A PEU

M’agrada el futbol. M’agradava molt jugar-hi quan era jove, però ara ja només em permeto mirar el Barça quan el donen per TV, escoltar-lo per la ràdio, aguantar alguna estona de tertúlia i poca cosa més. No vaig mai al camp, no soc soci de cap club, ni crec que tingués gaires ganes de passar fred o calor per veure un partit en un camp. Segueixo amb cert interès aquesta bombolla gegant i aquesta espècie de gran univers paral·lel en què s’ha convertit el futbol; un univers que ja fa temps ha deixat de ser únicament esport i que cada dia s’ha tornat més complicat i difícil d’entendre perquè s’hi barregen molts factors i interessos molt diversos. Tot i això, m’agrada seguir-lo, com m’agrada seguir altres àmbits de la realitat que poden ajudar a entendre una mica millor el món en què vivim i encara que només sigui per treure’n algunes lliçons. Cadascú té les seves dèries i, per altra banda, entenc perfectament que, per al que no li agradi gaire o gens, tot aquest món se li pugui fer pesat i en fugi com de la pesta. Però no podem negar que és una realitat de la que és difícil fugir-ne del tot i ignorar-la. Se’ns cola per tot arreu.

Ahir a Can Barça hi va haver eleccions a president. i, com molta altra gent, he seguit una mica el que han dit que faran cada un dels candidats, el que s’han atribuït del passat amb més o menys raó; he pogut veure de quines persones s’han rodejat, a quines velles glòries han invocat, talment esperits benefactors i miraculosos que han procurat posar al seu costat, he escoltat una i altra vegada promeses que no saben ni ells mateixos si podran acomplir o no; han tornat a treure totes les tradicionals destrals de guerra, demostrant fefaentment que volen que la guerra segueixi ben vigent entre les distintes famílies blaugranes (com en qualsevol família típica i tòpica, per altra banda….).  I a mi, vist el que he vist i escoltat el que he escoltat,  com que m’agrada treure conclusions de les coses, aquí us en deixo algunes.

Per exemple, que hi ha persones més educades que altres. Persones que, en lloc d’arguments, fan servir ja d’entrada la desqualificació, l’aspersor de merda, i el joc brut i, només sortir de casa, ja van amb la pistola carregada i a punt de disparar. Un cop a l’escenari, queda el que queda i que el que ha rebut, que s’apanyi.

També he pogut veure el contrast entre les típiques actituds del que va crescut, amb un ego i un complex de superioritat que li surt per tots els porus del cos i les del que és mostra més humil i molt més moderat en gestos i paraules. Algun dels candidats és pensava que ja ho tenia tot fet abans de sortir i algun altre era ben conscient que havia de treballar fort per poder aconseguir alguna cosa i, així i tot, potser no ho aconseguiria.

He pogut veure com algun sap guanyar i perdre i algun altre no. Ni en el món futbolístic ni enlloc, jo no me’n fio gens d’aquells que no reconeixen cap virtut al contrari i, en canvi, li veuen tots els defectes. Com si tots no tinguéssim moltes coses bones i dolentes. Saber reconèixer que l’altre potser ha fet coses ben fetes i que fins i tot pot ser millor que jo, és una virtut que no té tothom i que caldria que aprenguéssim. Si volen tornar a ser candidats en el futur, els recomanaria que ho tinguessin en compte. És un consell que els dono gratuïtament i que em sembla que els pot anar bé.

També he pogut comprovar que, quan aquests dies han parlat, ho han fet com si tots fossin unes verges pures i castes que no han trencat mai cap plat, que no els ha passat mai pel cap algun mal pensament, com si cap d’ells hagués fet mai una mala negociació, algun negoci brut (o., si voleu dir-ho més finament, prou net); com si tots ells ho haguessin encertat tot en la seva vida personal i professional; com si les victòries del Barça no fossin del club sinó que fossin purament victòries personals, com semblava quan els escoltaves.

M’he pogut adonar que l’odi i l’enveja acostumen a ser patrimoni d’amargats i frustrats i que en alguns candidats hi havia molta càrrega d’aquest verí que ho mata tot. M’ha semblat que ha estat una campanya que destacava només el negatiu i deixava de banda el positiu. Molt poques proposicions, molta crítica amarga que no ajudarà a fer un Barça millor i la sensació de que alguns no digereixen que els altres poden ser millor que nosaltres i que no n’hi ha prou d’aixecar algunes banderes que no serveixen més que per amagar enveja i ressentiment perquè s’ha posat en evidència que algú ha fet les coses millor que altres. A alguns els costa pair no ser únics posseïdors de l’excel·lència, com si això fos únicament i exclusiva patrimoni seu. I, és clar, no suporten que hi pot haver persones que potser poden fer les coses igual o millor que ells perquè això posa en evidència les seves misèries i temen que el que han fet pugui quedar a l’ombra i no es vegi prou.

Una altra conseqüència que en trec de tot plegat és que unes eleccions poden servir per a fer a un persona més gran o més petita del que en realitat és. Unes eleccions poden servir per engrandir egos, per fer caure del pedestal, per evidenciar qualitats i defectes i per mostrar una mica millor la qualitat moral d’una persona. Unes eleccions haurien de servir per posar un punt i apart; per oblidar i esborrar coses passades; per renovar l’aigua podrida de la bassa; per donar 100 dies de gràcia i l’oportunitat de veure com ho farà la nova junta… Unes eleccions guanyades o perdudes són un reconeixement i un vot de confiança. I unes eleccions a Can Barça són una ocasió de democràcia que pocs clubs al món poden presumir de tenir. Caldria cuidar aquest patrimoni únic, augmentar encara més la transparència i protegir les coses bones que tenim perquè al món del futbol sembla que es torni cada dia més mafiós i sembla anar molt escàs d’algunes virtuts que haurien de ser elementals. Els socis, que són els amos del club, ja tindran temps de dir el que hagin de dir quan els sembli que les coses no van prou bé. De moment, han dit el que han dit i tots ho haurien d’acceptar.

Tags: Barça, Esport, Futbol

El jugador del Barça Xavi Hernández és una persona clarivident dins i fora del camp. Dins del camp, tots hem pogut veure durant una bona colla d’anys com la seva manera d’entendre i practicar el futbol és la més senzilla i pràctica que existeix, que no vol dir que sigui fàcil. I ho és perquè té dins del seu cap tot el que passa al camp i sap trobar en cada moment la sortida adequada als problemes que els crea l’equip contrari. Això que aparentment és tan fàcil, no ho és gens ni mica i només en gaudeixen certs privilegiats. Aquesta mateixa manera que té el Xavi de jugar a futbol i de trobar solucions als problemes és la manera que em sembla millor per anar per la vida. Si hi ha una solució senzilla, millor que no pas fer servir la complicada. Diuen que les persones intel·ligents són aquelles que fan semblar senzilla una cosa complicada i saben trobar la sortida adequada als problemes. Tenir sentit pràctic per a fer les coses és també una altra cosa que admiro dels que tenen aquest do o aquesta qualitat.

Encertar en una opinió o en un judici no sempre és fàcil perquè freqüentment ens deixem portar pels nostres prejudicis, per les nostres fòbies o fílies. Per exemple: no m’agraden gens ni mica aquells que amaguen la falta d’arguments, de claredat o de preparació sota el paraigua de la verborrea, dels sofismes o directament de la mentida. No m’agraden aquells que parlen i parlen per a no dir res o, el que és pitjor, per rebatre amb amenaces els que no pensen com ells. o amb mentides i arguments de baixa volada. Normalment són gent complicada i fa la vida complicada als demés. I a mi no m’agrada la gent complicada.

De tot el soroll mediàtic que ha despertat la xiulada del Camp Nou, de totes les controvèrsies que ha encès i de tots els comentaris que he escoltat, el que més m’ha agradat ha estat el del Xavi, que des del sentit comú (que cal recordar que generalment és el menys comú dels sentits) ha dit, ras i curt:

 “Estem en democràcia i tothom pot opinar: Haurien de preguntar-se per què es produeix aquest fet i no pensar només en sancionar-lo.”.

Poques paraules i ben dites. Paraules sàvies. Una anàlisi d’una realitat que no ha estat capaç de fer cap dels que manen a Madrid, d’una realitat que ens toca patir des de fa molts anys, però tota ella molt més agreujada, deformada i complicada en aquests darrers temps, quan molts milers de catalans han decidit que ja n’hi ha prou i han decidit plantar la canya. Això, com era d’esperar, no ha agradat gens ni mica a tot un grup de gent que no ha estat capaç mai d’analitzar causes, veure els per quès de les coses, estudiar com s’arriba a certs punts de no retorn, ni ha volgut entendre mai una realitat concreta que, per més que no els agradi, existeix i cada dia creix més. Falta de capacitat? Falta de preparació? Miopia intel·lectual? Mala fe? Impotència? Gelosia? Hi deu haver una mica de cada cosa d’aquestes, crec jo, i segurament que algunes més. Però no vull ser massa dolent i crec que és millor deixar-ho amb amb ‘incapacitat manifesta per veure i analitzar la realitat’.

La gent que ha tingut durant segles el poder -i el bastó-, que s’ha valgut durant anys d’arguments tronats i gens democràtics, que no ha sabut escoltar ni palpar les inquietuds d’un poble, no serveix per governar. I parlo per a gent de dretes i per a gent que s’han dit d’esquerres però que, ni uns ni altres, han entès res de Catalunya. I acompanyen tota aquesta tropa un munt de periodistes, intel·lectuals, formadors d’opinió, tertulians del munt de cadenes i emissores de les Espanyes. Quasi ningú ha estat capaç d’ajudar a que les coses es vegis des d’un altre angle. Més aviat han atiat el foc quan han vist qualsevol intent d’aixecar el cap i plantar cara d’uns ciutadans que han estat durant segles subjugats. Mentre ens han vist submisos, contemporitzadors, covards, botiflers, mentre des d’aquí s’ha fet la política del peix al cove, a ells ja els anava bé. En pic han vist que hem decidit dir prou i que un bon munt de gent està disposada a marxar, ha començat la repressió de totes les formes possibles. Franco l’exercia sense complexos i de forma clara i evident. Els d’ara han anat perdent les subtilitats i els complexos i ara ja ho fan d’una manera semblant als vells temps del gallec. Per alguna cosa són els deixebles avantatjats i nostàlgics del franquisme i per alguna cosa estan convençuts de que són ells els que manen, i ningú més ha de gosar atansar-se al pastís. Per això es creuen amb el dret a l’amenaça, a l’insult, a la prepotència o a lleis sancionadores. Si cal, prohibiran parlar, escriure o xiular; i si encara cal més, prohibiran respirar. Com ha dit el Xavi, no entenen que en una democràcia es pot opinar, escriure, dir o xiular el que sigui, a qui sigui amb la condició de que es faci de manera pacífica. Que el respecte a les coses, a les persones o als símbols no s’imposa sinó que es mereix i s’adquireix fent les coses bé.Les coses s’han fet tan malament darrerament que han perdut i els hem perdut tot el respecte. I amb tot aquest panorama, segueixen essent incapaços de preguntar-se res o de preguntar-nos per què fem el què fem o volem el què volem.

A fi de comptes és una mica paradoxal que l’anàlisi més encertat i més lúcid de tot plegat l’hagi fet un futbolista com el Xavi. Deu ser que, com a al gespa del camp, té les coses sempre molt clares perquè abans de passar els problemes pels peus els ha passat pel cap. Primer els resol amb el cap i després els peus fan el que han de fer. No com altres, que sembla que no tinguin cap i només tinguin l’orgue que fabrica la testosterona…

Tags: Barça, Futbol, POLÍTICA

Ahir estava assegut a la meva butaca disposat a mirar el partit de la final de la Copa del Rei. Deien, que deien, que deien, que xiularien l’himne espanyol i que xiularien el Rei con ja s’ha fet costum en aquestes ocasions en què el barça arriba a la final.

M’hi havia assegut ben allargassat -tan llarg com sóc, que no és gaire- disposat a veure com guanyava el Barça. Com acostumo a fer sovint, poso la imatge de TV3 i el so de Catalunya Ràdio. M’agrada la narració del Puyal i el seu gran equip. Vaig veient els prolegòmens del partit, com els jugadors es preparen al túnel de vestidors; veig com surten al camp; veig com s’afileren els jugadors dels dos equips i veig com tothom es prepara i es posa ben dret. Noto cert nerviosisme en els rostres de les autoritats i tots estaven tesos i afilerats com xoriços. I, de cop, comença un soroll infernal. M’imagino que són les anunciades xiulades però, la veritat, no sé distingir ben bé si és això o algun reactor que s’ha enlairat de l’aeroport del Prat i passa en aquell precís moment per damunt del camp. No sento himne, no sento xiulets, no sento ningú i el Puyal resta mut. Només soroll. molt soroll. Les càmeres només enfoquen rostres d’esportistes i d’autoritats. Res de públic. No puc saber si xiulen, si berenen o què fan. Res de res. No enfoquen ningú de les graderies. Sembla que s’ha fos la gent. No hi són. No existeixen. No xiulen. Han desaparegut de cop i volta.

Després m’he pogut assabentar que sí que es va xiular, que hi va haver himne, males cares en alguns, mala llet en altres i fins i tot algun comunicat fet pel Gobierno de España a corre-cuita i en hores intempestives… Si n’estarien d’emprenyats que fins i tot algun funcionari va haver de treballar redactant un curiós COMINICADO (que podeu llegir clicant  AQUÍ) un dissabte al vespre a les 11 de la nit! Algú l’ha qualificat de ridícul. Jo el qualifico directament de franquista, de país amb molt dèficit de democràcia, que la única cosa que sap fer és amenaçar els ciutadans. Vergonya, molta vergonya haurien de tenir. I no s’haurien d’estranyar que molts de nosaltres vulguem marxar d’un país com aquest,

I una altra cosa. Acabo de llegir que aquest sindicat que s’autoanomena Manos Limpias –i que no és res més que una colla de franquistes nostàlgics- també ha posat denúncia a tot bitxo vivent. Haurien de saber uns i altres que, segons explica el diari LA MAREA,  xiular l’himne és fins i tot un dret segons el jutge Pedraz de l’ Audiència Nacional. Hi ha un auto de la sala que jutja delictes penals a l’ Audiència Nacional que va considerar (any 2009) que xiular l’himne d’España és una cosa emparada per la llibertat d’expressió. Ho podeu veure AQUÍ

Tags: Barça, Esport, Futbol, POLÍTICA

Un altre sudaca!, vaig sentir que deia una persona, referint-se al nou entrenador del Barça i parlant d’ell amb força menyspreu. Segurament que no en sabia res d’aquest bon home i també molt segur que fa només una setmana que en va començar a sentir parlar. Per no saber, no devia saber ni si és bon entrenador o no, quin és el seu currículum i tampoc si ho farà bé o no a can Barça. De fet, ningú ho pot saber això i potser cal que esperem una mica per jutjar-lo.

M’empipa molt escoltar expressions despectives com aquesta, quan es refereixen a la gent llatinoamericana. La paraula “sudaca” es va posar de moda a la dècada dels 70 del segle passat quan van començar a arribar molts exiliats llatinoamericans que van aterrar a Espanya fugint de les dictadures de Xile, Argentina i Uruguai. El terme és clarament despectiu tot i que, de mica en mica, ha anat desapareixent i sortosament avui ja quasi no s’empra.

Em va empipar sentir aquesta persona al carrer, però també he notat un to una mica semblant en alguns comentaristes d’una ràdio catalana aquests dies. És cert que cap d’ells va  fer servir la paraula “sudaca”, però sí que van fer una mica de conyeta de la seva manera de vestir (una mica antiquada, deien), de la seva manera de parlar, del sobrenom “Tata”, de si sabia on arribava, etc. etc. M’empipa força aquesta manera que tenen alguns –cada vegada menys, com deia abans- de tractar la gent de fora, sobretot quan es fa des d’aquesta posició una mica superba, des d’un cert complex de superioritat europeu i com si nosaltres fóssim els millors, ho sabéssim tot i ningú dels que venen de fora ens hagi d’ensenyar res.

Segurament que aquestes persones no recorden que un “sudaca” pot ser perfectament un descendent directe d’un oncle seu o potser un parent més o menys llunyà que va haver de marxar cap a Sud Amèrica perquè aquí es moria literalment de gana. No recorden aquests saberuts que aquí molta gent vivia en un estat molt precari, que la gent menjava poc i malament, que a les cases no hi havia aigua corrent i, per tant, la higiene era més aviat poca, que el polls i les puces eren molt abundants, que l’educació i les formes de viure eren molt primàries. Molta gent que va haver de marxar va fer fortuna, va poder refer la seva vida, normalment van ser molt ben acollits i els van donar tota mena d’ajudes i unes garanties legals que mai havien tingut. Molts d’aquells emigrants van establir-se en aquells països i, com es diu vulgarment, “van ser feliços i van menjar anissos”. Sí, molta gent va trobar un lloc on viure i ser feliç, poder treballar i formar una família. Els descendents d’aquella gent són els que han arribat aquí en un viatge de tornada semblant al viatge d’anada que van fer els seus avis o els seus pares i, per tant, no veig per quin motiu ens en hem de riure, fer-ne befa o tractar-los amb menyspreu.

I a aquests periodistes i tertulians tan saberuts els recordaria que molts dels que venen –obligats per les circumstàncies o per pròpia elecció- potser fins i tot tenen més preparació que ells, segur que més categoria moral, i potser més ganes de treballar i tot. Alguns d’ells han après la nostra llengua, estan treballant millor que molts de nosaltres, ens hi podríem emmirallar perfectament i fins i tot potser quedaríem malparats en la comparativa.

Per tant, menys conyeta amb aquest home que acaba d’arribar per fer d’entrenador al Barça, una mica de respecte a ell i a tots els que com ell venen a guanyar-se la vida honestament i una mica més d’obertura de mires en aquests periodistes tan intel·ligents i tan primmirats. Val més que no facin judicis precipitats i esperin una mica. Potser tindran fins i tot raó. Però potser no i hauran de callar. Veurem. Donem-li una mica de temps a les coses. El que jo li dic és: benvingut  Gerardo “Tata” Martino i que tinguis molta sort.

Tags: Barça, Emigració

Com a molts, suposo, m’ha sorprès l’emprenyada del Pep i la vomitada que ha deixat anar en una roda de premsa i quan no venia a tomb. Dic que ens ha sorprès a molts perquè encara no he llegit ni he escoltat ningú que ens expliqués exactament la causa i el per què de tanta ràbia que semblava continguda de feia temps i deixada anar ara de cop.

De fet, qui ho ha d’explicar hauria de ser el mateix Guardiola i, no només no ho ha fet, sinó que ha enredat la troca de mala manera perquè no ha estat gens clar en les seves queixes. Si feia massa temps que s’aguantava, si tenia queixes i tenia ganes de dir coses, que les hagués dit, però que les hagués dit clares tal com les va dir al Mourinho aquella vegada a Madrid: tothom el va elogiar perquè ho va fer exactament quan tocava i quan ja feia massa temps que aguantava impertinències de tota mena d’aquell mal educat. Llavors va ser molt clar i tothom ho va poder entendre de seguida i li va reconèixer que tenia més raó que un sant. Per a mi, ara ho ha fet a destemps i malament; fora de temps, perquè no hi ha hagut causa clara (que se sàpiga) que hagi pogut encendre la metxa i malament, perquè ningú ha entès massa res del que realment ha pogut passar.

No tots sabem fer una queixa en el moment oportú i de la manera adequada i a tots ens ha passat alguna vegada que hem ficat la pota en el moment més inoportú. Per tant, també hem d’entendre que li hagi pogut passar a ell. Però, justament  perquè no hem acabat d’entendre massa com han anat les coses i perquè no ha estat gens clar, sí que tots esperem alguna explicació més d’aquesta explosió verbal quan les coses es refredin i s’assentin una mica. I si cal esperar-la d’algú, és justament del Pep, que té prou capacitat per fer-ho.

Tot el que he llegit i escoltat fins ara han estat especulacions sobre coses que han passat, malentesos, divergències lògiques i situacions que poden haver estat possibles causes de desavinences. Però totes aquestes coses no deixen de ser rumors i especulacions que ja fa temps que duren i que és possible que s’hagin anat incrementant fins al punt on hem arribat. Però és justament en arribar en aquest punt quan calia aclarir les coses i no pas confondre-les més de la forma en què ho ha fet el Pep, fent esclatar una bomba que ha sorprès tothom i malferit alguns.

Jo he estat el primer en no escatimar elogis al Guardiola perquè em semblava que se’ls mereixia prou, tant com a entrenador com a persona. I, com jo, molta gent. I justament perquè ens semblava conèixer el Pep no ens esperàvem aquesta reacció tan intempestiva i tan malgirbada. No sé quina n’ha estat la causa, però a vegades massa elogis i massa adulacions poden arribar a pujar al cap, poden marejar una mica i infondre més vanitat de la que podem suportar i hom pot creure que ja té dret a tot i carta blanca. I no és pas així, ni de bon tros, per més Guardiola que se sigui!.

Per tant, el que jo ara esperaria del Pep i de la Junta del Barça és que no seguís aquest serial per les ràdios i els diaris, que un dia es fessin una trucada, quedessin per dinar plegats i enraonessin (un mot molt català aquest d’ “enraonar”); o sigui, que exposessin les seves raons, es fessin els retrets que s’hagin de fer i es donessin les explicacions oportunes. En una paraula, que si fos possible fessin les paus i aclarissin les coses. Potser em direu que tinc massa bona fe i espero massa d’un submón com el de l’esport en què les aigües acostumen a baixar massa tèrboles i per on hi corre més merda de la que ens pensem. Però em sembla que tots els ho agrairíem molt i aniria molt bé a tothom. I, entretant, no puc deixar de dir-li al Pep: “No és això, Pep, no és això”.

Tags: Barça, Futbol, Guardiola

Juan

Villoro

“El fútbol es suficientemente impuro

para permitir el triumfo de alguien que

no se interesa en jugar al fútbol”.

Juan Villoro (Mèxic, 1956) és autor, entre altres obres, de les novel·les El disparo de Argón i Materia dispuesta; d’un volum de contes, La casa pierde (1999), i d’un llibre d’assaigs, Efectos personales (2000). Del 1995 al 1998 fou director de La Jornada Semanal, suplement cultural del diari La Jornada.

Ha estat professor a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i professor convidat a la Universitat de Yale. Actualment ocupa la Càtedra UNESCO de Cultura Iberoamericana a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

L’any 2006 va rebre el Premi Manuel Vázquez Montalbán.

Tags: Barça, Futbol

Els barcelonistes encara estem una mica tocats pel que va passar dissabte. Estàvem tan acostumats a guanyar aquests darrers anys que la derrota de dissabte se’ns ha fet més difícil de digerir. Però també el futbol ens ensenya coses i, a vegades, es converteix en metàfora de la vida perquè no sempre guanyen els millors i no sempre guanya el que juga més bé. Les victòries són molt boniques perquè acostumen a ser molt difícils i heroiques, però també les derrotes poden tenir la seva èpica i la seva bellesa.

Parlo del Barça, per suposat. Però podria parlar de seleccions de futbol mítiques -les millors de la seva època- que no sempre van sortir guanyadores. Penso en la Hongria del 54, l’Alemanya del 74 o el Brasil del 82. Són als tres perdedors més famosos i reconeguts de la història dels Mundials, tres seleccions que van fer bella la derrota, que van forjar la seva memòria en el dolor, però als que el pas del temps va acabar atorgant el millor dels títols: la victòria sobre l’oblit. Aquest Barça d’ara ja ha fet història, guanyi o perdi d’ara en endavant, com la va fer el Barça de Kubala i companyia. Segurament que aquell barça va merèixer molts més títols pel seu joc tan engrescador i tan bo. Però eren altres temps; eren temps de dictadura i no era massa ben vist que el Barça guanyés tant i enlluernés mig món. Per això ho van evitar com van poder…Però aquell equip ha passat a la història.

Explica Jorge Otero, un periodista esportiu, que la selecció hongaresa, que va perdre la final del Mundial de 1954, va ser una selecció inoblidable. Va ser un equip que va aconseguir l’excel·lència: Puskas, Czibor, Kocsis, Bozsik, Hidegkuti … Jugadors que van reinventar el el futbol amb l’anomenat "quadrat màgic", aquest 4-2-4 que desarmava els rivals, i el joc veloç i exquisit embadalia l’espectador. La mala sort, els pals i el caràcter d’una Alemanya tocada per una vareta màgica van arrabassar a Hongria el títol una tarda nefasta a Berna. I encara que ara el trofeu de 1954 acumuli pols a la seu de la federació alemanya, l’admiració, el record i la glòria pertanyen als hongaresos.

Gairebé vint anys després, en un país gairebé sense tradició futbolística fins llavors, va sorgir un altre grapat de jugadors que van revolucionar el futbol: la Taronja Mecànica, el futbol total, l’Holanda de Cruyff, Neeskens, Rep, Krol. Uns visionaris que van transformar el concepte del joc amb una incessant permuta de posicions, on tots jugaven de tot i que vencien per esgotament del contrari. Van perdre dues finals del Mundial davant els respectius amfitrions -Alemanya i Argentina-, però podien haver guanyat: així és la vida.

El Brasil del Mundial del 82 va practicar un futbol exquisit, basat en el toc i la tècnica. Un altre grup de jugadors excelsos dirigits per Sòcrates, el gran demòcrata. Agrupats al voltant dels principis indestructibles del “jogo bonito”, els Zico, Falcao, Toninho Cerezo, Junior o Eder creaven jugades d’una manera enginyosa, atrevida i fluida. Van  enlluernar fins i tot el dia que van perdre davant d’una competitiva Itàlia en un partit memorable que mai van merèixer perdre.

Aquests dies es comencen a sentir veus crítiques, veus àcides, veus injustes que ha ho cremen tot. I, tot plegat, perquè aquests dos darrers partits el Barça els ha perdut: la setmana passada vam perdre injustament i amb tota la mala sort del món contra el Chelsea; i el dissabte ho vam fer -molt més justament, és cert- contra el Madrid. Però no ens recordem d’aquests darrers anys gloriosos en què ho hem guanyat tot?

No sé el que passarà demà i si aquest any serà recordat com un altre any gloriós o si potser començarem a perdre i ens tocarà esperar, renovar i renovar-nos. Passi el que passi, aquest equip ja ha fet història i ja és l’admiració de tot el món pel seu joc, pels seus valors i per tota la transformació que ha fet al futbol. El futbol ja no serà mai més igual després d’aquest Barça de Guardiola, emparat en tota una filosofia i una manera de fer que l’aprenen ja de ben joves a La Masia. Aquest Barça ha fet evolucionar i revolucionar el futbol.

Per tant, guanyem o perdem, aquest Barça sempre vencerà l’oblit i la derrota –si arriba- mai serà tan immerescuda perquè el futbol que fa aquest equip no es mereix això, si volem ser justos, objectius i ho mirem en conjunt. Aquest equip encara juga molt bé i encara li hem de tenir molta confiança. I, com deia algú, jo sempre prefereixo la victòria dels vençuts a la supèrbia d’alguns vencedors.

Tags: Barça, ESPORTS, Futbol

M’agrada, de tant en tant, llegir o escoltar Eduardo Galeano. Per vàries raons:

-Primer, perquè sempre -sí, sempre- diu coses interessants, encara que no sempre s’hi hagi d’estar d’acord en tot.

-Després, perquè convé reflexionar de tant en tant si no volem que el cervell es rovelli. I Galeano té la capacitat de fer reflexionar sempre.

-I en tercer lloc, per un motiu que potser us semblarà intranscendent, però que a mi m’agrada recordar: a més de parlar de coses “serioses”, parla del futbol. És d’aquells intel·lectuals que, no només no rebutgen amb fàstic el futbol com fan alguns puritans, sinó que li agrada, hi entén, el defensa com a joc i ha sabut escriure sobre el futbol de manera admirable. En aquesta gravació també en parla una mica cap al final (minut 25). No us ho perdeu, que val la pena. I no us perdeu la lectura final…

Tags: Barça, ECONOMIA, Eduardo Galeano, Futbol, POLÍTICA, Uruguai

L’expresident del FC Barcelona, Joan Laporta, s’ha esbravat amb unes explosives declaracions. Ha dit textualment: "els meus fills han hagut de marxar d’aquest país, així de clar". Jo em pensava que s’havien traslladat a Londres perquè un d’ells, Guim, ha fitxat per les categories inferiors de l’Arsenal.

Ha dit també parlant de la graderia jove: "Hi ha una part que són persones que tenen antecedents penals, que a més a més em van amenaçar a mi i a la meva família, que vaig haver d’interposar una denúncia, que va acabar posant-los a presó, i ara que han sortit els acull aquesta junta directiva". Que jo sàpiga, justament la junta de Rosell ha dit tot el contrari: que no hi entrarà ningú que tingui antecedents.

Sobre l’acord entre el FC Barcelona i la Qatar Foundation, Laporta ha indicat que "el que hauria de fer el senyor Rosell és explicar amb claredat i amb detall què passa amb el contracte de Qatar, perquè jo veig Qatar per tot arreu: a la samarreta, a la televisió, a la publicitat estàtica, Qatar a l’entorn del club…". Si patrocina el club, on vol que posin el logotip? Deu voler que paguin i l’amaguin perquè no es vegi.

També ha dit:"el senyor Sandro Rosell és un desagraït i un mentider. Nosaltres vam deixar en herència el millor Barça de la història, en tots els àmbits, en l’econòmic, en el social i en l’esportiu". Possiblement aquí té raó: ha estat el President del millor Barça de la història, però jo posaria en dubte que ell hagi estat el millor president.

És fàcil escampar merda esperant que algú en surti empastifat i esperant que algú la reculli. Jo li reconec molts mèrits a Laporta i que va fer moltes coses prou ben fetes i que en alguns aspectes em queia prou bé. Però no hi ha dret a que faci declaracions com aquestes perquè jo també li podria recordar unes quantes coses. Per exemple:

-Que va estar una bona temporada buscant patrocinador a la Xina (si no ens va enganyar), país que no és pas gaire més democràtic que Qatar, que jo sàpiga.

-Que hi van haver un cunyat que pertanyia a la “Fundación Francisco Franco”, que no era de la Junta però que manava força en l’àmbit àmbit de la seguretat i que es van veure obligats a fer fora per mentider.

-I l’assumpte prou obscur de les targetes de crèdit del seu xofer, que anaven que volaven? I els càterings de luxe on et posaves “com un bacó” segons les teves pròpies paraules? I els viatges de primera classe que van costar una fortuna a pagar el soci?

-I el nomenament tant democràtic de Cruyff com a President d’ Honor sense consultar a ningú. No hauria estat millor preguntar si els socis hi estaven d’acord en un nomenament tant important?

-I els foscos negocis a l’Uzbekistan en avions privats pagats pel Barça i en viatges amb la filla del dictador d’aquell país?

-I els rumors prou ben fonamentats de les comissions en els fitxatges de Keirrison i Henrique que amb paraules de Josep maria Minguella "freguen la malversació de béns"? 

I em sembla que encara podríem seguir. Però no val la pena. Valdria més que deixés l’actual Junta Directiva que faci la seva feina en pau, que ja arribarà el moment de fer balanç. Val més que es dediqui de ple al seu partit polític que -dit de passada- quan es va començar a dedicar a la política prou va fer servir de plataforma de llançament el Barça. No li retrec i hi tenia tot el dret. Però ara, millor que es comporti com un soci més i que el que hagi de dir que ho digui a les assemblees i no tant als diaris.

Tags: Barça, Joan Laporta

Ha arribat l’hora de la veritat pel Barça. Demà es juga el tot o res, per dir-ho d’alguna manera, encara que no és ben bé així. Pot guanyar o perdre la Champions però durant aquest any ja ha guanyat moltes coses: prestigi, feina ben feta, simpatia mundial, molta feina i un estil de joc que és l’admiració dels entesos.. Per tant, demà ja té el camí mig fet, tant si guanya com si perd.

Qui ha seguit marcant aquest camí –iniciat ja fa uns quants anys- actualment és Pep Guardiola. I no només perquè sap fer jugar als seus nois un bon futbol, sinó perquè ha sabut imprimir un estil diferent en tot. Un estil inconfusible i que és a anys llum del d’altres entrenadors, per exemple.

Voleu saber el que en deia Valdano de Guardiola l’ant 2007? Aquí us deixo un article seu  sobre el Pep.

Guardiola: El guardián de la memoria

4 de Abril de 2007-JORGE VALDANO

Tags: Barça, Futbol, Guardiola

És cert que som un país petit. Tenim un territori minúscul si el comparem amb altres països. No tenim gaires riqueses naturals i no “som rics de naixement” ni ens hem fet rics per conquesta i per rapinya, com altres pobles.

No hi fa res. Res d’això compta per a res si volem ser grans o ens volem fer grans. Perquè a vegades penso que som un país petit, però que entre tots encara el fem més petit. Ens costa estar i anar units els catalans. Si no en teníem prou, aquests dies n’hem tingut una mostra fefaent –un altre cop- al Congrés quan 25 diputats catalans s’han estimat més mirar cap allà que cap aquí.

Som un país petit que té, però, el cor gran i les ganes de ser-ho cada cop més. Si ho mirem bé,  veurem que som molt petits en motes aspectes però molt grans en molts altres, perquè hem tingut grans mestres i en seguim tenint en l’actualitat. Mestres que ens indiquen prou bé el camí que ens cal transitar. Mestres que ens han deixat escrits pensaments profunds i paraules boniques. Artistes que han pintat la bellesa com els millors. Esportistes i educadors. Científics i empresaris que cada dia fan una feina callada i humil però que ajuden a que aquest país sigui conegut, admirat i –molt sovint-envejat.

L’enveja pot tenir dues cares: la cara de la que en diem sana enveja; la que ens estimula i ens serveix de mirall: la que estimula a tirar endavant i a ser cada dia més grans. I també pot tenir la cara fosca, aquella que limita, fa fer trampes i busca tots els embolics possibles per tal que l’altre no pugui tirar endavant. Aquella enveja que posa pals a les rodes per tal de que el carro no pugui tirar endavant. També darrerament en tenim molts exemples en la política, en l’esport, en l’educació i en molts altres àmbits.

El millor és no fer-ne massa cas i seguir fent el nostre camí. Recordeu allò de: “Sancho, ladran? Es que cabalgamos”. Deixem que lladrin, que facin trampes, que posin pals a les rodes, que facin l’impossible per enfonsar-nos….que no se’n sortiran. Com deia bé el Guardiola -un altre bon mestre en molts sentits-: "Som un equip d’un país petit que guanyarà o perdrà, però tornarà a aixecar-se".

El dijous al Camp Nou -entre l’eufòria i l’alegria- una colla d’esportistes ens tornaven a dir grans veritats i ens tornaven a donar pautes del que cal fer: unió, esforç, humilitat, tenacitat, joc net, feina diària, companyonia, feina ben feta. D’aquesta manera van anar responent a tots els “PER QUÈ? PER QUÈ?  que aquell aprenent de filòsof portuguès es va fent (amb molta mala baba) des de Madrid.

En cada paraula hi havia una resposta i una mostra del que és un equip i del que pot ser.  Potser “cal que busquin la resposta dins del vent” si és que la volen tenir. «La força que m’heu donat m’ha ajudat molt per continuar endavant», va dir Abidal, un noi que acaba de passar per un mal trago.  «¿Per què guanyen? Us ho explico fàcilment: Perquè saben jugar amb humilitat i amb respecte, perquè saben guanyar i perquè saben perdre, perquè tenim el millor del món, el Leo, perquè tenim els tres millors, el Leo, l’Andrés i el Xavi, perquè tenim el millor porter, la millor defensa, la millor davantera, perquè tenim el millor tècnic, perquè tenim el millor staff i, sobretot, perquè us tenim a vosaltres», va cridar ben fort i ben alt Manel Estiarte, un altre bon mestre.

Com a país petit, que és gran i encara en vol ser més, cal que anem anotant totes aquestes lliçons.

Tags: Barça, Catalunya, Guardiola

Avui el Pep Guardiola compleix 40 anys. Demà jo en compleixo 63. Som del mateix signe –Capricorn- tots dos, encara que no sé si ens assemblem massa (de fet, jo no hi crec massa en això de l’horòscop). Poques coses ens deuen unir a mi i al Pep, si no és aquest fet de ser del mateix signe i ser els dos uns enamorats del Barça i del futbol. Ell hi va destacar, en va fer una professió i s’ha fet un nom i un merescut prestigi en aquest món tan complicat. Per a mi era simplement una afició i no hi vaig destacar perquè em faltaven qualitats i interès. Però m’ho passava d’allò més bé jugant a futbol i amb això ja he quedat satisfet.

Però hi ha una cosa que us vull explicar, aprofitant aquest aniversari. Quan jo era jove i jugava a futbol en un club modest, anàvem a jugar a un poblet petit del Bages, que era encara més petit que la ciutat del meu equip: Solsona. El club de futbol de Solsona en aquells temps jugava a la categoria de Segona Regional i ens tocava jugar al mateix grup del Santpedor. Era cap als anys 70-72. Recordo molt bé el camp, els diversos partits que hi vaig jugar i el bé que ens ho passàvem. No guanyàvem ni un duro: simplement ens venien a buscar en taxi a tres o quatre companys, ens pagaven el dinar i ens portaven al camp. Jugàvem el partit i, amb el mateix taxi, ens retornaven a Sant Cugat del Vallès, que era on estudiàvem i residíem. Ens ho passàvem molt bé i amb això ja en teníem prou. Segurament que el Pep no m’havia vist jugar perquè en aquells anys només en tenia 1 o 2 i no crec que fos ja tan prematur com per anar a veure futbol…

És una simple anècdota que he recordat avui, mentre escoltava la roda de premsa que feia. Mentre l’escoltava anava augmentant la meva admiració pel Pep. M’agradava com a jugador, m’agrada molt com a entrenador, però encara m’agrada més com a persona. Considero que una persona així fa més senyor, més gran i més admirat un club com el Barça. Tant de bo ens duri molts anys i tant de bo seguim tenint entrenadors com ell quan ja no hi sigui.

És una persona amb molts més valors dels que aparentment es veuen. Alguns d’aquests valors es veuen de seguida, ja d’entrada. Però altres es van descobrint a mida que analitzes coses, entrevistes, paraules, gestos, comportaments… Però  si n’hagués de destacar alguns, diria que és una persona senzilla, humil, molt respectuosa amb els demés, treballadora, amb sentit comú, intel·ligent, assenyada, humana, líder, tenaç… Treballa ell, fa treballar els jugadors i, tots junts, fan un equip, una pinya que fa que uns facin millors els altres i amb l’esforç i la qualitat de tots, facin un equip extraordinari que a vegades ratlla l’excel·lència.

Per molts anys, Pep, i que et tinguem molts més més entre nosaltres i que puguem celebrar tants triomfs com fins ara!

Tags: Barça, Futbol, Guardiola

Johan Cruyff va ser molt bon futbolista. Dels millors. Però ha estat  -i és- una persona una mica original, amb la quan no s’hi entén tothom. Sobretot, si no es fa el que ell diu i com ell ho diu.

A Johan Cruyff li agrada xerrar. A vegades, més del compte i amb risc de que no l’entengui ningú. I li agrada ficar el nas allà on no el demanen. I té un ego força gran. No li agrada que no li facin cas.

Per això jo crec que hauria de parlar menys del que parla i aprendre a quedar discretament a un segon lloc, que és on li pertoca. Crearia menys problemes i no es posaria tan de peus a la galleda com es posa tan sovint. Però això deu ser impossible en ell. Només cal veure l’article que va escriure l’any 2005 quan defensava poder dur publicitat a la samarreta del Barça (llegir article complert en PDF) i veure el que diu ara (Llegir article complert) contra l’acord de patrocini amb Qatar Foundation.

També potser s’hauria d’haver mossegat la llengua quan va dir que “Messi no podia parlar amb mig món per no saber anglès”. I pretén donar lliçons un senyor que no és capaç d’expressar-se ni mitjanament bé ni en català ni en castellà havent-se passat mitja vida en aquest país. Avui l’escoltava a Catalunya Ràdio i em feia pena perquè era incapaç de dir mitja frase ben dita. Quan ell parla és impossible entendre’l, a vegades pel què diu i sempre per cóm o diu. I el menyspreu que sempre ha tingut amb el català és proverbial. Ho va acabar d’arreglar dient textualment: "Yo también vengo de un país pequeño y no pretendo que todo el mundo hable holandés. Más o menos, hablo inglés, español y alemán, pero no pienso violar el catalán. Lo que tengo que explicar da igual decirlo en castellano".

Fa poc escoltava el periodista holandès Edwin Winkels que deia que Cruyff no parla bé ni l’holandès, que és la seva llengua. A Holanda, diu aquest periodista, tampoc l’entenen quan parla. Mireu si ho deu fer bé!.  Ni parlem, doncs, dels altres idiomes!. Aquest mateix periodista va presentar un llibre titulat ‘Escuchando a Cruyff’ que recull 150 frases cèlebres de l’ex entrenador del Barça, frases que s’han convertit en una manera d’entendre el futbol i la vida. De futbol potser en sap molt. Però la seva forma de veure la vida podria ser molt més discutible, segons expliquen alguns dels seus amics. Una persona tan superba com és i que es mira als demés des d’uns esglaons més enlaire tampoc és exemple de res. A vegades sembla que es pensa que és Déu perquè es creu amb dret a criticar tothom.

Si vol treure drapets al sol, potser podríem començar a treure els seus, que en té molts i de molts variats colors. Avui deia que “amb aquesta Junta és molt difícil que torni a ser president d’honor”. A mi em sembla que un personatge així ja no ho havia d’haver estat mai i val més que no ho sigui mai més. Un president d’honor jo entenc que ha de ser tota una altra cosa.I si un president d’honor ha de portar mala maror i dividir els socis potser val més que no ho sigui…

Tags: Barça, Futbol, Johan Cruyff

Parlant amb una amiga, ha sortit aquest tema que dóna títol al post i he pensat que podia seguir reflexionant-hi aquí al blog perquè és un tema interessant i fonamental per la vida de cadascú.

Partirem d’un exemple: Dilluns el Barça va guanyar per 5-0 al Madrid. Fa uns anys que quasi tot són guanys per aquest equip i pel seu entrenador. Però el Pep ja va avisant fa temps que arribaran les derrotes indefectiblement. I és cert. És com la vida, que hi han èpoques de cada manera. Cal saber gaudir de les bones èpoques, però caldrà estar preparats per sofrir dignament quan ens toquin els mals moments. Vindran derrotes. Vindran problemes. Arribarà un altre cicle i ens hi haurem d’acostumar. Com més alt s’arriba, més fort pot ser el cop de la caiguda! Caldrà, sobretot, aprendre de cada una de les lliçons que constantment ens dóna la vida.

Guanyar és bonic. Tots ho volem i en el guany tots ens hi sentim a gust i feliços. I si guanyem després d’una dura pugna encara és millor la victòria. A vegades, guanyar és fàcil i altres resulta molt difícil. però el guany sempre deixa satisfacció, sobretot si hi hem posat esforç i voluntat.

Però no sempre es guanya en tot i a tot arreu, encara que ens hi esforcem molt. Per això cal educar en l’esforç i cal educar també en la pèrdua. Pèrdua que es dóna en l’esport, en la vida professional o en la vida familiar.

La vida dóna cops baixos, a vegades, i cops traïdors.  Altres vegades les pèrdues són causa directa dels nostres errors. i llavors ham de saber que la llavor de l’error pot nàixer la planta de la rectificació que pot donar bons fruits més endavant. Cal estar preparats i cal veure quin profit en podem treure de les pèrdues que formen part de la condició humana. Però si alguna cosa no hem de fer mai és acostumar-nos a la pèrdua i resignar-nos-hi. No ens podem quedar bloquejats quan la mort, el fracàs o la tragèdia ens toqui de prop. La vida sempre ens dóna sortides i allà on es tanca una porta sempre s’hi obre una finestra.

El buit que queda en el nostre cor sempre es pot omplir amb alguna cosa que ens donarà pau interior. Potser serà una persona, un llibre, un poema, una música, un paisatge… qui ens donarà la força i l’impuls inicial per tornar a començar. Potser haurem de veure quines són les nostres pors i les nostres angoixes per poder acceptar-les i superar-les.

Tags: Barça, Guanys, Pèrdues, PSICOLOGIA

Potser es parla massa aquests dies del que passa a Can Barça. Potser sí. Però permeteu-me dir-hi també la meva encara que no aporti res de nou. Però vull dir la meva opinió perquè, encara que no sigui soci, sí que sóc culé i em sap greu tot el que està passant.

Primer: Joan Laporta, amb tots els seus defectes, inicialment em queia molt bé. És un home amb una forta personalitat i crec que ha fet moltíssimes coses positives gràcies a un bon equip de persones, algunes de les quals han anat caient pel camí i l’han anat abandonant. Segurament que l’han abandonat justament per això: perquè la seva personalitat no permet treballar en equip. A mida que van anar passant els anys els seus defectes van anar fent-se més evidents i la seva figura es va anar tornant opaca (segurament que amb tota raó).

Segon: El fet de que s’hagin fet tantes coses mal fetes i altres que no queden gens clares, ha estat la causa de que hagi anant col·leccionant enemics acèrrims durant el camí. Diuen que l’aigua ha de ser clara i la xocolata espessa. A mida que les coses s’anaven amagant i els interrogants no fossin contestats adequadament va anar perdent pistonada i brillantor la seva estela.

Tercer: Sandro Rosell ha fet, simplement, el que havia de fer: aixecar les estores i veure què hi ha a sota. Cal aclarir coses i cal saber exactament què s’ha fet bé i què no.Per tant, tampoc cal acusar Rosell de revengista. Ha fet el que ha de fer un president i a fi de comptes ha estat l’assemblea qui ha decidit què s’ha de fer.

Quart: Valdria més que no es parlés tant i es deixés fer camí a la justícia (encara que vagi lenta). Possiblement esclareixi una mica les coses i és vegi qui té raó i qui no.

Cinquè: Aquest tipus de crisis en un club, en una institució, en un país o on sigui, a fi de comptes van bé: ajuden a purificar i, al final de tot, a millorar. Van bé i segur que el Barça hi sortirà guanyant. Com més transparència hi hagi millor per a tots.

Per tant, a mi personalment, no m’espanta el que passa. Simplement demanaria que no s’amaguessin coses, no es tergiversin i que no es parli del que no se sap i només se suposa. Tant de bo es publiqui sencera la “due diligence” i cadascú pugui opinar sobre coses concretes i no sobre suposicions.

I, per a mi i fins ara, tant bo és Laporta com Rosell. O tan dolents, El temps donarà la raó a qui la tingui.

Tags: Barça, Joan Laporta, Sandro Rosell

 
Avui us vull parlar de la meva amiga Maria de Amurrio.  I us preguntareu: per quin motiu?Doncs perquè la meva amiga Maria té “ochenta y tantos años” (no us els dic perquè potser se m’enfada, jajajaja) com diu ella molt cofoia i perquè ens vam conèixer jugant a Literati, que és un joc semblant al Scrabble.
Jo no em creia que pogués jugar amb una senyora de més de 80 anys donada la rapidesa amb que ho feia. Fins que ella em va dir: no t’ho creus? Posem la càmera i ho veuràs… Vaig quedar de pedra picada!
Mentre jugàvem, anàvem parlant de coses diverses i el que més m’agradava d’aquesta gallega que viu de fa ja  molts anys al País Basc va ser la seva simpatia, la seva vitalitat i la seva bonhomia…. Un dia li vaig dir que jo era del Barça. Ella que em diu: “Jo tinc un nét que també ho és. M’hauries de fer arribar un escut del Barça que el vull pintar sobre fusta per a ell.” 
Li vaig enviar l’escut per internet i al cap d’uns dies em diu: “Bé, l’escut ja està fet. Vols veure’l? ” I ella que me l’ensenya per la càmera. Un escut preciós  d’uns 25X25 cm. amb uns colors vius, brillants… Bonic de veritat! I aquí ve la sorpresa. Em diu: “Et vaig enganyar. L’escut és per a tu. O el vens a buscar o te l’envio….”. Doncs ja fa més d’un any que el vam anar a buscar a Amurrio. Vam conèixer personalment a la Maria, que ens va atendre de meravella, juntament amb la seva família i ara tinc penjat al meu despatx l’escut del Barça més bonic que us pugueu imaginar.
Tant de bo demà facin honor al joc que estan fent aquesta temporada i facin un cabasset ben ple de gols al Madrid! La Maria, i jo evidentment, en quedarem contents.

Tags: Barça

Gràcies Pep! I no només perquè en poc temps ens has posat primers a la Lliga. També per això. Però, sobretot, gràcies per fer l’esforç de dignificar una mica les rodes de premsa utilitzant el català, siguis on siguis. Al Camp Nou era habitual fer les preguntes en català. Però no era així a fora. Hi havia com una espècie de pacte tàcit de fer les preguntes en castellà.l’altre dia això es va acabar. Se li varen fer preguntes en català i va respondre en català (amb alguna protesta inclosa d’algun periodista espanyol).A veure si això dura i es normalitza en català també en les rodes de premsa. A Guardiola li haurem de donar les gràcies si això s’aconsegueix d’una punyetera vegada.I els periodistes catalans que ara no “s’arruguin” …. perquè segur que les pressions seran importants. Però si tots plegats volen, se’n sortiran. De moment ja et podem dir: MOLTES GRÀCIES PEP!

Tags: Barça, Català, Futbol, Guardiola