs en Europa”.

¿Como lo hicieron?

Os lo explico:

Animaron a los inversores a invertir en productos sub-prime que sabían que era productos basura, y al mismo tiempo se dedicaron a apostar en bolsa por el fracaso de los mismos. Eso es solo la punta del iceberg, y está muy documentado, podéis investigarlo. Mientras leéis este e-mail se están forrando a base de especulación sobre las deudas soberanas.

Se tiende a querer hacernos pensar que la crisis ha sido una especie de resbalón, pero la realidad apunta a que detrás de élla hay una voluntad perfectamente orquestada de hacerse con el poder directo en nuestro continente, en una maniobra sin precedentes en la Europa del siglo XXI. La estrategia de los grandes bancos de inversión y agencias de calificación es una variante de otras llevadas a cabo anteriormente en otros continentes, se viene desarrollando desde el inicio de la crisis y ésta, desde mi punto de vista, está siendo la siguiente:

1. Hundimos a los países mediante la especulación en bolsa/mercado. Los volvemos locos de miedo a lo que dirán los mercados, que nosotros controlamos, cada día.

2. Los obligamos a recurrir a préstamos para mantenerlos en Status Quo, o “salvarlos”. Estos préstamos están estrictamente calculados para que los países no los puedan pagar, como es el caso de Grecia que no podría haber cubierto su deuda ni aunque su gobierno vendiera el país entero, y no es ninguna metáfora, es matemática.

3. Exigimos recortes sociales y privatizaciones en detrimento de los ciudadanos, bajo la amenaza de que si los gobiernos no los llevan a cabo, los inversores se retirarán por miedo a no poder recuperar el dinero invertido en la deuda de esos países y demás inversiones.

4. Se crea un altísimo nivel de descontento social, propicio para que el pueblo, ya sonado, acepte cualquier cosa con tal de salir de la situación.

5. Colocamos a nuestros hombres donde mejor convenga.

Si os parece ciencia ficción, informaos: este tipo de estrategias están perfectamente documentadas y se han venido utilizando con distintas variantes a lo largo el siglo XX y  XXI en otros países, notablemente en latinoamérica por parte de los EEUU cuando se dedicaban, y se siguen dedicando en la medida que pueden, a asfixiar económicamente mediante la deuda exterior por ejemplo a países de América Central, para crear descontento social y aprovecharlo para colocar a dirigentes afines a sus intereses.

Ahora esto está pasando en Europa, y ya no es que lo haga  EEUU, sino que lo hace la industria financiera internacional. Y lo que está ocurriendo, bajo la mirada impotente y/o cómplice de nuestros gobiernos, es el mayor robo jamás realizado en la historia de la humanidad y a escala planetaria; son golpes de estado y violaciones flagrantes de la soberanía de los estados y sus pueblos.

Es muy fácil informaros en internet. Decídselo a vuestros amigos, pasad el e-mail a cualquiera que pueda estar interesado, yo que sé. Se nos están comiendo vivos… La gente tiene que saberlo.

Gracias por leerlo.

Tags: ECONOMIA, POLÍTICA

Clarament no. Fins i tot la considero una aberració que, segons el diccionari, és la “desviació de la veritat, de la rectitud, d’un principi, de l’estat natural, del tipus ordinari”.

Dic això arrel de l’expulsió del diputat balear i alcalde de Manacor, Antoni Pastor, per trencar la disciplina de vot en defensa del català al Parlament balear després de desmarcar-se del seu partit en la votació de la Llei de Funció Pública que elimina el requisit del català. ANTONI PASTOR (del PP) va dir que “el català és la nostra llengua pròpia" i, per tant, no podia votar una cosa com aquesta.

Aquesta història de la “disciplina de vot” jo no l’entenc, sincerament. I no cal ser especialista en dret polític per entendre que aquest concepte és molt discutible i, en el fons, gens democràtic perquè només és vertadera aquella democràcia que salva en plenitud  -per igual  i sense desequilibris- tant l’home com la seva llibertat. Perquè quan l’home deixa de ser internament lliure, deixa de ser home, Home i llibertat són la mateixa cosa. I si les estructures de l’ Estat i els òrgans de govern ho impedeixen la democràcia es converteix en dictadura.

Quantes vegades hem criticat les dictadures de partit en els règims comunistes? Quantes vegades critiquem els grups de pressió, els mitjans de comunicació que transmeten les notícies segons un dictat superior? Quantes vegades critiquem l’Església perquè no permet la  llibertat de pensament i d’expressió? La disciplina de vot va exactament per aquest mateix camí i quan un membre del partit, seguint la seva consciència, la trenca és convidat a marxar o és acomiadat directament com en aquest mateix cas del que parlem avui. Dies enrere es va produir una situació similar en el PSC amb Ernest Maragall, a qui no han expulsat, però quasi… Per tant, aquest vici tan greu que anem arrastrant no és exclusiu dels partits de dreta sinó que malauradament és ben viu a quasi tots els partits. Què esperen a canviar la situació i deixar llibertat de vot als seus membres? Tenen por a la llibertat? Segurament que sí. I molts diputats també tenen por a exercir la seva llibertat perquè temen l’expulsió i  quedar-se sense el sou…

On és la llibertat?  Els partits cultiven la democràcia o el servilisme? La disciplina de vot no fa més que imposar una dictadura de partit aberrant i vergonyosa, que ja seria hora d’anar allunyant. Les dictadures d’avui en dia ja no són com les d’abans (en queden molt poques al món) però encara en queden i són les que s’encarnen en individus o grups poderosos que imposen la seva voluntat de maneres molt més refinades, però igualment dictatorials. L’autèntica llibertat neix d’un mateix i no s’imposa des de fora. La llibertat imposada no és llibertat sinó que és dictadura i imposició.

Per això cal lloar la valentia, la dignitat, l’honestedat i la lliure consciència d’ Antoni Pastor, que ha fet el que creia que havia de fer i que sap que és el natural: defensar la llengua del seu poble. Per això amb persones com aquest diputat les dictadures de tot tipus tenen els dies comptats perquè són aquestes persones les que enterren les dictadures i els dictadors.

Felicitats Antoni perquè t’has de sentir content i orgullós de la teva llibertat! El teu poble t’ho reconeixerà i t’ho agrairà si segueixes sent lliure i estant compromès amb el teu poble i la teva llengua!

Tags: Llibertat, POLÍTICA

La presidenta del PPC, Alícia Sánchez-Camacho, ha exigit al president de la Generalitat, Artur Mas, que "recuperi el sentit del moment, el sentit comú i el sentit de la responsabilitat" i no vagi a la manifestació de l’Onze de Setembre.

Aquests del PP ja s’atreveixen a exigir el que sigui. Fins i tot, al mateix President de la Generalitat. Acostumats com estan al “ordeno y mando”, qualsevol dia exigiran que la Generalitat es tanqui. Si cal, l’ofegaran i la deixaran sense aire i sense diners perquè no es puguin pagar les nòmines a fi de mes.

Senyora Aliciaznar: I si anés a Madrid a reclamar els diners que deuen a Catalunya en lloc de fer-se el mil-homes per aquí? És allà que hauria d’exigir i no pas aquí. Deixi tranquil al President mas i que faci el que vulgui, que ja és prou grandet, no li sembla?

Tags: Alícia Sánchez-Camacho, POLÍTICA

«Els fadrins de Sant Boi | molta fatxenda en gasten, | si n’hi havia un | que en gasta més que els altres» (cançó pop. empordanesa).

Aquest matí he tingut ocasió d’escoltar una estona al conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell en una entrevista que Manel Fuentes li ha fet a ‘El matí de Catalunya Ràdio. És la vegada que he escoltat  Mas-Colell emprenyat de veritat. Ha vingut a dir -per activa i per passiva i en termes molt agres- que a Madrid els prenen el pèl i que no val la pena asseure’s en una taula per negociar amb aquest tipus de gent.

Andreu Mas-Colell s’ha queixat del tarannà del govern espanyol després de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera d’ahir: "Una mica fatxendós, de mal gust". Segons el conseller, l’executiu central respon amb l’actitud de dir: "Escolta, els mercats encara els tinc oberts i tu els tens tancats, i per tant aquí tinc la paella pel mànec, eh?”.

Mas-Colell lamenta el paper que Madrid està adoptant en relació amb Catalunya: "Nosaltres volem ser socis i volem ser tractats com a socis. Clarament, aquesta no és la manera com el ‘gobierno’ s’està plantejant aquest tema. Crec que és una pena, crec que això va contra els interessos del vaixell comú en el qual estem tots". El conseller ha afegit: "Es pensa que si dóna cops de puny sobre la taula se li aclarirà l’horitzó. Sembla que les coses són bastant més complicades."

Senyor Mas-Colell: tot això ja ho sabíem tots els catalans i vostès ja fa temps que ho pateixen. No ens ha vingut de nou aquesta mena d’actituds i sembla mentida que el Govern català encara mantingui un bri de confiança en individus que farien millor feina assaltant gent pels camins que fent de ministres.

Ja ho deia Max Weber “la societat moderna està amenaçada pel fenomen creixent de la concentració del poder dins de les organitzacions”. Els governs tendeixen a fer exactament això. I el seu deixeble Robert Michels va advertir que “en les organitzacions modernes, tant privades com estatals, es tendeix a quedar sota el control de reduïts, però poderosos grups polítics o financers. Encara que els líders siguin escollits democràticament i amb amb la millor intenció, per les dues parts, s’observa una tendència a integrar-se en elits de poder que es preocupen bàsicament per la defensa dels seus propis interessos i posicions costi el que costi.”

Dit en altres paraules: en l’actualitat correm el perill que les elits del poder, nascudes en la societat a través de procediments legítims, entrin en un procés mitjançant el qual el poder augmenta i es perpetua a si mateix retro alimentant i produint, per tant, més poder. I quan els sembla que el seu poc poder que ja els queda corre perill el defensen com sigui. Exactament això és el que passa en aquest moments en el Govern de Rajoy. Estan perdent poder per tots costats i s’adonen que pràcticament ja no els en queda gens perquè Brussel·les es cuida bé de dir-los què han de fer i cada cop els marcaran més de prop. Solució: fer-se el merdós i el fatxenda amb les autonomies, amenaçant-les de treure el Sant Cist gros i, si cal, fotre’ls-hi pel cap. Fins quan durarà tot això? “Quosque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?”.

Depèn una bona mica de tots nosaltres. Depèn de tots els catalans, que a mida que es vagin traient la bena dels ulls, aniran veient la crua realitat del que ens tocarà patir amb governs inútils i malintencionats. Em sembla que ja seria hora que algú fes alguna cosa més que anar rebent amenaces i marxar amb el cap cot i la cua entre cames. Alguna cosa més es deu poder fer, penso jo. La dignitat de la Generalitat no hauria d’aguantar més situacions com aquesta. Si no troba còmplices, que ho faci tota sola. Però em temo que si fa alguna acció ben feta i contundent algú més seguirà. El personal s’anirà atipant de veure aquesta obra de teatre tan repetida i tan avorrida i pensarà que ja n’hi ha prou d’aquesta broma!

Tags: POLÍTICA

Hem pogut comprovar a bastament com el PP de les Illes balears no ha ha tingut cap escrúpol per a fer diners i barrabassades de tota mena. La prova és que s’han hagut de passejar pels tribunals una bona colla de gent important i representativa del PP i que han estat condemnats. No tenen cap mena d’ètica.

I ara resulta que tampoc tenen estètica, vista la notícia que acabo de llegir del President Bauzá. Resulta que el van convidar a les festes patronals a la parròquia de Sant Marçal de Sa Cabaneta, un barri de Marratxí –el poble d’on ell havia estat batle-.  El rector Antoni Garau va convidar el pare Gabriel Seguí, missioner del Sagrat Cor i rector de Sant Bernat al monestir de la Real, perquè fes l’homilia amb motiu de les festes patronals. El religiós va viure de jove a Sa Cabaneta i havia format part de la parròquia. El seu sermó, però, centrat en la realitat actual i en què parlà de crisi de valors, de pobres, d’immigrants i “d’oprimits en la cultura a la pròpia terra”, ferí la susceptibilitat del president balear José Ramón Bauzá. Fins al punt  que en acabar la missa el cap de l’Executiu, acompanyat per l’actual primera vara, Tomeu Oliver, anà a la sagristia i demanà pel pare Seguí, a qui recriminà que més que un sermó havia fet un “míting”.

Ja veieu! Ara resulta que el Sr Bauzá fins i tot s’atreveix a donar lliçons de teologia i es posa a valorar un sermó, que segons va dir el seu propi autor “Bauzá va interpretar com si fos un míting i jo li vaig recalcar que allò era una homilia, perquè em basava en la doctrina papal i en el Concili Vaticà II”. El missioner del Sagrat Cor afegí que “no hi don més importància. L’única cosa és que si un polític se sent al·ludit, ell sabrà per què. No sé si es va sentir ofès. No puc entrar en els seus sentiments, però sí que és cert que em va fer un comentari sobre el tema dels oprimits de la cultura a la pròpia terra. Em va dir que això era una novetat per ell. Si ell troba que això és una novetat, ell sabrà”, subratllà.

O sigui, que a més d’estar ben provat i de ser ben evident que no tenen ètica, ara ja ni es molesten per tenir almenys una mica d’estètica. Cap de les dues coses sobren en els dies que corren. No sobren enlloc i tampoc a les Balears.

Tags: Mallorca, POLÍTICA, RELIGIÓ

Aquesta és l’afirmació que feia en un article al diari ABC la periodista Irene Gómez Peña i que va fer furor a les xarxes socials. L’article diu que Mujica "és el cap d’Estat d’Uruguai i viu amb 1.000 euros, perquè els altres 9.000 del seu sou els destina a projectes d’ajuda".

"Diuen de José Mujica -Pepe per als amics- és l’home més honrat del món". "Es tracta d’un senyor de 76 anys, d’aspecte planer, amant del bon menjar i de la natura, que vesteix texans, camisa i boina. Fins aquí tot bé si no es tractés d’un president de govern, en aquest cas el de Uruguai ", comença la nota.

Després de fer un repàs de la vida del mandatari, el seu sou actual i les donacions que realitza per a fins socials, el text assenyala que "per sorpresa de tots, fa tan sols una setmana el president Mujica va oferir a través del Ministeri de Desenvolupament Social (Mides ) el palauet presidencial com a refugi per a indigents, en vista de la arribada de l’hivern a Uruguai, el proper 21 de juny ".

La nota inclou referències al passat de Mujica però també posa l’accent en el patrimoni del president i la seva dona la senadora Lucía Topolansky. En aquest sentit, assenyala que aquest ascendeix als 165.480 euros (4,2 milions de pesos) i inclou tres terrenys, tres tractors i dos cotxes de 1987, segons les dades presentades a la Junta de Transparència i Ètica de Uruguai, el passat mes d’abril. El seu salari com a cap d’Estat és de 10.237 euros al mes (260.259 pesos). A més, recorda l’article, des del mes de desembre va donar 125.000 euros (uns 2,5 milions de pesos uruguaians) al Plan Juntos, un programa oficial d’habitatge per a persones sense recursos, segons informava la publicació governamental "Polítiques". Fidel als seus ideals, afegeix ABC, José Mujica ha declarat que quan es retiri donarà part de la jubilació al Fons Raúl Sendic.

Aquest és l’article. Jo ja n’he parlat altres vegades d’aquest personatge perquè -tot i els seus defectes i sense compartir del tot la seva ideologia- és una persona fascinant. És un polític atípic del tot, ple de gestos que la majoria de polítics haurien d’aprendre. És un home admirable per la seva integritat en tots els àmbits. Per això el que diu l’article fa pensar una mica, sobretot quan en els països que sofreixen la crisi actual tan forta s’ han de retallar serveis públics i es mira de treure diners d’on sigui, generalment a costa dels més febles. És llavors quan molta gent es fa la pregunta: I per què els polítics no es retallen ells mateixos el sou?. Els cotxes, els helicòpters, els avions oficials per anar a veure partits de futbol, dobles i triples sous, dietes, recepcions, inauguracions i un munt de coses més fan que la gent que ho passa malament no acabi d’entendre el que passa.

Per això caldria llegir amb molta atenció la resposta que va donar el mateix Mujica a l’article quan algú li va preguntar què li semblava. Responia Mujica:

“Quiero tener tiempo para dedicarlo a las cosas que me motivan. Y si tuviera muchas cosas tendría que ocuparme de atenderlas y no podría hacer lo que realmente me gusta. Esa es la verdadera libertad, la austeridad, el consumir poco.La casa pequeña, para poder dedicar el tiempo a lo que verdaderamente disfruto. Si no, tendría que tener una empleada y ya tendría una interventora dentro de la casa. Y si tengo muchas cosas me tengo que dedicar a cuidarlas para que no me las lleven. No, con tres piecitas me alcanza. Les pasamos la escoba entre la vieja y yo; y ya, se acabó. Entonces sí tenemos tiempo para lo que realmente nos entusiasma. No somos pobres”.

No està malament, no us sembla?

Tags: Pepe Mujica, POLÍTICA, Uruguai

És complicat fer una anàlisi del que ha passat a Paraguai. Però, després de llegir moltes opinions de divers signe i sense treure’n massa l’aigua clara, me n’he fet una opinió personal. I em sembla que no dic cap tonteria  si afirmo que darrere de la destitució de Lugo hi ha l’intent de desestabilitzar no només un país –Paraguai- sinó de tota la zona. Hi ha tot un projecte molt ben pensat que tendeix a colpejar la integració llatinoamericana.

Segurament que hi han moltes coses amagades, que encara no sabem, però que es poden entreveure una vegada vist com han anat les coses. Alguns opinen obertament que la destitució de Lugo és una maniobra política dels Estats Units. Per exemple: Mentre es realitzava el judici polític exprés contra el president democràticament electe de Paraguai, Fernando Lugo, el 22 de juny, considerat "il · legal" pels països veïns, diputats paraguaians es reunien amb militars dels Estats Units per negociar la instal · lació d’una base castrense al Chaco, territori extens i despoblat del país sud-americà. L’excusa per a un possible acord bilateral seria portar "ajuda humanitària de tropes nord-americans" per a la població local. Com se sap, l’ “acció cívica" i l "ajuda humanitària", que ja han realitzat tropes dels Estats Units a Paraguai, a les quals es va donar immunitat diplomàtica el maig de 2005, és un esquema de contra insurgència, espionatge i control poblacional i territorial.

Aquesta podria ser una de les causes de la rapidesa amb què es va treure a Lugo del govern, pels compromisos amb el Mercat Comú del Sud (Mercosur) i la Unió de Nacions Sud-americanes, cosa que no hauria permès avançar en el procés de bases castrenses. Lugo no ho veia bé. Solució? Buscar una excusa per fer-lo fora. Paraguai és un país d’importància GEO estratègica molt gran, perquè limita amb Bolívia, Brasil, Argentina i està relativament a prop d’altres on hi ha bases castrenses nord-americanes i perquè està sobre l’extens aqüífer guaraní, un dels més grans d’aigua potable del món, ubicat a la triple frontera que té Paraguai amb l’Argentina i Brasil.La notícia dels acords esmentats entre els diputats lligats amb la dictadura passada i els generals nord-americans no sorprèn en aquestes circumstàncies.

I una altra raó és el permanent conflicte social que hi ha al Paraguai per la lluita per les terres robades i mal adquirides per grans corporacions agroalimentàries, com ha dit la Comissió per la Memòria, la Veritat i la Justícia (lluita que també existeix a altres zones de Llatinoamèrica). Per als camperols, recuperar les seves terres és qüestió de vida o mort. Hi han grans empresaris lligats a la soja del Brasil -com sosté Martín Almada, defensor dels drets humans- que formen part de les grans corporacions, com Monsanto, que avancen sobre el continent per tal de defensar els seus interessos de la manera que sigui, fins i tot derrocant governs legítims.

Aquestes són les “gran raons” de la destitució de Lugo i d’altres intents que anirem veient ben aviat amb el suport de països amb governs més conservadors. Temps al temps.

Tags: América Llatina, Fernando Lugo, Paraguai, POLÍTICA

A Rajoy i a Espanya els han situat on els correspon: a Oceania, ben lluny, per tal de que no facin més el ridícul traient pit per aquests mons de Déu. Va ser en la conferència de l’ONU sobre el desenvolupament sostenible Rio+20 i diuen que va ser un error de protocol. Jo crec que no. Jo estic segur que van fer-ho saben ben bé el que feien quan, precedint la intervenció del president espanyol Mariano Rajoy, el president del plenari el va presentar en anglès com “el primer ministre de les Illes Salomó”, situades al Pacífic Sud.

Perquè aquests governants que tenim saben fer el ridícul com ningú. Sembla que es fan la competència uns als altres. Cada dia surt algú per veure si la diu més grossa que el del dia anterior…

Heu escoltat aquests dies això del rescat que no és rescat i que han buscat tots els eufemismes possibles per no dir la maleïda paraula?

Heu escoltat aquella senyora catalano-aragonesa parlant de “l’aragonès oriental” per no dir “català”, una altra paraula maleïda.

Ens governen inútils i d’aquesta manera serà difícil que aquest país del Pacífic Sud pugui sortir endavant. Per començar es neguen les evidències. Ja ho feia Zapatero amb la paraula “crisi” que també era maleïda i no es podia pronunciar quan ja la teníem al damunt i tothom la veia. I ara aquests Peperos fan el mateix! Ens venen a dir que no ens cal patir, que tot sortirà bé i que som millors que ningú. No ens cal patir, que el vaixell no s’enfonsa. Quan siguem al fons del mar ningú podrà dir res i ningú podrà reclamar amb la boca plena d’aigua.

I, entretant, mirant d’eliminar del mapa tot el que sigui català a Mallorca, al País Valencià, a l’ Aragó… Una batalla en tota regla! Però no se’n sortiran.

Tags: POLÍTICA

L’acte d’insubmissió no és un acte fàcil. Pot tenir moltes conseqüències i, a vegades, conseqüències greus com molt bé sabem. Algunes persones tenen la valentia d’assumir-les i tiren endavant.

Us recordeu de Pepe Beúnza? Pepe Beúnza, nascut a Jaén, però veí de Caldes de Montbui, va rebre no fa gaire el premi ICIP Constructors de Pau en un acte al Parlament de Catalunya, que atorga l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Beúnza va rebre el premi i el reconeixement en representació del col·lectiu d’objectors de consciència i insubmisos al servei militar d’Espanya, ja que va ser el primer ciutadà en ser insubmís als anys 70. Beúnza va patir penes de presó des de 1971, un consell de guerra el 1972 i el càstig d’enviar-lo al Sàhara el 1974. Ara, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, li ha lliurat el premi, que Beúnza ha volgut compartir amb els objectors Jordi Agulló, Martí Olivella i Ramon Panyella i l’insubmís Jaume Llansó, que l’han acompanyat a l’escenari durant el seu parlament. La Presidenta del Parlament va fer notar una cosa essencial en el seu parlament. Va destacar "el paper impulsor i de denúncia, el testimoni i el sacrifici personal per una causa que es considera justa" de persones com Pepe Beúnza i dels moviments socials "que volen millorar el nostre present col·lectiu".

Darrerament es torna a parlar molt d’insubmissió i em sembla que, poc a poc, es van fent passes importants en aquest sentit, veient com es veu que Catalunya segueix essent un poble sotmès als capricis dels Governs espanyols de torn. S’ha començat amb petits passos, és cert. Però un llarg camí es comença sempre amb un primer pas, petit, discret i potser anònim. Un primer pas que pot fer riure a molts i ser motiu d’escarni. Però caldrà veure com acaba tot plegat. Els integrants de la plataforma “DIEM PROU” han començat una modesta insubmissió fiscal amb Espanya i han decidit que pagaran els seus impostos a l’ Agència Tributària de Catalunya.

Fa pocs dies la taca d’oli s’ha estès a altres àmbits, com són els peatges de les autopistes. Ja ja sorgit una web que es diu NOVULLPAGAR.COM que està preparant una gran campanya per tal que aquests gestos s’estenguin. Tots sabem que la força neix quan es fa pinya, en ser uns quants al principi i en ser molts al final. O potser en poder arribar a ser majoria i tot! Qui ho sap! El cas és que així no es pot seguir i potser ja començaria a ser hora de passar a ser ciutadans i poble sotmesos a ser ciutadans i poble lliures. I qui no pot afirmar  que el camí sigui amb petites insubmissions en tots els àmbits?…

Tags: Autodeterminació, Catalunya, Independència, Insubmissió, Llibertat, POLÍTICA

La notícia que va saltar a les portades ahir va ser l’expropiació de Repsol/YPF per part de l’ Argentina. Alguns deien que ja es veia venir perquè feia temps que es coïa. Segurament. Argentina ha volgut aprofitar un moment de debilitat extrema d’ Espanya i ha pensat que “a perro flaco todo son pulgas”.

He mirat de seguir la notícia però no n’he acabat de treure’n l’aigua clara i he escoltat opinions de tot tipus. Per això he volgut saber què en pensa un català que s’ha passat quasi tota la seva vida allà i li he demanat la seva opinió. Me l’ha donada de forma franca i clara. Considero que és un punt de vista interessant i per això us la vull transmetre.

El meu amic considera que donar una opinió en relació a la nacionalització d’YPF en poques ratlles li és molt difícil, perquè per una banda diu que està d’acord (“mai s’hauria d’haver privatitzat, cosa que va fer el lladre Menem, un altre peronista com aquesta pocavergonya que tenim de presidenta”) i per altra, qualsevol cosa que faci aquesta boja, dona motiu per desconfiar-hi.

Segueix dient el meu amic: “En aquest país, des que jo recordo -excepte (sobretot) Arturo Illia i Raúl Alfonsín- els presidents han estat o inútils (de la Rua) o corruptes, i fins i tot assassins (tots els peronistes –o sigui feixistes, encara que aquesta barruda de Cristina Fernández i abans el seu marit Néstor Kirchner, es diguin d’esquerres– Juan D. Perón, Carlos Menem, Duhalde i aquests dos ja esmentats i tots els militars). Veritablement és quasi bé impossible entendre com pot ser que un país que als anys ’40 era la setena potència mundial, hagi caigut tant a baix.

Tornant a la qüestió YPF, en el seu discurs, la impresentable  Cristina ha dit, entre altres coses “…soy una jefa de Estado, no una patotera…” (s’anomenen patoteros aquells que ataquen en grup a gent que va sola, o en una quantitat menor que ells). Doncs aquest govern utilitza al mètode del patoterismo per atacar als opositors, de manera que no sé com no li cau la cara de vergonya en dir-ho.

En conclusió YPF, que va ser gairebé regalada per Menem, junt amb Aerolineas Argentinas, els ferrocarrils i tantes altres coses als anys ’90, ha de tornar a ser argentina, però no hi tinc gaires esperances de que això passi com hauria de ser”.

Suposo que el meu amic tindria moltes més coses a dir i possiblement seguirem parlant-ne en els pròxims dies. Per això esperarem a veure com van les coses. de totes maneres, jo he arribat a la conclusió de que molta gent estaria d’acord en el fons de la qüestió i, per suposat, mai podem estar d’acord amb la forma.

I, per altra banda, possiblement li surti car a l’ Argentina aquest cop d’efecte que ha volgut donar aquesta dona amb l’expropiació. Es van equivocar llavors quan van malvendre uns patrimonis importants i s’estan equivocant ara quan els volen recuperar d’aquesta manera. Van ser prepotents llavors i encara ho són més ara. I qui en sortirà guanyant de tot plegat? El poble argentí? Ho dubto molt. Aquestes companyies estrangeres tendeixen a espoliar els països i tendeixen a comportar-se com a nous colonitzadors, certament. Però els governs d’aquests països es comporten encara pitjor i encara són més lladres (només cal veure l’augment de patrimoni de la família Kirchner en aquests anys de presidència…).

Anirem seguint els esdeveniments…

Tags: Argentina, ECONOMIA, POLÍTICA, YPF

Aquesta tarda escoltava l’inefable Esperanza Aguirre instant el govern de Mariano Rajoy a que es replantegi l’estat autonòmic i es quedi amb les competències d’educació, sanitat i justícia, ara transferides a les comunitats autònomes. El president de la Generalitat de seguida ha sortit al pas dient que “si s’han cansat del cafè per a tothom, que se’l refacin entre ells". “El cafè per a tothom només era per aigualir l’autogovern de Catalunya i el País Basc".

És el tema de sempre. L’etern tema que aflora sempre i que demostra que per allà a Madrid no han entès res i segueixen amb el centralisme tronat de sempre que consisteix en l’ eliminació de les cultures perifèriques i que aquell comentari anònim del segle XVIII que deia que "Un andaluz no se parece en nada a un vizcaíno, y un catalán no tiene nada parecido con un gallego; lo mismo se pude decir de un valenciano y de un hombre de la meseta" no sembla que l’hagin llegit mai i, si l’han llegit, no se l’han cregut.

Tres-cents anys es van complir el 2007 de la victòria d’Almansa, per la qual els Borbons es van imposar com a nova família real a Espanya. La nova monarquia va portar per a les nacions perifèriques males notícies. Els Borbons van venir amb la idea de crear la nació espanyola i per això no dubtaren a crear una cultura homogènia, encara que per aconseguir-ho haguessin d’esborrar altres llengües i altres tipus de demostracions culturals, cosa que sortosament no han pogut aconseguir per més que ho hagin intentat per tots els mitjans.

Les primeres mesures per a la centralització del Regne d’Espanya va ser la creació, a semblança de França, de províncies (al país gal eren prefectures i sotsprefectures). El següent pas va ser la creació d’una cultura, o més aviat l’expansió de la cultura de Castella, amb la qual sempre s’ha identificat el nacionalisme espanyol, especialment pel seu paper en la Reconquesta espanyola. D’aquesta manera, els Borbons van acabar amb els privilegis de Catalunya i Aragó i des de llavors han anat minant les identitats culturals d’altres nacions i també la seva economia. Els Borbons van imposar de manera política i autoritària el que no existia en la realitat, s’ha anat intentant crear un nacionalisme espanyol i, com a resposta, s’ha anat enfortint els diversos nacionalismes perifèrics (que diuen ells) i ha anat enfortint-se també un antinacionalisme espanyol com a resposta al centralisme borbònic i més tard a l’absurd autonomisme del “café para todos”.

Ja ho retratava d’alguna manera -entre molts altres- Rosalia de Castro en el seu primer gran llibre “CANTARES GALLEGOS” l’any 1863 i que és conegut com l’inici de O Rexurdimento, nom amb que es coneix el segle XIX en la història de la literatura gallega i que va ser un inici de recuperació literària, però també cultural, política i històrica. En aquesta obra Rosalia assumeix la veu del poble gallec, denunciant la pobresa, la misèria i l’emigració massiva a la que estaven obligats la gent d’allà. Veus semblants han anat sorgint aquí i allà, però a Madrid sempre s’han fet el sord com es pot palpar ara mateix, que aprofitant l’excusa de la crisi miraran de passar el ribot un cop més a tot el que puguin. I quan dic Madrid, vull dir els governants de qualsevol dels partits que porten dins de la seva ànima aquesta llavor borbònica.

Per acabar us deixo el famós poema de Rosalia de Castro que d’alguna manera retrata tot aquest esperit.

CASTELLANOS DE CASTILLA

Castellanos de Castilla,

tratade ben ós galegos;

cando van, van como rosas;

cando vén, vén como negros.

Cando foi, iba sorrindo,

cando ven, viña morrendo;

a luciña dos meus ollos,

o amantiño do meu peito

Aquel máis que neve branco,

aquel de dozuras cheo,

aquel por quen eu vivía

e sen quen vivir non quero.

Foi a Castilla por pan

e saramagos lle deron;

déronlle fel por bebida.

peniñas por alimento.

Déronlle, en fin, canto amargo

ten a vida no seu seo…

¡Casteláns, casteláns,

tendes corazón de fero!

¡Ai!, no meu corazonciño

xa non pode haber contento,

que está de dolor ferido,

que está de loito cuberto.

Morreu aquel que eu quería

e para min non hai consolo:

so hai para min, Castilla,

a mala lei que che teño.

Permita Deus, casteláns,

casteláns que aborrezo,

que antes os galegos morran

que ir a pedirvos sustento.

Pois tan mal corazón tendes,

secos fillos do deserto,

que se amargo pan vos gañan,

dádesllo envolto en venero.

Aló van, malpocadiños,

todos de esperanzas cheos,

e volven, ¡ai!, sen ventura

cun caudal de desprezos.

Van probes e tornan probes,

van sans e tornan enfermos,

que anque eles son como rosas,

tratádelos como negros.

¡Casteláns de Castela,

tendes corazón de aceiro,

alma coma as penas dura,

e sen entrañas o peito!

En tros de palla sentados,

sen fundamentos, soberbios,

pensas que os nosos filliños

para servirvos naceron.

E nunca tan torpe idea,

tan criminal pensamento

coubo en máis fatuas cabezas

ni en máis fatuos sentimentos.

Que Castela e Casteláns,

todos nun montón, a eito,

non valen o que unha herbiña

destes nosos campos frescos.

Só pezoñosas charcas

detidas no ardente solo

tes, Castela, que humedezan

eses teus labios sedentos.

Que o mar deixoute esquecida

e lonxe de ti correron

as brandas augas que traen

de plantas sen sementeiros.

Nin árbores que dean sombra,

nin sombra que preste alento…

Chaira e sempre chaira,

deserto e sempre deserto…

Esto che tocou, coitada,

por herdanza no universo,

¡miserable fanfurriñeira!,

triste herdanza foi por certo.

En verdade non hai, Castela,

nada coma ti tan feo,

que aínda mellor que Castela

valera dicir inferno.

¿Por que aló fuches, meu ben?

¡Nunca tal houberas feito!

¡Trocar campiños floridos

por tristes campos sen rego!

¡Trocar tan claras fontiñas,

ríos tan murmuradores

por seco polbo que nunca

mollan as bágoas do ceo!

Mais, ¡ai!, de onda min te fuches

sen dó do meu sentimento,

e aló a vida che quitaron ,

aló a mortiña che deron.

Morriches, meu queridiño,

e para min non hai consolo,

que onde antes te vía, agora,

xa solo unta tomba vexo.

Triste como a mesma noite,

farto de dolor o peito,

pídolle a Deus que me mate,

porque xa vivir non quero.

Mais en tanto non me mata,

casteláns que aborrezo,

hei, para vergonza,

heivos de cantar xemendo:

¡Casteláns de Castela,

tratade ben ós galegos:

cando van, van como rosas;

cando vén, vén como negros!

Tags: LITERATURA, Poesia, POLÍTICA, Rosalia de Castro

NAUMAQUIA (Museo Municipal Ulpiano Checa de Colmenar de Oreja)

«Ave, Caesar, morituri te salutant» (trad. lit. «Salut, Cèsar, els que moriran et saluden") és una frase llatina esmentada en “Les vides dels dotze cèsars” de Suetoni, la qual és tradicionalment atribuïda als gladiadors que lluitaven als circ romà. Històricament s’ha vist que no és exactament així, sinó que aquesta frase es va utilitzar en un espectacle esdevingut en el 52 d. C. al llac Fucino per captius de naumàquies i per criminals destinats a morir en combat en simulacions de batalles navals davant la presència de l’emperador Claudi. Segons Suetoni, Claudio va contestar: «Aut non» («O no»).

Fa un parell d’anys que vaig tenir l’oportunitat de poder veure aquest quadre d’ Ulpiano Checa al museu que té a Colmenar de Oreja, el poble on va néixer, vora  Madrid. Uns amics que són d’allà van tenir de deferència d’acompanyar-m’hi i regalar-me un llibre preciós sobre la vida i l’obra d’aquest autor tant interessant i massa desconegut pel gran públic. Allà hi vaig poder contemplar aquesta impressionant pintura a l’oli (125×200)   anomenada “NAUMAQUIA, COMBATE NAVAL ENTRE ROMANOS”,que representa una d’aquestes batalles i que pertany a l’època que Checa va pintar escenes del món romà inspiradores a Hollywood per algunes escenes de les pel·lícules Ben-Hur i Quo Vadis. Fou allà al museu que em vaig assabentar del vertader origen d’aquesta frase.

I després d’aquests apunts culturals -sense cap ànim de fer-me el fatxenda- anirem al pinyol de la qüestió de la que volia parlar avui, que no és altra que parlar dels pressupostos presentats ahir per l’inefable ministre Montoro. Aquest senyor va presentar uns “pressupostos de guerra” (jo els anomenaria de guerra bruta contra Catalunya) que ens acaben de condemnar a la més absoluta misèria, perquè no ens donaran res de nou, ni ens pagaran el que ens deuen. Uns pressupostos que ens faran triar entre morir-nos de gana i d’inanició o marxar d’una vegada i ben decidits cap a la independència. Perquè ja no ens quedarà altre remei després d’aquesta nova escopinada a la cara, una befa més a la llista i l’abandó absolut a la nostra sort. Que el Govern de Catalunya en prengui bona nota, no es deixi entabanar una vegada més i que es decideixi a fer alguna cosa. A veure si entre tots tenim la dignitat de plantar cara a tanta barra!

Després de veure tot aquest panorama ara sí que tots els catalans ja podrem cridar ben alt i fort: “Ave, Caesar, morituri te salutant”. I -veient el que veiem- o ens en sortim sols, o no ens en sortirem amb aquesta gent.

Tags: Pintura, POLÍTICA, Ulpiano Checa

El realisme màgic és un gènere artístic i literari propi de la literatura llatinoamericana de mitjans del segle XX, que fon la realitat narrativa amb elements fantàstics, mostrant el que és comú i quotidià com una cosa irreal o estranya. Ahir, els que ahir al matí van ser al Palau Sant Jordi es van trobar immersos en un clima de realisme màgic. Per una banda sabien que la realitat de la Nació Catalana és la que és però, per altra banda, veien com aquesta realitat era perfectament possible que pogués saltar pels aires i  es veiés la possibilitat de canviar-la per una nova, possible i meravellosa realitat. Per aquest motiu podem parlar de realisme màgic. La realitat i el somni s’entrecreuaven, es palpaven, es somniaven i es veia possible un nou horitzó per a la Nació Catalana.

I és que ahir va néixer oficialment l’Assemblea Nacional Catalana per traçar el camí cap a la independència. L’Assemblea Nacional Catalana era una realitat oficial quan ahir al matí va quedar constituïda en aprovar el seu full de ruta, que preveu la celebració d’un referèndum per la independència l’any 2014.

La noció de la realitat, tal com la valorem quotidianament, es veu trencada i posada en dubte por nous elements (que ara poden semblar fantàstics o irreals) que es barregen en les situacions acceptades com a reals. Per això el realisme màgic va florir en la literatura llatinoamericana arran de les discrepàncies sorgides entre cultura de la tecnologia, la cultura del mestissatge i la cultura de la superstició, i quan les dictadures que assotaven Llatinoamèrica van fer de la paraula l’eina més poderosa. Una vegada Gabriel García Márquez va dir: "El meu problema més important era destruir la línia de demarcació que separa el que sembla real del que sembla fantàstic.Perquè en el món que tractava d’evocar, aquesta barrera no existia. Però necessitava un to innocent, que pel seu prestigi tornés versemblants les coses que menys ho semblaven, i que ho fes sense pertorbar la unitat del relat. També el llenguatge era una dificultat de fons, doncs la veritat no sembla veritat simplement perquè ho sigui, sinó per la manera com es digui”.

Aquest és el tema de fons a partir d’aquest moment: s’ha de fer creïble, s’ha de divulgar, s’ha d’explicar, s’ha de creure i fer creure tot el que es va dir, es va somniar i es va proclamar ahir al Sant Jordi. El full de ruta ho serà només si es fa creïble amb unitat i sumant. Només sumant gent, esforços, il·lusions, arguments i tantes explicacions com siguin necessàries, es podrà aconseguir aquesta fita. Doncs vinga ja, som-hi!

Tags: Assemblea Nacional Catalana, Catalunya, POLÍTICA

Tenir títols universitaris, amb un extens i brillant currículum, no vol dir res. A vegades, fins i tot es pot ser intel·ligent i ser un gran mentider, o ser et tipus més odiós i desgraciat que pugui existir. De fet, algunes persones sembla que posen tota la seva intel·ligència al servei de la mentida i la maldat. Alguns personatges haurien d’afegir al final del seu currículum “Doctorat en demagògia”.

Pensava totes aquestes coses quan escoltava, un dia d’aquests, una política catalana en una entrevista que li feien a la ràdio: era tot un curs de demagògia. Sentint-la parlar semblava qui sap què, tot parlant de forma decidida, ampul·losa, saberuda i fent veure què dominava el tema, quan –en realitat- no deia absolutament res i, quan l’acollaven una mica, fugia del tema cames ajudeu-me i com gat escaldat. Naturalment, parlava de la crisi  i de les mesures que s’haurien de prendre: resulta que no li anava bé res del que volia fer el Govern (com per exemple el copagament o la taxa turística). Jo em preguntava en silenci: i com s’ho haurà de fer el Govern per recaptar diners si no es retallen coses?

Quan ens toquen la butxaca o la nostra posició més o menys privilegiada de seguida protestem. Des del nostre punt de vista –quasi bé sempre subjectiu- els nostres assumptes sempre son els importants i són els que no es poden retallar ni un euro: els mestres no volen que retallin en educació, els metges no volen que retallin en sanitat, els hotelers no volen la taxa turística, els artistes no volen que els tanquin els teatres i els treguin les subvencions, etc , etc i no acabaríem… I jo seguia pensant: bé, i qui pagarà el que encara ens queda? Perquè, per exemple, a Catalunya hi ha quasi 8 milions d’usuaris de la sanitat, 120.000 empleats, 500 CAPS, 70 hospitals públics: Com ho paguem tot això? Caldrà retallar o no, si no hi ha diners per pagar-ho? Potser caldrà veure el com, però és tan evident que s’ha de fer alguna cosa -i com més aviat millor- que em sembla una poca soltada i una lliçó de demagògia posar pals a la roda i fer discursets barats com el que sentia en boca d’aquesta senyora política. I el mal és que això no és pas patrimoni d’un sol partit, sinó que ho fan servir tots força, inclòs el propi Govern, naturalment.

La demagògia , segons una de les accepcions del diccionari, es considera “una estratègia política que consisteix en apel·lar a emocions (sentiments, amors, odis, pors, desitjos) per tal d’aconseguir el suport popular, freqüentment mitjançant l’ús de la retòrica i la propaganda”. També es pot considerar com “un tipus pervers d’oratòria, que permet atreure cap als propis interessos les opinions dels altres utilitzant fal·làcies o arguments aparentment vàlids que després d’una anàlisi de les circumstàncies, poden resultar invàlids o simplistes”.

Doncs exactament això era el que jo escoltava avui a la ràdio. Anem-nos-hi preparant perquè la cosa anirà en augment.

Tags: POLÍTICA

"Va començar el segon interrogatori. Va ser semblant a l’anterior, encara que amb diferències: els cops als braços i les cames anaven acompanyats de cops als genitals i al cap; aquests últims es van efectuar amb una guia de telèfons. També em pegaven cops plans a les orelles amb les mans mentre no paraven d’insultar-me. Durant l’interrogatori em van fer agafar amb la mà uns cables i em van dir que estaven connectats a una bateria de camió i que si no deia el que ells volien connectarien el camió".

Aquest és una part del relat que el periodista PERE MARTÍ fa al diari ARA d’avui de les tortures que va patir un dels detinguts en l’anomenada operació Garzón, que va consistir a detenir 45 independentistes entre el 29 de juny i el 14 de juliol del 1992, pocs dies abans de la inauguració dels Jocs Olímpics.

L’operació del jutge Garzón va aixecar una onada d’indignació ciutadana, no només per la percepció que era desproporcionada, sinó també pel tuf polític que amagava: frenar la reivindicació independentista durant els Jocs .

Però el que va aixecar més polèmica van ser les tortures que van rebre els detinguts a les dependències de la direcció general de la Guàrdia Civil a Madrid. Molts d’ells, quan van passar a l’Audiència Nacional a declarar davant de Garzón, van denunciar les tortures i fins i tot van mostrar al jutge les seqüeles físiques que tenien als braços, a l’esquena o a la panxa. El jutge no es va creure les denúncies i no va obrir cap investigació. L’aleshores director general de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, avalava la decisió del jutge: "No s’ha detectat cap lesió procedent de maltractaments. Els detinguts de Terra Lliure són terroristes, i no pas àngels de la caritat i, per tant, el fet que se’ls emmanilli és raonable perquè els hem trobat cloratita i armes". Tot això ho va dir abans de ser processat per corrupció i fugir a Laos.

Al judici, el fiscal va demanar l’indult, total o parcial, per a la majoria dels detinguts i només 18 dels 45 detinguts van ser condemnats a penes lleus. Però els processats no van desistir i van portar les seves denúncies al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, que el 2 de novembre del 2004 els va donar la raó i va condemnar l’estat espanyol per tortures. El ressò social d’aquest cas va laminar la credibilitat de Garzón a Catalunya i ara que el jutge ha estat apartat de la carrera molts li han retret aquell episodi.

Exactament és el que vull retreure-li jo. Entre les moltes coses bones que, sens dubte ha fet, n’ha fet moltes de dolentes, que també s’haurien de posar a la balança. El que passa és que mentre va ser un jutge estrella tothom li reia les gràcies, ningú gosava aturar-lo, el govern l’usava en profit propi i ningú li retreia res (bé, algú sí). Però poc ressò se’n feia l’opinió pública dels retrets, encara que anava col.leccionant enemics pel camí. Són els que ara li han caigut al damunt, potser de forma injusta i per actuacions prou  discutibles.

Jo ja havia parlat tres vegades del jutge Garzón perquè es veia venir el que finalment ha passat. Podeu veure-ho a

-El 7 d’abril de 2010 : MEMORIA SELECTIVA DEL JUTGE GARZÓN.

– El 25 de gener de 2010: Jutge de vius i morts.

– El 17 de Febrer de 2010: Veure passar el cadàver del teu enemic.

Fins aquí hem arribat. Que ha estat injusta la condemna? Potser sí. Però un jutge de la talla d’ell havia de saber i calibrar millor fins on podia arribar i què podia fer. Als seus enemics només els ha calgut esperar l’ocasió propícia…

I una vegada més queda patent com n’és de galdosa la justícia espanyola, que sembla no tenir criteris o que els criteris són molt esbiaixats. Tant esbiaixats, que acaben fent perdre tota la confiança en la justícia que moltes vegades fa pagar justos per pecadors i que sabem que els poderosos se n’escapen prou bé.  I -el que és pitjor- sembla que ningú vol fer res per arreglar-la.

CARLES BONAVENTURA I CABANES, en un treball que va obtenir el PREMI BARNILS titulat “El llarg camí per eradicar la tortura” (http://www.proutortura.net/cami-eradicar-tortura.pdf) , ja ens explica que encara avui es donen massa episodis injustos que queden impunes i on tothom mira cap a una altra banda. “Els maltractaments i les pràctiques degradants contra els detinguts encara persisteixen en ple segle XXI, també en estats del Primer Món com l’espanyol, en els quals, almenys sobre el paper, regeix l’estat de dret. Malgrat els silencis oficials, la pràctica de la tortura no és exclusiva dels països subdesenvolupats i sotmesos a règims dictatorials brutals. En el Primer Món, i també a l’Estat espanyol, els governs de la majoria d’estats "democràtics" no han renunciat a uns mètodes que els permeten obtenir informació d’una manera ràpida i efectiva encara que sigui a costa de vulnerar els principis més fonamentals, la Declaració de Drets Humans i els mateixos textos legals de què es doten les democràcies occidentals per salvaguardar l’estat de dret. Les denominades per algú en el seu dia "clavegueres de l’Estat" en la majoria dels casos continuen vigents”.

I, per acabar, deixo tres entrevistes prou interessants perquè les llegiu quan tingueu una mica de temps:

 
1.-JOSEP POVEDA. Portaveu de l’Associació Memòria Contra la Tortura
"Per derogar la legislació antiterrorista tan sols cal voluntat política"
– Com és que un cop guanyat el cas al Tribunal d’Estrasburg van decidir continuar la lluita contra la tortura a l’Estat espanyol?
– "Abans que es dictés sentència, ja havíem iniciat els tràmits per constituir l’AMCT. L’associació és l’eina nascuda de la voluntat d’un grapat d’independentistes detinguts i torturats el 92 per dur a terme el compromís d’eradicar la tortura. La sentència favorable va ser una victòria de la qual podem treure i aportar una interessant experiència."
– Quins són els objectius de l’AMCT?
– "La finalitat de la nostra entitat és l’eradicació de la tortura. Per fer-ho hem previst treballar en diversos àmbits en suport a les víctimes tant jurídicament com psicològicament. La denúncia d’aquesta pràctica per contribuir a sensibilitzar l’opinió pública i mantenir la memòria col·lectiva són dos altres aspectes en què es basa la nostra tasca."
– A part de la proposició no de llei aprovada al Parlament i de la moció subscrita pel Congrés dels Diputats que més han fet fins ara?
– "Ens hem presentat com a acusació popular en els processos de Sergio López, detingut i torturat durant la Cimera Europea del 2002 celebrada a Barcelona, i de Jordi Vilaseca, del cas de Torà. Estem col·laborant en l’organització del I Encontre de Víctimes de Tortures, que es farà a l’octubre a Barcelona, organitzat per EXIL. I hem traduït al català el Protocol d’Istanbul, una eina de gran ajut per al col·lectiu professional mèdic sobre com actuar en un cas de maltractaments o tortures. A més, estem integrats en la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, que és la plataforma que fa el seguiment de la ratificació del Protocol Facultatiu contra la tortura, que l’Estat espanyol ha signat."
– Es deixarà de torturar algun dia a l’Estat espanyol?
– "Desgraciadament, la resposta no la tinc. El que sí que està a les nostres mans és el compromís per denunciar-la. De fet, si som capaços de fer que la tortura surti del silenci que la manté impune haurem recorregut bona part del camí."
– Per què en aquest Estat la majoria de víctimes de tortura són bascos i catalans?
– "Que la tortura és usada pels cossos policials contra tota dissidència política i social és obvi. A l’Estat espanyol això ha continuat invariablement després de la mort del dictador. El 2004 s’han recopilat quasi un miler de denúncies per maltractaments i tortures."
– Veu possible modificar la legislació antiterrorista espanyola?
– "Modificar-la no du enlloc. Cal derogar-la. Per fer-ho tan sols cal voluntat política."
– Com pot ser que hi hagi tantes denúncies per tortures en un estat com l’espanyol que signa gairebé tots els tractats internacionals en aquesta matèria?
– "La corrupció i el manteniment d’unes estructures gairebé intactes del passat règim franquista en la judicatura i cossos policials espanyols fan que funcioni quasi a la perfecció la maquinària que fa possible que s’aixequi entorn de la tortura un mur pràcticament insalvable de silenci i una quasi total impunitat."

2.-MARCEL DALMAU. Artista visual detingut i torturat l’any 1992
"La tortura afecta l’ànima, la destrossa"
– Per què es tortura en els estats pretesament democràtics?
– "Perquè la democràcia, en el millor dels casos, és només un horitzó a perseguir i perseverar. En realitat, vivim en societats plutocràtiques (mana el diner) i el nom no fa la cosa. Precisament, en nom de molts noms sacralitzats, déu, pàtria, llibertat, igualtat, etc., s’han comès i justificat tota mena d’atrocitats. Cal estar sempre alerta en la defensa dels
drets humans i molt especialment quan els estats creen espais opacs a la ciutadania."
– Per què els mitjans de comunicació són tan reticents a parlar obertament dels casos de tortura quan tenen lloc al propi país?
– "Perquè són més la veu de l’amo que la veu de la ciutadania a qui diuen servir. Per exemple, referent al nostre cas, l’any 92 van destituir de manera fulminant un periodista
de TV3 i tot l’equip que feia el programa radiofònic L’orquestra de Catalunya Ràdio."
– La gent del carrer veu la problemàtica de la tortura com una cosa aliena?
– "No només passa amb la tortura… La gent no vol “complicar-se la vida” i es construeix un mur d’ignorància interessada per tal que la consciència no els intranquil·litzi."
– A l’Estat espanyol hi ha prou garanties judicials per als detinguts?
– "No. Si algú en té cap dubte –sempre hi ha algun marcià–, només cal que llegeixi les recomanacions i els informes d’organismes internacionals creats pels mateixos estats per vetllar per aquestes qüestions."
– I pel que fa als polítics, quina valoració en fa en relació amb aquesta matèria?
– "Els polítics –hi ha alguna excepció– en són els responsables més conscients. Són els que creen els espais opacs abans esmentats, són els que fabriquen els veritables instruments de tortura: les lleis especials i els cossos per a la repressió. Però no en sortiran indemnes: que recordin la revisió recent de França amb Algèria. La història no perdona."
– Què es pot fer per lluitar contra els torturadors?
– "Molt fàcil: no alimentar-los ideològicament, no indultar-los, no condecorar-los. I, òbviament, perseguir-los jurídicament. Just el contrari del que es fa a l’Estat espanyol. Aquí persegueixen qui denuncia tortures. És un escàndol descomunal veure com es passegen pels mitjans de comunicació i són aplaudits personatges com Felipe González, que justifiquen grups criminals com els GAL, que van torturar persones fins a la mort."
– Com pot afectar la tortura la vida d’una persona?
– "La tortura afecta l’ànima, la destrossa. Si la persona torturada sobreviu, potser pot tornar a aixecar el cap, fins i tot amb més força, però alguna cosa es trenca definitivament. Ser objecte de la més extrema crueltat no crec que es pugui oblidar mai. No en va, tothom que és brutalment torturat implora una mort ràpida. Vaig passar dos anys i un dia a la presó (en quatre presons) i no m’ha traumatitzat. En canvi, aquell grapat de dies, aquelles hores, hores infinites i difícilment descriptibles, em re visiten encara diàriament, i ja fa tretze anys."

3.-SEBASTIÀ SALELLAS. Advocat del col·lectiu de demandants del 92
"L’Estat deixa al calaix el deure de garantir la dignitat del detingut"
– Què ha de fer un ciutadà que ha estat torturat en una detenció?
– "Ha de ser visitat immediatament per un metge, que li ha de fer una revisió a fons per determinar les lesions físiques (amb radiografies, TAC…). És millor que sigui un metge de medicina interna. Cal fer fotografies dels hematomes, erosions… També ha de valorar amb un advocat de confiança quan ha de presentar la denúncia al jutjat. Caldrà
també una diagnosi del psicòleg clínic per determinar l’abast del xoc posttraumàtic de les tortures. Si està pres, ha de fer-hi intervenir la família perquè presenti la denúncia i faci valorar el cas per metges dels serveis penitenciaris i, si cal, per metges externs."
– De tota manera, la majoria de denúncies per tortures s’acaben arxivant, no?
– "El problema és de prova dels fets de la tortura i també dels autors o torturadors. Els metges forenses i de la policia que visiten els detinguts, especialment en el marc de les lleis antiterroristes, no tenen definit un protocol que concreti la normo praxi mèdica en aquests casos, i els reconeixements mèdics que es fan no preveuen el vessant psicològic, ni la tortura blanca (que no deixa rastre). Aparentment, és fàcil deduir que la bossa al cap, els taps a les orelles i les benes als ulls són tortures, però fan impossible la identificació de l’autor. A més, els jutges no tenen en compte la situació policial prèvia a la declaració. D’aquí, que cadascú tregui les conclusions de per què s’arxiven les denúncies."
– La legislació de l’Estat espanyol protegeix més els torturadors que els torturats?
– "L’Estat espanyol, i qualsevol estat, deixa al calaix el seu deure de garantir la dignitat de la persona detinguda. Des d’aquesta perspectiva, el detingut perd la condició de persona
i és tractat com una bèstia enemiga. Això, que per al ciutadà del carrer és increïble, quan estem en el marc de l’anomenat terrorisme es converteix en una cobertura del torturador i en una des protecció del torturat, que no té cap eina legal de defensa."
– El va sorprendre la resolució del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg?
– "No esperava una resolució tan clara sobre les tortures dels fets del 92, que esquitxa el senyor Garzón i tot el sistema de garanties als detinguts a l’Estat. Llàstima que la premsa, els col·legis d’advocats i les facultats de dret no hagin fet cas d’aquesta sentència."
– El rerefons de la pràctica de la tortura a l’Estat Espanyol és polític?
– "S’ha demostrat en el cas Laza-Zabala i en el nostre el rerefons polític d’un Estat obsessionat a amagar com sigui la realitat nacional d’un poble. La garzonada del 92 neix per trencar la dinàmica independentista de Catalunya davant el món durant els Jocs."
– Quin sentit té l’existència de l’Audiència Nacional?
– "Ara, amb les preteses reformes del model d’Estat, ha de desaparèixer. És la perversió de la justícia per culpa de les pressions a què està sotmesa políticament."
– Il·legalitzacions de partits, legislació antiterrorista… és prou independent la justícia espanyola del poder polític?
– "No."

Tags: Baltasar Garzón, Independència, Justícia, POLÍTICA