A PEU

En aquest país havíem arribat a tenir uns serveis públics més que acceptables, per més que sempre els critiquéssim. Però quan hom sortia i veia altres realitats, altres països i altres situacions i es posava a comparar, em sembla que ens adonàvem que no ens podíem queixar massa.

Ara hem arribat a un punt en que tot això s’ha acabat. Ens n’hem de fer la idea per més que fem vagues, protestem i critiquem. La realitat ens farà tocar de peus a terra, vulguem o no vulguem. Aquesta situació de benestar social que gaudíem s’ha acabat. Començarem a veure vagues per tot arreu, els sindicats ara es tornaran protagonistes i sortiran al carrer amb les urpes enlaire i la boca oberta; però jo penso que podien haver premut una mica més l’accelerador durant els anys de les vaques grasses i podien haver aixecat una mica més la veu. És com quan arriben eleccions, que els veiem a les empreses. Jo no he vist cap dirigent sindical visitant-me mentre treballo si no és en temps d’eleccions. Una autèntica vergonya!

Ara ens hem de fer la idea i ens cal esperar un temps (una mica llarg) amb llistes d’espera més llargues a la sanitat pública, amb retallades de tot tipus en el món de l’educació i dels serveis socials i amb dificultats de tota mena per trobar feina els que no en tinguin.

Aquest tipus de situació ens costarà acceptar-ho perquè tothom vol ser més ric, vol viure millor i tenir més i millors serveis. Endarrere no hi vol anar ningú i costa molt acceptar situacions com les actuals. Però no hi haurà altre remei. Alguns economistes ja fa temps que ho deien i no els van fer cap cas. Aquí la crisi no existia fins que se’ns va tirar al damunt i ens va donar la bufetada en plena cara. Aquí “España iba bien” fins que ara veiem que tot plegat era cartó-pedra i paraules buides.

I el pitjor de tot és que tenim poc marge de maniobra perquè les polítiques ens les marcaran des d’Europa i Europa també està força fotuda en el seu conjunt. Per tant, preparem-nos a patir…

Tags: Crisi

Com podeu comprovar en aquest vídeo -que vam gravar amb càmara oculta i que us oferim en exclusiva- aquests dies va haver-hi un discussió pujada de to entre els màxims responsables de les finances de l’ Estat i de la Generalitat.

El fons de la qüestió és el mateix de sempre: no es posen d’acord en la quantitat de diners que ens deuen, quant espoli portem acumulat i quan ens pagaran. Mas-Colell els recorda -una vegada més- que l’espoli és el 10% del PIB, o sigui, 20.000€ milions a l’any, l‘equivalnt a 60€ milions al dia. La ministra diu que res de res; que li deuen la meitat i que no sap quan podrà pagar perquè les arques de l’ estat estan encara més escurades que les de la Generalitat. Mas-Colell li recorda que els que van buidar la caixa van ser els del seu partit i que llavors poc van dir res des de Madrid.

Com podreu comprovar, en un moment determinat del vídeo sembla que vulguin aixecar-se la mà però que, per sort, no arriben a fer. De totes maneres sembla que no hi haurà acord en els pròxims temps per dos motius: perquè venen eleccions i perquè saben que el Govern de Madrid ho té tot perdut i, com diuen allà “de perdidos al río”. Les rates ja comencen a deixar el vaixell i els músics ja deixen de tocar, com al Titànic quan es començava a enfonsar .

En conclusió: que tant si plantem cara com si no; tan si ens plantem com si no, els catalans no cobrarem i ens tornaran a prendre el pèl una vegada més. Per tant, ja sabeu el que hem de fer!

Ahir parlava del tango Cambalache, molt popular a tota l’àrea del Riu de la Plata, on el tango és una música molt viva i encara molt actual. El tango ja fa molts anys que ha transcendit els seus  límits naturals i aquest tango en particular s’ha fet molt popular arreu del món. Només cal veure el munt de cantant que l’interpreten i el munt de versions que hi ha.

La dificultat del tango no és la música –que l’entén tothom- sinó la lletra que fa servir molts termes del lumfardo, que és el dialecte que fan servir la majoria de tangos per referir-se a moltes coses d’una forma especial. Aquest tango en especial a mi m’agrada moltíssim perquè retrata un estat de coses i una situació on la mentida sembla que prevalgui sobre la veritat, el desordre sobre l’ordre i la ruqueria sobre el seny i el sentit comú. A més, ho diu molt ben dit, cosa no sempre fàcil.

La mateixa paraula “Cambalache”´es refereix a les botigues en que es compren i venen peces, joies, mobles usats i qualsevol altre tipus d’objectes. Recordo que va ser una de les coses que més em van sorprendre en els meus anys d’estança a l’ Uruguai varen ser les cases de subhastes de tot tipus d’objectes, que allà es diuen “remates”. En aquests llocs se subhasten les coses més inversemblants que us pugueu arribar a imaginar. Coses que aquí les llancem directament a les escombraries allà es “rematen” i se’n treuen uns calerets.

Tot això ve a compte pel fet que no ens aniria gens malament en aquests moment adquirir una mica de cultura cambalachera, o sigui, aprofitar una mica més les coses i no llençar-les a la primera ocasió que el caprici ens dicti. Perquè penso que si no ho fem de grat potser ho haurem de fer per força. De fet, ja hi ha molta gent que ho ha de fer per força i veig com va resseguint contenidors arreplegant tot el que veuen que poden aprofitar.

Han estat uns anys d’estirar més el braç que la màniga i tot semblava que anava a l’ample i que els diners no s’haurien d’acabar mai. I ara ens trobem que tot s’ha frenat de cop i volta i molta gent es troba desconcertada perquè no s’ho podia imaginar. Els que sí que s’ho imaginaven són la gent gran, que va viure la postguerra i que saben molt bé el que significa passar dificultats de tota mena.

Per tant, jo crec que haurem d’aprendre una nova cultura, que en podríem dir la cultura de la crisi. I em penso que no ens aniria gens malament a tots plegats.

Tags: Crisi

Perdoneu que sigui tan pessimista o, si voleu, tan escèptic. Però acabo d’escoltar al President de la Generalitat de Catalunya i tot el que ha dit m’ha sonat a música celestial. Parole, parole i més parole!. Paraules com tantes com n’hem escoltat milers de vegades.

M’explicaré el que vull dir amb això: El fet d’asseure’s en una mateixa taula partits polítics, agents socials i experts econòmics ho considero una bona intenció. Però de bones intencions l’infern n’és ple i no veig per enlloc que es pugui sortir tan optimista com n’ha sortit el President, perquè considero que tots els acords, els encàrrecs i el mandat que han plasmat per escrit en uns colla de punts són molt genèrics i no s’explica per enlloc com es farà aquesta feina tan complexa en un moment tan delicat. I, a més, cal pensar que la major part de coses no depenen de nosaltres…

Sembla que ens oblidem  que existeix un parlament a Madrid (que en realitat és qui té el poder de veritat i a qui no interessa que Catalunya tingui un gram més de poder del que té actualment). Ens oblidem que existeixen Tribunals Constitucionals que desfan lleis i Estatuts que nosaltres fem amb la més bona intenció del món. Ens oblidem de que, mentre siguem súbdits, no serem mai senyors lliures per defensar-nos adequadament i per decidir el nostre futur. Ens oblidem, en definitiva, que no tenim la bossa i que, de la bossa que tenim, ens prenen la meitat dels calers sense dret a rèplica.

Això d’avui em recorda un acudit que podria il·lustrar tot això:

Un senyor que va en cotxe s’adona que està perdut enmig d’una gran ciutat. Decideix parar i preguntar algú al carrer:
– Disculpi!, podria ajudar-me? He quedat a les 2:00 amb un amic, porto mitja hora de retard i no sé on sóc ni com arribar al lloc de destí!
– És clar que sí -li contesta. Us trobeu en un cotxe, a uns 7 Km. del centre de la ciutat, entre 40 i 42 graus de latitud nord i 58 i 60 de longitud oest .
-Vostè és enginyer, oi? -diu el del cotxe.
-Sí senyor, ho sóc. Com ho ha endevinat?
-Molt senzill. Perquè tot el que m’ha dit és “tècnicament correcte “, però “gairebé inútil”: continuo perdut, arribaré tard i no sé què fer amb la seva informació.
I el senyor del carrer li replica:

–Vostè és POLÍTIC, oi?.

–En efecte-respon orgullós el del cotxe-com ho ha sabut?
– Perquè no sap on és ni cap a on es dirigeix​​; ha fet una promesa que no pot complir i      espera que un altre li resolgui el problema. De fet, està vostè exactament en la mateixa situació que estava abans de preguntar-me, però ara, per alguna estranya raó sembla que la culpa és meva.

Tags: Cimera anticrisi, POLÍTICA

Una de les causes de la gran crisi que estan patint alguns països estic convençut que és la falta de valors i la falta d’ètica en el món econòmic, polític, professional i en molts altres àmbits. Hem arribat a uns límits on sembla que tot val i que tot és igual. Sembla que les lleis siguin per saltar-se-les i el més llest és aquell que més enganya, el que més roba, el que aixafa més caps i el que fa més trampes.

Si volem sortir de la crisi, una de les coses fonamentals que ens caldrà fer serà recuperar valors. I d’això se n’ha d’aprendre. L’ésser humà no neix bo per naturalesa. El bé s’ha d’aprendre. I, per tant, algú l’haurà d’ensenyar, l’haurà de promoure i l’haurem de tornar a posar al lloc on correspon. Les persones no estan programades sinó que es veuen obligades a decidir contínuament sobre com i cap on volen dirigir la seva vida. L’origen de la moral està en la necessitat de decidir com es vol viure, malgrat pressions socials i els condicionaments biològics i culturals.

L’escola i la universitat, en aquest sentit, juguen un rol fonamental ja que, com a agents reproductors i socialitzadors dels valors presents en la societat, es converteix en l’espai on es pot començar el canvi . Aquest dies estic llegint un llibre que em van regalar, que tracta sobre aquest tema i que val molt la pena. Es titula

“Educació en valors, actituds personals i ètica professional en el marc de l’espai europeu d’educació superior”  de diversos autors. Coordinació de Misericòrdia Camps (Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 2009. Recerca, 12, 1a ed.)

La contraportada ja indica i resumeix una mica el camí cap on transcorre el llibre: “Cada vegada més universitats estan preocupades per incloure en el seu ensenyament la formació en ètica professional, actituds i valors, dins una concepció de formació integral de l’alumnat, per tal que pugui actuar com a agent de canvi en la seva comunitat. Amb aquest llibre es pretén poder facilitar que l’alumnat incorpori i integri en el seu fer professional i en la seva vida valors com la tolerància, la justícia, la solidaritat o l’empatia; sigui capaç de treballar en equip, conviure i cooperar des del respecte amb altres persones; sigui responsable, i manifesti un comportament ètic.”

Com diu la Cori Camps al final de la presentació que fa del llibre “aquest moment és especialment important per poder desenvolupar un projecte d’educació en valors, actituds personals i ètica professional i creiem que contribuirà a millorar la qualitat docent, però també a formar bon professionals i bons ciutadans”. Jo només hi afegiria que això que propugnes és essencial per poder tirar endavant en un moment tan delicat com el que estem vivint i per no tornar a cometre els mateixos errors.

Tags: Crisi, Educació, Ensenyament, Escola, Ètica i Moral, Mestres, Valors

Sempre em pregunto qui fa les lleis. Vull dir: qui hi ha darrere dels que fan les lleis? Quin tipus de pressions reben els nostres polítics? De tant en tant, s’explica alguna cosa i surt als diaris que algú ha cobrat de sota mà o ha fet algun “xanxullo”. Però poques vegades surt el que de veritat importa.Els llestos de sempre quasi sempre surten impunes.

Com és que, quan l’economia anava bé, ningú mirava prim. Bancs i caixes guanyaven muntanyes de diners i ningú els demanava comptes. Tot valia. I els clients no en participàvem gens d’aquesta bonança. Com a màxim, t’oferien diners sense gaires avals i fent la vista ben grossa. Controls? Ni un. Devien pensar que algú altre enterraria el darrer…

Les empreses que es dedicaven al totxo van omplir-se les butxaques fent tot tipus de disbarats. Van estirar més el braç que la màniga. Amb quatre dies es feien rics. Quan tenien els diners desapareixien. I ara que tothom s’espavili com pugui.

I així podríem anar explicant com els especuladors han fet l’agost durant una colla d’anys. Capten a interessos baixos i presten a interessos alts. I així i tot, ara demanen ajuda al Govern. I l’ajuda consisteix en pagar entre tots allò que han fet malament només uns quants. Mai se socialitzen els guanys sinó que només se socialitzen les pèrdues.

Qui ha d’intervenir? Se suposa que l’Estat, fent lleis que no permetin certs abusos. On són aquestes lleis? Es fan complir? Fins quan se seguirà amb la mala pràctica de finançar indústries i sectors que se sap que fracassaran. Premiar el fracàs, subvencionar sense sentit i seguir donant a tort i a dret pals de cec no porta enlloc.

Com pot seguir tenint confiança el ciutadà quan veu aquestes coses. Aquí, no només no hi ha ètica. Tampoc hi ha estètica.

Tags: ECONOMIA, Ètica, POLÍTICA

A la mateixa velocitat que les esglésies es buiden, es van omplint els grans magatzems i les botigues, que han de buidar els estocs per tal d’anar engreixant el sistema. Som als darrers dies de les rebaixes. Aneu de pressa que ja no queda res!

He de confessar –amb certa vergonya- que aquest any no he anat de rebaixes. Potser és perquè no necessitava res urgent o és que certes coses cada vegada em fan més mandra. Comprar per comprar no m’ha agradat mai massa. Però és que ara ja no m’agrada gens i, quan ho faig, em sento malament. I les aglomeracions em causen claustrofòbia.

Ja sé que els comerciants em miren malament i, si segueixo així, algun dia em denunciaran per atemptar contra el sistema. Però no hi puc fer més. Sóc d’aquells que no canvien de mòbil, que no compren compulsivament i que passen de modes i tendències. Més aviat sóc partidari de fer durar les coses perquè sé que tot torna. El famós mite de l’etern retorn es fa realitat  cada temporada de cada any. No em miro els anuncis, miro poc la tele, i passo bastant per damunt de la publicitat dels diaris. El màrqueting amb mi no funciona massa perquè en lloc d’estimular-me, m’avorreix.

L’home (homo faber) ja no crea per satisfer les seves necessitats sinó que crea per consumir i fer consumir frenèticament i sense necessitat. O, més ben dit, crea per crear necessitat rere necessitat. I crea els productes per tal que durin poc i se n’hagin de comprar de nous. Per això hi ha el crèdit, la moda i la publicitat. El consum és com anar en bicicleta: si es para , cau.

Però convé recordar una cosa, que em sembla que deia Voltaire: “Només és immensament ric aquell que sap limitat els seus desitjos”. Recordem-ho de tant en tant, que em sembla que és un bon consell.

Tags: Consumisme, Consumisme, Rebaixes

Recordeu les paraules del Sr Díaz Ferrán, el gran patró dels patrons, especialista en fer grans forats a les seves empreses fins a ensorrar-les del tot?. Aquest senyor va dir: "S’ha de treballar més i cobrar menys "(o va dir robar?). Doncs sí, Sr Díaz Ferrán, farem el que podrem, si ens deixen. Perquè fins ara no els ho han posat fàcil a les petites i mitjanes empreses. Els governs de torn (en general tots) han mirat molt més de bon ull i han donat més facilitats a les gran empreses que no pas a les petites. Segurament perquè tenen molta més força sindical i els fan por. Potser haurem de treballar més, però també haurem de robar i malgastar menys.

Segurament que la crisi actual ens farà buscar alternatives noves i farà que ens relacionem amb l’economia de maneres diferents de com ho havíem fet fins ara. Potser haurem de ser més responsables a l’hora de consumir; potser haurem de buscar formes de vida més sostenibles; potser els pocs diners que tinguem haurem de mirar de posar-los a la banca ètica i mirar d’administrar-los millor…

No sé què s’haurà de fer. Hi ha gent que ho deu saber millor i ens ho hauran de dir. Però alguna cosa s’ha de fer després de dos anys de crisi greu i començant a entrar ja en el tercer d’una llarga sèrie que ens espera. Comencem a saber què signifiquen les paraules ERO, IBEX, PRIMES DE RISC, EURIBOR, PIB i altres semblants. Tots ens hem tornat una mica experts en economia i parem l’orella a certes notícies que abans ens passaven desapercebudes.

Ara tots coneixem algú ben proper a nosaltres que és a l’atur; tots coneixem alguna família que ho passa molt malament i que ho ha perdut quasi tot amb préstecs que no pot pagar, gràcies a que els bancs en aquells moments d’eufòria els animaven a endeutar-se. Quatre milions i escaig d’aturats, algun d’ells sense cobrar ni els 426 famosos euros del Govern, suposa que un de cada deu espanyols i espanyoles està en aquesta situació d’atur (i no pas aturat). Ara comença a ser dramàtica la situació i ens ha de fer reflexionar per no tornar a caure en els mateixos errors del 2007.

Però aquest cicle passarà i n’anirem sortint, no en tinguem cap mena de dubte. Però haurem de deixar de consumir desaforadament, viure per sobre de les nostres possibilitats, sobre-endeutar-nos i malgastar energia com hem fet fins ara. Hem de pensar –a fi de comptes- que la crisi és un luxe que ens podem permetre els que vivim al Nord desenvolupat i ric. El Sud empobrit i explotat no pot ni pensar-hi doncs, per patir la crisi, primerament cal haver estat en condicions de benestar. Per poder caure hi ha una condició “sine qua non”: haver estat dalt de tot. Ens oblidem que vivim en un Estat del Benestar en què seguim gaudint de sanitat, educació i moltes prestacions socials. Ens caldrà, per tant, tenir memòria i començar a reflexionar noves sortides.

Tags: Crisi

Escolteu aquest vídeo, que no és llarg (8m) i val la pena. Dóna bo escoltar persones que parlin tan clar i que, a més saben del què parlen.

[Youtube=http://www.youtube.com/watch?v=VlelJa79Juo&feature=player_embedded#!]

Arcadi Oliveres i Boadella (Barcelona, 1945) és un economista català i un reconegut activista per la justícia social i la pau. Es llicencià en Ciències econòmiques l’any 1968 a la Universitat de Barcelona. El 1993 es doctorà presentant una tesis sobre el cicle de l’economia de defensa i aconseguí una plaça de professor titular del departament d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Expert en relacions nord-sud, comerç internacional, deute extern i economia de defensa, imparteix també nombroses classes de màsters i postgraus en cooperació i desenvolupament. Col·labora habitualment en diferents moviments socials i cristians i en diverses publicacions solidàries, i participa en nombroses taules rodones i conferències sobre relacions nord-sud i desarmament.

El 1974 començà a participar en l’organització internacional catòlica Pax Christi dedicada a la promoció de la pau i la reconciliació entre els pobles. El 1981 començà a militar en l’ Associació Justícia i Pau de Barcelona, dedicada a la promoció dels drets humans i la pau, organització de la qual n’és l’actual president des del 2001.

Ha estat col·laborador regular de les revistes Canigó i Serra d’Or i el Diari de la Pau, i ha participat en més de 60 llibres o publicacions.

(Extret de Wiquipèdia)

Passades les festes nadalenques tornem a la crua realitat de cada dia i ens trobarem de patac amb la llarga costa amunt d’un mes de gener que serà cruel perquè ens trobarem amb apujades generalitzades dels productes que més fem servir. Ens en recordarem prou d’aquest més de Gener!

Ens han anunciat que, quan farem ús de la sanitat pública, ens donaran la factura del que costaria la nostra visita, la nostra operació o la nostra estada a l’hospital. Potser no està malament del tot aquesta innovació. Però a mi em sembla que és malaguanyat el paper, malaguanyada la tinta, malaguanyat temps que passaran les impressores imprimint-ho i malaguanyat el temps que passaran els funcionaris fent tota aquesta feina…

Perquè el problema no és tant si gastem més o menys en la cosa mèdica (que es gasta molt, certament), sinó en com estem lligats de mans i peus els catalans amb el dèficit fiscal que arrosseguem i que, pel que s’ha vist, els Reis Mags d’Orient no han tingut el bon gust d’arreglar-nos.

Llegia aquest matí un article d’en CARLES BOIX  (catedràtic de ciència política i afers públics a Princeton University. La seva recerca i docència se centren en les àrees d’economia política i política comparada) que el problema que tenim no és només de tresoreria (que també ho és). El problema no és que la Conselleria d’Economia hagi anunciat aquesta setmana que la Generalitat té un dèficit de 7.200 milions d’euros o el 3,6% del PIB català. El problema no és tampoc que l’única solució passi per eliminar 4.600 milions d’euros dels pressupostos públics, és a dir, una setena part de tota la despesa directa de la Generalitat o, en altres termes, un 2,5% del PIB català (cosa no impossible, però molt difícil, segons diuen els entesos).

El problema real és com s’arregla el dèficit fiscal. Segons Boix “El problema fiscal de Catalunya és, més enllà de la gestió més o menys encertada de la fiscalitat per part del govern anterior, la conseqüència directa de l’estructura pressupostària existent a l’Estat”… “L’Estat de les autonomies ha descentralitzat la gestió quotidiana de molts serveis però ha mantingut un sistema de “solidaritat” que deixa sense recursos suficients Catalunya, País Valencià i Illes Balears”.”Aquesta situació obliga els governs d’aquestes regions a endeutar-se per fer front a una demanda de serveis socials, sanitaris i educatius inflexible”.

Per tant, el problema no és només de tresoreria sinó que l’escanyament actual té un responsable directe: un sistema fiscal que atenta als interessos de Catalunya, que lliga aquest país de cap a peus, i que cal trencar.

Tags: Carles Boix, Catalunya, Crisi, ECONOMIA

Segons la OIT, uns 12 milions de nens menors de 14 anys són explotats amb sous de misèria al Tercer Món produint les coses que els països rics comprem després a preus exorbitants.

Moltes de les marques més famoses són a la llista de dos periodistes austríacs, Klaus Werner i Hans Weiss, que han passat una llarga temporada documentant-se sobre aquestes pràctiques i fins i tot s’han fet passar per proveïdors davant alguna de les empreses per a comprovar la veracitat dels fets. El resultat ha estat el «Llibre negre de les firmes de marca», editat a Àustria, Alemanya i Suïssa per la solvent i seriosa editorial Deuticke.

Cal això per poder produir més barat? Cal matar de gana a tanta gent perquè altres puguem menjar bé? Aquest vídeo ens exposa uns quants d’aquests llocs on es produeixen activitats tan vergonyants. Segurament que no ho podrem canviar tot de cop. Però un petit gest que fem, per petit que sigui, segur que serà important si se suma a milers de petits gestos. Caldria que penséssim si deixem de comprar marques com:

Adidas
Volum de negoci: 5.800 milions d’euros (965.000 milions ptes.)
Nike
Volum de negoci: 9.500 milions d’euros (1,5 bilions ptes.)
Levi’s
Volum de negocis: 5.160 milions d’euros (860.000 milions de ptes.)
Disney
Volum de negocis: 2.710 milions d’euros (450.000 milions de ptes.)
Chicco
Volum de negocis: 1.140 milions d’euros (190.000 milions de ptes.)
H. C. Starck (Filial de la multinacional alemanya Bayer) Volum de negoci: 665 milions d’euros (110.646.000 de ptes.)
Samsung
Volum de negoci: 37.300 milions d’euros aprox. (6,2 bilions de ptes.)
Siemens
Volum de negoci: 78.000 milions d’euros (13 bilions de ptes.)
Chiquita
Volum de negoci: 2.500 milions d’euros (415.000 milions de ptes.)
McDonald’s
Volum de negoci: 44.700 milions d’euros (7,4 bilions de ptes.)
Nestlé
Volum de negoci: 53.000 milions d’euros (8,8 bilions de ptes.)
TotalFina ELF
Volum de negoci: 114.000 milions d’euros (19 bilions de pessetes)
Daimler Benz
Volum de negoci: 160.000 milions d’euros (26 bilions de ptes.)

El “Plan de Empleo Rural , conegut popularment com el PER, va néixer el 1984 de la mà del Govern socialista presidit per Felipe González. En principi aquest subsidi estatal era destinat als agricultors extremenys i andalusos que no podien treballar de forma continuada durant l’any.

Els subsidis agrícoles -vigents 25 anys després en el camp andalús i extremeny- van néixer amb el pretext de fomentar l’ocupació agrícola, generar llocs de treball i, en definitiva, crear riquesa per evitar l’exili de milers de treballadors.

Quin ha estat el resultat? Què s’ha aconseguit? S’ha aconseguit que Andalusia i Extremadura segueixen ostentant el vergonyós honor de liderar les regions més pobres d’Espanya i les taxes més elevades de desocupació.  El PER només ha servit per comprar el vot socialista amb el que s’enriqueixen centenars de càrrecs polítics de les dues regions. De fet, el pla es va convertir des del seu naixement en un brou de cultiu idoni per fomentar la corrupció i mantenir en la inactivitat i en el mercat negre a milers de jornalers. A Andalusia és comú comprar “peonadas” i fer mil tripijocs per poder viure tot l’any treballant només un mes.

Té sentit seguir així? És just i equitatiu que uns se’n puguin aprofitar i altres no? Posats a subvencionar potser caldria pensar en subvencionar altres activitats més productives. I si ens ho subvencionessin des de fora, millor encara!

Amb aquesta manera de pensar mai sortirem de la crisi perquè els governs segueixen amb la mentalitat antiga que deia: “¡Qué inventen ellos!”. I així anem….

Tags: Crisi, ECONOMIA, PER

Temps de crisi. Temps d’atur. Temps de buscar feina i no trobar-ne. Temps de sofriments per a moltes persones perquè no es veuen perspectives de futur optimistes a curt termini. Gent amb currículums prou brillants que no troben res. Ja ni parlem de feines dins les seves lògiques perspectives que tenien quan van estudiar i es van preparar per al futur.

Ara diuen que les coses han canviat i que els joves han d’estar preparats per a treballar on sigui i en el que sigui. Els diuen que han de canviar de perspectiva. Potser els hi han dit massa tard. Molts ja tenen un currículum fet i molts d’ells s’han preparat a consciència, amb molts d’esforç i amb molts de sacrificis.

Potser vam donar massa importància al currículum. Potser vam donar massa importància als estudis universitaris, en detriment de la formació professional, menystinguda i menysvalorada durant molts anys. Molts d’aquells nois i noies que van fer formació professional i ara són uns bons professionals tenen feina i tenen futur. Potser ens ho haurem de plantejar i tornar a temps passats… Potser ens haurem de plantejar que el més important no és construir-se un brillant currículum sinó que l’important és formar-se per allò que la societat necessita en aquests moments i en els propers anys.

I això ens ho han de dir els polítics, que són els responsables de l’economia d’un país i els responsables de la formació del nostre jovent i promocionar els sectors econòmics que tinguin més futur i puguin donar feina a la gent. Si no es fa així, tenim assegurada una joventut decebuda i enfonsada i amb el  trauma de no veure sortida a la seva vida.

Aquells que en altre temps van ficar al cap d’aquell pobre noi i noia l’obsessió pel currículum, ara els hauran de donar una resposta adequada. El que ningú no podrà negar és que als seus vint-anys va aconseguir un espectacular currículum de gairebé vint pàgines plenes de màsters, cursets, estades, viatges d’estudis, congressos, ponències, comunicacions, assistències i altres mil gastronomies exquisidament intel.lectuals.

Ningú podrà negar que aquell pobre noi o noia es va convertir en una mena d’arcàngel curricular. Per això és fàcil d’entendre que quan va portar el seu currículum a aquell cap de personal curat d’espants i aquest, cansat de tanta brillantor, va llançar el currículum a les escombraries exclamant "un altre ridiculum vitae", el pobre noi patís un mortal “patatús” i en sortir de la porta va afegir al seu currículum el colofó que hi faltava: RIP (Requiescat in pace).

Amén.

Tags: Crisi, Feina

“Estrènyer-se el cinturó” és la frase que en primer lloc els ve a la boca a alguns dels polítics que manen. Estaria bé si tots ens l’estrenyéssim. Però em sembla que no és així i sempre toca als mateixos.

Ara han apujat els impostos amb l’excusa que Espanya té els impostos més baixos de tota la U.E. Suposo que no han mirat prou bé els salaris que tenim, perquè si ho haguessin fet potser haurien de callar. Perquè si mirem el salari mínim interprofessional fixat per Eurostat per al 2010 veurem que és el següent als diferents països:

Luxemburg 1.610 €
Irlanda 1.462 €
Holanda 1.357 €
Bèlgica 1.336 €
França 1.321 €
Gran Bretanya 1.148 €
Grècia 681 €
España 600 €
Portugal 497 €
Polònia 334 €
Romania 137 €
Bulgària 112 €

Altres dades a tenir en compte:

Mantenim, entre tots, a prop de 2.000 diputats i senadors (comptant els eurodiputats espanyols). "Xina" en té 2.900 aproximadament. (Sobren les paraules).

Tenim un parc mòbil al servei dels polítics de 35.000 vehicles. I no pas dels barats: L’Audi A8, el Volkswagen Phaeton, el Lexus GS-450 i els Mercedes són els models preferits pels nostres polítics. Espanya en té tants com el Japó. I encara que pugui sonar a broma, el segueixen de prop els dos països europeus més afectats per la recessió: Grècia i Portugal.

D’això se’n diu estrènyer-se el cinturó? El primer que se li ha acudit a un govern socialista (que es diu d’esquerres "sic"), per pal.liar el dèficit ha estat atracar als vells congelant les seves pensions, cosa que en el seu discurs en arribar al poder vehementment va dir que no faria.

Per què no es retallen les despeses supèrflues?; per què no se suprimeixen ministeris que ja no tenen sentit quan les transferències ja han estat fetes?; per què no se suprimeixen els 600 assessors del Sr Zapatero?(que voldríem saber què assessoren..) Per què els ministres van a Brussel·les en tres avions militars el mateix dia com una vegada va passar?

En aquesta campanya electoral que tenim sentirem moltes promeses. Un munt. Algunes de ben inconcretes i altres irrealitzables. O promeses de coses que no depenen de nosaltres sinó que depenen de Madrid (l’excusa perfecta per no complir-les). La gran promesa que ens haurien de fer hauria de ser la de reduir despeses urgentment i dir-nos exactament en què. Suposo que poden concretar i suposo que ho poden fer. Si és que en tenen ganes, és clar.

Tags: ECONOMIA, SOCIETAT

Hi ha una frase de José Luís Matín Descalzo que trobo genial i que hauríem de fer nostra de forma urgent en aquests moments que ens toca viure. La frase és la següent: "No me preocuparía que en el mundo que viene tuviéramos que apretarnos un poco el cinto a cambio de que aprendiéramos a estirar el alma."

Els que van anunciar que després de l’estiu vindria el punt més fort de la crisi em sembla que tindran raó. Ara, a més de veure que els comptes corrents estan quasi buits, ens arribaran en forma de sorpresa amarga els dispendis que vam fer amb la targeta de crèdit sense adonar-nos-en i una mica  (o del tot) inconscients.

Alguns ja fa temps que s’estrenyen el cinturó. Tant, que ja no els queda cap forat. Altres hauran de vigilar una mica més. És el que toca i no ens hauria d’agafar per sorpresa, justament perquè era una sorpresa anunciada. Però, fora dels cassos greus d’aquells que passen gana literalment o que els costa un munt arribar a fi de mes, passar una mica d’estretor ens podria anar bé a tots i ens ajudaria a valorar totes aquelles riqueses barates que tenim a l’abast, com són l’amistat, les postes de sol bellíssimes, escoltar música o llegir un bon llibre. Són plaers que tenim a tocar dels tits i que no els assaborim, no els valorem i els deixem passar de llarg un dia i un altre.

A vegades no som rics simplement perquè no sabem ser-ho. Fins i tot diria que no ho som perquè no volem ser-ho. Anem darrera d’un tipus de riquesa (diners i béns materials) i no veiem un altre tipus de riquesa que ens passa per davant i no sabem veure perquè tenim els ulls tapats. Tenir salut, tenir amics, tenir fills, sentir-nos estimats i valorats, poder estimar profundament, tenir feina, poder moure’ns, passejar, fer esport, tenir accés a la cultura, a la sanitat… Tot això ens fa rics i tot això és "ser" ric. Podem disposar-ne cada dia i no sabem disposar-ne ni gaudir-ne.

Perquè hi ha riqueses caríssimes i riqueses barates. I seria dramàtic que mentre la gent passa la vida plorant i planyent-se per no poder assolir els béns cars, deixessin de trobar els que tenim a l’abast de la mà. Crec que seria la millor teràpia pensar en totes aquestes coses ara que hem acabat l’estiu i que la gran majoria estem a les portes de tornar a la feina. Deixem-nos de punyetes de l’estrès post-vacances i de totes aquestes coses. Siguem positius i posem-nos les ulleres bones; aquelles que ens fan veure i mirar millor; aquelles que ens fan veure un món no pas color de rosa -que no ho és-, però sí que ens fan veure que tenim moltes coses bones a  l’abast de les nostres mans. Unes ulleres que no venen a les òptiques però que les tenim a la butxaca i no ens les posem.

Bona entrada a la feina els que us hi posareu demà o en el propers dies i no deixem que ens envaeixin nostàlgies, tristeses i mandres. Podem ser feliços. Siguem-ho!

Mossèn Ballarín -un dels meus autors de capçalera- escriu en un dels seus llibres  que "no és el mateix viure d’ il·lusions que viure d’esperances". Segons ell, "hi ha la mateixa diferència entre somiar truites i criar una gallina perquè faci ous. Viure d’ il·lusions és somiar truites, creure que ets el rei del petroli i només voler triomfar. Viure d’esperança és saber que ets un pobre home que va tirant pel món".

Aquesta frase tan catalana d’"anar tirant" caldria analitzar-la profundament perquè té una filosofia de la vida darrere seu més profunda del que aparentment pot semblar. "Anar tirant", tant serveix per dir que hom està bé com que no n’està tant. Serveix per a no dir el que l’altre vol saber i hom no vol dir. És el recórrer a  la màxima ambigüitat en certs moments que hom no té ganes d’esplaiar-se. És la filosofia del viure monòton i potser avorrit de cada dia, sense més al·licients que el sol fet de voler continuar vivint. Perquè -si ho analitzem bé- viure no és poca cosa; viure i voler seguir vivint, en certs moments de la vida, té molt mèrit, sobretot quan van maldades; quan et fan fora de la feina i tens una família darrera; quan has de tancar una empresa per la qual has lluitat anys i anys; quan se te’n va aquella persona que estimes tant…

Viure d’ il·lusions és bonic i fàcil. I serveix per agafar empenta. Calen aquests moments de color de rosa per viure i sobreviure. Però aquests moments són pocs i no duren gaire. Els moments més comuns i nombrosos són els altres: aquells d’anar estirant el carro, quan la vida te’l va carregant de problemes prou pesats. Són aquells moments en què la malaltia se t’acosta, la injustícia et forada l’ànima i el dia se’t fa llarg perquè el cansament acumulat amb els anys ja pesa massa. Aquest és el moment de viure d’esperança. És el moment d’anar al galliner a veure si alguna gallina ha post algun ou. Es recollir els fruits de l’amistat, l’afecte de la família i el recolzament de les pròpies certeses que no abandonen mai.

He rebut una d’aquestes cadenes força fastigoses que s’envien per correu i que deuen donar unes quantes voltes al món perquè periòdicament retornen (com les orenetes ala primavera).

Normalment, si veig que és una cadena, la trenco sense cap tipus de remordiment i quasi sempre l’esborro del meu correu. Però aquesta em va semblar diferent i penso que valia la pena guardar-la i fer-la conèixer perquè el que deia era tot molt raonable ( i no entenc massa per quin motiu no ens escandalitza).

Parlava sobre unes paraules que havia dit la Vicepresidenta del govern i que deien que "es indecente que mientras la inflación es -1%,y tengamos más de 4.000.000 de parados, haya gente que no esté de acuerdo en alargar la jubilación a los 70 años".

Aquesta cadena vol ser una resposta a les paraules d’aquesta senyora  i -de retruc- a tots els polítics. Potser no estaria d’acord el 100% a les afirmacions, però sí que en comparteixo la majoria. Diu la cadena:

Indecent, és que el salari mínim d’un treballador sigui de 624 € / mes i el d’un diputat de 3.996, podent arribar, amb dietes i altres prebendes, a 6.500 € / mes.
Indecent, és que un professor, un mestre, un catedràtic d’universitat o un cirurgià de la sanitat pública, guanyin menys que el regidor de festes d’un ajuntament de tercera.
Indecent, és que els polítics es pugin les seves retribucions en el percentatge que els vingui de gust (sempre per unanimitat, per descomptat, a l’ inici de cada legislatura).
Indecent, és que un ciutadà hagi de cotitzar 35 anys per percebre una jubilació i els diputats en tenen prou només amb set, i que els membres del govern, per cobrar la pensió màxima, només necessiten jurar el càrrec.
Indecent, és que els diputats siguin els únics treballadors (?) d’aquest país que estan exempts de tributar un terç del seu sou de l’ IRPF.
Indecent, és posar a l’administració a milers d’assessors = (llegiu amiguets amb sous que ja desitjarien els tècnics més qualificats.)
Indecent, és la quantitat ingent de diners destinats a sostenir els partits, aprovats pels mateixos polítics que viuen d’ells.
Indecent, és que a un polític no se li exigeixi superar una mínima prova de capacitat per exercir el seu càrrec. (Ni cultural ni intel.lectual.)
Indecent, és el cost que representa per als ciutadans els seus àpats, cotxes oficials, xofers, viatges (sempre en gran classe) i targetes de crèdit per tot arreu.
Indecent no és que no es congelin el sou ses senyories, sinó que no se’l baixin.
Indecent, és que ses senyories tinguin sis mesos de vacances l’any.
Indecent, és que ministres, secretaris d’estat i alts càrrecs de la política, quan cessen, són els únics ciutadans d’aquest país que poden legalment percebre dos salaris de l’erari públic.

I que, sigui quin sigui el color del govern, toooooooots els polítics es beneficien d’aquest modern "dret de cuixa" mentre no es canviïn les lleis que el regula. I qui les canviaran? ¿Ells mateixos? Segur que no!. Ajuntem signatures perquè hi hagi un projecte de llei amb "cara i ulls" per acabar amb aquests privilegis, i amb altres.
Fes que això arribi al Congrés a través dels teus amics.

AQUESTA SÍ que hauria de ser una d’aquestes CADENES QUE NO S’HA DE TRENCAR, PERQUÈ NOMÉS NOSALTRES PODEM posar-hi remei a AIXÒ. I AQUESTA, SI que portarà ANYS DE MALA SORT SI NO HI POSEM REMEI. Hi està en joc el nostre futur i el dels nostres fills.

El dibuix d’en KAP retrata una realitat ben actual. I no només retrata una realitat econòmica o social, sinó que mostra una filosofia de la vida a la que hi estan abonats molts.

La nostra societat és molt fictícia. Vull dir que viu en la mentida, en la ficció, en l’aparença, en la irrealitat, sense tocar de peus a terra, estirant més el braç que la màniga. Hom gasta diners que no té i que no sap si tindrà mai. Els bancs deixaven diners sense to ni so. L’economia algú diu que és com una bicicleta: que si es para, cau. Serà així?

La realitat és que el govern estava fent la migdiada i quan s’ha despertat ha vist que el desgavell ja no el podia arranjar ningú. Els bancs han robat tant com han pogut i han fet la feina de l’escanya-pobres a la perfecció perquè ningú els posava fre ni control. I el pobre ciutadà és el que haurà de pagar els plats trencats i qui haurà de tirar endavant la seva família i el seu país.

Trista realitat. Però la realitat.

Poder treballar és una sort. Dignifica la persona, dóna capacitat de viure més dignament i fa que la persona pugui desenvolupar-se i créixer en molts ordres de la vida. Aquest axioma o principi jo me’l crec ara que no hi ha tanta feina, però me l’he cregut sempre. També me’l creia  en èpoques de bonança, quan semblava que hi havia feina per a donar i vendre.

Això ho escric després d’un dia de vaga en molts sectors, sobretot en sectors públics i funcionariat. I ho escric en un moment delicat per a tothom: treballadors, empresaris i funcionaris. Avui passen dificultats tots i en passen, sobretot, aquells que han perdut la feina. Per això caldria pensar una mica en el fet de tenir o no tenir feina i el que comporta socialment aquest fet.

Ja sé que, a vegades i en alguns sectors, això de treballar té mala fama i que no totes les feines són aquest ideal del qual parlava al principi.  També sé que s’han fet acudits de totes menes sobre el treball. Però avui voldria parlar seriosament i deixar els acudits per un altre moment. Alguns acudits ofenen aquells que no en troben i en busquen desesperadament.

Confuci deia: "Elegeix una feina que t’agradi i ja no treballaràs ni un dia més de la teva vida". Això està molt bé, però la dura realitat és que no sempre trobem aquella feina que ens agrada; no sempre podem elegir i no sempre l’encertem. A vegades elegim una cosa pensant que ens agradarà molt i després ens decep enormement.

També és cert que hi ha persones que s’amollen a tot i n’hi han d’altres que no estan mai contentes amb res. Alguns prefereixen quedar-se a l’atur abans d’agafar una feina que no els agrada. Sobretot això els passa a alguns joves que surten de la universitat i es pensen que es menjaran el món. Però la vida és dura i poc a poc van veient que és treballant quan hom va agafant experiència i és poc a poc que es va trobant el lloc que hom vol i desitja.

Una altra cosa també certa és que a vegades hom es queda amb la feina que no és la que més agrada sinó amb la que dóna més diners o més estabilitat. Es deixen molts principis arraconats i oblidats a la cuneta al llarg de la vida… Aquesta és la realitat.

Però a mi em sembla que el plantejament hauria de ser sempre el següent: Què necessito? Què prefereixo? Què puc fer i què no? Quines possibilitats reals tinc de millorar? Què puc aconseguir i què no, en uns moments de crisi com aquests? I després d’avaluar i pensar tot plegat, mirar de fer la decisió més encertada sabent que sempre correm el risc d’equivocar-nos o de no trobar mai el nostre ideal.

Ara fa just un any escrivia un post en aquest mateix blog

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2009/05/26/s-la-fi-del-mn/

sobre l’economista SANTIAGO NIÑO BECERRA  El post me l’havia inspirat una entrevista que li vaig escoltar per la ràdio i que va fer que busqués de seguida alguns articles seus i els llegís amb avidesa. Era un economista diferent dels que havia sentit fins llavors.

I és que aquest home em va convèncer en el mateix moment que el vaig escoltar. No us ha passat mai que escoltes algú i, per més bé que parli i per bons arguments que utilitzi, no us el creieu? I, al contrari: escoltes algú que potser ni coneixes de res, i te’l creus. Amb Niño Becerra a mi em va passar això. Me’l vaig creure perquè em semblava un home que parlava clar i català, amb honradesa i posava una certa vehemència en les seves paraules, cosa que per a mi li donaven credibilitat. Una vehemència que difícilment es posa si hom parla per per quedar bé, perquè toca, perquè socialment és el que s’ha de dir i per fer el "paripé", o sigui per fer el paperot i fingir una mica.

A Niño Becerra el considero com aquells profetes de l’Antic Testament que parlaven en nom de Déu i repartien llenya a tort i a dret; personatges que cantaven les veritats a qui fos perquè estaven veient amb clarividència que les coses no anaven per bon camí. Aquest economista, a diferència d’altres que dissimulen molt bé, ja fa temps que diu les coses clares per aquells que el vulguin escoltar. La llàstima és que ningú dels que podien fer alguna cosa l’han escoltat. I ara ens trobem com ens trobem. O sigui: a un pas del precipici. Aquí a Espanya tenim uns polítics tan intel·ligents que ens han fet passar de "no tenir crisi" a que "ja hem sortit de la crisi". I resulta que entremig no hi ha hagut res. Un forat negre. El res absolut. La crisi no ha existit… Som rucs, però no tant!

Diu Niño Becerra que si Espanya fos una empresa, hauria de tancar immediatament perquè ja no té liquiditat. És tan elevat el deute en tots els sectors que ja no podrem pagar aquest deute fins qui sap quan. Resulta que no som competitius; que no som productius; que gastem en coses supèrflues; que gastem on no hem de gastar i, per tant, no treiem cap rendiment del que gastem; que tirem de la beta (de la VISA) amb total impunitat i encara no ens acabem de creure que les coses aniran a pitjor. Ell profetitza que arribarem a un 30% d’atur cap al 2012… 

Quan en una entrevista li preguntaven:

–Veu algun sector amb futur?
– Clarament sí. Però el lema serà que "el necessari és l’important". És necessari enviar fotos pel mòbil? No I menjar? Sí. Ara bé, per a un enginyer que està reparant un pont enviar una foto pel mòbil és necessari? Sí. I menjar caviar Beluga? No. Això significa que no és important. Això és eficiència. Crec que els sectors que tindran una gran importància són la biotecnologia, l’alimentació, la logística integral …

Si almenys algú l’escoltés… Però ell diu que la crisi ja es sistèmica i que ja no hi ha res a fer. Un sistema nou només comença quan n’ha fracassat un de vell. Per tant, ens esperen encara una bona colla d’anys dolents. Anem-nos preparant i comencem a guardar algun euro sota el matalàs.

Aquests dies s’està parlant de les "primes" que cobraran els futbolistes espanyols de la selecció si guanyen el mundial. Es parla que cada futbolista podria arribar a guanyar 600.000 euros. Molt més que molts països bastant més rics que nosaltres…

Hi han hagut propostes d’alguns polítics i em sembla que creix una espècie de run-run de molts ciutadans que no estan d’acord amb que guanyin aquests diners en un clima de crisi econòmica com la que estem vivint. Alguns han parlat de "vergonya, d’excés i d’obscenitat", cosa que trobo que està força ben definida, encara que algú més s’hi podria apuntar en aquest tema d’estalviar diners públics. Perquè una cosa que no s’ha d’oblidar és que aquestes primes són diners públics. No haurien pogut estudiar fer una bona retallada també aquí?

Jo faria una proposta: com que parlen tant d’honor, jo els pagaria amb honor. Els donaria un pergamí a cada un que hi digués que han jugat amb Espanya. Y res més. Els que se sentin prou patriotes que hi vagin per defensar aquest dubtós honor i els que no en tinguin prou amb això, que no hi vagin. Per "money" ja juguen la resta de l’any.

Perquè ja sabem que són professionals i s’han de guanyar la vida amb això. Però no se la guanyen prou? No guanyen prou diners als seus clubs, que són qui realment els paguen (i generalment prou bé)?

O podrien fer una altra cosa, apel-lant als patriotisme que dèiem: que donin tot el que guanyin a ONG’s i així la seva sang, la seva suor i les seves llàgrimes donarien una mica de profit a la societat.

No fa gaires dies que vaig assistir a una presentació aquí a Mollerussa del Cercle Català de Negocis amb motiu de la campanya "Mollerussa decideix". Va ser una presentació interessant i, en el fons, va ser un resum del més interessant que publiquen a la seva pàgina web    http://ccn.cat/ com més endavant vaig poder constatar xafardejant-hi una mica.

Aquesta associació, formada per petites i mitjanes empreses catalanes, compta més de 400 adherits i busca la separació d’Espanya sota un mateix lema: "L’estat propi és el millor negoci".

Així ho defensa el seu vicepresident, Jaume Vallcorba i Tura, que assegura en una entrevista a El Punt que ja no es pot estar amb l’Estat espanyol. Us deixo algunes de les coses que va dir:

-L’Estat espanyol "actua de manera irresponsable" amb els empresaris catalans: "No inverteix a Catalunya per raons polítiques i ho fa en llocs on el retorn és mínim. Un exemple: quan es va inaugurar l’aeroport de Ciudad Real, a 180 quilòmetres de Madrid, s’hi van gastar 1.100 milions d’euros. Per fer la T1 del Prat, s’han gastat 1.250 milions. De Ciudad Real surten 120 passatgers diaris i de Barcelona, 22.000".

-"Els catalans som ciutadans de ple dret de la Unió Europea; tenim una moneda única i una entitat superior que es diu Brussel·les. El segle passat 28 països van assolir la independència, per què no la podem aconseguir nosaltres?".

-"Aconseguir un estat propi pot ser tan fàcil o difícil com es vulgui. Només cal que hi hagi una majoria parlamentària, un 55% segons Europa, per proclamar la independència".

– "L’Estat espanyol, avui, està en contra de les empreses catalanes. No tenim un pla industrial seriós, per exemple. La independència és totalment viable. En aquest moment, Espanya ocupa la dotzena posició en el rànquing europeu de PIB per capità. Catalunya, dins d’Espanya, està entre la sisena i la vuitena posició. Si tinguéssim un estat propi passaríem al quart lloc en l’àmbit europeu".

Si entreu a la seva web hi trobareu una curiositat interessant que fa palès la realitat que ens toca viure cada dia i que retrata de forma clara el que hi sortim perdent. És el que ells en diuen la NÔMINA CATALANA: "És una eina per conscienciar el treballador de l’espoli fiscal que pateix la seva nòmina. Mitjançant un programa informàtic, els empleats podran posar les dades de la seva nòmina i el programa els la re calcularà sense l’espoli fiscal. L’ IRPF es pot reduir un 43%, l’aportació a la Seguretat Social, un 14%, i a l’empresari l’impost de societats li pot quedar al 9,5%; sempre entenent que el dèficit fiscal el restem d’aquests impostos".

El Cercle Català de Negocis és una associació que compta la independència amb números i que s’hi dirigeix cap aquest objectiu amb la força necessària: "Si lluites pots perdre, però si no lluites estàs perdut".

Unes 150 famílies uruguaianes demanen informació cada mes a l’ambaixada i consolats per a poder tornar a l’ Uruguai. El vicepresident de l’ Uruguai Danilo Astori es va reunir a Madrid amb compatriotes per tal de transmetre-li les preocupacions que tenen sobre les noves polítiques d’immigració del govern de Zapatero.

Fins aquí la notícia. Però què hi ha darrere de la notícia? Què s’hi amaga? Quines preocupacions reals tenen els uruguaians (i altres immigrants) que viuen a Espanya actualment?

Tot Europa està immersa en una greu crisi econòmica i Espanya és un dels països on es nota més. Aquí havien entrat emigrants sense control i sense to i so. No es van avaluar els riscos i, com que hi havia feina, no es mirava prim. Ara es començaran a veure les conseqüències d’aquesta desastrosa i insensata política. Que consti que jo estic obert a que el món es comuniqui i que la gent es mogui i vagi on millor es pugui guanyar la vida. Però les coses s’han de fer amb seny, amb equitat i sense descontrol. Una de les característiques de Zapatero és que diu SÍ a tot. Promet i promet i després es veu palesament que no pot complir. Amb el tema de l’ immigració ha passat exactament això a Espanya des de fa anys. Fins i tot abans de Zapatero ja passava.

I ara arriben les conseqüències en forma d’amargor i frustració. Perquè és molt trist tornar a casa amb un projecte frustrat i amb el desencís de que les coses no han anat bé.

La preocupació especial d’aquesta trobada entre Astori i el col·lectiu es va centrar en la situació de la colònia uruguaiana, l’efecte de la crisi en la immigració i l’entrada en vigor el desembre d’aquest any de la normativa europea anomenada "directiva del retorn" que afectaria fonamentalment als 12.000 a 15.000 uruguaians que es troben a Espanya sense regularitzar. Els uruguaians van destacar el fort setge policial indiscriminat als immigrants als carrers espanyols. També es va destacar el degoteig continu de rebuig als aeroports espanyols d’uruguaians que pretenen ingressar sense la "carta d’invitació" Al desembre comença a regir la Llei de Retorn, per la qual tots els immigrants indocumentats podran ser detinguts per un termini de 18 mesos i ser expulsats als seus respectius països, cosa que ha omplert de por i inseguretat a molta gent

Hi ha un informe que diu que només a Barcelona i Madrid, entre 6 i 8 famílies consulten a diari en els centres socials per tornar a l’Uruguai. Al seu torn, l’arribada de compatriotes a Espanya es va reduir en un 50%.
A Barcelona, entre 4 i 5 famílies consulten diàriament per aquest tema a centres d’uruguaians, mentre a Madrid són dues o tres per dia. La situació dels "il.legals" i els durs espeternecs de la crisi a Espanya són alguns dels causants d’aquest procés de retorn. Diàriament hi ha controls policials per diferents raons en les boques dels Metros o en les sortides de llocs on els immigrants van a renovar els seus papers. La policia fa la tria per la vestimenta o l’aspecte físic.

Aquesta crisi l’estem pagant tots una mica. Però qui més la paga són els més desfavorits, com sempre. ·"Nihil novum sub sole", que traduït vol dir: Res de nou!

En els sistemes capitalistes les crisis econòmiques són una constant que van variant el seu epicentre i
que, a vegades, com en aquest cas, tenen un diàmetre gairebé d’abast mundial. Així doncs, com en
altres ocasions no gaire llunyanes avui a Catalunya ens veiem afectats de ple per aquesta situació de
crisi econòmica. Però hi ha un fet diferencial, actualment a Catalunya les persones immigrades són
aproximadament un 15% de la població, fet que ens dibuixa un nou perfil de la classe treballadora, ja
que en aquests anys les persones immigrades han constituït i constitueixen en bona mesura la classe
obrera, que com sabem pateix amb més duresa les conseqüències de la crisi econòmica.

L’experiència d’altres països europeus en les crisis econòmiques dels anys 70 i 90, ens alerta de que en moments de crisi econòmica, quan moltes persones tenen greus problemes, una part de la societat
reacciona culpabilitzant als col·lectius més febles, als que suposa com a competidors. Al segle XXI un d’aquests col·lectius és el de les persones immigrades, als que els acompanyen una sèrie de tòpics i prejudicis, que sovint s’acaben traduint en actituds racistes i són víctimes de desigualtats de drets i oportunitats com a resultat de l’apartheid jurídic resultant de les llei i polítiques migratòries. Aquesta funció de boc expiatori de la població immigrada permet que les lleis i les polítiques migratòries siguin cada cop més dures.

En els darrers anys hem pogut veure com el racisme, lluny de desaparèixer, ha anat ocupant espais tant en l’àmbit social com en l’institucional i s’ha consolidat. Aquest té un origen complexe que inclou aspectes històrics, psicològics, econòmics, jurídics, culturals, etc.
Una crisi econòmica no hauria de comportar per si mateixa un enduriment o augment de les manifestacions de racisme i xenofòbia, però sabem que en funció de la gestió que se’n faci és un lamentable però possible resultat, alhora que els antecedents no són encoratjadors. Aquesta crisi econòmica succeeix en un moment en que a Europa les lleis i polítiques migratòries vulneren repetidament els drets humans i els principis democràtics. Amb un Estat del Benestar feble, a la cua d’Europa, fet que s’ha agreujat amb la crisi econòmica i l’anunci de retallades en despesa pública. I en un context en que els discursos xenòfobs han deixat de ser patrimoni de l’extrema dreta. Aquests s’han anat escolant per l’arc parlamentari amb la voluntat de no perdre vots i de culpabilitzar al col·lectiu immigrat, no oblidem sense dret a vot, de molts dels problemes de la nostra societat. I amb la mancança d’un discurs alternatiu fort que aposti per la pedagogia social i per garantir la convivència i la nostra salut democràtica.

Tot plegat ens situa en una divisió important entre “nosaltres” els autòctons i “ells” els immigrats. És a dir que afrontem la crisi partint d’una certa fractura social que pot avançar molt si no ens esforcem per evitar-la en un exercici de responsabilitat política i social. La ciutadania hem de ser capaços de no deixar-nos enganyar i d’identificar els autèntics problemes i els seus responsables. I ho hem de fer assumint que tots i totes patim la mateixa crisi econòmica independentment del nostre origen, i que els veritables culpables són els que provoquen les desigualtats. Els motius per fer-ho són de pes, amb la unitat de la classe treballadora tindrem força per tal d’exigir respostes reals i concretes, com l’ increment de les polítiques socials, pels autèntics problemes de la societat. Només així evitarem deixar espai al racisme i la xenofòbia, i avançarem en la construcció d’una societat cohesionada que aposta per la igualtat i la convivència.

Una producció de SOS Racisme-Catalunya
C/Hospital 49, ppal. 08001 Barcelona. www.sosracisme.org
Copyright © 2009, © Alfonso López. www.alfonsolopez.cat
Reservats tots els drets.
Copyright © 2009 SOS Racisme-Catalunya sobre la present edició.

"El pitjor cec és aquell que no hi vol veure". "El més ruc és aquell que no vol aprendre". Això ho podríem aplicar a moltes persones i, sobretot, a molts polítics que es neguen a veure la realitat. Neguen la mateixa realitat o la deformen veient allò que volen veure.

La podríem aplicar al conseller del Govern de Catalunya Joan Saura que, volent replicar a un altre conseller del mateix Govern (Ernest Maragall) ha negat que els catalans  estiguin "cansats" del tripartit. "Jo no veig la ciutadania cansada. Sobretot quan vas pel territori fent inauguracions, a inaugurar una guarderia o un hospital, jo veig la gent contenta", ha afirmat. "Ens diuen en molts llocs que fem el que no s’havia fet mai. Sí que hi ha gent que ens diu que es veu poc tot el que fem", ha dit Saura.

Zapatero negava la crisi dos dies abans que li explotés a les mans. Montilla i altres membres del Govern català diuen que no passa res quan els problemes se’ls mengen vius i estan més sols que la una. A mi em sembla que és un defecte recurrent que tenen els polítics de dissimular el que és evident i de transformar la realitat com els mags. Ens volen fer veure el que no és. Quan tothom veu i viu la crisi, quan tothom la nota en pròpia carn, -dins de les famílies, entre les amistats i és tant evident que no es pot amagar-, surten polítics com Saura i diuen que la gent està contenta i que d’estar cansats de qui ens governa, res de res.

El que correspondria en aquest moments seria no amagar el cap sota l’ala i fer cas de les recomanacions que ens fan des d’ Europa, ja que ells ja se’n comencen a sortir. Sembla que poc a poc van trobant el camí i l’economia dóna símptomes de començar a arreglar-se. Doncs que no siguin babaus els nostres polítics i que es deixin de discussions bizantines i vagin més directes al gra.

Si només veuen el país quan inauguren coses poca cosa veuran.

Francesc Cabana, economista i historiador seriós que ha fet estudis sobre aquest tema, ens explicava en un article del 2005 que el boicot als productes catalans per la resta de l’Estat o d’Espanya -digueu-ho com vulgueu- és gairebé tan vell com anar a peu.  Explica que hi han boicots iniciats, frustrats o mig reeixits.

El primer boicot del qual diu tenir-ne coneixement és del 1836 -fa 169 anys!-. La premsa de Madrid acusà els catalans d’encunyar monedes d’or a la Seca de Barcelona sense l’escut espanyol, que considerava el primer pas cap a la independència. L’acusació era falsa, però n’hi va haver prou perquè s’iniciés la campanya.

Les campanyes es van mantenir durant la resta del segle XIX i bona part del segle XX. Encara fa ben pocs mesos se’n va iniciar una altra. Sempre amb motiu de competències polítiques assumides per Catalunya, que eren considerades insuportables per la resta de l’Estat o d’Espanya.

En el rerefons de les campanyes hi ha sempre l’afirmació de "la unitat sagrada de la pàtria espanyola". El boicot contra els productes catalans només es dóna en temps de democràcia. En temps de dictadura o de guerra -48 anys del segle XX- desapareixen del tot. Aleshores no fan falta, perquè la dictadura ja fa el boicot pel seu compte, aplicant al màxim el centralisme de l’Estat i liquidant les llibertats catalanes.

Amb motiu de la discussió de L’Estatut del 1932 -Segona República-, la Cambra de Comerç de Barcelona hagué d’alçar la veu en un escrit públic "contra diverses poblacions d’Espanya que han manifestat certa hostilitat envers les empreses comercials o industrials de Catalunya, negant-se a rebre viatjants o anul·lant comandes, amb el fals argument que Catalunya es vol separar de la resta d’Espanya" (maig 1931).

Explica Francesc Cabana que la reacció dels empresaris catalans, davant d’aquestes campanyes, ha estat sempre la mateixa: declaren amb fermesa que són més espanyols que ningú i estan disposats a donar-ne proves. Es piquen el pit en senyal de penediment, per les actituds d’alguns conciutadans bocamolls que no tenen res a perdre. I a l’hora de la veritat, molts fabricants prefereixen etiquetar i retolar els productes en qualsevol altra llengua que no sigui el català. En el fons de tot plegar és por, és una autocensura que al meu criteri és intolerable. Jo he trobat galetes fabricades i venudes a Catalunya, retolades amb 6 llengües (àrab inclòs) i no hi ha el català. Ho permetrien això a Espanya si en un producte no hi hagués l’espanyol?

Més o menys ens està passant amb aquest tema com en el cas del cine: una vergonya! 

"No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un compatriota teu com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat; perquè aquell home és pobre i necessita el seu jornal per a viure". (Deut 24,15)

Aquest text del Deuteronomi, convertit en pregària pel confés agnòstic Zapatero, ha ressonat en el temple-menjador de Washington. Un esmorzar d’alta categoria, servit en un lloc d’alta categoria, enmig de gent "d’alta cuna y baja cama".

Jo, simplement, li faria un retret a Zapatero:

En lloc d’haver-se emportat a l’esmorzar a 12 apòstols de la riquesa, de les finances i de la comunicació, es podia haver emportat algun dels molts aturats que hi ha per aquestes terres per poder-lo mostrar com a exemplar comú de l’actual fauna hispànica.

En lloc d’haver-se emportat gent que, per sanejar una mica les seves empreses i guanyar una mica més de diners ha fet fora milers de treballadors d’aquests grans empreses, es podia haver emportat "algunes vídues i alguns orfes" que també parla l’Evangeli i que ho estan passant tant malament amb unes pensions i unes ajudes miserables.

En lloc d’haver-se emportat a Washington al banquer Francisco Gonzàlez, president del BBVA, als representants de les grans constructores (que han col·laborat perfectament a engreixar les llistes de parats) com OHL, Acciona i Ferrovial, es podia haver emportat alguns emigrants d’aquests que han de viure amuntegats en pisos pastera i que són il·legals, clandestins i es moren de gana ara que aquestes empreses ja no els necessiten.

En lloc de Pedro J. Ramírez (El Mundo), Juan Luís Cebrián (Grupo Prisa), José Manuel Entrecanales (Ferrovial), José Ignacio Sánchez (Iberdrola), Francisco González (BBVA), Rafael del Pino (Ferrovial), Juan Miguel Villar Mir (OHL), Alejandro Echevaarría (Tele 5) i gent semblant es podia haver emportat algun estudiant sense beca, algun botiguer d’aquests que ha hagut de tancar paer la crisi, algun discapacitat a qui li han retirat l’ajuda, alguns d’aquests "jornalers pobres i necessitats" dels quals feia referència a la seva oració i que no poden arribar a la nit sense que els paguin el seu salari perquè no tenen res més per a menjar i poder viure…

Però no podem esperar-ne pas gran cosa més del nostre inefable Zapatero, no creieu?

Avui comencen oficialment les rebaixes. Tots hem anat alguna vegada de rebaixes i, d’entrada, no les criticaré pas. Estaria prou bé que els preus que es troben aquests dies fossin preus corrents, preus normals de qualsevol dia de l’any.

Per tant, potser ens hauríem de preguntar unes quantes coses,  si no volem que el que ens rebaixin sigui la nostra intel·ligència:

-Els preus que normalment paguem per les coses són preus reals? No són preus inflats artificiosament pel mercat, per la propaganda, per la moda, per la necessitat de consum que ens fan venir?.

-Tenim veritable necessitat de comprar, encara que les coses siguin en aquesta època més barates? Necessitem la majoria de coses que comprem? Per a poder encabir les coses noves no hem de llençar coses "velles", que en realitat no són gens velles, sinó simplement coses que ja hem fet servir unes quantes vegades, però perfectament útils, bones i aprofitables?.

-Quan anem a comprar sabem què és el que volem, el que necessitem i el que ens és imprescindible?

David Loy, en un article que va provocar àmplia discussió, va argumentar amb cura i eloqüència que la religió dominant, la més estesa en el nostre món contemporani, és la «Religió del Mercat». Especialment en països desenvolupats com els Estats Units, Europa i Japó aquesta és la religió a la qual pertany la majoria de la població, i és la que reclama els seus compromisos religiosos fonamentals. La seva devoció a la Religió del Mercat precedeix i modifica la seva devoció al cristianisme, el judaisme o el budisme [David Loy, «The Religion of the Market», Journal of the American Academy of Religion, 65/2 (1997) 275-90).

Trobo que té tota la raó: els grans temples del consumisme aquests dies estan oberts tots els dies. Obren els dies de festa per tal que es pugui consumir encara una mica més. Avui ja no hi ha, com diu Samuel Huntington, un «xoc de civilitzacions». Crec que el xoc que en realitat està passant no és entre civilitzacions: és entre religions! No obstant això, les religions que lluiten entre si no són les comunitats religioses tradicionals. Em refereixo més aviat al xoc, a l’oposició fonamental, entre les anomenades religions mundials d’una banda, i la nova Religió del Mercat, de l’altra part. Perquè no em negareu pas que la única i vertadera religió actual és la del lliure mercat global i la del consumisme desenfrenat….

Es pot fer el ridícul per massa o per massa poc. Els llatins deien: “Virtus in medio” i és veritat. No és fàcil l’equilibri en qualsevol dels aspectes de la vida i, per tant, tampoc ho és a l’hora de celebrar el Nadal o en adoptat actituds ecològiques, per exemple.

He trobat en un blog amic aquesta perla, que us deixo aquí, i que us convido a llegir-lo al seu lloc original, on hi trobareu altres coses que valen molt la pena. El lloc és

http://lo-lleidata.blogspot.com/

ATAC SOBTAT DE SOSTENIBILITAT

Miri, després de veure el paper fo-na-men-tal que han tingut aquests homes (i dones, i animals i coses) d’Iniciativa en la negociació de l’ Impost de Successions (un gran paper el seu) m’han agafat unes ganes irreversibles de convertir-me en un personatge amb grans dosis de sostenibilitat. Vull lluir sostenibilitat per tots cantons durant aquestes festes del solstici d’hivern (noooo! no puc dir de Nadal perquè se’m podria enfadar el col·lectiu no catòlic i cal ser un sostenible multicultural).

A casa enguany he posat un tronc i una tronca (per allò de la paritat, sap?). A la tronca no la picaré ja que podria denunciar-me amb la llei de violència de gènere a la mà. El tronc el faré cagar però sempre abans parlant i dialogant amb ell de forma tolerada. Per evitar que el pobre tronc pateixi, el bastó biodegradable que hauré comprat en un botiga de Comerç Just sense que em donin ni bossa ni paper per embolicar-lo el folraré d’escuma de matalàs reciclat. Mentre celebrem la cerimònia de la cagada del tronc, tant el tronc com la tronca tindran a la seva disposició un GPS i un telèfon mòbil en posar-se en contacte amb Sanitat Respon o el 012 per si consideren que el tracte donat és vexatori. Observadors d’Amnistia Internacional faran un informe sobre el tracte al tronc de Nadal.

Al pessebre, a part del rei negre (que ja no li diré negre sinó que serà anomenat rei de pell fosca) hi haurà un rei asiàtic, un homosexual, un bisexual i un transexual. Evidentment hi haurà reines magues també amb una pancarta sobre l’avortament lliure. Per tal de no patir amb els sentiments dels pobres camells (i camelles) seran els reis mags (i reines magues) qui portaran els camells a sobre, això sí,sense superar els 80 km/h. L’establia serà una casa okupada per una família progre i monoparental amb el nen Jesús i la nena Jesusa. Els pastorets (i pastoretes) estaran manifestant-se a favor dels drets d’autor (i autora) de la SGAE i acompanyats de pòsters d’Aminatu Haider. La presència de figuretes serà paritària i la caganera podrà exhibir el seu cul a partir dels 16 anys sense permís patern(ni matern). La durada estipulada del pessebre ha de ser des de Halloween fins a Carnaval, per tal de no fer-la coincidir amb la Setmana Blanca del febrer.

I el dinar de Nadal serà a base de kus-kus, falafel i shuarma. Tots els productes seran ecològics i no transgènics com les tomates amb gust de tomates. I a l’hora de la sobretaula una mica de marihuana legalitzada mentre tots els convidats (i convidades) cantem “fum, fum, fum” en diferents idiomes de diferents continents.

I tot això amb la calefacció apagada per no augmentar la temperatura mitjana del planeta i no contribuir amb l’escalfament global. Miri que fins i tot podríem obrir els aires condicionats.

EL QUE US DEIA, UNA PERLA!

Fa un parell de dies que van morir a Lleida un parell de nois senegalesos mentre dormien en una casa abandonada, sembla que a causa d’inhalar monòxid de carboni. Van trobar un braser mig apagat a l’habitació on dormien.

Molts temporers s’han quedat sense feina i sense mitjans per sobreviure. Mengen el que poden i dormen on poden. Aquests dies d’hivern i de tant fred és quan ho passen més malament i els serveis socials no donen l’abast. Els veus remenant contenidors i refugiant-se on poden durant la nit. Moren de fred i de tristesa. Alguns demanen poder tornar al seu país.

Fa pocs dies que, sobre aquesta crisi que afecta tanta gent, en parlava la Sílvia Soler a l’Avui i ens recordava un sonet de la seva mare Carme Guasch (1928-1998) va escriure l’any 1977.

“Aquest carrer, el meu, és una onada

d’homes que criden uns mots elementals

com ara “pa” o “pau” o l’ oblidada

realitat que tots hem de ser iguals.

Amb el cor oprimit, sentim que es bada

als nostres peus l’ inici d’un trasbals

que sotraga el camí on fem petjada

i ens fa veure que té quelcom de fals.

Darrere la finestra que ens acusa

i és la causa i l’efecte de l’excusa

amb què justifiquem el nostre fer,

meditem, sense dir-nos cap paraula,

si no hem fet de Nadal una gran faula,

per a mirar, instal·lats, aquest carrer”.

Carme Guasch i Darné (Figueres, 1928 – Badalona, 1998), poetessa i narradora.

Ara ve Nadal, matarem el gall!, diu la cançó. Bé, això de matar el gall ja no es fa. Ja el comprem mort i preparat i tot. Però sí que per Nadal sembla que cada vegada més ens vegem obligats a fer regals. Em sembla que inclús ens passem una mica en aquest tema. Jo considero que hi ha uns regals que valen molt més la pena que qualsevol altre i que no sempre sabem fer, començant per mi mateix. Hauríem d’aprendre a fer regals diferents.  Per exemple:

1 .- El regal d’escoltar: Però realment escoltar, sense interrompre, badallar o criticar. Només escoltar.
2 .- El regal de l’afecte: Ser generós amb petons, abraçades, copets a l’esquena i encaixades de mans, aquestes petites accions demostren l’afecte per la teva família i amics.
3 .- El regal del somriure: Omple la teva vida d’imatges amb somriures, dibuixos i caricatures, i el teu regal dirà "m’agrada riure amb tu"
4 .- El regal d’una nota escrita: Això pot ser un simple "gràcies per ajudar-me", un detall com aquests pot ser que sigui recordat tota la vida i potser canviar-la i tot.
5 .- El regal del reconeixement: Un simple però sincer "estàs molt bé amb aquest vestit", "has fet una gran feina" o "va ser un deliciós sopar" pot fer especial un dia.
6 .- El regal del favor: Tot els dies procura fer un favor.
7 .- El regal de la solitud: Hi ha dies que no hi ha res millor que estar sol. Busca algun dia d’aquests i fes-te aquest regal i demana’l de tant en tant als altres.
8 .- El regal de la disposició a la gratitud: La forma més fàcil de fer sentir bé las demés és dir-li coses que no són difícils de dir com:!! "Hola"!! i!! "Moltes Gràcies"!!

Fa un parell de dies que citava un antic i interessant article del Xavier Sala i Martín, que podreu trobar sencer a la següent adreça http://www.columbia.edu/~xs23/papers/independ.htm

El professor desmentia rotundament aquells que diuen que una Catalunya independent no és viable econòmicament. Posava l’exemple de Suïssa, un país semblant al nostre. I desmenteix, un per un, els principals arguments d’aquells que diuen això.

"Aquests arguments són els següents:

– Catalunya és massa petita per a poder ser un país independent.

-Un país no pot prosperar sense recursos naturals com ara terra, gas o petroli, i Catalunya no els té.

–No n’hi ha prou de competir amb els París, Londres, Nova York, o Hong Kong, sinó que ara també voleu competir amb Madrid?"

-Marxar d’Espanya seria "suïcida" ja que Espanya és el nostre mercat més gran.

–La dissolució de països és, avui dia, anar contracorrent en un moment en què Europa cerca una moneda única, un sistema fiscal únic, un exèrcit únic, i fins i tot una unitat política. Parlar de separatisme i independentisme a finals del segle XX és antiquat i està fora de to.

–Per a obtenir la independència, cal una guerra i això seria molt més costós que qualsevol benefici econòmic que se’n pugui derivar; que no veieu el que passa a Bòsnia amb la desintegració de l’antiga Iugoslàvia?.

I segueix dient el següent:

"Amb aquest escrit he intentat deixar de banda el patriotisme i el nacionalisme romàntic per a centrar-me exclusivament en la viabilitat econòmica d’un Estat català. No estic dient que la independència segui desitjable (això seria un altre tema de debat), o que no hi hagi arguments no econòmics que s’hagin de valorar a l’hora de demanar-la. El que sí que estic dient és que no hi hauria d’haver cap mena de dubte que la independència és absolutament factible des d’un punt de vista econòmic. Cal pensar-hi".

Es veu que aquest article no l’han llegit els fatxes d’ "Intereconomia", perquè encara ahir feien servir repetitivament algun d’aquests arguments. Almenys cal estar una mica informat per parlar de certs temes. Potser el professor Sala i Martín els podria il·lustrar una mica si lo ho demanessin….

Segurament que no és el millor per a una economia en crisi, com la nostra d’aquest moment, això de fer pont. Però què voleu que us digui: pels que hem de treballar un dia sí i un altre també, els ponts són una benedicció: Ajuden a desconnectar, tallen la monotonia, des estressen, permeten fer coses que vas deixant per un altre dia i crec que milloren la productivitat (almenys a la llarga….). Com que jo no sóc dels que van a la neu, ni sóc massa de sortir, em quedaré a casa més feliç que un gínjol…

Quan aquest matí he obert els ulls, he pensat: avui no em cal anar a treballar: Què puc aprofitar per fer? He d’anar al banc, he d’anar a una oficina a canviar unes dades, he de portar el cotxe al mecànic, he d’arreglar una persiana que s’ha trencat, he d’arxivar papers, puc anar a caminar una estona…. Tot plegat un munt de coses, però coses diferents a les que faig habitualment. Ompliré d’una altra manera el meu temps i la vida serà la mateixa però diferent.

He anat al mecànic i també feia pont. He arreglat la persiana. He anant al banc. He anat a l’oficina de recaptació d’impostos per canviar unes dades. He caminat una estona. He badat una altra estona a la plaça tot mirant el desplegament que feia TV3 per no sé quins motius. Allà s’hi movia un munt de gent que no us podeu imaginar. Devies estar per gravar alguna cosa… He fet altres minúcies i ara sé que tinc tota la tarda per fer el que em sembli. I demà encara és festa!

Ja ho deia: beneïts ponts! Que el gaudiu els que també en feu. I els altres paciència…que és la mare de la ciència.

Es fa difícil parlar de la pobresa, dels que passen gana i dels països pobres des d’on som. És difícil parlar de pobresa des de la riquesa. De seguida et diran que ets un populista i que parlar d’aquests temes és molt fàcil; massa fàcil.

Potser sí. Reconec que és relativament fàcil parlar de la pobresa, de la gana, veient-ho de lluny com ho veiem nosaltres. Encara que no tant, si tenim una mica de sensibilitat i consciencia, perquè la majoria de nosaltres mengem tres cops al dia i, a més, mengem el que volem i quan volem i podem comparar situacions. Però al nostre costat potser ja podrem veure més d’una família que ho està passant malament I aquí a Europa no ens podem queixar! Ens sobra menjar per tot arreu!

La crisi econòmica està tenint un gran impacte en aquelles persones que lluiten per sobreviure. I aquestes cada dia són més. La fam crònica ha passat d’atacar 913 milions de persones el 2008, a fer-ho a més 1000 milions aquest any 2009. Aquesta xifra equival a una sisena part de la població mundial.

Ha crescut la gana i han crescut els preus dels aliments (17% en dos anys). Des de l’any 1970 que no creixia la fam. Semblava que la teníem més o menys dominada, però ha arribar la crisi mundial i s’ha vist que no.

I tot això, a les portes d’unes festes que ja s’acosten amb els corresponents, coneguts i repetits sopars d’empresa, sopars d’amics, sopars de coneguts i sopars de saludats… Sopars i dinars de família, exuberants i superflus….

Com cada any, quina vergonya!.

Tampoc és que sigui d’ara. La cosa ve de lluny. Sempre hi ha hagut persones cobdicioses i si repasséssim la història en trobaríem un munt. Tenir ganes de "tenir cada cop més" sense aturador de cap mena, de progressar sense fi, de tenir munts de diners, de "tenir poder per poder tenir més poder i més diners" ( i no és un joc de paraules…) deu ser una cosa natural en l’home. I que sigui natural no vol dir que sigui bona. La cobdícia ha estat l’origen de guerres, de persecucions, de conquestes, de crisis econòmiques com l’actual i de malvestats de tota mena. Això és tan evident, que ni cal explicar-ho ni cal donar-ne gaires exemples perquè tots en tenim un munt en la nostra memòria.

Malauradament, aquests dies ho veiem a casa nostra un cop més amb el cas Millet. De tant en tant es destapen pastissos d’aquesta mena i podem veure com algun polític o algun empresari hi estan embolicats fins a la medul·la i se’ls han ben repartit en benefici propi i pagant els contribuents. La cobdícia és l’apetit incontrolat de béns de tota mena, però especialment econòmics, perquè, com deia Groucho Marx, "hi ha moltes coses a la vida més importants que els diners, però costen molts diners". Amb diners s’arriba a tot arreu i s’aconsegueix tot. "Poderoso caballero es Don Dinero" deia Quevedo…

Però, posats a pensar una mica en el tema, jo em pregunto: Cóm pot una  persona que està ja prou bé econòmicament, voler més i més sense fi? Cóm pot una persona "honorable" posar en perill la seva honorabilitat, la seva situació personal, la seva llibertat, el seu mateix patrimoni per no saber parar a temps en aquest desig de tenir i tenir?

La moderació seria tot el contrari d’aquest actitud i potser seria hora ja d’educar una mica en el sentit de la moderació, de l’equilibri, de l’austeritat i de la justícia. Ens cal tenir tant per ser feliços? Cal fer trampes i més trampes per poder viure bé? No podríem passar amb bastant menys?  Veurem en que quedarà tot plegat l’assumpte Millet perquè no ha fet més que començar. Però, si us he de ser sincer, em temo que quedarà en res i que una bona part del que ha robat no retornarà al poble. Com ha passat en altres ocasions en que, com a molt, han passat un temps a la presó, però mai han refet el mal causat a tantes i tantes persones. No sé si ens haurem de conformar una vegada més en que les coses quedin així. Potser si.

Mentre milers de famílies ho passen malament -molt malament- amb aturats al seu si, quatre patriotes catalans dinaven (en taules separades) al prestigiós "7 portes". Avui ho hem sabut per boca de Jordi Portabella, al qual hem d’agrair, almenys, que faci pública la notícia ara que sembla temps propici per amagar coses.

Explicava que es van trobar per casualitat Benach i Portabella en una taula i Puigcercós i Carod en una altra. I continuava explicant que fou en aquest dinar que Puigcercós va dir a Carod que no seguiria en llocs preeminents d’ERC. En una paraula: que el descavalcava.

És clar que dinar en aquest restaurant no és cap pecat i que no cal amagar-se’n. Però jo em pregunto si cal anar a dinar en aquests llocs en temps de crisi. Continuo preguntant-me si pegaven ells o feien servir la Visa Oro del Parlament o del partit. Jo no ho sé i suposo que la majoria de ciutadans tampoc ho saben. I penso també que potser ens agradaria saber-ho.

I posats a pensar i a voler saber coses, també m’agradaria pensar que aquests patriotes catalans no es malgasten els diners de tots en dinars, viatges i festes. I m’agradaria pensar que a ells ningú els regala vestits, ni cobren comissions ni res de tot això… No estaria malament que aquestes coses s’expliquessin al ciutadans i que se n’hagin d’assabentar pels diaris de forma explosiva, talment bomba que explota i ho escatxiga tot.

A mi certs polítics, que s’omplen la boca amb el patriotisme però que després no es vegi que facin gran cosa pel país, no m’interessen gens ni mica. I tampoc crec que interessen al país. En un moment de crisi com l’actual jo esperava que el govern de Catalunya fes alguna cosa més. I que uns socis tan ben avinguts com els del tripartit es dedicarien a treballar pel país en lloc de mirar constantment de reüll les enquestes per veure si pugen o baixen. Esperava que farien alguna cosa més que pagar 2.000 € per un informe d’un foli que no diu res. O per informes de 18.000 € que no informen de res. O millor dit, de res que valgui la pena de ser informat.

Sincerament jo -i segurament molt ciutadans com jo- esperàvem més del nostre govern. O potser no: potser ja no n’esperàvem res des del principi i esperarem aquest temps que ens resta fins ales eleccions mirant cap al cel per si plou o neva manà, o per si baixa algun àngel o arcàngel amb alguna bona notícia que ens alegri els nostres monòtons i crítics dies…

Jo no sé per a que serveixen els tatuatges. No els entenc. No entenc per què la gent es tatua. Què vol dir? Què vol aconseguir? Per què és tanta moda? En fi, que no ho entenc…

Ja sé que és moda i que tot el que es posa de moda una gran majoria de gent ho segueix fidelment. Serà veritat que cada dia som més ramat de bens? Si es tatuen per distingir-se tampoc no ho acabo d’entendre perquè la única cosa que fan és canviar el dibuix (i ni això!) però el fet és el mateix: tothom va marcat. Abans marcaven els xais, les vaques, etc per a distingir-los. Ens hem de marcar per a distingir-nos? Som tan iguals i volem ser tan diferents que ens hem de fer una marca al braç. al cul o a la panxa? I aquests que es tatuen la cara i bona part del cos saben exactament el que fan i el que significa?

En fi, que cadascú faci el que li sembli. Només faltaria! Però jo proposo una nova moda i farà que encara es puguin distingir més del ramat: a partir d’ara tatuaria els cervells. A veure si així podem fer persones diferents, úniques, personals, no clòniques. Potser marcar el cervell farem que la gent pensi diferent, sigui una mica més original, més creativa i ens podem distingir una mica més els uns dels altres.

I, entretant, la indústria que envolta aquestes noves arts fa calers a munts. I l’any vinent s’inventarà una nova moda. I els colors i els tatuatges canviaran una mica per tal que res canviï. Una mica semblant a com passa amb la roba: que la moda i els colors han de canviar cada temporada per tal que la indústria no pari….

Què en som de rucs!

Ahir parlava de morir ric. De com ens esforcem i fem el que sigui per aconseguir coses, estatus social i riqueses. Bé: uns més que altres, és clar. Ahir mateix em telefonava un amic que acabava de llegir l’entrada del blog i em comentava el que havia escrit. I vam parlar una mica del que significa ser ric per a la nostra societat i de les ànsies, dels esforços i del temps que hi dediquem. Jo li deia que si dediquéssim tant temps i esforços en ser bons tindríem força més felicitat: no tindríem tantes coses però seríem més feliços.

He estat pensat una estona en això i recordava una frase que vaig llegir fa temps a Mamerto Menapace, un monjo argentí que té uns deliciosos llibres, plens de saviesa. Recordo que deia:

"Rico no es el que tiene más, sino el que necesita menos. Como no es más sano el que dispone de más remedios sino el que no necesita ninguno"
Mamerto Menapace

Aquesta és per a mi la gran saviesa que no tenim en compte. Busquem i busquem coses completament inútils. Entenc que el que no té res busqui el necessari per a subsistir. Com els africans que arriben en pastera a Europa; perquè si al seu país no tenen absolutament res, comprenc que vinguin jugant-se literalment la vida, encara que potser no ho aconsegueixin mai. Però els que ja tenim el necessari (i més del necessari) què busquem? Tantes coses necessitem? Tant pobres som que hem d’acumular i acumular coses i més coses. Les nostres cases, plenes de cosetes en tots els racons, no fan res més que manifestar el pobres que som. Omplim les cases de coses perquè tenim els cors buits i molt poca autoestima.

Un company que m’ha llegit fa un parell de dies em deia que jo exagerava quan deia que "a partir d’ara ens robaran la meitat". I l’argument que em donava era sensacional: Em deia que no podia fer aquesta afirmació si jo mateix no entenia els números que el tripartit ha donat.

Jo li vaig contestar: Tu entens els números que ens han donat? I va haver de reconèixer que tampoc els entenia. I és que amb el tema del finançament tothom ha tirat l’aigua al seu molí i, el que considero pitjor: ens han cansat durant anys i ens han amagat números i arguments. Encara ara no es posen d’acord ells mateixos. Cada un hi diu la seva i, al final de tot, no en traurem l’aigua clara. Per tant, en lloc de matemàtiques (que són objectives), tot plegat serà bo o dolent segons la fe que posem en cadascú (on tot és purament subjectiu).

I una altra cosa que també fa fàstic en aquest tema: si llegiu alguns diaris de les Espanyes i escolteu certes veus, els catalans continuem essent més lladres encara que abans. Si abans érem uns fenicis de merda, ara ho som de merda i mitja. I tenint raó, ens haurem d’empassar les raons que ens donen sense raonaments. Perquè de raonaments no en veig cap ni un per part del PP, de la caverna mediàtica i de tota aquesta patuleia, que ens canta contínuament  la cançó de les mentides? La recordeu?

«Nostramo se’n va al mercat  a comprar una mula cega,  oidà!

Li talla els quatre peus  i ella se’n posa a córrer,  oidà!

Ella salta pels terrats,  pels terrats i les vinyes,  oidà!

La mula cau al pou  i un cego s’hi mirava,  oidà!

Un mut cridava gent, un sord se l’escoltava, oidà!

Ja en veu un cirerer  tot carregat de figues, oidà!

Una ametlla li cau als peus,  li fa sang a l’orella,  oidà!

La sang li va rajar  de set rieres plenes,  oidà!

La varen mesurar,  una avellana plena,  oidà!

Pel mar corren conills,  pels boscos les anguiles,  oidà!

La formiga fa córrer un molí,  un molí una casa,  oidà!

Una casa una ciutat,  la cançó ja s’ha acabat.

Aquesta és la cançó,  cançó de les mentides,  oidà!

Qui la vulgui saber,  que se’n vagi a Filipines,  oidà!»

Això és el que els deu haver dit Zapatero al tripartit. Veig que tots estan molt content i satisfets….Serà perquè, a partir d’ara, ens robaran menys, ens espoliaran la meitat.

Mireu, jo de números no hi entenc. No agafo la calculadora perquè no sé ni per on s’encén i em cauria de les mans. Però sí que escolto la ràdio, llegeixo diaris, revistes, miro d’informar-me amb persones que saben de tot això i no n’he tret l’aigua clara. La impressió que trec de tot plegat és que hem assolit un finançament poc clar, difuminat, complicat, basat en futuribles, que ha arribat tard i que, pel que diuen molts, serà una enganyifa.

No l’entenem la gent normal; però és que no l’entenen ni els entesos. Han donat números que ningú sap ben bé d’on els treuen. Es parla de regal enverinat, molt ben embolicat i que fa molt goig. Però s’ha de veure que passarà perquè molts coincideixen que seguirem asfixiats.

I què voleu que us digui? Tant és morir d’asfíxia com morir a la forca. Almenys, si hem de morir, fem-ho amb dignitat, una virtut que aviat ja no sabrem què és.

Terres de regadiu del Canal Segarra-Garrigues.

Josep Pla, que a més de ser un gran escriptor era un gran viatger i molt bon observador, ja escrivia l’any 1961 que quan travessava la plana d’ Urgell "el gran llençol agrari que agafa també territoris de la Noguera, de les Garrigues i del Segrià, a més de l’ Urgell pròpiament dit", veia "un bon país, consolidat, estable, ric; un país per a viure-hi."

Aquesta bona impressió que dóna aquesta plana agrícola és deguda a l’ aigua i res més que a l’aigua. Abans de la construcció del Canal d’ Urgell aquestes terres eren una estepa àrida i pobra. Si teniu ocasió de visitar l’instructiu i modern Museu que hi ha a Mollerussa sobre el Canal d’ Urgell, ho entendreu de seguida.

El mateix Josep Pla continua explicant-nos que "la història del canal és molt curiosa. Se’n començà a parlar a l’època de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya -tal com ho senten-, i se’n continuà parlant durant els regnats de Felip II i de Ferran VI. Inspirat pels consells de la seva colla de manefles italians, Carles II donà ordres de fer alguns estudis que no tingueren avenir.

Hem d’arribar al 1850 per a veure la constitució a Barcelona d’una empresa a la qual són concedit, per beneplàcit regi, els regadius de l’ Urgell a base del projecte elaborat per l’enginyer Andrés i Puigdoller. Puigdoller era el propietari de Raïmat, la gran finca que comprà després el senyor Raventós. L’empresa de Puigdoller fracassà, i es constituí després, sempre amb capital de Barcelona, la societat Girona Hermanos y Clavé y Compañía, que fou el nucli bàsic de la que fou després Societat Anònima del Canal de Urgel, empresa que construí el canal, sota la direcció de l’intel·ligent arquitecte Domènec Cardenal. Fou una labor ingent que avui encara impressiona si tenim en compte que entre 1855 i 1860 hom disposava d’escassos mitjans tècnics. El Canal fou construït a base d’un conveni amb els futurs usuaris, anomenat Conveni de Madrid, pel qual la Companyia constructora tenia el dret de fer seva una novena part dels fruits de les terres regades pel canal.
(…) L’obra de base tingué 145 quilòmetres de llarg; passa pels termes municipals d’Artesa de Segre, Montgai, Preixens, Agramunt, Claravalls, Anglesola, Bellpuig d’Urgell, Arbeca, les Borges Blanques i Puigverd i mor altra vegada al Segre, entre Albatàrrec i Montoliu. La zona plana i exempta, closa en aquest arc que el riu tanca, rep l’aigua per quatre sèquies principals -a part les dues sèquies que reguen la part baixa de la ribera de Sió. (…)

Malgrat d’escassetat d’aigua i la insuficiència del cabal que la companyia ve obligada a donar per tal de beneficiar-se del Conveni de Madrid, la prosperitat i el progrés de la comarca han estat immensos. Actualment la comarca té bones comunicacions ferroviàries i la travessa una xarxa de carreteres. El canal ha estat la clau de la transformació de l’ Urgell. Els primers anys del regadiu foren deplorables, no pas solament des del punt de vista de la sanitat del país, per l’extensió i la intensitat del paludisme que s’hi produí, sinó econòmicament, tant per als usuaris com per a l’empresa; però, vençuts els entrebancs d’aquelles heroiques dècades, l’aigua transformà l’estepa en un jardí i convertí la mísera comarca del 1850 en l’empori agrícola que ara tenim, empori dotat d’un magnífic afany de millorament i d’ampliació del regatge a l’ -Urgell per la construcció del subcanal o canal auxiliar, i la regulació del Segre, obres incorporades a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. El canal ha estat un factor de vida molt potent."

Doncs a partir d’ara mateix, aquests terres de regadiu s’ampliaran amb l’entrada en funcionament del Canal Segarra-Garrigues. Ens en hem de felicitar, tot i les crítiques que se’n puguin fer. Però s’ha de reconèixer que és una gran obra que donarà riquesa a molta gent.

Un altre dia ja en tornarem a parlar.

No fa gaire que sortia als diaris la notícia que el Pla d’ Urgell multiplicava per cinc la recollida selectiva de residus, des de l’entrada en servei dels contenidors soterrats el passat mes de gener.

S’ha parlat de resultats “espectaculars”. Crec que, venint d’on veníem, tampoc no s’hauria de fer servir aquesta paraula i s’hauria d’esperar almenys un any sencer per a veure’n els resultats de forma objectiva i valorar-los com cal.

I una pregunta que ens fem tots i que no s’ha respost adequadament, des del meu parer: per què Mollerussa, la capital de la comarca, no participa de la recollida amb contenidors soterrats? Quins motius reals hi ha sota aquesta decisió? S’han donat respostes variades, però cap d’oficial que jo sàpiga. I respostes poc clarificadores.

Del que jo n’he pogut saber i escoltar sobre aquest tema, em dóna tota la sensació que darrera de tot hi ha més esperit de clan que esperit de grup. I m’explico:

L’esperit de clan és un esperit tancat, inaccessible, poc procliu a donar explicacions de les coses, una mica mafiós, amb ocultacions i poca transparència. Mira cap endins, cap a si mateix i només busca el seu propi profit. En una paraula; es mira el melic que, -com se sap-  és una de les parts del cos que arreplega més porqueria…

L’esperit de grup és tot el contrari. Mira cap enfora, és generós, busca el millor per a tots. Hi ha uns projectes comuns que es procuren compartir, encara que sigui poc a poc.

En aquests moments de crisi, no seria el moment de fer projectes comarcals comuns, compartits, per estalviar-se diners, per treure més profit dels pocs recursos de què disposem i que cada dia seran més minsos?

Ser bon governant és saber treure bon profit, de forma honesta, dels recursos en bé de la comunitat. I la comunitat es constituirà i es construirà fent que tots participin d’aquest projecte. El Pla d’ Urgell és una comarca relativament petita en territori, on els pobles són molt propers els uns als altres i on es podrien assajar projectes innovadors,sense costos econòmics tan elevats com en altres comarques.

I el rèdit que se’n trauria seria mot elevat perquè aglutinaria la gent, la faria sentir més integrada, faria sentir-la important i faria que l’autoestima pugés. Tot plegat faria que la nostra comarca fos coneguda com a pionera en idees innovadores.

Qui serà capaç de passar al davant?

Jo em pensava, anys enrere,  que la “España de las Autonomías” aniria evolucionant amb el temps. Evolucionant cap a bé, s’entén. Il·lús de mi! Suposo que era massa ingenu. I la ingenuïtat, com la virginitat i els cabells, s’acostuma a perdre amb el temps. Ara ja no sóc ingenu, ni verge, però si que sóc calb. Potser una mica il·lús si que encara ho sóc. Però això deu anar amb mi i ja no m’ho trauré mai de sobre. Deu ser genètic.

Aquesta introducció vol servir per expressar el meu neguit, la meva inquietud i la meva desil·lusió per com van les coses en aquesta Espanya que segueix sent de “pandereta y castañuela”. Una España de promeses mai acomplertes, mani qui mani a Madrid.

Pels que no ho sàpiguen fa un parell de dies que es va inaugurar a Barcelona una nova terminal de l’aeroport. Feia fàstic escoltar els polítics i feia encara més fàstic veure tota la parafernàlia de l’acte.

Resulta que et regalen un aeroport (pagat amb els teus diners) i tothom s’atribueix el regal. És com una joguina per tenir content al nen català. No te la regalen del tot la joguina sinó que només te la deixen. Et diuen: només podràs jugar aquí al menjador. Al carrer no hi podràs jugar.

Tenim un aeroport molt bonic, però no podem volar allà on ens roti i allà on ens sembli que és millor fer-ho. Això no. Aquest aeroport servirà per alimentar i engreixar més encara el de Madrid. Vols internacionals, pocs rai! Això trauria passatgers a Barajas… La gestió no la podrem fer perquè els catalans seríem massa espavilats i potser els passaríem la mà per la cara i quedarien retratats. S’han donat prou xifres per saber que l’aeroport de Barcelona és dels més rendibles del món i ho seria més encara si ens el deixessin gestionar. Però això no. D’això ni parlar-ne.

Que se’n vagin a fer punyetes tots plegats i que no vinguin a tocar més els nassos i a fer promeses que mai compliran. Una vegada més, contents i enganyats. I encara ens tractaran de pidolaires i victimistes. Cornuts i a pagar en beure!

Hi han coses que ofenen el sentit comú i la sensibilitat més mínima d’una persona. Aquests dies en tenim bons exemples, veient com es paguen milionades per un futbolista enmig d’una greu crisi econòmica que afecta milions de persones que, a vegades, no tenen res per dur-se a la boca. I cada anys passa més o menys el mateix quan arriba l’estiu. I no és només cosa d’un club. Són molts que entren en aquesta dinàmica, que un dia s’hauria de parar.

Però no només trobem aquest exemple. En trobaríem una varietat força completa si ens poséssim seriosament a buscar-ne. Tots sabem de sobres que hi ha molta gent que pateix i ho passa malament: manca de treball, els sous no arriben per pagar el que costa la vida, uns guanyen molt i altres guanyen poc; molts han hagut d’emigrar a altres regions o països per poder viure. La gent pateix també per altres coses. Hi ha una cosa que es nota molt: la vida s’ha posat impossible. No només perquè tot ha pujat i els jornals no arriben, sinó a més perquè a gairebé tothom se l’ha ficat al cap que avui fan falta per viure moltes coses que abans no teníem.  La gent sent la necessitat de tenir el que no té: el que no té cotxe vol tenir-ne, el que no té la televisió de plasma vol tenir-la. I per això s’ entrampa i després ha de pagar més lletres que les que pot pagar. Així resulta que tothom vol tenir més per ser més que el veí o el parent o el company de treball.

D’altra banda, gairebé ningú s’atreveix a anar "contra corrent". És a dir, tothom fa, o sent ganes de fer, el que veu que fan els altres: la gent aspira a tenir cada vegada més coses, per ser més. Per això, a molts se’ls han trasbalsat les idees i pensen que cada un val, no pel que és, sinó pel que té. L’important, per a molta gent, no està en ser honrat o treballador o bon company, sinó en tenir molts diners o un càrrec important o mitjans per a passar-ho bé i divertir-se. Per això, si bades, t’enganyen i s’aprofiten de tu. I és que  no  importa el que cadascú és, sinó el que cadascú té.

Un altre problema cada dia més greu és la falta de feina. Això ho noten sobretot els que estan a l’atur. No només perquè no guanyen el que necessiten, sinó a més perquè se senten inútils; tot aquell no és un gandul o un aprofitat vol treballar per guanyar-se la vida honradament i per fer alguna cosa de profit.

Per això cal parlar d’indecència. Seria hora que els que manen es posessin a buscar solucions una mica més imaginatives. Vull dir que potser s’hauria de canviar l’organització del treball. Primer, perquè s’acabi l’atur. Segon, perquè cadascú guanyi un bon jornal. Tercer, perquè cada treballador tingui interès en el que fa.

I potser seria hora que algú digués –o obligués- a bancs i caixes a deixar diners, no pas per aquestes indecències sinó que els deixessin per altres fins més socials.

Hi han coses que ofenen el sentit comú i la sensibilitat més mínima d’una persona. Aquests dies en tenim bons exemples, veient com es paguen milionades per un futbolista enmig d’una greu crisi econòmica que afecta milions de persones que, a vegades, no tenen res per dur-se a la boca. I cada anys passa més o menys el mateix quan arriba l’estiu. I no és només cosa d’un club. Són molts que entren en aquesta dinàmica, que un dia s’hauria de parar.

Però no només trobem aquest exemple. En trobaríem una varietat força completa si ens poséssim seriosament a buscar-ne. Tots sabem de sobres que hi ha molta gent que pateix i ho passa malament: manca de treball, els sous no arriben per pagar el que costa la vida, uns guanyen molt i altres guanyen poc; molts han hagut d’emigrar a altres regions o països per poder viure. La gent pateix també per altres coses. Hi ha una cosa que es nota molt: la vida s’ha posat impossible. No només perquè tot ha pujat i els jornals no arriben, sinó a més perquè a gairebé tothom se l’ha ficat al cap que avui fan falta per viure moltes coses que abans no teníem.  La gent sent la necessitat de tenir el que no té: el que no té cotxe vol tenir-ne, el que no té la televisió de plasma vol tenir-la. I per això s’ entrampa i després ha de pagar més lletres que les que pot pagar. Així resulta que tothom vol tenir més per ser més que el veí o el parent o el company de treball.

D’altra banda, gairebé ningú s’atreveix a anar "contra corrent". És a dir, tothom fa, o sent ganes de fer, el que veu que fan els altres: la gent aspira a tenir cada vegada més coses, per ser més. Per això, a molts se’ls han trasbalsat les idees i pensen que cada un val, no pel que és, sinó pel que té. L’important, per a molta gent, no està en ser honrat o treballador o bon company, sinó en tenir molts diners o un càrrec important o mitjans per a passar-ho bé i divertir-se. Per això, si bades, t’enganyen i s’aprofiten de tu. I és que  no  importa el que cadascú és, sinó el que cadascú té.

Un altre problema cada dia més greu és la falta de feina. Això ho noten sobretot els que estan a l’atur. No només perquè no guanyen el que necessiten, sinó a més perquè se senten inútils; tot aquell no és un gandul o un aprofitat vol treballar per guanyar-se la vida honradament i per fer alguna cosa de profit.

Per això cal parlar d’indecència. Seria hora que els que manen es posessin a buscar solucions una mica més imaginatives. Vull dir que potser s’hauria de canviar l’organització del treball. Primer, perquè s’acabi l’atur. Segon, perquè cadascú guanyi un bon jornal. Tercer, perquè cada treballador tingui interès en el que fa.

I potser seria hora que algú digués –o obligués- a bancs i caixes a deixar diners, no pas per aquestes indecències sinó que els deixessin per altres fins més socials.

Avui parlarem de futbol per variar una mica de registre.

Florentino acaba de fitxar a Kakà per 67’2 milions d’euros. I encara se’n gastarà molts més, sense tenir-los i sense saber-se massa bé d’on sortiran. Aquest tipus d’exageracions en el mercat futbolístic el considero totalment immoral. I no demostra res més que hi han capricis que es paguen car, cosa que no dóna garantia de res.

Penso que justament és ara l’hora de Barça per demostrar que té sentit comú i que els diners sols no donen títols. El Barça ha caigut masses vegades en aquest mateix error que cau ara el Realísimo i sembla que no està disposat a caure-hi més, per ara. En aquest sentit dono tota la raó a Laporta que sembla que no perd el cap.

Aquest any que hem tingut la sort de viure els barcelonistes ens ha donat tan bones lliçons en tots sentits que hauríem d’aprendre-les d’una vegada per totes. Per exemple: per guanyar títols el més fonamental és l’esforç, l’esperit d’equip, la disciplina, la humilitat, la intel·ligència, l’aprofitament de recursos, la planificació, etc Totes aquests coses s’han ja dit i no cal repetir-les.

Però sí que seria una bona oportunitat de donar una bona lliçó al Florentino. Li hauríem de demostrar que amb la meitat de diners podem ser tan bons com ells i que podem tornar a guanyar títols l’any vinent. I li hauríem de dir –sense dir-ho, o dient-ho al camp- que nosaltres tenim seny, personalitat i que en sabem més que ells. Això sí, sense dir-ho amb grans declaracions. Hem d’anar fent la nostra i seguir el camí començat, que és el bo. I dient a tot el món que la nostra marca es Unicef, o alguna semblant. Dient a tot el món que els valors del l’esport no són només econòmics, sinó que l’esport ha d’anar acompanyat de valors socials i valors humans de tot tipus.

Crec que és d’aquesta manera que farem un Barça gran i un Barça admirat com mai a tot el món. Per acabar, només una anècdota personal: als anys 80 jo vivia a l’ Uruguai, país on es viu el futbol de forma molt intensa. Quan parlava del Barça em deien que només era un “segundón” del Madrid. Ara, en pocs dies, he rebut un munt de felicitacions d’amics d’allà admirats pel bon futbol i, sobretot, com ha fet les coses durant aquest any. Algú m’ ha dit: el Barça s’ha tornat en un model a imitar a tot el món.

No sabeu pas l’orgull barcelonista que hom sent quan et diuen aquestes coses. Tant de bo puguin seguir-ho dient, tot i els molts milions del Florentino.

Paul Preston. Foto: ÁLVARO MONGE

Deia Paul Preston en una entrevista d’avui mateix: "No percebo que Catalunya vagi de víctima". És clar que no va de víctima; és víctima.

És una víctima d’Espanya econòmicament. No hi ha manera que es reconeguin que ens roben. Perquè el que marxa i no torna és molt. Massa. Això no té res a veure amb la solidaritat. Jo sóc solidari amb qui vull, quan vull o quan puc. Que et facin ser solidari a la força és una cosa que no entenc.

El pitjor dels governs d’Espanya és que, sabent que som víctimes, no ho reconeix i deixa que vagi rodant la bola de la mentida. Amaguen tant com poden les estadístiques per tal que no es vegi l’engany amb tota claredat. I sense aprovar un Estatut just i un finançament també just saben que segueixen tenint-nos la soga al coll i que saben que ens poden escanyar del tot quan vulguin.

És així de dur. Però és així.

Aquest senyor de la foto és Santiago Niño Becerra. Jo no li coneixia la cara però sí que l’havia escoltat per la ràdio i havia llegit algun article seu. Realment és un senyor que es fa escoltar. És abrandat en les seves explicacions. És d’aquelles persones que sembla que es creu el que explica. Convenç. És doctor en Ciències Econòmiques i Catedràtic d’ Estructura Econòmica de l’ Institut Químic de Sarrià (Universitat Ramon LLull).

Ja fa temps que el seu discurs és molt catastrofista i sembla que arribi la fi del món en l’economia mundial. En una paraula: un futur desolador. No sé si n’hi ha per tant o no. No hi entenc d’aquestes coses. Però sí que val la pena escoltar veus discordants a les veus del Govern (i de molts Governs).

Mireu algunes de les “perles” que deixa anar en una entrevista de La Vanguardia que podeu llegir sencera aquí: http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/20090525/53710571404.html

"A mitjans del 2010 és quan veritablement començarà la crisi".
"El nivell de deute és brutal, les entitats financeres tenen uns forats tremends encara que no es vulgui admetre".
"La recuperació de la crisi estarà basada en la productivitat i en l’eficiència, la qual cosa significa que sobra i sobrarà sense remei mà d’obra".
"A Espanya, un país molt dependent, la crisi serà duríssima per l’estructura del PIB basat en el totxo, el turisme, l’automòbil i en infraestructures barates ja insostenibles. O hi ha un canvi del model productiu capaç d’absorbir tota aquesta població o anem a una taxa d’atur del 30% ".
"Amb el 2010 anem a entrar en una aturada de l’activitat econòmica. No crec que faci fallida cap banc, perquè l’Estat els sostindrà, però la gent no podrà treure els seus diners lliurement perquè si es buiden els bancs l’Estat no podrà sostenir-los".
"Cada persona podrà consumir un nombre determinat de litres de combustible al mes (…) Els camioners hauran d’estudiar les seves rutes i se’ls facilitarà combustible per cobrir, però per sortir el cap de setmana no hi haurà".
"Viurem d’acord amb les necessitats i no amb els desitjos. Impensable la renovació de vestuari cada temporada i ja està baixant el percentatge de divorcis, totes aquestes coses que abans generaven PIB ".
"Tindran feina els que realment siguin útils, els que s’hagin especialitzat".

Avui faré la competència al Xavier Sala i Martin amb un text deliciós sobre teories econòmiques que un amic que em llegeix m’ha fet arribar i que em demana que publiqui.

Com que el trobo molt divertit i, de tant en tant, ens convé riure una mica aquí us transcric. Ni l’escola de Chicago ho podria millorar.

Les Principals Teories Econòmiques explicades amb vaques.

Socialisme: Tu tens 2 vaques. L’estat t’obliga a donar-li’n 1 al teu veí.
Comunisme: Tu tens 2 vaques. L’estat te les expropia i et dóna una mica de llet.
Feixisme: Tu tens 2 vaques. L’estat te les expropia i et ven una mica de llet.
Nazisme: Tu tens 2 vaques. L’estat te les expropia i et dispara al cap.
Burocràtic: Tu tens 2 vaques. L’estat te’n demana una i la perd ; muny l’altra i després llença la llet a la cloaca.
Capitalisme tradicional: Tu tens 2 vaques. En vens una i et compres un toro. Fas més vaques. Venes les vaques i guanyes diners. Després et jubilaràs ric.
Capitalisme modern: Tu tens 2 vaques. En vens 3 a la teva empresa que cotitza a borsa mitjançant lletres de crèdit obertes pel teu cunyat al banc. Després, executeu un intercanvi de participació de deute amb una oferta general associada, amb lo qual que ja tens les 4 vaques de moment, amb exempció d’impostos per 5 vaques. La llet que fan les teves  6 vaques és transferida mitjançant intermediari a una empresa amb seu a les Illes Caiman, que torna a vendre els drets de les 7 vaques a la teva companyia. L’informe anual afirma que tu tens 8 vaques amb opció a una més. Agafes les teves  9 vaques i les talles a trossets. Després vens a la gent les teves 10 vaques trossejades. Curiosament durant tot el procés ningú sembla adonar-se que, en realitat, tu només tens 2 vaques.
Economia japonesa: Tu tens 2 vaques. Les re dissenyes a escala 1:10 i que et produeixin el doble de llet. Però no et fas ric. Després rodes tot el procés en dibuixos animats. Els anomenes “Vakimon” i incomprensiblement, et fas milionari.
Economia alemanya: Tu tens 2 vaques. Mitjançant un procés de re enginyeria aconsegueixes que visquin 100 anys, mengin un cop al mes i es cuidin soles. Ningú no creu que tingui cap mèrit.
Economia russa: Tu tens 2 vaques. Comptes, i te’n surten 5. Tornes a comptar i te’n surten 257. Tornes a comptar i  surten 3 vaques. Deixes de comptar vaques i obres una altra ampolla de vodka.                                                                                                                 Economia xinesa: Tu tens 2 vaques. Tens 300 treballadors per munyir-les munyides. Expliques al món la teva increïble ràtio de productivitat lletera. Dispares sobre un periodista que es disposa a explicar la veritat.
Capitalisme americà: Tens 2 vaques. En vens una i forces l’altra a produir la llet de quatre vaques. Et quedes sorprès quan se’t mor.
Economia iraquiana: Tu no tens vaques. Ningú creu que no tinguis vaques, et bombardegen i t’ envaeixen el país. Tu segueixes sense tenir vaques.
Economia Índia: Tu tens 2 vaques. Les poses en un altar per adorar-les. Després segueixes menjant arròs al curri.
Economia Suïssa: Hi ha 5000000000 vaques És obvi que tenen amo però ningú sembla saber qui és.
Economia francesa: Tu tens 2 vaques. Llavors et declares en vaga, organitzes una revolta violenta i talles totes les carreteres del país, perquè tu el que vols són 3 vaques.
Economia neozelandesa: Tu tens 2 vaques. La de l’esquerra et sembla cada dia més atractiva.
Capitalisme italià: Tens dues vaques. Una d’elles és la teva mare, l’altra la teva sogra, ¡¡maledetto!
Capitalisme britànic: Tens dues vaques. Les dues estan boges.
Economia espanyola: Tu tens 2 vaques, però no tens ni idea d’on són. Però com que ja és divendres baixes a esmorzar al bar que tenen el Marca i li fas un repàs d’una hora. Si de cas, ja et posaràs a buscar-les el dimecres després del pont del Pilar.

Xavier Sala i Martín (Cabrera de Mar, el Maresme, 1963) no es pot negar que és un home tan brillant com les americanes que sol vestir. És una persona que allà on és, es deixa veure i el que diu, generalment no deixa indiferent a ningú. Podríem dir que és un home amb americanes brillants però també amb idees brillants i amb molt saber dins els seu cap. I crec que el més important no és el seu aspecte, sinó el que diu.

L’acabo d’escoltar en una ràdio i m’ha tornat a seduir. Jo no entenc gens d’economia  i, per tant, no sé si els seus anàlisis, son encertats o no. Sé que té els seus incondicionals i els seus detractors. Però alguna cosa deu saber quan és reconegut com una autoritat mundial en economia i se li han concedit una colla de premis i és consultor del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional…

Però el que admiro més d’ell són les explicacions clares i senzilles que fa de les coses. Fins els més rucs podem entendre el que diu. Ho explica tot tant senzill i planer que tothom ho entén. I diu les coses sense pèls a la llengua, que també és prou interessant.

Avui ha fet una anàlisi sobre la crisi econòmica mundial admirable, des del meu punt de vista. Ha dit evidències, però ha dit coses que no sentim dir als nostres dirigents. I diu que no fa prediccions perquè cap economista pot fer-les. Diu que no és la feina dels economistes. Ja diuen que els economistes no endevinen mai res quan fan previsions de futur.

Quan s’ha referit a Espanya ha estat tant clar que els nostres dirigents haurien de quedar vermells de vergonya. Des del Zapatero, que negava la crisi fa ben poc, fins als ministres que van tocant campanes sense solta ni volta i que és evident  que sense cap pla de xoc amb cara i ulls. Quan ha caigut un sector tan important com la construcció, què pensa fer el Govern? Obra pública? Donar diners als Ajuntaments per que arreglin carrers? Ni tan sols obliga als aturats a anar a fer cursos a una Acadèmia o a la Universitat si volen cobrar el subsidi d’atur. Ell diu que això hauria de ser el mínim exigible, com ho és a altres països. I que aquí l’únic que protegim són els llocs de treball i no pas als treballadors. Ha dit un munt de coses interessant, com quasi bé sempre.

En fi, que un altre cop m’ha agradat molt el que ha dit i que seguiré llegint els seus articles i escoltant-lo quan tingui ocasió. Per dos motius fonamentals: perquè l’entenc i perquè quasi sempre el que diu fa reflexionar. Si ens convenç o no, ja dependrà de cadascú.