A PEU

Vaig viure 8 anys a l’ Uruguai quan encara hi havia dictadura. Certament, el pitjor ja havia passat i quan jo hi vaig arribar l’any 1976, les coses semblava que s’anaven apaivagant, tot i que tenies la sensació de ser fèrriament espiat i controlat.

Llegia avui un article que m’ha fet retrocedir a aquells anys d’anys i m’ha semblat interessant recollir-lo. És clar que a mi m’ha interessat de forma especial perquè algunes de les persones que s’hi citen les coneixia personalment i les vaig poder tractar. El jesuïta Mons. Carlos Mullin, bisbe de Minas, era el meu bisbe i també vaig tractar Perico Pérez Aguirre que, entre altres coses, feia una gran feina amb menors sense família, que vivien al carrer i que ell recollia en un centre per donar-los menjar i educació. Vaig tenir la sort de poder conèixer de ben a prop varis centres de menors d’aquest tipus dirigits per capellans i he de confessar que feien una labor molt meritòria.

M’ha semblat interessant recollir aquest article del jesuïta JORGE SCURO perquè es parla molt –i segur que se’n seguirà parlant molt temps encara- del paper que va jugar l’actual Papa en el temps de la dictadura argentina. Aquest article és un testimoni més que pot ajudar a contrastar punts de vista ben diversos i d’aquesta manera formar-nos el nostre propi criteri.

Jesuitas en los años de plomo

Jorge Scuro- Montevideo
Conocí a Jorge Mario Bergoglio en febrero de 1966, estábamos en la década de los 20 años de edad. Él cursaba la licenciatura de teología y yo filosofía en el Colegio Máximo de San Miguel (Buenos Aires). Además de la convivencia en la misma casa religiosa se dio un particular vínculo, pues él era adjunto en la Cátedra de Metodología Científica que cursé ese año. En ese tiempo me delegó tareas de especial interés para mí, por lo tanto nuestros encuentros pasaron a ser más frecuentes.

En diciembre de 1969 fue ordenado sacerdote.
Unos años después fue designado provincial de la Provincia Argentina, es decir superior regional para la Argentina. Yo pertenecía a la Provincia Uruguaya, en aquel momento independiente, hoy anexada a la argentina.
Un hecho circunstancial hizo que volviéramos a encontrarnos. El viernes santo de 1975 fue detenido (raptado) por las Fuerzas Conjuntas uruguayas el padre provincial de Uruguay, Carlos Meharu, quien celebraba la liturgia de ese día, alrededor de las 20 horas en la Comunidad Cabré de los jesuitas, en la calle Soriano y Ejido. Estaban también “Perico” Pérez Aguire, cinco jesuitas más y 30 jóvenes laicos.
Estaba invitado a participar pero opté por ir a la liturgia del Colegio Seminario, a una cuadra de allí.
Eran las cinco y media de la madrugada del sábado santo cuando me despierta el teléfono. Era Jorge, un compañero jesuita. (Yo vivía en la Comunidad Pedro Fabro, el cias, en la calle Agraciada.) Me dice que Carlitos, el padre provincial, no había ido a dormir esa noche a su casa de Larrañaga y Caiguá. Esta comunicación ahora puede sorprender al lector. Pero recordemos que estábamos en plena dictadura y un cambio no avisado de rutinas podía ser indicio de cualquier cosa.
Inmediatamente me dirigí al Colegio Seminario, la casa principal y referente de los jesuitas en Uruguay. Allí me encuentro con Pablo, otro compañero, madrugador vocacional, quien me entera de lo sucedido en la noche anterior y me dice que están en la Jefatura de Policía. Camino-corro esas cuadras, confirmo la noticia, cruzo al bar de enfrente y acarreo más de cuarenta milanesas al pan. “Atendamos primero el cuerpo”, pensé. Luego llevamos unas frazadas.
¿Y ahora qué hacemos? Quien podía tomar decisiones estaba preso, el “socio” o sea el número dos, el padre Miguel Artola estaba en Colombia. El “consultor” más antiguo, el padre Andrés Assandri, estaba en Colonia del Sacramento. El rector de la comunidad más importante, Luis del Castillo, estaba en Rio de Janeiro. ¿Entonces? ¿Quién nos quedaba a mano para encarar un plan de acción?: el secretario, el padre Sancho, hombre mayor que quedó abatatado con la noticia. Nos miramos con Pablo constatando que estábamos solos.
Necesitábamos un interlocutor de absoluta confianza y a la mano. Se nos ocurre llamar a monseñor Carlos Mullin, jesuita, obispo de Minas. Sabíamos que tenía contactos con algunos gobernantes. Llegó esa misma tarde. Fue una buena elección pues los dos teníamos buen relacionamiento con él y su gesto paternal nos dio algo de calma.
Enseguida llamó al presidente de la República, Juan María Bordaberry: le contestan que estaba en su estancia de Durazno. Llama al ministro del Interior: estaba en la Semana de la Cerveza en Paysandú. Llama al general “Goyo” Álvarez, estaba en la Semana de Lavalleja en Minas. No se podía creer. Llegué a pensar que si Dios Padre llegara al Uruguay durante una santa y criolla Semana de Turismo tendría que recorrer las rutas de la patria montado en bicicleta para encontrar a alguno de sus fieles.
El paciente y tenaz monseñor Carlos Mullin, a quien no vi retroceder ante ninguna adversidad en varios años que conviví con él, se atrevió a jugar su última carta. Llamó al comandante en jefe de las Fuerzas Armadas y éste sí contesta. Monseñor saluda y rápidamente le dice que ponga en libertad, ya, al padre provincial y a todos los jesuitas y laicos que tenían presos. El general contesta: “Lo llamo en diez minutos, déjeme averiguar de qué se trata”.
Al rato suena el teléfono: “No pueden ser liberados pues pasarán el lunes a la justicia militar”. “¡De ningún modo!”, fue la respuesta. “Si no los libera mañana, domingo de Pascua, con las iglesias repletas hago leer un comunicado del Episcopado entablando juicio eclesiástico al Estado uruguayo.”
Yo pensaba que esta escena surrealista sólo podía darse entre monseñor Mullin y el general Vadora. La respuesta del general fue que no podía hacer eso pues él pondría soldados en las puertas de todas las iglesias y capillas de la República. La respuesta de monseñor fue fulminante: “Usted no tiene fuerza para hacer eso pues no puede controlar todos esos lugares entre las 6 de la mañana y las 21 horas”.
En el correr del domingo saldrían libres los laicos más jóvenes. En cuanto a los jesuitas, decían los militares, el martes podrían ser liberados quienes no tuvieran “antecedentes”. Perico y Carlitos no podrían salir.
Aquello no terminaría fácilmente. Había que hacer algo más fuerte.
El domingo de la pascua de resurrección fui a las cinco y veinte de la madrugada al aeropuerto pues sabía que había un vuelo a Buenos Aires. En esa época había vuelos con aviones pequeños de cuatro compañías, con frecuencias de unos 45 minutos. En ese primer vuelo matutino ya habíamos sacado en anteriores oportunidades a algún compañero perseguido. Me arriesgué a probar suerte.
Iba a Buenos Aires a encontrarme con mi amigo Jorge Mario Bergoglio. Estaba seguro de que me ayudaría, él era el provincial argentino. Nos encontramos en un bar en Corrientes y Callao. Llegó a la hora establecida. Le conté y me preguntó sin indagar: “¿Qué querés que haga?”. “¡Quiero hablar con el padre Arrupe!”, le dije. (Era nuestro padre general, en Roma, le dicen el “papa negro”.)
Sin más me dijo “Vamos”. “Esperame en la puerta del Salvador, necesito conseguir un auto.” Cuando llega subo y ya en marcha se saca el cuello romano, lo guarda en la guantera. Empieza a dar vueltas por Buenos Aires, ninguna telefónica le servía. “Nadie tiene que reconocerme.” Terminamos en Avellaneda en una casucha telefónica. En la cabina disca y habla directamente con el general. El alma me estaba volviendo al cuerpo. Le explica muy brevemente y me pasa el teléfono. Me presento, ¡no podía creerlo, se acordaba de mí! Hacía unos meses habíamos conversado en Roma. (Éramos unos 36 mil jesuitas en el mundo.). Le pedí que pidiera a la Santa Sede que enviara telegramas al Presidente, ministros del Interior y Defensa y a las FF.CC.
El lunes a primera hora llegaron todos los telegramas. Siguieron liberando a los laicos, los jesuitas y el martes por la mañana sin más trámite a Pérez Aguirre y Meharu.
Pasaron muchos años. En 1997, imprevistamente, me viene a ver Juan Luis Moyano, el viceprovincial argentino de los jesuitas, para pedirme que reciba a Orlando Yorio, uno de los jesuitas argentinos, junto a Francisco Jalics, secuestrado en 1976, de quienes tanto se ha hablado en los últimos días. Ambos, junto a Luis Dourron fueron mis compañeros y amigos durante los años de seminario. Jalics se radicó en Alemania, hasta hoy. Nunca escuché una sola palabra de reproche ni resentimiento en privado o en público contra el hoy Papa Francisco. En cambio Yorio, recuperada la democracia, volvió a la Argentina y fue nombrado párroco en Berazategui.
Un día, sufrió un atentado, pero quien resultó muerto fue su teniente cura, un joven sacerdote.
Instalamos a Yorio en una casita en la Costa de Oro y al poco tiempo Mons. Gottardi le confió la parroquia de Santa Bernardita, en Avenida Italia. Nos volvimos a tratar con frecuencia y conversamos mucho. Falleció tres años más tarde, el 9 de agosto de 2000.
Hay quienes hacen gárgaras con los dolores ajenos. Que se animen a presentar pruebas y no suspicacias, el que se sienta libre de errores que acuse con evidencias. Siento a Francisco como uno más de nosotros. ¿No era eso lo que queríamos? ¿O esperábamos al Arcángel Gabriel?"

Tags: Argentina, Dictadura, Església, Uruguai

En els temps que corren ja està bé que un Papa es presenti al món amb les formes que hem vist i amb alguns detalls que avui, Dijous Sant, resulten més significatius. Perquè tots els Dijous Sants hi ha un gest en la litúrgia que resulta molt significatiu: és el de rentar els peus, recordant aquell gest de Jesús que, com ens explica Sant Lluc

“ Es va originar també rivalitat entre ells sobre quin d’ells havia de ser tingut per més gran.  Però ell els digué: «Els reis de les nacions en disposen com a amos, i els qui les dominen s’anomenen benefactors. Però vosaltres no heu de ser pas així, sinó que el més gran d’entre vosaltres es faci com el més jove, i el qui mana, com el qui serveix. Perquè, ¿qui és més gran: el qui seu a taula o el qui serveix? ¿No és el qui seu a taula? Doncs, jo sóc enmig de vosaltres com el qui serveix”.(Lc 22, 25-27),

El gest de rentar els peus significa servei i és el centre de la vida de Jesús. Des d’aquest anorreament (kenosi és el terme grec que fa servir Sant Pau a la carta als Filipencs) és quan agafa sentit la seva mort i la seva vida. Aquest gest servicial està íntimament lligat al nou manament de l’amor. El Papa avui  (com acostumava a fer a la seva terra, que celebrava en una presó, en un hospital o en un hospici per a pobres i marginats) i  com faran a tot el món milers de bisbes i capellans, rentarà els peus a 12 joves en un centre de menors de Roma seguint el gest de Jesús. És el signe-sagrament que hauria d’esdevenir realitat en aquesta Església que s’ha de renovar urgentment.

Si alguna cosa té  -i tots hi estan d’acord- aquest Papa és que és una persona senzilla. A Buenos Aires solia passejar-se per les Villas Miseria amb les sabates gastades de tant caminar. Li agrada xafar terra i caminar pels carrers perquè es va criar al barri porteño de Flores, una zona on hi viuen gent d’escassos recursos econòmics. El seu pare, maquinista, va tirar endavant una família de 5 fills amb l’ajuda de la seva mare que feia la molta feina que hi devia haver en aquella casa. Sap, per tant, el que és viure senzillament i amb naturalitat. Els seus gestos són analitzats amb lupa i criden l’atenció perquè feia temps que no es donaven al Vaticà: va passar a pagar la factura de la pensió on vivia, menjava enmig dels altres cardenals, vol deixar les luxoses estances papals, s’apropa a la gent, etc.

El dissabte passat, els periodistes van ser rebuts en audiència i allà va aparèixer ell amb les sabates gastades que portava de Buenos Aires i que havien recorregut els carrers, els metros i les villas miseria on la pobresa, la violència i la marginació són evidents en tots els seus racons. Aquestes mateixes sabates negres gastades ara vesteixen un Papa i les vermelles que li havien preparat han quedat guardades en un armari. Tant de bo no surtin més i també sigui un signe que cert tipus d’ Església s’ha acabat definitivament. Ja sé que només és un detall i que potser no vol dir res. Però també pot ser que vulgui dir molt després d’haver escoltat el que deia en la seva primera homilia que va fer com a Papa i on les sabates poden adquirir un valor simbòlic. Va insistir en el “moviment” i va dir que la vida i l’ Església estan en moviment. “La nostra vida és un camí. Quan ens parem, la cosa no va. Caminar sempre, en la presència del Senyor, a la llum del Senyor, buscant viure de manera irreprensible que Déu demana a Abraham en la seva promesa”.

Que aquest Dijous Sant sigui per a tots els cristians un camí de servei, de buscar i d’estimar aquells que més ho necessitin.

Tags: Església, Papa Francesc, Pobresa, poder

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, acaba de demanar la dimissió de l’ arxipreste de la Segarra i ho ha comunicat amb la següent carta a tots els capellans del bisbat:

Benvolgut Mossèn,

Malauradament, li he de comunicar que he demanat la dimissió de Mn. Eduard Ribera com a arxipreste de la Segarra. Ell, lleialment, ha acceptat de deixar el càrrec.

D’acord amb ell, justifico breument una decisió que he mirat d’evitar, però que finalment, fidel a l’encàrrec de bisbe de la diòcesi, he hagut de prendre.

Des del mes d’octubre, Mn. Eduard Ribera i els altres responsables del Full Inter parroquial “Fent camí”, publicaven escrits propis i d’altres autors a voltes manifestant opinions contràries a la doctrina de l’Església i, sobretot, criticant obertament la jerarquia i el seu servei ministerial. He de reconèixer, però, que sempre m’ha fet conèixer el contingut del full abans de la seva difusió.

Des d’aleshores, he corregit Mn. Eduard en tres ocasions, dues d’elles mitjançant entrevista personal, demanant-li que deixés de publicar textos d’aquests tipus i notificant-li en la darrera que, tenint present que la condició per nomenar-lo arxipreste fou evitar precisament aquest tipus de publicacions, si no s’esmenava li hauria de demanar la dimissió.

Aquest darrer cap de setmana, el Full “Fent Camí” ha publicat novament un article en la mateixa línia, aprofitant un comentari al recent homenatge a Mn. Huguet. Després d’escoltar l’opinió dels membres del Consell de Govern, dissabte li vaig demanar personalment la dimissió d’arxipreste, reconeixent-li que m’entristia fer-ho perquè reconec el bon treball realitzat com a arxipreste i la magnífica visita pastoral que vàrem fer l’any passat.

Tenint present la realitat actual dels capellans de l’arxiprestat de la Segarra, he decidit nomenar arxipreste a Mn. Xavier Romero, rector de Cervera, sense més consulta.

A l’espera de veure’ns a la propera missa crismal, el saludo cordialment,

+ Xavier, Bisbe de Solsona

Solsona, 18 de març de 2013

Davant d’aquest fet, voldria fer uns quants comentaris:

1. Conec, des de fa anys, Mn. Eduard Ribera i algun altre responsable del full setmanal “FENT CAMÍ PER LA SEGARRA RURAL”. El rebo totes les setmanes, el llegeixo i el valoro molt positivament. No hi he llegit mai textos que siguin contraris a la fe  i, per tant, condemnables; tot al contrari: hi descobreixo en els seus responsables i en els escrits setmanals una gran estima per l’Església i sé de primera mà (en tinc testimonis) que és molt valorat per la majoria de feligresos d’aquelles petites parròquies rurals.  Em sembla que el bisbe Novell confon el que és la doctrina de l’ Església amb altres qüestions perfectament opinables.

2. El text a que es refereix la carta sobre l’homenatge a Mn. Huguet és un text que vaig publicar en aquest mateix blog (10 de Març) i que els responsables del butlletí van recollir, com han fet en moltes altres ocasions amb textos molt interessants d’altres autors, alguns d’ells teòlegs reconeguts. No crec que cap d’aquests escrits pugui donar motiu  per a cap condemna. Més aviat ho considero un pretext episcopal per amagar obscures raons o conveniències  i per apagar veus discordants a una manera de fer i pensar, al meu parer massa oficialista i monolítica per part del bisbe. En qualsevol bisbat és mala política arraconar un tipus de gent ben valuosa (potser, és cert, una mica crítica) i promoure’n només una altra d’una determinada tendència ( i ben  dòcil).

3.  Considero que tot el que es publica en aquest full són textos escrits des de la llibertat que ens dóna la nostra mateixa fe (“on hi ha l’Esperit del Senyor hi ha la llibertat” -2 Cor 3, 18) i que diuen el que sent el cor. A vegades poden no agradar, però potser convindria que ho llegissin i ho escoltessin amb els ulls i el cor obert i sense tant esperit inquisitorial. Justament una de les creus per les que va haver de passar Mn. Huguet va ser la condemna al silenci, com tantes altres vegades ha passat a moltes altres persones–molt injustament- en el si de l’ Església.

4. El bisbe Novell hauria de saber que el mateix dret i deure té ell de corregir els seus diocesans, com els diocesans tenen el dret i el deure de corregir-lo a ell.  O no? Perquè la condició de Capellà, Bisbe, Cardenal o Papa no fa ser ni més bo ni més dolent, ni més perfecte ni més imperfecte, ni més intel·ligent ni més ruc, com tothom sap molt bé i es pot comprovar dia a dia. Per tant, seria hora que les relacions dins de l’Església anessin canviant, s’exercís més el diàleg que la inquisició, que la correcció fraterna a la que fa referència el bisbe anés en les dues direccions i que es tinguin més en compte la bona fe i les coses fonamentals que ens uneixen que no pas les secundàries (la majoria d’elles relatives, opinables i canviables) que ens separen.

5. Tant de bo el Papa Francesc –amb la convenient i necessària l’ajuda de l’ Esperit- sigui capaç d’obrir ràpidament finestres perquè entri aire nou en aquesta Església que fa pudor de resclosit en algunes de les seves estructures i comportaments, en molts cassos tan allunyada de les persones i de les seves inquietuds. Que aquest nou esperit arribi ben aviat a tots els racons del món on qualsevol cristià o cristiana vulgui viure lliurament la seva fe.

6. I, per acabar, li recomanaria al bisbe Novell aquella màxima tan sàvia del bisbe Deig: “Fer, fer fer i deixar fer”.

Tags: Bisbe Novell, Església

EL NOU BURXETA és un blog que segueixo amb assiduïtat. És d’un capellà de Girona que es diu Joaquim Pla. Avui recordava un text molt interessant que es va escriure després del Concili vaticà II i que jo he volgut recollir al meu blog. Caldria tornar-lo a llegir amb molta atenció.

Crec que és just i necessari recordar, ara que tenim un nou Papa, el que es va esdevenir al final del Concili Vaticà II, l’any 1965. Quaranta pares conciliars (bisbes), encapçalats per Helder Camara, bisbe d’Olinda i Recife, al Brasil, es van reunir per celebrar una missa a les catacumbes de santa Domitila, a Roma, i per signar un pacte que, des de llavors, s’ha conegut com a “pacte de les catacumbes”. Aquest document, signat per tots els bisbes presents, té 13 apartats. Em plau transcriure’l, amb alguns alleugeriments estilístics, però respectant absolutament el contingut.

“Nosaltres, bisbes i pares conciliars del Concili Vaticà II, ens comprometem al que diguem a continuació:

1.- Procurarem viure tal com viu el nostre poble pel que fa a casa, menjar, mitjans de locomoció i tot el que té relació amb aquests aspectes.

2.- Renunciem per sempre a l’aparença i la realitat de la riquesa, especialment en el vestit (vestits luxosos, colors cridaners) i en símbols de metall preciós (aquests símbols han de ser evangèlics. Ni or ni plata).

3.- No posseirem béns mobles o immobles, no tindrem comptes al banc a nom propi. I, si necessitem posseir alguns béns, els posarem a nom de la diòcesi, o de les obres socials o caritatives.

4.- Confiarem la gestió financera i material de la nostra diòcesi a una comissió de laics competents i conscients del seu paper apostòlic. Nosaltres volem ser més pastors i apòstols, i menys administradors.

5.- No permetrem que, verbalment o per escrit, ens imposin noms i títols que expressen grandesa i poder (Eminència, Excel.lència, Monsenyor…). Preferim que ens donin el nom evangèlic de pare (del llatí pater. En català: mossèn).

6.- En el nostre tarannà i relacions socials evitarem tot allò que pugui semblar privilegis, primacia, o inclús preferència, als rics i poderosos (per exemple, en banquets que ens ofereixin o que nosaltres hàgim d’oferir, en serveis religiosos…).

7.- Si hem de demanar ajudes procurarem no adular la vanitat de qui ens les pot concedir. Invitarem els fidels a aportar les seves almoines com una participació normal al culte, a l’apostolat i a l’acció social.

8.- Dedicarem tot el nostre esforç i capacitat al servei apostòlic i pastoral de les persones i dels treballadors, especialment els més febles i subdesenvolupats, sense que això pugui perjudicar altres persones i grups de la diòcesi. Recolzarem els laics, religiosos, diaques o capellans enviats a evangelitzar els pobres i els treballadors i que vulguin compartir la seva vida i el seu treball (capellans que viuen i treballen com els altres treballadors).

9.- Sabent què ens exigeix la justícia i la caritat, procurarem transformar les obres de beneficència en obres socials, basades en la caritat i la justícia. Que tinguin en compte tothom, com un humil servei als organismes públics.

10.- Farem tot el que puguem perquè els responsables del nostre govern i dels serveis públics creïn i posin en pràctica lleis, estructures i institucions socials necessàries per a la justícia, la igualtat i el desenvolupament harmònic i total de tots els homes. Perquè assolim un ordre social nou, digne dels homes, fills de Déu.

11.- Perquè la col.legialitat episcopal sigui evangèlica i es posi al servei dels qui viuen en la misèria física, moral i espiritual -dos terços de la humanitat. Per això ens comprometem:

. a compartir, segons les nostres possibilitats, aquests anhels al servei dels projectes urgents dels episcopats de les nacions pobres.

. a demanar als organismes internacionals, tal com va fer Pau VI a les Nacions Unides, l’adopció d’estructures econòmiques i culturals que no fabriquin més pobres en un món cada dia més ric. Que permetin que les majories pobres surtin de la misèria.

12.- Ens comprometem a compartir la nostra vida amb els nostres germans en Crist, capellans, religiosos i laics perquè el nostre ministeri sigui un verdader servei. Per això:

. ens esforçarem a revisar la nostra vida amb ells.

. cercarem col.laboradors per poder esdevenir animadors en l’Esperit abans que caps (“jefes”).

. procurarem ser, tant com sigui humanament possible, presents i acollidors.

. estarem oberts a tothom, siguin de la religió que siguin.

13.- Quan tornem a les nostres diòcesis publicarem aquestes decisions i les comunicarem als nostres diocesans. Els demanarem que ens ajudin amb la seva comprensió, la seva col.laboració i les seves pregàries. Que Déu ens ajudi a ser-hi fidels”.

Trobareu la versió castellana a Eclesalia.

Que bonica que era aquesta utopia eclesial i conciliar! Aviat la màquina curial es va cuidar d’esclafar-la. Tot i que tinc les meves pors, tant de bo que aquest nou Papa pugui avançar i treballar en aquesta línia. Per posar-me en òrbita, tornaré a llegir la Utopia, de Thomas More.

Tags: Església

Tenim un argentí com a nou Papa. Només sé d’ell les quatre coses que han dit els diaris. Que si és moderat-conservador; que si és conservador en la doctrina i progressista en el que es refereix a la part social; que si té un caràcter fort i decidit… Ja ho anirem veient i, de moment, no crec que es pugui aventurar cap camí.

Però sí que em temo que pugui resultar un Papa esquitxat pel que va passar en els anys de dictadura al Con Sud de Llatinoamèrica. Aquests dies acaba de començar a l’Argentina el primer judici pel Pla Còndor de dictadures sud-americanes, amb l’uruguaià Cordero a la banqueta. Un judici que investigarà els crims comesos en els anys 70 i 80 en el marc del denominat Pla Còndor, de coordinació repressiva dels règims militars del Con Sud. L’exdictador argentí Jorge Videla és un dels principals imputats.

Es coneix com a Pla Còndor a la coordinació d’accions repressives de les dictadures de Xile, Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai i Bolívia, que va estar en marxa entre mitjans dels ’70 i dels ’80. En aquells anys jo era a l’ Uruguai i vaig poder viure-ho de ben a prop. Vaig a arribar a l’ Uruguai el desembre del 76 i s’acabava de produir el cop d’ Estat que va deposar Isabelita Perón a l’ Argentina i va ser quan van començar els crims i les barbaritats a un costat i a l’altre del Riu de la Plata. Encara recordo com cada dia es trobaven cadàvers a les costes uruguaianes que l’aigua del riu arrossegava. Tiraven els cadàvers amb helicòpter per tal de que desapareguessin menjats pels peixos…

Els advocats dels familiars dels desapareguts han precisat que en la causa estan esmentades un centenar de víctimes de nacionalitat uruguaiana, xilena, paraguaiana i argentina. Videla (1976-1981), de 87 anys, s’asseurà novament a la banqueta dels acusats (ja té dues condemnes a presó perpètua) al costat d’altres 25 imputats, entre ells l’exdictador argentí Reynaldo Bignone i el seu compatriota l’exgeneral Luciano Benjamín Menéndez (set perpètues), tots dos de 85 anys. La causa arriba a judici oral després de 14 anys durant els quals la justícia havia demanat les extradicions dels morts exdictadores Alfredo Stroessner de Paraguai i Augusto Pinochet de Xile.

L’únic estranger que enfrontarà als tres magistrats del Tribunal Oral serà Manuel Be, un excoronel i agent d’intel · ligència de l’Exèrcit uruguaià, segons l’advocada. Be es troba detingut a Buenos Aires i està imputat en 11 casos, entre ells la desaparició de Maria Claudia García de Gelman, nora del poeta argentí Juan Gelman.

"El que ara hem de provar és l’existència d’una associació il · lícita entre les dictadures d’Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai i Uruguai per perseguir i eliminar opositors en qualsevol d’aquests països, amb el suport del govern dels Estats Units", va dir Varsky, una de les advocades. "Per a la prova -va continuar- comptem amb els testimonis de supervivents i molta documentació, entre ella papers desclassificats dels Estats Units que comprometen a Washington", va explicar. L’advocada del Centre d’Estudis Legals i Socials (CELS) també va destacar l’aportació que va significar per a la causa els anomenats "Arxius del terror", que van ser trobats per l’advocat paraguaià Martín Almada en una comissaria de policia d’Asunción.

Segons Almada, un militant pels drets humans, el Pla Còndor va ser presentat per primera vegada a finals de 1975 per l’FBI (Oficina Federal d’Investigacions dels Estats Units), que va prestar la seva col · laboració per dur endavant. "Entenem que serà un judici molt llarg perquè hi ha molts testimonis i molt ben documentats analitzar", va dir Varsky, en recordar que només a Paraguai es van trobar cinc tones de papers.

Malgrat els 14 anys que porta el judici i les quatre dècades d’alguns dels crims de lesa humanitat que s’investiguen, els familiars de les víctimes "estan ansiosos i esperen aconseguir justícia", va afirmar la lletrada.

El "modus operandi" del Pla Còndor era molt clar: Hi havia un acord repressiu que permetia a integrants de les forces armades i de seguretat dels règims de facto comptar amb informació sobre el moviment dels opositors i ingressar a qualsevol dels països per detenir clandestinament amb suport local.

Els cassos més famosos són el dels argentins Horacio Campiglia i Mònica Susana Pinus de Binstock, que el 1980 van ser segrestats en arribar a l’aeroport de Rio de Janeiro per agents d’intel · ligència d’Argentina i van acabar en un centre clandestí de detenció de Buenos Aires, on van desaparèixer. I un altre cas famós és el de Maria Claudia García de Gelman, segrestada als 19 anys i amb un embaràs de set mesos a la capital argentina per agents d’intel · ligència uruguaians i traslladada a Montevideo. A la capital uruguaiana va donar a llum a l’Hospital Militar i després va desaparèixer. La nena, de nom Macarena, va ser lliurada il · legalment a la família d’un policia i va recuperar la seva identitat el 2000, als 23 anys.

La causa es va iniciar a finals de 1999 per denúncies de familiars d’estrangers desapareguts a Argentina, entre ells la uruguaiana Sara Méndez, despullada del seu fill de dos mesos en un centre de detenció de la província de Buenos Aires, que va conèixer després de 26 anys.

Entre les víctimes més notòries del Pla Còndor s’esmenta al excanceller xilè Orlando Letelier (assassinat a Washington), el general xilè Carlos Prats (assassinat a Buenos Aires) i als polítics uruguaians Zelmar Michelini i Héctor Gutiérrez Ruiz (assassinats a la capital argentina).

I què hi té a veure el nou Papa amb tot això? Potser més del que ens pot semblar ja que, segons explica el diari mexicà LA JORNADA recollint informacions de diaris argentins (sobretot del diari PÁGINA/12), alguns testimonis vinculen el nou Papa amb la dictadura i se l’acusa de retirar la protecció de la seva orde religiosa a dos jesuïtes detinguts clandestinament pel govern de facto.

El sociòleg Fortunato Mallimacci, ex degà de la Facultad de Ciencias Sociales de la Universidad de Buenos Aires diu:“La historia lo condena: lo muestra como alguien opuesto a todas las experiencias innovadoras de la Iglesia y sobre todo, en la época de la dictadura, lo muestra muy cercano al poder militar”.

Endemés, Jorge Bergoglio va ser citat com a testimoni en un cas que es jutjava a responsables del pla sistemàtic d’apropiació de menors fills de desapareguts durant la dictadura militar. Serà cert? Està prou provat? No ho sé. Però sí que estic segur que d’aquest tema se’n parlarà molt en aquests pròxims temps i que en pot sortir esquitxat.

Tags: Argentina, Dictadura, Drets humans, Església, Papa Francesc I, Tortura

Segons el diccionari un oasi és, enmig d’un desert, un illot de conreus i de poblament sedentari, determinat per l’existència d’aigua, provinent sia de capes freàtiques, sia d’un pou, d’una font, d’un uadi o d’un riu. Però també té una segona accepció : Un oasi és aquell lloc, temps, situació, etc., que permet un repòs físic o psíquic, que és com una excepció enmig del desordre, dels neguits, etc.

És d’aquest segons sentit del que vull parlar en aquest breu apunt: Avui ens hem aplegat a Solsona un munt de gent (el teatre Comarcal ple) per recordar Mn. Jesús Huguet, que justament avui feia un any que va morir d’accident. Un grup d’amics seus han preparat un acte amb la voluntat d’homenatjar-lo. En el programa deia que Mn. Jesús Huguet era “una de les figures clau de l’ Església catalana contemporània” i que, amb aquest Primer Memorial, es “vol mantenir viu el seu llegat intel·lectual, religiós i ideològic”.

Hi ha hagut una taula rodona, una glosa, un audiovisual i un dinar de germanor per a tots els que s’hi han volgut o pogut quedar. Tot plegat un autèntic oasi d’ombra fresca, un temps de recer reparador i confortable enmig d’un desert eclesial i social que fa massa temps que ens toca patir. Les paraules que s’han escoltat avui, l’ambient que s’ha creat, el retrobament amb un munt d’amics que compartim les mateixes idees, les mateixes creences, els mateixos neguits i les mateixes esperances de Mn. Huguet ha fet que hàgim pogut viure un gran dia. Un dia reparador.

Quan alguns cristians creiem que hem hagut de fer -sense motius aparents- una travessa pel desert massa llarga (50 anys d’un Concili Vaticà II, amagat i silenciat per l’ Església oficial) ja teníem ganes de trobar un ambient tan esperançat com el que hem trobat avui, submergir-nos-hi amb ganes i beure l’aigua fresca que surt de la font de la plaça i que és oferta a tots sense límit i gratuïtament Aquesta metàfora-comparació (FONT-ESGLÉSIA) li agradava molt a Mn. Huguet i això és el que ha estat el dia d’avui.

Hem viscut un oasi i hem palpat una Església que pot ser -i ha de ser- molt diferent de l’ oficial, vella, encarcarada i captiva per part d’alguns sectors cristians . M’ha agradat molt una piulada que el Salvador Cardús ha enviant mentre es feia l’ acte i que deia així:”Teatre comarcal de Solsona, ple de gom a gom. Alta emoció. Hi ha més Església en aquest teatre que al Vaticà amb tots els cardenals reunits”. Millor no es podia dir!

I per acabar dir-vos que ens han anunciat dues bones notícies:el proper naixement de l’ associació “Amics de Mn. Huguet” per tal de que aquest primer memorial tingui una merescuda continuació. I també que s’està preparant un llibre amb un recull de la seva obra dispersa en revistes i diaris. S’ho val la pena!.Tant de bo reïxin aquests bon propòsits perquè Mn. Huguet, com a bon capellà, bona persona, bon amic i bon patriota, s’ho mereix. Moltes gràcies a tots els que ho han preparat.

Tags: Bisbat de Solsona, Església, Jesús Huguet, SOCIETAT

Extret del blog FILS DE VIDA

De Pere de l’Araguaia

per a Pere de Roma

“Deixa la Cúria, Pere”
Deixa la Cúria, Pere,
Desmunta el sanedrí i les muralles,
ordena que tots els pergamins impecables siguin sacsejats
per les paraules de vida i amor.
Anem al jardí de les plantacions de bananes,
revestits i de nit, a qualsevol risc,
que allí el Mestre sua la sang dels pobres.
La túnica és aquesta carn humil desfigurada,
tants crits de canalla sense resposta,
és memòria brodada dels morts anònims.
Legió de mercenaris assetjant la frontera de l’alba naixent
i Cèsar els beneeix des de la seva arrogància.
En un recipient net, Pilat es renta, legalista i covard.
El poble es a penes “la resta”,
un vestigi d’esperança
Que ningú El deixi sol entre els guàrdies i els prínceps.
Es l’hora de suar amb la seva agonia,
Es l’hora de beure la copa dels pobres
I aixecar la Creu, nua de certeses
I trencar la construcció – llei i segell – de la tomba romana
i l’alba
la Pasqua.
Digueu, digueu-nos a tots
que segueixen amb una força indestructible,
la gruta de Belem,
les benaurances
i la prova de l’amor fet aliment.
No et trasbalsis més!
Com l’estimes,
estima’ns a nosaltres,
simplement
d’ igual a igual, germà.
Dóna’ns, amb els seus somriures, les seves llàgrimes noves,
el peix de l’alegria,
el pa de la paraula
les roses de les brases…
…la claredat de l’horitzó lliure,
el mar de Galilea, ecumènicament obert al món.
Pere Casaldàliga
(original portuguès; traducció catalana revisada pel mateix Pere Casaldàliga)

Tags: Església, Pere Casaldàliga

Al butlletí nº 16 del mes de Gener d’aquest any el FÒRUM ONDARA de capellans del Bisbat de Solsona -del qual ja n’he parlat altres vegades- hi ha una reflexió molt interessant i molt actual sobre el que viu el nostre País. Per això m’ha semblat bé recollir-la i ampliar-la a través del meu blog.

 L’Orant de Pedret (Museu Diocesà i Comarcal de Solsona)

Butlletí Núm 16 – gener de 2013

Poc abans d’iniciar la campanya per a les eleccions passades de Catalunya, férem una crida contra la por, les mentides i calúmnies que començaven a arribar de més enllà de l’Ebre i de més a prop. Hom diria que tals missatges van aconseguir, en part, l’objectiu intimidador, o almenys va sembrar l’ombra de dubtes: “Ves a saber que hi ha de veritat”, deien alguns. Ras i curt, això és injustícia i immoralitat, que atempten contra la dignitat de persones i de tot el poble.

Aquestes accions, indignes, ens demostren que tenim davant i en contra uns partits polítics
imperialistes, colonitzadors, centralistes. Ens diuen separatistes, però ells són separadors.
Diuen que estimen Catalunya. Millor que no ens estimessin tant, perquè “de tan que ens estimen, ens abonyeguen”. Per molts vots que hagin recaptat, alguns ocupen indignament els seus càrrecs. Els atacs, reiterats i a la descarada, contra la cultura, la llengua, la història, les institucions, etc. fan que els sentim com autèntics enemics del nostre poble. Alguns estats, democràtics de debò, que s’han sentit hereus d’un passat que va tractar indignament un altre poble, han tingut la noblesa de demanar perdó i fins i tot d’indemnitzar-los d’alguna manera. Els Governs Espanyols han actuat i actuen vers Catalunya totalment al revés: ni reconeixen les persecucions passades (fa poc, feien dir al Rei que “nunca la lengua catalana ha sido perseguida”), ens estan sotmetent a un autèntic espoli fiscal i es neguen reiteradament a complir els pactes econòmics de l’Estatut. I com s’han posat quan s’ha parlat del dret a decidir que té tot poble. Ho digué ben clar Gallardón. “España sin Cataluña no puede vivir”.

I per últim, ara que ja tenen majoria absoluta,uns botons per mostra:
1.- L’afer d’aquest ministre d’educació (de quina?) que diu que “hay que españolitzar a los
niños catalanes” i que “soy un toro bravo, el castigo me estimula”. Amb la reforma que vol millorar l’ensenyament, si no hi ha marxa enrere interpretativa, posa en qüestió la immersió lingüística aplicada tan exitosament a Catalunya. Un país amb una llarga història de grans pedagogs reconeguts internacionalment (Galí, Montessori i Frixinat, etc), ara està rebent impunement la tossada d’un “toro español”: quina vergonya! Es veu que la sagrada constitució espanyola (que tant es passen per la cara quan es tracta del dret a decidir) el toro la pot incomplir tranquil•lament i impunement quan es tracta de protegir la llengua catalana. Els fa nosa la nostra llengua; la de Cervantes, que està crisi a Catalunya, aquesta sí s’ha de protegir. Qui s’ho pot creure, que ens estimeu tant, Soraya de Santamaria?
2.- Les amenaces de l’ínclit Sr. Aznar: “Ellos no dividiran España; nosotros dividiremos Catalunya”. Més clar contra Catalunya i el nostre model d’integració a les escoles, ja no es por dir res més: Aquest és l’intent i la tàctica que fa tres segles va posar en pràctica Felip V i continuen els seus devots seguidors. Potser prenen per model Bèlgica on valons i flamencs diuen que ni se saluden. Aquesta Catalunya la volen ells, nosaltres l’hem evitat amb el model del nostre d’ensenyament, ara posat en qüestió.

Creiem que ja ha arribat l’hora de dir PROU: a la Constitució (que incompleixen), al Tribunal Constitucional (que l’apliquen al seu gust), a les Corts i Senat de Madrid (que ignoren la nostra llengua), a la Delegació del Govern i a l’Hisenda nacional (que ens fan sentit colonitzats, controlats i espoliats). D’aquesta decisió, ells (els separadors) ens n’han fornit les raons obvies. Creiem, que els catalans fins i tot hem d’estar disposats a acceptar que potser que ens ho passem malament (cosa que ningú sap perquè es digui), ja que és preferible la llibertat a la ignomínia de sentir-nos maltractats com a poble.

Agraïm, finalment, les paraules dites a Catalunya Ràdio pel bisbe de Girona, Francesc Pardo, que recollint l’experiència de les escoles cristianes de Catalunya, ha defensat l’actual model d’inversió lingüística. Segons ell, el projecte de reforma de Wert que relega la presència del català a l’escola “és incomprensible per la importància i el valor que té la nostra llengua catalana” i que “més aviat caldria tenir-hi una atenció molt especial, promoure-la, i no només en l’ensenyament”. Afirma que “qui estima la pròpia llengua té un respecte absolut per les altres llengües. I les estima. Per tant, no entenc aquest projecte”. També diu que “seria més que un pas enrere: seria no tenir en compte el valor i el tresor que significa la nostra llengua” i per tant, provocaria “un empobriment molt important de la nostra cultura, i no només de la cultura de Catalunya, sinó de la cultura d’Espanya i de la cultura universal”. I, finalment, espera que “hi haurà seny per retirar-ho” i que “és el que hem de demanar des d’aquí”. Defensa, doncs, “l’ensenyament en català tan normalitzat com fins ara l’hem tingut, que no ha portat cap problema”.

Tags: Església, Fòrum Ondara, SOCIETAT

Escric aquest post entorn de les 8 de la tarda d’aquest 28 de febrer de 2013, dia i hora en que Benet XVI renuncia al Papat. Per tant, “Non habemus Papam” (no tenim Papa) fins que el conclave n’elegeixi un altre.

Se n’ha parlat i escrit molt aquests dies sobre el que significa aquesta renúncia, sobre el gest, sobre el Papa i sobre el Papat, sobre els motius i sobre les conseqüències d’aquesta renúncia. Se n’han dit tantes coses –algunes trobo que molt ben dites i altres força fantasioses i sense fonament clar- que no m’estendré a escriure’n més. Però sí que voldria dir, simplement, que tant de bo aquest sentiment de “non habemus Papam” que aquest dies tenim el seguíssim tenint en el futur. Vull dir que tant de bo el Papa ( i el Papat) canviïn el sentit, les formes de ser i de fer que han tingut al llarg de la història i que encara segueixen tenint. Dit en poques paraules: que el Papa sigui essent menys Papa i que la col·legialitat dels Bisbes d’arreu del món tingui més preponderància. Tant de bo el Papa i la cúria romana deixin de tenir tant poder i la darrera paraula de tot i en tinguin més els bisbes, que haurien de ser més consultats i més escoltats del que ho són ara.

Tant de bo les coses canviessin força a partir d’aquest gest i a partir d’aquest Papa i tant de bo l’ Esperit Sant faci hores extres per tal de que el conclave elegeixi una persona força diferent al prototipus que estem acostumats i sigui profètica per tal d’endevinar el camí per on hauria de caminar aquesta Església “santa i pecadora” que encara molts seguim estimant i creient.

Tant de bo el nou Papa escolti aquestes paraules profètiques que va escriure Pere Casaldàliga:

DEJA LA CURIA, PEDRO

Deja la curia, Pedro,
desmantela el sinedrio y la muralla,
ordena que se cambien todas las filacterias impecables
por palabras de vida, temblorosas.
Vamos al Huerto de las bananeras,
revestidos de noche, a todo riesgo,
que allí el Maestro suda la sangre de los Pobres.
La túnica inconsútil es esta humilde carne destrozada,
el llanto de los niños sin respuesta,
la memoria bordada de los muertos anónimos.
Legión de mercenarios acosan la frontera de la aurora naciente
y el César los bendice desde su prepotencia.
En la pulcra jofaina Pilatos se abluciona, legalista y cobarde.
El Pueblo es sólo un «resto»,
un resto de Esperanza.
No Lo dejemos sólo entre guardias y príncipes.
Es hora de sudar con Su agonía,
es hora de beber el cáliz de los Pobres
y erguir la Cruz, desnuda de certezas,
y quebrantar la losa—ley y sello— del sepulcro romano,
y amanecer
de Pascua.
Diles, dinos a todos,
que siguen en vigencia indeclinable
la gruta de Belén,
las Bienaventuranzas
y el Juicio del amor dado en comida.
¡No nos conturbes más!
Como Lo amas,
ámanos,
simplemente,
de igual a igual, hermano.
Danos, con tus sonrisas, con tus lágrimas nuevas,
el pez de la Alegría,
el pan de la Palabra,
las rosas del rescoldo…
…la claridad del horizonte libre,
el Mar de Galilea ecuménicamente abierto al Mundo.

(Pere Casaldàliga)

Tags: Església

DAVANT LA DIMISSIÓ DEL PAPA BENET XVI. (NOTA DE PREMSA DE MOCEOP)

Davant la sorprenent notícia de la dimissió del Papa volem manifestar el següent:
Valorem i aplaudim la seva decisió de dimitir. És un gest digne de ser valorat, quan veiem que no sol ser gens habitual que els dirigents dimiteixin.
Sense entrar ara a analitzar les causes veritables de la seva dimissió, pensem que els greus problemes de la pederàstia a l’Església i també les intrigues vaticanes que van donar lloc a l’anomenat Vatileaks i que van culminar amb el judici i posterior condemna del seu propi secretari particular, hagin pogut influir en la seva decisió.
Valorem com a molt negativa la gestió d’aquests gairebé vuit anys de pontificat durant els quals ha actuat amb uns criteris molt conservadors, acostant-se als integristes lefevbrians, reactivant de nou la missa en llatí, atacant als teòlegs més aperturistes i renovadors i recolzant-se sempre en els moviments més conservadors de l’Església: Opus Dei, moviments neocatecumenals, Comunió i Alliberament etc …. i sempre marginant, atacant i castigant teòlegs progressistes, comunitats de base, moviment de capellans casats, bisbes que qüestionaven l’obligatorietat del celibat per als sacerdots o moviments eclesials que defensen que la dona pugui accedir al sacerdoci.
No ha estat capaç de renunciar a les pompes pròpies d’un cap d’Estat, com va quedar de manifest en els diferents viatges que va realitzar (tres d’ells a Espanya), on sempre va ser rebut com el Cap d’Estat. Lamentablement, se li prepara també el dia 27 un comiat, amb la presència d’alts mandataris mundials, plantejament aquest amb el que no estem d’acord per antievangèlic.
La dimissió del Papa pot i ha de ser un oportunitat perquè l’Església nomeni un nou Papa que afronti els canvis profunds que l’Església necessita en aquests moments. No pot seguir, com fins ara, ancorada en el passat.
Ha de ser el moment històric perquè sigui escollida la persona que reuneixi el perfil idoni que els temps presents requereixen, recolzant-se en els principis aperturistes del Vaticà II que ha quedat obnubilat amb aquests últims papes Joan Pau II i Benet XVI, per actualitzar-los i adequar-los al món d’avui.

És absolutament prioritari per a l’Església que opti pels més pobres. Per això el papa ha de renunciar a ser cap d’Estat del Vaticà, i al poder amb tot el que això comporta.
El celibat ha de ser opcional. Les dones han de tenir accés als càrrecs eclesials en igualtat de drets que els homes. S’ha de permetre que els divorciats tornats a casar participin en l’eucaristia. S’han d’establir comunitats eucarístiques entre les diferents confessions i establir vies de diàleg amb altres religions i amb el món científic. Ha de fomentar l’estil democràtic en tots els nivells eclesials, prescindint de l’estil vertical i autoritari actual.
Seria un gest molt necessari del nou papa que aixequés la sanció als prop de 600 teòlegs expedientats pels anteriors papes. Que s’acostés als moviments progressistes de l’Església i recolzés la teologia de l’alliberament, les comunitats eclesials de base i els moviments de sacerdots casats.
Un papa nou per uns temps nous.
Aquesta és l’hora per a l’esperança encara som escèptics respecte als canvis a la cúpula vaticana perquè el nou papa ha de ser elegit entre cardenals molt grans que han estat elegits pels dos últims papes que han estat molt conservadors.
Podem esperar aquest miracle tan necessari per al futur de l’Església?
MOCEOP (Moviment pel celibat opcional)
14 febrer 2013

Tags: Església

El 25 d’ Agost del 2011 publicava en aquest mateix blog un post titulat “Líder espiritual?” (extret del moviment “SOM ESGLÉSIA”) que vaig considerar molt interessant.  Avui el torno a recuperar íntegrament ja que torna a ser d’actualitat arran de la dimissió del Papa.

Aquest és el document:

Un Papa pels nous temps: Bisbe de Roma i Pastor Universal

Introducció:

L’hora favorable

"Ara és l’hora favorable" (2Cor. 6) perquè els catòlics i les catòliques de tot el món reflexionin sobre el tipus de lideratge, i el que encara és més, sobre el model d’església que necessitem en el mil·lenni vinent. El Concili Vaticà II (1962-65) ens va invitar a tots i a totes a llegir els signes dels temps a la llum de l’Evangeli. Va exhortar la nostra comunitat de fe a la renovació contínua. Hem intentat ser fidels a aquesta crida i examinar la vida de la nostra església i la necessitat que sentim d’un Bisbe de Roma que sàpiga liderar la nostra comunitat de fe en un "àgape universal" o assemblea de caritat.

El mil·lenni que s’acaba ha sigut una època de divisió entre els cristians. Ens anima l’esperança que el tercer mil·lenni sigui una època de reconciliació i d’unitat.

En aquest esperit, el Papa Joan Pau II va invitar tots els cristians a meditar sobre el futur del papat "que puguem cercar, evidentment units, les formes en les quals aquest ministeri [de Pere] pugui realitzar un servei d’amor reconegut pels uns i pels altres i altres… de trobar una forma d’exercici del primat que, sense renunciar de cap manera a allò que és essencial de la seva missió, s’obri a una situació nova." (Ut unum sint, nº 95).

Al mateix temps s’alcen veus dins el Consell Mundial de les Esglésies per invitar totes les esglésies cristianes a comprometre’s a iniciar l’any 2000 la preparació d’un Concili Cristià Universal.

Volem ajuntar les nostres veus a les d’aquestes crides i declarem la nostra disponibilitat per a renovar la nostra comunitat de fe a la llum dels signes del nostre temps i per a dialogar i cooperar amb altres esglésies sobre la base de la igualtat.

Per aconseguir aquests somnis oferim les nostres reflexions sobre les qualitats que es necessiten a la nostra època pel pròxim Bisbe de Roma. Compartim els nostres pensaments amb l’esperit de la dona de l’Evangeli que va barrejar un xic de llevat amb farina a fi que el seu pa creixés i nodrís una comunitat. Heus aquí el nostre "llevat".

Un model d’Església per al nostre temps:

Sempre vella, sempre nova

Per a construir una església vibrant en el mil·lenni que ve, necessitem tornar a escoltar Jesús i els seus primers deixebles que predicaven la igualtat de totes les persones (Mat. 23, 11-12; Lc. 22, 24-26; Gàl. 3, 28). Ens cal construir estructures en la nostra església que siguin el reflex de la igualtat, perquè puguem viure, pregar i servir-nos mútuament en un "discipulat d’iguals." Només aleshores seguirem l’exemple de Jesús que envia l’Esperit, no per a un petit grup sinó per a tota la comunitat de fe. Només aleshores viurem els ensenyaments del Vaticà II que ens reconeix a tots i a totes com Poble de Déu, corresponsables en la presa de decisions de la vida de la nostra Església.

Cal retornar a una església que valori el diàleg i la justícia en el si de la seva pròpia vida com també en el seu apropament al món. Ens cal restablir una església que respecti i celebri la nostra diversitat planetària, una església on regni la llibertat de viure la nostra fe de diverses maneres en cultures diferents. Ens cal ressuscitar una església que reconegui la importància de les esglésies locals on es proclami la Paraula d’una manera que pugui ésser compresa per les diferents cultures. La construcció d’aquesta església rescatada és tasca de tot el Poble de Déu, no només del Bisbe de Roma, dels altres bisbes i del clero.

Comencem demanant que es re instauri la pràctica de l’església primitiva i que es desenvolupin estructures que permetin participar de forma eminent el Poble de Déu, en l’elecció d’aquells que hagin de dirigir l’església. També inclouria l’elecció del Papa, el Bisbe de Roma. Aquesta renovació d’una antiga tradició seria el reconeixement de l’acció de l’Esperit en comunió amb els fidels.

El pròxim Bisbe de Roma

Seria una ajuda important en la renovació de la nostra església que hi hagués un líder capaç de llegir els "signes dels temps" d’acord amb el poble, un Bisbe de Roma col·laborador, capaç tant d’escoltar com de proclamar, de dialogar com d’ensenyar. Necessitem un líder que aculli de debò i consulti el sensus fidelium (sentit dels fidels).

Necessitem sobretot un líder que reconegui el despertar de la consciència de les dones com un rellevant "signe dels nostres temps." Les dones que representen més de la meitat de la nostra església han adquirit consciència de la seva dignitat i igualtat amb els barons. Estant demanant a la comunitat de fe que respecti i posi en pràctica aquesta igualtat en el si de la seva pròpia vida.

Necessitem un Bisbe de Roma que respecti les nostres diferències i que ens esperoni a viure l’Evangeli.

Necessitem un Papa que distingeixi entre el seu ministeri pastoral com Bisbe de Roma i el ministeri de Pere en el qual es troba en diàleg amb l’església universal. Com bisbe de Roma, serveix als fidels de Roma com qualsevol altre bisbe està al servei de la seva diòcesi. S’hauria de jubilar a l’edat establerta per a tots els bisbes. Com a president de l’«àgape» mundial, actuaria com un germà bisbe que convida els bisbes de tot el món a compartir el lideratge amb ell i amb altres membres del Poble de Déu cridats a aquesta tasca pels fidels. Amb aquest esperit, reformaria la Cúria (el gabinet papal) perquè, enlloc de dominar, serveixi als altres bisbes i a l’Església universal.

Necessitem un Bisbe de Roma i un Pastor Universal que sigui, primordialment:

· Un líder amb visió de futur que promogui un profund discerniment sobre els ministeris per tot el Poble de Déu i els cridi per estudiar la possibilitat d’acollir totes aquelles persones que tinguin la necessària qualificació per seguir la crida a un ministeri, sense fer distincions ni per raó de gènere, ni pel seu estat matrimonial, ni per la seva orientació sexual;

· Una persona respectuosa de la consciència dels catòlics i les catòliques que impulsi un autèntic diàleg públic sobre les teologies, l’ensenyament moral i els comportaments dins de l’església a fi que la nostra comunitat de fe pugui compartir experiències, començar a guarir-se de la seva alienació i ressuscitar un sentit d’unitat i d’entusiasme per la fe;

· Un pastor que encoratgi la llibertat acadèmica pels teòlegs i teòlogues i altres estudiosos amb la finalitat de promoure una sana diversitat d’opinions en l’església;

· Un reconciliador que aculli tan els "liberals" com els "conservadors" per a compartir la mateixa església;

· Un líder que reconegui el pluralisme cultural de l’Església i celebri la diversitat que floreix en diferents llocs del nostre món;

· Un col·laborador amb sensibilitat històrica, disposat a restaurar la tradició de la plena participació del poble en l’església, que convidi a tots els catòlics i catòliques a compartir el govern i la presa de decisions, incloent-hi l’elecció dels líders eclesials;

· Un pioner que convidi a prendre iniciatives i a experimentar i que demana als catòlics i catòliques que desenvolupin un sentit adult de responsabilitat envers la seva comunitat de fe;

· Un ecumenista que es comprometi en un diàleg seriós amb els cristians de les tradicions de la Reforma i de l’Ortodòxia, en un esforç per aconseguir el somni de la unitat de la Cristiandat;

· Un germà del poble jueu que treballi pel desmantellament de qualsevol vestigi d’antisemitisme i construeixi llaços forts de parentiu espiritual, reconeixent la nostra herència comuna que prové d’Abraham i de Sara;

· Un estudiós de les altres tradicions religioses, fora del Cristianisme i del Judaisme, que aprovi el diàleg interreligiós i procuri aprendre de la rica diversitat de comprensions d’aquestes tradicions;

· Una persona els braços de la qual s’obrin amorosament per abraçar el món i que la seva política sigui expressió d’una solidaritat especial amb els pobres i els oprimits;

· Un profeta que promogui incansablement la justícia, la igualtat, la pau i la no-violència en el nostre món i en la nostra església;

· Un amant de la terra que reconegui i promogui la integritat de la creació;

· Una ànima generosa amb sentit de l’humor i

· Un Germà Bisbe que eviti joiosament els paranys dels poderosos d’aquest món (Lc. 22, 25-26) i que camini amb nosaltres a fi que tots plegats recreem la nostra comunitat de fe a fi que l’Esperit de Jesús sigui viu en el tercer mil·lenni.

El que necessitem pel nou mil·lenni

és un Bisbe de Roma que sigui un Pastor Universal

Tags: dimissió, Església, Papa

Recordeu aquell famós passatge de l’evangeli de Sant Joan (6, 1-15) en que se’ns narra la multiplicació dels pans i els peixos?  Això és el que està passant a Lleida des de fa una temporada. El fet va sortir als diaris uns dies abans de Nadal quan el Bisbe Piris es va presentar a una reunió de la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca de Lleida (PAH) i, després d’escoltar en silenci tot el que allà s’hi va dir, va fer la proposta de cedir unes estances buides del Seminari per acollir famílies desnonades. El bisbat posaria l’edifici però s’hauria de buscar la manera d’adequar-lo per poder-hi viure. A hores d’ara ja s’ha posat fil a l’agulla i s’hi està treballant per tal de que aquell projecte es faci realitat.

D’alguna manera s’ha donat allò de l’evangeli: Jesús demana que nosaltres posem els nostres cinc pans i els dos peixos i ell ja s’encarregarà de fer el miracle. Un miracle que s’ha d’interpretar simplement com que hem de ser una mica més fraterns i ser capaços de mirar les necessitats dels altres i veure què hi podem fer cadascú de nosaltres…

A Lleida es calcula que hi ha més de 3.000 pisos buits i cada dia hi han més famílies desnonades que es queden al carrer. I com a Lleida, a la resta d’ Espanya. Realment no hi ha res a fer per parar aquest desastre? Sí que s’hi podrien fer moltes coses i s’hi podrien trobar solucions no pas tant complicades. Només caldria que els governs s’hi posessin seriosament (fent un parell o tres de lleis), com s’hi ha posat el bisbe Piris. A Lleida s’han ofert un munt de professionals i un munt de gent per poder arreglar aquest espai. Ells han ofert els seus pans i els seus peixos i els resultats es veuran amb la multiplicació generosa i fraternal del que cadascú té. No es tracta tant de donar sinó de compartir, cosa que normalment ens resulta molt més difícil perquè tendim a donar el que ens sobra i no sabem compartir el poc que tenim i que potser fins i tot necessitem.

En temps de Jesús també hi havia un munt de col · lectius humans que eren molt necessitats i als que Jesús s’hi va atansar: cecs, paralítics, leprosos, malalts i marginats de tota mena… Si alguna cosa va fer Jesús fou la de remeiar els seus mals físics i morals. El bisbe Piris ens dóna a tots una bona lliçó del que ha de ser i ha de fer l’ església en aquests moments socialment tan delicats. Tant de bo aprenguem tots la lliçó!

Si voleu ampliar la notícia podeu clicar aquí: http://www.catalunyareligio.cat/articles/33894

Tags: Bisbat de Lleida, Església, RELIGIÓ

La frase de Jesús “La veritat us farà lliures” , que recull l’Evangelista Joan (Jo. 8,31) en el seu evangeli, hauria de ser com una espècie d’estrella polar que orientés la comunicació de l’ Església. D’alguna manera és el que el cardenal arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, va demanar als periodistes dels diferents mitjans de comunicació que es van reunir amb ell en un dinar de germanor per tal de celebrar la festivitat del sant patró d’aquesta professió, Sant Francesc de Sales, que es va escaure aquest dijous passat, 24 de gener.

El cardenal va agrair als mitjans de comunicació la seva col·laboració en divulgar la “bona notícia de l’Església, i la tasca eclesial a favor dels més desafavorits, especialment en aquest temps de crisi”. “Necessitem la vostra tasca – va afegir – per comunicar, encara millor, el paper de l’Església en la nostra societat, compromesa a construir una societat més justa, més humana; i necessitem, també, la vostra col·laboració per fer arribar l’anunci de l’Evangeli, a tanta gent que cerca un sentit a la seva vida. Us agraeixo profundament la vostra col·laboració, sempre professional i eficaç”.

S’ha de ser cec o molt curt de vista per no veure tota la bona tasca que fa l’ església arreu del món. I, és cert, que cal divulgar-la com es mereix, cosa que no sempre es fa i que, per tant, fa molt bé de demanar el cardenal Sistach als periodistes.

Però també és cert que no sempre l’església és exemple de transparència i de veritat en els seus propis mitjans de comunicació; això mateix que ell demana als periodistes, tota la societat li demana a l’església. En són dos bons exemples d’aquesta falta d’ètica i de menyspreu a la pluralitat i a la veritat la Cadena COPE i 13tv, que tenen com a principals accionistes la Conferència Episcopal Española. La COPE era  famosa en aquest sentit quan tenia Jiménez Losantos  -amb els seus atacs indiscriminats, furibunds i plens d’odi contra institucions i autoritats catalanes- com a mascaró de proa i principal avalador de la línia editorial d’aquella cadena. Al final, van ser tantes les crítiques i les pressions que el van fer fora i la cosa es va temperar una mica.

Però resulta que el 2010 va néixer 13tv i sembla que segueix també amb els mateixos defectes de la COPE. Ells diuen que tenen dues màximes: pluralitat i respecte, i també diuen que està oberta a totes les postures, opinions i creences, cosa que no he vist massa quan alguna vegada –realment poques- he escoltat algun noticiari o tertúlia. Potser l’episcopat català hi hauria de dir alguna cosa davant de tanta impunitat d’alguns comentaristes d’aquesta cadena…

I no només són alguns mitjans d’informació de l’església els que no fan massa cert això de que “la veritat us farà lliures”, sinó que és el mateix Vaticà i molts bisbes els que amaguen massa coses que, quan es descobreixen, fan molt de mal justament perquè es veu la clara intencionalitat d’amagar-les. El Vaticà mateix és un bon exemple de traïcions i un niu de males arts; de cardenals que es fan la punyeta els uns als altres; de bancs i diners que són massa opacs; de nomenaments de bisbes més moguts per criteris polítics que no pas pastorals, etc. etc.

Per tant, està bé que es demani respecte a l’Església, però l’ Església també hauria de mostrar una cara força més neta cap a la societat i hauria de fer un esforç bastant més gran en dir la veritat i en denunciar la corrupció i la injustícia amb valentia i sense por.

Tags: Església, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Amagueu bé el bisbe Pere Casaldàliga que el volen matar! Aquests dies hem sabut que, una vegada més, ha rebut amenaces de mort per defensar la causa indígena i que ha hagut de sortir en avió, escortat per la policia, per amagar-se en un lloc desconegut. Un vellet de 84 anys, xacrós i afectat de Parkinson però encara valent i capaç de seguir dient les veritats i plantar cara, encara fa por als poders econòmics i polítics de Brasil.

La causa? El fan culpable de que els terratinents i els colons que van ocupar les terres que eren dels indis xavante hauran de desallotjar-les per tal de donar acompliment a l’ordre ministerial -que des de fa 20 anys està pendent  d’ acompliment- de retornar les terres als indis. Ara al desembre es començarà a fer complir i, aquest fet, ha creat un clima de violència extrema a la zona amb constants enfrontaments armats entre terratinents i policia.

Ara fa 40 anys que per aquelles terres va sortir a la llum un llibre emblemàtic: "JESUCRIST L’ALLIBERADOR" del teòleg Leonardo Boff que, junt amb altres textos i altres personatges, van donar origen al que s’ha anomenat la Teologia de l’Alliberament. Ja fa 40 anys i aquests dies s’està celebrant aquest esdeveniment amb la presència dels seus principals representants d’Amèrica Llatina, especialment, el seu primer formulador, el peruà Gustavo Gutiérrez. Curiosament en aquest mateix any de 1971, sense que cap sabés dels altres, Gutiérrez a Perú, Hugo Assman a Bolívia, Juan Luis Segundo a Uruguai i el mateix Boff al Brasil publicaven els seus escrits, que són considerats els fundadors d’aquest tipus de teologia.

El mateix Leonardo Boff es pregunta si no seria la irrupció de l’Esperit que bufava en el continent americà per posar al descobert tantes i tantes opressions. Opressions que, pel que es veu, segueixen ben vigents i repeteixen els mateixos esquemes de llavors. Leonardo Boff explica que per burlar els òrgans de control i repressió dels militars, publicava tots els mesos un article en una revista per religioses Sponsa Christi (Esposa de Crist) amb el títol: Jesucrist l’Alliberador. El març de 1972 va reunir tots els articles i es va arriscar a publicar-los en forma de llibre.  Explica que es va haver d’amagar durant dues setmanes perquè la policia política el buscava. Les paraules «alliberament» i «alliberador» havien estat prohibides i no podien ser usades públicament.

Aquell llibre porta avui 21 edicions. Presentava, fundada en una exegesi rigorosa dels evangelis, una figura de Jesús com alliberador de les diferents opressions humanes. Contra dues d’elles va haver d’enfrontar directament: la religiosa en forma de fariseisme en compliment estricte de les lleis religioses. L’altra, política, l’ocupació romana que implicava reconèixer l‘ Emperador com «déu» i assistir a la penetració de la cultura hel·lenística pagana a Israel.

Anunciar un Jesucrist alliberador en el context d’opressió que existia i encara persisteix al Brasil i a Amèrica Llatina era i és perillós. Ho veiem avui en el cas del Bisbe Pere i en altres mils de casos d’injustícies flagrants que queden impunes i que no es volen corregir. Seguim tenint un tipus de societat on manen fèrriament les classes dominants i on encara imperen els esquemes discriminatoris més del compte. I s’està imposant també –en detriment del model d’Església que proposava la Teologia de l’ Alliberament- un model d’Església que discrimina dones, laics i pensaments lliures.

Per això el somni d’aquesta mena de profetes del món modern sempre serà reprès per aquelles persones que es neguen a acceptar el món així com existeix. “Potser és aquest el sentit d’un llibre escrit fa 40 anys”, diu en mateix Boff.

Tags: Església, Leonardo Boff, Pere Casaldàliga, Teologia

Altres vegades he parlat del Fòrum Ondara de capellans del Bisbat de Solsona. Ara que sembla que certes veus dins de l’ església no compten gaire per a res, crec que val la pena escoltar aquests capellans –molts d’ells ja una mica grans- que fan de contrapès a altres veus molt més potents i juvenils que semblen comptar més perquè tenen altaveus molt més grans. Què ho deu fer, em pregunto, que aquests tipus de Fòrums (com el Fòrum Alsina de Girona) tenen una majoria de membres amb una edat ja avançada? Serà -em pregunto- que els capellans joves (els que han sortit dels Seminaris aquests darrers anys són molt obedients a Roma i molt poc crítics amb el que està passant dins de l’Església? Deixo la pregunta aquí…

El Fòrum Ondara es reuneix més o menys cada més i, com podeu veure a la seva web Fòrum Ondara, en la reunió del dia 2 d’octubre de 2012 van recordar a Mn. Jesús Huguet que –diuen ells- “havia donat qualitat al nostre Fòrum amb la seva saviesa, memòria, cultura, finor, preparant escrits que després posava a discussió als membres del Fòrum, corregint, ampliant i donant unitat d’estil a la redacció de les actes”. I, a continuació, ens donen una bona notícia per tal que la memòria de Mn. Huguet no es perdi: “En aquest sentit s’ha posat a la consideració i a la col·laboració del Fòrum i d’altres persones preservar el llegat molt gran i extens de Mn. Huguet. També ens han explicat les propostes per digitalitzar tots els seus escrits i així poder-los oferir a tothom qui hi estigui interessat, com per exemple si algú vol fer una tesi sobre Mn. Huguet. També ens han fet saber el camí que s’està fent per  publicar en petits formats el pensament de Mn. Huguet a través dels seus articles i escrits”. Com deia, una molt bona notícia.

I avui, 8 de Novembre, ens obsequien amb aquest Manifest que ens pot servir de reflexió per als temps que estem vivint al nostre país.

Davant la situació de Catalunya

Manifest del Fòrum Ondara

Davant la situació que està vivint Catalunya, nosaltres, capellans de la diòcesi de Solsona que formem i ens reunim en el Fòrum Ondara, no solament contemplem com a espectadors el que està passant, sinó que volem ser actors de la nostra realitat. L’Església –i nosaltres som Església– ha d’estar immersa dins la societat que vivim i, per tant hem d’exercir de ciutadans i aportar el nostre gra de sorra també des del punt de vista cristià.

La crisi general que vivim ens ha portat a adornar-nos, d’una manera més realista i crua, de la situació social i política que viu Catalunya des que va perdre les seves institucions per la força de les armes i de la violència genocida i la repressió sistemàtica, i a punt ha estat al llarg de la història de perdre també la seva llengua i la seva cultura mil·lenària. Gràcies a Déu, la dignitat s’ha anat conservant i això ha fet que hagi perviscut en mig de les tempestes. L’Església no hi ha estat al marge.

Si el que va passar ara fa tres-cents anys passés ara, seria objecte d’un judici als tribunals internacionals –com ho veiem en esdeveniments recents–. Tanmateix, no podem judicar la història passada, però sí que se n’ha de rescabalar les conseqüències. L’única manera, però, de fer-ho és amb els valors de la democràcia i de la voluntat majoritària del poble. I ara el poble està manifestant el seu desig noble d’independència per mitjans pacífics i respectuosos. I els polítics, si veritablement són demòcrates, han d’escoltar el poble i fer possible que manifesti per les urnes el que vol.

Contemplem, no obstant, atònits, com des d’Espanya s’intenta segar l’herba sota els peus i, amb amenaces explícites o velades i amb falsedats i maquinacions antidemocràtiques, atemoreix el poble, perquè acoti una vegada més el cap, perquè calli i continuï la dependència.

Des de la nostra fe i des dels valors evangèlics de respecte a la dignitat de les persones i dels pobles, de pau, convivència i llibertat, denunciem les manipulacions per fer callar la voluntat popular i animem la nostra gent i totes les persones de Catalunya a què no tinguin por i manifestin pacíficament i per mitjans democràtics la seva voluntat. I si aquesta voluntat es dirigeix majoritàriament cap a la independència de Catalunya, no tinguem por, que la nostra dignitat com a nació farà que ens en sortim.

Solsona, 8 de novembre de 2012

Tags: Bisbat de Solsona, Església, Fòrum Ondara

Fa dies que volia parlar  del 1er. FORUM DE BALSARENY, al que no vaig poder assistir, tot i que en tenia moltes ganes. Per això he recorregut al blog  AMICS DE CLIMENT FORNER, on hi he trobat una bona informació sobre tot el que es va viure allà aquells dos dies. També un bon amic de Balsareny m’ha fet arribar el número 417 de la Revista SARMENT, on en fa una bona crònica i, si en voleu més, podeu anar a http://sarment.blogspot.com.es/2012/10/primer-forum-balsareny.html

Heus aquí la crònica.

Les causes del bisbe Pere Casaldàliga

El dia 13 d’octubre, es va convocar al “1er. Fòrum de Balsareny”, organitzat en homenatge al bisbe Pere Casaldàliga, celebrat amb motiu dels 50 anys de la inauguració del Concili Vaticà II, i dels 40 anys d’apostolat del fill predilecte del poble de Balsareny. Prop de 200 persones van seguir amb molta atenció els diferents parlaments dels membres que assistien al debat, en acabar es van sentir moltes veus demanant una església més plural i oberta.

L’endemà a les 12 del matí es va concelebrar una missa solemne en recordança del bisbe. Va intervenir la coral de Balsareny, i l’homilia anà a càrrec del Mn. Climent, que ens va fer una llarga exposició de la vida i l’amistat que l’uneix amb l’homenatjat; per acabar emotiu i complet sermó, va recitar un poema adreçat al seu amic i admirat bisbe Pere Casaldàliga, que us transcriuré a continuació.

EXTRACTE DE L’HOMILIA PRONUNCIADA PER Mn. CLIMENT FORNER

…Mirem el nostre germà Pere tot un referent i un exemple en el doble aspecte de fidelitat evangèlica i conciliar (ni que a vegades la seva fidelitat sigui rebel discrepant del magisteri eclesiàstic). Ell si que hi va creure de veritat, i hi creurà fins a la mort, en la Paraula de Déu, encarnant-la sàviament en la seva vida com a cristià i com a bisbe…

..Ell sí que ha seguit fidelment Jesús malgrat les seves possibles mancances i debilitats, deixant-ho tot per Jesús i pel seu Evangeli: casa, germans i germanes, pare, mare, tot… (Encara veig la seva mare en el llit d’agonia ensenyant-me l’anell del seu fill dolorosament absent).

…Si el papa Pau VI es va treure tot seguit la tiara de nosa que li feia, el pare Pere en la targeta-invitació de la seva consagració episcopal ja hi escrivia: “ Tu mitra serà un sombrero de paja sertanejo; el sol i el claro de luna; la lluvia i el sereno mirar de los pobres con quien caminas y el mirar glorioso de Cristo el Senyor.” Literalment, com els apòstols enviats per Jesús: sense sarró, ni calçat, ni bastó…

… Podria parlar de Pere com a poeta, colossal com és, així com de les cartes paulines que publica al butlletí ARAGUAIA i que fan tant de bé, però m’allargaria massa…

…Si el Pere és un capdavanter destacat de l’anomenada” teologia de l’alliberament” (que, ben entesa, no és marxista sinó evangèlica a tot ser-ho), jo, pobre de mi, sóc un defensor de l’Església i de Catalunya, els dos meus grans amors, a favor dels quals la fe insubornable amb Jesucrist m’ha portat a treballar i lluitar tenaçment i pacífica com a capellà i com a escriptor.

…I per posar punt final a aquesta meva homilia us recitaré, també si m’ho permeteu, el poema CANT A LA PAU que (l’any noranta-dos em penso que era), li vaig dedicar en homenatge: “Pere, germà de lluita i d’esperança…”

CANT A LA PAU

Pere, germà de lluita i d’esperança,

el fill de cal Lleter de Balsareny,
poeta al vent, profeta de cor fort,
veu flamejant que clama en el desert
i encén en plena nit de nits d’aurora,
hereu de tots els pobles de la terra,
màrtir vivent de l’única croada
que el cel ha beneït i beneeix,
tu, l’home lliure en un país d’esclaus:
Ara que hem compartit el mateix pa
i ens hem embriagat del mateix calze,
des del castell que ens vetlla i et recorda
-tot ell de pedra ferma i vol ardit-,
hissem una bandera de banderes.
Fondes, molt fondes són avui les aigües
del Llobregat que es fon amb l’Araguaia,
i van creixent fins a sortir de mare
i convertir-se en mar, no el mar que un dia
solcaren caravel·les colombines,
sinó el mar Roig de sang que travessem
a peu eixut i amb càntics de victòria
cap a la terra nova i el cel nou.
La llibertat dels homes i dels pobles
és tan sagrada com el cos de Crist.
Hem declarat la guerra de la pau
i lluitarem fins a la mort amb totes
les armes invencibles de l’amor.
Ell és la Pau, i és el primer a combatre.
Ell és la Pau que ja corona els cims.
Va caure un mur i tots els murs cauran
i no hi haurà fronteres que ens deturin.
Si els homes i les parles són diversos,
han convingut molts noms en un sol nom.
Ja no hi ha nord ni sud, que tot és centre,
el centre de l’Amor, el cor de cors
que és el batec del mateix cor de Déu.
Fem un sol mon dels quatre mons, un sol,
casa pairal oberta als quatre vents
on tots els fills esdevinguts germans
seuen com reis a la mateixa taula.
Ja els tancs blindats i els míssils són ferralla
que es ven a muntegueres al drapaire
i ni tan sols se’n guarden als museus.
L’anyell juga amb el llop i la pantera
s’ajoca amb el cabrit, mentre el vedell
pastura amb el lleó, tots ells menats
per un infant que espaordeix les serps.
Mireu els camps de blat, i com peüllen,
llaurats amb relles d’or i no amb espases!
Totes les llances es tornaven falçs
i a l’hora de la sega, com fulguren!
Ai, del qui s’atreveixi a violar
aquesta tendra primavera en flor!
Més li valdria no haver nascut.
Pere, germà, atleta dels atletes
que corres a l’estadi i ens avances
cap a la fita adelerant del Regne,
passa’ns la torxa de la teva fe.
Climent Forner

Tags: Església, Pere Casaldàliga

Ahir va morir a Milà el cardenal Carlo Maria Martini. Tenia 85 anys i als darrers mesos s’havien agreujat les conseqüències del Parkinson que patia. El cardenal jesuïta es va convertir en una icona del sectors renovadors de l’Església i havia estat considerat un dels candidats a succeir Joan Pau II. Va ser una llàstima que no fos escollit perquè, per desgràcia, les coses han derivat cap un altre cantó ben diferent.

Pere Casaldàliga va fer un escrit el 2009 sobre ell: el vull reproduir avui perquè el considero molt interessant i de gran actualitat. Que serveixi d’homenatge al Cardenal Martini en el moment de la seva partença cap a la casa pairal.

«AVUI JA NO TINC AQUESTS SOMNIS», diu el Cardenal

El Cardenal Carlo M. Martini, jesuïta, biblista, arquebisbe que va ser de Milà i col·lega meu de Parkinson, és un eclesiàstic de diàleg, d’acollida, de renovació a fons, tant de l’Església com de la societat. En el seu llibre de confidències i confessions Col·loquis nocturns a Jerusalem, diu: "Abans tenia somnis sobre l’Església. Somiava amb una Església que recorre el seu camí en la pobresa i en la humilitat, que no depèn dels poders d’aquest món, en la qual es extirpés d’arrel la desconfiança, que donés espai a la gent que pensa amb més amplitud, que donés ànims, en especial, a aquells que se senten petits o pecadors. Somiava amb una Església jove.

Avui ja no tinc més aquests somnis ». Aquesta afirmació categòrica de Martini no és, no pot ser, una declaració de fracàs, de decepció eclesial, de renúncia a la utopia. Martini continua somiant ni més ni menys que amb el Regne, que és
la utopia de les utopies, un somni del mateix Déu.

Ell i milions de persones a l’Església somiem amb l ‘«altra Església possible», al servei de «l’altre Món possible». I el cardenal Martini és un bon testimoni i un bon guia en aquest camí alternatiu; ho ha demostrat.

Tant en l’Església (en l’Església de Jesús que són diverses Esglésies) com a la societat (que són diversos pobles, vàries cultures, diversos processos històrics) avui més que mai hem de radicalitzar la recerca de la justícia i de la pau, de la dignitat humana i de la igualtat en l’alteritat, del veritable progrés dins de l’ecologia profunda. I com diu Bobbio «cal instal·lar la llibertat en el cor mateix de la igualtat »; avui amb una visió i una acció estrictament mundials. És l’altra globalització, la que reivindiquen els nostres pensadors, els nostres militants, nostres màrtirs, els nostres famolencs …

La gran crisi econòmica actual és una crisi global de Humanitat que no es resoldrà amb cap tipus de capitalisme, perquè no hi cap un capitalisme humà, el capitalisme segueix sent homicida, ecocida, suïcida. No hi ha manera de servir simultàniament ment al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i la usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: ¿Es tracta de salvar el sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisis, grans oportunitats. En llengua xinesa la paraula crisi es desdobla en dos sentits: crisi com a perill, crisi com a oportunitat.

A la campanya electoral dels Estats Units es va enarborar repetidament «el somni de Luther King », volent actualitzar aquest somni, i, en ocasió dels 50 anys de la convocatòria del Vaticà II, s’ha recordat, amb nostàlgia, el Pacte de les Catacumbes de l’Església serventa i pobre. En el 16 de novembre de 1965, pocs dies abans de la clausura del Concili, 40 Pares Conciliars celebrar l’Eucaristia a les catacumbes romanes de Domitila, i firmaren el Pacte de les Catacumbes. Dom Hélder Câmara, el centenari de naixement del qual estem celebrant aquest any, era un dels principals animadors del grup profètic. El Pacte en els seus 13 punts insisteix en la pobresa evangèlica de l’Església, sense títols honorífics, sense privilegis i sense ostentacions mundanes; insisteix en la col·legialitat i en la coresponsabilitat de l’Església com a Poble de Déu, i en l’obertura al món i en l’acollida fraterna.

Avui, nosaltres, en la convulsa conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als que de cap manera podem renunciar. Seguim rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme dels diners i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que sepulta en la pobresa i la fam a una gran majoria de la Humanitat. I seguirem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigim la transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial, OMC …). Ens comprometem a viure una «ecologia profunda i integral», propiciant una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, del monocultiu, de l’agrotòxic. Participarem en les transformacions socials, polítiques i econòmiques, per una democràcia d ‘«alta intensitat».

Com Església volem viure, a la llum de l’Evangeli, la passió obsessiva de Jesús, el Regne. Volem ser Església de l’opció pels pobres, comunitat ecumènica i macro ecumènica també. El Déu en qui creiem, l ‘Abbà de Jesús, no pot ser de cap manera causa de fonamentalismes, d’exclusions, d’inclusions absorbents, d’orgull proselitista. Ja n’hi ha prou amb fer del nostre Déu l’únic Déu veritable. «El meu Déu, em deixa veure a Déu?». Amb tot respecte per l’opinió del Papa Benet XVI, el diàleg interreligiós no només és possible, és necessari. Farem de la coresponsabilitat eclesial l’expressió legítima d’una fe adulta. Exigirem, corregint segles de discriminació, la plena igualtat de la dona en la vida i en els ministeris de l’Església. Estimularem la llibertat i el servei reconegut dels nostres teòlegs i teòlogues. L’Església serà una xarxa de comunitats orants, servidores, profètiques, testimonis de la Bona Nova: una Bona Nova de vida, de llibertat, de comunió feliç. Una Bona Nova de misericòrdia, d’acollida, de perdó, de tendresa, samaritana a la vora de tots els camins de la Humanitat. Seguirem fent que es visqui en la pràctica eclesial l’advertiment de Jesús: «No serà així entre vosaltres »(Mt 21,26). Sigui l’autoritat servei. El Vaticà deixarà de ser Estat i el Papa no serà més cap d’estat. La Cúria haurà de ser profundament reformada i les Esglésies locals conrearan la inculturació de l’Evangeli i la ministerialitat compartida. L’Església es comprometrà, sense por, sense evasions, en les
grans causes de la justícia i de la pau, dels drets humans i de la igualtat reconeguda de tots els pobles. Serà profecia d’anunci, de denúncia, de consolació. La política viscuda per tots els cristians i cristianes serà aquella «expressió més alta de l’amor fratern »(Pius XI).

Ens neguem a renunciar a aquests somnis encara que puguin semblar quimera. «Encara cantem, encara somiem». Ens atenim a la paraula de Jesús: «Foc he vingut a portar a la Terra, i què puc voler sinó que cremi »(Lc 12,49). Amb humilitat i coratge, en el seguiment de Jesús, mirarem de viure aquests somnis en el cada dia de les nostres vides. Seguirà havent crisi i la Humanitat, amb les seves religions i les seves esglésies, continuarà sent santa i pecadora. Però no faltaran les campanyes universals de solidaritat, els Fòrums Socials, les Vies Camperoles, els Moviments populars, les conquestes dels Sense Terra, els pactes ecològics, els camins alternatius de la Nostra Amèrica, les Comunitats Eclesials de Base, els processos de reconciliació entre el Shalom i el Salam, les victòries indígenes i afro i, en tot cas, una vegada més i sempre «jo m’atinc al que s’ha dit: l’Esperança».

Cadascun i cadascuna a qui pugui arribar aquesta circular fraterna, en comunió de fe religiosa o de passió humana, rebi una abraçada de la mida d’aquests somnis.

Els vells encara tenim visions, diu la Bíblia (Jl 3,1). Vaig llegir fa uns dies aquesta definició: «La vellesa és una mena de postguerra», no necessàriament de claudicació.

El Parkinson és només un contratemps del camí i seguim Regne endins.
Pere Casaldàliga
Circular 2009

Tags: Cardenal Martini, Església

Fotos de Cecília Canudas

Hi pensava mentre resàvem un Parenostre davant del nínxol del nostre estimat Jesús. Van venir a visitar-nos uns amics i, junts, vam anat a visitar-lo a ell, el nostre comú amic Jesús.

Sota el sol de migdia -que queia a plom en aquest petit poble del Pla d’Urgell que és Fondarella- caminàvem cap al cementiri contents de trobar-nos. Les vacances també serveixen per això: per retrobar velles –i belles- amistats i compartir la vida en llargues sobretaules. Abans d’anar a dinar plegats vam voler arribar-nos fins al nínxol on està enterrat Mossèn Jesús Huguet. En aquest mateix poble hi va néixer i ara hi ha retornat per a que hi  reposessin les seves despulles. Només les seves despulles, perquè ell és amb el seu Pare del cel a qui tant estimava.

No feia gaires dies que havia rellegit pausadament algunes de les seves xàldigues, tan riques en contingut malgrat la seva brevetat. I em va impactar una de les xàldigues més curtes del llibre, però una de les més tendres i boniques. Diu així:

LA GERRETA DE LES CENDRES

Ja fa anys. Però me’n recordaré sempre. Es deia Laia. Va morir als set mesos de fibrosi quística. Sobre aquell ventre, que uns quants mesos abans aixoplugava un niu de vida i d’il·lusions, la mare portava ara la gerreta de les cendres.

Em va consolar pensar que la Laia només havia canviat de falda. Que la mort havia guarit el seu mal. Que mentre els seus ploraven, la Laia estaria jugant entremaliada als genolls del Pare, qui sap si estirant-li la bondadosa barba.

Pensava que el Jesús també només havia canviat de falda. I que la mort també li havia guarit tots els seus patiments. Que havia passat de la falda d’una Mare-Església que, amb els anys, se li havia anat tornant madrastra (encara que ell se la continuava estimant igual i amb la passió de sempre) i que ara havia passat a la falda sempre acollidora del Pare del cel, on, com la Laia, s’hi trobarà a gust per sempre més. La Laia hi juga com a nena que és. El Jesús hi podrà parlar seriosament com a gran intel·lectual que era i hi podrà parlar de tot i amb la total llibertat dels fills de Déu. Allà ningú li dirà el que pot dir i el que no pot dir, el que pot escriure i el que no. Podrà ser tan agosarat com vulgui perquè el Pare del cel sap prou bé que tot ell era bonhomia i tot el que deia, pensava o escrivia eren crítiques benignes i plenes de bona intenció per a millorar l’església, les persones i el món sencer.

Perquè Mossèn Jesús va fer sempre honor a l’epitafi que, amb molt bon encert, han posat a la seva sepultura:

“Va passar pel món fent el bé i alliberant els homes del mal”.

Sempre, sempre t’estimarem i mai oblidarem el que hem compartit plegats.

Tags: Església, Jesús Huguet

del

Vistes les reflexions i propostes del bisbe Novell sobre la Nova Evangelització i, en concret, sobre la pastoral infantil i juvenil (en concret sobre l’elecció de monitors d’esplai i caps d’agrupaments escoltes d’algunes parròquies) m’agradaria fer les meves pròpies reflexions, extretes algunes d’elles de Jesús Peláez i deixar algunes preguntes a l’aire.

-Per què aquesta distinció tan maniquea entre valors humans i valors cristians?

-Per què –tal con diu el teòleg Juan José Tamayo- l’ Església ha passat de la “modernització del cristianisme” propugnada pel Concili Vaticà II a la “cristianització de la modernitat” a través del programa de l’esmentada Nova Evangelització dissenyat des de Roma i portat a la pràctica per uns determinats moviments eclesials, que són el braç executor de l’actual pontífex: carismàtics de tipus pentecostalista, o els moviments integristes, com l’ Opus dei, els legionaris de crist, els Kikos, Solidalitium, etc.?

– Si Jesús apareix en els evangelis com el punt de trobada entre la cimera o prototipus de l’ humà (el Fill de l’ Home) i la realitat de Déu (el Fill de Déu), per què seguim insistint en trobar Déu al cel i no pas en el més profund de l’ ésser humà, que és on habita Déu? La transcendència es fa immanència i el cristià ha de trobar Déu no tant el el temple sinó més aviat en el proïsme, tal com diu Bonhoeffer.

-Per què els agradada tant fer el tall brusc i sense cap tipus de connexió entre la humanitat a la divinitat si no hi ha cap necessitat de superar el natural profund pel sobrenatural, ni l’humà pel diví, ni la raó per la fe?. Tot al contrari: quant més natural i humà, més sobrenatural i diví; quant més raonable, més creïble.

-Si aquest és el projecte de Déu sobre l`ésser humà ens podem preguntar si existeixen uns valors especialment cristians o si més aviat és l’evangeli qui propugna valors purament humans que ajudin a tota persona a aconseguir la seva plena maduració. Dit d’una altra manera: hi ha una moral específicament cristiana? Els criteris ètics generals són diferents dels cristians?

-Valors humans com la llibertat, la igualtat, l’obertura a l’altre, l’amor solidari o l’austeritat solidària no han de ser també valors cristians? Dit d’una altra manera: es pot ser cristià sense aquests valors? Per què es posa tant d’èmfasi en altres coses molt més secundàries  i es deixa de posar en les coses fonamentals? La Nova Evangelització aproparà els joves i els no creients a Crist o més aviat els allunyarà? No s’assembla la jerarquia eclesiàstica a una gerontocràcia vestida de manera estranya que ha perdut el contacte amb la realitat?

-Amb la Nova Evangelització transmetrà l’Església (no només la jerarquia, sinó tots plegats) els valors que propugna l’ evangeli o més aviat ens allunyarem d’aquests mateixos valors? M’ho pregunto molt seriosament.

Tags: Església, RELIGIÓ

Navès ja té una placa commemorativa del pas de mossèn Jesús Huguet per les parròquies de Sant Feliu de Lluelles, Sant Andreu de Linya i Santa Margarida de Navès. Els veïns van aprofitar la celebració de les festes de la patrona d’aquesta darrera parròquia per homenatjar el reconegut capellà -traspassat el mes de març passat-, el qual va deixar una forta empremta tant per les seves aportacions en el camp pastoral com en l’àmbit cultural del municipi. Els veïns, d’altra banda, han volgut contribuir a la difusió de l’ideari d’Huguet i ho van fer per mitjà de la publicació de Crítiques benignes, un recull dels articles que Huguet va escriure com a col·laborador del diari Regió7.

Us deixo aquí un dels darrers articles que va escriure i que val realment la pena.

PER QUÈ CONTINUO A L’ESGLÉSIA

Aquesta és la pregunta que m’han fet més de quatre. Com és que un home obert i crític com vostè continua en aquesta Església? La puc respondre, perquè jo mateix me l’he feta més d’una vegada. Amb motiu d’alguns nomenaments de bisbes, del tracte infligit a homes de Déu com J. A. Pagola, B. Häring o L. Boff, de les injustícies i tripijocs del Vaticà i la covardia dels nostres bisbes arran de l’afer dels museu de Lleida, és difícil deixar de fer-te-la.

La meva resposta és molt senzilla: si un dia vaig creure en Jesucrist gràcies a aquesta Església que me’l va fer conèixer (només ella n’ha conservat la memòria viva), ara crec en l’Església gràcies a Jesucrist. Crec que Jesucrist es va comprometre i continua compromès amb aquesta Església santa i pecadora, mare i meretriu, que l’anomenava sant Agustí. El dia que Jesucrist deixés de creure en aquesta Església, jo també deixaria de creure-hi. Però, mentre Jesucrist continuï confiant en ella, jo no tinc dret a deixar de confiar-hi.

La meva fe ha estat sempre difícil i dolorosa. Com la de Teresa de Calcuta. O la de Teresa de Lisieux, els dos darrers anys de la seva vida. Però fa temps que he fet de Jesús el garant de la meva existència, el mòbil i referència de la meva vida. En els moments difícils sempre em ve al cap la resposta de Pere, quan Jesús, en una situació crítica, pregunta als seus apòstols si ells també volen deixar-lo: "Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna".

Certament, no és l’Església que voldria, ni ben segur, l’Església que hauria volgut Jesús i que havia somiat el Vaticà II. Però, a fi de comptes, amb totes les seves xacres, és l’Església de Jesucrist.

Seria una pedanteria pensar que jo puc viure sol, pel meu compte, la fe cristiana. I encara ho seria més pretendre crear una altra Església que fos pura, irreprotxable, totalment fidel a Jesús. O, simplement, millor que la que tenim. Jo també reconec les meves mancances i errors. I sé que, mentre l’Església no deixi de ser humana, mai no estarà exempta de febleses i infidelitats.

Per això crec que la millor opció és la de treballar pacientment i coratjosament, amb implicació i compromís, per renovar des de dins aquesta nostra malmesa Església. Per això de vegades sóc tan crític, més del que voldrien els bisbes. Però no em sap greu. Més d’una vegada ho he dit: voldria estimar més, tenir més caritat, per poder ser més valent. Voldria sobretot extirpar de l’Església totes aquelles coses que no vénen de Jesús i que fan patir la gent, voldria que l’Església fos, com deia Joan XXIII, aquella font de plaça de poble, en què tothom pogués trobar una mica d’aigua fresca per saciar la set, que la fe cristiana fos, enmig de les tribulacions de la vida, una font inesgotable de goig, de coratge i d’esperança.

Sí, tinc encara altres raons per seguir en aquesta Església. En les meves hores baixes, em conforta l’Església que jo anomeno de sotabosc, que no fa soroll ni crida l’atenció, però que fa un treball incalculable sigui als barris i carrers de Barcelona, sigui a Missions, sigui en el clos humil i abnegat de la família, on sovint es registren veritables heroïcitats. Tinc, a més, un munt de persones, creients i no creients, que m’aprecien i m’estimen molt més del que em mereixo, que d’alguna manera em tenen com a punt de mira i que difícilment entendrien la meva deserció.

És per totes aquestes raons que penso continuar i morir en aquesta meva "pobra, bruta, trista, dissortada" Església.

Mossèn Jesús Huguet

Tags: Església, Jesús Huguet, RELIGIÓ

Recull EL PERIODICO la notícia de que el Bisbe Novell l’últim cap de setmana de juny va haver de cridar l’atenció a tres noies que es van anar a confirmar amb minifaldilla per considerar que vestien inapropiadament. El Bisbe Novell ho explica –millor dit, “explicava” perquè ja ho han esborrat- en el seu Facebook i fins i tot hi va penjar aquesta foto (que ja no hi és en aquests moments) on es veu el bisbe amb un grup de joves i on apareixen diverses noies vestides amb faldilla, i algunes amb minifaldilla, per damunt del genoll.

Novell escriu: "al final de la celebració ho vaig dir públicament, per corregir-les i recordar a tots els fidels que a l’Església s’han d’evitar els vestits inadequats". I, finalment, remata: "moltes persones em van felicitar per aquestes paraules, perquè també els va semblar escandalós la manera de vestir d’aquelles noies".

Esclar que tot és opinable. Però a mi no em semblen gens inadequats ni escandalosos els vestits d’aquestes noies. Em sembla que simplement van vestits (nois i noies) com hi van la majoria de companys/es seus i no veig cap escàndol enlloc. Però, com deia, tot és opinable i l’opinió del Bisbe Novell és tan vàlida com la meva.

Però sí que vull dir que els que ja tenim una certa edat recordem prou bé les normes morals dels anys 50 i aquelles lluites d’alguns capellans per tal que les dones anessin al temple amb mantellina, mànigues llargues i gens d’escot. En aquell temps no existia la minifaldilla i, per tant, no s’hi podien fixar. La moral estipulava fins i tot els centímetres de braç i de turmell que es podia ensenyar. Amb el temps es va anar abandonant aquesta ridícula dèria i semblava que el sentit comú havia tornat i les coses s’havien posat al seu lloc. En aquells temps la moral es fixava molt en alguns aspectes i en passava per alt molts altres bastant més greus, com tots sabem.

Es veu que certes coses sempre tornen i la minifaldilla torna a situar-se en el centre de la polèmica, no només aquí, sino en altres llocs. Tots hem pogut llegir a la premsa que a la Universitat Autònoma de Sinaloa (estat mexicà que destaca pel narcotràfic) ha prohibit l’ús d’aquesta peça de vestit a les seves 56 escoles de batxillerat en considerar que "les faldilles summament curtes que vesteixen algunes estudiants es converteixen en una invitació a ser agredides o molestades". Aquesta tesi, com tothom deu recordar, és la mateixa que va esgrimir un jutge de Lleida l’any 1989 per exculpar un violador perquè la víctima acostumava a vestir aquesta peça de roba. El magistrat -que de ben segur patia problemes de minusvalia mental, per dir-ho suaument- va considerar que aquest costum indumentari fou una provocació que excusava del delicte a l’agressor.

Per tant, em sembla que l’Església faria bé en fixar-se més en altres aspectes que no pas insistir en aquest. I les millors normes morals que jo conec són les del sentit comú.

Tags: Bisbe Novell, Església, RELIGIÓ

Tal com informa el blog PAU A LATERRA, aquest Sant Jordi sortirà publicada la segona edició del llibre XÀLDIGUES de Mossèn Jesús Huguet, gràcies a l’esforç d’una colla d’amics que han volgut fer-ho realitat en record a Mossèn Jesús, recentment desaparegut.

Amb motiu de la seva mort, ja parlava d’aquest llibre en aquest mateix blog LA DARRERA XÀLDIGA DE MOSSÈN JESÚS HUGUET. N’estic molt content d’aquesta iniciativa perquè el llibre estava exhaurit i em sembla que ja no es trobava a les llibreries. I era una llàstima perquè són escrits curts que valen molt la pena tots ells. L’any 2004 un grup d’amics seus van recollir en un llibre tota una colla d’escrits seus que durant vuit anys havia anat publicant al FULL DIOCESÂ de Solsona, Vic i Tarragona. Els publicava sota l’epígraf “Xàldigues” i aquest mateix va ser el títol del llibre que va prologar el seu amic mossèn Climent Forner, que ens explica que el nom de “xàldiga” vol dir espurna, guspira, espira, centella.

En moments com l’actual, on surten bisbes –dia sí, dia també- fent el ridícul amb declaracions, des del punt de vista de molts cristians, poc evangèliques, poc rigoroses, retrògrades, anti conciliars i força vergonyants no estaria de més que els regalessin aquest llibre de Mossèn Huguet i que se’l llegissin tranquil·lament, pausadament i el meditessin una mica. No caldria que hi dediquessin gaire temps perquè és un llibret curt i fa de molt bon llegir.

Recomano a tothom que no l’hagi llegit que ho faci. Sigui cristià o no; sigui creient o no. Són reflexions sobre temes diversos (la majoria de caire religiós, és cert) que ens podrien anar bé a tots i que dóna una visió de l’Església, de la moral, de la fe, del sexe,del que significa creure, del sentit de l’educació…força diferent de la que ens ofereixen els nostres bisbes. Per sort! Perquè molts dels que ens sentim cristians ens trobem cada vegada més orfes de mestres com Mossèn Jesús.

Tags: Església, Mossèn Jesús Huguet, RELIGIÓ

No ens enganyem: des de Constantí, l’Església s’ha estimat més el palau que la catacumba, encara que la catacumba sigui molt més coherent amb les paraules i l’actitud de Jesús que no pas el còmode benestar dels palaus dels bisbes i de les estances vaticanes. Potser seríem injustos si diguéssim que tota l’església. Però sí que la jerarquia s’ha ha estimat més.

Tenim el Papa de gira. Mèxic i Cuba són dos dels països visitats. Molta gent, molta expectació i força desencís. Acabo de repassar uns quants diaris i tots coincideixen que la visita a Mèxic “ni fu, ni fa”, Que acabarà sent un plàcid passeig ple de discursos edulcorats i sense gaires novetats. Molt “júbilo y alegría” i coses d’aquestes que deixen content a tothom i a ningú.

I Cuba? Doncs a Cuba més o menys igual. Com deia algú, a Cuba ja no es persegueixen els rosaris però es continuen perseguint les idees i les opinions (quan es pot opinar, ja que no acostuma a ser fàcil). I el Papa sembla que no farà gran cosa per denunciar-ho i dir-ho ben clar i alt. Aquell Gener de 1998 Joan Pau II va fer néixer una mica d’esperança entre els cubans, esperança que ha anat decaient perquè la mateixa església cubana en aquest temps ha anat canviant i ha agafat camins de col·laboracionisme (almenys això és el que expressen molts cubans). Un exemple?. El que va passar ahir mateix al començament de la missa i, com deia un escriptor cubà, la tribuna de la Plaça d’ Orient semblava més aviat una escena de Monty Python en la Vida de Brian: un malentès còsmic, un conciliàbul grotesc. Possiblement el màxim líder de l’Església catòlica ignora que, tant en la missa d’ahir, com quan oficiï la seva missa pública a la Plaça Cívica de l’Havana demà, no només estarà oferint la seva benedicció al poble de Cuba, sinó que segellarà també el primer acte de reafirmació revolucionària convocat pel govern cubà en el marc d’una celebració religiosa, amb l’anuència i beneplàcit de la més alta jerarquia catòlica de l’Illa.

Un altre exemple? Ahir a Santiago de Cuba un home va trencar el cordó de seguretat en començar la missa i va cridar “Abajo el comunismo!”.De seguida els esbirros se li van abalançar i el van neutralitzar.  I – per a més inri- un membre de la Creu Roja  ( ho heu sentit bé: de la Creu Roja!) es va acostar al detingut i li va clavar una salvatge trompada. La bufetada, retransmesa per una TV colombiana i que es pot trobar en vídeo als diaris, va ressonar a la cara de tots els cubans que encara es consideren dignes. L’home de la  Creu Roja al pit no en va tenir prou i va seguir donant cops de llitera al cap del detingut… La Creu Roja agredint, o sigui, fent tot el contrari del que hauria de fer. Semblava que estava disposat, per la tranquil·litat del General Hugo Castro i de Benet XVI, a propinar-li cops de llitera al mateix Messies si se li posava davant. Caldrà preguntar-se de quina part estava Crist en aquell moment? Hi haurà una altra escena que simbolitzi millor la segona visita del Papa a Cuba?

Fins i tot a Cuba sembla que l’església prefereix els palaus a les catacumbes.

Tags: Cuba, Església, Mèxic

"No te puedo prometer un gran sueldo, pero te prometo un trabajo fijo". D’aquesta manera comença la campanya vocacional d’aquest any per captar capellans, Campanya molt discutida, bastant criticada des de tots els àmbits (també ho ha estat molt des de dins mateix de l’Església) i, com a mínim, jo la qualificaria de campanya esbiaixada i feta amb força mal gust. Potser des del punt de vista “comercial” és afortunada perquè crida l’atenció. Diuen que un anunci que no crida l’atenció no serveix per a res. Però també és cert que un anunci que presenti un producte fals o falsegi el seu contingut, a la llarga tampoc serveix per a res i és contraproduent.

Per això a mi em sembla que aquest anunci deforma “el producte” que ven o, almenys el presenta de forma molt parcial i esbiaixada. Perquè… ser capellà avui és això? Aquesta forma de ser capellà que ens presenta l’anunci és la única i la bona? Tots els capellans és imprescindible que vagin amb “collet”, vesteixin de forma tradicional i tinguin una visió de la fe i de l’Església tan tradicional que fa feredat i que a mi em sembla que, més que atreure, allunya ? A mi em sembla que no hauria de ser així. Però per ells faran!

S’ha de fer broma amb això de “la feina fixa” i amb un “sou mileurista”, quan hi ha milers de persones que no tenen feina, no tenen sou i quan la mateixa societat qüestiona tant la forma de finançar-se l’Església? I a aquesta meitat de població que són les dones què els ofereix l’Església? Fer de minyones, de dones de neteja i d’actrius secundàries? S’ha d’estar tant segur que fer de capellà “és cosa de hombres” com l’ antic conyac Soberano? Es pot seguir per aquest camí d’excloure, excloure i excloure?  A més garanteix, “tu riqueza será eterna”,”trabajo fijo”, “una vida apasionante”, “te prometo que nunca te arrepentirás”. Voleu dir que és tant així tot plegat? No s’hauria d’anar més al fons, ser una mica més crític i veure quins capellans i bisbes té l’Església actualment i si tots ells responen al que Jesús esperava i al que la societat n’espera d’ells.

Una bona part de la societat (homes i dones) em sembla que espera una altra cosa de l’Església i espera que la fe es presenti amb formes i categories noves; que es rellegeixin els textos antics amb ulls nous; que no hi hagi tanta fixació i una mica més de llibertat; que els dogmes i les Escriptures serveixin per donar sentit a la vida dels homes i dones d’avui. Que es deixi opinar també a veus considerades avui dissidents però que segurament que tenen moltes coses –i molt interessants- a dir.

Per acabar, vull recollir algunes parts d’una xerrada pronunciada por Deme Orte a l’ Aula Magna de la Universitat de València, per iniciativa de “Somos Iglesia en Valencia! i el “Foro de debates de la Universidad”. Textos que ens poden fer qüestionar aquestes veritats que semblen tan intocables i que no ho són gens.

• Encara que es dóna per fet que celibat i ministeri han anat units, això no ha estat així sempre. Començant pel grup de deixebles de Jesús, i pels Dotze Apòstols, que poden semblar l’origen de l’estructura clerical, tampoc eren cèlibes. Pere, el primer Papa, era casat (en l’evangeli es parla de la sogra de Pere). (Mt 8,14)
• A l’Església primitiva, en les primeres comunitats, per a res es parla que els responsables fossin cèlibes. Recordem que la carta a Timoteu aconsella: "que el bisbe (o dirigent) ha de ser irreprotxable, fidel a la seva dona, assenyat …; ha de governar bé la seva pròpia casa i fer-se obeir dels seus fills amb dignitat. Un que no sap governar casa seva com cuidarà d’una assemblea de Déu? … (1Tm 3,1-6); també "els auxiliars siguin fidels a la seva dona i governin bé al seu fills i les seves pròpies cases …". d’això , sembla comú que algunes dones, que acollien a casa a les comunitats, eren les que les dirigien i presidien. Prisca: 1 Cor 16,19; Nimfa: Col 4,16; Fil 1,3 …
• A la història de l’Església, que no repassarem a fons, veiem, però, que fins al segle IV no es va començar a plantejar restringir la sexualitat dels clergues, i això, només per tallar els excessos i abusos que es cometien: clergues amb dones i concubines , amb nombrosos fills que en casos suposava un malbaratament del patrimoni eclesiàstic. El famós Concili d’Elvira, que tant es cita com a primera norma per exigir el celibat, en realitat va ser un concili local, celebrat l’any 300 prop de l’actual Granada, en què van participar 17 bisbes (només ells tenien vot) i 24 preveres. Diversos concilis locals i regionals (no hi havia el centralisme de Roma que hi ha ara) van tornar a insistir en exigir que els clergues s’abstinguessin de les seves dones i d’engendrar fills. Però sembla que amb poc èxit, ja que durant diversos segles després se segueixen fent els mateixos crides. El concili Laterà, el 1123, va ratificar la llei del celibat.
• En tota l’Edat Mitjana i el Renaixement (recordem els compatriotes Borja), encara que existís una llei, la pràctica era un generalitzat incompliment. El concili de Trento, en plena contrareforma, va ser qui va imposar la més rígida ortodòxia moral i disciplina canònica també per al clergat
• Parlem només de l’Església Catòlica, i ni tan sols de tota, ja que hi ha ritus orientals (com el ritu maronita), que sent catòlics, sí que admeten el matrimoni dels seus sacerdots. I altres esglésies cristianes, com l’ortodoxa, les luteranes i l’anglicana. I no per això són menys cristianes, i de vegades tampoc menys clericals.
• Però, bé. Això no vol demostrar res, sinó només ser una referència de que la llei del celibat ministerial és només una norma disciplinar, i que el mateix que es va posar, es pot treure, i no trontollaria per a res la fe, ni la veritat ni l’evangeli . Només una mica l’estructura clerical de l’Església especialment patriarcal i classista.

Tags: Església

Extret de CATALUNYA RELIGIÓ Dm, 13/03/2012

“Descansi un pau un home bo, el capellà, el patriota, l’amic mossèn Huguet”

En el funeral d’aquest dilluns de Jesús Huguet a Solsona va pronunciar l’homilia mossèn Jordi Orobitg, gran amic de mossèn Huguet, exsecretari del bisbe Antoni Deig i actual rector de Mollerussa. No és el mateix un escrit que sentir-la proclamada però es un bon retrat de l’emotivitat amb que es va viure durant funeral en una catedral plena de gom a gom. En el digital NacióDigital podeu trobar un ampli recull fotogràfic del funeral.

(Jordi Orobitg) El senyor bisbe m’ha demanat si podia fer l’homilia en aquesta missa exequial per mossèn Jesús. He acceptat aquesta confiança, que agraeixo, amb emoció i amb respecte.

Amb emoció perquè els lligams amb la família de mossèn Jesús, la del Poal, venen de lluny, dels temps d’infantesa a Sant Guim. La Mundeta i l’Emilio (acs), el Facundo (acs) i la Lluïsa, les nenes i el Facundo petit. Encara diumenge vinent havíem de venir, el Jesús i un servidor, a dinar. No oblido, tampoc, el Sebastià i la Conxita; ell fidel ajudant a les misses de clausura a Mollerussa.

A aquest lligam familiar, cal afegir-hi el lligam afectiu nascut amb mossèn Jesús quan ambdós vam viure una estreta col·laboració amb l’estimat bisbe Antoni Deig, així com quan ell va ser rector de Solsona i un servidor col·laborava amb ell.

Però dic també amb respecte, perquè la figura de mossèn Jesús és tan gran i tan rica, que no sé si reeixiré a fer-li justícia. Ben segur que molts de vosaltres ho faríeu millor que jo. I ben segur que cal, en un altre moment, parlar-ne molt més abastament. Ara, que parli el cor.

“¿Ho creus això?”

La mort sempre ens sorprèn i suscita en nosaltres preguntes, queixes, interrogants. No podem banalitzar el sense sentit de la mort. Davant la mort, oi més la d’algú a qui coneixíem i estimàvem, no restem mai indiferents. És una realitat punyent, que ens provoca dolor, ens fa mal. Per això, la queixa de Marta, en la mort del germà, que hem escoltat a l’evangeli, ens sembla legítima: “Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort”. Ho diu amb el cor trencat i adolorit, com també nosaltres avui ho manifestem en la mort de mossèn Jesús. En Marta hi ha, tanmateix, una espurna d’esperança: “però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu”. També en nosaltres, que confiem en les paraules de Jesús: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi no moriran mai més. ¿Ho creus això?”.

I aquesta és la gran pregunta, la pregunta que mossèn Jesús va intentar respondre amb la seva vida. En la seva mort, però, es dóna la paradoxa, ha trobat la resposta. Aquella llavor de plenitud que fou plantada en ell el dia del seu baptisme, a Fondarella, ara ha arribat al seu terme.

Una ullada als evangelis ens fa descobrir que tota la vida de Jesús de Natzaret fou una aposta per la lluita contra el mal: “Jesús recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena” (Mt 4, 23). Bona part de les narracions evangèliques contemplen aquesta actuació de Jesús sanant i guarint, alliberant del dolor, del mal i de la mort.

Amb dolor, però amb esperança, nosaltres en dir adéu a mossèn Jesús, creiem que Déu també hi és present en la seva mort i, sobretot, en la seva Pasqua.

El nostre cos de resurrecció ja es va construint des d’ara, quan vivim segons l’Esperit de Senyor. Ara, purificada la memòria, sapiguem fer nostre tot allò de bo, bell i bonic pel que mossèn Jesús va viure i va lluitar.

Amorosament crític

Sota aquella bonhomia que el caracteritzava, s’amagava un cor tendre i inquiet, lúcida i amorosament crític; apassionat per la llibertat de l’home i de la dissortada pàtria, insubornable en els seus principis, amic fidel, company de caminada.

Aquest dies al Pla d’Urgell, als vorals dels camps i dels camins o en els turonets erms, els ametllers estan florint. Talment com l’ametller que entafora les arrels en l’aspra terra, i viu a la intempèrie, suportant estius xardorosos i freds hiverns, vigilant sempre atent, que amb la seva bella florida anuncia la primavera que s’acosta, també mossèn Jesús amb aquella finor i aquella aguda mirada a la realitat, ens avançava, amb encert, el seu punt de vista sobre les qüestions més diverses.

El capellà que estimava apassionadament Déu i l’Església. Un “Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor!” (Ex 34, 6), “el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, Pare entranyable i Déu de tot consol” (2Co 1, 3). Un Déu que de ben jove, li va seduir el cor i ha estat el referent de tota la seva vida.

I una Església, que volia més mare que mestra, més fidel i arrelada al seu Senyor, gratuïta, acollidora, pobra i dels pobres, fraternal i coresponsable, alliberadora i guaridora, en comunió. Aquesta seva estimació a l’Església sovint va fer-lo patir, i també, ell, en algun moment, va fer-la patir.

Va col·laborar d’una manera extraordinària i amb exquisida discreció, en el ministeri pastoral del bisbe Deig en la seva etapa solsonina: la conferència de Prada de Conflent i l’Assemblea Diocesana, en aplicació del Concili Provincial Tarraconense a casa nostra en són dos referents.

Dotat d’excel·lents capacitats per a l’estudi, tot i ser d’una diòcesi rural, va saber sempre cultivar-se. Bon teòleg i argumentador convincent, va posar al servei de l’Església el seu saber, malgrat a voltes no va ser prou valorat i incomprès.

Estimava de cor la seva gent, aquells que se li havien confiat a Solsona, al Pi de sant Just, a Navès, a Linya, i a tants racons d’aquest Solsonès, que havia fet seu. Ens sentim, avui, una mica orfes. De tots és prou coneguda la seva dedicació als malalts i a la gent gran, acompanyant persones i famílies en els moments de dolor i de joia. Home de carrer major, capellà de trobada i de diàleg. Catequista donat als infants i educadors de tants.

I amb quina passió estimava Catalunya!, la pàtria dissortada, que delia perquè fos més lliure, més plena, més solidària, generosament solidària, no imposadament solidària. Era una manera, com sovint recordava el bisbe Deig, de concretar l’amor al proïsme.

Aquella vivor i aquella frescor

Els seus escrits i les seves Xàldigues han ajudat a molts. Amb aquella vivor i aquella frescor tocaven el cor i el cap.

Voldria llegir aquest escrit, publicat a Regió7 el desembre de 2010, a tall de felicitació de Nadal. Parla per ell sol:

“Tant bon punt apareixereu a la terra, els habitants del món aprendran la bondat” (Is 26, 9). Aquest és, Senyor, el prec que voldria fer-vos aquest Nadal: ensenyeu-nos a ser bons.
Però bons de veritat.

Amb la bondat del pa, que a tothom agrada i mai no cansa.

No pas amb una bondat trista i avorrida, sinó amb una bondat reconfortant, que irradiï coratge i alegria i sigui per als cansats i afeixugats com un doll d’aigua fresca.

No pas amb una bondat tova i estèril, sinó amb una bondat diligent i activa, que no s’arronsi davant les dificultats i el compromís, que tingui uns ulls ben oberts per a descobrir les necessitats i unes mans ben llargues per a posar-hi remei.

No pas amb la bondat del bona fe, però sí amb la bondat del que, a pesar de tot, té fe en Déu i en les persones.

Feu-nos bons, Senyor, amb una bondat senzilla i franca, que no humiliï ni carregui.

Amb una bondat lúcida, que, sense deixar de veure les males passades, no es deixi vèncer per elles.

Amb una bondat, que no es cansi de perdonar.

Amb una bondat que no es defensi, però que desarmi.

Amb una bondat tan flexible amb els poderosos, com misericordiosa amb els febles.

Amb una bondat que per a tothom abasti, pels bons i pels dolents, pels amics i pels enemics.

Amb una bondat que faci venir ganes de ser bo.

Feu-nos bons, Senyor, amb la bondat tendra i humil del Nadal.

La darrera Xàldiga, però, la va escriure divendres al matí, i fou escrita a sang i a foc d’amor. Una doble paràbola:

-A mossèn Jesús l’home de poble, ara ja del poble, la mort el va sorprendre al mig del carrer, un dia de mercat, de la seva Solsona estimada. Donació i lliurament fins al final.

-No ho he vist, però m’ho han comptat: El cos de mossèn Jesús estirat al bell mig del carrer, debatent-se en la darrera agonia. El bisbe Xavier, agenollat davant d’ell. Et veig Xavier amb els ulls entelats de llàgrimes, un nus al coll i el cor encongit, impossible ja cap diàleg, donant-li la benedicció i retrobant-vos, en la mort, purificades les memòries, en la Pau i l’Amor d’Aquell que tot ho pot.

Descansi un pau un home bo, el capellà, el catequeta, el patriota, l’amic mossèn Jesús Huguet Serrano. Prega per nosaltres al Senyor.

Jordi Orobitg. Rector de Mollerussa.

Solsona, 12 de març de 2012.

Tags: Església, Mossèn Jesús Huguet, Vida i mort

Aquest matí ha mort atropellat, mentre travessava un pas de vianants, Mossèn Jesús Huguet. Era un home molt estimat i respectat per tothom i estic plenament segur que la seva mort haurà estat molt sentida perquè era el que en podríem dir un home essencialment bo.

L’any 2004 un grup d’amics seus van recollir en un llibre tota una colla d’escrits seus que durant vuit anys havia anat publicant al FULL DIOCESÂ de Solsona, Vic i Tarragona. Els publicava sota l’epígraf “Xàldigues” i aquest mateix va ser el títol del llibre que va prologar el seu amic mossèn Climent Forner, que ens explica que el nom de “xàldiga” vol dir espurna, guspira, espira, centella.

Els escrits de Mossèn Jesús eren com xàldigues: curts, precisos, concrets, valents, evocadors, de llenguatge senzill però molt vius i espurnejants. Semblava que no digués res, però tot el que escrivia era molt profund. Era un home molt intel·ligent i que tenia el do de la senzillesa i la bondat. Escrivia tal com era. La seva mort ha estat la darrera xàldiga que aquest matí, ben d’hora, ha saltat ben alt, fins arribar al cel del seu Pare que l’esperarà, li obrirà les portes de bat a bat sense cap mena de dubte, li farà una gran abraçada i el farà entrar per poder parlar amb ell durant tota l’eternitat.

Es podrien dir moltes moltes coses de Mossèn Jesús i no acabaríem. Però jo només en vull destacar dues o tres, tot esperant que de ben segur altres persones en diran moltes més i molt més ben dites.

Mossèn Jesús era un home bo, que estimava a tothom i es feia estimar. Ho feia de manera senzilla, en les formes, en la manera de parlar i de tractar. Per això entenia a tothom i tothom l’entenia a ell, fos un nen, un jove, un adult o un vell.

Mossèn Jesús era un home molt lúcid, molt intel·ligent, molt valent i molt coherent. Era un home d’idees obertes i, per tant, molt comprensiu amb les diverses i difícils realitats que li toca viure la gent. S’estimava molt l’Església i potser una part de l’Església (em refereixo concretament a la jerarquia) no l’estimava tant a ell. Per això no es comprèn de cap de les maneres que el bisbe Trasserra el fes plegar de les seves col·laboracions al FULL DIOCESA o quan el Cardenal Carles també va fer tancar la seva secció “Cròniques de rereguarda” a la revista “Catequesi”, de la qual n’era un gran especialista i sempre deia coses interessants. Ho deia la contraportada del llibre “Xàldigues”: “Huguet no defuig cap tema, per arriscat que sigui. Arrenca sempre de la vida i l’actualitat, per repensar.ho tot des d’una mirada pausada, tendra i tolerant. Les seves xàldigues esperonen, però no cremen: ens retornen la realitat sota la llum de ideari i els valors més alts de l’humanisme cristià”.

Mossèn Jesús, precisament per aquest esperit lliure que tenia, va ser un dels creadors del Fòrum Ondara de capellans del Bisbat de Solsona. Aquest Fòrum es caracteritza per ser un lloc de reflexió, valent a l’hora de dir les coses a qui creguin que les han de dir -amb més o menys oportunitat- però amb esperit constructiu perquè són gent que s’estima l’església. “La veritat us farà lliures” diu l’evangeli i Mossèn Jesús era una persona d’esperit lliure, senzill però molt audaç.

Podeu descansar en la pau de Crist, Mossèn Jesús, que durant la vostra vida no heu fet més que fer realitat allò que ens diu Jesús: “Que vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare del cel” (Mt 5,16). Ho hem vist i en donen testimoni.

Tags: Església, Mossèn Jesús Huguet, Vida i mort

A José Ignacio González Faus el conec de fa anys. Va ser professor meu de Cristologia i és considerat com una de les principals figures de la teologia mundial. Ara que ja s’ha jubilat de professor, segueix com a com a responsable teològic de Cristianisme i Justícia, uns quaderns que us recomano llegir si voleu sentir una altra veu, una veu distinta, crítica i molt lúcida de l’Església i de la societat.

González Faus fa una mica més d’un any que va escriure un llibre en col·laboració amb un altre gran teòleg, el biscaí Javier Victoria. El títol del llibre és “Presència pública de l’Església, ferment de fraternitat, o camisa de força?”. Llavors li van fer una entrevista que deia unes quantes coses interessants i que podríem dir que són el revers de la medalla del que sentim en alguns bisbes que últimament surten molt als diaris i a la TV. González Faus no és tan jove, ni tan mediàtic, ni tant guapo, però és bastant més profund i diu coses bastant més interessants. Vegem-ne algunes:

1-“Desgraciadament, quan es diu “presència pública" de l’ Església, es refereix a allò que és l’Església "oficial". Hi ha molta Església per aquí, l’Església som tots, i això és una cosa que no es pot deixar de dir mai. Aquesta altra Església és la que té una presència pública més adequada, em sembla a mi, al que demana l’Evangeli. L’Església oficial ha estat i encara està massa ficada en una estructura de poder: un Papa cap d’Estat, uns representants de l’Església romana que pertanyen al cos diplomàtic … Tot això porta a que gairebé l’única presència pública que aparegui sigui la de l’Església oficial”.

2-“En el llibre, analitzant un text de Ratzinger, porto 6 qualificatius de com hauria de ser la presència de l’Església: En primer lloc, sense poder, dialogant, que no pretengui imposar la seva pròpia veritat ni la seva pròpia moral (encara que sigui la Veritat) , sinó a través de l’argument, una presència servicial i molesta (perquè l’Església ha d’estar en els llocs on no hi ha ningú, on la societat crea les seves víctimes, etc), una presència exemplar (que es veiés que realment practica el que predica i no va per la línia del poder), una presència plural, per a una comunitat que és tan gran i de vegades conflictiva, amb moltes veus diferents que, però, convergeixen totes en la figura de Jesucrist.
A partir d’aquests adjectius, en el llibre anem discutint els temes com la ciutadania, la subvenció a l’Església, l’avortament, el Vaticà … etc.

3-“ És dur, però la impressió que jo tinc és que l’estament més oficial de l’Església està sent profundament infidel al Vaticà II. Es pot fer una anàlisi de l’eclesiologia que està latent, per exemple, en la Gaudium et Spes, on es diuen moltes coses sobre l’Església avui dia que no es respecten. Com reconèixer que el Vaticà II no té la solució a tots els problemes, i actuar com si tot problema que es presentés estigués ja resolt. En aquest sentit, jo crec que hi ha un retrocés important pel que fa al Vaticà II”.

4-“Aquest retrocés es transmet de dalt cap a baix, cap a les esglésies locals, i es fa en contra de l’Evangeli, del Nou Testament i de la seva pròpia tradició. L’Església està nomenant avui als seus bisbes d’una manera que pot ser legítima, però que ho ha estat en casos de excepció i ja no ho hauria de ser avui. És que, com que  el nomenament de bisbes ha quedat exclusivament en mans de la Cúria romana, es trien els peons que a la Cúria li convenen perquè es moguin al seu gust. De vegades, fins sense mala voluntat. Jo comprenc que un poder central vulgui evitar els molts problemes que pot tenir, i, si als bisbes els triessin, com hauria de ser, les comunitats, podrien ser més conflictius amb Roma. Imagina’t el que està passant a Chiapas, el que ha passat al Brasil … Però és que ningú li ha dit a l’Església que ha d’estar lliure de problemes. El que s’ha dit és que els hauria de resoldre evangèlicament”.

5-“La dreta catòlica està encarnada en aquests moments en els moviments neoconservadors. Els conec poc, però aquesta és la sensació que donen. Potser per ignorància, perquè de vegades aquests moviments són molt piadosos i molt poc il·lustrats. No saben fins a quin punt poden ser manipulats, i són catequitzats inconscientment, d’una manera que després és la més còmoda per a la dreta, en el sentit negatiu del terme. Aquesta dreta eclesiàstica diu que aquests moviments són els que ara mateix estan oferint, vocacions a l’ Església, que d’altres àmbits no surten …
Cert, però el problema de les vocacions no és tant de nombre com de qualitat. A mi m’agradaria veure quin tipus de vocacions són aquestes. Els meus últims anys de professor a la facultat (ara estic emèrit ja) contrasten molt amb els primers. Els primers anys jo anava a classe gairebé amb por, perquè sabia que els alumnes s’aixecarien. Els últims anys era a l’inrevés: Els interessava l’examen i res més, i, en tot cas, els seminaristes de Barcelona, ​​si jo deia alguna coseta que sonava una mica diferent del que ells sentien de les veus oficials, aixecaven la mà per dir-me : "Bé …. però … deixem les coses al seu lloc". Era un alumnat que s’havia tornat molt conservador. I jo no crec que un ministeri així tingui futur per salvar el cristianisme a Espanya. Tindrà futur per convertir-lo en una secta. Però la missió de l’Església no és ser secta, sinó llevat i ferment. El cas d’Espanya és d’allò més particular”.

6.“Els nomenaments episcopals que dèiem abans, ens poden hipotecar durant uns anys en aquesta mateixa tessitura. Segurament que sí i per això he dit que jo no espero poder respirar en el futur un aire diferent. Perquè, a més, jo crec que ells mateixos perceben que no tenen molt a dir, al contrari de Pagola, Javier Victoria, etc. Que de vegades potser ho diuen més cruament, però és perquè tenen alguna cosa a dir. Ells no. Llavors, sorgeix la frase d’un premi Nobel (físic) que jo he utilitzat tantes vegades: "La intolerància és l’angoixa de no tenir raó". A mi em sembla que molts d’aquests bons germans meus, pastors de l’Església, tenen l’angoixa de no tenir raó, i per això es tornen intolerants”.

7-“En general jo crec que en aquest moment les congregacions religioses estan mal vistes per la Jerarquia. I no només les apostòliques, perquè, curiosament, hi ha congregacions contemplatives (carmelites i algunes més), amb una línia tremendament oberta, i que a Roma li molesta. Perquè a Roma li agradaria que fossin totes del breviari al menjador i del menjador al breviari.
A Catalunya, on jo visc, no es respira la mateixa angoixa que en altres llocs. L’Església catalana és bastant més oberta, i allà podem fer més, estem millor. Encara que quan sortim a les notícies la gent es posa les mans al cap. Bé, doncs si ens toca patir, patirem.
L’Església som tots, l’Església és la comunitat dels creients primer de tot. I jo he de dir que en la meva església em trobo molt bé, perquè la base la forma gent meravellosa que no sortirà ni tan sols en Religió Digital, que ara mateix estan treballant per aquí amb prostitutes, contra el problema del tràfic de dones, que a Espanya és espantós. Aquesta gent que està treballant i patint, no sortirà mai enlloc. Noies que es veuen obligades a infinitat de coses que ens farien posar les mans al cap, i que els bisbes desconeixen. ¿Que una noia necessita avortar? Doncs, mira, l’acompanyo. Perquè aquestes decisions es veuen d’una altra manera des de la cruesa i la duresa de la situació. Aquests són Església”.

8-“Hi ha coses que són imparables, i que sembla que s’estan retardant però que arribaran. Acabaran arribant. El pitjor és que arribaran tard i malament. En el meu llibre L’autoritat de la veritat (sobre els errors dels documents del magisteri eclesiàstic) en què intento transmetre que l’Església es pot equivocar, apareix una constant, que és que l’Església accepta les coses amb 200 anys de retard. 200 anys després del crit de la Revolució Francesa, Joan Pau II va dir: "Això són paraules cristianes". Però en un primer moment "llibertat, igualtat i fraternitat" semblaven un atac a l’Església.
L’Església hauria de fer allò que diu Mateu del Messies: “No trencar la canya esquerdada, i no apagar el ble fumejant”. Perquè la Revolució Francesa, evidentment, era una metxa. I, així, moltes altres coses”.

9-“-Què ens queda? A la gent que ens movem en una sensibilitat oberta i dialogant, només ens queda  la mística de la resistència.La resistència suposa sempre esperança. Això a Cristianisme i Justícia ho diem molt. Hem de lluitar per la justícia, però no hem de donar esperança. Malgrat tot, ens val la frase que l’Apocalipsi diu per a una situació de crisi molt més gran, de persecució, etc: "Déu és el senyor de la història". I les babilònies acaben caient. Per tant, passarem aquesta travessia del desert, passarem l’hivern eclesial -que va dir Rahner-,  passarem els temps foscos -que deia Santa Teresa, perquè la cosa no és d’avui-…Però seguirem aquí humilment, evangèlicament resistint”.

10.”Tenim dues armes molt fortes. La primera és l’Evangeli. El que no deixa dormir tranquil·la a l’Església no és el progressisme o el laïcisme, sinó l’Evangeli. Agafa’t el capítol 23 de Sant Mateu, amb aquella duresa de les paraules de Jesús. Sant Jeroni deia: "Això no s’ha dit contra els jueus, s’ha dit contra nosaltres, perquè no caiguem en això mateix". (Imposar càrregues que nosaltres no portem, netejar el sepulcre per fora, que ens saludin i ens diguin pare i mestre i tot això …). Això està a les pàgines de l’Evangeli. L’Evangeli és enormement subversiu.
I després, tenim un altre arma, que és la millor tradició de l’Església. La tradició és una paraula que cobreix moltíssimes coses, i la millor tradició de l’Església està en contra, per exemple, dels nomenaments dels bisbes que hem estat parlant. Tot el que jo vaig escriure en el meu llibre del qual sempre faig propaganda: Vicaris de Crist, els pobres de l’Església i l’espiritualitat. Aquí està la millor tradició de l’Església.
Són dues armes serioses i podem defensar-les, naturalment, amb seny i sentit comú, sabent que l’hora no és de triomf i de cridar. Però no ens han de fer perdre l’esperança, ni moltíssim menys.

Tags: Església, González-Faus, RELIGIÓ

Escrivia Leonardo Boff fa uns mesos enrere que notava molta decepció amb l’Església Catòlica institucional i que s’està donant una doble emigració: una exterior, persones que abandonen senzillament l’Església, i una altra interior, les que romanen en ella però no la senten com una llar espiritual. Continuen creient tot i havent-hi el tipus d’església que hi ha.

Acabo de veure el programa “30 minuts” que TV3 va emetre el diumenge passat sobre les vocacions al sacerdoci a Catalunya i on s’hi reflexa clarament quin tipus de nous capellans comencem a tenir i tindrem en un futur. Veure aquest reportatge deixa un regust amarg i una sensació tristíssima ja que es veu clarament l’intent de tornar a un tipus d’ Església que sembla que hauria d’haver quedat definitivament en el passat i on l’esperit del Vaticà II ha quedat enterrat i ben enterrat,

No és per menys, doncs, la decepció en molts cristians que esperàvem una altra cosa i que ara constatem -a través de reportatges i de la realitat quotidiana- el que el mateix Leonardo Boff diu en el seu lúcid anàlisi de les coses.

”El Papa actual ha pres algunes iniciatives radicals que han dividit el cos eclesial. Va assumir un camí de confrontació amb dos importants episcopats, l’alemany i el francès, en introduir la missa en llatí; elaborar una reconciliació rebuscada amb l’Església dels seguidors de Lefebvre; buidar les principals intuïcions renovadores del Concili Vaticà II, especialment l’ecumenisme, negant absurdament el títol de «Església» a les altres Esglésies que no siguin la Catòlica i la Ortodoxa; l essent cardenal es va mostrar greument permissiu amb els pedòfils, la seva relació amb la sida frega els límits de l’inhumà.

L’Església Catòlica actual s’ha submergit en un hivern rigorós. La base social de suport al model antiquat de l’actual papa està formada per grups conservadors, més interessats en les realitzacions mediàtiques, en la lògica del mercat, que en proposar un missatge adequat als greus problemes actuals. Ofereixen un «cristianisme-lexotán» apte per calmar consciències angoixades, però alienat enfront de la humanitat sofrent”.

Leonardo Boff diu que és urgent animar aquests cristians en vies d’emigració amb el que és essencial en el cristianisme i que ell diu que  segur que no és l’Església, que aquesta no va ser objecte de la predicació de Jesús.

“Ell va anunciar un somni, el Regne de Déu, en contraposició al Regne de Cèsar; Regne de Déu que representa una revolució absoluta de les relacions, des de les individuals fins a les divines i còsmiques.

El cristianisme va aparèixer primerament en la història com a moviment i com el camí de Crist. És anterior a la seva sedimentació en els quatre evangelis i en les doctrines. El caràcter de camí espiritual significa un tipus de cristianisme que posseeix el seu propi curs. Generalment viu al marge i, de vegades, a distància crítica de la institució oficial. Però neix i s’alimenta de la fascinació permanent de la figura i el missatge llibertari i espiritual de Jesús de Natzaret. Inicialment considerat com «heretgia dels Natzarens» (Fets 24,5) o simplement «heretgia» (Fets 28,22) en el sentit de «grupet», el cristianisme va ser adquirint autonomia fins que els seus seguidors, segons els Fets dels Apòstols(11,36), van ser anomenats «cristians».

El moviment de Jesús és certament la força més vigorosa del cristianisme, més que les Esglésies, per no estar enquadrat en institucions ni empresonat en doctrines i dogmes.Està compost per tot tipus de gent, de les més variades cultures i tradicions, fins per agnòstics i ateus que es deixen tocar per la figura valenta de Jesús, per la son que va anunciar, un Regne d’amor i de llibertat, per la seva ètica de amor incondicional, especialment als pobres i als oprimits, i per la forma com va assumir el drama humà, enmig d’humiliacions, tortures, i la seva execució en la creu. Va presentar una imatge de Déu tan íntima i amiga de la vida que és difícil prescindir-ne fins per qui no creu en Déu.Molta gent diu: «si existeix Déu, ha de ser com el Déu de Jesús».

Aquest cristianisme com a camí espiritual és el que realment compta. No obstant això, de ser un moviment va passar molt aviat a ser una institució religiosa amb diverses maneres d’organització. En el seu si es van elaborar les diferents interpretacions de la figura de Jesús que es van transformar en doctrines i van ser recollides pels evangelis oficials. Les Esglésies, en assumir caràcter institucional, establir criteris de pertinença i d’exclusió, doctrines com a referència identitària i ritus de celebració propis. Qui explica aquest fenomen és la sociologia, no la teologia. La institució viu sempre en tensió amb el camí espiritual. És òptim quan caminen junts, però això és rar. El decisiu és, però, el camí espiritual. Aquest té futur i anima el sentit de la vida.

El problema de l’Església romano-catòlica és la seva pretensió de ser l’única veritable. El correcte és que totes es reconeguin mútuament, ja que totes elles revelen dimensions diferents i complementàries del missatge del Natzarè. L’important és que el cristianisme mantingui el seu caràcter de camí espiritual. Ell pot sustentar a tants cristians i cristianes enfront de la mediocritat i irrellevància en què ha caigut l’Església actual.

Leonardo Boff (12 d’ agost de 2011)

Tags: Església, Leonardo Boff

Des de fa una temporada es parla molt de la “nova evangelització”, un tema que, d’entrada, segurament pot semblar que no interessa a la majoria de ciutadans però sí que ens interessa de moltes maneres als que som creients.

I dic que potser pot no interessar a una gran majoria de persones perquè aquesta majoria no és creient i molts d’ells ja fa temps que “passen olímpicament” del que l’església diu. Però estic quasi segur que hi “passen” -o els és indiferent el que l’església diu- perquè el llenguatge que fa servir i les maneres de proclamar l’ Evangeli (Bona Nova) no els arriba o els rellisca, i no pas tant per l’ Evangeli en si mateix

Ara es torna a parlar de nova evangelització fent servir un terme que, ja d’entrada- és vell. Ens explica Pere Codina a la revista “EL PREGÖ” (Núm. 426 de 22 de gener del 2012) que el terme “nova evangelització” va sorgir l’any 1983 quan Joan Pau II, adreçant-se a la XIX assemblea ordinària del CELAM (Conferència Episcopal Llatinoamericana) reunida a Haití, afirmava que «la commemoració del mig mil·lenni d’evangelització només tindrà la seva significació plena si és un compromís vostre com a bisbes, juntament amb el vostre presbiteri i fidels; compromís no de re evangelització, però sí d’una evangelització nova. Nova en el seu ardor, en els seus mètodes i en la seva expressió».

Quan llegeixo certes notícies sobre aquest tema i intueixo una mica per on aniran els trets, ja em poso a tremolar perquè em dóna tota la sensació que, no només no s’anirà  per camins nous, sinó que es tornarà als mateixos conceptes rancis de sempre i no s’intentarà d’anar a les fonts. A les fonts de l’evangeli i al fons del problema. La manera com la majoria dels bisbes parlen des de la TV, des de la ràdio, des dels altars o des de les pastorals ja fa preveure que les seves paraules relliscaran altre cop perquè no connectaran gens ni mica amb les inquietuds i necessitats de les persones. Perquè quan ara parlen de “nova” exactament què volen dir? Que serà el mateix de sempre amb unes altres paraules? Que serà alguna cosa original? Que serà alguna cosa diferent? Que fins ara les coses no s’havien fet bé i a partir d’ara es faran d’una altra manera?

Tot un munt de preguntes que haurem de veure com es responen en la realitat per tal que el no creient, l’home del carrer que té més o menys fe, aquell que va a missa de tant en tant o aquell que potser no hi va mai, parin l’orella perquè senten una nova melodia. Les paraules i els conceptes que fa servir l’església des de fa temps estan tan gastats, les melodies són tan carrinclones, que ja ningú hi para l’orella.La majoria de sermons són tan avorrits que jo no s’escolten. El llenguatge de Jesús no tenia res a veure amb el llenguatge que fa servir -en general i amb algunes honroses excepcions-l’església actual.

No és que el món modern s’hagi allunyat de l’església, sinó que ha estat l’església qui s’ha allunyat del món modern. Les respostes que està donant no són les respostes que donaria Jesús en aquest moment, n’estic segur. L’essència del missatge cristià ja no es transmet com s’hauria de transmetre perquè, en primer lloc, encara hi ha molts bisbes i capellans que es pensen que són només ells els únics transmissors adequats i capaços. Els laics –i menys encara les laiques- poc hi compten. La jerarquia encara amaga massa l’autèntic Jesús de Natzaret darrere brillants vestimentes, estranys barrets i  bastons de comandament i foscos vestits negres que només serveixen per separar i formar gueto. Es pensen encara que són ells els únics mediadors entre Déu i els homes i els que tenen la veritat de la interpretació de les escriptures. Ni els teòlegs més preparats i més capaços poden opinar si surten una mica de la rodada marcada…

La nova evangelització serà capaç de tirar a terra el temple per tal de que es vegi l’autèntica Església? No ho crec, tal com pinten les coses i per les notícies que han arribar del Congrés que es va fer no fa massa a Manresa. I tant de bo que m’equivoqui!

Tags: Cristianisme, Església, RELIGIÓ, SOCIETAT

Aquestes paraules del títol d’aquest apunt són del malaguanyat bisbe Antoni Deig i podríem dir que copsen perfectament el seu tarannà. Amb aquestes paraules tan sàvies vull retre-li un altre cop el meu homenatge com a patriota, home d’església i home savi. Ser bisbe és ser germà, ser pare, ser pastor, però també és saber manar. Saber fer tot això no és fàcil i ho saben prou bé els pares i les mares, els germans, els governants i tots els que tenen una responsabilitat important, sigui dins de l’església o fora.

Però saber manar bé és importantíssim. Aquestes paraules del bisbe Deig servirien perfectament a tothom que tingui una responsabilitat i haurien de tenir-les escrites a la paret del seu despatx tots els que manen. Per manar s’ha de fer coses (sobretot les més convenients per la gent); s’ha de fer fer coses, o sigui, s’ha de delegar a persones que puguin col·laborar. I la que potser és més important i que no es té mai en compte: s’ha de deixar fer a la gent perquè hi ha molta gent amb iniciativa i que en sap infinitament més que els mateixos que manen. Cal no posar massa impediments (els estrictament necessaris) i deixar que la gent tingui iniciativa.

A la dècada del 50 es va publicar a Itàlia un simpàtic llibre de Giovanni Guareschi titulat "El petit món de don Camilo", que relatava les peripècies polítiques locals centrades en els enfrontaments cordials entre el rector Don Camilo i Peppone, el mecànic i alcalde comunista del poblet. En un dels episodis i davant una notícia d’importància, aquest últim convoca els seus camarades a la plaça i des d’ella crida, mirant al balcó de la municipalitat: "Que surti l’alcalde, que surti l’alcalde!". Fins que el seu fidel lloctinent – li xiuxiueja a cau d’orella: "Peppone, l’alcalde ets tu …"

Hi han autoritats que encara no s’han adonat que manen i que tenen a les seves mans el poder fer coses. N’hi han d’altres que s’adonen –ara que ja no són al govern- que van ser autoritats i van poder fer coses i no les van fer. I ara exigeixen que les facin els que han vingut darrere seu. Fa riure, certament, exigir que es facin coses en un moment de crisi brutal, quan aquestes mateixes coses no es van voler fer en temps de bonança econòmica. Deia que fa riure per no dir que fa plorar. Les autoritats han de saber que tenen el poder de fer coses i, per tant, l’obligació de fer-les. però els demés tenim l’obligació també d’ajudar-los a fer-les i facilitar-los una mica les coses.

Catalunya està passant un moment molt delicat i em dóna la sensació que si no ajudem tots a posar-hi el coll no ens en sortirem. Quan dic tots, vull dir: partits polítics, sindicats i la societat civil en general, representada pels empresaris que han tingut la sort de que encara els vagin bé les coses. Justament en èpoques de crisi com aquesta, mentre uns s’ofeguen n’hi ha d’altres que no només no sobreviuen, sinó que poden aprofitar l’ocasió per fer calers llargs. Són aquests darrers els que en aquest moment haurien d’ajudar més.

I en quant als partits polítics, el qui governa a Madrid en majoria és el PP.  Jo em pregunto: per què no facilita una mica les coses a Catalunya, que està mirant de fer els deures amb grans sacrificis? Just estan fent tot el contrari i segueixen anant en la mateixa línia de sempre: treure competències, ser més exigents amb nosaltres que en ningú més, treure’ns poder i enfonsar-nos del tot per tal de poder dir després que ens rescaten… Una autèntica vergonya! No hi ha excuses per l’error en un moment tan delicat -ni per part de Madrid ni per part de Catalunya- perquè els que pagaran els plats trencats seran els més pobres de tots els ciutadans (que són els que els paguen quasi sempre). No n’hi pot haver marge d’error en aquest moment on sembla que es dóna la “tempesta perfecta”, com no hi pot haver excusa al fet que els principals responsables de la gestió es facin els distrets i mirin la situació com Peppone mirava al balcó de l’alcaldia.

L’autoritat s’ha d’exercir sense por i sense complexos. Ja hem patit massa temps el deixament de les responsabilitats que van fer els governs dels tripartits que, l’un per l’altre, ni feien ni feien fer ni deixaven fer. Jo no seré qui defensi aferrissadament i absoluta el govern de CiU perquè trobo que encara és massa tebi en moltes qüestions fonamentals per al nostre país. Però, si us plau, ajudem-lo una mica, sobretot a l’hora de plantar cara als escurabutxaques de Madrid! A fi de comptes, hi sortirem guanyat tots.

Tags: Bisbe Deig, Església, Partits polítics, POLÍTICA

De fet, no vull parlar dels crancs sino que vull parlar de l’ Església. I en vull parlar després d’escoltar aquests dies coses força gruixudes en boca de bisbes. Arguments que m’han fet retrocedir en el temps i m’han recordat els crancs, que la dita popular diu que caminen enrere (en realitat no és cert que els crancs caminin cap enrere, sinó  que caminen predominantment cap al costat i, si convé, també poden caminar endavant i enrere).

Deia que volia parlar de l’església i tampoc és cert del tot perquè el que voldria fer és parlar d’alguns bisbes, que em fa l’efecte que encara viuen ancorats en temps pretèrits i sense entendre que hi ha hagut un Vaticà II que va canviar moltes coses i va obrir noves perspectives i noves visions del món. El que va passar, però, és que aquell “Aggiornamento” , aquella posada al dia -que va ser una de les paraules clau que s’utilitzà durant el Vaticà II – tan necessària per a l’església en general i per a bisbes i capellans en particular, va quedar a mig fer. La posada al dia s’havia de fer necessàriament perquè “s’estava posant vi nou en bots vells” (Lluc 5,36). Era necessari un esperit de canvi i una obertura mental en una església que s’havia fet vella en tots els sentits. “Aggiornamento” va ser el nom donat al programa pontifici de Joan XXIII en el discurs que va pronunciar el 25 de gener de 1959. Però la meitat de les coses es van quedar en paper moll. El ´gran teòleg Hans Küng acaba de dir no fa gaire: "Crec en Déu i en Crist, però no en l’Església"."L’Església catòlica està malalta. S’ha de desenvolupar el Vaticà II".

Abans del Concili Vaticà II la visió de l’església era totalment euro cèntrica i tancada en sí mateixa i després la visió va ser ecumènica (que vol dir universal) i oberta al món. I ja no només va ser una visió universal en quan a espai i territoris, sinó que volia ser culturalment universal, oberta a totes les cultures i altres visions del món. L’església, la fe, les creences s’havien d’arrelar en altres cultures i s’havien de transformar en noves formes de viure l’evangeli. El mal va ser que aquella flor que començava a créixer, de seguida van mirar de tallar-la o ofegar-la. Joan XIII volia obrir finestres perquè es ventilés la casa i els que van venir van mirar de tancar-les de seguida per tal de que no es ventilés massa. Seguien tenint por a refredar-se. I, conseqüentment, l’atmosfera es va tornar a enrarir. I aquí estem…

L’església potser no ha anat del tot enrere -com es diu popularment que fan els crancs-, però sí que ha anat fent passos d’un costat a l’altre mentre el món caminava endavant i, al cap i a la fi, ha acabat caminant només cap a la dreta i sense voler anar endavant amb decisió. Per això m’ha fet molta gràcia un article que he llegit aquest dies de l’EMMA TORRALBA titulat  Carnet per punts per a bisbes on va traient punts a alguns bisbes per les coses que han dit i que, gràcies a Déu, han estat ben contestades i ben criticades per molta gent, tant de dins com de fora de l’església. Perquè actualment no es poden tenir visions de la realitat com les dels arquebisbes de Valladolid, de Tarragona o del bisbe de Córdoba, a qui se’ls hauria de treure una bona colla de punts com fa l’ EMMA. El món evoluciona i l’església ha d’evolucionar sense trair el missatge de Jesús. No cal que fem gaires invents; simplement cal que llegim l’evangeli amb ulls nous i sense prejudicis. Alguns teòlegs, bisbes, capellans i laics ho han sabut fer i el món els escolta perquè estic segur que l’església té moltes coses a dir i moltes coses a oferir encara a un món que no sempre acompleix les expectatives que racionalment esperem de la ciència i la tècnica i a qui no li aniria gens malament una visió evangèlica. Però justament són aquestes respostes el que l’església no sap donar al món actual. Amb aquestes intervencions públiques –tan escandaloses i tan fora de lloc- d’alguns bisbes justament es fa tot el contrari: allunyar l’església del món i crear més desconfiança i més distància.  

Tags: Església

Antoni Deig i Clotet (Navàs, 1926 – Manresa, 2003) ja fa 8 anys que ens va deixar però el seu record resta molt viu entre els que el vam conèixer i estimar.

Ahir, 5 de Novembre, va fer 34 anys que fou ordenat bisbe de Menorca i l’Associació Amics del Bisbe Deig va organitzar una conferència a Mollerussa -on té la seva seu- amb el títol

"LA MEMÒRIA DEL BISBE DEIG I L’ESGLÉSIA ACTUAL"

AMB ALBERT SÀEZ I FRANCESC ROMEU com a conferenciants convidats, que van conèixer, tractar i estimar molt al bisbe Deig. Es va notar.

El Francesc Romeu va fer un senzill recorregut per la vida del bisbe Deig, que va dividir en tres etapes, posant l’accent en que la seva vida sempre va ser una unitat (amb cares polièdriques, però sempre sabent-les unir formant una ferma unitat) i que mai va deixar de ser la mateixa persona, senzilla, afable, amiga i intel·ligent, per més que el fessin bisbe i fos un bisbe conegut i fins i tot polèmic en alguns moments de la seva vida.

L’Albert Sàez ens va fer 5 flaixos o moments de la vida del bisbe Deig que ell considerava importants. Ens el va fer viu i proper, amb tota una sèrie d’anècdotes plenes d’humor i una mica d’ironia, sobretot quan el comparava amb els altres bisbes d’aquell temps i amb els actuals bisbes catalans.

En fi, una conferència molt agradosa d’escoltar i que hem d’agrair a bon fer dels “Amics del bisbe Deig”, associació que va ser creada el dia 7 de febrer de 2009 al Consell Comarcal del Pla d’Urgell. Una associació oberta a tothom que ho desitgi i que dóna la possibilitat de formar-me part en qualitat de soci.

L’entitat, que té per objectiu salvaguardar i difondre la memòria del qui fou bisbe emèrit de Solsona, ha creat una adreça de correu electrònic a través de la qual els interessats poden sol·licitar la voluntat  de ser-ne membres. Per formalitzar la petició, l’Associació d’Amics del Bisbe Deig ha publicat al web del Consell Comarcal del Pla d’Urgell un formulari  que els interessats han d’emplenar i, posteriorment, fer arribar per correu electrònic a

[email protected]

Els fins de l’Associació Amics del Bisbe Deig són: salvaguardar la memòria del bisbe i recollir el seu esperit, fomentar i promoure el coneixement de la seva trajectòria eclesiàstica i social, i treballar per la consolidació del futur de la nació i de l’Església catalana, tal com així recullen els estatuts que aquest dissabte han consensuat i aprovat els membres fundadors de l’esmentada associació.

I, per acabar, un vers molts simpàtic que jo no coneixia publicat a (Presència, 16/8/2003)

AL CEL SIGUI

Quan pregueu per Catalunya

i alceu els ulls vers el cel

veureu com a prop de Déu

hi ha plantada una senyera

coronada amb un estel.

I si ho voleu escoltar

sentireu Pare i pastor

que es parlen en català.

Parlen d’una pàtria bella

-mar enllà hi ha Ciutadella

terra endins hi ha el Ponent-

d’un poble i la seva gent.

Parlen del nacionalisme,

quan l’Antoni li pregunta,

Déu li respon enfadat:

-Ja t’he dit que no és pecat!

Parlant com la gent del poble

vau plantar cara, Deig,

al centralisme tronat,

tant polític com mitrat.

(S’emprenya com una mona

l’espanyola conferència,

perquè un bisbe de Solsona

demana la independència).

Tags: Bisbe Deig, Església

S’acosten eleccions. Tenim l’espasa de Democles (en forma de majoria absoluta del PP) al damunt de cap. Considero un tema molt important el Comunicat que van fer els bisbes i del qual ja en vaig parlar una mica fa pocs dies.

Avui he trobat aquest article de Federico Mayor Zaragoza al seu blog “La fuerza de la palabra” que val la pena llegir. Val la pena pel que diu i perquè Mayor Zaragoza té prou força moral per fer l’anàlisi que fa i perquè, si d’alguna cosa no se’l pot acusar, és de ser un perillós extremista. Llegiu-lo!

Otra deplorable intromisión de la jerarquía eclesiástica en la conciencia ciudadana

“Los Obispos piden votar a quien defienda la vida y el matrimonio”… “El Episcopado ofrece a los católicos consideraciones que ayuden al ejercicio responsable del voto”… anunció la prensa del pasado 22 de octubre.

Una vez más, la jerarquía eclesiástica –como en el caso de la educación para la ciudadanía, que tanta falta nos hace, que tanta falta les hace- juzga aspectos situados totalmente fuera de su jurisdicción y del ámbito religioso: así, reconoce “la legitimidad moral de los nacionalismos o regionalismos que, por métodos pacíficos, desean una nueva configuración de la unidad del Estado español… aunque es necesario tutelar el bien común de la Nación española en su conjunto, evitando riesgos de manipulación por causa de pretensiones separatistas o ideológicas de cualquier tipo”.

Ya ven: evitar manipulaciones manipulando con afirmaciones que, además de ser impropias en un país democrático y aconfesional, son en ocasiones totalmente infundadas científicamente. La historia de las indebidas injerencias de la religión en la ciencia es especialmente rica en episodios que empañan la imagen de la iglesia y que no se debieron producirse si se hubieran mantenido en el espacio intelectual que le corresponde.

Recuerdo cuando en 1981 tuve el honor de asistir en la Academia Pontificia, al lado del Papa Juan Pablo II, a una sesión conmemorativa de Albert Einstein. Asistían muchos Premios Nobel, entre ellos D. Severo Ochoa. De pronto, el Papa pidió disculpas por el inicuo tratamiento que dio la Iglesia a Galileo Galilei. Cuando la religión pasa de la metafísica a la física, corre el grave peligro de equivocarse, dijo. Lo mismo sucede –añadió, porque no daba puntada sin hilo- cuando la ciencia hace incursiones en las creencias… Se refería seguramente al libro “El azar y la necesidad”. “A la iglesia le da lo mismo que la Tierra sea redonda o plana y que se mueva o no por sí misma”, me comentó… D. Severo y la comunidad científica allí representada quedaron muy satisfechos por las inesperadas explicaciones dadas por el Papa… que ya se encargó el Vaticano de ir “poniendo en su contexto” progresivamente.

Pues bien: al hablar de la defensa de la vida –que todos queremos defender pero no sólo en el nacimiento sino a lo largo de toda la existencia- el Padre Martínez Camino no se olvida de recordar “el peligro que suponen determinadas opciones legislativas que no tutelan adecuadamente el derecho fundamental a la vida de cada ser humano, desde la concepción hasta la muerte natural”. Los científicos hemos prestado toda la atención que se merece el origen del ser humano. D. Pedro Laín Entralgo y D. Xavier Zubiri publicaron reflexiones muy profundas al respecto. Yo mismo, ya en los 80, publiqué un trabajo sobre las implicaciones, en las prácticas para vencer la infertilidad, que pueden tener cuando se realizan con los genes pero no en los genes…

Unos años más tarde, en 1992, inicié como Director General de la UNESCO, alarmado por la posibilidad de que la ingeniería genética pudiera lograr el perverso sueño de Hitler y Mengele, que no habían alcanzado con la genética mendeliana, un proceso de consultas a todos los especialistas que, con la creación de una Comisión Mundial de Bioética, desembocó en 1997 en la Declaración Universal del Genoma Humano, en cuyo artículo undécimo se prohíbe taxativamente la clonación de genes humanos con efectos reproductivos.

En 2003 publiqué, como coordinador junto a Carlos Alonso Bedate, S.J., el libro “Gen-Ética”, donde se aportan los datos y conocimientos que permiten abordar con rigor los temas relacionados con el fantástico progreso de la expresión genética y regulación epigenética.

Por todo cuanto antecede, como creyente y miembro de la Iglesia “del Evangelio y de las sandalias”, según expresión del Obispo Pere Casaldáliga, protesto enérgicamente de esta nueva e intolerable intromisión de la jerarquía eclesiástica, aduciendo aspectos en los que la Conferencia Episcopal es absolutamente incompetente, cara a las próximas elecciones.

También se refieren a la homosexualidad (tema en el que harían bien en mantener una gran discreción) y a la asignatura de Educación para la Ciudadanía, como cuestiones que deben tenerse en cuenta a la hora de decidir el voto.

¡Educación para la Ciudadanía! Para ser “libres y responsables”, como define la UNESCO, en el artículo primero de su Constitución, a las personas educadas. Seamos libres y responsables: votemos, después de reflexionar, a quienes creamos que mejor permitirán a todos los ciudadanos actuar en virtud de sus propias reflexiones, sin obediencia ni sumisión a opiniones o ideologías que limitan la grandeza de cada vida humana: su autonomía.

¡Frente a cualquier imposición y cortapisa, venga de quien venga, nosotros procuraremos ser libres y responsables!

Tags: Església, Federico Mayor Zaragoza, POLÍTICA

Creu de la Parròquia de IESU, dissenyada per Moneo al barri de Riberas de Loiola a Sant Sebastià.

Avui fa exactament un any que José Comblin (Brusel·les, 22 de març de 1923-Pedro Simões, 27 de març de 2011) va fer una conferència magistral a la UCA de El Salvador. És un text -quasi pòstum- que fa una anàlisi molt exacta i aguda del que és la cristiandat (nom amb què és conegut l’ordre politicosocial medieval, caracteritzat per la coincidència del poder civil (Imperi) amb l’autoritat eclesiàstica (Església).

José Comblin va se un capellà belga que se’n va anar de ben jove al Brasil i va ser un dels teòlegs més representatius de l’anomenada Teologia de l’ Alliberament. Un teòleg molt lúcid i que caldria que els bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola (sí, els bisbes catalans també hi són inclosos) escoltessin perquè veig que enyoren amb massa nostàlgia, afirmen i reafirmen per activa i per passiva que cal tornar a la cristiandat. No s’adonen que és una missió impossible, per més que que ells encara ho somnien… Què hi farem!

Comblin ens diu clarament en aquesta conferència -que podreu trobar a ADITAL– que estem a la fase final del que se’n diu cristiandat. Els nostres bisbes encara no se n’han assabentat i es creuen capacitats per anar-nos guiant, com si fóssim corders, del que hem de votar i ens donen consells morals sobre els nacionalismes desintegradors (“reconocemos la legitimidad moral de los nacionalismos o regionalismos que, por métodos pacíficos, desean una nueva configuración de la unidad del estado español. Y también, que es necesario tutelar el bien común de la nación española en su conjunto, evitando los riesgos de manipulación de la verdad histórica y de la opinión pública por causa de pretensiones separatistas o ideológicas de cualquier tipo").

Quina vergonya firmar això els bisbes catalans, no us sembla!? Quan se n’adonaran on estan ficats i de quina manera els manipulen?. De totes maneres, em sembla que ja poden anar dient! Potser algú encara els escolta, però estic segur que la majoria passa de llarg i no en fa cap cas del que ens puguin dir. Encara no s’han assabentat que som majors d’edat i vivim en una societat laica.

Els concedeixo el dret a dir el que vulguin als fidels cristians. Altra cosa és que els en féssim cas. Però al que no tenen dret és a apropiar-se indegudament de la consciència de la gent i manipular els vots dels electors. Som en una societat laica i , gràcies a Déu, s’ha acabat l’estat de cristiandat!

————————————————————

Com a curiositat, us invito a que vegeu aquesta nova església de l’ arquitecte Moneo. Al meu gust, una preciositat!

http://blog.darioalvarez.net/tag/parroquia-para-riberas-de-loiola/

Tags: Església

Del blog “EL HERMANO CORTÉS”

http://blogs.periodistadigital.com/hermano-cortes.php

En la vida a vegades cal fer un RESET….

En la feina, en les relacions personals, en els estudis…

fins i tot al nostre cervell li aniria bé fer algun RESET de tant en tant…

I trobo que on és urgent fer un RESET és a l’ Església, tal com retrata de forma genial en dibuixant CORTÉS en aquesta vinyeta.

Tags: Església

Ha mort d’accident de cotxe Mossèn Josep Pleixats i Davins, nascut a Berga el dia 22 de novembre del 1926. Pertanyia a una família de fondistes, anomenada cal Llois i situada al centre de la ciutat. Per aquest motiu també se’l coneixia pel nom de Mossèn Llois.

La majoria dels que llegireu això segurament que no el coneixereu de res, encara que era molt popular a tota la diòcesi de Solsona pel seu caràcter alegre, senzill i humà. Jo sí que el coneixia molt perquè va ser professor meu i ens unia un parentesc llunyà.

Vull explicar simplement unes anècdotes que retrataran una mica com era Mossèn Pleixats. Era el nostre professor de Matemàtiques, Física i Química. Com a professor no puc dir que destaqués massa, possiblement perquè li van manar fer una feina que no li agradava, però que havia de fer perquè li havien manat. No sabrem matemàtiques, ni física ni química –certament-, però les seves classes eres inoblidables pel fet que ens llegia quasi  sempre “La Codorniz” i ens explicava el seu inacabable repertori d’acudits de tota mena. Les seves classes, per tant, es feien prou agradables com per perdonar-li en aquests moments el fet d’haver après una mica menys de ciències, però haver après amb ell molta humanitat i haver-nos alegrat aquells inacabables dies d’internat. Era un fet insòlit que en un Seminari dels anys 60-70 es llegís en una classe  “La Codorniz”, no trobeu? Jo l’havia vist ballar claqué pujat damunt d’una taula en una festa d’amics i explicar-nos acudits hores seguides. Semblava que no els acabava mai. I una altra qualitat: de tot en feia un acudit en el moment.

Mossèn Pleixats era un capellà de bar i carrer. El seu apostolat el feia a les barres del bars (quan era a Solsona al Bar Pau) i perdent el temps parant-se a xerrar pel carrer. Berguedà com era, suposo que ho havia après de mossèn Josep Armengou, a qui li agradava molt passejar Carrer Major amunt i avall, xerrant amb el poble. Eren de la mateixa escola, encara que molt diferents de caràcter.

Mossèn Pleixats era un capellà del Concili Vaticà II. Dels que ja en van quedant pocs: oberts al món i a les seves inquietuds; els agradava estar barrejats amb la gent i sense signes externs que els distingeixin. D’aquells que no els cal vestir de negre o gris, ni els cal sotana i collet per demostrar que són capellans. Ja en van quedant cada dia menys d’aquests i com els enyorarem!… Una autèntica llàstima!

I, per acabar, vull transcriure una poesia que ha escrit el seu amic i poeta (berguedà com ell) Mossèn Climent Forner amb motiu de la seva mort.

COMIAT AL FONDISTA DE CAL LLOIS

Adéu, amic. Adéu, germà prevere.

Des d’un funest revolt de carretera

t’has enfilat, com fent el salt mortal,

fins al cimal sublim del teu Queralt.

Tu combregant les penes i alegries

dels teus fidels, fill de cal Llois, servies,

Pleixats, els millors plats i per Davins,

el teu segon cognom, els vins divins.

Això mentre a la taula i sobretaula

havent llescat el pa de la paraula,

com tu sabies fer-ho, amb tot l’amor,

l’ungies amb la mel del bon humor.

Doncs ara prepareu-nos tu i la Mare

el benaurat convit a gust del Pare.

I com deia un amic seu en un escrit de comiat i emulant l’humor de mossèn Pleixats: “El cel també deu estar en crisi i Sant Pere se l’ha emportat perquè hi posi bon humor”.

Tags: Església, Mossèn Pleixats

Ja ha marxat el Papa. Ha fet molt rebombori. Ha mogut molta gent, ha remogut tota una ciutat, n’han parlat molt els diaris, les ràdios i les TV  i, de mica en mica, tot anirà tornant a la normalitat de sempre.

Segurament que molts nois i noies s’hauran emportat cap a casa un munt de sensacions positives i una experiència que els costarà oblidar. Tant de bo hagi estat ben positiva!

A altres ens seguirà quedant una sèrie d’interrogants i el dubte de si aquest és el camí adequat que ha de fer servir l’Església…

Alguns desitjaríem un Papa diferent pels diferents temps que ens toca viure. No sé exactament si necessitem un líder com ell. A mi m’agradaria més un un Bisbe de Roma, més senzill i que sigui un Pastor Universal que comprengui les diverses sensibilitats que hi ha repartides pel món.

Per això voldria fer-me eco del que molts cristians (SÓM ESGLÉSIA) que no hem anat a Madrid voldríem:

• Voldríem tornar a escoltar Jesús i els seus primers deixebles que predicaven la igualtat de totes les persones (Mat. 23, 11-12; Lc. 22, 24-26; Gàl. 3, 28).
• Voldríem una església que valori el diàleg i la justícia en el si de la seva pròpia vida com també en el seu apropament al món. Ens cal restablir una església que respecti i celebri la nostra diversitat planetària, una església on regni la llibertat de viure la nostra fe de diverses maneres en cultures diferents. Ens cal ressuscitar una església que reconegui la importància de les esglésies locals on es proclami la Paraula d’una manera que pugui ésser compresa per les diferents cultures.
• Voldríem una església que re instauri la pràctica de l’església primitiva i que es desenvolupin estructures que permetin participar de forma eminent el Poble de Déu, en l’elecció d’aquells que hagin de dirigir l’església. També inclouria l’elecció del Papa, el Bisbe de Roma.
• Seria una ajuda important en la renovació de la nostra església que hi hagués un líder capaç de llegir els "signes dels temps" d’acord amb el poble, un Bisbe de Roma col·laborador, capaç tant d’escoltar com de proclamar, de dialogar com d’ensenyar. Necessitem un líder que aculli de debò i consulti el sensus fidelium (sentit dels fidels).
• Necessitem sobretot un líder que reconegui el despertar de la consciència de les dones com un rellevant "signe dels nostres temps." Les dones que representen més de la meitat de la nostra església han adquirit consciència de la seva dignitat i igualtat amb els homes. Estan demanant a la comunitat de fe que respecti i posi en pràctica aquesta igualtat en el si de la seva pròpia vida.
• Necessitem un Bisbe de Roma que respecti les nostres diferències i que ens esperoni a viure l’Evangeli.
• Necessitem un Papa que distingeixi entre el seu ministeri pastoral com Bisbe de Roma i el ministeri de Pere en el qual es troba en diàleg amb l’església universal. Com bisbe de Roma, serveix als fidels de Roma com qualsevol altre bisbe està al servei de la seva diòcesi. S’hauria de jubilar a l’edat establerta per a tots els bisbes. Com a president de l’«àgape» mundial, actuaria com un germà bisbe que convida els bisbes de tot el món a compartir el lideratge amb ell i amb altres membres del Poble de Déu cridats a aquesta tasca pels fidels. Amb aquest esperit, reformaria la Cúria (el gabinet papal) perquè, enlloc de dominar, serveixi als altres bisbes i a l’Església universal.
• Necessitem un Bisbe de Roma i un Pastor Universal que sigui, primordialment:

· Un líder amb visió de futur que promogui un profund discerniment sobre els ministeris per tot el Poble de Déu i els cridi per estudiar la possibilitat d’acollir totes aquelles persones que tinguin la necessària qualificació per seguir la crida a un ministeri, sense fer distincions ni per raó de gènere, ni pel seu estat matrimonial, ni per la seva orientació sexual;

· Una persona respectuosa de la consciència dels catòlics i les catòliques que impulsi un autèntic diàleg públic sobre les teologies, l’ensenyament moral i els comportaments dins de l’església a fi que la nostra comunitat de fe pugui compartir experiències, començar a guarir-se de la seva alienació i ressuscitar un sentit d’unitat i d’entusiasme per la fe;

· Un pastor que encoratgi la llibertat acadèmica pels teòlegs i teòlogues i altres estudiosos amb la finalitat de promoure una sana diversitat d’opinions en l’església;

· Un reconciliador que aculli tan els "liberals" com els "conservadors" per a compartir la mateixa església;

· Un líder que reconegui el pluralisme cultural de l’Església i celebri la diversitat que floreix en diferents llocs del nostre món;

· Un col·laborador amb sensibilitat històrica, disposat a restaurar la tradició de la plena participació del poble en l’església, que convidi a tots els catòlics i catòliques a compartir el govern i la presa de decisions, incloent-hi l’elecció dels líders eclesials;

· Un pioner que convidi a prendre iniciatives i a experimentar i que demana als catòlics i catòliques que desenvolupin un sentit adult de responsabilitat envers la seva comunitat de fe;

· Un ecumenista que es comprometi en un diàleg seriós amb els cristians de les tradicions de la Reforma i de l’Ortodòxia, en un esforç per aconseguir el somni de la unitat de la Cristiandat;

· Un germà del poble jueu que treballi pel desmantellament de qualsevol vestigi d’antisemitisme i construeixi llaços forts de parentiu espiritual, reconeixent la nostra herència comuna que prové d’Abraham i de Sara;

· Un estudiós de les altres tradicions religioses, fora del Cristianisme i del Judaisme, que aprovi el diàleg interreligiós i procuri aprendre de la rica diversitat de comprensions d’aquestes tradicions;

· Una persona els braços de la qual s’obrin amorosament per abraçar el món i que la seva política sigui expressió d’una solidaritat especial amb els pobres i els oprimits;

· Un profeta que promogui incansablement la justícia, la igualtat, la pau i la no-violència en el nostre món i en la nostra església;

· Un amant de la terra que reconegui i promogui la integritat de la creació;

· Una ànima generosa amb sentit de l’humor i

· Un Germà Bisbe que eviti joiosament els paranys dels poderosos d’aquest món (Lc. 22, 25-26) i que camini amb nosaltres a fi que tots plegats recreem la nostra comunitat de fe a fi que l’Esperit de Jesús sigui viu en el tercer mil·lenni.

Tags: Església

Un dels problemes més greus que tenim les persones és l’egoisme. El tenim totes les persones i, per tant, també els cristians.  Sempre tendim naturalment a pensat primerament en nosaltres mateixos i no en el millor per a la majoria. Ens agrada més ser egoistes que justos. Si aspiréssim a ser justos, seríem menys egoistes. La religiositat que ens van ensenyar de petits anava cap aquesta direcció:  calia guanyar-nos el cel; calia comprar-hi lloc .

Aquests dies tindrem el Papa a Madrid  i tots sabem que s’hi està preparant una gran “movida”. Per això ja em perdonareu si parlo massa d’aquests temes però és que, com a creient, m’indignen moltes coses que estic llegint i veient. Vull sumar-me a tots aquells que no els agrada com s’organitzen aquests esdeveniments, respectant –això sí- el dret a participar-hi i sabent que possiblement a molts els faci prou bé aquest esdeveniment. Però també em sembla que tinc dret a dir que amb aquest tipus d’Església no m’hi identifico perquè em sembla que no és el tipus d’Església que voldria Jesús. 

Això mateix ho he fet saber al bisbe que presideix la delegació uruguaiana, Mons Arturo Fajardo, a qui conec des de fa molts anys (des que era encara un jove seminarista) i amb el qual he mantingut sempre una bona amistat. És una excel.lent persona i un bisbe que sap servir el seu poble des de la senzillesa i no amb la prepotència d’alguns coneguts bisbes espanyols (que són els que més conec). Com a bisbe encarregat de la Pastoral Juvenil uruguaiana li ha tocat venir a Madrid presidint la delegació de més de 600 joves, amb els seus corresponents acompanyants. Li he fet saber –amb total llibertat, cordialitat i des de l’amistat que ens uneix-, que no m’agrada gens el segrest que n’han fet del viatge institucions ultraconservadores prou conegudes, deixant fora moltes altres comunitats de joves més crítiques.

Per això avui vull recordar aquell passatge de l’evangeli en que Joan i Jaume, (que tenien molta confiança amb Jesús) i que ells (Mc,10-35) i la seva mare ( Mt 20.20-28) – o segurament els tres-, havent Jesús parlat de que anirien a Jerusalem i que el fill de l’home seria mort i ressuscitaria al tercer dia, li plantegen a Jesús la següent qüestió:

 "Llavors se li acostaren Jaume i Joan, fills de Zebedeu i li digueren:" Mestre, volem que ens facis allò que et demanarem". Ell els va dir: "Què voleu que us faci?" I ells li digueren: Feu-nos seure l’un a la teva dreta i l’altre a la teva esquerra, en la teva glòria". "No sabeu pas el que demaneu", els contestà Jesús "Podeu beure la copa que jo bec o ser batejats en el baptisme que jo sóc batejat"?. "Podem li respongueren"."La copa que jo bec, prou que l’haureu de beure," els va dir Jesús" i en el baptisme en que jo seré batejat prou hi sereu batejats. Ara bé, seure a la meva dreta o a la meva esquerra no em pertoca a mi de concedir-ho, sinó que és per a aquells a qui ha estat reservat ".

L’organització d’aquestes Jornades de Madrid trobo que ha estat vergonyosa i és la còpia exacta d’aquest episodi evangèlic. L’han muntat com una gran fira del catolicisme, amb processons de Setmana Santa a ple estiu, bateries de confessionaris al Retiro i misses multitudinàries a la Cibeles i Cuatro Vientos. I tots s’esbatussen per seure a la dreta o a l’esquerra del Papa. Sabeu qui hi ha davant de l’organització d’aquest gran xou? Doncs, com us podeu suposar, els grans moviments ultracatòlics (kikos, Legionaris de Crist i Comunió i Alliberament, Opus Dei…), que treballen a marxes forçades per aconseguir els millors llocs per estar prop del Papa, alhora que pressionen als bisbes perquè la JMJ serveixi com a punt d’arrencada per a una nova campanya contra el Govern, a pocs mesos de les eleccions generals. Una estratègia que ha suscitat el malestar d’altres grups catòlics, que també participaran en la jornada des d’un altre tarannà i que, a més de sentir-se exclosos, sostenen que "la JMJ hauria de ser una festa de la fe, no un acte polític".

Ens hem anat assabentant d’algunes coses, com les següents:

Els “kikos” (Camino Neocatecumenal) ja s’han assegurat una presència rellevant en diverses cerimònies i miraran d’usar la visita en benefici propi. És allò que dèiem de voler comprar lloc al cel. Ens anem assabentant, per exemple, que s’estan subhastant al millor postor els llocs més propers al Papa. Els de sempre volen copar els millors llocs, i no dubten a posar els diners que calgui, per convèncer els organitzadors.

Diversos grups eclesials, que participen en l’organització de la JMJ, mostren en privat el seu malestar pel que qualifiquen una "ocupació" d’aquests grups tant en llocs de responsabilitat com en l’organització i gestió dels principals actes amb el Papa. Alerten de l’inici d’una campanya contra el Govern després de la JMJ. Diverses entitats s’han queixat d’aquesta situació enviant cartes al responsable diocesà de l’organització, el sacerdot Gregorio Roldán, sense que fins ara hagin rebut cap resposta. Segons aquestes entitats, s’estan "comprant" llocs propers a Benet XVI, tant a la seva entrada per Cibeles el 18 d’agost, com en la vigília de Quatre Vents i la missa final. També, pel que sembla, hi ha una pugna per participar en la decisió de quins joves podran confessar-se amb el Papa al parc del Retiro o quins assistiran al dinar amb ell al Camp de les Nacions. "Estan utilitzant la presència del Papa per als seus propis interessos", afirmen.  De fet, Kiko Argüello, el seu fundador, va confirmar fa temps el cardenal Rouco Varela que aquests dies vindran a Madrid més de 300.000 kikos.

Més detalls: Els “Legionarios de Cristo”, han posat tota la carn a la graella per aconseguir un lloc privilegiat a la vigília d’oració a Quatre Vents, així com en la salutació inicial que farà Benet XVI en arribar a la Puerta del Sol, el proper 18 d’agost. A la congregació fundada pel pederasta Marcial Maciel, el futur penja d’un fil i entenen que una proximitat al pontífex pot suposar una alenada d’aire fresc, especialment per als joves del moviment del “Regnum Christi”, que en els últims mesos han anat abandonant en massa la congregació.

L’Opus Dei sembla que no participa orgànicament en aquest entramat però compta també amb destacats membres en l’organització, com Javier Cremades, responsable del Departament d’Actes Centrals de la JMJ, i Yago de la Cierva, director executiu de la mateixa.

Més detalls de l’organització: L’organització de la Jornada Mundial de la Joventut ha prohibit a les monges que van vestides de carrer l’accés a la trobada que les monges joves  mantindran amb Benet XVI el dia 19 d’agost al Pati dels Reis del monestir de l’Escorial. La circular publicada al web de la JMJ diu així: "Les postulants, les novícies i les professes, per poder participar, hauran de portar el seu respectiu hàbit". Però les excloses no es resignen i han començat a enviar cartes de protesta als organitzadors i al cardenal Rouco. Una salesiana assegura estar sorpresa per aquesta mesura, atès que "nosaltres, a Espanya com en altres parts del món, no portem hàbit, simplement la creu, tal com diuen les nostres constitucions". I, per això, demana per carta a l’organització que li confirmin l’obligatorietat de l’hàbit per veure el Papa a El Escorial.

I , per acabar -i com informa el diari “Público”- el més preocupant, segons denuncien alguns grups catòlics, són les pressions "que ja s’estan exercint en les reunions preparatives" perquè la JMJ sigui la "punta de llança" d’un moviment, llançat pel sector més conservador de la Església espanyola (patrocinat per Rouco i bisbes com Munilla a Sant Sebastià, Sanz a Oviedo i Demetrio Fernández a Còrdova), i que pretén repetir les mobilitzacions contra el Govern que ja es van donar el 2005 amb motiu de la legalització del matrimoni homosexual o la reforma educativa. Darrere d’aquesta iniciativa s’hi troben organitzacions catòliques com Hazte Oir, Forum Libertas i E-Cristians, que sostenen que els catòlics s’han d’implicar de ple en les pròximes eleccions generals. Una estratègia que també compta amb pressionar el Partit Popular perquè, abans dels comicis, es comprometi a derogar algunes de les normes que més molesten a aquests grups, com la Llei del Matrimoni Homosexual i l’ampliació de la llei de l’avortament, i paralitzar altres, com el projecte sobre la Mort Digna.

No trobeu que algú hi hauria de dir alguna cosa davant de tot això? Tots els bisbes espanyols –i catalans- voldran ser còmplices d’aquest desgavell? Diuen que qui calla atorga.

Tags: Església, RELIGIÓ

Em deia ahir una amiga: Has vist? Ja tenim una altra visita del Papa! Doncs sí, ja en tenim una més. En poc temps tres visites a l’ Estat espanyol. Aquesta és en motiu de la Jornada Mundial de la Joventut, que fou presentada públicament per Rouco Varela al Vaticà i se celebrarà del 16 al 21 d’agost.

La meva amiga suposo que esperava de part meva una resposta. Esperava a veure què hi diria, sabent -com sap- que encara que sigui creient, aquests esdeveniments multitudinaris i els grans muntatges (a la meva manera de veure tant passats de moda) no m’agraden gens. Penso que l’ Església ha de ser i s’ha de manifestar d’una altra manera perquè aquest tipus d’esdeveniments presentats de forma tan triomfalista i bel·ligerant no duen enlloc en els dies i en el món que vivim. No només no ajuden sinó que fan mal perquè presenten una Església aliada amb els sectors més conservadors de la societat, que són els que tenen els diners i el poder, i que li sembla que poden ajudar-la a exercir el control moral d’una societat cada vegada més lliure i més mancada de pors. S’hi repenja i s’hi abraça i ells ben contents!

Jo no dic pas que l’Església no tingui dret  a explicar la seva doctrina. Sóc creient i per això mateix no m’agrada que ho faci d’aquesta manera. Massa anys vam haver-ho de sofrir. Però sembla que no se n’adonin pas!

Per això ara m’agradaria fer públic allò que li vaig dir a la meva amiga des d’aquest meu raconet d’opinió.

• No m’agrada que la mateixa Església hagi destacat “el apoyo y la generosidad del Gobierno, de la Comunidad de Madrid y de los Reyes y los Príncipes de Asturias”. Què hi té a veure l’una cosa amb l’altra?
• No m’agrada que, encara que “los presupuestos serán sobrios y estrictos (entre 47 y 54 millones) y se han pedido prestadas las instalaciones de acogida para los jóvenes y la plaza de Cibeles”, un Estat aconfessional  hagi de pagar un esdeveniment confessional com aquest. Rouco va explicar “que la Iglesia española sólo ha pedido prestadas las instalaciones de acogida para los jóvenes, el aeródromo de Cuatro Vientos y la plaza de Cibeles de Madrid, además de facilitar "exenciones fiscales" a las empresas que patrocinan el acto”. Li sembla poc tot això? Li semblarà igualment bé quan vingui el Dalai Lama o qualsevol altre líder religiós i demanin coses semblants?
• No m’agrada que empreses com Banco Santander, Bankinter, El Corte Inglés, Telefónica, Endesa, Iberia patrocinin actes d’aquesta mena com si fos un gran concert. L’església, amics meus, no és pas això i amb aquesta imatge no m’hi identifico gens ni mica. Per què un Govern aconfessional ha de declarar la visita del Papa "evento de interés especial", al mateix nivell que la regata Ocean Volvo Race o uns Jocs Olímpics?. Això suposa que les empreses que financin aquest esdeveniment comptaran amb beneficis fiscals, que poden arribar al 80% dels fons.
• No m’agrada que el Govern faci excepcions d’aquesta mena i doni "total facilidad a los  visados y alquilará para ceder de forma gratuita el Palacio de Congresos del paseo de la Castellana, que será la sede del Centro de Prensa. También se cederá el aeródromo de Cuatro Vientos, sede principal de la JMJ, junto a la plaza de Cibeles. El centro de Madrid acogerá un Via Crucis y la misa de bienvenida de Benedicto XVI, que contará para la ocasión con una "sacristía" de lujo, en la que se vestirán cerca de un millar de obispos: el Ayuntamiento de Madrid” segons expliquen els  diaris.
• No m’agrada que “la seguridad, los transportes y la sanidad también formarán parte de la aportación del Estado, a través de las tres administraciones (Ayuntamiento, Comunidad y Gobierno). La seguridad del evento, la logística y la limpieza también correrán a cargo del erario público, así como los gastos del séquito papal y de la Familia Real. La acogida por parte de todas las Administraciones públicas ha sido excelente", indicó Yago de la Cierva, responsable de Comunicación de la JMJ. La colaboración será total, porque la visita del Papa será el escaparate internacional de España en 2011. Es un proyecto de todos, cultural, religioso y turístico, y todos queremos que salga bien".
• No m’agrada que els milers de joves que venen d’altres països, amb l’enorme cost que suposa de transport aeri i terrestre, destinin aquest diners a un esdeveniment com aquest quan en aquests moments hi han altres prioritats més urgents. Sé que és el seu dret a fer servir els seus diners com vulguin, però segueix sense agradar-me. Per exemple: he llegit que de l’ Uruguai venen 460 joves (sense comptar els seus acompanyants). Si comptem una mitjana de 1000 eros per cap no us semblen molts diners? L’Església uruguaiana no té necessitats més urgents? Per tant, segueix sense agradar-me.
• No m’agrada aquesta barreja d’assumptes en un Estat democràtic que es declara aconfessional. Aquesta barreja d’assumptes de l’estat i assumptes religiosos, d’interessos generals amb interessos privats, institucions que representen tots els ciutadans amb esdeveniments que només concerneixen a una part. Entenc perfectament les queixes que han sortit arreu i que segur que aniran a més a mida que s’acosti el dia.

I -per acabar i malgrat tot- només desitjar que els que hi vagin en treguin un molt bon profit, però que no oblidin que ”no es pot servir alhora a Déu i al diner” (Mt 2,24) i allò altre de “no porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí” (Lc 10,4).

I una altra cita de l’ Apòstol Sant Jaume que ens recorda quina és la dimensió del cristianisme i que ja va predicar a finals del segle primer a les primeres esglésies d’ Àsia i Europa: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: “Ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats” (Jm 1,27)

Tags: Església, Papa, SOCIETAT

“Los jóvenes del 15-M no conocen a Dios”. Amb aquestes paraules s’ha despatxat tan alegrement el Cardenal Rouco Varela.

Jo em pregunto: “Els Cardenals i Bisbes espanyols coneixen Déu?. I si el coneixen, ho demostren? Potser coneixen un Déu llunyà dels homes, que és el aquests bisbes que prediquen. Però coneixen Jesús, que va ser l’ Home-Déu que es va voler apropar als homes, fent-se home ell mateix?

Han mirat una mica cap endins de l’Església Catòlica i han vist quants joves hi tenen? I tots aquests joves que ara aniran a Madrid després els tornaran a veure durant la resta de l’any a les respectives parròquies?

Estan segurs aquests capellans i bisbes del collet i del vestit negre -a qui el Vaticà II sembla que els ha relliscat i que sembla que per a ells no va existir- que es poden fer diagnòstics d’aquest tipus?

És millor la seva visió de l’ Església que la dels “empestats” teòlegs de l’alliberament i dels capellans i bisbes que miren més els pobres que no pas les empreses que pagaran la trobada de joves de Madrid?

Sap el Sr Cardenal de Madrid què fan aquests bancs i aquestes empreses amb els més pobres i desfavorits? Sap que a molts d’ells els ha deixat al carrer sense casa i amb la vida hipotecada i destrossada?

Aquesta Església del Sr. Cardenal de Madrid –i de molts bisbes semblants a ell- cada dia interessa a menys gent. I, en canvi, estic segur que el moviment M-15 interessa cada dia més a la societat, que no és burra, no es mama el dit i que possiblement té moltes més ànsies de justícia i llibertat de les que sembla tenir aquesta Església que ells volen…

Tags: Església, Rouco Varela

El prestigiós teòleg José Ignacio González Faus, en el seu blog “MIRADAS CRISTIANAS” fa un lúcid anàlisi del que són en realitat i des de fa un munt d’anys -per una gran majoria de nens i nenes (i per als seus pares)- les primeres comunions. Val la pena llegir la carta, sobretot tenint en compte que EL CORTE INGLËS és un dels patrocinadors de la Jornada Mundial de la Juventud a Madrid.

Un altre dia ja tornaré a parlar-ne però avui només voldria fer una pregunta: Jesús hauria acceptat ser patrocinat per empreses que, com ha dit algú, són els “usurers del temple”? Els temples del consumisme col.laboren amb l’església perquè en trauran bon profit. Voleu dir que Jesús no hauria agafat el fuet i els hauria fet fora a tots? Mireu-ne alguns: El Corte Inglés, Telefónica, Santander, Coca Cola, Mahou, Endesa, Cope, La Razón, ABC, El Mundo, Marca… i un munt més.

Us deixo amb l’article de González Faus.

De la primera carta de San  Pablo a los Coringles  (23.05.11)

Cuando os reunís para las primeras comuniones, eso ya no es celebrar la Cena del Señor. Porque una gran cadena comercial que encabeza tanto las listas de grandes beneficios como las de salarios y condiciones laborales injustas, acaba de publicar un espectacular folleto en papel “couché”, de 22 páginas, donde anuncia trajes para la primera comunión, entre 400 y 1000 €, con descripciones como: “vestido de fantasía, de seda, de organza, cuerpo bordado con torera, falda de gasa con vuelo”… para niñas y niños, rubitas ellas en su mayoría.

También vestidos para niñas invitadas, cadenas y pulseras de oro, relojes Swacht o Viceroy, zapatos, libros de recuerdo, servicio de imprenta para invitaciones… Y finalmente “la gran idea”: listas de primera comunión, paralelas a las listas de boda (“porque te aseguras de recibir justo lo que más te gusta”). En ellas hay desde joyeros y pulseras, hasta sillas giratorias, bicicletas, juguetes electrónicos… ¡incluso biblias!.. De modo que, entre eso y el inevitable convite igualmente fatuo, apenas habrá auténtica primera comunión que no supere el medio millón de las antiguas pesetas. Demasiado dinero para recibir al Dios de los pobres. Tanto que algunas familias han retrasado la primera comunión de sus niños por la crisis económica.

¿Es que no tenéis otros días del año para todas esas fatuidades? ¿O es que despreciáis a la Iglesia de Dios y avergonzáis a los que no tienen?. La verdad es que en esto no puedo alabaros. Porque yo mismo recibí del Señor lo que ya os he transmitido: que el Señor Jesús, en la hora más negra de su vida, cuando iba a ser entregado por uno de los suyos y condenado a muerte por los sacerdotes, se sentó a la mesa a cenar con sus discípulos y, en aquella cena, tomó el pan, símbolo de la necesidad humana, lo partió y se lo pasó diciendo que aquel pan compartido era su persona entregada por nosotros. También tomó una copa de vino, símbolo de la alegría humana y se la pasó diciendo que aquel vino era su sangre (sede de la vida para los judíos) con la que Dios sellaba una alianza nueva e irrompible con el género humano. Y añadió que repitiéramos esos gestos como memorial suyo: de modo que cada vez que celebráis la comunión estás anunciando esa vida de Jesús entregada hasta la muerte por solidaridad con nosotros.

Por eso debemos examinarnos seriamente, porque quien come el cuerpo del Señor sin discernimiento se traga su propia condena… (cf. 1ª Cor 11, 20sss) ¿No habéis oído el ejemplo de vuestros hermanos filipenses que han decidido celebrar la primera comunión de sus hijos del modo más sobrio posible, sin trajes ni alharacas, para dar todo el importe que eso hubiera supuesto a los niños de Haití? ¿No sabéis todavía que en ese mundo que habéis montado mueren cada hora mil niños menores de cinco años, por desnutrición o enfermedad (lo que hace unos once millones de niños al año)? ¿Creéis que el Señor entregó su persona y su vida (su cuerpo y su sangre) para que haya esas diferencias entre vosotros? ¿Es así como queréis preparar la jornada mundial de la juventud? ¿No sabéis que, además, esa forma de primera comunión, se convierte para la gran mayoría de los niños en su última comunión?

Por eso quiero recordaros palabras de los antiguos profetas: “Detesto vuestras primeras comuniones -dice el Señor-, estoy harto de vestidos de seda, se me han vuelto una carga vuestras diademas y pulseras; aprended a practicar la justicia, enderezad a los oprimidos, proteged a los que no pueden valerse… Porque ésta es la primera comunión que yo quiero: aprende a partir tu pan con el hambriento, a hospedar a los sin techo, a vestir al desnudo y a no cerrarte a los que son tu propia carne… Entonces irradiará tu luz como una aurora y tus oscuridades interiores se volverán mediodía” (cf. Isaías 1 y 58).

“Y no os contentéis con decir: vamos a la iglesia, vamos a la iglesia… ¿creéis que la casa del Señor es una pasarela de modelos?” (cf. Jeremías 7). ¿No sabéis que el rico sólo puede traer a la iglesia su humillación porque Dios eligió a los pobres como ricos en el mundo de la fe y herederos del reino de Dios? ¿No son acaso los ricos los que nos zarandean y luego nos llevan a los tribunales, y afrentan el hermoso nombre de cristianos? (carta de Santiago 1,10; 2, 5ss)…

Hace años, y por estas razones aquí expuestas, el mes de mayo ya fue calificado como “el mes de los sacrilegios”. Por favor, no me ofendáis de esa manera, dice el Señor.

José Ignacio González Faus

http://blogs.periodistadigital.com/miradas-cristianas.php?cat=11711

Tags: Església

Rafael Fernando Navarro és un senyor que té un senyor blog. Un blog que es llegeix amb delectació i del qual jo aprenc sempre moltes coses. Escriu com els àngels (Si és que els àngels escriuen. Potser només fan música amb les lires). Aquest senyor fa música celestial amb la seva ploma. Us deixo un text que va escriure quan va morir Joan Pau II, a qui avui han beatificat una mica a corre-cuita i em sembla que sense tanta necessitat de córrer tant, la veritat sigui dita. Potser vaig a contra corrent, però penso així.

EL PAPA HA MUERTO.

La otra noche se corrió la voz por todo el barrio: El Papa ha muerto. O sea, que Vd., Santidad se ha ido al cielo. El cielo es otro barrio, pero más grande, una anchura infinita para que quepamos todos. Con un plan de ordenación urbana a discreción. Cada uno vive donde y con quien quiere, pero en paz. No hay muros de Berlín, porque Dios no quiere divisiones. Los polacos están libres del nazismo y del comunismo porque Dios exige a los suyos que sean libres. Vd., Santidad, promulgó la paz, la dialogó, la construyó. Seguramente le dolieron los brazos de parar tanta lucha. Allí no hay guerras preventivas, ni guantánamos, ni Azores que decretan matanzas. En eso ha salido ganando. Se habrá encontrado con Pedro, el pescador. Con Juan de la Cruz y Teresa de Avila: buena gente. Con Judas, amigo a tiempo parcial de Jesús y con María Magdalena, la mujer que un día perdió la memoria del corazón. Seguro, que Vd., Santidad, está a gusto

Aún no habrá tenido tiempo de saludar a todo el pueblo. Pero mañana o pasado, se encontrará con los teólogos de la liberación. Suelen pasear por el barrio de Los Pobres, conforme se entra a la izquierda, naturalmente. Ahora Vd., Santidad, no podrá excluirlos, ni proscribirlos. No le va a enmendar la plana a Jesús que disfruta yendo a comer con ellos como cuando estuvo en la tierra. Y Häring, y Theilard de Chardin, y Marciano Vidal: Viven por la Avda. de las Bienaventuranzas. Enseñan, como hicieron toda su vida, que el amor es lo importante. Pero ahora, Santidad, ya no podrá quitarles la cátedra, porque Dios los nombró “honoris causa”.

Y se va a encontrar, Santidad, con los homosexuales y lesbianas. A lo mejor intenta pasar de largo, haciendo como que no les ha visto. Pero será inútil. Atravesarán de estrella a estrella en carrozas plagadas de rosas y claveles y campanillas. No se preocupe, Santidad. Vd. siempre creyó que Dios sólo amaba a los heterosexuales y por eso los excluyó. Qué error, Santidad. Abrácelos, y pelillos a la mar.

Verá más adelante a los tronchados por el sida. Vd., Santidad, les prohibió el uso del preservativo y lo único que consiguió con esa medida fué que llegaran antes que Vd. al reino de los cielos, aunque es verdad que tuvieron que sufrir demasiado

El cielo es sorpresivo, como el mismo Dios. Será todo una explosión de luz para Vd., Santidad, que disfrutó de ideas muy claras, inamovibles, inmutables. El amor lo igualará todo ante Vd. que siempre supo dividir las actitudes entre buenas y malas.

Animo. Se irá acostumbrando en la eternidad a dejarse manejar por Dios, aunque Vd., Santidad, haya vivido acostumbrado a manejarlo a El.

(Artículo publicado cuando murió Juan Pablo II)

Tags: Església, Joan Pau II

La Maria Coll entrevista a El Singular Digital.com del dia 23/3/11 Joan Godayol. Allà hi podreu trobar l’entrevista completa. Però us vull deixar unes quantes frases que m’han semblat singularment interessants.

El bisbe emèrit d’Ayaviri, Joan Godayol, va aterrar per primera vegada al Perú quan era un adolescent i la seva família, uns empresaris del tèxtil de Mataró, s’hi van traslladar. Aleshores no es pensava que la darrera vegada que abandonaria els Andes peruans ho faria quaranta-cinc anys després. La vida de Godayol ha estat una obra dedicada als més pobres i per això acaba de rebre el Premi Memorial Joan XXIII per la Pau.

-L’església del Sud-Andí per mi és el lloc del món on millor es viu l’Església segons el Concili Vaticà II.

– Allà vaig conèixer un altre estil de fer i de ser Església. El porto a la sang. M’he convertit a l’Evangeli des de la riquesa dels pobres. En els Andes veus la presència de l’Esperit Sant en els actes i en la manera de ser. Allà han cristianitzat les seves costums incaiques i ho han fet tan bé que s’han convertit en cristianisme pur.

–Allà l’Església també s’organitza diferent. Té un sistema més familiar i democràtic. Allà tots teníem veu i vot. Amb els estaments només ratificàvem les decisions preses. A més, el laïcat era responsable i participant de la mateixa Església. Això em va sorprendre perquè jo venia d’una església jerarquitzada.

–De fet, l’Església hauria d’ajudar qui té gana, qui té set, però molts avui encara continuen adorant el Déu diner. Moltes vegades quan has d’ajudar el principal entrebanc encara són els diners. L’Església té accions socials, com Càritas, però fan de repartidors i que paguin els altres. Òbviament també hi ha alguns grups d’ajuda social autèntics, però generalment aquests neixen dels laics i no dels estaments de la jerarquia.

-A tota acció, per molt descabellada, retrograda i medieval que sigui, correspon una reacció. Ho fan amb bona fe, però la lletra mata l’esperit de la vida. La reacció ja ha començat! Ara no hi ha joves a les esglésies. Els joves passen de la missa perquè la consideren desfasada, doncs cal renovar-la.

-A l’Església administrativa no veig cap signe de renovació. Només algun capellà gran que va viure el Concili Vaticà II i encara se’n recorda. A tots aquests sacerdots jovenets que pugen encarcarats i que pensen, com alguns bisbes, que només ells tenen la veritat però que no han vist món, què els hi vols dir? Ens hem d’emparar a la bona voluntat.

–L’Arquebisbat de Barcelona ha obert diligències per excomunicar el pare Manel. Excomunicar: aquestes no eren les paraules de Jesús, eren les paraules dels fariseus, els homes de la llei que el van matar per dir la veritat. Segons la Conferència Episcopal una noia que avorta, encara que òbviament podia haver evitat l’embaràs, està excomunicada, però i els legisladors, aquests no? Jesús hagués perdonat i hauria comprès la debilitat humana.

–Permetre un avortament va contra el Dret Canònic? Sí, però per sobre del Dret Canònic hi ha la caritat, aquesta és la màxima llei. Ell va intentar convèncer aquella noia, però al final ella va decidir i ni Déu es posa en les decisions de la pròpia consciència. El pare Manel no defensa l’avortament, només fa un acte de caritat. I és que l’Església pateix una crisi d’humanisme.

-Aquí s’ha fet una marxa enrere tan gran! Creuen que tenen el monopoli de la veritat, però el cristianisme no s’imposa, només proposa.

Tags: Església, Joan Godayol

CARTA A UN SEMINARISTA
ANDRÉS MUÑOZ
GETAFE (MADRID).

ECLESALIA, 18/03/11.- Querido seminarista: No tengo el gusto de conocerte, porque hace tiempo que no voy por el seminario, debido a problemas alérgicos. Pero deseaba ponerme en contacto contigo, ahora que llega el Día del Seminario, para ofrecerte el Servicio de Atención de la Comunidad, (S.A.C.), que se ocupa del cuidado, participación e igualdad entre todos sus miembros, y del que no creo que te hayan hablado tus formadores.

El S.A.C. ha lanzado el Plan Integral de Refundación de la Iglesia Católica (P.I.R.I.C.), en el que se incluye una Campaña de Prevención de Riesgos Laborales, dirigida expresamente a seminaristas que, como a ti, os están modelando en la actual estructura eclesial para ser futuros profesionales de la religión.

A través de estudios, investigación, encuestas y diagnóstico popular se han detectado riesgos, accidentes y/o enfermedades en el clericalato que perjudican a varones célibes y, por extensión a toda la sociedad, por lo que urge su prevención.

Los riesgos profesionales clericales más agresivos son, como se sabe, la pederastia, la pedofilia, el abuso de menores y la discriminación de la mujer, víctima del celibato impuesto, de cuya gravedad y prevención no hace falta insistir.

Pero hay otra serie de peligros igualmente dañinos como la “Robotitis”, virus que se inocula por la demasiada exposición y contacto con materiales de chatarra y desecho provenientes de la teología escolástica, el derecho canónico, el magisterio eclesiástico, la moral sexual vaticana o la espiritualidad pietista, que pueden degenerar en ceguera o dependencia.

También está “El síndrome de poder”, popularmente conocido como “Cojonitis Aguda”, que es la inflación de los ganglios machistas por ponerlos encima de la mesa reiteradamente, que producen exclusión, ordeno y mando y la parroquia es mía.

El “Mobbing Celibatario” es la opresión que sufren muchos curas, localizada en la zona cardiaca y lumbar baja, utilizándose como falsos paliativos el ocultamiento o el apaño sentimental.

Otro riesgo es el “Mal de Sacristía” que se objetiva en una claustrofobia a lo social, reivindicativo, político y laical, para refugiarse en lo ritual y sagrado. Este problema se somatiza en el ombligo.

“Feminalergia” es otra dolencia eclesial y clerical de tipo crónico que se produce por el endoparásito institucional que contagia a los más cercanos y cuyos efectos colaterales lo sufren el 50% de los creyentes, es decir, las mujeres.

El “Traumatismo Múltiple” son las lesiones en los órganos y tejidos vitales de profesionales como teólogos, investigadores, exegetas, profesores, curas casados, homosexuales…, provocadas por prácticas jerárquicas abusivas.

Sin querer ser exhaustivo, te menciono, por último, otros cuantos riesgos de forma abreviada, a los que tendrás que estar atento para no ser víctima de ellos, como pueden ser una parálisis doctrinal, miopía comunitaria, estados climatéricos, asfixia ortodoxa, modorra litúrgica, numismática febril, manía persecutoria, morbosidad privilegiativa y otras manifestaciones curiales que pueden derivar en sarpullidos, eccemas y pruritos sociales.

Para evitar todos estos riesgos, problemas, conflictos, accidentes y/o enfermedades del clero te remito al Plan Integral de Refundación de la Iglesia Católica (P.I.R.I.C.), anteriormente mencionado, que consiste básicamente en un cambio radical del modelo productivo eclesial: cambio estructural, teológico y litúrgico, que da como resultado que otra Iglesia es posible y necesaria.

Para ser eficaz este plan se apoya en estos presupuestos: la comunidad antes que la institución, todos creyentes y no curas y laicos, la vida antes que el culto, Dios antes que ortodoxia, el espíritu por encima de la ley, igualdad varón-mujer, el amor en lugar de derecho canónico, ministerios y no privilegios, el reino de Dios y su justicia y después, mucho después la Iglesia.

De este planteamiento se deduce que no se trata de una reforma, ni una renovación, ni una restauración sino de una refundación o vuelta a la Iglesia de los primeros tiempos, en la que, entre otras cosas, no existía el status clerical o ministerio ordenado como casta y se daba el protagonismo a la comunidad, grande y pequeña, para repartir funciones y ministerios según la necesidad y los carismas.

No me puedo extender más en la descripción detallada de esta otra Iglesia, porque sería objeto, no de una carta, sino de un diálogo en profundidad, pero me gustaría que pensaras esta propuesta y la dieras a conocer a tus compañeros, porque se evitarían todos los riesgos, accidentes…propios de los clérigos y porque creo que esta visión eclesial tiene futuro.

Te puedes informar con más detalle en estos lugares de referencia: Teología de la Liberación, Comunidades de base, Redes Cristianas o movimientos como Somos Iglesia, Comunidades Populares, Moceop, Mujeres y Teología entre otras. Aquí encontrarás personas que te acogerán y te mostrarán sus experiencias comunitarias y en donde verás que no solo Otra Iglesia es posiblesino que Otra Iglesia es ya realidad.

Espero verte por aquí. Nos conoceremos. (Eclesalia Informativo autoriza y recomienda la difusión de sus artículos, indicando su procedencia).

Andrés Muñoz

Tags: Església

Des de fa una bona colla d’anys que estic subscrit i llegeixo els sempre interessantíssims quaderns que publica CRISTIANISME I JUSTÍCIA.

Aquests dies rebia el darrer número que porta per títol el que jo he fet servir per al meu post “ FER-SE CÀRREC, CARREGAR
I ENCARREGAR-SE DE LA REALITAT.FULL DE RUTA SAMARITÀ
PER A UN ALTRE MÓN POSSIBLE” de José Laguna.

A mida que l’anava llegint, em venia constantment al cap el cas del Pare Manel que aquests dies ha sortit als diaris i del qual encara se’n segueix parlant força. Sembla que el volen suspendre a divinis.per unes coses que explica prou bé al llibre que sobre ell ha sortit aquests dies i que ha tingut molt bona acollida. El Pare Manel vindria a ser un paradigma del que passa sovint a l’església: que els de dalt  van per un costat i els de baix moltes vegades van per un altre completament diferent.

És el clàssic problema de veure la realitat des d’un lloc o des d’un altre.L’Església de Jesús quina és? És l’església de Roma, de la Conferència Episcopal espanyola, la d’en Rouco Varela i alguns bisbes com ell? És la del Pare Manel i tants i tants laics i laiques, capellans i religioses que treballen a peu d’obra, embrutant-se amb la pols i el suor de cada dia i respirant l’alè (a vegades desagradable) de la gent que sofreix els problemes del dia a dia?

En aquest darrer quadern del qual us parlava José Laguna fa servir una eina o un quadre de lectura pres d’ Ignacio Ellacuría per analitzar la paràbola del bon samarità. En diàleg amb el seu mestre Zubiri, el màrtir salvadoreny expandeix la «intel·ligència que sent» zubiriana cap al camp de l’acció i afirma tres moments en el coneixement de la realitat:

1. Es coneix la realitat quan, a part de fer-se càrrec de
la realitat (moment noètic)

2. i de carregar la realitat (moment ètic),

3. un s’encarrega de la realitat (moment pràxic)».

Tres moments perfectament identificables en la paràbola del bon samarità (i de qualsevol esdeveniment humà)i que posen en relleu les notes fonamentals del servei samarità, a saber: intel·ligència, compassió i compromís.

Si gent com el Pare Manel no caben dins de l’església de Jesús qui hi cabrà? Quina església tindrem? Qui se la creurà? A què donem importància? Tot un munt de preguntes que ens podem fer en un dia com el de demà –dia de sant Josep i dia del seminari- per veure quin tipus de seminaristes s’estan preparant en els Seminaris actuals i quin tipus de capellans tindrem amb la formació que se’ls dóna actualment?

Per pensar-hi una mica…

Tags: Església, Pare Manel

José Luís Cortés és un dibuixant molt conegut en el món eclesial perquè, sobretot, dibuixa temes d’església des d’una vessant força crítica, però al mateix temps molt tendra.

Avui us vull recomanar una pàgina on cada dia hi trobareu un dibuix seu. Es diu EL HERMANO CORTËS i us ben asseguro que us hi divertireu i a la vegada us farà veure que hi ha una visió diferent de la fe, de l’església, de les persones, del món i de Déu. Perquè parla molt de Déu i fa parlar molt a Déu. I us ben asseguro que el déu d ‘en CORTËS no és el Déu que estem acostumats a escoltar, el Déu que ens van ensenyar i el Déu que imaginem moltes vegades. No és aquell ésser llunyà, seriós, amb cara severa i jutge implacable. Tot el contrari: és un ésser tendre, misericordiós, humà, senzill i proper.

Una pàgina per gaudir-hi tant si som creients com si no ho som.

Tags: Església, Humor, RELIGIÓ

María Victoria Gómez Morales, una ex monja que es va passar 60 anys en un convent de clausura i que en va sortir amb 80 anys, denuncia el cardenal de Madrid Rouco Varela i altres bisbes de l’extrema dreta de l’Església espanyola per coaccions a teòlegs dissidents.

Aquesta monja, amb la seva frescor, audàcia i alegria que li proporcionen els seus de 84 i la seva saviesa, (és llicenciada en Ciències Bíbliques), va ser entrevistada pel diari EL PAIS en un article que es titulava “La vara del cardenal”, que us animo a llegir. Després d’això, va fer unt comunicat, que ens serveix als que pertanyem a l’església i també als que no, per entendre com van les coses dins de l’ església catòlica des de fa ja una bona temporada. Us el deixo perquè els llegiu.

Siento tristeza por mi Iglesia, inmensa tristeza. Aunque nadie me puede arrebatar mi alegría desbordante de vivir en la gran comunidad del seguimiento del Evangelio, de sentirme y saberme hija del Padre en el misterio de Jesús de Nazaret.
El 4 de julio de 2010 me concedieron en El País una entrevista que me hizo José Luis Barbería. Nunca lo agradeceré bastante. Había precedido a esta entrevista una denuncia al Nuncio en España, Mons. Renzo Fratini, primero a través de un burofax de sesenta folios, al que me contestó con una atenta carta, y después la entrega en la misma Nunciatura de un dosier de unos seiscientos folios en los que detallaban un grupo de laicos y laicas que trabajaron intensamente, una serie de datos tristísimos sobre páginas web que hacían una auténtica campaña de calumnias, insultos, burlas, sin respetar la privacidad de varias personas de relieve en España y en la Iglesia española.
En esta denuncia presentaba la queja de muchas personas por aquellas difamaciones contra el Rey, el cardenal Sistach, el P. General de la Compañía de Jesús, el P. Juan Massiá –con el que se ensañaron especialmente-, el sacerdote José Antonio Pagola, Torres Queiruga, etc. y, últimamente, el franciscano José Arregi, a quien han presionado de manera increíble hasta hacerle dejar la Orden franciscana y el sacerdocio.
El Sr. Nuncio, que me decía en su carta de respuesta al burofax “que había tomado nota atentamente”, debió intervenir de modo eficaz a juzgar por ciertos efectos subsiguientes, pero la denuncia que iba para ser presentada en el Vaticano contra el cardenal Antonio María Rouco Varela, el obispo Fernando Sebastián y el también obispo García Gasco, no sabemos si llegó al Vaticano. Casos, como el del P. Juan Masiá, no han sido corregidos posteriormente y pesa sobre él la orden, totalmente ilegítima, de no venir a España, de no hablar ni predicar en español y otros pormenores de grave importancia que en la denuncia se expresaban.
¿Cómo sentir alegría, como antiguamente aprendí de mis padres, por ser hija de la Iglesia, si hemos puesto en la palabra Iglesia, no el contenido y la esencia del Evangelio (verdad, amor mutuo, servicio a los hermanos y a los más necesitados expresamente como lo hizo Jesús) sino que hemos llamado Iglesia a la jerarquía, al Papa, que se llama, se tiene y se recibe con el esplendor inusitado de un jefe de Estado y así se lo tiene considerado? El “siervo de los siervos”, ¿dónde aparece? Las
bienaventuranzas, ¿cómo se viven en la Iglesia? El amor a los pobres, a los oprimidos, ¿dónde aparecen? ¿Cómo se puede considerar a muchos de nuestros obispos seguidores de Jesús, el pobre de los pobres, el que se puso al lado de la mujer oprimida, el que nos contó la bellísima parábola del Padre del hijo perdido al que no condenó, sino al que recibió a su regreso con las entrañas conmovidas, festejándolo con un banquete, baile y fiesta?
Este Jesús, ¿dónde aparece en nuestra Iglesia oficial? ¿En el papamóvil, con anillo de esmeralda, con un pectoral que ni se sabe? Seguramente que el mismo Papa es bueno y sencillo y amaría poder vivir como Jesús, pero está dentro de un sistema que ni él mismo puede controlar, ni tocar, salvo correr el riesgo de Juan Pablo I.
Me parece que si Jesús escucha decir a Mons. Rouco que la ética y la moralidad faltan, si ha escuchado los anatemas de Mons. Martínez Camino con sus excomuniones, si se ha enterado bien de la condena a tantos amigos queridos suyos que están dado la vida por los pobres, a tantos teólogos de la liberación condenados, ¿qué nos diría y a quiénes reconocería por seguidores y discípulos suyos?
Lo siento, lo siento mucho, pero me quedo con Jesús y me alejo de un poder que presenta la Iglesia oficial que está muy lejos, lejísimos de la Carta Magna del Reino: esas maravillosas bienaventuranzas que son la quintaesencia del Evangelio junto con el mandato del amor y tan lejos de todos estos tinglados, ropajes, ritualismos tan aparatosos que convidan a todo menos a una oración humilde y silenciosa como Él hacía por las noches, a la madrugada, antes de ir a buscar a su pueblo pobre y oprimido. Él fue libre en su enseñanza, “enseñaba con autoridad”, la autoridad que le daba su propia vida de unión con el Padre. Pero no buscaba el poder: “Mi reino no es de este mundo”, “El que entre vosotros sea el mayor, sea el último, el menor, el que sirve a sus hermanos”. ¡Era libre en decir la verdad que había recibido del Padre! A ningún otro estaba sometido y por eso lo mataron! Ellos, los poderosos del imperio y de la sinagoga, Roma y Jerusalén. La fidelidad al nuevo Reino y el amor a su pueblo los puso por encima de su vida.
Al atardecer de la vida nos examinarán del amor, no del poder, de las condenas por mantener la ortodoxia. Los dogmas, ¿de qué van si no hay amor, misericordia, humildad, verdad?
Deseo con toda mi alma que mi vida sea ante todo amor. Deseo buscar el último lugar, no el primero; deseo no poder nada, nada más que amar y no condenar. Por eso me alejo de tanta condena, de tanto poder, de tanto dictar normas para los demás, de tanto enjuiciar y sentirme maestra de mis hermanos. No tenemos más que un Padre y un Maestro, todos los demás somos discípulos, discípulas indignos de tal Padre y de tal Maestro. Lo siento, si ya no puedo denunciar más me quedo con el amar a fondo perdido y pedir humildemente que Él, y sólo Él, me enseñe la verdad de su Evangelio, de su entrega, de su comunión con el Padre y los hermanos.
Mª Victoria Gómez

Tags: Església

COMUNICAT DE MOCEOP CONTRA EL PROCESSAMENT DEL VATICÀ AL TEÒLEG JOSÉ ANTONIO PAGOLA

Fa uns dies que hem llegit la notícia del processament al teòleg José A. Pagola per part del Vaticà.
Encara que fa ja més de tres anys que alguns bisbes aquí a Espanya van començar a criticar-lo per la publicació del seu llibre "Jesús. Aproximación històrica ", del qual ja s’han venut més de 80.000 exemplars, semblava que no estarien disposats a arribar fins al final com han arribat.
Més, quan abans de ser publicat, alguns experts en Teologia i Sagrades Escriptures havien llegit amb deteniment el llibre i no havien trobat res herètic com per a impedir la seva publicació. Una publicació que va sortir amb el "Nihil Obstat" i el "imprimatur" de l’anterior Bisbe de S. Sebastià.
Un llibre que han llegit nombrosos teòlegs de prestigi i que no han posat cap objecció.
És més, no fa gaire l’actual ministre de cultura del Vaticà Monsenyor Ravasi ha dit públicament que és un dels millors llibres publicats sobre la figura de Jesús i ha recomanat vivament la seva lectura.
Això ve a corroborar les diferents postures que hi ha dins de l’Església. La línia més oberta i conciliar, i la més dura i ultraconservadora, que té a Espanya figures molt importants de l’episcopat, i que és la que ha influït decisivament per marcar la posició final que ha desembocat en el procés contra Pagola i el seu llibre.
Aquest llibre és un dels que està ajudant a moltíssimes comunitats cristianes i grups de creients que l’han comprat i reflexionat i els està fent un gran bé, ajudant-los a comprendre molt millor la figura de Jesús i fent-los madurar en la seva fe cristiana, a Espanya, a Llatinoamèrica i en moltes altres regions del Món. Igualment ens consta que a molts no creients i persones en recerca, el llibre els està servint per comprendre millor la figura de Jesús i apropar-los al coneixement de l’Evangeli.
No entenem que un llibre així hagi de ser qüestionat i el seu autor sotmès a un procés humiliant, inhumà i injust, com molt bé ha recordat José M ª Castillo en la seva carta oberta a Pagola. És per això que des d’aquí ho denunciem i demanem que mai a l’Església s’utilitzin procediments de tipus inquisitorials tan aliens a l’esperit de l’Evangeli de Jesús basat en el respecte, la tolerància i el diàleg entre germans, sense cap tret d’autoritarisme.
I a José A. Pagola, el nostre suport, la nostra solidaritat en aquests difícils moments que està vivint i tot el nostre ànim perquè segueixi sent fidel a la seva consciència i a l’honestedat de les seves investigacions teològiques per sobre de qualsevol altra consideració.
MOCEOP, 7 febrer 2011

NOTA:

SI ALGÚ ESTÁ INTERESSAT EN LLEGIR EL LLIBRE "Jesús. Aproximación històrica", SENSE HAVER-LO DE COMPRAR, POT CLICAR DAMUNT D’AQUESTA ADREÇA I SE’L PODRÀ DESCARREGAR

http://www.sancarlosborromeo.org/

http://www.sancarlosborromeo.org/docs/Libro_Pagola.pdf

Tags: Cristologia, Església, Inquisició, José A. Pagola

Ha mort el bisbe Samuel Ruiz, a l’edat de 86 anys. Potser no ha estat una persona massa coneguda a Europa, però sí que ho és a l’ Amèrica Llatina. El prelat era reconegut com el principal representant de la teologia de l’alliberament a Mèxic i un gran defensor dels drets humans dels indígenes durant els 40 anys que va ser bisbe de San Cristóbal, Chiapas, un dels estats més pobres i amb major població originària.

Pel seu compromís i el seu paper com a mediador en l’alçament zapatista de 1994, Samuel Ruiz va rebre el premi Simón Bolívar de la UNESCO en 2000.

Després de l’aixecament armat de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN), Ruiz va actuar com a mediador entre aquest moviment guerriller, liderat pel Subcomandante Marcos, i el govern.

El bisbe va recolzar els reclams de la insurrecció armada zapatista-salut, alimentació, terra o justícia-però sempre va puntualitzar que no compartia l’ús de les armes perquè es fessin escoltar.

Amb la mediació del bisbe, les parts van arribar a un acord el 1996 per a l’atenció de les demandes del grup rebel, que va denunciar després l’incompliment del govern sense arribar mai a desmobilitzar, encara que des de llavors no realitza activitat armada alguna.

La seva intervenció en aquest conflicte li va costar amenaces de mort que van motivar l’assignació d’una escorta però també li va valer una candidatura al premi Nobel de la Pau de 1994.

"Amb la mort de Samuel Ruiz es fa un lloc difícil d’omplir (…) és i serà per sempre referent indiscutible a favor de la cohesió social, distintiu del qual lamentablement l’actual jerarquia catòlica pateix", va dir en un butlletí l’esquerrà Partit de la Revolució Democràtica (PRD).

L’activisme de Ruiz per a la millora de les condicions dels indígenes a Mèxic i en tota Amèrica Llatina van convertir en una figura molt estimada a Chiapas i Mèxic.

Va arribar a aprendre a parlar les quatre llengües originàries majoritàries a Chiapas: tzotzil, tzeltal, tojolabal i chol.

El 1989, va fundar el Centre de Drets Humans Fray Bartolomé de las Casas, l’ONG amb més credibilitat i pes a Chiapas.

No obstant això, les seves posicions també van derivar en friccions amb la majoria de governs, cacics locals i amb l’ala més conservadora de l’església mexicana i del Vaticà.

Com a homenatge, us deixo unes paraules que li ha dedicat Marina Taibo, una fotògrafa mexicana

Nuestra lucha es por hacernos escuchar, y el mal gobierno grita soberbia y tapa con cañones sus oídos.
Nuestra lucha es por el hambre, y el mal gobierno regala plomo y papel a los estómagos de nuestros hijos.
Nuestra lucha es por un techo digno, y el mal gobierno destruye nuestra casa y nuestra historia.
Nuestra lucha es por el saber, y el mal gobierno reparte ignorancia y desprecio.
Nuestra lucha es por la tierra, y el mal gobierno ofrece cementerios.
Nuestra lucha es por un trabajo justo y digno, y el mal gobierno compra y vende cuerpos y vergüenzas.
Nuestra lucha es por la vida, y el mal gobierno oferta muerte como futuro.
Nuestra lucha es por el respeto a nuestro derecho a gobernar y gobernarnos, y el mal gobierno impone a los más la ley de los menos.
Nuestra lucha es por la libertad para el pensamiento y el caminar, y el mal gobierno pone cárceles y tumbas.
Nuestra lucha es por la justicia, y el mal gobierno se llena de criminales y asesinos.
Nuestra lucha es por la historia, y el mal gobierno propone olvido.
Nuestra lucha es por la Patria, y el mal gobierno sueña con la bandera y la lengua extranjeras.
Nuestra lucha es por la paz, y el mal gobierno anuncia guerra y destrucción.
Viva Jtatic Samuel Ruiz

Tags: Església, indígenes, Mèxic, Samuel Ruiz

Aquests dies s’ha estrenat la pel·lícula “Homes i déus” del director Xavier Beauvois, premiada a Cannes. És la història  de la petita comunitat de monjos contemplatius (cistercencs) del monestir de Tibhirine (Algèria). Aquesta comunitat va patir, com tants altres religiosos, periodistes , estrangers i bona gent del poble algerià, la violència que va regnar a principi dels anys noranta en aquell país. Set monjos d’aquesta comunitat van ser assassinats el maig de 1996.

Gràcies al testimoni escrit que van deixar podem conèixer el que va ser la seva vida i el camí que van recórrer en els seus tres últims anys. Van optar per romandre a Algèria, al costat dels seus veïns musulmans, tot i saber el perill que representava per a les seves vides. No va ser fàcil, però sí que van ser coherents amb la seva vocació monàstica en terres de l’Islam.

Van ser testimonis vius de l’amor de Déu cap a l’ésser humà, més enllà de cultures, races, religions, vocacions, etc. Per que "… quan un A-Déu s’albira …" (com diu Christian de Chergé-prior de la comunitat de Tibhirine en el seu testimoni escrit més d’un any abans de morir i que és realment el testament espiritual d’aquella comunitat) les fronteres es dilueixen. 
(Extret d’Eclesalia Informativo)

"Quan un A-Déu s’albira …

Si em passés un dia -i aquest dia podria ser avui- que fos víctima del terrorisme que sembla voler abastar en aquest moment a tots els estrangers que viuen a Algèria, jo voldria que la meva comunitat, la meva Església, la meva família, recordin que la meva vida estava LLIURADA a Déu i aquest país.

Que ells acceptin que l’Únic Mestre de tota vida no podria romandre aliè a aquesta partida brutal. Que resin per mi. Com podria jo ser trobat digne de tal ofrena? Que sàpiguen associar aquesta mort a tantes altres tan violentes i abandonades a la indiferència de l’anonimat.

La meva vida no té més valor que una altra vida. Tampoc no en té menys. En tot cas, no té la innocència de la infància.
He viscut prou com per saber-me còmplice del mal que sembla, malauradament, prevaler al món, inclús del que em podria tocar cegament.

Voldria, arribat el moment, tenir aquest instant de lucidesa
que em permeti demanar el perdó de Déu i el dels meus germans els homes, i perdonar, alhora, de tot cor, a qui m’hagués ferit.

Jo no podria desitjar una mort semblant. Em sembla important proclamar-ho. En efecte, no veig com podria alegrar-me que aquest poble al que jo estimo sigui acusat, sense distinció, del meu assassinat. Seria pagar molt car el que es dirà, potser, la "gràcia del martiri" deure-la a un algerià, qualsevol qui sigui, sobretot si ell diu actuar en fidelitat al que ell creu ser l’Islam.

Conec el menyspreu amb què s’ha pogut envoltar als algerians presos globalment. Conec també les caricatures de l’Islam fomentades per un cert islamisme. És massa fàcil creure’s amb la consciència tranquil·la identificant aquest camí religiós amb els integrismes dels seus extremistes. Algèria i l’Islam, per a mi són una altra cosa, és un cos i una ànima.
Ho he proclamat a bastament, crec, coneixent bé tot el que d’ells he rebut, trobant molt sovint en ells el fil conductor de l’Evangeli que vaig aprendre sobre els genolls de la meva mare, la meva primeríssima Església, precisament a Algèria i, ja des de llavors, en el respecte dels creients musulmans.

La meva mort, evidentment, semblarà donar la raó als que m’han tractat, a la lleugera, d’ingenu o d’idealista:
"¡Que digui ara el que pensa de tot això!"
Però aquests han de saber que per fi serà alliberada la meva més punyent curiositat. Llavors podré, si Déu ho vol, enfonsar la meva mirada en la del Pare per contemplar amb Ell  els seus fills de l’Islam tal com Ell els veu, enterament il.luminats per la glòria de Crist, fruits de La Passió, inundats pel Do de l’Esperit, el goig secret serà sempre, el d’establir la comunió i restablir la semblança, jugant amb les diferències.

Per aquesta vida perduda, totalment meva i totalment d’ells,
dono gràcies a Déu que sembla haver volgut enterament per a aquest GOIG, contra i malgrat tot.

En aquest GRÀCIES en què està tot dit, d’ara en endavant, sobre la meva vida, jo us incloc, per descomptat, amics d’ahir i d’avui, i a vosaltres, amics d’aquí, al costat de la meva mare i el meu pare, els meus germans i germanes i  tots els seus familiars, ¡Al cèntuple concedit, com va ser promès!

I a tu també, amic de l’últim instant, que no hauràs sabut el que feies. Sí, per a tu també vull aquest GRÀCIES, i aquest "A-DÉU" en el rostre del qual et veig. I que ens sigui concedit retrobar-nos com lladres feliços al paradís, si així ho vol Déu, Pare nostre, teu i meu.

¡AMEN! INSHALLAH!
Alger, 1 desembre 1993
Tibhirine, 1 gener 1994
Christian. +

Tags: Cristianisme, Església, Espiritualitat, RELIGIÓ, Violència