A PEU

Els primers dies de Novembre sempre són uns dies especials pels que celebrem Tots sants i el Dia dels Difunts. És clar que això ha canviat molt amb els anys i també canvia molt segons les cultures. No és pas la mateixa cosa la celebració cristiana aquí a Europa, que la aquesta celebració en les cultures indígenes de Llatinoamèrica, per exemple, o el famós Halloween de les cultures anglosaxones i celtes.

Però totes aquestes celebracions tenen el mateix comú origen del culte als morts, als avantpassats que ens han precedit en el camí de la vida. Als cristians ens permet invocar els predecessors en la fe que ja descansen amb Déu, intercessors i models de vida que ens fan més amable l’existència i el pas per aquest món. Són com companys de camí que han sabut passar per aquest món de la millor manera possible: fent el bé. Per això els invoquem, els recordem i volem ser com ells. I una altra cosa: no hem de recordar només els sants del passat, sinó que hem de recordar tants i tants homes i dones que són sants ja ara, en un present difícil, i que no només s’estan guanyant el cel, sinó que estan guanyant la terra amb lluites cap a finalitats millors per a ells i per a milions de persones. Sants actuals que mai veurem als altars però que són tant sants –o més- que alguns dels que l’Església ha fet de forma més o menys obscura i una mica vergonyant i interessada.

Pere Casaldàliga –a qui m’agrada de llegit de tant en tant- parla sovint de la mort, del martiri i dels sants. Però ho fa sempre tocant de peus a terra, encara que ho faci quasi sempre d’una forma molt poètica. Potser per això m’agrada tant.

Per això avui vull aportar unes quantes paraules seves que em faran aprofundir millor tot el misteri que recordem i celebrem aquests dies: el de la vida, la mort i el més enllà.

“Si no hem portat la vida amb aquella fidelitat amb què s’hauria d’haver portat, si no ens hem anat santificant davant la vida, almenys santifiquem-nos de patacada davant la mort. Hem d’aprendre a morir la vida per aprendre a viure la mort.”

“En comptes del temps del rellotge, has d’aprendre a viure sota el temps còsmic.”

“Cada dia ben viscut fa una vida.”

Francesc Escribano, Descalç sobre terra vermella. Vida del bisbe Pere Casaldàliga (Barcelona: Edicions 62, 2001)

La muerte

Como a una hermana. Sin rubor. De frente
y en un paso a nivel de mi avenida…
¡Quiero esperarte agradecidamente,
como si hubiera entrado ya en la Vida!
Tú, el Principio y el Fin.
Yo, un ahora peregrino
desde Ti a Ti.
Señor, no quiero ser más que lo que soy: nada.
Para que, de este modo,
en mi mansión deshabitada
Tú, Huésped dueño, lo seas todo.

Pere Casaldáliga, Palabra Ungida.1955.

Tags: CULTURA, Pere Casaldàliga, RELIGIÓ, Vida i mort

Aquests dies un expresident del Congrés espanyol  ha acusat els catalans de ser “molt susceptibles” i que “ens ho hauríem de fer mirar” això de no saber acceptar bromes. Heu escoltat les “bromes” d’aquest senyor? Jo sí. I, tirant baix, jo les qualificaria com a bromes de mal gust o d’aquelles bromes negres de turmenta que, quan te n’adones, ja t’han deixat xop-

Els psicòlegs diuen que la susceptibilitat va molt lligada amb la baixa autoestima. D’alguna manera ens ve a dir aquest senyor, per tant, que tenim una baixa autoestima i que per això som tan susceptibles. Potser sí. Potser té una part de raó aquest bon home i resulta que els catalans tenim alguna mena de complex que ens hauríem de fer mirar urgentment.

Però també és cert que tan dolenta pot ser la baixa autoestima com l’excessiva. És una cosa coneguda per tothom els problemes que pateixen les persones que tenen un nivell d’autoestima baix. Però, no obstant això, tenir un nivell d’autoestima excessiu no és tan bo com podria semblar a primera vista, ens expliquen també els psicòlegs. El nivell d’autoestima ha d’estar equilibrat i ser realista amb les qualitats i limitacions de la persona. En cas contrari, un nivell d’autoestima exagerat pot resultar igual de problemàtic, tant per a la persona que el pateix com per a la gent que l’envolta.

Quina mena de complex tenim els catalans? És de superioritat o d’inferioritat? I ell (i com ell molts espanyols), quina mena de complex té?  Són preguntes que no són fàcils de contestar i potser els sociòlegs haurien de fer una feina semblant a com la fan els psicoanalistes i haurien de ser ells qui ens ho haurien de dir…

Les persones amb excés d’autoestima es caracteritzen per ser egoistes, intolerants, narcisistes, per creure’s omnipotents i totalment independents de les persones que els envolten, cosa que pot portar-los a practicar conductes temeràries … Quan l’excés d’autoestima no es tracta, pot portar a la persona a desenvolupar trastorns psicològics d’importància, com ara el narcisisme, la mania, els deliris de grandesa … Fins i tot quan no arriba a aquests límits, aquestes persones poden patir depressió, en sentir- incompresos pels altres o considerar que la vida no els està atorgant el que ells mereixen en realitat.

Les persones amb baixa autoestima diuen que són susceptibles. La susceptibilitat és una característica de la personalitat que consisteix en una reacció exagerada a la conducta dels altres, que s’identifica sempre com un atac. Aquesta característica sol venir determinada per una baixa autoestima i una gran inseguretat i por al rebuig. Les persones que ho pateixen solen ofendre’s amb facilitat perquè se senten insegures i aquesta és la seva manera de defensa.

Si anem al diccionari veurem que la paraula SUSCEPTIBILITAT té dues accepcions: una de positiva i una altra de negativa.

– 1. Capaç d’admetre una impressió, una modificació.

– 2. Propens a ofendre’s fàcilment, a impressionar-se molt.

Per tant, potser en aquest cas també ens cal situar  en un punt d’equilibri, no sempre fàcil d’assolir. No podem tenir la pell massa fina i hem d’escoltar les crítiques sense ofendre’ns. Però tampoc l’hem de tenir tant dura com per aguantar estoicament tot el que ens diguin, vingui d’on vingui i sigui veritat o mentida.

Tags: PSICOLOGIA, SOCIETAT, Valors

Fotos tretes del blog “El arte es basura” de l’ artista Francisco de Pájaro.

Vull aprofitar unes fotos que he vist en un blog que us recomano -si teniu una estona- per parlar d’un senyor (?) anomenat Gregorio Peces-Barba. Aquest blog és obra d’un artista de carrer que es diu Francisco de Pájaro i es titula EL ARTE ES BASURA.

A què ve, em direu, aquesta estranya connexió entre Don Gregorio i aquest art-escombraries? Doncs, senzillament, que les paraules que aquest home ha dit fa un parell de dies m’han fet pensar en aquell aforisme llatí :”Corruptio optimi, pessima” (la corrupció del millor –o dels millors- es transforma en la pitjor cosa). Aquesta dita clàssica la podem aplicar a moltes persones, institucions, situacions o coses que en altres temps excel·lien en el seu àmbit i  després s’han tornat en el pitjor de tot. Es donen molts cassos d’aquest tipus i és una autèntica llàstima. L’envelliment de les persones, per exemple, ja és trist per si mateix. Però si aquest envelliment va acompanyat de repapieig és tràgic!

Peces-Barba ha estat una espècies de déu profà en una Espanya que mai ha acabat d’entendre res del que està passant -fa segles- al seu voltant. Un “padre de la Patria”, tot un símbol d’obertura democràtica en temps de la dictadura quan escrivia a “Cuadernos para el diálogo” de Ruiz Jiménez (un altre mite que se n’ha anat en orris). Les vegades que jo havia gaudit llegint coses interessants en aquella mítica revista! Eren altres temps i aquesta gent encara tenien el cap a lloc i gaudien de totes les facultats. Però ja se sap que les facultats van minvant i, amb els anys, hom és procliu a perdre el senderi, repapiejar i dir bajanades.

És com l’art d’aquest artista urbà del que us parlo avui. Fa art de qualsevol deixalla. Qualsevol cosa pot convertir-se en art, però també l’art en sí mateix és escombraries, diu ell. L’excels pot transformar-se en porqueria i la porqueria pot ser excelsa; depèn de com es miri i depèn de com es facin servir les paraules i les coses.

Don Gregorio, miri de no fer més el ridícul que “el arte es basura” i potser vostè s’està convertint en escombraries sense adonar-se’n!

Tags: Art, Gregorio Peces-Barba, POLÍTICA

Aquest Scene Mob s’ha realitzat per commemorar el 40è aniversari d’ECOM.

El seu objectiu és promoure la igualtat d’oportunitats de les persones amb discapacitat física, per això hem volgut recrear escenaris de la vida real (una escola, una pista esportiva, la terrassa d’un bar…) on interactuen amb normalitat persones amb i sense discapacitat.

ECOM és un moviment associatiu, creat el 1971, que aglutina més de 175 associacions de persones amb discapacitat física de tot l’Estat espanyol (145 de les quals són de Catalunya). La nostra raó de ser és afavorir l’enfortiment del moviment associatiu de la discapacitat física (oferint informació, assessorament, formació… a les entitats federades), així com representar i defensar els interessos de les persones amb discapacitat física i les entitats davant l’Administració Pública i en els diferents òrgans de participació. Així mateix, actuem en tots els àmbits socials (educació, transport, sanitat, laboral, lleure, esport…) per defensar l’exercici dels drets de les persones amb discapacitat física i afavorir la seva autonomia personal.

Si voleu conèixer-nos més a fons o col·laborar amb nosaltres, visiteu-nos a:http://www.ecom.cat (Directors: Santi Hausmann i Daniel Feixas)

Una iniciativa de:
http://www.ecom.cat

Producció:
Lou Comunicació: http://webdelou.com
Astronaut Video Marketing: http://astronautsite.com

La tardor sempre m’inspira sentiments ambivalents. Per una banda anem deixant enrere un temps de sol, de claror, de viure al carrer, de platges, muntanyes i natura, de sol clar, d’ aire saludable, de descans i de vacances.

I per altra banda recomença el curs acadèmic, recomença el que és la quotidianitat, els primers freds que conviden a arrecerar-se a casa, a escoltar música, a llegir, a la reflexió. El dia s’escurça. La nit s’allarga. El temps canvia.

Mirem els arbres i veiem que van perdent les fulles, una a una, lentament, com si es resistissin a morir. Com ens resistim cadascun de nosaltres a que acabin de morir les nostres il·lusions, les nostres esperances, els nostres anhels, tot allò que ens fa sentit encara vius. L’estiu em sembla una estació plena de vida, mentre que la tardor és el temps en que aquesta vida es va escolant i va marxant poc a poc.

No ens acabem de conformar a que arribi l’hivern cru, aquell hivern que ho mata tot. Ens hi resistim perquè no volem perdre els darrers brins d’esperança, les nostres últimes fulles que encara conserva l’arbre de la nostra ànima.

I la situació econòmica en la que vivim sembla que vol acaba d’establir-nos en una situació de tardor que potser tira encara cap a un hivern massa llarg i massa dur. Esperem que aquets propers temps no siguin massa durs. Conservem les fulles que puguem en el nostre arbre personal…

Tags: Natura, PSICOLOGIA, SOCIETAT

El primer dia Déu va crear la vaca i li va dir:
"Aniràs tot el dia al camp amb el pagès, estaràs sota el sol, tindràs vedells i donaràs llet per alimentar la gent. Et dono 60 anys de vida "
La vaca va dir:
"És una vida molt sacrificada perquè duri durant 60 anys. N’accepto 20 i te’n torno 40 "
I Déu va acceptar.
Al segon dia Déu va crear el gos i li va dir:
"Estaràs assegut tot el dia al sol vigilant la casa i bordaràs qualsevol persona que vegis passar. Et dono una vida de 20 anys".
El gos va dir:
"És una vida molt llarga per estar bordant. Dóna’m 10 anys i te’n torno 10 ".
I Déu va acceptar.
Al el tercer dia Déu va crear al mico i li va dir:
"Hauràs d’entretenir la gent, fent-los riure. Et dono 20 anys ".

El mico va dir:
"Fer el mico durant 20 anys, és molt molest. Per cert que Vós vau donar-li al gos 10 anys. Feu el mateix amb mi .. "
I Déu hi va estar d’acord.
Al quart dia, Déu va crear l’home i li va dir:
"Menja, dorm, juga, tingues sexe i no et preocupis de res. I jo t’ atorgo 20 anys ".
L’home va respondre:
"Què? Només 20 anys? Quina misèria. Mira, jo em quedo amb els meus 20, els 40 que va tornar la vaca, els 10 del mico i els 10 del gos. En total fan 80.
Déu li va contestar: "Bé, d’acord."
– És per això que durant els primers 20 anys de la nostra vida mengem, dormim, juguem, tenim relacions sexuals … i no ens importa res més.
– Els altres 40 anys treballem com una vaca al sol per mantenir la família.
– Els altres 10 anys fem monades per entretenir els néts.
– I en els últims 10 anys ens asseiem davant de la casa mirant-ho tot …

Tags: Humor

Creu de la Parròquia de IESU, dissenyada per Moneo al barri de Riberas de Loiola a Sant Sebastià.

Avui fa exactament un any que José Comblin (Brusel·les, 22 de març de 1923-Pedro Simões, 27 de març de 2011) va fer una conferència magistral a la UCA de El Salvador. És un text -quasi pòstum- que fa una anàlisi molt exacta i aguda del que és la cristiandat (nom amb què és conegut l’ordre politicosocial medieval, caracteritzat per la coincidència del poder civil (Imperi) amb l’autoritat eclesiàstica (Església).

José Comblin va se un capellà belga que se’n va anar de ben jove al Brasil i va ser un dels teòlegs més representatius de l’anomenada Teologia de l’ Alliberament. Un teòleg molt lúcid i que caldria que els bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola (sí, els bisbes catalans també hi són inclosos) escoltessin perquè veig que enyoren amb massa nostàlgia, afirmen i reafirmen per activa i per passiva que cal tornar a la cristiandat. No s’adonen que és una missió impossible, per més que que ells encara ho somnien… Què hi farem!

Comblin ens diu clarament en aquesta conferència -que podreu trobar a ADITAL– que estem a la fase final del que se’n diu cristiandat. Els nostres bisbes encara no se n’han assabentat i es creuen capacitats per anar-nos guiant, com si fóssim corders, del que hem de votar i ens donen consells morals sobre els nacionalismes desintegradors (“reconocemos la legitimidad moral de los nacionalismos o regionalismos que, por métodos pacíficos, desean una nueva configuración de la unidad del estado español. Y también, que es necesario tutelar el bien común de la nación española en su conjunto, evitando los riesgos de manipulación de la verdad histórica y de la opinión pública por causa de pretensiones separatistas o ideológicas de cualquier tipo").

Quina vergonya firmar això els bisbes catalans, no us sembla!? Quan se n’adonaran on estan ficats i de quina manera els manipulen?. De totes maneres, em sembla que ja poden anar dient! Potser algú encara els escolta, però estic segur que la majoria passa de llarg i no en fa cap cas del que ens puguin dir. Encara no s’han assabentat que som majors d’edat i vivim en una societat laica.

Els concedeixo el dret a dir el que vulguin als fidels cristians. Altra cosa és que els en féssim cas. Però al que no tenen dret és a apropiar-se indegudament de la consciència de la gent i manipular els vots dels electors. Som en una societat laica i , gràcies a Déu, s’ha acabat l’estat de cristiandat!

————————————————————

Com a curiositat, us invito a que vegeu aquesta nova església de l’ arquitecte Moneo. Al meu gust, una preciositat!

http://blog.darioalvarez.net/tag/parroquia-para-riberas-de-loiola/

Tags: Església

A mi em sembla que tots ens hem d’alegrar del cessament definitiu de l’activitat armada d’ ETA. Alguns són tan cretins que ni d’això s’alegren i menystenen les personalitats que han vingut a la Conferència de Pau, menyspreen el comunicat i ho menyspreen tot. Serà perquè ja els va bé aquesta situació actual i en treuen bon rèdit polític?

Jo me n’alegro que s’arribi al final d’ETA. Com m’alegra qualsevol pas que es faci cap a la democràcia, la llibertat i la pau. Podem discutir si ETA havia d’haver existit en algun moment; si ETA ha tingut sentit mai o si ja feia molts anys que havia perdut tot el seu sentit. Podem discutir tot el que vulgueu. Però el que no podem discutir –em sembla a mi- és que qualsevol pas que es faci cap a la pau ha de ser benvingut.

La Pau. La Llibertat. L’Alliberament dels pobles. La Justícia. Les Víctimes. Els Victimaris. Les Lleis… Són paraules amb molt de contingut i massa grans perquè tothom les interpreti de la mateixa manera i vulguin dir el mateix per a tothom. Però benvingut el moment en que ens asseiem al voltant d’una taula per veure com les paraules serveixen per poder-se entendre en pau i sense violències de cap mena.

Espanya la formen pobles plens de ferides. Pobles vexats i greument humiliats per l’abús de poder d’una colla que s’han sentit vencedors i amos durant molts anys. Altres s’han sentit humiliats han fet intents d’aixecar-se i dir prou. Les ferides, potser en lloc de curar-se, s’han fet més grans i profundes amb errors d’uns i altres. Per això es pot entendre ETA i altres intents més o menys reeixits que devien voler ser una espècie de defensa davant de tant menyspreu i tant de sofriment. I equivocadament volien arreglar aquest sofriment provocant més sofriment.

Però quan alguns no volen sentir a parlar de víctimes dels dos costats crec que s’equivoquen. Neguen que hi hagi dos o més bàndols i crec que s’equivoquen també. Perquè s’han de contemplar les víctimes directes dels atemptats però també s’han de contemplar els tractes rebuts a les presons, als parlaments, als tribunals i als calabossos. Als cementiris  i a les fosses comunes hi trobarem una mica de tot i no podem negar que, des de la guerra civil ençà, els bàndols hi han seguit essent més o menys difuminats perquè s’ha fet una falsa transició i la injustícia ha seguit amb les tortures, amb els trets a la nuca o amb la llei clarament injusta a la mà d’uns i la indefensió a l’espatlla dels altres.

La pau és cosa de tots i no depèn només d’una part. La pau necessita perdó, però també necessita generositat, lleis justes i ben aplicades. Necessita partits polítics que creguin en la democràcia i en el bé comú. No es pot tenir presos dispersos per tot l’Estat espanyol, com més lluny millor de les seves famílies per tal de causar el major dolor possible. No es pot torturar als quarters de la policia, de la Guàrdia Civil, dels Mossos d’ Esquadra ni enlloc. No es pot anar sempre amb la porra preparada, a punt d’estomacar. No es pot anar segrestant i matant. No hi ha d’0haver ETA, però tampoc hi ha d’haver GAL. És molt millor el diàleg, per molt que alguns no els considerin rentable ni útil.

I, sobretot, ens serà molt més útil a tots enfortir la nostra pobra democràcia que fa figa per tot arreu. Perquè, si no, tots serem víctimes i victimaris al mateix temps i no sortirem mai més del toll on estem ficats.

Tags: Eta, País Basc, POLÍTICA, SOCIETAT

Hi ha “menjar porqueria” (el conegut “fast food”) de molts tipus:

• menjar porqueria pel nostre cos: heus aquí uns quants exemples:

• menjar porqueria pel nostre cervell: heus aquí un exemple:

Simplement ho dic perquè aquesta cadena de TV es caracteritza pel seu baix nivell des programes. Com el menjar porqueria, els programes d’aquesta cadena també acostumen a ser força porqueria i es caracteritzen per idiotitzar la població addicta a aquesta cadena.

Un exemple ben recent és que Tele 5 va permetre que es fes la següent pregunta a un convidat:

“Si tuvieras un hijo, qué preferirías: que fuera homosexual, que fuera negro o que fuera catalán“.

Bon nivell, no?

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Hom pot elegir  parlar clar i català i dir el que vulgui, a qui vulgui i quan vulgui. També pot optar per callar si li sembla que el que ha de dir és massa gruixut i potser no és moment de dir-ho. A vegades potser val més callar que parlar…

Però sí que una de les coses pitjors és tenir doble cara o doble llenguatge, cosa que és corrent en molta gent i que ho és sobretot en els polítics en època d’eleccions.

És corrent en polítics, però també ho és en molta altra gent i es fa servir molt entre companys de feina, entre amics o entre familiars. És de les coses que fan més mal perquè es diuen coses que no sempre són exactes i, a més, l’altra persona no hi és present i no es pot defensar. I deixa en mal lloc i bastant malparat el que té doble cara.

Deia que era normal en polítics però també ho és en altres àmbits. Des de fa uns dies em crida l’atenció el canvi de to, de cara i d’actitud de Mourinho, per exemple, encara que en ell es fa ben patent allò de que “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”. Ara sembla que vol posar la seva cara més amable i sembla també que hi ha un pla per a fer-li un” lífting” i retocar-li la cara. Però per més que ho vulgui dissimular mai perdrà la seva essència i el que realment hi ha darrere d’aquesta cara. Hipocresia? Un pla ben pensat? Em sembla que una mica de tot. De totes maneres la cara de pomes agres permanent d’aquests anys, la bilis que dístil.la i la mala llet que gasta li han deixat una petjada que li serà difícil treure-se-la de damunt. Sota la disfressa hi trobareu el de sempre i li continua sortint en el moment que abaixa les defenses.

Aquest home és com és i no té remei. Un préssec és com és i un codony és com és. No podem pretendre que el codony sigui dolç i el préssec aspre. Cada cosa és com és per la seva pròpia naturalesa i es fa difícil que canviï per més vestits de seda que li posin. La roba es compra, els perfums es compren, però la classe i l’educació no s’improvisen i aquest senyor  es veu que aquestes coses no les toca gaire perquè se li nota una falta de classe, una falta d’educació i un ego formidables.

A fi de comptes tenir dues cares no surt a compte i val més mostrar-se tal com hom és,i dir les coses que hom pensa i no fer massa fingiments perquè, a la llarga, sempre es veuen.

Tags: Valors

Deia MANUEL DE PEDROLO en

“Cròniques d’una ocupació” (Avui, 12 d’agost 1988)

“Un cos és viu mentre no ha emmudit tots els seus òrgans, mentre no s’ha paralitzat totes les seves funcions i no són aquestes funcions paralitzades que compten, sinó les que encara es troben en actiu i fan possible la recuperació de l’organisme. Catalunya, un cos malalt i que de generació en generació l’espanyolisme ha procurat agreujar per tal d’aprofitar-ne les despulles, té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat.”

Llibre "Cròniques – Manuel de Pedrolo"
Edicions El Jonc / 2007
El llibre Cròniques recull tot un seguit d’articles de Manuel de Pedrolo publicats al llarg dels anys 80 al Diario de Barcelona i al diari Avui, i que foren publicats anteriorment, per separat, com a Cròniques colonials i Cròniques d’una ocupació. En aquests articles, Manuel de Pedrolo hi denuncia les conseqüències que per als Països Catalans es derivaren d’aquella transició de pactes i renúncies, i alhora mostra el seu compromís inequívoc amb la lluita per l’alliberament nacional, per la independència, dels Països Catalans.
D’aquesta manera, els textos de Pedrolo que conformen aquest llibre descriuen, d’una banda, la misèria política dels primers anys d’aquella reforma  i la seua consolidació, que significà la frustració de bona part d’aquelles expectatives nacionals i socials covades en la dura lluita contra la dictadura, i de l’altra, l’ascens i l’expansió d’un independentisme d’esquerres i combatiu que intentaria plantejar alternatives i combatre el nou escenari polític fruit de la mal anomenada transició al llarg dels anys vuitanta.
Amb Cròniques Edicions el Jonc ofereix als seus lectors el primer títol del que serà la Biblioteca Manuel de Pedrolo que, amb el suport inestimable de la Fundació Manuel de Pedrolo, pretén recuperar l’obra i sobretot l’actitud política i vital d’un autor que, en paraules seves, mai renuncià a la plenitud de la seua cultura, és a dir, a bastir un discurs i una pràctica independentista.

Tags: Catalunya, Independència

Estem vivint un llarg període de vulnerabilitat social: ens havíem acostumats a un elevat grau de riquesa i de prestacions socials que possiblement ja no tornaran més. Ens estem enfrontant a creixents limitacions i no s’acaben de trobar camins perquè la crisi no s’ha sabut preveure i ens ha agafat amb els “pixats al ventre”, com se sol dir popularment.

Ni sanitat, ni ensenyament, ni feina, ni prestacions socials seran el que eren. Possiblement haurem de buscar prioritats i gastar els diners en algunes coses essencials i haurem de deixar el que considerarem secundari. Aquesta situació fa que els valors i les relacions humanes canviïn. La cultura del treball, de la producció, de l’austeritat, el valor de la paraula donada, o el de la tolerància cap a qui pensa o és diferent ja ha canviat i encara canviarà més. He  començat a sentir veus que tenen tuf de xenofòbia en persones que no eren xenòfobes. Es mira malament i amb poca tolerància coses que fins ara s’acceptaven amb certa normalitat. Som en temps dolents i no passaran tan fàcilment. la cosa durarà i serà llarga…

I aquest canvi com el podem definir? Aquestes noves actituds que està adquirint molta gent són progressives o regressives?  Aquests canvis que fins ara eres atribuïbles només al que en podríem dir “la dreta” ara els fa el que en diem “esquerra”, si és que hi trobem massa diferència entre dretes i esquerres o si són conceptes que ja han passat a millor vida.

Anem endavant o enrere?  Què cal acceptar com a necessari i què cal criticar com a injust? Els indignats amb què estan indignats? Qui són els indignats? Són preguntes que em faig i que ens caldrà fer a tots per tal d’entendre alguna cosa de les que passa. Perquè veig indignats a tot arreu i en tots els àmbits de la societat i sembla que tots tenen raó i tenen raons. Són temps de reflexió els que venen i són temps d’empassar-nos una medicina molt amarga perquè serà la única cosa que ens curarà.

El "progressisme" què és en aquests moments? Possiblement sigui retallar. Perquè toca i perquè no hi ha més remei. I s’haurà de retallar sense que l’ Estat de Dret es debiliti massa, veient com es fan servir les lleis i el dret i veient com s’exerceix el poder. Partits, corporacions, sindicats i tots els que tenen capacitat de pressió fan prevaldre els interessos particulars per damunt de l’interès comú, de manera que la solució als problemes sempre sorgeix des d’una visió parcial que deixa el ciutadà comú lliurat a la seva sort.

Arribarà el PP i arribarà amb majoria absoluta. Farà ell el que no han sabut o volgut fer els socialistes? No ho crec. Seguiran les retallades econòmiques perquè l’Estat del benestar no es pot mantenir. Però almenys hem d’evitar que no hi hagi retallades en les llibertats (cosa a les quals en són molt proclius) i que la qualitat de la democràcia no es deteriori més del que s’ha deteriorat i que amb l’excusa de la crisi no es retallin llibertats. Perquè la llibertat no és mai un valor relatiu. No ho oblidem.

Tags: POLÍTICA, SOCIETAT

ACTITUDS COOPERATIVES davant d’ ACTITUDS COMPETITIVES
La teoria de jocs ens ensenya que a la vida es produeixen dos tipus de jocs contraposats.

D’una banda, hi ha jocs competitius en els que per a que un guanyi, l’altre ha de perdre. Són els jocs que sumen zero: el que un guanya, ho perd l’altre. És la regla de la boxa. Hi ha un vencedor, per KO o per punts i hi ha perdedor. Vencedors i vençuts. Però hi ha molts altres jocs que no són competitius. Són els jocs que no sumen zero. Guanyen tots o perden tots. Són els jocs cooperatius.

Ens pensem, però, que tots els jocs que ens planteja la vida són competitius. Hem identificat la paraula "guanyar", amb guanyar a un altre, amb guanyar a costa d’un altre. Quan, en realitat, de la manera que més es guanya, és treballant en equip, col · laborant uns amb altres pel bé comú. Guanyar no és sinònim de guanyar-ho "tot", quan n’hi ha prou amb guanyar una bona part. El millor no és enemic del bo. Una actitud vital moderada veu amb complaença l’èxit compartit. Les actituds agressives, maximalistes, que no s’acontenten amb guanyar prou, ni prou, solen acabar sent competitives. I no s’acontenten amb guanyar ni tan sols molt, sinó que busquen el més, sempre més més que els altres.

La postura veritablement intel · ligent és l’actitud constructiva, cooperativa, la de qui vol i treballa pel bé comú. És una actitud generosa i solidària la de qui vol participar de l’èxit de l’equip.

Ens han educat, generalment, en la competència més ferotge. Però la postura purament competitiva és del tot indecorosa, sobretot si es defensa amb l’argument indigne que si no guanyo jo, aquí no guanyarà ningú.

EN UN MÓN de murris NINGÚ GUANYA.

Massa sovint, el murri es troba amb un altre murri i tots dos surten escaldats. L’ambició forada el sac.

Perquè l’estafador tingui èxit, els altres han de ser confiats. És paradoxal, però només un malvat desitja que els altres siguin bona gent. Perquè si tots van a enganyar, si tots surten a guanyar només ells, ja se sap el que passa: tots surten perdent. No hi haurà bé comú, si la bossa del frau fiscal s’engrandeix fins a l’infinit. Quan la corrupció és generalitzada, es fan fins i tot inútils les ajudes exteriors. En un món de guerres i mort, tot es gasta en armes de mútua destrucció.
L’estampa idíl·lica del poble en què ningú tanca casa seva amb clau i deixa el cotxe obert "perquè aquí no hi ha perill de robatori" va quedant-se en llegenda, digna de recordar. Una imatge més actual és, per desgràcia, la de la urbanització amb barrera i vigilant, vivint entre reixes i sense que ningú es fiï de ningú.

Tots reconeixen que és millor cooperar que lluitar entre si. Però costa fer-ho.

CONFIAR ÉS ARRISCAR.

L’acte de confiança suposa una actitud oberta, cooperativa, no conservadora, arriscada. Però la confiança es guanya poc a poc, arriscant en situacions i quantitats cada vegada més importants.

L’home confiat és el que arrisca moderadament. L’audaç arrisca per sobre del que marca la prudència. L’ingenu arrisca sense límit, inconscientment.

És una sort disposar d’una família, d’un grup d’autèntics amics, d’una comunitat, de qualsevol àmbit privilegiat on ens puguem moure confiadament.
L’actitud més generosa aparta l’enveja i s’alegra amb l’èxit, de vegades exclusiu, dels altres.
I treballar desinteressadament pel bé dels altres desemboca en un bé comú, que finalment és compartit per tots, nosaltres inclosos.

http://www.feadulta.com/index.htm

Tags: SOCIETAT, Valors

Tal com diu Eduardo Galeano –autor a qui jo admiro molt-

“Uno escribe a partir de una necesidad de comunicación y de comunión con los demás, para denunciar lo que duele y compartir lo que da alegría. Uno escribe contra la propia soledad y la soledad de los otros”.

Hi estic força d’acord  amb aquest text, però no del tot. Jo crec que s’escriu per necessitat. Encara que ningú et llegeixi i encara que sàpigues de cert que ningú llegirà mai allò que escrius. Tots hem començat escrivint poemes en la nostra joventut, amagant-los perquè ens feia vergonya que els demés els llegissin i, possiblement, acabant estripant-los. Però els escrivíem perquè ens sortia de dins; per necessitat.

Escriure ens ajuda a conèixer-nos, ajuda a explicar-nos i ajuda a explicar el que ens envolta. Ajuda a explicar el món i la nostra situació personal en un moment determinat en aquest univers en el que vivim, que ens fa viure i pensar d’una manera determinada.

Escriure, algunes vegades és un diàleg entre nosaltres i el que ens envolta i altres vegades potser és un monòleg amb nosaltres mateixos. És un continu rumiar (com les vaques) tot el que tenim dins l’estómac o dins el cor.

Aquest blog parteix d’aquesta necessitat i a vegades és monòleg, altres diàleg i altres és simplement plagi confessat públicament de coses que han dit altres i que a mi m’han agradat i que vull compartir.

Aquest blog neix de les ganes de dir coses, d’observar la realitat -si pot ser, poc a poc- i dir-hi la meva.  Per això el blog es diu A PEU i té com a subtítol : “Caminant a poc a poc s’observa millor la vida”. I, és clar, moltes vegades també hi ha la necessitat de compartir tot això amb altra gent que pot pensar igual o no. D’aquí la gràcia dels comentaris.

Tant de bo puguem seguir compartint per molts anys!

Gràcies a tots.

Tags: Blogs

Aquesta és la captura de pantalla que he fet avui del tauler del meu blog. Aquestes són, doncs, les curioses dades del meu blog al dia d’avui:

999 Entrades al blog

888 Comentaris

Un munt de temes més o menys ben escrits i un munt d’hores passades al blog.

A PEU vol ser un blog sense pretensions de cap mena. És un blog humil, senzill, obert a qualsevol tema i –per tant- potser una mica superficial. No sóc especialista en cap tema, no sé molt de res i molt poc de moltes coses. Per tant, no hi veniu a buscar gran cosa que no hi trobareu res que valgui massa la pena.

El dia de Sant Bartomeu –o sigui el 24 d’Agost- de 2008 començava e escriure el meu primer post que deia així:

Hola a tothom.

M’agrada anar a peu. No sóc un gran caminador, però m’agrada passejar. Trobo que és la manera de veure i observar millor les coses, les persones, els paisatges. I, entre tant, vas pensant… El bloc voldria que em servís per passejar per la vida, tot observant-la, i fer de tant en tant algun comentari gens pretensiós. Simplement dir el que penso. I si algú vol fer-ne un comentari, serà molt ben vingut.

Vol dir que ja fa tres anys que tinc el blog. Acabava d’arribar del Delta de l’ Ebre on havia passat uns dies de vacances. feia temps que llegia blogs i m’hi havia enganxat una mica. Durant aquells dies em vaig decidir a obrer-ne un, cosa que vaig fer tant aviat com vaig arribar a casa, amb molta il·lusió, amb moltes ganes, però també amb total desconeixement d’aquest mitjà.

I aquí em teniu! Demà, si Déu vol, escriuré el post número 1000. No serà cap post especial ni penso dir res de l’altre món, però sí que m’ha fet gràcia fer-ho notar. Els números rodons sempre tenen alguna cosa d’especial. O potser no en tenen res d’especial, però som nosaltres que els hi donem un significat. Potser és la il·lusió que ens fa…

No me’n penedeixo gens ni mica d’haver-lo començat, ni he sentit –encara- la temptació de deixar-lo. Tot al contrari: hi he passat molts bons moments i crec que m’ha servit de teràpia. Com que no esperava res, tampoc m’he sentit defraudat de res. M’hauria agradat tenir més comentaris per tal de poder debatre opinions i punts de vista. És veritat que algunes vegades n’he tingut algun que no s’ha fet públic perquè m’ha arribat via Mail. Però estic content dels que he rebut i dono les gràcies a tots els que, de forma assídua o ocasional, hi han entrat i segueixen entrant-hi. Alguns sé que em seguiu amb molta fidelitat perquè m’ho heu dit personalment i m’heu animat a continuar, sense entendre de la meva part què és el que hi trobeu exactament per seguir al peu del canó. És igual. A vegades fem les coses sense massa raons i sense motius explícits.

Per tant, seguiré mentre en tingui ganes i vosaltres també seguiu llegint-me mentre en tingueu ganes. Ni jo, ni vosaltres, ens hem de sentir obligats a res.

Moltes gràcies.

Tags: A PEU, Blogs

El “hornero”  (Furnarius) és  un gènere d’aus que es troben a Sud Amèrica i s’anomenen així perquè el seu niu té forma de forn de fang. Es poden trobar al Brasil, Uruguai, Paraguai, Bolívia, Equador, República Dominicana i Argentina (que la té com a au nacional).

Segons el país se la coneix amb diversos noms: hornero, casero, Alonso García, alonsito, joão-de-barro o forneiro i encara amb alguna altra denominació.

El més característic d’aquest ocell és la manera com fa el niu i la gran feina que hi posa, com podreu comprovar si mireu el vídeo que us mostro. L’interès que posa el hornero en l’elaboració del seu meravellós niu exemplifica la profunda virtut de treballar amb alegria i humilitat. Per a la seva construcció, la parella treballa contínuament, des del matí al crepuscle, i utilitza fang, arrels, palletes, fem o crinera de cavall, tenint el seu pic com a única eina. Amb temps favorable i disponibilitat de fang (4 o 6 kg) acaba el seu niu en 6 o 8 dies, en condicions menys favorables trigarà 15. De tant en tant, el hornero fa una parada en la seva feina, i la seva parella es posa al seu costat, aleshores canten i aletegen com si ho volguessin celebrar.

El niu, un cop sec, adquireix gran resistència. L’interior està dividit per mitjà d’un envà en dues zones: una major, on s’instal·larà la càmera de cria, i una anterior, més petita, que és la continuació de l’entrada.

Per què us parlo avui del hornero? Doncs perquè la construcció d’un blog trobo que és -més o menys- com la construcció d’un niu: esforç continuat, feina menuda i senzilla, passar-se moltes estones rumiant, buscant o escrivint i esperant sempre que el resultat sigui bo, cosa que no s’aconsegueix sempre.

Aquest blog s’acosta als 1000 posts i he pensat que una forma de celebrar-ho és recordant tot l’esforç que hi he anat posant, talment la construcció d’un niu d’ hornero que, per cert en tinc un a casa i sempre l’he trobat una obra admirable en tots els sentits.

Tags: Blogs, hornero

Del blog “EL HERMANO CORTÉS”

http://blogs.periodistadigital.com/hermano-cortes.php

En la vida a vegades cal fer un RESET….

En la feina, en les relacions personals, en els estudis…

fins i tot al nostre cervell li aniria bé fer algun RESET de tant en tant…

I trobo que on és urgent fer un RESET és a l’ Església, tal com retrata de forma genial en dibuixant CORTÉS en aquesta vinyeta.

Tags: Església

Agradarà més o menys Duran i Lleida… Agradarà més o menys la seva calculada ambigüitat en molts temes i aquest tant seu "savoir-faire"  entre bastidors… Però no es pot negar que aquesta vegada ha parlat clar i català i no ha agradat massa segons on. Però ell s’hi ha refermat. I no és nova la seva opinió sobre aquest tema perquè ja fa temps que ho ve dient.

I ho venim dient tots els que tenim una mica de sentit comú: em refereixo al PER (Plan de empleo rural) d’Andalusia i Extremadura. La cultura de la subvenció està tan instal·lada en aquestes zones d’Espanya que no saben fer altra cosa que anar-la conservant per anys i panys. No ego que per unes circumstàncies determinades podria ser bo i necessari. Tenir-ho establert com a costum ja no és bo ni just. És, fins i tot, contraproduent encara que ells no heguin i vulguin presentar-ho de forma bonica.

I això no ho diem només els catalans. Ho diu tothom que tingui una mica de sentit comú. Ho diuen des d’ Andalusia mateix. O, si no, mireu el que diu el blog OPINA SEVILLA i veureu com es veu el famós PER des de ben a prop. Us animo a que perdeu cinc minuts llegint el post EL PER Y LA POBREZA DEL MUNDO RURAL ANDALUZ on explica amb tota mena de detalls què és el PER i com funciona. Quedareu esparverats si encara no ho sabíeu…

El PER és un pla anacrònic, fet i mantingut per gent que no té ni imaginació ni idees i que a qui més perjudica és als pobres i a qui més beneficia és als terratinents i cacics d’aquests regions. Aquests senyors tothom sap –perquè és públic i notori- que firmen “peonadas” fent trampa en benefici propi perquè d’aquesta manera poc pagar molt menys als seus treballadors quan els necessita. El PER no fomenta l’ocupació i crea persones passives que no els cal buscar feina perquè cobren més no treballant. Els pagesos de la resta de l’ Estat també necessiten subvencions i no els en donen pas massa. O tots moros o tots cristians, com s’acostuma a dir, no us sembla?.

Tags: Duran i Lleida, PER, POLÍTICA

Amb el títol he volgut fer, esclar, un joc de paraules. Perquè el paper o, si voleu, el paperot que fan en general els partits polítics quan venen eleccions és de teatre còmic: de tan riure fan plorar. Tots. O quasi tots. Ara s’acosten eleccions i aquí cadascú farà el seu paperot de sempre. Ja veureu com canviaran poques coses: diran coses que saben que no faran, faran coses que vorejaran el ridícul, debats on en lloc d’idees només hi haurà dards enverinats i prometran i prometran fins a la sacietat. Faran el seu paper, o més aviat faran el seu paperot de sempre per tal d’entabanar-nos i rascar un vot aquí i un altre allà .  Ens tornaran a avorrir i fastiguejar per uns quants dies, ja ho veureu.

Quasi tots els partits saben fer el seu paper molt bé, però sobretot el saben fer els dos grans, el PP i el PSOE, perquè són els que en treuen més rendiments. Un paperot ben trist, per cert, perquè en un munt de coses són calcats i tenen el mateix defecte visual que els hauria de fer passar obligatòriament per l’oculista: la seva visió perifèrica la tenen molt reduïda. Són com els rucs, que porten aclucalls per poder mirar només endavant, cap al centre i amb una visió molt focalitzada en dues o tres coses. La seva capacitat no dóna per gaire més- Per tant, els “pobrets perifèrics” seguirem sense existir perquè seguirem invisibles. Ja sabeu allò de que el que no es veu, no existeix. Ells miraran –curts de vista com són- només allò que creuen important per a ells. Ras i curt: allò que els doni vots o, dit d’una altra manera: allò que no els en resti massa(escollir el corredor central enfront del corredor mediterrani n’és un exemple fefaent per tal de que la majoria d’espanyols no s’emprenyin massa). Tot el perifèric és secundari encara que són els perifèrics qui els omplen la menjadora. L’important és el centre i per això no han deixat mai de ser centralistes. El rovell de l’ou seguirà sent Madrid i mai deixarà de ser-ho perquè d’altra forma seria un trasbals i un pecat massa greu. També en això seguiran fent el paperot de sempre.

I parlant de paper, us proposo un joc: M’he entretingut a buscar noms de tipus de paper diferents. El joc consistiria en atribuir un partit a un tipus de paper determinat, com per exemple:

Paper recuperat: El PP on s’hi han acollit deixalles d’antics partits (sobretot del franquisme).

Paper de calc: El PSC en relació amb el PSOE: calcats!

Paper autoadhesiu: ERC amb el tripartit. Ha costat desempallegar-se’n!

Paper de bombolla: Batasuna i altres partits respecte als diversos governs de torn

Em proposeu noves semblances? Comencem el joc? Heus aquí un munt de papers:

Paper d’ Acetat,

Paper d’Aquarel·la

Paper Albal o d’Alumini

Paper Autoadhesiu

Paper Auto copiant

Paper Basik

Paper Bíblia

Paper de Bombolla

Paper de Carta

Paper de Calandratge

Paper de Calc

Paper Carbònic

Paper de Ceba

Paper de Cel · lofana

Paper de Xarol

Paper de Cuina

Paper de Colors

Paper Couché

Paper Crespó

Paper Quadriculat

Paper d’ Embalar

Paper d’Estrassa

Paper Estucat

Paper Fi:

Paper Fluorescent

Paper Fotogràfic

Paper de Fumar

Paper Higiènic

Paper Kraft

Paper Làser

Paper de Paper de vidre

Paper Manila

Paper de Marca Major

Paper Metal·litzat

Paper Mil.limetrat

Paper Moneda

Paper de Multicopista

Paper d’ Offset

Paper Pegatina

Paper Pergamí

Paper de Diari

Paper Pinotxo

Paper Pre-engomat

Paper Reciclable

Paper Recuperat

Paper a Ratlles

Paper de Regal

Paper rocós

Paper Rugós

Paper Setinat

Paper Assecant

Paper de Seda

Paper de Seguretat

Paper de Tapís:

Paper Tela

Paper de Vellut

Paper Tèrmic

Paper Tornassol

Paper Transfer

Paper Vegetal

Paper Verjurat

Paper Vinil

Tags: POLÍTICA

Abans de Pregar … PERDONA
Abans de Parlar … ESCOLTA
Abans d’ Escriure … PENSA
Abans de Gastar … GUANYA
Abans de Rendir-te … PROVA-HO

Les teves PARAULES, els teus SOMNIS, i els teus PENSAMENTS tenen el poder de crear condicions en la teva vida.
Del que parlis, n’obtindràs.

Si segueixes dient que no suportes la teva feina, pots perdre-la.
Si segueixes dient que no suportes el teu cos, el teu cos pot emmalaltir
Si segueixes dient que no t’agrada el teu cotxe, el teu cotxe se’t pot espatllar.
Si segueixes dient que estàs fent fallida, segur que fas fallida.
Si segueixes dient que no pots confiar ningú, sempre trobaràs algú a la teva vida que et farà mal o et trairà.
Si segueixes dient que no trobes feina, seguiràs desocupat.
Si segueixes dient que no pots trobar algú a qui estimar o que cregui en tu, els teus pensaments atrauran més experiències negatives confirmant així els teus pensaments.
Fes els teus pensaments i les teves converses més positius i cuida’ls amb fe, esperança, amor i acció.

No tinguis por de creure que pots tenir el que tu vols i mereixes .

Observa els teus ‘Pensaments,’ Es convertiran en paraules.
Observa els teus ‘Paraules’, Es convertiran en accions.
Observa els teus ‘Accions’, Es convertiran en hàbits.
Observa els teus ‘Hàbits’, Es convertiran en caràcter.
Observa el teu ‘Caràcter’, Es convertirà en el teu ‘Destí’

Així …. Per prevenir qualsevol obstacle … Aconsegueix el teu propi camí!
¡Gaudeix cada minut de la teva vida!!
Quan el filòsof assenyala la lluna, el ximple es fixa en el dit.
Si no t’agrada el que reps, revisa molt bé el que estàs donant.
No estiguis ocupat tot el dia … Descansa i comparteix.

Quina COSA MÉS ESTRANYA QUE ÉS L’HOME:

-NO DEMANA NÉIXER

-UNA VEGADA NASCUT, NO SAP VIURE

-UNA VEGADA VIU, NO VOL MORIR

(Tret de la xarxa i no conec l’autor)

Tags: PSICOLOGIA

Fa uns anys que pràcticament no miro la tele. Per tant, no puc opinar massa sobre els programes que fan, ni sobre la seva qualitat. Darrerament, si m’interessa algun programa en concret el miro després per internet. Una gran cosa això de poder mirar TV a la carta, no trobeu?

Però avui llegia que ha sortit una pàgina de Facebook (que ha tingut força èxit) que s’anuncia amb aquesta foto que us poso més amunt. Trobo que està prou bé i és molt encertada. Des del seu inici Tele5 sempre s’ha caracteritzat per ser el contenidor d’escombraries millor de tots. Allà hi trobareu tot el millor, però en dolent. És el Top Ten de la porqueria.

Però no és la única cadena. Es parla d’ Intereconomia, Tele Madrid, de Canal 9 i d’alguna altra més, que lluiten per ser tan dolentes com Tele5. I no només és la televisió qui corre per aquests camins. Hi han emissores de ràdio que Déu n’hi do l’aferrissada competència que li fan en baixa qualitat! La Cope n’era un bon exemple. Ara diuen que s’ha moderat una mica però que encara conserva força tics d’aquells temps de Losantos i CIA i que encara hi queda gent que destil·la bilis. Un altre que destil·la tones de bilis és l’ínclit Carlos Herrera des de Onda 0, on l’altre dia va carregar contra la Rahola i –ja de passada- contra Catalunya i els catalans. Ja s’ho faran!

Segurament que si en féssim una mica de seguiment no acabaríem. Però jo sóc d’aquells acèrrims fidels a poques emissores. Potser tres o quatre i prou: un parell de generalistes, una o dos de notícies i un parell més de música clàssica. Penso que no val la pena fer-se mala sang escoltant segons qui i segons què.

I també passa el mateix amb els llibres. No tot és or el que lluu. D’aquesta foto de més amunt jo diria que algun llibre per mi ja es pot suïcidar que no ploraré gens ni mica… Perquè no cal ser càndids i pensar que la majoria de literatura és bona. Actualment es publica molt –massa- i hi ha de tot i, com a tot arreu; més que mai, cal obrir una mica els ulls i triar. Jo el que acostumo a fer és a deixar-me aconsellar i seguir una mica les crítiques que surten, sobretot si són d’algun crític a qui jo hi tingui confiança. I així i tot em trobo amb algun fracàs ben sonat. És clar que tot són gustos i, com diuen, sobre gustos no hi ha res escrit. Ara que les nits començaran a fer-se llargues haurem de començar a prendre’ns temps per llegir una mica més.

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Aquests dies llegíem als diaris que el Govern vol fer un pla per recuperar valors com la tolerància, l’esforç, l’autoestima, la solidaritat o el respecte. No estaria malament que s’hi treballés en profunditat i s’hi destinessin esforços perquè hem arribat a un moment en què alguns valors dels que consideràvem importants sembla que ja no valguin res. La realitat quotidiana ens ho fa palès i la degradació es veu al carrer, a les comunitats de veïns, a l’esport o als llocs d’esbarjo. La mateixa policia moltes vegades ja ni en fa cas i no apareix quan hi ha algun conflicte. Algú ha dit que ja se senten impotents i no donen l’abast. No ho sé.

El filòsof Immanuel Kant deia que "en termes legals, un home és culpable quan viola els drets d’altres. En ètica, ja ho és en el moment que pensa fer-ho." Quan érem petits a casa nostra o a l’escola ens parlaven de valors dient-nos que havíem de ser honestos, respectuosos, justos i responsables. Potser no ens parlaven de valors, però ens deien que si trobàvem  el llapis del  company a terra li tornéssim, que no havíem de fer bretolades, que no podíem molestar els veïns i, com aquests, una sèrie d’exemples que com nens se’ns feia pesat escoltar un dia sí i un altre també. Llavors no pensàvem que tots aquells sermons es convertirien en les principals eines que com a éssers humans tindríem per caminar per la vida.

A vegades penso com una persona pot tenir valors si ningú els hi ha ensenyat. O com pot tenir els valors de la nostra societat si ell ve d’una societat on els valors són totalment uns altres. Per tant, hi ha molta feina a fer perquè durant anys s’ha deixat de fer i, a més, tenim tot un munt de gent que no coneix com és la nostra societat perquè ningú els hi ha ensenyat.ç

I potser ens vindrà bé a tots recordar de nou certes coses que teníem apreses però també oblidades. Tots sabem el que hauríem de fer però no pas sempre ho fem. Sembla que els fraus, les estafes econòmiques, les promeses que mai s’acompliran i coses semblants, actualment ja no només no es veuen malament sinó que formen part de la cultura dels negocis i de la picaresca acceptada per la nostra societat. Molts, fins i tot se’n venten de ser tan “espavilats”!

Per tant, benvingut aquest pla que el Govern vol posar en pràctica. I que comenci ben aviat que és molt urgent! No podem oblidar
que si tenim valors i els considerem importants per a la nostra vida tard o d’hora rebrem un premi per això. Perquè, com deia Marc Tuli Ciceró “l’honradesa és sempre digna d’elogi, tot i que no reporti utilitat, ni recompensa, ni profit”.

Tags: Valors

Resum de l’obra “El Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril”. Escrita per Fra Miquel Agustí,Prior del Temple de Perpinyà, -nascut a Banyoles el 1560 i mort el 1630- el 1617 amb una única edició en català i successives edicions en castellà. Es tracta d’una obra fonamental per la història de l’agricultura, ramaderia, economia agrària, així com l’etnobotànica, farmacologia, producció de mel i seda, manescalia així com de la llengua catalana. Coneguda inicialment, amb cert to despectiu com a “Llibre del Prior” o “Libro del Prior”.

El professor Xavier Luna i Batlle, Departament de Filologia Catalana de la UAB, que ens ha cedit l’exemplar i n’ha fet la introducció d’on exposa que, malgrat tractar-se d’una compil.lació d’escrits,  la font principal de la publicació es deu a l’obra “L’agriculture et la maison rustique” dels metges Charles Estienne i Jean Libéault, llibre clàssic de l’edat moderna occidental publicat en llatí el 1554 i traduït al francés el 1564 amb l’avantítol a l’anglés com “The Countrey Farm”. Es en l’edició de 1606 en que es va fonamenta la traducció de Fra Miquel.

L’obra d’Agusti ha patit així mateix una controvèrsia considerable tenint en compte que se l’ha acusat directament de plagi de l’edició francesa. Aquesta acusació no es pot fer tant fàcilment en el context del segle XVII ja que era una pràctica habitual copiar fragments de textos sencers i adaptar-los a la realitat del moment. El mateix Estienne atribueix els seus textos a fonts clàssiques que podien ser ben be vincular-se ambVarró o Columel.la.

L’autor banyolí traduí literalment l’edició francesa, si be reduint part del text original i incorpora informació relativa a les terres catalanes, especialment a les del nord-est anterior al Tractat dels Pirineus. No obstant, l’estructura de l’obra es bastant diferent que l’original en francès. Si be en l’edició original tot dona voltes sobre la casa, com un element de modernitat que pretén entroncar amb els clàssics: 1. Casa com a centre vital, 2. Jardí  amb herbes d’us curatiu i culinari, 3. Hort de fruiters, 4. Prats de pastura, 5. Camps de gra, 6. Vinya, 7: Bosc per la fusta i la cacera; mentre que en l’edició catalana la línia argumental es el temps i la seva predicció, i tant sols en el llibre tercer apareix la casa com a argument principal.

Un altre aspecte diferenciador entre ambdues edicions es que en la catalana apareix el terme “secret” segurament com a “manera de fer”, “allò que s’ha de saber” o també pel gust barroquitzant del moment. Una altra versió seria l’explicada pel mestre Emili Giralt que l’atribueix a Antoine Mizauld (1520-1578) autor de “Phaenomena sive aeriae ephemerides”.

El destinatari de l’obra, a diferencia de l’edició francesa en que apareix el “fermié” o masover, es en la catalana el “pare de família” que s’ha d’ocupar personalment de tot el que te al seu càrrrec -el terme masover es d’aparició mes tardana a Catalunya. Aquest “pare” ha de ser versat en les feines de casa (mestressa), medicina i manescalia, i l’ofici de pastor. Es concep el món agrari com un tot capacitat d’autoabastir-se, amb capacitat per vetllar per tots els temes de producció, profilaxi, i curació de bens, animals i persones. Segons el mestre Giralt es tracta d’un “Vademècum agropecuari i farmacopea domèstica”.

Per altra banda, tenint en compte l’objectiu d’aquest blog, també convé incidir en l’altra part del títol “pastoril”: es tracta d’una obra en que hi te una significació especial tot allò relacionat amb les explotacions ramaderes i per extensió a tot tipus d’animals vinculats a la granja com poden ser gallines i aviram en general, conills, porcs, bous i mules, abelles i cucs de seda. I relacionat amb les espècies ramaderes hi te una importància destacable la predicció del temps a partir del comportament dels animals.

En efecte, el títol “pastoril” queda identificat amb l’explotació del bestiar en general i s’explicita en el fragment: “ofici pastoril, ço es en nodrir tota mena d’animals domèstichs, axí terrestres com volàtils, ab llur descripció en particular de quiscú d’ells y de llurs malaltias, ab la menescalia per a curar-los” [fol 143r]. Hi trobarem diferents punts de vista que afecten als animals de granja com: característiques que afavoreixen una bona producció animal, la cura i profit dels mateixos, maneres de curar les seves ferides i malalties; així com els perills que amenacen al bestiar com els atacs del llop. Dona també amb molta cura,i entre moltes altres informacions, recomanacions precises pels pastors i mossos de quadres.

Podeu consultar aquesta edició:

Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica y pastoril / [Miquel Agustí].- [Vilafranca del Penedès : Edicions i Propostes Culturals Andana], cop. 2007.-XXXI p., 194 f., [12] f. : il. ; 31 cm.- Facsím., Barcelona : en la estampa de Esteue Liberôs, 1617.- ISBN : 9788496995000 (cart.).- Proleg (atipic) / Emili Giralt i Raventós – vii – ix ; Introducció / Xavier Luna i Batlle – p: xi-xxxi. A les biblioteques universitàries catalanes.

Edicions digitals:

– Edició en línia en castellà 1712

– Edició en línia en castellà 1722

Bibliografia complementària:

– Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril / Miquel Agustí ; estudis preliminars de Lluís Argemí … [et al.].- Barcelona : Alta Fulla, 1988.- 45, [424] p., [1] f. pleg. de làm. : il.; 30 cm.- Estudis preliminars: Presentació / Lluís Argemí- p: 5-10; “La Gàbia gran no fa millor l’aucell”: l’arquitectura rural postremença i el “siti i forma de la casa” segons Miguel Agustí / Joaquim Garriga – p: 11-20; El “Llibre dels Secrets d’Agricultura” i la prosa catalana del barroc / Modest Prats i Albert Rossich – p: 21-38; Les Edicions del “Prior” / Amadeu J Soberanas – p: 39-45.- El podeu localitzar a biblioteques universitàries catalanes

– Variacio historica i dialectal dins els SECRETS d’AGRICULTURA (1617) de Miquel Agusti / Xavier Luna.- a: Miscel·lània Joan Veny, Josep Massot i Muntaner, Volum 5 / Josep Massot i Muntaner.- L’Abadia de Montserrat, 2004.- ISBN 8484154475.- Parcialment en digital

– Els tractats d’agricultura i l’alimentació pagesa a l’època moderna / Maria Mercè Gras i Casanovas, M. Àngels Pérez i Samper.- Estudis d’Història Agraria.-Any: 1999 Núm.: 13.- p. 63-106

– Les fonts del Llibre dels secrets d’Agricultura de Miquel Agustí. El MS754 de la Biblioteca de Catalunya i el MS291 de la Bibliothèque Nationale de France / Maria Antònia Martí Escayol.-   a:    Afers. Fulls de recerca i pensament 2008 ,Vol.23,Num.60 .- p: 289-312

– Un record per a Miguel Agustí, autor del “Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril” / Vila, Pep.- a:     Revista de Catalunya 2000 ,Num.153.- p: 125-141

– La veterinària a Catalunya durant el segle XVIII, un article d’Alfons Zarzoso (Quiro news 25/10/2008)

Vol 3. Edat moderna / coordinadora, Eva Serra ; autors, Manuel Ardit … a:  Història agrària dels Països Catalans / director: Emili Giralt i Raventós ; coordinador: Josep M. Salrach Publicació Barcelona : Fundació Catalana per a la Recerca [etc.], 2004-2008.- El podeu localitzar a biblioteques universitàries catalanes ,i parcialment a google books en previsualització limitada

Tags: Agricultura, Ecologia

El diumenge parlava de l’agradable trobada que havíem tingut amb un grup d’amics de jovenesa. Explicava que aquestes trobades fa 25 anys que les fem i que cada any hi ha uns companys que les preparen amb tot detall. Per això –a part de la trobada en si mateixa- sempre hi podem gaudir d’un motiu agradable que acompanya el dia.

Aquest any la trobada la vam  fer a l’ Espunyola (Berguedà) a la masia CAL PAUET, on el Pep Bover ens va introduir en els desconeguts secrets (per a la majoria de nosaltres) de l’agricultura ecològica que ell practica, junt amb el Damià i la resta de la família, des de l’any 1994. Ens va fer viure ben de prop tot el llarg procés que ells realitzen per poder alimentar el seu bestiar de manera sana i poder viure de la terra, cosa que cada dia es fa més difícil si es volen fer les coses ben fetes.

No us puc resumir la xerrada perquè jo no en sabria prou. Però sí que us puc recomanar una visita a CAL PAUET que segur que us agrada i on podreu adquirir una carn de xai immillorable. Sí que vull, però, fer constar un detall que ell ens va explicar: va fer la cita d’un llibre sobre la pagesia, la ramaderia i la vida del camp que ell considerava el millor llibre que s’ha escrit a Catalunya. Es tracta de l’obra “El Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril”. Escrita per Fra Miquel Agustí, Prior del Temple de Perpinyà, -nascut a Banyoles el 1560 i mort el 1630- el 1617 amb una única edició en català i successives edicions en castellà. Es tracta d’una obra fonamental per la història de l’agricultura, ramaderia, economia agrària, així com l’etnobotànica, farmacologia, producció de mel i seda, manescalia així com de la llengua catalana. Coneguda inicialment, amb cert to despectiu com a “Llibre del Prior” o “Libro del Prior”.

El professor XAVIER LUNA i BATLLE, del Departament de Filologia Catalana de la UAB n’ fet la introducció d’on exposa que, malgrat tractar-se d’una compil.lació d’escrits,  la font principal de la publicació es deu a l’obra “L’agriculture et la maison rustique” dels metges Charles Estienne i Jean Libéault, llibre clàssic de l’edat moderna occidental publicat en llatí el 1554 i traduït al francés el 1564 amb l’avantítol a l’anglés com “The Countrey Farm”. Es en l’edició de 1606 en què es va fonamentar la traducció de Fra Miquel.

Podeu trobar la resta de l’article a la següent adreça:

https://achv.wordpress.com/2009/09/23/el-llibre-dels-secrets-dagricultura-o-llibre-del-prior/

Tags: Agricultura, Ecologia

Els que venim d’una tradició religiosa entenem de seguida el que es la litúrgia i tot el seu significat: l’ordre i la forma amb que se celebren les cerimònies religioses tenen tot un significat, més enllà de la pròpia celebració i dels gestos i cerimònies en si mateixes.

Un grup de companys del Seminari de Solsona que cada any -arribada la tardor- ens trobem un dia per compartir records i vivències de temps passats i també de la  nostra vida actual; em sembla que ens prenem aquesta anual trobada com una espècie de litúrgia que podríem anomenar: “litúrgia de l’amistat”.

Perquè -com en els actes litúrgics- sota les formes repetitives i potser fins i tot a vegades una mica arcaiques, hi corre un filó de vida càlida i s’hi troba un contingut molt potent d’afecte i d’amistat cultivats durant una colla d’anys en aquell vetust Seminari de Solsona. Per tant, la trobada en realitat és molt més del que es veu. En les nostres trobades anuals sempre s’hi nota un caliu misteriós que fa que sempre siguin molt agradables i en ho passem molt bé entre anècdotes i records.

Alguns hi anem cada any sens falta. Hi estem ben enganxats i em sembla que les trobaríem a faltar. Altres, per diverses circumstàncies, no hi poden anar algun any, però apareixen sempre tard o d’hora. I no cal dir que trobem a faltar molt aquells que veiem només molt de tant en tant, encara que el record per ells es fa sempre permanent. Des d’aquí vull fer patent  un desig expressat per la majoria: volem veure tots aquells que, o no venen quasi mai, o només venen a la trobada de tant en tant. Els trobem a faltar!

Per a ells va dedicada aquesta senzilla història:

Diu que hi havia un home, que regularment assistia a les reunions d’un determinat grup i un dia, sense cap mena d’avís, va deixar de participar en les seves activitats.
Després d’algunes setmanes, el líder d’aquell grup va decidir visitar-lo. Era una nit molt freda.
El líder va trobar l’home a casa, sol, assegut davant de la xemeneia, on cremava un foc brillant i acollidor.
Endevinant la raó de la visita, l’home va donar la benvinguda al líder, el va conduir cap  a una cadira gran prop de la xemeneia i es va quedar quiet, esperant.
Es va fer un greu silenci. Els dos homes només contemplaven la dansa de les flames al voltant dels troncs de llenya que cremaven.
Al cap d’alguns minuts, el líder va examinar les brases que es van formar i acuradament va seleccionar-ne una d’elles, la més incandescent de totes, empenyent-la cap un costat.
Va tornar llavors a seure, romanent silenciós i immòbil. L’amfitrió prestava atenció a tot, fascinat i quiet.
Al cap de poc, la flama de la brasa solitària va anar disminuint, fins que només hi va haver una lluentor momentània i el seu foc es va apagar d’una vegada.
En poca estona, el que abans era una festa de calor i llum, ara no passava de ser un negre, fred i mort tros de carbó recobert d’una espessa capa de cendra grisenca.
Cap paraula havia eixit de la boca des del protocol·lària  salutació inicial entre els dos amics.
El líder, abans de preparar-se per sortir, va manipular novament el carbó fred i inútil, posant-lo de nou al mig del foc.
Gairebé immediatament es va tornar a encendre, alimentat per la llum i la calor dels carbons ardents al voltant d’ell.
Quan el líder va arribar a la porta per marxar, el seu amfitrió li va dir:
– Gràcies per la teva visita i pel bellíssim sermó que m’has fet. Tornaré al grup.

Als membres de qualsevol grup val recordar-los que ells formen part de la flama i que lluny del grup perden tota la seva brillantor.

A cada un dels components del grup val recordar-li que ell és responsables de mantenir encesa la flama de cadascun dels membres i de promoure la unió entre tots ells, perquè el foc sigui realment fort, eficaç i durador.

Fins l’any vinent i que siguem molts més!

Tags: Amistat