Arxivar per novembre de 2011

30 nov. 2011


La humanitat va enrere?

Classificat com a CULTURA

L’escriptor colombià, Fernando Vallejo escrivia a "La Nación" sobre el  Segon Fòrum Atlàntida (trobada de gent dedicada al món del llibre i que promouen editors catalans), el següent:

"¡Qué bueno que a los editores de Cataluña se les hizo poder celebrar su segundo Forum Atlántida! Se tienen que apurar porque dentro de poquito van a ser como el cóndor de los Andes, una especie en extinción. Y no por catalanes, sino por editores. Cuando cunda en serio el libro electrónico, esta profesión tan honorable que empezó algo después de Gutenberg, hace quinientos años, va a quedar más descontinuada que la de relojero o la de deshollinador."

Algú diu que els llibres de paper viuen temps difícils i altres pronostiquen que moriran aixafats pel cavall desbocat -que arriba arrasant-ho tot- anomenat electrònica. Ja ho veurem. Jo només he llegit un llibre sencer a l’ordinador  i he de confessar que no és el mateix –ni de bon tros!- que tenir-lo a la mà, poder-lo tocar i sentir l’olor a tinta quan el llibre es nou; poder acaronar el llom i les tapes, ara que cada dia són més fines i delicades i tenen dissenys molt atractius, és un sensació indefinible.

Fernando Vallejo deia en la seva exposició

“los hombres sólo van para atrás y una prueba es el libro electrónico”.

Tampoc n’hi ha per tant, dic jo. Els més optimistes diuen que el llibre de paper no morirà mai i que coexistiran tots dos i cada un tindrà el seu lloc i el seu moment. Segurament que serà així.

Llegia en un diari uruguaià -entre les moltes notícies estranyes que s’escriuen cada dia- que dos lladres van assaltar una llibreria. De seguida vaig pensar que el llibre tenia llarga vida mentre hi hagués gent disposada  a entrar amb una pistola en una llibreria i emportar-se uns quants sacs de llibres. Però de seguida em va caure l’anima als peus: resulta que els lladres van assaltar la llibreria, es van endur els diners de la caixa i van marxar corrents… sense endur-se ni un sol llibre.

No saben el que es van perdre!

17 respostes

29 nov. 2011


La nova hipoteca Espanya

Classificat com a ECONOMIA,Humor

-Hola, bon dia. Miri, venia perquè he vist que m’han cobrat, erròniament, 180 EUR.

-Ah, no! No és cap error. És la seva nova hipoteca Espanya.
-Però si jo no l’he demanada!!!
-No, no cal demanar-la. La hi assignem automàticament pel sol fet de ser titular de la llibreta Catalunya.
-Automàticament? Però, i quins avantatges hi tinc, doncs?

-Ui, molts! Pensi que és el que se’n diu una llibreta solidària.

-Li explico: Amb els seus diners es podran, per exemple, regalar ordinadors portàtils als titulars de la targeta Extremadura o bé peatges d’autopista als propietaris d’un compte Castella.
-Però… si jo no en tinc d’ordinador!!!. I he de pagar les autopistes cada cop que viatjo!!!. I per mi què hi haurà?

-Per mi, per mi… Au, home, no sigui tan egoista! Que a vostè no li ve d’aquests 180 EUR al mes!
-Que no em ve de… però… i doncs?… així ho estem pagant tota la família? La meva dona? El meus dos fills? -Sí, sí, és clar. Tots els titulars.
-Però això són més de 700 EUR cada mes!!! És una vergonya!!!
-Miri, amb franquesa, entre vostè i jo… sí, és un escàndol! Però bé, com que té un contracte de permanència de ‘per vida’ no hi ha res a fer. Les condicions són així!
-Doncs miri, sap què li dic? Que a la que pugui canviaré de banc!!! Au, que tingui bon dia senyora…?

Elena Salgado, Elena Salgado. Bon dia.

Des de fa 300 anys, els catalans hem estat uns imbècils.

Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans?

No, es tracta…
… de deixar de ser imbècils!!!.

(Text anònim. Almenys per a mi)

No hi ha resposta

27 nov. 2011


Per on comencem a retallar?

Classificat com a Acudam,Crisi,DISCAPACITAT

Fan ràbia les retallades. Fan més ràbia, encara, quan et toquen de prop. Fa molta més ràbia quan no estan prou ben fetes. I en fan moltíssima quan les critiques les fan els que n’han estat els causants.

Voleu exemples? En podríem donar un munt de cada un dels apartats que he citat a dalt. I segurament que no ens posaríem d’acord, sobretot perquè cadascú les veu des d’una òptica diversa i encara més si et toquen de ben a prop. Algunes són de sentit comú. Voleu un exemple? Encara que sigui de les terres de ponent no puc defensar inversions a l’aeroport d’Alguaire en aquests moments. Segurament que no calen més inversions, però sí que puc dir ben alt que el Govern de Madrid ens vol tocar allò que no sona quant no dóna els permisos corresponents per poder volar i rebre vols internacionals, podent-ho fer i després d’haver promès per activa i passiva que ho faria. Això no és només retallar, sinó ofegar, no deixar viure i tocar el botet. I tot plegat, perquè aquest aeroport no depèn d’AENA i, per tant, ells no podran control.lar-lo de la manera que volen.

Podem discutir si retallar sanitat, educació, TV o el que vulgueu, però no es pot retallar als que ja no poden viure ni sobreviure com, per exemple, alguns centres de discapacitats psíquics, que és el que conec i que també em toca de prop. Si es queixen els professionals de la Ràdio i TV catalana, encara amb més raó es pot queixar un sector com el nostre que es dedica a unes persones de les més necessitades de la societat i que , per elles mateixes, no faran cap tipus de protesta ni es queixaran a la TV.

Demà fem la presentació d’un llibre sobre la història d’ ACUDAM, el centre de discapacitats psíquics on treballo. Ja en parlaré un altre dia del llibre, que recull 35 anys d’història d’aquest centre, plena de bons moments, de moments difícils, de molts sacrificis i molta feina per part de molta gent –professionals, voluntaris i col.laboradors diversos- que s’hi han deixat la pell. Nosaltres tenim la sort d’anar-nos-en sortint de moment, però hi han centres que ja han hagut de reduir personal i algun ha hagut de tancar. Demà tindrem la visita del conseller Cleries, del Departament de Família i benestar Social. No sé què ens dirà, però segur que no hi haurà grans ajudes i segurament que molt bones paraules. Ja farien prou que acomplissin amb el que deuen i paguessin quan toca les subvencions.

Entretant, encara hi han càrrecs amb sous potser massa alts, serveis que se segueixen mantenint -molt més deficitaris que els nostres i que no acompleixen el servei social que acomplim els centres de discapacitats psíquics- i que se seguiran mantenint ves a saber fins quant…

No és cap queixa. És simplement una crida a fer les coses molt millor del que s’estan fent per part de les autoritats i a no protestar pel fet de protestar per part de la ciutadania. Fer les coses amb justícia ja sé que és difícil, però en moments com els actuals és imprescindible.

No hi ha resposta

26 nov. 2011


El que tenim i el que ens falta

Classificat com a Crisi,ECONOMIA,SOCIETAT

La felicitat diuen que  no depèn del que ens falta sinó del bon ús del que tenim. Aquesta afirmació trobo que és veritat sempre, però més encara en els temps actuals on tenim la impressió de que estem perdent –o ens estan prenent- el poc o molt que teníem. Ho dic per les retallades, que cada dia són més, més intenses i sembla que cada dia fan més mal. L’altre dia escoltava a un Conseller del Govern de Mas que ja havíem tocat os i que ja no podíem rostar més el pernil. Ja no hi havia res més per retallar i per escurar. I jo vaig pensar immediatament: però encara ens queda l’os!

Quan estudiava em van ensenyar que els ossos tenien una triple funció: la de sosteniment del cos, la de protecció d’alguns òrgans (cervell, cor, pulmons) i la de possibilitar el moviment (a tall de palanques mogudes pels músculs). I tot això és degut a les dues grans virtuts que tenen: són durs i són elàstics. No seria hora de que ens adonéssim de que potser hem perdut moltes coses però que encara ens ens queda l’os, l’esquelet que ens sosté?

Podem ser molt infeliços si només ens fixem en el que no tenim, en el que hem perdut, en el que ens falta. Però podem ser feliços i podem començar a sortir de la depressió si ens fixem en el molt que tenim, en el que ens queda i –sobretot- si comencem a pensar  en la manera com hem de fer bon ús del que tenim. Però aquí és on es coneix un bon Govern, un poble i les persones mateixes: en les dificultats. Era molt fàcil gastar en aquests anys passats on semblava que hi havia de tot i els pressupostos eren expansius.

Ahir al vespre vaig anar a escoltar una conferència de l’economista Germà Bel al Centre Cultural d’aquí de Mollerussa. Ens va explicar d’on venim, on som i cap on anem. Va fer un retrat quasi perfecte de l’evolució de les coses d’aquests darrers anys. És el que tenen els economistes: que parlen molt bé del que ha passat però no saben gaire –com quasi bé ningú- del que vindrà. De totes maneres, sí que sabem alguna cosa en aquests moments: que encara ens tocarà viure inevitablement una colla d’anys durs. Això no ens ho treu ningú.

Per tant, què hem de fer? Lamentar-nos només? Em sembla que no. Podrem criticar més o menys què retallen i on. Ahir llegia que ara toca a la CCMA la retallada i que podem perdre canals de TV i potser alguna emissora de ràdio. Ja sabem que és dur i que –sobretot la TV en català- és un element essencial per a la supervivència de la nostra llengua. Però si desapareixen dos canals voleu dir que no seguirem endavant? No podran continuar sent líders i fent una tele de qualitat com fins ara? No podran seguir sent excel.lents, com ho són fins ara, amb el que queda?

Abans dèiem que els ossos eren durs però també flexibles. Aquí és on s’ha de veure la duresa i el tremp que durant aquests anys han anat agafant els nostres mitjans públics i la forma com podem ser flexibles davant d’una adversitat que serà un “os dur de rosegar”. Ens haurem d’aprimar, potser només “ens quedarà la pell i l’os” o potser fins i tot “no ens quedarà cap os sencer”. Però és el moment de “no tenir cap os a la panxa” i “trencar-nos els ossos” en la feina.

No vull ser un paladí de les retallades, ni de res en concret perquè no hi entenc un borrall d’aquestes coses. Déu nos en guard! Però suposo que les coses no es fan perquè sí, ni per gust. És fan per pura i dura necessitat. Per tant, haurem de mirar de sobreviure, tirar endavant i esperar que aquest mal trago passi com més aviat millor i que aquestes retallades donin bons fruits.

No hi ha resposta

24 nov. 2011


Defensa de l’alegria

Classificat com a LITERATURA

No puc passar gaires dies sense llegir Mario Benedetti. L’enyoro quan passo dies sense llegir-lo. Enyoro els seus poemes aparentment senzills, que diuen coses aparentment senzilles amb paraules -això sí- ben senzilles per tal de que tothom pugui entendre’ls.

Us en deixo un altre…

 

DEFENSA DE LA ALEGRÍA

                                                                            a trini

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas

defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
                  y también de la alegría

 
Mario Benedetti

23 respostes

24 nov. 2011


Els castells, patrimoni immaterial de la humanitat.

Classificat com a Catalunya,CULTURA

Acabo de veure el documental “Enxaneta”. M’ha impactat i m’ha agradat molt i us el recomano vivament, tant si us agraden els castells com si no.

És un documental en 3D, produït per Televisió de Catalunya, sobre el món dels castells, la tradició popular catalana amb 210 anys d’història que consisteix a fer construccions humanes. L’any passat, els castells van rebre el reconeixement de la Unesco com a patrimoni immaterial de la humanitat.

El documental “Enxaneta” fa una aproximació a tots els valors que contenen els castells i que van ser mereixedors del reconeixement de la Unesco. Partint de la gravació íntegra en 3D del Concurs de Castells de Tarragona del 2010, “Enxaneta” explica amb la veu d’una nena tot el que experimenten els castellers quan afronten la consecució d’un castell. L’esperit de superació, el treball en equip, la integració de les dones i de gent de totes les classes socials, de totes les edats i de qualsevol nacionalitat fan dels castells una valuosa eina de cohesió social en el si de les 61 colles castelleres que hi ha a Catalunya.

Amb la participació de rellevants castellers de diverses colles, “Enxaneta” representa un viatge de tota la família castellera a través dels conceptes que sempre han definit els castells: valor, força, equilibri i seny. I aborda temes poc tractats fins ara, com la por i el risc que representen les caigudes.

A les imatges en 3D del Concurs de Tarragona, s’hi afegeixen les captades en diades de Valls, Vilafranca i Terrassa, on durant el 2010 es van assolir castells inèdits, com la torre de 8 sense folre, castells que només s’han vist en comptades ocasions, com el 3 de 10, i fets inusuals, com l’ascens d’una colla a la categoria de gamma extra, després de 14 anys sense aconseguir-ho ningú.

Seguint el compromís de difusió que TV3 ha tingut sempre amb els castells, “Enxaneta” és un dels primers documentals produïts íntegrament en 3D al nostre país i s’ha concebut com un treball divulgatiu que pugui ser entès per qualsevol persona, de qualsevol nacionalitat, que no hagi vist mai castells. Al mateix temps vol ser el reflex de tots els sentiments, de tot el treball i de tot l’esperit de superació totalment desinteressat que, dia a dia, aporten els castellers perquè el seu país, Catalunya, se senti cada vegada més orgullosa d’aquesta tradició centenària.

No hi ha resposta

22 nov. 2011


Ressaca

Classificat com a ECONOMIA,Europa

La ressaca és el moviment de retrocés que fa l’aigua després d’haver llepat suaument la platja o després d’haver-se desfet en una gran onada. També té una altra accepció la paraula ressaca (també es diu ressaga o rissaga) i és quan en refereix a la pesadesa de cap produïda per una ingestió massiva o excessiva d’alcohol o d’una altra droga.

La ressaca acostuma a deixar molta porqueria quan el mar no és massa net -com acostuma a succeir sovint- i ens torna gran part de la porqueria que els humans hi aboquem, pensant-nos (i autoenganyant-nos) que ens desempalleguem per sempre d’allò que hi llancem.

I això és el que ens està passant en aquests moments: hem creat molta porqueria, hem construït molt més del compte i des necessitats, hem consumit i abocat tantes restes al nostre mar personal i al de la nostra societat que ara ens està retornant amb escreix tantes coses fetes i amb tan poca responsabilitat. Aquí ningú ha controlat; ningú ha fiscalitzat; els governs han gastat a desdir; hem fet vies d’AVE, aeroports o obres públiques sense to ni so, sense sentit i sense mesurar les conseqüències. Els bancs deixaven diners inclús sense demanar-los i sense valorar si es podrien tronar i nosaltres els acceptàvem i ens els gastàvem alegrement. I el fruit de tot això és el que ara ens toca viure i fent-nos-es conscients de cop i massa tard.

Altres països encara ho han fet pitjor que nosaltres i les conseqüències ja les veiem. La CEE es va ampliar molt alegrement i s’hi van afegir països que no estaven preparats. Semblava que hi havia ajudes per tothom i la festa va durar el que va durar. I ara arriba la ressaca, els mals de cap, els vòmits i les inquietuds. La CEE s’ha tornat una mòmia arcaica i pesada i les decisions que s’han de prendre no es prenen perquè no hi ha les autoritats ni els òrgans pertinents per prendre-les. Falta agilitat i  lideratge de veritat. La Merkel i el Sarkozy no són líders sinó que són uns simples representants interessats d’uns països que tenen molts interessos que ballen en la corda fluixa en llocs com Grècia, Portugal o Espanya i que estan molt interessats en que no es perdin bous i esquelles.

Seguirem esperant a veure com acaba aquest drama. Tant de bo acabi mig bé i no sigui com aquells drames en que moria fins i tot l’apuntador…

No hi ha resposta

22 nov. 2011


Qui ha guanyat?

En dibuixant CORTÉS, sempre tant sensible amb l’actualitat i sempre tan compromès amb els més febles i més petits (els que no tenen veu) de tots els àmbits de la societat, una vegada més encerta amb l’acudit que publica avui al seu blog EL HERMANO CORTES, que us convido a visitar.

Com ell, ens podríem preguntar qui ha guanyat en aquestes eleccions i, sobretot, ens podríem preguntar qui ha perdut o qui hi perdrà. Perquè, tal com estan les coses, ja no sé si el problema i la solució és entre les polítiques de dretes i esquerres. Massa vegades hem comprovat que són força semblants i que les sensibilitats que tenen uns partits i altres són, per desgràcia, força semblants.

I dic “per desgràcia” perquè qui mana a hores d’ara són els mercats i el seu immens i salvatge poder. Són ells qui guanyen sempre i són els més pobres (en tots els sentits de la paraula) qui perden. Per això el pobre de l’acudit és tan escèptic i, de fet, tan li fa qui hagi guanyat perquè ell perd sempre i amb tots.

La guanyadora de qualsevol dels comicis que es facin hauria de ser sempre ser la democràcia, responsable de buscar aquelles persones que sàpiguen portar la societat sencera (sense que ningú es pugui sentir exclòs) cap a millores personals i socials i lluitar contra la pobresa, les desigualtats i la misèria dels que d’alguna manera la vida els ha exclòs. Econòmicament parlant, aquests són molts i cada dia són més; alguns potser amb culpa, però molts altres sense cap mena de culpa, sinó simplement fruit de circumstàncies personals nefastes.

Però no hi ha només els exclosos per les tamborinades de l’economia. Hi ha també els exclosos polítics, les minories que no poden fer sentir les seves veus. També aquests es poden sentir exclosos i, en realitat ho són. La democràcia autèntica és poder exercir tots els drets que hom té pel fet de ser persona. I un d’aquests drets és el de l’autodeterminació, cosa que els hauríem de recordar sovint als nostres governants, siguin del color que siguin.

2 respostes

21 nov. 2011


Epitafi per aquell que ha arribat

Classificat com a Poesia,POLÍTICA

Avui pensava que ZP –pobret- es mereix un bon epitafi ara que ha arribat al final del camí. No s’ha mort del tot, encara. Però ja li queden pocs dies de vida política, per més que faci les darreres espernegades i es mogui amb els estertors de la mort política imminent.

ZP es mereix un bon epitafi, pobret. Però pensant-ho bé, no sé si l’epitafi hauria de ser només pel que se’n va i no podria ser també pel que arriba, pobret.

Perquè al gallec li esperen sensacions fortes, sobresalts intensos i cigars fumats entre corredisses. Ell s’ho ha buscat!

Però seré bona persona i avui els desitjaré el millor: al primer, que se’n vagi ben lluny i no li vegem el pèl mai més. I a l’altre que miri de no ser massa mala persona amb nosaltres, pobrets indis de la reserva catalana.

I parlant d’indis i d’epitafis, n’he llegit un de molt bonic que ens ajudarà a començar la setmana de forma poètica, que sempre va bé.

 

Epitafi per aquell que ha arribat

No vagis a la meva tomba i no ploris

perquè no hi sóc.

Jo no dormo.

Sóc mil vents que bufen,

la brillantor d’un diamant a la neu,

la llum del sol damunt del gra madur,

la suau pluja de l’estiu.

En el silenci delicat de la matinada

sóc un ocell que vola ràpid.

No vagis a la meva tomba i no ploris,

no hi sóc,

jo no he mort.

Indi americà anònim.

2 respostes

20 nov. 2011


Ahir reflexionàvem. Avui preguntem

Classificat com a Humor,POLÍTICA

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A fora plou i fa molta mandra sortir de casa. Però diuen que cal anar a votar. Cal anar a votar?

 

—————————————————————-

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquest senyor es tenyeix els cabells. Volien tenyir-li la barba? Em sembla que no han encertat massa ni el lloc ni el color.

—————————————————————–

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquest senyor està indignat o està mort? No sé per què, però em temo molt que no votarà…

—————————————————————–

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un cel tan gris com aquestes pancartes. És preludi del que ens espera?

—————————————————————-

2 respostes

18 nov. 2011


Reflexions pel dia de reflexió

Classificat com a POLÍTICA

Dia de reflexió abans de votar. Dia de reflexió per uns i altres. Vull dir que és dia de reflexió pels que han de votar, però també dia de reflexió pels que han de ser votats. De fet, els que hem d’anar a votar ja ho tenim tot força reflexionat, força decidit i no crec que aquests dies de campanya hagin servit per gran cosa. Potser ara és el moment adequat perquè reflexionin els polítics. Que reflexionin què han fet malament, què podien haver fet millor i què pensen fer per treure del pou el ruc que s’està ofegant.

Nosaltres ja fa temps que ho tenim tot força reflexionat. Nosaltres ja sabem què han fet malament, que podien haver fet millor i el què no han sabut o volgut fer. Sobretot ho saben aquells que s’han quedat sense feina, que ho estan passat més malament que mai i que potser han estat estafats pels bancs. Tots veníem venir aquest situació tan catastròfica menys ells. Sembla mentida que els polítics tinguin tants assessors i cap d’ells hagi estat capaç d’avisar que venia un tsunami i que tot se n’anava a fe punyetes!

Algú se n’anirà caminant -capcot i poc a poc- cap a l’oblit i cap al menyspreu de milers de ciutadans, tot pensat el malament que ho ha fet i potser en un moment de lucidesa adonant-se dels sofriments que hauria pogut evitar. Potser, com a molt, el recordaran com un dels pitjors presidents.

Algú altre arribarà delitós de poder i no sé si tan delitós de fer les coses ben fetes. Em temo que aquest dia de reflexió deu ser un dia força amarg pels polítics perquè, amb el silenci, s’han d’adonar per força de totes les seves limitacions, que cada dia són més. Els seus assessors, els seus familiars, la cort que els envolta constantment continuarà mentint-los i dient-los que són els millors i que ho han fet molt bé. Però ells es miraran per dins i sabran que no, que no ho han fet prou bé. Però continuaran somrient per fora i plorant per dins. Els uns pel que han fet i els altres per l’infern que els espera.

Dia de reflexió? Sí. Per a tots. Però potser més per a ells que per a nosaltres…

No hi ha resposta

17 nov. 2011


Rubalcaba=Rajoy; Rajoy=Rubalcaba

Classificat com a POLÍTICA

“Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando” ens explicaven a l’escola de petits. Qui manava llavors? Qui portava els pantalons? Qui tenia el poder? Qui era més que l’altre? Segons ens explicaven a l’escola, tots dos eren iguals. Serien igual de dolents, dic jo…

Rubalcaba i Rajoy. Rajoy i Rubalcaba. “Tanto monta, monta tanto”. Equivalents, semblants (per no dir iguals) en tantes i tantes coses que no val la pena escarrassar-s’hi gaire en esbrinar qui ho faria millor. Els dos ho farien igual de malament pel que fa referència a nosaltres. Els dos serien malèfics per Catalunya. El PSOE ja ho ha demostrat a bastament. I el PP, també (recordeu un tal Aznar?). Ara, amb una majoria absoluta, que ja llepen i de la que ja senten la flaire i ja els comença a caure la baba, serà terrorífic per nosaltres.

I és que el problema no és d’ideologia. El problema és que tots dos són anticatalans, com es demostra dia a dia. Heu escoltat el que ha passat al Parlament Europeu quan Tremosa parlava en anglès enlloc de castellà? Doncs, això. Xiulaven els del PSOE, com devia xiular Vidal Quadras… Els dos són dolents. Nefastos. O si no, ja ho veureu!

Seria el mateix tenir de president a Rajoy que a Rubalcaba, per més que la campanya que fa el PSC aquí digui que no és pas el mateix. Demostri-m’ho Sra Chacón, senyora (encara) ministra de “los gloriosos ejércitos españoles” . Que n’ l’heu vist exercir de catalana ni un sol minut?. Ni un sol gest. Res. Per quin motiu han de ser diferents Rubalcaba i Rajoy?

I qui manarà a partir d’ara? Europa, la Sra Merkel, Sarkozy, els mercats, els bancs… els de sempre. Ni Rajoy ni ningú podrà fer gran cosa per aquests verals, sino seguir els dictats d’allà. Que, per altra banda, potser ens anirà prou bé a fi de comptes. Potser com més Europa, menys Espanya i, per tant, més Catalunya. Ja ho veurem. Tot està per fer i per veure en aquestes hores convulses. Les coses canvien d’un dia per l’altre i em sembla que ningú sap ben bé per on aniran. Però alguna cosa haurà de canviar en aquesta Europa convertida en guirigall

En realitat el diumenge jo votaré sense massa convicció de que algú pugui arreglar les coses, sabent que és igual qui guanyi perquè les coses no aniran pas millor a partir de dilluns. En realitat ja sé que no aniran bé per un bon temps i no tinc pas confiança que ningú d’ells ho arregli perquè els veig incapaços a tots plegats.

I els partits catalanistes? Molt bé, gràcies.

No hi ha resposta

16 nov. 2011


Ringggg, Ringggg, Ringggg…

Classificat com a MITJANS DE COMUNICACIÓ

Es veu que algú ha començat a atrevir-se a fer-ho: Llegeixo a internet que ja hi ha alguns restaurants que a l’entrada decomissen als clients els seus telèfons mòbils. Diu que ja hi comença a haver un corrent de persones que busca recobrar el plaer de menjar, beure i conversar sense que els ring, ring dels telèfons interrompin i sense veure altres comensals que donin voltes com gats darrere un ratolí entre les taules mentre parlen a crits.

Jo no sóc gaire de parlar per telèfon. El just i necessari. La major part del temps el tinc apagat. També reconec que hi ha gent que el necessita per la seva feina i li resulta quasi imprescindible. Però també hem de reconèixer que des que hi ha el mòbils ja quasi no es pot sostenir una conversa una mica llarga d’una tirada perquè sona el mòbil de l’interlocutor i et deixen amb la paraula a la boca.

Explicava una persona  que un dia estava en una reunió de treball que simplement es va dissoldre perquè tres de les cinc persones que estàvem a la taula van començar a atendre les seves trucades urgents pel mòbil. Explicava que era un caos indescriptible de converses al mateix temps.

És possible que aquesta tendència cada cop vagi a més i segurament que el món camina cap aquí. Però no em direu que no és una llàstima que el telèfon es converteixi en un intrús en certs llocs i en certs moments. No es pot anar a un concert, a un cinema o a missa que no soni més d’un mòbil. És lògic que algunes vegades hom s’oblidi d’apagar-lo, però ja no ho és tant que segueixin sonant després d’haver-se avisat per megafonia que s’apaguin els telèfons. Amb avisos i tot, els mòbils segueixen sonant.

Una cosa curiosa i que sembla que també va a més. Abans, la gent solia buscar un racó per parlar i les converses es procurava que fossin privades, sobretot si es parlava de certs temes. Ara ja no; ara ja s’ha perdut el pudor i es pot parlar de qualsevol tema i amb veu ben alta (serà perquè els demés se n’assabentin?) a l’autobús, en una terrassa d’un bar o al mig d’una plaça plena de gent. I es parla de temes que sembla mentida que es puguin parlar públicament… O el que és pitjor: parlar mentre es condueix un cotxe o –esparvereu-vos!- des d’una moto, tot i que es posin multes ben substancioses i, al meu parer, molt ben posades.

No es poden negar certes avantatges del mòbil, com el fet de poder localitzar o ser localitzat quasi a tot arreu. Però caldria no perdre el fet de parlar cara a cara, el fet de fer tertúlia amb tranquil.litat, el fet de compartir amb amics una sobretaula sense destorbs. Algú ha dit –potser amb raó- que el mòbil serveix per apropar les persones llunyanes i allunyar les properes …! Potser serà veritat.

2 respostes

15 nov. 2011


Conversa amb un comercial de Jazztel

Classificat com a Llengua

Ja n’he parlat alguna altra vegada d’aquest tema. Estic tip de les trucades telefòniques de comercials de Jazztel. També passa amb altres companyies, però no amb la insistència i pesadesa que ho fa Jazztel.

Ja no entro a valorar les ofertes que fan, que potser són prou bones i tot. No ho sé, perquè fa temps que no me’ls escolto. Primerament els atenia una estona, encara que només fos per educació. Però poc a poc m’han anat cansant: per la freqüència amb què truquen i per la poca (més aviat nul.la) sensibilitat amb el català. Normalment truquen persones amb accent llatinoamericà (argentins, sobretot) que no saben català i, per tant, no poden atendre en la nostra llengua.

Els he dit moltes vegades que no volia que em truquessin més i si hi havia alguna forma humana (o sobrehumana) de que m’esborressin de les seves  llistes. Em van dir que sí, que ja se’n cuidarien. Però res de res. Es veu que no hi ha manera. Davant d’això, el recurs que jo adoptava darrerament, per tal de treure-me’ls de damunt, era dir-los que em parlessin en català. Contestaven que no en sabien i aquí s’acabava la conversa.

Però ahir la cosa va ser més interessant i vull reproduir-vos la conversa per tal que la valoreu vosaltres mateixos i comprovareu que certes mentalitats són tan pètries i tan arrelades que no hi ha manera de fer-les desaparèixer… Vull fer constar, en honor d’aquest noi llatinoamericà, que en tot moment em va parlar amb una exquisida educació, cosa que almenys s’ha de valorar molt positivament.

-Hola, le hablo en nombre de Jazztel. Queria ofrecerle… bla, bla, bla…

-Perdó, senyor, podria parlar-me en català?

-No entiende el castellano?

-Sí, és clar, però jo prefereixo ser atès en català.

-Es que yo no hablo ni entiendo catalán. Si usted habla castellano, no comprendo porque no quiere hablarlo conmigo.

Arribat en aquest punt em veig obligat a passar-me al castellà per tal de que m’entengui, poder fer una mica de pedagogia i ésser també una mica educat amb ell.

-Mire, señor, usted es un comercial, no? Usted está vendiendo un producto, no? Si usted quisiera vender un producto en Francia, por ejemplo, usted debería saber francés, no? En que lengua vendería su producto en Francia’?

-Por supuesto, lo haría en francés.

-Pues debería saber que acá en Catalunya a muchos catalanes nos gusta que nos atiendan en catalán, tenemos derecho a ser atendidos en nuestra lengua , su compañía debería saberlo y debería poner los medios para que así fuera.

-Comprendo su punto de vista, pero insisto en que usted podría seguir la conversación en castellano y atender mi oferta.

-Mire usted: Lo primero que le pido és que haga llegar mi protesta a quien corresponda de Jazztel y decirle que muchos catalanes tenemos el derecho a ser atendidos en nuestra lengua y que, si quieren vender su producto acá, quizás deberían cambiar un poco la mentalidad.

-Sigo sin comprender su punto de vista. Yo creo que no importa la lengua, si nos entendemos.

-De verdad no importa la lengua? Quizás a usted no le importe, pero a mi sí que me importa. Porque el problema que tenemos los catalanes es que, aunque la mayoría seamos bilingües, los que tenemos que pasarnos al castellano somos siempre nosotros. En realidad llos bilingües somos nosotros y los castellanoparlantes no lo son nunca. Cree usted que esto es justo?

– Pues yo no veo ningún problema en que se pasen al castellano.

-Bueno, señor, como me parece que esto es un diálogo de sordos y no creo que yo pueda tener la suficiente paciencia como para seguir de esta forma y como veo que mis argumentos parece que no hacen ninguna mella en usted, prefiero dar por terminada la conversación. Ah! Y no se olvide de decirles a Jazztel que yo prefiero el catalán… Lo digo por si siguen llamando a mi casa!

5 respostes

14 nov. 2011


No enterrem Mn. Armengou

Josep Armengou i Feliu  (Berga1910-Berga1976) és prou conegut de tots. I si no ho és, ho hauria de ser per tot el que va ser, va escriure i va representar en un temps durs de dictadura. La seva obra més important –i potser més coneguda-és Justificació de Catalunya.

La seva obra s’ha anat publicant, però falta alguna cosa encara. Mn Climent Forner, en un article publicat al FULL DIOCESÀ de Solsona d’ahir, se’n queixa i a mi em sembla que amb raó. M’ha semblat interessant reproduir-lo. Massa vegades passen coses semblants i deixem en l’oblit persones o escrits que són fonamentals per un país. Us deixo el text de Mn. Climent Forner.

No enterrem Mn. Armengou!|Climent Forner. ……………………….

Aquest article m’hauria estimat més no haver-lo d’escriure, però m’hi veig obligat per diversos motius, no pas, encara que també, perquè el mes de novembre ens convidi com sempre a recordar els nostres difunts; ho faig, més que res, per les lamentables circumstàncies del cas, prou i massa esbombades darrerament pels mitjans de comunicació. Em refereixo a la no publicada encara, després de tants anys, Crònica menuda de la ciutat de Berga, l’únic original inèdit que resta del «capellà de Berga,» prou conegut d’altra banda per la més excelsa de les seves obres, Justificació de Catalunya. Són quatre grosses llibre- tes manuscrites (unes 1.500 pàgines en total), guar- dades en l’actualitat a l’Arxiu Comarcal del Berguedà, que donen fe de la vida quotidiana berguedana dels anys 1948-1975, en ple règim franquista (els redactors del llibre Prosa escollida (Armengou, Tuyet, Ballarín, 1990), gràcies al seu germà Joan, en vam poder extreure un dia l’apartat Petit diari de guerra (29-XII-1936 – 6-V-1939), que el mateix mossèn va afegir-hi més tard salvant-lo de l’oblit).

Mn. Josep Armengou i Feliu va néixer a la ciutat de la Patum el da 18 d’octubre de 1910 i va morir-hi el 21 de gener de 1976; posteriorment fou sebollit al Panteó de Berguedans Il·lustres. L’any passat, arran del centenari del seu decés, tothom esperava que veuria la llum, per fi, l’obra esmentada, i sens dubte que hauria estat la millor manera de celebrar-lo en honor d’ell i en bé nostre. Però no sols no va ser així, sinó que tots els dimonis haguts i per haver sem- bla que s’hi hagin posat en contra fent impossible l’acord entre els principals responsables del destret: els familiars hereus del difunt, l’Ajuntament de Berga i el qui sigui (que no ho sé). Mentrestant: s’ha perdut una subvenció força quantiosa de la Generalitat de Catalunya; s’han demanat dos o tres pròlegs; s’ha connectat amb diverses editorials… Ai, Senyor! Quin pecat i quina vergonya! Ep, sols Déu sap qui en té la culpa! Moralment el susdit dietari no és de ningú, només de Mn. Armengou i de la Ciutat de Berga, a la qual el destinà. Hom, com en un conte malabàric, fóra capaç de caure en aquesta temptació: «Bons amics, deixeu-m’ho a les meves mans. Tindré cura de tot (transcripció del text, disquet, impremta, difusió) i no en cobraré ni cinc; al contrari, si cal, pobre de mi, hi posaré diners de la meva butxaca. En cas d’obtenir beneficis (que se n’obtindran, no en dubto, oi més després del gran escàndol mediàtic que s’ha produït), seran destinats a causes benèfiques i a la promoció del capellà escriptor. Jo ja m’acontento amb el bon servei fet a la també per mi molt estimada Ciutat i amb no haver deixat enterrar del tot Mn. Armengou; al revés, haver-lo ressuscitat d’entre els morts in aeternum. Amén.» Berguedans, em perdoneu?

No hi ha resposta

13 nov. 2011


Poema per a un nen gran

Classificat com a DISCAPACITAT,Poesia

Poema per a un nen gran

Exactament, què ets?

Ets un nen dins d’un cos gran.

Ets una il.lusió constant.

Ets bondat, llum i música.

No cal que diguis res

perquè els teus ulls ja ho diuen tot.

Els ulls, el rostre, els gestos

són aquell mirall que mostra la teva ànima,

plena de senzillesa, noblesa i amor,

amistat, innocència i abraçades,

riures, plors i fantasies,

somnis, generositat i desitjos.

Ens hauràs de perdonar

perquè no sempre sabem tractar-te com correspon:

com a un nen gran, una ànima de nen en un cos d’adult.

O bé et tractem com a adult, sense ser-ho del tot,

o bé et tractem com un nen, també sense ser-ho de tot.

I què ets, doncs?

Una persona a qui massa vegades empetitim

i fem menys del que en realitat és.

La teva grandesa moral és superior a la de la majoria d’adults

perquè el que compta és l’ànima i no pas el cos;

No són les habilitats, la rapidesa,

la paraula o les capacitats físiques les que compten,

sinó les teves abraçades, que valem més que tot l’or del món

i els teus somriures que alegren el dia,

i ens enjoien la vida.

A vegades les teves frustracions ens fan tan mal a nosaltres

com te’n fan a tu, que sempre necessites gronxar somnis

i no sempre ho aconsegueixes.

No t’entenem, tu mateix no ens acabes d’entendre,

i  tu segurament que no ens entens a nosaltres

perquè hem oblidat la senzillesa del tracte

i la importància de les coses primàries,

de les coses fonamentals i més necessàries.

Hem oblidat les teves lliçons diàries,

tot allò que constantment ens ensenyes

i nosaltres passem per alt.

Ens ensenyes a estimar

i nosaltres no ho aprenem.

3 respostes

11 nov. 2011


Persuadir o enganyar?

Classificat com a POLÍTICA,PSICOLOGIA

Aquests dies escoltem una i altra vegada les mateixes consignes, els mateixos retrets, els mateixos anuncis, les mateixes promeses en boca d’uns personatges que la majoria de les vagades ni creiem (perquè han perdut credibilitat) ni escoltem (s’han tornat força avorrits).

Però tots sabem que la repetició és una tècnica gairebé molt antiga i prou eficaç com per fer-la servir en campanya electoral. Tots hem escoltat allò que afirma que “una mentida repetida cent vegades arriba a convertir-se en veritat”. I s’ha comprovat que és veritat -encara que sembli inversemblant- i per això els polítics, els mitjans de comunicació i la publicitat fan servir molt la repetició com una forma per persuadir a les masses. Ens podem preguntar, però, si és realment la repetició una tècnica persuasiva. El professor Begg, de la McMaster University a Ontàrio, va demostrar l’efecte de la repetició amb un senzill però curiós experiment. Encara que pugui semblar massa simple, el cert és que la repetició dels missatges realment augmenta el seu efecte persuasiu, convertint-se en una de les estratègies més senzilles per convèncer els demés. A aquest efecte se li coneix en Psicologia com la "Il · lusió de la veritat", un fenomen segons el qual la familiaritat (de la mà de l’exposició reiterada als missatges) ens fa valorar un missatge com més veraç del que realment és.

Per tant, els polítics en campanya volen persuadir o directament volen enganyar? Alguns d’ells poden dir força bestieses perquè ja saben que no guanyaran. Altres, simplement exageraran o jugaran amb l’ambigüitat. Altres callaran coses que no convé dir-les en aquests moments. Però tots repetiran i repetiran fins a l’esgotament els mateixos eslògans -mig veraços o mig mentiders-, però sempre força pesats. Com podeu pressuposar, molts polítics o publicistes coneixen a la perfecció que entre la veritat i la Il · lusió de la veritat no existeix sinó una línia molt subtil.

No obstant això, que vagin alerta perquè els psicòlegs socials també expliquen que repetir fins al cansament una informació pot tenir efectes totalment contraproduents. Per aquesta raó moltes investigacions s’han dedicat a examinar quin és el nombre de repeticions que fa que un missatge sigui percebut com a veritable i persuasiu. Brinol, l’any 2008, va descobrir que les persones se senten còmodes amb una idea després que han estat exposades a la mateixa entre 3 o 5 vegades. Un nombre major de repeticions no augmenta la veracitat i fins i tot pot incitar la desconfiança.  De fet, la repetició és una estratègia efectiva només quan les persones presten poca atenció però quan estan molt concentrades i l’argument és feble, l’efecte persuasiu del missatge desapareix. En altres paraules, no és una bona idea repetir un argument feble, sobretot si les persones estan avaluant atentament les informacions que se’ls està fent arribar.

I, per desgràcia, la majoria d’arguments que ens presenten els nostres polítics estan carregats de febleses i alguns fins i tot de mentides descarades. Alerta, doncs a qui votem!

No hi ha resposta

10 nov. 2011


Oh mia patria si bella e perduta!

Classificat com a CULTURA,GENERAL,Música

MIREU EL VIDEO I ESCOLTEU EL QUE DIU EL DIRECTOR RICCARDO MUTI. ÉS EMOCIONANT, MOLT ACTUAL I NO SERVEIX NOMÉS PER ITÀLIA…

L’últim 12 de març, Silvio Berlusconi va haver d’enfrontar la realitat. Itàlia celebrava el 150 aniversari de la seva unificació i en aquesta ocasió es va representar a l’òpera de Roma “Nabucco” de Giuseppe Verdi, dirigida pel mestre Riccardo Muti.

Nabucco és una obra tant musical com a política: evoca l’episodi de l’esclavitud dels jueus a Babilònia, i el seu famós cor “Va pensiero” és el cant dels esclaus oprimits. A Itàlia, aquest cant és el símbol de la recerca de llibertat del poble, que a finals del segle XIX -època en què es va escriure l’òpera – estava oprimit per l’imperi Habsburg, que va combatre fins a la creació de la Itàlia unificada.

Abans de la representació, Gianni Alemanno, alcalde de Roma, va pujar a l’escenari per pronunciar un discurs denunciant les retallades al pressupost de cultura que va fer el govern, tot i que Alemanno és membre del partit governant i vell ministre de Berlusconi. Aquesta intervenció política, en un moment cultural dels més simbòlics per Itàlia, produiria un efecte inesperat, ja que Berlusconi en persona assistia a la representació.

En una entrevista al Times, Ricardo Muti, director de l’orquestra, va explicar que va ser una veritable vetllada de revolució: “Al principi hi va haver una gran ovació en el públic. Després vam començar amb l’òpera. Es va desenvolupar molt bé fins que arribem al famós cant “Va pensiero”. Immediatament vaig sentir que l’atmosfera era tensa en el públic. Hi ha coses que no es poden descriure, però hom les sent. Era el silenci del públic que es feia sentir. Però en el moment en què la gent es va adonar que començava el “Va Pensiero”, el silenci es va omplir de veritable fervor. Es podia sentir la reacció visceral del públic davant el lament dels esclaus que canten: “Oh pàtria meva, tan bella i perduda.”

Quan el cor arribava a la seva fi, ja se sentien en el públic diversos “bis”. El públic va començar a cridar: “Visca Itàlia!”, “Visca Verdi!”, “Llarga vida a Itàlia!”. La gent al galliner va començar a llançar papers amb missatges patriòtics. En una única ocasió Muti havia acceptat fer un bis per al “Va Pensiero” a la Scala de Milà el 1986, ja que per a ell l’òpera no ha de patir interrupcions. “Jo no volia només fer un bis. Hi havia d’haver una intenció especial per fer-ho”, relata. Però el públic ja havia despertat el seu sentiment patriòtic.

En un gest teatral, Muti es va girar i va mirar el públic i Berlusconi a la vegada, i va dir:
“Sí, estic d’acord.” Llarga vida a Itàlia “. Però …
Ja tinc més de 30 anys i he viscut molta vida. He recorregut molt de món, i avui em fa vergonya el que passa al meu país. Per això accedeixo a la vostra comanda d’un bis per al “Va Pensiero”, novament. No és només per la joia patriòtica que sento, sinó perquè aquesta nit, quan dirigia el Cor que ha cantat “Ai la meva pàtria, bella i perduda”, he pensat que si seguim així matarem la cultura sobre la qual es va construir la història d’Itàlia . En aquest cas, la nostra pàtria estaria de veritat “bella i perduda”. (Aplaudiments, inclosos dels artistes en escena)

Va continuar: “Ja que regna aquí un clima italià, jo, Muti, he callat molts anys. Voldria ara … hauríem de donar-li sentit a aquest cant, estem a casa, el teatre de Roma, i amb un cor que ha cantat magníficament bé i que ha acompanyat esplèndidament. Si volen, els proposo que s’uneixin a nosaltres perquè cantem tots junts”. Llavors va convidar el públic a cantar amb el cor d’esclaus. “Vaig veure grups de gent aixecar-se. Tota l’òpera de Roma es va aixecar. I el Cor també. Va ser un moment màgic a l’òpera.

Aquella nit no va ser només una representació de Nabucco, sinó també una declaració del teatre de la capital per cridar l’atenció als polítics. “

Una resposta fins a ara

09 nov. 2011


El tercer sector i la crisi

Classificat com a Crisi

Per tercer sector entenem el conjunt d’organitzacions que tenen finalitats d’interès social i sense ànim de lucre. Les finalitats estan vinculades a la millora de l’entorn social, i es poden trobar organitzacions del tercer sector en camps molt variats, com per exemple, medi ambient, cultura, lleure i joventut, activitats socials, lluita contra la pobresa i l’exclusió, cooperació internacional, etc.

Segons l’Observatori del tercer sector la crisi que viu el país afecta a tothom i de forma cada dia més profunda a tots els àmbits de la societat. I, de retruc, afecta a les mateixes organitzacions, que s’han d’espavilar per treure diners d’on poden per seguir ajudant.

La crisi fa que hi hagi cada com més la tendència a una reducció dels ingressos públics i un augment de les necessitats socials, així com canvis en les prioritats de tots els agents.  I també es nota incertesa davant l’evolució del voluntariat que, en qualsevol cas, la capacitat de mobilització social de les entitats serà clau per fer front als nous reptes que planteja la crisi. 

L’altre dia llegia que cada dia s’observa més concurrència de gent que es va apropant amb carros de la compra al lloc on es dipositen els contenidors d’escombraries dels supermercats. Dotzenes de persones, algunes d’elles amb nens petits, esperen que els operaris dels centres comercials i dels supermercats treguin el gènere caducat o a punt de caducar que ells no poden vendre. Tant bon punt el deixen el contenidor, tots s’afanyen a treure el menjar que hi ha al seu interior:llaunes de conserva, lactis, carn envasada, fruita i verdures, tot serveix. "Jo vinc un cop per setmana", explicava una de les noies mentre omple el seu carro gairebé sense mirar el que està agafant. "Tot està bastant bé, es pot menjar", confirma. I és que la fam no entén de dates de caducitat. "A vegades hi ha baralles perquè els nous s’ho volen emportar tot".Un dels homes que recull menjar assegura que ell porta anys venint aquí però confirma que "cada vegada som més els que venim aquí a agafar menjar i això porta problemes".

Augmenten cada dia les persones que demanen ajudes de béns bàsics i es dirigeixen a Càritas i altres ONG que no poden donar l’abast a tantes demandes. Llavors, moltes persones com aquestes, opten per ‘fer la compra’ en els contenidors d’escombraries pròxims als supermercats per poder subsistir. Segons confirma Càritas, en els últims anys ha augmentat el nombre de persones que s’acosten per demanar ajuts de béns bàsics com alimentació, roba, llibres de text per als seus fills o un lloc on dormir.

On arribarem? Quan tocarem fons? Quan es començaran a arreglar les coses? Són preguntes angoixants que, pel que sento dir als experts, no tenen encara resposta clara. Sembla que la cosa pot durar encara una bona temporada. Per tant, em sembla que la única sortida digna que ens queda serà ser una mica més solidaris tots els que puguem ser-ho i mirar de canviar la mentalitat a la que ens havíem acostumats durant anys de bonança: gastar menys, ajudar més i, qui pugui, que creï llocs de treball.

No hi ha resposta

07 nov. 2011


Contra Franco es lluitava millor

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

  • Pels drets i llibertats democràtiques.
  • Accés del poble al poder econòmic.
  • Accés del poble al poder polític.
  • Pel ple exercici del dret d’autodeterminació.

Us sona això? Són els quatre punts programàtics de l’Assemblea de Catalunya, de la qual avui fa 40 anys justos que va ser constituïda a l’ església de Sant Agustí Nou del barri del Raval de Barcelona.

L’Assemblea de Catalunya va ser una plataforma unitària de l’antifranquisme català en la lluita contra la dictadura del general Franco. Hi havia de tot: partits polítics, sindicats i organitzacions socials de tota mena. El programa  era clar i senzill però amb un contingut molt ambiciós -de reivindicació de llibertat social i política:

  • Amnistia per als presos polítics
  • Estatut d’ Autonomia per a Catalunya
  • Autodeterminació i la coordinació democràtica amb la resta de l’estat.

Avui, 40 anys després, algunes d’aquestes coses, per sort, ja s’han aconseguit. Però altres encara són molt lluny, per desgràcia. Aquella il·lusió i unitat tan necessària per lluitar contra la dictadura franquista s’ha perdut. Durant aquest llarg camí cap a la democràcia s’han guanyat moltes coses però se n’han perdut moltes altres. Alguna, com la tan necessària unitat contra aquesta Espanya d’esperit centralista i bloquejadora de tantes coses que ens portarien a ser un país millor, més lliure i més gran.

En aquest aspecte caldria tornar als orígens i mirar d’anar junts en aspectes fonamentals per a Catalunya. Torno a mostrar –un cop més- la meva por davant una majoria absoluta del PP, la ineficàcia i tantsemenfotisme del PC català, les mitges tintes i la tebior de CIU i les lluites fratricides dels partits d’esquerra catalans. Amb aquest pas perdrem bous i esquelles i perdrem coses que van ser molt difícils d’aconseguir. Potser que hi penséssim una mica abans del 20N per poder obrar en conseqüència.

No hi ha resposta

06 nov. 2011


El bisbe Deig

Classificat com a Bisbe Deig,Església

Antoni Deig i Clotet (Navàs, 1926Manresa, 2003) ja fa 8 anys que ens va deixar però el seu record resta molt viu entre els que el vam conèixer i estimar.

Ahir, 5 de Novembre, va fer 34 anys que fou ordenat bisbe de Menorca i l’Associació Amics del Bisbe Deig va organitzar una conferència a Mollerussa -on té la seva seu- amb el títol

"LA MEMÒRIA DEL BISBE DEIG I L’ESGLÉSIA ACTUAL"

AMB ALBERT SÀEZ I FRANCESC ROMEU com a conferenciants convidats, que van conèixer, tractar i estimar molt al bisbe Deig. Es va notar.

El Francesc Romeu va fer un senzill recorregut per la vida del bisbe Deig, que va dividir en tres etapes, posant l’accent en que la seva vida sempre va ser una unitat (amb cares polièdriques, però sempre sabent-les unir formant una ferma unitat) i que mai va deixar de ser la mateixa persona, senzilla, afable, amiga i intel·ligent, per més que el fessin bisbe i fos un bisbe conegut i fins i tot polèmic en alguns moments de la seva vida.

L’Albert Sàez ens va fer 5 flaixos o moments de la vida del bisbe Deig que ell considerava importants. Ens el va fer viu i proper, amb tota una sèrie d’anècdotes plenes d’humor i una mica d’ironia, sobretot quan el comparava amb els altres bisbes d’aquell temps i amb els actuals bisbes catalans.

En fi, una conferència molt agradosa d’escoltar i que hem d’agrair a bon fer dels “Amics del bisbe Deig”, associació que va ser creada el dia 7 de febrer de 2009 al Consell Comarcal del Pla d’Urgell. Una associació oberta a tothom que ho desitgi i que dóna la possibilitat de formar-me part en qualitat de soci.

L’entitat, que té per objectiu salvaguardar i difondre la memòria del qui fou bisbe emèrit de Solsona, ha creat una adreça de correu electrònic a través de la qual els interessats poden sol·licitar la voluntat  de ser-ne membres. Per formalitzar la petició, l’Associació d’Amics del Bisbe Deig ha publicat al web del Consell Comarcal del Pla d’Urgell un formulari  que els interessats han d’emplenar i, posteriorment, fer arribar per correu electrònic a

[email protected]

Els fins de l’Associació Amics del Bisbe Deig són: salvaguardar la memòria del bisbe i recollir el seu esperit, fomentar i promoure el coneixement de la seva trajectòria eclesiàstica i social, i treballar per la consolidació del futur de la nació i de l’Església catalana, tal com així recullen els estatuts que aquest dissabte han consensuat i aprovat els membres fundadors de l’esmentada associació.

I, per acabar, un vers molts simpàtic que jo no coneixia publicat a (Presència, 16/8/2003)

 

AL CEL SIGUI

Quan pregueu per Catalunya

i alceu els ulls vers el cel

veureu com a prop de Déu

hi ha plantada una senyera

coronada amb un estel.

I si ho voleu escoltar

sentireu Pare i pastor

que es parlen en català.

Parlen d’una pàtria bella

-mar enllà hi ha Ciutadella

terra endins hi ha el Ponent-

d’un poble i la seva gent.

Parlen del nacionalisme,

quan l’Antoni li pregunta,

Déu li respon enfadat:

-Ja t’he dit que no és pecat!

Parlant com la gent del poble

vau plantar cara, Deig,

al centralisme tronat,

tant polític com mitrat.

(S’emprenya com una mona

l’espanyola conferència,

perquè un bisbe de Solsona

demana la independència).

4 respostes

04 nov. 2011


La crisi financera explicada als nens

Classificat com a ECONOMIA

Segueixo amb el tema més actual de tots, amb el  perill de fer-me pesat. En parla tothom i potser massa i tot. Però és que el tema  és molt preocupant perquè toca de prop i de forma crua cada cop a més gent. I el pitjor de tot és que els que ens ho haurien d’explicar no ho saben fer gaire bé, ho fan tan complicat com aquells metges que parlen amb noms tècnics i el malalt surt del consultori sense haver entès res de res.

Avui m’ha arribat una explicació tan senzilla del que és la crisi financera que fins i tot la podrien entendre els nens. Voleu llegir-la? Aquí la teniu:

La Heidi és la propietària d’un bar a Berlín, que va poder comprar amb un préstec bancari. Com és natural, vol augmentar les vendes, i decideix permetre que els seus clients, la majoria dels quals són alcohòlics en atur, beguin avui i paguin un altre dia. Va anotant en un quadern tot el que consumeixen cadascun dels seus clients. Aquesta és una manera com una altra qualsevol de concedir préstecs.

Nota: Però en realitat, no li entra a caixa cap diner físic.

Molt aviat, gràcies al boca a boca, el bar de la Heidi es comença a omplir de més clients.
Com que els seus clients no han de pagar a l’instant, la Heidi decideix augmentar els beneficis pujant el preu de la cervesa i del vi, que són les begudes que els seus clients consumeixen en major quantitat. El marge de beneficis augmenta vertiginosament.

Nota: Però en realitat, és un marge de beneficis virtual, fictici, la caixa segueix estant buida d’ingressos comptants.

Un empleat del banc més proper, molt emprenedor, i que treballa de director a la secció de servei al client, s’adona que els deutes dels clients del bar són actius d’alt valor, i decideix augmentar la quantitat del préstec a la Heidi . L’empleat del banc no veu cap raó per preocupar-se, ja que el préstec bancari té com a base per a la seva devolució els deutes dels clients del bar.

Nota: Aneu enxampant la dimensió del castell de cartes?

A les oficines del banc els directius converteixen aquests actius bancaris en "beguda-bons", "alcohol-bons" i "vomita-bons" bancaris. Aquests bons passen a comercialitzar-se i a canviar de mans en el mercat financer internacional. Ningú comprèn en realitat què signifiquen els noms tan rars d’aquests bons; tampoc entenen quina garantia tenen aquests bons, ni tan sols si tenen alguna garantia o no. Però com que els preus segueixen pujant constantment, el valor dels bons puja també constantment.

Nota: El castell de cartes creix i creix i no para de créixer, però tot és mentida, no hi ha al darrere cap solidesa monetària que ho sustenti. Tot són "bons", és a dir, paperets que "representen" tenir valor sempre que el castell de cartes se sostingui.

No obstant això, encara que els preus segueixen pujant, un dia un assessor de riscos financers que treballa en el mateix banc (assessor al qual, per cert, acomiaden aviat a causa del seu pessimisme) decideix que ha arribat el moment de demanar a la Heidi el pagament del seu préstec bancari, i la Heidi, al seu torn, exigeix ​​als seus clients el pagament dels deutes contrets amb el bar.
Però, és clar, els clients no poden pagar els deutes.

Nota: ¡¡¡Perquè segueixen sense tenir ni un cèntim! Han pogut beure cada dia al bar perquè "es comprometien" a pagar els seus deutes, però el diner físic no existeix.

La Heidi no pot tornar els seus préstecs bancaris i entra en fallida.

Nota: I la Heidi perd al bar.

Els "beguda-bons" i els "alcohol-bons" pateixen una caiguda d’un 95% del seu valor. Els "vomito-bons" van lleugerament millor, ja que només cauen un 80%.
Les companyies que proveeixen al bar de Heidi, que li van donar llargs terminis per als pagaments i que també van adquirir bons quan el seu preu va començar a pujar, es troben en una situació inèdita. El proveïdor de vins entra en fallida, i el proveïdor de cervesa ha de vendre el negoci a una altra companyia de la competència.

Nota: Perquè els proveïdors de vins i cerveses també li fiaven a la Heidi, creient que estaven segurs que cobrarien amb escreix al cap del temps. Com que no han pogut cobrar, donat que els diners no existeixen, el deute de la Heidi se’ls ha menjat a ells.

l el govern intervé per salvar el banc, després de converses entre el president del govern i els líders dels altres partits polítics.
Per poder finançar el rescat del banc, el govern introdueix un nou impost molt elevat que pagaran els abstemis.

Nota: Que és el que de veritat ha passat?. Senzillament: que amb els impostos dels ciutadans innocents, els governs han tapat el forat financer creat per l’estupidesa dels bancs.

No hi ha resposta

03 nov. 2011


El tot o res

Classificat com a ECONOMIA,POLÍTICA

M’agrada passejar-me pels alguns blogs amics (que llegeixo quasi religiosament); m’agrada escoltar les tertúlies d’algunes ràdios (altres, no les considero prou serioses); m’agrada llegir diaris i revistes que parlin de temes actuals… Tot plegat perquè m’agrada estar al dia de les qüestions d’actualitat i aprendre una mica de qui considero que en saben prou de les coses com per poder opinar amb criteri. Doncs, tot i això, hi han alguns temes dels quals no en trec l’aigua clara perquè escolto o llegeixo coses tan variades i tan contradictòries que jo, pobre de mi, no sóc capaç de desxifrar. En altres temes sí que hi veig una unanimitat tant aclaparadora que ja ni fa falta pensar-hi gens ni mica perquè ja sabem que les coses transcorreran tal com tothom prediu.

Però el que em fa més ràbia és el desconcert en què s’ha establert Europa en aquests darrers temps sense que ningú fos  capaç de preveure -encara que només fos una mica- el està passant. Alguns preveien la crisi, però ni la preveien tan grossa ni preveien aquest guirigall en que estan ficats els principals països i el cul de sac on han portat als pobres ciutadans més pobres i desfavorits d’alguns d’aquests països.

Grècia és la primera en pagar el pato (però, esperem-nos, que darrere vindran més països). Estan tan escanyats i veuen el precipici tan a prop que Papandreu planteja una d’aquelles jugades que fan als casinos els jugadors que veuen que ho perden tot: jugar al tot o res i plantejar un referèndum que s’ha vist obligat a desconvocar immediatament per les pressions dels “grans”. És per això que la majoria d’ells van decidir activar-se en els star slots games, ja que no poden controlar-se quan estan al casino terrestre, ja sigui guanyant o perdent diners, no poden deixar de jugar i continuar jugant fins perdre tot. La jugada de Papandreu era de tan alt risc, que de sortir malament no només deixaria a Grècia fora de l’Eurozona, sinó que podria generar un efecte dòmino que comenci per Itàlia i Espanya, acabant potser amb la desaparició de la moneda única. I això no ho poden permetre, de moment. Una aposta temerària. Una aposta de persona desesperada. Però una aposta que segurament que no portarà enlloc, segons diuen alguns entesos perquè Grècia ja no pot pagar ni els interessos del deute.

I doncs, què s’ha de fer? Pel que sembla ningú ho sap. Potser la única sortida serà invoca els déus de l’ Olimp per tal de que donin alguna idea. Però no hi ha mal que per bé no vingui  -com diu el refrany- i aquesta situació tan extrema farà que Europa s’adoni que no pot romandre en aquest estadi intermedi: o avança cap a una economia totalment unificada, o l’Eurozona es comença a ensorrar com un castell de cartes. Veurem ben aviat cap on tirarem…

I, entretant, aquí començarem una campanya electoral que es preveu bruta i enverinada, on un tal Rubalcaba també haurà de jugar al tot o res si no vol perdre per golejada. I jo em pregunto: i davant d’aquest perill tan gran que suposa per Catalunya una majoria absoluta del PP els partits catalans no tenen res a dir o a fer? Continuaran comportant-se com gat i gos? No podrien anar una mica junts per poder parar -almenys una mica- el cop a Madrid?

No hi ha resposta

02 nov. 2011


Intromissions eclesiàstiques

Classificat com a Església,POLÍTICA

S’acosten eleccions. Tenim l’espasa de Democles (en forma de majoria absoluta del PP) al damunt de cap. Considero un tema molt important el Comunicat que van fer els bisbes i del qual ja en vaig parlar una mica fa pocs dies.

Avui he trobat aquest article de Federico Mayor Zaragoza al seu blog “La fuerza de la palabra” que val la pena llegir. Val la pena pel que diu i perquè Mayor Zaragoza té prou força moral per fer l’anàlisi que fa i perquè, si d’alguna cosa no se’l pot acusar, és de ser un perillós extremista. Llegiu-lo!

 

Otra deplorable intromisión de la jerarquía eclesiástica en la conciencia ciudadana

“Los Obispos piden votar a quien defienda la vida y el matrimonio”… “El Episcopado ofrece a los católicos consideraciones que ayuden al ejercicio responsable del voto”… anunció la prensa del pasado 22 de octubre.

Una vez más, la jerarquía eclesiástica –como en el caso de la educación para la ciudadanía, que tanta falta nos hace, que tanta falta les hace- juzga aspectos situados totalmente fuera de su jurisdicción y del ámbito religioso: así, reconoce “la legitimidad moral de los nacionalismos o regionalismos que, por métodos pacíficos, desean una nueva configuración de la unidad del Estado español… aunque es necesario tutelar el bien común de la Nación española en su conjunto, evitando riesgos de manipulación por causa de pretensiones separatistas o ideológicas de cualquier tipo”.

Ya ven: evitar manipulaciones manipulando con afirmaciones que, además de ser impropias en un país democrático y aconfesional, son en ocasiones totalmente infundadas científicamente. La historia de las indebidas injerencias de la religión en la ciencia es especialmente rica en episodios que empañan la imagen de la iglesia y que no se debieron producirse si se hubieran mantenido en el espacio intelectual que le corresponde.

Recuerdo cuando en 1981 tuve el honor de asistir en la Academia Pontificia, al lado del Papa Juan Pablo II, a una sesión conmemorativa de Albert Einstein. Asistían muchos Premios Nobel, entre ellos D. Severo Ochoa. De pronto, el Papa pidió disculpas por el inicuo tratamiento que dio la Iglesia a Galileo Galilei. Cuando la religión pasa de la metafísica a la física, corre el grave peligro de equivocarse, dijo. Lo mismo sucede –añadió, porque no daba puntada sin hilo- cuando la ciencia hace incursiones en las creencias… Se refería seguramente al libro “El azar y la necesidad”. “A la iglesia le da lo mismo que la Tierra sea redonda o plana y que se mueva o no por sí misma”, me comentó… D. Severo y la comunidad científica allí representada quedaron muy satisfechos por las inesperadas explicaciones dadas por el Papa… que ya se encargó el Vaticano de ir “poniendo en su contexto” progresivamente.

Pues bien: al hablar de la defensa de la vida –que todos queremos defender pero no sólo en el nacimiento sino a lo largo de toda la existencia- el Padre Martínez Camino no se olvida de recordar “el peligro que suponen determinadas opciones legislativas que no tutelan adecuadamente el derecho fundamental a la vida de cada ser humano, desde la concepción hasta la muerte natural”. Los científicos hemos prestado toda la atención que se merece el origen del ser humano. D. Pedro Laín Entralgo y D. Xavier Zubiri publicaron reflexiones muy profundas al respecto. Yo mismo, ya en los 80, publiqué un trabajo sobre las implicaciones, en las prácticas para vencer la infertilidad, que pueden tener cuando se realizan con los genes pero no en los genes…

Unos años más tarde, en 1992, inicié como Director General de la UNESCO, alarmado por la posibilidad de que la ingeniería genética pudiera lograr el perverso sueño de Hitler y Mengele, que no habían alcanzado con la genética mendeliana, un proceso de consultas a todos los especialistas que, con la creación de una Comisión Mundial de Bioética, desembocó en 1997 en la Declaración Universal del Genoma Humano, en cuyo artículo undécimo se prohíbe taxativamente la clonación de genes humanos con efectos reproductivos.

En 2003 publiqué, como coordinador junto a Carlos Alonso Bedate, S.J., el libro “Gen-Ética”, donde se aportan los datos y conocimientos que permiten abordar con rigor los temas relacionados con el fantástico progreso de la expresión genética y regulación epigenética.

Por todo cuanto antecede, como creyente y miembro de la Iglesia “del Evangelio y de las sandalias”, según expresión del Obispo Pere Casaldáliga, protesto enérgicamente de esta nueva e intolerable intromisión de la jerarquía eclesiástica, aduciendo aspectos en los que la Conferencia Episcopal es absolutamente incompetente, cara a las próximas elecciones.

También se refieren a la homosexualidad (tema en el que harían bien en mantener una gran discreción) y a la asignatura de Educación para la Ciudadanía, como cuestiones que deben tenerse en cuenta a la hora de decidir el voto.

¡Educación para la Ciudadanía! Para ser “libres y responsables”, como define la UNESCO, en el artículo primero de su Constitución, a las personas educadas. Seamos libres y responsables: votemos, después de reflexionar, a quienes creamos que mejor permitirán a todos los ciudadanos actuar en virtud de sus propias reflexiones, sin obediencia ni sumisión a opiniones o ideologías que limitan la grandeza de cada vida humana: su autonomía.

¡Frente a cualquier imposición y cortapisa, venga de quien venga, nosotros procuraremos ser libres y responsables!

2 respostes