Arxiu per a 'GENERAL' Categories

19 jul. 2011


Bye-bye Balasch… i fins aviat!

Classificat com a Humor

http://www.bondia.cat/ dibuix de by Balasch

M’han arribat veus que la direcció del diari gratuït BON DIA de Lleida ha decidit prescindir de la persona que ens feia somriure cada dia des de la darrera pàgina del diari. Em refereixo al responsable de fer l’acudit diari, en JORDI BALASCH. La crisi, que està arribant poc a poc a tots els racons de la nostra societat, també ha arribat fins aquí. Tant de bo sigui circumstancial i ben aviat puguem tornar a gaudir dels seus acudits, tant bons com aquest d’avui per exemple.

Jordi, et trobarem a faltar. Trobo que el Jordi Balasch és un dels que estan a primera línia dels molts humoristes gràfics que treballen als diaris i revistes catalans. L’humor gràfic és fonamental en un diari. Dóna aquella visió distinta de la notícia; aquella visió que ens fa pensar i ens fa veure la cara que potser no veiem normalment. En bon humorista sap concentrar amb una frase o amb un dibuix tota una manera de fer, una notícia, un esdeveniment o un personatge que, d’altra manera, necessitaríem mitja hora per explicar-ho. Ells tenen la traça de fer-ho en 10 segons. 10 segons per a qui ho llegeix, però potser un parell d’hores de donar-hi voltes i una bona estona de feina per a ells… Aquí hi ha el mèrit!

Esperem que algun altre mitjà el sàpiga aprofitar i que BON DIA el recuperi com més aviat millor. Entretant, estic segur que anirà madurant humor dins del seu cap i que d’una manera o altra sortirà encara molt millor. Molta sort Jordi!

2 respostes

17 jul. 2011


El talent

Classificat com a GENERAL

SIR KEN ROBINSON té una conferència meravellosa a YouTube (Sir Ken Robinson, Les escoles maten la creativitat, TED 2006) en la qual explica la història d’una famosa coreògrafa anglesa, Gillian Lynne, que quan era una nena va estar a punt de ser diagnosticada de trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) perquè no era capaç de romandre asseguda a la seva cadira. Als sis anys la va portar la seva mare a un especialista i després d’una estona d’entrevista amb la mare i amb Gillian, l’especialista li va dir a la nena que la mare i ell sortirien fora, que ella esperés una estona asseguda allà fins que tornessin. En sortir li va posar música i va dir a la mare que mirés per una finestreta la seva filla.

Efectivament, gairebé només començar la música Gillian va començar a moure’s al seu ritme d’una forma sorprenent per la seva naturalitat i la seva gràcia. "Senyora, -li va dir després d’uns minuts l’especialista a la mare de Gillian- la seva filla no és hiperactiva, la seva filla és ballarina. "Gillian, després d’educar i desenvolupar en una escola de dansa el seu do, va ser una internacionalment reconeguda coreògrafa pel seu treball en musicals com ara Cats o El fantasma de l’òpera.

¿Això del do, o del talent, és només una cosa que algunes persones afortunades tenen, o és quelcom intrínsec a l’ésser humà, amb independència de les seves variacions i diversitat d’una persona a una altra? Jo sóc dels que pensen que tots en tenim, però moltes vegades tenim els suports i oportunitats necessaris  per desenvolupar-los. És feina de l’escola? Potser sí; però no només de l’escola sinó de tota la societat, començant per casa. És la societat  -en tots els seus àmbits- qui ha d’ajudar i posar els elements necessaris perquè tothom pugui desenvolupar els seus talents.

No hi ha resposta

09 jul. 2011


FACUNDO CABRAL, DESCANSA EN PAU!

Classificat com a GENERAL

No estás deprimido, estás distraído, distraído de la vida que puebla.
Distraído de la vida que te rodea: delfines, bosques, mares, montañas, ríos. No caigas en lo que cayó tu hermano, que sufre por un ser humano cuando en el mundo hay 5,600 millones. Además no es tan malo vivir solo.
Yo la paso bien, decidiendo a cada instante lo que quiero hacer, y gracias a la soledad me conozco, algo fundamental para vivir.
No caigas en lo que cayó tu padre, que se siente viejo porque tiene 70 años, olvidando que Moisés dirigía el éxodo a los 80 y Rubinstein interpretaba como nadie Chopin a los 90. Solo por citar dos casos conocidos.
No estás deprimido, estás distraído, por eso crees que perdiste algo, lo que es imposible, porque todo te fue dado. No hiciste ni un solo pelo de tu cabeza por lo tanto no puedes ser dueño de nada. Además, la vida no te quita cosas, te libera de cosas. Te aliviana para que vueles mas alto, para que alcances la plenitud. De la cuna a la tumba es una escuela, por eso lo que llamas problemas son lecciones.
No perdiste a nadie, el que murió simplemente, se nos adelantó, porque para allá vamos todos. Además lo mejor de él, el amor, sigue en tu corazón. Quién podría decir que Jesús está muerto? No hay muerte: hay mudanza. Y del otro lado te espera gente maravillosa: Gandhi, Michelangelo, Whitman, San Agustín, la Madre Teresa, tu abuela y mi madre, que creía que la pobreza está más cerca del amor, porque el dinero nos distrae con demasiadas cosas, y nos aleja por que nos hace desconfiados.
Haz sólo lo que amas y serás feliz, y el que hace lo que ama, está benditamente condenado al éxito, que llegará cuando deba llegar, porque lo que debe ser será, y llegará naturalmente. No hagas nada por obligación ni por compromiso, sino por amor. Entonces habrá plenitud, y en esa plenitud todo es posible. Y sin esfuerzo porque te mueve la fuerza natural de la vida, la que me levantó cuando se cayó el avión con mi mujer y mi hija; la que me mantuvo vivo cuando los médicos me diagnosticaban 3 ó 4 meses de vida.
Dios te puso un ser humano a cargo, y eres tú mismo. A ti debes hacerte libre y feliz, después podrás compartir la vida verdadera con los demás.
Recuerda a Jesús: “Amarás al prójimo como a ti mismo”. Reconcíliate contigo, ponte frente al espejo y piensa que esa criatura que estás viendo es obra de Dios; y decide ahora mismo ser feliz porque la felicidad es una adquisición.
Además, la felicidad no es un derecho sino un deber, porque si no eres feliz, estás amargando a todos los que te aman. Un solo hombre que no tuvo ni talento ni valor para vivir, mandó a matar seis millones de hermanos judíos.
Hay tantas cosas para gozar y nuestro paso por la tierra es tan corto, que sufrir es una pérdida de tiempo. Tenemos para gozar la nieve del invierno y las flores de la primavera, el chocolate de la Perugia, la baguette francesa, los tacos mexicanos, el vino chileno, los mares y los ríos, el fútbol de los brasileiros, Las Mil y Una Noches, la Divina Comedia, el Quijote, el Pedro Páramo, los boleros de Manzanero y las poesías de Whitman, Mahler, Mozart, Chopin, Bethoven, Caravaggio, Rembrant, Velásquez, Picasso y Tamayo entre tantas maravillas.
Y si tienes cáncer o sida, pueden pasar dos cosas y las dos son buenas; si te gana, te libera del cuerpo que es tan molesto: tengo hambre, tengo frío, tengo sueño, tengo ganas, tengo razón, tengo dudas….y si le ganas, serás humilde, más agradecido, por lo tanto fácilmente feliz.
Libre del tremendo peso de la culpa, la responsabilidad, y la vanidad, dispuesto a vivir cada instante profundamente como debe ser.
No estás deprimido, estás desocupado. Ayuda al niño que te necesita, ese niño será socio de tu hijo. Ayuda a los viejos, y los jóvenes te ayudarán cuando lo seas. Además, el servicio es una felicidad segura, como gozar a la naturaleza y cuidarla para el que vendrá. Da sin medida y te darán sin medidas.
Ama hasta convertirte en lo amado, más aún hasta convertirte en el mismísimo amor.
Y que no te confundan unos pocos homicidas y suicidas, el bien es mayoría pero no se nota porque es silencioso, una bomba hace más ruido que una caricia, pero por cada bomba que le destruya hay millones de caricias que alimenta a la vida.
Facundo Cabral

No hi ha resposta

01 jul. 2011


Utopies

Classificat com a GENERAL

Ella está en el horizonte. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré. ¿Para que sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar. (Eduardo Galeano)

La utopia és allò que no sabem si podrem assolir però que tenim dret a somniar. És el dret al deliri. Tenir deliri per alguna cosa en català és tenir fal·lera, il·lusió. En definitiva és somniar. I ja sabem que els somnis es fan realitat si volem que se’n facin. Encara que no podem endevinar quan serà, sí que tenim, almenys, el dret a imaginar el que volem que siguin.

La cita de Galeano (ja sabeu que és una debilitat meva aquest autor) sobre la utopia m’ha vingut ràpidament al cap pel que deia en el post d’ahir i per alguns comentaris que he rebut sobre la independència de Catalunya. Galeano deia que l’any 1948 i el 1976, les Nacions Unides van proclamar extenses llistes de drets humans, però que la immensa majoria de la humanitat no ha assolit més drets que el dret a veure, sentir i callar. Ell ens convida a començar a exercir el mai proclamat dret a somiar. Què tal si delirem, per una estoneta? Per què no podem clavar els ulls més enllà de la infàmia, per endevinar un altre món possible?

Els somnis de Galeano venen a tomb en aquests moments. Vinga, posem-nos-hi!:

L’aire estarà net de tot verí que no vingui de les pors humanes i de les humanes passions; als carrers, els automòbils seran aixafats pels gossos; la gent no serà manipulada per l’automòbil, no serà programada pels ordinadors, no serà comprada pel supermercat, ni serà mirada pel televisor; la televisió deixarà de ser el membre més important de la família, i serà tractat com la planxa o la rentadora.

La gent treballarà per viure, en lloc de viure per treballar;

s’incorporarà als codis penals el delicte d’estupidesa, que cometen els que viuen per tenir o per guanyar, en lloc de viure per viure només, com canta l’ocell sense saber que canta i com juga el nen sense saber que juga;

en cap país aniran a la presó els nois que es neguin a complir el servei militar; els economistes no diran nivell de vida al nivell de consum, ni diran qualitat de vida a la quantitat de coses;

els cuiners no creuran que a les llagostes els encanta que les cuinin vives;

els historiadors no creuran que als països els encanta ser envaïts;

els polítics no creuran que als pobres els encanta menjar promeses;

la solemnitat es deixarà de creure que és una virtut, i ningú prendrà seriosament a ningú que no sigui capaç de prendre’s el pèl a si mateix;

la mort i els diners perdran els seus màgics poders, i ni per defunció ni per fortuna es convertirà el canalla en virtuós cavaller;

ningú serà considerat heroi ni ximple per fer el que creu just en lloc de fer el que més li convé;

el món ja no estarà en guerra contra els pobres, sinó contra la pobresa, i la indústria militar no tindrà més remei que declarar-se en fallida;

el menjar no serà una mercaderia, ni la comunicació un negoci, perquè el menjar i la comunicació són drets humans;

ningú morirà de fam, perquè ningú morirà d’indigestió;

els nens del carrer no seran tractats com si fossin escombraries, perquè no hi haurà nens del carrer;

els nens rics no seran tractats com si fossin diners, perquè no hi haurà nens rics;

l’educació no serà el privilegi dels que puguin pagar-la;

la policia no serà la maledicció dels que no puguin comprar-la;

la justícia i la llibertat, germanes siameses condemnades a viure separades, tornaran a ajuntar-se, ben unides, esquena contra esquena;

una dona, negra, serà presidenta del Brasil i una altra dona, negra, serà presidenta dels Estats Units d’Amèrica, una dona índia governarà Guatemala i una altra, Perú;

a l’Argentina, les boges de Plaça de Maig seran un exemple de salut mental, perquè elles es van negar a oblidar en els temps de l’amnèsia obligatòria;

la Santa Mare Església corregirà les errades de les taules de Moisès, i el sisè manament ordenarà fer festa al cos;

l’Església també dictarà un altre manament, que se li havia oblidat a Déu: «Estima la naturalesa, de la qual formes part";

seran reforestats els deserts del món i els deserts de l’ànima;

els desesperats seran esperats i els perduts seran trobats, perquè ells són els que es van desesperar de tant esperar i els que es van perdre de tant buscar;

serem compatriotes i contemporanis de tots els que tinguin voluntat de justícia i voluntat de bellesa, hagin nascut on hagin nascut i hagin viscut quan hagin viscut, sense que importin ni una miqueta les fronteres del mapa o del temps;

la perfecció seguirà sent l’avorrit privilegi dels déus, però en aquest món malgirbat i fotut, cada nit serà viscuda com si fos l’última i cada dia com si fos el primer.
-Eduardo Galeano

 

3 respostes

25 juny 2011


Només era un gos mort

Classificat com a GENERAL

Relat inspirat en una “milonga campera” de José Larralde que porta per títol “Un perro muerto nomás”.

 

 

El vaig veure aixafat, tot passejant, en una cuneta de la carretera. Un gos mort tot plegat, que al final poc interessa a ningú. Segur que va voler esquivar algun cotxe i va quedat atrapat sota una roda o potser, distret com anava, ni va tan sols va veure el perill. Potser per ser massa mansoi i confiat va voler travessar sense ni mirar (que els gossos també tenen dret a anar distrets de tant en tant –com les persones- i capficats amb alguna pena)

I perquè aquella tarda jo caminava amb el cap fresc és que vaig seguir pensant en aquella mort al costat de la carretera. I em va anar donant voltes pel cap i ho vaig anar fent-ho meu i vaig començar a pensar que aquell pobre gos tenia amo i devia ser d’algú… Me l’imaginava d’algun pastor a qui ajudava a cuidar les ovelles o convertit en guardià d’alguna masia i em va semblar escoltant-lo bordant a una mostela o esperant algun ratolí al costat d’una pila de llenya, que els gossos més d’un servei ens fan.

Com qui no vol la cosa se’m va acudir per pensar que va poder ser d’algun nen a qui acompanyava a l’escola i, mentre ell estudiava, va sortir a perseguir alguna presa i només va trobar la mort a un costat de la carretera. I llavors sí. Aquí sí, que aquella idea em va posar més trist que l’anterior perquè un gos per un nen -encara que algú no s’ho cregui-  és amic, germà i joguina per passar hores senceres.

Es diria Blanquet, Dic, Pinta, Sorpresa, Brau, Capità, (el nom que vulgueu posar-li) però ara que està mort això tampoc interessa massa. Només cal pensar que en alguna casa l’esperen i no faltarà algú que digui que se n’ha anat darrere d’una gosseta ben jove i elegant i que ni pensa en tornar, el molt pillastre! Mai més sortirà a córrer pel camp sota la mirada atenta del seu amo, ni seguirà un noiet que avui s’ha entristit amb la seva absència i no tindrà mai més cura de la casa ajagut a un costat de la porta.

Però he de parar de pensar, que això no posa remei a res i aquestes coses, com qualsevol altra, al final s’obliden… El veig aixafat allà un costat de la carretera però no puc deixar de pensar que només és un gos mort… que, a fi de comptes, poc interessa. A algú sí que li interessa. I molt!

3 respostes

16 juny 2011


Prohibits els ocells

Classificat com a GENERAL

2 respostes

09 juny 2011


Marit sensible

Classificat com a Humor

Marit i muller van al psicòleg després de 20 anys de matrimoni.
Quan el psicòleg els pregunta quin és el problema, la dona treu una llista llarga i detallada de tots els problemes que han tingut durant els 20 anys de matrimoni:
… poca atenció, falta d’intimitat, buit, soledat, no sentir-se estimada, no sentir-se desitjada …

La llista és interminable. Finalment, el terapeuta s’aixeca, s’acosta a la dona, li demana que s’aixequi i l’abraça i besa apassionadament mentre que el marit els observa atònit i amb la mosca al nas. La dona es queda muda i s’asseu a la cadira mig atordida.

El terapeuta es dirigeix ​​al marit i li diu: "Això és el que la seva dona necessita almenys 3 vegades per setmana. Podrà fer-ho?"

El marit ho medita un moment i respon:
– Bé, la puc portar els dilluns, els dimarts i els dijous, perquè els dimecres … tinc futbol.

Una resposta fins a ara

07 juny 2011


El tercer miracle de Sant Josemaría Escrivá de Balaguer?

Classificat com a Humor

Alguns veuran el tercer miracle del Sant en el fet de que en un sobre amb un vot d’ ERC hi anés adjuntada una estampeta del Sant. No em direu que és una mica estranya aquesta combinació: ERC i Josemaría… Estranya i potser miraculosa, perquè tothom sap que Sant Josemaría no era massa afí a les tesis catalanistes que defensa aquest partit catalanista. I, sinó, vegeu la seva biografia.

Aquest partit hauria de fer una aïrada protesta contra la Junta Electoral Central per no haver donat com a bo el sobre electoral on un votant d’ ERC hi havia introduït una estampeta de sant i, en canvi, ha donat com a bon dos sobres o hi havia -a més del vot- propaganda electoral. No us sembla que és un greuge comparatiu?  Per culpa d’aquest vot no han pogut obtenir representació a Girona.

Ha estat un acudit (de molt mal gust) que algú va voler fer? Ha estat un miracle de Sant Josemaría? Ves a saber! Jo tinc la meva pròpia teoria del que devia passar (sense descartar, però que hagi estat un fet miraculós): Segurament que el votant era una persona totalment indecisa, desorientada i aclaparada pel fet de noi saber a qui votar; no sabia a qui votar perquè, certament, cada cop es fa més difícil. I, per tal de que el cel l’inspirés una mica, va anar a missa abans de votar per tal que el cel l’il.luminés una mica. Allà devia trobar l’estampa en el fons de l’església (normalment n’hi ha sempre unes quantes per triar) i, entre parenostre i parenostre a Sant Josemaría, va sentir la inspiració directa del Sant i va posar el vot dins el sobre, sense adonar-se que hi anava també adjuntada a la papereta del vot la famosa estampa.

Que la cosa no lliga massa? Potser no. Però veient com han estat els altres dos miracles que Roma ha donat per bons en les causes de beatificació i santificació, no m’estranya massa que aquest podria ser el tercer miracle… Un miracle que no haurà fet massa gràcia a ERC!

No hi ha resposta

04 juny 2011


Elogi a l’amistat

Classificat com a GENERAL

Ha passat a Minas Gerais (Brasil). Actes com aquest, que he recollit d’un diari brasiler, n’hi han un munt cada dia. La llàstima és que no surten als diaris i no són massa coneguts. Milers i milers d’actes d’amor callat, d’amistat profunda o d’altruisme generós fan que el món segueixi girant sense sortir del seu eix i no tingui la temptació de descarrilar i dir-nos: Ja us ho fareu!.

El bé és el que mou el món i actes com aquest són els que animen una mica. Els fets van anar així:

L’estudiant Lucas Ataíde Avelino, de 17 anys, va impulsar el moviment que va culminar amb el raspat del cap dels estudiants d’una escola secundària a Governador Valadares (MG), degut a que un amic de la classe patia càncer i li havien caigut els cabells.

Explica aquest noi que al seu amic li van tremolar les cames en entrar a la classe i veure que la majoria dels estudiants de la seva classe s’havien afaitat el cap en solidaritat amb ell. Els estudiants es van rapar el cap de setmana  i van  sorprendre el seu amic el matí del dilluns en arribar aquest a l’aula. L’episodi va ser filmat i publicat a Internet.

“El nostre amic es va quedar sense paraules. Va tenir un xoc i es va quedar amb les cames tremolant, de manera que estava molt emocionat “, va explicar el Lucas. Segons Lucas, el seu amic Arthur Gill va descobrir fa dos mesos que tenia un tipus de càncer anomenat sarcoma d’Ewing, “en trobar-se-li un bony després d’anar al barber per tallar-se els cabells”.

La iniciativa es va tirar endavant en considerar que l’amic de la classe estaria deprimit per la pèrdua dels cabells després de l’inici de les sessions de quimioteràpia que van haver de fer-li per lluitar contra la malaltia. “Quan ens vam assabentar que tenia càncer, ens vam sentir molt tristos. Llavors vaig proposar que ens afaitéssim tots nosaltres el cap i la idea la van seguir 23 estudiants més. “Va començar les sessions de quimioteràpia fa un mes i el seus cabells van començar a caure fa més o menys una setmana”, va explicar el Lucas. Alguns professors del col.legi també es van voler unir unir a la iniciativa dels estudiants. L’estudiant encara haurà de sotmetre’s a set sessions més de quimioteràpia a intervals de 30 dies. Entretant, ells l’acompanyaran amb el cap pelat.

Si voleu veure la reacció que va tenir el noi en entrar a l’aula, cliqueu aquí:

http://noticias.uol.com.br/ultnot/multi/2011/06/03/04028D1B366AD4B11326.jhtm?colegas-de-aluno-com-cancer-raspam-a-cabeca-em-minas-04028D1B366AD4B11326

No hi ha resposta

30 maig 2011


Això és el nínxol de Benedetti?

Classificat com a GENERAL

Benedetti, su tumba (detall)

Passejant per blogs –com faig habitualment- em trobo amb aquesta foto del nínxol de Mario Benedetti. En el blog “Mi herencia” de un tal Genín (a qui no conec de res) s’explica que el gran escriptor uruguaià està enterrat en un senzill nínxol d’un cementiri de Montevideo que, per no tenir, no té ni el nom del poeta.

No sé si és veritat o no tot això. I no sé exactament els motius pels quals el gran escriptor no va ser enterrat en un lloc on hi hagi –almenys- els seu nom. No n’he pogut treure l’aigua clara i prou que m’agradaria.

En lloc del seu nom hi la les lletres IMM ( Intendencia Municipal de Montevideo), que són les sigles equivalents al que nosaltres en diríem Ajuntament. Algú diu que és perquè va morir pobre i no tenia diners per a pagar-se un nínxol. També he trobat per aquí altres opinions totalment diferents, com per exemple que hi ha conflictes amb la seva herència i que aquest fet pot ser degut a això. Com us he dit, no n’he tret l’aigua clara. Si algú ho sap que m’ho ho expliqui.

És una mica trist que un dels més grans escriptors uruguaians estigui en un lloc tan senzill i com si fos un desconegut. No demano pas que el posin en un gran panteó, ni res de tot això. però alguna cosa més digna sí que m’ho esperaria. Algú hi va posar una foto d’ell i una petit marbre amb una inscripció que no he pogut llegir què hi diu. També hi ha un petit ram de flors.

És cert que Benedetti ha estat un gran escriptor i que el més important d’ell és la persona que va ser i els magnífics poemes que ens ha deixat. Però no ho trobeu una mica trist tot plegat? Penso que algú hi hauria de fer alguna cosa, no us sembla?

No hi ha resposta

29 maig 2011


Waka Waka (Per què, per què Mourinho?)

Classificat com a GENERAL

EL WAKA WAKA DEL BARÇA (Wembley 2011)

(Versió lliure i adaptada per l’ocasió)

Ha arribat el moment, han caigut les muralles
ha començat la millor de les batalles.
Els cops no fan mal, no existeix la por
espolseu-vos la pols, aixequeu-vos i torneu a l’arena.

La passió creix i se sent,
espera molt de vosaltres la vostra gent.

Ara anem a per tot
i que us acompanyi la sort
Tsamina mina zangalewa
perquè AIXÒ ÉS  EL BARÇA!

Tsamina mina eh, eh
Waka Waka eh, eh
Tsamina mina zangalewa
Perquè AIXÒ ÉS EL BARÇA!

Escolteu el vostres déus i no estareu sols.
Heu arribat aquí per a brillar i i ho teniu tot per fer-ho

L’hora ha arribat, és el moment

guanyarem la batalla, jo ho present.

S’ha de començar de zero
per a poder tocar el cel.

Ara anem a per tot,
ara anem a per ells
Tsamina mina zangalewa
Perquè AIXÒ ÉS EL BARÇA!

Tsamina mina eh, eh
Waka Waka eh, eh
Tsamina mina zangalewa
Perquè AIXÒ ÉS EL BARÇA!

Awela Majoni Biggie Biggie Mama One A To Zet
Athi sithi LaMajoni Biggie Biggie Mama From East To West
Bathi . . . Waka Waka Ma Eh Eh Waka Waka Ma Eh Eh
Zonke zizwe mazi buye
Cause this is BARÇA.

Voice: Tsamina mina, Anawa, ah ah
Tsamina mina
Tsamina mina, Anawa, ah ah

Tsamina mina, eh eh
Waka waka, eh eh
Tsamina mina zangalewa
Anawa, ah ah

Tsamina mina, eh eh
Waka waka, eh eh
Tsamina mina zangalewa
Perquè això és el BARÇA!

Yango eh eh
Yango eh eh
Tsamina mina zangalewa
Anawa, ah ah

Yango eh eh
Yango eh eh
Tsamina mina zangalewa
Perquè això és el BARÇA!

Awelé Majoni Biggie Biggie mare Un A Per Zet
Ati Sithi LaMajoni Biggie Biggie Mama D’Orient a Occident
Bathi. . . Waka Waka Ma Ei Ei Waka Waka Ma Ep Ep
Zonko Mazi zizwe bueix
Perquè això és el BARÇA!

Tsamina Tsamina, Anawa, ah ah: Veu

Tsamina mina
mina Tsamina, Anawa, ah ah

Tsamina mina, eh eh
Waka waka, eh eh
Tsamina mina zangalewa
Anawa, ah ah

Tsamina mina, eh eh
Waka waka, eh eh
Tsamina mina zangalewa
Perquè AIXÒ ÉS EL BARÇA!

Yanguas eh eh
Yanguas eh eh
Tsamina mina zangalewa
Anawa, ah ah

Yanguas eh eh
Yanguas eh eh
Tsamina mina zangalewa
Perquè AIXÒ ÉS EL BARÇA!

VISCA EL BARÇA!

4 respostes

11 abr. 2011


El millor dia

Classificat com a GENERAL

 Jacques-Yves Cousteau (Saint-André-de-Cubzac, Gironda, 11 de juny de 1910París, 25 de juny de 1997), també conegut com el Comandant Cousteau o Le Pacha, fou un oficial de la marina francesa, un oceanògraf i cineasta francès, internacionalment conegut com el comandant del Calypso. Tothom el coneix, però poques coses sabem de la seva dona Simone.

El 1980, en un reportatge, un periodista li va preguntar si era difícil comandar el Calypso. Cousteau va contestar:

"No, si està Simone a bord. Ella és la cuinera, la mare de trenta mariners, la que aconsella, la que posa fi a les baralles, la que ens mana afaitar-nos, la que ens repta, la que ens acarona, la perruquera de bord, la nostra millor crítica, la nostra primera admiradora, la que salva el vaixell de les tempestes. Ella és el somriure de cada matí i la salutació abans d’anar a dormir. El Calypso podria haver viscut sense mi … però no sense Simone ".

Una dona que va viure entre càmeres i mai es va deixar fotografiar; no va figurar en cap de les enciclopèdies del Calypso; es va negar a ser vista a les pel.lícules i la majoria de la gent mai va veure la seva cara.

Quantes són les dones que han estat ignorades, però han fet grans coses sense ser mai reconegudes!. Molt a prop nostre hi ha una dona silenciosa avui. Pot ser la que escombra la teva oficina, o potser la teva mare, la teva germana, la teva àvia, la teva tia, etc… Reconeixem avui la seva tasca, fem-li saber i reconeixem-ho públicament, perquè potser podríem fer que fos per a ella el seu millor dia…

5 respostes

20 març 2011


Comença la primavera

Classificat com a GENERAL,Vida i mort

Comença la primavera

i alguns no la poden veure.

Comença la primavera

i alguns no la volen veure.

Comença la primavera, que és una invitació a renovar-nos.

L’hivern aquieta, interioritza, silencia, guarda i entotsola.

La primavera fa brotar, exterioritza, viu i dóna senyals de vida.

La primavera transforma allò que semblava adormit i mort.

Que tinguem tots una bona primavera i que ens transformi a tots!

No hi ha resposta

12 març 2011


Ferrocarril Manresa-Lleida. 150 anys (1a part: Les estacions)

Classificat com a GENERAL,MITJANS DE COMUNICACIÓ

La primera capital de província que es va unir per ferrocarril amb Barcelona va ser Lleida l’any 1860. Per tant, el FERROCARRIL MANRESA A LLEIDA ha fet 150 ANYS (1860 / 2010).

Aquest vídeo ha estat possible gràcies a Tomàs Pérez Ladrero, que ha estat qui ha facilitat dades i fotografies.

Aquesta és la primera part d’aquest treball on es recullen fotos de les estacions. En continuarà un altra amb els material i tracció, els complements  i els ferroviaris. Originàriament això fou un PPS que podeu veure en la següent adreça i on hi trobareu algunes dades sobre les fotografies:

http://www.slideshare.net/jaumepubill/ferrocarril-manresalleida150-anys-1a-part-les-estacions

Primer agraïment.

En commemorar els 150 anys d’aquest línea fèrria tenim un record per tots aquells ferroviaris que al llarg dels anys van treballar amb precaris mitjans i sous de misèria per el progrés i modernitat de tots aquests pobles; per tots ells i les seves famílies la nostra gratitud i estima.

Segon agraïment.

A Joan Costa i Plans,alcalde de Rajadell; Valentí Riera i Vilaplana, alcalde de Aguilar de Segarra; Montserrat Noguera i Cantacorps, alcaldessa de Sant Pere Sallavinera; Jesús Torrens i Garriga, alcalde de Sant Martí Sesgueioles; Rosa Mª Mora i Valls, alcaldessa d’Anglesola;  Jordi Llanes i Valls, alcalde de Castellou de Seana; Josep Maria Palau Palau, alcalde de Golmés.

Un comentari

El Ferrocarril entre Manresa i Lleida es va inaugurar l’any 1860. Passats els anys, aquesta infraestructura es troba en un important estat de degradació a causa de la falta d’inversió de les darreres dècades.

L’arribada de l’AVE a Lleida fa més evident les importants mancances que pateixen altres línies ferroviàries de Catalunya. És el cas d’aquesta línia Lleida-Manresa-Barcelona. Per fer aquest recorregut, es triguen quatre hores, una hora més del que està previst que trigui el TGV Barcelona-Madrid. Els passatgers són bàsicament estudiants que van a la Universitat Autònoma o a les facultats de Terrassa i Sabadell, que trigarien molt menys si agafessin el TGV per anar a estudiar a Madrid.

Els viatges que van de Lleida a Manresa i viceversa triguen pràcticament el mateix que els que van de Lleida a Madrid amb el TGV, tenint en compte que aquest tren, de moment, només circula a 175 quilòmetres per hora i no als 300 previstos. La distància entre Lleida i Manresa és de 118 quilòmetres, la de Lleida a Madrid, de 456. És a dir, quatre vegades més.

El tren de rodalies Lleida-Manresa circula a una mitjana de 47 quilòmetres per hora, el TGV Lleida-Madrid, a 175 quilòmetres. El resultat és que el de Lleida-Manresa triga dues hores i mitja, i el TGV Lleida-Madrid, dues hores i quaranta minuts.

Ja seria hora de que canviessin una mica les coses. La gent de Ponent té la vista posada en  l’Eix Transversal Ferroviari, l’única esperança per millorar la connexió en tren amb la Catalunya central , encara que és un projecte que s’albira a molt llarg termini. Aquest eix està previst que uneixi les comarques de Lleida amb les de Girona des de l’aeroport d’Alguaire (Segrià) passant per les comarques centrals. Entretant, haurem de seguir tenint paciència.

No hi ha resposta

07 març 2011


Carta oberta a Benet XVI

Classificat com a GENERAL

L’excel·lent dibuixant  José Luís Cortés acaba de publicar aquesta carta oberta. És una mica llarga però llegiu-la, que val la pena.

Carta abierta a Benedicto XVI

Estimado Su Santidad: No tengo el gusto de conocerte personalmente, porque las veces que has venido a España (y últimamente vienes mucho a España) yo no he acudido a vitorearte, y cuando yo he estado en Roma nunca hemos coincidido en ninguna trattoria. Tal vez si algún día me llamas a declarar a Roma podamos finalmente vernos las caras.

Te escribo porque acabo de leer un libro que me ha gustado mucho, y querría recomendártelo. Ya sé que tú tienes mucho que leer y que escribir, entre encíclicas, sermones, reprimendas y condenas. Aun así creo que este te va a interesar. Verás: se titula “Curas casados. Historias de fe y ternura“, y ha sido publicado directamente por MOCEOP, porque no había sitio para ellos en ninguna editorial.

Te prevengo de que no se trata del enésimo tratado sobre si mantener o no el celibato obligatorio, aunque también de eso se habla en el libro. A día de hoy todo el mundo sabe ya que la ley del celibato nada tiene que ver ni con la fe ni con el evangelio, y que es una pura cuestión de cabezonería, de rutina o de algo peor. “El celibato obligatorio caerá como un fruto maduro -se dice en este libro-: la gente normal ya lo ve; falta solo que lo vea la jerarquía”.

El libro tampoco es “un trabajo de investigación sociológica. Solo se ha intentado realizar un aporte de tipo testimonial” (21). De hecho, se trata precisamente de eso: recoge las historias y los testimonios personales, personalísimos, unos más literarios, otros más descarnados, algunos objetivos y otros sumamente íntimos, de 23 varones y de algunas mujeres (sus esposas) que, en un cierto momento de sus vidas, decidieron continuar su ministerio como personas casadas, sin dejar por ello de sentirse curas, es decir, “animadores de la fe y de las celebraciones”. Demostrar, con los hechos, que “es posible ser cura sin ser clero”(87).

A pesar de que se aborde el tema de los curas casados, no creas que se trata de morbosas historias de debilidad ante las urgencias de la carne.

Como dice en el epílogo José Mª Castillo (de quien sin duda has oído hablar), son historias que “muestran una fortaleza mucho mayor de lo que la gente se imagina” (340). Y hasta lo hacen con cierto orgullo, porque, como ellos mismos afirman: “No nos causa ningún trauma sentirnos marginales, sino más bien satisfacción”. Convencidos de que: “Nos incumbe como tarea pastoral acumular ex periencias que muestren que el presbítero casado es una riqueza para las comunidades, para la teología y para la Iglesia en general” (96).

Son testimonios duros. ¿Te imaginas, Su Santidad, lo que significaba en los años setenta u ochenta, y aun en nuestros días, replantearse toda la vida a cierta edad, con lo fácil que era seguir de curas, con la vida resuelta, incluso con algún apañete sentimental?

Porque te debo decir -por si lo has olvidado- que, en la mayoría de los casos, la Iglesia no solo no facilitó ese pasaje, sino que se comportó peor que la madrastra de Blancanieves(Schneewittchen en alemán). “Me pareció una falta gravísima de justicia -comenta uno de estos curas- que los obispos dejasen en la estacada, sin pensiones, a curas mayores secularizados y, sobre todo, a religiosas secularizadas sin posibilidad de trabajar ni de cotizar el mínimo de años, después de haber entregado la mayor parte de su vida a la Iglesia” (259). Así fueron las cosas, Su Santidad.

La mayoría de los que en este libro cuentan su experiencia habían salido de familias humildes. Para ellos, el seminario menor -a donde fueron conducidos muchas veces por curas recolectores de vocaciones-, pese al clima oscurantista de aquellas décadas, fue un momento de grandes alegrías y de grandes amigos. Amigos que, en algunos casos, han durado toda la vida. Espero que tú, Su Santidad, después de tantos años de Curia no hayas olvidado todavía lo que es un amigo.

“Al seminario se entra con babas y se sale con barbas”, le había dicho a uno el cura de su pueblo (279). Y hay en este libro recuerdos muy hermosos de los años en que las babas se iban cambiando en barbas: recuerdos de niños, adolescentes y jóvenes seminaristas que se tomaron en serio su vocación sacerdotal.

A muchos de los curas de este libro, a la mayoría, les tocó luego vivir la primavera del Concilio Vaticano II. Espero que tú, Su Santidad, no hayas olvidado lo que fue aquel concilio, en el que, aunque hoy nos cueste creerlo, colaboraste activamente. Por un momento, por unos años, la buena gente nos sentimos orgullosos de nuestra madre la Iglesia que ¡por fin! recuperaba el aire de autenticidad, de sed de justicia, de fraternidad universal que le había insuflado el carpintero profeta a orillas del lago. Y, dos mil años después, se ponía otra vez en sintonía con los gozos y las esperanzas, las tristezas y las angustias de los hombres de nuestro tiempo, sobre todo de los pobres y de cuantos sufren (GS 1,1).

En ese espíritu conciliar, “eso de ser ‘segregados del pueblo’ nuestros protagonistas lo entendían cada vez menos” (160). Y la mayoría sintió que debía llevar una vida como los demás hombres y mujeres a los que ellos les transmitían la buena noticia, ganándose el sustento como curas obreros. Porque “no ser un profesional de la religión, ni vivir de ella, hace que el servicio del evangelio sea más creíble, porque es gratuito” (81), y porque “un trabajo civil que te dé independencia y autorrealización social va limando y liberándote de la situación de poder y de superioridad que el estatus de cura facilita en la sociedad” (126).

“El vivir diario de aquellas gentes -comenta otro- fuertes ante las dificultades, me hizo caer en la cuenta de que mi labor no podía consistir en alimentar más esa espiritualidad de ritos, rezos e iglesia” (277). Comprendieron que no se trataba de dejarlo todo para seguir a un Jesús espiritualista y abstracto, sino para encontrarlos de verdad a todos.

Y ello a pesar de que en aquellos días (como ahora, pero por otros motivos) no era nada fácil hacerse un lugar en la sociedad y conseguir un trabajo: “En cuanto se enteran de que soy cura, me niegan la incorporación” (287). En el libro se desgranan las experiencias más variopintas de aquellos curas obreros: en el mundo rural, en América Latina, en grandes fábricas de internacionales, implicados hasta las cejas en los movimientos sindicales; impartiendo clases, o simplemente aceptando lo primero que salía para tener algo que llevarse a la boca y situarse socialmente… Son historias crudas de una fe de pan y cebolla.

Y también historias de ternura.

En este proceso de recuperación de los ideales evangélicos y de integración en el pueblo, todos los que escriben en el libro se preguntaron, en un cierto momento, qué sentido tenía vivir en medio de la gente con el corazón obligatoriamente en cuarentena. Quiero decir, Su Santidad, por qué el ministerio al que con tanto ardor se dedicaban debía ir indisolublemente unido a la soltería. Porque, como se dice en el libro, “El celibato es un carisma, pero bien distinto del carisma del ministerio del presbiterado” (171). Y se insiste en que “No es el carisma del celibato lo que está en discusión, sino la ley del celibato” (176).

En algún momento, por los caminos más variados, Dios, celestina celestial, puso en el camino de todos ellos a una mujer. De repente, cuentan, “el enamoramiento dejaba de ser una traición para ser una alternativa, una maravillosa posibilidad” (145). De esto creo que tú, Su Santidad, y tus más directos colaboradores sabéis poco.

En general, sabéis poco y mal de las mujeres ¡Con qué ganas esperamos algunos un tiempo en que las mujeres puedan desempeñar cualquier ministerio en nuestra Iglesia, y hasta llegar a ser Papa, una papisa a la que podamos llamar simplemente “Susan”, y no Su Santidad…! Pero me estoy desviando: volvamos al libro.

A pesar de que también en las cuestiones amorosas y sexuales la mayoría de ellos eran unos pardillos (es tiernísimo el testimonio de quien confiesa que hasta los 30 años no tuvo su primera eyaculación voluntaria) el encuentro con la mujer fue decisivo en sus historias: “Ahora entiendo mejor -comenta uno- por qué el amor conyugal fue siempre en la literatura bíblica imagen privilegiada del amor de Dios a su pueblo, de Cristo a su Iglesia” (174). Y “¿En qué Dios estamos pensando cuando nos imaginamos o proponemos que amando menos a un ser humano lo amamos más a Él?” (342).

Con todo eso, con el trabajo civil entre la gente y con el matrimonio, llegó la integración en pequeñas comunidades cristianas marginadas, en grupos humanos donde lo de ser presbítero “casado o soltero importaba bastante menos que esa triple pasión por Jesús, por el pueblo y por la comunidad” (105), y donde prácticamente se podía seguir haciendo lo mismo que en la parroquia, “pero ahora sin el sacramentalismo abrumador” (164).

Está claro que “quien celebra no es el cura, sino la comunidad. En la comunidad no hay clérigos y laicos, docentes y discentes, sagrados y profanos, sino que la propia comunidad es la protagonista de su caminar” (166). En la mayoría de los casos, todo este proceso se hacía al margen del derecho canónico, pero con la anuencia y la bendición de la comunidad cristiana de pertenencia: decidimos “vivir lo que creímos que tiene que ser, sin pedir ni esperar permisos” (89), y sin “reducirse al estado laical”, expresión que ofende también a los laicos (280).

Ya ves, Su Santidad: muchos hombres, con sus mujeres, que se colocaron voluntariamente en el margen. Se convirtieron en hombres (y mujeres) de avanzadilla, de frontera. Pero, fíjate, en ningún momento rompieron con la Iglesia. Porque, como le dijo un obispo a los representantes de Justicia y Paz: “Tenéis que tener un pie fuera y otro dentro de la Iglesia. Si tenéis los dos pies dentro, nadie de fuera os escuchará. Si tenéis los dos pies fuera, no representáis a la Iglesia” (263).

Y así siguen muchos aun, en los arrabales, incluso en sentido literal: “En el arrabal, en las afueras, hemos encontrado una luz cálida que nos la proporciona la libertad, nuestro amor y la fe en Jesús. Aquí nos sentimos más cerca de lo humano” (275). “El hecho de ver la Iglesia desde fuera de la institución te da una perspectiva muy interesante, mucho más realista. Los que están dentro del engranaje lo tienen más difícil” (209).

Veo, Su Santidad, que todavía no he hablado de los hijos y las hijas que llegaron después.No es fácil ser “hijo o hija de cura”, y de esto también se habla en el libro… Pero tengo que ir terminando.

El libro es eso: la narración de 23 historias de coherencia y coraje, de fe y ternura, en boca de sus protagonistas. Más un prólogo y un epílogo sobre el MOCEOP (que “dejó de ser un movimiento meramente reivindicativo para ser un movimiento de renovación eclesial” (87) y cuyo tino fue “saber remover un puntal que tambaleaba toda la estructura (…) No tanto el celibato como condición, cuanto el clericalismo mismo” (87).

Hay también un documento final teológico para situar el celibato ministerial, y, en las últimas de las 381 páginas, un Glosario por el que desfilan personas y movimientos de la segunda mitad del siglo XX que mantuvieron fresca la Comunidad de Jesús, desde Herder Cámara al obispo Romero de El Salvador y desde Pere Casaldáliga a José Antonio Pagola; desde Cáritas a la Teología de la Liberación, a la Asociación de El Prado o el movimiento Junior, recientemente disuelto por los expertos en disolver.

En fin, “Un libro de testimonios de vida enmarcados históricamente, en una etapa de contrastes y contraposiciones” (20). Al final de su lectura, Su Santidad querido, te queda claro que “la ley del celibato y sus secuelas no es una cuestión de curas, sino que nos afecta a todos” (325), porque ya “no se trata de reivindicar un derecho para un estamento ya de por sí privilegiado, sino de luchar por un nuevo rostro de la Iglesia, objetivo central del Vaticano II” (326).

“La concepción del cura como funcionario de la Iglesia debe pasar a mejor vida” (50), dice uno; porque “tengo mis serias dudas -añade otro- de que la parroquia, o al menos la mayoría de ellas, sean hoy lugar de evangelización” (60). Y resume Castillo en el epílogo: “La solución para los problemas crecientes y acuciantes que hoy soporta la Iglesia no está ni en que los curas se casen ni en que las mujeres sean ordenadas sacerdotes, sino en la teología que justifica a la propia institución eclesiástica y al Dios que esa teología pretende explicar” (346).

Nada más, Su Santidad. Yo creo que, si lees este libro, no te vas a arrepentir. Y quizás su lectura te dé un empujoncito y te anime a decir en algún momento (quizás en el avión, ante los periodistas, donde ya has dicho alguna que otra barbaridad) una frasecita que deje abierto el futuro para un urgente replanteamiento del ministerio sacerdotal. Tal vez estos curas no lo necesiten; pero la Iglesia sí lo necesita. Y yo creo que debes hacerlo.

Porque, como se dice en el libro, “lo mismo que hay palabras y comportamientos que rompen la comunión, también hay silencios y omisiones cómplices con el pecado”(175).

Ya vas teniendo tus añitos, Su Santidad, y a los ancianos se les permite decir las verdades con descaro (“parresía”, lo llamaban tus predecesores). También la mayor parte de los que participan en este libro tienen ya sus años (“Me siento padre y abuelo -dice uno de ellos- y veo a Dios Padre mucho mejor que antes” (47); uno ya falleció, otro lucha ahora mismo contra un cáncer, la gran mayoría están jubilados… Pero no han perdido ni un gramo de esperanza. “Rozando la tercera edad, nosotros seguimos” (282).

Mira, Su Santidad: durante tu reinado tú ya has dado demasiado espacio a los fanáticos, a los trepas, a los miedosos, a los tarados… ¿Es mucho pedir que, antes de morirte, dediques un momentito a los limpios de corazón, a los hambrientos de justicia, a los que, a pesar de todo lo que han sufrido, todavía son capaces de comprender los signos de los tiempos, de mirar el cielo rojo al atardecer y anunciar: “mañana hará bueno”?

Si otro mundo es posible, como creemos firmemente, también es posible otra Iglesia.

Un abrazo, Santidad (o “Santi”, si lo prefieres).

José Luis Cortés, 03 de marzo de 2011 a las 10:43

2 respostes

28 febr. 2011


Lo saben aquél…?

Classificat com a Església,Humor,RELIGIÓ

28febrero2011

José Luís Cortés és un dibuixant molt conegut en el món eclesial perquè, sobretot, dibuixa temes d’església des d’una vessant força crítica, però al mateix temps molt tendra.

Avui us vull recomanar una pàgina on cada dia hi trobareu un dibuix seu. Es diu EL HERMANO CORTËS i us ben asseguro que us hi divertireu i a la vegada us farà veure que hi ha una visió diferent de la fe, de l’església, de les persones, del món i de Déu. Perquè parla molt de Déu i fa parlar molt a Déu. I us ben asseguro que el déu d ‘en CORTËS no és el Déu que estem acostumats a escoltar, el Déu que ens van ensenyar i el Déu que imaginem moltes vegades. No és aquell ésser llunyà, seriós, amb cara severa i jutge implacable. Tot el contrari: és un ésser tendre, misericordiós, humà, senzill i proper.

Una pàgina per gaudir-hi tant si som creients com si no ho som.

No hi ha resposta

07 febr. 2011


2 cartes d’amor i una queixa desesperada

Classificat com a Humor

Endesa, com moltes altres gran companyies, fan els que els dóna la gana i ningú els para els peus.

Un usuari canari ha protestat i ho ha fet amb intel·ligent humor i molta altura. Us deixo la carta per si un dia us arriba a vosaltres. D’aquesta manera ja tindreu la resposta a punt.

Carta d’ENDESA a un usuari canari i resposta d’aquest mateix usuari

I.-Primera carta de amor
“Estimado señor:
Endesa Distribución va a proceder próximamente a la sustitución de su contador de electricidad por uno nuevo que dispone de capacidad de Telegestión, en cumplimiento de la normativa vigente (RD 1110/2007 de 24 de agosto y Orden TC/3860/2007 de 28 de diciembre). El nuevo sistema de Telegestión permitirá entre otras funciones la lectura a distancia de su consumo.

A lo largo del próximo trimestre, un operario autorizado por Endesa sustituirá el contador que usted tiene actualmente instalado. Si su contador se encuentra en el cuarto de contadores o es accesible desde el exterior de su vivienda, no será necesario que usted esté presente. En caso contrario, el operario se pondrá en contacto con usted para poder realizar el cambio de contador.
El coste de la sustitución correrá a cargo de Endesa y usted sólo tendrá que abonar una cantidad en concepto de Derechos de Enganche, que según se establece en la legislación actual asciende a 9,04 euros. Por otra parte, el coste mensual de alquiler del contador a aplicar será de 0,81 euros.
Si necesita cualquier aclaración sobre esta sustitución o desea realizar alguna consulta, puede contactar con nosotros dirigiéndose al Teléfono de Atención de Endesa Distribución Eléctrica 902 509 600. Estaremos encantados de atenderle.
Agradeciendo de antemano su colaboración, reciba un cordial saludo”.
 

 
 

II.-Respuesta. Segunda carta de amor
“Estimados señores de Endesa Distribución:
He recibido su amable carta de fecha indeterminada (porque no la ponen) en la que me comunican una serie de hechos consumados basados, naturalmente, en que ustedes como monopolio hacen siempre lo que les sale de los electrones y a nosotros, como miembros de la honorable manada de borregos forzosamente consumidores, nos queda la única opción gozosa de pagar.
Les dirijo esta carta porque en el texto que me han enviado, como a otros muchos miles de consumidores, supongo, existen algunas cuestiones que me han sumido en un estado de estupor, catatonia y asombro. O dicho de otra forma, que me han fundido ustedes los plomos.
Porque vamos a ver. Me dicen ustedes amablemente que van a proceder a cambiarme “mi” contador de electricidad. Una cuestión bastante curiosa porque resulta que en el desglose de la factura que les pago a ustedes todos los meses les abono una cantidad en concepto de alquiler de contador. Y digo yo, ¿cómo es posible que les haya pagado un alquiler por algo que  era mío? ¿Habrán incurrido ustedes, mi querido monopolio, en un involuntario y pequeño error por el que me han estado cobrando indebidamente una modesta pero significativa cantidad a lo largo de los últimos años?
Sigo adelante con la carta y observo que me cuentan ustedes que el nuevo contador permite la lectura a distancia (es decir, más gente al paro, me temo, maldita tecnología) lo cual, como fácilmente comprenderán, a los usuarios nos la refanfinfla. Dicho de otra manera, que me da igual que lean ustedes el contador a medio metro o desde las quintas chimbambas, a condición de que las lecturas sean las reales.
Añaden que el coste de la sustitución -en cumplimiento de la normativa legal- correrá a cargo de Endesa. Y digo yo que faltaría más que nos cobraran a nosotros por algo que ni hemos pedido ni maldita la falta que nos hace. O sea, que les agradezco la información aunque me resulte irrelevante. Lo que me llena de asombro es que me indiquen que “solo” tendré que abonar “una cantidad en concepto de derechos de enganche que según la legislación actual asciende a 9,04 euros”. Vamos a ver, querido monopolio, ¿cómo nos van a cobrar a los usuarios un reenganche de un desenganche que ni hemos pedido, ni hemos contratado? Porque digo yo que porque a ustedes les salga del flujo de electrones cambiar los contadores, como les podría dar por cambiar esas divertidas torretas eléctricas de colorines con las que generosamente nos han adornado las autopistas para mejorar nuestra imagen turística, ¿a mi que me cuentan? Eso del derecho de enganche, que debe ser un asunto más complejo que el derecho romano, es un devengo que se produce cuando un usuario se da de alta en la red por primera vez o lo vuelve a hacer después de que le hayan cortado la luz por impago. ¿Pero cómo le pueden cobrar enganche a un consumidor que no se ha desenganchado, que está al corriente de sus pagos y que tiene un contrato vigente con ustedes para el suministro en unas condiciones pactadas?
Es que si tenemos en cuenta que tienen ustedes, un suponer, 600.000 usuarios en Canarias, a casi diez euros por barba, se van a embolsar así como quien no quiere la cosa unos seis millones de euros, que hay meses que no los gana uno, créanme, aunque sea expresidente de Gobierno y además de llevarse 80.000 del ala al año limpios de polvo (aunque no me consta que de paja) cobren por hacer de lobby para algunas de las grandes empresas españolas.
Lo que ya me descalabra completamente es que añadan -supongo que intentando convertir la carta en un relato kafkiano- que el coste mensual del alquiler del contador a aplicar (un lapsus sintáctico porque en todo caso querrán decir ustedes ·el costo mensual a aplicar del alquiler del contador…·) será de 0,81 euros. A veeeeerrr. Si el contador es mío ¿me van a pagar ustedes 0,81 euros mensuales? ¿O será que realmente el contador es de quien es -es decir, de ustedes- y amablemente me comunican que me van a cobrar esa módica cantidad mensual?. Y si es de ustedes, ¿por qué principian hablando de “mi” contador?
Queridos amigos del monopolio. No se líen. El contador es de ustedes. Lo era antes y lo es ahora. Por eso me cobraban antes el alquiler y me lo van a cobrar ahora. Y lo cambian ustedes por imperativo legal, con lo que esa pretensión de cobrarles diez euros a los usuarios me parece sencillamente que es sacar las patas del tiesto y echarle un poco de morro al asunto. Sobre todo porque lo que realmente se callan en su amable carta -en las cartas, como en la vida, es más importante lo que se calla que lo que se cuenta- es que el nuevo contador tecnológicamente avanzado que nos están cascando por decisión unilateral les va a permitir a sus señorías detectar a aquellos usuarios -viviendas, oficinas, bares, restaurantes y otros- que están consumiendo ligeramente por encima de la potencia contratada. O dicho de otra manera, que aquellos consumidores que tienen con ustedes un contrato de potencia de 5 kw y resulta que de media están consumiendo un poco por encima -que como bien saben son un porrón- van a tener que pagarles esa energía extra con un sustancioso recargo y, de propina, estarán obligados a realizar un nuevo contrato de mayor potencia. Es decir, que con esos nuevos contadores van a detectar ustedes los pequeños sobreconsumos que ahora se les escapan, van a cobrarlos con banderillas y van a hacer el negocio redondo aumentando el rango de potencia de los contratos. Ustedes lo saben. Yo lo sé. Los usuarios no lo sabían.
Resulta descorazonador que mientras hacen ustedes todo esto, la gente que se supone que representa los intereses de los ciudadanos sigan discutiendo del sexo de los galgos y los podencos. Si esto fuera un libre mercado, allá penas porque estarían ejerciendo con toda legitimidad sus derechos como empresa y los usuarios estarían en condiciones de elegir. Como resulta que tienen ustedes el monopolio real de la distribución no estamos hablando de un mercado libre y las reglas del juego deben ser distintas. Desde luego no deberían pasar porque ustedes hagan lo que les salga del forro de los cajones de los electrones y a los usuarios, forzosos, no les quede otra que tragar.
Les agradezco su amable y distorsionada información en torno a sus planes para apretarnos un poco más los bolsillos, les recomiendo encarecidamente que su grupo de producción compre energías renovables de los nuevos parques eólicos del Cabildo de Tenerife (y de paso quesos, vino, yogures, piensos, vacas… o jugarse incluso unas perritas en los casinos de la casa) y les aseguro que como se les ocurra cobrarme diez euros por un reenganche que no he pedido, pienso acudir a la Organización de Consumidores y Usuarios para que no me hagan ni puñetero caso, perder el tiempo, frustrarme y pensar una vez más que estamos indefensos ante los monopolios, los mercados intervenidos y los ineptos que se suponen que tienen que defendernos.
Reciban un cordial saludo.

III.-Y una objeción desesperada
PD. El número de información al que me indican en la carta que debo llamar (el 902 509 600 de Atención al Cliente de Endesa Distribución Eléctrica) es un call center -como dicen los modernos- que está en Madrid (me gustaría que creen puestos de trabajo donde yo pago, no sé si me entienden). Te atiende primero un sistema robotizado y luego una amable persona que solo acierta a repetir el manual de la compañía que viene a ser: “Le entendemos, pero le vamos a cobrar. Esto es lo que hay”. Ah. Y el número es de tarificación especial, de pago, con lo cual además de esperar, preguntar y no tener respuesta, también terminamos pagando. Por cierto, por mucho que me he leído las disposiciones legales que citan en su carta -y otras- sobre el cambio en los equipos de medidas básicos, por ninguna parte he visto otra interpretación que la de que son ustedes los que deben instalarlos y pagar el coste de la instalación.

2 respostes

30 gen. 2011


Com es fa un cens

Classificat com a Humor

<a href="http://youtube.com/watch?v=4GlQz7f4EKU&amp;feature">http://youtube.com/watch?v=4GlQz7f4EKU&amp;feature</a>

El Gaucho Bataraz, personatge humorístic de la província d’Entre Ríos (Argentina), ens explica les coses amb recitats divertits, però sempre amb un rerefons de tipus social. En aquest vídeo satiritza una mica sobre la manera com es fan els cens. Que us ho passeu bé!

Una resposta fins a ara

17 gen. 2011


Don Aznarote de la Mancha, quijote a troche y moche

Classificat com a Humor

Segons les últimes notícies de fonts molt ben informades s’ha sabut que un senyor(?) que darrerament s’ha tret el bigoti i ha pogut mostrar, per tant, bastanta més cara (de la que ja habitualment té) ha anunciat públicament una de les seves conegudes grans i brillants idees (amb molta barra i més poca vergonya del que li era habitual).

S’ha sabut que aquest senyor, quan governi el PP, pensa manar al seu escolanet Rajoy anular aquest invent de les autonomies (potser fins tot estaria bé, ves per on!) perquè gasten molt i no ens ho podem permetre en èpoques de crisi com l’actual.

S’ha sabut que això dels nacionalismes no és una cosa que li agradi massa (excepte el “nacionalismo español”, per suposat!). Per tant, cal aprofitar aquest bon moment per retallar encara més poder i recuperar el centralisme que en mala hora es van deixar escapar de les mans.

I s’ha sabut (encara que això no s’ha pogut confirmar) que pensa donar tot el seu sou vitalici d’expresident, i els seus sobresous milionaris per estar en un fotimer de consells d’administració i fer servir el poder que encara té. També donarà de forma altruista el que cobra per les seves conferències i pels els torbs negocis que ajuda a fer al seu gendre Alejandro Agag … als negrets de l’Àfrica (pobrets!).

I, per acabar, vull recuperar un text d’un llibre seu on es demostra clarament que una cosa són les paraules i una altra els fets.

“La austeridad, entendida en su sentido originario como sobriedad, sencillez y ausencia de alardes, a de ser la primera característica del comportamiento de los poderes públicos y de sus servidores. Recuperar el sentido de la austeridad es una tarea que me propongo llevar a cabo. Un gobernante no debe olvidar nunca que cada peseta que gasta procede del dinero del contribuyente y que el despilfarro ha de ser considerado como un atentado a la misma democracia. Confieso que frente al gusto por las parafernalias del poder me resulta mucho más atractivo hacer de la sencillez una señal distintiva de comportamiento. Convertir este criterio en hábito es un antídoto contra muchos males”.
José maría Aznar. La Segunda Transición, pág 65)

Españoles todos: ¡Para Quijote yo!

No hi ha resposta

16 gen. 2011


Com inverteix un multimilionari

Classificat com a GENERAL

No fa massa dies que parlava de Warren Buffet i de la seva filosofia dels negocis. No sóc ni economista, ni entenc res d’economia. Però sí que m’agrada llegir coses sobre el tema o escoltar gent que hi entén.

Per això em va cridar l’atenció llegir la història del multimilionari Warren Buffett, nascut el 30 d’agost de 1930 a Omaha, Nebraska i veure quina és la seva filosofia inversora.

Buffet és un inversor, empresari i filàntrop estatunidenc, considerat com un dels més grans inversors en negocis de tota mena. Amb una fortuna personal estimada en 52 mil milions de dòlars, Forbes el va designar com la persona més rica del món a partir del 11 de febrer de 2008, però va ser destronat d’aquest títol per Bill Gates el 17 de setembre del mateix any, després que les seves accions a Berkshire Hathaway caiguessin el 15%. El 2010 ocupa la tercera posició segons la classificació de Forbes, després de Carlos Slimm, en primer lloc, i Bill Gates, en segon.

Buffett és conegut per la seva adhesió al valor d’inversió i per la seva filosofia d’austeritat personal, malgrat la seva immensa riquesa. El seu sou anual l’any 2006 va ser d’aproximadament 100.000 dòlars, xifra que es troba a la part baixa dels salaris en comparació d’altres alts executius d’altres companyies amb salaris més alts. Viu a la mateixa casa en el centre d’Omaha que va comprar el 1958 per $ 31.500, en l’actualitat té un valor de voltant de $ 700.000.

Buffett també és un conegut filàntrop. El 2006, va anunciar un pla per regalar la seva fortuna. El 99% d’ella anirà a parar a la Fundació Bill i Melinda Gates. El 2007, va ser inclòs en la llista de la revista Time de les 100 persones més influents en el món. Buffet també és membre de la Junta de Síndics de l’Grinnell College.

Buffet va encunyar la seva filosofia inversora en 20 punts:

  • La lluita de classes existeix, és un fet, però la meva és la dels rics i l’estem guanyant.
  • Mai inverteixi en un negoci que no pugui entendre, com en tecnologies complicades, per exemple.
  • Si no pot veure caure un 50% de la seva inversió sense que li vingui pànic, no inverteixi en el mercat de valors.
  • No intenti predir la direcció del mercat de valors, de l’economia, dels els tipus d’interès o de les eleccions.
  • Compri companyies amb bon historial de beneficis i posició dominant de mercat.
  • Sigui temorós quan altres són cobdiciosos i viceversa.
    L’optimisme és l’enemic del comprador racional.
  • La capacitat de dir “no” és una enorme avantatge per a un inversor.
  • Gran part d’èxit es pot atribuir a la inactivitat. La majoria dels inversors no resisteix la temptació de comprar i vendre constantment, però la pedra angular ha de ser la letargia, vorejant la mandra.
  • Les oscil·lacions salvatges de preus estan més relacionades al comportament dels inversors que als resultats empresarials.
  • Un inversor necessita fer molt poques coses bé si evita grans errors. No cal fer una cosa extraordinària per aconseguir resultats excel·lents.
  • No prengui seriosament els resultats anuals, sinó les mitjanes de quatre o cinc anys.
  • Centreu-vos en el retorn de la inversió (no en els guanys per acció), el nivell d’endeutament i els marges de benefici.
  • Inverteixi sempre a llarg termini.
  • És absurd el consell de que “mai es fa fallida agafant un benefici”.
  • Recordeu sempre que el mercat de valors és maníac-depressiu.
  • Compri un negoci, no llogui les accions.
  • Busqueu empreses amb mercats amplis, forta imatge de marca i consumidors fidels, com Gillete o Coca Cola.
  • També són interessants algunes companyies amb marques consolidades però que estan infravalorades per dificultats transitòries. Per buscar aquestes oportunitats, s’han d’aprofitar els mercats baixistes.
  • Cerqueu companyies amb gran capacitat de generació d’efectiu i que, un cop en marxa, no necessitin grans reinversions.
  • Com més absurd és el comportament del mercat, millor serà l’oportunitat per a l’inversor metòdic.

No hi ha resposta

13 gen. 2011


Una història digital

Classificat com a GENERAL,Nadal

Mireu com es podria explicar avui el que va succeir fa 2000 anys.

Algú -amb molt d’enginy- ha mirat d’explicar-ho amb el llenguatge actual. Més actual impossible!

Una resposta fins a ara

07 gen. 2011


Què us han deixat els Reis?

Classificat com a Tradicions

Alguns han demanat coses quasi impossibles. A veure si els hauran escoltat…

Altres demanaran coses potser més possibles. De fet, seran més possibles si entre tots volem que així sigui…

Una resposta fins a ara

05 gen. 2011


El millor joguet

Classificat com a Emocions,Felicitat,Tradicions

S’atansen els Reis. Dies de regals. Dies de joguets. Tots tenim a la memòria aquelles primeres nits de Reis en què ens en anàvem a dormir emocionats i nerviosos. Esperàvem veure què ens deixaven els reis durant la nit. Teníem un ull obert i l’altre tancat i de bon matí ja ens despertàvem i no calia que ens cridessin. Ens llevàvem sols.

A vegades el que ens deixaven era ben poca cosa. Eren temps de crisi permanent i normalment era la meitat del que havíem demanat en aquella llarga carta, en la que explicàvem el bé que ens havíem portat durant l’any i la il·lusió que ens faria que ens portessin tal o qual cosa…

El millor joguet és aquell que fa que es rebi amb il·lusió i que faci perdurar aquesta il·lusió durant molt de temps. Voldrà dir que és el joguet adequat si entreté i educa (la ment o el cos). Jugar és essencial per al desenvolupament equilibrat del nen i cap a la seva preparació per a la seva vida adulta. Aquí podríem recordar les paraules de l’especialista en educació infantil Jean Château: "un nen que no sap jugar serà un adult que no sabrà pensar".

Per tant, escollir una bona joguina no és fàcil. No necessàriament  és aquella que està de moda (cada any n’hi ha alguna de nova), ni aquella que anuncien tant per TV, ni la més cara, ni la més atractiva. Cal veure els gustos de l’infant, els seus interessos i les seves necessitats. Veure què vol i què necessita. Pensem que, a més de joguets, hi ha llibres que ajudaran a que aprenguin i fomentaran la seva imaginació. Una de les coses que recordo més dels meus Reis de quan era petit, són els llibres que em posava a llegir frenèticament el mateix dia de Reis. De llavors em ve el gust a llegir i escriure.

I una altra cosa: no cal regalar muntanyes de joguets. Val més pocs i ben triats. Tampoc no cal comprar-los tots durant aquests dies. Durant la resta de l’any hi haurà ocasió per fer altres regals (aniversari, onomàstica, etc). I potser seria bo també que abans se’n parlés amb els mestres i professors. Ells poden saber tan o més que els pares quines necessitats té cada nen.

I a nosaltres els grans? Què ens portaran el reis a nosaltres? Tot serà benvingut si no és el negre carbó, no us sembla?

Una resposta fins a ara

31 des. 2010


Adéu. Fins l’any vinent!

Classificat com a GENERAL

Aquest video que us presento per acabar l’any vol dir-nos que a vegades vivim tan atabalats que no ens adonem que la vida va fent el seu camí sense ni adonar-nos-en. TOT VA CANVIANT si nosaltres ho volem fer canviar. Aquesta noia ucraïnesa, amb l’art de les seves mans i una mica d’arena, és capaç de fer meravelles creant i transformant contínuament la realitat. Cal art, però també cal voluntat. La matèria primera i les possibilitats quasi tots les tenim al nostre abast.

La vida, per si mateixa, ja va fet el seu curs. Acaba un any i en comença un altre. Es transforma tot, ens transformem nosaltres, tot canvia i tots canviem. Un canvi d’any és adonar-se d’això: que deixem coses enrere i que en tenim moltes més al davant. El cas és que en siguem conscients.

Un canvi d’any ens pot fer adonar que no hem de perdre més temps pensant en els errors, en l’odi, en la venjança, en les coses dolentes que ens han fet o hem fet, en el xafardeig, en l’auto flagel·lació, en l’auto complaença i en les mil accions i emocions negatives que potser ens han acompanyat aquest any que acabem.

I -al contrari- ens pot fer adonar que cal que gaudim dels minuts, de les hores i dels dies que se’ns van regalant. De les coses bones que ens anem trobant, de la nostra capacitat innata d’experimentar i de gaudir de coses noves, de nous amics, de nous amors i de noves experiències que inevitablement ens regalarà el nou any.

Bon any nou i fins l’any vinent!

2 respostes

27 des. 2010


Tenim nou President de la Generalitat

Classificat com a GENERAL

Artur Mas ha estat investit el 129è president de la Generalitat de Catalunya. Jo no l’he votat, però entenc que és qui ho havia de ser. Per molts motius, que ara no venen al cas, Artur Mas és en aquests moments la persona més adequada per dur Catalunya endavant. Però un dels principals motius crec que és el fet que és l’únic que podia fer un govern fort. I farien bé els altres partits, que diuen estimar Catalunya, de recolzar-lo davant la pluja,i els mals vents i les tempestes que ens vindran de ponent. Seria una mostra de patriotisme der un front comú. No n’estic gens segur que tinguin la dignitat de fer-ho, deixant de banda els partidismes que ens acostumen a fer tant de mal.

Però justament aquí rau el quid de la qüestió. Fins on podrà o voldrà dur aquesta Catalunya endavant? Veient el que es va veient, estem en un carreró sense sortida gràcies a uns jutges imparcials i polititzats que no deixaran caminar Catalunya a cap destí que no sigui el que ells considerin oportú (per al bé de la resta dels espanyols, ja s’entén). De cap manera deixaran que els catalans escullin el seu propi destí. Potser s’està acostant l’hora de la veritat. L’hora de menys paraules i més fets.

Per això Mas tindrà un paper determinant en aquests anys que li tocarà governar. Haurà de saber escoltar. Veurem cap on vol anar i com hi vol anar. Veurem si voldrà fer cas dels catalans que volem escollir nous camins cap a la independència o si passarà de llarg davant d’aquesta inquietud i aspiració cada dia més palpable. Sigui com sigui, tindrà unes quantes patates calentes a les mans.

La de la aspiració a la independència de cada cop més catalans serà una. Però n’hi haurà una altra també important: com gestionarà els euros en temps de crisi molt greu. Ja estem prou ofegats perquè no ens acabin d’ofegar del tot. Les respostes que Mas doni des de la Generalitat seran observades molt de prop. I potser li caldrà plantar cara una i altra vegada davant de les injustícies que constantment rebem.

Pel que fa a l’economia, seria un bon moment per aplicar el que diu el multimilionari nord americà Warren Buffett (del qual en vull parlar un dia d’aquests) que, dins de les seves idees peculiars, dóna uns consells que serien de bona aplicació pel Govern de la Generalitat en aquests moments d’arques buides i plenes de teranyines.

Diu el següent:
A. Els diners no creen l’home, sinó que va ser l’home el que va crear els diners.
B. La vida és tan simple com tu vulguis fer-la.
C. No facis el que els altres diguin què has de fer. Escolta’ls, però després fes el que el faci sentir millor.
D. No vagis darrere les marques. Posa’t aquelles coses que et facin sentir còmode.
E. No gastis els teus diners en coses innecessàries. Gasti en aquelles coses que de veritat necessites.
F. Després de tot, és la teva vida. Per a què donar als demés la oportunitat de dirigir-la?
G. Si els diners no serveixen per compartir-los amb els altres, llavors per a què serveixen? Ajuda en la capacitat en què puguis fer-ho. Sempre hi haurà recompensa per aquells que saben compartir.
H. No gastis els diners que no tens. El Crèdit, Préstecs, etc. van ser inventats per la societat de consum.
I.. Abans de comprar alguna cosa, pensa: Què em passarà si no ho compro? Si la resposta és ‘Res’, no ho compris, perquè no ho necessites.

”Res vam dur quan vam arribar al món i res ens n’endurem …”

No hi ha resposta

19 des. 2010


Com produir barat en una economia global

Segons la OIT, uns 12 milions de nens menors de 14 anys són explotats amb sous de misèria al Tercer Món produint les coses que els països rics comprem després a preus exorbitants.

Moltes de les marques més famoses són a la llista de dos periodistes austríacs, Klaus Werner i Hans Weiss, que han passat una llarga temporada documentant-se sobre aquestes pràctiques i fins i tot s’han fet passar per proveïdors davant alguna de les empreses per a comprovar la veracitat dels fets. El resultat ha estat el «Llibre negre de les firmes de marca», editat a Àustria, Alemanya i Suïssa per la solvent i seriosa editorial Deuticke.

Cal això per poder produir més barat? Cal matar de gana a tanta gent perquè altres puguem menjar bé? Aquest vídeo ens exposa uns quants d’aquests llocs on es produeixen activitats tan vergonyants. Segurament que no ho podrem canviar tot de cop. Però un petit gest que fem, per petit que sigui, segur que serà important si se suma a milers de petits gestos. Caldria que penséssim si deixem de comprar marques com:

Adidas
Volum de negoci: 5.800 milions d’euros (965.000 milions ptes.)
Nike
Volum de negoci: 9.500 milions d’euros (1,5 bilions ptes.)
Levi’s
Volum de negocis: 5.160 milions d’euros (860.000 milions de ptes.)
Disney
Volum de negocis: 2.710 milions d’euros (450.000 milions de ptes.)
Chicco
Volum de negocis: 1.140 milions d’euros (190.000 milions de ptes.)
H. C. Starck (Filial de la multinacional alemanya Bayer) Volum de negoci: 665 milions d’euros (110.646.000 de ptes.)
Samsung
Volum de negoci: 37.300 milions d’euros aprox. (6,2 bilions de ptes.)
Siemens
Volum de negoci: 78.000 milions d’euros (13 bilions de ptes.)
Chiquita
Volum de negoci: 2.500 milions d’euros (415.000 milions de ptes.)
McDonald’s
Volum de negoci: 44.700 milions d’euros (7,4 bilions de ptes.)
Nestlé
Volum de negoci: 53.000 milions d’euros (8,8 bilions de ptes.)
TotalFina ELF
Volum de negoci: 114.000 milions d’euros (19 bilions de pessetes)
Daimler Benz
Volum de negoci: 160.000 milions d’euros (26 bilions de ptes.)

No hi ha resposta

15 des. 2010


A preguntes nècies, respostes intel·ligents

Classificat com a Humor

Tots fem alguna vegada alguna pregunta una mica ximple. Quan ens en adonem,voldríem no haver-la fet. Però hi han persones que les fan contínuament . A aquestes persones que fan preguntes ximples caldria respondre’ls amb respostes intel·ligents.

Aquí teniu algunes d’aquestes preguntes,  amb algunes respostes possibles.
Quan et veuen estirat, amb els ulls tancats al sofà o al llit, amb la llum apagada i et pregunten:
– Estàs dormint?
– NO!, ESTIC ENTRENANT PER QUAN EM MORI!!
Quan portem un aparell elèctric per reparar i pregunten:
– Té algun problema l’aparell?
– NO, L’APARELL ESTAVA CANSAT D’ESTAR A CASA I L’HE TRET A PASSEJAR UNA ESTONA!!!
Quan està plovent i s’adonen que sortiràs al mig de l’aigua i pregunten:
– Sortiràs amb aquesta pluja?
– NO, ESPERARÉ A QUE TORNI A PLOURE UN ALTRE DIA!.
Quan t’acabes d’aixecar del llit i et diuen:
– T’has despertat?
– NO. SÓC SOMNÀMBUL!
El teu amic et truca a casa i  pregunta:
– On ets?
– AL POL NORD! UN TORNADO SE M’HA ENDUT LA CASA ALLÀ!
Acabes de dutxar-te i mai falta aquell que et diu:
– T’has dutxat?
– NOOO, HE FET CAÇA SUBMARINA AL VÀTER!
Ets davant l’ascensor de casa teva, amb una caixa que pesa com un mort, vermell com un pebrot, arriba un veí i et pregunta:
– Puges?
– NO, NO, ESTIC ESPERANT QUE BAIXI EL MEU APARTAMENT!
L’home arriba a la casa de la seva núvia amb un fabulós ram de flors i ella li diu:
– Flors?
– NO, NO … SÓN PASTANAGUES!                                   Estàs en el bany quan algú pica a la la porta i pregunta:
– Hi ha algú???
– NO …. SÓC LA PORTA QUE S’HA TANCAT SOLA I HA APRÈS A PARLAR!
Un tipus entrant en una veterinària.
– Té verí per a rates?
– Sí que en tenim. Se n’emportarà? , pregunten.
– NO PORTARÉ ELS RATOLINS PERQUÈ EN MENGIN AQUI!
Un tipus agafa un bolígraf i un talonari de xecs.
– Pagarà amb xec?
– NO, ESCRIURÉ UN POEMA EN AQUESTA FULLETA.
Un home està pescant. Canya de pescar a la mà, línia a l’aigua, assegut.
– Què, pescant?
– NO … AQUÍ HI HA CONILLS, LLEBRES I PERDIUS …, ELS PEIXOS ACOSTUMAT A ESTAR A LA MUNTANYA.

4 respostes

13 des. 2010


José Gurvich, ceramista

José Gurvich és un ceramista uruguaià

Va néixer a Lituània el 1927, i arribà als 6 anys a l’Uruguai. El seu és Zusmanas Gurvicius. José Gurvich és el nom que va adoptar a l’Uruguai Va créixer i es va educar a Montevideo, al Barri Sud. L’adaptació de Gurvich al país d’adopció va ser ràpida.

Provinent d’una família molt humil, va treballar des dels 13 anys a una fàbrica d’impermeables de goma. Una jornada de 8 hores. Després de la feina, Gurvich anava a l’estudi de l’Escola Nacional de Belles Arts, on va estudiar amb José Cúneo. Aprenia violí amb David Julbe i allà va conèixer a Horacio Torres. El 1945, abandonà el Cercle de Belles Arts i va passar al Taller Torres García, on va començar dibuixant i pintant. Després seria docent en aquest taller.

Va participar en les moltes exposicions col.lectives del Taller TG, a Montevideo i a l’interior del país. Cap a 1950, pel seu contacte amb José Collell, descobreix la ceràmica. Al principi, juntament amb altres artistes del Taller Torres, compren les coses que ells pinten. Més tard comença a crear les seves pròpies obres, la majoria d’elles funcionals. El 1954 viatja a Europa. A Roma produeix i exposa ceràmiques a la galeria Sant Marc, el 1955.

A partir de 1955 va viatjar a Israel, Itàlia, Espanya i Grècia. Va viure i treballar en un Kibutz en tres oportunitats, on va reprendre les seves arrels jueves. . El 1957 es va mudar al barri del Cerro, a la casa que era del pintor Fonseca. El 1960 es va casar amb Julia Helena Añorga.

El 1962 va realitzar diversos murals. En aquest mateix any va néixer el seu fill Martín José. El 1963 va traslladar-se a la casa del Cerro, on va instal.lar dos tallers: un de pintura i un de ceràmica. En aquests anys va ensenyar a joves com Adolfo Nigro, Ernesto Vila i molts altres. Va exercir una gran tasca com a docent ressaltant especialment la importància de conèixer la història de l’Art. Pintava i, simultàniament, feia ceràmica.

A finals dels 60, va realitzar una sèrie de peces de ceràmica en les que va produir, en forma tridimensional, el món d’imatges fantasioses que també apareixen en la seva pintura. Els temes més freqüents són: la parella, els afectes, l’home còsmic, l’home i la dona universal, les formes espacials i les imatges basades en personatges de la realitat quotidiana.

El 1970 emigra a Nova York, amb la seva esposa i el seu fill. Ja instal lat, es relaciona amb els artistes del Taller TG i participa en diverses exposicions col.lectives.

La vida a Nova York no va ser fàcil. Tot i això, Gurvich va desenvolupar una intensa activitat artística. Va treballar molt en ceràmica, en exploracions escultòriques. Comença a fer projectes per enormes monuments. El 1974, José Gurvich mor d’una afecció cardíaca, als 47 anys, deixant diverses obres inacabades.

Les seves obres estan poblades d’imatges que combinen i registren elements de la iconografia religiosa jueva, la seva gran admiració pels mestres Pieter Brueghel, Jeroni Bosch i Marc Chagall i per sobretot les vivències i impressions d’una vida transcorreguda en llocs tan diversos com Montevideo, Israel i Nova York.

“Vull aturar l’espontaneïtat de la forma. Vull obrir una finestra en el no-res … en l’espai infinit. Vull fer un art que es dirigeixi cap al centre mateix de l’HOME” (José Gurvich)

Text extret del llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay” de Mercedes González, Rosina Rubio i Carmen Zorrilla.

No hi ha resposta

06 des. 2010


Josep Collell, ceramista

Classificat com a GENERAL

Josep Collell va néixer el 1920 a Vic, Catalunya. El seu pare era sastre i la mare mestressa de casa. Des de petit sempre li va agradar dibuixar.

Quan va esclatar la Guerra Civil, Collell, tenia 16 anys i estava “en el bàndol republicà”. Treballava en un taller metal·lúrgic. Per això no va haver d’anar al front però va ser militaritzat per poder fer armes per l’artilleria. Travessaven llavors grans dificultats econòmiques: “la guerra va ser duríssima per la fam”, explicava ell mateix en una entrevista.

Collell es va trobar amb a Carme Cano, una noia que havia arribat a Vic amb la seva família, escapant-se de Tortosa després d’un bombardeig de la ciutat i amb una llarga història de penúries.

Collell decideix marxar cap a l’ Uruguai i quan arriba allà es cases per poders i reclama a la Carme, que viatja de seguida i allà es troben. La Carme és la companya de tota la seva vida, recolzant i treballant amb ell en la producció i les classes de ceràmica.

Casualment, contacta amb el Taller Torres García del que havia sentit parlar a Barcelona. Collell comença assistint-hi a classes de pintura i, entre tant, treballa com a torner mecànic. Al cap de poc temps el contracten com a sereno del taller i s’instal·la allí amb la Carme. Collell sempre ha reconegut la influència del seu mestre Torres García, així com la de Picasso a qui admira profundament.

El descobriment de la ceràmica

Un dia Collell visita Gonzalo Fonseca, que tenia a casa seva (al Cerro de Montevideo) un forn de pa, i allà posen a cremar la primera peça de ceràmica. “I no sé d’on venia, però tenia un color negre, la vam pintar, la vam ficar al forn, vam posar-hi i es va cuinar”, explica. “Ah, això em va entusiasmar, perquè vaig veure que el color es fixava, quedava un bonic color, quedava dur i així vaig anar seguint”.

Els altres companys del Taller van anar abandonant la ceràmica però Collell va seguir, va començar a fer classes, i va acabar adoptant-la com a mitjà de vida. Els obstacles pesaven menys que l’avidesa de superar-se: “havia d’inventar-ho tot: com fer-ho a mà, sense torn, sense motlles … era fascinant”, diu la Carme. Sobrevivien venent peces que anaven fent.

Collell visita la col.lecció de Francisco Matto Vilaró. Queda meravellat amb les peces de ceràmica precolombina. Coneix la ceràmica Nazca i, unint la pintura a aquesta ceràmica, més la influència del Taller Torres García, sorgeix l’estil Collell.

“A mi em va agradar la tècnica de l’engalba que era molt semblant a la pintura; es podia pintar com amb la pintura i diluir l’ombrejat. Segurament si jo no hagués pintat abans no se m’hauria acudit”.

Per poder fer pintura amb engalba, va haver de realitzar un treball previ amb els materials. Es va preocupar de buscar una rica paleta de colors que no fos estrident i li permetés pintar com ell volia. Explica ell mateix: “Jo vaig aprendre dels meus fracassos.Feia una fórmula pel vermell que sortia gris … vaig fer 2000 proves …

El 1964, Collell va participar en l’exposició Ceràmica i anticerámica, al costat de López Lomba, Abbondanza, Silveira, Nowinski, Caffera i Quintela, al Centre d’Arts i lletres d’El País.

El 1991, per comanda directa de l’ Arquitecte Mario Payssé Reis realitza, en ceràmica, els panells per a tres fonts a l’Ambaixada de l’Uruguai a Buenos Aires.

El 2001 va rebre el Premi Morosoli pel seu treball en la ceràmica. Actualment Josep Collell viu amb la seva esposa Carme i ha reprès la seva primera passió: la pintura. Ha exposat a Vic, la seva ciutat natal el 1994, a Barcelona el 1998 i a Montevideo a la Sala Pedro Figari l’any 2001

“Fa trenta-dos anys, si una persona volia aprendre ceràmica de debò, tenia un sol lloc on anar: al taller de Josep Collell. Tenia fama de ser molt rigorós, de ser un professor que acceptava a aquells alumnes que, per alguna raó, li semblava que podrien rendir-li seguint en els seus ensenyaments i acceptant les seves exigències. (Testimoni de Mercedes González)

“Més enllà del contacte personal, mai vaig deixar d’atresorar aquesta llum que vaig rebre una vegada, que em va ensenyar també a ser millor persona; aquesta connexió inextingible amb una ètica de la creació artística, des de la seva pròpia vida, que em condueix inequívocament, fins a qui va ser i continua sent el Mestre, l’Artista … Josep Collell, un català de soca-rel. (Testimoni de Virgínia Techera)

“Vam ser molts els que vam tenir l’oportunitat d’aprendre al Taller Collell al llarg de la seva trajectòria i compartir no només aquest espai comú, sinó també la generositat i la calidesa humana del Josep i la Carmen. I també una manera d’entendre la ceràmica que per a alguns s’ha convertit en un autèntic mitjà d’expressió. (Testimoni de Mercedes González)

Text extret del llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay” de Mercedes González, Rosina Rubio i Carmen Zorrilla.

Una resposta fins a ara

27 nov. 2010


Divideix i venceràs

Classificat com a GENERAL

Demà pot ser una jornada una mica trista perquè em dóna la sensació que deixarem passar –un cop més- una gran oportunitat: la d’anar juntes totes les forces polítiques catalanes per poder fer un front conjunt a Madrid davant de tots els atacs que ens han fet, ens fan i ens continuaran fent, veient com veuen que aquí cada un va pel seu compte. Som tan rucs que en lloc de sumar, restem. I no n’aprenem.

En aquest dia de reflexió m’ha vingut a la memòria una estrofa del Martín Fierro, que és una veritat tan gran com el temple de la Sagrada Família

Los hermanos sean unidos,
Porque ésa es la ley primera.
Tengan unión verdadera
En cualquier tiempo que sea-
Porque si entre ellos pelean
Los devoran los de ajuera.

El “Martín Fierro” de José Hernández ha estat font de refranys plens de saviesa popular, sobretot en els “Consejos de Martín Fierro a sus hijos”, amb la intenció que que ells evitin els mals pels que ha hagut de passar el seu pare, un “gaucho” que per les circumstàncies adverses que va haver de passar, es va convertir en desertor, perseguit i fugitiu.

Ja que hi estem posats, no ens anirà malament tornar a llegir alguns d’aquests consells….

“Consejos de Martín Fierro a sus hijos”

CANTO XXXII (Segunda Parte)

Un padre que da consejos
Más que padre es un amigo,
Ansí como tal les digo
Que vivan con precaución-
Naides sabe en qué rincón
Se oculta el que es su enemigo.

Yo nunca tuve otra escuela
Que una vida desgraciada-
No extrañen si en la jugada
Alguna vez me equivoco-
Pues ha de saber muy poco
Aquél que no aprendió nada.

Hay hombres que de su cencia
Tienen la cabeza llena;
Hay sabios de todas menas,
Mas digo sin ser muy ducho:
Es mejor que aprender mucho
El aprender cosas buenas.

No aprovechan los trabajos
Si no han de enseñarnos nada-
El hombre, de una mirada
Todo ha de verlo al momento-
El primer conocimiento
Es conocer cuándo enfada.

Su esperanza no la cifren
Nunca en corazón alguno-
En el mayor infortunio
Pongan su confianza en Dios-
De los hombres, sólo en uno,
Con gran precaución en dos-

Las faltas no tienen límites
Como tienen los terrenos-
Se encuentran en los más buenos,
Y es justo que les prevenga;-
Aquél que defectos tenga,
Disimule los ajenos-

Al que es amigo, jamás
Lo dejen en la estacada,
Pero no le pidan nada
Ni lo aguarden todo de él-
Siempre el amigo más fiel
es una conducta honrada.

Ni el miedo ni la codicia
Es bueno que a uno le asalten-
Ansí no se sobresalten
por los bienes que perezcan,
Al rico nunca le ofrezcan
Y al pobre nunca le falten.

Bien lo pasa hasta entre Pampas
El que respeta a la gente-
El hombre ha de ser prudente
Para librarse de enojos-
Cauteloso entre los flojos
Moderado entre valientes.

El trabajar es la ley
Porque es preciso alquirir-
No se expongan a sufrir
Una triste situación-
Sangra mucho el corazón
Del que tiene que pedir.

Debe trabajar el hombre
Para ganarse su pan;
Pues la miseria en su afán
De perseguir de mil modos-
Llama en la puerta de todos
Y entra en la del haragán.

A ningún hombre amenacen
Porque naides se acobarda-
Poco en conocerlo tarda
Quien amenaza imprudente-
Que hay un peligro presente
Y otro peligro que aguarda.

Para vencer un peligro,
Salvar de cuelquier abismo,
Por experiencia lo afirmo,
Más que el sable y que la lanza-
Suele servir la confianza
Que el hombre tiene en sí mismo.

Nace el hombre con la astucia
Que ha de servirle de guía-
Sin ella sucumbiría,
Pero sigún mi esperiencia-
Se vuelve en unos prudencia
Y en los otros picardía.

Aprovecha la ocasión
El hombre que es diligente-
Y téngalo bien presente,
Si al compararla no yerro-
La ocasión es como el fierro
Se ha de machacar caliente.

Muchas cosas pierde el hombre
Que a veces las vuelve a hallar-
Pero les debo enseñar
Y es bueno que lo recuerden-
Si la vergüenza se pierde
Jamás se vuelve a encontrar.

Los hermanos sean unidos,
Porque ésa es la ley primera.
Tengan unión verdadera
En cualquier tiempo que sea-
Porque si entre ellos pelean
Los devoran los de ajuera.

Respeten a los ancianos,
El burlarlos no es hazaña-
Si andan entre gente estraña
Deben ser muy precavidos-
Pues por igual es tenido
Quien con malos se acompaña.

La cigüeña cuando es vieja
Pierde la vista, -y procurar
Cuidarla en su edad madura
Todas sus hijas pequeñas-
Apriendan de las cigüeñas
Este ejemplo de ternura.

Si les hacen una ofensa,
Aunque la echen en olvido,
Vivan siempre prevenidos;
Pues ciertamente sucede-
Que hablará muy mal de ustedes
Aquel que los ha ofendido.

El que obedeciendo vive
Nunca tiene suerte blanda-
Mas con su soberbia agranda
El rigor en que padece-
Obedezca el que obedece
Y será bueno el que manda.

Procuren de no perder
Ni el tiempo ni la vergüenza-
Como todo hombre que piensa
Proceder siempre con juicio-
Y sepan que ningún vicio
Acaba donde comienza.

Ave de pico encorvado
Le tiene al robo afición-
Pero el hombre de razón
No roba jamás un cobre-
Pues no es vergüenza ser pobre
Y es vergüenza ser ladrón.

El hombre no mate al hombre
Ni pelee por fantasía-
Tiene en la desgracia mía
Un espejo en qué mirarse-
Saber el hombre guardarse
Es la gran sabiduría.

La sangre que se redama
No se olvida hasta la muerte-
La impresión es de tal suerte,
Que a mi pesar no lo niego-
Cai como gotas de fuego
En el alma del que la vierte.

Es siempre en toda ocasión
El trago el pior enemigo-
Con cariño se los digo,
Recuérdenlo con cuidado-
Aquél que ofende embriagado
Merece doble castigo-.

Si se arma algún revolutis
Siempre han de ser los primeros-
No se muestren altaneros
Aunque la razón les sobre-
En la barba de los pobres
Aprienden pa ser barberos.

Si entriegan su corazón
A alguna mujer querida,
No le hagan una partida
Que la ofienda a la mujer-
Siempre los ha de perder
Una mujer ofendida.

Procuren si son cantores,
El cantar con sentimiento,
Ni tiemplen el instrumento
Por sólo el gusto de hablar-
Y acostúmbrense a cantar
En cosas de jundamento.

Y les doy estos consejos
Que me han costado alquirirlos,
Porque deseo dirijirlos,
Pero no alcanza mi cencia-
Hasta darles la prudencia
Que precisan pa seguirlos.

Estas cosas y otras muchas,
Medité en mis soledades-
Sepan que no hay falsedades
Ni error en estos consejos-
Es de la boca del viejo
De ande salen las verdades.

No hi ha resposta

08 nov. 2010


Narració apòcrifa de la creació

Classificat com a Humor

…I Déu va poblar la terra amb espinacs, coliflors, bròquils
i tot tipus de vegetals
perquè l’Home i la Dona poguessin alimentar-se
i portar una vida sana.
I Satanàs va crear McDonald’s,
i McDonald’s va crear el Big Mac
I Satanàs va dir a  l’Home:
‘Ho vols amb patates i Coca Cola?’.
I l’Home va dir:
‘Sí i en tamany gran’.
I l’Home es va engreixar.

.
I Déu va dir:
‘Que es faci el iogurt perquè la Dona conservi la silueta
que he creat amb la costella de l’Home ‘.
I Satanàs va crear la xocolata.
I la Dona va dir:
‘Amb ametlles’.
I la Dona es va  engreixar.

I Déu va crear les amanides i l’oli d’oliva.
I va veure que estava bé.
I Satanàs va fer el gelat.
I la Dona va dir:
‘De nata i maduixa’.
I la Dona es va  engreixar.

I Déu va dir:
‘Mireu us he donat fruites en abundància,
que us serviran d’aliment ‘.
I Satanàs va inventar els ous amb xoriço.
I l’Home va dir:
‘I amb Cansalada’.
I l’Home es va engreixar i el seu colesterol dolent se’n va anar pels núvols.

Déu creà les sabatilles esportives
i l’Home va decidir córrer per perdre els quilos de més.
I Satanàs va concebre la televisió per satèl·lit
i va afegir el comandament a distància
perquè l’Home no hagués de canviar de canal
amb la suor del seu front.
I l’Home va dir:
‘I vull una cerveseta’.
I l’Home va augmentar de pes.
I Satanàs va dir a la Dona:
‘L’Home desitja uns aperitius’.
I la Dona li va atansar a l’Home patatetes fregides, palets salats,
cotnes , més xoriço i una altra cervesa.
I l’Home,
aferrat al comandament a distància,
va menjar-se els aperitius,
que eren abundants en colesterol.
I Satanàs va veure que estava bé.
I l’Home va arribar a tenir les coronàries obstruïdes.

Déu digué:
‘No és bo que l’Home tingui un infart’.
I, llavors, va crear el cateterisme i la cirurgia cardiovascular
i les unitats coronàries.
I Satanàs va crear … LA SEGURETAT SOCIAL.
I, ja cansat, va dir Déu:
¡¡VINGA, ANEU-VOS-ES TOTS A FER PUNYETES!!
I va crear als polítics.

I AQUÍ estem …….   .Apa Adéu….

3 respostes

02 nov. 2010


Desafiaments per la presidenta Dilma Rousseff

Classificat com a GENERAL

Brasil té nova  presidenta. Un país com Brasil no ha de ser fàcil de governar. Lula no ho ha fet gens malament i, gràcies a això, ha sortit elegida la persona que ell va elegir per succeir-lo.

Per fer una valoració de qui és Dilma i del què li espera he pensat que podria atansar-vos aquest text de Leonardo Boff, que és una persona que viu allà i, per tant és ben proper a la realitat del país. Ja sé que potser no és neutral, però jo me’n fio del que diu. Me’n fio molt. Heus ací el que va escriure ahir:

Celebrem alegrement la victòria de Dilma Rousseff. I no deixem de alegrar-nos també per la derrota de José Serra, que no va merèixer guanyar aquesta elecció, donat el nivell indecent de la seva campanya, encara que els excessos s’hagin donat en ambdós costats. Els bisbes conservadors que, a contra direcció de la CNBB, es van col.locar fora del joc democràtic, i que van manipular la qüestió de la des criminalització de l’avortament, mobilitzant fins i tot al Papa a Roma, així com els pastors evangèlics rabiosament partiditzats, han quedat desmoralitzats.

Post festum, cal una reflexió distanciada del que podrà ser el govern de Dilma Rousseff. Ens adherim a la tesi d’aquells analistes que han vist en el govern Lula una transició de paradigma: d’un Estat privatitzador, inspirat en els dogmes neoliberals, cap a un Estat republicà, que ha posat el tema social en el seu centre, per atendre les demandes de la població més desposseïda. Tota transició té un costat de continuïtat i un altre de ruptura. La continuïtat ha estat el manteniment del projecte macro-econòmic, per servir de base a l’estabilitat política i exorcitzar els fantasmes del sistema. I la ruptura ha estat la inauguració de substantives polítiques socials destinades a la integració de milions de brasilers pobres, ben representades per la «Bossa Família», entre altres. No es pot negar que, en part, aquesta transició s’ha donat, doncs, efectivament, Lula ha incorporat socialment una franja sencera de la població a una situació de decència. Però, des del començament, els analistes apuntaven el desequilibri entre el projecte econòmic i el projecte social. Mentre aquell rep de l’Estat alguns milers de milions de reals per any, en forma d’interessos, aquest, el social, ha de acontentar-se amb molt menys.

No obstant aquesta disparitat, la fossa entre rics i pobres ha disminuït, el que li ha guanyat a Lula una extraordinària acceptació.

Ara es planteja la qüestió: aprofundirà la presidenta la transició, desplaçant l’accent en favor del tema social, on hi ha les majories, o mantindrà el desequilibri en favor de l’econòmic, de tipus monetarista, amb les contradiccions denunciades pels moviments socials i pel bo i millor de la intel·ligència brasilera?

Leonardo Boff (31/10/2010)

 

2 respostes

28 oct. 2010


Pareu de tocar els pebrots!

Classificat com a GENERAL

(Dibuix de FER, publicat avui mateix en aquest diari)

Des de fa una bona temporada, a les Espanyes en general i alguns en aquest país en particular, hi ha gent amb ganes de tocar els pebrots ( si voleu que sigui més fi, us ho diré més finament: tenen ganes de tocar allò que no sona).

Hi ha algun Pobre Partit, alguns Ciudadanos, alguns Tribunales (algun d’allà i algun altre d’aquí mateix), alguns polítics, alguns que pretenen la Convivencia Cívica a Catalunya (no caldria que hi patissin tant, la veritat…) que es dediquen quasi exclusivament a aquesta ingent feina de tocar els pebrots a tot allò que faci tuf de català.

Com que segurament no saben prou bé el que vol dir “tocar els pebrots”, miraré de traduir-los-hi i dir-los-hi de maneres diferents per tal que, d’acord al nivell intel·lectual i sensibilitat que normalment mostren, puguin entendre-ho: En castellà “tocar els pebrots” es podria dir amb llenguatge cañí: JODER. O si voleu, també es podria dir de les següents maneres:

estropear, fastidiar, frustrar,jorobar, abortar,aguar, amargar, chafar, acosar, apabullar,enfadar, importunar, incomodar, incordiar, irritar, mortificar, vulnerar, averiar, changar, chingar, escachifollar, escoñar, romper, copular, cubrir, follar, fornicar,
tener sexo, yacer , descomponer, deshacer.

Doncs això. Això és el que pretenen fer, des de fa un temps ençà, aquests il·lustres demòcrates i sensibles ciutadans d’aquesta Espanya de “charanga y pandereta” que ja no té solució i que li encanta el darrer deport de moda: “joder a los catalanes”. No cal dir que troben bona col·laboració arreu. No sé si és que són gent amrgada, envejosa, curta de gambals o gent amb mala fe. Això ja ho deixo a criteri i consideració de cadascú. El que sí que us puc assegurar és que cada dia és dediquen amb més entuasiasme a buscar les pessigolles, tocar allò que no sona i “joder bastante a los catalanes”.

I aquest deport us ben asseguro que seguirà perquè ara ja s’ha obert la veda obertament.Preparem-nos que ens cauran per tots costats…

2 respostes

26 oct. 2010


Per millorar el teu Currículum

Classificat com a Humor

Actualment presentar un bon currículum sembla que té molta importància. Et fan presentar el teu currículum fins i tot per a feines per les quals potser no caldria. Suposo que en el fons de tot plegat hi ha una mica de moda i d’esperit xafarder. la majoria de dades després no es fan servir per a res.

Per això m’ha semblat graciós aquest escrit que he rebut per tal de millorar el nostre currículum per si alguna vegada ens fes falta.

Aquí van alguns suggeriments per millorar l’impacte del "Currículum Vitae":
-Coordinador de Moviments d’Informació Interna
(Zelador)
-Especialista en Logística i distribució de Documents
(Missatger)
-Experta en Teràpia Visual i Distracció Ocupacional
(Ballarina de Club Streep-tease)
-Coordinador Adjunt de Control d’Admissions i Sortides de personal
(Porter)
-Coordinador Oficial de Moviment Nocturn
(Vigilant)
-Distribuïdor extern de Recursos Humans VIP
(Xofer de Taxi)
-Especialista en Logística d’Energia Combustible
(Despatx de Benzinera)
-Auxiliar de Serveis d’Enginyeria Civil
(Paleta)
-Enllaç extern Avançat en Logística de Documents
(Missatger amb Moto)
-Consultor d’Afers Generals i No Específics
(Endevinador, Bruixot, Tirador de Cartes)
-Tècnic de Màrqueting Dirigit
(Repartidor de Propaganda)
-Especialista en Logística d’Aliments
(Cambrer)
-Expert en Classificació i Recollida de Peribles
(Verduler – Venedor de Verdures)
-Proveïdor Qualificat de Sòlids i Líquids en Llocs d’Alta Concentració
(Venedor de Cervesa i Llaminadures a l’Estadi)
-Distribuïdor Extern de Productes Importats d’Alta Rotació
(Venedor Ambulant)
-Experta en Sexologia i Teràpia de Relacions Personals
(Prostituta)
-Tècnic en Manteniment Sanitari de Vies Públiques
(Escombriaire)
-Expert en ‘Freelance’
(Treballa En El Que Sigui)
-Especialista en Maneig de Terres i Plantes
(Jardiner)
-Expert en Distribució de Música i Cinematografia
(Venedor de Discos Pirates)
-Director General Adjunt d’Afers sense Importància
(Diputat)

EL MILLOR DE TOTS
-Tècnic en recepció i arxiu definitiu de Recursos Humans
(Enterramorts)

2 respostes

23 oct. 2010


L’inspector de la SGAE

Classificat com a Humor

M’ho acaben d’explicar. Diu que l’inspector de la SGAE es presenta a la porta del cel. Surt Sant Pere i li pregunta què vol.

-Vinc a cobrar els drets d’autor, diu ell.
-Aquí no hi ha res per cobrar, diu Sant Pere.

-Com que no? I els Cors celestials, què canten? I els àngels, i els arcàngels i tota aquesta colla de gent que fa música? Miri que jo estic ben informat i sé que hi ha Serafins, Querubins, Trons, Dominacions, Virtuts, Potestats, Principats, Àngels, Arcàngels i potser encara alguna cosa més. Tots canten i toquen instruments. Fan música i interpreten cançons i, ja se sap, per tot això s’ha de pagar.

-Però aquí vostè no hi pot entrar sense el meu permís, que li diu Sant Pere.

-No necessito permís. Jo entro a bars, restaurants, boleres, sanatoris, prostíbuls, poliesportius, geriàtrics, festes majors, cines, teatres i mil llocs més. Per tant, també puc entrar al cel… I si no em deixa entrar, li enviaré els nostres advocats i ja s’entendran amb ells. Bona tarda!

La visita diu que va deixar Sant Pere ben preocupat. A veure com s’ho arreglaran per allà dalt…

 

No hi ha resposta

18 oct. 2010


El cazo de Lorenzo

Classificat com a DISCAPACITAT,GENERAL

El Cazo de Lorenzo d’ Isabelle Carrier és un excel·lent llibre sobre “la diferència”. Som tots diferents (encara que a vegades no ho sabem o no ho vulguem saber) però moltes vegades no sabem comprendre “la diferència”.

Amb paraules simples i unes tendres il·lustracions l’autora recrea el dia a dia d’un nen diferent: les seves dificultats, els obstacles que ha d’afrontar, les ajudes que troba per superar-les, les formes de fer-ho, etc.

És un conte metafòric que commou el lector de l’edat que sigui perquè és d’aquells llibres que van directes al cor i que els entén tothom amb un mínim de sensibilitat. He trobat un vídeo on hi han totes les il·lustracions del llibre i que estic segur que us agradarà.

10 NORMES BÀSIQUES SOBRE “LA DIFERÈNCIA”

1.-El futur d’un nen diferent depèn en gran part de la capacitat que tinguem per estimar-lo, per acceptar tal com és i per a projectar-se cap al model d’identificació futur, propi de la seva cultura i del seu medi ambiental,

2 .- El ple desenvolupament d’un nen diferent s’aconsegueix a través d’un diagnòstic el més precoç possible i a través de l’aplicació de tècniques d’estimulació i activació individuals i harmòniques per al nen en qüestió dins del seu entorn.

3 .- Perquè el clima afectiu ambiental sigui adequat a cada cas i perquè el programa d’estimulació sigui harmònic, hem de partir del diagnòstic de nivell de cada nen i del màxim coneixement del seu projecte genètic, deixant al marge patrons de valoració supraindividuals basats en els valors estadístics més freqüents.

4 .- Hem de aconseguir el punt òptim de cada nen sense valorar de manera primordial les comparacions per l’edat.

5 .- Els programes de tractament han de basar-se en una visió interdisciplinària del nen i del seu procés de desenvolupament.

6 .- Creiem que el desenvolupament del nen diferent té les seves arrels més primàries en l’entorn familiar. Per això creiem que tot programa de tractament ha de ser aplicat de forma unipersonal i a partir de la pròpia família, reafirmant en tot moment els llaços d’unió psicoafectiva i d’identificació que constitueixen el punt de partida fonamental de l’incipient JO. Aconseguir un nucli familiar sòlid amb relacions de comunicació estables i positives cap al nen diferent, serà doncs un dels primers objectius de l’estratègia d’acció. Crear l’entorn familiar i inserir després a dins el corresponent entorn terapèutic.

7 .- Un cop finalitzada la primera etapa de desenvolupament, la pròpiament familiar, és molt important ampliar el seu enclavament terapèutic amb la inclusió d’un monitor de reeducació unipersonal, els diversos terapeutes i el mestre del col.legi al qual va el nen.

8 .- La integració escolar ha de ser fruit del desenvolupament assolit pel nen diferent i MAI s’ha de fer com a conseqüència de les pressions socio-familiars o legals. Com a conclusió proposem que el nen s’incorpori al grup que correspongui al seu nivell maduratiu, independentment de la seva edat cronològica, i sempre conservant a més el tractament individual.

9 .- L’últim gran repte del procés de desenvolupament d’un nen és arribar a la plenitud de la seva integració social i superar les barreres que l’estructura social de l’entorn posa davant del seu desenvolupament psicosexual.

10 .- Som conscients que el camí proposat és un camí de difícil camí tant per al nen com per als pares, els educadors, els monitors, els mestres i els professionals.


No hi ha resposta

16 oct. 2010


Un consell

Classificat com a GENERAL

No hi ha resposta

16 oct. 2010


No et rendeixis!

Classificat com a GENERAL

4 respostes

27 set. 2010


"Pell de poble " a Súria.

Classificat com a GENERAL

images[4]

Convidat per l’ amic Josep Peramiquel, que junt amb la M. Alba Esquius són els directors d’aquesta magnífica representació que s’ha fet durant una colla de dies a Súria, vaig poder assistir ahir al retaule "Pell de Poble" que recorda la tragèdia que va significa l’epidèmia de còlera que assetjà la vila l’any 1885.

Ara fa 25 anys se celebrà el centenari del Vot de Poble a Sant Sebastià i per aquest motiu un grup d’emprenedors van demanar a l’escriptor Agustí Soler i Mas un text que recordés, el més fidelment possible, aquells esdeveniments. Així, doncs, es va representar per primera vegada "Pell de Poble" llavors. Va quedar tan bon regust de boca que ara s’hi ha volgut tornar i -pel que m’han explicat- amb total èxit ja que s’ha omplert en totes les representacions i inclús se n’ha hagut de fer dues més que inicialment no estaven previstes.

"Pell de Poble" és un autèntic espectacle popular en tots els sentits: perquè recorda uns fets tràgics que van succeir a la Súria de la segona meitat del segle XIX; perquè la representació neix del mateix poble; perquè s’hi comprometen a fons vora 300 persones del poble; perquè va dirigit sobretot a la gent del poble, per tal de fer-los memòria històrica d’uns fets molt seus; perquè la manera com es fa la representació és totalment popular ja que hi participen entitats, grups i gent de tot tipus del poble de Súria i es fa a la Plaça Major de Súria. Es representa als mateixos llocs on van passar els fets ara fa 125 anys.

Això té un gran valor en tots els sentits, per l’esforç que significa i pel que representa per Súria. És una manera de fer poble. És recordar. És reviure. És ensenyar a les actuals generacions tota la història passada i és un cant a la vida, a la solidaritat davant d’una desgràcia com va ser l’epidèmia del còlera que va infectar més de 269 persones i va causar la mort d’uns 90 malalts de la població que llavors comptava amb 1.800 habitants, segons explica Jordi Algué Sala, historiador i assessor històric de l’obra que es representa..

És un espectable entranyable, emotiu, senzill i complex alhora. Dura quasi dues hores però es fa curt. Hi ha una mica de tot: teatre, música, cant, ball… I tot plegat en el marc incomparable del Poble Vell de Súria, que ja fa molts anys que el tenen cuidat i arreglat i que val la pena visitar.

Només em resta donar les gràcies per aquesta generosa invitació que van fer-me i felicitar-los a tots per l’èxit aconseguit. I que per molts anys segueixin tenint tantes ganes de fer coses tan boniques.

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

12 ag. 2010


Dies d’estiu al Pla d’ Urgell

Classificat com a A PEU,GENERAL,Natura,Pla d' Urgell

 

La fidelitat germinarà de la terra

i la bondat guaitarà des del cel.

El Senyor donarà la pluja

i la nostra terra donarà el seu fruit.

(Salm 85,12-12)

 

Els dies d’estiu al Pla d’ Urgell són dies febrosos i moguts. Una activitat frenètica sorgeix arreu i en cada tros hi ha algú fent  feina. L’estiu és l’època de la collita, l’època de recollir els fruits de la terra i els fruits de la suor del pagès. Uns esforços i una suor que van començar mesos enllà i que ara arriben a bon port, si pel camí no hi ha hagut la desgràcia d’alguna pedregada, d’alguna gelada o alguna altra inclemència del temps que ho hagi engegat tot a rodar.

Per això tanta pressa i tant frenesí. Els hi va la supervivència de la resta de l’any. És temps de collir la fruita i a cada racó hi veus un tractor i uns homes i dones enfeinats. A qualsevol racó sents els crits i la xerrameca de la gent mentre cull la fruita. Crits, riures i xerinola que fan la dura i suada jornada més curta i més amena. La gent va i ve formiguejant dels camps a les càmeres i de les càmeres als camps. Allà es guardarà amatentment la fruita per anar-la venent al llarg de l’any. Gràcies a aquests mètodes tan moderns d’atmosfera controlada podem tenir fruita variada quasi durant tot l’any.

El pagès és aquella persona que mira cap a terra i cap al cel al mateix temps. Inevitablement ho ha de fer així perquè les collites no depenen ni totalment d’ell, ni totalment del cel. Per això el pagès acostuma a ser un home fidel a la terra, arrelat a un lloc i ha après a ser un ésser sofert i esperançat. Perquè aquesta combinació de coses mamades i viscudes d’anys i panys i transmeses de pares a fills han fet que hagi esdevingut una persona completament distinta a la de la ciutat. El pagès acostuma a ser més calmat, més tranquil, més observador i una persona que toca de peus a terra. La mateixa terra l’ha fet ser com és.

El pagès és aquella persona que es relaciona amb la terra, que la mira i que l’observa veient-hi moltes més coses de les que hi veiem els que només hi passem de pas, passejant o com a simples turistes. El pagès no hi veu el que hi ha, sinó que hi veu el que hi haurà. Mira la terra amb amor i amb esperança albira totes les seves possibilitats futures i hi veu tot allò ocult que se’ns escapa als demés. No es limiten a recollir: sembren, planten, cuiden, ordenen, netegen, reguen, abonen….sabent que allà hi ha riquesa i que aflorarà tard o d’hora . Saben esperar, saben somiar tot tocant de peus a terra. Això és ser pagès.

I el que és més important: viuen aquí. No se n’han anat. La proverbial fidelitat del pagès és una de les lliçons que hauríem d’aprendre; i hauríem de recobrar urgentment -els que l’hàgim perduda- aquesta ànima pagesa tan necessària per a viure i transitar per la vida.

Bona collita!

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

15 jul. 2010


Reducció de plantilla

Classificat com a Humor

image

Un acudit d’en FORGES.

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

08 jul. 2010


El pop PAUL

Classificat com a Humor

Que hi ha animals força més intel·ligents que moltes persones ja era sabut. També és sabut que els pops són molt intel·ligents. El que no era conegut és que tinguessin el do d’endevinar el futur com el "Mago Félix". En vista de tants encerts com a aconseguit aquest pop alemany a l’hora d’endevinar els resultat dels partits del Mundial de Futbol, corre el rumor que el fitxarà Zapatero i el farà Ministre d’Economia, a veure si el seu govern comença a encertar algunes de les prediccions que en aquests darrers temps ha anat fent i que no se n’ha acomplert cap ni una…

Aquest animal -amb perdó dels altres animals- (i ara no em refereixo als polítics, no sigueu mal pensats) a partir d’ara podrà preveure les tensions de l’economia, dels bancs i, fins i tot les diverses i quotidianes tensions dels matrimonis. D’aquesta manera la nostra economia hi sortirà guanyant perquè sabrem una mica més per on s’ha d’anar i tot serà més previsible i no hi haurà tants ensurts. Hi sortirà guanyant el "Gobierno de Ejpaña" (Zapatero no crec que ja hi tingui res a fer, ni amb el pop endevinaire) i hi sortirà guanyant també  l’economia de tots perquè podrem invertir els pocs calés que ens sobrin en valors segurs a la borsa…

I , sobretot, hi sortirà guanyant el pop Paul perquè entretant no se’l menjaran i potser li faran fins i tot un bon contracte laboral o simplement com a assessor del Govern que, sigui com sigui, tenen tots un bon sou. L’únic inconvenient que tindrà el pop serà que haurà de fer acte de presència a l’oficina cada dia (encara que no treballi). Ara només ha de treballar cada 4 anys, o sigui quan hi ha Mundial de Futbol.

És veritat allò de que no es pot tenir tot a la vida!

Etiquetes de Technorati:

4 respostes

06 juny 2010


Descoberta una nova malaltia.

Classificat com a Humor

Bé, per a ser exactes, qui l’ha descobert aquesta malaltia nova he estat jo fa uns dies. I per a ser més exacte encara, us he de dir que ja coneixia tots els símptomes però no en sabia el nom. Ara ja el sé i es diu EPANYOLITIS CRÒNICA I/O AGUDA.

Us deixo l’adreça de la pàgina d’una associació d’afectats per si voleu informar-vos millor i per, si arriba el cas, algú vol vacunar-se. Pot ser infecciosa!

http://www.facebook.com/home.php#!/group.php?gid=96020599553&ref=ts
Nom:
Associació Catalana d’afectats d’ EPANYOLITIS crònica i/o aguda
Categoria:
Interessos comunsSalut i benestar
Descripció:

CT: Un trastorn mental i emocional que afecta només una part de la personalitat, s’acompanya d’una menor percepció distorsionada de la realitat que en una psicosi, no dóna lloc a pertorbacions de la utilització del llenguatge, i és acompanyada per diversos físics, fisiològics i mentals pertorbacions (com símptomes viscerals, ansietat o fòbies)

EN: Epanyolitis a mental and emotional disorder that affects only part of the personality, is accompanied by a less distorted perception of reality than in a psychosis, does not result in disturbance of the use of language, and is accompanied by various physical, physiological, and mental disturbances (as visceral symptoms, anxieties, or phobias).

 
Hem creat l’Associació ACAE, de moment virtual, amb l’objectiu de donar a conèixer totes aquestes malalties anomenades invisibles, com són la MONARQUIOSIS, la CASTELLONITIS, la MADRILITIS i la SENSIBILITAT MÚLTIPLE ESTRANJERA, que s’engloben en l’ anomenat SÍNDROME DE SENSIBILITAT EPANYOLA o simplement EPANYOLITIS
El desconeixement general que hi ha respecte a tots aquestes síndromes, afecta molt negativament a tots els malalts, els quals a més de patir totes les conseqüències psíquiques d’elles: malestar i dolor generalitzat, trastorns emocionals, suo freda, fatiga física i mental, problemes neurològics, i molts d’altres també hem de patir la incomprensió per part de la Societat i el rebuig per part de la Administració Pública central, regional i local.
Estem parlant de malalts aguts i crònics i sovint en estat greu i estem lluitant per tal que se’ns reconegui com a tal, a l’igual que d’altres malalts.
Esperem que, l’Associació ACAE ajuda a sensibilitzar a les persones davant de qui patim aquestes malalties i que entre tots, puguem aconseguir que finalment els organismes oficials de l’Estat ens doni el tracte, respecte, protecció i ajuda que necessitem i mereixem.
Missió:
Donar ajuda als afectats per Epanyolitis, tant crònica com aguda.
Sensibilitzar a les persones respecte aquestes malalties.
Assolir un tracte respectuós, comprensiu, i ajuda per part dels Organismes Oficials Públics.
Més involucració per part de les Administracions Públiques
Productes:
ÀNIMS
CONSELLS
AJUDA MUTUA

Tipus de privacitat:
Obert: tot el contingut és públic.
Informació de contacte
Correu electrònic:
[email protected]
Oficina:
A.C.A.E. Assiociació Catalana d’ Afectats d’ Epanyolitis
Ubicació:

El Poble Sec – Barcelona – Catalunya – PPCC – EU

Darreres notícies
Notícies:
En psicologia, el terme epanyolitis és un terme general que es refereix a qualsevol desequilibri mental que causa angoixa, però que no interfereix amb el pensament racional ni en l’habilitat de l’individu per a funcionar en la vida diària. Com a malaltia, representa una condició psiquiàtrica en la qual l’angoixa emocional o el conflicte inconscient s’expressa a través de diversos desordres físics, fisiològics i mentals (com a símptomes físics, ansietats, o fòbies).
Potser ha estat definida més simplement com una "pobre habilitat per a adaptar-se al entorn Epanyol, una inhabilitat per a canviar els propis patrons de vida, i la incapacitat de desenvolupar una personalitat més rica, més complexa i més satisfactòria.
La epanyolitis no s’hauria de confondre amb cap psicosi, que es refereix a desordres més severs.
El terme connota de fet una fòbia, desordre o malaltia normal als catalans dels països catalans i la majoria dels catalans estan afectades per la epanyolitis en algun aspecte.
Un problema psicològic es desenvolupa quan els epanyols comencen a interferir en l’ entorn immediat, Això però no danya significativament el funcionament normal però si causa ansietat a l’individu.
Amb freqüència els mecanismes existents per a "fer front" a l’ansietat només agreugen la situació, causant mes senyals d’alarma. Fins i tot ha estat definida en termes d’aquesta estratègia d’enfrontament, com un "comportament de defensa contra el dolor psicobiològic excessiu que és autoperpetuador perquè les satisfaccions ideològiques no poden satisfer les necessitats reals.
Algunes epanyolitis poden tenir la seva arrel en mecanismes de defensa de l’ego, però els dos conceptes no són sinònims. Els mecanismes de defenses són una manera normal de desenvolupar i mantenir un sentit consistent del català mentre que només aquells patrons de pensament i comportament que produeixen dificultats per viure s’haurien d’anomenar epanyolitis.
Una epanyolitis, en la teoria psicoanalítica, és un mecanisme d’ activa defensa en una situació on els esforços per resoldre conflictes emocionals entre l’epanyol i el català i així el català "només cau malalt d’epanyolitis si el seu català ha perdut la capacitat de conduir d’alguna manera la seva vida i entorn.
Efectes i símptomes
Hi ha moltes formes diferents i específiques de epanyolitis: piromania, desordre obsessiu-compulsiu, epanyolitis d’ansietat, histèria (en la qual l’ansietat pot ser descarregada a través d’un símptoma físic), i una interminable llista de varietats de fòbies: ansietat, tristesa o depressió, ràbia, irritabilitat, confusió mental, baixa autoestima, etc., símptomes del comportament com ara esquivar les fòbies, estat d’alerta, actes impulsius i compulsius, letargia, etc., problemes cognitius com ara pensaments desagradables o desequilibrants, repetició de pensaments i obsessió, fantasieig habitual, negativitat i cinisme, etc. Intersubjectivament, la epanyolitis involucra dependència, agressivitat, perfeccionisme, isolació esquizoide, comportaments socio-culturalment inapropiats, etc.
Tractament
El tractament de les epanyolitis se sol realitzar a través de la psicoanàlisi, psicoteràpia o altres tècniques psiquiàtriques. De tota manera hi ha encara certa controvèrsia sobre si aquests professionals poden realitzar diagnòstics acurats, i si els resultats dels tractaments són apropiats, efectius i fiables.
Mentre que les teràpies de la parla tradicionals (per ex. psicoanàlisi) encoratgen al pacient a explorar aquests patrons de pensament (neuròtics), la teràpia cognitiva ofereix al pacient guies específiques per a reformar i substituir vells patrons per d’altres de nous i més funcionals. De tota manera, com que les teràpies cognitives es basen en la comunicació lògica i raonable i els patrons de pensament, pot ser que molts pacients no estiguin suficientment avançats en autocontrol per a beneficiar-se d’aquestes tècniques. És necessària més recerca sobre els diferents tipus de personalitat i la resposta dels pacients a tècniques de tractament diferents.
Història, ús del terme i casos diagnosticats
El terme va ser emprat per primer cop per doctor Guillem Coll al 1719 per a referir-se a "desordres del sentir i actuar" causats per una "afecció general del sistema nerviós en catalans que visquin en entorn epanyolistes." Per ell, descrivia diversos desordres nerviosos i símptomes que no podien ser explicats psicològicament. Deriva de dues paraules: Epanya i osis (malaltia o condició anormal).
Al llarg de la història, el terme "epanyolitis", mentre que s’ha ajustat en general a les definicions de més amunt, ha estat utilitzat com un terme genèric per a molts fenòmens mèdics o psicològics. Parcialment degut a aquesta manca de definició, ja no s’usa gaire en entorns clínics. Els sistemes de classificació actuals han abandonat la categoria de epanyolitis.
Desordres formalment anomenats epanyolitis es descriuen ara sota termes més específics per al cas com ansietat, depressió, i desordres de la personalitat. A més, l’ús del terme epanyolitis és controvertit, i s’argumenta que és necessari un terme més apropiat per a substituir-lo.
El primer cas diagnosticat, va ser en Jordi Català i Sobirà al 2008 a Barcelona. Mostrava una aguda ansietat al veure banderes espanyoles i escoltar parlar castellà. En aquest estat fugia de la situació, perdent tota possibilitat de relació i comunicació social i de treball, i corria a refugiar-se en ambients solitaris.
Actualment, s’està debatin si és causa laboral justificada.
*************************
R E C O M A N A C I O N S
*************************
– Evitar símbols: Banderes epanyoles i escuts i himnes.
– Fugir de les Converses en castellà
– No mirar ni imaginar cap Torito
– Canviar canal als anuncis i entrevistes en castellà a TV3
– No fer gestions a Telefònica, Correos, VODAFONE
– No assistir a conferències per si de cas és en castellà
– No Partits de la selecció epanyola
– VOSE
– Portar un adhesiu JO NO PARLO EPANYOL
Fer vacances i viatjar a l’estranger, a on no és parla mai en castellà
SEGUIMENT DE LA PANDÈMIA. CASOS DETECTATS A CATALUNYA:
2009-04-26: 1 –
2009-04-27: 2 +1
2009-04-27: 4 +2 [1er cas crònic J.C.S.]
2010-02-09: 858 +856 [la pandèmia creix: Alerta!!]
Etiquetes de Technorati:

2 respostes

02 juny 2010


Humor gràfic.

Classificat com a GENERAL

http://ciudad-futura.net/

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

26 abr. 2010


Mostraris de monstres.

Classificat com a Humor,POLÍTICA

http://bybalasch.blogspot.com/search/label/Zapatero

ZP té una colla de monstres que l’estan vigilant d’aprop. El que passa és que ell mateix s’ha tornat un monstre per a tots nosaltres. I , per acabar-ho d’arrodonir, tenim un altre monstre encara més gros amb el PP.

Estem ben arreglats!!!

Etiquetas de Technorati: ,

No hi ha resposta

18 març 2010


Desastres naturals.

Classificat com a GENERAL

Està molt estudiat per la psicologia: en cas de desastres naturals com terratrèmols, inundacions, incendis, etc, es desencadenen una sèrie de reaccions positives entre la gent com la solidaritat, la resistència física i psíquica de molta gent, l’ajuda mútua, etc. Però també moltes reaccions negatives que ens mostren fins a quin punt pot arribar l’espècie humana i com en aquestes situacions extremes ens assemblem molt als animals. Són reflexions que suren després de veure terratrèmols com el d’ Haití o el de Xile.En aquests casos els oportunistes es fan presents al lloc sinistrat per treure profit de la desgràcia dels altres i els lladres locals arriben com les mosques a la mel, sense cap mena d’escrúpols per arrambar amb el que puguin. I ja no sols aquest tipus de persones sense escrúpols. De seguida arriben les empreses “voltors” (delinqüents sense consciència) que s’apropien de la reconstrucció, de l’ajuda internacional i de l’autoritat política de les àrees colpejades.És davant d’aquestes calamitats quan es es despullen les pobreses de l’home, les febleses del sistema i els horrors del capitalisme. És bo observar en aquestes situacions el fenomen psicosocial, mesurar en aquestes circumstàncies el procés evolutiu o involutiu de l’espècie, preocupar-se pels dèficits de sensibilitat, ordre i civilització en els nostres temps i plantejar possibles rutes de sanejament .Si bé és cert que la desesperació i manca de recursos porta als damnificats a cercar aliments, medicines i bolquers “per qualsevol mitjà”, s’han observat innombrables casos de ‘vergonyosa avarícia, vandalisme i oportunisme denigrant. S’ensorra l’ordre públic, la policia es veu impotent davant l’allau, es saquegen els supermercats, roben sense pensar el que prenen.Però la “podridura” és molt més endins, segons els psicòlegs socials.  Diuen que és en la construcció del mateix subjecte contemporani, a la sang, en els gens, en l’esperit postmodern forjat entre valors de “plàstic” i idolatries esteticistes de mercat i vanitat.Com estudiar i abordar aquest fenomen? Com reeducar la nostra gent víctima i victimari, proporció clonada del desordre implícit en les nostres formes de vida?La psicologia d’emergències i desastres és una branca molt recent de la Psicologia que s’ocupa de les repercussions que aquests esdeveniments tràgics desencadenen en la suma social i mental de les poblacions víctimes. D’altra banda és la base per a l’absorció menys dràstica del cop i aplana el camí per a la normalització de les situacions crítiques.Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

08 març 2010


Si DÉU fos una dona.

Classificat com a GENERAL

El 8 de març és actualment el Dia Internacional de la Dona Treballadora "per commemorar la lluita històrica per millorar la vida de la dona". Se celebra a tot el món a nivell local i nacional.

En honor i reconeixement de totes les dones del món us presento aquest conegut poema de Mario Benedetti.

 

SI DIOS FUERA UNA MUJER

MARIO BENEDETTI

¿Y si Dios fuera mujer?
pregunta Juan sin inmutarse,
vaya, vaya si Dios fuera mujer
es posible que agnósticos y ateos
no dijéramos no con la cabeza
y dijéramos sí con las entrañas.

 

Tal vez nos acercáramos a su divina desnudez
para besar sus pies no de bronce,
su pubis no de piedra,
sus pechos no de mármol,
sus labios no de yeso.

Si Dios fuera mujer la abrazaríamos
para arrancarla de su lontananza
y no habría que jurar
hasta que la muerte nos separe
ya que sería inmortal por antonomasia
y en vez de transmitirnos SIDA o pánico
nos contagiaría su inmortalidad.

Si Dios fuera mujer no se instalaría
lejana en el reino de los cielos,
sino que nos aguardaría en el zaguán del infierno,
con sus brazos no cerrados,
su rosa no de plástico
y su amor no de ángeles.

Ay Dios mío, Dios mío
si hasta siempre y desde siempre
fueras una mujer
qué lindo escándalo sería,
qué venturosa, espléndida, imposible,
prodigiosa blasfemia.

 

Etiquetes de Technorati: ,

,

No hi ha resposta

24 febr. 2010


Fèlix Bitllet, amb més cara que esquena.

Classificat com a Humor

http://bybalasch.blogspot.com/Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

05 gen. 2010


Quan s’encén la llumeta.

Classificat com a A PEU,Blogs,GENERAL

Una amiga que entra de tant en tant al meu blog em preguntava com podia trobar tema per escriure cada dia. Avui us faré una confessió ben personal de com ho faig això d’escriure al blog. Serà la manera de contestar a la meva amiga i d’explicar a qui li interessi com faig el blog.

Ja he parlat alguna altra vegada que em vaig decidir a escriure un blog més per inquietud personal que no pas perquè em llegissin. És una forma d’obligació moral que m’imposo per tal de que el meu cervell -ja de per si poc brillant- no s’apagui del tot. Alguns llegeixen, altres fan esport, altres van al bar. Jo he elegit buscar una estona per escriure perquè considero que és un bon exercici per mantenir en activitat la meva poca matèria grisa que em queda.

He de dir-vos que moltes vegades la llumeta s’encén de cop i em dic: això és tema per al blog. Vol dir que aquell dia ja no em cal triar. Ho veig clar de seguida. Altres vegades, els temes són molts i t’obliguen a triar-ne un. I també és veritat que hi ha dies que no sé de què parlar. És llavors quan vaig a la meva nevera particular i miro què hi tinc. Tal com deuen fer las dones que han de preparar el dinar cada dia per a les seves famílies. Hi ha dies que ho tenen clar. Però hi ha dies que obren la nevera i fan el que poden amb el que hi troben.

La meva nevera particular són els articles, les notícies, les frases, alguns blogs que llegeixo en un moment determinat i que m’agraden. Llavors els guardo i és d’allà que agafo el que necessito. Per tant, ja veieu que el problema no és escriure quasi cada dia si hom té temps i no té coses més importants a fer. El problema més aviat el tinc a l’hora d’elegir o a l’hora d’escriure de manera que no sigui massa llarg, massa avorrit o que no pugui interessar a ningú.

Per tant, ja veieu com m’ho manego. Ho aniré fent així fins que em cansi. m’avorreixi o no tingui res a dir. I aprofito per agrair a tots els que entren, em deixen algun comentari al mateix blog o que em confessen que entren al meu blog, el llegeixen i m’animen a continuar. Gràcies a tots.

 

Etiquetes de Technorati: ,

2 respostes

02 gen. 2010


Carta als Reis d’ Orient.

Classificat com a GENERAL,SOCIETAT,Tradicions

Les meves cartes als Reis de la infantesa eres molt curtes i anaven al gra. Em deien que els Reis no tenien gaire temps per llegir i que demanés coses ben senzilles i no gaire cares perquè els Reis havien de portar regals a molts nens del món i si jo demanava massa coses no en tindrien pels demés.

Aquells Reis eren molt pràctics: que si estoigs de colors pel "cole", que si alguna peça de roba que em fes falta, alguna pilota de goma….. i poca cosa més. Com que ja sabia que hi havia molts més nens al món que també esperaven, ja quedava content, feliç i enganyat.

Ara els nens ja fan cartes també al Pare Noel. Vol dir que aquesta cosa dels regals ja està més distribuïda. El pes ja no se l’han de carregar només uns. L’altre dia llegia una llista de coses que un grup d’adolescents uruguaians demanava al Pare Noel (ho transcric tal qual):

“ Trabajar unidos". (Matías)

"Que a nadie le falte alimento" (Rocío)

"Que no nos olvidemos nunca" (Sol)

"Escuchar y ser escuchado" (Johanna)

"Dibujar para y por los demás" (Roy)

"Que se acabe la violencia" (Yamila)

"Viajar a España a jugar en el Barça" (Chistian)

"Paz Mundial" (Matías)

"Más confianza en uno mismo" (Melody)

"Crecer" (Karina)

"Aprovechar las oportunidades" (Maxi)

"Amistad y sinceridad" (Gladys)

"Ir a Méjico" (Jorge)

"Los sueños si se pueden alcanzar" (Ricardo)

"Un principio y un final feliz" (Jessica Vicente)

"Felicidad" (Karen)

"Que termine la droga" (Kassandra)

"NO a la discriminación" (Sebastián)

"Más cariño, menos discriminación" (Sebastián P.)

"No decaer nunca" (Winston)

"Lograr nuestras metas" (Cynthia).

Estan prou bé aquests desitjos, no? Jo, com que encara sóc dels Reis i aquest any no he escrit la meva carta, els demano el següent:

-Que els pares i els mestres es comprometin amb el rol que han de desenvolupar en la societat, és a dir: que els nens i adolescents tinguin una veritable educació que els permeti construir una societat nova i més justa.

-Que els estudiants, especialment els estudiants universitaris amb una visió més àmplia de la realitat, participin en un canvi positiu de la societat.

-Que les esglésies deixin de cridar i cantar a Jesús en els temples i parlin amb Jesús i de Jesús als carrers, a les feines i a tot arreu. Tant els pastors com els fidels.

-Que els polítics mirin pel bé dels pobles.

-Que els empresaris creïn riquesa i llocs de treball.

-Que no ens falti a tots  la il · lusió que ens permeti viure aquest nou any amb més plenitud.

-I que a vosaltres, Reis d’Orient, no us faltin els diners per poder portar tantes coses importants a tanta gent necessitada. Jo us suggereixo que recorreu (si no podeu vosaltres sols) als moderns i totpoderosos reis d’orient  (els xeics del petroli) que a ells els sobren els petrodòlars i ho poden aconseguir quasi tot…

Etiquetes de Technorati: ,,

2 respostes

« Següents - Anteriors »